RAP 22.indb - Revista d'Arqueologia de Ponent

22 2012
Edició
Patrocini

La Revista d’Arqueologia de Ponent (RAP) és la publicació anual de la Unitat d’Arqueologia, Prehistòria
i Història Antiga del Departament d’Història de la Universitat de Lleida. S’edita mitjançant un conveni de
col·laboració amb la Paeria-Ajuntament de Lleida i la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.
La RAP publica preferentment articles sobre Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la Península
Ibèrica i sobre les seves relacions amb Europa i el Mediterrani tant en l’àmbit teòric i metodològic com de
presentació de resultats d’excavacions, síntesis o estudis crítics. El contingut s’estructura en diferents seccions:
Estudis, Documents, Dossier-Debat, Crònica Científica i Ressenyes. Aplica un sistema d’avaluació externa dels
treballs rebuts (revisió d’experts).
Directora: Núria Rafel
Secretari: Arturo Pérez Almoguera
Adjunta a la secretaria: Georgina Prats
Consell de redacció:
Natàlia Alonso, Universitat de Lleida
Xosé-Lois Armada, Consejo Superior de Investigaciones Científicas
Ana Loriente, Paeria. Ajuntament de Lleida
Ignasi Garcés, Universitat de Barcelona
Joan Ramon González, Institut d’Estudis Ilerdencs
Emili Junyent, Universitat de Lleida
Joan B. López, Universitat de Lleida
Ignacio Montero, Consejo Superior de Investigaciones Científicas
Jesús Picazo, Universidad de Zaragoza
Carme Prats, Universitat de Lleida
Joaquín Ruiz de Arbulo, Universitat de Tarragona
Jaime Vives-Ferrándiz, Museu de Prehistòria de València
Consell assessor:
Maria Eugènia Aubet, Universitat Pompeu Fabra
Cornelia C. Backels, Rijks Universiteir Leiden
Francisco Beltrán Lloris, Universidad de Zaragoza
Eudald Carbonell, Universitat Pompeu Fabra
Cristóbal González Román, Universidad de Granada
Dirce Marzoli, Deutsches Archäologisches Institut, Madrid
Josep Maria Nolla, Universitat de Girona
Michel Py, UMR Ish, CNRS Lattes
Gonzalo Ruiz Zapatero, Universidad Complutense de Madrid
Redacció i intercanvis:
Secció d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga
Departament d’Història. Facultat de Lletres.
Universitat de Lleida
Pl. Víctor Siurana, 1, E 25003 LLEIDA
Tel. +34 973 70 31 57. Fax: +34 973 70 21 41
E-mail: aperez@historia.udl.cat
Pàgina web i revista digital: www.rap.cat
Edita:
Secció d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga
Universitat de Lleida.
Patrocinen:
Universitat de Lleida.
La Paeria. Ajuntament de Lleida.
Institut d’Estudis Ilerdencs. Fundació Pública de la Diputació de Lleida.
Disseny gràfic: Mercè Trepat
ISSN: 1131-883-X
Dipòsit legal: L-893-1991
Tiratge: 600 exemplars
Primera edició: desembre de 2012
Composició i impressió:
Arts Gràfiques Bobalà. S. L.
c. Sant Salvador, 8 — 25005 Lleida

Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític i l’edat mitjana:
estat de la qüestió des de l’anàlisi antracològica, per S. Vila i R. Piqué ..................................................... 9
Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra, per J. Ferrer,
D. Garcia, I. Moreno, N. Tarradell, A. Turull .................................................................................................. 37
Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.), per A. J. Lorrio ......................... 59
Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social, per E. Parga 87
La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida), per
A. Pérez, N. Rafel, M. Arilla, T. Carreras ........................................................................................................ 103
Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà), per
J. Cases, V. Soler ................................................................................................................................................. 119
Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola), per J. Ferrer.. 143
El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona,
per J. Llinàs, J. M. Nolla, J. Vivó, M. Zabala ................................................................................................ 153
Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia,
per M. Morán ....................................................................................................................................................... 171
El futur del Museu d’Arqueologia de Catalunya ............................................................................................. 185
Memòria de l’activitat del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Lleida durant l’any 2011 ...... 213
Intervencions arqueològiques i paleontològiques a Lleida durant l’any 2011 ............................................ 217

Torres-Martínez, J. F., El Cantábrico en la Edad del Hierro. Medio ambiente, economía, territorio y
sociedad, per M. A. Fernández-Götz ................................................................................................................. 232
Almansa, J. (ed.), El futuro de la arqueología en España, per X.-L. Armada ............................................. 234
Prieto, A., La Antigüedad a través del cine, per I. Garcés ............................................................................. 236
Knapp, R. C., Los olvidados de Roma. Prostitutas, forajidos, esclavos, gladiadores y gente corriente;
Toner, J., Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la Antigua Roma, per A. Pérez ......... 238
Bonet, H. i Vives-Ferrándiz, J. (eds.), La Bastida de les Alcusses 1928-2010, per E. Junyent ................. 240
Gracia, F., Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio, per E. Junyent ............................................ 244
Álvarez, E., Historia de la percepción del megalitismo en Navarra y Guipúzcoa. Aproximación a una
biografía de sus monumentos, per J. B. López ............................................................................................... 249
Moore, T. i Armada, X.-L. (eds.), Atlantic Europe in the First Millennium BC: Crossing the divide, per
R. Vilaça ................................................................................................................................................................ 251
Almagro, M. i Lorrio, A. J., Teutates. El héroe fundador, per N. Rafel....................................................... 254

The vegetation landscape and fuel management on the western Catalan plain between the Neolithic and
the Middle Ages: the situation seen through anthracological analysis by S. Vila and R. Piqué ................ 9
Contributions to our knowledge of the Iberian mint of śikaŕa and the origin of the toponym Segarra by
J. Ferrer, D. Garcia, I. Moreno, N. Tarradell, A. Turull ................................................................................ 37
Ditches in the defensive systems of the Iberian Levante (8th - 2nd centuries BC) by A. J. Lorrio .......... 59
The structure and challenges of commercial archaeology in Spain. A process of social innovation by E. Parga . 87
The prehistoric and Roman occupation of Cavidad M35 in Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida) by
A. Pérez, N. Rafel, M. Arilla, T. Carreras ........................................................................................................ 103
Decorative elements of an Early Iron Age building in Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà) by
J. Cases, V. Soler ................................................................................................................................................. 119
Śaleitaŕtin: Multiple testimonies of an Iberian anthroponym at the archaeological site of Can Rossó (Argençola)
by J. Ferrer ......................................................................................................................................................................... 143
The silos of El Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). New data on the Romanisation of the Pla de
Girona by J. Llinàs, J. M. Nolla, J. Vivó, M. Zabala ..................................................................................... 153
The occupations of the extramural quarter of Sant Pau del Mercadal. Excavation in the area of the Complex Vialia
by M. Morán ........................................................................................................................................................ 171
The future of the Archaeology Museum of Catalonia.................................................................................... 185
Report on the activity of the University of Lleida Archaeology Laboratory during 2011 ........................ 213
Archaeological and paleontological interventions in Lleida during 2011 .................................................... 217

Torres-Martínez, J. F., El Cantábrico en la Edad del Hierro. Medio ambiente, economía, territorio y sociedad
by M. A. Fernández-Götz ....................................................................................................................... 232
Almansa, J. (ed.), El futuro de la arqueología en España by X.-L. Armada ............................................... 234
Prieto, A., La Antigüedad a través del cine by I. Garcés ............................................................................... 236
Knapp, R. C., Los olvidados de Roma. Prostitutas, forajidos, esclavos, gladiadores y gente corriente; Toner,
J., Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la Antigua Roma by A. Pérez ....................... 238
Bonet, H. and Vives-Ferrándiz, J. (eds.), La Bastida de les Alcusses 1928-2010 by E. Junyent .............. 240
Gracia, F., Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio by E. Junyent ............................................... 244
Álvarez, E., Historia de la percepción del megalitismo en Navarra y Guipúzcoa. Aproximación a una
biografía de sus monumentos by J. B. López .................................................................................................. 249
Moore, T. and Armada, X.-L. (eds.), Atlantic Europe in the First Millennium BC: Crossing the Divide
by R. Vilaça .......................................................................................................................................................... 251
Almagro, M. and Lorrio, A. J., Teutates. El héroe fundador by N. Rafel .................................................... 254

Sílvia Vila Moreiras
Raquel Piqué i Huerta
Introducció
La plana occidental catalana geològicament forma
part de la Conca de l’Ebre, una gran unitat morfoestructural.
Aquesta extensa conca sedimentària de
forma triangular està configurada durant el Terciari,
i es troba delimitada al nord pel Pirineu, al sud-oest
per la cadena muntanyenca Ibèrica i a l’est i sud-est
per la serralada Costanera Catalana. Aquesta darre-
22 2012
Pàgs. 9-36
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
Paisatge vegetal i gestió del combustible a
la plana occidental catalana entre el neolític
i l’edat mitjana: estat de la qüestió des de
l’anàlisi antracològica
En aquest treball es presenta una síntesi de les anàlisis antracològiques
realitzades fins avui a la plana occidental catalana. Les
dades procedeixen de divuit jaciments arqueològics localitzats a
diferents comarques de la plana i pertanyents a diferents períodes,
conformant tots junts un marc cronològic que va des del neolític
a l’edat mitjana/període islàmic.
A partir d’aquestes dades s’evidencia l’evolució del paisatge
forestal a la plana occidental catalana i l’ús que en feren les poblacions
de cada època. Predominen en el conjunt les espècies de
caràcter mediterrani, entre elles Quercus ilex-coccifera (alzina) i
Pinus halepensis (pi blanc) són les més freqüentment consumides.
No obstant això, destaca la presència de caducifolis, entre ells el
Quercus sp. caducifoli (roure), que té especial importància en la
fase neolítica i posteriorment en època ibèrica. Els canvis observats
per a les fases més recents són conseqüència de l’explotació forestal
intensiva, que hauria dut a un possible procés de desforestació, així
sembla indicar-ho la presència cada cop més important d’espècies
pioneres i heliòfiles.
Paraules clau: antracologia, gestió forestal, prehistòria, protohistòria,
període romà, edat mitjana/període islàmic.
Dans ce travail de recherche on présentera une synthèse des
analyses anthracologiques qui ont été réalisées jusqu’à l’heure
actuelle dans la plaine occidentale catalane.
Les données utilisées pendant l’étude proviennent de dix-huit sites
archéologiques situés dans différentes comarques de ce territoire et
datant de différentes périodes allant du néolithique jusqu’au moyen
âge/époque islamique.
Ces données mettent en évidence l’évolution du paysage forestier
dans la plaine occidentale catalane et l’usage qu’en firent les populations
à chaque époque. La majorité des espèces que l’on y trouve
sont d’origines méditerranéennes, comme le Quercus ilex-coccifera
(chêne vert) et le Pinus halepensis (pin blanc) qui sont aussi les
plus utilisées. Mais on remarque aussi la présence d’arbres caducifoliés,
comme le Quercus sp. caducifoli (chêne) que l’on retrouve
principalement au néolithique et plus tard en époque ibérique. Les
changements que l’on observe durant les phases chronologiques
plus récentes (époque romaine, Moyen Age, époque islamique)
ont pour principales origines l’intense exploitation forestière qui
pourrait avoir provoqué un possible processus de déforestation.
C’est en effet ce que semble indiquer la présence de plus en plus
importante d’espèces pionnières et héliophiles.
Mots clé: Anthracologie, exploitation forestière, préhistoire,
protohistoire, époque romaine, moyen age islamique
ra es localitza a l’extrem sud-oriental de la plana
de l’Ebre mitjà, que afecta les comarques del Baix
Cinca, el sud de la Noguera, el Pla d’Urgell, l’Urgell,
les Garrigues, el Segrià i la part més occidental de
la Segarra. Aquesta plana també correspon fisiogràficament
al territori sicòric i està solcada pels rius
Segre i Cinca i els seus afluents. El clima actual és
mediterrani continental i sec, amb sòls calcaris i
sovint, salins o gípsics.
9

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Fig. 1. Mapa on s’observa la localització dels divuit jaciments arqueològics objecte d’estudi.
La plana occidental ha estat un territori amb una
forta explotació forestal, accentuada en els darrers
mil·lennis, fet que ha suposat una important modificació
del paisatge vegetal. Caracteritzar aquesta
explotació des dels inicis de la producció agrícola és
d’importància primordial per a inferir la relació de les
poblacions que habitaven la plana amb el seu entorn.
Considerant que la història forestal té el seu punt
de partida en temps remots, l’objectiu principal que
es pretén assolir en aquest estudi és caracteritzar
l’evolució dels boscos d’aquesta plana en funció de
les societats humanes i l’ús que n’han fet aquestes.
Per assolir aquest objectiu es parteix de l’antracolo-
gia, disciplina que estudia els carbons dels jaciments
arqueològics resultants de l’activitat humana.
Els estudis antracològics procedents de la plana
gaudeixen d’una certa tradició iniciada l’any 1988.
Han estat estudiades mostres antracològiques procedents
de divuit jaciments arqueològics amb diverses
cronologies i localitzats en diferents comarques
(fig. 1). Els estudis van ser realitzats inicialment, als
anys vuitanta, per Maria Teresa Ros (1993, 1994-96,
1995a, 1995b, 1995c). Els treballs posteriors van ser
a càrrec de Raquel Piqué i col·laboradors (Piqué
1998a, 1998b, 2003, 2006, 2008, inèdit a, inèdit b;
Piqué i Noguera 2000; Alonso et al. 2002; Buxó et
10 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
al. 2004; Piqué i Mensua 2001; Martín-Seijo i Piqué
2008; Martín-Seijo i Piqué 2009; Piqué i Vila 2010)
i Ethel Allué i Itxaso Euba (2005). La raó del nostre
estudi és realitzar una síntesi dels esmentats resultats
antracològics.
El primer pas ha estat la recopilació d’aquests estudis,
que engloben en conjunt una seqüència temporal
que va des del neolític fins a l’edat mitjana/període
islàmic. Aquesta recopilació ha permès obtenir una
primera visió de l’ús que les societats de l’època han
fet dels seus boscos al llarg de la història. 1
Materials. Breu descripció dels
jaciments arqueològics i dels seus
estudis antracològics
A continuació es presenten breument els jaciments
per períodes i els resultats succints del nombre de
restes i tàxons determinats a partir de les anàlisis
antracològiques. 2
Neolític/Calcolític
Auvelles (Castelló de Farfanya, la Noguera)
El jaciment arqueològic d’Auvelles es localitza al
Prepirineu de Lleida, concretament a la regió bioclimàtica
mesomediterrània (Peinado i Rivas-Martínez
1987). Aquest jaciment fou objecte d’una intervenció
d’urgència en el marc d’un projecte de construcció
destinat a l’abastiment d’aigua de la ciutat de Lleida
i la comarca del Segrià per l’empresa Pròleg d.p.c.s.l.
que facilità els materials per al seu estudi. La seqüència
cultural que es considera en aquest estudi
fa referència a Auvelles I-II, comprenent un ampli
període que va del neolític final al bronze final.
Aquesta cronologia ha estat determinada a partir dels
materials arqueològics recuperats, ja que encara no
es disposa de datacions absolutes.
Al jaciment s’han identificat fonamentalment tres
tipus d’estructures (Martín i Piqué 2008: 433): dipòsits
d’emmagatzematge, estructures de combustió
i cubetes per al tractament tèrmic del sílex, de les
quals procedeixen els carbons analitzats.
S’han analitzat quaranta-nou mostres, els resultats
obtinguts de l’anàlisi antracològica es presenten a la
figura 2. Es va dur a terme un mostreig ampli, el
sediment del qual va ser processat mitjançant flotació
(Martín i Piqué 2008: 434).
Roques del Sarró (Torres de Segre, el Segrià)
Roques del Sarró es trobava situat al nord del
terme municipal de Lleida, a la partida de Llívia, a
1. La qual serà ampliada amb anàlisis pròpies en la futura
tesi doctoral L’explotació dels recursos vegetals a la plana
occidental catalana a la prehistòria i protohistòria a partir de
l’anàlisi arqueobotànica.
2. Per evitar caure en redundàncies, i a causa de les diverses
fases arqueològiques presents en molts dels jaciments,
els resultats antracològics es presentaran de manera resumida
a través d’una taula-resum per fase/fases cronològiques.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
una distància de 2,5 km de la riba dreta del Segre.
Estava situat sobre un tossal de planta ovalada, a uns
350 m al sud de la riera o clamor de Picabaix, afluent
del Segre, a una altura de 196 m s.n.m. (Alonso
1999: 37; Equip Sarró 2000: 104).
El jaciment fou descobert l’any 1956 per L. Díez
Coronel i incorporat poc després a les llistes que periò-
dicament es publicaven des de la Secció d’Arqueologia
de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Pita 1962: 327). Les
posteriors prospeccions permeteren el reconeixement
d’altres restes amb cronologia molt diferent. A banda
de ser objecte d’actuacions d’afeccionats, Roques del
Sarró no fou excavada científicament fins l’any 1994,
amb motiu dels treballs de la construcció de la variant
nord de la N-II al seu pas per Lleida. Fruit d’aquesta
intervenció es delimitaren com a zones arqueològicament
fèrtils la part somital i les parts baixes dels
vessants sud i oest (Alonso 1999: 38; Equip Sarró
2000: 103-107). El 1995, un cop acabats els treballs
arqueològics i després d’obtenir els permisos oficials
pertinents, l’empresa responsable de la construcció
de la variant procedí a la voladura controlada
del tossal (Equip Sarró 2000: 104). La coordinació
dels treballs arqueològics fou a càrrec del Servei Municipal
d’Arqueologia de l’Ajuntament de Lleida i el
Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.
Els treballs han estat vinculats i coordinats científicament
per un equip de la Universitat de Lleida format
per N. Alonso, E. Junyent, A. Lafuente i J. B. López
(Alonso 1999: 38).
El jaciment permeté documentar una amplíssima
seqüència amb diferents fases ocupacionals amb
solució de continuïtat que s’inicia en el neolític i es
perllonga fins a l’època ibèrica plena. És un jaciment
freqüentat o habitat de forma intermitent des del
neolític mitjà-final fins a l’ibèric tardà. Aquestes fases
estan documentades tant pels elements de cultura
material apareguts com per les datacions absolutes
obtingudes de cadascuna d’elles (Equip Sarró 2000:
103, 108 i 109).
Per una banda, es troben la zona 1, en la part
somital del tossal i amb una extensió de 600 m 2 , i
la zona 2, àrea situada al peu del vessant sud i més
ben conservada formada per una sèrie de petits àmbits
de planta rectangular. Aquestes dues presentaven
nivells bastant malmesos d’època ibèrica datats entre
250 i 200/175 a.n.e. Per l’altra, les zones 3 i 4, la
primera situada al llarg de la cornisa natural i la
segona entre un gran bloc fracturat i basculat cap
a l’oest i l’estrat de roca sorrenca. La zona 3 fou
freqüentada durant tres períodes concrets: 3 neolític
mitjà-final, calcolític-bronze antic, Grup del Segre-
Cinca I (GSC (1650-1250 cal. a.n.e.) i ocasionalment
GSC II (1250-950 cal. a.n.e.). En la zona 4 apareixen
estrats d’època neolítica, calcolítica, ibèrics i moderns
(Equip Sarró 2000: 108-109).
Les restes antracològiques analitzades procedeixen
de tres fases d’ocupació: la primera de 3 mostres
pertanyents al neolític/calcolític (fig. 2); la segona d’1
mostra del Grup del Segre-Cinca I (fig. 3) i la darrera
3. Seguint la periodització regional definida per la protohistòria
de la plana occidental catalana (Alonso et al. 1999;
López 2000; López et al. 2000).
11

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
de 13 mostres del període ibèric (fig. 4). El jaciment
ha estat mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica
(GIP) seguint una metodologia molt concreta. El criteri
adoptat ha estat, d’una banda, la recollida manual a
l’excavació de tots els carbons de dimensions superiors
a 5 mm, i, de l’altra, la recollida sistemàtica dels que
provenen dels processos de tractament de mostres
(rentat per columna i flotació) apareguts a la malla
de 5 mm (Alonso et al. 2002: 38). El criteri per a
la recollida de mostres ha estat la combinació de
la recollida total del sediment i la mostra estimada.
Aquesta darrera es basa en la recollida d’un volum
constant (test) per a cada unitat estratigràfica que
serveix per poder calibrar la riquesa d’informació
d’una unitat estratigràfica o context específic. Aquest
permet, d’una banda, augmentar el volum tractat en
cas d’una elevada densitat de restes a fi de recuperar
el màxim d’informació, i, de l’altra, obtenir dades
de tots els tipus de nivells i d’estructures presents
al jaciment. A més, la majoria de fets arqueològics,
sobretot estructures amb una funció específica, com
llars, forats de pal, fosses, cubetes, entre altres, es
recullen i es tracten en la seva totalitat, tot i que en
alguns casos també es pot realitzar un test dins una
estructura (Alonso 1999: 50-51).
En aquest cas els carbons procedeixen de residus
de combustió deixats per fustes cremades en llars
domèstiques i/o de funcionalitat indeterminada. Alguns
estaven directament associats a aquestes estructures,
mentre que d’altres restaven disseminats pel sediment
de la zona excavada, possiblement resultat de les
operacions de neteja i buidatge de les llars (Equip
Sarró 2000: 132).
Bronze ple
Minferri (Juneda, les Garrigues)
Aquest jaciment, que ha estat excavat pel Grup
d’Investagió Prehistòrica (GIP), es troba situat a la
vall de la Femosa (López 2001: 22). El seu entorn
actual es troba marcat bàsicament per terres de
deposició fluvial, molt aptes per al cultiu, les quals,
fins fa pocs anys, estaven dedicades a conreus de
secà (Equip Minferri 1997: 163).
Les remocions de terres en el marc dels treballs
d’adequació dels camps possibilitaren la descoberta
del jaciment al final dels anys setanta per part de
membres del Grup de Recerques Arqueològiques
de “La Femosa”. Aquests l’integraren posteriorment
dins l’inventari de jaciments del conjunt de la vall
homònima (Gralf 1980: 21-22, dins d’Alonso et al.
2003: 6). Posteriorment ha estat excavat en diferents
sectors durant nou campanyes, en la modalitat d’urgència,
els anys: 1981, 4 del 1993 al 1995, del 2000 al
2004 i finalment al 2006 (durant la qual es finalitzà
l’excavació de la franja septentrional del jaciment).
Els estudis realitzats fins a l’actualitat indiquen
que Minferri és un jaciment pertanyent al bronze ple
4. Com a conseqüència d’altres troballes fortuïtes aparegudes
en un camp veí, el professor Joan Maluquer de Motes
hi realitzà una petita intervenció, la qual no arribà mai a ser
publicada.
(2050-1650 cal. a.n.e.). A part del material datable
identificat durant les campanyes d’excavació que ofereix
unes cronologies relatives, també s’han realitzat
diverses datacions radiocarbòniques.
Actualment es calcula que Minferri té, segons una
primera estimació de l’àrea de dispersió de les restes
arqueològiques, al voltant de 10 hectàrees (López 2001:
15). Aquest assentament a l’aire lliure constitueix la
primera aglomeració relativa de poblament coneguda
a la plana, mostrant un model d’assentament que
pot definir-se com a “aldea dispersa”. Dins aquesta
existien petites granges o cabanes habitades per famílies
parcialment autònomes, compartint un seguit
d’amplis espais destinats a les diferents activitats de
producció i emmagatzematge de les collites realitzades
en uns camps de conreu situats fora de la zona
habitada. S’han localitzat un gran nombre de fosses
i sitges d’emmagatzematge, algunes de les quals, un
cop amortitzades, eren utilitzades també com a tombes
per als difunts de la comunitat (Equip Minferri
1997: 162-163; Prats 2011).
Aquest jaciment, del qual s’han analitzat 155 mostres
(fig. 2), fou mostrejat pel Grup d’Investigació
Prehistòrica (GIP) seguint el protocol abans exposat.
Totes les estructures mostrejades pertanyen als
elements soterrats, i la seva conservació és diferent
segons l’àrea del jaciment. Es tracta principalment
de: sitges (SJ), fosses sense utilització precisa (FS),
estructures de funcionalitat indeterminada (ES), llars
(LL), cubeta metal·lúrgica (CM), forats de pal (FO),
conjunts funcionals tipus cabanes (CBN) o suports
de contenidor (SC). El sediment que contenien no
correspon en principi a la seva utilització primària,
sinó a l’amortització, que pot provenir de diverses
activitats i que està íntimament relacionada amb la
tafonomia de les restes (Alonso 1999: 90).
Fig 2. Taula on s’observen els resultats antracològics dels
jaciments del neolític/calcolític i bronze final.
12 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Grup del Segre-Cinca: Grup del Segre-
Cinca I, II i III
Cova de Punta Farisa (Alcolea de Cinca,
Fraga)
El jaciment de la Cova de Punta Farisa se situa
a la banda esquerra de la vall del Cinca, a escassa
distància entre el límit d’Aragó i Catalunya. Es troba
situat en un monticle, amb tres plataformes de sorrenca,
una de les quals va servir com a abric durant la
prehistòria (Alonso 1999: 37; Maya et al. 1992: 217).
Abans de ser excavat el jaciment fou parcialment
arrasat per l’acció d’una màquina excavadora, que
intentant anivellar l’esmentat monticle eliminà una
part del jaciment. Però per altra banda deixà al
descobert la resta, permetent així la seva posterior
excavació. Les campanyes que es desenvoluparen
foren dues, el 1988 i el 1989, ambdues dirigides per
J. L. Maya, J. Francès i A. Prada. Posteriorment a
aquestes, el jaciment fou totalment destruït (Alonso
1999: 37; Maya et al. 1992: 217).
Les ocupacions humanes de la Cova foren dues, una
fase pertanyent al bronze mitjà (Grup del Segre-Cinca
I, 1650-1250 cal. a.n.e.) i l’altra a un moment més
modern, sense possibilitats de poder-ne concretar la
cronologia absoluta. En canvi, de la primera s’analitzà
una mostra de carbons per a datació radiocarbònica,
el resultat fou 3.360 +/- 80 B.P. (1.410 aC 5 ) (Maya et
al. 1992: 223).
L’abric fou aprofitat com a recer per un petit grup
humà. Es troba tancat per un mur tosc que complementà
artificialment el lloc per obtenir més comoditat
i que es recolza a la paret, formant un petit espai
estret. L’estratigrafia inclou quatre estrats, el nivell IV
és el que es relaciona amb les primeres estructures
d’habitació, mentre que la resta es relacionen amb
la caiguda del sostre de l’abric i una possible ocupació
secundària posterior afectada per les remocions
modernes (Alonso 1999: 37; Maya et al. 1992: 217).
Aquest jaciment, del qual s’ha analitzat 1 mostra
(fig. 3), fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica
(GIP). Els carbons es recuperaren mitjançant
la flotació dels sediments.
El Vilot de Montagut (Alcarràs, el Segrià)
El Vilot de Montagut se situa al peu del tossal
homònim localitzat a la partida rural de Montagut.
S’estén pel cim i vessants d’aquesta destacada elevació
on s’assentà presumiblement el poblat protohistòric i
on s’instal·là el castell i la vila medieval i moderna
de Montagut.
El descobriment del jaciment es deu al doctor
M. Camps al 1955. Però no fou fins al 1997 i 1998
que el Grup d’Investigació Prehistòrica hi intervingué
arqueològicament amb motiu de les obres de construcció
de la línia d’Alta Velocitat Madrid-Barcelona-
Frontera Francesa (tram: Saragossa-Lleida, subtram
VII). Pita (1956: 325; 1958: 55) publicà les primeres
notícies d’aquest jaciment. L’any 2002 es publicà la
5. Datació no calibrada.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
monografia de la intervenció d’urgència que realitzà
el GIP al jaciment (Alonso et al. 2002).
Aquest jaciment pluriestratigràfic mostrava una
seqüència que s’inicia en la prehistòria (entre el 2700
cal. a.n.e. i el 550 cal. a.n.e., amb sis etapes), segueix
en època medieval i finalitza a mitjan segle xvii
amb els temps moderns (segles xvi-xvii) (Alonso et al.
2002: 14 i 18).
De la part prehistòrica del jaciment s’ha excavat
una cubeta de la qual s’han extret les mostres antracològiques.
Les restes antracològiques analitzades
procedeixen de tres fases d’ocupació, una pertanyent
al Grup del Segre-Cinca I (el Vilot 0) amb l’estudi d’1
mostra (fig. 3), la segona al Grup del Segre-Cinca III
(el Vilot I i II) amb 14 mostres (fig. 3) i la darrera a
la primera edat del ferro (el Vilot III) amb 1 mostra
(fig. 4). Val a dir que el jaciment ha estat mostrejat
pel Grup d’Investigació Prehistòrica, seguint el protocol
abans esmentat.
Genó (Seròs, el Segrià)
Genó és un poblat protohistòric situat en un petit
turó, a prop del riu Segre. Aquest turó és un monticle
oblic, el·lipsoïdal, de superfície plana, el qual té una
cota màxima d’uns 162 metres sobre el nivell del
mar i s’eleva 10 metres sobre el terreny circumdant.
Aquest poblat tancat o amb espai central reprodueix
un esquema urbanístic adaptat a la superfície del
mateix tossal (López Cachero 2006: 23).
Va ser descobert al 1955 per R. Pita, arran d’uns
sondejos. Però no fou fins al 1966 quan es dugué a
terme una veritable campanya d’excavacions dirigida
per R. Pita i L. Díez-Coronel. Aquesta va permetre
l’aixecament d’una planta provisional i la localització
de material abundant ben conservat. Finalment, es
realitzà la campanya d’excavacions del 1976, la qual va
ser encapçalada per J. L. Maya, professor de prehistòria
i història antiga de la Universitat de Barcelona.
El jaciment es data a l’inici del bronze final (1200-
1150 aC), pertanyent al Grup del Segre-Cinca I.
Genó és un poblat a l’aire lliure amb estructures
d’arquitectura en pedra. Si bé es conserva quasi tota
la planta del poblat, el seu estat en alçat és dolent,
només es conserven algunes filades de pedra dels murs.
És un assentament que obeeix a una planificació
prèvia i que suposa l’ús controlat de l’espai. Sovint
és caracteritzat per ser un poblat protourbà. Aquest
jaciment ocupa una superfície de 1.037 m 2 i un eix
major est/oest que assoleix una longitud de 58 m per
una amplada màxima de 21 m en direcció oposada
(Maya et al. 1998: 21).
Només es conserva aproximadament uns 0,40 o
0,50 metres dels murs. La seva estructura no arriba
a ser tan forta com per poder afirmar que formen
una fortificació, sinó que podrien haver servit per
evitar possibles robatoris. Gairebé tots els habitatges
segueixen un mateix model de planta rectangular. La
seva disposició en conjunt forma una unitat perfectament
definida mitjançant el tancament d’un espai
comú, al qual tan sols es pot accedir a través de
l’extrem oriental (Maya et al. 1998: 58). La potència
estratigràfica és molt escassa a causa de l’única fase
13

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
d’utilització del poblat, motivada per la curta durada
de la utilització del poblat com a tal.
S’han analitzat 18 mostres, els resultats de les
quals es troben a la figura 3. Aquestes mostres van
ser recuperades durant les diferents campanyes d’excavació
del jaciment, foren recollides en la pràctica
totalitat d’habitacions que van proporcionar restes
mínimament utilitzables (Maya et al. 1998: 157).
Masada de Ratón (Candasnos, Osca)
El poblat de Masada de Ratón està situat a la rodalia
del camí natural del Baix Segre al Baix Cinca, i
prop d’aquest darrer riu, bé que retirat uns 2 km del
seu curs directe. Es troba situat en un petit turó de
forma cònica, a uns 130 metres s. n. m. El turó està
en un avançat estat evolutiu de degradació, presenta
al cim una plataforma fragmentada de sorrenca i a
sota uns potents estrats de margues i argiles, amb
intercalacions de sorrenca (Alonso 1999: 33).
El jaciment fou conegut per R. Pita l’any 1955.
Però no és fins als anys 1964 i 1966 quan es dugué
a terme la primera i segona excavació. No es tornarà
a intervenir fins al final dels anys vuitanta en el
marc del projecte de la Universitat de Saragossa per
al coneixement de la Prehistòria Recent d’Osca i de
la Vall Mitjana de l’Ebre, dirigit per J. M. Rodanés
i J. Rey. Després de la darrera campanya d’excavació
realitzada l’any 1993, 6 no ha estat possible la seva
continuació (Alonso 1999: 33; Rodanés 1991: 166, 167).
Culturalment es coneixen dues fases: un primer
establiment de l’edat del bronze mitjà/recent i una
segona fase d’horitzó camps d’urnes.
El jaciment presenta dues fases, cadascuna amb
unes característiques definides. La primera ocupació
de la primera fase es va assentar a la part superior
i al vessant nord, aprofitant l’existència d’una petita
balma (estadi preurbà), la visera de la qual es va
desplomar en un moment posterior. Les estructures
de les seves habitacions segurament es construïren,
principalment, amb materials peribles. La segona
fase, en canvi, ja presenta un urbanisme desenvolupat,
posterior a la caiguda de la llosa, amb habitacions
que hi recolzen. Els àmbits són de tendència
rectangular que es correspondrien amb l’estructura
d’hàbitat d’altres jaciments propers de la mateixa
època (Alonso 1999: 34).
Les restes antracològiques analitzades de Masada
de Ratón procedeixen de 32 mostres i pertanyen al
Grup del Segre-Cinca I (fig. 3). Aquest fou mostrejat
pel Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP). Els carbons
d’aquest jaciment es trobaren en forma dispersa pels
nivells arqueològics (Ros 1995a: 1).
Tossal de Solibernat (Torres de Segre, el
Segrià)
Tossal de Solibernat consisteix en un típic turótalaia
abundós a tota la plana de Lleida i que són
les restes de la vella planúria terciària formada pels
al·luvions del massís pirinenc. La zona superior, per-
6. Des d’un punt de vista interdisciplinari i per apropar-se
a aspectes paleoecològics i paleoeconòmics de l’assentament.
fectament replanada, presenta una lleugera inclinació
cap a ponent i senyals d’erosió intensa a la banda
meridional (González et al. 1983-1984: 234).
Després d’un reconeixement previ al llarg de l’any
1980, l’any 1981 s’iniciaren els treballs d’excavació a
la vessant nord, que continuaren durant els anys 1982
i 1983, amb el resultat d’exhumar nou fases d’ocupació
datables al bronze final inicial. Durant la tercera
campanya de 1983 es descobriren les restes d’un mur
d’època musulmana que tancava tota l’evolució del
jaciment per la vessant sud del tossal. Durant els
anys 1984 i 1985 es van dur a terme la quarta i la
cinquena campanyes d’excavació, aconseguint així la
suficient informació sobre el nivell d’abandonament
de l’assentament i la planta de les estructures generals
immediatament anteriors a aquest (González et
al. 1983-1984: 234).
S’han excavat nou fases d’ocupació pertanyents al
bronze final inicial. L’assentament d’època medieval
pertany a un establiment musulmà de tipus mixt, tot
i que no està tot excavat. Aquest correspon a una
granja o alqueria, que alhora acomplí funcions de
caràcter militar. També s’han descobert restes d’una
sèrie d’habitacions, d’una torre i d’un recinte que es
podria definir com el pròpiament agrícola-ramader.
Cal considerar que la informació de la qual es disposa
no és la total del jaciment, ja que ha estat excavat
parcialment (González et al. 1983-1984: 234, 235, 240).
Les restes antracològiques analitzades corresponen
a 1 mostra del Grup del Segre-Cinca II (1250-1650
cal. a.n.e.) (fig. 3).
Vincamet (Fraga, Osca)
Vincamet s’emplaçava sobre la confluència del
barranc de Sedassers amb el riu Cinca, a l’extrem
occidental d’una terrassa quaternària d’aquest torrent
i des d’on dominava, pel sud, el seu aiguabarreig
amb el riu pirinenc.
El jaciment fou descobert per Javier Rey Lanaspa
en el marc dels treballs de prospecció i seguiment
de les obres de construcció de la variant de Fraga de
l’actual autovia A-2, executades per la UTE Fraga
(Ferrovial S.A. i Huarte S.A.). L’afectació d’aquesta
infraestructura comportava la destrucció completa del
jaciment per la qual cosa es va procedir al desenvolupament
d’una intervenció arqueològica d’urgència.
Aquesta actuació fou executada per membres del
Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat
de Lleida (GIP).
El jaciment disposa de dues datacions radiocarbòniques
per ambdues fases d’ocupació. Vincamet I
(1250/1200-1000 cal. BP) pertany al GSC II, i Vincamet
II (1000-900/850 cal. BP) al GSC III (1000-800/750
cal. a.n.e.) (DD.AA. 2004: 24; Vilella 2010).
Vincamet és un poblat protourbà en què l’estructura
de l’hàbitat mostra un model d’assentament plenament
urbanístic. Aquest segueix un patró preconcebut amb
una voluntat d’ordenació, d’organització de l’espai
de l’hàbitat i de l’aplicació de criteris de distinció
funcional. Les dues fases d’ocupació del jaciment de
Vincamet són un model d’hàbitat amb arquitectura
en pedra (DD.AA. 2004: 19).
14 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Vincamet fou mostrejat pel Grup d’Investigació
Prehistòrica (GIP). Les restes antracològiques analitzades
procedeixen de les dues fases d’ocupació.
De Vincamet I s’han estudiat 7 mostres (fig. 3) i de
Vincamet II 4 mostres (fig. 3). Aquestes restes van ser
recollides manualment durant l’excavació i mitjançant
la flotació de sediments. Per a la majoria d’unitats
estratigràfiques s’ha analitzat la totalitat de la mostra
(Piqué 2003).
Primera edat del ferro
Fig 3. Taula on s’observen els resultats antracològics del Grup del Segre-Cinca.
La Codera (Alcolea de Cinca, Baix Cinca)
El conjunt arqueològic de La Codera conté, en un
espai d’1 km escàs de radi, dos poblats, tres necròpolis
i restes d’una quarta. Un dels poblats està situat
en l’extrem d’un esperó orientat cap al sud, defensat
per escarpes de més de vint metres de desnivell en
tot el seu perímetre, menys en l’extrem nord, al qual
s’accedeix des del territori pla (Montón 2007: 291).
Alguns d’aquests jaciments ja eren coneguts des de
feia diverses dècades, fent-hi referència R. Pita, J. L.
Maya i la Carta Arqueológica de Huesca. L’any 1982
s’efectuà l’excavació d’un dels túmuls. Des de 1997
s’ha actuat sobre part d’un poblat i de dues de les
necròpolis (Montón 2007: 291).
L’existència de nombroses restes arqueològiques
i la seva successió depenent de l’època, fa que el
jaciment gaudeixi d’un ventall cronològic ampli. A
l’establiment més antic, corresponent a un moment
indeterminat del bronze mitjà o final I (Poblat del
Bronze, sense excavar), el succeeix un assentament
en vessant del bronze final II o III (Poblat de Camps
d’Urnes, excavat parcialment). Posteriorment es produeix
l’erecció en alçada de l’hàbitat fortificat de la
primera edat del ferro (800/750 cal. a.n.e.), almenys
amb dues fases (Poblat del Ferro). Per finalitzar, es
construeix el poblat d’època ibèrica (Poblat Ibèric)
(Montón 2003-2004: 373).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
El poblat de la primera edat del ferro, que es troba
situat sobre un desnivell, té una forma allargada.
Aquest, que està defensat per una muralla en l’extrem
més vulnerable, posseeix un espai o carrer central
allargat i els habitatges estan disposats de forma
perimetral, inclosa la muralla, a la qual s’adossen
diverses estructures.
Aquest jaciment, del qual s’han analitzat 34 mostres
(fig. 4), fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica
(GIP). Generalment els residus de combustió
estudiats procedeixen d’àmbits domèstics o artesanals,
són carbons procedents d’àrees de combustió
(fogars, forns), de les escombraries on s’han dipositat
els residus procedents de la neteja d’aquestes àrees
o bé es troben barrejats entre el sediment on s’han
dispersat a partir de les àrees de combustió que els
han generat (Piqué 2008: 3).
La Fortalesa dels Vilars (Arbeca, les
Garrigues)
La Fortalesa dels Vilars està ubicada sobre l’acumulació
de sediments que va anar dipositant el riu
Corb, tributari del Segre, i el seu afluent l’Aixaragall.
Tot i que arqueològicament el jaciment fou descobert
l’any 1975, no va ser fins als anys 1985-1986
que es van dur a terme les primeres intervencions
arqueològiques. A partir de l’any 1987 passà a ser un
projecte del Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP) de
la Universitat de Lleida. Posteriorment, l’any 1998
la Generalitat de Catalunya el declarà Bé Cultural
d’Interès Nacional (BCIN) (Alonso et al. 2010: 12).
Paral·lelament als treballs de camp també s’estan des-
envolupant els respectius estudis interdisciplinaris del
material recuperat a l’excavació (Alonso 1999; Nieto
2008; Nieto 2012; Ros 1995c; entre altres).
Aquest jaciment es començà a construir durant la
primera edat del ferro, cap a 775 a. de la n. e., i va
ser abandonat pels volts del 325 a. de la n. e., en
l’ibèric ple. Les remodelacions a les defenses, cases
15

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
i carrers permeten la distinció de 5 fases arqueològiques:
Vilars 0 (775-650 aC) i Vilars I (650-550 aC)
pertanyents a la primera edat del ferro; Vilars II (550-
450 aC) a l’ibèric antic; Vilars III (450-350 aC) i Vilars
IV (350-325 aC) a l’ibèric ple (Alonso et al. 2010: 14).
L’assentament s’estructura, per una banda, en
l’interior del poblat, i per l’altra, en el sistema defensiu.
L’interior té una forma ovalada i és de petites
dimensions (61,05 x 44,4 metres), amb una superfície
habitable d’aproximadament 2.164 metres quadrats.
El perímetre de la part habitada sembla que perdura
durant tota la seva existència, encara que l’estructura
urbanística interna pateix modificacions en cadascuna
de les fases, sobretot en època ibèrica plena. Pel
que fa al sistema defensiu dels Vilars, consta de 5
elements, no tots contemporanis entre ells. Aquests
elements són la muralla, la qual es troba reforçada
per catorze torres; el camp frisi de pedres clavades, un
fossat i l’accés fortificat (Alonso et al. 2010: 16 i 31).
Les restes antracològiques analitzades procedeixen
de dos fases d’ocupació, una pertanyent a la
primera edat del ferro (Vilars 0 i I) amb l’estudi
de 17 mostres (fig. 4) i la segona al període ibèric
(s. vi-ii a.n.e.) (Vilars II i III) amb 18 mostres (fig.
4). El mostreig d’aquestes restes s’ha dut a terme pel
Grup d’Investigació Prehistòrica seguint el protocol
descrit anteriorment.
Tozal de los Regallos (Candasnos, Osca)
El Tozal de los Regallos se situa al cim d’un turó
allargat, a l’oest de la comarca del Baix Cinca, però
inclosa en la regió dels Monegres (Alonso 1999: 43).
El jaciment fou descobert per J. Querre, que el
va excavar durant els anys setanta i va publicar-ne
els resultats. Anteriorment, uns treballs agrícoles
realitzats a una parcel·la a la seu del turó posaren
al descobert altres restes contemporànies al poblat,
que foren excavades i publicades per Ruiz Zapatero
(Alonso 1999: 43). Finalment, l’any 1994 es realitzà
una intervenció de restauració del poblat situat al
cim, fet que va permetre excavar algunes zones que
no havien estat pertorbades en les intervencions anteriors
(Alonso 1999: 43).
Existeix una curta ocupació situada entre els
camps d’urnes recents i començaments dels camps
d’urnes del ferro.
El mal estat del jaciment fa que només quedessin
intactes uns 100 m 2 . Segons les restes observades es
considerava que les habitacions es disposaven exclusivament
al sector oest i nord del poblat, però les
tasques de restauració del jaciment han mostrat que
també existien a l’àrea oriental i, per tant, sembla
que es podria tractar d’un poblat de carrer central.
Les cases estarien adossades amb parets mitgeres
i recolzades perpendicularment a un mur de tanca
(Alonso 1999: 43).
S’han analitzat 14 mostres, els resultats de les
quals es troben a la taula de resultats antracològics
de la primera edat del ferro i el període ibèric (fig. 4).
Aquest fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica
(GIP). Les mostres foren recollides en els llocs
amb més abundància de matèria orgànica i carbons
que aparegueren en tres de les zones. Aquestes són
mostres amb matèria orgànica més o menys concentrada,
corresponent a accions o dipòsits puntuals i
no dispersos estratigràficament (Alonso 1999: 144).
Període ibèric
Estinclells (Verdú, l’Urgell)
El poblat dels Estinclells es troba situat al promontori
més oriental d’una serra allargada i orientada d’est
a oest. El poblat ocupa una superfície pràcticament
plana, que presenta un cert desnivell (que no arriba
a superar un metre d’alçada) per la seva banda més
oriental. La seva alçada sobre el nivell del mar és
de 384 metres (Asensio et al. 2005: 467).
El jaciment ja es coneixia des del principi del
segle xx. La primera notícia l’aportà Mn. Ramon Berenguer
(llavors rector de Verdú), fruit de la construcció
de la carretera de Tàrrega a Sant Martí de Maldà.
Tot i que s’hi va realitzar alguna prospecció, no fou
fins als anys cinquanta quan s’intervingué realment.
En els anys setanta Ramon Boleda i Guiu Sanfeliu,
de Verdú, van practicar diverses cales arqueològiques
al cim del tossal, corroborant l’existència de l’assentament
ibèric. A partir de l’any 2002 fins a l’actualitat,
s’inicia un seguit de campanyes programades i plans
d’ocupació (Asensio et al. 2005: 467 i 468).
La seva ocupació és curta, amb una única fase
ibèrica, aquesta se centra pels voltants del segle iii
a.n.e. (Asensio et al. 2003: 223). El jaciment és un
poblat ibèric fortificat, d’estructura simple i de petites
dimensions, amb una superfície construïda que està
entre 2.000 i 2.200 metres quadrats. Es tracta d’un
conjunt d’estructures força complet i relativament
ben conservat, amb una única fase. Aquesta única
fase presenta petites reformes a determinades cases,
sense alterar però l’estructura general del poblat. Estinclells
està format per un seguit de tres elements:
unes estructures de caràcter defensiu, començant amb
un fossat de barrera, situat en el punt de més fàcil
accés; una bateria de cases correguda, adossades a
la muralla, a la qual s’accedeix des d’un únic accés, i
una bassa o cisterna que ocupa part de l’espai central
(Asensio et al. 2005: 468).
S’han analitzat 23 mostres, els resultats de les quals
es troben a la taula de resultats antracològics de la
primera edat del ferro i el període ibèric (fig. 4). Les
restes estudiades van ser recollides manualment durant
l’excavació i mitjançant la flotació de sediments. La
recollida manual només es va utilitzar pels materials
de construcció o objectes (Allué i Euba 2005: 1).
Els Missatges (Tàrrega, l’Urgell)
El camp de sitges dels Missatges es troba emplaçat
a 3 km al sud-oest de Claravalls. L’alçada sobre el
nivell del mar és de 315 m. Les restes documentades
es localitzen en una zona lleugerament elevada
respecte l’entorn immediat, més pla, a la vora de
l’antiga riera de Claravall (Badias et al. 2001: 143).
El jaciment va ser descobert per uns afeccionats
que van excavar una de les sitges escapçades per
uns aplanaments del terreny efectuats durant la dècada
dels vuitanta. Uns anys més tard, els materials
arqueològics recuperats van ser lliurats al Museu
16 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Comarcal de l’Urgell, on van ser dipositats i estudiats
(Garcés i Saula 1996). La primera intervenció, amb
caràcter d’urgència, es dugué a terme l’any 1996 sota
la direcció de Jaume Badias, amb la col·laboració
d’Oriol Saula i d’Ignasi Garcés. En aquesta i en la
següent intervenció de l’any 1998/1999, s’excavà la
parcel·la diferenciada com a Camp 1. Finalment, en
la darrera campanya duta a terme l’any 1999/2000,
també d’urgència, es delimità el Camp 2 (Badias et
al. 2001: 144).
La seva cronologia es basa en les ceràmiques
recuperades, que indiquen una perduració del lloc
relativament àmplia. L’ocupació és evident des del
segon terç del segle iii a.n.e., tot i que amb alguna
correspondència de la darreria del segle iv a.n.e. El
període final se situa entre els darrers decennis del
segle ii a.n.e. i començaments del segle i a.n.e. El
moment final, a falta d’un estudi definitiu dels materials,
es trobaria al voltant del 90-80 a.n.e. (Badias
et al. 2001: 161).
En total s’han documentat 42 sitges, concentrades
a la banda central del Camp 2 i de disperses al Camp
1, que corresponen a un establiment de mitjanes
dimensions si el comparem amb conjunts similars
d’altres zones de Catalunya. També es localitzen altres
estructures de diferent tipologia, excavades al subsòl
(tres cubetes, quatre fosses circulars i una possible
bassa), que evidencia la presència d’algun tipus
d’hàbitat en el mateix indret o molt proper, indicant
així una activitat econòmica més complexa que el
simple emmagatzematge del cereal. Tanmateix, cal
tenir en compte que el seu mal estat de conservació
impedeix la recuperació d’una informació completa,
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
ja que és impossible poder esbrinar el nombre exacte
de les sitges, ni la seva estructura total (Badias et
al. 2001: 146).
Aquest jaciment, del qual s’han analitzat 34 mostres
(fig. 4), fou mostrejat pel Grup d’Investigació
Prehistòrica (GIP). Les restes estudiades procedeixen
dels estrats d’amortització i dels reompliments de
sitges. Aquests carbons corresponen majoritàriament
a abocaments intencionals de residus que s’han generat
en altres llocs, en general són el resultat dels
treballs de manteniment i neteja dels espais ocupats
(Piqué i Mensua 2001).
Període romà
Iesso (Guissona, la Segarra)
La ciutat romana de Iesso s’identifica amb les restes
arqueològiques documentades sota el nucli urbà de
Guissona, situada a la regió de l’altiplà central de
Catalunya. La Plana de Guissona es configura, dins la
Segarra, com una subcomarca natural, caracteritzada
per un paisatge obert que presenta un relleu molt
suau de petits tossals i planes amb gran abundància
d’aigua, factors que afavoriran l’establiment humà
a la zona, ja des de la prehistòria (Guitart i Pera
1994: 186).
La recerca arqueològica al jaciment és molt recent,
malgrat que es disposava de l’antecedent de l’excavació
que dugué a terme Josep Colominas de l‘Institut
d’Estudis Catalans, l’any 1933, a la plaça Vell Pla,
excavació que va comportar el descobriment d’un
poblat del bronze final-primera edat del ferro sota les
Fig 4. Taula on s’observen els resultats antracològics de la primera edat del ferro i període ibèric.
17

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
restes de la ciutat romana, fins aleshores desconegut.
Les primeres excavacions sistemàtiques arribaren l’any
1975, quan la Universitat de Barcelona fa intervencions
molt puntuals en el jaciment. Posteriorment no es
realitzà cap més excavació fins l’any 1983, quan el
Servei d’Arqueologia de la Generalitat delimita el
jaciment per procedir a la declaració monumental
de la ciutat romana. Finalment, a partir de l’any
1987, la Universitat Autònoma de Barcelona reprèn
els treballs en el marc d’un programa de recerca
arqueològic (Guitart i Pera 1994: 187).
El jaciment se situa com una fundació romana
ex novo, feta al final del segle ii o començament del
segle i a.n.e., que en vista d’alguns materials residuals
cercats podrien perllongar pel que fa a la seva
cronologia fins a inicis del segle iv a.n.e. (Guitart i
Pera 1994: 187).
Les excavacions dutes a terme fins aleshores han
permès obtenir documentació arqueològica de diversos
punts de la ciutat. Cal destacar la Casa de la
Cultura (1987), les restes del Carrer Xaloc (1989) i
la del Pati de la Casa de Cultura. A partir de 1990
van començar les excavacions en el Camp Primer,
situat al nord de Guissona. Els límits urbans s’han
pogut establir perfectament a la zona nord amb la
documentació d’una bona part del parament defensiu.
També es té coneixement d’una porta nord de la ciutat
romana que s’obre al cardo maximus, les restes de
dos decumani i una proposta de modulació per les
insulae (Guitart i Pera 1994: 187).
S’han analitzat 7 mostres (Buxó et al. 2004) procedents
de l’excavació de dos pous, els resultats de les
quals es troben a la taula on es mostren els resultats
antracològics del període romà (fig. 5).
Ilerda (Lleida, el Segrià)
Ilerda és el nom que rebia l’actual ciutat de Lleida
en època romana. Els seus vestigis es localitzen sota
la mateixa ciutat. La troballa de les restes pertanyents
a aquest període data del 1926, amb la necròpolis
de l’Estació (Pérez 1992: 215), les intervencions que
contenen estudis antracològics són les Int. 46, 47,
48, 83 i 85.
La primera permeté identificar l’existència d’estructures
anteriors a l’època augustal (Payà et al.
1996: 128). Amb la Intervenció 47, excavada al carrer
Costa de Magdalena, es va documentar un nivell
constructiu, dos fases i tres moments d’ocupació
ben diferenciats dins l’alt imperi (Payà et al. 1996:
131). A la Intervenció 48 (Turó de la Seu, vessant
sud-est) situada al carrer Bafart de Lleida es va
descobrir, a part de restes d’època moderna, una
seqüència que abasta bona part del s. i dC (Payà
et al. 1996: 124). La següent, Intervenció 83 (carrer
Remolins), fou excavada l’any 1998 (Gómez 1999:
363). Després d´una primera aproximació als seus
materials es pot establir que les termes públiques van
ser construïdes al final del segle i dC. 7 I a l’últim, a
la Intervenció 85, duta a terme a l’Antic Sant Siro
(al carrer Magdalena), es recuperaren restes d’època
romana i medieval.
7. .
Fig 5. Taula on s’observen els resultats antracològics del
període romà.
Aquest jaciment, del qual s’han analitzat 31 mostres
(fig. 5), fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica
(GIP) seguint el protocol exposat anteriorment.
Edat mitjana/període islàmic
Medina Larida (Lleida, el Segrià)
Medina Larida és el nom que rebia l’actual ciutat
de Lleida en època mitjana/islàmica. Els seus
vestigis es localitzen sota la mateixa ciutat. Des
de l’any 1983 fins l’any 1997 es realitzaren quinze
intervencions arqueològiques amb dates d’època andalusina
(Loriente et al. 1997: 77). Entre aquestes
cal destacar les Intervencions 30, 47, 70 i 85. A la
primera, localitzada a la Suda, s’han excavat restes
de la primera meitat del s. x fins al final del s. xi
dC. La Intervenció 47 (carrer Costa de Magdalena)
pertany a la segona meitat del segle x fins a l’any
1149 (Loriente et al. 1997: 78, 85). La Intervenció 85
(carrer Magdalena, Antic Sant Siro), a part de tenir
restes d’època romana, també en té de medievals,
concretament dels segles x i xi dC. I a l’últim la
18 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Intervenció 70, situada a la Porta dels Fillols, també
s’identificaren restes dels segles x i xi dC.
Aquest jaciment, del qual s’han analitzat 12 mostres
(fig. 6), fou mostrejat pel Grup d’Investigació
Prehistòrica (GIP).
Molí del Codina (Tàrrega, l’Urgell)
El jaciment es troba ubicat en un solar, que rep
el nom d’un antic molí d’oli edificat a la fi del segle
xviii. Aquest es troba situat a la cantonada dels carrers
de Migdia i de Sant Agustí, a la part baixa del
centre històric de Tàrrega, a uns vint-i-cinc metres del
curs actual del riu Ondara. Durant l’època medieval
i moderna aquest indret estava dins de l’extrem sud
de la vila de Tàrrega, sector on tancaven les muralles
a partir de la segona meitat del segle xiv (Saula i
Badias 1999: 161).
Es descobrí l’any 1971, davant la imminència de
l’enderrocament de l’edifici existent en el solar del
Molí del Codina (en aquells moments un molí d’oli
abandonat). En aquesta intervenció no s’arribà a un
acord sobre la identificació de les restes visibles del
molí com a sinagoga.
No fou fins al principi de l’any 1997, com a conseqüència
de les obres de construcció d’un immoble
en el solar, al centre històric de la vila, que s’inicià
una intervenció arqueològica d’urgència. 8 El motiu
principal d’aquesta intervenció fou documentar en
aquest solar les possibles restes de l’antiga muralla
medieval de Tàrrega, tot tenint present la possibilitat
de localitzar estructures corresponents a una de les
sinagogues medievals (Saula i Badias 1999: 161).
L’edifici, de planta rectangular irregular, es troba
format per una sola nau, sense compartiment, que
ocupa una àrea de 202 metres quadrats. L’excepcio-
nalitat i singularitat de l’edifici medieval, marcada
per les seves dimensions i característiques constructives,
com ara la solidesa i l’amplària dels murs,
han plantejat diferents hipòtesis sobre la seva funció
inicial. La hipòtesi més plausible, segons el parer dels
arqueòlegs (Saula i Badias 1999: 182 i 183), és la de
considerar l’edifici com el lloc de l’antiga sinagoga
de la primera meitat del segle xiv.
En aquest cas, tot i que són fustes no carbonitzades,
s’ha considerat important incloure els resultats per
la importància taxonòmica. Aquest estudi consta de
l’anàlisi de 9 fragments de fusta, tots ells pertanyents
a 1 sola mostra. Aquesta consta d’un conjunt en el
qual es representen alguns artefactes de fusta i un
cert nombre de branques sense senyals d’haver estat
treballades. Els resultats es mostren a la figura 6.
Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera)
El Pla d’Almatà ocupa pràcticament tota la planura
que es coneix amb el mateix nom, delimitada pels
penya-segats del riu Segre a l’est i el “barranc dels
8. Aquesta finalitzà el 31 de gener de 1998, i fou gestionada
pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya
i el Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega conjuntament amb
l’Ajuntament de Tàrrega.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
Rucs”, originalment “barranc d’Alcoraç”, al sud (Alòs
et al. 2006-2007: 145).
Aquest forma part de les restes islàmiques existents
a tot el territori que ocupa l’actual Balaguer
(Madinat Balagî). Durant l’any 2004 es reinicien les
excavacions en aquest jaciment quan es comença a
excavar en extensió, concretament els espais d’hàbitat
de la zona 5, a càrrec del Museu de la Noguera
(Institut Municipal Progrés i Cultura de Balaguer),
sota finançament de l’Ajuntament de Balaguer i
el Departament de Treball de la Generalitat de
Catalunya.
El 2006 és declarat Bé Cultural d’Interès Nacional
per la Generalitat de Catalunya dins de la categoria
de zona arqueològica (Alòs et al. 2006-2007). S’han
excavat zones d’hàbitat, de carrer i fins i tot s’ha
localitzat i intervingut puntualment en la necròpolis.
L’assentament ocupa des del Castell Formós i el
Sant Crist, tot el Pla d’Almatà i els Camps del Reial,
fins a la carretera C-12. Té un total documentat de
27 hectàrees en un primer moment, i de fins a 40
durant el moment de màxima expansió, sense comptar
les explotacions agrícoles i ramaderes del voltant, així
com tots els petits nuclis (almúnies) que en depenien
(Alòs et al. 2006-2007).
Aquest jaciment, del qual s’han analitzat 11 mostres
(fig. 6), fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica
(GIP). Aquestes van ser recollides manualment
durant l’excavació i mitjançant la flotació de sediment.
Fig 6. Taula on s’observen els resultats antracològics de
l’edat mitjana i període islàmic.
19

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
En algun cas han estat analitzades la totalitat de les
restes per unitat estratigràfica a causa de la baixa
quantitat de carbons, però en altres, s’ha realitzat
un mostreig al laboratori, ja que el nombre de restes
proporcionades és molt elevat (Piqué i Vila 2010: 11).
Metodologia: problemàtica de síntesi
El fet que aquest estudi parteixi d’una recopilació
de dades antracològiques, ja analitzades prèviament
per diverses autores, planteja com a problemàtica
principal l’heterogeneïtat de les dades (fig. 1). Per
una banda, les estratègies de recollida de mostres
no han estat sempre les mateixes, ja que en alguns
jaciments ha estat exhaustiva, mentre que en altres
ha estat realitzada amb criteris no especificats, barrejant
mostres que per exemple poden procedir de
fogars amb altres de carbons diversos, entre altres.
També la superfície excavada varia d’un jaciment a
un altre, tenint jaciments excavats en extensió i altres
que només estan sondejats o excavats parcialment.
L’heterogeneïtat de la mostra planteja problemes si
es vol realitzar comparacions a nivell quantitatiu
(Piqué 1998c: 10) ja que les diferències poden ser
degudes a factors de mostreig. Tot i que també cal
tenir en compte que la força d’aquest treball radica
en l’elevat nombre de fragments i mostres analitzades
que poden compensar en part aquestes limitacions
i almenys proporcionar una bona visió del conjunt.
Per intentar homogeneïtzar aquestes mostres, s’ha
elaborat una base de dades comuna. En aquesta s’ha
homogeneïtzat la nomenclatura dels diversos tàxons
Fig. 7. Taula en què es mostra, a l’esquerra, la nomenclatura
taxonòmica emprada per les autores dels estudis
antracològics dels jaciments arqueològics, i a la dreta, la
nomenclatura taxonòmica usada a l’article.
(fig. 7), en part per poder treballar amb els mateixos
noms taxonòmics, però també perquè actualment es
considera que no es pot arribar al nivell d’identificació
d’algunes de les espècies determinades en el
moment de l’estudi.
La discussió s’ha centrat en l’anàlisi de la diversitat
(nombre de tàxons consumits, 9 ) la ubiqüitat
(recurrència en l’ús a partir del nombre d’unitats
estratigràfiques en les quals es documenta l’ús d’un
taxó) i la intensitat de l’ús a partir del nombre de
restes o freqüències per tàxon. 10 També es tenen en
compte els tàxons més representatius, en aquest cas
hem considerat tots aquells que han proporcionat
més de quatre-cents fragments de carbons. L’objectiu
és, en funció de la informació antracològica
disponible fins avui, determinar per cada període
les fustes amb valor econòmic i avaluar les causes
de les diferències observades al llarg d’aquest marc
cronològic. Per evitar que la discussió dels resultats
obtinguts es vegi distorsionada, s’ha decidit no
incloure de manera visual el nombre de fragments
indeterminats, indeterminables, nusos, escorça i
medul·la, tant als gràfics (des de la fig. 9 fins a la
28) com al text (a partir pàg. 22). Tanmateix, sí
que s’han inclòs a les taules per períodes (fig. 2-6),
ja que cal tenir present que del total de fragments
de carbons analitzats, aquests també ofereixen
una certa informació impossible d’obviar, ja que
aquests representen el 13% del total dels fragments
estudiats.
Discussió dels resultats: el consum de
recursos llenyosos per períodes
A continuació es discutiran les tendències observades
en l’aprofitament del combustible vegetal i quina
transformació provocà aquest sobre el paisatge de la
plana durant aquest marc cronològic.
El volum de restes antracològiques analitzades fins
ara és d’un total de 14.774 fragments de carbons,
dels quals 12.858 fragments ha estat determinats taxonòmicament.
Tots ells procedeixen de 502 mostres
recuperades en els jaciments esmentats (fig. 8).
Neolític/Calcolític
Pel que fa als resultats antracològics procedents
dels dos jaciments datats del neolític-calcolític
(fig. 9), Auvelles i Roques del Sarró, les diferències són
considerables. La principal és el nombre de fragments
de carbó determinats taxonòmicament per cadascun,
ja que mentre Auvelles en té 1.760, Roques del Sarró
tan sols 106. Per tant, els resultats d’aquest darrer,
amb un 5,8% del total de les restes, no tindrà la
mateixa representativitat sobre el total de les restes
del període davant el 94,2% del primer.
A Auvelles les espècies predominants són Quercus
sp. caducifoli (roure) i Quercus sp. perennifoli (alzinagarric).
En canvi, a Roques del Sarró, Quercus sp.
9. Presentats en les taules-resum del segon apartat (pàgs.
11-20).
10. Aquests dos darrers exposats més endavant, en el present
apartat.
20 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Fig. 8. Taula on es mostren els resultats antracològics dels jaciments de la plana occidental catalana, des del neolític fins a
l’edat mitjana.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
21

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Fig. 9. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al
període neolític/calcolític.
caducifoli no es troba representat, al contrari que
Pistacia lentiscus (llentiscle), que gaudeix d’una certa
presència. Tot i que la major quantitat de fragments
analitzats procedeixen d’Auvelles, aquests presenten
un patró molt concentrat, amb un elevat nombre de
fragments en mostres concretes, que podria representar
usos molt puntuals de la fusta: Quercus sp. caducifoli
abunda en les estructures ED-88, CCE-10, ED-42, ED-5
i Quercus sp. perennifoli en ED-5, CCE-60, ED-88.
No obstant això, les divergències de composició
vegetal probablement reflecteixen diferències paisatgístiques
entre els dos jaciments i, per tant, en l’oferta
de recursos disponibles. En aquest sentit cal destacar
que només un tàxon, Quercus sp. perennifoli, es troba
representat als dos jaciments.
Pel que fa a la diversitat taxonòmica observada entre
els jaciments d’aquest període és baixa, sumant entre
tots dos tan sols 11 tàxons, mentre que a cadascun
per separat sumen: Auvelles 7 tàxons, i Roques del
Sarró 5 tàxons (fig. 26).
Segons la quantitat de restes per tàxon, Quercus
sp. caducifoli és el més representat. No obstant això,
si es considera la ubiqüitat, aquesta canvia l’ordre
d’importància dels tàxons, ja que en aquest cas
Quercus sp. perennifoli és el més destacat, indicador
d’una major recurrència en l’ús (fig. 10).
La resta de tàxons es troben representats en freqüències
molt baixes i només apareixen en algunes
de les unitats estratigràfiques analitzades, indicant un
consum molt esporàdic d’aquests tàxons.
Si es consideren els resultats antracològics d’Auvelles
i Roques del Sarró per separat i des d’una perspectiva
territorial, els resultats mostren l’existència d’una diferència
paisatgística durant el neolític/calcolític entre
la regió que ocupava l’actual comarca de la Noguera
(Auvelles) i el Segrià (Roques del Sarró). Mentre que
el paisatge forestal situat més al nord (la Noguera)
durant el neolític/calcolític, el combustible es va
Fig. 10. Representació gràfica de la freqüència relativa de la
ubiqüitat i del nombre de fragments dels tàxons procedents
dels jaciments del neolític-calcolític.
recol·lectar en els boscos mixtos d’alzines i roures,
al més situat al sud (el Segrià), es va recol·lectar en
formacions més obertes, on els arbustos i matolls
tindrien la seva àrea d’expansió. Sempre, però, tenint
present la diferència quant a nombre de fragments
de carbó analitzats entre els dos jaciments.
Bronze ple
El bronze ple (2100-1650 cal. a.n.e.) a la plana
occidental catalana tan sols està representat per un
sol jaciment, Minferri (fig. 11), situat a la comarca
de les Garrigues. En aquest període, tant Quercus
sp. perennifoli com Quercus sp. caducifoli tenen
un valor secundari, dominant principalment Pinus
Fig. 11. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al
bronze ple.
22 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
halepensis (pi blanc), seguit d’un arbust, Arbutus
unedo (arboç). Aquesta diferència respecte al període
anterior podria deure’s a la ubicació del jaciment,
ja que cal recordar que Minferri es troba a la comarca
de les Garrigues, molt més al sud que els
jaciments anteriors.
En aquest període el combustible es recol·lecta en
formacions on creixen espècies heliòfiles com el pi
blanc i els arbustos, els quals també eren explotats
durant el neolític-calcolític. Això no obstant, la presència
de Quercus sp. perennifoli i altres caducifolis
indica que a la zona també prosperarien formacions
forestals ben constituïdes que serien aprofitades també
per recol·lectar el combustible. El fet que aquests
darrers tàxons tinguin una presència secundària, és
possible que sigui conseqüència d’una disminució de
la seva importància en l’entorn respecte al neolític/
calcolític. La presència d’arbustos heliòfils s’interpreta
com un senyal clar del fenomen de desforestació,
tot i que els arbustos són importants en les formacions
tipus màquia, que ocupen part de les terres
baixes mediterrànies litorals i interiors. La màquia
continental n’és un bon exemple i possiblement ja
ocupava part del territori durant el moment d’ocupació
de Minferri.
La diversitat taxonòmica en aquest darrer període
és major que en l’anterior. Tanmateix, cal considerar
la diferència existent entre l’elevat nombre de
fragments i contextos analitzats entre el bronze ple,
davant el menor nombre del neolític/calcolític (fig. 26).
S’ha determinat el consum d’un nombre mínim
de 23 tàxons. L’augment en la diversitat d’espècies
recol·lectades com a combustible respecte el període
anterior, pot ser resultat d’una necessitat d’aprofitament
de tot tipus de fustes existents a l’entorn del
jaciment. De fet, la vegetació representada a Minferri
i el seu entorn, és molt diversa: màquia, rouredes o
Fig. 12. Representació gràfica de la freqüència relativa de la
ubiqüitat i del nombre de fragments dels tàxons procedents
dels jaciments del bronze ple.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
boscos mixtos de Quercus sp. perennifoli i Quercus
sp. caducifoli, boscos de ribera i vegetació halòfita.
Això indica una elevada pressió de la població de
l’època sobre l’entorn, que possiblement provocà una
desforestació i obligà a la recol·lecció de tot tipus de
fusta, tant d’arbres com arbustos o matolls.
Si es compara el nombre de tàxons més ben
representats segons el nombre de fragments amb la
ubiqüitat, el resultat és semblant (fig. 2 i 12). Els tàxons
amb un nombre de restes més elevat són Pinus
halepensis, Arbutus unedo, Quercus sp. perennifoli i
Pistacia lentiscus. La importància d’aquets tàxons es
confirma si es té en compte el percentatge del nombre
de fragments; les espècies consumides més recurrents
són les que també han proporcionat més restes.
El Grup del Segre-Cinca
Fig. 13. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al
Grup del Segre-Cinca.
Durant el Grup del Segre-Cinca (GSC), que va
del 1650-1250 al 1000-800-750 cal. a.n.e. (Alonso et
al. 1999), el nombre de tàxons també és elevat com
en el període anterior (24 tàxons). No obstant això,
mentre que al bronze ple tan sols estava representat
per un sol jaciment, al GSC en són sis: Cova Punta
Farisa, Masada de Ratón, el Vilot de Montagut,
Tossal de Solibernat, Vincamet i Genó (fig. 13). El
tipus arbori més representat continua sent Pinus
halepensis, fins i tot augmenta, tant pel que fa al
seu nombre de fragments (1.508 fragments) com a
la seva ubiqüitat: del total de 79 mostres procedents
dels jaciments d’aquest període, aquesta espècie es
troba representada en 26 mostres (un 36,91% del
total de les mostres) (fig. 14).
Amb tot, per a aquest període es donen diferències
entre els tres subperíodes que el formen, Grups del
Segre-Cinca I (1650-1250 cal. a.n.e.), Grup del Segre-
Cinca II (1250-1000 cal. a.n.e.) i Grup del Segre-Cinca
III (1000-800-750 cal. a.n.e.), a continuació es revisen
les dades de cadascun d’aquests subperíodes.
23

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Fig. 14. Representació gràfica de la ubiqüitat i del
percentatge dels tàxons procedents dels jaciments del Grup
del Segre-Cinca.
Grup del Segre-Cinca I
Durant el Grup del Segre-Cinca I, les espècies
amb una presència més elevada són Pinus halepensis
i Pistacia lentiscus, el primer representat per més del
doble de fragments que el segon. Ara bé, si s’analitza
més detalladament, es pot observar com la majoria
de fragments de Pistacia lentiscus provenen majoritàriament
de Masada de Ratón i Cova Punta Farisa,
i els de Pinus halepensis, del Vilot 0, de Masada
de Ratón, però, sobretot, de Genó. Pel que fa a la
ubiqüitat de les dues espècies, aquesta és elevada,
amb un 64,15% Pistacia lentiscus i un 86,79% Pinus
halepensis, i es redueixen les diferències observades
a partir del nombre de fragments.
Per altra banda, Rosmarinus officinalis (romaní)
també té una presència important, amb una freqüència
i ubiqüitat elevada, tot i que està representat majoritàriament
per un sol jaciment, Masada de Ratón (85
del total de 95 fragments determinats d’aquest taxó es
troben en aquest jaciment). Quercus sp. perennifoli,
però, experimenta una disminució considerable, tant
en el nombre de fragments com en la seva ubiqüitat,
ja que només està representada a Genó i, en menor
mesura, a Roques del Sarró i al Vilot 0. Tot i aquests
resultats, cal tenir en compte la diferència dels fragments
de carbons determinats taxonòmicament en els
diversos jaciments del GSC I, ja que Masada de Ratón
és el que ha proporcionat més restes (643 fragments),
mentre que Roques del Sarró (37 fragments) és el
que menys, fet que cal tenir molt present a l’hora
d’interpretar els resultats (fig. 15).
La disminució de Quercus sp. perennifoli respecte
els períodes anteriors possiblement està relacionada
amb la degradació de les formacions llenyoses existents
en l’entorn dels assentaments. Aquest fet es deuria
a la bona qualitat de la seva fusta, ja que Quercus
sp. perennifoli juntament amb Quercus sp. caducifoli
serien uns dels arbres més preuats.
Fig. 15. Representació gràfica de la ubiqüitat i del
percentatge dels tàxons procedents dels jaciments del Grup
del Segre-Cinca I.
Grup del Segre-Cinca II
Pel que fa al Grup del Segre-Cinca II (1250-1000
cal. a.n.e.), Pinus halepensis destaca considerablement
respecte la resta d’espècies. Aquest, però, està
representat sobretot a Tossal de Solibernat 11 (535
fragments), encara que també destaca, tant per nombre
de fragments com per ubiqüitat, a Vincamet I
(és present a 5 de les 7 mostres). Pistacia lentiscus,
tot i que representada per menys fragments, té una
presència molt més elevada a Roques del Sarró. A
l’igual que al GSC II, cal tenir present el nombre de
fragments identificats per cada jaciment, ja que Tossal
de Solibernat en té més del doble que Vincamet I,
fet que, sens dubte, influencia en la interpretació dels
resultats per període.
Si s’observa la freqüència relativa de la ubiqüitat
i del nombre de fragments (fig. 16), s’evidencia una
gran diferència en la jerarquització de les espècies.
Totes les espècies estan més ben representades segons
la ubiqüitat que no pas segons la freqüència relativa
del nombre de fragments, és a dir que es consumeixen
recurrentment encara que sigui en quantitats petites.
L’única excepció és Pinus halepensis, que presenta una
importància similar en els dos casos. Això és degut,
per una banda, a l’elevat nombre de fragments determinats
d’aquest tàxon, que representa el 74,02% del
11. La informació dels estudis antracològics d’aquest jaciment
no indica la separació entre mostres, se’n considera així una
de sola.
24 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
total de les restes, i, per l’altra, a la seva presència
a la majoria de mostres.
Altres tàxons que tenen una certa importància
són arbustos com ara Pistacia lentiscus, Rosmarinus
officinalis i Tamarix sp. (tamariu). Un altre
aspecte a destacar és l’explotació de la fusta de
Vitis vinifera (vinya) a Tossal de Solibernat, però
de manera marginal, sent possiblement silvestre i
natural de la zona; amb només dos fragments no
podem considerar l’existència d’una pràctica agrícola
d’aquesta espècie.
Fig. 16. Representació gràfica de la ubiqüitat i del
percentatge dels tàxons procedents dels jaciments del Grup
del Segre-Cinca II.
Grup del Segre-Cinca III
El Grup del Segre Cinca III (1000-800-750 cal.
a.n.e.), està representat per dos jaciments: Vincamet
(fase Vincamet I) i el Vilot de Montagut (fases Vilot
I i II). El 96,9% del total dels fragments analitzats
procedeix del primer jaciment. Els tàxons més representats
són tant arboris com arbustius. Per primera
vegada, el tàxon amb més nombre de fragments és
un arbust, Pistacia lentiscus (a causa probablement
de la seva gran qualitat combustible), seguit dels
dos tipus d’arbres amb una presència major durant
els períodes anteriors, Quercus sp. perennifoli i Pinus
halepensis i, finalment, Rosmarinus officinalis.
La importància d’aquests quatre tàxons és major
segons la freqüència relativa de la ubiqüitat que
segons el nombre de fragments (fig. 17). Els quatre
tàxons estan representats per percentatges similars
(fig. 17).
En aquest subperíode s’equilibra la presència d’arbres
i arbustos. Aquest fenomen, per una banda, pot
deure’s a una recuperació de la vegetació respecte el
GSC II. Però, per l’altra, i més probable, és que la
disminució d’espècies arbòries a la rodalia dels jaciments
tingui com a conseqüència una ampliació de
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
Fig. 17. Representació gràfica de la ubiqüitat i del
percentatge dels tàxons procedents dels jaciments del Grup
del Segre-Cinca III.
les àrees de captació cap a zones més allunyades, que
serien explotades juntament amb les zones properes
als assentaments.
Primera edat del ferro
Fig. 18. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents a la
primera edat del ferro.
Durant la primera edat del ferro els resultats antracològics,
tot i que mantenen similituds respecte als
dels períodes anteriors, mostren diferències respecte
al paisatge explotat al GSC III. Les quatres espècies
predominats són les mateixes que en la fase anterior
(GSC III): dos arbres (Pinus halepensis i Quercus
sp. perennifoli) i dos arbustos (Pistacia lentiscus i
Rosmarinus officinalis). Tot i que ara l’espècie més
representada és Pinus halepensis.
25

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
El nombre de tàxons segueix sent elevat, similar
(22 tàxons) respecte tot el GSC (24 tàxons). Però si
es compara el GSC III (15 tàxons) amb l’edat del
ferro (22 tàxons), la diferència taxonòmica és elevada.
Així doncs, tot i la continuïtat entre els tàxons més
representats al GSC III i la primera edat de ferro,
la diferència quant a diversitat taxonòmica és gran,
fet que podria indicar un canvi en l’explotació del
combustible entre el GSC i la primera edat del ferro.
L’elevada presència de Pinus halepensis és deguda
principalment a la gran quantitat de fragments
recuperats a Tozal de los Regallos (499 fragments).
Aquesta espècie està més ben representada segons la
freqüència relativa del nombre de fragments que segons
la seva ubiqüitat. Tot i que al Vilot III l’espècie més
representada també és aquesta, cal considerar el baix
nombre de fragments determinats (117 fragments), ja
que aquest limita la seva interpretació.
Fig. 19. Representació gràfica de la ubiqüitat i del
percentatge dels tàxons procedents dels jaciments de la
primera edat del ferro.
Els resultats antracològics d’aquesta etapa ofereixen
una informació paisatgística similar entre Tozal
de los Regallos, la Fortalesa dels Vilars (fase Vilars
0 i Vilars I) i el Vilot de Montagut (fase Vilot III)
(fig. 18), amb una constant presència de Pinus halepensis,
Pistacia lentiscus i Quercus sp. perennifoli.
El jaciment que sí presenta una diferència paisatgística
respecte la resta és La Codera (Alcolea de
Cinca, Baix Cinca), on predominen sobretot tàxons
indicadors d’un clima més sec que la resta de jaciments.
Els resultats antracològics d’aquest jaciment
indiquen un paisatge o gestió de la fusta diferent a
la resta de jaciments de l’època. Les dues espècies
més presents pertanyen a dues espècies arbustives,
Tamarix sp. i Rosmarinus officinalis, totes dues amb
una ubiqüitat elevada. 12 L’arbre més representat seria
12. Tot i que hi ha més nombre de fragments Tamarix sp.,
Rosmarinus officinalis gaudeix d’una major freqüència.
Pinus halepensis, amb una ubiqüitat bastant elevada,
però seguit d’un altre arbust, Pistacia lentiscus.
Període ibèric
Fig. 20. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al
període ibèric.
En època ibèrica l’explotació forestal a la plana
experimenta certs canvis. Per una banda, es produeix
un increment important del nombre de tàxons consumits
respecte els períodes anteriors, ja que passen
de ser 22 tàxons durant el període anterior a 28
en època ibèrica. Aquesta diversificació taxonòmica
podria venir donada per un esgotament progressiu
dels recursos forestals més immediats als nuclis de
població, el qual duria la població de l’època, per una
banda, a utilitzar tot tipus de fusta, i, per l’altra, a la
gestió dels recursos forestals en funció de les seves
propietats i de les necessitats.
Un altre canvi que experimenta l’explotació forestal
en aquest període és la disminució de Pinus halepensis,
a causa possiblement del seu esgotament, producte
d’una intensa explotació durant els tres darrers períodes.
No obstant això, existeix una altra raó que
podria explicar la seva absència. Aquesta s’explica
per una recol·lecció del combustible cada cop més
practicada en àrees més allunyades comportant una
major planificació i explotació dels arbres de millor
qualitat. Per aquesta raó, els tàxons arboris més explotats
durant època ibèrica són Quercus sp. caducifoli
i Quercus sp. perennifoli, tant en relació amb el seu
nombre de fragments com amb la seva ubiqüitat.
El següent arbre que té una certa importància és
Ulmus sp. (om), característic sobretot dels boscos de
ribera. El segueix en importància Pinus tipus sylvestris/nigra
(pi roig), que també era present a la plana
durant el neolític/calcolític, bronze ple i primera edat
del ferro. 13 Aquest, en ser un arbre característic de
muntanya i en tenir una presència ascendent al llarg
13. I com es veurà més endavant, al període romà i edat
mitjana/període islàmic.
26 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
del marc cronològic objecte d’estudi, podria confirmar
la teoria que cada cop es practicava més la recol·lecció
del combustible en àrees de captació més allunyades. 14
Tanmateix, aquest és el patró paisatgístic resultant
de l’agrupament de les dades antracològiques
de tots els jaciments de l’època, a pesar que alguns
jaciments no només no el segueixen sinó que tenen
tendències diferents.
Tot i que Estinclells i la Fortalesa dels Vilars se
situen, segons la política actual, en dues comarques
diferents (fig. 20), la seva proximitat territorial d’alguna
manera es veu reflectida en els seus resultats
antracològics. En ambdós jaciments, els tàxons més
representats en aquest període, tant en nombre de
fragments com d’ubiqüitat, són Quercus sp. caducifoli
i Quercus sp. perennifoli. Mentre que a Estinclells el
primer és el tàxon més representat (479 fragments),
als Vilars II ho és el segon (153 fragments).
En un gran nombre de jaciments es veu accentuat
l’augment de la utilització d’arbres petits o arbustos.
Aquest és el cas d’Ulmus sp., que apareix a
Estinclells, Missatges i Roques del Sarró. En aquest
darrer jaciment, aquesta espècie fins i tot és la més
representada, amb 60 fragments determinats i amb
una ubiqüitat elevada. La següent espècie amb més
nombre de fragments és també pròpia dels boscos
de ribera, Fraxinus sp. (freixe). També cal esmentar
l’aparició, un altre cop, de Vitis vinifera, però tan sols
amb un fragment identificat, fet que no corrobora la
pràctica del seu conreu.
Fig. 21. Representació gràfica de la ubiqüitat i del
percentatge dels tàxons procedents dels jaciments del període
ibèric.
Així mateix, a Missatges destaca, per una banda,
un dels arbres de millor qualitat, Quercus sp. caducifoli,
amb 376 fragments, i, per l’altra, la freqüent
14. En aquest cas Pinus tipus sylvestris/nigra és probable que
es recol·lectés en l’àrea que avui es coneix com a Prepirineu
català.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
utilització d’arbres de mida petita o arbusts, com
Ulmus sp. i Buxus sempervirens (boix).
Com s’ha esmentat anteriorment, tot i que cada
jaciment presenta unes espècies concretes, en general,
la població de l’època torna a emprar les fustes d’alta
qualitat, fruit probablement de l’expansió cap a noves
àrees de captació. 15 L’ocupació continuada de la plana
hauria tingut com a conseqüència, probablement, una
desforestació de les zones properes als assentaments,
que hauria portat (com s’ha esmentat anteriorment)
a recol·lectar combustibles en zones més allunyades.
Període romà
Fig. 22. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al
període romà.
Referent a l’època romana, en primer lloc, cal tenir
present les poques mostres analitzades fins avui dia
(34 mostres) procedents tan sols de dos jaciments
arqueològics, Iesso i Ilerda (fig. 22). Tot i la gran
informació que ofereixen ambdós, els resultats antracològics
(a l’igual que succeeix al neolític/calcolític i
bronze ple) mostren una visió molt concreta de les
dues zones on se situen. És probable que aquest
patró paisatgístic no es doni a tota la plana. Pel que
fa al nombre de tàxons, augmenta considerablement
respecte l’etapa anterior (fig. 26), però en canvi, el
seu índex (relació del nombre de tàxons i fragments
de carbó analitzats) experimenta una lleugera disminució
(fig. 27).
Tanmateix, s’observa que l’explotació d’espècies
conreables en el registre antracològic no destaca fins
a època romana. Vitis vinifera, tot i aparèixer en etapes
anteriors, ara experimenta un lleuger augment. A
més, també apareix Olea europaea (olivera) i Prunus
sp. (prunàcia indeterminada).
Malgrat el reduït nombre de jaciments pel qual
està representat el període romà, destaca una explotació
forestal intensiva, deguda a diversos factors. El
15. L’explotació cada cop més intensa del Pinus tipus sylvestris/nigra
també podria corroborar aquesta teoria.
27

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
fenomen de la romanització ve acompanyat d’una
explotació de tots els recursos naturals, concretament
dels forestals. Tot i que s’exploten amb gran intensitat
els arbustos i arbres de mida petita, com Ulmus
sp., Tamarix sp., Rosmarinus officinalis, Fraxinus sp.
o Pistacia lentiscus, entre altres, les fustes arbòries
són les més presents (fig. 23). També destaca el cas
d’una gran concentració de Chenopodiaceae cf. salsola
procedent d’una sola mostra d’Ilerda (fig. 5), per tant,
amb una baixa freqüència relativa de la ubiqüitat i del
nombre de fragments (fig. 23). És sabut que aquesta,
a causa del seu elevat contingut en sodi, s’emprava
per fer vidre i sosa.
Fig. 23. Representació gràfica de la ubiqüitat i del percentatge
dels tàxons procedents dels jaciments del període romà.
Els tàxons arboris més freqüents són 16 Pinus
halepensis, Pinus tipus sylvestris/nigra, Quercus sp.
caducifoli i Quercus sp. perennifoli. Sense ser un dels
més representats, destaca la presència de Populus sp.,
que a mesura que s’avança en la història va adquirint
més importància en el seu ús.
La resta de dades indiquen 17 que l’arribada de la
romanització a la plana occidental catalana provoca
una important intensificació en l’explotació forestal
que sens dubte portaria a una major desforestació.
16. Per ordre de més a menys explotats.
17. Si es deixa de banda l’índex de diversitat taxonòmica
(fig. 27). Tot i que aquesta dada gaudeix en general de gran
importància, també cal tenir present la possibilitat que estigui
oferint una informació distorsionada de la realitat paisatgística.
Aquest fet podria venir donat per la reduïda quantitat de
jaciments d’on provenen les mostres, ja que només s’estaria
mostrant l’explotació de dos indrets concrets i no de tota la
plana.
Per a Iesso han estat determinades taxonòmicament
367 restes entre fustes i carbons, mentre que les restes
de carbó procedents d’Ilerda són les més abundants
(amb 1.881 fragments determinats). Cal assenyalar
que la presència de Quercus sp. caducifoli és deguda
a les restes de Iesso (141 fragments), entre les quals
es trobaven restes de fusta amb senyals de manufactura,
cosa que podria indicar que aquesta fusta se
selecciona per a usos molt concrets.
Edat mitjana/període islàmic
Fig. 24. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents a
l’edat mitjana/període islàmic.
Per l’edat mitjana/període islàmic tan sols s’han
analitzat 24 mostres, mostrant un espectre més reduït
del que seria l’aprofitament dels recursos forestals.
El mateix succeeix amb el nombre de fragments
determinats, ja que 785 no són suficients per representar
la realitat paisatgística d’un període sencer.
Tanmateix, ara com ara ja és possible realitzar les
primeres valoracions envers els tàxons apareguts als
jaciments medievals/islàmics estudiats. El primer i
més significatiu, és que tot i la disminució del nombre
de tàxons (31 tàxons) respecte d’època romana
(34 tàxons), en aquest cas, a diferència del període
romà, l’índex de diversitat taxonòmica experimenta un
increment sobtat (fig. 27). Encara que s’han determinat
menys tàxons en l’edat mitjana/període islàmic,
el nombre de restes, com s’ha esmentat, és bastant
baix i per tant provoca que l’índex de diversitat sigui
alt. Aquest fet és probable que sigui degut tant a la
incorporació d’espècies cultivades, com a la intensificació
de l’explotació dels recursos llenyosos, encara
més important que durant la romanització. No es pot
descartar, però, la idea de l’especialització i organització
de l’ús de la fusta per part de la població de
l’època, la qual serviria per a millorar l’aprofitament
dels seus recursos forestals.
Medina Larida és el jaciment que fins ara ha ofert
un nombre més elevat de fragments de carbó determinats
taxonòmicament durant aquest període (645
28 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
fragments). Pla d’Almatà (fig. 24), tot i proporcionar
una quantitat reduïda de fragments de carbó analitzats,
té una diversitat taxonòmica elevada. Per contra,
Molí del Codina conté una mostra molt reduïda, ja
que es tracta de restes de fusta en algun cas amb
senyals de manufactura.
L’espècie arbòria amb més presència és Pinus halepensis,
la major part procedent de Medina Larida,
amb un 98,85% del total de les restes determinades
per aquesta espècie. Aquest tàxon, malgrat el major
nombre de fragments, no té una ubiqüitat elevada
(ocupa el cinquè lloc). El següent tàxon amb més
nombre de fragments és Quercus sp. perennifoli, si
bé segons la ubiqüitat ocupa el primer lloc. Prunus
sp. és el tercer tàxon quant a nombre de fragments.
Aquesta darrera espècie apareix durant l’època romana
i augmenta considerablement durant l’edat mitjana.
Aquest fet podria estar relacionat amb les pràctiques
d’arboricultura i l’aprofitament del brancatge procedent
de la poda per a ser utilitzat com a combustible.
També Pinus tipus sylvestris/nigra en aquest període
manté una ubiqüitat elevada 18 (fig. 25).
Fig. 25. Representació gràfica de la ubiqüitat i del
percentatge dels tàxons procedents dels jaciments de l’edat
mitjana/període islàmic.
Continuïtat i canvi en l’aprofitament
de recursos a la plana
Comparant els diferents períodes en el seu conjunt
es poden observar aspectes que denoten una continuïtat
pel que fa als paisatges explotats, però també
18. Ocupa el segon lloc, a l’igual que en relació amb el
nombre absolut de fragments.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
diferències respecte a les modalitats d’aprofitament
dels recursos.
Pel que fa a la diversitat taxonòmica, s’observa la
generalització d’un augment progressiu del nombre
de tàxons utilitzats des del neolític/calcolític fins a
l’edat mitjana/període islàmic (fig. 26). Amb tot, es
presenten dos moments en què aquest valor disminueix,
en termes absoluts, un a partir del Grup del
Segre-Cinca fins a la primera edat del ferro, i l’altre
a partir del període romà. Cal tenir en compte que
aquestes dades no són del tot fiables, ja que els
fragments de carbons analitzats no són els mateixos
per a tots els períodes.
Fig. 26. Representació gràfica de l’evolució del nombre de
tàxons des del neolític/calcolític fins a l’edat mitjana.
Si es considera la relació entre el nombre de
tàxons i els fragments de carbó analitzats a cada
període (índex de diversitat taxonòmica), els resultats
són diferents als anteriors. Tot i que l’augment es
presenta també progressiu al llarg dels set períodes,
en els dos en què abans s’experimentava una disminució,
ara augmenten pronunciadament (fig. 27).
Aquesta gran diferència respecte les dades anteriors
ve donada pel nombre de fragments analitzats, ja
que els períodes amb menor nombre coincideixen
amb els dos períodes més divergents. Per tant, és
a partir del final del Grup del Segre-Cinca fins a la
primera edat del ferro, i a partir del període romà,
quan realment el nombre de tàxons experimenta un
gran augment. Aquest succés és possible que vingués
donat com a conseqüència de la creixent degradació
dels entorns més propers als assentaments. La manca
de fusta de primera qualitat, probablement, obligaria
la població de l’època a cercar tot tipus de fustes i
a ampliar les àrees de captació.
Fig 27. Representació gràfica de l’evolució de l’índex
de diversitat taxonòmica (nombre de tàxons/nombre de
fragments*100) des del neolític/calcolític fins a l’edat mitjana.
29

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Després de valorar les dades antracològiques de la
plana occidental catalana per períodes és important
observar quines han estat les espècies més importants
i significatives al llarg de la seva història. L’espècie
més explotada des de l’edat del bronze ple fins a
l’edat mitjana és Pinus halepensis. S’observa el seu
punt àlgid durant el Grup del Segre Cinca i la primera
edat del ferro, una davallada important durant
l’ibèric i una considerable recuperació a partir del
període romà (fig. 28).
Fig. 28. Representació gràfica del percentatge dels tàxons
més significatius al llarg de les diferents
fases estudiades (a la vora del nom del període, entre
parèntesis es troba el nombre de restes).
Les dues espècies arbòries explotades intensament
durant el neolític/calcolític són Quercus sp. perennifoli
i Quercus sp. caducifoli, suposadament per l’alta
qualitat de la seva fusta. Però a partir del bronze
ple ambdues experimenten un descens. Això podria
deure’s al fet que durant el neolític/calcolític la gran
part de la massa forestal estava formada per roures i
alzinars. En altres jaciments neolítics catalans també
s’evidencia la importància de les quercínies durant el
neolític (Piqué 2005; Ros 1996). Quercus sp. caducifoli
posteriorment disminueix en els jaciments de baixes
altituds, segurament a causa de factors climàtics.
La presència d’aquestes espècies no es recupera en
el registre fins a partir de la primera edat del ferro,
quan té lloc un augment pronunciat, sobretot de
Quercus sp. caducifoli. A partir del període ibèric
aquest darrer tàxon torna a descendir fins a l’edat
mitjana/període islàmic. No succeeix el mateix amb
Quercus sp. perennifoli, ja que aquest, a partir de la
primera edat del ferro fins al període romà, descendeix
la seva representativitat, i augmenta discretament
durant l’edat mitjana/període islàmic.
Aquestes tres espècies, Pinus halepensis, Quercus
sp. perennifoli i Quercus sp. caducifoli, es complementarien
entre si per les seves propietats. El primer
tàxon, tot i que la qualitat de la seva fusta no sigui
gaire bona, és una espècie molt preuada per a la
utilització constructiva, ja que es caracteritza pel seu
ràpid creixement, la constant presència al paisatge
de la plana i la gran alçada a la qual pot arribar
a créixer. Les altres dues espècies, encara que no
siguin tan abundants a l’entorn de la plana com ho
és l’anterior, s’utilitzen de manera recurrent. Aquestes,
com que tenen un creixement més lent és més
difícil que es recuperin de l’efecte desforestador, així
la tala continuada durant mil·lennis podria haver dut
a una disminució de la seva presència en l’entorn.
Tanmateix, tant Quercus sp. caducifoli com Quercus
sp. perennifoli són presents en tots els períodes,
possiblement per la qualitat de la seva fusta, 19 molt
preuada encara en l’actualitat. Així el seu lent creixement
i l’alta qualitat de la seva fusta provocaren,
probablement, que aquests dos tipus d’arbres es talessin
de manera continuada, comprometent la seva
recuperació en l’entorn.
Un altre arbre també present sobretot a partir del
període ibèric a la plana és Pinus tipus sylvestris/
nigra, el qual experimenta un augment progressiu al
llarg de la història.
Referent a les espècies arbustives, s’ha pogut demostrar
la constant presència de Pistacia lentiscus i
Rosmarinus officinalis a partir del bronze ple fins a
l’edat mitjana, moment en què davalla la seva ubiqüitat.
No obstant això, totes dues són explotades amb
més intensitat durant el Grup del Segre Cinca i la
primera edat del ferro. L’aparició d’aquestes a partir
del primer període és possible relacionar-la amb la
davallada en la utilització de Quercus sp. perennifoli
i Quercus sp. caducifoli, les quals complien una possible
funció complementària amb Pinus halepensis.
Conclusions
La plana occidental catalana es caracteritza per una
tradició d’explotació forestal dinàmica i diversificada.
El primer pas per poder elaborar un estudi rigorós
i detallat sobre el paisatge forestal d’aquest territori
ha estat la recopilació de les anàlisis antracològiques
realitzades fins avui dia per diverses investigadores,
moltes d’elles inèdites. A partir d’això s’ha pogut
realitzar per primer cop una síntesi de tots aquests
estudis i elaborar una primera anàlisi de quina ha
estat la dinàmica històrica de l’explotació del bosc
a la plana. S’han recopilat un total de 502 mostres
procedents de 18 jaciments arqueològics, englobant
tots junts un ampli marc cronològic que va des del
neolític/calcolític fins a l’edat mitjana/període islàmic.
Tanmateix, les conclusions presentades a continuació
no són definitives, sinó que són la base d’un
projecte més ampli desenvolupat, com s’ha esmentat
anteriorment, en una futura tesi doctoral. Ara bé, les
tendències observades aquí seran les que marcaran
un conjunt d’hipòtesis que seran contrastades més
endavant en la tesi.
Tota síntesi regional elaborada amb dades antracològiques
de procedència diversa, comporta una gran
problemàtica atesa l’heterogeneïtat de les mostres
procedents dels diversos jaciments. Començant pel
tipus d’excavació (en extensió, sondejos, etc.), seguint
19. Fins i tot millor que la de Pinus halepensis.
30 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
pel mètode de recollida de mostres, pel seu tractament,
i finalitzant per la seva anàlisi. Segons afirma
Raquel Piqué (1998c: 7), la realització de síntesis
regionals a partir de les dades antracològiques, i la
interpretació dels seus resultats des d’una perspectiva
paleoambiental, sovint comporta una gran problemàtica.
Aquesta ve donada pels orígens dels conjunts, ja
que responen a processos de formació molt diferents.
A més, l’activitat social que generen els carbons i els
processos postdeposicionals han estat particulars a
cada jaciment i poden ser la causa de la variabilitat
observada, sobretot en el pla quantitatiu. Ara bé, si
es té sempre en compte aquesta problemàtica a l’hora
d’elaborar la seva interpretació, aquesta pot arribar
a oferir uns resultats satisfactoris.
Aquests resultats permeten afirmar que el paisatge
forestal de la plana, des del neolític/calcolític fins a
l’edat mitjana/període islàmic, presenta un panorama
canviant, sempre relacionat amb la gestió que en van
fer les societats de l’època.
A partir del neolític/calcolític, amb l’adopció de
l’agricultura, es fabriquen instruments cada cop més
efectius (destrals de pedra, aixes, etc.) que permeten
la tala més exhaustiva del bosc. Aquest fet es podria
reflectir en el registre antracològic de la plana, ja
que els tàxons més representats i amb una freqüència
relativa d’ubiqüitat més elevada són Quercus sp.
caducifoli (roure) i Quercus sp. perennifoli (alzina),
tots dos amb una fusta d’elevada duresa i indicadors
d’un clima temperat.
Durant el bronze ple (2700-1650 cal. a.n.e.), amb
l’aparició de grans poblats de patró dispers, s’observa
un paisatge diferent a l’anterior, dominat per
dos arbres, Pinus halepensis (pi blanc) i Quercus sp.
perennifoli, i dos arbustos, Arbutus unedo (arborç) i
Pistacia lentiscus (llentiscle). La presència d’arbustos,
durant la història, ha estat interpretada com una
senyal clara d’un fenomen de desforestació; això no
obstant, els arbustos són importants en les formacions
tipus màquia, que ocupen part de les terres
baixes mediterrànies litorals i interiors. Un altre fet
que reafirma encara més aquest paisatge obert, és
l’evident desenvolupament agrícola a Minferri, basat
principalment en el conreu de blat comú/dur (Alonso
2006), ja que aquest fenomen és un dels causants de
la desforestació del medi.
Aquestes poblacions del bronze ple constituiran el
substrat bàsic sobre el qual, des de mitjan segon millenni,
actuaran determinats estímuls provinents d’àrees
diferents, que permetran intensificar la dinàmica existent
i conduiran a l’aparició de nous comportaments
culturals, econòmics i socials, que singularitzaran el
Grup del Segre-Cinca (Alonso et al. 2002).
Durant el Grup del Segre Cinca I (1650-1250 cal.
a.n.e.) s’intensifica un poblament estable vinculat a
l’arquitectura en pedra, amb un patró d’assentament
particular. Els tàxons que predominen en aquest cas
són: Pinus halepensis, Pistacia lentiscus i Rosmarinus
officinalis (romaní).
El Grup del Segre Cinca II (1250-1000 cal. a.n.e.),
moment de consolidació del grup, està representat per
una sèrie de característiques pròpies pel que respecta
al poblament (màxima expansió demogràfica, primers
poblats closos, entre altres). A l’igual que succeeix amb
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
els conreus (Alonso 2006), respecte els tàxons emprats,
no reflecteix cap canvi específic, tan sols l’increment
de la presència de Pinus halepensis, raó que podria
donar-se per una major pressió sobre l’estrat arbori
com a resultat d’aquest increment poblacional.
Al Grup del Segre Cinca III (1000-800-750 cal.
a.n.e.) es percep l’inici d’un procés de concentració
dels hàbitats i una relativa expansió per les zones
laterals menys colonitzades (respecte els grans rius
pirinencs) (Alonso et al. 2002). En aquest cas, Quercus
sp. perennifoli torna a guanyar el seu lloc, però amb
una major representació de Pistacia lentiscus, sense
oblidar Pinus halepensis. L’expansió de Quercus sp.
perennifoli podria donar-se per l’ampliació de les àrees
de captació cap a zones més llunyanes.
Durant la primera edat del ferro preval Pinus
halepensis, en detriment de Pistacia lentiscus, i hi
ha un augment de Quercus sp. perennifoli i Rosmarinus
officinalis. A partir de l’anàlisi antracològica
no és possible detectar senyals d’un increment de
la cobertura forestal en aquest període respecte els
períodes anteriors, però sí un canvi en la gestió dels
recursos forestals.
Durant l’època ibèrica, torna a augmentar l’ús de
les fustes de millor qualitat Quercus sp. perennifoli
i Quercus sp. caducifoli, en detriment de Pinus halepensis.
Aquest fet podria donar-se per la captació
de fustes cada cop més allunyada, ja que també es
registra l’explotació de fusta de Pinus tipus sylvestris/
nigra, arbre d’alta muntanya.
Amb la romanització s’intensifica la utilització d’un
gran nombre de tàxons, entre els quals destaquen
Pinus tipus sylvestris/nigra, Pinus halepensis, Quercus
sp. caducifoli, Quercus sp. perennifoli, etc. Aquest
fet es deu a la gran desforestació que els romans
provocaren arreu (Perlin 1999: 104-135), sense tenir
preferència per cap espècie en concret. La presència
d’aquesta explotació tan intensiva d’aquest gran nombre
d’espècies també ve donada per l’encara major
ampliació de l’àrea de captació dels recursos forestals.
Durant l’edat mitjana/període islàmic, destaca la
major explotació de Pinus halepensis, Quercus sp. perennifoli,
Pinus tipus sylvestris/nigra i Pistacia lentiscus.
A banda d’això, sobresurt el gran augment de l’índex
de diversitat taxonòmic, signe d’una intensificació de
l’ús de les espècies.
Aquesta evolució del paisatge vegetal de la plana
occidental catalana mostra que les espècies més
usades dins d’aquest marc cronològic han estat les
de caràcter mediterrani. En conseqüència d’aquesta
explotació intensiva, es fa palesa la degradació de
la cobertura forestal, en aquest sentit cal remarcar
la importància de les espècies arbustives de caràcter
heliòfil i colonitzador pràcticament en tots els conjunts
estudiats. Un altre indicador d’aquesta degradació és
l’ampliació de les àrees de captació que es fa palesa
en la diversitat d’espècies representades.
Finalment, i com s’ha anat presentant al llarg
d’aquest estudi, l’explotació de la fusta ha estat i és
un factor fonamental en el desenvolupament humà. És
tal la seva importància, que fins i tot ha condicionat
la riquesa de cada indret, fins al punt d’enriquir-lo i
empobrir-lo en funció de les reserves forestals existents.
Les raons són molt clares, l’existència d’una
31

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
gran quantitat de fusta de bona qualitat equival a
l’existència d’unes estances ben condicionades amb
suficient combustible per cuinar, escalfar-se, entre
altres, cosa que augmenta lògicament la qualitat de
vida dels seus habitants i, en conseqüència, afavoreix
un probable increment de la seva població, entre altres
factors. Per altra banda, la fusta també possibilita
la manufactura d’utensilis i eines de tot tipus (de
cuina, agrícoles, etc.), de sistemes defensius, d’armes,
de vaixells, etc.; tot un conjunt d’elements que han
impulsat les societats de cada època a l’obtenció
d’unes millores bàsiques per a la seva supervivència.
Agraïments
Agraïm a Natàlia Alonso tot l’interès, ajuda i
confiança prestada, ja que sense ella aquest estudi
no hagués estat possible. També donem les gràcies
a Maria Teresa Ros per elaborar totes les anàlisis
antracològiques incloses a l’estudi, i a Maria Martín,
Ethel Allué, Itxaso Euba i Carmen Mensua per haver
respost molt positivament les nostres qüestions i per
haver accedit molt amablement a oferir-nos informació
inèdita sobre diversos estudis antracològics elaborats
per elles mateixes. El treball ha estat possible gràcies
a la beca predoctoral FI-DGR 2010 de la qual gaudeix
S. Vila, concedida per la Generalitat de Catalunya
(AGAUR), i en el marc del projecte HAR2008-05256
i SGR2009-198. També donem les gràcies a tots els
membres del Grup d’Investació Prehistòrica (SGR
2009-198) per haver acollit aquest projecte.
A més, també volem donar les gràcies al laboratori
d’Arqueobotànica de la Universitat Autònoma de Barcelona
i a tots i totes els seus membres per haver-nos
facilitat la utilització de tots els seus recursos i per
haver-nos acollit. 20
Donem els nostres agraïments també a tots els
companys i companyes del Laboratori de recerca i
pràctiques d’Arqueologia de la Universitat de Lleida
per haver-nos ajudat i donat el seu suport en els
moment necessaris. Jordi Martínez, Núria Vilella
i Georgina Prats han fet possible l’elaboració dels
mapes presentats en aquest estudi.
Sílvia Vila Moreiras
Universitat de Lleida,
Grup d’Investigació Prehistòrica
Departament d’Història
Plaça Víctor Siurana, 1,
25003 Lleida.
svila2@hotmail.com
Raquel Piqué i Huerta
Universitat Autònoma de Barcelona,
Departament de Prehistòria,
08193 Bellaterra.
raquel.pique@uab.cat
20. Agraïm la seva ajuda a Ferran Antolín i Oriol López.
32 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Bibliografia
Allué, E., EubA, I. (2005). Informe de l’anàlisi
antracològica del jaciment Ibèric dels Estinclells (Verdú,
Urgell). Informe Inèdit. ArqueoCat sl.
Alonso, N. (1999). De la Llavor a la Farina. Els
processos agrícoles protohistòrics a la Catalunya
occidental. Monographies d’Archéologie Méditerranéenne.
Publicacions de l’UMR 154 du CNRS. Lattes.
Alonso, n., JunyEnt, E., lAfuEntE, A., lópEz, J. (1999).
Chronologie des ages des métaux dans la basse
vallée du Segre (Catalogne, Espagne) a partir des
datations 14C. Actes du 3 eme Collegue International 14C
et Archéologie (Lyon, 1998). Mémoires de la Société
Préhistorique Française 26: 287-292.
Alonso, n., GEné, M., JunyEnt, E., lAfuEntE, A., lópEz,
J. b., MoyA, A., tArtErA, E. (2002). Recuperant el
passat a la línia del Tren d’Alta Velocitat. L’assentament
protohistoric, medieval i d’època romana de El Vilot
de Montagut (Alcarràs, Lleida). Universitat de Lleida.
Pagès editors, Lleida.
Alonso, N. et al. (2003). Campanya 2000. Memòria.
Excavació arqueològica d’urgència al jaciment de
Minferri. Lleida (inèdit).
Alonso, N. (2006). Agricultura i poblament a la plana
occidental catalana durant l’edat del bronze. A: bolós,
J.; JArné, A.; vicEdo, E. Condicions de vida al món
rural. V Congrés sobre sistemes agraris, organització
social i poder local. Diputació de Lleida i Institut
d’Estudis Ilerdencs. Alguaire: 711-726.
Alonso, n., JunyEnt, E., lópEz, J. (2010). Arbeca. La
Fortalesa dels Vilars, col. Guies del Museu d’Arqueologia
de Catalunya, Ruta dels íbers. Museu d’Arqueologia
de Catalunya.
Alòs, C. et al. (2006-2007). El Pla d’Almatà (Balaguer,
la Noguera): primeres aportacions interdisciplinàries
a l’estudi de les sitges i els pous negres de la Zona
5. Revista d’Arqueologia de Ponent, 16-17: 145-167.
AsEnsio, D. et al. (2003). Un jaciment ibèric dels
Estinclells (Verdú, Urgell): un assentament fortificat
ilergeta del segle iii a.C. Revista d’Arqueologia de
Ponent, 13: 223-236.
AsEnsio, D., et al. (2005). Món ibèric: als Països
Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia
de Puigcerdà: homenatge a Josep Barcerà i Farràs:
Puigcerdà, 1: 467-481.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
bAdiAs, J., GArcés EstAlló, J., sAulA, o., solAnEs, E.
(2001). El camp de Sitges ibèric de Missatges (Tàrrega,
l’Urgell). Tribuna d’Arqueologia, 2001: 143-166.
buxó, r., cAnAl, d., GuitArt, J., pErA, J., piqué, r.
(2004). Excavació de dos pous d’època romana a
Guissona: L’explotació dels recursos vegetals a la ciutat
romana de Iesso als segles i aC-ii dC. Arqueologia a
Iesso (Guissona), I, Miscel·lània. Patronat d’Arqueologia
de Guissona. Guissona: 213-277.
DD.AA. (2004). Intervención de urgencia en el yacimiento
arqueológico de Vincamet (Fraga, el Baix Cinca, Huesca).
Grup d’Investigació Prehistòrica. Lleida (informe inèdit).
Equip MinfErri (1997). Noves dades per a la
caracterització dels assentaments a l’aire lliure durant
la primera meitat del II mil·leni cal. BC: primers
resultats de les excavacions en el jaciment de Minferri
(Juneda, les Garrigues). Revista d’Arqueologia de
Ponent, 7: 161-211.
Equip sArró (2000). Les Roques del Sarró (Lleida,
Segrià): Evolució de l’assentament entre el 3600 cal.
a.n.e. i el 175. Revista d’Arqueologia de Ponent, 10:
103-175.
GArcés, i., sAulA, o. (1996). La sitja tardo-ibèrica
dels Missatges. Tàrrega (Urgell). Estudi dels materials
arqueològics. Urtx: Revista Cultural de l’Urgell, 9: 7-66.
GóMEz, X. (1999). Intervencions arqueològiques a
Lleida durant l’any 1998. Revista d’Arqueologia de
Ponent, 9: 353-363.
GonzálEz, J. r., rovirA, J., rodríGuEz, J. (1983-1984).
Els materials musulmans de l’establiment islàmic
del Tossal de Solibernat (Torres de Segre, Segrià).
Empúries, 45-46: 234-245.
GuitArt, J., pErA, J. (1994). La ciutat romana de “Iesso”
(Guissona, la Segarra). La ciutat del món romà=la
ciutat del mundo romano: XIV Congreso Internacional.
Actas, 2. Tarragona: 186-187.
GutiérrEz, pEñA (1992). Evolución climática y
geomorfológica del Holoceno superior (Cordillera
Ibérica, Depresión del Ebro y Pre-Pirineo). A: cEArrEtA,
A. i uGArtE, f. M. The Late Quaternary in the Western
Pyrenean Region. Bilbao: 109-124.
lópEz cAchEro, J. (2006). Aproximació a la societat del
nord-est peninsular durant el bronze final i la primera
edat de ferro. El cas de la necròpolis de Can Piteu i
33

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental, Barcelona).
Societat Catalana d’Arqueologia. Barcelona.
lópEz, J. (2000). L’evolució del poblament protohistòric
a la plana occidental catalana. Models d’ocupació del
territori i urbanisme. Universitat de Lleida. Departament
d’Història, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història
Antiga (disponible en format digital).
lópEz, J. b., Alonso, n., JunyEnt, E., lAfuEntE, A.
(2000). El Grup del Segre-Cinca i l’edat del bronze a
la plana occidental catalana: evolució i periodització.
XII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà:
Pirineus i veïns al 3r mil·lenni a.C. De la fi del neolític
a l’edat del bronze entre l’Ebre i la Garona. Puigcerdà.
lópEz, J. B. (2001). Minferri en el context de l’edat
del bronze a la plana occidental catalana. A: Colors
de la terra. La vida i la mort en una aldea d’ara fa
4.000 anys Minferri (Juneda). Quaderns de la Sala
d’Arqueologia, 1. Lleida Fundació. Publicacions de
l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida.
loriEntE, A., Gil, i., pAyà, x. (1997). Un exemple del
model urbà andalusí: medina Larida. L’aportació de
l’arqueologia urbana al món àrab. Revista d’Arqueologia
de Ponent, 7: 77-106.
MArtín sEiJo, M., piqué huErtA, r. (2008). Consumo
especializado de combustibles en el Neolítico: los datos
antracológicos del yacimiento de Auvelles (Castelló de
Farfanya, Lleida). A: hErnándEz, M. s., solEr, J. A.,
lópEz, J.-A. (eds.). IV Congreso del Neolítico Peninsular.
Diputación Provincial de Alicante, I: 432-437.
MArtín sEiJo, M., piqué huErtA, r. (2009). Informe de
l’anàlisi antracològica dels Estinclells (Verdú, l’Urgell).
Informe inèdit.
MAyA, J. l., frAncès, J., prAdA, A. (1992). Avance de
las excavaciones en la Cova Punta Farisa (Fraga,
Huesca). Revista d’Arqueologia de Ponent, 2.
MAyA, J. l., cuEstA, f., lópEz, J. (1998). Genó: Un
poblado del Bronce Final en el Bajo Segre (Lleida).
Publicacions Universitat de Barcelona. Barcelona.
Montón, F. J. (2003-2004). El poblado de la Codera:
aproximación al urbanismo de la I edad del Hierro,
Espacio, tiempo y forma, sèrie I. Prehistoria y arqueología,
16-17 (Homenaje a Victoria Cabrera Valdés): 373-390.
Montón, F. J. (2007). La Codera: hábitat y necrópolis
en la I edad del Hierro. Caesaraugusta, 78: 291-294.
niEto, A. (2008). El ritual d’inhumació de fetus de
cavall a la fortalesa dels Vilars (Arbeca, les Garrigues).
Noves aportacions a la problemàtica de la domesticació
del cavall en el marc de la plana occidental catalana
(viii a iii a.C.), Universitat de Lleida. Departament
d’Història. Treball de DEA, inèdit.
niEto, A. (2012). Entre el consum i l’afecte: la interacció
entre els animals i les comunitats protohistòriques de
la plana occidental catalana (segles vii-iv a.n.e.). Tesi
de Doctorat, inèdita.
pAyà, x., Gil, i., loriEntE, A., lAfuEntE, A., Morán, M.
(1996). Evolució espacial i cronològica de l’antiga ciutat
d’Ilerda. Revista d’Arqueologia de Ponent, 6: 119-149.
pEinAdo, M., rivAs-MArtínEz, s. (eds.) (1987). La
vegetación de España. Universidad de Alcalá de
Henares. Madrid.
pérEz, A. (1992). Los hallazgos de la zona de
enterramientos en torno a la estación de ferrocarril
de Lleida. Revista d’Arqueologia de Ponent, 2: 199-216.
pErlin, J. (1999). Historia de los bosques: el significado
de la madera en el desarrollo de la civilización. Gaia
proyecto 2050. Madrid.
piqué, R. (1998a). Informe de l’anàlisi antracològica
de la intervenció 46 (C/Bafart) de la ciutat de Lleida.
A: Recerca interdisciplinar en el marc de l’arqueologia
urbana. Paisatge, agricultura i alimentació en la Lleida
romana i islàmica. Informe de la fase I. Servei d’Anàlisis
Arqueològiques. Universitat Autònoma de Barcelona.
Informe inèdit.
piqué, R. (1998b). Informe de l’anàlisi antracològica
de la intervenció 47 (C/ Costa de Magdalena) de
la ciutat de Lleida. A: Recerca interdisciplinar en el
marc de l’arqueologia urbana. Paisatge, agricultura i
alimentació en la Lleida romana i islàmica. Informe de
la fase I. Servei d’Anàlisis Arqueològiques. Universitat
Autònoma de Barcelona. Informe inèdit.
piqué, R. (1998c). Dinàmica paleoambiental entre el
80.000-5.000 BP al nord-est de la península ibèrica:
les dades antracològiques. Revista d’Arqueologia de
Ponent, 8.
piqué, r., MEnsuA, c. (2001). Informe de l’anàlisi
antracològica de Missatges. Informe inèdit.
piqué, r. (2002). La recol·lecció dins Alonso et al.
2002: 205-211.
piqué, r. (2003). L’aprofitament dels recursos forestals
a les ocupacions humanes del jaciment de Vincamet.
Informe inèdit.
piqué, r. (2005). Paisaje y gestión de recursos forestales
entre el VI y IV milenio cal AC en el Noreste de la
Península Ibérica. A: AriAs cAbAl, p., ontAñon pErEdo,
r., GArcíA Moncó piñEiro, c. (eds.). III Congreso
de Neolítico de la Península Ibérica. Universidad de
Cantabria. Santander: 45-52.
piqué, r. (2006). Informe de l’anàlisi de les gustes del
Molí d’en Codina. Servei d’Anàlisis Arqueològiques.
Universitat Autònoma de Barcelona. Informe inèdit.
piqué, r. (2008). Informe del análisis de las maderas
carbonizadas de La Codera (Alcolea de Cinca, Huesca).
Universitat Autònoma de Barcelona. Informe inèdit.
34 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X

Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió del combustible a la plana occidental catalana entre el neolític...
piqué, r. (inèdit a): Informe preliminar de l’estudi dels
carbons del jaciment de Minferri (Campanyes 1994 i
1995). Informe inèdit.
piqué, r. (inèdit b). Informe antracològic de les
Intervencions 30, 70, 83 i 85 de la ciutat de Lleida.
Informe inèdit.
piqué, r., noGuErA, M. (2000). Informe de l’anàlisi
antracològica de la intervenció 48 (Turó de la Seu,
vessant sud-est) de la ciutat de Lleida. Laboratori
d’Arqueobotànica, Servei d’Anàlisis Arqueològiques,
Universitat Autònoma de Barcelona, 54-78. Informe
inèdit.
piqué, r., vilA, s. (2010). Estudi preliminar de l’anàlisi
antracològica del jaciment del Pla d’Almatà (Balaguer,
la Noguera). Informe inèdit.
pitA, M. (1956). Inventario Nacional de sitios
Arqueológicos. IX. Medieval, núm. 1130: Alcarrás
(Lérida). El Vilot, Noticiario Arqueológico Hispánico,
III-IV, Quarderns 1-3 (1954-1955): 325.
pitA, M. (1958). Datos Arqueológicos Provinciales VI.
Ilerda, XXII: 33-75.
pitA, M. (1962). Notas de Arqueología de Cataluña y
Baleares. Ampurias, XXIV: 327-332.
prAts, G. (2011). L’emmagatzematge en sitja: metodologia
i experimentació per al seu càlcul. El jaciment de
Minferri (Juneda, les Garrigues). Universitat de Lleida.
Departament d’Història. Treball final de màster inèdit.
rodAnés, J. M. (1991). Investigaciones arqueológicas en
el Bajo Cinca: campañas de excavación de 1989/1990
en el poblado de la edad del Bronce de Masada de
Ratón (Fraga, Huesca). Revista de Arqueología del
Instituto de Estudios Altoaragoneses, 8: 165-198.
ros, M. T. (1985). Contribució antracoanalítica a l’estudi
de l’entorn vegetal de l’home del Paleolític Superior a
l’Edat del Ferro a Catalunya. Tesi de llicenciatura.
Universitat Autònoma de Barcelona.
ros, M. T. (1988). L’aplicació de l’anàlisi antracològica
a l’arqueologia catalana. Cota Zero, 4: 51-60.
ros, M. T. (1992). Les apports de l’Anthracologie à
l’étude du paléoenvironment végétal en Catalogne
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X
(Espagne). Les Charbons de Bois, les Anciens
Écosystèmes et les Rôle de l’Homme, Colloque à
Montpellier, 1991. Bulletin de la Société Botanique de
France, 139, Actualités Botaniques: 483-493.
ros, M. T. (1993). Análisis antracológico del yacimiento
del Bronce Medio de Punta Farisa (Fraga, Huesca).
Estudios de la Antigüedad VI-VII. Publicacions de
Universitat Autònoma de Barcelona: 45-47.
ros, M. T. (1995a). Memoria del estudio antracológico
del yacimiento de Masada de Ratón (Fraga, Huesca).
Informe inèdit.
ros, M. T. (1995b). Memoria del estudio antracológico
del yacimiento del Tozal de los Regallos (Candasnos-
Huesca). Informe inèdit.
ros, M. T. (1995c). Informe de l’anàlisi antracològica
de Els Vilars (Arbeca, Les Garrigues). Informe inèdit.
ros, M. T. (1994/96). La vegetació de la Catalunya
Meridional i territoris propers de la depressió de l’Ebre
en la Prehistòria recent i protohistòria a partir dels
estudis antracològics. Gala, 3-5: 19-339.
ros, M. T. (1996). Datos antracológicos sobre la
diversidad paisajística de Catalunya en el Neolítico.
I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica, Gavà,
II: 43-56.
sAulA i briAnsó, O., bAdiAs i MAtA, J. (1999). Les
excavacions arqueològiques del jaciment del Molí del
Codina de Tàrrega. Tamid, vol. 2: 1998-1999: 161-190.
vilA, s. (2010). Vegetació i explotació forestal a la plana
occidental catalana entre el neolític i l’edat mitjana:
estat de la qüestió des de l’anàlisi antracològica.
Universitat de Lleida, Departament d’Història. Treball
final de màster, inèdit.
vilEllA, N. (2010). Caracterització del Grup del Segre-
Cinca a partir de les fàcies ceràmiques. Universitat
de Lleida. Departament d’Història. Treball final de
màster, inèdit.
Pàgines d’internet:
http://www.paeria.es/arqueologia/lleidarc/int83.htm
35

Joan Ferrer i Jané
David Garcia i Rubert
Isabel Moreno Martínez
Núria Tarradell-Font
Albert Turull i Rubinat
Introducció 1
Al principi de l’any 2010 l’Associació Cultural
l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot, ambdues
radicades a la comarca de la Segarra, tingueren
coneixement de la subhasta imminent d’una moneda
atribuïda a la seca ibèrica de śikaŕa. Totes dues associacions
van decidir tractar d’adquirir-la conjuntament
tot valorant diverses circumstàncies, entre elles que
es tractés d’una moneda extraordinàriament singular,
que la inscripció que incorpora en el camp epigràfic
pogués constituir la versió més antiga de la denominació
actual de la comarca catalana de la Segarra o
que tots els indicis assenyalessin que el seu lloc d’encunyació
podia trobar-se dins dels límits de la Segarra
1. Aquest treball s’emmarca en el projecte HAR2011-28142
del GRAP (Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica.
Universitat de Barcelona), finançat pel Ministerio de Ciencia e
Innovación, i en el SGR2009-243 del GRAP, de la Generalitat
de Catalunya. No hauria estat possible sense l’adquisició i cessió
temporal de la moneda de śikaŕa per part de l’Associació
Cultural Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot
als autors. Volem agrair a totes dues associacions les facilitats
que ens han proporcionat en tot moment per a poder realitzar
aquest treball. De manera especial, volem agrair també la
col·laboració imprescindible en moments diversos de l’estudi
de R. Álvarez, M. Campo, M. Clua, E. Domingo, L. Guerrero,
J. Moya, J. Oliva, E. Subirà i L. Villaronga.
22 2012
Pàgs. 37-58
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
Aportacions al coneixement de la seca ibèrica
de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra 1
En aquest treball duem a terme l’estudi de tres monedes, una
d’elles inèdita, de la seca ibèrica de śikaŕa. Completem el treball
amb una anàlisi iconogràfica i epigràfica i amb un breu estudi de
l’evolució històrica de la denominació que donarà nom a l’actual
comarca catalana de la Segarra.
Paraules clau: śikaŕa, seca ibèrica, Segarra, moneda ibèrica,
iltiŕkesken.
In this paper we study three coins, one of them unpublished,
of the Iberian mint of śikaŕa. We complete the work by analyzing
the iconography, the inscriptions, and the historical evolution of
the name which will name the current Catalan region of Segarra.
Key words: śikaŕa, Iberian mint, Segarra, Iberian coin, iltiŕkesken.
històrica. L’objectiu inicial fou tractar de treure la peça
d’un àmbit de circulació estrictament privat per tal de
fomentar el seu estudi i cedir-la posteriorment a una
institució museística, tot permetent d’aquesta forma
que, adientment presentada, tothom en pogués gaudir.
Tot i que la subhasta es va retardar més del que
hom preveia inicialment, al llarg del mes de març
del 2011 les associacions van aconseguir el seu objectiu
d’adquirir la moneda. A continuació, i a banda
d’encetar el procés de negociació amb les institucions
museístiques segarrenques per tal d’efectuar-ne una
cessió, van considerar convenient que es dugués a
terme el seu estudi científic, encàrrec del qual els
signants d’aquest article en som dipositaris.
En aquest treball incloem tant l’estudi d’aquesta
moneda inèdita com també la revisió dels altres dos
exemplars coneguts fins ara de la mateixa seca i que
es troben actualment en mans de col·leccionistes
privats. Això dóna peu a tractar de contextualitzar
millor la seca de śikaŕa en el conjunt de les seques
ibèriques catalanes i a tractar qüestions relacionades
amb la iconografia present a les monedes i amb el
possible topònim inscrit a la llegenda i la seva eventual
evolució històrica. Amb tot, no aspirem a definir
íntegrament les eventuals característiques de la seca,
tasca que la migradesa de la mostra disponible fa
inviable ara com ara.
37

