descargar - Nodo 50

pàgina 15 Antisistema maig 2007
ESTEM LLUNY DEL FRANQUISME?
El franquisme va deixar la monarquia, un signe anacrònic del passat que persisteix tot i ser incoherent amb el "tots iguals davant la llei" de la democràcia.
Per altra banda, el franquisme també ens va llegar una dreta que no té res a veure amb les dretes democràtiques europees. A Alemanya seria
inconcebible que hi hagués carrers o places Adolf Hitler, ni tampoc una Fundació Adolf Hitler, cosa que sí passa aquí amb Francisco Franco, perquè
aquí el franquisme no ha quedat unànimament assenyalat com a règim genocida i sempre es ven la falsa cançoneta que hi va haver excessos als dos
bàndols. Mentida! Perquè no van ser només els excessos, ni les morts en guerra, ni tan sols l'aixecament contra un govern elegit democràticament, sinó
que, acabada la guerra i durant quaranta anys, es va practicar un genocidi sistemàtic i implacable. S'estimen entre 100.000 i 150.000 morts després de
la guerra! Res a envejar, per exemple, a la junta militar argentina (uns 30.000 morts) o a Pinochet (uns 3.500).
Per tant, el Partit Popular és un partit legalitzat dins del sistema polític vigent però, en ser l'hereu directe del franquisme, no podem dir que sigui democràtic
perquè no parteix de valors democràtics. Hi ha gent que apunta amb encert que se'l podria il·legalitzar amb la llei de partits donat que no condemna
la violència practicada per la dictadura. De totes maneres, que mitja Espanya els voti no vol dir que mitja Espanya sigui franquista de soca
arrel, sinó que indica que la transició espanyola no va poder jutjar ni desarticular l'entramat franquista, de manera que juga al seu favor aquesta ambigüitat
històrica i, sobretot, disposen de tot l'arsenal econòmic, financer i mediàtic que van forjar durant la dictadura i que els permet atreure sectors de
la societat mitjançant la por (trencament d'Espanya, terrorisme, Estatut català, inseguretat ciutadana, immigració...).
I és dramàtic, perquè no permet passar pàgina, que de resultes de la pressió dels populars el PSOE actui com a hostatge de discursos franquistes, espantat
i justificant-se continuament, enlloc d'actuar amb un criteri desacomplexat i modern respecte a temes com la memòria històrica, la solució política
al conflicte basc, la defensa d'un Estat plural,... tal i com sí ho va fer, al principi, amb la retirada de tropes espanyoles d'Irac o amb la legalització del
matrimoni homosexual...
ELS BANCS I ELS DRETS CONSTITUCIONALS
Gràcies a les manifestacions pel dret a l'habitatge el tema ha entrat a l'agenda política. De moment, la resposta més interessant ha vingut del
Departament de Medi Ambient i Habitatge que vol forçar que es lloguin part dels 452.291 habitatges buits que hi ha a Catalunya (13,67% del total),
però està per veure si s'atreviran a sortir del guió construcció-hipoteca-venda i fer enfadar a immobiliàries, constructores, bancs, etc...
I això em fa pensar en una amiga, persona ferma i amb una bona feina, que m'explicava que, per la pujada de l'euríbor, en un sol any li ha augmentat
la hipoteca del petit pis on viu de 630 a 860 euros mensuals, dels quals només retorna 150 euros i la resta són interessos! Com que ha d'afrontar el
pagament sola, ja no hi arriba i, en el seu temps lliure, ha de fer cangurs i tot tipus de feines, a més d'haver-se de quedar a casa els caps de setmana i
les vacances. Mentre m'ho explicava, impotent, se li humitejaven els ulls... No és l'única, i molts amb pitjor salari ni es plantegen comprar un pis ni
llogar-lo i han de compartir-lo o quedar-se a casa els pares.
El mateix dia llegia l'altra cara de la moneda, pornografia pura i dura: En el passat exercici, el Banc Santander va tenir uns beneficis de 7.595 milions
d'euros, 3,59 milions per Emilio Botín, i el BBVA, 4.736 milions, 9,8 milions per al president, Francisco González.
