PDF de l'activitat - Institut d'Estudis Catalans

Disseny MBerlanga & RGuerrero
RECAM 2009
19-20 novEMbRE 2009
http://scb.iec.cat/RECAM2009.htm
Coordinadors:
Jordi Urmeneta i Mercè Berlanga
Secció de Microbiologia
Societat Catalana de Biologia
Filial de l´IEC
Institut d’Estudis Catalans
C/ Carme, 47
Barcelona

Unitat i diversitat en microbiologia-6
19-20 novembre 2009
RECAM 2009 — Reunió Científica Anual
de la Secció de Microbiologia de la SCB
Durant la dècada de 1970, Pere Babot i Boixeda, aleshores secretari general de la SCB, convocà unes reunions científiques
anuals plenàries (RECAP) per fer participar en unes sessions de debat i trobada científica el nombre més gran possible de
socis de la SCB, una Societat que s’anava fent cada cop més diversa i potent. La primera RECAP es féu el 1973 i la darrera
el 1977; els treballs que s’hi debateren es publicaren en els números IX al XIII dels Col·loquis de la SCB. Passats els anys,
la SCB ha crescut encara més en nombre de socis i enormement en el de camps de les ciències biològiques que abraça.
Paral·lelament, un d’aquests camps, la microbiologia, també ha anat diversificant-se i creixent, tant en el nombre d’investigadors
com en el de grups de treball i temes de recerca.
Amb l’esperit d’aquelles reunions anuals, la Secció de Microbiologia de la SCB convoca aquesta trobada anual de microbiòlegs
de molts diversos camps, la RECAM (Reunió Científica Anual de Microbiologia). Els principals objectius de la
RECAM són debatre-hi alguns dels recents avenços de la microbiologia, presentar i posar en contacte diversos grups dedicats
a les ciències microbiològiques i promoure activitats de col·laboració entre laboratoris, centres de recerca i universitats.
Aquesta reunió s’adreça als microbiòlegs d’universitats, centres de recerca i indústria, i també als ensenyants i altres professionals
interessats pels avenços de la microbiologia, i als estudiants de les diverses branques de les ciències de la vida i de la
salut que es plantegen dedicar-se a la recerca en microbiologia.
Enguany, la RECAM es celebra el 19 i 20 de novembre de 2009.
RECAM 2009 està coordinada per Jordi Urmeneta i Mercè Berlanga, del Dept. de Microbiologia de la Facultat
de Biologia, i del Dept. de Microbiologia i Parasitologia Sanitàries, de la Facultat de Farmàcia, respectivament,
de la Universitat de Barcelona. L'assistencia és gratuïta, però es recomana registrar-se previament (a
qualsevol dels dos correus electrònics següents: jurmeneta@ub.edu o mberlanga@ub.edu). Podeu trobar
més informació a:
http://scb.iec.cat/RECAM2009.htm
Lloc i horari:
Sala Nicolau d’Olwer, IEC. C/ Carme, 47. 08001 Barcelona
19 de novembre, de 16 a 18.30 h
20 de novembre, de 10 a 13.30 h i de 16 a 18.30 h
La imatge del fons de l’altra pàgina correspon a la capella de la Casa de Convalescència, seu de l’IEC. També s’hi inclouen
micrografies colorejades artificialment de representants dels quatre grans grups de microorganismes (virus, procariotes, fongs i protists):
El virus és el bacteriòfag T2, unit a un fragment de la paret cel·lular d’un bacteri (200.000x) (Photo Researchers, Inc.);
Diversitat de la microbiota intestinal humana (foto de la portada del llibre Microorganismes, d’Editorial Reverté). Candida albicans,
llevat en el que s’observa la formació de gemmes (Photo Researchers, Inc.). Trichomonas vaginalis és un protist que es transmet
sexualment; la major part de les persones infectades són assimptomàtiques (9000x) (Photo Researchers, Inc.).