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
Fig. 1. Monedes de la seca de śikaŕa: moneda 1: Tritetartemorion (segons Guerrero 1993); moneda 2: Tetartemorion (segons
Herrero 2006); moneda 3: Tetartemorion. Abans de la restauració (segons Aureo 2011); moneda 3: Tetartemorion. Després de la
restauració.
Inventari, descripció i classificació
Moneda 1. Divisor de śikaŕa.
Tritetartemorion (fig. 1)
Anvers: Cap masculí (?) imberbe, mirant a la dreta,
amb collar de punts. Davant dofí, darrere signes
indeterminats. Encerclat per una gràfila de punts.
Encuny amb defectes: presenta línies incises i una
petita llacuna que dificulten la lectura d’algun element
de la iconografia.
Revers: Genet amb escut rodó a l’esquena. És
possible que dugui casc, malgrat que la baixa qualitat
de la imatge impedeix confirmar-ho. És també
possible que el genet portés una llança a la mà, però
en aquest cas ni la qualitat de la imatge ni l’estat de
conservació de la moneda, força degradada, ajuden a
concretar-ho. A l’exerg, entre les potes del davant i del
darrere, llegenda en signari ibèric nord-oriental: śikaŕa
(el darrer símbol, entre les dues potes davanteres).
Com en l’anvers, encuny amb defectes: també presenta
línies incises i una petita llacuna que dificulten la
lectura d’algun element de la iconografia.
Metall: Ag
Pes: 0,45 g (segons publicacions)
Mòdul màxim: 10 mm (segons publicacions)
Gruix: Desconegut
Direcció d’encunys: Desconeguda
Ref. bibl.: Guerrero 1993: 43-44; CNHAAA: 513,
núm. 31A; Aureo 1997: 1264; Villaronga 1998: 165,
làm. XL, 606; Crusafont 2009: 150, núm. 653.
Comentaris: Col·lecció privada. Aquesta moneda és
coneguda des de l’any 1993, quan A. Guerrero (1993)
publicà un breu estudi on assenyalà que la peça fou
trobada en l’àmbit geogràfic de la comarca catalana
de la Segarra. Posteriorment hem tingut coneixement
que el lloc concret on fou recuperada es troba situat
a la rodalia de Guissona, en un turó indeterminat. 2
Malgrat que genèrica, Guerrero realitzà una bona
aproximació a la problemàtica, fent una interessant
proposta de lectura de la llegenda i relacionant encertadament
la moneda amb l’àmbit metrològic de la
dracma. Poc després d’aquesta publicació la moneda
fou estudiada per L. Villaronga (CNHAAA: 513, núm.
31A; Villaronga 1998: 165, làm. XL, 606). 3 L’any 1997
fou subhastada per Aureo&Calicó (Aureo 1997: 1264)
i passà a formar part d’una col·lecció privada. L’any
2009 fou novament publicada (Crusafont 2009: 150,
núm. 653), sense cap aportació nova.
La interpretació iconogràfica del revers és complexa
a causa de les dificultats de lectura que planteja
el deficient estat de conservació i, probablement, de
la utilització d’un encuny amb defectes. En algunes
publicacions els autors hi identifiquen un genet amb
palma (Guerrero 1993: 43; Aureo 2011) mentre que
d’altres hi veuen un genet amb llança i escut rodó
a l’esquena (CNHAAA: 513, núm. 31A; Aureo 1997:
1264; Villaronga 1998: 165, làm. XL, 606; Crusafont
2009: 150, núm. 653). Al nostre parer resulta evident
2. Informació oral facilitada pel fill d’A. Guerrero, el Dr. L.
Guerrero, a qui volem agrair la seva col·laboració i amabilitat.
3. Les dades mètriques procedeixen d’aquestes publicacions.
38 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
SECA DE śikaŕa
Ordre Localització Referències Metall Mòdul Pes Gruix Eixos
Divisor. Tritetartemorion
1 Col·l. particular Guerrero 1993: 43-44 Ag
CNHAAA, p. 513,
31A
10 mm 0,45 g Desc. Desc.
Divisor. Tetartemorion
2 Col·l. particular Herrero 2006: lot 99
Crusafont 2009: 150,
654
Ag 8 mm 0,18 g Desc. Desc.
3 Museu Comarcal de la Aureo 2011: n. 25 Ag 8,5 mm 0,19 g 2 mm 2 h.
Segarra-Cervera (cedida per
AC l’Espitllera i F. J. Cases
i Llebot)
la representació de l’escut rodó a l’esquena del genet
i cal descartar l’existència de la palma, però algun
petit indici aconsella no descartar del tot l’existència
d’una llança.
El metall i el pes semblen coherents amb les propostes
de classificació realitzades fins ara (Guerrero
1993: 43-44; CNHAAA: 513, núm. 31A; Aureo 1997:
1264; Villaronga 1998: 165, làm. XL, 606; Crusafont
2009: 150, núm. 653), bona part de les quals defensen
que es tracta d’un tritetartemorion, un divisor de la
dracma. Es tractaria, doncs, d’una moneda ibèrica
que segueix la metrologia del sistema monetari grec
basat en la dracma.
Moneda 2. Divisor de śikaŕa.
Tetartemorion (fig. 1)
Anvers: Cap d’estil ibèric mirant a la dreta, possiblement
baronívol malgrat que resulta difícil d’esbrinar-ho
atesa la degradació de la peça —Crusafont
(2009: 150, núm. 654), per exemple, creu identificar-hi
un cap femení. En la part inferior del coll sembla
insinuar-se un filet en relleu que podria correspondre
a les restes de la representació d’un collar. Tota la
figura resta encerclada per una gràfila.
Revers: Dues pròtomes de cavall amb les potes
aixecades, mirant en direccions oposades i unides
pel tronc. Hi observem amb força detall aspectes
com la cabeçada, les regnes o el crin. A l’exerg, entre
les potes, inscripció en signari ibèric nord-oriental:
śikaŕa. Hi apreciem les restes, molt degradades, del
que podria haver estat una gràfila.
Metall: Ag
Pes: 0,18 g (segons Herrero 2006 i Crusafont 2009)
Mòdul màxim: 8 mm (segons Crusafont 2009)
Gruix: Desconegut
Direcció d’encunys: Desconeguda
Ref. bibl.: Herrero 2006: lot 99; Crusafont 2009:
150, núm. 654.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
Comentaris: Aquesta moneda fou subhastada el
15 de novembre de 2006 per Numismàtica Herrero
a Madrid. Actualment forma part d’una col·lecció
privada. Es desconeix el lloc de la troballa. Presenta
una certa pèrdua del suport però, amb tot, el metall
i el pes semblen coherents amb les propostes de
classificació realitzades fins ara (Herrero 2006: lot 99;
Crusafont 2009: 150, núm. 654) i que defensen que
es tracta d’un tetartemorion, un divisor de la dracma.
Moneda 3. Divisor de śikaŕa.
Tetartemorion (fig. 1)
Anvers: Cap masculí imberbe, d’estil ibèric, mirant
a la dreta. En la part inferior del coll sembla insinuar-se
un filet en relleu, molt degradat, que podria
correspondre a les restes de la representació d’un
collar, un torques o el plec d’un vestit. Tota la figura
resta encerclada per una gràfila de punts.
Revers: Dues pròtomes de cavall amb les potes
aixecades, mirant en direccions oposades i unides pel
tronc. Hi observem amb força detall aspectes com
la cabeçada, les regnes o el crin. A l’exerg, entre les
potes, llegenda en signari ibèric nord-oriental: śikaŕa.
En l’extrem inferior hi apreciem les restes, molt
degradades, del que podria haver estat una gràfila.
Metall: Ag
Pes: 0,19 g
Mòdul màxim: 8,5 mm (mòdul de la gràfila en
anvers: 6,5 mm)
Gruix: 2 mm
Direcció d’encunys: 2 h
Ref. bibl.: Aureo 2011: núm. 25. Inèdita.
Comentaris: Moneda inèdita, adquirida en subhasta
pública per l’Associació Cultural l’Espitllera i
la Fundació Jordi Cases i Llebot el març del 2011.
Dipositada, amb caràcter de cessió temporal, al Museu
Comarcal de la Segarra-Cervera. No disposem de
dades concloents quant al lloc exacte de la troballa,
39

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
malgrat que les notícies de caràcter oral disponibles
apunten, amb força versemblança, al terme municipal
de Biosca (la Segarra). La falta de context arqueològic
dificulta la seva datació i adscripció. Amb tot,
les característiques bàsiques de metall i pes l’apropen
significativament a l’àmbit metrològic dels divisors de
plata ibèrics fonamentats en la dracma, i permeten
classificar-la com un tetartemorion. Aquestes circums-
tàncies situarien la moneda en el moment de les
emissions iberorepublicanes, i més concretament
entre els darrers anys del segle iii ane i els primers
del ii ane. 4
Estudi epigràfic 5
La llegenda 6 de les tres monedes és la mateixa i
consta de cinc signes pertanyents a l’escriptura ibèrica
nord-oriental. Les variants de signes identificades
sense dubtes a tots tres exemplars són ś1, i1, ka1,
ŕ5 i a3, segons la classificació d’Untermann (1990) a
MLH III, tot i que l’escassa qualitat de la major part
de les fotografies publicades de la moneda 1 podria
fer dubtar del darrer signe. 7 En aquesta moneda la
inscripció està clarament completa, però presenta la
particularitat de tenir la llegenda partida: els quatre
primers signes apareixen en la posició habitual de
les llegendes entre les potes del cavall, mentre que
el cinquè signe apareix a l’espai que hi ha entre les
potes davanteres i el cap (fig. 1). En la moneda 2 la
inscripció apareix més desgastada que en els altres
dos exemplars, però s’hi identifica clarament la mateixa
llegenda i l’espai exempt a la dreta confirma que
la inscripció està completa per la dreta (fig. 1). En
la moneda 3 la inscripció també es pot considerar
completa tant per la dreta com per l’esquerra, atès
que a l’esquerra el primer signe apareix a continuació
4. Amb la problemàtica que representa un grau tan alt
d’imprecisió en un període històric tan complex i divers, tal com
ha apuntat, entre d’altres, Pérez Almoguera (2001-2002: 248).
5. En aquest apartat els textos en escriptura ibèrica dual
s’indiquen en negreta cursiva, mentre que els textos que no
són duals s’indiquen en negreta rodona.
6. De Hoz (1995, 320) ha proposat que una dracma partida
(CNHAAA 4.31) (Villaronga 1998: 135, grup 11-27, làm.
XXXVII, núm. 492) de lectura ]kaŕa o ]kaŕki podria contenir
aquesta mateixa llegenda. En realitat, però, aquest fragment ha
de relacionar-se preferentment amb un altre exemplar sencer,
de llegenda llegida askaŕki per Villaronga (1998: 135, grup
11-27, làm. XXXVII, n. 491), però que probablement caldria
llegir biskargi segons Faria (1996, 177), que plausiblement
correspondria al topònim (Ptol.II.6.63), i amb el qual
els tipus d’anvers (cap femení a dreta sense dofí darrere) i de
revers (Pegàs a la dreta amb cap modificat) són completament
coherents. En canvi, aquests tipus s’allunyen completament dels
que fins ara es coneixen de śikaŕa.
7. Alguns investigadors l’han interpretat com un signe a3 i
altres com un signe bi3, dels quals algunes variants només es
diferencien pel fet que en el signe bi3 el traç semicircular no
arriba a tancar-se en la seva part inferior sobre el traç vertical.
Així doncs, per alguns investigadors tant śikaŕa com śikaŕbi
serien lectures possibles (CNHAAA: 513; Villaronga 1998: 165,
làm. XL, 606; Pérez Almoguera 2001-2002: 251; 2008: 57). Altres
prefereixen śikaŕa (Guerrero 1993: 43; Almagro 1995: 255; Faria
1997: 110; Silgo 2000: 514; Ferrer i Jané 2005: 971, nota 69).
Mentre que d’altres prefereixen śikaŕbi (Faria 1994: 53; Aureo
1997: 1264; Rodríguez Ramos 2002: 254 i 267). També s’han
proposat les lectures śikaŕ+ (Hoz 1995: 320) i śikaŕ (Moncunill
2007: 283).
d’una de les potes del cavall, mentre que a la dreta
hi ha espai exempt suficient per confirmar que la
inscripció està sencera. Aquest espai era clarament
visible a la primera fotografia disponible, però ja
havia desaparegut en el moment d’adquisició de la
peça per subhasta, quan es constata una petita pèrdua
de part del suport, tal com es pot apreciar a la
segona imatge (fig. 1).
La lectura d’aquesta llegenda pot variar lleugerament
en funció que es consideri que la inscripció és
dual o no (Ferrer i Jané 2005). En el signari ibèric
nord-oriental dual els sil·labogrames velars i dentals
presenten dues variants, on les que presenten un traç
addicional representen les sordes (/ka/ per exemple)
i les que no el presenten representen les sonores
(/ga/ per exemple). En inscripcions curtes no és fàcil
determinar si s’està usant el signari dual, atès que
com més curta sigui una inscripció, menys probable
és que hi aparegui una dualitat explícita, que és la
prova que certifica la dualitat de la inscripció, tot i
que l’absència de dualitats explícites tampoc no prova
en inscripcions curtes que la inscripció no sigui
dual. Les inscripcions duals són hegemòniques entre
les inscripcions més antigues dels segles iv i iii ane
i pràcticament desapareixen entre les més modernes
dels segles ii i i ane, com seria el cas dels bronzes
i denaris ibèrics, però les dracmes d’imitació emporitana
se situen cronològicament al final del segle
iii ane, és a dir, són les monedes on més plausible
seria trobar-hi una inscripció dual. Tot i això, hi ha
algunes llegendes d’aquest grup en què la presència
d’inconsistències fa pensar que molt probablement
no s’usa el sistema dual (Ferrer i Jané 2005: 971,
nota 69). En el cas d’aquesta llegenda, no és possible
determinar amb seguretat si la inscripció és dual o
no, per això s’exploren ambdues possibilitats.
Si la inscripció no fos dual, la lectura d’aquesta
llegenda seria śikaŕa, atès que en aquest tipus de
signari no es distingeixen grafemàticament les oclusives
velars i dentals sordes (ka) de les sonores (ga)
i tradicionalment es transcriuen els sil·labogrames
oclusius velars i dentals com a sords (ka) de forma
arbitrària. Alternativament, la lectura d’aquesta llegenda
podria ser śigaŕa tot mantenint la hipòtesi que la
inscripció no fos dual si atenem al fet que en alguns
casos podem disposar d’alguna informació externa
per tal de prendre partit entre sorda i sonora. Seria
el cas d’aquesta llegenda, on es podria prendre partit
per la sonora si s’accepta com a plausible la relació
amb el posterior topònim llatinitzat de Sigarra tal
com han proposat ja diversos investigadors (Guerrero
1993: 43; Faria 1997: 110; Villaronga 1998, 190;
Silgo 2000: 514; Pérez Almoguera 2001-2002: 251;
Ferrer i Jané 2005: 971, nota 69). Aquest topònim el
trobem en dues referències. La primera, la menció
que fa Ptolomeu (II, 6, 63) d’una suposada Sigarra
ilercavona. La segona, en un parell de referències en
sengles inscripcions llatines (Pons 1980; Castellà et al.
1986; Pera 1994: 323) trobades a Prats del Rei (Anoia)
que esmenten el municipi romà la denominació
del qual amb el pas del temps acabaria identificant
la comarca de la Segarra: SIGARRENS(is) (IRCAT I,
19 = CIL II, 4479) i SEGARRENSIS (IRCAT I, 18).
A favor de la plausibilitat de la relació entre śigaŕa
40 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
i SIGARRA cal dir que no hi ha consens entre els
especialistes per establir quina seria l’oposició que
distingiria ś de s (Correa 1994: 276; Velaza 1996:
41; Silgo 2000: 521; Ballester 2001: 296; Hoz 2004:
85; Rodríguez Ramos 2004: 323), però ambdues es
troben transcrites per S en els paral·lels llatins, per
exemple en el cas de ś: śaitabi / SAETABIS. Tampoc
no hi ha consens per establir quina seria l’oposició
que distingiria ŕ de r (Correa 1994: 273; Quintanilla
1998: 237; Ballester 2001: 295; Rodríguez Ramos
2003: 342; Ferrer i Jané 2010: 102), tot i que quasi
sempre que els paral·lels llatins contenen la vibrant
múltiple, el signe ibèric usat és ŕ, com per exemple
en el cas de taŕakon / TARRACO.
Si la inscripció fos dual, la lectura d’aquesta llegenda
seria directament śigaŕa, atès que la variant
de signe ka usada és la variant simple, és a dir amb
un sol traç, que en el signari dual correspon a la
sonora. De forma més precisa, també seria possible
llegir-hi śigařa si s’accepta la recent proposta de nova
dualitat de la vibrant d’un de nosaltres (Ferrer i Jané
2010: 101), que explicaria el comportament ambigu
de ŕ en els paral·lels llatins i on l’ús de la variant no
marcada en aquesta llegenda indicaria que la vibrant
s’hauria d’interpretar com a múltiple .
Pel que fa a la interpretació de la llegenda śikaŕa,
un cop acceptada la relació amb el topònim de les
fonts antigues, és obvia la seva interpretació també
com a topònim, que per altra banda és el tipus d’element
més freqüent a les llegendes monetàries. Tot i
així, es pot explorar la seva estructura interna per
intentar esbrinar quina és la llengua que l’ha originat.
Des del punt de vista ibèric una primera alternativa
de segmentació seria pensar en una composició
de śike + aŕa(n). L’element śike (Faria 1994: 53;
Rodríguez Ramos 2002: 254 i 267) és un formant
antroponímic que només s’ha identificat un cop al
probable antropònim eteśike (E.1.124), en una ceràmica
d’Azaila (Terol). Alternativament, es podria intentar
identificar-hi el formant sike (Rodríguez Ramos 2002:
267), més freqüent que śike, però amb el problema
del canvi de sibilant. L’element final aŕa podria ser
una variant del formant aŕan que s’identifica en
un dels noms dels cavallers de la Turma Salluitana
ARRANES (TS), al probable antropònim aŕamtaŕ en
una inscripció rupestre (Panosa 2001: 515; Ferrer i
Jané 2005: 136 nota 16; Campmajó i Ferrer 2010b,
260) de Bolvir (Cerdanya) o a l’antropònim aŕanko
(Faria 1995: 79) d’un plat de peix (Velaza 1991: 115;
Panosa 1993: 203) de Sant Boi de Llobregat (Baix
Llobregat). En tot cas el problema de la nasal i la
posició intercanviada dels possibles elements formatius
respecte dels casos coneguts són dades contràries a
aquesta hipòtesi. Una proposta alternativa en el camp
ibèric és la de Faria (2008: 87) que analitza śigaŕa
com śigaŕ + a, tot posant-ho en relació amb d’altres
topònims en els quals suposadament s’hi identificaria
un morf –a final. En contra d’aquesta hipòtesi cal
indicar que el suposat morf –a dista d’estar clar i
que no existeix en ibèric cap altre paral·lel per a
śigaŕ que avali la seva anàlisi per separat.
Alternativament a la interpretació ibèrica de la
llegenda, García Alonso (2005: 238) en un article en
el qual analitza la possible indoeuropeïtat dels topò-
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
nims i etnònims ibèrics del nord-est de la península
Ibèrica, explora la possibilitat que aquest topònim fos
una forma composta per la coneguda forma cèltica
*segh- present a multitud de topònims celtibèrics i
un sufix que a aquest autor li recorda al basc. El
mateix autor no es mostra, però, gaire convençut i
conclou que probablement es tracta d’un topònim
no indoeuropeu que comparteix arrel amb l’hidrònim
Sicoris (riu Segre). També Rodríguez Ramos (2001,
28 nota 25) ha explorat molt de passada el possible
origen indoeuropeu de l’hidrònim Segarra, denominació
d’un riu de les proximitats de Castelló de la Plana
(Meyer 2009-1925:539) que aquest autor relaciona
amb la sigarra ilercaona de Ptolemeu, i d’altres hidrònims
similars com Sicoris (riu Segre) o Sicanus (riu
Xúquer), veient possible que tots aquests hidrònims
compartissin l’arrel indoeuropea *seik w , amb significat
de ‘fluir’. Alternativament a la interpretació ibèrica de
śike, altres autors (Beltrán et al. 1996: 153) (Wodko
2000: 333) han proposat identificar-lo com a celtibèric
amb una base *sik o *sig, que es podria documentar
entre d’altres a śikeia, un antropònim femení present
en el tercer bronze de Botorrita, i als antropònims
masculins SICE (CIL II, 2737) i SIGERVS (CIL II,
2752). Cal recordar, finalment, la interpretació tradicional
d’aquest topònim des del basc, assumida per
Coromines (OnCat, VII, 77) que el fa venir del basc
comú sagarr - ‘poma’.
Com a conclusió de l’estudi de la llegenda es
desprèn que els dubtes de lectura del darrer signe
expressats en la major part d’estudis realitzats fins
ara sobre aquesta llegenda no tenien fonament i que
per tant la lectura correcta seria śikaŕa o śigaŕa, si
es tractés d’una inscripció no dual, o estrictament
śigařa si es tractés d’una inscripció dual. En qualsevol
cas, no hi ha cap problema epigràfic que impedeixi
l’equivalència d’aquesta llegenda monetal ibèrica del
segle iii ane amb el posterior topònim llatinitzat
Sigarra, ja sigui el que recull Ptolomeu o el de les
inscripcions romanes dels Prats de Rei (que, en tot
cas, podrien fer referència a la mateixa localitat), i
que en darrer terme cal acceptar que donen lloc al
topònim que identifica avui dia la comarca catalana de
la Segarra. Tot i la pertinença del topònim a l’àmbit
ibèric, el coneixement actual de la llengua ibèrica no
és suficient per identificar amb claredat els elements
que el podrien estar formant i menys encara el seu
significat original. Les interpretacions alternatives des
de les llengües indoeuropees o del basc, tot i que
poden oferir alternatives amb significats concrets,
no es poden considerar suficientment fonamentades.
Estudi iconogràfic i iconològic
Totes tres monedes presenten en l’anvers el mateix
motiu: un cap baronívol d’estil ibèric mirant a la dreta,
motiu que amb lleugeres variacions és comú a bona
part de les monedes ibèriques. En el nostre cas el bust
va adornat amb un collaret de punts. Hom admet,
paral·lelitzant amb el que succeeix al món hel·lenístic,
que si més no una part dels bustos representats a les
monedes ibèriques podria correspondre a la imatge de
divinitats (per exemple, la versió ibèrica d’Herakles o
de Melkart). Malgrat això, no és possible generalitzar
41

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
la interpretació a tot el conjunt, i tampoc no podem
identificar en quins casos realment això fou així i en
quins altres aquests caps estan representant quelcom
diferent, com per exemple magistrats, cabdills, etc. En
darrer terme, hom ha proposat també que es tracti
d’un símbol que canvià de significat amb el pas del
temps, representant originalment una mena de divinitat
tutelar de la població que posteriorment hauria
evolucionat fins a representar l’autoritat responsable de
l’encunyació, revestida potser d’una aura o poder diví
(Almagro-Gorbea 1995: 240-242; 1995b: 53-57). Atès
que el símbol apareix des de bon principi, hom ha
proposat que pugui tenir l’origen en les encunyacions
bàrquides peninsulars (Almagro-Gorbea 1995: 237).
El revers, en canvi, és diferent en funció del pes
de la moneda. La moneda 1 (fig. 1), divisor major de
la seca, presenta en el revers la representació d’un
cavall amb genet mirant a la dreta. El genet du un
escut rodó a l’esquena i, possiblement, un casc i una
llança, malgrat que els pocs indicis existents resulten
força dubtosos. El genet, amb variants (amb palma,
amb llança...), fou un dels motius més característics
de les encunyacions tant en el món ibèric com en
el celtibèric i el seu origen és incert. Llorens (1998:
53-54) fa un resum de les diverses propostes i arguments
en relació amb aquesta complexa qüestió, les
quals es concreten en diverses possibilitats: que el seu
origen estigui relacionat amb el mite dels Dioscurs,
que representi, en el cas del genet que du palma,
la figura del cavaller triomfant, o bé que tingui un
significat més autòcton i representi una idealització
d’un guerrer ibèric, d’un personatge mític o d’un
membre de l’aristocràcia eqüestre.
Aquest motiu, així com les característiques mètriques,
apropen la moneda 1 a les emissions d’iltiŕkeśalir. 8
Efectivament, i deixant a banda l’òbvia diferència de
les llegendes, tant la dracma com un dels divisors
d’aquesta darrera seca presenten motius similars a
la nostra moneda 1 en anvers i revers: cap masculí
mirant a la dreta en el primer cas i genet amb escut
rodó a l’esquena, llança i casc en el segon (fig. 2, a).
Per a Villaronga aquest tipus té el seu origen en una
imitació de les estateres de Tàrent (Villaronga 1979;
1986; 1998: 112 i 142) (vide apartat següent) (fig. 2,
b), valoració que si fos certa, vistes les circumstàncies,
s’hauria de projectar de manera similar a aquest
divisor de śikaŕa. Alguns autors han posat en relació
aquest fenomen de la imitació de models procedents
de monedes sud-itàliques i/o sicilianes amb la presència
de mercenaris ibèrics a la zona durant el segle iii
ane, els quals coneixerien aquestes monedes i haurien
importat els tipus en retornar a la península. 9 Potser,
8. La llegenda iltiŕkeśalir està composta pel topònim iltiŕke
que seria la base sobre la que es construeixen els etnònims
Iλεργετες (Ptol.II.3.17) i Iλερκαονες (Ptol.II.6.63) de les fonts
antigues, i l’element śalir que només apareix a les monedes
de plata, on podria estar identificant la unitat de plata, i a les
làmines de plom, on s’integra en expressions metrològiques en
funció compatible d’element quantificat (Ferrer i Jané 2007;
2012 e.p.). Aquesta seca és la mateixa que emet monedes de
bronze amb les llegendes iltiŕke, iltiŕkes i iltiŕkesken.
9. Circumstància potser relacionada amb la problemàtica
de les monedes sicilianes amb llegenda HISPANORUM i tipus
de genet amb llança (Domínguez 1997: 170).
Fig. 2. a: dracma d’iltiŕkeśalir (segons Villaronga 1998); b:
estatera de Tàrent.
però, podríem estar davant del treball de gravadors
més o menys itinerants que disposarien d’un catàleg
de models per a la realització de nous encunys i
oferirien la seva feina a les elits responsables de les
emissions. Sigui com sigui, l’aspecte mètric i formal,
i de manera molt especial el fet singular que el genet
present en el revers de la moneda 1 incorpori un
escut a l’esquena, són circumstàncies que apropen
indubtablement aquest exemplar (i per tant la seca
de śikaŕa) a les seques d’iltiŕkeśalir i de Tàrent, i que
la distancien en canvi de les produccions monetàries
ibèriques posteriors amb revers de genet.
Convé indicar igualment que altres autors han expressat
el seu desacord amb la proposta de Villaronga
de relacionar les monedes d’iltiŕkeśalir amb les de Tàrent.
La seva reflexió crítica es fonamenta especialment
en una anàlisi formal dels dos tipus de cavall amb
genet reflectits a una i altra moneda. Apunten que si
bé a primer cop d’ull sembla existir certa influència,
les diferències són en realitat molt notables, i que si
existeix relació aquesta degué concretar-se, en tot cas,
“a través de terceros”, apuntant que aquesta influència
provindria dels denaris romans (García, Montañés
2007: 43-45 i 48). 10 Malgrat que aquests autors han
fonamentat el seu argumentari contrari a l’acceptació
del genet de les monedes de Tàrent com a referent del
10. Entre les diverses diferències que aquests autors esmenten
(el tipus tarentí reflecteix un genet nu, amb un tipus de casc
diferent del d’iltiŕkeśalir, amb una posició de la llança diferent,
tractament de la cua del cavall, etc.) destaca especialment la
qüestió de l’escut. En el cas del revers de Tàrent el genet du
clarament un escut rodó a l’esquena. En canvi, García i Montañés
defensen que el genet d’iltiŕkeśalir du un escut oblong, ja que
en una lectura més detallada de la imatge creuen identificar-hi
aquesta circumstància. Hem de dir que en un estudi similar
de la moneda 1 de śikaŕa, al nostre parer sembla prou clara la
identificació de l’escut que du el genet com un escut de tipus
rodó, i no pas oblong.
42 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
de les ibèriques en una semblança limitada entre tots
dos motius, cal dir que aquest fet no hauria de resultar,
en principi, tan estrany. Així, per exemple, M.
Campo demostrà que els gravadors emporitans feren
servir iconografies amb referents clars en altres punts
de la Mediterrània, però moltes vegades no realitzaren
còpies exactes dels prototipus sinó versions més
o menys aproximades de l’original (Campo 2003: 36).
Potser els “terceros” que esmenten García y Montañés
podrien ser, doncs, eventuals gravadors que, oferint el
seu treball a les elits ibèriques, efectuessin una versió
més o menys aproximada del motiu tarentí.
Pel que fa a les monedes 2 i 3 (fig. 1), en el revers
hi trobem la representació de dues pròtomes de
cavall amb les potes aixecades en actitud de galopar,
mirant en direccions oposades i unides pel tronc. No
hem localitzat paral·lels iconogràfics d’aquest motiu en
altres emissions ibèriques coetànies o posteriors. Hem
de considerar, doncs, que en aquest context cultural
es tracta d’un tipus particular, propi exclusivament
dels divisors menors d’aquesta seca.
La utilització de la pròtoma única de cavall (de
mig cos, o tan sols des del coll) o del cavall de cos
sencer (amb múltiples variants: estàtic, al galop, amb
o sense regnes, etc.) és relativament abundant en la
numismàtica antiga. Tots dos tipus bàsics es documenten
en emissions de diversos contextos culturals
i diverses cronologies. Així, sense ànim d’exhaustivi-
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
tat i exposant tan sols alguns exemples, trobem el
símbol del cap de cavall en algunes emissions d’Arse-
Saguntum, utilitzat en un bon nombre de monedes
de plata (divisors de la dracma) corresponents al
primer període d’encunyació d’aquesta seca (Llorens,
Ripollès 2003: 73). La moneda cartaginesa, tan
propera cronològicament i geogràfica a les primeres
emissions ibèriques, també incorporà abundosament
el motiu del cavall, i el mateix es pot dir d’algunes
emissions gregues, com les sicilianes de Siracusa, o
de les primeres emissions de Roma, tal com han fet
notar Llorens i Ripollès (2003: 73).
La representació de la doble pròtoma de cavall
és, en canvi, extraordinàriament més escassa. La
moneda més antiga que incorporà una representació
formalment propera a la nostra és possiblement una
estatera d’electró datada entre el 460 i el 400 ane i
encunyada a la ciutat de Císic, a Mísia (fig. 3, a).
En l’anvers hi observem una representació d’Hèlios,
déu del Sol, amb la corona radiant al cap i dominant
amb les regnes dos cavalls. El gravador optà per una
representació del motiu de tipus frontal, circumstància
que proporciona a l’espectador la sensació de
trobar-se davant de dues pròtomes mirant en sentit
oposat (Sylloge 2001: n. 297, pl. 15, 297). Amb tot,
els cavalls no acaben d’estar realment de perfil, sinó
d’escorç, circumstància que l’allunya un tant del tarannà
del nostre símbol.
Fig. 3. Altres seques mediterrànies amb monedes que incorporen el símbol de les dues pròtomes de cavall. a: Císic; b:
Ashkelon; c: Perint; d: Làmpsac; e: Òlbia; f: Tàrent.
43

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
Altres emissions posteriors presenten un encuny
molt més similar al dels exemplars de śikaŕa. És el
cas d’una emissió emmarcada en l’àmbit de les denominades
monedes filisteoàrabs, encunyades a Palestina
durant l’ocupació persa (538-331 ane): un seguit de
monedes de la ciutat d’Ashkelon datades aparentment
entre el 380 i el 343 ane (Gitler 2000: 81) (fig. 3,
b). A l’anvers hi apreciem o bé un cap masculí o
bé un cap d’Atenea amb casc, mentre que el revers
du sempre el motiu de les dues pròtomes mirant en
direccions oposades i unides pel tronc, complementat
per altres motius en funció de l’emissió: així, entre
els caps dels cavalls hi pot aparèixer un cap de lleó
o de persona, mentre que entre les potes hi trobem
des d’una lletra fenícia fins a objectes indeterminats
(Mildenberg 1990) (Gitler 1996; 2000: 85-86, pl. III).
Amb aquest motiu s’encunyen tant dracmes com
divisors (òbols).
La imatge de la doble pròtoma de cavall en
aquestes monedes d’Ashkelon podria inscriure’s en
el marc d’un eventual procés d’implantació d’una
determinada imatgeria persa aquemènida en l’àmbit
de les províncies ocupades. En aquest mateix marc, i
també en l’àmbit de la numismàtica, altres monedes
d’aquest mateix context filisteoàrab incorporaran una
simbologia propera, com ara les dobles pròtomes de
bous o de lleons (Gitler 1999; 2000: pl. IV, 20; Briant
2001: 194, fig. 22). Diversos autors han defensat
que aquests motius tindrien en alguns casos com a
referència directa els capitells amb doble pròtoma
d’animal (un dels trets més característics de l’art
persa) dels palaus de Susa, Persèpolis o Pasargada,
i en d’altres suposarien reinterpretacions i adaptacions
locals d’aquestes mateixes referències perses. La
imatge concreta de la doble pròtoma de cavall podria
enquadrar-se dins d’aquesta darrera proposta. Amb
tot, cal dir que tot i que és en realitat un motiu
amb una escassa presència en contextos pròpiament
perses, també el podem trobar, puntualment, formant
part d’entorns aquemènides molt més directes, com
demostra la imatgeria d’alguns anells recuperats als
arxius de Murasu a Nippur (Iraq) (Bregstein 1993:
788, 827 i 1006, n. 387, 425 i 661; Gitler 2000: 80,
pl. VI, 40). Cal apuntar, finalment, que de manera
similar al que succeeix en les monedes que aquí
estudiem les pròtomes d’aquestes monedes palestines
apareixen representades amb cabeçada, fre i regnes.
Això ha estat posat en relació iconogràfica amb els
cavalls representats als baixos relleus de l’Apadana
de Persèpolis (Gitler 2000: 86, pl. III).
Seguint amb la recerca de paral·lels iconogràfics en
l’àmbit numismàtic, trobem el mateix motiu en unes
monedes tràcies: un seguit d’emissions de la ciutat
de Perint datades cap al 340-350 ane (Babelon 1932:
967-972, n. 1522-1529; Gitler 2000: 85, nota 59, pl. VI,
34). En l’anvers, cap de Zeus mirant a la dreta, i en
el revers una representació de la doble pròtoma de
cavall, amb llegenda entre les potes (fig. 3, c), molt
similar a les de les monedes de śikaŕa.
Cal destacar també una emissió de monedes
d’Alexandre III de Macedònia (Alexandre el Gran)
(336-323 ane), unes estateres d’or encunyades entre el
328 i el 323 ane atribuïdes a Làmpsac (Mísia) que
incorporen un cap d’Atenea amb casc en l’anvers i un
revers complex amb diversos elements representats, en
què destaca la figura principal de Niké suportant una
corona i un stylus (fig. 3, d). En aquest mateix revers,
i sota mateix de la mà estesa de Niké, hi trobem representat
amb unes dimensions molt petites el símbol de la
doble pròtoma de cavall (Sylloge 2001: n. 2433 i 2434,
pl. 128, 2433 i 2434) amb un format molt similar al
nostre. Aquesta ciutat va estar també en mans perses,
circumstància que potser permetria, a tall d’hipòtesi,
posar en relació la presència del motiu de la doble
pròtoma en les seves monedes amb el que indicàvem
anteriorment per a les monedes d’Ashkelon.
També trobem aquest motiu en unes monedes
emeses molt més tard a la Sarmàtia, a la ciutat d’Òlbia,
ja entre el final del iii i el segle ii ane (fig. 3, e).
Aquestes monedes, de bronze, incorporen novament
en l’anvers la figura d’Hèlios (a voltes identificat amb
Apol·lo), amb la seva típica corona (Sylloge 2000: n.
84, TAV. VIII, 84), la qual cosa permet proposar, amb
tota la prudència necessària, que la imatge dels cavalls
del revers pugui correspondre a una visió frontal del
carro del mateix Hèlios, representació present en altres
monedes 11 i àdhuc altres formats. El símbol apareix
representat de manera molt similar al del nostre cas.
El darrer paral·lel iconogràfic que hem localitzat
en l’àmbit numismàtic és també el més proper geogràficament.
Es tracta d’un seguit de moneda fraccionaria
de plata de Tàrent, datada grosso modo en
els segles iv-iii ane (Sylloge 2003: n. 2229 a 2233, pl.
137) (fig. 3, f). El motiu apareix, depenent de l’emissió,
en anvers o en revers, i a voltes amb versions
diferents: pròtomes mirant en sentit oposat, pròtomes
superposades, pròtomes úniques, etc. Cal fer notar,
en tot cas, que a diferència dels casos anteriors i
dels nostres exemplars aquí no trobem representada
tota la meitat anterior dels cavalls unides pel tronc,
sinó tan sols els caps i colls dels dos cavalls mirant,
això sí, en direccions oposades. La proximitat
geogràfica, la datació d’aquests exemplars i el fet de
tractar-se de la seca de Tàrent, amb la qual s’han
posat en relació, com ja hem indicat, algunes de
les primeres monedes ibèriques (Villaronga 1979),
converteixen aquestes monedes en uns paral·lels especialment
evocadors, malgrat que cal remarcar les
evidents diferències iconogràfiques. Malauradament,
en disposem de molt poca informació, pel fet que el
sistema monetari tarentí presenta encara nombrosos
punts foscos, especialment pel que fa a la moneda
fraccionària (Sylloge 2003: XXVIII).
Més enllà de l’àmbit numismàtic trobem representat
aquest mateix motiu damunt d’altres suports i en
diversos contextos culturals. Cal dir, malgrat tot, que
segueix sent extremadament rar. No presenta, per
exemple, excessius paral·lels en l’àmbit estricte de
la cultura ibèrica (i pràcticament cap en les seves
expressions al nord-est i llevant peninsular), tret de
les plaques de fre de cavall (sobre les quals parlem
més endavant) i les fíbules argentades amb escenes
eqüestres 12 (relacionables amb el món oretà), entre
11. Com per exemple, potser, les mateixes monedes de Císic
esmentades anteriorment.
12. Properes a les fíbules de genet i cavallet celtibèriques
(Almagro-Gorbea, Torres 1999: 25-6). De fet, trobem altres
44 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
Fig. 4. Objectes amb la representació de les dues pròtomes de cavall. a: fíbula de Monsanto da Beira (Castelo Branco)
(segons Almagro-Gorbea, Torres 1999); b: oenochoe de la necròpolis de Pinilla Trasmonte (Burgos) (segons Moreda, Nuño
1990); c: estendard de la necròpolis de Numància (Garray, Sòria) (segons Almagro-Gorbea i Torres 1999); d: mànecs de
ganivet de la necròpolis de Segisamon (Sasamón, Burgos) (segons Schüle 1969); e: téssera de bronze de Sasamón (Burgos)
(segons Torija, Baquedano 2007); f: penjoll de Navarrete (Rioja) (Segons Almagro-Gorbea, Torres 1999); g: tapadora de La
Hoya (Laguardia, Àlaba) (segons Almagro-Gorbea, Torres 1999); h: agulla de cabell de la necròpolis de la Morterona (Saldaña,
Palència) (segons Blanco 2003).
les quals destaquen exemplars com els de Monsanto
da Beira (Castelo Branco) (Almagro-Gorbea, Torres
1999: 149 i 209, fig. 13, 2) (fig. 4, a), Caudete de las
Fuentes (la Plana d’Utiel) (Almagro-Gorbea, Torres
1999: 149-150 i 209, fig. 13, 1), Chiclana de Segura
(Jaén) (Almagro-Gorbea, Torres 1999: 150 i 208, fig.
12, 3), Molino del Marrubial (Còrdova) (Almagro-
Gorbea, Torres 1999: 151 i 208, fig. 12, 8) i Cañete
de las Torres (Còrdova) (Prieto, López 2000, fig. 5),
amb cronologies de iii-i ane.
En altres contextos culturals, com ara el món celtibèric,
sí que podem parlar de l’existència d’elements
més diversos i nombrosos. Entre ells destaquen les
representacions pintades al damunt d’algunes ceràmiques,
com per exemple en vasos de la necròpolis
paral·lels de fíbules de genet i cavallet amb doble pròtoma
equina, amb característiques similars a les descrites, també en
l’àmbit itàlic: a Bolonya-Arnoaldi (Zucchi 1967: 199, nota 2),
a la tomba 80 de Novilara-Servici (Piceno) (Zucchi 1967: 199)
i a la tomba 52 de la necròpolis de Banditella de Marsiliana
d’Albegna (Minto 1921: 104, tav. XXII, 4; Zucchi 1967: 200,
nota 6; Almagro-Gorbea, Torres 1999: 154).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
de Pinilla Trasmonte (Burgos) —especialment un
oenochoe de la tomba 4 (Moreda, Nuño 1990: 172,
fig. 3, sup.; Blanco 2003: 82, fig. 2,10) (fig. 4, b)—, o
de la ciutat de Tiermes (Montejo de Tiermes, Soria)
(Argente, Díaz 1994: 181-185, fig. 110; Blanco 2003:
82, fig. 3,2). En aquest mateix context cultural, però
sobre suport metàl·lic, destaquen els denominats
“estendards”, “signa equitum” o “bàculs de distinció”
recuperats al poblat i a la sepultura 38 de la
necròpolis de Numància (Garray, Sòria; Schulten
1931: 271, taf. 44, B; Camon 1954: fig. 741; Jimeno
1994: 57, fot. 48; 1996: 61, fig. 4; Lorrio 1997: 198;
Almagro-Gorbea 1998: 103, fig. 1 i 2; Almagro-Gorbea
i Torres 1999: 96 i 97, fig. 31,1 i 31,2; Blanco 2003:
87-88 fig. 6,9 i 6,10) (fig. 4, c), els mànecs de ganivet
de la necròpolis de Miraveche (Burgos) (Schüle
1969: 243, taf. 139,16/150,16/153,5; Blanco 2003:
86, fig. 6, 1 i 6,3 a 6,5) i de Segisamon (Sasamón,
Burgos) (Schüle 1969: taf. 164,13; Blanco 2003: 86,
fig. 6,2) (fig. 4, d), la téssera de bronze de Sasamón
(Burgos) (Tovar 1949; Gómez Moreno 1949; Blánquez,
Rodríguez 2004; Torija, Baquedano 2007: 278 i 291,
figs. 1, 2, 8, 14 i 16) (fig. 4, e), el possible penjoll de
45

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
Navarrete (Rioja) (Almagro-Gorbea, Torres 1999: 32
i 210, fig. 14, 2) (fig. 4, f), la tapadora de La Hoya
(Laguardia, Àlaba) (Almagro-Gorbea, Torres 1999: 32
i 210, fig. 14, 3) (fig. 4, g), o l’agulla de cabell d’or
de la necròpolis de la Morterona (Saldaña, Palència)
(San Valero 1946: 101 i 102, fig. VI; Camon 1954:
fig. 761, fig. 777; Herrero y Martínez 1969: 321: làm.
I,1; Schüle 1969: taf. 164,17; Romero Carnicero 1991:
87, fot. dret.; Blanco 2003: 88, fig. 7,4) (fig. 4, h).
Totes les representacions segueixen l’estil propi de
l’art celtibèric quant a la representació dels èquids,
molt allunyat de l’estil naturalista de les figures de
les monedes 2 i 3 de śikaŕa.
Tot i que en l’àmbit celtibèric la utilització de la
figura del cavall (representat de forma total o parcial)
és freqüent 13 atès l’elevat simbolisme d’aquest animal en
relació amb l’ús que en fan les elits dirigents d’aquestes
societats (per a autors com Almagro-Gorbea (1998:
105) el cavall esdevé símbol de les elits eqüestres
que controlen les societats celtibèriques), algun autor
ha apuntat (Blanco 2003: 87) que la representació
concreta del concepte de la doble pròtoma equina
(molt més escassa) tindria en darrer terme un origen
mediterrani, i que no seria per tant un element propi
de la Meseta, on la idea hauria arribat per influències
meridionals. En aquest sentit, s’apunten estacions intermèdies
com ara la placa lateral d’un fre de cavall
de bronze recuperada al poblat de l’Alta Extremadura
de El Risco (Sierra de Fuentes, Càceres) (Jiménez i
González 1996: 178-180, fig. 3,14 i làm. I).
La peça d’El Risco s’enquadra en el tipus A de la
classificació de Maluquer de les plaques de fre amb
pròtomes de cavall, 14 grup caracteritzat per tractar-se
de peces de placa i que incorporen la representació
de les dues pròtomes de cavall (Quesada 2005: fig.
14) i del qual aquest exemplar alt-extremeny representa
la troballa més septentrional. La majoria de
troballes d’aquest tipus de placa procedeixen de contextos
iberoturdetans i ibèrics del sud-est peninsular.
El tipus A inclou, a banda del que ja hem apuntat,
altres exemplars similars més meridionals recuperats
a Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz) (4
individus) (Maluquer 1981: figs. 10 i 38; 1983: fig. 12)
(fig. 5, a), a la necròpolis d’Estacar de Robarinas de
Cástulo (Linares, Jaén) (un individu) (Blázquez 1975:
làm. L, II.), i potser al poblat ibèric de la Carada
(Espeluy, Jaén) (un fragment) (Jiménez, González
1996: 180, nota 34).
El tipus B de Maluquer (Maluquer 1983; Quesada
2005: fig. 15) consisteix en plaques de tipus calat amb
figures humanes bifronts i dues pròtomes de cavall,
i com en els casos anteriors la majoria de troballes
també procedeixen de contextos iberoturdetans i
ibèrics del sud-est peninsular. Inclou els exemplars
recuperats a Cancho Roano (3 individus) (fig. 5, b),
a Azougada (Moura, Beja) (1 individu) i Múrcia (1
individu) (Quesada 2005: 113). Tots dos tipus cor-
13. Les pròtomes i caps de cavall representen, per exemple,
el gruix de les representacions de cavall pintades al damunt
de la ceràmica de Numància (Blanco 2003: 80).
14. Consulteu un recull de la informació referent a les plaques
de frens amb pròtomes de cavall, tant de la península
Ibèrica com de Grècia i Itàlia, a: Quesada 2005: 110-116.
Fig. 5. Altres objectes amb la representació de les dues
pròtomes de cavall. a: placa de fre de tipus A de Cancho
Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz) (segons Maluquer
1981); b: placa de fre de tipus B de Cancho Roano (Zalamea
de la Serena, Badajoz) (segons Maluquer 1981); c: escarabeu
d’Eivissa (segons Boardman et al. 1984).
responen a la mateixa tradició cultural, s’enquadren
en un context orientalitzant ja tardà, i es daten en
els segles vi-v ane (Quesada 2005: 110). Han estat
relacionats amb el món grecoetrusc, interpretats com
una creació local inspirada en tot cas en referents
propis de la Mediterrània central i oriental (Jiménez,
González 1996: 180). Certament, els paral·lels itàlics i
grecs, inspiradors dels exemplars peninsulars, mostren
el mateix motiu de la doble pròtoma de cavall per a
cronologies de 650-500 ane (Donder 1980; Quesada
2005: fig. 19 i 20).
Caldria destacar encara un motiu similar representat
en un escarabeu eivissenc (Blázquez 1970: 315-
316, làm. I,1; Boardman et al. 1984: 51-52 i 85-86,
n. 96; 2003: n. 37/1) (fig. 5, c) corresponent al grup
dels denominats grylli, escarabeus amb uns tipus de
representació que combinen caps d’animals i d’humans,
de forma aparentment desigual i incoherent.
Han estat qualificats sovint d’humorístics i/o grotescs
(tot i que podrien amagar un significat més profund)
i aparentment haurien tingut un valor profilàctic.
L’estil de les representacions recorda molt sovint
el món grec, però el concepte de la combinació de
caps de persones i animals remet preferentment a
l’àmbit oriental. Localitzats molts d’ells en necròpolis
i altres contextos púnics de la Mediterrània central i
occidental (Cartago, Sardenya, Eivissa...), algun autor
ha defensat que la seva fàbrica es deu a l’àmbit de
les ciutats fenícies orientals, concretament durant el
període de l’ocupació de l’Imperi persa aquemènida,
entre el final del segle vi ane i mitjan segle iv ane
(Boardman 2003). La representació és molt similar
però no idèntica a la nostra, atès que si bé les dues
pròtomes apareixen efectivament mirant en direccions
oposades i aparentment unides pel tronc, la superposició
d’un dels rostres humans justament en el lloc
on s’hauria de produir aquesta unió ens impedeix
constatar fefaentment aquest fet.
46 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
Fig. 6. Distribució mediterrània de paral·lels formals de la imatge de la doble pròtoma de cavall sobre monedes i altres
suports. Monedes: a: Císic; b: Ashkalon; c: Perint; d: Làmpsac; e: Òlbia; f: Tarent; g: śikaŕa. Altres suports: 1: fíbula de
Cañete de las Torres (Còrdova); 2: fíbula de Caudete de las Fuentes (la Plana d’Utiel); 3: fíbula de Monsanto da Beira
(Castelo Branco); 4: oenochoe de Pinilla Trasmonte (Burgos); 5: estendards de Numància (Garray, Sòria); 6 mànec de ganivet
de Miraveche (Burgos); 7: téssera de bronze de Sasamón (Burgos); 8: penjoll de Navarrete (Rioja); 9: tapadora de La Hoya
(Laguardia, Àlaba); 10: agulla de cabell de la Morterona (Saldaña, Palència); 11: fíbula de Bolonya-Arnoaldi; 12: plaques
de fre de Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz); 13: placa de fre de El Risco (Sierra de Fuentes, Càceres); 14:
escarabeu d’Eivissa; 15: fíbula de Molino del Marrubial (Còrdova); 16 fíbula de Chiclana de Segura (Jaén); 17: placa de fre
d’Estacar de Robarinas de Cástulo (Linares, Jaén); 18: placa de fre de la Carada (Espeluy, Jaén); 19: placa de fre d’Azougada
(Moura, Beja); 20: placa de fre de Múrcia.
Així doncs, des del punt de vista estrictament
formal hem de concloure que el motiu de la doble
pròtoma de cavall d’aquests divisors menors de śikaŕa
no presenta paral·lels evidents i immediats en el
context estricte de la cultura ibèrica del nord-est i
llevant peninsular, bé sigui en l’àmbit de les monedes
o bé en el de la resta de suports. Hem comprovat,
però, com en l’àmbit numismàtic mediterrani existeixen
paral·lels evidents per a aquesta iconografia
(fig. 6), en algun cas amb una semblança estilística
pràcticament total. Aquests paral·lels iconogràficament
propers, localitzats majoritàriament a la Mediterrània
oriental i puntualment a la central, mantenen en
general una considerable distància amb les nostres
monedes tant des del punt de vista geogràfic com
cronològic i cultural, la qual cosa planteja problemes
importants a la possible assumpció de l’existència d’un
lligam directe entre elles: tan sols els petits divisors
de Tàrent podrien representar un paral·lel cronològic
i geogràfic prou proper, malgrat que en aquest
cas la semblança iconogràfica és molt més distant.
Finalment, hem pogut comprovar com el motiu de
la doble pròtoma de cavall presenta també paral·lels
en contextos culturals més propers, malgrat que cal
fer notar que aquests motius mai no són formalment
idèntics (de fet, es troben estilísticament molt allunyats)
i en cap cas no es localitzen sobre monedes
sinó al damunt d’altres suports (ceràmica, escarabeus,
objectes diversos de metall). Sigui com sigui, tant en
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
un cas com en els altres, tots els indicis assenyalen el
món pròxim oriental com a punt d’origen del motiu,
el qual posteriorment a la seva creació s’hauria difós,
mitjançant ritmes, vies, cultures, suports i processos
diferents, per tota la Mediterrània.
Vist tot això, i des d’un punt de vista estrictament
formal, al nostre parer es plantegen tres possibles hipòtesis
interpretatives en relació amb l’eventual procés
d’adopció del motiu. La primera opció contempla la
possibilitat que el motiu de la doble pròtoma plasmada
en aquestes monedes sigui una creació estrictament ex
novo. Aquesta proposta deslliga el motiu dels possibles
referents peninsulars, molt allunyats estilísticament, així
com també dels exemples numismàtics mediterranis
(malgrat la semblança gairebé literal d’algun cas) tot
donant en aquest cas un pes cabdal al notable hiatus
cronològic i a la distància geogràfica existent majoritàriament
entre ambdós grups d’emissions. Aquesta
opció podria ser encara matisada, tot valorant dues
possibles vies de catalització del fenomen. En primer
lloc, l’eventual desenvolupament d’un procés creatiu
molt simple i directe, consistent a fer una mena de
calc literal de la part frontal del cavall amb genet
present al divisor major d’aquesta mateixa seca, per
després duplicar-lo, invertir-lo i unir les dues pròtomes
resultants. Una altra possibilitat passaria per valorar
el fet que el concepte de la doble pròtoma circulés
d’alguna forma en una mena d’imaginari iconogràfic
mediterrani, tenint present els referents numismà-
47

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
tics orientals (més antics i, presumiblement, punt
d’origen del concepte icònic) però, especialment, els
exemples pràcticament coetanis que aquí hem presentat
de l’àmbit cèltic (ceràmica, objectes de metall),
iberoturdetà i ibèric del sud-est peninsular (objectes
de metall), púnic (escarabeus) i itàlic (objectes de
metall). Aquests motius peninsulars i itàlics podrien
haver actuat com a inductors de la idea general del
tipus iconogràfic de les nostres monedes, malgrat que
la seva plasmació última prengués unes referències
estilístiques absolutament diferents.
La segona opció passa per acceptar com a referent
últim del tipus de l’anvers d’aquests divisors de śikaŕa
les monedes orientals que aquí hem presentat. Aquesta
proposta té a favor l’extraordinària semblança constatable
en alguns casos, i com a principal problema la
gran distància cronològica i geogràfica existent entre
les nostres monedes i l’eventual referent, circumstància
que tan sols es podria superar acceptant que els
gravadors encarregats d’obrir els encunys dels divisors
de śikaŕa disposarien d’un mostrari de referència de
tipus que incloïa monedes orientals antigues, entre
elles algunes de les que aquí hem vist incorporant
el motiu de la doble pròtoma. 15
La tercera de les opcions planteja que el motiu
sigui una versió que prengui com a referent les
monedes fraccionàries de plata de Tàrent amb un
tipus de revers proper al que aquí hem presentat.
Aquesta opció resulta especialment evocadora si la
relacionem amb altres circumstàncies, com el lligam
establert per Villaronga entre els divisors d’iltiŕkeśalir
(i possiblement també els de śikaŕa, com hem vist
anteriorment) que incorporen la imatge del genet
en el revers i uns eventuals referents tarentins, o
la defensa que hom fa que Sagunt hagués adoptat
també el motiu del cavall per influència d’aquesta
mateixa ciutat sud-itàlica (Llorens, Ripollès 2003:
73). Tant en aquesta opció com en l’anterior, doncs,
podria valorar-se la possibilitat que els gravadors
que treballaren per a la nostra seca, potser forans i
contractats, com en el cas dels d’Emporion i Rhode
(Campo 2008: 11), seguissin, pel que fa a l’elecció
de determinats símbols a l’hora d’obrir encunys, una
tradició ja emprada anteriorment en aquest mateix
sector de la Mediterrània com fou la de prendre
com a referents monedes atribuïbles a seques de la
Mediterrània oriental i central (Campo 2008: 10-11).
Més enllà de la forma i l’estil, la interpretació del
significat del símbol resulta molt més complexa, fet
habitual en l’àmbit de la numismàtica pel que implica
d’intentar entendre quelcom que pertany a l’àmbit intangible
de les idees pròpies d’un determinat sistema
cultural a través d’uns dissenys concrets sense tenir,
molt sovint, les claus que permetin interpretar-ne el
rerefons (Llorens 1998: 1949) (Chaves 2003: 9). Hem
de dir d’entrada que de manera general ens alineem
amb la perspectiva defensada per altres autors segons
la qual els tipus iconogràfics emprats en les monedes
ibèriques no constitueixen en general elements imposats
15. Tinguem present, per exemple, que els gravadors que
van realitzar els cunys de les primeres emissions d’Empúries
copiaren iconografies que estaven en ús des de força temps
abans (Campo 2003: 36).
o aliens, sinó que el seu ús representa, més enllà de
l’aspecte formal que presenten, una elecció coherent
per part de les elits que en són responsables i que
volen així transmetre un determinat missatge. I entenem,
per tant, que existeix una clara coherència entre
els tipus iconogràfics emprats i el sistema cultural a
què la moneda pertany i en el qual queda integrada
(Almagro-Gorbea 1995: 236). Independentment del
referent formal que es prengués en cada cas, doncs,
l’elecció del motiu de les dues pròtomes de cavall
com a tipus del revers d’aquests divisors representa
un fet significatiu i en cap cas atzarós.
Cal fer notar que no es tracta de la representació
de dos cavalls salvatges, sinó de dos cavalls domesticats,
circumstància que demostra la presència de la
cabeçada i de les regnes en la representació. De fet, és
probable que per tal de dissenyar aquest tipus de les
monedes 2 i 3 hom prengués com a model una part
(la meitat anterior de la muntura) de la representació
del genet a cavall present en el revers dels divisors
de major pes d’aquesta mateixa seca (moneda 1), tot
duplicant-lo i girant-lo per tal de crear un tipus nou.
El fet d’emprar un cavall clarament disposat per a ser
muntat insereix el possible significat d’aquest tipus
singular en el marc més general de la interpretació del
significat del motiu del genet a cavall en les monedes
ibèriques. Sobre aquesta qüestió s’han donat diverses
interpretacions, tot i que darrerament ha estat ben
acollida la proposta d’Almagro-Gorbea (1995: 240).
Per a aquest autor, la iconografia de les monedes
ibèriques documenta la mitologia i el sistema sociocultural
indígenes, tot reflectint la ideologia de les elits
eqüestres que regien els nuclis que emetien moneda.
Aquestes elits s’identificarien amb aquests tipus (tant
el genet, interpretable com un heros equitans, com
el cap masculí de l’anvers, possible representació de
la divinitat protectora de la ciutat, tot i que podria
arribar a confondre’s amb una autoritat local amb
origen diví), els quals tindrien connotacions de caire
miticoreligiós en el seu origen. Així doncs, per a aquest
autor la iconografia de les monedes ibèriques reflectiria
el predomini polític i social d’aquests equites, i
en aquest marc el cavall abillat, independentment del
format com fos presentat, actuaria com a element de
prestigi i definidor de classe. La representació de les
dues pròtomes de cavall, que sembla estar destinada
en primer terme a facilitar la identificació dels divisors
menors d’aquesta seca, trobaria així també una
interpretació iconològica coherent amb aquest marc
explicatiu, podent representar una extensió del mateix
missatge expressat en els divisors amb el genet, tot
emprant-se la figura del cavall en tant que muntura
com a element definidor del sector social dominant
i responsable de les encunyacions.
La seca de śikaŕa en el context de les
seques ibèriques catalanes
Malgrat els pocs exemplars disponibles, les dades
suggereixen que les emissions de śikaŕa foren encunyades
en algun moment certament antic pel que fa
al conjunt de la producció numismàtica d’Hispania.
Això sembla deduir-se, si més no, dels indicis apun-
48 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
tats per les aproximacions comparativa, metrològica
i iconogràfica.
Un element cabdal per tal de contextualitzar cronològicament
aquestes monedes és la comparació amb
altres emissions similars. En aquest sentit, pensem
que és especialment rellevant la relació, ja apuntada
per altres autors, amb les emissions amb llegenda
iltiŕkeśalir. Efectivament, sembla que caldria posar
en relació la representació del genet amb escut a
l’esquena del revers de la moneda 1 amb algunes de
les emissions conegudes d’aquesta altra seca. De la
seca d’iltiŕkeśalir coneixem una dracma, amb aquesta
llegenda en el revers i ban en l’anvers (CNHAAA: 36,
núm. 1) (fig. 2, a), i un seguit de divisors que incorporen
ban a l’anvers i al revers (CNHAAA: 36-37,
núm. 2 i 3). El lloc exacte de localització d’aquesta
seca es desconeix, tot i que hom n’ha proposat diversos.
La majoria d’autors la situen en l’àmbit de
les comarques catalanes de ponent, i la relacionen
amb el món ilerget, tot desplaçant-la a voltes a
localitzacions perifèriques d’aquest mateix context
cultural, com per exemple el Solsonès (Villaronga
1979b: 130, 210; 1982: 169; Untermann 1990: A-19,
206; Domínguez 1997: 128). D’altres, en canvi, opinen
que les emissions d’iltiŕkeśalir foren encunyades en
l’assentament ibèric previ al que posteriorment serà
el municipi romà d’Hibera Dertosa, actual Tortosa
(García-Bellido y Ripollès 1998: 281; Arévalo 2003:
64; Pérez Almoguera 2008: 58; 1996: 41-42; 1995:
323-324). I algú altre l’ha assignada, encara, de manera
més genèrica, als lacetans (Campo 2005: 78) o
als laietants (CNHAAA 1994: 200).
Alguns autors han defensat també la identificació
d’iltiŕke, nucli emissor, suposadament, del numerari
amb llegenda iltiŕkeśalir, amb un eventual assentament
ibèric que seria l’antecedent del posterior municipium
romà de Sigarra, identificat aquest últim, a partir de
determinades troballes epigràfiques, amb la localitat
actual dels Prats de Rei (l’Anoia). Per tal de falcar la
idea, aquests autors argumenten la notable presència
de monedes de la seca d’iltiŕkesken 16 —aparentment,
continuadora dels amonedaments d’iltiŕkeśalir (Villaronga
1979; 1998; García-Bellido 1993: 114; Pérez
Almoguera 1996: 42)— a Iesso (Guissona, Segarra) i
especialment als Prats de Rei (Pera 1997; 2001: 60).
Altres autors, en canvi, s’han oposat a aquesta opció,
tot defensant que iltiŕkeśalir i śikaŕa foren sens dubte
dues seques diferents i coetànies (tal com semblen
demostrar les darreres localitzacions de monedes de
totes dues seques) i que per tant resulta molt difícil
acceptar que el municipi romà que molt possiblement
heretarà el nom ibèric de la segona fos l’emissor de
les monedes amb llegenda iltiŕkesken: per a aquests
autors, doncs, si els Prats de Rei fou śikaŕa (o si
més no, n’havia heretat el nom) no pogué ser iltiŕke
(Pérez Almoguera 2001-2002: 251).
16. La llegenda iltiŕkesken està composta pel topònim iltiŕke
que seria la base sobre la qual es construeixen els etnònims
Iλεργετες (Ptol.II.3.17) i Iλερκαονες (Ptol.II.6.63) de les fonts
antigues, i el complex de sufixos –(e)sken que només apareix a
les monedes sufixant topònims i convertint-los en etnònims. En
d’altres llegendes d’aquesta seca s’usa la llegenda estrictament
amb el topònim iltiŕke o amb el topònim seguit del morf s
(Ferrer i Jané 2012: e.p. amb la bibliografia anterior).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
Villaronga (1979; 1986; 1998: 112 i 142) opina, com
ja hem apuntat, que el model referencial del motiu
del genet amb llança i escut rodó a l’esquena que
incorporen els reversos de les monedes d’iltiŕke foren
les estateres de Tàrent (SNG, American Numismatic
Society I, n. 937). Considera, a més, que aquestes
monedes formen part d’un dels primers amonedaments
pròpiament ibèrics, datats en la transició entre el segle
iii i el ii ane. És efectivament en el marc històric dels
successos relacionats amb la Segona Guerra Púnica,
o puntualment poc abans, com és el cas de la ciutat
d’Arse (Ripollès 1991-1992: 123-125), quan documentem
les primeres encunyacions d’emissions monetàries
ibèriques, amb tipus i metrologia diversos. La seva
funció fou probablement la de finançar els exèrcits
i/o mercenaris ibèrics, o bé es tractà d’una imposició
de Roma per a finançar les seves campanyes a la
península mitjançant el pagament de multes, tributs
ocasionals, indemnitzacions de guerra i/o confiscacions
de caràcter més general (Campos 1998: 37-41; García
2002: 14). Entre aquestes emissions hi trobem un
seguit d’encunyacions en plata de dracmes ibèriques
acompanyades dels corresponents divisors. La major
part d’aquestes emissions imitaran, en l’àmbit del
nord-est peninsular, les dracmes i els divisors de la
seca grega d’Emporion, i en molta menor mesura els
òbols de Massalia (Campo 1998: 27 i 29). Es tracta,
per tant, de monedes ibèriques d’influència tipològica i
metrològica grega, que pel que fa als tipus adoptaran
majoritàriament els presents en aquestes monedes
emporitanes i massaliotes però que en alguns pocs
casos anuncien ja els tipus de les posteriors monedes
ibèriques, que metrològicament seguiran els patrons
romans. Segons Villaronga, i en termes generals, el
conjunt de divisors de plata emmarcats en la producció
numismàtica ibèrica que imita, de manera més
o menys literal, el model de les dracmes i divisors
grecs poden classificar-se pel que fa als tipus adoptats
en les representacions en tres conjunts essencials:
tipus particulars, imitacions dels divisors emporitans
i imitacions dels òbols massaliotes.
Tant en el cas de les emissions del genet d’iltiŕkeśalir
com en les del genet de śikaŕa estaríem davant,
doncs, de tipus particulars, encunyats durant aquest
període tot seguint, com diem, el model metrològic
de la dracma. El tipus del revers de les monedes 2
i 3, la doble pròtoma de cavall, representa també
un tipus particular, amb nuls referents en contextos
numismàtics culturalment propers i molt escassos,
com hem pogut comprovar, en d’altres més allunyats.
Cal incidir en el fet que aquests tipus particulars de
divisors resulten en general ben escassos, ja que en
aquestes produccions ibèriques arcaiques domina amb
escreix, com diem, la imitació dels models massaliotes
i emporitans (Villaronga 1998: 161).
Vistes les semblances formals, la proximitat geogràfica
i l’aparent coetanietat, entenem que la proposta de
filiació entre els tipus tarentins i els de les monedes
amb genet i amb llegenda iltiŕkeśalir proposada per
alguns autors s’hauria d’estendre també al divisor amb
tipus similar de śikaŕa (moneda 1), circumstància que
es veu reforçada més encara si valorem com a factible
la proposta que fèiem que el referent últim del
49

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
Fig. 7. Límits geogràfics de la Segarra Històrica. a i b: punts de localització aproximada de les monedes 1 i 3, respectivament.
tipus de la doble pròtoma (monedes 2 i 3) es trobi
també en l’àmbit de les emissions de Tàrent. En tot
cas, cal dir que s’hi aprecia una evident diferència de
qualitat en les representacions del genet d’ambdues
seques ibèriques, circumstància que podria donar peu
a reflexions i propostes més complexes (i més difícils
de resseguir) com per exemple valorar la possibilitat
que tan sols les d’iltiŕke imitessin de manera directa
els tipus tarentins, mentre que les de śikaŕa fessin
el mateix amb les d’iltiŕke (malgrat que, insistim, el
motiu de la doble pròtoma de śikaŕa només es podria
entendre, ara com ara, com un préstec directe
de les tarentines).
Cal dir que en tots dos casos es constata, a més,
una semblança formal evident (en tot cas, no literal)
amb una bona part dels tipus propis de les monedes
ibèriques (cap masculí en anvers, genet en revers)
que s’encunyaran posteriorment, tot seguint el patró
monetari romà. Això ha portat alguns autors a
defensar la possibilitat que siguin precisament les
monedes d’iltiŕke (i més concretament la dracma
d’iltiŕkeśalir) el referent tipològic de les encunyacions
ibèriques posteriors. Si fos així, en funció de les
característiques del tipus que presenta la moneda
1 del nostre estudi hauríem de concloure que conjuntament
amb les d’iltiŕke probablement caldria
incloure també en aquest grup dels precedents les
emissions coetànies de śikaŕa. Malgrat tot, convé
ser extremadament prudents sobre una qüestió, la
de l’origen del genet present a les encunyacions ibèriques,
molt controvertida i complexa, i en relació
amb la qual no tan sols no existeix un consens entre
els investigadors sinó que fins i tot es constata una
forta disparitat de criteris. 17
L’aspecte metrològic planteja punts de vista similars
als derivats de l’anàlisi comparativa formal. La
dracma amb llegenda iltiŕkeśalir té un pes de 4,64 g,
dada que Villaronga (1998) posa en relació amb el
pes teòric de les dracmes ibèriques que imitaran els
tipus emporitans, 4,70 g, per tal de concloure que
totes elles (i els seus divisors) són coetànies. Seguint el
raonament, observarem que el divisor major de śikaŕa
(moneda 1) presenta una certa semblança mètrica
(i evidentment de metall) amb els d’iltiŕkeśalir: els
divisors d’iltiŕkeśalir coneguts fins ara presenten, en
el seu actual estat de conservació, 18 pesos situats al
voltant dels 0,49 g (Villaronga 1979: 45), valor proper
als 0,45 g que possiblement pesa (recordem que la
dada és antiga i no ha estat possible corroborar-la)
la nostra moneda 1. Tot plegat ajudaria a pensar en
una coetanietat entre aquestes monedes, malgrat que
el fet de no haver estat localitzada encara cap dracma
de śikaŕa impedeix afirmar-ho amb més rotunditat.
Si la relació entre el divisor major de śikaŕa i els
d’iltiŕkeśalir fos correcte podríem entendre, com diu
Villaronga (1979: 45), que aquesta moneda representaria
el valor 1/8 de la dracma d’iltiŕkeśalir, i que
per tant estaríem davant d’un tritetartemorion. Pel
17. Un recull recent de les diverses aportacions a aquesta
controvèrsia el podeu consultar a Arevalo 2003: 66-68.
18. Recollim els valors del pes d’aquestes monedes en el seu
estat actual de conservació i no pas a partir d’una eventual
projecció ideal del seu pes original.
50 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
que fa als divisors menors (monedes 2 i 3), el valor
mitjà s’adapta prou bé al valor 1/24 de la dracma
d’iltiŕkeśalir, resulta vàlida doncs la seva caracterització
com a tetartemorion. Reiterem, en tot cas, que
l’extrema migradesa de la mostra aconsella prendre
aquestes dades amb molta prudència i tan sols com
a primeres aproximacions a la possible realitat (resulta
impossible, per exemple, atemptar una anàlisi
estadística), que futures troballes hauran de venir a
contrastar, matisar o desmentir.
No queda resolta en cap cas la problemàtica relacionada
amb la localització d’aquesta seca. La falta
d’una localització concreta (i de context estratigràfic)
per als exemplars coneguts i, sobretot, el nombre
extremadament reduït de la mostra, fan del tot impossible
determinar el lloc de producció d’aquestes
monedes. Les poques dades disponibles, però, situen
aquests exemplars, amb major o menor precisió, dins
dels límits estrictes del que es coneix com a “Segarra
històrica” (àrea que supera àmpliament els límits
administratius de l’actual comarca de la Segarra)
(fig. 7), territori que esdevé així el candidat més ben
situat ara com ara per a haver pogut acollir el lloc
de producció. Cal afegir que les semblances entre la
llegenda śikaŕa que presenten aquestes monedes, les
inscripcions d’època romana dels Prats de Rei que
fan referència a un MUNICIPUM SIGARRENSIS i
la denominació actual de la comarca catalana de la
Segarra són evidents. Per altra banda, i en un pla
molt més genèric, les troballes se situen, coherentment,
en l’àrea d’emissió de les dracmes i divisors ibèrics
(nord-est peninsular), i l’única població antiga que
coneixem amb aquest nom en aquest ampli territori
és el municipi altimperial que, versemblantment, donà
nom posteriorment a la comarca (Pérez Almoguera
2001-2002: 251).
El municipi altimperial de Sigarra és citat per Ptolemeu
(Geog. II, 6, 63), malgrat que aquest autor en
parla com d’una ciutat ilercavona, referència que treballs
posteriors han considerat errònia, tot defensant la seva
adscripció lacetana (Pera 1994: 323; Gómez Fraile 1997;
García Alonso 2007). El trobem igualment consignat
en un parell d’inscripcions (CIL II, 4479//IRC I, 54), la
primera honorífica i datada al començament de l’època
antonina, on apareix un quattuor vir del municipium
sigarrensis, i l’altra dedicada a l’emperador Maximià
per l’ordo segarrensis (Pera 1994: 323). Formen part
d’un conjunt de 7 inscripcions recuperades encastades
a l’església de Santa Maria dels Prats de Rei. Conjuntament
amb les poques dades arqueològiques (que en
tot cas tan sols han proporcionat informació d’hàbitat
per a cronologies republicanes) les inscripcions són
l’única circumstància que permet proposar que sota
els Prats de Rei s’amagui el municipium segarrensis,
proposta defensada per altres autors (Pera 1994;
1997: 231). L’estudi arqueològic sembla indicar que el
jaciment romà localitzat als Prats de Rei 19 es degué
fundar cap al final del segle ii o al principi de l’i ane
(Pera 1994: 323; Guitart et al. 2000: 225), i per tant
aquesta seria la data de fundació del municipium de
19. Dels Prats de Rei procedeix també un reduït nombre
d’esgrafiats ibèrics dels segles ii-i ane sobre ceràmica campaniana
A i B i àmfores Dressel 1 (Panosa 1999: 300).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
Sigarra si acceptem la reducció d’aquest a la petita
vila de l’Anoia.
En darrer terme, doncs, la semblança entre els
topònims (śikaŕa/Sigarra) fa factible d’entrada plantejar
la més que possible transmissió del nom entre
tots dos nuclis. Com en el cas d’altres emissions de
dracmes ibèriques amb llegendes igualment evocadores
i aparentment clares, 20 però, la prudència obliga,
davant l’escassetat dels exemplars, a deixar un punt
obert l’interrogant i esperar l’obtenció futura de noves
dades i, sobretot, la localització de noves monedes
ben contextualitzades estratigràficament que permetin
poder esclarir la qüestió definitivament. Bo i acceptant
la transmissió toponímica entre el nucli ibèric i el
municipi romà posterior, però, això no implica en cap
cas que tots dos es trobessin localitzats necessàriament
al mateix lloc. Assumint que la Sigarra romana
es trobi als Prats de Rei, és possible que el nucli
ibèric que li llegà el nom no s’ubiqués exactament
al mateix lloc: podria trobar-se pels voltants, o fins i
tot estar situat en algun punt relativament allunyat,
de tal forma que en època romanorepublicana el vell
topònim ibèric es localitzés geogràficament desplaçat
del nucli habitat que originalment havia designat.
Multitud d’exemples similars recomanen extremar
la prudència en aquesta qüestió. En darrer terme,
els estudis de toponímia antiga comparada estan
literalment farcits d’exemples referents a topònims
que s’han mantingut fins als nostres dies desplaçats
físicament del lloc original que designaven. 21
Evolució i extensió del topònim śikaŕa
amb posterioritat al període ibèric
L’acceptació de l’existència d’una relació filial entre
la llegenda que presenten les monedes d’aquesta seca
i la denominació actual de la comarca catalana de la
Segarra representa una circumstància excepcional no
sols per a la numismàtica en general i per al coneixement
del món ibèric en particular, sinó també des
del punt de vista de l’onomàstica històrica. Aquest
descobriment confirma allò que els especialistes en
toponomàstica consideraven segur i necessari, però
fins ara mancat de confirmació documental: que el
nom propi Segarra, antigament Sigarra, és d’origen
preromà (és a dir, prellatí) i possiblement d’estirp
ibèrica. L’avenç, doncs, és significatiu, i en aquest cas,
a més, no ve a trencar esquemes ni obliga a refer un
nus de suposicions hipotètiques, sinó que, al contrari,
en valida l’encert en termes generals.
20. És el cas, per exemple, de les dracmes ibèriques amb
llegenda baŕkeno i taŕakon, que podrien correspondre a les
posteriors Barcino i Tarraco romanes, respectivament (Campo
1998: 33).
21. La migració de topònims entre nuclis de poblament
successius s’ha donat de manera notable en el cas del pas
de les denominacions de ciutats i poblats ibèrics a les ciutats
romanes, atesa la impossibilitat, en general, de conciliar el
patró d’assentament d’una cultura i de l’altra. També amb
posterioritat: així succeeix per exemple amb l’antiga Pollentia,
que cal situar on es troba l’actual Alcúdia i no pas a Pollença,
que és la localitat que n’ha heretat el nom. A Catalunya
també en tenim exemples: així, l’actual Jonquera seria el lloc
on es trobaria situada originalment l’antiga Deciana, i no pas
la mansio romana denominada Juncaria (Pallí 1985: 13 i 150).
51

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
Fins ara, la documentació antiga sobre el topònim
Segarra se situava en dos moments diferents, separats
entre si uns sis o set segles, però coincidents en una
mateixa àrea geogràfica (la qual cosa, sens dubte,
contribuïa poderosament a establir-ne la connexió a
desgrat d’aquell salt cronològic). Però de la mateixa
manera que teníem aquestes dades documentals,
sabíem també, des d’un punt de vista lingüístic, que
ni en el català preliterari dels segles x-xi ni —més
rellevant encara— en el llatí dels segles i-iv, el terme
Sigarra (Sikarra, Segarra) no tenia cap significat, ni es
podia deduir cap evolució fonètica ni cap formació
morfològica que li donés sentit en l’àmbit lingüístic
romànic, i sembla que ni tan sols en l’indoeuropeu
(tot i que aquesta és una qüestió prou més discutida
entre els especialistes, i ens abstenim d’entrar-hi ara a
fons). De manera que la conclusió era, per exclusió,
clara i diàfana: Sigarra havia de ser una romanalla
de l’anomenat substrat preromà, és a dir, havia de
pertànyer originàriament a alguna de les llengües
que es parlaven en aquesta part de la Península
abans de l’arribada dels romans, i en concret, molt
possiblement, a alguna de les no indoeuropees (vegeu
com a obra de referència indiscutible en l’àmbit de
la toponomàstica l’Onomasticon Cataloniae de Joan
Coromines, qui tractà aquest cas en un article força
mesurat: OnCat, VII, 76).
Com ja ha estat assenyalat, la que es considerava
fins ara com a primera menció documental del topònim
Segarra —ja en època postibèrica— correspon a una
inscripció en pedra, que fou trobada i encara avui
es conserva als Prats de Rei, en ple altiplà calafí, i
que es pot datar vers el darrer quart del segle i de
la nostra era; es tracta d’una típica làpida funerària
romana, que en aquest cas dedicà Caius Vibius Latro
al seu pare Caius Vibius Lupercus, quadrumvir
del municipium de Sigarra, tot i que cal remarcar
que, en realitat, aquest topònim no hi consta com a
tal, sinó sota la forma sufixada pròpia del gentilici:
Sigarrens, és a dir, Sigarrensis (literalment, doncs,
‘segarrès’). 22 La qual cosa no és pas obstacle perquè
se n’infereixi amb plena seguretat el corresponent
nom propi, que no és cap altre naturalment que Sigarra.
Aquesta forma bàsica, d’altra banda, i encara
en època antiga, és confirmada per dues mencions
no gaire posteriors, en concret datades dels segles
ii i iii-iv, on respectivament trobem per primer cop
(fins ara) el topònim pròpiament dit i, en l’altra, una
nova derivació gentilícia; es tracta de:
a) La inclusió de Sigarra en la descripció geogràfica
de Ptolemeu, qui la situà entre els ilercaons (Geog.
II, 6, 63), si bé els estudiosos consideren que es
22. Transcripció literal: C. VIBIO / LVPERCO / IIII VIR /
MVNICIPI / SIGARRENS / C. VIBIVS LATRO / FILIVS. Cf.
CIL II, 4479. També Coromines (OnCat, VII, 76a33-38) establí
aquesta inscripció com a referent i, tot i que ho féu a partir
d’informacions de segona mà, val a dir que en aquest cas resultaven
ben certes: dos historiadors de la generació anterior
a la seva, bons coneixedors del país (i que la devien veure in
situ), com foren Carreras Candi i Mn. Segura (cf. ibid., 77b54-
56). Quant al municipium de Sigarra, no podem deixar de fer
esment de la monografia que, fa més de trenta anys, hi dedicà
Pons Sala (1980), amb un bon detall sobre aquestes i la resta
d’inscripcions en pedra procedents d’aquest lloc.
tracta d’un error, i que ha de correspondre efectivament
a l’indret que ens ocupa, vers la Lacetània
(OnCat, VII, 76a 32 i 77b 50-54; Pera 1994: 323;
Gómez Fraile 1997; García Alonso 2007).
b) Una segona inscripció romana sobre pedra, també
de vers els Prats de Rei, on torna a aparèixer el
nom en forma de gentilici, ara referit a un ordo
Segarrensis que lògicament hem d’entendre en
relació amb el mateix municipium. 23
Es tracta, doncs, de tan sols tres mencions d’època
romana: una de literària en grec que recull el
topònim de forma directa (però amb vacil·lacions
geogràfiques), i dues en llatí que ens n’ofereixen el
corresponent gentilici dins d’inscripcions sobre pedra
trobades a l’altiplà segarrenc. No són gaires (tantes,
en definitiva, com ara posseïm ja d’època i llengua
ibèrica, mercès a les recents troballes numismàtiques),
i se situen en un lapse de poc més de dos segles,
però tanmateix semblen suficients per confirmar, en
llur senzilla evidència formal, que som davant d’un
mateix nom propi: el topònim Sigarra, que entronca
des de les monedes ibèriques fins a la inscripció del
Baix Imperi, passant per la làpida del segle i i per
l’al·lusió ptolemaica, i que ja llavors devia començar
a presentar una variant Segarra, fruit de l’obertura
de timbre de la vocal inicial.
Després d’això, com ja hem apuntat, la documentació
de què disposem presenta un salt d’uns quants
segles: exactament fins que comencen a aparèixer
les mencions medievals corresponents a les primeres
fases de la conquesta comtal catalana en aquest
territori. La més coneguda és segurament la de l’any
1015 en què, de manera molt significativa per al
nostre propòsit, es parla d’un entroncament —tant
territorial com nominal, de forma explícita— entre
aquest moment i els temps antics (cf. infra), però
en realitat aquesta menció no és la primera des del
punt de vista cronològic, sinó que n’hi ha com a
mínim un parell de força anteriors (setanta anys, la
més antiga), a les quals s’escau d’afegir-ne encara un
altre parell que són vint-i-cinc i trenta anys posteriors
a aquella; així doncs, en total tenim cinc mencions
documentals corresponents als cent anys clau —just
entre el 945 i el 1045— que van des de mitjan segle
x fins a mitjan segle xi: 24
23. Aquesta és l’única de les tres mencions antigues —d’època
romana— a què al·ludí Font Rius en les breus monografies que
emmarquen l’edició de les seves imprescindibles cartes de poblament
(Font Rius 1969: 689) i, en canvi, és l’única que no recollí
Coromines en el seu OnCat, potser a causa del fet que només n’hi
ha notícies de caràcter bibliogràfic; sí que s’hi han referit, però,
obres generals —que les esmenten totes tres— com ara López
Melción 1997: 297 o Turull 2007: 1744, així com, naturalment,
altres de caire més local, com Turull 1991: 433-435 (amb detall
d’aquelles notícies bibliogràfiques, en nota) o sobretot Pons Sala
1980: 42-48, que no sols la transcriu i estudia sinó que presenta
el mèrit afegit d’oferir-ne una reproducció fotogràfica, procedent
de l’Arxiu Mas de Barcelona. Cal dir, en definitiva, pel que fa
al nom propi que ens ocupa, que aquest és el primer esment
documental on la vocal de la primera síl·laba figura ja com a
/e/, tal com tenim també en el nom modern, fruit de l’evolució
natural de /i/ breu en llatí vulgar.
24. Hem escollit aquest lapse de temps no sols per destacar
d’entre la resta les cinc mencions medievals més reculades, ni
tampoc, és clar, per la feliç coincidència dels cent anys entre la
primera i la darrera, sinó perquè és vers mitjan segle xi quan
52 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
a) Any 945: en una donació de terres —que no serà,
però, la definitiva— de tot just l’indret dels Prats
de Rei (ipsos Pratos), es diu explícitament que es
troben in campo Sagarrensi (Abadal 1950: 256;
OnCat, VII, 76a50-53). 25
b) Any 951: document que confirma la donació de
diverses esglésies, entre altres aquelles in Sagarra
(Abadal 1950: 257; OnCat, VII, 76a54-57). 26
c) Any 1015: donació d’una terra en el límit occidental
de la marca del comtat, que continet in
se in ipso loco tres pugios, id est unum Kalafum,
alium Kalafellum, tertium Ferraria (ço és, Calaf i
dos topònims menors del seu mateix rodal: Calafell,
que no es manté però es pot identificar, i
Ferrera, que segueix viu com a nom d’un puig);
es tracta sens dubte d’un document excepcional,
ja que abans s’especifica que es tracta d’una terra
erema, partem culta partem inculta, cum omnius
eius nominum et qualitatum suarum (...), cuius
vocabulum ab antiquo et moderno tempore Segarra
est vocata (Font Rius 1969: doc. 12). 27
d) Any 1040: referència a la marchia Segarrae dins
d’un document que, com els dos primers, sembla
haver-se perdut en temps moderns (Villanueva
1803: 34).
e) Any 1045: en un testament cardoní es fa referència
a ipsum panem et vinum quem abeo in Sagarra in
Cunillo, on hem de veure sens dubte el poble de
Conill, que es troba entre Calaf i Pujalt, dins del
terme municipal d’aquesta vila. 28
el límit occidental de la marca s’allunya ja significativament
de la zona de l’altiplà segarrenc (Calaf, els Prats de Rei) on
se situa el centre d’aquell municipium romà i on ubiquen la
Segarra de nou aquests documents d’entorn l’any 1000.
25. Tanmateix, qui amb més detall comenta aquest cas (si
bé emprant la lectura campo Segarrensis) és Font Rius (1969:
690-691), tot remarcant-ne altres elements significatius: no sols
pel que fa a l’estat i l’origen del document (perdut, la seva
font és l’obra de l’estudiós local vuitcentista Mn. Vila Sala),
sinó sobretot en relació amb l’objecte de la donació. Així, en
el document consta que en aquell campo o rodal de Segarra, al
costat de ipsas ecclesias nominatas Beatae Mariae que dicuntur
de ipsos Pratos (fórmula que indica una nominalització prèvia),
hi ha no sols en efecte uns prats i una determinada quantitat
de terra erma, sinó també una villa antiqua, que Font Rius
identifica com “la vieja urbe romana más o menos destruida”.
26. És evident, però, que la informació que aporta aquest
document és menor en comparació amb l’anterior (potser per
aquesta raó no apareix en l’obra de Font Rius); i tanmateix,
cal destacar que és el primer cop que es documenta a l’edat
mitjana el topònim Segarra com a tal (Sagarra) i no sota una
forma derivada mitjançant sufix.
27. Naturalment és un text emprat i comentat per Coromines
(OnCat VII, 76a58-60) i més encara per Turull (1991:
436), que ho converteix en divisa (cf. ibid., 5). No cal insistir
en la transcendència —més que de la documentació directa
per primera vegada de la forma Segarra, i del fet que ja no
sigui exactament als Prats de Rei— de l’al·lusió explícita a la
continuïtat entre l’antiquo i el moderno tempore i (per partida
triple) al fet nominal, és a dir, el sorprenent metacomentari
toponímic.
28. Document del cartoral de Sant Cugat del Vallès (Rius
Serra 1947: doc. 582) que també va reproduir Rubio García
(1979: 169) i han extractat o comentat, tot destacant la necessària
identificació amb l’àrea de la Segarra històrica, tant
Turull (1991: 436) com Coromines (OnCat, VII, 76b1-3).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
Posteriorment, no cal dir-ho, són múltiples les mencions
del topònim Segarra, també normalment sota
aquesta forma o bé amb la variant Sagarra que ja hem
vist entre les anteriors. No cal ni tan sols recórrer a
les prou nombroses aparicions documentals de Segarra
com a cognom, sinó que, per adduir només algunes
mostres toponímiques anteriors al segle xv, 29 un breu
espigoleig ens permet de llegir Segarra en diverses
fonts del segle xii, i particularment in Segarra en un
document de l’any 1130; 30 entrats als segles xiii i xiv,
tornen a alternar /e/ i /a/ en la grafia de la síl·laba
inicial (però ja mai més /i/, per descomptat).
Conclusions
L’aparició d’un nou exemplar pertanyent a la
seca ibèrica de śikaŕa ha permès endegar un estudi
conjunt amb les altres dues monedes conegudes fins
ara i progressar significativament en el coneixement
de diversos aspectes relacionats amb aquesta seca.
El nou individu pot caracteritzar-se, en funció dels
trets que presenta, com un tetartermorion, integrat
en un sistema monetari fonamentat en la dracma.
Entenem, doncs, que cal incloure aquesta moneda i
la resta d’exemplars de la mateixa seca en el conjunt
de les dracmes ibèriques i de llurs divisors, és a dir,
entre les primeres monedes ibèriques encunyades als
territoris de la Catalunya actual.
Aparentment, la seca de śikaŕa és de molt curta
durada. L’inici de les emissions ha de situar-se a cavall
del final del segle iii i principi del ii ane, i aquestes es
tanquen ràpidament, bon punt iniciat el segle ii ane i
endegada la lenta fase de desplegament de l’administració
romana en el territori, que es perllongarà al llarg
d’aquest segle. Pel que sabem, aquesta seca no emetrà
moneda basada en els patrons monetaris romans. És
un fenomen, doncs, que cal considerar inserit en el
marc dels successos de la Segona Guerra Púnica.
Des del punt de vista epigràfic, totes tres monedes
incorporen la llegenda śikaŕa. El tercer exemplar localitzat,
però, ha permès esvair tots els dubtes exis-
29. Es tracta en general d’exemples que es van adduir dins
l’apartat documental de la fitxa corresponent a aquest topònim
a Turull 2007. Pel que fa als repertoris de referència més o
menys completa —és a dir, llistes on apareixen pràcticament
tots els indrets del país—, és significativa la consignació d’un
decanatu Segarre el 1279, i del mateix com a decanatus de
Segarra el 1280, tots dos a les Rationes Decimarum Hispaniae
(Rius Serra 1946: 226, 237-238). Quant als fogatges, deixant
de banda els casos de Segarra i Sagarra (o fins Çagarra) com
a cognom, destaquen tot just les denominacions de la vila dels
Prats de Rei: Prats de Sagarra al fogatge de 1358 (Pons Guri
1964: 35, 357), Vila dez Prats de Sagarra al de 1365-1370 (Iglésies
1962: 326) i semblantment Prats de Sagarra (o de Saguarra) al
de 1378 (Redondo 2002: 146), mentre que en els posteriors
apareix ja la fórmula actual, sota la variant Los Prats del Rey
tant al fogatge de 1497 (Iglésies 1991: 199) com al de 1553
(Iglésies 1981: 405), inclosa la seva rebusca de 1561 (Iglésies
1979: 239).
30. Del segle xii són per exemple els textos publicats per
Pere Pujol que es reporten a OnCat, VII, 76b4-6. Pel que fa
al document de 1130, procedent del diplomatari eclesiàstic de
Solsona (Bach 1987: 43), s’hi llegeix, en la mateixa línia d’ubicació
zonal que ja contenien aquelles mencions dels segles x-xi:
in kastro Kalaf et de Durfort (...) et omnes fevos quos habebat
in Segarra. Durfort és un poble del mateix rodal de Calaf, dins
de l’actual terme municipal de Calonge de Segarra.
53

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
tents fins ara respecte la correcta lectura d’aquesta
inscripció. En tot cas, aquesta admet algun lleu matís
de lectura, i en aquest sentit caldria llegir-hi śikaŕa
si es tractés d’una inscripció no dual o śigařa si fos
dual. Tot apunta, per altra banda, al fet que estem
molt possiblement davant d’un topònim. Cap problema
ni epigràfic ni des de la perspectiva de l’onomàstica
històrica impedeix proposar l’equivalència d’aquesta
llegenda monetal ibèrica del segle iii ane amb el
posterior topònim llatinitzat Sigarra i amb l’encara
més modern Segarra, denominació de la comarca
catalana que actualment du aquest nom.
En el nou exemplar destaca especialment, en el
revers, el motiu de les dues pròtomes de cavall amb
les potes aixecades en actitud de galopar, mirant
en direccions oposades i unides pel tronc. Aquesta
imatge no té paral·lels en tota la numismàtica peninsular,
i molt pocs (i en general, remots) arreu de la
Mediterrània. El referent més antic d’aquest símbol
es localitza en diverses emissions de la Mediterrània
oriental datades entre el final del segle v i principi del
segle iv ane. De fet, des del punt de vista iconogràfic
els motius més propers al que presenten les monedes
de śikaŕa són els d’algunes d’aquestes seques orientals.
No podem descartar, però, que l’estímul conceptual
es trobi en un seguit d’emissions de moneda fraccio-
nària de plata de la seca de Tàrent datades en els
segles iv i ii ane que incorporen una imatge si més
no propera (en tot cas, no idèntica), potser prenent
com a referent aquests precedents del pròxim Orient
de què parlàvem. Aquest darrer apunt permet
afegir un nou element de valoració a les reflexions
ja efectuades anteriorment per altres autors respecte
la relació que sembla poder-se establir entre aquesta
seca sud-itàlica i algunes de les primeres emissions
monetàries ibèriques. Sigui com sigui, tant en un
cas com en l’altre podríem estar davant del resultat
del treball de gravadors equipats amb un mostrari
de tipus mediterranis diversos (entre ells aquest de
la doble pròtoma), els quals haurien ofert els seus
serveis a les elits ibèriques. L’elecció d’aquest motiu
per part de les elits responsables de śikaŕa podria
deure’s al paper que el cavall jugà com a símbol del
poder per a les aristocràcies imperants en algunes
societats protohistòriques peninsulars.
Poc o gens es pot aportar en relació amb el punt
exacte de localització d’aquesta seca, circumstància
que no podem resoldre en aquest treball. Les poques
dades disponibles semblen indicar, en tot cas, que
podria haver estat situada, versemblantment, dins
del marc territorial del que coneixem com a Segarra
històrica. Certament, la identificació de l’actual localitat
dels Prats de Rei amb el municipium segarrensis
romà converteix l’àrea on es troba aquest nucli en
la candidata ara com ara més ben situada per a
acollir la seva localització. Amb tot, la migradesa de
les dades i altres circumstàncies aconsellen ser molt
prudents a l’hora d’identificar linealment, quant a
la seva ubicació concreta, el municipium segarrensis
romà amb la śikaŕa ibèrica: malgrat que no es tracta
d’un fet impossible i per tant no pot ser descartat del
tot en cap cas, pensem que caldria valorar millor la
possibilitat que aquest nucli indígena es trobés ubicat
en alguns dels turons propers als Prats de Rei o fins
i tot en algun punt més allunyat.
Joan Ferrer i Jané
Grup LITTERA. Universitat de Barcelona
joan.ferrer.i.jane@gmail.com
David Garcia i Rubert
GRAP, Universitat de Barcelona i AC Fòrum l’Espitllera
dgarciar@ub.edu
Isabel Moreno Martínez
GRAP, Museu d’Arqueologia de Catalunya
i AC Fòrum l’Espitllera
imorenom@gencat.cat
Núria Tarradell-Font
GRAPCE, Grup de Recerca en
Arqueologia Protohistòrica Clàssica i Egípcia
Universitat de Barcelona
ntarradell@ub.edu
Albert Turull i Rubinat
Universitat de Lleida i AC Fòrum l’Espitllera
turull@filcat.udl.cat
54 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
Bibliografia
AbAdAl, R. d’ (1950). Catalunya Carolíngia. Vol II. Els
diplomes carolingis a Catalunya. Institut d’Estudis
Catalans. Barcelona.
AlMAGro-GorbEA, M. (1995). La moneda hispánica con
jinete y cabeza varonil: ¿tradición indígena o creación
romana? Zephyrus, XLVIII: 235-266.
AlMAGro-GorbEA, M. (1995b). Iconografía numismática
hispánica: jinete y cabeza varonil. Anejos de Archivo
Español de Arqueología, XIV: 53-64.
AlMAGro-GorbEA, M. (1998). Signa equitum de la
Hispania céltica. Complutum, 9: 101-115.
AlMAGro-GorbEA, M., torrEs, M. (1999). Las fíbulas de
jinete y de caballito. Aproximación a las élites ecuestres
y su expansión en la Hispania céltica. Institución
Fernando el Católico. Saragossa.
ArévAlo, A. (2003). La moneda hispánica del jinete
ibérico: estado de la cuestión. A: quEsAdA, F. i zAMorA,
M. (eds.). El caballo en la antigua Iberia. Bibiotheca
Archaeologica Hispana, 19. Real Academia de la
Historia. Universidad Autónoma de Madrid. Madrid:
63-74.
ArGEntE olivEr, J. l., díAz díAz, A. (1994). Tiermes
IV. La Casa del Acueducto. (Domus alto imperial de
la ciudad de Tiermes). Campañas 1979-1986 (EAE,
167). Madrid.
AurEo & cAlicó (1997). Selección. Catàleg de subhasta.
Desembre de 1997.
AurEo & cAlicó (2011). Selección. Catàleg de subhasta.
Març de 2011.
bAbElon, E. (1932). Traité des monnaies grecques et
romaines II.4. París.
bAch, A. (1987). Col·lecció diplomàtica del Monestir
de Santa Maria de Solsona: el Penedès i altres llocs
del Comtat de Barcelona (segles x-xv). Generalitat de
Catalunya. Barcelona.
bAllEstEr, x. (2001). Fono(tipo)logía de las (con)
sonantes (celt)ibéricas. Religión, Lengua y Cultura
Prerromanas de Hispania. 287-304.
bAllEstEr, x. (2005). Lengua ibérica: hacia un debate
tipológico, Palaeohispanica, 5: 361-392.
bEltrán, f., dE hoz, J., untErMAnn, J. (1996). El tercer
bronce de Botorrita (Contrebia Belaisca). Saragossa.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
blAnco, J. F. (2003). Iconografía del caballo entre los
pueblos prerromanos del centro-norte de Hispania.
A: quEsAdA, F. i zAMorA, M. (eds.). El caballo en la
antigua iberia. Bibliotheca Archaeologica Hispana, 19.
Real Academia de la Historia. Universidad Autónoma
de Madrid. Madrid: 75-123.
blánquEz, J., rodriGuEz, B. (2004). “El arqueólogo
Juan Cabré (1882-1947). La fotografía como técnica
documental. IPH, UAM i Museo de San Isidro (catàleg
exposició).
blázquEz, J. M. (1970). Escarabeos de Ibiza. Zephyrus,
vol. 21: 315-319 + làm.
blázquEz, J. M. (1975). Castulo IL. EAE 105. Madrid.
boArdMAn, J., fErnándEz, J. h., AstunA, M. (1984).
Escarabeos de piedra procedentes de Ibiza. Museo
Arqueológico Nacional. Ministerio de Cultura. Madrid.
boArdMAn, J. (2003). Classical Phoenician Scarabs: a
Catalogue and Study. Archaeopress. Oxford.
brEGstEin, l. b. (1993). Seal Use in the Fifth Century
B.C. Nippur, Iraq: a Study of Seal Selection and
Sealing Practices in the Murasu Archive. Tesi doctoral.
Universitat de Pennsylvania.
briAnt, P. (2001). Bulletin d’Histoire Achéménide II.
Persika 1. París.
cAMón, J. (1954). Las artes y los pueblos de la España
primitiva. Madrid.
cAMpMAJó, P., fErrEr i JAné, J. (2010). Le nouveau
corpus d’inscriptions ibériques rupestres de la Cerdagne
(1) : premiers résultats. Palaeohispanica, 10: 249-274.
cAMpo, M. (1998). Les primeres monedes dels ibers:
el cas de les imitacions d’Emporion. A: La moneda
en la societat ibèrica. II Curs d’història monetària
d’Hispània. MNAC: 27-48.
cAMpo, M. (2003). Les primeres imatges gregues i
l’inici de les fraccionàries d’Emporion. A: Les imatges
monetàries: llenguatge i significat. II Curs d’història
monetària d’Hispània. MNAC: 25-45.
cAMpo, M. (2005). Emissió i circulació monetàries
al nord-est de la Hispania Citerior al final de la
república. A: IX Curs d’Història monetària d’Hispània.
La moneda al final de la república: entre la tradició i
la innovació. MNAC: 73-93.
55

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
cAMpo, M. (2008). La fabricació de moneda als tallers
grecs d’Iberia: Emporion i Rhode. A: Els tallers
monetaris: organització i producció, XII Curs d’història
monetària d’Hispània. MNAC: 9-27.
cAstEllà, J. et al. (1986). Campanyes d’excavacions
arqueològiques als Prats de Rei (1972-1975). Museu
Municipal de Prats de Rei.
chAvEs, F. (2003). De la imagen y la palabra. Monedas
en la Hispania Antigua. A: Les imatges monetàries:
llenguatge i significat. VII Curs d’història monetària
d’Hispània. MNAC: 9-24.
CNHAAA (Villaronga, L.) (1994). Corpus Nummum
Hispaniae ante Augusti aetatem. Madrid.
coroMinEs, J. (1997). Onomasticon Cataloniae [OnCat],
vol. VII. Curial / la Caixa. Barcelona.
corrEA, J. A. (1994). La lengua ibérica. Revista Española
de Lingüística, 24, 2: 263-287.
crusAfont, M. (2009). Catàleg general de la moneda
catalana. Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa
(s. v aC – s. xx dC). Societat Catalana d’Estudis
Numismàtics. Institut d’Estudis Catalans.
doMínGuEz, A. (1997). Las acuñaciones ibéricas y
celtibéricas de la Hispania Citerior. A: AlfAro, C. et
al. Historia monetaria de la Hispania Antigua. Madrid:
116-193.
dondEr, H. (1980). Zaumzeug in Griechenland und
Cypern. PBF XVI, 3. Munic: nos. 39-45.
EvAns, A. J. (1889). The horseman of Tarentum.
Numismatic Chronicle, Ser. III, 9: 188 i ss.
fAriA, A. M. de (1994). Nomes de magistrados em
moedas hispânicas. Portugalia, 25: 33-60.
fAriA, A. M. de (1995). Novas achegas para o estudo
da onomástica ibérica e turdetana. Vipasca, 4: 79-88.
fAriA, A. M. de (1996). Nomes de magistrados
em moedas hispânicas: correcções e aditamentos.
Conimbriga, 35: 149-187.
fAriA, A. M. de (1997). Apontamentos sobre onomástica
paleo-hispânica. Vipasca, 6: 105-114.
fAriA, A. M. de (2008). Crónica de onomástica paleohispanica
(14). Revista Portuguesa de Arqueologia
(Lisboa), 11:1: 57-102.
fErrEr i JAné, J. (2005). Novetats sobre el sistema dual
de diferenciació gràfica de les oclusives. Palaeohispanica,
5: 957-982.
fErrEr i JAné, J. (2007). Sistemes de marques de valor
lèxiques sobre monedes ibèriques. Acta Numismàtica,
37: 53-73.
fErrEr i JAné, J. (2010). El sistema dual de l’escriptura
ibèrica sud-oriental. Veleia, 27: 69-113.
fErrEr i JAné, J. (2012). La lengua de las leyendas
monetales ibéricas. A: Alejandro A. sinnEr (eds.). La
moneda de los íberos: Ilturo y los talleres layetanos,
Premià de Mar.
font rius, J. M. (1969). Cartas de población y
franquicia de Cataluña. I. Textos. Consejo Superior
de Investigaciones Científicas. Barcelona.
GArcíA Alonso, J. L. (2005). Indoeuropeos en el
Nordeste. Palaeohispanica, 5: 235-258.
GArcíA Alonso, J. L. (2007). La Geografía de Ptolomeo
y el corpus toponímico y etnonímico de Hispania. A:
cruz, J. et al. (coords.). La invención de una geografía
de la Península Ibérica, vol. 2: La época imperial
Diputación de Málaga. Màlaga: 173-193.
GArcíA-bEllido, M. P. (1993). Origen y función del
denario ibérico. Sprachen und Schriften des Antiken
Mittelmeerraums. Fetschrift für J. Untermann. Innsbruck:
97-115.
GArcíA-bEllido, M. p., ripollès, p. p. (1998). La moneda
ibérica: prestigio y espacio económico de los iberos. A:
Los iberos. Príncipes de Occidente. Barcelona: 205-215.
GArcíA GArrido, M., MontAñés, J. (2007). La dracma
de iltirkesalir. Acta Numismàtica, 37: 41-52.
GArcíA riAzA, E. (2002). Dinero y moneda en la
Hispania indígena: la mirada de las fuentes literarias.
A: Funció i producció de les seques indígenes, VI Curs
d’història monetària d’Hispània. MNAC: 9-34.
GitlEr, H. (1996). New fourth-century BC coins from
Ascalon. The Numismatic Chronicle, vol. 156: 1-9.
GitlEr, H. (1999). A unique —philisto-arabian— coin of
Ashdod from the fourth century BCE. Israel Museum
Journal, 17: 62-63.
GitlEr, H. (2000). Achaemenid motifs in the coinage
of Ashdod, Ascalon and Gaza from the fourth Cent.
B.C. Transeuphratène, 20: 73-100.
GóMEz frAilE, J. M. (1997). La geografía de la
Hispania Citerior en C. Tolomeo: análisis de sus
elementos descriptivos y aproximación a su proceso de
elaboración. Polis. Revista de ideas y formas políticas
de la Antigüedad Clásica (Universidad de Alcalá de
Henares), 9: 183-247.
GoMEz MorEno, M. (1949): Miscelaneas de Historia,
arte y arqueología, vol. I, Antigüedad. Madrid.
GuErrEro uriArtE, A. (1993). Una ceca inédita. El Eco
Filatélico y Numismático, sept. 1993: 43-44.
GuitArt, J., pErA, J., GrAu, M. (2000). La ceràmica
de vernís negre de Sigarra (els Prats de Rei, Anoia).
A: La ceràmica de vernís negre dels segles ii i i aC:
centres productors mediterranis i comercialització a la
Península Ibèrica. Mataró: 225-230.
56 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
hErrEro (2006). Subasta numismàtica. José A. Herrero
S.A., lote 99. Madrid.
hErrEro y MArtínEz, G. (1969). Las fíbulas con cabeza
de caballo del Museo Arqueológico Provincial de
Palencia. BSAA, XXXIV-XXXV: 321-322.
hoz, J. dE (1995). Notas sobre nuevas y viejas leyendas
monetales. La moneda hispánica: ciudad y territorio.
Anejos del Archivo Español de Arqueología XIV. CSIC:
317-324.
hoz, J. dE (2003). Las sibilantes ibéricas. A: MArchEsini,
S., poccEtti, P. (a cura de). Linguistica è storia.
Sprachwissenschaft ist Geschichte. Scritti in onore di
Carlo de Simone. Pisa: 85-97.
iGlésiEs, J. (1962). El fogaje de 1365-1370. Contribución
al conocimiento de la población de Cataluña en la
segunda mitad del siglo xiv. Memorias de la Real
Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, XXXIV,
11: 249-356.
iGlésiEs, J. (1979). El fogatge de 1553, vol. I. Fundació
Salvador Vives Casajoana. Barcelona.
iGlésiEs, J. (1981). El fogatge de 1553, vol. II. Fundació
Salvador Vives Casajoana. Barcelona.
iGlésiEs, J. (1991). El fogatge de 1497. Estudi i
transcripció, vol. II. Fundació Salvador Vives i
Casajuana. Barcelona.
JiMénEz, J., GonzálEz, A. (1996). Broncística y
poblamiento post-orientalizante en la Alta Extremadura
a partir de unos materiales procedentes de El Risco
(Sierra de Fuentes, Cáceres). Zephyrus, XLIX: 169-189.
JiMEno, A. (1994). Investigación e historia de Numancia.
A: ArGEntE, J. L. (coord.). El Museo Numantino, 75
años de la Historia de Soria: 25-62.
JiMEno, A. (1996). Numancia: relación necrópolispoblado.
Archivo Español de Arqueología, 69: 57-76.
llorEns, M. M., ripollès. p. p. (2003). Les imatges
de les monedes d’Arse-Saguntum. A: Les imatges
monetàries: llenguatge i significat, VII Curs d’història
monetària d’Hispània. MNAC: 67-86.
lópEz MElción, J. b. (1997). La Segarra. Els antecedents.
Catalunya Romànica, XXIV: 297-300.
lorrio, A. J. (1997). Los celtíberos, Complutum, extra
7. Madrid-Alacant.
MAluquEr, J. (1981). El santuario Protohistórico de Zalamea
de la Serena, Badajoz, 1978-1981. PIP IV. Barcelona.
MAluquEr, J. (1983). El santuario Protohistórico de
Zalamea de la Serena, Badajoz, II. 1981-1982. PIP V.
Barcelona.
MEyEr-lübkE, W. (2009) (1925). Sobre el conocimiento
de los topónimos prerromanos de la Península Ibérica.
Estudios de Lengua y Epigrafía Antiguas, 9: 523-548.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X
MildEnbErG, L. (1990). Gaza Mint Authorities in Persian
Time: Preliminary Studies of the Local Coinage in the
Fifth Persian Satrapy, Part 4. Transeuphratène, 2: 137-146.
Minto, A. (1921). Marsiliana d’Albegna. Instituto di
Edizioni artistiche. Florència.
Moncunill, N. (2007). Lèxic d’inscripcions ibèriques
(1991-2006). Tesi doctoral inèdita. Universitat de
Barcelona. TDX:
(consulta de 31/05/11).
MorEdA, J., nuño, J. (1990). Avance al estudio de la
necrópolis de la Edad del Hierro de El Pradillo. Pinilla
Trasmonte (Burgos). A: burillo, F. (coord.). II Simposio
sobre los Celtiberos. Necrópolis Celtibéricas: 171-181.
pAllí, f. (1985). La via Augusta en Cataluña. Faventia
monografías. Universitat Autònoma de Barcelona.
Bellaterra.
pAnosA, M. i. (1993). Nuevas inscripciones ibéricas
de Cataluña. Complutum, 4: 175-222.
pAnosA, M. i. (1999). La escritura ibérica en Cataluña y su
contexto socioeconómico (siglos v-i a.C.). Vitòria-Gasteiz.
pAnosA, M. i. (2001). Novedades de epigrafía ibérica en
Cataluña y algunos aspectos metodológicos. Religión,
Lengua y Cultura Prerromanas de Hispania: 511-540.
pErA, J. (1994). Reflexions entorn el Municípium
Sigarrensis [sic]. A: La ciutat en el món romà XIV
Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica (Tarragona,
5-11/9/1993). Actes. Vol. 2: Comunicacions. Tarragona,
323-324.
pErA, J. (1997). Iesso i Sigarra en el marc de la
romanització de la Citerior. Revista d’Arqueologia de
Ponent, 7: 220-236.
pErA, J. (2001). Aproximació a la circulació monetària
de Iesso (Guissona, Lleida). A: Moneda i vida urbana,
V Curs d’història monetària d’Hispània. MNAC: 53-63.
pérEz AlMoGuErA, A. (1995). Sobre la ceca de iltirkesken
y su probable ubicación en el Bajo Ebro. Verdolay,
7: 321-325.
pérEz AlMoGuErA, A. (1996). Las cecas catalanas y la
organización territorial romano-republicana. Archivo
Español de Arqueología, 69: 37-56.
pérEz AlMoGuErA, A. (2001-2002). De nuevo sobre la
ubicación de la ceca de Iltirke y el tritetartemorion
de sikaŕbi/ śikaŕa. Studia E. Cuadrado. AnMurcia,
16-17: 248-252.
pérEz AlMoGuErA, A. (2008). Las monedas con nombres
de étnicos del s. ii a.C. en el nordeste peninsular. ¿reflejo
de posibles circunscripciones?, ¿civitates con doble
nombre?. Archivo Español de Arqueología, 81: 49-73.
pons Guri, J. M. (1964). Un fogatjament desconegut
de l’any 1358. Boletín de la Real Academia de Buenas
Letras de Barcelona, XXX: 323-498.
57

Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de śikaŕa i de l’origen del topònim Segarra
pons sAlA, J. (1980). Notes històriques sobre el
Municipium Sigarrensis. Recerques Lleidatanes
(Tàrrega, Grup d’Intercanvi de Recerques de les Terres
Lleidatanes), II: 39-49.
priEto, s., lópEz, v. M. (2000). Fíbulas argénteas con
escena figurada de la Península Ibérica. Complutum,
11: 41-62.
rEdondo, E. (2002). El fogatjament general de Catalunya
de 1378. Consell Superior d’Investigacions Científiques.
Barcelona.
rius sErrA, J. (1946). Rationes Decimarum Hispaniae
(1279-80). I. Cataluña, Mallorca y Valencia. Consejo
Superior de Investigaciones Científicas. Barcelona.
rius sErrA, J. (1947). Cartulario de “Sant Cugat” del
Vallés, vol. III. Consejo Superior de Investigaciones
Científicas. Barcelona.
rubio GArcíA, l. (1979). Documentos lingüísticos
catalanes (s. x-xii). Universidad de Murcia. Múrcia.
quEsAdA, f. (2005). El gobierno del caballo montado en
la antigüedad clásica con especial referencia al caso de
Iberia. Bocados, espuelas y la cuestión de la silla de
montar, estribos y herraduras. Gladius, XXV: 97-150.
quintAnillA, A. (1998). Estudios de fonología ibérica.
Vitòria-Gasteiz.
quintAnillA, A. (1999). Las vibrantes en la lengua
ibérica. A: villAr, F., bEltrán, F. (eds). Pueblos, lenguas
y escrituras en la Hispania prerromana: Actas del VII
Coloquio sobre Lenguas y Culturas Paleohispánicas
(Zaragoza, 12 a 15 de Marzo de 1997). Institución
“Fernando el Católico”: 563-569.
ripollès, p. p. (1991-1992). Les dracmes d’Arse amb
anvers d’Atenea. Acta Numismàtica, 21-23: 117-132.
rodríGuEz rAMos, J. (2001). La cultura ibérica desde
la perspectiva de la epigrafía: Un ensayo de síntesis.
Iberia, 3: 17-38.
rodríGuEz rAMos, J. (2002). Índice crítico de formantes
de compuesto de tipo onomástico en la lengua íbera.
Cypsela, 14: 251-275.
rodríGuEz rAMos, J. (2003). Sobre los fonemas vibrantes
y afines de la lengua íbera. Veleia, 35: 341-349.
rodríGuEz rAMos, J. (2004). Sobre los fonemas sibilantes
de la lengua íbera. Habis, 35: 135-150.
roMEro cArnicEro, f. (1991). El artesanado y sus
creaciones. A: AlMAGro-GorbEA, M. (coord.). Los celtas
en la Península Ibérica, Rev.Arq. Extra 5. Madrid: 82-91.
sAn vAlEro, J. (1946). Joya de oro céltica en Saldaña.
Cuadernos de Historia Primitiva del Hombre, 1: 101-102.
schülE, W. (1969). Die Meseta-Kulturen der Iberischen
Halbinsel. Mediterrane und Eurasische Elemente in Früheisenzeitlichen
Kulturen Südwesteruropas, 2 vols. Berlín.
schultEn, A. (1914-1931). Numantia. Die Ergebnisse
der Ausgrabunden 1905-1912, vols. I-III. Munic.
silGo, l. (2000). El problema de las silbantes ibéricas.
Habis, 31: 503-521.
sylloGE nuMMoruM GrAEcoruM (2000). Milano. Civiche
Raccolte Numismatiche. Volume VI, Macedonia-Thracia,
3. Civiche Raccolte Numismatiche, Milà.
sylloGE nuMMoruM GrAEcoruM (2001). France 5.
Département des monnaies, médailles et antique. Mysie.
Bibliothèque Nationale de France. París.
sylloGE nuMMoruM GrAEcoruM (2003). France 6.1.
Département des monnaies, médailles et antiques. Italie,
Etrurie-Calabre. Bibliothèque Nationale de France. París.
toriJA, A., bAquEdAno, i. (2007). Las tesserae de
la colección Cerralbo. Viejas conocidas, nuevas
perspectivas. Palaeohispánica, 7: 269-336.
tovAr llorEntE, A. (1949). Estudios sobre las primitivas
lenguas hispánicas. Buenos Aires.
turull, A. (1991). Els topònims de la Segarra. Nuclis
de poblament. Diccionari geogràfic i etimològic. Centre
Municipal de Cultura. Cervera.
turull, A. (2007). La toponímia de les comarques de
Ponent. Un assaig d’interpretació tipològica. Institut
d’Estudis Catalans. Barcelona.
untErMAnn, J. (1990). Monumenta Linguarum Hispanicarum.
III Die iberischen Inschriften aus Spanien.
Wiesbaden.
vElAzA, J. (1991). Léxico de inscripciones ibéricas
(1976-1989). Barcelona.
vElAzA, J. (1996). Epigrafía y lengua ibéricas. Barcelona.
villAnuEvA, J. (1803). Viage literario á las iglesias de España.
villAronGA, l. (1979). La drachme ibérique iltirkesalir
et les rapports avec la grande grèce au iiie s. av. J.-
C. Revue Numismatique, 6e série, tome XXI: 43-56.
villAronGA, l. (1979b). Numismática antigua de
Hispania. Barcelona.
villAronGA, l. (1986). Imitations des statères de Tarente
en Espagne et en Gaule. Proceedings of the 10th International
Congress de Numismatics, Londres: 153-158.
villAronGA, L. (1998). Les dracmes ibèriques i llurs
divisors. Barcelona.
Wodtko, D. (2000). Monumenta Linguarum Hispanicarum
V.1: Wörterbuch der keltiberischen Inschriften.
Wiesbaden.
zucchi, P. (1967). Per la cronologia della necropoli
de Ciavari: i rasoi e le fibule in bronzo. Omaggio a
F. Benoit, Rivista di Studi Liguri, 33: 185-203.
58 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio
Fosos en los sistemas defensivos del
Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Se analiza la presencia de fosos y su papel en los sistemas
defensivos del Levante peninsular a lo largo del primer milenio a.C.
Se parte de los ejemplos más antiguos, documentados en contextos
fenicios de la desembocadura del río Segura, para continuar con los
fosos de época ibérica, desde los más simples, sencillas barreras de
escaso valor táctico, hasta los más complejos, entre los que destaca
La Picola, para el que se ha propuesto un influjo griego, y diversos
yacimientos del interior de las tierras valencianas, como El Molón
o El Castellar de Meca, en los que el foso forma parte de un
sistema basado en la defensa activa, con antemurales y poternas.
Por otra parte, los trabajos de prospección llevados a cabo en la
provincia de Castellón, permiten incorporar otros casos conocidos.
Palabras clave: Levante, fosos, antemurales, defensas avanzadas,
poliorcética.
Introducción
El estudio de los fosos, 1 como ocurre con otras
obras avanzadas, sigue siendo uno de los temas peor
conocidos de los sistemas defensivos ibéricos en las
1. Este trabajo se ha realizado dentro del marco del proyecto
HAR2010-20479 del Ministerio de Ciencia e Innovación “Bronce
Final - Edad del Hierro en el Levante y el Sureste de la
península Ibérica: Cambio cultural y procesos de etnogénesis”.
Queremos manifestar nuestro agradecimiento a los Dres. Lorenzo
Abad, Alfredo González Prats, Pilar Iborra, Consuleo Mata, Jesús
Moratalla, Arturo Oliver, Fernando Prados, Feliciana Sala, Mariano
Torres, Rafael Ramos y José Uroz, así como a Juan José
Castellanos, Enrique Díez Cusí, David López, Antoni Manyanós,
José Manuel Martínez y Ana Valero, por su amabilidad al proporcionarnos
información sobre algunos de los yacimientos o
territorios incluidos en este trabajo, así como a Tomás Pedraz e
Ignacio Segura por su colaboración en la elaboración de la documentación
gráfica de los yacimientos inéditos que presentamos.
22 2012
Pàgs. 59-86
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
On va analyser la présence de fossés et de leur rôle dans les
systèmes de défense de la péninsule Ibérique pendant le premier
millénaire avant J.-C. On commence avec les premiers exemples
documentés dans des contextes phéniciens de l’embouchure du
Segura, après on suit avec les fossés de l’époque Ibérique, où on
peut trouver quelques exemples très simples, des barrières à faible
valeur tactique, et d’autres plus complexes, c’est le cas de La Picola,
pour laquelle on a proposé une influence grecque, et, en plus, de
plusieurs gisements situés à l’intérieur de la province de Valence,
comme El Molón ou El Castellar de Meca, où le fossé est partie
d’un système basé sur la défense active, avec avant-murs et poternes.
Enfin, les travaux de prospection effectués dans la province
de Castellón permettent d’intégrer d’autres cas connus.
Mots clés: Levant ibérique, fossés, avant-murs, défenses avancées,
poliorcétique.
tierras del Levante peninsular, a diferencia de las
murallas, las torres, o los accesos y sus defensas,
que han contado con aportaciones relevantes en los
últimos años (Oliver, coord., 2006; Bonet y Vives-
Ferrándiz 2009; Grau y Segura 2010; vid., igualmente,
Berrocal 2004). Uno de los principales problemas que
presenta su análisis en general, y en la zona levantina
en particular, 2 es su dificultad de identificación, ya
2. Conviene matizar desde el principio el término ‘levante’
referido a las tierras peninsulares. El diccionario de RAE lo
define, en su tercera acepción, como el “Nombre genérico de las
comarcas mediterráneas de España, y especialmente las correspondientes
a los antiguos reinos de Valencia y Murcia”. No es
ese el sentido con el que aparece en el trabajo esencial sobre
las fortificaciones ibéricas de P. Moret (1996: carte 9), donde
es utilizado para referirse al territorio ibérico entre el Ebro y
el Júcar, englobando hacia el interior la zona del Bajo Aragón.
Por nuestra parte, su uso nos parece útil para referirnos a las
59

que en muchos casos pueden aparecer total o parcialmente
colmatados, siendo en ocasiones interpretados
como simples canteras. No hay que olvidar, por otra
parte, la preferencia por la investigación del interior
de los asentamientos, en detrimento de las posibles
defensas exteriores, en muchos casos conocidas a
partir exclusivamente de la inspección visual del
terreno o del uso de la fotografía aérea (vid. infra).
Los trabajos de prospección han permitido identificar
un buen número de fosos, aunque en muchos casos
no pasemos de reconocer su existencia a partir de
vaguadas o depresiones localizadas por delante de
las murallas o los torreones, confirmando la estrecha
relación entre la presencia de fosos y la topografía
del lugar, como confirman los poblados de barrera en
los que constituyan un elemento fundamental de su
defensa. No obstante, por lo común falta su estudio
detallado, hasta el punto de carecer en la mayoría
de los casos de cualquier documentación gráfica, no
contando a veces con los datos esenciales que permitan
caracterizarlos, como su forma, perfil y dimensiones
o su interrelación con el resto de los elementos que
integran el sistema defensivo. Las largas secuencias
que presentan muchos de los poblados donde se han
identificado fosos dificultan sobremanera su datación.
Dado que se trata de estructuras objeto de periódicas
limpiezas, su excavación no proporciona elementos
susceptibles de fechar su construcción —sí en cambio
el momento de su abandono— (Lawrence 1979:
279), por lo que resulta imprescindible para tal fin
la excavación estratigráfica de los diversos elementos
defensivos que lo acompañan, pues los fosos, como
defensas avanzadas que son, deben analizarse integrados
con murallas, torres y antemurales.
Antecedentes
Hace ahora veinte años H. Bonet y C. Mata (1991:
24), en su estudio presentado al Simposi Internacional
d’Arqueología Ibèrica (Manresa, 1990) sobre las fortificaciones
del Ibérico Pleno, daban un estado de la
cuestión sobre el tema en la zona central valenciana.
La escasa información sobre la presencia de fosos en
las tierras centrales del Levante peninsular se resumía
señalando que el Castillo de Bercolón (fig. 9, C,1) era
“el único ejemplo que se conoce en el País Valenciano
si descartamos el ‘camino hondo’ de Castellar de Meca
que (…) podría hacer las veces de foso y el del cerro
de San Cristóbal de las mismas características. Torre
Seca y la Torrecilla de Losilla aprovechan hendiduras
naturales de la roca como foso”. Para las autoras la
preferencia en el estudio del interior de los asentamientos
habría originado el desconocimiento de los
sistemas defensivos extramuros. En esta misma reunión,
tierras valencianas, por más que el territorio alicantino al sur
del Vinalopó se encuadre genéricamente en el Sureste peninsular
(al igual que la Región de Murcia). Las tierras del Bajo Aragón
y el Bajo Ebro no han sido incluidas en el trabajo, pues parece
más adecuado vincularlas con el ámbito del Noreste, aunque
asumiendo las relaciones de estos territorios con la zona de
Castellón, tomando en cualquier caso la desembocadura del Ebro
como límite septentrional. Las tierras albacetenses y conquenses
forman parte del sureste meseteño, por lo que únicamente nos
referiremos a ellas de forma tangencial.
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
F. Gusi, M. A. Díaz y A. Oliver (1991: 90) proporcionaban
un panorama radicalmente diferente al analizar
los sistemas defensivos en las comarcas de Castellón,
con cerca de una veintena de fosos, proponiendo su
clasificación en tres tipos: el tallado en la roca de
sección en ‘U’; el excavado parcialmente en la roca
de sección en ‘V’ o con una concavidad más o menos
acusada, con una variante para los casos en los que
se hubiera remodelado una vaguada natural; y el foso
natural abierto complementado con el labrado de la
pared rocosa, sobre la que se alza la torre. Además, se
señalaba la existencia de pequeños fosos en el interior
del recinto, asociados a las torres auxiliares o dentro
de la torre principal. La cronología propuesta para
las fortificaciones del Levante septentrional estudiadas
abarcaba un amplio abanico cronológico, entre finales
del siglo vi y el ii a.C., sin mayor precisión.
Un trabajo de referencia sobre el tema es la monografía
de P. Moret (1996) sobre Les Fortifications
Ibériques, donde se aborda el estudio de los fosos
al analizar las defensas avanzadas. El autor destaca
la poca información para el ámbito ibérico, aunque
considere que probablemente muchas fortificaciones
de estos territorios carecerían de ellos (Moret 1996:
125-129). La explicación de esta significativa ausencia
estaría en los propios emplazamientos de los asentamientos
ibéricos, que en muchas ocasiones los harían
inútiles —por ejemplo en los casos de rupturas de
pendiente al pie del recinto amurallado—, pero también
en argumentos litológicos. Para Moret, el foso debe
entenderse como una defensa de apoyo adaptada a
ciertos tipos de emplazamientos, resultando claramente
excepcionales en cualquier caso los recintos rodeados
de este característico elemento defensivo en todo su
perímetro. Así, de los 45 casos recogidos para todo el
ámbito ibérico donde se documentan fosos de forma
segura, o al menos su existencia ha sido sugerida,
cerca de la mitad, una veintena, se localizan en promontorios
situados al final de un macizo montañoso,
donde constituyen un excelente obstáculo, otros 15
lo hacen en asentamientos situados en espigones,
siendo una práctica corriente la de situar el foso
delante de la muralla rectilínea, mientras que unos
pocos casos, solo 5, se relacionan con yacimientos
de llanura (Moret 1996: 125 y 127). La principal carencia
que presenta su estudio estaría para el autor
en la escasa información aportada, pues raramente
se describe su forma, longitud y profundidad, que no
suele superar los 3 m, limitándose a veces a señalar
que han sido abiertos en el sustrato rocoso, lo que
en última instancia se relacionaba con el hecho de
que tan solo unos pocos fosos hubieran sido objeto
por entonces de excavaciones estratigráficas, que en
el área que analizamos se reducían al de La Picola
(Santa Pola, Alicante). Resulta significativa la escueta
lista aportada para el ámbito valenciano, que incluye,
junto a La Picola, noticias de otros en las provincias
de Castellón (Castillo de Torrejón), Valencia (Castillo
de Bercolón) y Alicante (Cabezo del Estaño, Cabezo
Lucero y, de forma hipotética, La Alcudia) 3 (fig. 1, A).
3. De Murcia se incluye el poblado de Los Molinicos (Moratalla),
considerando que la depresión natural que separa el
hábitat de la meseta haría las veces de foso, aunque no se
60 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 1. A, mapa de distribución de los fosos ibéricos en la Península Ibérica, según Moret (1996). B, fosos prerromanos en el
Levante peninsular: 1, La Fonteta (Guardamar); 2, Cabezo Pequeño del Estaño (Guardamar); 3, Cabezo Lucero (Guardamar);
4, La Picola (Santa Pola); 5, El Puntal (Salinas); 6, El Castellar de Meca (Ayora); 7, Los Yegueros (Cofrentes); 8, El Pico de
los Ajos (Yátova); 9, El Molón (Camporrobles); 10, El Cerro San Cristóbal (Sinarcas); 11, La Plaza de Sobrarias (Aliaguilla);
12, Los Castellares (Aliaguilla); 13, El Punto del Agua (Benagéber); 14, La Atalaya (Chelva); 15, Castillo de Bercolón (Tuéjar);
16, El Puntal dels Llops (Olocau); 17, Sant Josep (la Vall d’Uixó); 18, La Rocha Carla (Soneja); 19, El Castillo de Torrejón
(Pina de Montalgrao); 20, El Limbo (Barracas); 21, El Torrelló del Boverot (Almassora); 22, Fortunyo (Borriol); 23, Mas
del Pi (Benicàssim); 24, La Costa (Cabanes); 25, El Campello (Cabanes); 26, El Gaidó/El Tossal del Gaidó (Cabanes); 27,
Els Estrets-Racó de Rata (Vilafamés); 28, Mas d’en Salvador (Vistabella); 29, Els Castellars (Serra d’en Galceran); 30, Les
Voltes (Albocàsser); 31, El Castellar/El Cormulló del Moros (Albocàsser); 32, Serra Brusca (Vilafranca); 33, Mas d’en Sabater
(Morella); 34, La Cantera (Catí); 35, Mas del Senyor (Santa Magdalena de Polpis); 36, Les Ventalles (Ulldecona); 37, Tortosa;
38, El Toril (Fuentelespino de Moya); 39, La Cervera (La Font de la Figuera); 40, El Castellaret de Dalt (Moixent) (1-5,
provincia de Alicante; 6-10, 13-16 y 39-40, provincia de Valencia; 11-12 y 38, provincia de Cuenca; 17-35, provincia de
Castellón; 36-37, provincia de Tarragona). C. Paisaje fortificado en la comarca valenciana de Requena-Utiel y la Baja Serranía
Conquense, con indicación de los poblados provistos de foso, según Lorrio et al., 2009.
Con posterioridad, se han publicado algunos yacimientos
con referencias expresas a fosos. Se trata
de El Puntal de Salinas (Hernández y Sala 1996:
mencione obra alguna de acondicionamiento (Moret 1996: 501).
Sobre las fortificaciones en la región murciana, vid. García Cano
(2008), sin referencias a la presencia de fosos en la zona.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
39 s.), el ya citado de La Picola (Moret 2000) y La
Fonteta (Guardamar) (González Prats 2007: 79-80, fig.
3; González Prats 2011: 79, fig. 48), en la provincia
de Alicante, mientras que en la de Valencia hay que
citar el caso de El Pico de los Ajos (Yátova), cuyo
estudio se completa con una interesante reflexión
sobre el papel del foso en la poliorcética antigua,
61

analizando su uso en el mundo indígena peninsular
en general y en el ámbito valenciano en particular
(Diés y Gimeno 1995), y El Molón (Camporrobles)
(Lorrio et al. 1999: 311, figs. 1,C, 2,B y 3,B; Lorrio
2001: 158, fig. 3; 2007a: 224; Lorrio et. al. 2009: 22-
25; Lorrio et al. 2011). Asimismo, se ha señalado su
presencia en El Castellar de Meca (Ayora) (Lorrio et
al. 1999: 311; Lorrio 2001: 161), así como en otros
yacimientos de las comarcas valencianas de Requena-
Utiel y los Serranos o de las conquenses vecinas,
pertenecientes a la Baja Serranía, identificados en
trabajos de prospección (Lorrio 2001: 161; Mata et
al. 2001: 325-326; Lorrio 2007a: 232). En otros casos,
como El Castellaret de Dalt (Mogente) (Pérez y
Borreda 1998: 146 s.), la posibilidad de adscribir el
foso a la ocupación prerromana resulta cuando menos
problemática, dada su ubicación topográfica y la
presencia de importantes restos medievales en la zona
(Cháfer y Martínez 2000). 4 Por lo que se refiere a la
provincia de Castellón, son pocas las noticias sobre
nuevos yacimientos provistos de foso, pudiendo citar
el caso de La Costa (Cabanes) (Allepuz 2001: 112)
y, quizás, El Torrelló del Boverot (Almassora), donde
solo contamos con una escueta referencia sobre su
posible existencia (Clausell 2002: 11), que vienen a
sumarse a algunos de los ya incluidos en el trabajo
de Gusi, Díaz y Oliver (1991), de los que se ha publicado
más información con posterioridad (Allepuz
2001: 112-113). El resultado final es que contamos
en la actualidad con unos 40 fosos en las tierras
del Levante, con una densa presencia en la zona de
Castellón, en las comarcas interiores valencianas y
en las tierras conquenses colindantes, así como en
las tierras del sur alicantino, faltando en cambio en
las comarcas litorales de Valencia y en las provincias
de Albacete y Murcia (fig. 1, B-C).
Fosos en contextos coloniales del
Levante meridional y el Sureste
(siglos viii-vii a.C.)
La presencia de fosos en yacimientos fenicios peninsulares
está suficientemente documentada pudiendo
citar los casos del Castillo de Doña Blanca (Cádiz),
con un gran foso triple de sección en ‘V’ de 4 m de
profundidad y 20 m de largo, asociado a la muralla
de finales del siglo viii a.C. (Ruiz Mata y Pérez 1995:
105, 108, fig. 33; Ruiz Mata 2001: 264-265, figs. 2.3,
lám. 6), o Toscanos (Málaga), con un gran foso en
‘V’ tallado en la roca de finales del siglo viii a.C.
(Niemayer 1985: 116). En las tierras del Levante
tan solo contamos con dos casos en los que se ha
señalado la presencia de foso en contextos fenicios: el
Cabezo Pequeño del Estaño y La Fonteta (Guardamar
del Segura), en el sur de la provincia de Alicante.
Los datos más antiguos corresponden al Cabezo
Pequeño del Estaño, establecimiento situado sobre
una pequeña elevación junto a la margen derecha
del río Segura, que se ha interpretado en relación
4. A estos hallazgos debe añadirse la identificación de un
imponente foso tallado en la roca en La Cervera (La Font de
la Figuera, Valencia), actualmente en estudio por parte de la
empresa Estrats, Treballs d’Arqueologia, S.L.
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
con el control territorial ejercido desde La Fonteta y
cuya fecha, finales del siglo viii a.C., coincide con la
propuesta para los niveles fundacionales de la colonia
fenicia, o Fonteta I (González Prats y García Menárguez
2000: 1531). Las diversas publicaciones sobre
el conjunto, provisto de una muralla de casamatas,
no hacen referencia a la existencia de foso artificial
alguno (García Menárguez 1994; González Prats y
García Menárguez 2000: 1529-1531; González Prats
2001: 178; vid., igualmente, Prados y Blánquez 2007:
62-63), 5 aunque Moret (1996: 485) menciona un foso
poco profundo tallado en la roca aprovechando un
estrangulamiento natural, que quedaría separado del
paramento sur por un glacis de 45º de inclinación y
algo más de un metro de largo.
La Fonteta, por su parte, ha aportado un interesante
sistema defensivo integrado por muralla de doble paramento
unida mediante tirantes, y un cuerpo en talud
adosado tanto al exterior como al interior —similar
al identificado en el Cabezo Pequeño del Estaño—,
torre trapezoidal, antemural y foso (González Prats
2007: 77-80; González Prats 2011: 21 s., 42 ss., 74
ss.). El foso se ha localizado únicamente en el flanco
meridional (fig. 2, 1), a 6 m del paramento defensivo.
Discurre paralelo a la muralla y presenta la característica
sección en ‘V’, con una anchura de 1,85 m y
una profundidad de 1 m (fig. 2, 2) (González Prats
2007: 79-80, fig. 3; González Prats 2011: 79, fig. 48).
Cortaba los niveles de la fase arcaica de La Fonteta,
cuyo sistema defensivo se desconoce, por lo que se
relaciona con las obras militares de la fase IV del
asentamiento, que González Prats (2011: 14) fecha
hacia el 635-625 a.C. La escasa entidad de la obra
ha planteado dudas sobre su funcionalidad defensiva,
llegando a sugerir Moret (2007: 140) que pudiera
tratarse de un simple canal de drenaje, lo que podría
explicar su ausencia en el flanco este, llamando la
atención igualmente sobre la falta de correspondencia
entre las defensas avanzadas de los lados este —antemural—
y sur —foso—. 6 La presencia de fosos en
yacimientos fenicios y orientalizantes peninsulares está
bien documentada (vid. supra), pudiendo añadir a los
ejemplos citados, los casos de Abul, Cancho Roano o
La Mata, donde resulta característica la presencia de
fosos perimetrales en ‘V’, aunque con profundidades
algo mayores que las de Fonteta IV, pues alcanzan
entre 3 y 5 m, estando en ocasiones llenos de agua
(Almagro-Gorbea y Torres 2007: 44-45, 47, fig. 10), 7
5. González Prats y García Menárguez (2000: 1530) señalan
que el cauce fluvial habría actuado posiblemente como foso
natural en sus vertientes norte y noreste.
6. Conviene tener en cuenta la reducida extensión de la
zona excavada en el flanco sur, al tiempo que en el este las
excavaciones de González Prats (2007: fig. 3; 2011: fig. 32)
apenas sobrepasaron la línea del antemural. Por su parte, los
trabajos del equipo franco-español que excavó inmediatamente
al norte de aquel no llegaron a superar los 3 m a partir de la
muralla (Moret 2007: 140), todo lo cual dificulta sobremanera
la interpretación del conjunto.
7. Un foso en ‘U’ de dimensiones no mucho mayores —3
m de ancho × 1,60 de profundidad— es el documentado en
Los Castillejos de Alcorrín (Manilva, Málaga), un asentamiento
indígena con presencia de material fenicio, cuyas fortificaciones
se han datado entre el Bronce Final y el Primer Hierro —ca.
último cuarto del siglo ix-siglo viii a.C.— (Marzoli et al. 2009:
126, Abb. 4, Taf. 5b y 6a).
62 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 2. La Fonteta: 1, planta de la zona oriental de La Fonteta, con la localización del foso (sur) y el antemural (este); 2,
detalle del foso de Fonteta IV (1, según González Prats 2007; 2, según González Prats 2011).
lo que pudo haber sido el caso probablemente del
asentamiento alicantino.
No parece que el modelo poliorcético identificado
en estos asentamientos influyera de forma efectiva en
las comunidades indígenas próximas, como demuestra
la ausencia de fortificaciones en asentamientos de similar
cronología como Los Saladares o Peña Negra,
o en el caso de documentarse, como en Caramoro II,
yacimiento fechado hacia los siglos ix-viii a.C., se trata
de una muralla cuya técnica constructiva en nada coincide
con lo visto y sí en cambio con las registradas
en otras obras militares o civiles del Bronce Final
del Sureste (González Prats y Ruiz Segura 1992; vid.
García et al. 2010: 62, para quienes el asentamiento
debería fecharse entre los siglos xi y ix a.C.).
Fosos en poblados ibéricos de las
comarcas centrales y meridionales del
Levante (siglos v-ii a.C.)
Durante el Ibérico Antiguo (550-siglo v a.C.) no es
mucha la información sobre la presencia de fosos en
los sistemas defensivos de la zona central y meridional
del Levante. 8 Su presencia está documentada en Cabezo
Lucero (Guardamar del Segura), 9 un asentamiento
cuyo origen se remonta a esta etapa, ca. 500-490
a.C. si nos atenemos a la cronología de la necrópolis
8. A este respecto resulta significativa la ausencia de este
elemento defensivo en un poblado tan significativo de esta etapa
como El Oral (San Fulgencio), provisto de murallas y torres,
pero sin foso (Sala 2006: 132-137).
9. No sería este el único caso registrado en la zona, pudiendo
citar también el recientemente identificado en La Cervera,
La Font de la Figuera, Valencia (agradecemos la información
a David López y Ana Valero).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
(Almagro-Gorbea 2009: 18 s.), aunque su final deba
situarse hacia el segundo tercio del siglo iv (Aranegui
et al. 1993: 137). Se localiza sobre un espolón que
domina el río Segura y presenta una superficie en
torno a 1,5 ha, situándose las defensas más destacadas
hacia el sur, coincidiendo con el punto más alto
del hábitat. Consisten en una torre rectangular que
flanquearía posiblemente una puerta, aunque Moret
(1996: 484) identificó a partir de la fotografía aérea
un largo foso de dirección este-oeste excavado en la
roca, localizado al sur de la muralla, aprovechando un
estrangulamiento natural del espolón sobre el que se
asienta el hábitat. La inspección visual del terreno nos
ha permitido confirmar la existencia de una amplia
vaguada posiblemente artificial de disposición paralela
a la muralla y al torreón que defenderían la zona,
sin poder aportar mayores precisiones, pues aparece
parcialmente colmatada y cubierta de vegetación, a
pesar de lo cual puede seguirse su trazado a partir
del cortado que delimita el poblado hacia el oeste, a
lo largo de una treintena de metros. Inmediatamente
hacia el sur de la vaguada se observa con claridad
el antiguo camino, del que se conservan las rodadas
dejadas por el paso de los carros, que se dirige al
acceso comentado, posiblemente a través del foso.
Mayor documentación ha proporcionado La Picola
(Santa Pola), pequeño asentamiento costero con una
superficie de 0,3 ha (fig. 3, 1), que llega a duplicarse
si se incluyen las defensas, que ocuparían el perímetro
completo del hábitat, fechado ca. 430-330 a.C. (Badie
et al. 2000). El sistema defensivo, de unos 12-13 m de
anchura, estaba integrado por muralla trapezoidal y
de trazado rectilíneo, de adobe con zócalo de piedra,
berma, de entre 5 y 5,5 m de anchura, ligeramente
inclinada hacia el foso, antemuro, de adobes, con un
grosor de 0,7 m, y foso de sección en ‘U’, de lados
63

