Revista 2011 b nova - IES Josep Sureda i Blanes

NO TENIM NOM
NO
TENI
M
1

NO TENIM NOM
NOM
Curs 2010-2011
2

NO TENIM NOM
EDITORIAL
Aquest curs 2010-2011 us oferim un altre exemplar de la revista No tenim nom, feta a partir de
l’esforç de tota la comunitat educativa.
Durant un curs són moltes les activitats, anècdotes i experiències que passam tots junts: viatges,
excursions, festes, concursos, etc. A final de curs, els mals moments s’obliden i recordam sobretot les
bones estones que hem viscut al llarg de l’any. Ara que l’inici de curs queda tan lluny, és el moment de
fer balanç. Aquesta revista vol ser un testimoni de totes aquestes vivències. No hi és tot, però pensam
que en recollim una bona mostra.
La part acadèmica és, òbviament, l’objectiu principal de la tasca educativa, però un curs també
està fet de totes aquelles petites coses que a la llarga formaran part dels nostres records.
L’estada al centre és una part molt important de la formació dels nostres alumnes, i el desig de tots
és que aquests anys siguin evocats amb tendresa i alegria. Els qui continuam a l’institut recordam
amb afecte i estimació tots aquells que hi han passat. Desitjam que aquesta revista ens serveixi a tots
per reviure els moments especials que hi hem viscut.
Agraïm a l’equip directiu les facilitats i el suport que ens han donat, i també donam les gràcies als
alumnes i professors que hi han col·laborat.
Comissió de Normalització Lingüística
3

NO TENIM NOM
SUMARI
Les nostres festes
Sant Antoni
Sant Jordi
Novetats del curs 2010-2011
Cicle Formatiu de Cuina i Pastisseria
Les excursions del diumenge
Viatges i excursions
Encontre de Teatre
Excursió a l’Albufera
Excursió a Cabrera
Intercanvi amb Bremen
Viatge a Tenerife
Voluntariat Lingüístic
Intercanvi amb Nimes
Viatge a Astúries
Som reivindicatius, som solidaris
Manifest per la llengua
Jornada medioambiental
Racó literari
Rondalles i llegendes
Recull de Literatura Jove
4

NO TENIM NOM
LES NOSTRES FESTES
5

NO TENIM NOM
6

NO TENIM NOM
SANT ANTONI 2011
Com cada any, hem celebrat les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià a l’institut amb foguerons,
una bona torrada i diverses actuacions.
Els alumnes de teatre de 1r, 2n i 3r d’ESO animaren
la festa, disfressats amb màscares de dimoni. Els
“actors” i “actrius” de 3r realitzaren una performance que
ens va fer gaudir a tots.
Els alumnes de 3r i 4t de diversificació ambientaren l’institut
amb la decoració de l’entrada basada en collages i màscares de
dimonis.
7

NO TENIM NOM
Els alumnes de PALIC feren cartells de Sant Antoni i els de Processos de Comunicació unes gloses
ben divertides, aquí en tenim alguns exemples:
A classe de català
na Neus diu que hem d’escriure,
nosaltres volem riure
i ella ens vol fer callar.
o o o
Si feim un bon fogueró,
torrarem tres sobrassades
i també botifarró
per ses festes esperades.
o o o
Quan feim la classe al gimnàs
veim nines amb calçons curts.
En Pep ens fa girar el nas
i córrer amb els dos ulls clucs.
o o o
Quan som a classe d’anglès
sempre ens fan sortir de l’aula.
Si deim alguna paraula
sembla que parlam xinès.
8

NO TENIM NOM
SANT
JORDI
2011
Enguany, Sant Jordi ha caigut en temps de vacances, per això la celebració no ha estat tan vistosa
com altres anys. Igualment, no hem volgut deixar passar una data tan assenyalada sense organitzar
cap activitat.
Tornant de vacances atorgàrem els premis del Certamen Literari IES Josep Sureda i Blanes, aquest
any dedicat a la poesia, en col·laboració amb la biblioteca de l’institut i el projecte ARCE. El lema de la
convocatòria era
“A l’òrbita dels llibres”, que
havia de ser inclòs als
poemes.
9

NO TENIM NOM
Els guanyadors varen ser:
CATEGORIA A (1r i 2n d’ESO)
En la freda nit de l'univers d’Adrià Cano Nicolau (2n ESO B)
Les paraules del cor d’Auba Vidal Ferrer (1r ESO B)
Foto de tots els premiats amb la directora i professores de català
CATEGORIA B (3r i 4t d’ESO)
A tu, bell llibre de Santiago Orellana Ponce (3r ESOA)
A l'òrbita dels llibres de Bryan Reyes Alcívar (3r ESO A)
A l'òrbita dels llibres de Daniel Rojo Navarro (3r ESO A)
Frustració de Halima Saadia Ramón Maura (3r ESO A)
Un dels guardonats rep el premi
10

NO TENIM NOM
Gran part dels treballs presentats oferien una gran qualitat, el lema s’hi mostrava enunciat en un
vers o bé en forma d’acròstic. Aquí us n’oferim un tast:
Ahir et vaig veure quan miraves el cel,
L’aigua de la pluja no em deixava veure’t.
Ocells canten al ritme del teu cor,
Renous forts tapen la teva veu,
Besades dolces desitjava
Intenses i amoroses.
T’estim amb totes les meves forces
Ara que sé que existeixes.
Des que et vaig conèixer
Estic segura que et tornaré a veure.
Les roses que trob pel camí
Són més hermoses que mai.
La lluna plena brilla b
dins el mar,
Les barques s’engronses suaument,
I tot em fa pensar en tu.
Bàllarem aquell dia a la platja
Rere els fanals i tamarells.
Escolta aquestes paraules que t’escric
Són dites des del meu cor.
Auba Vidal Ferrer (1r B)
11

NO TENIM NOM
En la freda nit de l’univers
En l’òrbita dels llibres,
Dins un món immens
Amb unes grans terres lliures
On la gent no escriu en vers;
Un lloc buit sense riures.
Aquest lloc desolat
Sense cap alegria,
Algun mal d’ull han posat
Robant tota la simpatia.
Les roses són negres,
Les llàgrimes sagnants,
Les vides són poques,
Les morts abundants.
El naixement d’aquest judici final,
I la caiguda del cel roig i fogós,
Plovent ple de foc, mort infernal,
Topant contra el gran destí rocós;
No impedirà cap canal,
Que faci aquest poema ruïnós,
Per oblidar tota aquesta ventada.
L’únic que necessit és un moment feliç,
Amb una persona important i especial,
Poder anomenar-la amb un xiscle, un gran crit.
Adrià Cano Nicolau (2n B)
12

NO TENIM NOM
A tu, bell llibre,
Company de les meves nits,
i de molts un amic.
A tu, que obres desitjos
a l’òrbita dels llibres.
A tu, llibre senzill,
que obres la teva finestra
als ulls de qui sent molt viu
tot el que els teus fulls plasmen:
tresors amagats,
amors i desamors eterns,
estrelles i planetes perduts,
personatges i somnis
que ens tenen en suspens.
No ho dubtis, fes-te’n company
del teu amic, el llibre.
Santiago Orellana Ponce (3rA)
13

