Programa_Patum_2013

Festes de l’antiga octava de Corpus
Dies 25, 26, 28, 29, 30 i 31 de maig i 1 i 2 de juny de 2013
Declarades com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional
per la Generalitat de Catalunya i Obra Mestra del Patrimoni Oral i
Immaterial de la Humanitat per la Unesco

,
PORTIC
Pa-tum! Pa-tum! El pregon repic del vell i revingut tabal ja
ha iniciat el compte enrere per a la celebració d’una altra
Patum; la repetició del més excepcional miracle berguedà,
la més viscuda vivència del nostre patrimoni i l’atàvica
continuïtat de la nostra història i la nostra tradició. Com
sempre, aquesta nova Patum ens durà moments d’alegria i de
recolliment, d’èxtasi i de catarsi i de joia i d’emoció. I també,
com sempre, aquesta nova Patum ens oferirà un gavadal
d’imatges, algunes de les quals restaran per sempre gravades
en la nostra retina, i un munt d’esdeveniments, que acabaran
essent retinguts a l’indret més profund de la nostra memòria.
Justament de fets i d’esdeveniments parla el text del programa
que teniu a les mans, que aquest any s’ha encarregat de
redactar Xavier Pedrals, director de l’Arxiu Comarcal del
Berguedà. Són fets petits, quotidians, d’aquells que malgrat
semblar allunyar-se dels grans esdeveniments històrics acaben
sent, en realitat, els que conformen la nostra història de cada
dia. Aquest recull de fets, aquesta petita crònica patumaire,
sorgeix de dos dietaris excepcionals: la Crònica menuda de
la ciutat de Berga, de mossèn Josep Armengou, editada a
finals de l’any passat, i el dietari de Pau Anfruns, totalment
inèdit i que aporta moltes i interessants referències sobre
la Patum de la segona meitat del segle XIX. Ambdues obres
es conserven a l’Arxiu Comarcal del Berguedà.
I, per tal de completar els textos pretèrits, una col•lecció
d’imatges, igualment antigues, que les celebracions de Corpus
remots van deixar gravades a la retina dels nostres avantpassats.
Una col•lecció d’imatges que enguany ens ofereix Francesc
Escobet i Farguell, el Francisco de cal Luigi, amb tota seguretat
l’actual degà dels fotògrafs patumaires, qui ha retratat la nostra
festa màxima des dels inicis de la dècada de 1940.
És amb la voluntat i la il•lusió de sempre que l’Ajuntament
de Berga i el Patronat Municipal de la Patum us fan arribar
aquest programa que, com és habitual, no només anuncia
els actes patumaires que, un any més, faran reviure el nostre
més estimat mite, sinó que pretén ser un petit recull que,
tan gràficament com documentalment, aporti quelcom
d’inèdit al coneixement de la nostra estimada Patum.
Gaudiu d’aquest programa que teniu a les mans i, per sobre de
tot, conserveu la tradició i gaudiu de la festa que, inexorablement,
ja ha iniciat el seu compte enrere. Pa-tum! Pa-tum!
Bona Patum!
Juli Gendrau i Farguell

L’invent de la càmera de
pas universal va ser
revolucionari en el món
de la fotografia,
permetent de fer llargues
sèries fotogràfiques que
fins aleshores no eren
possibles.
Aquesta sèrie de la
processó de Corpus va ser
feta per Francesc Escobet
i Farguell a l’any 1943 en
motiu de l’estrena de la
Custòdia de la Patum.

Francesc Escobet i Farguell
(17-9-1924) va fotografiar
la Patum dels anys 1942 al
1944. Va ser un periode curt,
però molt interessant. Eren
les Patums de la immediata
postguerra, quan a Berga hi
havia un general i pel carrer,
quan passava, tothom havia
de fer, obligatoriament, la
salutació feixista. A partir
de l’any 1945 se’n va anar a
fer el servei militar i el seu
germà Climent va agafar el
relleu de la fotografia de la
nostra festa.

A les 10 de la nit
a la plaça de Sant Pere, CONCERT DE PATUM.
XVIè Memorial Ricard Cuadra a càrrec de la
Banda del Memorial, Lloll Bertran i Celdoni Fonoll.
Organitza: Memorial Ricard Cuadra,
amb el patrocini de l’Ajuntament de Berga.
En cas de mal temps es farà al Teatre Municipal
A 2/4 de 6 de la tarda,
a la Plaça de Viladomat, 62è. CONCURS
NACIONAL DE COLLES SARDANISTES
amb la Cobla Pirineu.
Col·labora: Associació Sardanista Cim d’Estela.
A les 8 del vespre,
A la Plaça de Viladomat: ELS QUATRE FUETS

A 2/4 de 7 de la tarda,
al pati de l’escola, PATUM de la Llar Sta. Ma. de Queralt
amb la Banda de l’Escola Municipal de Música.
A les 12 del migdia,
El Tabaler i els quatre Gegants,
al so de la Banda de l’Escola Municipal de
Música, satisfaran als berguedans
i les berguedanes amb
la tradicional PASSADA.
A les 8 del vespre,
TABAL, MACES, GUITES i GEGANTS VELLS,
acompanyats per la Cobla Pirineu, sortiran de la
Plaça de Sant Pere i faran els salts
corresponents, davant dels domicilis de les
autoritats locals. Acabaran amb Tirabols a la
plaça de Sant Joan i a la plaça de Sant Pere.

A 2/4 de 10 del matí, ENGEGADA DE COETS i PASSADA
amb la Cobla Pirineu.
A 2/4 d’11 del matí, a l’església parroquial de Santa Eulàlia, MISSA MAJOR
cantada per l’Orfeó Berguedà. Al final, s’interpretarà l’Himne del Sagrat Cor,
de Mossèn Marià Miró.
Tot seguit, a la plaça de Sant Pere, PATUM DE LLUÏMENT amb la Cobla
Pirineu.
A continuació, a la Plaça de Viladomat, SARDANES amb la cobla
La Principal de la Bisbal. Col·labora: Associació Sardanista Cim d’Estela.
A 2/4 de 5 de la tarda, a la residència Nostra Senyora de Queralt.
CONCERT amb la cobla La Principal de la Bisbal.
A les 6 de la tarda, a la plaça de Viladomat, SARDANES amb la cobla
La Principal de la Bisbal. Col·labora: Associació Sardanista Cim d’Estela.
A les 6 de la tarda, a l’església de les germanes adoratrius. VESPRES
SOLEMNES en honor al Santíssim Sagrament.
A 2/4 de 10 del vespre, a la Plaça de Sant Pere. PATUM COMPLETA,
a càrrec de la Cobla Pirineu.
Acabada la Patum, a la plaça de Viladomat, SARDANES amb la cobla
La Principal de la Bisbal. Col·labora: Associació Sardanista Cim d’Estela.

A 2/4 de 10 del matí, PASSADA de les comparses de la PATUM INFANTIL,
amb la Banda de l’Escola Municipal de Música.
A 2/4 d’11 del matí, a l’església parroquial, MISSA cantada per la Coral
Queraltina del Casal de Gent Gran. S’obsequiarà les persones assitents a la
missa amb els tradicionals clavells i panellets.
A les 12 del migdia, a la Plaça de Sant Pere, PATUM INFANTIL DE
LLUÏMENT, amb la Banda de l’Escola Municipal de Música.
Tot seguit, a la casa de la ciutat, repartiment dels Premis del XXIV
CONCURS DE DIBUIX INFANTIL.
A les 5 de la tarda, a la plaça de Sant Pere, PATUM INFANTIL COMPLETA,
amb la Banda de l’Escola Municipal de Música.
A les 8 del vespre, l’Ajuntament obsequiarà els Administradors i les
administradores amb un vi d’honor.

