EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Diari de Girona Reportatge
Els camins de l’exili
Diverses rutes recorden la
massiva retirada dels
Diumenge 24
d’agost de 2008
Dominical
Entrevista Óscar Andrés Gutiérrez Madariaga «No hi haurà pau sense pau social» PÀ GI NA 5. Reportatge Un metge en po lí -
tica L’uròleg i exregidor de CiU a Girona Pere Sarquella PÀGINES 6 i 7. Entrevista Navegar des de terra Joan Conesa PÀGINES 8 i 9.
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC
(ARLES SUR TECH)
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
CERET
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS
republicans espanyols des
de la vall de Camprodon al
Vallespir. PÀGINES 2, 3 i 4

FOTO PORTADA: JOAN VILA (UN GRUP DE PER-
SONES SEGUINT UN DELS CAMINS QUE VAN
USAR ELS REPUBLICANS ESPANYOLS PER
FUGIR A L’EXILI)
24 d’agost de 2008
SUMARI
5 Entrevista
Óscar A. Rodríguez
El cardenal arquebisbe de
Tegucigalpa pertany a l’àrea
progressista de l’Església i era
candidat a substituir Joan Pau II.
6 i 7 Reportatge
Un metge en política
Uròleg reconegut, Pere Sarquella
va protagonitzar com a regidor
de CiU durs enfrontaments
amb l’alcalde Joaquim Nadal.
8 i 9 Entrevista
Navegar des de terra
El barceloní Joan Conesa es va
proclamar a l’Estartit subcampió
de Catalunya de navegació
a vela per ràdio control.
11 Arquitectura
Casa unifamiliar
a l’Armentera
13 Gastronomia
La millor cassola
14 Col.lecionisme
La Xina
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Els camins de
l’exili
Entre el 27 de gener i el 13 de març del 1939, més de 100.000
persones que fugien de la Guerra Civil espanyola van travessar
els colls que separen la vall de Camprodon del Vallespir; les
rutes que van seguir es conserven i encara es poden recórrer.
1
L a
ratlla fronterera entre l’Alt Empordà, la
Garrotxa, la vall de Camprodon i la Cerdanya
ha estat testimoni en la història de
nombrosos episodis. Des d’actuacions de
contraban, passant per bandolerisme, per accions
de guerrilla, per accions d’invasió, fins
a accions d’exili. A la vall de Camprodon hi
ha moltes persones que tenen parents a l’altre
costat. L’emparentament entre gent del Vallespir
o del Conflent amb gent de la vall és
un fenomen important. Al llarg de la història,
de les guerres, i de moments de misèria econòmica,
la gent creuava la ratlla fronterera per
resoldre els seus problemes. L’intercanvi de
gent no ha estat només en la direcció França-Espanya,
sinó que també s’ha donat en la
direcció contrària. Durant les guerres es produïen
exilis, però també desercions per no
haver d’anar a combatre. L’episodi més gran
va ser l’exili després de la Guerra Civil espanyola.
La fugida per les nostres muntanyes co-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOAN VILA (*)
mença el mateix mes de l’alçament militar del
juliol de 1936. En aquells dies molts religiosos
i altra gent de la burgesia catalana es van
sentir en perill. Els capellans que vivien a la
comarca van sortir en dos grups, un per coll
de Malrem fins a La Menera i l’altre per coll
Vernadell fins al Coral. Durant aquests primers
temps de la guerra n’hi va haver molts
que van travessar la frontera per arribar a Prats
de Molló. A través de França entrarien a Espanya
per Navarra al costat de Franco.
Un altre grup que va creuar la frontera va
ser el dels desertors, gent cridada a files que
s’escapava. Aquest grup solia demanar ajuda
a coneguts en el territori per poder travessar
la frontera. Es coneix el cas de gent d’Olot
que va travessar la frontera per la seva part
més alta, cap a Mentet, o cap a Prats per
darrere el Costabona, per coll del Pal, per no
aixecar sospites.
El pas més conegut, el més terrible, va ser
el de la retirada durant el febrer de 1939. Per

2
3
5
les fronteres de Girona van sortir unes 500.000
persones, 100.000 de les quals pels colls entre
la Garrotxa, la Vall de Camprodon i el Vallespir.
Tot i saber que la guerra arribava al seu
final, l’èxode republicà agafà els francesos
completament desprevinguts: el govern ordenà
obrir la frontera només als civils i als soldats
ferits a un ritme de 2.000 persones cada
dia... En cinc dies passaren per la frontera una
quantitat de més de 50.000 persones; la pressió
fou tan forta, amb l’arribada incessant de
soldats en retirada, que l’ordre esdevingué impossible
de complir.
SORPRESA A PRATS DE MOLLÓ
El fet també va agafar per sorpresa la gent de
Prats de Molló, que en aquell temps era un
poble de 2.147 persones, repartides entre la
vila i els 109 masos del seu voltant. La vila estava
en recessió per la baixada de la producció
tèxtil i de la fabricació d’espardenyes. L’esperança
es trobava en l’augment del turisme
4
6 7
en l’estació termal de La Presta, a set quilòmetres
de la vila riu amunt, direcció Costabona.
Pels colls d’Ares, Pregon i de Siern hi va
passar una quantitat de gent estimada en
100.000 persones a la qual s’ha d’afegir la xifra
de 15.000 a 25.000 caps de bestiar (ovelles,
vaques, cavalls, cabres, porcs,...) que
s’emportaven. Si a això hi afegim que va passar
entre el 27 de gener i el 13 de febrer, en
18 dies, en ple hivern, podrem fer-nos una petita
idea del dramatisme que es va viure en
aquells moments.
A l’Ajuntament de Prats de Molló es conserven
documents que descriuen com es van
viure aquells dies a la zona. En els següents
paràgrafs se’n transcriuran textualment alguns
fragments: «El 25 de gener de 1939, tres personalitats
fugitives de Camprodon han vingut
a advertir-nos que es preparava un grup de
10.000 civils per fugir de l’invasor i per entrar
a França. Ens han assegurat, també, que els
hospitals de Camprodon serien evacuats i que
comptaven amb 4.000 ferits i malalts. Ens trobem
en ple hivern i les muntanyes estan cobertes
d’una espessa capa de neu, però la cohort
de l’espant i de la por estan en marxa i
res, ni cap obstacle, l’aturarà mai».
El nombre de ferits i de malalts pot semblar
important venint de Camprodon, però cal recordar
que aquí es va establir la rereguarda
dels republicans des de les riberes de l’Ebre.
A Camprodon els ferits es trobaven a l’hospital,
als hotels Güell i Rigat, i a la sala del cinema
del casino.
A coll d’Ares la carretera no enllaçava amb
França. Pel costat espanyol estava a 1,3 quilòmetres
del coll, mentre que pel costat francès
es trobava a 4 quilòmetres, fins al coll de
la Guilla. Per tant, tot el material que portava
la gent es va aturar abans de la frontera, anantse
a estimbar rostos avall fins a la ribera de
coll d’Ares. Només van creuar la frontera 12
autometralladores i sis petits canons perquè
un grup d’artificiers fran- (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Fotos:
Sobre aquestes
línies, dos rètols que
indiquen el recorregut
de l’anomenat
«Camí de la retirada»,
que van seguir
els exiliats republicans
entre la vall de
Camprodon i el
Vallespir del 27 de
gener al 13 de març
de 1939.
1
Beget.
2
Un grup de persones
seguint el «camí
de la retirada».
3
Carrers de Mentet.
4
Una vista general de
Prats de Molló, localitat
que va rebre una
allau de refugiats.
5
El coll Pregon.
6
El Balneari de la
Presta.
7
Dues persones al
camí de la Presta.

Reportatge
4 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Fotos:
Sobre aquestes
línies, el riu Tec.
8
Uns excursionistes
al coll de Siern.
9
Mapa de les rutes
de l’exili.
10
El camí de la Presta.
11
Tres persones sobre
un pont al camí d’El
Coral i La Menera.
12
Detall del monument
que hi ha a Prats de
Molló dedicat als
republicans espanyols
que van fugir
durant aquest episodi
de la retirada.
13
La Menera.
8
9 10
11 12 13
(Ve de la pàgina 3) cesos se’n va ocupar de traslladar-ho
malgrat les dificultats del camí.
«El 27 de gener de 1939, cap a les onze, arriben
al pont de Prats els primers fugitius per
grups de persones, vells, dones i nens; comen -
ça la desfilada. Els que arriben estan extenuats
per la fatiga, tenen molt fred i fam; la seva cara
mostra clarament el terrible patiment que porten».
El dia 28 de gener, el brigada de duana assenyala
que hi ha un altre corrent d’arribada
a Prats. Els civils arriben a La Presta, havent
passat pel coll de Siern i pel coll Pregon. Al
peu de La Presta, a La Farga, hi passen durant
el dia 28 uns 400 refugiats que baixen des de
coll Pregon. El mateix dia 28 passen per coll
d’Ares més de 6.000 persones.
«El 5 de febrer plou i neva a muntanya, els
refugiats espanyols estan amarats; és urgent
posar tota aquesta pobra gent a aixopluc; les
classes, les escales de servei de les escoles,
respectades fins aquest dia, s’omplen de grups
de gent. Estampits els uns contra els altres, les
dones, la major part de les quals alletaven els
bebès, els nens i nenes tremolant...».
El dia 6 de febrer el lloctinent de duana indica
que una unitat d’enginyers espanyola treballa
en territori francès per tal d’arranjar un
camí de carros que permeti la connexió entre
les dues carreteres a ambdós costats de la fron-
tera a coll d’Ares. «Amb un gruix de neu de
mig metre, els ferits i malalts fan prova d’un
coratge sobrehumà per fugir del perill; les ferides
rebudes durant els combats, encara no
cicatritzades, es tornen a obrir, la sang raja de
nou,...».
Del 7 al 12 de febrer s’anuncia l’arribada de
combatents de l’exèrcit. Del 8 al 12 passen
37.000 homes de tropa amb els seus quadres,
perfectament ordenats. S’organitzen campaments
d’acollida. A les escoles, al costat del
pont venint de coll d’Ares, el campament Cendreu;
al camp de vacances; a Sant Martí; i al
poble de Tech, uns quilòmetres més avall. El
9 de febrer l’exèrcit de Franco arriba a El Pertús.
El dia 13 arriba a coll d’Ares.
REFUGIS PRECARIS
Del 15 de febrer fins el 24 de març es refugien
als camps d’acolliment de Prats fins a 42.000
persones, amb problemes d’avituallament, higiene
i calor i sense cap servei mí nim. Els dies
24 i 25 de febrer canvia el temps de forma sobtada;
neva a Prats de Molló, on aviat hi haurà
una bona capa de neu. Els refugis precaris
construïts pels exiliats son insuficients per suportar
el fred i l’humitat. Finalment, el 16 de
març arriba l’ordre d’evacuació de Prats per
anar a l’interior de França. Faran falta 8 dies
per transportar-los tots al seu destí.
Es compten 36 morts a Prats de Molló des
del 27 de gener al 20 de març de 1939. Sembla
una xifra poc important tenint en compte
el número de ferits que ha passat per coll d’Ares.
Això es pot explicar pel fet que els ferits
més greus eren conduïts a Arles de Tec, 20
quilometres més avall en un hospital provisional
instal·lat allà. Altrament, es comprèn
que molts morts no van ser comptabilitzats:
els ferits greus potser no van arribar mai als
camps d’acollida i van ser enterrats anònimament
en el bosc.
Heus aquí, doncs, que durant els 18 dies
que separen el 27 de gener fins el 13 de març
de 1939, els colls que separen la Vall de Camprodon
amb el Vallespir van patir l’èxode més
gran i més dramàtic de la història; un èxode
de prop de 100.000 persones de la mà de la
mi sèria, la fam, el fred i la incertesa del seu
futur.
Fa dos mesos, a can Cuadrado, a Camprodon,
s’ha obert una exposició permanent d’armes
i de material trobat en els colls de l’exili.
La visita de l’exposició i recórrer l’itinerari a
peu de Molló a Prats de Molló pel camí de la
retirada, de 15,5 quilòmetres, passant per coll
d’Ares, poden ser una bona activitat per mantenir
viva la història.
(*) www.jvila.cat

ÓSCAR A. Rodríguez Madariaga Cardenal arquebisbe de Tegucigalpa
Pertanyent a l’ala progressista de l’església catòlica, el cardenal hondureny Rodríguez Madariaga
va ser considerat un ferm candidat a substituir Joan Pau II a la seva mort. Ha impulsat campa -
nyes per la defensa dels drets humans a Llatinoamèrica i per la cancel·lació del deute extern.
Ó scar
Andrés Rodríguez Madariaga (Tegucigalpa,
Hondures, 1942) és cardenal
i arquebisbe de Tegucigalpa. Va ingressar
a la Congregació dels Salesians l’any 1961,
poc abans de completar la seva formació de
magisteri; va estudiar teologia i filosofia al seminari,
a més de música clàssica, la seva passió
juvenil. Destacat estudiós, es va doctorar en
teologia a la Universitat Pontifícia de Roma
abans d’estudiar psicologia clínica a Innsbruck.
Va ser ordenat el 1970 a Guatemala; aquell mateix
any va ser nomenat assistent de l’arquebisbe
de Tegucigalpa. Entre 1975 i 1978 va exercir
el càrrec de Degà de la Facultat de Teologia
de la Universitat Francisco Marroquín de
Guatemala, fins que va rebre el nomenament
com a bisbe. El 1993 va ser nomenat arquebisbe
de Tegucigalpa. Des del 2001 és cardenal,
el primer hondureny a obtenir la dignitat.
Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista:
Per què no és vostè Papa? (Riu) Simplement
perquè no van votar per mi. No són eleccions
humanes, hi ha un discerniment espiritual.
Sense programes ni campanya, votes contemplant
el Judici Final de Miquel Àngel. Que
diferents serien les votacions polítiques en
aquestes circumstàncies.
El papat hauria de ser una ambició lògica
en un cardenal. Ningú pot humanament desitjar
el papat, perquè suposa ignorar la respon -
sabilitat d’una càrrega enorme. Tampoc l’accés
al cardenalat culmina una carrera.
Hi haurà un Papa del Tercer Món? Els temps
van madurant en aquesta direcció. Ara bé, dels
120 votants del col·legi cardenalici, seixanta són
europeus, quaranta són americans i els vint restants
de tres continents. Aquesta composició
defineix una mica l’elecció.
El primer Papa dona? No ho veuran els nostres
ulls, ni tampoc l’accés de dones al sacerdoci.
Hauria estat lògic en la Verge Maria, però
la jerarquia eclesiàstica no és poder, sinó servei.
La seva visita a l’Estat espanyol va coincidir
amb la d’Hugo Chávez, un mestre en la
captació de feligresos. Hi ha diferents predicacions
per captar feligresos.
Vostè va dir de Chávez que «es creu Déu».
Vaig dir que el dictador es creu Déu, es torna
sord i cec.
Li quadren aquestes característiques a Chávez?
El que es veu, és aquí.
Déu no és aquí ara. És dins de cadascú, la Trinitat
ens inhabita després del baptisme però
ens falta vida interior i espai per a Déu. Després
dels atemptats de les Torres Bessones, el
New York Times va publicar un article que preguntava
«On era Déu l’11-S?». Un altre articulista
li va respondre que «heu tret Déu de l’escola,
de la família, de l’empresa i de l’Estat, com
volíeu que hi fos l’11-S».
El Vaticà posa més èmfasi contra el comunisme
que contra el capitalisme. L’encíclica
Centesimus Annus denúncia el «capitalisme salvatge».
Cal humanitzar la globalització, perquè
un dirigent del Fons Monetari em deia que la
pujada del petroli en els últims mesos ha creat
cent milions de pobres. Amb aquest augment,
les metes del mil·lenni es queden en poesia.
No hi haurà pau sense pau social.
Com més celibat, menys capellans. El problema
no és el celibat, perquè avui dia ningú
es vol casar, ni els laics. El meu celibat no és
falta d’amor, el dedico a Déu i als altres. El sacerdoci
i el voluntariat es ressenten dels diners
ràpids. No estem acostumats a la gratuïtat.
Va viatjar amb el Papa a Austràlia. Per què
l’èmfasi de Benet XVI a denunciar els casos
“No hi haurà
pau sense
pau social”
TEXT: MATÍAS VALLÉS FOTOGRAFIA: B. RAMON
de pederàstia sacerdotal? Perquè es necessita
una curació d’aquestes ferides. Hi ha molt
dolor, i el Papa està sanant a tantes persones...
No obstant això, abans s’ha de sanar la societat.
Una societat supererotitzada s’escandalitza
després amb aquests successos. Cal restaurar
l’ecologia moral de la qual parlava Joan Pau II.
Vostè va denunciar una campanya contra
els capellans catòlics als Estats Units. N’hi
ha prou de veure la quantitat d’abusos sexuals
en laics, educadors o
clergues d’altres
confessions en
aquest país del
Nord, sense cap reflex
a la premsa. Els
advocats assedegats
de diners, que arriben
a percebre el
trenta per cent de les
indemnitzacions,
agreugen la situació.
Els creuria si actuessin
sense cobrar.
Al·là és un Déu
equivocat? No hi
pot haver un Déu
equivocat, perquè
només n’hi ha un.
Els que parlen de
guerra santa desconeixen
l’Alcorà, on
aquesta lluita es defineix
contra el mal
que habita en cada
persona. Déu no pot
estar amb els que
maten gent.
Què se’n va fer de
la Teologia de l’Alliberamentllatinoamericana?
Ocupa un lloc en la
història i s’ha incorporat
a la pastoral
ordinària. El 80 per
cent de la Teologia
d’Alliberament és
opció pels pobres.
Per què la negativa
radical a un mètode
tan asèptic com
el preservatiu? Per
a qui entengui la sexualitat
com una
cosa banal, llavors la
seva vida sexual és
tan rebutjable com
un preservatiu.
Amb la sida, el preservatiu
salva vides. És una cortina de fum,
que ens impressiona a tots perquè ens toca el
cor. És clar que faré l’impossible per salvar vides,
però la sida no ha disminuït en països on
s’han distribuït preservatius, com Sud-àfrica. Per
darrere d’aquesta proposta hi va la lucrativa indústria
dels seus fabricants.
Com viu la mort? No és final, sinó principi.
Rebutjo l’expressió «malaltia terminal». Són malalts
inicials, que comencen la vida eterna.
Entrevista
5 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
“
El problema
no és el
celibat,
perquè avui
dia ningú es
vol casar, ni
els laics.
El meu celibat
no és falta
d’amor, el
dedico a Déu
i als altres.
El sacerdoci i
el voluntariat
es ressenten
dels diners
ràpids.
No estem
acostumats
a la gratuïtat.
“

