Digues-me què menges i com menges i et diré d'on ets

Digues-me què menges
i com menges i et diré d’on ets
FELIP MUNAR I MUNAR
Recorda Llorenç Riber referint-se als seus pares: «…Diu que als primers mesos de matrimoni,
marit i muller, com que no tenien taula, menjaven a mitges pa amb amor, que és més
gustós que no pa amb mel», com si això bastàs per a superar qualsevol tràngol, ni que sigui
tan bàsic com el d’alimentar-se, i no espiritualment; i també sabeu la dita que ho resumeix
tot: «Caseta mia per pobreta que sia», donant a entendre que per molta de misèria que un
passi amb els seus sempre serà millor que una agosarada aventura, tot fent honor al caràcter
més aviat roquer dels illencs.
MENJAR AGERMANA LES PERSONES, fa provar gustos,
fa remoure els instints però també els
sentiments. Apropa punts de vista distants o
fins i tot confrontats i, més d’una vegada, qualcú s’ha
enamorat dels menjars de la sogra abans que de les «exquisiteses»
de la filla. El dinar o sopar de les grans celebracions
no és sinó una recordança del darrer sopar
de Jesús amb els seus apòstols, un menjar en comunió,
junts, amb tot allò que s’havia captat.
La història està farcida de grans gestes, d’accions
memorables que han canviat l’esdevenir de molts pobles,
i això és el que surt –poc més o manco– en els llibres
d’història; però el que no hi és mai explícit és
quan, com i on es varen congriar aquests grans fets. I
el més probable és que sorgissin al voltant d’un bon
àpat, on l’aire comença a espessir-se i els alens regalimen
suor. Llavors sí que hom agafa empenta! Recordau
que ara jo us parl així per mor d’una epopeia que
va començar just al voltant d’una taula: «La conquesta
de Mallorca es decidí un bon dia que el rei es trobava
a Tarragona amb els seus barons, tots oblidats de
les seves antigues disputes. Pere Martell, ciutadà barceloní,
molt entès en coses de mar, els havia invitats a
un banquet i en la conversa de taula sortí a relluir l’illa
de Mallorca». I la Gran Crònica explica que Pere
Martell «s’explicà tan bé durant el banquet que els barons
que hi assistien van comprendre tot seguit que la
cosa els convenia», i per això mateix, en haver menjat
es presentaren davant el rei i li proposaren de conquerir
el regne enmig del mar. I va sorgir tot mentre assaborien
unes bones carns i tastaven uns millors vins.
ELS PADRINS JA HO DEIEN:
«S’ABUNDOR FA AVORRIR»
Tots recordam aquell magnífic conte d’un rei que es
va perdre al bell mig d’un grandiós bosc. Els criats i servents
s’havien despistat en l’espessor de la boscúria i
el cercaven esmaperduts. Es va fer de nit i el pobre rei
estava tan afamat que no veia on trepitjava; i vet aquí
que es troba un llenyataire que en veure aquell homenet
tot esperellingat i ple de nafres se l’enduu a ca seva.
El llenyataire era pobre, no sabia que havia salvat el rei,
i tot el que li va poder oferir va ser un tros de pa dur
escaldat amb aigua bullent a la qual hi havia posat dos
alls i una tomàtiga. El rei va repetir, tan i tan bo ho va
trobar. Al cap d’unes hores el reial seguici féu cap a cal
llenyataire i, davant l’astorament d’aquell home, el rei
va tornar a recuperar la seva reialenca dignitat. Ja al
castell, recordava el gust increïble d’aquell pancuit i va
fer anar a cercar el llenyataire perquè li preparàs tan
meravellós àpat, que per això havia fet venir tots els
seus nobles convidats. Aquell pobre home, envoltat
dels millors cuiners del regne, es disposà a preparar
aquell «exquisit» plat del qual el rei contava meravelles.
