Setmana San

la Soledat
¿on aneu, Mare de Déu pels altells
de Sagunt, Soledat, cercant el Sol,
on aneu sens aquell que en el bressol
de Betlem van besar pastors i anyells?
¿D’on veniu entre el cant dels passarells
que acompanyen plorant el vostre dol,
qui heu deixat adormit en el llençol
entre lliris de silenci i clavells?
Soledat de Morvedre, de l’ermita,
dels camins nemorosos, no ploreu,
la remor de la nit el salm mussita
del diumenge l’aurora, i consoleu
els qui ploren als qui el món foragita,
i als malalts i als pobrets, Mare de Déu.
el Sepulcre
Ja passa el Sepulcre, dormit l’Amor,
què muda resta el cel i la natura,
el sol s’amaga i la nit s’atura
i la lluna plena de formosor.
Passa el Sepulcre, se sent el clamor
del silenci que passa i la figura
de la vida morta del qui pastura
els lliris davall estels d’esplendor.
I porta un clavell en cada ferida,
mortes les mans qui de vida ens s’adolla,
els ulls sense llum qui el sol al cel crida,
son cor traspassat amor sempre brolla,
passant el Sepulcre en nit reflorida
mon cor, oh Senyor, d’amor s’agenolla.
Josep Martínez Rondan. Rector de Faura i de Benifairó
PoÈTICA
209