Drets humans al carrer, cuentos infantiles sobre derechos humanos

172
drets humans al carrer. Cuentos infantiles sobre derechos humanos
L’hotel era magnífic i la ciutat inimaginable. Els dos nois van coincidir a l’habitació
número 304 i després d’una breu presentació es van acomiadar i se’n van anar a dormir
ja que el viatge havia estat llarg.
Al dia següent, un autobús els esperava a la porta de l’hotel però els dos es van quedar
de pedra quan en sortir al carrer van comprovar que tot estava nevat. Cap d’ells no
havia vist mai la neu.
—Déu meu! Has vist|— va cridar l’Abul dirigint-se al seu company d’habitació.
—Òndia! No havia vist mai això, és com la farina de casa però molt i molt gelada!
Tots els nois de la trobada van començar a xerrar, a córrer, a saltar, a riure i les primeres
boles de neu van començar a llançar-se.
—Tranquils nois, silenci, deixeu-me parlar a mi— va dir un dels monitors de la trobada—.
Com que avui ha nevat no podrem anar d’excursió. Aquí tenim un autobús que
ens portarà a fer un tomb i després tindreu la tarda lliure.
El vehicle els va portar a fer un recorregut per tota la ciutat. Els joves estaven asseguts
amb el mateix company d’habitació, per això l’Abul i en Sharon seien junts.
—Sharon, has vist tot això| T’ho havies imaginat així| Està tot nevat, tot ple de
llums...— va exclamar l’Abul.
— No, a Israel no neva mai, les cases no són tan altes i grans però sí que tenim llums
de Nadal— va contestar en Sharon.
Els dos amics van visitar l’Estàtua de la Llibertat, l’Empire State, van anar a fer un
tomb per Manhattan, van veure aquelles tendes cares i luxoses on pel nombre tan elevat
de zeros als seus preus semblava que no podien ser veritat. Van passejar i passejar per
tota aquella ciutat on la gent anava molt ràpid, on hi havia milers i milers de motos i
cotxes, on els carrers eren enormes i llargs... i tot això sota uns nous flocs de neu que
gelaven les galtes i el nas.
Van dinar a Central Park. Semblava que es trobaven al damunt d’un enorme núvol
blanc. Van menjar el que ells van suposar que era el menjar típic d’allà> una gran hamburguesa
i patates fregides, tot dins d’una capseta i acompanyat d’una joguina.
—Mira que és estranya aquesta gent! Per a què volem nosaltres aquesta joguina si el
que tenim és gana| Més valdria que fessin més grans les racions i es deixessin de tantes
ximpleries! No et sembla| — va dir l’Abul mentre s’acabava el darrer mosset.
Després de dinar, els organitzadors van repartir una targeta d’identificació a cadascú,
on es podia llegir el nom, el país i l’edat de cada jove.