6 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Els
sentiments
de Nadal
Quin record li ha
quedat del seu pas
per l’Ajuntament?
En el discurs de comiat
d’en Nadal, a
l’únic que va citar de
l’oposició va ser a mi.
En el discurs de comiat
del 2 de gener
del 2002, quan parla
de tots els esdeveniments
que hi va haver,
diu, parlant de
l’oposició: «... en
Pere Sarquella, a qui
va tocar un paper difícil,
perquè no va ser
el cap de llista i va haver
de fer de portaveu,
els simbolitza
tots, i així no n’excloc
cap. Tot i aquell duel
intens (“Dr. Sarquella,
a vostè la mala llet l’aprima”;
“Sr. Alcalde,
a vostè sembla que la
mala llet l’engreixa”),
el frec a frec constant
ens va fer amics,
crec, sense perdre
mai la condició d’adversaris
en el ple i ara
militants actius de la
ciutadania gironina,
cadascú en el seu terreny...».
Manté bona relació
amb el Sr. Nadal? És
clar, a còpia de
temps i de discussions,
d’alguna manera
notes que també,
malgrat que és
polièdric, molt polièdric,
també té els
seus sentiments. Vull
dir que en el fons és
sentimental. L’any 92
em deia en una missiva:
«Hola, avi feliç.
De fet, t’enyoro en els
plens». No crec que
li hagi enviat mai una
carta o una missiva
als seus en aquests
termes. «Benvolgut
Pere, que la maduresa
d’avi impenitent no
et faci perdre el bri
del regidor preferit.
Amb l’amistat i la ciutat
per davant». Vull
dir, són detalls que
demostren en primer
lloc la categoria, segurament
fins i tot
personal, moral i ètica,
que si no hi emboliquéssim
la política
pel mig, és maca.
Jo el respecto molt i,
a més, li reconec
que, malgrat aspectes
en què dissentim
políticament i fins i tot
ideològicament, de
vegades crec que no
és prou socialista. Jo
ho entenc així. Però
ens respectem. Jo li
desitjo el millor personalment.
PERE Sarquella Metge uròleg, exregidor de CiU a l’Ajuntament de Girona
Metge uròleg reconegut, Pere Sarquella va protagonitzar en la seva etapa de regidor de CiU a
l’Ajuntament de Girona duríssims enfrontaments amb el llavors alcalde, Joaquim Nadal (PSC). Ara
encapçala la revolta d’un grup de metges que han estat jubilats forçosament per la Generalitat.
E l
Dr. Sarquella va néixer a la plaça del Carril,
molt a la vora d’allà on hi havia hagut
el restaurant de l’estació del senyor Fèlix Argemí.
Des del tercer pis, tenia una visió fantàstica
de l’arribada i partida de tots els trens... Per
arribar-se a la primera escola a la qual va anar
–les monges Carmelites de l’Hermana Mercedes–
només havia de creuar la plaça del Carril. Hi va
passar un parell d’anys. Després va anar a La Salle,
on s’hi va estar fins al començament del batxillerat,
que va fer als Maristes de la Immaculada.
De l’etapa de La Salle recorda que s’ho va passar
bé i recorda amb molta simpatia l’Hermano
Tomàs. A més a més, a La Salle va tenir opció de
fer teatre (San Tarsicio i els Pastorets, per exemple),
un aprenentatge que més endavant li serviria
per a la vida professional i política.
Es va decidir a estudiar Medicina, en part perquè
tenia una certa sensació a dintre seu que era
servir els altres, però sobretot perquè n’havien
parlat també amb alguns companys, com en Joaquim
de Toca. Fou una gran sorpresa que el dia
que s’havien d’anar a matricular, De Toca no es
va presentar a l’estació. En tornar, l’amic li va dir
que havia decidit fer-se capellà.
Anar a Barcelona representava o bé anar a un
col·legi major o anar a una pensió. Tenien un familiar
a Barcelona que coneixia una senyora que
llogava una habitació a la Travessera de Gràcia,
que és on va anar a parar. Al cap d’un temps, va
anar a una altra pensió al carrer Calàbria. S’hi va
retrobar amb Salvador Martí (expresident del
GEiEG, gran amic i company seu). Solien anar
junts amb Paco Simon i Xavier Reiné. També era
molt amic de Robert Brell (va arribar a ser subdelegat
del govern), de Ricard Masó (diputat al
Parlament), Ricard Esterriol (corresponsal de La
Vanguardia molts anys a Viena); de Josep Maria
Garcia, que és aparellador...
A la Universitat va tenir professors francament
bons, i, en opinió del Dr. Sarquella, un d’ells, molt
bo: Máximo Soriano. Ensenyava a fer de metge,
des de preguntar, fer el diagnòstic, el tractament...,
i encara una cosa molt bona: aquell malalt
que ell portava a classe, que ell feia tocar, mirar,
remenar..., si es moria, era sotmès a l’autòp -
sia en presència dels estudiants que podien comprovar
si s’havien equivocat en el diagnòstic.
Els qui estudiaven medicina en aquells temps,
excepte potser uns 10 dels 60 o 70 per curs, eren
benestants de Barcelona. La resta pertanyien, com
el Dr. Sarquella, a la classe mitjana, mitjana-baixa.
Els seus pares feien un gran esforç econòmic
per pagar-los la carrera, de manera que la generació
de metges 1958-1961 va dedicar-se a estudiar
molt per poder començar a treballar.
Dos anys abans d’acabar la carrera, va deixar
l’última pensió i es va «posar de metge» en una
clínica privada al Passeig de la Bonanova (la Clínica
Pujol-Matabosch Pujol-Soler). Sovint, s’hi
quedava a dormir i a menjar. Era tot gratuït. En
aquesta època, anant de Barcelona a Girona, es
va trobar al tren una amiga seva que li va presen -
tar una altra amiga... que seria la seva dona.
SERVEI MILITAR, BODA I ESPECIALITAT
L’any 1961 va començar l’especialització d’urologia.
A Girona havia ajudat molt el Dr. Mariano
Pasqual, un metge que feia medicina general però
que a més s’havia especialitzat en urologia i que
el va agafar com un ajudant predilecte. Li va presentar
Josep Maria Gil Vernet i l’ajudant d’en Gil
Vernet, Pablo Carretero. El Dr. Sarquella va fer
l’especialitat d’urologia entre 1961 i 1965.
Molt pocs companys del seu curs varen fer milícies,
perquè tenien por de no acabar la carrera.
Tots sol·licitaven pròrrogues. Al Dr. Sarquella se
li van acabar i li va tocar fer la mili. A Ceuta. S’hi
va incorporar el 2 de maig de 1962. Va tenir la
sort que va conèixer un uròleg, Alfredo Chica Rosillo,
i es van fer amics. El va convidar a anar sempre
que pogués a l’Hospital de la Creu Roja de
Ceu ta a practicar, cosa que el va ajudar molt. Com
a destinació, el van posar sota les ordres del Tinent
General Cap de les Forces del Nord d’Àfrica.
Sempre havia d’estar localitzable, la qual cosa
va permetre-li dedicar-se més a l’urologia a
l’Hospital de la Creu Roja.
El 4 de gener de 1964 es va casar a Girona amb
Un metge en
política
TEXT: JORDI VILAMITJANA I PUJOL FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
Núria Geli, farmacèutica, a l’església de Sant Narcís.
Els va casar un oncle capellà, mossèn Joan
Mateu, que en aquell moment era el rector de
Santa Eugènia. Llavors es van anar a instal·lar a
Flaçà, on van poder posar una farmàcia. Hi van
viure fins al 1970. Després, van venir a viure a
Girona per facilitar els estudis dels fills.
Quant a la professió mèdica, acabada l’especialitat,
el Dr. Sarquella va treballar sempre a Girona,
a l’ombra del Dr. Mariano Pasqual, del Dr.
Narcís Reyné, de qui també va ser-ne ajudant, del
Dr. Pere Ordis, que havia estat president de la Diputació
i alcalde de Girona. Després de fer d’ajudant,
va poder agafar la plaça de «jefe de cupo»,
que en deien. De primer, al carrer Santa Clara i,
al cap d’un temps, a l’ambulatori Güell. Allà hi va
treballar fins al 28 de juny de 2004, que va ser el
dia que li van comunicar que el dilluns següent,
dia 1 de juliol, no feia falta que hi anés perquè
l’havien jubilat forçosament...
LA POLÍTICA
Com és que va entrar a Convergència?D’alguna
manera va ser per unes inquietuds que em
va provocar Ricard Masó. Així de clar. A més, som
molt amics.
Com va entrar a l’Ajuntament? Vaig començar
amb la dinàmica dels partits (cap de sectorial,
president del comitè local...) i un dia em van dir:
«Hauries d’anar a l’Ajuntament». Les primeres eleccions
que vaig anar era el número set o vuit, o
nou. «No sortiràs pas». Però cap al final van plegar
en Xuclà i en Peio Pasqual. I vam entrar l’Elisa
Salses i jo. I vam acabar un any i mig que faltava.
Era l’any 88 o 89. A les següents eleccions
em van posar de número cinc. Josep Arnau em
donava molta autonomia per als temes que jo