A les 11 del matí, PASSADA amb la Cobla Ciutat de Berga.
A les 12 del migdia, a la casa de la ciutat, lliurament de
TÍTOLS DE PATUMAIRE i PATUMAIRE D’HONOR, i dels
premis del XXXIX Concurs de Cartells.
A 2/4 d’1 del migdia, a la plaça de Sant Joan, SARDANES
amb la Cobla de l’Escola Municipal de Música.
Col·labora: Associació Sardanista Cim d’Estela.
A 2/4 de 8 del vespre, Salts de PATUM amb la Cobla Ciutat
de Berga. Es comenceran a la plaça de Sant Pere, continuaran
per les places de la població i davant dels domicilis dels
administradors i les administradores i acabaran amb
TIRABOLS a les places de Sant Joan i Sant Pere.

A 2/4 10 del matí, ENGEGADA DE COETS I PASSADA
amb la Cobla Ciutat de Berga.
A 2/4 d’11 del matí, a l’església parroquial, MISSA MAJOR. Durant la
celebració d’aquesta missa s’interpretarà la MISSA PATUMAIRE.
Tot seguit, a la plaça de Sant Pere, PATUM DE LLUÏMENT,
amb Cobla Ciutat de Berga.
A continuació, a la Plaça de
Viladomat, SARDANES amb la
cobla Contemporània
Col·labora:
Associació Sardanista Cim d’Estela.
A les 5 de la tarda, a la Residència
Sant Bernabé, CONCERT amb la
cobla Contemporània.
Col·labora:
Associació Sardanista Cim d’Estela.
A 2/4 de 7 de la tarda, a la Plaça
Viladomat, SARDANES amb la
Cobla Contemporània.
Col·labora:
Associació Sardanista Cim d’Estela.
A 2/4 de 10 del vespre, a la plaça
de Sant Pere. PATUM COMPLETA
amb Cobla Ciutat de Berga.
Acabada la Patum, a la Plaça de
Viladomat, com a cloenda de les
festes, SARDANES, amb la cobla
Contemporània.
Col·labora:
Associació Sardanista Cim d’Estela.

Anna Maria Solé i Solano
Laia López i Orriols
Albert Peñaranda i Riu
Antoni Pérez i Llimós
Valeriano Sánchez i Ruzafa
Joan Carxat i Balagué
Antonio Pérez i Martos
Pere Ribera i Costa
Maria Teresa Flores i Blanco
Jordi Buscall i Coma
David Carrera i Caniego
Jordi Subirana i de la Rosa
Èric Torres i Isanta
Federico Arévalo i Sánchez
Eva Garcia i Rodríguez
Montserrat Garcia i Romero
Àngel Gonfaus i Pons
Andrés González i Pino
Gràcia Porta i Salas
Jordi Sala i Cosp
David Sánchez i Calero
Jacint Tubau i Riera
Raquel Rubio i Estébez
David Solis i Trujillo
Mireia Ferran i Oller
Ricard Vilarroya i Escalé
Jordi Ribera i Casas
Ramon Grimaldos i Plana
FEIXINES O CAPDAMUNT DE LA VILA (FONOLLS)
Sr. Josep Agustí Garriga i Caro
Sra. Maria Montserrat Caserras i Santanachs
SANT PERE (ESCLAFIDORS REBENTATS)
Sr. Antoni López i Arnau
Sra. Vanessa Lois i Limeres
CENTRE O CARRER MAJOR (ESCLAFIDORS EMBOTITS)
Sr. Quirze Vilella i Esteva
Sra. Laura Selva i Jové
RAVAL (RAVANISSES)
Sr. Jordi Garra i Moncau
Sra. Montserrat Sala i Ausió

30
CRONIQUES
PATUMAIRES
Sens dubte, la Crònica menuda de
la ciutat de Berga (1948-1975),
escrita per Josep Armengou, és
una aportació de primer ordre al
coneixement de la història de la
ciutat de Berga durant el Franquisme.
Pensada per ser testimoni de la vida
de la població en aquell període, les
seves notícies patumaires permeten
conèixer molt millor l’evolució de la
Patum en uns anys d’intens canvi de
la societat berguedana. Armengou
va tenir una especial atenció a la
festa i un paper destacat en la seva
evolució; per aquest motiu la Crònica
és extraordinàriament informativa
respecte a la Patum.
La nissaga dels Armengou havia
tingut altres notables erudits,
estudiosos i escriptors. El seu oncle,
també sacerdot, Josep Armengou
i Santandreu (1871 – 1926), va ser
autor de diversos estudis històrics,
alguns lamentablement perduts.
Recordarem, però, un altre familiar
una mica més llunyà: Pau Anfruns i
Roma, nascut a Castellar de n’Hug,
vila de la qual també provenen els
Armengou. Anfruns es va establir
a Berga el 1846, i ens ha llegat un
Dietari que és força ric en notícies
patumaires, tot i que aquestes ocupen
un lloc petit en el conjunt de dades
que aporta del coneixement de Berga
a la segona meitat del segle XIX.
Es podria dir que en tema de dietaris
mossèn Armengou havia tingut un
precedent familiar notable, tanmateix
les notes de Pau Anfruns són d’una
altra naturalesa que la Crònica; estan
en la mateixa línia que altres dietaris
familiars existents a la ciutat de Berga
i arreu de Catalunya, algun dels quals
ja va utilitzar el mateix Armengou
en el seu llibre sobre la Patum. Però
aquest té un interès especial per als
berguedans, perquè, a part dels temes
familiars, dóna informacions rellevants
de caràcter públic.
EL DIETARI
DE PAU ANFRUNS
Pau Anfruns i Roma havia nascut a
Castellar de n’Hug. Residí en aquella
vila fins al 1846, quan es traslladà a
Berga, on havia comprat casa i altres
propietats. El dietari comença el 1844,
però recull notícies des de molts anys
enrere. Són majoritàriament familiars:
la seva genealogia, l’administració
patrimonial, i també sobre la seva
vila nadiua i algunes altres d’arreu.
Establert a Berga, va seguir amb la
mateixa pauta i per la seva dinàmica va
incloure destacades notícies referents
a la Patum.
Gairebé acabat d’arribar, en la seva
“Instructa del modo celebra esta
vila la festivitat del Corpus”’, fa una
detallada descripció de la Patum de
1848, any en què va ser nomenat
administrador. Hi trobem també
les incidències més notables de
diversos anys. En el dietari, hi sobta
el nombre de vegades que, per un
motiu o altre, no es va fer Patum o
es reduïren de manera dràstica les
celebracions de Corpus. Sovint es
mantenien els oficis religiosos, però
el primer que se suprimia en cas de
penúria, guerra o altres calamitats
públiques era la Patum. De fet, també
ressenya els anys en què se’n van fer
d’extraordinàries, en destaca la de
1871, una Patum expressa en motiu
dels 25 anys d’exercici del papa Pius
IX i, molt especialment, la de 1876,
amb la fi de la darrera guerra carlina:
“onze dies de festa continuada”, que
donaren per tot, dues Patums incloses.
Notícies que en conjunt completen
les que eren sabudes fins avui i que
mereixerien per elles mateixes un
estudi. En els documents hi consten
els administradors, ja que encara
que no es fes Patum, organitzaven el
pagament de part de les celebracions
religioses i altres despeses, com
va passar el 1847. Anfruns explica
aquesta circumstància, ja que per la
misèria del temps no es va fer Patum,
però sí la resta de celebracions de
Corpus, tot i que reduïdes. Per aquest
motiu, la llista d’administradors
sempre és més completa que la de
les Patums realitzades, perquè eren,
segons els documents, successivament
“administradors per l’Octava de
Corpus”, dels “quartos per la Festa
de Corpus” i “dels barris” i, per tant,
complien la seva funció, encara que no
es fes Patum; fet que algunes vegades
ha fet confondre respecte als anys en
què no se’n va poder fer.
En aquest punt volem recordar que
“l’Octava de Corpus” incloïa un bon
nombre de celebracions religioses i les
festes dels barris, que se celebraven
tradicionalment a partir del diumenge
de Corpus. La Patum formava part
del conjunt; l’Octava eren tots els dies
i el Corpus, estrictament el dijous.
En tot cas, de cap manera Corpus i
Patum eren sinònims. La Patum que
havia estat la “bullícia del Santíssim
Sagrament” o la “bulla”, abans de dirse
Patum, estava inclosa dins el cicle
de les Festes de l’Octava de Corpus.
Podia suprimir-se la Patum i celebrarse
la resta de l’Octava, és a dir, es
feien les celebracions de Corpus
sense fer Patum o bé es feia una
Patum extraordinària sense celebrar
res de Corpus ni de festes de barris,
perquè ja eren fora de temps. Hi havia,
doncs, certa independència. Patum
i Corpus, perfectament diferenciats,
però habitualment en el mateix cicle:
les Festes de l’Octava de Corpus.
Cal dir que, actualment, s’assimila
la Patum a tots els dies, perquè avui
sí que cada dia hi ha alguna part de
Patum, cosa que no passava aleshores.
A més, han perdut força pes els
actes religiosos i ja no es fan les
festes dels barris. La Patum, que havia
estat una “bullícia”, com un apèndix,
dins les festes de Corpus, ha passat
a tenir el paper principal. Aquest
desconeixement de la història fa que,
de vegades, alguns escrits utilitzin
31

