21.07.2013 Views

Mister Sofà - Diari de Girona

Mister Sofà - Diari de Girona

Mister Sofà - Diari de Girona

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

Gironins al món Xavier Dona<strong>de</strong>u Professor <strong>de</strong> Veterinària a la Universitat d’Edimburg PÀGI NES 6 i 7 Reportatge Art, po -<br />

lítica i ros tits Pere Mià i el restaurant Can Mià <strong>de</strong> Palol <strong>de</strong> Revardit. PÀ GINES 8 i 9 Entrevista Kim Densalat PÀGINA 10<br />

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES<br />

<strong>Diari</strong> <strong>de</strong> <strong>Girona</strong><br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Dominical<br />

SUPLEMENT<br />

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES<br />

<strong>Mister</strong><br />

<strong>Sofà</strong><br />

✱<br />

Reportatge<br />

Del bracet <strong>de</strong><br />

Truman Capote<br />

Palamós organitza visites<br />

guia<strong>de</strong>s pels indrets que va<br />

sovintejar l’escriptor entre<br />

1960 i 1962. PÀGINES 2, 3, 4 i 5<br />

Temps d’aventura: Yamaha recupera la Super Ténéré, una excepcional bicilíndrica d’«off-road». PÀGINA 20<br />

REBAIXES<br />

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA<br />

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES<br />

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES


FOTO PORTADA: DdG (UNA DE LES ASSISTENTS<br />

A LES VISITES GUIADES QUE HA ORGANITZAT<br />

L’AJUNTAMENT DE PALAMÓS PELS INDRETS<br />

QUE VA SOVINTEJAR TRUMAN CAPOTE)<br />

18 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

SUMARI<br />

6 i 7 Reportatge<br />

Gironins al món<br />

Xavier Dona<strong>de</strong>u, nascut a Sant<br />

Hilari Sacalm, és professor <strong>de</strong><br />

Veterinària a la Universitat<br />

d’Edimburg (Escòcia).<br />

8 i 9 Reportatge<br />

Art, política i rostits<br />

L’artista-poeta Pere Mià és la<br />

cara visible <strong>de</strong>l restaurant<br />

Can Mià <strong>de</strong> Palol <strong>de</strong> Revardit,<br />

«El rei <strong>de</strong>ls rostits».<br />

10 Entrevista<br />

Kim Densalat<br />

Va fundar el primer club <strong>de</strong><br />

paracaigudisme a Empuriabrava<br />

ha fet cinema i ara es passa<br />

a la novel.la <strong>de</strong> vampirs.<br />

11 Noms i llocs <strong>de</strong> l’art<br />

Marc Palau<br />

13 Gastronomia<br />

L’ànec<br />

15 Tendències<br />

Biquini o banyador?<br />

Dominical<br />

Passeig General Mendoza 2.<br />

17002 GIRONA.<br />

Telèfon: 972 20 20 66<br />

Director<br />

Jordi Xargayó<br />

Cap <strong>de</strong> redacció<br />

Alfons Petit<br />

Administrador<br />

Fèlix Noguera<br />

Publicitat<br />

Paco Martí<br />

2 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

1<br />

2 3<br />

L a<br />

novel·la L’home <strong>de</strong>ls pijames <strong>de</strong> seda <strong>de</strong><br />

Màrius Carol, guardonada amb el Pru<strong>de</strong>nci<br />

Bertrana i el Maria Àngels Anglada, ha<br />

fet revifar l’interès per l’estada <strong>de</strong> Truman Capote<br />

a Palamós. L’escriptor nord-americà hi va<br />

exorcitzar els seus dimonis literaris entre 1960<br />

i 1962 i, envoltat <strong>de</strong> paisatges mediterranis, hi<br />

va escriure una part important <strong>de</strong> A sang freda,<br />

l’obra que l’encimbellaria com a mestre <strong>de</strong> la<br />

non-fiction novel. A Capote, els sojorns a la Costa<br />

Brava li van <strong>de</strong>ixar bon record. Cap al final<br />

<strong>de</strong> la seva vida assegurava: «He viscut a Espanya<br />

en poblets <strong>de</strong> pescadors on feia sol a totes<br />

hores durant tots els dies <strong>de</strong> la setmana, però<br />

no eren tan avorrits com Los Angeles».<br />

Aprofitant el ressò positiu <strong>de</strong> L’home <strong>de</strong>ls pijames<br />

<strong>de</strong> seda, l’Ajuntament <strong>de</strong> Palamós ha prosseguit<br />

la feina <strong>de</strong> rescat <strong>de</strong> la figura <strong>de</strong> Capote.<br />

Una feina iniciada el 2007, amb la <strong>de</strong>sco berta<br />

d’una placa en un edifici <strong>de</strong> la platja <strong>de</strong> la Catifa,<br />

recordant l’estada <strong>de</strong> l’escriptor. La difu sió<br />

<strong>de</strong>l Palamós que va conèixer el creador d’A sang<br />

freda continua ara gràcies a una ruta literària<br />

pels escenaris on va viure i que va trepitjar,<br />

acompanyat sovint pel seu buldog. La ruta, en<br />

diferents idiomes amb el suport d’un guia especialitzat<br />

(vegin la pàgina 7), permetrà evocar<br />

la presència <strong>de</strong> l’escriptor i entendre millor la<br />

seva relació amb la costa empordanesa.<br />

Van ser tres tempora<strong>de</strong>s llargues, entre 1960<br />

i 1962. Capote havia <strong>de</strong>cidit exiliar-se a Europa<br />

per escriure A sang freda. Buscava espais tranquils<br />

on concentrar-se i po<strong>de</strong>r seguir un horari<br />

<strong>de</strong> treball a<strong>de</strong>quat, lluny <strong>de</strong> les interrupcions i<br />

els <strong>de</strong>storbs que patia als Estats Units. Mentre<br />

examinava uns quants <strong>de</strong>stins possibles, va retenir<br />

el nom <strong>de</strong> la Costa Brava, un indret associat<br />

a Espanya que començava a córrer en boca<br />

<strong>de</strong> molts turistes. Ja l’any 1953, el periodista John<br />

Braddock havia narrat <strong>de</strong>s <strong>de</strong> The New York Times<br />

l’existència d’aquesta «costa fabulosa». La<br />

<strong>de</strong>finia com «un tram acci<strong>de</strong>ntat i boscós. Un litoral<br />

sinuós <strong>de</strong> seixanta milles <strong>de</strong> llarg, a Catalunya,<br />

que no <strong>de</strong>ixa d’augmentar en popularitat<br />

com un lloc europeu i<strong>de</strong>al per passar unes<br />

vacances al costat <strong>de</strong>l mar».<br />

Un altre nord-americà, el novel·lista Robert<br />

Ruark, hauria pogut subscriure les paraules <strong>de</strong><br />

Braddock. Ell i la seva dona Ginny vivien, <strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> 1953, en un xalet davant la platja a Sant Antoni<br />

<strong>de</strong> Calonge, al costat <strong>de</strong> Palamós. Ginny<br />

Ruark, bona amiga <strong>de</strong> Capote, va ser una peça<br />

clau en la seva <strong>de</strong>cisió d’instal·lar-se a Palamós.<br />

Ruark era un home aventurer, impetuós i asse-


Del bracet<br />

<strong>de</strong> Truman Capote<br />

L’Ajuntament <strong>de</strong> Palamós ha organitzat unes visites guia<strong>de</strong>s per donar a conèixer els indrets <strong>de</strong> la<br />

localitat on l’autor nordamericà va residir i va escriure «A sang freda» entre els anys 1960 i 1962<br />

5<br />

6<br />

7<br />

<strong>de</strong>gat d’Àfrica, que projectava una imatge viril<br />

i torrencial que semblava clonada <strong>de</strong> la d’Ernest<br />

Hemingway. Des <strong>de</strong> Sant Antoni escrivia cròniques<br />

periodístiques que es publicaven a 200<br />

diaris <strong>de</strong>ls Estats Units, però, a l’hora <strong>de</strong> treballar,<br />

era als antípo<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Capote. Ruark<br />

menystenia els estilistes que sospesaven cada<br />

adjectiu i cada metàfora abans <strong>de</strong> donar-los per<br />

vàlids. Preferia produir una cascada incontinent<br />

<strong>de</strong> paraules, en lloc <strong>de</strong> quedar-se aturat per meditar-les.<br />

El periodista Herb Caen, durant una<br />

visita estival a Capote, va ser testimoni d’una escena<br />

reveladora: «Ruark es va presentar i li diu:<br />

“Truman, avui ja he escrit 5.000 paraules i em<br />

jugo el que vulguis que tu, assegut a l’escriptori<br />

amb la teva ploma, només has escrit una paraula”.<br />

A la qual cosa Capote va respondre: “Sí,<br />

Robert, però era la paraula correcta”».<br />

L’HOTEL DE LA FAMÍLIA TRIAS<br />

Capote va arribar a Palamós el 26 d’abril <strong>de</strong><br />

1960, seguint els consells <strong>de</strong>ls Ruark, en companyia<br />

<strong>de</strong> l’escriptor Jack Dunphy, la seva parella<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1948. Jack era <strong>de</strong>u anys més gran<br />

que ell. Li feia <strong>de</strong> secretari i, entre d’altres tasques,<br />

li mecanografiava els textos que Truman<br />

escrivia a mà, amb molta cura. Tot i ser autor<br />

TEXT: SEBASTIÀ ROIG<br />

<strong>de</strong> novel·les i d’obres <strong>de</strong> teatre, Dunphy no tenia<br />

el talent literari <strong>de</strong>l seu company. I el seu<br />

caràcter també era molt diferent <strong>de</strong>l <strong>de</strong> Truman:<br />

si el seu amic era alegre, sociable i extravertit,<br />

ell era esquerp i reservat. Jack rebutjava l’assistència<br />

als balls, les festes i els ambients glamurosos.<br />

Preferia practicar esports i esquiar, coses<br />

que a Capote no li interessaven gens.<br />

Aquell 26 d’abril, la parella es va instal·lar a<br />

l’Hotel Trias. Van agafar dues habitacions i s’hi<br />

van estar un parell <strong>de</strong> dies, mentre els posaven<br />

a punt l’apartament que havien llogat a la platja<br />

<strong>de</strong> la Catifa. Els americans carrossaven 25 maletes<br />

i tres mascotes: el buldog Bunky, el terrier<br />

Kelly i la gata siamesa Sister (Capote era incapaç<br />

d’anar pel món sense els seus animals).<br />

En aquells moments els responsables <strong>de</strong> l’ho -<br />

tel eren Josep Colomer –fill <strong>de</strong> Maria Trias, la<br />

fundadora <strong>de</strong> l’establiment– i Anna Maria Kammüller,<br />

la seva dona. El matrimoni es va convertir<br />

en el suport logístic <strong>de</strong>ls dos escriptors:<br />

va fer gestions per trobar-los cases on allotjarse<br />

i els va relacionar amb comerços i gent <strong>de</strong> la<br />

vila. Josep Colomer recorda: «Quan Capo te tenia<br />

qualsevol problema, venia a l’hotel i miràvem<br />

<strong>de</strong> solucionar-lo, ens vam convertir una<br />

mica en el seu refugi». Encara que no s’hi hos-<br />

4<br />

tatgés, Capote solia acostar-se al bar <strong>de</strong> l’hotel<br />

per beure i llegir la premsa. Hi anava sol i prenia<br />

«un martini amb ginebra o un ginger ale amb<br />

ginebra o whisky». Anna Maria Kammüller no<br />

ha oblidat les seves entra<strong>de</strong>s «teatrals i espontànies»<br />

a la recepció. «Un dia es va presentar<br />

amb un petit cistell <strong>de</strong> vímet a la mà, tot satisfet<br />

<strong>de</strong> la seva troballa i dient que el faria servir<br />

per posar-hi les mone<strong>de</strong>s».<br />

Capote, aleshores, només tenia 36 anys. Tot<br />

i ser <strong>de</strong>sconegut a Europa, als Estats Units ja era<br />

un autor polèmic i prestigiós. Havia publicat<br />

obres <strong>de</strong> teatre, reculls <strong>de</strong> narracions i les novel·les<br />

Altres veus, altres àmbits i Esmorzar a<br />

Tiffany. L’autor s’havia iniciat als vuit anys en<br />

l’art <strong>de</strong> l’escriptura, seguint una autodisciplina<br />

<strong>de</strong>smesurada, per po<strong>de</strong>r sobreviure a una infantesa<br />

i una adolescència complexes. La literatura<br />

li havia servit <strong>de</strong> cuirassa davant el rebuig<br />

constant <strong>de</strong> la seva mare i <strong>de</strong>ls seus companys<br />

d’escola, pel fet <strong>de</strong> mostrar-se efeminat i amanerat.<br />

Malgrat la passió amb què Capote vivia el seu<br />

ofici, a Palamós es mostrava molt reservat sobre<br />

la qüestió. Colomer diu: «Mai no ens va parlar<br />

<strong>de</strong>l que estava escrivint. Sabíem que era un<br />

escriptor, però no érem (Continua a la pàgina 4)<br />

Reportatge<br />

3 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

1<br />

L’Hotel Trias, al centre<br />

<strong>de</strong> la imatge, va<br />

ser el primer allotjament<br />

<strong>de</strong> Truman Ca -<br />

pote a Palamós i li<br />

va servir sempre <strong>de</strong><br />

punt <strong>de</strong> referència a<br />

la localitat. Foto:<br />

DdG.<br />

2<br />

Los Caracoles és un<br />

restaurant encara<br />

existent on Capote<br />

acostumava a<br />

esmorzar. Foto:<br />

DdG.<br />

3<br />

L’escriptor també va<br />

ser client <strong>de</strong> la taverna<br />

Maria <strong>de</strong> Cada -<br />

qués, que també<br />

continua en actiu.<br />

Foto: DdG.<br />

4<br />

Truman Capote amb<br />

el seu buldog<br />

Charlie J. Fatburger,<br />

amb el qual acostumava<br />

a passejar per<br />

Palamós. Foto:<br />

Keystone. Hulton<br />

Archive. Getty<br />

Images (Imatge ex -<br />

treta <strong>de</strong>l fullet que ha<br />

editat l’Ajun ta ment<br />

<strong>de</strong> Palamós per als<br />

participants en les<br />

visites guia<strong>de</strong>s).<br />

5<br />

Un <strong>de</strong>ls plafons que<br />

hi ha en diversos<br />

indrets <strong>de</strong> Palamós<br />

amb informació<br />

sobre les esta<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

Capote a la localitat.<br />

Foto: DdG.<br />

6<br />

Els assistents a una<br />

<strong>de</strong> les visites sobre<br />

Capote escolten les<br />

explicacions <strong>de</strong>l guia<br />

al centre <strong>de</strong> Pala -<br />

mós. Foto: DdG.<br />

7<br />

El mateix grup, al<br />

Passeig Marítim, un<br />

altre <strong>de</strong>ls indrets que<br />

es recorren. Foto:<br />

DdG.


4 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

8<br />

Truman Capote i la<br />

seva parella, el<br />

també escriptor Jack<br />

Dunphy, en una<br />

imatge extreta <strong>de</strong>l llibre<br />

Truman Capote,<br />

<strong>de</strong> George Plimpton.<br />

9<br />

Vista aèria <strong>de</strong> La<br />

Catifa i el nucli <strong>de</strong><br />

Palamós entre el<br />

port i el moll nou,<br />

entre 1958 i 1960.<br />

Un <strong>de</strong>ls llocs <strong>de</strong><br />

residència <strong>de</strong><br />

Capote va ser una<br />

casa davant <strong>de</strong> la<br />

platja <strong>de</strong> la Catifa.<br />

Foto: Col. E. Dal -<br />

mau Cànovas.<br />

SAMP.<br />

10<br />

Dedicatòria <strong>de</strong><br />

Truman Capote a<br />

Josep Colomer, responsable<br />

<strong>de</strong> l’Hotel<br />

Trias. Foto: Vicens<br />

Giménez.<br />

10<br />

El mercat diari al<br />

carrer Major <strong>de</strong><br />

Palamós, entre 1960<br />

i 1965; Capote hi<br />

havia comprat. Foto:<br />

R. Serrat. Fons<br />

Serrat. SAMP.<br />

10<br />

Els assistents a una<br />

<strong>de</strong> les visites guia<strong>de</strong>s<br />

davant <strong>de</strong> l’edifici<br />

que havia estat<br />

l’antiga oficina <strong>de</strong><br />

Correus i Telègrafs.<br />

Foto: DdG.<br />

Ve <strong>de</strong> la pàgina 3) conscients que fos tan important.<br />

Un palamosí aficionat a la literatura, en saber<br />

que havíem tingut en Capote, ens va dir que<br />

era un autor molt famós, i com que havia <strong>de</strong><br />

tornar l’any següent, vaig anar a buscar un llibre<br />

perquè me’l signés. A Barcelona no en vaig<br />

trobar cap, i vaig haver d’anar a Perpinyà». El<br />

llibre era un exemplar d’Esmorzar a Tiffany.<br />

EL PIS DEL DIPLOMÀTIC AMERICÀ<br />

Durant 1960 i 1962, Capote i Dunphy es van<br />

allotjar en tres ocasions en un petit apartament<br />

davant la Catifa, una platjeta on els banyistes<br />

podien nedar sense problemes. El propietari<br />

d’aquell apartament era el diplomàtic nord-americà<br />

John Y. Millar; <strong>de</strong> fet, estava situat ben bé<br />

al costat <strong>de</strong> casa seva, un xalet molt bonic i luxós.<br />

Les dues construccions ja no existeixen perquè<br />

van ser en<strong>de</strong>rroca<strong>de</strong>s anys enrere. Capote<br />

va quedar encantat amb l’apartament. Només<br />

d’instal·lar-s’hi va escriure: «La casa té el seu encant.<br />

Està en un poble <strong>de</strong> pescadors, just al costat<br />

<strong>de</strong> la platja. L’aigua és tan blava i cristal·lina<br />

com l’ull d’una sirena». L’apartament, per dir la<br />

veritat, era petit i molt mo<strong>de</strong>st: tenia un menjador,<br />

amb sala d’estar que donava sobre la platja,<br />

una cuineta i les habitacions.<br />

El primer estiu la parella va pagar pel pis un<br />

lloguer mensual <strong>de</strong> 300 dòlars. Només hi van<br />

viure fins al 15 <strong>de</strong> juny perquè comptaven anarse’n<br />

cap a una altra banda d’Espanya (o a Portugal,<br />

Itàlia o potser França). Al final, però, van<br />

continuar avarats a la Costa Brava.<br />

Des d’aleshores, la seva rutina vital no va canviar<br />

fins que Truman va haver enllestit A sang<br />

freda: arribaven al Baix Empordà a la primavera<br />

i s’hi quedaven fins a finals <strong>de</strong> setembre o<br />

novembre; aleshores marxaven a la localitat<br />

suïssa <strong>de</strong> Verbier, vora la mola nevada <strong>de</strong>l Montblanc,<br />

a passar la tardor i l’hivern.<br />

Quan vivia a la Catifa, Capote solia esmorzar<br />

a Los Caracoles, un restaurant popular molt proper.<br />

El restaurador Manel Salvador recorda: «Venia<br />

molt sovint. Es prenia sucs <strong>de</strong> taron ja, això<br />

segur. Es va fer molt amic <strong>de</strong> la meva mare, la<br />

qual no parlava ni una gota d’anglès. No sé què<br />

<strong>de</strong>vien explicar-se…». El seu aspecte físic li impedia<br />

passar <strong>de</strong>sapercebut: «Era baixet, menut.<br />

No era grassonet, però sí poqueta cosa. I molt<br />

amanerat. Molt. Solia portar bermu<strong>de</strong>s, el que<br />

llavors es <strong>de</strong>ia una camisa mambo, que anava<br />

per sobre, i ulleres».<br />

A Capote, saltar <strong>de</strong>l llit per escriure o anarse’n<br />

a esmorzar no li costava gaire: els pescadors<br />

<strong>de</strong> la Catifa es van convertir en el seu <strong>de</strong>spertador<br />

habitual. L’escriptor <strong>de</strong>ia: «M’aixeco<br />

molt aviat, perquè els pescadors es fan a la mar<br />

a les 5 <strong>de</strong>l matí, i fan tant d’enrenou que ni Rip<br />

Van Winkle podria continuar dormint». Rip Van<br />

Winkle és el protagonista d’un conte <strong>de</strong> Washington<br />

Irving, que es queda adormit durant<br />

vint anys. Segons Capote, si Rip hagués viscut<br />

a prop <strong>de</strong> la Catifa, només hauria pogut dormir<br />

unes quantes hores. L’activitat diària <strong>de</strong>ls pescadors,<br />

sobretot el tràfec <strong>de</strong> l’arribada <strong>de</strong> les barques<br />

al moll, era una atracció que embadalia els<br />

turistes. La llotja diària convertia el moll comercial,<br />

a les sis <strong>de</strong> la tarda, en un formiguer<br />

ple <strong>de</strong> cares <strong>de</strong> sorpresa i camères fotogràfiques.<br />

