Drets humans al carrer, cuentos infantiles sobre derechos humanos

Quatre parets
81
I, sense que hagi pogut reaccionar, amb la mateixa velocitat que els havia dut a aquella
posició, la rotllana ha tornat a tancar-se, de manera que els ulls que l’acusaven ara li
giraven l’esquena. I n’hi havia una, d’esquena, que l’ha envestit amb més violència que
cap altra> la de la Marta. Havia tingut ganes de cridar-li “no és culpa meva”, però havia
perdut les forces.
Sentia que només podia fer una cosa> sortir d’allà< i això ha fet. Corria i corria. Volia,
necessitava marxar d’allà i les cames semblava que de cop i volta es deixaven guiar per
una força desconeguda. Tot havia començat a donar voltes i ella ja no sabia on era, què
feia, qui tenia al voltant.... Fins que algú l’ha agafat. Sí, era ella. Creia que no hi era. El pit
li feia mal, tenia la sensació que s’ofegava però ella li agafava el braç amb força.
— On vas tan de pressa| No deus pas fugir de mi, oi| — li ha dit amb veu aspra.
L’Aixa no era capaç de parlar i ella tampoc mostrava esperar cap tipus de resposta—.
Dilluns m’ho has de portar, ja ho saps, i pobra de tu que t’atreveixis a dir res.
Els bassals de fang eren tan grans que s’ha tacat tots els pantalons. No ha parat de
córrer fins que ha entrat al portal de casa i després de mirar enrere tres vegades ha quedat
convençuda d’haver tancat bé i d’estar del tot sola.
Els ulls inflats evidencien la mala nit que ha passat. S’ha despertat d’un bot, suant.
Somiava que algú arribava i ella, estirada al llit, no podia moure ni un múscul. Es lleva
neguitosa. No pot evitar anar fins la finestra, descórrer les cortines i amagar-se amb la
tela gruixuda per examinar atentament i de manera obsessiva el carrer, les balconades
veïnes, tot allò que pot arribar a albirar des d’aquí. Res de res, però té por i segueix l’impuls
que la duu a tancar els porticons. Primer un, després l’altre< l’habitació queda ara
completament a les fosques. És el moment de tornar-hi.
No té cap sentit, sap que no ho hauria de fer i intenta convèncer-se que és millor
que oblidi que és allí, però n’és incapaç. Un cop obert el calaix, l’agafa amb cura, seu
al llit i observa el que té a les mans. I tot plegat per això, pensa l’Aixa, que mentrestant
s’ha tornat a posar dins el llit, recolzada al coixí i coberta amb la manta. I tot per això,
sí, però a la vegada acaricia el paquet amb les mans i va desfent-ne el paper rebregat. La
capseta, d’aquelles que donen a les joieries per protegir un anell o unes arracades, s’obre
fàcilment. No és a temps d’agafar la clau minúscula, gairebé diríem que de joguina,
que amaga dins, perquè el timbre ha trencat el silenci de la casa. El gat, que feia veure
que encara dormia a un costat del llit, aixeca les orelles i sembla que murmura alguna
cosa semblant a un “què passa|”. Mentre escolta com la mare va cap a la porta a obrir,