Setmana San

Conxa Cardo Monzó
ASPECTE SoCIAL DE LA CoNFRARIA. REFLEXIoNS
es transmet de generació en generació, gràcies, la majoria de les vegades,
a les mares que actuen de testimonis muts en aquesta festa, i aquesta
transmissió és possiblement la màgia d’aquesta festivitat.
Doncs bé, passats els anys, jo espere amb il·lusió la Setmana Santa
i procure complir amb tots els rituals gastronòmics que em va ensenyar
ma mare, és a dir, faig les mandonguilles, el potatge, els ximos, també em
reunisc amb les amigues, faig les creus divendres de matí, convide com
feia ma mare els familiars a dinar, faig les “llesquetes amb ou”, veig passar
la processó des del carrer Major, prop de la porta Ferrissa. I algú encara
em dóna caramels, cosa que em fa il·lusió, molta.
I quan la processó ja està acabant-se, jo espere el moment de l’entrada.
Crec que és el moment àlgid i per mi el millor, encara que, com tot,
és una qüestió de gustos: quan la Vera Creu entra en la Sang i el cor entona
l’O Crux. S’hi fa el silenci. Aleshores, quan ja han entrat totes les andes
i tots el confrares i l’ermita s’il·lumina amb la llum de les atxes i sents
el so de la trompeta de Collet i el crit tronador dels plegadors: “Puríssima
Sang de Jesucrist”. Jo espere, dic, a l’entrada de l’ermita. I en l’escala de
la Sang la gent s’impacienta per entrar. És molt curiós que sempre ens trobem
les mateixes persones: Manolita Sánchez, Àngels Ribelles, Mari Cruz
Lerga, la meua cosina Francis Monzó, Mari Ángeles García, Toniquín Estada
(la de ciència) i què en sé jo quantes més. Totes compartim el mateix
desig: besar la Vera Creu i entrem a l’ermita quan ens toca i passem entre
els plegadors i els atxons per besar-la. És aleshores quan me’n recorde de
persones com la meua àvia Conxa, ma mare, i ma tia Paquita. Cada una
d’elles, a la seua manera, m’han fet estimar aquesta festa. I és aleshores
quan em sent part activa i membre d’aquesta comunitat i d’aquest poble.
I amb tots els colors, olors, gastronomies típiques, encontres familiars
o amicals, processons, bandes de cornetes i tambors, banderoles als
balcons, jo espere l’arribada del Divendres Sant cada any. Algú podrà pensar:
“Però si la de tal o tal altre poble és més bonica”. Potser sí, però
aquesta és la nostra i forma part del nostre patrimoni i de la nostra vida i
ens l’estimem .
És per això, que jo continue pensant que n’hi ha coses com la festa
que no s’han de perdre mai. Les nostres tradicions defineixen la nostra
manera de estar en el món, formen part de la nostra identitat com a poble
i, malgrat tots els canvis, que de vegades actuen com un terratrèmol en
179