Drets humans al carrer, cuentos infantiles sobre derechos humanos

El final de l’aventura
35
En aquella galeria hi havia unes grutes molt estretes, i per això les deixaven en mans
de marrecs com nosaltres. Quan creixíem massa ens feien canviar de galeria. Jo cada nit
resava per no créixer, perquè aquella galeria m’encantava, i encara tenia molt per descobrir-hi.
Tenia la vaga impressió, però, que, quan fes els vuit anys, faria una estirada que em
trencaria el cor.
Vaig avançar a pas de tortuga, per no entrebancar-me amb el terra malmès, i vaig arribar
a un trencant. Hi havia dos camins a escollir. Esquerra, dreta. Blanc, negre. Dia, nit.
Amor, odi. Quin camí havia de seguir| Vaig sentir una inquietud pertorbant.
Tenia el primer dilema de la meva vida.
Sempre m’havien imposat les coses> “Quan facis sis anys, aniràs a treballar a la mina
del papa. Perquè pensa que és molt dur, mantenir una família tan gran amb només el sou
del papa!”
El cas és que havien fet fora el papa de la mina feia només dos mesos, i encara resultava
més difícil mantenir-nos a tots. La Bahnua, la meva germana més gran, s’havia casat amb
un camperol del poble veí, i els meus pares havien hagut de pagar un dot a canvi de “treurese-la”
de sobre. Les altres dues germanes grans encara vivien a casa. Quan jo vaig néixer,
els papes van tenir una alegria molt gran. Podria treballar i fer disminuir els problemes
econòmics, i quan fes catorze anys casar-me amb una noia, els pares de la qual haurien de
pagar-nos un dot.
Jo, de fet, la meitat d’aquestes coses no les entenia. L’únic que vaig comprendre va ser
que amb sis anys hauria d’anar cada dia a picar parets. Però, com que el papa també hi
anava, i jo el tenia idolatrat, com la majoria de marrecs de sis anys, em va semblar divertit i
tot. Ara, des que l’havien fet fora per l’edat, ja no m’ho passava ni de bon tros tan bé. Vivíem
només del meu miserable sou. Jo, però, no veia que estiguéssim tan malament. És cert que
de menjar no ens en sobrava pas, i que l’aigua del riu havia fet posar malalta a una de les
meves germanes, però res més. Jo ja era feliç, sent un bon aventurer. A més, sempre que
veia passar els nens que anaven a escola, podia fer mofa d’ells, perquè el papa deia que no
eren homes de veritat, sinó uns calçasses que no sabien treballar dur.
Vaig optar pel camí de la dreta. M’hi sentia identificat. Sempre havia sentit que els
homes grans i forts deien que els “homes de veritat” eren la dreta, i la resta de “nenetes”,
eren l’esquerra. Aquell dia m’imaginava que era un aventurer que buscava un tresor.
M’anava endinsant grutes i grutes, i anava escollint tots els trencants de la dreta. Em vaig
començar a cansar. El maleït tresor no apareixia mai! Tenia com a principi no desani-