Més d’un cop, Capote havia comprat peix<br />

a la llotja. Po<strong>de</strong>m aventurar que ho feia quan<br />

tenia convidat algun amic. Com podia ser el cas<br />

<strong>de</strong>l fotògraf Cecil Beaton, que els va anar a visitar<br />

aquell primer any, a la Catifa.<br />

Després <strong>de</strong> l’estada, Beaton va anotar en els<br />

seus diaris que la relació entre Truman i Jack,<br />

tot i ser sòlida, tenia moments <strong>de</strong> tibantor. Beaton<br />

escrivia: «Resultava compromès escoltar<br />

com Jack li fotia canya a Truman per les seves<br />

duquesses i el seu interès per la gent rica o pel<br />

fet que Mrs. Paley el consi<strong>de</strong>rés un geni. Jack<br />

el flagel·la amb nervi irlandès i violència americana.<br />

De vega<strong>de</strong>s li ha <strong>de</strong> fer força mal a Truman.<br />

Però també li dóna algunes lliçons».<br />

Entre els dos escriptors, doncs, no tot eren<br />

flors i violes. I la presència sovintejada <strong>de</strong>ls<br />

amics <strong>de</strong> Capote contribuïa a augmentar la tensió<br />

<strong>de</strong> la parella. Només l’estiu <strong>de</strong> 1960, <strong>de</strong>sprés<br />

<strong>de</strong> Beaton, Truman i Jack van rebre el dramaturg<br />

Noël Coward, el parlamentari anglès Loel<br />

Guinness i la seva dona Gloria Guinness. Jack<br />

se’n queixaria per carta a la seva germana dient:<br />

«Cada dos per tres arriben amics d’en Truman<br />

en iot, així que em veig obligat a tractar gent a<br />

la qual, per norma, ni tan sols veig. (…) Però<br />

ara entenc que aquesta gent són com colibris,<br />

voleteiant i alimentant-se en flors que realment<br />

no <strong>de</strong>sitgen. Tot el que volen és que et portis<br />

8<br />

9<br />

10<br />

11<br />

12<br />

bé. Així que, pel que a mi pertoca, ja no pateixo<br />

ni hi penso».<br />

LA TORRE DE L’EMPRESARI SUÍS<br />

El juny <strong>de</strong> 1960, quan se’ls va acabar el lloguer<br />

<strong>de</strong> la casa <strong>de</strong> la Catifa, Jack i Truman van buscar<br />

un nou lloc per viure. El van trobar a la urbanització<br />

Comtat <strong>de</strong> Sant Jordi, <strong>de</strong> Platja d’Aro,<br />

a una torre on es van quedar fins a finals<br />

d’octubre. La torre era propietat <strong>de</strong>l suís Alfredo<br />

Klaebisch, amb qui es van posar en contacte<br />

a través <strong>de</strong>ls Colomer. El seu lloguer els va<br />

sortir força més car: 1.000 dòlars al mes.<br />

Mentre hi residien els van atendre Josefina<br />

Blanch i Pere Pagès. El matrimoni els feia tasques<br />

d’intendència i Josefina cuinava uns plats<br />

tan <strong>de</strong>liciosos que Capote es va engreixar. El<br />

novel·lista va acompanyar a pescar Pere Pagès<br />

en alguna ocasió: solia xisclar molt quan veia<br />

peixos enfilats a l’ham.<br />

Segons testimonis <strong>de</strong> l’època, a Capote «li encantava<br />

el suquet <strong>de</strong> peix, però feia comprar filets<br />

per als gossos i la gata, que tractava com<br />

uns reis en una habitació a part». Aquest amor<br />

<strong>de</strong>smesurat pels animals va fer que «importessin»<br />

un veterinari <strong>de</strong> Londres per curar-li una ferida<br />

a l’ull <strong>de</strong> la gata. Entre els costums extravagants<br />

<strong>de</strong> l’escriptor també hi havia el d’encendre,<br />

en ple agost, la xemeneia <strong>de</strong> l’apartament,<br />

tot i que també es passava el dia «afegint<br />

gel a la ginebra». De fet, Capote <strong>de</strong>ia que escrivia<br />

molt millor si tenia un got a prop. Havia començat<br />

a beure <strong>de</strong>s <strong>de</strong> molt jovenet.<br />

Aquell estiu, entre els veïns <strong>de</strong>l novel·lista hi<br />

havia el dibuixant Joaquim Muntañola. Muntañola<br />

explica: «Capote era un home petit i lleig,<br />

que vivia en una torre maca i grossa. Movia les<br />

mans, petitetes, i no se separava mai <strong>de</strong> la seva<br />

parella, un personatge musculat. El dia que me’l<br />

van presentar vaig notar que jo no li havia agradat:<br />

em va donar la mà sense ni mirar-me. Sembla<br />

mentida que aquella mà, fofa i <strong>de</strong>smenjada,<br />

fos capaç d’escriure A sang freda, una novel·la<br />

magnífica que he rellegit sovint».<br />

EL XALET DEL SECRETARI ANGLÈS<br />

El juny <strong>de</strong> 1961, poc abans que s’extingís el lloguer<br />

<strong>de</strong> la Catifa, Truman i Jack van buscar altres<br />

apartaments. Capote es va queixar <strong>de</strong> les<br />

clatella<strong>de</strong>s d’alguns llogaters: «Aquí és molt rar<br />

trobar una casa realment satisfactòria i els lloguers<br />

són molt alts. Aquesta tarda he anat a veure<br />

una caseta a la platja, molt petita (2 dormitoris,<br />

1 quarto <strong>de</strong> bany, menjador i cuina) i amoblada<br />

amb un gust pèssim, i el propietari <strong>de</strong>ma -<br />

nava 600 dòlars al mes! Realment són bojos».<br />

El problema d’allotjament, aquest cop, el van<br />

resoldre amb la intervenció <strong>de</strong> Ginny Ruark.<br />

Alan Ritchie, el secretari <strong>de</strong>l seu marit, vivia en<br />

un xalet a Es Monestrí, a Sant Antoni <strong>de</strong> Calonge,<br />

però en aquelles dates seria fora. D’aquesta<br />

manera, la parella hi va viure <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fi nals <strong>de</strong><br />

juny a finals d’octubre. Capote n’infor mava<br />

dient: «He canviat <strong>de</strong> casa, ara sóc davant <strong>de</strong> la<br />

platja, és molt maca». A uns altres amics els parlaria<br />

<strong>de</strong> l’entorn amb un to més irònic: «El més<br />

bonic <strong>de</strong> la Costa Brava és que està molt passada<br />

<strong>de</strong> moda. Per aquí no ve ningú, ni vol venir<br />

ningú, excepte un grapat <strong>de</strong> lleters anglesots<br />

i <strong>de</strong> conductors <strong>de</strong> tramvia alemanys».<br />

Bunky, el vell buldog, se’ls havia mort per<br />

Nadal. Capote va tapar el buit comprant-se’n un<br />

ca<strong>de</strong>llet, al qual va batejar amb el nom <strong>de</strong> Charlie<br />

J. Fatburger. Charlie s’entretenia rosegant els<br />

mobles <strong>de</strong> la llar <strong>de</strong> Ritchie; <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s, mentre<br />

el seu amo escrivia, preferia rodar per la platja<br />

perseguint la gata Sister.<br />

La proximitat amb els Ruark va incrementar<br />

les visites socials <strong>de</strong> Capote al seu xalet, on s’acostava<br />

en companyia <strong>de</strong>ls gossos. Carme Viu,<br />

una palamosina que treballava al servei <strong>de</strong><br />

Ruark, solia atendre’l. «El buldog no me’l <strong>de</strong>ixava<br />

tocar mai… Arribaven al xalet pel jardí.<br />

Em cridava “Carmen!”, i entrava a casa per la<br />

part <strong>de</strong> la cuina. Jo el saludava i li <strong>de</strong>ia si volia<br />

prendre un whisky i em <strong>de</strong>ia que sí. Li preparava<br />

el whisky, o el que fos, i li servia a la part<br />

<strong>de</strong> fora, a la terrassa. Bevia whisky, ginebra, <strong>de</strong><br />

tot… D’altres dies, en canvi, no volia prendre<br />

res i m’agraïa que li hagués <strong>de</strong>manat».<br />

L’escriptor cultivava un aspecte excèntric. «Ves<br />

tia una mica raro. Amb un barret una mica estrany.<br />

Li agradava vestir esportiu». Viu el recorda<br />

com «un homenet amable i divertit, però exageradament<br />

amanerat. Regalava coses i movia<br />

les manetes sense parar, com nerviós». Un vespre,<br />

durant una festa amb músics que es va fer<br />

al jardí <strong>de</strong>ls Ruark, Viu va tenir l’honor <strong>de</strong> convertir-se<br />

en la seva parella <strong>de</strong> ball: «Era molt bon<br />

ballador, va estar ballant tota la nit. Em va enxampar<br />

quan duia una safata plena <strong>de</strong> gots i,<br />

apa!, no va parar fins que vaig accedir a ballar<br />

amb ell. Vam ballar unes quantes peces junts.<br />

En sabia».<br />

LA MANSIÓ DEL MARQUÈS<br />

La paradisíaca Cala Senià, un lloc isolat, envoltat<br />

<strong>de</strong> pins i mimoses, va ser el darrer escenari<br />

palamosí <strong>de</strong> Truman i Jack. La parella es va hostatjar,<br />

entre juny i setembre <strong>de</strong> 1962, a la ca sa<br />

<strong>de</strong>l marquès José Luis <strong>de</strong> Urquijo, senyorívola<br />

i ben condicionada –disposava <strong>de</strong>l telèfon amb<br />

el número 45–, situada molt a la vora d’una platja<br />

<strong>de</strong> difícil accès. Capote va quedar meravellat<br />

amb l’indret. «Tenim una casa sensacional, molt<br />

aïllada i just al davant <strong>de</strong>l mar. Jack va començar<br />

a banyar-se a principis <strong>de</strong> maig, però per a<br />

mi l’aigua encara és massa glaçada». L’isolament<br />

<strong>de</strong>l lloc va propiciar l’aparició <strong>de</strong> visitants inesperats,<br />

com un guillot que rondava per la cala<br />

a principis d’agost. Això els obligava a tancar la


Capote a Palamós: Un recorregut per la dècada <strong>de</strong> 1960<br />

Fins el proper 20 d’agost, l’Ajuntament <strong>de</strong> Palamós ha programat visites guia<strong>de</strong>s en diferents idiomes que recorren alguns <strong>de</strong>ls<br />

indrets que Truman Capote va sovintejar entre 1960 i 1962 (sota aquestes línies se’n <strong>de</strong>tallen uns quants). Les visites s’ofereixen<br />

en francès (dimarts), anglès (dimecres), alemany (dijous), castellà (divendres) –tots aquests dies a les set <strong>de</strong> la tarda– i català (els<br />

dissabtes, a dos quarts <strong>de</strong> vuit). Les reserves es fan al mateix punt on comença el recorregut, el Museu <strong>de</strong> la Pesca (972 600 424).<br />

Es Monestrí<br />

Badia<br />

<strong>de</strong> Palamós<br />

Hotel Trias<br />

Antiga Oficina <strong>de</strong> Correus i Telègrafs<br />

Casa Alan Ritchie<br />

Llibreria Cervantes<br />

Casa Robert Ruark Cementiri Municipal<br />

Maria <strong>de</strong> Cadaqués<br />

La Catifa<br />

Molí <strong>de</strong> Sa Punta<br />

Maria <strong>de</strong> Cadaqués<br />

La imatge mostra Maria Rubau amb familiars i<br />

amics a l’exterior <strong>de</strong> la taverna, encara existent<br />

com a restaurant, l’any 1959. Foto: Col.<br />

Restaurant Maria <strong>de</strong> Cadaqués. SAMP.<br />

Robert Ruark<br />

El novel.lista, a la imatge a la porta <strong>de</strong> la seva<br />

casa a Es Monestrí, va convéncer Capote per<br />

viatjar a Palamós. Foto: Col. C. Viu. SAMP.<br />

gata Sister cada nit a dins <strong>de</strong> casa, cosa que a<br />

l’animal no li agradava gens.<br />

El 5 d’agost, la mort <strong>de</strong> Marilyn Monroe va<br />

colpir l’escriptor. Truman se’n va assabentar a<br />

la Llibreria Cervantes, <strong>de</strong> Palamós, quan recollia<br />

els seus exemplars <strong>de</strong> premsa estrangera. La<br />

llibretera Pepita Sala recorda l’impacte que li va<br />

provocar la notícia: «Capote va agafar un diari,<br />

el va obrir sobre el taulell i va començar a dir:<br />

“Oh, però si s’ha mort la meva amiga… S’ha<br />

mort la Marilyn Monroe”. Es va quedar parat…<br />

Jo no li vaig seguir la conversa perquè guar dàvem<br />

les distàncies. Ell, amb la gent, més aviat<br />

es feia una mica antipàtic. No donava gaire conversa<br />

a ningú. Anava a la seva. No es mirava<br />

mai ningú». La mort <strong>de</strong> l’actriu, a la qual <strong>de</strong>di-<br />

Pastisseria Samsó<br />

Los Caracoles<br />

La Pañoleta<br />

Ca la Margarida<br />

La Pañoleta<br />

La ballarina «La Chunga» actuant en aquest local ja<br />

<strong>de</strong>saparegut en presència, entre d’altres, d’Ava Gardner<br />

(fumant) i Pastora Imperio, entre 1957 i 1962. Foto: Antoni<br />

Crosa Mauri. Col. Família Crosa. SAMP.<br />

Alan Ritchie<br />

Truman Capote va usar la casa <strong>de</strong>l secretari<br />

<strong>de</strong> Robert Ruark, a Es Monestrí, l’any 1961.<br />

Foto: Col. Depoorter/Moreu. SAMP.<br />

Llibreria<br />

Cervantes<br />

En aquest establiment<br />

ara <strong>de</strong>saparegut (la<br />

imatge és <strong>de</strong> 1960) es<br />

va assabentar Truman<br />

Capote <strong>de</strong> la mort <strong>de</strong><br />

la seva amiga Marilyn<br />

Monroe, l’agost <strong>de</strong>l<br />

1962. Foto: R. Serrat.<br />

Fons Serrat. SAMP.<br />

Platja<br />

<strong>de</strong> la Fosca<br />

Existent<br />

Desaparegut<br />

Platja<br />

<strong>de</strong> Castell<br />

caria el retrat literari Una criatura preciosa, el<br />

va fer escriure d’immediat a uns amics en to<br />

planyívol: «Em sento molt dissortat per lo <strong>de</strong> Marilyn<br />

Monroe: era una noia tendríssima i una<br />

bona amiga. L’estimava».<br />

El 7 d’agost, un parell <strong>de</strong> dies <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l traspàs<br />

<strong>de</strong> l’actriu, es va <strong>de</strong>clarar un fort incendi a<br />

prop <strong>de</strong> Cala Senià. Capote el va viure a primera<br />

línia: «Un incendi forestal va cremar la finca<br />

<strong>de</strong>l costat <strong>de</strong> la nostra i quasi ens va engolir.<br />

Quan els bombers (eren gairebé 400) ens van<br />

dir que havíem d’abandonar la casa, l’únic que<br />

vaig agafar va ser El Llibre i tot el material relatiu<br />

a ell. Però la casa es va lliurar <strong>de</strong>l foc, gràcies<br />

a Déu». Capote, doncs, va fugir <strong>de</strong> la cala<br />

amb el manuscrit <strong>de</strong> A sang freda, un text al<br />

Cala Senià<br />

El passeig i el nucli <strong>de</strong> Palamós entre els anys 1950 i 1960.<br />

Foto: J. Granés. Col. J. Colomer Trias, Servei d’Arxiu Municipal<br />

<strong>de</strong> Palamós (SAMP).<br />

Cala Senià<br />

L’entrada principal a la casa on Capote<br />

i Dunphy van viure <strong>de</strong> juny a setembre<br />

<strong>de</strong> 1962; disposava <strong>de</strong> platja<br />

privada. Foto: SAMP.<br />

Los Caracoles<br />

L’escriptor acostumava a esmorzar en aquest<br />

restaurant, on se’l recorda pel seu aspecte físic.<br />

Foto: Col. F. Salvador Garcia. SAMP.<br />

Hotel Trias<br />

Lluïsa i Josep Colomer<br />

Trias al saló-bar <strong>de</strong> l’hotel,<br />

l’any 1958. L’Ho tel<br />

Trias va ser el primer<br />

allotjament <strong>de</strong> Truman<br />

Capote a Palamós i el<br />

va conservar com a<br />

punt <strong>de</strong> referència a la<br />

localitat. Foto: Col. J.<br />

Colomer Trias. SAMP.<br />

qual, en aquells moments, ja li faltava ben poc<br />

per ser enllestit. En realitat, tenir tan avançada<br />

la novel·la li va permetre <strong>de</strong>scomprimir-se i po<strong>de</strong>r<br />

exercir d’amfitrió <strong>de</strong>ls amics a Cala Senià.<br />

Fins allà es van <strong>de</strong>splaçar, entre d’altres, el fotògraf<br />

Cecil Beaton, la mo<strong>de</strong>l Lee Radziwill, la<br />

milionària Gloria Van<strong>de</strong>rbilt, l’actriu Tammy Grimes,<br />

Drue Heinz, el propietari <strong>de</strong> les salses<br />

Heinz, i William Paley, director <strong>de</strong> la ca<strong>de</strong>na<br />