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 3. La Picola: 1, planta del asentamiento; 2, sección de las defensas; 3, planta y alzado de la escarpa del foso noroeste
(sondeo S1); 4, perfil estratigráfico del foso del sondeo S2 (según Moret 2000).
abiertos y fondo plano (fig. 3) (Moret 2000: 98-100, figs.
6, 7, 26, pl. 15 y 16). El foso, tallado en el sustrato,
ofrece una altura de unos 2 m y una anchura que oscila
entre 4-5 m en el fondo y 5-6 en su parte superior;
dos paramentos de mampostería en talud formaban
la escarpa, sobre la que se alzaba el antemural, y la
contraescarpa (fig. 3, 2-3). Estaría parcialmente relleno
de agua —al menos 24 cm—. Para sus excavadores, La
Picola es una factoría marítima indígena, bajo la tutela
de La Alcudia, dada su mayor entidad y la proximidad
entre ambos núcleos, abierta al comercio griego,
como confirma la importante presencia de cerámicas
de tal procedencia y el esquema modular utilizado
para su construcción, que supondría la presencia de
un arquitecto griego en el diseño del lugar (Moret y
Badie 1998: 60; Badie et al. 2000: 262). No obstante,
para Quesada (2007: 78) cabría más bien pensar en
“una fundación griega tolerada por los iberos de Ilici y
ocupada por una comunidad mixta”. 10 La Picola ofrece
10. Para Abad (2004: 74) la impronta griega no parece justificar
la posible “fundación” extranjera, que más bien podría
un sistema defensivo complejo, con foso, antemural
levantado sobre la escarpa del foso, berma y muralla
de adobe con zócalo de piedra, con ejemplos en el
mundo griego, aunque los casos aportados resultan,
como reconoce el autor, todos ellos posteriores al yacimiento
alicantino, fechado, como se ha indicado, hacia
el último tercio del siglo v a.C., y en uso durante una
centuria (Moret 1996: 214; 2000: 124-125, fig. 35). 11
relacionarse con el interés por parte de los grupos indígenas
del interior de asegurarse una puerta al mar. No obstante, las
similitudes del asentamiento de La Picola con fundaciones
griegas como la colonia massaliota de Olbia, en la Liguria,
resultan evidentes, por más que, como reconoce Moret (2000:
130), haya elementos que las diferencien, como el mayor tamaño
y complejidad de su recinto, la utilización de un pie de 27,5
cm en lugar del de 29,6/29,7 de La Picola, o que su fundación,
330 a.C., venga a coincidir prácticamente con el abandono del
yacimiento alicantino.
11. Se trata de la fortificación de Atenas promovida por
Licurgo a partir del 338 a.C. (Winter 1971: 275, fig. 312; Adam
1981: 112, fig. 77), que es considerada como la evidencia más
antigua en Grecia de la combinación de foso y antemural,
levantado sobre la escarpa. Otro caso, más reciente, sería el
64 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
A partir del Ibérico Pleno contamos con mayor
información sobre la presencia de fosos en las tierras
centro-meridionales del Levante. 12 En la provincia de
Alicante, a los ejemplos de La Picola y Cabezo Lucero
cabe añadir El Puntal de Salinas, en el valle medio
del Vinalopó, poblado de 0,4 ha fechado ca. finales
del siglo v-mediados del iv a.C. (Hernández y Sala
1996: 39; Moratalla 2004: 305 ss.; Sala 2006: 139-
140). Ha proporcionado un foso tallado en la roca
(fig. 4, A, 1-2), localizado en el punto de unión entre
la sierra de Altos de don Pedro y el espigón donde
se sitúa el asentamiento, junto a la puerta principal
del poblado, defendida por un potente torreón, sin
que se identificaran otras obras de defensa exterior,
lo que coincide con lo visto en Cabezo Lucero. Mide
8 m de anchura y presenta un desnivel de unos 5 m
respecto a la base del torreón (fig. 4, A,3). El foso
permitiría el acceso a los habitantes del poblado a
través de un camino que discurre paralelo al lienzo
norte, al pie de las torres, atraviesa el foso en dirección
sur, inmediatamente por delante del torreón,
y llega hasta la puerta principal (Sala 2006: 140). 13
Por su parte, en la provincia de Valencia se conocen
algunos poblados defendidos mediante fosos, para los
que cabe plantear de forma general una cronología
entre los siglos iv y ii a.C. Su presencia se documenta
en asentamientos de dispar entidad, destacando los
casos de El Pico de los Ajos, El Castellar de Meca
y El Molón, aunque en el entorno de este último
se conozcan varios ejemplos más, confirmando que
este tipo de elemento defensivo sería más habitual
de lo que hasta la fecha se había señalado para este
territorio.
El sistema defensivo de El Pico de los Ajos (Yátova),
conocido a través de trabajos de prospección
superficial, ha sido estudiado por Díes Cusí y Gimeno
de Ampurias, fechado ya en el siglo iii a.C. (Sanmartí et al.
1988: 197, fig. 4). La fortificación de La Picola presenta, no
obstante, algunos rasgos con ejemplos en contextos locales,
como la torre con un solo flanco saliente, con antecedentes en
el poblado ibérico de El Oral (Moret 2000: 125-126). A pesar
de la menor entidad de las defensas de La Picola respecto a
los ejemplos aducidos, como ha destacado Quesada (2007: 80)
sería “bastante más elaborada y sustancial que la de muchos
oppida ibéricos contemporáneos de gran magnitud, como por
ejemplo La Bastida de Mogente o La Serreta de Alcoi”.
12. La existencia de un foso natural en La Alcudia de Elche,
que habría rodeado el hábitat, formado por dos brazos del
cauce de un riachuelo, colmatados para su explotación agrícola
en época reciente, fue señalada por R. Ramos (1975: 59 y 63,
lám. VI; vid. Moret 1996: 482), quien realizó cuatro sondeos
en la zona por donde habrían discurrido las torrenteras, que
proporcionaron evidencias del lecho arenoso a una profundidad
entre 1,5 y 2,5 m respecto del nivel agrícola, equivalentes
a unos 6 m del nivel actual de La Alcudia. No obstante, con
motivo de la construcción del moderno Museo y Centro de
Interpretación, localizado al oeste del yacimiento, a extramuros,
se realizaron sondeos geotécnicos y arqueológicos, sin que se
identificara la presencia de restos del supuesto foso (J. Moratalla
y M. Tendero, comunicación personal), por lo que su existencia
debe desestimarse, al menos con los datos disponibles.
13. La función defensiva de este foso ha sido cuestionada
por Moratalla (2004: 788), pudiéndose interpretar como una
nivelación del terreno para facilitar el acceso al poblado, al
considerar dudoso que supusiera un obstáculo en el paso, al
situarse a la misma cota que la puerta, aunque asumiendo que
pudiera facilitar la defensa al constituir una zona fácilmente
batible desde el torreón.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
(1995). Se trata de un destacado oppidum de unas
7-8 ha localizado en la Sierra del Martés, sobre la
cima de una montaña amesetada rodeada de laderas
escarpadas. El yacimiento se ha fechado en el Ibérico
Pleno (siglos iv-iii a.C.), aunque aparecen igualmente
materiales más tardíos que remiten a los siglos ii-i
a.C. El poblado estaría rodeado de una muralla,
concentrando las defensas más destacadas en la zona
sureste, la más accesible, defendida por una torre y,
por delante, a 1,5 m en su zona más estrecha, un
foso en ‘V’ tallado en la roca (fig. 4, B), aunque lo
habitual durante esta etapa sean los fosos de sección
en ‘U’. Presenta una anchura de 5,25/2,85 m y una
profundidad que oscila entre 3,35 en su extremo
noroeste, y 2,66 m en el sureste, aunque se hallaba
parcialmente colmatado; su longitud es de 6,25 m,
estando delimitado por sus extremos por sendos
muros, de los que se observa el paramento interior,
con una altura conservada de 1/1,1 m. En el lado
sureste se identificaron dos muescas en el reborde
rocoso de 45 × 17 × 7 cm, separadas entre sí 1,45 m,
interpretadas como el asiento de una estructura de
madera que permitiría atravesar el foso y, a través de
un camino paralelo a la muralla, acceder al interior
del poblado.
Otro caso singular es el de Los Yegueros (Cofrentes),
un pequeño asentamiento localizado en las
estribaciones meridionales de la Sierra del Martés, en
un espolón de algo más de 0,5 ha que se alza sobre
la margen izquierda del río Cabriel, próximo a su
desembocadura con el Júcar. El lugar resulta inaccesible
en buena parte de su perímetro, flanqueado por
escarpes rocosos, que caen en abrupta pendiente, con
un desnivel de más de 300 m respecto al fondo del
valle. Las defensas se concentran en la zona noreste,
la más desprotegida, conservándose los restos de la
muralla y de un potente torreón, delante del cual se
abrió un foso excavado en el sustrato rocoso (fig. 5, A).
El material superficial remite de forma genérica al
Ibérico Pleno, observándose fosas de expolio en la
zona oeste junto al cortado. El foso presenta una
longitud de unos 10 m, entre la zona del camino de
acceso, un estrecho pasillo que discurre al este del
torreón, y el cortado oeste, aunque sin llegar al mismo,
una anchura de unos 5,50 m y una profundidad en
la actualidad de más de 3 m respecto a la base del
torreón, que debió ser mayor al estar parcialmente
colmatado. Tiene sección en ‘U’ ligeramente abierta,
con la escarpa vertical tallada en la roca, y una berma
ligeramente ataludada de unos 2,5-3 m, mientras que
la contraescarpa ofrece un ligero talud, observándose
abundantes mampuestos, por lo que pudo estar construida
de obra, al menos parcialmente. Su fondo sería
presumiblemente plano.
Otro posible foso se localiza en El Puntal dels
Llops (Olocau), un asentamiento de tan solo 650 m 2
fechado entre finales del siglo v y el 190-180 a.C.,
cuando se abandona tras su destrucción, interpretado
por Bonet y Mata (2002a: 222), a partir de los
ajuares domésticos recuperados, como una residencia
fortificada en la que residiría un personaje local, un
aristócrata ecuestre junto a sus parientes y servidores.
Sus defensas estarían integradas por la muralla, una
potente torre, que se alzaba en la parte más elevada,
65

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 4. A, El Puntal de Salinas: planta del poblado (1), vista del foso desde el interior (2) y detalle desde el torreón (3). B,
El Pico de los Ajos: planta (1), restitución (2) y sección (3) de las defensas del lado oriental del oppidum (A,1, según Sala
2006; A,2-3, fotos F. Sala; B, según Díes y Gimeno 1995).
66 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 5. A, Los Yegueros: planta y sección de las defensas (1) y vista del foso desde el noreste (2). B, El Puntal dels Llops: 1,
planta de las defensas de la zona oriental, incluyendo el foso-cantera; 2, vista del foso (en primer término), el antemural y la
torre; 3, vista del interior del foso (1, según Bonet y Mata 2002).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
67

protegiendo el único acceso identificado, y a unos
6 m por delante de ella un antemural formado por
bloques ciclópeos que arrancan desde el mismo escarpe
que defiende el lugar por el Este (Bonet y Mata
2002a: 26-32, fig. 5). A unos 5 m del antemural se
localiza una vaguada artificial interpretada como una
cantera (fig. 5, B,1-2) (Bonet y Mata 2002a: 101, fig.
34) aunque, por su disposición paralela al antemural,
parece tratarse más bien de un foso defensivo
de unos 4 m de anchura, actualmente colmatado
(fig. 5, B,3), cuyo objeto sería el de dificultar el acceso
a la zona más vulnerable, donde se habrían concentrado
las principales defensas del asentamiento, cuya
entidad y complejidad resulta perfectamente acorde
con la del grupo residente en El Puntal dels Llops,
integrado como hemos señalado por un aristócrata
y sus clientes.
Más difícil de interpretar, como hemos señalado,
es el foso de El Castellaret (Mogente), en el valle
alto del Cànyoles (Pérez Ballester y Borreda 1998:
146-147). Se trata de dos ámbitos —El Castellaret
de Dalt y El Castellaret de Baix— separados por
un estrechamiento natural a media ladera donde se
observa un cortado de 3 m de altura y otros tantos
de anchura, con evidencias de haber sido retocado
artificialmente, por lo que puede interpretarse como
un foso defensivo, aunque no necesariamente de
época ibérica, sobre todo si tenemos en cuenta la
presencia en la parte alta de materiales de amplia
cronología, incluyendo una destacada fortificación y
un asentamiento de época altomedieval, con los que
podría relacionarse el foso comentado según Cháfer y
Martínez (2000: 15 y 18). 14 Pérez Ballester y Barreda
(1998: 147) plantean la posibilidad de que durante el
Ibérico Pleno un pequeño asentamiento ocupara el
Castellaret de Baix 15 y utilizara la parte alta “como
atalaya y pequeña fortificación defendida por foso”,
aunque no parece una disposición acorde con lo que
sabemos de la poliorcética ibérica, sin que con los
datos disponibles podamos valorar otras opciones,
14. Las excavaciones de Cháfer y Martínez (2000) en El
Castellaret de Dalt confirman la existencia de una fortificación
de época almohade en la parte más alta del cerro y una villa
altomedieval, de origen quizás en época califal, a una cota
inferior, donde igualmente se han recogido cerámicas a mano,
ibéricas y romanas (Pérez y Borreda 1998: 146; Cháfer y Martínez
2000: 38). El foso, excavado transversalmente, se habría
realizado a partir de grietas naturales y de un estrangulamiento
de la montaña de unos 2 m de anchura, presentando una
profundidad de 1,50 m, dimensiones ligeramente diferentes a
las ofrecidas por Pérez y Borreda (vid. supra); en sus proximidades
se localiza un muro de mampostería y mortero de cal,
elementos ambos que los autores consideran como parte del
sistema de defensa altomedieval (Cháfer y Martínez 2000: 15
y 18).
15. La zona denominada El Castellaret de Baix es un destacado
asentamiento ibérico de unas 4 ha (por tan solo 1 ha de
la zona alta), observándose en superficie restos de habitaciones
aunque no de muralla (vid. Aparicio y Cisneros 2007: 23-26,
quienes proponen una superficie bastante mayor, unas 10 ha).
Su relación con la necrópolis del Corral de Saus permite fe-
char el asentamiento a partir del siglo vi a.C., fecha defendida
para algunas de las esculturas reutilizadas, como las ‘Damitas
de Mogente’ (Almagro-Gorbea y Torres 2010: 388), aunque
la cerámica recuperada sea en su mayoría de época tardía
(ss. iii-i a.C.) (Pérez y Borreda 1998: 146-147), lo que coincide
con la fase II de la necrópolis (Izquierdo 2000: 331 ss.).
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
como la posibilidad de relacionar el foso con la fortificación
de la acrópolis de la población, con ejemplos
en las tierras levantinas, como veremos (vid. infra).
El Molón y los fosos de la Baja
Serranía conquense y las comarcas de
Requena-Utiel y los Serranos
El Molón es otro de los yacimientos de las tierras
del interior de la provincia de Valencia que ha proporcionado
un foso tallado en la roca y, junto con el
de La Picola, el único de época ibérica excavado y
publicado en detalle (Lorrio et al. 2011). Se trata de
un pequeño oppidum con una impresionante defensa
natural que se completó por una potente muralla y
fortificaciones complejas en los sectores más accesibles
(Lorrio et al. 1999; Lorrio 2001: 155-161; Lorrio
2007a). Este es el caso del istmo situado en su extremo
este, el punto más vulnerable del trazado, defendido
por un complejo sistema defensivo fechado en un
momento avanzado del siglo iv a.C.: un gran torreón
rectangular, un antemural a modo de segunda torre
adosada, más adelantada y de menores dimensiones,
un foso rupestre con diversos niveles y otras estructuras
exteriores adosadas a las anteriores a modo de
parapeto o proteichisma que protegía la zona por su
lado norte, localizándose también un acceso secundario
o poterna y un portillo, relacionados claramente
con las estructuras mencionadas (fig. 6, 1 y 4). El
foso, tallado en la roca, presenta paredes verticales y
sección en ‘U’ con fondo plano, aunque la escarpa fue
construida con mampostería parcialmente (fig. 6, 2).
Está escalonado longitudinalmente, con un espacio
central menos profundo que los de los extremos
(fig. 6, 3). Tiene una longitud de unos 20 m de largo,
una anchura que oscila entre 5,60 m, en la zona norte,
y casi 10, en la sur, y una profundidad entre 1,78/2,67,
en la zona central, 4,40 en la norte, y unos 5 m en
la sur (Lorrio et al. 2011: 190 s.).
La realización de las cartas arqueológicas de los
términos municipales de Mira, Aliaguilla (Cuenca),
Villargordo del Cabriel, Fuenterrobles y Camporrobles
(Valencia), y de trabajos de prospección y documentación
en algunos poblados de los términos de Sinarcas,
Benagéber y Chelva (Valencia), nos permite abordar el
estudio de las fortificaciones en este extenso territorio,
a caballo entre la Serranía Baja de Cuenca y el
reborde nororiental de la comarca de Requena-Utiel
(fig. 1, C), 16 sobresaliendo el número relativamente
elevado de fosos. Destaca, por un lado, la presencia
en las zonas serranas de asentamientos fortificados,
de tipo castreño, que parecen estructurarse preferen-
16. Las cartas arqueológicas en los términos citados se realizaron
bajo nuestra dirección entre los años 2002 y 2005. Por
su parte, los trabajos de prospección y documentación en los
poblados del Cerro San Cristóbal (Sinarcas), Punto del Agua
(Benagéber) y La Atalaya (Chelva) fueron llevados a cabo en
1996 bajo la dirección de A. Lorrio, T. Moneo y J. M. Martínez,
confirmando la presencia de fosos en todos ellos. Entre
los trabajos llevados a cabo en la zona destacan, igualmente,
las prospecciones dirigidas por C. Mata en la comarca de
Requena-Utiel y zonas próximas desde 1993, al permitir precisar
la cronología y superficie de algunos de los yacimientos
tratados (Mata et al. 2001: 325-326).
68 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 6. El Molón: 1, Planta del sector oriental del poblado y del sistema defensivo del istmo; 2, sección E-W de las defensas;
3, Sección N-S del foso, con la zona central a mayor altura, tras la campaña de 2011; 4, vista de las defensas de la zona
oriental del oppidum, con el foso en primer término.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
69

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 7. La Plaza de Sobrarias: planta del poblado (1), detalle de las defensas del lado noroccidental (2) y sección de las
mismas (3); 4, vista del foso desde una de las torres; 5, vista del interior del foso, desde el noreste.
temente en torno a tres núcleos de mayor entidad de
disposición prácticamente equidistante, Cabeza Moya
(Enguídanos, Cuenca), El Molón (Camporrobles, Valencia)
y La Plaza de Sobrarias (Aliaguila, Cuenca), que
por sus dimensiones pueden ser interpretados como
pequeños oppida que jerarquizarían los territorios
circundantes, situándose entre los de mayor tamaño
del ámbito estudiado. En El Molón y La Plaza de
Sobrarias se concentran, además, las obras defensivas
de mayor envergadura de este territorio, incluyendo
la presencia de fosos, también documentados en otros
asentamientos de la zona de menor entidad.
La Plaza de Sobrarias —o ‘Sobrarias’, topónimo
con el que aparece citado el despoblado ya desde el
siglo xix— es un destacado oppidum dotado de po-
tentes defensas, que incluyen una imponente muralla
con torres adosadas, foso y terraplén. Jerarquizaría
el territorio localizado hacia el noreste de la zona
donde se sitúa El Molón, con la Sierra de Aliaguilla
delimitando por el sur el amplio valle del mismo
nombre, controlándolo mediante núcleos depen-
dientes de menor entidad, también fortificados, entre
los que destaca el de Los Castellares (vid. infra). Se
localiza en la cima amesetada del promontorio que
cierra el valle por el noreste. Presenta una superficie
en torno a las 4 ha 17 y planta subtriangular (fig. 7, 1).
17. Mata et al. (2001: 325) proponen una superficie de 2,5 ha,
sensiblemente inferior a la establecida por nosotros, para este
70 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Está rodeado por fuertes escarpes rocosos, salvo por
el lado norte, de suave pendiente, lo que obligó a
levantar en esa zona un potente sistema defensivo
integrado por una muralla de 156 m de largo con
una anchura media que ronda los 3 m, a la que se
le adosan un conjunto de bastiones de disposición
más o menos equidistante, que flanquean y protegen
los accesos, abiertos en el paramento de la muralla
(Lorrio 2007a: 232, fig. 7, D). Paralelo al lienzo defensivo
se localiza el foso, separado del mismo por
la berma, cuya anchura oscila entre 10 m, delante
de las torres, y 20, delante de la muralla, con un
fuerte desnivel de unos 5 m respecto de las torres
(fig. 7, 2-3). El foso está excavado en el rodeno local,
percibiéndose los entalles de la extracción de bloques,
utilizados para la construcción de la monumental
obra defensiva. Presenta una longitud de más de
80 m, extendiéndose entre ambas puertas, aunque
rebasando la septentrional, y una anchura que varía
entre los 5 del lado más occidental y los casi
9 m del oriental, y una profundidad de unos 2 m,
aunque se encuentra parcialmente colmatado por
los potentes derrumbes de la muralla y, sobre todo,
los bastiones (fig. 7, 4-5). Por delante, y con trazado
paralelo al foso, se localiza un terraplén. El material
recuperado en el interior del poblado es muy escaso
y poco significativo. Se trata de producciones características
del Ibérico Pleno, aunque hay que señalar la
presencia de materiales de cronología más avanzada,
como un fragmento de pátera campaniense de la
forma Lamboglia 5 que remitiría a una cronología de
finales del siglo ii-inicios del i a.C., conservado en el
Museo local, teniendo noticia, además, del hallazgo
de dos denarios de la ceca de Bolskan; también se
han recuperado escasas cerámicas comunes de factura
tosca de época altomedieval.
Ocupando una posición opuesta a Sobrarias en
el valle de Aliaguilla se localiza el poblado de Los
Castellares, de menor tamaño que el anterior, pues su
superficie se sitúa en torno a las 0,61 ha. El espacio
amurallado está delimitado por sendos fosos defensivos
en sus lados noreste y suroeste (fig. 8, A) y un
cortado natural del terreno al noroeste, realizándose
el acceso a través de un camino identificado en el
lado sureste. El foso noreste es de tendencia rectilínea
con una anchura de 6 m, una profundidad aproximada
de 2 y una longitud de 17,8 m (fig. 8, A,2-3).
En esta zona se localiza una estructura maciza de
8,2 × 5 m que cabe interpretar como un torreón adosado
a la muralla, situado cerca del extremo sur del
foso. En el lado opuesto, el suroeste, una profunda
vaguada de 11 × 6,1 m y tendencia curva delimita el
poblado (fig. 8, A,4-6). Los trabajos de prospección
han proporcionado escaso material cerámico que
confirma la ocupación durante época ibérica plena,
aunque igualmente se ha constatado la presencia de
cerámica a mano, así como de época tardorromana
y medieval islámica.
yacimiento al que denominan Collado de la Plata, una zona
próxima a la de ‘Sobrarias’ donde se ha localizado una posible
cueva-santuario ibérica, adscribiéndolo al Ibérico Pleno I y II
(siglo v-inicio del ii a.C.), aunque algunos materiales permiten
situar su final en la segunda mitad del siglo ii o inicios del i a.C.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
Menor información ha proporcionado el resto de la
comarca de Requena-Utiel, donde los asentamientos
fortificados resultan mucho menos habituales. Destaca
en esta zona, sin duda, la presencia del yacimiento
localizado en Los Villares de Caudete de las Fuentes
(Mata 1991), identificado con la ciudad ibérica que
emitió moneda con el nombre de Kelin, un oppidum
de unas 10 ha que jerarquizaría las tierras centrales
de la comarca y del que desconocemos en gran medida
su sistema defensivo. 18 En tan extenso territorio
se han documentado únicamente el foso ya citado de
La Yeguera, en las estribaciones meridionales de la
comarca, y el conocido desde hace algunos años en
El Cerro San Cristóbal (Sinarcas), no muy alejado de
los yacimientos conquenses arriba analizados. Se trata
de un interesante asentamiento de algo más de 1 ha
del que procede abundante material, principalmente
cerámico, fruto de continuos expolios, que permite
fecharlo entre los siglos vi y mediados del ii a.C. (Mata
et al. 2005: 121; vid., igualmente, Mata et al. 2001:
326). La presencia de un “foso tajado artificialmente”,
conocido como ‘Callejón de los Moros’, fue señalada
por Palomares (1966: 237), localizándose en la zona
suroccidental del asentamiento, la más accesible, por
delante de la muralla, que realiza un quiebro en ese
sector, quizás relacionado con la presencia de un
torreón, a una distancia de unos 3 m. El foso tiene
sección en ‘U’, con la escarpa ligeramente ataludada
y la contraescarpa vertical, estando colmatado parcialmente
con los derrumbes de las defensas, formados
por piedras de gran tamaño (fig. 8, B). Presenta una
longitud de más de 20 m, una anchura de 6,20 m en
la parte superior y 5,30 en la inferior y una altura
en torno a los 3 m. 19
Hacia el este y noreste de esta zona, en la comarca
valenciana de Los Serranos, se localizan otros tres
poblados en los que se registra la presencia de fosos:
El Punto del Agua (Benagéber), La Atalaya (Chelva)
y El Castillo de Bercolón (Tuéjar), este dado a conocer
por Bonet y Mata (1991: 24, fig. 9.1).
Las primeras noticias relativas al foso del Punto
del Agua fueron aportadas por J. M. Martínez (1990:
90), quien menciona la presencia de “una calle o
foso de 4 metros de anchura”. Se localiza en la
zona norte, por delante de lo que cabe interpretar
como un potente torreón que defendería la puerta
de acceso al poblado, quedando delimitado hacia el
oeste por un escarpe vertical en cuyo fondo discurre
el Barranco del Agua (fig. 9, A,1). Está tallado en la
roca y presenta una longitud aproximada de unos
23,5 m, una achura de unos 4 y una altura que
18. Por lo que respecta a las defensas de este destacado oppidum
únicamente contamos con información sobre el trazado
de la muralla o la posible existencia de una torre en la zona
sur (Bonet 2006: 24).
19. El acceso se realiza por la ladera este, desde el collado
que une los cerros Carpio, al noreste, y San Cristóbal, al suroeste,
observándose las huellas de las rodadas de los carros;
“a unos 50 metros, siguiendo el mismo camino en dirección
norte-sur, se llega a la cumbre, tras salvar un ‘callejón’ excavado
en la roca, que sirve de entrada al yacimiento, similar al del
oppidum de Meca, pero de menor recorrido y proporciones”
(Martínez 1986: 104 s.), en la actualidad parcialmente colmatado
y cubierto de vegetación.
71

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 8. A, Los Castellares: planta de poblado (1), sección (2) y vista (3) del foso oeste y secciones (4-5) y vista (6) del foso este.
B. El Cerro de San Cristóbal: planta del poblado (1) y sección (2) y vista (3) del foso que defiende la zona sur del poblado.
72 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 9. A, El Punto del Agua: planta del poblado (1) y sección del foso (2). B, La Atalaya: 1, vista del cerro desde el sur, con
el foso defendiendo la zona de la acrópolis; 2, vista del foso desde el norte. C, El Castillo de Bercolón: 1, planta y sección
del foso; 2, vista del foso (C-1, según Bonet y Mata 1991; C-2, foto C. Mata).
varía de 2 m en la contraescarpa a cerca de 4 en la
escarpa, estando parcialmente colmatado (fig. 9, A,2).
Los materiales recuperados en el poblado son poco
significativos, aunque Martínez (1990: 90-105, figs.
4-12) publicó un conjunto de sepulturas descubiertas
en los años sesenta del siglo xx al realizar labores de
repoblación forestal en la ladera norte, que remiten
a finales del siglo iii-siglo ii a.C., habiéndose docu-
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
mentado también materiales del siglo i a.C. 20 Cabe
resaltar que la necrópolis proporcionó un interesante
20. Para Mata et al. (2001: 325) el yacimiento se adscribiría
al Ibérico Final, proponiendo una superficie de 0,24 ha, lo que
corresponde aproximadamente a la plataforma superior, aunque
pudo ser algo mayor si se añaden las terrazas inmediatas,
situándose en torno a 0,77 ha.
73

conjunto de armas celtibéricas que vienen a sumarse
a otros materiales de la misma filiación localizados,
como veremos, en las zonas serranas que venimos
analizando (Lorrio 2007a: 226-227; 2007b: 247-250,
fig. 7; Lorrio et al. 2009: 29).
Por su parte, La Atalaya es un imponente cerro
amesetado con un destacado control visual sobre
el entorno. Ha proporcionado un foso tallado en la
roca caliza localizado en el interior del yacimiento,
defendiendo la zona más alta o acrópolis, asociado
a una muralla de mampostería que completaría la
defensa natural del cerro. Los trabajos de prospección
llevados a cabo en 1996 nos permitieron recuperar
abundante material cerámico en la zona oriental del
poblado, muy afectada por actuaciones incontroladas,
fechado de forma mayoritaria en el siglo v a.C. 21
Pudimos recabar, además, información relativa al hallazgo
en la zona más alta del poblado de materiales
que remiten a los siglos inmediatamente anteriores
al cambio de era, destacando algunos de filiación
celtibérica, como una fíbula decorada con cabezas
de lobo en el puente (Lorrio 2007c: 58, fig. 2,7) y
otra del tipo de jabalí. El foso, tallado en la roca, se
abre a partir del cortado que delimita el poblado por
el sur. Presenta sección en ‘U’, con una anchura de
5 m y una altura de unos 3,30, fortificando la zona
de la acrópolis hacia el oeste (unas 0,25 ha), quedando
así separada del resto del poblado (fig. 9, B).
La obra se complementó con una potente muralla,
cuyos derrumbes rodean la acrópolis por el norte,
y la defensa natural del cerro, por el este y el sur.
Aunque resulta difícil ofrecer una interpretación
satisfactoria a partir de los datos de prospección,
cabe la posibilidad de relacionar estas obras con la
presencia de materiales de filiación celtibérica, igualmente
registrados en diversos yacimientos de la zona
(Punto del Agua, El Molón y Cabeza Moya). Se trata
de determinados tipos de armas (sobre todo puñales
biglobulares, en algún caso asociados con espadas de
La Tène, pero también alguna espada de antenas) o
de fíbulas (principalmente los modelos de caballito y
de la variante de jinete, así como zoomorfas de jabalí
o decoradas con cabezas de lobo) que ponen de
manifiesto la estrecha vinculación de esta zona con el
referido ámbito, relaciones que, hacia el este, alcanzarían
al menos la margen derecha del tramo medio
del río Turia. Se trata de elementos de prestigio y
de claro valor ideológico, que en la sociedad céltica
peninsular de los siglos iii-i a.C., son en muchos casos
un claro indicio de celtiberización (Almagro-Gorbea
1994-1995: 18-19), permitiendo suponer la existencia
de elites ecuestres celtibéricas establecidas en la
zona, 22 las cuales controlarían los poblados, de tipo
castreño, localizados en los rebordes montañosos de
las comarcas de Requena-Utiel y los Serranos, como
Cabeza Moya, El Molón, Punto de Agua y La Atalaya.
21. Mata et al. (2001: 325) adscriben este yacimiento, al que
denominan La Atalaya II, al Ibérico Pleno I (siglo v-inicios del
iv a.C.).
22. Esta sería al menos la interpretación que para las fíbulas
de jinete propone Almagro-Gorbea (1994-1995: 13-14 y
19; Almagro-Gorbea y Torres 1999: 66-67) y que cabe hacer
extensible a los otros objetos citados.
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
La mayor parte de las piezas mencionadas remiten
a un momento que situamos entre finales del siglo
iii y mediados del i a.C., aunque algunos indicios
muestran influjos del ámbito céltico meseteño ya en
los siglos precedentes, lo que no debe extrañar, dada
su posición geográfica, a caballo entre las tierras de
la Meseta y el Sistema Ibérico, por un lado, y el
Levante, por otro (Lorrio 1999: 262, fig. 1,10).
Resulta tentador suponer que uno de estos grupos
hubiera ocupado La Atalaya, que sería por entonces
un despoblado, realizando importantes obras de fortificación
en la zona de la acrópolis, la más fácilmente
defendible, aunque más difícil es relacionar tal presencia
con alguno de los importantes acontecimientos
militares que afectaron a estas tierras del interior
valenciano en los siglos previos al cambio de era, al
menos mientras no se realicen excavaciones arqueológicas
en el yacimiento. Sabemos que estas comarcas
participaron de forma activa en los acontecimientos
que tuvieron como escenario la Península Ibérica entre
finales del siglo iii y el i a.C., como confirma el
oppidum de Los Villares, la antigua Kelin, donde se
ha detectado un nivel de destrucción generalizado de
finales del siglo iii a.C., aunque este núcleo urbano
se recuperaría durante la centuria siguiente, llegando
incluso a acuñar su propia moneda, para desaparecer,
definitivamente, durante las guerras sertorianas (Mata
1991: 194-195; 2000: 38; Ripollès 2001). En el caso
de El Molón tales episodios tuvieron como resultado
la realización de importantes remodelaciones en las
defensas del oppidum, destacando la construcción de
dos torres de flanqueo en la puerta principal hacia
finales del siglo ii o inicios del i a.C., posiblemente en
relación con las guerras sertorianas (Lorrio 2007a: 218).
Algo más al norte de la zona analizada se sitúa
El Castillo de Bercolón (Tuéjar), junto al Turia, en
su margen derecha. De este interesante yacimiento
tan solo contamos con la información de Bonet y
Mata (1991: 24, fig. 9.1; vid. Moret 1996: 472), que
identificaron un complejo sistema defensivo a partir
del reconocimiento superficial de la obra, con
muralla, un torreón y un foso que presenta 2 m de
profundidad, 6 de ancho y 40 de largo y discurre
paralelo a la muralla, protegiendo la única vertiente
accesible (fig. 9, C). Aunque no hay información sobre
la cronología del sitio y sus defensas, la cercanía
con los yacimientos analizados permite su análisis
conjunto, confirmando que en estos territorios de
los rebordes de la Meseta el foso se configura como
un elemento habitual en los sistemas defensivos de
época prerromana.
Un ejemplo interesante de lo dicho lo tenemos en
otros asentamientos castreños de la Baja Serranía
Conquense, como El Toril (Fuentelespino de Moya),
un pequeño poblado con un perímetro amurallado
de unos 1.500 m 2 , perteneciente al Hierro II, aunque
con materiales del Bronce Pleno y época islámica
(fig. 10, 1). Se sitúa en la cima y ladera septentrional
de una cresta que constituye el borde meridional de
una amplia meseta, habiéndose identificado dos fosos,
que dispuestos de forma paralela, defenderían la zona
sureste, la más accesible (fig. 10, 2-3). El foso 1 está
ubicado al pie de un potente torreón, documentado
74 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 10. El Toril: 1-2, planta del poblado (1, perímetro amurallado; 2, torreón; 3, foso 1; 4, foso 2; 5, terrazas; 6, derrumbe;
7, estructuras extramuros); 3, sección de los fosos. Vistas del foso 1, desde el suroeste (4), y del foso 2, desde el noreste, con
la ‘estela’ clavada en su interior (5).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
75

a partir de los importantes derrumbes, habiendo sido
excavado en el estrato rocoso. Presenta una disposición
perpendicular a la orientación general del cerro
y comunica ambas vertientes, con anchuras entre 6 y
3,20 m y una altura máxima conservada de 1,70 m,
muy colmatado por el derrumbe de las estructuras
circundantes. Su planta es trapezoidal y su sección
en ‘U’ abierta. La escarpa, ataludada, está formada
por la superficie rocosa en la que se excavó el foso
y un posible lienzo de mampostería irregular que la
prolonga hacia el E-NE unos 15 m aproximadamente.
La contraescarpa está formada por el terreno rocoso,
recortado verticalmente, que en esta zona forma un
afloramiento de sección rectangular con anchuras
entre 1,5 y 4 m y una longitud máxima de 22 m
(fig. 10, 3-4), a partir del cual se identifica un espacio
cerrado, excavado en el sedimento rocoso, que
cabe interpretar como un segundo foso defensivo,
de disposición paralela al anterior. Posee planta de
tendencia trapezoidal y sección rectangular con una
anchura en torno a los 5 m y una altura máxima
conservada de 1,6 m (fig. 10, 3 y 5). En la zona
central documentamos una laja de piedra vertical
(82 × 37 × 20 cm) hincada en el terreno. Muy posiblemente
esta zona fuera utilizada como cantera
para la construcción del poblado.
La presencia de fosos defendiendo el flanco más
vulnerable la tenemos identificada en diversos yacimientos
conquenses más alejados de la zona de estudio,
pudiendo citar los casos de Fuente de la Mota,
en Barchín del Hoyo (Sierra 2004: 113, fig. 3) y El
Pico de la Muela (Valera de Abajo). Diferentes y de
mucha mayor envergadura son los identificados en el
yacimiento de Fosos de Bayona, con una doble línea
de fosos defendiendo la mitad oriental de este importante
oppidum de 45 ha, identificado con Contrebia
Carbica, ciudad destruida en las Guerras Sertorianas
(Gras et al. 1984: 50 y 54-55; Mena et al. 1988: 184).
En general, se trata de un elemento frecuente en el
ámbito celtibérico, con ejemplos que se remontan a
la I Edad del Hierro, resultando mucho más habituales
durante la etapa más avanzada de esta etapa,
defendiendo igualmente algunas de las ciudades de
la Celtiberia (Lorrio 2005: 88 y 90, fig. 26).
El Castellar de Meca: fosos y defensa
de las ciudades ibéricas
El Castellar de Meca es un importante oppidum
de unas 15 ha de superficie, levantado sobre una
extensa península, unida al monte Mugrón a través
de un istmo que se defendió mediante un potente
torreón rectangular (Broncano 1986: figs. 67-68 y
101-102; Broncano y Alfaro 1990: 201; Alfaro 1991:
147), levantado sobre una pared vertical tallada artificialmente,
que constituye un foso abierto de al menos
6 m de altura (Lorrio 2011: 112), en cuyas proximidades
se sitúa una poterna (fig. 11, A,1 y 3-4). Los
sillares que constituyen la base del torreón, algunos
con almohadillado rústico, elemento característico de
las fortificaciones helenísticas (Adam 1982: 25) con
ejemplos en el mundo ibérico desde el siglo iv a.C.
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
(Moret 1996: 202), aparecen separados del foso por
un espacio de unos 0,70 m. 23
Las obras de mayor envergadura del oppidum se
localizaron en torno a la puerta principal (Broncano
y Alfaro 1990: 201-206; Alfaro 1991), que se defendió
con sendas torres cuadrangulares, de las que se
conservan tan solo las entalladuras realizadas en la
roca para albergar los sillares; otra torre se erigió
como defensa adelantada, localizándose sobre el
flanco derecho, a 26 m de la puerta y a 8 de altura
sobre el camino. Una cuarta torre pudo haberse levantado
en el espolón nororiental que quedaba unido
a la puerta principal mediante una muralla ciclópea
que cerraba la vaguada a lo largo de 140 m. Como
apoyo a la defensa los autores proponen el camino
semiexcavado en la roca que discurre por delante de
la muralla, a unos 7 m por debajo de ella (fig. 11,
A,1-2); presenta un tallado vertical, con una media
de 2 m de profundidad que habría funcionado como
un foso abierto (vid., igualmente, Moret 1996: 457),
mejor que como falsabraga (Broncano y Alfaro 1990:
202, fig. 86,3), de forma similar a lo observado en
el lado oriental. 24
Aunque la ausencia de datos estratigráficos dificulta
fechar tales defensas, su momento final, constatado
por el tapiado de la puerta mediante sillares, se
ha vinculado con la presencia romana en la zona
(Broncano 1986: 141; Alfaro 1991: 150-151), quizás a
finales del siglo iii o inicios del ii a.C., aunque para
Moret (1996: 485) no habría que desestimar una fase
de ocupación republicana más tardía con la que se
podrían relacionar una parte de las construcciones
actualmente visibles, lo que coincide con la datación
que se ha planteado para la remodelación de la puerta
principal de El Molón a finales del siglo ii o inicios
del i a.C. (vid. supra).
El Castellar de Meca jerarquiza un extenso territorio
(Soria y Díes 1998: 429; Lorrio 2011: 125 s.), que engloba
el altiplano de Almansa, y parte de la comarca
de las Tierras Altas, en la provincia de Albacete, así
como el extremo de la comarca de La Costera y el
Valle de Ayora, en la de Valencia, donde únicamente
se ha constatado la presencia de fosos en las tierras
valencianas limítrofes (vid. supra). Esta ausencia es
23. Contamos con la descripción que ofrece J. Zuazo de tales
defensas en 1916: “En el punto en que Meca era vulnerable,
como hemos visto, fue cortada la roca verticalmente a fuerza
de pico, en una altura de cuarto a cinco metros, construyendo
sobre ella una torre o castillo con grandes sillares, cuyas bases
se conservan todavía; tiene de ancho 3,40 m, la pared más
larga de esta fortaleza es de 12,80 metros, y la otra, con la que
forma ángulo de 7 metros” (Zuazo 1916: 21; Broncano 1986:
83). El torreón fue objeto de restauración por Broncano, quien
no aporta información alguna sobre la intervención (Broncano
1986: figs. 67-70); antes de la restauración en 1983 únicamente
se conservaban dos hiladas, restituyendo tales obras una tercera
y algunos sillares perdidos, devolviendo la obra al estado que
nos refleja la documentación fotográfica aportada por Zuazo
(1916: láms. XI y XII; vid. Broncano 1986: figs. 67-68).
24. No creemos que el camino de acceso, fuertemente encajonado
—el conocido como Camino Hondo—, pudiera haber
hecho las veces de foso defensivo en una etapa previa a la
construcción de las defensas comentadas. La identificación de
posibles cerramientos a una cota superior llevó a Broncano y
Alfaro (1990: 198) a plantear que la antigua puerta pudiera haber
estado en esa zona, lo que resulta por completo indemostrable.
76 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Fig. 11. A, El Castellar de Meca: 1, planta del oppidum con los sectores analizados; 2, vista de las defensas de la zona norte,
con la puerta principal en primer término (desde la torre adelantada que defendía el acceso); 3, vista del istmo, con las
defensas al fondo; 4, foso ‘abierto’ y torreón oriental (a la derecha se localiza la poterna). B, Las Peñas de San Pedro: vistas
del oppidum y sus defensas naturales desde el sur (1) y el este (2) (A-1, según Broncano 1986; B, fotos J. L. Simón).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
77

extensible al resto de las tierras albacetenses, lo que
no debe ser ajeno, en gran medida, a la característica
orografía de este sector de la Submeseta Sur, aunque
no falten, como en el imponente oppidum de Peñas
de San Pedro, la elección de emplazamientos inexpugnables,
rodeados de cortados, a modo de fosos
naturales (fig. 11, B).
Fosos y defensa activa
El análisis de los fosos ibéricos conocidos en el
Levante centro-meridional sugiere una cierta variabilidad,
con ejemplos en forma de ‘V’ o de ‘U’, tallados
siempre en el suelo geológico, en ocasiones modificando
parcialmente la roca natural, cuando no regularizando
la pared rocosa sobre la que se alzan las restantes
defensas, a menudo un torreón, generando ‘fosos
abiertos’, al carecer de contraescarpa. Su anchura se
sitúa en torno a los 5-6 m, aunque pueden llegar a
tener 8, o incluso 10 m, mientras que su altura varía
entre los 2 m de profundidad del camino-foso de Meca,
con varios ejemplos más, aunque todos parcialmente
colmatados, hasta los 6 del foso abierto que defiende
el istmo de Meca, dimensiones no muy diferentes
de las aportadas por La Picola. Mayor variabilidad
se observa en sus longitudes, que oscilan entre los
6,25 m de El Pico de los Ajos hasta los más de 80
de La Plaza de Sobrarias (tab. 1). Igualmente variable
en sus dimensiones es la franja de terreno que
separa el torreón o la muralla del foso —la berma—,
aunque al tratarse de fosos tallados en la roca la
función esencial de este espacio —reducir la presión
que pudiera causar el derrumbe de las estructuras
(Lawrence 1979: 276)— pasaría a un segundo término,
lo que explicaría la anchura tan reducida que a
menudo presenta. Los fosos estudiados responden al
modelo habitual en el mundo ibérico, una trinchera de
trazado lineal dispuesta en el lado más vulnerable del
asentamiento, donde se localiza el acceso principal o,
al menos, una poterna, muy distintos, por tanto, del
foso perimetral identificado en La Picola, yacimiento
para el que se ha propuesto una influencia griega,
aunque esté igualmente documentado en la zona en
contextos fenicios anteriores, como sería posiblemente
el caso de La Fonteta, tratándose en ambos casos
fosos de sección en ‘V’.
Según se ha venido proponiendo en el mundo clásico,
los fosos comenzaron siendo simplemente la cantera
de extracción de los materiales de la muralla, no apareciendo
como verdaderos obstáculos hasta finales del
siglo v a.C. (Garlan 1974: 150). El uso del foso como
cantera para la extracción de material de construcción
por necesidades arquitectónicas sería un fenómeno
frecuente, pues su proximidad al recinto facilitaría
enormemente las labores de acarreo (Lawrence 1979:
276). Tal uso se ha señalado en El Pico de los Ajos
(vid. supra, Díes y Gimeno 1995: 87) y en El Molón
de Camporrobles, donde se observan con claridad
las marcas de extracción de los sillares (Lorrio et al.
2011: 195 ss.), lo que no contradice en absoluto su
valor táctico (Lawrence 1979: 279; Frederiksen 2011:
79, 92 y 97 s.).
Más complejo resulta analizar, por falta de datos,
la presencia de otros elementos registrados igual-
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
mente en La Picola, como son los antemurales y,
sobre todo, las poternas, que ponen de manifiesto
el carácter cada vez más activo de los sistemas defensivos
de la época (Garlan 1974: 191), aunque su
presencia ha podido ser documentada en El Molón
de Camporrobles. El sistema defensivo identificado en
este yacimiento se adecua con bastante fidelidad a
un modelo del helenismo temprano en el que parece
haberse inspirado (Lorrio 2007a: 222), basado en la
idea de defensa activa, en el que juegan un papel
determinante los antemurales y las poternas, al permitir
la rápida salida de los defensores, organizada y
bien protegida, atacando por sorpresa las posiciones
enemigas (Garlan 1972: 131 ss.; Gracia 2000: 148 s.),
con ejemplos en otros yacimientos valencianos, como
El Castellar de Meca.
No hay razón, por tanto, para dudar del valor
táctico de fosos como los de La Picola, El Molón o
Meca, aunque, como ha señalado Moret (2001: 143),
no conviene olvidar que todas las defensas avanzadas
que conocemos en el mundo ibérico están muy cerca
de la muralla, por lo que carecerían de utilidad
contra un ataque con artillería de largo alcance. 25 En
cualquier caso, como destaca Quesada (2007: 80) para
La Picola, esto no quiere decir que tales poblados
estuvieran insuficientemente defendidos para repeler
ataques a pequeña o mediana escala, sin duda el
tipo de guerra más habitual entre los iberos. En el
caso de El Molón la orografía del terreno dificultaría
notablemente el uso de máquinas de guerra en las
inmediaciones del asentamiento, lo que no elimina la
necesidad de desarrollar un sistema defensivo complejo
en los puntos más vulnerables, como la puerta
principal y el istmo, que, en caso de asalto, permitiera
una respuesta ‘ofensiva’ por parte de los habitantes del
oppidum, y que pone de manifiesto un conocimiento
de las técnicas poliorcéticas mediterráneas, aunque
adaptadas a las propias necesidades de defensa de
la población y al desarrollo táctico del momento. El
diseño es, por tanto, alóctono en origen, posiblemente
difundido a partir del fenómeno del mercenariado,
aunque pudieron existir otros (Gracia 2006: 77; vid.,
en contra, Quesada 1994), pero su puesta en práctica
sería puramente indígena, lo que explica las singularidades
que presentan en cada caso. 26
25. Vid. los trabajos de Gracia (2000: 134; 2006) y Quesada
(2001; 2007), a favor y en contra, respectivamente, del conocimiento
por parte de los iberos de las máquinas de asedio y
de técnicas poliorcéticas sofisticadas.
26. La efectividad del modelo se pone de manifiesto en la
ausencia de niveles de destrucción en El Molón, relativamente
frecuentes en cambio en asentamientos de la misma comarca,
como evidencian los casos de Kelin o el Cerro de San Cristóbal
(Bonet y Mata 2002b: 239), en lo que no sería ajeno su emplazamiento
prácticamente inexpugnable y sus destacadas defensas. El
hallazgo de un nutrido conjunto de glandes de plomo procedentes
de la vaguada que separa El Molón del cerro de El Picarcho, al
noroeste de aquel, a una distancia que ronda o, incluso, supera
los 300 m, pone de manifiesto las dificultades de aproximación
de un grupo atacante —que debemos considerar como sofisticado
militarmente, pues debe enmarcarse en los conflictos sertorianos,
que supusieron la destrucción del importante oppidum de
Kelin, localizado a pocos kilómetros de El Molón— a la zona
más vulnerable del poblado, explicable por el fuerte desnivel, de
más de 30 m, entre ambas zonas, incrementado, además, por
la propia altura de las fortificaciones.
78 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Foso Berma
Forma H (m) A (m) L (m) L (m) Antemural Torreón
La Fonteta V 1,20 2,50 ¿perimetral? 4 X -
Cabezo Lucero U >2 >5 >30 ? - X
La Picola V 2 5-6/4-5 perimetral 5/5,50 X -
Puntal de Salinas U 5 8 c. 30/35 c. 7 - X
Pico de los Ajos V >2,66/3,35 2,85/5,28 6,25 c. 0,90 X X
Los Yegueros U >3 5,50 c. 10 2,50/3 - X
Puntal dels Llops U >1 c. 4 >15 5 X X
El Molón U 1,80/5 5,60/10 20 1,25/2,10 X X
Sobrarias U >2 5/9 >80 10/20 - X
Los Castellares-NE U >2 6 17,80 c. 6 - X
Los Castellares-SO U 4/5 6,1 11 c. 4/6 - -
Cerro San Cristóbal-S U >3 5,30/6,20 >20 c. 6,5 - X
Punto del Agua U 2/4 c. 4 23,50 c. 4 - X
La Atalaya U >3,30 5 >20 >5 - -
Castillo de Bercolón U >2 6 40 1,50/4 - X
El Toril-1 U 1,70 3,20/6 c. 30,50 3,45 - X
El Toril-2 U 1,60 5 24,50 - - X
Meca-NE abierto 6 - c. 13 0,70 - X
Meca-N abierto 2 - >100 7 - -
Castellón-Tipo I U 6-4 6 (15) 12-20 ? X X
Castellón-Tipo II V ? 4-6 6-9 ? - X
Castellón-Tipo III abierto 4-6 4-6? - ? - X
Fosos defensivos en las comarcas
septentrionales del Levante
Fig. 12. Características principales de los fosos del Levante ibérico.
Si como hemos podido comprobar son pocos los
datos sobre la presencia de fosos en los poblados
ibéricos de la zona de Alicante y Valencia, no ocurre
lo mismo en las tierras de Castellón, donde resultan
un fenómeno habitual. El punto de partida para su
estudio es el trabajo de Gusi, Díaz y Oliver (1991),
una síntesis sobre las fortificaciones ibéricas en el
norte de las tierras levantinas entre los siglos vi y ii
a.C., donde se analizaban 30 yacimientos, una veintena
de los cuales con foso. 27 Se trata de asentamientos
de tamaño mediano y pequeño, cuyas dimensiones
oscilan entre las 0,54-0,55 ha de La Moleta del Pagès,
y las 0,12-0,13 de Mas del Pi (Gusi et al. 1991: 84),
aunque El Cormulló dels Moros habría alcanzado 1
ha (Oliver 1995: 116). Los fosos se localizan en las
zonas donde su presencia resulta más necesaria, por
lo común al pie de la torre principal, en el istmo que
une el espolón donde se ubica el poblado con el resto
de la sierra. Los autores plantean la existencia de tres
variedades de fosos (Gusi et al. 1991: 90), aportando
27. Del listado ofrecido por los autores debe desestimarse
El Puig de la Misericòrdia (Gusi et al. 1991: 96) (A. Oliver,
comunicación personal).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
información sobre la forma y las dimensiones de cada
uno de los tipos, aunque falte la descripción individualizada
y la documentación gráfica de cada caso,
así como su discusión cronológica. Más reciente es el
trabajo de Allepuz (2001: 112) sobre el poblamiento
ibérico de la Plana de l’Arc, que ha proporcionado
mayor información sobre algunos casos concretos
a partir igualmente de prospecciones superficiales,
aunque manteniendo las carencias documentales ya
señaladas.
La realización de excavaciones sistemáticas en algunos
de estos yacimientos no ha repercutido en un
mejor conocimiento de los fosos, pues por lo común
tan solo se menciona su presencia, faltando cualquier
información relevante sobre los mismos, ya que en
ningún caso se ha llegado a actuar directamente sobre
este singular elemento defensivo. Las largas secuencias
que a menudo presentan los poblados de la zona
dificultan notablemente la vinculación del foso a una
determinada fase de ocupación, lo que como hemos
señalado únicamente puede determinarse a partir de
la excavación del sistema defensivo del que los fosos
formarían parte (Lorrio et al. 2011). 28 Solo podemos
28. El tema es especialmente delicado cuando se mencio-
nan elementos murarios en el interior de los fosos, tanto en
disposición transversal como longitudinal a los mismos, in-
79

estar razonablemente seguros de este último aspecto
en aquellos casos con ocupaciones cortas, como Els
Estrets-Racó de Rata, un asentamiento de nueva planta
surgido tras la conquista romana (vid. infra). Los
tipos definidos por Gusi, Díaz y Oliver (1991: 90) son:
Tipo I: Fosos excavados en la roca con perfil en
‘U’ y forma ligeramente arqueada, al ceñirse al recinto.
Aparecen parcialmente colmatados, señalándose
la presencia de muretes transversales escalonados,
de 0,60-0,90 m de anchura, y en las caras talladas
tramos de mampostería regularizando el frente del
foso. 29 La distancia entre el recinto y el foso —la
berma— varía, aunque por lo general se sitúan al pie
del mismo “formando parte del conjunto externo del
área de la torre”. Presentan unas dimensiones medias
que oscilan entre 6 m de anchura, 12 de longitud,
aunque pueden llegar a 20, y entre 4 a 6 de profundidad
respecto a la plataforma sobre la que se alza
la torre. Se trata del modelo más elaborado, como
se documenta en El Castillejo de Torrejón (Pina de
Montalgrao), donde una torre rectangular y el foso
defienden el lado más vulnerable (Moret 1996: 447),
Els Castellars (Serra d’en Galceran), con 3 fosos, uno
dentro del recinto, delante de la torre cuadrangular
y los otros dos flanqueando la fortificación (Gusi et
al. 1991: 99), y La Rocha Carla (Soneja), con torre
cuadrangular y foso asociado (Gusi et al. 1991: 101),
estando igualmente presente en Serra Brusca (Vilafranca),
con “fosos escalonados e intercalados entre
subrecintos circulares” (Gusi et al. 1991: 100) y Els
Estrets-Racó de Rata (Vilafamés), un pequeño asentamiento
de 0,2 ha defendido por un foso situado
en la vertiente noroeste, mientras una torre circular
defendía el extremo este, la zona de más fácil acceso
al poblado (Barrachina y Llorens 1996: 322, fig. 1; Gusi
et al. 1991: 100; Allepuz 2001: 55, fig. 3). El foso se
adapta en este asentamiento a la forma del poblado
presentando forma de media luna; está excavado en
la roca y presenta perfil en ‘U’, con unas dimensiones
aproximadas de 16 × 3 m (Allepuz 2001: 112).
Igualmente, en el yacimiento de La Costa (Cabanes)
se detecta la presencia de lo que podría interpretarse
como una torre y un posible foso de perfil en ‘U’
muy abierta en la parte noroeste, la más vulnerable
de las defensas, con una anchura que alcanza los 15
m (Allepuz 2001: 87 y 112).
Tipo II: Fosos excavados parcialmente en el sustrato
“con perfil abierto en ‘V’, o con una concavidad
más o menos acusada”, y plantas de tendencia
semicircular. Presentan unas dimensiones medias que
oscilan de 4 a 6 m de anchura y de 6 a 9 de longitud
terpretados como sistemas auxiliares defensivos, quizás para
sustentar empalizadas (Gusi et al. 1991: 90), cuya interrelación
con el resto de elementos defensivos adelantados resulta compleja
de establecer sin la realización de trabajos de excavación
arqueológica.
29. La presencia de muros transversales localizados en el
interior de algunos fosos se ha señalado igualmente en el Pico
de los Ajos, también documentado a partir de prospecciones
superficiales, lo que dificulta determinar la contemporaneidad
entre la construcción de estos y el resto de las defensas. Por
su parte escarpas y contraescarpas construidas de mampostería
las tenemos documentadas en el Levante en La Picola, mientras
que en El Molón es la escarpa la que incorporó tales obras.
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
(IIa). Se establece una variante (IIb), para los casos
en los que se ha remodelado una vaguada natural,
con la intención de acentuar la depresión y aportar
una mayor presencia defensiva. En algún caso de
fosos poco profundos se ha señalado la presencia de
bloques de tamaño mediano (60 × 60 cm) y grande
(1,20 × 90 cm) “repartidos irregularmente, siguiendo
el contorno del propio foso, y equidistantes entre sí”;
presentan disposición vertical, estando calzados y, a
veces, regularizados artificialmente. 30
El tipo IIa se documenta en Mas del Pi (Benicàssim);
Mas del Senyor (Santa Magdalena de Polpis),
con 3 fosos: “uno situado en el exterior del recinto
adosado a la torre de retaguardia, y otros dos escalonados
dentro del recinto, flanqueando el lado norte
de la torre de vanguardia” (Gusi et al. 1991: 96 s.);
Les Ventalles (Ulldecona, Tarragona), con “dos fosos
asociados a las respectivas torres”, una de apoyo “en
el exterior del recinto sobre el istmo” (Gusi et al. 1991:
96); El Campello (Cabanes); El Castellar/El Cormulló
dels Moros (Albocàsser); Fortunyo (Borriol), con la
torre y el foso localizados en el istmo que da acceso
al poblado (Gusi et al. 1991: 97; Oliver 1995: 116); y
Sant Josep (la Vall d’Uixó), donde se ha documentado
una muralla y torres cuadradas defendiendo el lado
este y un foso el norte, complementando la defensa
natural que protege el poblado por el sur y el oeste
(Rosas 1995: 157). Otro caso es el de El Gaidó/El
Tossal del Gaidó (Cabanes), donde la torre y el foso
defienden la zona sudoeste, la que presenta mejores
condiciones de acceso; está tallado en la roca y
presenta sección en ‘U’ según Allepuz (2001: 112),
aunque para Gusi et al. (1991: 90 y 97) pertenecería
al tipo IIa. La variante IIb se ha identificado en El
Limbo (Barracas); Mas d’en Sabater (Morella), donde
aparece ceñido a la torre (Gusi et al. 1991: 100); La
Cantera (Catí), y Les Voltes (Albocàsser).
Tipo III: Fosos naturales abiertos, donde se ha
regularizado la pared rocosa con el objeto de destacar
su verticalidad, sirviendo su única cara —la escarpa
del foso— como asiento de la torre. Sus dimensiones
oscilan entre 4 y 6 m de “anchura y altura”, incluyendo
el yacimiento de Mas del Salvador (Vistabella). 31
Como hemos comentado, las largas secuencias
que a menudo presentan los poblados de la zona
castellonense provistos de foso dificultan establecer
una cronología concreta para este tipo de defensa
adelantada en cada uno de los ejemplos analizados.
Este sería el caso de yacimientos como El Cormulló
dels Moros, con una ocupación que abarca entre los
siglos vi y i a.C. (Espí et. al. 2000: 147), aunque los
materiales publicados remiten mayoritariamente al
30. Siguen “la línea arqueada del borde externo superior del
foso”, colocándose, generalmente, los bloques mayores cerca de
la base de la torre, complementándose con cantizales artificiales,
lo que podría hacer pensar en antemurales. Para los autores,
“tendrían una funcionalidad dirigida a servir de base a la
colocación de estructuras muradas, a modo de empalizadas”.
31. Los autores mencionan igualmente (Gusi et al. 1990: 99-
100) los casos de La Moleta del Pagès, que en lugar de foso
se sirve de la diferencia de alturas que establece la erosión
diferencial de la zona de retaguardia de la fortificación, lo que
es también el caso de La Balaguera, o de Mas d’en Blai, con
un cortado natural de 6 a 8 m.
80 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
siglo ii-primera mitad del i a.C., a excepción de un
fragmento de cerámica ática de los siglos v-iv a.C.
(Arasa 2001: 154); El Tossal del Gaidó, fechado entre
el siglo vi y, posiblemente, la primera mitad del ii a.C.
(Allepuz 2001: 93; Arasa 2001: 142 s.); La Costa, con
presencia de materiales que abarcan entre los siglos
vi y ii a.C. (Allepuz 2001: 88; Arasa 2001: 144); Campello,
con presencia de cerámicas áticas de los siglos
v-iv a.C. y un fragmento de ánfora campana del siglo
ii-primera mitad del i a.C. (Arasa 2001: 91); Mas del
Pi, con materiales que se remontan al siglo iv a.C.,
situándose el final de la ocupación ca. 190-180 a.C.
(Arasa 2001: 102); Sant Josep, con una ocupación
de época ibérica que abarca entre la segunda mitad
del siglo vi y finales del ii a.C. (Arasa 2001: 122), y
Els Estret-Racó de Rata, fechado entre mediados del
siglo ii y el primer cuarto del i a.C. (Arasa 2001: 150).
Además de los casos descritos por Gusi, Díaz y
Oliver (1991) y Allepuz (2001), cabe añadir la referencia
a un posible foso tallado en la roca en El
Torrelló del Boverot (Almassora), situado junto a la
posible puerta del recinto fortificado, y aparentemente
en relación con la muralla más moderna del poblado,
fechada hacia finales del siglo iii a.C. (Clausell
2002: 11). Cabe mencionar, además, el reciente hallazgo
de un foso en el oppidum ibérico existente
bajo el casco urbano de Tortosa (Tarragona), en el
Bajo Ebro (Diloli y Ferre 2008: 120-121).
Conclusión
La presencia de fosos en el Levante peninsular
está documentada en contextos fenicios de la desembocadura
del río Segura desde finales del siglo
viii a.C., si se confirmara su presencia en el Cabezo
Pequeño del Estaño, o un siglo después, hacia finales
del siglo vii a.C., si se toma en consideración el foso
de Fonteta IV, cuyo valor como elemento defensivo
ha sido cuestionado por sus reducidas dimensiones.
Aunque yacimientos del Ibérico Antiguo de la zona
alicantina, como El Oral, carecen de foso, su presencia
está confirmada en otros, como Cabezo Lucero,
cuyo origen se remonta al primer cuarto del siglo
v a.C. Con todo, el caso mejor conocido es el de
La Picola, fechado hacia el último cuarto del siglo
v a.C., cuya metrología pone de manifiesto el influjo
griego, presente probablemente también en su sistema
defensivo complejo, con foso, antemural levantado
sobre la escarpa del foso, berma y muralla. A partir
del Ibérico Pleno y durante la etapa más avanzada
de la cultura ibérica (ca. siglos iv-ii a.C.) contamos
con mayor información sobre la presencia de fosos,
aunque en su mayoría los datos procedan ahora de
las tierras centrales del Levante. Efectivamente, los
fosos son poco frecuentes durante esta etapa en los
poblados ibéricos de la provincia de Alicante, llegando
a faltar por completo en los de Murcia, mientras
que los trabajos de prospección y excavación en las
tierras del interior de la provincia de Valencia y zonas
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
próximas de la de Cuenca han permitido incorporar
un buen número de ejemplos, cuya relación con el
ámbito celtibérico, donde los fosos resultan frecuentes,
debe tenerse en cuenta, al menos en ciertos casos.
Siguen faltando, no obstante, excavaciones centradas
en estos singulares elementos defensivos, que en tan
extenso territorio se limitan a los casos de La Picola,
El Molón y La Cervera, este en fase de estudio.
Junto a modelos sencillos como el de El Puntal de
Salinas, uno de los pocos casos identificados en la
provincia de Alicante, cuyo foso es una simple barrera
abierta en el terreno con el objeto de dificultar un
ataque frontal a la zona más vulnerable del poblado,
reforzada por la presencia de un torreón, contamos
con otros más complejos, en los que se percibe su
inspiración en modelos del helenismo temprano al
incorporar elementos adelantados, como antemurales,
así como poternas y portillos que favorecen las accio-
nes ofensivas de los sitiados, con buenos ejemplos
en El Molón y El Castellar de Meca, en el interior
de la provincia de Valencia.
Por lo que respecta a las tierras septentrionales
del Levante, cabe destacar el número relativamente
elevado de poblados que incorporan fosos entre sus
defensas, con algunas peculiaridades que personalizan
la zona, como la presencia de más de una de estas
estructuras, alguna en el interior de los recintos, aunque
resulta difícil establecer la contemporaneidad de
todos los elementos defensivos, toda vez que, en su
gran mayoría, los fosos de la provincia de Castellón
son conocidos exclusivamente a partir de trabajos
de prospección, sin olvidar, además, las largas secuencias
de ocupación que presentan muchos de estos
asentamientos, lo que dificulta notablemente realizar
valoraciones al respecto.
A pesar del interés que presenta el estudio de los
fosos, la visión que en el estado actual de la investigación
podemos realizar de ellos resulta necesariamente
parcial por varias razones:
1 faltan, por un lado, análisis en detalle de estas
barreras defensivas que incorporen la imprescindible
documentación gráfica y los datos esenciales que
permiten su caracterización, como son su forma
y dimensiones;
2 no se pueden discriminar los fosos de los sistemas
defensivos en los que se integran, para lo que se
hace imprescindible realizar trabajos de excavación
que aborden el estudio integral de las fortificaciones;
3 resulta indispensable, finalmente, el estudio del área
levantina integrado con los ámbitos próximos, lo
que permitirá una mejor comprensión de los fosos,
posiblemente uno de los elementos más singulares
de la poliorcética prerromana.
Alberto J. Lorrio
Área de Prehistoria
Universidad de Alicante
03080-Alicante
alberto.lorrio@ua.es
81

Bibliografía
AbAd, l. (2004). La Alcudia Ibérica. En busca de la
ciudad perdida. En: VV.AA. Iberia, Hispania, Spania. Una
mirada desde Ilici. Catálogo de la Exposición. Caja de
Ahorros del Mediterráneo. Alicante: 69-78.
AdAM, J. p. (1982). L’architecture militaire grecque. Picard.
París.
AlfAro, M. (1991). El sistema defensivo de la puerta de
entrada a la ciudad ibérica de Meca (Ayora, Valencia).
En: Molist, N. y sánchEz, E. (coords.). Fortificacions.
La problemàtica de l’Ibèric Ple (segles iv-iii a.C.). Simposi
Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa 1990, Centre
d’Estudis del Bages / Societat Catalana d’Arqueologia.
Manresa: 147-152.
AllEpuz, x. (2001). Introducció al poblament ibèric de la
Plana de l’Arc (Castelló). Diputació de Castelló. Castelló.
AlMAGro-GorbEA, M. (1994-1995). Fíbulas de jinete y de
caballito en Extremadura. Aportación a la “celtiberización”
de la Lusitania. Anas, 7-8: 9-20.
AlMAGro-GorbEA, M. (2009). Una pelíke del Pintor de
Euchárides procedente de Cabezo Lucero, Alicante.
Lucentum, 28: 9-22.
AlMAGro-GorbEA, M. y torrEs, M. (1999). Las fíbulas de
jinete y de caballito. Aproximación a las elites ecuestres y
su expansión en la Hispania céltica. Institución “Fernando
el Católico”. Zaragoza.
AlMAGro-GorbEA, M. y torrEs, M. (2007). Las fortificaciones
tartésicas en el Suroeste peninsular. En: bErrocAl-rAnGEl,
L. y MorEt, P. (eds.). Paisajes fortificados de la Edad del
Hierro. Las murallas protohistóricas de la Meseta y la
vertiente atlántica en su contexto europeo. Bibliotheca
Archaeologica Hispana 28. Real Academia de la Historia
– Casa de Velázquez. Madrid: 35-55.
AlMAGro-GorbEA, M. y torrEs, M. (2010). La escultura
fenicia en Hispania. Bibliotheca Archaeologica Hispana
32. Real Academia de la Historia. Madrid.
ApAricio, J. y cisnEros, f. (2007). Varia V. La necrópolis
ibérica del Corral de Saus en el Complejo de Carmoxent
(Moixent. Valencia). I Excavaciones de 1972 a 1985.
Memorias e Inventarios. Diputación Provincial de Valencia.
Valencia.
ArAnEGui, c., Jodin, A., llobrEGAt, E., rouillArd, p. y
uroz, J. (1993). La nécropole ibérique de cabezo Lucero.
Guardamar del Segura. Casa de Velázquez / Diputación
de Alicante, Madrid - Alicante.
ArAsA, f. (2001). La romanització a les comarques
septentrionals del litoral valencià. Poblament ibèric i
importacions itàliques en els segles ii-i aC. Servicio de
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
Investigación Prehistórica, Serie de Trabajos Varios, 100.
Diputación Provincial de Valencia. Valencia.
bAdiE, A., GAillEdrAt, é., MorEt, p., rouillArd, p., sánchEz,
M.ª J. y sillièrEs, p. (2000). Le site antique de La Picola
à Santa Pola (Alicante, Espagne). Casa de Velázquez.
París – Madrid.
bArrAchinA, M. c. y llorEns, M. d. (1996). El jaciment
ibèric dels Estrets-Racó de Rata (Vilafamés, Castelló).
Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 17:
321-338.
bErrocAl-rAnGEl, l. (2004). La defensa de la comunidad:
sobre las funciones emblemáticas de las murallas
protohistóricas en la Península Ibérica. Gladius, XXIV:
27-98.
bonEt, h. y MAtA, c. (1991). Las fortificaciones ibéricas
en la zona central del País Valenciano. En: Molist, N.
y sánchEz, E. (coords.). Fortificacions. La problemàtica
de l’Ibèric Ple (segles iv-iii a.C.). Simposi Internacional
d’Arqueologia Ibèrica. Manresa 1990, Centre d’Estudis
del Bages / Societat Catalana d’Arqueologia. Manresa:
11-35.
bonEt, h. y MAtA, c. (2002a). El Puntal dels Llops. Un
fortín edetano. Servicio de Investigación Prehistórica.
Serie de Trabajos Varios, 99, Diputación Provincial de
Valencia. Valencia.
bonEt, h. y MAtA, c. (2002b). El final del mundo ibérico
en torno a Valentia. Valencia y las primeras ciudades
romanas de Hispania. Ajuntament de València. Valencia:
233-244.
bonEt, h. y vivEs-fErrándiz, J. (2009). Sistemas de acceso
y puertas de los poblados ibéricos del País Valenciano.
Revista d’Arqueologia de Ponent, 19: 287-306.
broncAno, s. (1986). El Castellar de Meca. Ayora (Valencia),
Textos. Excavaciones Arqueológicas en España, 147. Madrid.
broncAno, s. y AlfAro, c. (1990). Los caminos de ruedas de
la ciudad ibérica de Meca (Ayora, Valencia). Excavaciones
Arqueológicas en España, 162. Madrid.
cháfEr, G. y MArtínEz, J. M. (2000). El Castellaret de
Dalt. Grup Cultural Ad Statuas. Moixent.
clAusEll, G. (2002). Excavacions i objectes arqueològics
del Torrelló d’Almassora (Castelló). Museu Municipal.
Almassora.
díEs, E. y GiMEno, l. (1995). El sistema defensivo de
la zona SE del yacimiento ibérico del Pico de lo Ajos
(Yátova, Valencia). Saguntum, 29: 85-91.
82 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
diloli, J. y fErrE, r. (2008). Íberos en Tortosa. Nuevos
datos sobre la Protohistoria del Bajo Ebro. Saguntum,
40: 109-126.
Espí, i., iborrA, M. p. y dE hAro, S. (2000). El área
de almacenaje del poblado ibero-romano del Cormulló
dels Moros (Albocàsser, Castelló). En: MAtA, C., y pérEz,
G. (eds.). Ibers. Agricultors, artesans i comerciants. III
Reunió sobre Economia en el Món Ibèric. Saguntum,
Extra-3: 147-152.
frEdEriksEn, r. (2011). Greek City Walls of the Archaic
Period. 900-480 BC. Oxford.
GArcíA, p., cArrión, Y., collAdo, i., MontEro, i., Muñoz,
M., pérEz, G., roldán, c., roMAn, d., torMo, c., vErdAsco,
c. y vivEs-fErrándiz, J. (2010). Campaña de excavación
arqueológica de urgencia en Caramoro II (Elx, Alacant),
MARQ, Arqueología y Museos, 4: 37-66.
GArcíA cAno, J. M. (2008). Las fortificaciones ibéricas en
la Región de Murcia. Murgetana, 119: 9-36.
GArcíA MEnárGuEz, A. (1994). El Cabezo pequeño del
Estaño, Guardamar del Segura. Un poblado protohistórico
en el tramo final del río Segura. En: El mundo púnico.
Historia, sociedad y cultura. Murcia: 269-280.
GArlAn, Y. (1972). La guerre dans l’antiquité. Nathan. 3ª
edición revisada y aumentada. París.
GArlAn, y. (1974). Recherches de Poliorcétique Grecque.
Diffusion de Boccard. París.
GonzálEz prAts, A. (2001). Arquitectura orientalizante en
el Levante peninsular. En: ruiz MAtA, D. y cElEstino, S.
(eds.). Arquitectura Oriental y Orientalizante en la Península
Ibérica. CEPO – CSIC. Madrid: 173-192.
GonzálEz prAts, A. (2007). Rasgos arquitectónicos y
urbanísticos de La Fonteta. En: lópEz cAstro, J. L. (ed.).
Las ciudades fenicio-púnicas en el Mediterráneo Occidental.
Ed. Universidad de Almería. Almería: 69-82.
GonzálEz prAts, A. (2011). La Fonteta. Excavaciones de
1996-2002 en la colonia fenicia de la actual desembocadura
del río Segura (Guardamar del Segura, Alicante). Vol. 1.
Alicante.
GonzálEz prAts, A. y GArcíA MEnárGuEz, A. (2000). El
conjunto fenicio de la desembocadura del río Segura
(Guardamar del Segura, Alicante). En: Actas del IV
Congreso Internacional de estudios fenicios y púnicos.
Cádiz, octubre 1995. Vol. IV. Cádiz: 1.527-1.537.
GonzálEz prAts, A. y ruiz sEGurA, E. (1992). Un poblado
fortificado del Bronce Final en el Bajo Vinalopó. Estudios
de Arqueología ibérica y romana. Homenaje a Enrique
Pla Ballester. Serie de Trabajos Varios, 89. Diputación
Provincial de Valencia. Valencia: 17-27.
GrAciA, f. (2000). Análisis táctico de las fortificaciones
ibéricas. Gladius, XX: 131-170.
GrAciA, f. (2006). Las fortificaciones ibéricas. Análisis
poliorcético y concepto de su empleo táctico en la guerra
de sitio. En: olivEr, A. (coord.). Arquitectura defensiva.
La protección de la población y del territorio en época
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
ibérica. Sociedad Castellonense de Cultura. Castelló de
la Plana: 63-122.
GrAs, r., MEnA, p., vElAsco, f. (1984). La ciudad de
Fosos de Bayona (Cuenca). Inicios de la romanización.
Revista de Arqueología, 36: 58-57.
GrAu, i. y sEGurA, J. M. (2010). Investigació arqueològica
i revaloració de la torrassa de l’oppidum ibèric del Puig
d’Alcoi. Recerques del Museu d’Alcoi, 19: 81-99.
Gusi, f., díAz, M. A., olivEr, A. (1991). Modelos de
fortificación ibérica en el norte del País Valenciano.
En: Molist, N. y sánchEz, E. (coords.). Fortificacions.
La problemàtica de l’Ibèric Ple (segles iv-iii a.C.). Simposi
Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa 1990, Centre
d’Estudis del Bages / Societat Catalana d’Arqueologia.
Manresa: 79-102.
hErnándEz, l. y sAlA, f. (1996). El Puntal de Salinas.
Un hábitat ibérico del siglo iv a.C. en el Alto Vinalopó.
Fundación Municipal “José María Soler”. Villena.
izquiErdo, i. (2000). Monumentos funerarios ibéricos: los
pilares-estela (Serie de Trabajos Varios del SIP 98). Valencia.
lAWrEncE, A. W. (1979). Greek Aims in Fortification.
Clarendon Press. Oxford.
lorrio, A. J. (1999). Elementos para la delimitación de la
Celtiberia Meridional. En: villAr, F. y bEltrán, F. (eds.).
Pueblos, Lenguas y Escrituras en la Hispania Prerromana.
VII Coloquio de Lenguas y Culturas Paleohispánicas.
Zaragoza 1997. Salamanca: 258-267.
lorrio, A. J. (2001). El poblado y la necrópolis de El
Molón (Camporrobles, Valencia). En: lorrio, A. J. (ed.).
Los Iberos en la Comarca Requena-Utiel (Valencia). Anejo
a la revista Lucentum 4. Alicante: 151-170.
lorrio, A. J. (2005). Los Celtíberos (2ª edición ampliada
y actualizada). Bibliotheca Archaeologica Hispana 25.
Complutum Extra 7. Madrid.
lorrio, A. J. (2007). El Molón (Camporrobles, Valencia)
y su territorio: Fortificaciones y paisaje fortificado de un
espacio de frontera. En: bErrocAl-rAnGEl, L. y MorEt,
P. (eds.). Paisajes fortificados de la Edad del Hierro. Las
murallas protohistóricas de la Meseta y la vertiente atlántica
en su contexto europeo. Bibliotheca Archaeologica Hispana
28. Real Academia de la Historia – Casa de Velázquez.
Madrid: 213-236.
lorrio, A. J. (2007b). Celtíberos y bastetanos en el oriente
de la Meseta Sur: problemas de delimitación territorial.
En: cArrAsco, G. (ed.). Los Pueblos Prerromanos en
Castilla – La Mancha, Universidad de Castilla-La Mancha.
Cuenca: 227-270.
lorrio, A. J. (2007c). Una fíbula simétrica del Museo
Arqueológico Municipal de Lorca y las fíbulas lobunas
celtibéricas. AlbercA, 5: 53-66.
lorrio, A. J. (2011). El Castellar de Meca: anatomía de
un oppidum ibérico. Las raíces de Almansa. Desde los
orígenes del poblamiento hasta el fin de la Edad Media.
XVI Jornadas de Estudio locales (Almansa, 17-21 de mayo
de 2010). Jornadas de Estudios Locales, 9: 95-141.
83

lorrio, A. J., AlMAGro-GorbEA, M. y MonEo, t. (1999).
El sistema defensivo del poblado de El Molón. En:
XXIV Congreso Nacional de Arqueología. Cartagena 1997.
Vol. 3. Murcia: 307-316.
lorrio, A. J., AlMAGro-GorbEA, M. y sánchEz dE prAdo,
M. d. (2009). El Molón (Camporrobles, Valencia). Oppidum
prerromano y hisn islámico. Guía turística y arqueológica.
Real Academia de la Historia. Camporrobles.
lorrio, A. J., sánchEz dE prAdo, M. d., MAnyAnós, A. y
pEdrAz, t. (2011). El foso y el sistema defensivo oriental
del oppidum prerromano de El Molón (Camporrobles,
Valencia). Revista d’Arqueologia de Ponent, 21: 185-198.
MArtínEz, J. M. (1986). Una cajita con decoración
incisa del cerro de San Cristóbal (Sinarcas –Valencia).
Saguntum, 20: 103-116.
MArtínEz, J. M. (1990). Materiales de la Segunda Edad
del Hierro en la Plana de Utiel. Libro-Homenaje a Julián
San Valero Aparisi. Anales de la Academia de Cultura
Valenciana (segunda época). Valencia: 76-106.
MArzoli, d., GonzálEz, c., suárEz, J., MiElkE, d. p.,
lópEz, f., lEón, c., thiEMEyEr, h. y torrEs, M. (2009).
Vorbericht zu den deutsch-spanischen Ausgrabungen in
der endbronzezeitlichen Siedlund von Los Castillejos de
Alcorrín, Manilva (prov. Málaga) 2006 und 2007. Madrider
Mitteilungen, 50: 118-148.
MAtA, c. (1991). Los Villares (Caudete de las Fuentes,
Valencia). Origen y evolución de la Cultura Ibérica. Servicio
de Investigación Prehistórica. Serie de Trabajos Varios,
88. Valencia.
MAtA, c. (2000). La Segunda Guerra Púnica y su incidencia
en los pueblos indígenas de la costa mediterránea
peninsular. En: La Segunda Guerra Púnica en Iberia.
XIII Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica. Eivissa
1998. Ibiza: 27-49.
MAtA, c., frochoso, r. e irAnzo, p. (2005). Las cerámicas
ibéricas con decoración impresa e incisa del territorio de
Kelin (Comarca de Requena-Utiel, Valencia). Saguntum,
37: 105-124.
MAtA, c., vidAl, f. x., duArtE, f. x., fErrEr, M. A., GAribo,
J. y vAlor, J. p. (2001). Aproximació a l’organització del
territori de Kelin. Territori polític i territori rural durant
l’Edat del Ferro a la Mediterrània Occidental. Monografies
d’Ullastret, 2: 309-326.
MEnA, p., vElAsco, f. y GrAs, r. (1988). La ciudad de
Fosos de Bayona (Huete, Cuenca). Datos de las dos
últimas campañas de excavación. En: I Congreso de
Historia de Castilla-La Mancha. Ciudad Real 1985. Tomo
IV. Ciudad Real: 183-190.
MorAtAllA, J. (2004). Organización del territorio y modelos
de poblamiento en la Contestania ibérica. Vol. I. Tesis
doctoral inédita. Universidad de Alicante.
MorEt, p. (1996). Les Fortifications Ibériques de la Fin
de l’Âge du Bronze à la Conquête Romaine. Casa de
Velázquez. Madrid.
Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
MorEt, p. (2000). L’Architecture. En: bAdiE, A., GAillEdrAt,
É., MorEt, P., rouillArd, P., sánchEz, M.ª J. y sillièrEs,
P. Le site antique de La Picola à Santa Pola (Alicante,
Espagne). Casa de Velázquez. París – Madrid: 97-132.
MorEt, p. (2001). Del buen uso de las murallas ibéricas.
Gladius, XXI: 137-144.
MorEt, p. (2007). L’Enceinte. En: rouillArd, P., GAillEdrAt,
E. y sAlA, F. Fouilles de La Rábita de Guardamar II.
L’établissement protohistorique de La Fonteta (fin viii e -fin
vi e siècle av. J.-C.). Casa de Velázquez. Madrid: 126-140.
MorEt, p. y bAdiE, A. (1998). Metrología y arquitectura
modular en el puerto de La Picola (Santa Pola, Alicante)
al final del siglo v a.C. Archivo Español de Arqueología,
71: 53-61.
niEMAyEr, h.-G. (1985). El yacimiento fenicio de Toscanos:
urbanística y función. Aula Orientalis, 3: 109-126.
olivEr, A. (1995). Material procedente del yacimiento
ibérico del Cormulló dels Moros (Albocácer, Castellón).
I. características generales y material ibérico. Quaderns
de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 16: 115-124.
olivEr, A. (coord.) (2006). Arquitectura defensiva. La
protección de la población y del territorio en época ibérica.
Sociedad Castellonense de Cultura. Castelló de la Plana.
pAloMArEs, E. (1966). Hallazgos arqueológicos de Sinarcas y
su comarca. Archivo de Prehistoria Levantina, XI: 231-248.
pérEz bAllEstEr, J. y borrEdA, R. (1998). El poblamiento
ibérico del Valle del Canyoles. Avance sobre un proyecto
de evolución del paisaje en la comarca de la Costera
(Valencia). Saguntum, 31: 133-152.
prAdos, f. y blánquEz, J. M. (2007). Las fortificaciones
coloniales de la Península Ibérica: de los modelos orientales
a los sistemas púnico-helenísticos. En: bErrocAl-rAnGEl,
L. y MorEt, P. (eds.). Paisajes fortificados de la Edad del
Hierro. Las murallas protohistóricas de la Meseta y la
vertiente atlántica en su contexto europeo. Bibliotheca
Archaeologica Hispana 28. Real Academia de la Historia
– Casa de Velázquez. Madrid: 57-74.
quEsAdA, F. (1994). Vías de contacto entre la Magna
Grecia e Iberia: la cuestión del mercenariado. En:
vAquErizo, D. (coord.). Arqueología de la Magna Grecia,
Sicilia y Península Ibérica. Ed. Universidad de Córdoba.
Córdoba: 191-246.
quEsAdA, F. (2001). En torno al análisis táctico de
las fortificaciones ibéricas. Algunos puntos de vista
alternativos. Gladius, XXI: 145-154.
quEsAdA, f. (2007). Asedio, sitio, asalto… Aspectos
prácticos de la poliorcética en la Iberia prerromana. En:
bErrocAl-rAnGEl, L. y MorEt, P. (eds.). Paisajes fortificados
de la Edad del Hierro. Las murallas protohistóricas de la
Meseta y la vertiente atlántica en su contexto europeo.
Bibliotheca Archaeologica Hispana 28. Real Academia
de la Historia – Casa de Velázquez. Madrid: 75-98.
rAMos, A. (1975). La ciudad romana de Ilici. Diputación
Provincial de Alicante. Alicante.
84 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas defensivos del Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)
ripollès, p. p. (2001). Historia monetaria de la ciudad
ibérica de Kelin. En: lorrio, A. J. (ed.). Los Iberos en
la Comarca Requena-Utiel (Valencia). Anejo a la revista
Lucentum 4. Alicante: 105-115.
rosAs, M. (1995). Ceràmiques gregues i campanianes
de Sant Josep (la Vall d’Uixó, Castelló). Quaderns de
Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 16: 157-172.
ruiz MAtA, d. (2001). Arquitectura y urbanismo en la
ciudad protohistórica del Castillo de Doña Blanca (El
Puerto de Santa María, Cádiz). En: ruiz MAtA, D. y
cElEstino, S. (eds.). Arquitectura Oriental y Orientalizante
en la Península Ibérica. CEPO – CSIC. Madrid: 261-274.
ruiz MAtA, d. y pérEz, c. J. (1995). El poblado fenicio
del Castillo de Doña Blanca (El Puerto de Santa María,
Cádiz). El Puerto de Santa María.
sAlA, f. (2006). Les fortificacions a la Contestània: entre
la representació social i la defensa del territori. En:
olivEr, A. (coord.). Arquitectura defensiva. La protección
de la población y del territorio en época ibérica. Sociedad
Castellonense de Cultura. Castelló de la Plana: 123-165.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X
sAnMArtí, E., cAstAnyEr, p. y trEMolEdA, J. (1988). La
secuencia histórico-topográfica de las murallas del
sector meridional de Emporion. Madrider Mitteilungen,
29: 191-200.
siErrA, M. (2004). El yacimiento ibérico de Fuente de la
Mota: los albores de una cultura en la Submeseta Sur
de Cuenca. En: Investigaciones arqueológicas en Castilla-
La Mancha (1996-2002). Ed. Junta de Comunidades de
Castilla-La Mancha. Toledo: 105-116.
soriA, l. y díEs, E. (1998). Análisis de un espacio
de frontera: el noroeste de la Contestania en el s. iv.
Primeras aproximaciones. En: ArAnEGui, C. (ed.). Los
iberos, príncipes de occidente. Las estructuras de poder en
la sociedad ibérica. Saguntum, Extra 1: 425-435.
zuAzo, J. (1916). Meca (contribución al estudio de las
ciudades ibéricas) y Noticia de algunos descubrimientos
arqueológicos en Montealegre (Albacete). Madrid.
85

Eva Parga-Dans
Estructura y desafíos de la arqueología
comercial en España. Un proceso de
innovación social
Las transformaciones legales, políticas, administrativas y, en
definitiva, sociales generan cambios en las estructuras productivas
de los estados, regiones y territorios. A continuación se describe
cómo estas transformaciones han afectado y afectan al ámbito del
patrimonio cultural. Concretamente, se pone el énfasis en el sector
arqueológico y en su vertiente comercial, un nicho de mercado
que emerge en la década de los noventa del siglo xx, resultado
del proceso legislador en esta materia y que ha tenido importantes
consecuencias para la gestión patrimonial en España.
Este proceso de valorización y de dinamización productiva, resultado
de una serie de transformaciones legales y administrativas,
es caracterizado en este trabajo como una innovación social. Este
fenómeno es estudiado a través de la recopilación de información
sobre este sector, resultado de un importante esfuerzo de documentación,
debido a la ausencia de fuentes de datos, y de la realización
de la primera encuesta dirigida a empresas de arqueología.
Palabras clave: sector arqueológico, arqueología comercial,
empresa de arqueología, gestión del patrimonio arqueológico,
innovación social, empresas del conocimiento, servicios intensivos
en conocimiento.
Introducción
La gestión del patrimonio y las actividades relacionadas
con este ámbito han cobrado especial relevancia
durante los últimos veinte años, sobre todo debido
a su impacto socioeconómico. Durante este período
ha sido especialmente destacable el rol desempeñado
por el sector público, agente que impulsó la actual
estructuración del sector patrimonial a través de diferentes
mecanismos, entre ellos, la publicación de
una serie de normativas y el desarrollo de diferentes
modelos administrativos para hacer efectiva su gestión.
En este artículo se realiza un análisis de las transformaciones
legales, políticas y administrativas que
definieron el actual sector patrimonial, concretado
22 2012
Pàgs. 87-100
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
Legal, political, management and social change has consequences
in the productive structures of states, regions and territories.
This article describes how these transformations have affected and
are affecting the cultural heritage. Specifically, it emphasizes the
archaeological sector and its productive environment, a new business
activity which emerges in the nineties of the twentieth century, as
a result of a legislative process that had important consequences
in the Spanish heritage management.
The productive development process as a result of changes in the
legal/management environment is characterized in this article as a
social innovation. This phenomenon is studied through the collection
of information about this sector. The gathering of information about
this activity is the result of an important documentation effort,
due to the absence of data sources, based on the first survey of
archaeological firms, which allowed the description of this sector.
Keywords: Archaeological sector, contract archaeology, archaeological
firm, archaeological heritage management, social innovation,
knowledge firm, knowledge intensive services.
en el caso de la actividad arqueológica y en una
nueva actividad comercial que generó un mercado
de trabajo, esto es, un impacto social y económico.
El análisis de las empresas de arqueología españolas
supone un caso de estudio ejemplificativo del rápido
crecimiento que ha experimentado este sector desde
su emergencia (en la década de los noventa del siglo
xx) hasta el año 2008 en el que se registran (al
menos) 273 empresas de arqueología.
Este caso de estudio es ejemplificativo del importante
papel que desempeña el sector público como
agente dinamizador de procesos de innovación (social)
a través de la realización de sus competencias
legislativas, gestoras y como demandante de servicios.
El desarrollo de un marco legislativo, la instauración
87

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
de un modelo de gestión patrimonial y la externalización
de estas actividades generaron la creación de
un importante mercado de trabajo en el que muchos
arqueólogos encontraron una salida profesional.
Sin embargo, la necesidad urgente de gestionar
el patrimonio español, en constante conflicto con
las actividades constructivas (motor de crecimiento
español por aquel entonces), favoreció la rápida estructuración
de un sector cuyos fundamentos no fueron
analizados en profundidad: una ambigua regulación,
la publicación de normativas imprecisas, la excesiva
heterogeneidad de los modelos de gestión patrimonial
(uno por cada comunidad autónoma), la ausencia de
planificación y de evaluación de consecuencias, gestó
una nueva actividad económica (des)regulada y dejada
en manos del libre mercado y, por tanto, vulnerable
a las coyunturas económicas.
Si bien el proceso de nacimiento y desarrollo de
esta actividad registró un rápido crecimiento en un
contexto de bonanza económica, la inconsistencia
estructural de este sector, que ya se intuía en las
problemáticas de la arqueología como profesión (falta
de definición profesional, ausencia de metodologías
homogéneas, colegios profesionales, asociaciones profesionales
nacionales, convenios colectivos generales
y códigos deontológicos, etc.), se vio gravemente
afectado con la llegada de la crisis económica, el
cese de la actividad constructiva y la paralización de
la demanda de este tipo de servicios.
Este modelo de gestión patrimonial y este entorno
productivo se encuentran gravemente afectados por las
consecuencias de la crisis global, presentando graves
dificultades para su supervivencia pero también una
serie de oportunidades relacionadas con la elevada
cualificación del personal y el auge de los servicios
intensivos en conocimiento.
A continuación se expone el marco analítico y las
fuentes de información empleadas para la realización
de este trabajo. Posteriormente se presenta el contexto
legislativo y normativo que fundamentó la creación
de la oferta de servicios arqueológicos. Además, se
exponen dos casos en los que el proceso de transformación
institucional tiene ciertas similitudes con
el contexto español y para los que existen fuentes
de información; son el caso británico y norteamericano.
El caso español es analizado a través de los
resultados de la encuesta. Finalmente se presentan
las consecuencias y las conclusiones de este trabajo.
El marco analítico y la metodología
Tal y como se indicó en la introducción, este
artículo hace especial hincapié en el rol desempeñado
por las instituciones públicas, entendidas como
el conjunto de hábitos, normas, rutinas, prácticas
establecidas, normas o leyes que regulan las relacio-
nes e interpretaciones entre individuos, grupos y
organizaciones (Edquist y Johnson 1997). A menudo
estas instituciones toman la forma de organizaciones,
es decir, estructuras formales que han sido creadas
conscientemente y que tienen un propósito explícito
(Edquist y Johnson 1997).
Las organizaciones públicas soportan el cambio
social y sus actuaciones tienen importantes conse-
cuencias en todos los órdenes sociales; es su función
hacer frente a importantes desafíos, demandas,
problemas y/o necesidades de índole social que, a
menudo, involucran a diferentes agentes que por
sí mismos no son capaces de solucionar. Por esta
razón, las organizaciones públicas son relevantes en
los contextos de grandes desafíos, como es el caso
de la gestión patrimonial.
El Patrimonio Cultural es definido como el conjunto
de bienes muebles, inmuebles e inmateriales que
hemos heredado del pasado y que hemos decidido
que merece la pena proteger como parte de nuestras
señas de identidad social e histórica (Querol 2010: 11).
Por lo tanto, su gestión, entendida como el conjunto
de actividades destinadas a su protección y difusión
(Querol 2010: 51), a menudo entra en conflicto con
otro tipo de actividades, como cualquier actuación que
se realice en el suelo y que amenace su destrucción.
Esta base argumental explica la intervención de las
instituciones públicas en este ámbito con el objeto de
identificar, gestionar, proteger y difundir el patrimonio.
Sobre todo en un contexto en el que el sector de
la construcción se constituye como importante pilar
económico de la producción española.
Para hacer efectiva la protección patrimonial se
utilizaron diferentes mecanismos: leyes, políticas, inversión,
infraestructuras, formación, tasas, subvenciones,
etc. Estas actuaciones estructuraron el funcionamiento
del actual sector arqueológico español, que además
incluyó la generación de una nueva oferta de servicios.
A través de este caso de estudio se observa cómo
las transformaciones institucionales tienen consecuencias
en la composición económica y en la dirección
de los mercados, y no solo en los modelos de organización
social y en las estructuras de los estados
(Irwin y Vergrat 1989). Por esta razón, es importante
tener en cuenta los efectos de las políticas públicas,
y específicamente, a través de su influencia en el
desarrollo (o inhibición) de procesos de innovación
(Dosi, Orsenigo y Labini 2005). Este trabajo pretende
analizar el sector arqueológico español, su emergencia,
estructura y situación actual desde la perspectiva de
la innovación.
Pero a diferencia de la corriente general o mainstream
que fundamenta la innovación en la generación
de valor en el entorno productivo y/o empresarial,
los procesos de innovación en este artículo son
entendidos desde una aproximación social. Esto es,
un nuevo acercamiento, práctica o intervención de un
nuevo producto/servicio desarrollado con el objetivo
de mejorar una situación o solucionar un problema
social que ha sido adoptado por una institución,
organización o un cliente comunitario (Bouchard et
al. 1999). Así, la innovación es entendida como un
proceso de transformación que trasciende el ámbito
tecnológico y que se imbrica en la sociedad.
Estos procesos, por lo tanto, están íntimamente
vinculados a las transformaciones institucionales,
organizativas y, en definitiva, sociales; lo que implica
un aprendizaje y cambio de gestión de recursos y
activos; unas interacciones entre agentes; capacidades
para enfrentar nuevos problemas y la búsqueda de
herramientas para combinar en la resolución de los
mismos, lo cual produce un modelo creativo y trans-
88 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
formador. En definitiva, hacer las cosas de manera
que no se han hecho hasta ahora para enfrentar
problemas reales que una comunidad o grupo tiene
y esa forma inédita de hacer las cosas tiene un impacto
en la calidad de vida de dicha comunidad o
grupo (Bouchard et al. 1999).
La actual estructura del sector arqueológico español
está directamente relacionada con el desarrollo
normativo y los modelos de gestión establecidos por
el entorno legal/administrativo para dar respuesta a
una necesidad pública: la protección y difusión del
patrimonio. Este modelo tuvo un importante impacto
social y económico a través de la generación de una
nueva actividad comercial y un nuevo mercado de
trabajo vinculado a la arqueología que se desarrolla
en la década de los noventa del siglo pasado y que
se mantiene en la actualidad.
En este artículo estos procesos son analizados a
través de los resultados de la primera encuesta dirigida
a empresas de arqueología en España, llevada
a cabo en el año 2009 y que recoge datos de 212
empresas. Esta información es completada a través de
los resultados de 23 entrevistas semi-abiertas dirigidas
a otros agentes que componen el sector arqueológico
español. Dichas entrevistas dotaron a los resultados
de la encuesta de una perspectiva más cualitativa,
facilitando la interpretación de los mismos.
Figura 1. Fuentes de datos y metodología empleada para la
realización de este artículo. Fuente: Elaboración propia.
Antecedentes: la historia
El marco legal y sus consecuencias
Las primeras referencias legislativas en materia de
protección del patrimonio cultural se sitúan a principios
del siglo xx. Una vez finalizada la Primera Guerra
Mundial (1914-1918) se comenzó a tomar conciencia
de los desastres acaecidos en esta etapa en la que,
a los más de diez millones de pérdidas humanas, se
sumaron importantes pérdidas materiales (Ballart y
Tresserras 2001). Durante el proceso de reconstrucción
de las zonas afectadas se vislumbra una creciente sensibilización
sobre la necesidad de proteger los vestigios
culturales y patrimoniales, lo cual desembocó en la
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X
promulgación de los primeros reglamentos destinados
a proteger el patrimonio cultural.
Es en el contexto europeo donde se regula por
primera vez en materia de protección del patrimonio
cultural. El hito se encuentra en la Constitución
alemana de la República de Weimar (1919) donde se
recoge la titularidad pública del patrimonio histórico.
Posteriormente, en la Constitución austriaca de 1920 y
en la Constitución española de la República de 1932
se resalta el compromiso que debe adquirir el Estado
como institución responsable de la conservación y
protección del Patrimonio Cultural (Ballart y Tresserras
2001). Este proceso regulador desemboca en
la promulgación del primer manifiesto internacional
sobre la conservación del Patrimonio a través de la
Carta de Atenas en 1931.
Con el advenimiento de la Segunda Guerra Mundial
(1939-1945) este desarrollo legislativo se ve paralizado,
pero una vez finalizada la contienda se retoma
el proceso de una manera mucho más palpable y
explícita. En 1956 se formula el primer texto que
recoge la expresión patrimonio arqueológico, a través
de la Recomendación de Organización de las Nacio-
nes Unidas para la Educación, Ciencia y Cultura
(UNESCO), sobre los Principios Internacionales que
deberán aplicarse a las Excavaciones Arqueológicas.
En 1965 se constituye el Consejo Internacional de
Monumentos y Lugares Históricos (ICOMOS), que es
un organismo vinculado a la UNESCO que vela por
la protección de los monumentos, lugares y sitios
históricos, aspectos que se recogen en la Carta de
Venecia (1964) y en la Carta de Atenas (1931). En
1984 el ICOMOS crea el Comité Internacional para
la gestión del Patrimonio Arqueológico (ICAHM),
constituyendo el primer organismo de carácter internacional
para la gestión y protección del patrimonio
arqueológico. Posteriormente, en un intento de
integrar las políticas de protección del patrimonio
arqueológico con la normativa sobre el desarrollo
y planificación del suelo, ICOMOS formula en 1990
la Carta Internacional para la gestión del Patrimonio
Arqueológico (Ballart y Treserras 2001; Querol y Martínez
1996; Querol 2010).
En este contexto de promulgación de Cartas y Recomendaciones
para la protección del patrimonio, el
Consejo de Europa y la Unión Europea comienzan a
invertir esfuerzos en la regulación de esta materia. En
1969 se formula el primer documento internacional
sobre patrimonio arqueológico, el Convenio Europeo
para la Protección del Patrimonio Arqueológico (Querol
y Martínez 1996), que es revisado en la Convención
de Malta (1992), donde se introducen, por primera
vez, cuestiones relacionadas con la labor de los profesionales
de la arqueología en las etapas de diseño
y de ejecución de esos planeamientos. Esta convención
es un referente en la actualidad por introducir
cuestiones de gran relevancia para el desarrollo del
sector arqueológico.
Posteriormente se constituye la Asociación Europea de
Arqueólogos (European Association of Archaeologists),
que formaliza su primer encuentro en Santiago de
Compostela en 1995, donde se desarrolló el Code of
Practice para arqueólogos, basado en la Convención
89

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
de Malta (1992), que finalmente se aprobó en 1997
en Ravenna (Italia).
En el contexto histórico internacional de mediados
del siglo xx se desarrolla un proceso de institucionalización
que tiene por objeto hacer efectiva la protección
del patrimonio cultural (y arqueológico), como un
bien de interés general, en peligro de destrucción y
frente al cual las instituciones públicas deben hacer
algo para asegurar su protección.
Los modelos de gestión patrimonial
Una vez establecidas estas directrices, los diferentes
países han ido incorporando y adaptando la
necesidad de gestionar el patrimonio a sus respectivos
contextos a través de diferentes mecanismos para su
realización efectiva. Esto supuso que, por primera
vez, se instituyó por imperativo legal la necesidad
de proteger y difundir el patrimonio cultural y, por
tanto, arqueológico; lo cual implicó que los estados,
en cumplimiento de los requisitos establecidos por
la normativa, tuviesen que establecer, además, los
mecanismos para hacer efectiva la ley, a través de
su implementación política.
Cada país fue incorporando la necesidad de proteger
el patrimonio a través del desarrollo legislativo
derivado de la integración del patrimonio cultural (y
también del arqueológico) en las distintas normativas
patrimoniales, ambientales y/o de ordenación del te-
rritorio. Esto supuso una modificación en los aparatos
administrativos para velar por la adecuada gestión y
cumplimiento de la norma patrimonial.
Sin embargo, los diferentes contextos desarrollaron
respuestas diversas a esta necesidad, cada país desa-
rrolló un modelo de gestión adaptado a su contexto/
recursos, lo cual dotó de elementos de singularidad a
estas herramientas políticas en función del territorio.
Para comprender las consecuencias efectivas de
estos procedimientos en los territorios es posible
diferenciar, en términos generales, dos modelos de
implementación política. Por un lado, estarían aquellos
países que se decantaron por modelos de gestión
patrimonial públicos y, por otro, los que apostaron por
modelos de gestión patrimonial mixtos. Esta tipología
ideal significa que cada país implementó su normativa
de manera singular y única, adoptando modelos
intermedios o llenos de matices, pero la diferencia
básica consiste en que los modelos eminentemente
públicos se caracterizan por priorizar una gestión de
la norma a través de la actuación de la administración
y/o instituciones públicas y/o sin ánimo de lucro;
mientras que los modelos mixtos se fundamentan en
una gestión en la que la administración supervisa y
controla la actuación sobre el patrimonio arqueológico
pero delega en la iniciativa privada el desarrollo
efectivo de las actuaciones pertinentes.
En términos generales, los países que optaron por
modelos de gestión patrimonial públicos se basaron
en la promulgación de una normativa en materia de
protección patrimonial y en la implementación de
estructuras públicas y recursos públicos para la gestión
de los recursos patrimoniales. Este es el caso de
países como Francia, Estonia, Finlandia, Dinamarca,
República Checa, Grecia, etc.
A modo de ejemplo, en el contexto francés se aplican
los principios de la Convención para la protección del
patrimonio arqueológico de la Valleta (Malta) de 1992 a
través de la Ley 2001-44 sobre arqueología preventiva,
modificada posteriormente en los años 2003 y 2004.
El Institute National de Recherches Archéologiques
Preventives (INRAP) es la institución encargada de
hacer efectiva esta normativa, compuesta por 1.800
arqueólogos que trabajan de manera indefinida y por
200 arqueólogos que lo hacen de manera eventual
(datos facilitados por el INRAP para el año 2009).
Además, esta organización cuantifica 3.000 arqueólogos
que están trabajando en Francia durante
el año 2009 en diferentes instituciones: INRAP (2.000
arqueólogos), el Servicio de Arqueología del Ministerio
de Cultura (emplea a 250 arqueólogos), museos
(50 arqueólogos), universidades (250 arqueólogos),
Centre Nationale de la Recherche Scientifique (300
arqueólogos) y establecimientos privados sin ánimo
de lucro (50 arqueólogos).
Sin embargo, otros países optaron por modelos
de gestión mixtos que desarrollaron una demanda
de servicios arqueológicos, la creación de una nueva
actividad económica y un mercado de trabajo.
A continuación se presentan dos casos ejemplificativos
de los modelos de gestión mixtos: el caso de
Estados Unidos y el de Reino Unido. Estos casos,
para los que existen fuentes de datos e información
fácilmente accesible, han sido pioneros en el desarrollo
de un mercado de trabajo vinculado a la actividad
arqueológica y, además, presentan similitudes con el
contexto español, objeto de estudio en este trabajo.
La gestión de los recursos culturales y
arqueológicos en Estados Unidos
En Estados Unidos el referente normativo que
regula la protección y gestión del patrimonio arqueológico
es la National Historic Preservation Act;
Public Law 89-665 (1966), que en la Sección 106
establece un sistema de medidas para gestionar
el patrimonio cultural. A través de esta norma se
regula, por mandato legal, la consideración de los
efectos de los proyectos federales en el registro
arqueológico, así como la profesión y la práctica
de la arqueología en Estados Unidos que durante
mucho tiempo había estado vinculada al ámbito
académico, convirtiéndose, de esta manera, en una
parte integral de la ordenación del territorio y de la
gestión patrimonial (Sebastian y Lipe 2009).
A partir de entonces se desarrolla una actividad
comercial que se ha llamado Cultural Resources
Management (CRM) (King 2005; Roberts, Ahlstrom
y Roth 2004; Hardesty y Little 2000). Literalmente,
esta expresión quiere decir gestión de los recursos
culturales; dicho término incluye la gestión del patrimonio
arqueológico a través del concepto CRM
archaeology. CRM se convierte en una importante
actividad comercial en Estados Unidos. Durante los
años ochenta proliferan las empresas, los programas
académicos relacionados con la gestión de los
recursos culturales y varias universidades comenzaron
a ofrecer titulaciones en esta materia (Green y
Doershuk 1998).
90 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
El desarrollo efectivo de esta corriente estructura
un mercado en el que un nuevo tipo de empresas de
consultoría comienzan a ofertar servicios (actividades
de investigación y de campo) sobre la gestión de los
recursos culturales en Estados Unidos atendiendo a
la normativa vigente y al control por parte de las
agencias administrativas, que a su vez serán uno de
sus clientes más habituales.
Se estima que la industria CRM mueve alrededor
de 600 millones de dólares (425 M de €) en los
albores del siglo xxi (King 2005: 7); la mayor parte
del dinero que sostiene estas actividades proviene de
los organismos gubernamentales y de las empresas
privadas, cuyos planes y proyectos amenazan con
destruir o dañar sitios arqueológicos. Concretamente
en el año 2008 se estima que están trabajando unos
11.350 arqueólogos profesionales (Altschul y Patterson
e.p.) y que existen 130 empresas dedicadas a la
gestión de los recursos arqueológicos en el año 2009,
las cuales se caracterizan por su pequeño tamaño,
entre 2 y 5 empleados, a excepción de un porcentaje
de empresas de gran tamaño que emplea entre 10 y
más de 60 personas (datos facilitados por The Society
for American Archaeology 2010).
Sin embargo, atendiendo a la problemática con
la que se enfrenta este prometedor sector, M. Zeder
(1997) señala importantes dificultades de coordinación
entre los diversos agentes e instituciones (academia,
sector público y sector privado), debido a la fuerte
divergencia entre los intereses, actitudes y objetivos
de los mismos, lo que habitualmente desemboca en
una pugna manifiesta entre la arqueología académica
y la vertiente comercial. A esta dificultad se añade la
problemática vinculada a la amplia y ambigua normativa
existente en materia de gestión del patrimonio
arqueológico y la multiplicidad de administraciones
que regulan y gestionan la actividad de este sector.
Todo ello se traduce en un alejamiento de puntos
de encuentro entre los diferentes entornos, así como
en una ausencia de estándares en los modos de publicación
y presentación de la actividad arqueológica;
a ello hay que añadir que el grado de participación
y la preferencia por organizaciones es muy diverso.
Además, a partir del año 2007 y como consecuencia
de la crisis económica se registra un cambio de
tendencia en el desarrollo de la arqueología comercial
en Estados Unidos. La Asociación de Recursos Culturales
Americana (ACRA) ha publicado los resultados
de una investigación llevada a cabo en el año 2009
que registra el descenso económico en la práctica de
los recursos culturales (ACRA 2009). A través de este
estudio se concluye que la arqueología comercial ha
experimentado un descenso importante en el volumen
de actividad y se espera que la mayor parte de las
prácticas arqueológicas comerciales continúen descendiendo.
Mientras el gasto estatal en arqueología
permanece constante a través del estímulo de proyectos
de infraestructuras y medio ambiente, el gasto en el
sector privado desciende en un 20%. La mayoría de
estas empresas están bastante preocupadas por los
efectos de la actual situación económica, han facturado
menos de 100.000 dólares durante el año 2008
y piensan que las ventas continuarán disminuyendo.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X
Esta situación, que parece no ser exclusiva del
caso de Estados Unidos, genera un debate sobre las
direcciones que debe tomar la arqueología en el futuro,
teniendo en cuenta el gran impacto económico
y social de la gestión de los recursos culturales.
La gestión del patrimonio cultural y
arqueológico en Reino Unido
En Reino Unido también se desarrolla una importante
actividad comercial de servicios arqueológicos a
finales del siglo xx tras la publicación de diferentes
leyes y políticas para protección y gestión del patrimonio
cultural. El punto de inflexión se sitúa en la
promulgación de la Ancient Monuments and Archaeological
Areas Act (1979), normativa que aprueba la
protección jurídica del patrimonio arqueológico y de
los monumentos.
Al igual que en el caso de Estados Unidos, en Reino
Unido va a ser muy importante para la arqueología
la legislación sobre la ordenación del territorio que
comienza a desarrollarse a través de la Town and
Country Planning Act (1990). Esta norma, que no
establece una mención explícita sobre el patrimonio
arqueológico, ha dado lugar a una serie de reglamentos
y políticas que tienen un impacto en este tipo
de gestión. Así, comienza a desarrollarse un aparato
legislativo vinculado a la gestión del patrimonio cultural
y arqueológico desde los gobiernos nacionales
y desde las administraciones regionales y locales.
Concretamente, la política de planificación de la
gestión del patrimonio arqueológico británica se basa
en una directriz (no en una ley), llamada Planning
Policy Guidance 16: Archaeology and Planning (PPG16)
que es un documento elaborado por el gobierno central
para asesorar a las autoridades locales sobre la
planificación y el tratamiento del patrimonio arqueológico,
desde donde se implementa. Esta directriz
se introduce en 1990 y su desarrollo efectivo da
origen al sector privado vinculado a la arqueología
(Thomas 2007).
El documento informa sobre la necesidad de
proteger los restos arqueológicos debido a que son
un recurso finito e irremplazable y que, por tanto,
cualquier proyecto que pueda afectar a estos recursos
debe ser objeto de examen para mitigar sus efectos.
Además, destaca la importancia de la evaluación y
gestión de los lugares arqueológicos para su potencial
desarrollo. Otra novedad que introduce esta directriz
es que todas las formas de investigación arqueológica
deberán ser financiadas por el promotor (ya sea público
o privado). En cambio, en el modelo anterior era el
estado quien financiaba los proyectos vinculados con
la gestión del patrimonio arqueológico.
Al igual que en Estados Unidos, también ha sido
muy importante el desarrollo legal en materia de patrimonio
para la estructuración del mercado vinculado
con la actividad arqueológica. En cuanto al aparato
institucional que gestiona el patrimonio arqueológico
cabe señalar que es un tanto singular. El organismo
del gobierno que mayor responsabilidad tiene en
arqueología es English Heritage, que es legalmente
un órgano independiente pero que se financia en
un 80% a través de los presupuestos anuales del
91

