14.05.2013 Views

RAP 22.indb - Revista d'Arqueologia de Ponent

RAP 22.indb - Revista d'Arqueologia de Ponent

RAP 22.indb - Revista d'Arqueologia de Ponent

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

22 2012<br />

Edició<br />

Patrocini


La <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> (<strong>RAP</strong>) és la publicació anual <strong>de</strong> la Unitat d’Arqueologia, Prehistòria<br />

i Història Antiga <strong>de</strong>l Departament d’Història <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida. S’edita mitjançant un conveni <strong>de</strong><br />

col·laboració amb la Paeria-Ajuntament <strong>de</strong> Lleida i la Fundació Pública Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs.<br />

La <strong>RAP</strong> publica preferentment articles sobre Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga <strong>de</strong> la Península<br />

Ibèrica i sobre les seves relacions amb Europa i el Mediterrani tant en l’àmbit teòric i metodològic com <strong>de</strong><br />

presentació <strong>de</strong> resultats d’excavacions, síntesis o estudis crítics. El contingut s’estructura en diferents seccions:<br />

Estudis, Documents, Dossier-Debat, Crònica Científica i Ressenyes. Aplica un sistema d’avaluació externa <strong>de</strong>ls<br />

treballs rebuts (revisió d’experts).<br />

Directora: Núria Rafel<br />

Secretari: Arturo Pérez Almoguera<br />

Adjunta a la secretaria: Georgina Prats<br />

Consell <strong>de</strong> redacció:<br />

Natàlia Alonso, Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

Xosé-Lois Armada, Consejo Superior <strong>de</strong> Investigaciones Científicas<br />

Ana Loriente, Paeria. Ajuntament <strong>de</strong> Lleida<br />

Ignasi Garcés, Universitat <strong>de</strong> Barcelona<br />

Joan Ramon González, Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs<br />

Emili Junyent, Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

Joan B. López, Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

Ignacio Montero, Consejo Superior <strong>de</strong> Investigaciones Científicas<br />

Jesús Picazo, Universidad <strong>de</strong> Zaragoza<br />

Carme Prats, Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

Joaquín Ruiz <strong>de</strong> Arbulo, Universitat <strong>de</strong> Tarragona<br />

Jaime Vives-Ferrándiz, Museu <strong>de</strong> Prehistòria <strong>de</strong> València<br />

Consell assessor:<br />

Maria Eugènia Aubet, Universitat Pompeu Fabra<br />

Cornelia C. Backels, Rijks Universiteir Lei<strong>de</strong>n<br />

Francisco Beltrán Lloris, Universidad <strong>de</strong> Zaragoza<br />

Eudald Carbonell, Universitat Pompeu Fabra<br />

Cristóbal González Román, Universidad <strong>de</strong> Granada<br />

Dirce Marzoli, Deutsches Archäologisches Institut, Madrid<br />

Josep Maria Nolla, Universitat <strong>de</strong> Girona<br />

Michel Py, UMR Ish, CNRS Lattes<br />

Gonzalo Ruiz Zapatero, Universidad Complutense <strong>de</strong> Madrid<br />

Redacció i intercanvis:<br />

Secció d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga<br />

Departament d’Història. Facultat <strong>de</strong> Lletres.<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

Pl. Víctor Siurana, 1, E 25003 LLEIDA<br />

Tel. +34 973 70 31 57. Fax: +34 973 70 21 41<br />

E-mail: aperez@historia.udl.cat<br />

Pàgina web i revista digital: www.rap.cat<br />

Edita:<br />

Secció d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida.<br />

Patrocinen:<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida.<br />

La Paeria. Ajuntament <strong>de</strong> Lleida.<br />

Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs. Fundació Pública <strong>de</strong> la Diputació <strong>de</strong> Lleida.<br />

Disseny gràfic: Mercè Trepat<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

Dipòsit legal: L-893-1991<br />

Tiratge: 600 exemplars<br />

Primera edició: <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 2012<br />

Composició i impressió:<br />

Arts Gràfiques Bobalà. S. L.<br />

c. Sant Salvador, 8 — 25005 Lleida


Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític i l’edat mitjana:<br />

estat <strong>de</strong> la qüestió <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’anàlisi antracològica, per S. Vila i R. Piqué ..................................................... 9<br />

Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra, per J. Ferrer,<br />

D. Garcia, I. Moreno, N. Tarra<strong>de</strong>ll, A. Turull .................................................................................................. 37<br />

Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.), per A. J. Lorrio ......................... 59<br />

Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social, per E. Parga 87<br />

La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida), per<br />

A. Pérez, N. Rafel, M. Arilla, T. Carreras ........................................................................................................ 103<br />

Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà), per<br />

J. Cases, V. Soler ................................................................................................................................................. 119<br />

Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola), per J. Ferrer.. 143<br />

El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona,<br />

per J. Llinàs, J. M. Nolla, J. Vivó, M. Zabala ................................................................................................ 153<br />

Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia,<br />

per M. Morán ....................................................................................................................................................... 171<br />

El futur <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya ............................................................................................. 185<br />

Memòria <strong>de</strong> l’activitat <strong>de</strong>l Laboratori d’Arqueologia <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida durant l’any 2011 ...... 213<br />

Intervencions arqueològiques i paleontològiques a Lleida durant l’any 2011 ............................................ 217


Torres-Martínez, J. F., El Cantábrico en la Edad <strong>de</strong>l Hierro. Medio ambiente, economía, territorio y<br />

sociedad, per M. A. Fernán<strong>de</strong>z-Götz ................................................................................................................. 232<br />

Almansa, J. (ed.), El futuro <strong>de</strong> la arqueología en España, per X.-L. Armada ............................................. 234<br />

Prieto, A., La Antigüedad a través <strong>de</strong>l cine, per I. Garcés ............................................................................. 236<br />

Knapp, R. C., Los olvidados <strong>de</strong> Roma. Prostitutas, forajidos, esclavos, gladiadores y gente corriente;<br />

Toner, J., Sesenta millones <strong>de</strong> romanos. La cultura <strong>de</strong>l pueblo en la Antigua Roma, per A. Pérez ......... 238<br />

Bonet, H. i Vives-Ferrándiz, J. (eds.), La Bastida <strong>de</strong> les Alcusses 1928-2010, per E. Junyent ................. 240<br />

Gracia, F., Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio, per E. Junyent ............................................ 244<br />

Álvarez, E., Historia <strong>de</strong> la percepción <strong>de</strong>l megalitismo en Navarra y Guipúzcoa. Aproximación a una<br />

biografía <strong>de</strong> sus monumentos, per J. B. López ............................................................................................... 249<br />

Moore, T. i Armada, X.-L. (eds.), Atlantic Europe in the First Millennium BC: Crossing the divi<strong>de</strong>, per<br />

R. Vilaça ................................................................................................................................................................ 251<br />

Almagro, M. i Lorrio, A. J., Teutates. El héroe fundador, per N. Rafel....................................................... 254


The vegetation landscape and fuel management on the western Catalan plain between the Neolithic and<br />

the Middle Ages: the situation seen through anthracological analysis by S. Vila and R. Piqué ................ 9<br />

Contributions to our knowledge of the Iberian mint of śikaŕa and the origin of the toponym Segarra by<br />

J. Ferrer, D. Garcia, I. Moreno, N. Tarra<strong>de</strong>ll, A. Turull ................................................................................ 37<br />

Ditches in the <strong>de</strong>fensive systems of the Iberian Levante (8th - 2nd centuries BC) by A. J. Lorrio .......... 59<br />

The structure and challenges of commercial archaeology in Spain. A process of social innovation by E. Parga . 87<br />

The prehistoric and Roman occupation of Cavidad M35 in Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida) by<br />

A. Pérez, N. Rafel, M. Arilla, T. Carreras ........................................................................................................ 103<br />

Decorative elements of an Early Iron Age building in Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà) by<br />

J. Cases, V. Soler ................................................................................................................................................. 119<br />

Śaleitaŕtin: Multiple testimonies of an Iberian anthroponym at the archaeological site of Can Rossó (Argençola)<br />

by J. Ferrer ......................................................................................................................................................................... 143<br />

The silos of El Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). New data on the Romanisation of the Pla <strong>de</strong><br />

Girona by J. Llinàs, J. M. Nolla, J. Vivó, M. Zabala ..................................................................................... 153<br />

The occupations of the extramural quarter of Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Excavation in the area of the Complex Vialia<br />

by M. Morán ........................................................................................................................................................ 171<br />

The future of the Archaeology Museum of Catalonia.................................................................................... 185<br />

Report on the activity of the University of Lleida Archaeology Laboratory during 2011 ........................ 213<br />

Archaeological and paleontological interventions in Lleida during 2011 .................................................... 217


Torres-Martínez, J. F., El Cantábrico en la Edad <strong>de</strong>l Hierro. Medio ambiente, economía, territorio y sociedad<br />

by M. A. Fernán<strong>de</strong>z-Götz ....................................................................................................................... 232<br />

Almansa, J. (ed.), El futuro <strong>de</strong> la arqueología en España by X.-L. Armada ............................................... 234<br />

Prieto, A., La Antigüedad a través <strong>de</strong>l cine by I. Garcés ............................................................................... 236<br />

Knapp, R. C., Los olvidados <strong>de</strong> Roma. Prostitutas, forajidos, esclavos, gladiadores y gente corriente; Toner,<br />

J., Sesenta millones <strong>de</strong> romanos. La cultura <strong>de</strong>l pueblo en la Antigua Roma by A. Pérez ....................... 238<br />

Bonet, H. and Vives-Ferrándiz, J. (eds.), La Bastida <strong>de</strong> les Alcusses 1928-2010 by E. Junyent .............. 240<br />

Gracia, F., Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio by E. Junyent ............................................... 244<br />

Álvarez, E., Historia <strong>de</strong> la percepción <strong>de</strong>l megalitismo en Navarra y Guipúzcoa. Aproximación a una<br />

biografía <strong>de</strong> sus monumentos by J. B. López .................................................................................................. 249<br />

Moore, T. and Armada, X.-L. (eds.), Atlantic Europe in the First Millennium BC: Crossing the Divi<strong>de</strong><br />

by R. Vilaça .......................................................................................................................................................... 251<br />

Almagro, M. and Lorrio, A. J., Teutates. El héroe fundador by N. Rafel .................................................... 254


Sílvia Vila Moreiras<br />

Raquel Piqué i Huerta<br />

Introducció<br />

La plana occi<strong>de</strong>ntal catalana geològicament forma<br />

part <strong>de</strong> la Conca <strong>de</strong> l’Ebre, una gran unitat morfoestructural.<br />

Aquesta extensa conca sedimentària <strong>de</strong><br />

forma triangular està configurada durant el Terciari,<br />

i es troba <strong>de</strong>limitada al nord pel Pirineu, al sud-oest<br />

per la ca<strong>de</strong>na muntanyenca Ibèrica i a l’est i sud-est<br />

per la serralada Costanera Catalana. Aquesta darre-<br />

22 2012<br />

Pàgs. 9-36<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a<br />

la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític<br />

i l’edat mitjana: estat <strong>de</strong> la qüestió <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

l’anàlisi antracològica<br />

En aquest treball es presenta una síntesi <strong>de</strong> les anàlisis antracològiques<br />

realitza<strong>de</strong>s fins avui a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana. Les<br />

da<strong>de</strong>s proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> divuit jaciments arqueològics localitzats a<br />

diferents comarques <strong>de</strong> la plana i pertanyents a diferents perío<strong>de</strong>s,<br />

conformant tots junts un marc cronològic que va <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític<br />

a l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic.<br />

A partir d’aquestes da<strong>de</strong>s s’evi<strong>de</strong>ncia l’evolució <strong>de</strong>l paisatge<br />

forestal a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana i l’ús que en feren les poblacions<br />

<strong>de</strong> cada època. Predominen en el conjunt les espècies <strong>de</strong><br />

caràcter mediterrani, entre elles Quercus ilex-coccifera (alzina) i<br />

Pinus halepensis (pi blanc) són les més freqüentment consumi<strong>de</strong>s.<br />

No obstant això, <strong>de</strong>staca la presència <strong>de</strong> caducifolis, entre ells el<br />

Quercus sp. caducifoli (roure), que té especial importància en la<br />

fase neolítica i posteriorment en època ibèrica. Els canvis observats<br />

per a les fases més recents són conseqüència <strong>de</strong> l’explotació forestal<br />

intensiva, que hauria dut a un possible procés <strong>de</strong> <strong>de</strong>sforestació, així<br />

sembla indicar-ho la presència cada cop més important d’espècies<br />

pioneres i heliòfiles.<br />

Paraules clau: antracologia, gestió forestal, prehistòria, protohistòria,<br />

perío<strong>de</strong> romà, edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic.<br />

Dans ce travail <strong>de</strong> recherche on présentera une synthèse <strong>de</strong>s<br />

analyses anthracologiques qui ont été réalisées jusqu’à l’heure<br />

actuelle dans la plaine occi<strong>de</strong>ntale catalane.<br />

Les données utilisées pendant l’étu<strong>de</strong> proviennent <strong>de</strong> dix-huit sites<br />

archéologiques situés dans différentes comarques <strong>de</strong> ce territoire et<br />

datant <strong>de</strong> différentes pério<strong>de</strong>s allant du néolithique jusqu’au moyen<br />

âge/époque islamique.<br />

Ces données mettent en évi<strong>de</strong>nce l’évolution du paysage forestier<br />

dans la plaine occi<strong>de</strong>ntale catalane et l’usage qu’en firent les populations<br />

à chaque époque. La majorité <strong>de</strong>s espèces que l’on y trouve<br />

sont d’origines méditerranéennes, comme le Quercus ilex-coccifera<br />

(chêne vert) et le Pinus halepensis (pin blanc) qui sont aussi les<br />

plus utilisées. Mais on remarque aussi la présence d’arbres caducifoliés,<br />

comme le Quercus sp. caducifoli (chêne) que l’on retrouve<br />

principalement au néolithique et plus tard en époque ibérique. Les<br />

changements que l’on observe durant les phases chronologiques<br />

plus récentes (époque romaine, Moyen Age, époque islamique)<br />

ont pour principales origines l’intense exploitation forestière qui<br />

pourrait avoir provoqué un possible processus <strong>de</strong> déforestation.<br />

C’est en effet ce que semble indiquer la présence <strong>de</strong> plus en plus<br />

importante d’espèces pionnières et héliophiles.<br />

Mots clé: Anthracologie, exploitation forestière, préhistoire,<br />

protohistoire, époque romaine, moyen age islamique<br />

ra es localitza a l’extrem sud-oriental <strong>de</strong> la plana<br />

<strong>de</strong> l’Ebre mitjà, que afecta les comarques <strong>de</strong>l Baix<br />

Cinca, el sud <strong>de</strong> la Noguera, el Pla d’Urgell, l’Urgell,<br />

les Garrigues, el Segrià i la part més occi<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong><br />

la Segarra. Aquesta plana també correspon fisiogràficament<br />

al territori sicòric i està solcada pels rius<br />

Segre i Cinca i els seus afluents. El clima actual és<br />

mediterrani continental i sec, amb sòls calcaris i<br />

sovint, salins o gípsics.<br />

9


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Fig. 1. Mapa on s’observa la localització <strong>de</strong>ls divuit jaciments arqueològics objecte d’estudi.<br />

La plana occi<strong>de</strong>ntal ha estat un territori amb una<br />

forta explotació forestal, accentuada en els darrers<br />

mil·lennis, fet que ha suposat una important modificació<br />

<strong>de</strong>l paisatge vegetal. Caracteritzar aquesta<br />

explotació <strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls inicis <strong>de</strong> la producció agrícola és<br />

d’importància primordial per a inferir la relació <strong>de</strong> les<br />

poblacions que habitaven la plana amb el seu entorn.<br />

Consi<strong>de</strong>rant que la història forestal té el seu punt<br />

<strong>de</strong> partida en temps remots, l’objectiu principal que<br />

es pretén assolir en aquest estudi és caracteritzar<br />

l’evolució <strong>de</strong>ls boscos d’aquesta plana en funció <strong>de</strong><br />

les societats humanes i l’ús que n’han fet aquestes.<br />

Per assolir aquest objectiu es parteix <strong>de</strong> l’antracolo-<br />

gia, disciplina que estudia els carbons <strong>de</strong>ls jaciments<br />

arqueològics resultants <strong>de</strong> l’activitat humana.<br />

Els estudis antracològics proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la plana<br />

gau<strong>de</strong>ixen d’una certa tradició iniciada l’any 1988.<br />

Han estat estudia<strong>de</strong>s mostres antracològiques proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong> divuit jaciments arqueològics amb diverses<br />

cronologies i localitzats en diferents comarques<br />

(fig. 1). Els estudis van ser realitzats inicialment, als<br />

anys vuitanta, per Maria Teresa Ros (1993, 1994-96,<br />

1995a, 1995b, 1995c). Els treballs posteriors van ser<br />

a càrrec <strong>de</strong> Raquel Piqué i col·laboradors (Piqué<br />

1998a, 1998b, 2003, 2006, 2008, inèdit a, inèdit b;<br />

Piqué i Noguera 2000; Alonso et al. 2002; Buxó et<br />

10 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

al. 2004; Piqué i Mensua 2001; Martín-Seijo i Piqué<br />

2008; Martín-Seijo i Piqué 2009; Piqué i Vila 2010)<br />

i Ethel Allué i Itxaso Euba (2005). La raó <strong>de</strong>l nostre<br />

estudi és realitzar una síntesi <strong>de</strong>ls esmentats resultats<br />

antracològics.<br />

El primer pas ha estat la recopilació d’aquests estudis,<br />

que engloben en conjunt una seqüència temporal<br />

que va <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític fins a l’edat mitjana/perío<strong>de</strong><br />

islàmic. Aquesta recopilació ha permès obtenir una<br />

primera visió <strong>de</strong> l’ús que les societats <strong>de</strong> l’època han<br />

fet <strong>de</strong>ls seus boscos al llarg <strong>de</strong> la història. 1<br />

Materials. Breu <strong>de</strong>scripció <strong>de</strong>ls<br />

jaciments arqueològics i <strong>de</strong>ls seus<br />

estudis antracològics<br />

A continuació es presenten breument els jaciments<br />

per perío<strong>de</strong>s i els resultats succints <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong><br />

restes i tàxons <strong>de</strong>terminats a partir <strong>de</strong> les anàlisis<br />

antracològiques. 2<br />

Neolític/Calcolític<br />

Auvelles (Castelló <strong>de</strong> Farfanya, la Noguera)<br />

El jaciment arqueològic d’Auvelles es localitza al<br />

Prepirineu <strong>de</strong> Lleida, concretament a la regió bioclimàtica<br />

mesomediterrània (Peinado i Rivas-Martínez<br />

1987). Aquest jaciment fou objecte d’una intervenció<br />

d’urgència en el marc d’un projecte <strong>de</strong> construcció<br />

<strong>de</strong>stinat a l’abastiment d’aigua <strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> Lleida<br />

i la comarca <strong>de</strong>l Segrià per l’empresa Pròleg d.p.c.s.l.<br />

que facilità els materials per al seu estudi. La seqüència<br />

cultural que es consi<strong>de</strong>ra en aquest estudi<br />

fa referència a Auvelles I-II, comprenent un ampli<br />

perío<strong>de</strong> que va <strong>de</strong>l neolític final al bronze final.<br />

Aquesta cronologia ha estat <strong>de</strong>terminada a partir <strong>de</strong>ls<br />

materials arqueològics recuperats, ja que encara no<br />

es disposa <strong>de</strong> datacions absolutes.<br />

Al jaciment s’han i<strong>de</strong>ntificat fonamentalment tres<br />

tipus d’estructures (Martín i Piqué 2008: 433): dipòsits<br />

d’emmagatzematge, estructures <strong>de</strong> combustió<br />

i cubetes per al tractament tèrmic <strong>de</strong>l sílex, <strong>de</strong> les<br />

quals proce<strong>de</strong>ixen els carbons analitzats.<br />

S’han analitzat quaranta-nou mostres, els resultats<br />

obtinguts <strong>de</strong> l’anàlisi antracològica es presenten a la<br />

figura 2. Es va dur a terme un mostreig ampli, el<br />

sediment <strong>de</strong>l qual va ser processat mitjançant flotació<br />

(Martín i Piqué 2008: 434).<br />

Roques <strong>de</strong>l Sarró (Torres <strong>de</strong> Segre, el Segrià)<br />

Roques <strong>de</strong>l Sarró es trobava situat al nord <strong>de</strong>l<br />

terme municipal <strong>de</strong> Lleida, a la partida <strong>de</strong> Llívia, a<br />

1. La qual serà ampliada amb anàlisis pròpies en la futura<br />

tesi doctoral L’explotació <strong>de</strong>ls recursos vegetals a la plana<br />

occi<strong>de</strong>ntal catalana a la prehistòria i protohistòria a partir <strong>de</strong><br />

l’anàlisi arqueobotànica.<br />

2. Per evitar caure en redundàncies, i a causa <strong>de</strong> les diverses<br />

fases arqueològiques presents en molts <strong>de</strong>ls jaciments,<br />

els resultats antracològics es presentaran <strong>de</strong> manera resumida<br />

a través d’una taula-resum per fase/fases cronològiques.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

una distància <strong>de</strong> 2,5 km <strong>de</strong> la riba dreta <strong>de</strong>l Segre.<br />

Estava situat sobre un tossal <strong>de</strong> planta ovalada, a uns<br />

350 m al sud <strong>de</strong> la riera o clamor <strong>de</strong> Picabaix, afluent<br />

<strong>de</strong>l Segre, a una altura <strong>de</strong> 196 m s.n.m. (Alonso<br />

1999: 37; Equip Sarró 2000: 104).<br />

El jaciment fou <strong>de</strong>scobert l’any 1956 per L. Díez<br />

Coronel i incorporat poc <strong>de</strong>sprés a les llistes que periò-<br />

dicament es publicaven <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Secció d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> l’Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs (Pita 1962: 327). Les<br />

posteriors prospeccions permeteren el reconeixement<br />

d’altres restes amb cronologia molt diferent. A banda<br />

<strong>de</strong> ser objecte d’actuacions d’afeccionats, Roques <strong>de</strong>l<br />

Sarró no fou excavada científicament fins l’any 1994,<br />

amb motiu <strong>de</strong>ls treballs <strong>de</strong> la construcció <strong>de</strong> la variant<br />

nord <strong>de</strong> la N-II al seu pas per Lleida. Fruit d’aquesta<br />

intervenció es <strong>de</strong>limitaren com a zones arqueològicament<br />

fèrtils la part somital i les parts baixes <strong>de</strong>ls<br />

vessants sud i oest (Alonso 1999: 38; Equip Sarró<br />

2000: 103-107). El 1995, un cop acabats els treballs<br />

arqueològics i <strong>de</strong>sprés d’obtenir els permisos oficials<br />

pertinents, l’empresa responsable <strong>de</strong> la construcció<br />

<strong>de</strong> la variant procedí a la voladura controlada<br />

<strong>de</strong>l tossal (Equip Sarró 2000: 104). La coordinació<br />

<strong>de</strong>ls treballs arqueològics fou a càrrec <strong>de</strong>l Servei Municipal<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> l’Ajuntament <strong>de</strong> Lleida i el<br />

Servei d’Arqueologia <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya.<br />

Els treballs han estat vinculats i coordinats científicament<br />

per un equip <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida format<br />

per N. Alonso, E. Junyent, A. Lafuente i J. B. López<br />

(Alonso 1999: 38).<br />

El jaciment permeté documentar una amplíssima<br />

seqüència amb diferents fases ocupacionals amb<br />

solució <strong>de</strong> continuïtat que s’inicia en el neolític i es<br />

perllonga fins a l’època ibèrica plena. És un jaciment<br />

freqüentat o habitat <strong>de</strong> forma intermitent <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

neolític mitjà-final fins a l’ibèric tardà. Aquestes fases<br />

estan documenta<strong>de</strong>s tant pels elements <strong>de</strong> cultura<br />

material apareguts com per les datacions absolutes<br />

obtingu<strong>de</strong>s <strong>de</strong> cadascuna d’elles (Equip Sarró 2000:<br />

103, 108 i 109).<br />

Per una banda, es troben la zona 1, en la part<br />

somital <strong>de</strong>l tossal i amb una extensió <strong>de</strong> 600 m 2 , i<br />

la zona 2, àrea situada al peu <strong>de</strong>l vessant sud i més<br />

ben conservada formada per una sèrie <strong>de</strong> petits àmbits<br />

<strong>de</strong> planta rectangular. Aquestes dues presentaven<br />

nivells bastant malmesos d’època ibèrica datats entre<br />

250 i 200/175 a.n.e. Per l’altra, les zones 3 i 4, la<br />

primera situada al llarg <strong>de</strong> la cornisa natural i la<br />

segona entre un gran bloc fracturat i basculat cap<br />

a l’oest i l’estrat <strong>de</strong> roca sorrenca. La zona 3 fou<br />

freqüentada durant tres perío<strong>de</strong>s concrets: 3 neolític<br />

mitjà-final, calcolític-bronze antic, Grup <strong>de</strong>l Segre-<br />

Cinca I (GSC (1650-1250 cal. a.n.e.) i ocasionalment<br />

GSC II (1250-950 cal. a.n.e.). En la zona 4 apareixen<br />

estrats d’època neolítica, calcolítica, ibèrics i mo<strong>de</strong>rns<br />

(Equip Sarró 2000: 108-109).<br />

Les restes antracològiques analitza<strong>de</strong>s proce<strong>de</strong>ixen<br />

<strong>de</strong> tres fases d’ocupació: la primera <strong>de</strong> 3 mostres<br />

pertanyents al neolític/calcolític (fig. 2); la segona d’1<br />

mostra <strong>de</strong>l Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca I (fig. 3) i la darrera<br />

3. Seguint la periodització regional <strong>de</strong>finida per la protohistòria<br />

<strong>de</strong> la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana (Alonso et al. 1999;<br />

López 2000; López et al. 2000).<br />

11


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

<strong>de</strong> 13 mostres <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> ibèric (fig. 4). El jaciment<br />

ha estat mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica<br />

(GIP) seguint una metodologia molt concreta. El criteri<br />

adoptat ha estat, d’una banda, la recollida manual a<br />

l’excavació <strong>de</strong> tots els carbons <strong>de</strong> dimensions superiors<br />

a 5 mm, i, <strong>de</strong> l’altra, la recollida sistemàtica <strong>de</strong>ls que<br />

provenen <strong>de</strong>ls processos <strong>de</strong> tractament <strong>de</strong> mostres<br />

(rentat per columna i flotació) apareguts a la malla<br />

<strong>de</strong> 5 mm (Alonso et al. 2002: 38). El criteri per a<br />

la recollida <strong>de</strong> mostres ha estat la combinació <strong>de</strong><br />

la recollida total <strong>de</strong>l sediment i la mostra estimada.<br />

Aquesta darrera es basa en la recollida d’un volum<br />

constant (test) per a cada unitat estratigràfica que<br />

serveix per po<strong>de</strong>r calibrar la riquesa d’informació<br />

d’una unitat estratigràfica o context específic. Aquest<br />

permet, d’una banda, augmentar el volum tractat en<br />

cas d’una elevada <strong>de</strong>nsitat <strong>de</strong> restes a fi <strong>de</strong> recuperar<br />

el màxim d’informació, i, <strong>de</strong> l’altra, obtenir da<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> tots els tipus <strong>de</strong> nivells i d’estructures presents<br />

al jaciment. A més, la majoria <strong>de</strong> fets arqueològics,<br />

sobretot estructures amb una funció específica, com<br />

llars, forats <strong>de</strong> pal, fosses, cubetes, entre altres, es<br />

recullen i es tracten en la seva totalitat, tot i que en<br />

alguns casos també es pot realitzar un test dins una<br />

estructura (Alonso 1999: 50-51).<br />

En aquest cas els carbons proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> residus<br />

<strong>de</strong> combustió <strong>de</strong>ixats per fustes crema<strong>de</strong>s en llars<br />

domèstiques i/o <strong>de</strong> funcionalitat in<strong>de</strong>terminada. Alguns<br />

estaven directament associats a aquestes estructures,<br />

mentre que d’altres restaven disseminats pel sediment<br />

<strong>de</strong> la zona excavada, possiblement resultat <strong>de</strong> les<br />

operacions <strong>de</strong> neteja i buidatge <strong>de</strong> les llars (Equip<br />

Sarró 2000: 132).<br />

Bronze ple<br />

Minferri (Juneda, les Garrigues)<br />

Aquest jaciment, que ha estat excavat pel Grup<br />

d’Investagió Prehistòrica (GIP), es troba situat a la<br />

vall <strong>de</strong> la Femosa (López 2001: 22). El seu entorn<br />

actual es troba marcat bàsicament per terres <strong>de</strong><br />

<strong>de</strong>posició fluvial, molt aptes per al cultiu, les quals,<br />

fins fa pocs anys, estaven <strong>de</strong>dica<strong>de</strong>s a conreus <strong>de</strong><br />

secà (Equip Minferri 1997: 163).<br />

Les remocions <strong>de</strong> terres en el marc <strong>de</strong>ls treballs<br />

d’a<strong>de</strong>quació <strong>de</strong>ls camps possibilitaren la <strong>de</strong>scoberta<br />

<strong>de</strong>l jaciment al final <strong>de</strong>ls anys setanta per part <strong>de</strong><br />

membres <strong>de</strong>l Grup <strong>de</strong> Recerques Arqueològiques<br />

<strong>de</strong> “La Femosa”. Aquests l’integraren posteriorment<br />

dins l’inventari <strong>de</strong> jaciments <strong>de</strong>l conjunt <strong>de</strong> la vall<br />

homònima (Gralf 1980: 21-22, dins d’Alonso et al.<br />

2003: 6). Posteriorment ha estat excavat en diferents<br />

sectors durant nou campanyes, en la modalitat d’urgència,<br />

els anys: 1981, 4 <strong>de</strong>l 1993 al 1995, <strong>de</strong>l 2000 al<br />

2004 i finalment al 2006 (durant la qual es finalitzà<br />

l’excavació <strong>de</strong> la franja septentrional <strong>de</strong>l jaciment).<br />

Els estudis realitzats fins a l’actualitat indiquen<br />

que Minferri és un jaciment pertanyent al bronze ple<br />

4. Com a conseqüència d’altres troballes fortuïtes aparegu<strong>de</strong>s<br />

en un camp veí, el professor Joan Maluquer <strong>de</strong> Motes<br />

hi realitzà una petita intervenció, la qual no arribà mai a ser<br />

publicada.<br />

(2050-1650 cal. a.n.e.). A part <strong>de</strong>l material datable<br />

i<strong>de</strong>ntificat durant les campanyes d’excavació que ofereix<br />

unes cronologies relatives, també s’han realitzat<br />

diverses datacions radiocarbòniques.<br />

Actualment es calcula que Minferri té, segons una<br />

primera estimació <strong>de</strong> l’àrea <strong>de</strong> dispersió <strong>de</strong> les restes<br />

arqueològiques, al voltant <strong>de</strong> 10 hectàrees (López 2001:<br />

15). Aquest assentament a l’aire lliure constitueix la<br />

primera aglomeració relativa <strong>de</strong> poblament coneguda<br />

a la plana, mostrant un mo<strong>de</strong>l d’assentament que<br />

pot <strong>de</strong>finir-se com a “al<strong>de</strong>a dispersa”. Dins aquesta<br />

existien petites granges o cabanes habita<strong>de</strong>s per famílies<br />

parcialment autònomes, compartint un seguit<br />

d’amplis espais <strong>de</strong>stinats a les diferents activitats <strong>de</strong><br />

producció i emmagatzematge <strong>de</strong> les collites realitza<strong>de</strong>s<br />

en uns camps <strong>de</strong> conreu situats fora <strong>de</strong> la zona<br />

habitada. S’han localitzat un gran nombre <strong>de</strong> fosses<br />

i sitges d’emmagatzematge, algunes <strong>de</strong> les quals, un<br />

cop amortitza<strong>de</strong>s, eren utilitza<strong>de</strong>s també com a tombes<br />

per als difunts <strong>de</strong> la comunitat (Equip Minferri<br />

1997: 162-163; Prats 2011).<br />

Aquest jaciment, <strong>de</strong>l qual s’han analitzat 155 mostres<br />

(fig. 2), fou mostrejat pel Grup d’Investigació<br />

Prehistòrica (GIP) seguint el protocol abans exposat.<br />

Totes les estructures mostreja<strong>de</strong>s pertanyen als<br />

elements soterrats, i la seva conservació és diferent<br />

segons l’àrea <strong>de</strong>l jaciment. Es tracta principalment<br />

<strong>de</strong>: sitges (SJ), fosses sense utilització precisa (FS),<br />

estructures <strong>de</strong> funcionalitat in<strong>de</strong>terminada (ES), llars<br />

(LL), cubeta metal·lúrgica (CM), forats <strong>de</strong> pal (FO),<br />

conjunts funcionals tipus cabanes (CBN) o suports<br />

<strong>de</strong> contenidor (SC). El sediment que contenien no<br />

correspon en principi a la seva utilització primària,<br />

sinó a l’amortització, que pot provenir <strong>de</strong> diverses<br />

activitats i que està íntimament relacionada amb la<br />

tafonomia <strong>de</strong> les restes (Alonso 1999: 90).<br />

Fig 2. Taula on s’observen els resultats antracològics <strong>de</strong>ls<br />

jaciments <strong>de</strong>l neolític/calcolític i bronze final.<br />

12 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca: Grup <strong>de</strong>l Segre-<br />

Cinca I, II i III<br />

Cova <strong>de</strong> Punta Farisa (Alcolea <strong>de</strong> Cinca,<br />

Fraga)<br />

El jaciment <strong>de</strong> la Cova <strong>de</strong> Punta Farisa se situa<br />

a la banda esquerra <strong>de</strong> la vall <strong>de</strong>l Cinca, a escassa<br />

distància entre el límit d’Aragó i Catalunya. Es troba<br />

situat en un monticle, amb tres plataformes <strong>de</strong> sorrenca,<br />

una <strong>de</strong> les quals va servir com a abric durant la<br />

prehistòria (Alonso 1999: 37; Maya et al. 1992: 217).<br />

Abans <strong>de</strong> ser excavat el jaciment fou parcialment<br />

arrasat per l’acció d’una màquina excavadora, que<br />

intentant anivellar l’esmentat monticle eliminà una<br />

part <strong>de</strong>l jaciment. Però per altra banda <strong>de</strong>ixà al<br />

<strong>de</strong>scobert la resta, permetent així la seva posterior<br />

excavació. Les campanyes que es <strong>de</strong>senvoluparen<br />

foren dues, el 1988 i el 1989, ambdues dirigi<strong>de</strong>s per<br />

J. L. Maya, J. Francès i A. Prada. Posteriorment a<br />

aquestes, el jaciment fou totalment <strong>de</strong>struït (Alonso<br />

1999: 37; Maya et al. 1992: 217).<br />

Les ocupacions humanes <strong>de</strong> la Cova foren dues, una<br />

fase pertanyent al bronze mitjà (Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca<br />

I, 1650-1250 cal. a.n.e.) i l’altra a un moment més<br />

mo<strong>de</strong>rn, sense possibilitats <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r-ne concretar la<br />

cronologia absoluta. En canvi, <strong>de</strong> la primera s’analitzà<br />

una mostra <strong>de</strong> carbons per a datació radiocarbònica,<br />

el resultat fou 3.360 +/- 80 B.P. (1.410 aC 5 ) (Maya et<br />

al. 1992: 223).<br />

L’abric fou aprofitat com a recer per un petit grup<br />

humà. Es troba tancat per un mur tosc que complementà<br />

artificialment el lloc per obtenir més comoditat<br />

i que es recolza a la paret, formant un petit espai<br />

estret. L’estratigrafia inclou quatre estrats, el nivell IV<br />

és el que es relaciona amb les primeres estructures<br />

d’habitació, mentre que la resta es relacionen amb<br />

la caiguda <strong>de</strong>l sostre <strong>de</strong> l’abric i una possible ocupació<br />

secundària posterior afectada per les remocions<br />

mo<strong>de</strong>rnes (Alonso 1999: 37; Maya et al. 1992: 217).<br />

Aquest jaciment, <strong>de</strong>l qual s’ha analitzat 1 mostra<br />

(fig. 3), fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica<br />

(GIP). Els carbons es recuperaren mitjançant<br />

la flotació <strong>de</strong>ls sediments.<br />

El Vilot <strong>de</strong> Montagut (Alcarràs, el Segrià)<br />

El Vilot <strong>de</strong> Montagut se situa al peu <strong>de</strong>l tossal<br />

homònim localitzat a la partida rural <strong>de</strong> Montagut.<br />

S’estén pel cim i vessants d’aquesta <strong>de</strong>stacada elevació<br />

on s’assentà presumiblement el poblat protohistòric i<br />

on s’instal·là el castell i la vila medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

<strong>de</strong> Montagut.<br />

El <strong>de</strong>scobriment <strong>de</strong>l jaciment es <strong>de</strong>u al doctor<br />

M. Camps al 1955. Però no fou fins al 1997 i 1998<br />

que el Grup d’Investigació Prehistòrica hi intervingué<br />

arqueològicament amb motiu <strong>de</strong> les obres <strong>de</strong> construcció<br />

<strong>de</strong> la línia d’Alta Velocitat Madrid-Barcelona-<br />

Frontera Francesa (tram: Saragossa-Lleida, subtram<br />

VII). Pita (1956: 325; 1958: 55) publicà les primeres<br />

notícies d’aquest jaciment. L’any 2002 es publicà la<br />

5. Datació no calibrada.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

monografia <strong>de</strong> la intervenció d’urgència que realitzà<br />

el GIP al jaciment (Alonso et al. 2002).<br />

Aquest jaciment pluriestratigràfic mostrava una<br />

seqüència que s’inicia en la prehistòria (entre el 2700<br />

cal. a.n.e. i el 550 cal. a.n.e., amb sis etapes), segueix<br />

en època medieval i finalitza a mitjan segle xvii<br />

amb els temps mo<strong>de</strong>rns (segles xvi-xvii) (Alonso et al.<br />

2002: 14 i 18).<br />

De la part prehistòrica <strong>de</strong>l jaciment s’ha excavat<br />

una cubeta <strong>de</strong> la qual s’han extret les mostres antracològiques.<br />

Les restes antracològiques analitza<strong>de</strong>s<br />

proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> tres fases d’ocupació, una pertanyent<br />

al Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca I (el Vilot 0) amb l’estudi d’1<br />

mostra (fig. 3), la segona al Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca III<br />

(el Vilot I i II) amb 14 mostres (fig. 3) i la darrera a<br />

la primera edat <strong>de</strong>l ferro (el Vilot III) amb 1 mostra<br />

(fig. 4). Val a dir que el jaciment ha estat mostrejat<br />

pel Grup d’Investigació Prehistòrica, seguint el protocol<br />

abans esmentat.<br />

Genó (Seròs, el Segrià)<br />

Genó és un poblat protohistòric situat en un petit<br />

turó, a prop <strong>de</strong>l riu Segre. Aquest turó és un monticle<br />

oblic, el·lipsoïdal, <strong>de</strong> superfície plana, el qual té una<br />

cota màxima d’uns 162 metres sobre el nivell <strong>de</strong>l<br />

mar i s’eleva 10 metres sobre el terreny circumdant.<br />

Aquest poblat tancat o amb espai central reprodueix<br />

un esquema urbanístic adaptat a la superfície <strong>de</strong>l<br />

mateix tossal (López Cachero 2006: 23).<br />

Va ser <strong>de</strong>scobert al 1955 per R. Pita, arran d’uns<br />

son<strong>de</strong>jos. Però no fou fins al 1966 quan es dugué a<br />

terme una veritable campanya d’excavacions dirigida<br />

per R. Pita i L. Díez-Coronel. Aquesta va permetre<br />

l’aixecament d’una planta provisional i la localització<br />

<strong>de</strong> material abundant ben conservat. Finalment, es<br />

realitzà la campanya d’excavacions <strong>de</strong>l 1976, la qual va<br />

ser encapçalada per J. L. Maya, professor <strong>de</strong> prehistòria<br />

i història antiga <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Barcelona.<br />

El jaciment es data a l’inici <strong>de</strong>l bronze final (1200-<br />

1150 aC), pertanyent al Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca I.<br />

Genó és un poblat a l’aire lliure amb estructures<br />

d’arquitectura en pedra. Si bé es conserva quasi tota<br />

la planta <strong>de</strong>l poblat, el seu estat en alçat és dolent,<br />

només es conserven algunes fila<strong>de</strong>s <strong>de</strong> pedra <strong>de</strong>ls murs.<br />

És un assentament que obeeix a una planificació<br />

prèvia i que suposa l’ús controlat <strong>de</strong> l’espai. Sovint<br />

és caracteritzat per ser un poblat protourbà. Aquest<br />

jaciment ocupa una superfície <strong>de</strong> 1.037 m 2 i un eix<br />

major est/oest que assoleix una longitud <strong>de</strong> 58 m per<br />

una amplada màxima <strong>de</strong> 21 m en direcció oposada<br />

(Maya et al. 1998: 21).<br />

Només es conserva aproximadament uns 0,40 o<br />

0,50 metres <strong>de</strong>ls murs. La seva estructura no arriba<br />

a ser tan forta com per po<strong>de</strong>r afirmar que formen<br />

una fortificació, sinó que podrien haver servit per<br />

evitar possibles robatoris. Gairebé tots els habitatges<br />

segueixen un mateix mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> planta rectangular. La<br />

seva disposició en conjunt forma una unitat perfectament<br />

<strong>de</strong>finida mitjançant el tancament d’un espai<br />

comú, al qual tan sols es pot accedir a través <strong>de</strong><br />

l’extrem oriental (Maya et al. 1998: 58). La potència<br />

estratigràfica és molt escassa a causa <strong>de</strong> l’única fase<br />

13


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

d’utilització <strong>de</strong>l poblat, motivada per la curta durada<br />

<strong>de</strong> la utilització <strong>de</strong>l poblat com a tal.<br />

S’han analitzat 18 mostres, els resultats <strong>de</strong> les<br />

quals es troben a la figura 3. Aquestes mostres van<br />

ser recupera<strong>de</strong>s durant les diferents campanyes d’excavació<br />

<strong>de</strong>l jaciment, foren recolli<strong>de</strong>s en la pràctica<br />

totalitat d’habitacions que van proporcionar restes<br />

mínimament utilitzables (Maya et al. 1998: 157).<br />

Masada <strong>de</strong> Ratón (Candasnos, Osca)<br />

El poblat <strong>de</strong> Masada <strong>de</strong> Ratón està situat a la rodalia<br />

<strong>de</strong>l camí natural <strong>de</strong>l Baix Segre al Baix Cinca, i<br />

prop d’aquest darrer riu, bé que retirat uns 2 km <strong>de</strong>l<br />

seu curs directe. Es troba situat en un petit turó <strong>de</strong><br />

forma cònica, a uns 130 metres s. n. m. El turó està<br />

en un avançat estat evolutiu <strong>de</strong> <strong>de</strong>gradació, presenta<br />

al cim una plataforma fragmentada <strong>de</strong> sorrenca i a<br />

sota uns potents estrats <strong>de</strong> margues i argiles, amb<br />

intercalacions <strong>de</strong> sorrenca (Alonso 1999: 33).<br />

El jaciment fou conegut per R. Pita l’any 1955.<br />

Però no és fins als anys 1964 i 1966 quan es dugué<br />

a terme la primera i segona excavació. No es tornarà<br />

a intervenir fins al final <strong>de</strong>ls anys vuitanta en el<br />

marc <strong>de</strong>l projecte <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Saragossa per<br />

al coneixement <strong>de</strong> la Prehistòria Recent d’Osca i <strong>de</strong><br />

la Vall Mitjana <strong>de</strong> l’Ebre, dirigit per J. M. Rodanés<br />

i J. Rey. Després <strong>de</strong> la darrera campanya d’excavació<br />

realitzada l’any 1993, 6 no ha estat possible la seva<br />

continuació (Alonso 1999: 33; Rodanés 1991: 166, 167).<br />

Culturalment es coneixen dues fases: un primer<br />

establiment <strong>de</strong> l’edat <strong>de</strong>l bronze mitjà/recent i una<br />

segona fase d’horitzó camps d’urnes.<br />

El jaciment presenta dues fases, cadascuna amb<br />

unes característiques <strong>de</strong>fini<strong>de</strong>s. La primera ocupació<br />

<strong>de</strong> la primera fase es va assentar a la part superior<br />

i al vessant nord, aprofitant l’existència d’una petita<br />

balma (estadi preurbà), la visera <strong>de</strong> la qual es va<br />

<strong>de</strong>splomar en un moment posterior. Les estructures<br />

<strong>de</strong> les seves habitacions segurament es construïren,<br />

principalment, amb materials peribles. La segona<br />

fase, en canvi, ja presenta un urbanisme <strong>de</strong>senvolupat,<br />

posterior a la caiguda <strong>de</strong> la llosa, amb habitacions<br />

que hi recolzen. Els àmbits són <strong>de</strong> tendència<br />

rectangular que es correspondrien amb l’estructura<br />

d’hàbitat d’altres jaciments propers <strong>de</strong> la mateixa<br />

època (Alonso 1999: 34).<br />

Les restes antracològiques analitza<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Masada<br />

<strong>de</strong> Ratón proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> 32 mostres i pertanyen al<br />

Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca I (fig. 3). Aquest fou mostrejat<br />

pel Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP). Els carbons<br />

d’aquest jaciment es trobaren en forma dispersa pels<br />

nivells arqueològics (Ros 1995a: 1).<br />

Tossal <strong>de</strong> Solibernat (Torres <strong>de</strong> Segre, el<br />

Segrià)<br />

Tossal <strong>de</strong> Solibernat consisteix en un típic turótalaia<br />

abundós a tota la plana <strong>de</strong> Lleida i que són<br />

les restes <strong>de</strong> la vella planúria terciària formada pels<br />

al·luvions <strong>de</strong>l massís pirinenc. La zona superior, per-<br />

6. Des d’un punt <strong>de</strong> vista interdisciplinari i per apropar-se<br />

a aspectes paleoecològics i paleoeconòmics <strong>de</strong> l’assentament.<br />

fectament replanada, presenta una lleugera inclinació<br />

cap a ponent i senyals d’erosió intensa a la banda<br />

meridional (González et al. 1983-1984: 234).<br />

Després d’un reconeixement previ al llarg <strong>de</strong> l’any<br />

1980, l’any 1981 s’iniciaren els treballs d’excavació a<br />

la vessant nord, que continuaren durant els anys 1982<br />

i 1983, amb el resultat d’exhumar nou fases d’ocupació<br />

datables al bronze final inicial. Durant la tercera<br />

campanya <strong>de</strong> 1983 es <strong>de</strong>scobriren les restes d’un mur<br />

d’època musulmana que tancava tota l’evolució <strong>de</strong>l<br />

jaciment per la vessant sud <strong>de</strong>l tossal. Durant els<br />

anys 1984 i 1985 es van dur a terme la quarta i la<br />

cinquena campanyes d’excavació, aconseguint així la<br />

suficient informació sobre el nivell d’abandonament<br />

<strong>de</strong> l’assentament i la planta <strong>de</strong> les estructures generals<br />

immediatament anteriors a aquest (González et<br />

al. 1983-1984: 234).<br />

S’han excavat nou fases d’ocupació pertanyents al<br />

bronze final inicial. L’assentament d’època medieval<br />

pertany a un establiment musulmà <strong>de</strong> tipus mixt, tot<br />

i que no està tot excavat. Aquest correspon a una<br />

granja o alqueria, que alhora acomplí funcions <strong>de</strong><br />

caràcter militar. També s’han <strong>de</strong>scobert restes d’una<br />

sèrie d’habitacions, d’una torre i d’un recinte que es<br />

podria <strong>de</strong>finir com el pròpiament agrícola-rama<strong>de</strong>r.<br />

Cal consi<strong>de</strong>rar que la informació <strong>de</strong> la qual es disposa<br />

no és la total <strong>de</strong>l jaciment, ja que ha estat excavat<br />

parcialment (González et al. 1983-1984: 234, 235, 240).<br />

Les restes antracològiques analitza<strong>de</strong>s corresponen<br />

a 1 mostra <strong>de</strong>l Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca II (1250-1650<br />

cal. a.n.e.) (fig. 3).<br />

Vincamet (Fraga, Osca)<br />

Vincamet s’emplaçava sobre la confluència <strong>de</strong>l<br />

barranc <strong>de</strong> Sedassers amb el riu Cinca, a l’extrem<br />

occi<strong>de</strong>ntal d’una terrassa quaternària d’aquest torrent<br />

i <strong>de</strong>s d’on dominava, pel sud, el seu aiguabarreig<br />

amb el riu pirinenc.<br />

El jaciment fou <strong>de</strong>scobert per Javier Rey Lanaspa<br />

en el marc <strong>de</strong>ls treballs <strong>de</strong> prospecció i seguiment<br />

<strong>de</strong> les obres <strong>de</strong> construcció <strong>de</strong> la variant <strong>de</strong> Fraga <strong>de</strong><br />

l’actual autovia A-2, executa<strong>de</strong>s per la UTE Fraga<br />

(Ferrovial S.A. i Huarte S.A.). L’afectació d’aquesta<br />

infraestructura comportava la <strong>de</strong>strucció completa <strong>de</strong>l<br />

jaciment per la qual cosa es va procedir al <strong>de</strong>senvolupament<br />

d’una intervenció arqueològica d’urgència.<br />

Aquesta actuació fou executada per membres <strong>de</strong>l<br />

Grup d’Investigació Prehistòrica <strong>de</strong> la Universitat<br />

<strong>de</strong> Lleida (GIP).<br />

El jaciment disposa <strong>de</strong> dues datacions radiocarbòniques<br />

per ambdues fases d’ocupació. Vincamet I<br />

(1250/1200-1000 cal. BP) pertany al GSC II, i Vincamet<br />

II (1000-900/850 cal. BP) al GSC III (1000-800/750<br />

cal. a.n.e.) (DD.AA. 2004: 24; Vilella 2010).<br />

Vincamet és un poblat protourbà en què l’estructura<br />

<strong>de</strong> l’hàbitat mostra un mo<strong>de</strong>l d’assentament plenament<br />

urbanístic. Aquest segueix un patró preconcebut amb<br />

una voluntat d’or<strong>de</strong>nació, d’organització <strong>de</strong> l’espai<br />

<strong>de</strong> l’hàbitat i <strong>de</strong> l’aplicació <strong>de</strong> criteris <strong>de</strong> distinció<br />

funcional. Les dues fases d’ocupació <strong>de</strong>l jaciment <strong>de</strong><br />

Vincamet són un mo<strong>de</strong>l d’hàbitat amb arquitectura<br />

en pedra (DD.AA. 2004: 19).<br />

14 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Vincamet fou mostrejat pel Grup d’Investigació<br />

Prehistòrica (GIP). Les restes antracològiques analitza<strong>de</strong>s<br />

proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> les dues fases d’ocupació.<br />

De Vincamet I s’han estudiat 7 mostres (fig. 3) i <strong>de</strong><br />

Vincamet II 4 mostres (fig. 3). Aquestes restes van ser<br />

recolli<strong>de</strong>s manualment durant l’excavació i mitjançant<br />

la flotació <strong>de</strong> sediments. Per a la majoria d’unitats<br />

estratigràfiques s’ha analitzat la totalitat <strong>de</strong> la mostra<br />

(Piqué 2003).<br />

Primera edat <strong>de</strong>l ferro<br />

Fig 3. Taula on s’observen els resultats antracològics <strong>de</strong>l Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca.<br />

La Co<strong>de</strong>ra (Alcolea <strong>de</strong> Cinca, Baix Cinca)<br />

El conjunt arqueològic <strong>de</strong> La Co<strong>de</strong>ra conté, en un<br />

espai d’1 km escàs <strong>de</strong> radi, dos poblats, tres necròpolis<br />

i restes d’una quarta. Un <strong>de</strong>ls poblats està situat<br />

en l’extrem d’un esperó orientat cap al sud, <strong>de</strong>fensat<br />

per escarpes <strong>de</strong> més <strong>de</strong> vint metres <strong>de</strong> <strong>de</strong>snivell en<br />

tot el seu perímetre, menys en l’extrem nord, al qual<br />

s’acce<strong>de</strong>ix <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l territori pla (Montón 2007: 291).<br />

Alguns d’aquests jaciments ja eren coneguts <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

feia diverses dèca<strong>de</strong>s, fent-hi referència R. Pita, J. L.<br />

Maya i la Carta Arqueológica <strong>de</strong> Huesca. L’any 1982<br />

s’efectuà l’excavació d’un <strong>de</strong>ls túmuls. Des <strong>de</strong> 1997<br />

s’ha actuat sobre part d’un poblat i <strong>de</strong> dues <strong>de</strong> les<br />

necròpolis (Montón 2007: 291).<br />

L’existència <strong>de</strong> nombroses restes arqueològiques<br />

i la seva successió <strong>de</strong>penent <strong>de</strong> l’època, fa que el<br />

jaciment gau<strong>de</strong>ixi d’un ventall cronològic ampli. A<br />

l’establiment més antic, corresponent a un moment<br />

in<strong>de</strong>terminat <strong>de</strong>l bronze mitjà o final I (Poblat <strong>de</strong>l<br />

Bronze, sense excavar), el succeeix un assentament<br />

en vessant <strong>de</strong>l bronze final II o III (Poblat <strong>de</strong> Camps<br />

d’Urnes, excavat parcialment). Posteriorment es produeix<br />

l’erecció en alçada <strong>de</strong> l’hàbitat fortificat <strong>de</strong> la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro (800/750 cal. a.n.e.), almenys<br />

amb dues fases (Poblat <strong>de</strong>l Ferro). Per finalitzar, es<br />

construeix el poblat d’època ibèrica (Poblat Ibèric)<br />

(Montón 2003-2004: 373).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

El poblat <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro, que es troba<br />

situat sobre un <strong>de</strong>snivell, té una forma allargada.<br />

Aquest, que està <strong>de</strong>fensat per una muralla en l’extrem<br />

més vulnerable, posseeix un espai o carrer central<br />

allargat i els habitatges estan disposats <strong>de</strong> forma<br />

perimetral, inclosa la muralla, a la qual s’adossen<br />

diverses estructures.<br />

Aquest jaciment, <strong>de</strong>l qual s’han analitzat 34 mostres<br />

(fig. 4), fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica<br />

(GIP). Generalment els residus <strong>de</strong> combustió<br />

estudiats proce<strong>de</strong>ixen d’àmbits domèstics o artesanals,<br />

són carbons proce<strong>de</strong>nts d’àrees <strong>de</strong> combustió<br />

(fogars, forns), <strong>de</strong> les escombraries on s’han dipositat<br />

els residus proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la neteja d’aquestes àrees<br />

o bé es troben barrejats entre el sediment on s’han<br />

dispersat a partir <strong>de</strong> les àrees <strong>de</strong> combustió que els<br />

han generat (Piqué 2008: 3).<br />

La Fortalesa <strong>de</strong>ls Vilars (Arbeca, les<br />

Garrigues)<br />

La Fortalesa <strong>de</strong>ls Vilars està ubicada sobre l’acumulació<br />

<strong>de</strong> sediments que va anar dipositant el riu<br />

Corb, tributari <strong>de</strong>l Segre, i el seu afluent l’Aixaragall.<br />

Tot i que arqueològicament el jaciment fou <strong>de</strong>scobert<br />

l’any 1975, no va ser fins als anys 1985-1986<br />

que es van dur a terme les primeres intervencions<br />

arqueològiques. A partir <strong>de</strong> l’any 1987 passà a ser un<br />

projecte <strong>de</strong>l Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP) <strong>de</strong><br />

la Universitat <strong>de</strong> Lleida. Posteriorment, l’any 1998<br />

la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya el <strong>de</strong>clarà Bé Cultural<br />

d’Interès Nacional (BCIN) (Alonso et al. 2010: 12).<br />

Paral·lelament als treballs <strong>de</strong> camp també s’estan <strong>de</strong>s-<br />

envolupant els respectius estudis interdisciplinaris <strong>de</strong>l<br />

material recuperat a l’excavació (Alonso 1999; Nieto<br />

2008; Nieto 2012; Ros 1995c; entre altres).<br />

Aquest jaciment es començà a construir durant la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro, cap a 775 a. <strong>de</strong> la n. e., i va<br />

ser abandonat pels volts <strong>de</strong>l 325 a. <strong>de</strong> la n. e., en<br />

l’ibèric ple. Les remo<strong>de</strong>lacions a les <strong>de</strong>fenses, cases<br />

15


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

i carrers permeten la distinció <strong>de</strong> 5 fases arqueològiques:<br />

Vilars 0 (775-650 aC) i Vilars I (650-550 aC)<br />

pertanyents a la primera edat <strong>de</strong>l ferro; Vilars II (550-<br />

450 aC) a l’ibèric antic; Vilars III (450-350 aC) i Vilars<br />

IV (350-325 aC) a l’ibèric ple (Alonso et al. 2010: 14).<br />

L’assentament s’estructura, per una banda, en<br />

l’interior <strong>de</strong>l poblat, i per l’altra, en el sistema <strong>de</strong>fensiu.<br />

L’interior té una forma ovalada i és <strong>de</strong> petites<br />

dimensions (61,05 x 44,4 metres), amb una superfície<br />

habitable d’aproximadament 2.164 metres quadrats.<br />

El perímetre <strong>de</strong> la part habitada sembla que perdura<br />

durant tota la seva existència, encara que l’estructura<br />

urbanística interna pateix modificacions en cadascuna<br />

<strong>de</strong> les fases, sobretot en època ibèrica plena. Pel<br />

que fa al sistema <strong>de</strong>fensiu <strong>de</strong>ls Vilars, consta <strong>de</strong> 5<br />

elements, no tots contemporanis entre ells. Aquests<br />

elements són la muralla, la qual es troba reforçada<br />

per catorze torres; el camp frisi <strong>de</strong> pedres clava<strong>de</strong>s, un<br />

fossat i l’accés fortificat (Alonso et al. 2010: 16 i 31).<br />

Les restes antracològiques analitza<strong>de</strong>s proce<strong>de</strong>ixen<br />

<strong>de</strong> dos fases d’ocupació, una pertanyent a la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro (Vilars 0 i I) amb l’estudi<br />

<strong>de</strong> 17 mostres (fig. 4) i la segona al perío<strong>de</strong> ibèric<br />

(s. vi-ii a.n.e.) (Vilars II i III) amb 18 mostres (fig.<br />

4). El mostreig d’aquestes restes s’ha dut a terme pel<br />

Grup d’Investigació Prehistòrica seguint el protocol<br />

<strong>de</strong>scrit anteriorment.<br />

Tozal <strong>de</strong> los Regallos (Candasnos, Osca)<br />

El Tozal <strong>de</strong> los Regallos se situa al cim d’un turó<br />

allargat, a l’oest <strong>de</strong> la comarca <strong>de</strong>l Baix Cinca, però<br />

inclosa en la regió <strong>de</strong>ls Monegres (Alonso 1999: 43).<br />

El jaciment fou <strong>de</strong>scobert per J. Querre, que el<br />

va excavar durant els anys setanta i va publicar-ne<br />

els resultats. Anteriorment, uns treballs agrícoles<br />

realitzats a una parcel·la a la seu <strong>de</strong>l turó posaren<br />

al <strong>de</strong>scobert altres restes contemporànies al poblat,<br />

que foren excava<strong>de</strong>s i publica<strong>de</strong>s per Ruiz Zapatero<br />

(Alonso 1999: 43). Finalment, l’any 1994 es realitzà<br />

una intervenció <strong>de</strong> restauració <strong>de</strong>l poblat situat al<br />

cim, fet que va permetre excavar algunes zones que<br />

no havien estat pertorba<strong>de</strong>s en les intervencions anteriors<br />

(Alonso 1999: 43).<br />

Existeix una curta ocupació situada entre els<br />

camps d’urnes recents i començaments <strong>de</strong>ls camps<br />

d’urnes <strong>de</strong>l ferro.<br />

El mal estat <strong>de</strong>l jaciment fa que només que<strong>de</strong>ssin<br />

intactes uns 100 m 2 . Segons les restes observa<strong>de</strong>s es<br />

consi<strong>de</strong>rava que les habitacions es disposaven exclusivament<br />

al sector oest i nord <strong>de</strong>l poblat, però les<br />

tasques <strong>de</strong> restauració <strong>de</strong>l jaciment han mostrat que<br />

també existien a l’àrea oriental i, per tant, sembla<br />

que es podria tractar d’un poblat <strong>de</strong> carrer central.<br />

Les cases estarien adossa<strong>de</strong>s amb parets mitgeres<br />

i recolza<strong>de</strong>s perpendicularment a un mur <strong>de</strong> tanca<br />

(Alonso 1999: 43).<br />

S’han analitzat 14 mostres, els resultats <strong>de</strong> les<br />

quals es troben a la taula <strong>de</strong> resultats antracològics<br />

<strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro i el perío<strong>de</strong> ibèric (fig. 4).<br />

Aquest fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica<br />

(GIP). Les mostres foren recolli<strong>de</strong>s en els llocs<br />

amb més abundància <strong>de</strong> matèria orgànica i carbons<br />

que aparegueren en tres <strong>de</strong> les zones. Aquestes són<br />

mostres amb matèria orgànica més o menys concentrada,<br />

corresponent a accions o dipòsits puntuals i<br />

no dispersos estratigràficament (Alonso 1999: 144).<br />

Perío<strong>de</strong> ibèric<br />

Estinclells (Verdú, l’Urgell)<br />

El poblat <strong>de</strong>ls Estinclells es troba situat al promontori<br />

més oriental d’una serra allargada i orientada d’est<br />

a oest. El poblat ocupa una superfície pràcticament<br />

plana, que presenta un cert <strong>de</strong>snivell (que no arriba<br />

a superar un metre d’alçada) per la seva banda més<br />

oriental. La seva alçada sobre el nivell <strong>de</strong>l mar és<br />

<strong>de</strong> 384 metres (Asensio et al. 2005: 467).<br />

El jaciment ja es coneixia <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l principi <strong>de</strong>l<br />

segle xx. La primera notícia l’aportà Mn. Ramon Berenguer<br />

(llavors rector <strong>de</strong> Verdú), fruit <strong>de</strong> la construcció<br />

<strong>de</strong> la carretera <strong>de</strong> Tàrrega a Sant Martí <strong>de</strong> Maldà.<br />

Tot i que s’hi va realitzar alguna prospecció, no fou<br />

fins als anys cinquanta quan s’intervingué realment.<br />

En els anys setanta Ramon Boleda i Guiu Sanfeliu,<br />

<strong>de</strong> Verdú, van practicar diverses cales arqueològiques<br />

al cim <strong>de</strong>l tossal, corroborant l’existència <strong>de</strong> l’assentament<br />

ibèric. A partir <strong>de</strong> l’any 2002 fins a l’actualitat,<br />

s’inicia un seguit <strong>de</strong> campanyes programa<strong>de</strong>s i plans<br />

d’ocupació (Asensio et al. 2005: 467 i 468).<br />

La seva ocupació és curta, amb una única fase<br />

ibèrica, aquesta se centra pels voltants <strong>de</strong>l segle iii<br />

a.n.e. (Asensio et al. 2003: 223). El jaciment és un<br />

poblat ibèric fortificat, d’estructura simple i <strong>de</strong> petites<br />

dimensions, amb una superfície construïda que està<br />

entre 2.000 i 2.200 metres quadrats. Es tracta d’un<br />

conjunt d’estructures força complet i relativament<br />

ben conservat, amb una única fase. Aquesta única<br />

fase presenta petites reformes a <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s cases,<br />

sense alterar però l’estructura general <strong>de</strong>l poblat. Estinclells<br />

està format per un seguit <strong>de</strong> tres elements:<br />

unes estructures <strong>de</strong> caràcter <strong>de</strong>fensiu, començant amb<br />

un fossat <strong>de</strong> barrera, situat en el punt <strong>de</strong> més fàcil<br />

accés; una bateria <strong>de</strong> cases correguda, adossa<strong>de</strong>s a<br />

la muralla, a la qual s’acce<strong>de</strong>ix <strong>de</strong>s d’un únic accés, i<br />

una bassa o cisterna que ocupa part <strong>de</strong> l’espai central<br />

(Asensio et al. 2005: 468).<br />

S’han analitzat 23 mostres, els resultats <strong>de</strong> les quals<br />

es troben a la taula <strong>de</strong> resultats antracològics <strong>de</strong> la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro i el perío<strong>de</strong> ibèric (fig. 4). Les<br />

restes estudia<strong>de</strong>s van ser recolli<strong>de</strong>s manualment durant<br />

l’excavació i mitjançant la flotació <strong>de</strong> sediments. La<br />

recollida manual només es va utilitzar pels materials<br />

<strong>de</strong> construcció o objectes (Allué i Euba 2005: 1).<br />

Els Missatges (Tàrrega, l’Urgell)<br />

El camp <strong>de</strong> sitges <strong>de</strong>ls Missatges es troba emplaçat<br />

a 3 km al sud-oest <strong>de</strong> Claravalls. L’alçada sobre el<br />

nivell <strong>de</strong>l mar és <strong>de</strong> 315 m. Les restes documenta<strong>de</strong>s<br />

es localitzen en una zona lleugerament elevada<br />

respecte l’entorn immediat, més pla, a la vora <strong>de</strong><br />

l’antiga riera <strong>de</strong> Claravall (Badias et al. 2001: 143).<br />

El jaciment va ser <strong>de</strong>scobert per uns afeccionats<br />

que van excavar una <strong>de</strong> les sitges escapça<strong>de</strong>s per<br />

uns aplanaments <strong>de</strong>l terreny efectuats durant la dècada<br />

<strong>de</strong>ls vuitanta. Uns anys més tard, els materials<br />

arqueològics recuperats van ser lliurats al Museu<br />

16 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell, on van ser dipositats i estudiats<br />

(Garcés i Saula 1996). La primera intervenció, amb<br />

caràcter d’urgència, es dugué a terme l’any 1996 sota<br />

la direcció <strong>de</strong> Jaume Badias, amb la col·laboració<br />

d’Oriol Saula i d’Ignasi Garcés. En aquesta i en la<br />

següent intervenció <strong>de</strong> l’any 1998/1999, s’excavà la<br />

parcel·la diferenciada com a Camp 1. Finalment, en<br />

la darrera campanya duta a terme l’any 1999/2000,<br />

també d’urgència, es <strong>de</strong>limità el Camp 2 (Badias et<br />

al. 2001: 144).<br />

La seva cronologia es basa en les ceràmiques<br />

recupera<strong>de</strong>s, que indiquen una perduració <strong>de</strong>l lloc<br />

relativament àmplia. L’ocupació és evi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

segon terç <strong>de</strong>l segle iii a.n.e., tot i que amb alguna<br />

correspondència <strong>de</strong> la darreria <strong>de</strong>l segle iv a.n.e. El<br />

perío<strong>de</strong> final se situa entre els darrers <strong>de</strong>cennis <strong>de</strong>l<br />

segle ii a.n.e. i començaments <strong>de</strong>l segle i a.n.e. El<br />

moment final, a falta d’un estudi <strong>de</strong>finitiu <strong>de</strong>ls materials,<br />

es trobaria al voltant <strong>de</strong>l 90-80 a.n.e. (Badias<br />

et al. 2001: 161).<br />

En total s’han documentat 42 sitges, concentra<strong>de</strong>s<br />

a la banda central <strong>de</strong>l Camp 2 i <strong>de</strong> disperses al Camp<br />

1, que corresponen a un establiment <strong>de</strong> mitjanes<br />

dimensions si el comparem amb conjunts similars<br />

d’altres zones <strong>de</strong> Catalunya. També es localitzen altres<br />

estructures <strong>de</strong> diferent tipologia, excava<strong>de</strong>s al subsòl<br />

(tres cubetes, quatre fosses circulars i una possible<br />

bassa), que evi<strong>de</strong>ncia la presència d’algun tipus<br />

d’hàbitat en el mateix indret o molt proper, indicant<br />

així una activitat econòmica més complexa que el<br />

simple emmagatzematge <strong>de</strong>l cereal. Tanmateix, cal<br />

tenir en compte que el seu mal estat <strong>de</strong> conservació<br />

impe<strong>de</strong>ix la recuperació d’una informació completa,<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

ja que és impossible po<strong>de</strong>r esbrinar el nombre exacte<br />

<strong>de</strong> les sitges, ni la seva estructura total (Badias et<br />

al. 2001: 146).<br />

Aquest jaciment, <strong>de</strong>l qual s’han analitzat 34 mostres<br />

(fig. 4), fou mostrejat pel Grup d’Investigació<br />

Prehistòrica (GIP). Les restes estudia<strong>de</strong>s proce<strong>de</strong>ixen<br />

<strong>de</strong>ls estrats d’amortització i <strong>de</strong>ls reompliments <strong>de</strong><br />

sitges. Aquests carbons corresponen majoritàriament<br />

a abocaments intencionals <strong>de</strong> residus que s’han generat<br />

en altres llocs, en general són el resultat <strong>de</strong>ls<br />

treballs <strong>de</strong> manteniment i neteja <strong>de</strong>ls espais ocupats<br />

(Piqué i Mensua 2001).<br />

Perío<strong>de</strong> romà<br />

Iesso (Guissona, la Segarra)<br />

La ciutat romana <strong>de</strong> Iesso s’i<strong>de</strong>ntifica amb les restes<br />

arqueològiques documenta<strong>de</strong>s sota el nucli urbà <strong>de</strong><br />

Guissona, situada a la regió <strong>de</strong> l’altiplà central <strong>de</strong><br />

Catalunya. La Plana <strong>de</strong> Guissona es configura, dins la<br />

Segarra, com una subcomarca natural, caracteritzada<br />

per un paisatge obert que presenta un relleu molt<br />

suau <strong>de</strong> petits tossals i planes amb gran abundància<br />

d’aigua, factors que afavoriran l’establiment humà<br />

a la zona, ja <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la prehistòria (Guitart i Pera<br />

1994: 186).<br />

La recerca arqueològica al jaciment és molt recent,<br />

malgrat que es disposava <strong>de</strong> l’antece<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> l’excavació<br />

que dugué a terme Josep Colominas <strong>de</strong> l‘Institut<br />

d’Estudis Catalans, l’any 1933, a la plaça Vell Pla,<br />

excavació que va comportar el <strong>de</strong>scobriment d’un<br />

poblat <strong>de</strong>l bronze final-primera edat <strong>de</strong>l ferro sota les<br />

Fig 4. Taula on s’observen els resultats antracològics <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro i perío<strong>de</strong> ibèric.<br />

17


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

restes <strong>de</strong> la ciutat romana, fins aleshores <strong>de</strong>sconegut.<br />

Les primeres excavacions sistemàtiques arribaren l’any<br />

1975, quan la Universitat <strong>de</strong> Barcelona fa intervencions<br />

molt puntuals en el jaciment. Posteriorment no es<br />

realitzà cap més excavació fins l’any 1983, quan el<br />

Servei d’Arqueologia <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong>limita el<br />

jaciment per procedir a la <strong>de</strong>claració monumental<br />

<strong>de</strong> la ciutat romana. Finalment, a partir <strong>de</strong> l’any<br />

1987, la Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona reprèn<br />

els treballs en el marc d’un programa <strong>de</strong> recerca<br />

arqueològic (Guitart i Pera 1994: 187).<br />

El jaciment se situa com una fundació romana<br />

ex novo, feta al final <strong>de</strong>l segle ii o començament <strong>de</strong>l<br />

segle i a.n.e., que en vista d’alguns materials residuals<br />

cercats podrien perllongar pel que fa a la seva<br />

cronologia fins a inicis <strong>de</strong>l segle iv a.n.e. (Guitart i<br />

Pera 1994: 187).<br />

Les excavacions dutes a terme fins aleshores han<br />

permès obtenir documentació arqueològica <strong>de</strong> diversos<br />

punts <strong>de</strong> la ciutat. Cal <strong>de</strong>stacar la Casa <strong>de</strong> la<br />

Cultura (1987), les restes <strong>de</strong>l Carrer Xaloc (1989) i<br />

la <strong>de</strong>l Pati <strong>de</strong> la Casa <strong>de</strong> Cultura. A partir <strong>de</strong> 1990<br />

van començar les excavacions en el Camp Primer,<br />

situat al nord <strong>de</strong> Guissona. Els límits urbans s’han<br />

pogut establir perfectament a la zona nord amb la<br />

documentació d’una bona part <strong>de</strong>l parament <strong>de</strong>fensiu.<br />

També es té coneixement d’una porta nord <strong>de</strong> la ciutat<br />

romana que s’obre al cardo maximus, les restes <strong>de</strong><br />

dos <strong>de</strong>cumani i una proposta <strong>de</strong> modulació per les<br />

insulae (Guitart i Pera 1994: 187).<br />

S’han analitzat 7 mostres (Buxó et al. 2004) proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong> l’excavació <strong>de</strong> dos pous, els resultats <strong>de</strong> les<br />

quals es troben a la taula on es mostren els resultats<br />

antracològics <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> romà (fig. 5).<br />

Ilerda (Lleida, el Segrià)<br />

Ilerda és el nom que rebia l’actual ciutat <strong>de</strong> Lleida<br />

en època romana. Els seus vestigis es localitzen sota<br />

la mateixa ciutat. La troballa <strong>de</strong> les restes pertanyents<br />

a aquest perío<strong>de</strong> data <strong>de</strong>l 1926, amb la necròpolis<br />

<strong>de</strong> l’Estació (Pérez 1992: 215), les intervencions que<br />

contenen estudis antracològics són les Int. 46, 47,<br />

48, 83 i 85.<br />

La primera permeté i<strong>de</strong>ntificar l’existència d’estructures<br />

anteriors a l’època augustal (Payà et al.<br />

1996: 128). Amb la Intervenció 47, excavada al carrer<br />

Costa <strong>de</strong> Magdalena, es va documentar un nivell<br />

constructiu, dos fases i tres moments d’ocupació<br />

ben diferenciats dins l’alt imperi (Payà et al. 1996:<br />

131). A la Intervenció 48 (Turó <strong>de</strong> la Seu, vessant<br />

sud-est) situada al carrer Bafart <strong>de</strong> Lleida es va<br />

<strong>de</strong>scobrir, a part <strong>de</strong> restes d’època mo<strong>de</strong>rna, una<br />

seqüència que abasta bona part <strong>de</strong>l s. i dC (Payà<br />

et al. 1996: 124). La següent, Intervenció 83 (carrer<br />

Remolins), fou excavada l’any 1998 (Gómez 1999:<br />

363). Després d´una primera aproximació als seus<br />

materials es pot establir que les termes públiques van<br />

ser construï<strong>de</strong>s al final <strong>de</strong>l segle i dC. 7 I a l’últim, a<br />

la Intervenció 85, duta a terme a l’Antic Sant Siro<br />

(al carrer Magdalena), es recuperaren restes d’època<br />

romana i medieval.<br />

7. .<br />

Fig 5. Taula on s’observen els resultats antracològics <strong>de</strong>l<br />

perío<strong>de</strong> romà.<br />

Aquest jaciment, <strong>de</strong>l qual s’han analitzat 31 mostres<br />

(fig. 5), fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica<br />

(GIP) seguint el protocol exposat anteriorment.<br />

Edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic<br />

Medina Larida (Lleida, el Segrià)<br />

Medina Larida és el nom que rebia l’actual ciutat<br />

<strong>de</strong> Lleida en època mitjana/islàmica. Els seus<br />

vestigis es localitzen sota la mateixa ciutat. Des<br />

<strong>de</strong> l’any 1983 fins l’any 1997 es realitzaren quinze<br />

intervencions arqueològiques amb dates d’època andalusina<br />

(Loriente et al. 1997: 77). Entre aquestes<br />

cal <strong>de</strong>stacar les Intervencions 30, 47, 70 i 85. A la<br />

primera, localitzada a la Suda, s’han excavat restes<br />

<strong>de</strong> la primera meitat <strong>de</strong>l s. x fins al final <strong>de</strong>l s. xi<br />

dC. La Intervenció 47 (carrer Costa <strong>de</strong> Magdalena)<br />

pertany a la segona meitat <strong>de</strong>l segle x fins a l’any<br />

1149 (Loriente et al. 1997: 78, 85). La Intervenció 85<br />

(carrer Magdalena, Antic Sant Siro), a part <strong>de</strong> tenir<br />

restes d’època romana, també en té <strong>de</strong> medievals,<br />

concretament <strong>de</strong>ls segles x i xi dC. I a l’últim la<br />

18 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Intervenció 70, situada a la Porta <strong>de</strong>ls Fillols, també<br />

s’i<strong>de</strong>ntificaren restes <strong>de</strong>ls segles x i xi dC.<br />

Aquest jaciment, <strong>de</strong>l qual s’han analitzat 12 mostres<br />

(fig. 6), fou mostrejat pel Grup d’Investigació<br />

Prehistòrica (GIP).<br />

Molí <strong>de</strong>l Codina (Tàrrega, l’Urgell)<br />

El jaciment es troba ubicat en un solar, que rep<br />

el nom d’un antic molí d’oli edificat a la fi <strong>de</strong>l segle<br />

xviii. Aquest es troba situat a la cantonada <strong>de</strong>ls carrers<br />

<strong>de</strong> Migdia i <strong>de</strong> Sant Agustí, a la part baixa <strong>de</strong>l<br />

centre històric <strong>de</strong> Tàrrega, a uns vint-i-cinc metres <strong>de</strong>l<br />

curs actual <strong>de</strong>l riu Ondara. Durant l’època medieval<br />

i mo<strong>de</strong>rna aquest indret estava dins <strong>de</strong> l’extrem sud<br />

<strong>de</strong> la vila <strong>de</strong> Tàrrega, sector on tancaven les muralles<br />

a partir <strong>de</strong> la segona meitat <strong>de</strong>l segle xiv (Saula i<br />

Badias 1999: 161).<br />

Es <strong>de</strong>scobrí l’any 1971, davant la imminència <strong>de</strong><br />

l’en<strong>de</strong>rrocament <strong>de</strong> l’edifici existent en el solar <strong>de</strong>l<br />

Molí <strong>de</strong>l Codina (en aquells moments un molí d’oli<br />

abandonat). En aquesta intervenció no s’arribà a un<br />

acord sobre la i<strong>de</strong>ntificació <strong>de</strong> les restes visibles <strong>de</strong>l<br />

molí com a sinagoga.<br />

No fou fins al principi <strong>de</strong> l’any 1997, com a conseqüència<br />

<strong>de</strong> les obres <strong>de</strong> construcció d’un immoble<br />

en el solar, al centre històric <strong>de</strong> la vila, que s’inicià<br />

una intervenció arqueològica d’urgència. 8 El motiu<br />

principal d’aquesta intervenció fou documentar en<br />

aquest solar les possibles restes <strong>de</strong> l’antiga muralla<br />

medieval <strong>de</strong> Tàrrega, tot tenint present la possibilitat<br />

<strong>de</strong> localitzar estructures corresponents a una <strong>de</strong> les<br />

sinagogues medievals (Saula i Badias 1999: 161).<br />

L’edifici, <strong>de</strong> planta rectangular irregular, es troba<br />

format per una sola nau, sense compartiment, que<br />

ocupa una àrea <strong>de</strong> 202 metres quadrats. L’excepcio-<br />

nalitat i singularitat <strong>de</strong> l’edifici medieval, marcada<br />

per les seves dimensions i característiques constructives,<br />

com ara la soli<strong>de</strong>sa i l’amplària <strong>de</strong>ls murs,<br />

han plantejat diferents hipòtesis sobre la seva funció<br />

inicial. La hipòtesi més plausible, segons el parer <strong>de</strong>ls<br />

arqueòlegs (Saula i Badias 1999: 182 i 183), és la <strong>de</strong><br />

consi<strong>de</strong>rar l’edifici com el lloc <strong>de</strong> l’antiga sinagoga<br />

<strong>de</strong> la primera meitat <strong>de</strong>l segle xiv.<br />

En aquest cas, tot i que són fustes no carbonitza<strong>de</strong>s,<br />

s’ha consi<strong>de</strong>rat important incloure els resultats per<br />

la importància taxonòmica. Aquest estudi consta <strong>de</strong><br />

l’anàlisi <strong>de</strong> 9 fragments <strong>de</strong> fusta, tots ells pertanyents<br />

a 1 sola mostra. Aquesta consta d’un conjunt en el<br />

qual es representen alguns artefactes <strong>de</strong> fusta i un<br />

cert nombre <strong>de</strong> branques sense senyals d’haver estat<br />

treballa<strong>de</strong>s. Els resultats es mostren a la figura 6.<br />

Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera)<br />

El Pla d’Almatà ocupa pràcticament tota la planura<br />

que es coneix amb el mateix nom, <strong>de</strong>limitada pels<br />

penya-segats <strong>de</strong>l riu Segre a l’est i el “barranc <strong>de</strong>ls<br />

8. Aquesta finalitzà el 31 <strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 1998, i fou gestionada<br />

pel Servei d’Arqueologia <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya<br />

i el Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell-Tàrrega conjuntament amb<br />

l’Ajuntament <strong>de</strong> Tàrrega.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

Rucs”, originalment “barranc d’Alcoraç”, al sud (Alòs<br />

et al. 2006-2007: 145).<br />

Aquest forma part <strong>de</strong> les restes islàmiques existents<br />

a tot el territori que ocupa l’actual Balaguer<br />

(Madinat Balagî). Durant l’any 2004 es reinicien les<br />

excavacions en aquest jaciment quan es comença a<br />

excavar en extensió, concretament els espais d’hàbitat<br />

<strong>de</strong> la zona 5, a càrrec <strong>de</strong>l Museu <strong>de</strong> la Noguera<br />

(Institut Municipal Progrés i Cultura <strong>de</strong> Balaguer),<br />

sota finançament <strong>de</strong> l’Ajuntament <strong>de</strong> Balaguer i<br />

el Departament <strong>de</strong> Treball <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong><br />

Catalunya.<br />

El 2006 és <strong>de</strong>clarat Bé Cultural d’Interès Nacional<br />

per la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya dins <strong>de</strong> la categoria<br />

<strong>de</strong> zona arqueològica (Alòs et al. 2006-2007). S’han<br />

excavat zones d’hàbitat, <strong>de</strong> carrer i fins i tot s’ha<br />

localitzat i intervingut puntualment en la necròpolis.<br />

L’assentament ocupa <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Castell Formós i el<br />

Sant Crist, tot el Pla d’Almatà i els Camps <strong>de</strong>l Reial,<br />

fins a la carretera C-12. Té un total documentat <strong>de</strong><br />

27 hectàrees en un primer moment, i <strong>de</strong> fins a 40<br />

durant el moment <strong>de</strong> màxima expansió, sense comptar<br />

les explotacions agrícoles i rama<strong>de</strong>res <strong>de</strong>l voltant, així<br />

com tots els petits nuclis (almúnies) que en <strong>de</strong>penien<br />

(Alòs et al. 2006-2007).<br />

Aquest jaciment, <strong>de</strong>l qual s’han analitzat 11 mostres<br />

(fig. 6), fou mostrejat pel Grup d’Investigació Prehistòrica<br />

(GIP). Aquestes van ser recolli<strong>de</strong>s manualment<br />

durant l’excavació i mitjançant la flotació <strong>de</strong> sediment.<br />

Fig 6. Taula on s’observen els resultats antracològics <strong>de</strong><br />

l’edat mitjana i perío<strong>de</strong> islàmic.<br />

19


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

En algun cas han estat analitza<strong>de</strong>s la totalitat <strong>de</strong> les<br />

restes per unitat estratigràfica a causa <strong>de</strong> la baixa<br />

quantitat <strong>de</strong> carbons, però en altres, s’ha realitzat<br />

un mostreig al laboratori, ja que el nombre <strong>de</strong> restes<br />

proporciona<strong>de</strong>s és molt elevat (Piqué i Vila 2010: 11).<br />

Metodologia: problemàtica <strong>de</strong> síntesi<br />

El fet que aquest estudi parteixi d’una recopilació<br />

<strong>de</strong> da<strong>de</strong>s antracològiques, ja analitza<strong>de</strong>s prèviament<br />

per diverses autores, planteja com a problemàtica<br />

principal l’heterogeneïtat <strong>de</strong> les da<strong>de</strong>s (fig. 1). Per<br />

una banda, les estratègies <strong>de</strong> recollida <strong>de</strong> mostres<br />

no han estat sempre les mateixes, ja que en alguns<br />

jaciments ha estat exhaustiva, mentre que en altres<br />

ha estat realitzada amb criteris no especificats, barrejant<br />

mostres que per exemple po<strong>de</strong>n procedir <strong>de</strong><br />

fogars amb altres <strong>de</strong> carbons diversos, entre altres.<br />

També la superfície excavada varia d’un jaciment a<br />

un altre, tenint jaciments excavats en extensió i altres<br />

que només estan son<strong>de</strong>jats o excavats parcialment.<br />

L’heterogeneïtat <strong>de</strong> la mostra planteja problemes si<br />

es vol realitzar comparacions a nivell quantitatiu<br />

(Piqué 1998c: 10) ja que les diferències po<strong>de</strong>n ser<br />

<strong>de</strong>gu<strong>de</strong>s a factors <strong>de</strong> mostreig. Tot i que també cal<br />

tenir en compte que la força d’aquest treball radica<br />

en l’elevat nombre <strong>de</strong> fragments i mostres analitza<strong>de</strong>s<br />

que po<strong>de</strong>n compensar en part aquestes limitacions<br />

i almenys proporcionar una bona visió <strong>de</strong>l conjunt.<br />

Per intentar homogeneïtzar aquestes mostres, s’ha<br />

elaborat una base <strong>de</strong> da<strong>de</strong>s comuna. En aquesta s’ha<br />

homogeneïtzat la nomenclatura <strong>de</strong>ls diversos tàxons<br />

Fig. 7. Taula en què es mostra, a l’esquerra, la nomenclatura<br />

taxonòmica emprada per les autores <strong>de</strong>ls estudis<br />

antracològics <strong>de</strong>ls jaciments arqueològics, i a la dreta, la<br />

nomenclatura taxonòmica usada a l’article.<br />

(fig. 7), en part per po<strong>de</strong>r treballar amb els mateixos<br />

noms taxonòmics, però també perquè actualment es<br />

consi<strong>de</strong>ra que no es pot arribar al nivell d’i<strong>de</strong>ntificació<br />

d’algunes <strong>de</strong> les espècies <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s en el<br />

moment <strong>de</strong> l’estudi.<br />

La discussió s’ha centrat en l’anàlisi <strong>de</strong> la diversitat<br />

(nombre <strong>de</strong> tàxons consumits, 9 ) la ubiqüitat<br />

(recurrència en l’ús a partir <strong>de</strong>l nombre d’unitats<br />

estratigràfiques en les quals es documenta l’ús d’un<br />

taxó) i la intensitat <strong>de</strong> l’ús a partir <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong><br />

restes o freqüències per tàxon. 10 També es tenen en<br />

compte els tàxons més representatius, en aquest cas<br />

hem consi<strong>de</strong>rat tots aquells que han proporcionat<br />

més <strong>de</strong> quatre-cents fragments <strong>de</strong> carbons. L’objectiu<br />

és, en funció <strong>de</strong> la informació antracològica<br />

disponible fins avui, <strong>de</strong>terminar per cada perío<strong>de</strong><br />

les fustes amb valor econòmic i avaluar les causes<br />

<strong>de</strong> les diferències observa<strong>de</strong>s al llarg d’aquest marc<br />

cronològic. Per evitar que la discussió <strong>de</strong>ls resultats<br />

obtinguts es vegi distorsionada, s’ha <strong>de</strong>cidit no<br />

incloure <strong>de</strong> manera visual el nombre <strong>de</strong> fragments<br />

in<strong>de</strong>terminats, in<strong>de</strong>terminables, nusos, escorça i<br />

medul·la, tant als gràfics (<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la fig. 9 fins a la<br />

28) com al text (a partir pàg. 22). Tanmateix, sí<br />

que s’han inclòs a les taules per perío<strong>de</strong>s (fig. 2-6),<br />

ja que cal tenir present que <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> fragments<br />

<strong>de</strong> carbons analitzats, aquests també ofereixen<br />

una certa informació impossible d’obviar, ja que<br />

aquests representen el 13% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong>ls fragments<br />

estudiats.<br />

Discussió <strong>de</strong>ls resultats: el consum <strong>de</strong><br />

recursos llenyosos per perío<strong>de</strong>s<br />

A continuació es discutiran les tendències observa<strong>de</strong>s<br />

en l’aprofitament <strong>de</strong>l combustible vegetal i quina<br />

transformació provocà aquest sobre el paisatge <strong>de</strong> la<br />

plana durant aquest marc cronològic.<br />

El volum <strong>de</strong> restes antracològiques analitza<strong>de</strong>s fins<br />

ara és d’un total <strong>de</strong> 14.774 fragments <strong>de</strong> carbons,<br />

<strong>de</strong>ls quals 12.858 fragments ha estat <strong>de</strong>terminats taxonòmicament.<br />

Tots ells proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> 502 mostres<br />

recupera<strong>de</strong>s en els jaciments esmentats (fig. 8).<br />

Neolític/Calcolític<br />

Pel que fa als resultats antracològics proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong>ls dos jaciments datats <strong>de</strong>l neolític-calcolític<br />

(fig. 9), Auvelles i Roques <strong>de</strong>l Sarró, les diferències són<br />

consi<strong>de</strong>rables. La principal és el nombre <strong>de</strong> fragments<br />

<strong>de</strong> carbó <strong>de</strong>terminats taxonòmicament per cadascun,<br />

ja que mentre Auvelles en té 1.760, Roques <strong>de</strong>l Sarró<br />

tan sols 106. Per tant, els resultats d’aquest darrer,<br />

amb un 5,8% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> les restes, no tindrà la<br />

mateixa representativitat sobre el total <strong>de</strong> les restes<br />

<strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> davant el 94,2% <strong>de</strong>l primer.<br />

A Auvelles les espècies predominants són Quercus<br />

sp. caducifoli (roure) i Quercus sp. perennifoli (alzinagarric).<br />

En canvi, a Roques <strong>de</strong>l Sarró, Quercus sp.<br />

9. Presentats en les taules-resum <strong>de</strong>l segon apartat (pàgs.<br />

11-20).<br />

10. Aquests dos darrers exposats més endavant, en el present<br />

apartat.<br />

20 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Fig. 8. Taula on es mostren els resultats antracològics <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong> la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític fins a<br />

l’edat mitjana.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

21


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Fig. 9. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al<br />

perío<strong>de</strong> neolític/calcolític.<br />

caducifoli no es troba representat, al contrari que<br />

Pistacia lentiscus (llentiscle), que gau<strong>de</strong>ix d’una certa<br />

presència. Tot i que la major quantitat <strong>de</strong> fragments<br />

analitzats proce<strong>de</strong>ixen d’Auvelles, aquests presenten<br />

un patró molt concentrat, amb un elevat nombre <strong>de</strong><br />

fragments en mostres concretes, que podria representar<br />

usos molt puntuals <strong>de</strong> la fusta: Quercus sp. caducifoli<br />

abunda en les estructures ED-88, CCE-10, ED-42, ED-5<br />

i Quercus sp. perennifoli en ED-5, CCE-60, ED-88.<br />

No obstant això, les divergències <strong>de</strong> composició<br />

vegetal probablement reflecteixen diferències paisatgístiques<br />

entre els dos jaciments i, per tant, en l’oferta<br />

<strong>de</strong> recursos disponibles. En aquest sentit cal <strong>de</strong>stacar<br />

que només un tàxon, Quercus sp. perennifoli, es troba<br />

representat als dos jaciments.<br />

Pel que fa a la diversitat taxonòmica observada entre<br />

els jaciments d’aquest perío<strong>de</strong> és baixa, sumant entre<br />

tots dos tan sols 11 tàxons, mentre que a cadascun<br />

per separat sumen: Auvelles 7 tàxons, i Roques <strong>de</strong>l<br />

Sarró 5 tàxons (fig. 26).<br />

Segons la quantitat <strong>de</strong> restes per tàxon, Quercus<br />

sp. caducifoli és el més representat. No obstant això,<br />

si es consi<strong>de</strong>ra la ubiqüitat, aquesta canvia l’ordre<br />

d’importància <strong>de</strong>ls tàxons, ja que en aquest cas<br />

Quercus sp. perennifoli és el més <strong>de</strong>stacat, indicador<br />

d’una major recurrència en l’ús (fig. 10).<br />

La resta <strong>de</strong> tàxons es troben representats en freqüències<br />

molt baixes i només apareixen en algunes<br />

<strong>de</strong> les unitats estratigràfiques analitza<strong>de</strong>s, indicant un<br />

consum molt esporàdic d’aquests tàxons.<br />

Si es consi<strong>de</strong>ren els resultats antracològics d’Auvelles<br />

i Roques <strong>de</strong>l Sarró per separat i <strong>de</strong>s d’una perspectiva<br />

territorial, els resultats mostren l’existència d’una diferència<br />

paisatgística durant el neolític/calcolític entre<br />

la regió que ocupava l’actual comarca <strong>de</strong> la Noguera<br />

(Auvelles) i el Segrià (Roques <strong>de</strong>l Sarró). Mentre que<br />

el paisatge forestal situat més al nord (la Noguera)<br />

durant el neolític/calcolític, el combustible es va<br />

Fig. 10. Representació gràfica <strong>de</strong> la freqüència relativa <strong>de</strong> la<br />

ubiqüitat i <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> fragments <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong>l neolític-calcolític.<br />

recol·lectar en els boscos mixtos d’alzines i roures,<br />

al més situat al sud (el Segrià), es va recol·lectar en<br />

formacions més obertes, on els arbustos i matolls<br />

tindrien la seva àrea d’expansió. Sempre, però, tenint<br />

present la diferència quant a nombre <strong>de</strong> fragments<br />

<strong>de</strong> carbó analitzats entre els dos jaciments.<br />

Bronze ple<br />

El bronze ple (2100-1650 cal. a.n.e.) a la plana<br />

occi<strong>de</strong>ntal catalana tan sols està representat per un<br />

sol jaciment, Minferri (fig. 11), situat a la comarca<br />

<strong>de</strong> les Garrigues. En aquest perío<strong>de</strong>, tant Quercus<br />

sp. perennifoli com Quercus sp. caducifoli tenen<br />

un valor secundari, dominant principalment Pinus<br />

Fig. 11. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al<br />

bronze ple.<br />

22 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

halepensis (pi blanc), seguit d’un arbust, Arbutus<br />

unedo (arboç). Aquesta diferència respecte al perío<strong>de</strong><br />

anterior podria <strong>de</strong>ure’s a la ubicació <strong>de</strong>l jaciment,<br />

ja que cal recordar que Minferri es troba a la comarca<br />

<strong>de</strong> les Garrigues, molt més al sud que els<br />

jaciments anteriors.<br />

En aquest perío<strong>de</strong> el combustible es recol·lecta en<br />

formacions on creixen espècies heliòfiles com el pi<br />

blanc i els arbustos, els quals també eren explotats<br />

durant el neolític-calcolític. Això no obstant, la presència<br />

<strong>de</strong> Quercus sp. perennifoli i altres caducifolis<br />

indica que a la zona també prosperarien formacions<br />

forestals ben constituï<strong>de</strong>s que serien aprofita<strong>de</strong>s també<br />

per recol·lectar el combustible. El fet que aquests<br />

darrers tàxons tinguin una presència secundària, és<br />

possible que sigui conseqüència d’una disminució <strong>de</strong><br />

la seva importància en l’entorn respecte al neolític/<br />

calcolític. La presència d’arbustos heliòfils s’interpreta<br />

com un senyal clar <strong>de</strong>l fenomen <strong>de</strong> <strong>de</strong>sforestació,<br />

tot i que els arbustos són importants en les formacions<br />

tipus màquia, que ocupen part <strong>de</strong> les terres<br />

baixes mediterrànies litorals i interiors. La màquia<br />

continental n’és un bon exemple i possiblement ja<br />

ocupava part <strong>de</strong>l territori durant el moment d’ocupació<br />

<strong>de</strong> Minferri.<br />

La diversitat taxonòmica en aquest darrer perío<strong>de</strong><br />

és major que en l’anterior. Tanmateix, cal consi<strong>de</strong>rar<br />

la diferència existent entre l’elevat nombre <strong>de</strong><br />

fragments i contextos analitzats entre el bronze ple,<br />

davant el menor nombre <strong>de</strong>l neolític/calcolític (fig. 26).<br />

S’ha <strong>de</strong>terminat el consum d’un nombre mínim<br />

<strong>de</strong> 23 tàxons. L’augment en la diversitat d’espècies<br />

recol·lecta<strong>de</strong>s com a combustible respecte el perío<strong>de</strong><br />

anterior, pot ser resultat d’una necessitat d’aprofitament<br />

<strong>de</strong> tot tipus <strong>de</strong> fustes existents a l’entorn <strong>de</strong>l<br />

jaciment. De fet, la vegetació representada a Minferri<br />

i el seu entorn, és molt diversa: màquia, roure<strong>de</strong>s o<br />

Fig. 12. Representació gràfica <strong>de</strong> la freqüència relativa <strong>de</strong> la<br />

ubiqüitat i <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> fragments <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong>l bronze ple.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

boscos mixtos <strong>de</strong> Quercus sp. perennifoli i Quercus<br />

sp. caducifoli, boscos <strong>de</strong> ribera i vegetació halòfita.<br />

Això indica una elevada pressió <strong>de</strong> la població <strong>de</strong><br />

l’època sobre l’entorn, que possiblement provocà una<br />

<strong>de</strong>sforestació i obligà a la recol·lecció <strong>de</strong> tot tipus <strong>de</strong><br />

fusta, tant d’arbres com arbustos o matolls.<br />

Si es compara el nombre <strong>de</strong> tàxons més ben<br />

representats segons el nombre <strong>de</strong> fragments amb la<br />

ubiqüitat, el resultat és semblant (fig. 2 i 12). Els tàxons<br />

amb un nombre <strong>de</strong> restes més elevat són Pinus<br />

halepensis, Arbutus unedo, Quercus sp. perennifoli i<br />

Pistacia lentiscus. La importància d’aquets tàxons es<br />

confirma si es té en compte el percentatge <strong>de</strong>l nombre<br />

<strong>de</strong> fragments; les espècies consumi<strong>de</strong>s més recurrents<br />

són les que també han proporcionat més restes.<br />

El Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca<br />

Fig. 13. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al<br />

Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca.<br />

Durant el Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca (GSC), que va<br />

<strong>de</strong>l 1650-1250 al 1000-800-750 cal. a.n.e. (Alonso et<br />

al. 1999), el nombre <strong>de</strong> tàxons també és elevat com<br />

en el perío<strong>de</strong> anterior (24 tàxons). No obstant això,<br />

mentre que al bronze ple tan sols estava representat<br />

per un sol jaciment, al GSC en són sis: Cova Punta<br />

Farisa, Masada <strong>de</strong> Ratón, el Vilot <strong>de</strong> Montagut,<br />

Tossal <strong>de</strong> Solibernat, Vincamet i Genó (fig. 13). El<br />

tipus arbori més representat continua sent Pinus<br />

halepensis, fins i tot augmenta, tant pel que fa al<br />

seu nombre <strong>de</strong> fragments (1.508 fragments) com a<br />

la seva ubiqüitat: <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> 79 mostres proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong>ls jaciments d’aquest perío<strong>de</strong>, aquesta espècie es<br />

troba representada en 26 mostres (un 36,91% <strong>de</strong>l<br />

total <strong>de</strong> les mostres) (fig. 14).<br />

Amb tot, per a aquest perío<strong>de</strong> es donen diferències<br />

entre els tres subperío<strong>de</strong>s que el formen, Grups <strong>de</strong>l<br />

Segre-Cinca I (1650-1250 cal. a.n.e.), Grup <strong>de</strong>l Segre-<br />

Cinca II (1250-1000 cal. a.n.e.) i Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca<br />

III (1000-800-750 cal. a.n.e.), a continuació es revisen<br />

les da<strong>de</strong>s <strong>de</strong> cadascun d’aquests subperío<strong>de</strong>s.<br />

23


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Fig. 14. Representació gràfica <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l<br />

percentatge <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong>l Grup<br />

<strong>de</strong>l Segre-Cinca.<br />

Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca I<br />

Durant el Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca I, les espècies<br />

amb una presència més elevada són Pinus halepensis<br />

i Pistacia lentiscus, el primer representat per més <strong>de</strong>l<br />

doble <strong>de</strong> fragments que el segon. Ara bé, si s’analitza<br />

més <strong>de</strong>talladament, es pot observar com la majoria<br />

<strong>de</strong> fragments <strong>de</strong> Pistacia lentiscus provenen majoritàriament<br />

<strong>de</strong> Masada <strong>de</strong> Ratón i Cova Punta Farisa,<br />

i els <strong>de</strong> Pinus halepensis, <strong>de</strong>l Vilot 0, <strong>de</strong> Masada<br />

<strong>de</strong> Ratón, però, sobretot, <strong>de</strong> Genó. Pel que fa a la<br />

ubiqüitat <strong>de</strong> les dues espècies, aquesta és elevada,<br />

amb un 64,15% Pistacia lentiscus i un 86,79% Pinus<br />

halepensis, i es redueixen les diferències observa<strong>de</strong>s<br />

a partir <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> fragments.<br />

Per altra banda, Rosmarinus officinalis (romaní)<br />

també té una presència important, amb una freqüència<br />

i ubiqüitat elevada, tot i que està representat majoritàriament<br />

per un sol jaciment, Masada <strong>de</strong> Ratón (85<br />

<strong>de</strong>l total <strong>de</strong> 95 fragments <strong>de</strong>terminats d’aquest taxó es<br />

troben en aquest jaciment). Quercus sp. perennifoli,<br />

però, experimenta una disminució consi<strong>de</strong>rable, tant<br />

en el nombre <strong>de</strong> fragments com en la seva ubiqüitat,<br />

ja que només està representada a Genó i, en menor<br />

mesura, a Roques <strong>de</strong>l Sarró i al Vilot 0. Tot i aquests<br />

resultats, cal tenir en compte la diferència <strong>de</strong>ls fragments<br />

<strong>de</strong> carbons <strong>de</strong>terminats taxonòmicament en els<br />

diversos jaciments <strong>de</strong>l GSC I, ja que Masada <strong>de</strong> Ratón<br />

és el que ha proporcionat més restes (643 fragments),<br />

mentre que Roques <strong>de</strong>l Sarró (37 fragments) és el<br />

que menys, fet que cal tenir molt present a l’hora<br />

d’interpretar els resultats (fig. 15).<br />

La disminució <strong>de</strong> Quercus sp. perennifoli respecte<br />

els perío<strong>de</strong>s anteriors possiblement està relacionada<br />

amb la <strong>de</strong>gradació <strong>de</strong> les formacions llenyoses existents<br />

en l’entorn <strong>de</strong>ls assentaments. Aquest fet es <strong>de</strong>uria<br />

a la bona qualitat <strong>de</strong> la seva fusta, ja que Quercus<br />

sp. perennifoli juntament amb Quercus sp. caducifoli<br />

serien uns <strong>de</strong>ls arbres més preuats.<br />

Fig. 15. Representació gràfica <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l<br />

percentatge <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong>l Grup<br />

<strong>de</strong>l Segre-Cinca I.<br />

Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca II<br />

Pel que fa al Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca II (1250-1000<br />

cal. a.n.e.), Pinus halepensis <strong>de</strong>staca consi<strong>de</strong>rablement<br />

respecte la resta d’espècies. Aquest, però, està<br />

representat sobretot a Tossal <strong>de</strong> Solibernat 11 (535<br />

fragments), encara que també <strong>de</strong>staca, tant per nombre<br />

<strong>de</strong> fragments com per ubiqüitat, a Vincamet I<br />

(és present a 5 <strong>de</strong> les 7 mostres). Pistacia lentiscus,<br />

tot i que representada per menys fragments, té una<br />

presència molt més elevada a Roques <strong>de</strong>l Sarró. A<br />

l’igual que al GSC II, cal tenir present el nombre <strong>de</strong><br />

fragments i<strong>de</strong>ntificats per cada jaciment, ja que Tossal<br />

<strong>de</strong> Solibernat en té més <strong>de</strong>l doble que Vincamet I,<br />

fet que, sens dubte, influencia en la interpretació <strong>de</strong>ls<br />

resultats per perío<strong>de</strong>.<br />

Si s’observa la freqüència relativa <strong>de</strong> la ubiqüitat<br />

i <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> fragments (fig. 16), s’evi<strong>de</strong>ncia una<br />

gran diferència en la jerarquització <strong>de</strong> les espècies.<br />

Totes les espècies estan més ben representa<strong>de</strong>s segons<br />

la ubiqüitat que no pas segons la freqüència relativa<br />

<strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> fragments, és a dir que es consumeixen<br />

recurrentment encara que sigui en quantitats petites.<br />

L’única excepció és Pinus halepensis, que presenta una<br />

importància similar en els dos casos. Això és <strong>de</strong>gut,<br />

per una banda, a l’elevat nombre <strong>de</strong> fragments <strong>de</strong>terminats<br />

d’aquest tàxon, que representa el 74,02% <strong>de</strong>l<br />

11. La informació <strong>de</strong>ls estudis antracològics d’aquest jaciment<br />

no indica la separació entre mostres, se’n consi<strong>de</strong>ra així una<br />

<strong>de</strong> sola.<br />

24 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

total <strong>de</strong> les restes, i, per l’altra, a la seva presència<br />

a la majoria <strong>de</strong> mostres.<br />

Altres tàxons que tenen una certa importància<br />

són arbustos com ara Pistacia lentiscus, Rosmarinus<br />

officinalis i Tamarix sp. (tamariu). Un altre<br />

aspecte a <strong>de</strong>stacar és l’explotació <strong>de</strong> la fusta <strong>de</strong><br />

Vitis vinifera (vinya) a Tossal <strong>de</strong> Solibernat, però<br />

<strong>de</strong> manera marginal, sent possiblement silvestre i<br />

natural <strong>de</strong> la zona; amb només dos fragments no<br />

po<strong>de</strong>m consi<strong>de</strong>rar l’existència d’una pràctica agrícola<br />

d’aquesta espècie.<br />

Fig. 16. Representació gràfica <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l<br />

percentatge <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong>l Grup<br />

<strong>de</strong>l Segre-Cinca II.<br />

Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca III<br />

El Grup <strong>de</strong>l Segre Cinca III (1000-800-750 cal.<br />

a.n.e.), està representat per dos jaciments: Vincamet<br />

(fase Vincamet I) i el Vilot <strong>de</strong> Montagut (fases Vilot<br />

I i II). El 96,9% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong>ls fragments analitzats<br />

proce<strong>de</strong>ix <strong>de</strong>l primer jaciment. Els tàxons més representats<br />

són tant arboris com arbustius. Per primera<br />

vegada, el tàxon amb més nombre <strong>de</strong> fragments és<br />

un arbust, Pistacia lentiscus (a causa probablement<br />

<strong>de</strong> la seva gran qualitat combustible), seguit <strong>de</strong>ls<br />

dos tipus d’arbres amb una presència major durant<br />

els perío<strong>de</strong>s anteriors, Quercus sp. perennifoli i Pinus<br />

halepensis i, finalment, Rosmarinus officinalis.<br />

La importància d’aquests quatre tàxons és major<br />

segons la freqüència relativa <strong>de</strong> la ubiqüitat que<br />

segons el nombre <strong>de</strong> fragments (fig. 17). Els quatre<br />

tàxons estan representats per percentatges similars<br />

(fig. 17).<br />

En aquest subperío<strong>de</strong> s’equilibra la presència d’arbres<br />

i arbustos. Aquest fenomen, per una banda, pot<br />

<strong>de</strong>ure’s a una recuperació <strong>de</strong> la vegetació respecte el<br />

GSC II. Però, per l’altra, i més probable, és que la<br />

disminució d’espècies arbòries a la rodalia <strong>de</strong>ls jaciments<br />

tingui com a conseqüència una ampliació <strong>de</strong><br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

Fig. 17. Representació gràfica <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l<br />

percentatge <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong>l Grup<br />

<strong>de</strong>l Segre-Cinca III.<br />

les àrees <strong>de</strong> captació cap a zones més allunya<strong>de</strong>s, que<br />

serien explota<strong>de</strong>s juntament amb les zones properes<br />

als assentaments.<br />

Primera edat <strong>de</strong>l ferro<br />

Fig. 18. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents a la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro.<br />

Durant la primera edat <strong>de</strong>l ferro els resultats antracològics,<br />

tot i que mantenen similituds respecte als<br />

<strong>de</strong>ls perío<strong>de</strong>s anteriors, mostren diferències respecte<br />

al paisatge explotat al GSC III. Les quatres espècies<br />

predominats són les mateixes que en la fase anterior<br />

(GSC III): dos arbres (Pinus halepensis i Quercus<br />

sp. perennifoli) i dos arbustos (Pistacia lentiscus i<br />

Rosmarinus officinalis). Tot i que ara l’espècie més<br />

representada és Pinus halepensis.<br />

25


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

El nombre <strong>de</strong> tàxons segueix sent elevat, similar<br />

(22 tàxons) respecte tot el GSC (24 tàxons). Però si<br />

es compara el GSC III (15 tàxons) amb l’edat <strong>de</strong>l<br />

ferro (22 tàxons), la diferència taxonòmica és elevada.<br />

Així doncs, tot i la continuïtat entre els tàxons més<br />

representats al GSC III i la primera edat <strong>de</strong> ferro,<br />

la diferència quant a diversitat taxonòmica és gran,<br />

fet que podria indicar un canvi en l’explotació <strong>de</strong>l<br />

combustible entre el GSC i la primera edat <strong>de</strong>l ferro.<br />

L’elevada presència <strong>de</strong> Pinus halepensis és <strong>de</strong>guda<br />

principalment a la gran quantitat <strong>de</strong> fragments<br />

recuperats a Tozal <strong>de</strong> los Regallos (499 fragments).<br />

Aquesta espècie està més ben representada segons la<br />

freqüència relativa <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> fragments que segons<br />

la seva ubiqüitat. Tot i que al Vilot III l’espècie més<br />

representada també és aquesta, cal consi<strong>de</strong>rar el baix<br />

nombre <strong>de</strong> fragments <strong>de</strong>terminats (117 fragments), ja<br />

que aquest limita la seva interpretació.<br />

Fig. 19. Representació gràfica <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l<br />

percentatge <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong> la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro.<br />

Els resultats antracològics d’aquesta etapa ofereixen<br />

una informació paisatgística similar entre Tozal<br />

<strong>de</strong> los Regallos, la Fortalesa <strong>de</strong>ls Vilars (fase Vilars<br />

0 i Vilars I) i el Vilot <strong>de</strong> Montagut (fase Vilot III)<br />

(fig. 18), amb una constant presència <strong>de</strong> Pinus halepensis,<br />

Pistacia lentiscus i Quercus sp. perennifoli.<br />

El jaciment que sí presenta una diferència paisatgística<br />

respecte la resta és La Co<strong>de</strong>ra (Alcolea <strong>de</strong><br />

Cinca, Baix Cinca), on predominen sobretot tàxons<br />

indicadors d’un clima més sec que la resta <strong>de</strong> jaciments.<br />

Els resultats antracològics d’aquest jaciment<br />

indiquen un paisatge o gestió <strong>de</strong> la fusta diferent a<br />

la resta <strong>de</strong> jaciments <strong>de</strong> l’època. Les dues espècies<br />

més presents pertanyen a dues espècies arbustives,<br />

Tamarix sp. i Rosmarinus officinalis, totes dues amb<br />

una ubiqüitat elevada. 12 L’arbre més representat seria<br />

12. Tot i que hi ha més nombre <strong>de</strong> fragments Tamarix sp.,<br />

Rosmarinus officinalis gau<strong>de</strong>ix d’una major freqüència.<br />

Pinus halepensis, amb una ubiqüitat bastant elevada,<br />

però seguit d’un altre arbust, Pistacia lentiscus.<br />

Perío<strong>de</strong> ibèric<br />

Fig. 20. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al<br />

perío<strong>de</strong> ibèric.<br />

En època ibèrica l’explotació forestal a la plana<br />

experimenta certs canvis. Per una banda, es produeix<br />

un increment important <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> tàxons consumits<br />

respecte els perío<strong>de</strong>s anteriors, ja que passen<br />

<strong>de</strong> ser 22 tàxons durant el perío<strong>de</strong> anterior a 28<br />

en època ibèrica. Aquesta diversificació taxonòmica<br />

podria venir donada per un esgotament progressiu<br />

<strong>de</strong>ls recursos forestals més immediats als nuclis <strong>de</strong><br />

població, el qual duria la població <strong>de</strong> l’època, per una<br />

banda, a utilitzar tot tipus <strong>de</strong> fusta, i, per l’altra, a la<br />

gestió <strong>de</strong>ls recursos forestals en funció <strong>de</strong> les seves<br />

propietats i <strong>de</strong> les necessitats.<br />

Un altre canvi que experimenta l’explotació forestal<br />

en aquest perío<strong>de</strong> és la disminució <strong>de</strong> Pinus halepensis,<br />

a causa possiblement <strong>de</strong>l seu esgotament, producte<br />

d’una intensa explotació durant els tres darrers perío<strong>de</strong>s.<br />

No obstant això, existeix una altra raó que<br />

podria explicar la seva absència. Aquesta s’explica<br />

per una recol·lecció <strong>de</strong>l combustible cada cop més<br />

practicada en àrees més allunya<strong>de</strong>s comportant una<br />

major planificació i explotació <strong>de</strong>ls arbres <strong>de</strong> millor<br />

qualitat. Per aquesta raó, els tàxons arboris més explotats<br />

durant època ibèrica són Quercus sp. caducifoli<br />

i Quercus sp. perennifoli, tant en relació amb el seu<br />

nombre <strong>de</strong> fragments com amb la seva ubiqüitat.<br />

El següent arbre que té una certa importància és<br />

Ulmus sp. (om), característic sobretot <strong>de</strong>ls boscos <strong>de</strong><br />

ribera. El segueix en importància Pinus tipus sylvestris/nigra<br />

(pi roig), que també era present a la plana<br />

durant el neolític/calcolític, bronze ple i primera edat<br />

<strong>de</strong>l ferro. 13 Aquest, en ser un arbre característic <strong>de</strong><br />

muntanya i en tenir una presència ascen<strong>de</strong>nt al llarg<br />

13. I com es veurà més endavant, al perío<strong>de</strong> romà i edat<br />

mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic.<br />

26 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

<strong>de</strong>l marc cronològic objecte d’estudi, podria confirmar<br />

la teoria que cada cop es practicava més la recol·lecció<br />

<strong>de</strong>l combustible en àrees <strong>de</strong> captació més allunya<strong>de</strong>s. 14<br />

Tanmateix, aquest és el patró paisatgístic resultant<br />

<strong>de</strong> l’agrupament <strong>de</strong> les da<strong>de</strong>s antracològiques<br />

<strong>de</strong> tots els jaciments <strong>de</strong> l’època, a pesar que alguns<br />

jaciments no només no el segueixen sinó que tenen<br />

tendències diferents.<br />

Tot i que Estinclells i la Fortalesa <strong>de</strong>ls Vilars se<br />

situen, segons la política actual, en dues comarques<br />

diferents (fig. 20), la seva proximitat territorial d’alguna<br />

manera es veu reflectida en els seus resultats<br />

antracològics. En ambdós jaciments, els tàxons més<br />

representats en aquest perío<strong>de</strong>, tant en nombre <strong>de</strong><br />

fragments com d’ubiqüitat, són Quercus sp. caducifoli<br />

i Quercus sp. perennifoli. Mentre que a Estinclells el<br />

primer és el tàxon més representat (479 fragments),<br />

als Vilars II ho és el segon (153 fragments).<br />

En un gran nombre <strong>de</strong> jaciments es veu accentuat<br />

l’augment <strong>de</strong> la utilització d’arbres petits o arbustos.<br />

Aquest és el cas d’Ulmus sp., que apareix a<br />

Estinclells, Missatges i Roques <strong>de</strong>l Sarró. En aquest<br />

darrer jaciment, aquesta espècie fins i tot és la més<br />

representada, amb 60 fragments <strong>de</strong>terminats i amb<br />

una ubiqüitat elevada. La següent espècie amb més<br />

nombre <strong>de</strong> fragments és també pròpia <strong>de</strong>ls boscos<br />

<strong>de</strong> ribera, Fraxinus sp. (freixe). També cal esmentar<br />

l’aparició, un altre cop, <strong>de</strong> Vitis vinifera, però tan sols<br />

amb un fragment i<strong>de</strong>ntificat, fet que no corrobora la<br />

pràctica <strong>de</strong>l seu conreu.<br />

Fig. 21. Representació gràfica <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l<br />

percentatge <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong><br />

ibèric.<br />

Així mateix, a Missatges <strong>de</strong>staca, per una banda,<br />

un <strong>de</strong>ls arbres <strong>de</strong> millor qualitat, Quercus sp. caducifoli,<br />

amb 376 fragments, i, per l’altra, la freqüent<br />

14. En aquest cas Pinus tipus sylvestris/nigra és probable que<br />

es recol·lectés en l’àrea que avui es coneix com a Prepirineu<br />

català.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

utilització d’arbres <strong>de</strong> mida petita o arbusts, com<br />

Ulmus sp. i Buxus sempervirens (boix).<br />

Com s’ha esmentat anteriorment, tot i que cada<br />

jaciment presenta unes espècies concretes, en general,<br />

la població <strong>de</strong> l’època torna a emprar les fustes d’alta<br />

qualitat, fruit probablement <strong>de</strong> l’expansió cap a noves<br />

àrees <strong>de</strong> captació. 15 L’ocupació continuada <strong>de</strong> la plana<br />

hauria tingut com a conseqüència, probablement, una<br />

<strong>de</strong>sforestació <strong>de</strong> les zones properes als assentaments,<br />

que hauria portat (com s’ha esmentat anteriorment)<br />

a recol·lectar combustibles en zones més allunya<strong>de</strong>s.<br />

Perío<strong>de</strong> romà<br />

Fig. 22. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents al<br />

perío<strong>de</strong> romà.<br />

Referent a l’època romana, en primer lloc, cal tenir<br />

present les poques mostres analitza<strong>de</strong>s fins avui dia<br />

(34 mostres) proce<strong>de</strong>nts tan sols <strong>de</strong> dos jaciments<br />

arqueològics, Iesso i Ilerda (fig. 22). Tot i la gran<br />

informació que ofereixen ambdós, els resultats antracològics<br />

(a l’igual que succeeix al neolític/calcolític i<br />

bronze ple) mostren una visió molt concreta <strong>de</strong> les<br />

dues zones on se situen. És probable que aquest<br />

patró paisatgístic no es doni a tota la plana. Pel que<br />

fa al nombre <strong>de</strong> tàxons, augmenta consi<strong>de</strong>rablement<br />

respecte l’etapa anterior (fig. 26), però en canvi, el<br />

seu ín<strong>de</strong>x (relació <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> tàxons i fragments<br />