NO TENIM NOM
FRUSTRACIÓ
Alerta cada dia has d'estar,
Les hores al carrer no les pots passar.
Orelles, ulls, tot val.
Res és imprescindible per no ser caçat.
Ben acompanyat o tu en el teu món.
Ignorant-ho tot, menys el que són.
Trull munten amb mala sang,
Amb gust i per avorriment ho fan.
Diguis el que diguis et faran callar,
Esperen sempre la millor oportunitat.
La compassió i la pietat,
Són conceptes que mai no coneixeran.
L'esperança d'un canvi s'ha perdut,
La integració no existeix.
Inevitablement sempre hi seran.
Ben malament acabaran,
Res no ho podrà canviar.
Esperar és el que ens queda,
Si no quin remei hi ha?
Halima Saadia Ramón Maura (3r ESO A)
Sembla difícil, no? A aquests alumnes també els ho semblava, però s’hi posaren i mirau quin
resultat! Animau-vos també vosaltres amb la poesia, a llegir-ne i a escriure’n. I l’any que ve... potser
sereu els guanyadors.
14

NO TENIM NOM
NOVETATS CURS 2010-2011
2011
15

NO TENIM NOM
CICLE FORMATIU DE REBOSTERIA I PASTISSERIA.
Com molts ja sabeu, enguany hem estrenat un nou cicle formatiu al
Centre. Es tracta d’un cicle molt dolç, no sols pels productes que elaboren
sinó també pels professors i els alumnes que en formen part i que s’han
guanyat la simpatia de tota la comunitat educativa.
Les sortides professionals d’aquest cicle són, entre d’altres:
• Forner
• Pastisser
• Reboster
• Restauració
• Cap de partida
• Crear la teva pròpia empresa
• etc.
En Biel Cerdà amb alguns dels seus alumnes.
16

El cicle té una durada de 2.000 hores i les assignatures que s’hi imparteixen són:
1r curs:
− Matèries primeres i processos en forneria, pastisseria i rebosteria.
− Presentació i venda de productes de forneria i pastisseria.
− Seguretat i higiene en la manipulació d’aliments.
− Elaboracions de forneria-briotxeria.
− Processos bàsics de pastisseria i rebosteria.
− Operacions i control de magatzem en la indústria alimentària.
− Formació i orientació laboral.
2n curs:
− Elaboracions de confiteria i altres especialitats.
− Productes d’obrador.
− Postres en restauració.
− Empresa i iniciativa emprenadora
− Formació en centres de treball.
NO TENIM NOM
17

NO TENIM NOM
La cuina no es va poder estrenar fins després de les vacances de Nadal i des de llavors, les
delicioses aromes han envaït els passadissos de l’institut. Molts de nosaltres ja hem tastat alguns dels
pastissos, coques, panades, etc. que han sortit del seu forn, però potser molts de vosaltres encara no
coneixeu les magnífiques instal·lacions amb què compten. Aquí us les mostram.
Hores d’ara, els alumnes ja han esdevingut
autèntics mestres pastissers.
Mirau quina traça!
18

LES SORTIDES DEL DIUMENGE
NO TENIM NOM
Enguany, gràcies al departament de Biologia, s’ha posat
en marxa una activitat nova i molt interessant. Al llarg de tot
el curs s’han programant una sèrie d’excursions, una al mes,
obertes a tota la comunitat educativa: pares, mares, alumnes,
professorat...
Els indrets visitats durant aquest curs han estat l’ermita
de Maristel·la (Esporles), el Camí des Correu (Esporles-
Banyalbufar), La Trapa, la Comuna de Bunyola, la Volta del
General (Banyalbufar-Port des Canonge) i el far de Ses
Salines.
Camí des Correu
Esperam que aquesta iniciativa continuï l’any vinent
amb la mateixa il·lusió i el mateix èxit.
19

NO TENIM NOM
Ermita de Maristel·la
20

NO TENIM NOM
EXCURSIONS I VIATGES
21

NO TENIM NOM
ENCONTRE DE TEATRE
Per segon any
consecutiu, els alumnes de
teatre del nostre centre han
tengut l’oportunitat de
participar a l’encontre de
teatre en català de
l’ensenyament secundari
que enguany ha arribat a la
22a edició.
La jornada es va
celebrar el 19 d’abril i els
alumnes s’ho passaren
d’allò més bé: participaren a tallers i a un happening i compartiren
el seu treball, les seves idees i la forma de treballar amb altres
companys d’arreu de Mallorca.
Aquest Encontre, que des de
fa alguns anys es duu a terme al
Teatre d’Artà, és una cita anual
per als instituts de Balears que realitzen activitats relacionades amb
les arts escèniques. Els alumnes reparteixen el seu temps entre
tallers impartits per professionals del teatre i representacions dels
grups teatrals dels mateixos centres.
22

NO TENIM NOM
EXCURSIÓ A L’ALBUFERA
El febrer passat, els alumnes de 1r d’ESO anaren de
visita a l’Albufera. Es tractava d’una visita guiada pel parc
natural, observant la flora i la fauna d’aquest paisatge tan
singular. Els guies ens oferiren un recorregut pels
principals canals, així com l’oportunitat de contemplar, des
dels aguaits i amb l’ajut d’uns prismàtics, les aus en el seu
hàbitat natural.
Albufera d’Alcúdia
Un anec que s’amaga de nosaltres
23

NO TENIM NOM
EXCURSIÓ A CABRERA
El curs passat, els alumnes de 1r d’ESO B
varen ser proclamats guanyadors del concurs
organitzat per la Comissió Ambiental “El millor
grup ambiental de primer”. Aquest concurs, que
s’organitzava per primera vegada, tenia com a
objectiu conscienciar els joves de la necessitat de
reciclar i de reutilitzar per tenir cura del
mediambient i, al mateix temps, ensenyar-los a
adquirir aquests hàbits. Al llarg de tot el curs, es
féu un seguiment de les classes de primer on es
valoraven les bones pràctiques en reutilització i
reciclatge: aprofitament de la palangana de
reutilització de paper, utilització de les papereres
de reciclatge, ús racional del llum elèctric, manteniment i cura de la classe i del material comú, neteja,
etc.
Com a recompensa a l’esforç de tot un curs, aquests alumnes, que ara ja són a 2n d’ESO, varen
ser premiats amb una excursió a Cabrera que tengué lloc el passat 10 de maig.
Els alumnes, acompanyats de la seva tutora, Joana Massanet, i de la professora de Naturals i
membre de la Comissió Ambiental Tona Fuster, sortiren del centre ben de matí camí de la Colònia de
Sant Jordi. Allà agafaren la barca que els portà fins a Cabrera, on els esperaven dues monitores que
els explicaren la història de l’illa i els mostraren tota la seva riquesa natural. Visitaren el castell,
observaren la natura, i també hi hagué temps per nedar, jugar i relaxar-se.
En definitiva, un sortida molt instructiva i divertida.
Enguany el concurs s’ha ampliat també a 2n d’ESO i els guanyadors han estat 2n B i 2n D.
Animau-vos vosaltres també a fer del Sureda i Blanes un centre més ecològic.
24