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
Ministerio de Cultura, y, por tanto, es responsable
ante esta administración. English Heritage trabaja
con un presupuesto anual de unos 7 millones de
euros, utilizados para la gestión y conservación del
patrimonio arqueológico (Thomas 2007).
Actualmente, y debido al desarrollo legal descrito,
existe una creciente industria arqueológica en Reino
Unido. Se estima que alrededor de unas 100 empresas
ofrecen servicios de arqueología empleando
unas 2.000 personas en este sector. La mayoría de
estas empresas se caracterizan por tener menos de
50 empleados coexistiendo con algunas de unos 200
empleados (Thomas 2007: 38).
Concretamente, en Inglaterra el gasto anual de
este sector se sitúa en torno a los 100 millones de
euros en el año 2000; y durante ese mismo año se
llevaron a cabo unas 5.000 actuaciones arqueológicas.
El tipo de actividades que desarrollan estas empresas
suelen estar vinculadas a la reconstrucción de
centros históricos de las ciudades, la evaluación del
urbanismo, la explotación de canteras, evaluación de
infraestructuras, asesoría, etc. (Thomas 2007: 38).
Para la defensa de los intereses profesionales vinculados
a la arqueología en Reino Unido existe una
organización llamada Institute for Archaeologists (IFA),
que actualmente cuenta con 2.700 miembros. En líneas
generales, este instituto se centra en el análisis de la
práctica arqueológica para la promoción de estándares
vinculados a la conservación, gestión y puesta en
valor del patrimonio arqueológico, así como para el
establecimiento de códigos deontológicos y éticos en
torno a la profesión arqueológica, para mejorar las
condiciones del mercado de trabajo, colaborar con
las instituciones administrativas en el apoyo de la
formulación de políticas, y fomentar el aprendizaje
y la formación arqueológica. Además realiza una
serie de estudios sobre la situación de la profesión
arqueológica en Reino Unido.
Según los estudios de Aitchison y Edwards (2003
y 2008) se cuantifican 6.865 arqueólogos profesionales
en 2008 trabajando en Reino Unido. A estas cifras
hay que añadir otro tipo de profesionales que, sin
ser arqueólogos, trabajan para instituciones vinculadas
con la arqueología; este personal denominado de
apoyo técnico supone la cifra de 866 profesionales
en el año 2008. Según los datos del estudio, el sector
vinculado a la arqueología ha ido creciendo en
los últimos diez años de manera considerable. Esto
sobre todo se aprecia en los datos de 2003, donde
el número de trabajadores aumentó en un 29% en
relación a 1998, mientras que desde el 2003 hasta
2008 continúa este crecimiento pero no de forma tan
acusada; este hecho podría ser explicado por el impacto
que ha tenido la crisis en la profesión durante
este año o por saturación de mercado.
Analizando el número de profesionales en relación
a las diferentes instituciones arqueológicas en las
que trabajan, se concluye que de los 6.865 en 2008,
1.818 (27%) trabajan para departamentos de la administración
vinculados con la gestión arqueológica,
1.014 (15%) trabajan para universidades, 3.497 (51%)
trabajan en el sector privado y 535 (8%) trabajan
en otro tipo de organizaciones. Se observa que la
mayoría de profesionales que trabajan en el sector
arqueológico se dedica a actividades vinculadas con
el sector privado, mientras que un tercio de los
técnicos trabaja en puestos de la administración y
el otro tercio se divide en personal vinculado a las
universidades y a otro tipo de organizaciones relacio-
nadas con la arqueología.
La media salarial de estos profesionales fluctúa
en torno a los 24.000 € para el 2008 (20.792 libras
esterlinas); lo que supone un incremento de un 22%
en relación al año 2003, cuando el salario medio
estaba en torno a 19.900 € anuales.
Además, se destaca la elevada cualificación de este
tipo de profesionales, casi uno de cada 8 arqueólogos
(12%) posee una titulación doctoral o postdoctoral, el
40% tiene un máster o algún tipo de especialización y
el 90% de los arqueólogos tiene un título universitario.
Entre los problemas más importantes de esta actividad
destaca la elevada inestabilidad del personal, lo
que implica una gran movilidad. Esto se traduce en
una creciente desilusión de este tipo de profesionales,
lo que a menudo desemboca en una decisión de
abandono tras cinco años de experiencia. Contrariamente,
también existe un grueso de profesionales que
permanece en este sector desde finales de la década
de los ochenta de manera estable (Everill 2008).
Los datos recopilados sobre Reino Unido estiman
el volumen y tamaño de la arqueología comercial
en este país y el proceso de constitución de esta
demanda de servicios. Los estudios desarrollados en
este contexto ofrecen una amplia información sobre
la actividad arqueológica de este país.
La arqueología comercial en Reino Unido se caracteriza
como una industria joven que comienza a
finales del siglo xx. Actualmente se ha desarrollado
una práctica ampliamente comercializada y los gobiernos
han reconocido el patrimonio arqueológico
y cultural como un activo muy importante. Además,
la arqueología comercial ha estado estrechamente
vinculada a la industria de la construcción, lo cual
ha financiado un 58% de los puestos arqueológicos
vinculados al proceso de planificación territorial
(Aitchison y Edwards 2008).
A partir de 2008 muchas empresas comienzan a
notar los efectos de la crisis económica a través de
la reducción del volumen de demanda de trabajo.
Las más afectadas son las más alejadas de las principales
ciudades y las que presentan menor tamaño
(Aitchison 2009).
Desde el Institute for Archaeologists (IFA) se
ha recogido información sobre los impactos de la
crisis en este sector. Estos datos muestran que las
empresas de arqueología se han visto obligadas a
reducir su plantilla, así, en agosto del año 2007 se
registran 2.094 empleados, pero en enero del año
2009 esta cifra descendió hasta 1.851 empleados;
lo que implica una reducción del 11,6%. Esta cifra
sigue reduciéndose hasta julio de 2009, momento en
el que se registra un ligero aumento. Este pequeño
incremento es debido a la respuesta del gobierno a
la crisis a través de programas de financiación para
la creación de infraestructuras, lo que implica una
suavización temporal de la caída de estos datos,
pero es complicado estimar qué sucederá en 2010
(Aitchison 2009).
92 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
La arqueología comercial en 2009 está siendo
gravemente afectada por la crisis económica global
en Reino Unido. La suma del trabajo arqueológico
en este país está descendiendo desde el año 2007.
Ha habido una gradual reducción en el número de
actuaciones arqueológicas y en el número de personas
que trabajan como arqueólogos. Mientras que
6.865 personas estaban trabajando en la arqueología
comercial en verano de 2007 (Aitchison y Edwards
2008), esta cifra descendió en un 10% hasta abril de
2009 (Aitchison 2009). Esto efectivamente representa
la pérdida de uno de cada seis trabajos en arqueología
comercial, con muchas empresas que pierden
personal y otras que tienen que cerrar.
A continuación se presenta una tabla resumen
que presenta algunos datos interesantes sobre estos
contextos:
Estados Unidos Reino Unido
Referente normativo National Historic Preservation Act (1966) Planning Policy Guidance 16:
Archaeology and Planning (1990)
Nacimiento “arqueología A partir de 1970
comercial”
A partir de 1990
Inversión anual Se estima que alrededor de 600 millones
de dólares en 2008 (300 millones de dólares
en 1994)
Mercado de trabajo 11.350 arqueólogos (Altschul y Patterson,
e.p.)
Número de empresas 130 grandes y medianas empresas 100 empresas
Tamaño medio de las
empresas
Perfil de los
arqueólogos
profesionales
Asociación de
arqueología profesional
Dificultades y/o
amenazas
El surgimiento de la arqueología
comercial en España
De 2 a 5 empleados la mayoría, existe un
pequeño porcentaje que tiene entre 10 y
60 trabajadores
Personal altamente cualificado (estudios
universitarios, un importante porcentaje
posee especialización y doctorado)
El modelo de implementación política
en España. El marco legal y sus
consecuencias
En la década de los sesenta (del siglo xx) comienza
un significativo fenómeno de expansión en
las ciudades españolas que ha continuado hasta la
actualidad. Inicialmente, la especulación y la falta
de control conllevaron que una gran cantidad de
patrimonio arqueológico fuese destruido. Como re-
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X
Se estima que alrededor de 100
millones de euros (datos año
2000)
6.865 arqueólogos (datos IFA
2008)
La mayoría tiene menos de 50
empleados; existe un pequeño
porcentaje que tiene más de 200
trabajadores
Personal altamente cualificado
(estudios universitarios, un importante
porcentaje posee especialización
y doctorado)
The Society for American Archaeology Institute for Archaeologists
- Numerosos agentes e instituciones que
dificultan la coordinación
- Amplia y ambigua normativa relacionada
con CRM
sultado de este proceso, y siguiendo las directrices
europeas, a principios de los ochenta se comenzó a
sentir la necesidad de regular esta situación, lo que
se satisfizo en parte por la aprobación de la Ley de
Patrimonio Histórico Español en 1985, con el objeto
de proteger, preservar y gestionar el patrimonio del
país, y por otros referentes legales posteriores vinculados
con la protección del medio ambiente y la
ordenación del territorio.
Con anterioridad a la publicación de esta normativa
la actividad arqueológica se ceñía al ámbito académico,
pero a partir de estos procesos se establecen
una serie de requerimientos para hacer efectiva la
protección y difusión del patrimonio arqueológico.
Es decir, más allá de la arqueología de investigación
que se venía desarrollando, se hace explícita la nece-
- Inestabilidad del personal
- Crisis económica
Figura 2. Nacimiento y desarrollo de la arqueología comercial en Estados Unidos y Reino Unido. Fuente: Elaboración propia
a partir de datos facilitados por SAA (2010), IFA (2008) y trabajo de Roger M. Thomas (2007).
sidad de institucionalizar lo que se ha denominado
una arqueología preventiva, es decir, un modelo de
gestión que protegiese y difundiese el patrimonio
arqueológico, para lo cual fue necesario legislar y
desarrollar la implementación política de la norma.
Pero además es necesario tener en cuenta que la
normativa en materia de protección patrimonial se
desarrolla en un contexto de transición política y administrativa
en España. En la década de los ochenta
se consolida el Estado Democrático de Derecho, lo que
supone un punto de inflexión en el marco político/
social/económico/cultural en España, acompañado de
un importante proceso de modernización del aparato
93

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
administrativo y de un proceso de descentralización
estatal.
En este contexto se lleva a cabo la implementación
del Estado de las Autonomías, a través del cual se
comparten y se delegan competencias en materia de
gestión patrimonial a las comunidades autónomas. Este
modelo supone que cada comunidad autónoma, bajo
un marco común —la Constitución de 1978, la Ley
de Patrimonio Histórico Español (1985) y el estatuto
de autonomía correspondiente—, ha ido produciendo
diferentes modelos de gestión y publicando normativas
que varían los tratamientos del patrimonio arqueológico
en relación al marco institucional.
Cada comunidad autónoma desarrolló su modelo
de gestión de patrimonio arqueológico de una manera
original; el único modelo previo era el establecido
por el gobierno central, el cual contaba con un
departamento para autorizar, financiar y publicar la
actividad arqueológica desarrollada por las universidades,
museos y organismos de investigación, pero
que carecía de experiencia y de personal formado en
este tipo de gestión.
Las comunidades autónomas incorporan a su estructura
administrativa departamentos con competencias
en gestión patrimonial que para hacer efectiva su
protección, además, tendrán que cooperar en muchas
ocasiones con otros departamentos con obligaciones
compartidas, como es el caso de las organizaciones
encargadas de la ordenación del territorio y de la
protección del medio ambiente (Querol 2010). La gestión
de estos ámbitos presenta un panorama similar
al patrimonial, es decir, además de legislación estatal,
las competencias en estas materias pertenecen a las
comunidades autónomas que desarrollan su propia
normativa y sus modelos de gestión. Pero, además,
la aplicación efectiva en muchas ocasiones recae en
diputaciones y gobiernos locales.
Por lo tanto, con la llegada de la democracia a
España, con la modernización de la estructura administrativa
del país y con el proceso de transferencia
de competencias a las comunidades autónomas,
se desarrolla a finales del siglo pasado una serie
de normas que hacen referencia a la necesidad de
protección y difusión del patrimonio cultural. A
través de la LPHE 1985 (y otras leyes referentes a
la ordenación del territorio y al medio ambiente) se
establecen una serie de requerimientos para la gestión
del patrimonio arqueológico en España; se hace
explícita, por tanto, la necesidad de una arqueología
preventiva (más allá de la investigación) que proteja
y difunda nuestro patrimonio.
El problema fue que los requerimientos establecidos
por esta normativa sumada a la creciente actividad
constructiva en España supuso que las administraciones
se viesen desbordadas. Este contexto creó una
demanda por parte del sector público en materia de
gestión arqueológica que fue satisfecha, en parte, por
el sector privado. La cuestión fue que las administraciones
no pudieron asumir el desarrollo práctico de
este proceso regulador, debido a la gran cantidad de
actividad vinculada a la gestión del patrimonio y a la
ausencia de recursos, por esta razón se encargó este
tipo de actividad a una serie de profesionales en materia
de gestión arqueológica, es decir, a arqueólogos,
por lo que emergió un mercado de trabajo conocido
como arqueología comercial.
La arqueología comercial, un proceso
de innovación social
En este trabajo se utiliza el término arqueología
comercial para definir la oferta de servicios vinculados
a la gestión del patrimonio arqueológico. Esto quiere
decir que los servicios vinculados a la gestión del
patrimonio arqueológico incluyen, en términos generales,
las siguientes actividades:
• Servicios de documentación. Hacen referencia
a la catalogación e inventariado de los bienes
culturales y arqueológicos. Incluyen actividades
de identificación de bienes culturales para que
posteriormente puedan ser protegidos y difundidos.
• Servicios de intervención. Hacen referencia a la
protección efectiva del patrimonio arqueológico; por
ejemplo, cuando un organismo público o privado
quiere llevar a cabo un proyecto que tiene un impacto
en el territorio y que, por tanto, pueda afectar
a la conservación de los recursos arqueológicos, es
necesario desarrollar un estudio a través del cual
se concluya un informe técnico arqueológico que
estime los efectos y posibles consecuencias, para
prevenirlos y/o subsanarlos.
• Servicios de puesta en valor o de musealización
de bienes y/o recursos culturales. Este tipo
de actividades hace referencia a servicios relacionados
con la rentabilización del patrimonio, con
su accesibilidad y su puesta en marcha para ser
visitado.
• Servicios de consultoría. Abarcan actividades de
asesoría relacionadas con el ámbito patrimonial y
que requieren de un conocimiento especializado.
• Servicios de difusión. Implican actividades de
acercamiento a la sociedad de los conocimientos
y recursos patrimoniales.
La mayoría de las actividades descritas (sobre todo
en el caso de las tres primeras: catalogación, intervención
y puesta en valor) se llevan a cabo a partir
de una demanda pública (bien porque la actuación es
solicitada por organismos públicos o porque si bien
es demandada por iniciativa privada la protección
arqueológica es de obligado cumplimiento). Por esta
razón, para la realización de la actividad es necesario
obtener una autorización por parte de la administración
competente, quien además supervisa el proyecto
y, una vez finalizado, recibe un informe detallado.
Por lo tanto, la oferta de servicios arqueológicos se
constituye como una actividad económica novedosa
en el contexto español, por este motivo, este proceso
es caracterizado en este trabajo como innovador,
entendiendo por innovación “la introducción de un
nuevo, o significativamente mejorado producto (bien
o servicio) de un proceso, de un nuevo método de
comercialización o de un nuevo método organizativo,
en las prácticas internas de la empresa, la organización
del lugar de trabajo o las relaciones exteriores”
(OCDE 2005: 56).
Pero lo más interesante de este proceso innovador
es su carácter social, es decir, la necesidad de gestionar
el patrimonio arqueológico como bien de interés
94 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
público y la dinamización de una nueva demanda de
servicios por parte del sector público, esto es, una
innovación social, una nueva práctica desarrollada
para mejorar una situación o resolver un problema
social que ha sido adoptado por las instituciones
públicas (Bouchard et al. 1999).
Además, si bien la mayoría de las actividades
desarrolladas por estos profesionales emergen
como resultado de una demanda público-legal, con
el tiempo estas empresas y profesionales se van especializando
y diversificando su oferta de servicios,
ofreciendo otro tipo de actividades, no directamente
estipuladas por la normativa (por ejemplo, las vinculadas
con los servicios de consultoría y difusión)
y que, por tanto, no necesitan de autorización por
parte del sector público.
En definitiva, este hecho es caracterizado a través
de este trabajo como innovación social. Se trata de
la gestión de un bien de interés social cuya gestión
se externaliza ante la ausencia de recursos, creándose
un importante mercado de trabajo para dar respuesta
a una necesidad público/social. Además este proceso
puede calificarse de exitoso, al menos en sus inicios,
tanto ha sido que desde la década de los noventa del
siglo pasado hasta el año 2008 se registran 273 empresas
activas que ofertaban servicios de arqueología
en España, además de un gran número de trabajadores
por cuenta propia y ajena, que se especializan
y diversifican su oferta de servicios.
A través de este proceso se estructura el actual
sector arqueológico español. En líneas generales, un
sector es un conjunto de actividades vinculadas a
una determinada demanda y está compuesto por las
siguientes dimensiones: un conocimiento específico y
dominio tecnológico, un conjunto de actores y redes
y una serie de instituciones (Malerba 2005: 385). A
continuación se define el sector arqueológico español
y el tipo de agentes e instituciones que comparten
un mismo know-how.
Figura 3. Caracterización del sector arqueológico español.
Fuente: Elaboración propia.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X
A través de este gráfico se definen los principales
entornos que componen el sector arqueológico: el
entorno académico (formado por universidades, organismos
públicos de investigación y museos) que
desarrolla actividades vinculadas con la investigación
y difusión del patrimonio arqueológico y con la formación
de profesionales en este ámbito; el entorno
legal/administrativo (formado por los departamentos
administrativos con competencias patrimoniales), que
desarrolla funciones vinculadas con la legislación y
gestión del patrimonio arqueológico, así como la
demanda de servicios arqueológicos. Finalmente estaría
el entorno productivo, formado por la oferta y
demanda de servicios arqueológicos (en la demanda
se situarían sobre todo empresas relacionadas con
la ingeniería y la construcción) y en la oferta todos
aquellos agentes que ofertan servicios arqueológicos
(empresas y trabajadores por cuenta propia y ajena).
Las consecuencias deseadas y no
deseadas del proceso legal a través de
la caracterización de las empresas
Tal y como se comentó al inicio de estas páginas
los resultados de la encuesta dirigida a empresas
han permitido caracterizar el proceso de creación y
evolución de la demanda de servicios arqueológicos
en España en relación al desarrollo legal y administrativo
en materia de gestión patrimonial.
En primer lugar, la antigüedad de las empresas
encuestadas permite situar el nacimiento de la denominada
arqueología comercial en la década de los
noventa del siglo xx, tras la publicación de la Ley de
Patrimonio Histórico Español (1985); con anterioridad
a esta fecha no se identifican empresas de arqueología.
Estas empresas comienzan a estructurarse en
la década de los noventa, así lo afirman el 37% de
los casos encuestados.
Este hecho permite relacionar la creación de la
oferta de servicios arqueológicos como efecto del
proceso normalizador en materia patrimonial. Tal y
como se explicó, este proceso es entendido en este
trabajo como una innovación (introducción de un
bien o servicio que genera valor) de carácter institucional/social
(es impulsado por el sector público ante
la ausencia de este tipo de servicios y su necesidad
para la protección del patrimonio).
Además, cabe señalar que esta iniciativa generó
la creación de un rápido y voluminoso mercado de
trabajo. El rápido crecimiento de esta demanda y de
estos servicios se observa durante el período 2000-
2005, años de bonanza económica y de desarrollo
del sector de la construcción, uno de los principales
demandantes de servicios de arqueología (como se
analiza a continuación). Durante estos cinco años
se constituyen el 40% de las empresas encuestadas.
Sin embargo, durante el siguiente período (2006-
2009), este proceso de constitución de empresas des-
ciende drásticamente. La llegada de la crisis económica
y la paralización del sector de la construcción afectó
directamente al sector arqueológico y esto se intuye
a través de los resultados de la encuesta, en que se
registra un descenso importante en el volumen de
creación de empresas.
95

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
Figura 4. Año de constitución de las empresas de
arqueología encuestadas. Datos expresados en porcentajes.
Fuente: Elaboración propia a partir de los resultados de la
encuesta.
Este proceso es explicado también a través del
análisis del volumen de actividad arqueológica por
comunidades autónomas. Para este estudio se recopiló
información de los departamentos de patrimonio
por comunidades autónomas, entidades encargadas
de autorizar y supervisar la mayor parte del trabajo
desarrollado por estas empresas.
Cabe señalar que esta información se registró de
manera muy diversa y heterogénea debido a que las
administraciones no tienen un sistema de registro de
actividad homogeneizado; en unos casos el proceso
de clasificación se realiza en función del tipo de
actuaciones (excavaciones, sondeos, lectura de paramentos,
etc.), en otros por anualidades, en otros por
proyectos desarrollados, etc. Esta situación dificultó
en gran medida la tarea de homogeneizar estos datos
y desarrollar un ejercicio comparativo por comunidad
autónoma. Finalmente se trató la información en
términos generales, es decir, a través del número de
actuaciones anuales por comunidad autónoma.
Figura 5. Volumen de actividad arqueológica por
comunidades autónomas expresado a través del número de
actuaciones anuales. Fuente: Parga-Dans 2011.
Este gráfico registra el importante crecimiento de
la actividad arqueológica en España desde el año
2000 hasta el año 2006-2007; momento en el que
comienza a paralizarse en unos casos y/o descender
el volumen de actividad arqueológica en otros, como
resultado de la crisis económica, la paralización del
sector de la construcción y la obra pública. Este efecto
ha tenido graves consecuencias para el desarrollo de
este sector emergente y así se observa en este gráfico.
Este decrecimiento es más profundo en el caso de
comunidades como Madrid o Comunidad Valenciana,
regiones en las que el sector de la construcción había
sido muy próspero en el anterior período.
Uno de los principales problemas vinculados al
desarrollo de la oferta de servicios arqueológicos fue
su excesiva dependencia del sector de la construcción
y este hecho se confirma a través del resultado de
las encuestas, que identifica a estos agentes como
principales clientes de las empresas de arqueología.
El 60% de los casos afirma que son las empresas
de infraestructuras e inmobiliarias sus principales
clientes que, para llevar a cabo sus proyectos, necesitan
subcontratar la actividad arqueológica tal y
como ordena la Ley. El segundo principal cliente es
el sector público de manera directa, así lo afirma el
32% de las empresas, otro importante demandante
de este tipo de servicios.
Finalmente cabe señalar que instituciones como
museos, fundaciones, universidades y organismos
públicos de investigación no parecen representar un
cliente importante para estas empresas.
Figura 6. Principales clientes de las empresas de arqueología,
datos expresados en porcentajes. Fuente: Elaboración propia
a partir de los resultados de la encuesta.
Todos estos datos muestran un mercado creciente
y exitoso, por lo menos desde el momento de su
creación hasta el año 2008. Esto permite definir a
esta oferta de servicios como joven y dinámica. Sin
embargo, la frágil estructuración y la escasa planificación
con que se creó esta actividad muestra una
serie de dificultades que se han visto acentuadas con
la llegada de la crisis económica y están afectando
al proceso de consolidación de este sector.
A través de los resultados de la encuesta se
cuantifica el mercado de trabajo generado en torno
a estas organizaciones. Se han contabilizado 2.358
personas que estaban trabajando en estas entidades
a finales del año 2008; de este total más de la mitad
son personas con contratos temporales (1.328) y el
resto se dividen entre socios (457) y personas con
contratos indefinidos (573). A pesar de que este dato
es una estimación de una parte del mercado de trabajo
vinculado a la arqueología (empresas identificadas),
se observa la elevada temporalidad en los puestos
de trabajo, aspecto recurrente en el sector cultural.
96 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
Además, hay que tener en cuenta que el número de
empleados eventuales pudiera duplicar personas que
han trabajado en diferentes empresas con contratos
temporales durante una misma anualidad.
En términos porcentuales, la mayor parte de las
empresas tienen un pequeño tamaño, en su mayoría
están formadas por dos personas asociadas (47%), el
25% tienen una persona contratada de manera indefinida
y el 44,8% realizan contrataciones eventuales;
además registran un bajo volumen de facturación (el
38% no alcanzan los 100.000 € al año) y tienen un
ámbito de trabajo fuertemente localizado (el 73% de
las empresas trabajan para la comunidad autónoma
en la que están situadas). Estos datos muestran que
las empresas de arqueología españolas tienen un reducido
tamaño y volumen de negocio, suponen una
importante movilización de recursos y de personal,
pero atomizado y frágilmente estructurado.
Este contexto estructural además está asociado con
los problemas de definición de esta profesión, tarea
aún pendiente. Se priorizó la necesidad urgente de
poner en marcha esta oferta de servicios pero no se
sentaron las bases de su funcionamiento. A modo
de ejemplo, estudios formales de arqueología no
existían hasta hace muy poco tiempo, tampoco existe
un colegio profesional de arqueología, ni convenios
colectivos, ni asociaciones profesionales de carácter
nacional, tan solo iniciativas autonómicas, etc. Todo
ello ha generado una actividad económica vulnerable
a las coyunturas de mercado cuyos efectos se han
acentuado con la crisis económica.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X
Sin embargo, la principal oportunidad de este
sector reside en su capital humano; se trata de una
oferta de servicios altamente cualificada, el 70% de
las personas que trabajan en estas empresas tiene al
menos una licenciatura. Esta actividad se basa en
la oferta de servicios técnicos y especializados, esto
quiere decir que el entorno productivo arqueológico
está compuesto por “empresas de conocimiento”,
especializadas en gestión del patrimonio, y no en
“empresas del ladrillo”.
Además, que son empresas del conocimiento se
constata también a través de los resultados de la
encuesta. Estas organizaciones afirman que para
desarrollar sus servicios es muy importante el establecimiento
de relaciones directas con sus principales
usuarios debido a que no ofrecen productos estandarizados,
hecho que además supone una oportunidad
para innovar en este sector. Este hecho se observa a
través del patrón de localización de estas empresas
en las principales ciudades españolas como Madrid
y Barcelona, así como en los términos municipales
que rodean estas urbes. Con una menor intensidad,
pero también elevada, destacan las áreas situadas en
torno a Sevilla, Córdoba, Málaga, Valencia, Zaragoza,
Santiago de Compostela y Pontevedra. También presentan
una densidad destacable Bilbao y Valladolid.
Este patrón de localización de las empresas es
muy interesante ya que parece indicar la importancia
geoestratégica de esta actividad, al establecerse en
aquellos núcleos urbanos en los que se encuentran
las principales sedes de las instituciones públicas y
Figura 7. Densidad de empresas de arqueología en relación al municipio. Datos expresados en términos absolutos. Fuente:
Parga-Dans 2011.
97

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
de las empresas constructoras, inmobiliarias e ingenierías;
principales usuarias y demandantes de los
servicios de arqueología.
La caracterización de las empresas de arqueología
como empresas del conocimiento permite afirmar
que estas entidades son una fuente de generación
de conocimiento, es decir, de innovación lo cual
añade valor al entorno productivo, al sector en su
conjunto (entorno académico y legal/administrativo)
y a la sociedad.
Además, los servicios especializados se caracterizan
por ser a su vez demandantes y usuarios de otros
procesos de innovación, por lo que tienen una importancia
estratégica para otras actividades productivas
(Windrum y Thomlinson 1998). Así, las empresas de
arqueología para generar conocimiento demandan e
introducen en su actividad otros procesos de innovación.
El 92% de las empresas encuestadas afirmaron
haber introducido mejoras en sus organizaciones en
los últimos años. Más de un 60% introducen mejoras
de equipamiento y software especializado (innovación
tecnológica), pero un 50% también introducen mejoras
de gestión (innovación no tecnológica) y un 30%
afirman introducir mejoras en sus organizaciones a
través de su compra (innovación adquirida).
En términos globales, el 27% de las empresas han
introducido diferentes mejoras y desarrollos (innovacio-
nes tecnológicas, metodológicas y organizacionales);
tan solo un 8% de los casos analizados no introdujo
ningún tipo de innovación en los últimos años.
Esto quiere decir que estamos ante un sector que
constantemente está generando conocimiento, es decir,
valor añadido, y para ello la innovación es un proceso
fundamental en todas sus vertientes: tecnológica
(desarrollo de software, adquisición de equipamiento
especializado, etc.), no tecnológica (formación de recursos
humanos, diversificación de oferta de servicios,
etc.), adquirida (compra de materiales, externalización
de servicios, etc.) y además social (valorización y
divulgación del patrimonio para su disfrute social).
Conclusiones
Los resultados de la encuesta dirigida a empresas
de arqueología españolas permiten caracterizar el
proceso de emergencia, estructura y desarrollo del
sector arqueológico como un claro ejemplo de innovación
social. El proceso de constitución de la oferta
de servicios arqueológicos se describe como resultado
de las diversas transformaciones legales/institucionales
(cuyo punto de partida es la publicación de la LPHE
1985), que han generado un panorama organizativo
y estructural completamente nuevo para la gestión
del patrimonio arqueológico en España, creando un
mercado de trabajo y un nicho de actividad en relación
a una actividad de interés público.
Si bien se observa un importante crecimiento de
esta actividad desde su nacimiento (registrándose 273
empresas en el año 2008), a través de este trabajo
se ha reflejado cómo el entorno legal/administrativo
ha creado un modelo de gestión patrimonial y un
entorno productivo en el que la escasa planificación,
la ausencia de políticas de innovación y el contexto
de crisis económica han favorecido la emergencia
de una serie de efectos no deseados: un sector (des)
regulado, liberalizado y frágilmente estructurado.
Un gran número de empresas de pequeño tamaño
y atomizadas (ámbito de actuación autonómico y bajo
volumen de facturación), un fluctuante mercado de
trabajo caracterizado por la temporalidad, la ausencia
de definición de esta profesión (ausencia de estudios
reglados hasta hace poco tiempo, ausencia de colegio
profesional, indefinición como actividad económica,
etc.), ha fomentado un frágil tejido productivo que
agudiza su problemática como resultado de la actual
coyuntura económica. La actual crisis económica está
causando graves efectos en una actividad reciente y no
consolidada a través de una importante reducción de
demanda por parte del sector público (obra pública)
y privado (sector de la construcción).
Pero, por otro lado, el sector arqueológico español
presenta una serie de fortalezas y oportunidades
vinculadas con el desarrollo de la sociedad del conocimiento
y la economía de la innovación. Así, la
caracterización de estas empresas como intensivas
en conocimiento podría representar una serie de
oportunidades a través de la especialización, diversificación
de servicios y desarrollo de la innovación
en este sector. Sin embargo, la capacidad de innovar
por parte de estas empresas parece estar íntimamente
relacionada con el acceso a los recursos financieros y
a los recursos humanos cualificados, elementos que
además favorecen la estabilidad de la empresa para
hacer frente a las coyunturas de mercado.
Otro de los problemas inmediatos es que estas
empresas no se reconocen como servicios intensivos
en conocimiento por desconocer los procesos, modelos
y oportunidades vinculados con este tipo de
actividades que, en el actual contexto socioeconómico
basado en el conocimiento, se presentan como un
motor de crecimiento económico y de bienestar social.
Además, el panorama actual de la actividad comercial
y el sector arqueológico español se encuentra en
una situación complicada a causa de los efectos de
la crisis económica y de la estrecha relación con el
sector de la construcción.
En este contexto, la gestión del conocimiento, la
diversificación de la oferta de servicios y la necesidad
de especialistas en el ámbito patrimonial se presentan
como oportunidades para unos profesionales que no
acaban de consolidarse en un sector joven, inmaduro
y (des)regulado.
Es sobre estas oportunidades sobre las que el
entorno legal/administrativo debería implicarse a
través del desarrollo de mecanismos políticos para
favorecer la innovación (social). El Patrimonio y su
gestión presentan un interés público, lo que a su vez
genera valor, no solo en términos económicos sino
también sociales, razones por las cuales estos ámbitos
deberían ser dinamizados.
Los modelos legislativos y de gestión tienen consecuencias
directas en el entorno productivo ya que
directa o indirectamente definen la dirección y el ritmo
de la innovación, impulsan o inhiben el crecimiento
económico, establecen o no los niveles de calidad y
el tamaño de los mercados; teniendo todo ello a su
vez consecuencias en el bienestar social.
98 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
Los efectos no deseados de estos modelos deberían
ser objeto de trabajo prioritario para hacer del sector
cultural y patrimonial español un sector innovador,
que genere valor y conocimiento tanto dentro como
fuera de España.
Agradecimientos
Agradezco al Dr. Xosé-Lois Armada sus comentarios
y sugerencias a una versión anterior de este artículo.
Bibliografía
AMEricAn culturAl rEsourcEs AssociAtion (ACRA) (2009).
Effects of the Economy on the CRM Industry: Suvey
Results. .
Aitchison, K. (2009). Archaeology and the Global
Financial Crisis. Antiquity, 83. .
Aitchison, k., EdWArds, r. (2003). Archaeology Labour
Market Intelligence: Profiling the Profession 2002/03.
Cultural Heritage National Training Organisation.
Aitchison, k., EdWArds, r. (2008). Archaeology Labour
Market Intelligence: Profiling the Profession 2007/08.
Cultural Heritage National Training Organisation.
Altschul, J. h., pAttErson, t. c. (e.p.). Trends in
employment and training in American archaeology.
Voices in American Archaeology. En: AshMorE, W.,
lippErt, D., Mills, B. J. (eds.) (e.p.). The SAA Press.
Society for American Archaeology. Washington D.C.
bAllArt, J., trEssErrAs, J. (2001). Gestión del Patrimonio
Cultural. Ariel. Barcelona.
bouchArd, C. et al. (1999). Contribution à une politique
de l’inmatériel (research in humanities and social sciences
and social innovations: contribution to a policy of the
non-material). Conseil quèbecois de la recherche social.
Québec social research council. Quebec.
dosi, G., orsEniGo, l., lAbini, M. (2005). Technology
and the Economy. En: sMElsEr, J. y sWEdbErG, R.
(2005). The Handbook of Economy Sociology. Princeton
University Press. Princeton.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X
Eva Parga-Dans
Universidad Carlos III. Madrid
e Instituto de Ciencias del Patrimonio (Incipit)
CSIC Santiago de Compostela
eva.parga-dans@incipit.csic.es
Edquist, c., Johnson, b. (1997). Institutions and
Organisations in Systems of Innovation. En: Edquist, C.
(1997). Systems of Innovation: Technologies, Institutions
and Organisations. Pinter/Cassell Academic. Londres.
EvErill, P. (2008). The Invisible Diggers: a Study of
British Commercial Archaeology. Heritage Marketing
and Publications Research Series, 1. Oxford series.
Oxford.
GrEEn, W., doErshuk, J. (1998). Cultural Resource
Management and American Archaeology. Journal of
Archaeological Research, 6: 121-167.
hArdEsty, d., littlE, b. (2000). Assessing Site
Significance. A Guide for Archaeologists and Historians.
Altamira Press. Walnut Creek.
irWin, A., vErGrAt, p. (1989). Re-thinking the relationship
between environmental regulation and industrial
innovation: The social negotiation of thechnical change.
Technology Analysis and Strategic Management, 1: 57-70.
kinG, t. (2005). Doing Archaeology. A Cultural Resource
Management Perspective. Left Coast Press. California.
MAlErbA, f. (2005). Sectoral Systems. How and Why
Innovation Differs Across Sectors. En: fAGErbErG et al.
(2005). The Oxford Handbook of Innovation. Oxford
University Press. Oxford.
OCDE (2005). Manual de Oslo. Guía para la recogida
e interpretación de datos sobre innovación. (Traducción
española-Grupo Tragsa) OCDE. París. .
99

Eva Parga-Dans, Estructura y desafíos de la arqueología comercial en España. Un proceso de innovación social
pArGA-dAns, E. (2011). Innovación y emergencia de
un servicio intensivo en conocimiento: el caso de la
arqueología comercial. Tesis doctoral. Universidad de
Santiago de Compostela. Servicio de publicaciones
e intercambio científico. .
quErol, M. A. (2010). Manual de Gestión del Patrimonio
Cultural. Akal. Madrid.
quErol, M. A., MArtínEz, b. (1996). La gestión del
Patrimonio Arqueológico en España. Alianza Editorial.
Madrid.
robErts, h., AhlstroM, r., roth, b. (2004). From
Campus to Corporation: The Emergence of Contract
Archaeology in the Southwestern United States. Society
for American Archaeology. United States.
sEbAstiAn, l., lipE, W. (2009). Archaeology and Cultural
Resources Management: Visions for the Future. Advanced
Research Press. New Mexico.
thoMAs, r. (2007). Development-led Archaeology in
England. European Preventive Archaeology. Papers of
the EPAC Meeting 2004. Council of Europe. Vilnius.
WindruM, p., thoMlinson, M. (1998). The Impact of KIBS
on International Competitiveness: A UK-Netherlands
Comparison. SI4S Topical Paper, 10, STEP Group.
zEdEr, M. (1997). The American Archaeologist. A profile.
Results of the 1994 SAA Census. Society for American
Archaeology. United States.
100 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X

Arturo Pérez-Almoguera
Núria Rafel Fontanals
Maite Arilla Osuna
Teresa Carreras Rossell
La ocupación prehistórica y romana
de la cavidad M35 del Baix Pallars
(Pallars Sobirà, Lleida)
Se presentan los materiales recuperados en una cavidad del
Prepirineo leridano que pertenecen a dos horizontes cronológicos
distintos: uno del Neolítico Final-Calcolítico y el otro romano. Se
analizan las diferentes hipótesis sobre el hábitat rupestre bajoimperial
y se encuadra el conjunto en su época histórica.
Palabras clave: Veraciense, hábitat romano en cueva, invasiones
bárbaras, economía ganadera romana.
Introducción
En 1984 el Grup d’Espeleologia de Badalona inventarió
y topografió una serie de cavidades del Baix Pallars,
inéditas hasta la fecha, en algunas de las cuales documentó
materiales arqueológicos. Nombró las cavidades
con una M y una numeración árabe correlativa, de ahí
el nombre de la que aquí presentamos, M35, donde el
mencionado grupo de espeleología no documentó restos
antiguos, al menos que sepamos. En fechas recientes el
grupo de espeleología Els Tritons reconoció de nuevo
la cavidad y documentó materiales arqueológicos, que
fueron el motivo por el que un equipo de la Universitat
de Lleida realizó una prospección arqueológica
en el marco de un proyecto más amplio de estudio
de la prehistoria del paraje de Montcortès y Pla de
21 2011
Pàgs. 103-118
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
This article presents the finds from a cave in the Pre-Pyrenees
of Lleida province with two distinct chronological horizons: one
Late Neolithic-Chalcolithic and the other Roman. It analyses different
hypotheses on the Late Roman cave habitat and places the
complex in its overall historical period.
Keywords: Veraza culture, Roman cave habitat, Barbarian invasions,
Roman stockbreeding economy.
Corts. 1 Ambos se ubican en el municipio del Baix Pallars
(Pallars Sobirà, Lleida), cuya capital es Gerri de
la Sal y del cual dependen una serie de entidades de
población, hoy prácticamente deshabitadas. El paraje
de Montcortès está presidido por el lago del mismo
nombre y, junto con el Pla de Corts, situado más al
este, ocupan el sector SE del municipio.
1. Queremos agradecer desde estas líneas la ayuda prestada por
el Grup dels Tritons, sin cuya colaboración no hubiéramos podido
llevar adelante el proyecto, y las facilidades e interés que en todo
momento nos ha prestado el arqueólogo territorial, Josep Gallart,
así como el intercambio de pareceres con Araceli Martín respecto
de la facies prehistórica del yacimiento. Agradecemos también la
amabilidad de Francesc Tarrats y Pep Anton Remolà al darnos
su parecer sobre algunos fragmentos de cerámica bajoimperial y
a los evaluadores de la revista por sus comentarios.
103

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
Figura 1. Situación de la cavidad (Dani Fornons).
Figura 2. El Roc de Perauba, en cuya cima se encuentra M35. (Fotografía N. Rafel)
104 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
Enmarcada en las Serres Interiors del Prepirineo,
un conjunto de macizos mesozoicos, el área lacustre
forma parte del inventario de zonas húmedas de Cataluña
y está protegida por un Pla d’Espais d’Interès
Natural (PEIN). El paraje de Montcortès y el Pla de
Corts se ubican en el interfluvio Flamisell-Noguera
Pallaresa y están limitados al sur por la Serra de
Peracalç (Pic de l’Àliga, 1.321 m.s.n.m.). El Serrat de
Codó se sitúa al noroeste del pueblo de Peracalç, y
al este —y limitado a oriente por la villa de Peramea,
el pui de les Forques (931 m), la roca del Moro, el
pico de Boscarró y las partidas de Trespui, Capdevila
y Cartanís— se sitúa el Pla de Corts, un altiplano con
alturas entre los 900 y los 1.000 m (Pladevall, Castilló
1995: 52). Tanto el paraje de Moncortès como el Pla
de Corts tienen muy buenas condiciones ambientales,
a caballo entre el clima prepirenaico y pirenaico, con
buenas condiciones para prácticas agrícolas y ganaderas.
La zona situada al norte del lago se caracteriza
por materiales postorogénicos conglomeráticos rojizos
formados durante el levantamiento de los Pirineos en
el Paleógeno. Entorno al lago y al sur de este, donde
se sitúa la cavidad M35, afloran materiales más
antiguos, básicamente calcáreas
y margas cretácicas, y mucho
más tectonizados formando encabalgamientos.
Los materiales
aparecen subverticales y superpuestos.
En general, tanto M35
como el resto de cavidades de
la zona no muestran fenómenos
de disolución cárstica sino que
constituyen grietas longitudinales
abiertas por gravedad, en general
de pocos metros de anchura, que
transcurren paralelamente a la
estratificación de los materiales
que conforman el subsuelo. La
presencia de niveles de margas
grises cretácicas, muy plásticos,
y la potencia métrica de los
niveles estratiformes facilitaron
su formación. La mayor parte
de estas cavidades son poco
profundas, siendo precisamente
M35 la excepción. Las diversas
cavidades presentan rellenos de
bloques caídos o bien acumulados
por gravedad y, sin duda, su apariencia actual no
es la que tuvieron en la prehistoria y la antigüedad
debido a la propia dinámica del caos de bloques que
las conforman y a los fenómenos sísmicos usuales
en la zona. 2
M35 se encuentra en la cima del promontorio rocoso
conocido como Roc de Perauba (1.381 m.s.n.m.),
en una zona de materiales cretácicos subverticales
(figuras 1 y 2). A pesar de que en el mapa geológico
del IGME se marca como Paleógeno, está en realidad
en calcáreas mesozoicas (cretácicas) subverticales. Un
bloque desplomado sella parte de la entrada actual a
2. cArullA, N. (2011). Les coves i cavitats de Perauba. (TM:
Baix Pallars, comarca del Pallars Sobirà). Gènesi i contextualització
morfològica. Informe inédito.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
la cavidad. Bajo este bloque se aprecia un lapiaz de
disolución formado antes de su caída. Algunas de las
paredes de la cavidad tienen materiales polvorientos
producidos por disoluciones y reprecitaciones puntuales
y limitadas. Desde el actual acceso, se entra por
un desplome con una pendiente de unos 45° hasta
llegar a una profundidad de 12 a 15 metros bajo el
nivel de la entrada que da acceso a una gran sala
de unos 9 metros de longitud y 6 de altura. Sendas
galerías parten de esta sala y del punto de conexión
entre ella y la bajada de entrada (figura 3). El Grup
Espeleològic de Badalona exploró la cavidad hasta
una profundidad de 65-68 m. En la gran sala se
aprecia lo que parece un nivel de ocupación, representado
por una capa con materiales arqueológicos y
carbones muy abundantes, donde recogimos la mayor
parte del material que presentamos en las líneas que
siguen. El material arqueológico recuperado pertenece
en su gran mayoría a un horizonte romano, que
todo parece indicar que fue de ocupación, aunque el
período prehistórico está también representado por
algunos fragmentos.
Figura 3. Topografía de la cavidad (GEB).
Los materiales arqueológicos
La cerámica prehistórica
La exploración de la cavidad proporcionó, junto
con el conjunto de materiales romanos que más adelante
comentaremos, algunos fragmentos de cerámica
a mano de factura prehistórica:
1. (M35-1) Borde de un gran vaso (circa 440 mm de
diámetro de boca), cilindroide, cocción irregular,
superficies alisadas y desgrasante de tamaño medio
integrado por partículas blancas y mica dorada
(figura 4, 1);
2. (M35-2) Un pequeño borde de un vaso de pequeño
tamaño (circa 160 mm de diámetro de boca), de
superficies marrón claro, superficie interior sin
105

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
tratamiento y exterior con restos de pulimento
y desgrasante de partículas grandes de mica y
blanquecinas (figura 4, 2);
3. (M35-3) Fragmento informe, con un mamelón
horizontal, perteneciente a un vaso cilindroide
o ligeramente ovoideo que en sección presenta
el característico aspecto de una cocción óxidoreductora
con el núcleo negro, sin embargo, sobre
las superficies de un marrón rojizo hay una capa
negra, producto probablemente del pulimento.
Presenta desgrasante casi inapreciable a la vista,
excepto pequeñísimos fragmentos de mica (figura
4, 3);
Figura 4. M35: cerámica prehistórica.
4. (M35-4) Fragmento que conserva una pequeñísima
parte del borde. Se trata de un vaso también
cilindro-ovoideo con un mamelón horizontal. Es de
cocción reductora y superficies alisadas y presenta
desgrasante fino de mica y partículas blancuzcas
(figura 4, 4);
5. (M35-5) Fragmento de un vaso carenado, de gran
tamaño (circa 400 mm de diámetro en la carena),
superficie externa rojiza e interna negra, ambas
alisadas. Presenta desgrasante grosero de mica
dorada y partículas blanquecinas (figura 4, 5);
6. (M35-7) Fragmento sin forma con un mamelón
horizontal, perteneciente probablemente a un vaso
106 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
cilindro-ovoideo, de superficie interna marrón negruzca
y exterior rojiza, ambas alisadas. Presenta
desgrasante medio de mica y partículas blancuzcas
(figura 4, 7).
Aunque reducido, el conjunto permite su adscripción
a un horizonte Neolítico Final-Calcolítico (facies
Veraza) por la presencia de las formas cilindroides, tan
características de dicha facies, y de los mamelones;
aunque menos frecuentes no faltan en este tipo de
conjuntos las escudillas carenadas, de cono superior
recto o ligeramente troncocónico, como en nuestro
ejemplar (Abelanet 1980; Guilaine 1980; Martín, Petit,
Maya 2003; Martín 2003; Martín 2011). En excavaciones
llevadas a cabo recientemente y aún en curso de
estudio, se ha documentado en otra cavidad (M22)
muy próxima a la que aquí presentamos un horizonte
de Neolítico Final con dos dataciones absolutas que lo
sitúan a mediados del IV mileno cal ane, por lo que
sabemos que el área estaba poblada en este período.
En la misma se han documentado taxones de bosque
de ribera, cereales y leguminosas, así como un hogar,
donde se ha podido constatar el aprovechamiento de
distintas especies faunísticas domésticas. El paraje de
Montcortès y su anejo Pla de Corts constituyen una
unidad geográfica coherente de clima relativamente
benigno. Nuestras investigaciones en la zona han
tenido como resultado la localización en un área
geográfica restringida, situada al sudoeste del lago
de Montcortès, de dos cavidades más con materiales
prehistóricos y tres monumentos megalíticos (uno ya
conocido de antiguo y dos inéditos). Todo ello pone de
manifiesto que la zona, que no había sido estudiada
hasta la fecha, tiene un poblamiento significativo entre
el Neolítico Final y el Bronce Medio-Final. Esta área
geográfica constituye un medio apto para el hábitat,
con un medio agroforestal que pivota en el entorno
del lago (a menos de un kilómetro de distancia), en
el llamado Pla de Montcortès, y que tiene una notable
importancia, con espacios aptos tanto para la
agricultura como para la ganadería. Aún hoy constituye
un mosaico de campos de cereales de secano,
de forraje, pastos y pequeñas manchas forestales con
quercíneas y formaciones arbustivas.
El material arqueológico romano
Cerámica romanorepublicana
Una de las características más llamativas de nuestra
cueva la constituye la presencia, escasa pero presencia
al fin, de materiales republicanos que cuando menos
indican la ocupación, aunque sea circunstancial, del
lugar en esta época, cosa que no ocurre, que sepamos,
en ningún otro de los yacimientos similares conocidos.
Son dos los fragmentos recuperados:
8 (M35-24). Fragmento de borde, pared, pie y fondo
de una pieza de 14 cm de boca de barniz negro de
imitación de la serie de las Boides, forma Lamb. 1/M
2323 h1, que se fecha en el siglo ii, sobre todo, y la
primera mitad del siglo i a.C. Posiblemente sea esta
última fecha la más indicada para la pieza que, por
otra parte, se encuentra en la línea de producciones
que imitan formas de barniz negro tanto en el área
ampurdanesa como en la ilerdense (vide problemática
de este y otros tipos en Roca, Principal 2007). Es
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
8
9
5 cm
Figura 5. M35: cerámica romanorepublicana.
una pieza de no excesiva calidad. Como otras de la
cueva, parece haber sido expuesta al fuego. La pasta
varía entre el color crema y el gris. El barniz semibrillante
no es uniforme, faltando en buena parte del
exterior (figura 5, 8).
9 (M35-78). Fragmento de borde (de 4,4 cm) y
pared de una pieza negruzca por su clara exposición
al fuego. Su estado no permite afinar en las
características de pasta y posible barniz o engobe.
Su delgadez y la orientación del borde parecen ponerla
en relación, no de forma clara, con una pieza
de paredes finas forma Mayet II-III, propias sobre
todo de finales del siglo ii y aún más del i a.C., sin
que pueda precisarse su posible adscripción a los
numerosos lugares de fabricación de este tipo de
cerámicas (figura 5, 9).
Cerámica bajoimperial
Si prescindimos de los fragmentos de cerámica
pintada y de las comunes, todas las piezas recogidas
corresponden a DSP (derivadas de sigillatas paleocristianas)
o Gálica tardía, a las que también se las
ha denominado Narbonenses (Atlante I), y antes,
erróneamente, visigodas. Su presencia es muy frecuente
en todos los yacimientos de la Antigüedad tardía en
Hispania (aunque incompleta, vid. relación reciente
en Blázquez 2010) donde por otra parte será imitada.
Cierto es que en nuestra cueva no son muchos los
ejemplares, pero en cualquier caso la ausencia de
africana D o tshT acompañando a estos, constituye
una originalidad. Contrasta este panorama con el que
ofrece la zona costera, de la que un buen ejemplo lo
constituye un conjunto cerrado del siglo v de Darró,
Vilanova y la Geltrú, donde, junto a la DSP, abunda
la africana y la tshT (López Mullor-Fierro 1993), o
en Cullera donde la DSP es mínima (Rosselló-Cotina,
2005). También en el interior, en los niveles tardíos
bien estudiados de la Paeria de Lleida, hay un buen
conjunto de DSP, pero también un buen número de
ejemplares africanos y tshT (Junyent-Pérez 1992). En
cualquier caso la cronología de los estratos bajoimperiales
de este último lugar se sitúan entre los últimos
decenios del siglo iv y la primera mitad del v, las
mismas fechas que proponemos para la cerámica de
nuestro yacimiento. En general la DSP es, para esta
época, la más frecuente en la zona costera e inmediata
107

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
12
de Cataluña después de la africana D, más incluso
que la tshT (González López 2007: 230), pero no
ocurre así en interior en que hay más DSP y abunda
más la hispánica. En concreto en esta zona pirenaica
es poca la africana D: en la Cova Colomera no la
hay y en otro yacimiento cercano como es el Roc
d’Enclar en Andorra, primero explotación agrícola y
luego castellum en el v, hay un “grupo numeroso”
de cerámicas DSP de cocción tanto reductora como
oxidante de los siglos iv-v del grupo de la Narbonense
(aparentemente, aunque quizás alguna no lo sea), mientras
la africana es escasa (solo un ejemplar de D),
aunque sí hay ánforas tardías africanas que alargan
la cronología hasta el fin del siglo vi.
Las más antiguas muestras de DSP en Cataluña
son de producción narbonense (las nuestras parecen
serlo) y en un momento dado, provenzales, que
parecen perdurar más. No se documentan más allá
de 575, pero, como decíamos, las nuestras podemos
situarlas en los últimos decenios del siglo iv y primera
mitad del v.
DSP o Gálica tardía
14
Hay las mismas formas representadas que en la no
lejana Cova Colomera, salvo la 15 que aquí no está
presente, y la 3 allí ausente: las Rigoir 1 (Padró-De la
Vega 1989: fig. 24, 120; fig. 26, 132), 6 (fig. 25, 124),
10
5cm.
Figura 6. M35: cerámica romana bajoimperial.
8 (fig. 26, 131; 32, 183; 33, 187; 34, 189) y 18. En
la Paeria las formas presentes eran las Rigoir 1, 3a,
3b, 6, 15a y 18 (Junyent-Pérez 1985). Allí las formas
presentes son por tanto las mismas que en nuestra
cueva con la salvedad, de nuevo, de la 15.
Forma Rigoir 1
Según González López (2007), en Cataluña la hay
en contextos comprendidos entre 400-425, 425-450,
450-475, 475-500, 500-525 y 525-550. Carandini indica
que es la f. Drag. 59 de la africana D, y que formaba
servicio con la f. 2 o 3 (Atlante I, 6), la primera
ausente en nuestro yacimiento como también ocurría
en un yacimiento tan abundante en DSP como era
en la Paeria de Lleida.
10 (M35-57/77). Fragmentos de borde (diámetro
20,8 cm) y pared, pasta y barniz naranja (este
solo interior). En el borde interno, decoración a
base de círculos con otros más pequeños inscritos
(vid. Atlante I, tav. X núm. 15). Se trata de un
tema muy común: similar, también en cerámica
naranja, en la Paeria (Junyent-Pérez 1985: núm 16)
(figura 6, 10).
11 (M 35-31). Fragmentos de fondo de plato. No
es seguro que se trate de una forma 1, pues pudiera
pertenecer al fondo de una patera forma 8, de las
que tenemos varios ejemplos en la cueva (vid. más
108 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
13
17
16
18
11
15

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
adelante). Pasta gris y barniz gris-negruzco desaparecido
en buena parte. En el centro, decoración a base
de círculos centrales, palmetas de puntos con nervaturas
centrales formando una especie de estrella. En
el marco siguiente, círculos de puntos inscritos entre
otro lineal. Se trata de composiciones muy frecuentes
en este tipo de cerámicas (similares, Atlante, tav. XI,
73-100) (figura 6, 11).
Forma Rigoir 3
Se trata de una forma muy frecuente, de la que
aquí contamos con un solo ejemplar, que forma juego
con la anterior. Como esta, en Cataluña se documenta
en contextos desde 400-425 a 525-550 (González
López 2007).
12 (M35-55-58). Fragmentos de borde (10 cm),
pared y fondo, de un ejemplar variante b. La pasta
es naranja. Muy deteriorada, no se conserva el barniz
ni restos de su posible decoración (figura 6, 12).
Forma Rigoir 6
González López (2007) indica su presencia en
Cataluña en contextos de los años 400-425, 425-450,
450-475, 475-500, 500-525 y 525-550, y Paz (1991:
215) en Zaragoza en estratos del siglo v (Paz 1991:
215). Esta forma puede no llevar necesariamente
decoración o ser esta muy simple, como solo una
línea de puntos en la panza.
13 (M35-2010-25, 26, 34, 35). Fragmentos de borde
(de 14 cm de diámetro), pared, pie y fondo, de
una pieza 6b. Pasta gris. No se conservan restos de
barniz, pero sí parte de su decoración en la panza
superior: sucesión de formas lanceoladas que son la
parte superior de un motivo del que no se conserva
el resto (figura 6, 13).
14 (M35-2010-34). Fragmento de borde de un
ejemplar de 11,9 cm de diámetro, forma 6b. Pasta
naranja. No se conserva restos del barniz y, por sus
considerables concreciones, no se adivina, si es que
la había, la decoración (figura 6, 14).
15 (M35-2010-86). Dos fragmentos de un vaso forma
6b de 8,8 cm de boca. Considerablemente gastado, la
pasta es naranja, presenta concreciones y ha perdido
el barniz (figura 6, 15).
16 (M35-2010-28/29). Borde (11 cm), pared, pie y
fondo, de otra variante b. Pieza muy rodada. Pasta
anaranjada. El barniz, también naranja, ha desaparecido
casi por completo (figura 6, 16).
17 (M35-2010-17). Fragmento de borde (11,5 cm
de diámetro) y pared, de una pieza similar en todo
a la anterior, también muy rodada y sin restos de
barniz (figura 6, 17).
18 (M35-2010-80). Fragmento de borde (diámetro,
10,6 cm), de otra variante b, de características similares
a las anteriores (figura 6, 18).
Forma Rigoir 8
Aparece en contextos de 450-475 y 475-500 en
Cataluña (González López 2007), es una forma claramente
derivada de la Hayes 61 de la africana D,
de la que puede llegar a ser imitación literal como
sucede en nuestro caso (especialmente núm. 19) y
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
como también vemos en Zaragoza (Paz 1991: 214,
fig. 91) en dos ejemplares fechables en la segunda
mitad del siglo iv. Por cierto allí se indicaba que era
una forma rara en España. Luego se vio que no lo
era tanto ni mucho menos (por ejemplo, un par de
ejemplares en el escaso número de piezas en Libia,
la Rioja; Sáenz-Sáenz 1995: 168, fig. 6) y, en nuestro
caso, se da la característica de ser la más abundante.
No la documentamos en la Paeria de Lleida, donde sí
hay africana D 61. De ella se documentan ejemplares
tanto en gris como en naranja. Carandini considera
que es una forma típica de Marsella (Atlante I, 6),
pero la frecuencia de hallazgos indica su fabricación
también en otros centros, concretamente narbonenses,
como son nuestras piezas.
19 (M35-2010-11 y 85). Diez fragmentos de borde
(24,7 cm de diámetro), pared y fondo de un plato
cuyas características lo acercan, como hemos indicado,
a la forma Hayes 61/Lamboglia 54 de la red slipe ware,
que a su vez había sido imitada en la tshT (forma
83; Paz 1991: 193). Pasta naranja/rojiza y barniz mate
del mismo color, de cierta calidad que la acercan
aún más a su prototipo africano. La decoración sin
embargo es propia de las producciones de la DSP:
círculos concéntricos y perpendiculares a ellos líneas
de puntos con pequeños círculos en sus extremos
superior e inferior. Son motivos muy frecuentes (por
ejemplo en la Paeria de Lleida; Junyent-Pérez 1985:
núms. 4, 8, 12 y 13. Vid. similares en Atlante I, tav.
X, 14; XI, 56) (figura 7, 19).
20 (M35-2010-54). Fragmento de borde y pared
(diámetro, 26,3 cm). Pasta ceniciento-rosácea. Barniz
negro. Como las posteriores, debía tener decoración
en el fondo interno (figura 7, 20).
21 (M35-2010-18). Fragmento de borde (diámetro,
23 cm) y pared. Pasta gris-crema y barniz negro
brillante. Pudiera ser el fondo de la anterior núm.
11, de la que dudábamos sobre su adscripción a la
forma 1 o a la 8 (figura 7, 21).
22 (M35-2010-19). Fragmento de borde (diámetro
20 cm) y pared. Pasta gris, muy fina. Barniz negro
poco adherente, desaparecido en buena parte (figura
7, 22).
23 (M35-2010-20). Fragmento de borde (diámetro
22,5 cm) y pared. Muy gastada, pasta gris y barniz
negro mate (figura 7, 23).
24 (M35-2010-10). Borde, pared y fondo de una
pieza de 17 cm de diámetro de la que se conserva
casi la mitad. Muy rodada y con concreciones, la
pasta es naranja-marronosa, sin barniz y sin aparente
decoración. Inspirada, como las otras, en la Hayes 61,
se adscribe al grupo de las DSP, de las que puede ser
una imitación local o, en todo caso, no paralelizable
a las ortodoxas (figura 7, 24).
Forma Rigoir 18
Esta forma, no documentada en el área atlántica
(Atlante I, 6), se halla presente en Cataluña en contextos
de 400-425, 425-450, 475-500, 500-525 y 525-550
(González López 2007). Tiene pues, como casi todas
las formas, una cronología dilatada. En Zaragoza se
documentó en estratigrafía un ejemplar de fines del
siglo v o inicios del vi (Paz 1991: 218).
109

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
110 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
19
20
21
22
23
24
5cm.
Figura 7. M35: cerámica romana bajoimperial.

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
25
26
25 (M35-2010-32/39). Fragmentos de borde (11,5
cm de diámetro) y pared. Pasta gris y barniz negro
desaparecido en parte. En el exterior, decoración: círculo
de puntos y bajo ellos, en la panza semicírculos
o arcos de puntos que enmarcan otro punzón apenas
reconocible (similar Atlante I, tav. XII, 59) (figura 8, 25).
26 (M35-2010-38). Fragmento de borde (12,5 cm
de diámetro), pared, pie y fondo. Pasta gris y barniz
gris-negruzco en buena parte perdido. Decoración:
en la parte inferior de la pared externa, círculos de
puntos y palmetas, mal impresas (similares en Atlante
I, tav. XI, 110 y tav. XII, 27) (figura 8, 26).
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
5cm.
Figura 8. M35: cerámica romana bajoimperial.
27
Cerámica pintada
Este tipo de cerámicas, consideradas continuadoras
de las producciones de tradición indígena prerromana,
perduran no solo en la etapa altoimperial, sino que
en casos se encuentran en los siglos iv y v, siendo
varios los talleres documentados tanto en el interior
como en la costa peninsulares (uno importante en
Tarragona), y probablemente sean muchos más los
locales desconocidos. Contamos con cuatro fragmentos
de una pieza con paralelos en Tárraco en el siglo iv
y primera mitad del v.
27 (M35-2010, 50, 51, 52, 53). Cuatro fragmentos
pertenecientes con toda probabilidad a la misma pieza,
una ampolla. Pasta anaranjada-rojiza, engobe beige
en la superficie externa y, sobre este, decoración de
estilizaciones vegetales y geométrica en color negro
y granate (figura 9).
Cerámica común y de cocina
28 (M35-2010-15, 16). Fragmentos de borde (8,5
cm diámetro), pared y fondo, de una pieza a torno
de forma globular. Pasta color crema. Sin barniz,
algo pulida en la panza (figura 10, 28).
29 (M35-2010-8 y 9). Fragmentos de borde y pared
de pieza de cocina (17,8 cm), de pasta negra. Señales
de exposición al fuego (figura 10, 29).
30 (M35-2010-33). Fragmento de borde, pared y
fondo de una pieza de cocina de 10 cm de diámetro
de boca. Pasta negruzca con mucho desgrasante
(figura 10, 30).
31 (M35-2010-37). Fragmento de pared y borde (12
cm de diámetro), de una pieza globular de cocina.
Pasta similar a la anterior (figura 10, 31).
32 (M35-2010-41 a 49). Nueve fragmentos de borde
(16,8 cm de diámetro), pared y fondo de pieza
5cm.
Figura 9. M35: cerámica pintada romana bajoimperial.
111

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
de cocina, con manifiestas señales de exposición al
fuego. Pasta negruzca con impurezas (figura 10, 32).
33 (M35-2010-63). Fragmento de borde (diámetro
10,6 cm), de una pieza negruzca de cocina, similar
a los núms. 29 y 32 (figura 10, 33).
Vidrio
El material vítreo objeto de estudio se caracteriza
por su estado fragmentario que dificulta la reconstrucción
de los diferentes grupos tipológicos, se trata
en su mayoría de fragmentos de paredes, asas y
bordes, en un deficiente estado de conservación. Los
nueve registros presentados corresponderían a nueve
contenedores identificados en su mayoría por sus
características físicas: forma, color, textura y otras
singularidades físicas como la presencia de burbujas
de aire, inclusión de hilos o impurezas, en la mayoría
de los casos se ha podido establecer la forma y su
clasificación. Nos hallamos ante un conjunto bastante
homogéneo con una datación aproximada entre la
segunda mitad del siglo iv y el siglo v con formas de
larga pervivencia que, en determinados casos, pueden
prolongarse hasta inicios del siglo vi d.C.
34 (M35-10-91). Boca, cuello, arranque de asa (diámetro
4,5 × altura 5,1 cm) y fragmento de pared de
una jarra (altura 3,8 cm). De color verde amarillento,
con burbujas e impurezas, soplada al aire. Boca de
seta abocinada, cuerpo ovoide y asa de cinta con ner-
28
30
31
Figura 10. M35: cerámica de cocina romana.
112 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
29
30
33
vios y bucle superior plegado. Asimilable a la forma
121a de Isings. Cronología s. iv-v. Con paralelos en
Sternini 260, fig. 18.26; Greco 2004, LVII. 218. Las
jarras eran muy comunes en el vidrio tardo romano
con una amplia difusión por todo el Imperio y la
Europa continental (figura 11, 34).
35 (M35-10-92). Cinco fragmentos de pared de
cuenco (altura 4,2; 2,5; 1,1; 0,9; 1,1 cm respectivamente).
De color verde agua con burbujas e impurezas,
soplada al aire. Decoración de incisiones con rueda
esmeril en la parte superior del cuerpo. Corresponde
a la forma 108b de Isings (cuenco decorado con
base anular). Cronología finales s. iv-primera mitad
s. v d.C. Posible fabricación renana o del norte de
Galia. Difusión muy generalizada de procedencia
centroeuropea (figura 11, 35).
36 (M35-10-93). Fragmento de asa de una jarra
(altura 5,0 cm). De color verde claro con burbujas,
filamentos e impurezas, técnica del estirado. De sección
circular, presenta pequeñas nervaduras en su
parte exterior y un ensanchamiento en la unión con
el cuerpo. Tipo de asa muy común, en las jarras de
vidrio tardo romano las asas se caracterizan por su
variación y fantasía. Cronología s. iv-v (figura 11, 36).
37 (M35-10-94). Fragmento de borde de un cuenco
(altura 1,0 cm). De color verde claro con burbujas y
concreciones, soplado al aire. Borde tubular doblado
hacia fuera, hacia abajo y hacia adentro. Corresponde
a la forma 115 de Isings. Cronología finales del s. iv.
5cm.

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
M35-10-95
M35-10-97
M35-10-91
M35-10-92
M35-10-94
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
38
40
35
M35-10-98
M35-10-96
0 3 cm
Figura 11. Material vítreo.
41
M35-10-93
102 mm 0
34
37
36
M35-10-99
39
42
113

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
Con paralelismos en Martin 1995, 106; Hayes 1975,
119, fig. 12, n. 463; Ortiz 2001.308, fig. 80, n. 2-4.
Se trata de un cuenco hondo que suele tener un pie
bajo (figura 37).
38 (M35-10-95). Cuatro fragmentos de pared de
cuenco (altura 4,2; 1,4; 1,4; 1,1 cm respectivamente).
De color verde agua transparente, con burbujas y
concreciones, soplado al aire. La condición de los
fragmentos no nos permite asignar una forma tipológica.
Sus características físicas —color y textura—
indican una cronología del s. iv d.C. (figura 11, 38).
39 (M35-10-96). Tres fragmentos de pared de vaso
globular (altura 2,9; 2,6; 1,6 cm respectivamente). De
color verde agua transparente, con impurezas, soplado
al aire. Sus características tipológicas no nos permiten
relacionarlo con una forma concreta. Cronología
amplia del s. iv d.C. (figura 11, 39).
40 (M35-10-97). Nueve fragmentos de pared de
cuenco (altura 3,2; 2,9; 2,8; 1,9; 1,6; 1,4; 1,3; 1,1; 0,9
cm respectivamente). De color verde amarillento, con
burbujas y filamentos, soplado al aire. Corresponde a
la forma 108a de Isings (cuenco liso con base anular).
Cronología finales s. iv-primera mitad s. v d.C.
Posiblemente se trata de una fabricación renana o del
norte de Galia con una difusión muy generalizada de
procedencia centroeuropea (figura 11, 40).
41 (M35-10-98). Fragmento de pared de jarra
(altura 2,0 cm), de color amarillo verdoso, soplado
al aire. Corresponde a la zona del cuello inicio del
cuerpo. La condición del fragmento no nos permite
asignar una forma tipológica. Por sus características
físicas —color y textura— podemos proponer una
cronología del s. v d.C. (figura 11, 41).
42 (M35-10-99). Fragmento de borde de un cuenco
(altura 1,6 cm). De color verde amarillento, con burbujas
y concreciones, soplado al aire. Corresponde a una
variante de la forma 108a de Isings (cuenco liso con
base anular). Esta variante se caracteriza por el tratamiento
del borde grueso y poco trabajado. Cronología
finales s. iv - primera mitad s. v d.C. Posible fabricación
renana o del norte de Galia. Difusión muy generalizada
de procedencia centroeuropea (figura 11, 42).
Estudios recientes permiten definir una teoría bastante
aproximada sobre la tipología, la decoración y
la cronología de los objetos vítreos difundidos entre
los siglos iv y v d.C. en el área occidental y oriental
de la cuenca mediterránea y en la Europa continental.
Los talleres secundarios siguen importando el vidrio
en bruto de base sódica de los talleres primarios
situados en el Próximo Oriente y, más en concreto,
en Siria y Palestina, como se hacía en el mundo romano
(Foy 1988, 2000; Foy, et alii 2003; Picon, Vichy
2003), la transformación de este vidrio en bruto en los
talleres secundarios dará lugar a pequeños cambios
estructurales que no afectarán la esencia de un tronco
común que es la tradición romana, las diferencias las
marcan no la contraposición entre las áreas oriental
y occidental de la cuenca mediterránea, sino entre el
área mediterránea y la Europa continental.
La producción vítrea del siglo iv d.C. presenta
transformaciones morfológicas y técnicas con respecto
a la producción de los primeros siglos del Imperio.
Durante todo el siglo iv, algunos talleres secundarios
de vidrio continuaron produciendo objetos de lujo
destinados a una clase social alta —platos y botellas
con decoración incisa representando complejas
escenas, platos y copas con fondo de oro o vajillas
de vidrio tallado—. En contraposición, la producción de
vidrio para uso común a un precio asequible se
generalizó; esta producción se caracterizaba por la
utilización de un vidrio de color azul o verde en tonos
más o menos claros, con una presencia importante de
burbujas de aire, inclusión de filamentos e impurezas,
elementos que indican defectos en la composición y
en el proceso de refinado de la mezcla vitrificable;
tampoco era cuidada su ejecución, las piezas presentaban
con frecuencia imperfecciones en bordes, en
las bases, en los pies, en los elementos decorativos
o en la colocación de las asas. Estas manufacturas
estaban destinadas a satisfacer un mercado reducido
y poco exigente por lo que respecta a las cualidades
estéticas. Entre finales del siglo iii y el siglo iv d.C.
se evidencia un proceso de simplificación de los sistemas
de producción y de la riqueza formal que será
básico en la industria del vidrio de este momento. Es
el propio mercado que reduce el uso de la vajilla de
vidrio y limita el tipo de manufacturas de mesa de
producción corriente: vasos apodos, cuencos hemisféricos,
ampollas de cuerpo globular, jarros, platos y
frascos. Una característica común de estas tipologías
es la presencia de los bordes cortados en arista viva.
En el siglo iv, la cuenca mediterránea era un área
limitada y compacta, con una circulación fluida de
maestros vidrieros y de modelos, con cierta tendencia
a la regionalización de las producciones dirigida a
favorecer unas formas en detrimento de otras. Sirva
como ejemplo la copa de cuerpo hemisférico (Isings
1957, forma 96) creada a finales del siglo iii d.C.,
muy difundida en el siglo iv, también estará presente
durante el siglo v, para acabar desapareciendo en el
siglo vi, o la situación del vaso con pie bajo troncocónico
(Isings 1957, forma 109) conocido durante el
siglo iv, pero difundido en el siglo v y muy comercializado
a principios del siglo vi (Stiaffini 2005).
A finales del siglo iv e inicio del siglo v d.C. se
produjeron en el área mediterránea notables progresos
tecnológicos que serían fundamentales en la transición
de la producción del vidrio de época tardo-antigua
y de aquella más claramente alto-medieval (Foy
1995). Las manufacturas de vidrio cambian de color,
del azul o el verde más o menos claro pasan a un
color verde oliva, verde amarillento o ámbar; en las
vajillas de lujo las decoraciones incisas o gravadas
casi desaparecen para dejar paso a las aplicaciones
en caliente en forma de hilos o gotas en relieve
(Arveiller-Dulong, Nenna 2005), pero la característica
más sobresaliente y común en este tipo de vajillas
es el tratamiento de los bordes de los contenedores
que pasan de ser finos y recortados en arista viva a
gruesos y redondeados por la acción del fuego. Esta
innovación técnica afecta directamente al aspecto de
la vajilla de vidrio y, más trascendental, indica no
una evolución de las técnicas de fabricación sino
un cambio de los modelos y de maestros vidrieros.
Las formas que dominarán los mercados durante el
siglo v d.C., hechas generalmente con la técnica del
soplado al aire, son los contenedores con antecedentes
tipológicos en las manufacturas del siglo iv, como el
114 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
vaso apodo, el cuenco hemisférico, la botella de cuerpo
globular con los bordes gruesos y redondeados, los
platos de borde grueso y girado con sus numerosas
variantes y, también, el cáliz que de forma intermitente
aparece en la cuenca mediterránea y su zona
de influencia (Stiaffini 2005).
El yacimiento en el contexto del
poblamiento tardorromano en cueva
La reutilización en época romana de cuevas o
abrigos con niveles prehistóricos y/o protohistóricos
—sobre todo a fines del siglo iv y durante el v d.C.
y en algunos casos en fechas posteriores— en la
zona pirenaica y prepirenaica, es algo sobre lo que
se llamó la atención hace ya algunas décadas (Padró
1988: 260), viéndose que era un fenómeno que se
observaba también en otras zonas del valle del Ebro
(especialmente en la Rioja y País Vasco; González
Blanco 1979; Espinosa 1991; Gil 1997; López Rodriguez
1985: 146-152; Rodanés 1997) y, más recientemente,
también en otros lugares de Cataluña, como las cordilleras
litoral y prelitoral (Ariño, Gurt, Palet 2004:
199). Por otro lado, cada vez más fue certificándose
que se trataba de un fenómeno que no era nada
extraño en muchas otras zonas del imperio de Occidente.
Que suele tratarse de algo esporádico, o mejor
de una ocupación no continuada, parecía observarse
por ejemplo en la cercana Cova Colomera de Sant
Esteve de la Sarga, en el Pallars Jussà (Padró, De la
Vega 1989) con materiales de los siglos iv y v sobre
niveles neolíticos, eneolíticos, de la Edat del Bronce y
de la I Edad del Hierro y en la también prepirenaica
cueva del Moro, estratégicamente situada en Olvena
(Huesca) junto al Ésera, en que los materiales, escasos
también, de los siglos iv y v aparecían sobre
niveles de la Edad del Bronce y éstos sobre otros
neolíticos (Aguilera 1996; Utrilla 1996), pero también
en otros parece haber ocupación estable como en
el yacimiento rupestre (no estrictamente cueva por
tanto) de Los Husos en Alava, donde los materiales
llegan incluso a inicios del siglo viii (Quirós, Alonso
2007). Con todo, salvo algún caso discutible como
el anterior, se acepta en general que las ocupaciones
fueron provisionales o estacionales.
Los hallazgos de M35 y el reconocimiento de los
niveles a la vista indican un ambiente de hábitat,
tanto por la extensión y composición de los niveles
citados como por la presencia de materiales, entre los
que destaca la vajilla de mesa y los vasos para usos
culinarios, que cabe adscribir a una función habitativa.
La funcionalidad y el motivo de estas tardías
ocupaciones ha venido siendo discutida desde que se
llamó la atención sobre el fenómeno. En cuanto al
motivo, posiblemente la postura que ha gozado de más
predicamento es la de considerar que la inseguridad
casi permanente del momento fue la causa de que
se revalorizara la zona montañosa, menos expuesta
que el llano a los peligros, y si ello es válido para
toda la parte occidental del imperio como vemos
en Salviano (De gub. Dei V, 5, 23) (Blázquez 1985)
cuando indica que tanto ricos como pobres huían
a lugares seguros a causa de los bárbaros y de los
recaudadores de impuestos, lo es en concreto para
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
las tierras occidentales de Cataluña donde acontecimientos
no faltan. Ello nos lleva a considerar por
nuestra parte que si no fue este el motivo exclusivo,
sí fue el más importante.
Resumiendo tales acontecimientos, especialmente
significativos para el sur inmediato de la región donde
se ubica la cavidad son los que se enmarcan en
el siglo v ya desde sus comienzos. Sin embargo, ya
antes la correspondencia entre Ausonio y Paulino de
Nola de los años 389 y 394 (Ep. XVI, 58-59, 221-231)
describen a Calagurris, Bilbilis e Ilerda, es decir las
tres ciudades en la zona del Ebro medio y cercanías,
como arruinadas. Siempre hemos considerado por
diversas razones que no hay que interpretar esta
noticia al pie de la letra siquiera porque la finalidad
literaria de la composición hace que se exagere la
escasa importancia de las ciudades hispánicas en
beneficio de la “culta” Burdigala (Burdeos) donde
antes de que Paulino se trasladase a Hispania, este
y Ausonio habían cimentado su amistad. El propio
Ausonio en otra composición (Comm. Prof. Burd.
XXIII, 4) se referirá a un retor que se ha trasladado
a Ilerda donde ejerce su profesión, lo que significaría
una mínima activa vida urbana que proporcionara la
clientela (Junyent, Pérez 2003; Pérez Almoguera 1997).
También de finales del mismo siglo es la proclamación
como emperador del comes Magno Maximo en
Britannia en 383 frente a Teodosio y tenemos motivos
para sospechar la adhesión de esta zona a su causa,
tanto por la conocida inscripción de la oscense Siresa
(CIL II 4911) como por el hecho de hallarse un
número significativo de monedas suyas en diversos
yacimientos de la región (Pérez Almoguera 1991).
Ya para el siglo siguiente sin duda el documento
más importante lo constituye la carta núm. 11 de
Consencio a Agustín de Tegeste fechada en 418-419,
dada a conocer por el prof. J. Divjak en 1981 y
que ha dado lugar a múltiples estudios tanto por la
riqueza de su información como por el hecho casi
insólito de aparición de fuentes escritas de entidad
desconocidas hasta entonces (Amengual 1991). Pero
antes, en 407, tiene lugar el enfrentamiento entre
Geroncio y Constantino III, cuyo hijo Constante entró
en Hispania como césar junto a Geroncio, estableciéndose
en la cercana Caesaraugusta, provocando
una serie de sucesos entre esta localidad y Tarraco
que de alguna forma repercutiría en nuestra zona.
Solo dos años después, en 409, suevos, vándalos y
alanos se dirigieron desde los Pirineos al valle del
Ebro donde saquearon villas y ciudades. Los visigodos
que habían luchado como federados de Roma
en 416, regresaron en 418, al menos sobre el papel,
al servicio de Roma y es aquí donde entra la citada
epístola de Consencio. En la parte que nos interesa
del rico contenido de la misiva, Consencio menciona
a bárbaros, sin duda visigodos por la fecha, que,
aunque aliados del poder romano, saquean la villa
fortificada (castellum) que el presbítero Severo tiene
entre Ilerda y Osca, vendiendo posteriormente textos
que allí encuentran en el mercado de Ilerda. Los textos
eran priscilianistas y practicante de esa herejía era
el obispo ilerdense Sagitio, que se hace con ellos. Es
interesante pues se consideraba que el priscilianismo,
herejía en que el componente social —y los enfren-
115

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
tamientos que conllevaba— era tan importante como
el dogmático, había arraigado escasamente aquí, lo
que da más sentido a que el concilio cesaraugustano
de 380 fuera antipriscilianista. Sería un intento más
de detener posibles revueltas sociales al encararse los
“herejes” con la acomodaticia jerarquía eclesiástica
que se había apartado de la sencillez solidaria del
primitivo cristianismo.
Otra importante cuestión a tener en cuenta es
la presencia de bagaudas también en nuestra zona.
En 449 se produce un ataque combinado de estos,
al mando de Basilio, y de suevos, al de Requiario,
según Hidacio (Olymp. CCCVII, 142) e Isidoro de
Sevilla (Hist. Sueb. 87), que tras varios asaltos a
diversas propiedades y de dar muerte al obispo de
Turiaso toman y saquean Ilerda en 449. Los bagaudas
serían vencidos en 454 y Requiario en 456. No deja
de llamar la atención que en Ilerda no se hayan documentado
materiales arqueológicos de importación
posteriores justamente al meridiano del siglo, lo que
también sucede en las cuevas. Puede ser un fenómeno
general, pero desde luego ello no ocurre en la costa.
Aunque la ausencia de materiales coincida con este
momento, no significa que carezcamos de referencias
sobre la inseguridad en etapas posteriores (“tiranía”
de Burdunelo; entrada de visigodos, ya no como
aliados, en 472-473; sublevación del hispano romano
Pedro…), pero en cualquier caso posteriores como
decíamos a la cronología que nos proporcionan los
materiales de la cueva.
En el llano, las villas se fortifican y aún así se
hallan expuestas a ataques y saqueos (caso de la de
Sagitius) y otras se transforman en poblados como
Bovalar. Incluso nos podemos preguntar si alguno de
estos hábitats rupestres no dependía de alguna de las
grandes villae más o menos cercana, villae que evidentemente
habían menguado en número, aunque más
grandes y lujosas en su parte residencial, consecuencia
de una mayor concentración de la posesión de tierras.
Por la ubicación de las cabeceras municipales
alto-imperiales conocidas, la zona concreta donde se
ubica nuestra cueva debía estar incluida en el ager
Aesonensis. Fuera como fuera, en éste y en general
en la zona pirenaica y prepirenaica, ante la casi ausencia
documentada de villae, solo por la cerámica
de prospección superficial sabemos de la ocupación
de alguna cercana a Aeso, aunque ignoramos de qué
tipo, en esa época (Reyes 1990: 107). Aunque solo
tuviéramos en cuenta estos yacimientos, los materiales
en ellos presentes nos indican que la región
no se hallaba ausente de los circuitos comerciales
de la época, no se trataba de una zona marginal en
esta convulsa etapa. A este respecto, junto con los
correspondientes materiales cerámicos galos y africanos,
es de destacar, aunque hasta ahora se trata de
un unicum, un ánfora egipcia o palestina en Cova
Colomera en Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà),
en la que por cierto era escasa la cerámica africana,
fechable probablemente en la primera mitad del siglo
v (forma. Keay LIV) (Járrega 1990).
El caso es que parece que podemos referirnos a
un aumento demográfico en zonas antes menos pobladas
mientras las tradicionales, más expuestas a los
avatares y peligros del momento, parecen menguar,
lo que arqueológicamente parece probarse incluso en
Ilerda, el único otro obispado seguro del occidente
catalán y sin duda la principal población del mismo.
Quizás ello explique la aparición de un obispado en
Vrgellum, ya en plenos Pirineos, documentado por vez
primera en el II Concilio de Toledo de 527 o 531 aún
cuando no sabemos si es anterior, y al que ya nos
referimos en otra ocasión por la singularidad de que
es el único que conocemos en la actual Cataluña en
la Antigüedad tardía que no corresponde ni a una
colonia ni a un municipium altoimperiales, aunque
en su vecindad se hallaría Iulia Libica que quizás
alcanzara rango municipal pero que en cualquier
caso contaría con un núcleo urbano de escasa entidad
(Pérez Almoguera 1996). Quizás Vrgellum tuviera su
origen en un mercado, quizás básicamente ganadero,
surgido en un lugar tan idóneo como la confluencia
del Segre con el Valira al servicio de una población
ya importante. En la Rioja se ha comprobado también
que las ciudades decrecen e incluso se abandonan,
como es el caso de Vareia, pero otras, fortificadas,
continúan, como Calagurris o Turiaso (Espinosa 1991).
Otra interpretación ha sido la de considerar alguna
de estas cuevas como posibles eremitorios (Coll
et al. 1994: 38), lo que supondría una muy notable
implantación del cristianismo. Hay que decir que es
para la que menos argumentos se aducen, al menos
en relación a la época que tratamos. Quizás distinto
es para los siglos siguientes, cuando el Imperio occidental
había desaparecido. Y aún con menos argumentos
cuenta la posible utilización como lugares de
enterramiento, pues los materiales y, a veces, algo tan
significativo como la documentación de hogares, amén
de la abundante cerámica de cocina, parece negarlo.
Sin embargo, sí es de tener en cuenta el relacio-
narlas con el auge de la economía ganadera, pues no
es de desdeñar el hecho de que esta empieza a ser más
importante que la tradicional de la agricultura que en
los siglos siguientes tendrá un papel subordinado con
respecto a lo que se ha dado en tildar de “economía
ganadera”. Documentación de este fenómeno en diversas
partes del imperio no falta (González Blanco
1979) sin que sea preciso acudir, como se ha hecho,
a explicaciones de tipo cambio climático tan de moda,
que significarían un sustancial aumento de pastos. Seguramente
esta práctica ya contaría con un precedente
en la República y el Alto Imperio (¿se explica así la
presencia de cerámica republicana en M35?), sin la
misma intensidad como parece indicar la ausencia de
materiales tan antiguos en las otras cuevas investigadas.
Con todo, la expansión de la ganadería debe mucho a
la entrada de gentes nuevas —los bárbaros—, que la
tenían como actividad preferente, pero es evidente que
en nuestra zona ocurre con gentes que vivían allí, pues
es entonces, a inicios del siglo v, cuando llegan, aún
no para quedarse, los primeros bárbaros como vemos
en la carta de Consencio, y las ocupaciones parecen
situarse en su mayor parte en la segunda mitad del
siglo iv y primera mitad del v.
Así pues, parece muy posible convenir —y no somos
nada originales con ello— que tanto la inseguridad
como la preponderancia cada vez mayor de la ganadería
debieron ser elementos decisivos para la ocupación de
nuevo, temporalmente o no, de muchas cuevas.
116 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
Bibliografía
Arturo Pérez Almoguera
Universitat de Lleida
aperez@historia.udl.cat
Núria Rafel Fontanals
Universitat de Lleida
nrafel@historia.udl.cat
AbElAnEt, J. (1980). Stations du Néolithique Final du
type de Véraza en Roussillon. En: GuilAinE, J. (dir.).
Le groupe de Véraza et la fin des temps néolithiques
dans le sud de la France et la Catalogne. Ed. du
CNRS. París: 55-60.
AGuilErA, I. (1996). La ocupación tardorromana de
la cueva del Moro. Bolskan, 13 (Huesca): 133-137.
AMEnGuAl, J. (trad.) (1991). Consencia. Correspondència
I. Vol. II. Bernat Metge. Barcelona.
Ariño, f., Gurt, J. M., pAlEt, J. M. (2004). El pasado
presente: arqueología de los paisajes en la Hispania
romana. Barcelona.
ArvEillEr-dulonG, V., nEnnA, M-D. (2005). Les verres
antiques du musée du Louvre, II. Vaiselle et contenants
du i siècle au début du vii siècle après J. C. Musèe
du Louvre. Paris: 467-471.
AtlAntE I (1981). cArAndini, A. et al. Atlante delle
forme ceramiche. I: Ceramica fine romana nel Bacino
Mediterraneo. Roma.
blázquEz, J. M. (1985). La crisis del Bajo Imperio en
Occidente en la obra de Salviano de Marsella. Problemas
económicos y sociales. Gerion, 3 (Madrid): 157-182.
blázquEz, J. M. (2010). Relaciones entre Hispania
y Galia en la Tarda Antigüedad. Siglos iv y v. En:
pons, Ll. (ed.). Hispania et Gallia: dos provincias del
occidente romano. Barcelona: 177-191.
coll, J. M. et al. (1994). Nuclis eremítics-cultuals
en cova d’època paleocristiana al s. vè a Catalunya.
X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà
(1994), Resum de comunicació. Puigcerdà: 38-39.
EspinosA, U. (1991). El siglo v en el valle del Ebro.
Arqueología e Historia. Antigüedad y Cristianismo,
VIII (Murcia): 275-290.
foy, D. (1988). Le verre médiéval et son artisanat en
France méditerranéenne. Editions du CNRS. Aix-en-
Provence: 21-23.
foy, D. (1995). Le verre de la fin du iv au viii siécle
en France méditerranéenne, premier essai de typocronologie.
En: foy, D. (ed.). Le Verre de l’Antiquité
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X
Maite Arilla Osuna
Universitat de Lleida
lacasadelapresa@gmail.com
Teresa Carreras Rossell
Museu d’Arqueologia de Catalunya
terecarreras@telefonica.net
tardive et du Haut Moyen Age. Actes du huitième
recontre de l’AFAV, Guiry-en-Vexin, 18-19 novembre
1993. Val d’Oise: 187-242.
foy, D. (2000). Technologie, géographie, économie.
Les ateliers de verriers primaires et secondaires en
occident esquisse d’une évolution de l’antiquité au
Moyen âge. En: nEnnA, M-D. (ed.). La Route du
verre: ateliers primaires et secondaires de verriers du
II millénaire av. J.-C. au Moyen Âge. Travaux de la
Maison de l’Orient 33. Lyon: 147-170.
foy, D., picon, M., vichy, M., thirion-MErlE, v. (2003).
Caractérisation des verres de la fin de l’Antiquité en
Méditerrannée occidentale: l’émergence de noveaux
courants commerciaux. En: foy, D., nEnnA, M-D.
(dirs.). Échanges et commerce du verre dans le monde
antique, Actes du colloque de l’AFAV, Aix-en-Provence et
Marseille, 7-9 juin 2001. Monographies instrumentum
24. Montagnac: 41-78.
GuilAinE, J. (1980). Le groupe de Véraza et la fin
des temps néolithiques en Languedoc et Catalogne.
En: GuilAinE, J. (dir.). Le groupe de Véraza et la fin
des temps néolithiques dans le sud de la France et la
Catalogne. Ed. du CNRS. París: 1-10.
Gil, L. (1997). Hábitat tardorromano en cuevas de la
Rioja alavesa: los casos de Peña Parda y Los Husos
(La Guardia, Alava). Isturitz, 8: 137-149.
GonzálEz blAnco, A. (1979). El paso de la economía
agrícola a la economía ganadera al final del mundo
Antiguo. Memorias de Historia Antigua, 3 (Oviedo): 7-20.
GonzálEz lópEz, M. A. (2007). Vajillas de importación
no africanas en el Noreste peninsular (s. v-vii).
Distribución y tipocronología. AespA, 80: 207-238.
hAyEs, J. W. (1975). Roman and Pre-Roman Glass in
the Royal Ontario Museum. Toronto: 119.
isinGs, C. (1957). Roman Glass from dated finds,
Archaeologica Traiectina II. Groningen-Djakarta.
JárrEGA, R. (1990). Una àmfora tardo-romana a la
Conca de Tremp: dades sobre el comerç d’importació
a l’Antiguitat Tardana. La romanització del Pirineu,
8è. Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà
(1988), Puigcerdà: 131-136.
117

Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)
JunyEnt, E., pérEz, A. (1985). Las cerámicas
paleocristianas de la Paeria, Lleida. XVII CNA (Logroño,
1983). Zaragoza: 903-914.
JunyEnt, E., pérEz, A. (1992). El Bajo Imperio ilerdense:
las excavaciones de la Paería. III Reunió d’Arq.
Cristiana Hispànica (Maó 1988). Barcelona: 127-149.
JunyEnt, E., pérEz, A. (2003). L’Antiguitat, d’Iltirta a
Ilerda. Història de Lleida 1. Lleida.
lópEz Mullor, A., fiErro, J. (1993). Un conjunto
cerámico cerrado, del siglo v d.C., hallado en Darró,
Vilanova i la Geltrú, Barcelona. Espacio, Tiempo y
Forma, sd. I, 6: 343-364.
lópEz rodriGuEz, J. r. (1985). Terra sigillata hispánica
tardía decorada a molde en la Península Ibérica.
Salamanca.
MArtín, A. (2003). Els grups del neolític final, calcolític
i bronze antic. Els inicis de la metal·lúrgia. Cota
Zero, 18: 76-105.
MArtín, A. (2011). El Baix Vallès i zones limítrofes
durant la segona meitat del IV mil·lenni i el III
mil·lenni ANE. Notes, 26 (Mollet del Vallès): 103-119.
MArtín, A., pEtit, M. A., MAyA, J. l. (2002). Cultura
material, economia i intercanvis durant el III mil·lenni
aC a Catalunya. Pirineus i veïns al III mil·lenni AC.
Actes del XII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de
Puigcerdà, 10-12/09/2000. Institut d’Estudis Ceretans,
Puigcerdà: 295-321.
MArtin, Ch. (1995). Le verre de l’antiquite tardive en
Valais, notes préliminaires. En: foy, D. (ed.). Le Verre
de l’Antiquitte tardive et du Haut Moyen Age. Actes
du huitième recontre de l’AFAV, Guiry-en-Vexin, 18-19
novembre 1993. Val d’Oise: 93-107.
ortiz pAloMAr, E. (2001). Vidrios procedentes de la
Provincia de Zaragoza. El Bajo Imperio Romano.
Institución Fernando el Católico. Zaragoza: 308, 320
fig. 80. 3.
pAdró, J. (1988). El poblament d’època romana a
les comarques pirinenques. 7 Col·loqui Internacional
d’Arqueologia de Puigcerdà (1986). Puigcerdà: 253-261.
PAdró, J., dE lA vEGA, J. (1989). Treballs arqueològics
a la Cova Colomera o de les Gralles. Excavacions
arqueològiques d’urgència a les comarques de Lleida,
Excavacions arqueològiques a Catalunya 9. Barcelona: 9-68.
pAz, J. A. (1991). Cerámica de mesa romana de los siglos
iii al vi d.C. en la provincia de Zaragoza. Zaragoza.
pérEz AlMoGuErA, A. (1991). Los hallazgos del Vall de
les Figueres (La Granadella, les Garrigues) y el Bajo
Imperio en la zona ilerdense. Congreso Int. Historia
de los Pirineos (Cervera, 1988). Madrid: 457-475.
pérEz AlMoGuErA, A. (1996). De la arketurki prerromana
a la Vrgellum visigoda. ¿una continuidad?. Cypsela,
Girona: 153-160.
pérEz AlMoGuErA, A. (1997). La época de Teodosio y
sus inmediatas en el oeste de Cataluña. Congreso Int.
La Hispania de Teodosio, vol. 2: 605-614.
picon, M., vichy, M. (2003). D’Orient en Occident:
l’origine du verre à l’époque romaine et durant le
haut Moyen Âge. En: foy, D., nEnnA, M-D. (dirs.).
Échanges et commerce du verre dans le monde
antique, Actes du colloque de l’AFAV, Aix-en-Provence et
Marseille, 7-9 juin 2001. Monographies instrumentum
24. Montagnac: 17-30.
plAdEvAll, A., cAstilló, A. (1995). Gerri de la Sal.
En: cAhnEr, M. (ed.). Gran Geografia Comarcal de
Catalunya, vol. 12: Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alta
Ribagorça, Ribagorça, Llitera. Enciclopèdia Catalana.
Barcelona: 52-60.
quirós, J. A., Alonso, A. (2007). Las ocupaciones
rupestres en el fin de la Antigüedad. Los materiales
cerámicos de los Husos (Laguardia, Alava). Veleia,
24-25: 1123-1142.
rEyEs, T. (1990). Aproximació al poblament romà a
les rodalies d’Aeso: un assaig metodòlogic. Tesis de
licenciatura inédita. Universitat de Lleida.
rocA, M., principAl, J. (eds.) (2007). Les imitacions
de la vaixella fina importada a la Hispania Citerior
(segles IaC.-I dC). Tarragona.
rodAnEs, J. M. (1997). Las cuevas sepulcrales en la
Rioja. Estudio histórico arqueológico. Munibe, 49:
73-93.
rossElló, M., cotino, f. (2005). Panorama cerámico de
los siglos v-vii d.C. en Cullera (Ribera Alta, Valencia).
Saguntum, 37: 139-152.
sáEnz, J. c., sáEnz, M. p. (1995). Producciones de terra
sigillata gálica tardía gris y anaranjada aparecidas en
la Rioja (España). S.F.E.C.A.G. Actes du Congrés de
Rouen: 163-169.
stErnini, M. (1995). Il vetro in Italia tra v e ix secoli.
En: foy, D. (ed.). Le Verre de l’Antiquité tardive et du
Haut Moyen Age. Actes du huitième recontre de l’AFAV,
Guiry-en-Vexin,18-19 novembre 1993. Val d’Oise: 243-289.
stiAffini, D. (2005). La difusió del vidre a la conca
mediterrània entre els segles iv i v dC. En: cArrErAs,
T. (coord.). La fragilitat en el temps. El vidre a
l’antiguitat. Girona: 42-48.
utrillA, p. (1996). La excavación de la cueva inferior.
Estratigrafía y espacio doméstico. Bolskan, 13 (Huesca):
11-38.
yAñEz, c., solé, x., bosch, J. M., ruf, M. A., vilA,
A. (1997). El Roc d’Enclar (Andorra). Un ejemplo de
las influencias del mundo romano en los Pirineos,
siglos iv-vi. Actas Congreso internacional La Hispania
de Teodosio, vol. 2. Salamanca: 735-747.
118 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas
Victòria Soler
Elements decoratius d’un edifici de la
primera edat del ferro a Mas Gusó
(Bellcaire d’Empordà)
Les excavacions dutes a terme a Mas Gusó, no gaire lluny
d’Empúries, en el decurs de la campanya de 2010, han permès
localitzar les restes constructives i decoratives d’un edifici datat,
gràcies a un ampli conjunt de material ceràmic característic, cap a
les darreries del segle vii aC o en els primers anys del segle següent.
Els nombrosos fragments de revestiment de fang dels murs també
permeten reconstruir de manera força fiable els elements estructurals
de la casa i conèixer, al mateix temps, el sistema emprat per
aixecar l’edifici i dotar-lo d’una decoració elaborada, desconeguda
en altres hàbitats contemporanis de la zona.
Mots clau: ceràmica, construcció, Empúries, decoració arquitectònica,
edat del ferro.
Característiques i situació de la troballa
Situat a uns 4 km al sud-oest d’Empúries, 1 Mas
Gusó és un petit jaciment amb una llarga seqüència
cronològica, ocupat des del neolític final fins a
l’època romana (fig. 1). Encara que les restes més
ben conservades són les més recents, amb un edifici
tardorepublicà de planta itàlica que correspon al nucli
principal d’una vil·la que es va modificar i ampliar
durant l’alt imperi per ser abandonada definitivament
a mitjan o segona meitat del segle iii de la nostra
1. Les intervencions a Mas Gusó estan incloses al projecte
ministerial “Del oppidum a la ciuitas. Análisis de un proceso
histórico en el territorium de Gerunda” (HUM 007 62486 / Hist),
i formen part, així mateix, del projecte d’investigació Ullastret
2008-2012. Estudi dels jaciments d’època ibèrica d’Ullastret i el
seu territori (part central de l’Empordà).
22 2012
Pàgs. 119-142
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
Les fouilles menées à Mas Gusó, pas loin d’Empúries, au cours
de la campagne de 2010 ont permis identifier les restes constructifs
et de la décoration d’un bâtiment daté, grâce à un large éventail de
productions céramiques caractéristiques, dans les dernières décennies
du viie siècle avant J.-C. ou au début du siècle suivant. Les
nombreux fragments de revêtement des murs en argile permettent
de reconstituer assez précisément les éléments structurels de la
maison et de comnaitre, en même temps, le système utilisé pour
construire le bâtiment et l’équiper avec une décoration élaborée,
inconnue dans d’autres habitats contemporains de la région.
Mots clé: céramique, construction, Empúries, décoration architécturale,
âge du fer.
era, les evidències d’ocupacions anteriors són prou
notables per poder resseguir la seva evolució des de
mitjan tercer mil·lenni abans de l’era actual, i potser
fins i tot d’èpoques anteriors. Malauradament, com
més antigues són les restes, més deteriorades es troben.
D’una banda, ocupaven espais limitats; de l’altra,
les construccions successives van anar destruint les
restes i nivells precedents, de tal manera que les del
neolític final, associades al grup de Veraza, apareixen
esporàdicament en punts concrets; les del bronze
inicial són una mica més evidents i ocupen una àrea
més extensa i, a mesura que avancem en el temps,
les de la transició bronze-ferro, primera edat del
ferro, ibèriques, etc., són cada vegada més notables.
La configuració del jaciment, que en realitat és un
petit turó de roca que sobresurt de la plana al·luvial,
tampoc ha afavorit la seva conservació i, moltes vegades,
és gràcies a l’existència de depressions, rases,
119

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
*
Pontós
St. Julià
de Ramis
Agullana
Camallera
Mas Gusó
*
Emporion
120 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
*
Ullastret
Figura 1. Situació de Mas Gusó amb relació a Empúries i altres jaciments contemporanis.
fosses i sitges situades sota el nivell de circulació, el
que ha permès la seva conservació. Mai, per als períodes
més antics, hem localitzat estructures associades
directament a edifi cacions més o menys importants,
ja siguin cabanes o simples refugis estacionals. És a
partir dels materials de construcció apareguts a l’interior
de sitges i dipòsits que podem deduir l’existència
d’edifi cacions associades, això sí, a notables conjunts
ceràmics que permeten datar les diferents fases i
períodes d’ocupació. Aquests materials tenen una
incidència més o menys notable i s’han de valorar
de manera diferent en funció de la seva quantitat,
importància, naturalesa i lloc de troballa. Poden
anar des de les restes de tovots de fang cru —sovint
desfets, però altres vegades cremats—, fi ns a bosses
de cendres procedents de la neteja de llars abocades
com a deixalles domèstiques en forats i depressions.
Represes les campanyes d’excavació l’any 2008,
abandonades des del 2000, un dels objectius bàsics
era delimitar i acabar l’excavació de la meitat est del
jaciment, coincidint amb l’àrea ocupada per l’edifi ci
romà més recent. Per altra banda, sabent que les
possibilitats de localitzar nivells més antics sota les
estructures romanes eren menors, ja que estaven
limitades i condicionades per les successives remodelacions
dels assentaments ibèrics i romans, vam
considerar adient eixamplar l’excavació cap al sud, en
una zona perifèrica situada a una cota lleugerament
més baixa, però no afectada per les construccions de
la darrera fase d’ocupació. Fora la vil·la, si hi havia
res, teòricament s’havia d’haver conservat millor.
En part era així. Tan sols les roderes del camí d’accés
a la porta de la casa romana afectaven les preexistències.
Però, per altra banda, les activitats més recents

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
Figura 2. Planta i seccions de l’àrea on es van localitzar les restes constructives.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
121

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
en el jaciment (s’havia rebaixat la superfície per treure
terra i sorra a mitjan anys setanta del segle passat), i
l’aparició de la roca natural a una cota més alta del
que es podia suposar, limitaven considerablement la
conservació de nivells arqueològics intactes. Per tant,
una vegada més, els estrats conservats in situ i sense
alterar tornaven a correspondre als d’anivellament del
subsòl, farcit de depressions i sitges, algunes de les
quals d’una extensió considerable.
Entre aquests àmbits, una gran depressió situada
a la façana sud de l’edifici romà, per fora, contenia
un farcit intacte i sense alteracions modernes. Veient
l’estructura general de la bassa oberta al subsòl format
per llims i argiles compactes, que adopta formes
irregulars i arrodonides, sembla ser el resultat de la
destrucció de diverses sitges més antigues, properes
entre elles, convertint-se en un sol clot que va ser
utilitzat com a escombrera o, molt probablement, les
depressions ocasionades per l’extracció d’argila a la
mateixa època. Els nivells originals, que analitzarem
amb més detall a l’apartat següent, corresponen a
la segona meitat del segle vii o, com a màxim, a
començament del segle vi aC. Posteriorment, al mig
s’hi va obrir una sitja i una segona fossa excavades
perforant al nivells més antics (fig. 2). El material
de farciment de la sitja es pot datar a cavall entre
els segles vi i v aC i el de la fossa secundària, en
un moment imprecís dels segles iv-iii aC. Pel que ara
interessa en aquesta exposició, la seva datació precisa
no és transcendent. Sí que convé, en canvi, datar el
farciment original, que és en el que es va produir
la troballa que permet documentar l’existència d’una
edificació elaborada.
Les terres que omplien originalment la gran fossa
provenien d’escombreres. Eren deixalles abocades expressament
per anivellar la zona. La seva composició
és una mica heterogènia, amb clapes més cendroses,
altres més clares i argiloses, moltes pedres de mides
no gaire grans, una quantitat considerable de ceràmica
feta a mà, dues fíbules de doble molla i més
d’un centenar de revestiments de fang endurit al sol
procedents del mur d’una casa, alguns dels quals
(una cinquantena llarga) tenien motius decoratius a
la superfície, adoptant formes geomètriques senzilles.
Tots, tant els decorats com els llisos, mostraven a la
cara posterior les marques de pals de secció circular,
làmines de fusta planes o les empremtes de brancatge.
Eren, en definitiva, part del folre de les parets d’una
casa. No n’identifiquem cap que pugui ser atribuït a
la coberta. Tot i la quantitat de fragments, cal suposar
que es tracta d’una ínfima part del revestiment dels
murs que, per les circumstàncies que sigui, van anar a
parar a la bassa. Les altres restes de l’edifici, que no
sabem a quin indret del jaciment es trobava, podien
haver tingut una destinació ben diferent.
Cronologia
El fet de tractar-se d’un estrat intacte, sense intrusions
posteriors (en tot cas, la sitja i la fossa més
recents queden perfectament delimitades), facilita les
coses a l’hora de determinar la cronologia del farcit.
Si hi ha materials una mica estranys que trenquen
l’homogeneïtat del conjunt són possiblement residuals i,
per tant, una mica més antics, però no més moderns.
En qualsevol cas, s’emmarquen perfectament dins el
període del bronze final IIIa/IIIb, amb possibles perduracions
dins la primera edat del ferro, i abundants
paral·lels a Mas Gusó mateix (Casas i Soler 2004: fig.
16), a Sant Martí d’Empúries en contextos de la fase
I datada cap al (o a partir del) 950/850 aC (Esteba
i Pons 1999: 89-95; Aquilué et al. 2000: 287), i a la
necròpolis de can Bech de Baix, a Agullana (Toledo i
Palol 2005), sobretot aquells fragments decorats amb
motius geomètrics de doble incisió (fig. 3, 15 i 16)
i potser els vasos i urnes bicòniques amb acanalats
exteriors, alguns amb uns motius complementaris
més complexos.
Això no obstant, el conjunt principal, unitari i
homogeni, és el que pertany a la primera edat del
ferro, amb una cronologia genèrica del període 650-
580 aC; aquesta vegada, un material abundantíssim
a Mas Gusó. En aquest apartat, val la pena remarcar
la presència de força fragments de ceràmica a mà,
amb la superfície externa brunyida, de color marró
fosc i decorada amb acanalats. D’una banda, documentem
alguns bols i escudelles de forma semiesfèrica,
parets gruixudes i amb la part superior del vas
decorada amb almenys tres franges acanalades, amb
paral·lels a la cova dels Encantats, de Serinyà (Pons
1984: fig. 57: 9). De l’altra, diversos fragments i part
de la gran urna bicònica, de mides considerables,
també decorada amb acanalats horitzontals delimitats,
a baix, per quadres fets amb la mateixa tècnica
de l’acanalat, amb la superfície sempre molt lluent
(fig. 3, 20). No és un material o una forma estranya
al jaciment, ja que l’hem identificat dues vegades
més: a la sitja 3036 excavada el 1995-1996 (Casas i
Soler 2004: fig. 18, 2), i a la fossa-dipòsit localitzada
el 2008, de la qual parlarem més endavant (fig. 3, 1).
Una forma que podríem associar al tipus 15 d’Agullana
(Palol 1958: fig. 185, 204; Toledo Palol 2005:
163-164), en enterraments de la tercera etapa (final
del segle vii a inici del segle vi), i que també recorda
un altre recipient quasi idèntic trobat als estrats de
la fase IIa de Sant Martí d’Empúries (Aquilué et al.
1999: fig. 155).
La resta de fragments pertanyen a tres formes que,
amb poques variacions, corresponen, la primera, a les
urnes de cos globular decorat amb una tècnica de
ratllat o pentinat, coll curt i llavi poc engruixit, sovint
amb un evident bisell interior i un cordó decorat a la
unió entre coll i cos (fig. 3, 11 a 14); la segona, als
bols semiesfèrics amb dos agafadors plans arran de
la vora (fig. 3, 18 i 19) i, la tercera, al plat de fons
pla i parets rectes però inclinades uns 30º respecte el
pla horitzontal. Són els plats que en el món funerari
s’utilitzen per tapar l’urna i que, per aquest motiu,
sovint solen representar-se gràficament en forma de
tapadora (fig. 3, 17).
Per a la primera categoria o forma, disposem
d’abundants paral·lels al mateix jaciment de Mas Gusó
(Casas i Soler 2004: fig. 20, 21 i 22, amb paral·lels i
bibliografia), però és una forma àmpliament difosa al
territori en aquesta mateixa variant. El bol semiesfèric
sol aparèixer de forma habitual a Mas Gusó en nivells
de la primera edat del ferro (per exemple, a la sitja
3036), i com a material residual una mica arreu. La
122 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
3117
3164/3166
18
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
17
12
11
9
2
3
1
7
6
5
0 5c.
19 20
Figura 3. Ceràmica a mà procedent dels nivells associats a les restes constructives i de la fossa-abocador 3117.
13
14
4
8
10
15
16
123

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
forma evolucionarà cap al bol que detectem al segle
v aC en jaciments ibèrics de la comarca, aquesta
vegada amb dos mugrons circulars en lloc del botó
horitzontal arran del llavi (Casas, Nolla i Soler 2010:
fig. 4: 6 i fig. 9: 12). Pel que fa a la tercera forma,
el plat/tapadora, és especialment abundant en contextos
del bronze final i primera edat del ferro. Es
tracta, en definitiva, de l’atuell de cuina utilitzat com
a tapadora d’urna en el món funerari. Evoluciona a
partir de formes que sovint tenen l’interior decorat
amb doble incisió, o bé amb acanalats més o menys
marcats, com els de la cova dels Encantats, Serinyà
(Pons 1984: fig. 56), i és present a pràcticament
totes les fases de la necròpolis d’Agullana (Toledo
i Palol 2005: 246-256). Als estrats 3164 i 3166 (i al
3163, afectat per una fossa posterior), és una forma
especialment abundant. Però ho és més, encara, als
nivells 3117 i 3118 de la fossa allargada excavada
el 2008, associada a la sitja 3036. Els exemplars
d’aquests àmbits de Mas Gusó semblen correspondre
a la fàcies més recent de la producció i els hauríem
de datar clarament dins la segona meitat del segle
vii i no abans.
En darrer lloc, cal també prendre en consideració
la presència de dues fíbules de bronze de doble molla
i cap piramidal (i una tercera en un estrat contemporani,
però alterat un segle més tard), característiques
de la primera edat del ferro. Amb un origen antic,
no sembla que evolucionin de manera significativa
en el decurs del segle vi aC i, amb poques variants,
encara les trobem en el segle v aC. En aquest cas,
però, presenten alguns trets significatius i propis
d’exemplars arcaics, com l’amplada superior en una
d’elles, l’acabat en forma de làmina circular còncava i
no piramidal en un altre exemplar, etc. A la Cayla II
n’hi ha en contextos dels segles vi-v aC, la major
part amb el característic botó piramidal (Gailledrat,
Taffanel i Taffanel 2002: fig. 78 i 159). En canvi,
no veiem aquest model a la fase més recent de la
necròpolis d’Agullana (fase III), que es data aproximadament
entre el 700 i el 650 aC, per la qual cosa
sembla lògic concloure que ens movem en un context
de, com a mínim, la segona meitat del segle vii aC.
Tipològicament i cronològicament, els materials
ceràmics s’associen als dels altres àmbits i estrats
excavats en campanyes precedents, completant un
repertori de formes molt comú al territori, amb una
forta personalitat, i que s’engloben en el conjunt
pertanyent al que s’ha anomenat tercera etapa de
poblament de l’Empordà (Pons 1984: 48-252; López
i Pons 2008: fig. 3). La seva presència als nivells inferiors
de l’Illa d’en Reixac, a Sant Martí d’Empúries,
i, algunes d’elles, a les fases més recents d’Agullana
ajuden a delimitar i acotar una àrea específica al
nord-est de Catalunya, amb una cronologia molt
general entre mitjan o la segona meitat del segle vii
i començament del segle vi aC.
Antecedents. Cabanes o fosses?
Aquesta troballa no és aïllada a Mas Gusó, sinó
que forma part d’un conjunt de nivells i àmbits que
reflecteixen una ocupació durant aquest període que
cada vegada va prenent més volada i que hem co-
mentat fa poc. Els altres nivells contemporanis van
ser identificats per primera vegada els anys 1995 i
1996 a la part alta del jaciment. En aquella ocasió,
es tractava d’una sitja (UE. 3036), aparentment aïllada
sota la vil·la romana, que fou farcida amb una considerable
quantitat de fragments de ceràmica feta a
mà barrejada amb terres francament cendroses, quasi
negres, que datàvem en el període 650-580 aC (Casas
i Soler 2004: 29-39). Una sitja que consideràvem aïllada
i trobada de forma casual, donava una primera
pista per identificar i endevinar l’abast de l’ocupació
precolonial del jaciment, però oferia una visió força
limitada. No va ser fins la campanya del 2008, excavant
un petit sector que havia quedat pendent de resoldre
al nord d’aquella sitja, quan vàrem trobar un àmbit
més gran, contemporani i íntimament relacionat amb
la fossa excavada més de 10 anys abans.
És un àmbit de forma irregular, allargat, com una
fossa poc profunda i de vores guerxes, excavada al
sòl geològic que, en part, està compost per llims i
argiles groguenques i, en part, per conglomerat i roca
calcària molt dura. Connecta, per l’extrem sud, amb
la fossa-sitja 3036. El seu interior estava farcit per
terres negres, amb una important concentració de
cendres vegetals i un munt considerable de fragments
de ceràmica feta a mà idèntica a la de la fossa 3036
(fig. 4). Al fons, no exactament centrades, veiem dues
depressions circulars amb terres més fosques que les
de l’entorn, com una mena de llars, una de les quals
tenia algunes pedres al seu entorn. Al centre d’una
de les taques i al costat mateix, apareixen dos forats
de pal que no poden ser contemporanis al foc.
Inicialment havíem considerat la possibilitat
d’identificar la depressió com una cabana enfonsada,
tot i que la forma és poc canònica, molt irregular,
amb les parets en pendent i el fons no gaire pla. La
presència de cendra farcint tota la depressió i les
dues llars al fons es poden interpretar d’una altra
manera. És possible —i caldrà confirmar-ho— que
es tracti d’un forn per a la cuita de ceràmica feta a
mà i que, una vegada fora d’ús, s’hagués farcit amb
les cendres de la combustió i amb les restes dels
atuells de ceràmica perduts durant la cuita. Una
altra possibilitat és que es tracti d’una fossa en la
qual es van abocar les restes i deixalles procedents
de la neteja d’un forn ceràmic. No és un cas estrany
ni aïllat. De fet, l’estructura és pràcticament idèntica
a dues altres properes a la Cayla de Mailhac, contemporànies
a l’àmbit de Mas Gusó (Boisson 2002).
També en aquell cas hi ha el dubte d’interpretar de
forma adequada i segura les fosses de Cambèraud i
de Saint-Jean de Caps (sobretot la primera) com a
autèntics forns o simples abocadors associats a un
habitatge de la primera edat del ferro que produïa
ceràmica a mà cuita en foc oxidant-reductor, potser
per al consum propi.
Un forn per a la cuita de ceràmica a mà en foc
oxidant, que amb la manipulació del combustible i
un mal control de l’entrada d’aire provoca l’ennegriment
de part dels atuells, donant-los l’aspecte d’haver
estat cuits en foc reductor, adopta aquesta forma,
amb poques variacions. És, tan sols, un clot a terra
en el qual es dipositen les peces per coure, se les
cobreix de llenya i s’encén. Acabat el procés, s’enre-
124 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
Àmbit 2
0 1 2 3 4 5
+ + + + +
+
A
N
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
A
B
+
+
3001
3117
llar 1 (?)
3116
3118
llar 2 (?)
roca natural
3036
Figura 4. Fossa 3117 i sitja 3036, probablement relacionades amb la cuita de ceràmica a mà de la primera edat del ferro.
5m
0
+ 6 m
B
125

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
tiren les cendres i es treuen els atuells ennegrits per
aquest sistema senzill de cuita. Les peces malmeses,
mal cuites, febles o trencades, van a l’abocador. En
aquest cas, com que és una fossa llarga i amb dues
fornals, potser l’abocador era la mateixa depressió
i la sitja excavada el 1996, que contenia el mateix
repertori ceràmic.
Els atuells adopten formes habituals en aquest
moment de transició entre els segles vii i vi aC, en el
qual encara trobem aquelles grans urnes bicòniques
amb la superfície fina, brunyida, amb un acabat de
qualitat remarcable i decorades amb acanalats ben
marcats, a les quals ens havíem referit a l’apartat
precedent (fig. 3, 1). Cal recordar que aquest mateix
tipus d’urna ja el trobàvem a la sitja 3036 (Casas i
Soler 2004: fig. 18, 2), i el tornem a veure en els
estrats associats als revestiments de fang de la cabana
que analitzarem més endavant (fig. 3, 20). Anava
acompanyat de recipients d’altres formes abundants
a Mas Gusó, amb un llavi característic, decorades
per fora amb un cordó imprès, i que pertanyen al
repertori cultural i tipològic del que s’ha anomenat
tercera etapa de poblament de l’Empordà, documentat
també als nivells inferiors de l’Illa d’en Reixac o
Sant Martí d’Empúries a l’època compresa entre els
segles vii i vi aC i segurament en el període anterior
(fig. 3, 2 i 3).
A aquestes peces s’hi han d’afegir les urnes de coll
obert i vora lleugerament bisellada, també amb la part
externa decorada amb cordons impresos i normalment
amb la superfície del cos raspallada o pentinada (fig.
3, 4 a 7), i sobretot les tapadores que, en realitat, són
plats d’ús culinari i domèstic (tenen base plana i no
pom), utilitzats com a tapadora d’urnes en contextos
funeraris. Aquest resum tipològic, representatiu d’un
conjunt de fragments molt nombrós, ens permet una
aproximació segura a la datació del farciment de
l’àmbit. Tenint en compte que en aquest també varen
aparèixer tres fragments de ceràmica indígena a torn
pintada, amb les característiques de la producció més
arcaica (parets gruixudes, pintura poc adherent, pasta
mal depurada, de color grisós i taronja), que s’ha
denominat ceràmica preibèrica, formada per àmfores
o grans pithoi amb restes de pintura (Aquilué et al.
1999: 121-122, 160-162), creiem que la cronologia del
seu farciment s’hauria de situar a la transició entre
els segles vii i vi aC o com a màxim dins el primer
quart del segle vi aC.
Ja havíem assenyalat que l’estructura, forma i material
de l’àmbit ens aconsellen deixar de banda una
possible interpretació com a cabana enfonsada. El
paral·lelisme amb els possibles forns en fossa pròxims
a Mailhac, un d’ells també amb el que semblarien
dues fornals (Boisson 2002), sembla que no permet
cap altra lectura. Per altra banda, les evidències que
proporcionen les troballes de 2010 en relació amb
l’estructura d’una casa de la mateixa època a Mas
Gusó, desaconsellen identificar com a cabana unes
restes tan pobres i precàries com la fossa allargada.
En aquest moment de transició entre els segles vii-vi
aC, després d’un llarg període d’ocupació constant i
continuat, que pel cap baix s’ha de fer recular fins a
mitjan o primera meitat del segon mil·lenni, a l’assentament
existia un habitatge fet amb estructures sòlides
i ben elaborades i no una simple cabana provisional
o estacional, com la que resultaria si interpretéssim
com a tals les restes veïnes i associades a la sitja
3036. No manquen d’interès, atès que documenten
una activitat intensa a l’assentament, segurament amb
una producció ceràmica pròpia —seguint les modes i
tipologies locals de l’època—, associada a un o més
habitatges permanents.
L’estructura de la casa
L’estructura, forma i distribució de la casa de la
qual provenen els elements decoratius són els aspectes
més desconeguts de la investigació. Tractant-se de
les restes abocades en una gran fossa amortitzada a
cavall entre els segles vii i vi aC i, a més, afectada
en èpoques posteriors (sobretot cap a la transició
entre els segles vi i v aC), desconeixem absolutament
la forma, planta i organització de la casa. Han perdurat,
doncs, només aquells elements que, d’alguna
manera, caldria suposar secundaris, més durs que els
materials peribles utilitzats com a base per sostenir
l’estructura i la carcassa de l’edifici: la fusta. El que
ens ha arribat és un conjunt notable de revestiments
de fang endurit pel sol, els quals constituïen, moltes
vegades, la pell que enbolcallava els murs. Però la
cinquantena llarga de fragments decorats (i més d’un
centenar sense decoració) són una ínfima part del
conjunt. És ben comprensible. A part de tractar-se de
les restes més perdurables, són les que, fruit de les
circumstàncies, van anar a parar a la bassa situada
al sud del conjunt principal gràcies a una casualitat.
Senzillament, formaven part del munt de terra
i escombraries utilitzades per farcir-la i no sabem
ni podem intuir de quin lloc del jaciment provenen,
tot i que no el suposem gaire allunyat de l’indret
de la troballa. Entre aquesta i la fossa 3036, amb
la depressió allargada que comentàvem a l’apartat
anterior, hi ha uns 25 m de distància.
La planta de la casa és, per tant, desconeguda.
Podríem especular i fer mil suposicions més o menys
raonables i fins i tot defensables a partir de paral·lels
poc clars i sempre llunyans. És obvi que no es tracta
d’una simple cabana irregular i petita, com la que
obtindríem si restituíssim com a tal la fossa situada
a la part alta i central del jaciment, associada a la
sitja 3036, i que sens dubte tenia una altra funció.
L’arquitectura ben elaborada que podem reconstruir
a partir de les restes i les empremtes deixades per
la fusta i la llenya a molts dels fragments de fang
ens parlen d’una altra mena d’edificació, i fins i tot
semblen assenyalar que a Mas Gusó, en aquell període,
es van aixecar una o més construccions ben
estructurades, perdurables i ben diferents a una simple
cabana provisional, poc sòlida i d’un ús limitat en
el temps (fig. 5).
En contextos mediterranis dels segles vii i vi aC (i
ja des del segle ix, clarament), disposem d’exemples
allunyats d’aquest àmbit geogràfic, però no forçosament
desconeguts o, millor dit, sense influència a la costa
occidental de la Mediterrània. Els casos de la península
itàlica poden ser-nos útils per a determinats aspectes
i, malgrat la llunyania, les cases més arcaiques del
món grec poden proporcionar-nos alguna pista per
126 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
2
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
1
11
22 26
2
0 10 c.
Figura 5. Composició amb alguns fragments de revestiment de fang, amb les marques deixades per fustes i brancatge a la
seva part posterior.
18
6
127

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
conèixer l’estructura i la forma d’habitatges senzills.
Els exemples d’Emporio de Quios, dels segles viii-vii
aC, amb cases rectangulars amb avantsala, es repetiran
en el món ibèric de casa nostra i serà el model
que adoptaran, per citar un cas pròxim, les cases de
l’oppidum de Puig Castellet a Lloret de Mar, força
més tardà. Les cases de planta rectangular acabada
en absis, per altra banda, són conegudes en el món
grec i es repeteixen en el món itàlic des d’almenys
el segle ix aC.
En un ampli territori que, això no obstant, estava
més comunicat del que sembla (els antecedents neolítics
i les cultures materials dels diferents períodes
de l’edat del bronze tenen lògics elements comuns a
l’occident mediterrani), l’adopció arreu d’un model
tan senzill no ens hauria de sorprendre. Tornarem
sobre alguns d’aquests punts més endavant.
A mesura que ens anem acostant a aquest àmbit
geogràfic trobem altres exemples que podrien servir
de models més pròxims a l’edifici desaparegut de Mas
Gusó, els quals adopten, en general, la planta allargada
i normalment absidiada que sol ser comuna a
gairebé tota la riba nord de la Mediterrània, sobretot
en el món indígena en contacte amb el món colonial
grec (Garcia i Tréziny 2010), sense excloure la planta
rectangular, també documentada a la perifèria d’alguna
colònia grega de la Mediterrània central i occidental
als segles vii-vi aC (Giardino 2010: 357-358). Els
exemples cada vegada més propers geogràficament i
cronològicament (de fet, contemporanis als de Mas
Gusó) els trobem a la zona de Mailhac (Aude), al
jaciment de Traversant, on s’han identificat almenys
cinc estructures de planta allargada i absidial a cada
extrem (fig. 6, A), que recorden les cabanes itàliques
arcaiques com les que reproduïm a la fig. 13 (Gailledrat
et al. 2006/2007: 42; Garcia i Tréziny 2010:
376-377). En aquesta ocasió, també es daten a la
primera edat del ferro, més que al bronze final IIIb
i, per tant, són absolutament contemporànies a la de
Mas Gusó. Un altre model datat entorn del 600 aC,
que ha estat restituït en forma d’edifici rectangular
biabsidial, amb l’interior distribuït en tres espais, es
localitza a Ruscino (fig 6, C), i constitueix un dels
exemples més complets de cases de la primera edat
del ferro de la regió (Marichal et al. 2003: fig. 246),
o les tres cases de la Monédière a Bessan (Hérault),
de planta absidal i datades al darrer terç del segle
vi aC (Nickels 1989: 81 i 87; Garcia i Tréziny 2010:
376-377) (fig. 6, B).
En darrer lloc, cal no oblidar els quatre fons de
cabana de Sant Martí d’Empúries, pertanyents a la
fase IIa (entre el 650 i el 625/600 aC), de mides diverses,
però amb una estructura i planta comunes a
totes elles, en la qual s’observa clarament l’acabament
absidiat almenys en un dels seus extrems (Castanyer
et al. 1999: 111-113 i fig. 149). Aquestes cabanes,
d’unes mides mitjanes de 5 × 2,80 m, també tenien
una estructura de pals, branques i encanyissat que
estaria recobert per fang, probablement damunt una
base de pedres irregulars (fig. 6, D). Tot plegat són,
en definitiva, possibles paral·lels que podrien servir
de model per conèixer l’estructura de l’habitatge de
Mas Gusó.
En qualsevol cas —especulacions a banda—, de les
restes i empremtes deixades per pals i fustes damunt
els fragments de fang endurit en podem concloure
que la de Mas Gusó no era una cabana irregular,
com algunes cabanes de caràcter estacional, sinó
que estava formada per parets rectilínies, regulars,
gens improvisades i amb una sòlida estructura ben
estudiada per durar. No podem saber si hauria tingut
planta totalment rectangular o acabada en absis
com les seves contemporànies del Rosselló, de l’Aude
o d’Empúries; però podem estar segurs que no es
tractava d’una construcció de planta més o menys
circular, ovalada o el·líptica, atès que tots els fragments
del revestiment són plans, rectes, i només en
alguns que han de correspondre, o bé a l’acabament
dels angles a la unió de dos paraments verticals, o
bé al punt de contacte amb el sòl o el sostre, podem
veure una lleugera corba. 2
Composició. Obtenció i elaboració
dels materials
Podríem considerar lògic i fins i tot caldria esperar
que la casa s’hagués aixecat al damunt d’un sòcol
de pedra. Però no hi ha cap prova que fos així, o
més aviat sembla deduir-se el contrari, si acceptem
que la corba d’almenys dos dels revestiments de fang
assenyala el punt de contacte amb el sòl. Potser ni
tan sols hauria estat necessari construir un sòcol,
la funció del qual sempre és la d’aïllar la part més
feble, feta amb tovots o amb branques i fang, de les
humitats del terra, les quals poden malmetre el mur.
Mas Gusó, amb un subsòl molt irregular, és una roca
calcària i de dur conglomerat amb alts i baixos, que
en alguns indrets té grans depressions farcides de manera
natural amb llims i argiles molt dures, damunt
el qual es pot construir sense necessitat de cap altra
preparació prèvia ni el complement d’un sòcol a la
base. Tenint en compte que el nucli de l’estructura
de la casa estava format per pals circulars, era més
fàcil clavar-los directament damunt el sòl geològic.
Malauradament, aquest és un altre dels aspectes que
ens són desconeguts i que no podrem resoldre mentre
no es produeixi la improbable troballa del fons
de cabana in situ. L’activitat, ocupació i construcció
continuada fins al segle iii de la nostra era al jaciment
van malmetre qualsevol pervivència arcaica que es
trobés pel damunt del nivell de circulació i del sòl
geològic. Van perdurar, tan sols, els farcits de sitges
i depressions que no feien nosa a la circulació i a
les posteriors construccions.
L’estructura i la manera de construir la casa la
podem conèixer, per tant, a partir de les marques
sobre els revestiments de fang endurit deixades pels
diferents elements que en formaven part (figs. 5, 7 i
8). La carcassa bàsica estava formada per pals circulars
de mides força regulars (entorn dels 20 cm de
diàmetre), clavats verticalment a espais determinats.
2. A la campanya de 2012 s’han localitzat els forats de pal
pertanyents a una cabana de planta absidal, associada a tres
sitges amortitzades a la segona meitat del s. vii aC, una de les
quals contenia fragments de revestiment de fang del mateix
tipus que analitzem en aquest article, però sense decorar.
128 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
0 10m
3
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
2
1
C
A
4
5
àmbit 4
àmbit 3
0 5m
0 2m
àmbit 2
àmbit 1
Figura 6. Exemples de cases de la primera edat del ferro de planta rectangular absidiada. A: Le Traversant (Gailledrat et
al. 2006/2007); B: La Monédière (Nickels 1989); C: Ruscino (Marichal et al. 2003); C: Sant Martí d’Empúries (Aquilué et al.
1999).
B
D
129

1
Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
7
2
14 15 16
22
27
23
29
36
8
35
24
3
130 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
37
17
25
10
31
18
38
4
5
26
11
6
19
33
0 10c 39
Figura 7. Fragments de revestiment de fang amb motius decoratius. La numeració dels fragments correspon a l’inventari
general.