creia que podia defensar, cosa que li he d’agrair
molt.
El Dr. Sarquella va ser regidor de CiU a l’ajuntament
de Girona entre 1988 i 1999. Durant
aquest període, oposició i govern de la
ciutat van viure extraordinàries polèmiques...
Parlem d’alguns temes d’aquests que
vostè defensava. Un dels primers que recordo
que va causar molta sorpresa a Joaquim Nadal va
ser quan li vaig dir si sabia que s’havia edificat al
cim de la canonada principal d’aigua que abasteix
Girona, que ve de Montfullà i puja cap a dalt
a Palau. D’entrada, s’ho va agafar molt malament.
Al final es va tapar l’avaria, es van perdre molts i
molts litres d’aigua però no li va donar cap importància.
A més, hi havia un tema també punyent
i és que el representant d’aquella època d’urbanisme
era en Quintanas. I en Josep és com és.
I vaig demanar-li que el cessés. Què vaig haver
dit! Clar, van quedar molt sorpresos. Dic: «Home,
és que el que ha deixat, això no té nom». El tema
de les canonades va portar molta cua. Fins a tal
punt que, al final, en un llibre (Mirant el present
i pensant el futur, 1991) en Quim Nadal m’hi va
escriure com a dedicatòria: «Per un futur millor
sense canonades». O sigui, l’enfrontament podia
ser fort, però al cap d’un temps, en parlàvem.
Hi va haver més enfrontaments, no? El segon
enfrontament fort va ser amb l’ascensor de la pla-
ça del Lleó. Vaig arribar a la conclusió fins i tot
que allà on hi ha el monument del Lleó és un BIC,
un Bé d’Interès Cultural. Nadal m’ho va negar en
un ple, cosa que un historiador com ell no pot
fer. Aleshores jo em vaig posar a mirar i estudiar
i resulta que la llei prohibia posar o recolzar embalums
d’aquests en un BIC. En Nadal em deia:
«És que no te’l trauré, eh?». I jo li deia: «Sí que el
trauràs. Tardaràs més o menys, però el trauràs».
Una vegada me’n recordo que va cridar al seu
cap de servei de gabinet d’urbanisme, en Pere
Solà, perquè em digués els diners que costava. I
jo li vaig dir. «A mi què m’expliques? Si t’has equivocat,
t’has equivocat. Ho admets, dius que és un
error, que ho subsanarem i punt. Però com que
sé que no vols admetre mai cap error, doncs ara
seguiré amb això». Va perdre el primer judici. Va
perdre el segon. I quan ja estava al Suprem es va
buscar una fórmula de dir «Ho retiro», fent veure
que havia pactat amb Cultura... Al final, sí. Van
tardar 8 anys. Però es va canviar. Va costar el doble.
Un dia me’l vaig trobar i em diu: «Escolta,
quan ja estigui canviat ens hem d’anar a fer la foto
tu i jo allà». No l’hem fet. Queda pendent la foto.
Aquest va ser un tema molt punyent.
I encara un tercer... En el tema dels nínxols del
cementiri vell crec que ell i jo vam arribar als límits,
ens vam embolicar en desqualificacions quasi
una mica fora de to. Va acabar que va haver de
fer marxa enrere i crec que al final es va arreglar
amb satisfacció per a tots.
L’alcalde volia esponjar el cementiri vell; o
sigui tirar a terra nínxols vells, no? Una gran
quantitat de nínxols que deia que ja no servien,
que estaven molt fets malbé. Vaig considerar que
quan tu pagues una taxa en què diu que hi ha
una conservació, tenim dret a reclamar. I Nadal
es va incomodar molt. S’acabava de fer el cementiri
nou i «es buscava» omplir-lo... Aquell va
ser un dels enfrontaments més agres. Tinc entès
que ell s’ho va passar molt malament. I em sap
greu. Un enfrontament que si bé políticament podia
ser rendible, destacable, per a un partit de l’oposició,
personalment vam patir-hi tots dos.
I encara el parc Central i la benzinera, no? En
el cas del parc Central, jo li vaig impugnar la gasolinera
Total perquè un dels dipòsits no com-
plia la normativa de les estacions de servei en relació
a la via de tren. Havia d’estar a una distància
determinada de la via i no ho estava. Es van
fer tots els tràmits per impugnar-ho. Què va passar,
no ho sé, però es va presentar fora de termini.
Què va dir ell? «Ho veu com ho han perdut?».
Finalment, el parc del Migdia... En l’enfrontament
del parc Migdia ell tenia una idea. En Nadal
és un gran negociant, sap buscar compensacions.
Darrera dels bolets Martorell, hi anava que
li feien tota la urbanització, que li havien de fer
tots els vials, el llac... i un auditori. Al final, aquell
auditori va desaparèixer i va aparèixer un poliesportiu
privat relacionat amb un exregidor socialista
de Barcelona. Jo li deia que havia de ser
molt més llunyà, el parc. Que havia d’arribar fins
al carrer Caldes de Montbui quasi, que el centre
de Girona necessitava un pulmó. Perquè real-
ment, ja prou petita que és Girona, encara l’ha
empetitit més. I a més, sempre, que és una de les
coses que no entenc, que haguem d’anar amb
una sabata i una espardenya. No som una capital
amb gran projecció, amb gran poder adquisitiu,
potent? Doncs fem les coses ben fetes.
EL FRAU DE LA JUBILACIÓ ANTICIPADA
Parlem ara del tema de la jubilació forçosa...
El tema, en el fons, s’arrossega de fa molts anys.
I és un tema de mal finançament. El finançament
de la sanitat ja era dolent fa anys i es trampejava
com es podia, en col·laboració, com és lògic, amb
la iniciativa privada, les clíniques concertades,
etc. Passen els anys i arriba una consellera, gironina,
Marina Geli, que la coneixíem, que la conec,
i que suposo que quan va veure els números,
es degué reunir amb els seus assessors per
buscar fórmules, coses que no s’haguessin de pagar,
o coses que permetessin recuperar diners...
Fossin medecines, cases, hospitals.... o metges.
S’ho veien a venir? Els de la promoció que vam
acabar el 61 vam començar a sentir rumors el febrer
del 2004 que se’ns jubilaria, perquè ja havíem
fet els 65 anys. I vam quedar molt sorpresos,
perquè vam dir: «Però si fins ara tothom es jubilava
als 70, i si volien!». El maig vam anar al
Col·legi de Metges i ens van dir que si volíem continuar
s’havien de complir unes normes: la prime
ra, demanar-ho a Girona i al director general
de l’ICS; segona, presentar un certificat conforme
s’està en aptitud de fer-ho; i tercera, que, en cas
que t’acceptin, el director gerent d’àrea decidirà
en funció de la llei d’ordenació de recursos humans;
si ell diu que no li fas falta, doncs «aire».
I això era legal? Jo sabia que no hi havia llei d’ordenació
de recursos humans feta, aprovada i presentada
al comitè executiu i publicada al DOGC.
Vaig preguntar al meu advocat, company meu,
què fer i em digué que podia fer un contenciós.
«Doncs fem-lo!». De Girona, el primer vaig ser jo.
Va passar el temps i el gener del 2007 la jutgessa
sentencià que no hi ha Llei d’Ordenació de Recur
sos Humans, que mai s’ha aprovat, i que, per
tant, jo tenia dret a tornar a treballar o a rebre una
indemnització pel temps que havia estat sense
treballar (33 mesos) cobrant només la pensió; i
digué que se m’havien de retornar aquests diners,
restant-los els de la pensió. El gener de 2008 la
qüestió va arribar al Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya, que desestimà el recurs d’apel·lació
de l’Administració i ratificà la sentència.
Han acomplert la sentència? Un dia, en veure
que ningú deia res, vaig anar al Trueta perquè ja
havien passat dos mesos, que és el termini legal
per readmetre’m o per pagar-me la indemnització,
i li vaig preguntar al director de personal que
què passava amb això nostre. I em va dir que n’hi
havia 360 que també esperaven cobrar...
Estem parlant de més de 300 metges a qui han
d’indemnitzar? Sí, els han d’indemnitzar. Alguns
que no han complert els 70 anys, tenien dret a
tornar a treballar. Fa un parell de setmanes, el
doctor Pere Muñoz i el doctor Joan Marquès els
van cridar al Trueta i els van dir que com que la
sentència diu que els han de readmetre, vagin a
parlar amb el doctor Codina, que és el cap de servei,
per veure com ho fan. Això era dilluns. Dimarts,
els cridaren que hi anessin, ja per concretar.
I el dimecres els telefonaren que hi anessin
urgentment. Els van demanar que firmessin un
paper que diu que els jubilen forçosament a partir
d’aquell mateix dia. «Com que ara ja tenim la
llei, ja l’hem feta, ara us jubilem!». Van quedar de
pedra. Segons l’advocat meu, la llei no té efectes
sobre aquests metges que ja han guanyat la sentència.
Totes aquestes jugades són les del mal pagador.
Tot plegat és molt indigne. Som gent de
bona fe a qui no agrada que li faltin al respecte i
li prenguin el pèl. Que hi havia un problema de
finançament, ja ho sabia la Sra. Geli; que se’ls han
colat milers de targetes sanitàries d’immigrants,
també, perquè és el seu model; que hauria d’anar
a pidolar diners als seus a Madrid, també... A
què ve haver muntat aquest sidral? Ha mostrat
una falta de tacte, de dignitat, total envers unes
persones que portem anys i anys sostenint amb
vocació i dedicació la Seguretat Social. La manera
com ens ha tractat és el que ens sap més greu.
La Sra. Geli no ha reconegut el seu error ni ha demanat
excuses als qui ens hem sentit traïts per
una companya metge. Li ha prevalgut més la seva
ideologia que no ser companya de companys
metges. I això és indigne.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Tres
passions
Tres són les passions
del Dr. Sarquella: la
família, la feina i la
ciu tat. Nascut a la
molt gironina plaça
del Carril, va ser
alum ne de les Carmelites
(Vedruna), de
La Salle i dels Maristes.
Va decidir-se per
la medicina empès
per un desig de servei
als altres. Aquest
mateix esperit de servei
el va dur a la política.
De la mà de CiU
fou regidor de l’Ajuntament
de Girona. No
pas un regidor qualsevol
sinó un autèntic
cap de l’oposició enfront
de l’alcalde Nadal.
Les discussions
entre ells formen part
ja de l’antologia de la
política gironina. Si
bé sovint marcades
per una mordacitat i
una acritud notables,
les pugnes estaven
sempre inspirades
en la passió per Girona.
Després de més
de 40 anys de servei
a la Seguretat Social
com a metge uròleg,
ha vist entristida la
seva jubilació per
una sèrie de decisions
de la Conselleria
de Salut que han
acabat als tribunals.
– El doctor Pere
Sarquella Mateu va
néixer al tercer pis de
la plaça del Carril de
Girona el dia 23 de febrer
de 1937.
– El seu pare, Lluís
Sarquella Gubert,
era comercial, tenia
un magatzem de colonials.
La seva mare,
Conxita Mateu Ma -
só, va ser mestressa
de casa.
– Són dos germans:
Ramon Sarquella
Mateu (comercial
jubilat) i Pere
Sarquella Mateu.
– Es va casar amb
Núria Geli Burgell,
farmacèutica, el dia 4
de gener de 1964.
– Tenen quatre fills:
Joaquim, metge andròleg;
Núria, arquitecte;
Ignasi, dissenyador
gràfic; i Pere,
llicenciat en medi
ambient. Tenen sis
néts.
– Pere Sarquella és
metge especialitzat
en urologia.

8 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
“
La diferència
entre els
nostres
vaixells i
qualsevol altre
que puguis
veure de
maquetisme,
és que
aquests estan
dissenyats per
navegar
i competir.
Són eines o
màquines que
naveguen bé,
que són fàcils
de controlar, i
les maniobres
es fan amb
facilitat.
I sobretot,
que naveguen
en condicions
de vent molt
diferents.
“
JOAN Conesa Subcampió de Catalunya en vela per radiocontrol, classe 1 metre
Amb el vaixell que veuen a la fotografia, aquest barceloní enamorat de la vela va ser segon en el
Campionat de Catalunya, celebrat a l’Estartit. Competeix sota la bandera del Club de vela de l’Escala.
Ens explica la tècnica d’aquesta afició. Classes com la 470, el 49er, l’Optimist, el Laser o la classe
Finn, han nodrit de sempre el medaller d’Espanya als Jocs Olímpics. Hi ha tradició. Hi ha ganes.
J oan
Conesa (Barcelona, 1964), comercial
d’una empresa barcelonina, és un enamorat
del maquetisme i la vela. Per això és regatista
de vela per radiocontrol. La seva modalitat,
el vaixell d’1 metre, és la més practicada pels aficionats
espanyols. Com veuen a les imatges, espectaculars,
aquesta passió a escala no té res a
envejar a l’esport mare. La vela per radiocontrol
cada dia guanya més adeptes. Parlem amb ell a
l’hotel Carlemany de Girona, fent un cafè. Ens ajuda
a introduir-nos en un món desconegut per a
molts. Se li agraeix la paciència.
Com es comença en aquest món? Havia fet
vela anteriorment? Hi ha dues vies principals
per començar. Una són persones que els agrada
la regata, navegar, i arriba un moment que proven
la nostra modalitat i s’enganxen. Aquesta és
la via principal d’incorporar nous afeccionats. Tradicionalment,
la gent ha vingut del maquetisme.
A Pedret, per exemple, s’organitzen trobades de
modelisme i maquetisme. Hi ha molta gent que
té habilitats amb les mans, però que es troben que
un cop feta la maqueta, l’exposen. Però si fas un
vaixell de vela de radiocontrol, et dóna la possibilitat
de competir amb ell i treure-li molt més suc.
També hi ha gent que fa rèpliques de vaixells
històrics, però aquesta és una altra línia, no?
Sí. La diferència entre els nostres vaixells i qualsevol
altre que puguis veure de maquetisme, és
que aquests estan dissenyats per navegar i competir.
Són eines o màquines que naveguen bé, que
són fàcils de controlar, i les maniobres es fan amb
facilitat. I sobretot, que naveguen en condicions
de vent molt diferents.
O sigui, condicions de vent gairebé reals? No,
no. Més que reals! Una dada: la Federació Catalana
de Vela organitza la Setmana Catalana de
Vela. Aquest any s’ha fet una primera edició al
Club Nàutic d’el Balís. Es va donar la circumstància
de molt poquet vent, i els nostres, que són vaixells
que només desplacen quatre quilos de pes
i això els permet de moure’s amb molt poquet
vent, van ser els únics que van competir.
Quatres quilos i un metre d’eslora és l’estàndar?
Sí. En aquesta categoria. La nostra classe és
la IOM, Internacional d’un metre. És reconeguda
per la ISAF, la Federació Internacional de Vela.
No totes estan reconegudes? No. N’hi ha d’altres
en països que ens porten molta avançada en
la vela per radiocontrol. Els països capdavanters
són Anglaterra, Austràlia i Nova Zelanda.
Són països que tenen molta tradició de mar.
I de vela. França i Alemanya també. Nosaltres som
un país minoritari fins ara, però Espanya ha adoptat
massivament la classe 1 metre, que dins de la
vela de competició és la més simple de totes. I en
aquests moments la nostra flota té regatistes molt
competitius. El subcampió del món és espanyol.
Hi ha un circuit estable? Jo sóc secretari de classe
a Catalunya. És un càrrec vinculat a la Federació
Catalana de Vela, que estructura l’activitat esportiva
de la classe. Es fa coordinament amb la
Federació Espanyola. Ara estic lligant el calendari
de regates, amb els clubs.
Una persona està integrada en un club i fa regates;
hi ha modalitats per equips? No. És un
esport totalment individual, on es premia el millor
patró. A l’Estartit es va fer el Campionat de
Catalunya, la regata més important del nostre calendari,
on vaig fer segon. El Club Nàutic de l’Escala
em tramita la llicència, i navego sota els seus
colors. Ens ajuden en el que poden. El que necessita
un regatista de radiocontrol és molt menys
que un regatista que es mou amb un vaixell gran.
I les sensacions es poden comparar al fet d’estar
en un vaixell real? Diu que el centre de
gravetat és el mateix, oi? Els principis per navegar
d’un vaixell de radiocontrol són exactament
Navegar
des de terra
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA/TONI LEÓN
els mateixos. L’única diferència és que el vaixell
no està tripulat per tu. He navegat fa anys amb
Laser, i no és el mateix estar en unes condicions
de mar dures, fent abdominals, penjat, fent esport,
que estar en un pantalà que potser podries
prendre la cerveseta mentre pilotes.
Guarden una distància amb el competidor, a
terra? No. Ens col·loquem com volem. Cada apa-
rell va controlat per un emissor, que duu una freqüèn
cia. Hem de portar un control de les freqüèn -
cies dels participants per no fer interferències.
Cadascú té un canal. Sí, és feina meva assignar
un canal a cada regatista. Cada vegada és més fàcil
competir sense interferències.
Els països amb més tradició tenen premis

econòmics al darrere? No. Pel que jo sé hi ha
equips de regates nacionals formats per 3 persones.
I la Federació els subvenciona. Si ets un regatista
molt bo, algunes petites empreses que es
dediquen a fabricar vaixells tenen interès en regalar-te
algun vaixell per aportar millores. És una
afició que costa calés, però potser tens ajuts.
Què li proporciona aquesta afició? Sempre
m’ha agradat construir vaixells. Jo vinc del maquetisme.
Feia maquetes de ben menut fins que
amb 16 o 17 anys vaig començar a navegar i em
vaig comprar un Laser. Vaig navegar al Club Nàutic
del Masnou, però per qüestions laborals no
vaig continuar. Però sí que vaig posar-me en la
implantació de la classe 1 metre a Catalunya.
Per què té tant d’èxit? Perquè és la més asse-
quible? Si tu ets un regatista que saps navegar,
necessites un vaixell que corri. Hi ha classes, com
la M o la A, on la construcció del vaixell forma
part de l’èxit d’una regata. No tots els vaixells són
iguals. L classe 1 metre, a banda de ser la més assequible
a nivell econòmic, permet un material
més estàndard per a tothom.
No es tenen tant en compte els calés invertits,
llavors tothom competeix amb igualtat?
Sí. En canvi la classe Marblehead és com un Fórmula
1. Gairebé tot el barco és de carboni. Es fan
servir aliatges molt sofisticats, peces de titani. Això
vol dir que tu si vas a una regata amb possibilitats,
t’has de gastar 7.000 o 8.000 euros. Quan hi
ha una classe que amb 1.500 euros ja tens un vaixell
més competitiu, és una molt bona fórmula.
Quanta gent competeix en una regata? Tenim
una evolució de menys a més. Aquesta classe va
arribar a finals dels 90, hi ha uns 28 regatistes actius.
Són al rànquing de la Federació. En una regata
participen entre un 50% i un 60%.
Hi ha tàctiques? Les mateixes que a la vela. Se
segueix el reglament de regates de vela internacional.
Hi ha un apèndix específic de vela per radiocontrol.
No s’apliquen les normatives de seguretat.
No duem salvavides.
Si fas una maniobra d’obstrucció, què passa?
És exactament igual que el reglament de vela i,
de fet, els jutges de les nostres regates són arbitres
de regates de vela real. Tenim una jutgessa
de regates, Margarita Colomer, filla d’una nissaga
de la vela, que ens arbitra moltes regates. Gent
com Manuel Pereira, de Roses, és un referent de
la vela catalana. El Campionat de Catalunya del
2009 serà a Roses.
La gent del maquetisme que no ha fet el pas,
pot anar a alguna trobada? Sí, tenim una competició
vinculada al Port Fòrum, on hi ha la Federació
Catalana de Vela. Allà cada primer diumenge
de mes fem una lliga de promoció. Tenim
regatistes des de les 10 del matí, i deixem els vaixells
a la persona que vulgui. Si tu em diguessis,
mira Joan, vull provar-ho, em fas un truc. Sempre
hi ha vaixells a disposició de la gent que vulgui
navegar. Vull posar en pràctica les regates a Clubs
on es pugui navegar de forma òptima, que no sigui
a la bocana. Hi ha l’Escala, l’Estartit, Roses, Palamós...
Al Club Vela Palamós, el 6 i 7 de setembre
fem un trofeig. Aquests són els clubs on fem
regates habitualment. Intentem que membres del
club que naveguen, s’hi enganxin. Hi ha un mercat
de segona mà. Aconsellem, orientem.
Què cal per tenir més afició? És una qüestió de
promoció, i de crear l’activitat. Jo estic prou satisfet
del fair-play, hi ha classes on la gent surt
emprenyada. Hi ha mal rotllo.
Hi ha molta competitivitat? Sí, tu pots ser competitiu
a l’aigua, però després pots anar a fer una
cervesa. Al radiocontrol hi ha un grup de gent que
conservem bon ambient, això es bo per captar
nous adeptes. Si veus un grup de gent que s’escridassa
és difícil que la gent s’enganxi. Competim,
però sense perdre la cohesió del grup.
Tenen relació amb gent del radiocontrol d’avions
o de cotxes? No hi ha un nexe d’unió, excepte
les botigues on anem a comprar el material.
Nosaltres no som maquetistes, som regatistes.
Aquest any hem incorporat tres persones que
venen del món de l’avió. La vela té un element
de competició molt fort. És com un cotxe, és qui
arriba primer, i acumules tensió. És molt tàctic.
Quant dura una regata? Vint minuts. Naveguem
amb dos recorreguts: barlovent, sotavent.
Què assagen? Moltes coses. Pots variar la posició
de l’orsa, la caiguda del pal. Són temes que
afecten l’equilibrat del vaixell i les seves prestacions.
Els regatistes intentem millorar per fer-lo
més ràpid. Hi ha entrenaments que són només rulades.
Entrenar passos de boia... És una activitat
amb un esforç de concentració visual important.
Cal estar molt concentrat en el vaixell. Tota la informació
d’allò que has de fer te la dóna el vaixell.
El trimat, l’ajustat de la vela, es fa a terra, entre
mànega i mànega.
Hi ha accidents? Algun vaixell se n’ha anat a pique.
La proa està protegida amb una goma per
minimitzar els contactes.
Entrevista
9 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
El Campionat
de Catalunya
de l’Estartit
El reportatge fotogràfic
de Toni León
que reproduïm en
aquesta pàgina
mostra diferents
imat ges del Campionat
de Catalunya de
vela per radiocontrol,
en la classe 1 metre
internacional, que es
va fer el juny passat
a l’Estartit, i en el qual
Joan Conesa es va
proclamar subcampió.
Les fotografies
mostren algunes de
les regates, els patrons
dirigint les embarcacions
des de
terra (són impulsades
per la força del
vent), un detall del
comandament que
utilitzen, i les tasques
de manteniment i
preparació entre mànega
i mànega de la
competició. Sota
d’aquestes línies, alguns
detalls del vaixell
de Joan Conesa,
fotografiats per Aniol
Resclosa.