CBS i la seva dona Barbara. Tota aquesta efervescència<br />

<strong>de</strong> ben segur va influir en la seva percepció<br />

posterior on <strong>de</strong>clarava, com ja hem vist,<br />

que Palamós era un lloc molt menys avorrit que<br />

Los Angeles. Un bon eslògan que, vés a saber,<br />

potser figurarà algun dia a les tovalles <strong>de</strong>ls restaurants<br />

palamosins.<br />

Reportatge<br />

5 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010


6 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

1<br />

Xavier Dona<strong>de</strong>u<br />

amb els seus pares,<br />

durant una visita que<br />

van fer a Edimburg;<br />

la imatge és captada<br />

a Calton Hill, un<br />

turó al centre <strong>de</strong> la<br />

ciutat on al segle<br />

XIX hi varen construir<br />

una rèplica <strong>de</strong>l<br />

Partenó d'Atenes<br />

per commemorar els<br />

morts a les guerres<br />

napoleòniques.<br />

2<br />

Al cèntric carrer <strong>de</strong><br />

Princess Street, amb<br />

el castell d'Edim -<br />

burg <strong>de</strong> fons.<br />

3<br />

Amb uns amics <strong>de</strong><br />

Sant Hilari Sacalm a<br />

les Highlands d'Es -<br />

còcia.<br />

4<br />

A la feina.<br />

5<br />

En un espectacular<br />

entorn natural, a<br />

pocs quilòmetres<br />

d’Edimburg.<br />

6<br />

Al centre <strong>de</strong> la ciutat.<br />

XAVIER Dona<strong>de</strong>u Nascut a Sant Hilari Sacalm fa 40 anys, n’ha viscut 11 als EUA i 5 Escòcia<br />

Xavier Dona<strong>de</strong>u va fer la carrera <strong>de</strong> Veterinària a Barcelona, va estudiar i treballar durant onze<br />

anys en diferents universitats <strong>de</strong>ls Estats Units, i ara és professor a la Universitat d’Edimburg, a<br />

Escòcia. Tot plegat li dóna un bon bagatge per comparar universitats. I hi veu diferències.<br />

Universitats<br />

d’un altre món<br />

A lmenys<br />

en la meva àrea <strong>de</strong> treball, la veterinària,<br />

les universitats <strong>de</strong>ls Estats Units<br />

donen unes quantes voltes a les nostres,<br />

principalment perquè tenen molts més recursos<br />

i això permet donar una educació molt més<br />

completa i pràctica als estudiants. Així, quan<br />

un estudiant americà acaba la carrera està moltíssim<br />

més preparat per incorporar-se al món<br />

professional. I pel que fa a la investigació, que<br />

és al que jo em vaig <strong>de</strong>dicar principalment, no<br />

val la pena fer comparacions. És la història <strong>de</strong><br />

sempre, els americans tenen molts més recursos<br />

i els saben aprofitar millor que nosaltres. I<br />

ho puc dir basant-me en la meva experiència<br />

en tres universitats americanes diferents». Ho<br />

assegura, amb contundència, Xavier Dona<strong>de</strong>u,<br />

professor <strong>de</strong> veterinària a la Universitat d’Edimburg.<br />

Nascut a Sant Hilari Sacalm fa 40 anys,<br />

casat i amb dos fills, Dona<strong>de</strong>u fa cinc anys que<br />

viu a la capital d’Escòcia, però abans en va passar<br />

onze als Estats Units, en una estada que<br />

qualifica d’«extremadament útil per a la meva<br />

formacio professional».<br />

Xavier Dona<strong>de</strong>u viu a l’estranger <strong>de</strong>s que va<br />

acabar els estudis <strong>de</strong> Veterinària a Barcelona:<br />

«Un cop acabada la carrera vaig marxar cap als<br />

Estats Units per cursar-hi estudis <strong>de</strong> postgraduat<br />

i seguidament hi vaig fer un postdoctorat.<br />

Més tard em varen oferir una plaça <strong>de</strong> professor<br />

a la Universitat d’Edimburg, motiu pel<br />

qual vaig venir cap a Escòcia».<br />

RITMES DIFERENTS<br />

«Vaig arribar als Estats Units solter i en vaig marxar<br />

casat i amb una criatura», explica Dona<strong>de</strong>u,<br />

que en els seus onze anys en aquell país va<br />

viure als estats <strong>de</strong> Louisiana, Wisconsin i Iowa.<br />

El fet d’haver marxat <strong>de</strong> Catalunya tan jove li<br />

va facilitar l’aclimatació professional al seu nou<br />

lloc <strong>de</strong> residència, tot i les diferències existents:<br />

«Quan vaig acabar la meva formació als Estats<br />

Units, vaig continuar treballant-hi dins <strong>de</strong> la<br />

Universitat, com a investigador postdoctorat.<br />

El ritme <strong>de</strong> treball americà és bastant intens.<br />

L’horari <strong>de</strong> feina és semblant al britànic (normalment<br />

<strong>de</strong> 9 a 5), encara que l’únic <strong>de</strong>scans<br />

que normalment es fa és per dinar (12 a 1),<br />

mentre que al Regne Unit a més es fan atura<strong>de</strong>s<br />

curtes al matí i la tarda, que en diuen coffe<br />

breaks». Precisament per la intensitat <strong>de</strong> la<br />

feina als EUA, «quan vaig tornar a Europa realment<br />

vaig notar el ritme més relaxat <strong>de</strong> treball<br />

i allò que “si no ho fem avui ho farem<br />

<strong>de</strong>mà”, una cosa que no trobes gaire als Estats<br />

Units. En aquest sentit, la filosofia <strong>de</strong> treball<br />

britànica crec que és més semblant a l’europea<br />

que no pas a l’americana». Dona<strong>de</strong>u també comenta<br />

que «un altre tret diferencial americà és<br />

l’eficiència (tant en el treball com en altres aspectes<br />

<strong>de</strong> la vida), una característica que es<br />

practica menys i que està molt menys valorada<br />

en aquesta banda <strong>de</strong> l’Atlàntic».<br />

Malgrat mostrar-se «molt satisfet» <strong>de</strong> la seva<br />

experiència personal i professional als Estats<br />

Units, Xavier Dona<strong>de</strong>u no va dubtar a acceptar<br />

l’oferta que va rebre per traslladar-se a treballar<br />

a Escòcia: «Sóc professor a la Facultat <strong>de</strong><br />

Veterinària <strong>de</strong> la Universitat d’Edimburg, on en-<br />

1<br />

TEXT: ALFONS PETIT<br />

2 3<br />

senyo Fisiologia als estudiants <strong>de</strong> segon i tercer<br />

curs». Afegeix <strong>de</strong> seguida, però, que «al Regne<br />

Unit, la majoria <strong>de</strong> professors universitaris<br />

<strong>de</strong>diquem una part molt important <strong>de</strong>l nostre<br />

temps a la investigació (sovint més que a l’ensenyament).<br />

La raó és que la la universitat britànica<br />

és valorada en gran part per la seva producció<br />

científica i pels diners que això genera.<br />

Per aquest motiu, si vols avançar professionalment<br />

en una universitat britànica has <strong>de</strong><br />

ser cientifícament productiu». En aquest sentit,<br />

apunta, «una característica <strong>de</strong> la universitat aquí<br />

són els forts lligams amb l’empresa privada,<br />

4<br />

cosa que ajuda consi<strong>de</strong>rablement a la generació<br />

<strong>de</strong> riquesa a traves <strong>de</strong> la investigació».<br />

Xavier Dona<strong>de</strong>u no va tenir gaires dificultats<br />

per adaptar-se professionalment ni personalment<br />

a Escòcia, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l’experiència americana,<br />

si bé va tenir alguns problemes per assumir<br />

«l’ommnipresent burocràcia britànica (aspecte<br />

en el qual són clarament més semblants<br />

als espanyols que als americans) i també al cost<br />

molt més alt <strong>de</strong> la vida». Pel que fa a la relació<br />

amb els escocesos tant a la feina com en la vida<br />

quotidiana, assenyala que «en general, els britànics<br />

són bastant formals i educats (una ca


5<br />

racterística que els diferencia <strong>de</strong>ls americans,<br />

que no son gens protocol·laris) i a la vegada<br />

també bastant individualistes. Malgrat això, saben<br />

acollir bé els estrangers i són bons coneixedors<br />

d’altres cultures. Potser també <strong>de</strong>gut a<br />

la climatologia, els escocesos fan bastant vida<br />

a casa, o al pub, que <strong>de</strong> fet constitueix el principal<br />

nucli <strong>de</strong> vida social». Aquest bon coneixement<br />

d’altres cultures que remarca Dona<strong>de</strong>u<br />

es tradueix en el fet que, segons ell, «la majoria<br />

<strong>de</strong> britànics saben on és <strong>Girona</strong> i saben que<br />

Catalunya és una comunitat diferencial dins<br />

d’Espanya, si més no perquè molts d’ells hi han<br />

passat les vacances».<br />

ANAR A DORMIR DE CLAR<br />

Quan se li <strong>de</strong>mana com és un seu dia normal<br />

a Edimburg, explica que «generalment surto <strong>de</strong><br />

casa al voltant <strong>de</strong> les 7.45 <strong>de</strong>l matí per anar a<br />

portar el meu fill a l’escola abans d’anar cap a<br />

la feina. Una gran part <strong>de</strong>l meu treball està <strong>de</strong>dicat<br />

a la investigacio científica a l’Institut Roslin,<br />

que està situat a uns 10 quilòmetres d’Edimburg<br />

i on normalment passo la major part<br />

<strong>de</strong>l dia. Per cert, molt a prop hi ha la capelleta<br />

<strong>de</strong> Roslin, un lloc <strong>de</strong> visita molt popular entre<br />

els turistes, especialment per la pel·lícula El<br />

codi Da Vinci. Entre el migdia i la una és normalment<br />

l’hora <strong>de</strong> dinar i la majoria (inclòs jo<br />

mateix) simplement mengem un sandvitx a la<br />

cafeteria. Normalment surto <strong>de</strong> la feina al voltant<br />

<strong>de</strong> les 6 (aquí la jornada laboral acaba entre<br />

les 5 i les 6) per anar a recollir el nano a<br />

l’escola i <strong>de</strong>sprés anar a fer una mica <strong>de</strong> jogging<br />

a l’aire lliure (principalment a l’estiu, perquè<br />

a l’hivern a les 4 <strong>de</strong> la tarda ja és fosc i sovint<br />

fa mal temps). També és molt tradicional<br />

aquí trobar-se al pub <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la feina, i passar-hi<br />

unes horetes disfrutant <strong>de</strong> les excel·lents<br />

cerveses locals (que, amb tot el respecte, donen<br />

moltes voltes a les cerveses espanyoles),<br />

encara que jo només tinc ocasió <strong>de</strong> fer-ho molt<br />

<strong>de</strong> tant en tant. Nosaltres normalment sopem<br />

entre les 7 i les 8 <strong>de</strong> la tarda, una mica tard per<br />

als estàndards britànics (sopar al voltant <strong>de</strong> les<br />

6)». Xavier Dona<strong>de</strong>u relata, com a dada curiosa<br />

sobre els horaris, que «a causa <strong>de</strong> la latitud<br />

d’Escòcia, a l’estiu no es fa fosc fins a les 11 <strong>de</strong><br />

la nit (<strong>de</strong> fet a la punta nord d’Escòcia hi arriba<br />

a haver només 3 hores <strong>de</strong> foscor durant el<br />

mes <strong>de</strong> juny) i per tant alguns dies d’estiu te’n<br />

vas a dormir <strong>de</strong> clar».<br />

El cap <strong>de</strong> setmana els aprofiten Xavier Dona<strong>de</strong>u<br />

i la seva família per fer «principalment<br />

sorti<strong>de</strong>s a l’aire lliure. Encara que sigui capital,<br />

Edimburg es pot consi<strong>de</strong>rar quasi semirural, ja<br />

que té un accés molt ràpid a espais naturals <strong>de</strong><br />

gran bellesa».<br />

6<br />

Del que ha conegut <strong>de</strong>ls escocesos, i <strong>de</strong>ls<br />

britànics per extensió, Xavier Dona<strong>de</strong>u en remarca<br />

«el fort sentit <strong>de</strong> responsabilitat cívica i<br />

respecte a les lleis que tenen», cosa que per a<br />

ell «fa la convivència molt més fàcil i més segura.<br />

Per exemple, els acci<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> trànsit, que<br />

constitueixen un problema molt greu al nostre<br />

país, tenen una incidència molt més baixa al<br />

Regne Unit i bàsicament no se’n sent a parlar<br />

als mitjans <strong>de</strong> comunicació. Un altre exemple<br />

ben clar és la llei que prohibeix fumar en llocs<br />

públics que, al contrari que a Espanya, es va<br />

respectar arreu d’Escòcia <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l primer dia<br />

que va entrar en vigor i sense portar absolutament<br />

cap polèmica». Dona<strong>de</strong>u elogia<br />

també que «tots els britànics tenen un<br />

gran respecte al medi ambient i això es<br />

tradueix en una gran abundància d’espais<br />

verds i, per altra banda, restriccions<br />

consi<strong>de</strong>rables en el nombre <strong>de</strong> zones edificables<br />

arreu <strong>de</strong>l país, un tret que és molt<br />

notori quan es viatja per Escòcia».<br />

CIVISME I MEDI AMBIENT<br />

No li fa el pes, en canvi, al marge <strong>de</strong>l caràcter<br />

«més sec i distant» <strong>de</strong> la població<br />

britànica (vegin peça lateral), «la falta <strong>de</strong><br />

qualitat en tot el que es referix al vestir,<br />

la <strong>de</strong>coració, l’alimentació, etc... encara<br />

que s’ha <strong>de</strong> reconèixer que la cuina escocesa<br />

és, en general, millor que l’americana».<br />

Pensa, en qualsevol cas, que el<br />

que més cridaria l’atenció d’Escòcia als<br />

gironins que la visitessin és «el tarannà <strong>de</strong><br />

les persones. Principalment el seu civisme,<br />

que s’evi<strong>de</strong>ncia visiblement en la<br />

seva forma <strong>de</strong> conduir i en general <strong>de</strong><br />

comportar-se en públic (excepte quan<br />

van a veure partits <strong>de</strong> futbol a l’estranger<br />

i beuen una mica massa). I també en la<br />

forma com respecten el medi ambient».<br />

Xavier Dona<strong>de</strong>u diu que el seu trasllat<br />

a Escòcia és «<strong>de</strong> moment, <strong>de</strong>finitiu, però<br />

mai se sap si algun dia sortira una oferta<br />

encara millor». I encara que no es pene<strong>de</strong>ix<br />

en absolut d’haver marxat a viure a<br />

fora –«l’experiència que he tingut a l’estranger<br />

no la canviaria per res»–, no <strong>de</strong>scarta<br />

tornar algun dia a viure a les comarques<br />

gironines: «La meva esposa és<br />

portuguesa i els meus fills han nascut als<br />

Estats Units i a Escòcia, o sigui que la nostra<br />

família té arrels en diversos països. De<br />

fet, a més, per a la meva esposa i per a<br />

mi l’opció <strong>de</strong> viure fora <strong>de</strong>ls nostres països<br />

d’origen està essencialment basada<br />

en necessitats professionals, i <strong>de</strong>s d’aquest<br />

punt <strong>de</strong> vista tampoc no ens faria<br />

res tornar als Estats Units. Malgrat això, sí que<br />

m’agradaria tornar eventualment a <strong>Girona</strong>, potser<br />

quan em jubili».<br />

De moment, viatja un parell <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s a<br />

l’any a <strong>Girona</strong> «principalment per visitar la família»,<br />

i hi manté un contacte fluid mentre és<br />

a Escòcia: «Les relacions amb família i amics<br />

són fàcils <strong>de</strong> mantenir i hi aju<strong>de</strong>n les excel·lents<br />

comunicacions aèries entre Edimburg i <strong>Girona</strong>,<br />

que faciliten visites recíproques». A més,<br />

«per als que vivim fora avui en dia, Internet no<br />

<strong>de</strong>ixa cap excusa per no estar al cas <strong>de</strong>l que<br />

passa al país d’origen».<br />

Gironins<br />

al món<br />

7 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Edimburg<br />

ESCÒCIA<br />

(REGNE UNIT)<br />

DISTÀNCIA DE GIRONA:<br />

1.610 quilòmetres.<br />

SUPERFÍCIE:<br />

259 km².<br />

POBLACIÓ:<br />

477.660 habitants (2009).<br />

DENSITAT:<br />

1.844 hab/km2.<br />

MONEDA:<br />

Lliura esterlina<br />

(1 euro = 0,84 lliures).<br />

IDIOMA OFICIAL:<br />

Anglès, escocès.<br />

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HA<br />

AGRADAT D’EDIMBURG<br />

A XAVIER DONADEU:<br />

El fort sentit <strong>de</strong> responsabilitat<br />

cívica i respecte a<br />

les lleis que tenen els<br />

escocesos i britànics en<br />

general, una característica<br />

que <strong>de</strong> fet comparteixen<br />

amb els nord-americans.<br />

Aquesta característica<br />

en realitat fa la<br />

convivència molt més<br />

fàcil i més segura.<br />

I EL QUE MENYS:<br />

El caràcter <strong>de</strong> la població<br />

britànica és, en general,<br />

més sec i distant que<br />

el nostre, els falta la<br />

«calor» que tenim els<br />

pobles <strong>de</strong> més cap al<br />

sud. Al mateix temps, els<br />

manca una estructura<br />

familiar sòlida, cosa que<br />

es reflecteix en el gran<br />

nombre <strong>de</strong> famílies separa<strong>de</strong>s,<br />

un aspecte que<br />

no és gens d’envejar.<br />

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBA<br />

A FALTAR DE GIRONA:<br />

Com molts catalans que<br />

viuen fora <strong>de</strong>l seu país,<br />

trobo a faltar la família i la<br />

«bona vida» (bon menjar,<br />

vida social...). I, per <strong>de</strong>scomptat,<br />

la calor <strong>de</strong> l’estiu,<br />

ja que la temperatura<br />

d’un «dia <strong>de</strong> calor» a<br />

Escòcia sovint no supera<br />

els 20º!<br />

I EL QUE MENYS:<br />

Jo vaig sortir cap a l’estranger<br />

ja fa més <strong>de</strong> 16<br />

anys, però recordo que<br />

abans <strong>de</strong> marxar em preocupava<br />

la falta <strong>de</strong> perspectives<br />

professionals, o<br />

almenys no em conformava<br />

gaire amb les que<br />

se m’oferien.<br />

Amb la col·laboració <strong>de</strong>


8 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

Sobre aquestes lí -<br />

nies, a dalt, Pere Mià<br />

davant <strong>de</strong>ls jutjats<br />

<strong>de</strong> <strong>Girona</strong>, on passa<br />

els matins <strong>de</strong>ls<br />

dilluns per reclamar<br />

justícia; a baix, algunes<br />

imatges <strong>de</strong> la<br />

protesta que va fer a<br />

Barcelona amb un<br />

Rolls Royce el se -<br />

tem bre <strong>de</strong> 2007.<br />

Fotos: Marc Mar -<br />

tí/Eu dald Camps.<br />

1<br />

Pere Mià, amb el<br />

vestuari que utilitza<br />

en les seves accions<br />

reivindicatives, al<br />

costat <strong>de</strong> la seva<br />

imatge en el «Mural<br />

<strong>de</strong> les Lamenta -<br />

cions», el quadre<br />

que va realitzar amb<br />

la col.laboració d’altres<br />

artistes per <strong>de</strong> -<br />

nunciar la seva situació.<br />

Foto: Aniol<br />

Resclosa.<br />

2<br />

Un <strong>de</strong>ls quadres <strong>de</strong><br />

Pere Mià. Foto:<br />

Marc Martí.<br />

3<br />

Simulant una crucifixió<br />

davant <strong>de</strong>ls jutjats<br />

<strong>de</strong> <strong>Girona</strong>. Foto:<br />

Aniol Resclosa.<br />

A la<br />

manera d’aquella mítica Acadèmia platònica,<br />

que anunciava al llindar <strong>de</strong> la seva<br />

porta la prohibició d’accedir a tots aquells<br />

que no sabessin geometria, el Restaurant Can Mià<br />

<strong>de</strong> Palol <strong>de</strong> Revardit podria fer extensiva la restricció<br />

clàssica, en algun <strong>de</strong>ls flancs <strong>de</strong> la seva no<br />

menys vistosa entrada, als éssers benpensants, políticament<br />

correctes, pobres d’esperit i, com sol<br />

passar en aquests casos, incapaços <strong>de</strong> valorar una<br />

cuina feta <strong>de</strong> temps i <strong>de</strong> coneixements atàvics.<br />

