Vent, ritme, acció Josep Mª Almacellas i Díez - L'Auditori

Dossier pedagògic
Vent, ritme, acció
Autor del dossier: Josep Maria Almacellas i Díez
Il·lustracions: Raimon Juventeny
L’Auditori – carrer Lepant,150 08013 Barcelona Tel. 93 247 93 05/ Fax 247 93 01 www.auditori.cat/AuditoriEduca

Í N D E X
1. Indicacions generals
pàgina 3
2. Indicacions generals sobre Vent, ritme, acció
Pàgina 4
3. Objectius didàctics i continguts
Pàgina 5
4. Guia del concert
Pàgina 6
5. Propostes didàctiques
pàgina 8
6. Vocabulari i glossari
pàgina 20
7. Compositors i obres
pàgina 24
8. Fitxa tècnica i repertori
pàgina 30
9. Programa de mà
Pàgina 33
10. Bibliografia i enllaços a pàgines web
pàgina 38
2

1. Indicacions generals
1.1 Indicacions generals del cicle de concerts L’Escola va a L’Auditori
Portem els nens als concerts perquè la pràctica continuada d’aquesta manifestació artística
contribueixi al gaudi de la música. Aquesta idea ha de ser present en les activitats prèvies i
posteriors. El nen no ha de viure el concert com una càrrega de treball ni tampoc com una
estona de “no classe”.
El seguiment regular que l'Auditori ofereix facilita aproximacions a la música en els seus
diferents estils i gèneres, i a la vegada facilita l’observació en directe dels instruments
musicals i de la interpretació musical (vivència musical).
Característiques dels concerts programats en el cicle
• Són concerts. Amb això volem dir que pràcticament no hi ha paraula, tot és música.
• La temàtica de cada concert és molt oberta i el repertori combina en cada un diferents estils
i gèneres.
• Els intèrprets s’han triat un a un buscant sempre un alt nivell d’interpretació i una bona
capacitat de comunicació.
• Per donar a cada concert el ritme adequat a l’edat de l'alumnat a qui s’adreça, es juga amb
petits elements escènics -que mai no prenen el protagonisme a la música- i que són
coordinats per un professional en direcció escènica.
Objectius principals a l’hora de dissenyar aquests concerts
Els objectius principals a l’hora de dissenyar aquests concerts són que els alumnes gaudeixin
del fet d’escoltar música en directe i que aprenguin a anar a concerts. A més es poden definir
d’altres objectius relacionats generalment amb l’àrea curricular de música i que variaran
lleugerament segons els continguts específics de cada concert. Es bo, però, que no oblideu
aquests dos objectius principals que us detallem: gaudir de l’audició de música en directe i
aprendre a escoltar-ne per mitjà de la pràctica habitual.
Pautes d’actuació per afavorir un bon aprofitament dels concerts
Des del centre educatiu
Aspectes musicals
• Haver-se informat dels continguts a nivell d’adult. Triar aspectes adients al nivell de
coneixements i bagatge en les audicions per tractar a l’aula prèviament.
• Treballar a l’aula el programa del concert.
• Triar alguna cosa per continuar el treball a l’aula després d’haver assistit al concert.
Algunes normes cíviques i de comportament que l’alumnat ha de conèixer abans
d’assistir al concert
• Per escoltar música no s’ha de parlar
• No es poden menjar xiclets dins l'Auditori
3

• No es pot sortir de la sala de concerts a mitja actuació
• Als passadissos i a la sala de concert, cal entrar i sortir sense córrer ni cridar
• La comunicació amb els músics ha de ser correcta: no cridar, xiular, parlar, etc. mentre
actuen.
• Els professionals que actuen, els companys del públic, i l’espai que ens acull, mereixen el
nostre respecte independentment de la valoració personal i individual del concert.
Durant el concert
El professorat s’ha de fer responsable del grup i prendre les mesures i decisions adequades
en cada situació a fi de garantir l’audició al conjunt del públic. Per això us demanem que:
• Abans d’entrar a l'Auditori induïu el vostre alumnat a la tranquil·litat
• Vetlleu i vigileu el comportament dels vostres alumnes durant el concert
• Porteu pensat amb qui li anirà bé seure, a aquell alumne a qui costa estar atent
• Trieu el vostre seient per poder veure tot el vostre alumnat amb facilitat
• Tingueu una actitud que afavoreixi la consecució de l’ambient adient a cada concert
• Recordeu que no s’ha d’acompanyar la música picant de mans, a no ser que es demani des
de l’escenari
Un concert sense unes actituds correctes no és educatiu. I som un Servei Educatiu. Per això
ens reservem el dret, si cal i d’acord amb el professor de música de cada grup, de demanar a
alguna persona o a algun centre que abandoni la sala de concerts si la seva actitud en
distorsiona la bona marxa i/o dificulta l’aprofitament de l’espectacle als companys.
2. Indicacions generals sobre Vent, ritme, acció
2.1. Sentit del concert
El concert va adreçat a l’alumnat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat i es pot
treballar en diferents cursos segons l’enfocament que es faci del concert i de la present guia
didàctica. Vent, ritme, acció presenta una banda simfònica interpretant un repertori variat en
estils, tipus i origen de les obres, intensitats, formacions, etc. Volem que l’alumnat conegui
aquesta agrupació d’instruments de vent i percussió i les seves possibilitats sonores i
tímbriques més enllà dels estereotips i prejudicis que arrossega aquest tipus de formació
instrumental. Música incidental, música d’encàrrec, transposicions, transport i pautes per
seguir una audició són alguns dels aspectes a treballar abans i després de la sortida.
2.2. Un fil conductor
El concert es presenta com un cap de setmana en el qual apareixen diferents moments
musicals:
Divendres a la nit, hi ha un castell de focs;
4

dissabte al matí, una petita banda toca a la glorieta del parc;
dissabte a la tarda, sessió de cinema;
diumenge al matí, passeig pel parc;
diumenge al migdia, hi ha una festa popular, i
diumenge a la tarda, correfoc i fi de festa.
2.3. Com es desenvoluparà
Escoltarem des de solos fins a tutis, passant per grups intermedis.
En la selecció de les obres s’ha tingut en compte el seu diferent origen i motivació. Així,
podreu escoltar obres originals per a banda simfònica, obres originals per a fanfàrria,
transcripcions d’obres per a instrument sol a banda, transcripcions d’obres per a orquestra a
banda, adaptacions d’obres per a grups més petits, etc.
L’escolta atenta pot ajudar a reconèixer tant aspectes tècnics com temes melòdics treballats
al llarg de l’ensenyament general.
3. Objectius didàctics i continguts
L’objectiu bàsic d’aquest concert és atansar la banda simfònica al públic i mostrar les seves
possibilitats musicals. Així mateix pot servir com a suport del treball d’anàlisi auditiva.
3.1. Objectius
1. Conèixer i valorar la banda com a agrupació instrumental.
2. Conèixer la història i la tasca de la Banda Municipal de Barcelona.
3. Reconèixer la formació instrumental de les obres i els fragments escoltats.
4. Distingir el timbre i les característiques organològiques dels instruments de la banda.
5. Identificar els elements musicals presents en les obres interpretades.
6. Descobrir aspectes diferenciadors dels estils musicals.
5

7. Valorar la importància de la feina col·lectiva per assolir resultats satisfactoris.
8. Gaudir d’un espectacle musical en directe.
3.2. Continguts
Escoltar i comprendre
- Els conjunts de vent i percussió
- Els instruments de la banda simfònica
- Elements musicals: tempo, compàs, melodia, ritme, harmonia, intensitat
- L’estructura i la forma
- La dinàmica, l’articulació i l’expressió
Interpretar i crear
- El transport
- La transposició
- L’adaptació i l’arranjament
Dimensió social i cultural
- Els papers de la banda
- La Banda Municipal de Barcelona
- Gèneres musicals
- Estils musicals
- La catalogació de les obres musicals
- El concert, acte social
4. Guia del concert
El concert és pensat per alumnes d’educació secundària. No és una estricta audició de
presentació de la banda i els seus instruments - tasca que ja es fa en audicions adreçades a
l’alumnat de primària - sinó que es presenten diferents agrupacions instrumentals de petit,
mitjà i gran format. Així mateix es presenta un repertori eclèctic que va des del segle XVIII
fins al segle XX.
Es recomana fer-lo servir com a suport a l’anàlisi auditiva i/o també com a il·lustració d’una
bona colla de termes i conceptes teòrics. Tant els elements auditius com els més teòrics
s’expliquen en l’apartat següent d’aquesta guia, sota el títol de “Propostes didàctiques”. Es
traurà, doncs, el màxim de rendiment del concert si prèviament s’ha preparat de manera que
els temes resultin familiars a l’alumnat.
El públic ha arribat i s’ha assegut. La sala és fosca. Una veu en off fa la presentació del
concert. S’explica que es vol recrear un cap de setmana de festa major de qualsevol poble o
vila amb una passejada musical amb interpretacions de la Banda Municipal de Barcelona.
- Les festes comencen el divendres amb focs d’artifici.
A l’escenari es veuen els reflexos dels focs, apareix el director a escena i s’inicia “La
réjouissance” de la Música per als reials focs d’artifici. HWV 351 de Georg Frideric Händel
(1685-1759). Els instruments de metall - trompes, trombons i trompetes - ens envolten.
6

