Setmana San

SETMANA SANTA SAGUNTINA 2012
per la Trinitat després d’haver passat llista, fins que començava la processó
des de la Sang. Quan començava passaven confrares i més confrares.
Alguns ens donaven caramelets i altres no. Normalment, quan érem jovenetes,
nosaltres sabíem qui era qui. Recorde un any, per exemple, que a
una amiga un confrare no li’n donà cap, ell estava molt enfadat, perquè
ella li havia donat carabassa. Eixes coses passaven…
Han passat molts anys, ja no sóc una joveneta però continue fent i
sentint algunes d’aquestes coses. Les persones evolucionem per a bé o per
a mal, encara que per damunt de tot, la festa perviu, perquè els saguntins
i saguntines ho desitgem. Ara continue pujant al Calvari sempre que puc,
encara que ja no puge com les cabres, i quede amb les meues amigues, les
mateixes d’abans. I mentre anem “fent les creus”, també tenim moments
per xarrar i contar-nos les coses; i fins i tot, després, per prendre’ns un
xocolate. Eixe retrobament de quasi tots els anys és el que jo denomine
la “tendresa dels afectes”, perquè ha resistit tots els avatars de la nostra
vida, des de la infantesa a la joventut per passar a la maduresa, i allí estem,
al Calvari, continuant la tradició, com si res haguera passat.
Tot açò que acabe de contar en forma d’experiències meues familiars
o d’amistat, es realitza només aquests dies i a Sagunt, i cada any el
mateix i mai no ens cansem. L’espiral continua impertorbable any rere
any, sense aturar-se. Continuen havent colles d’amics que formen majoralies
i esperen molts anys (alguns des de ben xicotets) que els toque fer
la festa. Sempre amb molta paciència i sobretot molt d’esforç, que això és
el que ningú diu. Algú, però, hauria de contar el que significa per a una
majoralia fer una festa com aquesta. I no parle de diners, sinó d’esforç, de
tenacitat, de viatges, tot per afrontar totes les despeses previstes. I sobretot
d’il·lusió, moltíssima il·lusió entre els participants de la majoralia, i de
patiment per si les coses no ixen bé o per si plou…
Sempre m’he preguntat: què és el que mou a persones normals i
corrents a fer un festa com aquesta? Crec, sincerament, que és una pregunta
de difícil i complexa resposta perquè hi ha motius per a tots els
colors, encara que jo pense que fonamentalment és la fidelitat a una tradició
de segles. Perquè al cap i a la fi, en què queda tot? Què li passa a una
majoralia quan ja ha fet la festa? Doncs jo crec que queda un vincle fraternal
que ja és per tota la vida i totes les majoralies saben que el que dic
és veritat. D’alguna manera, aquesta festa representa per a tots un vincle
d’unió, d’identitat, una manera de ser, estar i actuar en una comunitat que
178 Avui no es canta…