32
Patum i Corpus com a sinònims i
es barregin conceptes. En aquesta
confusió no hi cauen els eclesiàstics
ni tampoc la majoria d’estudiosos de
la festa: el Corpus no és exactament
la Patum de Berga ni, naturalment, a
l’inrevés.
Els programes de Patum, a partir
del 1979, any del primer ajuntament
democràtic, incorporen el subtítol
“Festes de l’antiga Octava de Corpus”.
Segons aquesta visió, la Patum seria
el que es conserva de l’Octava, a
grans trets, restades les festes dels
barris, les processons i altres actes
religiosos, però mantenint alguns
oficis. Anteriorment, no sempre,
els mateixos programes portaven
escrit, com a subtítol i de vegades
com a títol, Corpus o bé Corpus
Christi, entre altres variacions, perquè
responien també a com se celebrava
la festa en cada moment i perquè el
programa incloïa, a més de la Patum,
altres actes, singularment religiosos.
Tornant al dietari de Pau Anfruns,
i ja com a nota final, s’hi recull una
versió llegendària sobre l’origen de la
Patum. Aquesta versió la resumeix un
document del 1770, de Quirze Puig.
És una llegenda de molt improbable
versemblança històrica que situa
el seu origen en la lluita contra
els musulmans i que té l’eco d’un
passat llunyà, molt en la línia del que
a Berga ja s’ha escoltat a vegades
referit al cabdill moro Bullafer en
versió divulgada per Jacint Vilardaga,
que explica que la va recollir el seu
il·lustre avantpassat, el notari i arxiver
Josep Altarriba. En la versió de Quirze
Puig, els protagonistes són uns altres,
però la Patum hi és instituïda també
com a record d’una gesta contra els
moros. D’escàs valor històric, cal
acudir als mecanismes de formació
de les llegendes i al seu substrat per
situar-les a lloc i considerar que, a part
de la història, una llegenda sempre
aporta informació que cal desxifrar.
En aquest punt s’han de destriar les
llegendes recollides de tradició oral,
de molt valor, de les que simplement
han estat inventades, amb objectius
literaris, altra intenció o simplement
per suplir unes dades històriques que
no tenim.
En el futur caldrà considerar totes les
aportacions informatives del dietari de
Pau Anfruns en el moment en què es
faci una nova història de la Patum.
LA CRONICA
MENUDA DE LA
CIUTAT DE BERGA
La Crònica informa molt sobre les
circumstàncies de la Patum durant
el Franquisme i, a més, per la seva
naturalesa, recull dades que mai no
han estat reflectides a altres tipus de
documents, sobretot als oficials. Entre
els més utilitzats per conèixer aquest
període sobresurten les actes del ple
l’Ajuntament, les de la Comissió de
Governació i, des del 1949, les de la
Comissió Municipal Permanent, que
s’establí de nou a Berga. En aquestes
actes, hi consten les propostes de
diferents comissions i les decisions
municipals, que inclouen moltes
gestions de les quals la Crònica no
dóna notícia. En certa manera es pot
dir que la Crònica els complementa, ja
que explica el camí real que van tenir
aquestes decisions i, a més, aporta
molta informació ciutadana, fet que
dóna una visió molt més completa
de la Patum i de moltes altres
qüestions. Armengou solia estar ben
informat, sovint fins i tot millor que
els protagonistes dels fets que descriu,
ja que gaudia de la confiança de
persones d’opinions i tendències molt
diverses, que li facilitaven informació
i opinions, sovint diferents, de les
notícies de la ciutat.
La primera Patum explicada per la
Crònica és la de 1949. Precisament
comença els anys en què hi ha una
certa recuperació de la vitalitat
patumaire, com Armengou mateix
explica; situació que contrasta amb
l’atonia de la primera postguerra.
No cal dir que la Crònica, per la
seva riquesa, deixa molt endarrere
qualsevol altra cronologia que s’hagi
intentat sobre la Patum d’aquest
període. A més, recull, si l’ocasió ho
justifica, algunes notícies anteriors.
Hi ha hagut èpoques a Berga en
què s’ha dit que la Patum perillava,
el cert és que d’una manera o altra,
els berguedans, amatents al seu
desenvolupament, han tingut sovint
un sentiment de crisi de la seva
festa. La Patum, en adaptar-se a la
societat, canvia, ja sigui a poc a poc
o ràpidament, segons el moment, de
manera que cap generació la troba
idèntica a l’anterior. És aquest canvi
que provoca una certa sensació de
crisi. La Crònica sempre deixa clar que
ens els anys que abasta no hi ha hagut
problema d’assistència, que sempre
ha estat creixent ni tampoc mai no
s’ha posat en dubte la seva celebració;
en tot cas, els problemes que
Armengou afronta són de valoració,
d’organització, de criteri... Aquests
problemes atenyen els seus valors,
la seva evolució i la seva autenticitat;
afecten a l’arrel mateixa de la Patum.
Armengou va tenir un particular
interès per la Patum i, naturalment,
aquest interès es veu reflectit a la
Crònica. En primer lloc, Armengou
es proposà identificar els aspectes
essencials de la festa i, després, en
conseqüència, preveure les actuacions
que calguessin per preservar-los. Ell,
i també el seu entorn, no sols eren
uns patumaires atents, sinó que van
considerar que calia intervenir en
la festa i influir en les autoritats que
la gestionaven per tal d’evitar que
l’evolució de la Patum conduís a una
progressiva desnaturalització. De fet,
tal com es van anar plantejant les
situacions, no es tractava, en absolut,
de previsions, sinó d’una reacció
davant de fets i circumstàncies que ja
estaven actuant negativament sobre la
Patum. La seva voluntat era desvetllar
la consciència ciutadana respecte al
que passava i, en el cas d’Armengou,
assumir, si calia, el paper de portaveu
dels berguedans preocupats per la
Patum.
El paper de portaveu de la consciència
ciutadana, respecte a la Patum, el va
anar assumint progressivament. A part
33

