Mister Sofà - Diari de Girona

M arc
Palau (Girona, 1971) és un artista de
silencis meditats: un cop finalitzats els
estudis de Belles Arts a Barcelona l’any
1993 (una carrera que sembla pensada per ser
feta i immediatament defenestrada: com si fos
una obligació passar pel trauma acadèmic...) va
flirtejar a través de CICORP (un col·lectiu que
va crear juntament amb Sebastià Oliva) amb les
noves tecnologies mitjançant l’acció, sovint radical,
i sense tenir en compte condicionants externs
més enllà de la pura voluntat d’expressió
artística (van arribar a participar en una de les
primeres edicions del Sònar). Després, el silenci:
entre els anys 1994 i 2002, Palau, com ell
mateix confessa, se sentia esgotat fins al punt
de dedicar-se a treballar pels altres. Va fer de
dissenyador gràfic (en parla com d’una malaltia
venèria) i va impartir classes mentre intentava
deixar de ser «residual» (en paraules seves).
La paradoxa (si és que se’n pot dir així) és que
va retrobar-se en l’aspecte més essencial de la
seva condició d’artista: el dibuix.
I és que, per a Marc Palau, «tot hauria de ser
dibuix: es tracta d’un espai d’introspecció, de
síntesi, de retrobament amb les energies que
t’han de permetre qualsevol altre tipus d’activitat
artística». La resta, recerca i experimentació:
una exposició, l’any 2003, a les malaguanyades
Sales Municipals d’Exposició de Girona
(el Bòlit Centre d’Art Contemporani se les ha
fet seves, sense oferir cap alternativa a canvi),
el va reconciliar amb la pintura. Mitja dotzena
de treballs de gran format delataven un autor
amb una afinada concepció de la representació
entesa com a espai escènic, com a locus singular
que conté totes les possibilitats, però també
totes les paradoxes.
En aquest sentit, el seu desplaçament cap a
la fotografia no va ser traumàtic: la complicació
conceptual exigia una simplificació del mitjà.
Hauria estat impossible pintar tot allò que la
càmera certificava amb notable bulímia; la pintura
hauria alentit en excés un procés d’exploració
de les imatges que avançava a una velocitat
voraç, idèntica al desig d’algú que portava
massa temps en silenci...
Tots els actors van representar el seu paper
en la gran obra imaginada per Palau. Les seves
fotografies, a la manera dels tableaux vivants,
van perpetuar escenes prenyades de continguts
existencials. A en Marc Palau no li interessen
les anècdotes: el seu és un paisatge prenyat
d’informació que ha de ser esgrunat amb paciència.
Potser per això, com ell mateix afirma,
«les fotografies que he fet encara s’estan revelant»:
un procés el·líptic que, contra pronòstic,
ha retornat a la pintura i aquell dibuix essencial
en el qual l’artista sembla condemnat a replegar-se
de manera cíclica. Pintura sobre fotografia
que ve a complicar un procés que tendeix
a perpetuar les imatges, a interrogar-les
amb una insistència propera a la del torturador
que no espera resposta i que troba el seu sentit
en la tortura mateixa...
Només cal mirar el seu estudi. Molt a prop
de la plaça dels Països Catalans de Girona, es
tracta d’un camp de batalla on l’únic supervivent
s’inventa tots els personatges possibles
amb la finalitat darrera (i una mica desesperada)
d’escenificar una tragèdia (amb molts elements
còmics) que no és altra que la de la vida
i la seva precària possibilitat. L’artista es transmuta
en una mena de parca inversemblant que
acumula rera seu, com l’Angelus Novus de Klee,
les runes de la història... El cercle, per descomptat,
no es tanca.
EUDALD CAMPS
Imatges
perpètues
L’artista gironí Marc Palau va arribar a la fotografia procedent
del dibuix, i ara la utilitza de base en el seu retorn a la pintura
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Eudald
Camps
Crític d’art