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
No podem conèixer la separació entre ells, però estaria
en funció de la resistència i pes que haguessin
de suportar i de la llargada dels altres elements de
fusta secundaris. Entre aquests, detectem a vegades
altres pals, també de secció circular, de diàmetre menor
i sovint posats verticalment quasi al costat dels
principals. Potser eren una mena de reforç o potser
pals de subjecció de les làmines de fusta travesseres
i del brancatge (fig. 9).
Els pals verticals s’unien entre ells amb làmines
de fusta posades horitzontalment i lligades amb un
cordill o una corda prima. En aquest sentit, diverses
vegades veiem de manera força clara l’empremta
deixada pel cordill damunt el revestiment d’argila.
Les fustes, per la seva banda, tenien la forma de
petit tauló (com una làmina), d’uns 5 cm d’amplada
i creiem que de poc gruix, entorn els 2-3 cm. El relleu
que la superfície fibrosa de la fusta va imprimir
damunt el fang assenyala que s’obtingueren obrint
longitudinalment amb un tascó bigues més grans.
Mai s’observa la utilització de serres ni instruments
semblants, totalment desconegudes a l’època. Aquestes
llargues fulles de fusta, que a vegades es posaven
horitzontalment una sobre l’altra, fins a tres, formant
un pany de paret d’uns 15 cm d’alçada, es lligaven
directament tant als pals verticals principals com als
de menor diàmetre. Distribuïdes a espais regulars de
baix a dalt del mur, servien per lligar el brancatge
que atapeïa i tapava el parament. Aquestes branques
també es lligaven en feixos tant a les fustes horitzontals
com, quan arribava al punt corresponent, als
pals verticals. Les restes de cordills fets amb fibres
vegetals, retorçades però no trenades, com correspon
a qualsevol corda, són visibles en diversos casos
(fig. 8: 9, 32 i 33, fig. 9: 1).
A partir de les marques deixades als revestiments,
sobretot en aquells casos en els quals es veu sobre un
mateix fragment l’empremta de pal, fusta travessera
lligada i brancatge, deduïm que per sostenir verticalment
els feixos formant un mur d’amplada regular
calia una segona fusta posada horitzontalment a l’altre
costat, que immediatament aniria revestida d’argila
(fig. 9: 3). Les evidències d’aquest sistema sembla que
es poden reconèixer en alguns fragments de fang que
porten la marca de la fusta plana, del cordill i la del
feix de branques, però no la de pals verticals. Aquesta
seria l’estructura bàsica i general. En qualsevol cas,
observem petites variants, que potser corresponen a
solucions puntuals per a determinades parts.
No podem saber amb tota la seguretat que voldríem
quina era la fusta emprada en aquesta estructura.
Les empremtes dels pals circulars tenen una superfície
molt llisa, amb vetes allargades que semblen
pertànyer a pins o més aviat a arbres de ribera. Les
fustes travesseres mostren millor la superfície fibrosa,
amb nervis verticals molt allargats i sense que sigui
possible apreciar-hi nusos. Tant el pi com l’alzina
(i el roure), donen una superfície semblant quan
s’esqueixen verticalment, però el pi s’esberla pitjor
i fa estelles més anguloses i menys regulars que els
altres, o fins i tot que alguns arbres de ribera de fusta
més tova, més homogènia i més fàcil de tallar per
obtenir taulons i fulles de superfícies regulars. Potser
els experts podran, algun dia, aclarir aquesta qüestió.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
Pel que fa al brancatge que es va utilitzar per
omplir els espais intermedis, les empremtes mostren
feixos amb tiges molt irregulars i barrejades
(fig. 8: 8b i 26). No es tracta de joncs ni de vímets
o canyes. Més aviat recorda les branques de saules
o de qualsevol arbust de brancatge espès, fins i tot
del bruc. En qualsevol cas, no podem oblidar el
context del jaciment, format per un petit turó envoltat
de terres baixes, aiguamolls, recs i rieres, amb
abundant vegetació de ribera, però també proper a
les serralades de l’est i l’oest: el Montgrí a la banda
de mar i la serralada del Puig Segalar a ponent,
amb una vegetació mediterrània típica, en la qual
predominen el pi, l’alzina, el roure i tota mena de
plantes arbustives. Les matèries primeres emprades
pels constructors havien de provenir, per força, de
l’entorn més immediat.
Una vegada obtinguda l’estructura, amb els tres
elements i forma bàsica (pals principals, travessers
i brancatge), els paraments verticals es van acabar
amb un revestiment de fang sovint col·locat en dues
capes. Era argila obtinguda i pastada al mateix jaciment,
procedent dels dipòsits de llims i argiles que
apareixen a qualsevol indret, alternant o farcint de
manera natural les depressions del subsòl de roca
calcària o, no gaire més enllà, en els vessants del
petit turó. Els diferents fragments es poden aplegar
en dos grups: un amb l’argila de color groguenc i
l’altre de color més aviat taronja, probablement deguts
a l’indret específic del qual provenen. És, de fet, la
mateixa argila que també es va utilitzar per elaborar
la major part dels atuells de ceràmica a mà, reduïda,
en el mateix període i en èpoques posteriors. No hi
veiem, a primer cop d’ull, cap mena de desgreixant,
com es veu habitualment en els tovots. Però ara es
tracta d’un revestiment d’un mur fet amb materials
peribles i no de rajols sense coure. Ara bé, és una
argila molt porosa, encara que dura, i potser aquest
fet assenyala que s’havia barrejat amb picadís de palla
o herbes molt esmicolades, les quals, a diferència del
que veiem habitualment en els tovots, amb tiges més
llargues, no han deixat rastre.
La primera capa de fang posada al damunt de
l’estructura de fusta i brancatge servia per regularitzar
la superfície del mur. El seu gruix és força irregular,
en funció de l’amplada del nucli de la paret. Varia
entre 4 i 8 cm, però no podríem donar una mida
regular i estàndard, perquè no existeix. És sobre les
restes d’aquesta primera capa on veiem les empremtes
de pals, fustes i branques, o les d’alguns cordills
que lligaven feixos amb els pals (fig 8: 22 i 32). La
segona capa és la que hem de considerar d’acabat.
No serveix tant per regularitzar ni consolidar la paret,
que en aquest estadi de construcció ja era prou
sòlida, sinó com una mena d’aïllant i acabat final
i, sobretot, per suportar una decoració impresa feta
amb els dits o potser amb un punxó de punta roma
d’entorn els 15 mm de gruix.
Decoració
La decoració, que no sabem si abastava tots els
panys de paret o només es limitava a uns d’específics,
és de caràcter geomètric i es pot reconstruir força
131

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
Figura 8. Fragments de revestiment decorats, en alguns dels quals es poden observar les marques de fustes, branques i
cordills per subjectar-les als pals principals de l’estructura.
132 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
fusta
cordill
Frag. 33
fang
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
1 Frag. 28
2
Figura 9. Restitució del parament i estructura dels murs a partir de les empremtes conservades en diversos fragments de
revestiment.
3
133

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
bé, tot i que amb els fragments recuperats podríem
proposar diverses alternatives o combinacions no gaire
diferents a les de les figures 10 i 11. En general, es
compon de línies rectes que haurien format rectangles
o quadrats fent la funció de grans marcs a l’interior
dels quals hi hauria altres motius diferents; en aquest
cas, triangles, punts circulars, segurament rombes i
petits cercles. En alguns indrets també podem veure-hi
ditades impreses damunt fragments formant angles o
cantonades, els quals també mostren a vegades una
o dues línies impreses horitzontalment. Creiem que
es tracta (i a la major part dels casos ho avala l’empremta
de pals o fustes al darrere) de revestiments de
bigues de secció circular o quadrada, però que en tot
cas acaben adoptant la forma quadrada una vegada
aplicat el revestiment (fig. 9: 1). En aquest cas, són
bàsicament motius decoratius posats verticalment.
Inicialment havíem suposat que en alguns altres
casos potser corresponien a bancs de l’interior (per
exemple, la franja superior de la fig. 10), fets amb
una estructura de fusta revestida de fang endurit.
Però donar per bona aquesta suposició és el mateix
que assumir l’existència d’aquestes estructures fetes
d’una manera no gaire pràctica. Una banqueta pot ser
massissa o només de fusta, però difícilment tindria
forma de caixa revestida de fang cru, encara que en
alguna ocasió s’ha pogut restituir així un banc d’època
ibèrica (Sanmarti et al. 2000: 149). Per altra banda,
no sembla que es pugui dubtar que el revestiment
decorat d’aquesta manera, la major part de les vegades
s’ha de posar verticalment, com assenyala la
forma del pal que folrava. I, en darrera instància,
suposar que en aquest cas podria correspondre a
una banqueta seria limitar la decoració a l’interior
de la casa, la qual cosa no tenim del tot clara, com
veurem més endavant.
No obstant això, a la fig. 10 hem reconstruït la
part superior del requadre decorat amb els fragments
amb ditades impreses, que tenen perfil en angle corresponent
a cantonades (il·lògiques i no justificables
a la part superior d’un mur, llevat que es tracti d’una
banqueta o un prestatge), i que, per l’empremta del
seu darrere, algunes folraven una planxa de fusta.
Hem deduït, a partir del conjunt de fragments, que
habitualment les làmines de fusta es col·locaven horitzontalment.
Però res exclou que algunes vegades es
tracti d’una biga vertical de secció quadrada. No ho
podem saber i, per tant, aquella part de la restitució
de la fig. 10 és tan sols hipotètica. Per altra banda,
els dos elements decoratius de la figura 10 no han
de pertànyer per força al mateix quadre (es poden
combinar perfectament amb qualsevol de la fig. 11).
Ampliant aquesta qüestió —i encara que ens avancem
a l’anàlisi més detallada dels fragments decorats—,
les restitucions de decoració que dibuixem a les tres
figures que acabem de citar són només propostes
possibles, fetes a partir dels fragments, tal com ja
havíem advertit a l’inici. Així com els motius a l’interior
de cada requadre són els més probables —ja
que hi ha prou elements per veure com coincideixen
i les marques de fustes o brancatge al seu darrere
assenyalen de manera força clara la seva correcta
orientació—, la seva col·locació dins un marc o l’altre
és absolutament aleatòria. No podem saber si el fris
amb cercles de la fig. 11.2 s’ha de combinar amb
els triangles de la mateixa làmina, amb el rombe
de la fig. 11.1, o amb el conjunt de la fig. 10; de la
mateixa manera que tampoc podem saber l’amplada
i les mides de cada marc. Amb els buits que hi
ha, podien ser considerablement més amples i alts,
independentment de la mida dels motius decoratius
del seu interior. També seria perfectament possible
que es tractés d’un gran marc dins el qual anirien
col·locats els triangles, rombes i altres figures, una
al costat de l’altra i sense separacions verticals (fig.
11.3). Són qüestions que a partir dels fragments localitzats
no podem resoldre.
Per tant, doncs, molts fragments de revestiment —la
major part— tenen uns motius senzills, formats per
les línies horitzontals i verticals, dobles o triples, que
constituirien els grans panells emmarcant els altres
motius triangulars o romboïdals. La composició i
distribució d’aquests és la que planteja més dificultats
de restitució —ja ho hem vist—, encara que a vegades
la solució és ben simple i es pot refer el motiu interior
amb força precisió. A partir de tan sols quatre
fragments restituïm un dels quadres que considerem
situats a l’interior d’un d’aquells grans marcs (fig. 10).
És, sens dubte, el cas més clar i segurament el més
elaborat. Es tracta de dos triangles amb els vèrtexs
posats a la part central, coincidint amb les arestes
d’un rombe amb els angles oberts, amb les cares
formades per línies que no queden unides pels seus
extrems i acabat, a dalt i a baix, en dues VV. Cadascun
dels triangles es compon de línies dobles,
de manera que en realitat estan formats per dos
triangles en gradació col·locats un dins l’altre, amb
un punt circular al vèrtex extern. A l’interior, una
petita línia horitzontal situada a l’aresta del triangle
intern, el convertiria en el símbol femení que veiem
en tantíssimes representacions de l’antiguitat, si el
poséssim vertical, amb el vèrtex cap avall. Però les
marques de fusta al seu darrere (i la simetria amb
el triangle oposat, que quedaria de cap per amunt)
no aconsellen girar el conjunt format pel rombe i
els dos triangles.
En altres casos, a partir de pocs fragments podem
proposar altres motius decoratius, encara que amb tota
la prudència i sense tenir la seguretat absoluta d’haver
interpretat bé les restes. A la fig. 11.1 restituïm una
figura romboïdal al centre d’un marc que dibuixem
de forma quadrada. Cal insistir-hi una vegada més:
les mides del marc són absolutament orientatives, ja
que es pot allargar a dreta i esquerra i de dalt cap
avall. Els set fragments que el formen (tres angles i
quatre trams rectes) no s’uneixen entre ells i poden
correspondre a una figura més gran. Només una cosa
considerem segura: l’orientació (vertical o horitzontal)
de cada fragment de revestiment decorat, que deduïm
a partir de les empremtes de fustes o branques de
la seva part posterior.
Pel que fa al rombe intern, sabem que es tracta
d’aquesta figura pel mateix motiu. És a dir, per
l’orientació ben clara de les marques al darrere dels
fragments 4, 6 i 40. L’únic dubte que podríem tenir és
si corresponen al costat esquerre, com hem restituït,
o al costat dret, si els giréssim 180º. No és possible,
creiem, cap altra orientació.
134 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
42
8
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
11
37
0 10c
Figura 10. Proposta de restitució d’un pany de mur decorat, a partir de vuit fragments.
En darrer lloc, sembla que podem interpretar un
altre petit grup de fragments com les restes de dos
triangles (fi g. 11.2). Els fragments 7 i 17 no poden
correspondre a un sol i, en aquest cas, hem optat per
dibuixar-los amb els vèrtexs enfrontats. També hauria
estat raonable restituir la fi gura amb els triangles
units per la base i formant una mena de rombe; però
no ho hauria sigut posar-los horitzontalment, ja que
l’orientació ens la donen les febles marques de la part
posterior. També és aleatori col·locar un marc amb
els cercles dels fragments 2 i 22 a dalt o el cercle
més gran (núm. 19) a cada costat de la fi gura que
formen els triangles, que ens recorda una mena de
rellotge de sorra. Potser ni uns ni altres pertanyen
a aquesta part de la decoració. Ja hem assenyalat
abans les difi cultats que sorgeixen a l’hora de formular
propostes de restitució a partir d’un nombre
tan baix de fragments. En qualsevol cas, hi ha prou
arguments —però ens agradaria tenir-ne més— per
defensar la solució que proposem, la qual cosa no
vol dir que hàgim de rebutjar del tot qualsevol altra
alternativa.
A què correspon aquesta decoració? Com és que es
decora una casa amb motius impresos? N’hi ha altres
3
39
25
exemples? Què ens aporta de cara al coneixement de
les construccions del període de transició bronze-ferro
o de la primera edat del ferro? Són qüestions que
sorgien espontàniament a mesura que l’excavació de
l’àmbit anava lliurant més i més fragments de revestiment
de fang, la tercera part dels quals amb una
ben visible decoració, i que fan créixer la incertesa
davant uns materials mal coneguts, inèdits en aquest
territori, que plantegen més interrogants que respostes
podem donar. Perquè, en defi nitiva, què en sabem de
l’arquitectura domèstica dels segles vii-vi aC a casa
nostra? Ben poca cosa.
Als nivells més profunds de l’Illa d’en Reixac,
més o menys contemporanis als de Mas Gusó, s’han
identifi cat les restes del que podrien ser cinc cabanes
enfonsades (Martín 1998). Però la seva forma és
molt irregular, senzilla i, sobretot, de mides extremadament
reduïdes. La mitjana sembla situar-se en els
2,5 × 1,5 m de llargada i amplada, i fa més aviat la
sensació que són cabanes de caràcter estacional, com
refugis improvisats al damunt del sòl irregular de roca,
sense vocació de perdurabilitat. Cal assenyalar, però,
que l’excavació es va fer en un espai molt reduït, per
la qual cosa no es coneix l’abast de tota l’ocupació ni
1
135

31
41
Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifi ci de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
40
4
6
36
26
15
24
136 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
7
2
0 20c
1 2
Figura 11. A dalt (1 i 2), hipòtesi de restitució de dos panys de mur en base a dos marcs delimitats. 3: Alternativa
combinant els elements dels dos quadres superiors.
si hi ha estructures diferents i més elaborades. Un altre
cas seria, per exemple, el fons de cabana de Camallera,
associat a sepultures d’incineració (Pons 1984: 106-108;
Francès i Pons 1998: fi g. 3, 6), petita i possiblement
de caràcter estacional. Hi podem afegir uns retalls als
nivells més profunds de Sant Martí d’Empúries (fase
IIb1), que més aviat cal considerar com a fosses de
deixalles domèstiques i no cabanes enfonsades, però
sobretot els quatre fons de cabanes de la fase IIa, ja
citats, que són l’exemple més clar d’arquitectura do-
mèstica al territori immediat (Castanyer et al. 1999:
111-113 i 147). En darrer lloc, tampoc podem oblidar
les cabanes de la Fonollera, sensiblement més antigues
(Pons 1977; Francès i Pons 1998: fi g. 3, 1), en general
molt senzilles, que probablement no corresponen a
una casa feta i pensada per perdurar, però que poden
ajudar-nos a conèixer el tipus d’habitatge del període
immediatament anterior.
No deixa de ser un fenomen estrany trobar sempre
cases tan petites i tan modestes en l’àmbit indígena
19
17
22
3

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
costaner precolonial, llevat del cas de Sant Martí
d’Empúries. Els coneixements tècnics i constructius
de la població de l’època, amb una llarguíssima tradició
que comença al neolític, fan pensar, més aviat,
que aquesta hauria de ser l’excepció i no la norma.
Seria tenir-les en ben baixa consideració el suposar
que aquelles comunitats eren incapaces d’aixecar
construccions una mica més elaborades, com feien
els seus contemporanis d’un extrem a l’altre del Mediterrani.
Això no obstant, la major part dels pocs
i mal conservats exemples del nord-est català són
d’aquest tipus tan senzill i, llevat del cas emporità,
cases més o menys grans, ben estructurades, aixecades
per durar i acollir una o més unitats familiars durant
un període llarg de temps, fetes amb cara i ulls, que
constitueixen exemples d’autèntica arquitectura (i, a
més, amb els murs decorats), no recordem haver-ne vist
cap per al període de transició o inici de la primera
edat del ferro en aquest territori. Cap a Ponent, es
coneixen els exemples de diversos assentaments del
Baix Aragó, dels quals provenen revestiments de mur
amb empremtes d’elements vegetals i, alguna vegada,
de decoracions geomètriques semblants a les de Mas
Gusó (Belarte 1999-2000: fig. 15 i 16), segurament
contemporànies, o, diferent (sembla una cantonada de
pilar), un element de la serra del Calvari (el Segrià),
que respondria a la mateixa tradició (Vàzquez et al.
2006-2007: fig. 42).
Tan estrany és decorar els murs d’una casa? De
fet, gens ni mica. Fa la impressió que és un element
consubstancial a qualsevol edifici, sigui públic o privat,
religiós o administratiu, des del mateix moment
en què apareixen les primeres construccions sòlides.
No val la pena fer una llista d’exemples. Els manuals
d’arqueologia, començant pels que es refereixen a les
ciutats mesopotàmiques, n’estan plens. Però podem
centrar-nos en un àmbit cultural i geogràfic —i cronològic—
més proper, més conegut, fins i tot aquell
que podia influir en les poblacions establertes a la
riba del Mediterrani d’un extrem a l’altre, amb uns
contactes evidenciats per maneres de fer comunes, no
tan diferents a orient, al centre o a occident, com
a mínim des del començament del primer mil·lenni
abans de la nostra era. Per exemple, la maqueta
d’una casa arcaica de Perahora, a la península hellena,
datada cap al segle ix aC, de planta rectangular,
acabada amb absis i completada amb dues columnes
que sostenen un porxo davant l’entrada (també ha
estat considerada com un temple; però un temple
és, en definitiva, la casa de la divinitat), mostra una
decoració geomètrica senzilla que dóna la volta al
mur extern (fig. 12: 1).
Geogràficament més pròximes (i també cronològicament),
les urnes cabana del món itàlic, des de
les cultures villanovianes i posteriorment en el món
funerari etrusc, representen cases amb els murs clarament
decorats. Tampoc caldria recordar que l’urna
que conté les cendres del difunt és, de fet, la casa del
mort i que, com a tal, reprodueix en els seus detalls
l’habitatge del viu. L’urna-casa de Vulci, datada al segle
ix aC, amb una estructura característica de les cases
de planta oval, porta una acurada decoració als murs
externs (fig. 12: 2), feta amb grans rectangles dins
els quals s’hi poden veure motius geomètrics, fins i
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
tot a la fulla que constitueix la porta. La decoració
s’estén cap a la teulada. També de Vulci, una urna
de bronze del segle vii aC, que amb tota probabilitat
constitueix l’exemplar mes reeixit de l’artesania
funerària etrusca, mostra a la paret externa i a la
teulada una complexa decoració geomètrica feta
amb punts en relleu (fig. 12: 4). De la necròpolis de
Falerii Veteres prové una altra urna-casa (fig. 12: 3),
aquesta vegada de planta rectangular, però amb les
característiques habituals de les cases etrusques:
teulada amb els pals creuats a la seva aresta i murs
exteriors decorats amb grans rectangles.
Podríem afegir-hi, encara, altres urnes-cabana
lacials, normalment de ceràmica, que adopten els
mateixos models i que evidencien l’existència d’una
senzilla decoració als seus murs externs. De fet, les
restitucions i reconstruccions dels tuguria arcaics
del Palatí que s’exposen als museus romans solen
incorporar una decoració geomètrica més o menys
senzilla que ocupa part dels murs externs (fig. 13), o
les restitucions hipotètiques d’algun hàbitat indígena
precolonial del sud de la península itàlica (Giardino
2010: fig. 243).
Quant al costum de decorar superfícies d’argila o
fang cru en el món occidental, disposem d’exemples
una mica més recents, força posteriors al de Mas
Gusó, i amb un caràcter absolutament diferent, tot i
que amb trets comuns: les llars de foc. A Castelnaule-lez
(Hérault), el sòl d’una llar de foc no gaire més
moderna que les restes de Mas Gusó, té una decoració
feta amb molts cercles de totes mides, emmarcats
per un rectangle dibuixat amb una línia doble, com
els marcs que delimiten la decoració del jaciment
empordanès (Roux 2005). Aquest autor recull, en el
treball citat, paral·lels de cronologies més modernes,
sempre del món ibèric, que mostren unes característiques
comunes, encara que sempre es refereixin a
la decoració de sòls de llars i per a un període que
s’allarga fins al segle ii aC. Res a veure, doncs, amb
la decoració parietal de Mas Gusó, però es constata
la perduració de la tècnica i motius concrets emprats
(cercles, triangles, dobles línies impreses), aplicats en
un altre context, els quals sens dubte tenen un origen
i responen a una tradició força estesa i molt reculada.
Per tant, decorar una casa en el món mediterrani
entre els segles ix al vii aC (i probablement abans,
i amb tota seguretat després), no és un fet inèdit.
En tot cas, la novetat serà trobar-ne els elements de
forma tan clara i contundent en un establiment rural
del nord-est gironí que, no ho oblidéssim, va estar
ocupat des del neolític final, durant el bronze inicial i,
amb tota probabilitat, fins a la transició bronze-ferro
i més enllà, per enllaçar amb tot el període ibèric i
romà, fins a desaparèixer el segle iii de l’era actual.
L’observació dels exemples forans, però pràcticament
contemporanis, que hem comentat fa un moment, així
com altres elements que tindrem ocasió d’exposar,
ens aboquen a una altra qüestió ineludible: decoració
interna o de l’exterior de la casa? Encara que la
primera reacció sense pensar-ho gaire, seria situar els
motius decoratius dins l’habitatge, la resposta no és
tan senzilla i clara. Per què es decora una casa? Per
gaudir-ne a dins, amb poca llum, com qui contempla
un quadre que fa la vida més plaent? Potser sí, però
137

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
Figura 12. Models reduïts d’edificis del món grec i itàlic: casa-temple de Perahora i urnes-cabana etrusques, amb els murs
exteriors decorats.
138 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
Figura 13. Urnes-cabana itàliques i restitució d’un tugurium del Palatí (Museo della Civiltà Romana).
no és una resposta convincent. No serà que qui ha
de veure realment la riquesa i puixança dels seus
habitants és aquell que contempla l’habitatge des de
fora? Serà com a signe de prestigi que es decora una
casa? Si la intenció dels seus habitants era aquesta,
aleshores la resposta és clara: la decoració correspon
als murs externs, sense excloure que alguns elements
interns (un banc corregut o un prestatge?) també
tinguessin parts decorades amb la mateixa tècnica.
Hi ha prou arguments per defensar aquesta opció
(també n’hi ha algun per defensar la contrària), i són
arguments que considerem de pes. En primer lloc,
els paral·lels en el món mediterrani contemporani a
Mas Gusó. Poc importa que es tracti de cases de la
Grècia arcaica, urnes cabana villanovianes, etrusques
o lacials. Els models i les evidències que ens han
arribat solen mostrar una decoració externa: aquella
que veu el visitant, la que pot arribar a mostrar
la riquesa i la categoria del propietari, encara que
aquest no sigui altra cosa que un simple pagès o un
pastor (de fet, això és el que eren els habitants de
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
les cabanes arcaiques del Palatí). Això no obstant,
l’ofici no significa una categoria social més baixa,
especialment en un món on la base de l’economia
era agrícola i ramadera; de la mateixa manera que
la pobresa de les restes materials dels nostres jaciments
del bronze final o de la primera edat de ferro
(tant arquitectòniques com dels estris quotidians),
no ha de reflectir o significar una pobresa cultural
i tècnica que a vegades semblaria deduir-se del mal
estat en què ens han arribat les restes i que només
es pot atribuir a les circumstàncies particulars de
cada jaciment.
Pel que fa a l’estructura de la casa, i reprenent una
vegada més l’exemple de les urnes cabana itàliques,
podem observar un altre element que és comú tant
a aquells exemplars com a les restes de Mas Gusó.
Havíem comentat que, en el cas de decoracions de
ditades fetes en peces angulars, corresponien sobretot
al folre de pals verticals. El fragment núm. 33, el més
ben conservat, ens permet reconstruir la forma del
mur (fig. 9: 1), amb el pal com a suport principal,
139

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
les fustes al darrere (més enllà hi hauria una capa
de branques premsades i més fustes lligades a pals
verticals de menor diàmetre), i tot plegat recobert amb
la capa de fang que dóna al pal l’aspecte d’un pilar
de secció quasi quadrada i amb els angles decorats
amb ditades. Aquest pal, acabat d’aquesta manera,
sobresurt del pla del mur. Exactament com ho fan
de manera ben evident alguns dels pals mestres dels
modes reduïts de cabanes romanes (fig. 13). No és,
doncs, un element estructural forçosament intern pel
fet d’estar decorat, ni molt menys estrany a la façana
exterior de l’edifici.
A favor de considerar la decoració com a pertanyent
als murs interiors de la casa hi ha, en primer
lloc, la possible existència d’un prestatge o un banc
decorat amb ditades a la unió dels dos plans, amb
tots els dubtes que hem exposat (i seria un element
molt concret). Però, en definitiva, l’existència d’una
decoració interna i no a l’exterior només seria defensable
amb un sol argument, però d’un pes considerable:
el deteriorament que hauria sofert la capa
de fang exposada a la intempèrie. Ara bé, podia
evitar-se? De ben segur que sí; amb un ràfec ample
a la coberta, que volés més enllà de la vertical del
mur i un manteniment constant i adequat. En realitat,
és la condició que cal respectar si es vol garantir
la resistència i bona conservació de qualsevol casa
Bibliografia
Aquilué, X. (dir.) et al. (1999). Intervencions
arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996).
De l’assentament precolonial a l’Empúries actual.
Monografies Emporitanes 9. Girona.
Aquilué, X., CAstAnyEr, P., SAntos, M., TrEMolEdA,
J. (2000). Les ceràmiques gregues arcaiques de la
Palaià Polis d’Empòrion. Ceràmiques jònies d’època
arcaica: centres de producció i comercialització al
Mediterrani Occidental. Monografies Emporitanes 11.
Girona: 285-346.
BElArtE, C. (1999-2000). Sobre el uso del barro en la
protohistoria del Bajo Aragón: estudio de materiales
conservados en el Museu d’Arqueologia de Catalunya-
Barcelona. Kalathos, 18-19 (Terol): 65-93.
edificada amb fang, ja sigui tovot o tàpia, antiga o
moderna. En tot cas, un senzill experiment ens ha
permès constatar la resistència d’aquest revestiment.
Tres fragments deixats expressament a la intempèrie
en el mateix jaciment, durant un any (maig de 2010
a abril de 2011) van adquirir la consistència d’un
rajol, en assecar-se i haver perdut la humitat que
tenien quan es van treure del subsòl. Per tant, la seva
resistència a l’erosió externa sembla quedar provada.
Quin era el seu comportament quan la casa de Mas
Gusó estava dempeus? És poc probable que mai ho
sapiguem amb la precisió que voldríem; com tampoc
no podrem saber si aquesta decoració es completava
amb elements de policromia. No n’hi veiem restes,
llevat d’un petit fragment amb una crosta blanquinosa
difícil d’interpretar.
Josep Casas
Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria
(Institut de Recerca Històrica. Universitat de Girona)
Facultat de Lletres
Plaça Ferrater i Mora, 1
17071 Girona
josep.casas@udg.edu
Victòria Soler
C/ l’Escala, 9
17137 Viladama
BElArtE, C. (2010). Techniques de construction et
architecture protohistorique indigène dans le nordest
de la péninsule Ibérique. Grecs et indigènes de la
Catalogne à la mer Noire. París: 319-327.
Boisson, H. (2002). Deux structures liées à la production
de céramique non tournée du premier âge du Fer à
Mailhac (Aude), Documents d’Archéologie Méridionale,
25 (Lattes): 7-31.
CAsAs, J., NollA, J. M. i SolEr, V. (2010). Les sitges
ibèriques del Camp de l’Ylla (Viladamat, Alt Empordà).
Cypsela, 18 (Girona): 223-242.
CAsAs, J., SolEr, V. (2000). Materials arcaics del jaciment
de Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà). Ceràmiques jònies
140 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X

Josep Casas, Victòria Soler, Elements decoratius d’un edifici de la primera edat del ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)
d’època arcaica: centres de producció i comercialització
al Mediterrani Occidental. Monografies Emporitanes
11. Girona: 347-360.
CAsAs, J., SolEr, V. (2004). Intervenciones arqueológicas
en Mas Gusó (Gerona). Del asentamiento precolonial a
la villa romana. BAR Internacional Series 1215. Oxford.
CAstAnyEr, P., EstEbA, Q., Pons, E., SAntos, M., TrEMolEdA,
J. (1999). La primera etapa de l’hàbitat de l’edat del
ferro: fase IIa; La segona etapa de l’hàbitat de l’edat
del ferro: fase IIb. A: X. Aquilué (dir.). Intervencions
arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996).
De l’assentament precolonial a l’Empúries actual.
Monografies Emporitanes 9. Girona: 105-138, 139-215.
ChAzEllEs, C. A. (1997). Les maisons en terre de la
Gaule méridionale. Monographies Instrumentum 2,
Montagnac.
ChAzEllEs, C. A. (2010). Quelques pistes de recherche
sur la construction en terre crue et l’emploi des terres
cuites architecturales pendant l’Âge du fer dans le
bassin occidental de la Méditerranée. Grecs et indigènes
de la Catalogne à la mer Noire. París: 309-318.
EstEbA, Q., Pons, E. (1999). El primer hàbitat a
Sant Martí: Fase I. A: X. Aquilué (dir.). Intervencions
arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996).
De l’assentament precolonial a l’Empúries actual.
Monografies Emporitanes 9. Girona: 89-95.
FrAncès, J., Pons, E. (1998). L’hàbitat del bronze final
i de la primera edat del ferro a la Catalunya litoral
i prelitoral. Cypsela, 12 (Girona): 31-46.
GAillEdrAt, E., Boisson, H., PoupEt, P. (2006/2007). Le
Traversant à Mailhac (Aude): un habitat de plaine du
Bronze final IIIb et du premier âge du Fer. Documents
d’Archéologie Méridionale, 29-30 (Lattes): 19-74.
GArciA, D., Tréziny, H. (2010). Maisons à absides
dans le monde grec et en Gaule méditerranéenne.
Grecs et indigènes de la Catalogne à la mer Noire.
París: 371-378.
GiArdino, L. (2010). Forme habitative indigene alla
periferia delle colonie greche. Il caso di Policoro.
Grecs et indigènes de la Catalogne à la mer Noire.
París: 349-369.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X
LópEz, F. J., Pons, E. (2008). La periodització del
bronze final al ferro inicial a Catalunya. Cypsela, 17
(Girona): 51-64.
MArichAl, R., REbbé, I., Boisson, H., GAillEdrAt, E.,
JAnin, Th. (2003). Les origines de Ruscino (Château-
Roussillon, Perpignan, Pyrénées-Orientales), du
Néolithique au premier Àge du Fer. Monographies
d’Archéologie Méditeranéenne 16. Lattes.
MArtín OrtEGA, A. (1998). Les cabanes enfonsades de
l’Illa d’en Reixac: el poblament de la primera Edat
del Ferro a Ullastret, Baix Empordà. Cypsela, 12
(Girona): 47-61.
NickEls, A. (1989). La Monédière à Besan (Hérault).
Le bilan des recherches. Documents d’Archéologie
Méridionale, 12 (París): 51-119.
PEsAndo, F. (1989). La casa dei greci. Milà.
Pons, E. (1977). La Fonollera (Torroella de Montgrí,
Girona). Un poblado al aire libre del Bronce Final.
STIAG, Sèrie Monogràfica, 1. Girona.
Pons, E. (1984). L’Empordà, de l’edat del Bronze a
l’edat del Ferro. STIAG, Sèrie monogràfica, 4. Girona.
Roux, J.-C. (2005). Relecture du foyer décoré de cercles
de Substantion, Castelnau-le-lez, Hérault (2 ème moitié
du vi e s. av. n. è). Exemples de l’emploi du motif
circulaire sur les mobiliers en terre cuite antiques
dans le Midi méditerranéen. Documents d’Archéologie
Méridionale, 28 (Lattes): 105-114.
SchAttnEr, Th. (1999). Les maquettes des maisons
grecques. Dossiers d’Archéologie, 242 (París): 36-41.
TolEdo, A. i de PAlol, P. (2006). La necròpolis
d’incineració del Bronze final transició a l’edat del
Ferro de Can Bech de Baix, Agullana (Alt Empordà,
Girona). Els resultats de la campanya d’excavació de
1974. MAC Girona, Sèrie Monogràfica, 24. Girona.
VàzquEz, M. P., MEdinA, J., GonzálEz, J. R., RodríGuEz,
I. (2006-2007). El jaciment de la serra del Calvari (la
Granja d’Escarp, el Segrià, Lleida). Estat de la qüestió,
Revista d’Arqueologia de Ponent, 16-17 (Lleida): 63-110.
141

Joan Ferrer i Jané
Introducció 1
Amb motiu de les obres de construcció de l’autovia
de Lleida a Barcelona, N-II, de Madrid a França,
tram Cervera-Santa Maria del Camí, es va localitzar
un jaciment ibèric rural al mas de Can Rossó, prop
del nucli de Porquerisses (Argençola, Anoia). En
aquest jaciment van aparèixer sis inscripcions ibèriques
realitzades després de la cocció sota la base
1. Agraeixo a Josep Serra (Atena 2000) i a Esteve Nadal
(Atics) tota la informació aportada sobre el jaciment i les facilitats
per inspeccionar i fotografiar les peces. Autòpsia realitzada
l’onze de març de 2004.
22
2012
Pàgs. 143-152
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un
antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó
(Argençola)
En aquest treball es presenten sis noves inscripcions ibèriques
procedents del jaciment de Can Rossó (Porquerisses, Argençola),
totes elles són esgrafiats realitzats sota la base de ceràmiques de
vernís negre campanianes. Cinc d’elles procedeixen plausiblement
del mateix àmbit i repeteixen el mateix antropònim: sáleitaŕtin.
Aquest nom s’interpreta com el del propietari de la vaixella i a
més identifica un dels darrers ibers que va habitar el jaciment.
Paraules clau: escriptura ibèrica, llengua ibèrica, inscripció
ibèrica, antropònims.
This paper presents six new inscriptions from the Iberian site
of Can Rossó (Porquerisses, Argençola), all of them are engravings
made under the base of Campanian black ceramic. Five of them
plausibly come from the same house and repeat the same anthroponym:
sáleitaŕtin. This name is interpreted as the name of the
owner of the dishes and also identifies one of the last Iberians
who inhabited the site.
Key words: Iberian script, Iberian language, Iberian inscription,
anthroponyms.
de recipients ceràmics d’importació, cinc de les quals
repeteixen el mateix text: l’antropònim ibèric śaleitaŕtin.
Les inscripcions són inèdites, tot i que vaig fer una
breu referència de la seva existència i lectura en un
treball anterior (Ferrer i Jané 2005: 966, nota 47).
El jaciment
El jaciment ibèric de Can Rossó es troba situat
sota l’antiga era del mas de Can Rossó, en el marge
esquerre de l’actual N-II. Les tasques d’excavació han
posat de manifest l’existència d’un ibèric rural, molt
afectat per les activitats agrícoles. En el jaciment
s’han diferenciat tres sectors. En el sector 1 (A1,
143

Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola)
A2, A3, A4, A5 i A9) s’identifica com una zona d’habitació.
Els àmbits es distribueixen al voltant d’un
pati central o zona de celobert, que forma el que
sembla que és el nucli principal d’hàbitat. El sector
2 és compatible amb una zona d’emmagatzematge
que es troba situada en una cota superior que la
resta de sectors i comprèn les restes d’un mur, dues
fosses de petites dimensions i dues sitges. El sector
3 sembla combinar una zona de tallers (A6), amb un
foc i una cendrera, i un possible corral (A7 i A8).
Entre el material recuperat hi ha un clar predomini
de la ceràmica de producció local: comuna oxidada
i reduïda, peces amb torn lent i àmfora ibèrica. La
ceràmica d’importació és força variada: àmfora itàlica
(Dressel 1A, 1B, Lamb. 2), vernís negre de produccions
de tallers occidentals (Lamb. 3, Lamb. 278, Lamb. 5) i
de Cales (Lamb. 3 i Lamb. 5). També s’han recuperat
set monedes a l’interior de l’àmbit A4, corresponents
a la seca d’ildirgesken. Amb totes aquestes dades es
pot situar l’assentament de Can Rossó entre el darrer
quart del segle ii aC i el primer quart del segle i aC
(Nadal et al. 2002-2003; Nadal 2004).
Les inscripcions
CROS-116B-732 (Nadal 2004): inscripció completa
de nou signes a l’exterior de la base d’una ceràmica
Fig. 1. planimetria del jaciment (Nadal et al. 2002-2003: 163).
de vernís negre de tipus B de forma L5. Procedeix de
l’àmbit 4 (A4). Els signes s’identifiquen d’acord amb
la classificació d’Untermann (1990: 245). El primer
signe és un ś1 en el qual el primer traç coincideix
amb la fractura, el segon un a2, el tercer un l1, el
quart un e1, el cinquè un i1, el sisè un ta1, el setè
un ŕ3, el vuitè un ti4 i el novè un n2: śaleitaŕtin.
CROS-116B-733 (Nadal 2004): inscripció incompleta
per la dreta de vuit signes a l’exterior de la base
d’una ceràmica de vernís negre de tipus B (calena
mitjana) de forma L3. Procedeix de l’àmbit 4 (A4).
El primer signe és un ś1 parcialment afectat per un
trencament superficial, el segon un a2, el tercer un
l1, el quart un e1, el cinquè un i2, el sisè un ta1, el
setè un ŕ1, el vuitè és un ti4 fragmentat: śaleitaŕti[
que probablement s’hauria de reconstruir śaleitaŕti[n]
CROS-116B-730 (Nadal 2004): inscripció incompleta
per ambdós costats de quatre signes a l’exterior
de la base d’una ceràmica de vernís negre de tipus
B. Procedeix de l’àmbit 4 (A4). El primer signe és
un i2 del qual no és visible l’asta vertical, el segon
un ta1, el tercer un ŕ1 bastant irregular, del quart
només és visible un petit traç diagonal que hauria
de correspondre a un ti4 fragmentat: ]itaŕti[ que
probablement s’hauria de reconstruir [śale]itaŕti[n].
144 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola)
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X
Fig. 2. CROS-116B-732: śaleitaŕtin.
Fig. 3. CROS-116B-733: śaleitaŕti[n].
Fig 4. CROS-116B-730: [śale]itaŕti[n].
145

Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola)
CROS-105-88 (Nadal 2004): inscripció incompleta
per la dreta de cinc signes a la paret externa d’una
ceràmica de vernís negre de tipus B. El primer signe
és un ś1 parcialment afectat per l’erosió del vernís,
el segon un a2, el tercer un l1, el quart un e1 i
el cinquè un i2 quasi desaparegut per l’erosió del
vernís: śalei[ que probablement s’hauria de reconstruir
śalei[taŕtin]. El signe ta s’entreveu entre les
erosions finals.
CROS-105-563 (Nadal 2004): inscripció incompleta
per la dreta de dos signes a l’exterior de la base d’una
ceràmica de vernís negre de tipus B de forma L5.
El primer signe és un ś1 i el segon un a2, ambdós
parcialment afectats per l’erosió del vernís: śa[ que
probablement s’hauria de reconstruir śa[leitaŕtin].
Fig. 5. CROS-105-88: śalei[taŕtin].
Fig. 6. CROS-105-563: śa[leitaŕtin].
CROS-107-95 (Nadal 2004): inscripció probablement
completa de sis signes a la base d’una ceràmica de
vernís negre de tipus B (calena mitjana) de forma L4.
El primer és un signe ś1, el segon un u1, el tercer
un i2, el quart un l1, el cinquè un ti4 i el sisè un
ŕ1. Amb una grandària sensiblement major també hi
ha un signe ko1 sobreposat al signe s1 del primer
text: śu ildiŕ + ko.
Les variants usades en totes les inscripcions són
les mateixes, tot i que aquest fet és normal en aquest
tipus de suport i en aquesta cronologia. En tot cas
s’aprecia que una de les peces, l’única realitzada a
la paret externa, ha estat feta amb un instrument
diferent de les que estan sota la base, atès que els
traços apareixen doblats. Tot i representar la mateixa
variant, sí que s’aprecia certa variabilitat en el traçat
del signe e i en un dels signes ś respecte de la resta.
146 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola)
El context arqueològic
Les sis inscripcions estan realitzades sobre vaixella
ceràmica de vernís negre d’importació, que és en el
context d’aquest jaciment la ceràmica de luxe que en
conjunt (vernís negre A, B i vernís negre de cales)
representa només el 3% de les troballes ceràmiques
del jaciment (Nadal 2004).
Tres de les cinc peces que contenen l’antropònim
śaleitaŕtin han aparegut a l’estrat 116B, que és l’estrat
d’ús d’època ibèrica de l’àmbit A4 dins de la zona
d’habitatge de l’assentament. Les altres dues peces que
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X
Fig. 7. CROS-107-95: śu ildiŕ + ko.
Fig. 8. Variants usades per representar l’antropònim śaleitaŕtin.
contenen el mateix nom (śa[ i śaleita[) procedeixen
de l’estrat 105 que és un estrat de reompliment que
suporta una feixa moderna a sobre de l’àmbit A9,
que és un dels àmbits confrontants amb l’àmbit A4.
És plausible que aquestes dues peces originàriament
procedissin del mateix estrat de l’àmbit A4 d’on vénen
les altres tres, però que per causa de la construcció
de la feixa moderna acabessin a l’estrat de reompliment.
Entre les peces propietat de śaleitaŕtin també
hi ha una coherència tipològica, atès que quatre de
les cinc peces s’identifiquen com a ceràmiques de
vernís negre del tipus A o dels tallers occidentals,
147

Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola)
Referència Z Suport Cron. Ús F Text
Indet. Sense forma [śale]itaŕti[n]
CROS-116B-730 A4 V.N. camp A 2a meitat s. ii
aC – s. i aC
CROS-116B-732 A4 V.N. camp A 2a meitat s.
ii aC
CROS-116B-733 A4 V.N. camp B de Cales Final s. ii aC
– s. i aC
CROS-105-88 A9 V.N. camp A 2a meitat s.
ii aC
CROS-105-563: A9 V.N. camp A 2a meitat s. ii
aC – s. i aC
mentre que la cinquena (śaleitaŕti[) s’identifica com
a ceràmica de vernís negre de cales mitjana. Quatre
de les cinc inscripcions estan realitzades sota el peu
i la cinquena a la paret externa (śaleita[).
La sisena peça, l’única que no conté un text compatible
amb l’antropònim śaleitaŕtin, procedeix de
l’estrat 107, que és un estrat d’ús d’època ibèrica de
l’àmbit 9 i s’identifica com una ceràmica de Cales
mitjana.
Anàlisi lingüística
Cinc de les sis noves inscripcions repeteixen un
mateix text sáleitaŕtin, mentre que la sisena presenta
un altre text: śuildiŕ.
L’anàlisi del text sáleitaŕtin no presenta problemes,
és clarament un antropònim compost pels formants
śalei i taŕtin. El primer formant śalei (Rodríguez
Ramos 2002: 268) es documenta en un possible antropònim
d’una ceràmica pintada de Llíria (F.13.4).
Tot i que no queda clar quin seria el segon formant,
al meu parer la lectura śalei és clara: per contra,
Faria (2003: 323) llegeix śalai. Sembla clar que aquest
formant és una variant del més freqüent śalai present
a śalaiargis (*C.21.8; Untermann 1993 i *C.21.10;
Velaza 2003) en dos ploms del Castellet de Banyoles
(Tivissa). També a śalaiadin (Rodríguez Ramos 2002:
255) d’una de les estàtues del Cerro de los Santos
(G.14.1) (Montealegre del Castillo) i probablement en
una dracma d’imitació emporitana (CNH 50, n. 87) [ś]
alaitibas (Faria 1995: 328). El segon formant, taŕtin
(MLH III 233, n. 117), estaria present als antropònims
baśtaŕtin (E.1.308) d’una àmfora dressel 1 d’Azaila
(Terol), taŕtinskeŕ (G.8.2) d’una ceràmica de vernís
negre de tipus B del Tossal de la Cala (Benidorm) i
Svisetarten, el pare d’un dels cavallers ilerdenses de la
Turma Salluitana (CIL I 709). La forma taŕti (Silgo
1994: 129; Faria 1999: 159; Rodríguez Ramos 2002:
269) també podria estar present en un antropònim
documentat en una inscripció realitzada sobre una
placa de pedra de Sagunt (IRSAT 104): Tartigar[, si la
segmentació fos taŕti + ..., però no si fos taŕ + tigar
(Ferrer i Jané 2009: 128). Aquest element potser també
podria estar present en un fragment d’àmfora ibèrica
del Tossal de les Tenalles (Sidamon): taŕti[ (Garcés
i Conill 2006: 58). I finalment potser també en una
àmfora localitzada a la costa davant de Lloret (Vila
Plat L5/7 śaleitaŕtin
Píxide L3 śaleitaŕti[n]
Plat L5/7 śa[leitaŕtin]
Indet. Sense forma śaleita[ŕtin]
CROS-107-95 A9 V.N. camp B de Cales s. i aC Copa L4 śuildiŕ + ko
1996) si es confirmen les lectures taŕtikeleś (Vila 1996;
Faria 1999: 159; Rodríguez Ramos 2002: 269; Panosa
2005: 1050; Garcés i Conill 2006: 58; Moncunill 2007:
298) o taŕtibeleś (Panosa 2005: 1050; Velaza 2006:
308; Luján HEp 14: 90), tot i que al meu parer les
més probables són tautikeleś (Ferrer i Jané 2005:
966, nota 45; Panosa 2005: 1050; Moncunill 2007:
298) i, millor encara, tautibeleś (Panosa 2005: 1050;
Velaza 2006: 308; Luján HEp 14: 90), si es confirma
la correcció de lectura.
La segmentació del text śuildiŕ és clara: cal identificar
un primer formant śu i un segon formant ildiŕ.
El segon formant és un dels formants antroponímics
més freqüents (MLH III 223, n. 61; Rodríguez Ramos
2002: 261) cosa que reforça la hipòtesi antroponímica:
ḿkeildiŕ (C.9.1), biuŕildiŕ (G.7.2), etc. Tot i així,
l’altre element, śu, és molt menys freqüent i no té
un comportament propi de formant antroponímic.
Sense ser un cas clar, atès que es tracta d’un text
complex (Ferrer i Jané 2008: 263), podria aparèixer
en posició compatible de formant antroponímic a
atarśu (Panosa 1993: 215, n. 25.1; Untermann 1995:
251) a la tortera del Vilar (Valls). Però no és el cas
de la resta d’aparicions: a vegades apareix integrat en
una forma complexa amb altres possibles pronoms:
ban + ḿi + (i)ŕe + śu[ (F9.5), mentre que en d’altres
apareix integrat en un hipotètic esquema NP + te +
V + śu: bigildiŕs + te + eŕe + śu en un dels ploms
(C2.3) d’Ullastret. També cal destacar l’abundància del
morf śu a les inscripcions rupestres de la Cerdanya
(Ferrer i Jané 2010), on apareix al text aŕamtaŕ +
śu a una de les inscripcions de Bolvir (Campmajo i
Ferrer i Jané 2010: 260, n. 21) i dues vegades al text
edagardalbete + śu i begeber + ekilie + śu d’una de
les inscripcions d’Oceja (Campmajo i Ferrer i Jané
2010: 257, n. 5). Excepte el primer dels textos indicats,
la resta d’aparicions semblen indicar un ús com
a morf de significat encara no precisat, tot i que he
especulat amb una possible funció pronominal (Ferrer
i Jané 2006: 136). Segons Faria (2002: 138) els morfs
su / śu podrien ser l’equivalent ibèric del component
X(S)O d’alguns antropònims i teònims aquitans: Anderexso,
Baigorrixo, Ilvberrixo, etc. (Gorrochategui
1984: 130, 312 i 337). Independentment de quina
sigui la seva funció, el paral·lelisme entre ḿi i śu,
inicialment basada en el text aŕamtaŕ + śu (Devesa de
148 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola)
Sallent, Bolvir), que podria definir un esquema NP +
śu similar a l’esquema de propietat NP + ḿi, ara es
veuria reforçat per aquest nou text si considerem que
l’antropònim és estrictament ildiŕ i que l’esquema
representat és śu + NP. Atès que es podria posar en
relació amb l’esquema ḿi + NP present almenys en
el text ḿiata en dues àmfores grecoitàliques (B.7.14
i B.7.15) de Pech Maho. Si interpretéssim que en
aquest text s’està representant un esquema ḿi + NP
com a variant del més freqüent NP + ḿi, per analogia
podríem pensar que l’esquema śu + NP fos una
variant de l’esquema NP + śu.
Casuística de la repetició antroponímica
Tot i que l’antroponímia ibèrica és un dels aspectes
de la llengua ibèrica més ben coneguts, no sempre és
fàcil distingir els antropònims en els textos de certa
extensió, especialment si no apareixen els formants
antroponímics més freqüents. En aquests casos la
repetició d’un suposat antropònim pot ser usada per
rebatre la seva condició d’antropònim, especialment
si aquesta repetició es produeix en textos de jaciments
allunyats i quan el tipus de suport sempre és
el mateix. Aquest criteri es pot fer servir en el cas
de l’element kaśtaun i variants que es repeteix en
tres torteres de jaciments allunyats (Ferrer i Jané
2008) en què tenint en compte el reduït nombre de
torteres conegudes amb textos prou llargs com per
contenir un antropònim, poc més d’una dotzena, seria
excepcionalment poc probable que precisament tres
d’ells fossin idèntics.
Existeixen en el corpus ibèric nombrosos exemples
d’antropònims repetits, tot i així, la casuística de
repetició és diferent i la freqüència de repetició dels
antropònims és molt més baixa que la dels elements
del lèxic comú. Excepte els antropònims que apareixen
a les monedes, la resta de casos no superen la mitja
dotzena. Mentre que els elements lèxics ibèrics més
freqüents, comptant petites variants, es mouen en xifres
molt més altes: śalir (MLH III, 191), iunstir (MLH
III, 189), eŕoka (MLH III, 184) i egiar (MLH III,
186) es repeteixen entre vint i quaranta vegades; els
elements batir (C.4.1), baides (MLH III, 183), kutur
(MLH III, 577) i eban entre deu i vint vegades; i els
elements uskeike (MLH III, 192), baikar (Ferrer i
Jané e.p. 2012), baśir (MLH III, 183) i eŕiar (MLH
III, 187), entre cinc i deu vegades.
En alguns casos la repetició és una característica
intrínseca del text i per tant és menys significativa.
És el cas dels textos que s’han representat en un
encuny o segell i que mitjançant els mecanismes de
l’encunyació o la impressió es repeteixen una vegada i
una altra aplicant l’encuny sobre monedes de metall i
el segell sobre ceràmiques amb el fang encara tendre.
• És el cas dels responsables de les emissions monetals:
com per exemple d’atabels a undikesken
(A.6), ikoŕbeleś a ars (A.33) o iskeŕadin a Castulo
(A.99) (Ferrer i Jané e.p. 2012b). Es coneixen
desenes de monedes amb algun d’aquests noms o
d’altres magistrats i les noves troballes augmenten
constantment.
• Un cas similar és el dels terrissaires que signaven
les seves produccions en forma de segells sobre
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X
àmfora, dòlia o altres suports, a vegades en el cas
dels dòlia de forma repetitiva en el mateix recipient.
Com per exemple biuŕko, ibeitigeŕ i biuŕbedi
(Ferrer i Jané 2008b: 84), etc. No sempre queda
constància exacta del nombre d’exemplars coneguts,
però normalment no superen la mitja dotzena.
• Receptors de mercaderies: també les indicacions
pintades sobre les àmfores de Vieille-Toulouse
documenten noms repetits en grups, potser els
destinataris dels lots. En aquest cas la major part
dels noms apareixen abreujats i sembla que majoritàriament
serien llatins o gals (Vidal 1983).
En altres casos sí que es pot parlar estrictament
de repetició:
• Repeticions en el mateix text: és el cas del textos
que registren operacions comptables com un dels
ploms (G.7.2A2) de la Bastida de les Alcuses, on
diverses de les operacions registrades estan referides
al mateix client: com per exemple beŕsir, que es
repeteix quatre cops, o saldulako, que es repeteix
tres cops. També alguns personatges s’esmenten
diverses vegades en textos més complexos com és
el cas per exemple de keltibeleś, que es repeteix
cinc cops en un dels textos d’un dels plom de Iàtova
(F.20.2B2). També podria ser el cas d’algunes
inscripcions rupestres de la Cerdanya, tot i que
no sempre és fàcil diferenciar un text d’un altre
en aquest tipus de text, on apareixen per duplicat
en un mateix text: oŕdinkali (*B23.3; Campmajo
i Untermann 1991) i begeber (*B23.1; Campmajo i
Ferrer i Jané 2010: 257, n. 5).
• Repeticions en el mateix objecte: en algunes inscripcions
rupestres es detecten alguns antropònims
repetits sobre la mateixa roca que plausiblement
han estat realitzats en moments diferents: és el
cas de les dos o potser tres ocurrències d’egeŕśor
(B.23.13; Campmajo i Ferrer i Jané 2010: 258,
n. 7) d’una inscripció rupestre d’Osseja. També
en una ceràmica (B.1.15) d’Enserune es repeteix
l’antropònim gal auetiŕiś.
• Repeticions en el mateix jaciment: quan es conserven
diversos textos sobre ploms d’un mateix
jaciment és relativament freqüent que es repeteixin
alguns del noms. Com en el cas anterior, molt
probablement en aquest grup totes les ocurrències
d’un mateix nom s’estarien referint a la mateixa
persona en tractar-se d’inscripcions aparentment
de la mateixa cronologia. És el cas de śalaiargis,
que apareix tres vegades en tres textos (C.21.8A1,
C21.8A2 i C.21.10) de dos ploms del Castellet de
Banyoles (Tivissa), o de lauŕberton, cinc vegades
en textos dels tres ploms de Iàtova (F.20.1B1, F.20.2
i F.20.3A1), de bodotaś, cinc cops en tres ploms
(F.9.5, F.9.6 i F.9.7) de la punta d’Orlell (la Vall
d’Uixó), i de kuleśkeŕe, tres vegades en dos dels
ploms de Pech Maho (B.7.34 i B.7.35). També succeeix
el mateix en ceràmiques del mateix jaciment:
és el cas de les cinc repeticions de saleitaŕtin sobre
les ceràmiques de vernís negre de Can Rossó
que s’estudien en aquest article. El paral·lel més
proper són alguns noms repetits un parell de cops
en els esgrafiats sobre ceràmica d’Enserune. Com
per exemple anaiośar (B.1.36 i B.1.37), +skeŕbin
(B.1.43 i B.1.44) o ibuśketin (B.1.270 i B.1.271).
149

Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola)
També seria el cas de leistigeŕ, que apareix en
un dels ploms (B.7.35) de Pech Maho i també en
una àmfora del mateix jaciment (B.7.17).
• Repeticions en jaciments diferents: és el cas menys
freqüent. Molt probablement en aquest grup les persones
identificades pel mateix nom siguin persones
diferents, especialment quan es tracti de jaciments
molt allunyats i quan els formants antroponímics
involucrats siguin alguns dels més freqüents.
També en tots els casos un dels elements repetits
procedeix d’Enserune, un jaciment completament
excavat que ha proporcionat quasi 400 inscripcions,
la major part d’ells antropònims. És el cas del
talskubilos d’Enserune (B.1.29) i el de Terrassa
(Moro i Tuset 1998). O del bilostibas, documentat
en una ceràmica (B.1.274) d’Enserune, un plom
(B.7.34) de Pech Maho i a la Turma Salluitana.
També és el cas de biuŕtaŕ, documentat en una
ceràmica d’Enserune (B.1.3) i en una d’Empúries
(Sanmartí 1991), o d’adinbin, documentat en un
parell de ploms de Pech Maho (B7.34 i B7.36) i
en una ceràmica d’Enserune (B.1.16), o d’anbels
documentat en una ceràmica d’Enserune (B1.40)
i en una inscripció rupestre d’Osseja (*B.23.3;
Campmajo i Untermann 1991).
Conclusions
El jaciment de Can Rossó (Porquerisses, Argençola)
aporta sis noves inscripcions ibèriques, totes
elles esgrafiats realitzats sota la base de ceràmiques
de vernís negre campanianes amb la particularitat
que cinc d’elles repeteixen un mateix text sáleitaŕtin,
mentre que la sisena presenta un altre text: śuildiŕ.
Bibliografia
cnh = villAronGA, l. (1994). Corpus nummum
Hispaniae ante Augusti aetatem. Madrid.
cAMpMAJo, p., fErrEr i JAné, J. (2010). Le nouveau
corpus d’inscriptions ibériques rupestres de la Cerdagne
(1) : premiers résultats. Palaeohispanica, 10: 249-274.
cAMpMAJo, p. ,untErMAnn, J. (1991). Corpus des gravures
ibériques de Cerdagne. Ceretania, 1: 39-59.
fAriA, A. M. dE (1995). Algumas notas de onomástica
ibérica. Portugalia, 16: 323-330.
fAriA, A. M. dE (1999). Novas notas de onomástica
hispânica pré-romana. Revista Portuguesa de
Arqueologia, 2:1: 153-161.
L’anàlisi interna confirma que sáleitaŕtin és un
antropònim bimembre, compost pels formats antroponímics
śalei, variant del més freqüent śalai, i
taŕtin. El cas del text śuildiŕ és menys clar. Podria
ser un antropònim bimembre, compost pels formants
antroponímics śu i ildiŕ. Però alternativament l’antropònim
podria quedar reduït a ildiŕ, si el morf śu
en aquest cas estigués actuant com a morf del lèxic
comú de la llengua i no com a formant antroponímic.
Aquesta segona hipòtesi definiria un esquema
śu + NP que podria tenir com a paral·lel l’esquema
ḿi + NP documentat al text ḿiata d’unes àmfores
de Pech Maho, reforçant el paral·lelisme entre els
morfs ḿi i śu.
La característica de la repetició és més pròpia
dels elements del lèxic comú que dels antropònims,
especialment entre textos de jaciments allunyats,
però en un mateix text o entre textos d’un mateix
jaciment ja s’havia documentat esporàdicament. Can
Rossó documenta un cas extrem, probablement causat
per les circumstàncies en les quals es va produir
l’abandonament del jaciment i que fins ara no s’havia
documentat en cap altre jaciment: un joc nombrós i
variat de vaixella recuperat en un mateix àmbit marcat
amb el mateix nom, sáleitaŕtin, que cal interpretar
com el nom del propietari de la vaixella i que indirectament
ens identifica un dels darrers ibers que
habitava el jaciment abans que aquest fos abandonat.
Joan Ferrer i Jané
C/ Tallers 22 bis 4t 7a
08001 Barcelona
619530212
joan.ferrer.i.jane@gmail.com
fAriA, A. M. dE (2002). Crónica de onomástica paleohispânica
(4). Revista Portuguesa de Arqueologia, 5-2:
233-244.
fAriA, A. M. dE (2003). Crónica de onomástica paleohispânica
(6). Revista Portuguesa de Arqueologia, 6:2:
313-334.
fErrEr i JAné, J. (2005). Novetats sobre el sistema dual
de diferenciació gràfica de les oclusives. Palaeohispanica,
5: 957-982.
fErrEr i JAné, J. (2006). Nova lectura de la inscripció
ibèrica de La Joncosa (Jorba, Barcelona). Veleia, 23:
129-170.
150 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X

Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment de Can Rossó (Argençola)
fErrEr i JAné, J. (2008). Ibèric kaśtaun: un element
característic del lèxic sobre torteres. Cypsela, 17:
253-271.
fErrEr i JAné, J. (2008b). Ibèric tagiar. Terrissaires que
signen les seves produccions: biuŕko, ibeitigeŕ, biuŕbedi
i companyia. Sylloge Epigraphica Barcinonensis, 6: 81-93.
fErrEr i JAné, J. (2010). La llengua i l’escriptura
ibèrica a la Cerdanya. Ker, 4. Grup de Recerca de
Cerdanya: 50-59.
fErrEr i JAné, J. (e.p. 2012). Ibèric baikar: un nou
testimoni en un escif àtic de Sant Julià de Ramis.
Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant
Julià de Ramis, 4.
fErrEr i JAné, J. (2012). La lengua de las leyendas
monetales ibéricas. A: AlEJAndro G. sinnEr (ed.). La
moneda de los íberos: Ilturo y los talleres layetanos:
28-43.
fErrEr i JAné, J., GArcés, i., GonzálEz, J. r., principAl,
J., rodríGuEz, J. i. (2009). Els materials arqueològics i
epigràfics de Monteró (Camarasa, la Noguera, Lleida).
Troballes anteriors a les excavacions de l’any 2002.
Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 27:
109-154.
GArcés EstAllo, i., pérEz conill, J. (20 0 6). Inscripció
ibèrica ante cocturam del Tossal de les Tenalles
(Sidamon, Pla d’Urgell). Arqueologia i arqueòlegs. El
poblat ibèric dels Estinclells de Verdú: 55-62.
GorrochAtEGui, J. (1984). Onomástica indígena de
Aquitania. Bilbao.
HEp = Hispania Epigraphica.
MLH = untErMAnn, J.: Monumenta Linguarum
Hispanicarum, Wiesbaden. (1975). I Die Münzlegenden.
(1980). II Die iberischen Inschriften aus Sudfrankreicht.
(1990). III Die iberischen Inschriften aus Spanien.
Moncunill, n. (2007). Lèxic d’inscripcions ibèriques
(1991-2006). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.
Barcelona.
Moro, A., tusEt, f. (1998). Primers resultats de la
segona campanya d’excavació arqueològica a les
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X
esglésies de Sant Pere de Terrassa 1996-1997. Terme,
13: 12-14.
nAdAl, E., pAscuAl, s., villEnA, n. (2002-2003).
Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia N-II.
El mas ibèric de Can Rossó i el conjunt medieval de
Sant Marc (Argençola, Anoia). Tribuna d’Arqueologia,
2002-2003: 161-182.
nAdAl, E. (2004). Memòria de les actuacions
arqueològiques a l’autovia de Lleida-Barcelona (CN-
II): Tram Cervera-Santa Maria del Camí. Can Rossó
(Argençola, Anoia). Desembre de 2001 – Maig de 2002.
pAnosA, M. i. (1993). Nuevas inscripciones ibéricas
de Cataluña. Complutum, 4: 175-222.
pAnosA, M. i. (2005). Nous documents ibèrics de l’àrea
catalana. Palaeohispanica, 5: 1049-1066.
rodríGuEz rAMos, J. (2002). Índice crítico de formantes
de compuesto de tipo onomástico en la lengua íbera.
Cypsela, 14: 251-275.
sAnMArtí, E. (1993). Els ibers a Emporion. Laietania,
8: 87-101.
silGo, l. (1994). Léxico ibérico. València.
untErMAnn, J. (1993). Intercanvi epistolar en un plom
ibèric?. Acta Numismàtica (Barcelona), 21-23: 93-100.
untErMAnn, J. (1995). La lengua ibérica: Nuestro
Conocimiento y Tareas futuras. Veleia, 12: 243-256.
vElAzA, J. (2003). AsEnsio, d., Miró, M., sAnMArtí,
J., vElAzA, J. (2003). Inscripción ibérica sobre
plomo procedente de Castellet de Banyoles (Tivissa).
Palaeohispanica, 3: 195-204.
vElAzA, J. (2006). Chronica epigraphica ibérica VII
(2004-2005). Palaeohispanica, 6: 303-327.
vidAl, M. (1983). Les inscriptions peintes en caractères
ibériques de Vieille Toulouse. Revue Archéologique de
la Narbonnaise, 16: 1-28.
vilà, M. dEl v. (1996). Àmfora amb inscripció llatina
i grafit ibèric. Pyrenae, 27 (Barcelona): 295-299.
151

Joan Llinàs
Josep Maria Nolla
Jordi Vivo
Marta Zabala
Introducció
El jaciment del Camp de l’Abadia fou descobert
l’any 2008 arran del control arqueològic de les obres
del TGV al seu pas pel municipi d’Aiguaviva i la seva
excavació, dirigida per M. Zabala, es va realitzar
entre els mesos de juliol i setembre. Aquesta estació
es localitza en una zona plana, de camps de conreu,
situada a llevant del terme municipal, a tocar del
mas de l’Abadia (fig. 1). Fou excavada aquella part
que quedava directament afectada per les obres i, en
acabar, les restes foren destruïdes (Augé et al. 2009:
182-185; Zabala i Sànchez 2010: 289-292; Llinàs i
Zabala 2010: núm. 122, 297, làm. XII,2).
Deixant de banda un forn de terrissa baixmedie-
val, que aquí no estudiarem, la part principal del jaciment,
que s’estenia per una superfície de 2.480 m²,
estava formada per una agrupació de 33 sitges, totes
2012
22 Pàgs. 153-170
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva,
Gironès). Dades noves sobre la romanització
al Pla de Girona
El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva) és una valuosa baula
en l’evolució del suburbium de Gerunda, en aquest cas, retrocedint
fins abans del 218 aC, amb unes freqüentacions fermes, difícils de
definir. Les nombroses fosses excavades assenyalen una ocupació
intensa del lloc d’ençà els primers anys del segle i aC fins al dar-
rer terç o darrer quart del segle i de la nostra era. Cal suposar
l’existència d’un establiment agrari de tradició indígena que malgrat
superar la crisi d’inicis de l’alt imperi acabà desapareixent. Els indicis,
nombrosíssims, aplegats confirmen una forta vocació cerealística.
Paraules clau: establiment ibèric, establiment romà, conreu
de cereals, patrons d’ocupació del suburbium de Gerunda, cultura
material.
The field of silos of Camp de l’Abadia (Aiguaviva) is a valuable
link in the evolution of the suburbium of Gerunda that goes
back to before 218 BC with some strong frequentations difficult to
define. The numerous excavated pits mark an intense occupation
of the site from early years of 1st century BC to the last third or
last quarter of 1st century AD. We pose the existence of an agrarian
settlement within the indigenous tradition that, despite of
overcoming the crisis of the beginning of High Empire, finally
disappeared. The compilation of the very numerous signs confirms
a strong grain farming vocation.
Keywords: indigenous settlement, grain crop, occupation patterns
of the suburbium, material culture.
de planta circular i amb un diàmetre que oscil·lava
entre 1,35 m i 2,50 m (fig. 2). Excavades en el terreny
natural, tenien generalment una secció entre cilíndrica
i globular i una fondària conservada d’entre 0,20 m
i 2 m. Unes 6 sitges presentaven excavada al fons
una petita cubeta circular, d’entre 10 i 25 cm de
fondària, una manera de fer que detectem en altres
sitjars del territori sense que en puguem explicar la
funció (Moix 2008: 295-297).
Les sitges
Veurem, a continuació, una anàlisi detallada de
cada una de les fosses. Cal parar atenció en el fet
que, en uns pocs casos, el colgament del dipòsit
no es realitzà d’un sol cop sinó en dos moments
cronològicament diferents. L’excavació va permetre
posar-ho de manifest.
153

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
Figura 1. Camp de l’Abadia. Situació general del jaciment i d’altres estacions que s’hi relacionen.
Figura 2. Camp de l’Abadia. El sitjar durant el procés d’excavació.
154 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
Sitja núm. 1
Hi ha dos nivells de farciment que ofereixen una
mateixa cronologia. De l’estrat 1003 procedeix un únic
fragment d’un plat de la forma Drag. 15a2 (Passelac
i Vernhet 1993: 571) amb una cronologia dilatada al
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
5
4
llarg dels dos primers terços del segle i (fig. 3,1). En
el nivell inferior (1004), s’han recuperat dues petites
escudelles que atribuiríem a la forma Mayet 37, amb
decoració aplicada i que caldria datar grosso modo
entre el 40 i el 70 de l’era (López 1989: 174-179) (fig.
3,2 i 3), una escudella alta de ceràmica emporitana
1
0 5c.
Figura 3. Camp de l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 6, sitja núm. 1 i 7 a 14, sitja núm. 2.
9
11
7
2
14
12
6
3
8
10
13
155

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
tardana de forma indeterminada (fig. 3,4), dues
olles o tupins de perfil en essa (fig. 3,5) i un morter
local de llavi triangular de formes arrodonides amb
decoració exterior d’impressions uniformes que sovintegen
al llarg del segle i aC i que poden perdurar
puntualment (fig. 3,6). Assenyalem també —serà una
constant al jaciment— dos fragments de molí de
vaivé de granit i mitja meta d’un molí rotatori de
gres. Tot sembla assenyalar un únic colgament que
proposaríem datar en un moment imprecís dins del
segon quart del segle i.
Sitja núm. 2
Tres nivells successius colgaven la fossa. De dalt a
baix 1006, 1016 i 1023. En cada un d’aquests estrats
es recuperà ceràmica. De l’inferior (1023), procedeix
un gobelet de ceràmica grisa emporitana que imitava
la forma Mayet 2 de les ceràmiques de parets fines
itàliques amb bons paral·lels als nivells fundacionals
de Gerunda (Nolla i Casas 2009: 63, fig. 45,1)
(fig. 3,13), la vora d’un kalathos de mida gran característic
de la producció nord-oriental amb la cara
exterior del llavi decorada (fig. 3,14), i la robusta vora
d’un dolium petit d’uns 25 cm de diàmetre. També
una agulla de cap d’os (acus crinalis) i, de bronze,
una anella, una peça circular molt fina en forma
de casquet esfèric i un recipient només parcialment
conservat, també de forma semiesfèrica de perfil
molt treballat i per sota de la vora tot un seguit de
perforacions molt subtils simètricament distribuïdes.
És un colador sofisticat que constaria del recipient
hemisfèric i d’una robusta nansa perpendicular a
la boca (fig. 4). Proposaríem un origen campanià
(Nogales 1990: 113; Los bronces romanos en España,
1990: peces núm. 234 i 235 (pàgina 287) del catàleg).
Recordem que la troballa de peces de bronze formant
part del colgament d’una sitja no sovintegen però
tampoc són inexistents. A l’ala est del criptopòrtic del
fòrum emporità, es recuperaren interessants objectes
d’aquell metall amb una cronologia similar (Aquilué
et al. 1984: 44-47, fig. 11 i 12).
Del nivell intermedi (1016) es recuperà un fragment
notable d’un plat de la ceràmica campaniana B de
Cales, forma Lamboglia 5, amb el fons intern decorat
amb dos cercles concèntrics i la corona circular
resultant, amb estries (fig. 3,7), una vora de kalathos
(fig. 3,12), tres fragments notables d’àmfora Dressel
1A, dues vores i un peu, itàliques (fig. 3,10), una
vora d’àmfora de boca plana i una olla de ceràmica
reduïda de cuina, amb dues nanses contraposades
punxegudes amb paral·lels als nivells inferiors de Casa
Pastors a Girona (Nolla i Casas 2009: 81-83, fig. 57,
11) o en el colgament de les sitges de la Quintana
(Cervià de Ter) (Casas i Nolla en premsa), en un cas
i altre amb datacions de tercera dècada del segle i
aC (fig. 3,11).
De l’estrat més alt (1006) procedeix un altre bon
fragment del plat Lamboglia 5 de la campaniana B
de Cales, amb cercles impresos concèntrics i amb
corona interna decorada amb estries, ben igual a
la de l’estrat 1016 (fig. 3,8), un plat cassola àpode
i de llavi subtilment definit (amb paral·lels a Nolla
i Casas 2009: 81-83, fig. 51,12; Aquilué et al. 1984:
Figura 4. Camp de l’Abadia. Sitja núm. 2, colador de bronze.
376, fig. 141), amb solcs gravats ante cocturam a
la paret externa de l’atuell (fig. 3,9), i un fragment
d’una olla o urna amb la cara exterior decorada amb
un cordó d’argila disposat horitzontalment i decorat
amb impressions digitals successives, una manera
de fer ben antiga però que perdura a bastament en
contextos baixrepublicans amb paral·lels a Girona
(Nolla i Casas 2009: 81-83) o a Empúries (Aquilué
et al. 1984: 376, fig. 142,2).
No sabem veure diferències entre els tres estrats.
Fa l’efecte que són abocaments successius. A grans
trets proposaríem una cronologia de formació d’aquests
nivells entre la darrera dècada del segle ii i el primer
quart / primer terç de l’i aC.
Sitja núm. 3
El material ceràmic recuperat procedeix tot de la
UE 1013, el primer abocament. No era gaire abundant
però, com constatarem, sí que era homogeni. Assenyalem
una vora d’un plat de la forma Drag. 18, una de
les més ben representades amb cronologia ben fixada
entre el 15 i el 60 (Passelac i Vernhet 1993: 572) (fig.
5,1) i també la base sencera d’un petit ungüentari de
la forma Isings 8 (Isings 1957: 24), ben representat
arreu i també en aquest territori amb cronologies
preferents entre 30 i 60/70 de l’era (Nolla i Sureda
2010: 115-117) (fig. 5,2). També s’identificà un fragment
significatiu d’un plat cassola de base plana, parets
156 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
6 7
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
1
15
16
20 21
23
9
14
2
4
10
0 5c.
11
24 25
Figura 5. Camp de l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 8, sitja núm. 5, 9 a 13, sitja núm. 7 i 14 a 25, sitja núm. 10.
17
18
22
3
5
8
12
13
19
157

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
obertes vers l’exterior i sense llavi, una forma ben
present des de la baixa república a l’antiguitat tardana
i més enllà, altrament ben coneguda durant el segle i
(Casas et al. 1990: núm. 410, 200-201), tres pondera,
la part inferior d’un molí rotatori de gres (meta), un
molí de vaivé de granit i una petita aixada de ferro.
La presència d’eines de ferro entre el reble de colgament
d’un d’aquests dipòsits no és gens estranya,
ans al contrari (sobre aquestes circumstàncies i sobre
aquestes eines, Casas i Nolla 2011: 67-71). Proposaríem
una cronologia de primera meitat o segon quart del
segle i, sense poder filar més prim.
Sitja núm. 4
Amb poques troballes però clarament baixrepublicanes.
Sitja núm. 5
Hom aplegà ceràmica en els dos nivells de
colgament de la fossa. Del primer abocat (1022),
assenyalaríem, pel que fa a la ceràmica forana, el
fons d’un atuell de forma indeterminada de la terra
sigillata sud-gàl·lica amb un sigillum només parcialment
conservat imprès en el fons intern on podem
llegir: ..INI que ha de correspondre a algun d’aquests
terrissaires: Siluinus, Sabrinus, Rufinus, Licinus o
Frontinus, tots ben coneguts al conuentus Tarraconensis
(fig. 5,6). També un fragment de petit got de ceràmica
de parets fines d’origen bètic recobert d’una engalba
brillant de to daurat amb decoració exterior de fulles
de pinya (motiu decoratiu núm. 8a) que assimilaríem
a la forma Mayet 37 (fig. 5,7). López proposa per a
aquests recipients per a beure una cronologia entre
el 40 i el 80, amb preferència per a mitjan centúria
(López 1989: 174-190). La ceràmica comuna oxidada
era present en un vaset d’uns 17 cm de diàmetre de
llavi en visera que podria correspondre a un petit
morter (fig. 5,8). Assenyalem, també, la recuperació
d’un pondus, tres quartes parts d’un catillus d’un molí
rotatori de gres, una punta d’una peça de ferro difícil
de definir (ganivet o podall) i un clau piqueta amb
anella incorporada (sobre aquesta mena d’objectes,
Casas i Nolla 2011: 49-52).
Del nivell del damunt (1012), procedeix una vora
de plat de la forma Drag. 18 de la terra sigillata sudgàl·lica
(Passelac i Vernhet 1993: 572) (fig. 5,3), un
fragment d’una tassa de ceràmica bètica de parets
fines d’engalba daurada, de forma globular i llavi
molt obert (forma Mayet 42), amb decoració de
fulles de pinya (tipus 8a) que hom dataria a partir
del principat de Claudi I o un xic més enllà (López
1989: 198-201) (fig. 5,5). Deixant de costat la recuperació
de dos pondera, només s’identificaren una
olla (o urna) de perfil en essa de ceràmica comuna
oxidada amb nombrosos paral·lels en contextos del
segle i (Casas et al. 1990: núm. 366-386, 180-189) i
una gerra de llavi triangular, un model ben conegut
en nivells augustals (Casas et al. 1990: núm. 271 i
274, 130-131, per exemple) (fig. 5,4), i una cassola
de base plana, parets obertes i sense llavi definit, en
ceràmica reduïda de cuina, peces ben conegudes en
contextos de segle i (Casas et al. 1990: núm. 410,
200-201). Es recuperà també un catillus d’un molí de
gres, un fragment d’un molí de vaivé de granit i una
petita aixada de ferro (sobre aquests objectes, Casas
i Nolla 2011: 67-71). Hauríem de convenir que els
dos estrats (1012 i 1022) serien dos moments d’un
sol abocament amb voluntat de colgar la fossa que
s’hauria efectuat vers mitjan segle.
Sitja núm. 6
A l’únic estrat de colgament identificat (1015) es
trobà un fragment d’una gran gerra d’emmagatzematge
de terrissa grollera reduïda.
Sitja núm. 7
Del nivell més antic (1021) només s’han recuperat
dues peces, una vora d’un petit got de la forma
Drag. 27b de la terra sigillata sud-gàl·lica (fig. 5,12),
amb una cronologia proposada entre el 40 i el 80
(Passelac i Vernhet 1993: 573), i un fragment de
tassa de ceràmica bètica de parets fines engalbada
i decoració de mamellons a la barbotina sobre la
paret externa que assimilaríem a la forma Mayet 37
(fig. 5,13). De l’estrat del damunt (1018), procedeix
una vora d’un plat de la forma Lamboglia 5 de la
campaniana B, un altre plat de la forma Drag. 18 de
la terra sigillata sud-gàl·lica (fig. 5,9), dos brocs d’ampolla
de ceràmica comuna oxidada amb nombrosos
paral·lels en contextos augustals (Casas et al. 1990:
núm. 286a, 132-133 i núm. 283 i 286 a 289, 130-133)
(fig. 5,10 i 11) i una olla de perfil en essa de ceràmica
reduïda de cuina. Destacarem la recuperació d’un as
d’Emporiae amb la contramarca DD a l’anvers, molt
desgastada (Villaronga 2010a: 307-317).
Res no contradiria el proposar un colgament successiu
de la sitja a l’entorn de mitjan segle i.
Sitja núm. 8
Amb poques troballes però clarament baixrepublicanes.
Sitja núm. 9
En l’estrat més antic (1034), presència puntual de
ceràmica de la primera meitat del segle i de l’era.
En el del damunt (1025), només destacaríem tres
fragments de molí rotatori de gres i un de molí de
vaivé, de pedra granítica.
Sitja núm. 10
Només es trobà material arqueològic en el darrer
dels tres estrats que colgaven la fossa en certa
quantitat (UE 1027). Entre la ceràmica fina d’importació
es recuperà una vora d’un got de la forma
Drag. 24/25a, probablement, o b (Passelac i Vernhet
1993: 573), amb un segell en el fons intern OFSABI..
(fig. 5,21), un taller de La Graufesenque, el de Sabinus,
a bastament documentat a la Citerior, i una
base del gran got cilíndric de la forma Drag. 30a o
b, amb decoració efectuada a motlle i absolutament
convencional a la paret externa (Passelac i Vernhet
1993: 573-574), de la terra sigillata sud-gàl·lica
(fig. 5,22), dos gots de ceràmica de parets fines bètica
158 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
amb decoració reticular en relleu a la paret externa
(dec. 9a) que atribuïm a la forma Mayet 38 (López
1989: 191-196), amb una proposta cronològica entre
el 30/35 i el 75/80 (fig. 5,24), un altre got de llavi
molt obert de la forma Mayet 42 (fig. 5,25) i una
base de les mateixes característiques que no podem
identificar amb seguretat.
En ceràmica grisa emporitana tardana s’identificà
un recipient bitroncocònic decorat amb 2 filets a la
paret externa que classificaríem com a forma 8.2 (Nolla
et al. 2003: 51; Nolla, Sagrera i Burch 2007: 57) (fig.
5,23). Es va recuperar també una petita peça sencera
de ceràmica grisa de la costa catalana, possiblement
fireta, de base plana i dues nanses contraposades
(forma J-I) (Barberà, Nolla i Mata 1993: 46, làm. 15;
Burch i Sagrera 2009: 227) (fig. 5,20).
Es trobà també una vora d’una escudella de ceràmica
comuna oxidada de llavi desenvolupat, ben
definit i que entra lleugerament cap endins. La forma
respon a un tipus d’atuell que hem anomenat escudella
Llafranc que és ben característic de la producció
terrissaire local a partir del segle ii (Casas et al. 1990:
241) (fig. 5,14). La cronologia del dipòsit que, com
veurem, s’hauria de situar vers mitjan o tercer quart
del segle i i la localització de peces similars en un
context de segon quart del segle i a la terrisseria del
Collet de Sant Antoni, en procés d’estudi, o al forn
d’Ermedàs (Cornellà de Terri) (Simon 2008), ens obliga
a rebaixar la cronologia inicial d’aquesta escudella al
segon quart / mitjan segle i.
Ben nombroses eren les ceràmiques reduïdes de
cuina amb dues vores d’urna (o olla) de perfil en
essa (fig. 5,16), la vora d’un plat de parets molt
robustes i formes arrodonides, la vora d’una escudella
hemisfèrica de llavi lleugerament engruixit i
definit exteriorment per dos solcs paral·lels, una vora
d’un plat de llavi engruixit i definit exteriorment
per un solc ampli (fig. 5,15), la vora d’una altra
escudella de diàmetre reduït (11 cm) però alta, de
base plana i llavi lleugerament arrodonit, la base
d’olla lleument còncava, dues cassoles de base plana
(o lleument còncava) i llavi només insinuat (paral·lels
a Casas et al. 1990: núm. 410, 200-201).
Hom recuperà dos fragments de morter del tipus
Azaila, imitació de la forma 1. Emporiae 36.2 (Aguarod
1991: 123-129 i 218), un i altre amb la vora externa
decorada, amb cronologies, preferentment, de segle
i aC (fig. 5,17 i 18).
Assenyalem la troballa d’una tortera sencera, d’un
pondus, tres fragment de metae i un de catillus de
molins de gres i dos fragments de molí rotatori de
pedra volcànica. Aquestes peces són troballes constants
entre la terra d’abocament llençada per colgar
aquelles fosses en desús.
És certament un context amb presència de material
residual però sembla clar que el moment de
formació de l’estrat s’hauria de situar vers mitjan o
tercer quart del segle i.
Sitja núm. 11
Un únic nivell d’abocament (1029) i una única
troballa: una vora d’àmfora grecoitàlica de llavi molt
obert i perfil triangular que caldria datar abans del
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
200-195 aC (fig. 6,1). Això no vol dir que el colgament
no pogués ser molt posterior.
Sitja núm. 12
De l’únic nivell (1031) es recuperà aquest material:
un enorme fragment d’un plat de la forma Lamboglia
5 o 7 de peu molt robust i facetat, de 15 cm de diàmetre
tant per dins com per fora i amb decoració
de cercles concèntrics i estries damunt el fons intern.
Molt més interessant és la presència d’un segell de
dues lletres (PA o QA) tangent al cercle imprès interior.
És probable que n’hi hagués un o tres més
disposats radialment. L’argila és beix rosada, ben
depurada i compacta, amb un vernís negre, espès i
uniforme, ben adherit, amb alguna tonalitat metàl·lica
que reservava el fons i el peu intern (fig. 6,2). Cal
considerar-la una producció de l’àrea etrusca pròpia
del segle primer avançat obrada potser a Arretium
on és conegut el segell QA (Goudineau 1968: 331-
336). També un bicònic esvelt amb filets decorant la
paret externa (fig. 6,3) i un petit gibrell potser de la
forma F-I (Barberà, Nolla i Mata 1993: 40-41; Burch
i Sagrera 2009: 222-223). Pel que fa a ceràmiques
reduïdes de cuina, es recuperà una cassola de base
plana i llavi anular, ben present com hem anat veient
en algunes altres sitges (supra), una olla (o tupí)
de perfil en essa de cos molt cilíndric (paral·lels en
contextos baixrepublicans a Nolla i Casas 2009: 81-
83, fig. 57,5) (fig. 6,4) i una base lleument còncava
també d’una olla. Afegim-hi un catillus de gres sencer
i fragments de dolium.
Sitja núm. 13
El poc material era clarament baixrepublicà. Es
recuperà una aixada de ferro (Casas i Nolla 2011:
67-71).
Sitja núm. 14
Amb poques troballes gens significatives.
Sitja núm. 15
Sense troballes.
Sitja núm. 16
Hom recuperà peces ceràmiques en els tres nivells
de colgament de la fossa (1044, 1055 i 1066). Comencem
per l’estrat més antic (1066). D’allí procedeix,
només, la vora d’una gerra gran de ceràmica d’engalba
blanca (fig. 6,7). També, un molí de vaivé de granit,
dues nanses de situla o de perol de bronze i de ferro,
una clau (sobre peces similars en context baixrepublicà,
Casas i Nolla 2011: 15-21), dos ganivets (Casas
i Nolla 2011: 27-40), una aixada de tres dents (Casas i
Nolla 2011: 67-71) i una placa i un podall (Casas
i Nolla 2011: 80-93). Afegim-hi un braçalet ample
de bronze i un mànec d’os d’un ganivet (Casas i
Nolla 2011: 37, fig. 17). Al nivell del mig (1055) es
trobaren dos plats Lamboglia 5, un dels quals, més
sencer, amb cercles concèntrics i estries decorant
el fons intern (fig. 6,11 i 12) i una escudella de la
159

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
3
14
1
12
7
8
0 5c.
4 5
Figura 6. Camp de l’Abadia. Material ceràmic. 1, sitja núm. 11, 2 a 4, sitja núm. 12 i 5 a 15, sitja núm. 16.
160 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
6
2
10
13
15
11
9

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
forma 1 de Lamboglia, amb el fons extern reservat
i regalims ben visibles (fig. 6,10), un i altres de la
ceràmica campaniana de Cales. Es recuperà també
un got de llavi ganxut de la ceràmica de parets fines
d’origen itàlic de la forma Mayet 3, amb decoració
d’espines (o claus) aplicats sobre la cara exterior del
vas amb paral·lels als nivells inferiors de Casa Pastors,
a Girona (Nolla i Casas 2009: 65, fig. 46,4 i 6)
(fig. 6,14), una vora d’un kalathos mitjà (fig. 6,15),
una escudella carenada (forma A-II) (fig. 6.13) i un
gotet amb nansa (D-III), de ceràmica grisa emporitana,
ceràmica oxidada de tradició ibèrica, dues vores
d’àmfora itàlica, Dressel 1A i 1B, dues tapadores de
terrissa de cuina reduïda, un pes de teler i un fragment
d’un molí de vaivé de granit. Al nivell de dalt
de tot (1044), es trobà la vora d’un got de la forma
Lamboglia 2 d’una ceràmica envernissada de negre
indeterminada, un llavi recte i alt d’una àmfora Dressel
1B (fig. 6,8), el coll esvelt d’una ampolla de la forma
6 de la ceràmica d’engalba blanca (Nolla 1981: 51-62)
(fig. 6,5), una robusta tapadora (fig. 6,9) i una cassola
de formes arrodonides i nanses horitzontals (Aquilué
et al. 1984: fig. 142) (fig. 6,6), tant l’una com l’altra
de terrissa reduïda de cuina. També dues metae i un
catillus de gres, un molí de vaivé de pedra volcànica
local i una clau de ferro (Casas i Nolla 2011: 27-40).
Sitja núm. 17
Hom identificà tres nivells colgant la fossa (1047,
1050 i 1056). En el més antic (1056) es trobà, de
la ceràmica d’engalba blanca, un gran vas de cos
globular i broc vessador que devia constar d’una
nansa contraposada que no s’ha conservat, una forma
nova i no reconeguda fins ara (fig. 7,5), el coll d’una
ampolla de llavi molt senzill, anular, probablement la
forma 6 (Nolla 1981: 51-62) (fig. 7,4), i un recipient
cilíndric, de llavi molt simple però ben definit que
caldria assimilar a una peça molt semblant localitzada
entre el material dels nivells inferiors de Casa Pastors
(Nolla i Casas 2009: fig. 51,2). Tres vores de kalathos
de mida gran (fig. 7,6) i pel que fa a la ceràmica
grisa emporitana, dues escudelles de les formes A-II
i A-III (Burch i Sagrera 2009: 208-209) (fig. 7,2 i 3).
També una vora del plat Lamboglia 5 (campaniana
calena) (fig. 7,1) i àmfora ibèrica, conjuntament amb
una vora d’un dolium de mida reduïda, la peça fixa
d’un molí rotatori de gres (meta) i la mòbil d’un de
pedra volcànica (catillus).
En el nivell del mig (1050) es recuperà un fragment
d’escudella de la ceràmica emporitana tardana cuita
a foc oxidant que caldria assimilar genèricament a la
forma 2 (Nolla et al. 2003: 39; Nolla, Sagrera i Burch
2007: 51-54) (fig. 7,10) i dos recipients, una escudella
hemisfèrica i un plat cassola, de la terrissa reduïda de
cuina (fig. 7,11 i 12). Es recuperà, molt malmenada,
una eina de ferro, possiblement d’un podall.
De l’estrat superior (1047) procedeixen tres escudelles
de ceràmica emporitana tardana de les formes
2.2, 2.2a i 2.3 (Nolla et al. 2003: 40-41; Nolla, Sagrera
i Burch 2007: 51-52) (fig. 7,7 a 9) i un fragment de
molí rotatori de gres.
Queda ben clar que aquesta sitja fou colgada en
dos moments cronològicament separats. El nivell més
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
antic és tardorepublicà, de molt al final del segle ii
o primer terç/primera meitat de l’i aC. Els superiors
s’han de datar a partir del darrer terç/darrer quart
del segle i aC i fins a mitjan segle i de l’era.
Sitja núm. 18
Hom identificà quatre nivells de colgament (1049,
1057, 1060 i 1061). Només en el més antic fou possible
recuperar una única peça, una vora d’àmfora
púnica de llavi dret i robust. Potser caldria datar el
primer abocament (1061), i de fet el colgament de
la sitja, durant l’ibèric ple.
Sitja núm. 19
Amb molt poc material de cronologia incerta.
Sitja núm. 20
La poca terrissa localitzada cal considerar-la baixrepublicana.
Afegim-hi un fragment de molí de granit.
Sitja núm. 21
En l’estrat de colgament (1063) es recuperà una
escudella de ceràmica emporitana tardana forma 2.3
(Nolla et al. 2003: 41; Nolla, Sagrera i Burch 2007:
52) (fig. 7,13), una vora de kalathos amb la cara
superior del llavi elegantment decorada (fig. 7,14),
un got pseudocilíndric (fig. 7,15) i la robusta base
amb peu molt marcat (fig. 7,16) de ceràmica reduïda
grollera i un ganxo de ferro (Casas i Nolla 2011:
44-49). Proposaríem una cronologia de darreria del
segle i aC.
Sitja núm. 22
Ceràmica poc definida, de tradició ibèrica, i presència
de dos fragments de molins de vaivé de granit
i un quadrans tardorepublicà encunyat a Roma.
Sitja núm. 23
Amb dades insuficients.
Sitja núm. 24
Amb poc material clarament baixrepublicà i tres
pondera.
Sitja núm. 25
En els dos estrats de colgament de la fossa, UE
1072 i 1081, es recollí material en poca quantitat.
Veurem en primer lloc el que s’aplegà en el nivell
abocat inicialment (1081). D’allí procedeix la vora
d’un plat de la forma Goudineau 17 de TS itàlica
per al qual s’ha proposat una cronologia de molt al
final del segle i aC (Goudineau 1968: 291) (fig. 8,3).
Era l’única peça importada. També es recuperà una
escudella de ceràmica emporitana tardana forma 2.3
(Nolla et al. 2003: 41; Nolla, Sagrera i Burch 2007:
52) (fig. 8,4) i dos fragments de gotet ansat en ceràmica
grisa emporitana de la forma D-III (fig. 8,5),
que dataríem de manera general dins del segle i aC,
161

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
3 4
9
7
8
0 5c.
Figura 7. Camp de l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 12, sitja núm. 17 i 13 a 16, sitja núm. 21.
162 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
1
14
13
6
11
10
15
2
5
16
12

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
6
1
0 5c.
2
8
13 14
Figura 8. Camp de l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 5, sitja núm. 25, 6 a 11, sitja núm. 26, 12, sitja núm. 28 i 13 a 14, sitja núm. 29.
12
5
9
10
3
11
4
7
163

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
i un gran fragment d’un plat o plata de parets molt
robustes de ceràmica reduïda de cuina. També una
possible espàtula de bronze, fragmentada.
Del nivell de més amunt (1072) procedeix un fragment
d’escudella de ceràmica emporitana tardana,
forma 2.2b (Nolla et al. 2003: 40-41; Nolla, Sagrera i
Burch 2007: 52) (fig. 8,1), el broc de llavi triangular
d’una gerra d’engalba blanca (fig. 8,2) i una base
còncava i umbilicada d’una alta gerra del mateix
tipus de terrissa. Afegim-hi una espàtula de bronze,
ben conservada.
No és fàcil, amb tan poques canyes, fer un cistell.
Tanmateix, pensem que un estrat i altre foren abocats
en un mateix moment al darrer quart del segle i aC
o molt poc més tard.
Sitja núm. 26
Es van identificar dos nivells de colgament. Tanmateix,
l’inferior no proporcionà terrissa (1086). Això
impedeix saber si l’obliteració fou en dues etapes
o de cop. A l’estrat 1074 es recuperà una escudella
de parets molt robustes de la forma Lamboglia 1 de
ceràmica de vernís negre indeterminada (fig. 8,6),
tres fragments de gerres, vores i bases, de la ceràmica
d’engalba blanca (fig. 8,8 a 10), un plat de la
forma C-I de ceràmica emporitana (fig. 8,7), peces
de ceràmica comuna oxidada de tradició indigeta,
una vora d’àmfora Dressel 1A i una altra de dolium
de mides petites, una urna (o olla) de perfil en essa,
una tortera hemisfèrica (fig. 8,11), fragments de molí
rotatori de gres i de vaivé de granit i algunes peces
de ferro molt afectades.
Dataríem la formació del nivell al segon quart/
mitjan segle i aC.
Sitja núm. 27
Amb molt poc material baixrepublicà.
Sitja núm. 28
Es recuperà en l’únic estrat de colgament (1078)
un gran plat de la forma Lamboglia 7 de mides considerables
(14 cm de diàmetre del peu) i parets molt
robustes amb tres corones circulars concèntriques
decorades amb estries (fig. 8,12). Es tractaria d’una
producció etrusca de vernís negre pròpia del segle i
aC avançat, ben semblant a la peça identificada a la
sitja núm. 12 (supra). També es conservava una piqueta
de ferro amb una anella (Casas i Nolla 2011: 49-52).
Sitja núm. 29
De l’únic estrat que colgava la fossa (1083) procedeixen
les quatre peces que descrivim: una vora gran
d’olla de perfil en essa, amb dues nanses contraposades
que surten del llavi, una forma ben present al
llarg dels segles, una vora d’olla cassola de formes
arrodonides i base convexa, amb paral·lels en època
augustal (Casas et al. 1990: núm. 307, 140-141 i
núm. 322, 146-147), una altra de semblant amb les
nanses enganxades a la panxa (fig. 8,13) i una base
plana d’una altra olla, totes tres de ceràmica de
cuina reduïda. També es recuperà una vora d’àmfo-
ra Tarraconense 1, de segona meitat del segle i aC
(fig. 8,14). Hi hauríem d’afegir quatre fragments de
vidre de peces petites indeterminades, una aixada
de ferro, una fíbula del tipus Avcissa (Feugère 1985:
312-331; Erice 1995: 111-145) i tres anelles de bronze
i dues monedes una de les quals era un as partit
(semissis) (Villaronga 2010b: 319-334) i l’altra, un as
emporità amb la contramarca DD a l’anvers (Villaronga
2010a: 307-315).
Sitja núm. 30
La fossa era colgada per un únic nivell (1085) on
es localitzà una escudella hemisfèrica sense llavi de
ceràmica reduïda de cuina, quatre fragments de morter
de vaivé de pedra granítica i una mà de morter
del mateix material.
Sitja núm. 31
Amb poques troballes i, per tant, amb dificultats
per poder-la situar en el temps: una vora d’olla de
perfil en essa de ceràmica reduïda de cuina, de forma
estandarditzada (fig. 9,1), i 2 pondera, ambdós amb
uns senyals cruciformes gravats abans de la cuita
a la cara superior dins d’una tradició ben arrelada
(fig. 9,2 i 3). També una peça semicircular de bronze,
l’emmanegament d’una gúbia i una moneda, un as
probablement, massa gastada.
Sitja núm. 32
També un únic estrat (1091) on es trobà només
una gerra de llavi de coll de cigne de ceràmica comuna
bicolor ibèrica (fig. 9,4). Les gerres d’aquesta
mena sovintegen en contextos de l’ibèric ple essent
pràcticament inexistents durant el segle ii aC.
Sitja núm. 33
Material residual, sigil·lada sud-gàl·lica i un pondus.
Resumint, doncs, podem considerar que potser
tres d’aquests dipòsits haurien estat colgats abans del
200 aC (núm. 11, 18 i 32) (9,09%), onze, al llarg de
la primera meitat del segle i aC (núm. 2, 4, 8, 13, 16,
20, 21, 22, 24, 26 i 27) (33,33%), quatre, durant la
segona meitat del segle i aC (núm. 12, 25, 28 i 31),
vuit, dins del segle i (núm. 1, 3, 5, 7, 9, 10, 29 i 33)
(24,24%) i sis en un moment indeterminat (núm. 6,
14, 15, 19, 23 i 30). Deixant de banda la fase d’ocupació
molt puntual a l’ibèric ple, constatem, a partir
d’un moment indeterminat de la primera meitat del
segle i aC, una presència continuada, sense talls fins
al tercer quart del segle i de l’era o un xic més enllà.
La manca absoluta de ceràmica africana de taula o de
cuina confirmaria plenament aquesta datació. L’etapa
inicial d’aquest segon moment —primera meitat del
segle i aC— sembla la més potent quantitativament
parlant, amb un terç del total (fig. 10).
Material fora de context
Hi ha altres troballes ceràmiques. Assenyalem les
procedents de la UE 1001, l’estrat superficial que colgava
164 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
3
2
0 5c.
Figura 9. Camp de l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 3, sitja núm. 31, 4, sitja núm. 32 i 5 a 8, superficial (UE 1001).
el sitjar, amb una vora de l’escudella Drag. 37 decorada
en terra sigillata hispànica (fig. 9,7), una vora d’un
plat pla de ceràmica grisa emporitana tardana, forma
1.3 (Nolla et al. 2003: 37-38; Nolla, Sagrera i Burch
2007: 50-51) (fig. 9,5) i una escudella de la mateixa
producció (forma 2.2.c) (Nolla et al. 2003: 40-41; Nolla,
Sagrera i Burch 2007: 52) (fig. 9,6), un peu d’àmfora
difícil de classificar i una robusta vora de dolium
(fig. 9,8) i mitja pedra de molí de gres, meta i catillus.
Un panorama idèntic al que hem anat descrivint.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
8
El material que hem descrit no divergeix especialment
del que sol trobar-se colgant aquests grans
dipòsits d’emmagatzematge. Mereix una certa atenció
la presència d’unes quantes eines de ferro, moltes
lligades al treball del camp que, tanmateix, tenen
nombrosos paral·lels en jaciments similars d’aquestes
terres (consulteu Casas i Nolla 2011).
Cal, també, assenyalar l’extraordinària quantitat de
molins familiars que no fan altra cosa que confirmar
la vocació cerealística de l’establiment. Uns quants són
6
7
5
1
4
165

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
Sitja UE Data colgament
Sitja núm. 1 1003-1004 30-50
Sitja núm. 2 1023-1016-1006 80-70 aC
Sitja núm. 3 Mitjan segle i dC
Sitja núm. 4 Primera meitat segle i aC
Sitja núm. 5 1042-1022 40-60
Sitja núm. 6 Indeterminada
Sitja núm. 7 1018 Mitjan segle i
1021 30-70
Sitja núm. 8 Primera meitat segle i aC
Sitja núm. 9 Primera meitat segle i dC
Sitja núm. 10 1027 40-80
Sitja núm. 11 250-195 aC (?)
Sitja núm. 12 1031 50-30 aC
Sitja núm. 13 Primera meitat segle i aC
Sitja núm. 14 Indeterminada
Sitja núm. 15 Indeterminada
Sitja núm. 16 1066 80-70 aC
1055 80-70 aC
1044 90-70 aC
Sitja núm. 17 1047-1050 25 aC-20 dC
1056 Primera meitat segle i aC
Sitja núm. 18 Segle iii aC (?)
Sitja núm. 19 Indeterminada
Sitja núm. 20 Primera meitat segle i aC
Sitja núm. 21 100-50 aC
Sitja núm. 22 Primera meitat segle i aC
Sitja núm. 23 Indeterminada
Sitja núm. 24 Primera meitat segle i aC
Sitja núm. 25 1072-1081 Final del segle i aC
Sitja núm. 26 1079 Primera meitat/segon quart del segle i aC
Sitja núm. 27 Primera meitat segle i aC
Sitja núm. 28 Vers mitjan segle i aC
Sitja núm. 29 1083 Primer terç/primera meitat del segle i
Sitja núm. 30 Indeterminada
Sitja núm. 31 1089 50-10 aC (?)
Sitja núm. 32 Segle iii aC (?)
Sitja núm. 33 Primera meitat segle i dC
Figura 10.- Camp de l’Abadia. Taula resum de la cronologia de les sitges.
rotatoris obrats en gres i en pedra volcànica local i
una quantitat molt considerable són de vaivé sobre
pedra granítica i, puntualment, volcànica d’Aiguaviva.
No sembla que puguin atribuir-se tots a la fase més
antiga (ibèric ple). Cal suposar que continuaren en
ús durant bona part del segle i aC potser dedicats a
mòltes molt determinades.
La presència d’objectes de bronze no és normal
però tampoc extraordinària (supra). Malgrat tot,
sorprèn l’existència d’uns quants objectes sofisticats
i d’importació (perols amb nansa, coladors, instruments
mèdics) en cronologies baixrepublicanes. Cal
considerar que formaven part de l’instrumentum de
la llar. Gens sorprenent és la troballa d’algunes modestes
monedes. Només en context de segle i de l’era
documentem l’ús d’objectes de vidre, sempre, però,
en proporcions molt reduïdes.
166 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
Consideracions generals
Aquest sitjar de notables proporcions —i que podria
ser més gran atesos els condicionants propis d’una
excavació preventiva— és un jaciment diferent que
obre noves vies de recerca i nous camins d’interpretació
en relació amb l’estudi de l’ocupació del Pla de
Girona i àrees immediates.
L’existència d’aquest conjunt de fosses s’ha de
posar en relació directa amb el conreu cerealístic
d’unes terres que oferien unes excel·lents condicions
des d’un punt de vista agrícola. Probablement aquest
sitjar dependria de l’oppidum del Puig de Can Cendra
(Estanyol, Bescanó) que es localitza a una distància
prudent, però no pas immediata, d’uns 5 km (fig. 1).
És un jaciment poc conegut però de notable entitat
i ocupat fins a la primera meitat o mitjan segle i aC
quan, probablement com a conseqüència de la fundació
de Gerunda, s’hauria abandonat pacíficament (Burch et
al. 2010b: núm. 123, 297-299, fig. 18) (fig. 1). No hi ha
cap altre oppidum conegut tan pròxim. I, tanmateix,
podem estar segurs que aquesta dependència, si és
que existí, no fou directa sinó indirecta. En efecte, les
peculiaritats del colgament de les sitges, el material
trobat i les seves característiques, la llarga cronologia,
tot apuntaria vers l’existència d’un establiment rural
permanent situat a la plana, cal imaginar que molt
a la vora de les fosses. No podem contemplar com
a possible un llarg desplaçament de runa i terres
d’abocament per obliterar unes fosses en desús que
podien representar un perill i una nosa. Altrament,
els objectes recuperats ens assenyalen aquest origen
amb alguna tortera, alguns pondera, fragments de
tegulae i imbrices, una quantitat notable de molins de
vaivé i giratoris, alguna àmfora, eines de ferro i, en
general, atuells d’ús diari, preferentment de terrissa
però també de bronze, tant lligats a la preparació
del menjar (morters, olles, tupins...) com a la taula
i al consum. Per la quantitat recuperada semblarien
reflectir un hàbitat d’escàs gruix demogràfic. Afegim-hi
les restes òssies i malacològiques descobertes que no
farien altra cosa que reblar aquest clau.
A favor d’aquesta argumentació —existència d’un
establiment rural— hi adduiríem una altra constatació
que pensem que és interessant proposar: la llarga
continuïtat del registre arqueològic sense talls ni
trencaments, molt més enllà, sorprenentment, ateses
les dades conegudes fins ara, de la baixa república
fins a ocupar els tres primers quarts del segle i quan,
definitivament, la informació s’atura.
Si observem amb atenció l’anàlisi exhaustiva del
material, queda clara l’existència de material procedent
de tres sitges anterior al segle ii aC. Són molt poques
peces però molt clares (9,09%) però que podrien no
estar directament relacionades amb les fosses. Entre
aquest moment, segle iii aC, i la nova etapa, molt
a l’inici del segle i aC, no tenim dades i no ha de
ser casualitat. Podríem suposar, doncs, l’existència
d’un petit lloc d’habitació, potser usat temporalment,
ocupant una etapa probablement no gaire llarga de
la fase final de l’ibèric ple, un document més de la
presència de població dispersa, normalment de curt
abast, lluny dels oppida. Més d’un segle després, i
dins d’una altra dinàmica ben diferent que intensificà
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
i consolidà un important poblament rural disposat
sobre els conreus, novament aquell sector del Pla de
Girona, el Camp de l’Abadia, tornà a ser ocupat. No
creiem que fos una casualitat sinó el coneixement
del lloc i la realitat de l’ocupació anterior. Aquest
hàbitat, que ha quedat més enllà de l’àrea explorada
arqueològicament, no seria, tampoc, gaire gran, molt
probablement de tipus familiar, com els de la majoria
d’establiments d’aquesta mena i que comencem a conèixer
amb un cert detall (Burch et al. 2010a: 75-93).
Per les cronologies inicials d’aquesta segona —i
última— etapa d’ocupació (vers 90-70 aC), hauríem
de plantejar-nos la realitat física d’aquest establiment
que fins ara hem considerat de tipus indiget. En
efecte, queda clar, especialment al Pla de Girona i
territoris immediats, en el que seria el suburbium
de la ciutat de Gerunda, l’existència segura de grans
vil·les romanes ja des del segon quart del segle i aC.
Pla de l’Horta (Sarrià de Ter) (fig. 1), més cap al
nord, Can Pau Birol o Bell-lloc del Pla (fig. 1), Sant
Pere de Montfullà (fig. 1) i església de Sant Menna
(Vilablareix) (Nolla i Palahí en premsa; Burch et al.
2010a: 82-90) (fig. 1), aquestes tres darreres molt
pròximes, unes més que altres, al sitjar del Camp de
l’Abadia. És una possibilitat teòrica que cal considerar
però que rebutjaríem per la magnitud del sitjar
i, més encara, per la cronologia del jaciment, amb
una sobtada interrupció en època flàvia.
Hi veuríem un paral·lel en la Casa del Racó (Sant
Julià de Ramis) (fig. 1), un establiment indígena que
fins a l’inici del segle ii mantingué unes característiques
tipològiques molt poc itàliques però que finalment
acabà esdevenint una autèntica petita vil·la fins a
l’abandonament final en una altra dinàmica (Burch et
al. 1994: 123-138; Burch et al. 2010c: núm. 167, 321).
Per les raons que fos, el Camp de l’Abadia no
acabà consolidant-se o deglutit dins d’una propietat
més gran —potser dins del fundus de la vil·la que
existí a l’entorn de Cal Temple (Aiguaviva) de la qual
sabem molt poques coses però que hagué de ser d’un
cert embalum (Nolla i Casas 2005: 227-229) (fig. 1).
Finalment, caldria teoritzar sobre una altra qüestió
que sembla posar-se de manifest quan estudiem amb
cert detall el Pla de Girona des del segle ii aC, en
endavant. Sembla fora de tot dubte una intensificació
de l’explotació agrícola d’aquelles terres tal com posarien
de manifest els grans sitjars de Torre Vedruna
(Llinàs, Merino i Montalbán 2010: núm. 150, 312-
314, làm. XIII,2 i fig. 23) (fig. 1), al sud, i del Bosc
del Congost (Burch i Sagrera 2009) (fig. 1), al nord,
amb cronologies pròpies de segle ii i, si de cas, molt
al principi de l’i aC. Seria una explotació lligada als
oppida que es localitzen en espais immediats (Puig
de Can Cendra, *Kerunta) si bé això no impediria
l’existència d’alguns petits establiments, estacionals o
permanents, sobre els conreus. La fundació de Gerunda
hauria significat la reorganització de tot aquest
territori, l’abandonament de les velles ciutats ibèriques
i, gairebé de seguida, l’aparició d’unes quantes vil·les
romanes (supra) però també d’establiments de tipus
indígena explotant, des de la proximitat, aquelles
terres, un model que coexistí majoritàriament fins a
època d’August (Burch et al. 2010a: 75-93), que de
vegades es perllongà més enllà, com el jaciment que
167

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
estem estudiant, i altres vegades acabà esdevenint
una autèntica vil·la com la Casa del Racó (supra).
Proposaríem fixar la segona ocupació del Camp de
l’Abadia dins d’aquest gran moviment que significà
la reorganització de tot aquest territori, ara amb un
únic nucli central (Gerunda). Potser des del Puig de
Can Cendra un petit grup, probablement una família
en sentit extens, s’haurien establert sobre les terres
que conreaven seguint un model a bastament conegut
i d’enorme èxit d’ençà la primera meitat del segle
ii aC. La dedicació primordial als cereals, l’emmagatzematge
del producte en sitges, algunes peculiaritats
del registre arqueològic i la cronologia del jaciment,
serien arguments a considerar a favor d’aquesta proposta
i per raons desconegudes aquell establiment de
vocació agrícola i cerealística no desaparegué en la
gran onada de canvis que afectaren de dalt a baix
tot el segle i aC sinó que continuà actiu fins a l’inici
de l’època flàvia. Per què, caldria preguntar, no seguí
els camins convencionals de l’evolució de la majoria
de jaciments similars? És, certament, una pregunta
sense resposta que la metodologia arqueològica no pot
resoldre. Les possibilitats són diverses i cap dada ens
empeny vers una o altra. I tanmateix, el coneixement
general de l’evolució de la història del suburbium de
Gerunda, que comencem a conèixer gràcies a intenses
excavacions arqueològiques realitzades darrerament, on
la presència de vil·les molt notables i antigues se’ns
fa evident, ens inclinarien a suposar la impossibilitat
de mantenir un model obsolet i, alhora, la capacitat
de conversió. Sigui com sigui, l’establiment deixà
d’existir. Les terres, de gran qualitat, haurien passat a
ser treballades des d’un fundus més gran dins d’una
manera d’explotar el territori aleshores hegemònica.
Dins d’aquest procés que hem ressenyat de manera
tan simple hi caben multitud de matisos i possibilitats
que no podem copsar. Convé tenir-los presents i ser
conscients de la complexitat d’uns fets que l’arqueologia
no pot reconstruir amb les dades que tenim. El
descobriment i l’exploració de l’hipotètic establiment
agrari ens ajudaria, de ben segur, a veure-ho més clar.
Joan Llinàs
Janus, S. L. Carrer del Turó, 3 baixos
17006 Girona
jllinas@janus.cat
Marta Zabala
Janus, S. L. Carrer del Turó, 3 baixos
17006 Girona
martazabala@gmail.com
Josep M. Nolla
Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.
Plaça Ferrater Mora, 1
17071 Girona
josep.nolla@udg.edu
Jordi Vivo
Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.
Plaça Ferrater Mora, 1
17071 Girona
jordi.vivo@udg.edu
168 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
Bibliografia
AGuArod, C. (1991). Cerámica romana importada de
cocina en la Tarraconense. Saragossa.
Aquilué, x., MAr, r., nollA, J. M., ruiz dE Arbulo,
J. i sAnMArtí, E. (1984). El fòrum romà d’Empúries
(Excavacions de 1982). Una aproximació arqueològica
al procés històric de la romanització al nord-est de
la Península Ibèrica (Monografies emporitanes VI).
Barcelona.
AuGé, A., llinàs, J., Moix, E., sánchEz i zAbAlA, M.
(2009). Prehistòria recent i antiguitat a Aiguaviva i
Fornells de la Selva: les troballes arqueològiques a
les obres del TGV. Quaderns de la Selva, 21: 175-194.
bArbErà, J., nollA, J. M. i MAtA, E. (1993). La
ceràmica grisa emporitana (Cuadernos de Arqueología,
6). Barcelona.
burch, J. i sAGrErA, J. (2009). Excavacions arqueològiques
a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 3. Els sitjars.
Girona-Sant Julià de Ramis.
burch, J., cArrAscAl, c., MErino, J. i nAvArro, N.
(1994). La vil·la romana de la Casa del Racó. Annals
de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXIII: 123-138.
burch, J., cAsAs, J., costA, A., nollA, J. M., pAlAhí,
l., roJAs, A., sAGrErA, J., vivó, d., vivo, J. i siMon, J.
(2010a). La síntesi. A: M. nollA, L. pAlAhí, J. vivo (a
cura de). De l’oppidum a la ciuitas. La romanització
inicial de la Indigècia. J. Girona: 7-188.
burch, J., cAsAs, J., costA, A., nollA, J. M., pAlAhí,
l., roJAs, A., sAGrErA, J., vivó, d., vivo, J. i siMon,
J. (2010b). 123. Puig de Can Cendra. A: J. M. nollA,
L. pAlAhí i J. vivo (a cura de). De l’oppidum a la
ciuitas. La romanització inicial de la Indigècia. Girona:
297-299, fig. 18.
burch, J., cAsAs, J., costA, A., nollA, J. M., pAlAhí,
l., roJAs, A., sAGrErA, J., vivó, d., vivo, J., siMon,
J. (2010c). 167. Casa del Racó. A: J. M. nollA, L.
pAlAhí i J. vivo (a cura de). De l’oppidum a la ciuitas.
La romanització inicial de la Indigècia. Girona: 321,
làm. XV,2.
cAsAs, J. i nollA, J. M. (2011). Instrumental de hierro
de época romana y de la Antigüedad Tardía en el N.
E. De la Península Ibérica (BAR International Series
2217). Oxford.
cAsAs, J. i nollA, J. M. (en premsa). La Quintana
(Cervià de Ter, el Gironès). La fase baixrepublicana.
Cypsela, 19.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X
cAsAs, J., cAstAnyEr, p., nollA, J. M. i trEMolEdA, J.
(1990). Ceràmiques comunes i de producció local d’època
romana. I. Materials augustals i alto-imperials a les
comarques orientals de Girona (Sèrie Monogràfica,
12). Girona.
EricE lAcAbE, r. (1995). Las fíbulas del nordeste de la
Península Ibérica: siglos i a. E. al iv d. E. Saragossa.
fEuGèrE, M. (1985). Les fibules en Gaule méridionale
de la conquête à la fin du ve siècle aprés J.-C. (Revue
Archéologique de Narbonnaise. Supplément 12). París.
GoudinEAu, ch. (1968). la céramique arétine lisse.
Fouilles de l’École Française de Rome à Bolsena (Poggio
Moscini). 1962-1967, IV (Mélanges d’Archéologie et
d’Histoire, Supl. 6). París.
isinGs, A. (1957). Roman Glass from Dated Finds
(Archaeologica Traictina, II). Groningen/Djakarta.
llinàs, J., MErino, J. i MontAlbán, c. (2010). 150. Torre
Vedruna. A: J. M. nollA, L. pAlAhí, i J. vivo (a cura
de). De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial
de la Indigècia. Girona: 312-314, làm. XIII,2 i fig. 23.
llinàs, J. i zAbAlA, M. (2010). 122. Camp de l’Abadia.
A: J. M. nollA, L. pAlAhí i J. vivo (a cura de). De
l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial de la
Indigècia. Girona: 297, làm. XII,2.
lópEz, A. (1989). Las cerámicas romanas de paredes
finas en Cataluña (Quaderns Científics i Tècnics, 2).
Barcelona.
Los bronces romanos en España. Madrid.
Moix, E. (2008). Jaciment de Vall-llobrega. Novenes
Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona,
L’Escala-Empúries: 295-297.
noGAlEs bAsArrAtE, T. (1990). Bronces romanos en
Augusta Emérita. A: Los bronces romanos en España.
Madrid: 103-115.
nollA, J. M. (1981). La ceràmica d’engalba blanca.
Una nova aportació a l’estudi del període baixrepublicà
(segles ii-i a.C.) al nord-est del Principat.
A: Miscel·lània commemorativa del Desè Aniversari
del Col·legi Universitari de Girona (1969/70-1979/80).
Estudi General, 1. Girona: 51-62.
nollA, J. M. i cAsAs, J. (1984). Carta arqueològica de
les comarques de Girona. El poblament d’època romana
al nord-est de Catalunya. Girona.
169

Joan Llinàs et al., El sitjar del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Dades noves sobre la romanització al Pla de Girona
nollA, J. M. i cAsAs, J. (2005). Cal Temple (Aiguaviva,
el Gironès). A: J. M. nollA, J. cAsAs i P. sAntAMAriA
(a cura de). In suo fundo. Els cementiris rurals de les
antigues ciuitas d’Emporiae, Gerundae i Aquae Calidae.
Estudi General, 25. Girona: 227-229.
nollA, J. M. i cAsAs, J. (2009). Arqueologia urbana
a Girona. L’excavació cuina de Casa Pastors (Estudis
Arqueològics, 8). Girona.
nollA, J. M. i pAlAhí, l. (en premsa). El paisatge del
suburbium de Gerunda. A: L’ager Tarraconensis. Paisatge,
poblament, cultura material i història. Tarragona, 27 i
28 d’octubre de 2010. Tarragona.
nollA, J. M., sAGrErA, J. i burch, J. (2007). III. Les
ceràmiques emporitanes tardanes. Una producció
terrissaire d’abast regional a cavall del canvi d’era.
Estat de la qüestió. A: M. rocA i J. principAl (a cura
de). Les imitacions de vaixella fina importada a la
Hispania Citerior (segles i aC - i dC) (Sèrie Documenta
6). Tarragona: 47-67.
nollA, J. M. i surEdA, M. (2010). Materials d’una
sepultura romana de Corçà (Baix Empordà) al Museu
Episcopal de Vic. Quaderns del Museu Episcopal de
Vic, IV: 111-122.
nollA, J. M., pAtiño, c., sAGrErA, J. i vivó, d. (2003).
La vil·la romana i el jaciment altmedieval de Sant
Pere de Montfullà (Bescanó, el Gironès) (Estudis
Arqueològics, 5). Girona.
pAssElAc, M. i vErnhEt, A. (1993). Céramique sigillée
sud-gauloise. A: Dicocer. Dictionnaire descéramiques
antiques (viième s. av. n. è. – viième s. de n. è.) en
Méditerranée nord-occidental (Provence, Languedoc,
Ampurdan). Lattara, 6: 569-580.
siMon, J. (2008). Bòbila d’Ermedàs. Estudi del material
arqueològic de la UE-115. Universitat de Girona, treball
de recerca de màster.
villAronGA, L. (2010a). Les contramarques “dofí” i
“DD” de les monedes d’Empòrion. A: Obra numismàtica
esparsa. II. Grec i ibèric d’àmbit català. Barcelona:
307-317.
villAronGA, L. (2010b). Las monedas partidas
procedentes de las excavaciones de Emporion. A:
Obra numismàtica esparsa. II. Grec i ibèric d’àmbit
català, Barcelona: 319-334.
zAbAlA, M. i sánchEz, M. (2010). El camp de sitges
i el forn del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès).
Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona. Arbúcies: 289-292.
170 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X