- Dissabte al matí, un petit concert a la glorieta del parc.
L’escenari a les penombres ens permet veure com alguns músics van seient al seu lloc.
Sentim un vent suau, uns ocells, gent que parla, el soroll de la fira,... i s’inicia la “Gavota” de
la Suite per a 13 instruments, op. 4 de Richard Strauss (1864-1949) En escena a la primera
filera, d’esquerra a dreta, dos clarinets, dues flautes travesseres i dos oboès; al darrera, en el
mateix sentit, quatre trompes, dos fagots i una tuba.
En l’escenari hi ha un canvi d’intèrprets. Entra tota una secció d’instruments de metalls i un
percussionista. I comença la “Fanfàrria” (1r moviment) de la Sinfonietta JW VI/18 de Leos
Janacek (1854-1928). Escoltem a tres trompetes - situades en primer terme, a la tarima del
director -, quatre trompes, dos trombons, una tuba i timbales.
- Dissabte a la tarda hi ha sessió de cinema, amb tres pel·lícules de diferents gèneres: una
de l’oest, una de ciència ficció i una d’aventures.
Els músics entren i ocupen els seus llocs. Tenim la banda completa. Tot seguit ens situem en
un cinema. Sentim el soroll del projector, uns dispars, els cavalls al galop i... comença el
“Final feliç” de la suite de The Red Pony (1948) d’Aaron Copland (1900-1990), sota el sol que
es reflecteix en la pantalla
Una altra vegada el projector. Sons electrònics, una nau estelar? La foscor de l’espai, els
estels,... Comença l’obstinat de “Mart” d’Els planetes. op. 32 de Gustav.Holst (1874-1934)
Per tercer cop, sentim el projector que està canviant de bobina. Llamps i trons, vent i
s’encenen els focus per il·luminar l’escenari. Entrem per “La gran porta de Kiev” de Quadres
d’una exposició (1874) de Modest Mussorgsky (1839-1881)
- Diumenge al matí, després del concert vermut hi ha un cercavila i una festa popular.
Sense solució de continuïtat uns quants músics s’aixequen i inicien el tema de l’”Andante” de
la Serenata per a 13 instruments, “Gran partita”, K. 361 (370a) de Wolfgang Amadeus Mozart
(1756-1791) Quatre clarinets, quatre trompes, dos oboès, dos fagots i el contrabaix. Els
músics que no toquen són el decorat de la festa que se celebrarà després.
Tothom seu. Comença la “Polca del Poble Sec” de la Música per a un diumenge de Xavier
Montsalvatge (1912-2002) De tant en quant s’aixequen solistes: ara un fuet, ara una
trompeta, ara un saxo soprano, un saxo alt, un clarinet,....
I comencem a escoltar ambient de festa, a la pantalla veiem banderetes, llums de festa a
l’escenari, en el qual s’estan posant a primera fila alguns músics. Són els protagonistes de la
“Cançó dels canons” de l’Ópera dels tres rals de Kurt Weill (1900-1950) Escoltem a un
quintet de metall: dues trompetes, una trompa, un trombó i una tuba. Al fons, acompanyantlos,
sentim la caixa. Els altres músics celebren la festa amb les seves banderoles.
- Diumenge a la tarda, el correfoc prepara el fi de festa.
Els reflexos a la pantalla de l’escenari dels petards i traques ens situen en el correfoc, La
festa arriba a les seves acaballes, i la banda interpreta el “pasdoble” de Belmonte de Carles
Santos
7

I la banda al complet, amb el triangle, els plats, el bombo, les timbales, acaben el concert
amb l’obertura de Guillem Tell de Rossini, mentre els focs d’artifici arriben al seu clímax,
cloent aquest cap de setmana.
5. Propostes didàctiques
El concert en si mateix vol que l’alumnat gaudeixi de la música i s’impliqui en la seva audició.
La feina al voltant d’aquesta, doncs, és interessant que es realitzi abans i després de la
sortida.
Alguns dels aspectes sobre els quals podeu treballar, en funció del curs i els continguts que
esteu fent en les vostres classes, són els següents:
- La banda, agrupació instrumental
- La transcripció i el transport
- Anàlisi dels elements musicals: textura, tempo, compàs, tipus de principi, tipus de final,
ritmes, instruments.
- Anàlisi formal i expressiu: estructura, dinàmiques, expressió.
- Ubicació en la història i la societat: títol, catalogació, autor, estil, època, forma, gènere i
tipus d’obra.
- Característiques melòdiques. Motiu i tema.
En el present apartat, abans que res, desenvolupem alguns dels conceptes que proposem i
que permetran fixar l’atenció de l’alumnat en aquells aspectes que més us interessi treballar.
Finalment, us proposem la complementació d’una fitxa d’audició amb els conceptes explicats
del tipus següent:
Ítem
Títol i catalogació
Autor
Estil i època
Gènere i tipus
Instruments i
classificació
Textura
Tempo
Compàs
Tipus de principi
Tipus de final
Guió i estructura
Forma
Ritmes
Característiques
melòdiques
Expressió i matisos
Altres
5.1. La banda, agrupació instrumental
8

La presència, sobretot al carrer, de formacions de vent i percussió és documentada des de
temps immemorials. Podem recordar les trompetes de Jericó. Més cap aquí, al segle XIII, ja
existeixen agrupacions municipals d’instruments de vent a les ciutats de Wismar i de
Rostock, a ,on en tenim de documentades des dels anys 1272 i 1285, respectivament. A
casa nostra, els primers documents, en aquest sentit, són del segle XIV. Jutglars, ministrils,
sonadors o d’altres denominacions més específiques, com tabaler, crida o trompeta, ens
parlen de membres de músiques municipals. En el nostre concert escoltarem obres a partir
de l’estil barroc. Händel fa servir metalls en la seva Música per als reials focs d’artifici. El
fragment de la Serenata en si bemoll major, K. 361 (370a) de Mozart, coneguda com a “Gran
partita”, ens serveix d’exemple de la importància que tenien agrupacions d’aquest tipus
instruments de vent fusta amb trompa i reforç de contrabaix o altres combinacions de corda i
fusta - en els segles XVII i XVIII, sobretot a l’Europa central. Recordem aquí dues de les més
conegudes, el Septimí de Beethoven o l’octet de Schubert. Serà a partir del segle XIX que
amb els avenços tècnics dels instruments de vent començaran a ampliar-se les bandes,
primer militars i més endavant civils, principalment a França i Alemanya.
L’any 1886 es crea la Banda Municipal de Barcelona, de la qual fem un petit historial en el
glossari. Podeu fer una petita recerca sobre aquesta història.
Cal no oblidar que podeu fer un treball sobre la formació instrumental de la Banda Municipal
de Barcelona (BMB). El programa de mà us pot servir de record si feu aquest treball també a
posteriori. Podeu establir la comparació amb la formació d’una orquestra. Els podeu fer
observar la substitució dels violins pels clarinets i la dels violoncels pels saxos. El metall és
més important, així com la percussió.
5.2. La transcripció, l’adaptació, l’arranjament i el transport
Un dels papers que ha tingut la banda al llarg de la història ha estat donar a conèixer a la
ciutadania les obres del repertori orquestral per absència d’orquestra i també pel fet de poder
actuar al carrer, de manera que s’ha aprofitat com a eina de divulgació. També s’ha aprofitat
per interpretar peces d’un repertori més popular com sarsueles, bandes sonores,
arranjaments de cançons, etc. Aquesta funció ha obligat a adaptar aquest tipus de peça a
l’instrumental de la banda. Sovint l’adaptador aprofita per generar noves veus i, fins i tot,
noves harmonies, de manera que més que una adaptació acaba fent un arranjament. A més,
la majoria dels instruments de vent que integren la banda són transpositors; és a dir, el nom
de l’altura que emeten no es correspon amb el nom de la nota que llegeixen a la partitura i
toquen amb l’instrument. Mirem ara d’aclarir aquests quatre conceptes i com es poden
treballar amb el vostre alumnat. A més de l’explicació de cada terme, hem afegit el primer
període del tema del moviment de la Serenata per a 13 instruments en si bemoll de W. A.
Mozart, que podreu escoltar en l’audició (partitura 2), i aquest mateix tema, present en el
darrer moviment del Quartet per a flauta i trio de cordes en do major del mateix Mozart
(partitura 1).
9