Aquest «temple <strong>de</strong> la gastronomia i <strong>de</strong> la pagesia»<br />

(el paganisme se li suposa) fa més <strong>de</strong> trenta anys<br />

que el gestiona una família encapçalada per Pere<br />

Mià, un homenot (en el sentit estrictament planià<br />

<strong>de</strong>l terme) que, com els arbres tocats per l’acció<br />

d’un llamp precís, brota amb energia primigènia,<br />

arran <strong>de</strong> soca, en tantes direc cions com la<br />

necessitat reclama. El seu aspecte profètic (ens referim<br />

a la barba <strong>de</strong> patriarca) no té res a veure<br />

amb qui et rep: <strong>de</strong>spistat i atrafegat alhora, vital i<br />

accessible, es <strong>de</strong>dica a les coses d’aquest món amb<br />

intensitat <strong>de</strong>sbordada; gastrònom, artista pintorpoeta<br />

i activista <strong>de</strong>ls drets civils, Pere Mià es <strong>de</strong>splega<br />

en el seu quarter general per explicar-nos<br />

la seva història. De política, en parlarem al final.<br />

Tot i trobar-se a mig camí entre <strong>Girona</strong> i<br />

Banyoles (o a la inversa), Palol <strong>de</strong> Revardit aconsegueix<br />

passar més o menys <strong>de</strong>sapercebut per tres<br />

raons: gràcies a l’autovia olímpica que parteix el<br />

territori (les cicatrius <strong>de</strong>l progrés); malgrat la seva<br />

escassa població (poc més <strong>de</strong> mig miler d’habitants);<br />

i per culpa <strong>de</strong>l caràcter dispers <strong>de</strong>ls nuclis<br />

humans (masies) que conformen aquest municipi<br />

<strong>de</strong>l Pla <strong>de</strong> l’Estany (abans <strong>de</strong>l Gironès, un fet<br />

que reforça el seu perfil fronterer, <strong>de</strong> xarnera entre<br />

dues tipologies <strong>de</strong> paisatges igualment genero<br />

sos). Gràcies, malgrat i per culpa: per arribar a<br />

Can Mià cal <strong>de</strong>ixar la ferida asfaltada <strong>de</strong> doble<br />

carril i trencar (un verb que té moltes més accepcions<br />

que virar) cap a un camí original <strong>de</strong> terra,<br />

flanquejat per alzines, que dolçament et porta al<br />

preludi en forma <strong>de</strong> pla ça <strong>de</strong> l’únic restaurant <strong>de</strong>l<br />

món que està literal ment coronat (per una gran<br />

corona platejada), senzillament, perquè és el rei<br />

<strong>de</strong>ls rostits (un helicòpter va portar la pròtesi monàrquica).<br />

Cal llegir, al respecte, el magnífic article<br />

Habemus Regem, publicat per Oriol Mas ara fa<br />

cinc anys: «Amb la mateixa solemnitat amb què<br />

Joseph Ratzinger va ser nomenat papa Benet XVI,<br />

Pere Mià es va coro nar ahir Rei <strong>de</strong>l Rostit. El conclave<br />

ha sigut en aquest cas la clientela <strong>de</strong>l<br />

restaurant Can Mià, a Palol <strong>de</strong> Revardit, que durant<br />

els últims 27 anys, ha elevat els rostits <strong>de</strong> cabrit<br />

amb pinyons, <strong>de</strong> senglar amb melmelada <strong>de</strong><br />

maduixa, <strong>de</strong> pintada al conyac, <strong>de</strong> faisà, <strong>de</strong> porc<br />

<strong>de</strong>l Vietnam o el d’ànec, entre d’altres, com a autèntic<br />

menjar <strong>de</strong>ls Déus...».<br />

TRES ELEMENTS CLAU<br />

I és que aquesta és la seva primera raó <strong>de</strong> ser: la<br />

cuina. Com molt bé ha explicat Domènec Moli al<br />

seu llibre Pagesia i gastronomia, Can Mià és un<br />

clar exemple <strong>de</strong> la necessitat <strong>de</strong> reconvertir els<br />

usos tradicionals <strong>de</strong> la masia catalana amb la finalitat<br />

purament crematística que imposa la supervivència.<br />

En aquest sentit, Pere Mià disposava,<br />

a l’hora <strong>de</strong> fer aquest canvi (evolució necessària),<br />

<strong>de</strong> tres elements clau que, conjugats, expliquen<br />

l’excel·lència <strong>de</strong>l producte. En primer lloc, el saber<br />

fer gastronòmic: la mare i la germana, responsables<br />

<strong>de</strong> la cuina, són hereves d’una tradició<br />

que troba la seva raó <strong>de</strong> ser ens els temps dilatats<br />

<strong>de</strong> cocció, en el canònic sofregit, en la cassola <strong>de</strong><br />

terra, en els vins i licors evaporats que aromatitzen<br />

les vian<strong>de</strong>s, en la proximitat <strong>de</strong> les matèries<br />

primeres, etc.; en segon lloc, l’èxit <strong>de</strong>ls seus rostits<br />

cal cercar-lo en la qualitat <strong>de</strong> les carns i embotits<br />

que se serveixen: amb la lògica excepció <strong>de</strong><br />

la ca ça, Can Mià és pràcticament autosuficient gràcies<br />

als seus tancats curulls <strong>de</strong> pinta<strong>de</strong>s, coloms,<br />

pollas tres, faisans, ànecs i oques i, també, gràcies<br />

a les vaques, cabres, estruços i, <strong>de</strong> manera molt<br />

especial, als porcs generosos –cap a dos-cents quilos<br />

<strong>de</strong> matèria totalment aprofitable– que se sacri -<br />

fiquen regularment per nodrir un rebost que, al<br />

seu temps, nodrirà tots aquells que encara no hagin<br />

sucumbit a l’amenaça fantasma <strong>de</strong>l colesterol;<br />

i, en tercer lloc, Can Mià compta amb unes<br />

instal·lacions que han sabut conservar l’encant d’aquella<br />

masia <strong>de</strong>l segle XVII i adaptar-lo a les necessitats<br />

orgàniques d’un restaurant que ha fet <strong>de</strong>ls<br />

seus dos menjadors uns refectoris on el comensal<br />

es converteix en membre d’una comunitat entregada<br />

als plaers <strong>de</strong> l’àpat pantagruèlic.<br />

D’això es tracta: <strong>de</strong> menjar com abans es menjava<br />

quan l’ocasió ho feia possible, <strong>de</strong> gaudir <strong>de</strong><br />

l’autenticitat <strong>de</strong>ls productes <strong>de</strong> la nostra terra i<br />

<strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> banda, encara que només sigui per unes<br />

Art, política i<br />

rostits<br />

L’artista-poeta Pere Mià, transformat en activista pel seu rebuig<br />

a pagar una multa, és la cara visible <strong>de</strong>l restaurant Can Mià <strong>de</strong><br />

Palol <strong>de</strong> Revardit, autoproclamat i coronat com «El rei <strong>de</strong>ls rostits»<br />

1<br />

2<br />

hores, els tics <strong>de</strong> llepafils que la cultura gastronòmica<br />

<strong>de</strong>sinfectada d’avui ens ha anat imposant<br />

<strong>de</strong> manera subtil però implacable. El més important<br />

és que aquesta actitud envers la menja pot ser<br />

extrapolable a altres territoris <strong>de</strong> l’existència...<br />

ARTISTA-POETA I ACTIVISTA<br />

Pere Mià, com dèiem, és com els arbres tocats per<br />

l’acció d’un llamp precís: brota amb energia primigènia,<br />

arran <strong>de</strong> soca, en tantes direccions com<br />

la necessitat reclama. Per això no en té prou amb<br />

la seva vessant restauradora. De manera completament<br />

autodidacta, ha anat <strong>de</strong>splegant una intensa<br />

activitat com a pintor i poeta que es materialitza<br />

en unes obres inclassificables, però que<br />

responen a una indissimulada voluntat <strong>de</strong> <strong>de</strong>nún -<br />

cia. Pel que fa a la pintura, es tracta <strong>de</strong> treballs<br />

que són, en darrera instància, l’expressió visible i<br />

literal d’una història que hom pot retrobar, expressada<br />

amb idèntica virulència als seus poemes.<br />

I és que, com diu Pere Mià, Catalunya plora –En<br />

sentir el cant <strong>de</strong>ls ocells o <strong>de</strong>ls segadors, / entonat<br />

per quatre voltors i rapinyaires / que <strong>de</strong>safinen<br />

i <strong>de</strong>safinen la partitura. // Quan veu la <strong>de</strong>sentesa<br />

<strong>de</strong> l’entesa / i el pedrisser <strong>de</strong> les seves arrels<br />

/ i <strong>de</strong> les que esperen per arrelar-se»– Catalunya<br />

plorarà més o menys, però el que sabem segur és<br />

TEXT: EUDALD CAMPS<br />

3<br />

que manquen veus com les <strong>de</strong> Pere Mià, capaces<br />

<strong>de</strong> dir sense embuts el que molta gent pensa.<br />

Justament per això a Can Mià l’exposició d’aquestes<br />

dissertacions artístiques és permanent: al<br />

seu Museu <strong>de</strong> la Llum (el nom mateix és poesia)<br />

s’hi acumula tota una vida en forma d’embalums<br />

domèstics que po<strong>de</strong>n anar <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l bressol o l’armari<br />

familiar fins a la insòlita selecció <strong>de</strong> llavors<br />

autòctones i al·lòctones o, potser el més <strong>de</strong>stacable,<br />

fins a la munió <strong>de</strong> retalls <strong>de</strong> diari, cartes, fotografies<br />

i tota mena <strong>de</strong> testimonis gràfics <strong>de</strong>l paisatge<br />

humà que ha transitat per aquest restaurant<br />

que, es miri com es miri, és alguna cosa més. Les<br />

pintures i els poemes (juntament amb alguna escultura<br />

fàl·lica difícil <strong>de</strong> classificar) troben el seu<br />

sentit en aquest diàleg intens i càlid, en aquesta<br />

comunió <strong>de</strong> veus autèntiques, en aquest maridatge<br />

<strong>de</strong> sensacions que es nega a reconèixer fronteres.<br />

Ni més ni menys.<br />

Amb tot, la història <strong>de</strong> Can Mià (i aquí comença<br />

la part política) té un punt d’inflexió que encara<br />

avui porta cua. Va passar el març <strong>de</strong> 2005:<br />

una inspecció <strong>de</strong> treball va <strong>de</strong>cidir multar l’establiment<br />

amb 21.000 euros per no tenir contractat<br />

l’home <strong>de</strong> la germana <strong>de</strong> Pere Mià. La parella, tot<br />

i que sense papers, conviu <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa més <strong>de</strong> trenta<br />

anys (ja els agradaria, a tants matrimonis, pas-


5<br />

5<br />

7<br />

8<br />

sar <strong>de</strong>l quart <strong>de</strong> segle plegats) i ell, a més, paga<br />

religiosament els seus autònoms... Qualsevol altra<br />

persona, més dòcil i adotzenada pel sistema<br />

legal, s’hauria plegat a la sanció administrativa<br />

(«Què hi vols fer –se sol proclamar amb resignació<br />

covarda–, tenen la paella pel mànec!»), qualsevol<br />

altre que no fos el poeta <strong>de</strong> les injustícies.<br />

Des d’aleshores, el gir cap a una mena <strong>de</strong> happe -<br />

ning <strong>de</strong> ressonàncies dalinianes ha estat implacable:<br />

Pere Mià –com molt bé explicava Lluís<br />

Bosch Martí en un article publicat no fa gaire en<br />

aquest mateix diari– s’ha «clavat» en una creu davant<br />

<strong>de</strong>ls jutjats <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>; ha realitzat, amb la<br />

col·laboració d’amics artistes, un gran Mural <strong>de</strong> les<br />

V àrem<br />

4<br />

Lamentacions; va organitzar un Viacrucis <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

carrer <strong>de</strong> la Creu a la Tresoreria <strong>de</strong> la Generalitat;<br />

per Fires, va passejar el quadre <strong>de</strong> Les Lamentacions<br />

dalt d’un camió; va muntar una marxa en<br />

un Rolls Royce fins a Barcelona, on va llegir un<br />

manifest contra els polítics i els jutges; es va instal·lar<br />

davant <strong>de</strong>ls jutjats i <strong>de</strong> l’Ajuntament <strong>de</strong><br />

<strong>Girona</strong> amb una caseta <strong>de</strong> fusta que li va ser expropiada<br />

(els ha <strong>de</strong>nunciat); ha fet un gran pastís<br />

<strong>de</strong> xocolata per commemorar el cinquè aniversari<br />

<strong>de</strong> la seva «croada»... I tot un po<strong>de</strong>rós etcètera<br />

(eclèctic com ell) que continuarà fins que no es<br />

resolgui a favor seu –el Tribunal Superior <strong>de</strong> Justícia<br />

<strong>de</strong> Catalunya ja ha anul·lat dues sentències<br />

que el con<strong>de</strong>mnaven, però encara no hi ha resolució<br />

<strong>de</strong>finitiva sobre l’afer– un conflicte que, sosté,<br />

mai no hauria hagut <strong>de</strong> començar.<br />

Aquesta és la naturalesa <strong>de</strong> Pere Mià i <strong>de</strong>l restau<br />

rant que regenta: ser fi<strong>de</strong>l als orígens i respectar<br />

una cultura catalana que pot tenir la forma d’un<br />

poema sofisticat, però que també pren cos en un<br />

rostit; actuar per amor i respecte a la pròpia feina<br />

i ser implacable amb els que no només no aju<strong>de</strong>n<br />

a fer més rica aquesta terra, sinó que l’embor -<br />

doneixen <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les seves talaies administratives,<br />

lluny <strong>de</strong> la realitat <strong>de</strong>l món. Com ell mateix escriu:<br />

«Hi ha molts porcs amb cara <strong>de</strong> senyors, / que amb<br />

els seus calés / volen girar el món al revés».<br />

El paradigma <strong>de</strong> l’oca<br />

preguntar a Pere Mià quina recepta<br />

<strong>de</strong>stacaria d’entre l’àmplia selecció <strong>de</strong> rostits<br />

que es po<strong>de</strong>n <strong>de</strong>gustar a casa seva. La<br />

resposta, gens concloent atesa l’àmplia oferta i<br />

la seva qualitat mitjana, es va <strong>de</strong>cantar per l’oca<br />

amb peres, un plat senzill però <strong>de</strong> ressonàncies<br />

mil·lenàries. I és que, segons sembla,<br />

aquest anàtid va ser la primera au <strong>de</strong> corral pròpiament<br />

dita (la utilització generalitzada <strong>de</strong> l’ànec<br />

no la trobem fins al segle passat, explica<br />

André Bonnaure al seu llibre imprescindible sobre<br />

la matèria). Des <strong>de</strong>l neolític, el palmípe<strong>de</strong><br />

en qüestió apareix amb certa regularitat: a les<br />

<strong>de</strong>coracions murals <strong>de</strong> Nínive (Mesopotàmia),<br />

a Saqqara i a Giseh (Egipte) o, per citar els nostres<br />

clàssics, als textos d’Homer, Aristòtil o Plutarc<br />

es lloen les seves múltiples aplicacions (fins<br />

i tot el greix era utilitzat, pels grecs, com a cosmètic).<br />

Una curiositat etimològica: el nostre fetge<br />

<strong>de</strong>u el seu nom al «jecur ficatum», és a dir, a<br />

9<br />

l’acció d’embocar amb figues l’animal per obtenir<br />

el polèmic i <strong>de</strong>liciós foie gras. Ara es fa<br />

amb blat <strong>de</strong> moro, una opció pràctica però que<br />

<strong>de</strong>u restar interès al producte...<br />

La recepta <strong>de</strong> l’oca amb peres no pot ser més<br />

assequible i eficaç: l’oca neta (estripada i so -<br />

carrimada), cal tallar-la a trossos, salpebrar-la, i<br />

posar-la a rostir en una cassola <strong>de</strong> terra amb oli<br />

i una mica <strong>de</strong> greix <strong>de</strong> porc (sagí). S’ha <strong>de</strong> rostir<br />

durant una hora i mitja a foc normal, tirant a<br />

baix, <strong>de</strong>ixant que la pell caramelitzi bé sense<br />

que s’arribi a cremar. En una olla a part, es posen<br />

les peres a bullir amb aigua i sal. Amb poca<br />

estona n’hi ha d’haver prou. Després, una mica<br />

enfarina<strong>de</strong>s, les fregirem en una paella utilitzant<br />

oli <strong>de</strong> la cassola on hem estat daurant els talls<br />

d’oca. Un quart d’hora abans <strong>de</strong> treure la carn<br />

<strong>de</strong>l foc, hi afegim les peres i ho acabem <strong>de</strong> coure<br />

tot plegat a foc lent. Per acabar <strong>de</strong> lligar el<br />

plat, po<strong>de</strong>m incorporar-hi una picada d’ametlles<br />

i un carquinyoli. Segons sembla, aquest plat<br />

era i<strong>de</strong>al per al dia <strong>de</strong> batre; nosaltres, que ja<br />

no batem ni breguem amb la terra que ens alimenta,<br />

trobarem un bon consol al nostre alienament<br />

urbà en aquesta menja <strong>de</strong>liciosa.../E.C.<br />

Reportatge<br />

9 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

Sobre aquestes lí -<br />

nies, a dalt, Pere Mià<br />

treballant al seu restaurant<br />

fa alguns<br />

anys; a baix, un plat<br />

<strong>de</strong> pintada al conyac<br />

en una taula <strong>de</strong> Can<br />

Mià, <strong>de</strong> Palol <strong>de</strong><br />

Revardit. Fotos:<br />

Eudald Camps.<br />

4<br />

Un client a la porta<br />

<strong>de</strong>l restaurant Can<br />

Mià; a la façana, un<br />

rètol que neix d’una<br />

gran corona proclama:<br />

«El rei <strong>de</strong>ls rostits».<br />

Foto: Eudald<br />

Camps.<br />

5<br />

Un arc a l’entrada <strong>de</strong><br />

Can Mià anuncia:<br />

«Santuari <strong>de</strong> la pa -<br />

gesia i gastronomia».<br />

Foto: Eudald<br />

Camps.<br />

6<br />

El restaurant cria l’aviram<br />

que serveix.<br />

Foto: Eudald<br />

Camps.<br />

7<br />

Un <strong>de</strong>ls dos menjadors<br />

<strong>de</strong> Can Mià.<br />

Foto: Eudald<br />

Camps.<br />

8<br />

Al «Museu <strong>de</strong> la<br />

Llum», Pere Mià hi<br />

ha reunit tot d’objectes<br />

i publicacions<br />

relacionats tant amb<br />

el restaurant com<br />

amb la vida a pagès.<br />

Foto: Eudald<br />

Camps.<br />

9<br />

Oca amb peres <strong>de</strong><br />

Can Mià.


