Setmana San

Josep Mª Agües i Martínez. Majoral 2012
LA MAJoRALIA D’ENGUANY
portat, tocat i trencat el tambor dels saions, curiosament enguany, llegint
el llibre “La Historia de la Semana Santa de Sagunto” me’l vaig trobar amb
el tambor a la foto dels saions de l’any 1953.
Ma mare, Fina Martínez, era la persona que més il·lusió tenia per
veure’m fer la festa. Com moltes mares d’aquest poble, sempre ens ho
preparava tot, la vesta, la caperulla, els guants, el rosari, l’atxa, i recorria
el poble per omplir-nos les butxaques de caramels. Sens dubte, la millor
persona que he conegut mai. Es casà de dol, visqué de dol i també se’n
va anar massa prompte i amb massa patiment, però a pesar de totes les
desgràcies, sempre tenia bones paraules i un somriure a la cara per a tots,
especial.
Un recordatori per a dos amics, l’un José Antonio Sánchez, “Carruaneta”
per a nosaltres, junts començàrem al parvulari fins que acabant
el batxillerat se l’emportà la carretera. L’altre José Vicente Aguilar “El
soqueret”, també cofrade com nosaltres, el seu cor no ha pogut més i ens
ha deixat aquest darrer 2011.
Per a aquells que estan presents no em queda més que agrair-los la
seua comprensió i dedicació incondicional. Als meus cunyats, Amparo,
Maite, Edu i Eduardo, que junt amb els meus germans, Antònia i Mario,
han estat sempre a la meua disposició, sempre a punt per a ajudar-me,
Gràcies! Als meus sogres, Eduardo i Tere, que sempre m’han tractat com
a un fill i que en molts moments han omplit un buit molt gran. Gràcies!
A mon “tio” Mariano, que en faltar mon pare va ser com un pare per
als meus germans i per a mi, i al qual no li agrairé mai prou l’educació, la
formació i tot el que ha fet per mi. Marianet, gràcies.
Finalment vull donar les gràcies a tres dones molt especials. Les
meues filles Paula i Sara, ambdues viuen amb molta intensitat cada
acte en què participe. M’han ajudat des de ben menudes, em porten els
caramels, fan fotografies tant de mi com de la resta de la majoralia. Elles
estarien encantades de poder participar com a confrares en la nostra
festa, i encara que de vegades els ho intente explicar, no trobe paraules
per a convèncer-les dels motius pels quals no ho poden fer sense ferir
la seua sensibilitat i intel·ligència. Xiques, gràcies. I, la meua dona, Tere,
segurament sense ella no haguera pogut arribar fins ací, ha consentit,
sempre que ha estat possible, les meues obligacions com a confrare i
75