5.2.1. Entenem per transcripció l’escriptura d’una melodia per a un instrument diferent
d’aquell per al qual ha estat concebuda. En l’exemple, podem veure la melodia de la flauta en
el quartet (partitura 1) transcrita (i transportada) al clarinet 1 en la serenata (partitura 2).
5.2.2. L’adaptació consisteix a realitzar canvis sobre una peça que permeti ser interpretada
en altres condicions. El més habitual és fer adaptacions de peces difícils per facilitar-ne la
interpretació. També es fan adaptacions quan el nou instrument té una tessitura diferent de
l’original i es canvia l’altura de les notes. En l’exemple, podem veure una adaptació de la línia
del violoncel en el quartet al fagot 2 en la serenata, amb un canvi d’octava.
5.2.3. L’arranjament implica algun afegit en l’harmonia o en el contrapunt respecte a l’obra
original. En els exemples que us posem, podeu observar l’arranjament que el mateix Mozart
fa del seu tema.
5.2.4. Finalment, el transport és el canvi d’altura d’una melodia, mantenint exactament els
seus intervals i la seva direcció. En la banda aquesta feina és importantíssima pel fet que la
majoria d’instruments són transpositors. La raó d’aquest fenomen cal buscar-la en el fet que
això permet a l’instrumentista tocar qualsevol dels instruments de la seva família amb la
10

mateixa digitació. Així, tots els saxos, per exemple, tenen la mateixa digitació, així com els
diferents tipus de clarinets, o el sistema de pistons de les trompetes, dels fiscorns, dels
bugles, dels bombardins o de la tuba. En la partitura de la serenata, fixeu-vos, i feu que s’hi
fixi l’alumnat, en les indicacions dels instruments, és a dir, on s’indica la seva nota base: els
clarinets en sib i els corno di bassetto i les trompes en fa. Els altres estan en do. Això explica
també la diferència en l’armadura. Així, quan un clarinet fa amb el seu instrument la digitació
que correspon a la nota do, el so emès és un sib. Així mateix, quan una trompa digita un do,
emet un fa. En la versió que escoltarem, els papers del corno di bassetto seran interpretats
per sengles clarinets.
11

Posem aquest exemple com a demostració que els mateixos compositors han adaptat,
transcrit i arranjat obres seves, cosa que actualment nosaltres tenim certes objeccions a fer o
acceptar. Bach adaptava obres de Vivaldi o el mateix Beethoven fa servir un mateix minuet
en una sonata de piano o en el seu septimí.
Feu veure que inconscientment tots i totes fem servir aquests recursos. Quan estem cantant
una cançó i no hi arribem i la tornem a començar en una altra altura, de fet estem
transportant. O quan toquem la melodia d’una cançó amb la flauta, estem transcrivim. Quan
estem fent algun acompanyament amb la guitarra o amb instruments Orff, estem fent, ben
segur, algun arranjament.
13

Pel que fa a les partitures que us copiem, podeu fer exercicis de seguiment, de record
d’elements d’escriptura o d’escriptura del resultat sonor real en els instruments transpositors,
transportant l’harmonia a do major tot i comparar-la posteriorment amb la del quartet.
5.3. Anàlisi dels elements musicals: textura, tempo, compàs, tipus de principi, tipus de
final, ritmes, instruments
En el repertori escollit hem buscat prou varietat en tots aquests elements, a fi i efecte que us
serveixi de coartada per treballar-los.
La textura podem entendre-la en la doble vessant de relació de veus i de trama. En les fitxes
d’audició d’exemple, hi fem constar la primera de les visions, de manera que hi podríem
trobar monodia, polifonia, homofonia i melodia acompanyada. La pròpia presentació de les
obres, però, us donarà peu a parlar d’aquesta altra idea de la trama com a joc entre
instruments o grups d’instruments, i relacionada també amb la dinàmica.
Quant al tempo, el compàs o els tipus de principi i de final, aquí no cal insistir-hi. Ben segur
que teniu recursos per parlar-ne en les vostres classes.
Pel que fa als ritmes, podeu haver-ne fet tocar alguns dels que després escoltareu o fer-los
tocar a posteriori fent menció de l’obra en la qual es troben. Us en proposem ara un parell:
Obstinat de “Mart” d’Els planetes de Holst.
Podeu afegir a sobre les figures de marca del compàs; blanca amb punt - blanca. És una
bona excusa per treballar tresets.
Podeu recordar l’obstinat del Bolero de Ravel, on també hi ha tresets (encara que siguin de
semicorxera)
14

Un altre ritme que podeu treballar és el de la coneguda segona part de l’obertura de Guillem
Tell que escoltarem per acabar l’audició. De ben segur que el vostre alumnat reconeixerà la
peça sense necessitat de melodia. És el que té un motiu, en aquest cas rítmic, ben trobat.
Vigileu, però, que no ho confonguin amb el ritme de la marxa Radetzky de Johann Strauss. El
primer període, rítmicament és igual. Canvia el segon període, que és com segueix:
Melòdicament, cal fixar-se interiorment, en què el tema de Rossini és ascendent i el
d’Strauss és descendent.
Per treballar els ritmes, podeu primer analitzar-lo i fer-lo tocar poc a poc. És molt possible
que de seguida sigui reconegut i el tempo s’escapi. Aquesta serà una de les feines difícils:
aturar les presses i mantenir el tempo. Per tocar el ritme us aconsellem que amb la dreta feu
tocar les parts fortes i amb l’esquerra les parts dèbils, tal i com gosem escriure-ho
Pel que fa referència als instruments, cal que ens fixem en els que van destacant, ja sigui
com a grup o individualment, en els diferents moments de les obres, així com en les diverses
presentacions inicials de les peces.
15

5.4. Anàlisi formal i expressiu: estructura, dinàmiques, expressió
En dues fitxes d’exemple, us donem pistes sobre l’estructura del que escoltarem. La feina
que us proposem és insistir en les estructures senzilles que conformen la majoria de peces:
binària, binària reexpositiva, ternària i rondó.
Així, cal parlar de les frases, dels períodes i dels subperíodes; del concepte de pregunta i
resposta, relacionat amb la idea tonal de repòs - tensió - repòs, dit d’una altra manera, tònica
- dominant - tònica.
Us posem com a exemple el primer període de “La réjouissance” de la Música per als reials
focs artificials, i aprofitem per marcar el tipus de principi i de final.
Observem, doncs, com el contrast és present no només harmònicament. També el trobem en
la dinàmica i en l’expressió.
Aquest període tindrà la lletra A en l’anàlisi.
5.5. Ubicació en la història i la societat: títol, catalogació, autor, estil, època, gènere i
tipus d’obra
Aquest apartat és el que ens ha de permetre referenciar una obra o un fragment sense
possibilitat d’error. Sovint en la música docta occidental trobem títols genèrics —simfonia,
quartet, sonata, concert, tocata...— o moviments dins d’obres més grans que en dificulten la
cerca. És per això que els editors de música van començar a catalogar les obres que
editaven. Molts compositors no tenien aquesta necessitat, i el catàleg ha estat fet
posteriorment per un musicòleg. El número de catàleg és aquell que ens permetrà trobar una
16

obra determinada. En la majoria dels casos, trobarem el número després de la indicació
d’opus. D’altres vegades, es farà referència al musicòleg que ha catalogat l’obra o a unes
sigles de referència. Així, en els autors del concert trobareu la indicació HWV, sigles de
Händel Werke Verzeichnis (catàleg de les obres de Händel) ; JW, sigles de Janácek's works i
KV sigles de Köchel Verzeichnis (catàleg de Köchel) El primer, obra de Bernd Baselt, va ser
publicat entre el 1978 i el 1986. Per aquesta raó, encara hi trobareu programes, discos, etc.
sense la referència. El segon és el catàleg de les obres de Léos Janacek, obra de Nigel
Simeone, John Tyrrell, i Alena Nemcová, publicat l’any 1997. El darrer és el catàleg de les
obres de Mozart. El va crear Ludwig von Köchel l’any 1862. Posteriorment s’hi han afegit i
recatalogat obres de Mozart. Per mantenir el número de Köchel, el que s’ha fet és afegir-hi
un altre número entre parèntesi o alguna lletra.
És bo que el nom de l’autor estigui completament escrit o, si més no, amb les sigles del nom
per evitar tant com es pugui confusions: Leopold Mozart, Wolfgang Amadeus Mozart.
Quant a l’estil, ens referim als ortodoxos del Renaixement, Barroc, Classicisme,
Romanticisme... L’època és la situació en el temps de l’estil: Renaixement (s. XV-XVI),
Barroc (s. XVII i primera meitat del s. XVIII) ...
Pel que fa al gènere i tipus d’obra, hi especificarem característiques instrumentals (orquestra,
banda, música de cambra, música incidental...) o, si fos el cas, vocals (òpera, cantata, solo,
cor...) i de quina obra es tracta, que, en moltes ocasions, coincidirà amb el títol: sonata per a
tal instrument i piano, simfonia, concert per a tal instrument i orquestra, quartet, suite...
5.6. Característiques melòdiques. Motiu, tema.
En relació a la melodia, podem tractar els motius, girs melòdics, anàlisi de graus conjunts i
disjunts, intervals, arpegis, etc. que fan reconèixer una melodia i la converteixen en idea
temàtica. Allò que fa que ràpidament reconeguem la peça de la qual es tracta. En l’apartat
5.3, parlant del ritme, ja hem fet menció dels conceptes motiu i tema. Mirarem d’aclarir-los
ara.
Posem com exemple la “Fanfàrria” de la Sinfonietta de Janacek, on escoltarem el
desenvolupament variat d’un petit tema. Us proposem que feu tocar amb la flauta, o amb
l’instrument escolar que millor us vagi, el que escrivim, que ha estat transportat per facilitar la
interpretació. És interessant que quan l’alumnat estigui en el concert reconegui motius, temes
i melodies que sentirà perquè ja els ha treballat a classe.
El moviment, i l’obra, comença plantejant un coixí de les trompes
Feu esment als dos primers compassos i feu ordenar les notes que hi surten de greu a
aguda. Hi podreu llegir una escala que a més és pentatònica. Els intervals que es troben
entre cada grau són segones majors (to) i terceres menors (to i semitò)
17