INTERCANVI AMB BREMEN
NO TENIM NOM
Com cada any, l’alumnat de 2n d’ESO ha tengut
l’oportunitat de realitzar un intercanvi amb un centre de la
ciutat alemanya de Bremen. Entre els dies 8 i 14 d’abril, els
nostres alumnes, acompanyats de les professores Joana
Massanet i Immaculada Simó, viatjaren a Bremen, on
convisqueren amb els alumnes alemanys i les seves famílies.
A més de conèixer un altre país i fer una mica de turisme,
també practicaren l’anglès i feren nous amics.
Entre les activitats de què gaudiren destaquen l’excursió
amb bicicleta a Fischerhude, la visita a l’Universum i a
l’Ajuntament, i sobretot conèixer una ciutat amb tanta història
i vitalitat com Bremen. Els alumnes també trobaren molt
interessant conèixer de primera mà el funcionament d’un
centre educatiu d’un altre país europeu.
Més endavant, entre els dies 23 i 30 de maig, els
alumnes alemanys han vengut a casa nostra, han
visitat el centre i han conviscut amb les famílies dels
nostres alumnes. Creim que s’ho han passat molt bé,
perquè han fet diverses excursions i activitats prou
divertides, com una excursió a Valldemossa, un dia
d’activitats aquàtiques al Club Nàutic de L’Arenal i
un dia a Western Park, entre d’altres.
25

NO TENIM NOM
VOLUNTARIAT LINGÜÍSTIC
Tal com ja férem l’any passat, enguany hem dut a terme el
projecte de voluntariat lingüístic, que consisteix en una col·laboració
entre l’alumnat catalanoparlant i l’alumnat d’incorporació tardana,
que sol tenir algunes mancances lingüístiques. Els alumnes es
reuneixen durant un esplai un dia per setmana i aprofiten per parlar
en català dels temes que
els interessen. Agraïm
l’esforç desinteressat que
han fet durant tot el curs.
Com a premi a la tasca
realitzada, la Conselleria d’Educació els convidà a una
trobada de voluntaris lingüístics de tot Mallorca, els obsequià
amb un diploma, material divers, un berenar i una excursió.
La trobada va ser molt
emocionant, perquè
significà un reconeixement
públic a la feina que
havien fet durant el curs.
Hi hagué interpretació de poemes relacionats amb la nostra terra
per part dels voluntaris lingüístics de l’IES Berenguer d’Anoia, així
com l’actuació del glosador Mateu Xurí. El punt desenfadat i actual
el posaren un grup de rapers. La jornada culminà amb l’excursió al
poble de Valldemossa, on visitaren la Cartoixa i els jardins, i una
caminada a l’entorn de l’ermita de Valldemossa.
26

NO TENIM NOM
VIATGE A TENERIFE
2n DE BATXILLERAT
Després de tants de mesos
d'esforç ens ho mereixíem. Dia 26
de maig del 2011 vàrem emprendre
un viatge cap a Tenerife. No un
viatge qualsevol, sinó un "senyor"
viatge que recordaríem com el
darrer i l'únic viatge de la classe de
2n de batxillerat, la qual cosa se'ns
feia un poc estrany.
De bon matí vàrem agafar
maletes i vàrem partir cap a
l'aeroport. Quatre hores de viatge
amb escala a Madrid ens esperaven
però com sempre solem fer,
traguérem forces d'allà on fossin i,
avorrir-nos, no ens vàrem avorrir en
cap moment.
En arribar a les habitacions de
l'hotel, com si fóssim nins petits,
que de fet a vegades encara ho som,
vàrem començar a entrar i a mirar
tots els calaixos, els armaris, i això
no ho hauríem de dir però... a botar
damunt els llits. En aquell moment
començàvem a ser conscients de la
realitat: ja havíem arribat a Tenerife,
teníem una setmana per
desconnectar i disfrutar. La
necessitàvem.
L'endemà al matí ens vàrem
trobar que, si a Tenerife són trescents
dies de sol assegurats a l'any,
nosaltres havíem agafat els
seixanta-cinc restants. Però de fet
no ens va afectar gaire, vàrem
canviar les nostres rutes, i la
concepció de passar-nos el dia a la
platja i vàrem organitzar sortides
per tal de fer un poc de visita
turística. Així el primer dia vàrem
passejar per "casa nostra", el nostre
poble: Puerto de La Cruz, i dic
"nostre" perquè tot i que al principi
ens semblàs un poc estrany, ens hi
vàrem acostumar de seguida. Ens
vàrem arribar a conèixer tots i cada
un dels carrers, i tots i cada un dels
pubs on, afortunadament, vàrem
poder entrar i ballar com si
duguéssim sis mesos desitjant-ho...
Vàrem tenir la sort de visitar
petits poblets situats per la vora del
nostre, i visitar l'arbre mil·lenari,
això sí, sempre amb GUAGUAS,
27

com és costum en aquella illa. Tot i
així, ràpidament en vàrem treure
conclusions, després d'un parell de
nerviades i estafades, d'aquests
autobusos: "A mi també m'han
estafat a les guaguas de Tenerife."
Segurament una de les coses
que més ens impactaren, ens
cansaren, i es quedaren gravades
en la nostra memòria, fou la pujada
al Teide. Tots n'havíem sentit parlar,
però en el moment de la veritat, no
érem del tot conscients que ens
trobàvem al cim d'aquell increïble
volcà, el més alt d'Espanya, se'ns
feia estrany. Si digués que no feia ni
vent, ni fred, i que feia molt bon
pujar, estaria evidenciant una gran
mentida. La pujada era
espectacular. Trobar-nos allà dalt i
poder respirar un aire pur que
contenia grans dosi de sofre (ho
podem afirmar per l'estranya olor
que feia) era realment brutal. Però
per arribar-ho a apreciar havíem de
fer tot el camí, i en aquest cas puc
assegurar que això no era fàcil, tot i
així, no podem negar que no fos
molt gratificant.
També cal destacar la visita a
l'observatori del Teide. Ja ens
havien contat que era l'observatori
més important d'Espanya, i que a
causa de la seva posició a un lloc
privilegiat, és a dir, ben a prop de
l'equador i ben amunt quant a
altitud, era un dels indrets on es
duien a terme més investigacions i
observacions per part de tot el món.
NO TENIM NOM
Juanito. Només pronunciar
aquest nom ja em ve un gran
record a la memòria que em
dibuixa un somriure d'orella a
orella. I és que en Juanito era el
nostre dromedari. Cada parella en
tenia un, i tot i que semblàssim
turistes en potència, que de fet ho
érem, ens ho vàrem passar molt bé,
vàrem fer una ruta amb els nostres
dromedaris i, al cap i a la fi, els
arribàrem a estimar.
Finalment, el darrer dia vàrem
decidir anar al sud per poder
disfrutar un poc del sol, i per poder
dir que ens havíem posat un
poquet morenos. No ens va sortir
malament la cosa, però era molt
més bonic el Nord encara que no hi
28