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
UNITAT I DIVERSITAT EN MICROBIOLOGIA-6
RECAM 2009, 19–20 novembre 2009
Secció de Microbiologia de la Societat Catalana de Biologia
Sala Nicolau d’Olwer, Institut d’Estudis Catalans, c/ Carme 47, 08001 Barcelona
Coordinadors:
Jordi Urmeneta (jurmeneta@ub.edu)
Mercè Berlanga (mberlanga@ub.edu)
Els principals objectius de les RECAM (Reunió Científica Anual de Microbiologia) són debatre-hi
alguns dels recents avenços de la microbiologia, presentar i posar en contacte diversos
grups dedicats a les ciències microbiològiques i promoure activitats de col·laboració entre laboratoris,
centres de recerca i universitats. Aquesta reunió s’adreça als microbiòlegs d’universitats,
centres de recerca i indústria, i també als ensenyants i altres professionals interessats pels avenços
de la microbiologia, i als estudiants de les diverses branques de les ciències de la vida i de la
salut que es plantegen dedicar-se a la recerca en microbiologia. La RECAM 2009 reuneix
microbiòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona, la Universitat
de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat Ramon Llull i l’Institut de Ciències del
Mar (ICM-CSIC).
PROGRAMA CIENTÍFIC
Dijous, 19 DE NOVEMBRE
Coordinadora: Montserrat Agut, IQS, URL
16.00−16.45 Com responen els llevats a l’estrès ambiental? Tècniques «-òmiques» en
Saccharomyces cerevisiae
Enric Herrero, Facultat de Medicina, Universitat de Lleida
16.45−17.15 Pausa
17.15−18.00 Productes vegetals frescos processats mínimament. Qualitat microbiològica i
tecnologies de bioconservació
Emili Montesinos, Institut de Tecnologia Agroalimentària, Universitat de
Girona
1

Divendres, 20 DE NOVEMBRE
SESSIÓ DEL MATÍ
Coordinador: Jordi Urmeneta, UB
RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
10.00−10.45 Procarionts a les profunditats marines: abundància, activitat, diversitat i funció
ecològica dels protagonistes principals de la biogeoquímica marina
Josep M. Gasol, Institut de Ciències del Mar, CSIC
10.45−11.30 Diversitat d’arqueus i contribució a la fixació fosca de carboni en llacunes
estratificades
Marc Llirós Dupré, Facultat de Ciències, Universitat de Girona
11.30−12.00 Pausa
Coordinadora: Mercè Berlanga, UB
12.00−12.45 Río Tinto com a un anàleg terrestre de Mart
Ricard Amils, Universidad Autónoma de Madrid i Centro de Astrobiología
(INTA-CSIC).
12.45−13.30 Mil·liamperes i microorganismes: producció d’electricitat amb bacteris
Jordi Mas Gordi, Facultat de Biociències, Universitat Autònoma de Barcelona
SESSIÓ DE LA TARDA
Coordinador: Ricard Amils, CAB i UAM
16.00−16.45 Què té a veure el sistema SOS amb els integrons?