Marta Morán Álvarez
Les ocupacions al barri extramurs
de Sant Pau del Mercadal
Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
Als següents paràgrafs donarem una visió de conjunt de l’evolució
del barri de Sant Pau del Mercadal, situat fora muralles; des de les
primeres freqüentacions amb la instal·lació de la necròpolis d’època
romana, passant per l’efímer barri medieval, les guerres i setges
patits per la ciutat des de l’anomenat front de Magdalena en època
moderna, fins a la construcció de la línia de ferrocarril al 1861.
Paraules clau: Sant Pau del Mercadal, necròpoli romana, cànem,
barri medieval, “retranchements”, Lleida, estació.
Introducció
Sis anys després de la primera intervenció a la
zona i quatre dels sondejos per acotar l’espai, es va
emprendre l’excavació en extensió de tot l’àmbit d’actuació
urbana, que havia de transformar una antiga
zona de magatzem i aparcament en un equipament per
a la terminal ferroviària i un nou vial que, travessant
el riu Segre, ofereix una nova entrada a la ciutat.
Els primers resultats havien estat encoratjadors
i amb aquesta darrera campanya preteníem poder
traçar una projecció versemblant de l’evolució del
barri des dels seus inicis. L’obra suposava exhaurir
tota l’estratigrafia d’una zona propera als 6.700 metres
quadrats, tot i que la zona que realment havia ofert
resultats positius a les prospeccions era d’uns 5.000
metres quadrats aproximadament.
Gràcies als sondejos previs, es va organitzar el
treball delimitant una zona de perill més evident
22 2012
Pàgs. 171-182
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
In the following paragraphs we are going to give an overall
view of the evolution of the Sant Pau de Mercadal quarter, that
was in the outskirts of the historic city, from the first occupation
with the installation of a Roman necropolis, through the ephemeral
feudal quarter and the defensive structures of the called front
of the Magdalena that were built during the sieges and wars that
the city suffered in modern epoch, to the construction of the first
railway station in 1861.
Key words: Sant Pau del Mercadal, roman necropolis, hemp
plant, feudal quarter, “retranchements”, Lleida, railway station.
i dos zones més de seguiment. El primer metre i
mig es va retirar amb maquinària pesant i també
els 50 cm següents, però amb una atenció especial,
fins que van desaparèixer les restes de terres acumulades
al segle xix per a la construcció de la línia
de ferrocarril.
A partir d’aquell moment el treball es realitzà exclusivament
de forma manual. L’extensió i la logística
de desenvolupament de la pròpia obra va obligar a
la participació d’un nombrós grup d’operaris que van
fluctuar entre els nou i fins un màxim de vint-i-tres,
a més d’una sèrie de màquines excavadores que anaven
enretirant els nivells superficials i obrint espai.
El cost de personal no especialitzat i maquinària
va ser assumit per la promotora de l’obra (ADIF -
Metrovacesa), mentre que els tècnics (arqueòlegs
i delineants) van ser aportats per l’Ajuntament de
Lleida.
171

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
La campanya final es va desenvolupar entre els
mesos de novembre de 2008 i març de 2009.
Recull històric
A partir de la conquesta cristiana dels comtes
Ermengol IV d’Urgell i Ramon Berenguer IV de
Barcelona i la posterior capitulació, Lleida inicia la
seva etapa feudal amb una repoblació, atès que la
població musulmana queda fora dels límits fronterers.
Per a una millor implantació territorial s’inicia la
creació i organització parroquial. En aquest sentit,
l’Església tindrà un paper fonamental en l’estructuració
social i territorial del poder.
Les notícies que tenim de la creació, existència
i extinció de la pobla del Mercadal provenen fonamentalment
de les recopilacions realitzades per
J. Lladonosa a partir de l’Arxiu Capitular de Lleida
i l’Arxiu Municipal (Llibre Verd i Llibre Verd petit
de la Paeria respectivament). Creat a partir de la
conquesta cristiana, aquest indret havia tingut ja una
importància inicial amb la situació de la necròpolis
de la ciutat en època romana, les notícies de la qual
ens arriben amb la construcció de la nova estació
del ferrocarril al 1926. En aquesta ocasió els treballs,
que foren duts a terme amb els mitjans del moment,
van consistir en la recuperació dels materials més
evidents sota la direcció de la Comisión Provincial
de Monumentos i en particular de la mà de Salvador
Roca i Lletjós (Pérez 1992: 200).
Deixant de banda aquest episodi inicial, la fundació
de la parròquia de Sant Pau és al 1168 i segons l’Ordinatio
Ecclesia Ilerdensis, forma part de la prepositura
de Santa Maria Magdalena (Lladonosa 1971: 174).
Poc temps després Alfons el Cast estableix al 1174
el lloc i el dia en què es farà el mercat setmanal,
triant com a lloc aquest, fora de les muralles velles
de Magdalena i el dijous com a dia per celebrar-lo.
La informació recollida per J. Lladonosa (Lladonosa
1978: 21-63) ens apropa a referències dels elements
existents al barri: d’una banda, descriu una gran
plaça porxada propera a l’església, i, de l’altra, una
sèrie de carrers com el carrer de Sant Pau davant el
temple del mateix nom, el carrer de l’Areny, potser a
tocar de la zona més propera al Noguerola, el carrer
del Sarraí, el carreró de la Figuera o el carrer dels
frares del Carme.
Com a barri eminentment comercial en el moment
de la seva creació hi ha una gran quantitat de
comerciants tolosans, es mencionen Hug de Blumat,
Guillem Hug de Tolosa, Pere De Tarascó, etc. També
s’hi fa menció d’un forn i existien basses d’amerar el
cànem, existència que s’ha pogut contrastar arqueològicament.
Es tracta de receptacles de planta circular
amb un extrem allargat en forma de cullera excavats
a les argiles on es deixava el lli i el cànem a estovar
amb aigua per facilitar la tasca de treure fibres. De
vegades, i així ho vam poder comprovar, s’hi afegien
pedres per garantir la immersió de la planta (Morán
2006: 364-365).
També estava ubicat aquí el convent dels carmelites
calçats tal com revela el nom d’un dels carrers abans
esmentats i una mica més vers el nord els hospitalers
de Sant Joan de Jerusalem amb els molins associats
al Noguerola.
A partir de 1366 amb les lluites entre Pere el
Cerimoniós (IV d’Arago i III de Catalunya) i Pere
el Cruel (I de Castella), es commina els veïns que encara
viuen extramurs de la ciutat que passin a ocupar
els albergs abandonats de l’interior. Així mateix, els
habitatges abandonats del Mercadal són enderrocats
per tal d’emprar el material en la reconstrucció de
les muralles de Lleida.
Poc temps després, moltes cases i graners es transformen
paulatinament en horts. La repoblació a la
zona de llevant, les pestes i els conflictes polítics van
incentivar el gradual buidament de les cases. L’activitat
productiva principal passa d’ésser comercial a agrícola.
Al 1382 el Mercadal està habitat només per pagesos,
tot i que encara es continuen celebrant els mercats
setmanals. Al 1429 no consta ja cap alberg habitat
i el mercat es trasllada a la plaça de la carnisseria
de la parròquia de Magdalena. Amb la guerra de
Joan II el barri queda totalment arrasat i el darrer
cop de gràcia serà l’extinció de la parròquia al 1477.
La primera notícia, publicada al 2008, sobre la localització
del barri se centrava bàsicament en la identificació
de l’església, la necròpolis i una zona de tallers.
En aquest cas, la zona excavada correspon en
gran part a la zona d’habitatges. Gràcies a això hem
pogut restituir una porció del barri on s’aprecien
les dimensions de cadascun dels habitatges i la seva
distribució al voltant d’un carrer.
Primers testimonis arqueològics del
barri
Les primeres freqüentacions enregistrades en aquest
punt es refereixen a la instal·lació de la necròpolis
romana de la ciutat. Situada a una de les vies principals
de sortida de l’urbs vers el nord, aquesta necròpoli
va ser excavada i se’n va recuperar part dels
seus materials en el moment de construir l’estació
modernista als anys vint del segle passat (fig. 1).
La ubicació precisa ha estat sempre objecte de
discussió. L’existència d’un únic plànol realitzat per
Ignacio Villalonga sense referències actuals complica
molt aquesta tasca. Nosaltres hem volgut intentar
situar aquests sarcòfags i per a aquesta feina hem
comptat amb l’original d’un plànol de la vella esta-
Figura 1. El descobriment dels sarcòfags romans al 1926.
Foto: Servei d’Audiovisuals de l’IEI.
172 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
ció facilitat per personal d’ADIF. Tot i que manca la
data podria haver estat realitzat cap al 1916 per les
similituds amb el publicat per Catllar i Armengol a
l’Atles de Lleida amb el núm. 158 (Catllar i Armengol
1986: 375). En aquest plànol apareixen reproduïts tant
l’antiga estació com els docks o magatzems també
anomenats “tinglados”.
Digitalitzant ambdós plànols, ampliant-los a la
mateixa escala i prenent com a referència la mida
dels sarcòfags de pedra, hem pogut trobar un únic
magatzem que manté les proporcions del plànol de
Villalonga. És a partir d’aquest anomenat “tinglado”
que se situa l’estació de referència i els sarcòfags.
Més complicada és la interpretació de la menció
de l’eix del camí de Corbins, que pensem que és més
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X
una forma d’orientar les restes que una veritable
indicació d’on se situava el camí. Afortunadament la
inclusió del nord geogràfic corrobora la situació que
en aquest moment proposem així com els testimonis
orals que menciona Pérez al seu article (Pérez 1992:
200). L’únic argument que podria posar-ho en dubte
és la relativa llunyania de l’eix del camí de Corbins,
com a continuació del cardo Màxim de la ciutat, que
aproximadament situem en l’eix de l’actual carrer
Cardenal Remolins. De tota manera, l’extensió de
les necròpolis pot variar per molts factors i si bé és
cert que es desenvolupen a partir dels eixos viaris,
també és cert que les restes es poden dispersar en
una àrea bastant més ampla. És per això que creiem
que el fet que l’eix del cardo estigui aproximadament
Figura 2. Localització del lloc on van ser trobades les restes de la necròpoli romana al 1926. A dalt a l’esquerra, una part
d’un plànol de serveis datat aproximadament al 1916 proporcionat per personal d’Adif; a la dreta, el plànol croquis de
Villalonga amb els elements de referència. A sota, el resultat de combinar ambdós plànols. El pont que apareix és el mateix
encara avui existent al carrer Comtes d’Urgell.
173

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
Figura 3. A la imatge superior, situació del barri de Sant Pau del Mercadal respecte a la ciutat medieval als segles xiii-xiv i
de les restes medievals aparegudes a la resta de la ciutat. A la inferior, restes de la primera fase del barri de Sant Pau del
Mercadal. Segles xiii-xiv. Al voltant de l’església apareixen els primers habitatges mentre que en el barri industrial només
tenim les basses per al tractament del cànem.
174 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
a 200 metres, no impedeix que acompleixi aquesta
funció. Un exemple molt proper d’això el tenim a la
necròpolis de Tarraco (TED’A 1987) (fig. 2).
Pel que fa a la presència de mosaics, és més difícil
interpretar la seva funcionalitat. Sense referència a
un recinte martirial, tan sols ens queda pensar en
algun tipus d’habitatge suburbà. No podem parlar,
doncs, d’una continuació de culte des d’època romana
baiximperial fins al moment medieval cristià. Les
restes trobades d’enterraments cristians són bastant
més lluny del lloc que ara estem determinant. Avui
en dia sabem que l’església i gran part del barri estan
al sud gairebé en línia amb l’actual carrer Jeroni
Pujades i la plaça Noguerola. Aquestes restes, sobretot
l’església, han aparegut sota els edificis de l’estació
antiga, tal com hem corroborat en el moment del
seguiment en el rebaix de les vies. D’altra banda, els
sarcòfags d’època romana situats al plànol són més
propers, tal com es pot apreciar, al pont del carrer
Comtes d’Urgell.
Fins ara no s’ha trobat cap altra necròpolis al voltant
de la ciutat romana. Existeixen, però, enterraments
dispersos a l’interior d’Ilerda que hem d’interpretar
més com un fet puntual que com un costum que
va prenent força. Només una petita representació
al carrer Democràcia es podria interpretar com una
continuació de culte que torna a aparèixer en època
medieval, però sempre amb molts interrogants (Morán,
Gil, Loriente i Payà en premsa).
Ben al contrari del que succeeix en altres èpoques,
la ciutat andalusina sembla prescindir d’aquesta porció
de terreny. De tot el volum de materials remenats
i extrets a la zona, del període andalusí només ha
aparegut ceràmica i amb bastant seguretat forma part
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X
de deixalles puntuals o elements aprofitats fruit de
processos postdeposicionals.
No hi ha restes d’estructures i no és fins a l’època
feudal (i ben entrat el segle xii) que hi trobem la
primera edificació.
La creació del raval de Sant Pau del
Mercadal
Com hem dit abans, el bisbe Guillem Pere de Ravidats
fundà la parròquia de Sant Pau del Mercadal
al 1168, consagrant el temple sota l’advocació de sant
Pau. La seva ubicació ja va ser objecte de publicació
(Morán 2006: 364). Es tracta d’un edifici romànic amb
uns fonaments molt potents construïts amb la mateixa
tècnica amb què es bastí l’església de Sant Joan
o la de Sant Martí, amb dos alineacions paral·leles
de pedres ben escairades que formen el folre que es
rebleix de morter de calç i pedres. La seva orientació
situa la capçalera a l’est, com marquen els cànons.
Al seu voltant es desenvolupa una àrea de necròpolis
amb sepultures de dos tipus diferents, unes en caixa
de lloses situades sobretot a la zona més propera a
l’església i la capçalera, i les altres, que són les més
generalitzades, en fossa simple on s’ubicava la caixa
de fusta, segons s’ha pogut constatar a partir de la
presència de claus de ferro al voltant de les restes.
Hi ha un tercer tipus del qual tenim un exemple
segur i un altre de probable. Són els enterraments
col·lectius, en un d’ells s’hi comptabilitzaren fins a 8
individus inhumats (Morán 2006: 363) (fig. 3).
Després de la cerca, hem pogut identificar les restes
de l’edifici parroquial als plànols moderns i hem
confirmat que com la resta d’esglésies romàniques
Figura 4. Detall del plànol núm 43 de l’Atles de Lleida, Catllar i Armengol 1987. Aquí s’aprecia la situació de l’església
parroquial i les capelles.
175

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
aquesta tenia petites capelles annexes. Val a dir que
la porció que nosaltres havíem vist en excavació no
donava a entendre aquest punt. Lladonosa menciona,
seguint les fonts escrites, com el temple tenia diferents
capelles i beneficis. A l’altar major hi havia la capella
de Santa Maria de l’Esperança. N’hi havia una altra
dedicada a santa Margarita (fig. 4).
Des de la creació de la parròquia fins al total
desenvolupament del barri, passa un temps. Aquest
temps es tradueix en diferents fases arqueològiques
de les quals ara parlarem.
Si la dada més antiga coneguda és l’establiment de
l’església, a la segona meitat del segle xii, els nivells
arqueològics recuperats ens parlen ja de ben entrat
el segle xiii. Aquests nivells més antics es relacionen
amb l’explotació del cànem a la banda més propera
a la desembocadura del Noguerola. Aquesta zona més
baixa i propera al riu es justifica per la necessitat de
l’aigua per complir tot el procés de tractament de la
planta per tal de transformar-la en fibres tèxtils (Morán
2006: 364-365). De la presència d’aquesta indústria
ens parla també Lladonosa. Sembla que era un treball
habitual que es concentrava en aquesta banda de la
ciutat i a les dos ribes del Noguerola, com ho vam
poder comprovar també a l’excavació realitzada a la
Int. 205 al carrer Anselm Clavé (fig. 5).
Si sembla clar que la zona industrial se situa en
aquest extrem, és també probable que les edificacions
més nobles i els habitatges dels comerciants del barri
estarien al voltant de l’església. El problema de definir
aquests àmbits rau en el fet que la intervenció duta
a terme a prop de l’església consistí en un seguiment
superficial dels rebaixos i només en dos punts molt
concrets s’exhauriren els nivells arqueològics. Així
doncs, hem de parlar no tant de cronologia com de
tipologia. Certament, els murs que trobem a la zona
de sota les vies tenen un aparell regular, lligat amb
morter, en la línia dels trobats en altres indrets de
la ciutat en aquesta fase, és a dir, entorn els segles
xiii-xiv, per la qual cosa se suposa una construcció
no ja coetània a l’església, sinó supeditada a la seva
situació.
Val a dir que, malgrat aquesta reduïda informació,
ens vam atrevir a interpretar un espai entre murs com
un possible carrer. Lladonosa parla de diferents carrers
i una plaça porticada amb font. És ben probable que
en la primera construcció de la línia de ferrocarril i
la seva estació es destruïssin totes les restes i només
en quedin petits testimonis, conservats segons la cota,
de fonamentacions i sempre sense pavimentacions
que ens poguessin oferir notícies sobre l’ús del barri.
Els testimonis escrits ens parlen de la visita de S.
Vicenç Ferrer a la ciutat i com els quatre paers el van
anar a esperar als afores, entre el Mercadal i el convent
dels carmelites (Lladonosa 1971: 520). Aquest no
devia ser lluny de l’església ja que a l’Arxiu Municipal
es recullen informacions sobre petits conflictes entre
la comunitat religiosa i el rector de la parròquia de
Sant Pau, com per exemple el de la demanda d’aquest
contra la cessió del carrer dels carmelites al convent,
atès que hi havia la carnisseria parroquial (Lladonosa
1978: 40).
La distinció entre les restes de la parròquia i
el convent ha estat difícil, ja que no tenim gaires
arguments que ens facin inclinar la balança d’un
costat o d’un altre. De tota manera, si fem una petita
aproximació als convents coetanis, veurem com
aquestos se situen fora muralla i als afores també
dels barris extramurs, com per exemple el convent de
Sant Domènec al Camp de Mart, el dels trinitaris a
Cappont o els de Sant Francesc vora el camí d’Osca,
tots literalment al camp. Els fonaments de l’església
localitzada, però, són en una zona més cèntrica del
barri si tenim en compte la totalitat de les restes.
Després de consultar i comparar planimetries d’època
moderna amb les restes exhumades hem localitzat dos
indrets més marcats com a ruïnes. El primer és a la
zona més septentrional, molt a prop d’on hem situat
la necròpoli romana. Aquest es correspondria amb la
fundació dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem.
Són abundants a les fonts escrites les al·lusions als
seus molins situats a la riba del Noguerola per tal
d’aprofitar el curs d’aigua. Són els anomenats Molins
de la Casa Antiga. La Casa Antiga estava comunicada
directament amb l’església, que no era gaire gran
però tenia diferents capelles dedicades a sant Antoni,
santa Anna, sant Jaume, santa Llúcia, sant Pere, sant
Miquel i sant Salvador (Lladonosa 1978: 47) (fig. 6).
La ubicació del convent carmelità resulta més
complicada. Als mateixos plànols antics apareixen
Figura 5. Vista d’una de les basses per al tractament del cànem, sencera. Vista d’altres basses amortitzades per les
construccions del segle xiv.
176 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
Figura 6. Sobre un plànol de 1707 (Catllar i Armengol 1987: plànol núm. 30), possible ubicació de 1. La “Casa Antiga” dels
hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, 2. Església parroquial de Sant Pau del Mercadal, 3. Convent dels carmelites.
altres ruïnes situades més al sud-est a prop d’una
sèquia. La proximitat al Mercadal i la seva parròquia
ens fan pensar en la possible situació però no hi ha
suficients dades.
Tant l’un com l’altre desapareixen al 1641 quan M.
de Rogles dóna l’ordre d’enderrocament dels edificis
situats fora del recinte emmurallat.
La cronologia d’aquesta primera ocupació és difícil
d’establir. Els materials no són abundants i menys
en aquesta primera fase. Així mentre que a la banda
de l’església només recuperàrem fragments informes
de gerres vidrades i ceràmica comuna oxidada, a la
zona industrial els materials no es relacionen amb
la implantació sinó amb l’amortització de la primera
fase, és a dir, són peces trobades als estrats que
rebleixen les estructures creades per a la transformació
del cànem. Per contra, no tenim constància de
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X
nivells anteriors, els tallats pels retalls de les basses.
La cronologia d’aquests és relativament tardana.
Com ja hem suggerit amb anterioritat, els materials
que ens parlen de la nova fase d’urbanització a la
banda occidental o que hem denominat industrial, se
situen cap al final del segle xiii i l’inici del següent.
Els elements més freqüents, tret de les produccions
pròpiament de cuina en cocció reductora i oxidada,
són els plats decorats en verd i manganès d’origen
llevantí (tallers de Paterna i Manises) i safes manresanes
i lleidatanes.
La consolidació i la fi del barri
Aquesta etapa s’inicia amb la reconversió de la zona
artesanal en habitatges. El canvi respon a un projecte
previ d’ordenació urbanística. Ve avalada aquesta afir-
177

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
mació per l’anàlisi dels habitatges excavats, sobretot
a la darrera campanya d’excavacions. Es va poder
observar que ja des del primer moment es traça un
carrer orientat nord-sud, dotat amb una claveguera
central excavada a les argiles estèrils. Amb aquesta
mateixa tècnica es tracen les façanes i les mitgeres
de les cases. La “tècnica” consisteix en l’excavació
dels habitatges deixant l’argila en relleu, mentre que
el carrer i l’interior dels habitatges queden a una
cota inferior. Els habitatges tenen unes dimensions
molt regulars, al voltant de 22 metres quadrats (uns
3 metres de façana per 7 de llarg) (fig. 7). Aquesta
metodologia de construcció és completament nova i
diferent de tot el que havíem vist i trobat a la ciutat
fins ara. El fet de tenir els fonaments a manera
de banqueta en relleu i no excavats deu respondre
a algun tipus de necessitat específica pel tipus de
terreny que acull les construccions o el tipus de
materials emprats, com per exemple els còdols collocats
en espiga.
Com ja hem dit abans, el carrer conté una claveguera
central construïda amb pedra de diferent mida
que probablement estaria coberta amb tapa, tot i que
no es va trobar en excavació. També hem localitzat
algun baixant domèstic que deriva vers la conducció
principal. A més a més, no sabem si amb una utilitat
purament constructiva, s’hi localitzaren una sèrie d’olles
enterrades al carrer, a una distància variable entre els
5 i els 6 metres entre elles i separades de la façana
una mitjana de 75 cm. Aquestes peces inserides en
un forat fet a les argiles restaven gairebé senceres
a excepció del fons, que havia estat retallat (fig. 8).
En desconeixem la funcionalitat específica, potser es
tracta d’una mena de drenatge, tenint en compte que
el que envolta aquestes peces és argila i a l’interior
del retall s’hi col·loquen graves. Malgrat que la vida
del barri no és gaire llarga, es va poder documentar
una nova remodelació urbanística relacionada amb
una realineació del carrer. Concretament aquest es fa
75 cm més estret, tot i que la configuració no varia
gaire. Aquesta fase es registra a partir del segle xv.
Segurament coincideix amb l’inici de l’abandonament
de molts albergs que es transformen en horts. El carrer
s’aniria transformant a poc a poc en camí. Com
que l’únic element que manté la seva funcionalitat és
l’església, sembla que anirà augmentant la zona de
necròpolis en detriment de l’àrea habitada.
Hi ha un altre element coetani al barri comú
també en altres barris que tenen una forta relació
amb el riu. Es tracta d’un mur de tancament o
delimitació. La seva funció bàsica és la protecció
contra les avingudes dels rius, tant del Noguerola,
pel nord-oest, com del Segre, pel sud. Aquesta tanca
sembla haver quedat fossilitzada al parcel·lari actual.
Figura 7. Urbanisme del barri de Sant Pau del Mercadal entre els segles xiv i xv
178 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
Figura 8. Detall del carrer medieval i dels habitatges amb la localització de les olles enterrades.
L’aparell varia i amb molta probabilitat la línia que
separa el Segre va ser reparada diversos cops.
Així doncs, entrat el segle xv s’inicia la desocupació
del barri.
El barri després del Mercadal
Després del desallotjament del barri, el 1429 el
Mercadal es trasllada a l’interior de les muralles segons
mandat d’Alfons el Magnànim, concretament a
la plaça de la Carnisseria de Magdalena (Lladonosa
1978: 41). La parròquia s’extingeix segons el capítol
de la catedral al 1477, i els murs dels albergs es
desmunten per tal d’aprofitar les pedres en la reparació
de les muralles de Magdalena. El barri queda
totalment arrasat a conseqüència de la guerra amb
Joan II. La seva situació, just a la zona enfrontada
amb els murs de Magdalena, és a dir a la zona més
fràgil de les defenses ilerdenses, fa que l’ocupació en
aquest lloc sigui gairebé impossible. Així doncs, aquí
només hi trobarem horts o petites zones de cultiu
sempre que els esdeveniments bèl·lics ho permetin.
Aquesta ocupació marginal dóna com a fruit materials
ceràmics amb una cronologia compresa entre
els segles xvi i xvii. Es tracta de plats decorats en
reflex metàl·lic amb la tècnica de pinzell pinta, plats
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X
decorats en blau i verd, escudelles d’orelletes més o
menys desenvolupades, etc.
Les restes més evidents, però, són les que estan
relacionades amb la instal·lació de diferents bateries
enfrontades als baluards de Magdalena i el Carme i
que van deixar també traces als estrats argilosos del
barri. Es tracta d’unes trinxeres d’aproximació que
permeten a l’enemic apropar-se a l’angle més extern
del baluard del Carme. Les trinxeres, que es tracen
en ziga-zaga, van unides amb trams paral·lels que és
on s’adossen les bateries de camp. Aquesta tècnica,
ja emprada al segle xviii, es torna a fer servir a la
guerra contra els francesos al segle xix. Els materials
recuperats a l’interior d’aquestes són molt escassos i
no ens permeten distingir si es corresponen amb la
guerra de Successió o la del Francès (figs. 9 i 10), tot
i que per la morfologia dels aproches, ens inclinem
més vers la segona opció.
Altres elements trobats en aquest lloc i relacionats
amb els moments de setge són les bales de canó i les
granades. Les primeres són projectils massissos de ferro.
De les trobades en excavació només una està sencera,
amb un diàmetre aproximat d’11 cm. Les granades
són cossos esfèrics reblerts de metralla i pólvora que
porten una metxa per tal de fer-los explotar a les línies
enemigues. D’aquestes hem trobat també fragments,
179

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
Figura 9. Trinxeres d’aproximació al front de Magdalena. Plànol de 1834 del setge i presa de la ciutat pel mariscal Suchet
(Catllar i Armengol 1987: plànol 91).
Figura 10. Restes de les trinxeres d’aproximació localitzades en excavació i enfrontades al baluard del Carme.
180 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
Figura 11. Imatge d’un tram de trinxera excavat a les argiles. A la dreta, una bala de canó recuperada al mateix indret.
Figura 12. Foto conservada al Servei d’Audiovisuals de l’IEI, on es poden veure els edificis de la primera estació, enfrontada
a la modernista. A la dreta, vista aèria de la rotonda de les locomotores en el moment de la seva excavació, gentilesa de
L. Delshams.
evidentment llençats des de les defenses de la ciutat.
També en excavació localitzàrem el que podia haver
estat restes de cavalls de frisa o palissades, davant de
la trinxera (fig. 11).Un altre tema que aquí no tractarem
és la successió de setges que van finalitzar obrint
la bretxa del Carme, com a lloc més fràgil i per on
penetraren un rere altre els exèrcits que prengueren
Lleida a les successives guerres.
La recuperació de la riba esquerra
del Noguerola
Els esdeveniments bèl·lics que Lleida va sofrir
en els segles anteriors havien amputat una part de
la ciutat que no va ser retornada fins al projecte
de construcció de la línia de ferrocarril que uniria
Barcelona amb Saragossa. Aquest projecte, que obria
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X
a un canvi vers la modernitat, juntament amb l’enderroc
de les muralles, portava com a contrapartida
uns enormes treballs de moviment de terra que, tal
com hem deixat palès al començament d’aquestes
línies, va seccionar a cota les acumulacions de les
diferents ocupacions registrades a l’indret.
En els treballs arqueològics que hem dut a terme,
hem registrat, doncs, també aquestes obres que ben
bé podrien emmarcar-se ja en l’arqueologia industrial.
La infraestructura va adequant-se a les necessitats que
en cada moment requereix el seu funcionament òptim.
Per una banda, aparegueren les fonamentacions
dels edificis annexos a la primera estació, que estava
situada enfront de l’actual modernista, tal com
s’aprecia a la imatge (fig. 12). Per altra banda, restes
més relacionades amb el propi funcionament de la
infraestructura com la rotonda de les locomotores.
181

Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs de Sant Pau del Mercadal. Intervenció en l’àmbit del Complex Vialia
Construïda amb maçoneria, aquesta rotonda servia
de magatzem i taller de les locomotores a vapor. De
planta semicircular, contenia una plataforma giratòria
al centre que servia per fer el canvi de sentit de les
locomotores. Però no va durar gaire temps i als plànols
de 1910 ja no hi és present. És important remarcar
l’esforç per tal de reblir i terraplenar l’espai entre el
riu i la cota de la línia ferroviària que queda molt
ben reflectit en els rebles de grava combinada amb
la carbonissa o escòria de carbó que hem trobar al
llarg dels treballs d’excavació i seguiment.
Al llarg del temps, en aquest espai guanyat a la
topografia antiga, s’acull la construcció de diversos
magatzems, cotxeres, vies de servei i fins i tot l’econo-
Bibliografia
cAtllAr, b., ArMEnGol, p. (1987). Atles de Lleida segles
xvii-xx. Lleida.
llAdonosA, J. (1971). Història de Lleida. Vol. I. Tàrrega.
llAdonosA, J. (1978). Las calles y plazas de Lérida a
través de la historia. Vol. V. Lleida.
Morán, M. (2005). Sant Pau del Mercadal. El
retrobament d’un raval de la Lleida medieval. Revista
d’Arqueologia de Ponent, 15: 362-366.
Morán, M., Gil, i., loriEntE, A., pAyà, x. (en premsa).
Enterraments dispersos a la Ilerda tardo-antiga.
Arqueologia funerària al nord-est peninsular. SS vi-xii.
Problemes de cronologia. Barcelona, 18 Novembre 2009.
mat, integrant-lo en la quotidianitat ciutadana. A hores
d’ara, una nova remodelació en l’àmbit de l’estació
motivada per la creació de la línia d’alta velocitat
ens ha permès endinsar-nos en la recuperació del
barri desaparegut, un lloc que ara es transforma en
motor d’impuls de la Lleida del segle xxi essent una
de les principals apostes en el terreny de la mobilitat
i projecció a la resta de l’Estat.
Marta Morán Álvarez
Arqueòloga de l’Ajuntament de Lleida
Av. Fontanet, 26 25001 Lleida
973 222 641
mmoran@paeria.es
pérEz, A. (1992). Los hallazgos de la zona de
enterramientos en torno a la estación de ferrocarril
de Lleida. Revista d’Arquelogia de Ponent, 2: 199-216.
sAbAté, F. (2003). Història de Lleida, vol. 2. Alta edat
mitjana. Lleida.
tAllEr EscolA d’ArquEoloGiA (1987). Els enterraments
del parc de la ciutat i la problemàtica funerària de
Tàrraco. Tarragona.
182 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X

22 2012
El futur del Museu d’Arqueologia
de Catalunya
La història recent del Museu d’Arqueologia de Catalunya
ha passat per diverses etapes des del punt de
vista jurídic i de gestió. Després que per disposició
de la Llei 17/1990 de museus fos creat com a museu
nacional (disposició addicional 1 i trets essencials en
la disposició addicional 2), el 2007 l’anomenat Pla de
Museus de Catalunya en plantejava la dissolució en un
anomenat Museu de Societat. En aquesta línia s’han
presentat (2012) les “Bases del Nou Pla de Museus
de Catalunya” i s’ha disposat la creació d’una Agència
Catalana del Patrimoni Cultural que gestionarà una
sèrie d’equipaments, entre els quals el MAC, cosa que
suposaria la pèrdua de la seva condició d’ens autònom.
Totes aquestes circumstàncies, sumades a la situació
fàctica que pateix de fa anys la institució, ens ha fet
pensar que fóra interessant dedicar el Debat d’aquest
número 22 de la Revista d’Arqueologia de Ponent a
“El futur del Museu d’Arqueologia de Catalunya”.
Hem demanat la col·laboració a diverses persones
que per raons institucionals o professionals, o bé
ambdues alhora, hem cregut que voldrien fer sentir
la veu en aquesta qüestió (Josep M. Carreté, Josep
Guitart, Francesc X. Hernández, Pere Izquierdo, Xavier
Llovera, Ferran Mascarell, Xavier Menéndez, Miquel
Molist, Jordi Pardo, Núria Rafel, Joan Sanmartí,
Joan Santacana, Francesc Tarrats). Algunes no han
pogut o bé no han volgut participar. En les línies que
segueixen presentem les aportacions que hem rebut
en relació amb la qüestió.
El Consell de Redacció

Un futur per al
MAC al servei
de la persistència de
Catalunya?
Joan Sanmartí
Els amics de la redacció de la RAP m’afalaguen
demanant-me una contribució a aquest dossier sobre
com hauria de ser el futur del Museu d’Arqueologia
de Catalunya. Ho accepto amb agraïment per la
confiança que em fan, tot i que sóc ben conscient
que no sóc la persona més ben situada ni preparada
per donar-ne una opinió amb un mínim valor des del
punt de vista tècnic —i amb això vull dir sobre com
s’han d’exposar, en el sentit més ampli, els fons del
Museu, o com ha de ser l’edifici que els acull—, ja
que no tinc cap formació museològica. He d’aclarir,
d’altra banda, que quan esmento el MAC en aquest
escrit em refereixo bàsicament —gairebé sempre exclu-
22 2012
Pàgs. 187-209
Universitat de Lleida
ISSN: 1131-883-X
www.rap.cat
sivament— a la seu barcelonina d’aquesta institució,
que és, en definitiva, la que ha estat més qüestionada
en els darrers anys, fins al punt que s’ha arribat a
proposar la seva desaparició física, a través de la
integració en una estructura més àmplia.
El meu punt de vista només es pot relacionar amb
una qüestió que, sense ser en si mateixa museològica,
no és intranscendent, i que té repercussions en els
aspectes tècnics i, fins i tot, en la pròpia naturalesa
del museu. Em refereixo al paper del MAC com a
institució relacionada amb la construcció nacional
de Catalunya (també en podem dir “fer país”, però,
tenint en compte l’avenç del procés d’emancipació
—o de domesticació—, val més abandonar els eufemismes
porucs i dir les coses clarament), que és
una de les raons que n’expliquen el naixement i les
característiques que va adoptar des del seu origen.
Naturalment, i com a universitari, potser hauria
de referir-me també al paper del MAC en relació
amb les universitats catalanes, pel que fa, si més
no, a la docència. No em sembla, però, que calgui
dedicar gaire espai a aquesta qüestió, perquè el
potencial del Museu d’Arqueologia en la formació
dels futurs arqueòlegs és una evidència palmària,
que no necessita gaire comentaris. Sense oblidar la
biblioteca —que segueix sent insubstituïble—, o la
187

col·laboració en els treballs de recerca que es des-
envolupen als jaciments que depenen directament
del MAC, alguns dels quals en són subseus, enlloc
com al Museu d’Arqueologia es pot trobar un volum
tan gran i tanta diversitat de materials arqueològics
utilitzables per a la docència, i tan a prop, a més,
de les dues universitats del país que imparteixen
un grau d’arqueologia. Dir que totes aquestes institucions
s’haurien de coordinar —molt més del que
ho fan avui, si més no pel que fa a la Universitat
de Barcelona— per aprofitar les grans oportunitats
formatives que ofereix el MAC és una evidència que
no necessita més comentaris.
Em centro, doncs, en la funció del MAC en un
projecte d’afirmació nacional de Catalunya, un paper
que, ben mirat, no té res de particular. Tots els
museus d’arqueologia de les grans capitals europees
en participen. Serveixen (o han servit), entre altres
coses, per mostrar i difondre la història nacional, i
sovint —i en general absurdament, des d’un punt de
vista històric—, per intentar legitimar amb referència
al passat la pròpia existència de la nació. També han
servit, però —i aquest és el punt que veritablement
m’interessa—, per contribuir a elevar les ciutats on
s’ubiquen a la condició de centres de referència internacionals
mitjançant l’exposició de les grans obres
de la prehistòria i l’antiguitat, obtingudes de formes
diverses, sovint gràcies al control colonial sobre els
països d’origen. Així, el British Museum, el Musée
de l’Homme, el Louvre, l’Altes Museum o el Pergamonmuseum
no són simples llocs d’exposició de les
produccions materials de les societats del passat, sinó
elements de propaganda, de prestigi i d’afirmació de
les societats modernes que els van crear. Els grans
museus arqueològics de les capitals de potències de
segona fila dels segles xix i xx, com ara Portugal o
Espanya —és a dir, en el darrer cas, el Museo Arqueo-
lógico Nacional de Madrid—, no són essencialment
diferents, encara que es van haver de conformar amb
materials sobretot locals o, quan eren d’origen forà,
amb peces menys rellevants.
En aquest context, quin és el paper de Barcelona,
en tant que és capital de Catalunya? Evidentment
cap, en el moment en què es funden les grans institucions
europees (el British Museum, l’any 1753;
el Louvre, el 1793; l’Altes Museum, el 1830; entre
1867 i 1871 en el cas de MAN de Madrid). Però és
perfectament lògic que la creació d’un museu de
característiques semblants —a la primeria i en la
mesura que es pogués— entrés dins del programa
del catalanisme, en particular del catalanisme polític,
tal com, de fet, ja mostrava la política d’adquisicions
desenvolupada per la Junta de Museus i, més tard,
a partir de la seva constitució el 3 de novembre
de l’any 1935, pel mateix Museu d’Arqueologia de
Barcelona: col·lecció Pablo Gil y Gil de ceràmica
ibèrica d’Azaila, adquirida el 1908; col·lecció Damià
i Mateu d’objectes sumptuaris visigòtics procedents
de Torredonjimeno, a Jaén, adquirida el 1935; la collecció
de materials celtibèrics R. Morenas de Tejada;
la col·lecció ibèrica de santuari de San Antonio el
Pobre (La Alberca, Múrcia), adquirida el 1924; la
col·lecció José Bento, adquirida el 1936 i que inclou
188 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
materials prehistòrics molt diversos recuperats a les
terrasses del Manzanares; la col·lecció Josep Costa de
materials ebusitans, adquirida el 1914; la col·lecció
Garcia Faria de materials de la cova del Boquique
(Plasencia, Extremadura); la col·lecció Joan Cabré
de materials del Baix Aragó, ingressada el 1918;
encara caldria afegir-hi la magnífica col·lecció de
materials argàrics donada a la ciutat de Barcelona
pels germans Siret l’any 1988. No cal dir que a tot
això s’hi sumaven els nombrosos materials recuperats
als Països Catalans abans i, sobretot, després
de la creació del Servei d’Excavacions de l’IEC, l’any
1915, sobretot els d’Empúries. Entre els materials
procedents de fora del principat caldria recordar els
de de la necròpolis d’Oliva (Marina Baixa), excavada
per Josep Colominas; la col·lecció d’arqueologia
mallorquina, formada pels materials recuperats en
les campanyes del mateix Colominas entre 1916 i
1920, i, molt particularment, els grans conjunts dels
poblats del Baix Aragó. I encara cal afegir les peces
adquirides al mercat d’antiguitats, com ara ceràmiques
gregues i etrusques, que complementen el que abans
he esmentat. Si em permeto aquesta llarga i avorrida
relació de col·leccions és simplement per deixar ben
clar que el Museu d’Arqueologia de Barcelona, gràcies
a l’empenta noucentista representada per l’IEC
i als antecedents del Museu de Belles Arts i de la
Junta de Museus, però també per la visió modernista
de Bosch-Gimpera, no va néixer com un museu
provincià, ni localista ni entotsolat en l’arqueologia
catalana o dels Països Catalans, sinó que prenia com
a model les grans institucions museístiques europees.
Era, en definitiva, un aspecte més del programa
noucentista de normalització del país després de
dos segles llargs de regionalització/provincianització.
Com en tantes altres coses, Barcelona mirava cap a
Europa i ho feia amb una certa eficàcia: el Museu
d’Arqueologia era una versió petita, modesta, però
perfectament digna, del model de les grans ciutats
europees; en definitiva, el que podia donar un país
petit, relativament pobre i mancat d’estructures de
poder pròpies, però amb voluntat de persistir i,
sobretot, de manifestar clarament aquesta voluntat
de persistència.
Paradoxalment, la instauració del règim franquista
no va suposar la supressió del model, si més no
en els seus grans trets. El que es podia témer, com
ara el trasllat al MAN de les millors col·leccions
“nacionals” —sobretot els materials d’Empúries— i
la reducció del museu de Barcelona a la dimensió
provincial, o poc més, no es va produir, la qual cosa
s’ha d’atribuir amb tota probabilitat a la figura del
nou director de la institució, el Dr. Martín Almagro
Basch, independentment de la consideració que la seva
figura mereixi en altres aspectes. De fet, els fons es
van continuar enriquint, no solament amb el producte
de l’activitat arqueològica realitzada a Catalunya, sinó
amb materials de la resta de l’Estat espanyol, com
ara la Cueva de Ambrosio d’Almeria, i de més enllà,
com ara la col·lecció de materials de Núbia o la collecció
de Guinea Equatorial, ingressada el 1966. Ras
i curt, el MAC no és el British Museum, és clar, però
disposa d’uns fons importants de materials d’orígens

Debat
molt diversos, que permeten anar molt més enllà del
discurs local o nacional.
Té sentit mantenir al segle xxi una institució amb
aquestes característiques? No hi ha una resposta fàcil,
però, en la mesura del meu coneixement, cap dels
museus d’arqueologia de característiques similars creats
en els darrers 150 anys no ha estat clausurat ni dissolt
en entitats museístiques més àmplies, de manera
que podem suposar que conserven la seva utilitat
i que les finalitats per als quals van ser dissenyats
segueixen existint. Sense sortir de les fronteres de
l’Estat espanyol, el MAN de Madrid està sent objecte
d’una renovació completa de l’edifici i de l’exposició
permanent (el cost de la qual és fàcil d’imaginar);
però, no cal dir-ho, seguirà essent un museu arqueològic
i, per descomptat, “nacional”, que continuarà
tenint, entre altres, la missió de prestigiar l’Estat
espanyol i, d’aquesta manera, afermar-ne la dimensió
nacional. Ha de ser aquesta una de les finalitats del
MAC en el segle xxi? La resposta, des del meu punt
de vista, és ben senzilla: per què hauria de ser una
excepció? L’argument habitual per liquidar el MAC
és, simplement, que el nostre museu d’arqueologia ha
fracassat; que el nombre de visitants és excessivament
reduït, que la seva ubicació és dolenta, que l’edifici
és massa vell i inadaptat a la funció de museu. I tot
això, en alguna mesura, és cert, però també ho és
que cap d’aquests problemes no és insoluble i que
la situació creada és essencialment el resultat de la
incúria dels responsables politicoadministratius o,
encara pitjor, de la utilització d’aquesta institució en
el joc de les rivalitats polítiques, que ha fet que la
direcció del museu —un càrrec que hauria de tenir
un perfil estrictament tècnic i, per tant, independent
de les alternances de poder— hagi canviat constantment
en funció de l’alternança de partits al poder.
Els països seriosos mantenen les seves institucions,
preservant-ne els elements i funcions essencials, i
renovant el que cal quan és necessari. I, sobretot,
els països seriosos fonamenten certes polítiques (exterior,
educativa, cultural) en consensos amplis, que
en permeten un mínim de continuïtat d’execució
malgrat els canvis de govern. El fracàs, per tant, no
és del MAC, sinó d’una classe política que ha entès
les institucions com un instrument al servei dels seus
interessos de partit, girant com un mitjó la veritable
naturalesa d’un sistema democràtic.
Quin futur, doncs, per al MAC, segons l’autor
d’aquestes ratlles? Crec, per raons que es desprenen
fàcilment dels paràgrafs anteriors, que la institució
ha de perviure com a tal, és a dir, com a museu
d’arqueologia amb entitat pròpia i nítidament diferenciada,
que sigui capaç d’aprofitar els seus fons —molt
rics, i que poden ser ampliats, per què no?— per a
proporcionar un discurs actualitzat sobre l’evolució de
les societats humanes tal com pot ser reconstituïda
avui dia a partir de la cultura material; un discurs
profundament ancorat en la teoria sociològica i antropològica,
és cert, però nítidament històric i arqueològic.
A més, hauria de parar una forta atenció als
mètodes que fan possible assolir aquesta reconstitució
i a la dimensió interdisciplinària de l’arqueologia; i,
no cal dir-ho, hauria de posar de relleu l’especificitat
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
dels Països Catalans (on, si no és a Barcelona, es
podria fer quelcom de semblant?) dins dels processos
generals de la història humana.
Això és perfectament possible amb els fons de materials
i els espais disponibles, i malgrat que suposa
unes inversions considerables, probablement serien
més modestes —molt més modestes, de fet— que les
que implicaria la creació d’un nou “Museu de Societat”,
o d’“Història, Arqueologia i Etnografia”, com el
que ha estat proposat pel Departament de Cultura
durant l’anterior govern (projecte que, dissortadament,
sembla que també contempla el govern actual)
i que agruparia, segons sembla, els actuals museus
d’Història de Catalunya, d’Arqueologia i Etnografia.
Ara bé, seria potser possible integrar un museu com
el que proposem en aquesta estructura més àmplia i
heterogènia, mantenint-ne l’especificitat i el tipus de
discurs que hem esmentat? Ho dubto, o, més ben dit,
ho he de negar. Com podria un museu d’Història de
Catalunya —ni tan sols dels Països Catalans— ser a
la vegada un museu que exposés l’enorme diversitat
de l’experiència humana? Es tractaria simplement de
juxtaposar tres museus en un espai compartit? Té
sentit desmuntar estructures existents, reformables en
el que sigui necessari, simplement per desplaçar-les?
Sense ànim de jutjar allò que encara no es coneix,
em temo, i molt, que aquest nou equipament tindrà
una dimensió localista i, encara pitjor, estrictament
catalana —en el sentit de principatina—; això, no
cal dir-ho, és incompatible amb el model que hem
esmentat i suposarà el desaprofitament de la gran
potencialitat museogràfica del MAC, fruit de tants
esforços des de fa més d’un segle i del somni noucentista
d’un país normalitzat, que ara, segons alguns,
ha de ser superat.
Joan Sanmartí
Universitat de Barcelona
sanmarti@ub.edu
El Museu
d’Arqueologia de
Catalunya: un museu
que fa nosa?
Joan Santacana Mestre
No hi ha museus ideològicament neutres
S’ha dit que els museus, en general, expressen una
posició davant de la societat, davant de la Història;
de fet tots els museus del món tenen una base ideològica
i l’expressen de moltes maneres: amb la seva
organització, en la seva estructura, en els serveis que
ofereixen, en la selecció de les edicions que publiquen,
en la forma com presenten el passat, tant li fa si és
189

ecent o remot. 1 Si aquests museus són d’arqueologia
o d’història, 2 tenen una funció suplementària en la
consolidació i les contínues reinterpretacions de les
identitats socials i culturals dels pobles. I això, que és
vàlid per a tot el món, ho és també per al nostre país.
El Museu d’Arqueologia no es va
concebre com un equipament aïllat.
Va ser el pal de paller d’un projecte
Anem a parlar d’un museu d’arqueologia que ha
estat molt important per a Catalunya. L’arqueologia
com a disciplina científica va néixer al segle xix, a
l’època de les grans excavacions de jaciments grecs
i romans; aquest desvetllament de la disciplina va
coincidir amb l’explosió dels nacionalismes. El Museu
d’Arqueologia de Catalunya es va nodrir de tot
això. De fet, aquest museu es va estructurar sota el
mestratge de Bosch i Gimpera, però com recordava
Tarradell fa gairebé vint anys, nasqué com una part,
com una branca d’un conjunt que comprenia el Servei
d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis
Catalans, el Seminari de Prehistòria de la Universitat,
les excavacions d’Empúries, etc. Tot plegat va ser el
fruit de la confluència dels que “saberen actuar sense
esperit de capelleta, al servei dels ideals de la Catalunya
noucentista”. 3 D’aquesta estructura de recerca
arqueològica, el museu havia d’ésser el pal de paller,
el nucli central que ho havia d’aguantar tot. No va
ser l’obra d’un Bosch i Gimpera solitari; va ser l’obra
de molts dels prohoms més eminents del país; Puig i
Cadafalch va presidir el Patronat del Museu per deixar-ho
tot lligat. També hi van posar el coll Ventura
i Gassol, Josep Tarradelles, Josep Colomines, Josep
de C. Serra Ràfols, Albert del Castillo i Lluís Pericot.
Per aixafar el país, calia fer perdre
significat als seus monuments
I tot això per què? El motiu era que durant la
Renaixença i el Noucentisme, amb el seu interès
per trobar les arrels de la identitat nacional, entre
altres moltes accions, van impulsar les excavacions
arqueològiques i la creació d’un Museu d’Arqueologia
a Barcelona, que és la capital del país. Per això la
creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques data
ja de l’any 1915; Puig i Cadafalch va animar molt
Bosch fins aconseguir una projecció internacional
d’aquesta arqueologia , amb el I Congrés Internacional
d’Arqueologia a Barcelona l’any 1929.
Per tant, quan va néixer la Generalitat Republicana,
la creació del Museu d’Arqueologia de Catalunya
formava part important d’un projecte de país que
1. LuMbrErAs, Luis (1980). Museo, cultura e ideología.
A: Museología y patrimonio cultural; críticas y perspectivas. Cursos
regionales de capacitación 1979/80. Escuela de restauración,
conservación y museología. Bogotá. PNUD/UNESCO. Lima: 19-23.
2. Sobre aquestes funcions, vegeu J. SAntAcAnA & F. X.
HErnàndEz (2011). Museos de Historia. Entre la taxidermia y el
nomadismo. Ed. TREA. Gijón.
3. M. TArrAdEll (1984). Precedents de segles i de mil·lennis.
A: Arrels de la Catalunya mil·lenària. Cinquanta anys del Museu
Arqueològic de Barcelona (1935) i setanta-cinc de les Excavacions
d’Empúries (1908). Ed. Fundació Jaume I: 18.
190 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
s’havia gestat al llarg del segle xix i el primer terç
del segle xx.
La Guerra Civil Espanyola ho va trinxar tot i just
acabada, amb els ocupants controlant les institucions,
l’arqueologia no va escapar del control. La presència
d’un jove falangista d’encara no trenta anys al capdavant
d’aquesta emblemàtica institució de l’autogovern l’any
1939 tenia com a objectiu eliminar tot significat a les
pedres i objectes que s’hi custodiaven. En la necessària
remodelació del museu calia robar la memòria
del que podia significar el museu... però malgrat el
mig segle de feixisme i de centralisme anticatalà, el
museu, contra tot pronòstic, va aguantar i va seguir
sent un punt de referència; això sí, desconnectat de
totes les arrels que li havien donat vida es va anar
esllanguint. Aquesta voluntat de destruir la memòria
no sols es va fer al Museu d’Arqueologia. Molts
altres monuments van ser reinterpretats o mutilats;
per quin motiu al conjunt de l’Exposició del 1929 li
han mancat les quatre simbòliques columnes? I el
monument al Dr. Robert, erigit per subscripció popular
a la plaça de la Universitat de Barcelona, per
què va ser desmuntat l’any 1940? 4 La llista és molt
llarga i no la volem repetir. Però dins de la llista hi
ha el Museu d’Arqueologia de Catalunya, aquell que
mostrava les importants troballes de l’Institut d’Estudis
Catalans al Baix Aragó, a les Illes Balears, a
Empúries i que havia estat l’aparador de la recerca
catalana en arqueologia.
Un Museu de Ciències Socials...?
La recuperació de les llibertats podia fer pensar
que s’obria una etapa d’esperança i que la segona
Generalitat recuperaria la base ideològica que va
impulsar la creació del museu... El resultat ha estat
—després de molts anys d’indecisió i d’abandonament—
un flamant Pla de Museus que el fa desaparèixer
a la pràctica i el dissol en una cosa estranya
que “abastaria el coneixement de les ciències socials,
potenciant el discurs transversal, des de múltiples
mirades. No sols ens parlaria de les formes de vida,
dels esdeveniments i de l’evolució cultural produïda
al llarg del temps en el territori que avui coneixem
com a Catalunya, sinó que també presentaria els
grans temes d’actualitat. El discurs del museu pot ser
diacrònic (des de la prehistòria fins avui) o temàtic
(el paisatge, les migracions, l’habitatge, etc.), però
aprofundint fins les arrels temporals més profundes
d’aquests temes, de manera que puguem veure com
han anat canviant les realitats al llarg del temps”.
Aquest llarg paràgraf que hem transcrit de les pàgines
del document fa referència, encara que no ho
diu explícitament, a un tipus de museus molt estesos
pel món i que en solem dir “museus de civilització o
museus de societat”. Res podria fer pensar, a priori,
que aquesta tipologia de museus sigui pitjor o millor
que la que predomina encara arreu. Hi ha països on
la seva tradició científica ha fet que la seva arqueologia
anés molt lligada a l’etnologia; és el cas d’una
4. .
(05/02/2012).

Debat
bona part d’Amèrica, on les societats àgrafes tenen
un contacte directe amb el món colonial des de fa
relativament pocs segles. En aquest sentit és, però,
ben conegut que l’arqueologia té moltes paternitats,
ja que per d’altres tradicions culturals s’ha de lligar
a les ciències naturals, com passa a Alemanya o a
Àustria, on les troballes de l’arqueologia prehistòrica
estan exposades en els museus de ciències naturals.
Fins i tot hi ha països, com Itàlia, on l’arqueologia
es considera una filla de la història de l’art o de les
belles arts. Per tant, la idea de vincular-la amb l’etnografia
no és nova i certament hi ha molts països
que tenen museus d’aquesta mena. Cal recordar en
aquest sentit que museus com l’Antropològic de Mèxic,
de fet, amb la seva arqueologia reivindica la identitat
cultural del país, que els diferencia fonamentalment
del nord. D’altres, com el del Quebec, són la resposta
lògica a un fet diferencial —la tradició francòfona.
Els “ingredients” del nou museu i les
sorprenents absències
Amb tot, els dubtes sorgeixen quan analitzem
quins ingredients tindrà el “còctel museístic” que els
nous administradors ens ofereixen: Hi haurà com a
plat fort els “actuals museus d’Història de Catalunya
i d’Arqueologia de Catalunya, junt amb la Xarxa de
Museus d’Etnologia de Catalunya”.
No cal llegir gaire més per descobrir els objectius
reals del que s’anomena “Pla de Museus”: si es vol
un discurs que ens parli de les formes de vida, de
l’evolució “des de la prehistòria fins avui”, és ben
clar que Catalunya com a nació té uns mil anys; en
aquest sentit va néixer com totes les grans nacions
d’Europa i no som una excepció. Aquest país no es
pot entendre sense l’art i l’arquitectura medieval;
sense les quatre grans cròniques, sense l’art romànic
i, sobretot, sense la revolució industrial. Catalunya és
filla de la revolució industrial. El país es va transformar
sota el fum de les xemeneies... Cal preguntar
als autors del Pla quina història explicaran d’aquest
país sense les pintures murals del Museu d’Art de
Catalunya... sense els enginys que van canviar el país
des del final del segle xviii. Catalunya no s’explica
amb quatre barretines i un parell de pots i olles!
Com és que en aquest magnífic museu de Ciències
Socials no hi posem els fons del Museu de la Ciència
i la Tècnica? Per quin motiu s’exclou d’un museu tan
important les col·leccions de l’art romànic? És clar,
seria un disbarat desfer el Museu de la Tècnica de
Catalunya! I no podríem perdonar a qui destruís el
Museu Nacional d’Art de Catalunya! En canvi, desfer
el d’Arqueologia és fàcil! Sols cal deixar-lo uns quants
anys sense diners i la seva museografia anirà quedant
ridícula... Després cal treure-li les funcions de
recerca i tot s’anirà tornant de cartró pedra. L’edifici
tampoc no ha estat modificat amb excepció d’algun
pegat... Per tant, cal eliminar el públic, fins que hi
vagin quatre gats! Aleshores es podrà desfer... I pel
que fa als altres museus la feina és molt fàcil: així
per exemple el Museu d’Història de Catalunya de fet
és un “centre de visitants” ja que es va fer sense colleccions.
Desmuntar-lo serà fàcil... les peces originals
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
són poques i la resta és de guix i cartró. A canvi,
l’Administració obtindrà un edifici magnífic, davant
del port, per a altres usos, tal vegada per eixamplar
alguna conselleria... I el Museu d’Etnologia... ja fa
anys que el volen tancar!
Un museu on no es podrà mostrar el
mètode d’anàlisi... no és un museu
Hi ha altres arguments, sobretot de caràcter científic.
Cal tenir present que cada disciplina científica sol tenir
al darrere una metodologia d’anàlisi, que és diferent
segons els casos. L’arqueologia és una disciplina molt
complexa i requereix mostrar els mètodes d’anàlisi
si vol ser quelcom més que un pamflet. El museu
no sols ha de mostrar el que sabem, sinó també
com ho sabem. L’arqueologia, com la història, si no
mostra el mètode es converteix en mite... Per tant,
un museu seriós ha de mostrar, sobretot, els camins
de la recerca i aquests són específics per a cada una
de les disciplines. Quan es barregen, no és possible
mostrar el mètode d’anàlisi ja que aleshores n’hi ha
molts. És molt diferent el mètode de l’etnografia o el
de l’antropologia cultural del de l’arqueologia. Quins
ens mostraran en aquest fantàstic nou projecte? Ens
els mostraran tots? Pensar que això és possible és
desconèixer el que és la recerca. És clar que, si no
es pensa mostrar mètodes i plantejar sols aspectes
superficials, aleshores tot és possible.
Catalunya és diferent dels països
cultes del nostre entorn?
No s’han plantejat els autors d’aquest Pla de Museus
els motius pels quals Alemanya ha apostat per
crear i desenvolupar potents museus d’arqueologia? No
han vist el Neues Museum de Berlín, remodelat per
David Chipperfield, o el nou Westfälisches Museum
für Archäologie per esmentar dos dels mes recents?
Què no té el Museu d’Arqueologia de Catalunya que
tinguin els museus alemanys? I cal recordar que
Alemanya també te un Museu d’Història d’Alemanya
a Berlín (Deutsches Historisches Museum) i és nou!
Allà no ho han dubtat... Han apostat per un Pla
de Museus que a Catalunya sembla que no ens va
bé! Tampoc Euskadi, per esmentar un país amb el
qual ens uneixen molts trets comuns, ha prescindit
del seu museu d’arqueologia, i més de 18.000 peces
aniran al nou equipament, després d’haver ampliat
el vell edifici de Bilbao. Igual ha fet Astúries i molts
d’altres. I per no quedar-nos curts, una de les grans
inversions museístiques d’Espanya és el Museo Arqueológico
Nacional, a Madrid. La primera fase d’inversió
ha estat ja de més de seixanta milions d’euros i “hi
ha la voluntat de convertir-lo en un dels més grans
museus d’arqueologia d’Europa”. 5 És clar, és que
Espanya és un estat, i al centre de poder de l’estat
li cal un potent museu d’arqueologia on el plat fort
seran els ibers, els visigots, i els grans monuments del
5. Vegeu la notícia a:
(05/02/ 2012)
(05/02/ 2012).
191

passat que demostren que no són un país improvisat.
I no cal dir-ho: al costat del museu s’ha remodelat
fortament la Biblioteca Nacional, un dels plats forts
de la cultura espanyola. Bé, no és aquest el lloc de
repassar quins països tenen i quins no tenen el seu
Museu Arqueològic Nacional. El que cal és pensar
qui ha decidit destruir el nostre sense oblidar cap
nom, i per què.
La crisi econòmica, una darrera
esperança!
Per tant, aquest és, al meu entendre, el pla ocult
de museus. Per als tecnòcrates de totes les èpoques
l’arqueologia és una cosa incomprensible. Per a ells,
les pedres no parlen i, pel que fa a l’herència de
Bosch, al cap i a la fi, no és seva. Ells no en són
els hereus intel·lectuals!
Si el panorama dels nostres museus és trist, avui
hi ha alguna esperança. En Miquel Tarradell, parlant
dels museus i de l’arqueologia catalana, ens deia que
aquest país nostre “quan va tenir bons cervells que
pensaven en l’arqueologia no hi van haver diners, i
quan hi ha hagut diners manquen cervells”. Bé, ara,
al mig de la crisi més profunda que ha patit el país
en els darrers cinquanta anys, els somnis de destruir
el Museu d’Arqueologia de Catalunya xoquen amb una
manca de diners altra vegada... Fins i tot per destruir
cal tenir diners i, per sort, no en tenim! Per tant,
encara hi ha l’esperança que els tecnòcrates, sense
diners, no facin res i el museu se salvi de ser destruït.
S.T.T.L.
Francesc Tarrats Bou
Joan Santacana Mestre
Universitat de Barcelona
jsantacana@ub.edu
Amb la promulgació de la Llei de museus de Catalunya,
l’any 1990, va renéixer jurídicament el Museu
d’Arqueologia de Catalunya, una de les institucions
que, malgrat la curta història de la seva etapa fundacional,
havia assolit un sòlid prestigi i un més ampli
reconeixement en el si de la museística catalana.
Havia hagut de passar una dècada des de la
recuperació de competències de la Generalitat de
Catalunya en matèria de cultura per arribar a aquell
moment. I van haver de passar 6 anys més fins que,
el 1996, d’acord amb el previst per la Llei, la Diputació
de Barcelona va fer efectiva la transferència dels
centres de la seva propietat (Museu Arqueològic de
Barcelona, Empúries i Olèrdola) i la Generalitat va
adscriure al MAC el Centre d’Arqueologia Subaquàtica
de Catalunya, creat quatre anys abans. Es tancava
d’aquesta manera un llarg procés que donava contingut
al que fins aleshores havia estat una simple
figura jurídica, malgrat que l’any 1992 la Diputació
de Girona ja havia traspassat la seva part (Museu
192 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
Arqueològic de Sant Pere de Galligants, Ullastret i
Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona) a
la Generalitat. Fins aquell moment, malgrat que el
preàmbul de l’esmentada Llei de museus declarava
els museus nacionals com a element ordenador del
sistema museístic català, la Generalitat havia concentrat
les seves actuacions en l’estructuració d’un sistema
comarcal català de museus al marge, però —per raons
de buit competencial—, dels equipaments d’abast
nacional, amb les excepcions del de la Ciència i de la
Tècnica de Catalunya —creat, a diferència del MAC,
ex novo, net d’antecedents històrics, al principi de
1985— i del d’Art de Catalunya, el qual —gestionat
en aquells moments per la Generalitat de Catalunya
i per l’Ajuntament de Barcelona— no va assumir, ni
aleshores ni mai, el paper de museu de capçalera
que la Llei li suposa.
Els traspassos de les diputacions de Girona i
Barcelona respecte als jaciments i equipaments museístics
de temàtica arqueològica en les respectives
circumscripcions, d’acord amb el que es determinava
en la Disposició Addicional 2 de la Llei de museus
de Catalunya, van habilitar, doncs, la Generalitat
de Catalunya a assumir unes competències que fins
aquells moments no havia tingut l’oportunitat d’exercir.
El desplegament de la Llei de museus en l’àmbit
del Museu d’Arqueologia de Catalunya va comportar
dos fets importants: el primer, la recuperació de la
capçalera d’un dels museus més emblemàtics de l’acció
de govern de la Generalitat republicana, que amb
l’ocupació franquista va veure com es modificava el
seu nom —per prendre el de Museo Arqueológico de
Barcelona— i com era reconduït a un abast territorial
estrictament provincial, amb la sola però important
excepció d’Empúries, aleshores constituït —en base
a la propietat— en una mena d’enclau històric de
la Diputació de Barcelona en terres gironines. El
segon, la represa d’un projecte d’abast i compromís
nacional: ja no era la Diputació de Barcelona, amb
les seves limitacions competencials territorials, qui
gestionava el museu des de la província i amb les
perspectives dirigides a la província sinó la Generalitat
de Catalunya, des de la capital del País i amb
el País i la seva arqueologia com a referent orgànic
i programàtic. Tot això, sobre el paper. Perquè en
la realitat, un dels primers problemes, certament, va
ser, en aquest aspecte en concret, que el Museu d’Arqueologia
de Catalunya renaixia més com a resultat
d’una conjuntura política i no tant com a expressió
d’una voluntat i d’un programa institucional nets de
condicionants. La, en realitat, manca de compromís
de fons amb el nou museu, va derivar durant molts
anys en una involució orgànica i estructural que
no el podia afavorir en res. Amb tot, des de bon
principi, es va veure la necessitat d’avançar en el
procés d’implementació del contingut i, sobretot, de
l’equilibri en l’abast de la cobertura territorial d’aquell
nou museu nacional: en la seva conformació inicial,
la territorialitat del MAC es limitava a una llenca
geogràfica molt escadussera en relació amb la totalitat
del país, deixant absolutament fora del seu radi
d’acció les circumscripcions de Lleida i de Tarragona.
Tampoc en l’aspecte temàtic i cronològic no es
donava resposta a la totalitat de les cultures que un

Debat
museu “nacional” d’arqueologia havia de contemplar
per abastar globalment el procés d’ocupació del país.
Semblava, doncs, que, més enllà d’unes circums-
tàncies fundacionals restrictives, el desplegament havia
de ser considerat prou prioritari per aconseguir imprimir
credibilitat i operativitat al nou museu nacional.
Cal recordar, a més, que la situació era en aquells
moments prou favorable per activar actuacions de
suport a tants i tants museus existents en el territori
català que estaven a l’expectativa de disposar d’una
estructura de referència en la qual fer pivotar els
seus programes i els seus neguits, per trencar així la
dispersió en què havien hagut de moure’s en l’etapa
de la Dictadura.
En aquell moment, a més, era encara prou vigent
l’esperit sorgit del debat en el si de l’Assemblea de
Museus de Catalunya i, per tant, s’esperava l’aplicació
dels criteris que van definir-se en aquell moviment.
Cal dir, però, que el MAC, de fet, mai no va estar
en l’agenda de prioritats del Departament de Cultura
de la Generalitat de Catalunya: la seva existència era
tinguda, en realitat, com un llast per poder concentrar,
en canvi, els esforços i els recursos disponibles cap
al desplegament de polítiques patrimonials abocades
més cap al món de les arts plàstiques —preferentment,
a més, de caire contemporani. I, en tot cas, mai no
es va voler assumir la necessitat d’un desplegament
que comportés el reforçament de les estructures
logístiques del nou museu ni es va maniobrar per
injectar un cert grau d’autonomia funcional real que
l’instrumentés per a una millor eficàcia al marge de les
limitacions imposades pel vell model administrativista
heretat de les Diputacions de Girona i Barcelona el
qual, amb el traspàs a la Generalitat de Catalunya,
es va distanciar encara més del dinamisme que la
nova situació exigia.
Els moviments institucionals van prevaler, en tot
moment, sobre el que temàticament i territorial convenia
al MAC per poder-se desplegar. N’és un bon
exemple la decisió, l’agost de 1997, sobre la Sala
d’Arqueologia de l’IEI la qual, quan tot indicava
que s’hauria d’haver constituït en la pota de Ponent
del MAC, va ser “adjudicada” al Museu de Lleida,
Diocesà i Comarcal. Una decisió que va condicionar
per molts anys la possibilitat de resoldre el debat
sobre com donar al MAC l’oportunitat de créixer cap
a l’oest del País.
Tampoc les prioritats i els moviments interns al
si del Departament de Cultura no van jugar mai a
favor del MAC i del seu desplegament: en aquest
sentit, és evident que les estructures creades en el
moment de la recuperació competencial per la Generalitat,
prèviament al traspàs a la institució del
bloc Girona-Barcelona del nou MAC, van mostrar-se
després absolutament refractàries a la necessitat de
reestructurar-se per cedir, per delegació, una part de
les seves competències —amb els recursos corresponents—
al nou equipament nacional per ajudar-lo
a fer-se fort i creïble. Unes reticències en primera
instància ubicades en la cúpula de la pròpia estructura
del Departament de Cultura i dels seus òrgans
polítics específics, començant per la Direcció General
del Patrimoni Cultural, considerant, implícitament,
que la cessió de funcions al MAC comportaria un
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
debilitament competencial, l’entrada en una situació
de pèrdua de capacitat decisòria i la concentració en
un espai “autònom” d’una força que no se li volia
donar. Evidentment, aquesta afirmació és probatòriament
subjectiva. Però creiem que és l’única que pot
explicar tanta dilació i tanta reticència en la presa
de decisions respecte al MAC mentre es maldava per
a encaixar, sense delegar, la gestió de l’arqueologia
del País i la seva vertebració amb les institucions al
seu voltant (universitats, museus locals, agrupacions i
associacions especialitzades...) en uns serveis de caire
administratiu que més que situar-se en el benefici i el
suport del MAC el controlaven per mantenir-lo captiu
de les seves limitacions. Aquesta situació, malauradament,
ha estat i segueix essent una de les raons
essencials que han portat inevitablement al MAC a
una dinàmica de desgast, amb la corresponent progressiva
pèrdua de credibilitat en un entorn que, des
de sempre, ha requerit, per necessitat primària, una
resposta clara, no pas dilatòria. Pot semblar, des de
la intel·ligència, una postura incomprensible, contradictòria
amb les bases fundacionals d’una institució
com el MAC i dels postulats reiteradament expressats
per les institucions de govern del País. Però, i ara
més que mai, des de la perspectiva del temps i de
la constatació que les institucions s’han preocupat
més per controlar que per deixar fer, crec que no hi
ha altre judici possible. I en el moment en què es
va estar circumstancialment disposat a donar el pas
de delegar en el MAC noves competències, ben aviat
es va deixar notar quelcom més que reticències dels
qui fins aleshores, en el si del Departament, havien
ostentat la responsabilitat administrativa relacionada
amb l’arqueologia per facilitar un procés que, al seu
parer, minava les bases competencials de les estructures
administratives en les quals estaven enquadrats.
I és ben sabut que enfortir els fonaments de qualsevulla
institució pressuposa donar-li competències
per, des de fora, vetllar perquè el seu desplegament
en el nou marc de referència avanci amb la màxima
solvència i credibilitat, coadjuvant en la millora de
la percepció sobre els resultats amb relació al model
precedent. Instrumentant-la, en definitiva.
Crec, doncs, que la història recent del MAC ha estat
la història d’una batalla contra les pròpies estructures,
més preocupades pel manteniment d’un status
quo poc conflictiu i conservador que per impulsar i
acompanyar un projecte engrescador i compromès. I
interessades, en el fons, a fer prevaler el reforçament
de tot allò que debilités el MAC més que a reconduir
cap al MAC, per enfortir-lo, els actius que s’anaven
generant. Ja he esmentat el cas de la Sala d’Arqueologia
de l’IEI i la mirada submisa, quasi prevaricadora, que
des del Departament de Cultura (i, segur, des de la
cúpula de la Institució) es va adreçar cap al Museu
de Lleida, Diocesà i Comarcal, a l’hora de prendre
decisions i d’invertir recursos i desplegar programes
en les comarques de Ponent.
Quelcom semblant al que va succeir amb la creació,
en el si de la Direcció General del Patrimoni Cultural,
de l’Oficina de Gestió de Monuments de Catalunya,
obviant, de manera prou desconcertant, l’oportunitat
de donar a un MAC acabat de néixer i a un Museu
d’Història de Catalunya (MHC) en perspectiva contingut
193

i competències en els quals basar la seva capacitat
d’implicació territorial i amb els quals reforçar la seva
credibilitat i utilitat. El mateix que, anys més tard,
havia de succeir amb la creació de l’Institut Català
d’Arqueologia Clàssica, vinculat al sistema universitari
català i al marge, totalment, del MAC, institució que
en aquells moments, per cert, per recuperar el seu
paper global en el si de la recerca científica, estava
formulant la necessitat de dotar-se d’un instrument
com aquest, no reduït específicament a l’arqueologia
clàssica sinó obert a les distintes etapes, des de la
prehistòria fins a la constitució de la nacionalitat
catalana, a l’alta edat mitjana.
Actuar en aquesta línia hagués significat recuperar,
actualitzant-los, realment, l’esperit i els objectius fundacionals
del MAC de Pere Bosch Gimpera, donant
a la institució l’oportunitat de demostrar la seva raó
de ser i la força del seu paper en la nova etapa democràtica
i d’ordenació del País i de la seva cultura.
No haver-ho fet va equivaler a restar molts enters al
seu futur, escapçat com va quedar territorialment,
temàticament i estructuralment.
Quan el conseller de Cultura va expressar al que
subscriu que “els acords assumits en el moment de
decidir l’acceptació de la direcció del MAC havien
quedat en paper mullat”, el que en realitat volia dir
era que “en cap moment no hi va haver una real
voluntat d’avançar cap on se’ns havia dit que es volia
avançar”. La renúncia era en l’origen, no en el procés.
De sempre ha sorprès la capacitat demostrada pels
qui van viure i protagonitzar les actuacions de la Generalitat
republicana, malgrat el poc temps que se’ls
va donar per a executar els programes endegats i les
dificultats que van haver de superar per a desplegar-los
fins a fer-los realitat. I si això és especialment reconegut
en camps com el de l’educació i de la salut, també
ho és en el de les d’obra pública i, dins de la cultura,
en el de l’ordenació i la gestió del patrimoni. Al meu
parer, en el camp específic del patrimoni arqueològic
hi van jugar a favor dos factors fonamentals: el
primer, la figura, irrepetible, de Pere Bosch Gimpera,
associada a la seva ascendència sobre les esferes de
poder. A ell, no va caler convèncer-lo del projecte i
ell, per a dur-lo a terme, no va trobar més pals a
les rodes dels que sempre són inevitables per a un
projecte potent com el que ell va impulsar i liderar.
El del Museu d’Arqueologia de Catalunya va ser, en
el sentit ampli del terme, un projecte d’Estat. D’altra
banda, la Generalitat republicana va saber fer seves,
en allò fonamental, les vies ideològiques formulades
pels moviments il·lustrats del catalanisme cultural de
les dècades precedents, no només no posant-les en
qüestió, ans al contrari, considerant-les com el camí
a seguir en el moment en què l’oportunitat d’actuar
es va donar. En la Catalunya contemporània, això no
ha estat així. Les prioritats polítiques han estat unes
altres, ben allunyades, de fet, de l’arqueologia i del
que l’arqueologia representa i comporta. La mirada
històrica en el compromís i en l’ideari institucional,
no ha volgut anar més lluny del que és explícitament
el moment fundacional de Catalunya com a nació.
Els precedents històrics d’aquest període han quedat
en això, en una realitat innegable però no enaltible,
atesa la considerada escassa càrrega diferenciadora
194 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
d’aquests antecedents més remots respecte altres
nacionalitats o comunitats peninsulars. Segurament,
potser, només Empúries s’ha salvat d’aquesta percepció
oficial, per allò de la gran càrrega simbòlica
dels contactes que va merèixer el país en una època
mítica per part de gent vinguda de terres encara més
mítiques —i tossudament mitificades des del nacionalisme
noucentista—, quelcom molt allunyat d’una
romanització entre imperialista i uniformadora, en la
qual reconeixem les nostres arrels més amples, però
perquè, desenganyem-nos, no queda més remei que
fer-ho. Sovint ens fa, els fa —a l’oficialitat, malgrat
que no ho reconegui— una indissimulada nosa.
I això és el que explica que, de fet, el projecte
genuí de la nova Generalitat, parlant de museus,
fos, en puritat, el del Museu d’Història de Catalunya,
nascut —atenent al que s’ha vist— en detriment del
d’Arqueologia de Catalunya. És probable que el que
hagués estat intel·ligent en aquell moment en què es
va prendre la decisió d’engendrar el MHC, atès l’embolic
que representava la pròpia existència d’un MAC
en el qual no es dipositava l’entusiasme institucional,
hagués estat plantejar la revisió d’aquesta institució
heretada, per explorar la possibilitat d’eixamplar-ne els
criteris i l’abast cronològic. Dit d’una altra manera:
partir del MAC per arribar a un MHC sense necessitat
de generar el dilema sorgit arran de la fundació del
MHC. Seguint el camí invers al que, finalment, sembla
que es vol seguir segons es formula en el recentment
presentat document “Bases del nou Pla de Museus de
Catalunya” en el qual el MAC queda subsumit en el
sistema del MHC. Considero que aquest hagués estat
un plantejament conceptualment assumible i, ara que
tant es parla de sostenibilitat de projectes i dels programes,
perfectament sostenible i ajustat a les reals
capacitats del País. I, al mateix temps, respectuós amb
una història que es mereixia, si més no, joc net i un
mínim rigor a l’hora de formular processos d’ajustament
a la nova realitat del marc social. Aquest camí
a la inversa de com han anat i de com s’anuncia que
aniran les coses, hauria imprès al nou ens resultant
una qualitat que, en el plantejament actual, difícilment
tindrà viabilitat: l’equilibri funcional en el desplegament
de les distintes àrees del museu. El MHC va
néixer amb un esperit més proper al d’una exposició
permanent que a un museu canònicament concebut.
En canvi, el MAC, malgrat el seu estat de latència i
malgrat tots els problemes estructurals que l’afecten
i que cal corregir, està fundacionalment impregnat
d’aquesta convicció. Per tant, liderant la transformació,
hagués tingut la capacitat de fer-ho des d’una visió
més rigorosa i equilibrada dels objectius a cobrir i
dels instruments que calia activar per arribar-hi. A la
inversa, sembla difícil. De tota manera, cal dir que
potser és això el que es pretén evitar, el reconeixement
i la consolidació d’un model institucional que, des del
punt de vista funcional, reivindiqui el coneixement com
a base i filtre de les actuacions d’aparador. Perquè
sembla que és a través d’aquesta mena d’actuacions
que els ideòlegs de les Bases del nou Pla de Museus
imaginen poder avançar cap a l’objectiu d’incrementar
significativament la generació de recursos, un dels
postulats més reiteratius en l’argumentari de fons del
document en detriment de les funcions de base —més

Debat
ocultes i menys populistes— que no reporten beneficis
econòmics. El resultat, però, pot ser la tendència a
una banalització, sempre preocupant i encara més
en un país en el qual tota acció comunitària hauria
de reposar —directament o indirectament— en la
Cultura, expressada en majúscules. Per tant, sembla
que res que tingui a veure amb la cultura hauria, en
aquest País, de caure en la banalització. Desconcerta,
doncs, constatar que no només no s’està disposat a
incrementar les sensibilitats i els compromisos pressupostaris
amb la cultura patrimonial, sinó tampoc a
mantenir l’escadusser flux de recursos fins ara dedicat
a aquest sector.
És probable que tots el que hem ocupat —molts
en massa pocs anys— la direcció del MAC no haguem
tingut les qualitats i les capacitat necessàries
per a convèncer a qui calia convèncer. Considerant
el que s’ha vist i s’està veient, però, crec que aquesta
no era la qüestió. La política aplicada al MAC ha
estat, quasi sistemàticament, la de la cerimònia de
la confusió. Era la que millor convenia a una mai
no expressada voluntat de liquidació com la que ara,
en el document recentment presentat, es proclama.
Però que ningú no s’enganyi: entre els plantejaments
que formula el document, el més negatiu no
és la desaparició del que hem entès històricament
com a MAC subsumit en el MHT. Això, la museística
arqueològica ho podria acabar digerint. El més
greu, al meu entendre, és el canvi de filosofia que
comporta la creació de l’Agència Catalana del Patrimoni
i les raons de fons que han portat a la seva
creació. L’argument de l’eficàcia i de l’economia de
mitjans es contradiu, de fet, amb la pròpia filosofia
que traspua de la informació fins ara expressada al
respecte: la decisió es fonamenta, quasi exclusivament,
en la voluntat d’entrar en una via de privatització
en el model de gestió del conjunt dels museus de
Catalunya i amb l’objectiu prioritari —reiteradament
expressat en el document— d’incrementar la generació
de recursos propis i homogeneïtzar l’oferta que
des dels museus s’ofereixi als usuaris. En el tema
de l’increment de recursos propis, l’objectiu requereix
una crida a la prudència i a la responsabilitat
institucional: no a qualsevol preu, si el preu que es
pagui ha de comportar la banalització dels programes
i de l’oferta. Resulta si més no curiós que en
l’àmbit de la gestió cultural s’estigui, en determinats
casos, disposat a suportar la responsabilitat que això
comporta sota l’etiqueta de servei públic deficitari
(és el cas, per exemple, del sistema de biblioteques
i del sistema d’arxius) i, en canvi, en el cas concret
dels museus, es formuli la necessitat de fer prevaler
els resultats econòmics sobre els socials. Com resulta
preocupant, també, que des de la pròpia Administració
es proclami —quasi explícitament— la incapacitat
de l’Administració de gestionar amb solvència uns
equipaments públics que, des de sempre, han estat
gestionats des de l’espai públic. Incrementar el grau
d’eficàcia i d’eficiència, evidentment sí (de fet, els que
estem implicats en la gestió dels equipaments de les
distintes administracions hem estat, de sempre, els
que hem reclamat a l’Administració que ens havia
d’acompanyar en l’exercici de la responsabilitat que
ens havia delegat una mirada més propera i emoci-
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
onalment implicada, també en aquest aspecte), però
sense renunciar a un determinat ideari que inclou,
entre d’altres, una visió equilibrada entre l’eficàcia i
el servei públic respecte un patrimoni públic i identitari.
Els que hem passat per la direcció del MAC
hem hagut de patir en pròpia pell les restriccions
que emanen d’uns estatuts gens d’acord amb l’autonomia
que caldria haver esperat d’un organisme dit
autònom. La qüestió, l’alternativa, no era decantar
les opcions cap a la privatització. La qüestió era
assumir la necessitat de dotar aquest i la resta de
museus nacionals de la personalitat i dels recursos
estructurals necessaris per a poder-se desplegar a
l’aixopluc, només a l’aixopluc, d’una Administració
àgil i eficaç i a la recerca d’unes cada vegada majors
cotes d’agilitat i d’eficàcia. L’opció que s’ha pres, des
d’un Departament anomenat de Cultura, és una més
que explícita declaració de l’abolició del paper de
la cultura en els nostres museus. Sit tibi terra levis.
Francesc Tarrats Bou
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
ftarrats@gencat.cat
Present i futur del
Museu d’Arqueologia de
Catalunya. Reflexions
de l’actual director
Xavier Llovera Massana
Parlar del futur del Museu d’Arqueologia de Catalunya,
en aquests moments, és arriscat. Certament ens trobem
en un moment de canvis importants en les polítiques
patrimonials de la Generalitat. L’Agència Catalana de
Patrimoni Cultural haurà de començar a funcionar
durant el 2012, però en aquests moments encara s’està
definint quin serà el seu funcionament. L’article caldrà
doncs agafar-lo com a l’opinió de l’actual director.
D’altra banda, he de dir que en l’àmbit de difusió
d’aquest debat dedicat al futur del MAC, s’hi barrejaran
opinions diverses sobre el que ha de ser aquest museu
i sens dubte generarà emocions de tot tipus. Espero
poder col·laborar amb les reflexions que es puguin fer
sobre aquest museu gairebé centenari.
Introducció: el MAC, una institució
cultural d’àmbit i vocació nacional
Abans de començar, voldria definir l’escenari en el
qual ens movem i del qual en pot sortir, transformat
o no, el MAC. No voldria ser administrativament
frívol, però a aquell lector que no conegui el marc
legal i competencial d’aquest museu crec que li hem
d’explicar, almenys lleugerament, de què es tracta.
195

El Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) és
fruit de la Llei de museus aprovada el 1990, on és
considerat com a museu nacional. L’Entitat Autònoma
Museus d’Arqueologia (EAMA) és la que fins
ara s’ha encarregat de gestionar el MAC (Barcelona,
Olèrdola, Girona, Ullastret, Empúries i el CASC) i,
en teoria, ha de gestionar també el Museu Nacional
Arqueològic de Tarragona (MNAT). Aquest és un
escenari que està a punt de desaparèixer, atès que
amb la creació de l’Agència Catalana de Patrimoni
Cultural, el MAC deixarà de ser una Entitat Autònoma.
De tota manera i de moment, el MAC continua
gestionant uns 650.000 m 2 de museus i jaciments
(sense comptar les infraestructures del MNAT). Per
gestionar tot això, el MAC disposa d’uns 80 llocs
de treball que, si es manté la normativa actual, es
poden veure molt reduïts en els propers mesos. El
MAC tenia quan vaig arribar, l’octubre del 2008, un
pressupost anual d’uns 6 milions d’euros, que amb la
retallada del 2011, ha quedat en 4,8. Puntualment el
Departament de Cultura o el Ministeri assumeixen la
construcció d’alguna infraestructura amb finançament
propi o provinent de l’1% cultural.
A més, el MAC lidera la Xarxa de Museus i Jaciments
Arqueològics de Catalunya, que actualment
té com a seccions el Museu Nacional Arqueològic de
Tarragona, el Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega), el
Museu de Gavà, el Museu Arqueològic Comarcal de
Banyoles, el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de
Reus, el Museu de Badalona i el Museu de la Noguera
(Balaguer), així com alguns centres col·laboradors que
sumen en total 50 elements patrimonials.
Continuant amb la presentació de la nostra organització
i si ens centrem en els indicadors de públic,
la seu més visitada és Empúries amb una afluència
anual que oscil·la entre els 180.000 i 250.000 visitants.
Girona oscil·la entre els 22.000 i 35.000 visitants/any,
Ullastret entre 27.000 i 39.000 i Olèrdola entre 18.000
i 21.000. La seu de Barcelona està entre 25.000 i
35.000 visitants/any.
Si entrem a analitzar el nombre i la tipologia dels
visitants, podem concloure que el MAC Barcelona és
un museu poc visitat, entre d’altres coses perquè la
presentació de les seves col·leccions no s’acaba de
posar al dia, perquè l’oferta de serveis és limitada,
molt especialment en l’oferta d’exposicions temporals
(que podria fidelitzar una clientela) i per la important
oferta cultural i d’oci que ofereix la ciutat de Barcelona.
Mentre que l’arqueologia funciona força bé en
el territori, tot sembla indicar que Barcelona capital
s’ha volgut especialitzar en un turisme cultural que
adora Gaudí i el Modernisme, que estima la seva
arquitectura i el seu disseny, on l’art també hi té un
paper rellevant, però que potser no té més clientela
per gaires més temàtiques, per la qual cosa els altres
hem de comptar sobretot amb el públic local.
En les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya
predomina el públic individual, diferenciat del format
pels grups escolars i del que integren altres tipus de
grups, entre els quals hi trobem els visitants turistes i
les persones de la tercera edat. A excepció de la seu
MAC Barcelona, on el percentatge de visitants individuals
és més baix en benefici dels grups escolars,
196 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
el públic individual significa el 70-80% del total de
visitants de les seus territorials del museu.
Cal fer, per tant, un esforç important al MAC Barcelona
en tot allò que fa referència als públics. D’altra
banda, cal dir que s’ha vist un augment important de
visites a través de la nova pàgina web —publicada al
desembre de 2008—, on s’ha sobrepassat els 170.000
usuaris, amb un grau de fidelització del 22,70%, un
bon posicionament en els principals cercadors i uns
15.000 visionats/any dels nostres vídeos.
Les expectatives globals, no ho podem negar, no
són en tot cas bones, tot i que no les cal qualificar
de gaire dolentes, però cal prendre decisions al més
aviat possible sobre el que volem ser.
Claus de futur: elements i
problemàtiques per a la definició
d’un full de ruta per al MAC
Els principals eixos de reflexió als quals el MAC
s’haurà d’enfrontar en els propers mesos són molts,
però els podem resumir en dos:
1. Quina serà la relació entre l’Agència Catalana de
Patrimoni i el MAC?
2. Què passarà amb el MAC-Barcelona si es crea el
Museu de Societat? Quina relació hi haurà entre
aquest i la resta de seus? Quin paper tindria el
MNAT en el futur de les altres seus? Podria realment
ser la seu central?
De tota manera hi ha moltes altres reflexions que
s’han de fer així com un nombre inacabable de problemes
que cal resoldre, alguns tan importants com
aprovar un organigrama de funcionament, bàsic per
moure’s legalment dins d’una organització moderna
i eficient, resoldre els problemes causats per unes
instal·lacions que han envellit malament, resoldre els
nomenaments sobre les direccions de l’actual EAMA,
especialment la del CASC, reflexionar i iniciar un nou
projecte de seguretat en totes les seus, decidir sobre
la continuació de les polítiques de canvis estructurals
i molt especialment sobre els canvis de l’exposició
permanent del MAC Barcelona (la vida d’aquesta seu
no s’acabaria en el moment en què es prengui la
decisió de crear el Museu de Societats, la vida continua,
el servei que s’ha de donar al visitant és com a
mínim el mateix i això obliga a tenir unes polítiques
d’actuació a curt termini). Cal, a més, decidir sobre
els dipòsits dels materials arqueològics de Catalunya
als SAM i el desenvolupament d’un magatzem de
béns arqueològics amb una clara entesa amb el Servei
d’Arqueologia. Cal definir quines han de ser les
polítiques de recerca i les polítiques de col·leccions,
cal redefinir la relació del MAC amb el MNAT, les
polítiques de difusió del MAC, etc.
Veiem, doncs, que hi ha unes polítiques a curt
termini i unes altres més lligades a la política general
de la Conselleria i a la Direcció General i més
concretament al Pla de Museus de Catalunya, la Llei
de museus, el Pla integral de l’Arqueologia de Catalunya,
a la mateixa Agència Catalana de Patrimoni
Cultural i, és clar, a l’escenari de crisi global en què
ens trobem.

Debat
Els museus davant la crisi
És un fet que la crisi econòmica afecta amb
especial duresa el món de la cultura. A Espanya el
Ministeri de Cultura ha rebaixat el seu pressupost un
12,3%, la Conselleria de Cultura de la Generalitat l’ha
baixat un 20% i l’Ajuntament de Barcelona sembla
que un 5%. Ja fa dos anys seguits que vivim aquests
escenaris. Els museus ens veiem molt afectats per
aquestes retallades. Si no hi ha diners públics els
hauríem de cercar a fora... però com? No som els
únics que estem en crisi i l’actual llei de mecenatge
no ens solucionarà el problema. Potser caldria canviar
la llei. Els incentius actuals al 30 o 35% són
poc interessants, i veiem que en altres països les
coses i només en els millors dels casos, funcionen
lleugerament millor. Podem opinar sobre aquest tema
però aquí no toca. Podem multiplicar el preu de les
entrades, però això no arreglarà els nostres problemes
i la nostra “amable clientela” probablement no ens
ho aprovarà. Podem intentar augmentar els ingressos
propis, ser competitius, podem ser imaginatius, però
tot té un límit. Que ens queda? sobretot... el més fàcil
i no desitjable... podem reduir serveis i esperar que
els temps canviïn. Això fa mal, veritat? I és que les
estructures dels museus no són gaire complexes i no
tenim gaire més on retallar. La crisi, però, no és que
acabi d’aparèixer... la crisi és segurament estructural.
Si continuem amb l’escenari de la crisi econòmica
hem de dir que el MAC va veure disminuir discretament
el seu pressupost durant els exercicis 2008,
2009 i 2010. Però durant l’exercici 2011, en què el
pressupost global s’ha reduït un 20% respecte al de
l’any anterior, en realitat si deduïm la part de capítol 1
(RRHH) que figura en el pressupost però que no es
pot gastar per prescripció legal, fa que la rebaixa sigui
del 44% en funcionament i en inversió. La situació és
molt difícil i el ritme que hem tingut durant aquests
dos anys i mig anteriors, no el podrem mantenir, no
només per la disminució pressupostària, sinó perquè
també és el moment d’augmentar les activitats fidelitzadores.
Com diu el nostre conseller de Cultura,
Sr. Ferran Mascarell, “L’excepcionalitat cultural no
és compatible aquest any”.
Abans d’analitzar el cas, crec que és bo que plantegem
algunes reflexions. Existeix una crisi econòmica
permanent, però també social en el món dels
museus. En certa manera la crisi forma part de la
vida dels museus, potser no és una amenaça per al
Metropolitan, però el MAC ja tenia la crisi assegurada
quan va néixer. Els museus, ens agradi o no, són les
infraestructures culturals menys estables i unes de
les més prescindibles de l’Estat del Benestar, que ja
no sabem si existeix. La crisi és en el MAC un estat
habitual, crònic, que l’obliga a canviar permanentment,
a posar-se al dia en conceptes, en presentació, en
definitiva en tot, però sovint no ho ha fet.
Estem d’acord que no hi ha museus rendibles econòmicament,
ni tan sols aquesta rendibilitat figura en
la mateixa definició de ‘museu’, ni tampoc figura com
a objectiu en gairebé cap museu del món. De fet els
museus sempre han tingut problemes econòmics. Si
mirem cap al passat, cosa que acostumem a fer bé...
i més concretament si ens fixem en el que va passar
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
en el 1635, quan el rei de França crea “Le jardin des
plantes” no té cap problema econòmic, perquè en el
fons s’està dedicant a les plantes medicinals (de fet
les indústries farmacèutiques sempre han anat millor
que les culturals —és broma—), però a partir de 1718-
1793, quan es crea el museu de ciències naturals, en
el mateix lloc, el mateix rei de França ja té importants
problemes econòmics. Molt més proper a nosaltres,
ens podem imaginar com devia patir Bosch Gimpera
quan creà el Museu d’Arqueologia de Catalunya. La
República tenia enormes problemes econòmics i de
fet Bosch l’inaugurà com va poder.
Hi ha crisis i crisis. No és el mateix la crisi
del Museu Picasso o la crisi del Louvre, que la crisi del
MAC o del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.
Per descomptat és encara molt més diferent la crisi
dels Centres d’Interpretació, amb unes obligacions
socials i culturals encara menys estrictes i amb els
quals les administracions tenen obligacions menors.
Tot això ens porta a grans reflexions, que tot i que
no sigui el lloc més indicat, m’agradaria encetar, atès
que ens afecten considerablement. Fan realment falta
tants museus i tants centres d’interpretació? Potser els
museus són com les botigues que es poden obrir i
tancar en funció de la demanda del mercat cultural?
Quin lligam hi ha entre els museus i l’obligació de
conservació de les col·leccions? L’àrea metropolitana
de Barcelona té els museus que ha de tenir, o n’hi
ha massa?
En realitat cal una nova reflexió sobre les funcions
dels museus i la seva relació amb altres organismes a
fi de disminuir costos, millorar sinergies i augmentar
l’interès del ciutadà. La crisi permet tornar a qüestionar
el valor dels museus i rectificar, si convé, el
valor afegit que han d’aportar a la societat. Si entrem
al marc general català, veurem que el Pla de Museus
del 2008 ja preveu una certa disminució dels museus
nacionals i de les xarxes. L’actual política catalana
de museus ja fomenta, tot i que discretament, la
cooperació. Si es donés prioritat als que treballen
per objectius i en xarxa, segurament ens estalviaríem
molts diners. Hem de ser conscients, però, que alguns
haurien de tancar. D’altra banda, caldria incloure en
els projectes de nous museus, estudis de viabilitat
reals, a fi que no ens equivoquem tant.
Durant el mes de febrer de 2012, el MAC, el MHC
i el mNACTEC signàrem un contracte programa amb
la Direcció General de Patrimoni Cultural. La funció
d’aquest document és la de fixar els objectius estratègics
del MAC per a l’any 2012. Aquests objectius
estratègics suposen un full de ruta que guia l’activitat
del museu dins del mapa de Museus Nacionals de
Catalunya, en aquests moments de restriccions pressupostàries
i inevitable necessitat de prioritzar. Dins
d’aquests objectius, aquests tres museus de vocació
nacional haurem de col·laborar junts malgrat les restriccions
pressupostàries i amb unes prioritats clares.
Aconseguir aquests objectius no serà fàcil, però són
necessaris i hem de tenir una certa ambició.
Els objectius més importants que tindrà el MAC
per a l’exercici 2012 són:
1. Consolidar-se com a punt de referència de la museologia
arqueològica a Catalunya, a mitjà termini
mentre dura el procés de creació del futur Museu
d’Història, Arqueologia i Etnologia,
197

2. Consolidar la Xarxa territorial del Museu d’Arqueo-
logia de Catalunya,
3. Impulsar la concertació i el desenvolupament de
programes d’actuació comuns amb els altres museus
nacionals i d’àmbit i vocació nacional,
4. Augmentar el públic local i internacional i esdevenir
un referent de la didàctica de l’Arqueologia
de Catalunya,
5. Gestionar els recursos de forma eficient i sostenible.
La creació de l’Agència Catalana de
Patrimoni Cultural
Ja he dit abans que un dels grans reptes del
MAC a partir d’ara és dissenyar el seu encaix dins
de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural (ACPC),
que haurà de gestionar i dinamitzar diversos equipaments
culturals, de titularitat de la Generalitat, cinc
dels quals són museus (que gestiona directament la
Generalitat): MAC, MNAT, mNACTEC, MHC i Md’A
de Girona.
Tots estem d’acord que calia fer canvis importants
en el sistema de gestió de les infraestructures culturals
i políticament s’ha optat per l’opció d’una agència,
seguint models que ja s’han instaurat a Europa com
el danès o l’escocès. És una reforma important, que
afectarà considerablement la vida laboral de les infraestructures
implicades, i que almenys en teoria ha
de millorar i fer més àgil el sistema de gestió. Tots
els implicats tenim poca experiència a fer aquests
canvis i amb aquest tipus de gestió.
Però... què serà l’Agència Catalana del Patrimoni
Cultural? És una entitat de dret públic, adscrita al
Departament de Cultura, amb personalitat jurídica
pròpia, que ha d’ajustar la seva activitat al dret privat,
sens perjudici dels àmbits en què, segons la legislació
vigent, s’ha de sotmetre al dret públic.
Les funcions de l’Agència Catalana del Patrimoni
Cultural han de ser les següents: 6
a) Dinamitzar el patrimoni cultural mitjançant la
cooperació entre agents públics i privats per a la
millora de la seva promoció, conservació i gestió.
b) Fomentar la vinculació del patrimoni cultural
al desenvolupament territorial i l’activitat econòmica
i a la generació de nous recursos econòmics per a
destinar a la seva promoció i conservació.
c) Fomentar l’ús del patrimoni cultural i dels
equipaments, amb especial atenció a l’educació i al
turisme cultural, millorant-ne la vinculació a la comunitat
i la internacionalització, i de les pràctiques
associades a la seva conservació i divulgació.
d) Prestar serveis de restauració, conservació, rehabilitació,
millora de la qualitat i posada en valor
de béns culturals i de divulgació i d’informació en
matèria de patrimoni cultural.
e) Promoure la formació, recerca i transferència de
coneixement en tots els àmbits del patrimoni cultural
i la incorporació de les tecnologies de la informació i
la comunicació a la gestió i la informació en matèria
de patrimoni cultural.
6. Avantprojecte de Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració
administrativa i de promoció de l’activitat econòmica.
Article 362.
198 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
f) Gestionar la xarxa de monuments de titularitat de
la Generalitat i els equipaments patrimonials adscrits
al Departament competent en matèria de cultura.
g) Facilitar la participació de la ciutadania en la
gestió i la promoció del patrimoni cultural, incloent
en aquest àmbit el foment del patrocini, del mecenatge
i del voluntariat.
h) Fer estudis estructurals i prospeccions sobre el
patrimoni cultural i el seu impacte social, cultural i
econòmic.
El model de gestió que assenyala la Llei de simplificació,
d’agilitat i reestructuració administrativa
i de promoció de l’activitat econòmica, per la qual
es crea l’ACPC, comporta un canvi total respecte el
sistema actual. És el cas de l’Ens Autònom Museus
d’Arqueologia i del mNACTEC. El MAC i el mNACTEC
perdran per sempre el seu caràcter d’organisme autònom
i passaran, segurament, a tenir una autonomia
de gestió desconcentrada, semblant a la que actualment
té el MHC. La que serà totalment autònoma
serà l’Agència, que tindrà plena autonomia financera.
La Direcció General de Patrimoni i l’ACPC han
d’establir un contracte programa que ha d’incloure,
com a mínim, la definició anual dels objectius a assolir,
la previsió de resultats a obtenir i els instruments
de seguiment i control i d’avaluació a què l’activitat
de l’entitat s’ha de sotmetre durant la vigència del
contracte. Aquest setembre i a títol de prova, les
organitzacions implicades amb l’agència començaran
el seu primer contracte programa, que haurà de ser
avaluat durant l’exercici 2013.
Els recursos econòmics de l’Agència 7 són constituïts
per les dotacions que es consignin en els pressupostos
de la Generalitat, pels ingressos de dret públic i dret
privat derivats de la prestació dels seus serveis, mitjançant
les subvencions, les donacions, les herències, els
llegats i qualsevol altra aportació que li concedeixin
persones o entitats públiques i privades, a través de
les rendes, els fruits, els interessos i els productes
del seu patrimoni o per qualsevol altre recurs que
la llei permeti. Sortosament l’Agència gaudeix de les
exempcions i els beneficis fiscals que corresponen a
la Generalitat.
Ara caldrà esperar que siguem prou àgils per poder
desenvolupar aquesta nova normativa i que en
puguem treure els rèdits esperats.
El Pla de Museus de Catalunya i el
projecte del nou Museu Nacional
d’Història, Arqueologia i Etnologia de
Catalunya (MNHAiEC)
Les deficiències de l’actual seu del MAC Barcelona,
entre d’altres factors, va fer plantejar al Departament
de Cultura la possibilitat que la seu de Barcelona es
transformi, juntament amb el Museu d’Història de
Catalunya, en una gran infraestructura de caràcter
nacional, on l’arqueologia tindrà sens dubte un paper
7. Avantprojecte de Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració
administrativa i de promoció de l’activitat econòmica.
Article 372.

Debat
clau i el paper del MAC seria bàsic en l’organització
i en la política de col·leccions, de recerca, de difusió i
de conservació.
En efecte, l’any 2008, el Departament de Cultura
i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya
va iniciar la programació d’un nou museu, el
MNHAEC, del qual ja existeix un document inicial
aprovat. 8 La creació d’aquesta nova institució constitueix
una de les principals propostes del Pla de Museus
de Catalunya (iniciat per la DGPC l’any 2007) i amb
l’objectiu de reordenar i equilibrar el mapa museístic
nacional, dotant el país d’un teixit d’institucions
museístiques sòlides i dinàmiques, que, disposant
dels recursos necessaris, puguin desenvolupar d’una
manera eficaç la seva missió de recerca, conservació
i difusió del patrimoni cultural del país.
De moment, els nous responsables del Departament
de Cultura no s’han manifestat en contra d’aquest
projecte, ben al contrari. Malgrat que l’actual context
econòmic pot ajornar-la, aquesta proposta continua
sent l’escenari de futur. Aquest projecte resol el problema
de les limitacions i deficiències en equipaments
i serveis que afecta tant el Museu d’Arqueologia com
el Museu d’Història de Catalunya (MHC) a Barcelona,
tot impedint-ne l’imprescindible creixement espacial
i, alhora, pertorbant i comprometent seriosament les
possibilitats d’increment de la seva rendibilitat cultural
i de la seva projecció pública.
Crec fermament que la proposta de creació del
nou museu es vincula molt estretament a l’objectiu
d’aconseguir una major i més eficaç dinamització
dels museus d’arqueologia, etnologia i història del
país, tot estructurant xarxes estables de cooperació
que els integrin i, en conseqüència, facin possible
una millor coordinació i un més ample ressò de les
seves activitats. Crec també que és difícil encaixar
en l’àmbit barceloní un museu exclusivament arqueo-
lògic, que un museu de societats té un paper més
educatiu i de debat, que encaixa molt més amb la
societat catalana i sobretot barcelonina.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya
i el PIACAT
El PIACAT es va presentar al públic el 14 de juliol
del 2009, i ha d’esdevenir l’eina bàsica per aplicar
un nou model de gestió del patrimoni arqueològic i
paleontològic a Catalunya. El Museu d’Arqueologia
de Catalunya es va implicar intensament en aquest
procés, com actor clau de l’arqueologia d’aquest país.
El PIACAT defineix, en part, el paper que el MAC
haurà de tenir en matèria de conservació, recerca i
sobretot difusió del patrimoni arqueològic. De fet li
atorguen atribucions en accions científiques, en matèria
de dipòsit de materials i sobretot defineix el MAC
com el nucli central de la promoció de l’arqueologia
catalana. Aquest Pla ha d’esdevenir l’eina bàsica per
aplicar un nou model de gestió del patrimoni arqueològic
del país i ha d’adaptar l’arqueologia a les
necessitats de la societat actual.
8. Jusep Boya (2009). Museu Nacional d’Història, Arqueologia
i Etnologia de Catalunya. Missió, concepte i orientacions.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
El PIACAT preveu també la creació del Consell
Nacional de l’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya,
la Comissió de Recerca i la Comissió Nacional
d’Avaluació i Tria de Béns Mobles. El MAC
està representat en els tres ens. El Consell Nacional
d’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya actuarà
com a òrgan d’informació, consulta i assessorament
de l’Administració de la Generalitat en matèria d’arqueologia
i paleontologia.
El MAC vol desenvolupar conjuntament amb la
Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic
i Paleontològic una nova política de difusió
de l’activitat arqueològica de Catalunya, i que pot
afectar clarament la seva política d’exposicions i de
col·leccions. La proposta pot ser innovadora i amb
un bon impacte en el territori. És fàcil imaginar-se
el que això significaria en l’acreixement de les seves
col·leccions, la qualitat del seu discurs i indirectament
amb la seva presentació.
A manera de cloenda
No sóc cap protagonista de Tele5 amb horari de
matinada i, és clar, no tinc cap bola de cristall per
predir el futur exacte del MAC, però vull ser positiu
i pensar que el MAC es transformarà en allò que els
ciutadans de Catalunya necessiten i que es deu aproximar
a allò que alguns ja han escrit. Sempre m’he
manifestat a favor d’instal·lar a la capital catalana el
museu de societats, al més pur estil europeu, seguint
esquemes que no són especialment diferents als del
CCCB i on l’arqueologia o si preferim l’antiguitat hi
tingui un paper important, especialment a l’hora de
suportar discursos contemporanis i on l’exposició
temporal hi tingui un paper central.
Crec en l’arqueologia catalana i crec que aquesta
està portant i portarà interessants rèdits al territori.
Crec en la continuïtat del MAC plantejada d’una altra
manera, on Empúries i Tarragona hi tinguin un paper
més que rellevant, amb instal·lacions dignes, originals
i que siguin espais de referència en la museografia
internacional. Crec en la xarxa de Museus i Jaciments
de Catalunya, l’Arqueoxarxa, a la qual cal donar més
recursos i que ha de ser capaç de mostrar el millor
i més interessant de l’arqueologia d’aquest país.
Crec també que ens hem de replantejar el mapa
de museus de Catalunya, que hem de replantejar els
papers que han de tenir els SAM, que cal replantejar
les polítiques de subvencions als museus, i en
definitiva que cal reflexionar sobre quines polítiques
patrimonials vol prioritzar Catalunya. El MAC només
és una part d’aquest patrimoni que cal endreçar i
posar al dia de les necessitats dels ciutadans.
Xavier Llovera Massana
Museu d’Arqueologia de Catalunya
xavierllovera@gencat.cat
199

En quina direcció va
el sistema museístic
català? Per uns
museus democràtics
Núria Rafel
El museo ofrece a todo el mundo, como un legado público, los
monumentos de un esplendor pasado, instrumentos de la ostentosa
glorificación de los magnates de antaño: liberalidad artificiosa, porque
la entrada libre es también una entrada facultativa, reservada a
quienes, provistos de la facultad de apropiarse de las obras, tienen
el privilegio de utilizar esta libertad y se encuentran de este modo
legitimados en su privilegio, es decir, en la propiedad de los medios
de apropiación de los bienes culturales o, para decirlo como Max
Weber, en el monopolio de la utilización de los bienes culturales
y de los signos institucionales de la salvación cultural.
(Bourdieu, Darbel 2003 (1969): 177)
Des de la presentació de les “Bases del nou Pla de
Museus de Catalunya” (2012) el panorama museístic
català està “sacsejat”. 9 El Pla —que no compta amb
finançament associat— contempla el patrimoni com
a eix identitari, en tant que element vertebrador del
territori i, finalment, en tant que motor econòmic:
L’actual context exigeix, d’una banda, la potenciació
dels actius del patrimoni cultural com a motor econòmic
al llarg del territori. De l’altra, la seva gestió
s’ha de basar en criteris d’eficiència i sostenibilitat.
El Pla estratègic Cultura 2021 i l’Acord Nacional
per a la Cultura posen les bases per a garantir l’eficiència
dels recursos, la seva ordenació i la creació
de relacions més operatives i millor coordinades
entre les diferents administracions.
El patrimoni cultural és una font de riquesa que
vertebra el territori i que constitueix un pilar determinant
per a la indústria turística a Catalunya.
Actualment, el patrimoni i el paisatge són un element
insubstituïble en qualsevol política econòmica
de desplegament del turisme. 10
Proposa la implementació de l’Agència Catalana
del Patrimoni Cultural per tal de gestionar-lo. Aquesta
agència tindrà com a eixos vertebradors de la seva
tasca la conservació, la promoció de l’ús, la documentació,
la gestió de nous recursos i promourà quatre
museus centrals (Museu Nacional d’Art de Catalunya,
Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Museu Nacional
de Ciències Naturals i el nou Museu Nacional
d’Història de Catalunya, cosa que suposa l’abolició del
Museu d’Arqueologia de Catalunya i del de la Ciència
i la Tècnica de Catalunya com a Museus Nacionals
Autònoms), 11 a més de “nous projectes” (sic). Aquests
9. “Mascarell “sacude” los museos”. El País, jueves 8 de
marzo de 2012.
10. [consultat el 02-07-2012]. Les
cursives no són del text original.
11. Creats com a Museus Nacionals per la Llei 17/1990, de
2 de novembre, de museus (DOGC núm. 1367 de 14.11.1990),
disposició addicional 1.
200 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
museus es constituiran en “constel·lacions” que,
juntament amb la xarxa territorial, vertebraran tot
el sistema museístic. El Pla fixa uns elements bàsics
(Arxius, Patrimoni Bibliogràfic, Museus i Monuments
i Béns mobles i immobles), uns elements i accions
referencials i unes funcions transversals (catalogació,
adquisició, formació, difusió, conservació). 12
Així, doncs, s’obre un panorama de canvi en els
museus catalans que els afecta tots i, entre ells, el
Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Tot això es produeix en un moment complex del
qual voldríem assenyalar que des de fa anys es posa
en qüestió el caràcter i la missió del servei públic,
és a dir, de l’obligació de proporcionar determinats
béns i serveis pel simple fet que són d’interès públic
(Judt 2010: 117), un qüestionament que l’actual crisi
financera no ha fet més que enfortir. Anem cap a
una privatització gradual dels serveis, 13 enderrocant
progressivament un estat del benestar aconseguit en
les darreres dècades amb l’esforç de tothom, i no
solament menystenint la necessitat d’assegurar uns
estàndards de benestar per a tothom, sinó també
oblidant els sonats fracassos econòmics i de gestió
de moltes empreses catalanes i espanyoles. I la cultura
i els museus no en queden al marge, ans al
contrari, les pròpies empreses culturals i els seus
gestors participen d’aquest desmuntatge. En realitat,
en aquests moments es produeix una situació que
dificulta el diàleg, en el sentit que els discursos, el
dominant, d’una banda, basat en els raonaments de
l’economia del creixement indefinit, i, de l’altra, el
minoritari, basat en el que s’ha anomenat l’economia
del bé comú, constitueixen el que, parafrasejant Kuhn
i Feyerabend, podríem qualificar com a llenguatges
incommensurables i que, com a tals, resulten en uns
discursos inintel·ligibles entre si. 14
La reestructuració del sistema museístic català
permet plantejar escenaris diversos, sempre que siguin
consensuats. El manteniment com a museu nacional
i ens autònom del Museu d’Arqueologia de Catalunya
és una bona solució, però, sens dubte, en poden haver
d’altres, també convenients. No obstant això, la
veritable clau de volta de la qüestió rau aquí en el
paper que atorguem a les institucions museístiques
en la nostra societat.
12. Curiosament, no s’hi té en compte una de les funcions
més bàsiques per a una estructura viva de museu, la recerca.
13. No solament en l’àmbit de la cultura; en el de la sanitat,
per exemple, Catalunya té al capdavant del departament
un conseller, el senyor Boi Ruiz, que no solament abandonà
el càrrec de director general de la Unió Catalana d’Hospitals,
una associació empresarial, per accedir a la tasca de govern,
sinó que fa bandera del fet que “la salut és un bé privat que
depèn de cada ciutadà i no de l’Estat” (El País, 26/10/2011),
oblidant que en el segle xix la constitució de la medicina com
a ciència experimental i els importants descobriments que es
produïren (entre d’altres, putrefacció i fermentació, paper dels
gèrmens en les malalties, vacunació, microbiologia) portaren a
l’assentament d’una convicció científica, a saber, que la salut
és una qüestió d’interès públic.
14. Això explica, per exemple, que quan es van presentar les
línies directrius del Pla (Pla de Museus de Catalunya 2007,
[consultat 03/07/2012]) com a gran argument contraposat
a aquells que van mostrar el seu desacord es va dir d’ells que
eren “antics” (una desqualificació en lloc d’una argumentació).