<strong>de</strong> carbó analitzats) experimenta una lleugera disminució<br />

(fig. 27).<br />

Tanmateix, s’observa que l’explotació d’espècies<br />

conreables en el registre antracològic no <strong>de</strong>staca fins<br />

a època romana. Vitis vinifera, tot i aparèixer en etapes<br />

anteriors, ara experimenta un lleuger augment. A<br />

més, també apareix Olea europaea (olivera) i Prunus<br />

sp. (prunàcia in<strong>de</strong>terminada).<br />

Malgrat el reduït nombre <strong>de</strong> jaciments pel qual<br />

està representat el perío<strong>de</strong> romà, <strong>de</strong>staca una explotació<br />

forestal intensiva, <strong>de</strong>guda a diversos factors. El<br />

15. L’explotació cada cop més intensa <strong>de</strong>l Pinus tipus sylvestris/nigra<br />

també podria corroborar aquesta teoria.<br />

27


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

fenomen <strong>de</strong> la romanització ve acompanyat d’una<br />

explotació <strong>de</strong> tots els recursos naturals, concretament<br />

<strong>de</strong>ls forestals. Tot i que s’exploten amb gran intensitat<br />

els arbustos i arbres <strong>de</strong> mida petita, com Ulmus<br />

sp., Tamarix sp., Rosmarinus officinalis, Fraxinus sp.<br />

o Pistacia lentiscus, entre altres, les fustes arbòries<br />

són les més presents (fig. 23). També <strong>de</strong>staca el cas<br />

d’una gran concentració <strong>de</strong> Chenopodiaceae cf. salsola<br />

proce<strong>de</strong>nt d’una sola mostra d’Ilerda (fig. 5), per tant,<br />

amb una baixa freqüència relativa <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l<br />

nombre <strong>de</strong> fragments (fig. 23). És sabut que aquesta,<br />

a causa <strong>de</strong>l seu elevat contingut en sodi, s’emprava<br />

per fer vidre i sosa.<br />

Fig. 23. Representació gràfica <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l percentatge<br />

<strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> romà.<br />

Els tàxons arboris més freqüents són 16 Pinus<br />

halepensis, Pinus tipus sylvestris/nigra, Quercus sp.<br />

caducifoli i Quercus sp. perennifoli. Sense ser un <strong>de</strong>ls<br />

més representats, <strong>de</strong>staca la presència <strong>de</strong> Populus sp.,<br />

que a mesura que s’avança en la història va adquirint<br />

més importància en el seu ús.<br />

La resta <strong>de</strong> da<strong>de</strong>s indiquen 17 que l’arribada <strong>de</strong> la<br />

romanització a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana provoca<br />

una important intensificació en l’explotació forestal<br />

que sens dubte portaria a una major <strong>de</strong>sforestació.<br />

16. Per ordre <strong>de</strong> més a menys explotats.<br />

17. Si es <strong>de</strong>ixa <strong>de</strong> banda l’ín<strong>de</strong>x <strong>de</strong> diversitat taxonòmica<br />

(fig. 27). Tot i que aquesta dada gau<strong>de</strong>ix en general <strong>de</strong> gran<br />

importància, també cal tenir present la possibilitat que estigui<br />

oferint una informació distorsionada <strong>de</strong> la realitat paisatgística.<br />

Aquest fet podria venir donat per la reduïda quantitat <strong>de</strong><br />

jaciments d’on provenen les mostres, ja que només s’estaria<br />

mostrant l’explotació <strong>de</strong> dos indrets concrets i no <strong>de</strong> tota la<br />

plana.<br />

Per a Iesso han estat <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s taxonòmicament<br />

367 restes entre fustes i carbons, mentre que les restes<br />

<strong>de</strong> carbó proce<strong>de</strong>nts d’Ilerda són les més abundants<br />

(amb 1.881 fragments <strong>de</strong>terminats). Cal assenyalar<br />

que la presència <strong>de</strong> Quercus sp. caducifoli és <strong>de</strong>guda<br />

a les restes <strong>de</strong> Iesso (141 fragments), entre les quals<br />

es trobaven restes <strong>de</strong> fusta amb senyals <strong>de</strong> manufactura,<br />

cosa que podria indicar que aquesta fusta se<br />

selecciona per a usos molt concrets.<br />

Edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic<br />

Fig. 24. Mapa on es localitzen els jaciments pertanyents a<br />

l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic.<br />

Per l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic tan sols s’han<br />

analitzat 24 mostres, mostrant un espectre més reduït<br />

<strong>de</strong>l que seria l’aprofitament <strong>de</strong>ls recursos forestals.<br />

El mateix succeeix amb el nombre <strong>de</strong> fragments<br />

<strong>de</strong>terminats, ja que 785 no són suficients per representar<br />

la realitat paisatgística d’un perío<strong>de</strong> sencer.<br />

Tanmateix, ara com ara ja és possible realitzar les<br />

primeres valoracions envers els tàxons apareguts als<br />

jaciments medievals/islàmics estudiats. El primer i<br />

més significatiu, és que tot i la disminució <strong>de</strong>l nombre<br />

<strong>de</strong> tàxons (31 tàxons) respecte d’època romana<br />

(34 tàxons), en aquest cas, a diferència <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong><br />

romà, l’ín<strong>de</strong>x <strong>de</strong> diversitat taxonòmica experimenta un<br />

increment sobtat (fig. 27). Encara que s’han <strong>de</strong>terminat<br />

menys tàxons en l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic,<br />

el nombre <strong>de</strong> restes, com s’ha esmentat, és bastant<br />

baix i per tant provoca que l’ín<strong>de</strong>x <strong>de</strong> diversitat sigui<br />

alt. Aquest fet és probable que sigui <strong>de</strong>gut tant a la<br />

incorporació d’espècies cultiva<strong>de</strong>s, com a la intensificació<br />

<strong>de</strong> l’explotació <strong>de</strong>ls recursos llenyosos, encara<br />

més important que durant la romanització. No es pot<br />

<strong>de</strong>scartar, però, la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> l’especialització i organització<br />

<strong>de</strong> l’ús <strong>de</strong> la fusta per part <strong>de</strong> la població <strong>de</strong><br />

l’època, la qual serviria per a millorar l’aprofitament<br />

<strong>de</strong>ls seus recursos forestals.<br />

Medina Larida és el jaciment que fins ara ha ofert<br />

un nombre més elevat <strong>de</strong> fragments <strong>de</strong> carbó <strong>de</strong>terminats<br />

taxonòmicament durant aquest perío<strong>de</strong> (645<br />

28 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

fragments). Pla d’Almatà (fig. 24), tot i proporcionar<br />

una quantitat reduïda <strong>de</strong> fragments <strong>de</strong> carbó analitzats,<br />

té una diversitat taxonòmica elevada. Per contra,<br />

Molí <strong>de</strong>l Codina conté una mostra molt reduïda, ja<br />

que es tracta <strong>de</strong> restes <strong>de</strong> fusta en algun cas amb<br />

senyals <strong>de</strong> manufactura.<br />

L’espècie arbòria amb més presència és Pinus halepensis,<br />

la major part proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> Medina Larida,<br />

amb un 98,85% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> les restes <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s<br />

per aquesta espècie. Aquest tàxon, malgrat el major<br />

nombre <strong>de</strong> fragments, no té una ubiqüitat elevada<br />

(ocupa el cinquè lloc). El següent tàxon amb més<br />

nombre <strong>de</strong> fragments és Quercus sp. perennifoli, si<br />

bé segons la ubiqüitat ocupa el primer lloc. Prunus<br />

sp. és el tercer tàxon quant a nombre <strong>de</strong> fragments.<br />

Aquesta darrera espècie apareix durant l’època romana<br />

i augmenta consi<strong>de</strong>rablement durant l’edat mitjana.<br />

Aquest fet podria estar relacionat amb les pràctiques<br />

d’arboricultura i l’aprofitament <strong>de</strong>l brancatge proce<strong>de</strong>nt<br />

<strong>de</strong> la poda per a ser utilitzat com a combustible.<br />

També Pinus tipus sylvestris/nigra en aquest perío<strong>de</strong><br />

manté una ubiqüitat elevada 18 (fig. 25).<br />

Fig. 25. Representació gràfica <strong>de</strong> la ubiqüitat i <strong>de</strong>l<br />

percentatge <strong>de</strong>ls tàxons proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls jaciments <strong>de</strong> l’edat<br />

mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic.<br />

Continuïtat i canvi en l’aprofitament<br />

<strong>de</strong> recursos a la plana<br />

Comparant els diferents perío<strong>de</strong>s en el seu conjunt<br />

es po<strong>de</strong>n observar aspectes que <strong>de</strong>noten una continuïtat<br />

pel que fa als paisatges explotats, però també<br />

18. Ocupa el segon lloc, a l’igual que en relació amb el<br />

nombre absolut <strong>de</strong> fragments.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

diferències respecte a les modalitats d’aprofitament<br />

<strong>de</strong>ls recursos.<br />

Pel que fa a la diversitat taxonòmica, s’observa la<br />

generalització d’un augment progressiu <strong>de</strong>l nombre<br />

<strong>de</strong> tàxons utilitzats <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític/calcolític fins a<br />

l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic (fig. 26). Amb tot, es<br />

presenten dos moments en què aquest valor disminueix,<br />

en termes absoluts, un a partir <strong>de</strong>l Grup <strong>de</strong>l<br />

Segre-Cinca fins a la primera edat <strong>de</strong>l ferro, i l’altre<br />

a partir <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> romà. Cal tenir en compte que<br />

aquestes da<strong>de</strong>s no són <strong>de</strong>l tot fiables, ja que els<br />

fragments <strong>de</strong> carbons analitzats no són els mateixos<br />

per a tots els perío<strong>de</strong>s.<br />

Fig. 26. Representació gràfica <strong>de</strong> l’evolució <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong><br />

tàxons <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític/calcolític fins a l’edat mitjana.<br />

Si es consi<strong>de</strong>ra la relació entre el nombre <strong>de</strong><br />

tàxons i els fragments <strong>de</strong> carbó analitzats a cada<br />

perío<strong>de</strong> (ín<strong>de</strong>x <strong>de</strong> diversitat taxonòmica), els resultats<br />

són diferents als anteriors. Tot i que l’augment es<br />

presenta també progressiu al llarg <strong>de</strong>ls set perío<strong>de</strong>s,<br />

en els dos en què abans s’experimentava una disminució,<br />

ara augmenten pronunciadament (fig. 27).<br />

Aquesta gran diferència respecte les da<strong>de</strong>s anteriors<br />

ve donada pel nombre <strong>de</strong> fragments analitzats, ja<br />

que els perío<strong>de</strong>s amb menor nombre coinci<strong>de</strong>ixen<br />

amb els dos perío<strong>de</strong>s més divergents. Per tant, és<br />

a partir <strong>de</strong>l final <strong>de</strong>l Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca fins a la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro, i a partir <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> romà,<br />

quan realment el nombre <strong>de</strong> tàxons experimenta un<br />

gran augment. Aquest succés és possible que vingués<br />

donat com a conseqüència <strong>de</strong> la creixent <strong>de</strong>gradació<br />

<strong>de</strong>ls entorns més propers als assentaments. La manca<br />

<strong>de</strong> fusta <strong>de</strong> primera qualitat, probablement, obligaria<br />

la població <strong>de</strong> l’època a cercar tot tipus <strong>de</strong> fustes i<br />

a ampliar les àrees <strong>de</strong> captació.<br />

Fig 27. Representació gràfica <strong>de</strong> l’evolució <strong>de</strong> l’ín<strong>de</strong>x<br />

<strong>de</strong> diversitat taxonòmica (nombre <strong>de</strong> tàxons/nombre <strong>de</strong><br />

fragments*100) <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític/calcolític fins a l’edat mitjana.<br />

29


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Després <strong>de</strong> valorar les da<strong>de</strong>s antracològiques <strong>de</strong> la<br />

plana occi<strong>de</strong>ntal catalana per perío<strong>de</strong>s és important<br />

observar quines han estat les espècies més importants<br />

i significatives al llarg <strong>de</strong> la seva història. L’espècie<br />

més explotada <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’edat <strong>de</strong>l bronze ple fins a<br />

l’edat mitjana és Pinus halepensis. S’observa el seu<br />

punt àlgid durant el Grup <strong>de</strong>l Segre Cinca i la primera<br />

edat <strong>de</strong>l ferro, una davallada important durant<br />

l’ibèric i una consi<strong>de</strong>rable recuperació a partir <strong>de</strong>l<br />

perío<strong>de</strong> romà (fig. 28).<br />

Fig. 28. Representació gràfica <strong>de</strong>l percentatge <strong>de</strong>ls tàxons<br />

més significatius al llarg <strong>de</strong> les diferents<br />

fases estudia<strong>de</strong>s (a la vora <strong>de</strong>l nom <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong>, entre<br />

parèntesis es troba el nombre <strong>de</strong> restes).<br />

Les dues espècies arbòries explota<strong>de</strong>s intensament<br />

durant el neolític/calcolític són Quercus sp. perennifoli<br />

i Quercus sp. caducifoli, suposadament per l’alta<br />

qualitat <strong>de</strong> la seva fusta. Però a partir <strong>de</strong>l bronze<br />

ple ambdues experimenten un <strong>de</strong>scens. Això podria<br />

<strong>de</strong>ure’s al fet que durant el neolític/calcolític la gran<br />

part <strong>de</strong> la massa forestal estava formada per roures i<br />

alzinars. En altres jaciments neolítics catalans també<br />

s’evi<strong>de</strong>ncia la importància <strong>de</strong> les quercínies durant el<br />

neolític (Piqué 2005; Ros 1996). Quercus sp. caducifoli<br />

posteriorment disminueix en els jaciments <strong>de</strong> baixes<br />

altituds, segurament a causa <strong>de</strong> factors climàtics.<br />

La presència d’aquestes espècies no es recupera en<br />

el registre fins a partir <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro,<br />

quan té lloc un augment pronunciat, sobretot <strong>de</strong><br />

Quercus sp. caducifoli. A partir <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> ibèric<br />

aquest darrer tàxon torna a <strong>de</strong>scendir fins a l’edat<br />

mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic. No succeeix el mateix amb<br />

Quercus sp. perennifoli, ja que aquest, a partir <strong>de</strong> la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro fins al perío<strong>de</strong> romà, <strong>de</strong>scen<strong>de</strong>ix<br />

la seva representativitat, i augmenta discretament<br />

durant l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic.<br />

Aquestes tres espècies, Pinus halepensis, Quercus<br />

sp. perennifoli i Quercus sp. caducifoli, es complementarien<br />

entre si per les seves propietats. El primer<br />

tàxon, tot i que la qualitat <strong>de</strong> la seva fusta no sigui<br />

gaire bona, és una espècie molt preuada per a la<br />

utilització constructiva, ja que es caracteritza pel seu<br />

ràpid creixement, la constant presència al paisatge<br />

<strong>de</strong> la plana i la gran alçada a la qual pot arribar<br />

a créixer. Les altres dues espècies, encara que no<br />

siguin tan abundants a l’entorn <strong>de</strong> la plana com ho<br />

és l’anterior, s’utilitzen <strong>de</strong> manera recurrent. Aquestes,<br />

com que tenen un creixement més lent és més<br />

difícil que es recuperin <strong>de</strong> l’efecte <strong>de</strong>sforestador, així<br />

la tala continuada durant mil·lennis podria haver dut<br />

a una disminució <strong>de</strong> la seva presència en l’entorn.<br />

Tanmateix, tant Quercus sp. caducifoli com Quercus<br />

sp. perennifoli són presents en tots els perío<strong>de</strong>s,<br />

possiblement per la qualitat <strong>de</strong> la seva fusta, 19 molt<br />

preuada encara en l’actualitat. Així el seu lent creixement<br />

i l’alta qualitat <strong>de</strong> la seva fusta provocaren,<br />

probablement, que aquests dos tipus d’arbres es talessin<br />

<strong>de</strong> manera continuada, comprometent la seva<br />

recuperació en l’entorn.<br />

Un altre arbre també present sobretot a partir <strong>de</strong>l<br />

perío<strong>de</strong> ibèric a la plana és Pinus tipus sylvestris/<br />

nigra, el qual experimenta un augment progressiu al<br />

llarg <strong>de</strong> la història.<br />

Referent a les espècies arbustives, s’ha pogut <strong>de</strong>mostrar<br />

la constant presència <strong>de</strong> Pistacia lentiscus i<br />

Rosmarinus officinalis a partir <strong>de</strong>l bronze ple fins a<br />

l’edat mitjana, moment en què davalla la seva ubiqüitat.<br />

No obstant això, totes dues són explota<strong>de</strong>s amb<br />

més intensitat durant el Grup <strong>de</strong>l Segre Cinca i la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro. L’aparició d’aquestes a partir<br />

<strong>de</strong>l primer perío<strong>de</strong> és possible relacionar-la amb la<br />

davallada en la utilització <strong>de</strong> Quercus sp. perennifoli<br />

i Quercus sp. caducifoli, les quals complien una possible<br />

funció complementària amb Pinus halepensis.<br />

Conclusions<br />

La plana occi<strong>de</strong>ntal catalana es caracteritza per una<br />

tradició d’explotació forestal dinàmica i diversificada.<br />

El primer pas per po<strong>de</strong>r elaborar un estudi rigorós<br />

i <strong>de</strong>tallat sobre el paisatge forestal d’aquest territori<br />

ha estat la recopilació <strong>de</strong> les anàlisis antracològiques<br />

realitza<strong>de</strong>s fins avui dia per diverses investigadores,<br />

moltes d’elles inèdites. A partir d’això s’ha pogut<br />

realitzar per primer cop una síntesi <strong>de</strong> tots aquests<br />

estudis i elaborar una primera anàlisi <strong>de</strong> quina ha<br />

estat la dinàmica històrica <strong>de</strong> l’explotació <strong>de</strong>l bosc<br />

a la plana. S’han recopilat un total <strong>de</strong> 502 mostres<br />

proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> 18 jaciments arqueològics, englobant<br />

tots junts un ampli marc cronològic que va <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

neolític/calcolític fins a l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic.<br />

Tanmateix, les conclusions presenta<strong>de</strong>s a continuació<br />

no són <strong>de</strong>finitives, sinó que són la base d’un<br />

projecte més ampli <strong>de</strong>senvolupat, com s’ha esmentat<br />

anteriorment, en una futura tesi doctoral. Ara bé, les<br />

tendències observa<strong>de</strong>s aquí seran les que marcaran<br />

un conjunt d’hipòtesis que seran contrasta<strong>de</strong>s més<br />

endavant en la tesi.<br />

Tota síntesi regional elaborada amb da<strong>de</strong>s antracològiques<br />

<strong>de</strong> procedència diversa, comporta una gran<br />

problemàtica atesa l’heterogeneïtat <strong>de</strong> les mostres<br />

proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>ls diversos jaciments. Començant pel<br />

tipus d’excavació (en extensió, son<strong>de</strong>jos, etc.), seguint<br />

19. Fins i tot millor que la <strong>de</strong> Pinus halepensis.<br />

30 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

pel mèto<strong>de</strong> <strong>de</strong> recollida <strong>de</strong> mostres, pel seu tractament,<br />

i finalitzant per la seva anàlisi. Segons afirma<br />

Raquel Piqué (1998c: 7), la realització <strong>de</strong> síntesis<br />

regionals a partir <strong>de</strong> les da<strong>de</strong>s antracològiques, i la<br />

interpretació <strong>de</strong>ls seus resultats <strong>de</strong>s d’una perspectiva<br />

paleoambiental, sovint comporta una gran problemàtica.<br />

Aquesta ve donada pels orígens <strong>de</strong>ls conjunts, ja<br />

que responen a processos <strong>de</strong> formació molt diferents.<br />

A més, l’activitat social que generen els carbons i els<br />

processos post<strong>de</strong>posicionals han estat particulars a<br />

cada jaciment i po<strong>de</strong>n ser la causa <strong>de</strong> la variabilitat<br />

observada, sobretot en el pla quantitatiu. Ara bé, si<br />

es té sempre en compte aquesta problemàtica a l’hora<br />

d’elaborar la seva interpretació, aquesta pot arribar<br />

a oferir uns resultats satisfactoris.<br />

Aquests resultats permeten afirmar que el paisatge<br />

forestal <strong>de</strong> la plana, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític/calcolític fins a<br />

l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic, presenta un panorama<br />

canviant, sempre relacionat amb la gestió que en van<br />

fer les societats <strong>de</strong> l’època.<br />

A partir <strong>de</strong>l neolític/calcolític, amb l’adopció <strong>de</strong><br />

l’agricultura, es fabriquen instruments cada cop més<br />

efectius (<strong>de</strong>strals <strong>de</strong> pedra, aixes, etc.) que permeten<br />

la tala més exhaustiva <strong>de</strong>l bosc. Aquest fet es podria<br />

reflectir en el registre antracològic <strong>de</strong> la plana, ja<br />

que els tàxons més representats i amb una freqüència<br />

relativa d’ubiqüitat més elevada són Quercus sp.<br />

caducifoli (roure) i Quercus sp. perennifoli (alzina),<br />

tots dos amb una fusta d’elevada duresa i indicadors<br />

d’un clima temperat.<br />

Durant el bronze ple (2700-1650 cal. a.n.e.), amb<br />

l’aparició <strong>de</strong> grans poblats <strong>de</strong> patró dispers, s’observa<br />

un paisatge diferent a l’anterior, dominat per<br />

dos arbres, Pinus halepensis (pi blanc) i Quercus sp.<br />

perennifoli, i dos arbustos, Arbutus unedo (arborç) i<br />

Pistacia lentiscus (llentiscle). La presència d’arbustos,<br />

durant la història, ha estat interpretada com una<br />

senyal clara d’un fenomen <strong>de</strong> <strong>de</strong>sforestació; això no<br />

obstant, els arbustos són importants en les formacions<br />

tipus màquia, que ocupen part <strong>de</strong> les terres<br />

baixes mediterrànies litorals i interiors. Un altre fet<br />

que reafirma encara més aquest paisatge obert, és<br />

l’evi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>senvolupament agrícola a Minferri, basat<br />

principalment en el conreu <strong>de</strong> blat comú/dur (Alonso<br />

2006), ja que aquest fenomen és un <strong>de</strong>ls causants <strong>de</strong><br />

la <strong>de</strong>sforestació <strong>de</strong>l medi.<br />

Aquestes poblacions <strong>de</strong>l bronze ple constituiran el<br />

substrat bàsic sobre el qual, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> mitjan segon millenni,<br />

actuaran <strong>de</strong>terminats estímuls provinents d’àrees<br />

diferents, que permetran intensificar la dinàmica existent<br />

i conduiran a l’aparició <strong>de</strong> nous comportaments<br />

culturals, econòmics i socials, que singularitzaran el<br />

Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca (Alonso et al. 2002).<br />

Durant el Grup <strong>de</strong>l Segre Cinca I (1650-1250 cal.<br />

a.n.e.) s’intensifica un poblament estable vinculat a<br />

l’arquitectura en pedra, amb un patró d’assentament<br />

particular. Els tàxons que predominen en aquest cas<br />

són: Pinus halepensis, Pistacia lentiscus i Rosmarinus<br />

officinalis (romaní).<br />

El Grup <strong>de</strong>l Segre Cinca II (1250-1000 cal. a.n.e.),<br />

moment <strong>de</strong> consolidació <strong>de</strong>l grup, està representat per<br />

una sèrie <strong>de</strong> característiques pròpies pel que respecta<br />

al poblament (màxima expansió <strong>de</strong>mogràfica, primers<br />

poblats closos, entre altres). A l’igual que succeeix amb<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

els conreus (Alonso 2006), respecte els tàxons emprats,<br />

no reflecteix cap canvi específic, tan sols l’increment<br />

<strong>de</strong> la presència <strong>de</strong> Pinus halepensis, raó que podria<br />

donar-se per una major pressió sobre l’estrat arbori<br />

com a resultat d’aquest increment poblacional.<br />

Al Grup <strong>de</strong>l Segre Cinca III (1000-800-750 cal.<br />

a.n.e.) es percep l’inici d’un procés <strong>de</strong> concentració<br />

<strong>de</strong>ls hàbitats i una relativa expansió per les zones<br />

laterals menys colonitza<strong>de</strong>s (respecte els grans rius<br />

pirinencs) (Alonso et al. 2002). En aquest cas, Quercus<br />

sp. perennifoli torna a guanyar el seu lloc, però amb<br />

una major representació <strong>de</strong> Pistacia lentiscus, sense<br />

oblidar Pinus halepensis. L’expansió <strong>de</strong> Quercus sp.<br />

perennifoli podria donar-se per l’ampliació <strong>de</strong> les àrees<br />

<strong>de</strong> captació cap a zones més llunyanes.<br />

Durant la primera edat <strong>de</strong>l ferro preval Pinus<br />

halepensis, en <strong>de</strong>triment <strong>de</strong> Pistacia lentiscus, i hi<br />

ha un augment <strong>de</strong> Quercus sp. perennifoli i Rosmarinus<br />

officinalis. A partir <strong>de</strong> l’anàlisi antracològica<br />

no és possible <strong>de</strong>tectar senyals d’un increment <strong>de</strong><br />

la cobertura forestal en aquest perío<strong>de</strong> respecte els<br />

perío<strong>de</strong>s anteriors, però sí un canvi en la gestió <strong>de</strong>ls<br />

recursos forestals.<br />

Durant l’època ibèrica, torna a augmentar l’ús <strong>de</strong><br />

les fustes <strong>de</strong> millor qualitat Quercus sp. perennifoli<br />

i Quercus sp. caducifoli, en <strong>de</strong>triment <strong>de</strong> Pinus halepensis.<br />

Aquest fet podria donar-se per la captació<br />

<strong>de</strong> fustes cada cop més allunyada, ja que també es<br />

registra l’explotació <strong>de</strong> fusta <strong>de</strong> Pinus tipus sylvestris/<br />

nigra, arbre d’alta muntanya.<br />

Amb la romanització s’intensifica la utilització d’un<br />

gran nombre <strong>de</strong> tàxons, entre els quals <strong>de</strong>staquen<br />

Pinus tipus sylvestris/nigra, Pinus halepensis, Quercus<br />

sp. caducifoli, Quercus sp. perennifoli, etc. Aquest<br />

fet es <strong>de</strong>u a la gran <strong>de</strong>sforestació que els romans<br />

provocaren arreu (Perlin 1999: 104-135), sense tenir<br />

preferència per cap espècie en concret. La presència<br />

d’aquesta explotació tan intensiva d’aquest gran nombre<br />

d’espècies també ve donada per l’encara major<br />

ampliació <strong>de</strong> l’àrea <strong>de</strong> captació <strong>de</strong>ls recursos forestals.<br />

Durant l’edat mitjana/perío<strong>de</strong> islàmic, <strong>de</strong>staca la<br />

major explotació <strong>de</strong> Pinus halepensis, Quercus sp. perennifoli,<br />

Pinus tipus sylvestris/nigra i Pistacia lentiscus.<br />

A banda d’això, sobresurt el gran augment <strong>de</strong> l’ín<strong>de</strong>x<br />

<strong>de</strong> diversitat taxonòmic, signe d’una intensificació <strong>de</strong><br />

l’ús <strong>de</strong> les espècies.<br />

Aquesta evolució <strong>de</strong>l paisatge vegetal <strong>de</strong> la plana<br />

occi<strong>de</strong>ntal catalana mostra que les espècies més<br />

usa<strong>de</strong>s dins d’aquest marc cronològic han estat les<br />

<strong>de</strong> caràcter mediterrani. En conseqüència d’aquesta<br />

explotació intensiva, es fa palesa la <strong>de</strong>gradació <strong>de</strong><br />

la cobertura forestal, en aquest sentit cal remarcar<br />

la importància <strong>de</strong> les espècies arbustives <strong>de</strong> caràcter<br />

heliòfil i colonitzador pràcticament en tots els conjunts<br />

estudiats. Un altre indicador d’aquesta <strong>de</strong>gradació és<br />

l’ampliació <strong>de</strong> les àrees <strong>de</strong> captació que es fa palesa<br />

en la diversitat d’espècies representa<strong>de</strong>s.<br />

Finalment, i com s’ha anat presentant al llarg<br />

d’aquest estudi, l’explotació <strong>de</strong> la fusta ha estat i és<br />

un factor fonamental en el <strong>de</strong>senvolupament humà. És<br />

tal la seva importància, que fins i tot ha condicionat<br />

la riquesa <strong>de</strong> cada indret, fins al punt d’enriquir-lo i<br />

empobrir-lo en funció <strong>de</strong> les reserves forestals existents.<br />

Les raons són molt clares, l’existència d’una<br />

31


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

gran quantitat <strong>de</strong> fusta <strong>de</strong> bona qualitat equival a<br />

l’existència d’unes estances ben condiciona<strong>de</strong>s amb<br />

suficient combustible per cuinar, escalfar-se, entre<br />

altres, cosa que augmenta lògicament la qualitat <strong>de</strong><br />

vida <strong>de</strong>ls seus habitants i, en conseqüència, afavoreix<br />

un probable increment <strong>de</strong> la seva població, entre altres<br />

factors. Per altra banda, la fusta també possibilita<br />

la manufactura d’utensilis i eines <strong>de</strong> tot tipus (<strong>de</strong><br />

cuina, agrícoles, etc.), <strong>de</strong> sistemes <strong>de</strong>fensius, d’armes,<br />

<strong>de</strong> vaixells, etc.; tot un conjunt d’elements que han<br />

impulsat les societats <strong>de</strong> cada època a l’obtenció<br />

d’unes millores bàsiques per a la seva supervivència.<br />

Agraïments<br />

Agraïm a Natàlia Alonso tot l’interès, ajuda i<br />

confiança prestada, ja que sense ella aquest estudi<br />

no hagués estat possible. També donem les gràcies<br />

a Maria Teresa Ros per elaborar totes les anàlisis<br />

antracològiques incloses a l’estudi, i a Maria Martín,<br />

Ethel Allué, Itxaso Euba i Carmen Mensua per haver<br />

respost molt positivament les nostres qüestions i per<br />

haver accedit molt amablement a oferir-nos informació<br />

inèdita sobre diversos estudis antracològics elaborats<br />

per elles mateixes. El treball ha estat possible gràcies<br />

a la beca predoctoral FI-DGR 2010 <strong>de</strong> la qual gau<strong>de</strong>ix<br />

S. Vila, concedida per la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya<br />

(AGAUR), i en el marc <strong>de</strong>l projecte HAR2008-05256<br />

i SGR2009-198. També donem les gràcies a tots els<br />

membres <strong>de</strong>l Grup d’Investació Prehistòrica (SGR<br />

2009-198) per haver acollit aquest projecte.<br />

A més, també volem donar les gràcies al laboratori<br />

d’Arqueobotànica <strong>de</strong> la Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona<br />

i a tots i totes els seus membres per haver-nos<br />

facilitat la utilització <strong>de</strong> tots els seus recursos i per<br />

haver-nos acollit. 20<br />

Donem els nostres agraïments també a tots els<br />

companys i companyes <strong>de</strong>l Laboratori <strong>de</strong> recerca i<br />

pràctiques d’Arqueologia <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

per haver-nos ajudat i donat el seu suport en els<br />

moment necessaris. Jordi Martínez, Núria Vilella<br />

i Georgina Prats han fet possible l’elaboració <strong>de</strong>ls<br />

mapes presentats en aquest estudi.<br />

Sílvia Vila Moreiras<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida,<br />

Grup d’Investigació Prehistòrica<br />

Departament d’Història<br />

Plaça Víctor Siurana, 1,<br />

25003 Lleida.<br />

svila2@hotmail.com<br />

Raquel Piqué i Huerta<br />

Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona,<br />

Departament <strong>de</strong> Prehistòria,<br />

08193 Bellaterra.<br />

raquel.pique@uab.cat<br />

20. Agraïm la seva ajuda a Ferran Antolín i Oriol López.<br />

32 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Bibliografia<br />

Allué, E., EubA, I. (2005). Informe <strong>de</strong> l’anàlisi<br />

antracològica <strong>de</strong>l jaciment Ibèric <strong>de</strong>ls Estinclells (Verdú,<br />

Urgell). Informe Inèdit. ArqueoCat sl.<br />

Alonso, N. (1999). De la Llavor a la Farina. Els<br />

processos agrícoles protohistòrics a la Catalunya<br />

occi<strong>de</strong>ntal. Monographies d’Archéologie Méditerranéenne.<br />

Publicacions <strong>de</strong> l’UMR 154 du CNRS. Lattes.<br />

Alonso, n., JunyEnt, E., lAfuEntE, A., lópEz, J. (1999).<br />

Chronologie <strong>de</strong>s ages <strong>de</strong>s métaux dans la basse<br />

vallée du Segre (Catalogne, Espagne) a partir <strong>de</strong>s<br />

datations 14C. Actes du 3 eme Collegue International 14C<br />

et Archéologie (Lyon, 1998). Mémoires <strong>de</strong> la Société<br />

Préhistorique Française 26: 287-292.<br />

Alonso, n., GEné, M., JunyEnt, E., lAfuEntE, A., lópEz,<br />

J. b., MoyA, A., tArtErA, E. (2002). Recuperant el<br />

passat a la línia <strong>de</strong>l Tren d’Alta Velocitat. L’assentament<br />

protohistoric, medieval i d’època romana <strong>de</strong> El Vilot<br />

<strong>de</strong> Montagut (Alcarràs, Lleida). Universitat <strong>de</strong> Lleida.<br />

Pagès editors, Lleida.<br />

Alonso, N. et al. (2003). Campanya 2000. Memòria.<br />

Excavació arqueològica d’urgència al jaciment <strong>de</strong><br />

Minferri. Lleida (inèdit).<br />

Alonso, N. (2006). Agricultura i poblament a la plana<br />

occi<strong>de</strong>ntal catalana durant l’edat <strong>de</strong>l bronze. A: bolós,<br />

J.; JArné, A.; vicEdo, E. Condicions <strong>de</strong> vida al món<br />

rural. V Congrés sobre sistemes agraris, organització<br />

social i po<strong>de</strong>r local. Diputació <strong>de</strong> Lleida i Institut<br />

d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs. Alguaire: 711-726.<br />

Alonso, n., JunyEnt, E., lópEz, J. (2010). Arbeca. La<br />

Fortalesa <strong>de</strong>ls Vilars, col. Guies <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya, Ruta <strong>de</strong>ls íbers. Museu d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya.<br />

Alòs, C. et al. (2006-2007). El Pla d’Almatà (Balaguer,<br />

la Noguera): primeres aportacions interdisciplinàries<br />

a l’estudi <strong>de</strong> les sitges i els pous negres <strong>de</strong> la Zona<br />

5. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 16-17: 145-167.<br />

AsEnsio, D. et al. (2003). Un jaciment ibèric <strong>de</strong>ls<br />

Estinclells (Verdú, Urgell): un assentament fortificat<br />

ilergeta <strong>de</strong>l segle iii a.C. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

<strong>Ponent</strong>, 13: 223-236.<br />

AsEnsio, D., et al. (2005). Món ibèric: als Països<br />

Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Puigcerdà: homenatge a Josep Barcerà i Farràs:<br />

Puigcerdà, 1: 467-481.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

bAdiAs, J., GArcés EstAlló, J., sAulA, o., solAnEs, E.<br />

(2001). El camp <strong>de</strong> Sitges ibèric <strong>de</strong> Missatges (Tàrrega,<br />

l’Urgell). Tribuna d’Arqueologia, 2001: 143-166.<br />

buxó, r., cAnAl, d., GuitArt, J., pErA, J., piqué, r.<br />

(2004). Excavació <strong>de</strong> dos pous d’època romana a<br />

Guissona: L’explotació <strong>de</strong>ls recursos vegetals a la ciutat<br />

romana <strong>de</strong> Iesso als segles i aC-ii dC. Arqueologia a<br />

Iesso (Guissona), I, Miscel·lània. Patronat d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Guissona. Guissona: 213-277.<br />

DD.AA. (2004). Intervención <strong>de</strong> urgencia en el yacimiento<br />

arqueológico <strong>de</strong> Vincamet (Fraga, el Baix Cinca, Huesca).<br />

Grup d’Investigació Prehistòrica. Lleida (informe inèdit).<br />

Equip MinfErri (1997). Noves da<strong>de</strong>s per a la<br />

caracterització <strong>de</strong>ls assentaments a l’aire lliure durant<br />

la primera meitat <strong>de</strong>l II mil·leni cal. BC: primers<br />

resultats <strong>de</strong> les excavacions en el jaciment <strong>de</strong> Minferri<br />

(Juneda, les Garrigues). <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

<strong>Ponent</strong>, 7: 161-211.<br />

Equip sArró (2000). Les Roques <strong>de</strong>l Sarró (Lleida,<br />

Segrià): Evolució <strong>de</strong> l’assentament entre el 3600 cal.<br />

a.n.e. i el 175. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 10:<br />

103-175.<br />

GArcés, i., sAulA, o. (1996). La sitja tardo-ibèrica<br />

<strong>de</strong>ls Missatges. Tàrrega (Urgell). Estudi <strong>de</strong>ls materials<br />

arqueològics. Urtx: <strong>Revista</strong> Cultural <strong>de</strong> l’Urgell, 9: 7-66.<br />

GóMEz, X. (1999). Intervencions arqueològiques a<br />

Lleida durant l’any 1998. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

<strong>Ponent</strong>, 9: 353-363.<br />

GonzálEz, J. r., rovirA, J., rodríGuEz, J. (1983-1984).<br />

Els materials musulmans <strong>de</strong> l’establiment islàmic<br />

<strong>de</strong>l Tossal <strong>de</strong> Solibernat (Torres <strong>de</strong> Segre, Segrià).<br />

Empúries, 45-46: 234-245.<br />

GuitArt, J., pErA, J. (1994). La ciutat romana <strong>de</strong> “Iesso”<br />

(Guissona, la Segarra). La ciutat <strong>de</strong>l món romà=la<br />

ciutat <strong>de</strong>l mundo romano: XIV Congreso Internacional.<br />

Actas, 2. Tarragona: 186-187.<br />

GutiérrEz, pEñA (1992). Evolución climática y<br />

geomorfológica <strong>de</strong>l Holoceno superior (Cordillera<br />

Ibérica, Depresión <strong>de</strong>l Ebro y Pre-Pirineo). A: cEArrEtA,<br />

A. i uGArtE, f. M. The Late Quaternary in the Western<br />

Pyrenean Region. Bilbao: 109-124.<br />

lópEz cAchEro, J. (2006). Aproximació a la societat <strong>de</strong>l<br />

nord-est peninsular durant el bronze final i la primera<br />

edat <strong>de</strong> ferro. El cas <strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> Can Piteu i<br />

33


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

Can Roqueta (Saba<strong>de</strong>ll, Vallès Occi<strong>de</strong>ntal, Barcelona).<br />

Societat Catalana d’Arqueologia. Barcelona.<br />

lópEz, J. (2000). L’evolució <strong>de</strong>l poblament protohistòric<br />

a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana. Mo<strong>de</strong>ls d’ocupació <strong>de</strong>l<br />

territori i urbanisme. Universitat <strong>de</strong> Lleida. Departament<br />

d’Història, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història<br />

Antiga (disponible en format digital).<br />

lópEz, J. b., Alonso, n., JunyEnt, E., lAfuEntE, A.<br />

(2000). El Grup <strong>de</strong>l Segre-Cinca i l’edat <strong>de</strong>l bronze a<br />

la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana: evolució i periodització.<br />

XII Col·loqui Internacional d’Arqueologia <strong>de</strong> Puigcerdà:<br />

Pirineus i veïns al 3r mil·lenni a.C. De la fi <strong>de</strong>l neolític<br />

a l’edat <strong>de</strong>l bronze entre l’Ebre i la Garona. Puigcerdà.<br />

lópEz, J. B. (2001). Minferri en el context <strong>de</strong> l’edat<br />

<strong>de</strong>l bronze a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana. A: Colors<br />

<strong>de</strong> la terra. La vida i la mort en una al<strong>de</strong>a d’ara fa<br />

4.000 anys Minferri (Juneda). Qua<strong>de</strong>rns <strong>de</strong> la Sala<br />

d’Arqueologia, 1. Lleida Fundació. Publicacions <strong>de</strong><br />

l’Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs. Lleida.<br />

loriEntE, A., Gil, i., pAyà, x. (1997). Un exemple <strong>de</strong>l<br />

mo<strong>de</strong>l urbà andalusí: medina Larida. L’aportació <strong>de</strong><br />

l’arqueologia urbana al món àrab. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 7: 77-106.<br />

MArtín sEiJo, M., piqué huErtA, r. (2008). Consumo<br />

especializado <strong>de</strong> combustibles en el Neolítico: los datos<br />

antracológicos <strong>de</strong>l yacimiento <strong>de</strong> Auvelles (Castelló <strong>de</strong><br />

Farfanya, Lleida). A: hErnándEz, M. s., solEr, J. A.,<br />

lópEz, J.-A. (eds.). IV Congreso <strong>de</strong>l Neolítico Peninsular.<br />

Diputación Provincial <strong>de</strong> Alicante, I: 432-437.<br />

MArtín sEiJo, M., piqué huErtA, r. (2009). Informe <strong>de</strong><br />

l’anàlisi antracològica <strong>de</strong>ls Estinclells (Verdú, l’Urgell).<br />

Informe inèdit.<br />

MAyA, J. l., frAncès, J., prAdA, A. (1992). Avance <strong>de</strong><br />

las excavaciones en la Cova Punta Farisa (Fraga,<br />

Huesca). <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 2.<br />

MAyA, J. l., cuEstA, f., lópEz, J. (1998). Genó: Un<br />

poblado <strong>de</strong>l Bronce Final en el Bajo Segre (Lleida).<br />

Publicacions Universitat <strong>de</strong> Barcelona. Barcelona.<br />

Montón, F. J. (2003-2004). El poblado <strong>de</strong> la Co<strong>de</strong>ra:<br />

aproximación al urbanismo <strong>de</strong> la I edad <strong>de</strong>l Hierro,<br />

Espacio, tiempo y forma, sèrie I. Prehistoria y arqueología,<br />

16-17 (Homenaje a Victoria Cabrera Valdés): 373-390.<br />

Montón, F. J. (2007). La Co<strong>de</strong>ra: hábitat y necrópolis<br />

en la I edad <strong>de</strong>l Hierro. Caesaraugusta, 78: 291-294.<br />

niEto, A. (2008). El ritual d’inhumació <strong>de</strong> fetus <strong>de</strong><br />

cavall a la fortalesa <strong>de</strong>ls Vilars (Arbeca, les Garrigues).<br />

Noves aportacions a la problemàtica <strong>de</strong> la domesticació<br />

<strong>de</strong>l cavall en el marc <strong>de</strong> la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana<br />

(viii a iii a.C.), Universitat <strong>de</strong> Lleida. Departament<br />

d’Història. Treball <strong>de</strong> DEA, inèdit.<br />

niEto, A. (2012). Entre el consum i l’afecte: la interacció<br />

entre els animals i les comunitats protohistòriques <strong>de</strong><br />

la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana (segles vii-iv a.n.e.). Tesi<br />

<strong>de</strong> Doctorat, inèdita.<br />

pAyà, x., Gil, i., loriEntE, A., lAfuEntE, A., Morán, M.<br />

(1996). Evolució espacial i cronològica <strong>de</strong> l’antiga ciutat<br />

d’Ilerda. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 6: 119-149.<br />

pEinAdo, M., rivAs-MArtínEz, s. (eds.) (1987). La<br />

vegetación <strong>de</strong> España. Universidad <strong>de</strong> Alcalá <strong>de</strong><br />

Henares. Madrid.<br />

pérEz, A. (1992). Los hallazgos <strong>de</strong> la zona <strong>de</strong><br />

enterramientos en torno a la estación <strong>de</strong> ferrocarril<br />

<strong>de</strong> Lleida. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 2: 199-216.<br />

pErlin, J. (1999). Historia <strong>de</strong> los bosques: el significado<br />

<strong>de</strong> la ma<strong>de</strong>ra en el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la civilización. Gaia<br />

proyecto 2050. Madrid.<br />

piqué, R. (1998a). Informe <strong>de</strong> l’anàlisi antracològica<br />

<strong>de</strong> la intervenció 46 (C/Bafart) <strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> Lleida.<br />

A: Recerca interdisciplinar en el marc <strong>de</strong> l’arqueologia<br />

urbana. Paisatge, agricultura i alimentació en la Lleida<br />

romana i islàmica. Informe <strong>de</strong> la fase I. Servei d’Anàlisis<br />

Arqueològiques. Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona.<br />

Informe inèdit.<br />

piqué, R. (1998b). Informe <strong>de</strong> l’anàlisi antracològica<br />

<strong>de</strong> la intervenció 47 (C/ Costa <strong>de</strong> Magdalena) <strong>de</strong><br />

la ciutat <strong>de</strong> Lleida. A: Recerca interdisciplinar en el<br />

marc <strong>de</strong> l’arqueologia urbana. Paisatge, agricultura i<br />

alimentació en la Lleida romana i islàmica. Informe <strong>de</strong><br />

la fase I. Servei d’Anàlisis Arqueològiques. Universitat<br />

Autònoma <strong>de</strong> Barcelona. Informe inèdit.<br />

piqué, R. (1998c). Dinàmica paleoambiental entre el<br />

80.000-5.000 BP al nord-est <strong>de</strong> la península ibèrica:<br />

les da<strong>de</strong>s antracològiques. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

<strong>Ponent</strong>, 8.<br />

piqué, r., MEnsuA, c. (2001). Informe <strong>de</strong> l’anàlisi<br />

antracològica <strong>de</strong> Missatges. Informe inèdit.<br />

piqué, r. (2002). La recol·lecció dins Alonso et al.<br />

2002: 205-211.<br />

piqué, r. (2003). L’aprofitament <strong>de</strong>ls recursos forestals<br />

a les ocupacions humanes <strong>de</strong>l jaciment <strong>de</strong> Vincamet.<br />

Informe inèdit.<br />

piqué, r. (2005). Paisaje y gestión <strong>de</strong> recursos forestales<br />

entre el VI y IV milenio cal AC en el Noreste <strong>de</strong> la<br />

Península Ibérica. A: AriAs cAbAl, p., ontAñon pErEdo,<br />

r., GArcíA Moncó piñEiro, c. (eds.). III Congreso<br />

<strong>de</strong> Neolítico <strong>de</strong> la Península Ibérica. Universidad <strong>de</strong><br />

Cantabria. Santan<strong>de</strong>r: 45-52.<br />

piqué, r. (2006). Informe <strong>de</strong> l’anàlisi <strong>de</strong> les gustes <strong>de</strong>l<br />

Molí d’en Codina. Servei d’Anàlisis Arqueològiques.<br />

Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona. Informe inèdit.<br />

piqué, r. (2008). Informe <strong>de</strong>l análisis <strong>de</strong> las ma<strong>de</strong>ras<br />

carbonizadas <strong>de</strong> La Co<strong>de</strong>ra (Alcolea <strong>de</strong> Cinca, Huesca).<br />

Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona. Informe inèdit.<br />

34 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X


Sílvia Vila Moreiras, Raquel Piqué i Huerta, Paisatge vegetal i gestió <strong>de</strong>l combustible a la plana occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític...<br />

piqué, r. (inèdit a): Informe preliminar <strong>de</strong> l’estudi <strong>de</strong>ls<br />

carbons <strong>de</strong>l jaciment <strong>de</strong> Minferri (Campanyes 1994 i<br />

1995). Informe inèdit.<br />

piqué, r. (inèdit b). Informe antracològic <strong>de</strong> les<br />

Intervencions 30, 70, 83 i 85 <strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> Lleida.<br />

Informe inèdit.<br />

piqué, r., noGuErA, M. (2000). Informe <strong>de</strong> l’anàlisi<br />

antracològica <strong>de</strong> la intervenció 48 (Turó <strong>de</strong> la Seu,<br />

vessant sud-est) <strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> Lleida. Laboratori<br />

d’Arqueobotànica, Servei d’Anàlisis Arqueològiques,<br />

Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona, 54-78. Informe<br />

inèdit.<br />

piqué, r., vilA, s. (2010). Estudi preliminar <strong>de</strong> l’anàlisi<br />

antracològica <strong>de</strong>l jaciment <strong>de</strong>l Pla d’Almatà (Balaguer,<br />

la Noguera). Informe inèdit.<br />

pitA, M. (1956). Inventario Nacional <strong>de</strong> sitios<br />

Arqueológicos. IX. Medieval, núm. 1130: Alcarrás<br />

(Lérida). El Vilot, Noticiario Arqueológico Hispánico,<br />

III-IV, Quar<strong>de</strong>rns 1-3 (1954-1955): 325.<br />

pitA, M. (1958). Datos Arqueológicos Provinciales VI.<br />

Ilerda, XXII: 33-75.<br />

pitA, M. (1962). Notas <strong>de</strong> Arqueología <strong>de</strong> Cataluña y<br />

Baleares. Ampurias, XXIV: 327-332.<br />

prAts, G. (2011). L’emmagatzematge en sitja: metodologia<br />

i experimentació per al seu càlcul. El jaciment <strong>de</strong><br />

Minferri (Juneda, les Garrigues). Universitat <strong>de</strong> Lleida.<br />

Departament d’Història. Treball final <strong>de</strong> màster inèdit.<br />

rodAnés, J. M. (1991). Investigaciones arqueológicas en<br />

el Bajo Cinca: campañas <strong>de</strong> excavación <strong>de</strong> 1989/1990<br />

en el poblado <strong>de</strong> la edad <strong>de</strong>l Bronce <strong>de</strong> Masada <strong>de</strong><br />

Ratón (Fraga, Huesca). <strong>Revista</strong> <strong>de</strong> Arqueología <strong>de</strong>l<br />

Instituto <strong>de</strong> Estudios Altoaragoneses, 8: 165-198.<br />

ros, M. T. (1985). Contribució antracoanalítica a l’estudi<br />

<strong>de</strong> l’entorn vegetal <strong>de</strong> l’home <strong>de</strong>l Paleolític Superior a<br />

l’Edat <strong>de</strong>l Ferro a Catalunya. Tesi <strong>de</strong> llicenciatura.<br />

Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona.<br />

ros, M. T. (1988). L’aplicació <strong>de</strong> l’anàlisi antracològica<br />

a l’arqueologia catalana. Cota Zero, 4: 51-60.<br />

ros, M. T. (1992). Les apports <strong>de</strong> l’Anthracologie à<br />

l’étu<strong>de</strong> du paléoenvironment végétal en Catalogne<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 9-36, ISSN: 1131-883-X<br />

(Espagne). Les Charbons <strong>de</strong> Bois, les Anciens<br />

Écosystèmes et les Rôle <strong>de</strong> l’Homme, Colloque à<br />

Montpellier, 1991. Bulletin <strong>de</strong> la Société Botanique <strong>de</strong><br />

France, 139, Actualités Botaniques: 483-493.<br />

ros, M. T. (1993). Análisis antracológico <strong>de</strong>l yacimiento<br />

<strong>de</strong>l Bronce Medio <strong>de</strong> Punta Farisa (Fraga, Huesca).<br />

Estudios <strong>de</strong> la Antigüedad VI-VII. Publicacions <strong>de</strong><br />

Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona: 45-47.<br />

ros, M. T. (1995a). Memoria <strong>de</strong>l estudio antracológico<br />

<strong>de</strong>l yacimiento <strong>de</strong> Masada <strong>de</strong> Ratón (Fraga, Huesca).<br />

Informe inèdit.<br />

ros, M. T. (1995b). Memoria <strong>de</strong>l estudio antracológico<br />

<strong>de</strong>l yacimiento <strong>de</strong>l Tozal <strong>de</strong> los Regallos (Candasnos-<br />

Huesca). Informe inèdit.<br />

ros, M. T. (1995c). Informe <strong>de</strong> l’anàlisi antracològica<br />

<strong>de</strong> Els Vilars (Arbeca, Les Garrigues). Informe inèdit.<br />

ros, M. T. (1994/96). La vegetació <strong>de</strong> la Catalunya<br />

Meridional i territoris propers <strong>de</strong> la <strong>de</strong>pressió <strong>de</strong> l’Ebre<br />

en la Prehistòria recent i protohistòria a partir <strong>de</strong>ls<br />

estudis antracològics. Gala, 3-5: 19-339.<br />

ros, M. T. (1996). Datos antracológicos sobre la<br />

diversidad paisajística <strong>de</strong> Catalunya en el Neolítico.<br />

I Congrés <strong>de</strong>l Neolític a la Península Ibèrica, Gavà,<br />

II: 43-56.<br />

sAulA i briAnsó, O., bAdiAs i MAtA, J. (1999). Les<br />

excavacions arqueològiques <strong>de</strong>l jaciment <strong>de</strong>l Molí <strong>de</strong>l<br />

Codina <strong>de</strong> Tàrrega. Tamid, vol. 2: 1998-1999: 161-190.<br />

vilA, s. (2010). Vegetació i explotació forestal a la plana<br />

occi<strong>de</strong>ntal catalana entre el neolític i l’edat mitjana:<br />

estat <strong>de</strong> la qüestió <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’anàlisi antracològica.<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida, Departament d’Història. Treball<br />

final <strong>de</strong> màster, inèdit.<br />

vilEllA, N. (2010). Caracterització <strong>de</strong>l Grup <strong>de</strong>l Segre-<br />

Cinca a partir <strong>de</strong> les fàcies ceràmiques. Universitat<br />

<strong>de</strong> Lleida. Departament d’Història. Treball final <strong>de</strong><br />

màster, inèdit.<br />

Pàgines d’internet:<br />

http://www.paeria.es/arqueologia/lleidarc/int83.htm<br />

35


Joan Ferrer i Jané<br />

David Garcia i Rubert<br />

Isabel Moreno Martínez<br />

Núria Tarra<strong>de</strong>ll-Font<br />

Albert Turull i Rubinat<br />

Introducció 1<br />

Al principi <strong>de</strong> l’any 2010 l’Associació Cultural<br />

l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot, ambdues<br />

radica<strong>de</strong>s a la comarca <strong>de</strong> la Segarra, tingueren<br />

coneixement <strong>de</strong> la subhasta imminent d’una moneda<br />

atribuïda a la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa. Totes dues associacions<br />

van <strong>de</strong>cidir tractar d’adquirir-la conjuntament<br />

tot valorant diverses circumstàncies, entre elles que<br />

es tractés d’una moneda extraordinàriament singular,<br />

que la inscripció que incorpora en el camp epigràfic<br />

pogués constituir la versió més antiga <strong>de</strong> la <strong>de</strong>nominació<br />

actual <strong>de</strong> la comarca catalana <strong>de</strong> la Segarra o<br />

que tots els indicis assenyalessin que el seu lloc d’encunyació<br />

podia trobar-se dins <strong>de</strong>ls límits <strong>de</strong> la Segarra<br />

1. Aquest treball s’emmarca en el projecte HAR2011-28142<br />

<strong>de</strong>l G<strong>RAP</strong> (Grup <strong>de</strong> Recerca en Arqueologia Protohistòrica.<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona), finançat pel Ministerio <strong>de</strong> Ciencia e<br />

Innovación, i en el SGR2009-243 <strong>de</strong>l G<strong>RAP</strong>, <strong>de</strong> la Generalitat<br />

<strong>de</strong> Catalunya. No hauria estat possible sense l’adquisició i cessió<br />

temporal <strong>de</strong> la moneda <strong>de</strong> śikaŕa per part <strong>de</strong> l’Associació<br />

Cultural Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot<br />

als autors. Volem agrair a totes dues associacions les facilitats<br />

que ens han proporcionat en tot moment per a po<strong>de</strong>r realitzar<br />

aquest treball. De manera especial, volem agrair també la<br />

col·laboració imprescindible en moments diversos <strong>de</strong> l’estudi<br />

<strong>de</strong> R. Álvarez, M. Campo, M. Clua, E. Domingo, L. Guerrero,<br />

J. Moya, J. Oliva, E. Subirà i L. Villaronga.<br />

22 2012<br />

Pàgs. 37-58<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica<br />

<strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra 1<br />

En aquest treball duem a terme l’estudi <strong>de</strong> tres mone<strong>de</strong>s, una<br />

d’elles inèdita, <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa. Completem el treball<br />

amb una anàlisi iconogràfica i epigràfica i amb un breu estudi <strong>de</strong><br />

l’evolució històrica <strong>de</strong> la <strong>de</strong>nominació que donarà nom a l’actual<br />

comarca catalana <strong>de</strong> la Segarra.<br />

Paraules clau: śikaŕa, seca ibèrica, Segarra, moneda ibèrica,<br />

iltiŕkesken.<br />

In this paper we study three coins, one of them unpublished,<br />

of the Iberian mint of śikaŕa. We complete the work by analyzing<br />

the iconography, the inscriptions, and the historical evolution of<br />

the name which will name the current Catalan region of Segarra.<br />

Key words: śikaŕa, Iberian mint, Segarra, Iberian coin, iltiŕkesken.<br />

històrica. L’objectiu inicial fou tractar <strong>de</strong> treure la peça<br />

d’un àmbit <strong>de</strong> circulació estrictament privat per tal <strong>de</strong><br />

fomentar el seu estudi i cedir-la posteriorment a una<br />

institució museística, tot permetent d’aquesta forma<br />

que, adientment presentada, tothom en pogués gaudir.<br />

Tot i que la subhasta es va retardar més <strong>de</strong>l que<br />

hom preveia inicialment, al llarg <strong>de</strong>l mes <strong>de</strong> març<br />

<strong>de</strong>l 2011 les associacions van aconseguir el seu objectiu<br />

d’adquirir la moneda. A continuació, i a banda<br />

d’encetar el procés <strong>de</strong> negociació amb les institucions<br />

museístiques segarrenques per tal d’efectuar-ne una<br />

cessió, van consi<strong>de</strong>rar convenient que es dugués a<br />

terme el seu estudi científic, encàrrec <strong>de</strong>l qual els<br />

signants d’aquest article en som dipositaris.<br />

En aquest treball incloem tant l’estudi d’aquesta<br />

moneda inèdita com també la revisió <strong>de</strong>ls altres dos<br />

exemplars coneguts fins ara <strong>de</strong> la mateixa seca i que<br />

es troben actualment en mans <strong>de</strong> col·leccionistes<br />

privats. Això dóna peu a tractar <strong>de</strong> contextualitzar<br />

millor la seca <strong>de</strong> śikaŕa en el conjunt <strong>de</strong> les seques<br />

ibèriques catalanes i a tractar qüestions relaciona<strong>de</strong>s<br />

amb la iconografia present a les mone<strong>de</strong>s i amb el<br />

possible topònim inscrit a la llegenda i la seva eventual<br />

evolució històrica. Amb tot, no aspirem a <strong>de</strong>finir<br />

íntegrament les eventuals característiques <strong>de</strong> la seca,<br />

tasca que la migra<strong>de</strong>sa <strong>de</strong> la mostra disponible fa<br />

inviable ara com ara.<br />

37


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

Fig. 1. Mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la seca <strong>de</strong> śikaŕa: moneda 1: Tritetartemorion (segons Guerrero 1993); moneda 2: Tetartemorion (segons<br />

Herrero 2006); moneda 3: Tetartemorion. Abans <strong>de</strong> la restauració (segons Aureo 2011); moneda 3: Tetartemorion. Després <strong>de</strong> la<br />

restauració.<br />

Inventari, <strong>de</strong>scripció i classificació<br />

Moneda 1. Divisor <strong>de</strong> śikaŕa.<br />

Tritetartemorion (fig. 1)<br />

Anvers: Cap masculí (?) imberbe, mirant a la dreta,<br />

amb collar <strong>de</strong> punts. Davant dofí, darrere signes<br />

in<strong>de</strong>terminats. Encerclat per una gràfila <strong>de</strong> punts.<br />

Encuny amb <strong>de</strong>fectes: presenta línies incises i una<br />

petita llacuna que dificulten la lectura d’algun element<br />

<strong>de</strong> la iconografia.<br />

Revers: Genet amb escut rodó a l’esquena. És<br />

possible que dugui casc, malgrat que la baixa qualitat<br />

<strong>de</strong> la imatge impe<strong>de</strong>ix confirmar-ho. És també<br />

possible que el genet portés una llança a la mà, però<br />

en aquest cas ni la qualitat <strong>de</strong> la imatge ni l’estat <strong>de</strong><br />

conservació <strong>de</strong> la moneda, força <strong>de</strong>gradada, aju<strong>de</strong>n a<br />

concretar-ho. A l’exerg, entre les potes <strong>de</strong>l davant i <strong>de</strong>l<br />

darrere, llegenda en signari ibèric nord-oriental: śikaŕa<br />

(el darrer símbol, entre les dues potes davanteres).<br />

Com en l’anvers, encuny amb <strong>de</strong>fectes: també presenta<br />

línies incises i una petita llacuna que dificulten la<br />

lectura d’algun element <strong>de</strong> la iconografia.<br />

Metall: Ag<br />

Pes: 0,45 g (segons publicacions)<br />

Mòdul màxim: 10 mm (segons publicacions)<br />

Gruix: Desconegut<br />

Direcció d’encunys: Desconeguda<br />

Ref. bibl.: Guerrero 1993: 43-44; CNHAAA: 513,<br />

núm. 31A; Aureo 1997: 1264; Villaronga 1998: 165,<br />

làm. XL, 606; Crusafont 2009: 150, núm. 653.<br />

Comentaris: Col·lecció privada. Aquesta moneda és<br />

coneguda <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’any 1993, quan A. Guerrero (1993)<br />

publicà un breu estudi on assenyalà que la peça fou<br />

trobada en l’àmbit geogràfic <strong>de</strong> la comarca catalana<br />

<strong>de</strong> la Segarra. Posteriorment hem tingut coneixement<br />

que el lloc concret on fou recuperada es troba situat<br />

a la rodalia <strong>de</strong> Guissona, en un turó in<strong>de</strong>terminat. 2<br />

Malgrat que genèrica, Guerrero realitzà una bona<br />

aproximació a la problemàtica, fent una interessant<br />

proposta <strong>de</strong> lectura <strong>de</strong> la llegenda i relacionant encertadament<br />

la moneda amb l’àmbit metrològic <strong>de</strong> la<br />

dracma. Poc <strong>de</strong>sprés d’aquesta publicació la moneda<br />

fou estudiada per L. Villaronga (CNHAAA: 513, núm.<br />

31A; Villaronga 1998: 165, làm. XL, 606). 3 L’any 1997<br />

fou subhastada per Aureo&Calicó (Aureo 1997: 1264)<br />

i passà a formar part d’una col·lecció privada. L’any<br />

2009 fou novament publicada (Crusafont 2009: 150,<br />

núm. 653), sense cap aportació nova.<br />

La interpretació iconogràfica <strong>de</strong>l revers és complexa<br />

a causa <strong>de</strong> les dificultats <strong>de</strong> lectura que planteja<br />

el <strong>de</strong>ficient estat <strong>de</strong> conservació i, probablement, <strong>de</strong><br />

la utilització d’un encuny amb <strong>de</strong>fectes. En algunes<br />

publicacions els autors hi i<strong>de</strong>ntifiquen un genet amb<br />

palma (Guerrero 1993: 43; Aureo 2011) mentre que<br />

d’altres hi veuen un genet amb llança i escut rodó<br />

a l’esquena (CNHAAA: 513, núm. 31A; Aureo 1997:<br />

1264; Villaronga 1998: 165, làm. XL, 606; Crusafont<br />

2009: 150, núm. 653). Al nostre parer resulta evi<strong>de</strong>nt<br />

2. Informació oral facilitada pel fill d’A. Guerrero, el Dr. L.<br />

Guerrero, a qui volem agrair la seva col·laboració i amabilitat.<br />

3. Les da<strong>de</strong>s mètriques proce<strong>de</strong>ixen d’aquestes publicacions.<br />

38 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

SECA DE śikaŕa<br />

Ordre Localització Referències Metall Mòdul Pes Gruix Eixos<br />

Divisor. Tritetartemorion<br />

1 Col·l. particular Guerrero 1993: 43-44 Ag<br />

CNHAAA, p. 513,<br />

31A<br />

10 mm 0,45 g Desc. Desc.<br />

Divisor. Tetartemorion<br />

2 Col·l. particular Herrero 2006: lot 99<br />

Crusafont 2009: 150,<br />

654<br />

Ag 8 mm 0,18 g Desc. Desc.<br />

3 Museu Comarcal <strong>de</strong> la Aureo 2011: n. 25 Ag 8,5 mm 0,19 g 2 mm 2 h.<br />

Segarra-Cervera (cedida per<br />

AC l’Espitllera i F. J. Cases<br />

i Llebot)<br />

la representació <strong>de</strong> l’escut rodó a l’esquena <strong>de</strong>l genet<br />

i cal <strong>de</strong>scartar l’existència <strong>de</strong> la palma, però algun<br />

petit indici aconsella no <strong>de</strong>scartar <strong>de</strong>l tot l’existència<br />

d’una llança.<br />

El metall i el pes semblen coherents amb les propostes<br />

<strong>de</strong> classificació realitza<strong>de</strong>s fins ara (Guerrero<br />

1993: 43-44; CNHAAA: 513, núm. 31A; Aureo 1997:<br />

1264; Villaronga 1998: 165, làm. XL, 606; Crusafont<br />

2009: 150, núm. 653), bona part <strong>de</strong> les quals <strong>de</strong>fensen<br />

que es tracta d’un tritetartemorion, un divisor <strong>de</strong> la<br />

dracma. Es tractaria, doncs, d’una moneda ibèrica<br />

que segueix la metrologia <strong>de</strong>l sistema monetari grec<br />

basat en la dracma.<br />

Moneda 2. Divisor <strong>de</strong> śikaŕa.<br />

Tetartemorion (fig. 1)<br />

Anvers: Cap d’estil ibèric mirant a la dreta, possiblement<br />

baronívol malgrat que resulta difícil d’esbrinar-ho<br />

atesa la <strong>de</strong>gradació <strong>de</strong> la peça —Crusafont<br />

(2009: 150, núm. 654), per exemple, creu i<strong>de</strong>ntificar-hi<br />

un cap femení. En la part inferior <strong>de</strong>l coll sembla<br />

insinuar-se un filet en relleu que podria correspondre<br />

a les restes <strong>de</strong> la representació d’un collar. Tota la<br />

figura resta encerclada per una gràfila.<br />

Revers: Dues pròtomes <strong>de</strong> cavall amb les potes<br />

aixeca<strong>de</strong>s, mirant en direccions oposa<strong>de</strong>s i uni<strong>de</strong>s<br />

pel tronc. Hi observem amb força <strong>de</strong>tall aspectes<br />

com la cabeçada, les regnes o el crin. A l’exerg, entre<br />

les potes, inscripció en signari ibèric nord-oriental:<br />

śikaŕa. Hi apreciem les restes, molt <strong>de</strong>grada<strong>de</strong>s, <strong>de</strong>l<br />

que podria haver estat una gràfila.<br />

Metall: Ag<br />

Pes: 0,18 g (segons Herrero 2006 i Crusafont 2009)<br />

Mòdul màxim: 8 mm (segons Crusafont 2009)<br />

Gruix: Desconegut<br />

Direcció d’encunys: Desconeguda<br />

Ref. bibl.: Herrero 2006: lot 99; Crusafont 2009:<br />

150, núm. 654.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

Comentaris: Aquesta moneda fou subhastada el<br />

15 <strong>de</strong> novembre <strong>de</strong> 2006 per Numismàtica Herrero<br />

a Madrid. Actualment forma part d’una col·lecció<br />

privada. Es <strong>de</strong>sconeix el lloc <strong>de</strong> la troballa. Presenta<br />

una certa pèrdua <strong>de</strong>l suport però, amb tot, el metall<br />

i el pes semblen coherents amb les propostes <strong>de</strong><br />

classificació realitza<strong>de</strong>s fins ara (Herrero 2006: lot 99;<br />

Crusafont 2009: 150, núm. 654) i que <strong>de</strong>fensen que<br />

es tracta d’un tetartemorion, un divisor <strong>de</strong> la dracma.<br />

Moneda 3. Divisor <strong>de</strong> śikaŕa.<br />

Tetartemorion (fig. 1)<br />

Anvers: Cap masculí imberbe, d’estil ibèric, mirant<br />

a la dreta. En la part inferior <strong>de</strong>l coll sembla insinuar-se<br />

un filet en relleu, molt <strong>de</strong>gradat, que podria<br />

correspondre a les restes <strong>de</strong> la representació d’un<br />

collar, un torques o el plec d’un vestit. Tota la figura<br />

resta encerclada per una gràfila <strong>de</strong> punts.<br />

Revers: Dues pròtomes <strong>de</strong> cavall amb les potes<br />

aixeca<strong>de</strong>s, mirant en direccions oposa<strong>de</strong>s i uni<strong>de</strong>s pel<br />

tronc. Hi observem amb força <strong>de</strong>tall aspectes com<br />

la cabeçada, les regnes o el crin. A l’exerg, entre les<br />

potes, llegenda en signari ibèric nord-oriental: śikaŕa.<br />

En l’extrem inferior hi apreciem les restes, molt<br />

<strong>de</strong>grada<strong>de</strong>s, <strong>de</strong>l que podria haver estat una gràfila.<br />

Metall: Ag<br />

Pes: 0,19 g<br />

Mòdul màxim: 8,5 mm (mòdul <strong>de</strong> la gràfila en<br />

anvers: 6,5 mm)<br />

Gruix: 2 mm<br />

Direcció d’encunys: 2 h<br />

Ref. bibl.: Aureo 2011: núm. 25. Inèdita.<br />

Comentaris: Moneda inèdita, adquirida en subhasta<br />

pública per l’Associació Cultural l’Espitllera i<br />

la Fundació Jordi Cases i Llebot el març <strong>de</strong>l 2011.<br />

Dipositada, amb caràcter <strong>de</strong> cessió temporal, al Museu<br />

Comarcal <strong>de</strong> la Segarra-Cervera. No disposem <strong>de</strong><br />

da<strong>de</strong>s concloents quant al lloc exacte <strong>de</strong> la troballa,<br />

39


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

malgrat que les notícies <strong>de</strong> caràcter oral disponibles<br />

apunten, amb força versemblança, al terme municipal<br />

<strong>de</strong> Biosca (la Segarra). La falta <strong>de</strong> context arqueològic<br />

dificulta la seva datació i adscripció. Amb tot,<br />

les característiques bàsiques <strong>de</strong> metall i pes l’apropen<br />

significativament a l’àmbit metrològic <strong>de</strong>ls divisors <strong>de</strong><br />

plata ibèrics fonamentats en la dracma, i permeten<br />

classificar-la com un tetartemorion. Aquestes circums-<br />

tàncies situarien la moneda en el moment <strong>de</strong> les<br />

emissions iberorepublicanes, i més concretament<br />

entre els darrers anys <strong>de</strong>l segle iii ane i els primers<br />

<strong>de</strong>l ii ane. 4<br />

Estudi epigràfic 5<br />

La llegenda 6 <strong>de</strong> les tres mone<strong>de</strong>s és la mateixa i<br />

consta <strong>de</strong> cinc signes pertanyents a l’escriptura ibèrica<br />

nord-oriental. Les variants <strong>de</strong> signes i<strong>de</strong>ntifica<strong>de</strong>s<br />

sense dubtes a tots tres exemplars són ś1, i1, ka1,<br />

ŕ5 i a3, segons la classificació d’Untermann (1990) a<br />

MLH III, tot i que l’escassa qualitat <strong>de</strong> la major part<br />

<strong>de</strong> les fotografies publica<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la moneda 1 podria<br />

fer dubtar <strong>de</strong>l darrer signe. 7 En aquesta moneda la<br />

inscripció està clarament completa, però presenta la<br />

particularitat <strong>de</strong> tenir la llegenda partida: els quatre<br />

primers signes apareixen en la posició habitual <strong>de</strong><br />

les llegen<strong>de</strong>s entre les potes <strong>de</strong>l cavall, mentre que<br />

el cinquè signe apareix a l’espai que hi ha entre les<br />

potes davanteres i el cap (fig. 1). En la moneda 2 la<br />

inscripció apareix més <strong>de</strong>sgastada que en els altres<br />

dos exemplars, però s’hi i<strong>de</strong>ntifica clarament la mateixa<br />

llegenda i l’espai exempt a la dreta confirma que<br />

la inscripció està completa per la dreta (fig. 1). En<br />

la moneda 3 la inscripció també es pot consi<strong>de</strong>rar<br />

completa tant per la dreta com per l’esquerra, atès<br />

que a l’esquerra el primer signe apareix a continuació<br />

4. Amb la problemàtica que representa un grau tan alt<br />

d’imprecisió en un perío<strong>de</strong> històric tan complex i divers, tal com<br />

ha apuntat, entre d’altres, Pérez Almoguera (2001-2002: 248).<br />

5. En aquest apartat els textos en escriptura ibèrica dual<br />

s’indiquen en negreta cursiva, mentre que els textos que no<br />

són duals s’indiquen en negreta rodona.<br />

6. De Hoz (1995, 320) ha proposat que una dracma partida<br />

(CNHAAA 4.31) (Villaronga 1998: 135, grup 11-27, làm.<br />

XXXVII, núm. 492) <strong>de</strong> lectura ]kaŕa o ]kaŕki podria contenir<br />

aquesta mateixa llegenda. En realitat, però, aquest fragment ha<br />

<strong>de</strong> relacionar-se preferentment amb un altre exemplar sencer,<br />

<strong>de</strong> llegenda llegida askaŕki per Villaronga (1998: 135, grup<br />

11-27, làm. XXXVII, n. 491), però que probablement caldria<br />

llegir biskargi segons Faria (1996, 177), que plausiblement<br />

correspondria al topònim (Ptol.II.6.63), i amb el qual<br />

els tipus d’anvers (cap femení a dreta sense dofí darrere) i <strong>de</strong><br />

revers (Pegàs a la dreta amb cap modificat) són completament<br />

coherents. En canvi, aquests tipus s’allunyen completament <strong>de</strong>ls<br />

que fins ara es coneixen <strong>de</strong> śikaŕa.<br />

7. Alguns investigadors l’han interpretat com un signe a3 i<br />

altres com un signe bi3, <strong>de</strong>ls quals algunes variants només es<br />

diferencien pel fet que en el signe bi3 el traç semicircular no<br />

arriba a tancar-se en la seva part inferior sobre el traç vertical.<br />

Així doncs, per alguns investigadors tant śikaŕa com śikaŕbi<br />

serien lectures possibles (CNHAAA: 513; Villaronga 1998: 165,<br />

làm. XL, 606; Pérez Almoguera 2001-2002: 251; 2008: 57). Altres<br />

prefereixen śikaŕa (Guerrero 1993: 43; Almagro 1995: 255; Faria<br />

1997: 110; Silgo 2000: 514; Ferrer i Jané 2005: 971, nota 69).<br />

Mentre que d’altres prefereixen śikaŕbi (Faria 1994: 53; Aureo<br />

1997: 1264; Rodríguez Ramos 2002: 254 i 267). També s’han<br />

proposat les lectures śikaŕ+ (Hoz 1995: 320) i śikaŕ (Moncunill<br />

2007: 283).<br />

d’una <strong>de</strong> les potes <strong>de</strong>l cavall, mentre que a la dreta<br />

hi ha espai exempt suficient per confirmar que la<br />

inscripció està sencera. Aquest espai era clarament<br />

visible a la primera fotografia disponible, però ja<br />

havia <strong>de</strong>saparegut en el moment d’adquisició <strong>de</strong> la<br />

peça per subhasta, quan es constata una petita pèrdua<br />

<strong>de</strong> part <strong>de</strong>l suport, tal com es pot apreciar a la<br />

segona imatge (fig. 1).<br />

La lectura d’aquesta llegenda pot variar lleugerament<br />

en funció que es consi<strong>de</strong>ri que la inscripció és<br />

dual o no (Ferrer i Jané 2005). En el signari ibèric<br />

nord-oriental dual els sil·labogrames velars i <strong>de</strong>ntals<br />

presenten dues variants, on les que presenten un traç<br />

addicional representen les sor<strong>de</strong>s (/ka/ per exemple)<br />

i les que no el presenten representen les sonores<br />

(/ga/ per exemple). En inscripcions curtes no és fàcil<br />

<strong>de</strong>terminar si s’està usant el signari dual, atès que<br />

com més curta sigui una inscripció, menys probable<br />

és que hi aparegui una dualitat explícita, que és la<br />

prova que certifica la dualitat <strong>de</strong> la inscripció, tot i<br />

que l’absència <strong>de</strong> dualitats explícites tampoc no prova<br />

en inscripcions curtes que la inscripció no sigui<br />

dual. Les inscripcions duals són hegemòniques entre<br />

les inscripcions més antigues <strong>de</strong>ls segles iv i iii ane<br />

i pràcticament <strong>de</strong>sapareixen entre les més mo<strong>de</strong>rnes<br />

<strong>de</strong>ls segles ii i i ane, com seria el cas <strong>de</strong>ls bronzes<br />

i <strong>de</strong>naris ibèrics, però les dracmes d’imitació emporitana<br />

se situen cronològicament al final <strong>de</strong>l segle<br />

iii ane, és a dir, són les mone<strong>de</strong>s on més plausible<br />

seria trobar-hi una inscripció dual. Tot i això, hi ha<br />

algunes llegen<strong>de</strong>s d’aquest grup en què la presència<br />

d’inconsistències fa pensar que molt probablement<br />

no s’usa el sistema dual (Ferrer i Jané 2005: 971,<br />

nota 69). En el cas d’aquesta llegenda, no és possible<br />

<strong>de</strong>terminar amb seguretat si la inscripció és dual o<br />

no, per això s’exploren ambdues possibilitats.<br />

Si la inscripció no fos dual, la lectura d’aquesta<br />

llegenda seria śikaŕa, atès que en aquest tipus <strong>de</strong><br />

signari no es distingeixen grafemàticament les oclusives<br />

velars i <strong>de</strong>ntals sor<strong>de</strong>s (ka) <strong>de</strong> les sonores (ga)<br />

i tradicionalment es transcriuen els sil·labogrames<br />

oclusius velars i <strong>de</strong>ntals com a sords (ka) <strong>de</strong> forma<br />

arbitrària. Alternativament, la lectura d’aquesta llegenda<br />

podria ser śigaŕa tot mantenint la hipòtesi que la<br />

inscripció no fos dual si atenem al fet que en alguns<br />

casos po<strong>de</strong>m disposar d’alguna informació externa<br />

per tal <strong>de</strong> prendre partit entre sorda i sonora. Seria<br />

el cas d’aquesta llegenda, on es podria prendre partit<br />

per la sonora si s’accepta com a plausible la relació<br />

amb el posterior topònim llatinitzat <strong>de</strong> Sigarra tal<br />

com han proposat ja diversos investigadors (Guerrero<br />

1993: 43; Faria 1997: 110; Villaronga 1998, 190;<br />

Silgo 2000: 514; Pérez Almoguera 2001-2002: 251;<br />

Ferrer i Jané 2005: 971, nota 69). Aquest topònim el<br />

trobem en dues referències. La primera, la menció<br />

que fa Ptolomeu (II, 6, 63) d’una suposada Sigarra<br />

ilercavona. La segona, en un parell <strong>de</strong> referències en<br />

sengles inscripcions llatines (Pons 1980; Castellà et al.<br />

1986; Pera 1994: 323) troba<strong>de</strong>s a Prats <strong>de</strong>l Rei (Anoia)<br />

que esmenten el municipi romà la <strong>de</strong>nominació<br />

<strong>de</strong>l qual amb el pas <strong>de</strong>l temps acabaria i<strong>de</strong>ntificant<br />

la comarca <strong>de</strong> la Segarra: SIGARRENS(is) (IRCAT I,<br />

19 = CIL II, 4479) i SEGARRENSIS (IRCAT I, 18).<br />

A favor <strong>de</strong> la plausibilitat <strong>de</strong> la relació entre śigaŕa<br />

40 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

i SIGARRA cal dir que no hi ha consens entre els<br />

especialistes per establir quina seria l’oposició que<br />

distingiria ś <strong>de</strong> s (Correa 1994: 276; Velaza 1996:<br />

41; Silgo 2000: 521; Ballester 2001: 296; Hoz 2004:<br />

85; Rodríguez Ramos 2004: 323), però ambdues es<br />

troben transcrites per S en els paral·lels llatins, per<br />

exemple en el cas <strong>de</strong> ś: śaitabi / SAETABIS. Tampoc<br />

no hi ha consens per establir quina seria l’oposició<br />

que distingiria ŕ <strong>de</strong> r (Correa 1994: 273; Quintanilla<br />

1998: 237; Ballester 2001: 295; Rodríguez Ramos<br />

2003: 342; Ferrer i Jané 2010: 102), tot i que quasi<br />

sempre que els paral·lels llatins contenen la vibrant<br />

múltiple, el signe ibèric usat és ŕ, com per exemple<br />

en el cas <strong>de</strong> taŕakon / TARRACO.<br />

Si la inscripció fos dual, la lectura d’aquesta llegenda<br />

seria directament śigaŕa, atès que la variant<br />

<strong>de</strong> signe ka usada és la variant simple, és a dir amb<br />

un sol traç, que en el signari dual correspon a la<br />

sonora. De forma més precisa, també seria possible<br />

llegir-hi śigařa si s’accepta la recent proposta <strong>de</strong> nova<br />

dualitat <strong>de</strong> la vibrant d’un <strong>de</strong> nosaltres (Ferrer i Jané<br />

2010: 101), que explicaria el comportament ambigu<br />

<strong>de</strong> ŕ en els paral·lels llatins i on l’ús <strong>de</strong> la variant no<br />

marcada en aquesta llegenda indicaria que la vibrant<br />

s’hauria d’interpretar com a múltiple .<br />

Pel que fa a la interpretació <strong>de</strong> la llegenda śikaŕa,<br />

un cop acceptada la relació amb el topònim <strong>de</strong> les<br />

fonts antigues, és obvia la seva interpretació també<br />

com a topònim, que per altra banda és el tipus d’element<br />

més freqüent a les llegen<strong>de</strong>s monetàries. Tot i<br />

així, es pot explorar la seva estructura interna per<br />

intentar esbrinar quina és la llengua que l’ha originat.<br />

Des <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista ibèric una primera alternativa<br />

<strong>de</strong> segmentació seria pensar en una composició<br />

<strong>de</strong> śike + aŕa(n). L’element śike (Faria 1994: 53;<br />

Rodríguez Ramos 2002: 254 i 267) és un formant<br />

antroponímic que només s’ha i<strong>de</strong>ntificat un cop al<br />

probable antropònim eteśike (E.1.124), en una ceràmica<br />

d’Azaila (Terol). Alternativament, es podria intentar<br />

i<strong>de</strong>ntificar-hi el formant sike (Rodríguez Ramos 2002:<br />

267), més freqüent que śike, però amb el problema<br />

<strong>de</strong>l canvi <strong>de</strong> sibilant. L’element final aŕa podria ser<br />

una variant <strong>de</strong>l formant aŕan que s’i<strong>de</strong>ntifica en<br />

un <strong>de</strong>ls noms <strong>de</strong>ls cavallers <strong>de</strong> la Turma Salluitana<br />

ARRANES (TS), al probable antropònim aŕamtaŕ en<br />

una inscripció rupestre (Panosa 2001: 515; Ferrer i<br />

Jané 2005: 136 nota 16; Campmajó i Ferrer 2010b,<br />

260) <strong>de</strong> Bolvir (Cerdanya) o a l’antropònim aŕanko<br />

(Faria 1995: 79) d’un plat <strong>de</strong> peix (Velaza 1991: 115;<br />

Panosa 1993: 203) <strong>de</strong> Sant Boi <strong>de</strong> Llobregat (Baix<br />

Llobregat). En tot cas el problema <strong>de</strong> la nasal i la<br />

posició intercanviada <strong>de</strong>ls possibles elements formatius<br />

respecte <strong>de</strong>ls casos coneguts són da<strong>de</strong>s contràries a<br />

aquesta hipòtesi. Una proposta alternativa en el camp<br />

ibèric és la <strong>de</strong> Faria (2008: 87) que analitza śigaŕa<br />

com śigaŕ + a, tot posant-ho en relació amb d’altres<br />

topònims en els quals suposadament s’hi i<strong>de</strong>ntificaria<br />

un morf –a final. En contra d’aquesta hipòtesi cal<br />

indicar que el suposat morf –a dista d’estar clar i<br />

que no existeix en ibèric cap altre paral·lel per a<br />

śigaŕ que avali la seva anàlisi per separat.<br />

Alternativament a la interpretació ibèrica <strong>de</strong> la<br />

llegenda, García Alonso (2005: 238) en un article en<br />

el qual analitza la possible indoeuropeïtat <strong>de</strong>ls topò-<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

nims i etnònims ibèrics <strong>de</strong>l nord-est <strong>de</strong> la península<br />

Ibèrica, explora la possibilitat que aquest topònim fos<br />

una forma composta per la coneguda forma cèltica<br />

*segh- present a multitud <strong>de</strong> topònims celtibèrics i<br />

un sufix que a aquest autor li recorda al basc. El<br />

mateix autor no es mostra, però, gaire convençut i<br />

conclou que probablement es tracta d’un topònim<br />

no indoeuropeu que comparteix arrel amb l’hidrònim<br />

Sicoris (riu Segre). També Rodríguez Ramos (2001,<br />

28 nota 25) ha explorat molt <strong>de</strong> passada el possible<br />

origen indoeuropeu <strong>de</strong> l’hidrònim Segarra, <strong>de</strong>nominació<br />

d’un riu <strong>de</strong> les proximitats <strong>de</strong> Castelló <strong>de</strong> la Plana<br />

(Meyer 2009-1925:539) que aquest autor relaciona<br />

amb la sigarra ilercaona <strong>de</strong> Ptolemeu, i d’altres hidrònims<br />

similars com Sicoris (riu Segre) o Sicanus (riu<br />

Xúquer), veient possible que tots aquests hidrònims<br />

compartissin l’arrel indoeuropea *seik w , amb significat<br />

<strong>de</strong> ‘fluir’. Alternativament a la interpretació ibèrica <strong>de</strong><br />

śike, altres autors (Beltrán et al. 1996: 153) (Wodko<br />

2000: 333) han proposat i<strong>de</strong>ntificar-lo com a celtibèric<br />

amb una base *sik o *sig, que es podria documentar<br />

entre d’altres a śikeia, un antropònim femení present<br />

en el tercer bronze <strong>de</strong> Botorrita, i als antropònims<br />

masculins SICE (CIL II, 2737) i SIGERVS (CIL II,<br />

2752). Cal recordar, finalment, la interpretació tradicional<br />

d’aquest topònim <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l basc, assumida per<br />

Coromines (OnCat, VII, 77) que el fa venir <strong>de</strong>l basc<br />

comú sagarr - ‘poma’.<br />

Com a conclusió <strong>de</strong> l’estudi <strong>de</strong> la llegenda es<br />

<strong>de</strong>sprèn que els dubtes <strong>de</strong> lectura <strong>de</strong>l darrer signe<br />

expressats en la major part d’estudis realitzats fins<br />

ara sobre aquesta llegenda no tenien fonament i que<br />

per tant la lectura correcta seria śikaŕa o śigaŕa, si<br />

es tractés d’una inscripció no dual, o estrictament<br />

śigařa si es tractés d’una inscripció dual. En qualsevol<br />

cas, no hi ha cap problema epigràfic que impe<strong>de</strong>ixi<br />

l’equivalència d’aquesta llegenda monetal ibèrica <strong>de</strong>l<br />

segle iii ane amb el posterior topònim llatinitzat<br />

Sigarra, ja sigui el que recull Ptolomeu o el <strong>de</strong> les<br />

inscripcions romanes <strong>de</strong>ls Prats <strong>de</strong> Rei (que, en tot<br />

cas, podrien fer referència a la mateixa localitat), i<br />

que en darrer terme cal acceptar que donen lloc al<br />

topònim que i<strong>de</strong>ntifica avui dia la comarca catalana <strong>de</strong><br />

la Segarra. Tot i la pertinença <strong>de</strong>l topònim a l’àmbit<br />

ibèric, el coneixement actual <strong>de</strong> la llengua ibèrica no<br />

és suficient per i<strong>de</strong>ntificar amb claredat els elements<br />

que el podrien estar formant i menys encara el seu<br />

significat original. Les interpretacions alternatives <strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> les llengües indoeuropees o <strong>de</strong>l basc, tot i que<br />

po<strong>de</strong>n oferir alternatives amb significats concrets,<br />

no es po<strong>de</strong>n consi<strong>de</strong>rar suficientment fonamenta<strong>de</strong>s.<br />

Estudi iconogràfic i iconològic<br />

Totes tres mone<strong>de</strong>s presenten en l’anvers el mateix<br />

motiu: un cap baronívol d’estil ibèric mirant a la dreta,<br />

motiu que amb lleugeres variacions és comú a bona<br />

part <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s ibèriques. En el nostre cas el bust<br />

va adornat amb un collaret <strong>de</strong> punts. Hom admet,<br />

paral·lelitzant amb el que succeeix al món hel·lenístic,<br />

que si més no una part <strong>de</strong>ls bustos representats a les<br />

mone<strong>de</strong>s ibèriques podria correspondre a la imatge <strong>de</strong><br />

divinitats (per exemple, la versió ibèrica d’Herakles o<br />

<strong>de</strong> Melkart). Malgrat això, no és possible generalitzar<br />

41


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

la interpretació a tot el conjunt, i tampoc no po<strong>de</strong>m<br />

i<strong>de</strong>ntificar en quins casos realment això fou així i en<br />

quins altres aquests caps estan representant quelcom<br />

diferent, com per exemple magistrats, cabdills, etc. En<br />

darrer terme, hom ha proposat també que es tracti<br />

d’un símbol que canvià <strong>de</strong> significat amb el pas <strong>de</strong>l<br />

temps, representant originalment una mena <strong>de</strong> divinitat<br />

tutelar <strong>de</strong> la població que posteriorment hauria<br />

evolucionat fins a representar l’autoritat responsable <strong>de</strong><br />

l’encunyació, revestida potser d’una aura o po<strong>de</strong>r diví<br />

(Almagro-Gorbea 1995: 240-242; 1995b: 53-57). Atès<br />

que el símbol apareix <strong>de</strong>s <strong>de</strong> bon principi, hom ha<br />

proposat que pugui tenir l’origen en les encunyacions<br />

bàrqui<strong>de</strong>s peninsulars (Almagro-Gorbea 1995: 237).<br />

El revers, en canvi, és diferent en funció <strong>de</strong>l pes<br />

<strong>de</strong> la moneda. La moneda 1 (fig. 1), divisor major <strong>de</strong><br />

la seca, presenta en el revers la representació d’un<br />

cavall amb genet mirant a la dreta. El genet du un<br />

escut rodó a l’esquena i, possiblement, un casc i una<br />

llança, malgrat que els pocs indicis existents resulten<br />

força dubtosos. El genet, amb variants (amb palma,<br />

amb llança...), fou un <strong>de</strong>ls motius més característics<br />

<strong>de</strong> les encunyacions tant en el món ibèric com en<br />

el celtibèric i el seu origen és incert. Llorens (1998:<br />

53-54) fa un resum <strong>de</strong> les diverses propostes i arguments<br />

en relació amb aquesta complexa qüestió, les<br />

quals es concreten en diverses possibilitats: que el seu<br />

origen estigui relacionat amb el mite <strong>de</strong>ls Dioscurs,<br />

que representi, en el cas <strong>de</strong>l genet que du palma,<br />

la figura <strong>de</strong>l cavaller triomfant, o bé que tingui un<br />

significat més autòcton i representi una i<strong>de</strong>alització<br />

d’un guerrer ibèric, d’un personatge mític o d’un<br />

membre <strong>de</strong> l’aristocràcia eqüestre.<br />

Aquest motiu, així com les característiques mètriques,<br />

apropen la moneda 1 a les emissions d’iltiŕkeśalir. 8<br />

Efectivament, i <strong>de</strong>ixant a banda l’òbvia diferència <strong>de</strong><br />

les llegen<strong>de</strong>s, tant la dracma com un <strong>de</strong>ls divisors<br />

d’aquesta darrera seca presenten motius similars a<br />

la nostra moneda 1 en anvers i revers: cap masculí<br />

mirant a la dreta en el primer cas i genet amb escut<br />

rodó a l’esquena, llança i casc en el segon (fig. 2, a).<br />

Per a Villaronga aquest tipus té el seu origen en una<br />

imitació <strong>de</strong> les estateres <strong>de</strong> Tàrent (Villaronga 1979;<br />

1986; 1998: 112 i 142) (vi<strong>de</strong> apartat següent) (fig. 2,<br />

b), valoració que si fos certa, vistes les circumstàncies,<br />

s’hauria <strong>de</strong> projectar <strong>de</strong> manera similar a aquest<br />

divisor <strong>de</strong> śikaŕa. Alguns autors han posat en relació<br />

aquest fenomen <strong>de</strong> la imitació <strong>de</strong> mo<strong>de</strong>ls proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong> mone<strong>de</strong>s sud-itàliques i/o sicilianes amb la presència<br />

<strong>de</strong> mercenaris ibèrics a la zona durant el segle iii<br />

ane, els quals coneixerien aquestes mone<strong>de</strong>s i haurien<br />

importat els tipus en retornar a la península. 9 Potser,<br />

8. La llegenda iltiŕkeśalir està composta pel topònim iltiŕke<br />

que seria la base sobre la que es construeixen els etnònims<br />

Iλεργετες (Ptol.II.3.17) i Iλερκαονες (Ptol.II.6.63) <strong>de</strong> les fonts<br />

antigues, i l’element śalir que només apareix a les mone<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> plata, on podria estar i<strong>de</strong>ntificant la unitat <strong>de</strong> plata, i a les<br />

làmines <strong>de</strong> plom, on s’integra en expressions metrològiques en<br />

funció compatible d’element quantificat (Ferrer i Jané 2007;<br />

2012 e.p.). Aquesta seca és la mateixa que emet mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

bronze amb les llegen<strong>de</strong>s iltiŕke, iltiŕkes i iltiŕkesken.<br />

9. Circumstància potser relacionada amb la problemàtica<br />

<strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s sicilianes amb llegenda HISPANORUM i tipus<br />

<strong>de</strong> genet amb llança (Domínguez 1997: 170).<br />

Fig. 2. a: dracma d’iltiŕkeśalir (segons Villaronga 1998); b:<br />

estatera <strong>de</strong> Tàrent.<br />

però, podríem estar davant <strong>de</strong>l treball <strong>de</strong> gravadors<br />

més o menys itinerants que disposarien d’un catàleg<br />

<strong>de</strong> mo<strong>de</strong>ls per a la realització <strong>de</strong> nous encunys i<br />

oferirien la seva feina a les elits responsables <strong>de</strong> les<br />

emissions. Sigui com sigui, l’aspecte mètric i formal,<br />

i <strong>de</strong> manera molt especial el fet singular que el genet<br />

present en el revers <strong>de</strong> la moneda 1 incorpori un<br />

escut a l’esquena, són circumstàncies que apropen<br />

indubtablement aquest exemplar (i per tant la seca<br />

<strong>de</strong> śikaŕa) a les seques d’iltiŕkeśalir i <strong>de</strong> Tàrent, i que<br />

la distancien en canvi <strong>de</strong> les produccions monetàries<br />

ibèriques posteriors amb revers <strong>de</strong> genet.<br />

Convé indicar igualment que altres autors han expressat<br />

el seu <strong>de</strong>sacord amb la proposta <strong>de</strong> Villaronga<br />

<strong>de</strong> relacionar les mone<strong>de</strong>s d’iltiŕkeśalir amb les <strong>de</strong> Tàrent.<br />

La seva reflexió crítica es fonamenta especialment<br />

en una anàlisi formal <strong>de</strong>ls dos tipus <strong>de</strong> cavall amb<br />

genet reflectits a una i altra moneda. Apunten que si<br />

bé a primer cop d’ull sembla existir certa influència,<br />

les diferències són en realitat molt notables, i que si<br />

existeix relació aquesta <strong>de</strong>gué concretar-se, en tot cas,<br />

“a través <strong>de</strong> terceros”, apuntant que aquesta influència<br />

provindria <strong>de</strong>ls <strong>de</strong>naris romans (García, Montañés<br />

2007: 43-45 i 48). 10 Malgrat que aquests autors han<br />

fonamentat el seu argumentari contrari a l’acceptació<br />

<strong>de</strong>l genet <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Tàrent com a referent <strong>de</strong>l<br />

10. Entre les diverses diferències que aquests autors esmenten<br />

(el tipus tarentí reflecteix un genet nu, amb un tipus <strong>de</strong> casc<br />

diferent <strong>de</strong>l d’iltiŕkeśalir, amb una posició <strong>de</strong> la llança diferent,<br />

tractament <strong>de</strong> la cua <strong>de</strong>l cavall, etc.) <strong>de</strong>staca especialment la<br />

qüestió <strong>de</strong> l’escut. En el cas <strong>de</strong>l revers <strong>de</strong> Tàrent el genet du<br />

clarament un escut rodó a l’esquena. En canvi, García i Montañés<br />

<strong>de</strong>fensen que el genet d’iltiŕkeśalir du un escut oblong, ja que<br />

en una lectura més <strong>de</strong>tallada <strong>de</strong> la imatge creuen i<strong>de</strong>ntificar-hi<br />

aquesta circumstància. Hem <strong>de</strong> dir que en un estudi similar<br />

<strong>de</strong> la moneda 1 <strong>de</strong> śikaŕa, al nostre parer sembla prou clara la<br />

i<strong>de</strong>ntificació <strong>de</strong> l’escut que du el genet com un escut <strong>de</strong> tipus<br />

rodó, i no pas oblong.<br />

42 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

<strong>de</strong> les ibèriques en una semblança limitada entre tots<br />

dos motius, cal dir que aquest fet no hauria <strong>de</strong> resultar,<br />

en principi, tan estrany. Així, per exemple, M.<br />

Campo <strong>de</strong>mostrà que els gravadors emporitans feren<br />

servir iconografies amb referents clars en altres punts<br />

<strong>de</strong> la Mediterrània, però moltes vega<strong>de</strong>s no realitzaren<br />

còpies exactes <strong>de</strong>ls prototipus sinó versions més<br />

o menys aproxima<strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’original (Campo 2003: 36).<br />

Potser els “terceros” que esmenten García y Montañés<br />

podrien ser, doncs, eventuals gravadors que, oferint el<br />

seu treball a les elits ibèriques, efectuessin una versió<br />

més o menys aproximada <strong>de</strong>l motiu tarentí.<br />

Pel que fa a les mone<strong>de</strong>s 2 i 3 (fig. 1), en el revers<br />

hi trobem la representació <strong>de</strong> dues pròtomes <strong>de</strong><br />

cavall amb les potes aixeca<strong>de</strong>s en actitud <strong>de</strong> galopar,<br />

mirant en direccions oposa<strong>de</strong>s i uni<strong>de</strong>s pel tronc. No<br />

hem localitzat paral·lels iconogràfics d’aquest motiu en<br />

altres emissions ibèriques coetànies o posteriors. Hem<br />

<strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rar, doncs, que en aquest context cultural<br />

es tracta d’un tipus particular, propi exclusivament<br />

<strong>de</strong>ls divisors menors d’aquesta seca.<br />

La utilització <strong>de</strong> la pròtoma única <strong>de</strong> cavall (<strong>de</strong><br />

mig cos, o tan sols <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l coll) o <strong>de</strong>l cavall <strong>de</strong> cos<br />

sencer (amb múltiples variants: estàtic, al galop, amb<br />

o sense regnes, etc.) és relativament abundant en la<br />

numismàtica antiga. Tots dos tipus bàsics es documenten<br />

en emissions <strong>de</strong> diversos contextos culturals<br />

i diverses cronologies. Així, sense ànim d’exhaustivi-<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

tat i exposant tan sols alguns exemples, trobem el<br />

símbol <strong>de</strong>l cap <strong>de</strong> cavall en algunes emissions d’Arse-<br />

Saguntum, utilitzat en un bon nombre <strong>de</strong> mone<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> plata (divisors <strong>de</strong> la dracma) corresponents al<br />

primer perío<strong>de</strong> d’encunyació d’aquesta seca (Llorens,<br />

Ripollès 2003: 73). La moneda cartaginesa, tan<br />

propera cronològicament i geogràfica a les primeres<br />

emissions ibèriques, també incorporà abundosament<br />

el motiu <strong>de</strong>l cavall, i el mateix es pot dir d’algunes<br />

emissions gregues, com les sicilianes <strong>de</strong> Siracusa, o<br />

<strong>de</strong> les primeres emissions <strong>de</strong> Roma, tal com han fet<br />

notar Llorens i Ripollès (2003: 73).<br />

La representació <strong>de</strong> la doble pròtoma <strong>de</strong> cavall<br />

és, en canvi, extraordinàriament més escassa. La<br />

moneda més antiga que incorporà una representació<br />

formalment propera a la nostra és possiblement una<br />

estatera d’electró datada entre el 460 i el 400 ane i<br />

encunyada a la ciutat <strong>de</strong> Císic, a Mísia (fig. 3, a).<br />

En l’anvers hi observem una representació d’Hèlios,<br />

déu <strong>de</strong>l Sol, amb la corona radiant al cap i dominant<br />

amb les regnes dos cavalls. El gravador optà per una<br />

representació <strong>de</strong>l motiu <strong>de</strong> tipus frontal, circumstància<br />

que proporciona a l’espectador la sensació <strong>de</strong><br />

trobar-se davant <strong>de</strong> dues pròtomes mirant en sentit<br />

oposat (Sylloge 2001: n. 297, pl. 15, 297). Amb tot,<br />

els cavalls no acaben d’estar realment <strong>de</strong> perfil, sinó<br />

d’escorç, circumstància que l’allunya un tant <strong>de</strong>l tarannà<br />

<strong>de</strong>l nostre símbol.<br />

Fig. 3. Altres seques mediterrànies amb mone<strong>de</strong>s que incorporen el símbol <strong>de</strong> les dues pròtomes <strong>de</strong> cavall. a: Císic; b:<br />

Ashkelon; c: Perint; d: Làmpsac; e: Òlbia; f: Tàrent.<br />

43


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

Altres emissions posteriors presenten un encuny<br />

molt més similar al <strong>de</strong>ls exemplars <strong>de</strong> śikaŕa. És el<br />

cas d’una emissió emmarcada en l’àmbit <strong>de</strong> les <strong>de</strong>nomina<strong>de</strong>s<br />

mone<strong>de</strong>s filisteoàrabs, encunya<strong>de</strong>s a Palestina<br />

durant l’ocupació persa (538-331 ane): un seguit <strong>de</strong><br />

mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la ciutat d’Ashkelon data<strong>de</strong>s aparentment<br />

entre el 380 i el 343 ane (Gitler 2000: 81) (fig. 3,<br />

b). A l’anvers hi apreciem o bé un cap masculí o<br />

bé un cap d’Atenea amb casc, mentre que el revers<br />

du sempre el motiu <strong>de</strong> les dues pròtomes mirant en<br />

direccions oposa<strong>de</strong>s i uni<strong>de</strong>s pel tronc, complementat<br />

per altres motius en funció <strong>de</strong> l’emissió: així, entre<br />

els caps <strong>de</strong>ls cavalls hi pot aparèixer un cap <strong>de</strong> lleó<br />

o <strong>de</strong> persona, mentre que entre les potes hi trobem<br />

<strong>de</strong>s d’una lletra fenícia fins a objectes in<strong>de</strong>terminats<br />

(Mil<strong>de</strong>nberg 1990) (Gitler 1996; 2000: 85-86, pl. III).<br />

Amb aquest motiu s’encunyen tant dracmes com<br />

divisors (òbols).<br />

La imatge <strong>de</strong> la doble pròtoma <strong>de</strong> cavall en<br />

aquestes mone<strong>de</strong>s d’Ashkelon podria inscriure’s en<br />

el marc d’un eventual procés d’implantació d’una<br />

<strong>de</strong>terminada imatgeria persa aquemènida en l’àmbit<br />

<strong>de</strong> les províncies ocupa<strong>de</strong>s. En aquest mateix marc, i<br />

també en l’àmbit <strong>de</strong> la numismàtica, altres mone<strong>de</strong>s<br />

d’aquest mateix context filisteoàrab incorporaran una<br />

simbologia propera, com ara les dobles pròtomes <strong>de</strong><br />

bous o <strong>de</strong> lleons (Gitler 1999; 2000: pl. IV, 20; Briant<br />

2001: 194, fig. 22). Diversos autors han <strong>de</strong>fensat<br />

que aquests motius tindrien en alguns casos com a<br />

referència directa els capitells amb doble pròtoma<br />

d’animal (un <strong>de</strong>ls trets més característics <strong>de</strong> l’art<br />

persa) <strong>de</strong>ls palaus <strong>de</strong> Susa, Persèpolis o Pasargada,<br />

i en d’altres suposarien reinterpretacions i adaptacions<br />

locals d’aquestes mateixes referències perses. La<br />

imatge concreta <strong>de</strong> la doble pròtoma <strong>de</strong> cavall podria<br />

enquadrar-se dins d’aquesta darrera proposta. Amb<br />

tot, cal dir que tot i que és en realitat un motiu<br />

amb una escassa presència en contextos pròpiament<br />

perses, també el po<strong>de</strong>m trobar, puntualment, formant<br />

part d’entorns aquemèni<strong>de</strong>s molt més directes, com<br />

<strong>de</strong>mostra la imatgeria d’alguns anells recuperats als<br />

arxius <strong>de</strong> Murasu a Nippur (Iraq) (Bregstein 1993:<br />

788, 827 i 1006, n. 387, 425 i 661; Gitler 2000: 80,<br />

pl. VI, 40). Cal apuntar, finalment, que <strong>de</strong> manera<br />

similar al que succeeix en les mone<strong>de</strong>s que aquí<br />

estudiem les pròtomes d’aquestes mone<strong>de</strong>s palestines<br />

apareixen representa<strong>de</strong>s amb cabeçada, fre i regnes.<br />

Això ha estat posat en relació iconogràfica amb els<br />

cavalls representats als baixos relleus <strong>de</strong> l’Apadana<br />

<strong>de</strong> Persèpolis (Gitler 2000: 86, pl. III).<br />

Seguint amb la recerca <strong>de</strong> paral·lels iconogràfics en<br />

l’àmbit numismàtic, trobem el mateix motiu en unes<br />

mone<strong>de</strong>s tràcies: un seguit d’emissions <strong>de</strong> la ciutat<br />

<strong>de</strong> Perint data<strong>de</strong>s cap al 340-350 ane (Babelon 1932:<br />

967-972, n. 1522-1529; Gitler 2000: 85, nota 59, pl. VI,<br />

34). En l’anvers, cap <strong>de</strong> Zeus mirant a la dreta, i en<br />

el revers una representació <strong>de</strong> la doble pròtoma <strong>de</strong><br />

cavall, amb llegenda entre les potes (fig. 3, c), molt<br />

similar a les <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong> śikaŕa.<br />

Cal <strong>de</strong>stacar també una emissió <strong>de</strong> mone<strong>de</strong>s<br />

d’Alexandre III <strong>de</strong> Macedònia (Alexandre el Gran)<br />

(336-323 ane), unes estateres d’or encunya<strong>de</strong>s entre el<br />

328 i el 323 ane atribuï<strong>de</strong>s a Làmpsac (Mísia) que<br />

incorporen un cap d’Atenea amb casc en l’anvers i un<br />

revers complex amb diversos elements representats, en<br />

què <strong>de</strong>staca la figura principal <strong>de</strong> Niké suportant una<br />

corona i un stylus (fig. 3, d). En aquest mateix revers,<br />

i sota mateix <strong>de</strong> la mà estesa <strong>de</strong> Niké, hi trobem representat<br />

amb unes dimensions molt petites el símbol <strong>de</strong> la<br />

doble pròtoma <strong>de</strong> cavall (Sylloge 2001: n. 2433 i 2434,<br />

pl. 128, 2433 i 2434) amb un format molt similar al<br />

nostre. Aquesta ciutat va estar també en mans perses,<br />

circumstància que potser permetria, a tall d’hipòtesi,<br />

posar en relació la presència <strong>de</strong>l motiu <strong>de</strong> la doble<br />

pròtoma en les seves mone<strong>de</strong>s amb el que indicàvem<br />

anteriorment per a les mone<strong>de</strong>s d’Ashkelon.<br />

També trobem aquest motiu en unes mone<strong>de</strong>s<br />

emeses molt més tard a la Sarmàtia, a la ciutat d’Òlbia,<br />

ja entre el final <strong>de</strong>l iii i el segle ii ane (fig. 3, e).<br />

Aquestes mone<strong>de</strong>s, <strong>de</strong> bronze, incorporen novament<br />

en l’anvers la figura d’Hèlios (a voltes i<strong>de</strong>ntificat amb<br />

Apol·lo), amb la seva típica corona (Sylloge 2000: n.<br />

84, TAV. VIII, 84), la qual cosa permet proposar, amb<br />

tota la prudència necessària, que la imatge <strong>de</strong>ls cavalls<br />

<strong>de</strong>l revers pugui correspondre a una visió frontal <strong>de</strong>l<br />

carro <strong>de</strong>l mateix Hèlios, representació present en altres<br />

mone<strong>de</strong>s 11 i àdhuc altres formats. El símbol apareix<br />

representat <strong>de</strong> manera molt similar al <strong>de</strong>l nostre cas.<br />

El darrer paral·lel iconogràfic que hem localitzat<br />

en l’àmbit numismàtic és també el més proper geogràficament.<br />

Es tracta d’un seguit <strong>de</strong> moneda fraccionaria<br />

<strong>de</strong> plata <strong>de</strong> Tàrent, datada grosso modo en<br />

els segles iv-iii ane (Sylloge 2003: n. 2229 a 2233, pl.<br />

137) (fig. 3, f). El motiu apareix, <strong>de</strong>penent <strong>de</strong> l’emissió,<br />

en anvers o en revers, i a voltes amb versions<br />

diferents: pròtomes mirant en sentit oposat, pròtomes<br />

superposa<strong>de</strong>s, pròtomes úniques, etc. Cal fer notar,<br />

en tot cas, que a diferència <strong>de</strong>ls casos anteriors i<br />

<strong>de</strong>ls nostres exemplars aquí no trobem representada<br />

tota la meitat anterior <strong>de</strong>ls cavalls uni<strong>de</strong>s pel tronc,<br />

sinó tan sols els caps i colls <strong>de</strong>ls dos cavalls mirant,<br />

això sí, en direccions oposa<strong>de</strong>s. La proximitat<br />

geogràfica, la datació d’aquests exemplars i el fet <strong>de</strong><br />

tractar-se <strong>de</strong> la seca <strong>de</strong> Tàrent, amb la qual s’han<br />

posat en relació, com ja hem indicat, algunes <strong>de</strong><br />

les primeres mone<strong>de</strong>s ibèriques (Villaronga 1979),<br />

converteixen aquestes mone<strong>de</strong>s en uns paral·lels especialment<br />

evocadors, malgrat que cal remarcar les<br />

evi<strong>de</strong>nts diferències iconogràfiques. Malauradament,<br />

en disposem <strong>de</strong> molt poca informació, pel fet que el<br />

sistema monetari tarentí presenta encara nombrosos<br />

punts foscos, especialment pel que fa a la moneda<br />

fraccionària (Sylloge 2003: XXVIII).<br />

Més enllà <strong>de</strong> l’àmbit numismàtic trobem representat<br />

aquest mateix motiu damunt d’altres suports i en<br />

diversos contextos culturals. Cal dir, malgrat tot, que<br />

segueix sent extremadament rar. No presenta, per<br />

exemple, excessius paral·lels en l’àmbit estricte <strong>de</strong><br />

la cultura ibèrica (i pràcticament cap en les seves<br />

expressions al nord-est i llevant peninsular), tret <strong>de</strong><br />

les plaques <strong>de</strong> fre <strong>de</strong> cavall (sobre les quals parlem<br />

més endavant) i les fíbules argenta<strong>de</strong>s amb escenes<br />

eqüestres 12 (relacionables amb el món oretà), entre<br />

11. Com per exemple, potser, les mateixes mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Císic<br />

esmenta<strong>de</strong>s anteriorment.<br />

12. Properes a les fíbules <strong>de</strong> genet i cavallet celtibèriques<br />

(Almagro-Gorbea, Torres 1999: 25-6). De fet, trobem altres<br />

44 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

Fig. 4. Objectes amb la representació <strong>de</strong> les dues pròtomes <strong>de</strong> cavall. a: fíbula <strong>de</strong> Monsanto da Beira (Castelo Branco)<br />

(segons Almagro-Gorbea, Torres 1999); b: oenochoe <strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> Pinilla Trasmonte (Burgos) (segons Moreda, Nuño<br />

1990); c: estendard <strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> Numància (Garray, Sòria) (segons Almagro-Gorbea i Torres 1999); d: mànecs <strong>de</strong><br />

ganivet <strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> Segisamon (Sasamón, Burgos) (segons Schüle 1969); e: téssera <strong>de</strong> bronze <strong>de</strong> Sasamón (Burgos)<br />

(segons Torija, Baquedano 2007); f: penjoll <strong>de</strong> Navarrete (Rioja) (Segons Almagro-Gorbea, Torres 1999); g: tapadora <strong>de</strong> La<br />

Hoya (Laguardia, Àlaba) (segons Almagro-Gorbea, Torres 1999); h: agulla <strong>de</strong> cabell <strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> la Morterona (Saldaña,<br />

Palència) (segons Blanco 2003).<br />

les quals <strong>de</strong>staquen exemplars com els <strong>de</strong> Monsanto<br />

da Beira (Castelo Branco) (Almagro-Gorbea, Torres<br />

1999: 149 i 209, fig. 13, 2) (fig. 4, a), Cau<strong>de</strong>te <strong>de</strong> las<br />

Fuentes (la Plana d’Utiel) (Almagro-Gorbea, Torres<br />

1999: 149-150 i 209, fig. 13, 1), Chiclana <strong>de</strong> Segura<br />

(Jaén) (Almagro-Gorbea, Torres 1999: 150 i 208, fig.<br />

12, 3), Molino <strong>de</strong>l Marrubial (Còrdova) (Almagro-<br />

Gorbea, Torres 1999: 151 i 208, fig. 12, 8) i Cañete<br />

<strong>de</strong> las Torres (Còrdova) (Prieto, López 2000, fig. 5),<br />

amb cronologies <strong>de</strong> iii-i ane.<br />

En altres contextos culturals, com ara el món celtibèric,<br />

sí que po<strong>de</strong>m parlar <strong>de</strong> l’existència d’elements<br />

més diversos i nombrosos. Entre ells <strong>de</strong>staquen les<br />

representacions pinta<strong>de</strong>s al damunt d’algunes ceràmiques,<br />

com per exemple en vasos <strong>de</strong> la necròpolis<br />

paral·lels <strong>de</strong> fíbules <strong>de</strong> genet i cavallet amb doble pròtoma<br />

equina, amb característiques similars a les <strong>de</strong>scrites, també en<br />

l’àmbit itàlic: a Bolonya-Arnoaldi (Zucchi 1967: 199, nota 2),<br />

a la tomba 80 <strong>de</strong> Novilara-Servici (Piceno) (Zucchi 1967: 199)<br />

i a la tomba 52 <strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> Banditella <strong>de</strong> Marsiliana<br />

d’Albegna (Minto 1921: 104, tav. XXII, 4; Zucchi 1967: 200,<br />

nota 6; Almagro-Gorbea, Torres 1999: 154).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong> Pinilla Trasmonte (Burgos) —especialment un<br />

oenochoe <strong>de</strong> la tomba 4 (Moreda, Nuño 1990: 172,<br />

fig. 3, sup.; Blanco 2003: 82, fig. 2,10) (fig. 4, b)—, o<br />

<strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> Tiermes (Montejo <strong>de</strong> Tiermes, Soria)<br />

(Argente, Díaz 1994: 181-185, fig. 110; Blanco 2003:<br />

82, fig. 3,2). En aquest mateix context cultural, però<br />

sobre suport metàl·lic, <strong>de</strong>staquen els <strong>de</strong>nominats<br />

“estendards”, “signa equitum” o “bàculs <strong>de</strong> distinció”<br />

recuperats al poblat i a la sepultura 38 <strong>de</strong> la<br />

necròpolis <strong>de</strong> Numància (Garray, Sòria; Schulten<br />

1931: 271, taf. 44, B; Camon 1954: fig. 741; Jimeno<br />

1994: 57, fot. 48; 1996: 61, fig. 4; Lorrio 1997: 198;<br />

Almagro-Gorbea 1998: 103, fig. 1 i 2; Almagro-Gorbea<br />

i Torres 1999: 96 i 97, fig. 31,1 i 31,2; Blanco 2003:<br />

87-88 fig. 6,9 i 6,10) (fig. 4, c), els mànecs <strong>de</strong> ganivet<br />

<strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> Miraveche (Burgos) (Schüle<br />

1969: 243, taf. 139,16/150,16/153,5; Blanco 2003:<br />

86, fig. 6, 1 i 6,3 a 6,5) i <strong>de</strong> Segisamon (Sasamón,<br />

Burgos) (Schüle 1969: taf. 164,13; Blanco 2003: 86,<br />

fig. 6,2) (fig. 4, d), la téssera <strong>de</strong> bronze <strong>de</strong> Sasamón<br />

(Burgos) (Tovar 1949; Gómez Moreno 1949; Blánquez,<br />

Rodríguez 2004; Torija, Baquedano 2007: 278 i 291,<br />

figs. 1, 2, 8, 14 i 16) (fig. 4, e), el possible penjoll <strong>de</strong><br />

45


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

Navarrete (Rioja) (Almagro-Gorbea, Torres 1999: 32<br />

i 210, fig. 14, 2) (fig. 4, f), la tapadora <strong>de</strong> La Hoya<br />

(Laguardia, Àlaba) (Almagro-Gorbea, Torres 1999: 32<br />

i 210, fig. 14, 3) (fig. 4, g), o l’agulla <strong>de</strong> cabell d’or<br />

<strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> la Morterona (Saldaña, Palència)<br />

(San Valero 1946: 101 i 102, fig. VI; Camon 1954:<br />

fig. 761, fig. 777; Herrero y Martínez 1969: 321: làm.<br />

I,1; Schüle 1969: taf. 164,17; Romero Carnicero 1991:<br />

87, fot. dret.; Blanco 2003: 88, fig. 7,4) (fig. 4, h).<br />

Totes les representacions segueixen l’estil propi <strong>de</strong><br />

l’art celtibèric quant a la representació <strong>de</strong>ls èquids,<br />

molt allunyat <strong>de</strong> l’estil naturalista <strong>de</strong> les figures <strong>de</strong><br />

les mone<strong>de</strong>s 2 i 3 <strong>de</strong> śikaŕa.<br />

Tot i que en l’àmbit celtibèric la utilització <strong>de</strong> la<br />

figura <strong>de</strong>l cavall (representat <strong>de</strong> forma total o parcial)<br />

és freqüent 13 atès l’elevat simbolisme d’aquest animal en<br />

relació amb l’ús que en fan les elits dirigents d’aquestes<br />

societats (per a autors com Almagro-Gorbea (1998:<br />

105) el cavall es<strong>de</strong>vé símbol <strong>de</strong> les elits eqüestres<br />

que controlen les societats celtibèriques), algun autor<br />

ha apuntat (Blanco 2003: 87) que la representació<br />

concreta <strong>de</strong>l concepte <strong>de</strong> la doble pròtoma equina<br />