fes sol, i és que a vegades te
n'adones que no és tan necessari
on siguis i amb quines condicions
et trobis, com què fas i amb qui et
trobes.
L'endemà al matí, ens vàrem
aixecar ben prestet i vàrem
començar a acomiadar-nos del que
havia estat ca nostra durant
aquella setmana. Ens feia pena, ens
sabia greu haver-nos d'acomiadar
de tot allò, perquè érem conscients
del que representava: començàvem
la recta final.
A l'aeroport ja ens anàvem fent
a la idea, i entre jocs de cartes i
acudits que no deixaren mai que
arribàs l'avorriment, vàrem dir adéu
al que havia estat aquest gran
viatge. Ara ens havíem de posar les
piles, que ens quedava el més dur,
però també el més curt. Teníem
ganes de tornar a començar per
veure que ràpidament acabaria. I
en efecte, una vegada ets conscient
de la realitat que has viscut durant
aquests nou mesos intensos, te
n'adones que tot ha quedat en un
bell record, i et ve al cap que la vida
fa moltes voltes. Pot ser ara ens
sembli que aquest viatge sigui el
darrer que farem junts, però qui
ens ho afirma realment? Per això
tendrem sempre un bon record que
NO TENIM NOM
quedarà gravat a la nostra memòria
i que ens farà recordar a cada
instant que som un grup, tot un, i
que per molt que ara ens
distanciem, sempre seguirem sent
els mateixos; la classe de 2n de
batxillerat.
Maria del Mar Serra Torrens.
29

NO TENIM NOM
INTERCANVI AMB NIMES
Aquest any l’intercanvi amb
els alumnes francesos ha estat
amb la ciutat romana de Nimes,
al Llenguadoc.
De Nimes, ens agradaren
especialment l’amfiteatre romà i
l’antic temple anomenat la
Maison Carrée, avui Museu d’Art
Antic.
També coneguérem Avigon,
d’on visitàrem el Palau dels
Papes i passàrem pel famós Pont
de Saint Benezet. El nostre
recorregut històric finalitzà amb
la ciutat emmurallada de
Carcassona i Montpeller, on
nasqué el rei Jaume I.
30

NO TENIM NOM
Però no tot va ser visitar monuments, també férem amics, tastàrem productes deliciosos i
coneguérem la forma de funcionar d’un centre educatiu francès, que en algunes coses és molt diferent
dels d’aquí.
Ah! També visitàrem un museu molt dolç, el museu Haribo de caramels.
Els amics i amigues francesos també volgueren conèixer Mallorca i vengueren entre el 15 i el 25 de
maig. Els duguérem a conèixer algunes de les visites més típiques de Palma i de Mallorca: el Castell de
Bellver, la Seu, la Cartoixa de Valldemossa, les coves del Drac,... Qui s’ho va passar millor? Nosaltres a
Nimes o ells a Palma? És una pregunta molt difícil de respondre!
31

NO TENIM NOM
VIATGE A ASTÚRIES
Els alumnes de 4t d’ESO viatjaren a Astúries entre el 9 i el 13 d’abril. El viatge
combinà uns dies d’activitats d’aventures amb excursions i visites.
D’entre les activitats d’aventures, la que més els agradà fou el descens del riu Sella
en canoa, més d’un acabà ben banyat!
Per visitar el llac de
Covadonga, calgué fer
una bona dematinada,
però els paisatges
espectaculars dels Picos
d’Europa, malgrat la boira, valgueren la pena.
El poble mariner de Ribadesella i el seu port, els
robaren el cor. Aprofitaren per perdre’s entre els seus
carrerons i cases de pedra. Després de tants dies
envoltats de natura, el mono urbà se’l tragueren a
Gijón, on, a més de conèixer i passejar per la ciutat
vella i gaudir de l’ambient, feren un poc de shopping.
No és increïble tot el que es pot fer sense gairebé dormir quan tens
16 anys? No dubteu que hi ha hagut nits sense gairebé dormir,
corregudes entre habitacions,
renyades i amenaces dels
porfessors, queixes dels altres
hostes, intents d’eludir la
vigilància, etc. Però d’aquesta
part més “gamberra”, no us en
podem contar res, ha estat
censurada pels mateixos
protagonistes! Aquesta revista la
llegeix molta gent...
32

NO TENIM NOM
33

NO TENIM NOM
SOM REIVINDICATIUS
SOM SOLIDARIS
34

NO TENIM NOM
MANIFEST PER LA LLENGUA
Dia 10 de febrer a les deu del matí, la comunitat educativa s’aplegà al pati de l’institut per donar
suport al manifest signat pel claustre de professorat de l’IES Pau Casesnoves d’Inca. Davant les
amenaces contra la Llei de Normalització Lingüística i el Decret de Mínims, un seguit de centres
educatius acordaren que aquest dia fos una jornada reivindicativa a favor de la llengua catalana.
L’acte començà amb un cartell humà que formava les paraules “Pel català”, seguit de la lectura del
manifest per part d’alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat.
Cartell humà
35

NO TENIM NOM
En els mitjans de comunicació de les
Illes han aparegut fa uns dies les
declaracions de qui amb tota seguretat
serà el candidat del PP a presidir el
govern de les Illes. Aquestes
declaracions fan referència a la intenció
de derogar/reformar la Llei de
Normalització Lingüística i/o el Decret
de mínims. A més a més, neguen la
MANIFEST DE L’IES PAU CASASNOVES.
unitat de la llengua catalana amb
arguments tan peregrins com el que
aquí deim “tassó” i no “got”.
Deixant de banda el fet que aquestes
declaracions demostren una gran
ignorància de qui les ha realitzades,
tant pel que fa als conceptes de llengua
com de dialecte, en què ara no
entrarem, com pel que fa a la realitat
lingüística de les Illes (atès que a
Menorca i Eivissa sí que es diu “got”),
la veritat és que des d’un centre
escolar no podem obviar-les.
Consideram que amb aquestes
afirmacions l’autor ataca directament la
realitat lingüística de la llengua
catalana. En primer lloc perquè usa el
tema de la llengua amb intencions
clarament electoralistes i per treure’n
un profit, i en segon
Lectura del manifest
lloc perquè pretén reduir la presència
del català de l’únic àmbit en què aquest
ha assolit una quasi plena
normalització. En canvi, no l’hem vist
mai demanar més presència del català
en altres àmbits en què l’ús d’aquesta
llengua és molt minoritari (mitjans de
comunicació, cinema, justícia, etc.).
L’objectiu ben segur d’aquesta actitud
és afeblir la presència futura del català
en la societat, ja que l’ensenyament en
català sembla l’única possibilitat que
totes les persones que passen per les
aules esdevenguin bilingües i puguin
optar en el futur per usar la llengua que
vulguin, i per tant conduir-lo a l’estatus
de llengua d’ús residual en el territori
on és llengua pròpia, en primera
instància, i a l’extinció, en segona. A
més, les seves declaracions no faran
36

