Mister Sofà - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

8 Dominical Diumenge 18 de juliol de 2010 Fotos: Sobre aquestes lí - nies, a dalt, Pere Mià davant dels jutjats de Girona, on passa els matins dels dilluns per reclamar justícia; a baix, algunes imatges de la protesta que va fer a Barcelona amb un Rolls Royce el se - tem bre de 2007. Fotos: Marc Mar - tí/Eu dald Camps. 1 Pere Mià, amb el vestuari que utilitza en les seves accions reivindicatives, al costat de la seva imatge en el «Mural de les Lamenta - cions», el quadre que va realitzar amb la col.laboració d’altres artistes per de - nunciar la seva situació. Foto: Aniol Resclosa. 2 Un dels quadres de Pere Mià. Foto: Marc Martí. 3 Simulant una crucifixió davant dels jutjats de Girona. Foto: Aniol Resclosa. A la manera d’aquella mítica Acadèmia platònica, que anunciava al llindar de la seva porta la prohibició d’accedir a tots aquells que no sabessin geometria, el Restaurant Can Mià de Palol de Revardit podria fer extensiva la restricció clàssica, en algun dels flancs de la seva no menys vistosa entrada, als éssers benpensants, políticament correctes, pobres d’esperit i, com sol passar en aquests casos, incapaços de valorar una cuina feta de temps i de coneixements atàvics. Aquest «temple de la gastronomia i de la pagesia» (el paganisme se li suposa) fa més de trenta anys que el gestiona una família encapçalada per Pere Mià, un homenot (en el sentit estrictament planià del terme) que, com els arbres tocats per l’acció d’un llamp precís, brota amb energia primigènia, arran de soca, en tantes direc cions com la necessitat reclama. El seu aspecte profètic (ens referim a la barba de patriarca) no té res a veure amb qui et rep: despistat i atrafegat alhora, vital i accessible, es dedica a les coses d’aquest món amb intensitat desbordada; gastrònom, artista pintorpoeta i activista dels drets civils, Pere Mià es desplega en el seu quarter general per explicar-nos la seva història. De política, en parlarem al final. Tot i trobar-se a mig camí entre Girona i Banyoles (o a la inversa), Palol de Revardit aconsegueix passar més o menys desapercebut per tres raons: gràcies a l’autovia olímpica que parteix el territori (les cicatrius del progrés); malgrat la seva escassa població (poc més de mig miler d’habitants); i per culpa del caràcter dispers dels nuclis humans (masies) que conformen aquest municipi del Pla de l’Estany (abans del Gironès, un fet que reforça el seu perfil fronterer, de xarnera entre dues tipologies de paisatges igualment genero sos). Gràcies, malgrat i per culpa: per arribar a Can Mià cal deixar la ferida asfaltada de doble carril i trencar (un verb que té moltes més accepcions que virar) cap a un camí original de terra, flanquejat per alzines, que dolçament et porta al preludi en forma de pla ça de l’únic restaurant del món que està literal ment coronat (per una gran corona platejada), senzillament, perquè és el rei dels rostits (un helicòpter va portar la pròtesi monàrquica). Cal llegir, al respecte, el magnífic article Habemus Regem, publicat per Oriol Mas ara fa cinc anys: «Amb la mateixa solemnitat amb què Joseph Ratzinger va ser nomenat papa Benet XVI, Pere Mià es va coro nar ahir Rei del Rostit. El conclave ha sigut en aquest cas la clientela del restaurant Can Mià, a Palol de Revardit, que durant els últims 27 anys, ha elevat els rostits de cabrit amb pinyons, de senglar amb melmelada de maduixa, de pintada al conyac, de faisà, de porc del Vietnam o el d’ànec, entre d’altres, com a autèntic menjar dels Déus...». TRES ELEMENTS CLAU I és que aquesta és la seva primera raó de ser: la cuina. Com molt bé ha explicat Domènec Moli al seu llibre Pagesia i gastronomia, Can Mià és un clar exemple de la necessitat de reconvertir els usos tradicionals de la masia catalana amb la finalitat purament crematística que imposa la supervivència. En aquest sentit, Pere Mià disposava, a l’hora de fer aquest canvi (evolució necessària), de tres elements clau que, conjugats, expliquen l’excel·lència del producte. En primer lloc, el saber fer gastronòmic: la mare i la germana, responsables de la cuina, són hereves d’una tradició que troba la seva raó de ser ens els temps dilatats de cocció, en el canònic sofregit, en la cassola de terra, en els vins i licors evaporats que aromatitzen les viandes, en la proximitat de les matèries primeres, etc.; en segon lloc, l’èxit dels seus rostits cal cercar-lo en la qualitat de les carns i embotits que se serveixen: amb la lògica excepció de la ca ça, Can Mià és pràcticament autosuficient gràcies als seus tancats curulls de pintades, coloms, pollas tres, faisans, ànecs i oques