(molt més escassa) tindria en darrer terme un origen<br />

mediterrani, i que no seria per tant un element propi<br />

<strong>de</strong> la Meseta, on la i<strong>de</strong>a hauria arribat per influències<br />

meridionals. En aquest sentit, s’apunten estacions intermèdies<br />

com ara la placa lateral d’un fre <strong>de</strong> cavall<br />

<strong>de</strong> bronze recuperada al poblat <strong>de</strong> l’Alta Extremadura<br />

<strong>de</strong> El Risco (Sierra <strong>de</strong> Fuentes, Càceres) (Jiménez i<br />

González 1996: 178-180, fig. 3,14 i làm. I).<br />

La peça d’El Risco s’enquadra en el tipus A <strong>de</strong> la<br />

classificació <strong>de</strong> Maluquer <strong>de</strong> les plaques <strong>de</strong> fre amb<br />

pròtomes <strong>de</strong> cavall, 14 grup caracteritzat per tractar-se<br />

<strong>de</strong> peces <strong>de</strong> placa i que incorporen la representació<br />

<strong>de</strong> les dues pròtomes <strong>de</strong> cavall (Quesada 2005: fig.<br />

14) i <strong>de</strong>l qual aquest exemplar alt-extremeny representa<br />

la troballa més septentrional. La majoria <strong>de</strong><br />

troballes d’aquest tipus <strong>de</strong> placa proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> contextos<br />

iberotur<strong>de</strong>tans i ibèrics <strong>de</strong>l sud-est peninsular.<br />

El tipus A inclou, a banda <strong>de</strong>l que ja hem apuntat,<br />

altres exemplars similars més meridionals recuperats<br />

a Cancho Roano (Zalamea <strong>de</strong> la Serena, Badajoz) (4<br />

individus) (Maluquer 1981: figs. 10 i 38; 1983: fig. 12)<br />

(fig. 5, a), a la necròpolis d’Estacar <strong>de</strong> Robarinas <strong>de</strong><br />

Cástulo (Linares, Jaén) (un individu) (Blázquez 1975:<br />

làm. L, II.), i potser al poblat ibèric <strong>de</strong> la Carada<br />

(Espeluy, Jaén) (un fragment) (Jiménez, González<br />

1996: 180, nota 34).<br />

El tipus B <strong>de</strong> Maluquer (Maluquer 1983; Quesada<br />

2005: fig. 15) consisteix en plaques <strong>de</strong> tipus calat amb<br />

figures humanes bifronts i dues pròtomes <strong>de</strong> cavall,<br />

i com en els casos anteriors la majoria <strong>de</strong> troballes<br />

també proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> contextos iberotur<strong>de</strong>tans i<br />

ibèrics <strong>de</strong>l sud-est peninsular. Inclou els exemplars<br />

recuperats a Cancho Roano (3 individus) (fig. 5, b),<br />

a Azougada (Moura, Beja) (1 individu) i Múrcia (1<br />

individu) (Quesada 2005: 113). Tots dos tipus cor-<br />

13. Les pròtomes i caps <strong>de</strong> cavall representen, per exemple,<br />

el gruix <strong>de</strong> les representacions <strong>de</strong> cavall pinta<strong>de</strong>s al damunt<br />

<strong>de</strong> la ceràmica <strong>de</strong> Numància (Blanco 2003: 80).<br />

14. Consulteu un recull <strong>de</strong> la informació referent a les plaques<br />

<strong>de</strong> frens amb pròtomes <strong>de</strong> cavall, tant <strong>de</strong> la península<br />

Ibèrica com <strong>de</strong> Grècia i Itàlia, a: Quesada 2005: 110-116.<br />

Fig. 5. Altres objectes amb la representació <strong>de</strong> les dues<br />

pròtomes <strong>de</strong> cavall. a: placa <strong>de</strong> fre <strong>de</strong> tipus A <strong>de</strong> Cancho<br />

Roano (Zalamea <strong>de</strong> la Serena, Badajoz) (segons Maluquer<br />

1981); b: placa <strong>de</strong> fre <strong>de</strong> tipus B <strong>de</strong> Cancho Roano (Zalamea<br />

<strong>de</strong> la Serena, Badajoz) (segons Maluquer 1981); c: escarabeu<br />

d’Eivissa (segons Boardman et al. 1984).<br />

responen a la mateixa tradició cultural, s’enquadren<br />

en un context orientalitzant ja tardà, i es daten en<br />

els segles vi-v ane (Quesada 2005: 110). Han estat<br />

relacionats amb el món grecoetrusc, interpretats com<br />

una creació local inspirada en tot cas en referents<br />

propis <strong>de</strong> la Mediterrània central i oriental (Jiménez,<br />

González 1996: 180). Certament, els paral·lels itàlics i<br />

grecs, inspiradors <strong>de</strong>ls exemplars peninsulars, mostren<br />

el mateix motiu <strong>de</strong> la doble pròtoma <strong>de</strong> cavall per a<br />

cronologies <strong>de</strong> 650-500 ane (Don<strong>de</strong>r 1980; Quesada<br />

2005: fig. 19 i 20).<br />

Caldria <strong>de</strong>stacar encara un motiu similar representat<br />

en un escarabeu eivissenc (Blázquez 1970: 315-<br />

316, làm. I,1; Boardman et al. 1984: 51-52 i 85-86,<br />

n. 96; 2003: n. 37/1) (fig. 5, c) corresponent al grup<br />

<strong>de</strong>ls <strong>de</strong>nominats grylli, escarabeus amb uns tipus <strong>de</strong><br />

representació que combinen caps d’animals i d’humans,<br />

<strong>de</strong> forma aparentment <strong>de</strong>sigual i incoherent.<br />

Han estat qualificats sovint d’humorístics i/o grotescs<br />

(tot i que podrien amagar un significat més profund)<br />

i aparentment haurien tingut un valor profilàctic.<br />

L’estil <strong>de</strong> les representacions recorda molt sovint<br />

el món grec, però el concepte <strong>de</strong> la combinació <strong>de</strong><br />

caps <strong>de</strong> persones i animals remet preferentment a<br />

l’àmbit oriental. Localitzats molts d’ells en necròpolis<br />

i altres contextos púnics <strong>de</strong> la Mediterrània central i<br />

occi<strong>de</strong>ntal (Cartago, Sar<strong>de</strong>nya, Eivissa...), algun autor<br />

ha <strong>de</strong>fensat que la seva fàbrica es <strong>de</strong>u a l’àmbit <strong>de</strong><br />

les ciutats fenícies orientals, concretament durant el<br />

perío<strong>de</strong> <strong>de</strong> l’ocupació <strong>de</strong> l’Imperi persa aquemènida,<br />

entre el final <strong>de</strong>l segle vi ane i mitjan segle iv ane<br />

(Boardman 2003). La representació és molt similar<br />

però no idèntica a la nostra, atès que si bé les dues<br />

pròtomes apareixen efectivament mirant en direccions<br />

oposa<strong>de</strong>s i aparentment uni<strong>de</strong>s pel tronc, la superposició<br />

d’un <strong>de</strong>ls rostres humans justament en el lloc<br />

on s’hauria <strong>de</strong> produir aquesta unió ens impe<strong>de</strong>ix<br />

constatar fefaentment aquest fet.<br />

46 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

Fig. 6. Distribució mediterrània <strong>de</strong> paral·lels formals <strong>de</strong> la imatge <strong>de</strong> la doble pròtoma <strong>de</strong> cavall sobre mone<strong>de</strong>s i altres<br />

suports. Mone<strong>de</strong>s: a: Císic; b: Ashkalon; c: Perint; d: Làmpsac; e: Òlbia; f: Tarent; g: śikaŕa. Altres suports: 1: fíbula <strong>de</strong><br />

Cañete <strong>de</strong> las Torres (Còrdova); 2: fíbula <strong>de</strong> Cau<strong>de</strong>te <strong>de</strong> las Fuentes (la Plana d’Utiel); 3: fíbula <strong>de</strong> Monsanto da Beira<br />

(Castelo Branco); 4: oenochoe <strong>de</strong> Pinilla Trasmonte (Burgos); 5: estendards <strong>de</strong> Numància (Garray, Sòria); 6 mànec <strong>de</strong> ganivet<br />

<strong>de</strong> Miraveche (Burgos); 7: téssera <strong>de</strong> bronze <strong>de</strong> Sasamón (Burgos); 8: penjoll <strong>de</strong> Navarrete (Rioja); 9: tapadora <strong>de</strong> La Hoya<br />

(Laguardia, Àlaba); 10: agulla <strong>de</strong> cabell <strong>de</strong> la Morterona (Saldaña, Palència); 11: fíbula <strong>de</strong> Bolonya-Arnoaldi; 12: plaques<br />

<strong>de</strong> fre <strong>de</strong> Cancho Roano (Zalamea <strong>de</strong> la Serena, Badajoz); 13: placa <strong>de</strong> fre <strong>de</strong> El Risco (Sierra <strong>de</strong> Fuentes, Càceres); 14:<br />

escarabeu d’Eivissa; 15: fíbula <strong>de</strong> Molino <strong>de</strong>l Marrubial (Còrdova); 16 fíbula <strong>de</strong> Chiclana <strong>de</strong> Segura (Jaén); 17: placa <strong>de</strong> fre<br />

d’Estacar <strong>de</strong> Robarinas <strong>de</strong> Cástulo (Linares, Jaén); 18: placa <strong>de</strong> fre <strong>de</strong> la Carada (Espeluy, Jaén); 19: placa <strong>de</strong> fre d’Azougada<br />

(Moura, Beja); 20: placa <strong>de</strong> fre <strong>de</strong> Múrcia.<br />

Així doncs, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista estrictament<br />

formal hem <strong>de</strong> concloure que el motiu <strong>de</strong> la doble<br />

pròtoma <strong>de</strong> cavall d’aquests divisors menors <strong>de</strong> śikaŕa<br />

no presenta paral·lels evi<strong>de</strong>nts i immediats en el<br />

context estricte <strong>de</strong> la cultura ibèrica <strong>de</strong>l nord-est i<br />

llevant peninsular, bé sigui en l’àmbit <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s<br />

o bé en el <strong>de</strong> la resta <strong>de</strong> suports. Hem comprovat,<br />

però, com en l’àmbit numismàtic mediterrani existeixen<br />

paral·lels evi<strong>de</strong>nts per a aquesta iconografia<br />

(fig. 6), en algun cas amb una semblança estilística<br />

pràcticament total. Aquests paral·lels iconogràficament<br />

propers, localitzats majoritàriament a la Mediterrània<br />

oriental i puntualment a la central, mantenen en<br />

general una consi<strong>de</strong>rable distància amb les nostres<br />

mone<strong>de</strong>s tant <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista geogràfic com<br />

cronològic i cultural, la qual cosa planteja problemes<br />

importants a la possible assumpció <strong>de</strong> l’existència d’un<br />

lligam directe entre elles: tan sols els petits divisors<br />

<strong>de</strong> Tàrent podrien representar un paral·lel cronològic<br />

i geogràfic prou proper, malgrat que en aquest<br />

cas la semblança iconogràfica és molt més distant.<br />

Finalment, hem pogut comprovar com el motiu <strong>de</strong><br />

la doble pròtoma <strong>de</strong> cavall presenta també paral·lels<br />

en contextos culturals més propers, malgrat que cal<br />

fer notar que aquests motius mai no són formalment<br />

idèntics (<strong>de</strong> fet, es troben estilísticament molt allunyats)<br />

i en cap cas no es localitzen sobre mone<strong>de</strong>s<br />

sinó al damunt d’altres suports (ceràmica, escarabeus,<br />

objectes diversos <strong>de</strong> metall). Sigui com sigui, tant en<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

un cas com en els altres, tots els indicis assenyalen el<br />

món pròxim oriental com a punt d’origen <strong>de</strong>l motiu,<br />

el qual posteriorment a la seva creació s’hauria difós,<br />

mitjançant ritmes, vies, cultures, suports i processos<br />

diferents, per tota la Mediterrània.<br />

Vist tot això, i <strong>de</strong>s d’un punt <strong>de</strong> vista estrictament<br />

formal, al nostre parer es plantegen tres possibles hipòtesis<br />

interpretatives en relació amb l’eventual procés<br />

d’adopció <strong>de</strong>l motiu. La primera opció contempla la<br />

possibilitat que el motiu <strong>de</strong> la doble pròtoma plasmada<br />

en aquestes mone<strong>de</strong>s sigui una creació estrictament ex<br />

novo. Aquesta proposta <strong>de</strong>slliga el motiu <strong>de</strong>ls possibles<br />

referents peninsulars, molt allunyats estilísticament, així<br />

com també <strong>de</strong>ls exemples numismàtics mediterranis<br />

(malgrat la semblança gairebé literal d’algun cas) tot<br />

donant en aquest cas un pes cabdal al notable hiatus<br />

cronològic i a la distància geogràfica existent majoritàriament<br />

entre ambdós grups d’emissions. Aquesta<br />

opció podria ser encara matisada, tot valorant dues<br />

possibles vies <strong>de</strong> catalització <strong>de</strong>l fenomen. En primer<br />

lloc, l’eventual <strong>de</strong>senvolupament d’un procés creatiu<br />

molt simple i directe, consistent a fer una mena <strong>de</strong><br />

calc literal <strong>de</strong> la part frontal <strong>de</strong>l cavall amb genet<br />

present al divisor major d’aquesta mateixa seca, per<br />

<strong>de</strong>sprés duplicar-lo, invertir-lo i unir les dues pròtomes<br />

resultants. Una altra possibilitat passaria per valorar<br />

el fet que el concepte <strong>de</strong> la doble pròtoma circulés<br />

d’alguna forma en una mena d’imaginari iconogràfic<br />

mediterrani, tenint present els referents numismà-<br />

47


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

tics orientals (més antics i, presumiblement, punt<br />

d’origen <strong>de</strong>l concepte icònic) però, especialment, els<br />

exemples pràcticament coetanis que aquí hem presentat<br />

<strong>de</strong> l’àmbit cèltic (ceràmica, objectes <strong>de</strong> metall),<br />

iberotur<strong>de</strong>tà i ibèric <strong>de</strong>l sud-est peninsular (objectes<br />

<strong>de</strong> metall), púnic (escarabeus) i itàlic (objectes <strong>de</strong><br />

metall). Aquests motius peninsulars i itàlics podrien<br />

haver actuat com a inductors <strong>de</strong> la i<strong>de</strong>a general <strong>de</strong>l<br />

tipus iconogràfic <strong>de</strong> les nostres mone<strong>de</strong>s, malgrat que<br />

la seva plasmació última prengués unes referències<br />

estilístiques absolutament diferents.<br />

La segona opció passa per acceptar com a referent<br />

últim <strong>de</strong>l tipus <strong>de</strong> l’anvers d’aquests divisors <strong>de</strong> śikaŕa<br />

les mone<strong>de</strong>s orientals que aquí hem presentat. Aquesta<br />

proposta té a favor l’extraordinària semblança constatable<br />

en alguns casos, i com a principal problema la<br />

gran distància cronològica i geogràfica existent entre<br />

les nostres mone<strong>de</strong>s i l’eventual referent, circumstància<br />

que tan sols es podria superar acceptant que els<br />

gravadors encarregats d’obrir els encunys <strong>de</strong>ls divisors<br />

<strong>de</strong> śikaŕa disposarien d’un mostrari <strong>de</strong> referència <strong>de</strong><br />

tipus que incloïa mone<strong>de</strong>s orientals antigues, entre<br />

elles algunes <strong>de</strong> les que aquí hem vist incorporant<br />

el motiu <strong>de</strong> la doble pròtoma. 15<br />

La tercera <strong>de</strong> les opcions planteja que el motiu<br />

sigui una versió que prengui com a referent les<br />

mone<strong>de</strong>s fraccionàries <strong>de</strong> plata <strong>de</strong> Tàrent amb un<br />

tipus <strong>de</strong> revers proper al que aquí hem presentat.<br />

Aquesta opció resulta especialment evocadora si la<br />

relacionem amb altres circumstàncies, com el lligam<br />

establert per Villaronga entre els divisors d’iltiŕkeśalir<br />

(i possiblement també els <strong>de</strong> śikaŕa, com hem vist<br />

anteriorment) que incorporen la imatge <strong>de</strong>l genet<br />

en el revers i uns eventuals referents tarentins, o<br />

la <strong>de</strong>fensa que hom fa que Sagunt hagués adoptat<br />

també el motiu <strong>de</strong>l cavall per influència d’aquesta<br />

mateixa ciutat sud-itàlica (Llorens, Ripollès 2003:<br />

73). Tant en aquesta opció com en l’anterior, doncs,<br />

podria valorar-se la possibilitat que els gravadors<br />

que treballaren per a la nostra seca, potser forans i<br />

contractats, com en el cas <strong>de</strong>ls d’Emporion i Rho<strong>de</strong><br />

(Campo 2008: 11), seguissin, pel que fa a l’elecció<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>terminats símbols a l’hora d’obrir encunys, una<br />

tradició ja emprada anteriorment en aquest mateix<br />

sector <strong>de</strong> la Mediterrània com fou la <strong>de</strong> prendre<br />

com a referents mone<strong>de</strong>s atribuïbles a seques <strong>de</strong> la<br />

Mediterrània oriental i central (Campo 2008: 10-11).<br />

Més enllà <strong>de</strong> la forma i l’estil, la interpretació <strong>de</strong>l<br />

significat <strong>de</strong>l símbol resulta molt més complexa, fet<br />

habitual en l’àmbit <strong>de</strong> la numismàtica pel que implica<br />

d’intentar entendre quelcom que pertany a l’àmbit intangible<br />

<strong>de</strong> les i<strong>de</strong>es pròpies d’un <strong>de</strong>terminat sistema<br />

cultural a través d’uns dissenys concrets sense tenir,<br />

molt sovint, les claus que permetin interpretar-ne el<br />

rerefons (Llorens 1998: 1949) (Chaves 2003: 9). Hem<br />

<strong>de</strong> dir d’entrada que <strong>de</strong> manera general ens alineem<br />

amb la perspectiva <strong>de</strong>fensada per altres autors segons<br />

la qual els tipus iconogràfics emprats en les mone<strong>de</strong>s<br />

ibèriques no constitueixen en general elements imposats<br />

15. Tinguem present, per exemple, que els gravadors que<br />

van realitzar els cunys <strong>de</strong> les primeres emissions d’Empúries<br />

copiaren iconografies que estaven en ús <strong>de</strong>s <strong>de</strong> força temps<br />

abans (Campo 2003: 36).<br />

o aliens, sinó que el seu ús representa, més enllà <strong>de</strong><br />

l’aspecte formal que presenten, una elecció coherent<br />

per part <strong>de</strong> les elits que en són responsables i que<br />

volen així transmetre un <strong>de</strong>terminat missatge. I entenem,<br />

per tant, que existeix una clara coherència entre<br />

els tipus iconogràfics emprats i el sistema cultural a<br />

què la moneda pertany i en el qual queda integrada<br />

(Almagro-Gorbea 1995: 236). In<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>ntment <strong>de</strong>l<br />

referent formal que es prengués en cada cas, doncs,<br />

l’elecció <strong>de</strong>l motiu <strong>de</strong> les dues pròtomes <strong>de</strong> cavall<br />

com a tipus <strong>de</strong>l revers d’aquests divisors representa<br />

un fet significatiu i en cap cas atzarós.<br />

Cal fer notar que no es tracta <strong>de</strong> la representació<br />

<strong>de</strong> dos cavalls salvatges, sinó <strong>de</strong> dos cavalls domesticats,<br />

circumstància que <strong>de</strong>mostra la presència <strong>de</strong> la<br />

cabeçada i <strong>de</strong> les regnes en la representació. De fet, és<br />

probable que per tal <strong>de</strong> dissenyar aquest tipus <strong>de</strong> les<br />

mone<strong>de</strong>s 2 i 3 hom prengués com a mo<strong>de</strong>l una part<br />

(la meitat anterior <strong>de</strong> la muntura) <strong>de</strong> la representació<br />

<strong>de</strong>l genet a cavall present en el revers <strong>de</strong>ls divisors<br />

<strong>de</strong> major pes d’aquesta mateixa seca (moneda 1), tot<br />

duplicant-lo i girant-lo per tal <strong>de</strong> crear un tipus nou.<br />

El fet d’emprar un cavall clarament disposat per a ser<br />

muntat insereix el possible significat d’aquest tipus<br />

singular en el marc més general <strong>de</strong> la interpretació <strong>de</strong>l<br />

significat <strong>de</strong>l motiu <strong>de</strong>l genet a cavall en les mone<strong>de</strong>s<br />

ibèriques. Sobre aquesta qüestió s’han donat diverses<br />

interpretacions, tot i que darrerament ha estat ben<br />

acollida la proposta d’Almagro-Gorbea (1995: 240).<br />

Per a aquest autor, la iconografia <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s<br />

ibèriques documenta la mitologia i el sistema sociocultural<br />

indígenes, tot reflectint la i<strong>de</strong>ologia <strong>de</strong> les elits<br />

eqüestres que regien els nuclis que emetien moneda.<br />

Aquestes elits s’i<strong>de</strong>ntificarien amb aquests tipus (tant<br />

el genet, interpretable com un heros equitans, com<br />

el cap masculí <strong>de</strong> l’anvers, possible representació <strong>de</strong><br />

la divinitat protectora <strong>de</strong> la ciutat, tot i que podria<br />

arribar a confondre’s amb una autoritat local amb<br />

origen diví), els quals tindrien connotacions <strong>de</strong> caire<br />

miticoreligiós en el seu origen. Així doncs, per a aquest<br />

autor la iconografia <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s ibèriques reflectiria<br />

el predomini polític i social d’aquests equites, i<br />

en aquest marc el cavall abillat, in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>ntment <strong>de</strong>l<br />

format com fos presentat, actuaria com a element <strong>de</strong><br />

prestigi i <strong>de</strong>finidor <strong>de</strong> classe. La representació <strong>de</strong> les<br />

dues pròtomes <strong>de</strong> cavall, que sembla estar <strong>de</strong>stinada<br />

en primer terme a facilitar la i<strong>de</strong>ntificació <strong>de</strong>ls divisors<br />

menors d’aquesta seca, trobaria així també una<br />

interpretació iconològica coherent amb aquest marc<br />

explicatiu, po<strong>de</strong>nt representar una extensió <strong>de</strong>l mateix<br />

missatge expressat en els divisors amb el genet, tot<br />

emprant-se la figura <strong>de</strong>l cavall en tant que muntura<br />

com a element <strong>de</strong>finidor <strong>de</strong>l sector social dominant<br />

i responsable <strong>de</strong> les encunyacions.<br />

La seca <strong>de</strong> śikaŕa en el context <strong>de</strong> les<br />

seques ibèriques catalanes<br />

Malgrat els pocs exemplars disponibles, les da<strong>de</strong>s<br />

suggereixen que les emissions <strong>de</strong> śikaŕa foren encunya<strong>de</strong>s<br />

en algun moment certament antic pel que fa<br />

al conjunt <strong>de</strong> la producció numismàtica d’Hispania.<br />

Això sembla <strong>de</strong>duir-se, si més no, <strong>de</strong>ls indicis apun-<br />

48 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

tats per les aproximacions comparativa, metrològica<br />

i iconogràfica.<br />

Un element cabdal per tal <strong>de</strong> contextualitzar cronològicament<br />

aquestes mone<strong>de</strong>s és la comparació amb<br />

altres emissions similars. En aquest sentit, pensem<br />

que és especialment rellevant la relació, ja apuntada<br />

per altres autors, amb les emissions amb llegenda<br />

iltiŕkeśalir. Efectivament, sembla que caldria posar<br />

en relació la representació <strong>de</strong>l genet amb escut a<br />

l’esquena <strong>de</strong>l revers <strong>de</strong> la moneda 1 amb algunes <strong>de</strong><br />

les emissions conegu<strong>de</strong>s d’aquesta altra seca. De la<br />

seca d’iltiŕkeśalir coneixem una dracma, amb aquesta<br />

llegenda en el revers i ban en l’anvers (CNHAAA: 36,<br />

núm. 1) (fig. 2, a), i un seguit <strong>de</strong> divisors que incorporen<br />

ban a l’anvers i al revers (CNHAAA: 36-37,<br />

núm. 2 i 3). El lloc exacte <strong>de</strong> localització d’aquesta<br />

seca es <strong>de</strong>sconeix, tot i que hom n’ha proposat diversos.<br />

La majoria d’autors la situen en l’àmbit <strong>de</strong><br />

les comarques catalanes <strong>de</strong> ponent, i la relacionen<br />

amb el món ilerget, tot <strong>de</strong>splaçant-la a voltes a<br />

localitzacions perifèriques d’aquest mateix context<br />

cultural, com per exemple el Solsonès (Villaronga<br />

1979b: 130, 210; 1982: 169; Untermann 1990: A-19,<br />

206; Domínguez 1997: 128). D’altres, en canvi, opinen<br />

que les emissions d’iltiŕkeśalir foren encunya<strong>de</strong>s en<br />

l’assentament ibèric previ al que posteriorment serà<br />

el municipi romà d’Hibera Dertosa, actual Tortosa<br />

(García-Bellido y Ripollès 1998: 281; Arévalo 2003:<br />

64; Pérez Almoguera 2008: 58; 1996: 41-42; 1995:<br />

323-324). I algú altre l’ha assignada, encara, <strong>de</strong> manera<br />

més genèrica, als lacetans (Campo 2005: 78) o<br />

als laietants (CNHAAA 1994: 200).<br />

Alguns autors han <strong>de</strong>fensat també la i<strong>de</strong>ntificació<br />

d’iltiŕke, nucli emissor, suposadament, <strong>de</strong>l numerari<br />

amb llegenda iltiŕkeśalir, amb un eventual assentament<br />

ibèric que seria l’antece<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l posterior municipium<br />

romà <strong>de</strong> Sigarra, i<strong>de</strong>ntificat aquest últim, a partir <strong>de</strong><br />

<strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s troballes epigràfiques, amb la localitat<br />

actual <strong>de</strong>ls Prats <strong>de</strong> Rei (l’Anoia). Per tal <strong>de</strong> falcar la<br />

i<strong>de</strong>a, aquests autors argumenten la notable presència<br />

<strong>de</strong> mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la seca d’iltiŕkesken 16 —aparentment,<br />

continuadora <strong>de</strong>ls amonedaments d’iltiŕkeśalir (Villaronga<br />

1979; 1998; García-Bellido 1993: 114; Pérez<br />

Almoguera 1996: 42)— a Iesso (Guissona, Segarra) i<br />

especialment als Prats <strong>de</strong> Rei (Pera 1997; 2001: 60).<br />

Altres autors, en canvi, s’han oposat a aquesta opció,<br />

tot <strong>de</strong>fensant que iltiŕkeśalir i śikaŕa foren sens dubte<br />

dues seques diferents i coetànies (tal com semblen<br />

<strong>de</strong>mostrar les darreres localitzacions <strong>de</strong> mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

totes dues seques) i que per tant resulta molt difícil<br />

acceptar que el municipi romà que molt possiblement<br />

heretarà el nom ibèric <strong>de</strong> la segona fos l’emissor <strong>de</strong><br />

les mone<strong>de</strong>s amb llegenda iltiŕkesken: per a aquests<br />

autors, doncs, si els Prats <strong>de</strong> Rei fou śikaŕa (o si<br />

més no, n’havia heretat el nom) no pogué ser iltiŕke<br />

(Pérez Almoguera 2001-2002: 251).<br />

16. La llegenda iltiŕkesken està composta pel topònim iltiŕke<br />

que seria la base sobre la qual es construeixen els etnònims<br />

Iλεργετες (Ptol.II.3.17) i Iλερκαονες (Ptol.II.6.63) <strong>de</strong> les fonts<br />

antigues, i el complex <strong>de</strong> sufixos –(e)sken que només apareix a<br />

les mone<strong>de</strong>s sufixant topònims i convertint-los en etnònims. En<br />

d’altres llegen<strong>de</strong>s d’aquesta seca s’usa la llegenda estrictament<br />

amb el topònim iltiŕke o amb el topònim seguit <strong>de</strong>l morf s<br />

(Ferrer i Jané 2012: e.p. amb la bibliografia anterior).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

Villaronga (1979; 1986; 1998: 112 i 142) opina, com<br />

ja hem apuntat, que el mo<strong>de</strong>l referencial <strong>de</strong>l motiu<br />

<strong>de</strong>l genet amb llança i escut rodó a l’esquena que<br />

incorporen els reversos <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s d’iltiŕke foren<br />

les estateres <strong>de</strong> Tàrent (SNG, American Numismatic<br />

Society I, n. 937). Consi<strong>de</strong>ra, a més, que aquestes<br />

mone<strong>de</strong>s formen part d’un <strong>de</strong>ls primers amonedaments<br />

pròpiament ibèrics, datats en la transició entre el segle<br />

iii i el ii ane. És efectivament en el marc històric <strong>de</strong>ls<br />

successos relacionats amb la Segona Guerra Púnica,<br />

o puntualment poc abans, com és el cas <strong>de</strong> la ciutat<br />

d’Arse (Ripollès 1991-1992: 123-125), quan documentem<br />

les primeres encunyacions d’emissions monetàries<br />

ibèriques, amb tipus i metrologia diversos. La seva<br />

funció fou probablement la <strong>de</strong> finançar els exèrcits<br />

i/o mercenaris ibèrics, o bé es tractà d’una imposició<br />

<strong>de</strong> Roma per a finançar les seves campanyes a la<br />

península mitjançant el pagament <strong>de</strong> multes, tributs<br />

ocasionals, in<strong>de</strong>mnitzacions <strong>de</strong> guerra i/o confiscacions<br />

<strong>de</strong> caràcter més general (Campos 1998: 37-41; García<br />

2002: 14). Entre aquestes emissions hi trobem un<br />

seguit d’encunyacions en plata <strong>de</strong> dracmes ibèriques<br />

acompanya<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls corresponents divisors. La major<br />

part d’aquestes emissions imitaran, en l’àmbit <strong>de</strong>l<br />

nord-est peninsular, les dracmes i els divisors <strong>de</strong> la<br />

seca grega d’Emporion, i en molta menor mesura els<br />

òbols <strong>de</strong> Massalia (Campo 1998: 27 i 29). Es tracta,<br />

per tant, <strong>de</strong> mone<strong>de</strong>s ibèriques d’influència tipològica i<br />

metrològica grega, que pel que fa als tipus adoptaran<br />

majoritàriament els presents en aquestes mone<strong>de</strong>s<br />

emporitanes i massaliotes però que en alguns pocs<br />

casos anuncien ja els tipus <strong>de</strong> les posteriors mone<strong>de</strong>s<br />

ibèriques, que metrològicament seguiran els patrons<br />

romans. Segons Villaronga, i en termes generals, el<br />

conjunt <strong>de</strong> divisors <strong>de</strong> plata emmarcats en la producció<br />

numismàtica ibèrica que imita, <strong>de</strong> manera més<br />

o menys literal, el mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> les dracmes i divisors<br />

grecs po<strong>de</strong>n classificar-se pel que fa als tipus adoptats<br />

en les representacions en tres conjunts essencials:<br />

tipus particulars, imitacions <strong>de</strong>ls divisors emporitans<br />

i imitacions <strong>de</strong>ls òbols massaliotes.<br />

Tant en el cas <strong>de</strong> les emissions <strong>de</strong>l genet d’iltiŕkeśalir<br />

com en les <strong>de</strong>l genet <strong>de</strong> śikaŕa estaríem davant,<br />

doncs, <strong>de</strong> tipus particulars, encunyats durant aquest<br />

perío<strong>de</strong> tot seguint, com diem, el mo<strong>de</strong>l metrològic<br />

<strong>de</strong> la dracma. El tipus <strong>de</strong>l revers <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s 2<br />

i 3, la doble pròtoma <strong>de</strong> cavall, representa també<br />

un tipus particular, amb nuls referents en contextos<br />

numismàtics culturalment propers i molt escassos,<br />

com hem pogut comprovar, en d’altres més allunyats.<br />

Cal incidir en el fet que aquests tipus particulars <strong>de</strong><br />

divisors resulten en general ben escassos, ja que en<br />

aquestes produccions ibèriques arcaiques domina amb<br />

escreix, com diem, la imitació <strong>de</strong>ls mo<strong>de</strong>ls massaliotes<br />

i emporitans (Villaronga 1998: 161).<br />

Vistes les semblances formals, la proximitat geogràfica<br />

i l’aparent coetanietat, entenem que la proposta <strong>de</strong><br />

filiació entre els tipus tarentins i els <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s<br />

amb genet i amb llegenda iltiŕkeśalir proposada per<br />

alguns autors s’hauria d’estendre també al divisor amb<br />

tipus similar <strong>de</strong> śikaŕa (moneda 1), circumstància que<br />

es veu reforçada més encara si valorem com a factible<br />

la proposta que fèiem que el referent últim <strong>de</strong>l<br />

49


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

Fig. 7. Límits geogràfics <strong>de</strong> la Segarra Històrica. a i b: punts <strong>de</strong> localització aproximada <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s 1 i 3, respectivament.<br />

tipus <strong>de</strong> la doble pròtoma (mone<strong>de</strong>s 2 i 3) es trobi<br />

també en l’àmbit <strong>de</strong> les emissions <strong>de</strong> Tàrent. En tot<br />

cas, cal dir que s’hi aprecia una evi<strong>de</strong>nt diferència <strong>de</strong><br />

qualitat en les representacions <strong>de</strong>l genet d’ambdues<br />

seques ibèriques, circumstància que podria donar peu<br />

a reflexions i propostes més complexes (i més difícils<br />

<strong>de</strong> resseguir) com per exemple valorar la possibilitat<br />

que tan sols les d’iltiŕke imitessin <strong>de</strong> manera directa<br />

els tipus tarentins, mentre que les <strong>de</strong> śikaŕa fessin<br />

el mateix amb les d’iltiŕke (malgrat que, insistim, el<br />

motiu <strong>de</strong> la doble pròtoma <strong>de</strong> śikaŕa només es podria<br />

entendre, ara com ara, com un préstec directe<br />

<strong>de</strong> les tarentines).<br />

Cal dir que en tots dos casos es constata, a més,<br />

una semblança formal evi<strong>de</strong>nt (en tot cas, no literal)<br />

amb una bona part <strong>de</strong>ls tipus propis <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s<br />

ibèriques (cap masculí en anvers, genet en revers)<br />

que s’encunyaran posteriorment, tot seguint el patró<br />

monetari romà. Això ha portat alguns autors a<br />

<strong>de</strong>fensar la possibilitat que siguin precisament les<br />

mone<strong>de</strong>s d’iltiŕke (i més concretament la dracma<br />

d’iltiŕkeśalir) el referent tipològic <strong>de</strong> les encunyacions<br />

ibèriques posteriors. Si fos així, en funció <strong>de</strong> les<br />

característiques <strong>de</strong>l tipus que presenta la moneda<br />

1 <strong>de</strong>l nostre estudi hauríem <strong>de</strong> concloure que conjuntament<br />

amb les d’iltiŕke probablement caldria<br />

incloure també en aquest grup <strong>de</strong>ls prece<strong>de</strong>nts les<br />

emissions coetànies <strong>de</strong> śikaŕa. Malgrat tot, convé<br />

ser extremadament pru<strong>de</strong>nts sobre una qüestió, la<br />

<strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l genet present a les encunyacions ibèriques,<br />

molt controvertida i complexa, i en relació<br />

amb la qual no tan sols no existeix un consens entre<br />

els investigadors sinó que fins i tot es constata una<br />

forta disparitat <strong>de</strong> criteris. 17<br />

L’aspecte metrològic planteja punts <strong>de</strong> vista similars<br />

als <strong>de</strong>rivats <strong>de</strong> l’anàlisi comparativa formal. La<br />

dracma amb llegenda iltiŕkeśalir té un pes <strong>de</strong> 4,64 g,<br />

dada que Villaronga (1998) posa en relació amb el<br />

pes teòric <strong>de</strong> les dracmes ibèriques que imitaran els<br />

tipus emporitans, 4,70 g, per tal <strong>de</strong> concloure que<br />

totes elles (i els seus divisors) són coetànies. Seguint el<br />

raonament, observarem que el divisor major <strong>de</strong> śikaŕa<br />

(moneda 1) presenta una certa semblança mètrica<br />

(i evi<strong>de</strong>ntment <strong>de</strong> metall) amb els d’iltiŕkeśalir: els<br />

divisors d’iltiŕkeśalir coneguts fins ara presenten, en<br />

el seu actual estat <strong>de</strong> conservació, 18 pesos situats al<br />

voltant <strong>de</strong>ls 0,49 g (Villaronga 1979: 45), valor proper<br />

als 0,45 g que possiblement pesa (recor<strong>de</strong>m que la<br />

dada és antiga i no ha estat possible corroborar-la)<br />

la nostra moneda 1. Tot plegat ajudaria a pensar en<br />

una coetanietat entre aquestes mone<strong>de</strong>s, malgrat que<br />

el fet <strong>de</strong> no haver estat localitzada encara cap dracma<br />

<strong>de</strong> śikaŕa impe<strong>de</strong>ix afirmar-ho amb més rotunditat.<br />

Si la relació entre el divisor major <strong>de</strong> śikaŕa i els<br />

d’iltiŕkeśalir fos correcte podríem entendre, com diu<br />

Villaronga (1979: 45), que aquesta moneda representaria<br />

el valor 1/8 <strong>de</strong> la dracma d’iltiŕkeśalir, i que<br />

per tant estaríem davant d’un tritetartemorion. Pel<br />

17. Un recull recent <strong>de</strong> les diverses aportacions a aquesta<br />

controvèrsia el po<strong>de</strong>u consultar a Arevalo 2003: 66-68.<br />

18. Recollim els valors <strong>de</strong>l pes d’aquestes mone<strong>de</strong>s en el seu<br />

estat actual <strong>de</strong> conservació i no pas a partir d’una eventual<br />

projecció i<strong>de</strong>al <strong>de</strong>l seu pes original.<br />

50 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

que fa als divisors menors (mone<strong>de</strong>s 2 i 3), el valor<br />

mitjà s’adapta prou bé al valor 1/24 <strong>de</strong> la dracma<br />

d’iltiŕkeśalir, resulta vàlida doncs la seva caracterització<br />

com a tetartemorion. Reiterem, en tot cas, que<br />

l’extrema migra<strong>de</strong>sa <strong>de</strong> la mostra aconsella prendre<br />

aquestes da<strong>de</strong>s amb molta prudència i tan sols com<br />

a primeres aproximacions a la possible realitat (resulta<br />

impossible, per exemple, atemptar una anàlisi<br />

estadística), que futures troballes hauran <strong>de</strong> venir a<br />

contrastar, matisar o <strong>de</strong>smentir.<br />

No queda resolta en cap cas la problemàtica relacionada<br />

amb la localització d’aquesta seca. La falta<br />

d’una localització concreta (i <strong>de</strong> context estratigràfic)<br />

per als exemplars coneguts i, sobretot, el nombre<br />

extremadament reduït <strong>de</strong> la mostra, fan <strong>de</strong>l tot impossible<br />

<strong>de</strong>terminar el lloc <strong>de</strong> producció d’aquestes<br />

mone<strong>de</strong>s. Les poques da<strong>de</strong>s disponibles, però, situen<br />

aquests exemplars, amb major o menor precisió, dins<br />

<strong>de</strong>ls límits estrictes <strong>de</strong>l que es coneix com a “Segarra<br />

històrica” (àrea que supera àmpliament els límits<br />

administratius <strong>de</strong> l’actual comarca <strong>de</strong> la Segarra)<br />

(fig. 7), territori que es<strong>de</strong>vé així el candidat més ben<br />

situat ara com ara per a haver pogut acollir el lloc<br />

<strong>de</strong> producció. Cal afegir que les semblances entre la<br />

llegenda śikaŕa que presenten aquestes mone<strong>de</strong>s, les<br />

inscripcions d’època romana <strong>de</strong>ls Prats <strong>de</strong> Rei que<br />

fan referència a un MUNICIPUM SIGARRENSIS i<br />

la <strong>de</strong>nominació actual <strong>de</strong> la comarca catalana <strong>de</strong> la<br />

Segarra són evi<strong>de</strong>nts. Per altra banda, i en un pla<br />

molt més genèric, les troballes se situen, coherentment,<br />

en l’àrea d’emissió <strong>de</strong> les dracmes i divisors ibèrics<br />

(nord-est peninsular), i l’única població antiga que<br />

coneixem amb aquest nom en aquest ampli territori<br />

és el municipi altimperial que, versemblantment, donà<br />

nom posteriorment a la comarca (Pérez Almoguera<br />

2001-2002: 251).<br />

El municipi altimperial <strong>de</strong> Sigarra és citat per Ptolemeu<br />

(Geog. II, 6, 63), malgrat que aquest autor en<br />

parla com d’una ciutat ilercavona, referència que treballs<br />

posteriors han consi<strong>de</strong>rat errònia, tot <strong>de</strong>fensant la seva<br />

adscripció lacetana (Pera 1994: 323; Gómez Fraile 1997;<br />

García Alonso 2007). El trobem igualment consignat<br />

en un parell d’inscripcions (CIL II, 4479//IRC I, 54), la<br />

primera honorífica i datada al començament <strong>de</strong> l’època<br />

antonina, on apareix un quattuor vir <strong>de</strong>l municipium<br />

sigarrensis, i l’altra <strong>de</strong>dicada a l’emperador Maximià<br />

per l’ordo segarrensis (Pera 1994: 323). Formen part<br />

d’un conjunt <strong>de</strong> 7 inscripcions recupera<strong>de</strong>s encasta<strong>de</strong>s<br />

a l’església <strong>de</strong> Santa Maria <strong>de</strong>ls Prats <strong>de</strong> Rei. Conjuntament<br />

amb les poques da<strong>de</strong>s arqueològiques (que en<br />

tot cas tan sols han proporcionat informació d’hàbitat<br />

per a cronologies republicanes) les inscripcions són<br />

l’única circumstància que permet proposar que sota<br />

els Prats <strong>de</strong> Rei s’amagui el municipium segarrensis,<br />

proposta <strong>de</strong>fensada per altres autors (Pera 1994;<br />

1997: 231). L’estudi arqueològic sembla indicar que el<br />

jaciment romà localitzat als Prats <strong>de</strong> Rei 19 es <strong>de</strong>gué<br />

fundar cap al final <strong>de</strong>l segle ii o al principi <strong>de</strong> l’i ane<br />

(Pera 1994: 323; Guitart et al. 2000: 225), i per tant<br />

aquesta seria la data <strong>de</strong> fundació <strong>de</strong>l municipium <strong>de</strong><br />

19. Dels Prats <strong>de</strong> Rei proce<strong>de</strong>ix també un reduït nombre<br />

d’esgrafiats ibèrics <strong>de</strong>ls segles ii-i ane sobre ceràmica campaniana<br />

A i B i àmfores Dressel 1 (Panosa 1999: 300).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

Sigarra si acceptem la reducció d’aquest a la petita<br />

vila <strong>de</strong> l’Anoia.<br />

En darrer terme, doncs, la semblança entre els<br />

topònims (śikaŕa/Sigarra) fa factible d’entrada plantejar<br />

la més que possible transmissió <strong>de</strong>l nom entre<br />

tots dos nuclis. Com en el cas d’altres emissions <strong>de</strong><br />

dracmes ibèriques amb llegen<strong>de</strong>s igualment evocadores<br />

i aparentment clares, 20 però, la prudència obliga,<br />

davant l’escassetat <strong>de</strong>ls exemplars, a <strong>de</strong>ixar un punt<br />

obert l’interrogant i esperar l’obtenció futura <strong>de</strong> noves<br />

da<strong>de</strong>s i, sobretot, la localització <strong>de</strong> noves mone<strong>de</strong>s<br />

ben contextualitza<strong>de</strong>s estratigràficament que permetin<br />

po<strong>de</strong>r esclarir la qüestió <strong>de</strong>finitivament. Bo i acceptant<br />

la transmissió toponímica entre el nucli ibèric i el<br />

municipi romà posterior, però, això no implica en cap<br />

cas que tots dos es trobessin localitzats necessàriament<br />

al mateix lloc. Assumint que la Sigarra romana<br />

es trobi als Prats <strong>de</strong> Rei, és possible que el nucli<br />

ibèric que li llegà el nom no s’ubiqués exactament<br />

al mateix lloc: podria trobar-se pels voltants, o fins i<br />

tot estar situat en algun punt relativament allunyat,<br />

<strong>de</strong> tal forma que en època romanorepublicana el vell<br />

topònim ibèric es localitzés geogràficament <strong>de</strong>splaçat<br />

<strong>de</strong>l nucli habitat que originalment havia <strong>de</strong>signat.<br />

Multitud d’exemples similars recomanen extremar<br />

la prudència en aquesta qüestió. En darrer terme,<br />

els estudis <strong>de</strong> toponímia antiga comparada estan<br />

literalment farcits d’exemples referents a topònims<br />

que s’han mantingut fins als nostres dies <strong>de</strong>splaçats<br />

físicament <strong>de</strong>l lloc original que <strong>de</strong>signaven. 21<br />

Evolució i extensió <strong>de</strong>l topònim śikaŕa<br />

amb posterioritat al perío<strong>de</strong> ibèric<br />

L’acceptació <strong>de</strong> l’existència d’una relació filial entre<br />

la llegenda que presenten les mone<strong>de</strong>s d’aquesta seca<br />

i la <strong>de</strong>nominació actual <strong>de</strong> la comarca catalana <strong>de</strong> la<br />

Segarra representa una circumstància excepcional no<br />

sols per a la numismàtica en general i per al coneixement<br />

<strong>de</strong>l món ibèric en particular, sinó també <strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista <strong>de</strong> l’onomàstica històrica. Aquest<br />

<strong>de</strong>scobriment confirma allò que els especialistes en<br />

toponomàstica consi<strong>de</strong>raven segur i necessari, però<br />

fins ara mancat <strong>de</strong> confirmació documental: que el<br />

nom propi Segarra, antigament Sigarra, és d’origen<br />

preromà (és a dir, prellatí) i possiblement d’estirp<br />

ibèrica. L’avenç, doncs, és significatiu, i en aquest cas,<br />

a més, no ve a trencar esquemes ni obliga a refer un<br />

nus <strong>de</strong> suposicions hipotètiques, sinó que, al contrari,<br />

en valida l’encert en termes generals.<br />

20. És el cas, per exemple, <strong>de</strong> les dracmes ibèriques amb<br />

llegenda baŕkeno i taŕakon, que podrien correspondre a les<br />

posteriors Barcino i Tarraco romanes, respectivament (Campo<br />

1998: 33).<br />

21. La migració <strong>de</strong> topònims entre nuclis <strong>de</strong> poblament<br />

successius s’ha donat <strong>de</strong> manera notable en el cas <strong>de</strong>l pas<br />

<strong>de</strong> les <strong>de</strong>nominacions <strong>de</strong> ciutats i poblats ibèrics a les ciutats<br />

romanes, atesa la impossibilitat, en general, <strong>de</strong> conciliar el<br />

patró d’assentament d’una cultura i <strong>de</strong> l’altra. També amb<br />

posterioritat: així succeeix per exemple amb l’antiga Pollentia,<br />

que cal situar on es troba l’actual Alcúdia i no pas a Pollença,<br />

que és la localitat que n’ha heretat el nom. A Catalunya<br />

també en tenim exemples: així, l’actual Jonquera seria el lloc<br />

on es trobaria situada originalment l’antiga Deciana, i no pas<br />

la mansio romana <strong>de</strong>nominada Juncaria (Pallí 1985: 13 i 150).<br />

51


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

Fins ara, la documentació antiga sobre el topònim<br />

Segarra se situava en dos moments diferents, separats<br />

entre si uns sis o set segles, però coinci<strong>de</strong>nts en una<br />

mateixa àrea geogràfica (la qual cosa, sens dubte,<br />

contribuïa po<strong>de</strong>rosament a establir-ne la connexió a<br />

<strong>de</strong>sgrat d’aquell salt cronològic). Però <strong>de</strong> la mateixa<br />

manera que teníem aquestes da<strong>de</strong>s documentals,<br />

sabíem també, <strong>de</strong>s d’un punt <strong>de</strong> vista lingüístic, que<br />

ni en el català preliterari <strong>de</strong>ls segles x-xi ni —més<br />

rellevant encara— en el llatí <strong>de</strong>ls segles i-iv, el terme<br />

Sigarra (Sikarra, Segarra) no tenia cap significat, ni es<br />

podia <strong>de</strong>duir cap evolució fonètica ni cap formació<br />

morfològica que li donés sentit en l’àmbit lingüístic<br />

romànic, i sembla que ni tan sols en l’indoeuropeu<br />

(tot i que aquesta és una qüestió prou més discutida<br />

entre els especialistes, i ens abstenim d’entrar-hi ara a<br />

fons). De manera que la conclusió era, per exclusió,<br />

clara i diàfana: Sigarra havia <strong>de</strong> ser una romanalla<br />

<strong>de</strong> l’anomenat substrat preromà, és a dir, havia <strong>de</strong><br />

pertànyer originàriament a alguna <strong>de</strong> les llengües<br />

que es parlaven en aquesta part <strong>de</strong> la Península<br />

abans <strong>de</strong> l’arribada <strong>de</strong>ls romans, i en concret, molt<br />

possiblement, a alguna <strong>de</strong> les no indoeuropees (vegeu<br />

com a obra <strong>de</strong> referència indiscutible en l’àmbit <strong>de</strong><br />

la toponomàstica l’Onomasticon Cataloniae <strong>de</strong> Joan<br />

Coromines, qui tractà aquest cas en un article força<br />

mesurat: OnCat, VII, 76).<br />

Com ja ha estat assenyalat, la que es consi<strong>de</strong>rava<br />

fins ara com a primera menció documental <strong>de</strong>l topònim<br />

Segarra —ja en època postibèrica— correspon a una<br />

inscripció en pedra, que fou trobada i encara avui<br />

es conserva als Prats <strong>de</strong> Rei, en ple altiplà calafí, i<br />

que es pot datar vers el darrer quart <strong>de</strong>l segle i <strong>de</strong><br />

la nostra era; es tracta d’una típica làpida funerària<br />

romana, que en aquest cas <strong>de</strong>dicà Caius Vibius Latro<br />

al seu pare Caius Vibius Lupercus, quadrumvir<br />

<strong>de</strong>l municipium <strong>de</strong> Sigarra, tot i que cal remarcar<br />

que, en realitat, aquest topònim no hi consta com a<br />

tal, sinó sota la forma sufixada pròpia <strong>de</strong>l gentilici:<br />

Sigarrens, és a dir, Sigarrensis (literalment, doncs,<br />

‘segarrès’). 22 La qual cosa no és pas obstacle perquè<br />

se n’infereixi amb plena seguretat el corresponent<br />

nom propi, que no és cap altre naturalment que Sigarra.<br />

Aquesta forma bàsica, d’altra banda, i encara<br />

en època antiga, és confirmada per dues mencions<br />

no gaire posteriors, en concret data<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls segles<br />

ii i iii-iv, on respectivament trobem per primer cop<br />

(fins ara) el topònim pròpiament dit i, en l’altra, una<br />

nova <strong>de</strong>rivació gentilícia; es tracta <strong>de</strong>:<br />

a) La inclusió <strong>de</strong> Sigarra en la <strong>de</strong>scripció geogràfica<br />

<strong>de</strong> Ptolemeu, qui la situà entre els ilercaons (Geog.<br />

II, 6, 63), si bé els estudiosos consi<strong>de</strong>ren que es<br />

22. Transcripció literal: C. VIBIO / LVPERCO / IIII VIR /<br />

MVNICIPI / SIGARRENS / C. VIBIVS LATRO / FILIVS. Cf.<br />

CIL II, 4479. També Coromines (OnCat, VII, 76a33-38) establí<br />

aquesta inscripció com a referent i, tot i que ho féu a partir<br />

d’informacions <strong>de</strong> segona mà, val a dir que en aquest cas resultaven<br />

ben certes: dos historiadors <strong>de</strong> la generació anterior<br />

a la seva, bons coneixedors <strong>de</strong>l país (i que la <strong>de</strong>vien veure in<br />

situ), com foren Carreras Candi i Mn. Segura (cf. ibid., 77b54-<br />

56). Quant al municipium <strong>de</strong> Sigarra, no po<strong>de</strong>m <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> fer<br />

esment <strong>de</strong> la monografia que, fa més <strong>de</strong> trenta anys, hi <strong>de</strong>dicà<br />

Pons Sala (1980), amb un bon <strong>de</strong>tall sobre aquestes i la resta<br />

d’inscripcions en pedra proce<strong>de</strong>nts d’aquest lloc.<br />

tracta d’un error, i que ha <strong>de</strong> correspondre efectivament<br />

a l’indret que ens ocupa, vers la Lacetània<br />

(OnCat, VII, 76a 32 i 77b 50-54; Pera 1994: 323;<br />

Gómez Fraile 1997; García Alonso 2007).<br />

b) Una segona inscripció romana sobre pedra, també<br />

<strong>de</strong> vers els Prats <strong>de</strong> Rei, on torna a aparèixer el<br />

nom en forma <strong>de</strong> gentilici, ara referit a un ordo<br />

Segarrensis que lògicament hem d’entendre en<br />

relació amb el mateix municipium. 23<br />

Es tracta, doncs, <strong>de</strong> tan sols tres mencions d’època<br />

romana: una <strong>de</strong> literària en grec que recull el<br />

topònim <strong>de</strong> forma directa (però amb vacil·lacions<br />

geogràfiques), i dues en llatí que ens n’ofereixen el<br />

corresponent gentilici dins d’inscripcions sobre pedra<br />

troba<strong>de</strong>s a l’altiplà segarrenc. No són gaires (tantes,<br />

en <strong>de</strong>finitiva, com ara posseïm ja d’època i llengua<br />

ibèrica, mercès a les recents troballes numismàtiques),<br />

i se situen en un lapse <strong>de</strong> poc més <strong>de</strong> dos segles,<br />

però tanmateix semblen suficients per confirmar, en<br />

llur senzilla evidència formal, que som davant d’un<br />

mateix nom propi: el topònim Sigarra, que entronca<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s ibèriques fins a la inscripció <strong>de</strong>l<br />

Baix Imperi, passant per la làpida <strong>de</strong>l segle i i per<br />

l’al·lusió ptolemaica, i que ja llavors <strong>de</strong>via començar<br />

a presentar una variant Segarra, fruit <strong>de</strong> l’obertura<br />

<strong>de</strong> timbre <strong>de</strong> la vocal inicial.<br />

Després d’això, com ja hem apuntat, la documentació<br />

<strong>de</strong> què disposem presenta un salt d’uns quants<br />

segles: exactament fins que comencen a aparèixer<br />

les mencions medievals corresponents a les primeres<br />

fases <strong>de</strong> la conquesta comtal catalana en aquest<br />

territori. La més coneguda és segurament la <strong>de</strong> l’any<br />

1015 en què, <strong>de</strong> manera molt significativa per al<br />

nostre propòsit, es parla d’un entroncament —tant<br />

territorial com nominal, <strong>de</strong> forma explícita— entre<br />

aquest moment i els temps antics (cf. infra), però<br />

en realitat aquesta menció no és la primera <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

punt <strong>de</strong> vista cronològic, sinó que n’hi ha com a<br />

mínim un parell <strong>de</strong> força anteriors (setanta anys, la<br />

més antiga), a les quals s’escau d’afegir-ne encara un<br />

altre parell que són vint-i-cinc i trenta anys posteriors<br />

a aquella; així doncs, en total tenim cinc mencions<br />

documentals corresponents als cent anys clau —just<br />

entre el 945 i el 1045— que van <strong>de</strong>s <strong>de</strong> mitjan segle<br />

x fins a mitjan segle xi: 24<br />

23. Aquesta és l’única <strong>de</strong> les tres mencions antigues —d’època<br />

romana— a què al·ludí Font Rius en les breus monografies que<br />

emmarquen l’edició <strong>de</strong> les seves imprescindibles cartes <strong>de</strong> poblament<br />

(Font Rius 1969: 689) i, en canvi, és l’única que no recollí<br />

Coromines en el seu OnCat, potser a causa <strong>de</strong>l fet que només n’hi<br />

ha notícies <strong>de</strong> caràcter bibliogràfic; sí que s’hi han referit, però,<br />

obres generals —que les esmenten totes tres— com ara López<br />

Melción 1997: 297 o Turull 2007: 1744, així com, naturalment,<br />

altres <strong>de</strong> caire més local, com Turull 1991: 433-435 (amb <strong>de</strong>tall<br />

d’aquelles notícies bibliogràfiques, en nota) o sobretot Pons Sala<br />

1980: 42-48, que no sols la transcriu i estudia sinó que presenta<br />

el mèrit afegit d’oferir-ne una reproducció fotogràfica, proce<strong>de</strong>nt<br />

<strong>de</strong> l’Arxiu Mas <strong>de</strong> Barcelona. Cal dir, en <strong>de</strong>finitiva, pel que fa<br />

al nom propi que ens ocupa, que aquest és el primer esment<br />

documental on la vocal <strong>de</strong> la primera síl·laba figura ja com a<br />

/e/, tal com tenim també en el nom mo<strong>de</strong>rn, fruit <strong>de</strong> l’evolució<br />

natural <strong>de</strong> /i/ breu en llatí vulgar.<br />

24. Hem escollit aquest lapse <strong>de</strong> temps no sols per <strong>de</strong>stacar<br />

d’entre la resta les cinc mencions medievals més recula<strong>de</strong>s, ni<br />

tampoc, és clar, per la feliç coincidència <strong>de</strong>ls cent anys entre la<br />

primera i la darrera, sinó perquè és vers mitjan segle xi quan<br />

52 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

a) Any 945: en una donació <strong>de</strong> terres —que no serà,<br />

però, la <strong>de</strong>finitiva— <strong>de</strong> tot just l’indret <strong>de</strong>ls Prats<br />

<strong>de</strong> Rei (ipsos Pratos), es diu explícitament que es<br />

troben in campo Sagarrensi (Abadal 1950: 256;<br />

OnCat, VII, 76a50-53). 25<br />

b) Any 951: document que confirma la donació <strong>de</strong><br />

diverses esglésies, entre altres aquelles in Sagarra<br />

(Abadal 1950: 257; OnCat, VII, 76a54-57). 26<br />

c) Any 1015: donació d’una terra en el límit occi<strong>de</strong>ntal<br />

<strong>de</strong> la marca <strong>de</strong>l comtat, que continet in<br />

se in ipso loco tres pugios, id est unum Kalafum,<br />

alium Kalafellum, tertium Ferraria (ço és, Calaf i<br />

dos topònims menors <strong>de</strong>l seu mateix rodal: Calafell,<br />

que no es manté però es pot i<strong>de</strong>ntificar, i<br />

Ferrera, que segueix viu com a nom d’un puig);<br />

es tracta sens dubte d’un document excepcional,<br />

ja que abans s’especifica que es tracta d’una terra<br />

erema, partem culta partem inculta, cum omnius<br />

eius nominum et qualitatum suarum (...), cuius<br />

vocabulum ab antiquo et mo<strong>de</strong>rno tempore Segarra<br />

est vocata (Font Rius 1969: doc. 12). 27<br />

d) Any 1040: referència a la marchia Segarrae dins<br />

d’un document que, com els dos primers, sembla<br />

haver-se perdut en temps mo<strong>de</strong>rns (Villanueva<br />

1803: 34).<br />

e) Any 1045: en un testament cardoní es fa referència<br />

a ipsum panem et vinum quem abeo in Sagarra in<br />

Cunillo, on hem <strong>de</strong> veure sens dubte el poble <strong>de</strong><br />

Conill, que es troba entre Calaf i Pujalt, dins <strong>de</strong>l<br />

terme municipal d’aquesta vila. 28<br />

el límit occi<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong> la marca s’allunya ja significativament<br />

<strong>de</strong> la zona <strong>de</strong> l’altiplà segarrenc (Calaf, els Prats <strong>de</strong> Rei) on<br />

se situa el centre d’aquell municipium romà i on ubiquen la<br />

Segarra <strong>de</strong> nou aquests documents d’entorn l’any 1000.<br />

25. Tanmateix, qui amb més <strong>de</strong>tall comenta aquest cas (si<br />

bé emprant la lectura campo Segarrensis) és Font Rius (1969:<br />

690-691), tot remarcant-ne altres elements significatius: no sols<br />

pel que fa a l’estat i l’origen <strong>de</strong>l document (perdut, la seva<br />

font és l’obra <strong>de</strong> l’estudiós local vuitcentista Mn. Vila Sala),<br />

sinó sobretot en relació amb l’objecte <strong>de</strong> la donació. Així, en<br />

el document consta que en aquell campo o rodal <strong>de</strong> Segarra, al<br />

costat <strong>de</strong> ipsas ecclesias nominatas Beatae Mariae que dicuntur<br />

<strong>de</strong> ipsos Pratos (fórmula que indica una nominalització prèvia),<br />

hi ha no sols en efecte uns prats i una <strong>de</strong>terminada quantitat<br />

<strong>de</strong> terra erma, sinó també una villa antiqua, que Font Rius<br />

i<strong>de</strong>ntifica com “la vieja urbe romana más o menos <strong>de</strong>struida”.<br />

26. És evi<strong>de</strong>nt, però, que la informació que aporta aquest<br />

document és menor en comparació amb l’anterior (potser per<br />

aquesta raó no apareix en l’obra <strong>de</strong> Font Rius); i tanmateix,<br />

cal <strong>de</strong>stacar que és el primer cop que es documenta a l’edat<br />

mitjana el topònim Segarra com a tal (Sagarra) i no sota una<br />

forma <strong>de</strong>rivada mitjançant sufix.<br />

27. Naturalment és un text emprat i comentat per Coromines<br />

(OnCat VII, 76a58-60) i més encara per Turull (1991:<br />

436), que ho converteix en divisa (cf. ibid., 5). No cal insistir<br />

en la transcendència —més que <strong>de</strong> la documentació directa<br />

per primera vegada <strong>de</strong> la forma Segarra, i <strong>de</strong>l fet que ja no<br />

sigui exactament als Prats <strong>de</strong> Rei— <strong>de</strong> l’al·lusió explícita a la<br />

continuïtat entre l’antiquo i el mo<strong>de</strong>rno tempore i (per partida<br />

triple) al fet nominal, és a dir, el sorprenent metacomentari<br />

toponímic.<br />

28. Document <strong>de</strong>l cartoral <strong>de</strong> Sant Cugat <strong>de</strong>l Vallès (Rius<br />

Serra 1947: doc. 582) que també va reproduir Rubio García<br />

(1979: 169) i han extractat o comentat, tot <strong>de</strong>stacant la necessària<br />

i<strong>de</strong>ntificació amb l’àrea <strong>de</strong> la Segarra històrica, tant<br />

Turull (1991: 436) com Coromines (OnCat, VII, 76b1-3).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

Posteriorment, no cal dir-ho, són múltiples les mencions<br />

<strong>de</strong>l topònim Segarra, també normalment sota<br />

aquesta forma o bé amb la variant Sagarra que ja hem<br />

vist entre les anteriors. No cal ni tan sols recórrer a<br />

les prou nombroses aparicions documentals <strong>de</strong> Segarra<br />

com a cognom, sinó que, per adduir només algunes<br />

mostres toponímiques anteriors al segle xv, 29 un breu<br />

espigoleig ens permet <strong>de</strong> llegir Segarra en diverses<br />

fonts <strong>de</strong>l segle xii, i particularment in Segarra en un<br />

document <strong>de</strong> l’any 1130; 30 entrats als segles xiii i xiv,<br />

tornen a alternar /e/ i /a/ en la grafia <strong>de</strong> la síl·laba<br />

inicial (però ja mai més /i/, per <strong>de</strong>scomptat).<br />

Conclusions<br />

L’aparició d’un nou exemplar pertanyent a la<br />

seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa ha permès en<strong>de</strong>gar un estudi<br />

conjunt amb les altres dues mone<strong>de</strong>s conegu<strong>de</strong>s fins<br />

ara i progressar significativament en el coneixement<br />

<strong>de</strong> diversos aspectes relacionats amb aquesta seca.<br />

El nou individu pot caracteritzar-se, en funció <strong>de</strong>ls<br />

trets que presenta, com un tetartermorion, integrat<br />

en un sistema monetari fonamentat en la dracma.<br />

Entenem, doncs, que cal incloure aquesta moneda i<br />

la resta d’exemplars <strong>de</strong> la mateixa seca en el conjunt<br />

<strong>de</strong> les dracmes ibèriques i <strong>de</strong> llurs divisors, és a dir,<br />

entre les primeres mone<strong>de</strong>s ibèriques encunya<strong>de</strong>s als<br />

territoris <strong>de</strong> la Catalunya actual.<br />

Aparentment, la seca <strong>de</strong> śikaŕa és <strong>de</strong> molt curta<br />

durada. L’inici <strong>de</strong> les emissions ha <strong>de</strong> situar-se a cavall<br />

<strong>de</strong>l final <strong>de</strong>l segle iii i principi <strong>de</strong>l ii ane, i aquestes es<br />

tanquen ràpidament, bon punt iniciat el segle ii ane i<br />

en<strong>de</strong>gada la lenta fase <strong>de</strong> <strong>de</strong>splegament <strong>de</strong> l’administració<br />

romana en el territori, que es perllongarà al llarg<br />

d’aquest segle. Pel que sabem, aquesta seca no emetrà<br />

moneda basada en els patrons monetaris romans. És<br />

un fenomen, doncs, que cal consi<strong>de</strong>rar inserit en el<br />

marc <strong>de</strong>ls successos <strong>de</strong> la Segona Guerra Púnica.<br />

Des <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista epigràfic, totes tres mone<strong>de</strong>s<br />

incorporen la llegenda śikaŕa. El tercer exemplar localitzat,<br />

però, ha permès esvair tots els dubtes exis-<br />

29. Es tracta en general d’exemples que es van adduir dins<br />

l’apartat documental <strong>de</strong> la fitxa corresponent a aquest topònim<br />

a Turull 2007. Pel que fa als repertoris <strong>de</strong> referència més o<br />

menys completa —és a dir, llistes on apareixen pràcticament<br />

tots els indrets <strong>de</strong>l país—, és significativa la consignació d’un<br />

<strong>de</strong>canatu Segarre el 1279, i <strong>de</strong>l mateix com a <strong>de</strong>canatus <strong>de</strong><br />

Segarra el 1280, tots dos a les Rationes Decimarum Hispaniae<br />

(Rius Serra 1946: 226, 237-238). Quant als fogatges, <strong>de</strong>ixant<br />

<strong>de</strong> banda els casos <strong>de</strong> Segarra i Sagarra (o fins Çagarra) com<br />

a cognom, <strong>de</strong>staquen tot just les <strong>de</strong>nominacions <strong>de</strong> la vila <strong>de</strong>ls<br />

Prats <strong>de</strong> Rei: Prats <strong>de</strong> Sagarra al fogatge <strong>de</strong> 1358 (Pons Guri<br />

1964: 35, 357), Vila <strong>de</strong>z Prats <strong>de</strong> Sagarra al <strong>de</strong> 1365-1370 (Iglésies<br />

1962: 326) i semblantment Prats <strong>de</strong> Sagarra (o <strong>de</strong> Saguarra) al<br />

<strong>de</strong> 1378 (Redondo 2002: 146), mentre que en els posteriors<br />

apareix ja la fórmula actual, sota la variant Los Prats <strong>de</strong>l Rey<br />

tant al fogatge <strong>de</strong> 1497 (Iglésies 1991: 199) com al <strong>de</strong> 1553<br />

(Iglésies 1981: 405), inclosa la seva rebusca <strong>de</strong> 1561 (Iglésies<br />

1979: 239).<br />

30. Del segle xii són per exemple els textos publicats per<br />

Pere Pujol que es reporten a OnCat, VII, 76b4-6. Pel que fa<br />

al document <strong>de</strong> 1130, proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l diplomatari eclesiàstic <strong>de</strong><br />

Solsona (Bach 1987: 43), s’hi llegeix, en la mateixa línia d’ubicació<br />

zonal que ja contenien aquelles mencions <strong>de</strong>ls segles x-xi:<br />

in kastro Kalaf et <strong>de</strong> Durfort (...) et omnes fevos quos habebat<br />

in Segarra. Durfort és un poble <strong>de</strong>l mateix rodal <strong>de</strong> Calaf, dins<br />

<strong>de</strong> l’actual terme municipal <strong>de</strong> Calonge <strong>de</strong> Segarra.<br />

53


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

tents fins ara respecte la correcta lectura d’aquesta<br />

inscripció. En tot cas, aquesta admet algun lleu matís<br />

<strong>de</strong> lectura, i en aquest sentit caldria llegir-hi śikaŕa<br />

si es tractés d’una inscripció no dual o śigařa si fos<br />

dual. Tot apunta, per altra banda, al fet que estem<br />

molt possiblement davant d’un topònim. Cap problema<br />

ni epigràfic ni <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la perspectiva <strong>de</strong> l’onomàstica<br />

històrica impe<strong>de</strong>ix proposar l’equivalència d’aquesta<br />

llegenda monetal ibèrica <strong>de</strong>l segle iii ane amb el<br />

posterior topònim llatinitzat Sigarra i amb l’encara<br />

més mo<strong>de</strong>rn Segarra, <strong>de</strong>nominació <strong>de</strong> la comarca<br />

catalana que actualment du aquest nom.<br />

En el nou exemplar <strong>de</strong>staca especialment, en el<br />

revers, el motiu <strong>de</strong> les dues pròtomes <strong>de</strong> cavall amb<br />

les potes aixeca<strong>de</strong>s en actitud <strong>de</strong> galopar, mirant<br />

en direccions oposa<strong>de</strong>s i uni<strong>de</strong>s pel tronc. Aquesta<br />

imatge no té paral·lels en tota la numismàtica peninsular,<br />

i molt pocs (i en general, remots) arreu <strong>de</strong> la<br />

Mediterrània. El referent més antic d’aquest símbol<br />

es localitza en diverses emissions <strong>de</strong> la Mediterrània<br />

oriental data<strong>de</strong>s entre el final <strong>de</strong>l segle v i principi <strong>de</strong>l<br />

segle iv ane. De fet, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista iconogràfic<br />

els motius més propers al que presenten les mone<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> śikaŕa són els d’algunes d’aquestes seques orientals.<br />

No po<strong>de</strong>m <strong>de</strong>scartar, però, que l’estímul conceptual<br />

es trobi en un seguit d’emissions <strong>de</strong> moneda fraccio-<br />

nària <strong>de</strong> plata <strong>de</strong> la seca <strong>de</strong> Tàrent data<strong>de</strong>s en els<br />

segles iv i ii ane que incorporen una imatge si més<br />

no propera (en tot cas, no idèntica), potser prenent<br />

com a referent aquests prece<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>l pròxim Orient<br />

<strong>de</strong> què parlàvem. Aquest darrer apunt permet<br />

afegir un nou element <strong>de</strong> valoració a les reflexions<br />

ja efectua<strong>de</strong>s anteriorment per altres autors respecte<br />

la relació que sembla po<strong>de</strong>r-se establir entre aquesta<br />

seca sud-itàlica i algunes <strong>de</strong> les primeres emissions<br />

monetàries ibèriques. Sigui com sigui, tant en un<br />

cas com en l’altre podríem estar davant <strong>de</strong>l resultat<br />

<strong>de</strong>l treball <strong>de</strong> gravadors equipats amb un mostrari<br />

<strong>de</strong> tipus mediterranis diversos (entre ells aquest <strong>de</strong><br />

la doble pròtoma), els quals haurien ofert els seus<br />

serveis a les elits ibèriques. L’elecció d’aquest motiu<br />

per part <strong>de</strong> les elits responsables <strong>de</strong> śikaŕa podria<br />

<strong>de</strong>ure’s al paper que el cavall jugà com a símbol <strong>de</strong>l<br />

po<strong>de</strong>r per a les aristocràcies imperants en algunes<br />

societats protohistòriques peninsulars.<br />

Poc o gens es pot aportar en relació amb el punt<br />

exacte <strong>de</strong> localització d’aquesta seca, circumstància<br />

que no po<strong>de</strong>m resoldre en aquest treball. Les poques<br />

da<strong>de</strong>s disponibles semblen indicar, en tot cas, que<br />

podria haver estat situada, versemblantment, dins<br />

<strong>de</strong>l marc territorial <strong>de</strong>l que coneixem com a Segarra<br />

històrica. Certament, la i<strong>de</strong>ntificació <strong>de</strong> l’actual localitat<br />

<strong>de</strong>ls Prats <strong>de</strong> Rei amb el municipium segarrensis<br />

romà converteix l’àrea on es troba aquest nucli en<br />

la candidata ara com ara més ben situada per a<br />

acollir la seva localització. Amb tot, la migra<strong>de</strong>sa <strong>de</strong><br />

les da<strong>de</strong>s i altres circumstàncies aconsellen ser molt<br />

pru<strong>de</strong>nts a l’hora d’i<strong>de</strong>ntificar linealment, quant a<br />

la seva ubicació concreta, el municipium segarrensis<br />

romà amb la śikaŕa ibèrica: malgrat que no es tracta<br />

d’un fet impossible i per tant no pot ser <strong>de</strong>scartat <strong>de</strong>l<br />

tot en cap cas, pensem que caldria valorar millor la<br />

possibilitat que aquest nucli indígena es trobés ubicat<br />

en alguns <strong>de</strong>ls turons propers als Prats <strong>de</strong> Rei o fins<br />

i tot en algun punt més allunyat.<br />

Joan Ferrer i Jané<br />

Grup LITTERA. Universitat <strong>de</strong> Barcelona<br />

joan.ferrer.i.jane@gmail.com<br />

David Garcia i Rubert<br />

G<strong>RAP</strong>, Universitat <strong>de</strong> Barcelona i AC Fòrum l’Espitllera<br />

dgarciar@ub.edu<br />

Isabel Moreno Martínez<br />

G<strong>RAP</strong>, Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

i AC Fòrum l’Espitllera<br />

imorenom@gencat.cat<br />

Núria Tarra<strong>de</strong>ll-Font<br />

G<strong>RAP</strong>CE, Grup <strong>de</strong> Recerca en<br />

Arqueologia Protohistòrica Clàssica i Egípcia<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona<br />

ntarra<strong>de</strong>ll@ub.edu<br />

Albert Turull i Rubinat<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida i AC Fòrum l’Espitllera<br />

turull@filcat.udl.cat<br />

54 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

Bibliografia<br />

AbAdAl, R. d’ (1950). Catalunya Carolíngia. Vol II. Els<br />

diplomes carolingis a Catalunya. Institut d’Estudis<br />

Catalans. Barcelona.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. (1995). La moneda hispánica con<br />

jinete y cabeza varonil: ¿tradición indígena o creación<br />

romana? Zephyrus, XLVIII: 235-266.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. (1995b). Iconografía numismática<br />

hispánica: jinete y cabeza varonil. Anejos <strong>de</strong> Archivo<br />

Español <strong>de</strong> Arqueología, XIV: 53-64.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. (1998). Signa equitum <strong>de</strong> la<br />

Hispania céltica. Complutum, 9: 101-115.<br />

AlMAGro-GorbEA, M., torrEs, M. (1999). Las fíbulas <strong>de</strong><br />

jinete y <strong>de</strong> caballito. Aproximación a las élites ecuestres<br />

y su expansión en la Hispania céltica. Institución<br />

Fernando el Católico. Saragossa.<br />

ArévAlo, A. (2003). La moneda hispánica <strong>de</strong>l jinete<br />

ibérico: estado <strong>de</strong> la cuestión. A: quEsAdA, F. i zAMorA,<br />

M. (eds.). El caballo en la antigua Iberia. Bibiotheca<br />

Archaeologica Hispana, 19. Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> la<br />

Historia. Universidad Autónoma <strong>de</strong> Madrid. Madrid:<br />

63-74.<br />

ArGEntE olivEr, J. l., díAz díAz, A. (1994). Tiermes<br />

IV. La Casa <strong>de</strong>l Acueducto. (Domus alto imperial <strong>de</strong><br />

la ciudad <strong>de</strong> Tiermes). Campañas 1979-1986 (EAE,<br />

167). Madrid.<br />

AurEo & cAlicó (1997). Selección. Catàleg <strong>de</strong> subhasta.<br />

Desembre <strong>de</strong> 1997.<br />

AurEo & cAlicó (2011). Selección. Catàleg <strong>de</strong> subhasta.<br />

Març <strong>de</strong> 2011.<br />

bAbElon, E. (1932). Traité <strong>de</strong>s monnaies grecques et<br />

romaines II.4. París.<br />

bAch, A. (1987). Col·lecció diplomàtica <strong>de</strong>l Monestir<br />

<strong>de</strong> Santa Maria <strong>de</strong> Solsona: el Penedès i altres llocs<br />

<strong>de</strong>l Comtat <strong>de</strong> Barcelona (segles x-xv). Generalitat <strong>de</strong><br />

Catalunya. Barcelona.<br />

bAllEstEr, x. (2001). Fono(tipo)logía <strong>de</strong> las (con)<br />

sonantes (celt)ibéricas. Religión, Lengua y Cultura<br />

Prerromanas <strong>de</strong> Hispania. 287-304.<br />

bAllEstEr, x. (2005). Lengua ibérica: hacia un <strong>de</strong>bate<br />

tipológico, Palaeohispanica, 5: 361-392.<br />

bEltrán, f., dE hoz, J., untErMAnn, J. (1996). El tercer<br />

bronce <strong>de</strong> Botorrita (Contrebia Belaisca). Saragossa.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

blAnco, J. F. (2003). Iconografía <strong>de</strong>l caballo entre los<br />

pueblos prerromanos <strong>de</strong>l centro-norte <strong>de</strong> Hispania.<br />

A: quEsAdA, F. i zAMorA, M. (eds.). El caballo en la<br />

antigua iberia. Bibliotheca Archaeologica Hispana, 19.<br />

Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> la Historia. Universidad Autónoma<br />

<strong>de</strong> Madrid. Madrid: 75-123.<br />

blánquEz, J., rodriGuEz, B. (2004). “El arqueólogo<br />

Juan Cabré (1882-1947). La fotografía como técnica<br />

documental. IPH, UAM i Museo <strong>de</strong> San Isidro (catàleg<br />

exposició).<br />

blázquEz, J. M. (1970). Escarabeos <strong>de</strong> Ibiza. Zephyrus,<br />

vol. 21: 315-319 + làm.<br />

blázquEz, J. M. (1975). Castulo IL. EAE 105. Madrid.<br />

boArdMAn, J., fErnándEz, J. h., AstunA, M. (1984).<br />

Escarabeos <strong>de</strong> piedra proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> Ibiza. Museo<br />

Arqueológico Nacional. Ministerio <strong>de</strong> Cultura. Madrid.<br />

boArdMAn, J. (2003). Classical Phoenician Scarabs: a<br />

Catalogue and Study. Archaeopress. Oxford.<br />

brEGstEin, l. b. (1993). Seal Use in the Fifth Century<br />

B.C. Nippur, Iraq: a Study of Seal Selection and<br />

Sealing Practices in the Murasu Archive. Tesi doctoral.<br />

Universitat <strong>de</strong> Pennsylvania.<br />

briAnt, P. (2001). Bulletin d’Histoire Achéméni<strong>de</strong> II.<br />

Persika 1. París.<br />

cAMón, J. (1954). Las artes y los pueblos <strong>de</strong> la España<br />

primitiva. Madrid.<br />

cAMpMAJó, P., fErrEr i JAné, J. (2010). Le nouveau<br />

corpus d’inscriptions ibériques rupestres <strong>de</strong> la Cerdagne<br />

(1) : premiers résultats. Palaeohispanica, 10: 249-274.<br />

cAMpo, M. (1998). Les primeres mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls ibers:<br />

el cas <strong>de</strong> les imitacions d’Emporion. A: La moneda<br />

en la societat ibèrica. II Curs d’història monetària<br />

d’Hispània. MNAC: 27-48.<br />

cAMpo, M. (2003). Les primeres imatges gregues i<br />

l’inici <strong>de</strong> les fraccionàries d’Emporion. A: Les imatges<br />

monetàries: llenguatge i significat. II Curs d’història<br />

monetària d’Hispània. MNAC: 25-45.<br />

cAMpo, M. (2005). Emissió i circulació monetàries<br />

al nord-est <strong>de</strong> la Hispania Citerior al final <strong>de</strong> la<br />

república. A: IX Curs d’Història monetària d’Hispània.<br />

La moneda al final <strong>de</strong> la república: entre la tradició i<br />

la innovació. MNAC: 73-93.<br />

55


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

cAMpo, M. (2008). La fabricació <strong>de</strong> moneda als tallers<br />

grecs d’Iberia: Emporion i Rho<strong>de</strong>. A: Els tallers<br />

monetaris: organització i producció, XII Curs d’història<br />

monetària d’Hispània. MNAC: 9-27.<br />

cAstEllà, J. et al. (1986). Campanyes d’excavacions<br />

arqueològiques als Prats <strong>de</strong> Rei (1972-1975). Museu<br />

Municipal <strong>de</strong> Prats <strong>de</strong> Rei.<br />

chAvEs, F. (2003). De la imagen y la palabra. Monedas<br />

en la Hispania Antigua. A: Les imatges monetàries:<br />

llenguatge i significat. VII Curs d’història monetària<br />

d’Hispània. MNAC: 9-24.<br />

CNHAAA (Villaronga, L.) (1994). Corpus Nummum<br />

Hispaniae ante Augusti aetatem. Madrid.<br />

coroMinEs, J. (1997). Onomasticon Cataloniae [OnCat],<br />

vol. VII. Curial / la Caixa. Barcelona.<br />

corrEA, J. A. (1994). La lengua ibérica. <strong>Revista</strong> Española<br />

<strong>de</strong> Lingüística, 24, 2: 263-287.<br />

crusAfont, M. (2009). Catàleg general <strong>de</strong> la moneda<br />

catalana. Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa<br />

(s. v aC – s. xx dC). Societat Catalana d’Estudis<br />

Numismàtics. Institut d’Estudis Catalans.<br />

doMínGuEz, A. (1997). Las acuñaciones ibéricas y<br />

celtibéricas <strong>de</strong> la Hispania Citerior. A: AlfAro, C. et<br />

al. Historia monetaria <strong>de</strong> la Hispania Antigua. Madrid:<br />

116-193.<br />

dondEr, H. (1980). Zaumzeug in Griechenland und<br />

Cypern. PBF XVI, 3. Munic: nos. 39-45.<br />

EvAns, A. J. (1889). The horseman of Tarentum.<br />

Numismatic Chronicle, Ser. III, 9: 188 i ss.<br />

fAriA, A. M. <strong>de</strong> (1994). Nomes <strong>de</strong> magistrados em<br />

moedas hispânicas. Portugalia, 25: 33-60.<br />

fAriA, A. M. <strong>de</strong> (1995). Novas achegas para o estudo<br />

da onomástica ibérica e tur<strong>de</strong>tana. Vipasca, 4: 79-88.<br />

fAriA, A. M. <strong>de</strong> (1996). Nomes <strong>de</strong> magistrados<br />

em moedas hispânicas: correcções e aditamentos.<br />

Conimbriga, 35: 149-187.<br />

fAriA, A. M. <strong>de</strong> (1997). Apontamentos sobre onomástica<br />

paleo-hispânica. Vipasca, 6: 105-114.<br />

fAriA, A. M. <strong>de</strong> (2008). Crónica <strong>de</strong> onomástica paleohispanica<br />

(14). <strong>Revista</strong> Portuguesa <strong>de</strong> Arqueologia<br />

(Lisboa), 11:1: 57-102.<br />

fErrEr i JAné, J. (2005). Novetats sobre el sistema dual<br />

<strong>de</strong> diferenciació gràfica <strong>de</strong> les oclusives. Palaeohispanica,<br />

5: 957-982.<br />

fErrEr i JAné, J. (2007). Sistemes <strong>de</strong> marques <strong>de</strong> valor<br />

lèxiques sobre mone<strong>de</strong>s ibèriques. Acta Numismàtica,<br />

37: 53-73.<br />

fErrEr i JAné, J. (2010). El sistema dual <strong>de</strong> l’escriptura<br />

ibèrica sud-oriental. Veleia, 27: 69-113.<br />

fErrEr i JAné, J. (2012). La lengua <strong>de</strong> las leyendas<br />

monetales ibéricas. A: Alejandro A. sinnEr (eds.). La<br />

moneda <strong>de</strong> los íberos: Ilturo y los talleres layetanos,<br />

Premià <strong>de</strong> Mar.<br />

font rius, J. M. (1969). Cartas <strong>de</strong> población y<br />

franquicia <strong>de</strong> Cataluña. I. Textos. Consejo Superior<br />

<strong>de</strong> Investigaciones Científicas. Barcelona.<br />

GArcíA Alonso, J. L. (2005). Indoeuropeos en el<br />

Nor<strong>de</strong>ste. Palaeohispanica, 5: 235-258.<br />

GArcíA Alonso, J. L. (2007). La Geografía <strong>de</strong> Ptolomeo<br />

y el corpus toponímico y etnonímico <strong>de</strong> Hispania. A:<br />

cruz, J. et al. (coords.). La invención <strong>de</strong> una geografía<br />

<strong>de</strong> la Península Ibérica, vol. 2: La época imperial<br />

Diputación <strong>de</strong> Málaga. Màlaga: 173-193.<br />

GArcíA-bEllido, M. P. (1993). Origen y función <strong>de</strong>l<br />

<strong>de</strong>nario ibérico. Sprachen und Schriften <strong>de</strong>s Antiken<br />

Mittelmeerraums. Fetschrift für J. Untermann. Innsbruck:<br />

97-115.<br />

GArcíA-bEllido, M. p., ripollès, p. p. (1998). La moneda<br />

ibérica: prestigio y espacio económico <strong>de</strong> los iberos. A:<br />

Los iberos. Príncipes <strong>de</strong> Occi<strong>de</strong>nte. Barcelona: 205-215.<br />

GArcíA GArrido, M., MontAñés, J. (2007). La dracma<br />

<strong>de</strong> iltirkesalir. Acta Numismàtica, 37: 41-52.<br />

GArcíA riAzA, E. (2002). Dinero y moneda en la<br />

Hispania indígena: la mirada <strong>de</strong> las fuentes literarias.<br />

A: Funció i producció <strong>de</strong> les seques indígenes, VI Curs<br />

d’història monetària d’Hispània. MNAC: 9-34.<br />

GitlEr, H. (1996). New fourth-century BC coins from<br />

Ascalon. The Numismatic Chronicle, vol. 156: 1-9.<br />

GitlEr, H. (1999). A unique —philisto-arabian— coin of<br />

Ashdod from the fourth century BCE. Israel Museum<br />

Journal, 17: 62-63.<br />

GitlEr, H. (2000). Achaemenid motifs in the coinage<br />

of Ashdod, Ascalon and Gaza from the fourth Cent.<br />

B.C. Transeuphratène, 20: 73-100.<br />

GóMEz frAilE, J. M. (1997). La geografía <strong>de</strong> la<br />

Hispania Citerior en C. Tolomeo: análisis <strong>de</strong> sus<br />

elementos <strong>de</strong>scriptivos y aproximación a su proceso <strong>de</strong><br />

elaboración. Polis. <strong>Revista</strong> <strong>de</strong> i<strong>de</strong>as y formas políticas<br />

<strong>de</strong> la Antigüedad Clásica (Universidad <strong>de</strong> Alcalá <strong>de</strong><br />

Henares), 9: 183-247.<br />

GoMEz MorEno, M. (1949): Miscelaneas <strong>de</strong> Historia,<br />

arte y arqueología, vol. I, Antigüedad. Madrid.<br />

GuErrEro uriArtE, A. (1993). Una ceca inédita. El Eco<br />

Filatélico y Numismático, sept. 1993: 43-44.<br />

GuitArt, J., pErA, J., GrAu, M. (2000). La ceràmica<br />

<strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong> Sigarra (els Prats <strong>de</strong> Rei, Anoia).<br />

A: La ceràmica <strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong>ls segles ii i i aC:<br />

centres productors mediterranis i comercialització a la<br />

Península Ibèrica. Mataró: 225-230.<br />

56 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

hErrEro (2006). Subasta numismàtica. José A. Herrero<br />

S.A., lote 99. Madrid.<br />

hErrEro y MArtínEz, G. (1969). Las fíbulas con cabeza<br />

<strong>de</strong> caballo <strong>de</strong>l Museo Arqueológico Provincial <strong>de</strong><br />

Palencia. BSAA, XXXIV-XXXV: 321-322.<br />

hoz, J. dE (1995). Notas sobre nuevas y viejas leyendas<br />

monetales. La moneda hispánica: ciudad y territorio.<br />

Anejos <strong>de</strong>l Archivo Español <strong>de</strong> Arqueología XIV. CSIC:<br />

317-324.<br />

hoz, J. dE (2003). Las sibilantes ibéricas. A: MArchEsini,<br />

S., poccEtti, P. (a cura <strong>de</strong>). Linguistica è storia.<br />

Sprachwissenschaft ist Geschichte. Scritti in onore di<br />

Carlo <strong>de</strong> Simone. Pisa: 85-97.<br />

iGlésiEs, J. (1962). El fogaje <strong>de</strong> 1365-1370. Contribución<br />

al conocimiento <strong>de</strong> la población <strong>de</strong> Cataluña en la<br />

segunda mitad <strong>de</strong>l siglo xiv. Memorias <strong>de</strong> la Real<br />

Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> Ciencias y Artes <strong>de</strong> Barcelona, XXXIV,<br />

11: 249-356.<br />

iGlésiEs, J. (1979). El fogatge <strong>de</strong> 1553, vol. I. Fundació<br />

Salvador Vives Casajoana. Barcelona.<br />

iGlésiEs, J. (1981). El fogatge <strong>de</strong> 1553, vol. II. Fundació<br />

Salvador Vives Casajoana. Barcelona.<br />

iGlésiEs, J. (1991). El fogatge <strong>de</strong> 1497. Estudi i<br />

transcripció, vol. II. Fundació Salvador Vives i<br />

Casajuana. Barcelona.<br />

JiMénEz, J., GonzálEz, A. (1996). Broncística y<br />

poblamiento post-orientalizante en la Alta Extremadura<br />

a partir <strong>de</strong> unos materiales proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> El Risco<br />

(Sierra <strong>de</strong> Fuentes, Cáceres). Zephyrus, XLIX: 169-189.<br />

JiMEno, A. (1994). Investigación e historia <strong>de</strong> Numancia.<br />

A: ArGEntE, J. L. (coord.). El Museo Numantino, 75<br />

años <strong>de</strong> la Historia <strong>de</strong> Soria: 25-62.<br />

JiMEno, A. (1996). Numancia: relación necrópolispoblado.<br />

Archivo Español <strong>de</strong> Arqueología, 69: 57-76.<br />

llorEns, M. M., ripollès. p. p. (2003). Les imatges<br />

<strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s d’Arse-Saguntum. A: Les imatges<br />

monetàries: llenguatge i significat, VII Curs d’història<br />

monetària d’Hispània. MNAC: 67-86.<br />

lópEz MElción, J. b. (1997). La Segarra. Els antece<strong>de</strong>nts.<br />

Catalunya Romànica, XXIV: 297-300.<br />

lorrio, A. J. (1997). Los celtíberos, Complutum, extra<br />

7. Madrid-Alacant.<br />

MAluquEr, J. (1981). El santuario Protohistórico <strong>de</strong> Zalamea<br />

<strong>de</strong> la Serena, Badajoz, 1978-1981. PIP IV. Barcelona.<br />

MAluquEr, J. (1983). El santuario Protohistórico <strong>de</strong><br />

Zalamea <strong>de</strong> la Serena, Badajoz, II. 1981-1982. PIP V.<br />

Barcelona.<br />

MEyEr-lübkE, W. (2009) (1925). Sobre el conocimiento<br />

<strong>de</strong> los topónimos prerromanos <strong>de</strong> la Península Ibérica.<br />

Estudios <strong>de</strong> Lengua y Epigrafía Antiguas, 9: 523-548.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X<br />

MildEnbErG, L. (1990). Gaza Mint Authorities in Persian<br />

Time: Preliminary Studies of the Local Coinage in the<br />

Fifth Persian Satrapy, Part 4. Transeuphratène, 2: 137-146.<br />

Minto, A. (1921). Marsiliana d’Albegna. Instituto di<br />

Edizioni artistiche. Florència.<br />

Moncunill, N. (2007). Lèxic d’inscripcions ibèriques<br />

(1991-2006). Tesi doctoral inèdita. Universitat <strong>de</strong><br />

Barcelona. TDX: <br />

(consulta <strong>de</strong> 31/05/11).<br />

MorEdA, J., nuño, J. (1990). Avance al estudio <strong>de</strong> la<br />

necrópolis <strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l Hierro <strong>de</strong> El Pradillo. Pinilla<br />

Trasmonte (Burgos). A: burillo, F. (coord.). II Simposio<br />

sobre los Celtiberos. Necrópolis Celtibéricas: 171-181.<br />

pAllí, f. (1985). La via Augusta en Cataluña. Faventia<br />

monografías. Universitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona.<br />

Bellaterra.<br />

pAnosA, M. i. (1993). Nuevas inscripciones ibéricas<br />

<strong>de</strong> Cataluña. Complutum, 4: 175-222.<br />

pAnosA, M. i. (1999). La escritura ibérica en Cataluña y su<br />

contexto socioeconómico (siglos v-i a.C.). Vitòria-Gasteiz.<br />

pAnosA, M. i. (2001). Noveda<strong>de</strong>s <strong>de</strong> epigrafía ibérica en<br />

Cataluña y algunos aspectos metodológicos. Religión,<br />

Lengua y Cultura Prerromanas <strong>de</strong> Hispania: 511-540.<br />

pErA, J. (1994). Reflexions entorn el Municípium<br />

Sigarrensis [sic]. A: La ciutat en el món romà XIV<br />

Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica (Tarragona,<br />

5-11/9/1993). Actes. Vol. 2: Comunicacions. Tarragona,<br />

323-324.<br />

pErA, J. (1997). Iesso i Sigarra en el marc <strong>de</strong> la<br />

romanització <strong>de</strong> la Citerior. <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

<strong>Ponent</strong>, 7: 220-236.<br />

pErA, J. (2001). Aproximació a la circulació monetària<br />

<strong>de</strong> Iesso (Guissona, Lleida). A: Moneda i vida urbana,<br />

V Curs d’història monetària d’Hispània. MNAC: 53-63.<br />

pérEz AlMoGuErA, A. (1995). Sobre la ceca <strong>de</strong> iltirkesken<br />

y su probable ubicación en el Bajo Ebro. Verdolay,<br />

7: 321-325.<br />

pérEz AlMoGuErA, A. (1996). Las cecas catalanas y la<br />

organización territorial romano-republicana. Archivo<br />

Español <strong>de</strong> Arqueología, 69: 37-56.<br />

pérEz AlMoGuErA, A. (2001-2002). De nuevo sobre la<br />

ubicación <strong>de</strong> la ceca <strong>de</strong> Iltirke y el tritetartemorion<br />

<strong>de</strong> sikaŕbi/ śikaŕa. Studia E. Cuadrado. AnMurcia,<br />

16-17: 248-252.<br />

pérEz AlMoGuErA, A. (2008). Las monedas con nombres<br />

<strong>de</strong> étnicos <strong>de</strong>l s. ii a.C. en el nor<strong>de</strong>ste peninsular. ¿reflejo<br />

<strong>de</strong> posibles circunscripciones?, ¿civitates con doble<br />

nombre?. Archivo Español <strong>de</strong> Arqueología, 81: 49-73.<br />

pons Guri, J. M. (1964). Un fogatjament <strong>de</strong>sconegut<br />

<strong>de</strong> l’any 1358. Boletín <strong>de</strong> la Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> Buenas<br />

Letras <strong>de</strong> Barcelona, XXX: 323-498.<br />

57


Joan Ferrer i Jané et al., Aportacions al coneixement <strong>de</strong> la seca ibèrica <strong>de</strong> śikaŕa i <strong>de</strong> l’origen <strong>de</strong>l topònim Segarra<br />

pons sAlA, J. (1980). Notes històriques sobre el<br />

Municipium Sigarrensis. Recerques Lleidatanes<br />

(Tàrrega, Grup d’Intercanvi <strong>de</strong> Recerques <strong>de</strong> les Terres<br />

Lleidatanes), II: 39-49.<br />

priEto, s., lópEz, v. M. (2000). Fíbulas argénteas con<br />

escena figurada <strong>de</strong> la Península Ibérica. Complutum,<br />

11: 41-62.<br />

rEdondo, E. (2002). El fogatjament general <strong>de</strong> Catalunya<br />

<strong>de</strong> 1378. Consell Superior d’Investigacions Científiques.<br />

Barcelona.<br />

rius sErrA, J. (1946). Rationes Decimarum Hispaniae<br />

(1279-80). I. Cataluña, Mallorca y Valencia. Consejo<br />

Superior <strong>de</strong> Investigaciones Científicas. Barcelona.<br />

rius sErrA, J. (1947). Cartulario <strong>de</strong> “Sant Cugat” <strong>de</strong>l<br />

Vallés, vol. III. Consejo Superior <strong>de</strong> Investigaciones<br />

Científicas. Barcelona.<br />

rubio GArcíA, l. (1979). Documentos lingüísticos<br />

catalanes (s. x-xii). Universidad <strong>de</strong> Murcia. Múrcia.<br />

quEsAdA, f. (2005). El gobierno <strong>de</strong>l caballo montado en<br />

la antigüedad clásica con especial referencia al caso <strong>de</strong><br />

Iberia. Bocados, espuelas y la cuestión <strong>de</strong> la silla <strong>de</strong><br />

montar, estribos y herraduras. Gladius, XXV: 97-150.<br />

quintAnillA, A. (1998). Estudios <strong>de</strong> fonología ibérica.<br />

Vitòria-Gasteiz.<br />

quintAnillA, A. (1999). Las vibrantes en la lengua<br />

ibérica. A: villAr, F., bEltrán, F. (eds). Pueblos, lenguas<br />

y escrituras en la Hispania prerromana: Actas <strong>de</strong>l VII<br />

Coloquio sobre Lenguas y Culturas Paleohispánicas<br />

(Zaragoza, 12 a 15 <strong>de</strong> Marzo <strong>de</strong> 1997). Institución<br />

“Fernando el Católico”: 563-569.<br />

ripollès, p. p. (1991-1992). Les dracmes d’Arse amb<br />

anvers d’Atenea. Acta Numismàtica, 21-23: 117-132.<br />

rodríGuEz rAMos, J. (2001). La cultura ibérica <strong>de</strong>s<strong>de</strong><br />

la perspectiva <strong>de</strong> la epigrafía: Un ensayo <strong>de</strong> síntesis.<br />

Iberia, 3: 17-38.<br />

rodríGuEz rAMos, J. (2002). Índice crítico <strong>de</strong> formantes<br />

<strong>de</strong> compuesto <strong>de</strong> tipo onomástico en la lengua íbera.<br />

Cypsela, 14: 251-275.<br />

rodríGuEz rAMos, J. (2003). Sobre los fonemas vibrantes<br />

y afines <strong>de</strong> la lengua íbera. Veleia, 35: 341-349.<br />

rodríGuEz rAMos, J. (2004). Sobre los fonemas sibilantes<br />

<strong>de</strong> la lengua íbera. Habis, 35: 135-150.<br />

roMEro cArnicEro, f. (1991). El artesanado y sus<br />

creaciones. A: AlMAGro-GorbEA, M. (coord.). Los celtas<br />

en la Península Ibérica, Rev.Arq. Extra 5. Madrid: 82-91.<br />

sAn vAlEro, J. (1946). Joya <strong>de</strong> oro céltica en Saldaña.<br />

Cua<strong>de</strong>rnos <strong>de</strong> Historia Primitiva <strong>de</strong>l Hombre, 1: 101-102.<br />

schülE, W. (1969). Die Meseta-Kulturen <strong>de</strong>r Iberischen<br />

Halbinsel. Mediterrane und Eurasische Elemente in Früheisenzeitlichen<br />

Kulturen Südwesteruropas, 2 vols. Berlín.<br />

schultEn, A. (1914-1931). Numantia. Die Ergebnisse<br />

<strong>de</strong>r Ausgrabun<strong>de</strong>n 1905-1912, vols. I-III. Munic.<br />

silGo, l. (2000). El problema <strong>de</strong> las silbantes ibéricas.<br />

Habis, 31: 503-521.<br />

sylloGE nuMMoruM GrAEcoruM (2000). Milano. Civiche<br />

Raccolte Numismatiche. Volume VI, Macedonia-Thracia,<br />

3. Civiche Raccolte Numismatiche, Milà.<br />

sylloGE nuMMoruM GrAEcoruM (2001). France 5.<br />

Département <strong>de</strong>s monnaies, médailles et antique. Mysie.<br />

Bibliothèque Nationale <strong>de</strong> France. París.<br />

sylloGE nuMMoruM GrAEcoruM (2003). France 6.1.<br />

Département <strong>de</strong>s monnaies, médailles et antiques. Italie,<br />

Etrurie-Calabre. Bibliothèque Nationale <strong>de</strong> France. París.<br />

toriJA, A., bAquEdAno, i. (2007). Las tesserae <strong>de</strong><br />

la colección Cerralbo. Viejas conocidas, nuevas<br />

perspectivas. Palaeohispánica, 7: 269-336.<br />

tovAr llorEntE, A. (1949). Estudios sobre las primitivas<br />

lenguas hispánicas. Buenos Aires.<br />

turull, A. (1991). Els topònims <strong>de</strong> la Segarra. Nuclis<br />

<strong>de</strong> poblament. Diccionari geogràfic i etimològic. Centre<br />

Municipal <strong>de</strong> Cultura. Cervera.<br />

turull, A. (2007). La toponímia <strong>de</strong> les comarques <strong>de</strong><br />

<strong>Ponent</strong>. Un assaig d’interpretació tipològica. Institut<br />

d’Estudis Catalans. Barcelona.<br />

untErMAnn, J. (1990). Monumenta Linguarum Hispanicarum.<br />

III Die iberischen Inschriften aus Spanien.<br />

Wiesba<strong>de</strong>n.<br />

vElAzA, J. (1991). Léxico <strong>de</strong> inscripciones ibéricas<br />

(1976-1989). Barcelona.<br />

vElAzA, J. (1996). Epigrafía y lengua ibéricas. Barcelona.<br />

villAnuEvA, J. (1803). Viage literario á las iglesias <strong>de</strong> España.<br />

villAronGA, l. (1979). La drachme ibérique iltirkesalir<br />

et les rapports avec la gran<strong>de</strong> grèce au iiie s. av. J.-<br />

C. Revue Numismatique, 6e série, tome XXI: 43-56.<br />

villAronGA, l. (1979b). Numismática antigua <strong>de</strong><br />

Hispania. Barcelona.<br />

villAronGA, l. (1986). Imitations <strong>de</strong>s statères <strong>de</strong> Tarente<br />

en Espagne et en Gaule. Proceedings of the 10th International<br />

Congress <strong>de</strong> Numismatics, Londres: 153-158.<br />

villAronGA, L. (1998). Les dracmes ibèriques i llurs<br />

divisors. Barcelona.<br />

Wodtko, D. (2000). Monumenta Linguarum Hispanicarum<br />

V.1: Wörterbuch <strong>de</strong>r keltiberischen Inschriften.<br />

Wiesba<strong>de</strong>n.<br />

zucchi, P. (1967). Per la cronologia <strong>de</strong>lla necropoli<br />

<strong>de</strong> Ciavari: i rasoi e le fibule in bronzo. Omaggio a<br />

F. Benoit, Rivista di Studi Liguri, 33: 185-203.<br />

58 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 37-58, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio<br />

Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l<br />

Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Se analiza la presencia <strong>de</strong> fosos y su papel en los sistemas<br />

<strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante peninsular a lo largo <strong>de</strong>l primer milenio a.C.<br />

Se parte <strong>de</strong> los ejemplos más antiguos, documentados en contextos<br />

fenicios <strong>de</strong> la <strong>de</strong>sembocadura <strong>de</strong>l río Segura, para continuar con los<br />

fosos <strong>de</strong> época ibérica, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los más simples, sencillas barreras <strong>de</strong><br />

escaso valor táctico, hasta los más complejos, entre los que <strong>de</strong>staca<br />

La Picola, para el que se ha propuesto un influjo griego, y diversos<br />

yacimientos <strong>de</strong>l interior <strong>de</strong> las tierras valencianas, como El Molón<br />

o El Castellar <strong>de</strong> Meca, en los que el foso forma parte <strong>de</strong> un<br />

sistema basado en la <strong>de</strong>fensa activa, con antemurales y poternas.<br />

Por otra parte, los trabajos <strong>de</strong> prospección llevados a cabo en la<br />

provincia <strong>de</strong> Castellón, permiten incorporar otros casos conocidos.<br />

Palabras clave: Levante, fosos, antemurales, <strong>de</strong>fensas avanzadas,<br />

poliorcética.<br />

Introducción<br />

El estudio <strong>de</strong> los fosos, 1 como ocurre con otras<br />

obras avanzadas, sigue siendo uno <strong>de</strong> los temas peor<br />

conocidos <strong>de</strong> los sistemas <strong>de</strong>fensivos ibéricos en las<br />

1. Este trabajo se ha realizado <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l marco <strong>de</strong>l proyecto<br />

HAR2010-20479 <strong>de</strong>l Ministerio <strong>de</strong> Ciencia e Innovación “Bronce<br />

Final - Edad <strong>de</strong>l Hierro en el Levante y el Sureste <strong>de</strong> la<br />

península Ibérica: Cambio cultural y procesos <strong>de</strong> etnogénesis”.<br />

Queremos manifestar nuestro agra<strong>de</strong>cimiento a los Dres. Lorenzo<br />

Abad, Alfredo González Prats, Pilar Iborra, Consuleo Mata, Jesús<br />

Moratalla, Arturo Oliver, Fernando Prados, Feliciana Sala, Mariano<br />

Torres, Rafael Ramos y José Uroz, así como a Juan José<br />

Castellanos, Enrique Díez Cusí, David López, Antoni Manyanós,<br />

José Manuel Martínez y Ana Valero, por su amabilidad al proporcionarnos<br />

información sobre algunos <strong>de</strong> los yacimientos o<br />

territorios incluidos en este trabajo, así como a Tomás Pedraz e<br />

Ignacio Segura por su colaboración en la elaboración <strong>de</strong> la documentación<br />

gráfica <strong>de</strong> los yacimientos inéditos que presentamos.<br />

22 2012<br />

Pàgs. 59-86<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

On va analyser la présence <strong>de</strong> fossés et <strong>de</strong> leur rôle dans les<br />

systèmes <strong>de</strong> défense <strong>de</strong> la péninsule Ibérique pendant le premier<br />

millénaire avant J.-C. On commence avec les premiers exemples<br />

documentés dans <strong>de</strong>s contextes phéniciens <strong>de</strong> l’embouchure du<br />

Segura, après on suit avec les fossés <strong>de</strong> l’époque Ibérique, où on<br />

peut trouver quelques exemples très simples, <strong>de</strong>s barrières à faible<br />

valeur tactique, et d’autres plus complexes, c’est le cas <strong>de</strong> La Picola,<br />

pour laquelle on a proposé une influence grecque, et, en plus, <strong>de</strong><br />

plusieurs gisements situés à l’intérieur <strong>de</strong> la province <strong>de</strong> Valence,<br />

comme El Molón ou El Castellar <strong>de</strong> Meca, où le fossé est partie<br />

d’un système basé sur la défense active, avec avant-murs et poternes.<br />

Enfin, les travaux <strong>de</strong> prospection effectués dans la province<br />

<strong>de</strong> Castellón permettent d’intégrer d’autres cas connus.<br />

Mots clés: Levant ibérique, fossés, avant-murs, défenses avancées,<br />

poliorcétique.<br />

tierras <strong>de</strong>l Levante peninsular, a diferencia <strong>de</strong> las<br />

murallas, las torres, o los accesos y sus <strong>de</strong>fensas,<br />

que han contado con aportaciones relevantes en los<br />

últimos años (Oliver, coord., 2006; Bonet y Vives-<br />

Ferrándiz 2009; Grau y Segura 2010; vid., igualmente,<br />

Berrocal 2004). Uno <strong>de</strong> los principales problemas que<br />

presenta su análisis en general, y en la zona levantina<br />

en particular, 2 es su dificultad <strong>de</strong> i<strong>de</strong>ntificación, ya<br />

2. Conviene matizar <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el principio el término ‘levante’<br />

referido a las tierras peninsulares. El diccionario <strong>de</strong> RAE lo<br />

<strong>de</strong>fine, en su tercera acepción, como el “Nombre genérico <strong>de</strong> las<br />

comarcas mediterráneas <strong>de</strong> España, y especialmente las correspondientes<br />

a los antiguos reinos <strong>de</strong> Valencia y Murcia”. No es<br />

ese el sentido con el que aparece en el trabajo esencial sobre<br />

las fortificaciones ibéricas <strong>de</strong> P. Moret (1996: carte 9), don<strong>de</strong><br />

es utilizado para referirse al territorio ibérico entre el Ebro y<br />

el Júcar, englobando hacia el interior la zona <strong>de</strong>l Bajo Aragón.<br />

Por nuestra parte, su uso nos parece útil para referirnos a las<br />

59


que en muchos casos pue<strong>de</strong>n aparecer total o parcialmente<br />

colmatados, siendo en ocasiones interpretados<br />

como simples canteras. No hay que olvidar, por otra<br />

parte, la preferencia por la investigación <strong>de</strong>l interior<br />

<strong>de</strong> los asentamientos, en <strong>de</strong>trimento <strong>de</strong> las posibles<br />

<strong>de</strong>fensas exteriores, en muchos casos conocidas a<br />

partir exclusivamente <strong>de</strong> la inspección visual <strong>de</strong>l<br />

terreno o <strong>de</strong>l uso <strong>de</strong> la fotografía aérea (vid. infra).<br />

Los trabajos <strong>de</strong> prospección han permitido i<strong>de</strong>ntificar<br />

un buen número <strong>de</strong> fosos, aunque en muchos casos<br />

no pasemos <strong>de</strong> reconocer su existencia a partir <strong>de</strong><br />

vaguadas o <strong>de</strong>presiones localizadas por <strong>de</strong>lante <strong>de</strong><br />

las murallas o los torreones, confirmando la estrecha<br />

relación entre la presencia <strong>de</strong> fosos y la topografía<br />

<strong>de</strong>l lugar, como confirman los poblados <strong>de</strong> barrera en<br />

los que constituyan un elemento fundamental <strong>de</strong> su<br />

<strong>de</strong>fensa. No obstante, por lo común falta su estudio<br />

<strong>de</strong>tallado, hasta el punto <strong>de</strong> carecer en la mayoría<br />

<strong>de</strong> los casos <strong>de</strong> cualquier documentación gráfica, no<br />

contando a veces con los datos esenciales que permitan<br />

caracterizarlos, como su forma, perfil y dimensiones<br />

o su interrelación con el resto <strong>de</strong> los elementos que<br />

integran el sistema <strong>de</strong>fensivo. Las largas secuencias<br />

que presentan muchos <strong>de</strong> los poblados don<strong>de</strong> se han<br />

i<strong>de</strong>ntificado fosos dificultan sobremanera su datación.<br />

Dado que se trata <strong>de</strong> estructuras objeto <strong>de</strong> periódicas<br />

limpiezas, su excavación no proporciona elementos<br />

susceptibles <strong>de</strong> fechar su construcción —sí en cambio<br />

el momento <strong>de</strong> su abandono— (Lawrence 1979:<br />

279), por lo que resulta imprescindible para tal fin<br />

la excavación estratigráfica <strong>de</strong> los diversos elementos<br />

<strong>de</strong>fensivos que lo acompañan, pues los fosos, como<br />

<strong>de</strong>fensas avanzadas que son, <strong>de</strong>ben analizarse integrados<br />

con murallas, torres y antemurales.<br />

Antece<strong>de</strong>ntes<br />

Hace ahora veinte años H. Bonet y C. Mata (1991:<br />

24), en su estudio presentado al Simposi Internacional<br />

d’Arqueología Ibèrica (Manresa, 1990) sobre las fortificaciones<br />

<strong>de</strong>l Ibérico Pleno, daban un estado <strong>de</strong> la<br />

cuestión sobre el tema en la zona central valenciana.<br />

La escasa información sobre la presencia <strong>de</strong> fosos en<br />

las tierras centrales <strong>de</strong>l Levante peninsular se resumía<br />

señalando que el Castillo <strong>de</strong> Bercolón (fig. 9, C,1) era<br />

“el único ejemplo que se conoce en el País Valenciano<br />

si <strong>de</strong>scartamos el ‘camino hondo’ <strong>de</strong> Castellar <strong>de</strong> Meca<br />

que (…) podría hacer las veces <strong>de</strong> foso y el <strong>de</strong>l cerro<br />

<strong>de</strong> San Cristóbal <strong>de</strong> las mismas características. Torre<br />

Seca y la Torrecilla <strong>de</strong> Losilla aprovechan hendiduras<br />

naturales <strong>de</strong> la roca como foso”. Para las autoras la<br />

preferencia en el estudio <strong>de</strong>l interior <strong>de</strong> los asentamientos<br />

habría originado el <strong>de</strong>sconocimiento <strong>de</strong> los<br />

sistemas <strong>de</strong>fensivos extramuros. En esta misma reunión,<br />

tierras valencianas, por más que el territorio alicantino al sur<br />

<strong>de</strong>l Vinalopó se encuadre genéricamente en el Sureste peninsular<br />

(al igual que la Región <strong>de</strong> Murcia). Las tierras <strong>de</strong>l Bajo Aragón<br />

y el Bajo Ebro no han sido incluidas en el trabajo, pues parece<br />

más a<strong>de</strong>cuado vincularlas con el ámbito <strong>de</strong>l Noreste, aunque<br />

asumiendo las relaciones <strong>de</strong> estos territorios con la zona <strong>de</strong><br />

Castellón, tomando en cualquier caso la <strong>de</strong>sembocadura <strong>de</strong>l Ebro<br />

como límite septentrional. Las tierras albacetenses y conquenses<br />

forman parte <strong>de</strong>l sureste meseteño, por lo que únicamente nos<br />

referiremos a ellas <strong>de</strong> forma tangencial.<br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

F. Gusi, M. A. Díaz y A. Oliver (1991: 90) proporcionaban<br />

un panorama radicalmente diferente al analizar<br />

los sistemas <strong>de</strong>fensivos en las comarcas <strong>de</strong> Castellón,<br />

con cerca <strong>de</strong> una veintena <strong>de</strong> fosos, proponiendo su<br />

clasificación en tres tipos: el tallado en la roca <strong>de</strong><br />

sección en ‘U’; el excavado parcialmente en la roca<br />

<strong>de</strong> sección en ‘V’ o con una concavidad más o menos<br />

acusada, con una variante para los casos en los que<br />

se hubiera remo<strong>de</strong>lado una vaguada natural; y el foso<br />

natural abierto complementado con el labrado <strong>de</strong> la<br />

pared rocosa, sobre la que se alza la torre. A<strong>de</strong>más, se<br />

señalaba la existencia <strong>de</strong> pequeños fosos en el interior<br />

<strong>de</strong>l recinto, asociados a las torres auxiliares o <strong>de</strong>ntro<br />

<strong>de</strong> la torre principal. La cronología propuesta para<br />

las fortificaciones <strong>de</strong>l Levante septentrional estudiadas<br />

abarcaba un amplio abanico cronológico, entre finales<br />

<strong>de</strong>l siglo vi y el ii a.C., sin mayor precisión.<br />

Un trabajo <strong>de</strong> referencia sobre el tema es la monografía<br />

<strong>de</strong> P. Moret (1996) sobre Les Fortifications<br />

Ibériques, don<strong>de</strong> se aborda el estudio <strong>de</strong> los fosos<br />

al analizar las <strong>de</strong>fensas avanzadas. El autor <strong>de</strong>staca<br />

la poca información para el ámbito ibérico, aunque<br />

consi<strong>de</strong>re que probablemente muchas fortificaciones<br />

<strong>de</strong> estos territorios carecerían <strong>de</strong> ellos (Moret 1996:<br />

125-129). La explicación <strong>de</strong> esta significativa ausencia<br />

estaría en los propios emplazamientos <strong>de</strong> los asentamientos<br />

ibéricos, que en muchas ocasiones los harían<br />

inútiles —por ejemplo en los casos <strong>de</strong> rupturas <strong>de</strong><br />

pendiente al pie <strong>de</strong>l recinto amurallado—, pero también<br />

en argumentos litológicos. Para Moret, el foso <strong>de</strong>be<br />

enten<strong>de</strong>rse como una <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> apoyo adaptada a<br />

ciertos tipos <strong>de</strong> emplazamientos, resultando claramente<br />

excepcionales en cualquier caso los recintos ro<strong>de</strong>ados<br />

<strong>de</strong> este característico elemento <strong>de</strong>fensivo en todo su<br />

perímetro. Así, <strong>de</strong> los 45 casos recogidos para todo el<br />

ámbito ibérico don<strong>de</strong> se documentan fosos <strong>de</strong> forma<br />

segura, o al menos su existencia ha sido sugerida,<br />

cerca <strong>de</strong> la mitad, una veintena, se localizan en promontorios<br />

situados al final <strong>de</strong> un macizo montañoso,<br />

don<strong>de</strong> constituyen un excelente obstáculo, otros 15<br />

lo hacen en asentamientos situados en espigones,<br />

siendo una práctica corriente la <strong>de</strong> situar el foso<br />

<strong>de</strong>lante <strong>de</strong> la muralla rectilínea, mientras que unos<br />

pocos casos, solo 5, se relacionan con yacimientos<br />

<strong>de</strong> llanura (Moret 1996: 125 y 127). La principal carencia<br />

que presenta su estudio estaría para el autor<br />

en la escasa información aportada, pues raramente<br />

se <strong>de</strong>scribe su forma, longitud y profundidad, que no<br />

suele superar los 3 m, limitándose a veces a señalar<br />

que han sido abiertos en el sustrato rocoso, lo que<br />

en última instancia se relacionaba con el hecho <strong>de</strong><br />

que tan solo unos pocos fosos hubieran sido objeto<br />

por entonces <strong>de</strong> excavaciones estratigráficas, que en<br />

el área que analizamos se reducían al <strong>de</strong> La Picola<br />

(Santa Pola, Alicante). Resulta significativa la escueta<br />

lista aportada para el ámbito valenciano, que incluye,<br />

junto a La Picola, noticias <strong>de</strong> otros en las provincias<br />

<strong>de</strong> Castellón (Castillo <strong>de</strong> Torrejón), Valencia (Castillo<br />

<strong>de</strong> Bercolón) y Alicante (Cabezo <strong>de</strong>l Estaño, Cabezo<br />

Lucero y, <strong>de</strong> forma hipotética, La Alcudia) 3 (fig. 1, A).<br />

3. De Murcia se incluye el poblado <strong>de</strong> Los Molinicos (Moratalla),<br />

consi<strong>de</strong>rando que la <strong>de</strong>presión natural que separa el<br />

hábitat <strong>de</strong> la meseta haría las veces <strong>de</strong> foso, aunque no se<br />

60 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 1. A, mapa <strong>de</strong> distribución <strong>de</strong> los fosos ibéricos en la Península Ibérica, según Moret (1996). B, fosos prerromanos en el<br />

Levante peninsular: 1, La Fonteta (Guardamar); 2, Cabezo Pequeño <strong>de</strong>l Estaño (Guardamar); 3, Cabezo Lucero (Guardamar);<br />