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Història
El negoci va néixer
al carrer Major
de Salt com
a botiga de queviures,
bar i hostal,
on s’aturaven
les diligències
que anaven
de Girona a
Olot. Després
de la Guerra Civil
només va ser
botiga, per
transformar-se
després en cafè
de poble i més
tard en cafeteria.
L’any 1984
s’hi va muntar
un petit restaurant
que, quatre
anys més tard,
es va traslladar
al passeig Marquès
de Camps.
Origen
1920.
Fundadors
Miquel Vilanova
i Solà i Esperança
Vilanova i Pujolar.
Propietari
actual
Jordi Vilanova i
Xifra.
Treballadors
Règim familiar i
tres.
Activitat
Restaurant.
M iquel
Restaurant Vilanova Salt
Durant un temps va ser bar, botiga de queviures i hostal, on
feien parada les tartanes que cobrien la ruta entre Girona i Olot
per Amer; ara és un reconegut establiment de restauració.
Vilanova i Solà i Esperança Vilanova
i Pujolar eren cosins germans i es
van casar després d’haver aconseguit la
preceptiva dispensa eclesiàstica. Tots dos havien
nascut a Mieres i residien a Santa Cristina
d’Aro. L’any 1920 van decidir traslladar-se a Salt,
on van obrir una botiga al carrer Major, que al
mateix temps era bar i hostal. En aquells anys
la carretera que anava des de Girona a Olot,
passant per Bescanó, Anglès, Amer i d’altres
poblacions, circulava pel mateix carrer Major.
Les tartanes i diligències de transports o de viatgers
tenien la seva parada a Can Vilanova.
El matrimoni tenia un gran hort que els proporcionava
les verdures i la fruita que després
oferien als clients de l’hostal i la resta la venien
a la botiga. La clientela era de Salt mateix i, de
tant en tant, els que passaven en tartana també
els compraven alguna cosa.
Durant la Guerra Civil Miquel Vilanova i Solà
va morir de mort natural. El matrimoni havia
tingut tres fills, dos dels quals van anar al front
i el més petit es va quedar a casa, però l’hostal,
la botiga i el bar van haver de tancar, fins
que després de la contesa –i de fer tres anys de
servei militar–, Francisco Vilanova i Vilanova
(en «Paco de Can Vilanova») va tornar a obrir
les portes, però només com a botiga de queviures
al mateix carrer Major.
DE CAFÈ DE POBLE A RESTAURANT
A la dècada de 1950, Francisco Vilanova va
transformar la botiga en bar-cafeteria, que de
seguida es va convertir en un lloc popular, en
un cafè de poble, on es despatxaven tapes i
molts saltencs hi anaven a fer la partida de cartes,
gairebé sempre acompanyada del cafè, la
copa i el puro. L’any 1969 va ser enderrocada
la casa vella i es va reconstruir el negoci, transformant
l’antic bar en una moderna cafeteria.
El negoci aleshores el portaven Francisco Vilanova
i Vilanova, la seva dona, Anna Xifra i Figueres
i els seus dos fills, Jordi i Àngel Vilanova
i Xifra.
Però l’any 1976 Àngel Vilanova va marxar a
treballar fora de casa, deixant el seu germà, Jordi,
amb el negoci. Aquell mateix any, Jordi Vilanova
es va casar amb Maria Lluïsa Torrent i
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
Frigolé, que s’havia format en l’ofici al restaurant
Can Borrell de Maranges, estudiat a l’escola
Lladonosa de Barcelona i, conjuntamet
amb Nuri Lladó, també al País Basc.
L’any 1984, el matrimoni va muntar en una
part de la cafeteria del carrer Major un petit restaurant
de només cinc taules, amb capacitat per
a entre setze i divuit persones. El local va agafar
fama de seguida, perquè els clients hi menjaven
molt bé i, d’aquesta manera, l’any 1988
es van traslladar al número 51 del passeig del
Marquès de Camps de la mateixa població de
Salt, on actualment continuen l’activitat, en un
local una mica més gran, però donant la mateixa
qualitat i el mateix servei de sempre.
El matrimoni té tres fills i, el més petit, Lluís
Vilanova i Torrent, que ha estudiat a l’Escola
d’Hostaleria i Turisme de Girona, i ha fet pràctiques
al País Basc, a Carcassonne i Beziers
(França) i al restaurant El Celler de Can Roca
de Girona, ajuda els seus pares en el negoci i
serà qui continuarà portant-lo.

U na
piscina que s’incorpora a l’habitatge,
una doble pell exterior que regula l’entrada
de llum i les vistes, una distribució
geomètrica rectangular en una única planta...
Són alguns dels elements que caracteritzen la
casa unifamiliar que van projectar a l’Armentera
els arquitectes Ivan Llach i Raquel Colacios,
i que va ser una de les obres seleccionades en
els premis d’arquitectura de les comarques gironines
corresponents a 2007. L’estètica de la
casa és realment suggerent, com es pot comprovar
en les imatges, i a més respon a les necessitats
dels promotors, de manera que el pro-
jecte complia la seva missió i a més ho feia amb
el valor afegit d’una arquitectura interessant,
com ho va reconèixer el jurat dels guardons.
En la memòria del projecte inclosa en el catàleg
dels premis, els arquitectes comencen detallant
com era la finca on s’emplaçaria l’habitatge:
«La parcel·la està ubicada al límit sud del
poble, llinda a est i oest amb parcel·les veïnes,
al nord amb el carrer i al sud, amb camps de
Casa unifamiliar (L’Armentera)
Tot en planta baixa
Un aspecte molt suggerent com a resultat d’un projecte que combina criteris estètics i funcionals.
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: IVAN LLACH
conreu. Dins de la parcel·la, la vivenda se situa
a 7,5 metres del mur del carrer, generant un pati
d’accés i deixant a la zona sud un gran jardí relacionat
amb el paisatge». Aquest gran jardí ja
és un dels elements que confereixen personalitat
a l’immoble. Però no l’únic.
Perquè, com afegeixen els arquitectes, «una
de les prioritats era organitzar tot el programa
en planta baixa». A partir d’aquí, comença l’a-
posta arquitectònica
de Llach i Colacios,
estretament relacionada
amb els requeriments
funcionals dels
promotors: «La seva
geometria és rectangular
i s’organitza en
tres bandes longitudinals
molt clares, els
serveis a la part nord,
la zona de pas longitudinal
que comunica
totes les estances i la
zona d’estar i dormir
a la part sud. Aquesta
geometria es trenca
transversalment per
un eix que és un dels
seus elements principals.
És una franja que
travessa la vivenda i
va des de l’accés del
carrer fins la zona del
jardí. Aquest eix està
format per l’escala
que puja des del
carrer fins a la casa, la
zona de rebedor i la
piscina, que entra
dins la vivenda i crea
un pati de llum i aigua».
Un altre aspecte
molt remarcable d’aquest
projecte és la
seva imatge exterior,
estretament relacionada
amb les vistes des de la casa i amb la seva
il·luminació i climatització: «Els tancaments de
la vivenda a les façanes nord i sud estan formats
per dues capes, la interior, un tancament
de vidre que proporciona vistes tant del poble
com del paisatge, i l’exterior, una xapa d’acer
Corten perforada al nord, i una xapa d’alumini
tallada al sud. Aquesta doble pell ens permet
controlar l’entrada de llum i aire a l’interior».
Arquitectura
gironina
11 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Fitxa
tècnica
Projecte
Casa unifamiliar.
Municipi
L’Armentera.
Autors
Ivan Llach i Ra -
quel Cola cios.
Construcció
Construccions J.
Mas Martí.
Col·laboradors
Josep M. Llach,
Josep Llach i
Cotca.
Més
informació
– Demarcació de
Girona del Col. -
legi d’Arquitec -
tes de Catalu -
nya, Plaça Cate -
dral, 8, Girona.
972 41 27 27
www.coac.net/Gi
rona.

12 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Dinarells
Blanc 2007
Suau, fresc, aromàtic i afruitat.
També hem de dir que és barat,
un més dels atractius que ha
de tenir un vi senzill però correcte.
La varietat macabeu, de lenta
oxidació i adequada acidesa, representa
el 95% de la composició
del Dinarells blanc, juntament
amb un 5% de moscat, que li aporta
aroma i elegància. Es recomana
servir força fred. És molt adequat
per a peix i marisc. També sol,
amb una copa alta, a mitja tarda a
l’estiu, resulta deliciós. Preu aproximat:
2,70 euros, el que fa òptima
la relació qualitat-preu.
El celler elaborador: La Cooperativa
Agrícola de Garriguella, la
més innovadora de l’Empordà, va
ser fundada l’any 1963 i no para
de fer reformes. Recomanem visitar-la.
Tenen obert fins i tot els diumenges
al matí. Per a més informació:«www.cooperativagarriguella.com».
Cuirassat de butxaca
Els crustacis són uns animalons marins generalment
molt bons, però que tenen la particularitat
de comptar amb un exosquelet que dificulta més o
menys l’accés al seu interior; que cal pelar-los, vaja,
treure’ls la clofolla o, si ho prefereixen, la closca, tasca
que a vegades resulta més complicada del desitjable.
Pelar unes gambes, uns llagostins, un carrabiner,
a penes ofereix dificultat. Tenen exosquelet,
però és un esquelet tovet, fàcil d’eliminar. Es taca un
els dits, i més si les gambes són a la planxa, però l’operació
és un mer tràmit, fins i tot diríem que agradable
i relaxant. No deu ser-ho tant una altra manipulació
al meu parer molt convenient, sobretot quan
es tracta d’exemplars grans, que és eliminar l’intestí,
a jutjar per la freqüència amb la qual en tants establiments
li serveixen a un gambes ja pelades –amb
all, per exemple– però amb la inconfusible ratlleta
fosca al dors: això cal suprimir-ho.
La cosa va adquirint certa dificultat, tampoc insuperable,
si en comptes de gambes o llagostins ens
enfrontem a uns escamarlans. Certament, aquí la
clos ca és dura, i ja no es tracta d’anar-la arrencant
displicentment: cal fixar-s’hi, dedicar-s’hi i tenir certa
traça per deixar la «cua» en estat de ser ingerida
directament. Si es tracta de galeres, l’operació es complica
una mica més, perquè tenen unes punxes que
molesten força a l’hora de retirar l’embolcall; en fi,
tampoc és difícil aconseguir que ens les suprimeixin
amb unes tisores, fet que converteix el «pelat» en un
procés tan senzill com qualsevol dels anteriors.
En el cas dels crustacis majors –i ara parlem només
dels macrurs, és a dir, dels que tenen «cua», perquè
pelar una nècora requereix pràctica, paciència
i perseverança– l’operació sol anar a càrrec dels que
els cuinen i els serveixen: a ningú se li ocorre plantejar
a un client el repte de desfer-se de la closca d’una
llagosta, d’un llamàntol...
Però hi ha un marisc, no gaire abundant i, per això,
molt protegit per les lleis, que és un autèntic cuirassat
de butxaca: el santiaguiño (cigala petita). És un
crustaci decàpode –deu potes– i macrur. És més mar-
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
xador que nedador, encara que a vegades es despla -
ci a salts. Pertany a la família dels escilàrids –Scyllaridae–,
en la qual també milita el seu cosí forçut, que
és el marisc que a Catalunya es coneix com a cigala
grossa i a Canàries com llagosta canària. El santiaguiño
respon al nom científic de Scyllarus arctus,
i el seu parent al de Scyllarides latus. Aquí, arctus
indica que és un animal curt, petit, mentre que latus
assenyala tot el contrari. El nom de santiaguiño
li ve que al seu cefalotòrax presenta unes protuberàn
cies que recorden vagament la creu de Sant Jaume;
el diminutiu, és clar, de la seva curta talla, que
no sol arribar als 15 centímetres. Viu en fons sorrencs
o rocallosos, fins a uns quaranta o cinquanta metres
de profunditat, i es pesca amb nansa o tremall, preferentment
al crepuscle. Els que el coneixen l’estimen,
fins i tot l’adoren, tant per la textura ferma de
la seva carn com pel seu gust net i rotund.
Ah, però... primer cal pelar-lo. Tasca certament laboriosa,
que a més de traça requereix una certa força
per trencar la seva closca, digna del blindatge d’un
vaixell de guerra; per això l’anomanem «cuirassat de
butxaca». No són poques les persones que desisteixen
de gaudir-ne només per estalviar-se la baralla
de despullar-lo; és, certament, molta feina per a poc
rendiment, entenent aquí el «poc» com a quantitatiu,
mai com a qualitatiu, perquè és bonís sim. Com?
Doncs simplement cuit, en aigua força salada, sense
més afegits. Es deixa que es refredi fins a la temperatura
ambient... i llestos. Hi ha qui l’usa en amanides
de marisc; és fer-lo de menys, i més després
de la feinada prèvia. No falta qui defensa el seu consum
en cru, a la japonesa; per a mi, els crustacis crus,
siguin llagostes, escamarlans o cigales, tenen un gust
dolç, lluny del iodat que se n’espera; pot ser agradable
en petites dosis, però no més enllà...
De santiaguiño n’hi ha poc, així que és car. Està
molt protegit: aquest any només podrà pescar-se, a
Galícia, de l’1 d’octubre al 31 de desembre. També
n’hi ha en aigües britàniques, amb nutrients menys
suculents, fet que es reflecteix en el gust del marisc.