sinó crear una confrontació i divisió
entre els ciutadans de les Illes per
motius lingüístics i dificultaran encara
més la tasca docent i el paper que
representen els centres educatius en la
societat.
Concretament, aquestes declaracions
tomen en terra tota la feina que els
mestres i professors dels centres
docents de les Illes fan, tant per
ensenyar els alumnes a esdevenir
competents comunicativament en la
llengua pròpia d’aquestes terres, com
per col·laborar en la participació i
integració en la societat de totes les
persones que hi vivim, com a ciutadans
de ple dret.
No val argumentar que el que es vol és
dur a la legislació el que passa en la
realitat. Si la situació de la llengua
pròpia de les Illes és la que és, es deu
a multitud de factors que ara no cal
indicar i analitzar. Deixar el futur de les
llengües en mans del liberalisme més
salvatge no és sinó una actitud
perniciosa i hipòcrita de qui no veu en
la protecció de les llengües minoritàries
una manera de salvaguardar el ric
patrimoni cultural d’aquestes Illes i del
món en general. De fet, bona part de
les llengües del món legislen amb
vistes a mantenir un estatus que pot
ser molt diferent de la realitat de la
societat en què viu aquesta llengua.
Per tot això, demanam al PP que
rectifiqui i faci una declaració explicita
de la unitat de la llengua catalana, tot
i les seves varietats dialectals. Així
mateix, que expressi que no canviarà
una normativa que només pretén
assolir el fet que tots els membres de la
societat esdevenguin bilingües (deixant
a banda l’ús personal que es faci de
cada llengua) i que totes les persones
puguin relacionar-se amb
l’administració en la llengua que vulguin,
per fer ús clarament de la seva llibertat
lingüística individual (una cosa que és
clar que poden fer els
castellanoparlants de les Illes, però que
no sempre poden fer els
catalanoparlants).
Un cop més, els professionals de
l’ensenyament veim com es trepitja la
nostra tasca de forma gratuïta i sense
fonament. L’actual sistema educatiu es
troba en un estat molt fràgil per motius
complexos i molt diversos, però cap
d’ells no és el fet d’utilitzar el català a
les aules.
NO TENIM NOM
Així doncs, des del nostre claustre
rebutjam i rebutjarem qualsevol
tipus d’ingerència que no tingui com a
principal objectiu l’assoliment real d’un
sistema educatiu de qualitat, públic i
en català. A més, ens emplaçam a la
difusió d’aquest manifest entre tots els
centres docents, institucions i mitjans
de comunicació, i a la coordinació
d’una acció simbòlica per expressar el
nostre rebuig a les manifestacions fetes
i per afirmar clarament la unitat de la
llengua catalana.
L’acció simbòlica de caràcter
participatiu serà dia 10 de febrer a les
10 h a les portes dels centres escolars.
37

El passat set de juny celebràrem
el Dia Mundial del Medi Ambient amb un seguit d’actes
organitzats per la Comissió Ambiental. Tots sortírem al
pati uns minuts per reivindicar un món més ecològic i
per aprendre com podem contribuir cada un de nosaltres
a tenir cura del planeta.
La jornada va ser reivindicativa, però també festiva.
Ja feia dies que les fotografies que participaven en el
concurs de fotografia mediambiental “Els colors de la
Natura” estaven exposades a l’entrada juntament amb
una exposició sobre reciclatge facilitada per Mallorca
recicla. Aquell dia, alumnes i professors votaren la imatge
que més els agradà i un cop recomptats els vots, els
guanyadors de les diferents categories varen ser:
1r premi Eric Juan 4t D
2n premi Caterina Prats 4t A
3r premi Sara Hernández 4tA
JORNADA DEL MEDI AMBIENT
NO TENIM NOM
Si encara no heu vist les fotos guanyadores, podeu admirar-les a la
portada d’aquesta revista.
La jornada es completà amb una demostració de cotxes solars fets
pels alumnes a l’assignatura de tecnologia, un berenar solidari a favor
de Guatemala i una demostració de com funciona una cuina ecològica.
Havíem de preparar una coca però... la pluja ens ho desbaratà.
38

NO TENIM NOM
RACÓ LITERARI
39

NO TENIM NOM
RONDALLES I LLEGENDES
Us agraden les llegendes tradicionals? Sabeu què és una llegenda urbana? En coneixeu alguna?
Aquest curs, els alumnes de 1r d’ESO han treballat la narrativa popular recercant dins l’imaginari
col·lectiu tot un seguit de narracions de tradició oral que formen part de la nostra cultura i que encara
capten l’atenció de tothom que les escolta. Aquí en teniu una mostra:
La llegenda de l’estany igualadí: L’Aqualata
En aquells dies remots, la muntanya dels Moions i la del
Castell de la Pobla estaven ajuntades i un gran estany ocupava tot
el que ara és Igualada; era l'estany Aqualata.
A la vora hi havia una gran masia amb molts boscos i terres de
conreu. Hi vivia un home malcarat i geniüt, de qui ningú no volia
saber res.
Ningú no el volia ajudar i va prometre la seva ànima al diable
si trobava un bon minyó a qui li agradés treballar per a ell. En
"Banyeta", amb aparença de jornaler, se li va oferir.
En Banyeta treballava de valent i el pagès n'estava ben
content, així que, sense llegir, un contracte va signar. No va saber
que la condició que hi havia era que el fals jornaler sempre havia de
tenir feina, feina sense parar.
En Banyeta ho feia tot en un tres i no res: regar, segar, batre,
fer llenya, fer carboneres,… fins que totes les feines possibles va
acabar.
El pagès estava desesperat perquè en Banyeta, ja sense feina,
l'ànima se li volia quedar. Llavors, una última feina li va encomanar:
treure la filera de roques que ajuntava el Castell de la Pobla i els
Moions. En una nit de gran tempesta i en un obrir i tancar d'ulls, ho
va tenir fet.
Esmaperdut i horroritzat, cridant com un foll es va posar a
córrer i, al seu darrere, el Banyeta rient sinistrament amb el
contracte a les mans.
Des de llavors, el nostre riu Anoia llisca mansament per la
conca de l'Aqualata i, al cim dels Tres Moions, s'hi poden veure les
tres roques enormes que el diable va arrencar.
Jan Hernàndez Marsol 1r.B
40

NO TENIM NOM
El salt de la Bella Dona
Conta la llegenda que un home extremadament
gelós de la seva esposa, va voler venjar-se d'ella amb la
mort.
Un dia li va proposar visitar la Mare de Déu de Lluc,
ella es va posar molt contenta. Varen sortir molt prest,
quan es trobaven quasi al Grau, just després s de la
Bretxa Nora, el marit li va dir que guaitàs pel precipici
a contemplar l'espectacularitat del paisatge, a penes ho
va fer, la va agafar del braç, la va empènyer, i la va fer
caure per l'abisme.
El marit de seguida se’n va penedir i va decidir
seguir fins a Lluc per demanar perdó. A l'arribada va
anar al santuari i s'atracà al temple on es va trobar a
la seva esposa agenollada davant la Verge resant.
Mélani Quero Cabot 1r ESO B
El noi que va perdre el jersei
Un jove surt de festa i lliga amb una noia. Surten al
carrer, la noia agafa fred i ell li deixa el jersei. Al final
de la nit, el noi l’acompanya a casa, però no es recorda
de demanar-li el jersei.
L’endemà, en un intent de recuperar la peça de roba,
i de tornar a veure a la noia, el jove torna a la casa on la
va deixar la nit anterior. Però quan truca a la porta i
demana per ella surt una dona que li diu que s’equivoca,
que la seva filla fa més d’un any que va morir. El noi,
molt desconcertat , se’n va al cementeri per comprovar si
és certa la historia i un cop allà no només troba la tomba,
també hi ha el seu jersei.
Iván Álvarez Ramos 1rB
41