Entrevista<br />

10 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

“<br />

Va ser divertit<br />

conèixer Dalí.<br />

Vaig anar a<br />

veure’l <strong>de</strong> dret,<br />

amb un amic,<br />

a Portlligat.<br />

Va sortir la<br />

Gala, i ens va<br />

dir que no ens<br />

podia atendre.<br />

En aquell<br />

moment<br />

passava per<br />

allà. I li diu al<br />

company:<br />

«Tu què<br />

estudies?».<br />

«Medicina»,<br />

diu. «Una<br />

merda»,<br />

contesta ell. I<br />

em pregunta:<br />

«Tu què<br />

estudies?».<br />

«Física<br />

nuclear», li<br />

vaig dir! I ens<br />

va fer passar.<br />

Ens vam<br />

asseure i vam<br />

parlar <strong>de</strong> les<br />

equacions <strong>de</strong><br />

Lorenz, <strong>de</strong>l<br />

límit <strong>de</strong> la<br />

velocitat <strong>de</strong> la<br />

llum...<br />

“<br />

KIM Densalat Empordanès polifacètic, fa el salt a la novel·la amb «La invitación»<br />

Kim Densalat va fundar el primer club <strong>de</strong> paracaigudisme d’Empuriabrava i va ser impulsor <strong>de</strong><br />

l’aeròdrom. Com a marxant d’art, ha conegut Dalí o Cuixart. En el cinema ha produït José<br />

Coronado o Anthony Quinn. Ara es capbussa en una literatura que dóna molt <strong>de</strong> joc.<br />

K im<br />

Densalat és un empordanès nascut a<br />

<strong>Girona</strong>, en un any que no vol revelar, coses<br />

<strong>de</strong>l misteri. Ha passat per mil oficis i<br />

aventures, <strong>de</strong> pilot d’aviació a promotor <strong>de</strong> l’aeròdrom<br />

d’Empuriabrava. De doble <strong>de</strong> cinema<br />

a productor. Amb un <strong>de</strong>nominador comú, les<br />

ganes d’experimentar i aprendre <strong>de</strong> la vida. Ara<br />

publica la primera novel·la d’una trilogia <strong>de</strong><br />

vampirs, La invitación, a Planeta. I fa crítica social<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la temàtica vampírica.<br />

Va fer <strong>de</strong> marxant <strong>de</strong> Cuixart a París i va conèixer<br />

Dalí. Sí. Vam muntar una exposició a<br />

través d’un amic meu d’Interviú. Va ser divertit<br />

conèixer Dalí. Vaig anar a veure’l <strong>de</strong> dret,<br />

amb un amic, a Portlligat. Va sortir la Gala, i ens<br />

va dir que no ens podia atendre. En aquell moment<br />

passava per allà. I li diu al company: «Tu<br />

què estudies?». «Medicina», diu. «Una merda»,<br />

contesta ell. I em pregunta: «Tu que estudies?».<br />

«Física nuclear», li vaig dir! I ens va fer passar.<br />

Ens vam asseure i vam parlar <strong>de</strong> les equacions<br />

<strong>de</strong> Lorenz, <strong>de</strong>l límit <strong>de</strong> la velocitat <strong>de</strong> la llum.<br />

Després em vaig assabentar que estava subscrit<br />

a les revistes científiques <strong>de</strong> tot el món. Vam<br />

xerrar i xerrar. I va venir un servent i va dir: «Ha<br />

arribat l’alcal<strong>de</strong> <strong>de</strong> Figueres». Es va acomiadar<br />

dient: «Bé, nois, he d’anar a fer teatre». Va agafar<br />

el bastó, la gavardina i se’n va anar a veure<br />

l’alcal<strong>de</strong> i els periodistes. Després ens vam veure<br />

a París, jo estava vinculat a en Cuixart, i estàvem<br />

al mateix hotel que Dalí. I ens passejàvem<br />

per allà amb la seva limusina!<br />

Fa quinze anys que tenia escrita la novel·la;<br />

què l’atreu <strong>de</strong> la figura <strong>de</strong>l vampir? El vampir<br />

és la transgressió. Avui no po<strong>de</strong>m fumar o<br />

córrer; només ens <strong>de</strong>ixen pagar i pagar. El vampir<br />

no té direcció, no viu enlloc. Vaig intentar<br />

fer un personatge diferent. Un personatge que<br />

ha viscut mil anys, nascut a la Vall d’Aran, i que<br />

es coneix la història d’Europa perquè l’ha viscuda.<br />

Ha conegut artistes, escriptors, i poetes.<br />

És un personatge culte. Ningú pot viure mil<br />

anys menjant i follant.<br />

Cal aliment per a l’ànima... Sí. M’interessen<br />

les teories conspiratives. Tinc el Vaticà, que porta<br />

2.000 anys; per l’altra banda, agafo una societat<br />

secreta <strong>de</strong>sconeguda i un noi que porta<br />

mil anys, i els enfronto. La gent necessita històries.<br />

Al principi la gent s’ajuntava al foc, i un<br />

explicava històries. Els grecs van muntar els<br />

seus teatres. Després tenim la literatura i la impremta.<br />

I per què? Per què la gent treu conclusions.<br />

I ens serveixen per al dia a dia. Aquí<br />

tenim un vampir que s’enfronta a l’elit mundial<br />

perquè quan s’inventen el calés, els po<strong>de</strong>rosos<br />

<strong>de</strong>scobreixen que el diner és l’arma <strong>de</strong>l futur.<br />

Una <strong>de</strong> les accions <strong>de</strong> la societat secreta és carregar-se<br />

la Catalunya Nord: les terres d’aquest<br />

individu. I per a ell és una venjança. Els altres<br />

el busquen. L’elit financera <strong>de</strong>l món són paios<br />

<strong>de</strong> 70 anys, vells. Tenen el po<strong>de</strong>r però: què és<br />

el que no tenen?<br />

La joventut. El temps, i volen el secret <strong>de</strong> la<br />

vida eterna.<br />

Diu que una <strong>de</strong> les persones més interessants<br />

que ha conegut és Franco, el xofer <strong>de</strong><br />

Dalí. Què tenia, l’home? En Franco era xofer<br />

d’una empresa <strong>de</strong> limusines. Duia el cap <strong>de</strong> la<br />

banca iraniana; arribava el fill <strong>de</strong>l constructors<br />

<strong>de</strong>ls Jeeps, i ell era el xofer. Duia en Dalí, llogat<br />

les 24 hores <strong>de</strong>l dia. En Dalí era pietós i li<br />

donava la tarda o la nit lliure. I llavors ens passejava<br />

a nosaltres! Es coneixia les històries <strong>de</strong><br />

tothom.<br />

De quines anècdotes parlem? Tot és molt truculent!<br />

(riu). Imagina’t, baixàvem <strong>de</strong> la limusina,<br />

no érem ningú, però la gent pensava que<br />

érem celebritys! Et puc explicar que es va fer<br />

molt amic nostre per un motiu: una nit, ens va<br />

dur al Crazy Horse, i li vam dir que ens acompanyés.<br />

Va ser la primera vegada que va fer el<br />

que no feia mai. I a partir d’aquí ens va dir que<br />

“La gent<br />

necessita<br />

històries”<br />

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ<br />

quan anéssim a París, i estigués lliure, anàvem<br />

en limusina a tot arreu. Si tractes bé les persones,<br />

et tornen agraïment.<br />

Com es fa productor <strong>de</strong> cinema? Va produir<br />

la primera pel·lícula <strong>de</strong> Coronado o A man<br />

of passion d’Anthony Quinn... Va ser a la<br />

Universitat. Hi havia moltes vagues, i jo anava<br />

al cinema, i vaig pensar que era interessant. Ja<br />

era pilot i paracaigudista. Vaig treballar <strong>de</strong> doble.<br />

Vaig conèixer Antonio <strong>de</strong> La Loma, en una<br />

pel·lícula espantosa <strong>de</strong> l’Agatha Lys. Vaig fer<br />

una pel·lícula amb els xinesos; un documental<br />

televisiu, El <strong>de</strong>safio <strong>de</strong> Acuario. I Waka-waka,<br />

que ara és l’himne <strong>de</strong>l Mundial, amb en Coronado.<br />

Com són els actors en el tracte? A Coronado<br />

el vaig conèixer a Madrid. Era abans que fos<br />

actor. Estudiava per<br />

advocat. I li vaig dir<br />

que si feia una<br />

pel·lícula, li trucaria.<br />

I com que acostumo<br />

a complir allò<br />

que dic, li vaig trucar.<br />

Ell hauria<br />

triomfat igual. Li va<br />

anar bé perquè li va<br />

obrir alguna porta.<br />

Gent que he conegut<br />

<strong>de</strong>l cinema: un<br />

tio increïble, George<br />

Peppard. L’Anthony<br />

Quinn, no<br />

tant. (S’arronsa<br />

d’espatlles).<br />

Peppard és conegut<br />

per El equipo<br />

A, però és un<br />

gran actor <strong>de</strong> cinema.<br />

I un senyor.<br />

Érem a la Molina,<br />

on rodàvem unes<br />

escenes <strong>de</strong> persecució,<br />

i quan va<br />

arribar, el primer<br />

que va fer va ser<br />

convidar tothom:<br />

electricistes, càmeres,<br />

producció! Un<br />

tio encantador.<br />

Va iniciar el centre<br />

<strong>de</strong> paracaigudisme;<br />

per què<br />

escull Empuriabrava?<br />

Als 21 anys<br />

ja havia fet <strong>de</strong> tot<br />

amb les avionetes.<br />

Vaig ser a Bergèrac, a França, en un club <strong>de</strong> paracaigudisme,<br />

i quan vaig tornar, vaig crear el<br />

club. És una responsabilitat tenir gent que es<br />

llença en paracaigu<strong>de</strong>s, i crema molt. Ara és el<br />

número 1 <strong>de</strong>l món.<br />

Quanta gent ha ensenyat a saltar? Milers. Tu<br />

vas a fer unes fotos a Empuriabrava <strong>de</strong>s <strong>de</strong> terra,<br />

i acabaràs dalt <strong>de</strong> l’avió i no sabràs com.<br />

L’ambient t’enganxa. Però molts fan el primer<br />

salt i ja no intenten el segon.<br />

La vida eterna és una con<strong>de</strong>mna eterna?<br />

Tant se val que el trànsit duri 70 anys o 70.000<br />

anys! Recordo els amics amb què anava al<br />

col·legi. No sé ni on són. Els amics <strong>de</strong> la mili<br />

no hi són, però sempre coneixes noves persones.<br />

Però una immortalitat sense objectius, no<br />

serveix. Has <strong>de</strong> tenir un objectiu.


M arc<br />

Palau (<strong>Girona</strong>, 1971) és un artista <strong>de</strong><br />

silencis meditats: un cop finalitzats els<br />

estudis <strong>de</strong> Belles Arts a Barcelona l’any<br />

1993 (una carrera que sembla pensada per ser<br />

feta i immediatament <strong>de</strong>fenestrada: com si fos<br />

una obligació passar pel trauma acadèmic...) va<br />

flirtejar a través <strong>de</strong> CICORP (un col·lectiu que<br />

va crear juntament amb Sebastià Oliva) amb les<br />

noves tecnologies mitjançant l’acció, sovint radical,<br />

i sense tenir en compte condicionants externs<br />

més enllà <strong>de</strong> la pura voluntat d’expressió<br />

artística (van arribar a participar en una <strong>de</strong> les<br />

primeres edicions <strong>de</strong>l Sònar). Després, el silenci:<br />

entre els anys 1994 i 2002, Palau, com ell<br />

mateix confessa, se sentia esgotat fins al punt<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>dicar-se a treballar pels altres. Va fer <strong>de</strong><br />

dissenyador gràfic (en parla com d’una malaltia<br />

venèria) i va impartir classes mentre intentava<br />

<strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> ser «residual» (en paraules seves).<br />

La paradoxa (si és que se’n pot dir així) és que<br />

va retrobar-se en l’aspecte més essencial <strong>de</strong> la<br />

seva condició d’artista: el dibuix.<br />

I és que, per a Marc Palau, «tot hauria <strong>de</strong> ser<br />

dibuix: es tracta d’un espai d’introspecció, <strong>de</strong><br />

síntesi, <strong>de</strong> retrobament amb les energies que<br />

t’han <strong>de</strong> permetre qualsevol altre tipus d’activitat<br />

artística». La resta, recerca i experimentació:<br />

una exposició, l’any 2003, a les malaguanya<strong>de</strong>s<br />

Sales Municipals d’Exposició <strong>de</strong> <strong>Girona</strong><br />

(el Bòlit Centre d’Art Contemporani se les ha<br />

fet seves, sense oferir cap alternativa a canvi),<br />

el va reconciliar amb la pintura. Mitja dotzena<br />

<strong>de</strong> treballs <strong>de</strong> gran format <strong>de</strong>lataven un autor<br />

amb una afinada concepció <strong>de</strong> la representació<br />

entesa com a espai escènic, com a locus singular<br />

que conté totes les possibilitats, però també<br />

totes les paradoxes.<br />

En aquest sentit, el seu <strong>de</strong>splaçament cap a<br />

la fotografia no va ser traumàtic: la complicació<br />

conceptual exigia una simplificació <strong>de</strong>l mitjà.<br />

Hauria estat impossible pintar tot allò que la<br />

càmera certificava amb notable bulímia; la pintura<br />

hauria alentit en excés un procés d’exploració<br />

<strong>de</strong> les imatges que avançava a una velocitat<br />

voraç, idèntica al <strong>de</strong>sig d’algú que portava<br />

massa temps en silenci...<br />

Tots els actors van representar el seu paper<br />

en la gran obra imaginada per Palau. Les seves<br />

fotografies, a la manera <strong>de</strong>ls tableaux vivants,<br />

van perpetuar escenes prenya<strong>de</strong>s <strong>de</strong> continguts<br />

existencials. A en Marc Palau no li interessen<br />

les anècdotes: el seu és un paisatge prenyat<br />

d’informació que ha <strong>de</strong> ser esgrunat amb paciència.<br />

Potser per això, com ell mateix afirma,<br />

«les fotografies que he fet encara s’estan revelant»:<br />

un procés el·líptic que, contra pronòstic,<br />

ha retornat a la pintura i aquell dibuix essencial<br />

en el qual l’artista sembla con<strong>de</strong>mnat a replegar-se<br />

<strong>de</strong> manera cíclica. Pintura sobre fotografia<br />

que ve a complicar un procés que ten<strong>de</strong>ix<br />

a perpetuar les imatges, a interrogar-les<br />

amb una insistència propera a la <strong>de</strong>l torturador<br />

que no espera resposta i que troba el seu sentit<br />

en la tortura mateixa...<br />

Només cal mirar el seu estudi. Molt a prop<br />

<strong>de</strong> la plaça <strong>de</strong>ls Països Catalans <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>, es<br />

tracta d’un camp <strong>de</strong> batalla on l’únic supervivent<br />

s’inventa tots els personatges possibles<br />

amb la finalitat darrera (i una mica <strong>de</strong>sesperada)<br />

d’escenificar una tragèdia (amb molts elements<br />

còmics) que no és altra que la <strong>de</strong> la vida<br />

i la seva precària possibilitat. L’artista es transmuta<br />

en una mena <strong>de</strong> parca inversemblant que<br />

acumula rera seu, com l’Angelus Novus <strong>de</strong> Klee,<br />

les runes <strong>de</strong> la història... El cercle, per <strong>de</strong>scomptat,<br />

no es tanca.<br />

EUDALD CAMPS<br />

Imatges<br />

perpètues<br />

L’artista gironí Marc Palau va arribar a la fotografia proce<strong>de</strong>nt<br />

<strong>de</strong>l dibuix, i ara la utilitza <strong>de</strong> base en el seu retorn a la pintura<br />

EUDALD CAMPS<br />

EUDALD CAMPS<br />

EUDALD CAMPS<br />

Noms i llocs <strong>de</strong><br />

l’art a <strong>Girona</strong><br />

11 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Eudald<br />

Camps<br />

Crític d’art


Establiments<br />

antics<br />

12 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Història<br />

L’actual establiment<br />

va iniciar<br />

les seves activitats<br />

com una<br />

casa <strong>de</strong> menjars<br />

i taverna <strong>de</strong> vi,<br />

que es venia a<br />

granel. Anys<br />

més tard es va<br />

canviar <strong>de</strong> lloc<br />

dins <strong>de</strong>l poble i<br />

es va convertir<br />

en hostal i casa<br />

<strong>de</strong> menjars. La<br />

casa també havia<br />

estat una botiga<br />

<strong>de</strong> queviures.<br />

Com a hostal<br />

va allotjar refugiats<br />

durant la<br />

Guerra Civil.<br />

L’establiment es<br />

va mo<strong>de</strong>rnitzar i<br />

actualment hi ha<br />

gent que s’hi<br />

allotja durant<br />

tempora<strong>de</strong>s, sobretot<br />

a l’estiu,<br />

però també la<br />

resta <strong>de</strong> l’any.<br />

Origen<br />

1914<br />

Fundador<br />

Martí Fabrellas i<br />

Gascons.<br />

Propietari<br />

actual<br />

Pere Fabrellas i<br />

Esgleyes.<br />

Treballadors<br />

Règim familiar.<br />

Activitat<br />

Hostal.<br />

M artí<br />

Hostal Fabrellas Cal<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

L’hostal data <strong>de</strong> 1914, encara que el negoci, que havia estat<br />

botiga i taverna, ja funcionava uns quants anys abans; durant la<br />

Guerra Civil s’hi van allotjar alguns refugiats estrangers<br />

Fabrellas i Gascons, nascut a la<br />

Mota, a Palol <strong>de</strong> Revardit, es va instal·lar<br />

a Cal<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Malavella a finals <strong>de</strong>l segle<br />