A sobre s’hi introdueix un primer motiu, per les tubes, que hem pujat una octava per a poder
interpretar-ho amb la flauta.
Tornem a trobar l’interval de tercera menor que es venia repetint en les trompes del principi.
Tornarà el pedal de les trompes i apareixerà el tema de les trompetes:
La tercera menor torna a estar present. I encara més, si tornem a ordenar les notes ens
apareix una altra escala pentatònica.
Així, els primers compassos són:
18

Si teniu prou nivell a la classe podeu encara continuar una mica. El motiu s’amplia un semitò i
es converteix en tercera major, amb el complement d’una quarta:
La coda es construeix sobre una repetició de tres petits motius variats, a partir del canvi de
terceres majors i terceres menors i una quarta.
Veiem, doncs, com el compositor construeix tot un moviment a partir d’una idea intervàlica i
amb una cèl·lula rítmica de negra i dues corxeres.
5.7. Fitxes de les audicions
Us posem un parell d’exemples de fitxes d’audició. Hem escollit dues obres que es poden
trobar fàcilment per si voleu fer-les escoltar a classe.
Ítem
Títol i catalogació
“La réjouissance” de la Música per als reials focs
d’artifici, HWV 351
Autor Georg Friedrich Händel (1685-1759)
Estil i època
Barroc (segle XVII i 1a meitat del XVIII)
Gènere i tipus
Música instrumental per a orquestra de vent i corda.
Versió per a banda. Suite.
Instruments i classificació Instruments de vent de metall en la versió de la sessió
Textura
Inici polifònic, després homofònic
Tempo
Allegro
Compàs 4/4
Tipus de principi
Anacrúsic
Tipus de final
Femení
Guió i estructura
[:A:] [:B:] Estructura binària
Ritmes Vegeu més amunt (apartat 5.4)
Característiques
Vegeu més amunt (apartat 5.4)
melòdiques
Expressió i matisos Vegeu més amunt (apartat 5.4)
19

Ítem
Títol i catalogació
“La gran porta de Kíev” de Quadres d’una exposició
(1874)
Autor Módest Petróvitx Mussorgski (1839-1881)
Estil i època
Nacionalisme. Segona meitat del segle XIX
Gènere i tipus
Música instrumental originalment per a piano sol. Versió
per a banda en la sessió.
Instruments i classificació Banda simfònica
Textura
Homofonia
Tempo
Maestoso - meno mosso - grave
Compàs 2/2
Tipus de principi
Tètic
Tipus de final
Masculí
Guió i estructura
A B A B pont A Coda. Estructura ternària
Ritmes
Expressió i matisos
En la darrera A ritmes ternaris
Tot i que és majestuós, hi predominen els lligats.
Sentim contrastos en la intensitat.
6. Vocabulari i glossari
Banda
Nom que reben en música docta les formacions instrumentals que tenen com a base els
instruments de vent i de percussió. La seva existència es remunta a l’antiguitat. En el sentit
més modern, però, neixen a França el segle XIX associades, en principi, a la vida militar. A
partir de mitjans del segle XIX, afavorides per les importants millores tècniques dels
instruments de vent, les bandes civils van adquirint importància i categoria artística. Així
mateix es va creant un repertori específic. D’entre les bandes, podem diferenciar-ne de
quatre tipus:
- Banda de cornetes i tambors: habitualment formades per músics afeccionats. Són vigents
encara a les casernes i en espectacles del tipus majorets.
- Fanfàrria: banda formada per instruments de metall, sense fustes. Poden ser de totes les
mides. De gran tradició a França i el Regne Unit. Us recomanem la visió de la pel·lícula
Tocando al viento (Brassed off) de l’any 1996, dirigida per Mark Herman.
- Petita banda: Formació d’entre 30 i 45 músics, amb fustes, metalls i percussió. La seva
base són els clarinets i els saxòfons. De gran tradició a França.
- Banda simfònica: També anomenada gran banda, disposa de més de 50 músics
professionals. A la formació de vent i percussió, s’hi afegeixen el contrabaix i l’instrument de
corda. Fins i tot algunes inclouen també violoncels, com la Banda Municipal de Madrid.
Banda Municipal de Barcelona (breu història)
Banda simfònica dependent de l’Ajuntament de Barcelona. Es crea amb l’acord municipal de
2 de març de 1886, juntament amb l'Escola Municipal de Música com a dependència seva.
Els seus directors han estat Josep Rodoreda (1886-1896); Celestí Sadurní (1896-1910) i
Cristòfol Casañé (1910-1914) com a músics majors, ja que el director nominal era Antoni
Nicolau (1896-1915); Joan Lamote de Grignon (1914-1939), primer any músic major i
després director; Ramon Bonell (1939-1956), fins a l’any 1944 director accidental, i
20

d’aleshores al 1956 com a sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona, amb funcions
de responsable de la secció d’instruments de vent, com Ricard Lamote de Grignon (1956-
1957); Joan Pich (1957-1967); Josep Gonzàlez (1967-1969); Enric Garcés (1969-1979);
Francesc Elies (1979-1980); Albert Argudo (1980-1993) i Josep Mut (1993-2007). Des del
mes de juny de 2008 Salvador Brotons és el director titular de l’agrupació.
La inestabilitat en el nombre de músics de la BMB ha afectat en diferents moments els seus
resultats artístics. Fins que Joan Lamote no n’assumeix la direcció, els músics es movien en
unes condicions laborals poc afavoridores, tant per la remuneració com pel tipus i la quantitat
excessiva d’actes a què es veien obligats a assistir. Amb Lamote, es dignifiquen els dos
aspectes. Sota el seu llarg mestratge, la BMB arriba a les més altes cotes artístiques de la
seva història. A partir de l’any 1924 desenvolupa una importantíssima tasca de divulgació del
repertori universal amb transcripcions excepcionals en els concerts que se celebren
setmanalment a la plaça del Rei. A partir de l’any 1930 es desenvolupen, ara al Palau de
Belles Arts, les sèries dels Concerts Simfònics Populars, audicions d’entrada gratuïta on
s’arribaven a congregar fins a 5.000 espectadors. Van tenir lloc fins al mateix moment de la
dissolució de la BMB l’any 1944.
En crear-se l'Orquestra Municipal de Barcelona (1944), la BMB desapareix, tot i que funciona
la seva secció d’instruments de vent amb els músics de nou en règim de contractats. El 1957
la BMB recupera el seu nom i la seva autonomia, i es refà l’estabilitat laboral, que anirà
minvant amb els anys, amb les figures dels contractats i dels becats.
En l’època Rodoreda, la BMB, una banda-orquestra amb possibilitat de fer actuacions com a
petita orquestra de corda, té establerts dos objectius clars: acompanyar l’Ajuntament en actes
institucionals i fer concerts públics i oberts per a la ciutadania barcelonina (per això es va
construir la glorieta del parc de la Ciutadella) o per a aquells que la contractessin. Aquests
darrers contractes són els que portaran la BMB a una situació gairebé insostenible al final de
la direcció nominal de Nicolau. Ininterrompudament, ha actuat als diferents barris de
Barcelona, amb motiu de les seves respectives festes majors. A més, ha realitzat temporades
fixes de concerts. A part de les actuacions ciutadanes, la BMB ha actuat arreu de Catalunya.
El 1897 viatja per primera vegada a València, i després actua per diverses ciutats
espanyoles, com ara Saragossa, Ciutat de Mallorca, per darrer cop l'any 1941, o Madrid, la
darrera sortida el 1985. Quant a Europa, Marsella, l’any 1894, és el primer destí, i Narbona,
el 1933, el darrer, passant per Carcassona o Lió, a part de la invitació de Richard Strauss a
Frankfurt el 1927.
El repertori de la BMB ha seguit els gustos canviants del públic, i els diferents estils musicals
del segle XX. Dels pasdobles, marxes, polques, masurques i seleccions diverses dels
primers temps, es passa a les transcripcions de les grans obres orquestrals realitzades per
Joan Lamote, amb l’ajut de Lluís Oliva i Ricard Lamote. Als anys vint i trenta, hi destaca la
presència de compositors catalans, a més dels forans contemporanis. Als anys quaranta i
cinquanta, hi predominen motius de sarsuela. Pich recupera les obres de l’època de Lamote.
Garcés amplia el repertori amb obres, entre d’altres, de Copland, Montsalvatge, Xostakóvitx,
Khatxaturian, Rossini o Verdi, tot i que les seves transcripcions no poden ni comparar-se amb
les que s’havien fet en l’època de Joan Lamote. Amb Argudo i amb Mut, la presència d’obres
actuals es barreja amb d’altres de caire més popular o conegut, com pot ser la música de
cinema o la de sarsuela, tot plegat en la línia eclèctica que marca el repertori de la BMB en
tota la seva història. En el moment actual s’està vivint una tasca de renovació tant en el
repertori com en l’organització de l’agrupació. Des del mes de setembre de 2007, la BMB és
formació resident de L’Auditori.
21