RECULL DE LITERATURA JOVE 2011
NO TENIM NOM
Aquest any també hem participat al concurs literari organitzat per l’Ajuntament de Palma. Set dels
relats presentats pel nostre institut han estat seleccionats i publicats en el Recull 2011:
Salvades per un ca! Agustina Boumouchakian Martín (1r ESO B)
Una nova vida Júlia Guerrero Fuster (2n ESO B)
Un viatge sense retorn Maria Planas Binimelis (2n ESO B)
Què passà? Lluís Chemama Rigo (1r Batxillerat A)
En mans del món Miquel Àngel Prats Villena (2n Batxillerat A)
Petit Aveugle Maria del Mar Serra Torrens (2n Batxillerat A)
Ens omple d’orgull veure un cop més publicats en un volum els textos creats pels nostres alumnes.
Júlia Guerrero, Maria Planas i Agustina Boumouchakian
reben el guardó.
42

NO TENIM NOM
El lliurament dels premis tengué lloc al teatre
Catalina Valls dia 15 d’abril. Alumnes de l’Escola de
Teatre de l’Ajuntament de Palma interpretaren fragments
del recull. La batlessa de Palma, Aina Calvo, féu un breu
discurs encorajant l’activitat creadora dels joves com a
part essencial del futur de la nostra cultura. Després es
lliuraren els guardons i exemplars del Recull als joves
participants. L’acte acabà amb una foto de família
d’autoritats, participants i intèrprets.
Lluís Chemama, Miquel Àngel Prats
i Maria del Mar Serra pugen a l’escenari.
ENHORABONA A TOTS ELS SELECCIONATS!
43

NO TENIM NOM
Si encara no ha caigut a les vostres mans cap exemplar del llibre publicat, us n’oferim una selecció.
Salvades per un ca!
Era un cap de setmana d'estiu, tranquil i calorós, quan
la meva amiga Marta i jo apuntàrem a una excursió. Es
tractava d’anar a la Serra de Tramuntana, per aprendre les
coses que ens ensenyaria un jove. Quan arribàrem a un
indret a prop del Gorg Blau, veiérem que hi havia molts de
nins i nines que també s’hi havien apuntat.
Primer, ens explicaren els tipus d’animals i d'arbres que
hi havia i, a continuació, els bolets dels quals ens podíem dur
mostres per estudiar. Mentre la meva amiga i jo n’agafàvem
alguns, es va sentir un tro fortíssim i, quan ens aixecàrem
per veure què passava, no trobàrem ni el monitor ni cap dels
altres participants.
Les dues ens posàrem molt nervioses, ja que no hi havia
ningú i començava a ploure. Na Marta pensà a tornar cap
enrere, és a dir, a la carretera que ens duia cap a Sóller. A
mida que passava el temps, se feia menys visible el camí i
plovia amb més força.
Al cap d’uns minuts ens adonàrem que un ca negre i
corpulent ens seguia. La meva amiga en tenia por, però jo
estava convençuda que no ens faria mal. Ho comprovàrem
quan es deixà tocar i no ens va mossegar. Vaig poder llegir
Boby al collar que duia.
Nosaltres seguíem baixant per la muntanya mentre
plovia i tronava més fort. Fins que, en un moment
determinat, en Boby se n'anà del nostre costat i prengué per
un camí ell tot sol.
Encara que el cridàvem, li féiem senyes i renous, es
negava a tornar amb nosaltres. Vaig arribar a pensar que
potser ens volia indicar el camí, ja que era el ca d’un
propietari de la Serra, com indicava al collar. Ho vaig
comentar a na Marta i, encara que al principi dubtà, al
final em féu cas i el seguírem, perquè ja érem completament
perdudes.
Aquell camí era molt més fácil de travessar que el que
pensàvem agafar na Marta i jo. Després de cinc minuts
seguint el ca, començàrem a veure casetes i a escoltar veus
molt properes i, a la fi, arribàrem a l’entrada on eren tots els
altres. Tot gràcies a aquell ca, que després se n'anà darrere
d'un home molt alt amb un barret que li tapava la meitat
44

NO TENIM NOM
de la cara i amb roba molt llarga i de color negre, que devia
ser-ne el propietari.
Quan demanàrem al jove per què havien desaparegut,
ens va dir que un nin s’havia perdut i que l’havien estat
cercant. Una vegada l’haguren trobat, s'adonaren que na
Marta i jo no hi érem i trucaren la policia perquè ens
cerquessin, però encara era de camí.
Agustina Boumouchakian Martín (1r ESO B)
45

NO TENIM NOM
UN VIATGE SENSE RETORN
L' Ellie i en Tom anaven un dia pel camí de casa seva. De sobte, varen
sentir una música molt estranya que venia de casa seva, després se sentí un fort
esclat i la casa es va il·luminar deixant una forta olor que els dos germans
desconeixien.
Els dos es miraren i decidiren que havien d'anar a veure el que havia
passat. Quan arribaren a la tanca es trobaren amb el seu gos, que estava ajagut
al terra; els dos germans suposaren que en Max – el seu gos- estaria dormit.
Varen travessar el pati i entraren dins la casa. La casa, normalment impol·luta;
estava desordenada com si algú hi hagués cercat alguna cosa. Ells no li donaren
importància a aquest fet i seguiren cercant alguna pista del que havia passat.
No varen trobar res a la planta baixa, així que varen decidir pujar al
segon pis. Als dormitoris tampoc hi varen trobar res i a la cambra de bany
tampoc.
Cansada de cercar, l' Ellie va dir:
- Tom per què no descansem un poc?
En Tom, estava molt neguitós però va decidir fer cas a la seva germana i
es van asseure tots dos a la cambra de l' Ellie durant una bona estona.
Passada una hora van decidir seguir cercant però ja no sabien cap lloc de
la casa on hi poguessin ser el seus pares.
De cop, en Tom va exclamar:
- Ellie, saps que els pares podrien estar amagats a les golfes?
L' Ellie va respondre:
- Tom es impossible que els pares siguin a les golfes perquè la mare em
va dir que no podíem pujar a les golfes, que allà només hi havia mals endreços, i
també deia que ells tampoc hi pujaven perquè aquella habitació feia fàstic.
En Tom li va donar la raó però quan l' Ellie va anar al bany, en Tom va
decidir pujar a les golfes per investigar. Quan va ser a dalt, va veure que les
portes de les golfes eren molt diferents de la resta de les portes que hi havia en
els pisos inferiors. Aquestes portes eren de color marró obscur, i pareixien molt
resistents.
En Tom va intentar obrir la primera porta però no va poder, així que va
provar amb la segona, que es va obrir a la primera. Ell es va estranyar, els pics
que havia pujat a les golfes, sempre havia trobat les dues portes tancades. Va
obrir la porta i va veure que el llum estava apagat Quan el va encendre i va fer
unes passes pensant que aquella habitació era la més gran de tota la casa, de
sobte es va trobar amb dues mantes. Quan les va aixecar es va espantar molt,
tant que va baixar les escales i va anar a cercar l' Ellie .
L' Ellie, evidentment, el va renyar; però quan va veure la cara del seu
germà va decidir pujar amb ell per veure què passava.
Quan va obrir la porta de les golfes, va anar directament cap a les mantes,
i quan les va aixecar hi va trobar dos cadàvers, aquells cadàvers concretament
eren el del seu pare i la seva mare. El seu germà es va col·locar al seu costat i
la va abraçar.
Varen estar així durant molt de temps, o això semblava, però el Tom es
va separar de la seva germana i va anar a recollir un paper del terra. L'obrí i
veié que estava dirigit a ells. La nota deia: “Si llegiu aquesta nota significarà
que ja ens han matat, per favor, anau al soterrani i agafau la maleta que hi ha
dins del cotxe. Dins de la maleta hi trobareu totes les respostes, així que fugiu
d'aquesta casa i sobretot no torneu aquí. Anau molt alerta, i tu, Ellie cuida el teu
germà.”
Llegiren la nota i baixaren corrents al soterrani, on trobaren la maleta.
Després l' Ellie va agafar el cotxe i el va engegar, en Tom va pujar al seient del
copilot i tots dos se n'anaren per sempre d'aquella casa.
Quan varen creure que ja eren bastant lluny es varen aturar per dormir a
la vorera de la carretera . Abans de anar-se'n a dormir, miraren d'obrir la bossa.
Al final la varen poder obrir i quan ho hagueren fet s'endugueren una decepció
molt grossa, ja que només hi varen trobar molts de papers que per a ells no
tenien cap sentit. Ells dos varen decidir que el millor seria anar-se'n a dormir,
que així possiblement aconseguirien oblidar-se de tot el que havia passat aquell
dia.
En Tom es va despertar i va pensar que era molt prest ja que tot era fosc,
però quan va mirar el seu rellotge va veure que marcava les nou del matí. Va
encendre el cotxe i evidentment va comprovar que el seu rellotge no s'havia
46