Susana Campoy, Facultat de Biociències, Universitat Autònoma de Barcelona
16.45−17.15 Pausa
17.15−18.00 El nou Grau de Microbiologia de la UAB
Montserrat Llagostera, Facultat de Biociències, Universitat Autònoma de
Barcelona
18.00–18.30 Discussió general: Conclusions i perspectives
2

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
RESUMS
COM RESPONEN ELS LLEVATS A L’ESTRÈS AMBIENTAL? TÈCNIQUES
«-ÒMIQUES» EN Saccharomyces cerevisiae
Enric Herrero
Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, IRBLleida, Universitat de Lleida
enric.herrero@cmb.udl.cat
Les cèl·lules responen als canvis ambientals modificant els nivells d’expressió de diverses
proteïnes per tal d’afavorir una adaptació adequada a la nova situació. Quan aquests canvis son
ràpids, parlem d’una situació d’«estrès ambiental» i, lògicament, la resposta també ha de ser
immediata. La regulació de la resposta pot produir-se a diversos nivells, principalment: (i)
modificant els nivells d’RNA missatger (mRNA) d’un subgrup de gens, (ii) modificant la
capacitat de traducció d’una subpoblació de molècules de mRNA, o (iii) modificant l’estabilitat
de diverses proteïnes. Aquests nivells de resposta no són incompatibles, i poden donar-se
simultàniament. Al llarg de la darrera dècada, el llevat Saccharomyces cerevisiae ha estat
l’organisme més utilitzat per a estudiar la resposta a diversos tipus d’estrès ambiental (tèrmic,
oxidatiu, osmòtic, nutricional, per agents químics, etc.), encara que aquests estudis s’han limitat
a analitzar els nivells dels mRNA de tots els gens de la cèl·lula en la situació d’estrès
comparant-los amb una situació control. Aquest enfocament té la limitació experimental de no
considerar que els nivells de mRNA estan determinats per dos factors independents l’un de
l’altre: la velocitat de transcripció determinada per l’activitat de diversos factors
transcripcionals, i la velocitat de degradació d’aquestes mateixes molècules de mRNA. Aquesta
velocitat de degradació està determinada per una maquinària complexa dins de la cèl·lula, que
només recentment s’ha començat a caracteritzar. En una situació dinàmica, com es la resposta a
un estrès ambiental, la velocitat de síntesi i de degradació dels mRNA pot variar de manera
separada i específica per a diversos grups funcionals de gens. Nosaltres hem aplicat la tècnica
del Genomic Run-On (GRO) per tal de discriminar entre la velocitat de síntesi i de degradació
de cadascun dels mRNA de S. cerevisiae en resposta a l’estrès tèrmic i a l’estrès oxidatiu.
Aquesta tècnica permet determinar experimentalment i de manera simultània els nivells i la
velocitat de transcripció dels mRNA i, per tant, deduir matemàticament la velocitat de
degradació. Mitjançant la tècnica GRO hem pogut determinar que certes categories funcionals
de gens tenen una mateixa resposta immediata a l’estrès tèrmic i a l’estrès oxidatiu; en són un
exemple els gens que codifiquen proteïnes ribosòmiques (responen reprimint-se), o de la
maquinària del proteasoma (responen induint-se). En canvi, altres categories de gens tenen
respostes específiques per a cada tipus d’estrès, com són els que codifiquen xaperones o
oxidoreductases. En aquestes respostes, els canvis en l’estabilitat dels mRNA modulen els
canvis en la velocitat de transcripció, per tal de fixar uns nivells de mRNA adequats per a la
situació canviant.
Enric Herrero (Barcelona, 1952). Doctor en Biologia per la UAB. Catedràtic de Microbiologia
de la Universitat de Lleida i membre de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida. Ha treballat
a les Universitats Autònoma de Barcelona, Leicester (Anglaterra) i València, sempre dins del
camp de la genètica i la biologia molecular dels microorganismes. Va participar en el projecte
de seqüenciació del genoma del llevat, finalitzat l’any 1996, i també en el de l’anàlisi funcional
d’aquest mateix genoma, dins d’un consorci d’un centenar de laboratoris europeus. Actualment,
el seu interès es centra en l’estudi de la regulació de la resposta del llevat als diversos tipus
d’estrès ambiental, i, particularment, dels mecanismes de reparació del dany oxidatiu sobre les
proteïnes.
