Drets humans al carrer, cuentos infantiles sobre derechos humanos

184
drets humans al carrer. Cuentos infantiles sobre derechos humanos
Però el professor els va dir que necessitava més gent per poder fer una estrena espectacular.
Els nens ho van explicar als pares, els pares als avis, i tothom ho va saber.
Tothom feia falta, els nens havien d’actuar i els pares havien de col·laborar en allò
que sabien fer millor. Com hi havia pares fusters, electricistes o paletes sortien uns decorats
fantàstics. Altres sabien música, tocaven el piano, el trombó, el saxo, la flauta travessera
i es dedicaven a ambientar l’obra. Els administratius portaven els comptes de tot i
d’altres ajudaven als nens a aprendre els seus papers, els maquillaven i els pentinaven.
Les àvies cosien les disfresses dels actors i un altre grup de persones preparava entrepans
per a tots. Una de les mares era pintora i també els ajudava. Fins i tot les persones que
no tenien fills s’havien apuntat.
Aquell mestre va aconseguir que cap dels veïns del poble es barallés amb els altres, i
tots estiguessin més units gràcies a aquest projecte.
Un dels pares, que era transportista, va penjar els cartells de la funció, que havia
dibuixat la pintora, per tota la comarca.
L’alcalde del poble va saber el que estaven fent i com que tots s’estaven esforçant tant
i estaven treballant tan bé els va deixar el Teatre municipal per fer la funció.
El dia de l’estrena el teatre estava ple de gom a gom perquè fins i tot havia vingut gent
dels altres pobles del voltant.
L’obra que havien triat era “El vestit nou de l’Emperador”. Tot estava a punt. Fins i
tot l’entrada a la sala estava decorada. En un racó hi havia màquines de cosir antigues,
un teler i fils de tots els colors, representant que estaven fent els vestits. Al costat hi havia
un armari ple de roba. Un altre lloc era la plaça del poble, plena de gent vestida com en
l’època del conte. Fins i tot hi havia un home que tocava una petita trompeta, per anunciar
l’obra. Era el pregoner que, a més, també parlava amb el públic que anava entrant.
—Si us plau, aneu passant, senyors i senyores —deia en veu molt alta— Compte! El
rei té molt mal geni, ¡per això heu d’apagar els telèfons mòbils! Recordeu que no podeu
fer fotos ni enregistrar l’espectacle .
Al vestíbul del teatre hi havia uns sofàs blaus, amb uns grans miralls i quadres de
la mama pintora, sobre l’obra de teatre. Allà,uns nens repartien els programes de l’obra
amb el nom del actors i de les actrius.
La sala del teatre era gran. Tenia un escenari molt espaiós. Fins que l’obra no començava,
estava tancat amb un impressionant teló. Al costats hi havia unes llotges daurades.