Hagueren de trescar per trobar pans durs –això
ESCOLA CATALANA núm. 422 JULIOL, AGOST, SETEMBRE 2005
15

MENJAR, ¿TOT UN PLAER?
no és condiment de rei!–, en féu trossos i hi tirà l’aigua
bullent amb els alls i les tomàtigues. Quan el rei i
els seus convidats provaren allò ho escopiren a l’acte i
el rei ordenà prendre el cuiner per haver-lo enganyat;
debades el llenyataire li explicava que no era qüestió
del menjar, sinó de la gana o de la necessitat que un té
que troba bo o no el menjar. Aquesta mena de conte el
trobam –amb variants, és clar– en una llegenda del nostre
bon rei Jaume I –«Ben dinat!», va exclamar després
d’haver sopat d’un all i una ceba; i conten que el
lloc de Bendinat es diu així en recordança del fet–, i en
una dita que ens ha romàs: «Esser l’inventor de la
sopa d’all» que, fixau-vos com té un sentit pejoratiu,
com si la sopa d’all fos el no va més, el súmmum de la
cuina selecta; la dita va adreçada a un que creu haver
fet quelcom únic i l’únic que ha fet és això, la sopa d’all.
SEURE A TAULA, «POSAR
ELS PEUS DAVALL LA
TAULA», ÉS TOTA UNA
POSADA EN ESCENA, UNA
TEATRALITZACIÓ DELS
COSTUMS, DE LES
RELACIONS, DEL TARANNÀ
DE CADA CULTURA
Hi ha un altre fet important referit a les formes, a
les maneres i al producte: digau-me què menjau i com
ho menjau i us diré d’on sou i d’on veniu; això, evidentment,
quan no s’havia posat de moda tot aquest
muntatge de la globalització: pots menjar de tot i en
qualsevol part, com si la cuina no tingués res a veure
amb la terra i la gent que viu en un lloc determinat. És
una mica com el fet de poder menjar de tot en qualsevol
època de l’any; però no em negareu que no hi ha
res com el frit o arròs brut en l’hivern, o un bon tombet
en l’estiu, o la colflori ofegada amb el porquim just
acabat de sacrificar; la cuina també té el seu temps, i
no és només referit a la cocció. És per això que està
tan de moda, avui, la cuina del temps, del temps del
camp vol dir, i d’allò que ens dóna a cada estació. Recordau
aquelles descripcions dels menjars de matances
que ens regalà mossèn Alcover? Els arrossos engrogats,
els escaldums; menjars quasi mitificats perquè arribaven
dues o tres vegades a l’any i no cada dia com ara.
Els padrins ja ho deien: «S’abundor fa avorrir».
Hi ha una afirmació que diu que l’important no és
el que es menja, sinó com es menja. Fixau-vos que podreu
dur-vos més bé o més malament amb una persona,
però si no la suportau a la taula, tant en la mane-
16 ESCOLA CATALANA núm. 422 JULIOL, AGOST, SETEMBRE 2005
ra com menja o en com es comporta, segurament l’odi
creixerà en progressió geomètrica. Seure a taula,
«posar els peus davall la taula», és tota una posada en
escena, una teatralització dels costums, de les relacions,
del tarannà de cada cultura. Quantes coses s’agombolen
després d’un bon menjar i en bona companyia!
Si algunes taules poguessin xerrar… Un
manual de bon comportament a taula, de principis del
segle XX deia que «la gola, defecte de les ànimes mancades
de talent, és tan perjudicial per a l’esperit com
per al cos. Entorpeix l’enteniment, debilita la voluntat,
fa tornar egoista, colèric i mandrós», i llavors assenyala
allò que no s’ha de fer quan qualcú ens convida
a menjar a casa, qüestió aquesta que demostra que
no hem evolucionat gaire, perquè jo estic cansat de
sentir-ho repetir (i quan es diu allò que no s’ha de fer
és perquè, evidentment, es fa):
• No servir-se dos plats amb la mateixa cullera, forqueta
o ganivet, i molt manco amb la cullera de
tots.
• No esquitxar amb la salsa les persones del costat.

• No embrutar els tovallons trinxant o servint vi, ni
el torcaboques a força de torcar-se els morros.
• No rompre, xupar ni pegar cops als ossos per treure’ls
el moll.
• No embrutar-se els dits, ni emprar-los per agafar
cap tallada.
• No fer renou menjant o bevent.