3

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
PRODUCTES VEGETALS FRESCOS PROCESSATS MÍNIMAMENT. QUALITAT
MICROBIOLÒGICA I TECNOLOGIES DE BIOCONSERVACIÓ
Emili Montesinos
Institut de Tecnologia Agroalimentària, Universitat de Girona
emilio.montesinos@udg.es
L’escenari actual de la seguretat dels aliments està condicionat per la implementació de noves
tecnologies de conservació suaus i de processament mínim (de quarta gamma). L’aplicació
d’aquestes tecnologies és imprescindible en els nous aliments, ateses les restriccions en el perfil
toxicològic dels actuals conservadors químics i la prohibició o limitació dràstica dels antibiòtics,
que tenen com a conseqüència l’aparició de nous patògens emergents o la potenciació d’alguns
ja existents. En aquest context, els bioconservadors sorgeixen amb grans expectatives, atès que
es tracta de microorganismes segurs que provenen dels aliments, de compostos químics d’origen
natural (pèptids i proteïnes antimicrobians, extractes vegetals, enzims), o de compostos sintètics
basats en estructures naturals, encara que menys tòxics i més eficaços, com ara els pèptids
antimicrobians. Entre els bioconservadors, els bacteris làctics presenten grans avantatges
d’aplicació, sobretot en productes carnis crus curats, en fruites i verdures fresques i, en especial,
en productes de quarta gamma, com també en mètodes per a reduir la càrrega microbiana de
patògens en subproductes alimentaris abans del seu processament. El nostre laboratori ha
realitzat un estudi extens de la qualitat microbiològica de fruites i verdures fresques, i de
productes processats mínimament, detectant-hi nivells baixos, però significatius, de Salmonella
sp., Escherichia coli i Listeria spp., incloent-hi L. monocytogenes. Per això vàrem endegar un
projecte consistent a desenvolupar aplicacions, com a bioconservadors, de bacteris làctics
(BAL) obtinguts d’aquests productes. Els BAL eren abundants en el productes de quarta
gamma, en especial en llavors germinades. Es van obtenir diverses soques productores de
bacteriocines, sobretot de Leuconostoc, Lactobacillus i Weissella, amb una activitat significativa
per al control de L. monocytogenes en pomes i en enciam processat. Altres soques han estat
efectives en la inhibició de podridures fúngiques en postcollita causades per Penicillium
expansum.
Emili Montesinos. Catedràtic de Microbiologia-Patologia Vegetal de la Universitat de Girona,
expresident de la Sociedad Española de Fitopatología. Des de fa vint-i-cinc anys investiga en
diversos camps de la microbiologia aplicada, en especial en microbiologia de plantes. La principal
tasca de recerca se centra en el control de malalties dels conreus i en el desenvolupament
biotecnològic de nous plaguicides i bioconservadors que no tinguin els efectes perjudicials dels
plaguicides químics convencionals. La seva tasca ha estat reconeguda internacionalment i
participa com a expert de forma regular en congressos i conferències. És assessor en diversos
comitès científics catalans, estatals i internacionals, i membre de representacions nacionals i
internacionals en el camp de la sanitat vegetal. Ha portat a terme una extensa tasca de formació
d’investigadors, amb la direcció de tesis doctorals, projectes de recerca i màsters. La seva producció
científica amb 120 publicacions està acreditada internacionalment.
4

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
PROCARIONTS A LES PROFUNDITATS MARINES: ABUNDÀNCIA, ACTIVITAT,
DIVERSITAT I FUNCIÓ ECOLÒGICA DELS PROTAGONISTES PRINCIPALS DE
LA BIOGEOQUÍMICA MARINA
Josep M. Gasol
Institut de Ciències del Mar, CSIC
pepgasol@icm.csic.es
Les profunditats marines constitueixen indrets clau de la biosfera per al cicle global del carboni:
allà es produeix la remineralització de la matèria orgànica que arriba al mar des dels continents,
o que se sintetitza per producció primària al propi mar, i allà pot acumular-se durant llargs
períodes de temps, quedant enterrada als sediments si els procarionts no la degraden. Les
profunditats marines contenen la major quantitat de microorganismes dels ecosistemes aquàtics,
al voltant del 75% de la biomassa i el 50% de la producció bacteriana de tot el mar. L’aplicació
de la genòmica en microbiologia marina ens explica que les profunditats marines contenen un
enorme i dinàmic magatzem de variabilitat genètica des del punt de vista filogenètic i funcional.
Les comunitats microbianes són molt diverses i estan dominades per ecotips generalistes amb
genomes de mida gran, que contenen una extensa varietat de gens funcionals. L’expressió
d’aquests gens té un impacte important sobre la biogeoquímica de les masses d’aigua profundes.