Cal remarcar que la Banda Municipal de Barcelona va fer les primeres audicions per a
escolars de Barcelona des de l’any 1932 fins a l’any 1936, aturades per la Guerra Civil. Eren
adreçades a l’alumnat de les escoles municipals, i a més d’obres de repertori, la banda
acompanyava els assistents que cantaven algunes cançons preparades pel seu professorat
de música.
89 CSP, només per a escoles de Primària (11/4/1935)
AHCB - Arxiu fotogràfic
Catalogació d’obres
Referència numèrica de les obres d’un compositor. La catalogació d’obres la pot haver fet el
mateix compositor, com Richard Strauss, i en aquest cas acostuma a portar la indicació
opus. Pot ser una indicació de l’any de composició (entre parèntesi), com en el cas de
Mussorgski. Pot ser que un musicòleg hagi estudiat l’obra i hagi establert el catàleg complet
de les obres d’un autor i n’hagi publicat el llistat. A més dels casos ja explicats en l’apartat
5.5. de la present guia, fent referència a G. F. Händel i a W. A. Mozart, hem de destacar els
catàlegs de les obres de Johann Sebastian Bach, BWV (Bach-Werke-Verzeichnis), estudiat
per Wolfgang Schmieder (1901-1990); Antonio Vivaldi, RV (Ryom Verzeichnis), estudiat per
Peter Ryom (1937); Franz Joseph Haydn, Hob (Hoboken), estudiat per Anthony van
Hoboken (1887-1983), o Franz Schubert, D (Deutsch), estudiat per Otto Erich Deutsch (1883-
1967), entre d’altres.
Compàs
22

El compàs és l’agrupació de pulsacions que es troben entre un ictus i un altre ictus. Entenem
per ictus aquelles pulsacions que dinàmicament són més importants i les considerem
“tòniques”. El compàs pot mantenir-se al llarg d’un moviment o pot anar canviant.
Segons la successió periòdica d’ictus —o quantitat de temps de cada compàs—, aquests
poden ser binaris (dos temps o pulsacions), ternaris (tres temps o pulsacions) o
quaternaris (quatre temps o pulsacions). També podem trobar combinacions d’aquests
compassos en el que anomenem compassos d’amalgama.
La seva subdivisió interna pot ser binària (compassos simples) o ternària (compassos
compostos).
Finals
Sistematitzem els finals de període, frase o fragment per la relació del darrer atac envers el
darrer ictus. Dit d’una altra manera, la relació del principi de la darrera “nota” amb el primer
temps del darrer compàs. Quan aquest atac i aquest ictus coincideixen, del final en diem
masculí. Quan el darrer atac és posterior al darrer ictus, en diem femení.
Motiu
Cèl·lula rítmica o melòdica que pot ser la idea inicial que el compositor desenvolupa per
construir una obra.
Principis
Sistematitzem els principis de període, frase o fragment per la relació del primer atac envers
el primer ictus. Dit d’una altra manera, el lloc on comença el tema o melodia en relació amb el
primer temps del primer compàs. Si el principi és anterior a aquest primer temps, en diem
anacrúsic, i la nota o notes que sonen abans d’aquest primer temps reben el nom
d’anacrusi. Si el principi coincideix amb el primer temps del primer compàs, en diem tètic.
Per acabar, si el principi és posterior al primer temps del primer compàs, d’aquest principi en
diem acèfal.
Tempo
És la velocitat de les pulsacions. És un element subjectiu, fins i tot en les seves indicacions
que, en moltes ocasions són adjectius de caràcter. Els compositors, sobretot a partir del
segle XX, prefereixen les indicacions metronòmiques. Les indicacions de tempo serveixen en
moltes ocasions per delimitar cadascun dels moviments d’una obra.
Textura
Entenem la textura com la relació que s’estableix entre les diferents veus d’una obra. També
podem entendre-la com la relació entre els diferents plans sonors, parlant aleshores de
trama i relacionant-la més amb el concepte de densitat sonora. La segona de les accepcions
és més convenient a la música amodal i atonal, que es desenvolupa a Occident en el marc
de la música docta al llarg del segle XX i que encara es compon: la coneguda com a música
contemporània.
Pel que fa a la primera accepció, quan parlem de veus ens referim a línies melòdiques o
línies harmòniques, ja siguin vocals o instrumentals. Així parlem de monodia, quan totes les
23

veus segueixen la mateixa melodia. De polifonia, quan diferents melodies interactuen
conservant cadascuna la seva llibertat. La tècnica compositiva de la polifonia és el
contrapunt, raó per la qual també s’anomena contrapuntística. També en podem dir
polifonia horitzontal. L’homofonia és la textura dels acords. És la que es dóna quan
diferents veus fan diferents notes totes amb el mateix ritme. La tècnica compositiva de
l’homofonia és l’harmonia. També en podem dir polifonia vertical. Per acabar, la
combinació de melodia i harmonia l’anomenem melodia acompanyada.
Transcripció
A més de l’explicat en les propostes didàctiques, és a dir, que la transcripció és l’escriptura
d’una melodia per a un instrument diferent pel qual ha estat concebuda hi ha un altre
concepte.
La transcripció, doncs, és també l’escriptura en notació diferent a l’original. Per exemple,
passar un cant gregorià, escrit en tetragrama, a una pauta de pentagrama. O escriure amb
pentagrama una partitura per guitarra escrita amb tabulatura.
7. Compositors i obres
1) Georg Friedrich Händel (Halle, 1685 - Londres, 1759)
“La réjouissance” de la Música per als reials focs d’artifici, HWV 351 (Arranjaments
Elisenda Carrasco)
L’original és per a orquestra amb important presència de metalls. Escoltem una transcripció
per a instruments de metall.
De G. F. Händel podeu trobar una biografia a la guia didàctica d’El poble de vent i de fusta, a
més d’una gran quantitat de fonts.
Pel que fa a l’obra, l’hem de situar l’any 1749. L’any anterior s’havia signat el Tractat
d’Aquisgrà, que donava fi a la Guerra de Successió d’Àustria. El rei d’Anglaterra, Jordi II,
n’havia sortit enfortit. Es van fer grans celebracions religioses i civils. El 27 d’abril es fa una
gran celebració al Hyde Park de Londres. La música havia de servir de preludi a cent una
salves d’artilleria que anunciarien l’inici dels focs d’artifici. El rei volia que la música fos
només amb instruments marcials — és a dir, amb vents i percussió— sense corda. Händel
volia escriure per a una orquestra amb base de cordes. Sabem que van tocar cent músics.
Posteriorment, Händel va presentar l’obra amb una orquestra reduïda i amb cordes. No
sabem si a l’estrena hi havia cordes.
En la versió que us presentem només hi ha metalls. Ens podem fer una idea de com va sonar
en aquell moment. El moviment que escoltarem és Joia, alegria, celebració!, que és la
traducció del títol.
2) Richard Strauss (Munic, 1864 - 1949)
24

