Drets humans al carrer, cuentos infantiles sobre derechos humanos

80
drets humans al carrer. Cuentos infantiles sobre derechos humanos
Un cop es fa el silenci a la casa i tan bon punt està convençut que no es produirà
cap canvi en una bona estona, tranquil, torna a tancar els ulls i s’endormisca. Passen
segons, minuts, hores, que ell, ignorant de la mesura del temps, no concep. En realitat,
no li importa que trigui perquè la manta és suau i li acaricia el llom. Es desperta de tant
en tant pel soroll que fa l’aigua acumulada que cau per una esquerda de la canal que hi
ha vora la finestra. Sí, li agrada la música de la pluja. De sobte, però, el soroll metàl·lic
que és capaç de reconèixer com a la prèvia a l’entrada d’ algú a casa el desvetlla. Es lleva
de cop, es permet estirar-se uns breus instants i surt corrent de la cambra a tota pastilla
a buscar la nouvinguda.
L’Aixa és la primera que travessa la porta de l’habitació, seguida pel gat, moix, que
com un mirall de la seva mestressa no sap quina postura adoptar en col·locar una pota
davant de l’altra per caminar. Ella es queda dempeus davant l’escriptori, encara amb
l’abric posat. Panteixa. Duu els cabells esbullats i molls, les gotes que en cauen esquitxen
el marró de la roba. Sembla que té fred. S’estira les mànigues de l’abric fins que li tapen
tots els dits mentre es dirigeix cap a la finestra. Es fixa en la canal< ja gairebé no plou, però
l’aigua acumulada en segueix caient. No sap exactament en quin moment ha començat,
però ara sent clarament que tota ella és una fulla incapaç de deixar de tremolar.
Mentre encara està palplantada davant l’aigua que vessa, analitza el que acaba de
viure i que és incapaç de treure’s del cap. Ha entrat a la casa acompanyada per una dona
molt amable. Semblava que tot anava bé. La festa ja feia estona que havia començat i hi
havia gent per tot arreu. Ha seguit endavant buscant la Marta, l’únic motiu que l’ha portat
a anar-hi. Sabia que ella hi era i finalment l’ha vista. Formava part d’un grup de nois
i noies disposats en una rotllana pràcticament perfecta. Ella estava de cara i de seguida
l’ha reconegut. Sí, l’ha sorprès la seva mirada, potser hauria d’haver llegit que li deia “no
vinguis”. Potser ni tan sols això. Pas a pas, ha anat rodejant la circumferència i, de sobte,
quan ja gairebé era a l’alçada de la Marta, quan ella no deixava de mirar-la amb aquells
ulls que no ha entès i encara entén menys ara, un a un, ràpidament, tothom s’ha anat
desplaçant fins que la rotllana s’ha convertit en una figura estranya propera a un rectangle,
més aviat un mur. I així, de sobte, l’Aixa s’ha trobat davant una paret amb un munt
d’ulls com els de la Marta clavats en els seus. Les mirades acusadores, manifestament
hostils i cada vegada més penetrants, l’atacaven al mateix ritme que una música abans
llunyana ha començat a fer-se més forta, menys melòdica. Ha sentit com s’anava fent
petita, més i més petita, mentre un ramat de cavalls desbocats s’abraonaven contra ella.