4, La Picola (Santa Pola); 5, El Puntal (Salinas); 6, El Castellar <strong>de</strong> Meca (Ayora); 7, Los Yegueros (Cofrentes); 8, El Pico <strong>de</strong><br />

los Ajos (Yátova); 9, El Molón (Camporrobles); 10, El Cerro San Cristóbal (Sinarcas); 11, La Plaza <strong>de</strong> Sobrarias (Aliaguilla);<br />

12, Los Castellares (Aliaguilla); 13, El Punto <strong>de</strong>l Agua (Benagéber); 14, La Atalaya (Chelva); 15, Castillo <strong>de</strong> Bercolón (Tuéjar);<br />

16, El Puntal <strong>de</strong>ls Llops (Olocau); 17, Sant Josep (la Vall d’Uixó); 18, La Rocha Carla (Soneja); 19, El Castillo <strong>de</strong> Torrejón<br />

(Pina <strong>de</strong> Montalgrao); 20, El Limbo (Barracas); 21, El Torrelló <strong>de</strong>l Boverot (Almassora); 22, Fortunyo (Borriol); 23, Mas<br />

<strong>de</strong>l Pi (Benicàssim); 24, La Costa (Cabanes); 25, El Campello (Cabanes); 26, El Gaidó/El Tossal <strong>de</strong>l Gaidó (Cabanes); 27,<br />

Els Estrets-Racó <strong>de</strong> Rata (Vilafamés); 28, Mas d’en Salvador (Vistabella); 29, Els Castellars (Serra d’en Galceran); 30, Les<br />

Voltes (Albocàsser); 31, El Castellar/El Cormulló <strong>de</strong>l Moros (Albocàsser); 32, Serra Brusca (Vilafranca); 33, Mas d’en Sabater<br />

(Morella); 34, La Cantera (Catí); 35, Mas <strong>de</strong>l Senyor (Santa Magdalena <strong>de</strong> Polpis); 36, Les Ventalles (Ull<strong>de</strong>cona); 37, Tortosa;<br />

38, El Toril (Fuentelespino <strong>de</strong> Moya); 39, La Cervera (La Font <strong>de</strong> la Figuera); 40, El Castellaret <strong>de</strong> Dalt (Moixent) (1-5,<br />

provincia <strong>de</strong> Alicante; 6-10, 13-16 y 39-40, provincia <strong>de</strong> Valencia; 11-12 y 38, provincia <strong>de</strong> Cuenca; 17-35, provincia <strong>de</strong><br />

Castellón; 36-37, provincia <strong>de</strong> Tarragona). C. Paisaje fortificado en la comarca valenciana <strong>de</strong> Requena-Utiel y la Baja Serranía<br />

Conquense, con indicación <strong>de</strong> los poblados provistos <strong>de</strong> foso, según Lorrio et al., 2009.<br />

Con posterioridad, se han publicado algunos yacimientos<br />

con referencias expresas a fosos. Se trata<br />

<strong>de</strong> El Puntal <strong>de</strong> Salinas (Hernán<strong>de</strong>z y Sala 1996:<br />

mencione obra alguna <strong>de</strong> acondicionamiento (Moret 1996: 501).<br />

Sobre las fortificaciones en la región murciana, vid. García Cano<br />

(2008), sin referencias a la presencia <strong>de</strong> fosos en la zona.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

39 s.), el ya citado <strong>de</strong> La Picola (Moret 2000) y La<br />

Fonteta (Guardamar) (González Prats 2007: 79-80, fig.<br />

3; González Prats 2011: 79, fig. 48), en la provincia<br />

<strong>de</strong> Alicante, mientras que en la <strong>de</strong> Valencia hay que<br />

citar el caso <strong>de</strong> El Pico <strong>de</strong> los Ajos (Yátova), cuyo<br />

estudio se completa con una interesante reflexión<br />

sobre el papel <strong>de</strong>l foso en la poliorcética antigua,<br />

61


analizando su uso en el mundo indígena peninsular<br />

en general y en el ámbito valenciano en particular<br />

(Diés y Gimeno 1995), y El Molón (Camporrobles)<br />

(Lorrio et al. 1999: 311, figs. 1,C, 2,B y 3,B; Lorrio<br />

2001: 158, fig. 3; 2007a: 224; Lorrio et. al. 2009: 22-<br />

25; Lorrio et al. 2011). Asimismo, se ha señalado su<br />

presencia en El Castellar <strong>de</strong> Meca (Ayora) (Lorrio et<br />

al. 1999: 311; Lorrio 2001: 161), así como en otros<br />

yacimientos <strong>de</strong> las comarcas valencianas <strong>de</strong> Requena-<br />

Utiel y los Serranos o <strong>de</strong> las conquenses vecinas,<br />

pertenecientes a la Baja Serranía, i<strong>de</strong>ntificados en<br />

trabajos <strong>de</strong> prospección (Lorrio 2001: 161; Mata et<br />

al. 2001: 325-326; Lorrio 2007a: 232). En otros casos,<br />

como El Castellaret <strong>de</strong> Dalt (Mogente) (Pérez y<br />

Borreda 1998: 146 s.), la posibilidad <strong>de</strong> adscribir el<br />

foso a la ocupación prerromana resulta cuando menos<br />

problemática, dada su ubicación topográfica y la<br />

presencia <strong>de</strong> importantes restos medievales en la zona<br />

(Cháfer y Martínez 2000). 4 Por lo que se refiere a la<br />

provincia <strong>de</strong> Castellón, son pocas las noticias sobre<br />

nuevos yacimientos provistos <strong>de</strong> foso, pudiendo citar<br />

el caso <strong>de</strong> La Costa (Cabanes) (Allepuz 2001: 112)<br />

y, quizás, El Torrelló <strong>de</strong>l Boverot (Almassora), don<strong>de</strong><br />

solo contamos con una escueta referencia sobre su<br />

posible existencia (Clausell 2002: 11), que vienen a<br />

sumarse a algunos <strong>de</strong> los ya incluidos en el trabajo<br />

<strong>de</strong> Gusi, Díaz y Oliver (1991), <strong>de</strong> los que se ha publicado<br />

más información con posterioridad (Allepuz<br />

2001: 112-113). El resultado final es que contamos<br />

en la actualidad con unos 40 fosos en las tierras<br />

<strong>de</strong>l Levante, con una <strong>de</strong>nsa presencia en la zona <strong>de</strong><br />

Castellón, en las comarcas interiores valencianas y<br />

en las tierras conquenses colindantes, así como en<br />

las tierras <strong>de</strong>l sur alicantino, faltando en cambio en<br />

las comarcas litorales <strong>de</strong> Valencia y en las provincias<br />

<strong>de</strong> Albacete y Murcia (fig. 1, B-C).<br />

Fosos en contextos coloniales <strong>de</strong>l<br />

Levante meridional y el Sureste<br />

(siglos viii-vii a.C.)<br />

La presencia <strong>de</strong> fosos en yacimientos fenicios peninsulares<br />

está suficientemente documentada pudiendo<br />

citar los casos <strong>de</strong>l Castillo <strong>de</strong> Doña Blanca (Cádiz),<br />

con un gran foso triple <strong>de</strong> sección en ‘V’ <strong>de</strong> 4 m <strong>de</strong><br />

profundidad y 20 m <strong>de</strong> largo, asociado a la muralla<br />

<strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l siglo viii a.C. (Ruiz Mata y Pérez 1995:<br />

105, 108, fig. 33; Ruiz Mata 2001: 264-265, figs. 2.3,<br />

lám. 6), o Toscanos (Málaga), con un gran foso en<br />

‘V’ tallado en la roca <strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l siglo viii a.C.<br />

(Niemayer 1985: 116). En las tierras <strong>de</strong>l Levante<br />

tan solo contamos con dos casos en los que se ha<br />

señalado la presencia <strong>de</strong> foso en contextos fenicios: el<br />

Cabezo Pequeño <strong>de</strong>l Estaño y La Fonteta (Guardamar<br />

<strong>de</strong>l Segura), en el sur <strong>de</strong> la provincia <strong>de</strong> Alicante.<br />

Los datos más antiguos correspon<strong>de</strong>n al Cabezo<br />

Pequeño <strong>de</strong>l Estaño, establecimiento situado sobre<br />

una pequeña elevación junto a la margen <strong>de</strong>recha<br />

<strong>de</strong>l río Segura, que se ha interpretado en relación<br />

4. A estos hallazgos <strong>de</strong>be añadirse la i<strong>de</strong>ntificación <strong>de</strong> un<br />

imponente foso tallado en la roca en La Cervera (La Font <strong>de</strong><br />

la Figuera, Valencia), actualmente en estudio por parte <strong>de</strong> la<br />

empresa Estrats, Treballs d’Arqueologia, S.L.<br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

con el control territorial ejercido <strong>de</strong>s<strong>de</strong> La Fonteta y<br />

cuya fecha, finales <strong>de</strong>l siglo viii a.C., coinci<strong>de</strong> con la<br />

propuesta para los niveles fundacionales <strong>de</strong> la colonia<br />

fenicia, o Fonteta I (González Prats y García Menárguez<br />

2000: 1531). Las diversas publicaciones sobre<br />

el conjunto, provisto <strong>de</strong> una muralla <strong>de</strong> casamatas,<br />

no hacen referencia a la existencia <strong>de</strong> foso artificial<br />

alguno (García Menárguez 1994; González Prats y<br />

García Menárguez 2000: 1529-1531; González Prats<br />

2001: 178; vid., igualmente, Prados y Blánquez 2007:<br />

62-63), 5 aunque Moret (1996: 485) menciona un foso<br />

poco profundo tallado en la roca aprovechando un<br />

estrangulamiento natural, que quedaría separado <strong>de</strong>l<br />

paramento sur por un glacis <strong>de</strong> 45º <strong>de</strong> inclinación y<br />

algo más <strong>de</strong> un metro <strong>de</strong> largo.<br />

La Fonteta, por su parte, ha aportado un interesante<br />

sistema <strong>de</strong>fensivo integrado por muralla <strong>de</strong> doble paramento<br />

unida mediante tirantes, y un cuerpo en talud<br />

adosado tanto al exterior como al interior —similar<br />

al i<strong>de</strong>ntificado en el Cabezo Pequeño <strong>de</strong>l Estaño—,<br />

torre trapezoidal, antemural y foso (González Prats<br />

2007: 77-80; González Prats 2011: 21 s., 42 ss., 74<br />

ss.). El foso se ha localizado únicamente en el flanco<br />

meridional (fig. 2, 1), a 6 m <strong>de</strong>l paramento <strong>de</strong>fensivo.<br />

Discurre paralelo a la muralla y presenta la característica<br />

sección en ‘V’, con una anchura <strong>de</strong> 1,85 m y<br />

una profundidad <strong>de</strong> 1 m (fig. 2, 2) (González Prats<br />

2007: 79-80, fig. 3; González Prats 2011: 79, fig. 48).<br />

Cortaba los niveles <strong>de</strong> la fase arcaica <strong>de</strong> La Fonteta,<br />

cuyo sistema <strong>de</strong>fensivo se <strong>de</strong>sconoce, por lo que se<br />

relaciona con las obras militares <strong>de</strong> la fase IV <strong>de</strong>l<br />

asentamiento, que González Prats (2011: 14) fecha<br />

hacia el 635-625 a.C. La escasa entidad <strong>de</strong> la obra<br />

ha planteado dudas sobre su funcionalidad <strong>de</strong>fensiva,<br />

llegando a sugerir Moret (2007: 140) que pudiera<br />

tratarse <strong>de</strong> un simple canal <strong>de</strong> drenaje, lo que podría<br />

explicar su ausencia en el flanco este, llamando la<br />

atención igualmente sobre la falta <strong>de</strong> correspon<strong>de</strong>ncia<br />

entre las <strong>de</strong>fensas avanzadas <strong>de</strong> los lados este —antemural—<br />

y sur —foso—. 6 La presencia <strong>de</strong> fosos en<br />

yacimientos fenicios y orientalizantes peninsulares está<br />

bien documentada (vid. supra), pudiendo añadir a los<br />

ejemplos citados, los casos <strong>de</strong> Abul, Cancho Roano o<br />

La Mata, don<strong>de</strong> resulta característica la presencia <strong>de</strong><br />

fosos perimetrales en ‘V’, aunque con profundida<strong>de</strong>s<br />

algo mayores que las <strong>de</strong> Fonteta IV, pues alcanzan<br />

entre 3 y 5 m, estando en ocasiones llenos <strong>de</strong> agua<br />

(Almagro-Gorbea y Torres 2007: 44-45, 47, fig. 10), 7<br />

5. González Prats y García Menárguez (2000: 1530) señalan<br />

que el cauce fluvial habría actuado posiblemente como foso<br />

natural en sus vertientes norte y noreste.<br />

6. Conviene tener en cuenta la reducida extensión <strong>de</strong> la<br />

zona excavada en el flanco sur, al tiempo que en el este las<br />

excavaciones <strong>de</strong> González Prats (2007: fig. 3; 2011: fig. 32)<br />

apenas sobrepasaron la línea <strong>de</strong>l antemural. Por su parte, los<br />

trabajos <strong>de</strong>l equipo franco-español que excavó inmediatamente<br />

al norte <strong>de</strong> aquel no llegaron a superar los 3 m a partir <strong>de</strong> la<br />

muralla (Moret 2007: 140), todo lo cual dificulta sobremanera<br />

la interpretación <strong>de</strong>l conjunto.<br />

7. Un foso en ‘U’ <strong>de</strong> dimensiones no mucho mayores —3<br />

m <strong>de</strong> ancho × 1,60 <strong>de</strong> profundidad— es el documentado en<br />

Los Castillejos <strong>de</strong> Alcorrín (Manilva, Málaga), un asentamiento<br />

indígena con presencia <strong>de</strong> material fenicio, cuyas fortificaciones<br />

se han datado entre el Bronce Final y el Primer Hierro —ca.<br />

último cuarto <strong>de</strong>l siglo ix-siglo viii a.C.— (Marzoli et al. 2009:<br />

126, Abb. 4, Taf. 5b y 6a).<br />

62 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 2. La Fonteta: 1, planta <strong>de</strong> la zona oriental <strong>de</strong> La Fonteta, con la localización <strong>de</strong>l foso (sur) y el antemural (este); 2,<br />

<strong>de</strong>talle <strong>de</strong>l foso <strong>de</strong> Fonteta IV (1, según González Prats 2007; 2, según González Prats 2011).<br />

lo que pudo haber sido el caso probablemente <strong>de</strong>l<br />

asentamiento alicantino.<br />

No parece que el mo<strong>de</strong>lo poliorcético i<strong>de</strong>ntificado<br />

en estos asentamientos influyera <strong>de</strong> forma efectiva en<br />

las comunida<strong>de</strong>s indígenas próximas, como <strong>de</strong>muestra<br />

la ausencia <strong>de</strong> fortificaciones en asentamientos <strong>de</strong> similar<br />

cronología como Los Saladares o Peña Negra,<br />

o en el caso <strong>de</strong> documentarse, como en Caramoro II,<br />

yacimiento fechado hacia los siglos ix-viii a.C., se trata<br />

<strong>de</strong> una muralla cuya técnica constructiva en nada coinci<strong>de</strong><br />

con lo visto y sí en cambio con las registradas<br />

en otras obras militares o civiles <strong>de</strong>l Bronce Final<br />

<strong>de</strong>l Sureste (González Prats y Ruiz Segura 1992; vid.<br />

García et al. 2010: 62, para quienes el asentamiento<br />

<strong>de</strong>bería fecharse entre los siglos xi y ix a.C.).<br />

Fosos en poblados ibéricos <strong>de</strong> las<br />

comarcas centrales y meridionales <strong>de</strong>l<br />

Levante (siglos v-ii a.C.)<br />

Durante el Ibérico Antiguo (550-siglo v a.C.) no es<br />

mucha la información sobre la presencia <strong>de</strong> fosos en<br />

los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong> la zona central y meridional<br />

<strong>de</strong>l Levante. 8 Su presencia está documentada en Cabezo<br />

Lucero (Guardamar <strong>de</strong>l Segura), 9 un asentamiento<br />

cuyo origen se remonta a esta etapa, ca. 500-490<br />

a.C. si nos atenemos a la cronología <strong>de</strong> la necrópolis<br />

8. A este respecto resulta significativa la ausencia <strong>de</strong> este<br />

elemento <strong>de</strong>fensivo en un poblado tan significativo <strong>de</strong> esta etapa<br />

como El Oral (San Fulgencio), provisto <strong>de</strong> murallas y torres,<br />

pero sin foso (Sala 2006: 132-137).<br />

9. No sería este el único caso registrado en la zona, pudiendo<br />

citar también el recientemente i<strong>de</strong>ntificado en La Cervera,<br />

La Font <strong>de</strong> la Figuera, Valencia (agra<strong>de</strong>cemos la información<br />

a David López y Ana Valero).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

(Almagro-Gorbea 2009: 18 s.), aunque su final <strong>de</strong>ba<br />

situarse hacia el segundo tercio <strong>de</strong>l siglo iv (Aranegui<br />

et al. 1993: 137). Se localiza sobre un espolón que<br />

domina el río Segura y presenta una superficie en<br />

torno a 1,5 ha, situándose las <strong>de</strong>fensas más <strong>de</strong>stacadas<br />

hacia el sur, coincidiendo con el punto más alto<br />

<strong>de</strong>l hábitat. Consisten en una torre rectangular que<br />

flanquearía posiblemente una puerta, aunque Moret<br />

(1996: 484) i<strong>de</strong>ntificó a partir <strong>de</strong> la fotografía aérea<br />

un largo foso <strong>de</strong> dirección este-oeste excavado en la<br />

roca, localizado al sur <strong>de</strong> la muralla, aprovechando un<br />

estrangulamiento natural <strong>de</strong>l espolón sobre el que se<br />

asienta el hábitat. La inspección visual <strong>de</strong>l terreno nos<br />

ha permitido confirmar la existencia <strong>de</strong> una amplia<br />

vaguada posiblemente artificial <strong>de</strong> disposición paralela<br />

a la muralla y al torreón que <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>rían la zona,<br />

sin po<strong>de</strong>r aportar mayores precisiones, pues aparece<br />

parcialmente colmatada y cubierta <strong>de</strong> vegetación, a<br />

pesar <strong>de</strong> lo cual pue<strong>de</strong> seguirse su trazado a partir<br />

<strong>de</strong>l cortado que <strong>de</strong>limita el poblado hacia el oeste, a<br />

lo largo <strong>de</strong> una treintena <strong>de</strong> metros. Inmediatamente<br />

hacia el sur <strong>de</strong> la vaguada se observa con claridad<br />

el antiguo camino, <strong>de</strong>l que se conservan las rodadas<br />

<strong>de</strong>jadas por el paso <strong>de</strong> los carros, que se dirige al<br />

acceso comentado, posiblemente a través <strong>de</strong>l foso.<br />

Mayor documentación ha proporcionado La Picola<br />

(Santa Pola), pequeño asentamiento costero con una<br />

superficie <strong>de</strong> 0,3 ha (fig. 3, 1), que llega a duplicarse<br />

si se incluyen las <strong>de</strong>fensas, que ocuparían el perímetro<br />

completo <strong>de</strong>l hábitat, fechado ca. 430-330 a.C. (Badie<br />

et al. 2000). El sistema <strong>de</strong>fensivo, <strong>de</strong> unos 12-13 m <strong>de</strong><br />

anchura, estaba integrado por muralla trapezoidal y<br />

<strong>de</strong> trazado rectilíneo, <strong>de</strong> adobe con zócalo <strong>de</strong> piedra,<br />

berma, <strong>de</strong> entre 5 y 5,5 m <strong>de</strong> anchura, ligeramente<br />

inclinada hacia el foso, antemuro, <strong>de</strong> adobes, con un<br />

grosor <strong>de</strong> 0,7 m, y foso <strong>de</strong> sección en ‘U’, <strong>de</strong> lados<br />

63


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 3. La Picola: 1, planta <strong>de</strong>l asentamiento; 2, sección <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas; 3, planta y alzado <strong>de</strong> la escarpa <strong>de</strong>l foso noroeste<br />

(son<strong>de</strong>o S1); 4, perfil estratigráfico <strong>de</strong>l foso <strong>de</strong>l son<strong>de</strong>o S2 (según Moret 2000).<br />

abiertos y fondo plano (fig. 3) (Moret 2000: 98-100, figs.<br />

6, 7, 26, pl. 15 y 16). El foso, tallado en el sustrato,<br />

ofrece una altura <strong>de</strong> unos 2 m y una anchura que oscila<br />

entre 4-5 m en el fondo y 5-6 en su parte superior;<br />

dos paramentos <strong>de</strong> mampostería en talud formaban<br />

la escarpa, sobre la que se alzaba el antemural, y la<br />

contraescarpa (fig. 3, 2-3). Estaría parcialmente relleno<br />

<strong>de</strong> agua —al menos 24 cm—. Para sus excavadores, La<br />

Picola es una factoría marítima indígena, bajo la tutela<br />

<strong>de</strong> La Alcudia, dada su mayor entidad y la proximidad<br />

entre ambos núcleos, abierta al comercio griego,<br />

como confirma la importante presencia <strong>de</strong> cerámicas<br />

<strong>de</strong> tal proce<strong>de</strong>ncia y el esquema modular utilizado<br />

para su construcción, que supondría la presencia <strong>de</strong><br />

un arquitecto griego en el diseño <strong>de</strong>l lugar (Moret y<br />

Badie 1998: 60; Badie et al. 2000: 262). No obstante,<br />

para Quesada (2007: 78) cabría más bien pensar en<br />

“una fundación griega tolerada por los iberos <strong>de</strong> Ilici y<br />

ocupada por una comunidad mixta”. 10 La Picola ofrece<br />

10. Para Abad (2004: 74) la impronta griega no parece justificar<br />

la posible “fundación” extranjera, que más bien podría<br />

un sistema <strong>de</strong>fensivo complejo, con foso, antemural<br />

levantado sobre la escarpa <strong>de</strong>l foso, berma y muralla<br />

<strong>de</strong> adobe con zócalo <strong>de</strong> piedra, con ejemplos en el<br />

mundo griego, aunque los casos aportados resultan,<br />

como reconoce el autor, todos ellos posteriores al yacimiento<br />

alicantino, fechado, como se ha indicado, hacia<br />

el último tercio <strong>de</strong>l siglo v a.C., y en uso durante una<br />

centuria (Moret 1996: 214; 2000: 124-125, fig. 35). 11<br />

relacionarse con el interés por parte <strong>de</strong> los grupos indígenas<br />

<strong>de</strong>l interior <strong>de</strong> asegurarse una puerta al mar. No obstante, las<br />

similitu<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l asentamiento <strong>de</strong> La Picola con fundaciones<br />

griegas como la colonia massaliota <strong>de</strong> Olbia, en la Liguria,<br />

resultan evi<strong>de</strong>ntes, por más que, como reconoce Moret (2000:<br />

130), haya elementos que las diferencien, como el mayor tamaño<br />

y complejidad <strong>de</strong> su recinto, la utilización <strong>de</strong> un pie <strong>de</strong> 27,5<br />

cm en lugar <strong>de</strong>l <strong>de</strong> 29,6/29,7 <strong>de</strong> La Picola, o que su fundación,<br />

330 a.C., venga a coincidir prácticamente con el abandono <strong>de</strong>l<br />

yacimiento alicantino.<br />

11. Se trata <strong>de</strong> la fortificación <strong>de</strong> Atenas promovida por<br />

Licurgo a partir <strong>de</strong>l 338 a.C. (Winter 1971: 275, fig. 312; Adam<br />

1981: 112, fig. 77), que es consi<strong>de</strong>rada como la evi<strong>de</strong>ncia más<br />

antigua en Grecia <strong>de</strong> la combinación <strong>de</strong> foso y antemural,<br />

levantado sobre la escarpa. Otro caso, más reciente, sería el<br />

64 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

A partir <strong>de</strong>l Ibérico Pleno contamos con mayor<br />

información sobre la presencia <strong>de</strong> fosos en las tierras<br />

centro-meridionales <strong>de</strong>l Levante. 12 En la provincia <strong>de</strong><br />

Alicante, a los ejemplos <strong>de</strong> La Picola y Cabezo Lucero<br />

cabe añadir El Puntal <strong>de</strong> Salinas, en el valle medio<br />

<strong>de</strong>l Vinalopó, poblado <strong>de</strong> 0,4 ha fechado ca. finales<br />

<strong>de</strong>l siglo v-mediados <strong>de</strong>l iv a.C. (Hernán<strong>de</strong>z y Sala<br />

1996: 39; Moratalla 2004: 305 ss.; Sala 2006: 139-<br />

140). Ha proporcionado un foso tallado en la roca<br />

(fig. 4, A, 1-2), localizado en el punto <strong>de</strong> unión entre<br />

la sierra <strong>de</strong> Altos <strong>de</strong> don Pedro y el espigón don<strong>de</strong><br />

se sitúa el asentamiento, junto a la puerta principal<br />

<strong>de</strong>l poblado, <strong>de</strong>fendida por un potente torreón, sin<br />

que se i<strong>de</strong>ntificaran otras obras <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensa exterior,<br />

lo que coinci<strong>de</strong> con lo visto en Cabezo Lucero. Mi<strong>de</strong><br />

8 m <strong>de</strong> anchura y presenta un <strong>de</strong>snivel <strong>de</strong> unos 5 m<br />

respecto a la base <strong>de</strong>l torreón (fig. 4, A,3). El foso<br />

permitiría el acceso a los habitantes <strong>de</strong>l poblado a<br />

través <strong>de</strong> un camino que discurre paralelo al lienzo<br />

norte, al pie <strong>de</strong> las torres, atraviesa el foso en dirección<br />

sur, inmediatamente por <strong>de</strong>lante <strong>de</strong>l torreón,<br />

y llega hasta la puerta principal (Sala 2006: 140). 13<br />

Por su parte, en la provincia <strong>de</strong> Valencia se conocen<br />

algunos poblados <strong>de</strong>fendidos mediante fosos, para los<br />

que cabe plantear <strong>de</strong> forma general una cronología<br />

entre los siglos iv y ii a.C. Su presencia se documenta<br />

en asentamientos <strong>de</strong> dispar entidad, <strong>de</strong>stacando los<br />

casos <strong>de</strong> El Pico <strong>de</strong> los Ajos, El Castellar <strong>de</strong> Meca<br />

y El Molón, aunque en el entorno <strong>de</strong> este último<br />

se conozcan varios ejemplos más, confirmando que<br />

este tipo <strong>de</strong> elemento <strong>de</strong>fensivo sería más habitual<br />

<strong>de</strong> lo que hasta la fecha se había señalado para este<br />

territorio.<br />

El sistema <strong>de</strong>fensivo <strong>de</strong> El Pico <strong>de</strong> los Ajos (Yátova),<br />

conocido a través <strong>de</strong> trabajos <strong>de</strong> prospección<br />

superficial, ha sido estudiado por Díes Cusí y Gimeno<br />

<strong>de</strong> Ampurias, fechado ya en el siglo iii a.C. (Sanmartí et al.<br />

1988: 197, fig. 4). La fortificación <strong>de</strong> La Picola presenta, no<br />

obstante, algunos rasgos con ejemplos en contextos locales,<br />

como la torre con un solo flanco saliente, con antece<strong>de</strong>ntes en<br />

el poblado ibérico <strong>de</strong> El Oral (Moret 2000: 125-126). A pesar<br />

<strong>de</strong> la menor entidad <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas <strong>de</strong> La Picola respecto a<br />

los ejemplos aducidos, como ha <strong>de</strong>stacado Quesada (2007: 80)<br />

sería “bastante más elaborada y sustancial que la <strong>de</strong> muchos<br />

oppida ibéricos contemporáneos <strong>de</strong> gran magnitud, como por<br />

ejemplo La Bastida <strong>de</strong> Mogente o La Serreta <strong>de</strong> Alcoi”.<br />

12. La existencia <strong>de</strong> un foso natural en La Alcudia <strong>de</strong> Elche,<br />

que habría ro<strong>de</strong>ado el hábitat, formado por dos brazos <strong>de</strong>l<br />

cauce <strong>de</strong> un riachuelo, colmatados para su explotación agrícola<br />

en época reciente, fue señalada por R. Ramos (1975: 59 y 63,<br />

lám. VI; vid. Moret 1996: 482), quien realizó cuatro son<strong>de</strong>os<br />

en la zona por don<strong>de</strong> habrían discurrido las torrenteras, que<br />

proporcionaron evi<strong>de</strong>ncias <strong>de</strong>l lecho arenoso a una profundidad<br />

entre 1,5 y 2,5 m respecto <strong>de</strong>l nivel agrícola, equivalentes<br />

a unos 6 m <strong>de</strong>l nivel actual <strong>de</strong> La Alcudia. No obstante, con<br />

motivo <strong>de</strong> la construcción <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>rno Museo y Centro <strong>de</strong><br />

Interpretación, localizado al oeste <strong>de</strong>l yacimiento, a extramuros,<br />

se realizaron son<strong>de</strong>os geotécnicos y arqueológicos, sin que se<br />

i<strong>de</strong>ntificara la presencia <strong>de</strong> restos <strong>de</strong>l supuesto foso (J. Moratalla<br />

y M. Ten<strong>de</strong>ro, comunicación personal), por lo que su existencia<br />

<strong>de</strong>be <strong>de</strong>sestimarse, al menos con los datos disponibles.<br />

13. La función <strong>de</strong>fensiva <strong>de</strong> este foso ha sido cuestionada<br />

por Moratalla (2004: 788), pudiéndose interpretar como una<br />

nivelación <strong>de</strong>l terreno para facilitar el acceso al poblado, al<br />

consi<strong>de</strong>rar dudoso que supusiera un obstáculo en el paso, al<br />

situarse a la misma cota que la puerta, aunque asumiendo que<br />

pudiera facilitar la <strong>de</strong>fensa al constituir una zona fácilmente<br />

batible <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el torreón.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

(1995). Se trata <strong>de</strong> un <strong>de</strong>stacado oppidum <strong>de</strong> unas<br />

7-8 ha localizado en la Sierra <strong>de</strong>l Martés, sobre la<br />

cima <strong>de</strong> una montaña amesetada ro<strong>de</strong>ada <strong>de</strong> la<strong>de</strong>ras<br />

escarpadas. El yacimiento se ha fechado en el Ibérico<br />

Pleno (siglos iv-iii a.C.), aunque aparecen igualmente<br />

materiales más tardíos que remiten a los siglos ii-i<br />

a.C. El poblado estaría ro<strong>de</strong>ado <strong>de</strong> una muralla,<br />

concentrando las <strong>de</strong>fensas más <strong>de</strong>stacadas en la zona<br />

sureste, la más accesible, <strong>de</strong>fendida por una torre y,<br />

por <strong>de</strong>lante, a 1,5 m en su zona más estrecha, un<br />

foso en ‘V’ tallado en la roca (fig. 4, B), aunque lo<br />

habitual durante esta etapa sean los fosos <strong>de</strong> sección<br />

en ‘U’. Presenta una anchura <strong>de</strong> 5,25/2,85 m y una<br />

profundidad que oscila entre 3,35 en su extremo<br />

noroeste, y 2,66 m en el sureste, aunque se hallaba<br />

parcialmente colmatado; su longitud es <strong>de</strong> 6,25 m,<br />

estando <strong>de</strong>limitado por sus extremos por sendos<br />

muros, <strong>de</strong> los que se observa el paramento interior,<br />

con una altura conservada <strong>de</strong> 1/1,1 m. En el lado<br />

sureste se i<strong>de</strong>ntificaron dos muescas en el rebor<strong>de</strong><br />

rocoso <strong>de</strong> 45 × 17 × 7 cm, separadas entre sí 1,45 m,<br />

interpretadas como el asiento <strong>de</strong> una estructura <strong>de</strong><br />

ma<strong>de</strong>ra que permitiría atravesar el foso y, a través <strong>de</strong><br />

un camino paralelo a la muralla, acce<strong>de</strong>r al interior<br />

<strong>de</strong>l poblado.<br />

Otro caso singular es el <strong>de</strong> Los Yegueros (Cofrentes),<br />

un pequeño asentamiento localizado en las<br />

estribaciones meridionales <strong>de</strong> la Sierra <strong>de</strong>l Martés, en<br />

un espolón <strong>de</strong> algo más <strong>de</strong> 0,5 ha que se alza sobre<br />

la margen izquierda <strong>de</strong>l río Cabriel, próximo a su<br />

<strong>de</strong>sembocadura con el Júcar. El lugar resulta inaccesible<br />

en buena parte <strong>de</strong> su perímetro, flanqueado por<br />

escarpes rocosos, que caen en abrupta pendiente, con<br />

un <strong>de</strong>snivel <strong>de</strong> más <strong>de</strong> 300 m respecto al fondo <strong>de</strong>l<br />

valle. Las <strong>de</strong>fensas se concentran en la zona noreste,<br />

la más <strong>de</strong>sprotegida, conservándose los restos <strong>de</strong> la<br />

muralla y <strong>de</strong> un potente torreón, <strong>de</strong>lante <strong>de</strong>l cual se<br />

abrió un foso excavado en el sustrato rocoso (fig. 5, A).<br />

El material superficial remite <strong>de</strong> forma genérica al<br />

Ibérico Pleno, observándose fosas <strong>de</strong> expolio en la<br />

zona oeste junto al cortado. El foso presenta una<br />

longitud <strong>de</strong> unos 10 m, entre la zona <strong>de</strong>l camino <strong>de</strong><br />

acceso, un estrecho pasillo que discurre al este <strong>de</strong>l<br />

torreón, y el cortado oeste, aunque sin llegar al mismo,<br />

una anchura <strong>de</strong> unos 5,50 m y una profundidad en<br />

la actualidad <strong>de</strong> más <strong>de</strong> 3 m respecto a la base <strong>de</strong>l<br />

torreón, que <strong>de</strong>bió ser mayor al estar parcialmente<br />

colmatado. Tiene sección en ‘U’ ligeramente abierta,<br />

con la escarpa vertical tallada en la roca, y una berma<br />

ligeramente ataludada <strong>de</strong> unos 2,5-3 m, mientras que<br />

la contraescarpa ofrece un ligero talud, observándose<br />

abundantes mampuestos, por lo que pudo estar construida<br />

<strong>de</strong> obra, al menos parcialmente. Su fondo sería<br />

presumiblemente plano.<br />

Otro posible foso se localiza en El Puntal <strong>de</strong>ls<br />

Llops (Olocau), un asentamiento <strong>de</strong> tan solo 650 m 2<br />

fechado entre finales <strong>de</strong>l siglo v y el 190-180 a.C.,<br />

cuando se abandona tras su <strong>de</strong>strucción, interpretado<br />

por Bonet y Mata (2002a: 222), a partir <strong>de</strong> los<br />

ajuares domésticos recuperados, como una resi<strong>de</strong>ncia<br />

fortificada en la que residiría un personaje local, un<br />

aristócrata ecuestre junto a sus parientes y servidores.<br />

Sus <strong>de</strong>fensas estarían integradas por la muralla, una<br />

potente torre, que se alzaba en la parte más elevada,<br />

65


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 4. A, El Puntal <strong>de</strong> Salinas: planta <strong>de</strong>l poblado (1), vista <strong>de</strong>l foso <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el interior (2) y <strong>de</strong>talle <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el torreón (3). B,<br />

El Pico <strong>de</strong> los Ajos: planta (1), restitución (2) y sección (3) <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas <strong>de</strong>l lado oriental <strong>de</strong>l oppidum (A,1, según Sala<br />

2006; A,2-3, fotos F. Sala; B, según Díes y Gimeno 1995).<br />

66 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 5. A, Los Yegueros: planta y sección <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas (1) y vista <strong>de</strong>l foso <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el noreste (2). B, El Puntal <strong>de</strong>ls Llops: 1,<br />

planta <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas <strong>de</strong> la zona oriental, incluyendo el foso-cantera; 2, vista <strong>de</strong>l foso (en primer término), el antemural y la<br />

torre; 3, vista <strong>de</strong>l interior <strong>de</strong>l foso (1, según Bonet y Mata 2002).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

67


protegiendo el único acceso i<strong>de</strong>ntificado, y a unos<br />

6 m por <strong>de</strong>lante <strong>de</strong> ella un antemural formado por<br />

bloques ciclópeos que arrancan <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el mismo escarpe<br />

que <strong>de</strong>fien<strong>de</strong> el lugar por el Este (Bonet y Mata<br />

2002a: 26-32, fig. 5). A unos 5 m <strong>de</strong>l antemural se<br />

localiza una vaguada artificial interpretada como una<br />

cantera (fig. 5, B,1-2) (Bonet y Mata 2002a: 101, fig.<br />

34) aunque, por su disposición paralela al antemural,<br />

parece tratarse más bien <strong>de</strong> un foso <strong>de</strong>fensivo<br />

<strong>de</strong> unos 4 m <strong>de</strong> anchura, actualmente colmatado<br />

(fig. 5, B,3), cuyo objeto sería el <strong>de</strong> dificultar el acceso<br />

a la zona más vulnerable, don<strong>de</strong> se habrían concentrado<br />

las principales <strong>de</strong>fensas <strong>de</strong>l asentamiento, cuya<br />

entidad y complejidad resulta perfectamente acor<strong>de</strong><br />

con la <strong>de</strong>l grupo resi<strong>de</strong>nte en El Puntal <strong>de</strong>ls Llops,<br />

integrado como hemos señalado por un aristócrata<br />

y sus clientes.<br />

Más difícil <strong>de</strong> interpretar, como hemos señalado,<br />

es el foso <strong>de</strong> El Castellaret (Mogente), en el valle<br />

alto <strong>de</strong>l Cànyoles (Pérez Ballester y Borreda 1998:<br />

146-147). Se trata <strong>de</strong> dos ámbitos —El Castellaret<br />

<strong>de</strong> Dalt y El Castellaret <strong>de</strong> Baix— separados por<br />

un estrechamiento natural a media la<strong>de</strong>ra don<strong>de</strong> se<br />

observa un cortado <strong>de</strong> 3 m <strong>de</strong> altura y otros tantos<br />

<strong>de</strong> anchura, con evi<strong>de</strong>ncias <strong>de</strong> haber sido retocado<br />

artificialmente, por lo que pue<strong>de</strong> interpretarse como<br />

un foso <strong>de</strong>fensivo, aunque no necesariamente <strong>de</strong><br />

época ibérica, sobre todo si tenemos en cuenta la<br />

presencia en la parte alta <strong>de</strong> materiales <strong>de</strong> amplia<br />

cronología, incluyendo una <strong>de</strong>stacada fortificación y<br />

un asentamiento <strong>de</strong> época altomedieval, con los que<br />

podría relacionarse el foso comentado según Cháfer y<br />

Martínez (2000: 15 y 18). 14 Pérez Ballester y Barreda<br />

(1998: 147) plantean la posibilidad <strong>de</strong> que durante el<br />

Ibérico Pleno un pequeño asentamiento ocupara el<br />

Castellaret <strong>de</strong> Baix 15 y utilizara la parte alta “como<br />

atalaya y pequeña fortificación <strong>de</strong>fendida por foso”,<br />

aunque no parece una disposición acor<strong>de</strong> con lo que<br />

sabemos <strong>de</strong> la poliorcética ibérica, sin que con los<br />

datos disponibles podamos valorar otras opciones,<br />

14. Las excavaciones <strong>de</strong> Cháfer y Martínez (2000) en El<br />

Castellaret <strong>de</strong> Dalt confirman la existencia <strong>de</strong> una fortificación<br />

<strong>de</strong> época almoha<strong>de</strong> en la parte más alta <strong>de</strong>l cerro y una villa<br />

altomedieval, <strong>de</strong> origen quizás en época califal, a una cota<br />

inferior, don<strong>de</strong> igualmente se han recogido cerámicas a mano,<br />

ibéricas y romanas (Pérez y Borreda 1998: 146; Cháfer y Martínez<br />

2000: 38). El foso, excavado transversalmente, se habría<br />

realizado a partir <strong>de</strong> grietas naturales y <strong>de</strong> un estrangulamiento<br />

<strong>de</strong> la montaña <strong>de</strong> unos 2 m <strong>de</strong> anchura, presentando una<br />

profundidad <strong>de</strong> 1,50 m, dimensiones ligeramente diferentes a<br />

las ofrecidas por Pérez y Borreda (vid. supra); en sus proximida<strong>de</strong>s<br />

se localiza un muro <strong>de</strong> mampostería y mortero <strong>de</strong> cal,<br />

elementos ambos que los autores consi<strong>de</strong>ran como parte <strong>de</strong>l<br />

sistema <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensa altomedieval (Cháfer y Martínez 2000: 15<br />

y 18).<br />

15. La zona <strong>de</strong>nominada El Castellaret <strong>de</strong> Baix es un <strong>de</strong>stacado<br />

asentamiento ibérico <strong>de</strong> unas 4 ha (por tan solo 1 ha <strong>de</strong><br />

la zona alta), observándose en superficie restos <strong>de</strong> habitaciones<br />

aunque no <strong>de</strong> muralla (vid. Aparicio y Cisneros 2007: 23-26,<br />

quienes proponen una superficie bastante mayor, unas 10 ha).<br />

Su relación con la necrópolis <strong>de</strong>l Corral <strong>de</strong> Saus permite fe-<br />

char el asentamiento a partir <strong>de</strong>l siglo vi a.C., fecha <strong>de</strong>fendida<br />

para algunas <strong>de</strong> las esculturas reutilizadas, como las ‘Damitas<br />

<strong>de</strong> Mogente’ (Almagro-Gorbea y Torres 2010: 388), aunque<br />

la cerámica recuperada sea en su mayoría <strong>de</strong> época tardía<br />

(ss. iii-i a.C.) (Pérez y Borreda 1998: 146-147), lo que coinci<strong>de</strong><br />

con la fase II <strong>de</strong> la necrópolis (Izquierdo 2000: 331 ss.).<br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

como la posibilidad <strong>de</strong> relacionar el foso con la fortificación<br />

<strong>de</strong> la acrópolis <strong>de</strong> la población, con ejemplos<br />

en las tierras levantinas, como veremos (vid. infra).<br />

El Molón y los fosos <strong>de</strong> la Baja<br />

Serranía conquense y las comarcas <strong>de</strong><br />

Requena-Utiel y los Serranos<br />

El Molón es otro <strong>de</strong> los yacimientos <strong>de</strong> las tierras<br />

<strong>de</strong>l interior <strong>de</strong> la provincia <strong>de</strong> Valencia que ha proporcionado<br />

un foso tallado en la roca y, junto con el<br />

<strong>de</strong> La Picola, el único <strong>de</strong> época ibérica excavado y<br />

publicado en <strong>de</strong>talle (Lorrio et al. 2011). Se trata <strong>de</strong><br />

un pequeño oppidum con una impresionante <strong>de</strong>fensa<br />

natural que se completó por una potente muralla y<br />

fortificaciones complejas en los sectores más accesibles<br />

(Lorrio et al. 1999; Lorrio 2001: 155-161; Lorrio<br />

2007a). Este es el caso <strong>de</strong>l istmo situado en su extremo<br />

este, el punto más vulnerable <strong>de</strong>l trazado, <strong>de</strong>fendido<br />

por un complejo sistema <strong>de</strong>fensivo fechado en un<br />

momento avanzado <strong>de</strong>l siglo iv a.C.: un gran torreón<br />

rectangular, un antemural a modo <strong>de</strong> segunda torre<br />

adosada, más a<strong>de</strong>lantada y <strong>de</strong> menores dimensiones,<br />

un foso rupestre con diversos niveles y otras estructuras<br />

exteriores adosadas a las anteriores a modo <strong>de</strong><br />

parapeto o proteichisma que protegía la zona por su<br />

lado norte, localizándose también un acceso secundario<br />

o poterna y un portillo, relacionados claramente<br />

con las estructuras mencionadas (fig. 6, 1 y 4). El<br />

foso, tallado en la roca, presenta pare<strong>de</strong>s verticales y<br />

sección en ‘U’ con fondo plano, aunque la escarpa fue<br />

construida con mampostería parcialmente (fig. 6, 2).<br />

Está escalonado longitudinalmente, con un espacio<br />

central menos profundo que los <strong>de</strong> los extremos<br />

(fig. 6, 3). Tiene una longitud <strong>de</strong> unos 20 m <strong>de</strong> largo,<br />

una anchura que oscila entre 5,60 m, en la zona norte,<br />

y casi 10, en la sur, y una profundidad entre 1,78/2,67,<br />

en la zona central, 4,40 en la norte, y unos 5 m en<br />

la sur (Lorrio et al. 2011: 190 s.).<br />

La realización <strong>de</strong> las cartas arqueológicas <strong>de</strong> los<br />

términos municipales <strong>de</strong> Mira, Aliaguilla (Cuenca),<br />

Villargordo <strong>de</strong>l Cabriel, Fuenterrobles y Camporrobles<br />

(Valencia), y <strong>de</strong> trabajos <strong>de</strong> prospección y documentación<br />

en algunos poblados <strong>de</strong> los términos <strong>de</strong> Sinarcas,<br />

Benagéber y Chelva (Valencia), nos permite abordar el<br />

estudio <strong>de</strong> las fortificaciones en este extenso territorio,<br />

a caballo entre la Serranía Baja <strong>de</strong> Cuenca y el<br />

rebor<strong>de</strong> nororiental <strong>de</strong> la comarca <strong>de</strong> Requena-Utiel<br />

(fig. 1, C), 16 sobresaliendo el número relativamente<br />

elevado <strong>de</strong> fosos. Destaca, por un lado, la presencia<br />

en las zonas serranas <strong>de</strong> asentamientos fortificados,<br />

<strong>de</strong> tipo castreño, que parecen estructurarse preferen-<br />

16. Las cartas arqueológicas en los términos citados se realizaron<br />

bajo nuestra dirección entre los años 2002 y 2005. Por<br />

su parte, los trabajos <strong>de</strong> prospección y documentación en los<br />

poblados <strong>de</strong>l Cerro San Cristóbal (Sinarcas), Punto <strong>de</strong>l Agua<br />

(Benagéber) y La Atalaya (Chelva) fueron llevados a cabo en<br />

1996 bajo la dirección <strong>de</strong> A. Lorrio, T. Moneo y J. M. Martínez,<br />

confirmando la presencia <strong>de</strong> fosos en todos ellos. Entre<br />

los trabajos llevados a cabo en la zona <strong>de</strong>stacan, igualmente,<br />

las prospecciones dirigidas por C. Mata en la comarca <strong>de</strong><br />

Requena-Utiel y zonas próximas <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 1993, al permitir precisar<br />

la cronología y superficie <strong>de</strong> algunos <strong>de</strong> los yacimientos<br />

tratados (Mata et al. 2001: 325-326).<br />

68 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 6. El Molón: 1, Planta <strong>de</strong>l sector oriental <strong>de</strong>l poblado y <strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong>fensivo <strong>de</strong>l istmo; 2, sección E-W <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas;<br />

3, Sección N-S <strong>de</strong>l foso, con la zona central a mayor altura, tras la campaña <strong>de</strong> 2011; 4, vista <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas <strong>de</strong> la zona<br />

oriental <strong>de</strong>l oppidum, con el foso en primer término.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

69


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 7. La Plaza <strong>de</strong> Sobrarias: planta <strong>de</strong>l poblado (1), <strong>de</strong>talle <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas <strong>de</strong>l lado norocci<strong>de</strong>ntal (2) y sección <strong>de</strong> las<br />

mismas (3); 4, vista <strong>de</strong>l foso <strong>de</strong>s<strong>de</strong> una <strong>de</strong> las torres; 5, vista <strong>de</strong>l interior <strong>de</strong>l foso, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el noreste.<br />

temente en torno a tres núcleos <strong>de</strong> mayor entidad <strong>de</strong><br />

disposición prácticamente equidistante, Cabeza Moya<br />

(Enguídanos, Cuenca), El Molón (Camporrobles, Valencia)<br />

y La Plaza <strong>de</strong> Sobrarias (Aliaguila, Cuenca), que<br />

por sus dimensiones pue<strong>de</strong>n ser interpretados como<br />

pequeños oppida que jerarquizarían los territorios<br />

circundantes, situándose entre los <strong>de</strong> mayor tamaño<br />

<strong>de</strong>l ámbito estudiado. En El Molón y La Plaza <strong>de</strong><br />

Sobrarias se concentran, a<strong>de</strong>más, las obras <strong>de</strong>fensivas<br />

<strong>de</strong> mayor envergadura <strong>de</strong> este territorio, incluyendo<br />

la presencia <strong>de</strong> fosos, también documentados en otros<br />

asentamientos <strong>de</strong> la zona <strong>de</strong> menor entidad.<br />

La Plaza <strong>de</strong> Sobrarias —o ‘Sobrarias’, topónimo<br />

con el que aparece citado el <strong>de</strong>spoblado ya <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el<br />

siglo xix— es un <strong>de</strong>stacado oppidum dotado <strong>de</strong> po-<br />

tentes <strong>de</strong>fensas, que incluyen una imponente muralla<br />

con torres adosadas, foso y terraplén. Jerarquizaría<br />

el territorio localizado hacia el noreste <strong>de</strong> la zona<br />

don<strong>de</strong> se sitúa El Molón, con la Sierra <strong>de</strong> Aliaguilla<br />

<strong>de</strong>limitando por el sur el amplio valle <strong>de</strong>l mismo<br />

nombre, controlándolo mediante núcleos <strong>de</strong>pen-<br />

dientes <strong>de</strong> menor entidad, también fortificados, entre<br />

los que <strong>de</strong>staca el <strong>de</strong> Los Castellares (vid. infra). Se<br />

localiza en la cima amesetada <strong>de</strong>l promontorio que<br />

cierra el valle por el noreste. Presenta una superficie<br />

en torno a las 4 ha 17 y planta subtriangular (fig. 7, 1).<br />

17. Mata et al. (2001: 325) proponen una superficie <strong>de</strong> 2,5 ha,<br />

sensiblemente inferior a la establecida por nosotros, para este<br />

70 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Está ro<strong>de</strong>ado por fuertes escarpes rocosos, salvo por<br />

el lado norte, <strong>de</strong> suave pendiente, lo que obligó a<br />

levantar en esa zona un potente sistema <strong>de</strong>fensivo<br />

integrado por una muralla <strong>de</strong> 156 m <strong>de</strong> largo con<br />

una anchura media que ronda los 3 m, a la que se<br />

le adosan un conjunto <strong>de</strong> bastiones <strong>de</strong> disposición<br />

más o menos equidistante, que flanquean y protegen<br />

los accesos, abiertos en el paramento <strong>de</strong> la muralla<br />

(Lorrio 2007a: 232, fig. 7, D). Paralelo al lienzo <strong>de</strong>fensivo<br />

se localiza el foso, separado <strong>de</strong>l mismo por<br />

la berma, cuya anchura oscila entre 10 m, <strong>de</strong>lante<br />

<strong>de</strong> las torres, y 20, <strong>de</strong>lante <strong>de</strong> la muralla, con un<br />

fuerte <strong>de</strong>snivel <strong>de</strong> unos 5 m respecto <strong>de</strong> las torres<br />

(fig. 7, 2-3). El foso está excavado en el ro<strong>de</strong>no local,<br />

percibiéndose los entalles <strong>de</strong> la extracción <strong>de</strong> bloques,<br />

utilizados para la construcción <strong>de</strong> la monumental<br />

obra <strong>de</strong>fensiva. Presenta una longitud <strong>de</strong> más <strong>de</strong><br />

80 m, extendiéndose entre ambas puertas, aunque<br />

rebasando la septentrional, y una anchura que varía<br />

entre los 5 <strong>de</strong>l lado más occi<strong>de</strong>ntal y los casi<br />

9 m <strong>de</strong>l oriental, y una profundidad <strong>de</strong> unos 2 m,<br />

aunque se encuentra parcialmente colmatado por<br />

los potentes <strong>de</strong>rrumbes <strong>de</strong> la muralla y, sobre todo,<br />

los bastiones (fig. 7, 4-5). Por <strong>de</strong>lante, y con trazado<br />

paralelo al foso, se localiza un terraplén. El material<br />

recuperado en el interior <strong>de</strong>l poblado es muy escaso<br />

y poco significativo. Se trata <strong>de</strong> producciones características<br />

<strong>de</strong>l Ibérico Pleno, aunque hay que señalar la<br />

presencia <strong>de</strong> materiales <strong>de</strong> cronología más avanzada,<br />

como un fragmento <strong>de</strong> pátera campaniense <strong>de</strong> la<br />

forma Lamboglia 5 que remitiría a una cronología <strong>de</strong><br />

finales <strong>de</strong>l siglo ii-inicios <strong>de</strong>l i a.C., conservado en el<br />

Museo local, teniendo noticia, a<strong>de</strong>más, <strong>de</strong>l hallazgo<br />

<strong>de</strong> dos <strong>de</strong>narios <strong>de</strong> la ceca <strong>de</strong> Bolskan; también se<br />

han recuperado escasas cerámicas comunes <strong>de</strong> factura<br />

tosca <strong>de</strong> época altomedieval.<br />

Ocupando una posición opuesta a Sobrarias en<br />

el valle <strong>de</strong> Aliaguilla se localiza el poblado <strong>de</strong> Los<br />

Castellares, <strong>de</strong> menor tamaño que el anterior, pues su<br />

superficie se sitúa en torno a las 0,61 ha. El espacio<br />

amurallado está <strong>de</strong>limitado por sendos fosos <strong>de</strong>fensivos<br />

en sus lados noreste y suroeste (fig. 8, A) y un<br />

cortado natural <strong>de</strong>l terreno al noroeste, realizándose<br />

el acceso a través <strong>de</strong> un camino i<strong>de</strong>ntificado en el<br />

lado sureste. El foso noreste es <strong>de</strong> ten<strong>de</strong>ncia rectilínea<br />

con una anchura <strong>de</strong> 6 m, una profundidad aproximada<br />

<strong>de</strong> 2 y una longitud <strong>de</strong> 17,8 m (fig. 8, A,2-3).<br />

En esta zona se localiza una estructura maciza <strong>de</strong><br />

8,2 × 5 m que cabe interpretar como un torreón adosado<br />

a la muralla, situado cerca <strong>de</strong>l extremo sur <strong>de</strong>l<br />

foso. En el lado opuesto, el suroeste, una profunda<br />

vaguada <strong>de</strong> 11 × 6,1 m y ten<strong>de</strong>ncia curva <strong>de</strong>limita el<br />

poblado (fig. 8, A,4-6). Los trabajos <strong>de</strong> prospección<br />

han proporcionado escaso material cerámico que<br />

confirma la ocupación durante época ibérica plena,<br />

aunque igualmente se ha constatado la presencia <strong>de</strong><br />

cerámica a mano, así como <strong>de</strong> época tardorromana<br />

y medieval islámica.<br />

yacimiento al que <strong>de</strong>nominan Collado <strong>de</strong> la Plata, una zona<br />

próxima a la <strong>de</strong> ‘Sobrarias’ don<strong>de</strong> se ha localizado una posible<br />

cueva-santuario ibérica, adscribiéndolo al Ibérico Pleno I y II<br />

(siglo v-inicio <strong>de</strong>l ii a.C.), aunque algunos materiales permiten<br />

situar su final en la segunda mitad <strong>de</strong>l siglo ii o inicios <strong>de</strong>l i a.C.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

Menor información ha proporcionado el resto <strong>de</strong> la<br />

comarca <strong>de</strong> Requena-Utiel, don<strong>de</strong> los asentamientos<br />

fortificados resultan mucho menos habituales. Destaca<br />

en esta zona, sin duda, la presencia <strong>de</strong>l yacimiento<br />

localizado en Los Villares <strong>de</strong> Cau<strong>de</strong>te <strong>de</strong> las Fuentes<br />

(Mata 1991), i<strong>de</strong>ntificado con la ciudad ibérica que<br />

emitió moneda con el nombre <strong>de</strong> Kelin, un oppidum<br />

<strong>de</strong> unas 10 ha que jerarquizaría las tierras centrales<br />

<strong>de</strong> la comarca y <strong>de</strong>l que <strong>de</strong>sconocemos en gran medida<br />

su sistema <strong>de</strong>fensivo. 18 En tan extenso territorio<br />

se han documentado únicamente el foso ya citado <strong>de</strong><br />

La Yeguera, en las estribaciones meridionales <strong>de</strong> la<br />

comarca, y el conocido <strong>de</strong>s<strong>de</strong> hace algunos años en<br />

El Cerro San Cristóbal (Sinarcas), no muy alejado <strong>de</strong><br />

los yacimientos conquenses arriba analizados. Se trata<br />

<strong>de</strong> un interesante asentamiento <strong>de</strong> algo más <strong>de</strong> 1 ha<br />

<strong>de</strong>l que proce<strong>de</strong> abundante material, principalmente<br />

cerámico, fruto <strong>de</strong> continuos expolios, que permite<br />

fecharlo entre los siglos vi y mediados <strong>de</strong>l ii a.C. (Mata<br />

et al. 2005: 121; vid., igualmente, Mata et al. 2001:<br />

326). La presencia <strong>de</strong> un “foso tajado artificialmente”,<br />

conocido como ‘Callejón <strong>de</strong> los Moros’, fue señalada<br />

por Palomares (1966: 237), localizándose en la zona<br />

surocci<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong>l asentamiento, la más accesible, por<br />

<strong>de</strong>lante <strong>de</strong> la muralla, que realiza un quiebro en ese<br />

sector, quizás relacionado con la presencia <strong>de</strong> un<br />

torreón, a una distancia <strong>de</strong> unos 3 m. El foso tiene<br />

sección en ‘U’, con la escarpa ligeramente ataludada<br />

y la contraescarpa vertical, estando colmatado parcialmente<br />

con los <strong>de</strong>rrumbes <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas, formados<br />

por piedras <strong>de</strong> gran tamaño (fig. 8, B). Presenta una<br />

longitud <strong>de</strong> más <strong>de</strong> 20 m, una anchura <strong>de</strong> 6,20 m en<br />

la parte superior y 5,30 en la inferior y una altura<br />

en torno a los 3 m. 19<br />

Hacia el este y noreste <strong>de</strong> esta zona, en la comarca<br />

valenciana <strong>de</strong> Los Serranos, se localizan otros tres<br />

poblados en los que se registra la presencia <strong>de</strong> fosos:<br />

El Punto <strong>de</strong>l Agua (Benagéber), La Atalaya (Chelva)<br />

y El Castillo <strong>de</strong> Bercolón (Tuéjar), este dado a conocer<br />

por Bonet y Mata (1991: 24, fig. 9.1).<br />

Las primeras noticias relativas al foso <strong>de</strong>l Punto<br />

<strong>de</strong>l Agua fueron aportadas por J. M. Martínez (1990:<br />

90), quien menciona la presencia <strong>de</strong> “una calle o<br />

foso <strong>de</strong> 4 metros <strong>de</strong> anchura”. Se localiza en la<br />

zona norte, por <strong>de</strong>lante <strong>de</strong> lo que cabe interpretar<br />

como un potente torreón que <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>ría la puerta<br />

<strong>de</strong> acceso al poblado, quedando <strong>de</strong>limitado hacia el<br />

oeste por un escarpe vertical en cuyo fondo discurre<br />

el Barranco <strong>de</strong>l Agua (fig. 9, A,1). Está tallado en la<br />

roca y presenta una longitud aproximada <strong>de</strong> unos<br />

23,5 m, una achura <strong>de</strong> unos 4 y una altura que<br />

18. Por lo que respecta a las <strong>de</strong>fensas <strong>de</strong> este <strong>de</strong>stacado oppidum<br />

únicamente contamos con información sobre el trazado<br />

<strong>de</strong> la muralla o la posible existencia <strong>de</strong> una torre en la zona<br />

sur (Bonet 2006: 24).<br />

19. El acceso se realiza por la la<strong>de</strong>ra este, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el collado<br />

que une los cerros Carpio, al noreste, y San Cristóbal, al suroeste,<br />

observándose las huellas <strong>de</strong> las rodadas <strong>de</strong> los carros;<br />

“a unos 50 metros, siguiendo el mismo camino en dirección<br />

norte-sur, se llega a la cumbre, tras salvar un ‘callejón’ excavado<br />

en la roca, que sirve <strong>de</strong> entrada al yacimiento, similar al <strong>de</strong>l<br />

oppidum <strong>de</strong> Meca, pero <strong>de</strong> menor recorrido y proporciones”<br />

(Martínez 1986: 104 s.), en la actualidad parcialmente colmatado<br />

y cubierto <strong>de</strong> vegetación.<br />

71


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 8. A, Los Castellares: planta <strong>de</strong> poblado (1), sección (2) y vista (3) <strong>de</strong>l foso oeste y secciones (4-5) y vista (6) <strong>de</strong>l foso este.<br />

B. El Cerro <strong>de</strong> San Cristóbal: planta <strong>de</strong>l poblado (1) y sección (2) y vista (3) <strong>de</strong>l foso que <strong>de</strong>fien<strong>de</strong> la zona sur <strong>de</strong>l poblado.<br />

72 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 9. A, El Punto <strong>de</strong>l Agua: planta <strong>de</strong>l poblado (1) y sección <strong>de</strong>l foso (2). B, La Atalaya: 1, vista <strong>de</strong>l cerro <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el sur, con<br />

el foso <strong>de</strong>fendiendo la zona <strong>de</strong> la acrópolis; 2, vista <strong>de</strong>l foso <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el norte. C, El Castillo <strong>de</strong> Bercolón: 1, planta y sección<br />

<strong>de</strong>l foso; 2, vista <strong>de</strong>l foso (C-1, según Bonet y Mata 1991; C-2, foto C. Mata).<br />

varía <strong>de</strong> 2 m en la contraescarpa a cerca <strong>de</strong> 4 en la<br />

escarpa, estando parcialmente colmatado (fig. 9, A,2).<br />

Los materiales recuperados en el poblado son poco<br />

significativos, aunque Martínez (1990: 90-105, figs.<br />

4-12) publicó un conjunto <strong>de</strong> sepulturas <strong>de</strong>scubiertas<br />

en los años sesenta <strong>de</strong>l siglo xx al realizar labores <strong>de</strong><br />

repoblación forestal en la la<strong>de</strong>ra norte, que remiten<br />

a finales <strong>de</strong>l siglo iii-siglo ii a.C., habiéndose docu-<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

mentado también materiales <strong>de</strong>l siglo i a.C. 20 Cabe<br />

resaltar que la necrópolis proporcionó un interesante<br />

20. Para Mata et al. (2001: 325) el yacimiento se adscribiría<br />

al Ibérico Final, proponiendo una superficie <strong>de</strong> 0,24 ha, lo que<br />

correspon<strong>de</strong> aproximadamente a la plataforma superior, aunque<br />

pudo ser algo mayor si se aña<strong>de</strong>n las terrazas inmediatas,<br />

situándose en torno a 0,77 ha.<br />

73


conjunto <strong>de</strong> armas celtibéricas que vienen a sumarse<br />

a otros materiales <strong>de</strong> la misma filiación localizados,<br />

como veremos, en las zonas serranas que venimos<br />

analizando (Lorrio 2007a: 226-227; 2007b: 247-250,<br />

fig. 7; Lorrio et al. 2009: 29).<br />

Por su parte, La Atalaya es un imponente cerro<br />

amesetado con un <strong>de</strong>stacado control visual sobre<br />

el entorno. Ha proporcionado un foso tallado en la<br />

roca caliza localizado en el interior <strong>de</strong>l yacimiento,<br />

<strong>de</strong>fendiendo la zona más alta o acrópolis, asociado<br />

a una muralla <strong>de</strong> mampostería que completaría la<br />

<strong>de</strong>fensa natural <strong>de</strong>l cerro. Los trabajos <strong>de</strong> prospección<br />

llevados a cabo en 1996 nos permitieron recuperar<br />

abundante material cerámico en la zona oriental <strong>de</strong>l<br />

poblado, muy afectada por actuaciones incontroladas,<br />

fechado <strong>de</strong> forma mayoritaria en el siglo v a.C. 21<br />

Pudimos recabar, a<strong>de</strong>más, información relativa al hallazgo<br />

en la zona más alta <strong>de</strong>l poblado <strong>de</strong> materiales<br />

que remiten a los siglos inmediatamente anteriores<br />

al cambio <strong>de</strong> era, <strong>de</strong>stacando algunos <strong>de</strong> filiación<br />

celtibérica, como una fíbula <strong>de</strong>corada con cabezas<br />

<strong>de</strong> lobo en el puente (Lorrio 2007c: 58, fig. 2,7) y<br />

otra <strong>de</strong>l tipo <strong>de</strong> jabalí. El foso, tallado en la roca, se<br />

abre a partir <strong>de</strong>l cortado que <strong>de</strong>limita el poblado por<br />

el sur. Presenta sección en ‘U’, con una anchura <strong>de</strong><br />

5 m y una altura <strong>de</strong> unos 3,30, fortificando la zona<br />

<strong>de</strong> la acrópolis hacia el oeste (unas 0,25 ha), quedando<br />

así separada <strong>de</strong>l resto <strong>de</strong>l poblado (fig. 9, B).<br />

La obra se complementó con una potente muralla,<br />

cuyos <strong>de</strong>rrumbes ro<strong>de</strong>an la acrópolis por el norte,<br />

y la <strong>de</strong>fensa natural <strong>de</strong>l cerro, por el este y el sur.<br />

Aunque resulta difícil ofrecer una interpretación<br />

satisfactoria a partir <strong>de</strong> los datos <strong>de</strong> prospección,<br />

cabe la posibilidad <strong>de</strong> relacionar estas obras con la<br />

presencia <strong>de</strong> materiales <strong>de</strong> filiación celtibérica, igualmente<br />

registrados en diversos yacimientos <strong>de</strong> la zona<br />

(Punto <strong>de</strong>l Agua, El Molón y Cabeza Moya). Se trata<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>terminados tipos <strong>de</strong> armas (sobre todo puñales<br />

biglobulares, en algún caso asociados con espadas <strong>de</strong><br />

La Tène, pero también alguna espada <strong>de</strong> antenas) o<br />

<strong>de</strong> fíbulas (principalmente los mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> caballito y<br />

<strong>de</strong> la variante <strong>de</strong> jinete, así como zoomorfas <strong>de</strong> jabalí<br />

o <strong>de</strong>coradas con cabezas <strong>de</strong> lobo) que ponen <strong>de</strong><br />

manifiesto la estrecha vinculación <strong>de</strong> esta zona con el<br />

referido ámbito, relaciones que, hacia el este, alcanzarían<br />

al menos la margen <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l tramo medio<br />

<strong>de</strong>l río Turia. Se trata <strong>de</strong> elementos <strong>de</strong> prestigio y<br />

<strong>de</strong> claro valor i<strong>de</strong>ológico, que en la sociedad céltica<br />

peninsular <strong>de</strong> los siglos iii-i a.C., son en muchos casos<br />

un claro indicio <strong>de</strong> celtiberización (Almagro-Gorbea<br />

1994-1995: 18-19), permitiendo suponer la existencia<br />

<strong>de</strong> elites ecuestres celtibéricas establecidas en la<br />

zona, 22 las cuales controlarían los poblados, <strong>de</strong> tipo<br />

castreño, localizados en los rebor<strong>de</strong>s montañosos <strong>de</strong><br />

las comarcas <strong>de</strong> Requena-Utiel y los Serranos, como<br />

Cabeza Moya, El Molón, Punto <strong>de</strong> Agua y La Atalaya.<br />

21. Mata et al. (2001: 325) adscriben este yacimiento, al que<br />

<strong>de</strong>nominan La Atalaya II, al Ibérico Pleno I (siglo v-inicios <strong>de</strong>l<br />

iv a.C.).<br />

22. Esta sería al menos la interpretación que para las fíbulas<br />

<strong>de</strong> jinete propone Almagro-Gorbea (1994-1995: 13-14 y<br />

19; Almagro-Gorbea y Torres 1999: 66-67) y que cabe hacer<br />

extensible a los otros objetos citados.<br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

La mayor parte <strong>de</strong> las piezas mencionadas remiten<br />

a un momento que situamos entre finales <strong>de</strong>l siglo<br />

iii y mediados <strong>de</strong>l i a.C., aunque algunos indicios<br />

muestran influjos <strong>de</strong>l ámbito céltico meseteño ya en<br />

los siglos prece<strong>de</strong>ntes, lo que no <strong>de</strong>be extrañar, dada<br />

su posición geográfica, a caballo entre las tierras <strong>de</strong><br />

la Meseta y el Sistema Ibérico, por un lado, y el<br />

Levante, por otro (Lorrio 1999: 262, fig. 1,10).<br />

Resulta tentador suponer que uno <strong>de</strong> estos grupos<br />

hubiera ocupado La Atalaya, que sería por entonces<br />

un <strong>de</strong>spoblado, realizando importantes obras <strong>de</strong> fortificación<br />

en la zona <strong>de</strong> la acrópolis, la más fácilmente<br />

<strong>de</strong>fendible, aunque más difícil es relacionar tal presencia<br />

con alguno <strong>de</strong> los importantes acontecimientos<br />

militares que afectaron a estas tierras <strong>de</strong>l interior<br />

valenciano en los siglos previos al cambio <strong>de</strong> era, al<br />

menos mientras no se realicen excavaciones arqueológicas<br />

en el yacimiento. Sabemos que estas comarcas<br />

participaron <strong>de</strong> forma activa en los acontecimientos<br />

que tuvieron como escenario la Península Ibérica entre<br />

finales <strong>de</strong>l siglo iii y el i a.C., como confirma el<br />

oppidum <strong>de</strong> Los Villares, la antigua Kelin, don<strong>de</strong> se<br />

ha <strong>de</strong>tectado un nivel <strong>de</strong> <strong>de</strong>strucción generalizado <strong>de</strong><br />

finales <strong>de</strong>l siglo iii a.C., aunque este núcleo urbano<br />

se recuperaría durante la centuria siguiente, llegando<br />

incluso a acuñar su propia moneda, para <strong>de</strong>saparecer,<br />

<strong>de</strong>finitivamente, durante las guerras sertorianas (Mata<br />

1991: 194-195; 2000: 38; Ripollès 2001). En el caso<br />

<strong>de</strong> El Molón tales episodios tuvieron como resultado<br />

la realización <strong>de</strong> importantes remo<strong>de</strong>laciones en las<br />

<strong>de</strong>fensas <strong>de</strong>l oppidum, <strong>de</strong>stacando la construcción <strong>de</strong><br />

dos torres <strong>de</strong> flanqueo en la puerta principal hacia<br />

finales <strong>de</strong>l siglo ii o inicios <strong>de</strong>l i a.C., posiblemente en<br />

relación con las guerras sertorianas (Lorrio 2007a: 218).<br />

Algo más al norte <strong>de</strong> la zona analizada se sitúa<br />

El Castillo <strong>de</strong> Bercolón (Tuéjar), junto al Turia, en<br />

su margen <strong>de</strong>recha. De este interesante yacimiento<br />

tan solo contamos con la información <strong>de</strong> Bonet y<br />

Mata (1991: 24, fig. 9.1; vid. Moret 1996: 472), que<br />

i<strong>de</strong>ntificaron un complejo sistema <strong>de</strong>fensivo a partir<br />

<strong>de</strong>l reconocimiento superficial <strong>de</strong> la obra, con<br />

muralla, un torreón y un foso que presenta 2 m <strong>de</strong><br />

profundidad, 6 <strong>de</strong> ancho y 40 <strong>de</strong> largo y discurre<br />

paralelo a la muralla, protegiendo la única vertiente<br />

accesible (fig. 9, C). Aunque no hay información sobre<br />

la cronología <strong>de</strong>l sitio y sus <strong>de</strong>fensas, la cercanía<br />

con los yacimientos analizados permite su análisis<br />

conjunto, confirmando que en estos territorios <strong>de</strong><br />

los rebor<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Meseta el foso se configura como<br />

un elemento habitual en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong><br />

época prerromana.<br />

Un ejemplo interesante <strong>de</strong> lo dicho lo tenemos en<br />

otros asentamientos castreños <strong>de</strong> la Baja Serranía<br />

Conquense, como El Toril (Fuentelespino <strong>de</strong> Moya),<br />

un pequeño poblado con un perímetro amurallado<br />

<strong>de</strong> unos 1.500 m 2 , perteneciente al Hierro II, aunque<br />

con materiales <strong>de</strong>l Bronce Pleno y época islámica<br />

(fig. 10, 1). Se sitúa en la cima y la<strong>de</strong>ra septentrional<br />

<strong>de</strong> una cresta que constituye el bor<strong>de</strong> meridional <strong>de</strong><br />

una amplia meseta, habiéndose i<strong>de</strong>ntificado dos fosos,<br />

que dispuestos <strong>de</strong> forma paralela, <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>rían la zona<br />

sureste, la más accesible (fig. 10, 2-3). El foso 1 está<br />

ubicado al pie <strong>de</strong> un potente torreón, documentado<br />

74 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 10. El Toril: 1-2, planta <strong>de</strong>l poblado (1, perímetro amurallado; 2, torreón; 3, foso 1; 4, foso 2; 5, terrazas; 6, <strong>de</strong>rrumbe;<br />

7, estructuras extramuros); 3, sección <strong>de</strong> los fosos. Vistas <strong>de</strong>l foso 1, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el suroeste (4), y <strong>de</strong>l foso 2, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el noreste, con<br />

la ‘estela’ clavada en su interior (5).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

75


a partir <strong>de</strong> los importantes <strong>de</strong>rrumbes, habiendo sido<br />

excavado en el estrato rocoso. Presenta una disposición<br />

perpendicular a la orientación general <strong>de</strong>l cerro<br />

y comunica ambas vertientes, con anchuras entre 6 y<br />

3,20 m y una altura máxima conservada <strong>de</strong> 1,70 m,<br />

muy colmatado por el <strong>de</strong>rrumbe <strong>de</strong> las estructuras<br />

circundantes. Su planta es trapezoidal y su sección<br />

en ‘U’ abierta. La escarpa, ataludada, está formada<br />

por la superficie rocosa en la que se excavó el foso<br />

y un posible lienzo <strong>de</strong> mampostería irregular que la<br />

prolonga hacia el E-NE unos 15 m aproximadamente.<br />

La contraescarpa está formada por el terreno rocoso,<br />

recortado verticalmente, que en esta zona forma un<br />

afloramiento <strong>de</strong> sección rectangular con anchuras<br />

entre 1,5 y 4 m y una longitud máxima <strong>de</strong> 22 m<br />

(fig. 10, 3-4), a partir <strong>de</strong>l cual se i<strong>de</strong>ntifica un espacio<br />

cerrado, excavado en el sedimento rocoso, que<br />

cabe interpretar como un segundo foso <strong>de</strong>fensivo,<br />

<strong>de</strong> disposición paralela al anterior. Posee planta <strong>de</strong><br />

ten<strong>de</strong>ncia trapezoidal y sección rectangular con una<br />

anchura en torno a los 5 m y una altura máxima<br />

conservada <strong>de</strong> 1,6 m (fig. 10, 3 y 5). En la zona<br />

central documentamos una laja <strong>de</strong> piedra vertical<br />

(82 × 37 × 20 cm) hincada en el terreno. Muy posiblemente<br />

esta zona fuera utilizada como cantera<br />

para la construcción <strong>de</strong>l poblado.<br />

La presencia <strong>de</strong> fosos <strong>de</strong>fendiendo el flanco más<br />

vulnerable la tenemos i<strong>de</strong>ntificada en diversos yacimientos<br />

conquenses más alejados <strong>de</strong> la zona <strong>de</strong> estudio,<br />

pudiendo citar los casos <strong>de</strong> Fuente <strong>de</strong> la Mota,<br />

en Barchín <strong>de</strong>l Hoyo (Sierra 2004: 113, fig. 3) y El<br />

Pico <strong>de</strong> la Muela (Valera <strong>de</strong> Abajo). Diferentes y <strong>de</strong><br />

mucha mayor envergadura son los i<strong>de</strong>ntificados en el<br />

yacimiento <strong>de</strong> Fosos <strong>de</strong> Bayona, con una doble línea<br />

<strong>de</strong> fosos <strong>de</strong>fendiendo la mitad oriental <strong>de</strong> este importante<br />

oppidum <strong>de</strong> 45 ha, i<strong>de</strong>ntificado con Contrebia<br />

Carbica, ciudad <strong>de</strong>struida en las Guerras Sertorianas<br />

(Gras et al. 1984: 50 y 54-55; Mena et al. 1988: 184).<br />

En general, se trata <strong>de</strong> un elemento frecuente en el<br />

ámbito celtibérico, con ejemplos que se remontan a<br />

la I Edad <strong>de</strong>l Hierro, resultando mucho más habituales<br />

durante la etapa más avanzada <strong>de</strong> esta etapa,<br />

<strong>de</strong>fendiendo igualmente algunas <strong>de</strong> las ciuda<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

la Celtiberia (Lorrio 2005: 88 y 90, fig. 26).<br />

El Castellar <strong>de</strong> Meca: fosos y <strong>de</strong>fensa<br />

<strong>de</strong> las ciuda<strong>de</strong>s ibéricas<br />

El Castellar <strong>de</strong> Meca es un importante oppidum<br />

<strong>de</strong> unas 15 ha <strong>de</strong> superficie, levantado sobre una<br />

extensa península, unida al monte Mugrón a través<br />

<strong>de</strong> un istmo que se <strong>de</strong>fendió mediante un potente<br />

torreón rectangular (Broncano 1986: figs. 67-68 y<br />

101-102; Broncano y Alfaro 1990: 201; Alfaro 1991:<br />

147), levantado sobre una pared vertical tallada artificialmente,<br />

que constituye un foso abierto <strong>de</strong> al menos<br />

6 m <strong>de</strong> altura (Lorrio 2011: 112), en cuyas proximida<strong>de</strong>s<br />

se sitúa una poterna (fig. 11, A,1 y 3-4). Los<br />

sillares que constituyen la base <strong>de</strong>l torreón, algunos<br />

con almohadillado rústico, elemento característico <strong>de</strong><br />

las fortificaciones helenísticas (Adam 1982: 25) con<br />

ejemplos en el mundo ibérico <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el siglo iv a.C.<br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

(Moret 1996: 202), aparecen separados <strong>de</strong>l foso por<br />

un espacio <strong>de</strong> unos 0,70 m. 23<br />

Las obras <strong>de</strong> mayor envergadura <strong>de</strong>l oppidum se<br />

localizaron en torno a la puerta principal (Broncano<br />

y Alfaro 1990: 201-206; Alfaro 1991), que se <strong>de</strong>fendió<br />

con sendas torres cuadrangulares, <strong>de</strong> las que se<br />

conservan tan solo las entalladuras realizadas en la<br />

roca para albergar los sillares; otra torre se erigió<br />

como <strong>de</strong>fensa a<strong>de</strong>lantada, localizándose sobre el<br />

flanco <strong>de</strong>recho, a 26 m <strong>de</strong> la puerta y a 8 <strong>de</strong> altura<br />

sobre el camino. Una cuarta torre pudo haberse levantado<br />

en el espolón nororiental que quedaba unido<br />

a la puerta principal mediante una muralla ciclópea<br />

que cerraba la vaguada a lo largo <strong>de</strong> 140 m. Como<br />

apoyo a la <strong>de</strong>fensa los autores proponen el camino<br />

semiexcavado en la roca que discurre por <strong>de</strong>lante <strong>de</strong><br />

la muralla, a unos 7 m por <strong>de</strong>bajo <strong>de</strong> ella (fig. 11,<br />

A,1-2); presenta un tallado vertical, con una media<br />

<strong>de</strong> 2 m <strong>de</strong> profundidad que habría funcionado como<br />

un foso abierto (vid., igualmente, Moret 1996: 457),<br />

mejor que como falsabraga (Broncano y Alfaro 1990:<br />

202, fig. 86,3), <strong>de</strong> forma similar a lo observado en<br />

el lado oriental. 24<br />

Aunque la ausencia <strong>de</strong> datos estratigráficos dificulta<br />

fechar tales <strong>de</strong>fensas, su momento final, constatado<br />

por el tapiado <strong>de</strong> la puerta mediante sillares, se<br />

ha vinculado con la presencia romana en la zona<br />

(Broncano 1986: 141; Alfaro 1991: 150-151), quizás a<br />

finales <strong>de</strong>l siglo iii o inicios <strong>de</strong>l ii a.C., aunque para<br />

Moret (1996: 485) no habría que <strong>de</strong>sestimar una fase<br />

<strong>de</strong> ocupación republicana más tardía con la que se<br />

podrían relacionar una parte <strong>de</strong> las construcciones<br />

actualmente visibles, lo que coinci<strong>de</strong> con la datación<br />

que se ha planteado para la remo<strong>de</strong>lación <strong>de</strong> la puerta<br />

principal <strong>de</strong> El Molón a finales <strong>de</strong>l siglo ii o inicios<br />

<strong>de</strong>l i a.C. (vid. supra).<br />

El Castellar <strong>de</strong> Meca jerarquiza un extenso territorio<br />

(Soria y Díes 1998: 429; Lorrio 2011: 125 s.), que engloba<br />

el altiplano <strong>de</strong> Almansa, y parte <strong>de</strong> la comarca<br />

<strong>de</strong> las Tierras Altas, en la provincia <strong>de</strong> Albacete, así<br />

como el extremo <strong>de</strong> la comarca <strong>de</strong> La Costera y el<br />

Valle <strong>de</strong> Ayora, en la <strong>de</strong> Valencia, don<strong>de</strong> únicamente<br />

se ha constatado la presencia <strong>de</strong> fosos en las tierras<br />

valencianas limítrofes (vid. supra). Esta ausencia es<br />

23. Contamos con la <strong>de</strong>scripción que ofrece J. Zuazo <strong>de</strong> tales<br />

<strong>de</strong>fensas en 1916: “En el punto en que Meca era vulnerable,<br />

como hemos visto, fue cortada la roca verticalmente a fuerza<br />

<strong>de</strong> pico, en una altura <strong>de</strong> cuarto a cinco metros, construyendo<br />

sobre ella una torre o castillo con gran<strong>de</strong>s sillares, cuyas bases<br />

se conservan todavía; tiene <strong>de</strong> ancho 3,40 m, la pared más<br />

larga <strong>de</strong> esta fortaleza es <strong>de</strong> 12,80 metros, y la otra, con la que<br />

forma ángulo <strong>de</strong> 7 metros” (Zuazo 1916: 21; Broncano 1986:<br />

83). El torreón fue objeto <strong>de</strong> restauración por Broncano, quien<br />

no aporta información alguna sobre la intervención (Broncano<br />

1986: figs. 67-70); antes <strong>de</strong> la restauración en 1983 únicamente<br />

se conservaban dos hiladas, restituyendo tales obras una tercera<br />

y algunos sillares perdidos, <strong>de</strong>volviendo la obra al estado que<br />

nos refleja la documentación fotográfica aportada por Zuazo<br />

(1916: láms. XI y XII; vid. Broncano 1986: figs. 67-68).<br />

24. No creemos que el camino <strong>de</strong> acceso, fuertemente encajonado<br />

—el conocido como Camino Hondo—, pudiera haber<br />

hecho las veces <strong>de</strong> foso <strong>de</strong>fensivo en una etapa previa a la<br />

construcción <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas comentadas. La i<strong>de</strong>ntificación <strong>de</strong><br />

posibles cerramientos a una cota superior llevó a Broncano y<br />

Alfaro (1990: 198) a plantear que la antigua puerta pudiera haber<br />

estado en esa zona, lo que resulta por completo in<strong>de</strong>mostrable.<br />

76 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Fig. 11. A, El Castellar <strong>de</strong> Meca: 1, planta <strong>de</strong>l oppidum con los sectores analizados; 2, vista <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas <strong>de</strong> la zona norte,<br />

con la puerta principal en primer término (<strong>de</strong>s<strong>de</strong> la torre a<strong>de</strong>lantada que <strong>de</strong>fendía el acceso); 3, vista <strong>de</strong>l istmo, con las<br />

<strong>de</strong>fensas al fondo; 4, foso ‘abierto’ y torreón oriental (a la <strong>de</strong>recha se localiza la poterna). B, Las Peñas <strong>de</strong> San Pedro: vistas<br />

<strong>de</strong>l oppidum y sus <strong>de</strong>fensas naturales <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el sur (1) y el este (2) (A-1, según Broncano 1986; B, fotos J. L. Simón).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

77


extensible al resto <strong>de</strong> las tierras albacetenses, lo que<br />

no <strong>de</strong>be ser ajeno, en gran medida, a la característica<br />

orografía <strong>de</strong> este sector <strong>de</strong> la Submeseta Sur, aunque<br />

no falten, como en el imponente oppidum <strong>de</strong> Peñas<br />

<strong>de</strong> San Pedro, la elección <strong>de</strong> emplazamientos inexpugnables,<br />

ro<strong>de</strong>ados <strong>de</strong> cortados, a modo <strong>de</strong> fosos<br />

naturales (fig. 11, B).<br />

Fosos y <strong>de</strong>fensa activa<br />

El análisis <strong>de</strong> los fosos ibéricos conocidos en el<br />

Levante centro-meridional sugiere una cierta variabilidad,<br />

con ejemplos en forma <strong>de</strong> ‘V’ o <strong>de</strong> ‘U’, tallados<br />

siempre en el suelo geológico, en ocasiones modificando<br />

parcialmente la roca natural, cuando no regularizando<br />

la pared rocosa sobre la que se alzan las restantes<br />

<strong>de</strong>fensas, a menudo un torreón, generando ‘fosos<br />

abiertos’, al carecer <strong>de</strong> contraescarpa. Su anchura se<br />

sitúa en torno a los 5-6 m, aunque pue<strong>de</strong>n llegar a<br />

tener 8, o incluso 10 m, mientras que su altura varía<br />

entre los 2 m <strong>de</strong> profundidad <strong>de</strong>l camino-foso <strong>de</strong> Meca,<br />

con varios ejemplos más, aunque todos parcialmente<br />

colmatados, hasta los 6 <strong>de</strong>l foso abierto que <strong>de</strong>fien<strong>de</strong><br />

el istmo <strong>de</strong> Meca, dimensiones no muy diferentes<br />

<strong>de</strong> las aportadas por La Picola. Mayor variabilidad<br />

se observa en sus longitu<strong>de</strong>s, que oscilan entre los<br />

6,25 m <strong>de</strong> El Pico <strong>de</strong> los Ajos hasta los más <strong>de</strong> 80<br />

<strong>de</strong> La Plaza <strong>de</strong> Sobrarias (tab. 1). Igualmente variable<br />

en sus dimensiones es la franja <strong>de</strong> terreno que<br />

separa el torreón o la muralla <strong>de</strong>l foso —la berma—,<br />

aunque al tratarse <strong>de</strong> fosos tallados en la roca la<br />

función esencial <strong>de</strong> este espacio —reducir la presión<br />

que pudiera causar el <strong>de</strong>rrumbe <strong>de</strong> las estructuras<br />

(Lawrence 1979: 276)— pasaría a un segundo término,<br />

lo que explicaría la anchura tan reducida que a<br />

menudo presenta. Los fosos estudiados respon<strong>de</strong>n al<br />

mo<strong>de</strong>lo habitual en el mundo ibérico, una trinchera <strong>de</strong><br />

trazado lineal dispuesta en el lado más vulnerable <strong>de</strong>l<br />

asentamiento, don<strong>de</strong> se localiza el acceso principal o,<br />

al menos, una poterna, muy distintos, por tanto, <strong>de</strong>l<br />

foso perimetral i<strong>de</strong>ntificado en La Picola, yacimiento<br />

para el que se ha propuesto una influencia griega,<br />

aunque esté igualmente documentado en la zona en<br />

contextos fenicios anteriores, como sería posiblemente<br />

el caso <strong>de</strong> La Fonteta, tratándose en ambos casos<br />

fosos <strong>de</strong> sección en ‘V’.<br />

Según se ha venido proponiendo en el mundo clásico,<br />

los fosos comenzaron siendo simplemente la cantera<br />

<strong>de</strong> extracción <strong>de</strong> los materiales <strong>de</strong> la muralla, no apareciendo<br />

como verda<strong>de</strong>ros obstáculos hasta finales <strong>de</strong>l<br />

siglo v a.C. (Garlan 1974: 150). El uso <strong>de</strong>l foso como<br />

cantera para la extracción <strong>de</strong> material <strong>de</strong> construcción<br />

por necesida<strong>de</strong>s arquitectónicas sería un fenómeno<br />

frecuente, pues su proximidad al recinto facilitaría<br />

enormemente las labores <strong>de</strong> acarreo (Lawrence 1979:<br />

276). Tal uso se ha señalado en El Pico <strong>de</strong> los Ajos<br />

(vid. supra, Díes y Gimeno 1995: 87) y en El Molón<br />

<strong>de</strong> Camporrobles, don<strong>de</strong> se observan con claridad<br />

las marcas <strong>de</strong> extracción <strong>de</strong> los sillares (Lorrio et al.<br />

2011: 195 ss.), lo que no contradice en absoluto su<br />

valor táctico (Lawrence 1979: 279; Fre<strong>de</strong>riksen 2011:<br />

79, 92 y 97 s.).<br />

Más complejo resulta analizar, por falta <strong>de</strong> datos,<br />

la presencia <strong>de</strong> otros elementos registrados igual-<br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

mente en La Picola, como son los antemurales y,<br />

sobre todo, las poternas, que ponen <strong>de</strong> manifiesto<br />

el carácter cada vez más activo <strong>de</strong> los sistemas <strong>de</strong>fensivos<br />

<strong>de</strong> la época (Garlan 1974: 191), aunque su<br />

presencia ha podido ser documentada en El Molón<br />

<strong>de</strong> Camporrobles. El sistema <strong>de</strong>fensivo i<strong>de</strong>ntificado en<br />

este yacimiento se a<strong>de</strong>cua con bastante fi<strong>de</strong>lidad a<br />

un mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong>l helenismo temprano en el que parece<br />

haberse inspirado (Lorrio 2007a: 222), basado en la<br />

i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensa activa, en el que juegan un papel<br />

<strong>de</strong>terminante los antemurales y las poternas, al permitir<br />

la rápida salida <strong>de</strong> los <strong>de</strong>fensores, organizada y<br />

bien protegida, atacando por sorpresa las posiciones<br />

enemigas (Garlan 1972: 131 ss.; Gracia 2000: 148 s.),<br />

con ejemplos en otros yacimientos valencianos, como<br />

El Castellar <strong>de</strong> Meca.<br />

No hay razón, por tanto, para dudar <strong>de</strong>l valor<br />

táctico <strong>de</strong> fosos como los <strong>de</strong> La Picola, El Molón o<br />

Meca, aunque, como ha señalado Moret (2001: 143),<br />

no conviene olvidar que todas las <strong>de</strong>fensas avanzadas<br />

que conocemos en el mundo ibérico están muy cerca<br />

<strong>de</strong> la muralla, por lo que carecerían <strong>de</strong> utilidad<br />

contra un ataque con artillería <strong>de</strong> largo alcance. 25 En<br />

cualquier caso, como <strong>de</strong>staca Quesada (2007: 80) para<br />

La Picola, esto no quiere <strong>de</strong>cir que tales poblados<br />

estuvieran insuficientemente <strong>de</strong>fendidos para repeler<br />

ataques a pequeña o mediana escala, sin duda el<br />

tipo <strong>de</strong> guerra más habitual entre los iberos. En el<br />

caso <strong>de</strong> El Molón la orografía <strong>de</strong>l terreno dificultaría<br />

notablemente el uso <strong>de</strong> máquinas <strong>de</strong> guerra en las<br />

inmediaciones <strong>de</strong>l asentamiento, lo que no elimina la<br />

necesidad <strong>de</strong> <strong>de</strong>sarrollar un sistema <strong>de</strong>fensivo complejo<br />

en los puntos más vulnerables, como la puerta<br />

principal y el istmo, que, en caso <strong>de</strong> asalto, permitiera<br />

una respuesta ‘ofensiva’ por parte <strong>de</strong> los habitantes <strong>de</strong>l<br />

oppidum, y que pone <strong>de</strong> manifiesto un conocimiento<br />

<strong>de</strong> las técnicas poliorcéticas mediterráneas, aunque<br />

adaptadas a las propias necesida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong><br />

la población y al <strong>de</strong>sarrollo táctico <strong>de</strong>l momento. El<br />

diseño es, por tanto, alóctono en origen, posiblemente<br />

difundido a partir <strong>de</strong>l fenómeno <strong>de</strong>l mercenariado,<br />

aunque pudieron existir otros (Gracia 2006: 77; vid.,<br />

en contra, Quesada 1994), pero su puesta en práctica<br />

sería puramente indígena, lo que explica las singularida<strong>de</strong>s<br />

que presentan en cada caso. 26<br />

25. Vid. los trabajos <strong>de</strong> Gracia (2000: 134; 2006) y Quesada<br />

(2001; 2007), a favor y en contra, respectivamente, <strong>de</strong>l conocimiento<br />

por parte <strong>de</strong> los iberos <strong>de</strong> las máquinas <strong>de</strong> asedio y<br />

<strong>de</strong> técnicas poliorcéticas sofisticadas.<br />

26. La efectividad <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>lo se pone <strong>de</strong> manifiesto en la<br />

ausencia <strong>de</strong> niveles <strong>de</strong> <strong>de</strong>strucción en El Molón, relativamente<br />

frecuentes en cambio en asentamientos <strong>de</strong> la misma comarca,<br />

como evi<strong>de</strong>ncian los casos <strong>de</strong> Kelin o el Cerro <strong>de</strong> San Cristóbal<br />

(Bonet y Mata 2002b: 239), en lo que no sería ajeno su emplazamiento<br />

prácticamente inexpugnable y sus <strong>de</strong>stacadas <strong>de</strong>fensas. El<br />

hallazgo <strong>de</strong> un nutrido conjunto <strong>de</strong> glan<strong>de</strong>s <strong>de</strong> plomo proce<strong>de</strong>ntes<br />

<strong>de</strong> la vaguada que separa El Molón <strong>de</strong>l cerro <strong>de</strong> El Picarcho, al<br />

noroeste <strong>de</strong> aquel, a una distancia que ronda o, incluso, supera<br />

los 300 m, pone <strong>de</strong> manifiesto las dificulta<strong>de</strong>s <strong>de</strong> aproximación<br />

<strong>de</strong> un grupo atacante —que <strong>de</strong>bemos consi<strong>de</strong>rar como sofisticado<br />

militarmente, pues <strong>de</strong>be enmarcarse en los conflictos sertorianos,<br />

que supusieron la <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong>l importante oppidum <strong>de</strong><br />

Kelin, localizado a pocos kilómetros <strong>de</strong> El Molón— a la zona<br />

más vulnerable <strong>de</strong>l poblado, explicable por el fuerte <strong>de</strong>snivel, <strong>de</strong><br />

más <strong>de</strong> 30 m, entre ambas zonas, incrementado, a<strong>de</strong>más, por<br />

la propia altura <strong>de</strong> las fortificaciones.<br />

78 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Foso Berma<br />

Forma H (m) A (m) L (m) L (m) Antemural Torreón<br />

La Fonteta V 1,20 2,50 ¿perimetral? 4 X -<br />

Cabezo Lucero U >2 >5 >30 ? - X<br />

La Picola V 2 5-6/4-5 perimetral 5/5,50 X -<br />

Puntal <strong>de</strong> Salinas U 5 8 c. 30/35 c. 7 - X<br />

Pico <strong>de</strong> los Ajos V >2,66/3,35 2,85/5,28 6,25 c. 0,90 X X<br />

Los Yegueros U >3 5,50 c. 10 2,50/3 - X<br />

Puntal <strong>de</strong>ls Llops U >1 c. 4 >15 5 X X<br />

El Molón U 1,80/5 5,60/10 20 1,25/2,10 X X<br />

Sobrarias U >2 5/9 >80 10/20 - X<br />

Los Castellares-NE U >2 6 17,80 c. 6 - X<br />

Los Castellares-SO U 4/5 6,1 11 c. 4/6 - -<br />

Cerro San Cristóbal-S U >3 5,30/6,20 >20 c. 6,5 - X<br />

Punto <strong>de</strong>l Agua U 2/4 c. 4 23,50 c. 4 - X<br />

La Atalaya U >3,30 5 >20 >5 - -<br />

Castillo <strong>de</strong> Bercolón U >2 6 40 1,50/4 - X<br />

El Toril-1 U 1,70 3,20/6 c. 30,50 3,45 - X<br />

El Toril-2 U 1,60 5 24,50 - - X<br />

Meca-NE abierto 6 - c. 13 0,70 - X<br />

Meca-N abierto 2 - >100 7 - -<br />

Castellón-Tipo I U 6-4 6 (15) 12-20 ? X X<br />

Castellón-Tipo II V ? 4-6 6-9 ? - X<br />

Castellón-Tipo III abierto 4-6 4-6? - ? - X<br />

Fosos <strong>de</strong>fensivos en las comarcas<br />

septentrionales <strong>de</strong>l Levante<br />

Fig. 12. Características principales <strong>de</strong> los fosos <strong>de</strong>l Levante ibérico.<br />

Si como hemos podido comprobar son pocos los<br />

datos sobre la presencia <strong>de</strong> fosos en los poblados<br />

ibéricos <strong>de</strong> la zona <strong>de</strong> Alicante y Valencia, no ocurre<br />

lo mismo en las tierras <strong>de</strong> Castellón, don<strong>de</strong> resultan<br />

un fenómeno habitual. El punto <strong>de</strong> partida para su<br />

estudio es el trabajo <strong>de</strong> Gusi, Díaz y Oliver (1991),<br />

una síntesis sobre las fortificaciones ibéricas en el<br />

norte <strong>de</strong> las tierras levantinas entre los siglos vi y ii<br />

a.C., don<strong>de</strong> se analizaban 30 yacimientos, una veintena<br />

<strong>de</strong> los cuales con foso. 27 Se trata <strong>de</strong> asentamientos<br />

<strong>de</strong> tamaño mediano y pequeño, cuyas dimensiones<br />

oscilan entre las 0,54-0,55 ha <strong>de</strong> La Moleta <strong>de</strong>l Pagès,<br />

y las 0,12-0,13 <strong>de</strong> Mas <strong>de</strong>l Pi (Gusi et al. 1991: 84),<br />

aunque El Cormulló <strong>de</strong>ls Moros habría alcanzado 1<br />

ha (Oliver 1995: 116). Los fosos se localizan en las<br />

zonas don<strong>de</strong> su presencia resulta más necesaria, por<br />

lo común al pie <strong>de</strong> la torre principal, en el istmo que<br />

une el espolón don<strong>de</strong> se ubica el poblado con el resto<br />

<strong>de</strong> la sierra. Los autores plantean la existencia <strong>de</strong> tres<br />

varieda<strong>de</strong>s <strong>de</strong> fosos (Gusi et al. 1991: 90), aportando<br />

27. Del listado ofrecido por los autores <strong>de</strong>be <strong>de</strong>sestimarse<br />

El Puig <strong>de</strong> la Misericòrdia (Gusi et al. 1991: 96) (A. Oliver,<br />

comunicación personal).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

información sobre la forma y las dimensiones <strong>de</strong> cada<br />

uno <strong>de</strong> los tipos, aunque falte la <strong>de</strong>scripción individualizada<br />

y la documentación gráfica <strong>de</strong> cada caso,<br />

así como su discusión cronológica. Más reciente es el<br />

trabajo <strong>de</strong> Allepuz (2001: 112) sobre el poblamiento<br />

ibérico <strong>de</strong> la Plana <strong>de</strong> l’Arc, que ha proporcionado<br />

mayor información sobre algunos casos concretos<br />

a partir igualmente <strong>de</strong> prospecciones superficiales,<br />

aunque manteniendo las carencias documentales ya<br />

señaladas.<br />

La realización <strong>de</strong> excavaciones sistemáticas en algunos<br />

<strong>de</strong> estos yacimientos no ha repercutido en un<br />

mejor conocimiento <strong>de</strong> los fosos, pues por lo común<br />

tan solo se menciona su presencia, faltando cualquier<br />

información relevante sobre los mismos, ya que en<br />

ningún caso se ha llegado a actuar directamente sobre<br />

este singular elemento <strong>de</strong>fensivo. Las largas secuencias<br />

que a menudo presentan los poblados <strong>de</strong> la zona<br />

dificultan notablemente la vinculación <strong>de</strong>l foso a una<br />

<strong>de</strong>terminada fase <strong>de</strong> ocupación, lo que como hemos<br />

señalado únicamente pue<strong>de</strong> <strong>de</strong>terminarse a partir <strong>de</strong><br />

la excavación <strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong>fensivo <strong>de</strong>l que los fosos<br />

formarían parte (Lorrio et al. 2011). 28 Solo po<strong>de</strong>mos<br />

28. El tema es especialmente <strong>de</strong>licado cuando se mencio-<br />

nan elementos murarios en el interior <strong>de</strong> los fosos, tanto en<br />

disposición transversal como longitudinal a los mismos, in-<br />

79


estar razonablemente seguros <strong>de</strong> este último aspecto<br />

en aquellos casos con ocupaciones cortas, como Els<br />

Estrets-Racó <strong>de</strong> Rata, un asentamiento <strong>de</strong> nueva planta<br />

surgido tras la conquista romana (vid. infra). Los<br />

tipos <strong>de</strong>finidos por Gusi, Díaz y Oliver (1991: 90) son:<br />

Tipo I: Fosos excavados en la roca con perfil en<br />

‘U’ y forma ligeramente arqueada, al ceñirse al recinto.<br />

Aparecen parcialmente colmatados, señalándose<br />

la presencia <strong>de</strong> muretes transversales escalonados,<br />

<strong>de</strong> 0,60-0,90 m <strong>de</strong> anchura, y en las caras talladas<br />

tramos <strong>de</strong> mampostería regularizando el frente <strong>de</strong>l<br />

foso. 29 La distancia entre el recinto y el foso —la<br />

berma— varía, aunque por lo general se sitúan al pie<br />

<strong>de</strong>l mismo “formando parte <strong>de</strong>l conjunto externo <strong>de</strong>l<br />

área <strong>de</strong> la torre”. Presentan unas dimensiones medias<br />

que oscilan entre 6 m <strong>de</strong> anchura, 12 <strong>de</strong> longitud,<br />

aunque pue<strong>de</strong>n llegar a 20, y entre 4 a 6 <strong>de</strong> profundidad<br />

respecto a la plataforma sobre la que se alza<br />

la torre. Se trata <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>lo más elaborado, como<br />

se documenta en El Castillejo <strong>de</strong> Torrejón (Pina <strong>de</strong><br />

Montalgrao), don<strong>de</strong> una torre rectangular y el foso<br />

<strong>de</strong>fien<strong>de</strong>n el lado más vulnerable (Moret 1996: 447),<br />

Els Castellars (Serra d’en Galceran), con 3 fosos, uno<br />

<strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l recinto, <strong>de</strong>lante <strong>de</strong> la torre cuadrangular<br />

y los otros dos flanqueando la fortificación (Gusi et<br />

al. 1991: 99), y La Rocha Carla (Soneja), con torre<br />

cuadrangular y foso asociado (Gusi et al. 1991: 101),<br />

estando igualmente presente en Serra Brusca (Vilafranca),<br />

con “fosos escalonados e intercalados entre<br />

subrecintos circulares” (Gusi et al. 1991: 100) y Els<br />

Estrets-Racó <strong>de</strong> Rata (Vilafamés), un pequeño asentamiento<br />

<strong>de</strong> 0,2 ha <strong>de</strong>fendido por un foso situado<br />

en la vertiente noroeste, mientras una torre circular<br />

<strong>de</strong>fendía el extremo este, la zona <strong>de</strong> más fácil acceso<br />

al poblado (Barrachina y Llorens 1996: 322, fig. 1; Gusi<br />

et al. 1991: 100; Allepuz 2001: 55, fig. 3). El foso se<br />

adapta en este asentamiento a la forma <strong>de</strong>l poblado<br />

presentando forma <strong>de</strong> media luna; está excavado en<br />

la roca y presenta perfil en ‘U’, con unas dimensiones<br />

aproximadas <strong>de</strong> 16 × 3 m (Allepuz 2001: 112).<br />

Igualmente, en el yacimiento <strong>de</strong> La Costa (Cabanes)<br />

se <strong>de</strong>tecta la presencia <strong>de</strong> lo que podría interpretarse<br />

como una torre y un posible foso <strong>de</strong> perfil en ‘U’<br />

muy abierta en la parte noroeste, la más vulnerable<br />

<strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas, con una anchura que alcanza los 15<br />

m (Allepuz 2001: 87 y 112).<br />

Tipo II: Fosos excavados parcialmente en el sustrato<br />

“con perfil abierto en ‘V’, o con una concavidad<br />

más o menos acusada”, y plantas <strong>de</strong> ten<strong>de</strong>ncia<br />

semicircular. Presentan unas dimensiones medias que<br />

oscilan <strong>de</strong> 4 a 6 m <strong>de</strong> anchura y <strong>de</strong> 6 a 9 <strong>de</strong> longitud<br />

terpretados como sistemas auxiliares <strong>de</strong>fensivos, quizás para<br />

sustentar empalizadas (Gusi et al. 1991: 90), cuya interrelación<br />

con el resto <strong>de</strong> elementos <strong>de</strong>fensivos a<strong>de</strong>lantados resulta compleja<br />

<strong>de</strong> establecer sin la realización <strong>de</strong> trabajos <strong>de</strong> excavación<br />

arqueológica.<br />

29. La presencia <strong>de</strong> muros transversales localizados en el<br />

interior <strong>de</strong> algunos fosos se ha señalado igualmente en el Pico<br />

<strong>de</strong> los Ajos, también documentado a partir <strong>de</strong> prospecciones<br />

superficiales, lo que dificulta <strong>de</strong>terminar la contemporaneidad<br />

entre la construcción <strong>de</strong> estos y el resto <strong>de</strong> las <strong>de</strong>fensas. Por<br />

su parte escarpas y contraescarpas construidas <strong>de</strong> mampostería<br />

las tenemos documentadas en el Levante en La Picola, mientras<br />

que en El Molón es la escarpa la que incorporó tales obras.<br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

(IIa). Se establece una variante (IIb), para los casos<br />

en los que se ha remo<strong>de</strong>lado una vaguada natural,<br />

con la intención <strong>de</strong> acentuar la <strong>de</strong>presión y aportar<br />

una mayor presencia <strong>de</strong>fensiva. En algún caso <strong>de</strong><br />

fosos poco profundos se ha señalado la presencia <strong>de</strong><br />

bloques <strong>de</strong> tamaño mediano (60 × 60 cm) y gran<strong>de</strong><br />

(1,20 × 90 cm) “repartidos irregularmente, siguiendo<br />

el contorno <strong>de</strong>l propio foso, y equidistantes entre sí”;<br />

presentan disposición vertical, estando calzados y, a<br />

veces, regularizados artificialmente. 30<br />

El tipo IIa se documenta en Mas <strong>de</strong>l Pi (Benicàssim);<br />

Mas <strong>de</strong>l Senyor (Santa Magdalena <strong>de</strong> Polpis),<br />

con 3 fosos: “uno situado en el exterior <strong>de</strong>l recinto<br />

adosado a la torre <strong>de</strong> retaguardia, y otros dos escalonados<br />

<strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l recinto, flanqueando el lado norte<br />

<strong>de</strong> la torre <strong>de</strong> vanguardia” (Gusi et al. 1991: 96 s.);<br />

Les Ventalles (Ull<strong>de</strong>cona, Tarragona), con “dos fosos<br />

asociados a las respectivas torres”, una <strong>de</strong> apoyo “en<br />

el exterior <strong>de</strong>l recinto sobre el istmo” (Gusi et al. 1991:<br />

96); El Campello (Cabanes); El Castellar/El Cormulló<br />

<strong>de</strong>ls Moros (Albocàsser); Fortunyo (Borriol), con la<br />

torre y el foso localizados en el istmo que da acceso<br />

al poblado (Gusi et al. 1991: 97; Oliver 1995: 116); y<br />

Sant Josep (la Vall d’Uixó), don<strong>de</strong> se ha documentado<br />

una muralla y torres cuadradas <strong>de</strong>fendiendo el lado<br />

este y un foso el norte, complementando la <strong>de</strong>fensa<br />

natural que protege el poblado por el sur y el oeste<br />

(Rosas 1995: 157). Otro caso es el <strong>de</strong> El Gaidó/El<br />

Tossal <strong>de</strong>l Gaidó (Cabanes), don<strong>de</strong> la torre y el foso<br />

<strong>de</strong>fien<strong>de</strong>n la zona sudoeste, la que presenta mejores<br />

condiciones <strong>de</strong> acceso; está tallado en la roca y<br />

presenta sección en ‘U’ según Allepuz (2001: 112),<br />

aunque para Gusi et al. (1991: 90 y 97) pertenecería<br />

al tipo IIa. La variante IIb se ha i<strong>de</strong>ntificado en El<br />

Limbo (Barracas); Mas d’en Sabater (Morella), don<strong>de</strong><br />

aparece ceñido a la torre (Gusi et al. 1991: 100); La<br />

Cantera (Catí), y Les Voltes (Albocàsser).<br />

Tipo III: Fosos naturales abiertos, don<strong>de</strong> se ha<br />

regularizado la pared rocosa con el objeto <strong>de</strong> <strong>de</strong>stacar<br />

su verticalidad, sirviendo su única cara —la escarpa<br />

<strong>de</strong>l foso— como asiento <strong>de</strong> la torre. Sus dimensiones<br />

oscilan entre 4 y 6 m <strong>de</strong> “anchura y altura”, incluyendo<br />

el yacimiento <strong>de</strong> Mas <strong>de</strong>l Salvador (Vistabella). 31<br />

Como hemos comentado, las largas secuencias<br />

que a menudo presentan los poblados <strong>de</strong> la zona<br />

castellonense provistos <strong>de</strong> foso dificultan establecer<br />

una cronología concreta para este tipo <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensa<br />

a<strong>de</strong>lantada en cada uno <strong>de</strong> los ejemplos analizados.<br />

Este sería el caso <strong>de</strong> yacimientos como El Cormulló<br />

<strong>de</strong>ls Moros, con una ocupación que abarca entre los<br />

siglos vi y i a.C. (Espí et. al. 2000: 147), aunque los<br />

materiales publicados remiten mayoritariamente al<br />

30. Siguen “la línea arqueada <strong>de</strong>l bor<strong>de</strong> externo superior <strong>de</strong>l<br />

foso”, colocándose, generalmente, los bloques mayores cerca <strong>de</strong><br />

la base <strong>de</strong> la torre, complementándose con cantizales artificiales,<br />

lo que podría hacer pensar en antemurales. Para los autores,<br />

“tendrían una funcionalidad dirigida a servir <strong>de</strong> base a la<br />

colocación <strong>de</strong> estructuras muradas, a modo <strong>de</strong> empalizadas”.<br />

31. Los autores mencionan igualmente (Gusi et al. 1990: 99-<br />

100) los casos <strong>de</strong> La Moleta <strong>de</strong>l Pagès, que en lugar <strong>de</strong> foso<br />

se sirve <strong>de</strong> la diferencia <strong>de</strong> alturas que establece la erosión<br />

diferencial <strong>de</strong> la zona <strong>de</strong> retaguardia <strong>de</strong> la fortificación, lo que<br />

es también el caso <strong>de</strong> La Balaguera, o <strong>de</strong> Mas d’en Blai, con<br />

un cortado natural <strong>de</strong> 6 a 8 m.<br />

80 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

siglo ii-primera mitad <strong>de</strong>l i a.C., a excepción <strong>de</strong> un<br />

fragmento <strong>de</strong> cerámica ática <strong>de</strong> los siglos v-iv a.C.<br />

(Arasa 2001: 154); El Tossal <strong>de</strong>l Gaidó, fechado entre<br />

el siglo vi y, posiblemente, la primera mitad <strong>de</strong>l ii a.C.<br />

(Allepuz 2001: 93; Arasa 2001: 142 s.); La Costa, con<br />

presencia <strong>de</strong> materiales que abarcan entre los siglos<br />

vi y ii a.C. (Allepuz 2001: 88; Arasa 2001: 144); Campello,<br />

con presencia <strong>de</strong> cerámicas áticas <strong>de</strong> los siglos<br />

v-iv a.C. y un fragmento <strong>de</strong> ánfora campana <strong>de</strong>l siglo<br />

ii-primera mitad <strong>de</strong>l i a.C. (Arasa 2001: 91); Mas <strong>de</strong>l<br />

Pi, con materiales que se remontan al siglo iv a.C.,<br />

situándose el final <strong>de</strong> la ocupación ca. 190-180 a.C.<br />

(Arasa 2001: 102); Sant Josep, con una ocupación<br />

<strong>de</strong> época ibérica que abarca entre la segunda mitad<br />

<strong>de</strong>l siglo vi y finales <strong>de</strong>l ii a.C. (Arasa 2001: 122), y<br />

Els Estret-Racó <strong>de</strong> Rata, fechado entre mediados <strong>de</strong>l<br />

siglo ii y el primer cuarto <strong>de</strong>l i a.C. (Arasa 2001: 150).<br />

A<strong>de</strong>más <strong>de</strong> los casos <strong>de</strong>scritos por Gusi, Díaz y<br />

Oliver (1991) y Allepuz (2001), cabe añadir la referencia<br />

a un posible foso tallado en la roca en El<br />

Torrelló <strong>de</strong>l Boverot (Almassora), situado junto a la<br />

posible puerta <strong>de</strong>l recinto fortificado, y aparentemente<br />

en relación con la muralla más mo<strong>de</strong>rna <strong>de</strong>l poblado,<br />

fechada hacia finales <strong>de</strong>l siglo iii a.C. (Clausell<br />

2002: 11). Cabe mencionar, a<strong>de</strong>más, el reciente hallazgo<br />

<strong>de</strong> un foso en el oppidum ibérico existente<br />

bajo el casco urbano <strong>de</strong> Tortosa (Tarragona), en el<br />

Bajo Ebro (Diloli y Ferre 2008: 120-121).<br />

Conclusión<br />

La presencia <strong>de</strong> fosos en el Levante peninsular<br />

está documentada en contextos fenicios <strong>de</strong> la <strong>de</strong>sembocadura<br />

<strong>de</strong>l río Segura <strong>de</strong>s<strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l siglo<br />

viii a.C., si se confirmara su presencia en el Cabezo<br />

Pequeño <strong>de</strong>l Estaño, o un siglo <strong>de</strong>spués, hacia finales<br />

<strong>de</strong>l siglo vii a.C., si se toma en consi<strong>de</strong>ración el foso<br />

<strong>de</strong> Fonteta IV, cuyo valor como elemento <strong>de</strong>fensivo<br />

ha sido cuestionado por sus reducidas dimensiones.<br />

Aunque yacimientos <strong>de</strong>l Ibérico Antiguo <strong>de</strong> la zona<br />

alicantina, como El Oral, carecen <strong>de</strong> foso, su presencia<br />

está confirmada en otros, como Cabezo Lucero,<br />

cuyo origen se remonta al primer cuarto <strong>de</strong>l siglo<br />

v a.C. Con todo, el caso mejor conocido es el <strong>de</strong><br />

La Picola, fechado hacia el último cuarto <strong>de</strong>l siglo<br />

v a.C., cuya metrología pone <strong>de</strong> manifiesto el influjo<br />

griego, presente probablemente también en su sistema<br />

<strong>de</strong>fensivo complejo, con foso, antemural levantado<br />

sobre la escarpa <strong>de</strong>l foso, berma y muralla. A partir<br />

<strong>de</strong>l Ibérico Pleno y durante la etapa más avanzada<br />

<strong>de</strong> la cultura ibérica (ca. siglos iv-ii a.C.) contamos<br />

con mayor información sobre la presencia <strong>de</strong> fosos,<br />

aunque en su mayoría los datos procedan ahora <strong>de</strong><br />

las tierras centrales <strong>de</strong>l Levante. Efectivamente, los<br />

fosos son poco frecuentes durante esta etapa en los<br />

poblados ibéricos <strong>de</strong> la provincia <strong>de</strong> Alicante, llegando<br />

a faltar por completo en los <strong>de</strong> Murcia, mientras<br />

que los trabajos <strong>de</strong> prospección y excavación en las<br />

tierras <strong>de</strong>l interior <strong>de</strong> la provincia <strong>de</strong> Valencia y zonas<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

próximas <strong>de</strong> la <strong>de</strong> Cuenca han permitido incorporar<br />

un buen número <strong>de</strong> ejemplos, cuya relación con el<br />

ámbito celtibérico, don<strong>de</strong> los fosos resultan frecuentes,<br />

<strong>de</strong>be tenerse en cuenta, al menos en ciertos casos.<br />

Siguen faltando, no obstante, excavaciones centradas<br />

en estos singulares elementos <strong>de</strong>fensivos, que en tan<br />

extenso territorio se limitan a los casos <strong>de</strong> La Picola,<br />

El Molón y La Cervera, este en fase <strong>de</strong> estudio.<br />

Junto a mo<strong>de</strong>los sencillos como el <strong>de</strong> El Puntal <strong>de</strong><br />

Salinas, uno <strong>de</strong> los pocos casos i<strong>de</strong>ntificados en la<br />

provincia <strong>de</strong> Alicante, cuyo foso es una simple barrera<br />

abierta en el terreno con el objeto <strong>de</strong> dificultar un<br />

ataque frontal a la zona más vulnerable <strong>de</strong>l poblado,<br />

reforzada por la presencia <strong>de</strong> un torreón, contamos<br />

con otros más complejos, en los que se percibe su<br />

inspiración en mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong>l helenismo temprano al<br />

incorporar elementos a<strong>de</strong>lantados, como antemurales,<br />

así como poternas y portillos que favorecen las accio-<br />

nes ofensivas <strong>de</strong> los sitiados, con buenos ejemplos<br />

en El Molón y El Castellar <strong>de</strong> Meca, en el interior<br />

<strong>de</strong> la provincia <strong>de</strong> Valencia.<br />

Por lo que respecta a las tierras septentrionales<br />

<strong>de</strong>l Levante, cabe <strong>de</strong>stacar el número relativamente<br />

elevado <strong>de</strong> poblados que incorporan fosos entre sus<br />

<strong>de</strong>fensas, con algunas peculiarida<strong>de</strong>s que personalizan<br />

la zona, como la presencia <strong>de</strong> más <strong>de</strong> una <strong>de</strong> estas<br />

estructuras, alguna en el interior <strong>de</strong> los recintos, aunque<br />

resulta difícil establecer la contemporaneidad <strong>de</strong><br />

todos los elementos <strong>de</strong>fensivos, toda vez que, en su<br />

gran mayoría, los fosos <strong>de</strong> la provincia <strong>de</strong> Castellón<br />

son conocidos exclusivamente a partir <strong>de</strong> trabajos<br />

<strong>de</strong> prospección, sin olvidar, a<strong>de</strong>más, las largas secuencias<br />

<strong>de</strong> ocupación que presentan muchos <strong>de</strong> estos<br />

asentamientos, lo que dificulta notablemente realizar<br />

valoraciones al respecto.<br />

A pesar <strong>de</strong>l interés que presenta el estudio <strong>de</strong> los<br />

fosos, la visión que en el estado actual <strong>de</strong> la investigación<br />

po<strong>de</strong>mos realizar <strong>de</strong> ellos resulta necesariamente<br />

parcial por varias razones:<br />

1 faltan, por un lado, análisis en <strong>de</strong>talle <strong>de</strong> estas<br />

barreras <strong>de</strong>fensivas que incorporen la imprescindible<br />

documentación gráfica y los datos esenciales que<br />

permiten su caracterización, como son su forma<br />

y dimensiones;<br />

2 no se pue<strong>de</strong>n discriminar los fosos <strong>de</strong> los sistemas<br />