34
del seu propi desig, les consultes i els
encàrrecs que rebia el van portar a
implicar-s’hi cada vegada més: estudis,
debats ciutadans, escrits, guions per
a films de producció local i, sobretot,
participació a la festa. Cal dir que el
seu llibre La Patum de Berga (1968)
dóna, encara avui, una visió de la
Patum molt endinsada en la seva
essència. En aquest llibre es pot
cercar l’actitud d’Armengou com a
consciència crítica de la Patum, però,
sense cap mena de dubte, aquesta
actitud encara queda molt més palesa
en la Crònica, i des de força anys abans,
en manifestar la seva opinió davant
dels canvis i l’orientació que va anar
prenent la festa, any rere any, i deixar
constància de la seva intervenció. En
bona part, el llibre és deutor de la
Crònica. Recordem també que, durant
el període en què es publicà la revista
Queralt (1953 – 1965), alguna de les
reflexions incloses a la Crònica la va
fer sortir en aquella revista.
El pla d’actuació respecte a la Patum
de mossèn Armengou es pot deduir
d’una lectura atenta de la Crònica, en
els seus comentaris a cada Patum,
inclosos sovint els previs i sobretot
els posteriors, i també en el seu
llibre La Patum de Berga. Tanmateix
la seva formulació més concreta i
de més abast és la Carta oberta de la
Geganta Vella, que és el fil conductor
d’aquest programa. Detallarem també
les reformes del 1957 que incloïen:
l’afer de les processons de Corpus
i de les festes dels barris, també
l’aparició, consolidació i oficialitat de
la Patum infantil i, finalment, el canvi
de mentalitat que es va anar covant
durant el Franquisme i que esclatà
els darrers anys, coincidint ja amb el
traspàs de mossèn Armengou.
La Carta oberta de
la Geganta Vella”
Aquesta carta adreçada als
berguedans va aparèixer publicada
el juny de 1953, fa just 60 anys, a la
revista Queralt. Aclarim, en primer
lloc, que la carta va aparèixer anònima,
signava “La Geganta Vella”; tanmateix
des de molt aviat es va saber que
l’autor era Josep Armengou i, de fet,
considerem, a grans trets, que la carta
exposa el seu programa respecte a
la Patum a llarg termini. En el text,
Armengou actua com a definidor i
mantenidor de la berguedanitat. La
Crònica en recull pocs comentaris,
però rellevants, i permet seguir
després el seguiment ciutadà de les
idees que exposa.
La carta té dos fronts: els berguedans
en general i, de manera implícita,
l’Ajuntament, ja que la Patum
era responsabilitat directa de la
corporació, que a més podia actuar en
bona part dels aspectes ressenyats.
En el moment de la publicació,
l’alcalde de Berga era Josep M.
Vilardaga, que ja ho havia estat en
temps de la Dictadura de Primo de
Rivera. Armengou, a la Crònica, fa una
breu història política d’en Vilardaga,
molt oposada a la seva postura
catalanista. L’actitud del Vilardaga es
veia corroborada per un incident en
el programa de Patum d’aquell any;
l’alcalde el va fer retirar, perquè a la
portada, en un retall de l’escut de
Berga, hi sortien les quatre barres:
les circumstàncies són detallades a la
Crònica. Aquest incident es produí el
maig i la Carta oberta de la Geganta
Vella va ser publicada el 3 de juny.
A més dels motius de fons, s’ha de
considerar una reacció d’Armengou
a l’actitud del batlle, a qui, per altra
banda, reconeixia qualitats personals
positives.
En la carta, la Geganta Vella argumenta
que escriu en nom de totes les
figures de la Patum, com a símbol
de la permanència a la ciutat de
la tradició i de la història, diu: “He
conegut els vostres besavis i veuré
l’enterrament dels vostres néts”. La
intenció era fer adonar a la ciutadania
de l’excepcionalitat de la Patum, i que
el seu manteniment era un requisit
indispensable per a la salvaguarda de
la personalitat berguedana, un acte
de necessària fidelitat als passats i
un deure envers els berguedans del
futur. Amb aquestes idees desenvolupa
el concepte de berguedanitat, que
associa a l’arrelament a la ciutat i a les
seves tradicions, i molt específicament
a la Patum. Destaca el fet que la
Patum és única, i recorda que “ningú
més al món, llevat de vosaltres, sap fer
Patum”, i lamenta que els berguedans
no en comprenguin la categoria i
la tinguin abandonada, molt en línia
amb la seva pretensió: fer descobrir i
precisar què és essencial.
Les seves referències a la Pàtria són
fàcils d’entendre, no és sols la Pàtria
berguedana, són dirigides també a
la Pàtria catalana, com diu Noyes:
“el berguedanisme té l’empremta
i l’ombra del catalanisme”. Opina
35

aquesta antropòloga que Armengou
no volia deixar el control de la
festa a l’Ajuntament franquista ni
a la secularització. Creiem que, de
fet, no era sols això: Armengou
volia mantenir atenta i desperta la
consciència dels berguedans respecte
a la Patum, perquè era un component
bàsic de la seva identitat i calia
protegir-la. La salvaguarda de la Patum,
el més autèntica possible, havia de
ser una contribució berguedana al
manteniment de l’esperit patriòtic.
Noyes analitza el berguedanisme com
una religió civil, segons el treball de
mossèn Armengou, i l’anatema que
va llençar Armengou als berguedans,
precisament en la carta. La seva tesi
The Mule and the Giants... es basa en
una notable recerca antropològica
que fins avui no ha rebut encara una
crítica argumentada, amb una visió poc
freqüent en el nostre entorn. No cal
dir que parlen de la carta la majoria
d’historiadors posteriors de la Patum,
ni que sigui breument. Hi ha hagut
una allau de publicacions patumaires
aquests darrers anys. A part dels
autors que ja citem, és de remarcar
el notable buidatge de fons d’arxiu
d’Albert Rumbo a Patum! (2001) i el
de Noyes (2003). En aquest punt no
podem deixar de recordar que, a part
dels llibres, que sense excepció cal
considerar, hi ha un important conjunt
d’articles patumaires.
Armengou a la carta també argumenta
que la descura en què es té la
Patum manifesta el poc respecte a
la tradició, a la història i a la Pàtria;
en posa detalls concrets dels quals
els berguedans es poden sentir
afectats, però en els quals pot actuar
l’Ajuntament i el compromet davant la
ciutadania: l’estat dels vestits i figures,
l’atapeïment d’actes i atraccions aliens
a la pròpia festa –que la desdibuixen–,
la poca cura dels testimonis històrics
de la festa, com ara de la conservació
de la llinda del carrer de Cardona amb
l’àliga gravada, etc.
La carta contribueix també a una certa
sacralització de les figures, en aquest
cas de la geganta vella, però per
extensió de tota la resta, començant
per l’àliga. Aquest fet contribueix a
donar força a un altre dels punts del
seu programa: demana que les figures
de la Patum no surtin més de Berga
per representar la ciutat en qualsevol
trobada de gegants, passada de diables
o altra festa popular forana, com a
simple figures de fira. “Tenim només
un lloc i un temps de cita: Berga i
Corpus”, punt sobre el que llançarà un
anatema. Cal recordar que encara el
1950 i el 1951 hi havia hagut diverses
sortides de comparses fora de Berga,
cosa que perillava de convertir-se en
una situació freqüent. Aquesta qüestió
havia estat debatuda a l’Ajuntament,
tal com queda reflectit en les actes
municipals, i encara més debatuda al
carrer. Novament la seva actitud és
una reacció a un fet que ell considera
negatiu.
Davant l’atapeïment d’actes proposa
també de reduir, de fet d’anul·lar tot
allò que no sigui propi de Corpus
i es faci els mateixos dies. Massa
fires, massa atraccions, massa ball i
massa de tot. Vol centrar la festa en
la Patum, la resta la desvalora. Des
de feia molts anys els successius
ajuntaments s’havien esforçat en la
direcció oposada, per aconseguir, al
seu entendre, un conjunt de festes
de Corpus ben atractiu. D’aquestes
iniciatives, a les actes de governació
de Berga, n’hi ha un veritable inventari.
Era una política que s’atenia sobretot
als interessos dels comerciants, que
solien participar en les comissions
organitzadores del Corpus, de manera
destacada en els anys immediatament
anteriors a la carta; Armengou els
amonesta especialment.
Retreu també als berguedans que
“no voleu acompanyar els vostres
fillets a la plaça perquè aprenguin a fer
Patum”, fet que planteja el problema
del manteniment de la festa en el
futur.
A tot el seguit de propostes de la
carta, la Crònica en fa l’apunt, en rep
els comentaris i sentencia: “Ha plagut,
però no a tothom”, “els mateixos que
la varen criticar ara l’assumeixen” i “ha
somogut consciències”, entre altres.
Estava content del resultat. La carta
va tenir un impacte remarcable en
la societat berguedana i va significar
la consagració d’Armengou com el
portaveu de la consciència ciutadana
envers la Patum. La carta, en conclusió,
demana als berguedans un canvi de
mentalitat, de més abast que qualsevol
aspecte concret: valoració de la Patum
com a fonament de la seva identitat.
Naturalment no va tenir pas un efecte
pràctic immediat, encara sortiren de
Berga les maces, la guita, els nans o
els gegants i, al llarg del Franquisme,
Armengou tingué molts moments
de desànim. Els canvis de mentalitat
solen ser molt lents; però avui
gairebé tots els punt s’han complert:
la berguedanitat és associada, des
d’aquesta i d’altres perspectives, a la
Patum, a la qual es reconeix el seu
valor únic. Hi ha una alta consciència
de respecte, una certa sacralització
de les comparses, associada al
propi respecte i han millorat molt
els comportaments, sense que els
participants es diverteixin menys.
S’ha reduït l’itinerari del dimecres
i els incidents són, considerant la
massificació actual de la Patum,
minúsculs. I un fet, potser derivat,
però exacte: cada vegada les
comparses executen millor els salts i
les danses, segurament a causa de tots
aquests factors i de la incorporació
de patumaires ja pujats amb la Patum
infantil, que ha integrat els infants
d’una manera molt satisfactòria, també
desitjada a la carta. Tot el camí obert
suposa nous reptes que els patumaires
superen Patum rere Patum. També
observem avui una cura molt major
amb tot el que acompanya la festa:
restauració de vestits i de les figures,
la museïtzació, etc. Ni es planteja
que les figures de la Patum surtin
de la ciutat. Del 1953 fins avui dia la
realitat patumaire ha evolucionat i
Berga ha sabut fer realitat, de vegades
de forma diferent, les propostes que
la carta plantejava, i també s’ha fet
front a altres qüestions que han anat
apareixent. Tot forma part del geni
berguedà per la festa, el geni que ha
portat la Patum de llunyans orígens al
segle XXI.
3737