i, també, gràcies a les vaques, cabres, estruços i, de manera molt especial, als porcs generosos –cap a dos-cents quilos de matèria totalment aprofitable– que se sacri - fiquen regularment per nodrir un rebost que, al seu temps, nodrirà tots aquells que encara no hagin sucumbit a l’amenaça fantasma del colesterol; i, en tercer lloc, Can Mià compta amb unes instal·lacions que han sabut conservar l’encant d’aquella masia del segle XVII i adaptar-lo a les necessitats orgàniques d’un restaurant que ha fet dels seus dos menjadors uns refectoris on el comensal es converteix en membre d’una comunitat entregada als plaers de l’àpat pantagruèlic. D’això es tracta: de menjar com abans es menjava quan l’ocasió ho feia possible, de gaudir de l’autenticitat dels productes de la nostra terra i deixar de banda, encara que només sigui per unes Art, política i rostits L’artista-poeta Pere Mià, transformat en activista pel seu rebuig a pagar una multa, és la cara visible del restaurant Can Mià de Palol de Revardit, autoproclamat i coronat com «El rei dels rostits» 1 2 hores, els tics de llepafils que la cultura gastronòmica desinfectada d’avui ens ha anat imposant de manera subtil però implacable. El més important és que aquesta actitud envers la menja pot ser extrapolable a altres territoris de l’existència... ARTISTA-POETA I ACTIVISTA Pere Mià, com dèiem, és com els arbres tocats per l’acció d’un llamp precís: brota amb energia primigènia, arran de soca, en tantes direccions com la necessitat reclama. Per això no en té prou amb la seva vessant restauradora. De manera completament autodidacta, ha anat desplegant una intensa activitat com a pintor i poeta que es materialitza en unes obres inclassificables, però que responen a una indissimulada voluntat de denún - cia. Pel que fa a la pintura, es tracta de treballs que són, en darrera instància, l’expressió visible i literal d’una història que hom pot retrobar, expressada amb idèntica virulència als seus poemes. I és que, com diu Pere Mià, Catalunya plora –En sentir el cant dels ocells o dels segadors, / entonat per quatre voltors i rapinyaires / que desafinen i desafinen la partitura. // Quan veu la desentesa de l’entesa / i el pedrisser de les seves arrels / i de les que esperen per arrelar-se»– Catalunya plorarà més o menys, però el que sabem segur és TEXT: EUDALD CAMPS 3 que manquen veus com les de Pere Mià, capaces de dir sense embuts el que molta gent pensa. Justament per això a Can Mià l’exposició d’aquestes dissertacions artístiques és permanent: al seu Museu de la Llum (el nom mateix és poesia) s’hi acumula tota una vida en forma d’embalums domèstics que poden anar des del bressol o l’armari familiar fins a la insòlita selecció de llavors autòctones i al·lòctones o, potser el més destacable, fins a la munió de retalls de diari, cartes, fotografies i tota mena de testimonis gràfics del paisatge humà que ha transitat per aquest restaurant que, es miri com es miri, és alguna cosa més. Les pintures i els poemes (juntament amb alguna escultura fàl·lica difícil de classificar) troben el seu sentit en aquest diàleg intens i càlid, en aquesta comunió de veus autèntiques, en aquest maridatge de sensacions que es nega a reconèixer fronteres. Ni més ni menys. Amb tot, la història de Can Mià (i aquí comença la part política) té un punt d’inflexió que encara avui porta cua. Va passar el març de 2005: una inspecció de treball va decidir multar l’establiment amb 21.000 euros per no tenir contractat l’home de la germana de Pere Mià. La parella, tot i que sense papers, conviu des de fa més de trenta anys (ja els agradaria, a tants matrimonis, pas-
5 5 7 8 sar del quart de segle plegats) i ell, a més, paga religiosament els seus autònoms... Qualsevol altra persona, més dòcil i adotzenada pel sistema legal, s’hauria plegat a la sanció administrativa («Què hi vols fer –se sol proclamar amb resignació covarda–, tenen la paella pel mànec!»), qualsevol altre que no fos el poeta de les injustícies. Des d’aleshores, el gir cap a una mena de happe - ning de ressonàncies dalinianes ha estat implacable: Pere Mià –com molt bé explicava Lluís Bosch Martí en un article publicat no fa gaire en aquest mateix diari– s’ha «clavat» en una creu davant dels jutjats de Girona; ha realitzat, amb la col·laboració d’amics artistes, un gran Mural de les V àrem 4 Lamentacions; va organitzar un Viacrucis des del carrer de la Creu a la Tresoreria de la Generalitat; per Fires, va passejar el quadre de Les Lamentacions dalt d’un camió; va muntar una marxa en un Rolls Royce fins a Barcelona, on va llegir un manifest contra els polítics i els jutges; es va instal·lar davant dels