Els procarionts expressen una elevada activitat enzimàtica extracel·lular a nivell individual,
comparable, o més gran, que la que es dóna en la superfície del mar, amb un elevat percentatge
d’ectoenzims dissolts, la qual cosa probablement indica un mode de vida que depèn de l’associació
estreta amb partícules o col·loids. A més a més, la quimiotròfia pot representar una font
addicional de producció primària i un embornal de CO2, mentre que noves vies metabòliques,
com ara l’oxidació anaeròbica de l’amoni, o l’oxidació de metà, poden tenir papers importants
en els cicles biogeoquímics marins. Els avenços recents en microbiologia marina qüestionen el
paradigma d’una xarxa tròfica estable en estructura i funció a les profunditats marines, amb una
mineralització molt lenta de la matèria orgànica. Encara coneixem molt poc l’estructura i la
dinàmica de les xarxes tròfiques de les profunditats marines, i del paper dels protists i dels virus.
Coneixem també molt poc la dinàmica de transformació de partícules, biòtiques i abiòtiques, i el
destí del material exportat a les profunditats marines. Noves eines moleculars i mètodes de mostratge
ens permetran, en el futur, ampliar i estendre el nostre coneixement cap a aquest ecosistema
fascinant i, bàsicament, inexplorat.
Josep M. Gasol (Manresa, 1962) Professor d’Investigació a l’Institut de Ciències del Mar, del
CSIC. Treballa en ecologia microbiana d’ambients planctònics: durant la tesi, als llacs de la
zona de Banyoles, després als llacs temperats del Canadà, i finalment en ambients marins. En
els darrers anys i a més de coordinar els treballs a l’Observatori Microbià de la Badia de Blanes,
s’ha tornat a interessar pels llacs tropicals, les llacunes poc profundes tropicals i els ambients
lacustres de l’Antàrtida i de l’alta muntanya. En tots aquests indrets s’ha interessat per l’estructura
de les xarxes tròfiques microbianes, pels mecanismes que la determinen, i pels factors que
regulen la diversitat i la funció d’aquestes comunitats. Entre d’altres, destaca la seva recerca per
a la utilització de la citometria de flux en estudis d’ecologia microbiana, com una de les tècniques
d’anàlisi a nivell de microorganisme individual amb les quals es treballa al seu laboratori.
Actualment coordina un grup amb tres investigadors postdoctorals i cinc estudiants de doctorat.
Ha publicat més de 110 treballs en revistes internacionals, alguns capítols de llibre i alguns treballs
de divulgació. És membre de comitès editorials de tres revistes, i és també membre de
diversos comitès internacionals, però no es perd mai l’oportunitat d’anar a visitar escoles i de
participar en tasques de divulgació com ara les del grup Lacenet (www.lacenet.org).
5

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
DIVERSITAT D’ARQUEUS I CONTRIBUCIÓ A LA FIXACIÓ FOSCA DE CARBONI
EN LLACUNES ESTRATIFICADES
Marc Llirós Dupré
Facultat de Ciències, Universitat de Girona
marc.lliros@udg.es
Els arqueus són components habitual de la comunitat planctònica procariota dels ecosistemes
aquàtics. L’abundància i ubiqüitat dels Crenarchaeota no termòfils al mar, juntament amb el recent
descobriment de la seva capacitat de fixar carboni a les fosques utilitzant amoni com a font
d’energia, han fet augmentar l’interès en el seu estudi, atès l’impacte que la seva activitat podria tenir
en els cicles biogeoquímics, en especial del nitrogen i el carboni. En els darrers anys, el nostre grup
ha analitzat diverses llacunes estratificades del sistema càrstic de Banyoles (El Pla de l’Estany)
caracteritzades per un cicle del sofre molt actiu, anòxia estacional i un estat tròfic que va des de
la mesotròfia (estanyol d’El Vilar), fins a l’eutròfia (estanyol de Can Coromina). El grup dels
Crenarchaeota conegut com a MCG (Miscellaneous Crenarchaeotic Group) és el més abundant
en els hipolimnis anòxics d’ambdues llacunes (63% al Vilar i 50% a Can Coromina), tot i que
també s’hi han detectat altres grups filogenètics relacionats amb els Euryarchaeota. Malgrat la
gran riquesa filogenètica observada, no s’han detectat filotips d’Archaea relacionats amb
Crenarchaeota oxidadors d’amoni, cosa que indica que aquestes llacunes estratificades no són
ambients idonis per al desenvolupament d’arqueus nitrificants (grups Marine I.1a i Soil I.1b).