Debat
Sens dubte, els museus han complert i compleixen
una funció social, que, no obstant això, cal millorar.
Diverses veus, i des de posicionaments ideològics molt
diferents, n’han posat de manifest els dèficits actuals,
però mentre que uns advoquen per una millora d’aquesta
funció social, principalment pel que fa a la seva plena
democratització, 15 altres opten per consolidar el paper
del museu com un privilegi d’unes classes socials que
tenen ple accés a la informació, tot convertint-lo en un
servei de mercat 16 i, ja sigui directament o, sobretot,
indirectament, en un captador de recursos econòmics,
principalment en el si de l’economia del turisme. En
aquest darrer posicionament no hi té cabuda (si no és
com a “mantra” políticament correcte) el paper del museu
en la millora de la qualitat de vida dels ciutadans
i en l’equitat social, amb una missió emancipadora,
formativa i crítica.
La visió dominant sobre els museus en converteix
els usuaris en clients i, en conseqüència, mesura el
“consum museístic” en termes estrictament de nombre
de visitants; així, els directors de museus es converteixen
en esclaus d’aquesta visió i fan esforços desesperats
per augmentar la visita: cuiners, alta costura... tot val
per fer l’espectacle més atractiu. I no es tracta que
esdeveniments com l’exposició de Valentino a l’Ara
Pacis romana, per citar només un exemple, siguin
inconvenients, sinó que el que és lamentable és que
no vagin acompanyats d’altres accions encaminades a
una veritable democratització dels museus i no a una
mera vulgarització. Però, ai las!, cal sortir al diari.
En un magnífic estudi realitzat ja fa anys sobre
els museus d’art Pierre Bourdieu posava èmfasi en
dos factors: l’elitisme dels museus i el fet que l’únic
paràmetre vàlid per a perfilar el públic d’un museu
és la formació: a major formació, major interès en
els museus i al revés. I aquesta formació no la pot
donar el museu, que, en tot cas, pot contribuir a
proporcionar-la i aprofundir-la críticament. Aquesta
formació la dóna l’escola. Quan John Berger (2012)
advoca per una mirada lliure ho fa amb el benentès
que qui contempla té els instruments per a la creació
del seu propi discurs. Són aquests recursos els que
cal posar a l’abast de la ciutadania, sense distin-
cions, i són ells els que constitueixen la base de la
democratització dels museus, i de la democràcia tout
court. No es tracta de vulgaritzar sinó de formar.
Però potser això és música celestial en un país en
què la taxa d’abandonament escolar augmenta des
de fa anys i la resposta del govern és disminuir el
finançament de l’escola pública. 17
15. Vegeu la citació de Pierre Bourdieu que encapçala aquest
text.
16. “Hasta qué punto el ocio cultural que se puede ofrecer
desde el museo […] ha de ser un servicio que la sociedad debe
ofrecer a todos los ciudadanos como un derecho más o, por el
contrario, debe formar parte de los productos que libremente
ofrece el mercado y que los ciudadanos adquieren en función
de su interés o de su capacidad adquisitiva” (Santacana, Llonch
2008: 230).
17. La taxa d’abandonament està en un 31,2%, molt per
sobre de la mitjana de la UE, que és d’un 14,4%. Espanya
està al nivell de Portugal i Malta, però mentre que aquests dos
països han anat disminuint la taxa d’abandonament a Espanya
està en creixement. A Espanya la taxa d’abandonament a 4t
d’ESO (aquí no es compta els que ja han abandonat abans)
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Molts autors convenen a remarcar la insuficiència
democràtica dels museus i a considerar-los com
un privilegi d’unes determinades classes socials. Els
museus públics estan finançats amb diner públic i,
com que els visitants pertanyen a uns determinats
estrats socials, el conjunt de la ciutadania està pagant
la festa a unes classes privilegiades. Com a solució
alguns proposen treure el caràcter de bé públic als
museus per a convertir-los en un servei del mercat,
cosa que més aviat sembla una tornada als temps
anteriors a la Revolució Francesa.
Per tot això i molt més, jo veig el Museu d’Arqueo-
logia de Catalunya com un museu nacional —com té
qualsevol país “normal”— que constitueixi un servei
públic i tingui com a objectiu la millora de la qualitat
de la nostra ciutadania i la nostra societat, que
treballi pel bé comú. Un museu que exerceixi funcions
tant en el camp de la conservació i la difusió, com
en el de la reflexió sobre la seva pròpia funció i en
el de la recerca, bàsicament la relativa als seus fons,
però també la recerca bàsica. Que sigui capaç d’estar
en renovació permanent, de revertir la reflexió i la
recerca més amunt esmentades en les seves activitats
expositives i de creació i proposta de nous discursos.
Un museu amb una estretíssima relació amb les activitats
curriculars de l’escola i de la Universitat. Un
museu que tingui personal capacitat per fer sentir la
seva veu en els fòrums nacionals i internacionals. Un
museu que actuï de frontissa de l’activitat arqueològica
del país, avui profundament desestructurada. Un
museu que no sigui un eix identitari, sinó un forjador
d’identitats, un agent emancipador. En definitiva, un
museu que treballi solidàriament amb la societat a
la qual pertany per a fer-la, no solament més rica,
sinó millor.
Res indica, però, que es vagi en aquesta direcció,
ben al contrari.
Seríamos capaces de apagar el sol y las estrellas porque no dan
dividendos. (J. M. Keynes, citat a Judt 2010: 152)
Bibliografia
Núria Rafel
Universitat de Lleida
nrafel@historia.udl.cat
bErGEr, J. (2012). Modos de ver. Ed. Gustavo Gili.
Barcelona.
bourdiEu, P., dArbEl, A. (2003). El amor al arte.
Los museos europeos y su público. Paidós Estética,
Barcelona (1969 1 ).
Reducing early school leaving. Commission Staff Working
Paper. Accompanying document for proposal for a
és d’un 28,4% i a Catalunya d’un 23,6% (Fernández Enguita,
Mena, Riviere 2010: 47). La UE ha alertat sobre el fet que les
persones que abandonen l’escola tenen una major tendència a
abstenir-se de participar en el joc democràtic (vegeu els documents
de la Unió Europea: Tackling i Reducing). Pensem que
aniran al museu? Hi tenen, però, dret?
201

Council Recommendation on policies to reduce early
school leaving.
[consultat 25/06/2012].
Tackling early school leaving: A key contribution to
the Europa 2020 Agenda. Communication from the
Comission to the European Parliament, the Council,
the European Economic and Social Committee and
the Committee of the Regions [consultat
25/06/2012].
fErnándEz EnGuitA, M., MEnA, L., riviErE, J. (2010).
Fracaso y abandono escolar en España. Colección
Estudios Sociales núm. 29, Fundació La Caixa.
Judt, T. (2010). Algo va mal. Ed. Taurus. Madrid.
sAntAcAnA, J., llonch, N. (2008). Museo local. La
cenicienta de la cultura. Ediciones Trea. Gijón.
El Museu d’Arqueologia
de Catalunya, en el
marc del projecte
de Museu Nacional
d’Història, Arqueologia i
Etnologia de Catalunya.
Objeccions crítiques
F. Xavier Menéndez i Pablo
Introducció
L’any 2008, en el marc del Pla de Museus presentat
per la Conselleria de Cultura de la Generalitat, es va
fer pública la pretensió del Govern de crear un nou
Museu Nacional “de societat” que agrupés i integrés
en un únic ens el Museu d’Arqueologia de Catalunya
(MAC) (un museu creat el 1935 a partir de col·leccions
preexistents, declarat nacional per llei el 1990 i desplegat
el 1995), el Museu d’Història de Catalunya (MHC)
(un museu creat el 1995 que havia de ser declarat
nacional) i el nonat museu d’Etnologia de Catalunya
(un projecte de museu nacional pendent). La proposta
de nou museu nacional d’Història, Arqueologia i
Etnologia (MNHAEC) va despertar un cert debat al
col·lectiu professional, tot i que aquest es va centrar
en el paper del MAC en aquest macroprojecte. Defensors
i detractors del nou museu partien d’una anàlisi
202 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
compartida: l’extrema debilitat que pateix el MAC dins
l’arqueologia catalana. Però mentre des del govern es
defensava que el nou “trimuseu” suposaria la superació
d’aquell estat de coses, des d’amplis sectors es
va considerar que la nova aposta podia significar la
definitiva liquidació del Museu d’Arqueologia.
Han passat més de tres anys des d’aquell esclat, i,
amb el nou govern de la Generalitat, sembla que el
projecte de nou museu ha quedat congelat i aplaçat
(per raons pressupostàries), però no conceptualment
descartat.
No tinc prou espai en aquest breu article per analitzar
el Pla de Museus, el projecte museològic del
nou MNHAEC, i el debat que ha generat en aquests
anys. En altres mitjans he publicat anàlisis crítiques
sobre el projecte, des d’una òptica museística. Aquí
em limitaré a exposar per què sóc crític amb el
“trimuseu” proposat i quin és el model de museu
d’arqueologia–història que defenso.
Anàlisi crítica del MNHAEC
Els quatre aspectes principals que sustenten la
meva visió crítica del MNHAEC són:
1. La proposta pretén sustentar-se en uns determinats
models i paral·lels internacionals de museus que
integren diverses disciplines —la història i l’etnologia,
principalment— interpretant que s’està configurant
una nova modalitat i innovadora tendència de museus
“de societat” a escala mundial. Però en realitat hi ha
molts altres models internacionals que han consolidat
i impulsat, inclús recentment, l’especificitat museogràfica
de l’arqueologia i de l’etnologia per separat,
que són ignorats de forma evident en el projecte.
França està impulsant un nou museu, específic, La
Maison de l’Histoire de France, després d’inaugurar
recentment el Quai Branly. No tan lluny, a Euskadi
mateix, acaben de segregar els museus d’arqueologia
i etnologia de Bilbao. A València van optar per la
mateixa via. Mentrestant, a les Espanyes s’han creat
en la darrera dècada uns magnífics museus d’arqueologia
(Almeria, Cartagena, Alacant, Burgos...) i un
munt de parcs arqueològics magníficament museïtzats
mentre a Catalunya estem qüestionant el Museu
d’Arqueologia perquè no compleix prou bé, quant a
fons, els requeriments mínims dels museus de capitals
europees de gloriós passat colonial.
2. El nou museu pretén fusionar de forma interdisciplinària,
sota el paraigua de les “ciències socials”,
tres temàtiques que són diferents, i ho fa de manera
incompleta i interessada. Les disciplines històrica (incloem
conjuntament història i arqueologia) i etnològica,
aplicades a la museografia, són òbviament diferents;
així han estat sempre, i així estan contemplades a
l’ICOM en dos comitès internacionals diferents. És
cert que a Amèrica l’arqueologia i l’antropologia són
pràcticament una mateixa disciplina, però no en els
àmbits europeus on ens movem. El discurs històric és
diacrònic, cronològic; l’etnològic és sincrònic, temàtic,
territorial, i ha de tractar el present, i àdhuc el futur.
La Llei i el Pla de Museus defineixen els museus
nacionals com una capçalera potent amb una xarxa
territorial al seu redós. Doncs bé, la demostració que
aquest museu nacional aplega tres coses diferents que

Debat
no es poden barrejar és que el Pla no preveu per a
aquest museu una sola xarxa temàtica, sinó tres: la
d’arqueologia, la d’història i la d’etnologia. Per altra
banda, si del que es tracta és d’agrupar totes les
ciències socials, llavors és coherent unir etnologia i
història; però llavors, cal ser conseqüent i no oblidar-se
les altres ciències socials. Per coherència, per tant, la
proposta de museu de societat hauria d’englobar la
història de la tecnologia i, tal vegada, l’art. Que no
són ciències socials? En conseqüència, el nou museu
hauria de incorporar també el mNACTEC i qui sap si
també el MNAC. Quan els defensors del projecte ens
volen convèncer que per explicar l’evolució històrica
de la societat catalana en un museu es necessita tant
l’arqueologia com l’etnologia, han de ser capaços
d’explicar també per què es descarta la contribució
artística de Catalunya i la industrialització de Catalunya,
matèries que sí tenen dret a gaudir de museus
propis. És cert que en el 2012 ha transcendit (tot i
que desconec si hi ha documents oficials publicats)
que el Departament de Cultura ja inclou el mNACTEC
dins el futur MNHAEC. Si fos així, s’esvairia un dels
eixos de crítica més amunt formulats. Però aquesta
incorporació multiplica encara més els dubtes sobre
el futur i el caràcter “pluridisciplinari” del projecte,
que aquí no tenim lloc per plantejar.
3. El nou museu pot esdevenir un instrument
d’afirmació d’una determinada visió del país. Si el
MHC va ser un intent de museu identitari, i el museu
d’etnologia va ser objecte de debat, en el seu moment,
entre posicions essencialistes i folkloristes contra
d’altres més cosmopolites, ara podem caure en la
temptació de fer un nou museu (que fou inicialment
batejat “Catalònia” pel Departament) amb una visió
etnicohistòrica dels catalans. És cert que el projecte
museològic publicat foragita explícitament aquesta
intencionalitat, però aquesta orientació, clarament
política, dependrà finalment del govern de torn, i,
per tant, caldrà estar vigilants per conjurar aquesta
possible deriva, que només podrà evitar el col·lectiu
de professionals, historiadors i museòlegs, que rebin
l’encàrrec de redactar el discurs, amb independència
i rigor científic.
4. La proposta de fer un museu nacional en lloc
de tres es justifica, també, com una manera de racionalitzar
despesa i racionalitzar la gestió. Ja se sap,
ara està de moda aprimar, fusionar, simplificar, agilitar
l’administració i els ens públics (i també retallar).
Què estalvia la Conselleria en fer un sol museu
en lloc de tres si el projecte determina diverses exposicions
permanents temàtiques (de fet, el projecte
en preveu un munt, amb dues de principals, una
d’històrica, diacrònica, i una antropològica, sincrònica)?
El projecte també garanteix l’existència de
tres xarxes diferenciades i el manteniment dels fons
respectius. Estalviarem molt amb un sou de director
de museu nacional en lloc de tres? Amb un sol
administrador? Que no hi haurà tres subdirectors?
Això és la xocolata del lloro. La sostenibilitat real
del projecte dependrà del nou edifici i del seu dimensionat.
Perquè la proposta que tenia sobre la taula
l’anterior govern era fer el nou museu en un nou
edifici singular, de nova planta, un gran aparador,
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
de prestigi, amb un disseny atractiu i ambiciós, de
25.000 m 2 , i que només podia estar a Barcelona, la
capital de Catalunya, en un lloc cèntric i accessible,
una pretensió no precisament barata. En definitiva,
s’apostava per “una nova icona urbana de Barcelona”,
amb una arquitectura emblemàtica, a “la francesa”.
Fins al final de la legislatura, l’anterior govern buscà
un solar adient perquè volia acabar el mandat amb
el concurs del projecte arquitectònic convocat. Com
podem estalviar passant de tres museus a un si el que
es proposa és un edifici de nova planta? Els museus
de Catalunya ja vam passar per això: va ser quan el
MNAC es va convertir durant vint anys en un pou
sense fons on anaven totes les inversions, relegant al
mínim el suport a la resta de museus catalans. No
crec que el país es pugui permetre el luxe d’ensopegar
novament. És evident que l’actual crisi fa insostenible
aquest nou museu, i que no es plantejarà a curt o a
mitjà termini. Però ens equivocaríem si pensem que
el projecte és insostenible, ara, el 2012, perquè hi ha
crisi. És un projecte insostenible per se.
La situació actual del MAC. El MAC,
en el marc del projecte de MNHAEC
Però en aquest breu article voldria analitzar més
específicament l’afectació del Museu d’Arqueologia
de Catalunya (MAC) en el marc del MNHAEC. El
nou museu difumina i dissol l’especificitat del MAC
en una entitat més gran. Com hem dit al principi,
la crisi estructural del MAC pot fer pensar a molts
que la proposta comporta la pràctica i definitiva
liquidació del centre. La reacció contrària al projecte,
per part del gros de la professió arqueològica,
que va aflorar el 2008, responia principalment a la
sensació, ben evident, que des de la Conselleria es
donava per mort aquest museu, que se’l difuminava,
que se’l ningunejava.
El Museu d’Arqueologia ha patit diverses crisis
cícliques, de caire estructural, de lideratge i de projecte.
Des de 1995, data del traspàs del MAC de la
Diputació a la Generalitat, ha tingut (en 17 anys) 7
directors (9 afegint-ne un parell de transició). El museu
de Barcelona i les seves seus (Empúries, Girona,
Ullastret, Olèrdola), amb greus problemes estructurals
d’origen (a causa de la poca inversió destinada pels
seus anteriors titulars, les Diputacions de Barcelona i
Girona, en els anys anteriors al traspàs), tampoc no
han estat objecte, des de llavors, de modernització
per part de la Generalitat. El resultat acumulat per
anys i anys de desídia institucional és greu: notables
patologies dels edificis i insuficient manteniment dels
jaciments; baixíssimes xifres de visitants (seu de
Barcelona); equip periclitat, amb greus desequilibris
quant a dedicació; col·lecció discreta que no s’ha enriquit
amb nous ingressos en els darrers anys (manca
de política d’adquisicions) i incapacitat d’atraure les
troballes més representatives de l’arqueologia del
país; exposició permanent envellida; laboratoris sense
dotació; manca de lideratge en projectes de recerca i
posició afeblida dins l’arqueologia científica catalana,
en relació amb institucions i universitats; manca de
lideratge de la futura xarxa i de la Ruta dels Ibers;
203

ect. Per altra banda, es va encolomar al MAC la gestió
dels jaciments propietat de la Generalitat (Molí
de l’Espígol, el Cogul, Castellet de Banyoles, Coll del
Moro...) sense dotació pressupostària. Les obres dels
centres d’interpretació en marxa (el Cogul, Empúries)
estan paralitzades o retardades.
Hem de reconèixer, però, importants millores i
inversions a la seu barcelonina del MAC, imputables
al Govern anterior: la rehabilitació de les cobertes
(1,8 M €) i la reforma de l’exposició permanent (prop
d’1 M €). Eren accions que s’havien de dur a terme
i no podien esperar al nou museu (en tot cas, sobta
una inversió tan important quan es preveia traslladar
el museu a una nova seu en 8-10 anys; potser és la
constatació que en realitat poca gent es creia la viabilitat
del nou projecte del MNHAEC). Unes inversions,
però, que han fet prevaler Barcelona i han deixat les
seus (Girona, Ullastret, Olèrdola) en la pura indigència.
La reforma museogràfica de la majoria de les sales
ha possibilitat la dignificació i modernització de gran
part de l’exposició permanent. Cal felicitar el MAC
i els directors Núria Rafel (iniciadora de la reforma
de les sales de prehistòria) i l’actual director Xavier
Llovera (que està culminant el procés) per haver-ho
dut a terme. Museogràficament parlant, podem trobar
moltes pegues a la reforma (diversitat de dissenys i
qualitats, deficient il·luminació de textos, recorregut
confús, diferents discursos interpretatius històrics
—sobten els textos de l’Argar, en relació amb la resta—,
cost desmesurat de la materialització) però no
es pot negar que el resultat és prou satisfactori: s’ha
actualitzat el discurs, s’ha realitzat una museografia
més efectiva i atractiva, i s’han incorporat materials
en dipòsit de jaciments recents. I tot això sense
tancar el museu.
Quina és la situació actual del MAC, el 2012, un
cop realitzada part de l’esmentada reforma? Els responsables
del Departament de Cultura i de la DGPC
del nou govern de la Generalitat (CiU) constituït el
2011 han declarat que congelaven el projecte del nou
MNHAEC durant la present legislatura (per l’actual
crisi pressupostària), però que assumien la necessitat
i la vigència del projecte, el qual no es podria materialitzar
fins al següent mandat. És a dir, l’actual
govern segueix defensant fusionar tres museus en un
i apostant per un MNHAEC que inclogui el MAC. No
hi ha dubte que l’actual govern ha fet bandera de
la compactació, fusió i simplificació administrativa
d’equipaments i institucions. I aquesta és la filosofia
que impregna la nova Agència Catalana del Patrimoni
Cultural, creada per llei (de fet, per dues lleis) el
2011. El seu desplegament real està previst pel 2012,
i entre les seves competències destaca la gestió dels
museus dependents de la Generalitat, inclosos els nacionals
(mNACTEC, MAC, MHC). Aquesta adscripció
comporta la pèrdua de la personalitat jurídica pròpia
dels museus nacionals, i una gestió subsidiària dins
l’Agència. Realment es fa difícil imaginar el futur
gran museu MNHAE projectat depenent d’un organisme
administratiu de gestió, com l’Agència, i amb
un director que en depengui.
La situació del MAC, per tant, si més no de moment,
és que s’aigualeix dins l’Agència i no dins el
204 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
MNHAEC, com es preveia. L’Agència obliga els tres
museus (mNACTEC, MHC, MAC) a acomplir uns
“acords de finançament” plurianuals (una mena de
contractes-programa) amb indicadors preceptius, i a
treballar coordinadament en la perspectiva del futur
MNHAEC. Un fet curiós és que s’ha establert un
tall cronològic entre MHC i MAC. Així, el MAC, que
arribava fins a la tardoantiguitat, ara ha d’incloure
la Catalunya comtal, fins al segle x. No és quelcom
contradictori amb el futur trimuseu únic i fusionat?
Per què no esperar al nou museu? Quin sentit té que
el MAC ampliï ara tres segles de discurs si no té ni
els fons ni l’espai expositiu per fer-ho? Què passa al
segle x, a Catalunya, que impliqui “tallar”? Per què
el MHC està muntant, en paral·lel, una nova sala de
l’Edat dels Metalls amb peces originals?
La nova situació que es configura liquida el model
de Museu d‘Arqueologia que s’havia conformat històricament.
El Museu Arqueològic de Catalunya estava
cridat a constituir-se a partir de les quatre col·leccions
provincials (iniciades per les Comissions Provincials
de Monuments el 1844), tres d’elles derivades cap a
les diputacions (Barcelona, Lleida i Girona) i una cap
a l’Estat (Tarragona). El procés de creació del MAC
a partir de les diputacions va començar amb Girona-
Ullastret (1990) i Barcelona-Empúries-Olèrdola (1995).
El lligam amb Lleida (IEI) es va estroncar per l’aposta
del territori, localista i autodefensiva, de “blindar” i
unificar (enfront de les reivindicacions aragoneses)
les seves col·leccions, amb la creació del Museu de
Lleida Diocesà i Comarcal, que va incloure els fons
arqueològics provincials. Finalment, en un procés
mal tancat, el MNAT es va sumar orgànicament al
MAC (Ens Museus d’Arqueologia). El MAC somniat
era, per tant, la suma d’aquest patrimoni, amb la
incorporació de la xarxa de museus i jaciments arqueològics
del país.
Una proposta de nou Museu
d’Arqueologia i Història de Catalunya
Quin és el futur del MAC? Jo em limitaré, humilment,
a fer una proposta, que pretén partir de
la realitat tot assumint canvis consolidats que ja són
irreversibles. Una proposta que pretén ser alternativa
al projecte del MNHAEC. Que el MAC necessita una
reforma en profunditat, és una realitat indefugible. Que
el MHC va ser un bolet creat per raons polítiques,
inicialment sense col·leccions, al marge de qualsevol
planificació, també. Que els dos centres se solapen,
és inqüestionable. Que cal abordar d’una vegada
l’articulació museogràfica de l’etnologia, molt desenvolupada
al territori, és evident. En la meva modesta
opinió, la solució d’aquests problemes no passa per
bastir un macromuseu en un nou edifici. Jo aposto
per unificar els museus d’arqueologia i d’història en
un sol museu nacional, i crear de forma separada i
transversal en el territori el Museu Nacional d’Etnologia.
Els arguments que ho justifiquen són:
1. L’arqueologia i la història constitueixen una
mateixa disciplina científica. Tradicionalment la diferència
era cronològica. L’arqueologia solia arribar
fins l’època tardoantiga, fins al moment en què el

Debat
material arqueològic deixa de ser preponderant per a
la interpretació històrica, enfront les fonts documentals.
Aquesta diferència avui en dia ja ha perdut el sentit.
Actualment s’ha estès la metodologia arqueològica a tots
els períodes històrics, inclòs el contemporani (guerra
civil). I és evident que l’estudi de la prehistòria i la
història antiga és recerca igualment històrica. A l’ICOM
hi ha un únic comitè internacional que aplega tant
els museus arqueològics com els d’història (ICMAH).
Hi ha molts museus d’arqueologia que presenten
col·leccions fina a etapes modernes. Per exemple, el
MAN, el Museo Arqueológico Nacional. I pel que fa
als museus d’història, anem als més pròxims: el de
Barcelona, no es basa en l’arqueologia?
2. El fons patrimonial de partida és el MAC, i el
nou museu ha de basar-se en els seus fons i en la
seva tradició. El MAC és un museu creat a l’any 1935
que té l’origen en diverses col·leccions, la primera
d’elles, del 1844. Té uns considerables fons, això sí,
fins al segle vii. El MHC va ser creat el 1990, i té
poques col·leccions. Amb aquest estat de coses, està
clar que el pal de paller patrimonial del nou museu
ha de ser el MAC. És el que té la història, la tradició,
els fons. El nou museu haurà d’articular una
ambiciosa política de captació de fons medievals,
moderns i contemporanis —cosa que el MHC ja
ha iniciat. Per tant, el nou museu que propugnem
no ha de suposar l’anulació del MAC dins el MHC,
sinó tot el contrari. Així el MAC continuarà el seu
discurs històric, iniciat a la prehistòria, fins al segle
xxi. Un discurs en el qual la marca “història” ha de
ser preponderant.
3. El nou museu d’història necessita conservar el
Palau de Mar. El MAC es troba en un lloc poc cèntric,
a Montjuïc. L’edifici té greus problemes estructurals, i
li manquen espais per a exposició, serveis i recerca.
El projecte de reforma arquitectònica que en el seu
moment es va elaborar és clarament insostenible. En
canvi, el MHC està en un lloc privilegiat, ben comunicat,
cèntric, al Port Vell. És un lloc immillorable
per a un museu i per atraure públic. Ha consolidat
la seva oferta, i gaudeix de bons serveis. Una de les
raons que justifica la proposta del “trimuseu” en un
nou edifici és la tesi que el MHC ha de deixar el
Palau de Mar el 2019 i, per tant, el nou museu era
en part una sortida a aquest problema. Anem a pams.
L’edifici de Palau de Mar és propietat del Port de
Barcelona (en concret, Port 2000), entitat participada
per l’Ajuntament i la Generalitat, entre d’altres. La
Conselleria de Cultura ocupa una part del Palau de
Mar a títol de concessió administrativa (no de lloguer)
des de 1995, que finalitza el 6 de desembre de 2019.
A canvi, la Generalitat va cancel·lar la hipoteca (2.500
M PTA) i paga al Port un cànon anual molt econòmic.
És evident que el MHC no té per què marxar. Hi ha
temps per negociar una nova concessió administrativa.
La Generalitat ho ha d’intentar, no hi pot renunciar.
Al cap i a la fi el Port és un ens públic, format per
administracions públiques, inclosa la Generalitat. Els
2.500 M PTA pagats el 1990 van ser molts diners;
cal defensar que no estan amortitzats, i negociar una
nova concessió, això sí, amb un cànon o lloguer més
elevat, actualitzat i raonable. Podem permetre’ns el
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
luxe de prescindir del Palau de Mar? És evident que
no, que cal defensar el seu manteniment. És una opció
immillorable com a seu de l’exposició permanent
i de les exposicions temporals del Museu Nacional
d’Arqueologia i Història, i dels seus serveis cara el
públic (activitats, botiga, restaurant, etc.). En parallel,
l’edifici de Montjuïc (actual MAC) es destinaria a
serveis interns, reserva dels fons, centre de recerca i
laboratoris, documentació, restauració, etc.
4. El nou museu d’història i arqueologia ha de
funcionar en xarxa, amb determinades seus dotades
d’autonomia pròpia. Una de les assignatures pendents
dintre del MAC era l’encaix d’Empúries i del MNAT.
El MNAT no pot encapçalar el MAC —com insinuava
el Pla de Museus— perquè el seu discurs es limita a
un territori (Tarragona) i a una època (la romana).
També és el cas d’Empúries. Però la seva singularitat
es tan elevada que cal atorgar a Empúries i Tarragona
(MNAT) un estatus especial, autònom, dins el
nou museu d’arqueologia i història, que els permeti
desenvolupar-se per si mateixos. No és tan difícil
estructurar una personalitat autònoma pròpia dins
d’un ens autònom més gran. Jurídicament, és possible.
Però ara, la recent creació per llei de l’Agència del
Patrimoni Cultural, que inclou el MHC i el MAC, ho
fa més complicat. Al costat de la seu principal (que
a Barcelona implica la confluència entre el MAC de
Barcelona i el MHC) i de les seus singulars esmentades
de Tarragona i Empúries, cal afegir la resta de
seus de context territorial (Girona, claríssim; Lleida,
caldrà veure com es vincula amb el M:LL), la xarxa
de jaciments, la xarxa de monuments, i els museus
territorials que es vulguin adherir a la xarxa. La
força de la proposta (i la solució per a l’arqueologia,
com a museu) és bastir un museu específic potent,
descentralitzat, i que englobi tot el procés històric,
fusionant MAC i MHC, que es basi, no en un gran
aparador arquitectònic a la capital, sino en la potencialitat
del patrimoni existent al territori, el de
la Catalunya real. Com vertebrar aquest sistema? En
primer lloc tenim la xarxa, ja existent, de monuments
propietat de la Generalitat, que gestiona el MHC. En
segon lloc hi ha la xarxa de museus arqueològics al
territori i de jaciments visitables, que recentment el
MAC ha començat, feliçment, a impulsar (Arqueoxarxa).
Finalment, existeixen al territori un munt de
museus locals “d’història”, sovint multidisciplinaris,
per aixoplugar. Cinc d’ells ja s’han constituït recentment
en xarxa sota el paraigua del MHC. Pel que fa
als monuments i a l’arqueologia (sobretot si incloem
tant museus com jaciments), les dues xarxes han de
confluir en una sola, perquè com es diferencia un
monument d’un jaciment? Per l’alçada de les parets?
Al cap i a la fi, tot és patrimoni immoble de contingut
històric. La cronologia no importa. Un jaciment
modern com el Born és menys ”monument” que un
edifici romà (arqueològic per tant?) com Centcelles?
Com es diferencia un museu discursiu amb col·leccions
d’un monument o jaciment museïtzat, amb museu
monogràfic o sense, o amb centre d’interpretació?
El mètode museogràfic s’aplica igual a tots els elements
esmentats. Per tant, caldria bastir en el futur
una sola xarxa de museus arqueològics i immobles
205

de caràcter històric, per una banda, i una xarxa de
museus d’història local, per l’altra.
I l’etnologia? Aquí no toca desenvolupar la idea,
però jo defenso un Museu Nacional d’Etnologia,
diferenciat del d’Història i Arqueologia, i també en
xarxa. En realitat, no proposo res de nou: la Junta
de Museus ja havia aprovat una proposta semblant,
que, lamentablement, va caure en l’oblit. Consistiria
en un museu nacional bastit pels museus i espais
que hi ha al territori, estès horitzontalment pel país,
que són els que ofereixen les propostes museogràfiques
més sòlides. De fet la xarxa ja ha començat
a caminar des del mes de març de 2008. Seria un
museu que no tindria una capçalera, com a contenidora
de col·leccions referencials, com la resta de
museus nacionals, sinó que la seu central o federal
(des d’on s’ha de coordinar la xarxa) hauria de tenir
—a Barcelona— uns serveis comuns, unes oficines de
gestió, i tal vegada una sala d’exposicions temporals
que permetessin als museus de la xarxa presentar-se
a Barcelona. Per tant, no es requereix un gran edifici;
ans al contrari. En qualsevol cas, cal estudiar
bé com hi encaixa el Museu Etnològic de Barcelona,
que engloba tant les col·leccions exòtiques com les
hispàniques i catalanes de l’antic MAITP (Poble Espanyol).
I també cal veure com s’incorpora el discurs
de present i de futur, al nou museu.
Conclusions
En definitiva, pensem que el macroprojecte de
museu nacional que es proposa no és una necessitat
de la museologia catalana. No ho és, no només per
la dura etapa que estem vivint (una greu crisi que
dificulta les inversions en nous equipaments culturals
a llarg termini), sinó perquè pretén convergir disciplines
i dinàmiques que pensem que poden funcionar
millor d’una altra manera. El problema no rau en el
numero de museus nacionals, sinó en la dimensió i
la sostenibilitat dels seus continguts. La solució no
és un gran aparador amb la signatura d’un arquitecte
diví, sinó que consisteix a confiar en el patrimoni
dispers en el territori i a vertebrar-lo (aquest sí que
és nacional). Per això crec que s’ha de treballar en
la línia de fusionar el MAC i el MHC (aquests dos
sí), mantenint les seves actuals dos seus (el Palau
de Mar —actual MHC— com a equipament públic,
i la seu barcelonina del MAC per a serveis interns) i
buscar una petita seu per ubicar les oficines centrals
d’un museu nacional d’etnologia basat quasi exclusivament
en la seva xarxa territorial.
F. Xavier Menéndez i Pablo
Museòleg
menendezpf@diba.cat
El MAC i el seu
context coevolutiu
Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Precedents forçosament polítics
206 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
El Museu d’Arqueologia de Catalunya es un constructe
social, una entitat institucionalitzada, imaginada
i construïda, que existeix formalment en tant que hi
ha gent que li atorga existència. En realitat, però, el
MAC, allò que magistralment va culminar en Bosch
Gimpera, està molt lluny de la seva funcionalitat i
context inicial. El retorn de l’Esculapi a Empúries el
2008 esdevingué el certificat de defunció d’un model
museal que havia estat generat en un moment de
represa nacional. I és que un museu, òbviament,
respon a les necessitats, cosmovisió i imaginari d’una
societat determinada en un moment donat. En cap
cas podem considerar un museu sense la seva circumstància,
és a dir, al marge del sistema complex
del qual forma part.
Hi ha grans museus-institució que fa molts anys
que duren, i que tenen al darrere societats identitàriament
estables amb estats consolidats. Aquest no
és, però, el cas de Catalunya. D’ençà l’edat mitjana
la identitat catalana es va basar en les Constitucions.
Eren catalans tots aquells que estaven sota l’imperi
de les lleis elaborades per les Corts Catalanes.
Aquest nacionalisme modern i constitucional va ser
brutalment destruït el 1714 tot i que la seva llavor
va contribuir al triomf de les revolucions liberals
que van universalitzar models nacionals basats en
la ciutadania i les lleis. Tanmateix aquesta via esdevingué
vedada als catalans que tot i els esforços
dels republicans federals, i fins i tot dels carlins,
no van poder retornar a una via nacional basada
en les pròpies lleis.
Al final del segle xix davant la impossibilitat de
refer la via constitucional els elements més dinàmics
de la societat van assajar institucionalitzar la
resiliència buscant un nou model nacional identitari
no basat en les pròpies lleis, sinó en el desenvolupament
de la pròpia llengua i cultura (seguint els
exemples d’Alemanya i Itàlia), i buscant espais de
gestió política tot intentant participar en la modernització
de l’Estat espanyol. Aquesta estratègia va
tenir el seu punt culminant amb l’hegemonia de la
Lliga i l’establiment de la Mancomunitat que, tot
i la migradesa dels seus resultats polítics i socials,
va desplegar una tasca educativa, cívica i cultural
impressionant. Al principi del segle xx la Catalunya
“noucentista” es va dotar d’institucions culturals
sòlides, entre elles un Museu d’Art i Arqueologia.
És en aquest període que s’impulsen les emblemàtiques
excavacions d’Empúries i que es procedeix
a la salvaguarda de les pintures romàniques del
Pirineu. Els noucentistes, amb un projecte clar, es
van apressar a bastir decididament infraestructures
que possibilitessin el desenvolupament cultural de
Catalunya.

Debat
La ruptura democràtica
Amb la ruptura democràtica de 1931 el republicanisme
i les avantguardes catalanes van descabdellar
de manera vertiginosa un projecte polític nacional de
fusió que implicava sostenir i enfortir el nacionalisme
identitari en base a la cultura, i alhora avançar
cap a una identitat basada en la ciutadania i les
lleis significatives que desplegaven les institucions
catalanes. En cultura i educació els plantejaments de
la Mancomunitat, en una praxi de pura “enginyeria
fragmentària”, es va mantenir i rellançar. Òbviament
un país normal havia de disposar de museus i no
sorprèn que en Bosch Gimpera s’apressés a consolidar
el Museu d’Arqueologia de Catalunya com a museu
“nacional”. Va ser concebut en la seva nova seu de
Montjuïc com un museu didàctic obert a la ciutadania,
i alhora com un centre de recerca que recollia
l’esforç en aquest àmbit que l’arqueologia catalana
practicava en les més diverses contrades. Tot plegat
un museu modern, similar als que sostenien altres
països europeus, una institució que no es tancava en
localismes i que era el reflex d’un país que reconqueria
en el dia a dia la seva normalitat cultural i política.
L’Esculapi, presidint la magnífica sala de restes emporitanes,
esdevenia, sens dubte, símbol i emblema
d’aquest nou període. Tot plegat les transformacions
del museu reflectien la coevolució del pensament científic
i museogràfic i òbviament l’evolució política que
experimentava el país. El Museu esdevenia una peça
proactiva que formava part d’un sistema complex, el
de la cultura i política catalanes, les parts del qual
estaven íntimament relacionades i s’influenciaven
mútuament en la mesura que anaven coevolucionant.
Evidentment Bosch estirava del projecte, i era un
component important, però també estirava l’arqueologia
catalana, i també empenyien unes institucions
amb voluntat política i social, i un republicanisme
políticament hegemònic que feia avançar Catalunya
decisivament cap a la llibertat. I al seu torn el Museu
d’Arqueologia contribuïa a socialitzar un coneixement
científic que incidia en la generació d’una ciutadania
de qualitat que realimentava i accelerava les dinàmiques
coevolutives.
Tot això es va acabar quan l’Exèrcit Popular de
la República va ser derrotat a la Batalla de l’Ebre.
Franquisme i restauració borbònica
El que va venir després va ser una sanguinària
Dictadura que va comptar amb el col·laboracionisme,
directe o indirecte, de bona part de la gent de la Lliga.
Tanmateix alguns quadres intel·lectuals vinculats
a l’herència noucentista van poder sortejar la situació
endegant projectes arqueològics prou importants, com
ara la recuperació de les muralles romanes i l’excavació
del subsòl de la plaça del Rei. En aquest sentit cal
reconèixer la tasca que en clau nacional, i malgrat
l’entorn feixista, van exercir, en l’àmbit arqueològic del
Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, professionals
de primer ordre com Agustí Duran i Sanpere o
Frederic-Pau Verrié. Diferent sort va tenir el Museu
d’Arqueologia que durant el període franquista es va
ubicar sota control de la Diputació de Barcelona i
estigué sempre dirigit per feixistes i/o oportunistes.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Durant aquest període el museu va canviar poc, les
seves sales es van mantenir amb pocs canvis, però
els factors coevolutius, òbviament, havien canviat.
El 1975 començà la II Restauració Borbònica,
molt similar a la Canovista, que es consolidà amb la
Constitució de 1978, un pacte gestat, principalment,
entre feixistes i estalinistes amb el vistiplau de la
socialdemocràcia alemanya, i en el marc de la Guerra
Freda. El nou règim situà com a cap d’estat un dels
col·laboradors íntims de la Dictadura, Joan Carles de
Borbó, i garantí la impunitat dels crims del feixisme.
S’inicià un aparent procés de descentralització que,
en el cas de Catalunya, es materialitzà en l’Estatut
del 1979. Però la nova situació, amb una democràcia
formal que difícilment podia prosperar sense cultura
democràtica, no generava coevolucions que poguessin
rellançar el museu. El conjunt de forces polítiques
catalanes van acceptar les regles del joc de la Constitució,
i es van apressar a gestionar i fruir de les
noves parcel·les de poder. Altrament l’acceptació del
marc constitucional i estatutari espanyol com a projecte
estratègic comunament acceptat va implicar la
renúncia a qualsevol altre projecte polític de caràcter
nacional. Però en aquest marc les dues vies d’accés a
una plenitud nacional: la constitucional-legislativa i la
cultural-identitària quedaven hipotecades. La possibilitat
d’avançar en un projecte nacional català definit
per unes lleis de prestigi esdevingué inviable atès que
l’Estatut d’Autonomia no atorgava competències per
legislar sobre res important. El conjunt de les forces
polítiques catalanes van renunciar al Concert Econòmic
i des de llavors han esdevingut tolerants amb la
inversemblant espoliació fiscal que ha rosegat el país.
Altrament podria haver-se buscat lideratge i prestigi
en lleis que afavorissin el dia a dia i mitjançant una
administració eficaç. Aquest, però, tampoc no va ser
el cas. La Generalitat va generar una administració
burocràtica i ineficaç. Al capdavall la pervivència de
l’herència franquista va menar un model polític en el
qual els aparells dels partits es van nodrir amb gent
de vàlua desigual i, de resultes, els càrrecs de gestió
i tècnics sovint van ser ocupats per gent poc qualificada.
El nou règim va mantenir les Diputacions, un
cau de poder i corrupció, aviat va quedar clar que
el Museu d’Arqueologia no rebria gaires estímuls del
seu entorn polític directe. La coevolució política no
ajudaria al rellançament de la institució.
El fiasco de la via identitària
En aquest context de II Restauració Borbònica la
via cultural era l’única que quedava per impulsar una
política d’identitat nacional catalana. Però no es va
desenvolupar atès que el desplegament d’un projecte
polític cultural implica sincronia amb un projecte
polític que garanteixi llibertats. Des del moment que
el projecte polític es va limitar a un Estatut d’Autonomia
respectuós amb el marc neofranquista de la
Constitució espanyola el desafiament cultural quedava
sentenciat a iniciatives de perfil baix. Així, fites normals
i mínimes com ara l’impuls d’una televisió catalana o
la potenciació de la llengua catalana a l’ensenyament
esdevingueren molt difícils d’aconseguir.
207

En aquest context la Llei de museus de 1990 obria
la possibilitat de crear museus “nacionals”, però
aquesta etèria declaració d’intencions legislativa va
tenir un desenvolupament raquític, amb projectes tan
desiguals com el MNAC, el MAC, el mNACTEC o el
Museu d’Història de Catalunya. A la pràctica cap de
les dues grans forces polítiques postfranquistes que
van hegemonitzar el poder: CiU i PSC-PSOE no van
provar de bastir cap projecte cultural estratègic. Les
prioritats de CiU es van centrar a evitar una possible
fractura social (!) a Catalunya i van donar prioritat
a la construcció d’infraestructures socials, necessàries
però sovint mal planificades (centres educatius) i amb
malbarataments estructurals notables (poliesportius,
piscines, centres cívics, polígons paraindustrials).
Els socialistes, al seu torn, també van bandejar l’eix
cultural i van centrar-se en la “modernització” a partir
d’intervencions urbanístiques que pretenien impulsar
iniciatives socials o paraculturals. Tot plegat, tant les
dretes com les esquerres van coincidir en un model
de creixement basat en la construcció, congruent amb
el que s’impulsava des de Madrid amb uns poders
financers addictes a l’especulació salvatge. Tot plegat
opcions amb poc valor afegit que acabarien portant
el país al desastre econòmic.
Formigó versus política cultural
Tant socialistes com convergents van impulsar una
política cultural subsidiària de fantasies arquitectòniques
i urbanístiques. Les més importants inversions en
cultura es van centrar en l’edificació o arranjaments
d’edificis. No es va invertir en matèria grisa, entesa
com a talent, sinó en matèria grisa entesa com a
formigó. Les diferents administracions han anat invertint
en iniciatives faraòniques insostenibles com
ara el monstruós remodelatge del Palau Nacional,
per allotjar el MNAC; la destrucció del teixit històric
del Raval, per incrustar el MACBA; o la cruel broma
de “la Grapadora” cridada a presidir la plaça de les
Glòries (Catalanes) de Barcelona. Allò important no
eren les col·leccions dels museus, o la renovació museogràfica,
o els investigadors que havien de nodrir
els processos d’adquisició i presentació de coneixements,
sinó els contenidors i els guanys derivats de
la construcció. Arquitectes i dissenyadors van assolir
l’hegemonia en aquests processos prioritzant lògiques
pseudo-estètiques, sovint elitistes, tot bandejant lògiques
més congruents amb la democratització de
l’accés al coneixement per part d’amplis sectors de
la població. Al darrere d’aquesta praxi no hi havia
cap projecte cultural de país, i com a conseqüència
els projectes esdevenien una entelèquia tipificada per
la incongruència. Òbviament aquesta coevolució no
ajudava a un Museu aïllat a Montjuïc, d’una cosa
estranya (l’arqueologia) que la misèria intel·lectual
governant considerava prescindible.
La destrucció d’un model
El Museu Arqueològic de Catalunya no va escapar
a les dinàmiques del període. Sotmès a la fèrula de
la Diputació de Barcelona, una de les administracions
menys transparents del nou règim, va patir
totes les contradiccions. Les direccions, nomenades
208 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
Debat
a dit, es van caracteritzar per la seva fragilitat, però
ni la millor direcció hagués pogut garantir una remuntada
de la institució. La coevolució de l’entorn
polític i administratiu del museu, així com la manca
d’un embolcall de projecte cultural o polític de país
menaven la institució a una via morta. Naturalment
la Diputació de Barcelona no va tenir cap projecte
cultural ni polític més enllà d’una sòrdida gestió. Per
als seus caps el manteniment d’un museu “arqueològic”
esdevingué una qüestió exòtica. Tanmateix, seguint la
lògica del moment històric, van entendre que el museu
s’apanyaria a base d’obres, i així, sense objectius, es
van endegar projectes de remodelatge un al darrere
de l’altre. El malbaratament en paper (projectes) i
en ciment esdevingué notable... això deuria generar
moviments econòmics, però no necessàriament en
benefici de les col·leccions del museu. A més a més,
les reformes, poc intel·ligents, quan no mediocres, van
anorrear allò que no havia aconseguit el franquisme:
la magnífica obra de Bosch Gimpera. Un magnífic
museu dels anys trenta síntesi de noucentisme i
avantguardisme va ser sistemàticament destruït a
canvi de res.
El símbol d’aquest desastre va ser el posicionament
de l’Esculapi en el centre neuràlgic de l’edifici. Tanmateix
els càlculs no van ser correctes i l’escultura
resultà massa gran. Des de tots els punts de vista del
panòptic edifici l’Esculapi es veia sense cap, el qual
s’internava de manera irremissible en la perspectiva
del pis superior. Deurien concebre el remodelatge
pensant en els pressupostos de Jeremy Bentham; però
a la pràctica la instal·lació esdevingué una metàfora
del panòptic de Michel Foucault, però amb una escultura
conceptualment decapitada que no era capaç
ni de vigilar, ni de castigar.
Sense futur?
Amb l’arribada de les esquerres a la Generalitat el
2003 s’obriren expectatives de canvi que van quedar
en no res. Al capdavall les esquerres tampoc no tenien
cap projecte polític ni cultural de país, més enllà
del respecte i la submissió al marc de la Constitució
transfranquista del 1978. Les tòniques van seguir i les
intervencions es van comptar per desastres. De feia
temps les esquerres ja havien demostrat a bastament
a Barcelona el seu tarannà respecte a la cultura.
Oriol Buigas va maldar per destruir el nucli antic
de la ciutat a canvi de res, i Ferran Mascarell va
propiciar intervencions tan desafortunades com la del
Born i l’esperpèntic Fòrum de les Cultures: un Titànic
d’especulació urbanística, justificat amb la coartada
de donar protagonisme a totes les cultures menys a
l’autòctona. Tanmateix Mascarell, un dels cervells del
colossal malbaratament va ser recompensat, i elevat a
la categoria de conseller de cultura, pels socialistes,
el 2006, i pels convergents el 2010. Les aportacions
d’Esquerra tampoc no van ser brillants atès que no
tenia cap projecte clar de país, més enllà de consolidar
càrrecs i llocs a les administracions.
El 2007 el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras,
va impulsar un Pla de Museus que pretenia
destruir definitivament el que quedava de teixit museístic
nacional vinculat a la història i l’arqueologia.
Naturalment el particular sistema polític generat per

Debat
la Constitució espanyola, amb la pervivència de trets
culturals i sociològics franquistes, exigia una política
de desmemòria i d’ingravidesa històrica. Tresserras,
congruent amb la lògica de la reculada, va voler
destruir el Museu d’Història de Catalunya i l’Arqueològic
de Catalunya, en favor d’un asexuat museu de
ciències socials. Es prometia, alhora (no cal dir-ho),
l’arranjament d’un fabulós edifici emblemàtic per
esperonar el nou projecte.
En aquest context de letal deconstrucció postmoderna
el retorn de l’Esculapi cap a Empúries va significar
la rúbrica de la defunció, o assassinat, del MAC com
a museu “nacional”. Era l’inici de la dispersió de
la col·lecció, el bé més preat del que havia estat el
Museu d’Arqueologia de tots els catalans.
Aquest moment: el d’ERC destruint museus “nacionals”
dedicats al passat, esdevenia autènticament
emblemàtic pel que significava de degradació del
sistema polític imperant a Catalunya, i evidenciava
l’atzucac i esgotament del model postfranquista.
Exposat això... què podem dir del futur del Museu
d’Arqueologia de Catalunya? Doncs poca cosa... no
té cap futur més enllà del dia a dia. Sembla que el
museu ha sobreviscut gràcies a la fallida del model
econòmic del país. Pel que sembla s’han acabat les
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X
intervencions constructives faraòniques pretesament
estimuladores de l’economia. No es farà cap gran
edifici per allotjar cap gran museu de ciències socials.
Això és clar, i per tant el MAC esdevé un zombi que
continua dempeus. De l’actual equip de govern de la
Generalitat, entestat a falcar el projecte constitucional
espanyol (tot i les costures), no es pot esperar
cap projecte alternatiu, ni polític ni cultural. És el
moment del “Vichy Catalán”. Els col·laboracionistes
treballen colze a colze amb el govern transfranquista
de Madrid per tal de destruir l’economia, la cultura
i la història del país.
El MAC, ara per ara, no té futur. No és un problema
de direcció, ni de recursos, ni de projecte intern,
tot i que una optimització d’aquests factors sempre
ajuda. És un problema de coevolució política, social
i cultural. Un museu nacional no té sentit en un
sistema complex polític i cultural que ha renunciat
a la nació i que considera el passat com quelcom
incòmode.
Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Catedràtic de didàctica de les ciències socials
Universitat de Barcelona
fhernandez@ub.edu
209

Crònica científica
Memòria de l’activitat
del Laboratori
d’Arqueologia de la
Universitat de Lleida
durant l’any 2011
Maria Trigo Prunera
Continuant amb la seva feina de conservació i
restauració de materials de procedència arqueològica,
el SCT-Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de
Lleida ha dirigit els seus esforços, durant aquest any
2011, a tractar un conjunt de material de procedència
molt diversa. Totes aquestes peces estan relacionades
amb la investigació i les excavacions que es duen
a terme tant dins dels projectes desenvolupats pels
grups de recerca de la pròpia universitat, com amb
les excavacions realitzades per usuaris externs. Tota
aquesta tasca de conservació i restauració que s’ha fet
al laboratori ha estat complementada amb la documentació.
Aquesta documentació és molt necessària per
tenir al dia tot el que fa referència a l’execució dels
processos realitzats durant els tractaments d’estabilització,
neteja i reintegració del material i també per
deixar constància de tot allò que s’ha decidit aplicar.
Enguany els usuaris externs, per als quals el laboratori
ha treballat, han estat el Museu Comarcal
de l’Urgell, el Museu de Lleida, l’Institut d’Estudis
Ilerdencs i la Secció d’Arqueologia de l’Ajuntament
de Lleida. Per al Museu Comarcal de l’Urgell s’han
estabilitzat un total de cinc peces de ferro: quatre
procedents de l’excavació dels Missatges (Claravalls,
Tàrrega) i una petita eina apareguda a l’excavació
dels Estinclells (Verdú). D’aquesta darrera excavació
també s’ha netejat un botó o aplic de ferro amb
matèria orgànica i s’ha restaurat una punta de llança
ibèrica molt fragmentada. La punta de llança
s’ha tractat amb l’ajut de les radiografies que es van
realitzar abans d’intervenir sobre la seva superfície.
Després d’una consolidació al buit parcial l’arma s’ha
enganxat i posteriorment s’ha netejat mecànicament
utilitzant una turbina recta amb freses de diamant i
també corindó projectat amb microabrasímetre. Les
esquerdes i forats s’han omplert amb resina epoxi
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
per donar més resistència a la peça i s’ha decidit
reintegrar-la només fins al punt de poder-la manipular.
Per al Museu de Lleida: diocesà i comarcal s’ha
realitzat el tractament d’estabilització de l’espasa recta
ibèrica de ferro de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-
Térmens, la Noguera). S’han necessitat uns mesos
per acabar d’eliminar els clorurs de ferro actius que
afectaven el metall. Un cop acabats els tractaments
d’inhibició, consolidació i protecció final la peça
tornarà al museu sota unes condicions òptimes de
temperatura i humitat (fig. 1).
Pel que fa a l’Institut d’Estudis Ilerdencs s’han
netejat i estabilitzat dues peces de bronze procedents
del jaciment de la Serra del Calvari (la Granja d’Escarp,
el Segrià): un penjoll en forma d’anella i un
fragment d’un braçalet.
Per a la Secció d’Arqueologia de l’Ajuntament
de Lleida el laboratori ha continuat amb el tractament
del material que ha anat apareixent a les
excavacions que aquesta duu a terme a la ciutat.
Això és possible gràcies al conveni de col·laboració
en arqueologia urbana vigent entre l’Ajuntament de
Lleida i la Universitat. D’aquesta manera s’ha pogut
estabilitzar una gran quantitat de peces de ferro i al
mateix temps s’han restaurat objectes de ceràmica,
d’os i de bronze. Aquest any el laboratori, a part de
la Carme Prats i la Maria Trigo, ha comptat durant
uns mesos amb la col·laboració de les restauradores
Gemma Piqué i Mireia Cañadell. Paral·lelament a
aquesta feina de conservació i restauració, i dins
també del conveni, s’ha comptat amb la col·laboració
de la Lluïsa Amenós, doctora en història de l’art i
especialista en documentació del patrimoni cultural,
en arts decoratives i en ferro forjat. La Lluïsa Amenós
ha estat realitzant tasques de recerca tipològica de
peces, majoritàriament metàl·liques, procedents de les
intervencions arqueològiques portades a terme per la
Secció d’Arqueologia de la Paeria. Aquesta recerca
ha permès identificar i documentar peces que ja han
estat restaurades al laboratori o que estan en procés
de conservació i restauració. Els resultats de la tasca
interdisciplinària portada a terme es recollirà en un
article del proper número de la Revista d’Arqueologia
de Ponent.
Els objectes de ferro procedents del conveni amb
l’Ajuntament de Lleida que s’han estabilitzat mitjançant
tractament químic durant aquest any 2011 són
onze procedents de l’excavació de Cappont entre els
quals hi ha un ganivet, unes tenalles, un compàs i
un sabre, i dotze procedents de l’excavació del carrer
Figura. 1. Espasa recta ibèrica de ferro de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens, la Noguera) que pertany a la
col·lecció exposada al Museu de Lleida: diocesà i comarcal. (foto: Servei de Reproducció d’Imatge de la Universitat de Lleida).
213

Crònica científica
Figures 2a, b, c i d. Clau de pany de ferro d’època moderna trobada a la intervenció realitzada al baluard de Llengua
de Serp del Turó de la Seu Vella de Lleida. Imatge de la clau abans del tractament, radiografia de la peça, fotografia de
la clau durant la neteja mecànica i aspecte final. (Foto abans tractament i durant la neteja: SCT-Laboratori d’Arqueologia.
Digitalització radiografia i foto final tractament: Servei de Reproducció d’Imatge de la Universitat de Lleida).
214 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X

Crònica científica
del Carme, dels quals destaquem un pugio romà, una
fulla de falçó i un ganivet. A part s’ha restaurat una
clau de pany de ferro apareguda a la intervenció al
baluard de la Llengua de Serp del Turó de la Seu
Vella tot netejant la superfície de forma mecànica amb
turbina recta i corindó projectat amb microabrasímetre,
i omplint i reforçant esquerdes amb resina epoxi
(fig. 2a, b, c i d). També s’han acabat d’estabilitzar
i restaurar una sèrie de peces de bronze aparegudes
en diferents intervencions de la ciutat, de les quals
podem destacar una moneda folrada de plata que va
aparèixer a l’Antic Portal de Magdalena, una anella,
una sivella, una clau de ganxo, una agulla, un mànec,
un didal, un pèndol i una nansa (fig. 3a i b). Tots
aquests objectes provenen de les excavacions que es
van fer als carrers Cardenal Remolins, Democràcia,
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
del Carme i avingunda Blondel-Sant Antoni. Enguany
també s’ha restaurat el broc en forma de cap de lleó
que es troba a la font del Lleó dels Camps Elisis de
la ciutat. S’ha fet la neteja de les concrecions calcàries
que tapaven bona part de la superfície i s’ha reparat
un dels ulls amb resina epoxi. Després de consolidar
la seva superfície el broc s’ha retornat al seu lloc per
continuar decorant la font (fig. 4a i b). Pel que fa als
objectes d’os i de ceràmica, hem de dir que s’ha pogut
restaurar una sèrie de peces d’origen romà i medieval
força variades procedents també de les excavacions
dels carrers esmentats anteriorment, com ara una
pàtera (fig. 5), un metacarp de bòvid treballat d’època
andalusina, una escudella vidrada de gran format, una
servidora vidrada i una plata decorada amb una escena
cortesana pintada amb verd i manganès.
Figures 3a i b. Nansa de bronze d’època romana trobada a l’excavació de les termes excavades al carrer Cardenal Remolins
de Lleida. Imatge d’abans del tractament i un cop finalitzada la restauració. (Foto d’abans del tractament: SCT-Laboratori
d’Arqueologia. Foto final tractament: Servei de Reproducció d’Imatge de la Universitat de Lleida).
215

Crònica científica
Figura 4a i b. Broc de la font del Lleó dels Camps Elisis de Lleida. Fotografia del seu estat in situ abans del tractament i
un cop finalitzada la restauració i retornada al seu lloc d’origen (fotos: Albert Gaset).
Durant aquest any 2011 el SCT-Laboratori d’Arqueologia
també ha col·laborat amb el Grup de Recerca
Consolidat GRAPHA (Grup de Recerca en Arqueologia,
Prehistòria i Història Antiga) de la Universitat
de Lleida, i ha donat suport amb el seu treball de
conservació i restauració a diversos projectes de
recerca: els que porta el Grup d’Investigació Protohistòrica
(GIP) i els que dirigeix la doctora Núria
Rafel. Per al GIP s’ha continuat amb l’estabilització
d’un conjunt d’objectes de bronze apareguts a les
darreres campanyes d’excavació del poblat ibèric
dels Vilars (Arbeca), que ja s’havien posat en marxa
l’any 2010 i entre els quals cal destacar un penjoll
zoomorf de tipus boc; i també s’ha començat amb
d’altres com ara una fíbula anular. Alhora s’han engegat
els tractaments de neteja d’un vas de ceràmica
a mà provinent de les excavacions fetes al Megalit
de Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera).
I per donar suport als projectes portats a terme per
la doctora Núria Rafel s’ha estabilitzat una anella
de bronze procedent del Turó de l’Avenc del Primo
(Bellmunt del Priorat) i s’ha netejat i estabilitzat
una fíbula romana apareguda al jaciment del Coll
del Moro (Gandesa, Terra Alta).
Maria Trigo Prunera
SCT-Laboratori d’Arqueologia
Universitat de Lleida
labarq@sct.udl.cat
Figura 5. Pàtera de ceràmica terra sigillata d’època romana
trobada a les excavacions de les termes del carrer Cardenal
Remolins de Lleida un cop acabada la seva restauració (foto:
Servei de Reproducció d’Imatge de la Universitat de Lleida).
216 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X

Crònica científica
Intervencions
arqueològiques i
paleontològiques a
Lleida durant l’any
2011
Georgina Prats Ferrando
Introducció
Amb l’objectiu de continuar amb la difusió de
les dades de les intervencions arqueològiques i
paleontològiques dutes a terme a la província de
Lleida, que periòdicament s’han anat publicant
en la Revista d’Arqueologia de Ponent, des del seu
exemplar de 1995, enguany correspon presentar
les referides a l’any 2011. Per poder dur a terme
aquest treball han estat requerides les dades dels
Serveis Territorials de Lleida del Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya. Una vegada
més, volem agrair tant l’amabilitat de Josep Gallart,
arqueòleg territorial, com la col·laboració del seu
equip, en l’aportació de les dades per a l’elaboració
d’aquest text.
Per a confeccionar aquest breu resum de les intervencions
arqueològiques i paleontològiques que
s’ofereix a continuació, ha estat necessari registrar
les diverses intervencions a partir de la informació
recollida, i fer una simple descripció quantitativa
sobre els tipus d’intervencions, les comarques on van
ser realitzades i els períodes afectats.
Aquí es presenta la llista d’intervencions classificades
i unes gràfiques quantitatives, no desenvolupades ni
explicades, de manera similar a com s’ha anat fent
any rere any. Som conscients que aquestes dades que
es presenten només mostren indicadors quantitatius,
i potser discutibles en la seva representativitat, de
la realitat de l’activitat arqueològica a les terres de
Lleida. Les anàlisis de major profunditat i que puguin
entrar en una descripció més qualitativa tant de les
intervencions com dels seus resultats, depassen els
objectius d’aquest text, que pretén ser merament
informatiu.
Les intervencions arqueològiques i
paleontològiques de l’any 2011
L’any 2011 es dugueren a terme un total de cent
trenta-cinc actuacions arqueològiques, segons es desprèn
de la Memòria d’actuacions arqueològiques de
l’any 2010 a l’àmbit dels Serveis Territorials de Lleida
del Departament de Cultura de la Generalitat, i de les
informacions aportades pel Servei d’Arqueologia de
l’Ajuntament de Lleida i del Servei d’Arqueologia
de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Sobre el total de cent trenta-cinc actuacions un
72,46% poden ser considerades d’urgència: les inter-
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
vencions d’avaluació de risc (prospeccions) (18,84%) 1
i les excavacions d’urgència i preventives (incloses les
de control i seguiment d’obres, que representen el
53,62%). En segon lloc, es troben les intervencions
d’investigació, les que es realitzen en relació amb
projectes de recerca arqueològica o paleontològica,
les quals han suposat un 13,77%: excavacions
(12,32%) i prospeccions (1,45%). En últim terme
apareixen altres actuacions sobre el patrimoni que,
com és habitual, han tingut una freqüència menor:
la consolidació, restauració, neteja, trasllat, adequació
i condicionament de jaciments i restes (6,52%) i la
documentació de jaciments i el tractament de restes
no extretes (7,25%) (fig. 1).
Si comparem els tipus d’intervencions, entre les
dades anteriors de la figura 1 i les mateixes dades
aportades durant els anys anteriors (des de 2006)
(fig. 2), es pot veure com es produeix una notable
disminució tant de les prospeccions com de les
excavacions. Per una banda, les primeres arriben a
tenir els índexs més baixos d’aquests darrers anys
(un 18,84% les preventives i d’urgència, i un 1,45%
les d’investigació). I, per altra banda, als dos tipus
d’excavacions els corresponen percentatges 5 i 10
punts per sota de la mitjana calculada (un 22,2 pel
que fa a les d’investigació, i 83 per a les d’urgència
i preventives) des del 2006 fins a l’actualitat. Una
de les dades més interessants és l’augment rellevant,
que ha anat adquirint força any rere any, de
les actuacions tipus consolidacions, restauracions,
neteja, documentació i tractament de restes no
extretes, arribant a representar el 19,41% del total
d’intervencions l’any 2010. No obstant això, seguint
amb la tònica general d’aquest 2011, el percentatge
ha baixat fins al 13,77%.
Pel que fa a la distribució espacial de les intervencions,
la comarca amb major nombre d’actuacions ha
estat la Noguera amb un 20%, seguida de les Garrigues
i l’Urgell (16%), el Segrià (14%), la Segarra (13%) i
el Pallars Jussà. Les comarques amb menys activitat
han estat l’Alt Urgell (4%), l’Alta Ribagorça i el Pallars
Sobirà (3%), la Cerdanya (1%), i el Solsonès, el Pla
d’Urgell i la Val d’Aran (0%) (fig. 3).
Respecte a la cronologia, les intervencions que
afecten a restes de diferents períodes cronològics
destaquen sobre totes les altres amb un 32% (de la
mateixa que els anys anteriors). Seguidament, les
intervencions en jaciments medievals, com és habitual,
són les més freqüents (30%), seguides enguany
de les intervencions romanes i paleolítiques (7% i
5% respectivament), les ibèriques, contemporànies i
resultats negatius (4%) i les modernes i de l’edat del
bronze (3%) (fig. 4).
1. D’ara endavant s’entendrà que tots els percentatges són
sobre el total d’actuacions si no s’indica el contrari.
217

Crònica científica
Figura 1. Resum de les actuacions arqueològiques a la demarcació de Lleida l’any 2011 agrupades per tipus d’actuacions. Els
totals no coincideixen amb el nombre d’actuacions (135) atès que algunes d’elles en el gràfic han estat dividides en dos quan
es tractava d’una excavació/prospecció (1) i al mateix temps d’una documentació/tractament (2). En canvi, al llarg de la llista,
aquestes només s’han comptabilitzat com a una sola intervenció, tant si es documentava o s’excavava com si s’eliminava.
Figura 2. Resum de les actuacions arqueològiques a la demarcació de Lleida des de l’any 2006 fins al 2011 agrupades per
tipus d’actuacions.
218 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X

Crònica científica
Figura 3. Resum de les actuacions arqueològiques a la demarcació de Lleida l’any 2011 agrupades per comarca i tipus genèric.
Figura 4. Resum de les actuacions arqueològiques a la demarcació de Lleida l’any 2011 agrupades per períodes i tipus genèric.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
219

Llista d’intervencions de l’any 2011
A. Prospeccions paleontològiques i
arqueològiques d’investigació
Paleontologia
1. AflorAMEnts dEl crEtAci supErior dE cAtAlunyA
(Fígols, Vallcebre, Coll de Nargó i Isona i Conca
Dellà, Berguedà, Alt Urgell i Pallars Jussà)
Direcció: Albert Garcia Selles i Bernat Vila Ginestí
Institució / Promotor: Institut Català de Paleontologia
Miquel Crusafont (ICP)
Període: paleontologia
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
Paleolític
2. vAlls dE sAnt nicolAu, llAcs, cAsEsnovEs o port
dEl rus (Vall de Boí, Alta Ribagorça)
Direcció: Ermengol Gassiot Ballbè, David Rodríguez
Antón i Laura Obea Gómez, Universitat
Autònoma de Barcelona, UAB
Institució / Promotor: Parc Nacional d’Aigüestortes
i Estany de Sant Maurici
Període: paleolític i època medieval
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
B. Prospeccions paleontològiques i
arqueològiques d’urgència i preventives
Medievals
3. JAciMEnt dEl vilot (Almacelles, el Segrià)
Direcció: Paula Santamaria Tirri i Borja Tàpia
Institució / Promotor: Ajuntament d’Almacelles
Període: època medieval i moderna
Pressupost: 1.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
4. cAll dE tàrrEGA (c/ dE lA font, 5; dE l’Estudi,
8, 15 i 25 i pl. dE lA pAllA) (Tàrrega, l’Urgell)
Direcció: Oriol Saula Briansó
Institució / Promotor: Museu Comarcal de l’Urgell
Període: època medieval
Pressupost: 9.800,00 €
Subvenció: 0,00 €
Cronologia diversa 2
5. rEforMA líniA AèriA/subtErràniA 25 kv. doblE
circuit l-3 GuissonA i l-8 coopErAtivA, subEstAció
Mont-roiG (Guissona, la Segarra)
Direcció: Jordi Guàrdia Felip, de l’empresa Arqueociència
SC, S. L.
Institució / Promotor: Isolux Ingeniería, S. S.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 3.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
2. Aquesta classificació es refereix a totes aquelles intervencions
que han donat com a resultat diferents períodes.
Crònica científica
6. sErrA dEl codó (Baix Pallars, Pallars Sobirà)
Direcció: Núria Rafel Fontanals
Institució / Promotor: Departament d’Història de
la Universitat de Lleida
Període: cronologia diversa
Pressupost: 5.500,00 €
Subvenció: 0,00 €
7. xArxA sEcundàriA. pis A1, sEctor 13, cAnAl sE-
GArrA-GArriGuEs (Sarroca de Lleida, Llardecans
i Torrebesses, el Segrià)
Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 382,00 €
Subvenció: 0,00 €
8. xArxA sEcundàriA. pis b1, sEctor 13, cAnAl sE-
GArrA-GArriGuEs (Sarroca de Lleida, Llardecans
i Aitona, el Segrià)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 800,00 €
Subvenció: 0,00 €
9. xArxA sEcundàriA. pis A1, sEctor 13, cAnAl sE-
GArrA-GArriGuEs (Seròs, Llardecans i la Granja
d’Escarp, el Segrià)
Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
10. proJEctE d’ExplotAció GrAvErA sErrAtErs i (Tàrrega,
l’Urgell)
Direcció: Andreu Moya Garra, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Obres i Contractes Movimaq,
S. L.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 1.406,72 €
Subvenció: 0,00 €
11. préstEcs dE GrAvA fArré (Belianes, l’Urgell)
Direcció: Ares Vidal Aixalà, de l’empresa Iltirta-
Arqueologia, S. L.
Institució / Promotor: Corb UTE
Període: cronologia diversa
Pressupost: 4.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
12. plA EspEciAl urbAnístic pEr A lA novA xArxA dE
distribució ElèctricA d’AltA tEnsió (Lleida, Alcoletge,
Torre-serona, Torrefarrera i Benavent de Segrià,
el Segrià)
Direcció: Enric Tartera Bieto, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Electra Caldense, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 3.073,28 €
Subvenció: 0,00 €
13. xArxA sEcundàriA. pis b1, sEctor 13, cAnAl
sEGArrA-GArriGuEs (Llardecans, Aitona i Sarroca
de Lleida, el Segrià)
Direcció: Anna Camats Malet
220 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X

Crònica científica
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 6.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
14. E. i. A. dEl pArc Eòlic dE sAnt rAMon (Sant
Ramon, la Segarra)
Direcció: Cesc Busquets Costa, de l’empresa
Àtics, S. L.
Institució / Promotor: Entorn, S. A. Enginyeria
i Serveis
Període: cronologia diversa
Pressupost: 1.120,00 €
Subvenció: 0,00 €
15. proJEctE dE prospEcció pEr A lA ModErnitzAció dEl
rEG dE lA bAssAnovA (Almenar, el Segrià)
Direcció: Marta Mulet Cases
Institució / Promotor: Comunitat de Regans de
la Bassanova
Període: cronologia diversa
Pressupost: 1.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
16. n-260. Eix pirinEnc, pq 292,5 Al pq 294,8 (Gerri
de la Sal, Baix Pallars, Pallars Sobirà)
Direcció: Jordi Morera Camprubí, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: UTE Variant Gerri de la Sal
Període: cronologia diversa
Pressupost: 3.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
17. concEntrAció pArcEl·làriA GrAnyEnA (Granyena de
les Garrigues, Torrebesses, Alcanó i el Cogul, el
Segrià i les Garrigues)
Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 3.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
18. plA d’obrEs i MillorEs tErritoriAls dE lA concEntrAció
pArcEl·làriA dE lA zonA rEGAblE dE llArdEcAns
(Llardecans, el Segrià)
Direcció: Óscar Varas Ranz, de Tríade Serveis
Culturals, S. L.
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 1.800,00 €
Subvenció: 0,00 €
19. zonA AfEctAdA pEr lA concEssió MinErA d’ExtrAcció
dE Guix (Oliola, la Noguera)
Direcció: Lídia Fàbregas Solé
Institució / Promotor: Knauf GmbH Sucursal a
Espanya
Període: cronologia diversa
Pressupost: 2.040,00 €
Subvenció: 0,00 €
20. zonA dE lA concEntrAció pArcEl·làriA dE GrAnyEnA
dE lEs GArriGuEs (Granyena de les Garrigues, les
Garrigues)
Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
Període: cronologia diversa
Pressupost: 3.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
21. proJEctE d’AuGMEnt dE cApAcitAt dE trAnsport dE lA
líniA ElètricA A 220 kv poblA-t forAdAdA (diversos
municipis, Pallars Jussà)
Direcció: Marta Fàbregas Espadaler, de l’empresa
Àtics, S. L.
Institució / Promotor: Red Eléctrica de España SAU
Període: cronologia diversa
Pressupost: 7.192,00 €
Subvenció: 0,00 €
22. xArxA sEcundàriA. pis A2, sEctor 13, cAnAl sE-
GArrA-GArriGuEs (Sarroca de Lleida, Llardecans
i Aitona, el Segrià)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
23. proJEctE dE construcció dEl sEctor 9.1 xsMd pis
c dE lA xArxA dE rEG dEl cAnAl sEGArrA-GArriGuEs
(diversos municipis, les Garrigues)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 900,00 €
Subvenció: 0,00 €
24. zonA d’AMpliAció dEl rEGAdiu dE lA concA dE trEMp
(Tremp i Talarn, Pallars Jussà)
Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos
Institució / Promotor: UTE Regadiu Conca de
Tremp
Període: cronologia diversa
Pressupost: 900,00 €
Subvenció: 0,00 €
25. proJEctE dE construcció dEl sEctor 9.2 xsMd pis
c dE lA xArxA dE rEG dEl cAnAl sEGArrA-GArriGuEs
(diversos municipis, les Garrigues)
Direcció: F. Xavier Oms Arias
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 900,00 €
Subvenció: 0,00 €
26. JAciMEnt pAlEontolòGic tAllAdEll 3. trAM iv cAnAl
sEGArrA-GArriGuEs d3 (el Talladell, Tàrrega,
l’Urgell)
Direcció: Elisabet Blaya Martí
Institució / Promotor: Aguas de la Cuenca del
Ebro, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
27. lEs solAnEs. proJEctE d’AMpliAció d’un dipòsit dE
tErrEs i runEs (Montoliu de Lleida, el Segrià)
Direcció: Óscar Varas Ranz
Institució / Promotor: UTE Reciclatge del Segrià
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
221

Indeterminat
28. zonA AfEctAdA pEr l’AMpliAció A dE lA pEdrErA
cArMEn (Estaràs, la Segarra)
Direcció: Ivan Martínez Laborda, de Fossilia
Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i
Paleontologia
Període: -
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
C. Excavacions arqueològiques i
paleontològiques d’investigació
Paleontologia
29. bAsturs poblE (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)
Direcció: Rodrigo Gaete Harzenetter
Institució / Promotor: Institut Català de Paleontologia
Miquel Crusafont (ICP)
Període: paleontologia
Pressupost: -
Subvenció: 11.760,00 € (Departament de Cultura)
Paleolítiques
30. rocA dEls bous (Camarasa, la Noguera)
Direcció: Jorge Martínez Moreno, Ignacio de la
Torre Sainz i Xavier Roda Gilabert
Institució / Promotor: Centre d’Estudis del Patrimoni
Arqueològic de la Prehistòria, Universitat
Autònoma de Barcelona, UAB
Període: paleolític
Pressupost: -
Subvenció: 36.898,50 € (Departament de Cultura)
31. poblAMEnt dE lEs vAlls trAnsvErsAls EntrE lA
sErrA llArGA i lA sErrA dE Montclús (diversos
municipis, la Noguera)
Direcció: Cristina Masvidal Fernández i Jezabel
Pizarro Barberà
Institució / Promotor: Centre d’Estudis del Patrimoni
Arqueològic de la Prehistòria, Universitat
Autònoma de Barcelona, UAB
Període: paleolític
Pressupost: -
Subvenció: 7.541,25 € (Departament de Cultura)
32. covA GrAn (les Avellanes i Santa Linya, la Noguera)
Direcció: Rafael Mora Torcal, Paloma González
Marcen i Alfonso Benito Calvo
Institució / Promotor: Centre d’Estudis del Patrimoni
Arqueològic de la Prehistòria, Universitat
Autònoma de Barcelona, UAB
Període: paleolític
Pressupost: 58.400,00 €
Subvenció: 68.406,75 € (Departament de Cultura)
33. covA dEl pArco (Alòs de Balaguer, la Noguera)
Direcció: Xavier Mangado Llach, Josep M. Fullola
Pericot i José Miguel Tejero Cáceres
Institució / Promotor: Departament d’Història,
Història Antiga i Arqueologia de la Universitat
de Barcelona, UB
Període: paleolític
Pressupost: 11.800,00 €
Subvenció: 9.891,75 € (Departament de Cultura)
Crònica científica
34. JAciMEnt dE MontllEó (Prats i Sansor, la Cerdanya)
Direcció: Xavier Mangado Llach, Josep M. Fullola
Pericot i Oriol Mercadal Fernández
Institució / Promotor: Departament d’Història,
Història Antiga i Arqueologia de la Universitat
de Barcelona, UB
Període: paleolític
Pressupost: -
Subvenció: 7.944,75 € (Departament de Cultura)
35. Abric pizArro (Àger, la Noguera)
Direcció: Jezabel Pizarro Barberà, Susana Vega
Bolivar i Rafael Mora Torcal
Institució / Promotor: Centre d’Estudis del Patrimoni
Arqueològic de la Prehistòria, Universitat
Autònoma de Barcelona, UAB
Període: paleolític
Pressupost: -
Subvenció: 15.679,50 € (Departament de Cultura)
Neolítiques
36. covA coloMErA (Sant Esteve de la Sarga, Pallars
Jussà)
Direcció: Francesc Xavier Oms Arias
Institució / Promotor: Francesc Xavier Oms Arias
Període: neolític-tardoromà
Pressupost: 5.445,00 €
Subvenció: 4.458,75 € (Departament de Cultura)
Edat del Ferro
37. Els vilArs (Arbeca, les Garrigues)
Direcció: Natàlia Alonso Martínez
Institució / Promotor: Grup d’Investigació Prehistòrica,
Universitat de Lleida, UdL
Període: edat del ferro-època ibèrica
Pressupost: -
Subvenció: 35.221,50 € (Departament de Cultura)
Ibèriques
38. Els EstinclElls (Verdú, l’Urgell)
Direcció: Oriol Saula Briansó
Institució / Promotor: Museu Comarcal de l’Urgell
Període: època ibèrica
Pressupost: 38.880,00 €
Subvenció: 29.160,00 € (Departament de Cultura)
39. poblAt ibèric dE cAstEllsAlvà / tossA dE lA plEtA
(Belianes, l’Urgell)
Direcció: Ramon Cardona Colell
Institució / Promotor: Centre d’Estudis Lacetans
Període: època ibèrica
Pressupost: 13.800,00 €
Subvenció: 11.250,00 €
40. JAciMEnt dEl tossAl dEl Moro (Ciutadilla, l’Urgell)
Direcció: Jordi Mazuque López
Institució / Promotor: Consell Comarcal de l’Urgell
Període: època ibèrica
Pressupost: 31.122,50 €
Subvenció: 0,00 €
Romanes
41. pArc ArquEolòGic dE GuissonA. zonA tErMEs (Guissona,
la Segarra)
222 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X

Crònica científica
Direcció: David Castellana Guàrdia, Joaquim Pera
Isern i Núria Padrós Font
Institució / Promotor: Dep. Ciències de l’Antiguitat
i Edat Mitjana, de la Universitat Autònoma de
Barcelona, UAB
Període: època romana
Pressupost: 19.008,00 €
Subvenció: 8.701,50 € (Departament de Cultura)
42. pArc ArquEolòGic dE GuissonA. zonA MurAllA
(Guissona, la Segarra)
Direcció: Josep Guitart Duran, César Carreras
Monfort i David Castellana Guàrdia
Institució / Promotor: Institut Català d’Arqueologia
Clàssica
Període: època romana
Pressupost: 18.560,46 €
Subvenció: 7.647,00 € (Departament de Cultura)
Medievals
43. Els AltiMiris (Sant Esteve de la Sarga, Pallars
Jussà)
Direcció: Marta Sancho Planas i Walter Alegria
Tejedor
Institució / Promotor: Dep. d’Història medieval,
Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de
Barcelona, UB
Període: època medieval
Pressupost: 14.285,11,00 €
Subvenció: 6.064,50 € (Departament de Cultura)
44. cAstEll dE ciutAdillA (Ciutadilla, l’Urgell)
Direcció: Joan Guivernau Perea
Institució / Promotor: Consell Comarcal de l’Urgell
Període: època medieval
Pressupost: 23.749,00 €
Subvenció: 0,00 €
45. cAstEll dE MAldà (Maldà, l’Urgell)
Direcció: Maria de la Luz Mata Molinero
Institució / Promotor: Consell Comarcal de l’Urgell
Període: època medieval
Pressupost: 23.749,00 €
Subvenció: 0,00 €
D. Excavacions arqueològiques i
paleontològiques d’urgència i preventives
(inclou control i seguiment d’obres) 3
Edat del bronze
46. JAciMEnt El plA dE lA GuinEu (n-260. Eix pirinEnc,
pq 292,5 Al pq 294,8) (Gerri de la Sal,
Baix Pallars, Pallars Sobirà)
Direcció: Marc Piera Teixidó
3. En aquest número de la revista, hem inclòs les actuacions
de control i seguiment d’obres dins l’apartat Excavacions
arqueològiques i paleontològiques d’urgència i preventives, a diferència
d’altres anys, ja que s’ha considerat que han de formar
part d’aquest, en ser una excavació més. Les intervencions que
només han estat un seguiment i/o un control d’obres estan
assenyalades amb aquesta paraula entre parèntesis; les que
hi ha hagut tant un control com una exvacació, també estan
indicades amb aquestes paraules entre parèntesis; mentre que la
resta, en les quals darrere el nom no hi consta res, poden ser
considerades exclusivament excavacions preventives i d’urgència.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
Institució / Promotor: UTE Variant Gerri de La Sal
Període: edat del bronze
Pressupost: 30.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
47. JAciMEnt dE lA cAntorEllA (zonA 2). cAnAl sEGArrA-
GArriGuEs. trAM iv (Maldà, l’Urgell) (control)
Direcció: Andreu Moya Garra, de l’empresa Iltirta
Arqueologia, S. L.
Institució / Promotor: Aguas de la Cuenca del
Ebro, S. A.
Període: neolític final-edat del bronze
Pressupost: 31.012,80 €
Subvenció: 0,00 €
Ibèriques
48. bAssA dE lA torrE (les Borges Blanques, les
Garrigues)
Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: època ibèrica i romana
Pressupost: 12.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
49. JAciMEnt dEl tossAl dE bAltArGA (Bellver de Cerdanya,
la Cerdanya) (control)
Direcció: Jordi Morera Camprubí, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Ajuntament de Bellver de
Cerdanya
Període: època ibèrica
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
Època romana
50. vil·lA roMAnA dEl roMErAl (Albesa, la Noguera)
Direcció: Víctor Revilla Calvo i Jesús Guevara
Martín
Institució / Promotor: Ajuntament d’Albea
Període: època romana
Pressupost: 36.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
51. cArrEr sAnt sEbAstià, 8 (Guissona, la Segarra)
(control)
Direcció: Òscar Trullàs Ledesma, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Gas Natural Distribución
SDG, S. A.
Període: època romana, medieval i moderna
Pressupost: 3.964,80 €
Subvenció: 0,00 €
52. cArrEr sAnt sEbAstià, 15b (Guissona, la Segarra)
(control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Gas Natural Distribución
SDG, S. A.
Període: època romana, medieval i moderna
Pressupost: 2.120,00 €
Subvenció: 0,00 €
53. pArc ArquEolòGic dE iEsso (Guissona, la Segarra)
Direcció: Òscar Trullàs Ledesma, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Patronat d’Arqueologia de
Guissona
223

Període: època romana
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
54. cArrEr dEl cArME, 7-21 (Lleida, el Segrià) (control)
Direcció: Isabel Gil Gabernet
Institució / Promotor: Ajuntament de Lleida
Període: època romana i moderna
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
55. Mil·lAri dE l’hostAl dE lA MAnxA (Albi i Vinaixa,
les Garrigues)
Direcció: Daria Calpena Martos, de l’empresa Àtics
Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i
Paleontologia
Període: època romana
Pressupost: 3.061,10 €
Subvenció: 0,00 €
Medievals
56. ErMitA dE lA MArE dE déu dEl cAstEll dE sAnt
llorEnç dE MontGAi (Camarasa, la Noguera)
(control)
Direcció: Llorenç Vila Socias
Institució / Promotor: Ajuntament de Camarasa
Període: època medieval
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
57. EsGlésiA pArroquiAl dE sAntA MAriA (Fulleda, les
Garrigues) (control)
Direcció: Montse Corominas Vidal, d’Àpex
Institució / Promotor: Ajuntament de Fulleda
Període: època medieval-contemporània
Pressupost: 1.350,00 €
Subvenció: 0,00 €
58. rEcupErAció dEl sArcòfAG Gòtic dE lA font dE lA
picA (Vallbona de les Monges, l’Urgell)
Direcció: Emili Gilabert Roca
Institució / Promotor: Ajuntament de Vallbona
de les Monges
Període: època medieval
Pressupost: 1.200,00 €
Subvenció: 0,00 €
59. cAstEll dE Mur (Castell de Mur, Pallars Jussà)
Direcció: Walter Alegria Tejedor i Sílvia Marín
Ortega
Institució / Promotor: Ajuntament de Castell de Mur
Període: època medieval
Pressupost: 17.180,40 €
Subvenció: 0,00 €
60. EsGlésiA dE sAntA MAriA (Organyà, Alt Urgell)
Direcció: Joan Ramon Renyer Flix
Institució / Promotor: Ajuntament d’Organyà
Període: època medieval-moderna
Pressupost: 12.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
61. cAstEll dE pErAMolA (Peramola, l’Alt Urgell)
Direcció: Carles Gascón Chopo, del Consell Comarcal
de l’Alt Urgell
Institució / Promotor: Ajuntament de Peramola
Període: època medieval-moderna
Pressupost: 8.681,32 €
Subvenció: 0,00 €
Crònica científica
62. sondEJos A l’EsGlésiA dE sAnt fElip dE bArruErA
(Barruera, Vall de Boí, Alta Ribagorça) (control
i excavació)
Direcció: Andreu Moya Garra, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Consorci Patrimoni Mundial
de la Vall de Boí
Període: època medieval-moderna
Pressupost: 3.236,80 €
Subvenció: 0,00 €
63. rEstAurAció dE lA torrE dEl cArGol o dE lA
dàdilA (la Força, Ponts, la Noguera) (control i
excavació)
Direcció: Enric Tartera Bieto, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Ajuntament de Ponts
Període: època medieval
Pressupost: 22.579,20 €
Subvenció: 0,00 €
64. plAçA MAJor (Alcarràs, el Segrià)
Direcció: Anna Camats Malet i Susana Carrascal
Olmo
Institució / Promotor: Ajuntament d’Alcarràs
Període: època medieval-moderna
Pressupost: 2.500,00 €
Subvenció: 0,00 €
65. iMMoblE núMEro 9 dEl cArrEr MirAclE (Balaguer,
la Noguera) (control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Anna Rendé Mateu
Període: cronologia diversa
Pressupost: 1.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
66. EsGlésiA dE nostrA sEnyorA dE lA nAtivitAt (Sunyer,
el Segrià) (control)
Direcció: Francisco José Rufian Fernández i
Ramon Solé Urgellés
Institució / Promotor: Ajuntament de Sunyer
Període: època medieval
Pressupost: 27.800,00 €
Subvenció: 0,00 €
67. torrE i AlA nord dEl cAstEll dE concAbEllA (els
Plans de Sió, la Segarra)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Ajuntament de Plans de Sió
Període: època medieval
Pressupost: 18.360,80 €
Subvenció: 0,00 €
68. EsGlésiA dE sAntA MAriA dE lEs frAnquEsEs (Balaguer,
la Noguera) (control)
Direcció: Marta Mulet Cases
Institució / Promotor: Parròquia de Santa Maria
Període: època medieval, moderna i contemporània
Pressupost: 700,00 €
Subvenció: 0,00 €
69. EsGlésiA dE sAnt MiquEl (iii fAsE) (Camarasa, la
Noguera) (control, excavació)
Direcció: Ares Vidal Aixalà, de l’empresa Iltirta-
Arqueologia, S. L.
Institució / Promotor: Institut Català del Sòl
Període: època medieval
Pressupost: 2.544,64 €
Subvenció: 0,00 €
224 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X

Crònica científica
70. MonEstir dE sAntA MAriA dE vAllbonA (Vallbona
de les Monges, l’Urgell) (control i excavació)
Direcció: Andreu Moya Garra, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Monestir Cistercenc de
Santa Maria de Vallbona
Període: època medieval
Pressupost: 4.296,32 €
Subvenció: 0,00 €
71. EsGlésiA dE sAnt crist (Balaguer, la Noguera)
Direcció: Marta Mulet Cases
Institució / Promotor: Bisbat d’Urgell
Període: època medieval, moderna i contemporània
Pressupost: 700,00 €
Subvenció: 0,00 €
72. Molí dEl codinA (Tàrrega, l’Urgell)
Direcció: Oriol Saula Briansó, Museu Comarcal
de l’Urgell
Institució / Promotor: Museu Comarcal de l’Urgell
Període: època medieval i moderna
Pressupost: 9.250,00 €
Subvenció: 0,00 €
73. Sant Martí de Naens (Senterada, Pallars Jussà)
Direcció: Josep Miedina Morales
Institució / Promotor: Institut d’Estudis Ilerdencs
Període: època medieval
Pressupost: 14.510,00 €
Subvenció: 0,00 €
74. sAntA MAriA dE vAllsAntA (Guimerà, la Noguera)
Direcció: Josep Maria Via Carabassa, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Batabat S. C. C. L.
Període: època medieval
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
75. plA d’AlMAtà, bArri dEl firAl (Balaguer, la Noguera)
Direcció: Mireia Subirada Roma
Institució / Promotor: Ajuntament de Balaguer
Període: època medieval
Pressupost: 3.245,00 €
Subvenció: 0,00 €
76. conJunt MonuMEntAl dEl cAstEll i l’EsGlésiA
(Castelló de Farfanya, la Noguera) (control i
excavació)
Direcció: Marc Piera Teixidó, de l’empresa Arqueociència
SC, S. L.
Institució / Promotor: Ajuntament de Castelló
de Farfanya
Període: època medieval i moderna
Pressupost: 16.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
77. MonEstir dE sAnt cEloni i sAnt ErMEntEr dE
sEllErs (Torà, la Segarra) (control i excavació)
Direcció: Jordi Morera Camprubí, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Bisbat de Solsona
Període: època medieval
Pressupost: 5.168,40 €
Subvenció: 0,00 €
78. cAstEll dE pErAMolA (Peramola, l’Alt Urgell)
(control)
Direcció: Raquel Codina Miquela
Institució / Promotor: Ajuntament de Peramola
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
Període: època medieval-moderna
Pressupost: 1.444,80 €
Subvenció: 0,00 €
79. cAstEll dE sArrocA dE llEidA (Sarroca de Lleida,
el Segrià)
Direcció: Maria Pilar Vàzquez Falip, Diputació
de Lleida
Institució / Promotor: Institut d’Estudis Ilerdencs
Període: època medieval
Pressupost: 26.620,00 €
Subvenció: 0,00 €
80. EsGlésiA dE sAntA MAriA dE lEs frAnquEsEs (Balaguer,
la Noguera) (control)
Direcció: Marta Mulet Cases
Institució / Promotor: Parròquia de Santa Maria
Període: època medieval, moderna i contemporània
Pressupost: 1.533,28 €
Subvenció: 0,00 €
81. cAstEll dE vAlènciA d’ànEu, rEcintE sobirà (Alt
Àneu, Pallars Sobirà) (control i excavació)
Direcció: Josep Maria Vila Carabassa, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Ajuntament d’Alt d’Àneu
Període: època medieval, moderna i contemporània
Pressupost: 101.622,00 €
Subvenció: 0,00 €
82. EsGlésiA dE sAntA MAriA dE covEt (Isona i Conca
Dellà, Pallars Jussà) (control)
Direcció: Joan Ramon Renyer Flix
Institució / Promotor: Bisbat d’Urgell
Període: època medieval
Pressupost: 600,00 €
Subvenció: 0,00 €
83. cAstEll dE l’Albi (l’Albi, les Garrigues)
Direcció: José Francisco Casabona Sebastián
Institució / Promotor: Damarim, S. L.
Període: època medieval, moderna i contemporània
Pressupost: 14.800,00 €
Subvenció: 0,00 €
84. cAll dE tàrrEGA (c/ dE lA font, 5; dE l’Estudi,
8, 15 i 25 i pl. dE lA pAllA) (Tàrrega, l’Urgell)
Direcció: Oriol Saula Briansó
Institució / Promotor: Museu Comarcal de l’Urgell
Període: època medieval
Pressupost: 9.800,00 €
Subvenció: 0,00 €
85. cAnònicA dE sAnt pErE (Ponts, la Noguera)
Direcció: Josep Medina Morales
Institució / Promotor: Institut d’Estudis Ilerdencs
Període: època medieval
Pressupost: 23.720,00 €
Subvenció: 0,00 €
86. AvinGudA JoAn GArriGA i MAssó, 17 (la Seu d’Urgell,
l’Alt Urgell)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i
Paleontologia
Període: època medieval
Pressupost: 426,92 €
Subvenció: 0,00 €
87. construcció dE l’hotEl “cAl pitEu”, cArrEr lA
font, 19 (Guissona, la Segarra) (control)
Direcció: Josep Ros Mateu
Institució / Promotor: Alsicor, S. A.
225

Període: època medieval i moderna
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
88. rAMblA lluís sAnpErE, 2 (Cervera, la Segarra)
(control)
Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos
Institució / Promotor: Ramon Maria Xuclà Comas
Període: època medieval i contemporània
Pressupost: 800,00 €
Subvenció: 0,00 €
89. EsGlésiA dE sAnt doMènEc (Cervera, la Segarra)
(control i excavació)
Direcció: Joan Ramon Renyer Flix
Institució / Promotor: Institut Català del Sòl
Període: època medieval i moderna
Pressupost: 1.120,00 €
Subvenció: 0,00 €
Modernes
90. sAntA MAriA dEl plA-MAsiA sErrEt (Àger, la Noguera)
Direcció: Òscar Trullàs Ledesma, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i
Paleontologia
Període: època moderna i contemporània
Pressupost: 2.439,17 €
Subvenció: 0,00 €
91. cArrEr sAnt JoAn i cArrEr cArnissEriEs (Artesa
de Segre, la Noguera) (control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Ajuntament d’Artesa de Segre
Període: època moderna i contemporània
Pressupost: 4.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
92. cArrEr dE sAnt pErE (Àger, la Noguera) (control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. L.
Període: època moderna i contemporània
Pressupost: 800,00 €
Subvenció: 0,00 €
Contemporànies
93. cAbAnA dE corrAl nou (Verdú, l’Urgell) (control)
Direcció: Andreu Moya Garra, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. L.
Període: època contemporània
Pressupost: 20.137,60 €
Subvenció: 0,00 €
94. cAsA brou. plAçA vilAdEGut, 7 (Seròs, el Segrià)
Direcció: Jordi Ramos Ruiz, de l’empresa Àtics,
S. L.
Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i
Paleontologia
Període: època contemporània
Pressupost: 3.990,94 €
Subvenció: 0,00 €
95. zonA AfEctAdA pEl proJEctE dEl pArc Eòlic dEls
EscAMbrons (Almatret, el Segrià) (control i excavació)
Crònica científica
Direcció: Montse Freixa Vila, de l’empresa Àtics, S. L.
Institució / Promotor: Empordavent, S. L.
Període: època contemporània
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
96. Entorn dE l’EsGlésiA pArroquiAl dE sAnt MiquEl
(Castelló de Farfanya, la Noguera) (control)
Direcció: Maria Pilar Vàzquez Falip, Diputació
de Lleida
Institució / Promotor: Institut d’Estudis Ilerdencs
Període: època contemporània
Pressupost: 4.774,00 €
Subvenció: 0,00 €
Cronologia diversa
97. rEforMA líniA AèriA/subtErràniA 25 kv. doblE
circuit l-3 GuissonA i l-8 coopErAtivA, subEstAció
Mont-roiG (Guissona, la Segarra) (control)
Direcció: Jordi Guàrdia Felip, de l’empresa Arqueociència
SC, S. L.
Institució / Promotor: Isolux Ingenieria, S. S.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 3.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
98. dEsdoblAMEnt dE l’Eix trAnsvErsAl, cArrEtErA
c-15, trAM: cErvErA-AGuilAr dE sEGArrA, pq
82+800-117+095 (diversos municipis, la Segarra
i l’Anoia) (excavació i control)
Direcció: Goretti Vila Fàbregas, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Cedinsa Ter Concessionària
de la Generalitat de Catalunya, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
99. cArrEr dE l’oM, 14-18 (Guissona, la Segarra)
(control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Gas Natural Distribución
SDG, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 2.120,00 €
Subvenció: 0,00 €
100. cArrEr sAnt sEbAstià, 29 (Guissona, la Segarra)
(control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Gas Natural Distribución
SDG, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 2.160,00 €
Subvenció: 0,00 €
101. cArrEr sAnt sEbAstià, 8 (Guissona, la Segarra)
(control)
Direcció: Òscar Trullàs Ledesma, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Gas Natural Distribución
SDG, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 3.964,80 €
Subvenció: 0,00 €
102. nou cAnAl sEGArrA-GArriGuEs, trAM v, pq 62+530
Al 84+757 (diversos municipis, les Garrigues)
(control)
226 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X

Crònica científica
Direcció: Jordi Morera Camprubí i Òscar Trullàs
Ledesma, de l’empresa Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: UTE les Garrigues, TRAM V
Període: cronologia diversa
Pressupost: 6.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
103. cArrEr sAntA MArGAritA, 10 (Guissona, la Segarra)
(control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Gas Natural Distribución
SDG, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 2.496,00 €
Subvenció: 0,00 €
104. cArrEtErA l-201. trAM MAldà-ArbEcA (Maldà i
Arbeca, les Garrigues i l’Urgell) (control)
Direcció: Eduard Solà Agudo, de l’empresa Codex-
Arqueologia i Patrimoni, S. L.
Institució / Promotor: GISA. Gestió d’Infraestructures,
S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 9.456,72 €
Subvenció: 0,00 €
105. plA EspEciAl urbAnístic pEr A lA novA xArxA dE
distribució ElèctricA d’AltA tEnsió (diversos municipis,
el Segrià) (control)
Direcció: Enric Tartera Bieto, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Electra Caldense, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 2.177,28 €
Subvenció: 0,00 €
106. proJEctE lAAt lEs GArriGuEs (la Granadella i
Bellaguarda, les Garrigues) (control i excavació)
Direcció: Miquel Gurrera Martí, de l’empresa
Àtics, S. L.
Institució / Promotor: Tarraco Eòlica, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 2.590,00 €
Subvenció: 0,00 €
107. proJEctE pArc Eòlic AulivEr. rAsA intErconnExió
EntrE AEroGEnErAdors (la Granadella, Bellaguarda,
les Garrigues) (control i excavació)
Direcció: Cesc Busquets Costa, de l’empresa
Àtics, S. L.
Institució / Promotor: Tarraco Eòlica, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 975,00 €
Subvenció: 0,00 €
108. proJEctE pArc Eòlic dE lEs rotEs (la Granadella
i Bellaguarda, les Garrigues) (control)
Direcció: Miquel Gurrera Martí, de l’empresa
Àtics, S. L.
Institució / Promotor: Tarraco Eòlica, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 2.200,00 €
Subvenció: 0,00 €
109. vAriAnt dE lA c-13. vilAnovA dE lA bArcA-térMEns
(Vilanova de la Barca i Térmens, el Segrià i la
Noguera) (control)
Direcció: Immaculada Mesas Torrontera, de
l’empresa Codex-Arqueologia i Patrimoni, S. L.
Institució / Promotor: GISA. Gestió d’Infraestructures,
S. A.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
Període: cronologia diversa
Pressupost: 9.456,00 €
Subvenció: 0,00 €
110. JAciMEnt pAlEontolòGic tAllAdEll 3. trAM iv cAnAl
sEGArrA-GArriGuEs d3 (el Talladell, Tàrrega,
l’Urgell) (control i excavació)
Direcció: Elisabet Blaya Martí
Institució / Promotor: Aguas de la Cuenca del
Ebro, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
111. JAciMEnt lEs dEvEsEs. xArxA distribució rEG cAnAl
sEGArrA-GArriGuEs. sEctor 3 (Artesa de Segre, la
Noguera)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. L.
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
112. zonEs AfEcAdEs pEl proJEctE dEl pArc Eòlic dE
sAnt Antoni. fAsE ii (nordEx) (la Granadella, les
Garrigues) (excavació i control)
Direcció: Miquel Gurrera Martí, de l’empresa Àtics
Institució / Promotor: Parc Eòlic de Sant Antoni,
S. L.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 280,00 €
Subvenció: 0,00 €
113. n-260. Eix pirinEnc, pq 292,5 Al pq 294,8 (Gerri
de la Sal, Baix Pallars, Pallars Sobirà)
Direcció: Marc Piera Teixidó
Institució / Promotor: UTE Variant Gerri de la Sal
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
Resultats negatius
114. JAciMEnts lEs vinyEs/cAstEll cuMot. xArxA distribució
rEG cAnAl sEGArrA-GArriGuEs. sEctor 3
(Agramunt, l’Urgell)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. L.
Període: negativa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
115. JAciMEnts MAs vicEnç/Els ArquElls. xArxA distribució
rEG cAnAl sEGArrA-GArriGuEs. sEctor 3
(Oliola, la Noguera)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. L.
Període: negativa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
116. JAciMEnt lEs plAnEs (Tàrrega, l’Urgell) (control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: negativa
Pressupost: 3.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
227

117. cAMí pEtit (zonA dEl cAMposAnto) (la Granadella,
les Garrigues) (control)
Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: negativa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
118. lA torrE dE sEcArdit (les Avellanes i Santa Linya,
la Noguera) (control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Jordi Borràs Monell
Període: negativa
Pressupost: 3.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
119. intErvEnció EntrE vicEnç MAs i Els ArquElls
(Oliola, la Noguera) (control)
Direcció: Anna Camats Malet
Institució / Promotor: Aigües del Segarra-Garrigues,
S. A.
Període: negativa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
E. Consolidacions, restauracions,
trasllat, neteja, adequació,
condicionament i mostreig de
jaciments i restes arqueològiques i
paleontològiques
Paleontologia
120. AflorAMEnts dEl crEtAci supErior dE cAtAlunyA
(Fígols, Vallcebre, Coll de Nargó i Isona i Conca
Dellà, Berguedà, Alt Urgell i Pallars Jussà)
Direcció: Albert Garcia Selles i Bernat Vila Ginestí
Institució / Promotor: Institut Català de Paleontologia
Miquel Crusafont (ICP)
Període: paleontologia
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
Edat del bronze
121. MuricEcs dE cEllErs (Llimiana), GrAnJA dE cAn
pErrAMon (Peramea), cAstEll dE l’Albi (l’Albi),
lliriAns dEl MAs (Salàs de Pallars) i MinfErri
(Juneda) (les Garrigues, Pallars Jussà i Pallars
Sobirà) (trasllat i estudi)
Direcció: Josep Gallart Fernández
Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i
Paleontologia
Període: edat del bronze, època ibèrica, època
medival i moderna
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
Edat del ferro
122. Els vilArs (Arbeca, les Garrigues)
Direcció: Natàlia Alonso Martínez
Institució / Promotor: Grup d’Investigació Prehistòrica,
Universitat de Lleida, UdL
Període: edat del ferro-època ibèrica
Crònica científica
Pressupost: 35.221,50 €
Subvenció: 35.221,50 € (Departament de Cultura)
Ibèriques
123. Els EstinclElls (Verdú, l’Urgell)
Direcció: Oriol Saula Briansó
Institució / Promotor: Museu Comarcal de l’Urgell
Període: època ibèrica
Pressupost: 38.880,00 €
Subvenció: 29.160,00 € (Departament de Cultura)
Medievals
124. Molí dEl codinA (Tàrrega, l’Urgell) (consolidació
i adequació)
Direcció: Oriol Saula Briansó, Museu Comarcal
de l’Urgell
Institució / Promotor: Museu Comarcal de l’Urgell
Període: època medieval i moderna
Pressupost: 24.420,00 €
Subvenció: 0,00 €
125. sondEJos A l’EsGlésiA dE sAnt fEliu dE bArruErA
(Barruera, Vall de Boí, Alta Ribagorça)
Direcció: Andreu Moya Garra, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Consorci Patrimoni Mundial
de la Vall de Boí
Període: època medieval-moderna
Pressupost: 3.236,80 €
Subvenció: 0,00 €
126. rEstAurAció dE lA torrE dEl cArGol o dE lA dàdilA
(la Força, Ponts, la Noguera)
Direcció: Enric Tartera Bieto, de l’empresa IltirtaArqueologia,
S. L.
Institució / Promotor: Ajuntament de Ponts
Període: època medieval
Pressupost: 22.579,20 €
Subvenció: 0,00 €
Cronologia diversa
127. JAciMEnt pAlEontolòGic tAllAdEll 3. trAM iv cAnAl
sEGArrA-GArriGuEs d3 (el Talladell, Tàrrega,
l’Urgell)
Indeterminat
128. vAlls dE sAnt nicolAu, llAcs, cAsEsnovEs o port
dEl rus (Vall de Boí, Alta Ribagorça)
Direcció: Ermengol Gassiot Ballbè, David Rodríguez
Antón i Laura Obea Gómez, Universitat
Autònoma de Barcelona, UAB
Institució / Promotor: Parc Nacional d’Aigüestortes
i Estany de Sant Maurici
Període: -
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
F. Documentació de jaciments i
tractament de restes no extretes
Edat del bronze
47. JAciMEnt dE lA cAntorEllA (zonA 2). cAnAl sEGArrA-
GArriGuEs. trAM iv (Maldà, l’Urgell)
228 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X

Crònica científica
Romanes
54. cArrEr dEl cArME, 7-21 (Lleida, el Segrià)
91. cArrEr sAnt JoAn i cArrEr cArnissEriEs (Artesa
de Segre, la Noguera) (control)
Modernes
129. bAssA kM 19,2 dE lA lv-2012 (Fulleda, les Garrigues)
Direcció: Maria Pilar Vàzquez Falip, Diputació
de Lleida
Institució / Promotor: Institut d’Estudis Ilerdencs
Període: època moderna i contemporània
Pressupost: 2.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
Contemporànies
130. torrE dE l’Antic cAstEll dE tAlArn (Talarn, Pallars
Jussà)
Direcció: Walter Alegria Tejedor
Institució / Promotor: Ajuntament de Talarn
Període: època contemporània
Pressupost: 19.611,00 €
Subvenció: 0,00 €
131. cAbAnA dE lA pArtidA dE lA plAntAdA dEl roMEro
(cAnAl sEGArrA-GArriGuEs, trAM v) (la Floresta,
les Garrigues)
Direcció: Jordi Guàrdia Felip, de l’empresa Arqueociència
SC, S. L.
Institució / Promotor: UTE les Garrigues TRAM V
Període: època contemporània
Pressupost: 1.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X
Cronologia diversa
132. nou cAnAl sEGArrA-GArriGuEs, trAM v. pq 76+445
Al 78+565 (diversos municipis, les Garrigues)
Direcció: Jordi Morera Camprubí, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: UTE les Garrigues TRAM V
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
133. nou cAnAl sEGArrA-GArriGuEs, trAM v. pq 76+445
Al 78+565 (diversos municipis, les Garrigues)
Direcció: Òscar Trullàs Ledesma, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: Cedinsa Ter Concessionària
de la Generalitat de Catalunya, S. A.
Període: cronologia diversa
Pressupost: 6.000,00 €
Subvenció: 0,00 €
134. dEsMuntAtGE dE cinc bArrAquEs Al cAnAl sEGArrA-
GArriGuEs. trAM v (diversos municipis, les Garrigues)
Direcció: Òscar Trullàs Ledesma, de l’empresa
Arqueociència SC, S. L.
Institució / Promotor: UTE les Garrigues TRAM V
Període: cronologia diversa
Pressupost: -
Subvenció: 0,00 €
Indeterminat
135. conGloMErAt dE clArEt (diversos municipis, Tremp,
Pallars Jussà)
Direcció: Robert Anthony Duller i Tom Dunckley-
Jones
Institució / Promotor: Universitat de Saragossa
Georgina Prats Ferrando
Becària FI-DGR 2011 de la Generalitat de Catalunya
Grup d’Investigació Prehistòrica
Universitat de Lleida
gprats@historia.udl.cat
229

Torres-Martínez, Jesús Francisco (2011). El
Cantábrico en la Edad del Hierro. Medio ambiente,
economía, territorio y sociedad. Bibliotheca
Archaeologica Hispana 35. Real Academia
de la Historia. Madrid. 637 págs. + 547 figs.
ISBN: 978-84-15069-28-7.
La presente obra constituye la publicación de la
tesis doctoral de D. Jesús Francisco Torres-Martínez
(Kechu), dirigida por el Prof. Martín Almagro-Gorbea
y leída en septiembre de 2008 en la Universidad
Complutense de Madrid. De este modo, se continúa
la tradición iniciada en el Departamento de Prehistoria
de la Universidad Complutense durante los años
1990, consistente en la edición de toda una serie
de trabajos doctorales que, adoptando como punto
de partida un ámbito geográfico o una determinada
etnia protohistórica, están permitiendo una mejora
sustancial de nuestro conocimiento acerca de la Edad
del Hierro de la Península Ibérica a través de títulos
como Los Celtíberos (Lorrio 2005), Los Vettones
(Álvarez-Sanchís 1999), Tartessos (Torres Ortiz 2002)
o Galaicos (González Ruibal 2006-2007).
Como indican tanto el título como la considerable
extensión del libro aquí comentado —casi 600 páginas
de texto densamente escrito, más la correspondiente
bibliografía—, el trabajo de Torres-Martínez está
concebido como una síntesis que trata de recopilar
toda la información disponible acerca de la fachada
cantábrica de la Península Ibérica durante la Protohistoria.
Las abundantes citas extraídas de textos
de Julio Caro Baroja que aparecen al inicio de varios
capítulos atestiguan asimismo la orientación y
el enfoque adoptados por el autor, que tiene en la
etnohistoria y en el trabajo de campo etnoarqueológico
dos de sus apoyos fundamentales. Esta línea
de investigación, delicada pero a la vez sumamente
enriquecedora cuando es bien aplicada (Almagro-
Gorbea 2009), aparece ya ampliamente desarrollada
en publicaciones anteriores del propio Torres-Martínez,
tales como los dos volúmenes titulados La Economía
Recensions
de los Celtas de la Hispania Atlántica (2003, 2005).
El libro se inicia con una introducción en la que
se exponen la orientación y las bases metodológicas
de la obra, estructurada según el modelo propuesto
por Hawkes en su célebre “escalera metodológica”: la
base está constituida por las cuestiones económicas
y medioambientales, y a partir de ahí se estudian en
orden ascendente la estructura social, la ideología y
finalmente la religión y cosmogonía. Esta forma de
construir el discurso se refleja en la ordenación de los
diversos capítulos: Cap. 2 Espacio físico y étnico;
Cap. 3 Economía; Cap. 4 Sistemas de intercambio
y mecanismos de reciprocidad; Cap. 5 Hábitat; Cap.
6 Sociedad; Cap. 7 Cultura guerrera y ejercicio
de la guerra; Cap. 8 Religión. Como principal ventaja
está el poder desarrollar de forma temática cada
uno de los bloques tratados y dar así cuenta de las
continuidades de larga duración, mientras que a la
inversa se tiene la desventaja de aportar una imagen
en ocasiones algo carente de dinamismo, en el sentido
de no dar suficiente cuenta de las transformaciones
diacrónicas experimentadas en el transcurso del Primer
Milenio a. C. Es decir, en líneas generales el relato
privilegia las continuidades y los elementos comunes
sobre los cambios y las particularidades.
El segundo capítulo, dedicado al espacio físico y
étnico en la Edad del Hierro, destaca por un interesante
análisis de las “regiones naturales” y del clima
en el Primer Milenio a. C. A continuación sigue una
presentación de las diferentes etnias mencionadas
en los textos de los autores grecolatinos. Aunque
la exposición de las fuentes clásicas es relativamente
exhaustiva, se echa en falta una discusión más
actualizada sobre problemáticas como el concepto
de “etnicidad” (Fernández-Götz 2008) o la cuestión
lingüística (Testart 2010).
Pasamos así al capítulo tercero, con 188 págs. el
más extenso de toda la obra con mucha diferencia.
El abanico de temas tratados es inmenso y abarca
prácticamente todos los campos posibles: aprovechamiento
de los recursos vegetales silvestres; agricultura;
obtención de recursos animales silvestres; ganadería;
agua; minería; conservación y almacenado; comida,
artesanado; y comercio. La principal base documental
proviene del intenso trabajo de campo etnoarqueológico
y de investigación etnohistórica llevado a cabo por
el autor a lo largo de numerosos años. Su profundo
conocimiento de los modos de vida tradicionales del
norte peninsular le permite reconstruir elementos
básicos del día a día de las comunidades rurales.
Aunque la aplicación a la Edad del Hierro de muchos
de los resultados obtenidos a partir de datos de época
moderna y contemporánea no está exenta de riesgos,
en líneas generales se trata de una aportación enriquecedora.
Efectivamente, su exposición permite una
mejor comprensión del modo de vida de las comunidades
agrícolas y ganaderas tradicionales así como
de numerosas continuidades de larga duración sobre
las que ya llamaron la atención eruditos como Caro
Baroja o, más recientemente, Almagro-Gorbea (2009).
Frente a la notable extensión del tercer capítulo,
el cuarto apenas abarca 8 págs. Esta evidente desproporción
hace que, a mi juicio, fuera erróneo el
haberle conferido el carácter de un capítulo inde-
232 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
pendiente: una inclusión dentro del tercer capítulo
habría resultado más adecuada. Ello no menoscaba
el valor de su contenido, centrado en los sistemas de
intercambio y los mecanismos de reciprocidad, con
abundante y acertado uso de clásicos en la materia
como Marcel Mauss o Marshall Sahlins.
Amplio y muy informativo se antoja el Capítulo 5,
dedicado al hábitat. Muy interesante resulta la aproximación
del autor a los conceptos de “espacio”,
“territorio” y “frontera” en la Edad del Hierro. De
gran utilidad es también su exhaustiva presentación
de las técnicas constructivas. En cambio, el enfoque
“sincrónico” privilegiado en el estudio va en detrimento
de una visión general de la evolución diacrónica de
los patrones de asentamiento en las distintas regiones:
la imagen global acaba siendo quizás demasiado
homogeneizadora.
Esta crítica también puede hacerse extensible, al
menos en parte, al capítulo sexto, dedicado a la sociedad.
En muchos casos, el afán “enciclopédico” del
autor le lleva a tratar temas para los que apenas se
cuenta con datos para la zona del Cantábrico, lo que
implica “llenar vacíos” mediante el recurso a fuentes
variopintas procedentes de Grecia, Roma, Irlanda, etc.
Esta estrategia, si bien no carece de valor, implica
también numerosos problemas. Con todo, se trata
de un capítulo sumamente importante y lleno de
estímulos de gran valor intelectual, aportando ideas
innovadoras y de gran interés en lo relativo a aspectos
como las redes de parentesco, las asambleas o la
realeza. Sobresale ante todo su modelo de “relaciones
vecinales”, es decir, aquellas situadas por encima de
la esfera de los vínculos puramente gentilicios. Su
aplicación puede ayudar a una comprensión mucho
más profunda de las formas de organización en la
Europa protohistórica.
El Capítulo 7 analiza la cultura guerrera y el
ejercicio de la guerra, un tema que sin duda merece
el extenso y acertado planteamiento que le dispensa
Torres-Martínez. Frente a las voces que se han
levantado para criticar el tradicionalmente asumido
carácter “guerrero” de las sociedades protohistóricas
(Lock 2011), aproximaciones más ponderadas permiten
reequilibrar la balanza, siendo actualmente razonable
pensar que prácticamente todas las sociedades del
Hierro debieron estar involucradas de una u otra
forma, y con distintas intensidades, en actividades de
guerra (James 2007). En este sentido, la descripción
realizada en esta obra de las fratrías de guerreros y
de los ritos de iniciación se antoja de sumo interés,
lo mismo que la descripción de la panoplia y la organización
de los contingentes militares.
El último capítulo está dedicado a la religión,
tema fundamental sobre el que el autor realiza diversas
aportaciones de calado, desde su descripción
de los distintos tipos de rituales hasta su excepcional
reconstrucción del calendario y de las festividades
rituales, que abre perspectivas apasionantes y que
puede considerarse puntera a nivel europeo. Por
nombrar solo una crítica, que para nada empaña el
valor del capítulo, hubiera sido mejor prescindir de
algunas ilustraciones como la Fig. 489 (“sacrificio
ritual en el bosque”) o la 510 (“xana con su forma
humana”), que no se encuentran a la altura del excelente
y riguroso texto.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
Ya para finalizar, en las conclusiones el autor se
dedica a rebatir algunos de los tópicos que generalmente
han marcado la imagen del ámbito cantábrico
protohistórico: aislamiento, pobreza, atraso, etc. Su
exposición es convincente y constituye un buen cierre
al relato desarrollado en el libro.
El volumen se ve completado con una extensísima
bibliografía con títulos en diversos idiomas. No obstante,
y teniendo precisamente en cuenta las considerables
dimensiones del listado bibliográfico, sorprende la falta
de algunos trabajos relevantes aparecidos durante los
últimos años, por ejemplo el libro Los pueblos de la
Galicia céltica (González García 2007), la monografía
Los orígenes de los Vascos (Almagro-Gorbea 2008) o
alguno de los artículos de mayor impacto internacio-
nal de Inés Sastre (2002, 2008). En cualquier caso,
las referencias bibliográficas aportadas dan muestras
de un profundo conocimiento tanto de los campos
de estudio etnohistórico y etnoarqueológico como de
la arqueología protohistórica, tanto nacional como
europea.
Llegados a este punto, es hora de hacer balance.
Pese a las críticas enunciadas y a otras que eventualmente
podrían hacérsele, la valoración final debe
ser muy positiva. En efecto, el libro aquí reseñado
es más que una buena síntesis sobre el Cantábrico
en la Edad del Hierro: se trata de una auténtica enciclopedia
del denominado “mundo celta” —no entro
aquí a discutir este controvertido concepto, para el
que remito a Collis 2006— y de los modos de vida
de las sociedades tradicionales. Por ello, constituye
una lectura obligada para arqueólogos, historiadores
de la antigüedad e incluso antropólogos y público
interesado en general. Una obra de referencia cuyo
valor a buen seguro irá aumentando con el paso
del tiempo, a medida que continúe el triste pero
irrevocable proceso de desaparición de muchas de
las prácticas y saberes del mundo campesino tradicional
tan detalladamente documentados en el libro.
Nos encontramos, por tanto, ante un archivo de la
memoria.
Manuel A. Fernández-Götz
Regierungspräsidium Stuttgart
Landesamt für Denkmalpflege Baden-Württemberg
manuelferg@yahoo.es
Referencias bibliográficas
AlMAGro-GorbEA, M. (2008). Los orígenes de los Vascos.
Delegación en Corte de la RSBAP. Madrid.
AlMAGro-GorbEA, M. (2009). La Etnología como fuente
de estudios de la Hispania Celta. BSAA Arqueología,
75: 91-142.
collis, J. (2006). The Celts. Origins, Myths and
Inventions. Tempos. Stroud.
fErnándEz-Götz, M. (2008). La construcción arqueológica
de la etnicidad. Serie Keltia 42. Editorial Toxosoutos.
Noia (A Coruña).
233

GonzálEz GArcíA, F. J. (coord.) (2007). Los pueblos de
la Galicia céltica. Akal. Madrid.
JAMEs, S. (2007). A bloodless past: the pacification of
Early Iron Age Britain. En: C. hAsElGrovE y R. popE
(eds.). The Earlier Iron Age in Britain and the Near
Continent. Oxbow Books. Oxford: 160-173.
lock, G. (2011). Hillforts, Emotional Metaphors, and
the Good Life: a Response to Armit. Proceedings of
the Prehistoric Society, 77: 355-362.
sAstrE, I. (2002). Forms of social inequality in the
Castro Culture of north-west Iberia. European Journal
of Archaeology, 5 (2): 213-248.
sAstrE, I. (2008). Community, Identity, and Conflict.
Iron Age Warfare in the Iberian Northwest. Current
Anthropology, 49 (6): 1021-1051 (with Comments).
tEstArt, A. (2010). Langues et peuples, ou la rencontre
hasardeuse de l’archéologie et de la linguistique
historique. En: C. GoudinEAu, V. GuichArd y G. kAEnEl
(eds.). Celtes et Gaulois, l’Archéologie face à l’Histoire.
Colloque de synthèse. Collection Bibracte 12/6. Gluxen-Glenne:
189-201.
torrEs-MArtínEz, J. F. (2003). La Economía de los
Celtas de la Hispania Atlántica. Vol. I: Agricultura,
ganadería y recursos naturales. Serie Keltia 21. Editorial
Toxosoutos. Noia (A Coruña).
torrEs-MArtínEz, J. F. (2005). La Economía de los Celtas
de la Hispania Atlántica. Vol. II: Economía, territorio y
sociedad. Serie Keltia 28. Editorial Toxosoutos. Noia
(A Coruña).
Almansa Sánchez, Jaime (ed.) (2011). El futuro
de la arqueología en España. JAS Arqueología.
Madrid. 301 págs. ISBN: 978-84-938146-8-7.
Recensions
Es habitual que los grandes cambios en una disciplina
generen reflexiones, individuales o colectivas,
sobre su presente y futuro. Así, los años noventa
vieron aparecer no pocas publicaciones sobre la
emergencia de la arqueología comercial y la gestión
del patrimonio, que en aquellos momentos estaban
implicando relevantes transformaciones a nivel teórico,
metodológico y organizativo, así como la incorporación
de numerosos/as profesionales a la nueva
oferta laboral. Analizados estos cambios desde dentro
del sector en una amplia bibliografía, la dimensión
socioeconómica del fenómeno también ha merecido
un reciente examen pormenorizado en la tesis doctoral
de Eva Parga-Dans (Innovación y emergencia
de un servicio intensivo en conocimiento: El caso de
la arqueología comercial, disponible en ).
Quizá no resulte exagerado decir que del auge
de la arqueología comercial hemos pasado al de la
arqueología de supervivencia. La actual crisis económica
—sobre cuya naturaleza, causas y consecuencias
evitaré extenderme aquí— se está llevando por delante
el escenario (aún precario, pero en mejora progresiva)
que se había ido configurando en las últimas
décadas. Asfixia de la arqueología comercial debido al
fin de la burbuja inmobiliaria y el fuerte descenso de
la obra pública, recortes en los fondos destinados a
investigación, precarización de la enseñanza universitaria…
Los acontecimientos se precipitan y cualquier
análisis tiene una duración efímera. Así, por ejemplo,
algunas de las reflexiones que plasmábamos en 2009
en un debate sobre la enseñanza de la arqueología
en España a raíz de la creación de los nuevos grados
(Complutum, 20.2: 225-254), o en 2010 en un dossier
sobre la carrera investigadora en nuestra disciplina
(RAP, 20: 227-270), pronto han sido superadas por
la realidad.
Este escenario de crisis preside buena parte de los
45 textos breves que componen este libro sobre el
futuro de la arqueología en España. Se trata de una
iniciativa promovida por Jaime Almansa, arqueólogo
responsable de la empresa JAS Arqueología SLU,
asimismo editora del volumen y que se dedica a
I+D en el ámbito de la arqueología pública, según
informa en su página web (www.jasarqueologia.es).
La última página del libro anuncia que un euro de
cada ejemplar vendido (el PVP es 12 €) se destina
a la Asociación Madrileña de Trabajadoras y Trabajadores
en Arqueología (AMTTA). La aparición del
libro ha estado acompañada de una amplia campaña
de presentaciones públicas a lo largo de la geografía
española y de la creación de un blog donde se han
ido añadiendo nuevas aportaciones al debate (www.
elfuturodelaarqueologia.blogspot.com).
Las 44 colaboraciones invitadas (de unas 4-6
páginas por lo general) están organizadas por orden
alfabético de apellido (aunque hay alguna ruptura
de la secuencia correcta). El libro se abre con
una breve nota y una introducción del editor, que
aporta, además, una reflexión final (la número 45)
de mayor extensión. Por último, se ofrecen unos
“Recursos para seguir profundizando” que recogen,
en 10 páginas, bibliografía recomendada, páginas
234 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
web, blogs, asociaciones y sindicatos. Cada una de
las aportaciones termina con una breve semblanza
biográfica de su autor/a. Aunque es obvio que se
ha buscado un formato aligerado y hasta informal,
considero un error que el libro no proporcione las
referencias de los trabajos que se aluden. Los textos
contienen menciones como “según un reciente estudio
de Eva Parga-Dans” (p. 14), “se ha vuelto a criticar
en un estudio de las universidades realizado por M.
A. Querol” (p. 44) o “la universidad se ha convertido,
al decir de M. P. Acién” (p. 121), entre otros ejemplos
similares (pp. 62, 116, 120, 122, 127, 194, 195, 205,
206, 224, 259). En muchos casos resulta imposible
saber a qué publicación específica se está refiriendo
cada autor/a; creo que hacerlo constar no hubiese
alterado gran cosa el concepto de este libro.
El mosaico de participantes convocado es plural y
diverso. Parece evidente que el editor ha evitado, de
forma deliberada, confeccionarlo con el único criterio
de la popularidad y la relevancia académica, lo que
es de agradecer en la medida que permite acceder
a una reflexión colectiva encarada desde diferentes
ángulos y situaciones personales. Así, mientras algunos
nombres son sobradamente conocidos por
cualquier profesional de nuestro país, otros lo son
menos. De hecho, el cómputo realizado por quien
suscribe muestra que el colectivo más representado
es el de los/as profesionales independientes o que
trabajan en empresas del sector, con 13 colaboraciones;
siguen a continuación, empatados en número,
el profesorado universitario en sus diferentes escalas
(8) y el personal investigador predoctoral que realiza
sus tesis en las universidades o en organismos de
investigación como el CSIC (8); el personal investigador
o técnico de OPIs —casi en su totalidad del
CSIC— cuenta con 6 colaboraciones, al igual que el
que desarrolla su labor en la administración; otros
sectores también representados, aunque con menor
presencia, son los museos (3), la gestión de la ciencia
(1) o la enseñanza secundaria (1). La mayor parte
de los/as participantes son arqueólogos/as, aunque
también están presentes dos expertas en antropología
física, una en comunicación y divulgación de la
ciencia y otra en economía aplicada y sociología.
En el cómputo global, el número de hombres que
participan en el volumen (24) es ligeramente superior
al de mujeres (21). Por último, aunque es probable
que el criterio territorial haya pesado poco o nada
en la selección, si atendemos al lugar de ejercicio
profesional la autonomía mejor representada es
Madrid (13), seguida de Galicia (9), Cataluña (5),
Andalucía (4), Comunidad Valenciana (2) y Castilla
y León (2); con una colaboración figuran Asturias,
Cantabria, País Vasco, Navarra, Extremadura, Murcia,
Baleares y Canarias; dos participantes ejercen
su actividad en el extranjero y no están presentes
en el libro profesionales establecidos/as en La Rioja,
Aragón, Castilla-La Mancha, Ceuta o Melilla.
La ordenación alfabética de los/as participantes,
al margen de la orientación de sus textos, permite
que se intercalen perspectivas variadas. Algunas colaboraciones
versan sobre la problemática de áreas
geográficas concretas, como Andalucía (Aranda,
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
Sánchez Romero), Asturias (Álvarez Martínez), Cataluña
(Masclans), Mallorca (Javaloyas) o Navarra
(Sesma); otras adoptan un estilo más literario (Castillo,
Frigoli, Guerra, Marín Suárez); y bastantes se
centran en cuestiones concretas, como la divulgación,
los museos, la carrera investigadora o, por supuesto,
la arqueología comercial. Aun así, a veces la lectura
me ha dejado una cierta sensación de redundancia.
Y me temo que ello se debe, en buena medida, a
lo que considero el principal problema de este libro:
que contiene más descripción del presente, e
incluso del pasado reciente, que reflexión sobre el
futuro. Aunque es indiscutible que el planteamiento
de propuestas, de posibles direcciones futuras para
la disciplina, requiere partir de la situación presente,
hay un número importante de textos que se quedan
en esto último, o que apuntan al porvenir muy de
soslayo, quizá por lo negro que parece presentarse.
La crítica que acabo de apuntar no implica, desde
luego, que el libro carezca de interés o relevancia.
Bien al contrario, contiene información, ideas y argumentos
para enriquecer la reflexión particular que
cada lector/a, de manera más o menos elaborada,
tiene en mente y que, inevitablemente, orienta su
acción cotidiana. Al mismo tiempo, una lectura global
de los textos proporciona varias claves sobre las
orientaciones y desafíos actuales de la arqueología.
En este sentido, destaca la centralidad que el concepto
de “patrimonio” posee actualmente en la disciplina.
Vincular arqueología y problemática patrimonial
puede parecer obvio a día de hoy, pero creo que no
lo ha sido durante mucho tiempo, o al menos no con
la misma intensidad. Mi percepción es que durante
años muchas personas parecen haber trabajado sin
tener presente que todo yacimiento excavado genera
una nueva problemática patrimonial que es necesario
gestionar, o que la sociedad tiene derecho a ser
partícipe del conocimiento arqueológico en torno a
los bienes patrimoniales jugando en estos procesos
un papel distinto al de mera receptora pasiva. En
relación con esto último, el libro permite también
percibir la creciente expansión —aparece mencionado
varias veces— del concepto de “arqueología pública”,
todavía en proceso de elaboración colectiva y, por
lo tanto, seguramente entendido de formas distintas
por quienes lo utilizan. Otra cuestión señalada de
manera recurrente es la desconexión entre academia
y arqueología comercial; se enfatiza la necesidad de
mejorar la colaboración entre ambos sectores, así
como de valorizar la literatura gris en términos de
conocimiento científico. También está muy presente,
como no podía ser de otro modo, la precariedad del
trabajo arqueológico, sobre todo en el ámbito de las
empresas, pero también en la carrera investigadora.
En líneas generales, como puede suponerse a
partir de la comentada procedencia profesional de
los/as participantes, la obra refleja una mayor presencia
de las problemáticas vinculadas al sector de
la arqueología comercial en detrimento las de otros
como la universidad, los centros de investigación o
los museos; no es sorprendente si tenemos en cuenta
que, en los últimos años, es el que ha acogido a más
profesionales. Pero, al mismo tiempo, el predominio
235

de esta orientación seguramente permite explicar que,
agotadas las intervenciones vinculadas a remoción de
tierra por obra pública o construcción de edificios,
muchos de los/as participantes sitúen el futuro de la
profesión en áreas como la divulgación o el turismo
arqueológico. Yo enfatizaría que la justificación principal
para ello no debe ser exclusiva ni principalmente
el beneficio económico directo, sino más bien, en la
línea apuntada por Rolland, “la formación de individuos
y masas críticas (…) una pedagogía crítica
alimentada por un espíritu democrático y contraria
a los sistemas expertos” (p. 213).
Siendo cierta, por lo tanto, la necesidad de poner
a punto unas competencias profesionales solventes en
los ámbitos citados, creo que el futuro de nuestra
arqueología se juega también en otros escenarios que
en el libro reciben una atención más reducida. En
primer lugar, muchos de los problemas denunciados
no son exclusivos de la arqueología. Por eso quiero
señalar mi total sintonía con David Barreiro cuando
afirma que la disciplina solo tiene futuro en nuestro
país si luchamos “por un sistema económico que
garantice condiciones laborales dignas (…), por un
sistema político que haga primar los intereses generales
de la sociedad” y por “la sustitución de los valores
culturales hegemónicos por una nueva conciencia
colectiva de respeto a los bienes públicos, de gestión
racional y planificada de los recursos, de integración
activa en la comunidad y de cooperación y solidaridad
social” (p. 29). Añadiré que si algo bueno hay en la
crisis actual es que está provocando el desarrollo de
conciencias críticas y de empoderamientos comunitarios
que van en esta dirección, aunque parece poco
probable que terminen convirtiéndose en hegemónicos.
La arqueología puede tener mucho que decir en
este contexto. Criado (p. 59) plantea algunos temas
relevantes y también me parecen sugerentes las ideas
de Rolland en torno a la arqueología “como parte
de un esfuerzo por construir democrática, colectiva
y libremente una crítica del presente inspirada en el
análisis histórico” (p. 212).
En segundo lugar, mi opinión es que, en la situa-
ción actual, el futuro de la arqueología española se
juega, en una medida muy importante, en términos
de internacionalización y de relevancia científica (evito
de forma consciente el término excelencia, tan manoseado
últimamente). Por esta razón, deben tenerse en
cuenta aportaciones como la de López García sobre
la arqueología española en el marco de los proyectos
europeos, señalando nuestro desequilibrio con respecto
a países vecinos como Francia y Reino Unido; o la
crítica mordaz de González Ruibal al funcionamiento
de los sistemas de evaluación. Está por ver en qué
medida los avances que se han producido en los
últimos años (en publicación internacional, movilidad
del personal investigador, proyectos con y en el
extranjero, etc.) se ven afectados por la dramática
reducción presupuestaria que estamos viviendo y
que repercute tanto en recursos humanos como en
equipamiento científico y financiación de proyectos.
El dinero no garantiza investigación de calidad, pero
el conocimiento puntero suele apoyarse en una adecuada
financiación.
Recensions
Buena parte de las contribuciones apuntan a la
necesidad de incrementar la visibilidad de la profesión.
Para conseguirlo, me parece imprescindible
que nuestro país cuente con una arqueología de vanguardia
en términos académicos y de investigación.
Una arqueología capaz de producir conocimiento
socialmente relevante; de contribuir a “proyectos de
conocimiento” amplios (Azkarate, p. 10) que superen
la compartimentación de saberes; de estar presente,
en condiciones de igualdad, en el gran debate teórico
de la historia y las ciencias sociales, como en
su día demandó J. Vicent en un brillante artículo
(La prehistoria del modo tributario de producción,
Hispania LVIII/3, 200, 1998: 824-825); y, en definitiva,
de proporcionar argumentos para comprender y
transformar el presente.
En el horizonte actual, la reflexión sobre el futuro
de nuestra disciplina es pertinente y necesaria. Por
esta razón, la publicación de este libro, integrando
45 voces diferentes, debe saludarse positivamente.
Aunque para explorar los futuribles propuestos vayamos
a necesitar mucho tesón, paciencia, espíritu
reivindicativo y solidaridad.
Xosé-Lois Armada
Instituto de Ciencias del Patrimonio (Incipit)
Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)
xose-lois.armada@incipit.csic.es
Prieto Arciniega, Alberto (2010). La Antigüedad
a través del cine. Colección Film-Historia 14.
Universitat de Barcelona. 306 págs. ISBN:
978-84-475-3490-6.
Durante los últimos treinta y cinco años Alberto
Prieto Arciniega ha ejercido de docente en la Universidad
Autónoma de Barcelona, donde es catedrático
de historia antigua en la actualidad. En ese tiempo
236 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
la historia social ha sido uno de sus campos de
investigación predilectos y, en el último cuarto de
siglo, también se ha interesado por analizar cómo
el cine ha presentado la Antigüedad. Fruto de esa
dedicación son sus numerosos artículos en revistas
y ponencias en congresos, una parte de esos escritos
dispersos, los publicados hasta el año 2001, ya fueron
recogidos en su anterior libro La Antigüedad filmada
(Madrid, 2004). La obra que ahora comentamos debe
considerarse una segunda recopilación, pues reúne
los trabajos publicados entre 2001 y 2009, década
en la que parecía renacer de sus cenizas el género
fílmico “de romanos”, también llamado “peplum”, unas
perspectivas que después se han ido desvaneciendo.
Esta segunda entrega fue sugerida por el centro
Film-Historia de la Universidad de Barcelona, que
ha acogido la publicación en su serie.
La Antigüedad a través del cine reúne diecisiete
aportaciones precedidas de una introducción del autor
y un breve prólogo de Rafael De España, crítico
especializado en el mundo antiguo. Jugando con las
referencias plutarquianas, en “Cine y Antigüedad.
Vidas Paralelas, nunca convergentes”, De España reflexiona
sobre el poco entusiasmo que el estudio del
cine que recrea la Antigüedad ha despertado entre
los historiadores profesionales, por ello libros como
el presente son más bien una excepción. También
define los planteamientos de trabajo de Alberto Prieto:
en la medida de lo posible no entrar en valoraciones
estrictamente artísticas y ceñirse a la interpretación
de los contenidos, siempre con resultados incisivos
y acertados.
Decíamos al principio que al autor le interesa, en
especial, la historia social, muestra de ello son los
tres primeros capítulos, que están dedicados a abordar
la esclavitud. En “El cine cambia la historia: la
esclavitud”, repasa como la pantalla ha mostrado las
diversas formas de sumisión, siempre simplificadas en
la figura genérica del “esclavo”, en Egipto, Antiguo
Oriente, Grecia, Roma y América durante los siglos
xviii y xix, señalando algunas importantes distorsiones.
Le siguen: “La esclavitud norteamericana vista
por Lars Von Trier” y “El comercio de esclavos en
el cine”. Es precisamente ese recorrido transversal
el que permite captar como los films que tratan la
esclavitud americana muestran a los esclavos trabajando
en los campos o en actividades generadoras
de riqueza, pero esa misma imagen de trabajo productivo
es muy rara en las reconstrucciones sobre la
Antigüedad, desplazada por la presencia abrumadora
del servicio doméstico, las actividades lúdicas o el
oficio de gladiador. Ello no es casual. Tampoco lo
es que en las últimas versiones cinematográficas los
esclavos gladiadores sean sacados de su contexto y
asimilados a los actuales héroes deportivos, y por ello,
presentados gozando de más fama que los mismos
emperadores; en definitiva, mostrando la esclavitud
como un espectáculo más que como una realidad
social. Prieto ve así tres conocidos films: el esclavo
prometeico: Espartaco (1960), la sangre como mensaje:
Gladiator (2000) y la esclavitud como placer:
Golfus de Roma (1966). El autor concluye que el
trabajo asociado a la esclavitud moderna viene muy
bien para contraponerlo a los ideales de libertad y
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
democracia, y a la moraleja de que el sistema más
justo para los trabajadores actuales es el de vender
su fuerza de trabajo como asalariados en un mercado
aparentemente libre. A la inversa, el presentar a
los esclavos antiguos asociados al trabajo productivo
pondría en tela de juicio la no rentabilidad de esa
forma de producción, lo cual sería un mal ejemplo.
Otra tesis que recoge el autor, y que también ha sido
denunciada por otros estudiosos, es la falsa idea, alimentada
por el celuloide, de que los cristianos fueron
contrarios a la esclavitud, consiguieron convertir a sus
amos y representaron una nueva ética virtuosa frente
a una clase dirigente romana corrompida y carente
de valores. Completa esta primera valoración social
el capítulo IV: “Algunas muertes de mujeres en la
Antigüedad Clásica según el cine”, donde se señalan
las diferencias entre las recreaciones modernas y las
informaciones que recogen las fuentes antiguas.
Vienen a continuación una serie de capítulos dedicados
a temas mitológicos. “Hércules: del Olimpo
a Disneylandia” surge a propósito de la supuesta
inocencia del largometraje animado Hércules (1997),
y se aprovecha para comentar la larga serie de
films realizados sobre el semidivino Heracles (en el
cine siempre Hércules). Recurrir solo a la tradición
grecorromana no es el camino que lleve a entender
ese héroe en la pantalla y, como hace el autor, debe
buscarse en la evolución de los superhéroes que los
sistemas mediáticos han ido creando en la sociedad
norteamericana a lo largo del siglo xx. Le sigue el
tema: “Troya sin Homero: Troya (2004)”, escrito a raíz
de la tan criticada versión que dirigió W. Petersen.
Se concluye que el tono descafeinado que preside
toda la obra, en la que el público sale pensando que
Agamenón fue el único responsable de la invasión
de Troya, está en consonancia con la explicación
simplista que apunta que solo Bush y su camarilla
fueron los únicos responsables de la guerra de Irak.
En el capítulo VII, “Penélope en el cine”, se despliega
una mirada que parte del tratamiento fílmico de ese
personaje femenino y que le lleva a comentar el film
de T. Angelopoulos La mirada de Ulises (1995), y la
visión que el cineasta heleno realiza de los conflictos
actuales en los Balcanes partiendo del mito.
Ya en el terreno histórico, el capítulo VIII: “Esparta
reinventada: el cine” sirve para entender los intereses
contemporáneos que promovieron la producción del
film El león de Esparta (en versión original The 300
Spartans, 1962), donde se buscaba resaltar la faceta
“salvadora” de Occidente frente a los persas, asimilados
en el momento de rodar al enemigo oficial, que
era el Bloque del Este. Y cómo esa filmación, que
no las obras históricas, sirvió de inspiración para
un exitoso cómic de F. Miller, a su vez llevado de
nuevo al cine en 300 (2007). A inicios del siglo xxi,
no solo había cambiado la estética de la violencia,
sino también el potencial enemigo, el papel del héroe
y el sentido de la apropiación del discurso histórico.
Prieto pone de nuevo el dedo en la llaga cuando
reflexiona en el capítulo: “La democracia ateniense
en el cine: la batalla de Maratón” como el cine de
los países occidentales y democráticos ha prescindido
—olímpicamente podríamos añadir— de llevar
a la pantalla la democracia antigua, a propósito de
237

