Ca la Petit, de botiga a museu - La Palanca

TEMA DEL MES
Al Vicenç li agrada explicar històries,
com la “del Rafeques, que
sempre que baixava amb el cotxe
de línia de la Pobla parava a casa”.
“Era de gra fort, demanava un entrepà
i moltes vegades n’hi havies
de fer mig més”. En canvi, per saber
d’ell mateix li ho hem de preguntar.
Llavors, no amaga res i no
té cap problema per narrar com va
compaginar la botiga amb una situació
familiar dura i, més tard, amb
la política.
Va ser el primer alcalde de la
democràcia perquè “quan es preparaven
les primeres municipals
només hi havia llistes d’esquerres,
em van fer veure que si no es presentava
algú altre sortirien els rojos”.
Això, sumat al fet que el seu pare
ja era mort, el va fer decidir a presentar-se,
“només per una legislatura”.
“Amb el pare estava prohibit parlar
de política, si ell hagués estat viu
no ho hauria pas fet”, reconeix.
La disciplina que aplicava a la
botiga la va dur a l’Ajuntament. “Jo
tenia molt clar que la meva feina
era a casa, vaig posar un horari
com a alcalde i fora d’allà, deixava
de ser-ho”, explica. Tot això amb
una filla petita i havent-se quedat
vidu poc després de ser pare. “Molt,
molt difícil, val més no parlar-ne”.
Podríem omplir moltes pàgines
amb les seves experiències, però
preferim deixar-ho aquí i recomanar-vos
que vosaltres mateixos us
hi acosteu i vegeu el local. Segurament
us fixareu en moltes coses
que nosaltres no hem vist i podreu,
si voleu, escoltar la veu tranquil·la i
pausada d’en Vicenç que, sense
proposar-s’ho, ha passat de botiguer
a testimoni històric.
Text i fotos: Marta Serret
A dalt, les bótes, algunes d’elles encara plenes de vi ranci,
moscatell i altres licors. Sobre aquestes línies, en
Vicenç explica el contingut d’un dels nombrosos àlbums
de l’arxiu fotogràfic. A la dreta, es torna a posar, per un
moment, darrera el taulell
26 la Palanca