38
Amb la Carta oberta a la Geganta
Vella, i amb la seva actuació posterior,
el mossèn va tenir una influència
decisiva per aconseguir que els
berguedans consideressin la Patum
com la manifestació més autèntica de
la seva identitat i un fonament del seu
heretatge històric col·lectiu.
Recordem que la carta es troba a la
revista Queralt, 3, del juny de 1953,
reeditada en el programa de la Patum
de 2001 i en la tercera edició del llibre
La Patum, què és? (Huch, 2011).
La reforma de 1957
A partir del 1956 la Patum va haver
d’afrontar una sèrie de canvis que ja
s’anaven covant de temps. El primer
d’aquests canvis era a conseqüència
de la permanent disminució de
l’assistència als oficis i processons
religioses que convivien amb la Patum
dins les celebracions de l’Octava de
Corpus: ens referim a la desaparició
definitiva de les processons, opció de
la qual Armengou era partidari.
Començà el canvi amb la notícia
de la supressió litúrgica, per part
de les autoritats eclesiàstiques, de
l’Octava de Corpus, fet que implicava
la fi de la processó de diumenge
de Corpus. Malgrat la supressió
de l’Octava es podia demanar, sols
per motius pastorals, de mantenir
la processó, cosa que no volgueren
fer els sacerdots berguedans, que
consideraven que no hi havia motius
pastorals per a sol·licitar-ho, ja
que l’assistència era “raquítica”, i la
processó no s’havia de tractar com un
número més del programa d’actes. La
processó de diumenge de Corpus es
va perdre definitivament. Armengou
opinava que la pietat berguedana era
poc processional i que la processó no
havia de ser un número de folklore
pietós. No creia gaire en processons,
tal com les feien, “massa banderes,
massa escenografia i poca pietat” i “els
militars la converteixen en una parada
en què hi desfila Jesús Sagramentat.
Cal una altra cosa”. Evidentment,
la presència militar no plaïa gens
Armengou, i creiem que va pesar en la
seva opció d’avalar la supressió de la
processó.
Fins i tot abans de la Guerra, els
ajuntaments o les successives
comissions d’organització havien mirat
d’atapeir el diumenge d’actes que
fossin atractius per a les persones
que visitaven la Ciutat: futbol, curses
ciclistes, balls... Sovint l’horari d’aquest
actes se solapava amb l’horari de
les processons, sobretot la de
diumenge. La processó feia nosa als
organitzadors i per altra banda els
actes civils distreien el personal d’anar
a la processó, i per als capellans era
motiu constant de disgust.
La davallada constant dels assistents
va ser el que al final decidí la fi
també de la de dijous. Creiem
que el parer d’Armengou, que des
del 1956 argumentadament se’n
mostra contrari –abans no en tenim
constància– va influir en l’actitud
del conjunt de capellans de Berga.
Les successives reformulacions de
la processó no trobaren el camí de
la seva supervivència, i el 1970 se
suprimí.
Una segona part d’aquest procés va
ser el tema de les festes dels barris. A
l’Ajuntament, que els nomenava, li era
difícil trobar administradors, i el 1956
acordà no celebrar-les. Hi hagué una
reacció ciutadana, resistència de molts
berguedans, als quals recava perdre el
que els havien llegat els avantpassats.
Aquesta reacció aconseguí limitar la
supressió, que es definí l’any següent.
Jaume Farràs i M. Dolors Costa:
tractaren aquest tema a Corpus
berguedà i administradors, 1986.
La fixació del nombre i el paper dels
administradors es decidí el maig
de 1957 a partir d’una proposta
de les entitats i les corporacions
berguedanes a l’Ajuntament, que
prèviament les havia consultat.
Sabem per la Crònica que el nucli del
projecte de reforma va ser presentat
pels advocats i el redactà Juli Cardona;
tanmateix als documents oficials
consta que el projecte va ser avalat
per un nombre molt gran d’entitats
i corporacions berguedanes, que hi
feren aportacions. Potser és l’acte
de l’Ajuntament de l’època amb més
intervenció de la societat civil. Un
encert. Hi tingué una intervenció
final en Ramon Calderer, que donà la
fórmula de compromís, “conservar-ho
tot però millorat i adaptat als temps”.
Amb retocs aportats pels berguedans
i amb un consens generalitzat, es va
aprovar. A les actes municipals hi ha
el detall de la reforma, d’una precisió
minuciosa, i unes interessantíssimes
consideracions prèvies al text;
aquestes consideracions donen
testimoni de l’evidència d’una situació
de crisi i de la necessitat d’adaptar les
festes de Corpus als nous temps. En
aquest cas les actes donen un detall
més ampli que la Crònica, que ho
resumeix i ho estalvia. Al final es van
mantenir els administradors, els oficis
religiosos i la processó de dijous. Amb
lleugeres modificacions, quedà tal com
ens ha arribat, excepte les processons.
Cal recordar aquí que Juli Cardona i
Ramon Calderer eren del cercle íntim
de mossèn Armengou, i intervingueren
en diversos afers patumaires com
es pot veure a la Crònica. De fet, les
39

