RAP 22.indb - Revista d'Arqueologia de Ponent

Council Recommendation on policies to reduce early
school leaving.
[consultat 25/06/2012].
Tackling early school leaving: A key contribution to
the Europa 2020 Agenda. Communication from the
Comission to the European Parliament, the Council,
the European Economic and Social Committee and
the Committee of the Regions [consultat
25/06/2012].
fErnándEz EnGuitA, M., MEnA, L., riviErE, J. (2010).
Fracaso y abandono escolar en España. Colección
Estudios Sociales núm. 29, Fundació La Caixa.
Judt, T. (2010). Algo va mal. Ed. Taurus. Madrid.
sAntAcAnA, J., llonch, N. (2008). Museo local. La
cenicienta de la cultura. Ediciones Trea. Gijón.
El Museu d’Arqueologia
de Catalunya, en el
marc del projecte
de Museu Nacional
d’Història, Arqueologia i
Etnologia de Catalunya.
Objeccions crítiques
F. Xavier Menéndez i Pablo
Introducció
L’any 2008, en el marc del Pla de Museus presentat
per la Conselleria de Cultura de la Generalitat, es va
fer pública la pretensió del Govern de crear un nou
Museu Nacional “de societat” que agrupés i integrés
en un únic ens el Museu d’Arqueologia de Catalunya
(MAC) (un museu creat el 1935 a partir de col·leccions
preexistents, declarat nacional per llei el 1990 i desplegat
el 1995), el Museu d’Història de Catalunya (MHC)
(un museu creat el 1995 que havia de ser declarat
nacional) i el nonat museu d’Etnologia de Catalunya
(un projecte de museu nacional pendent). La proposta
de nou museu nacional d’Història, Arqueologia i
Etnologia (MNHAEC) va despertar un cert debat al
col·lectiu professional, tot i que aquest es va centrar
en el paper del MAC en aquest macroprojecte. Defensors
i detractors del nou museu partien d’una anàlisi
202 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
compartida: l’extrema debilitat que pateix el MAC dins
l’arqueologia catalana. Però mentre des del govern es
defensava que el nou “trimuseu” suposaria la superació
d’aquell estat de coses, des d’amplis sectors es
va considerar que la nova aposta podia significar la
definitiva liquidació del Museu d’Arqueologia.
Han passat més de tres anys des d’aquell esclat, i,
amb el nou govern de la Generalitat, sembla que el
projecte de nou museu ha quedat congelat i aplaçat
(per raons pressupostàries), però no conceptualment
descartat.
No tinc prou espai en aquest breu article per analitzar
el Pla de Museus, el projecte museològic del
nou MNHAEC, i el debat que ha generat en aquests
anys. En altres mitjans he publicat anàlisis crítiques
sobre el projecte, des d’una òptica museística. Aquí
em limitaré a exposar per què sóc crític amb el
“trimuseu” proposat i quin és el model de museu
d’arqueologia–història que defenso.
Anàlisi crítica del MNHAEC
Els quatre aspectes principals que sustenten la
meva visió crítica del MNHAEC són:
1. La proposta pretén sustentar-se en uns determinats
models i paral·lels internacionals de museus que
integren diverses disciplines —la història i l’etnologia,
principalment— interpretant que s’està configurant
una nova modalitat i innovadora tendència de museus
“de societat” a escala mundial. Però en realitat hi ha
molts altres models internacionals que han consolidat
i impulsat, inclús recentment, l’especificitat museogràfica
de l’arqueologia i de l’etnologia per separat,
que són ignorats de forma evident en el projecte.
França està impulsant un nou museu, específic, La
Maison de l’Histoire de France, després d’inaugurar
recentment el Quai Branly. No tan lluny, a Euskadi
mateix, acaben de segregar els museus d’arqueologia
i etnologia de Bilbao. A València van optar per la
mateixa via. Mentrestant, a les Espanyes s’han creat
en la darrera dècada uns magnífics museus d’arqueologia
(Almeria, Cartagena, Alacant, Burgos...) i un
munt de parcs arqueològics magníficament museïtzats
mentre a Catalunya estem qüestionant el Museu
d’Arqueologia perquè no compleix prou bé, quant a
fons, els requeriments mínims dels museus de capitals
europees de gloriós passat colonial.
2. El nou museu pretén fusionar de forma interdisciplinària,
sota el paraigua de les “ciències socials”,
tres temàtiques que són diferents, i ho fa de manera
incompleta i interessada. Les disciplines històrica (incloem
conjuntament història i arqueologia) i etnològica,
aplicades a la museografia, són òbviament diferents;
així han estat sempre, i així estan contemplades a
l’ICOM en dos comitès internacionals diferents. És
cert que a Amèrica l’arqueologia i l’antropologia són
pràcticament una mateixa disciplina, però no en els
àmbits europeus on ens movem. El discurs històric és
diacrònic, cronològic; l’etnològic és sincrònic, temàtic,
territorial, i ha de tractar el present, i àdhuc el futur.
La Llei i el Pla de Museus defineixen els museus
nacionals com una capçalera potent amb una xarxa
territorial al seu redós. Doncs bé, la demostració que
aquest museu nacional aplega tres coses diferents que