XIX. Vivia en una casa <strong>de</strong> pagès i se suposa<br />

que era comerciant <strong>de</strong> bestiar, cereals i granes.<br />

L’any 1902 es va traslladar amb la seva família<br />

a la plaça <strong>de</strong> l’Església i va muntar-hi una mena<br />

<strong>de</strong> botiga on es feien menjars casolans i es venia<br />

vi com si fos una taverna. Al principi, <strong>de</strong> la<br />

casa se’n <strong>de</strong>ia Ca la Gorga <strong>de</strong>l Vi, perquè durant<br />

una època que hi va haver pluges molt fortes<br />

a Cal<strong>de</strong>s es va inundar tot l’establiment i la<br />

gent en feia broma. Era com una gorga d’aigua.<br />

Després en van dir només Ca la Gorga, nom<br />

pel qual s’ha conegut la casa fins no fa gaire<br />

L’any 1914, Martí Fabrellas, que estava casat<br />

amb Dolors Aradas, va donar d’alta el seu esta<br />

bli ment com a botiga <strong>de</strong> comestibles; s’hi venia<br />

una gran diversitat <strong>de</strong> productes d’alimentació<br />

i consum, una pràctica molt habitual en<br />

aquella època. Aviat també començaria a funcionar<br />

com a hostal.<br />

HOSTAL I HABITACIONS<br />

L’any 1921, la família va <strong>de</strong>ixar la plaça <strong>de</strong> l’Església<br />

i es va traslladar al número 14 <strong>de</strong>l carrer<br />

Major, on encara és el negoci. L’any 1927 Martí<br />

Fabrellas va quedar vidu i es va tornar a casar<br />

amb Maria Esteba i Xirgu. Aleshores l’hostal<br />

era regentat per la parella i el fill <strong>de</strong>l primer<br />

matrimoni, Pere Fabrellas i Aradas, que ja feia<br />

anys que ajudava a tirar endavant el negoci.<br />

Durant la Guerra Civil l’hostal no va tancar<br />

mai les portes. Curiosament, la casa va servir<br />

d’allotjament <strong>de</strong> molts refugiats, que eren excombatents<br />

estrangers, (alguns ferits o convalescents),<br />

que esperaven que se’ls arreglés la<br />

seva situació per tornar al seu país. A la postguerra<br />

es va continuar l’activitat normalment.<br />

Maria Esteba cuinava els àpats <strong>de</strong> l’hostal i Pere<br />

Fabrellas tenia cura <strong>de</strong> l’hort i <strong>de</strong>l bestiar.<br />

A la dècada <strong>de</strong> 1950 va començar el que es<br />

va anomenar el boom <strong>de</strong>ls balnearis. Cal<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

Malavella era una <strong>de</strong> les principals poblacions<br />

<strong>de</strong> Catalunya on la gent anava a «prendre les<br />

aigües» i es va omplir d’estiuejants. Venien, generalment,<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Saba<strong>de</strong>ll i comarca al juliol,<br />

a causa <strong>de</strong> les vacances <strong>de</strong> la indústria tèxtil;<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Barcelona a l’agost, i durant el setem-<br />

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU<br />

bre, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la recollida <strong>de</strong> la fruita, arribaven<br />

els <strong>de</strong> Lleida. El 1960 es va fer la primera<br />

reforma important <strong>de</strong> l’hostal. Es va ampliar el<br />

local i s’hi va annexar la casa <strong>de</strong>l costat, abandonant<br />

la botiga. Les regnes <strong>de</strong>l nego ci les portava<br />

Pilar Esgleyes i Morell, esposa d’Ama<strong>de</strong>u<br />

Fabrellas i Esteba, que l’ajudava.<br />

L’actual propietari, Pere Fabrellas, va entrar<br />

Malavella<br />

a dirigir l’empresa l’any 1983, que és quan es<br />

va fer una altra reforma important consistent a<br />

mo<strong>de</strong>rnitzar l’establiment, posant banys a cada<br />

habitació, calefacció i ascensor.<br />

Pere Fabrellas està casat amb Karla Ferrera i<br />

Ponce, que l’ajuda a regentar el negoci, com<br />

també ho fa la seva germana, Anna Maria Fabrellas<br />

Esgleyes.


L ’ànec<br />

és, sens dubte, un <strong>de</strong>ls plats més populars<br />

<strong>de</strong> la cuina catalana. És popular, i<br />

molt casolà, a les comarques <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>,<br />

la Cerdanya, al Penedès, al Maresme, i, arreu,<br />

ha passat a la «cuina <strong>de</strong> repertori» o cuina clàssica,<br />

als restaurants i fins i tot en algunes cases.<br />

Si bé als llocs on no hi havia tradició <strong>de</strong>l seu<br />

consum s’ha passat directament a l’ànec gras<br />

(com es diu a la Catalunya Nord), és a dir, l’ànec<br />

–i especialment els seus <strong>de</strong>rivats– que serveix<br />

per elaborar el fetge gras i altres productes<br />

com el confit, els pedrers, els magrets, etc...<br />

A França fou també un plat popular: era molt<br />

<strong>de</strong>l gust, per exemple, <strong>de</strong> l’escriptor Balzac, que<br />

el <strong>de</strong>gustava a París, amb naps. No fóra estrany,<br />

no obstant, que aquest plat vingués <strong>de</strong>l que els<br />

parisencs anomenen Midi, Occitània: el nom<br />

d’una nació massacrada i prohibida que ha<br />

compartit, i en part comparteix, el mateix espai<br />

lingüístic, cultural i culinari amb Catalunya.<br />

Al Llenguadoc i altres països occitans, doncs,<br />

és habitual també el Guit amb naps, el nom occità<br />

<strong>de</strong> l’ànec. Un animal que, a la Cerdanya,<br />

Catalunya nord i parcialment a l’Empordà, és<br />

anomenat amb l’afectuós i onomatopeic nom<br />

<strong>de</strong> «tiró» (Tiró amb naps): tiró, referit a l’ànec,<br />

és l’equivalent a «tites» quan es dóna <strong>de</strong> menjar<br />

a les gallines.<br />

UN ANIMAL NÒRDIC<br />

De la Cerdanya a l’Empordà: és un animal,<br />

doncs, <strong>de</strong> pla i <strong>de</strong> muntanya, però sembla que<br />

sempre nòrdic. Així, a la Catalunya meridional,<br />

<strong>de</strong> tan poc conegut, se’l sol anomenar amb el<br />

nom espanyol <strong>de</strong> «pato», i a Espanya estricta es<br />

pensa que és un animal exòtic, que només es<br />

Són diverses les fruites que s’adiuen<br />

amb l’ànec: peres, pomes, prunes, cireres<br />

i, com en aquest cas, préssecs.<br />

Una exquisida combinació <strong>de</strong> temporada.<br />

Elaboració<br />

Talleu l’ànec en 8 trossos. Saleu-los i empebreu-los.<br />

Feu-lo sofregir amb l’oli; traieu-lo,<br />

torneu a posar l’ànec a la cassola amb un<br />

fons d’oli, ruixeu-lo amb vi ranci i feu-lo reduir.<br />

Tot seguit hi tireu una tassa <strong>de</strong> brou i ho<br />

<strong>de</strong>ixeu-ho coure a foc ben dolç una horeta,<br />

amb la cassola tapada. Hi afegiu la canyella.<br />

L’ànec<br />

És un <strong>de</strong>ls aliments més populars <strong>de</strong> la gastronomia catalana,<br />

que també caracteritza moltes cuines <strong>de</strong> l’Europa nòrdica<br />

menja als restaurants xinesos... L’ànec, i la seva<br />

parenta l’oca, caracteritza moltes cuines <strong>de</strong> l’Europa<br />

nòrdica i profunda, d’Anglaterra als països<br />

escandinaus, sense oblidar l’Europa <strong>de</strong> l’est.<br />

I, com és prou conegut, la recepta més famosa<br />

i il·lustre <strong>de</strong> la cuina xinesa és l’ànec lacat a<br />

la manera <strong>de</strong> Pequín/Beijing.<br />

L’ànec xinès, <strong>de</strong> totes maneres, és diferent<br />

<strong>de</strong>l que s’utilitza a Catalunya, normalment, com<br />

es diu a l’Empordà i comarques veïnes, <strong>de</strong> dues<br />

classes: «mut» i «xerraire». La preferència entre<br />

l’una i l’altra classe <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong> gustos particulars,<br />

però se sol preferir el mut, consi<strong>de</strong>rat menys<br />

gras. Aquesta espècie ve d’Amèrica, cosa poc<br />

coneguda. Esmentem, també, les races aptes<br />

per fer el foie gras, com són el berberí o <strong>de</strong> Berberia<br />

i el mulard. L’ànec mut, al Penedès, gau<strong>de</strong>ix<br />

d’una Denominació específica, i d’una recepta<br />

excel.lent, l’ànec amb prunes i pinyons.<br />

L’ànec, doncs, té una literatura i una història<br />

il·lustres: <strong>de</strong>ls antics egipcis als romans (Api-<br />

Ànec amb préssecs<br />

Ingredients<br />

● Un ànec.<br />

● 8 préssecs<br />

grocs (<strong>de</strong> tipus <strong>de</strong><br />

vinya).<br />

● Una copa <strong>de</strong> vi<br />

ranci.<br />

● Un pols <strong>de</strong><br />

sucre.<br />

● Brou.<br />

La recepta<br />

● Oli.<br />

– Picada:<br />

● 25 grams d’avellanes.<br />

● 2 carquinyolis.<br />

● Mitja cop <strong>de</strong> vi<br />

ranci.<br />

● Sal.<br />

● Pebre.<br />

● Canyella.<br />

– A part, haureu posat a bullir els préssecs,<br />

pelats i sense el pinyol i partits per la meitat,<br />

cius en dóna una recepta amb una arrel similar<br />

al nap), <strong>de</strong> Balzac a Josep Pla, passant per<br />

La cuynera catalana (s. XIX).<br />

La seva associació amb els naps, els salsafins,<br />

les prunes, els préssecs i fins la taronja o les cireres,<br />

aixi com els bolets, altrament, és una d’aquelles<br />

troballes <strong>de</strong> la cuina tradicional veritablement<br />

antològiques. Amb bolets també es fa<br />

un exquisit ànec rostit, o bé un platillo <strong>de</strong>liciós.<br />

Hi ha la variant, típica <strong>de</strong>l Pla <strong>de</strong> l’Estany, <strong>de</strong>l<br />

platillo d’ànec amb múrgoles, una veritables exquisi<strong>de</strong>sa.<br />

En la cuina francesa l’ànec se sol <strong>de</strong>ixar molt<br />

més cruenc, i fins i tot hi ha la recepta clàssica<br />

<strong>de</strong> l’ànec a la sang, que és una creació <strong>de</strong>l restaurant<br />

La Tour d’Argent: una part <strong>de</strong> l’ànec se<br />

serveix mig rostida i l’altra, literalment es premsa<br />

per recollir la sang i els fluids, amb una premsa<br />

com les <strong>de</strong> vi. Amb el premsat <strong>de</strong> sang, moll,<br />

etc... s’elaborarà la salsa, que inclou mantega i<br />

conyac, o bé porto, el fetge, etc...<br />

en aigua i sucre.<br />

– Quan faltin uns 15 minuts per acabar la cocció<br />

<strong>de</strong> l’ànec, afegiu-hi els préssecs i una picada<br />

<strong>de</strong>ixatada amb vi ranci.<br />

Notes<br />

A la picada s’hi po<strong>de</strong>n posar pinyons, ametlles,<br />

galeta maria, ametllat, borrego o, simplement,<br />

pa fregit.<br />

– Es pot variar l’alcohol: mistela, aiguar<strong>de</strong>nt,<br />

brandi, vi blanc, garnatxa d’Empordà, Banyuls...<br />

– Es po<strong>de</strong>n fer servir préssecs en almívar, o<br />

bé nectarines, o paraguaies.<br />

Gastronomia<br />

13 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Jaume<br />

Fàbrega<br />

«Bona Vida»<br />

http://blocs.mes -<br />

vilaweb.cat/jau -<br />

mefabrega<br />

http://jaumefabre<br />

ga.blogspot.com


14 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Agustí<br />

Ensesa<br />

Bonet<br />

Escola <strong>de</strong><br />

Tastavins<br />

Medalla d’Or <strong>de</strong> Catalunya i Fulla<br />

d’Or <strong>de</strong> <strong>Girona</strong> en el Concurs <strong>de</strong><br />

Vins i Caves <strong>de</strong> Catalunya Girovi 2010.<br />

Vi d’un bonic color rosat clar, amb reflexos<br />

<strong>de</strong>l color <strong>de</strong>ls gerds. Aroma potent<br />

i molt elegant, que recorda les maduixes,<br />

els gerds i les fruites vermelles<br />

madures. En boca és molt atractiu, fresc,<br />

golós i expressiu. Elaborat amb les va-<br />

rietats empordaneses garnatxa i samsó,<br />

amb l’aportació varietal <strong>de</strong> merlot i syrah<br />

que li donen una gran qualitat. És un<br />

<strong>de</strong>ls vins rosats més ben acceptats <strong>de</strong><br />

l’Empordà, i figura a les cartes <strong>de</strong>ls millors<br />

restaurants. Molt a<strong>de</strong>quat per a<br />

plats propis <strong>de</strong> la temporada d’estiu. Es<br />

pot servir força fresc, cosa que li accentua<br />

la seva qualitat. Resulta extraor-<br />

<strong>de</strong>l Gironès Col·leccionisme<br />

Les fonts<br />

<strong>de</strong> Barcelona<br />

Xavier<br />

Romero<br />

L’associació filatèlica i numismàtica FINUSGAB <strong>de</strong>dica la seva<br />

43a exposició anual a la font <strong>de</strong> la Portaferrissa <strong>de</strong> Barcelona<br />

U n<br />

<strong>de</strong>ls col.lectius filatèlics i numismàtics<br />

més <strong>de</strong>stacats <strong>de</strong> tot<br />

Catalunya és FINUSGAB, una<br />

associació formada per treballadors o<br />

persones vincula<strong>de</strong>s a Aigües <strong>de</strong> Barcelona,<br />

que en les seves exposicions<br />

anuals miren <strong>de</strong> recordar preferentment<br />

les fonts <strong>de</strong> la Ciutat Comtal. Enguany<br />

s’arriba a la 43a edició d’aquestes<br />

mostres, i la font triada ha estat<br />

la <strong>de</strong> la Portaferrissa.<br />

La casa <strong>de</strong>l carrer <strong>de</strong> Portaferrissa<br />

que fa cantonada amb la Rambla conserva<br />

la font <strong>de</strong> l’any 1681, que fou<br />

ampliada en pedra el 1818, i que posteriorment<br />

va ser <strong>de</strong>corada el 1959<br />

amb mosaics <strong>de</strong> Joan B. Guivernau,<br />

composició artística que representa la<br />

mateixa Portaferrissa i les muralles,<br />

vistes <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Rambla, quan encara<br />

s’hi instal.laven els venedors <strong>de</strong> la Boqueria.<br />

Amb aquesta font <strong>de</strong> dos<br />

brocs, els veïns veurien realitzats llurs<br />

<strong>de</strong>sitjos <strong>de</strong> comptar amb una font pròpia<br />

i estalviar-se així haver <strong>de</strong> passar<br />

pel gual <strong>de</strong>l torrent <strong>de</strong> la Rambla per<br />

anar a proveïr-se d’aigua a la font més<br />

propera existent aleshores –finals <strong>de</strong>l<br />

segle XVII–, al carrer <strong>de</strong>l Carme.<br />

L’antic carrer <strong>de</strong> la Portaferrissa, on<br />

s’alçaren edifics il.lustres com la casa<br />

Moja <strong>de</strong>ls marquesos <strong>de</strong> Cartellà, i la<br />

casa Gralla –una <strong>de</strong> les primeres a tenir<br />

al seu interior aigua pública conduïda–,<br />

avui s’ha convertit en un altre<br />

<strong>de</strong> totalment diferent, <strong>de</strong> gran projeccció<br />

comercial, amb una infinitat <strong>de</strong> botigues<br />

que el converteixen en un <strong>de</strong>ls llocs més populars<br />

i transitats <strong>de</strong> la ciutat.<br />

Com és habitual en aquestes entitats filatèliques<br />

i numismàtiques, no podien faltar per commemorar<br />

l’efemèri<strong>de</strong> una medalla al.lusiva, juntament<br />

amb dos efectes postals, targetó i sobre,<br />

i el matasegells igualment recordatori <strong>de</strong> la font<br />

triada. Aquest cuny mostra entre d’altres coses<br />

la imatge <strong>de</strong>l sant barceloní Josep Oriol (1650-<br />

1702), canonitzat l’any 1909 pel Papa Pius X.<br />

D’altra banda, i aquí s’aprecia també el bon<br />

gust i la <strong>de</strong>voció per la història d’aquest grup<br />

<strong>de</strong> col.leccionistes, el butlletí <strong>de</strong> l’exposició ofereix<br />

articles força erudits: Historia <strong>de</strong>l abastecimiento<br />

<strong>de</strong> agua <strong>de</strong> Barcelona, <strong>de</strong> Pedro Boltes;<br />

Les mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les cooperatives catalanes, 1850-<br />

1950, <strong>de</strong> Joaquim Baliarda; Los sellos <strong>de</strong> ahorro<br />

“la Caixa”, 1905-1985, <strong>de</strong> Jordi Camp<strong>de</strong>rrós;<br />

El vi<br />

Floresta rosat<br />

2009<br />

L’aigua: una temàtica fantàs tica, <strong>de</strong> Jordi Quintana,<br />

i d’altres notícies d’interès.<br />

L’activitat cultural <strong>de</strong> FINUSGAB no s’acaba<br />

aquí, i durant tota la temporada col.laboren en<br />

l’organització i divulgació d’altres actes, com per<br />

exemple l’exposició El mar, la gran font, que<br />

fins al 16 <strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2011 roman oberta al vestíbul<br />

<strong>de</strong> la Torre Agbar <strong>de</strong> Barcelona, o el mateix<br />