contrastar las fuentes con uno de los pocos films que
tratan esa época distorsionándola, en la ya antigua
producción: La batalla de Maratón (1959), donde se
da a entender que la victoria final se debe de nuevo
a los Espartanos.
El capítulo X, “La palabra filmada: Sócrates”, resalta
la posición católica del director del film Sócrates (1969),
R. Rossellini, y cómo ello influyó en la resolución de
ese film. Prieto argumenta una inclusión de Sócrates
entre los oligarcas atenienses, lectura compleja y
no del todo unánime, entre los historiadores. En el
capítulo XI, escrito en colaboración con el Dr. Borja
Antela, “Alejandro Magno en el cine”, se analizan las
diferencias de selección histórica contenidas en las
dos principales reconstrucciones biográficas realizadas
sobre el conquistador macedonio, la de Rossen (1953)
y la de Stone (2004).
Llegamos a Roma con el capítulo XII, que está
dedicado a: “La Segunda Guerra Púnica en el cine”,
una temática poco frecuentada, pese a la monumental
Cabiria (1914). Aunque hay films norteamericanos,
debe reconocerse que fueron los italianos los que
más insistieron en ese conflicto, en especial durante
los años en que ese país desplegaba pretensiones
imperialistas, momento en que se produjo Escipión el
Africano (1937). Se prosigue con la República romana
en el capítulo XIII: “Miedo, menosprecio y castigo a
los esclavos en el cine de romanos: Espartaco”, que
conecta de nuevo con el principio del libro, pero ahora
sobre los films que han tratado el conocido gladiador
tracio sublevado. Es muy interesante leer como el cine
ha seleccionado, o en su caso inventado, los castigos
que tenemos noticia se aplicaban. Un paréntesis en
el discurso del libro es el capítulo XIV “Astérix en
Hispania”, que muestra como el autor se interesa
también por valorar otras formas de acercarse a la
Antigüedad, en este caso a través del cómic.
El Imperio romano está representado en el capítulo
XV: “Esclavos y libertos en Fellini-Satyricon”. Como
indica el autor, es uno de los pocos films donde, a
parte de esclavos, también aparecen libertos. Y es
que, pese a la esperable proyección del mundo visual
felliniano, el resultado es bastante fiel al espíritu de
la obra. ¿Qué es un pobre?, la pregunta que se hace
el nuevo rico Trimalción, es la clave tanto de la obra
de Petronio como de su versión cinematográfica.
Finalmente vemos la tardoantigüedad con dos
trabajos: “El Franquismo en el cine: Amaya”, estudio
sobre el film de Luis Marquina (1952), basado en una
conservadora novela decimonónica que inspiró también
una ópera, dos obras que, a su vez, se entrelazan
con el film y con las modificaciones al gusto oficial
del momento. La temática se centra en los vascones
del siglo viii, su cristianización, la relación con unos
judíos que presuntamente ya estaban allí establecidos
y el papel que desarrollarían los vascos en los inicios
de la Reconquista, uno de los temas predilectos del
franquismo. En el último apartado: “Las transiciones
del sistema esclavista al sistema feudal según el cine”
se analiza la visión ofrecida sobre ese período de
cambio a través de antiguas producciones fílmicas
(Constantino el Grande, 1960), las diversas versiones
sobre Atila, o las recientes producciones como El rey
Arturo (2004) y La última legión (2007).
Recensions
Completa la obra una amplia bibliografía. Es de
desear que, en un futuro, podamos tener un nuevo
libro que siga recogiendo los trabajos que sobre el
cine antiguo continúa desarrollando Alberto Prieto.
Ignasi Garcés
Universitat de Barcelona
garces@ub.edu
Knapp, Robert C. (2011). Los olvidados de
Roma. Prostitutas, forajidos, esclavos, gladiadores
y gente corriente. Ariel. Barcelona. 415 págs.
ISBN: 978-84-344-1395-5.
Toner, Jerry (2012). Sesenta millones de romanos.
La cultura del pueblo en la Antigua Roma.
Crítica. Barcelona.
Con tan solo unos pocos meses de diferencia, ha
tenido lugar la aparición de dos traducciones de sendas
obras singulares, ambas de temática similar, no
estrictamente idéntica, pero sí con muchos puntos en
común. Tal temática es por otro lado poco frecuente
en la bibliografía sobre el Imperio Romano y además,
en los dos casos, la exposición se caracteriza por un
enfoque novedoso, desde luego bien diferente a las
obras que de alguna forma habían tratado el tema
global o parcialmente con anterioridad. Por orden
de publicación, la primera es el excelente trabajo del
hoy profesor emérito de la Universidad de Berkeley
Robert C. Knapp, la segunda el no menos interesante
estudio del fellow de Cambridge Jerry Toner. Por lo
expresado, hemos considerado coherente la oportunidad
de referirnos a ambas en una misma reseña.
Naturalmente la personalidad e incluso los objetivos
de uno u otro autor, aparte de su formación, hace que
el enfoque no sea, por suerte y como era de esperar,
mimético, lo que es un acicate más para su lectura,
lectura que en ambos casos resulta estimulante y
muy recomendable para todos los estudiosos de la
Antigüedad Clásica.
Quizás lo primero a considerar es que difieren de
las obras al uso, en especial las que se podrían incluir
bajo el epígrafe de “vida cotidiana”, que suelen ser
238 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
las que en mayor o menor medida se refieren a los
estratos más bajos de la sociedad romana y que, en la
estela de Carcopino, se siguen publicando con pocas
variantes desde hace décadas —alguna recientemente—
y que en muchos casos ni siquiera son obra de
historiadores. Al mismo tiempo difieren también de
los estudios sobre el “pensamiento romano” que no
trata sino de la minoritaria elite, por supuesto masculina,
que es la que nos ha dejado el legado literario
latino. Ambos autores pretenden estudiar la mentalidad,
anhelos, vivencias, la cultura en definitiva de la
mayor parte de la población, de los aproximadamente
sesenta millones de habitantes con que debió contar
el Imperio en los dos primeros siglos de la era, la
mayoría de los cuales vivirían al límite, literalmente
al día sin tener mínimamente asegurado el sustento
del mañana, con la angustia, la ansiedad y depresión
que ello conllevaba, aumentada por peligros cotidianos
como el robo, asesinatos, enfermedades, hambrunas,
y la presencia siempre constante y frecuente de la
muerte. La vulnerabilidad era en definitiva lo que
definía y tenían en común los diversos grupos en que
se dividía la sociedad. Para sus objetivos los autores
han de basarse en muy escasas fuentes escritas, dado
el desinterés de los contemporáneos ante el tema, de
las que pueden extraerse algunos datos aunque a veces
de forma accesoria, y también sobre todo en el caso
de Knapp, de la epigrafía, en la que es, como es bien
conocido, reputado especialista. Un acierto no menor
es el haber tomado en consideración la documentación
provincial que raramente suele ser tenida en cuenta
en beneficio casi exclusivo de la capital del Imperio
o, como mucho, de Italia. La recurrencia sobre todo
a Apuleyo, Petronio, Artemidoro —su “interpretación”
de más de 3.000 sueños es una mina para cualquier
psicólogo—, e incluso los Evangelios por parte de
ambos es presente a lo largo de sus sendas exposiciones
y es por ello también mérito de ambos salir
airosos de la dificultad que lleva el intentar situarse
en la mentalidad de un pueblo aparentemente tan
cercano al nuestro pero tan diferente a la vez.
Mientras que Knapp se detiene en el estudio independiente
de los diversos elementos sociales que
aparecen en el título, constituyendo una serie de
pequeñas monografías, Toner estudia en conjunto
a todos los que no forman parte de la elite que es
lo que mejor define a tan diversos grupos. En definitiva
los dos tratan de aquellos que no pertenecen
a ninguno de los tres ordines, al pueblo, pues su
cultura no difiere esencialmente se trate de libres,
libertos o esclavos. A todos ellos les unía la citada
precariedad y el futuro incierto. No vamos a resumir
ni siquiera aludir a toda la rica información y
análisis que las dos obras contienen —excelente en
el caso de prostitutas, gladiadores o bandidos entre
otros—, pero sí a algunos aspectos que nos han
llamado la atención. Por ejemplo resulta de interés
preguntarnos si al menos una parte del pueblo participaba
de los mismos o similares prejuicios que las
elites. De ambos autores deducimos que, en general,
aparte de la consabida misoginia —la “inferioridad
física y mental” de la mujer era algo por lo común
aceptado— que encontramos en casi todas las culturas
de la Antigüedad, también los estratos inferiores
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
mostraban escaso aprecio por los más pobres, los
soldados o por los mercaderes por ejemplo o, en el
caso de la homosexualidad, también hacían suyo el
desprecio solo al sujeto pasivo de la relación. Pero
en lo que se refiere a hostilidad, era la autoridad la
que se llevaba el palmarés. Los esclavos no presentaban
grandes diferencias en cuanto a mentalidad con
el resto de los desheredados, aunque según Toner
ello variaría en diversas partes del imperio. Sobre
los libertos es interesante la observación de Knapp,
aunque no sea una estricta novedad, de que en la
epigrafia de las provincias occidentales cuando no se
menciona la condición de tal, suele suponerse a todos
los nombres griegos origen servil, lo que es un error.
Lo importante en este caso es que el desprecio que
podía sentir la elite para con ellos parece exclusivo
de esta minoría, pues era perfectamente asumido por
la mayor parte de la población considerarlos como
iguales: en nada se diferenciaban en cuanto a formas
de vida y en cualquier caso, a la segunda generación
ya había desaparecido el recuerdo que pudiera restar
de su ascendencia.
El ejército era, en opinión de Knapp, una solución
apetecible, por cuanto, a pesar de la dureza de
la vida militar, permitía a buena parte de varones
tener asegurada la comida, por lo demás más sana
que la que consumía la mayor parte de la plebe, y
le garantizaba un futuro con la paga que recibiría al
licenciarse. Su postura es la que tradicionalmente se
ha venido aceptando en este aspecto. Sin embargo
Toner piensa que podía perfectamente ser traumático,
por el peligro constante del soldado a perder la
vida, a ser herido o vivir situaciones extremas en la
lucha no obstante admitir que su principal ventaja
era la camaradería, inexistente en otros ámbitos de
los humildes en que la competitividad por sobrevivir
la hacía extraña. Los soldados, como hemos visto, no
eran muy populares, pues con las armas y la fuerza
cometían injusticias para con los civiles, sin que, a
pesar del gran aparato legislativo romano que en
teoría significaba la protección de todos los grupos
hiciera nada en la práctica. La utilización no solo
de los soldados, sino de los más influyentes en su
beneficio de los tribunales era una constante. De la
ley siempre desconfiaron los pobres.
Interesante también es la forma que tenía el pueblo
de explayarse en la termas —donde curiosamente
pese a lo creído la higiene era discutible como nos
hace ver Knapp—, las tabernas, en el teatro o en las
fiestas donde era posible subvertir el orden, sobre todo
las Saturnalia, verdadera válvula de escape permitida
por el poder —a ellas les da Toner una importancia
mayor de la que se suele—, cuando no recurría a
los chistes, dichos y fábulas en las que no escasea lo
escatológico. La magia podía constituir otro escape.
Uno de los puntos de mayor interés es que Toner
se preocupe en un capítulo sobre la salud mental.
A ella le dedica no poco espacio y concluye que
la enfermedad mental no era algo claro para los
romanos, bien que la esquizofrenia era desde luego
frecuente y el estrés muy generalizado ante una vida
tan insegura.
En definitiva la existencia era muy dura para la
mayoría de habitantes del Imperio. Los sueldos eran
239

insuficientes siquiera para el sustento mínimo, el
trabajo irregular y raramente continuo. Si ello era
así para los varones, aún más difícil era para las
mujeres, que como mucho podían colaborar con el
varón en pequeños trabajos domésticos remunerados,
pero si el varón moría, la viudedad venía a equivaler
a miseria. Un número no despreciable de jóvenes se
veían abocadas a la prostitución, si es que antes ya
no tenían marcado este destino desde niñas que, no
raramente abandonadas, eran recogidas y criadas
para tal fin. Todo ello eran cosas ciertamente sabidas,
pero nunca expuestas con la documentación y
riqueza de matices con que lo hacen ambos autores.
Ello constituye otra característica de ambas obras: a
partir de elementos ya dados por sabidos, desarrollan
con argumentos y análisis profundos las realidades
y las causas que llevaban a ellas en una etapa tan
trascendente para la historia occidental.
Se suele considerar que el cristianismo vino a
transformar el panorama, aunque quizás lo hiciera
menos de lo que pueda parecer a primera vista, pues
aunque, como dice Toner, aumentó la caridad y la
filantropía, “el culto de los santos terminó reflejando
el sistema secular del clientelismo”.
Nos resta referirnos a la calidad de las traducciones,
no muy frecuentes en los últimos tiempos
y en que las referidas a términos latinos son aún
menos frecuentes. Tan solo en la obra de Knapp, se
traducen los ordines como femeninos (la orden...). Un
pequeño detalle que afecta muy poco a la totalidad
del conjunto.
Arturo Pérez Almoguera
Universitat de Lleida
aperez@historia.udl.cat
Bonet, H. i Vives-Ferrándiz, J. (eds.) (2011).
La Bastida de les Alcusses 1928-2010. Museu
de Prehistòria. Diputació de València. València.
328 pàgs. ISBN: 978-84-7795-590-0.
Recensions
Ens trobem davant d’un títol de referència i això
resultarà evident per a totes les persones mínimament
introduïdes en el món ibèric, perquè són excepcionals
el jaciment que se’ns presenta, l’equip que l’investiga
i la llarga tradició de recerca sobre la qual es basa
el treball dels autors.
Efectivament, la Bastida de les Alcusses de Moixent,
Monument Històric-Artístic des de 1931, és un
oppidum ibèric més que singular per la qualitat de
la informació recollida durant els antics treballs del
SIP, que ha fet possible l’explotació per la recerca
moderna, malgrat el temps transcorregut, gràcies al
fet que s’han conservat els conjunts i les referències
espacials. I excepcional, també, per l’extraordinària
riquesa del registre, conseqüència del seu final sobtat
i violent, i per la singularitat de l’assentament, ocupat
durant tres generacions des de finals del segle v i al
llarg del segle iv aC, fet que el diferencia dels nombrosos
oppida que van patir els estralls de la Segona
Guerra Púnica a la darreria de la tercera centúria.
Però si, com diem, els arxius del SIP —diaris
d’excavació, dibuixos, inventaris— varen permetre
recuperar les antigues excavacions extensives sobre
més de 17.000 m 2 d’Isidro Ballester i Lluís Pericot
(1928 i 1931), els posteriors estudis i una nombrosa
bibliografia han consolidat la presència de la Bastida
de les Alcusses en el panorama ibèric: és el cas, entre
d’altres, dels treballs de Domingo Fletcher i Enrique
Pla sobre els cent primers departaments —no arribaren
a veure la llum els cent cinquanta restants— (1965 i
1969), de Nino Lamboglia sobre la vaixella de vernís
negre (1954), d’Enrique Pla sobre l’instrumental agrícola
i artesanal (1968 i 1972), d’Enrique Llobregat amb
noves lectures sobre l’arquitectura, qüestions socials
i de gènere (1972) o de J. A. Santos Velasco sobre
l’estructura social (1986).
Sobre aquesta herència s’ha construït des de 1991
el nou projecte dirigit, primer, per Helena Bonet i
Enrique Díes i, després, per Helena Bonet i Jaime
Vives-Ferrándiz, ara orientat de forma preferent
a l’estudi de l’urbanisme, del sistema defensiu i
d’aspectes socials i paleoambientals. I això no és
tot. L’excel·lència de la recerca efectuada a la Bastida
de les Alcusses aquestes darreres dues dècades
s’alimenta a la vegada d’un entorn investigador, tan
ric com productiu, generat pels iberistes valencians
associats a la Universitat i la Diputació de València.
L’estudi paradigmàtic del territori d’Edeta, seguit uns
anys després pel de Kelin, així com els treballs de
recerca, conservació i posada en valor del Tossal de
Sant Miquel, Llíria (Helena Bonet 1995), Castellet
de Bernabé, Llíria (Pierre Guérin 2003), Puntal dels
Llops, Olocau (Helena Bonet, Consuelo Mata 2002) i
Los Villares, Caudete de las Fuentes (Consuelo Mata
des de 1991), a més dels estudis monogràfics sobre
la ceràmica (Consuelo Mata, Helena Bonet 1992), la
societat edetana a través dels vasos pintats de Llíria
(Carmen Aranegui 1997), l’economia (III i IV reunions
d’economia, Saguntum-PLAV 2000 i 2010) i la flora
ibèrica (Consuelo Mata 2010), entre d’altres, en són
una bona mostra.
A més de l’aportació dels directors i editors, Helena
Bonet i Jaime Vives-Ferrándiz, el volum recull
240 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
textos de catorze investigadores i investigadors. Els
deu primers capítols es dediquen als diversos temes i
camps de recerca i els tres darrers a qüestions relacionades
amb la conservació i posada en valor. Així,
en la primera part, el primer s’ocupa de la història
de la recerca; el segon, de l’entorn i el medi físic; el
tercer, del poblament coetani; el quart, de l’organització
interna de l’oppidum; el cinquè, del treball quotidià
dins i fora del recinte; el sisè, de l’interior de les
cases; el setè, dels intercanvis comercials; el vuitè,
de les armes; el novè, de l’escriptura, i, finalment, el
desè ens presenta una interpretació global o síntesi,
signada pels directors, que incorpora una primera
valoració de les extraordinàries troballes efectuades
l’estiu de 2010 a la Porta Oest, en un moment en què
la maquetació del llibre es trobava molt avançada.
En la segona part, el capítol onzè ens ofereix els
criteris d’intervenció sobre el patrimoni, conservació
i presentació; el dotzè, les activitats en el terreny
de l’arqueologia experimental, i el tretzè, les accions
orientades al públic, didàctiques i de difusió general.
No és la nostra intenció comentar minuciosament
el contingut ampli i variat de l’obra i cada lector prestarà
especial atenció a aquells capítols que reclamin
el seu interès, ja sigui la geologia, la toponímia, la
caracterització dels sòls, els aqüífers, el paleoclima
i la vegetació o, posem per cas, altres temes tan
concrets com les activitats mineres i metal·lúrgiques,
la siderúrgia i la copel·lació de galena argentífera, o
l’estudi de les eines relacionades amb el treball de la
fusta, descrits segons la cadena operativa, les característiques
i paper en el processament dels aliments
dels molins o l’anàlisi dels ploms escrits. Per part
nostra, ens cenyirem a algunes qüestions relacionades
amb els temes que segons els mateixos editors constitueixen
l’aportació fonamental de la recerca recent
i algun altre que, per raons més subjectives, ens ha
provocat interrogants i reflexions.
Al llarg de totes les pàgines, sobrevola el desenvolupament
de la gran majoria dels temes tractats la
contradicció existent entre la riquesa i les limitacions
originàries de la informació, procedent de les excavacions
efectuades entre 1928 i 1931. Per als autors
no hi ha dubte, la contradicció es resol positivament
i es pot afirmar que la Bastida és l’únic assentament
en tota la façana mediterrània peninsular que permet
encetar una línia de contrastació del model aristocràticclientelar,
les relacions socials, l’accés als recursos i
a la possessió de la terra analitzant els contextos de
cada casa i, en particular, la distribució dels estris
agrícoles. El meticulós registre de les troballes efectuat
pels excavadors fa més de setanta anys permet
—fet, com diem, gairebé insòlit— estudiar conjunts,
refer contextos i analitzar la localització espacial, i
els autors exprimeixen aquestes possibilitats fins al
límit. Vegeu, a més de l’exemple esmentat, l’estudi
de la distribució de balances, tisores i telers, molins,
inscripcions sobre plom i ceràmica, frens de cavall
i esperons, els diversos tipus d’armes o els tallers
de copel·lació de la galena argentífera. Però no és
menys cert, també, que resulta impossible superar la
pèrdua d’informació que suposava una metodologia
orientada bàsicament a desenterrar objectes (vegeu,
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
per exemple, la fig. 5, pàg. 15). Aquesta sagnia afecta
la pràctica totalitat de l’espai interior excavat, més de
270 departaments, i explica tant les dificultats actuals
per llegir l’urbanisme i l’arquitectura com l’aparent
inexistència, posem per cas, d’estructures domèstiques
en terra o l’absència d’una pràctica ritual tan comuna
entre els ibers com la d’enterrar els nadons morts
sota els paviments de les cases.
Malgrat la generositat dels contextos atrapats per
l’incendi, aquestes limitacions tornen a ser evidents,
per exemple, quan s’estudien el treball quotidià i
els recursos agropecuaris, abordats fonamentalment
des de l’estudi de l’instrumental de ferro, molins
i estructures associades, però que inclouen també
dades procedents de la recerca paleocarpològica i
arqueofaunística. En aquest darrer cas, per exemple,
l’estudi s’ha de limitar a la informació recollida
els últims anys (3.227 fragments ossis pertanyents
a les campanyes 1997-2007), constituïda per restes
molt fragmentades i sovint cremades, i localitzada
en espais com carrers, places i llocs propers a la
muralla. Una informació quantitativament i qualitativa
molt inferior a la del registre mobiliari, pel
fet de no haver estat identificada en les excavacions
antigues, i que pot ser considerada representativa a
l’hora de caracteritzar els ramats i la seva gestió en
termes generals (ovicàprids, bòvids i porcs), però que
resulta insuficient per donar respostes a qüestions
concretes. És, per exemple, el cas dels interrogants
plantejats pels equins, ases i cavalls, representats per
70 i 5 restes òssies respectivament —el 3,92% i el
0,28% del total—, xifres que, consideracions tafonòmiques
al marge, contrasten espectacularment amb
la “inhabitual abundancia”, en paraules de Fernando
Quesada, d’elements de govern i guarniment (11 frens
i 7 esperons, a més de faleres, anelles i campanetes),
molt superior al percentatge observat en relació amb
les armes a la necròpolis de El Cigarralejo i, fins i
tot, als cementiris celtibèrics. Aquesta evidència porta
l’investigador esmentat, malgrat que no sabem res
de la morfologia cavallina, l’alçada i la capacitat de
càrrega i munta, a revisar, fins i tot, les seves pròpies
idees i a acceptar l’existència d’una veritable cavalleria
ibèrica a finals del segle iv aC.
Existeix una llei general en la recerca ibèrica que
el dia a dia no es cansa de confirmar: un major grau
de coneixement singularitza els assentaments o, dit
d’una altra manera, l’aparença d’uniformitat dels “poblats”
ibèrics és conseqüència del poc que en sabem.
L’urbanisme i el sistema defensiu confirmen la regla i
l’excavació extensiva, antiga i moderna, ha fet evident
la singularitat de La Bastida. Així, el camí perimetral
de ronda, apte per a carros, la disposició de les cases
agrupades en conjunts, deixant grans espais lliures,
l’extraordinària varietat tipològica de les plantes, la
identificació d’edificis singulars, la simplicitat d’una
muralla lineal gairebé sense torres, les portes concebudes
“com a edificis”, amb els característics bancs
interiors integrats en els paraments interns, o l’albacara
—mur avançat o ampliació frustrada per la destrucció
final— fan de l’oppidum de Moixent un cas diferent.
Gairebé tota la informació sobre cases, illes o conjunts
d’edificis o la caracterització funcional d’espais i
241

construccions a partir de les troballes en el seu interior
és fruit de la revisió de les antigues excavacions i de
l’actual relectura de les estructures arquitectòniques.
Les novetats es limiten als espais relacionats amb el
sistema defensiu, fonamentalment les portes, raó per
la qual resten encara moltes qüestions per resoldre,
com ara la gestió de l’aigua, tant la de consum com
la de les escorrenties provocades per la pluja, o el
fet sorprenent que en tota la Bastida no s’hagi constrastat
ni una casa construïda sobre una estructura
precedent. A vol d’ocell, l’interior del recinte es pot
descriure com un entramat urbanístic marcat per
les portes d’accés i la xarxa viària: d’una banda, la
porta frontal Oest i l’eix central i, de l’altra, les tres
portes de recobriment o “chicane” i el camí de ronda,
en un conjunt articulat d’edificis, places, carrers
i carrerons adaptat als condicionaments topogràfics
i a les exigències de la circulació rodada.
Una població d’entre 450 i 840 habitants deuria
ocupar unes 90 o 120 cases, agrupades de forma
aparentment irregular i caracteritzades per la seva
diversitat tipològica, talment com si la construcció
respongués a la iniciativa de cada unitat familiar i
com si el seu funcionament, a jutjar per la distribució
espacial de platerets de balances, de ponderals,
lingots i, en algun cas, ploms escrits, respongués al
d’unitats econòmiques independents que controlen
els moviments dels productes i els comptes associats
a les activitats econòmiques. Es tracta de cases que
oscil·len entre 24 m 2 i 150 m 2 i que tenen entre 4 i
6 habitacions (amb àrees de mòlta, activitats tèxtils
i metal·lúrgiques), i compartiments annexos, i a les
quals s’accedeix des dels carrers o patis compartits.
Entre elles es poden considerar representatives la Casa
11, de 50 m 2 , formada per 5 habitacions, amb els
elements més significatius (llar, rebost, activitat tèxtil)
o la Casa 1, de 150 m 2 , organitzada en dos cossos (4
habitacions i un gran magatzem), separats per un pati
per a carros. Algunes edificacions deurien destacar
sobre la resta, com ara el gran magatzem central de
gra (conjunt 7), amb 13 estances, 3 accessos des del
carrer central —un dels quals acuradament pavimentat—,
semisoterranis, dipòsits de gra (“trojes” en lloc
de sitges) amb una capacitat de 23.000 litres, segons
càlculs de Guillem Pérez Jordà, i un molí i un forn en
estructures annexes; o bé el cas de l’edifici de 400 m 2
(conjunt 5) que, pel gruix dels murs i la ubicació en
el punt més alt, s’interpreta com a dedicat a activitats
públiques. En el comentari d’aquestes construccions
singulars, cal destacar el qüestionament de la brillant
proposta d’Enrique Díes Cusí per l’anomenada Casa
10, la casa-palau on va aparèixer “el Guerreret” (Díes
i Álvarez 1998): ara, els seus 300 m 2 són interpretats
com els conjunts 4 i 3, corresponents a dues cases
amb espais de treball annexos. La revisió es basa en
observacions efectuades per Carme Belarte i, en el
mateix llibre aquí ressenyat, per Fernando Quesada,
a qui sorprèn l’absència d’armes en una suposada
residència aristocràtica.
El sistema defensiu és analitzat, sobretot les portes,
en les seves diverses dimensions constructives,
funcionals i sociològiques —lloc d’accés i comerç—,
defensives i simbòliques. No hi ha novetats respecte
Recensions
a la lectura poliorcètica i la interpretació de l’episodi
final. Es mantenen les interpretacions publicades fa
uns anys (Bonet 2006: 33-34; Quesada 2007: 80-84).
Helena Bonet, a partir de l’evidència del final tràgic,
dubta de la seva eficàcia com a fortificació i considera
que el sistema defensiu és feble. Així ho demostra la
seva linealitat, pràcticament sense bastions, torres o
ziga-zagues en la muralla. Segons la investigadora,
els habitants de la Bastida aixecaren unes defenses
concebudes com a arquitectura de prestigi i símbol
identitari, no per a fer front a un assalt que no esperaven.
La caracterització de Fernando Quesada és
en aquest sentit contundent, però les conclusions no
són exactament les mateixes. Per a ell, som davant
d’una defensa lineal i sense profunditat, incapaç de
fer front a un setge formal. La muralla, de 5-6 metres
d’alçada, amb parapet i camí de ronda, no està ni
bastionada ni torrejada, no zigzagueja ni està proveïda
de defenses avançades. Sí que disposa de portes
monumentalitzades, però són febles i no tenen funció
de flanqueig, i el modest intent de tapiar-les no hauria
garantit la més mínima resistència si l’enemic hi arribava
i, en canvi, dificultava la sortida en contraatac.
La fortificació és ineficaç davant d’un setge formal,
d’un assalt amb màquines, ariets, mantellets, torres
mòbils o rampes. Però l’investigador s’està referint
a un escenari poliorcètic hel·lenístic i considera, en
canvi, que la fortificació és funcional des d’un punt
de vista tant psicològic com social, polític o militar
en el context de la guerra ibèrica com ell la concep.
Una guerra de baixa intensitat, però endèmica
en tant que activitat econòmica i legitimadora d’un
ordre social i uns valors aristocràtics guerrers; una
guerra amb predomini de ràtzies sobre territori enemic,
enfrontaments menys freqüents a camp obert i,
ocasionalment, batalles campals entre petits exèrcits
capaços de lluitar en formació regular (acies instructa),
amb forces d’infanteria de línia i lleugera, i unitats
de cavalleria; uns combats allunyats dels murs i unes
fortificacions simples però potents, concebudes en
termes dissuassoris i de defensa passiva; una guerra,
en definitiva, en la qual només s’intentaven els assalts
en casos de superioritat manifesta, o facilitats per la
sorpresa o la traïció, i sempre que no exigissin més
que escales o cremar i enfonsar a cops les portes.
Quelcom de semblant és el que molt possiblement
ocorregué. N’hi hauria hagut prou, per prendre
l’oppidum, amb un assalt violent, potser instruït per
una experiència anterior, retratada, en els accessos
laterals, en el bloqueig de les portes nord i sud, o
potser afavorit per una circumstància que desconeixem.
Però, en realitat, no podem anar més enllà
de relacionar la destrucció i l’abandó precipitat de
l’oppidum amb la inestabilitat política reflectida en
altres assentaments contemporanis com Puig d’Alcoi,
Puntal de Salinas de Villena o Covalta d’Albaida,
i som incapaços de reconstruir un final del qual
només tenim fotografies aïllades: cases cremades,
armes, eines, atuells i joies escampades pels carrers,
un cert predomini a les portes oest i sud d’armes,
falcates, escuts i llances de nervi, a més de puntes
de fletxa. No hi trobem, en cap cas, guerrers o habitants
atrapats a les runes.
242 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
Les troballes espectaculars de l’estiu de 2010 semblaven
inicialment destinades a suggerir respostes
sobre el final de l’oppidum, però de moment no ha
estat així, i el que han fet és obrir nous interrogants
en relació amb el seu origen. Entre elles destaca la
deposició ritual, en un espai d’uns 12 m2 , d’armes,
ofrenes alimentàries (cereals, olives, fauna), vasos
ceràmics (cràtera de figures roges) i estructures de
fusta i ferro, tot cremat, encara que el foc sembla
haver-se produït en un altre lloc. Les armes estan
inutilitzades i formen 5 conjunts, identificats a partir
de la presència d’una falcata en cadascun d’ells. El
més complet consta d’espasa i beina, escut i soliferreum;
tres més presenten només falcata i escut, sempre
disposats en creu; el darrer ofereix falcata decorada
i beina. Tots estan disposats sobre el paviment d’una
estructura monumental, només parcialment excavada,
al damunt de la qual es construí, després de
ser enderrocada, part de la muralla i la Porta Oest,
punt en què es va voler preservar la memòria de
l’antic monument amb lloses dretes clavades. Per als
excavadors, algunes coses estan clares: la construcció
respon a la necessitat d’afirmació d’uns llinatges
aristocràtics on s’establirà la residència del seu poder;
l’elecció d’un lloc preeminent permet el control
visual d’un entorn de 100 km2 (des de la vall dels
Alforins, capçalera del riu Cànyoles i l’entrada cap
al Vinalopó i la Meseta); el monument carregarà de
significat la porta principal de la fortificació; no es
tracta de restes de la batalla ni d’enterraments (no
apareixen les restes dels guerrers morts), i la construcció
monumental i la deposició ritual sobre el seu
paviment són anteriors a la construcció de la Porta
Oest. Però encara hi ha més interrogants darrere de
cada afirmació i queden sense resposta les preguntes
clau. Com es pot explicar un ritual heroic que suposà
la construcció d’un edifici públic monumentalitzat
per amortitzar-lo tot seguit i construir-hi la porta al
damunt? Corresponen el monument i la deposició
a un ritual fundacional o commemoratiu? Es tracta
d’un cenotafi? Aquestes eren i són, però, les primeres
interpretacions. Els treballs d’excavació han continuat
després de l’edició del llibre i les noves estructures,
fins ara parcialment descobertes, més aviat semblen
relacionar-se amb una primera fase de la muralla, la
qual cosa simplificaria la interpretació, integrant-la
en la història de la porta. Una complexa seqüència
constructiva, ajustada en unes poques dècades, però
més creïble, en definitiva, que l’aparent absència en
tota la Bastida —segons s’afirma en el llibre— d’una
casa construïda sobre una estructura precedent.
En la segona part es presenten els treballs de
conservació, posada en valor i les diverses accions
socialitzadores. També en aquest apartat els resultats
són més que notables, especialment si tenim present la
modèstia de les actuacions de condicionament efectuades
a finals de la dècada dels setanta amb motiu del
50è aniversari de la creació del SIP i l’estat en què es
trobava el jaciment fa tan sols uns anys. L’origen del
projecte actual remunta als primers anys de la dècada
dels noranta i es beneficià de l’experiència guanyada
a Puntal dels Llops, Castellet de Bernabé, La Seña i
Tossal de Sant Miquel. Avui, la Bastida de les Alcusses
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
és accessible per pista asfaltada i rep més de 14.000
visites l’any, un vigilant i dos guies mantenen obert al
públic el jaciment i, igual que els treballs de recerca
i conservació, la programació d’activitats (jornades de
visita, tallers…) i edició de materials de difusió es
dirigeix des del Museu de Prehistòria de València. El
conveni signat el 1999 entre la Diputació de València
i l’Ajuntament de Moixent en va significar l’impuls
definitiu. Curiosament, no es fa cap referència al
Museu Arqueològic de la localitat, instal·lat fa poc,
malgrat que col·labora en activitats com el Cap de
Setmana amb els Ibers i dedica bona part del seu
espai i continguts a La Bastida i al període ibèric.
Pel que fa als criteris conceptuals i formals, així com
a les diverses propostes tècniques d’actuació possibles
sobre el patrimoni, entenem que, sempre que s’ajustin
a la normativa conservacionista vigent, totes les modalitats
d’intervenció i presentació són igualment vàlides,
mentre que valorar qüestions estètiques o discutir la
capacitat comunicadora dels diversos models resulta
un exercici carregat de subjectivitat. No obstant això,
i plenament conscients del que diem, ens atrevim a
assenyalar el que ens sembla una contradicció en el
procés de conversió de la ruïna en resta conservada.
El model de presentació triat es pot considerar
d’intervenció mínima, una opció que cerca l’empatia
amb el públic a través de l’autenticitat de les restes,
de la veracitat de la ruïna poc modificada, i desplaça
les restitucions integrals fora del jaciment, en aquest
cas a un espai molt proper (la Casa Ibèrica i espais
annexos) habilitat per a activitats creatives, lúdiques
i educatives inspirades en l’arqueologia experimental
i basades en rèpliques i teatralitzacions. En aquest
sentit, el tractament dels sòls a base de graves de
colors i, especialment, l’acabament en un mateix pla
horitzontal de les corones dels murs enrasades (vegeu
figures 12. C i 12. D) dóna al conjunt intervingut un
aspecte artificial i irreal que l’allunya de la ruïna i,
tant o més, de la reconstrucció, sense afegir rigor ni
millorar la llegibilitat, alhora que resta emotivitat i
credibilitat comunicativa a les restes.
En conclusió, l’obra constitueix la presentació
esplèndida de la història i els treballs d’investigació,
conservació i posada en valor d’un oppidum destacat
en la recerca ibèrica. Al llarg de més de tres-centes
pàgines es presenta la síntesi del coneixement actual,
el qual és producte de l’esforç per recuperar des de
nous esquemes interpretatius la informació antiga —en
molts aspectes exemplar, però subjecta a les inevitables
limitacions de la metodologia exhumadora de l’època—,
tot incorporant la perspectiva interdisciplinària,
els nous treballs d’excavació centrats fonamentalment
en el sistema defensiu i el compromís amb l’exigència
actual de socialitzar els resultats, tant científics com
patrimonials. El volum està disponible en format pdf
en la web del Museu de Prehistòria de València i el
lector podrà disculpar el petit error d’impremta de
la pàgina 195, on ha desaparegut la darrera línia.
Emili Junyent
Universitat de Lleida
ejunyent@historia.udl.cat
243

Gracia Alonso, Francisco (2011). Pere Bosch
Gimpera. Universidad, política, exilio. Marcial
Pons, Historia. Madrid. 607 pàgs. ISBN: 978-
84-92820-50-4.
En vista dels resultats, l’autor va prendre una molt
bona decisió quan fa uns anys, previsiblement cansat,
abandonà la seva dura polèmica amb Fernando
Quesada sobre la guerra ibèrica, l’armament i les
qüestions poliorcètiques, per a dedicar-se preferentment
a la recerca historiogràfica sobre l’arqueologia
catalana i espanyola. Títols com 58 anys i 7 dies.
Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot
(1961-1974) amb J. M. Fullola i F. Vilanova, 2003; El
crucero universitario por el Mediterráneo de 1933, amb
J. M. Fullola, 2006; La Arqueología durante el primer
franquismo, 1936-1959, 2009; Martín Almagro Basch i
el Museu Arqueològic de Barcelona, 2011; Salvem l’art.
La protecció del patrimoni cultural català durant la
Guerra Civil, amb G. Munilla, 2011, són una mostra
més que suficient.
Se’m permetrà, per valorar l’aportació efectuada
i la situació actual, recordar la quasi nul·la tradició
d’aquest tipus d’investigació al nostre país i, en
clau més personal, el panorama desèrtic al qual ens
enfrontàvem quan per a la revista l’Avenç (números
90, 91 i 92), l’any 1986, el col·lectiu d’opinió Marc-7
(X. Dupré, E. Junyent, X. Nieto, N. Rafel i F. Tarrats)
va preparar tres articles sobre l’arqueologia de
la Renaixença i el Noucentisme, el franquisme i la
transició. Ha plogut molt des de llavors i la recerca
historiogràfica sobre l’arqueologia i la història antiga
a l’Estat espanyol i a Catalunya s’ha normalitzat
i aquests tipus d’estudis, associats a noms com
I. Martínez Navarrete, M. Díaz-Andreu, G. Mora,
M. V. Goberna, G. Pereira, F. Wulff, G. Cruz Andreotti,
A. Duplá, G. Pasamar, G. Bravo, R. Olmos,
J. Meier, A. Ruiz, A. Sánchez, J. P. Bellón, A. Mederos
o E. Riu, entre molts altres, sovintegen gairebé
tant com els dedicats a la recerca arqueològica, pre
i protohistòrica o al món antic en reunions científiques,
publicacions temàtiques, o projectes com ara
Recensions
AREA del Centro Andaluz de Arqueología Ibérica i el
seu treball sobre l’anomenada “arqueología para dos
Españas”. Precisament, ja aquell mateix any 1986 i
amb motiu del 50 aniversari de la institució, s’edità
un catàleg, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic
de Barcelona amb articles d’Irene Peypoch,
Jordi Rovira, Miquel Tarradell, Jordi Casassas, Jordi
Maragall i Mari Carmen Serra. De fet, l’entrevista a
Bosch Gimpera realitzada a París per Baltasar Porcel
uns anys abans de la seva mort i publicada a
la revista Serra d’Or el desembre de 1971 —Fabián
Estapé havia penjat un any abans el seu retrat a la
galeria de rectors de la Universitat de Barcelona—
es pren com a inici de la “recuperació acadèmica i
pública” de la persona i l’obra d’en Bosch Gimpera,
fins llavors arraconada als cercles vinculats al món
de l’arqueologia o de l’exili i que, a partir d’aquell
moment, passarà a ser objecte d’una literatura més
aviat hagiogràfica, en el context de la recuperació
de la memòria històrica de la Universitat Autònoma,
l’escola catalana d’arqueologia, la Generalitat republicana
i la Segona República. En qualsevol cas, la
importància del personatge i el caràcter polièdric de
la seva obra —universitari, arqueòleg i polític— fan
que la bibliografia sobre ell sigui tan complexa com
abundant. Els darrers anys, a més del nostre autor,
ha estat Jordi Cortadella qui més bé ha estudiat
Bosch, en l’excel·lent presentació de l’Etnologia de la
Península Ibèrica (2003), “Historia de un libro que se
sostenía por sí mismo”, reescrita en forma d’article,
en “una versió molt breu i ajornada”, amb un títol
que fa homenatge a la que possiblement va ser la
primera recensió de l’obra signada per Josep Puig i
Cadafalch (2010).
Al llarg de 600 pàgines i fent ús d’una extensa
informació, correspondència personal i escrits inèdits,
Francesc Gràcia ens presenta la biografia de Pere
Bosch Gimpera i ens aproxima als seus diferents
perfils, científic (hel·lenista, prehistoriador, arqueòleg),
universitari, gestor, activista, comunicador i polític
al llarg d’una vida repartida en dos etapes vitals i
en dos continents. No era una tasca senzilla ordenar
i presentar la vida i l’obra d’un personatge tan
complex i l’autor ha optat per estructurar el llibre
en 18 capítols, més introducció, epíleg, bibliografia i
índexs, ordenats cronològicament des del naixement
l’any 1891 fins a la mort el 1974, de vegades amb
criteri temàtic, p. e., 2. Un mundo nuevo. Becario
de la JAE en Berlín (1911-1914); 4. Regreso a
casa. El Servicio de Investigaciones Arqueológicas
del Institut d’Estudis Catalans (1915-1923); 6. Una
Escuela de Prehistoria (1916-1939), i, de vegades, de
contingut més transversal, p. e., 9. De la involución
a la esperanza (1934-1936) o 11. Un político en la
derrota. La Conserjería de Justicia de la Generalitat
(1937-1939), solució que pretén disminuir les repeticions
provocades pel caràcter indestriable de les
distintes activitats científiques, cíviques, institucionals
i polítiques en l’etapa catalana. Nou capítols (1 a 9)
s’ocupen del període anterior a l’aixecament feixista,
tres (10 a 12) dels anys de la guerra civil i sis (13
a 18) de l’exili. El resultat és una biografia i no una
valoració crítica retrospectiva, encara que l’autor no
s’estalvia opinions ni judicis de valor.
244 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
Però el que resulta més remarcable i sorprenent
és el plantejament i la metodologia de l’autor. Gracia
construeix la biografia a partir del seu esplèndid
domini de la documentació, arxivística, d’hemeroteca,
epistolar i bibliogràfica, i utilitza la informació com
a font de coneixement del personatge, alhora que
ignora totalment la important bibliografia generada
pel seu estudi. Aquest particular solipsisme —ell, les
seves fonts i la seva obra precedent—, que li permet
investigar com si ningú més ho fes, té una curiosa
excepció: entre les més de mil cent notes a peu de
pàgina, una única referència a Josep Guitart com a
exponent d’una visió oficial ensucrada de l’Institut
d’Estudis Catalans que l’autor denuncia. La bibliografia
final, encara que més oberta, surt mal parada d’aquest
plantejament, fins al punt de no incloure l’esmentada
reedició de l’Etnologia de la Península Ibèrica i, el que
és més estrany, tampoc l’edició original de 1932 entre
la producció d’en Bosch. Tant per l’enfocament com
pel contingut, resulta inevitable —i interessant— comparar-la
amb el treball d’en Jordi Cortadella. Diguem
per a començar que, en certa forma, es complementen
a causa de la perspectiva biogràfica del llibre d’en
Gracia i de la major atenció dedicada a determinats
capítols de la vida i obra d’en Bosch, especialment la
renovació i reforma universitària des de la càtedra,
el deganat de la Facultat de Filosofia i Lletres o el
rectorat, des del II Congrés Universitari Català, el
Seminari de Prehistòria i Història Antiga, el nou pla
d’estudis de la Facultat o l’Estatut d’Autonomia de la
Universitat de Barcelona o el treball a la UNESCO
i, en general, tot allò viscut a l’exili; i també, ara
vist des del treball d’en Cortadella, per la distinta
estructuració d’aquest —l’ordre de les idees s’imposa
a l’ordre cronològic—, per l’enfocament analític del
personatge i l’obra i per l’estudi del context i l’ús
exhaustiu de la bibliografia crítica.
Francesc Gracia ha escrit en diferents ocasions
sobre Bosch per ocupar-se de les diverses facetes de
la seva obra com a universitari, polític, arqueòleg o
gestor a la UNESCO o d’aspectes com l’anomenada
Escola de Barcelona o l’organització de l’arqueologia
catalana, el Servei d’Investigacions Arqueològiques
i l’Institut d’Estudis Catalans, i, en una d’elles, collaborant
amb Jordi Cortadella, en una aproximació a
la institucionalització de l’arqueologia catalana (2007).
Fa ben poc, ha publicat l’article “Pere Bosch Gimpera.
Deconstruyendo un mito para establecerlo de nuevo”
(2010) i no coneixem El hombre del salacot. Pere Bosch
Gimpera. Arqueólogo, universitario, político (2010), títol
al qual es refereix en la darrera nota a peu de plana
del treball. L’article està dedicat a l’etapa catalana i
té com a objectiu —segons pròpia declaració— deconstruir
la figura per entendre-la millor, assumint
contradiccions i, fins i tot, traïcions, per poder copsar
l’alçada moral de les rectificacions. Es tracta, per a
ell, de contrastar la versió “oficialitzada”, a partir de
les fonts originals i retirar el vel de la mitificació.
El plantejament li porta a considerar que Bosch ni
va crear el Servei d’Investigacions Arqueològiques
ni va ser seva la idea de fer-ho (sinó de Francesc
Martorell i Trabal amb el suport de Josep Puig i
Cadafalch i Enric Prat de la Riba); que sense els condicionaments
polítics i personals podia haver fet més
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
del que va fer (considerat “espanyolista” per Puig, va
mantenir tenses i difícils relacions amb ell, els seus
subordinats, Francesc Martorell i Joan Colominas i la
Secció Històrica Arqueològica de l’Institut d’Estudis
Catalans); considera també que no va treure tot el
partit que es podia al seu treball arqueològic de camp
(no va publicar les corresponents monografies dels
poblats excavats al Baix Aragó); que menystingué la
docència i no va arribar a vertebrar una escola (cinc
deixebles, dues tesis en 23 anys de docència); o que,
aferrat a la cadira, s’apropà a Primo de Rivera en la
seva idea regeneracionista de la universitat espanyola.
I, encara més, li retreu la defensa reformista d’un
Estatut d’Autonomia per la Universitat de Barcelona,
que finalment imposà amb el vistiplau de Ventura
Gassol, Francesc Macià i Manuel Azaña (en contra de
la idea dels Estudis Universitaris Catalans al marge
de la universitat estatal que defensaven Josep Puig
i Cadafalch i Eugeni d’Ors), una visió elitista de la
universitat (contrària a les propostes de la Institución
Libre de Enseñanza a la qual ell es considerava pròxim),
el suport a la campanya del Front Popular en
les eleccions de 1936, la col·laboració amb governs
d’esquerres —Companys o Negrín, en aquest cas ben
a contracor— o, encara més, als comitès antifeixistes,
la signatura de manifestos contra el bombardeig de
Màlaga per la marina nazi o que aixequés el puny
en mítings (quan ell era un conservador liberal, germanòfil
i “home d’ordre”).
Aquest to, suposadament desmitificador, però a
vegades quasi provocador, és el mateix que Gracia
exhibeix al llarg de tot el llibre i en l’Epíleg que el
tanca, on fa afirmacions com: “Bosch nunca sobrepasa
el estadio que corresponde a una figura secundaria.
No es el artífice de la idea que concitará el apoyo
mayoritario, ni elevará su voz sobre la de otros para
asumir responsabilidades decisivas, más bien dará en
ocasiones un paso atrás, regresará al mundo de la
Prehistoria, a la producción científica, a las relaciones
con colegas y discípulos antes que asumir el estandarte
de las reivindicaciones políticas. En cualquier campo
de su actividad que se estudie siempre encontramos a
alguien más decisivo, más influyente, más recordado,
pero nadie ha sabido dejar un aura de eficiencia,
implicación con la institución, incluso de sacrificio en
ocasiones”; o “Bosch, que nunca pretendió ser más
que un investigador y un universitario que luchaba
por la renovación de un sistema obsoleto, se vio así
elevado a la categoría de mito”. Com que aquestes
opinions comparteixen pàgines amb d’altres en la línia
laudatòria tradicional, segurament a conseqüència
de la voluntat declarada de deconstruir per tornar a
aixecar el mite, el resultat acaba essent sovint força
contradictori.
Potser sí que és veritat que el Bosch emmidonat
i idealitzat, que, en paraules d’en Miquel Tarradell,
“forma part de la galeria de figures extraordinàries
que durant els primers temps del segle xx posaren
les bases de la cultura científica i humanística del
país, unes pertanyents a la generació modernista,
com Josep Puig i Cadafalch o Joseph Pijoan, altres
a la noucentista com Pompeu Fabra o Jordi Rubió”,
necessitava una sacsejada. Però entenem que
totes aquelles suposades contradiccions, renúncies i,
245

fins i tot, traïcions referides més amunt poden ser
matisades, justificades en el seu context o, senzillament,
refutades. No intentarem fer-ho ara per raons
òbvies, però, en qualsevol cas, tampoc creiem que
aquest sigui el camí. La perspectiva biogràfica porta
l’autor a presentar les vicissituds de la seva vida en
detriment de la discussió de les idees i la voluntat
desmitificadora a bandejar el personatge-obra i cercar
la persona-anècdota. Per a l’investigador, la troballa
d’una opinió desqualificadora, com més agressiva i
insultant millor, es converteix en la millor recompensa
i, el que és pitjor, en la seva clau interpretativa. L’afició
epistolar d’en Bosch i la correspondència mantinguda
amb una persona tan propensa a les xafarderies com
Rafel Olivar-Bertrand és una autèntica mina per a
aquest tipus de recerca i el nostre autor les valora
especialment per considerar-les “sinceres” opinions
no destinades a ser publicades. El resultat de tot
plegat és, per exemple, que la sort de l’arqueologia
espanyola es va decidir en el tripijoc d’unes oposicions
o que les intervencions arqueològiques al Baix Aragó
responien a relacions personals i no al programa i
els objectius fundacionals de l’IEC sobre els territoris
de parla catalana, la “Catalunya Gran” d’Enric Prat
de la Riba. “Pequeños datos, grandes consecuencias.”
L’autor coneix i controla les fonts documentals i,
gairebé sempre, al costat de les seves afirmacions
exhibeix el document original que dóna peu al que
diu, la qual cosa no resol la dificultat de distingir
entre antipaties viscerals, o diferències polítiques i
ideològiques, o de considerar com en són d’importants
a l’hora de valorar l’obra feta i l’obra frustrada. La
capacitat i l’intervencionisme d’en Bosch, el seu afany
per controlar-ho tot —Servei, Universitat, Museu— aixecaven
recels i suspicàcies que, de vegades, arribaren
a esclatar públicament. Com que no pretenem protegir
el mite ni defensar una visió hagiogràfica oficial d’en
Bosch Gimpera, de l’Institut d’Estudis Catalans, el
Servei d’Investigacions Arqueològiques i “l’Escola de
Barcelona”, caldrà acceptar que el coneixement de
l’enfrontament —¿desconegut, oblidat, amagat?— i
de les agres relacions durant anys amb els homes de
la Secció Històrico-Arqueològica i l’IEC és rellevant
per valorar els encerts i fracassos d’una etapa clau
en la història de l’arqueologia catalana. En aquest
sentit, són justes les crítiques, abans esmentades, de
l’autor a Josep Guitart, amb el benentès que aquesta
ha estat la posició mantinguda per la pràctica totalitat
dels autors, des de Miquel Tarradell fins als que,
com nosaltres mateixos, ho hem fet d’una forma molt
més ocasional i modesta. Tocar el mite, encara que
respectuosament i amb pretensions d’objectivitat, ha
exigit sempre justificar-se, com feia Jordi Casassas, “no
pretenem en cap moment restar el valor simbòlic que
personatges de la naturalesa de Bosch Gimpera han
arribat a assolir” i nosaltres, vint-i-sis anys després,
sentim la mateixa pulsió.
Des del nostre punt de vista valorar l’obra d’en
Bosch exigeix tenir molt clar quelcom, per altra
banda, molt obvi: l’existència d’un abans i un després,
de dues grans etapes separades per la victòria
feixista del 1939 i la marxa a l’exili. Com ressaltava
l’esmentat Jordi Casassas, fa molts anys, en l’article
al qual acabem de referir-nos, el gran tou de la seva
Recensions
obra catalana es produí entre 1914 i 1939, incloent
la II República i la guerra civil, els nou anys
d’acció institucional durant els quals va ser degà de
la Facultat de Lletres (1931-1933), rector de la Universitat
Autònoma (1933-1939) i conseller de Justícia
(1937-1939). L’obra principal d’en Bosch es produeix
en un lapse de temps espectacularment breu, els vinti-quatre
o vint-i-cinc anys que van des de la Primera
Guerra Mundial fins a la caiguda de la II República.
Josep M. de Sagarra a Memòries (1954) es refereix
a la “generació magnífica de xicots que entraren als
estudis per la porta gran i amb una responsabilitat
científica absoluta” i a la meteòrica ascensió del jove
Bosch que conegué a la penya de l’Ateneu Barcelonès
on s’impartien classes dels Estudis Universitaris
Catalans a les quals acudien Jordi Rubió i Balaguer,
Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Valls i Taberner, Agustí
Duran Sampere, Ramon d’Abadal i de Vinyals, Francesc
Martorell i Traval i “(…) el més jove, el més vital i
el més escandalós de tots ells, Pere Bosch Gimpera,
que quan jo el vaig conèixer estudiava la mitologia
clàssica i acabà sent la màxima autoritat d’aquest
país en el ram dels estudis prehistòrics”. És clar que
són uns anys d’una potència espectacular. L’acció institucional
de la Mancomunitat, l’ideari noucentista, el
paper reservat a l’arqueologia en la construcció d’una
història nacional catalana, els ideals i les esperances
republicanes i l’efervescència social constituïen una
conjuntura extraordinàriament favorable que ell va
saber catalitzar amb la seva empenta i capacitat com
a universitari, científic, gestor i polític. Fins i tot es
pot dir, paradoxalment, que la Dictadura de Primo de
Rivera va reforçar la trajectòria del Bosch arqueòleg,
en sostraure’l del control de la SHA, i, amb la seva
caiguda, va afavorir després el consegüent reforçament
del republicanisme d’esquerres —el Noucentisme de
masses en expressió d’Ucelay Da Cal— i la seva politització
personal. Res no tornarà a ser igual en la
seva segona vida.
La seva exuberància vital, la capacitat comunicativa
i la voluntat divulgadora van fer d’en Bosch
Gimpera una persona que, al seu prestigi en els cenacles
arqueològics internacionals, afegia popularitat
i influència en la societat catalana. En aquest sentit,
rellegim la polèmica amb Josep Pla, redescoberta per
Francesc Gràcia fa uns anys (2001). L’escriptor empordanès
en 1923 en un “boutade” (“Devolvednos el
buen humor!”, La Publicitat, 7 de setembre de 1923)
havia afirmat que “… la ciencia más integralmente
idiota es este excremento profesoral y germánico
de la Prehistoria” i, quatre anys després, en relació
amb l’escàndol internacional sobre les falsificacions
de Glozel, tornava a carregar i es referia a l’episodi,
dient que havia tingut, anys enrere, la desgràcia i “la
gosadia d’anar contra el corrent” i escriure un article
sobre la prehistòria i aquells personatges pintorescs
i avorrits (“Respectem, almenys, els savis”, La Publicitat,
30 de desembre de 1927). L’anècdota, avui
curiosa i divertida, posa clarament en relleu dues
coses: la popularitat d’en Bosch i els prehistoriadors
entre la burgesia catalana i la consciència de grup,
manifesta en la seva reacció a l’exabrupte. Aquesta
omnipresència dels arqueòlegs-prehistoriadors es
reflectí en un altre debat, en aquest cas, amb els
246 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
col·legues historiadors, provocat per l’escrit d’Antoni
Rovira i Virgili “La gran pietat de la nostra història”
(1924), demanant vocacions per a l’empobrida recerca
historicoarxivística. La intervenció en la polèmica de
Ferran Soldevila aclaria les coses: ell creia, certament,
més important la investigació històrica i malveia un
tracte desigual en l’Institut d’Estudis Catalans, però
la raó de la puixança de la prehistòria era fruit del
mèrit d’en Bosch i del demèrit dels historiadors.
Les conclusions d’aquestes polèmiques, prestigi i
visibilitat social i consciència de grup ens porten a
un altre tema: ¿es pot o no parlar d’Escola d’Arqueo-
logia Catalana o d’Escola de Barcelona? La qüestió
sembla inevitable en qualsevol aproximació al llegat
d’en Bosch, per més que ens sembli força ociosa. La
resposta dependrà en darrera instància de què entenem
per Escola, però creiem que és més significatiu
que el nombre d’alumnes o tesis doctorals llegides,
considerar aspectes com: la consolidació dels estudis
de prehistòria i arqueologia, obra feta i institucionalització;
la projecció social i internacional assolida;
la capacitat per formar deixebles i promocionar-los
acadèmicament; la consciència de pertinença dels
membres i la percepció social del grup, dels prehistoriadors;
la pròpia visió d’en Bosch, que celebrà anys
després des de l’exili com un triomf de l’escola les
càtedres de Joan Maluquer de Motes, Pere de Palol i
Miquel Tarradell, i l’autoconsideració dels continuadors
com a deixebles o, en paraules de Miquel Tarradell,
epígons. De totes maneres és evident el trencament
radical que suposà la victòria franquista i l’exili del
mestre, i que la reafirmació i continuïtat reivindicades
coexisteixen amb les diferents trajectòries personals i
es barregen amb la pugna per l’herència de Martín
Almagro. Joan Maluquer de Motes sempre considerà
la creació l’any 1959 de l’Institut d’Arqueologia
i Prehistòria de la Universitat de Barcelona com la
recuperació institucional de l’Escola i celebrà el seu
50è aniversari dotant-la del seu propi òrgan d’expressió,
la revista Pyrenae, l’any 1965.
Sorprèn que el llibre, en la valoració —la “desmitificació”
si es vol— de l’obra d’en Bosch, no afronti
l’aportació científica, i més sent l’autor arqueòleg i
catedràtic de prehistòria de la Universitat de Barcelona.
Potser respon a la tendència a estar més atent
a les peripècies de la trajectòria del personatge que
al debat d’idees; potser —encara que no es diu— al
fet que la producció científica, el mètode i les teories
d’en Bosch van ser objecte de l’esplèndida edició d’en
Jordi Cortadella de l’Etnologia de la Península Ibèrica,
més substanciosa pel que fa a la teoria i el mètode
arqueològic d’en Bosch i més atenta al context ideològic
i cultural (2003). Un bon exemple del que diem
l’ofereix la menció de Gracia a l’informe crític que
Vere Gordon Childe envià a Julian Huxley en 1948,
quan aquest preparava un dossier per a cobrir el lloc
de cap de la Division of Philosophy and Humanistic
Studies del Department of Cultural Activities de la
UNESCO. Childe pensa que és molt adient per al càrrec
per les seves qualitats personals, malgrat considerar
que “les seves teories arqueològiques eren deplorables”.
Certament no es podia esperar una altra cosa
del més gran prehistoriador europeu de la primera
meitat del segle xx, capficat en la construcció d’una
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
arqueologia i una prehistòria alternatives des de la
seva personal aplicació del marxisme i que acabava
de publicar History (1947). No en va, Bosch era un
continuador de l’escola historicocultural alemanya
fundada per Gustav Kossinna, idees a les quals fou
fidel fins al final de la seva vida. Però l’opinió de
Childe, a qui la preocupació constant pels orígens
i les continuïtats ètniques dels pobles produiria esgarrifances,
en lloc de quedar reduïda a la condició
d’anècdota curiosa, podia haver estat l’oportunitat
per a situar el seu pensament arqueològic en el marc
de l’arqueologia europea. Bosch, per la seva banda,
tampoc no tenia especial estima per l’australià, les
seves “revolucions”, les interpretacions marxistes i
seves cultures definides per diferents economies, en
lloc d’atendre les diferències entre els pobles.
De nou és necessari encarar la reflexió crítica a
una vida partida dràsticament en dos. Bosch Gimpera
és l’arqueòleg espanyol més important de la
primera meitat del segle xx i durant les dècades
dels anys 1910, 1920 i 1930 farà les seves aportacions
fonamentals: introducció del mètode científic de
matriu alemanya i consolidació dels estudis de pre
i protohistòria a Catalunya i Espanya; institucionalització
de l’arqueologia catalana; projecció i prestigi
internacional (organització a Barcelona del IV Congrés
Internacional d’Arqueologia coincidint amb l’Exposició
Internacional de 1929); campanyes d’excavació al
Baix Aragó (1914-1917), de fet l’únic gran projecte
d’excavacions desenvolupat per Bosch en tota la seva
vida, tret d’intervencions menors a Empúries i Can
Missert, Terrassa; coedició amb Adolf Schulten de
les Fontes Hispaniae Antiquae (a partir de 1922), i
publicació de la seva obra més important, l’Etnologia
de la Península Ibèrica (1932), a més de ser un dels
impulsor de la renovació de l’ensenyament universitari
i realitzar una important tasca en la protecció del patrimoni
cultural durant la guerra civil. També durant
aquests anys formularà les seriacions i les propostes
interpretatives científicament més suggeridores sobre
la cultura ibèrica (1913-1915), sobre el calcolític i
el bronze mediterrani i peninsular (1920), sobre el
neolític i l’eneolític francès (1925-1927), exposarà
la interpretació de la realitat multicultural indígena
preromana (1932) i la teoria de les “superestructures
polítiques” (1937) o el vas campaniforme (1940). Avui
no té sentit plantejar-se, posem per cas, l’encert o
desencert de les seves propostes sobre l’existència
de dos vells ingredients ètnics originaris, pirinenc i
capsià, la cronologia de l’art llevantí, la procedència
d’Almeria dels sepulcres de fossa, la cultura de les
coves, la cronotipologia de vas campaniforme, les
onades cèltiques, la filiació grega de la civilització
ibèrica, la major antiguitat de la ceràmica ibèrica
amb decoració figurada o l’existència de pobles ibers
i no ibers al nord de l’Ebre i es pot afirmar que el
seu interès és més aviat historiogràfic. El que cal per
valorar-les és tenir clar que els referents comparatius
són, per entendre’ns, Modesto Lafuente, els germans
Louis i Henri Siret, Adolph Furtwängler, Pierre Paris,
José Ramón Mélida, Manuel Gómez Moreno, o, més
endavant, l’arqueologia del franquisme, en el temps
de les aventures i desventures dels ibers i, a tot estirar,
fins la Historia de España de Ramón Menéndez
247

Pidal (1947-1952), culminació del període, encara en
la línia del nacionalisme unitarista de Juan Cabré,
Marqués de Cerralbo, l’esmentat Gómez Moreno,
Julio Martínez Santaolalla o Martín Almagro, però
desempallegada de la retòrica feixista i assumint un
plantejament positivista i pragmàtic que va permetre
continuar disparant contra Bosch i, a la vegada, reunir
els millors col·laboradors possibles: Joan Maluquer de
Motes, Martín Almagro, Miquel Tarradell, Domingo
Fletcher, Emeterio Cuadrado, Blas Taracena, Federico
Wattenberg, Antonio García y Bellido, Julio Caro
Baroja, i amb ells noves idees, com en el cas del
primer dels citats, per a qui les diferències culturals
ja no es basaven en la component ètnica i els canvis
respondrien a fenòmens d’aculturació tant o més que
als moviments migratoris.
Bosch Gimpera fonamentà bona part del seu prestigi
en les campanyes d’excavació al Baix Aragó. El
seu mètode sobre el terreny consistí en excavacions
extensives i una documentació basada en el diari
i fitxes d’inventari. No es pot parlar d’excavacions
estratigràfiques i, com va demostrar fa molts anys
Enric Sanmartí, els jaciments tendien a ser identificats
amb una única fase, coincident amb la més ben
representada. En realitat, Bosch era un arqueòleg de
gabinet que destacà per la seva capacitat per treballar
quantitats ingents de documentació arqueològica i
bibliogràfica internacional, així com per la seva enorme
capacitat per elaborar grans síntesis. La lectura
històrica de la documentació arqueològica es basava
en la contrastació crítica de les fonts escrites.
Bosch fou fidel fins als darrers anys al bagatge teòric
que li va proporcionar de jove l’escola historicocultural
alemanya. L’origen i la difusió dels pobles es podia
rastrejar identificant les seves cultures materials, les
cultures arqueològiques permetien identificar pobles,
les evolucions tipològiques mostraven la continuïtat
i les migracions explicaven els canvis; cronologies,
tipologies, paral·lels, mapes i fletxes eren les seves
eines de treball. La prehistòria europea va continuar
sent difusionista fins la irrupció del carboni 14 i les
calibracions radiocarbòniques i l’arqueologia processual,
però l’enfocament ecològic de Graham Clark i el “realista”
de Vere Gordon Childe ja anunciaven dècades
abans els nous corrents de pensament materialista i
cientifista que qüestionarien la història cultural positivista,
l’arqueologia normativa i el difusionisme. Ens
referim a l’esclat de la New Archaeology que Bosch, els
darrers anys de la seva segona vida, acolliria, com el
carboni 14, amb escepticisme considerant-los tan sols
noves aproximacions als problemes i nous mètodes.
De fet, avui, l’etnicitat —i l’etnogènesi— torna a interessar,
però no definida sobre la component racial,
sinó com a unitat cultural i consciència identitària,
trets que no són immutables sinó resultat del procés
històric; i el concepte de “cultura arqueològica”
o “grup arqueològic” ha tingut un llarg recorregut,
reformulat des de posicions normatives, marxistes o
processuals, i continua sent un instrument conceptual
vigent, si bé alliberat de la seva equivalència a
poble, pas que Bosch no arribà a fer mai. A Mèxic,
va continuar els seus estudis tipològics i comparatius
sobre materials lítics i ceràmics. Les civilitzacions
americanes eren vistes com el resultat de préstecs
Recensions
culturals provinents del Vell Continent, migracions,
origen asiàtic, relacions transpacífiques... Així, com ha
recordat Jordi Cortadella, proposava un origen siberià
a l’art rupestre de les diferents regions americanes
o la possible existència de pintures paleolítiques a
Mèxic o de relacions entre certa ceràmica equatoriana
i un determinat estil japonès; i en les seves grans
síntesis aplicava l’esquema de les superestructures a
la història americana.
Francesc Gracia considera amb encert “cumbre
y a la vez resumen de su pensamiento” la tesi més
potent formulada per Bosch Gimpera, la tesi de les
superestructures (romana, visigòtica, califal, Habsburgs
i Borbons), exposada per primer cop a la cèlebre
lliçó inaugural del curs 1937-1938 a la Universitat
de València —aleshores capital provisional de la República—,
una reflexió intel·lectual sobre la història
d’Espanya fonamentada en la cèlebre Etnologia de la
Península Ibèrica, que presenta l’Estat com una realitat
política sobreimposada i opressora secular dels
pobles. En confrontació amb la concepció unitària i
uniformista del nacionalisme espanyol, denuncia la
confusió entre Castella i Espanya i fa la més sòlida
i elaborada de les propostes de les nacionalitats perifèriques
(basca, gallega, andalusa) a la recerca de
les arrels diferenciades i de la seva pròpia història.
El tuf essencialista o les al·lusions ètniques que s’han
utilitzat per desqualificar la tesi d’en Bosch o reduir
el seu valor a poc menys que el d’una curiositat
historiogràfica, des del nostre punt de vista, són el
peatge als paradigmes dominants durant el primer
quart del segle xx. Català, republicà i federalista,
Bosch és el paradigma del científic compromès amb
un projecte social i polític, de l’investigador que busca
legitimar en la recerca històrica les seves conviccions
polítiques. Bosch creia en el valor del passat com a
eina per entendre i transformar el present i la lliçó
que treia del seu estudi era concloent: la irreductible
diversitat d’Espanya i el fracàs de la uniformitat. La
seva visió d’una Espanya multinacional, condemnada
a entendre’s o a no ser, era compartida per gegants
de la intel·lectualitat catalana de la segona meitat
del segle xix i primer terç del xx de sensibilitats
polítiques tan diferents com Valentí Almirall, Víctor
Balaguer, Francesc Pi i Margall, Joan Maragall, Carles
Pi i Sunyer, Lluís Companys, Antoni Rovira i Virgili
o Lluís Nicolau d’Olwer, que, cadascun a la seva
manera, cercaven l’encaix i resoldre la contradicció:
“desig d’unió i impossibilitat d’amalgama”, en paraules
d’aquest darrer. Ja a l’exili, durant la dècada dels
quaranta, Bosch va escriure nombroses vegades —més
de vuitanta articles!— sobre Espanya i el projecte federal.
Més de setanta anys de franquisme, monarquia
i constitució unitarista i uniformitzadora, semblen
haver malbaratat definitivament aquest corrent de
pensament polític català federalista.
El compromís civicopolític és una constant en la
trajectòria vital de Pere Bosch Gimpera, al final convertit,
gairebé, en una irrenunciable mostra de fidelitat
tossuda en els gestos de significació simbòlica. Per
això sorprenen afirmacions que semblen destinades a
projectar ombres. El treball universitari, institucional
i públic, la tasca científica d’extensió cultural i difusió
248 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
social són indestriables. Un home com ell, compromès
amb el seu temps i conscient que la institucionalització
de l’arqueologia era indispensable per al seu
desenvolupament científic, no ignorava els avantatges
d’assumir determinades posicions i responsabilitats per
a aconseguir-ho. Però sembla molt simple presentar
un Bosch pragmàtic, quasi cínic, a qui no importa
res més que allò que afectava els seus interessos o
que va entrar en política per a fomentar la creació
d’un museu d’arqueologia desglossat del Museu d’Art,
per més que aquesta imatge semblin avalar-la afirmacions
del seu propi fill Carles o d’en Lluís Pericot.
Tampoc no s’entén gaire el darrer capítol del llibre,
“El mite del resistent antifranquista (1970-1974)”, amb
un títol tant gratuït com injustificat. Res del que ve
a continuació té a veure amb l’enunciat, si el que
lector espera són narracions fabuloses contraposades
a la vida real. En realitat, es barregen episodis dels
darrers anys de la seva vida, l’acceptació i els intents
d’assimilació per part del tardofranquisme espanyol
i català i referències a les idees polítiques conservadores
del vell liberal, sigui sobre els anarquistes, els
comunistes i comunistoides, les revoltes estudiantils o
la matança de la plaça de les Tres Cultures de 1968,
però res que qüestioni les conviccions republicanes
i antifranquistes de qui es negà sempre a tornar
a Espanya en vida del dictador i es convertí en el
darrer amnistiat dels exiliats (govern de José María
Aznar en 1995).
Emili Junyent
Universitat de Lleida
ejunyent@historia.udl.cat
Álvarez Vidaurre, Ester (2011). Historia de
la percepción del megalitismo en Navarra y
Guipúzcoa. Aproximación a una biografía de
sus monumentos. Ediciones Universidad de
Navarra, S.A. (EUNSA). Pamplona. 369 págs.
+ 1 anexo. ISBN: 978-84-313-2778-1.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
El llibre constitueix una versió parcial de la tesi
doctoral de l’autora, defensada a la Universitat de
Navarra l’any 2007 i dirigida per la Dra. María Amor
Beguiristain. S’estructura en dos capítols: el primer,
més extens, se centra en la “Reutilización física de los
monumentos”; el segon, en “La consideración actual
del megalitismo”. Es completa amb unes conclusions
i els corresponents índexs de les fonts documentals
utilitzades, bibliografia, mapes, noms i matèries.
Clou l’obra una extensa taula sintètica amb més de
1.500 jaciments, que recull tots els megàlits, menhirs
i grans tombes existents en l’àrea estudiada (alguns
agrupats en una sola fitxa), assenyalant els que han
estat objecte de reutilitzacions, retinguts en el treball.
Representa una tercera part i escaig del total.
L’enfocament del treball és sens dubte molt interessant
i constitueix una innovadora aportació en
el context dels estudis sobre megalitisme peninsular.
Com la mateixa autora assenyala, les bases teòriques
de partida es fonamenten en el constructivisme aplicat
a la fenomenologia del paisatge i en la teoria de
la percepció literària, desenvolupades especialment
en l’àmbit anglosaxó a partir d’investigadors com
Richard Bradley o Cornelius Holtorf (autor al qual es
remet amb insistència), i a la península per Marcos
Martinón-Torres, entre altres. Es pretén, en definitiva,
una consideració del megalitisme que descarta l’anàlisi
tradicional estrictament arqueològica dels monuments,
i se centra en la percepció que al llarg dels temps
n’han tingut les diferents comunitats, palesa en els
múltiples tipus de reutilitzacions als quals han estat
sotmesos. Es construeix d’aquesta manera una “biografia”
de cada megàlit, en la línia del que es coneix
com la life-history o reception-history.
Com indica el títol, l’estudi se centra en les províncies
de Navarra i Guipúscoa, la qual cosa mutila
una visió geogràficament més coherent del conjunt
de la vall de l’Ebre i els Pirineus occidentals, però
que es justifica pel gran volum d’informació ja existent
en aquestes zones i la impossibilitat d’abastar
les àrees properes en el marc temporal que exigeix
la realització d’una tesi doctoral, així com pel major
coneixement d’aquestes àrees de l’autora, fet que ella
mateixa explica.
Val a dir, no obstant això, que els estudis anteriors
similars existents en la bibliografia arqueològica eren
generalment de caràcter monogràfic o referits a petits
conjunts de monuments i normalment centrats en
reutilitzacions puntuals durant un període determinat.
En aquest sentit, és el primer treball que afronta
aquesta problemàtica des d’una perspectiva diacrònica,
des de la Prehistòria recent fins a l’actualitat, i en
un espai geogràfic tan extens.
Metodològicament, l’autora desenvolupa en la seva
recerca una aproximació interdisciplinària del màxim
interès, que combina les dades arqueològiques,
bibliografia teòrica especialitzada, bibliografia de les
diferents èpoques històriques, arxivística, etnologia i
l’anàlisi de l’ús actual dels monuments a partir del
seu tractament en el mitjans de comunicació, la seva
gestió i difusió cultural, així com enquestes orals a
visitants dels jaciments.
En el primer capítol, el recull de les reutilitzacions
s’estructura en quatre blocs: la Prehistòria recent,
249

l’antiguitat clàssica, l’edat mitjana i l’edat moderna
fins al segle xix.
La presentació dels jaciments s’efectua en forma
de fitxa sintètica on es recullen les intervencions
efectuades, el nombre de sebollits, les datacions
absolutes (si existeixen) sense calibrar i una relació
dels materials apareguts.
Pel que respecta a la Prehistòria, es constata que
es coneixen un total de 984 jaciments, dels quals
només 159 han estat excavats (16%). Es retenen en
aquesta primera aproximació els dolmens i els túmuls.
L’estudi s’endega amb el que l’autora anomena
“fenomen” campaniforme. El treball eludeix qualsevol
debat sobre la periodització del megalitisme i,
seguint bàsicament les propostes d’Ángel Armendáriz
i Teresa Andrés, considera que la seva aparició es
produeix durant la segona meitat del IV mil·lenni
(neolític avançat), que vers el 2500 aC (transició al
calcolític) es constata una aturada en la construcció
dels megàlits i apareixen nous tipus, i que entre el
2000 aC i el 1800 aC (calcolític ple) es desenvolupa
la fase campaniforme. Aparentment, durant aquest
moment no existeix en el País Basc i Navarra cap
indici de noves construccions megalítiques, per la
qual cosa la presència de materials campaniformes
s’associa amb reutilitzacions de tombes ja existents.
Aquest fenomen, tot i que el debat està latent, contrasta
amb les evidències contràries tant a Europa
com a la resta de la Península.
S’analitzen un total de 29 casos i es recullen alguns
exemples puntuals en zones properes (Àlaba, la Rioja,
Pirineus atlàntics, Osca), sense cap referència als
casos catalans. Pel que respecta a les interpretacions,
l’autora es remet a les propostes existents en la bibliografia
peninsular. S’inclina per considerar que no es
tracta d’una pràctica intrusiva i que en definitiva la
seva reutilització palesa una transformació del ritual
funerari primitiu (ara amb tendència cap a l’enterrament
individual) amb un contingut simbòlic diferent.
Així doncs, els enterraments campaniformes cal llegir-los
en clau d’un incipient procés de jerarquització
social en què el tractament del difunt acompanyat
d’aixovars és més important que la mateixa tomba.
El fet que alguns “personatges” siguin enterrats en
un megàlit podria significar també una voluntat de
reivindicar un vincle amb llinatges ancestrals com
a forma de legitimació del poder. És el que Brian
Hayden ha anomenat “genealogies fictícies”, tal com
remarca l’autora.
Durant l’edat del bronze, els exemples de reutilitzacions
es redueixen a dotze casos, alguns d’ells
dubtosos i sense enterrament. La lectura d’aquestes
freqüentacions esporàdiques, de les quals el treball
recull paral·lels provinents del conjunt de la península,
en un context en el qual les pràctiques funeràries
(coves, fosses…) presenten una gran variabilitat,
s’efectua seguint els paràmetres de tipus social de
la fase anterior, afegint-hi una nova possibilitat. La
investigadora no exclou, considerant la proposta de
Germán Delibes referida als enterraments de la Meseta
d’aquesta època, que puguin tractar-se de dipòsits
votius. Malauradament, el registre arqueològic de
Recensions
què disposa no li permet pronunciar-se sobre el seu
caràcter funerari o votiu. El mateix succeeix pel que
respecta als tres exemples que presenta, pertanyents
a l’edat del ferro.
Quant a l’antiguitat clàssica, recull també tres casos
més amb presència de materials romans. Davant la
impossibilitat d’interpretar el seu significat dins o a
les rodalies dels dolmens, l’autora se centra a recordar
que en diferents indrets de la península i França el
fenomen de la freqüentació dels megàlits en època
romana també es produeix, i destaca que ocasionalment
s’utilitzen tant amb caràcter sagrat (tombes,
possibles santuaris…) com habitacional.
L’edat mitjana és un dels apartats més treballats,
tot i que les restes de materials medievals existents
són escadusseres i amb contextos poc definits. No
obstant això, l’autora posa esment a remarcar que
durant aquest període, tant a la península com a
Europa, s’han produït encara reutilitzacions funeràries
de megàlits. Analitza també la nova percepció que el
cristianisme va comportar respecte aquests monuments,
començant pel treball pioner de Glyn Daniel.
El procés d’apropiació dels símbols pagans per la
nova religió s’efectuà de múltiples maneres: destrucció,
assimilació mitjançant la superposició de noves
esglésies o construcció a les rodalies i també amb
l’apropiació física directa que comporta el gravat o
escultura de creus en alguns menhirs o lloses. Recull
igualment la influència que el cristianisme va tenir
en la toponímia que ha perdurat fins avui de molts
d’aquests monuments, vinculada a noms de verges i
sants o al diable.
Incideix especialment en la funció històrica de
megàlits i menhirs com a fites territorials: “megalitos
de término”. Aquí efectua una intensa recerca basada
en les fons documentals (diplomàtica i arxivística) per
arribar a la conclusió que, si bé actualment alguns
megàlits coincideixen amb marques territorials entre
propietats, termes municipals o fronteres, aquesta
funció està poc definida durant èpoques anteriors
en les fonts escrites, contràriament als resultats que
Marcos Martinón-Torres obté a Galícia.
Clou aquest primer capítol un recull dels usos
més pragmàtics dels megàlits en època moderna i
el segle xix. Es valora així el seu reaprofitament en
les feines del camp (cabanes de pastor o magatzems
agrícoles), com a pedreres, emplaçaments cinegètics
(colomars) i de cacera i fins i tot com a emplaçaments
bèl·lics. Finalment, s’analitzen els motius i agents
que han provocat la destrucció parcial o total dels
monuments; des de les tasques agrícoles i forestals
o la construcció d’infraestructures, fins a les accions
de clandestins i actuacions vandàliques. Se’n remarca
també la funció puntual com a llocs de reunió pastoral
(cas del dolmen de Belabarce, Isaba, Navarra)
o per a l’emplaçament de punts geodèsics.
La segona part del llibre, menys extensa, se centra
en el tractament del megalitisme per part de la
societat contemporània. Es presenta, primer que res,
la sensibilització que el fenomen ha experimentat
per part de l’administració, reflectida en els diferents
tipus de protecció establerts per les lleis del
250 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
Patrimoni Cultural Basc i del Patrimoni Cultural de
Navarra. S’indica també la seva presència ocasional
en la pintura, la literatura o la música con a font
d’inspiració artística. Es recullen, sense presentar-les,
algunes iniciatives en l’àmbit de l’educació orientades
a estudiants de primària i de batxillerat o la seva
presència igualment esporàdica en la publicitat, el
màrqueting i el disseny.
Es fa menció d’interpretacions recents de caire astronòmic
com la proposta de Luis Ochoa de Zabaleza,
referint-se als cromlecs pirinencs en tant que representacions
de constel·lacions o el seu ús “alternatiu”
per efectuar cerimònies d’enterrament, vinculades
d’alguna manera al context esotèric de l’indret.
Finalment, es valoren sintèticament els resultats
de diferents enquestes realitzades durant els mesos
d’estiu de 2004 a 2006 al públic visitant, centrades
en la seva percepció dels diferents megàlits.
En definitiva, el treball aconsegueix l’objectiu inicial
de presentar una “biografia” dels megàlits a partir de
les seves reutilitzacions físiques, analitzades de forma
diacrònica. És una llàstima que la segona part de la
tesi, centrada en les tesis i reinterpretacions, no hagi
estat publicada. També s’ha de lamentar l’absència
d’il·lustracions en la publicació, segurament per imperatius
editorials.
En qualsevol cas, reflecteix un rigorós i immens
treball de recerca i constituirà un referent pel que
fa a “l’arqueologia de la percepció”.
Joan B. López
Universitat de Lleida
joanlopez@historia.udl.cat
Moore, Tom y Armada, Xosé-Lois (eds.) (2010).
Atlantic Europe in the First Millennium BC:
Crossing the divide. Oxford University Press.
Oxford. xxvii + 690 págs. ISBN: 978-0-19-
956795-9.
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
El libro conduce al lector por la Europa atlántica
del I milenio a.C., aquí definida por los editores como
los territorios correspondientes a Irlanda, Inglate-
rra, Francia, España y Portugal. El lector se siente
confortable y seguro en este viaje, por la perfecta
sintonía que encuentra entre la forma y el contenido
de una obra merecedora de un lugar indiscutible en
las bibliotecas universitarias, centros de investigación
e institutos especializados. Investigadores y estudiantes
tienen a su disposición una síntesis actualizada
y multifacetada sobre algunas de las principales
problemáticas y líneas de investigación que, local,
regional o transversalmente, constituyen el centro
de la construcción actual del conocimiento sobre el
milenio que antecedió a nuestra era.
Como objeto, es un libro consistente, de tapa dura,
bien ejecutado, que soporta debidamente las más de
700 páginas que le dan cuerpo. En términos gráficos,
es igualmente adecuado, desde el formato y layout,
hasta los capítulos profusamente ilustrados, es cierto
que en blanco y negro, con mapas, gráficos, cuadros
y un total de 141 fotografías y dibujos. El color se
reservó para la cubierta, brillante, convenientemente
verde y algo oscura, como el Atlántico se nos ofrece;
y como figura, la imagen del castro de Cabo Blanco,
en Asturias.
La edición, acogida por la prestigiosa Oxford
University Press, tiene como editores científicos a los
reputados investigadores Tom Moore, de la Universidad
de Durham, y Xosé-Lois Armada, del Incipit/Consejo
Superior de Investigaciones Científicas (Santiago de
Compostela), que coordinaron eficazmente las contribuciones
de 51 investigadores, tanto seniors como
júniors, de distintas nacionalidades e instituciones
(Inglaterra, Francia, Bélgica, España, Portugal, Irlanda,
Estados Unidos, entre universidades, institutos de
investigación, museos, arqueología de gestión, etc.).
En el breve pero explicativo prefacio firmado por
los editores, se hace consciente al lector del cómo y
del porqué de este libro. La idea surge de un congreso
realizado en noviembre de 2007 en la Universidad
de Durham, organizado por su Departamento de
Arqueología y apoyado por la Academia Británica. Si
bien el libro no corresponde a las actas del referido
encuentro, ya que en él no figuran algunas de las
contribuciones allí presentadas, al igual que incluye
otras incorporaciones, no por ello deja de reflejar
lo sucedido en esa cita, ya sea en la estructura y la
organización, ya sea en la abrumadora mayoría de
las presentaciones y discusiones habidas, las cuales
tienen eco en muchos de los textos.
En ese congreso se trató de reflexionar sobre la
disparidad en la investigación sobre el I milenio a.C.
desarrollada en diversos países europeos, tanto en
términos teóricos como metodológicos. En ese análisis,
los editores constatan que Inglaterra permanece
aislada, en relación con los demás países, en dos
aspectos. Por un lado, porque en ella son populares
temáticas como la de la etnicidad, la identidad o la
agencia, menos frecuentes y muy distintas a las que
predominan en Francia, la Península Ibérica y en otros
países. Por otro lado, y si bien con un aislamiento
relativo, tanto Inglaterra como la Península Ibérica
han estado separadas de una investigación desarrollada
251

con perspectivas más englobadoras y globalizantes que
se concentra sobre todo en Europa central. En cierto
modo, podríamos decir que ahí hace sentir el peso de
la “Vieja Europa” sobre la fragmentación geográfica
de las periferias insular y peninsular.
Los editores no pretendían que esta obra reflejara
un determinado paradigma teórico u ofreciera una
narrativa coherente y singular. Por el contrario, procuraron,
con las presencias e invitaciones dirigidas,
el desarrollo de un cruce de ideas con perspectivas
plurales, heterogéneo en las metodologías, en las aproximaciones
teóricas, en la comparación entre distintas
regiones y en la fragmentación de la investigación.
Y lo consiguieron con este libro.
De este diálogo plural, o únicamente del cotejo
de opiniones, dan cuenta testimonios tan diversos en
las temáticas, metodologías y paradigmas como los
propuestos, por ejemplo y entre otros, por William
Meyer y Carole Crumley sobre los estudios de paisaje
al introducir, desde una perspectiva crítica, los modelos
adaptativos, la ecología histórica, que aplican
al paisaje hallstáttico del sur de la Borgoña; por
Hill o Inés Sastre, que no comparten la perspectiva
monolítica de “sociedades triangulares” en la Edad
del Hierro, esto es, de jerarquización controlada por
elites guerreras; por Dimitri Mathiot, que aborda el
poblamiento rural del Noroeste de la Galia a través
de una interesante perspectiva generacional y uniendo
las antiguas contribuciones de Roger Agache
sobre las “quintas indígenas” con las nuevas que la
arqueología preventiva está sacando a la luz; por
Rachel Pope e Ian Ralston, recordando qué ítems
de estatus debieron representar más al grupo que a
identidades individuales; por Ian Armit, que considera
el mito de las cabezas cortadas como producto de la
cosmología pancéltica; o incluso por Richard Hingley
y su actitud crítica sobre la postura de las fuentes
clásicas acerca de la definición del carácter de las
poblaciones prerromanas.
En total, son un número de 33 las contribuciones
incluidas en este libro, organizado en 5 secciones
principales: Landscape Studies; The Social Modelling
of Late Bronze Age and Iron Age Societies; Continuity
and Change; Rhythms of Life and Death; Exploring
European Research Traditions. Cada sección está encabezada
por un capítulo que ofrece un panorama
general sobre el tema en cuestión, al que le suceden
las demás contribuciones, por regla general como case
studies o análisis particulares. Como un aspecto menos
positivo, podríamos referirnos a la no inclusión de
resúmenes de los diversos textos, que ayudarían al
lector a orientarse ante una oferta tan rica y diversa.
Estas cinco secciones son precedidas por un larguísimo
texto que formalmente corresponde a la sección
I, firmado por los editores científicos de la obra.
Titulado Crossing the Divide: Opening a Dialogue on
Approaches to Western European First Millennium BC
Studies, en él despliegan y profundizan en un conjunto
de consideraciones sobre los diversos procesos
y tradiciones arqueológicas de la investigación sobre
el I milenio a.C., principalmente en las esferas de
influencia de los discursos académicos, y la forma en
la que han actuado los países europeos, divergiendo
Recensions
o convergiendo, en concreto a nivel de los distintos
paradigmas teóricos —considerados como principal
elemento discordante en los estudios del Bronce y
del Hierro—, de las diferentes agendas nacionales, o
de la propia investigación enfocada a escala local y
regional. Llama la atención, como ya fue señalado,
el tratamiento privilegiado por parte de los investigadores
británicos, de temas como la etnicidad o
la identidad, cuya resonancia en el continente es
francamente más reducida.
La discusión sobre la definición de lo que es, o
puede ser, la Europa atlántica no es olvidada, ya sea
en su alcance geográfico, ya sea en su sentido cultural,
que relegan en favor de aquel. Por eso solo así
se entiende que incluyan en esa Europa atlántica las
franjas meridionales y mediterráneas de la Península
Ibérica que, en el I milenio a.C., sin dejar de incorporar
manifestaciones culturales atlánticas, estas le son
manifiestamente secundarias, marginales o puntuales.
Las cronologías, o mejor, las periodizaciones, no
son ignoradas como tampoco lo son los fundamentos
y naturaleza que las sostienen, siendo cierto que no
puede haber convergencia posible entre posiciones que
abogan, por ejemplo, por una perspectiva integrada del
Bronce Final y la Edad del Hierro, las que ven la fase
final de esta última como una decapitación por parte
del Imperio Romano, o las que, reflejando de algún
modo una genuina mentalidad indoeuropea, defienden
compartimentaciones entre un periodo ‘antiguo’, un
‘medio’ y un ‘final’. Sin duda, las cronologías mantie-
nen un sesgo de ambigüedad y más allá de ellas o
con ellas, prevalecen las temporalidades que pueden
convertir pasado y presente en uno solo. Sea como
fuere, los estudios incluidos en este volumen cubren,
de hecho, todo un milenio; unos focalizados en la
corta duración, otros privilegiando las diacronías, unos
posicionándose en la escala macro, otros deteniéndose
en casos de estudio particulares. Se recuerda todavía
que el pasado, en concreto ese pasado del I milenio
a.C., es particularmente susceptible de ser manipulado
para legitimar agendas políticas del presente, no es
infrecuente que en sentidos contrarios, como lo fueron
la campaña de la Edad del Bronce, en 1993, o
la exposición sobre los Celtas —La Primera Europa,
en 1991. Igualmente interesante es la consideración
del foco de las contribuciones del libro en términos
geográficos, verificándose, en el caso de la Península
Ibérica, una fragmentación que los autores atribuyen,
principalmente y para el caso español, al papel de
los gobiernos regionales anclados en políticas propias.
El fenómeno es, sin duda, abrumador, siendo pocos
los autores que se atreven a adoptar perspectivas
transnacionales, predominando ante todo modelos de
carácter local y regional. La lectura del mapa (Fig.
1.9, p. 24) que sostiene estas observaciones, revela
además un sintomático vacío en la mayor parte de
la Francia atlántica, reflejando resistencias por un
lado, y el imborrable y condicionante peso de los
paradigmas y la tradición historiográfica, por otro.
Si la gran división en los estudios de la Europa
del I milenio a.C. se verifica a nivel de los distintos
paradigmas teóricos, la convergencia sobresale por la
vía de las técnicas y metodologías utilizadas, princi-
252 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
palmente en estudios sobre territorio y paisaje. Aún
así, son muchas las posibilidades de aproximación,
variando entre los estudios ambientales de base analítica,
el recurso a técnicas geofísicas y de SIG (por
ejemplo, las que Celestino Pérez y su equipo aplican
al estudio de las estelas de guerrero), los estudios
de visibilidad, la imprescindible fenomenología, la
integración de la cultura material, el simbolismo del
espacio, etc., conforme revelan los 7 textos que dan
cuerpo a la sección Landscape Studies. Al abrirla,
nos encontramos un completo y lúcido texto, como
es habitual en los que firma Gonzalo Ruiz-Zapatero.
Identificando y caracterizando los aspectos mayores
y menores relativos a la producción y, no menos
importante, las condiciones de producción, práctica
y construcción de conocimiento del I milenio a.C. en
Europa, desarrolla un completísimo análisis apoyado
en una muy actualizada bibliografía. En esta sección,
me permito destacar, además del texto de encuadramiento,
el de Sande Lemos y colaboradores, por ser
el único en todo el libro —lo que es sin duda sintomático—
escrito por investigadores portugueses. En
él y de acuerdo con diversas vertientes, son recorridos
los paisajes de la Edad del Hierro del Noroeste del
territorio portugués.
Por otro lado, el capítulo siguiente se detiene en
la búsqueda de los Modelos sociales subyacentes a las
comunidades del Bronce Final y la Edad del Hierro y es,
afortunadamente, el que presenta mayor controversia.
El guante es lanzado por John Collis, recuperando
textos de los años noventa en los que reaccionó ante
posiciones, predominantes en la época y todavía hoy
difundidas, tendientes a homogeneizar y condensar la
información de diferentes tiempos y lugares, en los
que resalta el paradigma idealista de una “sociedad
celta” que él designa irónicamente como “celtas modernos”.
La confrontación de textos como este, así
como también los de J. D. Hill y de Sastre, con el de
Raimund Karl, todos incluidos en esta sección, ayudan
al lector a comprender que metodologías, premisas,
escuelas y distintos paradigmas pueden sobreponerse
a la solo aparente condición de que los datos son
inocuos. ¿Eran las sociedades de la Edad del Hierro
jerarquizadas, estatales, con jefes, reyes y guerreros
como clase social, o segmentarias, con campesinos
que solo “luchan ocasionalmente”, como defiende
Hill?, ¿son el rectángulo o el cono más adecuados
que el triángulo para esquematizar las sociedades de
la Edad del Hierro? El reconocimiento, por parte de
Sastre, de que la reciente investigación arqueológica
demuestra la diversidad de estructuras sociales en la
Edad del Hierro europea, o la idea de Hill de que
solo algunas sociedades pueden ajustarse al clásico
modelo triangular, responden a estas cuestiones: los
modelos sociales únicos son reduccionistas. Preguntas
y respuestas que también contemplan, desde otra
perspectiva, el papel independiente e individual de
la producción en cuanto organización básica de las
sociedades del I milenio a.C. en la línea de modelos
operativos del tipo “Modo de Producción Germánico”
como alternativa a los que defienden la estratificación
militar y la guerra como elementos fundamentales. La
diversidad de las formas y ritmos de transformación
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
admiten todavía, frente a aproximaciones guiadas por
perspectivas evolucionistas y lineales procedentes del
neoevolucionismo americano, alternativas como las que
Francisco González García, César Parcero-Oubiña y
Xurxo Ayán reconocen en la argumentación de Pierre
Clastres, que recuperan, sobre sociedades primitivas
y estado, o sociedades “contra el estado”, en las que
el papel de la guerra como factor de producción
social, de reputación y de prestigio es considerado
estructurante.
En otro registro, correspondiente a la sección IV,
destacan seis narrativas que exploran la Continuidad
y el Cambio, algunas de las cuales valoran elementos
exógenos, como el Mediterráneo, el papel de Roma
o el factor climático. En el rastreo de la continuidad
y el cambio, el estudio de los artefactos es recu-
rrente, sea en el establecimiento de cronologías, sea
en la presunción de identificación de etnias. Pero el
abanico puede abrirse a otras dimensiones, como la
que Barbara Armbruster nos ofrece en el texto introductorio,
en el que explora, desde una perspectiva
interdisciplinar de base teórico-metodológica (ciencia
de los materiales, arqueometría, fuentes históricas e
iconográficas, etnoarqueología, arqueología experimental),
las transformaciones tecnológicas y culturales
del trabajo del oro en el Bronce Final y la Edad del
Hierro en la Península Ibérica, demostrando cómo
la tecnología (no la técnica) puede constituir un instrumento
fundamental de búsqueda y entendimiento
del propio devenir histórico. Otros textos, con otras
aproximaciones, nos llevan a Andalucía, Asturias,
Irlanda e Inglaterra. Entre ellos se encuentra la interesantísima
contribución de Jody Joy sobre los túmulos
británicos con espejos, reveladora de que estos, más
allá de constituir ejemplares bellos y únicos de “arte
celta”, parecen haber sido elementos fundamentales
en la creación de la identidad del final de la Edad
del Hierro británica.
En la parte V se han reunido otros seis textos
que versan sobre los Ritmos de Vida y de Muerte, los
cuales no son únicamente analizados de forma dicotómica,
sino que señalan también el papel activo que
los muertos pueden desempeñar en la esfera social
de los vivos. Un buen ejemplo de esa relación es el
seductor texto de García Sanjuán sobre las estelas de
guerrero, en el cual, sin desestimar la importancia
de aproximaciones iconográficas per se, se defiende y
se demuestra la absoluta necesidad de incluir análisis
contextuales de naturaleza espacial y diacrónica,
imprescindibles para entender también actitudes de
censura y “contra-memoria” que determinadas estelas
encierran. En un libro que trata de cruzar o atravesar
lo que está dividido, es totalmente oportuno y de no
menos deliciosa lectura el texto sobre la biografía
cultural de los barcos, firmado por Van de Noort,
revelador de que los barcos del I milenio a.C. también
pudieron haber sido intencional y ritualmente
destruidos en lugares de particular significado.
En la VI y última parte no se olvidó el valor de
la historiografía y las tradiciones de la investigación
como factores de comprensión de la formación, transformación
o mantenimiento del conocimiento arqueológico.
Sin duda, este aspecto pesa particularmente a
253

propósito de la visión crítica de la deconstrucción de
modelos celtas, como revela el capítulo de apertura,
firmado por Hingley, al que ya se hizo referencia.
Ante la imposibilidad, por una cuestión de espacio,
de comentar todas las contribuciones reunidas en el
libro —todas ellas de gran interés y actualidad—, y
sin prejuicio de una relativa injusticia en la selección
efectuada, se espera haber cumplido con el objetivo
último de cualquier recensión: dar a conocer un
nuevo libro, motivar su lectura.
El libro cumple íntegramente las expectativas creadas
desde el momento de la celebración del coloquio
que le dio origen. En definitiva y como síntesis, se
trata de un libro imprescindible para investigadores
y estudiantes que se dediquen al I milenio a.C. en
el mundo atlántico. Pero se espera y se suscribe
igualmente que, con él y conforme al deseo de los
editores, se incentive el diálogo entre los estudios del
I milenio a.C. en Europa. De algún modo, por tanto,
un libro a tener continuidad.
Raquel Vilaça
Instituto de Arqueologia do Departamento de História, Artes
e Arqueologia da Faculdade de Letras da Universidade de
Coimbra. CEAUCP-FCT
rvilaca@fl.uc.pt
Traducción del portugués: Lucía Moragón
Almagro Gorbea, Martín i Lorrio Alvarado,
Alberto J. (2011). Teutates. El héroe fundador.
Real Academia de la Historia. Bibliotheca
Archaeologica Hispana núm. 36. Madrid. 408
pàg. ISBN: 978-84-15069-33-1.
L’obra que aquí es recensiona se centra en l’estudi
del mite de l’heroi fundador en la protohistòria hispànica,
tot alineant-se amb una perspectiva d’estudi
comparatista històrica, com el posicionament explícit
dels autors (pàgs. 11-12) i les abundants citacions als
historiadors de les religions i la mitologia Raffaele
Recensions
Pettazoni i Georges Dúmezil contingudes en l’obra
posen de manifest.
L’estudi parteix de l’examen, l’anàlisi i la interpretació
d’un bronze ibèric, ja conegut d’antic, conservat
al MAN, provinent de Puerta de Segura (Jaén)
i conegut com el “Guerrer sacrificant un moltó”.
L’aprofundiment en la interpretació d’aquesta figura
dóna peu per entrellaçar-la amb altres temes, ja tractats
anteriorment pels mateixos autors. D’una banda,
el temple de Termes (Montejo de la Sierra, Sòria),
i, de l’altra, els capfoguers i les llars rituals protohistòriques.
A partir d’aquests tres eixos, els autors
s’endinsen en l’estudi del culte a l’avantpassat en el
món celta, que identifiquen amb Teutates, l’heroi
fundador. Els diversos capítols de l’obra despleguen
aquest pla: 1. El rex ibérico sacrificando un carnero
de la Puerta de Segura, 2. Morillos y hogares rituales
en la Hispania Prerromana, 3. El templo poliádico
del oppidum de Termes, 4. El culto al antepasado
en el mundo celta: el héroe fundador como Teutates,
5. Recapitulación: Teutates como “Héroe fundador”.
Nou apèndixs —dedicats a l’anàlisi metal·logràfica del
bronze de Puerta del Segura, a les figures joniogeomètriques
dels “rínxols llargs”, a les figures mítiques
sobre suport de volutes, als sacrificis de moltons i
les tombes infantils a Hispània i la Cèltica, a la iconografia
de l’avantpassat a la Península Ibèrica, als
altars tipus eschárai i els cultes sacrificials a Hispània
i a les torres islàmiques de la Celtibèria— completen
l’obra, que té un abundant aparat bibliogràfic i índexs
de fonts literàries, onomàstic i mític, de llocs,
de matèries i institucions i de figures.
El “Guerrer sacrificant un moltó” no seria més que
la peça que aniria a l’extrem d’un signum equitum o
ceptre d’un rex ibèric. Rei i sacerdot iber, heroi fundador,
el personatge del bronze esmentat s’arrelaria
en una forta tradició indoeuropea, posteriorment hellenitzada,
que mostraria “la evolución socio-ideológica
de la Cultura Ibérica desde monarquías sacras hacia
monarquías heroicas gentilicias”, com, d’altra banda,
ha anat defensant reiteradament un dels autors (Almagro
Gorbea) en diverses publicacions anteriors.
Els autors valoren en aquest bronze, datat circa 490
ane, el ritual sacrificial (el “guerrer” està sacrificant
un moltó —un animal d’un arrelat simbolisme en el
món ibèric i mediterrani— amb un ganivet afalcatat,
l’estri sacrificial per excel·lència), les volutes del suport
(al·lusió simbòlica al Més Enllà), l’aigua que, segons
interpreten els autors, discorre als seus peus i que
constituïa l’element a través del qual es manifestava
l’avantpassat que sorgia del Més Enllà per beure la
sang de la víctima, i el llop que sorgeix de la mateixa
sang i que representaria l’avantpassat. El bronze, doncs,
mostraria un guerrer-sacerdot-rei relacionat amb una
organització política monàrquica de caràcter gentilici,
una proposta oposada a la consolidada interpretació,
en origen deguda principalment a l’escola de Jaén,
com a princeps dels governants del món ibèric, una
interpretació aquesta darrera que els autors de l’obra
de què tractem en aquestes línies qualifiquen d’anacrònica
(pàg. 74).
Aquest “Primer rei” il·lustra el mite ibèric que
—segons els autors— explicava l’origen de la monarquia,
a la manera d’Habis, Ròmul, Teseu, etc. A
254 Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X

Recensions
partir del registre material hispànic i de la mitologia
comparada els autors miren de reconstruir aquest
mite d’arrel indoeuropea i influenciat pel món grecooriental:
neix del foc de la llar, és exposat i sotmès
a un allunyament iniciàtic, es transforma en homellop,
es converteix en el cap d’una banda de latrones,
en model de caçador i en Senyor dels Animals,
s’enfronta amb animals fabulosos i malignes, lluita
amb els seus enemics, introdueix la doma del cavall,
es converteix en genet, viatja a l’altre món on caça
a cavall el porc senglar, es casa, ensenya el maneig
de l’arada, funda la seva ciutat i encén el foc de la
ciutat, coses totes les quals que el converteixen en el
fundador de la dinastia (Héros Oikistér, com indica
el genet ibèric de les emissions monetàries, segons els
autors). Finalment, dóna el seu nom a la ciutat (Edeta-
Edecón). Ja com a rex, institucionalitza el foc de la
llar, promulga lleis i és objecte d’un tractament com
a heroi eqüestre després de la seva mort.
La llar, element aglutinant de la família gentilícia,
és el centre dels rituals, amb un fort èmfasi en el
culte als avantpassats, i els capfoguers, a vegades decorats
amb moltons i serps, s’associen a llars rituals.
A partir d’aquesta premissa, que acaba vinculant les
llars al rei-sacerdot-guerrer fundador, els autors fan
una extensa i completa anàlisi de les llars rituals
preromanes hispàniques que els permeten proposar
noves interpretacions en clau ritual per a troballes
publicades per altres autors i a interpretar que, amb
el pas del temps, aquestes llars rituals de caràcter
domèstic passen a convertir-se en santuaris dinàstics i,
posteriorment, s’integren en temples de caràcter urbà.
El santuari de l’acròpolis de Termes, associat a una
cabana que els autors interpreten com la del fundador,
tindria, com ja havia estat suggerit per altres autors,
una funció urbana i possiblement estaria dedicat a
l’héros ktístes, igual que el temple A d’Azaila.
Els autors conclouen argumentant la identificació
de Teutates —una figura profundament arrelada en
la tradició indoeuropea— amb l’avantpassat comú,
amb el pare del poble, assimilable a l’heroi fundador
o héros ktístes dels celtes i defensant la seva
integració en un sistema social coherent en el qual
són essencials els aspectes ideològics i religiosos i
que, segons defensen els autors, es caracteritza per
una realitat política basada en els reges (i no en els
princeps), personatges heroitzats i divinitzats que
caracteritzen la major part dels pobles de l’edat del
ferro i que tenen un paper essencial en el procés cap
a la formació d’estructures estatals.
L’obra, profundament suggerent, pateix d’alguns detalls
de tipus formal que són millorables: més errates
de les que seria desitjable la desmilloren una mica
i, per altra banda, hi ha una certa reiteració en les
diverses parts, probablement fruit d’una elaboració i
redacció segmentada, un problema aquest que sempre
és difícil de solucionar.
Més enllà del fet que les interpretacions sobre
l’estructura sociopolítica dels pobles protohistòrics peninsulars,
probablement diversa, ha estat i continuarà
sent objecte d’estudis, aprofundiments i controvèrsia,
l’obra que recensionem constituirà a partir d’ara un
punt de referència obligat, tant pel que fa als seus
aspectes interpretatius generals, com en molts aspectes
Revista d’Arqueologia de Ponent 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X
més sectorials que, sens dubte, resultaran inspiradors
per als protohistoriadors peninsulars.
Des d’un punt de vista metodològic és destacable
—a part del fort enfocament comparatista històric ja
ressenyat, que parteix, no obstant això, de l’anàlisi
de la cultura material— la denúncia que fa l’obra
de les tendències de l’arqueologia protohistòrica de
les darreres dècades que, a parer dels autors, ha
bandejat l’estudi de la ideologia i de la religió dels
pobles protohistòrics, així com del distanciament de
l’arqueologia prehistòrica contemporània dels estudis
clàssics i interdisciplinaris (pàgs. 11 i 212). Conseqüents
amb el seu enfocament, l’obra ofereix un amplíssim
repertori de paral·lels i comparacions, tant en l’àmbit
peninsular com extrapeninsular, entre els quals
són destacables els dedicats als santuaris celtes de
tipus heroic, als mites celtes sobre l’heroi fundador
i a les connexions amb el culte als avantpassats a
Grècia i Roma.
No els falta raó als autors en la seva denúncia;
l’arqueologia contemporània, principalment el materia-
lisme processualista, ha renunciat sovint a tractar la
ideologia en general —una renúncia que encara que
no es comparteixi es pot comprendre, atesa la pobresa
de dades de què disposa l’arqueologia protohistòrica
per a transitar en aquest terreny— i això ha comportat
també un cert dèficit de coneixement de fonts i
bibliografia i un cert menysteniment de determinades
metodologies, com l’emprada pels autors, que poden
aportar sens dubte informació potencial important.
També és cert que en la protohistòria europea es
pot observar clarament l’existència difusa d’un fons
ideologicoreligiós comú susceptible de constituir un
suport a la recerca (quants no ens hem emmirallat en
la Ilíada per mirar de comprendre millor els rituals
funeraris ibèrics!). No obstant això, el mètode utilitzat
pels autors ha de ser emprat amb precaució i amb
la contrastació d’altres línies de recerca, altrament
podríem caure en el tot val. És pertinent recordar
aquí el qüestionament del materialisme processual
i la defensa d’I. Hodder en un determinat moment
(1986) de la impossibilitat de “penetrar” la ideologia
dels pobles sense escriptura pel desconeixement dels
seus codis simbòlics i la sorprenent solució que, basant-se
en l’idealista Collingwood, proposava: “tornar
a viure l’experiència del passat”, que és tant com dir
“empesca’t el que vulguis”. Sens dubte el vell mètode
comparatista històric seguit pels autors d’aquesta obra
ofereix més garantia que aquest tipus de posicions
subjectivistes, tot i que cal dir que una major atenció
a les darreres aportacions a la qüestió del ritu tant
des de l’arqueologia com des de l’antropologia i la
sociologia poden enriquir aquest enfocament.
Núria Rafel Fontanals
Universitat de Lleida
nrafel@historia.udl.cat
255

La Revista d’Arqueologia de Ponent (RAP) és la
publicació anual de la Unitat d’Arqueologia, Prehistòria
i Història Antiga del Departament d’Història de la
Universitat de Lleida. S’edita mitjançant un conveni
de col·laboració amb la Paeria-Ajuntament de Lleida
i la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.
La revista publica preferentment articles sobre Prehistòria,
Arqueologia i Història Antiga de la Península
Ibèrica i sobre les seves relacions amb Europa i el
Mediterrani tant en l’àmbit teòric i metodològic com
de presentació de resultats d’excavacions, síntesis o
estudis crítics. El contingut s’estructura en diferents
seccions: Estudis, Documents, Dossier / Debat, Crònica
Científica i Ressenyes. Aplica un sistema d’avaluació
externa per a cadascun dels treballs rebuts (revisió
per pars).
Estudis: articles de reflexió, síntesi o presentacions
globals. Tindran una longitud màxima de 40 pàgs.
(10.000 caràcters) incloent-hi notes, il·lustracions i
bibliografia.
Documents: novetats, avenços en la investigació, estudis
concrets. La seva longitud màxima serà de 20
pàgs. (5.000 caràcters) incloent-hi notes, il·lustracions
i bibliografia.
Dossier / Debat: aquesta secció està destinada a la
presentació d’un tema concret per part d’un col·lectiu
d’autors o bé a la discussió oberta sobre un tema
d’actualitat científica o professional. Cada Dossier o
Debat tindrà sempre un editor científic responsable
de la secció.
Crònica Científica: relació anual d’intervencions arqueo-
lògiques i paleontològiques a la província de Lleida,
memòria del Laboratori de Conservació-Restauració
Arqueològica de la Universitat de Lleida, breus notícies
arqueològiques, cròniques de congressos i reunions.
Ressenyes: la revista accepta publicacions que desitgin
ser recensionades. Els autors hauran d’enviar dos
exemplars, un per a l’autor de la recensió i un altre
per a la Biblioteca de la Universitat de Lleida. En
el cas que l’autor desitgi formular rèpliques podrà
demanar-ho al Consell de Redacció.
La llengua de la revista és el català i rep articles
en totes les llengües oficials de l’Estat, així com en
anglès, italià, francès, alemany i portuguès.
Lliurament i presentació d’originals
S’enviaran a la direcció de la revista: Revista d’Arqueologia
de Ponent, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria
Antiga, Universitat de Lleida, Pl. Víctor Siurana, 1,
E 25003 LLEIDA.
En compliment de les actuals normes d’avaluació de
les revistes científiques per acceptar els articles és
imprescindible que l’autor/autors remetin una carta
firmada certificant l’originalitat del treball i que no
ha estat ni serà publicat a cap altre mitjà.
El Consell de Redacció enviarà cada original a dos
avaluadors externs i decidirà sobre la seva publicació
i comunicarà la decisió als autors en un termini no
superior als tres mesos. També els podrà fer arribar
comentaris o suggeriments que contribueixin a millorar
l’article.
Els treballs s’estructuraran de la manera següent:
títol (en la llengua en què estigui escrit i en anglès)
i autor, un resum d’aprox. 150 paraules en la llengua
de l’article i un altre en anglès o francès, entre qua-
257

tre i sis paraules clau, text, notes, bibliografia, peus
de figures i figures. Cada treball durà a la primera
pàgina el títol, en minúscules, per tal d’apreciar les
majúscules i els accents, el nom i cognoms de l’autor,
l’adreça professional de la institució a què pertany, o,
a falta d’aquesta, l’adreça personal. En tots els casos
amb indicació telefònica. Els treballs es presentaran
en format DIN A4 amb numeració de pàgines correlativa.
Se sol·licita el lliurament d’originals en suport
magnètic (configuració PC) amb indicació explícita del
programa utilitzat (preferentment aplicacions Word).
Il·lustracions. Els quadres, les taules, els gràfics, els
mapes i les figures (les làmines també es consideren
figures) es numeraran correlativament, s’indicarà en
el text la posició on s’han de situar i es presentaran
en format digital TIFF amb una resolució mínima de
300 pp. Es prega als autors que presentin els gràfics
i dibuixos realitzats amb Illustrator, Freehand o Corel
Draw en format TIFF. També s’inclourà una còpia
impresa sobre paper. Les imatges portaran escala gràfica
sempre que calgui. La caixa de la revista amida
17,5 × 25 cm: la caixa d’una sola columna és de 8,5
cm. Cada figura durà, en llapis, el nom de l’autor de
l’article i la seva numeració corresponent. Els peus
de figures, ordenats i degudament numerats, es presentaran
a part, al final de l’article. Les referències a
les figures del text es faran segons model. Exemple:
… (fig. 11), … (fig. 13, 3), … (fig, 13, 7-9).
Bibliografia. Dins el text les citacions bibliogràfiques
es faran de la següent manera:
a) Es recomana la utilització del sistema de citacions
directes entre parèntesis (Harvard) amb la llista
bibliogràfica al final del treball. Les referències entre
parèntesis indicaran el cognom de l’autor, l’any i les
pàgines separades per dos punts, i s’emprarà el punt
i coma per citar dues obres o autors. Exemple:
(Pérez 1984: 25), (Pérez 1984: 25; 1988: 33-45) o bé
(Pérez 1984: 25; Aubet 1978: 270), (Junyent i Pérez
1982: 63-93).
b) Els diferents articles publicats per un autor en
un mateix any es diferenciaran amb una lletra minúscula.
Exemple:
(Maluquer 1982a: 251-256)
c) Al final de l’article, la bibliografia recollirà els autors
i les obres citades en el text, ordenats alfabèticament
i per anys. Caldrà citar el nom de tots els autors de
cada referència, no s’admetran referències amb et al.
Els noms dels autors aniran en versals, primer el o
els cognoms, seguit del nom i la data de publicació
entre parèntesis.
d) En les referències a revistes, publicacions periòdiques
o col·leccions, els títols no s’abreujaran. Per
a les monografies es detallarà el lloc d’edició; per a
les revistes el volum i les pàgines concretes, i per
als congressos, la ciutat i la data de celebració, així
com el lloc d’edició.
258
Els següents exemples il·lustren aquesta normativa:
PérEz, A. (1984). La ciutat romana d’Ilerda. Pagès
Editors. Lleida.
CElEstino, S., RAfEl, N. i ArMAdA, X.-L. (eds.) (2008).
Contacto cultural entre el Mediterráneo y el Atlántico
(siglos xii-viii ane). La precolonización a debate. Consejo
Superior de Investigaciones Científicas / Escuela
Española de Historia y Arqueología en Roma (Serie
Arqueológica 11). Madrid.
Ruiz dE Arbulo, J. (2007). Bauliche Inszenierung und
literarische Stilisierung: das ’Provinzialforum’ von Tarraco.
A: PAnzrAM, S. (Hg.). Städte im Wandel (Hamburg,
20-22/08/2005). LIT Verlag. Münster: 149-212.
Alonso, N. (2005). Agriculture and food from the
Roman to the Islamic. Period in the North-East of
the Iberian peninsula: archaeobotanical studies in the
city of Lleida (Catalonia, Spain). Vegetation History
and Archaeobotany, 14: 341-361.
TriMblE, J. i LEvoy, M. (dirs.) (2003). Stanford Digital
Forma Urbis Romae Project. [Consultat 03 de gener
del 2009]. Disponible a internet: .
Si el treball necessita exclusivament la utilització de
notes a peu de pàgina, les crides aniran dins del
text amb números correlatius entre parèntesis. En
qualsevol cas no s’utilitzarà mai op. cit.
Les notes es presentaran en pàgines a part, ordenades
i al final del text, per tal de facilitar la composició.
Exemples:
1. Per a aquest tema v. Pérez (1984: 25-
27) i les noves aportacions de…
2. Junyent, Pérez i Rafel (1988: 242) justifiquen
aquesta situació…
Correcció de proves. Els autors corregiran un joc de
galerades en un termini màxim de 14 dies després de
la data de lliurament per part del Consell de Redacció.
Aquesta correcció, que es limitarà a possibles errades
ortogràfiques, numèriques, etc., no podrà suposar,
en cap circumstància, una modificació substancial
del text original ja imprès. Si en aquest termini les
correccions no han estat efectuades es considerarà
que l’autor, sota la seva responsabilitat, accepta com
a definitiu el text inicialment presentat.
Cada autor rebrà dos exemplars de la revista i el seu
article en format pdf. Atès que la revista s’edita al
mateix temps en format electrònic pdf (www.rap.cat)
no es lliuraran separates.

The Revista d’Arqueologia de Ponent (RAP) is an
annual publication of the Archaeology, Prehistory
and Ancient History Unit of the University of Lleida
History Department. It is published through a cooperation
agreement with the Lleida City Council and
the Institut d’Estudis Ilerdencs Public Foundation.
The journal mainly publishes reports on the prehistory,
archaeology and ancient history of the Iberian
Peninsula and its links to Europe and the Mediterranean
in the theoretical and methodological fields, as
well as presenting excavation results, summaries and
critical studies. The content is divided into different
sections: Studies, Documents, Dossier/Discussion, Scientific
Reports and Reviews. All the articles received
are evaluated externally (peer review).
Studies: articles of reflection or synthesis and comprehensive
presentations. They will have a maximum
length of 40 pages (10.000 characters), including notes,
illustrations and bibliography.
Documents: news, advances in research, specific studies.
They will have a maximum length of 20 pages
(5.000 characters) including notes, illustrations and
bibliography.
Dossier / Discussion: this section is for the presentation
of a specific subject by a group of authors or
for an open discussion of a topic of current scientific
or professional interest. Each dossier or discussion
must always have a scientific editor responsible for
the section.
Scientific Report: an annual account of the archaeological
and palaeontological interventions in the
province of Lleida, the report from the University of
Lleida Archaeological Conservation and Restoration
Laboratory, brief archaeological news, reports on
meetings and congresses.
Reviews: the journal accepts for publication books
whose authors wish them to be revised. Two copies
should be sent, one for the author of the recension
and one for the University of Lleida Library. If the
author wishes to formulate replies, he or she can
request this of the Board of Editors.
The language of the journal is Catalan and articles are
accepted in all the official languages of Spain, as well
as English, Italian, French, German and Portuguese.
Submission and presentation of originals
These will be sent to the journal’s address: Revista
d’Arqueologia de Ponent, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria
Antiga, Universitat de Lleida, Pl. Víctor Siurana,
1, E 25003 LLEIDA.
In keeping with the current evaluation practices for
scientific journals, for articles to be accepted, it is
essential that they are accompanied by a letter signed
by the author(s) certifying the originality of the
work and that it has not been nor will be published
in any other medium.
The Board of Editors will send each original to two
peer reviewers; it will then decide on its publication
and communicate its decision to the authors within
a period of no more than three months. It may also
make comments or suggestions to help improve the
article.
The format of the articles will be as follows: the title
(in the language of the article and in English) and
259

the name of the author(s), a summary of approximately
150 words in the language of the article and
another in English or French, between four and six
keywords, the text, notes, bibliography, figure captions
and figures. The first page of each article will have
the title (in lower case lettering so that the capitals
and the accents can be appreciated), the first name
and surname(s) of the author, the professional adress
of the institution to which he or she belongs or, failing
this, the personal address. A telephone number
should be provided in all cases. The articles should
be submitted in DIN A4 format with correlative page
numbering. Originals are requested to be sent in electronic
format (PC configuration), explicitly indicating
the programme used (preferably a Word application).
Illustrations. Charts, tables, graphs, maps and figures
(illustrations are considered to be figures) should be
numbered consecutively, indicating where they have
to be placed in the text and should be submitted in
TIFF digital format with a minimum resolution of
300 pp. Authors are requested to submit diagrams
and drawings produced with Illustrator, Freehand or
Corel Draw in TIFF format. They should also include
a copy printed on paper. Pictures should always be
accompanied by the graphical scale when necessary.
The case of the text in the journal is 17.5 × 25 cm
and the width of a single column is 8.5 cm. Each
figure should have the name of the author of the
article and its corresponding numbering pencilled in.
The figure captions should be submitted in order and
duly numbered at the end of the article. References
to the figures in the text will made according to the
model. For example: … (fig. 11), … (fig. 13, 3), …
(fig, 13, 7-9).
Bibliography. Bibliographical references in the text
should be made as follows: a) We recommend using
the Harvard system of direct references in brackets
and the full bibliographic list at the end of the paper.
The references in brackets will indicate the author’s
surname, the year and the pages separated by colons;
a semicolon should be used to quote two works or
authors. For example:
(Pérez 1984: 25), (Pérez 1984: 25; 1988: 33-45) or
(Pérez 1984: 25; Aubet 1978: 270), (Junyent and Pérez
1982: 63-93).
b) Different articles published by an author in the
same year will be differentiated by adding a, b or c,
etc. For example:
(Maluquer 1982a: 251-256)
c) The bibliography at the end of the paper will contain,
in alphabetical order and by year, all the authors
and works quoted in the text. The names of all the
authors should be quoted in each reference; those
with et al. are not acceptable. The authors’ names
will be written in capital letters with the surname
first, followed by the first name and then the date
of publication in brackets.
d) When referring to journals, periodicals and collections,
the titles should not be abbreviated. For
260
monographs, the place of publication should be given;
for magazines, the volume and specific pages, and
for congresses, the place and date they were held,
as well as the place of publication.
The following examples illustrate this rule:
pérEz, A. (1984). La ciutat romana d’Ilerda. Pagès
Editors. Lleida.
cElEstino, s., rAfEl, n. i ArMAdA, X.-L. (eds.) (2008).
Contacto cultural entre el Mediterráneo y el Atlántico
(siglos xii-viii ane). La precolonización a debate. Consejo
Superior de Investigaciones Científicas / Escuela
Española de Historia y Arqueología en Roma (Serie
Arqueológica 11). Madrid.
ruiz dE Arbulo, J. (2007). Bauliche Inszenierung und
literarische Stilisierung: das ’Provinzialforum’ von
Tarraco. A: pAnzrAM, S. (Hg.). Städte im Wandel (Hamburg,
20-22/08/2005). LIT Verlag. Münster: 149-212.
Alonso, N. (2005). Agriculture and food from the
Roman to the Islamic. Period in the North-East of
the Iberian Peninsula: archaeobotanical studies in the
city of Lleida (Catalonia, Spain). Vegetation History
and Archaeobotany, 14: 341-361.
triMblE, J. And lEvoy, M. (dirs.) (2003). Stanford Digital
Forma Urbis Romae Project. [Consulted 3 January
2009]. Available on the Internet: .
If the work only requires the use of footnotes, the
reference marks should be placed in the text with
correlative numbers in brackets. The abbreviation op.
cit. should not be used.
In order to facilitate the composition, notes should
be typed on separate pages, in order and at the end
of the text. For example:
1. For this subject see Pérez (1984: 25-27) and the
new contributions by…
2. Junyent, Pérez and Rafel (1988: 242) justify this
situation…
Proof corrections. The authors will correct a set of
galley proofs within a maximum of 14 days from
the date they are sent out by the Board of Editors.
This correction will be limited to spelling or numerical
mistakes, etc. and will under no circumstances
entail a substantial modification of the original text
that has already been printed. If the corrected proofs
are not returned within this period, the author will
be assumed, under his or her own responsibility, to
have accepted the text initially presented as definitive.
Each author will receive two copies of the journal,
as well as a copy in pdf format. As the journal is
published simultaneously in pdf electronic format
(www.rap.cat), no offprints will be provided.

COL·LECCIÓ MONOGRAFIES D’ARQUEOLOGIA URBANA
Núm. 1. La “terra sigillata” de l’antic Portal de Magdalena, per Arturo Pérez Almoguera ........ 15
Núm. 2. L’horitzó andalusí de l’antic Portal de Magdalena, per Ana Loriente Pérez .................. 15
Núm. 3. Les excavacions d’urgència a l’església de Sant Martí de Lleida (el Segrià), per Josep
Gallart i Fernández, Josep Giralt i Balagueró, Josep Maria Miró i Miró i Elisenda
Vives i Balmaña .................................................................................................................... 15
Núm. 4. L’antic Portal de Magdalena, edició a cura d’Ana Loriente i Anna Oliver ................... 15
Núm. 5. La vil·la romana de Torre Andreu (la Bordeta, Lleida), edició a cura d’Arturo Pérez
i Núria Rafel ......................................................................................................................... 15
REVISTA D’ARQUEOLOGIA DE PONENT
Núm. 1. (1991) .................................................................................................................................... 27
Núm. 2. (1992) .................................................................................................................................... 27
Núm. 3. (1993) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 4. (1994) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 5. (1995) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 6. (1996) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 7. (1997) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 8. (1998) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 9. (1999) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 10. (2000) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 11-12. (2001-2002) ....................................................................................................................... 27
Núm. 13. (2003) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 14. (2004) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 15. (2005) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 16-17. (2006-2007) ....................................................................................................................... 27
Núm. 18. (2008) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 19. (2009) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 20. (2010) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 21. (2011) ...................................................................................................................................... 27 s
Intercanvis: Prof. Arturo Pérez
Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga
Facultat de Lletres. Departament d’Història
Universitat de Lleida
Plaça Víctor Siurana, 1
25003 LLEIDA
Telèfons 973 70 31 57 / 973 70 20 28
E-mail: aperez@historia.udl.cat
La pàgina web: http://rap.cat conté els sumaris dels números 1 al 20 en format pdf.
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
s
s
261