1pGfC72

16 | TRACTAMENTS SILVÍCOLES EN REGENERATS NATURALS DE
PI BLANC PER A LA PREVENCIÓ D’INCENDIS FORESTALS I LA
PRODUCCIÓ
adequada a cada tipus de bosc, juntament amb
la planificació d’infraestructures de pre-extinció
d’incendis, és a dir, establir infraestructures estratègiques
i zones de gestió que mitjançant actuacions
de silvicultura preventiva i d’adequació representin
oportunitats per als equips de gestió de l’extinció
d’incendis amb l’objectiu que aquests no s’acabin
convertint en un gran incendi forestal (GIF). D´altra
banda, és més difícil que els boscos ben gestionats
cremin en alta intensitat i generin GIF.
Pel que fa als boscos de pi blanc, aquests ocupen
aproximadament 304.000 ha (Piqué et al., 2013),
de les quals unes 204.000 ha són masses pures
i unes 90.000 ha constitueixen boscos mixtos
majoritàriament amb quercines o altres pins
(Figura 1).
Producció i gestió forestal dels
boscos de pi blanc
Pel que fa a la seva producció, segons el Tercer
Inventari Forestal Nacional, IFN3 (DGCN, 2005),
els boscos de pi blanc acumulen al voltant de
12.800.000 m 3 de fusta, amb un creixement anual
de 300.000 m 3 . Actualment, segons les estadístiques
d’aprofitaments forestals del DAAM (antigament
DMAH) amb dades fins al 2008, s’aprofiten
a Catalunya uns 67.000 m 3 anuals de fusta
de pi blanc, al voltant d’un 22% del creixement
de l’espècie.
Gran part de la fusta extreta dels boscos de pi
blanc actualment a Catalunya és de diàmetres
petits i de qualitat baixa, aprofitada per a trituració
i serra normal, amb destins de taulell, pasta,
palet, embalatge i biomassa. No obstant això, la
fusta de pi blanc manté potencial perquè sigui
aprofitada com a producte de més requeriment
tecnològic, com ara la fusta de desenrotllament
per a taulell contraxapat i fusta laminada i microlaminada
(Beltran et al., 2011).
D’altra banda, l’ús de biomassa amb fins energètics
és també una gran oportunitat de mercat per
a la fusta de pi blanc, pel baix preu de la fusta
en els destins clàssics i la necessitat d’estalvi de
combustibles fòssils.
Figura 1 _ Distribució del pi blanc a Catalunya. Les zones
marcades en verd corresponen a masses pures mentre
que els marcats en vermell corresponen a masses mixtes
(bàsicament amb alzina i roure). Font: Vericat et al., 2010 i Piqué
et al., 2013
Observant la seva àrea de distribució, s’interpreta
que no té unes grans exigències hídriques. En
efecte, el Pinus halepensis, pot viure confortablement
amb només 400 mm d’aigua anuals, i fins
i tot menys, coincidint fàcilment amb les zones
d’alt risc d’incendi.
La gran capacitat de colonització de terrenys nus
i sòls pobres i la resistència a les sequeres, així
com el manteniment d’un banc de llavors amb
les pinyes seròtines i una precocitat en la producció
de llavor viable són els trets característics del
comportament de l’espècie, i també la principal
estratègia d’adaptació als incendis forestals (Gil
et al., 1996).
A més, la dinàmica dels boscos de pi blanc ve marcada
pel caràcter pioner de l’espècie, amb un temperament
robust i un gran requeriment de llum.
Les intervencions per tal de millorar les condicions
silvícoles de pi blanc se centren en la regulació
de la competència per potenciar el desenvolupament
de la massa i en el control del recobriment
i distàncies entre estrats de combustible.
Els tractaments que es realitzen són aclarides,
estassades i podes, per dirigir els processos naturals
de la manera més eficient per aconseguir els
objectius plantejats.
En general, els tractaments de millora es veuen
molt influenciats per la necessitat d’augmentar
la resistència al foc de capçades, en ser una de les
espècies més afectades per incendis forestals. Per
això, la majoria de models de gestió per a l’espècie
presenten com a objectiu conjunt la millora
de la producció fustera i la prevenció d’incendis,
tot creant estructures forestals resistents al pas
del foc i que dificultin la generació de focs de
capçades i grans incendis forestals (GIF).
En el cas dels models ORGEST per al pi blanc,
l’objectiu és generar boscos que avancin en el seu
grau de maduresa, amb arbres de gran port, que
presentin una bona diferenciació dels estrats de
vegetació, amb distàncies entre l’estrat arbustiu
i la base de les capçades dels arbres major a 4 m
i amb un bon recobriment arbori, capaç de controlar
el desenvolupament de l’estrat arbustiu
(Beltrán et al., 2011).
CONSORCI
FORESTAL DE
CATALUNYA