<strong>de</strong>fensivos en los que se integran, para lo que se<br />

hace imprescindible realizar trabajos <strong>de</strong> excavación<br />

que abor<strong>de</strong>n el estudio integral <strong>de</strong> las fortificaciones;<br />

3 resulta indispensable, finalmente, el estudio <strong>de</strong>l área<br />

levantina integrado con los ámbitos próximos, lo<br />

que permitirá una mejor comprensión <strong>de</strong> los fosos,<br />

posiblemente uno <strong>de</strong> los elementos más singulares<br />

<strong>de</strong> la poliorcética prerromana.<br />

Alberto J. Lorrio<br />

Área <strong>de</strong> Prehistoria<br />

Universidad <strong>de</strong> Alicante<br />

03080-Alicante<br />

alberto.lorrio@ua.es<br />

81


Bibliografía<br />

AbAd, l. (2004). La Alcudia Ibérica. En busca <strong>de</strong> la<br />

ciudad perdida. En: VV.AA. Iberia, Hispania, Spania. Una<br />

mirada <strong>de</strong>s<strong>de</strong> Ilici. Catálogo <strong>de</strong> la Exposición. Caja <strong>de</strong><br />

Ahorros <strong>de</strong>l Mediterráneo. Alicante: 69-78.<br />

AdAM, J. p. (1982). L’architecture militaire grecque. Picard.<br />

París.<br />

AlfAro, M. (1991). El sistema <strong>de</strong>fensivo <strong>de</strong> la puerta <strong>de</strong><br />

entrada a la ciudad ibérica <strong>de</strong> Meca (Ayora, Valencia).<br />

En: Molist, N. y sánchEz, E. (coords.). Fortificacions.<br />

La problemàtica <strong>de</strong> l’Ibèric Ple (segles iv-iii a.C.). Simposi<br />

Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa 1990, Centre<br />

d’Estudis <strong>de</strong>l Bages / Societat Catalana d’Arqueologia.<br />

Manresa: 147-152.<br />

AllEpuz, x. (2001). Introducció al poblament ibèric <strong>de</strong> la<br />

Plana <strong>de</strong> l’Arc (Castelló). Diputació <strong>de</strong> Castelló. Castelló.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. (1994-1995). Fíbulas <strong>de</strong> jinete y <strong>de</strong><br />

caballito en Extremadura. Aportación a la “celtiberización”<br />

<strong>de</strong> la Lusitania. Anas, 7-8: 9-20.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. (2009). Una pelíke <strong>de</strong>l Pintor <strong>de</strong><br />

Euchári<strong>de</strong>s proce<strong>de</strong>nte <strong>de</strong> Cabezo Lucero, Alicante.<br />

Lucentum, 28: 9-22.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. y torrEs, M. (1999). Las fíbulas <strong>de</strong><br />

jinete y <strong>de</strong> caballito. Aproximación a las elites ecuestres y<br />

su expansión en la Hispania céltica. Institución “Fernando<br />

el Católico”. Zaragoza.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. y torrEs, M. (2007). Las fortificaciones<br />

tartésicas en el Suroeste peninsular. En: bErrocAl-rAnGEl,<br />

L. y MorEt, P. (eds.). Paisajes fortificados <strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l<br />

Hierro. Las murallas protohistóricas <strong>de</strong> la Meseta y la<br />

vertiente atlántica en su contexto europeo. Bibliotheca<br />

Archaeologica Hispana 28. Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> la Historia<br />

– Casa <strong>de</strong> Velázquez. Madrid: 35-55.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. y torrEs, M. (2010). La escultura<br />

fenicia en Hispania. Bibliotheca Archaeologica Hispana<br />

32. Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> la Historia. Madrid.<br />

ApAricio, J. y cisnEros, f. (2007). Varia V. La necrópolis<br />

ibérica <strong>de</strong>l Corral <strong>de</strong> Saus en el Complejo <strong>de</strong> Carmoxent<br />

(Moixent. Valencia). I Excavaciones <strong>de</strong> 1972 a 1985.<br />

Memorias e Inventarios. Diputación Provincial <strong>de</strong> Valencia.<br />

Valencia.<br />

ArAnEGui, c., Jodin, A., llobrEGAt, E., rouillArd, p. y<br />

uroz, J. (1993). La nécropole ibérique <strong>de</strong> cabezo Lucero.<br />

Guardamar <strong>de</strong>l Segura. Casa <strong>de</strong> Velázquez / Diputación<br />

<strong>de</strong> Alicante, Madrid - Alicante.<br />

ArAsA, f. (2001). La romanització a les comarques<br />

septentrionals <strong>de</strong>l litoral valencià. Poblament ibèric i<br />

importacions itàliques en els segles ii-i aC. Servicio <strong>de</strong><br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

Investigación Prehistórica, Serie <strong>de</strong> Trabajos Varios, 100.<br />

Diputación Provincial <strong>de</strong> Valencia. Valencia.<br />

bAdiE, A., GAillEdrAt, é., MorEt, p., rouillArd, p., sánchEz,<br />

M.ª J. y sillièrEs, p. (2000). Le site antique <strong>de</strong> La Picola<br />

à Santa Pola (Alicante, Espagne). Casa <strong>de</strong> Velázquez.<br />

París – Madrid.<br />

bArrAchinA, M. c. y llorEns, M. d. (1996). El jaciment<br />

ibèric <strong>de</strong>ls Estrets-Racó <strong>de</strong> Rata (Vilafamés, Castelló).<br />

Qua<strong>de</strong>rns <strong>de</strong> Prehistòria i Arqueologia <strong>de</strong> Castelló, 17:<br />

321-338.<br />

bErrocAl-rAnGEl, l. (2004). La <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> la comunidad:<br />

sobre las funciones emblemáticas <strong>de</strong> las murallas<br />

protohistóricas en la Península Ibérica. Gladius, XXIV:<br />

27-98.<br />

bonEt, h. y MAtA, c. (1991). Las fortificaciones ibéricas<br />

en la zona central <strong>de</strong>l País Valenciano. En: Molist, N.<br />

y sánchEz, E. (coords.). Fortificacions. La problemàtica<br />

<strong>de</strong> l’Ibèric Ple (segles iv-iii a.C.). Simposi Internacional<br />

d’Arqueologia Ibèrica. Manresa 1990, Centre d’Estudis<br />

<strong>de</strong>l Bages / Societat Catalana d’Arqueologia. Manresa:<br />

11-35.<br />

bonEt, h. y MAtA, c. (2002a). El Puntal <strong>de</strong>ls Llops. Un<br />

fortín e<strong>de</strong>tano. Servicio <strong>de</strong> Investigación Prehistórica.<br />

Serie <strong>de</strong> Trabajos Varios, 99, Diputación Provincial <strong>de</strong><br />

Valencia. Valencia.<br />

bonEt, h. y MAtA, c. (2002b). El final <strong>de</strong>l mundo ibérico<br />

en torno a Valentia. Valencia y las primeras ciuda<strong>de</strong>s<br />

romanas <strong>de</strong> Hispania. Ajuntament <strong>de</strong> València. Valencia:<br />

233-244.<br />

bonEt, h. y vivEs-fErrándiz, J. (2009). Sistemas <strong>de</strong> acceso<br />

y puertas <strong>de</strong> los poblados ibéricos <strong>de</strong>l País Valenciano.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 19: 287-306.<br />

broncAno, s. (1986). El Castellar <strong>de</strong> Meca. Ayora (Valencia),<br />

Textos. Excavaciones Arqueológicas en España, 147. Madrid.<br />

broncAno, s. y AlfAro, c. (1990). Los caminos <strong>de</strong> ruedas <strong>de</strong><br />

la ciudad ibérica <strong>de</strong> Meca (Ayora, Valencia). Excavaciones<br />

Arqueológicas en España, 162. Madrid.<br />

cháfEr, G. y MArtínEz, J. M. (2000). El Castellaret <strong>de</strong><br />

Dalt. Grup Cultural Ad Statuas. Moixent.<br />

clAusEll, G. (2002). Excavacions i objectes arqueològics<br />

<strong>de</strong>l Torrelló d’Almassora (Castelló). Museu Municipal.<br />

Almassora.<br />

díEs, E. y GiMEno, l. (1995). El sistema <strong>de</strong>fensivo <strong>de</strong><br />

la zona SE <strong>de</strong>l yacimiento ibérico <strong>de</strong>l Pico <strong>de</strong> lo Ajos<br />

(Yátova, Valencia). Saguntum, 29: 85-91.<br />

82 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

diloli, J. y fErrE, r. (2008). Íberos en Tortosa. Nuevos<br />

datos sobre la Protohistoria <strong>de</strong>l Bajo Ebro. Saguntum,<br />

40: 109-126.<br />

Espí, i., iborrA, M. p. y dE hAro, S. (2000). El área<br />

<strong>de</strong> almacenaje <strong>de</strong>l poblado ibero-romano <strong>de</strong>l Cormulló<br />

<strong>de</strong>ls Moros (Albocàsser, Castelló). En: MAtA, C., y pérEz,<br />

G. (eds.). Ibers. Agricultors, artesans i comerciants. III<br />

Reunió sobre Economia en el Món Ibèric. Saguntum,<br />

Extra-3: 147-152.<br />

frEdEriksEn, r. (2011). Greek City Walls of the Archaic<br />

Period. 900-480 BC. Oxford.<br />

GArcíA, p., cArrión, Y., collAdo, i., MontEro, i., Muñoz,<br />

M., pérEz, G., roldán, c., roMAn, d., torMo, c., vErdAsco,<br />

c. y vivEs-fErrándiz, J. (2010). Campaña <strong>de</strong> excavación<br />

arqueológica <strong>de</strong> urgencia en Caramoro II (Elx, Alacant),<br />

MARQ, Arqueología y Museos, 4: 37-66.<br />

GArcíA cAno, J. M. (2008). Las fortificaciones ibéricas en<br />

la Región <strong>de</strong> Murcia. Murgetana, 119: 9-36.<br />

GArcíA MEnárGuEz, A. (1994). El Cabezo pequeño <strong>de</strong>l<br />

Estaño, Guardamar <strong>de</strong>l Segura. Un poblado protohistórico<br />

en el tramo final <strong>de</strong>l río Segura. En: El mundo púnico.<br />

Historia, sociedad y cultura. Murcia: 269-280.<br />

GArlAn, Y. (1972). La guerre dans l’antiquité. Nathan. 3ª<br />

edición revisada y aumentada. París.<br />

GArlAn, y. (1974). Recherches <strong>de</strong> Poliorcétique Grecque.<br />

Diffusion <strong>de</strong> Boccard. París.<br />

GonzálEz prAts, A. (2001). Arquitectura orientalizante en<br />

el Levante peninsular. En: ruiz MAtA, D. y cElEstino, S.<br />

(eds.). Arquitectura Oriental y Orientalizante en la Península<br />

Ibérica. CEPO – CSIC. Madrid: 173-192.<br />

GonzálEz prAts, A. (2007). Rasgos arquitectónicos y<br />

urbanísticos <strong>de</strong> La Fonteta. En: lópEz cAstro, J. L. (ed.).<br />

Las ciuda<strong>de</strong>s fenicio-púnicas en el Mediterráneo Occi<strong>de</strong>ntal.<br />

Ed. Universidad <strong>de</strong> Almería. Almería: 69-82.<br />

GonzálEz prAts, A. (2011). La Fonteta. Excavaciones <strong>de</strong><br />

1996-2002 en la colonia fenicia <strong>de</strong> la actual <strong>de</strong>sembocadura<br />

<strong>de</strong>l río Segura (Guardamar <strong>de</strong>l Segura, Alicante). Vol. 1.<br />

Alicante.<br />

GonzálEz prAts, A. y GArcíA MEnárGuEz, A. (2000). El<br />

conjunto fenicio <strong>de</strong> la <strong>de</strong>sembocadura <strong>de</strong>l río Segura<br />

(Guardamar <strong>de</strong>l Segura, Alicante). En: Actas <strong>de</strong>l IV<br />

Congreso Internacional <strong>de</strong> estudios fenicios y púnicos.<br />

Cádiz, octubre 1995. Vol. IV. Cádiz: 1.527-1.537.<br />

GonzálEz prAts, A. y ruiz sEGurA, E. (1992). Un poblado<br />

fortificado <strong>de</strong>l Bronce Final en el Bajo Vinalopó. Estudios<br />

<strong>de</strong> Arqueología ibérica y romana. Homenaje a Enrique<br />

Pla Ballester. Serie <strong>de</strong> Trabajos Varios, 89. Diputación<br />

Provincial <strong>de</strong> Valencia. Valencia: 17-27.<br />

GrAciA, f. (2000). Análisis táctico <strong>de</strong> las fortificaciones<br />

ibéricas. Gladius, XX: 131-170.<br />

GrAciA, f. (2006). Las fortificaciones ibéricas. Análisis<br />

poliorcético y concepto <strong>de</strong> su empleo táctico en la guerra<br />

<strong>de</strong> sitio. En: olivEr, A. (coord.). Arquitectura <strong>de</strong>fensiva.<br />

La protección <strong>de</strong> la población y <strong>de</strong>l territorio en época<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

ibérica. Sociedad Castellonense <strong>de</strong> Cultura. Castelló <strong>de</strong><br />

la Plana: 63-122.<br />

GrAs, r., MEnA, p., vElAsco, f. (1984). La ciudad <strong>de</strong><br />

Fosos <strong>de</strong> Bayona (Cuenca). Inicios <strong>de</strong> la romanización.<br />

<strong>Revista</strong> <strong>de</strong> Arqueología, 36: 58-57.<br />

GrAu, i. y sEGurA, J. M. (2010). Investigació arqueològica<br />

i revaloració <strong>de</strong> la torrassa <strong>de</strong> l’oppidum ibèric <strong>de</strong>l Puig<br />

d’Alcoi. Recerques <strong>de</strong>l Museu d’Alcoi, 19: 81-99.<br />

Gusi, f., díAz, M. A., olivEr, A. (1991). Mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong><br />

fortificación ibérica en el norte <strong>de</strong>l País Valenciano.<br />

En: Molist, N. y sánchEz, E. (coords.). Fortificacions.<br />

La problemàtica <strong>de</strong> l’Ibèric Ple (segles iv-iii a.C.). Simposi<br />

Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa 1990, Centre<br />

d’Estudis <strong>de</strong>l Bages / Societat Catalana d’Arqueologia.<br />

Manresa: 79-102.<br />

hErnándEz, l. y sAlA, f. (1996). El Puntal <strong>de</strong> Salinas.<br />

Un hábitat ibérico <strong>de</strong>l siglo iv a.C. en el Alto Vinalopó.<br />

Fundación Municipal “José María Soler”. Villena.<br />

izquiErdo, i. (2000). Monumentos funerarios ibéricos: los<br />

pilares-estela (Serie <strong>de</strong> Trabajos Varios <strong>de</strong>l SIP 98). Valencia.<br />

lAWrEncE, A. W. (1979). Greek Aims in Fortification.<br />

Clarendon Press. Oxford.<br />

lorrio, A. J. (1999). Elementos para la <strong>de</strong>limitación <strong>de</strong> la<br />

Celtiberia Meridional. En: villAr, F. y bEltrán, F. (eds.).<br />

Pueblos, Lenguas y Escrituras en la Hispania Prerromana.<br />

VII Coloquio <strong>de</strong> Lenguas y Culturas Paleohispánicas.<br />

Zaragoza 1997. Salamanca: 258-267.<br />

lorrio, A. J. (2001). El poblado y la necrópolis <strong>de</strong> El<br />

Molón (Camporrobles, Valencia). En: lorrio, A. J. (ed.).<br />

Los Iberos en la Comarca Requena-Utiel (Valencia). Anejo<br />

a la revista Lucentum 4. Alicante: 151-170.<br />

lorrio, A. J. (2005). Los Celtíberos (2ª edición ampliada<br />

y actualizada). Bibliotheca Archaeologica Hispana 25.<br />

Complutum Extra 7. Madrid.<br />

lorrio, A. J. (2007). El Molón (Camporrobles, Valencia)<br />

y su territorio: Fortificaciones y paisaje fortificado <strong>de</strong> un<br />

espacio <strong>de</strong> frontera. En: bErrocAl-rAnGEl, L. y MorEt,<br />

P. (eds.). Paisajes fortificados <strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l Hierro. Las<br />

murallas protohistóricas <strong>de</strong> la Meseta y la vertiente atlántica<br />

en su contexto europeo. Bibliotheca Archaeologica Hispana<br />

28. Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> la Historia – Casa <strong>de</strong> Velázquez.<br />

Madrid: 213-236.<br />

lorrio, A. J. (2007b). Celtíberos y bastetanos en el oriente<br />

<strong>de</strong> la Meseta Sur: problemas <strong>de</strong> <strong>de</strong>limitación territorial.<br />

En: cArrAsco, G. (ed.). Los Pueblos Prerromanos en<br />

Castilla – La Mancha, Universidad <strong>de</strong> Castilla-La Mancha.<br />

Cuenca: 227-270.<br />

lorrio, A. J. (2007c). Una fíbula simétrica <strong>de</strong>l Museo<br />

Arqueológico Municipal <strong>de</strong> Lorca y las fíbulas lobunas<br />

celtibéricas. AlbercA, 5: 53-66.<br />

lorrio, A. J. (2011). El Castellar <strong>de</strong> Meca: anatomía <strong>de</strong><br />

un oppidum ibérico. Las raíces <strong>de</strong> Almansa. Des<strong>de</strong> los<br />

orígenes <strong>de</strong>l poblamiento hasta el fin <strong>de</strong> la Edad Media.<br />

XVI Jornadas <strong>de</strong> Estudio locales (Almansa, 17-21 <strong>de</strong> mayo<br />

<strong>de</strong> 2010). Jornadas <strong>de</strong> Estudios Locales, 9: 95-141.<br />

83


lorrio, A. J., AlMAGro-GorbEA, M. y MonEo, t. (1999).<br />

El sistema <strong>de</strong>fensivo <strong>de</strong>l poblado <strong>de</strong> El Molón. En:<br />

XXIV Congreso Nacional <strong>de</strong> Arqueología. Cartagena 1997.<br />

Vol. 3. Murcia: 307-316.<br />

lorrio, A. J., AlMAGro-GorbEA, M. y sánchEz dE prAdo,<br />

M. d. (2009). El Molón (Camporrobles, Valencia). Oppidum<br />

prerromano y hisn islámico. Guía turística y arqueológica.<br />

Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> la Historia. Camporrobles.<br />

lorrio, A. J., sánchEz dE prAdo, M. d., MAnyAnós, A. y<br />

pEdrAz, t. (2011). El foso y el sistema <strong>de</strong>fensivo oriental<br />

<strong>de</strong>l oppidum prerromano <strong>de</strong> El Molón (Camporrobles,<br />

Valencia). <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 21: 185-198.<br />

MArtínEz, J. M. (1986). Una cajita con <strong>de</strong>coración<br />

incisa <strong>de</strong>l cerro <strong>de</strong> San Cristóbal (Sinarcas –Valencia).<br />

Saguntum, 20: 103-116.<br />

MArtínEz, J. M. (1990). Materiales <strong>de</strong> la Segunda Edad<br />

<strong>de</strong>l Hierro en la Plana <strong>de</strong> Utiel. Libro-Homenaje a Julián<br />

San Valero Aparisi. Anales <strong>de</strong> la Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> Cultura<br />

Valenciana (segunda época). Valencia: 76-106.<br />

MArzoli, d., GonzálEz, c., suárEz, J., MiElkE, d. p.,<br />

lópEz, f., lEón, c., thiEMEyEr, h. y torrEs, M. (2009).<br />

Vorbericht zu <strong>de</strong>n <strong>de</strong>utsch-spanischen Ausgrabungen in<br />

<strong>de</strong>r endbronzezeitlichen Siedlund von Los Castillejos <strong>de</strong><br />

Alcorrín, Manilva (prov. Málaga) 2006 und 2007. Madri<strong>de</strong>r<br />

Mitteilungen, 50: 118-148.<br />

MAtA, c. (1991). Los Villares (Cau<strong>de</strong>te <strong>de</strong> las Fuentes,<br />

Valencia). Origen y evolución <strong>de</strong> la Cultura Ibérica. Servicio<br />

<strong>de</strong> Investigación Prehistórica. Serie <strong>de</strong> Trabajos Varios,<br />

88. Valencia.<br />

MAtA, c. (2000). La Segunda Guerra Púnica y su inci<strong>de</strong>ncia<br />

en los pueblos indígenas <strong>de</strong> la costa mediterránea<br />

peninsular. En: La Segunda Guerra Púnica en Iberia.<br />

XIII Jornadas <strong>de</strong> Arqueología Fenicio-Púnica. Eivissa<br />

1998. Ibiza: 27-49.<br />

MAtA, c., frochoso, r. e irAnzo, p. (2005). Las cerámicas<br />

ibéricas con <strong>de</strong>coración impresa e incisa <strong>de</strong>l territorio <strong>de</strong><br />

Kelin (Comarca <strong>de</strong> Requena-Utiel, Valencia). Saguntum,<br />

37: 105-124.<br />

MAtA, c., vidAl, f. x., duArtE, f. x., fErrEr, M. A., GAribo,<br />

J. y vAlor, J. p. (2001). Aproximació a l’organització <strong>de</strong>l<br />

territori <strong>de</strong> Kelin. Territori polític i territori rural durant<br />

l’Edat <strong>de</strong>l Ferro a la Mediterrània Occi<strong>de</strong>ntal. Monografies<br />

d’Ullastret, 2: 309-326.<br />

MEnA, p., vElAsco, f. y GrAs, r. (1988). La ciudad <strong>de</strong><br />

Fosos <strong>de</strong> Bayona (Huete, Cuenca). Datos <strong>de</strong> las dos<br />

últimas campañas <strong>de</strong> excavación. En: I Congreso <strong>de</strong><br />

Historia <strong>de</strong> Castilla-La Mancha. Ciudad Real 1985. Tomo<br />

IV. Ciudad Real: 183-190.<br />

MorAtAllA, J. (2004). Organización <strong>de</strong>l territorio y mo<strong>de</strong>los<br />

<strong>de</strong> poblamiento en la Contestania ibérica. Vol. I. Tesis<br />

doctoral inédita. Universidad <strong>de</strong> Alicante.<br />

MorEt, p. (1996). Les Fortifications Ibériques <strong>de</strong> la Fin<br />

<strong>de</strong> l’Âge du Bronze à la Conquête Romaine. Casa <strong>de</strong><br />

Velázquez. Madrid.<br />

Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

MorEt, p. (2000). L’Architecture. En: bAdiE, A., GAillEdrAt,<br />

É., MorEt, P., rouillArd, P., sánchEz, M.ª J. y sillièrEs,<br />

P. Le site antique <strong>de</strong> La Picola à Santa Pola (Alicante,<br />

Espagne). Casa <strong>de</strong> Velázquez. París – Madrid: 97-132.<br />

MorEt, p. (2001). Del buen uso <strong>de</strong> las murallas ibéricas.<br />

Gladius, XXI: 137-144.<br />

MorEt, p. (2007). L’Enceinte. En: rouillArd, P., GAillEdrAt,<br />

E. y sAlA, F. Fouilles <strong>de</strong> La Rábita <strong>de</strong> Guardamar II.<br />

L’établissement protohistorique <strong>de</strong> La Fonteta (fin viii e -fin<br />

vi e siècle av. J.-C.). Casa <strong>de</strong> Velázquez. Madrid: 126-140.<br />

MorEt, p. y bAdiE, A. (1998). Metrología y arquitectura<br />

modular en el puerto <strong>de</strong> La Picola (Santa Pola, Alicante)<br />

al final <strong>de</strong>l siglo v a.C. Archivo Español <strong>de</strong> Arqueología,<br />

71: 53-61.<br />

niEMAyEr, h.-G. (1985). El yacimiento fenicio <strong>de</strong> Toscanos:<br />

urbanística y función. Aula Orientalis, 3: 109-126.<br />

olivEr, A. (1995). Material proce<strong>de</strong>nte <strong>de</strong>l yacimiento<br />

ibérico <strong>de</strong>l Cormulló <strong>de</strong>ls Moros (Albocácer, Castellón).<br />

I. características generales y material ibérico. Qua<strong>de</strong>rns<br />

<strong>de</strong> Prehistòria i Arqueologia <strong>de</strong> Castelló, 16: 115-124.<br />

olivEr, A. (coord.) (2006). Arquitectura <strong>de</strong>fensiva. La<br />

protección <strong>de</strong> la población y <strong>de</strong>l territorio en época ibérica.<br />

Sociedad Castellonense <strong>de</strong> Cultura. Castelló <strong>de</strong> la Plana.<br />

pAloMArEs, E. (1966). Hallazgos arqueológicos <strong>de</strong> Sinarcas y<br />

su comarca. Archivo <strong>de</strong> Prehistoria Levantina, XI: 231-248.<br />

pérEz bAllEstEr, J. y borrEdA, R. (1998). El poblamiento<br />

ibérico <strong>de</strong>l Valle <strong>de</strong>l Canyoles. Avance sobre un proyecto<br />

<strong>de</strong> evolución <strong>de</strong>l paisaje en la comarca <strong>de</strong> la Costera<br />

(Valencia). Saguntum, 31: 133-152.<br />

prAdos, f. y blánquEz, J. M. (2007). Las fortificaciones<br />

coloniales <strong>de</strong> la Península Ibérica: <strong>de</strong> los mo<strong>de</strong>los orientales<br />

a los sistemas púnico-helenísticos. En: bErrocAl-rAnGEl,<br />

L. y MorEt, P. (eds.). Paisajes fortificados <strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l<br />

Hierro. Las murallas protohistóricas <strong>de</strong> la Meseta y la<br />

vertiente atlántica en su contexto europeo. Bibliotheca<br />

Archaeologica Hispana 28. Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> la Historia<br />

– Casa <strong>de</strong> Velázquez. Madrid: 57-74.<br />

quEsAdA, F. (1994). Vías <strong>de</strong> contacto entre la Magna<br />

Grecia e Iberia: la cuestión <strong>de</strong>l mercenariado. En:<br />

vAquErizo, D. (coord.). Arqueología <strong>de</strong> la Magna Grecia,<br />

Sicilia y Península Ibérica. Ed. Universidad <strong>de</strong> Córdoba.<br />

Córdoba: 191-246.<br />

quEsAdA, F. (2001). En torno al análisis táctico <strong>de</strong><br />

las fortificaciones ibéricas. Algunos puntos <strong>de</strong> vista<br />

alternativos. Gladius, XXI: 145-154.<br />

quEsAdA, f. (2007). Asedio, sitio, asalto… Aspectos<br />

prácticos <strong>de</strong> la poliorcética en la Iberia prerromana. En:<br />

bErrocAl-rAnGEl, L. y MorEt, P. (eds.). Paisajes fortificados<br />

<strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l Hierro. Las murallas protohistóricas <strong>de</strong> la<br />

Meseta y la vertiente atlántica en su contexto europeo.<br />

Bibliotheca Archaeologica Hispana 28. Real Aca<strong>de</strong>mia<br />

<strong>de</strong> la Historia – Casa <strong>de</strong> Velázquez. Madrid: 75-98.<br />

rAMos, A. (1975). La ciudad romana <strong>de</strong> Ilici. Diputación<br />

Provincial <strong>de</strong> Alicante. Alicante.<br />

84 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X


Alberto J. Lorrio, Fosos en los sistemas <strong>de</strong>fensivos <strong>de</strong>l Levante ibérico (siglos viii-ii a.C.)<br />

ripollès, p. p. (2001). Historia monetaria <strong>de</strong> la ciudad<br />

ibérica <strong>de</strong> Kelin. En: lorrio, A. J. (ed.). Los Iberos en<br />

la Comarca Requena-Utiel (Valencia). Anejo a la revista<br />

Lucentum 4. Alicante: 105-115.<br />

rosAs, M. (1995). Ceràmiques gregues i campanianes<br />

<strong>de</strong> Sant Josep (la Vall d’Uixó, Castelló). Qua<strong>de</strong>rns <strong>de</strong><br />

Prehistòria i Arqueologia <strong>de</strong> Castelló, 16: 157-172.<br />

ruiz MAtA, d. (2001). Arquitectura y urbanismo en la<br />

ciudad protohistórica <strong>de</strong>l Castillo <strong>de</strong> Doña Blanca (El<br />

Puerto <strong>de</strong> Santa María, Cádiz). En: ruiz MAtA, D. y<br />

cElEstino, S. (eds.). Arquitectura Oriental y Orientalizante<br />

en la Península Ibérica. CEPO – CSIC. Madrid: 261-274.<br />

ruiz MAtA, d. y pérEz, c. J. (1995). El poblado fenicio<br />

<strong>de</strong>l Castillo <strong>de</strong> Doña Blanca (El Puerto <strong>de</strong> Santa María,<br />

Cádiz). El Puerto <strong>de</strong> Santa María.<br />

sAlA, f. (2006). Les fortificacions a la Contestània: entre<br />

la representació social i la <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong>l territori. En:<br />

olivEr, A. (coord.). Arquitectura <strong>de</strong>fensiva. La protección<br />

<strong>de</strong> la población y <strong>de</strong>l territorio en época ibérica. Sociedad<br />

Castellonense <strong>de</strong> Cultura. Castelló <strong>de</strong> la Plana: 123-165.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 59-86, ISSN: 1131-883-X<br />

sAnMArtí, E., cAstAnyEr, p. y trEMolEdA, J. (1988). La<br />

secuencia histórico-topográfica <strong>de</strong> las murallas <strong>de</strong>l<br />

sector meridional <strong>de</strong> Emporion. Madri<strong>de</strong>r Mitteilungen,<br />

29: 191-200.<br />

siErrA, M. (2004). El yacimiento ibérico <strong>de</strong> Fuente <strong>de</strong> la<br />

Mota: los albores <strong>de</strong> una cultura en la Submeseta Sur<br />

<strong>de</strong> Cuenca. En: Investigaciones arqueológicas en Castilla-<br />

La Mancha (1996-2002). Ed. Junta <strong>de</strong> Comunida<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

Castilla-La Mancha. Toledo: 105-116.<br />

soriA, l. y díEs, E. (1998). Análisis <strong>de</strong> un espacio<br />

<strong>de</strong> frontera: el noroeste <strong>de</strong> la Contestania en el s. iv.<br />

Primeras aproximaciones. En: ArAnEGui, C. (ed.). Los<br />

iberos, príncipes <strong>de</strong> occi<strong>de</strong>nte. Las estructuras <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r en<br />

la sociedad ibérica. Saguntum, Extra 1: 425-435.<br />

zuAzo, J. (1916). Meca (contribución al estudio <strong>de</strong> las<br />

ciuda<strong>de</strong>s ibéricas) y Noticia <strong>de</strong> algunos <strong>de</strong>scubrimientos<br />

arqueológicos en Montealegre (Albacete). Madrid.<br />

85


Eva Parga-Dans<br />

Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología<br />

comercial en España. Un proceso <strong>de</strong><br />

innovación social<br />

Las transformaciones legales, políticas, administrativas y, en<br />

<strong>de</strong>finitiva, sociales generan cambios en las estructuras productivas<br />

<strong>de</strong> los estados, regiones y territorios. A continuación se <strong>de</strong>scribe<br />

cómo estas transformaciones han afectado y afectan al ámbito <strong>de</strong>l<br />

patrimonio cultural. Concretamente, se pone el énfasis en el sector<br />

arqueológico y en su vertiente comercial, un nicho <strong>de</strong> mercado<br />

que emerge en la década <strong>de</strong> los noventa <strong>de</strong>l siglo xx, resultado<br />

<strong>de</strong>l proceso legislador en esta materia y que ha tenido importantes<br />

consecuencias para la gestión patrimonial en España.<br />

Este proceso <strong>de</strong> valorización y <strong>de</strong> dinamización productiva, resultado<br />

<strong>de</strong> una serie <strong>de</strong> transformaciones legales y administrativas,<br />

es caracterizado en este trabajo como una innovación social. Este<br />

fenómeno es estudiado a través <strong>de</strong> la recopilación <strong>de</strong> información<br />

sobre este sector, resultado <strong>de</strong> un importante esfuerzo <strong>de</strong> documentación,<br />

<strong>de</strong>bido a la ausencia <strong>de</strong> fuentes <strong>de</strong> datos, y <strong>de</strong> la realización<br />

<strong>de</strong> la primera encuesta dirigida a empresas <strong>de</strong> arqueología.<br />

Palabras clave: sector arqueológico, arqueología comercial,<br />

empresa <strong>de</strong> arqueología, gestión <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico,<br />

innovación social, empresas <strong>de</strong>l conocimiento, servicios intensivos<br />

en conocimiento.<br />

Introducción<br />

La gestión <strong>de</strong>l patrimonio y las activida<strong>de</strong>s relacionadas<br />

con este ámbito han cobrado especial relevancia<br />

durante los últimos veinte años, sobre todo <strong>de</strong>bido<br />

a su impacto socioeconómico. Durante este período<br />

ha sido especialmente <strong>de</strong>stacable el rol <strong>de</strong>sempeñado<br />

por el sector público, agente que impulsó la actual<br />

estructuración <strong>de</strong>l sector patrimonial a través <strong>de</strong> diferentes<br />

mecanismos, entre ellos, la publicación <strong>de</strong><br />

una serie <strong>de</strong> normativas y el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> diferentes<br />

mo<strong>de</strong>los administrativos para hacer efectiva su gestión.<br />

En este artículo se realiza un análisis <strong>de</strong> las transformaciones<br />

legales, políticas y administrativas que<br />

<strong>de</strong>finieron el actual sector patrimonial, concretado<br />

22 2012<br />

Pàgs. 87-100<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

Legal, political, management and social change has consequences<br />

in the productive structures of states, regions and territories.<br />

This article <strong>de</strong>scribes how these transformations have affected and<br />

are affecting the cultural heritage. Specifically, it emphasizes the<br />

archaeological sector and its productive environment, a new business<br />

activity which emerges in the nineties of the twentieth century, as<br />

a result of a legislative process that had important consequences<br />

in the Spanish heritage management.<br />

The productive <strong>de</strong>velopment process as a result of changes in the<br />

legal/management environment is characterized in this article as a<br />

social innovation. This phenomenon is studied through the collection<br />

of information about this sector. The gathering of information about<br />

this activity is the result of an important documentation effort,<br />

due to the absence of data sources, based on the first survey of<br />

archaeological firms, which allowed the <strong>de</strong>scription of this sector.<br />

Keywords: Archaeological sector, contract archaeology, archaeological<br />

firm, archaeological heritage management, social innovation,<br />

knowledge firm, knowledge intensive services.<br />

en el caso <strong>de</strong> la actividad arqueológica y en una<br />

nueva actividad comercial que generó un mercado<br />

<strong>de</strong> trabajo, esto es, un impacto social y económico.<br />

El análisis <strong>de</strong> las empresas <strong>de</strong> arqueología españolas<br />

supone un caso <strong>de</strong> estudio ejemplificativo <strong>de</strong>l rápido<br />

crecimiento que ha experimentado este sector <strong>de</strong>s<strong>de</strong><br />

su emergencia (en la década <strong>de</strong> los noventa <strong>de</strong>l siglo<br />

xx) hasta el año 2008 en el que se registran (al<br />

menos) 273 empresas <strong>de</strong> arqueología.<br />

Este caso <strong>de</strong> estudio es ejemplificativo <strong>de</strong>l importante<br />

papel que <strong>de</strong>sempeña el sector público como<br />

agente dinamizador <strong>de</strong> procesos <strong>de</strong> innovación (social)<br />

a través <strong>de</strong> la realización <strong>de</strong> sus competencias<br />

legislativas, gestoras y como <strong>de</strong>mandante <strong>de</strong> servicios.<br />

El <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> un marco legislativo, la instauración<br />

87


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

<strong>de</strong> un mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong> gestión patrimonial y la externalización<br />

<strong>de</strong> estas activida<strong>de</strong>s generaron la creación <strong>de</strong><br />

un importante mercado <strong>de</strong> trabajo en el que muchos<br />

arqueólogos encontraron una salida profesional.<br />

Sin embargo, la necesidad urgente <strong>de</strong> gestionar<br />

el patrimonio español, en constante conflicto con<br />

las activida<strong>de</strong>s constructivas (motor <strong>de</strong> crecimiento<br />

español por aquel entonces), favoreció la rápida estructuración<br />

<strong>de</strong> un sector cuyos fundamentos no fueron<br />

analizados en profundidad: una ambigua regulación,<br />

la publicación <strong>de</strong> normativas imprecisas, la excesiva<br />

heterogeneidad <strong>de</strong> los mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión patrimonial<br />

(uno por cada comunidad autónoma), la ausencia <strong>de</strong><br />

planificación y <strong>de</strong> evaluación <strong>de</strong> consecuencias, gestó<br />

una nueva actividad económica (<strong>de</strong>s)regulada y <strong>de</strong>jada<br />

en manos <strong>de</strong>l libre mercado y, por tanto, vulnerable<br />

a las coyunturas económicas.<br />

Si bien el proceso <strong>de</strong> nacimiento y <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong><br />

esta actividad registró un rápido crecimiento en un<br />

contexto <strong>de</strong> bonanza económica, la inconsistencia<br />

estructural <strong>de</strong> este sector, que ya se intuía en las<br />

problemáticas <strong>de</strong> la arqueología como profesión (falta<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>finición profesional, ausencia <strong>de</strong> metodologías<br />

homogéneas, colegios profesionales, asociaciones profesionales<br />

nacionales, convenios colectivos generales<br />

y códigos <strong>de</strong>ontológicos, etc.), se vio gravemente<br />

afectado con la llegada <strong>de</strong> la crisis económica, el<br />

cese <strong>de</strong> la actividad constructiva y la paralización <strong>de</strong><br />

la <strong>de</strong>manda <strong>de</strong> este tipo <strong>de</strong> servicios.<br />

Este mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong> gestión patrimonial y este entorno<br />

productivo se encuentran gravemente afectados por las<br />

consecuencias <strong>de</strong> la crisis global, presentando graves<br />

dificulta<strong>de</strong>s para su supervivencia pero también una<br />

serie <strong>de</strong> oportunida<strong>de</strong>s relacionadas con la elevada<br />

cualificación <strong>de</strong>l personal y el auge <strong>de</strong> los servicios<br />

intensivos en conocimiento.<br />

A continuación se expone el marco analítico y las<br />

fuentes <strong>de</strong> información empleadas para la realización<br />

<strong>de</strong> este trabajo. Posteriormente se presenta el contexto<br />

legislativo y normativo que fundamentó la creación<br />

<strong>de</strong> la oferta <strong>de</strong> servicios arqueológicos. A<strong>de</strong>más, se<br />

exponen dos casos en los que el proceso <strong>de</strong> transformación<br />

institucional tiene ciertas similitu<strong>de</strong>s con<br />

el contexto español y para los que existen fuentes<br />

<strong>de</strong> información; son el caso británico y norteamericano.<br />

El caso español es analizado a través <strong>de</strong> los<br />

resultados <strong>de</strong> la encuesta. Finalmente se presentan<br />

las consecuencias y las conclusiones <strong>de</strong> este trabajo.<br />

El marco analítico y la metodología<br />

Tal y como se indicó en la introducción, este<br />

artículo hace especial hincapié en el rol <strong>de</strong>sempeñado<br />

por las instituciones públicas, entendidas como<br />

el conjunto <strong>de</strong> hábitos, normas, rutinas, prácticas<br />

establecidas, normas o leyes que regulan las relacio-<br />

nes e interpretaciones entre individuos, grupos y<br />

organizaciones (Edquist y Johnson 1997). A menudo<br />

estas instituciones toman la forma <strong>de</strong> organizaciones,<br />

es <strong>de</strong>cir, estructuras formales que han sido creadas<br />

conscientemente y que tienen un propósito explícito<br />

(Edquist y Johnson 1997).<br />

Las organizaciones públicas soportan el cambio<br />

social y sus actuaciones tienen importantes conse-<br />

cuencias en todos los ór<strong>de</strong>nes sociales; es su función<br />

hacer frente a importantes <strong>de</strong>safíos, <strong>de</strong>mandas,<br />

problemas y/o necesida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> índole social que, a<br />

menudo, involucran a diferentes agentes que por<br />

sí mismos no son capaces <strong>de</strong> solucionar. Por esta<br />

razón, las organizaciones públicas son relevantes en<br />

los contextos <strong>de</strong> gran<strong>de</strong>s <strong>de</strong>safíos, como es el caso<br />

<strong>de</strong> la gestión patrimonial.<br />

El Patrimonio Cultural es <strong>de</strong>finido como el conjunto<br />

<strong>de</strong> bienes muebles, inmuebles e inmateriales que<br />

hemos heredado <strong>de</strong>l pasado y que hemos <strong>de</strong>cidido<br />

que merece la pena proteger como parte <strong>de</strong> nuestras<br />

señas <strong>de</strong> i<strong>de</strong>ntidad social e histórica (Querol 2010: 11).<br />

Por lo tanto, su gestión, entendida como el conjunto<br />

<strong>de</strong> activida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>stinadas a su protección y difusión<br />

(Querol 2010: 51), a menudo entra en conflicto con<br />

otro tipo <strong>de</strong> activida<strong>de</strong>s, como cualquier actuación que<br />

se realice en el suelo y que amenace su <strong>de</strong>strucción.<br />

Esta base argumental explica la intervención <strong>de</strong> las<br />

instituciones públicas en este ámbito con el objeto <strong>de</strong><br />

i<strong>de</strong>ntificar, gestionar, proteger y difundir el patrimonio.<br />

Sobre todo en un contexto en el que el sector <strong>de</strong><br />

la construcción se constituye como importante pilar<br />

económico <strong>de</strong> la producción española.<br />

Para hacer efectiva la protección patrimonial se<br />

utilizaron diferentes mecanismos: leyes, políticas, inversión,<br />

infraestructuras, formación, tasas, subvenciones,<br />

etc. Estas actuaciones estructuraron el funcionamiento<br />

<strong>de</strong>l actual sector arqueológico español, que a<strong>de</strong>más<br />

incluyó la generación <strong>de</strong> una nueva oferta <strong>de</strong> servicios.<br />

A través <strong>de</strong> este caso <strong>de</strong> estudio se observa cómo<br />

las transformaciones institucionales tienen consecuencias<br />

en la composición económica y en la dirección<br />

<strong>de</strong> los mercados, y no solo en los mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> organización<br />

social y en las estructuras <strong>de</strong> los estados<br />

(Irwin y Vergrat 1989). Por esta razón, es importante<br />

tener en cuenta los efectos <strong>de</strong> las políticas públicas,<br />

y específicamente, a través <strong>de</strong> su influencia en el<br />

<strong>de</strong>sarrollo (o inhibición) <strong>de</strong> procesos <strong>de</strong> innovación<br />

(Dosi, Orsenigo y Labini 2005). Este trabajo preten<strong>de</strong><br />

analizar el sector arqueológico español, su emergencia,<br />

estructura y situación actual <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la perspectiva <strong>de</strong><br />

la innovación.<br />

Pero a diferencia <strong>de</strong> la corriente general o mainstream<br />

que fundamenta la innovación en la generación<br />

<strong>de</strong> valor en el entorno productivo y/o empresarial,<br />

los procesos <strong>de</strong> innovación en este artículo son<br />

entendidos <strong>de</strong>s<strong>de</strong> una aproximación social. Esto es,<br />

un nuevo acercamiento, práctica o intervención <strong>de</strong> un<br />

nuevo producto/servicio <strong>de</strong>sarrollado con el objetivo<br />

<strong>de</strong> mejorar una situación o solucionar un problema<br />

social que ha sido adoptado por una institución,<br />

organización o un cliente comunitario (Bouchard et<br />

al. 1999). Así, la innovación es entendida como un<br />

proceso <strong>de</strong> transformación que trascien<strong>de</strong> el ámbito<br />

tecnológico y que se imbrica en la sociedad.<br />

Estos procesos, por lo tanto, están íntimamente<br />

vinculados a las transformaciones institucionales,<br />

organizativas y, en <strong>de</strong>finitiva, sociales; lo que implica<br />

un aprendizaje y cambio <strong>de</strong> gestión <strong>de</strong> recursos y<br />

activos; unas interacciones entre agentes; capacida<strong>de</strong>s<br />

para enfrentar nuevos problemas y la búsqueda <strong>de</strong><br />

herramientas para combinar en la resolución <strong>de</strong> los<br />

mismos, lo cual produce un mo<strong>de</strong>lo creativo y trans-<br />

88 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

formador. En <strong>de</strong>finitiva, hacer las cosas <strong>de</strong> manera<br />

que no se han hecho hasta ahora para enfrentar<br />

problemas reales que una comunidad o grupo tiene<br />

y esa forma inédita <strong>de</strong> hacer las cosas tiene un impacto<br />

en la calidad <strong>de</strong> vida <strong>de</strong> dicha comunidad o<br />

grupo (Bouchard et al. 1999).<br />

La actual estructura <strong>de</strong>l sector arqueológico español<br />

está directamente relacionada con el <strong>de</strong>sarrollo<br />

normativo y los mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión establecidos por<br />

el entorno legal/administrativo para dar respuesta a<br />

una necesidad pública: la protección y difusión <strong>de</strong>l<br />

patrimonio. Este mo<strong>de</strong>lo tuvo un importante impacto<br />

social y económico a través <strong>de</strong> la generación <strong>de</strong> una<br />

nueva actividad comercial y un nuevo mercado <strong>de</strong><br />

trabajo vinculado a la arqueología que se <strong>de</strong>sarrolla<br />

en la década <strong>de</strong> los noventa <strong>de</strong>l siglo pasado y que<br />

se mantiene en la actualidad.<br />

En este artículo estos procesos son analizados a<br />

través <strong>de</strong> los resultados <strong>de</strong> la primera encuesta dirigida<br />

a empresas <strong>de</strong> arqueología en España, llevada<br />

a cabo en el año 2009 y que recoge datos <strong>de</strong> 212<br />

empresas. Esta información es completada a través <strong>de</strong><br />

los resultados <strong>de</strong> 23 entrevistas semi-abiertas dirigidas<br />

a otros agentes que componen el sector arqueológico<br />

español. Dichas entrevistas dotaron a los resultados<br />

<strong>de</strong> la encuesta <strong>de</strong> una perspectiva más cualitativa,<br />

facilitando la interpretación <strong>de</strong> los mismos.<br />

Figura 1. Fuentes <strong>de</strong> datos y metodología empleada para la<br />

realización <strong>de</strong> este artículo. Fuente: Elaboración propia.<br />

Antece<strong>de</strong>ntes: la historia<br />

El marco legal y sus consecuencias<br />

Las primeras referencias legislativas en materia <strong>de</strong><br />

protección <strong>de</strong>l patrimonio cultural se sitúan a principios<br />

<strong>de</strong>l siglo xx. Una vez finalizada la Primera Guerra<br />

Mundial (1914-1918) se comenzó a tomar conciencia<br />

<strong>de</strong> los <strong>de</strong>sastres acaecidos en esta etapa en la que,<br />

a los más <strong>de</strong> diez millones <strong>de</strong> pérdidas humanas, se<br />

sumaron importantes pérdidas materiales (Ballart y<br />

Tresserras 2001). Durante el proceso <strong>de</strong> reconstrucción<br />

<strong>de</strong> las zonas afectadas se vislumbra una creciente sensibilización<br />

sobre la necesidad <strong>de</strong> proteger los vestigios<br />

culturales y patrimoniales, lo cual <strong>de</strong>sembocó en la<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X<br />

promulgación <strong>de</strong> los primeros reglamentos <strong>de</strong>stinados<br />

a proteger el patrimonio cultural.<br />

Es en el contexto europeo don<strong>de</strong> se regula por<br />

primera vez en materia <strong>de</strong> protección <strong>de</strong>l patrimonio<br />

cultural. El hito se encuentra en la Constitución<br />

alemana <strong>de</strong> la República <strong>de</strong> Weimar (1919) don<strong>de</strong> se<br />

recoge la titularidad pública <strong>de</strong>l patrimonio histórico.<br />

Posteriormente, en la Constitución austriaca <strong>de</strong> 1920 y<br />

en la Constitución española <strong>de</strong> la República <strong>de</strong> 1932<br />

se resalta el compromiso que <strong>de</strong>be adquirir el Estado<br />

como institución responsable <strong>de</strong> la conservación y<br />

protección <strong>de</strong>l Patrimonio Cultural (Ballart y Tresserras<br />

2001). Este proceso regulador <strong>de</strong>semboca en<br />

la promulgación <strong>de</strong>l primer manifiesto internacional<br />

sobre la conservación <strong>de</strong>l Patrimonio a través <strong>de</strong> la<br />

Carta <strong>de</strong> Atenas en 1931.<br />

Con el advenimiento <strong>de</strong> la Segunda Guerra Mundial<br />

(1939-1945) este <strong>de</strong>sarrollo legislativo se ve paralizado,<br />

pero una vez finalizada la contienda se retoma<br />

el proceso <strong>de</strong> una manera mucho más palpable y<br />

explícita. En 1956 se formula el primer texto que<br />

recoge la expresión patrimonio arqueológico, a través<br />

<strong>de</strong> la Recomendación <strong>de</strong> Organización <strong>de</strong> las Nacio-<br />

nes Unidas para la Educación, Ciencia y Cultura<br />

(UNESCO), sobre los Principios Internacionales que<br />

<strong>de</strong>berán aplicarse a las Excavaciones Arqueológicas.<br />

En 1965 se constituye el Consejo Internacional <strong>de</strong><br />

Monumentos y Lugares Históricos (ICOMOS), que es<br />

un organismo vinculado a la UNESCO que vela por<br />

la protección <strong>de</strong> los monumentos, lugares y sitios<br />

históricos, aspectos que se recogen en la Carta <strong>de</strong><br />

Venecia (1964) y en la Carta <strong>de</strong> Atenas (1931). En<br />

1984 el ICOMOS crea el Comité Internacional para<br />

la gestión <strong>de</strong>l Patrimonio Arqueológico (ICAHM),<br />

constituyendo el primer organismo <strong>de</strong> carácter internacional<br />

para la gestión y protección <strong>de</strong>l patrimonio<br />

arqueológico. Posteriormente, en un intento <strong>de</strong><br />

integrar las políticas <strong>de</strong> protección <strong>de</strong>l patrimonio<br />

arqueológico con la normativa sobre el <strong>de</strong>sarrollo<br />

y planificación <strong>de</strong>l suelo, ICOMOS formula en 1990<br />

la Carta Internacional para la gestión <strong>de</strong>l Patrimonio<br />

Arqueológico (Ballart y Treserras 2001; Querol y Martínez<br />

1996; Querol 2010).<br />

En este contexto <strong>de</strong> promulgación <strong>de</strong> Cartas y Recomendaciones<br />

para la protección <strong>de</strong>l patrimonio, el<br />

Consejo <strong>de</strong> Europa y la Unión Europea comienzan a<br />

invertir esfuerzos en la regulación <strong>de</strong> esta materia. En<br />

1969 se formula el primer documento internacional<br />

sobre patrimonio arqueológico, el Convenio Europeo<br />

para la Protección <strong>de</strong>l Patrimonio Arqueológico (Querol<br />

y Martínez 1996), que es revisado en la Convención<br />

<strong>de</strong> Malta (1992), don<strong>de</strong> se introducen, por primera<br />

vez, cuestiones relacionadas con la labor <strong>de</strong> los profesionales<br />

<strong>de</strong> la arqueología en las etapas <strong>de</strong> diseño<br />

y <strong>de</strong> ejecución <strong>de</strong> esos planeamientos. Esta convención<br />

es un referente en la actualidad por introducir<br />

cuestiones <strong>de</strong> gran relevancia para el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong>l<br />

sector arqueológico.<br />

Posteriormente se constituye la Asociación Europea <strong>de</strong><br />

Arqueólogos (European Association of Archaeologists),<br />

que formaliza su primer encuentro en Santiago <strong>de</strong><br />

Compostela en 1995, don<strong>de</strong> se <strong>de</strong>sarrolló el Co<strong>de</strong> of<br />

Practice para arqueólogos, basado en la Convención<br />

89


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

<strong>de</strong> Malta (1992), que finalmente se aprobó en 1997<br />

en Ravenna (Italia).<br />

En el contexto histórico internacional <strong>de</strong> mediados<br />

<strong>de</strong>l siglo xx se <strong>de</strong>sarrolla un proceso <strong>de</strong> institucionalización<br />

que tiene por objeto hacer efectiva la protección<br />

<strong>de</strong>l patrimonio cultural (y arqueológico), como un<br />

bien <strong>de</strong> interés general, en peligro <strong>de</strong> <strong>de</strong>strucción y<br />

frente al cual las instituciones públicas <strong>de</strong>ben hacer<br />

algo para asegurar su protección.<br />

Los mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión patrimonial<br />

Una vez establecidas estas directrices, los diferentes<br />

países han ido incorporando y adaptando la<br />

necesidad <strong>de</strong> gestionar el patrimonio a sus respectivos<br />

contextos a través <strong>de</strong> diferentes mecanismos para su<br />

realización efectiva. Esto supuso que, por primera<br />

vez, se instituyó por imperativo legal la necesidad<br />

<strong>de</strong> proteger y difundir el patrimonio cultural y, por<br />

tanto, arqueológico; lo cual implicó que los estados,<br />

en cumplimiento <strong>de</strong> los requisitos establecidos por<br />

la normativa, tuviesen que establecer, a<strong>de</strong>más, los<br />

mecanismos para hacer efectiva la ley, a través <strong>de</strong><br />

su implementación política.<br />

Cada país fue incorporando la necesidad <strong>de</strong> proteger<br />

el patrimonio a través <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sarrollo legislativo<br />

<strong>de</strong>rivado <strong>de</strong> la integración <strong>de</strong>l patrimonio cultural (y<br />

también <strong>de</strong>l arqueológico) en las distintas normativas<br />

patrimoniales, ambientales y/o <strong>de</strong> or<strong>de</strong>nación <strong>de</strong>l te-<br />

rritorio. Esto supuso una modificación en los aparatos<br />

administrativos para velar por la a<strong>de</strong>cuada gestión y<br />

cumplimiento <strong>de</strong> la norma patrimonial.<br />

Sin embargo, los diferentes contextos <strong>de</strong>sarrollaron<br />

respuestas diversas a esta necesidad, cada país <strong>de</strong>sa-<br />

rrolló un mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong> gestión adaptado a su contexto/<br />

recursos, lo cual dotó <strong>de</strong> elementos <strong>de</strong> singularidad a<br />

estas herramientas políticas en función <strong>de</strong>l territorio.<br />

Para compren<strong>de</strong>r las consecuencias efectivas <strong>de</strong><br />

estos procedimientos en los territorios es posible<br />

diferenciar, en términos generales, dos mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong><br />

implementación política. Por un lado, estarían aquellos<br />

países que se <strong>de</strong>cantaron por mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión<br />

patrimonial públicos y, por otro, los que apostaron por<br />

mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión patrimonial mixtos. Esta tipología<br />

i<strong>de</strong>al significa que cada país implementó su normativa<br />

<strong>de</strong> manera singular y única, adoptando mo<strong>de</strong>los<br />

intermedios o llenos <strong>de</strong> matices, pero la diferencia<br />

básica consiste en que los mo<strong>de</strong>los eminentemente<br />

públicos se caracterizan por priorizar una gestión <strong>de</strong><br />

la norma a través <strong>de</strong> la actuación <strong>de</strong> la administración<br />

y/o instituciones públicas y/o sin ánimo <strong>de</strong> lucro;<br />

mientras que los mo<strong>de</strong>los mixtos se fundamentan en<br />

una gestión en la que la administración supervisa y<br />

controla la actuación sobre el patrimonio arqueológico<br />

pero <strong>de</strong>lega en la iniciativa privada el <strong>de</strong>sarrollo<br />

efectivo <strong>de</strong> las actuaciones pertinentes.<br />

En términos generales, los países que optaron por<br />

mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión patrimonial públicos se basaron<br />

en la promulgación <strong>de</strong> una normativa en materia <strong>de</strong><br />

protección patrimonial y en la implementación <strong>de</strong><br />

estructuras públicas y recursos públicos para la gestión<br />

<strong>de</strong> los recursos patrimoniales. Este es el caso <strong>de</strong><br />

países como Francia, Estonia, Finlandia, Dinamarca,<br />

República Checa, Grecia, etc.<br />

A modo <strong>de</strong> ejemplo, en el contexto francés se aplican<br />

los principios <strong>de</strong> la Convención para la protección <strong>de</strong>l<br />

patrimonio arqueológico <strong>de</strong> la Valleta (Malta) <strong>de</strong> 1992 a<br />

través <strong>de</strong> la Ley 2001-44 sobre arqueología preventiva,<br />

modificada posteriormente en los años 2003 y 2004.<br />

El Institute National <strong>de</strong> Recherches Archéologiques<br />

Preventives (IN<strong>RAP</strong>) es la institución encargada <strong>de</strong><br />

hacer efectiva esta normativa, compuesta por 1.800<br />

arqueólogos que trabajan <strong>de</strong> manera in<strong>de</strong>finida y por<br />

200 arqueólogos que lo hacen <strong>de</strong> manera eventual<br />

(datos facilitados por el IN<strong>RAP</strong> para el año 2009).<br />

A<strong>de</strong>más, esta organización cuantifica 3.000 arqueólogos<br />

que están trabajando en Francia durante<br />

el año 2009 en diferentes instituciones: IN<strong>RAP</strong> (2.000<br />

arqueólogos), el Servicio <strong>de</strong> Arqueología <strong>de</strong>l Ministerio<br />

<strong>de</strong> Cultura (emplea a 250 arqueólogos), museos<br />

(50 arqueólogos), universida<strong>de</strong>s (250 arqueólogos),<br />

Centre Nationale <strong>de</strong> la Recherche Scientifique (300<br />

arqueólogos) y establecimientos privados sin ánimo<br />

<strong>de</strong> lucro (50 arqueólogos).<br />

Sin embargo, otros países optaron por mo<strong>de</strong>los<br />

<strong>de</strong> gestión mixtos que <strong>de</strong>sarrollaron una <strong>de</strong>manda<br />

<strong>de</strong> servicios arqueológicos, la creación <strong>de</strong> una nueva<br />

actividad económica y un mercado <strong>de</strong> trabajo.<br />

A continuación se presentan dos casos ejemplificativos<br />

<strong>de</strong> los mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión mixtos: el caso <strong>de</strong><br />

Estados Unidos y el <strong>de</strong> Reino Unido. Estos casos,<br />

para los que existen fuentes <strong>de</strong> datos e información<br />

fácilmente accesible, han sido pioneros en el <strong>de</strong>sarrollo<br />

<strong>de</strong> un mercado <strong>de</strong> trabajo vinculado a la actividad<br />

arqueológica y, a<strong>de</strong>más, presentan similitu<strong>de</strong>s con el<br />

contexto español, objeto <strong>de</strong> estudio en este trabajo.<br />

La gestión <strong>de</strong> los recursos culturales y<br />

arqueológicos en Estados Unidos<br />

En Estados Unidos el referente normativo que<br />

regula la protección y gestión <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico<br />

es la National Historic Preservation Act;<br />

Public Law 89-665 (1966), que en la Sección 106<br />

establece un sistema <strong>de</strong> medidas para gestionar<br />

el patrimonio cultural. A través <strong>de</strong> esta norma se<br />

regula, por mandato legal, la consi<strong>de</strong>ración <strong>de</strong> los<br />

efectos <strong>de</strong> los proyectos fe<strong>de</strong>rales en el registro<br />

arqueológico, así como la profesión y la práctica<br />

<strong>de</strong> la arqueología en Estados Unidos que durante<br />

mucho tiempo había estado vinculada al ámbito<br />

académico, convirtiéndose, <strong>de</strong> esta manera, en una<br />

parte integral <strong>de</strong> la or<strong>de</strong>nación <strong>de</strong>l territorio y <strong>de</strong> la<br />

gestión patrimonial (Sebastian y Lipe 2009).<br />

A partir <strong>de</strong> entonces se <strong>de</strong>sarrolla una actividad<br />

comercial que se ha llamado Cultural Resources<br />

Management (CRM) (King 2005; Roberts, Ahlstrom<br />

y Roth 2004; Har<strong>de</strong>sty y Little 2000). Literalmente,<br />

esta expresión quiere <strong>de</strong>cir gestión <strong>de</strong> los recursos<br />

culturales; dicho término incluye la gestión <strong>de</strong>l patrimonio<br />

arqueológico a través <strong>de</strong>l concepto CRM<br />

archaeology. CRM se convierte en una importante<br />

actividad comercial en Estados Unidos. Durante los<br />

años ochenta proliferan las empresas, los programas<br />

académicos relacionados con la gestión <strong>de</strong> los<br />

recursos culturales y varias universida<strong>de</strong>s comenzaron<br />

a ofrecer titulaciones en esta materia (Green y<br />

Doershuk 1998).<br />

90 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

El <strong>de</strong>sarrollo efectivo <strong>de</strong> esta corriente estructura<br />

un mercado en el que un nuevo tipo <strong>de</strong> empresas <strong>de</strong><br />

consultoría comienzan a ofertar servicios (activida<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> investigación y <strong>de</strong> campo) sobre la gestión <strong>de</strong> los<br />

recursos culturales en Estados Unidos atendiendo a<br />

la normativa vigente y al control por parte <strong>de</strong> las<br />

agencias administrativas, que a su vez serán uno <strong>de</strong><br />

sus clientes más habituales.<br />

Se estima que la industria CRM mueve alre<strong>de</strong>dor<br />

<strong>de</strong> 600 millones <strong>de</strong> dólares (425 M <strong>de</strong> €) en los<br />

albores <strong>de</strong>l siglo xxi (King 2005: 7); la mayor parte<br />

<strong>de</strong>l dinero que sostiene estas activida<strong>de</strong>s proviene <strong>de</strong><br />

los organismos gubernamentales y <strong>de</strong> las empresas<br />

privadas, cuyos planes y proyectos amenazan con<br />

<strong>de</strong>struir o dañar sitios arqueológicos. Concretamente<br />

en el año 2008 se estima que están trabajando unos<br />

11.350 arqueólogos profesionales (Altschul y Patterson<br />

e.p.) y que existen 130 empresas <strong>de</strong>dicadas a la<br />

gestión <strong>de</strong> los recursos arqueológicos en el año 2009,<br />

las cuales se caracterizan por su pequeño tamaño,<br />

entre 2 y 5 empleados, a excepción <strong>de</strong> un porcentaje<br />

<strong>de</strong> empresas <strong>de</strong> gran tamaño que emplea entre 10 y<br />

más <strong>de</strong> 60 personas (datos facilitados por The Society<br />

for American Archaeology 2010).<br />

Sin embargo, atendiendo a la problemática con<br />

la que se enfrenta este prometedor sector, M. Ze<strong>de</strong>r<br />

(1997) señala importantes dificulta<strong>de</strong>s <strong>de</strong> coordinación<br />

entre los diversos agentes e instituciones (aca<strong>de</strong>mia,<br />

sector público y sector privado), <strong>de</strong>bido a la fuerte<br />

divergencia entre los intereses, actitu<strong>de</strong>s y objetivos<br />

<strong>de</strong> los mismos, lo que habitualmente <strong>de</strong>semboca en<br />

una pugna manifiesta entre la arqueología académica<br />

y la vertiente comercial. A esta dificultad se aña<strong>de</strong> la<br />

problemática vinculada a la amplia y ambigua normativa<br />

existente en materia <strong>de</strong> gestión <strong>de</strong>l patrimonio<br />

arqueológico y la multiplicidad <strong>de</strong> administraciones<br />

que regulan y gestionan la actividad <strong>de</strong> este sector.<br />

Todo ello se traduce en un alejamiento <strong>de</strong> puntos<br />

<strong>de</strong> encuentro entre los diferentes entornos, así como<br />

en una ausencia <strong>de</strong> estándares en los modos <strong>de</strong> publicación<br />

y presentación <strong>de</strong> la actividad arqueológica;<br />

a ello hay que añadir que el grado <strong>de</strong> participación<br />

y la preferencia por organizaciones es muy diverso.<br />

A<strong>de</strong>más, a partir <strong>de</strong>l año 2007 y como consecuencia<br />

<strong>de</strong> la crisis económica se registra un cambio <strong>de</strong><br />

ten<strong>de</strong>ncia en el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la arqueología comercial<br />

en Estados Unidos. La Asociación <strong>de</strong> Recursos Culturales<br />

Americana (ACRA) ha publicado los resultados<br />

<strong>de</strong> una investigación llevada a cabo en el año 2009<br />

que registra el <strong>de</strong>scenso económico en la práctica <strong>de</strong><br />

los recursos culturales (ACRA 2009). A través <strong>de</strong> este<br />

estudio se concluye que la arqueología comercial ha<br />

experimentado un <strong>de</strong>scenso importante en el volumen<br />

<strong>de</strong> actividad y se espera que la mayor parte <strong>de</strong> las<br />

prácticas arqueológicas comerciales continúen <strong>de</strong>scendiendo.<br />

Mientras el gasto estatal en arqueología<br />

permanece constante a través <strong>de</strong>l estímulo <strong>de</strong> proyectos<br />

<strong>de</strong> infraestructuras y medio ambiente, el gasto en el<br />

sector privado <strong>de</strong>scien<strong>de</strong> en un 20%. La mayoría <strong>de</strong><br />

estas empresas están bastante preocupadas por los<br />

efectos <strong>de</strong> la actual situación económica, han facturado<br />

menos <strong>de</strong> 100.000 dólares durante el año 2008<br />

y piensan que las ventas continuarán disminuyendo.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X<br />

Esta situación, que parece no ser exclusiva <strong>de</strong>l<br />

caso <strong>de</strong> Estados Unidos, genera un <strong>de</strong>bate sobre las<br />

direcciones que <strong>de</strong>be tomar la arqueología en el futuro,<br />

teniendo en cuenta el gran impacto económico<br />

y social <strong>de</strong> la gestión <strong>de</strong> los recursos culturales.<br />

La gestión <strong>de</strong>l patrimonio cultural y<br />

arqueológico en Reino Unido<br />

En Reino Unido también se <strong>de</strong>sarrolla una importante<br />

actividad comercial <strong>de</strong> servicios arqueológicos a<br />

finales <strong>de</strong>l siglo xx tras la publicación <strong>de</strong> diferentes<br />

leyes y políticas para protección y gestión <strong>de</strong>l patrimonio<br />

cultural. El punto <strong>de</strong> inflexión se sitúa en la<br />

promulgación <strong>de</strong> la Ancient Monuments and Archaeological<br />

Areas Act (1979), normativa que aprueba la<br />

protección jurídica <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico y <strong>de</strong><br />

los monumentos.<br />

Al igual que en el caso <strong>de</strong> Estados Unidos, en Reino<br />

Unido va a ser muy importante para la arqueología<br />

la legislación sobre la or<strong>de</strong>nación <strong>de</strong>l territorio que<br />

comienza a <strong>de</strong>sarrollarse a través <strong>de</strong> la Town and<br />

Country Planning Act (1990). Esta norma, que no<br />

establece una mención explícita sobre el patrimonio<br />

arqueológico, ha dado lugar a una serie <strong>de</strong> reglamentos<br />

y políticas que tienen un impacto en este tipo<br />

<strong>de</strong> gestión. Así, comienza a <strong>de</strong>sarrollarse un aparato<br />

legislativo vinculado a la gestión <strong>de</strong>l patrimonio cultural<br />

y arqueológico <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los gobiernos nacionales<br />

y <strong>de</strong>s<strong>de</strong> las administraciones regionales y locales.<br />

Concretamente, la política <strong>de</strong> planificación <strong>de</strong> la<br />

gestión <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico británica se basa<br />

en una directriz (no en una ley), llamada Planning<br />

Policy Guidance 16: Archaeology and Planning (PPG16)<br />

que es un documento elaborado por el gobierno central<br />

para asesorar a las autorida<strong>de</strong>s locales sobre la<br />

planificación y el tratamiento <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico,<br />

<strong>de</strong>s<strong>de</strong> don<strong>de</strong> se implementa. Esta directriz<br />

se introduce en 1990 y su <strong>de</strong>sarrollo efectivo da<br />

origen al sector privado vinculado a la arqueología<br />

(Thomas 2007).<br />

El documento informa sobre la necesidad <strong>de</strong><br />

proteger los restos arqueológicos <strong>de</strong>bido a que son<br />

un recurso finito e irremplazable y que, por tanto,<br />

cualquier proyecto que pueda afectar a estos recursos<br />

<strong>de</strong>be ser objeto <strong>de</strong> examen para mitigar sus efectos.<br />

A<strong>de</strong>más, <strong>de</strong>staca la importancia <strong>de</strong> la evaluación y<br />

gestión <strong>de</strong> los lugares arqueológicos para su potencial<br />

<strong>de</strong>sarrollo. Otra novedad que introduce esta directriz<br />

es que todas las formas <strong>de</strong> investigación arqueológica<br />

<strong>de</strong>berán ser financiadas por el promotor (ya sea público<br />

o privado). En cambio, en el mo<strong>de</strong>lo anterior era el<br />

estado quien financiaba los proyectos vinculados con<br />

la gestión <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico.<br />

Al igual que en Estados Unidos, también ha sido<br />

muy importante el <strong>de</strong>sarrollo legal en materia <strong>de</strong> patrimonio<br />

para la estructuración <strong>de</strong>l mercado vinculado<br />

con la actividad arqueológica. En cuanto al aparato<br />

institucional que gestiona el patrimonio arqueológico<br />

cabe señalar que es un tanto singular. El organismo<br />

<strong>de</strong>l gobierno que mayor responsabilidad tiene en<br />

arqueología es English Heritage, que es legalmente<br />

un órgano in<strong>de</strong>pendiente pero que se financia en<br />

un 80% a través <strong>de</strong> los presupuestos anuales <strong>de</strong>l<br />

91


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

Ministerio <strong>de</strong> Cultura, y, por tanto, es responsable<br />

ante esta administración. English Heritage trabaja<br />

con un presupuesto anual <strong>de</strong> unos 7 millones <strong>de</strong><br />

euros, utilizados para la gestión y conservación <strong>de</strong>l<br />

patrimonio arqueológico (Thomas 2007).<br />

Actualmente, y <strong>de</strong>bido al <strong>de</strong>sarrollo legal <strong>de</strong>scrito,<br />

existe una creciente industria arqueológica en Reino<br />

Unido. Se estima que alre<strong>de</strong>dor <strong>de</strong> unas 100 empresas<br />

ofrecen servicios <strong>de</strong> arqueología empleando<br />

unas 2.000 personas en este sector. La mayoría <strong>de</strong><br />

estas empresas se caracterizan por tener menos <strong>de</strong><br />

50 empleados coexistiendo con algunas <strong>de</strong> unos 200<br />

empleados (Thomas 2007: 38).<br />

Concretamente, en Inglaterra el gasto anual <strong>de</strong><br />

este sector se sitúa en torno a los 100 millones <strong>de</strong><br />

euros en el año 2000; y durante ese mismo año se<br />

llevaron a cabo unas 5.000 actuaciones arqueológicas.<br />

El tipo <strong>de</strong> activida<strong>de</strong>s que <strong>de</strong>sarrollan estas empresas<br />

suelen estar vinculadas a la reconstrucción <strong>de</strong><br />

centros históricos <strong>de</strong> las ciuda<strong>de</strong>s, la evaluación <strong>de</strong>l<br />

urbanismo, la explotación <strong>de</strong> canteras, evaluación <strong>de</strong><br />

infraestructuras, asesoría, etc. (Thomas 2007: 38).<br />

Para la <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> los intereses profesionales vinculados<br />

a la arqueología en Reino Unido existe una<br />

organización llamada Institute for Archaeologists (IFA),<br />

que actualmente cuenta con 2.700 miembros. En líneas<br />

generales, este instituto se centra en el análisis <strong>de</strong> la<br />

práctica arqueológica para la promoción <strong>de</strong> estándares<br />

vinculados a la conservación, gestión y puesta en<br />

valor <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico, así como para el<br />

establecimiento <strong>de</strong> códigos <strong>de</strong>ontológicos y éticos en<br />

torno a la profesión arqueológica, para mejorar las<br />

condiciones <strong>de</strong>l mercado <strong>de</strong> trabajo, colaborar con<br />

las instituciones administrativas en el apoyo <strong>de</strong> la<br />

formulación <strong>de</strong> políticas, y fomentar el aprendizaje<br />

y la formación arqueológica. A<strong>de</strong>más realiza una<br />

serie <strong>de</strong> estudios sobre la situación <strong>de</strong> la profesión<br />

arqueológica en Reino Unido.<br />

Según los estudios <strong>de</strong> Aitchison y Edwards (2003<br />

y 2008) se cuantifican 6.865 arqueólogos profesionales<br />

en 2008 trabajando en Reino Unido. A estas cifras<br />

hay que añadir otro tipo <strong>de</strong> profesionales que, sin<br />

ser arqueólogos, trabajan para instituciones vinculadas<br />

con la arqueología; este personal <strong>de</strong>nominado <strong>de</strong><br />

apoyo técnico supone la cifra <strong>de</strong> 866 profesionales<br />

en el año 2008. Según los datos <strong>de</strong>l estudio, el sector<br />

vinculado a la arqueología ha ido creciendo en<br />

los últimos diez años <strong>de</strong> manera consi<strong>de</strong>rable. Esto<br />

sobre todo se aprecia en los datos <strong>de</strong> 2003, don<strong>de</strong><br />

el número <strong>de</strong> trabajadores aumentó en un 29% en<br />

relación a 1998, mientras que <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el 2003 hasta<br />

2008 continúa este crecimiento pero no <strong>de</strong> forma tan<br />

acusada; este hecho podría ser explicado por el impacto<br />

que ha tenido la crisis en la profesión durante<br />

este año o por saturación <strong>de</strong> mercado.<br />

Analizando el número <strong>de</strong> profesionales en relación<br />

a las diferentes instituciones arqueológicas en las<br />

que trabajan, se concluye que <strong>de</strong> los 6.865 en 2008,<br />

1.818 (27%) trabajan para <strong>de</strong>partamentos <strong>de</strong> la administración<br />

vinculados con la gestión arqueológica,<br />

1.014 (15%) trabajan para universida<strong>de</strong>s, 3.497 (51%)<br />

trabajan en el sector privado y 535 (8%) trabajan<br />

en otro tipo <strong>de</strong> organizaciones. Se observa que la<br />

mayoría <strong>de</strong> profesionales que trabajan en el sector<br />

arqueológico se <strong>de</strong>dica a activida<strong>de</strong>s vinculadas con<br />

el sector privado, mientras que un tercio <strong>de</strong> los<br />

técnicos trabaja en puestos <strong>de</strong> la administración y<br />

el otro tercio se divi<strong>de</strong> en personal vinculado a las<br />

universida<strong>de</strong>s y a otro tipo <strong>de</strong> organizaciones relacio-<br />

nadas con la arqueología.<br />

La media salarial <strong>de</strong> estos profesionales fluctúa<br />

en torno a los 24.000 € para el 2008 (20.792 libras<br />

esterlinas); lo que supone un incremento <strong>de</strong> un 22%<br />

en relación al año 2003, cuando el salario medio<br />

estaba en torno a 19.900 € anuales.<br />

A<strong>de</strong>más, se <strong>de</strong>staca la elevada cualificación <strong>de</strong> este<br />

tipo <strong>de</strong> profesionales, casi uno <strong>de</strong> cada 8 arqueólogos<br />

(12%) posee una titulación doctoral o postdoctoral, el<br />

40% tiene un máster o algún tipo <strong>de</strong> especialización y<br />

el 90% <strong>de</strong> los arqueólogos tiene un título universitario.<br />

Entre los problemas más importantes <strong>de</strong> esta actividad<br />

<strong>de</strong>staca la elevada inestabilidad <strong>de</strong>l personal, lo<br />

que implica una gran movilidad. Esto se traduce en<br />

una creciente <strong>de</strong>silusión <strong>de</strong> este tipo <strong>de</strong> profesionales,<br />

lo que a menudo <strong>de</strong>semboca en una <strong>de</strong>cisión <strong>de</strong><br />

abandono tras cinco años <strong>de</strong> experiencia. Contrariamente,<br />

también existe un grueso <strong>de</strong> profesionales que<br />

permanece en este sector <strong>de</strong>s<strong>de</strong> finales <strong>de</strong> la década<br />

<strong>de</strong> los ochenta <strong>de</strong> manera estable (Everill 2008).<br />

Los datos recopilados sobre Reino Unido estiman<br />

el volumen y tamaño <strong>de</strong> la arqueología comercial<br />

en este país y el proceso <strong>de</strong> constitución <strong>de</strong> esta<br />

<strong>de</strong>manda <strong>de</strong> servicios. Los estudios <strong>de</strong>sarrollados en<br />

este contexto ofrecen una amplia información sobre<br />

la actividad arqueológica <strong>de</strong> este país.<br />

La arqueología comercial en Reino Unido se caracteriza<br />

como una industria joven que comienza a<br />

finales <strong>de</strong>l siglo xx. Actualmente se ha <strong>de</strong>sarrollado<br />

una práctica ampliamente comercializada y los gobiernos<br />

han reconocido el patrimonio arqueológico<br />

y cultural como un activo muy importante. A<strong>de</strong>más,<br />

la arqueología comercial ha estado estrechamente<br />

vinculada a la industria <strong>de</strong> la construcción, lo cual<br />

ha financiado un 58% <strong>de</strong> los puestos arqueológicos<br />

vinculados al proceso <strong>de</strong> planificación territorial<br />

(Aitchison y Edwards 2008).<br />

A partir <strong>de</strong> 2008 muchas empresas comienzan a<br />

notar los efectos <strong>de</strong> la crisis económica a través <strong>de</strong><br />

la reducción <strong>de</strong>l volumen <strong>de</strong> <strong>de</strong>manda <strong>de</strong> trabajo.<br />

Las más afectadas son las más alejadas <strong>de</strong> las principales<br />

ciuda<strong>de</strong>s y las que presentan menor tamaño<br />

(Aitchison 2009).<br />

Des<strong>de</strong> el Institute for Archaeologists (IFA) se<br />

ha recogido información sobre los impactos <strong>de</strong> la<br />

crisis en este sector. Estos datos muestran que las<br />

empresas <strong>de</strong> arqueología se han visto obligadas a<br />

reducir su plantilla, así, en agosto <strong>de</strong>l año 2007 se<br />

registran 2.094 empleados, pero en enero <strong>de</strong>l año<br />

2009 esta cifra <strong>de</strong>scendió hasta 1.851 empleados;<br />

lo que implica una reducción <strong>de</strong>l 11,6%. Esta cifra<br />

sigue reduciéndose hasta julio <strong>de</strong> 2009, momento en<br />

el que se registra un ligero aumento. Este pequeño<br />

incremento es <strong>de</strong>bido a la respuesta <strong>de</strong>l gobierno a<br />

la crisis a través <strong>de</strong> programas <strong>de</strong> financiación para<br />

la creación <strong>de</strong> infraestructuras, lo que implica una<br />

suavización temporal <strong>de</strong> la caída <strong>de</strong> estos datos,<br />

pero es complicado estimar qué suce<strong>de</strong>rá en 2010<br />

(Aitchison 2009).<br />

92 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

La arqueología comercial en 2009 está siendo<br />

gravemente afectada por la crisis económica global<br />

en Reino Unido. La suma <strong>de</strong>l trabajo arqueológico<br />

en este país está <strong>de</strong>scendiendo <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el año 2007.<br />

Ha habido una gradual reducción en el número <strong>de</strong><br />

actuaciones arqueológicas y en el número <strong>de</strong> personas<br />

que trabajan como arqueólogos. Mientras que<br />

6.865 personas estaban trabajando en la arqueología<br />

comercial en verano <strong>de</strong> 2007 (Aitchison y Edwards<br />

2008), esta cifra <strong>de</strong>scendió en un 10% hasta abril <strong>de</strong><br />

2009 (Aitchison 2009). Esto efectivamente representa<br />

la pérdida <strong>de</strong> uno <strong>de</strong> cada seis trabajos en arqueología<br />

comercial, con muchas empresas que pier<strong>de</strong>n<br />

personal y otras que tienen que cerrar.<br />

A continuación se presenta una tabla resumen<br />

que presenta algunos datos interesantes sobre estos<br />

contextos:<br />

Estados Unidos Reino Unido<br />

Referente normativo National Historic Preservation Act (1966) Planning Policy Guidance 16:<br />

Archaeology and Planning (1990)<br />

Nacimiento “arqueología A partir <strong>de</strong> 1970<br />

comercial”<br />

A partir <strong>de</strong> 1990<br />

Inversión anual Se estima que alre<strong>de</strong>dor <strong>de</strong> 600 millones<br />

<strong>de</strong> dólares en 2008 (300 millones <strong>de</strong> dólares<br />

en 1994)<br />

Mercado <strong>de</strong> trabajo 11.350 arqueólogos (Altschul y Patterson,<br />

e.p.)<br />

Número <strong>de</strong> empresas 130 gran<strong>de</strong>s y medianas empresas 100 empresas<br />

Tamaño medio <strong>de</strong> las<br />

empresas<br />

Perfil <strong>de</strong> los<br />

arqueólogos<br />

profesionales<br />

Asociación <strong>de</strong><br />

arqueología profesional<br />

Dificulta<strong>de</strong>s y/o<br />

amenazas<br />

El surgimiento <strong>de</strong> la arqueología<br />

comercial en España<br />

De 2 a 5 empleados la mayoría, existe un<br />

pequeño porcentaje que tiene entre 10 y<br />

60 trabajadores<br />

Personal altamente cualificado (estudios<br />

universitarios, un importante porcentaje<br />

posee especialización y doctorado)<br />

El mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong> implementación política<br />

en España. El marco legal y sus<br />

consecuencias<br />

En la década <strong>de</strong> los sesenta (<strong>de</strong>l siglo xx) comienza<br />

un significativo fenómeno <strong>de</strong> expansión en<br />

las ciuda<strong>de</strong>s españolas que ha continuado hasta la<br />

actualidad. Inicialmente, la especulación y la falta<br />

<strong>de</strong> control conllevaron que una gran cantidad <strong>de</strong><br />

patrimonio arqueológico fuese <strong>de</strong>struido. Como re-<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X<br />

Se estima que alre<strong>de</strong>dor <strong>de</strong> 100<br />

millones <strong>de</strong> euros (datos año<br />

2000)<br />

6.865 arqueólogos (datos IFA<br />

2008)<br />

La mayoría tiene menos <strong>de</strong> 50<br />

empleados; existe un pequeño<br />

porcentaje que tiene más <strong>de</strong> 200<br />

trabajadores<br />

Personal altamente cualificado<br />

(estudios universitarios, un importante<br />

porcentaje posee especialización<br />

y doctorado)<br />

The Society for American Archaeology Institute for Archaeologists<br />

- Numerosos agentes e instituciones que<br />

dificultan la coordinación<br />

- Amplia y ambigua normativa relacionada<br />

con CRM<br />

sultado <strong>de</strong> este proceso, y siguiendo las directrices<br />

europeas, a principios <strong>de</strong> los ochenta se comenzó a<br />

sentir la necesidad <strong>de</strong> regular esta situación, lo que<br />

se satisfizo en parte por la aprobación <strong>de</strong> la Ley <strong>de</strong><br />

Patrimonio Histórico Español en 1985, con el objeto<br />

<strong>de</strong> proteger, preservar y gestionar el patrimonio <strong>de</strong>l<br />

país, y por otros referentes legales posteriores vinculados<br />

con la protección <strong>de</strong>l medio ambiente y la<br />

or<strong>de</strong>nación <strong>de</strong>l territorio.<br />

Con anterioridad a la publicación <strong>de</strong> esta normativa<br />

la actividad arqueológica se ceñía al ámbito académico,<br />

pero a partir <strong>de</strong> estos procesos se establecen<br />

una serie <strong>de</strong> requerimientos para hacer efectiva la<br />

protección y difusión <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico.<br />

Es <strong>de</strong>cir, más allá <strong>de</strong> la arqueología <strong>de</strong> investigación<br />

que se venía <strong>de</strong>sarrollando, se hace explícita la nece-<br />

- Inestabilidad <strong>de</strong>l personal<br />

- Crisis económica<br />

Figura 2. Nacimiento y <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la arqueología comercial en Estados Unidos y Reino Unido. Fuente: Elaboración propia<br />

a partir <strong>de</strong> datos facilitados por SAA (2010), IFA (2008) y trabajo <strong>de</strong> Roger M. Thomas (2007).<br />

sidad <strong>de</strong> institucionalizar lo que se ha <strong>de</strong>nominado<br />

una arqueología preventiva, es <strong>de</strong>cir, un mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong><br />

gestión que protegiese y difundiese el patrimonio<br />

arqueológico, para lo cual fue necesario legislar y<br />

<strong>de</strong>sarrollar la implementación política <strong>de</strong> la norma.<br />

Pero a<strong>de</strong>más es necesario tener en cuenta que la<br />

normativa en materia <strong>de</strong> protección patrimonial se<br />

<strong>de</strong>sarrolla en un contexto <strong>de</strong> transición política y administrativa<br />

en España. En la década <strong>de</strong> los ochenta<br />

se consolida el Estado Democrático <strong>de</strong> Derecho, lo que<br />

supone un punto <strong>de</strong> inflexión en el marco político/<br />

social/económico/cultural en España, acompañado <strong>de</strong><br />

un importante proceso <strong>de</strong> mo<strong>de</strong>rnización <strong>de</strong>l aparato<br />

93


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

administrativo y <strong>de</strong> un proceso <strong>de</strong> <strong>de</strong>scentralización<br />

estatal.<br />

En este contexto se lleva a cabo la implementación<br />

<strong>de</strong>l Estado <strong>de</strong> las Autonomías, a través <strong>de</strong>l cual se<br />

comparten y se <strong>de</strong>legan competencias en materia <strong>de</strong><br />

gestión patrimonial a las comunida<strong>de</strong>s autónomas. Este<br />

mo<strong>de</strong>lo supone que cada comunidad autónoma, bajo<br />

un marco común —la Constitución <strong>de</strong> 1978, la Ley<br />

<strong>de</strong> Patrimonio Histórico Español (1985) y el estatuto<br />

<strong>de</strong> autonomía correspondiente—, ha ido produciendo<br />

diferentes mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión y publicando normativas<br />

que varían los tratamientos <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico<br />

en relación al marco institucional.<br />

Cada comunidad autónoma <strong>de</strong>sarrolló su mo<strong>de</strong>lo<br />

<strong>de</strong> gestión <strong>de</strong> patrimonio arqueológico <strong>de</strong> una manera<br />

original; el único mo<strong>de</strong>lo previo era el establecido<br />

por el gobierno central, el cual contaba con un<br />

<strong>de</strong>partamento para autorizar, financiar y publicar la<br />

actividad arqueológica <strong>de</strong>sarrollada por las universida<strong>de</strong>s,<br />

museos y organismos <strong>de</strong> investigación, pero<br />

que carecía <strong>de</strong> experiencia y <strong>de</strong> personal formado en<br />

este tipo <strong>de</strong> gestión.<br />

Las comunida<strong>de</strong>s autónomas incorporan a su estructura<br />

administrativa <strong>de</strong>partamentos con competencias<br />

en gestión patrimonial que para hacer efectiva su<br />

protección, a<strong>de</strong>más, tendrán que cooperar en muchas<br />

ocasiones con otros <strong>de</strong>partamentos con obligaciones<br />

compartidas, como es el caso <strong>de</strong> las organizaciones<br />

encargadas <strong>de</strong> la or<strong>de</strong>nación <strong>de</strong>l territorio y <strong>de</strong> la<br />

protección <strong>de</strong>l medio ambiente (Querol 2010). La gestión<br />

<strong>de</strong> estos ámbitos presenta un panorama similar<br />

al patrimonial, es <strong>de</strong>cir, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong> legislación estatal,<br />

las competencias en estas materias pertenecen a las<br />

comunida<strong>de</strong>s autónomas que <strong>de</strong>sarrollan su propia<br />

normativa y sus mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong> gestión. Pero, a<strong>de</strong>más,<br />

la aplicación efectiva en muchas ocasiones recae en<br />

diputaciones y gobiernos locales.<br />

Por lo tanto, con la llegada <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mocracia a<br />

España, con la mo<strong>de</strong>rnización <strong>de</strong> la estructura administrativa<br />

<strong>de</strong>l país y con el proceso <strong>de</strong> transferencia<br />

<strong>de</strong> competencias a las comunida<strong>de</strong>s autónomas,<br />

se <strong>de</strong>sarrolla a finales <strong>de</strong>l siglo pasado una serie<br />

<strong>de</strong> normas que hacen referencia a la necesidad <strong>de</strong><br />

protección y difusión <strong>de</strong>l patrimonio cultural. A<br />

través <strong>de</strong> la LPHE 1985 (y otras leyes referentes a<br />

la or<strong>de</strong>nación <strong>de</strong>l territorio y al medio ambiente) se<br />

establecen una serie <strong>de</strong> requerimientos para la gestión<br />

<strong>de</strong>l patrimonio arqueológico en España; se hace<br />

explícita, por tanto, la necesidad <strong>de</strong> una arqueología<br />

preventiva (más allá <strong>de</strong> la investigación) que proteja<br />

y difunda nuestro patrimonio.<br />

El problema fue que los requerimientos establecidos<br />

por esta normativa sumada a la creciente actividad<br />

constructiva en España supuso que las administraciones<br />

se viesen <strong>de</strong>sbordadas. Este contexto creó una<br />

<strong>de</strong>manda por parte <strong>de</strong>l sector público en materia <strong>de</strong><br />

gestión arqueológica que fue satisfecha, en parte, por<br />

el sector privado. La cuestión fue que las administraciones<br />

no pudieron asumir el <strong>de</strong>sarrollo práctico <strong>de</strong><br />

este proceso regulador, <strong>de</strong>bido a la gran cantidad <strong>de</strong><br />

actividad vinculada a la gestión <strong>de</strong>l patrimonio y a la<br />

ausencia <strong>de</strong> recursos, por esta razón se encargó este<br />

tipo <strong>de</strong> actividad a una serie <strong>de</strong> profesionales en materia<br />

<strong>de</strong> gestión arqueológica, es <strong>de</strong>cir, a arqueólogos,<br />

por lo que emergió un mercado <strong>de</strong> trabajo conocido<br />

como arqueología comercial.<br />

La arqueología comercial, un proceso<br />

<strong>de</strong> innovación social<br />

En este trabajo se utiliza el término arqueología<br />

comercial para <strong>de</strong>finir la oferta <strong>de</strong> servicios vinculados<br />

a la gestión <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico. Esto quiere<br />

<strong>de</strong>cir que los servicios vinculados a la gestión <strong>de</strong>l<br />

patrimonio arqueológico incluyen, en términos generales,<br />

las siguientes activida<strong>de</strong>s:<br />

• Servicios <strong>de</strong> documentación. Hacen referencia<br />

a la catalogación e inventariado <strong>de</strong> los bienes<br />

culturales y arqueológicos. Incluyen activida<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> i<strong>de</strong>ntificación <strong>de</strong> bienes culturales para que<br />

posteriormente puedan ser protegidos y difundidos.<br />

• Servicios <strong>de</strong> intervención. Hacen referencia a la<br />

protección efectiva <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico; por<br />

ejemplo, cuando un organismo público o privado<br />

quiere llevar a cabo un proyecto que tiene un impacto<br />

en el territorio y que, por tanto, pueda afectar<br />

a la conservación <strong>de</strong> los recursos arqueológicos, es<br />

necesario <strong>de</strong>sarrollar un estudio a través <strong>de</strong>l cual<br />

se concluya un informe técnico arqueológico que<br />

estime los efectos y posibles consecuencias, para<br />

prevenirlos y/o subsanarlos.<br />

• Servicios <strong>de</strong> puesta en valor o <strong>de</strong> musealización<br />

<strong>de</strong> bienes y/o recursos culturales. Este tipo<br />

<strong>de</strong> activida<strong>de</strong>s hace referencia a servicios relacionados<br />

con la rentabilización <strong>de</strong>l patrimonio, con<br />

su accesibilidad y su puesta en marcha para ser<br />

visitado.<br />

• Servicios <strong>de</strong> consultoría. Abarcan activida<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

asesoría relacionadas con el ámbito patrimonial y<br />

que requieren <strong>de</strong> un conocimiento especializado.<br />

• Servicios <strong>de</strong> difusión. Implican activida<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

acercamiento a la sociedad <strong>de</strong> los conocimientos<br />

y recursos patrimoniales.<br />

La mayoría <strong>de</strong> las activida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>scritas (sobre todo<br />

en el caso <strong>de</strong> las tres primeras: catalogación, intervención<br />

y puesta en valor) se llevan a cabo a partir<br />

<strong>de</strong> una <strong>de</strong>manda pública (bien porque la actuación es<br />

solicitada por organismos públicos o porque si bien<br />

es <strong>de</strong>mandada por iniciativa privada la protección<br />

arqueológica es <strong>de</strong> obligado cumplimiento). Por esta<br />

razón, para la realización <strong>de</strong> la actividad es necesario<br />

obtener una autorización por parte <strong>de</strong> la administración<br />

competente, quien a<strong>de</strong>más supervisa el proyecto<br />

y, una vez finalizado, recibe un informe <strong>de</strong>tallado.<br />

Por lo tanto, la oferta <strong>de</strong> servicios arqueológicos se<br />

constituye como una actividad económica novedosa<br />

en el contexto español, por este motivo, este proceso<br />

es caracterizado en este trabajo como innovador,<br />

entendiendo por innovación “la introducción <strong>de</strong> un<br />

nuevo, o significativamente mejorado producto (bien<br />

o servicio) <strong>de</strong> un proceso, <strong>de</strong> un nuevo método <strong>de</strong><br />

comercialización o <strong>de</strong> un nuevo método organizativo,<br />

en las prácticas internas <strong>de</strong> la empresa, la organización<br />

<strong>de</strong>l lugar <strong>de</strong> trabajo o las relaciones exteriores”<br />

(OCDE 2005: 56).<br />

Pero lo más interesante <strong>de</strong> este proceso innovador<br />

es su carácter social, es <strong>de</strong>cir, la necesidad <strong>de</strong> gestionar<br />

el patrimonio arqueológico como bien <strong>de</strong> interés<br />

94 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

público y la dinamización <strong>de</strong> una nueva <strong>de</strong>manda <strong>de</strong><br />

servicios por parte <strong>de</strong>l sector público, esto es, una<br />

innovación social, una nueva práctica <strong>de</strong>sarrollada<br />

para mejorar una situación o resolver un problema<br />

social que ha sido adoptado por las instituciones<br />

públicas (Bouchard et al. 1999).<br />

A<strong>de</strong>más, si bien la mayoría <strong>de</strong> las activida<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong>sarrolladas por estos profesionales emergen<br />

como resultado <strong>de</strong> una <strong>de</strong>manda público-legal, con<br />

el tiempo estas empresas y profesionales se van especializando<br />

y diversificando su oferta <strong>de</strong> servicios,<br />

ofreciendo otro tipo <strong>de</strong> activida<strong>de</strong>s, no directamente<br />

estipuladas por la normativa (por ejemplo, las vinculadas<br />

con los servicios <strong>de</strong> consultoría y difusión)<br />

y que, por tanto, no necesitan <strong>de</strong> autorización por<br />

parte <strong>de</strong>l sector público.<br />

En <strong>de</strong>finitiva, este hecho es caracterizado a través<br />

<strong>de</strong> este trabajo como innovación social. Se trata <strong>de</strong><br />

la gestión <strong>de</strong> un bien <strong>de</strong> interés social cuya gestión<br />

se externaliza ante la ausencia <strong>de</strong> recursos, creándose<br />

un importante mercado <strong>de</strong> trabajo para dar respuesta<br />

a una necesidad público/social. A<strong>de</strong>más este proceso<br />

pue<strong>de</strong> calificarse <strong>de</strong> exitoso, al menos en sus inicios,<br />

tanto ha sido que <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la década <strong>de</strong> los noventa <strong>de</strong>l<br />

siglo pasado hasta el año 2008 se registran 273 empresas<br />

activas que ofertaban servicios <strong>de</strong> arqueología<br />

en España, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong> un gran número <strong>de</strong> trabajadores<br />

por cuenta propia y ajena, que se especializan<br />

y diversifican su oferta <strong>de</strong> servicios.<br />

A través <strong>de</strong> este proceso se estructura el actual<br />

sector arqueológico español. En líneas generales, un<br />

sector es un conjunto <strong>de</strong> activida<strong>de</strong>s vinculadas a<br />

una <strong>de</strong>terminada <strong>de</strong>manda y está compuesto por las<br />

siguientes dimensiones: un conocimiento específico y<br />

dominio tecnológico, un conjunto <strong>de</strong> actores y re<strong>de</strong>s<br />

y una serie <strong>de</strong> instituciones (Malerba 2005: 385). A<br />

continuación se <strong>de</strong>fine el sector arqueológico español<br />

y el tipo <strong>de</strong> agentes e instituciones que comparten<br />

un mismo know-how.<br />

Figura 3. Caracterización <strong>de</strong>l sector arqueológico español.<br />

Fuente: Elaboración propia.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X<br />

A través <strong>de</strong> este gráfico se <strong>de</strong>finen los principales<br />

entornos que componen el sector arqueológico: el<br />

entorno académico (formado por universida<strong>de</strong>s, organismos<br />

públicos <strong>de</strong> investigación y museos) que<br />

<strong>de</strong>sarrolla activida<strong>de</strong>s vinculadas con la investigación<br />

y difusión <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico y con la formación<br />

<strong>de</strong> profesionales en este ámbito; el entorno<br />

legal/administrativo (formado por los <strong>de</strong>partamentos<br />

administrativos con competencias patrimoniales), que<br />

<strong>de</strong>sarrolla funciones vinculadas con la legislación y<br />

gestión <strong>de</strong>l patrimonio arqueológico, así como la<br />

<strong>de</strong>manda <strong>de</strong> servicios arqueológicos. Finalmente estaría<br />

el entorno productivo, formado por la oferta y<br />

<strong>de</strong>manda <strong>de</strong> servicios arqueológicos (en la <strong>de</strong>manda<br />

se situarían sobre todo empresas relacionadas con<br />

la ingeniería y la construcción) y en la oferta todos<br />

aquellos agentes que ofertan servicios arqueológicos<br />

(empresas y trabajadores por cuenta propia y ajena).<br />

Las consecuencias <strong>de</strong>seadas y no<br />

<strong>de</strong>seadas <strong>de</strong>l proceso legal a través <strong>de</strong><br />

la caracterización <strong>de</strong> las empresas<br />

Tal y como se comentó al inicio <strong>de</strong> estas páginas<br />

los resultados <strong>de</strong> la encuesta dirigida a empresas<br />

han permitido caracterizar el proceso <strong>de</strong> creación y<br />

evolución <strong>de</strong> la <strong>de</strong>manda <strong>de</strong> servicios arqueológicos<br />

en España en relación al <strong>de</strong>sarrollo legal y administrativo<br />

en materia <strong>de</strong> gestión patrimonial.<br />

En primer lugar, la antigüedad <strong>de</strong> las empresas<br />

encuestadas permite situar el nacimiento <strong>de</strong> la <strong>de</strong>nominada<br />

arqueología comercial en la década <strong>de</strong> los<br />

noventa <strong>de</strong>l siglo xx, tras la publicación <strong>de</strong> la Ley <strong>de</strong><br />

Patrimonio Histórico Español (1985); con anterioridad<br />

a esta fecha no se i<strong>de</strong>ntifican empresas <strong>de</strong> arqueología.<br />

Estas empresas comienzan a estructurarse en<br />

la década <strong>de</strong> los noventa, así lo afirman el 37% <strong>de</strong><br />

los casos encuestados.<br />

Este hecho permite relacionar la creación <strong>de</strong> la<br />

oferta <strong>de</strong> servicios arqueológicos como efecto <strong>de</strong>l<br />

proceso normalizador en materia patrimonial. Tal y<br />

como se explicó, este proceso es entendido en este<br />

trabajo como una innovación (introducción <strong>de</strong> un<br />

bien o servicio que genera valor) <strong>de</strong> carácter institucional/social<br />

(es impulsado por el sector público ante<br />

la ausencia <strong>de</strong> este tipo <strong>de</strong> servicios y su necesidad<br />

para la protección <strong>de</strong>l patrimonio).<br />

A<strong>de</strong>más, cabe señalar que esta iniciativa generó<br />

la creación <strong>de</strong> un rápido y voluminoso mercado <strong>de</strong><br />

trabajo. El rápido crecimiento <strong>de</strong> esta <strong>de</strong>manda y <strong>de</strong><br />

estos servicios se observa durante el período 2000-<br />

2005, años <strong>de</strong> bonanza económica y <strong>de</strong> <strong>de</strong>sarrollo<br />

<strong>de</strong>l sector <strong>de</strong> la construcción, uno <strong>de</strong> los principales<br />

<strong>de</strong>mandantes <strong>de</strong> servicios <strong>de</strong> arqueología (como se<br />

analiza a continuación). Durante estos cinco años<br />

se constituyen el 40% <strong>de</strong> las empresas encuestadas.<br />

Sin embargo, durante el siguiente período (2006-<br />

2009), este proceso <strong>de</strong> constitución <strong>de</strong> empresas <strong>de</strong>s-<br />

cien<strong>de</strong> drásticamente. La llegada <strong>de</strong> la crisis económica<br />

y la paralización <strong>de</strong>l sector <strong>de</strong> la construcción afectó<br />

directamente al sector arqueológico y esto se intuye<br />

a través <strong>de</strong> los resultados <strong>de</strong> la encuesta, en que se<br />

registra un <strong>de</strong>scenso importante en el volumen <strong>de</strong><br />

creación <strong>de</strong> empresas.<br />

95


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

Figura 4. Año <strong>de</strong> constitución <strong>de</strong> las empresas <strong>de</strong><br />

arqueología encuestadas. Datos expresados en porcentajes.<br />

Fuente: Elaboración propia a partir <strong>de</strong> los resultados <strong>de</strong> la<br />

encuesta.<br />

Este proceso es explicado también a través <strong>de</strong>l<br />

análisis <strong>de</strong>l volumen <strong>de</strong> actividad arqueológica por<br />

comunida<strong>de</strong>s autónomas. Para este estudio se recopiló<br />

información <strong>de</strong> los <strong>de</strong>partamentos <strong>de</strong> patrimonio<br />

por comunida<strong>de</strong>s autónomas, entida<strong>de</strong>s encargadas<br />

<strong>de</strong> autorizar y supervisar la mayor parte <strong>de</strong>l trabajo<br />

<strong>de</strong>sarrollado por estas empresas.<br />

Cabe señalar que esta información se registró <strong>de</strong><br />

manera muy diversa y heterogénea <strong>de</strong>bido a que las<br />

administraciones no tienen un sistema <strong>de</strong> registro <strong>de</strong><br />

actividad homogeneizado; en unos casos el proceso<br />

<strong>de</strong> clasificación se realiza en función <strong>de</strong>l tipo <strong>de</strong><br />

actuaciones (excavaciones, son<strong>de</strong>os, lectura <strong>de</strong> paramentos,<br />

etc.), en otros por anualida<strong>de</strong>s, en otros por<br />

proyectos <strong>de</strong>sarrollados, etc. Esta situación dificultó<br />

en gran medida la tarea <strong>de</strong> homogeneizar estos datos<br />

y <strong>de</strong>sarrollar un ejercicio comparativo por comunidad<br />

autónoma. Finalmente se trató la información en<br />

términos generales, es <strong>de</strong>cir, a través <strong>de</strong>l número <strong>de</strong><br />

actuaciones anuales por comunidad autónoma.<br />

Figura 5. Volumen <strong>de</strong> actividad arqueológica por<br />

comunida<strong>de</strong>s autónomas expresado a través <strong>de</strong>l número <strong>de</strong><br />

actuaciones anuales. Fuente: Parga-Dans 2011.<br />

Este gráfico registra el importante crecimiento <strong>de</strong><br />

la actividad arqueológica en España <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el año<br />

2000 hasta el año 2006-2007; momento en el que<br />

comienza a paralizarse en unos casos y/o <strong>de</strong>scen<strong>de</strong>r<br />

el volumen <strong>de</strong> actividad arqueológica en otros, como<br />

resultado <strong>de</strong> la crisis económica, la paralización <strong>de</strong>l<br />

sector <strong>de</strong> la construcción y la obra pública. Este efecto<br />

ha tenido graves consecuencias para el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong><br />

este sector emergente y así se observa en este gráfico.<br />

Este <strong>de</strong>crecimiento es más profundo en el caso <strong>de</strong><br />

comunida<strong>de</strong>s como Madrid o Comunidad Valenciana,<br />

regiones en las que el sector <strong>de</strong> la construcción había<br />

sido muy próspero en el anterior período.<br />

Uno <strong>de</strong> los principales problemas vinculados al<br />

<strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la oferta <strong>de</strong> servicios arqueológicos fue<br />

su excesiva <strong>de</strong>pen<strong>de</strong>ncia <strong>de</strong>l sector <strong>de</strong> la construcción<br />

y este hecho se confirma a través <strong>de</strong>l resultado <strong>de</strong><br />

las encuestas, que i<strong>de</strong>ntifica a estos agentes como<br />

principales clientes <strong>de</strong> las empresas <strong>de</strong> arqueología.<br />

El 60% <strong>de</strong> los casos afirma que son las empresas<br />

<strong>de</strong> infraestructuras e inmobiliarias sus principales<br />

clientes que, para llevar a cabo sus proyectos, necesitan<br />

subcontratar la actividad arqueológica tal y<br />

como or<strong>de</strong>na la Ley. El segundo principal cliente es<br />

el sector público <strong>de</strong> manera directa, así lo afirma el<br />

32% <strong>de</strong> las empresas, otro importante <strong>de</strong>mandante<br />

<strong>de</strong> este tipo <strong>de</strong> servicios.<br />

Finalmente cabe señalar que instituciones como<br />

museos, fundaciones, universida<strong>de</strong>s y organismos<br />

públicos <strong>de</strong> investigación no parecen representar un<br />

cliente importante para estas empresas.<br />

Figura 6. Principales clientes <strong>de</strong> las empresas <strong>de</strong> arqueología,<br />

datos expresados en porcentajes. Fuente: Elaboración propia<br />

a partir <strong>de</strong> los resultados <strong>de</strong> la encuesta.<br />

Todos estos datos muestran un mercado creciente<br />

y exitoso, por lo menos <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el momento <strong>de</strong> su<br />

creación hasta el año 2008. Esto permite <strong>de</strong>finir a<br />

esta oferta <strong>de</strong> servicios como joven y dinámica. Sin<br />

embargo, la frágil estructuración y la escasa planificación<br />

con que se creó esta actividad muestra una<br />

serie <strong>de</strong> dificulta<strong>de</strong>s que se han visto acentuadas con<br />

la llegada <strong>de</strong> la crisis económica y están afectando<br />

al proceso <strong>de</strong> consolidación <strong>de</strong> este sector.<br />

A través <strong>de</strong> los resultados <strong>de</strong> la encuesta se<br />

cuantifica el mercado <strong>de</strong> trabajo generado en torno<br />

a estas organizaciones. Se han contabilizado 2.358<br />

personas que estaban trabajando en estas entida<strong>de</strong>s<br />

a finales <strong>de</strong>l año 2008; <strong>de</strong> este total más <strong>de</strong> la mitad<br />

son personas con contratos temporales (1.328) y el<br />

resto se divi<strong>de</strong>n entre socios (457) y personas con<br />

contratos in<strong>de</strong>finidos (573). A pesar <strong>de</strong> que este dato<br />

es una estimación <strong>de</strong> una parte <strong>de</strong>l mercado <strong>de</strong> trabajo<br />

vinculado a la arqueología (empresas i<strong>de</strong>ntificadas),<br />

se observa la elevada temporalidad en los puestos<br />

<strong>de</strong> trabajo, aspecto recurrente en el sector cultural.<br />

96 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

A<strong>de</strong>más, hay que tener en cuenta que el número <strong>de</strong><br />

empleados eventuales pudiera duplicar personas que<br />

han trabajado en diferentes empresas con contratos<br />

temporales durante una misma anualidad.<br />

En términos porcentuales, la mayor parte <strong>de</strong> las<br />

empresas tienen un pequeño tamaño, en su mayoría<br />

están formadas por dos personas asociadas (47%), el<br />

25% tienen una persona contratada <strong>de</strong> manera in<strong>de</strong>finida<br />

y el 44,8% realizan contrataciones eventuales;<br />

a<strong>de</strong>más registran un bajo volumen <strong>de</strong> facturación (el<br />

38% no alcanzan los 100.000 € al año) y tienen un<br />

ámbito <strong>de</strong> trabajo fuertemente localizado (el 73% <strong>de</strong><br />

las empresas trabajan para la comunidad autónoma<br />

en la que están situadas). Estos datos muestran que<br />

las empresas <strong>de</strong> arqueología españolas tienen un reducido<br />

tamaño y volumen <strong>de</strong> negocio, suponen una<br />

importante movilización <strong>de</strong> recursos y <strong>de</strong> personal,<br />

pero atomizado y frágilmente estructurado.<br />

Este contexto estructural a<strong>de</strong>más está asociado con<br />

los problemas <strong>de</strong> <strong>de</strong>finición <strong>de</strong> esta profesión, tarea<br />

aún pendiente. Se priorizó la necesidad urgente <strong>de</strong><br />

poner en marcha esta oferta <strong>de</strong> servicios pero no se<br />

sentaron las bases <strong>de</strong> su funcionamiento. A modo<br />

<strong>de</strong> ejemplo, estudios formales <strong>de</strong> arqueología no<br />

existían hasta hace muy poco tiempo, tampoco existe<br />

un colegio profesional <strong>de</strong> arqueología, ni convenios<br />

colectivos, ni asociaciones profesionales <strong>de</strong> carácter<br />

nacional, tan solo iniciativas autonómicas, etc. Todo<br />

ello ha generado una actividad económica vulnerable<br />

a las coyunturas <strong>de</strong> mercado cuyos efectos se han<br />

acentuado con la crisis económica.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X<br />

Sin embargo, la principal oportunidad <strong>de</strong> este<br />

sector resi<strong>de</strong> en su capital humano; se trata <strong>de</strong> una<br />

oferta <strong>de</strong> servicios altamente cualificada, el 70% <strong>de</strong><br />

las personas que trabajan en estas empresas tiene al<br />

menos una licenciatura. Esta actividad se basa en<br />

la oferta <strong>de</strong> servicios técnicos y especializados, esto<br />

quiere <strong>de</strong>cir que el entorno productivo arqueológico<br />

está compuesto por “empresas <strong>de</strong> conocimiento”,<br />

especializadas en gestión <strong>de</strong>l patrimonio, y no en<br />

“empresas <strong>de</strong>l ladrillo”.<br />

A<strong>de</strong>más, que son empresas <strong>de</strong>l conocimiento se<br />

constata también a través <strong>de</strong> los resultados <strong>de</strong> la<br />

encuesta. Estas organizaciones afirman que para<br />

<strong>de</strong>sarrollar sus servicios es muy importante el establecimiento<br />

<strong>de</strong> relaciones directas con sus principales<br />

usuarios <strong>de</strong>bido a que no ofrecen productos estandarizados,<br />

hecho que a<strong>de</strong>más supone una oportunidad<br />

para innovar en este sector. Este hecho se observa a<br />

través <strong>de</strong>l patrón <strong>de</strong> localización <strong>de</strong> estas empresas<br />

en las principales ciuda<strong>de</strong>s españolas como Madrid<br />

y Barcelona, así como en los términos municipales<br />

que ro<strong>de</strong>an estas urbes. Con una menor intensidad,<br />

pero también elevada, <strong>de</strong>stacan las áreas situadas en<br />

torno a Sevilla, Córdoba, Málaga, Valencia, Zaragoza,<br />

Santiago <strong>de</strong> Compostela y Pontevedra. También presentan<br />

una <strong>de</strong>nsidad <strong>de</strong>stacable Bilbao y Valladolid.<br />

Este patrón <strong>de</strong> localización <strong>de</strong> las empresas es<br />

muy interesante ya que parece indicar la importancia<br />

geoestratégica <strong>de</strong> esta actividad, al establecerse en<br />

aquellos núcleos urbanos en los que se encuentran<br />

las principales se<strong>de</strong>s <strong>de</strong> las instituciones públicas y<br />

Figura 7. Densidad <strong>de</strong> empresas <strong>de</strong> arqueología en relación al municipio. Datos expresados en términos absolutos. Fuente:<br />

Parga-Dans 2011.<br />

97


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

<strong>de</strong> las empresas constructoras, inmobiliarias e ingenierías;<br />

principales usuarias y <strong>de</strong>mandantes <strong>de</strong> los<br />

servicios <strong>de</strong> arqueología.<br />

La caracterización <strong>de</strong> las empresas <strong>de</strong> arqueología<br />

como empresas <strong>de</strong>l conocimiento permite afirmar<br />

que estas entida<strong>de</strong>s son una fuente <strong>de</strong> generación<br />

<strong>de</strong> conocimiento, es <strong>de</strong>cir, <strong>de</strong> innovación lo cual<br />

aña<strong>de</strong> valor al entorno productivo, al sector en su<br />

conjunto (entorno académico y legal/administrativo)<br />

y a la sociedad.<br />

A<strong>de</strong>más, los servicios especializados se caracterizan<br />

por ser a su vez <strong>de</strong>mandantes y usuarios <strong>de</strong> otros<br />

procesos <strong>de</strong> innovación, por lo que tienen una importancia<br />

estratégica para otras activida<strong>de</strong>s productivas<br />

(Windrum y Thomlinson 1998). Así, las empresas <strong>de</strong><br />

arqueología para generar conocimiento <strong>de</strong>mandan e<br />

introducen en su actividad otros procesos <strong>de</strong> innovación.<br />

El 92% <strong>de</strong> las empresas encuestadas afirmaron<br />

haber introducido mejoras en sus organizaciones en<br />

los últimos años. Más <strong>de</strong> un 60% introducen mejoras<br />

<strong>de</strong> equipamiento y software especializado (innovación<br />

tecnológica), pero un 50% también introducen mejoras<br />

<strong>de</strong> gestión (innovación no tecnológica) y un 30%<br />

afirman introducir mejoras en sus organizaciones a<br />

través <strong>de</strong> su compra (innovación adquirida).<br />

En términos globales, el 27% <strong>de</strong> las empresas han<br />

introducido diferentes mejoras y <strong>de</strong>sarrollos (innovacio-<br />

nes tecnológicas, metodológicas y organizacionales);<br />

tan solo un 8% <strong>de</strong> los casos analizados no introdujo<br />

ningún tipo <strong>de</strong> innovación en los últimos años.<br />

Esto quiere <strong>de</strong>cir que estamos ante un sector que<br />

constantemente está generando conocimiento, es <strong>de</strong>cir,<br />

valor añadido, y para ello la innovación es un proceso<br />

fundamental en todas sus vertientes: tecnológica<br />

(<strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> software, adquisición <strong>de</strong> equipamiento<br />

especializado, etc.), no tecnológica (formación <strong>de</strong> recursos<br />

humanos, diversificación <strong>de</strong> oferta <strong>de</strong> servicios,<br />

etc.), adquirida (compra <strong>de</strong> materiales, externalización<br />

<strong>de</strong> servicios, etc.) y a<strong>de</strong>más social (valorización y<br />

divulgación <strong>de</strong>l patrimonio para su disfrute social).<br />

Conclusiones<br />

Los resultados <strong>de</strong> la encuesta dirigida a empresas<br />

<strong>de</strong> arqueología españolas permiten caracterizar el<br />

proceso <strong>de</strong> emergencia, estructura y <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong>l<br />

sector arqueológico como un claro ejemplo <strong>de</strong> innovación<br />

social. El proceso <strong>de</strong> constitución <strong>de</strong> la oferta<br />

<strong>de</strong> servicios arqueológicos se <strong>de</strong>scribe como resultado<br />

<strong>de</strong> las diversas transformaciones legales/institucionales<br />

(cuyo punto <strong>de</strong> partida es la publicación <strong>de</strong> la LPHE<br />

1985), que han generado un panorama organizativo<br />

y estructural completamente nuevo para la gestión<br />

<strong>de</strong>l patrimonio arqueológico en España, creando un<br />

mercado <strong>de</strong> trabajo y un nicho <strong>de</strong> actividad en relación<br />

a una actividad <strong>de</strong> interés público.<br />

Si bien se observa un importante crecimiento <strong>de</strong><br />

esta actividad <strong>de</strong>s<strong>de</strong> su nacimiento (registrándose 273<br />

empresas en el año 2008), a través <strong>de</strong> este trabajo<br />

se ha reflejado cómo el entorno legal/administrativo<br />

ha creado un mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong> gestión patrimonial y un<br />

entorno productivo en el que la escasa planificación,<br />

la ausencia <strong>de</strong> políticas <strong>de</strong> innovación y el contexto<br />

<strong>de</strong> crisis económica han favorecido la emergencia<br />

<strong>de</strong> una serie <strong>de</strong> efectos no <strong>de</strong>seados: un sector (<strong>de</strong>s)<br />

regulado, liberalizado y frágilmente estructurado.<br />

Un gran número <strong>de</strong> empresas <strong>de</strong> pequeño tamaño<br />

y atomizadas (ámbito <strong>de</strong> actuación autonómico y bajo<br />

volumen <strong>de</strong> facturación), un fluctuante mercado <strong>de</strong><br />

trabajo caracterizado por la temporalidad, la ausencia<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>finición <strong>de</strong> esta profesión (ausencia <strong>de</strong> estudios<br />

reglados hasta hace poco tiempo, ausencia <strong>de</strong> colegio<br />

profesional, in<strong>de</strong>finición como actividad económica,<br />

etc.), ha fomentado un frágil tejido productivo que<br />

agudiza su problemática como resultado <strong>de</strong> la actual<br />

coyuntura económica. La actual crisis económica está<br />

causando graves efectos en una actividad reciente y no<br />

consolidada a través <strong>de</strong> una importante reducción <strong>de</strong><br />

<strong>de</strong>manda por parte <strong>de</strong>l sector público (obra pública)<br />

y privado (sector <strong>de</strong> la construcción).<br />

Pero, por otro lado, el sector arqueológico español<br />

presenta una serie <strong>de</strong> fortalezas y oportunida<strong>de</strong>s<br />

vinculadas con el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la sociedad <strong>de</strong>l conocimiento<br />

y la economía <strong>de</strong> la innovación. Así, la<br />

caracterización <strong>de</strong> estas empresas como intensivas<br />

en conocimiento podría representar una serie <strong>de</strong><br />

oportunida<strong>de</strong>s a través <strong>de</strong> la especialización, diversificación<br />

<strong>de</strong> servicios y <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la innovación<br />

en este sector. Sin embargo, la capacidad <strong>de</strong> innovar<br />

por parte <strong>de</strong> estas empresas parece estar íntimamente<br />

relacionada con el acceso a los recursos financieros y<br />

a los recursos humanos cualificados, elementos que<br />

a<strong>de</strong>más favorecen la estabilidad <strong>de</strong> la empresa para<br />

hacer frente a las coyunturas <strong>de</strong> mercado.<br />

Otro <strong>de</strong> los problemas inmediatos es que estas<br />

empresas no se reconocen como servicios intensivos<br />

en conocimiento por <strong>de</strong>sconocer los procesos, mo<strong>de</strong>los<br />

y oportunida<strong>de</strong>s vinculados con este tipo <strong>de</strong><br />

activida<strong>de</strong>s que, en el actual contexto socioeconómico<br />

basado en el conocimiento, se presentan como un<br />

motor <strong>de</strong> crecimiento económico y <strong>de</strong> bienestar social.<br />