40
seves propostes coincidien amb les
d’ell; tot i que no s’està de dir que
en algun aspecte ell hauria estat més
radical, i no amaga el seu escepticisme
respecte al manteniment de la
processó de dijous, que es va complir.
Altres aspectes s’han mantingut, si
bé el seu diagnòstic era encertat: ja
no hi havia esperit de barri, i sols es
podien mantenir els actes associats
i els administradors de manera
protocol·lària com ha passat realment.
El resultat d’aquella reforma és la base
en molts aspectes de com participen
avui els administradors a la Patum:
es fixà el nombre i es detallaren les
seves funcions i horaris, i es definí
el seu paper simbòlic i protocol·lari.
La Patum pròpiament no en quedà
afectada. Els administradors van
adaptar-se molt ràpidament a la seva
nova comesa. Des del 1993 signen al
recuperat registre d’administradors i
patumaires, on també ho fan els caps
de colla, i es comprometen a complir
bé el seu paper. L’antic registre iniciat
el 1619 havia quedat interromput amb
la República el 1932. Una novetat de
fa vint anys no recollida en els llibres.
Consolidacio i
oficialitat de la
Patum infantil
La Patum infantil va néixer com una
Patum familiar al barri de Cal Corneta
de la mà de Joan Rafart; molt aviat
començà a créixer i s’obrí a la ciutat.
Als inicis va costar d’encaixar la Patum
infantil en l’nim dels berguedans.
Tanmateix les coses van anar ràpides.
Escrita ja una breu història d’aquesta
Patum per nosaltres (1995 i 2006), i
altres, sols afegirem el que la Crònica
aporta de nou.
La Patum infantil es va poder veure
als carrers de Berga a partir del 1956,
segons la Crònica va ser el 24 de juny,
tres setmanes després de la Patum.
Encara era incompleta, però des del
primer moment es va veure que els
nens la prenien amb gran seriositat.
No era ben clar el seu futur; també
n’hi havia una altra a la plaça de Sant
Joan, a més de les versions, més o
menys aconseguides, que feien els
nens o els pares per jugar.
La Crònica informa que el 1957, també
seguint una pensada de l’advocat Juli
Cardona, la Patum infantil va actuar a
la plaça sortint d’ofici del divendres.
La petició a l’Ajuntament, reflectida
a les actes, la va fer en Joan Rafart,
ànima de la Patum infantil. La resposta
positiva i entusiasta de l’Ajuntament
obrí el pas, i li va donar ja caràcter
oficial. Armengou insisteix a dir
que ho van fer molt bé. En acabar
van anar a actuar a diverses places;
escriu la frase que ha esdevingut
històrica i àmpliament repetida en
parlar d’aquesta Patum: “llavor de
patumaires”, que el mateix Armengou
utilitzà com a títol pel magnífic
reportatge filmat per Benet Boixader.
Aquell mateix any s’hi uniren els de la
Patum de la plaça de Sant Joan.
Durant força anys la Patum infantil va
“actuar” també en les més diverses
circumstàncies: a la inauguració de la
nova escola de la Salle, per exemple,
però de manera continuada al
Tretzenari que celebraven els frares
de Sant Francesc. Excepcional va ser
la sortida de maces, nans i àliga a la
Pobla de Lillet per a l’homenatge a
mossèn Carles Garcia. Armengou va
expressar més d’una vegada que calia
evitar-ho, que la Patum infantil s’havia
de fer el divendres de Corpus a la
plaça i prou. Naturalment la Crònica
recull notícia de les novetats i millores
de cada any, en especial de com es va
anar completant la comparseria.
El 1964 es va fer una cerimònia
especial, la “investidura” de la Patum
infantil, el dissabte a la tarda; se’n
conserven unes fotografies precioses
de Josep M. Casals “Casalets”. Van
saltar i dansar conjuntament els
grans i els petits. Vells patumaires
passaven als nens els seus instruments,
comparsa a comparsa, “investint”
com a patumaires les infantils. No es
va escapar d’alguna obligació oficial
com participar, el mateix any, en un
homenatge a l’exèrcit espanyol junt
amb la Patum gran.
La Crònica no fa res més que
testimoniar la consolidació de la
Patum infantil, que paulatinament
va anar abandonant altres petites
tradicions i ha acabat fent-se sols el
divendres de Corpus i només a la
plaça, si bé els assajos, gran diferència
amb els grans, són de durada i donen
un gran poliment als patumaires,
que sempre s’han distingit per una
“formalitat que esparvera” en frase
de mossèn Armengou. Aquests assajos
són d’un caliu extraordinari, fan viure
la Patum amb una intensitat i un abast
41

42
grans i de durada, i són exclusivament
berguedans. La socialització dels
nens, la seva integració a la festa, que
s’havia fet sempre en jocs de carrer,
ha quedat definitivament estructurada,
en una època en què el carrer ja
no és un lloc de jocs. La genialitat
d’en Rafart va ser fer-ho en el
moment oportú i obrir-ho a la ciutat.
Armengou ho qualifica “d’encert
innegable”; es complia un altre punt
del seu “programa”: l’aprenentatge de
la Patum adreçat als nens. Dèiem el
2006 que potser algun dia els grans,
que avui ja han passat gairebé tots per
la Patum infantil, voldran fer un assaig
general o més, per millorar i per tenir
més Patum i, a més, amb participació
únicament berguedana.
Un canvi de
mentalitat
D’una manera lenta les idees de
la Carta oberta de la Geganta Vella
s’obriren pas entre els berguedans,
especialment els patumaires, amb
alts i baixos, i amb un contrast de
vegades dur amb la realitat, amb el
que passava a la festa, perquè era
complex i perquè van aparèixer alguns
factors nous com la immigració i la
massificació.
A partir de la Carta
oberta de la Geganta
Vella, l’Ajuntament va
seguir actuant, potser
amb més atenció. A
més d’altres mesures,
és de destacar que el
1955 es va demanar
una entrevista a Joan
Amades perquè
els aconsellés sobre el camí que
havia de prendre la festa. Amades
era considerat un expert en festes
populars i tradicionals i el 1932, en
ocasió de la baixada de la comparseria
patumaire a Barcelona, havia publicat
un remarcable fullet sobre la Patum
que va ser molt divulgat.
El 1957, en ple debat sobre el
manteniment de la processó i els
administradors dels barris, es van
produir dues sortides d’elements
patumaires de Berga: nans i àliga
a Manresa, i guita, maces i plens a
Granollers. Armengou va protestar,
sabent que la majoria de berguedans
estaven d’acord amb ell com s’havia
comentat explícitament en la
reunió d’entitats del mateix any. Se
li va prometre un acord municipal
per evitar-ho en el futur. De fet,
esporàdicament, encara sortiren
comparses de Berga, fins al final de la
Dictadura. El seu anatema en aquesta
qüestió no va funcionar fins més tard.
A partir del 1958 s’inicia una nova
època, que políticament s’escau amb
el període en què va ser alcalde
Joan Noguera Sala. Creiem que,
precisament, en l’anàlisi de la gestió
de l’alcalde Noguera a la Crònica es
pot apreciar la ponderació de mossèn
Armengou en escriure, considerant
que eren pols oposats políticament.
Armengou va fer diverses valoracions
de Noguera, al llarg de la Crònica, la
primera immediatament després de
ser elegit alcalde i en destacà aspectes
força positius. Després va dependre
de cada circumstància.
Ens limitarem a exposar sols els temes
més rellevants relacionats amb la
Patum, obviant, fins on sigui possible,
la resta de la seva gestió, que no és
pas l’objectiu d’aquest programa i
que està força ben reflectida a la
Crònica. Pocs historiadors han fet
un acostament a l’alcaldia de Joan
Noguera. Josep Noguera, que ha
estudiat la Patum dels segles XIX i
XX, en fa una valoració molt positiva:
“va ser un gran alcalde de Berga i un
dels millors diputats provincials del
districte”.
L’alcalde Noguera ja havia tingut una
intervenció positiva en la reforma
de 1957, quan era tinent d’alcalde,
amb la remodelació del paper dels
administradors i la supressió de la
processó de diumenge, en aplicar
la idea de convocar entitats i
corporacions berguedanes a dir-hi la
seva.
Potser la topada més sorollosa amb
Armengou va ser en l’afer de posar
música a les maces el 1963. La decisió
es prengué sense consultar els
berguedans i acabà amb una estrident
i llarga xiulada contra l’Ajuntament.
Els berguedans manifestaren així la
seva disconformitat. Durant molts
anys se seguí xiulant sempre en
arrencar la música de les maces. Es
va deixar de fer per respecte a la
memòria d’en Joan Trullàs, el seu
autor, l’any de la seva mort, i com
a reconeixement, definitiu, a la seva
obra. Era una xiulada que recordava el
dret del poble a protestar. La música
va ser deguda a una idea de Jaume
Sala. Armengou explica els fets amb
neutralitat, com a cronista, però se
li atribueix un paper destacat en
promoure la protesta, així ho revelà
Quirze Grifell (“Una Patum sempre
canviant”, 2006). Armengou vaticinà
que el salt acabaria adaptant-se a la
43