Museu d’aquesta entitat, emplaçat a Cornellà<br />

<strong>de</strong>l Llobregat i obert tots els dies <strong>de</strong> la setmana<br />

excepte els dilluns. També mantenen contacte<br />

i una bona harmonia amb altres entitats<br />

culturals, en la línia coneguda <strong>de</strong> les associacions<br />

<strong>de</strong> col.leccionistes, d’oferir-se a tots<br />

aquells col.lectius socials que en un moment<br />

<strong>de</strong>terminat puguin requerir la seva col.laboració,<br />

amb especial incidència quan es tracta <strong>de</strong><br />

tocar temes relacionats amb la història i amb les<br />

seves respectives ciutats.<br />

dinari amb una graellada <strong>de</strong> marisc <strong>de</strong><br />

closca rosada, contemplant les ona<strong>de</strong>s<br />

que moren al costat <strong>de</strong> la sorra.<br />

El celler elaborador: Pere Guardiola,<br />

ubicat a Capmany, és propietat <strong>de</strong> la família<br />

Pairó. Elabora vins <strong>de</strong> molta qualitat,<br />

ja siguin blancs, rosats o negres.<br />

Per a més informació: www.girovi.cat i<br />

www.pereguardiola.com.<br />

Gironins <strong>de</strong>l segle XIX<br />

Josep<br />

Llorens<br />

Robles<br />

esprés <strong>de</strong> tres anys llargs fent el soldat,<br />

DJosep Llorens continuava pensant com<br />

si vestís d’uniforme. I mentre passejava per<br />

l’escenari on havia <strong>de</strong> transcórrer la seva<br />

nova vida, recordava el que li havien explicat<br />

sobre la conquesta <strong>de</strong> Puerto Rico i la resistència<br />

<strong>de</strong>ls indígenes que no havien volgut<br />

acatar la manera <strong>de</strong> fer <strong>de</strong>ls espanyols.<br />

Per un instant, pel fet d’haver tastat la disciplina<br />

i el comportament casernaris, no li va<br />

estranyar que la gent d’aquelles terres no hagués<br />

volgut obeir <strong>de</strong> bones a primeres i hagués<br />

calgut la força <strong>de</strong> les armes.<br />

Tot i que sabem que Josep Llorens Robles<br />

va néixer a <strong>Girona</strong> el 1817, la seva vida és<br />

un misteri fins que va fer els 17 anys, ja que<br />

aleshores, el 1834, sí que es té constància<br />

que formava part <strong>de</strong> l’exèrcit. Concretament<br />

era membre <strong>de</strong>l regiment <strong>de</strong> Granada, on va<br />

quedar enquadrat fins el 1837. Després, va<br />

<strong>de</strong>cidir seguir el camí que tants altres nois<br />

<strong>de</strong> la seva edat van empendre al segle XIX:<br />

fer les amèriques. En el seu cas, va instal·larse<br />

a l’illa <strong>de</strong> Puerto Rico, que forma va part<br />

<strong>de</strong> la corona espanyola pràcticament <strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong>ls primers viatges que els exploradors havien<br />

fet entre els segles XV i XVI. De fet va<br />

ser «<strong>de</strong>scoberta» per Cristòfor Colom el 1493<br />

i colonitzada per Juan Ponce <strong>de</strong> León, que<br />

precisament va donar-li aquest nom i que va<br />

reprimir els índigenes que no acceptaven la<br />

imposició <strong>de</strong> la corona castellana.<br />

En temps <strong>de</strong> Josep Llorens, però, Puerto<br />

Rico era una part més <strong>de</strong>l territori espanyol,<br />

amb el mateix funcionament administratiu<br />

que la resta <strong>de</strong>l país, com va po<strong>de</strong>r comprovar<br />

aquest gironí que, instal·lat en un municipi<br />

costaner anomenat Gurabo, va entrar<br />

a treballar a l’ajuntament, on va fer carrera<br />

administrativa. Entre els càrrecs ocupats,<br />

<strong>de</strong>staquen el d’escrivent i el <strong>de</strong> secretari.<br />

El 1855, valorant les seves aptituds, les autoritats<br />

espanyoles el van <strong>de</strong>signar alcal<strong>de</strong><br />

<strong>de</strong> Patillas, una localitat pròxima a Gurabo,<br />

a on acabaria tornant per passar els darrers<br />

moments <strong>de</strong> la seva<br />

vida. Josep Llorens Robles<br />

va morir a Puerto<br />

Rico el 1876, quan tenia<br />

59 anys.<br />

Va rebre sepultura a<br />

Gurabo, d’on era originària<br />

la seva esposa,<br />

Severiana Echevarría<br />

Díaz. El matrimoni va<br />

tenir cinc fills, tres nois<br />

i dues noies, que van<br />

fer que el cognom Llorens<br />

s’expandís per<br />

aquella colònia que el<br />

1898 va canviar <strong>de</strong><br />

mans per passar a ser<br />

un territori controlat<br />

pels Estats Units.<br />

Xavier<br />

Carmaniu<br />

Mainadé<br />

Historiador<br />

i periodista


Biquini o banyador?<br />

La pregunta que totes ens fem a l’hora <strong>de</strong> <strong>de</strong>cidir-nos a anar a la platja;<br />

si t’inclines pel dos peces, escull biquinis d’estampats florals o geomètrics,<br />

però si optes pel banyador, recorda que la tendència d’aquest estiu és<br />

recuperar les formes que portaven les nostres àvies i mares<br />

9<br />

2<br />

TEXT: ANA RODRÍGUEZ<br />

6<br />

10<br />

3<br />

7<br />

4<br />

8<br />

11<br />

1<br />

5<br />

12<br />

Tendències<br />

15 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

1<br />

Triquini amb<br />

pedreria,<br />

Montse<br />

Bassons.<br />

2<br />

Banyador d’aire<br />

«retro»,<br />

dosMares.<br />

3<br />

Amb estampat<br />

geomètric,<br />

dosMares.<br />

4<br />

Negre, Dolores<br />

Cortés.<br />

5<br />

Pics blancs<br />

sobre fons gris,<br />

Montse<br />

Bassons.<br />

6<br />

Biquini estampat,<br />

Mango.<br />

7<br />

Brillant, Mango.<br />

8<br />

Amb estampat<br />

floral, dosMares.<br />

9<br />

Amb anelles,<br />

Reef.<br />

10<br />

Amb grans flors,<br />

Montse<br />

Bassons.<br />

11<br />

Recordant els<br />

pics, Armand<br />

Basi.<br />

12<br />

De quadra<strong>de</strong>ts<br />

taronges i<br />

blancs, Lacoste.


Cinema<br />

16 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Debut<br />

fet a mida<br />

L’estrella <strong>de</strong> la cançó Christina Aguilera s’estrena com a<br />

protagonista d’una pel.lícula a «Burlesque», <strong>de</strong>l director Steve<br />

Antin, un musical que aposta <strong>de</strong>l tot pel «freakisme» estilístic<br />

S embla<br />

que els musicals ja han recuperat<br />

<strong>de</strong>finitivament el seu lloc a la indústria;<br />

és més, fins i tot tenen assignada la seva<br />

ubicació al calendari d’estrenes concretament<br />

durant les festes <strong>de</strong> Nadal. Fa dos anys va ser<br />

Dreamgirls, l’any passat, Nine. I enguany serà<br />

el torn <strong>de</strong> Burlesque, segurament el més curiós<br />

<strong>de</strong>ls musicals que s’hauran estrenat en molts<br />

anys. La seva singularitat radica, principalment,<br />

en què es tracta d’un vehicle <strong>de</strong> lluïment<br />

per a la cantant Christina Aguilera, que<br />

fa així el seu primer salt seriós a la pantalla<br />

gran, i que aposta obertament per un prometedor<br />

freakisme<br />

estilístic. És a dir,<br />

que fa pinta <strong>de</strong> situar-se<br />

en el terme<br />

mig <strong>de</strong> Moulin<br />

Rouge i Hedwig<br />

and the angry<br />

inch: tindrà, segurament,<br />

una mediocre<br />

carrera comercial, però al mateix temps<br />

s’erigirà en objecte <strong>de</strong> culte com ho ha estat,<br />

també, la molt infravalorada Repo! The Genetic<br />

Opera. Tot plegat no sorprèn venint d’un<br />

personatge com el director Steve Antin, actor<br />

i productor musical que també té en el seu currículum<br />

la seqüela vi<strong>de</strong>ogràfica d’Última sospecha<br />

i el guió <strong>de</strong>l remake <strong>de</strong> Gloria que va<br />

dirigir Sidney Lumet el 1999.<br />

Per tant, el més probable és que Burlesque<br />

faci honor al seu títol, i més si s’assumeix que<br />

TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…<br />

TEXT: PEP PRIETO<br />

la història que vol explicar és un encreuament<br />

entre Showgirls (que ja revisava lliu rement Eva<br />

al <strong>de</strong>snudo), El bar coyote i Freaks. El film és,<br />

a grans trets, la crònica <strong>de</strong> l’ascens i caiguda<br />

d’una aspirant a cantant i actriu que arriba a<br />

Los Ángeles per fer-se un nom en el món <strong>de</strong><br />

l’espectacle i acaba convertida en l’estrella indiscutible<br />

d’un bar <strong>de</strong> sego na fi la. Però no és<br />

un club qualsevol, sinó un refu gi d’estrelles<br />

en <strong>de</strong>clivi que veuen en la noia l’encarnació<br />

<strong>de</strong>l seu propi afany <strong>de</strong> re<strong>de</strong>mpció.<br />

Produïda i fotografiada per Bojan Bazelli,<br />

col·laborador habitual d’Abel Ferrara, Burles-<br />

Ascens i caiguda d’una noia<br />

La clàssica història <strong>de</strong> per<strong>de</strong>dors té aquesta<br />

vegada el suport d’un repartiment extens i<br />

marcià en el qual sobresurt el nom <strong>de</strong> Cher<br />

Ara ens trobareu a<br />

que té entre els seus principals actius la banda<br />

sonora, per <strong>de</strong>scomptat, però també un extens<br />

i marcià repartiment que inclou, al costat<br />

<strong>de</strong> la rutilant Aguilera, Kristen Bell, Cam<br />

Gigan<strong>de</strong>t, Alan Cumming, Eric Dane (molt popular<br />

gràcies a la sèrie Anatomía <strong>de</strong> Grey),<br />

Stanley Tucci, Julianne Hough, Peter Gallagher,<br />

Blair Redford, David Walton i ni més ni<br />

menys que Cher, en el seu primer paper cine -<br />

ma togràfic <strong>de</strong>s que va intervenir, l’any 2003,<br />

a Pegado a ti.<br />

Alícia al País <strong>de</strong> les Meravelles<br />

Director: Tim Burton.<br />

Intèrprets: Johnny Depp,<br />

Mia Wasikoska.<br />

Distribuïdora: Disney.<br />

Durada: 108 minuts.<br />

Una inesperada <strong>de</strong>cepció, i<br />

més tenint en compte que<br />

els textos <strong>de</strong> Carroll semblaven<br />

i<strong>de</strong>als per a un<br />

cineasta que en els darrers<br />

anys havia <strong>de</strong>purat el seu<br />

estil amb lloable solvència. El principal error <strong>de</strong><br />

Burton radica en la seva atonalitat: és com si tingués<br />

tant respecte per la matèria prima que no<br />

s’atreveix a pervertir-la. Té algun moment brillant<br />

(sobretot durant les aparicions d’Helena Bonham<br />

Carter) però en general es dispersa fins a extrems<br />

realment molestos. L’altre problema <strong>de</strong>l film és <strong>de</strong><br />

càsting, ni Depp ni Wasikoska extreuen el partit<br />

necessari als seus respectius personatges. P. P.<br />

El mal ajeno<br />

Director: Oskar Santos.<br />

Intèrprets: Belén Rueda,<br />

Eduardo Noriega.<br />

Distribuïdora: Cameo.<br />

Durada: 102 minuts.<br />

Una producció d’Alejandro<br />

Amenábar que intenta <strong>de</strong>smarcar-se<br />

<strong>de</strong>l cinema fantàstic<br />

en ús per endinsar-se<br />

en els universos perceptius<br />

propis <strong>de</strong> les pel·lícules <strong>de</strong> Shyamalan. Però no<br />

se’n surt; si bé està plena d’apunts interessants<br />

sobre el que hi ha d’extraordinari en la quotidianitat,<br />

la història s’acaba tornant massa previsible, tot<br />

i la seva obsessió per foragitar els convencionalismes.<br />

El millor <strong>de</strong>l film acaba sent Belén Rueda,<br />

que es cruspeix, com era <strong>de</strong> preveure, el sempre<br />

irregular Noriega. P. P.<br />

En el límite <strong>de</strong>l amor<br />

Director: John Maybury.<br />

Intèrprets: Keira Knightley,<br />

Sienna Miller.<br />

Distribuïdora: Emon.<br />

Durada: 110 minuts.<br />

La relació <strong>de</strong>l poeta Dylan<br />

Thomas amb les dues dones<br />

que van marcar la seva<br />

vida és l’eix d’aquest notable<br />

melodrama que extreu el<br />

màxim rendiment <strong>de</strong> les seves actrius (la Knightley,<br />

per una vegada, es <strong>de</strong>ixa els tics a casa) i aconsegueix<br />

plasmar amb eficàcia les turbulències <strong>de</strong><br />

tota una època. Maybury sap il·lustrar la dualitat<br />

entre raó i instint a partir d’uns personatges femenins<br />

que tenen en Thomas, interpretat per Cillian<br />

Murphy, el perfecte mirall <strong>de</strong> la seva complementarietat.<br />

P. P.<br />

Sólo ellos<br />

DVD<br />

Director: Scott Hicks<br />

Intèrprets: Clive Owen,<br />

Laura Fraser, Emma Booth.<br />

Distribuïdora: Emon.<br />

Durada: 100 minuts.<br />

L’autor <strong>de</strong> Shine domestica<br />

els seus manierismes en<br />

aquesta senzilla però molt<br />

competent comèdia dramàtica<br />

sobre un periodista esportiu que, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />

la mort <strong>de</strong> la seva dona, ha d’educar tot sol els<br />

seus dos fills. És cert que hi ha alguna patinada<br />

formal (les fugues a l’onirisme, per exemple), però<br />

té el mèrit <strong>de</strong> no empatxar-se <strong>de</strong> sucre i assoleix<br />

un admirable equilibri entre somriures i llàgrimes.<br />

Owen, també productor <strong>de</strong> la pel·lícula, està fantàstic,<br />

com gairebé sempre. P. P.<br />

Ferreteries Velles, 8 - <strong>Girona</strong> - Tel. 972 41 16 81 - uregal@grupnorfeu.es


Novetats<br />

Joensuu 1685: «Joensuu 1685»<br />

L’últim talent <strong>de</strong>l prolífic planter finlandès, el trio<br />

Joensuu 1685, juga amb el pop experimental i<br />

molts altres sons en el seu primer treball discogràfic,<br />

un àlbum homònim que transita per diferents<br />

estats emocionals. El disc, gravat a la discogràfica<br />

Bone Voyage, és un compendi <strong>de</strong> nou<br />

temes que oscil·len «entre l’optimisme i el pessimisme».<br />

A causa d’una sèrie <strong>de</strong> dificultats, l’àlbum<br />

s’edita a Espanya amb un any <strong>de</strong> retard respecte<br />

a la seva publicació a Finlàndia.<br />

Renèe Fleming: «Dark Hope»<br />

La diva Renèe Fleming, una <strong>de</strong> les més cotitza<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong>l món, s’ha <strong>de</strong>sposseït <strong>de</strong> tot el seu lirisme<br />

per gravar Dark Hope, un disc en el qual es<br />

«refrena» per explorar amb veu natural en la<br />

banda «fosca» <strong>de</strong> temes <strong>de</strong> Muse, The Mars Volta<br />

o Tears for Fears, entre d’altres. Segons expli -<br />

ca, d’entrada es va mostrar molt escèptica: «Sóc<br />

una soprano lírica, amb molts treballs rere meu,<br />

però amb prou feines coneixia les cançons que<br />

em proposaven». Però se n’ha sortit prou bé.<br />

Carlos Berlanga<br />

Reproches y vehemencias és el títol <strong>de</strong> l’antologia<br />

que recull el millor el compositor i cantant<br />

Carlos Berlanga, mort el 5 <strong>de</strong> juny <strong>de</strong> 2002, i que<br />

va gravar al costat <strong>de</strong> ban<strong>de</strong>s com Alaska y los<br />

Pegamoi<strong>de</strong>s, Alaska y Dinarama o en solitari. En<br />

total, quaranta cançons, entre les quals hi ha títols<br />

ja clàssics <strong>de</strong>l pop espanyol com Horror en<br />

el hipermercado, Bailando, Perlas ensangrentadas<br />

o Cómo pudiste hacerme esto a mí, a més<br />

<strong>de</strong> maquetes, <strong>de</strong>mos, singles i rareses.<br />

Rap’susklei: «Pan<strong>de</strong>mia»<br />

El saragossà Rap’susklei, un <strong>de</strong>ls artistes més<br />

valorats per la crítica i el públic especialitzat en<br />

música urbana, acaba <strong>de</strong> llançar el quart disc<br />

en solitari. Pan<strong>de</strong>mia recopila 18 històries amb<br />

temàtiques, estils i objectius molt diferents. «L’àlbum<br />

és un reflex <strong>de</strong>ls últims anys: reggae, dancehall<br />

i una mica <strong>de</strong> poesia, però sobretot forma<br />

un conjunt <strong>de</strong> cançons perfectes per al directe»,<br />

explica Rap’susklei. Les col·laboracions són un<br />

altre distintiu <strong>de</strong> qualitat d’aquest nou treball.<br />

El Cigala<br />

canta tangos<br />

El «cantaor» porta al seu terreny els onze tangos que li han fet<br />

«més mal» en un disc que <strong>de</strong>fineix com a «música <strong>de</strong> l’ànima»<br />

E n<br />

L’ART DEL DESCANS<br />

TEXT: VERA BLANCO FOTOGRAFIA: ZIPI/EFE<br />

el seu nou disc Cigala&Tango, Diego El<br />

Cigala vesteix la tradició argentina <strong>de</strong> flamenc<br />

a l’interpretar els onze tangos que<br />

li han fet «més mal», en un àlbum que el cantaor<br />

<strong>de</strong>fineix com a «música <strong>de</strong> l’ànima» i que<br />

va sorgir quan, una nit, el públic argentí es va<br />

rendir al sentir-lo cantar Garganta con arena.<br />

«Aquest disc diu: senyors, mirin el que faig, canto<br />

tango, però no ho faig com Roberto Goyeneche<br />

ni com Carlos Gar<strong>de</strong>l, perquè per cantar-lo<br />

així ja hi són ells. Jo ho faig a la meva manera,<br />

però sense <strong>de</strong>svirtuar-lo», explica.<br />

El día que me quieras, Sus ojos se cerraron,<br />

Tomo y obligo o Alfonsina y el mar són alguns<br />

<strong>de</strong>ls temes que componen aquest treball, gravat<br />

en directe el passat 29 d’abril a la sala Gran<br />

Rex <strong>de</strong> Buenos Aires, on el cantaor madrileny<br />

interpreta el tango com no s’havia fet abans. «El<br />

tango sempre s’ha cantat molt recte –assenyala–,<br />

jo volia donar-li musicalitat, anar per dalt i<br />

per baix i tornar-lo una mica esbojarrat».<br />

En una barreja d’estils que busca, abans que<br />

res, respectar els gèneres perquè hi apareguin<br />

«a parts iguals», l’artista admet la impossibilitat<br />

<strong>de</strong> cantar tango «molt flamenc», perquè un so<br />

jondo «quedaria ridícul». Nostalgia és l’únic tema<br />

cantat per bulerías i el cantaor admet haver<br />

sentit por al barrejar les cançons Yucali i Libertango.<br />

«Totes dues són el mateix tema, tenen<br />

les mateixes melodies i les mateixes cadències<br />

encara que en un primer moment semblen<br />

no tenir res a veure», explica, assenyalant<br />

que «el més bonic» <strong>de</strong> Cigala&Tango va ser anar<br />

en<strong>de</strong>vinant els temes a l’escenari. «Vam tenir<br />

quinze dies per assajar i quatre actuacions en<br />

directe, en les que vam anar corregint errors <strong>de</strong><br />

cara al concert <strong>de</strong>l Gran Rex a Buenos Aires».<br />

Cigala&Tango, a la venda <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l passat 20<br />

<strong>de</strong> juny, és el vuitè disc <strong>de</strong> la carrera <strong>de</strong> Diego<br />