D’altra banda, l’abundància d’arqueus a Can Coromina variava entre l’1 i el 7% del total de
cèl·lules tenyides amb DAPI. Per tal d’analitzar la fracció activa de la comunitat planctònica
dels arqueus, es varen realitzar incubacions in situ amb bicarbonat radioactiu. Amb aquesta
tècnica es va posar de manifest la important contribució dels processos de fixació fosca de la
llacuna, i que una petita fracció del total d’arqueus (10%) incorporava carboni a les fosques.
Aquests resultats suggereixen que els llinatges d’arqueus predominants en aquests ambients
lacustres sulfurosos eutròfics podrien ser microorganismes heteròtrofs anaerobis.
Marc Llirós (Barcelona, 1974). Llicenciat en Biologia i Màster en Microbiologia per la UAB,
on va estudiar els tapissos microbians i el seu possible paper bioremediador dels vessaments de
petroli. Actualment està finalitzant la tesi doctoral a la Universitat de Girona, investigant les
poblacions mesòfiles d’arqueus en ecosistemes lacustres estratificats d’arreu del món. És
professor de l’Àrea de Microbiologia de la mateixa universitat. És autor de diferents articles en
revistes internacionals, ha participat en congressos, tant nacionals com internacionals, i en
activitats de divulgació científica.
6

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
RÍO TINTO COM A ANÀLEG TERRESTRE DE MART
Ricard Amils
Universidad Autónoma de Madrid i Centro de Astrobiología (INTA-CSIC)
ricardo.amils@uam.es
En astrobiologia, l’estudi d’anàlegs terrestres es considera fonamental per a avaluar la
possibilitat que la vida pogués desenvolupar-se fora de la Terra. Atesa la seva proximitat, Mart
ha estat des de fa anys un candidat excel·lent per a explorar si hi ha hagut, o hi ha, vida en el
planeta vermell. D’entre els diferents anàlegs terrestres de Mart, Río Tinto ocupa un lloc
privilegiat, ja que la mineralogia i la geoquímica del planeta vermell detectada en les recents
missions d’exploració són similars a les observades en la conca de Río Tinto. En el cas de Río
Tinto, la constitució geoquímica és deguda a l’activitat de microorganismes quimiolitoautòtrofs
que operen en el subsòl de la Faixa Pirítica Ibèrica, on es dóna la major concentració de sulfurs
metàl·lics del món. En aquesta comunicació analitzarem les possibilitats de l’existència de vida
a Mart mitjançant dades generades en l’exploració de la geomicrobiologia de la conca del Tío
Tinto.
Ricard Amils (Barcelona, 1947). Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona,
1969. Doctor en Ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona, 1973. Catedràtic de
Microbiologia del Departamento de Biología Molecular, Centro de Biología Molecular, Universidad
Autónoma de Madrid, i investigador associat del Centro de Astrobiología (INTA-CSIC).
Ha estat investigador associat a la Dartmouth Medical School, USA, i a la Columbia University,
USA. Té més de 220 publicacions, entre articles en revistes científiques especialitzades i capítols
de llibres. Les seves principals línees de recerca han estat l’evolució funcional del ribosoma,
la reconstitució de ribosomes, la biomineria, la bioremediació i el segrestament de metalls
pesants, l’ecologia microbiana en ambientes extrems i l’astrobiologia.