44
música, i no la música al salt; com va
acabar passant. Tanmateix la música li
va agradar. Primer ho va veure com un
desastre i amb el temps va expressar
una opinió més matisada.
El 1960 va ser el primer any en què
la guita va socarrar les banderes del
Movimiento, penjades arreu de la
ciutat com en la majoria de festes;
l’any següent ho ampliaria a les
demès ensenyes, la catalana no es
penjava aleshores. En anys a venir
l’Ajuntament les faria posar cada
vegada a major altura per evitar-ho.
Encara el 1964 Armengou creia que
la Patum, tal com ell l’entenia, “estava
ferida de mort”. Ho va escriure amb
l’impacte de la participació patumaire,
Patum gran i Patum infantil, en un
“Homenaje al ejército español”, en
què diu: “que els responsables no la
facin servir (la Patum) d’escambell de
dictadors”; altrament insisteix a reduir
l’abast de les passades a la ciutat vella.
Aquesta impressió negativa no li va
diluir ni la “investidura oficial de la
Patum infantil”, feta aquell mateix any,
en què cada comparsa de la Patum
acollia la mateixa de la Patum infantil i
seguia el salt o ball corresponent.
Armengou va
descobrir el paper
de la Patum com
a integradora de
nous berguedans.
Escriví: “la Patum és
el baptisme de foc
ritual que atorga a
qui la sent la cèdula
més autèntica
de ciutadania
berguedana”. Malgrat
que no és rar que alguns berguedans
el titllin d’integrista, tampoc ho és
que de vegades els mateixos, encara
avui, tinguin criteris absolutament més
estrictes de berguedanitat. Com va dir
Armengou, la Patum esdevé un factor
important de berguedanització. Tema
aplicat en primer lloc als comarcans i
a la resta de catalans, des de fa molts
anys, segles. Berga rep gent de tot el
Berguedà: els mateixos Armengou
baixaren de Castellar de n’Hug. Pel
que fa referència als immigrats de
la resta de l’Estat, Armengou, en un
primer moment, va valorar de forma
molt negativa el contrast de costums
i maneres de fer entre immigrants
i catalans. Ho va viure com una
“invasió”, paraula que literalment fa
servir. Tot i que amb posteritat en
va fer una avaluació més positiva, i
va reconèixer (1964) que tot plegat
funcionava força millor del que ell
havia cregut en principi. És molt
interessant l’exposició que va fer de la
força integradora de la Patum.
El 1965 les bufetades a la plaça
crearen un gran escàndol. Això porta
Armengou a insistir novament en el
seu “programa”: reduir el trajecte
del “passar a petar”, com diu ell, de
dimecres i dissabte, al casc antic i amb
un itinerari fix, i fins i tot s’atreveix a
proposar que la passada de dissabte
se suprimeixi completament. En
aquell moment estava seriosament
preocupat, fins suggeria multar els
autors dels excessos, i s’impacientava.
El 1966 es va queixar que
l’Ajuntament posposés contínuament
el debat per adaptar la Patum a la vida
actual.
L’Ajuntament seguia el seu camí; el
1967 la Patum va ser declarada “Fiesta
de Interés Turístico Nacional”; segons
Armengou, es “turistitzava”. Per altra
banda sortí publicat el “Manifest dels
patumaires”, que acompanyava el
programa de la Patum. El document
recollia algunes de les idees i bona
part del vocabulari de mossèn
Armengou, i el lema que Ramon
Calderer havia aportat al debat:
“Conservar la Patum i millorar-la”.
El mateix any se suprimiren els salts
davant les cases de les “jerarquies”
del Règim. També aparegueren
moltes llaçades catalanes entre els
patumaires i les guites. Cal recordar
que el Manifest era redactat en català,
mentre que el programa va ser en
castellà des del 1939 fins al 1974. La
darrera Patum del mossèn ja tingué el
text en català: 1975.
Aquesta impressió negativa s’aniria
diluint i és molt menys present
en el seu llibre La Patum de Berga
(1968) editat pel Museu Municipal.
L’Ajuntament prenia mesures de
prestigi arran de la declaració de
la Patum com a Fiesta de Interés
Turístico Nacional.
Els anys següents retornà la visió
pessimista d’Armengou arran de la
creixent massificació de la festa, amb
incidents derivats de la manera de
divertir-se, que ell sempre creu que és
a causa de la durada de les passades
de dimecres i dissabte. Armengou a la
Crònica insisteix pràcticament des del
1949 en el seu necessari escurçament,
ja que segons ell els incidents es
produeixen en part a causa de tantes
hores de trànsit i de beguda. Voldria
limitar-ho al casc antic de la Vila i
poc més, fins i tot fa una proposta
d’itineraris. Molts anys després, el 1984,
el regidor de cultura Josep Carreras
va prendre aquesta mesura, valenta,
que ningú havia gosat afrontar abans
que ell. La mesura anunciada al butlletí
Ciutat amb detall, en la seva exposició
de motius argumenta pràcticament els
mateixos que Josep Armengou: era el
sentir dels patumaires.
La campanya de l’Ajuntament, iniciada
el 1969 “Fer el brètol no és fer la
Patum”, indica accions positives per
part de la Corporació, tanmateix
Armengou dubta de la seva efectivitat
i el preocupa fortament la intensa
afluència de forasters; arriba a dir:
“La Patum de Berga ja no és la Patum
dels berguedans. Mals averanys per
a l’esdevenidor de la festa”. El 1972
desespera en algun moment, diu: “Que
cada generació faci la Patum que
pugui”, “Nosaltres assistíem i fèiem la
Patum amb l’emoció de qui celebra un
ritu. Ara és ocasió de barrila i prou”.
El tomb comença el 1973 i en fa un
balanç positiu en escriure la Crònica;
apunta la iniciativa del jovent del Club
d’Esquí que va fer unes propostes a
l’Ajuntament nascudes d’una enquesta
i de la seva idea bàsica de regenerar
la Patum. En destaca la lectura de
notes explicatives, que encara avui es
fa. Considera molt significatiu que el
jovent s’interessi per la marxa de la
festa. A més, es reedita el seu llibre
sobre la Patum. El 1974 es va fer un
col·loqui als patumaires per exposar
què significa la Patum, observa que
“els patumaires s’han esmerçat a
fer-ho bé” i ha millorat el tema del
comportament. El 1975 hi hagué els
actes de protesta promoguts per
l’Assemblea de Catalunya. Armengou
a la Crònica no explica la valoració
posterior entre els contactes
berguedans i els responsables de
portar aquesta acció a Berga durant
la Patum, que no van trobar el suport
esperat entre els berguedans. Va ser la
darrera de mossèn Josep Armengou.
El cert és que durant tot el període,
el contrast entre la Crònica, i
una lectura atenta de les actes
municipals, permet afirmar una
diferència bàsica d’apreciació i de
fons: la lectura única de les actes no
45

