Setmana San

SETMANA SANTA SAGUNTINA 2012
ja era tard: al mateix temps que el so augmentava, la finestra s’il·luminava.
Em vaig quedar mirant-la fixament, en un segon el soroll fou atronador i
la llum va arribar a la seua màxima intensitat. Em vaig quedar petrificat.
Quan vaig reaccionar, els trons acomiadats d’unes trompetes ja n’estaven
lluny i la fugaç llum se n’havia esvaït totalment. A mi tot açò em
semblava tret d’una peli de romans, d’eixes que feien en la tele. Però del
que estic segur és que fou el meu primer contacte amb la Setmana Santa
Saguntina.
Encara recorde el revol que es va formar a casa meua, quan ma
mare em va posar la meua primera vesta i mon pare em va portar de la mà
en la meua primera processó de Divendres Sant. Quasi sempre acabava
enutjat: jo sempre volia acabar-la, però els meus pares –amb el pretext de
què em cansava sempre em treien a l’altura del Monterrey, molt a prop
de casa. La veritat és que tenien que anar-se’n prompte a dormir: eren
dies de molta feina. Tenien una carnisseria i durant les festes no paraven
en torreta. El corder i l’embotit, en especial la llonganissa de Pasqua, era
el més desitjat pels grups de jóvens i de menys jóvens. Quan acuitava el
treball, més d’una volta, al baixar del Via Crucis del calvari, em quedava
sense poder desdejunar amb els amics els reglamentaris i suculents xurros
amb xocolata que preparaven en ca Manolo on ara és Botons. Malauradament
per a mi tocava preparar les vendes del cap de setmana.
La il·lusió de ma mare, que en pau descanse, era que jo fóra algun
any un dels encarregats de mantenir esta arrelada tradició saguntina de
la Setmana Santa. Sempre recordaré els seus compliments, risses i cares
d’alegria quan em vestia de confrare i les seues bromes sobre el meu cap
per tenir quasi sempre problemes per ajustar-me la caperulla. El mateix
dia de la processó, de bon matí, ja estava tot el vestuari i complements
organitzat i disposat damunt del seu llit. Guarde un dels rosaris que he
restaurat i que portaré aquest any en memòria seua.
Mai em perdonaré, el dia d’una interessant partida de caniques a la
plaça de l’Hospital, amb uns no menys interessants cromos per a guanyar,
que em va fer arribar tard a casa per a posar-me la vesta. M’emportí uns
bons carxots i em vaig quedar sense processó i sense donar els caramels,
que era una de les coses que més m’agradaven, junt amb el so dels tambors
i les flames de les atxes. Quantes voltes m’he quedat en plena processó
com encisat mirant la flama de la meua torxa, fins què un arreglador
m’alertava per a que no em quedara parat.
88 Records i agraïments