Setmana San

Francisco Caballer Cardo. Majoral 2012
LA MAJoRALIA D’ENGUANY
plorant un poc astorades, després expectants, més tard orgulloses i ara
captivades de son pare.
El xic del pas llarguerut es va vestir per primera vegada… en plena
adolescència amb una vesta prestada per sa tia Genoveva (la del forn dels
Banys). A casa no hi havia tradició, però sa mare (que quan li posaren la
medalla de Majoral feia vint anys que no el veia eixir) ho preparà aleshores
tot amb molt d’esmer: els punyets i el coll llavats a mà, planxadets i
ben blancs, “que no es diga”… (De tots els atifells, la sivella i la medalla
amb el mateix cordó les ha fetes servir fins fa molt poc). Quina alegria, el
xic eixia de vesta, i si li agradara, quina il·lusió vore’l fer la festa. Son pare
(que ara fa vint-i-cinc anys va vore la última processó) era l’encarregat del
ciri, dels caramels, “que no faça curt”.
“Em posaré a l’Ermita dels Desemparats, als Caçadors i al Convent…
estigues atent per omplir”. Què nerviós... deus arribar al final i
besar la Vera Creu, t’esperarem a la plaça, t’esperarem, t’esperarem... Huí
també arribarà a besar la Vera Creu, però Pepe i Lola no estaran, o sí !?
Estan les perles del seu cor: Lola i Amparo Maria.
Ell haguera desitjat contar açò i moltes més coses (i agrair a Juan i
especialment a Matilde tot el seu esforç i l’ajuda i eixe regal que s’ha quedat
en ganes de fer-li..., i diu que a mi per la paciència i el temps furtat...);
ell haguera volgut contar aquestes emocions i d’altres desplaers, però no
pot, no pot...
m
81