NO TENIM NOM
aturat. L' Ellie es va despertar poc després que ell i el va mirar com si fos ell el
culpable que hi hagués tanta foscor. En Tom va pensar que l' Ellie estava un poc
estranya però la va deixar fer. Després llegiren tots els papers que hi havia dins
de la bossa i decidiren anar cap al poble més pròxim. Varen arribar devers les
dotze i el primer que varen fer va ser anar a l'ajuntament, on un cotxe de color
negre els va seguir. L' Ellie i en Tom es ficaren dins d'un carrer però no es
varen adonar que el carrer no tenia sortida i quan van topar amb la paret van
baixar per veure si encara els perseguien, i efectivament: encara els seguien. La
porta del cotxe es va obrir i van sortir dos homes vestits amb pantalons, camisa i
corbata negres que portaven unes ulleres de sol. Tenien un aspecte molt ferotge i
no pareixia que fossin gaire amics seus.
En Tom va començar a pujar per la paret i l' Ellie el va seguir. Quan
varen baixar el mur, varen veure que eren al pati d'una casa. Entraren dins la
casa i com que en Tom va veure que no hi havia ningú, va agafar l'escopeta que
estava penjada a la paret. Primer va mirar si l'arma estava carregada, però no
hi va haver sort; després va mirar dins dels calaixos i va trobar una capsa de
cartutxos que pareixia nova.
Sortiren al carrer i es trobaren de cara amb els dos homes que els
agafaren i els dugueren cap al cotxe. L' Ellie va començar a fer preguntes i en
Tom va començar a forcejar mentre els dos homes els duien al carreró.
Primer ficaren en Tom i li varen pegar, deixant-lo completament
inconscient; llavors ficaren a l' Ellie, que també estava inconscient.
Quan es varen despertar varen veure que seguien dins del cotxe, però que
ara estaven fermats.
Després de molta estona, quan ja els hi feien mal les mans, l' Ellie es va
recordar que ella duia un ganivet dins la butxaca. Li va dir a en Tom que li
ficàs la mà dins la butxaca esquerra, que era on duia al ganivet i que tallàs les
cordes.
Quan va haver acabat en Tom li va dir:
-Ellie t'han dit mai que ets un poc beneita?
L' Ellie es va defensar com va poder, però al final va acabar donant la raó
a en Tom.
Mentre l' Ellie es disculpava en Tom carregava l'escopeta i quan va veure
que els dos homes que els havien raptat s'acostaven, va apuntar amb l'escopeta i
va disparar, creient que no els feriria. Però no va ser així. Va ferir al que els
havia fermat, i quan aquest es va girar; li va tornar a disparar. Aquest pic el
va ferir al coll de l'home, que va caure mort a l'instant.
L'altre home també va disparar i va anar de poc que no ferís l' Ellie.
Cada pic l'home s'acostava més i ,quan anava a disparar un altre cop, l'
Ellie li va tirar el ganivet i el va ferir a un braç.
Els dos germans aprofitaren aquests segons per baixar del cotxe i fugir,
però l' Ellie va pensar amb l'home que els havia volgut matar ara no feia ni un
minut i li va clavar el ganivet al cor.
L' Ellie se'n va anar plorant i en Tom la va seguir. No sabien exactament
què fer i tampoc sabien on anar, així que es van asseure davall d'un arbre i
varen començar a discutir sobre el que havien de fer.
En Tom va dir:
-Ellie, jo crec que el primer que hem de fer és fugir d'aquí i trobar un
lloc on poder dormir i estar segurs.
L' Ellie li va contestar:
-Tom, hem perdut la casa, els pares, i moltes coses que nosaltres
estimàvem. No creus que el primer que podríem fer és mirar per què han mort
els nostres pares i per què aquells homes ens volien matar a nosaltres?
En Tom li va donar la raó, i en aquell moment s'aixecaren i se n'anaren
cap a la carretera, intentant cercar les respostes de tot allò que els estava
passant.
Maria Planas Binimelis (2n ESO B)
47

NO TENIM NOM
En mans del món
Era un dia calorós, com tots els que havien passat i com tots
els que passarien els pròxims tres mesos i és que a Nigèria era estrany
el dia en què els termòmetres no superessin els trenta-cinc graus. La
regió en la qual viu el nostre protagonista és una zona allunyada
de la ciutat, que s’acostava molt a la frontera de Líbia. El poblat
a on vivia tenia una extensió molt reduïda. No s’hi observaven més
de dotze habitacles col·locats concèntricament envoltant una
petita plaça on cada vespre s’hi feien festes, encenien una foguera i
ballaven girant a aquesta al ritme dels jembes, uns petits tambors
que fabricaven amb fusta i pell dels animals que caçaven. La
vida del nostre protagonista era idíl·lica, poques vegades faltava
menjar a la tribu i mai havien patit un atac de l’exèrcit libanès,
en un moment en què les relacions entre els dos països no eren del tot
amistoses.
Deixarem de banda la resta del poblat, ens centrarem en el
nostre protagonista. Què us n’he de dir? Es tracta d’un noi simple,
amb pare i mare, té dos germans i una germana, tots més grans que
ell. Havia viscut el temps necessari per saber que la calor era
insuportable durant l’estiu i que als mesos més freds, l’aigua que
queia del cel, omplia els rierols que rodejaven el poblat, i fins i tot,
es desbordaven i els habitants havien de fugir de les tendes de fang i
pujar al turó que hi havia pocs centenars de metres del poblat i
esperar allà un parell d’hores fins que l’aigua permetés, als
acostumats nigerians, tornar als seus dominis per a reconstruir els
habitatges esbucats. Onze eren les riades i deu els calorosos mesos
d’estiu que havia presenciat el nostre amic.
Un vespre, quan tot el poble es trobava tocant i ballant al
costat del fogueró, Muno, el noi del que us he parlat, havia anat a
cercar el seu nou jambes, que havia construït amb la pell d’una
gasela que el seu pare havia caçat i amb la fusta d’un vell tió que
pareixia que ja estava preparat per fer de caixa de ressonància. De
sobte, un soroll estrany que pareixia provenir del nord del poblat,
s’anava acostant. Quan Muno va sortir de la tenda va veure un
artefacte, gran com una de les tendes i que es desplaçava a gran
velocitat. A l’interior hi havia quatre homes amb uns pals
estranys que mai havia vist. El jove Nigerià va observar amagat
dins casa seva el que passava. L’enrenou del vehicle era enorme, la
festa s’havia aturat de cop. El cotxe no parava, s’aproximava amb
48