Gavota de la Suite per a 13 instruments, op. 4
L’original és per a grup cambrístic, tal com l’escoltarem. La formació que la interpreta està
formada per dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes i una tuba.
De R. Strauss podeu trobar una biografia a la guia didàctica de Ciència-ficció, a més d’una
gran quantitat de fonts.
Concert a la pl. St. Jaume en honor de R. Strauss (19/3/1925)
AHCB - Arxiu fotogràfic
Cal fer esment de la relació de Richard Strauss amb la Banda Municipal de Barcelona. El
mes de març de 1925, Strauss va visitar Barcelona per dirigir algunes obres seves al Gran
Teatre del Liceu. Tenia bones referències de col·legues seus de la sonoritat de la BMB,
dirigida per Joan Lamote de Grignon. Per tant, la va voler escoltar. Així ho va fer en un dels
concerts dominicals que aleshores la BMB realitzava a la plaça del Rei. En va quedar
meravellat i va demanar de poder-la dirigir. I així ho va fer a la plaça de Sant Jaume el dia de
Sant Josep (19 de març). Entusiasmat amb la categoria artística de la formació barcelonina,
va convidar-la a l’Exposició Internacional de Música de Frankfurt, que ell dirigia. L’any 1927
es va dedicar a la música espanyola i, com a invitada de l’organització, va viatjar fins allà la
BMB, on va recollir els millors èxits de la seva història.
La Suite per a 13 instruments va ser escrita l’any 1881, quan el compositor tenia 17 anys. La
gavota del nostre concert n’és el tercer moviment. Té el compàs de 2/2 característic de la
dansa i una estructura ternària amb una gran coda. Pot servir per fer diferenciar el clarinet —
amb un solo a la A— i l’oboè —amb un solo a la B.
La Suite comença amb un preludi de tempo Allegretto, seguit per una romança en tempo
d’Andante. Per acabar, i després de la gavota, Strauss escriu una introducció (Andante
cantabile) i una fuga (Allegro con brio).
25

3) Leos Janacek (Hukvaldy, Moràvia, 1854 - Ostrava, 1928)
“Fanfàrria”, 1r moviment, de Sinfonietta, JWVI/18 (Arranjaments Elisenda Carrasco)
L’obra completa és per a orquestra simfònica i té quatre moviments. La formació de metall
que dóna nom al moviment, fanfàrria, es fa servir només en aquest 1r moviment que
escoltarem. Es va estrenar l’any 1926.
Es tracta d’un tema variat. N’hem fet una anàlisi a l’apartat 5.6.
Leos Janacek ha estat un dels compositors txecs més importants de la història i va
desenvolupar una tasca de recerca de cançons moldaves. Malgrat aquest fet no se’l pot
considerar un compositor “nacionalista”, tot i que en les seves obres podem trobar escales
pentatòniques i d’altres girs no estrictament tonals. El seu estil insisteix en el treball sobre
petits motius que es desenvolupen. En la seva producció destaquen les òperes Jenufa i El
cas Makropoulos, a més delsa dos quartets de corda i la Sinfonietta.
4) Aaron Copland (Brooklyn, 1900 - North Tarrytown, Nova York, 1990)
“Final feliç” de la suite de la pel·lícula The red pony
La partitura original és per a banda. Pel fet de ser música escrita per a una pel·lícula, el
gènere és música incidental.
Aaron Copland va ser un dels compositors nord-americans més importants i influents al seu
país del segle XX. Va ser un dels deixebles de la gran professora parisenca Nadia
Boulanger. En tornar d’Europa a Amèrica, va desenvolupar una producció compositiva que
volia tenir un caràcter americà. Així, va fer servir girs jazzístics i ritmes del folklore americà.
Cal esmentar entre les seves obres la Fanfara per a un home comú (1942) i la Primavera
apalatxiana (1944). També va escriure música per al cinema, com la peça que escoltarem.
The red pony (El poni vermell) es va estrenar l’any 1949. La pel·lícula es basa en la novel·la
del mateix títol escrita per John Steinbeck, que també va ser el guionista de la pel·lícula, l’any
1933. El seu director va ser Lewis Milestone. La parella protagonista va ser Myrna Loy i
Robert Mitchum. El moviment final, que escoltarem, va alternant els compassos 6/8 i 4/4.
5) Gustav Holst (Cheltenham, 1874 - Londres, 1934)
“Mart” d’Els planetes, op. 32
Es tracta d’una transcripció d’orquestra a banda.
Gustav Holst, compositor anglès, és conegut fora del seu país gairebé exclusivament per
l’obra Els planetes. Al seu país se’l recorda i és interpretat com a compositor d’obres per a
fanfara i banda, com les seves dues Suites per a banda militar (1909 i 1911) o A Moorside
suite (1928).
Els planetes és una suite per a orquestra escrita l’any 1916. Consta de set moviments: Mart,
el portador de la guerra; Venus, el portador de la pau; Mercuri, el missatger alat; Júpiter, el
portador de l’alegria; Saturn, el portador de la vellesa; Urà, el màgic, i Neptú, el místic. L’obra
neix de l’interès per l’astrologia del compositor.
26

De “Mart”, primer moviment de la suite, escoltarem la primera secció. La indicació de tempo
és Allegro. S’inicia presentant l’obstinat treballat en l’apartat 5.3 d’aquesta guia amb un pp.
Un petit motiu melòdic de tres notes s’anirà ampliant i anirà amb un crescendo fins al ff.
Acabat l’obstinat, un pont amb síncopes ens porta a un marcat de negres, amb un cant de
trompes i trompetes. Ben segur que ara descobrireu la font d’inspiració de John Williams
quan va escriure la música per a La guerra de les galàxies.
6) Módest Mussorgski (Karevo, 1839 -
Sant Petersburg, 1881)
“La gran porta de Kíev” de Quadres d’una
exposició (1874)
Transcripció de piano a orquestra i d’orquestra
a banda. Música programàtica o descriptiva.
Módest Mussorgski va ser un dels membres de
l’anomenat Grup dels Cinc. Aquest grup estava
format per Aleksandr Borodín, Mili Balàkirev,
Tsezar Kiuí, Nikolai Rimski-Kórsakov i el mateix
Mussorgski. El grup és considerat el paradigma
de la música nacionalista. Militar de professió,
no tenia grans coneixements tècnics musicals.
Malgrat això, la seva intuïció i inventiva l’han fet
passar a la història de la música. De la seva
producció cal destacar, a més de l’obra que
passem a comentar tot seguit, Una nit a la
muntanya pelada (1867) i l’òpera Boris
Godunov (1868).
Quadres d’una exposició és una obra per a
piano sol que Mussorgski escriu com a
homenatge al seu amic Victor Hartmann.
Aquest arquitecte i pintor aficionat va morir l’any 1873 als 39 anys. Un any després de la
mort, se li va retre un homenatge en forma d’exposició dels seus quadres, que el compositor
va voler reproduir musicalment. L’obra va ser composta en 10 dies. Consta de deu quadres
lligats per un leitmotiv o passeig, que també serveix d’introducció a l’obra.
L’obra és coneguda sobretot en la seva versió orquestral feta per Maurice Ravel l’any 1922.
El que escoltarem és el darrer quadre o moviment. Ja l’heu trobat analitzat en la fitxa del punt
5.7 de la guia.
7) Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 1756 - Viena, 1791)
Andante de la Serenata per a 13 instruments, “Gran partita”, K. 361 (370a)
Transcripció del mateix autor del quartet per a flauta i trio de cordes. Música de cambra
27

L’original és per a grup cambrístic, tal i com l’escoltarem. La formació amb que se’ns
presenta és 2 oboès, 4 clarinets, 4 trompes, 2 fagots i un contrabaix.
De W. A. Mozart podeu trobar biografies a innumerables llocs
L’obra és de l’any 1781. La serenata amb instruments de vent forma part de la tradició
centreeuropea. Podien arribar a tenir fins a deu moviments. Aquesta en té set: Largo - Molto
allegro, menuetto - trio I - trio II, Adagio, menuetto - trio I - trio II, romance, Tema amb
variacions, Finale - molto allegro.
És el sisè moviment de la serenata
El que cal destacar és que aquest moviment havia estat utilitzat per Mozart en un quartet per
flauta i trio de cordes (K 285b) escrit entre els anys 1777 i 1778. Ja ha estat analitzat en
l’apartat 5.2 de la guia.
8) Xavier Montsalvatge (Girona, 1912 - Barcelona, 2002)
“Polca del Poble-sec” de la Música per a un diumenge
Original per a banda.
Xavier Montsalvatge, compositor català, va ser un dels mestres de les noves generacions
des de la seva càtedra en l’aleshores Conservatori Superior Municipal de Música de
Barcelona, des d’on va continuar, d’alguna manera, la tasca i el mestratge d’Enric Morera o
de Jaume Pahissa. També va fer arribar la seva veu i influència com a crític del diari La
Vanguardia.
La seva producció abraça tots els gèneres musicals, des de lieder, com las Cinco canciones
negras (1945), fins a òperes, com Babel 46 (1967, estrenada el 2002), passant per música
de cambra o música incidental per a cinema i televisió.
La música per a un diumenge respon a un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona perquè la
Banda Municipal de Barcelona l’interpretés. Escrita l’any 1983, es va estrenar el 22 de
novembre de l’any 1984, dia de santa Cecília. La polca és el tercer moviment que tanca
l’obra. Els dos primers són Fanfara i El xotis de Llofriu. En compàs de 2/4, podeu fer observar
al vostre alumnat el paper detallista de la percussió. De bon principi, sentireu les timbales, el
xilòfon, la caixa i el plat. Hi trobareu la pandereta, el triangle, el bombo, els blocs i, fins i tot,
una carraca.
9) Kurt Weill (Dessau, 1900 - Nova York, 1950)
“Cançó dels canons” de L’òpera de tres rals
Transcripció d’orquestra a quintet de metall. Òpera.
Nascut a Alemanya, Weill va emigrar als Estats Units pel seu origen jueu. Si bé les seves
primeres obres es decantaven cap a la música més seriosa, de seguida va derivar cap a la
música d’escena. Malgrat que es va fer molt popular, va haver de marxar als Estats Units
l’any 1935 assetjat pels nazis.
28