• No menjar massa aviat ni massa a poc a poc, perquè
la primera acció demostra que sols s’hi ha
anat per menjar i la segona que no agraden els
principis i així s’entretén el temps.
• No ensumar els plats ni posar defectes als aguisats.
• No trossejar el pa amb les dents ni fer-ne molts
de trossos.
• No bufar a res per calent que sigui, sinó esperar
que es refredi.
• No menjar ni beure amb els colzes damunt la taula.
• No lligar-se el tovalló al coll o desplegar-lo com
si fos un llençol damunt els genoll.
• No gesticular o assenyalar amb els coberts a la mà.
• No parlar o beure amb la boca plena.
• No gastar bromes pesades ni tocar ningú amb els
peus.
• No estar sempre muts, ni treure tampoc converses
tristes, sinó alegres.
• No fer-se les dents netes amb la forqueta o amb
el ganivet.
• No menjar de tots els plats arreu, perquè guanyaríem
fama de «tragons» i golosos.
• No tossir, mocar-se ni fer oïssos damunt la taula,
sinó a un costat i duent-se el mocador a la boca.
• No demostrar estranyesa per cap plat encara que
mai no l’hàgim vist.
• No asseure’s ni aixecar-se de taula abans que ho
faci la majoria.
• No oblidar-se, en fi, que la falta més petita comesa
a taula és un defecte capital que pega molt malament
i desacredita qualsevol persona.
I és ben veritat que s’ha d’anar en compte, però, a
criminalitzar segons quins costums, sobretot ara que
vivim en un món on la multiculturalitat ha d’esdevenir
interculturalitat, és a dir, riquesa, coneixement
mutu, intercanvi, tenint en compte, això sí, que no hem
de perdre el nostre sentit de les coses, sinó obrir nous
horitzons a partir de la nostra realitat; no podem pretendre
que tothom faci exactament el que nosaltres
feim, per això la millor manera és el coneixement, les
ganes d’aprendre dels altres. Així, davant l’acte reflex
corporal després de l’àpat, hi ha un refrany que diu: «El
rotet de bon profit és consentit», però és un acte de
mala educació aquí; en canvi, si anau al món àrab és
de mala educació no regalar un bon rot a l’amo de la
casa que ens ha convidat a menjar. I així podríem continuar
amb conductes que podrien semblar-nos estranyes,
però ens hem d’imaginar com ens veuen a nosaltres
per a entendre’ls. Quant a costums referits al
menjar, hauríem de saber que:
• A Egipte, acabar-se tot el menjar del plat està considerat
de molt mala educació.
• A Bolívia, és de mala educació no acabar-se tot el
menjar del plat. Recordau que no fa gaires anys,
aquí, els nins ben educats no havien de deixar
res dins el plat i que s’havien d’acabar tot allò
que els posaven.
• A Turquia, en dinars de celebració o de festa, es
fan esclatar globus en senyal d’alegria.
• A Itàlia celebren l’arribada del nou any menjant
llenties.
Però us voldria plantejar dues preguntes: ¿Creis que
es pot considerar una forma cultural superior a una
ESCOLA CATALANA núm. 422 JULIOL, AGOST, SETEMBRE 2005
17

MENJAR, ¿TOT UN PLAER?
altra? ¿Es podria dir, per exemple, que llançar arròs
als nuvis és millor que llançar-los pètals o caramels?
El ventall de maneres de viure presents al món es diu
diversitat cultural; també se’n diu multiculturalitat, com
hem dit suara. La diversitat cultural és una de les grans
riqueses de la humanitat: gràcies a ella gaudim de
l’enorme diversitat de formes expressives artístiques,
lingüístiques, estètiques, festives i gastronòmiques.
Gràcies a ella disposam d’un repertori de conductes humanes
extraordinàriament nombrós, ric i variat. Pretendre
unificar les maneres d’actuar és una manera de
voler retallar la manera de pensar: unitat no vol dir unificació.
S’HA D’ANAR EN COMPTE,
PERÒ, A CRIMINALITZAR
SEGONS QUINS COSTUMS,
SOBRETOT ARA QUE VIVIM
EN UN MÓN ON LA
MULTICULTURALITAT
HA D’ESDEVENIR
INTERCULTURALITAT,
ÉS A DIR, RIQUESA
També menjar és cultura. Us proposaré un petit exercici.