Els bancs tenen fabulosos beneficis i deixen diners per projectes molt diferents. Proposta: Que la llei obligui als bancs a diferenciar entre els diferents
tipus de crèdits, i que davant de crèdits per primer habitatge hagin d'acceptar-los i no cobrar més interessos que l'encariment del diner? O ¿és que els
bancs sempre s'han de lucrar a expenses de ciutadans
GAT PER LLEBRE
El partit, suposadament antinacionalista, Ciutadans presenta candidatures fora de Catalunya, a Alacant i a Salamanca. A la web de la candidata per
Alacant comprovo que no practiquen el bilingüisme dels companys catalans i que tot absolutament està en castellà. Com que a Catalunya les administracions
assumeixen el català com a llengua pròpia i vetllen perquè també sigui entès per tothom i pugui ser usat, Ciutadans s'inventa que el castellà
està perseguit i diuen estar pel bilingüisme, de manera que van alternant els dos idiomes a la web i als discursos. En canvi, a Alacant, on governa el
PP i el català està arraconat, no reclamen pas el bilingüisme, ja que en aquesta situació seria ajudar al valencià, sinó que se sumen entusiastes al monopoli
que exerceix el castellà. Així mateix, busco a la web del partit a Salamanca si, allí que no hi ha catalanisme, el partit s'oposarà al nacionalisme
espanyol molt arrelat a la ciutat, però decebut m'adono que allí segueixen insistint contra Catalunya. D'aquesta manera queda al descobert el seu nacionalisme
espanyol i desig de predomini del castellà, en comptes dels pretesos antinacionalisme o pro-bilingüisme. Queda clar que Ciutadans, malgrat
el que proclama, precisament és un partit que no té altre aglutinador que el nacionalisme, l'espanyol, és clar, el que rebutja acceptar l'Estat espanyol
com un estat plurinacional perquè li molesta l'existència de les altres nacions que actualment conté. I hem d'assumir que tindrà vots fruit de la propaganda
anticatalana i antibasca que ha estat la dedicació prioritària del nacionalisme espanyol en aquesta Espanya del franquisme i ara de la democràcia,
i que últimament ha estat sobretot, però no únicament, en boca del PP.que es veuen impedits d'un dret, al cap i a la fi, constitucional?
1 DE MAIG
Contribucions - Cartes
Sento dir que ara ja no hi ha classes i corroboro que molts assalariats no se senten classe treballadora, sinó que se senten caps intermitjos, membres
d'un departament, comercials, encarregats, autònoms, externalitzats,... També escolto que els sindicats es venen al capital, i em sembla que aquesta
deriva pactista i poc digna dels sindicats prové d'un realisme abdicant, però realisme al cap i a la fi, de ser conscients que tenen pocs afiliats i que la
societat és poc guerrera (cosa a la qual ells també hi contribueixen, és clar), de manera que tenen pànic d'amenaçar amb mobilitzacions perquè temen
un fracàs de convocatòria que els desautoritzaria. Llavors, entendria un boicot actiu als sindicats, si tinguéssim un camí alternatiu per enfrentar la temptació
de les empreses d'aprofitar la seva posició de força, però la conseqüència d'aquesta dimissió és, gairebé sempre, restar desvalgut davant l'empresa,
i haver de dir que 'sí' a tot per por de perdre la feina, una possibilitat que ens terroritza donat que estem ofegats per hipoteques o lloguers antisocials.
I concloc que, sigui quina sigui la solució, no baixarà màgicament del cel, sinó que l'haurem de construir entre totes i tots a base de temps, consciència
i organització. També vull recordar que fa un any Bolívia va decretar la reapropiació del gas que els pertany constitucionalment i que empreses
com Repsol havien aconseguit gràcies a pactes indignes amb governants indignes. Un any després, aquestes empreses, que han estat convidades a
seguir col·laborant amb Bolívia, segueixen posant pals a les rodes. També un altre govern, suposadament "populista", com és el de Veneçuela ha decidit
sortir del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i, al mateix temps, augmentar el salari mínim un 20% fins a 286 $ i reduir la jornada
laboral de vuit a sis hores per redistribuir millor els llocs de treball. Tot plegat, fa pensar.
Tots els texts per cortesía de Jordi oriola i Folch, d’Esplugues