En col·laboració amb Bertolt Brecht, va escriure L’òpera de tres rals, de llarg la seva obra
més coneguda i interpretada en múltiples versions. Nosaltres escoltarem, en versió per a
dues trompetes, trompa, trombó i tuba, el darrer dels moviments de la suite.
10) Carles Santos (Vinaròs, 1940)
“Pasdoble” de Belmonte
Instrumentació original per a banda.
Carles Santos és un dels compositors més renovadors de la música catalana actual. Des de
les seves primeres obres es va decantar per propostes musicals en les quals la performance,
la posada en escena, és part intrínseca i bàsica de l’obra. Té una gran producció per a piano.
Ha escrit i realitzat nombrosos espectacles. També ha escrit música per a pel·lícules.
Belmonte és una ballet escrit per a banda l’any 1988, amb instrumentació de Xavier Riba, per
ser interpretat per la companyia Gelabert Azzopardi. Va ser estrenada per la Banda Municipal
de Barcelona al Mercat de les Flors. L’obra va tornar a presentar-se l’any 1991 i darrerament
ha viscut noves presentacions l’any 2010.
L’obra conté un total d’onze números. El “Pasdoble” és el número 9. Té una introducció (núm.
8) amb canvis de compàs i semicorxeres que dóna pas al pasdoble. Aquest, de compàs 2/4
com ha de ser, té una estructura ternària, de manera que la secció intermèdia és com un
“trio”. La primera, i la tercera, secció tenen una base rítmica ben marcada amb especial
presència de corxeres i de ritme de corxera dues semicorxeres. La secció intermèdia, més
lenta, és un diàleg entre la flauta i el clarinet.
11) Gioachino Rossini (Pesaro, 1792 - Passy, 1868)
Obertura de Guillem Tell
Transcripció per a banda d’obra original per a orquestra simfònica
De Rossini podeu trobar una biografia a la guia didàctica de Ciència-ficció, a més d’una gran
quantitat de fonts.
El llegendari arquer suís, famós per la poma al cap del seu fill, i que lluita contra els
dominadors austríacs, va servir a Rossini per escriure la darrera de les seves òperes. Va ser
estrenada l’any 1829.
L’obertura, que s’inicia amb un impressionant quintet de violoncels acompanyats per la resta
de violoncels i els contrabaixos inclou el fragment que escoltarem i que és la segona part de
l’obertura. En l’apartat 5.3 d’aquest dossier ja n’hem parlat i n’hem treballat el ritme del tema
principal.
8. Fitxa tècnica i repertori
8.1. Fitxa tècnica
Director titular
Salvador Brotons
29

Director assistent Juan Miguel Romero
Director tècnic
Cap de Servei
Jordi Xicola
Susana Gamisel
Clarinets
• Xavier Vilaplana, requint
• Àngel Errea, concertino
• José Miguel Micó, solista
• Natàlia Zanón, solista
• Joana Altadill
• Josep Caballé
• Valeria Conti
• Joan Estellés
• Miquel Gaspà
• Victòria Gonzálvez
• Montserrat Margalef
• Gerard Martínez
• Manuel Martínez
• José Joaquín Sánchez
• Antonio Miguel Santos
• Martí Guasteví, clarinet contralt
• José Vicente Montesinos, clarinet baix
Saxòfons
• Joan Soler, soprano
• Daniel Molina, alt solista
• Marta Romero, alt
• Armand Franco, tenor
• José Jaime Rivera, tenor
• Joana Palop, baríton
Flautes
• Manel Reyes, solista
• Josep Maria Llorens, flautí
Oboès
30

• M. Pilar Bosque, solista
• Jordi León
• Aitor Llimerà, corn anglès
Fagots
• Xavier Cervera, solista
• Jordi Moraleda
Tenora
• Jaume Vilà
Trompes
• Germán Izquierdo, solista
• Miquel Zapata, solista
• Manuel Montesinos
• Josep Miquel Rozalén
Serveis auxiliars
• Produccions d’Espectacles de Carrer, S. L.
Fiscorn soprano
• Patricio Soler
Trompetes
• Santiago Gozálbez, solista
• Jesús Munuera
• Jesús Pascual
• José Joaquín Salvador
Trombons
• Emilio Bayarri, solista
• Eduard Font
• Amadeu Puntí
Bombardins
• Rubén Zuriaga
• David Pantín
Tubes
31

• Antonio Chelvi, solista
• Agustí Gimeno
• Vicenç Navarro
Timbales
• Rafael Reig, solista
Percussió
• Mateu Caballé, solista
Contrabaix
• Antoni Cubedo
Encarregat de la Banda
• Josep Miquel Rozalén
Arxiver
• Joan Lluís Moraleda
Copista informàtic
• Jaume Vilà
8.2. Repertori
- “La réjouissance” de la Música per als reials focs artificials. HWV 351*
Georg Friedrich Händel (1685-1759)
- Gavota de la Suite per a 13 instruments, op. 4
Richard Strauss (1864-1949)
- Fanfàrria (1r moviment) de la Sinfonietta JW VI/18*
Leos Janacek (1854-1928)
- “Final feliç” de la suite de la pel·lícula The red pony
Aaron Copland (1900-1990)
- Mart d’Els planetes. op. 32
Gustav Holst (1874-1934)
- La gran porta de Kíev” de Quadres d’una exposició (1874)
Módest Mussorgski (1839-1881)
- Tema de l’Andante de la Serenata per a 13 instruments, “Gran partita”, K. 361 (370a)
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
32

- “Polca del Poble-sec” de la Música per a un diumenge
Xavier Montsalvatge (1912-2002)
- “Cançó dels canons” de l’Òpera dels tres rals
Kurt Weill (1900-1950)
- “Pasdoble” de Belmonte.
Carles Santos (1940)
- Obertura (fragment) de Guillem Tell.
Gioachino Rossini (1792 -1868)
* Arranjaments d’Elisenda Carrasco
9. Programa de mà
El programa de mà ha estat pensat per a què tingui diverses funcions. D’una banda, la
purament prosaica d’informar de les peces que s’escolten en el concert, les seves referències
i el seu ordre. També informa de les persones que tècnicament han planificat la presentació
del concert. Vol, també, visualitzar informacions que s’expliquen en la guia didàctica, però
que el públic en general també pot copsar, com la banda
en posició de cercavila de la portada i el seu pas a la
formació de concert de l’interior o aquestes carpetes que
estan volant on hi diu “originals” i “adaptacions”. I també,
en els dibuixos de l’interior, les referències a les obres
que conformen el repertori i el sentit del cap de setmana
que dóna lloc al subtítol.
En el marc de la guia didàctica del concert, però,
l’objectiu del programa de mà és també de record i treball
posterior a l’aula.
En format de tríptic, el motiu de la portada són uns
músics de banda caminant. Dos fagots, tres trompetes,
dos trombons de colissa, un bombardí i una tuba ens
donen aquesta idea. Perquè aquest de tocar caminant ha
estat un dels papers de les bandes de música. El seu
origen militar, com s’ha comentat en el seu moment, va
fer d’aquesta la seva funció primigènia
Uns ocells, estem a l’aire lliure, porten partitures i un
parell de carpetes. En una, la superior a la dreta, hi
llegim originals en l’altra, espai inferior esquerra, hi
llegim adaptacions. Els títols de les carpetes fan
referència a l’explicat sobre el repertori interpretat per la
Banda Municipal de Barcelona en aquest concert.
Aquesta característica del repertori és important perquè
33

