RAP 22.indb - Revista d'Arqueologia de Ponent

Debat
ocultes i menys populistes— que no reporten beneficis
econòmics. El resultat, però, pot ser la tendència a
una banalització, sempre preocupant i encara més
en un país en el qual tota acció comunitària hauria
de reposar —directament o indirectament— en la
Cultura, expressada en majúscules. Per tant, sembla
que res que tingui a veure amb la cultura hauria, en
aquest País, de caure en la banalització. Desconcerta,
doncs, constatar que no només no s’està disposat a
incrementar les sensibilitats i els compromisos pressupostaris
amb la cultura patrimonial, sinó tampoc a
mantenir l’escadusser flux de recursos fins ara dedicat
a aquest sector.
És probable que tots el que hem ocupat —molts
en massa pocs anys— la direcció del MAC no haguem
tingut les qualitats i les capacitat necessàries
per a convèncer a qui calia convèncer. Considerant
el que s’ha vist i s’està veient, però, crec que aquesta
no era la qüestió. La política aplicada al MAC ha
estat, quasi sistemàticament, la de la cerimònia de
la confusió. Era la que millor convenia a una mai
no expressada voluntat de liquidació com la que ara,
en el document recentment presentat, es proclama.
Però que ningú no s’enganyi: entre els plantejaments
que formula el document, el més negatiu no
és la desaparició del que hem entès històricament
com a MAC subsumit en el MHT. Això, la museística
arqueològica ho podria acabar digerint. El més
greu, al meu entendre, és el canvi de filosofia que
comporta la creació de l’Agència Catalana del Patrimoni
i les raons de fons que han portat a la seva
creació. L’argument de l’eficàcia i de l’economia de
mitjans es contradiu, de fet, amb la pròpia filosofia
que traspua de la informació fins ara expressada al
respecte: la decisió es fonamenta, quasi exclusivament,
en la voluntat d’entrar en una via de privatització
en el model de gestió del conjunt dels museus de
Catalunya i amb l’objectiu prioritari —reiteradament
expressat en el document— d’incrementar la generació
de recursos propis i homogeneïtzar l’oferta que
des dels museus s’ofereixi als usuaris. En el tema
de l’increment de recursos propis, l’objectiu requereix
una crida a la prudència i a la responsabilitat
institucional: no a qualsevol preu, si el preu que es
pagui ha de comportar la banalització dels programes
i de l’oferta. Resulta si més no curiós que en
l’àmbit de la gestió cultural s’estigui, en determinats
casos, disposat a suportar la responsabilitat que això
comporta sota l’etiqueta de servei públic deficitari
(és el cas, per exemple, del sistema de biblioteques
i del sistema d’arxius) i, en canvi, en el cas concret
dels museus, es formuli la necessitat de fer prevaler
els resultats econòmics sobre els socials. Com resulta
preocupant, també, que des de la pròpia Administració
es proclami —quasi explícitament— la incapacitat
de l’Administració de gestionar amb solvència uns
equipaments públics que, des de sempre, han estat
gestionats des de l’espai públic. Incrementar el grau
d’eficàcia i d’eficiència, evidentment sí (de fet, els que
estem implicats en la gestió dels equipaments de les
distintes administracions hem estat, de sempre, els
que hem reclamat a l’Administració que ens havia
d’acompanyar en l’exercici de la responsabilitat que
ens havia delegat una mirada més propera i emoci-
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
onalment implicada, també en aquest aspecte), però
sense renunciar a un determinat ideari que inclou,
entre d’altres, una visió equilibrada entre l’eficàcia i
el servei públic respecte un patrimoni públic i identitari.
Els que hem passat per la direcció del MAC
hem hagut de patir en pròpia pell les restriccions
que emanen d’uns estatuts gens d’acord amb l’autonomia
que caldria haver esperat d’un organisme dit
autònom. La qüestió, l’alternativa, no era decantar
les opcions cap a la privatització. La qüestió era
assumir la necessitat de dotar aquest i la resta de
museus nacionals de la personalitat i dels recursos
estructurals necessaris per a poder-se desplegar a
l’aixopluc, només a l’aixopluc, d’una Administració
àgil i eficaç i a la recerca d’unes cada vegada majors
cotes d’agilitat i d’eficàcia. L’opció que s’ha pres, des
d’un Departament anomenat de Cultura, és una més
que explícita declaració de l’abolició del paper de
la cultura en els nostres museus. Sit tibi terra levis.
Francesc Tarrats Bou
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
ftarrats@gencat.cat
Present i futur del
Museu d’Arqueologia de
Catalunya. Reflexions
de l’actual director
Xavier Llovera Massana
Parlar del futur del Museu d’Arqueologia de Catalunya,
en aquests moments, és arriscat. Certament ens trobem
en un moment de canvis importants en les polítiques
patrimonials de la Generalitat. L’Agència Catalana de
Patrimoni Cultural haurà de començar a funcionar
durant el 2012, però en aquests moments encara s’està
definint quin serà el seu funcionament. L’article caldrà
doncs agafar-lo com a l’opinió de l’actual director.
D’altra banda, he de dir que en l’àmbit de difusió
d’aquest debat dedicat al futur del MAC, s’hi barrejaran
opinions diverses sobre el que ha de ser aquest museu
i sens dubte generarà emocions de tot tipus. Espero
poder col·laborar amb les reflexions que es puguin fer
sobre aquest museu gairebé centenari.
Introducció: el MAC, una institució
cultural d’àmbit i vocació nacional
Abans de començar, voldria definir l’escenari en el
qual ens movem i del qual en pot sortir, transformat
o no, el MAC. No voldria ser administrativament
frívol, però a aquell lector que no conegui el marc
legal i competencial d’aquest museu crec que li hem
d’explicar, almenys lleugerament, de què es tracta.
195