jutjats i de l’Ajuntament de Girona amb una caseta de fusta que li va ser expropiada (els ha denunciat); ha fet un gran pastís de xocolata per commemorar el cinquè aniversari de la seva «croada»... I tot un poderós etcètera (eclèctic com ell) que continuarà fins que no es resolgui a favor seu –el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja ha anul·lat dues sentències que el condemnaven, però encara no hi ha resolució definitiva sobre l’afer– un conflicte que, sosté, mai no hauria hagut de començar. Aquesta és la naturalesa de Pere Mià i del restau rant que regenta: ser fidel als orígens i respectar una cultura catalana que pot tenir la forma d’un poema sofisticat, però que també pren cos en un rostit; actuar per amor i respecte a la pròpia feina i ser implacable amb els que no només no ajuden a fer més rica aquesta terra, sinó que l’embor - doneixen des de les seves talaies administratives, lluny de la realitat del món. Com ell mateix escriu: «Hi ha molts porcs amb cara de senyors, / que amb els seus calés / volen girar el món al revés». El paradigma de l’oca preguntar a Pere Mià quina recepta destacaria d’entre l’àmplia selecció de rostits que es poden degustar a casa seva. La resposta, gens concloent atesa l’àmplia oferta i la seva qualitat mitjana, es va decantar per l’oca amb peres, un plat senzill però de ressonàncies mil·lenàries. I és que, segons sembla, aquest anàtid va ser la primera au de corral pròpiament dita (la utilització generalitzada de l’ànec no la trobem fins al segle passat, explica André Bonnaure al seu llibre imprescindible sobre la matèria). Des del neolític, el palmípede en qüestió apareix amb certa regularitat: a les decoracions murals de Nínive (Mesopotàmia), a Saqqara i a Giseh (Egipte) o, per citar els nostres clàssics, als textos d’Homer, Aristòtil o Plutarc es lloen les seves múltiples aplicacions (fins i tot el greix era utilitzat, pels grecs, com a cosmètic). Una curiositat etimològica: el nostre fetge deu el seu nom al «jecur ficatum», és a dir, a 9 l’acció d’embocar amb figues l’animal per obtenir el polèmic i deliciós foie gras. Ara es fa amb blat de moro, una opció pràctica però que deu restar interès al producte... La recepta de l’oca amb peres no pot ser més assequible i eficaç: l’oca neta (estripada i so - carrimada), cal tallar-la a trossos, salpebrar-la, i posar-la a rostir en una cassola de terra amb oli i una mica de greix de porc (sagí). S’ha de rostir durant una hora i mitja a foc normal, tirant a baix, deixant que la pell caramelitzi bé sense que s’arribi a cremar. En una olla a part, es posen les peres a bullir amb aigua i sal. Amb poca estona n’hi ha d’haver prou. Després, una mica enfarinades, les fregirem en una paella utilitzant oli de la cassola on hem estat daurant els talls d’oca. Un quart d’hora abans de treure la carn del foc, hi afegim les peres i ho acabem de coure tot plegat a foc lent. Per acabar de lligar el plat, podem incorporar-hi una picada d’ametlles i un carquinyoli. Segons sembla, aquest plat era ideal per al dia de batre; nosaltres, que ja no batem ni breguem amb la terra que ens alimenta, trobarem un bon consol al nostre alienament urbà en aquesta menja deliciosa.../E.C. Reportatge 9 Dominical Diumenge 18 de juliol de 2010 Fotos: Sobre aquestes lí - nies, a dalt, Pere Mià treballant al seu restaurant fa alguns anys; a baix, un plat de pintada al conyac en una taula de Can Mià, de Palol de Revardit. Fotos: Eudald Camps. 4 Un client a la porta del restaurant Can Mià; a la façana, un rètol que neix d’una gran corona proclama: «El rei dels rostits». Foto: Eudald Camps. 5 Un arc a l’entrada de Can Mià anuncia: «Santuari de la pa - gesia i gastronomia». Foto: Eudald Camps. 6 El restaurant cria l’aviram que serveix. Foto: Eudald Camps. 7 Un dels dos menjadors de Can Mià. Foto: Eudald Camps. 8 Al «Museu de la Llum», Pere Mià hi ha reunit tot d’objectes i publicacions relacionats tant amb el restaurant com amb la vida a pagès. Foto: Eudald Camps. 9 Oca amb peres de Can Mià.
Page 1 and 2: Gironins al món Xavier Donadeu Pro
Page 3 and 4: Del bracet de Truman Capote L’Aju
Page 5 and 6: Capote a Palamós: Un recorregut pe
Page 7: 5 racterística que els diferencia
Page 11 and 12: M arc Palau (Girona, 1971) és un a
Page 13 and 14: L ’ànec és, sens dubte, un dels
Page 15 and 16: Biquini o banyador? La pregunta que
Page 17 and 18: Novetats Joensuu 1685: «Joensuu 16
Page 19 and 20: Nou Fiat 500 19 Dominical Diumenge
Page 21 and 22: La nova generació del monovolum Vi
Page 23: VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS À

Mister Sofà - Diari de Girona

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?