ha anat evolucionant al llarg dels temps. La banda no interpreta només obres originals, sinó
que se’n fan adaptacions, arranjaments, etc d’obres originàries per instruments sol o per
orquestra.
Si donem la volta al programa de mà, hi
trobarem el repertori del concert, amb el fil
conductor del cap de setmana de festa. A la part
de baix hi veiem un dibuix
de L’Auditori, que acull el
concert, amb un skyline de
la Sagrada Família, que
ens situa encara més a
Barcelona. Al terç interior,
els crèdits artístics del concert i les dates en que
se celebra.
Obrim el tríptic i una gran
il·lustració se’ns ofereix al
nostres ulls. Ja tenim la
banda asseguda, tocant i
la seva música porta evocacions que provenen
del repertori que escoltem.
Analitzem aquest dibuix.
A l’esquerra veiem una porta oberta: del carrer, del cercavila, la banda ha
passat a l’interior. De fer música a l’aire lliure ha passat a fer música de concert,
amb silenci ambiental, el públic assegut. És l’altra funció de la banda. Els ocells
encara els acompanyen. Sentim soroll de festa. Comença el cap de setmana i
podem llegir el nom dels tres dies: divendres, dissabte i diumenge.
La festa és present amb les banderetes i la sínia
La banda està tocant i en l’ambient podem trobar algun detall
d’escriptura musical: pentagrames que s’obren com si fossin
34

focs d’artifici - motiu de la peça que dóna inici al concert - una clau de sol, corxeres soltes i
en parelles.
El dissabte al matí passegem pel parc i a la glorieta hi ha la
banda tocant.
A la tarda tenim sessió de cinema
Les músiques que escoltem fan referència a un poni, als planetes i a la gran porta de Kiev.
El diumenge al matí, escoltem entre d’altres, la cançó dels canons
A la part de baix veiem representada una banda. El
nombre de músics representat no es correspon, ni
tant sols és la intenció, amb la quantitat exacta que
veiem en el concert. Sí que ens serveix, però, per a
poder recordar amb aproximació la situació dels
diferents grups d’instruments i quins són presents a
la Banda Municipal de Barcelona, treball que podeu
fer en la classe posterior a la sortida.
A l’esquerra podem veure el grup dels clarinets.
Són la base de la tessitura aguda de la banda.
Estan afinats en si bemoll. El de la dreta, una mica més curt, representa el requint, que sona
una 4a més amunt que el clarinet. En la disposició que adopta la Banda Municipal de
Barcelona, podreu veure el clarinet baix al costat dels saxos barítons a la part de la dreta que
ja comentarem en el seu moment.
35

Ocupant la part central veiem dues fileres
amb quatre parelles d’instruments: les
flautes i els oboès, a primera fila, i les
trompes i els fagots al darrera. Hi ha
dibuixada la mateixa quantitat
d’instrumentistes que en la formació de la
banda, excepte de trompes. El seu paper
és de color tímbric, però també tenen
solos. Els quatre instrumentistes més
centrats, que estan un al costat de l’altre i
que hem enquadrat, són els que tenen el
paper de primers, és a dir que són els
solistes.
A la dreta de l’escenari trobem l’altre gran grup
d’instruments després dels clarinets. És la
família dels saxos. Dominen les tessitures
mitjanes. En la nostra il·lustració tenim
representats els quatre principals tipus. El
soprano, allargat, els alts, de mides còmodes
per les mans i de gran agilitat, els tenors, ja a
la segona filera en el nostre dibuix, i els
barítons, amb la seva característica doble
volta després de l’embocadura.
La presència d’aquest grup és la que fa que la
Banda Municipal de Barcelona sigui hereva del
que s’anomenava en el segle XIX, banda
francesa, en contraposició a la banda
alemanya, en la qual la seva base són els
instruments de metall.
En la formació que adopta la nostra banda,
veureu al costat dels saxos barítons el clarinet baix, de forma similar, però amb cos de fusta
Tornant a l’esquerra de l’escenari trobem les trompetes i, al mig, els trombons. Instruments
de metall amb llarga història i ja fets servir en el Renaixement.
A
la
dreta trobem la part dels greus, dels baixos.
Els més grans, les tubes i els mitjans, els
bombardins. Van ser els grans invents de
36

principis del segle XIX. També es deuen al Adolph Sax, com els saxos, i formen part de la
família dels saxhorns. Aquesta ampliació de la tessitura cap al greu va ser una de les raons
del desenvolupament de les bandes. Els més importants compositors de seguida en van fer
ús també a l’orquestra.
Reforçant aquests baixos, més com a complement tímbric que no pas com a
ampliació d’intensitat, la Banda Municipal de Barcelona incorpora un
contrabaix, instrument de corda fregada que, en moltes ocasions, es toca amb
pizzicato, recurs que dóna a les seves intervencions aquest complement que
hem comentat. En la il·lustració veiem el contrabaixista amb l’arquet.
Finalment, a la part superior s’hi disposen els instruments de percussió. En el
dibuix que estem comentant, hi trobareu a la part interior del nostre programa
de mà, la família queda representada per tres instruments
A l’esquerra, la caixa membranòfon de so indeterminat, tocada
amb baquetes. Pot posar-se-li redoblant, adquirint un so diferent
al del tambor o tabal popular.
Al seu costat, ben bé al mig del dibuix hi veiem els plats.
Es toquen colpejant-los entre ells i fent-los ressonar a l’aire.
D’aquí la seva condició d’idiòfons. Són també de so
indeterminat per no donar cap nota concreta. Dit d’una altra
manera, el seu espectre de vibracions per segon és
múltiple i no uniforme.
Per acabar, a la dreta, hi veiem col·locades dues timbales,
membranòfons de so determinat. Gràcies al seu sistema de
claus i als seus pedals, poden afinar-se uniformement i, per
tant, donar notes concretes. La seva inclusió a les bandes prové
del que històricament es va anomenar música turca, juntament
amb el bombo i els plats.
10. Bibliografia i enllaços a pàgines web
Almacellas i Díez, Josep Ma.: Del carrer a la sala de concerts. Banda Municipal de
Barcelona. 1886-1944. Col. Memòria de Barcelona. Publicacions de l’Ajuntament de
Barcelona. Barcelona, juny de 2006.
37

Almacellas i Díez, Josep Ma.: 125 anys de Banda Municipal de Barcelona. Quaderns de
l’Auditori, 11. Consorci de l’Auditori i l’Orquestra (EAOBC) Barcelona, desembre 2010.
Astruells Moreno, Salvador: La Banda Municipal de Valencia y su aportación a la historia de
la música valenciana. Universitat de València. Servei de Publicacions. València, 2003.
Baldelló, Francesc de P. Prev: La música de l'antic consell barceloní. Notes històriques.
Impremta Barmar. Barcelona, desembre 1929.
Baldelló, Francisco de P.: La música en Barcelona. (Noticias históricas). Colección Barcelona
y su historia. Librería Dalmau. Barcelona, 1943.
Bonastre i Bertrán, Francesc: La Banda Municipal de Barcelona: Cent anys de música
ciutadana. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1989.
Caballé i Clos, Tomás: La música "oficial" de la Ciudad de Barcelona. Apuntes para la
historia de la Banda Municipal. Ediciones Ariel. Barcelona, 1946.
Copland, Aaron: Cómo escuchar música. Breviarios, 101. Fondo de Cultura Económica.
México, 1955. (es va reeditant)
Franco Ribate, José: Manual de instrumentación de Banda. Editorial Música Moderna.
Madrid, 1943.
Galbis, Vicent: “Les bandes valencianes: història, activitats i projecció social” A Aviñoa, Xosé,
dir.:Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Vol VI. Pàgs. 160 - 205. Edicions 62.
Barcelona, març de 2001.
Károlyi, Ottó: Introducción a la música. El libro de bolsillo, 607. Alianza Editorial. Madrid 1975.
(es va reeditant)
LaRue, Jan: Análisis del estilo musical. Editorial Labor, S. A. Barcelona 1989
* * * * * * * * * *
ENLLAÇOS WEB
Borràs, Georgina i Querol, Elvira: Aigua, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori.
http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/Aigua.pdf
Caminal, Pere: V de vent, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori.
http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/CDossier_V_de_Vent.pdf
Malagarriga, Teresa: Els colors del metall, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori.
http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/06colorsdelmetall.pdf
38

Pla, Gemma: Metàl·lics, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori .
http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/Metàl·lics.pdf
Valls, Asumpta: El poble de vent i de fusta, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori.
http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/El_poble_de_vent_i_de_fusta.pdf
* * * * * * * * * *
Per biografies de compositors podeu consultar la wikipedia o la pàgina “El poder de la
palabra” http://www.epdlp.com/musica.php
Catàlegs
http://infopuq.uquebec.ca/~uss1010/oeuvres1.html
Händel
http://www.gfhandel.org/index.htm
Strauss
http://www.richard-strauss.com/chrono.html
Janacek
http://www.leosjanacek.co.uk/
Mozart
http://www.mozart.cat/
partitures
http://dme.mozarteum.at
Copland
http://classicalfmradio.org/cgi-bin/Radio/opus.pl?&process=1&composer=Copland
Gustav Holst
http://www.gustavholst.info/
Xavier Montsalvatge
http://www.montsalvatge.com/
Kurt Weill
http://www.kwf.org/kwf/
Carles Santos
http://www.carles-santos.com/
Belmonte
http://www.we7.com/#/album/Carles-Santos-Banda-Sinfonica-Unio-Musical-DeLliria/Belmonte
39