46
permetria pas endevinar una situació
preocupant de la Patum, i a la vista
de les mesures preses, any a any, en
l’aspecte organitzatiu i de millora.
Hi ha una visió i un criteri diferent,
s’actua en una altra direcció, potser
equivocadament, però en absolut hi
ha deixadesa o desinterès per part
de l’Ajuntament. Sempre es va donar
suport a mesures que creien que
podien ser bones per a la festa. Per a
l’Ajuntament la declaració de Fiesta de
Interés Turístico Nacional havia estat
un objectiu bàsic.
La Patum té moltes dimensions: la
berguedana, la comarcal, la nacional,
i potser ara la internacional; ho
tractàrem el 1993. Respecte a la
dimensió nacional es pot dir que
part de l’atracció que exerceix per
a força catalans és aquesta: un tema
d’història i tradició que Berga ha sabut
conservar i que ells també volen i
necessiten compartir: és el que el país
vol i necessita. Un dels secrets de les
festes populars, que s’han revitalitzat
extraordinàriament amb la llibertat.
Per a Berga és un punt d’equilibri molt
compromès compartir una festa que, a
més, és un signe d’identitat.
El punt del programa d’Armengou
que no s’ha complert ha estat el tema
de les atraccions i actes associats a la
festa, que eren per a ell un problema:
la fira i les atraccions del Vall. El
que ell anomena despectivament
“parraqueria”. El que sí que és clar
és que actualment es procura que
mai entri en franca col·lisió amb la
Patum, en són un complement. Josep
Noguera va intentar situar el paper
de les atraccions dins la Festa de la
Patum, amb una valoració positiva
(Programa Patum, 2009).
Finalment cal observar que hi ha un
aspecte que Armengou obvia sempre
en la seva anàlisi, com fan també altres
folkloristes, i és la part dionisíaca
de la festa: el que té la festa com a
alliberament, com a diversió, com a
moment d’oblidar les normes, etc.
Això és el que ocorre el dimecres
en la passada i que tant preocupa
Armengou, el que ell anomena
“bestiejar”. La Patum acumula força
tipus de festa: la pròpia Patum, el fet
que a Berga no hi hagi Festa Major,
i la Patum en faci, fins a cert punt;
també el fet de viure-la els anys
en què no hi havia Carnestoltes i,
per tant, cap altra possibilitat de
disbauxa. De fet la Patum és una
festa excepcionalment completa, en
l’anàlisi de les funcions de les festes
establert per Prat i Contreras: Les
festes populars (1979), esdevingut
clàssic, la Patum les compleix totes.
Noyes afronta l’aspecte dionisíac amb
un estudi antropològic absolutament
impossible per a Armengou, que
com a sacerdot ho tenia molt més
difícil. Armengou sovint fa recaure
part de la culpa en els forasters: “És
notable que els forasters quan volen
fer tabola a la Patum no en saben i
comencen a bestiejar. Les animalades
que fem els berguedans també tenen
la seva escola”. Hi ha un límit imprecís
entre el divertiment berguedà, que
intuïtivament els berguedans sabem i
el que poden fer els que no coneixen
la festa, i que la destrossen. Com
afirmàvem fa anys, Patums i patums,
1992, la Patum té moltes dimensions
i hi ha molts patumaires i moltes
maneres de viure-la.
Un dels problemes que el mossèn
va detectar, però sobre el qual
no va apuntar cap camí, va ser
la massificació. Tanmateix la seva
estratègia global ha servit també
per afrontar-la, tot i assolir unes
dimensions que ell mateix no hauria
imaginat mai. Ha estat per pròpia
evolució que la Patum s’ha anat
adaptant a les noves circumstàncies.
És un tema que ve de lluny, ha anat
creixent ininterrompudament durant
anys, i no s’ha aturat encara. Els
berguedans ho tenen assolit des
de fa temps: les comparses més
dimensionades ho tenen millor per
fer lloc a la plaça, com ara els gegants,
per tant, ja se sap quin és el camí.
Els espais de salt s’han eixamplat
des de fa anys, la plaça vessa, la del
Doctor Saló va esdevenint una
segona plaça de Patum. Quin és el
límit, com evolucionarà la Patum,
això són interrogants per al futur; el
geni berguedà ho ha anat encarrilant
notablement bé fins ara. Potser el salt
que més ho pateix és el de plens, que
gairebé ni recorden la mobilitat que
havien tingut i necessiten.
Repassant, any per any, l’evolució de
la festa i els innombrables detalls i
informacions que la Crònica aporta,
ens hem centrat en aquells temes que
tenen més rellevància, evitant repetir
una cronologia patumaire, que ja és a
la Crònica. Dels temes alguns afecten
no la Patum estrictament parlant, sinó
l’entorn de la festivitat de Corpus que
l’envolta, altres van al nucli mateix de
la festa. En l’anàlisi d’aquesta evolució,
en un període de canvis socials tan
rellevants i accentuats, és oportú
recordar que, al llarg de la història, la
Patum s’ha anat adaptant a la realitat
berguedana com un guant a mida, en
molts aspectes. Aquí rau precisament
el secret de la seva permanència.
Canvis que poques vegades han estat
sobtats; en aquest sentit cal parlar
del geni berguedà per a la festa, únic,
amb capacitat de conservar, enriquir
i donar futur a la Patum; una festa
viva i participativa, amb maneres
que escapen al simple raonament
i que tenen tota la complexitat i
dificultat d’anàlisi que pot tenir la
mateixa societat. No és sols un sentit
col·lectiu, que sap, intuïtivament de
vegades, el que encaixa o no per
adaptar-se als temps; també és la suma
de molts tocs de geni personals: la
música de l’Àliga, la sardana Corpus
a Berga, la música dels plens, el regal
que van ser els nans, la incorporació
de la Patum infantil..., sense parlar
de la llarga nòmina de patumaires
que han deixat petjada: el Corneta, el
Vinyaire, el Xamberg, el Baganès, el
Titó, l’Estanís, el Pepito Feixuc... per
referir-nos sols als passats, perquè
constantment, a la plaça, es fa un
salt magnífic i, de tant en tant, una
veritable creació. Cada vegada que
arrenquen els turcs i cavallets, inicia el
salt l’àliga, comença a voltar el gegant,
encén la guita... els berguedans fem
Patum i estem atents alhora, fins a
l’esclat final.
Com deien els nostres passats
i repetim cada any “que es
faci conforme s’acostuma
a fer fins avui tots els anys
i millor si millor se pot”. I
després vindrà el dilluns “el
més dilluns de tots els dilluns”
en paraules d’Armengou.
Bona Patum!
47

EXPOSICIONS
SALA D’EXPOSICIONS DEL CASINO BERGUEDÀ
Ronda de Queralt, 25 del 27 d’abril al 9 de juny
Exposició: “La Patum de Berga”
SALA D’EXPOSICIONS DEL CASINO BERGUEDÀ
Ronda de Queralt, 25 del 12 de maig al 9 de juny
Exposició: “Els cartells de Patum”
VESTÍBUL DE L’ARXIU COMARCAL DEL BERGUEDÀ
Colònia Escolar Permanent,2. Pavelló de Suècia
Del 24 de maig al 30 de juny
Exposició: “La Patum: foc i moviment” d’Albert Garrido i Casòliva
BAR LA LLUNA
Passeig de la Indústria, 4 durant les festes de la Patum
Exposició: “Moments de Patum” Fotografies de Manel i Climent Escobet
FRANKFURT BERGA
Passeig de la Indústria, 18 del 18 de maig a l’1 de juliol
Exposició de pintura: “No hi ha mai massa Patum” Grup Verdaguer 7
ALTRES ACTES
Diumenge, 26 de maig,
A les 9 del mati, MATINADES, passada pels carrers de la ciutat
per anunciar la diada castellera.
A les 12 del migdia, a la plaça de Sant Pere,
JORNADA CASTELLERA amb els Castellers de Berga,
els Castellers de Barcelona i els Castellers de Sabadell
El dijous i el diumenge es podrà seguir en directe
la celebració de la Patum de la nit des de la pantalla
gegant instal·lada a la plaça de Viladomat
PATUM ACCESSIBLE
Per tal de facilitar a les persones amb mobilitat reduïda la
participació als actes de la Patum i l’accés a la plaça de Sant Pere,
l’Ajuntament instal·larà sota la Berruga un empostissat.
Aquest espai es reservarà, en primer lloc, a les persones amb
mobilitat reduïda reconeguda amb el certificat de discapacitat
corresponent, en segon lloc, a les persones amb altres discapacitats
superiors al 65% i, per últim, a les persones de més de 75 anys.