E n
La millor cassola
N’hi ha una gran varietat, tant per la forma que tenen com pel material de què són fetes.
una interessant guia titulada Alta gastronomia
dels Pirineus i les terres de Lleida
(Backcup Comunicació, 2008),
l’Hostal Jaumet, de Torà (la Segarra, fundat
l’any 1890), explica que «conservem la cuina
tradicional, elaborada amb cassoles de fang i
fogons de carbó». No solament és l’únic restaurant
d’aquesta guia que explica –i suposem
que practica– aquestes tècniques ancestrals i
tan característiques de la nostra cuina, sinó que
això no és corrent en els textos, guies o llibres
sobre resturants. És ben positiu, doncs, que hi
hagi cuiners i propietaris de restaurants que
tinguin en compte conservar aquesta tradició
més que mil.lenària, base de la nostra gran cuina
familiar, que és la cassola de terrissa (dita
també de fang, d’obra, etc.).
Perquè l’atuell fa el plat: els qui hem tingut
la sort de poder gaudir d’una cuina familiar
feta amb cassoles de terrissa sabem que els
plats que la mare o l’àvia hi cuinava eren d’uns
gustos amorosament meravellosos. Arrossos
–precisament dits »a la cassola», oblidats injustament,
des de Barcelona, per la «paella» de
matriu més castellana que valenciana–, fideus
també a la cassola, macarrons, patates aixafades,
platillos diversiformes, aromàtics rostits,
És corrent, als Països Catalans (i a Portugal),
menjar diferents verdures bullides
en aigua i sal, que generalment
s’acompanyen amb alguna patates i s’amaneixen
amb oli. Antigament se n’aprofitava
el suc de cocció (jo encara ho faig, en el cas
de les mongetes tendres), però ara no ho solem
fer, per la qual cosa s’imposen coccions
al vapor i, també, textures més cruixents.
Aquestes mongetes fetes amb un recipient
d’acer inoxidable I-Cook són facilíssimes i
ràpides de fer, són boníssimes i, a més, molt
sanes.
Elaboració
Escapceu les mongetes tendres (millor rodones)
de la forma acostumada i renteu-les.
aromàtics guisats de peix o marisc, delicioses
«cassoles de tros», cassoles de Carnaval amb
peus de porc i fins i tot el cremat fumejant,
una cuina de les olors i els sabors cap en una
cassola. Una cuina ben antiga, datada des del
Neolític i ben prac ticada des de l’Edat Mitjana
–parlen de la cassola el Llibre de Sent Soví,
Francesc Eiximenis, Mestre Robert o el Tirnat
lo blanc–. Una paraula, per cert, procedent,
segons uns, del llatí, i segons altres, de l’àrab.
El cert és que el mot on es troba més emprat
és en el sistema lingüístic catalano-occità
(dóna nom al famós cassolet de mongetes del
Llenguadoc) i a l’espanyol (cosa que, potser,
abonaria l’origen àrab).
Però hi ha cassoles i cassoles: quina és la
millor? A Catalunya tenim les de Breda, a Mallorca
les greixoneres (sinòmim de cassola,
com greixera o tià, a Menorca) i al País Valencià
les de la Vall d’Uixó. A Espanya són famoses
les de Pereruela, i a Occitània les d’Issel.
N’hi ha de diverses formes –pel que fa al
cul– i grandàries: francesa o de parets altes,
arrodonida com la valenciana o la mallorquina,
amb el cul bombat com la de Catalunya i
plana –com la «rossejadora» valenciana, per al
daurat arròs al forn.
Ingredients
● 100 grams de
pernil en daus (es
poden comprar ja
preparats).
● Alls.
La recepta
– Poseu la cassola I-Cook a foc mitjà, tireuhi
el raig d’oli, els alls pelats i laminats, els
daus de pernil i les mongetes (i sal, si n’hi
poseu). Tapeu immediatament el recipient i
quan sentiu el soroll de fregit abaixeu ràpidament
el foc i acabeu-ho de deixar coure
12 minuts –per a unes mongetes cruixents–
o 15 –si les voleu més cuites–. Un cop acabada
la cocció, podeu esperar uns 2 o 3 mi-
També n’hi ha d’altres materials: d’aram (medievals),
d’alumini, de ferro colat, d’alumini de
fosa per a vitro i inducció (com les que fabrica
Castey, excel·lents).
I, per als preocupats per la línia i una cuina
sana, hi ha també les immillorables cassoles (i
altres peces de bateria de cuina) I-Cook de la
marca nord-americana Amway (es ven a domicili).
Són d’acer inoxidable de fons gruixut
–un clàssic que tots havíem conegut fa uns
anys–, però la diferència del sistema I-Cook
amb d’altres és que realment funciona i que
les menges –guisades sense greixos ni líquids–
no s’hi enganxen i, des del punt de vista gastronòmic,
donen uns resultats excel·lents, tant
per a rostits a la cassola –un clàssic català– com
per a ofegats i plats de verdures, carns, peixos,
etc... cuits amb els propis sucs: immillorables,
per tant, des del punt de vista nutricional
i de la salut.
Hi ajuda no solament el gruix –tres capes de
metall, apte per a inducció–, una base de multicapes
indeformable i que reparteix l’escalfor
d’una forma perfecta i una innovadora tapadora
(sistema Vitalok) que forma un tancament
hidràulic, com si fos una olla de pressió, només
amb els propis líquids de cocció.
Mongetes tendres amb all i pernil
● 500 grams de
mongetes tendres.
● Sal (opcional).
● 1 cullerada d’oli
d’oliva.
nuts a destapar la cassola. Serviu-les immediatament.
Notes
Aquesta recepta l’he elaborat amb una cuina
d’inducció: temperatura 6 els primers minuts
i 4 la resta de la cocció.
– Sorprèn que, malgrat que la verdura es cou
tapada, aquesta no perd el seu bonic color
verd, cosa important per a la vista del plat.
– Seguint el mateix procediment, i adequant
els temps de cocció, podeu fer altres verdures,
soles o acompanyades amb carn, cansalada,
embotits, pernil, etc.: pèsols, faves,
carxofes, bròquil i coliflor, pastanagues,
naps, etc... Tindreu un excel·lent plat únic,
un primer plat o un deliciós acompanyament.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Xavier
Romero
E l
Gran i desconegut
La Xina és un dels països més suggestius i amb més possibilitats per als col·leccionistes.
polític i escriptor francès Alain Peyrefitte
(1925-1999) va publicar l’any 1973 un
assaig que ben aviat es convertiria en un
destacat best-seller, Quand la Chine s’éveillera…
le monde tremblera (Quan la Xina es desperti…
el món tremolarà). Aquest il·lustre autor
va profetitzar el que està passant en els
darrers anys, l’eclosió econòmica del gegant
oriental, reflectida aquests dies en un esdeveniment
de masses, en el gran espectacle mediàtic
dels Jocs Olímpics. Tot i tractar-se d’un
poble antiquíssin, i d’haver ofert al món importants
invents i avenços tècnics –el paper i
la pólvora, per exemple–, el cert és que per als
occidentals, la Xina ha estat sovint la gran desconeguda.
Aquesta consideració ha estat palesa
indefectiblement a través del col·leccionisme
popular, representat d’antic en la filatèlia i
la numismàtica; i pel que fa a les fotografies i
les postals, aquí el dèficit sí que es pot considerar
rellevant, ben al contrari del que ha succeït
amb l’altre gegant asiàtic, el Japó.
Quant a una de les branques numismàtiques,
la del paper moneda o bitllets, aquí teniu una
mostra, en forma d’un curiós exemplar vertical
de 10 dòlars amb l’efígie del llavors cap d’Estat,
Xiang-Kai-Xek; i el revers d’una altra peça,
aquesta de 20 dòlars, escrita en anglès, expedida
a Xangai el 1930, i mostrant el Banc Cen-
tral xinès. L’altra il·lustració és un enterpostal
de l’any 2004, amb simbologia clarament pacifista,
i tota la llegenda en el seu idioma, llevat
d’un minúscul «China Post», i les xifres de l’any.
Per situar-nos a grans trets en l’historial filatèlic
xinès, s’inicia l’any 1878, en ple període
imperial, i sent la moneda fraccionària el candarins
–100 en feien un tael–. A partir de 1895
i fins al 1947, s’adopta el dòlar –convivint ja
amb el yuan quant als bitllets–; de 1948 a 1949,
el yuan-or, i posteriorment, el yuan-argent.
Arribada la República, l’any 1912, alguns dels
segells emesos mostren ja imatges revolucionàries
combinades amb els símbols tradicionals,
fins arribar a l’any 1949, amb unes darreres
sèries que reflecteixen l’extraordinària in-
flexió, amb un timbre fiscal de 5 milions
de dòlars sobreimprès sobre un
d’anterior de 20 de facial. A partir del
mateix any 1949, ja consolidada la
República Popular de Mao, aquest
mandatari apareix en multitud de segells,
amb altres líders comunistes internacionals,
i l’exhibició d’esdeveniments
esportius i d’altres industrials.
Per als filatelistes, recordar que a
banda de les emissions extraordinàries
del tipus de franquícies militars,
timbres-taxa, aeris, postals, d’estalvis,
o de beneficència, com les conegudes
a la majoria dels països, la
Xina va oferir una abundant producció
filatèlica amb sèries corresponents
a les diverses regions d’aquell
gran país: Central, Nord, Nordest,
Oriental, Sud, Sud-oest, Manxúria,
Setxouen, Turkestan oriental i
Yunnan; a més a més de les administracions
corresponents a l’ocupació
japonesa de Xangai i Nankin, i
els despatxos alemany, anglès, nordamericà,
italià, japonès i rus.
MÉS COMUNICACIÓ
Una altra curiositat, ja contemporània
i a causa de l’augment de la
correspondència sobretot pels intercanvis
econòmics, esportius, culturals,
i la immigració, és que s’utilitzen
sobres impresos adquirits a les
oficines postals, talment com els
abundants i extremadament acolorits
enterpostals, i que el codi postal
és de sis dígits, a diferència del nostre,
que en suma cinc –17000–. La
impressió d’aquests documents es fa
en xinès i en anglès des de fa aproximadament
vuit anys si fa no fa, període
en el qual l’obertura cap a l’exterior
i el flux de comunicacions és
tan notable que, tot i la dificultat de
l’idioma, la correspondència amb el
gegant asiàtic cada cop ens resulta
menys estranya.
Cal considerar també tot el col·leccionisme
generat per les antigues colònies anglesa i portuguesa,
Hong Kong i Macao, respectivament,
així com el de la Xina nacionalista o Taiwan. A
més, la producció de nombroses artesanies de
paper, i de sedes i robes pintades, fan que el
col·leccionisme xinès sigui un dels més sugges -
tius i indubtablement un dels de més futur.

Consells d’estiu (i III)
L ’obesitat
Sobre l’obesitat, la diabetis i els problemes derivats de la mala circulació venosa.
és un problema freqüent en la
població general el tractament de la qual
descansa fonamentalment en la dieta i en
la realització d’exercici físic. L’estiu és un període
en el qual l’augment de temperatura pot
afavorir la realització d’una dieta hipocalòrica.
La major apetència per menjars lleugers possibilita
adherir-se amb més facilitat a una alimentació
rica en verdures. S’ha de prestar especial
atenció a evitar les preses d’aliment fora
dels menjars establerts, ja que en cas contrari
s’incrementarà l’entrada de calories de manera
significativa, encara que aparentment poc
perceptible. Així mateix, convé eludir aquells
aliments d’alta densitat energètica com són els
molt rics en greixos i l’alcohol, que proporciona
de l’ordre de 7 calories per gram.
«És molt interessant potenciar el consum d’aliments
rics en fibra que ajudaran a obtenir major
sensació de sacietat a la vegada que col·laboren
a mantenir un correcte ritme intestinal.
Tot això s’ha de complementar amb l’activitat
física diària que facilitarà obtenir un balanç calòric
negatiu. No obstant això, és important recordar
que l’exercici ha de portar-se a terme
d’una forma progressiva i s’ha d’adaptar a les
condicions de cadascú, com és l’edat, situació
cardiocirculatòria, respiratòria, articular, etc...».
– Diabètics: A l’estiu és fonamental mantenir
una distribució uniforme dels carbohidrats
al llarg del dia, especialment en els diabètics
que segueixen tractament amb insulina o amb
pastilles antidiabètiques per evitar grans oscil·lacions
de sucre tant en sentit ascendent
com descendent. S’ha de tenir en compte que
si es realitza més exercici que en altres èpoques
de l’any pot caldre reduir la dosi d’insulina
o pastilles. En aquest aspecte, cobra gran
interès la pràctica del mesurament de glucosa
Patricia Ribera Riera
Directora
domiciliària que permetrà al pacient o al seu
metge realitzar els canvis necessaris.
– Circulació venosa: La insuficiència venosa
crònica és una patologia que afecta un
ampli sector de la societat i que és causa d’un
absentisme laboral important. Es calcula que
el 30%-40% de la població adulta pateix una
insuficiència venosa crònica i que el 10%-20%
pateix una flebopatia severa. És a dir, que «a
Espanya existeixen uns tres milions de pacients
varicosos», afirma el Dr. Leopoldo Fernández,
del Servei de Cirurgia Cardiovascular de la Clínica
Universitària de Navarra.
Les malalties venoses, anomenades genèricament
com insuficiència venosa crònica, estan
ocasionades per la dificultat del retorn venós
de les extremitats inferiors. La principal alteració
consisteix en la impossibilitat de les venes
de realitzar la funció de drenatge per a la
qual van ser dissenyades. Això condiciona que
quan el malalt està dret, a la sang «li costi» tornar
al cor, apareixent la simptomatologia clínica
de pesadesa, cansament, rampes i en les
fases més avançades lesions cutànies i fins i
tot úlceres. La insuficiència venosa superficial
és la que origina les varius, mentre quan es
planteja en el sistema venós profund es parla
de síndromes postrombòtiques o postflebítiques.
La malaltia afecta la dona el doble que a
l’home, ja que existeix una certa predisposició
genètica a patir-la i està íntimament relacionada
amb els hàbits de vida. Hi influeixen
negativament per exemple l’obesitat, el sedentarisme
o les professions que obliguen a
estar-se dret o assegut durant llargs períodes
de temps. L’estiu porta en si una elevació de
la temperatura ambiental, cosa que provoca
una vasodilatació que dificulta fins i tot més el
retorn venós. A més –assenyala l’especialista–,
i és molt comprensible, les altes temperatures
fan que la majoria dels malalts no compleixin
durant aquest període amb la part més important
del tractament de la malaltia; la contenció
elàstica, és a dir, les mitges de compressió.
– Consells per als pacients amb problemes
venosos: Ja que la cirurgia no sempre
està indicada i pot no ser suficient, i l’escleroteràpia
i la presa de medicaments també tenen
les seves limitacions, el Dr. Leopoldo Fernández
aconsella una sèrie de mesures higienicodietètiques
i posturals que permetin la prevenció
i el millor control de la malaltia venosa
una vegada instaurada en les extremitats inferiors:
1.– Evitar la vida sedentària, l’estada prolongada
dret o assegut.
2.– Evitar l’ús de roba cenyida que comprimeixin
la meitat inferior del cos així com sabates
amb taló alt.
3.– Evitar el sobrepès, l’alcohol i el tabac.
4.– Evitar prendre anticonceptius orals.
5.– Evitar l’exposició prolongada al sol i els
banys calents.
6.– Procurar dormir amb les cames en posició
lleugerament elevada (uns 10 centímetres).
7.– Efectuar banys diaris amb aigua freda
(10-20 segons) en cada cama començant pels
peus i ascendint cap al genoll.
8.– Caminar tot el possible; com a mínim
mitja hora diària.
9.– Realitzar exercici físic freqüent, essent
particularment aconsellable la gimnàstica domiciliària,
el ciclisme i, sobretot, la natació.
10.– Sempre que sigui possible s’han de portar
mitges elàstiques el grau de compressió de
les quals dependrà de la indicació mèdica.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
Salut
15 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Ramón
Sánchez
Ocaña