A<strong>de</strong>más, el panorama actual <strong>de</strong> la actividad comercial<br />

y el sector arqueológico español se encuentra en<br />

una situación complicada a causa <strong>de</strong> los efectos <strong>de</strong><br />

la crisis económica y <strong>de</strong> la estrecha relación con el<br />

sector <strong>de</strong> la construcción.<br />

En este contexto, la gestión <strong>de</strong>l conocimiento, la<br />

diversificación <strong>de</strong> la oferta <strong>de</strong> servicios y la necesidad<br />

<strong>de</strong> especialistas en el ámbito patrimonial se presentan<br />

como oportunida<strong>de</strong>s para unos profesionales que no<br />

acaban <strong>de</strong> consolidarse en un sector joven, inmaduro<br />

y (<strong>de</strong>s)regulado.<br />

Es sobre estas oportunida<strong>de</strong>s sobre las que el<br />

entorno legal/administrativo <strong>de</strong>bería implicarse a<br />

través <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> mecanismos políticos para<br />

favorecer la innovación (social). El Patrimonio y su<br />

gestión presentan un interés público, lo que a su vez<br />

genera valor, no solo en términos económicos sino<br />

también sociales, razones por las cuales estos ámbitos<br />

<strong>de</strong>berían ser dinamizados.<br />

Los mo<strong>de</strong>los legislativos y <strong>de</strong> gestión tienen consecuencias<br />

directas en el entorno productivo ya que<br />

directa o indirectamente <strong>de</strong>finen la dirección y el ritmo<br />

<strong>de</strong> la innovación, impulsan o inhiben el crecimiento<br />

económico, establecen o no los niveles <strong>de</strong> calidad y<br />

el tamaño <strong>de</strong> los mercados; teniendo todo ello a su<br />

vez consecuencias en el bienestar social.<br />

98 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

Los efectos no <strong>de</strong>seados <strong>de</strong> estos mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong>berían<br />

ser objeto <strong>de</strong> trabajo prioritario para hacer <strong>de</strong>l sector<br />

cultural y patrimonial español un sector innovador,<br />

que genere valor y conocimiento tanto <strong>de</strong>ntro como<br />

fuera <strong>de</strong> España.<br />

Agra<strong>de</strong>cimientos<br />

Agra<strong>de</strong>zco al Dr. Xosé-Lois Armada sus comentarios<br />

y sugerencias a una versión anterior <strong>de</strong> este artículo.<br />

Bibliografía<br />

AMEricAn culturAl rEsourcEs AssociAtion (ACRA) (2009).<br />

Effects of the Economy on the CRM Industry: Suvey<br />

Results. .<br />

Aitchison, K. (2009). Archaeology and the Global<br />

Financial Crisis. Antiquity, 83. .<br />

Aitchison, k., EdWArds, r. (2003). Archaeology Labour<br />

Market Intelligence: Profiling the Profession 2002/03.<br />

Cultural Heritage National Training Organisation.<br />

Aitchison, k., EdWArds, r. (2008). Archaeology Labour<br />

Market Intelligence: Profiling the Profession 2007/08.<br />

Cultural Heritage National Training Organisation.<br />

Altschul, J. h., pAttErson, t. c. (e.p.). Trends in<br />

employment and training in American archaeology.<br />

Voices in American Archaeology. En: AshMorE, W.,<br />

lippErt, D., Mills, B. J. (eds.) (e.p.). The SAA Press.<br />

Society for American Archaeology. Washington D.C.<br />

bAllArt, J., trEssErrAs, J. (2001). Gestión <strong>de</strong>l Patrimonio<br />

Cultural. Ariel. Barcelona.<br />

bouchArd, C. et al. (1999). Contribution à une politique<br />

<strong>de</strong> l’inmatériel (research in humanities and social sciences<br />

and social innovations: contribution to a policy of the<br />

non-material). Conseil quèbecois <strong>de</strong> la recherche social.<br />

Québec social research council. Quebec.<br />

dosi, G., orsEniGo, l., lAbini, M. (2005). Technology<br />

and the Economy. En: sMElsEr, J. y sWEdbErG, R.<br />

(2005). The Handbook of Economy Sociology. Princeton<br />

University Press. Princeton.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X<br />

Eva Parga-Dans<br />

Universidad Carlos III. Madrid<br />

e Instituto <strong>de</strong> Ciencias <strong>de</strong>l Patrimonio (Incipit)<br />

CSIC Santiago <strong>de</strong> Compostela<br />

eva.parga-dans@incipit.csic.es<br />

Edquist, c., Johnson, b. (1997). Institutions and<br />

Organisations in Systems of Innovation. En: Edquist, C.<br />

(1997). Systems of Innovation: Technologies, Institutions<br />

and Organisations. Pinter/Cassell Aca<strong>de</strong>mic. Londres.<br />

EvErill, P. (2008). The Invisible Diggers: a Study of<br />

British Commercial Archaeology. Heritage Marketing<br />

and Publications Research Series, 1. Oxford series.<br />

Oxford.<br />

GrEEn, W., doErshuk, J. (1998). Cultural Resource<br />

Management and American Archaeology. Journal of<br />

Archaeological Research, 6: 121-167.<br />

hArdEsty, d., littlE, b. (2000). Assessing Site<br />

Significance. A Gui<strong>de</strong> for Archaeologists and Historians.<br />

Altamira Press. Walnut Creek.<br />

irWin, A., vErGrAt, p. (1989). Re-thinking the relationship<br />

between environmental regulation and industrial<br />

innovation: The social negotiation of thechnical change.<br />

Technology Analysis and Strategic Management, 1: 57-70.<br />

kinG, t. (2005). Doing Archaeology. A Cultural Resource<br />

Management Perspective. Left Coast Press. California.<br />

MAlErbA, f. (2005). Sectoral Systems. How and Why<br />

Innovation Differs Across Sectors. En: fAGErbErG et al.<br />

(2005). The Oxford Handbook of Innovation. Oxford<br />

University Press. Oxford.<br />

OCDE (2005). Manual <strong>de</strong> Oslo. Guía para la recogida<br />

e interpretación <strong>de</strong> datos sobre innovación. (Traducción<br />

española-Grupo Tragsa) OCDE. París. .<br />

99


Eva Parga-Dans, Estructura y <strong>de</strong>safíos <strong>de</strong> la arqueología comercial en España. Un proceso <strong>de</strong> innovación social<br />

pArGA-dAns, E. (2011). Innovación y emergencia <strong>de</strong><br />

un servicio intensivo en conocimiento: el caso <strong>de</strong> la<br />

arqueología comercial. Tesis doctoral. Universidad <strong>de</strong><br />

Santiago <strong>de</strong> Compostela. Servicio <strong>de</strong> publicaciones<br />

e intercambio científico. .<br />

quErol, M. A. (2010). Manual <strong>de</strong> Gestión <strong>de</strong>l Patrimonio<br />

Cultural. Akal. Madrid.<br />

quErol, M. A., MArtínEz, b. (1996). La gestión <strong>de</strong>l<br />

Patrimonio Arqueológico en España. Alianza Editorial.<br />

Madrid.<br />

robErts, h., AhlstroM, r., roth, b. (2004). From<br />

Campus to Corporation: The Emergence of Contract<br />

Archaeology in the Southwestern United States. Society<br />

for American Archaeology. United States.<br />

sEbAstiAn, l., lipE, W. (2009). Archaeology and Cultural<br />

Resources Management: Visions for the Future. Advanced<br />

Research Press. New Mexico.<br />

thoMAs, r. (2007). Development-led Archaeology in<br />

England. European Preventive Archaeology. Papers of<br />

the EPAC Meeting 2004. Council of Europe. Vilnius.<br />

WindruM, p., thoMlinson, M. (1998). The Impact of KIBS<br />

on International Competitiveness: A UK-Netherlands<br />

Comparison. SI4S Topical Paper, 10, STEP Group.<br />

zEdEr, M. (1997). The American Archaeologist. A profile.<br />

Results of the 1994 SAA Census. Society for American<br />

Archaeology. United States.<br />

100 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 87-100, ISSN: 1131-883-X


Arturo Pérez-Almoguera<br />

Núria Rafel Fontanals<br />

Maite Arilla Osuna<br />

Teresa Carreras Rossell<br />

La ocupación prehistórica y romana<br />

<strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars<br />

(Pallars Sobirà, Lleida)<br />

Se presentan los materiales recuperados en una cavidad <strong>de</strong>l<br />

Prepirineo leridano que pertenecen a dos horizontes cronológicos<br />

distintos: uno <strong>de</strong>l Neolítico Final-Calcolítico y el otro romano. Se<br />

analizan las diferentes hipótesis sobre el hábitat rupestre bajoimperial<br />

y se encuadra el conjunto en su época histórica.<br />

Palabras clave: Veraciense, hábitat romano en cueva, invasiones<br />

bárbaras, economía gana<strong>de</strong>ra romana.<br />

Introducción<br />

En 1984 el Grup d’Espeleologia <strong>de</strong> Badalona inventarió<br />

y topografió una serie <strong>de</strong> cavida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Baix Pallars,<br />

inéditas hasta la fecha, en algunas <strong>de</strong> las cuales documentó<br />

materiales arqueológicos. Nombró las cavida<strong>de</strong>s<br />

con una M y una numeración árabe correlativa, <strong>de</strong> ahí<br />

el nombre <strong>de</strong> la que aquí presentamos, M35, don<strong>de</strong> el<br />

mencionado grupo <strong>de</strong> espeleología no documentó restos<br />

antiguos, al menos que sepamos. En fechas recientes el<br />

grupo <strong>de</strong> espeleología Els Tritons reconoció <strong>de</strong> nuevo<br />

la cavidad y documentó materiales arqueológicos, que<br />

fueron el motivo por el que un equipo <strong>de</strong> la Universitat<br />

<strong>de</strong> Lleida realizó una prospección arqueológica<br />

en el marco <strong>de</strong> un proyecto más amplio <strong>de</strong> estudio<br />

<strong>de</strong> la prehistoria <strong>de</strong>l paraje <strong>de</strong> Montcortès y Pla <strong>de</strong><br />

21 2011<br />

Pàgs. 103-118<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

This article presents the finds from a cave in the Pre-Pyrenees<br />

of Lleida province with two distinct chronological horizons: one<br />

Late Neolithic-Chalcolithic and the other Roman. It analyses different<br />

hypotheses on the Late Roman cave habitat and places the<br />

complex in its overall historical period.<br />

Keywords: Veraza culture, Roman cave habitat, Barbarian invasions,<br />

Roman stockbreeding economy.<br />

Corts. 1 Ambos se ubican en el municipio <strong>de</strong>l Baix Pallars<br />

(Pallars Sobirà, Lleida), cuya capital es Gerri <strong>de</strong><br />

la Sal y <strong>de</strong>l cual <strong>de</strong>pen<strong>de</strong>n una serie <strong>de</strong> entida<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

población, hoy prácticamente <strong>de</strong>shabitadas. El paraje<br />

<strong>de</strong> Montcortès está presidido por el lago <strong>de</strong>l mismo<br />

nombre y, junto con el Pla <strong>de</strong> Corts, situado más al<br />

este, ocupan el sector SE <strong>de</strong>l municipio.<br />

1. Queremos agra<strong>de</strong>cer <strong>de</strong>s<strong>de</strong> estas líneas la ayuda prestada por<br />

el Grup <strong>de</strong>ls Tritons, sin cuya colaboración no hubiéramos podido<br />

llevar a<strong>de</strong>lante el proyecto, y las facilida<strong>de</strong>s e interés que en todo<br />

momento nos ha prestado el arqueólogo territorial, Josep Gallart,<br />

así como el intercambio <strong>de</strong> pareceres con Araceli Martín respecto<br />

<strong>de</strong> la facies prehistórica <strong>de</strong>l yacimiento. Agra<strong>de</strong>cemos también la<br />

amabilidad <strong>de</strong> Francesc Tarrats y Pep Anton Remolà al darnos<br />

su parecer sobre algunos fragmentos <strong>de</strong> cerámica bajoimperial y<br />

a los evaluadores <strong>de</strong> la revista por sus comentarios.<br />

103


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

Figura 1. Situación <strong>de</strong> la cavidad (Dani Fornons).<br />

Figura 2. El Roc <strong>de</strong> Perauba, en cuya cima se encuentra M35. (Fotografía N. Rafel)<br />

104 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

Enmarcada en las Serres Interiors <strong>de</strong>l Prepirineo,<br />

un conjunto <strong>de</strong> macizos mesozoicos, el área lacustre<br />

forma parte <strong>de</strong>l inventario <strong>de</strong> zonas húmedas <strong>de</strong> Cataluña<br />

y está protegida por un Pla d’Espais d’Interès<br />

Natural (PEIN). El paraje <strong>de</strong> Montcortès y el Pla <strong>de</strong><br />

Corts se ubican en el interfluvio Flamisell-Noguera<br />

Pallaresa y están limitados al sur por la Serra <strong>de</strong><br />

Peracalç (Pic <strong>de</strong> l’Àliga, 1.321 m.s.n.m.). El Serrat <strong>de</strong><br />

Codó se sitúa al noroeste <strong>de</strong>l pueblo <strong>de</strong> Peracalç, y<br />

al este —y limitado a oriente por la villa <strong>de</strong> Peramea,<br />

el pui <strong>de</strong> les Forques (931 m), la roca <strong>de</strong>l Moro, el<br />

pico <strong>de</strong> Boscarró y las partidas <strong>de</strong> Trespui, Cap<strong>de</strong>vila<br />

y Cartanís— se sitúa el Pla <strong>de</strong> Corts, un altiplano con<br />

alturas entre los 900 y los 1.000 m (Pla<strong>de</strong>vall, Castilló<br />

1995: 52). Tanto el paraje <strong>de</strong> Moncortès como el Pla<br />

<strong>de</strong> Corts tienen muy buenas condiciones ambientales,<br />

a caballo entre el clima prepirenaico y pirenaico, con<br />

buenas condiciones para prácticas agrícolas y gana<strong>de</strong>ras.<br />

La zona situada al norte <strong>de</strong>l lago se caracteriza<br />

por materiales postorogénicos conglomeráticos rojizos<br />

formados durante el levantamiento <strong>de</strong> los Pirineos en<br />

el Paleógeno. Entorno al lago y al sur <strong>de</strong> este, don<strong>de</strong><br />

se sitúa la cavidad M35, afloran materiales más<br />

antiguos, básicamente calcáreas<br />

y margas cretácicas, y mucho<br />

más tectonizados formando encabalgamientos.<br />

Los materiales<br />

aparecen subverticales y superpuestos.<br />

En general, tanto M35<br />

como el resto <strong>de</strong> cavida<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

la zona no muestran fenómenos<br />

<strong>de</strong> disolución cárstica sino que<br />

constituyen grietas longitudinales<br />

abiertas por gravedad, en general<br />

<strong>de</strong> pocos metros <strong>de</strong> anchura, que<br />

transcurren paralelamente a la<br />

estratificación <strong>de</strong> los materiales<br />

que conforman el subsuelo. La<br />

presencia <strong>de</strong> niveles <strong>de</strong> margas<br />

grises cretácicas, muy plásticos,<br />

y la potencia métrica <strong>de</strong> los<br />

niveles estratiformes facilitaron<br />

su formación. La mayor parte<br />

<strong>de</strong> estas cavida<strong>de</strong>s son poco<br />

profundas, siendo precisamente<br />

M35 la excepción. Las diversas<br />

cavida<strong>de</strong>s presentan rellenos <strong>de</strong><br />

bloques caídos o bien acumulados<br />

por gravedad y, sin duda, su apariencia actual no<br />

es la que tuvieron en la prehistoria y la antigüedad<br />

<strong>de</strong>bido a la propia dinámica <strong>de</strong>l caos <strong>de</strong> bloques que<br />

las conforman y a los fenómenos sísmicos usuales<br />

en la zona. 2<br />

M35 se encuentra en la cima <strong>de</strong>l promontorio rocoso<br />

conocido como Roc <strong>de</strong> Perauba (1.381 m.s.n.m.),<br />

en una zona <strong>de</strong> materiales cretácicos subverticales<br />

(figuras 1 y 2). A pesar <strong>de</strong> que en el mapa geológico<br />

<strong>de</strong>l IGME se marca como Paleógeno, está en realidad<br />

en calcáreas mesozoicas (cretácicas) subverticales. Un<br />

bloque <strong>de</strong>splomado sella parte <strong>de</strong> la entrada actual a<br />

2. cArullA, N. (2011). Les coves i cavitats <strong>de</strong> Perauba. (TM:<br />

Baix Pallars, comarca <strong>de</strong>l Pallars Sobirà). Gènesi i contextualització<br />

morfològica. Informe inédito.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

la cavidad. Bajo este bloque se aprecia un lapiaz <strong>de</strong><br />

disolución formado antes <strong>de</strong> su caída. Algunas <strong>de</strong> las<br />

pare<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la cavidad tienen materiales polvorientos<br />

producidos por disoluciones y reprecitaciones puntuales<br />

y limitadas. Des<strong>de</strong> el actual acceso, se entra por<br />

un <strong>de</strong>splome con una pendiente <strong>de</strong> unos 45° hasta<br />

llegar a una profundidad <strong>de</strong> 12 a 15 metros bajo el<br />

nivel <strong>de</strong> la entrada que da acceso a una gran sala<br />

<strong>de</strong> unos 9 metros <strong>de</strong> longitud y 6 <strong>de</strong> altura. Sendas<br />

galerías parten <strong>de</strong> esta sala y <strong>de</strong>l punto <strong>de</strong> conexión<br />

entre ella y la bajada <strong>de</strong> entrada (figura 3). El Grup<br />

Espeleològic <strong>de</strong> Badalona exploró la cavidad hasta<br />

una profundidad <strong>de</strong> 65-68 m. En la gran sala se<br />

aprecia lo que parece un nivel <strong>de</strong> ocupación, representado<br />

por una capa con materiales arqueológicos y<br />

carbones muy abundantes, don<strong>de</strong> recogimos la mayor<br />

parte <strong>de</strong>l material que presentamos en las líneas que<br />

siguen. El material arqueológico recuperado pertenece<br />

en su gran mayoría a un horizonte romano, que<br />

todo parece indicar que fue <strong>de</strong> ocupación, aunque el<br />

período prehistórico está también representado por<br />

algunos fragmentos.<br />

Figura 3. Topografía <strong>de</strong> la cavidad (GEB).<br />

Los materiales arqueológicos<br />

La cerámica prehistórica<br />

La exploración <strong>de</strong> la cavidad proporcionó, junto<br />

con el conjunto <strong>de</strong> materiales romanos que más a<strong>de</strong>lante<br />

comentaremos, algunos fragmentos <strong>de</strong> cerámica<br />

a mano <strong>de</strong> factura prehistórica:<br />

1. (M35-1) Bor<strong>de</strong> <strong>de</strong> un gran vaso (circa 440 mm <strong>de</strong><br />

diámetro <strong>de</strong> boca), cilindroi<strong>de</strong>, cocción irregular,<br />

superficies alisadas y <strong>de</strong>sgrasante <strong>de</strong> tamaño medio<br />

integrado por partículas blancas y mica dorada<br />

(figura 4, 1);<br />

2. (M35-2) Un pequeño bor<strong>de</strong> <strong>de</strong> un vaso <strong>de</strong> pequeño<br />

tamaño (circa 160 mm <strong>de</strong> diámetro <strong>de</strong> boca), <strong>de</strong><br />

superficies marrón claro, superficie interior sin<br />

105


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

tratamiento y exterior con restos <strong>de</strong> pulimento<br />

y <strong>de</strong>sgrasante <strong>de</strong> partículas gran<strong>de</strong>s <strong>de</strong> mica y<br />

blanquecinas (figura 4, 2);<br />

3. (M35-3) Fragmento informe, con un mamelón<br />

horizontal, perteneciente a un vaso cilindroi<strong>de</strong><br />

o ligeramente ovoi<strong>de</strong>o que en sección presenta<br />

el característico aspecto <strong>de</strong> una cocción óxidoreductora<br />

con el núcleo negro, sin embargo, sobre<br />

las superficies <strong>de</strong> un marrón rojizo hay una capa<br />

negra, producto probablemente <strong>de</strong>l pulimento.<br />

Presenta <strong>de</strong>sgrasante casi inapreciable a la vista,<br />

excepto pequeñísimos fragmentos <strong>de</strong> mica (figura<br />

4, 3);<br />

Figura 4. M35: cerámica prehistórica.<br />

4. (M35-4) Fragmento que conserva una pequeñísima<br />

parte <strong>de</strong>l bor<strong>de</strong>. Se trata <strong>de</strong> un vaso también<br />

cilindro-ovoi<strong>de</strong>o con un mamelón horizontal. Es <strong>de</strong><br />

cocción reductora y superficies alisadas y presenta<br />

<strong>de</strong>sgrasante fino <strong>de</strong> mica y partículas blancuzcas<br />

(figura 4, 4);<br />

5. (M35-5) Fragmento <strong>de</strong> un vaso carenado, <strong>de</strong> gran<br />

tamaño (circa 400 mm <strong>de</strong> diámetro en la carena),<br />

superficie externa rojiza e interna negra, ambas<br />

alisadas. Presenta <strong>de</strong>sgrasante grosero <strong>de</strong> mica<br />

dorada y partículas blanquecinas (figura 4, 5);<br />

6. (M35-7) Fragmento sin forma con un mamelón<br />

horizontal, perteneciente probablemente a un vaso<br />

106 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

cilindro-ovoi<strong>de</strong>o, <strong>de</strong> superficie interna marrón negruzca<br />

y exterior rojiza, ambas alisadas. Presenta<br />

<strong>de</strong>sgrasante medio <strong>de</strong> mica y partículas blancuzcas<br />

(figura 4, 7).<br />

Aunque reducido, el conjunto permite su adscripción<br />

a un horizonte Neolítico Final-Calcolítico (facies<br />

Veraza) por la presencia <strong>de</strong> las formas cilindroi<strong>de</strong>s, tan<br />

características <strong>de</strong> dicha facies, y <strong>de</strong> los mamelones;<br />

aunque menos frecuentes no faltan en este tipo <strong>de</strong><br />

conjuntos las escudillas carenadas, <strong>de</strong> cono superior<br />

recto o ligeramente troncocónico, como en nuestro<br />

ejemplar (Abelanet 1980; Guilaine 1980; Martín, Petit,<br />

Maya 2003; Martín 2003; Martín 2011). En excavaciones<br />

llevadas a cabo recientemente y aún en curso <strong>de</strong><br />

estudio, se ha documentado en otra cavidad (M22)<br />

muy próxima a la que aquí presentamos un horizonte<br />

<strong>de</strong> Neolítico Final con dos dataciones absolutas que lo<br />

sitúan a mediados <strong>de</strong>l IV mileno cal ane, por lo que<br />

sabemos que el área estaba poblada en este período.<br />

En la misma se han documentado taxones <strong>de</strong> bosque<br />

<strong>de</strong> ribera, cereales y leguminosas, así como un hogar,<br />

don<strong>de</strong> se ha podido constatar el aprovechamiento <strong>de</strong><br />

distintas especies faunísticas domésticas. El paraje <strong>de</strong><br />

Montcortès y su anejo Pla <strong>de</strong> Corts constituyen una<br />

unidad geográfica coherente <strong>de</strong> clima relativamente<br />

benigno. Nuestras investigaciones en la zona han<br />

tenido como resultado la localización en un área<br />

geográfica restringida, situada al sudoeste <strong>de</strong>l lago<br />

<strong>de</strong> Montcortès, <strong>de</strong> dos cavida<strong>de</strong>s más con materiales<br />

prehistóricos y tres monumentos megalíticos (uno ya<br />

conocido <strong>de</strong> antiguo y dos inéditos). Todo ello pone <strong>de</strong><br />

manifiesto que la zona, que no había sido estudiada<br />

hasta la fecha, tiene un poblamiento significativo entre<br />

el Neolítico Final y el Bronce Medio-Final. Esta área<br />

geográfica constituye un medio apto para el hábitat,<br />

con un medio agroforestal que pivota en el entorno<br />

<strong>de</strong>l lago (a menos <strong>de</strong> un kilómetro <strong>de</strong> distancia), en<br />

el llamado Pla <strong>de</strong> Montcortès, y que tiene una notable<br />

importancia, con espacios aptos tanto para la<br />

agricultura como para la gana<strong>de</strong>ría. Aún hoy constituye<br />

un mosaico <strong>de</strong> campos <strong>de</strong> cereales <strong>de</strong> secano,<br />

<strong>de</strong> forraje, pastos y pequeñas manchas forestales con<br />

quercíneas y formaciones arbustivas.<br />

El material arqueológico romano<br />

Cerámica romanorepublicana<br />

Una <strong>de</strong> las características más llamativas <strong>de</strong> nuestra<br />

cueva la constituye la presencia, escasa pero presencia<br />

al fin, <strong>de</strong> materiales republicanos que cuando menos<br />

indican la ocupación, aunque sea circunstancial, <strong>de</strong>l<br />

lugar en esta época, cosa que no ocurre, que sepamos,<br />

en ningún otro <strong>de</strong> los yacimientos similares conocidos.<br />

Son dos los fragmentos recuperados:<br />

8 (M35-24). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong>, pared, pie y fondo<br />

<strong>de</strong> una pieza <strong>de</strong> 14 cm <strong>de</strong> boca <strong>de</strong> barniz negro <strong>de</strong><br />

imitación <strong>de</strong> la serie <strong>de</strong> las Boi<strong>de</strong>s, forma Lamb. 1/M<br />

2323 h1, que se fecha en el siglo ii, sobre todo, y la<br />

primera mitad <strong>de</strong>l siglo i a.C. Posiblemente sea esta<br />

última fecha la más indicada para la pieza que, por<br />

otra parte, se encuentra en la línea <strong>de</strong> producciones<br />

que imitan formas <strong>de</strong> barniz negro tanto en el área<br />

ampurdanesa como en la iler<strong>de</strong>nse (vi<strong>de</strong> problemática<br />

<strong>de</strong> este y otros tipos en Roca, Principal 2007). Es<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

8<br />

9<br />

5 cm<br />

Figura 5. M35: cerámica romanorepublicana.<br />

una pieza <strong>de</strong> no excesiva calidad. Como otras <strong>de</strong> la<br />

cueva, parece haber sido expuesta al fuego. La pasta<br />

varía entre el color crema y el gris. El barniz semibrillante<br />

no es uniforme, faltando en buena parte <strong>de</strong>l<br />

exterior (figura 5, 8).<br />

9 (M35-78). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (<strong>de</strong> 4,4 cm) y<br />

pared <strong>de</strong> una pieza negruzca por su clara exposición<br />

al fuego. Su estado no permite afinar en las<br />

características <strong>de</strong> pasta y posible barniz o engobe.<br />

Su <strong>de</strong>lga<strong>de</strong>z y la orientación <strong>de</strong>l bor<strong>de</strong> parecen ponerla<br />

en relación, no <strong>de</strong> forma clara, con una pieza<br />

<strong>de</strong> pare<strong>de</strong>s finas forma Mayet II-III, propias sobre<br />

todo <strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l siglo ii y aún más <strong>de</strong>l i a.C., sin<br />

que pueda precisarse su posible adscripción a los<br />

numerosos lugares <strong>de</strong> fabricación <strong>de</strong> este tipo <strong>de</strong><br />

cerámicas (figura 5, 9).<br />

Cerámica bajoimperial<br />

Si prescindimos <strong>de</strong> los fragmentos <strong>de</strong> cerámica<br />

pintada y <strong>de</strong> las comunes, todas las piezas recogidas<br />

correspon<strong>de</strong>n a DSP (<strong>de</strong>rivadas <strong>de</strong> sigillatas paleocristianas)<br />

o Gálica tardía, a las que también se las<br />

ha <strong>de</strong>nominado Narbonenses (Atlante I), y antes,<br />

erróneamente, visigodas. Su presencia es muy frecuente<br />

en todos los yacimientos <strong>de</strong> la Antigüedad tardía en<br />

Hispania (aunque incompleta, vid. relación reciente<br />

en Blázquez 2010) don<strong>de</strong> por otra parte será imitada.<br />

Cierto es que en nuestra cueva no son muchos los<br />

ejemplares, pero en cualquier caso la ausencia <strong>de</strong><br />

africana D o tshT acompañando a estos, constituye<br />

una originalidad. Contrasta este panorama con el que<br />

ofrece la zona costera, <strong>de</strong> la que un buen ejemplo lo<br />

constituye un conjunto cerrado <strong>de</strong>l siglo v <strong>de</strong> Darró,<br />

Vilanova y la Geltrú, don<strong>de</strong>, junto a la DSP, abunda<br />

la africana y la tshT (López Mullor-Fierro 1993), o<br />

en Cullera don<strong>de</strong> la DSP es mínima (Rosselló-Cotina,<br />

2005). También en el interior, en los niveles tardíos<br />

bien estudiados <strong>de</strong> la Paeria <strong>de</strong> Lleida, hay un buen<br />

conjunto <strong>de</strong> DSP, pero también un buen número <strong>de</strong><br />

ejemplares africanos y tshT (Junyent-Pérez 1992). En<br />

cualquier caso la cronología <strong>de</strong> los estratos bajoimperiales<br />

<strong>de</strong> este último lugar se sitúan entre los últimos<br />

<strong>de</strong>cenios <strong>de</strong>l siglo iv y la primera mitad <strong>de</strong>l v, las<br />

mismas fechas que proponemos para la cerámica <strong>de</strong><br />

nuestro yacimiento. En general la DSP es, para esta<br />

época, la más frecuente en la zona costera e inmediata<br />

107


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

12<br />

<strong>de</strong> Cataluña <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> la africana D, más incluso<br />

que la tshT (González López 2007: 230), pero no<br />

ocurre así en interior en que hay más DSP y abunda<br />

más la hispánica. En concreto en esta zona pirenaica<br />

es poca la africana D: en la Cova Colomera no la<br />

hay y en otro yacimiento cercano como es el Roc<br />

d’Enclar en Andorra, primero explotación agrícola y<br />

luego castellum en el v, hay un “grupo numeroso”<br />

<strong>de</strong> cerámicas DSP <strong>de</strong> cocción tanto reductora como<br />

oxidante <strong>de</strong> los siglos iv-v <strong>de</strong>l grupo <strong>de</strong> la Narbonense<br />

(aparentemente, aunque quizás alguna no lo sea), mientras<br />

la africana es escasa (solo un ejemplar <strong>de</strong> D),<br />

aunque sí hay ánforas tardías africanas que alargan<br />

la cronología hasta el fin <strong>de</strong>l siglo vi.<br />

Las más antiguas muestras <strong>de</strong> DSP en Cataluña<br />

son <strong>de</strong> producción narbonense (las nuestras parecen<br />

serlo) y en un momento dado, provenzales, que<br />

parecen perdurar más. No se documentan más allá<br />

<strong>de</strong> 575, pero, como <strong>de</strong>cíamos, las nuestras po<strong>de</strong>mos<br />

situarlas en los últimos <strong>de</strong>cenios <strong>de</strong>l siglo iv y primera<br />

mitad <strong>de</strong>l v.<br />

DSP o Gálica tardía<br />

14<br />

Hay las mismas formas representadas que en la no<br />

lejana Cova Colomera, salvo la 15 que aquí no está<br />

presente, y la 3 allí ausente: las Rigoir 1 (Padró-De la<br />

Vega 1989: fig. 24, 120; fig. 26, 132), 6 (fig. 25, 124),<br />

10<br />

5cm.<br />

Figura 6. M35: cerámica romana bajoimperial.<br />

8 (fig. 26, 131; 32, 183; 33, 187; 34, 189) y 18. En<br />

la Paeria las formas presentes eran las Rigoir 1, 3a,<br />

3b, 6, 15a y 18 (Junyent-Pérez 1985). Allí las formas<br />

presentes son por tanto las mismas que en nuestra<br />

cueva con la salvedad, <strong>de</strong> nuevo, <strong>de</strong> la 15.<br />

Forma Rigoir 1<br />

Según González López (2007), en Cataluña la hay<br />

en contextos comprendidos entre 400-425, 425-450,<br />

450-475, 475-500, 500-525 y 525-550. Carandini indica<br />

que es la f. Drag. 59 <strong>de</strong> la africana D, y que formaba<br />

servicio con la f. 2 o 3 (Atlante I, 6), la primera<br />

ausente en nuestro yacimiento como también ocurría<br />

en un yacimiento tan abundante en DSP como era<br />

en la Paeria <strong>de</strong> Lleida.<br />

10 (M35-57/77). Fragmentos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (diámetro<br />

20,8 cm) y pared, pasta y barniz naranja (este<br />

solo interior). En el bor<strong>de</strong> interno, <strong>de</strong>coración a<br />

base <strong>de</strong> círculos con otros más pequeños inscritos<br />

(vid. Atlante I, tav. X núm. 15). Se trata <strong>de</strong> un<br />

tema muy común: similar, también en cerámica<br />

naranja, en la Paeria (Junyent-Pérez 1985: núm 16)<br />

(figura 6, 10).<br />

11 (M 35-31). Fragmentos <strong>de</strong> fondo <strong>de</strong> plato. No<br />

es seguro que se trate <strong>de</strong> una forma 1, pues pudiera<br />

pertenecer al fondo <strong>de</strong> una patera forma 8, <strong>de</strong> las<br />

que tenemos varios ejemplos en la cueva (vid. más<br />

108 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

13<br />

17<br />

16<br />

18<br />

11<br />

15


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

a<strong>de</strong>lante). Pasta gris y barniz gris-negruzco <strong>de</strong>saparecido<br />

en buena parte. En el centro, <strong>de</strong>coración a base<br />

<strong>de</strong> círculos centrales, palmetas <strong>de</strong> puntos con nervaturas<br />

centrales formando una especie <strong>de</strong> estrella. En<br />

el marco siguiente, círculos <strong>de</strong> puntos inscritos entre<br />

otro lineal. Se trata <strong>de</strong> composiciones muy frecuentes<br />

en este tipo <strong>de</strong> cerámicas (similares, Atlante, tav. XI,<br />

73-100) (figura 6, 11).<br />

Forma Rigoir 3<br />

Se trata <strong>de</strong> una forma muy frecuente, <strong>de</strong> la que<br />

aquí contamos con un solo ejemplar, que forma juego<br />

con la anterior. Como esta, en Cataluña se documenta<br />

en contextos <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 400-425 a 525-550 (González<br />

López 2007).<br />

12 (M35-55-58). Fragmentos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (10 cm),<br />

pared y fondo, <strong>de</strong> un ejemplar variante b. La pasta<br />

es naranja. Muy <strong>de</strong>teriorada, no se conserva el barniz<br />

ni restos <strong>de</strong> su posible <strong>de</strong>coración (figura 6, 12).<br />

Forma Rigoir 6<br />

González López (2007) indica su presencia en<br />

Cataluña en contextos <strong>de</strong> los años 400-425, 425-450,<br />

450-475, 475-500, 500-525 y 525-550, y Paz (1991:<br />

215) en Zaragoza en estratos <strong>de</strong>l siglo v (Paz 1991:<br />

215). Esta forma pue<strong>de</strong> no llevar necesariamente<br />

<strong>de</strong>coración o ser esta muy simple, como solo una<br />

línea <strong>de</strong> puntos en la panza.<br />

13 (M35-2010-25, 26, 34, 35). Fragmentos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong><br />

(<strong>de</strong> 14 cm <strong>de</strong> diámetro), pared, pie y fondo, <strong>de</strong><br />

una pieza 6b. Pasta gris. No se conservan restos <strong>de</strong><br />

barniz, pero sí parte <strong>de</strong> su <strong>de</strong>coración en la panza<br />

superior: sucesión <strong>de</strong> formas lanceoladas que son la<br />

parte superior <strong>de</strong> un motivo <strong>de</strong>l que no se conserva<br />

el resto (figura 6, 13).<br />

14 (M35-2010-34). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> <strong>de</strong> un<br />

ejemplar <strong>de</strong> 11,9 cm <strong>de</strong> diámetro, forma 6b. Pasta<br />

naranja. No se conserva restos <strong>de</strong>l barniz y, por sus<br />

consi<strong>de</strong>rables concreciones, no se adivina, si es que<br />

la había, la <strong>de</strong>coración (figura 6, 14).<br />

15 (M35-2010-86). Dos fragmentos <strong>de</strong> un vaso forma<br />

6b <strong>de</strong> 8,8 cm <strong>de</strong> boca. Consi<strong>de</strong>rablemente gastado, la<br />

pasta es naranja, presenta concreciones y ha perdido<br />

el barniz (figura 6, 15).<br />

16 (M35-2010-28/29). Bor<strong>de</strong> (11 cm), pared, pie y<br />

fondo, <strong>de</strong> otra variante b. Pieza muy rodada. Pasta<br />

anaranjada. El barniz, también naranja, ha <strong>de</strong>saparecido<br />

casi por completo (figura 6, 16).<br />

17 (M35-2010-17). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (11,5 cm<br />

<strong>de</strong> diámetro) y pared, <strong>de</strong> una pieza similar en todo<br />

a la anterior, también muy rodada y sin restos <strong>de</strong><br />

barniz (figura 6, 17).<br />

18 (M35-2010-80). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (diámetro,<br />

10,6 cm), <strong>de</strong> otra variante b, <strong>de</strong> características similares<br />

a las anteriores (figura 6, 18).<br />

Forma Rigoir 8<br />

Aparece en contextos <strong>de</strong> 450-475 y 475-500 en<br />

Cataluña (González López 2007), es una forma claramente<br />

<strong>de</strong>rivada <strong>de</strong> la Hayes 61 <strong>de</strong> la africana D,<br />

<strong>de</strong> la que pue<strong>de</strong> llegar a ser imitación literal como<br />

suce<strong>de</strong> en nuestro caso (especialmente núm. 19) y<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

como también vemos en Zaragoza (Paz 1991: 214,<br />

fig. 91) en dos ejemplares fechables en la segunda<br />

mitad <strong>de</strong>l siglo iv. Por cierto allí se indicaba que era<br />

una forma rara en España. Luego se vio que no lo<br />

era tanto ni mucho menos (por ejemplo, un par <strong>de</strong><br />

ejemplares en el escaso número <strong>de</strong> piezas en Libia,<br />

la Rioja; Sáenz-Sáenz 1995: 168, fig. 6) y, en nuestro<br />

caso, se da la característica <strong>de</strong> ser la más abundante.<br />

No la documentamos en la Paeria <strong>de</strong> Lleida, don<strong>de</strong> sí<br />

hay africana D 61. De ella se documentan ejemplares<br />

tanto en gris como en naranja. Carandini consi<strong>de</strong>ra<br />

que es una forma típica <strong>de</strong> Marsella (Atlante I, 6),<br />

pero la frecuencia <strong>de</strong> hallazgos indica su fabricación<br />

también en otros centros, concretamente narbonenses,<br />

como son nuestras piezas.<br />

19 (M35-2010-11 y 85). Diez fragmentos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong><br />

(24,7 cm <strong>de</strong> diámetro), pared y fondo <strong>de</strong> un plato<br />

cuyas características lo acercan, como hemos indicado,<br />

a la forma Hayes 61/Lamboglia 54 <strong>de</strong> la red slipe ware,<br />

que a su vez había sido imitada en la tshT (forma<br />

83; Paz 1991: 193). Pasta naranja/rojiza y barniz mate<br />

<strong>de</strong>l mismo color, <strong>de</strong> cierta calidad que la acercan<br />

aún más a su prototipo africano. La <strong>de</strong>coración sin<br />

embargo es propia <strong>de</strong> las producciones <strong>de</strong> la DSP:<br />

círculos concéntricos y perpendiculares a ellos líneas<br />

<strong>de</strong> puntos con pequeños círculos en sus extremos<br />

superior e inferior. Son motivos muy frecuentes (por<br />

ejemplo en la Paeria <strong>de</strong> Lleida; Junyent-Pérez 1985:<br />

núms. 4, 8, 12 y 13. Vid. similares en Atlante I, tav.<br />

X, 14; XI, 56) (figura 7, 19).<br />

20 (M35-2010-54). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> y pared<br />

(diámetro, 26,3 cm). Pasta ceniciento-rosácea. Barniz<br />

negro. Como las posteriores, <strong>de</strong>bía tener <strong>de</strong>coración<br />

en el fondo interno (figura 7, 20).<br />

21 (M35-2010-18). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (diámetro,<br />

23 cm) y pared. Pasta gris-crema y barniz negro<br />

brillante. Pudiera ser el fondo <strong>de</strong> la anterior núm.<br />

11, <strong>de</strong> la que dudábamos sobre su adscripción a la<br />

forma 1 o a la 8 (figura 7, 21).<br />

22 (M35-2010-19). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (diámetro<br />

20 cm) y pared. Pasta gris, muy fina. Barniz negro<br />

poco adherente, <strong>de</strong>saparecido en buena parte (figura<br />

7, 22).<br />

23 (M35-2010-20). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (diámetro<br />

22,5 cm) y pared. Muy gastada, pasta gris y barniz<br />

negro mate (figura 7, 23).<br />

24 (M35-2010-10). Bor<strong>de</strong>, pared y fondo <strong>de</strong> una<br />

pieza <strong>de</strong> 17 cm <strong>de</strong> diámetro <strong>de</strong> la que se conserva<br />

casi la mitad. Muy rodada y con concreciones, la<br />

pasta es naranja-marronosa, sin barniz y sin aparente<br />

<strong>de</strong>coración. Inspirada, como las otras, en la Hayes 61,<br />

se adscribe al grupo <strong>de</strong> las DSP, <strong>de</strong> las que pue<strong>de</strong> ser<br />

una imitación local o, en todo caso, no paralelizable<br />

a las ortodoxas (figura 7, 24).<br />

Forma Rigoir 18<br />

Esta forma, no documentada en el área atlántica<br />

(Atlante I, 6), se halla presente en Cataluña en contextos<br />

<strong>de</strong> 400-425, 425-450, 475-500, 500-525 y 525-550<br />

(González López 2007). Tiene pues, como casi todas<br />

las formas, una cronología dilatada. En Zaragoza se<br />

documentó en estratigrafía un ejemplar <strong>de</strong> fines <strong>de</strong>l<br />

siglo v o inicios <strong>de</strong>l vi (Paz 1991: 218).<br />

109


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

110 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

19<br />

20<br />

21<br />

22<br />

23<br />

24<br />

5cm.<br />

Figura 7. M35: cerámica romana bajoimperial.


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

25<br />

26<br />

25 (M35-2010-32/39). Fragmentos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (11,5<br />

cm <strong>de</strong> diámetro) y pared. Pasta gris y barniz negro<br />

<strong>de</strong>saparecido en parte. En el exterior, <strong>de</strong>coración: círculo<br />

<strong>de</strong> puntos y bajo ellos, en la panza semicírculos<br />

o arcos <strong>de</strong> puntos que enmarcan otro punzón apenas<br />

reconocible (similar Atlante I, tav. XII, 59) (figura 8, 25).<br />

26 (M35-2010-38). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (12,5 cm<br />

<strong>de</strong> diámetro), pared, pie y fondo. Pasta gris y barniz<br />

gris-negruzco en buena parte perdido. Decoración:<br />

en la parte inferior <strong>de</strong> la pared externa, círculos <strong>de</strong><br />

puntos y palmetas, mal impresas (similares en Atlante<br />

I, tav. XI, 110 y tav. XII, 27) (figura 8, 26).<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

5cm.<br />

Figura 8. M35: cerámica romana bajoimperial.<br />

27<br />

Cerámica pintada<br />

Este tipo <strong>de</strong> cerámicas, consi<strong>de</strong>radas continuadoras<br />

<strong>de</strong> las producciones <strong>de</strong> tradición indígena prerromana,<br />

perduran no solo en la etapa altoimperial, sino que<br />

en casos se encuentran en los siglos iv y v, siendo<br />

varios los talleres documentados tanto en el interior<br />

como en la costa peninsulares (uno importante en<br />

Tarragona), y probablemente sean muchos más los<br />

locales <strong>de</strong>sconocidos. Contamos con cuatro fragmentos<br />

<strong>de</strong> una pieza con paralelos en Tárraco en el siglo iv<br />

y primera mitad <strong>de</strong>l v.<br />

27 (M35-2010, 50, 51, 52, 53). Cuatro fragmentos<br />

pertenecientes con toda probabilidad a la misma pieza,<br />

una ampolla. Pasta anaranjada-rojiza, engobe beige<br />

en la superficie externa y, sobre este, <strong>de</strong>coración <strong>de</strong><br />

estilizaciones vegetales y geométrica en color negro<br />

y granate (figura 9).<br />

Cerámica común y <strong>de</strong> cocina<br />

28 (M35-2010-15, 16). Fragmentos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (8,5<br />

cm diámetro), pared y fondo, <strong>de</strong> una pieza a torno<br />

<strong>de</strong> forma globular. Pasta color crema. Sin barniz,<br />

algo pulida en la panza (figura 10, 28).<br />

29 (M35-2010-8 y 9). Fragmentos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> y pared<br />

<strong>de</strong> pieza <strong>de</strong> cocina (17,8 cm), <strong>de</strong> pasta negra. Señales<br />

<strong>de</strong> exposición al fuego (figura 10, 29).<br />

30 (M35-2010-33). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong>, pared y<br />

fondo <strong>de</strong> una pieza <strong>de</strong> cocina <strong>de</strong> 10 cm <strong>de</strong> diámetro<br />

<strong>de</strong> boca. Pasta negruzca con mucho <strong>de</strong>sgrasante<br />

(figura 10, 30).<br />

31 (M35-2010-37). Fragmento <strong>de</strong> pared y bor<strong>de</strong> (12<br />

cm <strong>de</strong> diámetro), <strong>de</strong> una pieza globular <strong>de</strong> cocina.<br />

Pasta similar a la anterior (figura 10, 31).<br />

32 (M35-2010-41 a 49). Nueve fragmentos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong><br />

(16,8 cm <strong>de</strong> diámetro), pared y fondo <strong>de</strong> pieza<br />

5cm.<br />

Figura 9. M35: cerámica pintada romana bajoimperial.<br />

111


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

<strong>de</strong> cocina, con manifiestas señales <strong>de</strong> exposición al<br />

fuego. Pasta negruzca con impurezas (figura 10, 32).<br />

33 (M35-2010-63). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> (diámetro<br />

10,6 cm), <strong>de</strong> una pieza negruzca <strong>de</strong> cocina, similar<br />

a los núms. 29 y 32 (figura 10, 33).<br />

Vidrio<br />

El material vítreo objeto <strong>de</strong> estudio se caracteriza<br />

por su estado fragmentario que dificulta la reconstrucción<br />

<strong>de</strong> los diferentes grupos tipológicos, se trata<br />

en su mayoría <strong>de</strong> fragmentos <strong>de</strong> pare<strong>de</strong>s, asas y<br />

bor<strong>de</strong>s, en un <strong>de</strong>ficiente estado <strong>de</strong> conservación. Los<br />

nueve registros presentados correspon<strong>de</strong>rían a nueve<br />

contenedores i<strong>de</strong>ntificados en su mayoría por sus<br />

características físicas: forma, color, textura y otras<br />

singularida<strong>de</strong>s físicas como la presencia <strong>de</strong> burbujas<br />

<strong>de</strong> aire, inclusión <strong>de</strong> hilos o impurezas, en la mayoría<br />

<strong>de</strong> los casos se ha podido establecer la forma y su<br />

clasificación. Nos hallamos ante un conjunto bastante<br />

homogéneo con una datación aproximada entre la<br />

segunda mitad <strong>de</strong>l siglo iv y el siglo v con formas <strong>de</strong><br />

larga pervivencia que, en <strong>de</strong>terminados casos, pue<strong>de</strong>n<br />

prolongarse hasta inicios <strong>de</strong>l siglo vi d.C.<br />

34 (M35-10-91). Boca, cuello, arranque <strong>de</strong> asa (diámetro<br />

4,5 × altura 5,1 cm) y fragmento <strong>de</strong> pared <strong>de</strong><br />

una jarra (altura 3,8 cm). De color ver<strong>de</strong> amarillento,<br />

con burbujas e impurezas, soplada al aire. Boca <strong>de</strong><br />

seta abocinada, cuerpo ovoi<strong>de</strong> y asa <strong>de</strong> cinta con ner-<br />

28<br />

30<br />

31<br />

Figura 10. M35: cerámica <strong>de</strong> cocina romana.<br />

112 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

29<br />

30<br />

33<br />

vios y bucle superior plegado. Asimilable a la forma<br />

121a <strong>de</strong> Isings. Cronología s. iv-v. Con paralelos en<br />

Sternini 260, fig. 18.26; Greco 2004, LVII. 218. Las<br />

jarras eran muy comunes en el vidrio tardo romano<br />

con una amplia difusión por todo el Imperio y la<br />

Europa continental (figura 11, 34).<br />

35 (M35-10-92). Cinco fragmentos <strong>de</strong> pared <strong>de</strong><br />

cuenco (altura 4,2; 2,5; 1,1; 0,9; 1,1 cm respectivamente).<br />

De color ver<strong>de</strong> agua con burbujas e impurezas,<br />

soplada al aire. Decoración <strong>de</strong> incisiones con rueda<br />

esmeril en la parte superior <strong>de</strong>l cuerpo. Correspon<strong>de</strong><br />

a la forma 108b <strong>de</strong> Isings (cuenco <strong>de</strong>corado con<br />

base anular). Cronología finales s. iv-primera mitad<br />

s. v d.C. Posible fabricación renana o <strong>de</strong>l norte <strong>de</strong><br />

Galia. Difusión muy generalizada <strong>de</strong> proce<strong>de</strong>ncia<br />

centroeuropea (figura 11, 35).<br />

36 (M35-10-93). Fragmento <strong>de</strong> asa <strong>de</strong> una jarra<br />

(altura 5,0 cm). De color ver<strong>de</strong> claro con burbujas,<br />

filamentos e impurezas, técnica <strong>de</strong>l estirado. De sección<br />

circular, presenta pequeñas nervaduras en su<br />

parte exterior y un ensanchamiento en la unión con<br />

el cuerpo. Tipo <strong>de</strong> asa muy común, en las jarras <strong>de</strong><br />

vidrio tardo romano las asas se caracterizan por su<br />

variación y fantasía. Cronología s. iv-v (figura 11, 36).<br />

37 (M35-10-94). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> <strong>de</strong> un cuenco<br />

(altura 1,0 cm). De color ver<strong>de</strong> claro con burbujas y<br />

concreciones, soplado al aire. Bor<strong>de</strong> tubular doblado<br />

hacia fuera, hacia abajo y hacia a<strong>de</strong>ntro. Correspon<strong>de</strong><br />

a la forma 115 <strong>de</strong> Isings. Cronología finales <strong>de</strong>l s. iv.<br />

5cm.


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

M35-10-95<br />

M35-10-97<br />

M35-10-91<br />

M35-10-92<br />

M35-10-94<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

38<br />

40<br />

35<br />

M35-10-98<br />

M35-10-96<br />

0 3 cm<br />

Figura 11. Material vítreo.<br />

41<br />

M35-10-93<br />

102 mm 0<br />

34<br />

37<br />

36<br />

M35-10-99<br />

39<br />

42<br />

113


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

Con paralelismos en Martin 1995, 106; Hayes 1975,<br />

119, fig. 12, n. 463; Ortiz 2001.308, fig. 80, n. 2-4.<br />

Se trata <strong>de</strong> un cuenco hondo que suele tener un pie<br />

bajo (figura 37).<br />

38 (M35-10-95). Cuatro fragmentos <strong>de</strong> pared <strong>de</strong><br />

cuenco (altura 4,2; 1,4; 1,4; 1,1 cm respectivamente).<br />

De color ver<strong>de</strong> agua transparente, con burbujas y<br />

concreciones, soplado al aire. La condición <strong>de</strong> los<br />

fragmentos no nos permite asignar una forma tipológica.<br />

Sus características físicas —color y textura—<br />

indican una cronología <strong>de</strong>l s. iv d.C. (figura 11, 38).<br />

39 (M35-10-96). Tres fragmentos <strong>de</strong> pared <strong>de</strong> vaso<br />

globular (altura 2,9; 2,6; 1,6 cm respectivamente). De<br />

color ver<strong>de</strong> agua transparente, con impurezas, soplado<br />

al aire. Sus características tipológicas no nos permiten<br />

relacionarlo con una forma concreta. Cronología<br />

amplia <strong>de</strong>l s. iv d.C. (figura 11, 39).<br />

40 (M35-10-97). Nueve fragmentos <strong>de</strong> pared <strong>de</strong><br />

cuenco (altura 3,2; 2,9; 2,8; 1,9; 1,6; 1,4; 1,3; 1,1; 0,9<br />

cm respectivamente). De color ver<strong>de</strong> amarillento, con<br />

burbujas y filamentos, soplado al aire. Correspon<strong>de</strong> a<br />

la forma 108a <strong>de</strong> Isings (cuenco liso con base anular).<br />

Cronología finales s. iv-primera mitad s. v d.C.<br />

Posiblemente se trata <strong>de</strong> una fabricación renana o <strong>de</strong>l<br />

norte <strong>de</strong> Galia con una difusión muy generalizada <strong>de</strong><br />

proce<strong>de</strong>ncia centroeuropea (figura 11, 40).<br />

41 (M35-10-98). Fragmento <strong>de</strong> pared <strong>de</strong> jarra<br />

(altura 2,0 cm), <strong>de</strong> color amarillo verdoso, soplado<br />

al aire. Correspon<strong>de</strong> a la zona <strong>de</strong>l cuello inicio <strong>de</strong>l<br />

cuerpo. La condición <strong>de</strong>l fragmento no nos permite<br />

asignar una forma tipológica. Por sus características<br />

físicas —color y textura— po<strong>de</strong>mos proponer una<br />

cronología <strong>de</strong>l s. v d.C. (figura 11, 41).<br />

42 (M35-10-99). Fragmento <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> <strong>de</strong> un cuenco<br />

(altura 1,6 cm). De color ver<strong>de</strong> amarillento, con burbujas<br />

y concreciones, soplado al aire. Correspon<strong>de</strong> a una<br />

variante <strong>de</strong> la forma 108a <strong>de</strong> Isings (cuenco liso con<br />

base anular). Esta variante se caracteriza por el tratamiento<br />

<strong>de</strong>l bor<strong>de</strong> grueso y poco trabajado. Cronología<br />

finales s. iv - primera mitad s. v d.C. Posible fabricación<br />

renana o <strong>de</strong>l norte <strong>de</strong> Galia. Difusión muy generalizada<br />

<strong>de</strong> proce<strong>de</strong>ncia centroeuropea (figura 11, 42).<br />

Estudios recientes permiten <strong>de</strong>finir una teoría bastante<br />

aproximada sobre la tipología, la <strong>de</strong>coración y<br />

la cronología <strong>de</strong> los objetos vítreos difundidos entre<br />

los siglos iv y v d.C. en el área occi<strong>de</strong>ntal y oriental<br />

<strong>de</strong> la cuenca mediterránea y en la Europa continental.<br />

Los talleres secundarios siguen importando el vidrio<br />

en bruto <strong>de</strong> base sódica <strong>de</strong> los talleres primarios<br />

situados en el Próximo Oriente y, más en concreto,<br />

en Siria y Palestina, como se hacía en el mundo romano<br />

(Foy 1988, 2000; Foy, et alii 2003; Picon, Vichy<br />

2003), la transformación <strong>de</strong> este vidrio en bruto en los<br />

talleres secundarios dará lugar a pequeños cambios<br />

estructurales que no afectarán la esencia <strong>de</strong> un tronco<br />

común que es la tradición romana, las diferencias las<br />

marcan no la contraposición entre las áreas oriental<br />

y occi<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong> la cuenca mediterránea, sino entre el<br />

área mediterránea y la Europa continental.<br />

La producción vítrea <strong>de</strong>l siglo iv d.C. presenta<br />

transformaciones morfológicas y técnicas con respecto<br />

a la producción <strong>de</strong> los primeros siglos <strong>de</strong>l Imperio.<br />

Durante todo el siglo iv, algunos talleres secundarios<br />

<strong>de</strong> vidrio continuaron produciendo objetos <strong>de</strong> lujo<br />

<strong>de</strong>stinados a una clase social alta —platos y botellas<br />

con <strong>de</strong>coración incisa representando complejas<br />

escenas, platos y copas con fondo <strong>de</strong> oro o vajillas<br />

<strong>de</strong> vidrio tallado—. En contraposición, la producción <strong>de</strong><br />

vidrio para uso común a un precio asequible se<br />

generalizó; esta producción se caracterizaba por la<br />

utilización <strong>de</strong> un vidrio <strong>de</strong> color azul o ver<strong>de</strong> en tonos<br />

más o menos claros, con una presencia importante <strong>de</strong><br />

burbujas <strong>de</strong> aire, inclusión <strong>de</strong> filamentos e impurezas,<br />

elementos que indican <strong>de</strong>fectos en la composición y<br />

en el proceso <strong>de</strong> refinado <strong>de</strong> la mezcla vitrificable;<br />

tampoco era cuidada su ejecución, las piezas presentaban<br />

con frecuencia imperfecciones en bor<strong>de</strong>s, en<br />

las bases, en los pies, en los elementos <strong>de</strong>corativos<br />

o en la colocación <strong>de</strong> las asas. Estas manufacturas<br />

estaban <strong>de</strong>stinadas a satisfacer un mercado reducido<br />

y poco exigente por lo que respecta a las cualida<strong>de</strong>s<br />

estéticas. Entre finales <strong>de</strong>l siglo iii y el siglo iv d.C.<br />

se evi<strong>de</strong>ncia un proceso <strong>de</strong> simplificación <strong>de</strong> los sistemas<br />

<strong>de</strong> producción y <strong>de</strong> la riqueza formal que será<br />

básico en la industria <strong>de</strong>l vidrio <strong>de</strong> este momento. Es<br />

el propio mercado que reduce el uso <strong>de</strong> la vajilla <strong>de</strong><br />

vidrio y limita el tipo <strong>de</strong> manufacturas <strong>de</strong> mesa <strong>de</strong><br />

producción corriente: vasos apodos, cuencos hemisféricos,<br />

ampollas <strong>de</strong> cuerpo globular, jarros, platos y<br />

frascos. Una característica común <strong>de</strong> estas tipologías<br />

es la presencia <strong>de</strong> los bor<strong>de</strong>s cortados en arista viva.<br />

En el siglo iv, la cuenca mediterránea era un área<br />

limitada y compacta, con una circulación fluida <strong>de</strong><br />

maestros vidrieros y <strong>de</strong> mo<strong>de</strong>los, con cierta ten<strong>de</strong>ncia<br />

a la regionalización <strong>de</strong> las producciones dirigida a<br />

favorecer unas formas en <strong>de</strong>trimento <strong>de</strong> otras. Sirva<br />

como ejemplo la copa <strong>de</strong> cuerpo hemisférico (Isings<br />

1957, forma 96) creada a finales <strong>de</strong>l siglo iii d.C.,<br />

muy difundida en el siglo iv, también estará presente<br />

durante el siglo v, para acabar <strong>de</strong>sapareciendo en el<br />

siglo vi, o la situación <strong>de</strong>l vaso con pie bajo troncocónico<br />

(Isings 1957, forma 109) conocido durante el<br />

siglo iv, pero difundido en el siglo v y muy comercializado<br />

a principios <strong>de</strong>l siglo vi (Stiaffini 2005).<br />

A finales <strong>de</strong>l siglo iv e inicio <strong>de</strong>l siglo v d.C. se<br />

produjeron en el área mediterránea notables progresos<br />

tecnológicos que serían fundamentales en la transición<br />

<strong>de</strong> la producción <strong>de</strong>l vidrio <strong>de</strong> época tardo-antigua<br />

y <strong>de</strong> aquella más claramente alto-medieval (Foy<br />

1995). Las manufacturas <strong>de</strong> vidrio cambian <strong>de</strong> color,<br />

<strong>de</strong>l azul o el ver<strong>de</strong> más o menos claro pasan a un<br />

color ver<strong>de</strong> oliva, ver<strong>de</strong> amarillento o ámbar; en las<br />

vajillas <strong>de</strong> lujo las <strong>de</strong>coraciones incisas o gravadas<br />

casi <strong>de</strong>saparecen para <strong>de</strong>jar paso a las aplicaciones<br />

en caliente en forma <strong>de</strong> hilos o gotas en relieve<br />

(Arveiller-Dulong, Nenna 2005), pero la característica<br />

más sobresaliente y común en este tipo <strong>de</strong> vajillas<br />

es el tratamiento <strong>de</strong> los bor<strong>de</strong>s <strong>de</strong> los contenedores<br />

que pasan <strong>de</strong> ser finos y recortados en arista viva a<br />

gruesos y redon<strong>de</strong>ados por la acción <strong>de</strong>l fuego. Esta<br />

innovación técnica afecta directamente al aspecto <strong>de</strong><br />

la vajilla <strong>de</strong> vidrio y, más trascen<strong>de</strong>ntal, indica no<br />

una evolución <strong>de</strong> las técnicas <strong>de</strong> fabricación sino<br />

un cambio <strong>de</strong> los mo<strong>de</strong>los y <strong>de</strong> maestros vidrieros.<br />

Las formas que dominarán los mercados durante el<br />

siglo v d.C., hechas generalmente con la técnica <strong>de</strong>l<br />

soplado al aire, son los contenedores con antece<strong>de</strong>ntes<br />

tipológicos en las manufacturas <strong>de</strong>l siglo iv, como el<br />

114 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

vaso apodo, el cuenco hemisférico, la botella <strong>de</strong> cuerpo<br />

globular con los bor<strong>de</strong>s gruesos y redon<strong>de</strong>ados, los<br />

platos <strong>de</strong> bor<strong>de</strong> grueso y girado con sus numerosas<br />

variantes y, también, el cáliz que <strong>de</strong> forma intermitente<br />

aparece en la cuenca mediterránea y su zona<br />

<strong>de</strong> influencia (Stiaffini 2005).<br />

El yacimiento en el contexto <strong>de</strong>l<br />

poblamiento tardorromano en cueva<br />

La reutilización en época romana <strong>de</strong> cuevas o<br />

abrigos con niveles prehistóricos y/o protohistóricos<br />

—sobre todo a fines <strong>de</strong>l siglo iv y durante el v d.C.<br />

y en algunos casos en fechas posteriores— en la<br />

zona pirenaica y prepirenaica, es algo sobre lo que<br />

se llamó la atención hace ya algunas décadas (Padró<br />

1988: 260), viéndose que era un fenómeno que se<br />

observaba también en otras zonas <strong>de</strong>l valle <strong>de</strong>l Ebro<br />

(especialmente en la Rioja y País Vasco; González<br />

Blanco 1979; Espinosa 1991; Gil 1997; López Rodriguez<br />

1985: 146-152; Rodanés 1997) y, más recientemente,<br />

también en otros lugares <strong>de</strong> Cataluña, como las cordilleras<br />

litoral y prelitoral (Ariño, Gurt, Palet 2004:<br />

199). Por otro lado, cada vez más fue certificándose<br />

que se trataba <strong>de</strong> un fenómeno que no era nada<br />

extraño en muchas otras zonas <strong>de</strong>l imperio <strong>de</strong> Occi<strong>de</strong>nte.<br />

Que suele tratarse <strong>de</strong> algo esporádico, o mejor<br />

<strong>de</strong> una ocupación no continuada, parecía observarse<br />

por ejemplo en la cercana Cova Colomera <strong>de</strong> Sant<br />

Esteve <strong>de</strong> la Sarga, en el Pallars Jussà (Padró, De la<br />

Vega 1989) con materiales <strong>de</strong> los siglos iv y v sobre<br />

niveles neolíticos, eneolíticos, <strong>de</strong> la Edat <strong>de</strong>l Bronce y<br />

<strong>de</strong> la I Edad <strong>de</strong>l Hierro y en la también prepirenaica<br />

cueva <strong>de</strong>l Moro, estratégicamente situada en Olvena<br />

(Huesca) junto al Ésera, en que los materiales, escasos<br />

también, <strong>de</strong> los siglos iv y v aparecían sobre<br />

niveles <strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l Bronce y éstos sobre otros<br />

neolíticos (Aguilera 1996; Utrilla 1996), pero también<br />

en otros parece haber ocupación estable como en<br />

el yacimiento rupestre (no estrictamente cueva por<br />

tanto) <strong>de</strong> Los Husos en Alava, don<strong>de</strong> los materiales<br />

llegan incluso a inicios <strong>de</strong>l siglo viii (Quirós, Alonso<br />

2007). Con todo, salvo algún caso discutible como<br />

el anterior, se acepta en general que las ocupaciones<br />

fueron provisionales o estacionales.<br />

Los hallazgos <strong>de</strong> M35 y el reconocimiento <strong>de</strong> los<br />

niveles a la vista indican un ambiente <strong>de</strong> hábitat,<br />

tanto por la extensión y composición <strong>de</strong> los niveles<br />

citados como por la presencia <strong>de</strong> materiales, entre los<br />

que <strong>de</strong>staca la vajilla <strong>de</strong> mesa y los vasos para usos<br />

culinarios, que cabe adscribir a una función habitativa.<br />

La funcionalidad y el motivo <strong>de</strong> estas tardías<br />

ocupaciones ha venido siendo discutida <strong>de</strong>s<strong>de</strong> que se<br />

llamó la atención sobre el fenómeno. En cuanto al<br />

motivo, posiblemente la postura que ha gozado <strong>de</strong> más<br />

predicamento es la <strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rar que la inseguridad<br />

casi permanente <strong>de</strong>l momento fue la causa <strong>de</strong> que<br />

se revalorizara la zona montañosa, menos expuesta<br />

que el llano a los peligros, y si ello es válido para<br />

toda la parte occi<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong>l imperio como vemos<br />

en Salviano (De gub. Dei V, 5, 23) (Blázquez 1985)<br />

cuando indica que tanto ricos como pobres huían<br />

a lugares seguros a causa <strong>de</strong> los bárbaros y <strong>de</strong> los<br />

recaudadores <strong>de</strong> impuestos, lo es en concreto para<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

las tierras occi<strong>de</strong>ntales <strong>de</strong> Cataluña don<strong>de</strong> acontecimientos<br />

no faltan. Ello nos lleva a consi<strong>de</strong>rar por<br />

nuestra parte que si no fue este el motivo exclusivo,<br />

sí fue el más importante.<br />

Resumiendo tales acontecimientos, especialmente<br />

significativos para el sur inmediato <strong>de</strong> la región don<strong>de</strong><br />

se ubica la cavidad son los que se enmarcan en<br />

el siglo v ya <strong>de</strong>s<strong>de</strong> sus comienzos. Sin embargo, ya<br />

antes la correspon<strong>de</strong>ncia entre Ausonio y Paulino <strong>de</strong><br />

Nola <strong>de</strong> los años 389 y 394 (Ep. XVI, 58-59, 221-231)<br />

<strong>de</strong>scriben a Calagurris, Bilbilis e Ilerda, es <strong>de</strong>cir las<br />

tres ciuda<strong>de</strong>s en la zona <strong>de</strong>l Ebro medio y cercanías,<br />

como arruinadas. Siempre hemos consi<strong>de</strong>rado por<br />

diversas razones que no hay que interpretar esta<br />

noticia al pie <strong>de</strong> la letra siquiera porque la finalidad<br />

literaria <strong>de</strong> la composición hace que se exagere la<br />

escasa importancia <strong>de</strong> las ciuda<strong>de</strong>s hispánicas en<br />

beneficio <strong>de</strong> la “culta” Burdigala (Bur<strong>de</strong>os) don<strong>de</strong><br />

antes <strong>de</strong> que Paulino se trasladase a Hispania, este<br />

y Ausonio habían cimentado su amistad. El propio<br />

Ausonio en otra composición (Comm. Prof. Burd.<br />

XXIII, 4) se referirá a un retor que se ha trasladado<br />

a Ilerda don<strong>de</strong> ejerce su profesión, lo que significaría<br />

una mínima activa vida urbana que proporcionara la<br />

clientela (Junyent, Pérez 2003; Pérez Almoguera 1997).<br />

También <strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l mismo siglo es la proclamación<br />

como emperador <strong>de</strong>l comes Magno Maximo en<br />

Britannia en 383 frente a Teodosio y tenemos motivos<br />

para sospechar la adhesión <strong>de</strong> esta zona a su causa,<br />

tanto por la conocida inscripción <strong>de</strong> la oscense Siresa<br />

(CIL II 4911) como por el hecho <strong>de</strong> hallarse un<br />

número significativo <strong>de</strong> monedas suyas en diversos<br />

yacimientos <strong>de</strong> la región (Pérez Almoguera 1991).<br />

Ya para el siglo siguiente sin duda el documento<br />

más importante lo constituye la carta núm. 11 <strong>de</strong><br />

Consencio a Agustín <strong>de</strong> Tegeste fechada en 418-419,<br />

dada a conocer por el prof. J. Divjak en 1981 y<br />

que ha dado lugar a múltiples estudios tanto por la<br />

riqueza <strong>de</strong> su información como por el hecho casi<br />

insólito <strong>de</strong> aparición <strong>de</strong> fuentes escritas <strong>de</strong> entidad<br />

<strong>de</strong>sconocidas hasta entonces (Amengual 1991). Pero<br />

antes, en 407, tiene lugar el enfrentamiento entre<br />

Geroncio y Constantino III, cuyo hijo Constante entró<br />

en Hispania como césar junto a Geroncio, estableciéndose<br />

en la cercana Caesaraugusta, provocando<br />

una serie <strong>de</strong> sucesos entre esta localidad y Tarraco<br />

que <strong>de</strong> alguna forma repercutiría en nuestra zona.<br />

Solo dos años <strong>de</strong>spués, en 409, suevos, vándalos y<br />

alanos se dirigieron <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los Pirineos al valle <strong>de</strong>l<br />

Ebro don<strong>de</strong> saquearon villas y ciuda<strong>de</strong>s. Los visigodos<br />

que habían luchado como fe<strong>de</strong>rados <strong>de</strong> Roma<br />

en 416, regresaron en 418, al menos sobre el papel,<br />

al servicio <strong>de</strong> Roma y es aquí don<strong>de</strong> entra la citada<br />

epístola <strong>de</strong> Consencio. En la parte que nos interesa<br />

<strong>de</strong>l rico contenido <strong>de</strong> la misiva, Consencio menciona<br />

a bárbaros, sin duda visigodos por la fecha, que,<br />

aunque aliados <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r romano, saquean la villa<br />

fortificada (castellum) que el presbítero Severo tiene<br />

entre Ilerda y Osca, vendiendo posteriormente textos<br />

que allí encuentran en el mercado <strong>de</strong> Ilerda. Los textos<br />

eran priscilianistas y practicante <strong>de</strong> esa herejía era<br />

el obispo iler<strong>de</strong>nse Sagitio, que se hace con ellos. Es<br />

interesante pues se consi<strong>de</strong>raba que el priscilianismo,<br />

herejía en que el componente social —y los enfren-<br />

115


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

tamientos que conllevaba— era tan importante como<br />

el dogmático, había arraigado escasamente aquí, lo<br />

que da más sentido a que el concilio cesaraugustano<br />

<strong>de</strong> 380 fuera antipriscilianista. Sería un intento más<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>tener posibles revueltas sociales al encararse los<br />

“herejes” con la acomodaticia jerarquía eclesiástica<br />

que se había apartado <strong>de</strong> la sencillez solidaria <strong>de</strong>l<br />

primitivo cristianismo.<br />

Otra importante cuestión a tener en cuenta es<br />

la presencia <strong>de</strong> bagaudas también en nuestra zona.<br />

En 449 se produce un ataque combinado <strong>de</strong> estos,<br />

al mando <strong>de</strong> Basilio, y <strong>de</strong> suevos, al <strong>de</strong> Requiario,<br />

según Hidacio (Olymp. CCCVII, 142) e Isidoro <strong>de</strong><br />

Sevilla (Hist. Sueb. 87), que tras varios asaltos a<br />

diversas propieda<strong>de</strong>s y <strong>de</strong> dar muerte al obispo <strong>de</strong><br />

Turiaso toman y saquean Ilerda en 449. Los bagaudas<br />

serían vencidos en 454 y Requiario en 456. No <strong>de</strong>ja<br />

<strong>de</strong> llamar la atención que en Ilerda no se hayan documentado<br />

materiales arqueológicos <strong>de</strong> importación<br />

posteriores justamente al meridiano <strong>de</strong>l siglo, lo que<br />

también suce<strong>de</strong> en las cuevas. Pue<strong>de</strong> ser un fenómeno<br />

general, pero <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego ello no ocurre en la costa.<br />

Aunque la ausencia <strong>de</strong> materiales coincida con este<br />

momento, no significa que carezcamos <strong>de</strong> referencias<br />

sobre la inseguridad en etapas posteriores (“tiranía”<br />

<strong>de</strong> Burdunelo; entrada <strong>de</strong> visigodos, ya no como<br />

aliados, en 472-473; sublevación <strong>de</strong>l hispano romano<br />

Pedro…), pero en cualquier caso posteriores como<br />

<strong>de</strong>cíamos a la cronología que nos proporcionan los<br />

materiales <strong>de</strong> la cueva.<br />

En el llano, las villas se fortifican y aún así se<br />

hallan expuestas a ataques y saqueos (caso <strong>de</strong> la <strong>de</strong><br />

Sagitius) y otras se transforman en poblados como<br />

Bovalar. Incluso nos po<strong>de</strong>mos preguntar si alguno <strong>de</strong><br />

estos hábitats rupestres no <strong>de</strong>pendía <strong>de</strong> alguna <strong>de</strong> las<br />

gran<strong>de</strong>s villae más o menos cercana, villae que evi<strong>de</strong>ntemente<br />

habían menguado en número, aunque más<br />

gran<strong>de</strong>s y lujosas en su parte resi<strong>de</strong>ncial, consecuencia<br />

<strong>de</strong> una mayor concentración <strong>de</strong> la posesión <strong>de</strong> tierras.<br />

Por la ubicación <strong>de</strong> las cabeceras municipales<br />

alto-imperiales conocidas, la zona concreta don<strong>de</strong> se<br />

ubica nuestra cueva <strong>de</strong>bía estar incluida en el ager<br />

Aesonensis. Fuera como fuera, en éste y en general<br />

en la zona pirenaica y prepirenaica, ante la casi ausencia<br />

documentada <strong>de</strong> villae, solo por la cerámica<br />

<strong>de</strong> prospección superficial sabemos <strong>de</strong> la ocupación<br />

<strong>de</strong> alguna cercana a Aeso, aunque ignoramos <strong>de</strong> qué<br />

tipo, en esa época (Reyes 1990: 107). Aunque solo<br />

tuviéramos en cuenta estos yacimientos, los materiales<br />

en ellos presentes nos indican que la región<br />

no se hallaba ausente <strong>de</strong> los circuitos comerciales<br />

<strong>de</strong> la época, no se trataba <strong>de</strong> una zona marginal en<br />

esta convulsa etapa. A este respecto, junto con los<br />

correspondientes materiales cerámicos galos y africanos,<br />

es <strong>de</strong> <strong>de</strong>stacar, aunque hasta ahora se trata <strong>de</strong><br />

un unicum, un ánfora egipcia o palestina en Cova<br />

Colomera en Sant Esteve <strong>de</strong> la Sarga (Pallars Jussà),<br />

en la que por cierto era escasa la cerámica africana,<br />

fechable probablemente en la primera mitad <strong>de</strong>l siglo<br />

v (forma. Keay LIV) (Járrega 1990).<br />

El caso es que parece que po<strong>de</strong>mos referirnos a<br />

un aumento <strong>de</strong>mográfico en zonas antes menos pobladas<br />

mientras las tradicionales, más expuestas a los<br />

avatares y peligros <strong>de</strong>l momento, parecen menguar,<br />

lo que arqueológicamente parece probarse incluso en<br />

Ilerda, el único otro obispado seguro <strong>de</strong>l occi<strong>de</strong>nte<br />

catalán y sin duda la principal población <strong>de</strong>l mismo.<br />

Quizás ello explique la aparición <strong>de</strong> un obispado en<br />

Vrgellum, ya en plenos Pirineos, documentado por vez<br />

primera en el II Concilio <strong>de</strong> Toledo <strong>de</strong> 527 o 531 aún<br />

cuando no sabemos si es anterior, y al que ya nos<br />

referimos en otra ocasión por la singularidad <strong>de</strong> que<br />

es el único que conocemos en la actual Cataluña en<br />

la Antigüedad tardía que no correspon<strong>de</strong> ni a una<br />

colonia ni a un municipium altoimperiales, aunque<br />

en su vecindad se hallaría Iulia Libica que quizás<br />

alcanzara rango municipal pero que en cualquier<br />

caso contaría con un núcleo urbano <strong>de</strong> escasa entidad<br />

(Pérez Almoguera 1996). Quizás Vrgellum tuviera su<br />

origen en un mercado, quizás básicamente gana<strong>de</strong>ro,<br />

surgido en un lugar tan idóneo como la confluencia<br />

<strong>de</strong>l Segre con el Valira al servicio <strong>de</strong> una población<br />

ya importante. En la Rioja se ha comprobado también<br />

que las ciuda<strong>de</strong>s <strong>de</strong>crecen e incluso se abandonan,<br />

como es el caso <strong>de</strong> Vareia, pero otras, fortificadas,<br />

continúan, como Calagurris o Turiaso (Espinosa 1991).<br />

Otra interpretación ha sido la <strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rar alguna<br />

<strong>de</strong> estas cuevas como posibles eremitorios (Coll<br />

et al. 1994: 38), lo que supondría una muy notable<br />

implantación <strong>de</strong>l cristianismo. Hay que <strong>de</strong>cir que es<br />

para la que menos argumentos se aducen, al menos<br />

en relación a la época que tratamos. Quizás distinto<br />

es para los siglos siguientes, cuando el Imperio occi<strong>de</strong>ntal<br />

había <strong>de</strong>saparecido. Y aún con menos argumentos<br />

cuenta la posible utilización como lugares <strong>de</strong><br />

enterramiento, pues los materiales y, a veces, algo tan<br />

significativo como la documentación <strong>de</strong> hogares, amén<br />

<strong>de</strong> la abundante cerámica <strong>de</strong> cocina, parece negarlo.<br />

Sin embargo, sí es <strong>de</strong> tener en cuenta el relacio-<br />

narlas con el auge <strong>de</strong> la economía gana<strong>de</strong>ra, pues no<br />

es <strong>de</strong> <strong>de</strong>s<strong>de</strong>ñar el hecho <strong>de</strong> que esta empieza a ser más<br />

importante que la tradicional <strong>de</strong> la agricultura que en<br />

los siglos siguientes tendrá un papel subordinado con<br />

respecto a lo que se ha dado en tildar <strong>de</strong> “economía<br />

gana<strong>de</strong>ra”. Documentación <strong>de</strong> este fenómeno en diversas<br />

partes <strong>de</strong>l imperio no falta (González Blanco<br />

1979) sin que sea preciso acudir, como se ha hecho,<br />

a explicaciones <strong>de</strong> tipo cambio climático tan <strong>de</strong> moda,<br />

que significarían un sustancial aumento <strong>de</strong> pastos. Seguramente<br />

esta práctica ya contaría con un prece<strong>de</strong>nte<br />

en la República y el Alto Imperio (¿se explica así la<br />

presencia <strong>de</strong> cerámica republicana en M35?), sin la<br />

misma intensidad como parece indicar la ausencia <strong>de</strong><br />

materiales tan antiguos en las otras cuevas investigadas.<br />

Con todo, la expansión <strong>de</strong> la gana<strong>de</strong>ría <strong>de</strong>be mucho a<br />

la entrada <strong>de</strong> gentes nuevas —los bárbaros—, que la<br />

tenían como actividad preferente, pero es evi<strong>de</strong>nte que<br />

en nuestra zona ocurre con gentes que vivían allí, pues<br />

es entonces, a inicios <strong>de</strong>l siglo v, cuando llegan, aún<br />

no para quedarse, los primeros bárbaros como vemos<br />

en la carta <strong>de</strong> Consencio, y las ocupaciones parecen<br />

situarse en su mayor parte en la segunda mitad <strong>de</strong>l<br />

siglo iv y primera mitad <strong>de</strong>l v.<br />

Así pues, parece muy posible convenir —y no somos<br />

nada originales con ello— que tanto la inseguridad<br />

como la prepon<strong>de</strong>rancia cada vez mayor <strong>de</strong> la gana<strong>de</strong>ría<br />

<strong>de</strong>bieron ser elementos <strong>de</strong>cisivos para la ocupación <strong>de</strong><br />

nuevo, temporalmente o no, <strong>de</strong> muchas cuevas.<br />

116 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

Bibliografía<br />

Arturo Pérez Almoguera<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

aperez@historia.udl.cat<br />

Núria Rafel Fontanals<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

nrafel@historia.udl.cat<br />

AbElAnEt, J. (1980). Stations du Néolithique Final du<br />

type <strong>de</strong> Véraza en Roussillon. En: GuilAinE, J. (dir.).<br />

Le groupe <strong>de</strong> Véraza et la fin <strong>de</strong>s temps néolithiques<br />

dans le sud <strong>de</strong> la France et la Catalogne. Ed. du<br />

CNRS. París: 55-60.<br />

AGuilErA, I. (1996). La ocupación tardorromana <strong>de</strong><br />

la cueva <strong>de</strong>l Moro. Bolskan, 13 (Huesca): 133-137.<br />

AMEnGuAl, J. (trad.) (1991). Consencia. Correspondència<br />

I. Vol. II. Bernat Metge. Barcelona.<br />

Ariño, f., Gurt, J. M., pAlEt, J. M. (2004). El pasado<br />

presente: arqueología <strong>de</strong> los paisajes en la Hispania<br />

romana. Barcelona.<br />

ArvEillEr-dulonG, V., nEnnA, M-D. (2005). Les verres<br />

antiques du musée du Louvre, II. Vaiselle et contenants<br />

du i siècle au début du vii siècle après J. C. Musèe<br />

du Louvre. Paris: 467-471.<br />

AtlAntE I (1981). cArAndini, A. et al. Atlante <strong>de</strong>lle<br />

forme ceramiche. I: Ceramica fine romana nel Bacino<br />

Mediterraneo. Roma.<br />

blázquEz, J. M. (1985). La crisis <strong>de</strong>l Bajo Imperio en<br />

Occi<strong>de</strong>nte en la obra <strong>de</strong> Salviano <strong>de</strong> Marsella. Problemas<br />

económicos y sociales. Gerion, 3 (Madrid): 157-182.<br />

blázquEz, J. M. (2010). Relaciones entre Hispania<br />

y Galia en la Tarda Antigüedad. Siglos iv y v. En:<br />

pons, Ll. (ed.). Hispania et Gallia: dos provincias <strong>de</strong>l<br />

occi<strong>de</strong>nte romano. Barcelona: 177-191.<br />

coll, J. M. et al. (1994). Nuclis eremítics-cultuals<br />

en cova d’època paleocristiana al s. vè a Catalunya.<br />

X Col·loqui Internacional d’Arqueologia <strong>de</strong> Puigcerdà<br />

(1994), Resum <strong>de</strong> comunicació. Puigcerdà: 38-39.<br />

EspinosA, U. (1991). El siglo v en el valle <strong>de</strong>l Ebro.<br />

Arqueología e Historia. Antigüedad y Cristianismo,<br />

VIII (Murcia): 275-290.<br />

foy, D. (1988). Le verre médiéval et son artisanat en<br />

France méditerranéenne. Editions du CNRS. Aix-en-<br />

Provence: 21-23.<br />

foy, D. (1995). Le verre <strong>de</strong> la fin du iv au viii siécle<br />

en France méditerranéenne, premier essai <strong>de</strong> typocronologie.<br />

En: foy, D. (ed.). Le Verre <strong>de</strong> l’Antiquité<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X<br />

Maite Arilla Osuna<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

lacasa<strong>de</strong>lapresa@gmail.com<br />

Teresa Carreras Rossell<br />

Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

terecarreras@telefonica.net<br />

tardive et du Haut Moyen Age. Actes du huitième<br />

recontre <strong>de</strong> l’AFAV, Guiry-en-Vexin, 18-19 novembre<br />

1993. Val d’Oise: 187-242.<br />

foy, D. (2000). Technologie, géographie, économie.<br />

Les ateliers <strong>de</strong> verriers primaires et secondaires en<br />

occi<strong>de</strong>nt esquisse d’une évolution <strong>de</strong> l’antiquité au<br />

Moyen âge. En: nEnnA, M-D. (ed.). La Route du<br />

verre: ateliers primaires et secondaires <strong>de</strong> verriers du<br />

II millénaire av. J.-C. au Moyen Âge. Travaux <strong>de</strong> la<br />

Maison <strong>de</strong> l’Orient 33. Lyon: 147-170.<br />

foy, D., picon, M., vichy, M., thirion-MErlE, v. (2003).<br />

Caractérisation <strong>de</strong>s verres <strong>de</strong> la fin <strong>de</strong> l’Antiquité en<br />

Méditerrannée occi<strong>de</strong>ntale: l’émergence <strong>de</strong> noveaux<br />

courants commerciaux. En: foy, D., nEnnA, M-D.<br />

(dirs.). Échanges et commerce du verre dans le mon<strong>de</strong><br />

antique, Actes du colloque <strong>de</strong> l’AFAV, Aix-en-Provence et<br />

Marseille, 7-9 juin 2001. Monographies instrumentum<br />

24. Montagnac: 41-78.<br />

GuilAinE, J. (1980). Le groupe <strong>de</strong> Véraza et la fin<br />

<strong>de</strong>s temps néolithiques en Languedoc et Catalogne.<br />

En: GuilAinE, J. (dir.). Le groupe <strong>de</strong> Véraza et la fin<br />

<strong>de</strong>s temps néolithiques dans le sud <strong>de</strong> la France et la<br />

Catalogne. Ed. du CNRS. París: 1-10.<br />

Gil, L. (1997). Hábitat tardorromano en cuevas <strong>de</strong> la<br />

Rioja alavesa: los casos <strong>de</strong> Peña Parda y Los Husos<br />

(La Guardia, Alava). Isturitz, 8: 137-149.<br />

GonzálEz blAnco, A. (1979). El paso <strong>de</strong> la economía<br />

agrícola a la economía gana<strong>de</strong>ra al final <strong>de</strong>l mundo<br />

Antiguo. Memorias <strong>de</strong> Historia Antigua, 3 (Oviedo): 7-20.<br />

GonzálEz lópEz, M. A. (2007). Vajillas <strong>de</strong> importación<br />

no africanas en el Noreste peninsular (s. v-vii).<br />

Distribución y tipocronología. AespA, 80: 207-238.<br />

hAyEs, J. W. (1975). Roman and Pre-Roman Glass in<br />

the Royal Ontario Museum. Toronto: 119.<br />

isinGs, C. (1957). Roman Glass from dated finds,<br />

Archaeologica Traiectina II. Groningen-Djakarta.<br />

JárrEGA, R. (1990). Una àmfora tardo-romana a la<br />

Conca <strong>de</strong> Tremp: da<strong>de</strong>s sobre el comerç d’importació<br />

a l’Antiguitat Tardana. La romanització <strong>de</strong>l Pirineu,<br />

8è. Col·loqui Internacional d’Arqueologia <strong>de</strong> Puigcerdà<br />

(1988), Puigcerdà: 131-136.<br />

117


Arturo Pérez-Almoguera et al., La ocupación prehistórica y romana <strong>de</strong> la cavidad M35 <strong>de</strong>l Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida)<br />

JunyEnt, E., pérEz, A. (1985). Las cerámicas<br />

paleocristianas <strong>de</strong> la Paeria, Lleida. XVII CNA (Logroño,<br />

1983). Zaragoza: 903-914.<br />

JunyEnt, E., pérEz, A. (1992). El Bajo Imperio iler<strong>de</strong>nse:<br />

las excavaciones <strong>de</strong> la Paería. III Reunió d’Arq.<br />

Cristiana Hispànica (Maó 1988). Barcelona: 127-149.<br />

JunyEnt, E., pérEz, A. (2003). L’Antiguitat, d’Iltirta a<br />

Ilerda. Història <strong>de</strong> Lleida 1. Lleida.<br />

lópEz Mullor, A., fiErro, J. (1993). Un conjunto<br />

cerámico cerrado, <strong>de</strong>l siglo v d.C., hallado en Darró,<br />

Vilanova i la Geltrú, Barcelona. Espacio, Tiempo y<br />

Forma, sd. I, 6: 343-364.<br />

lópEz rodriGuEz, J. r. (1985). Terra sigillata hispánica<br />

tardía <strong>de</strong>corada a mol<strong>de</strong> en la Península Ibérica.<br />

Salamanca.<br />

MArtín, A. (2003). Els grups <strong>de</strong>l neolític final, calcolític<br />

i bronze antic. Els inicis <strong>de</strong> la metal·lúrgia. Cota<br />

Zero, 18: 76-105.<br />

MArtín, A. (2011). El Baix Vallès i zones limítrofes<br />

durant la segona meitat <strong>de</strong>l IV mil·lenni i el III<br />

mil·lenni ANE. Notes, 26 (Mollet <strong>de</strong>l Vallès): 103-119.<br />

MArtín, A., pEtit, M. A., MAyA, J. l. (2002). Cultura<br />

material, economia i intercanvis durant el III mil·lenni<br />

aC a Catalunya. Pirineus i veïns al III mil·lenni AC.<br />

Actes <strong>de</strong>l XII Col·loqui Internacional d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

Puigcerdà, 10-12/09/2000. Institut d’Estudis Ceretans,<br />

Puigcerdà: 295-321.<br />

MArtin, Ch. (1995). Le verre <strong>de</strong> l’antiquite tardive en<br />

Valais, notes préliminaires. En: foy, D. (ed.). Le Verre<br />

<strong>de</strong> l’Antiquitte tardive et du Haut Moyen Age. Actes<br />

du huitième recontre <strong>de</strong> l’AFAV, Guiry-en-Vexin, 18-19<br />

novembre 1993. Val d’Oise: 93-107.<br />

ortiz pAloMAr, E. (2001). Vidrios proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> la<br />

Provincia <strong>de</strong> Zaragoza. El Bajo Imperio Romano.<br />

Institución Fernando el Católico. Zaragoza: 308, 320<br />

fig. 80. 3.<br />

pAdró, J. (1988). El poblament d’època romana a<br />

les comarques pirinenques. 7 Col·loqui Internacional<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> Puigcerdà (1986). Puigcerdà: 253-261.<br />

PAdró, J., dE lA vEGA, J. (1989). Treballs arqueològics<br />

a la Cova Colomera o <strong>de</strong> les Gralles. Excavacions<br />

arqueològiques d’urgència a les comarques <strong>de</strong> Lleida,<br />

Excavacions arqueològiques a Catalunya 9. Barcelona: 9-68.<br />

pAz, J. A. (1991). Cerámica <strong>de</strong> mesa romana <strong>de</strong> los siglos<br />

iii al vi d.C. en la provincia <strong>de</strong> Zaragoza. Zaragoza.<br />

pérEz AlMoGuErA, A. (1991). Los hallazgos <strong>de</strong>l Vall <strong>de</strong><br />

les Figueres (La Grana<strong>de</strong>lla, les Garrigues) y el Bajo<br />

Imperio en la zona iler<strong>de</strong>nse. Congreso Int. Historia<br />

<strong>de</strong> los Pirineos (Cervera, 1988). Madrid: 457-475.<br />

pérEz AlMoGuErA, A. (1996). De la arketurki prerromana<br />

a la Vrgellum visigoda. ¿una continuidad?. Cypsela,<br />

Girona: 153-160.<br />

pérEz AlMoGuErA, A. (1997). La época <strong>de</strong> Teodosio y<br />

sus inmediatas en el oeste <strong>de</strong> Cataluña. Congreso Int.<br />

La Hispania <strong>de</strong> Teodosio, vol. 2: 605-614.<br />

picon, M., vichy, M. (2003). D’Orient en Occi<strong>de</strong>nt:<br />

l’origine du verre à l’époque romaine et durant le<br />

haut Moyen Âge. En: foy, D., nEnnA, M-D. (dirs.).<br />

Échanges et commerce du verre dans le mon<strong>de</strong><br />

antique, Actes du colloque <strong>de</strong> l’AFAV, Aix-en-Provence et<br />

Marseille, 7-9 juin 2001. Monographies instrumentum<br />

24. Montagnac: 17-30.<br />

plAdEvAll, A., cAstilló, A. (1995). Gerri <strong>de</strong> la Sal.<br />

En: cAhnEr, M. (ed.). Gran Geografia Comarcal <strong>de</strong><br />

Catalunya, vol. 12: Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alta<br />

Ribagorça, Ribagorça, Llitera. Enciclopèdia Catalana.<br />

Barcelona: 52-60.<br />

quirós, J. A., Alonso, A. (2007). Las ocupaciones<br />

rupestres en el fin <strong>de</strong> la Antigüedad. Los materiales<br />

cerámicos <strong>de</strong> los Husos (Laguardia, Alava). Veleia,<br />

24-25: 1123-1142.<br />

rEyEs, T. (1990). Aproximació al poblament romà a<br />

les rodalies d’Aeso: un assaig metodòlogic. Tesis <strong>de</strong><br />

licenciatura inédita. Universitat <strong>de</strong> Lleida.<br />

rocA, M., principAl, J. (eds.) (2007). Les imitacions<br />

<strong>de</strong> la vaixella fina importada a la Hispania Citerior<br />

(segles IaC.-I dC). Tarragona.<br />

rodAnEs, J. M. (1997). Las cuevas sepulcrales en la<br />

Rioja. Estudio histórico arqueológico. Munibe, 49:<br />

73-93.<br />

rossElló, M., cotino, f. (2005). Panorama cerámico <strong>de</strong><br />

los siglos v-vii d.C. en Cullera (Ribera Alta, Valencia).<br />

Saguntum, 37: 139-152.<br />

sáEnz, J. c., sáEnz, M. p. (1995). Producciones <strong>de</strong> terra<br />

sigillata gálica tardía gris y anaranjada aparecidas en<br />

la Rioja (España). S.F.E.C.A.G. Actes du Congrés <strong>de</strong><br />

Rouen: 163-169.<br />

stErnini, M. (1995). Il vetro in Italia tra v e ix secoli.<br />

En: foy, D. (ed.). Le Verre <strong>de</strong> l’Antiquité tardive et du<br />

Haut Moyen Age. Actes du huitième recontre <strong>de</strong> l’AFAV,<br />

Guiry-en-Vexin,18-19 novembre 1993. Val d’Oise: 243-289.<br />

stiAffini, D. (2005). La difusió <strong>de</strong>l vidre a la conca<br />

mediterrània entre els segles iv i v dC. En: cArrErAs,<br />

T. (coord.). La fragilitat en el temps. El vidre a<br />

l’antiguitat. Girona: 42-48.<br />

utrillA, p. (1996). La excavación <strong>de</strong> la cueva inferior.<br />

Estratigrafía y espacio doméstico. Bolskan, 13 (Huesca):<br />

11-38.<br />

yAñEz, c., solé, x., bosch, J. M., ruf, M. A., vilA,<br />

A. (1997). El Roc d’Enclar (Andorra). Un ejemplo <strong>de</strong><br />

las influencias <strong>de</strong>l mundo romano en los Pirineos,<br />

siglos iv-vi. Actas Congreso internacional La Hispania<br />

<strong>de</strong> Teodosio, vol. 2. Salamanca: 735-747.<br />

118 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 103-118, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas<br />

Victòria Soler<br />

Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó<br />

(Bellcaire d’Empordà)<br />

Les excavacions dutes a terme a Mas Gusó, no gaire lluny<br />

d’Empúries, en el <strong>de</strong>curs <strong>de</strong> la campanya <strong>de</strong> 2010, han permès<br />

localitzar les restes constructives i <strong>de</strong>coratives d’un edifici datat,<br />

gràcies a un ampli conjunt <strong>de</strong> material ceràmic característic, cap a<br />

les darreries <strong>de</strong>l segle vii aC o en els primers anys <strong>de</strong>l segle següent.<br />

Els nombrosos fragments <strong>de</strong> revestiment <strong>de</strong> fang <strong>de</strong>ls murs també<br />

permeten reconstruir <strong>de</strong> manera força fiable els elements estructurals<br />

<strong>de</strong> la casa i conèixer, al mateix temps, el sistema emprat per<br />

aixecar l’edifici i dotar-lo d’una <strong>de</strong>coració elaborada, <strong>de</strong>sconeguda<br />

en altres hàbitats contemporanis <strong>de</strong> la zona.<br />

Mots clau: ceràmica, construcció, Empúries, <strong>de</strong>coració arquitectònica,<br />

edat <strong>de</strong>l ferro.<br />

Característiques i situació <strong>de</strong> la troballa<br />

Situat a uns 4 km al sud-oest d’Empúries, 1 Mas<br />

Gusó és un petit jaciment amb una llarga seqüència<br />

cronològica, ocupat <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític final fins a<br />

l’època romana (fig. 1). Encara que les restes més<br />

ben conserva<strong>de</strong>s són les més recents, amb un edifici<br />

tardorepublicà <strong>de</strong> planta itàlica que correspon al nucli<br />

principal d’una vil·la que es va modificar i ampliar<br />

durant l’alt imperi per ser abandonada <strong>de</strong>finitivament<br />

a mitjan o segona meitat <strong>de</strong>l segle iii <strong>de</strong> la nostra<br />

1. Les intervencions a Mas Gusó estan incloses al projecte<br />

ministerial “Del oppidum a la ciuitas. Análisis <strong>de</strong> un proceso<br />

histórico en el territorium <strong>de</strong> Gerunda” (HUM 007 62486 / Hist),<br />

i formen part, així mateix, <strong>de</strong>l projecte d’investigació Ullastret<br />

2008-2012. Estudi <strong>de</strong>ls jaciments d’època ibèrica d’Ullastret i el<br />

seu territori (part central <strong>de</strong> l’Empordà).<br />

22 2012<br />

Pàgs. 119-142<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

Les fouilles menées à Mas Gusó, pas loin d’Empúries, au cours<br />

<strong>de</strong> la campagne <strong>de</strong> 2010 ont permis i<strong>de</strong>ntifier les restes constructifs<br />

et <strong>de</strong> la décoration d’un bâtiment daté, grâce à un large éventail <strong>de</strong><br />

productions céramiques caractéristiques, dans les <strong>de</strong>rnières décennies<br />

du viie siècle avant J.-C. ou au début du siècle suivant. Les<br />

nombreux fragments <strong>de</strong> revêtement <strong>de</strong>s murs en argile permettent<br />

<strong>de</strong> reconstituer assez précisément les éléments structurels <strong>de</strong> la<br />

maison et <strong>de</strong> comnaitre, en même temps, le système utilisé pour<br />

construire le bâtiment et l’équiper avec une décoration élaborée,<br />

inconnue dans d’autres habitats contemporains <strong>de</strong> la région.<br />

Mots clé: céramique, construction, Empúries, décoration architécturale,<br />

âge du fer.<br />

era, les evidències d’ocupacions anteriors són prou<br />

notables per po<strong>de</strong>r resseguir la seva evolució <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

mitjan tercer mil·lenni abans <strong>de</strong> l’era actual, i potser<br />

fins i tot d’èpoques anteriors. Malauradament, com<br />

més antigues són les restes, més <strong>de</strong>teriora<strong>de</strong>s es troben.<br />

D’una banda, ocupaven espais limitats; <strong>de</strong> l’altra,<br />

les construccions successives van anar <strong>de</strong>struint les<br />

restes i nivells prece<strong>de</strong>nts, <strong>de</strong> tal manera que les <strong>de</strong>l<br />

neolític final, associa<strong>de</strong>s al grup <strong>de</strong> Veraza, apareixen<br />

esporàdicament en punts concrets; les <strong>de</strong>l bronze<br />

inicial són una mica més evi<strong>de</strong>nts i ocupen una àrea<br />

més extensa i, a mesura que avancem en el temps,<br />

les <strong>de</strong> la transició bronze-ferro, primera edat <strong>de</strong>l<br />

ferro, ibèriques, etc., són cada vegada més notables.<br />

La configuració <strong>de</strong>l jaciment, que en realitat és un<br />

petit turó <strong>de</strong> roca que sobresurt <strong>de</strong> la plana al·luvial,<br />

tampoc ha afavorit la seva conservació i, moltes vega<strong>de</strong>s,<br />

és gràcies a l’existència <strong>de</strong> <strong>de</strong>pressions, rases,<br />

119


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

*<br />

Pontós<br />

St. Julià<br />

<strong>de</strong> Ramis<br />

Agullana<br />

Camallera<br />

Mas Gusó<br />

*<br />

Emporion<br />

120 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

*<br />

Ullastret<br />

Figura 1. Situació <strong>de</strong> Mas Gusó amb relació a Empúries i altres jaciments contemporanis.<br />

fosses i sitges situa<strong>de</strong>s sota el nivell <strong>de</strong> circulació, el<br />

que ha permès la seva conservació. Mai, per als perío<strong>de</strong>s<br />

més antics, hem localitzat estructures associa<strong>de</strong>s<br />

directament a edifi cacions més o menys importants,<br />

ja siguin cabanes o simples refugis estacionals. És a<br />

partir <strong>de</strong>ls materials <strong>de</strong> construcció apareguts a l’interior<br />

<strong>de</strong> sitges i dipòsits que po<strong>de</strong>m <strong>de</strong>duir l’existència<br />

d’edifi cacions associa<strong>de</strong>s, això sí, a notables conjunts<br />

ceràmics que permeten datar les diferents fases i<br />

perío<strong>de</strong>s d’ocupació. Aquests materials tenen una<br />

incidència més o menys notable i s’han <strong>de</strong> valorar<br />

<strong>de</strong> manera diferent en funció <strong>de</strong> la seva quantitat,<br />

importància, naturalesa i lloc <strong>de</strong> troballa. Po<strong>de</strong>n<br />

anar <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les restes <strong>de</strong> tovots <strong>de</strong> fang cru —sovint<br />

<strong>de</strong>sfets, però altres vega<strong>de</strong>s cremats—, fi ns a bosses<br />

<strong>de</strong> cendres proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la neteja <strong>de</strong> llars aboca<strong>de</strong>s<br />

com a <strong>de</strong>ixalles domèstiques en forats i <strong>de</strong>pressions.<br />

Represes les campanyes d’excavació l’any 2008,<br />

abandona<strong>de</strong>s <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l 2000, un <strong>de</strong>ls objectius bàsics<br />

era <strong>de</strong>limitar i acabar l’excavació <strong>de</strong> la meitat est <strong>de</strong>l<br />

jaciment, coincidint amb l’àrea ocupada per l’edifi ci<br />

romà més recent. Per altra banda, sabent que les<br />

possibilitats <strong>de</strong> localitzar nivells més antics sota les<br />

estructures romanes eren menors, ja que estaven<br />

limita<strong>de</strong>s i condiciona<strong>de</strong>s per les successives remo<strong>de</strong>lacions<br />

<strong>de</strong>ls assentaments ibèrics i romans, vam<br />

consi<strong>de</strong>rar adient eixamplar l’excavació cap al sud, en<br />

una zona perifèrica situada a una cota lleugerament<br />

més baixa, però no afectada per les construccions <strong>de</strong><br />

la darrera fase d’ocupació. Fora la vil·la, si hi havia<br />

res, teòricament s’havia d’haver conservat millor.<br />

En part era així. Tan sols les ro<strong>de</strong>res <strong>de</strong>l camí d’accés<br />

a la porta <strong>de</strong> la casa romana afectaven les preexistències.<br />

Però, per altra banda, les activitats més recents


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

Figura 2. Planta i seccions <strong>de</strong> l’àrea on es van localitzar les restes constructives.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

121


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

en el jaciment (s’havia rebaixat la superfície per treure<br />

terra i sorra a mitjan anys setanta <strong>de</strong>l segle passat), i<br />

l’aparició <strong>de</strong> la roca natural a una cota més alta <strong>de</strong>l<br />

que es podia suposar, limitaven consi<strong>de</strong>rablement la<br />

conservació <strong>de</strong> nivells arqueològics intactes. Per tant,<br />

una vegada més, els estrats conservats in situ i sense<br />

alterar tornaven a correspondre als d’anivellament <strong>de</strong>l<br />

subsòl, farcit <strong>de</strong> <strong>de</strong>pressions i sitges, algunes <strong>de</strong> les<br />

quals d’una extensió consi<strong>de</strong>rable.<br />

Entre aquests àmbits, una gran <strong>de</strong>pressió situada<br />

a la façana sud <strong>de</strong> l’edifici romà, per fora, contenia<br />

un farcit intacte i sense alteracions mo<strong>de</strong>rnes. Veient<br />

l’estructura general <strong>de</strong> la bassa oberta al subsòl format<br />

per llims i argiles compactes, que adopta formes<br />

irregulars i arrodoni<strong>de</strong>s, sembla ser el resultat <strong>de</strong> la<br />

<strong>de</strong>strucció <strong>de</strong> diverses sitges més antigues, properes<br />

entre elles, convertint-se en un sol clot que va ser<br />

utilitzat com a escombrera o, molt probablement, les<br />

<strong>de</strong>pressions ocasiona<strong>de</strong>s per l’extracció d’argila a la<br />

mateixa època. Els nivells originals, que analitzarem<br />

amb més <strong>de</strong>tall a l’apartat següent, corresponen a<br />

la segona meitat <strong>de</strong>l segle vii o, com a màxim, a<br />

començament <strong>de</strong>l segle vi aC. Posteriorment, al mig<br />

s’hi va obrir una sitja i una segona fossa excava<strong>de</strong>s<br />

perforant al nivells més antics (fig. 2). El material<br />

<strong>de</strong> farciment <strong>de</strong> la sitja es pot datar a cavall entre<br />

els segles vi i v aC i el <strong>de</strong> la fossa secundària, en<br />

un moment imprecís <strong>de</strong>ls segles iv-iii aC. Pel que ara<br />

interessa en aquesta exposició, la seva datació precisa<br />

no és transcen<strong>de</strong>nt. Sí que convé, en canvi, datar el<br />

farciment original, que és en el que es va produir<br />

la troballa que permet documentar l’existència d’una<br />

edificació elaborada.<br />

Les terres que omplien originalment la gran fossa<br />

provenien d’escombreres. Eren <strong>de</strong>ixalles aboca<strong>de</strong>s expressament<br />

per anivellar la zona. La seva composició<br />

és una mica heterogènia, amb clapes més cendroses,<br />

altres més clares i argiloses, moltes pedres <strong>de</strong> mi<strong>de</strong>s<br />

no gaire grans, una quantitat consi<strong>de</strong>rable <strong>de</strong> ceràmica<br />

feta a mà, dues fíbules <strong>de</strong> doble molla i més<br />

d’un centenar <strong>de</strong> revestiments <strong>de</strong> fang endurit al sol<br />

proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>l mur d’una casa, alguns <strong>de</strong>ls quals<br />

(una cinquantena llarga) tenien motius <strong>de</strong>coratius a<br />

la superfície, adoptant formes geomètriques senzilles.<br />

Tots, tant els <strong>de</strong>corats com els llisos, mostraven a la<br />

cara posterior les marques <strong>de</strong> pals <strong>de</strong> secció circular,<br />

làmines <strong>de</strong> fusta planes o les empremtes <strong>de</strong> brancatge.<br />

Eren, en <strong>de</strong>finitiva, part <strong>de</strong>l folre <strong>de</strong> les parets d’una<br />

casa. No n’i<strong>de</strong>ntifiquem cap que pugui ser atribuït a<br />

la coberta. Tot i la quantitat <strong>de</strong> fragments, cal suposar<br />

que es tracta d’una ínfima part <strong>de</strong>l revestiment <strong>de</strong>ls<br />

murs que, per les circumstàncies que sigui, van anar a<br />

parar a la bassa. Les altres restes <strong>de</strong> l’edifici, que no<br />

sabem a quin indret <strong>de</strong>l jaciment es trobava, podien<br />

haver tingut una <strong>de</strong>stinació ben diferent.<br />

Cronologia<br />

El fet <strong>de</strong> tractar-se d’un estrat intacte, sense intrusions<br />

posteriors (en tot cas, la sitja i la fossa més<br />

recents que<strong>de</strong>n perfectament <strong>de</strong>limita<strong>de</strong>s), facilita les<br />

coses a l’hora <strong>de</strong> <strong>de</strong>terminar la cronologia <strong>de</strong>l farcit.<br />

Si hi ha materials una mica estranys que trenquen<br />

l’homogeneïtat <strong>de</strong>l conjunt són possiblement residuals i,<br />

per tant, una mica més antics, però no més mo<strong>de</strong>rns.<br />

En qualsevol cas, s’emmarquen perfectament dins el<br />

perío<strong>de</strong> <strong>de</strong>l bronze final IIIa/IIIb, amb possibles perduracions<br />

dins la primera edat <strong>de</strong>l ferro, i abundants<br />

paral·lels a Mas Gusó mateix (Casas i Soler 2004: fig.<br />

16), a Sant Martí d’Empúries en contextos <strong>de</strong> la fase<br />

I datada cap al (o a partir <strong>de</strong>l) 950/850 aC (Esteba<br />

i Pons 1999: 89-95; Aquilué et al. 2000: 287), i a la<br />

necròpolis <strong>de</strong> can Bech <strong>de</strong> Baix, a Agullana (Toledo i<br />

Palol 2005), sobretot aquells fragments <strong>de</strong>corats amb<br />

motius geomètrics <strong>de</strong> doble incisió (fig. 3, 15 i 16)<br />

i potser els vasos i urnes bicòniques amb acanalats<br />

exteriors, alguns amb uns motius complementaris<br />

més complexos.<br />

Això no obstant, el conjunt principal, unitari i<br />

homogeni, és el que pertany a la primera edat <strong>de</strong>l<br />

ferro, amb una cronologia genèrica <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> 650-<br />

580 aC; aquesta vegada, un material abundantíssim<br />

a Mas Gusó. En aquest apartat, val la pena remarcar<br />

la presència <strong>de</strong> força fragments <strong>de</strong> ceràmica a mà,<br />

amb la superfície externa brunyida, <strong>de</strong> color marró<br />

fosc i <strong>de</strong>corada amb acanalats. D’una banda, documentem<br />

alguns bols i escu<strong>de</strong>lles <strong>de</strong> forma semiesfèrica,<br />

parets gruixu<strong>de</strong>s i amb la part superior <strong>de</strong>l vas<br />

<strong>de</strong>corada amb almenys tres franges acanala<strong>de</strong>s, amb<br />

paral·lels a la cova <strong>de</strong>ls Encantats, <strong>de</strong> Serinyà (Pons<br />

1984: fig. 57: 9). De l’altra, diversos fragments i part<br />

<strong>de</strong> la gran urna bicònica, <strong>de</strong> mi<strong>de</strong>s consi<strong>de</strong>rables,<br />

també <strong>de</strong>corada amb acanalats horitzontals <strong>de</strong>limitats,<br />

a baix, per quadres fets amb la mateixa tècnica<br />

<strong>de</strong> l’acanalat, amb la superfície sempre molt lluent<br />

(fig. 3, 20). No és un material o una forma estranya<br />

al jaciment, ja que l’hem i<strong>de</strong>ntificat dues vega<strong>de</strong>s<br />

més: a la sitja 3036 excavada el 1995-1996 (Casas i<br />

Soler 2004: fig. 18, 2), i a la fossa-dipòsit localitzada<br />

el 2008, <strong>de</strong> la qual parlarem més endavant (fig. 3, 1).<br />

Una forma que podríem associar al tipus 15 d’Agullana<br />

(Palol 1958: fig. 185, 204; Toledo Palol 2005:<br />

163-164), en enterraments <strong>de</strong> la tercera etapa (final<br />

<strong>de</strong>l segle vii a inici <strong>de</strong>l segle vi), i que també recorda<br />

un altre recipient quasi idèntic trobat als estrats <strong>de</strong><br />

la fase IIa <strong>de</strong> Sant Martí d’Empúries (Aquilué et al.<br />

1999: fig. 155).<br />

La resta <strong>de</strong> fragments pertanyen a tres formes que,<br />

amb poques variacions, corresponen, la primera, a les<br />

urnes <strong>de</strong> cos globular <strong>de</strong>corat amb una tècnica <strong>de</strong><br />

ratllat o pentinat, coll curt i llavi poc engruixit, sovint<br />

amb un evi<strong>de</strong>nt bisell interior i un cordó <strong>de</strong>corat a la<br />

unió entre coll i cos (fig. 3, 11 a 14); la segona, als<br />

bols semiesfèrics amb dos agafadors plans arran <strong>de</strong><br />

la vora (fig. 3, 18 i 19) i, la tercera, al plat <strong>de</strong> fons<br />

pla i parets rectes però inclina<strong>de</strong>s uns 30º respecte el<br />

pla horitzontal. Són els plats que en el món funerari<br />

s’utilitzen per tapar l’urna i que, per aquest motiu,<br />

sovint solen representar-se gràficament en forma <strong>de</strong><br />

tapadora (fig. 3, 17).<br />

Per a la primera categoria o forma, disposem<br />

d’abundants paral·lels al mateix jaciment <strong>de</strong> Mas Gusó<br />

(Casas i Soler 2004: fig. 20, 21 i 22, amb paral·lels i<br />

bibliografia), però és una forma àmpliament difosa al<br />

territori en aquesta mateixa variant. El bol semiesfèric<br />

sol aparèixer <strong>de</strong> forma habitual a Mas Gusó en nivells<br />

<strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro (per exemple, a la sitja<br />

3036), i com a material residual una mica arreu. La<br />

122 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

3117<br />

3164/3166<br />

18<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

17<br />

12<br />

11<br />

9<br />

2<br />

3<br />

1<br />

7<br />

6<br />

5<br />

0 5c.<br />

19 20<br />

Figura 3. Ceràmica a mà proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>ls nivells associats a les restes constructives i <strong>de</strong> la fossa-abocador 3117.<br />

13<br />

14<br />

4<br />

8<br />

10<br />

15<br />

16<br />

123


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

forma evolucionarà cap al bol que <strong>de</strong>tectem al segle<br />

v aC en jaciments ibèrics <strong>de</strong> la comarca, aquesta<br />

vegada amb dos mugrons circulars en lloc <strong>de</strong>l botó<br />

horitzontal arran <strong>de</strong>l llavi (Casas, Nolla i Soler 2010:<br />

fig. 4: 6 i fig. 9: 12). Pel que fa a la tercera forma,<br />

el plat/tapadora, és especialment abundant en contextos<br />

<strong>de</strong>l bronze final i primera edat <strong>de</strong>l ferro. Es<br />

tracta, en <strong>de</strong>finitiva, <strong>de</strong> l’atuell <strong>de</strong> cuina utilitzat com<br />

a tapadora d’urna en el món funerari. Evoluciona a<br />

partir <strong>de</strong> formes que sovint tenen l’interior <strong>de</strong>corat<br />

amb doble incisió, o bé amb acanalats més o menys<br />

marcats, com els <strong>de</strong> la cova <strong>de</strong>ls Encantats, Serinyà<br />

(Pons 1984: fig. 56), i és present a pràcticament<br />

totes les fases <strong>de</strong> la necròpolis d’Agullana (Toledo<br />

i Palol 2005: 246-256). Als estrats 3164 i 3166 (i al<br />

3163, afectat per una fossa posterior), és una forma<br />

especialment abundant. Però ho és més, encara, als<br />

nivells 3117 i 3118 <strong>de</strong> la fossa allargada excavada<br />

el 2008, associada a la sitja 3036. Els exemplars<br />

d’aquests àmbits <strong>de</strong> Mas Gusó semblen correspondre<br />

a la fàcies més recent <strong>de</strong> la producció i els hauríem<br />

<strong>de</strong> datar clarament dins la segona meitat <strong>de</strong>l segle<br />

vii i no abans.<br />

En darrer lloc, cal també prendre en consi<strong>de</strong>ració<br />

la presència <strong>de</strong> dues fíbules <strong>de</strong> bronze <strong>de</strong> doble molla<br />

i cap piramidal (i una tercera en un estrat contemporani,<br />

però alterat un segle més tard), característiques<br />

<strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro. Amb un origen antic,<br />

no sembla que evolucionin <strong>de</strong> manera significativa<br />

en el <strong>de</strong>curs <strong>de</strong>l segle vi aC i, amb poques variants,<br />

encara les trobem en el segle v aC. En aquest cas,<br />

però, presenten alguns trets significatius i propis<br />

d’exemplars arcaics, com l’amplada superior en una<br />

d’elles, l’acabat en forma <strong>de</strong> làmina circular còncava i<br />

no piramidal en un altre exemplar, etc. A la Cayla II<br />

n’hi ha en contextos <strong>de</strong>ls segles vi-v aC, la major<br />

part amb el característic botó piramidal (Gailledrat,<br />

Taffanel i Taffanel 2002: fig. 78 i 159). En canvi,<br />

no veiem aquest mo<strong>de</strong>l a la fase més recent <strong>de</strong> la<br />

necròpolis d’Agullana (fase III), que es data aproximadament<br />

entre el 700 i el 650 aC, per la qual cosa<br />

sembla lògic concloure que ens movem en un context<br />

<strong>de</strong>, com a mínim, la segona meitat <strong>de</strong>l segle vii aC.<br />

Tipològicament i cronològicament, els materials<br />

ceràmics s’associen als <strong>de</strong>ls altres àmbits i estrats<br />

excavats en campanyes prece<strong>de</strong>nts, completant un<br />

repertori <strong>de</strong> formes molt comú al territori, amb una<br />

forta personalitat, i que s’engloben en el conjunt<br />

pertanyent al que s’ha anomenat tercera etapa <strong>de</strong><br />

poblament <strong>de</strong> l’Empordà (Pons 1984: 48-252; López<br />

i Pons 2008: fig. 3). La seva presència als nivells inferiors<br />

<strong>de</strong> l’Illa d’en Reixac, a Sant Martí d’Empúries,<br />

i, algunes d’elles, a les fases més recents d’Agullana<br />

aju<strong>de</strong>n a <strong>de</strong>limitar i acotar una àrea específica al<br />

nord-est <strong>de</strong> Catalunya, amb una cronologia molt<br />

general entre mitjan o la segona meitat <strong>de</strong>l segle vii<br />

i començament <strong>de</strong>l segle vi aC.<br />

Antece<strong>de</strong>nts. Cabanes o fosses?<br />

Aquesta troballa no és aïllada a Mas Gusó, sinó<br />

que forma part d’un conjunt <strong>de</strong> nivells i àmbits que<br />

reflecteixen una ocupació durant aquest perío<strong>de</strong> que<br />

cada vegada va prenent més volada i que hem co-<br />

mentat fa poc. Els altres nivells contemporanis van<br />

ser i<strong>de</strong>ntificats per primera vegada els anys 1995 i<br />

1996 a la part alta <strong>de</strong>l jaciment. En aquella ocasió,<br />

es tractava d’una sitja (UE. 3036), aparentment aïllada<br />

sota la vil·la romana, que fou farcida amb una consi<strong>de</strong>rable<br />

quantitat <strong>de</strong> fragments <strong>de</strong> ceràmica feta a<br />

mà barrejada amb terres francament cendroses, quasi<br />

negres, que datàvem en el perío<strong>de</strong> 650-580 aC (Casas<br />

i Soler 2004: 29-39). Una sitja que consi<strong>de</strong>ràvem aïllada<br />

i trobada <strong>de</strong> forma casual, donava una primera<br />

pista per i<strong>de</strong>ntificar i en<strong>de</strong>vinar l’abast <strong>de</strong> l’ocupació<br />

precolonial <strong>de</strong>l jaciment, però oferia una visió força<br />

limitada. No va ser fins la campanya <strong>de</strong>l 2008, excavant<br />

un petit sector que havia quedat pen<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> resoldre<br />

al nord d’aquella sitja, quan vàrem trobar un àmbit<br />

més gran, contemporani i íntimament relacionat amb<br />

la fossa excavada més <strong>de</strong> 10 anys abans.<br />

És un àmbit <strong>de</strong> forma irregular, allargat, com una<br />

fossa poc profunda i <strong>de</strong> vores guerxes, excavada al<br />

sòl geològic que, en part, està compost per llims i<br />

argiles groguenques i, en part, per conglomerat i roca<br />

calcària molt dura. Connecta, per l’extrem sud, amb<br />

la fossa-sitja 3036. El seu interior estava farcit per<br />

terres negres, amb una important concentració <strong>de</strong><br />

cendres vegetals i un munt consi<strong>de</strong>rable <strong>de</strong> fragments<br />

