Setmana San

SETMANA SANTA SAGUNTINA 2012
enguany. Quan després de moments d’una forta emoció, començava el
compte enrere per tal de tindre tot enllestit, junt a la resta de la Majoralia
i del clavari, per a que la pròxima setmana santa, es puga dur a terme de
la forma més digna possible.
Durant aquest any he pogut descobrir i entendre, la importància i
complexitat d’organitzar una festa amb la tradició i arrels que la Setmana
Santa té al nostre poble.
Per què es tan important per a nosaltres? Per qué tant d’esforç i sacrifici?
No es fàcil d’explicar. Lo ben cert, és que fer la festa serà un punt
significatiu a les nostres vides, u d’eixos moments a la vida d’una persona
que sempre queda. Un lloc al temps on tornar amb el record, quan el pas
del temps, faça oblidar moltes altres coses. I no ho dic per dir, qualsevol
dels Majorals, que ja han fet la Festa, segur que guarda molt endins eixos
moments, que tan significatius, hauran sigut per a ells.
He dit Passió, què bona paraula per a escriure a aquest llibre. La
Passió per aquesta festa, la Passió per aquest poble, és una cosa que duc
molt endins. Ací m’he criat, ací he viscut i m’he fet un Home. Moltes coses
han canviat al llarg d’estos anys, però una que ha quedat impassible al pas
del temps es La Sang. Des de ben xicotet recorde anar a les processons,
a demanar caramelets als caputxinos, de la mà de ma tia Anita i de mon
tio Emilio, als que tant recorde i que tant varen fer per mi. Vore passar
les andes sentat a la placeta dels Porquets, junt a ma mare i la meua àvia,
esperant que passara el meu germà. Anar a visitar els monuments, assistir
al sermó del desenclavament… I així va ser, fins a que el meu germà
va créixer i la seua vesta va passar a ser la meua vesta. Una vesta vella i
desgastada per l’ús durant molts anys, cosida per ma mare, que ella feia
créixer o minvar, segons el tamany del confrare.
Estes coses han quedat intactes, al transcórrer dels anys, han quedat
com un punt de referència estable, un lloc on tornar amb la primera
lluna plena de la primavera. Tornar a vestir-se a casa de ma mare, tornar a
participar a les processons, emocionar-se al sentir els tambors, parlar d’on
comprar les atxes amb algun amic, entrar a besar La Vera Creu intentant
que l’emoció no ens traeixe i faça que alguna llàgrima ens caiga per la cara
i tantes altres coses que any rere any, es repeteixen com un ritual heretat
generació darrere generació, i que nosaltres també tractem de deixar en
herència a les noves generacions. Perquè esta festa no és nostra, no és
de la nostra propietat, no podem fer amb ella el que vulguem, ha sigut
110 Algunes coses no canvien mai