16 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
De casament:
1
Sabates, Fosco.
2
Cartera amb
xapes, MO by
María Roca.
3
Cinturó amb
xapes, MO by
María Roca.
4
Arracades,
Bagués.
5
Mocador amb
lluentons, Gloria
Hernansáez.
6
Ulleres de sol,
Karl Lagerfeld.
A la feina:
7
Jaqueta de punt,
Armand Basi.
8
Braçalets,
Javier Simorra.
9
Sabates,
Patricia.
10
Bossa de mà,
Lacoste.
Un vestit per a tot
És un imprescindible a l’armari: el «little black dress» pot fer servei en qualsevol ocasió.
ANA RODRÍGUEZ
DE CASAMENT
1
7
2
9
3
A LA FEINA
8
10
6
4
5

DE COMPRES
20
AL MERCAT
15
11
12
16
MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA
TEMPO
Amb nucli anatòmic de dues densitats
per a una més gran adaptació al cos.
23
17
MATALÀS DE MOLLES
DOUBLE OFFSET
NÁCAR
14
ARO ABATIBLE
BOX
MATALÀS DE MOLLES
DOUBLE OFFSET
CALMA
21
18
DE FESTA
13
22
19
PER A LA LLAR
lavanda
Tendències
17 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
De festa:
11
Sabates
lligades a la
cama, El Dantés.
12
Collaret d’acer,
D&G.
13
Bossa estil
baguette, Fosco.
14
Anell de
plata i brillants,
Emporio
Armani.
Al mercat:
15
Arracades,
Nature Bijoux.
16
Anell, Nature
Bijoux.
17
Cistell, Gloria
Hernansáez.
18
Boina de fil,
Levi’s.
19
Botes de canya
alta, La Redoute.
De compres:
20
Bossa de mà,
MO by María
Roca.
21
Jaqueta, TMX.
22
Collaret,
Javier Simorra.
23
Ballarines, amb
print de zebra,
Pretty
Ballerinas.
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23
17002 GIRONA
C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43
17002 GIRONA
Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98
17800 OLOT

Música
18 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Operación
Triunfo 2008
Diversos
2 = Gato negro.
Dragón rojo
Amaral
3 = Back to
black Amy Wine -
house
4 ▲ Parte de mí
Rosario
5 ▼ Viva la vida
or Death and all
his friends
Coldplay
REGNE UNIT
1 ▲ The Script
Script
2 ▼ Gold-Grea -
test Hits Abba
3 ▼ Rockferry
Duffy
4 ▼ Viva la vida
or Death and all
his friends
Coldplay
5 ▲ Peaceful the
world lays me
down Noah &
The Wale
ESTATS
UNITS
1 ▲ BSO Mam -
ma Mia! Abba
2 = Breakout
Miley Cyrus
3 ▼ Love on the
inside Sugarland
4 = Rock’n’roll
Jesus Kid Rock
5 = Tha Carter III
Lil Wayne
El final de
l’imperi
El músic nord-americà Randy Newman, conegut per ser l’autor
de bandes sonores de pel·lícules com «Toy Story», mostra el
seu vessant de cantautor social i polític a «Harps and angels».
E l
TEXT: HÉCTOR LLANOS FOTOGRAFIA: PAMELA SPRINGSTEEN/EFE
veterà compositor Randy Newman,
més conegut pels seus treballs per al cinema
–Toy Story li va donar la fama i
Monstruos S.A. el seu primer i únic Òscar–,
edita Harps and angels, el seu primer àlbum
d’estudi amb cançons inèdites en nou anys
amb el qual certifica «el final de l’imperi nordamericà».
«El planeta ha canviat i, en l’econòmic,
el domini nord-americà de fa 20 o 30 anys
s’ha esvaït. Hem de fer-nos la idea que el nostre
país ja no és el líder del món occidental»,
afegeix Randy Newman, que creu que «encara
que el segle XX fos el dels Estats Units, no
podrem dir el mateix sel segle XXI».
Harps and angels inclou el tema A few words
in defense of our country –Quatre paraules en
defensa del nostre país–, en el qual el costat
més cínic del cantautor se centra en l’Administració
Bush, a tres mesos del seu final. «En
realitat és molt fàcil criticar els Estats Units amb
aquesta administració tan pèssima que hem
patit», sostè el músic, que confessa haver escrit
les lletres més personals de tota la seva carrera
per a aquest disc.
L’àlbum, ple d’arranjaments musicals en la
línia dels seus treballs per al cinema, és un
nou recorregut a través de deu cançons del
Newman més polític, del qual explica contes
plens de realisme que l’han convertit en respectat
cronista de la societat del seu país. Alguns
dels versos de A few words in defense of
our country han patit la censura en diversos
mitjans nord-americans, una cosa que no va
passar ni amb Short people, el seu primer èxit
comercial, de fa més de 30 anys, que es va intentar
sense èxit prohibir a les radiofórmules.
El Randy Newman satíric dels discos d’estudi
desapareix en la música per encàrrec de
Pixar i Disney? –Pot ser que sí –admet–. És la
temàtica de cadascuna de les pel·lícules la que
marca la pauta, encara que en cap cas es perd
l’estil musical». Des que va debutar al cinema
l’any 1981 amb Ragtime, de Milos Forman, el
nord-americà ha estat coautor, per a molts desconegut,
d’inoblidables moments en el cel·luloide,
com l’striptease de Kim Bassinger a Nueve
semanas y media, que Adrian Lyne va rodar
el 1986 al ritme de You can leave your hat
on, cançó de Newman a la qual va posar veu
Joe Cocker. «Una vegada que acceptes un treball
d’encàrrec has de fer-lo. Mai no he estat
bo amb el deure que m’he autoimposat, reconec
que sóc una mica mandrós i indisciplinat
a l’hora de compondre per a mi, per això
no m’he centrat tant en els meus propis discos»,
explica. El cert és que han estat aquests
encàrrecs els que l’han mantingut ocupat en
les últimes dècades i els que li han proporcio -
nat un reconeixement esperat per molt de
temps. Abans d’aconseguir el premi de l’Acadè
mia de Hollywood, per a Randy Newman
el terme «etern candidat» s’havia convertit en
més que un clixé després de catorze candidatures
fallides, condició que va abandonar
en ser guardonat el 2002 per la cançó If I didn’t
have you, amb un explícit agraïment: «No
vull la vostra compassió». «Hauria preferit
guanyar l’Òscar en la categoria de banda sonora
i no en la de cançó original perquè exigeix
molt més esforç», apunta el músic, a qui
també li hauria agradat haver estat reconegut
pel seu treball a Avalon o Despertares, que ni
tan sols va optar al premi, totes dues de 1990.
Ara ja prepara el seu treball per a la tercera
Toy Story, que es preveu que s’estreni el 2010.
«M’agradaria compondre per a una pel·lícula
dramàtica, però no aconsegueixo que m’ho
ofereixin», es lamenta.
Novetats
Lila Downs: «Ojo de...»
La cantant Lila Downs homenatja els xamans, curanderos
de Mèxic i natius d’Amèrica en general,
en el seu nou àlbum Ojo de culebra, en el qual els
temes són una fusió de la influència musical africana
i llatina amb la dels Estats Units. El disc, que surt
al mercat el 2 de setembre, conté setze temes, la
meitat d’ells en anglès i és més acústic que les seves
produccions anteriors i amb més metalls, diu
l’artista, d’origen mexicà i dels Estats Units, que
amb aquest projecte torna a fusionar ritmes provinents
de l’herència africana, com ja va fer amb el
seu primer àlbum, La sandunga.
«Quiero contarte»
Quiero contarte és el títol de l’àlbum recopilatori del
grup andalús Triana amb motiu de l’aniversa ri de la
mort de Jesús de la Rosa. Artistes com Sabina, Bunbury
o Ketama participen en aquest triple CD que
inclou algunes de les seves cançons més emblemàtiques.
Així, intèrprets com Joaquín Sabina amb
Desnuda la mañana, Bunbury (Necesito), Ketama
(En el lago), Maita Vende cá (Diálogo), Cristina del
Valle (Quiero contarte) o El Barrio (Una noche de
amor desesperada) participen en l’homenatge.
Joaquín Díaz: «Primeras...»
El periodista José Ramón Pardo ha reunit en un disc
les primeres gravacions inèdites del compositor, intèrpret
i musicòleg Joaquín Díaz, registrades als
anys 60, cantades en anglès i ambientades en el
folk britànic i americà. Tres mesos després d’haver
rebut el premi «A tota una vida» de l’Acadèmia de
les Arts i les Ciències de la Música, Díaz suma amb
Primeras grabaciones inéditas el seu 67è disc des
de Recital (1967), primera gravació de qui ha estat
«un artista, investigador i guia espiritual».
Bandes sonores
El caballero oscuro
Zimmer/Newton Howard
Warner Sunset
El tàndem format
per Hans Zimmer
i James
Newton Howard
va funcionar molt
bé a Batman Begins
i era de preveure
que el directorChristopher
Nolan tornés
a comptar
amb ells en
aquesta seqüela. Inspirant-se en grups de música
electrònica i gòtica, els dos compositors, que tenen
molt ben definit el rol que ha d’assumir cadascn
d’ells, han escrit una partitura fosca, inquietant i
molt escaient per a la trama i l’univers visual que
recrea el director. Zimmer porta el pes de la banda
sonora. S’ha encarregat de les sonoritats més
sinistres i caòtiques i ha compost un excel·lent tema
per al Joker, l’altre gran personatge d’aquest film.
La feina de James Newton Howard no és pas menor.
S’ocupa de la part més psicològica i més melòdica
de la partitura. El resultat de la col·laboració
entre tots dos torna a ser excel.lent. Lluís Poch
VIU L’ESTIU AMB LA MOSCA DE GIRONA AL TEU COSTAT, MULLA’T JA. NO BADIS!!!
I DEIXA’T SEDUIR PER LA MÀGIA DEL NOSTRE SÍMBOL COM A GIRONINS I FES-LA VOLAR…
CORREEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE QUE EN QUEDEN POQUES!
COLORS DE LUXE: TARONJA, LILA, GRIS PLATEJAT I LA NEGRA DE SEMPRE… TIRANT LO BLANC! PUNTS DE VENDA EXCLUSIVA A LA LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI, LLIBRERIA 22