<strong>de</strong> ceràmica feta a mà idèntica a la <strong>de</strong> la fossa 3036<br />

(fig. 4). Al fons, no exactament centra<strong>de</strong>s, veiem dues<br />

<strong>de</strong>pressions circulars amb terres més fosques que les<br />

<strong>de</strong> l’entorn, com una mena <strong>de</strong> llars, una <strong>de</strong> les quals<br />

tenia algunes pedres al seu entorn. Al centre d’una<br />

<strong>de</strong> les taques i al costat mateix, apareixen dos forats<br />

<strong>de</strong> pal que no po<strong>de</strong>n ser contemporanis al foc.<br />

Inicialment havíem consi<strong>de</strong>rat la possibilitat<br />

d’i<strong>de</strong>ntificar la <strong>de</strong>pressió com una cabana enfonsada,<br />

tot i que la forma és poc canònica, molt irregular,<br />

amb les parets en pen<strong>de</strong>nt i el fons no gaire pla. La<br />

presència <strong>de</strong> cendra farcint tota la <strong>de</strong>pressió i les<br />

dues llars al fons es po<strong>de</strong>n interpretar d’una altra<br />

manera. És possible —i caldrà confirmar-ho— que<br />

es tracti d’un forn per a la cuita <strong>de</strong> ceràmica feta a<br />

mà i que, una vegada fora d’ús, s’hagués farcit amb<br />

les cendres <strong>de</strong> la combustió i amb les restes <strong>de</strong>ls<br />

atuells <strong>de</strong> ceràmica perduts durant la cuita. Una<br />

altra possibilitat és que es tracti d’una fossa en la<br />

qual es van abocar les restes i <strong>de</strong>ixalles proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong> la neteja d’un forn ceràmic. No és un cas estrany<br />

ni aïllat. De fet, l’estructura és pràcticament idèntica<br />

a dues altres properes a la Cayla <strong>de</strong> Mailhac, contemporànies<br />

a l’àmbit <strong>de</strong> Mas Gusó (Boisson 2002).<br />

També en aquell cas hi ha el dubte d’interpretar <strong>de</strong><br />

forma a<strong>de</strong>quada i segura les fosses <strong>de</strong> Cambèraud i<br />

<strong>de</strong> Saint-Jean <strong>de</strong> Caps (sobretot la primera) com a<br />

autèntics forns o simples abocadors associats a un<br />

habitatge <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro que produïa<br />

ceràmica a mà cuita en foc oxidant-reductor, potser<br />

per al consum propi.<br />

Un forn per a la cuita <strong>de</strong> ceràmica a mà en foc<br />

oxidant, que amb la manipulació <strong>de</strong>l combustible i<br />

un mal control <strong>de</strong> l’entrada d’aire provoca l’ennegriment<br />

<strong>de</strong> part <strong>de</strong>ls atuells, donant-los l’aspecte d’haver<br />

estat cuits en foc reductor, adopta aquesta forma,<br />

amb poques variacions. És, tan sols, un clot a terra<br />

en el qual es dipositen les peces per coure, se les<br />

cobreix <strong>de</strong> llenya i s’encén. Acabat el procés, s’enre-<br />

124 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

Àmbit 2<br />

0 1 2 3 4 5<br />

+ + + + +<br />

+<br />

A<br />

N<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

A<br />

B<br />

+<br />

+<br />

3001<br />

3117<br />

llar 1 (?)<br />

3116<br />

3118<br />

llar 2 (?)<br />

roca natural<br />

3036<br />

Figura 4. Fossa 3117 i sitja 3036, probablement relaciona<strong>de</strong>s amb la cuita <strong>de</strong> ceràmica a mà <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro.<br />

5m<br />

0<br />

+ 6 m<br />

B<br />

125


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

tiren les cendres i es treuen els atuells ennegrits per<br />

aquest sistema senzill <strong>de</strong> cuita. Les peces malmeses,<br />

mal cuites, febles o trenca<strong>de</strong>s, van a l’abocador. En<br />

aquest cas, com que és una fossa llarga i amb dues<br />

fornals, potser l’abocador era la mateixa <strong>de</strong>pressió<br />

i la sitja excavada el 1996, que contenia el mateix<br />

repertori ceràmic.<br />

Els atuells adopten formes habituals en aquest<br />

moment <strong>de</strong> transició entre els segles vii i vi aC, en el<br />

qual encara trobem aquelles grans urnes bicòniques<br />

amb la superfície fina, brunyida, amb un acabat <strong>de</strong><br />

qualitat remarcable i <strong>de</strong>cora<strong>de</strong>s amb acanalats ben<br />

marcats, a les quals ens havíem referit a l’apartat<br />

prece<strong>de</strong>nt (fig. 3, 1). Cal recordar que aquest mateix<br />

tipus d’urna ja el trobàvem a la sitja 3036 (Casas i<br />

Soler 2004: fig. 18, 2), i el tornem a veure en els<br />

estrats associats als revestiments <strong>de</strong> fang <strong>de</strong> la cabana<br />

que analitzarem més endavant (fig. 3, 20). Anava<br />

acompanyat <strong>de</strong> recipients d’altres formes abundants<br />

a Mas Gusó, amb un llavi característic, <strong>de</strong>cora<strong>de</strong>s<br />

per fora amb un cordó imprès, i que pertanyen al<br />

repertori cultural i tipològic <strong>de</strong>l que s’ha anomenat<br />

tercera etapa <strong>de</strong> poblament <strong>de</strong> l’Empordà, documentat<br />

també als nivells inferiors <strong>de</strong> l’Illa d’en Reixac o<br />

Sant Martí d’Empúries a l’època compresa entre els<br />

segles vii i vi aC i segurament en el perío<strong>de</strong> anterior<br />

(fig. 3, 2 i 3).<br />

A aquestes peces s’hi han d’afegir les urnes <strong>de</strong> coll<br />

obert i vora lleugerament bisellada, també amb la part<br />

externa <strong>de</strong>corada amb cordons impresos i normalment<br />

amb la superfície <strong>de</strong>l cos raspallada o pentinada (fig.<br />

3, 4 a 7), i sobretot les tapadores que, en realitat, són<br />

plats d’ús culinari i domèstic (tenen base plana i no<br />

pom), utilitzats com a tapadora d’urnes en contextos<br />

funeraris. Aquest resum tipològic, representatiu d’un<br />

conjunt <strong>de</strong> fragments molt nombrós, ens permet una<br />

aproximació segura a la datació <strong>de</strong>l farciment <strong>de</strong><br />

l’àmbit. Tenint en compte que en aquest també varen<br />

aparèixer tres fragments <strong>de</strong> ceràmica indígena a torn<br />

pintada, amb les característiques <strong>de</strong> la producció més<br />

arcaica (parets gruixu<strong>de</strong>s, pintura poc adherent, pasta<br />

mal <strong>de</strong>purada, <strong>de</strong> color grisós i taronja), que s’ha<br />

<strong>de</strong>nominat ceràmica preibèrica, formada per àmfores<br />

o grans pithoi amb restes <strong>de</strong> pintura (Aquilué et al.<br />

1999: 121-122, 160-162), creiem que la cronologia <strong>de</strong>l<br />

seu farciment s’hauria <strong>de</strong> situar a la transició entre<br />

els segles vii i vi aC o com a màxim dins el primer<br />

quart <strong>de</strong>l segle vi aC.<br />

Ja havíem assenyalat que l’estructura, forma i material<br />

<strong>de</strong> l’àmbit ens aconsellen <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> banda una<br />

possible interpretació com a cabana enfonsada. El<br />

paral·lelisme amb els possibles forns en fossa pròxims<br />

a Mailhac, un d’ells també amb el que semblarien<br />

dues fornals (Boisson 2002), sembla que no permet<br />

cap altra lectura. Per altra banda, les evidències que<br />

proporcionen les troballes <strong>de</strong> 2010 en relació amb<br />

l’estructura d’una casa <strong>de</strong> la mateixa època a Mas<br />

Gusó, <strong>de</strong>saconsellen i<strong>de</strong>ntificar com a cabana unes<br />

restes tan pobres i precàries com la fossa allargada.<br />

En aquest moment <strong>de</strong> transició entre els segles vii-vi<br />

aC, <strong>de</strong>sprés d’un llarg perío<strong>de</strong> d’ocupació constant i<br />

continuat, que pel cap baix s’ha <strong>de</strong> fer recular fins a<br />

mitjan o primera meitat <strong>de</strong>l segon mil·lenni, a l’assentament<br />

existia un habitatge fet amb estructures sòli<strong>de</strong>s<br />

i ben elabora<strong>de</strong>s i no una simple cabana provisional<br />

o estacional, com la que resultaria si interpretéssim<br />

com a tals les restes veïnes i associa<strong>de</strong>s a la sitja<br />

3036. No manquen d’interès, atès que documenten<br />

una activitat intensa a l’assentament, segurament amb<br />

una producció ceràmica pròpia —seguint les mo<strong>de</strong>s i<br />

tipologies locals <strong>de</strong> l’època—, associada a un o més<br />

habitatges permanents.<br />

L’estructura <strong>de</strong> la casa<br />

L’estructura, forma i distribució <strong>de</strong> la casa <strong>de</strong> la<br />

qual provenen els elements <strong>de</strong>coratius són els aspectes<br />

més <strong>de</strong>sconeguts <strong>de</strong> la investigació. Tractant-se <strong>de</strong><br />

les restes aboca<strong>de</strong>s en una gran fossa amortitzada a<br />

cavall entre els segles vii i vi aC i, a més, afectada<br />

en èpoques posteriors (sobretot cap a la transició<br />

entre els segles vi i v aC), <strong>de</strong>sconeixem absolutament<br />

la forma, planta i organització <strong>de</strong> la casa. Han perdurat,<br />

doncs, només aquells elements que, d’alguna<br />

manera, caldria suposar secundaris, més durs que els<br />

materials peribles utilitzats com a base per sostenir<br />

l’estructura i la carcassa <strong>de</strong> l’edifici: la fusta. El que<br />

ens ha arribat és un conjunt notable <strong>de</strong> revestiments<br />

<strong>de</strong> fang endurit pel sol, els quals constituïen, moltes<br />

vega<strong>de</strong>s, la pell que enbolcallava els murs. Però la<br />

cinquantena llarga <strong>de</strong> fragments <strong>de</strong>corats (i més d’un<br />

centenar sense <strong>de</strong>coració) són una ínfima part <strong>de</strong>l<br />

conjunt. És ben comprensible. A part <strong>de</strong> tractar-se <strong>de</strong><br />

les restes més perdurables, són les que, fruit <strong>de</strong> les<br />

circumstàncies, van anar a parar a la bassa situada<br />

al sud <strong>de</strong>l conjunt principal gràcies a una casualitat.<br />

Senzillament, formaven part <strong>de</strong>l munt <strong>de</strong> terra<br />

i escombraries utilitza<strong>de</strong>s per farcir-la i no sabem<br />

ni po<strong>de</strong>m intuir <strong>de</strong> quin lloc <strong>de</strong>l jaciment provenen,<br />

tot i que no el suposem gaire allunyat <strong>de</strong> l’indret<br />

<strong>de</strong> la troballa. Entre aquesta i la fossa 3036, amb<br />

la <strong>de</strong>pressió allargada que comentàvem a l’apartat<br />

anterior, hi ha uns 25 m <strong>de</strong> distància.<br />

La planta <strong>de</strong> la casa és, per tant, <strong>de</strong>sconeguda.<br />

Podríem especular i fer mil suposicions més o menys<br />

raonables i fins i tot <strong>de</strong>fensables a partir <strong>de</strong> paral·lels<br />

poc clars i sempre llunyans. És obvi que no es tracta<br />

d’una simple cabana irregular i petita, com la que<br />

obtindríem si restituíssim com a tal la fossa situada<br />

a la part alta i central <strong>de</strong>l jaciment, associada a la<br />

sitja 3036, i que sens dubte tenia una altra funció.<br />

L’arquitectura ben elaborada que po<strong>de</strong>m reconstruir<br />

a partir <strong>de</strong> les restes i les empremtes <strong>de</strong>ixa<strong>de</strong>s per<br />

la fusta i la llenya a molts <strong>de</strong>ls fragments <strong>de</strong> fang<br />

ens parlen d’una altra mena d’edificació, i fins i tot<br />

semblen assenyalar que a Mas Gusó, en aquell perío<strong>de</strong>,<br />

es van aixecar una o més construccions ben<br />

estructura<strong>de</strong>s, perdurables i ben diferents a una simple<br />

cabana provisional, poc sòlida i d’un ús limitat en<br />

el temps (fig. 5).<br />

En contextos mediterranis <strong>de</strong>ls segles vii i vi aC (i<br />

ja <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l segle ix, clarament), disposem d’exemples<br />

allunyats d’aquest àmbit geogràfic, però no forçosament<br />

<strong>de</strong>sconeguts o, millor dit, sense influència a la costa<br />

occi<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong> la Mediterrània. Els casos <strong>de</strong> la península<br />

itàlica po<strong>de</strong>n ser-nos útils per a <strong>de</strong>terminats aspectes<br />

i, malgrat la llunyania, les cases més arcaiques <strong>de</strong>l<br />

món grec po<strong>de</strong>n proporcionar-nos alguna pista per<br />

126 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

2<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

1<br />

11<br />

22 26<br />

2<br />

0 10 c.<br />

Figura 5. Composició amb alguns fragments <strong>de</strong> revestiment <strong>de</strong> fang, amb les marques <strong>de</strong>ixa<strong>de</strong>s per fustes i brancatge a la<br />

seva part posterior.<br />

18<br />

6<br />

127


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

conèixer l’estructura i la forma d’habitatges senzills.<br />

Els exemples d’Emporio <strong>de</strong> Quios, <strong>de</strong>ls segles viii-vii<br />

aC, amb cases rectangulars amb avantsala, es repetiran<br />

en el món ibèric <strong>de</strong> casa nostra i serà el mo<strong>de</strong>l<br />

que adoptaran, per citar un cas pròxim, les cases <strong>de</strong><br />

l’oppidum <strong>de</strong> Puig Castellet a Lloret <strong>de</strong> Mar, força<br />

més tardà. Les cases <strong>de</strong> planta rectangular acabada<br />

en absis, per altra banda, són conegu<strong>de</strong>s en el món<br />

grec i es repeteixen en el món itàlic <strong>de</strong>s d’almenys<br />

el segle ix aC.<br />

En un ampli territori que, això no obstant, estava<br />

més comunicat <strong>de</strong>l que sembla (els antece<strong>de</strong>nts neolítics<br />

i les cultures materials <strong>de</strong>ls diferents perío<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> l’edat <strong>de</strong>l bronze tenen lògics elements comuns a<br />

l’occi<strong>de</strong>nt mediterrani), l’adopció arreu d’un mo<strong>de</strong>l<br />

tan senzill no ens hauria <strong>de</strong> sorprendre. Tornarem<br />

sobre alguns d’aquests punts més endavant.<br />

A mesura que ens anem acostant a aquest àmbit<br />

geogràfic trobem altres exemples que podrien servir<br />

<strong>de</strong> mo<strong>de</strong>ls més pròxims a l’edifici <strong>de</strong>saparegut <strong>de</strong> Mas<br />

Gusó, els quals adopten, en general, la planta allargada<br />

i normalment absidiada que sol ser comuna a<br />

gairebé tota la riba nord <strong>de</strong> la Mediterrània, sobretot<br />

en el món indígena en contacte amb el món colonial<br />

grec (Garcia i Tréziny 2010), sense excloure la planta<br />

rectangular, també documentada a la perifèria d’alguna<br />

colònia grega <strong>de</strong> la Mediterrània central i occi<strong>de</strong>ntal<br />

als segles vii-vi aC (Giardino 2010: 357-358). Els<br />

exemples cada vegada més propers geogràficament i<br />

cronològicament (<strong>de</strong> fet, contemporanis als <strong>de</strong> Mas<br />

Gusó) els trobem a la zona <strong>de</strong> Mailhac (Au<strong>de</strong>), al<br />

jaciment <strong>de</strong> Traversant, on s’han i<strong>de</strong>ntificat almenys<br />

cinc estructures <strong>de</strong> planta allargada i absidial a cada<br />

extrem (fig. 6, A), que recor<strong>de</strong>n les cabanes itàliques<br />

arcaiques com les que reproduïm a la fig. 13 (Gailledrat<br />

et al. 2006/2007: 42; Garcia i Tréziny 2010:<br />

376-377). En aquesta ocasió, també es daten a la<br />

primera edat <strong>de</strong>l ferro, més que al bronze final IIIb<br />

i, per tant, són absolutament contemporànies a la <strong>de</strong><br />

Mas Gusó. Un altre mo<strong>de</strong>l datat entorn <strong>de</strong>l 600 aC,<br />

que ha estat restituït en forma d’edifici rectangular<br />

biabsidial, amb l’interior distribuït en tres espais, es<br />

localitza a Ruscino (fig 6, C), i constitueix un <strong>de</strong>ls<br />

exemples més complets <strong>de</strong> cases <strong>de</strong> la primera edat<br />

<strong>de</strong>l ferro <strong>de</strong> la regió (Marichal et al. 2003: fig. 246),<br />

o les tres cases <strong>de</strong> la Monédière a Bessan (Hérault),<br />

<strong>de</strong> planta absidal i data<strong>de</strong>s al darrer terç <strong>de</strong>l segle<br />

vi aC (Nickels 1989: 81 i 87; Garcia i Tréziny 2010:<br />

376-377) (fig. 6, B).<br />

En darrer lloc, cal no oblidar els quatre fons <strong>de</strong><br />

cabana <strong>de</strong> Sant Martí d’Empúries, pertanyents a la<br />

fase IIa (entre el 650 i el 625/600 aC), <strong>de</strong> mi<strong>de</strong>s diverses,<br />

però amb una estructura i planta comunes a<br />

totes elles, en la qual s’observa clarament l’acabament<br />

absidiat almenys en un <strong>de</strong>ls seus extrems (Castanyer<br />

et al. 1999: 111-113 i fig. 149). Aquestes cabanes,<br />

d’unes mi<strong>de</strong>s mitjanes <strong>de</strong> 5 × 2,80 m, també tenien<br />

una estructura <strong>de</strong> pals, branques i encanyissat que<br />

estaria recobert per fang, probablement damunt una<br />

base <strong>de</strong> pedres irregulars (fig. 6, D). Tot plegat són,<br />

en <strong>de</strong>finitiva, possibles paral·lels que podrien servir<br />

<strong>de</strong> mo<strong>de</strong>l per conèixer l’estructura <strong>de</strong> l’habitatge <strong>de</strong><br />

Mas Gusó.<br />

En qualsevol cas —especulacions a banda—, <strong>de</strong> les<br />

restes i empremtes <strong>de</strong>ixa<strong>de</strong>s per pals i fustes damunt<br />

els fragments <strong>de</strong> fang endurit en po<strong>de</strong>m concloure<br />

que la <strong>de</strong> Mas Gusó no era una cabana irregular,<br />

com algunes cabanes <strong>de</strong> caràcter estacional, sinó<br />

que estava formada per parets rectilínies, regulars,<br />

gens improvisa<strong>de</strong>s i amb una sòlida estructura ben<br />

estudiada per durar. No po<strong>de</strong>m saber si hauria tingut<br />

planta totalment rectangular o acabada en absis<br />

com les seves contemporànies <strong>de</strong>l Rosselló, <strong>de</strong> l’Au<strong>de</strong><br />

o d’Empúries; però po<strong>de</strong>m estar segurs que no es<br />

tractava d’una construcció <strong>de</strong> planta més o menys<br />

circular, ovalada o el·líptica, atès que tots els fragments<br />

<strong>de</strong>l revestiment són plans, rectes, i només en<br />

alguns que han <strong>de</strong> correspondre, o bé a l’acabament<br />

<strong>de</strong>ls angles a la unió <strong>de</strong> dos paraments verticals, o<br />

bé al punt <strong>de</strong> contacte amb el sòl o el sostre, po<strong>de</strong>m<br />

veure una lleugera corba. 2<br />

Composició. Obtenció i elaboració<br />

<strong>de</strong>ls materials<br />

Podríem consi<strong>de</strong>rar lògic i fins i tot caldria esperar<br />

que la casa s’hagués aixecat al damunt d’un sòcol<br />

<strong>de</strong> pedra. Però no hi ha cap prova que fos així, o<br />

més aviat sembla <strong>de</strong>duir-se el contrari, si acceptem<br />

que la corba d’almenys dos <strong>de</strong>ls revestiments <strong>de</strong> fang<br />

assenyala el punt <strong>de</strong> contacte amb el sòl. Potser ni<br />

tan sols hauria estat necessari construir un sòcol,<br />

la funció <strong>de</strong>l qual sempre és la d’aïllar la part més<br />

feble, feta amb tovots o amb branques i fang, <strong>de</strong> les<br />

humitats <strong>de</strong>l terra, les quals po<strong>de</strong>n malmetre el mur.<br />

Mas Gusó, amb un subsòl molt irregular, és una roca<br />

calcària i <strong>de</strong> dur conglomerat amb alts i baixos, que<br />

en alguns indrets té grans <strong>de</strong>pressions farci<strong>de</strong>s <strong>de</strong> manera<br />

natural amb llims i argiles molt dures, damunt<br />

el qual es pot construir sense necessitat <strong>de</strong> cap altra<br />

preparació prèvia ni el complement d’un sòcol a la<br />

base. Tenint en compte que el nucli <strong>de</strong> l’estructura<br />

<strong>de</strong> la casa estava format per pals circulars, era més<br />

fàcil clavar-los directament damunt el sòl geològic.<br />

Malauradament, aquest és un altre <strong>de</strong>ls aspectes que<br />

ens són <strong>de</strong>sconeguts i que no podrem resoldre mentre<br />

no es produeixi la improbable troballa <strong>de</strong>l fons<br />

<strong>de</strong> cabana in situ. L’activitat, ocupació i construcció<br />

continuada fins al segle iii <strong>de</strong> la nostra era al jaciment<br />

van malmetre qualsevol pervivència arcaica que es<br />

trobés pel damunt <strong>de</strong>l nivell <strong>de</strong> circulació i <strong>de</strong>l sòl<br />

geològic. Van perdurar, tan sols, els farcits <strong>de</strong> sitges<br />

i <strong>de</strong>pressions que no feien nosa a la circulació i a<br />

les posteriors construccions.<br />

L’estructura i la manera <strong>de</strong> construir la casa la<br />

po<strong>de</strong>m conèixer, per tant, a partir <strong>de</strong> les marques<br />

sobre els revestiments <strong>de</strong> fang endurit <strong>de</strong>ixa<strong>de</strong>s pels<br />

diferents elements que en formaven part (figs. 5, 7 i<br />

8). La carcassa bàsica estava formada per pals circulars<br />

<strong>de</strong> mi<strong>de</strong>s força regulars (entorn <strong>de</strong>ls 20 cm <strong>de</strong><br />

diàmetre), clavats verticalment a espais <strong>de</strong>terminats.<br />

2. A la campanya <strong>de</strong> 2012 s’han localitzat els forats <strong>de</strong> pal<br />

pertanyents a una cabana <strong>de</strong> planta absidal, associada a tres<br />

sitges amortitza<strong>de</strong>s a la segona meitat <strong>de</strong>l s. vii aC, una <strong>de</strong> les<br />

quals contenia fragments <strong>de</strong> revestiment <strong>de</strong> fang <strong>de</strong>l mateix<br />

tipus que analitzem en aquest article, però sense <strong>de</strong>corar.<br />

128 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

0 10m<br />

3<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

2<br />

1<br />

C<br />

A<br />

4<br />

5<br />

àmbit 4<br />

àmbit 3<br />

0 5m<br />

0 2m<br />

àmbit 2<br />

àmbit 1<br />

Figura 6. Exemples <strong>de</strong> cases <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro <strong>de</strong> planta rectangular absidiada. A: Le Traversant (Gailledrat et<br />

al. 2006/2007); B: La Monédière (Nickels 1989); C: Ruscino (Marichal et al. 2003); C: Sant Martí d’Empúries (Aquilué et al.<br />

1999).<br />

B<br />

D<br />

129


1<br />

Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

7<br />

2<br />

14 15 16<br />

22<br />

27<br />

23<br />

29<br />

36<br />

8<br />

35<br />

24<br />

3<br />

130 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

37<br />

17<br />

25<br />

10<br />

31<br />

18<br />

38<br />

4<br />

5<br />

26<br />

11<br />

6<br />

19<br />

33<br />

0 10c 39<br />

Figura 7. Fragments <strong>de</strong> revestiment <strong>de</strong> fang amb motius <strong>de</strong>coratius. La numeració <strong>de</strong>ls fragments correspon a l’inventari<br />

general.


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

No po<strong>de</strong>m conèixer la separació entre ells, però estaria<br />

en funció <strong>de</strong> la resistència i pes que haguessin<br />

<strong>de</strong> suportar i <strong>de</strong> la llargada <strong>de</strong>ls altres elements <strong>de</strong><br />

fusta secundaris. Entre aquests, <strong>de</strong>tectem a vega<strong>de</strong>s<br />

altres pals, també <strong>de</strong> secció circular, <strong>de</strong> diàmetre menor<br />

i sovint posats verticalment quasi al costat <strong>de</strong>ls<br />

principals. Potser eren una mena <strong>de</strong> reforç o potser<br />

pals <strong>de</strong> subjecció <strong>de</strong> les làmines <strong>de</strong> fusta travesseres<br />

i <strong>de</strong>l brancatge (fig. 9).<br />

Els pals verticals s’unien entre ells amb làmines<br />

<strong>de</strong> fusta posa<strong>de</strong>s horitzontalment i lliga<strong>de</strong>s amb un<br />

cordill o una corda prima. En aquest sentit, diverses<br />

vega<strong>de</strong>s veiem <strong>de</strong> manera força clara l’empremta<br />

<strong>de</strong>ixada pel cordill damunt el revestiment d’argila.<br />

Les fustes, per la seva banda, tenien la forma <strong>de</strong><br />

petit tauló (com una làmina), d’uns 5 cm d’amplada<br />

i creiem que <strong>de</strong> poc gruix, entorn els 2-3 cm. El relleu<br />

que la superfície fibrosa <strong>de</strong> la fusta va imprimir<br />

damunt el fang assenyala que s’obtingueren obrint<br />

longitudinalment amb un tascó bigues més grans.<br />

Mai s’observa la utilització <strong>de</strong> serres ni instruments<br />

semblants, totalment <strong>de</strong>sconegu<strong>de</strong>s a l’època. Aquestes<br />

llargues fulles <strong>de</strong> fusta, que a vega<strong>de</strong>s es posaven<br />

horitzontalment una sobre l’altra, fins a tres, formant<br />

un pany <strong>de</strong> paret d’uns 15 cm d’alçada, es lligaven<br />

directament tant als pals verticals principals com als<br />

<strong>de</strong> menor diàmetre. Distribuï<strong>de</strong>s a espais regulars <strong>de</strong><br />

baix a dalt <strong>de</strong>l mur, servien per lligar el brancatge<br />

que atapeïa i tapava el parament. Aquestes branques<br />

també es lligaven en feixos tant a les fustes horitzontals<br />

com, quan arribava al punt corresponent, als<br />

pals verticals. Les restes <strong>de</strong> cordills fets amb fibres<br />

vegetals, retorça<strong>de</strong>s però no trena<strong>de</strong>s, com correspon<br />

a qualsevol corda, són visibles en diversos casos<br />

(fig. 8: 9, 32 i 33, fig. 9: 1).<br />

A partir <strong>de</strong> les marques <strong>de</strong>ixa<strong>de</strong>s als revestiments,<br />

sobretot en aquells casos en els quals es veu sobre un<br />

mateix fragment l’empremta <strong>de</strong> pal, fusta travessera<br />

lligada i brancatge, <strong>de</strong>duïm que per sostenir verticalment<br />

els feixos formant un mur d’amplada regular<br />

calia una segona fusta posada horitzontalment a l’altre<br />

costat, que immediatament aniria revestida d’argila<br />

(fig. 9: 3). Les evidències d’aquest sistema sembla que<br />

es po<strong>de</strong>n reconèixer en alguns fragments <strong>de</strong> fang que<br />

porten la marca <strong>de</strong> la fusta plana, <strong>de</strong>l cordill i la <strong>de</strong>l<br />

feix <strong>de</strong> branques, però no la <strong>de</strong> pals verticals. Aquesta<br />

seria l’estructura bàsica i general. En qualsevol cas,<br />

observem petites variants, que potser corresponen a<br />

solucions puntuals per a <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s parts.<br />

No po<strong>de</strong>m saber amb tota la seguretat que voldríem<br />

quina era la fusta emprada en aquesta estructura.<br />

Les empremtes <strong>de</strong>ls pals circulars tenen una superfície<br />

molt llisa, amb vetes allarga<strong>de</strong>s que semblen<br />

pertànyer a pins o més aviat a arbres <strong>de</strong> ribera. Les<br />

fustes travesseres mostren millor la superfície fibrosa,<br />

amb nervis verticals molt allargats i sense que sigui<br />

possible apreciar-hi nusos. Tant el pi com l’alzina<br />

(i el roure), donen una superfície semblant quan<br />

s’esqueixen verticalment, però el pi s’esberla pitjor<br />

i fa estelles més anguloses i menys regulars que els<br />

altres, o fins i tot que alguns arbres <strong>de</strong> ribera <strong>de</strong> fusta<br />

més tova, més homogènia i més fàcil <strong>de</strong> tallar per<br />

obtenir taulons i fulles <strong>de</strong> superfícies regulars. Potser<br />

els experts podran, algun dia, aclarir aquesta qüestió.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

Pel que fa al brancatge que es va utilitzar per<br />

omplir els espais intermedis, les empremtes mostren<br />

feixos amb tiges molt irregulars i barreja<strong>de</strong>s<br />

(fig. 8: 8b i 26). No es tracta <strong>de</strong> joncs ni <strong>de</strong> vímets<br />

o canyes. Més aviat recorda les branques <strong>de</strong> saules<br />

o <strong>de</strong> qualsevol arbust <strong>de</strong> brancatge espès, fins i tot<br />

<strong>de</strong>l bruc. En qualsevol cas, no po<strong>de</strong>m oblidar el<br />

context <strong>de</strong>l jaciment, format per un petit turó envoltat<br />

<strong>de</strong> terres baixes, aiguamolls, recs i rieres, amb<br />

abundant vegetació <strong>de</strong> ribera, però també proper a<br />

les serrala<strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’est i l’oest: el Montgrí a la banda<br />

<strong>de</strong> mar i la serralada <strong>de</strong>l Puig Segalar a ponent,<br />

amb una vegetació mediterrània típica, en la qual<br />

predominen el pi, l’alzina, el roure i tota mena <strong>de</strong><br />

plantes arbustives. Les matèries primeres empra<strong>de</strong>s<br />

pels constructors havien <strong>de</strong> provenir, per força, <strong>de</strong><br />

l’entorn més immediat.<br />

Una vegada obtinguda l’estructura, amb els tres<br />

elements i forma bàsica (pals principals, travessers<br />

i brancatge), els paraments verticals es van acabar<br />

amb un revestiment <strong>de</strong> fang sovint col·locat en dues<br />

capes. Era argila obtinguda i pastada al mateix jaciment,<br />

proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>ls dipòsits <strong>de</strong> llims i argiles que<br />

apareixen a qualsevol indret, alternant o farcint <strong>de</strong><br />

manera natural les <strong>de</strong>pressions <strong>de</strong>l subsòl <strong>de</strong> roca<br />

calcària o, no gaire més enllà, en els vessants <strong>de</strong>l<br />

petit turó. Els diferents fragments es po<strong>de</strong>n aplegar<br />

en dos grups: un amb l’argila <strong>de</strong> color groguenc i<br />

l’altre <strong>de</strong> color més aviat taronja, probablement <strong>de</strong>guts<br />

a l’indret específic <strong>de</strong>l qual provenen. És, <strong>de</strong> fet, la<br />

mateixa argila que també es va utilitzar per elaborar<br />

la major part <strong>de</strong>ls atuells <strong>de</strong> ceràmica a mà, reduïda,<br />

en el mateix perío<strong>de</strong> i en èpoques posteriors. No hi<br />

veiem, a primer cop d’ull, cap mena <strong>de</strong> <strong>de</strong>sgreixant,<br />

com es veu habitualment en els tovots. Però ara es<br />

tracta d’un revestiment d’un mur fet amb materials<br />

peribles i no <strong>de</strong> rajols sense coure. Ara bé, és una<br />

argila molt porosa, encara que dura, i potser aquest<br />

fet assenyala que s’havia barrejat amb picadís <strong>de</strong> palla<br />

o herbes molt esmicola<strong>de</strong>s, les quals, a diferència <strong>de</strong>l<br />

que veiem habitualment en els tovots, amb tiges més<br />

llargues, no han <strong>de</strong>ixat rastre.<br />

La primera capa <strong>de</strong> fang posada al damunt <strong>de</strong><br />

l’estructura <strong>de</strong> fusta i brancatge servia per regularitzar<br />

la superfície <strong>de</strong>l mur. El seu gruix és força irregular,<br />

en funció <strong>de</strong> l’amplada <strong>de</strong>l nucli <strong>de</strong> la paret. Varia<br />

entre 4 i 8 cm, però no podríem donar una mida<br />

regular i estàndard, perquè no existeix. És sobre les<br />

restes d’aquesta primera capa on veiem les empremtes<br />

<strong>de</strong> pals, fustes i branques, o les d’alguns cordills<br />

que lligaven feixos amb els pals (fig 8: 22 i 32). La<br />

segona capa és la que hem <strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rar d’acabat.<br />

No serveix tant per regularitzar ni consolidar la paret,<br />

que en aquest estadi <strong>de</strong> construcció ja era prou<br />

sòlida, sinó com una mena d’aïllant i acabat final<br />

i, sobretot, per suportar una <strong>de</strong>coració impresa feta<br />

amb els dits o potser amb un punxó <strong>de</strong> punta roma<br />

d’entorn els 15 mm <strong>de</strong> gruix.<br />

Decoració<br />

La <strong>de</strong>coració, que no sabem si abastava tots els<br />

panys <strong>de</strong> paret o només es limitava a uns d’específics,<br />

és <strong>de</strong> caràcter geomètric i es pot reconstruir força<br />

131


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

Figura 8. Fragments <strong>de</strong> revestiment <strong>de</strong>corats, en alguns <strong>de</strong>ls quals es po<strong>de</strong>n observar les marques <strong>de</strong> fustes, branques i<br />

cordills per subjectar-les als pals principals <strong>de</strong> l’estructura.<br />

132 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

fusta<br />

cordill<br />

Frag. 33<br />

fang<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

1 Frag. 28<br />

2<br />

Figura 9. Restitució <strong>de</strong>l parament i estructura <strong>de</strong>ls murs a partir <strong>de</strong> les empremtes conserva<strong>de</strong>s en diversos fragments <strong>de</strong><br />

revestiment.<br />

3<br />

133


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

bé, tot i que amb els fragments recuperats podríem<br />

proposar diverses alternatives o combinacions no gaire<br />

diferents a les <strong>de</strong> les figures 10 i 11. En general, es<br />

compon <strong>de</strong> línies rectes que haurien format rectangles<br />

o quadrats fent la funció <strong>de</strong> grans marcs a l’interior<br />

<strong>de</strong>ls quals hi hauria altres motius diferents; en aquest<br />

cas, triangles, punts circulars, segurament rombes i<br />

petits cercles. En alguns indrets també po<strong>de</strong>m veure-hi<br />

dita<strong>de</strong>s impreses damunt fragments formant angles o<br />

cantona<strong>de</strong>s, els quals també mostren a vega<strong>de</strong>s una<br />

o dues línies impreses horitzontalment. Creiem que<br />

es tracta (i a la major part <strong>de</strong>ls casos ho avala l’empremta<br />

<strong>de</strong> pals o fustes al darrere) <strong>de</strong> revestiments <strong>de</strong><br />

bigues <strong>de</strong> secció circular o quadrada, però que en tot<br />

cas acaben adoptant la forma quadrada una vegada<br />

aplicat el revestiment (fig. 9: 1). En aquest cas, són<br />

bàsicament motius <strong>de</strong>coratius posats verticalment.<br />

Inicialment havíem suposat que en alguns altres<br />

casos potser corresponien a bancs <strong>de</strong> l’interior (per<br />

exemple, la franja superior <strong>de</strong> la fig. 10), fets amb<br />

una estructura <strong>de</strong> fusta revestida <strong>de</strong> fang endurit.<br />

Però donar per bona aquesta suposició és el mateix<br />

que assumir l’existència d’aquestes estructures fetes<br />

d’una manera no gaire pràctica. Una banqueta pot ser<br />

massissa o només <strong>de</strong> fusta, però difícilment tindria<br />

forma <strong>de</strong> caixa revestida <strong>de</strong> fang cru, encara que en<br />

alguna ocasió s’ha pogut restituir així un banc d’època<br />

ibèrica (Sanmarti et al. 2000: 149). Per altra banda,<br />

no sembla que es pugui dubtar que el revestiment<br />

<strong>de</strong>corat d’aquesta manera, la major part <strong>de</strong> les vega<strong>de</strong>s<br />

s’ha <strong>de</strong> posar verticalment, com assenyala la<br />

forma <strong>de</strong>l pal que folrava. I, en darrera instància,<br />

suposar que en aquest cas podria correspondre a<br />

una banqueta seria limitar la <strong>de</strong>coració a l’interior<br />

<strong>de</strong> la casa, la qual cosa no tenim <strong>de</strong>l tot clara, com<br />

veurem més endavant.<br />

No obstant això, a la fig. 10 hem reconstruït la<br />

part superior <strong>de</strong>l requadre <strong>de</strong>corat amb els fragments<br />

amb dita<strong>de</strong>s impreses, que tenen perfil en angle corresponent<br />

a cantona<strong>de</strong>s (il·lògiques i no justificables<br />

a la part superior d’un mur, llevat que es tracti d’una<br />

banqueta o un prestatge), i que, per l’empremta <strong>de</strong>l<br />

seu darrere, algunes folraven una planxa <strong>de</strong> fusta.<br />

Hem <strong>de</strong>duït, a partir <strong>de</strong>l conjunt <strong>de</strong> fragments, que<br />

habitualment les làmines <strong>de</strong> fusta es col·locaven horitzontalment.<br />

Però res exclou que algunes vega<strong>de</strong>s es<br />

tracti d’una biga vertical <strong>de</strong> secció quadrada. No ho<br />

po<strong>de</strong>m saber i, per tant, aquella part <strong>de</strong> la restitució<br />

<strong>de</strong> la fig. 10 és tan sols hipotètica. Per altra banda,<br />

els dos elements <strong>de</strong>coratius <strong>de</strong> la figura 10 no han<br />

<strong>de</strong> pertànyer per força al mateix quadre (es po<strong>de</strong>n<br />

combinar perfectament amb qualsevol <strong>de</strong> la fig. 11).<br />

Ampliant aquesta qüestió —i encara que ens avancem<br />

a l’anàlisi més <strong>de</strong>tallada <strong>de</strong>ls fragments <strong>de</strong>corats—,<br />

les restitucions <strong>de</strong> <strong>de</strong>coració que dibuixem a les tres<br />

figures que acabem <strong>de</strong> citar són només propostes<br />

possibles, fetes a partir <strong>de</strong>ls fragments, tal com ja<br />

havíem advertit a l’inici. Així com els motius a l’interior<br />

<strong>de</strong> cada requadre són els més probables —ja<br />

que hi ha prou elements per veure com coinci<strong>de</strong>ixen<br />

i les marques <strong>de</strong> fustes o brancatge al seu darrere<br />

assenyalen <strong>de</strong> manera força clara la seva correcta<br />

orientació—, la seva col·locació dins un marc o l’altre<br />

és absolutament aleatòria. No po<strong>de</strong>m saber si el fris<br />

amb cercles <strong>de</strong> la fig. 11.2 s’ha <strong>de</strong> combinar amb<br />

els triangles <strong>de</strong> la mateixa làmina, amb el rombe<br />

<strong>de</strong> la fig. 11.1, o amb el conjunt <strong>de</strong> la fig. 10; <strong>de</strong> la<br />

mateixa manera que tampoc po<strong>de</strong>m saber l’amplada<br />

i les mi<strong>de</strong>s <strong>de</strong> cada marc. Amb els buits que hi<br />

ha, podien ser consi<strong>de</strong>rablement més amples i alts,<br />

in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>ntment <strong>de</strong> la mida <strong>de</strong>ls motius <strong>de</strong>coratius<br />

<strong>de</strong>l seu interior. També seria perfectament possible<br />

que es tractés d’un gran marc dins el qual anirien<br />

col·locats els triangles, rombes i altres figures, una<br />

al costat <strong>de</strong> l’altra i sense separacions verticals (fig.<br />

11.3). Són qüestions que a partir <strong>de</strong>ls fragments localitzats<br />

no po<strong>de</strong>m resoldre.<br />

Per tant, doncs, molts fragments <strong>de</strong> revestiment —la<br />

major part— tenen uns motius senzills, formats per<br />

les línies horitzontals i verticals, dobles o triples, que<br />

constituirien els grans panells emmarcant els altres<br />

motius triangulars o romboïdals. La composició i<br />

distribució d’aquests és la que planteja més dificultats<br />

<strong>de</strong> restitució —ja ho hem vist—, encara que a vega<strong>de</strong>s<br />

la solució és ben simple i es pot refer el motiu interior<br />

amb força precisió. A partir <strong>de</strong> tan sols quatre<br />

fragments restituïm un <strong>de</strong>ls quadres que consi<strong>de</strong>rem<br />

situats a l’interior d’un d’aquells grans marcs (fig. 10).<br />

És, sens dubte, el cas més clar i segurament el més<br />

elaborat. Es tracta <strong>de</strong> dos triangles amb els vèrtexs<br />

posats a la part central, coincidint amb les arestes<br />

d’un rombe amb els angles oberts, amb les cares<br />

forma<strong>de</strong>s per línies que no que<strong>de</strong>n uni<strong>de</strong>s pels seus<br />

extrems i acabat, a dalt i a baix, en dues VV. Cadascun<br />

<strong>de</strong>ls triangles es compon <strong>de</strong> línies dobles,<br />

<strong>de</strong> manera que en realitat estan formats per dos<br />

triangles en gradació col·locats un dins l’altre, amb<br />

un punt circular al vèrtex extern. A l’interior, una<br />

petita línia horitzontal situada a l’aresta <strong>de</strong>l triangle<br />

intern, el convertiria en el símbol femení que veiem<br />

en tantíssimes representacions <strong>de</strong> l’antiguitat, si el<br />

poséssim vertical, amb el vèrtex cap avall. Però les<br />

marques <strong>de</strong> fusta al seu darrere (i la simetria amb<br />

el triangle oposat, que quedaria <strong>de</strong> cap per amunt)<br />

no aconsellen girar el conjunt format pel rombe i<br />

els dos triangles.<br />

En altres casos, a partir <strong>de</strong> pocs fragments po<strong>de</strong>m<br />

proposar altres motius <strong>de</strong>coratius, encara que amb tota<br />

la prudència i sense tenir la seguretat absoluta d’haver<br />

interpretat bé les restes. A la fig. 11.1 restituïm una<br />

figura romboïdal al centre d’un marc que dibuixem<br />

<strong>de</strong> forma quadrada. Cal insistir-hi una vegada més:<br />

les mi<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l marc són absolutament orientatives, ja<br />

que es pot allargar a dreta i esquerra i <strong>de</strong> dalt cap<br />

avall. Els set fragments que el formen (tres angles i<br />

quatre trams rectes) no s’uneixen entre ells i po<strong>de</strong>n<br />

correspondre a una figura més gran. Només una cosa<br />

consi<strong>de</strong>rem segura: l’orientació (vertical o horitzontal)<br />

<strong>de</strong> cada fragment <strong>de</strong> revestiment <strong>de</strong>corat, que <strong>de</strong>duïm<br />

a partir <strong>de</strong> les empremtes <strong>de</strong> fustes o branques <strong>de</strong><br />

la seva part posterior.<br />

Pel que fa al rombe intern, sabem que es tracta<br />

d’aquesta figura pel mateix motiu. És a dir, per<br />

l’orientació ben clara <strong>de</strong> les marques al darrere <strong>de</strong>ls<br />

fragments 4, 6 i 40. L’únic dubte que podríem tenir és<br />

si corresponen al costat esquerre, com hem restituït,<br />

o al costat dret, si els giréssim 180º. No és possible,<br />

creiem, cap altra orientació.<br />

134 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

42<br />

8<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

11<br />

37<br />

0 10c<br />

Figura 10. Proposta <strong>de</strong> restitució d’un pany <strong>de</strong> mur <strong>de</strong>corat, a partir <strong>de</strong> vuit fragments.<br />

En darrer lloc, sembla que po<strong>de</strong>m interpretar un<br />

altre petit grup <strong>de</strong> fragments com les restes <strong>de</strong> dos<br />

triangles (fi g. 11.2). Els fragments 7 i 17 no po<strong>de</strong>n<br />

correspondre a un sol i, en aquest cas, hem optat per<br />

dibuixar-los amb els vèrtexs enfrontats. També hauria<br />

estat raonable restituir la fi gura amb els triangles<br />

units per la base i formant una mena <strong>de</strong> rombe; però<br />

no ho hauria sigut posar-los horitzontalment, ja que<br />

l’orientació ens la donen les febles marques <strong>de</strong> la part<br />

posterior. També és aleatori col·locar un marc amb<br />

els cercles <strong>de</strong>ls fragments 2 i 22 a dalt o el cercle<br />

més gran (núm. 19) a cada costat <strong>de</strong> la fi gura que<br />

formen els triangles, que ens recorda una mena <strong>de</strong><br />

rellotge <strong>de</strong> sorra. Potser ni uns ni altres pertanyen<br />

a aquesta part <strong>de</strong> la <strong>de</strong>coració. Ja hem assenyalat<br />

abans les difi cultats que sorgeixen a l’hora <strong>de</strong> formular<br />

propostes <strong>de</strong> restitució a partir d’un nombre<br />

tan baix <strong>de</strong> fragments. En qualsevol cas, hi ha prou<br />

arguments —però ens agradaria tenir-ne més— per<br />

<strong>de</strong>fensar la solució que proposem, la qual cosa no<br />

vol dir que hàgim <strong>de</strong> rebutjar <strong>de</strong>l tot qualsevol altra<br />

alternativa.<br />

A què correspon aquesta <strong>de</strong>coració? Com és que es<br />

<strong>de</strong>cora una casa amb motius impresos? N’hi ha altres<br />

3<br />

39<br />

25<br />

exemples? Què ens aporta <strong>de</strong> cara al coneixement <strong>de</strong><br />

les construccions <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> <strong>de</strong> transició bronze-ferro<br />

o <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro? Són qüestions que<br />

sorgien espontàniament a mesura que l’excavació <strong>de</strong><br />

l’àmbit anava lliurant més i més fragments <strong>de</strong> revestiment<br />

<strong>de</strong> fang, la tercera part <strong>de</strong>ls quals amb una<br />

ben visible <strong>de</strong>coració, i que fan créixer la incertesa<br />

davant uns materials mal coneguts, inèdits en aquest<br />

territori, que plantegen més interrogants que respostes<br />

po<strong>de</strong>m donar. Perquè, en <strong>de</strong>fi nitiva, què en sabem <strong>de</strong><br />

l’arquitectura domèstica <strong>de</strong>ls segles vii-vi aC a casa<br />

nostra? Ben poca cosa.<br />

Als nivells més profunds <strong>de</strong> l’Illa d’en Reixac,<br />

més o menys contemporanis als <strong>de</strong> Mas Gusó, s’han<br />

i<strong>de</strong>ntifi cat les restes <strong>de</strong>l que podrien ser cinc cabanes<br />

enfonsa<strong>de</strong>s (Martín 1998). Però la seva forma és<br />

molt irregular, senzilla i, sobretot, <strong>de</strong> mi<strong>de</strong>s extremadament<br />

reduï<strong>de</strong>s. La mitjana sembla situar-se en els<br />

2,5 × 1,5 m <strong>de</strong> llargada i amplada, i fa més aviat la<br />

sensació que són cabanes <strong>de</strong> caràcter estacional, com<br />

refugis improvisats al damunt <strong>de</strong>l sòl irregular <strong>de</strong> roca,<br />

sense vocació <strong>de</strong> perdurabilitat. Cal assenyalar, però,<br />

que l’excavació es va fer en un espai molt reduït, per<br />

la qual cosa no es coneix l’abast <strong>de</strong> tota l’ocupació ni<br />

1<br />

135


31<br />

41<br />

Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifi ci <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

40<br />

4<br />

6<br />

36<br />

26<br />

15<br />

24<br />

136 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

7<br />

2<br />

0 20c<br />

1 2<br />

Figura 11. A dalt (1 i 2), hipòtesi <strong>de</strong> restitució <strong>de</strong> dos panys <strong>de</strong> mur en base a dos marcs <strong>de</strong>limitats. 3: Alternativa<br />

combinant els elements <strong>de</strong>ls dos quadres superiors.<br />

si hi ha estructures diferents i més elabora<strong>de</strong>s. Un altre<br />

cas seria, per exemple, el fons <strong>de</strong> cabana <strong>de</strong> Camallera,<br />

associat a sepultures d’incineració (Pons 1984: 106-108;<br />

Francès i Pons 1998: fi g. 3, 6), petita i possiblement<br />

<strong>de</strong> caràcter estacional. Hi po<strong>de</strong>m afegir uns retalls als<br />

nivells més profunds <strong>de</strong> Sant Martí d’Empúries (fase<br />

IIb1), que més aviat cal consi<strong>de</strong>rar com a fosses <strong>de</strong><br />

<strong>de</strong>ixalles domèstiques i no cabanes enfonsa<strong>de</strong>s, però<br />

sobretot els quatre fons <strong>de</strong> cabanes <strong>de</strong> la fase IIa, ja<br />

citats, que són l’exemple més clar d’arquitectura do-<br />

mèstica al territori immediat (Castanyer et al. 1999:<br />

111-113 i 147). En darrer lloc, tampoc po<strong>de</strong>m oblidar<br />

les cabanes <strong>de</strong> la Fonollera, sensiblement més antigues<br />

(Pons 1977; Francès i Pons 1998: fi g. 3, 1), en general<br />

molt senzilles, que probablement no corresponen a<br />

una casa feta i pensada per perdurar, però que po<strong>de</strong>n<br />

ajudar-nos a conèixer el tipus d’habitatge <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong><br />

immediatament anterior.<br />

No <strong>de</strong>ixa <strong>de</strong> ser un fenomen estrany trobar sempre<br />

cases tan petites i tan mo<strong>de</strong>stes en l’àmbit indígena<br />

19<br />

17<br />

22<br />

3


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

costaner precolonial, llevat <strong>de</strong>l cas <strong>de</strong> Sant Martí<br />

d’Empúries. Els coneixements tècnics i constructius<br />

<strong>de</strong> la població <strong>de</strong> l’època, amb una llarguíssima tradició<br />

que comença al neolític, fan pensar, més aviat,<br />

que aquesta hauria <strong>de</strong> ser l’excepció i no la norma.<br />

Seria tenir-les en ben baixa consi<strong>de</strong>ració el suposar<br />

que aquelles comunitats eren incapaces d’aixecar<br />

construccions una mica més elabora<strong>de</strong>s, com feien<br />

els seus contemporanis d’un extrem a l’altre <strong>de</strong>l Mediterrani.<br />

Això no obstant, la major part <strong>de</strong>ls pocs<br />

i mal conservats exemples <strong>de</strong>l nord-est català són<br />

d’aquest tipus tan senzill i, llevat <strong>de</strong>l cas emporità,<br />

cases més o menys grans, ben estructura<strong>de</strong>s, aixeca<strong>de</strong>s<br />

per durar i acollir una o més unitats familiars durant<br />

un perío<strong>de</strong> llarg <strong>de</strong> temps, fetes amb cara i ulls, que<br />

constitueixen exemples d’autèntica arquitectura (i, a<br />

més, amb els murs <strong>de</strong>corats), no recor<strong>de</strong>m haver-ne vist<br />

cap per al perío<strong>de</strong> <strong>de</strong> transició o inici <strong>de</strong> la primera<br />

edat <strong>de</strong>l ferro en aquest territori. Cap a <strong>Ponent</strong>, es<br />

coneixen els exemples <strong>de</strong> diversos assentaments <strong>de</strong>l<br />

Baix Aragó, <strong>de</strong>ls quals provenen revestiments <strong>de</strong> mur<br />

amb empremtes d’elements vegetals i, alguna vegada,<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>coracions geomètriques semblants a les <strong>de</strong> Mas<br />

Gusó (Belarte 1999-2000: fig. 15 i 16), segurament<br />

contemporànies, o, diferent (sembla una cantonada <strong>de</strong><br />

pilar), un element <strong>de</strong> la serra <strong>de</strong>l Calvari (el Segrià),<br />

que respondria a la mateixa tradició (Vàzquez et al.<br />

2006-2007: fig. 42).<br />

Tan estrany és <strong>de</strong>corar els murs d’una casa? De<br />

fet, gens ni mica. Fa la impressió que és un element<br />

consubstancial a qualsevol edifici, sigui públic o privat,<br />

religiós o administratiu, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l mateix moment<br />

en què apareixen les primeres construccions sòli<strong>de</strong>s.<br />

No val la pena fer una llista d’exemples. Els manuals<br />

d’arqueologia, començant pels que es refereixen a les<br />

ciutats mesopotàmiques, n’estan plens. Però po<strong>de</strong>m<br />

centrar-nos en un àmbit cultural i geogràfic —i cronològic—<br />

més proper, més conegut, fins i tot aquell<br />

que podia influir en les poblacions establertes a la<br />

riba <strong>de</strong>l Mediterrani d’un extrem a l’altre, amb uns<br />

contactes evi<strong>de</strong>nciats per maneres <strong>de</strong> fer comunes, no<br />

tan diferents a orient, al centre o a occi<strong>de</strong>nt, com<br />

a mínim <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l començament <strong>de</strong>l primer mil·lenni<br />

abans <strong>de</strong> la nostra era. Per exemple, la maqueta<br />

d’una casa arcaica <strong>de</strong> Perahora, a la península hellena,<br />

datada cap al segle ix aC, <strong>de</strong> planta rectangular,<br />

acabada amb absis i completada amb dues columnes<br />

que sostenen un porxo davant l’entrada (també ha<br />

estat consi<strong>de</strong>rada com un temple; però un temple<br />

és, en <strong>de</strong>finitiva, la casa <strong>de</strong> la divinitat), mostra una<br />

<strong>de</strong>coració geomètrica senzilla que dóna la volta al<br />

mur extern (fig. 12: 1).<br />

Geogràficament més pròximes (i també cronològicament),<br />

les urnes cabana <strong>de</strong>l món itàlic, <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

les cultures villanovianes i posteriorment en el món<br />

funerari etrusc, representen cases amb els murs clarament<br />

<strong>de</strong>corats. Tampoc caldria recordar que l’urna<br />

que conté les cendres <strong>de</strong>l difunt és, <strong>de</strong> fet, la casa <strong>de</strong>l<br />

mort i que, com a tal, reprodueix en els seus <strong>de</strong>talls<br />

l’habitatge <strong>de</strong>l viu. L’urna-casa <strong>de</strong> Vulci, datada al segle<br />

ix aC, amb una estructura característica <strong>de</strong> les cases<br />

<strong>de</strong> planta oval, porta una acurada <strong>de</strong>coració als murs<br />

externs (fig. 12: 2), feta amb grans rectangles dins<br />

els quals s’hi po<strong>de</strong>n veure motius geomètrics, fins i<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

tot a la fulla que constitueix la porta. La <strong>de</strong>coració<br />

s’estén cap a la teulada. També <strong>de</strong> Vulci, una urna<br />

<strong>de</strong> bronze <strong>de</strong>l segle vii aC, que amb tota probabilitat<br />

constitueix l’exemplar mes reeixit <strong>de</strong> l’artesania<br />

funerària etrusca, mostra a la paret externa i a la<br />

teulada una complexa <strong>de</strong>coració geomètrica feta<br />

amb punts en relleu (fig. 12: 4). De la necròpolis <strong>de</strong><br />

Falerii Veteres prové una altra urna-casa (fig. 12: 3),<br />

aquesta vegada <strong>de</strong> planta rectangular, però amb les<br />

característiques habituals <strong>de</strong> les cases etrusques:<br />

teulada amb els pals creuats a la seva aresta i murs<br />

exteriors <strong>de</strong>corats amb grans rectangles.<br />

Podríem afegir-hi, encara, altres urnes-cabana<br />

lacials, normalment <strong>de</strong> ceràmica, que adopten els<br />

mateixos mo<strong>de</strong>ls i que evi<strong>de</strong>ncien l’existència d’una<br />

senzilla <strong>de</strong>coració als seus murs externs. De fet, les<br />

restitucions i reconstruccions <strong>de</strong>ls tuguria arcaics<br />

<strong>de</strong>l Palatí que s’exposen als museus romans solen<br />

incorporar una <strong>de</strong>coració geomètrica més o menys<br />

senzilla que ocupa part <strong>de</strong>ls murs externs (fig. 13), o<br />

les restitucions hipotètiques d’algun hàbitat indígena<br />

precolonial <strong>de</strong>l sud <strong>de</strong> la península itàlica (Giardino<br />

2010: fig. 243).<br />

Quant al costum <strong>de</strong> <strong>de</strong>corar superfícies d’argila o<br />

fang cru en el món occi<strong>de</strong>ntal, disposem d’exemples<br />

una mica més recents, força posteriors al <strong>de</strong> Mas<br />

Gusó, i amb un caràcter absolutament diferent, tot i<br />

que amb trets comuns: les llars <strong>de</strong> foc. A Castelnaule-lez<br />

(Hérault), el sòl d’una llar <strong>de</strong> foc no gaire més<br />

mo<strong>de</strong>rna que les restes <strong>de</strong> Mas Gusó, té una <strong>de</strong>coració<br />

feta amb molts cercles <strong>de</strong> totes mi<strong>de</strong>s, emmarcats<br />

per un rectangle dibuixat amb una línia doble, com<br />

els marcs que <strong>de</strong>limiten la <strong>de</strong>coració <strong>de</strong>l jaciment<br />

empordanès (Roux 2005). Aquest autor recull, en el<br />

treball citat, paral·lels <strong>de</strong> cronologies més mo<strong>de</strong>rnes,<br />

sempre <strong>de</strong>l món ibèric, que mostren unes característiques<br />

comunes, encara que sempre es refereixin a<br />

la <strong>de</strong>coració <strong>de</strong> sòls <strong>de</strong> llars i per a un perío<strong>de</strong> que<br />

s’allarga fins al segle ii aC. Res a veure, doncs, amb<br />

la <strong>de</strong>coració parietal <strong>de</strong> Mas Gusó, però es constata<br />

la perduració <strong>de</strong> la tècnica i motius concrets emprats<br />

(cercles, triangles, dobles línies impreses), aplicats en<br />

un altre context, els quals sens dubte tenen un origen<br />

i responen a una tradició força estesa i molt reculada.<br />

Per tant, <strong>de</strong>corar una casa en el món mediterrani<br />

entre els segles ix al vii aC (i probablement abans,<br />

i amb tota seguretat <strong>de</strong>sprés), no és un fet inèdit.<br />

En tot cas, la novetat serà trobar-ne els elements <strong>de</strong><br />

forma tan clara i contun<strong>de</strong>nt en un establiment rural<br />

<strong>de</strong>l nord-est gironí que, no ho oblidéssim, va estar<br />

ocupat <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neolític final, durant el bronze inicial i,<br />

amb tota probabilitat, fins a la transició bronze-ferro<br />

i més enllà, per enllaçar amb tot el perío<strong>de</strong> ibèric i<br />

romà, fins a <strong>de</strong>saparèixer el segle iii <strong>de</strong> l’era actual.<br />

L’observació <strong>de</strong>ls exemples forans, però pràcticament<br />

contemporanis, que hem comentat fa un moment, així<br />

com altres elements que tindrem ocasió d’exposar,<br />

ens aboquen a una altra qüestió ineludible: <strong>de</strong>coració<br />

interna o <strong>de</strong> l’exterior <strong>de</strong> la casa? Encara que la<br />

primera reacció sense pensar-ho gaire, seria situar els<br />

motius <strong>de</strong>coratius dins l’habitatge, la resposta no és<br />

tan senzilla i clara. Per què es <strong>de</strong>cora una casa? Per<br />

gaudir-ne a dins, amb poca llum, com qui contempla<br />

un quadre que fa la vida més plaent? Potser sí, però<br />

137


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

Figura 12. Mo<strong>de</strong>ls reduïts d’edificis <strong>de</strong>l món grec i itàlic: casa-temple <strong>de</strong> Perahora i urnes-cabana etrusques, amb els murs<br />

exteriors <strong>de</strong>corats.<br />

138 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

Figura 13. Urnes-cabana itàliques i restitució d’un tugurium <strong>de</strong>l Palatí (Museo <strong>de</strong>lla Civiltà Romana).<br />

no és una resposta convincent. No serà que qui ha<br />

<strong>de</strong> veure realment la riquesa i puixança <strong>de</strong>ls seus<br />

habitants és aquell que contempla l’habitatge <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

fora? Serà com a signe <strong>de</strong> prestigi que es <strong>de</strong>cora una<br />

casa? Si la intenció <strong>de</strong>ls seus habitants era aquesta,<br />

aleshores la resposta és clara: la <strong>de</strong>coració correspon<br />

als murs externs, sense excloure que alguns elements<br />

interns (un banc corregut o un prestatge?) també<br />

tinguessin parts <strong>de</strong>cora<strong>de</strong>s amb la mateixa tècnica.<br />

Hi ha prou arguments per <strong>de</strong>fensar aquesta opció<br />

(també n’hi ha algun per <strong>de</strong>fensar la contrària), i són<br />

arguments que consi<strong>de</strong>rem <strong>de</strong> pes. En primer lloc,<br />

els paral·lels en el món mediterrani contemporani a<br />

Mas Gusó. Poc importa que es tracti <strong>de</strong> cases <strong>de</strong> la<br />

Grècia arcaica, urnes cabana villanovianes, etrusques<br />

o lacials. Els mo<strong>de</strong>ls i les evidències que ens han<br />

arribat solen mostrar una <strong>de</strong>coració externa: aquella<br />

que veu el visitant, la que pot arribar a mostrar<br />

la riquesa i la categoria <strong>de</strong>l propietari, encara que<br />

aquest no sigui altra cosa que un simple pagès o un<br />

pastor (<strong>de</strong> fet, això és el que eren els habitants <strong>de</strong><br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

les cabanes arcaiques <strong>de</strong>l Palatí). Això no obstant,<br />

l’ofici no significa una categoria social més baixa,<br />

especialment en un món on la base <strong>de</strong> l’economia<br />

era agrícola i rama<strong>de</strong>ra; <strong>de</strong> la mateixa manera que<br />

la pobresa <strong>de</strong> les restes materials <strong>de</strong>ls nostres jaciments<br />

<strong>de</strong>l bronze final o <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong> ferro<br />

(tant arquitectòniques com <strong>de</strong>ls estris quotidians),<br />

no ha <strong>de</strong> reflectir o significar una pobresa cultural<br />

i tècnica que a vega<strong>de</strong>s semblaria <strong>de</strong>duir-se <strong>de</strong>l mal<br />

estat en què ens han arribat les restes i que només<br />

es pot atribuir a les circumstàncies particulars <strong>de</strong><br />

cada jaciment.<br />

Pel que fa a l’estructura <strong>de</strong> la casa, i reprenent una<br />

vegada més l’exemple <strong>de</strong> les urnes cabana itàliques,<br />

po<strong>de</strong>m observar un altre element que és comú tant<br />

a aquells exemplars com a les restes <strong>de</strong> Mas Gusó.<br />

Havíem comentat que, en el cas <strong>de</strong> <strong>de</strong>coracions <strong>de</strong><br />

dita<strong>de</strong>s fetes en peces angulars, corresponien sobretot<br />

al folre <strong>de</strong> pals verticals. El fragment núm. 33, el més<br />

ben conservat, ens permet reconstruir la forma <strong>de</strong>l<br />

mur (fig. 9: 1), amb el pal com a suport principal,<br />

139


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

les fustes al darrere (més enllà hi hauria una capa<br />

<strong>de</strong> branques premsa<strong>de</strong>s i més fustes lliga<strong>de</strong>s a pals<br />

verticals <strong>de</strong> menor diàmetre), i tot plegat recobert amb<br />

la capa <strong>de</strong> fang que dóna al pal l’aspecte d’un pilar<br />

<strong>de</strong> secció quasi quadrada i amb els angles <strong>de</strong>corats<br />

amb dita<strong>de</strong>s. Aquest pal, acabat d’aquesta manera,<br />

sobresurt <strong>de</strong>l pla <strong>de</strong>l mur. Exactament com ho fan<br />

<strong>de</strong> manera ben evi<strong>de</strong>nt alguns <strong>de</strong>ls pals mestres <strong>de</strong>ls<br />

mo<strong>de</strong>s reduïts <strong>de</strong> cabanes romanes (fig. 13). No és,<br />

doncs, un element estructural forçosament intern pel<br />

fet d’estar <strong>de</strong>corat, ni molt menys estrany a la façana<br />

exterior <strong>de</strong> l’edifici.<br />

A favor <strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rar la <strong>de</strong>coració com a pertanyent<br />

als murs interiors <strong>de</strong> la casa hi ha, en primer<br />

lloc, la possible existència d’un prestatge o un banc<br />

<strong>de</strong>corat amb dita<strong>de</strong>s a la unió <strong>de</strong>ls dos plans, amb<br />

tots els dubtes que hem exposat (i seria un element<br />

molt concret). Però, en <strong>de</strong>finitiva, l’existència d’una<br />

<strong>de</strong>coració interna i no a l’exterior només seria <strong>de</strong>fensable<br />

amb un sol argument, però d’un pes consi<strong>de</strong>rable:<br />

el <strong>de</strong>teriorament que hauria sofert la capa<br />

<strong>de</strong> fang exposada a la intempèrie. Ara bé, podia<br />

evitar-se? De ben segur que sí; amb un ràfec ample<br />

a la coberta, que volés més enllà <strong>de</strong> la vertical <strong>de</strong>l<br />

mur i un manteniment constant i a<strong>de</strong>quat. En realitat,<br />

és la condició que cal respectar si es vol garantir<br />

la resistència i bona conservació <strong>de</strong> qualsevol casa<br />

Bibliografia<br />

Aquilué, X. (dir.) et al. (1999). Intervencions<br />

arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996).<br />

De l’assentament precolonial a l’Empúries actual.<br />

Monografies Emporitanes 9. Girona.<br />

Aquilué, X., CAstAnyEr, P., SAntos, M., TrEMolEdA,<br />

J. (2000). Les ceràmiques gregues arcaiques <strong>de</strong> la<br />

Palaià Polis d’Empòrion. Ceràmiques jònies d’època<br />

arcaica: centres <strong>de</strong> producció i comercialització al<br />

Mediterrani Occi<strong>de</strong>ntal. Monografies Emporitanes 11.<br />

Girona: 285-346.<br />

BElArtE, C. (1999-2000). Sobre el uso <strong>de</strong>l barro en la<br />

protohistoria <strong>de</strong>l Bajo Aragón: estudio <strong>de</strong> materiales<br />

conservados en el Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya-<br />

Barcelona. Kalathos, 18-19 (Terol): 65-93.<br />

edificada amb fang, ja sigui tovot o tàpia, antiga o<br />

mo<strong>de</strong>rna. En tot cas, un senzill experiment ens ha<br />

permès constatar la resistència d’aquest revestiment.<br />

Tres fragments <strong>de</strong>ixats expressament a la intempèrie<br />

en el mateix jaciment, durant un any (maig <strong>de</strong> 2010<br />

a abril <strong>de</strong> 2011) van adquirir la consistència d’un<br />

rajol, en assecar-se i haver perdut la humitat que<br />

tenien quan es van treure <strong>de</strong>l subsòl. Per tant, la seva<br />

resistència a l’erosió externa sembla quedar provada.<br />

Quin era el seu comportament quan la casa <strong>de</strong> Mas<br />

Gusó estava <strong>de</strong>mpeus? És poc probable que mai ho<br />

sapiguem amb la precisió que voldríem; com tampoc<br />

no podrem saber si aquesta <strong>de</strong>coració es completava<br />

amb elements <strong>de</strong> policromia. No n’hi veiem restes,<br />

llevat d’un petit fragment amb una crosta blanquinosa<br />

difícil d’interpretar.<br />

Josep Casas<br />

Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria<br />

(Institut <strong>de</strong> Recerca Històrica. Universitat <strong>de</strong> Girona)<br />

Facultat <strong>de</strong> Lletres<br />

Plaça Ferrater i Mora, 1<br />

17071 Girona<br />

josep.casas@udg.edu<br />

Victòria Soler<br />

C/ l’Escala, 9<br />

17137 Viladama<br />

BElArtE, C. (2010). Techniques <strong>de</strong> construction et<br />

architecture protohistorique indigène dans le nor<strong>de</strong>st<br />

<strong>de</strong> la péninsule Ibérique. Grecs et indigènes <strong>de</strong> la<br />

Catalogne à la mer Noire. París: 319-327.<br />

Boisson, H. (2002). Deux structures liées à la production<br />

<strong>de</strong> céramique non tournée du premier âge du Fer à<br />

Mailhac (Au<strong>de</strong>), Documents d’Archéologie Méridionale,<br />

25 (Lattes): 7-31.<br />

CAsAs, J., NollA, J. M. i SolEr, V. (2010). Les sitges<br />

ibèriques <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Ylla (Viladamat, Alt Empordà).<br />

Cypsela, 18 (Girona): 223-242.<br />

CAsAs, J., SolEr, V. (2000). Materials arcaics <strong>de</strong>l jaciment<br />

<strong>de</strong> Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà). Ceràmiques jònies<br />

140 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X


Josep Casas, Victòria Soler, Elements <strong>de</strong>coratius d’un edifici <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)<br />

d’època arcaica: centres <strong>de</strong> producció i comercialització<br />

al Mediterrani Occi<strong>de</strong>ntal. Monografies Emporitanes<br />

11. Girona: 347-360.<br />

CAsAs, J., SolEr, V. (2004). Intervenciones arqueológicas<br />

en Mas Gusó (Gerona). Del asentamiento precolonial a<br />

la villa romana. BAR Internacional Series 1215. Oxford.<br />

CAstAnyEr, P., EstEbA, Q., Pons, E., SAntos, M., TrEMolEdA,<br />

J. (1999). La primera etapa <strong>de</strong> l’hàbitat <strong>de</strong> l’edat <strong>de</strong>l<br />

ferro: fase IIa; La segona etapa <strong>de</strong> l’hàbitat <strong>de</strong> l’edat<br />

<strong>de</strong>l ferro: fase IIb. A: X. Aquilué (dir.). Intervencions<br />

arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996).<br />

De l’assentament precolonial a l’Empúries actual.<br />

Monografies Emporitanes 9. Girona: 105-138, 139-215.<br />

ChAzEllEs, C. A. (1997). Les maisons en terre <strong>de</strong> la<br />

Gaule méridionale. Monographies Instrumentum 2,<br />

Montagnac.<br />

ChAzEllEs, C. A. (2010). Quelques pistes <strong>de</strong> recherche<br />

sur la construction en terre crue et l’emploi <strong>de</strong>s terres<br />

cuites architecturales pendant l’Âge du fer dans le<br />

bassin occi<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong> la Méditerranée. Grecs et indigènes<br />

<strong>de</strong> la Catalogne à la mer Noire. París: 309-318.<br />

EstEbA, Q., Pons, E. (1999). El primer hàbitat a<br />

Sant Martí: Fase I. A: X. Aquilué (dir.). Intervencions<br />

arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996).<br />

De l’assentament precolonial a l’Empúries actual.<br />

Monografies Emporitanes 9. Girona: 89-95.<br />

FrAncès, J., Pons, E. (1998). L’hàbitat <strong>de</strong>l bronze final<br />

i <strong>de</strong> la primera edat <strong>de</strong>l ferro a la Catalunya litoral<br />

i prelitoral. Cypsela, 12 (Girona): 31-46.<br />

GAillEdrAt, E., Boisson, H., PoupEt, P. (2006/2007). Le<br />

Traversant à Mailhac (Au<strong>de</strong>): un habitat <strong>de</strong> plaine du<br />

Bronze final IIIb et du premier âge du Fer. Documents<br />

d’Archéologie Méridionale, 29-30 (Lattes): 19-74.<br />

GArciA, D., Tréziny, H. (2010). Maisons à absi<strong>de</strong>s<br />

dans le mon<strong>de</strong> grec et en Gaule méditerranéenne.<br />

Grecs et indigènes <strong>de</strong> la Catalogne à la mer Noire.<br />

París: 371-378.<br />

GiArdino, L. (2010). Forme habitative indigene alla<br />

periferia <strong>de</strong>lle colonie greche. Il caso di Policoro.<br />

Grecs et indigènes <strong>de</strong> la Catalogne à la mer Noire.<br />

París: 349-369.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 119-142, ISSN: 1131-883-X<br />

LópEz, F. J., Pons, E. (2008). La periodització <strong>de</strong>l<br />

bronze final al ferro inicial a Catalunya. Cypsela, 17<br />

(Girona): 51-64.<br />

MArichAl, R., REbbé, I., Boisson, H., GAillEdrAt, E.,<br />

JAnin, Th. (2003). Les origines <strong>de</strong> Ruscino (Château-<br />

Roussillon, Perpignan, Pyrénées-Orientales), du<br />

Néolithique au premier Àge du Fer. Monographies<br />

d’Archéologie Méditeranéenne 16. Lattes.<br />

MArtín OrtEGA, A. (1998). Les cabanes enfonsa<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

l’Illa d’en Reixac: el poblament <strong>de</strong> la primera Edat<br />

<strong>de</strong>l Ferro a Ullastret, Baix Empordà. Cypsela, 12<br />

(Girona): 47-61.<br />

NickEls, A. (1989). La Monédière à Besan (Hérault).<br />

Le bilan <strong>de</strong>s recherches. Documents d’Archéologie<br />

Méridionale, 12 (París): 51-119.<br />

PEsAndo, F. (1989). La casa <strong>de</strong>i greci. Milà.<br />

Pons, E. (1977). La Fonollera (Torroella <strong>de</strong> Montgrí,<br />

Girona). Un poblado al aire libre <strong>de</strong>l Bronce Final.<br />

STIAG, Sèrie Monogràfica, 1. Girona.<br />

Pons, E. (1984). L’Empordà, <strong>de</strong> l’edat <strong>de</strong>l Bronze a<br />

l’edat <strong>de</strong>l Ferro. STIAG, Sèrie monogràfica, 4. Girona.<br />

Roux, J.-C. (2005). Relecture du foyer décoré <strong>de</strong> cercles<br />

<strong>de</strong> Substantion, Castelnau-le-lez, Hérault (2 ème moitié<br />

du vi e s. av. n. è). Exemples <strong>de</strong> l’emploi du motif<br />

circulaire sur les mobiliers en terre cuite antiques<br />

dans le Midi méditerranéen. Documents d’Archéologie<br />

Méridionale, 28 (Lattes): 105-114.<br />

SchAttnEr, Th. (1999). Les maquettes <strong>de</strong>s maisons<br />

grecques. Dossiers d’Archéologie, 242 (París): 36-41.<br />

TolEdo, A. i <strong>de</strong> PAlol, P. (2006). La necròpolis<br />

d’incineració <strong>de</strong>l Bronze final transició a l’edat <strong>de</strong>l<br />

Ferro <strong>de</strong> Can Bech <strong>de</strong> Baix, Agullana (Alt Empordà,<br />

Girona). Els resultats <strong>de</strong> la campanya d’excavació <strong>de</strong><br />

1974. MAC Girona, Sèrie Monogràfica, 24. Girona.<br />

VàzquEz, M. P., MEdinA, J., GonzálEz, J. R., RodríGuEz,<br />

I. (2006-2007). El jaciment <strong>de</strong> la serra <strong>de</strong>l Calvari (la<br />

Granja d’Escarp, el Segrià, Lleida). Estat <strong>de</strong> la qüestió,<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 16-17 (Lleida): 63-110.<br />

141


Joan Ferrer i Jané<br />

Introducció 1<br />

Amb motiu <strong>de</strong> les obres <strong>de</strong> construcció <strong>de</strong> l’autovia<br />

<strong>de</strong> Lleida a Barcelona, N-II, <strong>de</strong> Madrid a França,<br />

tram Cervera-Santa Maria <strong>de</strong>l Camí, es va localitzar<br />

un jaciment ibèric rural al mas <strong>de</strong> Can Rossó, prop<br />

<strong>de</strong>l nucli <strong>de</strong> Porquerisses (Argençola, Anoia). En<br />

aquest jaciment van aparèixer sis inscripcions ibèriques<br />

realitza<strong>de</strong>s <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la cocció sota la base<br />

1. Agraeixo a Josep Serra (Atena 2000) i a Esteve Nadal<br />

(Atics) tota la informació aportada sobre el jaciment i les facilitats<br />

per inspeccionar i fotografiar les peces. Autòpsia realitzada<br />

l’onze <strong>de</strong> març <strong>de</strong> 2004.<br />

22<br />

2012<br />

Pàgs. 143-152<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un<br />

antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó<br />

(Argençola)<br />

En aquest treball es presenten sis noves inscripcions ibèriques<br />

proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>l jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Porquerisses, Argençola),<br />

totes elles són esgrafiats realitzats sota la base <strong>de</strong> ceràmiques <strong>de</strong><br />

vernís negre campanianes. Cinc d’elles proce<strong>de</strong>ixen plausiblement<br />

<strong>de</strong>l mateix àmbit i repeteixen el mateix antropònim: sáleitaŕtin.<br />

Aquest nom s’interpreta com el <strong>de</strong>l propietari <strong>de</strong> la vaixella i a<br />

més i<strong>de</strong>ntifica un <strong>de</strong>ls darrers ibers que va habitar el jaciment.<br />

Paraules clau: escriptura ibèrica, llengua ibèrica, inscripció<br />

ibèrica, antropònims.<br />

This paper presents six new inscriptions from the Iberian site<br />

of Can Rossó (Porquerisses, Argençola), all of them are engravings<br />

ma<strong>de</strong> un<strong>de</strong>r the base of Campanian black ceramic. Five of them<br />

plausibly come from the same house and repeat the same anthroponym:<br />

sáleitaŕtin. This name is interpreted as the name of the<br />

owner of the dishes and also i<strong>de</strong>ntifies one of the last Iberians<br />

who inhabited the site.<br />

Key words: Iberian script, Iberian language, Iberian inscription,<br />

anthroponyms.<br />

<strong>de</strong> recipients ceràmics d’importació, cinc <strong>de</strong> les quals<br />

repeteixen el mateix text: l’antropònim ibèric śaleitaŕtin.<br />

Les inscripcions són inèdites, tot i que vaig fer una<br />

breu referència <strong>de</strong> la seva existència i lectura en un<br />

treball anterior (Ferrer i Jané 2005: 966, nota 47).<br />

El jaciment<br />

El jaciment ibèric <strong>de</strong> Can Rossó es troba situat<br />

sota l’antiga era <strong>de</strong>l mas <strong>de</strong> Can Rossó, en el marge<br />

esquerre <strong>de</strong> l’actual N-II. Les tasques d’excavació han<br />

posat <strong>de</strong> manifest l’existència d’un ibèric rural, molt<br />

afectat per les activitats agrícoles. En el jaciment<br />

s’han diferenciat tres sectors. En el sector 1 (A1,<br />

143


Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola)<br />

A2, A3, A4, A5 i A9) s’i<strong>de</strong>ntifica com una zona d’habitació.<br />

Els àmbits es distribueixen al voltant d’un<br />

pati central o zona <strong>de</strong> celobert, que forma el que<br />

sembla que és el nucli principal d’hàbitat. El sector<br />

2 és compatible amb una zona d’emmagatzematge<br />

que es troba situada en una cota superior que la<br />

resta <strong>de</strong> sectors i comprèn les restes d’un mur, dues<br />

fosses <strong>de</strong> petites dimensions i dues sitges. El sector<br />

3 sembla combinar una zona <strong>de</strong> tallers (A6), amb un<br />

foc i una cendrera, i un possible corral (A7 i A8).<br />

Entre el material recuperat hi ha un clar predomini<br />

<strong>de</strong> la ceràmica <strong>de</strong> producció local: comuna oxidada<br />

i reduïda, peces amb torn lent i àmfora ibèrica. La<br />

ceràmica d’importació és força variada: àmfora itàlica<br />

(Dressel 1A, 1B, Lamb. 2), vernís negre <strong>de</strong> produccions<br />

<strong>de</strong> tallers occi<strong>de</strong>ntals (Lamb. 3, Lamb. 278, Lamb. 5) i<br />

<strong>de</strong> Cales (Lamb. 3 i Lamb. 5). També s’han recuperat<br />

set mone<strong>de</strong>s a l’interior <strong>de</strong> l’àmbit A4, corresponents<br />

a la seca d’ildirgesken. Amb totes aquestes da<strong>de</strong>s es<br />

pot situar l’assentament <strong>de</strong> Can Rossó entre el darrer<br />

quart <strong>de</strong>l segle ii aC i el primer quart <strong>de</strong>l segle i aC<br />

(Nadal et al. 2002-2003; Nadal 2004).<br />

Les inscripcions<br />

CROS-116B-732 (Nadal 2004): inscripció completa<br />

<strong>de</strong> nou signes a l’exterior <strong>de</strong> la base d’una ceràmica<br />

Fig. 1. planimetria <strong>de</strong>l jaciment (Nadal et al. 2002-2003: 163).<br />

<strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong> tipus B <strong>de</strong> forma L5. Proce<strong>de</strong>ix <strong>de</strong><br />

l’àmbit 4 (A4). Els signes s’i<strong>de</strong>ntifiquen d’acord amb<br />

la classificació d’Untermann (1990: 245). El primer<br />

signe és un ś1 en el qual el primer traç coinci<strong>de</strong>ix<br />

amb la fractura, el segon un a2, el tercer un l1, el<br />

quart un e1, el cinquè un i1, el sisè un ta1, el setè<br />

un ŕ3, el vuitè un ti4 i el novè un n2: śaleitaŕtin.<br />

CROS-116B-733 (Nadal 2004): inscripció incompleta<br />

per la dreta <strong>de</strong> vuit signes a l’exterior <strong>de</strong> la base<br />

d’una ceràmica <strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong> tipus B (calena<br />

mitjana) <strong>de</strong> forma L3. Proce<strong>de</strong>ix <strong>de</strong> l’àmbit 4 (A4).<br />

El primer signe és un ś1 parcialment afectat per un<br />

trencament superficial, el segon un a2, el tercer un<br />

l1, el quart un e1, el cinquè un i2, el sisè un ta1, el<br />

setè un ŕ1, el vuitè és un ti4 fragmentat: śaleitaŕti[<br />

que probablement s’hauria <strong>de</strong> reconstruir śaleitaŕti[n]<br />

CROS-116B-730 (Nadal 2004): inscripció incompleta<br />

per ambdós costats <strong>de</strong> quatre signes a l’exterior<br />

<strong>de</strong> la base d’una ceràmica <strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong> tipus<br />

B. Proce<strong>de</strong>ix <strong>de</strong> l’àmbit 4 (A4). El primer signe és<br />

un i2 <strong>de</strong>l qual no és visible l’asta vertical, el segon<br />

un ta1, el tercer un ŕ1 bastant irregular, <strong>de</strong>l quart<br />

només és visible un petit traç diagonal que hauria<br />

<strong>de</strong> correspondre a un ti4 fragmentat: ]itaŕti[ que<br />

probablement s’hauria <strong>de</strong> reconstruir [śale]itaŕti[n].<br />

144 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola)<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X<br />

Fig. 2. CROS-116B-732: śaleitaŕtin.<br />

Fig. 3. CROS-116B-733: śaleitaŕti[n].<br />

Fig 4. CROS-116B-730: [śale]itaŕti[n].<br />

145


Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola)<br />

CROS-105-88 (Nadal 2004): inscripció incompleta<br />

per la dreta <strong>de</strong> cinc signes a la paret externa d’una<br />

ceràmica <strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong> tipus B. El primer signe<br />

és un ś1 parcialment afectat per l’erosió <strong>de</strong>l vernís,<br />

el segon un a2, el tercer un l1, el quart un e1 i<br />

el cinquè un i2 quasi <strong>de</strong>saparegut per l’erosió <strong>de</strong>l<br />

vernís: śalei[ que probablement s’hauria <strong>de</strong> reconstruir<br />

śalei[taŕtin]. El signe ta s’entreveu entre les<br />

erosions finals.<br />

CROS-105-563 (Nadal 2004): inscripció incompleta<br />

per la dreta <strong>de</strong> dos signes a l’exterior <strong>de</strong> la base d’una<br />

ceràmica <strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong> tipus B <strong>de</strong> forma L5.<br />

El primer signe és un ś1 i el segon un a2, ambdós<br />

parcialment afectats per l’erosió <strong>de</strong>l vernís: śa[ que<br />

probablement s’hauria <strong>de</strong> reconstruir śa[leitaŕtin].<br />

Fig. 5. CROS-105-88: śalei[taŕtin].<br />

Fig. 6. CROS-105-563: śa[leitaŕtin].<br />

CROS-107-95 (Nadal 2004): inscripció probablement<br />

completa <strong>de</strong> sis signes a la base d’una ceràmica <strong>de</strong><br />

vernís negre <strong>de</strong> tipus B (calena mitjana) <strong>de</strong> forma L4.<br />

El primer és un signe ś1, el segon un u1, el tercer<br />

un i2, el quart un l1, el cinquè un ti4 i el sisè un<br />

ŕ1. Amb una grandària sensiblement major també hi<br />

ha un signe ko1 sobreposat al signe s1 <strong>de</strong>l primer<br />

text: śu ildiŕ + ko.<br />

Les variants usa<strong>de</strong>s en totes les inscripcions són<br />

les mateixes, tot i que aquest fet és normal en aquest<br />

tipus <strong>de</strong> suport i en aquesta cronologia. En tot cas<br />

s’aprecia que una <strong>de</strong> les peces, l’única realitzada a<br />

la paret externa, ha estat feta amb un instrument<br />

diferent <strong>de</strong> les que estan sota la base, atès que els<br />

traços apareixen doblats. Tot i representar la mateixa<br />

variant, sí que s’aprecia certa variabilitat en el traçat<br />

<strong>de</strong>l signe e i en un <strong>de</strong>ls signes ś respecte <strong>de</strong> la resta.<br />

146 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola)<br />

El context arqueològic<br />

Les sis inscripcions estan realitza<strong>de</strong>s sobre vaixella<br />

ceràmica <strong>de</strong> vernís negre d’importació, que és en el<br />

context d’aquest jaciment la ceràmica <strong>de</strong> luxe que en<br />

conjunt (vernís negre A, B i vernís negre <strong>de</strong> cales)<br />

representa només el 3% <strong>de</strong> les troballes ceràmiques<br />

<strong>de</strong>l jaciment (Nadal 2004).<br />

Tres <strong>de</strong> les cinc peces que contenen l’antropònim<br />

śaleitaŕtin han aparegut a l’estrat 116B, que és l’estrat<br />

d’ús d’època ibèrica <strong>de</strong> l’àmbit A4 dins <strong>de</strong> la zona<br />

d’habitatge <strong>de</strong> l’assentament. Les altres dues peces que<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X<br />

Fig. 7. CROS-107-95: śu ildiŕ + ko.<br />

Fig. 8. Variants usa<strong>de</strong>s per representar l’antropònim śaleitaŕtin.<br />

contenen el mateix nom (śa[ i śaleita[) proce<strong>de</strong>ixen<br />

<strong>de</strong> l’estrat 105 que és un estrat <strong>de</strong> reompliment que<br />

suporta una feixa mo<strong>de</strong>rna a sobre <strong>de</strong> l’àmbit A9,<br />

que és un <strong>de</strong>ls àmbits confrontants amb l’àmbit A4.<br />

És plausible que aquestes dues peces originàriament<br />

procedissin <strong>de</strong>l mateix estrat <strong>de</strong> l’àmbit A4 d’on vénen<br />

les altres tres, però que per causa <strong>de</strong> la construcció<br />

<strong>de</strong> la feixa mo<strong>de</strong>rna acabessin a l’estrat <strong>de</strong> reompliment.<br />

Entre les peces propietat <strong>de</strong> śaleitaŕtin també<br />

hi ha una coherència tipològica, atès que quatre <strong>de</strong><br />

les cinc peces s’i<strong>de</strong>ntifiquen com a ceràmiques <strong>de</strong><br />

vernís negre <strong>de</strong>l tipus A o <strong>de</strong>ls tallers occi<strong>de</strong>ntals,<br />

147


Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola)<br />

Referència Z Suport Cron. Ús F Text<br />

In<strong>de</strong>t. Sense forma [śale]itaŕti[n]<br />

CROS-116B-730 A4 V.N. camp A 2a meitat s. ii<br />

aC – s. i aC<br />

CROS-116B-732 A4 V.N. camp A 2a meitat s.<br />

ii aC<br />

CROS-116B-733 A4 V.N. camp B <strong>de</strong> Cales Final s. ii aC<br />

– s. i aC<br />

CROS-105-88 A9 V.N. camp A 2a meitat s.<br />

ii aC<br />

CROS-105-563: A9 V.N. camp A 2a meitat s. ii<br />

aC – s. i aC<br />

mentre que la cinquena (śaleitaŕti[) s’i<strong>de</strong>ntifica com<br />

a ceràmica <strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong> cales mitjana. Quatre<br />

<strong>de</strong> les cinc inscripcions estan realitza<strong>de</strong>s sota el peu<br />

i la cinquena a la paret externa (śaleita[).<br />

La sisena peça, l’única que no conté un text compatible<br />

amb l’antropònim śaleitaŕtin, proce<strong>de</strong>ix <strong>de</strong><br />

l’estrat 107, que és un estrat d’ús d’època ibèrica <strong>de</strong><br />

l’àmbit 9 i s’i<strong>de</strong>ntifica com una ceràmica <strong>de</strong> Cales<br />

mitjana.<br />

Anàlisi lingüística<br />

Cinc <strong>de</strong> les sis noves inscripcions repeteixen un<br />

mateix text sáleitaŕtin, mentre que la sisena presenta<br />

un altre text: śuildiŕ.<br />

L’anàlisi <strong>de</strong>l text sáleitaŕtin no presenta problemes,<br />

és clarament un antropònim compost pels formants<br />

śalei i taŕtin. El primer formant śalei (Rodríguez<br />

Ramos 2002: 268) es documenta en un possible antropònim<br />

d’una ceràmica pintada <strong>de</strong> Llíria (F.13.4).<br />

Tot i que no queda clar quin seria el segon formant,<br />

al meu parer la lectura śalei és clara: per contra,<br />

Faria (2003: 323) llegeix śalai. Sembla clar que aquest<br />

formant és una variant <strong>de</strong>l més freqüent śalai present<br />

a śalaiargis (*C.21.8; Untermann 1993 i *C.21.10;<br />

Velaza 2003) en dos ploms <strong>de</strong>l Castellet <strong>de</strong> Banyoles<br />

(Tivissa). També a śalaiadin (Rodríguez Ramos 2002:<br />

255) d’una <strong>de</strong> les estàtues <strong>de</strong>l Cerro <strong>de</strong> los Santos<br />

(G.14.1) (Montealegre <strong>de</strong>l Castillo) i probablement en<br />

una dracma d’imitació emporitana (CNH 50, n. 87) [ś]<br />

alaitibas (Faria 1995: 328). El segon formant, taŕtin<br />

(MLH III 233, n. 117), estaria present als antropònims<br />

baśtaŕtin (E.1.308) d’una àmfora dressel 1 d’Azaila<br />

(Terol), taŕtinskeŕ (G.8.2) d’una ceràmica <strong>de</strong> vernís<br />

negre <strong>de</strong> tipus B <strong>de</strong>l Tossal <strong>de</strong> la Cala (Benidorm) i<br />

Svisetarten, el pare d’un <strong>de</strong>ls cavallers iler<strong>de</strong>nses <strong>de</strong> la<br />

Turma Salluitana (CIL I 709). La forma taŕti (Silgo<br />

1994: 129; Faria 1999: 159; Rodríguez Ramos 2002:<br />

269) també podria estar present en un antropònim<br />

documentat en una inscripció realitzada sobre una<br />

placa <strong>de</strong> pedra <strong>de</strong> Sagunt (IRSAT 104): Tartigar[, si la<br />

segmentació fos taŕti + ..., però no si fos taŕ + tigar<br />

(Ferrer i Jané 2009: 128). Aquest element potser també<br />

podria estar present en un fragment d’àmfora ibèrica<br />

<strong>de</strong>l Tossal <strong>de</strong> les Tenalles (Sidamon): taŕti[ (Garcés<br />

i Conill 2006: 58). I finalment potser també en una<br />

àmfora localitzada a la costa davant <strong>de</strong> Lloret (Vila<br />

Plat L5/7 śaleitaŕtin<br />

Píxi<strong>de</strong> L3 śaleitaŕti[n]<br />

Plat L5/7 śa[leitaŕtin]<br />

In<strong>de</strong>t. Sense forma śaleita[ŕtin]<br />

CROS-107-95 A9 V.N. camp B <strong>de</strong> Cales s. i aC Copa L4 śuildiŕ + ko<br />

1996) si es confirmen les lectures taŕtikeleś (Vila 1996;<br />

Faria 1999: 159; Rodríguez Ramos 2002: 269; Panosa<br />

2005: 1050; Garcés i Conill 2006: 58; Moncunill 2007:<br />

298) o taŕtibeleś (Panosa 2005: 1050; Velaza 2006:<br />

308; Luján HEp 14: 90), tot i que al meu parer les<br />

més probables són tautikeleś (Ferrer i Jané 2005:<br />

966, nota 45; Panosa 2005: 1050; Moncunill 2007:<br />

298) i, millor encara, tautibeleś (Panosa 2005: 1050;<br />

Velaza 2006: 308; Luján HEp 14: 90), si es confirma<br />

la correcció <strong>de</strong> lectura.<br />

La segmentació <strong>de</strong>l text śuildiŕ és clara: cal i<strong>de</strong>ntificar<br />

un primer formant śu i un segon formant ildiŕ.<br />

El segon formant és un <strong>de</strong>ls formants antroponímics<br />

més freqüents (MLH III 223, n. 61; Rodríguez Ramos<br />

2002: 261) cosa que reforça la hipòtesi antroponímica:<br />

ḿkeildiŕ (C.9.1), biuŕildiŕ (G.7.2), etc. Tot i així,<br />

l’altre element, śu, és molt menys freqüent i no té<br />

un comportament propi <strong>de</strong> formant antroponímic.<br />

Sense ser un cas clar, atès que es tracta d’un text<br />

complex (Ferrer i Jané 2008: 263), podria aparèixer<br />

en posició compatible <strong>de</strong> formant antroponímic a<br />

atarśu (Panosa 1993: 215, n. 25.1; Untermann 1995:<br />

251) a la tortera <strong>de</strong>l Vilar (Valls). Però no és el cas<br />

<strong>de</strong> la resta d’aparicions: a vega<strong>de</strong>s apareix integrat en<br />

una forma complexa amb altres possibles pronoms:<br />

ban + ḿi + (i)ŕe + śu[ (F9.5), mentre que en d’altres<br />

apareix integrat en un hipotètic esquema NP + te +<br />

V + śu: bigildiŕs + te + eŕe + śu en un <strong>de</strong>ls ploms<br />

(C2.3) d’Ullastret. També cal <strong>de</strong>stacar l’abundància <strong>de</strong>l<br />

morf śu a les inscripcions rupestres <strong>de</strong> la Cerdanya<br />

(Ferrer i Jané 2010), on apareix al text aŕamtaŕ +<br />

śu a una <strong>de</strong> les inscripcions <strong>de</strong> Bolvir (Campmajo i<br />

Ferrer i Jané 2010: 260, n. 21) i dues vega<strong>de</strong>s al text<br />

edagardalbete + śu i begeber + ekilie + śu d’una <strong>de</strong><br />

les inscripcions d’Oceja (Campmajo i Ferrer i Jané<br />

2010: 257, n. 5). Excepte el primer <strong>de</strong>ls textos indicats,<br />

la resta d’aparicions semblen indicar un ús com<br />

a morf <strong>de</strong> significat encara no precisat, tot i que he<br />

especulat amb una possible funció pronominal (Ferrer<br />

i Jané 2006: 136). Segons Faria (2002: 138) els morfs<br />

su / śu podrien ser l’equivalent ibèric <strong>de</strong>l component<br />

X(S)O d’alguns antropònims i teònims aquitans: An<strong>de</strong>rexso,<br />

Baigorrixo, Ilvberrixo, etc. (Gorrochategui<br />

1984: 130, 312 i 337). In<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>ntment <strong>de</strong> quina<br />

sigui la seva funció, el paral·lelisme entre ḿi i śu,<br />

inicialment basada en el text aŕamtaŕ + śu (Devesa <strong>de</strong><br />

148 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola)<br />

Sallent, Bolvir), que podria <strong>de</strong>finir un esquema NP +<br />

śu similar a l’esquema <strong>de</strong> propietat NP + ḿi, ara es<br />

veuria reforçat per aquest nou text si consi<strong>de</strong>rem que<br />

l’antropònim és estrictament ildiŕ i que l’esquema<br />

representat és śu + NP. Atès que es podria posar en<br />

relació amb l’esquema ḿi + NP present almenys en<br />

el text ḿiata en dues àmfores grecoitàliques (B.7.14<br />

i B.7.15) <strong>de</strong> Pech Maho. Si interpretéssim que en<br />

aquest text s’està representant un esquema ḿi + NP<br />

com a variant <strong>de</strong>l més freqüent NP + ḿi, per analogia<br />

podríem pensar que l’esquema śu + NP fos una<br />

variant <strong>de</strong> l’esquema NP + śu.<br />

Casuística <strong>de</strong> la repetició antroponímica<br />

Tot i que l’antroponímia ibèrica és un <strong>de</strong>ls aspectes<br />

<strong>de</strong> la llengua ibèrica més ben coneguts, no sempre és<br />

fàcil distingir els antropònims en els textos <strong>de</strong> certa<br />

extensió, especialment si no apareixen els formants<br />

antroponímics més freqüents. En aquests casos la<br />

repetició d’un suposat antropònim pot ser usada per<br />

rebatre la seva condició d’antropònim, especialment<br />

si aquesta repetició es produeix en textos <strong>de</strong> jaciments<br />

allunyats i quan el tipus <strong>de</strong> suport sempre és<br />

el mateix. Aquest criteri es pot fer servir en el cas<br />

<strong>de</strong> l’element kaśtaun i variants que es repeteix en<br />

tres torteres <strong>de</strong> jaciments allunyats (Ferrer i Jané<br />

2008) en què tenint en compte el reduït nombre <strong>de</strong><br />

torteres conegu<strong>de</strong>s amb textos prou llargs com per<br />

contenir un antropònim, poc més d’una dotzena, seria<br />

excepcionalment poc probable que precisament tres<br />

d’ells fossin idèntics.<br />

Existeixen en el corpus ibèric nombrosos exemples<br />

d’antropònims repetits, tot i així, la casuística <strong>de</strong><br />

repetició és diferent i la freqüència <strong>de</strong> repetició <strong>de</strong>ls<br />

antropònims és molt més baixa que la <strong>de</strong>ls elements<br />

<strong>de</strong>l lèxic comú. Excepte els antropònims que apareixen<br />

a les mone<strong>de</strong>s, la resta <strong>de</strong> casos no superen la mitja<br />

dotzena. Mentre que els elements lèxics ibèrics més<br />

freqüents, comptant petites variants, es mouen en xifres<br />

molt més altes: śalir (MLH III, 191), iunstir (MLH<br />

III, 189), eŕoka (MLH III, 184) i egiar (MLH III,<br />

186) es repeteixen entre vint i quaranta vega<strong>de</strong>s; els<br />

elements batir (C.4.1), bai<strong>de</strong>s (MLH III, 183), kutur<br />

(MLH III, 577) i eban entre <strong>de</strong>u i vint vega<strong>de</strong>s; i els<br />

elements uskeike (MLH III, 192), baikar (Ferrer i<br />

Jané e.p. 2012), baśir (MLH III, 183) i eŕiar (MLH<br />

III, 187), entre cinc i <strong>de</strong>u vega<strong>de</strong>s.<br />

En alguns casos la repetició és una característica<br />

intrínseca <strong>de</strong>l text i per tant és menys significativa.<br />

És el cas <strong>de</strong>ls textos que s’han representat en un<br />

encuny o segell i que mitjançant els mecanismes <strong>de</strong><br />

l’encunyació o la impressió es repeteixen una vegada i<br />

una altra aplicant l’encuny sobre mone<strong>de</strong>s <strong>de</strong> metall i<br />

el segell sobre ceràmiques amb el fang encara tendre.<br />

• És el cas <strong>de</strong>ls responsables <strong>de</strong> les emissions monetals:<br />

com per exemple d’atabels a undikesken<br />

(A.6), ikoŕbeleś a ars (A.33) o iskeŕadin a Castulo<br />

(A.99) (Ferrer i Jané e.p. 2012b). Es coneixen<br />

<strong>de</strong>senes <strong>de</strong> mone<strong>de</strong>s amb algun d’aquests noms o<br />

d’altres magistrats i les noves troballes augmenten<br />

constantment.<br />

• Un cas similar és el <strong>de</strong>ls terrissaires que signaven<br />

les seves produccions en forma <strong>de</strong> segells sobre<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X<br />

àmfora, dòlia o altres suports, a vega<strong>de</strong>s en el cas<br />

<strong>de</strong>ls dòlia <strong>de</strong> forma repetitiva en el mateix recipient.<br />

Com per exemple biuŕko, ibeitigeŕ i biuŕbedi<br />

(Ferrer i Jané 2008b: 84), etc. No sempre queda<br />

constància exacta <strong>de</strong>l nombre d’exemplars coneguts,<br />

però normalment no superen la mitja dotzena.<br />

• Receptors <strong>de</strong> merca<strong>de</strong>ries: també les indicacions<br />

pinta<strong>de</strong>s sobre les àmfores <strong>de</strong> Vieille-Toulouse<br />

documenten noms repetits en grups, potser els<br />

<strong>de</strong>stinataris <strong>de</strong>ls lots. En aquest cas la major part<br />

<strong>de</strong>ls noms apareixen abreujats i sembla que majoritàriament<br />

serien llatins o gals (Vidal 1983).<br />

En altres casos sí que es pot parlar estrictament<br />

<strong>de</strong> repetició:<br />

• Repeticions en el mateix text: és el cas <strong>de</strong>l textos<br />

que registren operacions comptables com un <strong>de</strong>ls<br />

ploms (G.7.2A2) <strong>de</strong> la Bastida <strong>de</strong> les Alcuses, on<br />

diverses <strong>de</strong> les operacions registra<strong>de</strong>s estan referi<strong>de</strong>s<br />

al mateix client: com per exemple beŕsir, que es<br />

repeteix quatre cops, o saldulako, que es repeteix<br />

tres cops. També alguns personatges s’esmenten<br />

diverses vega<strong>de</strong>s en textos més complexos com és<br />

el cas per exemple <strong>de</strong> keltibeleś, que es repeteix<br />

cinc cops en un <strong>de</strong>ls textos d’un <strong>de</strong>ls plom <strong>de</strong> Iàtova<br />

(F.20.2B2). També podria ser el cas d’algunes<br />

inscripcions rupestres <strong>de</strong> la Cerdanya, tot i que<br />

no sempre és fàcil diferenciar un text d’un altre<br />

en aquest tipus <strong>de</strong> text, on apareixen per duplicat<br />

en un mateix text: oŕdinkali (*B23.3; Campmajo<br />

i Untermann 1991) i begeber (*B23.1; Campmajo i<br />

Ferrer i Jané 2010: 257, n. 5).<br />

• Repeticions en el mateix objecte: en algunes inscripcions<br />

rupestres es <strong>de</strong>tecten alguns antropònims<br />

repetits sobre la mateixa roca que plausiblement<br />

han estat realitzats en moments diferents: és el<br />

cas <strong>de</strong> les dos o potser tres ocurrències d’egeŕśor<br />

(B.23.13; Campmajo i Ferrer i Jané 2010: 258,<br />

n. 7) d’una inscripció rupestre d’Osseja. També<br />

en una ceràmica (B.1.15) d’Enserune es repeteix<br />

l’antropònim gal auetiŕiś.<br />

• Repeticions en el mateix jaciment: quan es conserven<br />

diversos textos sobre ploms d’un mateix<br />

jaciment és relativament freqüent que es repeteixin<br />

alguns <strong>de</strong>l noms. Com en el cas anterior, molt<br />

probablement en aquest grup totes les ocurrències<br />

d’un mateix nom s’estarien referint a la mateixa<br />

persona en tractar-se d’inscripcions aparentment<br />

<strong>de</strong> la mateixa cronologia. És el cas <strong>de</strong> śalaiargis,<br />

que apareix tres vega<strong>de</strong>s en tres textos (C.21.8A1,<br />

C21.8A2 i C.21.10) <strong>de</strong> dos ploms <strong>de</strong>l Castellet <strong>de</strong><br />

Banyoles (Tivissa), o <strong>de</strong> lauŕberton, cinc vega<strong>de</strong>s<br />

en textos <strong>de</strong>ls tres ploms <strong>de</strong> Iàtova (F.20.1B1, F.20.2<br />

i F.20.3A1), <strong>de</strong> bodotaś, cinc cops en tres ploms<br />

(F.9.5, F.9.6 i F.9.7) <strong>de</strong> la punta d’Orlell (la Vall<br />

d’Uixó), i <strong>de</strong> kuleśkeŕe, tres vega<strong>de</strong>s en dos <strong>de</strong>ls<br />

ploms <strong>de</strong> Pech Maho (B.7.34 i B.7.35). També succeeix<br />

el mateix en ceràmiques <strong>de</strong>l mateix jaciment:<br />

és el cas <strong>de</strong> les cinc repeticions <strong>de</strong> saleitaŕtin sobre<br />

les ceràmiques <strong>de</strong> vernís negre <strong>de</strong> Can Rossó<br />

que s’estudien en aquest article. El paral·lel més<br />

proper són alguns noms repetits un parell <strong>de</strong> cops<br />

en els esgrafiats sobre ceràmica d’Enserune. Com<br />

per exemple anaiośar (B.1.36 i B.1.37), +skeŕbin<br />

(B.1.43 i B.1.44) o ibuśketin (B.1.270 i B.1.271).<br />

149


Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola)<br />

També seria el cas <strong>de</strong> leistigeŕ, que apareix en<br />

un <strong>de</strong>ls ploms (B.7.35) <strong>de</strong> Pech Maho i també en<br />

una àmfora <strong>de</strong>l mateix jaciment (B.7.17).<br />

• Repeticions en jaciments diferents: és el cas menys<br />

freqüent. Molt probablement en aquest grup les persones<br />

i<strong>de</strong>ntifica<strong>de</strong>s pel mateix nom siguin persones<br />

diferents, especialment quan es tracti <strong>de</strong> jaciments<br />

molt allunyats i quan els formants antroponímics<br />

involucrats siguin alguns <strong>de</strong>ls més freqüents.<br />

També en tots els casos un <strong>de</strong>ls elements repetits<br />

proce<strong>de</strong>ix d’Enserune, un jaciment completament<br />

excavat que ha proporcionat quasi 400 inscripcions,<br />

la major part d’ells antropònims. És el cas <strong>de</strong>l<br />

talskubilos d’Enserune (B.1.29) i el <strong>de</strong> Terrassa<br />

(Moro i Tuset 1998). O <strong>de</strong>l bilostibas, documentat<br />

en una ceràmica (B.1.274) d’Enserune, un plom<br />

(B.7.34) <strong>de</strong> Pech Maho i a la Turma Salluitana.<br />

També és el cas <strong>de</strong> biuŕtaŕ, documentat en una<br />

ceràmica d’Enserune (B.1.3) i en una d’Empúries<br />

(Sanmartí 1991), o d’adinbin, documentat en un<br />

parell <strong>de</strong> ploms <strong>de</strong> Pech Maho (B7.34 i B7.36) i<br />

en una ceràmica d’Enserune (B.1.16), o d’anbels<br />

documentat en una ceràmica d’Enserune (B1.40)<br />

i en una inscripció rupestre d’Osseja (*B.23.3;<br />

Campmajo i Untermann 1991).<br />

Conclusions<br />

El jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Porquerisses, Argençola)<br />

aporta sis noves inscripcions ibèriques, totes<br />

elles esgrafiats realitzats sota la base <strong>de</strong> ceràmiques<br />

<strong>de</strong> vernís negre campanianes amb la particularitat<br />

que cinc d’elles repeteixen un mateix text sáleitaŕtin,<br />

mentre que la sisena presenta un altre text: śuildiŕ.<br />

Bibliografia<br />

cnh = villAronGA, l. (1994). Corpus nummum<br />

Hispaniae ante Augusti aetatem. Madrid.<br />

cAMpMAJo, p., fErrEr i JAné, J. (2010). Le nouveau<br />

corpus d’inscriptions ibériques rupestres <strong>de</strong> la Cerdagne<br />

(1) : premiers résultats. Palaeohispanica, 10: 249-274.<br />

cAMpMAJo, p. ,untErMAnn, J. (1991). Corpus <strong>de</strong>s gravures<br />

ibériques <strong>de</strong> Cerdagne. Ceretania, 1: 39-59.<br />

fAriA, A. M. dE (1995). Algumas notas <strong>de</strong> onomástica<br />

ibérica. Portugalia, 16: 323-330.<br />

fAriA, A. M. dE (1999). Novas notas <strong>de</strong> onomástica<br />

hispânica pré-romana. <strong>Revista</strong> Portuguesa <strong>de</strong><br />

Arqueologia, 2:1: 153-161.<br />

L’anàlisi interna confirma que sáleitaŕtin és un<br />

antropònim bimembre, compost pels formats antroponímics<br />

śalei, variant <strong>de</strong>l més freqüent śalai, i<br />

taŕtin. El cas <strong>de</strong>l text śuildiŕ és menys clar. Podria<br />

ser un antropònim bimembre, compost pels formants<br />

antroponímics śu i ildiŕ. Però alternativament l’antropònim<br />

podria quedar reduït a ildiŕ, si el morf śu<br />

en aquest cas estigués actuant com a morf <strong>de</strong>l lèxic<br />

comú <strong>de</strong> la llengua i no com a formant antroponímic.<br />

Aquesta segona hipòtesi <strong>de</strong>finiria un esquema<br />

śu + NP que podria tenir com a paral·lel l’esquema<br />

ḿi + NP documentat al text ḿiata d’unes àmfores<br />

<strong>de</strong> Pech Maho, reforçant el paral·lelisme entre els<br />

morfs ḿi i śu.<br />

La característica <strong>de</strong> la repetició és més pròpia<br />

<strong>de</strong>ls elements <strong>de</strong>l lèxic comú que <strong>de</strong>ls antropònims,<br />

especialment entre textos <strong>de</strong> jaciments allunyats,<br />

però en un mateix text o entre textos d’un mateix<br />

jaciment ja s’havia documentat esporàdicament. Can<br />

Rossó documenta un cas extrem, probablement causat<br />

per les circumstàncies en les quals es va produir<br />

l’abandonament <strong>de</strong>l jaciment i que fins ara no s’havia<br />

documentat en cap altre jaciment: un joc nombrós i<br />

variat <strong>de</strong> vaixella recuperat en un mateix àmbit marcat<br />

amb el mateix nom, sáleitaŕtin, que cal interpretar<br />

com el nom <strong>de</strong>l propietari <strong>de</strong> la vaixella i que indirectament<br />

ens i<strong>de</strong>ntifica un <strong>de</strong>ls darrers ibers que<br />

habitava el jaciment abans que aquest fos abandonat.<br />

Joan Ferrer i Jané<br />

C/ Tallers 22 bis 4t 7a<br />

08001 Barcelona<br />

619530212<br />

joan.ferrer.i.jane@gmail.com<br />

fAriA, A. M. dE (2002). Crónica <strong>de</strong> onomástica paleohispânica<br />

(4). <strong>Revista</strong> Portuguesa <strong>de</strong> Arqueologia, 5-2:<br />

233-244.<br />

fAriA, A. M. dE (2003). Crónica <strong>de</strong> onomástica paleohispânica<br />

(6). <strong>Revista</strong> Portuguesa <strong>de</strong> Arqueologia, 6:2:<br />

313-334.<br />

fErrEr i JAné, J. (2005). Novetats sobre el sistema dual<br />

<strong>de</strong> diferenciació gràfica <strong>de</strong> les oclusives. Palaeohispanica,<br />

5: 957-982.<br />

fErrEr i JAné, J. (2006). Nova lectura <strong>de</strong> la inscripció<br />

ibèrica <strong>de</strong> La Joncosa (Jorba, Barcelona). Veleia, 23:<br />

129-170.<br />

150 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X


Joan Ferrer i Jané, Śaleitaŕtin: testimoni múltiple d’un antropònim ibèric al jaciment <strong>de</strong> Can Rossó (Argençola)<br />

fErrEr i JAné, J. (2008). Ibèric kaśtaun: un element<br />

característic <strong>de</strong>l lèxic sobre torteres. Cypsela, 17:<br />

253-271.<br />

fErrEr i JAné, J. (2008b). Ibèric tagiar. Terrissaires que<br />

signen les seves produccions: biuŕko, ibeitigeŕ, biuŕbedi<br />

i companyia. Sylloge Epigraphica Barcinonensis, 6: 81-93.<br />

fErrEr i JAné, J. (2010). La llengua i l’escriptura<br />

ibèrica a la Cerdanya. Ker, 4. Grup <strong>de</strong> Recerca <strong>de</strong><br />

Cerdanya: 50-59.<br />

fErrEr i JAné, J. (e.p. 2012). Ibèric baikar: un nou<br />

testimoni en un escif àtic <strong>de</strong> Sant Julià <strong>de</strong> Ramis.<br />

Excavacions arqueològiques a la muntanya <strong>de</strong> Sant<br />

Julià <strong>de</strong> Ramis, 4.<br />

fErrEr i JAné, J. (2012). La lengua <strong>de</strong> las leyendas<br />

monetales ibéricas. A: AlEJAndro G. sinnEr (ed.). La<br />

moneda <strong>de</strong> los íberos: Ilturo y los talleres layetanos:<br />

28-43.<br />

fErrEr i JAné, J., GArcés, i., GonzálEz, J. r., principAl,<br />

J., rodríGuEz, J. i. (2009). Els materials arqueològics i<br />

epigràfics <strong>de</strong> Monteró (Camarasa, la Noguera, Lleida).<br />

Troballes anteriors a les excavacions <strong>de</strong> l’any 2002.<br />

Qua<strong>de</strong>rns <strong>de</strong> Prehistòria i Arqueologia <strong>de</strong> Castelló, 27:<br />

109-154.<br />

GArcés EstAllo, i., pérEz conill, J. (20 0 6). Inscripció<br />

ibèrica ante cocturam <strong>de</strong>l Tossal <strong>de</strong> les Tenalles<br />

(Sidamon, Pla d’Urgell). Arqueologia i arqueòlegs. El<br />

poblat ibèric <strong>de</strong>ls Estinclells <strong>de</strong> Verdú: 55-62.<br />

GorrochAtEGui, J. (1984). Onomástica indígena <strong>de</strong><br />

Aquitania. Bilbao.<br />

HEp = Hispania Epigraphica.<br />

MLH = untErMAnn, J.: Monumenta Linguarum<br />

Hispanicarum, Wiesba<strong>de</strong>n. (1975). I Die Münzlegen<strong>de</strong>n.<br />

(1980). II Die iberischen Inschriften aus Sudfrankreicht.<br />

(1990). III Die iberischen Inschriften aus Spanien.<br />

Moncunill, n. (2007). Lèxic d’inscripcions ibèriques<br />

(1991-2006). Tesi doctoral. Universitat <strong>de</strong> Barcelona.<br />

Barcelona.<br />

Moro, A., tusEt, f. (1998). Primers resultats <strong>de</strong> la<br />

segona campanya d’excavació arqueològica a les<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 143-152, ISSN: 1131-883-X<br />

esglésies <strong>de</strong> Sant Pere <strong>de</strong> Terrassa 1996-1997. Terme,<br />

13: 12-14.<br />

nAdAl, E., pAscuAl, s., villEnA, n. (2002-2003).<br />

Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia N-II.<br />

El mas ibèric <strong>de</strong> Can Rossó i el conjunt medieval <strong>de</strong><br />

Sant Marc (Argençola, Anoia). Tribuna d’Arqueologia,<br />

2002-2003: 161-182.<br />

nAdAl, E. (2004). Memòria <strong>de</strong> les actuacions<br />

arqueològiques a l’autovia <strong>de</strong> Lleida-Barcelona (CN-<br />

II): Tram Cervera-Santa Maria <strong>de</strong>l Camí. Can Rossó<br />

(Argençola, Anoia). Desembre <strong>de</strong> 2001 – Maig <strong>de</strong> 2002.<br />

pAnosA, M. i. (1993). Nuevas inscripciones ibéricas<br />

<strong>de</strong> Cataluña. Complutum, 4: 175-222.<br />

pAnosA, M. i. (2005). Nous documents ibèrics <strong>de</strong> l’àrea<br />

catalana. Palaeohispanica, 5: 1049-1066.<br />

rodríGuEz rAMos, J. (2002). Índice crítico <strong>de</strong> formantes<br />

<strong>de</strong> compuesto <strong>de</strong> tipo onomástico en la lengua íbera.<br />

Cypsela, 14: 251-275.<br />

sAnMArtí, E. (1993). Els ibers a Emporion. Laietania,<br />

8: 87-101.<br />

silGo, l. (1994). Léxico ibérico. València.<br />

untErMAnn, J. (1993). Intercanvi epistolar en un plom<br />

ibèric?. Acta Numismàtica (Barcelona), 21-23: 93-100.<br />

untErMAnn, J. (1995). La lengua ibérica: Nuestro<br />

Conocimiento y Tareas futuras. Veleia, 12: 243-256.<br />

vElAzA, J. (2003). AsEnsio, d., Miró, M., sAnMArtí,<br />

J., vElAzA, J. (2003). Inscripción ibérica sobre<br />

plomo proce<strong>de</strong>nte <strong>de</strong> Castellet <strong>de</strong> Banyoles (Tivissa).<br />