7

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
MIL·LIAMPERES I MICROORGANISMES: PRODUCCIÓ D’ELECTRICITAT AMB
BACTERIS
Jordi Mas Gordi
Facultat de Biociències, Universitat Autònoma de Barcelona
jordi.mas@uab.es
Una pila microbiana de combustible és un dispositiu capaç de convertir l’energia química
present en compostos orgànics en energia elèctrica, mitjançant l’ús de microorganismes com a
catalitzadors. El disseny més convencional de les piles microbianes de combustible consta de
dos elèctrodes, un ànode i un càtode, situats en dos compartiments independents separats per
una membrana permeable als protons. En el compartiment de l’ànode, els microorganismes
oxiden compostos orgànics (glucosa, acetat, etc.) fins a CO2, i generen protons (H + ) i electrons
(e – ) en el procés. En condicions aeròbiques normals, els electrons procedents d’aquesta oxidació
són transferits a l’oxigen, que actua com a acceptor final d’electrons. En una pila microbiana de
combustible, a causa de l’absència d’oxigen, els microorganismes es veuen obligats a transferir
els electrons a l’ànode, que actua, en aquest cas, com a acceptor extern d’electrons. Els electrons
circulen de l’ànode al càtode i d’aquesta manera donen energia a un circuit extern. En el
compartiment del càtode, els electrons que hi arriben a través del circuit són utilitzats juntament
amb protons del medi per reduir oxigen fins a aigua. Aquest tipus de dispositiu es pot fer operar
a diferents escales, que permeten diferents aplicacions, que van des del tractament d’aigües
residuals fins al desenvolupament de microsensors de toxicitat.
Jordi Mas Gordi (Castellbell i el Vilar, 1960). Professor titular de Microbiologia a la UAB. La
seva recerca es va iniciar amb l’estudi de l’ecologia dels bacteris fotòtrofs dels sofre. Ha
investigat la utilització de biofilms d’aquests microorganismes en reactors per al tractament
d’efluents contaminants i, més recentment, la seva recerca s’ha centrat en el camp de la
microbiologia ambiental aplicada, desenvolupant sistemes per a la detecció i seguiment en
temps real de la presència i l’activitat de microorganismes en aigües. Al mateix temps, ha
explorat de forma interdisciplinària diferents metodologies avançades, com ara el desenvolupament
de microxips per a la mesura de biomassa bacteriana en suspensió i per a l’estudi de
l’establiment de biofilms microbians sobre superfícies.
8

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
QUÈ TÉ A VEURE EL SISTEMA SOS AMB ELS INTEGRONS?
Susana Campoy*
Facultat de Biociències, Universitat Autònoma de Barcelona
susana.campoy@gmail.com
El sistema de reparació d’emergència, o sistema SOS, es defineix clàssicament com una
resposta global davant la presència de lesions en el DNA, que té com a objectiu final la
superació de les lesions i la supervivència de la cèl·lula. Els estudis de la composició de la xarxa
gènica d’aquest sistema han permès determinar que no només engloba gens vinculats amb la
reparació (com ara polimerases de baixa fidelitat de còpia, helicases, gens de reparació per
escissió de nucleòtid o recombinases), sinó que també inclou, entre d’altres, toxines, repressors
del cicle lític de bacteriòfags, gens vinculats amb l’empaquetament d’illes de patogenicitat o
mecanismes de resistència antibiòtica. L’aparició d’aquestes noves dades ha ampliat la visió del
sistema SOS, associant aquesta resposta gènica a les situacions d’estrés a les quals s’enfronta la
cèl·lula. Els integrons són elements genètics capaços d’adquirir i d’expressar gens que no tenen
promotor i que, en molts casos, codifiquen resistències a antibiòtics. Una característica que
defineix els integrons és que presenten, en la seva estructura, el gen int, el qual codifica un
enzim, anomenat integrasa, encarregat d’incorporar o d’escindir els gens que formen part de
l’integró. Recentment, el nostre grup ha determinat que aquestes integrases formen part del
sistema SOS i que incrementen la seva expressió quan les condicions ambientals activen aquest
sistema de reparació d’emergència. Atès que molts antimicrobians tenen la capacitat d’induir la
resposta SOS, és necessària una reflexió sobre l’ús d’aquests compostos per tal de controlar i
d’evitar l’aparició i dispersió de mecanismes de resistència antimicrobiana entre diferents
microorganismes.