10.000
DVD
Director: Roland Emmerich.
Intèrprets: Steven Strait, Camilla
Belle, Tim Barlow.
Distribuïdora: Warner.
Durada: 109 minuts.
El director d’El día de mañana
torna, malauradament, al
que més li agrada fer: els refregits
de sèrie B amb empatx
de pressupost. Aquesta
cinta d’aventures prehistòriques
és gairebé una comèdia involuntària.
Només veure en cas d’avorriment extrem P. P.
No tan duro de pelar
Director: Steven Brill.
Intèrprets: Owen Wilson,
Leslie Mann, Danny McBride.
Distribuïdora: Paramount.
Durada: 102 minuts.
Comèdia irregular sobre uns
estudiants perseguits pel típic
fatxenda d’institut i que
contracten un guardaespatlles.
El problema és que
aquest resulta ser molt
menys efectiu del que prometia
l’anunci. Tenen gràcia les referències a algunes
comèdies juvenils dels 80, però és un producte
en general convencional i maldestre. P. P.
Mi novio es un ladrón
Director: George Gallo.
Intèrprets: Antonio Banderas,
Meg Ryan, Colin Hanks.
Distribuïdora: DeAPlaneta.
Durada: 119 minuts.
Gallo, guionista de films
apreciables com Huida a
medianoche, firma una comedieta
més aviat oblidable
en què Meg Ryan perd totalment
el sentit del ridícul fent
de mare presumptament atractiva que s’enamora
d’un lladre d’obres d’art. P. P.
Bandes sonores
Sexo en Nueva York
Diversos
London
Aprofitant la recent
estrena del
film inspirat en la
popular sèrie,
s’acaba de reeditar
aquest CD
que l’any 2000 es
va comercialitzar
com a banda sonora
original d’aquell
fenomen televisiu.Evidentment
no té res a veure amb el soundtrack de la
pel·lícula, que ja vaig comentar fa unes setmanes.
Aquest CD –la portada del qual dóna tot el protagonisme
a Sarah Jessica Parker– inclou la sintonia
de la sèrie, interpretada per Groove Armada, i una
dotzena de cançons més que hi estan relacionades
o que han sonat en algun dels seus episodis.
El resultat es un recopilatori variat i eclèctic però
que en conjunt resulta molt interessant, amb temes
de Tom Jones i Mousse T –amb el seu cèlebre èxit
Sexbomb– The Dust Brothers, Joan Osborne, Imani
Coppola, Missy Elliott, Bette Mitler, Moloko, Aimee-Mann,
Trisha Yearwood i Amber. Lluís Poch
De l’espai als
víkings
La pel·lícula «Outlander» barreja gèneres per explicar la història
d’un astronauta que, fugint d’un depredador interplanetari,
viatja en el temps i aterra en un poblat víking; i no hi arriba sol.
D es
de sempre, la sèrie B nord-americana
s’ha especialitzat en l’encreuament,
sovint impossible, de gèneres, fins al
punt que la distància que separa la ciènciaficció
de la comèdia es torna realment difícil
de discernir. Però acostumen a ser experiments
simpàtic i entretinguts, tot i que s’ha
de ser una mica cinèfil per gaudir-los. Outlander,
que encara no té distribuïdora a Espanya,
és un d’aquests exemples: rodada fa
gairebé dos anys –va tenir nombrosos problemes
de finançament, la qual cosa ja li atorga
una dimensió èpica pròpia del gènere– i
remuntada en diverses ocasions, proposa la
història d’un astronauta
de pro-
cedènciaindeterminada que aterra
en un poblat
víking. El problema
és que l’home,
anomenat
Kai nan, no arriba
sol, ja que estava fugint d’un depredador interplanetari
que s’alimenta de carn humana.
Després de convèncer els guerrers nòrdics
que ell no és el diable sinó la bèstia que li va
al darrere, s’alia amb els líders del poble per
fer-hi front. Això passa per entrenar-lo en l’ús
de les seves sofisticades armes de foc, mentre
que Kainan haurà d’aprendre de l’instint
de supervivència dels seus amics. En el procés,
fins i tot té temps d’enamorar-se d’una
TEXT: PEP PRIETO
de les natives, com manen els cànons.
Com es pot veure, Outlander és una suma
tirant a estrafolària entre els plantejaments de
Depredador, El planeta de los simios, El guerrero
número 13 i El caballero del dragón,
només que amb una vocació de pel·lícula de
programa doble molt més assumida que alguns
dels seus referents. No és estrany venint
d’un guionista i director com Howard McCain,
format a la factoria de Roger Corman i dotat
d’una vena cinèfila que l’ha validat com futur
coautor de les noves aventures de Conan.
També el repartiment és eclèctic, i està encapçalat
per Jim Caviezel (curiosa trajectòria,
Un pur entreteniment
El film, que protagonitza Jim Caviezel
(el Jesús de Mel Gibson) té ben assumida
la seva condició de producte de sèrie B
la del Jesús de Mel Gibson: no fa fàstics a cap
mena d’entreteniment), Jack Huston, el veterà
John Hurt, Sophia Myles –prometedora actriu
que ja comença a guanyar-se la categoria
de musa del fantàstic– i Ron Perlman, a
punt d’estrenar la segona entrega de Hellboy.
La banda sonora ve firmada pel més jove dels
deixebles de Hans Zimmer, Geoff Zanelli,
descobert amb les partitures de Disturbia i
Hitman.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Matías
Vallés
E ns
Periodista H
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
Oscil·lacions
publicitàries
trobem endinsats de ple en el món de les
imatges i la màxima ens deixa anar un «val més
una imatge que mil paraules». De fet, és cert que
l’impacte visual es basa en la seva principal característica
que no és altra que sacsejar o sorprendre, en
un temps breu, l’individu que contempla l’escena
mentre que quan llegim, la informació que anem captant
de forma pausada tot i entrar pel canal visual, ho
fa en forma de lexemes i morfemes, i acaba essent
processada pel nostre cervell d’una manera prou diferent
a la que s’escau quan percebem una imatge
sense el coixí o entramat que ens concedeix el llenguatge
verbal.
Penso que en el cas de la mainada, aquest fenomen
encara resulta més exagerat puix que gran part
de les àrees cerebrals de l’infant vénen a la vida amb
una considerable immaduresa i es van desenvolupant
a mesura que transcorren els dies de la vida d’aquella
personeta. Així doncs, ens trobem que les diferències
perceptives entre la imatge i la lletra encara
resulten més acusades en el món infantil, ja que si bé
el llenguatge va essent integrat en un procés gradual
i progressiu, la imatge captada de manera més abrupta
no passa evidentment pels mateixos filtres cerebrals
i per bé que algunes vegades la criatura tampoc
l’ha arribat a comprendre del tot, sí que –pel cap baix–
la pot haver integrat sense comprensió només únicament
com a fenomen mimètic.
Dit això, potser ja és el moment d’efectuar el comentari
d’avui en relació amb la publicitat que efectua
una coneguda marca d’electrodomèstics.
En aquests anuncis
ens apareix una criatura davant
d’un plat que semblarien espinacs
i el cas és que amb l’actitud que
l’infant mostra ja ens adonem que
el menú que li ha tocat aquest dia
no el fa especialment feliç. De fet,
la idea de la poca apetència per
aquell aliment ens ve reforçada per les paraules que
la mare deixa anar , «doncs te’ls menjaràs demà». I el
cas és que la mare sembla tenir sort d’aquest nou producte
electrodomèstic puix que es tracta d’un, diuen,
nou frigorífic no frost que conserva els aliments més
temps i, en aquest cas, permet que la mare guardi el
plat indesitjat pel fill i li pugui tornar a palplantar al
davant en el proper àpat. El cas és que l’eina necessària
per efectuar aquest procés no és cap altra que
aquest nou model de frigorífic per la qual cosa fa la
sensació que tot i ser aquest no frost, acaba convertint-se
en l’enemic acèrrim d’aquell infant que, desesperat
enfront del potencial element de gamma blanca,
li etziba, a la que pot, una forta puntada de peu.
avíem quedat que el mòbil aferma la discreció i
l’absorbiment. En l’era de l’Homo mobilis, es defineix
la parella com el conjunt de dues persones que
poden enganyar-se mútuament sense necessitat de sortir
de casa. El telefonino s’erigeix en un invent més poderós
que els rentavaixelles, a l’hora de facilitar la vida
en comú. No obstant això, no hi ha rosa sense espines
–la viceversa és falsa–, per la qual cosa la preeminència
telefònica aixafa els que insisteixen en el contacte
personal. Així li va passar al meu amic. Després d’uns
mesos de progressiu acostament a la dona de somni i
dels seus somnis, va creure arribat el moment de plan -
tejar-li un projecte en comú. A penes asseguts a la taula
del luxós restaurant de rigor, va sonar el mòbil imper
tinent. Ella el va agafar, el contrari es titlla de descon
sideració. Va esbossar un rictus, i va llançar un categòric:
– Per què em truques?
Així m’agrada, va pensar ell, a punt de compadirse
d’una dona indubtablement importunada per un galant
relegat a l’oblit. Les tribulacions del meu amic no
ISABEL COCH
Per a qui li interessi donar un cop d’ull a l’escena comentada,
de fet només li cal anar a l’adreça d’Inter -
net http://www.youtube.com/watch?v=cfRhdlNqVCs.
Entenc que avui dia, majoritàriament, al món de la
publicitat li interessa cridar l’atenció potser com mai
ha fet, i probablement cada vegada de forma més excèntrica
o desmesurada. També entenc que una probable
regla de tres és que millor cridar l’atenció de
forma fins i tot negativa que no pas passar desapercebut.
No hi estic gens d’acord perquè crec que els
paràmetres de l’ètica han d’anar per damunt de tot i
entenc i m’hi refermo que si un anunci, una imatge,
pot resultar perjudicial per a l’infant, doncs si ens la
podem estalviar, fantàstic.
La frase amb què finalitza la publicitat ens vincula
la marca amb l’eslògan: «Innovació per a la teva vida».
No cal dir que com en tantes altres ocasions sembla
donar-se prioritat a les necessitats dels adults enfront
del potencial mal exemple que pot resultar de cara al
públic infantil. El cas és que moltes vegades s’interioritza
la idea que quan una imatge surt a la pantalla
ja s’entén que forma part de la normalitat social i
psicològica d’aquesta societat; és com si en veure-la
per la televisió ja tingués l’absolució més absoluta i
s’integrés dins dels paràmetres de la normalitat comportamental.
No sé a casa de vostès, però sortosament
a casa meva el frigorífic encara no ha rebut cap
batzegada... Faltaria més!
Cal ser justos i si bé en aquest cas penso que l’empresa
no ha estat gens encertada, no hauríem d’ob-
Diferències de percepció
«Gran part de les àrees cerebrals de
l’infant vénen a la vida amb una considerable
immaduresa i es van desenvolupant»
viar que a l’any 2006 va rebre el Premi Institucional
Mujer y Publicidad «Crea Igualdad» per l’enfoc que
va efectuar en una campanya –de rentadores– en la
qual es trencava amb el rol tradicional domèstic que
tan sovint s’adjudica a les dones.
Entenent, doncs, que aquesta empresa gaudeix
d’un competent equip expert en imatge i comunicació,
no estaria de més analitzar-ne els efectes psicològics
d’una forma més profunda i acurada.
Acabo aquestes línies d’avui agraint al meu fill Daniel,
que avui compleix onze anys, la idea que em va
donar en suggerir-me elaborar aquest escrit efectuat
amb tota la bona voluntat des d’una crítica, com sempre,
d’ànim constructiu.
Traït en directe
MATÍAS VALLÉS
van sorgir fins veure com es fonia la fermesa inicial. En
principi i en la seva presència, tot era:
– No hi ha possibilitat d’arreglar-ho.
A mesura que insistia l’interlocutor ocult, les respostes
es reblanien:
– Pot ser que m’hagi precipitat, estic feta un embolic.
Necessito temps.
Gairebé s’enfonsa en sentir el comiat:
– Jo també, i molt.
Ella s’eixugava una llàgrima, mentre el meu amic es
preparava per al pitjor. La dona va plegar el mòbil i el
tovalló, abans de condemnar-lo:
– He d’anar-me’n. No cal que m’esperis. I sobretot
no em truquis.
El meu amic havia assistit en directe a la seva pròpia
execució, gràcies als avenços de la tecnologia. Només
li vaig corregir un detall a la seva narració. No et va
apunyalar un altre home, sinó el mòbil. Eres en el lloc
equivocat en el moment equivocat, hauries d’haver-la
trucat tu. Des d’aleshores, no aspiro a ser qui accedeix
al teu llit, sinó a la teva oïda des de la profilaxi Nokia.
Gironins del segle
XIX
Pius Pi
Vidal
XAVIER CARMANIU
a arribar arrossegant els
Vpeus. Sense esma. Quan es
va quedar sol a la seva cambra
es va adonar que estava cansat.
Però no per haver un gran esforç,
sinó per alguna raó més
pregona, més espiritual. Feia
temps que pensava que li convenia
un canvi, i potser seria
hora de fer-lo.
Pius Pi Vidal va néixer el 28 de
març de 1843 a Figueres, en el si
d’una família benestant. Després
dels estudis inicials, va fer el batxillerat
i, posteriorment, va anar
al seminari de Girona, on va cursar
filosofia i teologia. Tot seguit
va traslladar-se a Barcelona, i es
va llicenciar en Filosofia i Lletres
mentre aprenia hebreu. Quan tenia
25 anys, el 1868, a Espanya
va començar el Sexenni Democràtic
i es va instaurar una nova
constitució, que havien de jurar
tots els càrrecs públics. Ell, que
aleshores ja era professor de
l’Institut de Girona, s’hi va negar
i el 1870 fou expulsat del centre.
Tot seguit va trobar feina com a
professor de dret a la Universitat
Lliure de Girona, creada precisament
aquell mateix 1870 i, en
la qual el mateix Pi s’havia doctorat
en dret canònic i romà. Malauradament,
a causa dels problemes
econòmics i polítics de
l’època, l’establiment només va
funcionar durant tres cursos.
A partir d’aquell moment, Pi
–que havia estat ordenat sacerdot
el 1871– va seguir una pròspera
carrera religiosa. El 1876 fou
designat vicari general de Vic i,
l’any següent, canonge de la catedral
osonenca. Malgrat les bones
perspectives, el 1881 va renunciar
a tots els càrrecs per ingressar
a l’orde dels jesuïtes.
Després de fer el noviciat, fou
destinat a una escola de Saragossa
i, més tard, a la facultat de
teologia de Tortosa.
El 1890 es va produir un canvi
radical a la seva vida: es va
traslladar a l’aleshores colònia
espanyola de Filipines. Quan
feia sis anys de la seva arribada,
fou nomenat Pare Superior de la
Missió Jesuïta a l’arxipèlag. El seu
mandat va coincidir amb el moment
de la guerra hispanoamericana
de 1898. Va fer de mediador
per alliberar alguns jesuïtes
empresonats pels independentistes
filipins i, a més, va haver
d’evacuar la missió de Mindanao.
Acabades les hostilitats, l’arxipèlag
va passar a mans nordamericans
però Pi va seguir a les
Filipines, arribant a ser rector del
seminari entre 1904 i 1910. Durant
tots aquests anys, la seva mà
dreta va ser un altre jesuïta gironí,
Miquel Saderra Mata.
El 1914, Pi va decidir tornar a
Barcelona perquè patia problemes
de salut. Tot i això, va exercir
de Pare Espiritual a la Residèn
cia Llúria. El 1922, gairebé
coincidint amb el 50è aniversari
de la seva ordenació sacerdotal,
va agafar una pulmonia fatal que
acabaria amb la seva vida el 18
de desembre. Tenia 79 anys.

L a
ficció internacional convenç els espectadors
hispanoparlants, que s’han posat
d’acord per enlairar una sèrie nord-americana
com la seva favorita en el primer semestre
de 2008. La producció de ciència ficció
Perdidos (Lost) ha estat l’elegida pels internautes
com la millor ficció de l’any, seguida
per altres sèries de culte de la talla de Los
Simpson o Friends. A més, a la llista apareixen
èxits espanyols com El comisario o sonats
fracassos d’audiència com R.I.S.
La guiatv.com, portal en castellà especialitzat
en el món de la televisió, ha realitzat un
estudi durant el primer semestre de l’any per
esbrinar quina és la sèrie més valorada pels
seus usuaris, entre les més de 3.000 que s’han
emès a espanya en els últims anys. El portal
ha recollit els vots i ha realitzat una classificació
basada en la ponderació de les puntuacions,
que van des de cinc estrelles, la màxima,
a una estrella, la mínima.
En el rànquing hi apareixen tant produccions
espanyoles com estrangeres, comèdies,
culebrons, sèries d’acció, de suspens i fins i
tot d’animació, cosa que demostra l’ampli espectre
de gustos i preferències dels espectadors.
Cal destacar en els resultats que moltes
de les sèries elegides com les millors ja no es
troben en emissió a les cadenes generalistes i
que a la llista hi ha sonats fracassos d’audiència
que, no obstant això, tenen un públic molt
fidel.
En el primer lloc de la llista hi ha Perdidos,
amb 53,78 punts i 30.617 vots. La producció
americana de la cadena ABC narra les aventures
d’un grup de supervivents a un accident
aeri succeït en una misteriosa illa de l’oceà Pacífic.
La sèrie combina el drama, el suspens i
l’aventura. Ha estat un èxit generalitzat en els
països que s’ha emès i ha guanyat nombrosos
premis, entre els quals hi ha un Globus d’Or
i diversos premis Emmy. No obstant aquest
currículum, en la seva emissió en obert a Televisió
Espanyola no va aconseguir el suport
del públic, amb emissions tardanes, mal promocionades
i amb continus canvis de dia.
La segueix Dame Chocolate, una telenovel·la
mexicana amb 43,11 punts i 25.296 vots,
que ha arrasat a tot Iberoamèrica i que actualment
manté en suspens bona part de l’audiència
espanyola.
A una certa distància, amb 10 punts, la tercera
posició és per a la mítica sèrie d’animació
creada per Matt Groening Los Simpson (Antena
3), que, després de vint anys d’emissió
en el nostre país, s’ha consolidat com una de
les sèries favorites entre el públic amb més de
6.631 vots. L’any passat va celebrar les dues
dècades d’existència amb l’estrena del seu primer
llargmetratge en els cinemes de tot el món.
Amb 6,67 punts i 4.573 vots, no podia faltar
en aquesta classificació Friends (emesa fins
fa poc per Cuatro), que durant deu temporades
va mantenir enganxada l’audiència espanyola
amb les aventures i desventures d’un
grup de joves novaiorquesos que ronden la
trentena. Per a molts és la millor comèdia de
la història de la televisió.
ÈXITS I FRACASSOS D’AUDIÈNCIA
Una de les sèries més longeves de la nostra
petita pantalla, El Comisario, estrenada el
1999, ocupa la cinquena posició, amb 6,12
punts i més de quatre mil vots. Les peripècies
de la comissaria dirigida per Gerardo Castilla
(Tito Valverde) han mantingut l’atenció dels
espectadors durant ni més ni ments que onze
temporades i Telecinco prepara actualment la
Perduts per
«Lost»
La sèrie és la favorita per als internautes hispanoparlants,
que també inclouen en el seu particular «top ten»
títols com «El comisario», «Los Simpson» o «Friends».
dotzena. A més, en l’últim episodi de Los
Serrano, el popular comissari va protagonitzar
un crossover –creuament entre sèries– visitant
el barri de Santa Justa.
Dues sèries més de producció espanyola
ocupen el sisè i el setè lloc respectivament.
D’una banda, hi ha una de les comèdies de
més èxit entre la producció estatal, 7 vidas
(amb 4,97 punts), que va estar en antena entre
1999 i 2006 i que va donar de si un spin off
excel·lent: Aída. De l’altra, trobem Policías, en
el corazón de la calle, amb 3,01 punts, una sèrie
lloada per molts però que no va comptar
amb el suport del gran públic i no va durar
massa a la graella d’Antena 3.
En vuitena posició, Nip/Tuck (TV3) ha es-
TEXT: DdG
tat una de les revelacions dels últims temps i
això li ha valgut el favor del públic amb 2,59
punts. El hombre invisible, en només dues
temporades i gràcies als seus espectaculars
efectes especials, ha reunit 2,44 punts i se situa
la novena. Tancant la classificació dels deu
primers, amb 2,18 punts, apareix R.I.S., una
altra sèrie policíaca centrada en un grup d’elit
de la policía científica, amb José Coronado
al capdavant, que va emetre Telecinco per després
retirar-la quan s’havien emès pocs episodis
per la seva baixa audiència.
Aquests són els resultats extrets fins ara per
l’estudi, que continua obert a les votacions dels
usuaris fins a finals d’any, per conèixer la sèrie
més valorada en l’any 2008.
Televisió
21 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008

