parvulari primària eso ampa un racó per pensar notícia del trimestre ...

COP D’ULL núm. 14 JUNY 2006
20
Personatge protagonista
ANNA VALLÈS
Mai vaig pensar que notaria
a faltar als meus companys
de classe. I això és
el que va passar quan vaig sortir
la darrera vegada per la porta
de l’escola, ja fa uns trenta-cinc
anys.
Que bé! Per fi marxo del “cole”
deixo de veure les germanes, els
profes, sóc gran, sóc lliureeeee!
Però a mida que passaven els mesos,
notava a faltar el meu ambient,
la meva escola on m’havien
ensenyat tot el que sabia i que
gràcies a les seves mestres, els
seus coneixements i la doctrina de
vida que m’havien tramés, podia
començar a fer el meu futur, i a
caminar per la vida.
Fixeu-vos, els meus records comencen
el dia que vaig anar per
primera vegada a l’escola, amb
tres anys, pel any 1964, de l’enrenou
que vaig muntar quan vaig
veure que la “mama” s’anava i
jo em quedava amb una gent que
no coneixia. Però bé ràpid em va
marxar l’enyorança, gràcies a la
senyoreta Isabel ens va ensenyar
joguines. D’ella recordo la “seva
esponja” plena de mocs, amb la
qual ens rentava la carona quan
ja tocava tornar a casa. Uf!
Altre record d’aquell temps va ser
el meu primer llibre CAN i ME,
que encara conservo; un llibre que
parlava d’un gosset i una ovelleta,
i que tenia uns cromos per jugar
amb ells.
Ja tenia llibre com els més grans
per estudiar!
Després els anys següents ja vaig
començar a prendre conciència de
les meves companyes, amb les que
passaria 10 anys de la meva vida.
Poc a poc cadascú va començar
a fer-se un lloc a la classe però
a l’hora de fer entremaliades…
érem una pinya, i sobretot a l’hora
de la costura. Recordo que la germana
que portava aquesta classe,
fixeu-vos si parlo de fa anys!, ens
feia estar ben calladetes, i això…
era un problema. Era l’hora que
una companya llegia en veu alta
llibres d’aventures de “Los cinco”
i les altres cosíem. Una vegada
vam decidir llençar “polvos picapica”,
ja sabeu d’aquells que fan
esternudar; no us imagineu com
va acabar tot, però ho vam passar
d’allò més bé. D’aquí en fora
érem nenes molt tranquil.letes, i
estudiàvem força, encara que de
vegades, ens tocàvem matèries
ben estranyes com la classe dels
conjunts, i subconjunts, però clar!
començàvem la promoció experimental
del EGB, i era tot un embolic.
També em recordo de les famoses
llaunes de préssec i pinya, que havíem
de portar cada Nadal, embo-
licades amb un paper molt guapo,
per ajudar els nens del Congo.
Allò era molt important! Havíem
de comprar una llauna de qualsevol
aliment, però….totes, ves
per on!, compràvem llaunes de
préssec o pinya. Pobres nens del
Congo! Els vam alimentar durant
moltssss anys només de postres,
perquè de la resta d’aliments…
nosaltres no en teníem ni idea.
Els anys anaven passant i els profes
amb les corresponents classes
també. La relació amb les germanes
i les “senyoretes” era molt
bona en general perquè era la nostra
segona casa; fins i tot va haver
un temps que vem anar a l’escola
els dissabtes a patinar, a jugar i a
ballar sardanes.
Germanes i professors com la senyoreta
Isabel, Irene, Maria, Mari
Carmen, i les germanes Teresa,
Josefina, Concepció, Isabel,
Maria Angeles, Montserrat, Dolors
i Antònia ( que tenia en els
primers temps els únics nens que
anaven a l’escola), sonaven per les
aules d’aquell temps.
L’últim dia d’estada a l’escola va
ser força trist per a mi. Ens vam
fer una foto, totes vestides amb
l’uniforme blau del cole al terrat,
al costat de l’església, bé tenia
una altra “fesomia” l’escola, i just
l’endemà jo aniria a viure a una
altre població i mai més tornaria
a veure a les meves companyes, ni
als profes.
Vaig tenir un sentiment de buidor
molt fort durant molt temps. Ara
per ara, amb els anys que porto
a l’esquena us dono un consell:
viviu força el moment amb els
companys i els profes; valoreu
el que teniu ara; manteniu un fil
d’unió entre vosaltres i l’escola,
no el trenqueu, i així amb els anys,
quan torneu la vista enrere, somriureu
una bona estona. Justament
el que penso fer dintre d’uns
dies amb la trobada de les meves
companyes del cole, que ens juntàrem
a parlar de les llaunes de
préssec i dels “polvos pica-pica”.
Per fi, tornàrem a estar juntes!
Anna Vallès del Campo. 1964-
1975