NO TENIM NOM
rapidesa al centre del poblat i quan va arribar, sense baixar-ne cap
home es va començar a sentir un soroll dolorós. La gent corria, els
homes del cotxe utilitzaven els pals que Muno no havia vist per
assassinar als habitants. Eren unes armes estranyes, els habitants
queien a terra i no s’aixecaven i els homes no havien sortit de la
màquina on estaven asseguts. De sobte, Muno observà com el seu
pare corria per salvar la mare, que es trobava estirada al terra,
arrossegant-se, ferida per aquelles estranyes armes. De sobte, un
núvol de sang sortí de l’esquena del pare i caigué al costat de la
mare que ja no es movia. El jove, terroritzat, veient com els seus
germans i tots els seus veïns també anaven morint un rere l’altre es
va amagar avall del seu llit amb les mans pressionant-li les orelles,
amb les cames replegades cap al pit i sense fer cap soroll.
Al matí següent, el jove va sortir del seu amagatall,
lentament, encara espentat i pensant que els homes podrien no
haver marxat. Va guaitar a la plaça i veié tots els seus amics, tota
la seva família, tota la seva vida esbucada, morta, desfeta! Va
tancar els ulls i partí corrent del poblat. Va córrer i córrer. Les hores
passaven, pareixia com si el seu cos no es canses, però tot el que podia
veure era desert i més desert. A l’horitzó no s’hi distingien més que
dunes d’arena i qualque arbre sec. Muno corria i corria, no pensava
en res, només volia desaparèixer, volia despertar d’aquest somni que
no entenia, un somni amarg i trist. El sentiments que abordaven el
seu cor eren nous, la tristor, l’agonia, la desesperació. Uns
sentiments completament desconeguts i que encara no podia
entendre. La llum del sol era cada vegada més tènue, i la calor
sufocant s’anava convertint en frescor, solitud i obscuritat i el noi
no parava. De sobte, tot aparegué obscur, les cames li feren figa i
caigué, s’adormi exhaust sobre l’arena.
Poc a poc els ulls s’anaren obrint. Es notà estrany, era de dia i
no tenia calor. Pareixia com si estigues dins una habitació
tancada sense que els rajos del sol poguessin encalentir-la. Això no
obstant, hi havia un forat a la paret que mostrava un paisatge
desconegut, tot era verd, ple d’arbres i flors de colors. Es mirà, i
observa que portava unes teles que el recobrien per complet. En un
atac d’espant intentà desfer-se d’aquesta roba estranya, però un
petit soroll el va fer parar i posar els cinc sentits en descobrir què era.
Unes passes, que cada cop s’anaven acostant més i més, el posaren
nerviós. S’amagà davall l’estrany llit on havia despertat i
observà des d’allà. La porta s’obrí sobtadament i uns peus coberts
amb unes pells que mai havia vist i més amunt les cames cobertes
també de teles com les que ell portava s’anaren acostant al llit. De
sobte s’acotà i els ulls de Muno es tancaren. Estava molt asTenia
molta por, incapaç de moure’s. Notà com algú l’agafava pel braç i
l’arrossegava cap a fora del seu amagatall. Obrí els ulls lentament
i va quedar petrificat. Davant seu hi havia un fantasma! Una
espècie de persona però que tenia les mans i la cara blanca! Això no
ajudà a tranquil·litzar-lo sinó mes bé al contrari, va pegar un bot
i caigué d’esquena a terra, però les mans d’aquell peculiar esser
l’agafaren i l’aixecaren. El nostre protagonista, paralitzat, no
sabia què fer. Desitjava que tot acabés i despertar, per sortir
d’aquell món desconegut. De sobte, l’home pronuncià unes paraules
49

NO TENIM NOM
incomprensibles per ell, i, ignorant-les, va sentir dins seu una
necessitat de beure i de menjar increibles. Va recordar que havia
corregut durant moltes hores, però no recordava res més. Aquell
fantasma el porta en braços fins a una altra habitació.
Aquella habitació era diferent a res que hagués conegut
abans, hi havia moltes coses que mai havia vist ni imaginat que
poguessin existir. Sobtadament una altra porta s’obri i una llum
clara il·luminà el seu rostre. Una llum preciosa i reconfortant,
una llum de llibertat. Tot de sobta, la llum minvà, i una silueta
semblant a la del fantasma que tenia al darrera entrà per la
porta. Es tractava d’un altre ésser blanquinós però d’aspecte
diferent. La porta es va tancar i ell va seguir la figura que
s’acostava amb ulls atemorits. El segon espectre s’aturà davant ell
i el mirà fixament als ulls. Seguidament els dos éssers començaren
a intercanviar sons desconeguts per a Muno el qual estava més
pendent de la porta, que havia relacionat amb la llibertat. Els
fantasmes s’allunyaren i s’assegueren en una cadira llarga que
mai no havia vist. El jove, sense pensar-ho dos cops, aprofità i sortí
corrent cap a la porta. La va empènyer, però aquesta no s’obria.
Tenia una estranya bola que sortia cap a dins però ell no sabia com
funcionava. Els dos homes blancs el miraren i s’aixecaren.
S’acostaven cada cop més i més, confiats de que el petit Nigerià no
podria descobrir com obrir la porta. Però al costat de la porta hi
havia un forat que Muno va veure just a temps i es va llançar de
cap a fora. Va notar com el cap xocava amb una paret invisible,
però que no el detenia, sinó que es va rompre en mils de fragments
que el feriren. Va caure damunt una manta d’herba verda que
amortí la caiguda, però que no va poder evitar que el cap se li
omplís de talls. Cada vegada més espantat i nerviós, començà a
córrer en línea recta i caigué pocs metres després damunt un sòl
negre i dur, no va tenir temps a aixecar-se quan de sobte una
màquina enorme, li passà per sobre, esmicolant-li els ossos i
apagant la seva vida. Els homes blancs encara no havien
travessat el jardí i davant l’escena caigueren de genolls desfets
entre plors i remordiments.
Miquel Àngel Prats (2n de batxillerat A)
50

NO TENIM NOM
BON ESTIU!
51