22 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Els més vistos
(del 13 al 19
d’agost)
Catalunya
Barça-Wisla
Cracòvia
Dimecres 13 d’agost,
TV3. 695.000
espectadors
(33,4%).
JJOO: Lliurament
medalles tennis
Diumenge 17 d’agost,
TVE 1.
576.000 espectadors
(37,3%).
JJOO: Tennis.
González - Nadal
Diumenge 17 d’agost,
TVE 1.
517.000 espectadors
(51,7%).
Trofeu Joan Gamper
Dissabte 16 d’agost,
TV3. 489.000
espectadors
(28,5%).
Escenas
de matrimonio
Divendres 15 d’agost,
Tele 5.
485.000 espectadors
(27,9%).
Espanya
Supercopa:
R. Madrid - València
Diumenge 17 d’agost,
Tele 5.
3.906.000 espectadors
(31,5%).
JJOO: Tennis.
González - Nadal
Diumenge 17 d’agost,
TVE 1.
3.482.000 espectadors
(53,6%).
JJOO de Pequín
Dissabte 16 d’agost,
TVE 1.
3.425.000 espectadors
(32,6%).
CSI Las Vegas
Dilluns 18 d’agost,
Tele 5. 2.860.000
espectadors
(22,3%).
JJOO de Pequín
Divendres 15 d’agost,
TVE 1.
2.817.000 espectadors
(28,6%).
Dilluns 25 d’agost
07.30
19.15
21.30
22.15
00.15
laSexta
El rey de Queens
En un intent per disminuir les seves atrafegades
tardes i tenir una mica de temps
per a ells, Doug i Carrie contracten una
noia que paseja gossos perquè s’emporti
Arthur amb ella.
TV3
Veracruz
Benjamin i Joe són dos aventurers que
ronden per Mèxic en acabar la Guerra Civil.
Tots dos són hàbils fent anar la pistola,
però Joe és particularment violent. S’apunten
com a guàrdies d’un comboi que
ha de traslladar un carregament d’or des
del palau de l’emperador Maximilià fins al
port de Veracruz, amb la intenció d’endurse’n
un bon pessic. Però també hi ha més
gent interessada en aquest comboi: un
petit exèrcit de partidaris de Juárez els ataca,
però el repel·leixen de forma sagnant.
33
NOtòpic
En Bomcheta té 20 anys. Va néixer al
Marroc, però quan tenia 10 anys va anar
a viure a Figueres amb la seva família. Estudia
2n d’electrònica i ajuda a la carnisseria
del seu pare, però la passió d’en
Bomcheta és ballar breakdance. Però la
desimboltura que tenen ell i els seus amics
amb el breakdance no la tenen amb les
noies, amb les quals es troben tímids.
Telecinco
CSI
Quatre assassinats diferents reclamen l’atenció
de l’equip de Grissom, amb la qual
cosa els forenses han de repartir-se per
fer front a cada cas. Warrick investiga l’assassinat
d’una model en una exposició de
cotxes. Sara i Greg, el d’un culturista produït,
segons sembla, com a conseqüència
d’una pallissa. I Nick investiga l’assassinat
d’un jove que ha aparegut mort
en el banc d’una parada d’autobús.
TV3
Les amistats perilloses
En l’ambient intrigant de l’aristocràcia francesa
a les portes de la Revolució, la marquesa
de Merteuil recupera un antic
amant, l’amoral vescomte de Valmont, per
revenjar-se del comte de Bastide, que l’ha
deixada per casar-se amb una verge. Es
tracta que Valmont desflori la noia abans
que Bastide, però el vescomte està obsessionat
a seduir una dona casada, Madame
de Tourvel, que creu fervorosament
en les virtuts del matrimoni.
Dimarts 26 d’agost
07.30
15.30
20.40
23.40
00.20
K3
Els barrufets
Els barrufets havien viscut tota la vida sense
rellotge. Però això de controlar el temps
és molt útil! En Savi té l’horari perfecte per
aprofitar l’estona al màxim. Això sí, no és
gaire divertit... A més, en Forçut s’ha trencat
una cama i l’Inventor li ha fet una mena
de cadira de rodes perquè no s’hagi de
quedar quiet tot el dia. A més, en Gargamel
sempre està a l’aguait, i no se sap
mai...!
Cuatro
Embrujadas
Cole –la versió humana del dimoni Belthazor–
aviat descobreix que La Fuente
vol matar Phoebe. Per evitar la seva derrota,
el mateix Cole entrena la jove per a
la lluita amb arts marcials i espases. Ha
d’aprendre a lluitar com un dimoni. Alhora,
Paige està aprenent a ser una bruixa a
marxes forçades. Mentre practica com fer
una poció demana el desig d’intercanviar
el seu cos amb el de Phoebe. Però aquest
serà el menor dels seus problemes.
TV3/laSexta
Wisla Cracòvia - Barça
Les dues cadenes emeten el partit de tornada
de la fase prèvia de la Champions
League que enfronta el FC Barcelona amb
el Wisla Cracovia, ara en terres poloneses.
El conjunt blaugrana visita el Henryk Reyman
Estadi en una posició molt avantatjada
després d’imposar-se al Camp Nou
per quatre gols a zero i tenir la classificació
pràcticament assegurada.
33
De prop
The Black Key uneix el saxofonista Toni
Solà i el trombonista Ramon Fossati amb
el pianista Ignasi Terraza per revisitar alguns
estàndards i construir composicions
pròpies amb una formació prou atractiva
tant des del punt de vista interpretatiu com
dels instruments que formen el quintet resultant.
El programa comprova l’eficàcia
d’aquesta formació que ha aconseguit un
sentit del swing admirable practicant un
jazz contemporani i obert a tothom.
Cuatro
Torchwood
Gwen finalment es casarà. Li queden només
unes hores per contraure matrimoni
amb Rhys i està gaudint del seu comiat
de soltera, però l’atac d’un alienígena l’ha
deixat embarassada.
Dimecres 27 d’agost
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!
14.00
21.35
22.05
22.15
22.55
Antena 3
Los Simpson
A Las chicas sólo quieren sumar (Girls just
want to have sums), el director Skinner és
destituït del seu càrrec per haver fet un comentari
sexista i substituït per Melanie Upfoot,
una nova directora que decideix dividir
el col·legi en dos: un per a nois i un
altre per a noies.
Cuatro
Entre fantasmas
Melinda ofereix una conferència sobre la
seva feina com a antiquària a la prestigiosa
escola Grandview High. Mentre es troba
en aquest centre, veu un grup d’animadores
a les quals els estan passant coses
estranyes i que amb prou feines poden
entrenar. Melinda descobreix que es
deu a una animadora que ha mort i no
aconsegueix passar a l’altra vida.
33
El tresor del 7è camió
En una mina del poble de la Vajol, tocant
a la frontera francesa, s’hi va guardar una
part de l’or de la República Espanyola durant
els últims mesos de la guerra. La gent
del poble continua avui explicant que un
dels camions que traslladava aquell tresor
a França, durant la retirada de l’exèrcit
republicà, es va perdre. I 65 anys després
encara hi ha qui busca l’or enterrat i
remena la terra, els masos abandonats i
els prats per on va passar l’allau de gent
per la muntanya.
Telecinco
Life
Crews i Reese investiguen una explosió
de gas en la qual un agente que portava
una doble vida mor. Va ser un accident o
no? D’altra banda, Crews tornarà a ser
sospitós en una investigació d’assassinat
quan el detectiu que portava el cas és trobat
mort.
33
Loops! estiu
Sidonie han publicat aquesta temporada
La Costa Azul, un disc ple de pop, de psicodèlia
de còctel i de dandisme. L’estètica
dandi és un pas més en l’evolució de
l’estil·lisme del trio català. Loops! va de
com pres amb ells per descobrir quines
són les seves botigues preferides, els
seus vestits fetitxe i per repassar l’evolució
del seu look i la seva música.

Dijous 28 d’agost
11.05
11.50
14.55
22.15
22.50
Cuatro
Alerta cobra
Durant un control rutinari de la policia un
Porsche es dóna a la fuga. Bonrath és
l’únic capaç de seguir-lo fins una fàbrica
abandonada. Allà, per salvar la vida del
seu company, es veu obligat a disparar
sobre un dels sospitosos. La situació s’agreuja
quan l’equip forense no troba l’arma
del fugitiu.
K3
Les aventures de Tintín
Es confirma el cop d’estat al Khemed. Les
tropes rebels de Mull Patxà controlen la
ciutat de Wadeshah i han fet presoner l’Emir
Ben Kalish Ezab. En Tintín i el capità
Haddock es posaran darrere de la pista
d’en Di Gorgonzola, propietari de l’Arabair,
un milionari que es dedica al tràfic d’esclaus
i a altres activitats gens dignes.
laSexta
Padre de familia
Quahog està omplint-se de novaiorquesos
que van a veure la colorida caiguda
de les fulles. Bonnie convenç Lois perquè
vagi amb ella a les classes de tae-jitsu i
aquesta aviat es converteix en cinturó negre,
cosa que Peter utilitza per apartar els
molestos forasters. Però la nova faceta violenta
de Lois portarà seriosos problemes
al si de la família Griffin.
Telecinco
MIR
Les proves de paternitat demostren que
l’home paquistanès que buscava la seva
dona i la seva filla és el pare legítim d’Alba,
la nena adoptada per Cristina, per la
qual cosa la doctora es veurà obligada a
renunciar-hi. De sobte, l’home pateix un
atac de cor i ha d’entrar a quiròfan, una situació
que posarà a prova la professionalitat
de Cristina.
Cuatro
Salvando a Grace
Al bosc es troba el cos sense vida d’un
home. L’han matat a trets, cremat i enterrat.
Al costat del cadàver hi ha una ploma
de mussol, cosa que sembla indicar
que és un ritual funerari indi. Grace encapçalarà
aquesta investigació i demanarà
ajuda al seu avi indi americà, Geepaw.
En aquesta trobada, Grace s’adonarà
que el seu avi ja no pot defensar-se
sol i la germana de Grace decideix enviarlo
a una residència: la detectiu no estarà
d’acord amb aquesta decisió.
Divendres 29 d’agost
09.00
18.05
23.55
00.00
02.25
Antena 3
Un niño de cuidado
Oliver és el director d’una companyia que
acaba d’associar-se amb una gran empresa
de la família Sennhauser. Els seus
fills no semblen gaire contents amb la fusió
i intentaran fer el possible per acabar
amb la unió de les dues companyies.
laSexta
Navy: investigación criminal
Scott, un fotògraf cec, immortalitza amb la
seva càmera el cos sense vida d’un oficial
de la Marina. En descobrir el que contenen
les fotos, l’ajudant del conegut fotògraf
alerta l’equip de NCIS, que amb l’ajuda
de Scott aconsegueix reconstruir els
fets.
TV3
Species, espècie mortal
En un lloc secret del desert de Utah es fan
uns experiments que consisteixen a barrejar
mostres d’ADN humà amb d’altres
d’extraterrestre. D’aquesta manera neix
una nova vida, una nena anomenada Sil,
aparentment normal. Ben aviat els científics
s’adonaran que alguna cosa falla en
l’experiment. Quan intenten aturar-lo, ja
serà tard: la nena fuig pel desert i arriba a
Los Angeles mentre un grup d’especialistes
la busquen desesperadament.
laSexta
Shark
La dona d’un jutge conegut per les seves
dures condemnes i per haver increpat
Shark en diverses ocasions, és assassinada
a l’interior del seu vehicle. El mòbil
sembla haver estat el robatori, però el jutge
es converteix en el principal sospitós
per a Shark quan s’assabenta que el seu
matrimoni estava travessant una greu crisi.
Mentrestant, Julie planeja preparar un
sopar per acomiadar Neal quan descobreix
que ja no serà més el seu guardaespatlles.
TV3
McQ
El sergent Stan Boyle és assassinat i el seu
amic, el tinent McQ, vol saber qui ho ha fet
i per què. El capità Kosterman li diu que
es calmi i que no s’ocupi del cas, però a
conseqüència d’una batussa amb Santiago,
un important traficant de drogues,
McQ deixa la policia. Obté una llicència
d’investigador privat i actua pel seu compte,
i descobreix que alguns alts càrrecs
del quarter general de la policia estan implicats
en el tràfic de la droga.
Dissabte 30 d’agost
10.05
15.55
20.10
21.30
22.20
33
El somni perdut de Bonaparte
A la badia d’Abu Qir, a Egipte, l’estiu de
1998, Frank Goddio i el seu equip exploren
les restes de l’Orient, un vaixell que hi
va naufragar ara fa 200 anys. L’Orient, vaixell
insígnia de la flota francesa que havia
de conquerir Egipte, transportava els
somnis imperials de Napoleó de dominar
els mars. I la tragèdia va arribar l’agost de
1798, a la badia d’Abu Qir, a uns vint quilòmetres
al nord d’Alexandria, quan França
i Anglaterra es van enfrontar en una
gran batalla naval que va canviar el decurs
de la història.
laSexta
Futurama
Fry i Amy comencen a sortir. Però pateixen
un gran accident quan van en un cotxe
conduït per Zoidberg a gran velocitat i
aquest cus el cap del seu amic al cos
d’Amy per salvar-los, condemnant-los així
a passar junts el dia de Sant Valentí.
TV3
La rentadora
«La xispa de la vida», «les taronges no tenen
bombolles» o «aprendre a estimar la
tònica» són només tres dels centenars
d’eslògans, espots i campanyes relacionats
amb begudes. El capítol fa un repàs
de l’evolució dels hàbits dels catalans en
relació amb aquests sector econòmic, un
dels que més ha canviat en els últims 50
anys.
Cuatro
Gladiadores Siglo XXI
Cuatro s’acomiada del concurs Gladiadores
Siglo XXI. Dos homes i dues dones
seran els concursants d’aquesta espectacular
aventura en la qual la lluita i la resistència
tenen premi. Però abans hauran
de superar proves com el Rocketball, la
Piràmide, l’Astrosfera o el Skytrack, vèncer
els Gladiadors i aconseguir la màxima
puntuació.
33
Diana: els últims dies d’una princesa
Aquest documental narra els dies finals
de Diana de Gal·les, deu anys després
del fatal accident que va commocionar el
món. És el mes d’agost de 1997 i la princesa
Diana acapara, com sempre, tots els
titulars. Un any després de divorciar-se del
príncep Carles, va deixar de banda els
guardaespatlles i es va dedicar de ple a
la seva campanya contra les mines antipersones.
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 24
d’agost de 2008
Recomanem
Hellboy
Divendres 29.
TV3, 21.45h.
Es tracta d’una
pel·lícula fantàstica
que explica
la història de
Hellboy, un ésser
creat accidentalment
l’any
1945 per un
grup de nazis,
però que va ser
adoptat pels
aliats. Hellboy
va créixer sota
la tutela del professorBruttenholm,
en una
base aèria dels
americans a
Nou Mèxic, i té
un aspecte humanoide,
però
amb unes qualitats
i uns poders
força especials.
El film està basat
en el còmic
de Mike Mignola.
Any
2004.
País
Estats Units.
Director
Guillermo
del Toro.
Intèrprets
Ron Perlman,
John Hurt,
Selma Blair,
Rupert Evans.

ELS MILLORS MOBLES AL MILLOR PREU
HIPER MOBLE GIRONA
A GIRONA
HIPER MOBLE GIRONA
Ctra. Barcelona, 121 - Tel. 972 41 03 53 - 17003 GIRONA
C/ Bonastruc de Porta, 29 - Tel. 972 20 70 66 / 972 20 73 17 - 17001 GIRONA
HIPER MOBLE SELECCIÓ I DISSENY
Ctra. Barcelona, 135-137 - Tel. i Fax 972 20 33 04 - 17003 GIRONA
GALERIES DEL MOBLE
C/. Güell, 162 / Orient (cantonada Bastiments) - Tel. 972 23 43 11 (2 línies) - 17005 GIRONA
A SALT
HIPER MOBLE GIRONA
Pg. dels Països Catalans, 22 - Tel. 972 23 02 61 (3 línies) - 17190 SALT (Girona)
A OLOT
HIPER MOBLE OLOT
Carretera de les Tries, 10 - Tel. i Fax: 972 26 92 07 - 17800 OLOT (Girona)
A BLANES
HIPER MOBLE BLANES
Av. Joan Carles I, 168 - Tel. i Fax: 972 35 09 95 - 17300 BLANES (Girona)
HIPER MOBLE BLANES SELECCIÓ
Av. de l'Estació (cantonada Av. Europa) - Tel. 972 35 56 21 - 17300 BLANES (Girona)