Imaginau-vos que us han visitat uns amics d’altres
cultures, que entram en un servei de menjars ràpids i
demanam una beguda amb cafeïna, una hamburguesa
de carn de porc i vedella amb formatge fos, cogombres,
patates fregides amb sal, salsa de tomàtiga i coberts: per
a nosaltres un menjar d’allò «més normal», sobretot si
sortim amb els infants. Doncs fixau-vos:
• Si els vostres amics són hindús no poden menjar
carn de vedella, ja que les vaques són sagrades,
fins i tot alguns hindús estrictes rebutgen el coberts
que hagin tocat alguna vaca. També eviten
el menjar salat, ja que incita la ira i la luxúria.
• Si són jueus tenen prohibit menjar porc. Si mengen
carn de vaca han d’esperar almenys una hora
abans de menjar formatge, ja que no es pot mesclar
la carn –que representa la maternitat– amb
la llet –que representa la descendència.
• Si els vostres amics són hare krishna passaran del
quetxup i dels cogombres menuts: tenen vinagre.
• Si són budistes evitaran la carn de porc o de
vaca.
• Si els amics són monjos ortodoxos i el dia del convit
és dilluns, dimecres o divendres, no podran
menjar ni formatge, ni porc, ni vaca.
18 ESCOLA CATALANA núm. 422 JULIOL, AGOST, SETEMBRE 2005
• Els mormons s’abstenen de les begudes de cola
(amb cafeïna) ja que aquesta altera l’organisme i
el cos és el temple de déu.
• Els musulmans tampoc no menjarien porc; els
més estrictes no mengen la carn d’una vaca que
no estigui sacrificada amb un ritual concret.
• Molts catòlics prefereixen no menjar carn en divendres.
• Els jainites no podrien beure cola, ni menjar carn,
ni formatge, ni patates, ni quetxup. Si el pa duu
sèsam, tampoc no podran menjar-lo. Ah! com que
es tracta d’un sopar, no els convideu a l’aire lliure
si és fosc (els jainites ho eviten per a no menjar
accidentalment algun insecte; per això solen
dur un mocador que els tapa la boca). Bé, tanmateix,
només es tractava d’un simple sopar.
Hi ha una sèrie de tòpics que no són símptoma d’elegància,
encara que els feim tot sovint –depèn, és clar,
de les circumstàncies i del lloc on ens trobam. Així, si
anam a un sopar formal no hem de fer aquestes coses:
Fer «txin-txin», quan es fa el gest de brindar. Dir: «Salut
i força al canut», o «Que vagi de gust!», «Que aprofiti!»,
«Bon profit!». Són expressions que recorden aspectes
fisiològics del menjar i que no utilitzen les
persones refinades; és evident que aquí hem de tenir
en compte l’ambient on ens trobam, ja que en segons
quines circumstàncies seria de mal gust no dir-ho.
«Menja, menja, que tanmateix ho hem de tirar (o donar
als porcs)», tot i que sigui per fer broma. «Que li
agrada?», mentre un convidat prova el nostre plat predilecte;
pot ser que no tenguem els mateixos gustos.
Menjar, a més de satisfer una necessitat fisiològica,
esdevé una magnífica teatralització de les relacions
entre les persones. I la relació, a més d’ésser un sentit,
és també un sentiment, una exquisida forma de la
naturalesa humana que hauríem de malavejar per conservar.
■
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
POL MARCÚS, Antoni. Urbanitat i disseny. Palma: Di7, 1994.
GORGUES, Maria. Manual de bons i mals costums. Barcelona: Planeta,
1995.
LLUCH, Xavier. Plural. València: Tandem Edicions, 1999.
JAUME I. Crònica o Llibre dels Feits. Barcelona: Edicions 62, 1982.
RIBER, Llorenç. La minyornia d’un infant orat. Palma: Moll,
1978.
ALCOVER, A.M. Rondalles mallorquines. Palma: Moll, 1986.
FELIP MUNAR I MUNAR
és professor de Cultura Popular Catalana
de la Universitat de les Illes Balears