Setmana San

Conxa Cardo Monzó
ASPECTE SoCIAL DE LA CoNFRARIA. REFLEXIoNS
l’any present o els de l’anterior o els de l’any vinent. I mentre els mirava
passar, sentia la frustració de no poder posar-me la vesta, la qual cosa ha
estat una sensació molt difícil de superar. Però el record, potser més viu,
és la visió de la Plaça Major en eixir de la missa de Dijous Sant. Tota la
plaça era una explosió de personal, trompetes, tambors, colors, desfilades
de majorals que pujaven a l’ermita de la Sang, de confrares que hi baixaven
camí de l’asil i el Convent de les Servites...
Normalment, en eixir de Santa Maria anàvem a la Sang, feta un pinzell,
i tots i totes escodrinyàvem les novetats i escoltàvem els comentaris.
Era allò que si “aquest any la Majoralia ha fet”... I ens assabentàvem de
quin havia estat el regal, que podia ser un quadre o arreglar una part de
l’ermita, o un pas de la processó. Però el més important per a mi no era
això, sinó el bullici, la gent que pujava i baixava pel carrer del Castell
camí de l’ermita, homes i dones tots mudats, però elles, això sí, amb tot
allò de la caixeta. Era natural, era la vespra del dia gran.
Em cridava molt l’atenció la gran quantitat de saguntins i saguntines
que tornaven al poble per Setmana Santa. Era molt emotiu, perquè allà
els veies saludant-se amb tothom. Em feia l’efecte que Dijous i Divendres
Sant actuaven com un imant. Tots sentien la necessitat de vindre i passejar
pel Camí Reial, veure el poble, l’ambient, xarrar amb els amics, estar
amb la família, assabentar-se dels romanços i rondalles que circulaven pel
poble. En fi… era el Divendres Sant.
Fonamentalment el dia, diguem-ne, clau era Divendres Sant. Era un
dia ple de contingut religiós des del matí a la nit, sense pausa. Les emo cions
començaven prompte, jo quedava amb les meues amigues a la porta de
l’Ajuntament per pujar juntes al Calvari abans de les sis del matí, i anàvem
com les cabres cap amunt per veure entrar el Natzarè al Calvari. Alguns
anys, per tal d’avançar, pujàvem pel carrer de la Sang Vella; alguns altres
pel carrer de Sant Ramon. Era nit fosca i entre els atxons, que feien la llum,
el tambor dels saions i els soldats romans l’emoció estava servida. Després,
el cor de Santa Maria, que anava darrere del Natzarè cantant els motets, i
tot el món allí esperant l’entrada de Jesús al Calvari. Crec que la visió del
Natzarè entrant al Calvari i veure eixir el sol des de dalt és de les coses més
emocionants que jo he experimentat al llarg de la meua vida. No té preu.
Després de la subhasta, a les set de la vesprada, el camí Reial era un
bullici de gent passejant amunt i avall, esperant que els confrares isqueren
177