FORMES L' anàlisis bàsic Anàlisi dels components bàsics per a les ...

de l'orquestra simfònica. Per la qual cosa, la música s'ompli de caràcters dinamitzadors tant d'agògica com de
dinàmica.
Fou un període que començà amb els escriptors, ja que aquests buscaren la seva inspiració en mites de la
música com Beethowen.
Aquest fou un mite des de tots els camps, i en la música, després d'ell pocs han superat en número les seves
simfonies, ja que es creia que era el màxim possible a fer−ne.
Quant a les formes musicals, en aquest període encara estan establertes les formes clàssiques, encara que es té
més en compte la reelaboració temàtica. Que consistix en traure el major profit a una cèl·lula melòdica, és a
dir, un motiu melòdic es va repetint al llarg d'una obra i cada volta apareix més elaborat. D'ací que apareix
també el nom de sonates cícliques, ja que pareix que es va repetint formant un cicle.
Al romanticisme la frase musical ja no serà tant estricta, ja que podrà estar definida per un simple motiu
musical. Són melodies amb moviment propi, incitat aquest per la reelaboració.
Quant a la utilització de ritmes, aquests són molt repetitius.
Naix la figura del virtuós així com els grans llibres d'estudi.
Tot aquest procés dona pas de les formes fixes (formes pures) a la música descriptiva i/o programàtica (seguix
un programa o descriu alguna cosa).
Aquest nou tipus de música descriptiva donarà lloc al poema simfònic i a l'òpera, encara que aquesta última
té poc a veure amb la del barroc, degut a que el motiu generador és el leimotiv. Que no és més que un fet, uns
personatges o un estat d'ànim que generen tota l'òpera.
Quan al gènere més utilitzat, aquest és el LIED (la cançó).
Al final d'aquest període és quan l'harmonia sofrix un canvi anomenant−se harmonia herrant, degut a que no
se sap el to de la melodia. Un exemple clar d'aquesta melodia errant és Tristan e Isolda on apareixen molts
cromatismes que impedixen afirmar la tonalitat.
Donant aquest procés pas al meoromanticisme on apareix la música atonal.
Altres moviments musicals
Tot aquest moviment romàntic té la seva repercussió dins la societat musical. Així doncs, com a principal fet
esdevingut del romanticisme, cal destacar l'increment dels cromatismes. Perquè encara que aquests ja foren
presents duran aquest període, fou Wagner qui amb Tristan e Isolda extragué i exprimí tot el suc al concepte
de tonalitat.
I és a partir d'aquest moment quan apareix el Neoromanticisme amb Max Reger, Mahler, Schömberg entre
d'altres.
L'escola de Viena, encapçalada per Arnold Schömber, Alban Berg i Anton Webern fou generadora de
diferents corrents estilístics. Per una banda el serialisme de Webern i per l'altra el llenguatge atonal de Berg,
de llunyana ressonància romàntica.
Quant a Schömber, en les seves primeres obres dodecafòniques s'observa la preocupació formal per demostrar
la utilitat del nou sistema. Així doncs, fou aquest un compositor que passà del Neoromanticisme al llenguatge
12