*Han participat en el treball Neus Sánchez-Alberola, Ivan Erill, Pilar Cortés, Montserrat Llagostera
i Jordi Barbé
Susana Campoy. Llicenciada en Ciències Biològiques (1997) i doctora en Ciències Biològiques
(2002) per la UAB. De 2003 fins a 2008 va ser investigadora adjunta de l’IRTA en el Centre
de Recerca en Sanitat Animal, amb una beca postdoctoral INIA. Des de desembre de 2008,
és professora agregada del Departament de Genètica i de Microbiologia de la UAB, on treballa
dins del grup de Microbiologia Molecular. Les seves línees d’investigació són l’estudi de
factors de virulència en bacteris patògens, l’obtenció de vacunes, els biosensors, l’estudi dels
mecanismes moleculars de regulació de l’expressió gènica relacionats amb l’homeòstasi de
cations divalents, o amb la reparació del DNA. Ha publicat a Science, EMBO Reports, Analytical
Chemistry, Molecular Microbiology, Nucleic Acid Research, Journal of Bacteriology,
Microbiology i d’altres.
9

RECAM2009
Barcelona, 19–20 novembre 2009
EL NOU GRAU DE MICROBIOLOGIA A LA UAB
Montserrat Llagostera
Facultat de Biociències, Universitat Autònoma de Barcelona
Montserrat.Llagostera@uab.es
L’avenç del coneixement de les ciències biològiques en els darrers trenta anys ha conduït a la
seva diversificació en disciplines ben diferenciades i amb entitat pròpia, entre les quals destaca
la microbiologia. Stanley Maloy i Moselio Schaechter ja van indicar en el 2006 (International
Microbiology 9:1-7) que estem vivint «la Tercera Edat d’Or» de la microbiologia. Per tant,
tenim el repte d’oferir una formació adequada per a capacitar les properes generacions de
professionals de la microbiologia i el d’educar la població i els governants per a entendre el
paper crucial de la nostra ciència en la salut humana i en l’economia. En aquest marc, des de la
Unitat de Microbiologia Campus de la UAB va sorgir la proposta d’elaborar un pla d’estudis per
a oferir un Grau de Microbiologia, a l’igual que el que ja existeix en altres països, i tot aprofitant
l’experiència d’aquesta Unitat en la docència que imparteix fa anys en l’especialitat de Microbiologia
de la Llicenciatura de Biologia de la UAB. La proposta va tenir el suport de la Facultat
de Biociències i de tots els altres estaments de la UAB, i, finalment, l’ANECA la va autoritzar.
Així, el 14 de setembre d’enguany s’han iniciat els estudis conduents al primer Grau de Microbiologia
de l’Estat Espanyol. Han començat els estudis 64 alumnes i la nota de tall per a l’admissió
ha estat de 7,13.
Montserrat Llagostera. Catedràtica de Microbiologia de la UAB i directora del Departament
de Genètica i de Microbiologia. Ha estat membre de diferents comissions per a l’elaboració de
plans d’estudis de diverses llicenciatures (Biologia, Bioquímica i Biotecnologia), va impulsar a
la UAB la creació de l’especialitat de Microbiologia dins de la Llicenciatura de Biologia i
recentment la del grau de Microbiologia. Ha estat la coordinadora de la comissió que va
elaborar el pla d’estudis d’aquest nou grau. La seva recerca s’ha centrat en l’estudi dels
mecanismes de mutagènesi i de reparació del DNA en bacteris, de la resistència als antibiòtics,
dels mecanismes de captació de cations divalents i de les seves aplicacions en el disseny de
vacunes. En els darrers anys també ha treballat en l’aïllament de bacteriòfags i en les seves
aplicacions per al control de la salmonel·losi. Ha publicat més de 60 articles en revistes internacionals
i ha participat en nombrosos congressos nacionals i internacionals.
10