LA CANCELLERIA REIAL CONCEPTE I HISTÒRIA La Cancelleria ...

LA CANCELLERIA REIAL
CONCEPTE I HISTÒRIA
La Cancelleria reial era l'organisme administratiu de la Corona d'Aragó creada al segle XIII, i s'ocupava de la
redacció de tot tipus de documents administratius: lletres reials, llicències, certificacions... etc. Els textos es
redactaven en català o aragonès i en llatí, però a partir de la segona meitat del segle XIV, majoritàriament en
català.
Durant l'existència de la Cancelleria, trobem dues etapes molt significatives que cal analitzar. La primera
etapa comença a partir dels primers anys del regnat de Pere III (1336−1387), i és quan l'excessiva subjecció
als models llatins dels Ars Dictandi (manuals per escriure bé) produeix una prosa catalana rígida. Dins
d'aquesta primera etapa trobem les següents tres característiques.
La primera d'elles és l'aparició de calcs forçats, paraula per paraula, de les construccions llatines: pariticipis i
gerundis absoluts, participis separats del verb auxiliar, oracions d'infinitiu impròpies del català, omissió
d'articles..., etc. En segon lloc, observem una incorporació de mots llatins sense cap mena d'adaptació. I per
últim, en tercer lloc, trobem una imitació de la cadència de la frase llatina i de les frases estereotipades dels
formularis llatins violentant el geni de la pròpia llengua.
Però, a partir de l'any 1381 aproximadament, comença a aparèixer en els documents de la Cancelleria un nou
estil, que podem anomenar clàssic o humanista: els escrivans s'alliberen de l'esclavitud dels formularis i
s'inspiren directament en els clàssics llatins, Ciceró sobretot, i en els renaixentistes italians, per tal d'embellir
la llengua vernàcula amb els recursos del llatí. Açò donà lloc a una prosa catalana flexible i madura, que
incorpora cultismes en gran proporció, però que s'ajusta amb mesura i gust a la sintaxi llatina, amb la
tendència al període llarg i amb extensió de la cadència a tota frase, sense llimitar−se a les clàusules darreres.
El principal exponent d'aquesta nova etapa és Bernat Metge.
COMPOSICIÓ DEL CANCELLARIA.
AUTORS I FUNCIONARIS
Els documents reials que emanaven de la Cancelleria arribaven fins als llocs més apartats del domini lingüístic
del català i per la seua règia i enlairada procedència eren considerats com a models de ben escriure. Els
funcionaris, que solien fer la seua carrera a la Cancelleria començant pel grau més humil, havien de dominar
les tres llengües que avui anomenaríem oficials: el llatí, el català i l'aragonès. Així no és estrany de trobar
documents en perfecta prosa catalana redactats per un secretari aragonès i d'altres en un aragonès bellíssim
redactats pel barceloní Bernat Metge.
D'aquests funcionaris, cal destacar una sèrie d'ells que influiexen en la prosa de l'època. Pronotaris de Pere III
foren Mateu Adrià, traductor de les Partidas, i Conesa, traductor de les Cròniques Troyanes. Bernat
Dez−Coll, empleat a la seua Cancelleria, fou l'encarregat de continuar la seua crònica. D'altra banda, un
pronotari de la reina Elionor, Ferrer Sayol, va ser el traductor de Pal·ladi, que també fou el primer escriptor
que demostrà tenir coneixement de Ciceró en les lletres catalanes. El seu fillastre, Bernat Metge, va ser
secretari del rei i és reconegut com la més alta personalitat del Pre−renaixement català. També cal recordar la
significació que tingueren en la literatura catalana els dos secretaris de cartes llatines, Alfonso de Pelencia i
Juan de Mena.
LA LLENGUA DE LA CANCELLERIA REIAL
1

La poderosa influència de la Cancelleria reial tendeix a eliminar de la llengua escrita tots aquells elements
considerats dialectals. Exemples son la iodització (paia per palla), incoatius en −ISC (partisc per partesc),
oscil·lacions en la representació de vocal llarga llatina (cadana per cadena) i de la monoftongació de una UA
(cotre per quatre), elements arcaizants com l'article salat o sonores intervocaliques esdevingudes finals (amig
per amic) o el diftong AU primari (llaurer per llorer), i també s'eliminen elements excessivament innovadors
com la monoftongació d'EI (fet per feit), vocalització de la desinència verbal −TS (anau per anats), perfects
febles (vingueren per vengren) ... etc.
La Cancelleria tractà de trobar la uniformat lingüística en la prosa catalana, sens dubte prenent el model del
dialecte barceloní, el qual era per tots els escriptors com una mena de forma supradialectal d'expressar−se en
prosa. Degut a la poca matisació dialectal dels grans escriptors medievals, aquest model s'anà imposant a tot
aquell que volia escriure d'una manera culta i prestigiosa.
2