El Cigala i compta amb la col·laboració d’Andrés<br />

Calamaro i els músics Néstor Marconi i<br />

Juanjo Domíguez. «Ells ho han aportat tot pel<br />

que fa al tango», ha afirmat el madrileny.<br />

A més <strong>de</strong> amb el disc, El Cigala ha arribat <strong>de</strong><br />

la gira a Argentina amb un vi<strong>de</strong>oclip, un DVD<br />

<strong>de</strong>l directe i un documental dirigit per Claudio<br />

Divella, que és a la vegada «diari <strong>de</strong> viatge» i «espia»<br />

<strong>de</strong>l procés <strong>de</strong> creació. Per al DVD, que es<br />

posarà a la venda el <strong>de</strong>sembre, el cantant ha reservat<br />

quatre sorpreses, entre les quals una versió<br />

d’un tema <strong>de</strong> la banda sonora <strong>de</strong> la pel·lícula<br />

El padrino: «Em va fer <strong>de</strong>scobrir la veritable<br />

màgia <strong>de</strong>l cinema». En el tinter se li queda<br />

Naranjo en flor, un tango que va <strong>de</strong>scobrir «tard»<br />

però que inclourà en els pròxims concerts.<br />

Per a l’artista, que no creu en les fusions i al<br />

qual li resulta difícil posar-se «etiquetes», cantar<br />

tango va ser una «necessitat», i no tem el que<br />

puguin dir els puristes <strong>de</strong>l flamenc. «Jo faig verda<strong>de</strong>r<br />

flamenc, està en el meu interior, però la<br />

meva música és una recerca contínua», confessa,<br />

mentre parla <strong>de</strong>ls seus pròxims projectes:<br />

un disc amb una orquestra simfònica i una gravació<br />

en directe, ja feta, amb Tomatito.<br />

MATALÀS<br />

ANUK<br />

encoixinat amb viscoelàstica<br />

a partir <strong>de</strong> 240 €<br />

Música<br />

17 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Els 5 més<br />

venuts<br />

ESPANYA<br />

1 = Can’t be<br />

tamed Miley<br />

Cyrus<br />

2 ▲ A veces<br />

cuesta llegar al<br />

estribillo<br />

Rosendo<br />

3 ▲ Aphrodite<br />

Kylie Minogue<br />

4 ▼ Iconos Marc<br />

Anthony<br />

5 = BSO Phineas<br />

& Ferb Diversos<br />

REGNE UNIT<br />

1 ▲ Aphrodite<br />

Kylie Minogue<br />

2 ▼ Recovery<br />

Eminem<br />

3 ▲ The <strong>de</strong>famation<br />

of Strick -<br />

land Banks<br />

Plan B<br />

4 ▼ Night work<br />

Scissor Sisters<br />

5 ▼ The element<br />

of freedom Ali cia<br />

Keys<br />

ESTATS<br />

UNITS<br />

1= Recovery<br />

Eminem<br />

2 = Thank me<br />

later Drake<br />

3 ▲ BSO The<br />

Twilight Saga:<br />

Eclipse Diversos<br />

4 ▲ Love King<br />

The-Dream<br />

5 = Now 34<br />

Diversos<br />

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT


SUMARI<br />

18 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Dues ro<strong>de</strong>s<br />

El retorn d’una icona<br />

Yamaha recupera l’exitosa<br />

<strong>de</strong>nominació Super Ténéré amb<br />

un nou motor 1.200 <strong>de</strong> 110 CV<br />

La presentació<br />

Millores globals<br />

Merce<strong>de</strong>s actualitza el monovolum<br />

Viano amb una nova imatge, més<br />

equipament i motors més eficients<br />

Celrà<br />

Vilamalla<br />

Palamós<br />

SUPLEMENT<br />

Blanes<br />

Olot<br />

Ripoll<br />

MOTOR<br />

Vic<br />

GIRONA<br />

Suplement <strong>de</strong> <strong>Diari</strong> <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>.<br />

Director: Jordi Xargayó i Teixidor.<br />

Coordinador: Àlex Chenoix.<br />

Disseny: Joan Montaner.<br />

Redacció, Distribució i Publicitat:<br />

Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002<br />

<strong>Girona</strong>.<br />

Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:<br />

motor.diari<strong>de</strong>girona@epi.es<br />

Fax 972 20 20 05<br />

El tercer aniversari <strong>de</strong> la nova generació<br />

<strong>de</strong>l Fiat 500 coinci<strong>de</strong>ix, un any<br />

més, amb una important i esperada<br />

innovació en la seva gamma. L'Abarth<br />

500 el 2008, el 500C el 2009<br />

i, el juliol <strong>de</strong> 2010 es presenta l'innovador<br />

motor bicilíndric TwinAir <strong>de</strong> 900 cc <strong>de</strong> cilindrada<br />

i 85CV.<br />

El nou bloc es començarà a vendre, al<br />

nostre país, a partir <strong>de</strong>l proper mes d’octubre.<br />

El 500 és el primer mo<strong>de</strong>l Fiat que utilitza<br />

aquesta nova família <strong>de</strong> motors. Es<br />

tracta d'un bicilíndric Turbo <strong>de</strong> 85 CV que<br />

ofereix el millor nivell <strong>de</strong> CO2 per a un propulsor<br />

<strong>de</strong> gasolina (a partir <strong>de</strong> 92 gr/km amb<br />

el canvi robotitzat Dualogic i 95 gr/km amb<br />

el canvi manual).<br />

El mèrit d’això es <strong>de</strong>u a les petites dimensions<br />

<strong>de</strong> la turbina que, combina<strong>de</strong>s<br />

amb el sistema <strong>de</strong> gestió <strong>de</strong> les vàlvules permeten<br />

minimitzar els temps <strong>de</strong> resposta i,<br />

simultàniament, mantenir elevats valors <strong>de</strong><br />

potència. D'aquesta manera, si bé amb una<br />

<strong>Diari</strong> <strong>de</strong> <strong>Girona</strong><br />

cilindrada molt limitada, el propulsor garanteix<br />

òptimes prestacions amb una sensible<br />

reducció <strong>de</strong>l consum: en comparació <strong>de</strong>l 1.2<br />

8v, el nou motor Turbo <strong>de</strong> 85 CV té un 23%<br />

més <strong>de</strong> potència i un 30% més <strong>de</strong> prestacions<br />

davant el cronòmetre. En canvi, respecte<br />

<strong>de</strong>l 1.4 16v, no només les prestacions<br />

<strong>de</strong>l bicilíndric són equivalents sinó que el<br />

consum es redueix un 30%. Així doncs, amb<br />

el canvi manual el Fiat gasta només una mitjana<br />

<strong>de</strong> 4,1 litres per cada cent quilòmetres<br />

i amb la caixa robotitzada la xifra se situa<br />

exactament en quatre litres.<br />

Cal <strong>de</strong>stacar que el nou bicilíndric TwinAir<br />

<strong>de</strong> 85 CV se suma a les nombroses solucions<br />

tecnològiques que ja equipa el Fiat<br />

500 per tal <strong>de</strong> rebaixar les xifres <strong>de</strong> consum<br />

i emissions. Bona mostra d’això és l'ampliació<br />

<strong>de</strong> la gamma <strong>de</strong> motors que ja ha introduït<br />

Fiat, amb el bloc 1.3 Multijet <strong>de</strong> segona<br />

generació i 95 CV. Amb 8 injeccions<br />

per cicle, el 1.3 Multijet II permet una millora<br />

<strong>de</strong>l parell a baix règim <strong>de</strong> fins al 38%, amb<br />

una reducció <strong>de</strong>l 6% <strong>de</strong> les emissions <strong>de</strong><br />

CO2.<br />

Tecnologia respectuosa<br />

Sempre en l'òptica <strong>de</strong>l respecte ambiental,<br />

en el Fiat 500 i el 500C es troba disponible<br />

el sistema Start&Stop (<strong>de</strong> sèrie tant en el<br />

nou MTJII <strong>de</strong> 95 CV com en l'inèdit Twin Air),<br />

amb el qual s'obté una reducció mitjana <strong>de</strong>l<br />

consum <strong>de</strong> fins al 12% en cicle urbà. La<br />

gamma 500 ofereix, a més, a tots els usuaris<br />

l’eco:Drive, un software innovador i gratuït<br />

que, a través <strong>de</strong>l port USB <strong>de</strong>l sistema<br />

Blue&Me, permet analitzar el comportament<br />

<strong>de</strong> conducció <strong>de</strong> l'automobilista, ajudant-lo<br />

a optimitzar el seu estil <strong>de</strong><br />

conducció. DdG<br />

El<br />

mes d’octubre aterrarà el<br />

motor bicilíndric <strong>de</strong> 900 i 85 CV <strong>de</strong><br />

potència. Una nova unitat que, sense<br />

minvar les prestacions, promet un<br />

consum mitjà <strong>de</strong> 4 litres <strong>de</strong> benzina


Nou Fiat 500<br />

19 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

TWIN AIR<br />

- 3 vals per sortejar cada mes -<br />

<strong>Diari</strong> <strong>de</strong> <strong>Girona</strong><br />

Motor<br />

ALFA ROMEO GIULIETTA AUDI A1<br />

SAAB 9-5


Motor<br />

20 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Temps<br />

AUTOS<br />

Yamaha recupera la Super Ténéré, una<br />

excepcional bicilíndrica <strong>de</strong> caràcter off-road per<br />

tornar a aconseguit el li<strong>de</strong>ratge <strong>de</strong> les maxi-trail<br />

d’aventura<br />

<strong>Diari</strong> <strong>de</strong> <strong>Girona</strong><br />

Des <strong>de</strong> la XTZ 750 apareguda a finals<br />

<strong>de</strong>ls anys 80, i finalitzada la<br />

seva producció prop d'una dècada<br />

<strong>de</strong>sprés, la <strong>de</strong>nominació Super Ténéré<br />

havia <strong>de</strong>saparegut <strong>de</strong> la gamma<br />

Yamaha. Un nom que va marcar una època<br />

d'èxits tant pel que fa a ven<strong>de</strong>s com en el<br />

món <strong>de</strong>ls raids africans per a la firma nipona,<br />

i que ara ha recuperat per marcar una nova<br />

referència en el mercat <strong>de</strong> les maxi-trail. Es<br />

tracta <strong>de</strong> la XT1200Z Super Ténéré, la nova<br />

alternativa bicilíndrica <strong>de</strong> Yamaha per al sector<br />

<strong>de</strong> les trail-turisme d'alta cilindrada.<br />

TONI<br />

Si bé la XTZ660 reincorporava la marca<br />

<strong>de</strong>ls diapasons en el segment trail, aquesta<br />

germana gran confirma la <strong>de</strong>cidida aposta en<br />

matèria off-road <strong>de</strong>l constructor japonès.<br />

Equipada amb un propulsor <strong>de</strong> 2 cilindres en<br />

línia i 1.199 cc completament nou, proporciona<br />

una gran potència (110 CV) i un parell<br />

motor fluid en un disseny estret, compacte i<br />

ben equilibrat. Aquest bloc permet al seu pilot<br />

comptar amb una muntura equilibrada en<br />

termes <strong>de</strong> seguretat, velocitat i diversió; bona<br />

part d’això és responsabilitat <strong>de</strong>l control <strong>de</strong><br />

tracció YCC-T, que té tres formes <strong>de</strong> funcionament<br />

i que es pot <strong>de</strong>sactivar.<br />

En la mateixa línia d'aplicacions tecnològiques,<br />

la Super Ténéré se subministra amb<br />

un avançat ABS <strong>de</strong> sèrie. Per al xassís es<br />

confia en un bastidor fabricat amb tubs d’acer<br />

d’alta resistència mentre que la suspensió<br />

compta, al davant, amb una forquilla invertida<br />

amb tubs <strong>de</strong> 43 que es pot regular en<br />

precàrrega, rebot i compressió; al darrere es<br />

troba un amortidor únic ajustable en rebot i<br />

precàrrega.<br />

A les ro<strong>de</strong>s, el que més crida l’atenció són<br />

els radis que s’uneixen a una llanda d’alumini;<br />

amb la qual cosa mostra el seu esperit més<br />

aventurer. Els pneumàtics són sense cambra,<br />

amb una mida d’110/80/19 al davant i<br />

150/70/17 al darrere.<br />

Un altre <strong>de</strong>ls punts en els quals Yamaha<br />

ha treballat a fons és l’apartat <strong>de</strong> la comoditat.<br />

El manillar es troba en una posició optimitzada<br />

que permet als seus usuaris maniobrar<br />

sense problemes tant si estan asseguts<br />

al seient o drets durant un ús off-road. Els protectors<br />

<strong>de</strong>ls punts formen part <strong>de</strong> l'equipament<br />

<strong>de</strong> sèrie, <strong>de</strong> la mateixa manera que altres<br />

accessoris que acompanyen a les primeres<br />

unitats <strong>de</strong> la Super Ténéré <strong>de</strong>nomina<strong>de</strong>s<br />

com «First Edition», i que seran opcionals<br />

a partir <strong>de</strong> l’any que ve. DdG<br />

YAMAHA<br />

XT1200Z<br />

SUPER TÉNÉRÉ<br />

COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET<br />

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS<br />

RENAULT KANGOO 1.9 D - 70.000km ANY 01. 4.200 € FORD KA 1300. D.A. A.A. ANY 00 2.300 € NISSAN PATROL 2.800 D. ANY 93 3.300 €<br />

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA<br />

Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com


La nova generació <strong>de</strong>l monovolum<br />

Viano <strong>de</strong> Merce<strong>de</strong>s-Benz fa un<br />

pas endavant en nivells <strong>de</strong> confort,<br />

qualitat i eficiència entre els<br />

vehicles <strong>de</strong> la seva categoria.<br />

Una gamma que, a partir <strong>de</strong>l setembre,<br />

reforçarà el catàleg <strong>de</strong> la firma alemanya<br />

gràcies a les diverses millores introduï<strong>de</strong>s<br />

a nivell estètic, <strong>de</strong> motoritzacions <strong>de</strong><br />

la línia BlueEfficiency, i dinàmic gràcies a<br />

les seves noves suspensions.<br />

La nova imatge exterior <strong>de</strong> la nova generació<br />

<strong>de</strong>l monovolum Viano és continuista<br />

amb la <strong>de</strong>l disseny <strong>de</strong> la generació<br />

anterior, encara que es distingeix per<br />

uns nous fars davanters que recor<strong>de</strong>n als<br />

que equipen els turismes <strong>de</strong> la marca. El<br />

remo<strong>de</strong>lat frontal i els nous pilots posteriors<br />

arrodoneixen un aire més dinàmic i<br />

distingit.<br />

Un cop a dins <strong>de</strong> l'habitacle, <strong>de</strong>staquen<br />

els nous materials i tapisseries, que donen<br />

més sensació <strong>de</strong> qualitat. També s'hi<br />

ha equipat un nou sistema d'il·luminació<br />

interior amb llums LED <strong>de</strong> lectura individual<br />

i una llum d’ambient generada per fibra<br />

òptica <strong>de</strong> lluminositat regulable. Els<br />

canvis també afecten els seients, que són<br />

més confortables i van acompanyats<br />

d’un nou volant multifuinció . A la<br />

llista d’opcionals <strong>de</strong>staca un sistema<br />

d’entreteniment per a les plaçes<br />

<strong>de</strong>l darrere.<br />

La seva habilitat al damunt <strong>de</strong> l’afalt ha<br />

millorat amb un nou sistema <strong>de</strong> suspensió<br />

que no penalitza el confort. Tant l'eix<br />

davanter com el <strong>de</strong>l darrere han estat redissenyats<br />

específicament per a cada<br />

configuració <strong>de</strong> carrosseria. Aquestes millores<br />

asseguren una maniobrabilitat més<br />

precisa i segura i ofereixen a la vegada<br />

unes bones prestacions <strong>de</strong> confort i tacte<br />

<strong>de</strong> conducció<br />

La reducció <strong>de</strong> consums i emissions<br />

són la base <strong>de</strong>ls motors amb tecnologia<br />

BlueEfficiency. Totes les versions compleixen<br />

amb la normativa Euro 5 i arriben<br />

a una reducció <strong>de</strong> consum i emissions <strong>de</strong><br />

CO2 <strong>de</strong> fins al 15% comparat amb el mo-<br />

<strong>Diari</strong> <strong>de</strong> <strong>Girona</strong><br />

<strong>de</strong>l prece<strong>de</strong>nt.<br />

Un nou sistema ECO start/stop, que<br />

apaga el motor en les atura<strong>de</strong>s, pneumàtics<br />

<strong>de</strong> baixa resistència al rodament i<br />

una caixa <strong>de</strong> canvis <strong>de</strong> sis velocitats contribueixen<br />

juntament amb la nova configuració<br />

<strong>de</strong>ls motors a aconseguir unes<br />

excel·lents xifres <strong>de</strong> consum. DdG<br />

Motor<br />

21 Dominical<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Nova generació<br />

Merce<strong>de</strong>s-Benz Viano


22 Publicitat<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010


VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS<br />

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom<br />

Renault Clio 1.5 D<br />

Any 06<br />

Pack elèctric, 5 portes, fars<br />

antiboira, CD<br />

7.900 €<br />

Opel Vectra SW 1.9 CDTI<br />

Any 05<br />

Llantes, antiboira, telèfon<br />

Audi A4 2.0 TDI 140 cv<br />

Any 05<br />

Impecable. Full equip<br />

9.200 €<br />

Ford Mon<strong>de</strong>o Ghia 2.0 TDCI<br />

115 cv - Any 05<br />

CD, antiboira, llantes, pack<br />

elèctric<br />

6.500 €<br />

16.800 €<br />

Opel Zafira 1.9 CDTI<br />

Any 06<br />

Cosmo full equip. 70.000 km<br />

Opel Corsa (vermell)<br />

C’Mon,1.2 . 5 portes<br />

Any 08<br />

14.300 €<br />

Citröen C3 1.1 Audace<br />

Sensors pluja/llum, Kit elèctric,<br />

control <strong>de</strong> velocitat<br />

Peugeot 206 1.6 HDI<br />

5 portes<br />

Any 05<br />

8.000 €<br />

7.500 €<br />

6.900 €<br />

EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES<br />

Citroën C-3 1.4 HDI Collection<br />

Fars antiboira, sensors<br />

pluja/llum, control cruisser<br />

Any 06 - 70 cv<br />

6.500 €<br />

Nissan X-Trail 2.2 DCI<br />

Any 06<br />

Full equip<br />

Honda Accord<br />

1.8 LS VTEC, 4 portes<br />

Any 02<br />

A/C, T/C, E/E<br />

Ford Fiesta 1.4 TDCI<br />

Ambient AC, AE, TC<br />

Any 07<br />

17.950 €<br />

Opel Frontera 2.2 DTI 120 cv.<br />

4x4, 5 portes, pell<br />

AC, DA, TC, AE, <strong>de</strong>fenses,<br />

llan<strong>de</strong>s, fars antiboira<br />

11.600 €<br />

Opel Meriva<br />

1.9 CDTI, Enjoi<br />

Any 06<br />

Llan<strong>de</strong>s, Equipament elèctric<br />

7.500 €<br />

Opel Corsa (blanc)<br />

1.2.3 portes, Comfort, A/C<br />

Any 01<br />

4.500 €<br />

7.200 €<br />

3.600 €<br />

Peugeot Partner 1.9 D Combi 5<br />

Any 06<br />

AC, DA, airbags<br />

Publicitat 23<br />

Diumenge 18<br />

<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 2010<br />

Des <strong>de</strong> 5.500 €

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!