Multitudinà ria Fira de la Perdiu Artesa congela ... - La Palanca

ENTREVISTA
Francesc Comabella, un pagès de Baldomar
A
vui parlem amb
Francesc Comabella
Brescó, que
va néixer el 14 de desembre
de 1915 a Baldomar,
o sigui, que
abans de Nadal farà 97
anys. Els que coneixen
el Sisquet consideren
que és la memòria viva
d’una època, que ell encara
avui evoca amb plena
lucidesa.
- Els primers records?
Són de quan vaig començar a anar
a estudi; recordo que estava al molí
d’oli que hi havia a l’actual sala de
ball. El Mestre Piera em va cridar i
em va dir si volia anar a estudiar, i
a partir d’aquell dia hi vaig anar
sempre. Es vivia amb moltes mancances.
Es menjava pa negre, per
a menjar-ne de blanc, anaven al
molí de l’Esquerrà del Pont
d’Alentorn i canviàvem blat per pa.
- Com era, el poble de Baldomar,
abans?
Per dades sabem que el 1900 tenia
129 cases amb 449 habitants.
Però del meu record era molt poblat,
cases petites, sense cap mena
de luxe i famílies nombroses. Fins
l’any 1926 va ser autònom, és a dir,
tenia ajuntament propi, amb nuclis
agregats de Vernet, Vall d’Ariet i
Clua. Seria als voltants dels anys
24-28 que es fundà la Societat Recreativa
Llum i Vida, amb l’única finalitat
de fer ball. Es feia a cal
Domingo. L’acordió es va suplir per
l’anomenat piano de manobre.
- I l’agricultura, com era?
La dependència econòmica era totalment
agrícola i dels seus derivats.
El camp no estava gaire mecanitzat,
quasi tot es feia a mà, era
normal veure els pagesos amb l’aixada
al coll. Les collites eren petites.
La gent era resignada, s’assolia
el que es desitjava, ja que ningú
es creava necessitats, no era com
ara. Per tot el terme hi trobaves
gent treballant al tros.
- I l’època escolar, els estudis...
Als 5 anys vaig començar. Hi havia
escoles de primer ensenyament,
una pels nens i una altra per les
nenes, amb 40 alumnes cada una.
El mestre Piera era molt rígid en
tots els aspectes, però tenia fama
de ser bon mestre. Venien alumnes
d’Artesa, de Vernet, de Clua, de
Gàrzola, de la Vall d’Ariet i altres indrets.
Tothom venia a peu i a l’hivern,
en fer-se fosc més aviat, les mares
els venien a buscar a mig
camí.
- Els primers amics...
Els vaig fer a l’època escolar.
Tots érem del poble
o rodalies, ens coneixíem
i ens tractàvem.
Especialment amb els
fills del mestre, que sempre
anàvem barrejats.
- Records de joventut?
Entre altres, recordo la
inauguració del primer
Pont de Vernet, ja que hi vàrem
anar tota l’escola en pes, portant
estendards i banderetes. També la
instal·lació elèctrica que va fer l’empresa
Hidroelèctrica del Segre.
També que hi havia un campaner
llogat per l’ajuntament per a marcar
les hores a la gent que treballava
als camps.
- Com va ser la “mili”, en temps
de guerra?
Vaig ingressar a l’exèrcit l’abril de
1937, ja ben començada la guerra,
i em van portar al front per l’ofensiva
de Belchite, més tard a la
d’Almudena i també a Osca. El 27
de març del 38 van ordenar retirada,
que més va ser una desbandada
que una altra cosa, i juntament
amb gent de la comarca i un amic
del poble ens en vàrem anar a casa.
Des d’Osca fins a Baldomar a peu i
descalç, perquè al mullar-se les botes
en passar el riu Cinca es van rebotir
i no podia donar un pas.
L’últim dia anava sol per la Sen-
20 la Palanca