, 50 ANYS INSPIRANT FUTURS

12·11·2008
seves dimensions, també les que sovint són silenciades en la
nostra societat. el treball de la dimensió espiritual de la persona
s’ha d’oferir en llibertat en els nostres centres perquè els que
l’acullen la puguin desenvolupar.
l’espai europeu d’educació superior orienta les universitats a
organitzar l’aprenentatge dels alumnes desenvolupant-ne les
competències. les competències poden estar orientades només
al mercat, però també poden ser compreses en el marc d’un humanisme
que les porti a ser elements d’una formació integrada i
integral de la persona humana.
en aquests darrers temps, els jesuïtes i els laics implicats en
l’educació universitària parlen de quatre característiques de la
persona humana íntegra i integral, a partir de quatre qualitats
que comencen per la lletra c. en efecte, l’esperit humanista
genera persones conscients, competents, compassives i compromeses.
Conscients d’elles mateixes i del món en què viuen, amb
els seus drames, però també amb els seus goigs i esperances.
Competents per afrontar els problemes tècnics, socials i humans
que afronta un professional. Persones també mogudes per una
forta compassió. aquesta paraula ha estat, sovint, mal usada,
aplicada a un sentimentalisme superficial que humilia la persona
a la qual pretesament es vol ajudar. Però, en realitat, com-passió,
amb un guió que separa les dues parts de la paraula, indica una
cosa molt profunda i molt humana: la capacitat de sentir com a
propi el goig i el dolor dels altres; la capacitat de posar-se a la
seva pell; la capacitat d’acompanyar-los i ajudar-los des de dins
de la situació; la constatació que l’altre, qualsevol altre, especialment
l’altre que pateix, és el meu germà o la meva germana.
aquesta compassió és el motor a llarg termini que mou el
compromís: la forma d’amor en la qual l’ésser humà no tan sols
dóna alguna cosa, sinó que es dóna ell mateix al llarg del temps.
i m’agradaria afegir que la compassió és, segons el meu punt
de vista, la virtut més universal. el centre ètic del budisme és la
compassió. l’islam proposa una vida compassiva: les almoines
i compartir amb els pobres, com a elements centrals. Crec que,
sempre que hi ha hagut una renovació religiosa o espiritual, la
compassió n’ha estat un element central.
en el fons de l’esperit humanista hi ha la convicció i l’experiència
que els éssers humans podem ser transformats a un nivell
que va més enllà de la moral i els bons sentiments en ús. que
podem treballar allò que han anomenat la “qualitat humana”.
És difícil definir-la, però reconeixem fàcilment les persones que
la tenen. no és res elitista i la trobem sovint en persones molt
senzilles. en la declaració de valors que heu redactat, l’heu
definit com una “combinació de coneixement, criteri, sensibilitat,
equilibri i profunditat, que genera persones serenes, coherents,
fiables, capaces d’encarnar —jo hi afegiria “amb apassionament”—
els valors fonamentals que ens fan més humans”.
d) Un esperit de fe
l’última dimensió de l’esperit, segons la caracterització del
jesuïta diego de ledesma, és la fides. resulta especialment delicat
parlar de la fides, de la fe. És delicat perquè, actualment, a
esade i a la major part de les universitats que estan vinculades
als jesuïtes, una part significativa del personal no docent i del
professorat no comparteix plenament la nostra fe. Pot semblar
que parlar de la fe és parlar, una altra vegada, del que separa i
divideix. tanmateix, crec que cal parlar-ne, de la fe. Perquè els jesuïtes
som creients i volem mostrar les intencions: dir clarament
per què sentim com a pròpia la missió que ens uneix a tothom,
i expressar també el que, amb una gran modèstia, ens sembla
que podem aportar des de la nostra experiència. Personalment,
he de confessar que em trobo molt a gust, molt a casa, en una
institució que és conscient del procés de secularització que està
tenint lloc. els anys viscuts a l’àsia m’han familiaritzat amb un
món que sent i veu les coses d’una manera diferent, en el qual
la fe no és una fe exclusiva. la fe és una obertura de la persona
a la transcendència, una obertura que es pot comunicar de mil
maneres als altres, i no necessàriament amb paraules.
a més, parlar de la fe resulta difícil perquè, en aquest món en
què cauen les fronteres polítiques, les religions es converteixen
de vegades en excusa per construir noves fronteres, per tancarse
en la por i per excloure els diferents.
la fe és una vivència difícil de formular i a la qual vull referir-me
“amb temor i tremolor”, perquè altres formulacions d’aquesta
vivència generen, de fet, inhumanitat i violència.
els jesuïtes hem escoltat la Bona notícia que Jesús va anunciar:
déu és a la vora de tot home i de tota dona. i quan les persones
s’obren a aquesta proximitat amorosa, surten d’elles mateixes
i miren els altres i el món “d’una altra manera”: com germans i
germanes de tothom, com creació de déu. el nostre déu no és
un déu guerrer, intransigent ni excloent. És, segons que diuen les
paràboles de Jesús, com un pare que festeja alegrement la tornada
del seu fill, com un bon samarità que ajuda concretament les
víctimes de la violència humana pels camins del món.
no creiem que la nostra fe ens faci més bons que els altres,
perquè creiem i experimentem que som dèbils i fràgils. els meus
companys jesuïtes d’esade us mostren diàriament la seva debilitat
i fragilitat, i si em coneguessin a mi una mica més veurien
178