Ca la Petit, de botiga a museu - La Palanca

DE COLLITA PRÒPIA
La maternitat
E
n primer lloc, que no es preocupi
el rei carnestoltes que
encara no he penjat el llapis.
Ja fa molt temps que vull reiniciar les
meves col·laboracions amb La Palanca,
però últimament he anat molt de
bòlit, entre biberons, bolquers, i xumets!
I és que en aquest parèntesi sense
escriure he estat mare! I les tasques
maternals m’han absorbit tant
que he desconnectat una mica de tot.
Avui, que la meva filla fa cinc mesos,
he pensat que era un bon dia per
parlar de la recent estrenada maternitat.
Ara sembla que tinc un moment
de calma; l’Ares dorm, les hormones
ja han tornat una mica al seu estat
normal i, per tant, la plorera i els canvis
d’humor constant s’han acabat,
poc a poc la talla de pantalons torna
a ser la mateixa, les hores de son es
van recuperant i en general la calma
sembla haver tornat a casa.
Lluny queden els primers dies,
quan el caos semblava haver-se apoderat
de nosaltres. I és que no n’hi
havia per menys! De cop i volta vam
passar a ser tres a casa, una
personeta nova i indefensa va aparèixer
a les nostres vides i va passar
a dependre exclusivament de nosaltres!
Una personeta que no sabia què
era el dia o la nit, que no sabia que
al món hi havia gravetat, ni què era
anar vestit, o portar bolquers,... Només
sabia que ja no estava en un
lloc segur i protegit com l’úter matern,
i que tenia gana, son, que necessitava
molt amor; i la seva única manera
de comunicar-se era
plorant.Però el temps passa volant,
l’Ares creix tan ràpid!... Que aquella
“coseta” indefensa ha passat a ser
una criatura moguda, riallera, curiosa,
amb ganes d’aprendre i de menjar-se
el món! Ara ja tot és més fàcil,
sembla que va rodat,... Ja sabem de
quin peu calcem, i tots respirem amb
més tranquil·litat!
Malgrat tot, sempre hi ha dies que
tornes a perdre els nervis... El primer
biberó, la primera vomitada, la primera
nit en blanc, el primer refredat, les
primeres farinetes... I és que ser pares
és una aventura constant, de les
més engrescadores! Això sí, només
ho pots explicar a aquells que també
són pares, perquè sinó no es pot
entendre de la mateixa manera.
Aquest matí, al mercat, m’he trobat
la mare d’una nena de 7 mesos...
Anava sola. Hem estat parlant i se
m’ha escapat el riure quan he vist que
movia el carro de la compra d’un costat
cap a l’altre com si estigués bressant
la seva filla! He pensat, “pobra”!...
De quina manera canviem
quan tenim fills! Ella no s’ha adonat
que estava bressant la fruita i la verdura.
I és que és ben cert, la maternitat
et canvia de cap a peus! S’altera
totalment l’ordre de les prioritats, i
de quina manera! Les vint primeres
posicions les ocupa el teu fill/a!
A vegades em pregunto com es
pot establir aquest vincle tan fort entre
uns pares i una personeta “nova”,
recent arribada, que fins fa dos dies
no existia! I encara no sé la resposta,
però el que sí que sé és que quan
la coneixes aprens a estimar bojament
i sense condicions (ara penso
que és l’únic amor incondicional). I
el cert és que la pròpia naturalesa
ajuda a posar les coses en el seu
lloc de manera natural i fàcil... Estic
convençuda que tenir un fill et fa millor
persona, t’emociones veient com
balbuceja els primers sons, o quan
posa ullets de son... Se’t posa la pell
de gallina quan et regala una simple
rialla. També aprens a riure i a jugar
com un nen, sense vergonyes. En
definitiva, jo sempre havia cregut que
era un tòpic, però ara el puc reafirmar:
tenir un fill és la millor experiència
que la vida t’ofereix!
Per l’Ares, l’alegria de la casa!
Noemí Farré Cortadelles
la Palanca 37