Setmana San

AVuI NO eS CANtA…
Conxa Cardo Monzó
A ma mare
HUI no es canta que s’ha mort Nostre Senyor, d’eixa manera resumia
ma mare el sentir del Divendres Sant. Era prou que m’ho
diguera perquè jo –xiqueta a la fi– sentira unes irreprimibles ganes
de cantar. Ma mare i jo acabàvem barallant-nos, ja que jo no comprenia
ben bé el motiu de la prohibició. Així comencen els meus primers
records, ja molt llunyans, de la Setmana Santa Saguntina. M’adonava que
els cines i els bars del poble estaven tots tancats, i les emissores de ràdio
només eme tien música sacra. I quan s’acabava tot, és a dir, quan ja estàvem
a Pasqua es deia allò de “ratetes, ratetes, eixiu del forat, que el Nostre
Senyor ha ressuscitat”. Aleshores, tot havia passat i ja es podia cantar.
Tot un ritual gastronòmic presidia la Setmana Santa que ja s’anunciava
en la setmana de Dolors, on començaven els preparatius: ma mare
esperava el mercat del dimecres per anar a comprar-hi abadejo a una venedora
que venia de Foios. Era l’abadejo per a fer les mandonguilles, en
l’elaboració de les quals, a més de ma mare, participàvem ma tia Paquita i
jo. L’abadejo havia de tindre molta molla perquè, si no, les mandonguilles
no eixien bones. Els cigrons li’ls comprava a Leoncieta perquè deia que
eren els millors del mercat; i les creïlles a Higinio, que venia d’Albuixech.
Els ximos els encarregava al forn de Salvaoreta, al carrer de l’olleria, que
és el forn on hem anat sempre. Ben prompte començaria el ritual gastronòmic
de la Setmana Santa.
I arribava el Diumenge de Rams i tot seguit Dilluns Sant, i ma mare
ja posava l’abadejo a remulla: calia llevar-li la sal i canviar-li l’aigua diverses
vegades. De seguida, ens posàvem en marxa. Ma mare utilitzava
175