Palaeohispanica, 3: 195-204.<br />

vElAzA, J. (2006). Chronica epigraphica ibérica VII<br />

(2004-2005). Palaeohispanica, 6: 303-327.<br />

vidAl, M. (1983). Les inscriptions peintes en caractères<br />

ibériques <strong>de</strong> Vieille Toulouse. Revue Archéologique <strong>de</strong><br />

la Narbonnaise, 16: 1-28.<br />

vilà, M. dEl v. (1996). Àmfora amb inscripció llatina<br />

i grafit ibèric. Pyrenae, 27 (Barcelona): 295-299.<br />

151


Joan Llinàs<br />

Josep Maria Nolla<br />

Jordi Vivo<br />

Marta Zabala<br />

Introducció<br />

El jaciment <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia fou <strong>de</strong>scobert<br />

l’any 2008 arran <strong>de</strong>l control arqueològic <strong>de</strong> les obres<br />

<strong>de</strong>l TGV al seu pas pel municipi d’Aiguaviva i la seva<br />

excavació, dirigida per M. Zabala, es va realitzar<br />

entre els mesos <strong>de</strong> juliol i setembre. Aquesta estació<br />

es localitza en una zona plana, <strong>de</strong> camps <strong>de</strong> conreu,<br />

situada a llevant <strong>de</strong>l terme municipal, a tocar <strong>de</strong>l<br />

mas <strong>de</strong> l’Abadia (fig. 1). Fou excavada aquella part<br />

que quedava directament afectada per les obres i, en<br />

acabar, les restes foren <strong>de</strong>struï<strong>de</strong>s (Augé et al. 2009:<br />

182-185; Zabala i Sànchez 2010: 289-292; Llinàs i<br />

Zabala 2010: núm. 122, 297, làm. XII,2).<br />

Deixant <strong>de</strong> banda un forn <strong>de</strong> terrissa baixmedie-<br />

val, que aquí no estudiarem, la part principal <strong>de</strong>l jaciment,<br />

que s’estenia per una superfície <strong>de</strong> 2.480 m²,<br />

estava formada per una agrupació <strong>de</strong> 33 sitges, totes<br />

2012<br />

22 Pàgs. 153-170<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva,<br />

Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització<br />

al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva) és una valuosa baula<br />

en l’evolució <strong>de</strong>l suburbium <strong>de</strong> Gerunda, en aquest cas, retrocedint<br />

fins abans <strong>de</strong>l 218 aC, amb unes freqüentacions fermes, difícils <strong>de</strong><br />

<strong>de</strong>finir. Les nombroses fosses excava<strong>de</strong>s assenyalen una ocupació<br />

intensa <strong>de</strong>l lloc d’ençà els primers anys <strong>de</strong>l segle i aC fins al dar-<br />

rer terç o darrer quart <strong>de</strong>l segle i <strong>de</strong> la nostra era. Cal suposar<br />

l’existència d’un establiment agrari <strong>de</strong> tradició indígena que malgrat<br />

superar la crisi d’inicis <strong>de</strong> l’alt imperi acabà <strong>de</strong>sapareixent. Els indicis,<br />

nombrosíssims, aplegats confirmen una forta vocació cerealística.<br />

Paraules clau: establiment ibèric, establiment romà, conreu<br />

<strong>de</strong> cereals, patrons d’ocupació <strong>de</strong>l suburbium <strong>de</strong> Gerunda, cultura<br />

material.<br />

The field of silos of Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva) is a valuable<br />

link in the evolution of the suburbium of Gerunda that goes<br />

back to before 218 BC with some strong frequentations difficult to<br />

<strong>de</strong>fine. The numerous excavated pits mark an intense occupation<br />

of the site from early years of 1st century BC to the last third or<br />

last quarter of 1st century AD. We pose the existence of an agrarian<br />

settlement within the indigenous tradition that, <strong>de</strong>spite of<br />

overcoming the crisis of the beginning of High Empire, finally<br />

disappeared. The compilation of the very numerous signs confirms<br />

a strong grain farming vocation.<br />

Keywords: indigenous settlement, grain crop, occupation patterns<br />

of the suburbium, material culture.<br />

<strong>de</strong> planta circular i amb un diàmetre que oscil·lava<br />

entre 1,35 m i 2,50 m (fig. 2). Excava<strong>de</strong>s en el terreny<br />

natural, tenien generalment una secció entre cilíndrica<br />

i globular i una fondària conservada d’entre 0,20 m<br />

i 2 m. Unes 6 sitges presentaven excavada al fons<br />

una petita cubeta circular, d’entre 10 i 25 cm <strong>de</strong><br />

fondària, una manera <strong>de</strong> fer que <strong>de</strong>tectem en altres<br />

sitjars <strong>de</strong>l territori sense que en puguem explicar la<br />

funció (Moix 2008: 295-297).<br />

Les sitges<br />

Veurem, a continuació, una anàlisi <strong>de</strong>tallada <strong>de</strong><br />

cada una <strong>de</strong> les fosses. Cal parar atenció en el fet<br />

que, en uns pocs casos, el colgament <strong>de</strong>l dipòsit<br />

no es realitzà d’un sol cop sinó en dos moments<br />

cronològicament diferents. L’excavació va permetre<br />

posar-ho <strong>de</strong> manifest.<br />

153


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

Figura 1. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Situació general <strong>de</strong>l jaciment i d’altres estacions que s’hi relacionen.<br />

Figura 2. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. El sitjar durant el procés d’excavació.<br />

154 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

Sitja núm. 1<br />

Hi ha dos nivells <strong>de</strong> farciment que ofereixen una<br />

mateixa cronologia. De l’estrat 1003 proce<strong>de</strong>ix un únic<br />

fragment d’un plat <strong>de</strong> la forma Drag. 15a2 (Passelac<br />

i Vernhet 1993: 571) amb una cronologia dilatada al<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

5<br />

4<br />

llarg <strong>de</strong>ls dos primers terços <strong>de</strong>l segle i (fig. 3,1). En<br />

el nivell inferior (1004), s’han recuperat dues petites<br />

escu<strong>de</strong>lles que atribuiríem a la forma Mayet 37, amb<br />

<strong>de</strong>coració aplicada i que caldria datar grosso modo<br />

entre el 40 i el 70 <strong>de</strong> l’era (López 1989: 174-179) (fig.<br />

3,2 i 3), una escu<strong>de</strong>lla alta <strong>de</strong> ceràmica emporitana<br />

1<br />

0 5c.<br />

Figura 3. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 6, sitja núm. 1 i 7 a 14, sitja núm. 2.<br />

9<br />

11<br />

7<br />

2<br />

14<br />

12<br />

6<br />

3<br />

8<br />

10<br />

13<br />

155


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

tardana <strong>de</strong> forma in<strong>de</strong>terminada (fig. 3,4), dues<br />

olles o tupins <strong>de</strong> perfil en essa (fig. 3,5) i un morter<br />

local <strong>de</strong> llavi triangular <strong>de</strong> formes arrodoni<strong>de</strong>s amb<br />

<strong>de</strong>coració exterior d’impressions uniformes que sovintegen<br />

al llarg <strong>de</strong>l segle i aC i que po<strong>de</strong>n perdurar<br />

puntualment (fig. 3,6). Assenyalem també —serà una<br />

constant al jaciment— dos fragments <strong>de</strong> molí <strong>de</strong><br />

vaivé <strong>de</strong> granit i mitja meta d’un molí rotatori <strong>de</strong><br />

gres. Tot sembla assenyalar un únic colgament que<br />

proposaríem datar en un moment imprecís dins <strong>de</strong>l<br />

segon quart <strong>de</strong>l segle i.<br />

Sitja núm. 2<br />

Tres nivells successius colgaven la fossa. De dalt a<br />

baix 1006, 1016 i 1023. En cada un d’aquests estrats<br />

es recuperà ceràmica. De l’inferior (1023), proce<strong>de</strong>ix<br />

un gobelet <strong>de</strong> ceràmica grisa emporitana que imitava<br />

la forma Mayet 2 <strong>de</strong> les ceràmiques <strong>de</strong> parets fines<br />

itàliques amb bons paral·lels als nivells fundacionals<br />

<strong>de</strong> Gerunda (Nolla i Casas 2009: 63, fig. 45,1)<br />

(fig. 3,13), la vora d’un kalathos <strong>de</strong> mida gran característic<br />

<strong>de</strong> la producció nord-oriental amb la cara<br />

exterior <strong>de</strong>l llavi <strong>de</strong>corada (fig. 3,14), i la robusta vora<br />

d’un dolium petit d’uns 25 cm <strong>de</strong> diàmetre. També<br />

una agulla <strong>de</strong> cap d’os (acus crinalis) i, <strong>de</strong> bronze,<br />

una anella, una peça circular molt fina en forma<br />

<strong>de</strong> casquet esfèric i un recipient només parcialment<br />

conservat, també <strong>de</strong> forma semiesfèrica <strong>de</strong> perfil<br />

molt treballat i per sota <strong>de</strong> la vora tot un seguit <strong>de</strong><br />

perforacions molt subtils simètricament distribuï<strong>de</strong>s.<br />

És un colador sofisticat que constaria <strong>de</strong>l recipient<br />

hemisfèric i d’una robusta nansa perpendicular a<br />

la boca (fig. 4). Proposaríem un origen campanià<br />

(Nogales 1990: 113; Los bronces romanos en España,<br />

1990: peces núm. 234 i 235 (pàgina 287) <strong>de</strong>l catàleg).<br />

Recor<strong>de</strong>m que la troballa <strong>de</strong> peces <strong>de</strong> bronze formant<br />

part <strong>de</strong>l colgament d’una sitja no sovintegen però<br />

tampoc són inexistents. A l’ala est <strong>de</strong>l criptopòrtic <strong>de</strong>l<br />

fòrum emporità, es recuperaren interessants objectes<br />

d’aquell metall amb una cronologia similar (Aquilué<br />

et al. 1984: 44-47, fig. 11 i 12).<br />

Del nivell intermedi (1016) es recuperà un fragment<br />

notable d’un plat <strong>de</strong> la ceràmica campaniana B <strong>de</strong><br />

Cales, forma Lamboglia 5, amb el fons intern <strong>de</strong>corat<br />

amb dos cercles concèntrics i la corona circular<br />

resultant, amb estries (fig. 3,7), una vora <strong>de</strong> kalathos<br />

(fig. 3,12), tres fragments notables d’àmfora Dressel<br />

1A, dues vores i un peu, itàliques (fig. 3,10), una<br />

vora d’àmfora <strong>de</strong> boca plana i una olla <strong>de</strong> ceràmica<br />

reduïda <strong>de</strong> cuina, amb dues nanses contraposa<strong>de</strong>s<br />

punxegu<strong>de</strong>s amb paral·lels als nivells inferiors <strong>de</strong> Casa<br />

Pastors a Girona (Nolla i Casas 2009: 81-83, fig. 57,<br />

11) o en el colgament <strong>de</strong> les sitges <strong>de</strong> la Quintana<br />

(Cervià <strong>de</strong> Ter) (Casas i Nolla en premsa), en un cas<br />

i altre amb datacions <strong>de</strong> tercera dècada <strong>de</strong>l segle i<br />

aC (fig. 3,11).<br />

De l’estrat més alt (1006) proce<strong>de</strong>ix un altre bon<br />

fragment <strong>de</strong>l plat Lamboglia 5 <strong>de</strong> la campaniana B<br />

<strong>de</strong> Cales, amb cercles impresos concèntrics i amb<br />

corona interna <strong>de</strong>corada amb estries, ben igual a<br />

la <strong>de</strong> l’estrat 1016 (fig. 3,8), un plat cassola àpo<strong>de</strong><br />

i <strong>de</strong> llavi subtilment <strong>de</strong>finit (amb paral·lels a Nolla<br />

i Casas 2009: 81-83, fig. 51,12; Aquilué et al. 1984:<br />

Figura 4. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Sitja núm. 2, colador <strong>de</strong> bronze.<br />

376, fig. 141), amb solcs gravats ante cocturam a<br />

la paret externa <strong>de</strong> l’atuell (fig. 3,9), i un fragment<br />

d’una olla o urna amb la cara exterior <strong>de</strong>corada amb<br />

un cordó d’argila disposat horitzontalment i <strong>de</strong>corat<br />

amb impressions digitals successives, una manera<br />

<strong>de</strong> fer ben antiga però que perdura a bastament en<br />

contextos baixrepublicans amb paral·lels a Girona<br />

(Nolla i Casas 2009: 81-83) o a Empúries (Aquilué<br />

et al. 1984: 376, fig. 142,2).<br />

No sabem veure diferències entre els tres estrats.<br />

Fa l’efecte que són abocaments successius. A grans<br />

trets proposaríem una cronologia <strong>de</strong> formació d’aquests<br />

nivells entre la darrera dècada <strong>de</strong>l segle ii i el primer<br />

quart / primer terç <strong>de</strong> l’i aC.<br />

Sitja núm. 3<br />

El material ceràmic recuperat proce<strong>de</strong>ix tot <strong>de</strong> la<br />

UE 1013, el primer abocament. No era gaire abundant<br />

però, com constatarem, sí que era homogeni. Assenyalem<br />

una vora d’un plat <strong>de</strong> la forma Drag. 18, una <strong>de</strong><br />

les més ben representa<strong>de</strong>s amb cronologia ben fixada<br />

entre el 15 i el 60 (Passelac i Vernhet 1993: 572) (fig.<br />

5,1) i també la base sencera d’un petit ungüentari <strong>de</strong><br />

la forma Isings 8 (Isings 1957: 24), ben representat<br />

arreu i també en aquest territori amb cronologies<br />

preferents entre 30 i 60/70 <strong>de</strong> l’era (Nolla i Sureda<br />

2010: 115-117) (fig. 5,2). També s’i<strong>de</strong>ntificà un fragment<br />

significatiu d’un plat cassola <strong>de</strong> base plana, parets<br />

156 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

6 7<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

1<br />

15<br />

16<br />

20 21<br />

23<br />

9<br />

14<br />

2<br />

4<br />

10<br />

0 5c.<br />

11<br />

24 25<br />

Figura 5. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 8, sitja núm. 5, 9 a 13, sitja núm. 7 i 14 a 25, sitja núm. 10.<br />

17<br />

18<br />

22<br />

3<br />

5<br />

8<br />

12<br />

13<br />

19<br />

157


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

obertes vers l’exterior i sense llavi, una forma ben<br />

present <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la baixa república a l’antiguitat tardana<br />

i més enllà, altrament ben coneguda durant el segle i<br />

(Casas et al. 1990: núm. 410, 200-201), tres pon<strong>de</strong>ra,<br />

la part inferior d’un molí rotatori <strong>de</strong> gres (meta), un<br />

molí <strong>de</strong> vaivé <strong>de</strong> granit i una petita aixada <strong>de</strong> ferro.<br />

La presència d’eines <strong>de</strong> ferro entre el reble <strong>de</strong> colgament<br />

d’un d’aquests dipòsits no és gens estranya,<br />

ans al contrari (sobre aquestes circumstàncies i sobre<br />

aquestes eines, Casas i Nolla 2011: 67-71). Proposaríem<br />

una cronologia <strong>de</strong> primera meitat o segon quart <strong>de</strong>l<br />

segle i, sense po<strong>de</strong>r filar més prim.<br />

Sitja núm. 4<br />

Amb poques troballes però clarament baixrepublicanes.<br />

Sitja núm. 5<br />

Hom aplegà ceràmica en els dos nivells <strong>de</strong><br />

colgament <strong>de</strong> la fossa. Del primer abocat (1022),<br />

assenyalaríem, pel que fa a la ceràmica forana, el<br />

fons d’un atuell <strong>de</strong> forma in<strong>de</strong>terminada <strong>de</strong> la terra<br />

sigillata sud-gàl·lica amb un sigillum només parcialment<br />

conservat imprès en el fons intern on po<strong>de</strong>m<br />

llegir: ..INI que ha <strong>de</strong> correspondre a algun d’aquests<br />

terrissaires: Siluinus, Sabrinus, Rufinus, Licinus o<br />

Frontinus, tots ben coneguts al conuentus Tarraconensis<br />

(fig. 5,6). També un fragment <strong>de</strong> petit got <strong>de</strong> ceràmica<br />

<strong>de</strong> parets fines d’origen bètic recobert d’una engalba<br />

brillant <strong>de</strong> to daurat amb <strong>de</strong>coració exterior <strong>de</strong> fulles<br />

<strong>de</strong> pinya (motiu <strong>de</strong>coratiu núm. 8a) que assimilaríem<br />

a la forma Mayet 37 (fig. 5,7). López proposa per a<br />

aquests recipients per a beure una cronologia entre<br />

el 40 i el 80, amb preferència per a mitjan centúria<br />

(López 1989: 174-190). La ceràmica comuna oxidada<br />

era present en un vaset d’uns 17 cm <strong>de</strong> diàmetre <strong>de</strong><br />

llavi en visera que podria correspondre a un petit<br />

morter (fig. 5,8). Assenyalem, també, la recuperació<br />

d’un pondus, tres quartes parts d’un catillus d’un molí<br />

rotatori <strong>de</strong> gres, una punta d’una peça <strong>de</strong> ferro difícil<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>finir (ganivet o podall) i un clau piqueta amb<br />

anella incorporada (sobre aquesta mena d’objectes,<br />

Casas i Nolla 2011: 49-52).<br />

Del nivell <strong>de</strong>l damunt (1012), proce<strong>de</strong>ix una vora<br />

<strong>de</strong> plat <strong>de</strong> la forma Drag. 18 <strong>de</strong> la terra sigillata sudgàl·lica<br />

(Passelac i Vernhet 1993: 572) (fig. 5,3), un<br />

fragment d’una tassa <strong>de</strong> ceràmica bètica <strong>de</strong> parets<br />

fines d’engalba daurada, <strong>de</strong> forma globular i llavi<br />

molt obert (forma Mayet 42), amb <strong>de</strong>coració <strong>de</strong><br />

fulles <strong>de</strong> pinya (tipus 8a) que hom dataria a partir<br />

<strong>de</strong>l principat <strong>de</strong> Claudi I o un xic més enllà (López<br />

1989: 198-201) (fig. 5,5). Deixant <strong>de</strong> costat la recuperació<br />

<strong>de</strong> dos pon<strong>de</strong>ra, només s’i<strong>de</strong>ntificaren una<br />

olla (o urna) <strong>de</strong> perfil en essa <strong>de</strong> ceràmica comuna<br />

oxidada amb nombrosos paral·lels en contextos <strong>de</strong>l<br />

segle i (Casas et al. 1990: núm. 366-386, 180-189) i<br />

una gerra <strong>de</strong> llavi triangular, un mo<strong>de</strong>l ben conegut<br />

en nivells augustals (Casas et al. 1990: núm. 271 i<br />

274, 130-131, per exemple) (fig. 5,4), i una cassola<br />

<strong>de</strong> base plana, parets obertes i sense llavi <strong>de</strong>finit, en<br />

ceràmica reduïda <strong>de</strong> cuina, peces ben conegu<strong>de</strong>s en<br />

contextos <strong>de</strong> segle i (Casas et al. 1990: núm. 410,<br />

200-201). Es recuperà també un catillus d’un molí <strong>de</strong><br />

gres, un fragment d’un molí <strong>de</strong> vaivé <strong>de</strong> granit i una<br />

petita aixada <strong>de</strong> ferro (sobre aquests objectes, Casas<br />

i Nolla 2011: 67-71). Hauríem <strong>de</strong> convenir que els<br />

dos estrats (1012 i 1022) serien dos moments d’un<br />

sol abocament amb voluntat <strong>de</strong> colgar la fossa que<br />

s’hauria efectuat vers mitjan segle.<br />

Sitja núm. 6<br />

A l’únic estrat <strong>de</strong> colgament i<strong>de</strong>ntificat (1015) es<br />

trobà un fragment d’una gran gerra d’emmagatzematge<br />

<strong>de</strong> terrissa grollera reduïda.<br />

Sitja núm. 7<br />

Del nivell més antic (1021) només s’han recuperat<br />

dues peces, una vora d’un petit got <strong>de</strong> la forma<br />

Drag. 27b <strong>de</strong> la terra sigillata sud-gàl·lica (fig. 5,12),<br />

amb una cronologia proposada entre el 40 i el 80<br />

(Passelac i Vernhet 1993: 573), i un fragment <strong>de</strong><br />

tassa <strong>de</strong> ceràmica bètica <strong>de</strong> parets fines engalbada<br />

i <strong>de</strong>coració <strong>de</strong> mamellons a la barbotina sobre la<br />

paret externa que assimilaríem a la forma Mayet 37<br />

(fig. 5,13). De l’estrat <strong>de</strong>l damunt (1018), proce<strong>de</strong>ix<br />

una vora d’un plat <strong>de</strong> la forma Lamboglia 5 <strong>de</strong> la<br />

campaniana B, un altre plat <strong>de</strong> la forma Drag. 18 <strong>de</strong><br />

la terra sigillata sud-gàl·lica (fig. 5,9), dos brocs d’ampolla<br />

<strong>de</strong> ceràmica comuna oxidada amb nombrosos<br />

paral·lels en contextos augustals (Casas et al. 1990:<br />

núm. 286a, 132-133 i núm. 283 i 286 a 289, 130-133)<br />

(fig. 5,10 i 11) i una olla <strong>de</strong> perfil en essa <strong>de</strong> ceràmica<br />

reduïda <strong>de</strong> cuina. Destacarem la recuperació d’un as<br />

d’Emporiae amb la contramarca DD a l’anvers, molt<br />

<strong>de</strong>sgastada (Villaronga 2010a: 307-317).<br />

Res no contradiria el proposar un colgament successiu<br />

<strong>de</strong> la sitja a l’entorn <strong>de</strong> mitjan segle i.<br />

Sitja núm. 8<br />

Amb poques troballes però clarament baixrepublicanes.<br />

Sitja núm. 9<br />

En l’estrat més antic (1034), presència puntual <strong>de</strong><br />

ceràmica <strong>de</strong> la primera meitat <strong>de</strong>l segle i <strong>de</strong> l’era.<br />

En el <strong>de</strong>l damunt (1025), només <strong>de</strong>stacaríem tres<br />

fragments <strong>de</strong> molí rotatori <strong>de</strong> gres i un <strong>de</strong> molí <strong>de</strong><br />

vaivé, <strong>de</strong> pedra granítica.<br />

Sitja núm. 10<br />

Només es trobà material arqueològic en el darrer<br />

<strong>de</strong>ls tres estrats que colgaven la fossa en certa<br />

quantitat (UE 1027). Entre la ceràmica fina d’importació<br />

es recuperà una vora d’un got <strong>de</strong> la forma<br />

Drag. 24/25a, probablement, o b (Passelac i Vernhet<br />

1993: 573), amb un segell en el fons intern OFSABI..<br />

(fig. 5,21), un taller <strong>de</strong> La Graufesenque, el <strong>de</strong> Sabinus,<br />

a bastament documentat a la Citerior, i una<br />

base <strong>de</strong>l gran got cilíndric <strong>de</strong> la forma Drag. 30a o<br />

b, amb <strong>de</strong>coració efectuada a motlle i absolutament<br />

convencional a la paret externa (Passelac i Vernhet<br />

1993: 573-574), <strong>de</strong> la terra sigillata sud-gàl·lica<br />

(fig. 5,22), dos gots <strong>de</strong> ceràmica <strong>de</strong> parets fines bètica<br />

158 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

amb <strong>de</strong>coració reticular en relleu a la paret externa<br />

(<strong>de</strong>c. 9a) que atribuïm a la forma Mayet 38 (López<br />

1989: 191-196), amb una proposta cronològica entre<br />

el 30/35 i el 75/80 (fig. 5,24), un altre got <strong>de</strong> llavi<br />

molt obert <strong>de</strong> la forma Mayet 42 (fig. 5,25) i una<br />

base <strong>de</strong> les mateixes característiques que no po<strong>de</strong>m<br />

i<strong>de</strong>ntificar amb seguretat.<br />

En ceràmica grisa emporitana tardana s’i<strong>de</strong>ntificà<br />

un recipient bitroncocònic <strong>de</strong>corat amb 2 filets a la<br />

paret externa que classificaríem com a forma 8.2 (Nolla<br />

et al. 2003: 51; Nolla, Sagrera i Burch 2007: 57) (fig.<br />

5,23). Es va recuperar també una petita peça sencera<br />

<strong>de</strong> ceràmica grisa <strong>de</strong> la costa catalana, possiblement<br />

fireta, <strong>de</strong> base plana i dues nanses contraposa<strong>de</strong>s<br />

(forma J-I) (Barberà, Nolla i Mata 1993: 46, làm. 15;<br />

Burch i Sagrera 2009: 227) (fig. 5,20).<br />

Es trobà també una vora d’una escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> ceràmica<br />

comuna oxidada <strong>de</strong> llavi <strong>de</strong>senvolupat, ben<br />

<strong>de</strong>finit i que entra lleugerament cap endins. La forma<br />

respon a un tipus d’atuell que hem anomenat escu<strong>de</strong>lla<br />

Llafranc que és ben característic <strong>de</strong> la producció<br />

terrissaire local a partir <strong>de</strong>l segle ii (Casas et al. 1990:<br />

241) (fig. 5,14). La cronologia <strong>de</strong>l dipòsit que, com<br />

veurem, s’hauria <strong>de</strong> situar vers mitjan o tercer quart<br />

<strong>de</strong>l segle i i la localització <strong>de</strong> peces similars en un<br />

context <strong>de</strong> segon quart <strong>de</strong>l segle i a la terrisseria <strong>de</strong>l<br />

Collet <strong>de</strong> Sant Antoni, en procés d’estudi, o al forn<br />

d’Ermedàs (Cornellà <strong>de</strong> Terri) (Simon 2008), ens obliga<br />

a rebaixar la cronologia inicial d’aquesta escu<strong>de</strong>lla al<br />

segon quart / mitjan segle i.<br />

Ben nombroses eren les ceràmiques reduï<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

cuina amb dues vores d’urna (o olla) <strong>de</strong> perfil en<br />

essa (fig. 5,16), la vora d’un plat <strong>de</strong> parets molt<br />

robustes i formes arrodoni<strong>de</strong>s, la vora d’una escu<strong>de</strong>lla<br />

hemisfèrica <strong>de</strong> llavi lleugerament engruixit i<br />

<strong>de</strong>finit exteriorment per dos solcs paral·lels, una vora<br />

d’un plat <strong>de</strong> llavi engruixit i <strong>de</strong>finit exteriorment<br />

per un solc ampli (fig. 5,15), la vora d’una altra<br />

escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> diàmetre reduït (11 cm) però alta, <strong>de</strong><br />

base plana i llavi lleugerament arrodonit, la base<br />

d’olla lleument còncava, dues cassoles <strong>de</strong> base plana<br />

(o lleument còncava) i llavi només insinuat (paral·lels<br />

a Casas et al. 1990: núm. 410, 200-201).<br />

Hom recuperà dos fragments <strong>de</strong> morter <strong>de</strong>l tipus<br />

Azaila, imitació <strong>de</strong> la forma 1. Emporiae 36.2 (Aguarod<br />

1991: 123-129 i 218), un i altre amb la vora externa<br />

<strong>de</strong>corada, amb cronologies, preferentment, <strong>de</strong> segle<br />

i aC (fig. 5,17 i 18).<br />

Assenyalem la troballa d’una tortera sencera, d’un<br />

pondus, tres fragment <strong>de</strong> metae i un <strong>de</strong> catillus <strong>de</strong><br />

molins <strong>de</strong> gres i dos fragments <strong>de</strong> molí rotatori <strong>de</strong><br />

pedra volcànica. Aquestes peces són troballes constants<br />

entre la terra d’abocament llençada per colgar<br />

aquelles fosses en <strong>de</strong>sús.<br />

És certament un context amb presència <strong>de</strong> material<br />

residual però sembla clar que el moment <strong>de</strong><br />

formació <strong>de</strong> l’estrat s’hauria <strong>de</strong> situar vers mitjan o<br />

tercer quart <strong>de</strong>l segle i.<br />

Sitja núm. 11<br />

Un únic nivell d’abocament (1029) i una única<br />

troballa: una vora d’àmfora grecoitàlica <strong>de</strong> llavi molt<br />

obert i perfil triangular que caldria datar abans <strong>de</strong>l<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

200-195 aC (fig. 6,1). Això no vol dir que el colgament<br />

no pogués ser molt posterior.<br />

Sitja núm. 12<br />

De l’únic nivell (1031) es recuperà aquest material:<br />

un enorme fragment d’un plat <strong>de</strong> la forma Lamboglia<br />

5 o 7 <strong>de</strong> peu molt robust i facetat, <strong>de</strong> 15 cm <strong>de</strong> diàmetre<br />

tant per dins com per fora i amb <strong>de</strong>coració<br />

<strong>de</strong> cercles concèntrics i estries damunt el fons intern.<br />

Molt més interessant és la presència d’un segell <strong>de</strong><br />

dues lletres (PA o QA) tangent al cercle imprès interior.<br />

És probable que n’hi hagués un o tres més<br />

disposats radialment. L’argila és beix rosada, ben<br />

<strong>de</strong>purada i compacta, amb un vernís negre, espès i<br />

uniforme, ben adherit, amb alguna tonalitat metàl·lica<br />

que reservava el fons i el peu intern (fig. 6,2). Cal<br />

consi<strong>de</strong>rar-la una producció <strong>de</strong> l’àrea etrusca pròpia<br />

<strong>de</strong>l segle primer avançat obrada potser a Arretium<br />

on és conegut el segell QA (Goudineau 1968: 331-<br />

336). També un bicònic esvelt amb filets <strong>de</strong>corant la<br />

paret externa (fig. 6,3) i un petit gibrell potser <strong>de</strong> la<br />

forma F-I (Barberà, Nolla i Mata 1993: 40-41; Burch<br />

i Sagrera 2009: 222-223). Pel que fa a ceràmiques<br />

reduï<strong>de</strong>s <strong>de</strong> cuina, es recuperà una cassola <strong>de</strong> base<br />

plana i llavi anular, ben present com hem anat veient<br />

en algunes altres sitges (supra), una olla (o tupí)<br />

<strong>de</strong> perfil en essa <strong>de</strong> cos molt cilíndric (paral·lels en<br />

contextos baixrepublicans a Nolla i Casas 2009: 81-<br />

83, fig. 57,5) (fig. 6,4) i una base lleument còncava<br />

també d’una olla. Afegim-hi un catillus <strong>de</strong> gres sencer<br />

i fragments <strong>de</strong> dolium.<br />

Sitja núm. 13<br />

El poc material era clarament baixrepublicà. Es<br />

recuperà una aixada <strong>de</strong> ferro (Casas i Nolla 2011:<br />

67-71).<br />

Sitja núm. 14<br />

Amb poques troballes gens significatives.<br />

Sitja núm. 15<br />

Sense troballes.<br />

Sitja núm. 16<br />

Hom recuperà peces ceràmiques en els tres nivells<br />

<strong>de</strong> colgament <strong>de</strong> la fossa (1044, 1055 i 1066). Comencem<br />

per l’estrat més antic (1066). D’allí proce<strong>de</strong>ix,<br />

només, la vora d’una gerra gran <strong>de</strong> ceràmica d’engalba<br />

blanca (fig. 6,7). També, un molí <strong>de</strong> vaivé <strong>de</strong> granit,<br />

dues nanses <strong>de</strong> situla o <strong>de</strong> perol <strong>de</strong> bronze i <strong>de</strong> ferro,<br />

una clau (sobre peces similars en context baixrepublicà,<br />

Casas i Nolla 2011: 15-21), dos ganivets (Casas<br />

i Nolla 2011: 27-40), una aixada <strong>de</strong> tres <strong>de</strong>nts (Casas i<br />

Nolla 2011: 67-71) i una placa i un podall (Casas<br />

i Nolla 2011: 80-93). Afegim-hi un braçalet ample<br />

<strong>de</strong> bronze i un mànec d’os d’un ganivet (Casas i<br />

Nolla 2011: 37, fig. 17). Al nivell <strong>de</strong>l mig (1055) es<br />

trobaren dos plats Lamboglia 5, un <strong>de</strong>ls quals, més<br />

sencer, amb cercles concèntrics i estries <strong>de</strong>corant<br />

el fons intern (fig. 6,11 i 12) i una escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> la<br />

159


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

3<br />

14<br />

1<br />

12<br />

7<br />

8<br />

0 5c.<br />

4 5<br />

Figura 6. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Material ceràmic. 1, sitja núm. 11, 2 a 4, sitja núm. 12 i 5 a 15, sitja núm. 16.<br />

160 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

6<br />

2<br />

10<br />

13<br />

15<br />

11<br />

9


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

forma 1 <strong>de</strong> Lamboglia, amb el fons extern reservat<br />

i regalims ben visibles (fig. 6,10), un i altres <strong>de</strong> la<br />

ceràmica campaniana <strong>de</strong> Cales. Es recuperà també<br />

un got <strong>de</strong> llavi ganxut <strong>de</strong> la ceràmica <strong>de</strong> parets fines<br />

d’origen itàlic <strong>de</strong> la forma Mayet 3, amb <strong>de</strong>coració<br />

d’espines (o claus) aplicats sobre la cara exterior <strong>de</strong>l<br />

vas amb paral·lels als nivells inferiors <strong>de</strong> Casa Pastors,<br />

a Girona (Nolla i Casas 2009: 65, fig. 46,4 i 6)<br />

(fig. 6,14), una vora d’un kalathos mitjà (fig. 6,15),<br />

una escu<strong>de</strong>lla carenada (forma A-II) (fig. 6.13) i un<br />

gotet amb nansa (D-III), <strong>de</strong> ceràmica grisa emporitana,<br />

ceràmica oxidada <strong>de</strong> tradició ibèrica, dues vores<br />

d’àmfora itàlica, Dressel 1A i 1B, dues tapadores <strong>de</strong><br />

terrissa <strong>de</strong> cuina reduïda, un pes <strong>de</strong> teler i un fragment<br />

d’un molí <strong>de</strong> vaivé <strong>de</strong> granit. Al nivell <strong>de</strong> dalt<br />

<strong>de</strong> tot (1044), es trobà la vora d’un got <strong>de</strong> la forma<br />

Lamboglia 2 d’una ceràmica envernissada <strong>de</strong> negre<br />

in<strong>de</strong>terminada, un llavi recte i alt d’una àmfora Dressel<br />

1B (fig. 6,8), el coll esvelt d’una ampolla <strong>de</strong> la forma<br />

6 <strong>de</strong> la ceràmica d’engalba blanca (Nolla 1981: 51-62)<br />

(fig. 6,5), una robusta tapadora (fig. 6,9) i una cassola<br />

<strong>de</strong> formes arrodoni<strong>de</strong>s i nanses horitzontals (Aquilué<br />

et al. 1984: fig. 142) (fig. 6,6), tant l’una com l’altra<br />

<strong>de</strong> terrissa reduïda <strong>de</strong> cuina. També dues metae i un<br />

catillus <strong>de</strong> gres, un molí <strong>de</strong> vaivé <strong>de</strong> pedra volcànica<br />

local i una clau <strong>de</strong> ferro (Casas i Nolla 2011: 27-40).<br />

Sitja núm. 17<br />

Hom i<strong>de</strong>ntificà tres nivells colgant la fossa (1047,<br />

1050 i 1056). En el més antic (1056) es trobà, <strong>de</strong><br />

la ceràmica d’engalba blanca, un gran vas <strong>de</strong> cos<br />

globular i broc vessador que <strong>de</strong>via constar d’una<br />

nansa contraposada que no s’ha conservat, una forma<br />

nova i no reconeguda fins ara (fig. 7,5), el coll d’una<br />

ampolla <strong>de</strong> llavi molt senzill, anular, probablement la<br />

forma 6 (Nolla 1981: 51-62) (fig. 7,4), i un recipient<br />

cilíndric, <strong>de</strong> llavi molt simple però ben <strong>de</strong>finit que<br />

caldria assimilar a una peça molt semblant localitzada<br />

entre el material <strong>de</strong>ls nivells inferiors <strong>de</strong> Casa Pastors<br />

(Nolla i Casas 2009: fig. 51,2). Tres vores <strong>de</strong> kalathos<br />

<strong>de</strong> mida gran (fig. 7,6) i pel que fa a la ceràmica<br />

grisa emporitana, dues escu<strong>de</strong>lles <strong>de</strong> les formes A-II<br />

i A-III (Burch i Sagrera 2009: 208-209) (fig. 7,2 i 3).<br />

També una vora <strong>de</strong>l plat Lamboglia 5 (campaniana<br />

calena) (fig. 7,1) i àmfora ibèrica, conjuntament amb<br />

una vora d’un dolium <strong>de</strong> mida reduïda, la peça fixa<br />

d’un molí rotatori <strong>de</strong> gres (meta) i la mòbil d’un <strong>de</strong><br />

pedra volcànica (catillus).<br />

En el nivell <strong>de</strong>l mig (1050) es recuperà un fragment<br />

d’escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> la ceràmica emporitana tardana cuita<br />

a foc oxidant que caldria assimilar genèricament a la<br />

forma 2 (Nolla et al. 2003: 39; Nolla, Sagrera i Burch<br />

2007: 51-54) (fig. 7,10) i dos recipients, una escu<strong>de</strong>lla<br />

hemisfèrica i un plat cassola, <strong>de</strong> la terrissa reduïda <strong>de</strong><br />

cuina (fig. 7,11 i 12). Es recuperà, molt malmenada,<br />

una eina <strong>de</strong> ferro, possiblement d’un podall.<br />

De l’estrat superior (1047) proce<strong>de</strong>ixen tres escu<strong>de</strong>lles<br />

<strong>de</strong> ceràmica emporitana tardana <strong>de</strong> les formes<br />

2.2, 2.2a i 2.3 (Nolla et al. 2003: 40-41; Nolla, Sagrera<br />

i Burch 2007: 51-52) (fig. 7,7 a 9) i un fragment <strong>de</strong><br />

molí rotatori <strong>de</strong> gres.<br />

Queda ben clar que aquesta sitja fou colgada en<br />

dos moments cronològicament separats. El nivell més<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

antic és tardorepublicà, <strong>de</strong> molt al final <strong>de</strong>l segle ii<br />

o primer terç/primera meitat <strong>de</strong> l’i aC. Els superiors<br />

s’han <strong>de</strong> datar a partir <strong>de</strong>l darrer terç/darrer quart<br />

<strong>de</strong>l segle i aC i fins a mitjan segle i <strong>de</strong> l’era.<br />

Sitja núm. 18<br />

Hom i<strong>de</strong>ntificà quatre nivells <strong>de</strong> colgament (1049,<br />

1057, 1060 i 1061). Només en el més antic fou possible<br />

recuperar una única peça, una vora d’àmfora<br />

púnica <strong>de</strong> llavi dret i robust. Potser caldria datar el<br />

primer abocament (1061), i <strong>de</strong> fet el colgament <strong>de</strong><br />

la sitja, durant l’ibèric ple.<br />

Sitja núm. 19<br />

Amb molt poc material <strong>de</strong> cronologia incerta.<br />

Sitja núm. 20<br />

La poca terrissa localitzada cal consi<strong>de</strong>rar-la baixrepublicana.<br />

Afegim-hi un fragment <strong>de</strong> molí <strong>de</strong> granit.<br />

Sitja núm. 21<br />

En l’estrat <strong>de</strong> colgament (1063) es recuperà una<br />

escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> ceràmica emporitana tardana forma 2.3<br />

(Nolla et al. 2003: 41; Nolla, Sagrera i Burch 2007:<br />

52) (fig. 7,13), una vora <strong>de</strong> kalathos amb la cara<br />

superior <strong>de</strong>l llavi elegantment <strong>de</strong>corada (fig. 7,14),<br />

un got pseudocilíndric (fig. 7,15) i la robusta base<br />

amb peu molt marcat (fig. 7,16) <strong>de</strong> ceràmica reduïda<br />

grollera i un ganxo <strong>de</strong> ferro (Casas i Nolla 2011:<br />

44-49). Proposaríem una cronologia <strong>de</strong> darreria <strong>de</strong>l<br />

segle i aC.<br />

Sitja núm. 22<br />

Ceràmica poc <strong>de</strong>finida, <strong>de</strong> tradició ibèrica, i presència<br />

<strong>de</strong> dos fragments <strong>de</strong> molins <strong>de</strong> vaivé <strong>de</strong> granit<br />

i un quadrans tardorepublicà encunyat a Roma.<br />

Sitja núm. 23<br />

Amb da<strong>de</strong>s insuficients.<br />

Sitja núm. 24<br />

Amb poc material clarament baixrepublicà i tres<br />

pon<strong>de</strong>ra.<br />

Sitja núm. 25<br />

En els dos estrats <strong>de</strong> colgament <strong>de</strong> la fossa, UE<br />

1072 i 1081, es recollí material en poca quantitat.<br />

Veurem en primer lloc el que s’aplegà en el nivell<br />

abocat inicialment (1081). D’allí proce<strong>de</strong>ix la vora<br />

d’un plat <strong>de</strong> la forma Goudineau 17 <strong>de</strong> TS itàlica<br />

per al qual s’ha proposat una cronologia <strong>de</strong> molt al<br />

final <strong>de</strong>l segle i aC (Goudineau 1968: 291) (fig. 8,3).<br />

Era l’única peça importada. També es recuperà una<br />

escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> ceràmica emporitana tardana forma 2.3<br />

(Nolla et al. 2003: 41; Nolla, Sagrera i Burch 2007:<br />

52) (fig. 8,4) i dos fragments <strong>de</strong> gotet ansat en ceràmica<br />

grisa emporitana <strong>de</strong> la forma D-III (fig. 8,5),<br />

que dataríem <strong>de</strong> manera general dins <strong>de</strong>l segle i aC,<br />

161


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

3 4<br />

9<br />

7<br />

8<br />

0 5c.<br />

Figura 7. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 12, sitja núm. 17 i 13 a 16, sitja núm. 21.<br />

162 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

1<br />

14<br />

13<br />

6<br />

11<br />

10<br />

15<br />

2<br />

5<br />

16<br />

12


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

6<br />

1<br />

0 5c.<br />

2<br />

8<br />

13 14<br />

Figura 8. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 5, sitja núm. 25, 6 a 11, sitja núm. 26, 12, sitja núm. 28 i 13 a 14, sitja núm. 29.<br />

12<br />

5<br />

9<br />

10<br />

3<br />

11<br />

4<br />

7<br />

163


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

i un gran fragment d’un plat o plata <strong>de</strong> parets molt<br />

robustes <strong>de</strong> ceràmica reduïda <strong>de</strong> cuina. També una<br />

possible espàtula <strong>de</strong> bronze, fragmentada.<br />

Del nivell <strong>de</strong> més amunt (1072) proce<strong>de</strong>ix un fragment<br />

d’escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> ceràmica emporitana tardana,<br />

forma 2.2b (Nolla et al. 2003: 40-41; Nolla, Sagrera i<br />

Burch 2007: 52) (fig. 8,1), el broc <strong>de</strong> llavi triangular<br />

d’una gerra d’engalba blanca (fig. 8,2) i una base<br />

còncava i umbilicada d’una alta gerra <strong>de</strong>l mateix<br />

tipus <strong>de</strong> terrissa. Afegim-hi una espàtula <strong>de</strong> bronze,<br />

ben conservada.<br />

No és fàcil, amb tan poques canyes, fer un cistell.<br />

Tanmateix, pensem que un estrat i altre foren abocats<br />

en un mateix moment al darrer quart <strong>de</strong>l segle i aC<br />

o molt poc més tard.<br />

Sitja núm. 26<br />

Es van i<strong>de</strong>ntificar dos nivells <strong>de</strong> colgament. Tanmateix,<br />

l’inferior no proporcionà terrissa (1086). Això<br />

impe<strong>de</strong>ix saber si l’obliteració fou en dues etapes<br />

o <strong>de</strong> cop. A l’estrat 1074 es recuperà una escu<strong>de</strong>lla<br />

<strong>de</strong> parets molt robustes <strong>de</strong> la forma Lamboglia 1 <strong>de</strong><br />

ceràmica <strong>de</strong> vernís negre in<strong>de</strong>terminada (fig. 8,6),<br />

tres fragments <strong>de</strong> gerres, vores i bases, <strong>de</strong> la ceràmica<br />

d’engalba blanca (fig. 8,8 a 10), un plat <strong>de</strong> la<br />

forma C-I <strong>de</strong> ceràmica emporitana (fig. 8,7), peces<br />

<strong>de</strong> ceràmica comuna oxidada <strong>de</strong> tradició indigeta,<br />

una vora d’àmfora Dressel 1A i una altra <strong>de</strong> dolium<br />

<strong>de</strong> mi<strong>de</strong>s petites, una urna (o olla) <strong>de</strong> perfil en essa,<br />

una tortera hemisfèrica (fig. 8,11), fragments <strong>de</strong> molí<br />

rotatori <strong>de</strong> gres i <strong>de</strong> vaivé <strong>de</strong> granit i algunes peces<br />

<strong>de</strong> ferro molt afecta<strong>de</strong>s.<br />

Dataríem la formació <strong>de</strong>l nivell al segon quart/<br />

mitjan segle i aC.<br />

Sitja núm. 27<br />

Amb molt poc material baixrepublicà.<br />

Sitja núm. 28<br />

Es recuperà en l’únic estrat <strong>de</strong> colgament (1078)<br />

un gran plat <strong>de</strong> la forma Lamboglia 7 <strong>de</strong> mi<strong>de</strong>s consi<strong>de</strong>rables<br />

(14 cm <strong>de</strong> diàmetre <strong>de</strong>l peu) i parets molt<br />

robustes amb tres corones circulars concèntriques<br />

<strong>de</strong>cora<strong>de</strong>s amb estries (fig. 8,12). Es tractaria d’una<br />

producció etrusca <strong>de</strong> vernís negre pròpia <strong>de</strong>l segle i<br />

aC avançat, ben semblant a la peça i<strong>de</strong>ntificada a la<br />

sitja núm. 12 (supra). També es conservava una piqueta<br />

<strong>de</strong> ferro amb una anella (Casas i Nolla 2011: 49-52).<br />

Sitja núm. 29<br />

De l’únic estrat que colgava la fossa (1083) proce<strong>de</strong>ixen<br />

les quatre peces que <strong>de</strong>scrivim: una vora gran<br />

d’olla <strong>de</strong> perfil en essa, amb dues nanses contraposa<strong>de</strong>s<br />

que surten <strong>de</strong>l llavi, una forma ben present al<br />

llarg <strong>de</strong>ls segles, una vora d’olla cassola <strong>de</strong> formes<br />

arrodoni<strong>de</strong>s i base convexa, amb paral·lels en època<br />

augustal (Casas et al. 1990: núm. 307, 140-141 i<br />

núm. 322, 146-147), una altra <strong>de</strong> semblant amb les<br />

nanses enganxa<strong>de</strong>s a la panxa (fig. 8,13) i una base<br />

plana d’una altra olla, totes tres <strong>de</strong> ceràmica <strong>de</strong><br />

cuina reduïda. També es recuperà una vora d’àmfo-<br />

ra Tarraconense 1, <strong>de</strong> segona meitat <strong>de</strong>l segle i aC<br />

(fig. 8,14). Hi hauríem d’afegir quatre fragments <strong>de</strong><br />

vidre <strong>de</strong> peces petites in<strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s, una aixada<br />

<strong>de</strong> ferro, una fíbula <strong>de</strong>l tipus Avcissa (Feugère 1985:<br />

312-331; Erice 1995: 111-145) i tres anelles <strong>de</strong> bronze<br />

i dues mone<strong>de</strong>s una <strong>de</strong> les quals era un as partit<br />

(semissis) (Villaronga 2010b: 319-334) i l’altra, un as<br />

emporità amb la contramarca DD a l’anvers (Villaronga<br />

2010a: 307-315).<br />

Sitja núm. 30<br />

La fossa era colgada per un únic nivell (1085) on<br />

es localitzà una escu<strong>de</strong>lla hemisfèrica sense llavi <strong>de</strong><br />

ceràmica reduïda <strong>de</strong> cuina, quatre fragments <strong>de</strong> morter<br />

<strong>de</strong> vaivé <strong>de</strong> pedra granítica i una mà <strong>de</strong> morter<br />

<strong>de</strong>l mateix material.<br />

Sitja núm. 31<br />

Amb poques troballes i, per tant, amb dificultats<br />

per po<strong>de</strong>r-la situar en el temps: una vora d’olla <strong>de</strong><br />

perfil en essa <strong>de</strong> ceràmica reduïda <strong>de</strong> cuina, <strong>de</strong> forma<br />

estandarditzada (fig. 9,1), i 2 pon<strong>de</strong>ra, ambdós amb<br />

uns senyals cruciformes gravats abans <strong>de</strong> la cuita<br />

a la cara superior dins d’una tradició ben arrelada<br />

(fig. 9,2 i 3). També una peça semicircular <strong>de</strong> bronze,<br />

l’emmanegament d’una gúbia i una moneda, un as<br />

probablement, massa gastada.<br />

Sitja núm. 32<br />

També un únic estrat (1091) on es trobà només<br />

una gerra <strong>de</strong> llavi <strong>de</strong> coll <strong>de</strong> cigne <strong>de</strong> ceràmica comuna<br />

bicolor ibèrica (fig. 9,4). Les gerres d’aquesta<br />

mena sovintegen en contextos <strong>de</strong> l’ibèric ple essent<br />

pràcticament inexistents durant el segle ii aC.<br />

Sitja núm. 33<br />

Material residual, sigil·lada sud-gàl·lica i un pondus.<br />

Resumint, doncs, po<strong>de</strong>m consi<strong>de</strong>rar que potser<br />

tres d’aquests dipòsits haurien estat colgats abans <strong>de</strong>l<br />

200 aC (núm. 11, 18 i 32) (9,09%), onze, al llarg <strong>de</strong><br />

la primera meitat <strong>de</strong>l segle i aC (núm. 2, 4, 8, 13, 16,<br />

20, 21, 22, 24, 26 i 27) (33,33%), quatre, durant la<br />

segona meitat <strong>de</strong>l segle i aC (núm. 12, 25, 28 i 31),<br />

vuit, dins <strong>de</strong>l segle i (núm. 1, 3, 5, 7, 9, 10, 29 i 33)<br />

(24,24%) i sis en un moment in<strong>de</strong>terminat (núm. 6,<br />

14, 15, 19, 23 i 30). Deixant <strong>de</strong> banda la fase d’ocupació<br />

molt puntual a l’ibèric ple, constatem, a partir<br />

d’un moment in<strong>de</strong>terminat <strong>de</strong> la primera meitat <strong>de</strong>l<br />

segle i aC, una presència continuada, sense talls fins<br />

al tercer quart <strong>de</strong>l segle i <strong>de</strong> l’era o un xic més enllà.<br />

La manca absoluta <strong>de</strong> ceràmica africana <strong>de</strong> taula o <strong>de</strong><br />

cuina confirmaria plenament aquesta datació. L’etapa<br />

inicial d’aquest segon moment —primera meitat <strong>de</strong>l<br />

segle i aC— sembla la més potent quantitativament<br />

parlant, amb un terç <strong>de</strong>l total (fig. 10).<br />

Material fora <strong>de</strong> context<br />

Hi ha altres troballes ceràmiques. Assenyalem les<br />

proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la UE 1001, l’estrat superficial que colgava<br />

164 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

3<br />

2<br />

0 5c.<br />

Figura 9. Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Material ceràmic. 1 a 3, sitja núm. 31, 4, sitja núm. 32 i 5 a 8, superficial (UE 1001).<br />

el sitjar, amb una vora <strong>de</strong> l’escu<strong>de</strong>lla Drag. 37 <strong>de</strong>corada<br />

en terra sigillata hispànica (fig. 9,7), una vora d’un<br />

plat pla <strong>de</strong> ceràmica grisa emporitana tardana, forma<br />

1.3 (Nolla et al. 2003: 37-38; Nolla, Sagrera i Burch<br />

2007: 50-51) (fig. 9,5) i una escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> la mateixa<br />

producció (forma 2.2.c) (Nolla et al. 2003: 40-41; Nolla,<br />

Sagrera i Burch 2007: 52) (fig. 9,6), un peu d’àmfora<br />

difícil <strong>de</strong> classificar i una robusta vora <strong>de</strong> dolium<br />

(fig. 9,8) i mitja pedra <strong>de</strong> molí <strong>de</strong> gres, meta i catillus.<br />

Un panorama idèntic al que hem anat <strong>de</strong>scrivint.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

8<br />

El material que hem <strong>de</strong>scrit no divergeix especialment<br />

<strong>de</strong>l que sol trobar-se colgant aquests grans<br />

dipòsits d’emmagatzematge. Mereix una certa atenció<br />

la presència d’unes quantes eines <strong>de</strong> ferro, moltes<br />

lliga<strong>de</strong>s al treball <strong>de</strong>l camp que, tanmateix, tenen<br />

nombrosos paral·lels en jaciments similars d’aquestes<br />

terres (consulteu Casas i Nolla 2011).<br />

Cal, també, assenyalar l’extraordinària quantitat <strong>de</strong><br />

molins familiars que no fan altra cosa que confirmar<br />

la vocació cerealística <strong>de</strong> l’establiment. Uns quants són<br />

6<br />

7<br />

5<br />

1<br />

4<br />

165


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

Sitja UE Data colgament<br />

Sitja núm. 1 1003-1004 30-50<br />

Sitja núm. 2 1023-1016-1006 80-70 aC<br />

Sitja núm. 3 Mitjan segle i dC<br />

Sitja núm. 4 Primera meitat segle i aC<br />

Sitja núm. 5 1042-1022 40-60<br />

Sitja núm. 6 In<strong>de</strong>terminada<br />

Sitja núm. 7 1018 Mitjan segle i<br />

1021 30-70<br />

Sitja núm. 8 Primera meitat segle i aC<br />

Sitja núm. 9 Primera meitat segle i dC<br />

Sitja núm. 10 1027 40-80<br />

Sitja núm. 11 250-195 aC (?)<br />

Sitja núm. 12 1031 50-30 aC<br />

Sitja núm. 13 Primera meitat segle i aC<br />

Sitja núm. 14 In<strong>de</strong>terminada<br />

Sitja núm. 15 In<strong>de</strong>terminada<br />

Sitja núm. 16 1066 80-70 aC<br />

1055 80-70 aC<br />

1044 90-70 aC<br />

Sitja núm. 17 1047-1050 25 aC-20 dC<br />

1056 Primera meitat segle i aC<br />

Sitja núm. 18 Segle iii aC (?)<br />

Sitja núm. 19 In<strong>de</strong>terminada<br />

Sitja núm. 20 Primera meitat segle i aC<br />

Sitja núm. 21 100-50 aC<br />

Sitja núm. 22 Primera meitat segle i aC<br />

Sitja núm. 23 In<strong>de</strong>terminada<br />

Sitja núm. 24 Primera meitat segle i aC<br />

Sitja núm. 25 1072-1081 Final <strong>de</strong>l segle i aC<br />

Sitja núm. 26 1079 Primera meitat/segon quart <strong>de</strong>l segle i aC<br />

Sitja núm. 27 Primera meitat segle i aC<br />

Sitja núm. 28 Vers mitjan segle i aC<br />

Sitja núm. 29 1083 Primer terç/primera meitat <strong>de</strong>l segle i<br />

Sitja núm. 30 In<strong>de</strong>terminada<br />

Sitja núm. 31 1089 50-10 aC (?)<br />

Sitja núm. 32 Segle iii aC (?)<br />

Sitja núm. 33 Primera meitat segle i dC<br />

Figura 10.- Camp <strong>de</strong> l’Abadia. Taula resum <strong>de</strong> la cronologia <strong>de</strong> les sitges.<br />

rotatoris obrats en gres i en pedra volcànica local i<br />

una quantitat molt consi<strong>de</strong>rable són <strong>de</strong> vaivé sobre<br />

pedra granítica i, puntualment, volcànica d’Aiguaviva.<br />

No sembla que puguin atribuir-se tots a la fase més<br />

antiga (ibèric ple). Cal suposar que continuaren en<br />

ús durant bona part <strong>de</strong>l segle i aC potser <strong>de</strong>dicats a<br />

mòltes molt <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s.<br />

La presència d’objectes <strong>de</strong> bronze no és normal<br />

però tampoc extraordinària (supra). Malgrat tot,<br />

sorprèn l’existència d’uns quants objectes sofisticats<br />

i d’importació (perols amb nansa, coladors, instruments<br />

mèdics) en cronologies baixrepublicanes. Cal<br />

consi<strong>de</strong>rar que formaven part <strong>de</strong> l’instrumentum <strong>de</strong><br />

la llar. Gens sorprenent és la troballa d’algunes mo<strong>de</strong>stes<br />

mone<strong>de</strong>s. Només en context <strong>de</strong> segle i <strong>de</strong> l’era<br />

documentem l’ús d’objectes <strong>de</strong> vidre, sempre, però,<br />

en proporcions molt reduï<strong>de</strong>s.<br />

166 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

Consi<strong>de</strong>racions generals<br />

Aquest sitjar <strong>de</strong> notables proporcions —i que podria<br />

ser més gran atesos els condicionants propis d’una<br />

excavació preventiva— és un jaciment diferent que<br />

obre noves vies <strong>de</strong> recerca i nous camins d’interpretació<br />

en relació amb l’estudi <strong>de</strong> l’ocupació <strong>de</strong>l Pla <strong>de</strong><br />

Girona i àrees immediates.<br />

L’existència d’aquest conjunt <strong>de</strong> fosses s’ha <strong>de</strong><br />

posar en relació directa amb el conreu cerealístic<br />

d’unes terres que oferien unes excel·lents condicions<br />

<strong>de</strong>s d’un punt <strong>de</strong> vista agrícola. Probablement aquest<br />

sitjar <strong>de</strong>pendria <strong>de</strong> l’oppidum <strong>de</strong>l Puig <strong>de</strong> Can Cendra<br />

(Estanyol, Bescanó) que es localitza a una distància<br />

pru<strong>de</strong>nt, però no pas immediata, d’uns 5 km (fig. 1).<br />

És un jaciment poc conegut però <strong>de</strong> notable entitat<br />

i ocupat fins a la primera meitat o mitjan segle i aC<br />

quan, probablement com a conseqüència <strong>de</strong> la fundació<br />

<strong>de</strong> Gerunda, s’hauria abandonat pacíficament (Burch et<br />

al. 2010b: núm. 123, 297-299, fig. 18) (fig. 1). No hi ha<br />

cap altre oppidum conegut tan pròxim. I, tanmateix,<br />

po<strong>de</strong>m estar segurs que aquesta <strong>de</strong>pendència, si és<br />

que existí, no fou directa sinó indirecta. En efecte, les<br />

peculiaritats <strong>de</strong>l colgament <strong>de</strong> les sitges, el material<br />

trobat i les seves característiques, la llarga cronologia,<br />

tot apuntaria vers l’existència d’un establiment rural<br />

permanent situat a la plana, cal imaginar que molt<br />

a la vora <strong>de</strong> les fosses. No po<strong>de</strong>m contemplar com<br />

a possible un llarg <strong>de</strong>splaçament <strong>de</strong> runa i terres<br />

d’abocament per obliterar unes fosses en <strong>de</strong>sús que<br />

podien representar un perill i una nosa. Altrament,<br />

els objectes recuperats ens assenyalen aquest origen<br />

amb alguna tortera, alguns pon<strong>de</strong>ra, fragments <strong>de</strong><br />

tegulae i imbrices, una quantitat notable <strong>de</strong> molins <strong>de</strong><br />

vaivé i giratoris, alguna àmfora, eines <strong>de</strong> ferro i, en<br />

general, atuells d’ús diari, preferentment <strong>de</strong> terrissa<br />

però també <strong>de</strong> bronze, tant lligats a la preparació<br />

<strong>de</strong>l menjar (morters, olles, tupins...) com a la taula<br />

i al consum. Per la quantitat recuperada semblarien<br />

reflectir un hàbitat d’escàs gruix <strong>de</strong>mogràfic. Afegim-hi<br />

les restes òssies i malacològiques <strong>de</strong>scobertes que no<br />

farien altra cosa que reblar aquest clau.<br />

A favor d’aquesta argumentació —existència d’un<br />

establiment rural— hi adduiríem una altra constatació<br />

que pensem que és interessant proposar: la llarga<br />

continuïtat <strong>de</strong>l registre arqueològic sense talls ni<br />

trencaments, molt més enllà, sorprenentment, ateses<br />

les da<strong>de</strong>s conegu<strong>de</strong>s fins ara, <strong>de</strong> la baixa república<br />

fins a ocupar els tres primers quarts <strong>de</strong>l segle i quan,<br />

<strong>de</strong>finitivament, la informació s’atura.<br />

Si observem amb atenció l’anàlisi exhaustiva <strong>de</strong>l<br />

material, queda clara l’existència <strong>de</strong> material proce<strong>de</strong>nt<br />

<strong>de</strong> tres sitges anterior al segle ii aC. Són molt poques<br />

peces però molt clares (9,09%) però que podrien no<br />

estar directament relaciona<strong>de</strong>s amb les fosses. Entre<br />

aquest moment, segle iii aC, i la nova etapa, molt<br />

a l’inici <strong>de</strong>l segle i aC, no tenim da<strong>de</strong>s i no ha <strong>de</strong><br />

ser casualitat. Podríem suposar, doncs, l’existència<br />

d’un petit lloc d’habitació, potser usat temporalment,<br />

ocupant una etapa probablement no gaire llarga <strong>de</strong><br />

la fase final <strong>de</strong> l’ibèric ple, un document més <strong>de</strong> la<br />

presència <strong>de</strong> població dispersa, normalment <strong>de</strong> curt<br />

abast, lluny <strong>de</strong>ls oppida. Més d’un segle <strong>de</strong>sprés, i<br />

dins d’una altra dinàmica ben diferent que intensificà<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

i consolidà un important poblament rural disposat<br />

sobre els conreus, novament aquell sector <strong>de</strong>l Pla <strong>de</strong><br />

Girona, el Camp <strong>de</strong> l’Abadia, tornà a ser ocupat. No<br />

creiem que fos una casualitat sinó el coneixement<br />

<strong>de</strong>l lloc i la realitat <strong>de</strong> l’ocupació anterior. Aquest<br />

hàbitat, que ha quedat més enllà <strong>de</strong> l’àrea explorada<br />

arqueològicament, no seria, tampoc, gaire gran, molt<br />

probablement <strong>de</strong> tipus familiar, com els <strong>de</strong> la majoria<br />

d’establiments d’aquesta mena i que comencem a conèixer<br />

amb un cert <strong>de</strong>tall (Burch et al. 2010a: 75-93).<br />

Per les cronologies inicials d’aquesta segona —i<br />

última— etapa d’ocupació (vers 90-70 aC), hauríem<br />

<strong>de</strong> plantejar-nos la realitat física d’aquest establiment<br />

que fins ara hem consi<strong>de</strong>rat <strong>de</strong> tipus indiget. En<br />

efecte, queda clar, especialment al Pla <strong>de</strong> Girona i<br />

territoris immediats, en el que seria el suburbium<br />

<strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> Gerunda, l’existència segura <strong>de</strong> grans<br />

vil·les romanes ja <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l segon quart <strong>de</strong>l segle i aC.<br />

Pla <strong>de</strong> l’Horta (Sarrià <strong>de</strong> Ter) (fig. 1), més cap al<br />

nord, Can Pau Birol o Bell-lloc <strong>de</strong>l Pla (fig. 1), Sant<br />

Pere <strong>de</strong> Montfullà (fig. 1) i església <strong>de</strong> Sant Menna<br />

(Vilablareix) (Nolla i Palahí en premsa; Burch et al.<br />

2010a: 82-90) (fig. 1), aquestes tres darreres molt<br />

pròximes, unes més que altres, al sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong><br />

l’Abadia. És una possibilitat teòrica que cal consi<strong>de</strong>rar<br />

però que rebutjaríem per la magnitud <strong>de</strong>l sitjar<br />

i, més encara, per la cronologia <strong>de</strong>l jaciment, amb<br />

una sobtada interrupció en època flàvia.<br />

Hi veuríem un paral·lel en la Casa <strong>de</strong>l Racó (Sant<br />

Julià <strong>de</strong> Ramis) (fig. 1), un establiment indígena que<br />

fins a l’inici <strong>de</strong>l segle ii mantingué unes característiques<br />

tipològiques molt poc itàliques però que finalment<br />

acabà es<strong>de</strong>venint una autèntica petita vil·la fins a<br />

l’abandonament final en una altra dinàmica (Burch et<br />

al. 1994: 123-138; Burch et al. 2010c: núm. 167, 321).<br />

Per les raons que fos, el Camp <strong>de</strong> l’Abadia no<br />

acabà consolidant-se o <strong>de</strong>glutit dins d’una propietat<br />

més gran —potser dins <strong>de</strong>l fundus <strong>de</strong> la vil·la que<br />

existí a l’entorn <strong>de</strong> Cal Temple (Aiguaviva) <strong>de</strong> la qual<br />

sabem molt poques coses però que hagué <strong>de</strong> ser d’un<br />

cert embalum (Nolla i Casas 2005: 227-229) (fig. 1).<br />

Finalment, caldria teoritzar sobre una altra qüestió<br />

que sembla posar-se <strong>de</strong> manifest quan estudiem amb<br />

cert <strong>de</strong>tall el Pla <strong>de</strong> Girona <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l segle ii aC, en<br />

endavant. Sembla fora <strong>de</strong> tot dubte una intensificació<br />

<strong>de</strong> l’explotació agrícola d’aquelles terres tal com posarien<br />

<strong>de</strong> manifest els grans sitjars <strong>de</strong> Torre Vedruna<br />

(Llinàs, Merino i Montalbán 2010: núm. 150, 312-<br />

314, làm. XIII,2 i fig. 23) (fig. 1), al sud, i <strong>de</strong>l Bosc<br />

<strong>de</strong>l Congost (Burch i Sagrera 2009) (fig. 1), al nord,<br />

amb cronologies pròpies <strong>de</strong> segle ii i, si <strong>de</strong> cas, molt<br />

al principi <strong>de</strong> l’i aC. Seria una explotació lligada als<br />

oppida que es localitzen en espais immediats (Puig<br />

<strong>de</strong> Can Cendra, *Kerunta) si bé això no impediria<br />

l’existència d’alguns petits establiments, estacionals o<br />

permanents, sobre els conreus. La fundació <strong>de</strong> Gerunda<br />

hauria significat la reorganització <strong>de</strong> tot aquest<br />

territori, l’abandonament <strong>de</strong> les velles ciutats ibèriques<br />

i, gairebé <strong>de</strong> seguida, l’aparició d’unes quantes vil·les<br />

romanes (supra) però també d’establiments <strong>de</strong> tipus<br />

indígena explotant, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la proximitat, aquelles<br />

terres, un mo<strong>de</strong>l que coexistí majoritàriament fins a<br />

època d’August (Burch et al. 2010a: 75-93), que <strong>de</strong><br />

vega<strong>de</strong>s es perllongà més enllà, com el jaciment que<br />

167


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

estem estudiant, i altres vega<strong>de</strong>s acabà es<strong>de</strong>venint<br />

una autèntica vil·la com la Casa <strong>de</strong>l Racó (supra).<br />

Proposaríem fixar la segona ocupació <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong><br />

l’Abadia dins d’aquest gran moviment que significà<br />

la reorganització <strong>de</strong> tot aquest territori, ara amb un<br />

únic nucli central (Gerunda). Potser <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Puig <strong>de</strong><br />

Can Cendra un petit grup, probablement una família<br />

en sentit extens, s’haurien establert sobre les terres<br />

que conreaven seguint un mo<strong>de</strong>l a bastament conegut<br />

i d’enorme èxit d’ençà la primera meitat <strong>de</strong>l segle<br />

ii aC. La <strong>de</strong>dicació primordial als cereals, l’emmagatzematge<br />

<strong>de</strong>l producte en sitges, algunes peculiaritats<br />

<strong>de</strong>l registre arqueològic i la cronologia <strong>de</strong>l jaciment,<br />

serien arguments a consi<strong>de</strong>rar a favor d’aquesta proposta<br />

i per raons <strong>de</strong>sconegu<strong>de</strong>s aquell establiment <strong>de</strong><br />

vocació agrícola i cerealística no <strong>de</strong>saparegué en la<br />

gran onada <strong>de</strong> canvis que afectaren <strong>de</strong> dalt a baix<br />

tot el segle i aC sinó que continuà actiu fins a l’inici<br />

<strong>de</strong> l’època flàvia. Per què, caldria preguntar, no seguí<br />

els camins convencionals <strong>de</strong> l’evolució <strong>de</strong> la majoria<br />

<strong>de</strong> jaciments similars? És, certament, una pregunta<br />

sense resposta que la metodologia arqueològica no pot<br />

resoldre. Les possibilitats són diverses i cap dada ens<br />

empeny vers una o altra. I tanmateix, el coneixement<br />

general <strong>de</strong> l’evolució <strong>de</strong> la història <strong>de</strong>l suburbium <strong>de</strong><br />

Gerunda, que comencem a conèixer gràcies a intenses<br />

excavacions arqueològiques realitza<strong>de</strong>s darrerament, on<br />

la presència <strong>de</strong> vil·les molt notables i antigues se’ns<br />

fa evi<strong>de</strong>nt, ens inclinarien a suposar la impossibilitat<br />

<strong>de</strong> mantenir un mo<strong>de</strong>l obsolet i, alhora, la capacitat<br />

<strong>de</strong> conversió. Sigui com sigui, l’establiment <strong>de</strong>ixà<br />

d’existir. Les terres, <strong>de</strong> gran qualitat, haurien passat a<br />

ser treballa<strong>de</strong>s <strong>de</strong>s d’un fundus més gran dins d’una<br />

manera d’explotar el territori aleshores hegemònica.<br />

Dins d’aquest procés que hem ressenyat <strong>de</strong> manera<br />

tan simple hi caben multitud <strong>de</strong> matisos i possibilitats<br />

que no po<strong>de</strong>m copsar. Convé tenir-los presents i ser<br />

conscients <strong>de</strong> la complexitat d’uns fets que l’arqueologia<br />

no pot reconstruir amb les da<strong>de</strong>s que tenim. El<br />

<strong>de</strong>scobriment i l’exploració <strong>de</strong> l’hipotètic establiment<br />

agrari ens ajudaria, <strong>de</strong> ben segur, a veure-ho més clar.<br />

Joan Llinàs<br />

Janus, S. L. Carrer <strong>de</strong>l Turó, 3 baixos<br />

17006 Girona<br />

jllinas@janus.cat<br />

Marta Zabala<br />

Janus, S. L. Carrer <strong>de</strong>l Turó, 3 baixos<br />

17006 Girona<br />

martazabala@gmail.com<br />

Josep M. Nolla<br />

Facultat <strong>de</strong> Lletres <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Girona.<br />

Plaça Ferrater Mora, 1<br />

17071 Girona<br />

josep.nolla@udg.edu<br />

Jordi Vivo<br />

Facultat <strong>de</strong> Lletres <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Girona.<br />

Plaça Ferrater Mora, 1<br />

17071 Girona<br />

jordi.vivo@udg.edu<br />

168 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

Bibliografia<br />

AGuArod, C. (1991). Cerámica romana importada <strong>de</strong><br />

cocina en la Tarraconense. Saragossa.<br />

Aquilué, x., MAr, r., nollA, J. M., ruiz dE Arbulo,<br />

J. i sAnMArtí, E. (1984). El fòrum romà d’Empúries<br />

(Excavacions <strong>de</strong> 1982). Una aproximació arqueològica<br />

al procés històric <strong>de</strong> la romanització al nord-est <strong>de</strong><br />

la Península Ibèrica (Monografies emporitanes VI).<br />

Barcelona.<br />

AuGé, A., llinàs, J., Moix, E., sánchEz i zAbAlA, M.<br />

(2009). Prehistòria recent i antiguitat a Aiguaviva i<br />

Fornells <strong>de</strong> la Selva: les troballes arqueològiques a<br />

les obres <strong>de</strong>l TGV. Qua<strong>de</strong>rns <strong>de</strong> la Selva, 21: 175-194.<br />

bArbErà, J., nollA, J. M. i MAtA, E. (1993). La<br />

ceràmica grisa emporitana (Cua<strong>de</strong>rnos <strong>de</strong> Arqueología,<br />

6). Barcelona.<br />

burch, J. i sAGrErA, J. (2009). Excavacions arqueològiques<br />

a la muntanya <strong>de</strong> Sant Julià <strong>de</strong> Ramis. 3. Els sitjars.<br />

Girona-Sant Julià <strong>de</strong> Ramis.<br />

burch, J., cArrAscAl, c., MErino, J. i nAvArro, N.<br />

(1994). La vil·la romana <strong>de</strong> la Casa <strong>de</strong>l Racó. Annals<br />

<strong>de</strong> l’Institut d’Estudis Gironins, XXXIII: 123-138.<br />

burch, J., cAsAs, J., costA, A., nollA, J. M., pAlAhí,<br />

l., roJAs, A., sAGrErA, J., vivó, d., vivo, J. i siMon, J.<br />

(2010a). La síntesi. A: M. nollA, L. pAlAhí, J. vivo (a<br />

cura <strong>de</strong>). De l’oppidum a la ciuitas. La romanització<br />

inicial <strong>de</strong> la Indigècia. J. Girona: 7-188.<br />

burch, J., cAsAs, J., costA, A., nollA, J. M., pAlAhí,<br />

l., roJAs, A., sAGrErA, J., vivó, d., vivo, J. i siMon,<br />

J. (2010b). 123. Puig <strong>de</strong> Can Cendra. A: J. M. nollA,<br />

L. pAlAhí i J. vivo (a cura <strong>de</strong>). De l’oppidum a la<br />

ciuitas. La romanització inicial <strong>de</strong> la Indigècia. Girona:<br />

297-299, fig. 18.<br />

burch, J., cAsAs, J., costA, A., nollA, J. M., pAlAhí,<br />

l., roJAs, A., sAGrErA, J., vivó, d., vivo, J., siMon,<br />

J. (2010c). 167. Casa <strong>de</strong>l Racó. A: J. M. nollA, L.<br />

pAlAhí i J. vivo (a cura <strong>de</strong>). De l’oppidum a la ciuitas.<br />

La romanització inicial <strong>de</strong> la Indigècia. Girona: 321,<br />

làm. XV,2.<br />

cAsAs, J. i nollA, J. M. (2011). Instrumental <strong>de</strong> hierro<br />

<strong>de</strong> época romana y <strong>de</strong> la Antigüedad Tardía en el N.<br />

E. De la Península Ibérica (BAR International Series<br />

2217). Oxford.<br />

cAsAs, J. i nollA, J. M. (en premsa). La Quintana<br />

(Cervià <strong>de</strong> Ter, el Gironès). La fase baixrepublicana.<br />

Cypsela, 19.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X<br />

cAsAs, J., cAstAnyEr, p., nollA, J. M. i trEMolEdA, J.<br />

(1990). Ceràmiques comunes i <strong>de</strong> producció local d’època<br />

romana. I. Materials augustals i alto-imperials a les<br />

comarques orientals <strong>de</strong> Girona (Sèrie Monogràfica,<br />

12). Girona.<br />

EricE lAcAbE, r. (1995). Las fíbulas <strong>de</strong>l nor<strong>de</strong>ste <strong>de</strong> la<br />

Península Ibérica: siglos i a. E. al iv d. E. Saragossa.<br />

fEuGèrE, M. (1985). Les fibules en Gaule méridionale<br />

<strong>de</strong> la conquête à la fin du ve siècle aprés J.-C. (Revue<br />

Archéologique <strong>de</strong> Narbonnaise. Supplément 12). París.<br />

GoudinEAu, ch. (1968). la céramique arétine lisse.<br />

Fouilles <strong>de</strong> l’École Française <strong>de</strong> Rome à Bolsena (Poggio<br />

Moscini). 1962-1967, IV (Mélanges d’Archéologie et<br />

d’Histoire, Supl. 6). París.<br />

isinGs, A. (1957). Roman Glass from Dated Finds<br />

(Archaeologica Traictina, II). Groningen/Djakarta.<br />

llinàs, J., MErino, J. i MontAlbán, c. (2010). 150. Torre<br />

Vedruna. A: J. M. nollA, L. pAlAhí, i J. vivo (a cura<br />

<strong>de</strong>). De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial<br />

<strong>de</strong> la Indigècia. Girona: 312-314, làm. XIII,2 i fig. 23.<br />

llinàs, J. i zAbAlA, M. (2010). 122. Camp <strong>de</strong> l’Abadia.<br />

A: J. M. nollA, L. pAlAhí i J. vivo (a cura <strong>de</strong>). De<br />

l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial <strong>de</strong> la<br />

Indigècia. Girona: 297, làm. XII,2.<br />

lópEz, A. (1989). Las cerámicas romanas <strong>de</strong> pare<strong>de</strong>s<br />

finas en Cataluña (Qua<strong>de</strong>rns Científics i Tècnics, 2).<br />

Barcelona.<br />

Los bronces romanos en España. Madrid.<br />

Moix, E. (2008). Jaciment <strong>de</strong> Vall-llobrega. Novenes<br />

Jorna<strong>de</strong>s d’Arqueologia <strong>de</strong> les Comarques <strong>de</strong> Girona,<br />

L’Escala-Empúries: 295-297.<br />

noGAlEs bAsArrAtE, T. (1990). Bronces romanos en<br />

Augusta Emérita. A: Los bronces romanos en España.<br />

Madrid: 103-115.<br />

nollA, J. M. (1981). La ceràmica d’engalba blanca.<br />

Una nova aportació a l’estudi <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> baixrepublicà<br />

(segles ii-i a.C.) al nord-est <strong>de</strong>l Principat.<br />

A: Miscel·lània commemorativa <strong>de</strong>l Desè Aniversari<br />

<strong>de</strong>l Col·legi Universitari <strong>de</strong> Girona (1969/70-1979/80).<br />

Estudi General, 1. Girona: 51-62.<br />

nollA, J. M. i cAsAs, J. (1984). Carta arqueològica <strong>de</strong><br />

les comarques <strong>de</strong> Girona. El poblament d’època romana<br />

al nord-est <strong>de</strong> Catalunya. Girona.<br />

169


Joan Llinàs et al., El sitjar <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès). Da<strong>de</strong>s noves sobre la romanització al Pla <strong>de</strong> Girona<br />

nollA, J. M. i cAsAs, J. (2005). Cal Temple (Aiguaviva,<br />

el Gironès). A: J. M. nollA, J. cAsAs i P. sAntAMAriA<br />

(a cura <strong>de</strong>). In suo fundo. Els cementiris rurals <strong>de</strong> les<br />

antigues ciuitas d’Emporiae, Gerundae i Aquae Calidae.<br />

Estudi General, 25. Girona: 227-229.<br />

nollA, J. M. i cAsAs, J. (2009). Arqueologia urbana<br />

a Girona. L’excavació cuina <strong>de</strong> Casa Pastors (Estudis<br />

Arqueològics, 8). Girona.<br />

nollA, J. M. i pAlAhí, l. (en premsa). El paisatge <strong>de</strong>l<br />

suburbium <strong>de</strong> Gerunda. A: L’ager Tarraconensis. Paisatge,<br />

poblament, cultura material i història. Tarragona, 27 i<br />

28 d’octubre <strong>de</strong> 2010. Tarragona.<br />

nollA, J. M., sAGrErA, J. i burch, J. (2007). III. Les<br />

ceràmiques emporitanes tardanes. Una producció<br />

terrissaire d’abast regional a cavall <strong>de</strong>l canvi d’era.<br />

Estat <strong>de</strong> la qüestió. A: M. rocA i J. principAl (a cura<br />

<strong>de</strong>). Les imitacions <strong>de</strong> vaixella fina importada a la<br />

Hispania Citerior (segles i aC - i dC) (Sèrie Documenta<br />

6). Tarragona: 47-67.<br />

nollA, J. M. i surEdA, M. (2010). Materials d’una<br />

sepultura romana <strong>de</strong> Corçà (Baix Empordà) al Museu<br />

Episcopal <strong>de</strong> Vic. Qua<strong>de</strong>rns <strong>de</strong>l Museu Episcopal <strong>de</strong><br />

Vic, IV: 111-122.<br />

nollA, J. M., pAtiño, c., sAGrErA, J. i vivó, d. (2003).<br />

La vil·la romana i el jaciment altmedieval <strong>de</strong> Sant<br />

Pere <strong>de</strong> Montfullà (Bescanó, el Gironès) (Estudis<br />

Arqueològics, 5). Girona.<br />

pAssElAc, M. i vErnhEt, A. (1993). Céramique sigillée<br />

sud-gauloise. A: Dicocer. Dictionnaire <strong>de</strong>scéramiques<br />

antiques (viième s. av. n. è. – viième s. <strong>de</strong> n. è.) en<br />

Méditerranée nord-occi<strong>de</strong>ntal (Provence, Languedoc,<br />

Ampurdan). Lattara, 6: 569-580.<br />

siMon, J. (2008). Bòbila d’Ermedàs. Estudi <strong>de</strong>l material<br />

arqueològic <strong>de</strong> la UE-115. Universitat <strong>de</strong> Girona, treball<br />

<strong>de</strong> recerca <strong>de</strong> màster.<br />

villAronGA, L. (2010a). Les contramarques “dofí” i<br />

“DD” <strong>de</strong> les mone<strong>de</strong>s d’Empòrion. A: Obra numismàtica<br />

esparsa. II. Grec i ibèric d’àmbit català. Barcelona:<br />

307-317.<br />

villAronGA, L. (2010b). Las monedas partidas<br />

proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> las excavaciones <strong>de</strong> Emporion. A:<br />

Obra numismàtica esparsa. II. Grec i ibèric d’àmbit<br />

català, Barcelona: 319-334.<br />

zAbAlA, M. i sánchEz, M. (2010). El camp <strong>de</strong> sitges<br />

i el forn <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> l’Abadia (Aiguaviva, Gironès).<br />

Desenes Jorna<strong>de</strong>s d’Arqueologia <strong>de</strong> les Comarques <strong>de</strong><br />

Girona. Arbúcies: 289-292.<br />

170 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 153-170, ISSN: 1131-883-X


Marta Morán Álvarez<br />

Les ocupacions al barri extramurs<br />

<strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal<br />

Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

Als següents paràgrafs donarem una visió <strong>de</strong> conjunt <strong>de</strong> l’evolució<br />

<strong>de</strong>l barri <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal, situat fora muralles; <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les<br />

primeres freqüentacions amb la instal·lació <strong>de</strong> la necròpolis d’època<br />

romana, passant per l’efímer barri medieval, les guerres i setges<br />

patits per la ciutat <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’anomenat front <strong>de</strong> Magdalena en època<br />

mo<strong>de</strong>rna, fins a la construcció <strong>de</strong> la línia <strong>de</strong> ferrocarril al 1861.<br />

Paraules clau: Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal, necròpoli romana, cànem,<br />

barri medieval, “retranchements”, Lleida, estació.<br />

Introducció<br />

Sis anys <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la primera intervenció a la<br />

zona i quatre <strong>de</strong>ls son<strong>de</strong>jos per acotar l’espai, es va<br />

emprendre l’excavació en extensió <strong>de</strong> tot l’àmbit d’actuació<br />

urbana, que havia <strong>de</strong> transformar una antiga<br />

zona <strong>de</strong> magatzem i aparcament en un equipament per<br />

a la terminal ferroviària i un nou vial que, travessant<br />

el riu Segre, ofereix una nova entrada a la ciutat.<br />

Els primers resultats havien estat encoratjadors<br />

i amb aquesta darrera campanya preteníem po<strong>de</strong>r<br />

traçar una projecció versemblant <strong>de</strong> l’evolució <strong>de</strong>l<br />

barri <strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls seus inicis. L’obra suposava exhaurir<br />

tota l’estratigrafia d’una zona propera als 6.700 metres<br />

quadrats, tot i que la zona que realment havia ofert<br />

resultats positius a les prospeccions era d’uns 5.000<br />

metres quadrats aproximadament.<br />

Gràcies als son<strong>de</strong>jos previs, es va organitzar el<br />

treball <strong>de</strong>limitant una zona <strong>de</strong> perill més evi<strong>de</strong>nt<br />

22 2012<br />

Pàgs. 171-182<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

In the following paragraphs we are going to give an overall<br />

view of the evolution of the Sant Pau <strong>de</strong> Mercadal quarter, that<br />

was in the outskirts of the historic city, from the first occupation<br />

with the installation of a Roman necropolis, through the ephemeral<br />

feudal quarter and the <strong>de</strong>fensive structures of the called front<br />

of the Magdalena that were built during the sieges and wars that<br />

the city suffered in mo<strong>de</strong>rn epoch, to the construction of the first<br />

railway station in 1861.<br />

Key words: Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal, roman necropolis, hemp<br />

plant, feudal quarter, “retranchements”, Lleida, railway station.<br />

i dos zones més <strong>de</strong> seguiment. El primer metre i<br />

mig es va retirar amb maquinària pesant i també<br />

els 50 cm següents, però amb una atenció especial,<br />

fins que van <strong>de</strong>saparèixer les restes <strong>de</strong> terres acumula<strong>de</strong>s<br />

al segle xix per a la construcció <strong>de</strong> la línia<br />

<strong>de</strong> ferrocarril.<br />

A partir d’aquell moment el treball es realitzà exclusivament<br />

<strong>de</strong> forma manual. L’extensió i la logística<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong> la pròpia obra va obligar a<br />

la participació d’un nombrós grup d’operaris que van<br />

fluctuar entre els nou i fins un màxim <strong>de</strong> vint-i-tres,<br />

a més d’una sèrie <strong>de</strong> màquines excavadores que anaven<br />

enretirant els nivells superficials i obrint espai.<br />

El cost <strong>de</strong> personal no especialitzat i maquinària<br />

va ser assumit per la promotora <strong>de</strong> l’obra (ADIF -<br />

Metrovacesa), mentre que els tècnics (arqueòlegs<br />

i <strong>de</strong>lineants) van ser aportats per l’Ajuntament <strong>de</strong><br />

Lleida.<br />

171


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

La campanya final es va <strong>de</strong>senvolupar entre els<br />

mesos <strong>de</strong> novembre <strong>de</strong> 2008 i març <strong>de</strong> 2009.<br />

Recull històric<br />

A partir <strong>de</strong> la conquesta cristiana <strong>de</strong>ls comtes<br />

Ermengol IV d’Urgell i Ramon Berenguer IV <strong>de</strong><br />

Barcelona i la posterior capitulació, Lleida inicia la<br />

seva etapa feudal amb una repoblació, atès que la<br />

població musulmana queda fora <strong>de</strong>ls límits fronterers.<br />

Per a una millor implantació territorial s’inicia la<br />

creació i organització parroquial. En aquest sentit,<br />

l’Església tindrà un paper fonamental en l’estructuració<br />

social i territorial <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r.<br />

Les notícies que tenim <strong>de</strong> la creació, existència<br />

i extinció <strong>de</strong> la pobla <strong>de</strong>l Mercadal provenen fonamentalment<br />

<strong>de</strong> les recopilacions realitza<strong>de</strong>s per<br />

J. Lladonosa a partir <strong>de</strong> l’Arxiu Capitular <strong>de</strong> Lleida<br />

i l’Arxiu Municipal (Llibre Verd i Llibre Verd petit<br />

<strong>de</strong> la Paeria respectivament). Creat a partir <strong>de</strong> la<br />

conquesta cristiana, aquest indret havia tingut ja una<br />

importància inicial amb la situació <strong>de</strong> la necròpolis<br />

<strong>de</strong> la ciutat en època romana, les notícies <strong>de</strong> la qual<br />

ens arriben amb la construcció <strong>de</strong> la nova estació<br />

<strong>de</strong>l ferrocarril al 1926. En aquesta ocasió els treballs,<br />

que foren duts a terme amb els mitjans <strong>de</strong>l moment,<br />

van consistir en la recuperació <strong>de</strong>ls materials més<br />

evi<strong>de</strong>nts sota la direcció <strong>de</strong> la Comisión Provincial<br />

<strong>de</strong> Monumentos i en particular <strong>de</strong> la mà <strong>de</strong> Salvador<br />

Roca i Lletjós (Pérez 1992: 200).<br />

Deixant <strong>de</strong> banda aquest episodi inicial, la fundació<br />

<strong>de</strong> la parròquia <strong>de</strong> Sant Pau és al 1168 i segons l’Ordinatio<br />

Ecclesia Iler<strong>de</strong>nsis, forma part <strong>de</strong> la prepositura<br />

<strong>de</strong> Santa Maria Magdalena (Lladonosa 1971: 174).<br />

Poc temps <strong>de</strong>sprés Alfons el Cast estableix al 1174<br />

el lloc i el dia en què es farà el mercat setmanal,<br />

triant com a lloc aquest, fora <strong>de</strong> les muralles velles<br />

<strong>de</strong> Magdalena i el dijous com a dia per celebrar-lo.<br />

La informació recollida per J. Lladonosa (Lladonosa<br />

1978: 21-63) ens apropa a referències <strong>de</strong>ls elements<br />

existents al barri: d’una banda, <strong>de</strong>scriu una gran<br />

plaça porxada propera a l’església, i, <strong>de</strong> l’altra, una<br />

sèrie <strong>de</strong> carrers com el carrer <strong>de</strong> Sant Pau davant el<br />

temple <strong>de</strong>l mateix nom, el carrer <strong>de</strong> l’Areny, potser a<br />

tocar <strong>de</strong> la zona més propera al Noguerola, el carrer<br />

<strong>de</strong>l Sarraí, el carreró <strong>de</strong> la Figuera o el carrer <strong>de</strong>ls<br />

frares <strong>de</strong>l Carme.<br />

Com a barri eminentment comercial en el moment<br />

<strong>de</strong> la seva creació hi ha una gran quantitat <strong>de</strong><br />

comerciants tolosans, es mencionen Hug <strong>de</strong> Blumat,<br />

Guillem Hug <strong>de</strong> Tolosa, Pere De Tarascó, etc. També<br />

s’hi fa menció d’un forn i existien basses d’amerar el<br />

cànem, existència que s’ha pogut contrastar arqueològicament.<br />

Es tracta <strong>de</strong> receptacles <strong>de</strong> planta circular<br />

amb un extrem allargat en forma <strong>de</strong> cullera excavats<br />

a les argiles on es <strong>de</strong>ixava el lli i el cànem a estovar<br />

amb aigua per facilitar la tasca <strong>de</strong> treure fibres. De<br />

vega<strong>de</strong>s, i així ho vam po<strong>de</strong>r comprovar, s’hi afegien<br />

pedres per garantir la immersió <strong>de</strong> la planta (Morán<br />

2006: 364-365).<br />

També estava ubicat aquí el convent <strong>de</strong>ls carmelites<br />

calçats tal com revela el nom d’un <strong>de</strong>ls carrers abans<br />

esmentats i una mica més vers el nord els hospitalers<br />

<strong>de</strong> Sant Joan <strong>de</strong> Jerusalem amb els molins associats<br />

al Noguerola.<br />

A partir <strong>de</strong> 1366 amb les lluites entre Pere el<br />

Cerimoniós (IV d’Arago i III <strong>de</strong> Catalunya) i Pere<br />

el Cruel (I <strong>de</strong> Castella), es commina els veïns que encara<br />

viuen extramurs <strong>de</strong> la ciutat que passin a ocupar<br />

els albergs abandonats <strong>de</strong> l’interior. Així mateix, els<br />

habitatges abandonats <strong>de</strong>l Mercadal són en<strong>de</strong>rrocats<br />

per tal d’emprar el material en la reconstrucció <strong>de</strong><br />

les muralles <strong>de</strong> Lleida.<br />

Poc temps <strong>de</strong>sprés, moltes cases i graners es transformen<br />

paulatinament en horts. La repoblació a la<br />

zona <strong>de</strong> llevant, les pestes i els conflictes polítics van<br />

incentivar el gradual buidament <strong>de</strong> les cases. L’activitat<br />

productiva principal passa d’ésser comercial a agrícola.<br />

Al 1382 el Mercadal està habitat només per pagesos,<br />

tot i que encara es continuen celebrant els mercats<br />

setmanals. Al 1429 no consta ja cap alberg habitat<br />

i el mercat es trasllada a la plaça <strong>de</strong> la carnisseria<br />

<strong>de</strong> la parròquia <strong>de</strong> Magdalena. Amb la guerra <strong>de</strong><br />

Joan II el barri queda totalment arrasat i el darrer<br />

cop <strong>de</strong> gràcia serà l’extinció <strong>de</strong> la parròquia al 1477.<br />

La primera notícia, publicada al 2008, sobre la localització<br />

<strong>de</strong>l barri se centrava bàsicament en la i<strong>de</strong>ntificació<br />

<strong>de</strong> l’església, la necròpolis i una zona <strong>de</strong> tallers.<br />

En aquest cas, la zona excavada correspon en<br />

gran part a la zona d’habitatges. Gràcies a això hem<br />

pogut restituir una porció <strong>de</strong>l barri on s’aprecien<br />

les dimensions <strong>de</strong> cadascun <strong>de</strong>ls habitatges i la seva<br />

distribució al voltant d’un carrer.<br />

Primers testimonis arqueològics <strong>de</strong>l<br />

barri<br />

Les primeres freqüentacions enregistra<strong>de</strong>s en aquest<br />

punt es refereixen a la instal·lació <strong>de</strong> la necròpolis<br />

romana <strong>de</strong> la ciutat. Situada a una <strong>de</strong> les vies principals<br />

<strong>de</strong> sortida <strong>de</strong> l’urbs vers el nord, aquesta necròpoli<br />

va ser excavada i se’n va recuperar part <strong>de</strong>ls<br />

seus materials en el moment <strong>de</strong> construir l’estació<br />

mo<strong>de</strong>rnista als anys vint <strong>de</strong>l segle passat (fig. 1).<br />

La ubicació precisa ha estat sempre objecte <strong>de</strong><br />

discussió. L’existència d’un únic plànol realitzat per<br />

Ignacio Villalonga sense referències actuals complica<br />

molt aquesta tasca. Nosaltres hem volgut intentar<br />

situar aquests sarcòfags i per a aquesta feina hem<br />

comptat amb l’original d’un plànol <strong>de</strong> la vella esta-<br />

Figura 1. El <strong>de</strong>scobriment <strong>de</strong>ls sarcòfags romans al 1926.<br />

Foto: Servei d’Audiovisuals <strong>de</strong> l’IEI.<br />

172 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

ció facilitat per personal d’ADIF. Tot i que manca la<br />

data podria haver estat realitzat cap al 1916 per les<br />

similituds amb el publicat per Catllar i Armengol a<br />

l’Atles <strong>de</strong> Lleida amb el núm. 158 (Catllar i Armengol<br />

1986: 375). En aquest plànol apareixen reproduïts tant<br />

l’antiga estació com els docks o magatzems també<br />

anomenats “tinglados”.<br />

Digitalitzant ambdós plànols, ampliant-los a la<br />

mateixa escala i prenent com a referència la mida<br />

<strong>de</strong>ls sarcòfags <strong>de</strong> pedra, hem pogut trobar un únic<br />

magatzem que manté les proporcions <strong>de</strong>l plànol <strong>de</strong><br />

Villalonga. És a partir d’aquest anomenat “tinglado”<br />

que se situa l’estació <strong>de</strong> referència i els sarcòfags.<br />

Més complicada és la interpretació <strong>de</strong> la menció<br />

<strong>de</strong> l’eix <strong>de</strong>l camí <strong>de</strong> Corbins, que pensem que és més<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X<br />

una forma d’orientar les restes que una veritable<br />

indicació d’on se situava el camí. Afortunadament la<br />

inclusió <strong>de</strong>l nord geogràfic corrobora la situació que<br />

en aquest moment proposem així com els testimonis<br />

orals que menciona Pérez al seu article (Pérez 1992:<br />

200). L’únic argument que podria posar-ho en dubte<br />

és la relativa llunyania <strong>de</strong> l’eix <strong>de</strong>l camí <strong>de</strong> Corbins,<br />

com a continuació <strong>de</strong>l cardo Màxim <strong>de</strong> la ciutat, que<br />

aproximadament situem en l’eix <strong>de</strong> l’actual carrer<br />

Car<strong>de</strong>nal Remolins. De tota manera, l’extensió <strong>de</strong><br />

les necròpolis pot variar per molts factors i si bé és<br />

cert que es <strong>de</strong>senvolupen a partir <strong>de</strong>ls eixos viaris,<br />

també és cert que les restes es po<strong>de</strong>n dispersar en<br />

una àrea bastant més ampla. És per això que creiem<br />

que el fet que l’eix <strong>de</strong>l cardo estigui aproximadament<br />

Figura 2. Localització <strong>de</strong>l lloc on van ser troba<strong>de</strong>s les restes <strong>de</strong> la necròpoli romana al 1926. A dalt a l’esquerra, una part<br />

d’un plànol <strong>de</strong> serveis datat aproximadament al 1916 proporcionat per personal d’Adif; a la dreta, el plànol croquis <strong>de</strong><br />

Villalonga amb els elements <strong>de</strong> referència. A sota, el resultat <strong>de</strong> combinar ambdós plànols. El pont que apareix és el mateix<br />

encara avui existent al carrer Comtes d’Urgell.<br />

173


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

Figura 3. A la imatge superior, situació <strong>de</strong>l barri <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal respecte a la ciutat medieval als segles xiii-xiv i<br />

<strong>de</strong> les restes medievals aparegu<strong>de</strong>s a la resta <strong>de</strong> la ciutat. A la inferior, restes <strong>de</strong> la primera fase <strong>de</strong>l barri <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l<br />

Mercadal. Segles xiii-xiv. Al voltant <strong>de</strong> l’església apareixen els primers habitatges mentre que en el barri industrial només<br />

tenim les basses per al tractament <strong>de</strong>l cànem.<br />

174 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

a 200 metres, no impe<strong>de</strong>ix que acompleixi aquesta<br />

funció. Un exemple molt proper d’això el tenim a la<br />

necròpolis <strong>de</strong> Tarraco (TED’A 1987) (fig. 2).<br />

Pel que fa a la presència <strong>de</strong> mosaics, és més difícil<br />

interpretar la seva funcionalitat. Sense referència a<br />

un recinte martirial, tan sols ens queda pensar en<br />

algun tipus d’habitatge suburbà. No po<strong>de</strong>m parlar,<br />

doncs, d’una continuació <strong>de</strong> culte <strong>de</strong>s d’època romana<br />

baiximperial fins al moment medieval cristià. Les<br />

restes troba<strong>de</strong>s d’enterraments cristians són bastant<br />

més lluny <strong>de</strong>l lloc que ara estem <strong>de</strong>terminant. Avui<br />

en dia sabem que l’església i gran part <strong>de</strong>l barri estan<br />

al sud gairebé en línia amb l’actual carrer Jeroni<br />

Puja<strong>de</strong>s i la plaça Noguerola. Aquestes restes, sobretot<br />

l’església, han aparegut sota els edificis <strong>de</strong> l’estació<br />

antiga, tal com hem corroborat en el moment <strong>de</strong>l<br />

seguiment en el rebaix <strong>de</strong> les vies. D’altra banda, els<br />

sarcòfags d’època romana situats al plànol són més<br />

propers, tal com es pot apreciar, al pont <strong>de</strong>l carrer<br />

Comtes d’Urgell.<br />

Fins ara no s’ha trobat cap altra necròpolis al voltant<br />

<strong>de</strong> la ciutat romana. Existeixen, però, enterraments<br />

dispersos a l’interior d’Ilerda que hem d’interpretar<br />

més com un fet puntual que com un costum que<br />

va prenent força. Només una petita representació<br />

al carrer Democràcia es podria interpretar com una<br />

continuació <strong>de</strong> culte que torna a aparèixer en època<br />

medieval, però sempre amb molts interrogants (Morán,<br />

Gil, Loriente i Payà en premsa).<br />

Ben al contrari <strong>de</strong>l que succeeix en altres èpoques,<br />

la ciutat andalusina sembla prescindir d’aquesta porció<br />

<strong>de</strong> terreny. De tot el volum <strong>de</strong> materials remenats<br />

i extrets a la zona, <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> andalusí només ha<br />

aparegut ceràmica i amb bastant seguretat forma part<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>ixalles puntuals o elements aprofitats fruit <strong>de</strong><br />

processos post<strong>de</strong>posicionals.<br />

No hi ha restes d’estructures i no és fins a l’època<br />

feudal (i ben entrat el segle xii) que hi trobem la<br />

primera edificació.<br />

La creació <strong>de</strong>l raval <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l<br />

Mercadal<br />

Com hem dit abans, el bisbe Guillem Pere <strong>de</strong> Ravidats<br />

fundà la parròquia <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal<br />

al 1168, consagrant el temple sota l’advocació <strong>de</strong> sant<br />

Pau. La seva ubicació ja va ser objecte <strong>de</strong> publicació<br />

(Morán 2006: 364). Es tracta d’un edifici romànic amb<br />

uns fonaments molt potents construïts amb la mateixa<br />

tècnica amb què es bastí l’església <strong>de</strong> Sant Joan<br />

o la <strong>de</strong> Sant Martí, amb dos alineacions paral·leles<br />

<strong>de</strong> pedres ben escaira<strong>de</strong>s que formen el folre que es<br />

rebleix <strong>de</strong> morter <strong>de</strong> calç i pedres. La seva orientació<br />

situa la capçalera a l’est, com marquen els cànons.<br />

Al seu voltant es <strong>de</strong>senvolupa una àrea <strong>de</strong> necròpolis<br />

amb sepultures <strong>de</strong> dos tipus diferents, unes en caixa<br />

<strong>de</strong> lloses situa<strong>de</strong>s sobretot a la zona més propera a<br />

l’església i la capçalera, i les altres, que són les més<br />

generalitza<strong>de</strong>s, en fossa simple on s’ubicava la caixa<br />

<strong>de</strong> fusta, segons s’ha pogut constatar a partir <strong>de</strong> la<br />

presència <strong>de</strong> claus <strong>de</strong> ferro al voltant <strong>de</strong> les restes.<br />

Hi ha un tercer tipus <strong>de</strong>l qual tenim un exemple<br />

segur i un altre <strong>de</strong> probable. Són els enterraments<br />

col·lectius, en un d’ells s’hi comptabilitzaren fins a 8<br />

individus inhumats (Morán 2006: 363) (fig. 3).<br />

Després <strong>de</strong> la cerca, hem pogut i<strong>de</strong>ntificar les restes<br />

<strong>de</strong> l’edifici parroquial als plànols mo<strong>de</strong>rns i hem<br />

confirmat que com la resta d’esglésies romàniques<br />

Figura 4. Detall <strong>de</strong>l plànol núm 43 <strong>de</strong> l’Atles <strong>de</strong> Lleida, Catllar i Armengol 1987. Aquí s’aprecia la situació <strong>de</strong> l’església<br />

parroquial i les capelles.<br />

175


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

aquesta tenia petites capelles annexes. Val a dir que<br />

la porció que nosaltres havíem vist en excavació no<br />

donava a entendre aquest punt. Lladonosa menciona,<br />

seguint les fonts escrites, com el temple tenia diferents<br />

capelles i beneficis. A l’altar major hi havia la capella<br />

<strong>de</strong> Santa Maria <strong>de</strong> l’Esperança. N’hi havia una altra<br />

<strong>de</strong>dicada a santa Margarita (fig. 4).<br />

Des <strong>de</strong> la creació <strong>de</strong> la parròquia fins al total<br />

<strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong>l barri, passa un temps. Aquest<br />

temps es tradueix en diferents fases arqueològiques<br />

<strong>de</strong> les quals ara parlarem.<br />

Si la dada més antiga coneguda és l’establiment <strong>de</strong><br />

l’església, a la segona meitat <strong>de</strong>l segle xii, els nivells<br />

arqueològics recuperats ens parlen ja <strong>de</strong> ben entrat<br />

el segle xiii. Aquests nivells més antics es relacionen<br />

amb l’explotació <strong>de</strong>l cànem a la banda més propera<br />

a la <strong>de</strong>sembocadura <strong>de</strong>l Noguerola. Aquesta zona més<br />

baixa i propera al riu es justifica per la necessitat <strong>de</strong><br />

l’aigua per complir tot el procés <strong>de</strong> tractament <strong>de</strong> la<br />

planta per tal <strong>de</strong> transformar-la en fibres tèxtils (Morán<br />

2006: 364-365). De la presència d’aquesta indústria<br />

ens parla també Lladonosa. Sembla que era un treball<br />

habitual que es concentrava en aquesta banda <strong>de</strong> la<br />

ciutat i a les dos ribes <strong>de</strong>l Noguerola, com ho vam<br />

po<strong>de</strong>r comprovar també a l’excavació realitzada a la<br />

Int. 205 al carrer Anselm Clavé (fig. 5).<br />

Si sembla clar que la zona industrial se situa en<br />

aquest extrem, és també probable que les edificacions<br />

més nobles i els habitatges <strong>de</strong>ls comerciants <strong>de</strong>l barri<br />

estarien al voltant <strong>de</strong> l’església. El problema <strong>de</strong> <strong>de</strong>finir<br />

aquests àmbits rau en el fet que la intervenció duta<br />

a terme a prop <strong>de</strong> l’església consistí en un seguiment<br />

superficial <strong>de</strong>ls rebaixos i només en dos punts molt<br />

concrets s’exhauriren els nivells arqueològics. Així<br />

doncs, hem <strong>de</strong> parlar no tant <strong>de</strong> cronologia com <strong>de</strong><br />

tipologia. Certament, els murs que trobem a la zona<br />

<strong>de</strong> sota les vies tenen un aparell regular, lligat amb<br />

morter, en la línia <strong>de</strong>ls trobats en altres indrets <strong>de</strong><br />

la ciutat en aquesta fase, és a dir, entorn els segles<br />

xiii-xiv, per la qual cosa se suposa una construcció<br />

no ja coetània a l’església, sinó supeditada a la seva<br />

situació.<br />

Val a dir que, malgrat aquesta reduïda informació,<br />

ens vam atrevir a interpretar un espai entre murs com<br />

un possible carrer. Lladonosa parla <strong>de</strong> diferents carrers<br />

i una plaça porticada amb font. És ben probable que<br />

en la primera construcció <strong>de</strong> la línia <strong>de</strong> ferrocarril i<br />

la seva estació es <strong>de</strong>struïssin totes les restes i només<br />

en quedin petits testimonis, conservats segons la cota,<br />

<strong>de</strong> fonamentacions i sempre sense pavimentacions<br />

que ens poguessin oferir notícies sobre l’ús <strong>de</strong>l barri.<br />

Els testimonis escrits ens parlen <strong>de</strong> la visita <strong>de</strong> S.<br />

Vicenç Ferrer a la ciutat i com els quatre paers el van<br />

anar a esperar als afores, entre el Mercadal i el convent<br />

<strong>de</strong>ls carmelites (Lladonosa 1971: 520). Aquest no<br />

<strong>de</strong>via ser lluny <strong>de</strong> l’església ja que a l’Arxiu Municipal<br />

es recullen informacions sobre petits conflictes entre<br />

la comunitat religiosa i el rector <strong>de</strong> la parròquia <strong>de</strong><br />

Sant Pau, com per exemple el <strong>de</strong> la <strong>de</strong>manda d’aquest<br />

contra la cessió <strong>de</strong>l carrer <strong>de</strong>ls carmelites al convent,<br />

atès que hi havia la carnisseria parroquial (Lladonosa<br />

1978: 40).<br />

La distinció entre les restes <strong>de</strong> la parròquia i<br />

el convent ha estat difícil, ja que no tenim gaires<br />

arguments que ens facin inclinar la balança d’un<br />

costat o d’un altre. De tota manera, si fem una petita<br />

aproximació als convents coetanis, veurem com<br />

aquestos se situen fora muralla i als afores també<br />

<strong>de</strong>ls barris extramurs, com per exemple el convent <strong>de</strong><br />

Sant Domènec al Camp <strong>de</strong> Mart, el <strong>de</strong>ls trinitaris a<br />

Cappont o els <strong>de</strong> Sant Francesc vora el camí d’Osca,<br />

tots literalment al camp. Els fonaments <strong>de</strong> l’església<br />

localitzada, però, són en una zona més cèntrica <strong>de</strong>l<br />

barri si tenim en compte la totalitat <strong>de</strong> les restes.<br />

Després <strong>de</strong> consultar i comparar planimetries d’època<br />

mo<strong>de</strong>rna amb les restes exhuma<strong>de</strong>s hem localitzat dos<br />

indrets més marcats com a ruïnes. El primer és a la<br />

zona més septentrional, molt a prop d’on hem situat<br />

la necròpoli romana. Aquest es correspondria amb la<br />

fundació <strong>de</strong>ls hospitalers <strong>de</strong> Sant Joan <strong>de</strong> Jerusalem.<br />

Són abundants a les fonts escrites les al·lusions als<br />

seus molins situats a la riba <strong>de</strong>l Noguerola per tal<br />

d’aprofitar el curs d’aigua. Són els anomenats Molins<br />

<strong>de</strong> la Casa Antiga. La Casa Antiga estava comunicada<br />

directament amb l’església, que no era gaire gran<br />

però tenia diferents capelles <strong>de</strong>dica<strong>de</strong>s a sant Antoni,<br />

santa Anna, sant Jaume, santa Llúcia, sant Pere, sant<br />

Miquel i sant Salvador (Lladonosa 1978: 47) (fig. 6).<br />

La ubicació <strong>de</strong>l convent carmelità resulta més<br />

complicada. Als mateixos plànols antics apareixen<br />

Figura 5. Vista d’una <strong>de</strong> les basses per al tractament <strong>de</strong>l cànem, sencera. Vista d’altres basses amortitza<strong>de</strong>s per les<br />

construccions <strong>de</strong>l segle xiv.<br />

176 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

Figura 6. Sobre un plànol <strong>de</strong> 1707 (Catllar i Armengol 1987: plànol núm. 30), possible ubicació <strong>de</strong> 1. La “Casa Antiga” <strong>de</strong>ls<br />

hospitalers <strong>de</strong> Sant Joan <strong>de</strong> Jerusalem, 2. Església parroquial <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal, 3. Convent <strong>de</strong>ls carmelites.<br />

altres ruïnes situa<strong>de</strong>s més al sud-est a prop d’una<br />

sèquia. La proximitat al Mercadal i la seva parròquia<br />

ens fan pensar en la possible situació però no hi ha<br />

suficients da<strong>de</strong>s.<br />

Tant l’un com l’altre <strong>de</strong>sapareixen al 1641 quan M.<br />

<strong>de</strong> Rogles dóna l’ordre d’en<strong>de</strong>rrocament <strong>de</strong>ls edificis<br />

situats fora <strong>de</strong>l recinte emmurallat.<br />

La cronologia d’aquesta primera ocupació és difícil<br />

d’establir. Els materials no són abundants i menys<br />

en aquesta primera fase. Així mentre que a la banda<br />

<strong>de</strong> l’església només recuperàrem fragments informes<br />

<strong>de</strong> gerres vidra<strong>de</strong>s i ceràmica comuna oxidada, a la<br />

zona industrial els materials no es relacionen amb<br />

la implantació sinó amb l’amortització <strong>de</strong> la primera<br />

fase, és a dir, són peces troba<strong>de</strong>s als estrats que<br />

rebleixen les estructures crea<strong>de</strong>s per a la transformació<br />

<strong>de</strong>l cànem. Per contra, no tenim constància <strong>de</strong><br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X<br />

nivells anteriors, els tallats pels retalls <strong>de</strong> les basses.<br />

La cronologia d’aquests és relativament tardana.<br />

Com ja hem suggerit amb anterioritat, els materials<br />

que ens parlen <strong>de</strong> la nova fase d’urbanització a la<br />

banda occi<strong>de</strong>ntal o que hem <strong>de</strong>nominat industrial, se<br />

situen cap al final <strong>de</strong>l segle xiii i l’inici <strong>de</strong>l següent.<br />

Els elements més freqüents, tret <strong>de</strong> les produccions<br />

pròpiament <strong>de</strong> cuina en cocció reductora i oxidada,<br />

són els plats <strong>de</strong>corats en verd i manganès d’origen<br />

llevantí (tallers <strong>de</strong> Paterna i Manises) i safes manresanes<br />

i lleidatanes.<br />

La consolidació i la fi <strong>de</strong>l barri<br />

Aquesta etapa s’inicia amb la reconversió <strong>de</strong> la zona<br />

artesanal en habitatges. El canvi respon a un projecte<br />

previ d’or<strong>de</strong>nació urbanística. Ve avalada aquesta afir-<br />

177


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

mació per l’anàlisi <strong>de</strong>ls habitatges excavats, sobretot<br />

a la darrera campanya d’excavacions. Es va po<strong>de</strong>r<br />

observar que ja <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l primer moment es traça un<br />

carrer orientat nord-sud, dotat amb una claveguera<br />

central excavada a les argiles estèrils. Amb aquesta<br />

mateixa tècnica es tracen les façanes i les mitgeres<br />

<strong>de</strong> les cases. La “tècnica” consisteix en l’excavació<br />

<strong>de</strong>ls habitatges <strong>de</strong>ixant l’argila en relleu, mentre que<br />

el carrer i l’interior <strong>de</strong>ls habitatges que<strong>de</strong>n a una<br />

cota inferior. Els habitatges tenen unes dimensions<br />

molt regulars, al voltant <strong>de</strong> 22 metres quadrats (uns<br />

3 metres <strong>de</strong> façana per 7 <strong>de</strong> llarg) (fig. 7). Aquesta<br />

metodologia <strong>de</strong> construcció és completament nova i<br />

diferent <strong>de</strong> tot el que havíem vist i trobat a la ciutat<br />

fins ara. El fet <strong>de</strong> tenir els fonaments a manera<br />

<strong>de</strong> banqueta en relleu i no excavats <strong>de</strong>u respondre<br />

a algun tipus <strong>de</strong> necessitat específica pel tipus <strong>de</strong><br />

terreny que acull les construccions o el tipus <strong>de</strong><br />

materials emprats, com per exemple els còdols collocats<br />

en espiga.<br />

Com ja hem dit abans, el carrer conté una claveguera<br />

central construïda amb pedra <strong>de</strong> diferent mida<br />

que probablement estaria coberta amb tapa, tot i que<br />

no es va trobar en excavació. També hem localitzat<br />

algun baixant domèstic que <strong>de</strong>riva vers la conducció<br />

principal. A més a més, no sabem si amb una utilitat<br />

purament constructiva, s’hi localitzaren una sèrie d’olles<br />

enterra<strong>de</strong>s al carrer, a una distància variable entre els<br />

5 i els 6 metres entre elles i separa<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la façana<br />

una mitjana <strong>de</strong> 75 cm. Aquestes peces inseri<strong>de</strong>s en<br />

un forat fet a les argiles restaven gairebé senceres<br />

a excepció <strong>de</strong>l fons, que havia estat retallat (fig. 8).<br />

En <strong>de</strong>sconeixem la funcionalitat específica, potser es<br />

tracta d’una mena <strong>de</strong> drenatge, tenint en compte que<br />

el que envolta aquestes peces és argila i a l’interior<br />

<strong>de</strong>l retall s’hi col·loquen graves. Malgrat que la vida<br />

<strong>de</strong>l barri no és gaire llarga, es va po<strong>de</strong>r documentar<br />

una nova remo<strong>de</strong>lació urbanística relacionada amb<br />

una realineació <strong>de</strong>l carrer. Concretament aquest es fa<br />

75 cm més estret, tot i que la configuració no varia<br />

gaire. Aquesta fase es registra a partir <strong>de</strong>l segle xv.<br />

Segurament coinci<strong>de</strong>ix amb l’inici <strong>de</strong> l’abandonament<br />

<strong>de</strong> molts albergs que es transformen en horts. El carrer<br />

s’aniria transformant a poc a poc en camí. Com<br />

que l’únic element que manté la seva funcionalitat és<br />

l’església, sembla que anirà augmentant la zona <strong>de</strong><br />

necròpolis en <strong>de</strong>triment <strong>de</strong> l’àrea habitada.<br />

Hi ha un altre element coetani al barri comú<br />

també en altres barris que tenen una forta relació<br />

amb el riu. Es tracta d’un mur <strong>de</strong> tancament o<br />

<strong>de</strong>limitació. La seva funció bàsica és la protecció<br />

contra les avingu<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls rius, tant <strong>de</strong>l Noguerola,<br />

pel nord-oest, com <strong>de</strong>l Segre, pel sud. Aquesta tanca<br />

sembla haver quedat fossilitzada al parcel·lari actual.<br />

Figura 7. Urbanisme <strong>de</strong>l barri <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal entre els segles xiv i xv<br />

178 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

Figura 8. Detall <strong>de</strong>l carrer medieval i <strong>de</strong>ls habitatges amb la localització <strong>de</strong> les olles enterra<strong>de</strong>s.<br />

L’aparell varia i amb molta probabilitat la línia que<br />

separa el Segre va ser reparada diversos cops.<br />

Així doncs, entrat el segle xv s’inicia la <strong>de</strong>socupació<br />

<strong>de</strong>l barri.<br />

El barri <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l Mercadal<br />

Després <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sallotjament <strong>de</strong>l barri, el 1429 el<br />

Mercadal es trasllada a l’interior <strong>de</strong> les muralles segons<br />

mandat d’Alfons el Magnànim, concretament a<br />

la plaça <strong>de</strong> la Carnisseria <strong>de</strong> Magdalena (Lladonosa<br />

1978: 41). La parròquia s’extingeix segons el capítol<br />

<strong>de</strong> la catedral al 1477, i els murs <strong>de</strong>ls albergs es<br />

<strong>de</strong>smunten per tal d’aprofitar les pedres en la reparació<br />

<strong>de</strong> les muralles <strong>de</strong> Magdalena. El barri queda<br />

totalment arrasat a conseqüència <strong>de</strong> la guerra amb<br />

Joan II. La seva situació, just a la zona enfrontada<br />

amb els murs <strong>de</strong> Magdalena, és a dir a la zona més<br />

fràgil <strong>de</strong> les <strong>de</strong>fenses iler<strong>de</strong>nses, fa que l’ocupació en<br />

aquest lloc sigui gairebé impossible. Així doncs, aquí<br />

només hi trobarem horts o petites zones <strong>de</strong> cultiu<br />

sempre que els es<strong>de</strong>veniments bèl·lics ho permetin.<br />

Aquesta ocupació marginal dóna com a fruit materials<br />

ceràmics amb una cronologia compresa entre<br />

els segles xvi i xvii. Es tracta <strong>de</strong> plats <strong>de</strong>corats en<br />

reflex metàl·lic amb la tècnica <strong>de</strong> pinzell pinta, plats<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong>corats en blau i verd, escu<strong>de</strong>lles d’orelletes més o<br />

menys <strong>de</strong>senvolupa<strong>de</strong>s, etc.<br />

Les restes més evi<strong>de</strong>nts, però, són les que estan<br />

relaciona<strong>de</strong>s amb la instal·lació <strong>de</strong> diferents bateries<br />

enfronta<strong>de</strong>s als baluards <strong>de</strong> Magdalena i el Carme i<br />

que van <strong>de</strong>ixar també traces als estrats argilosos <strong>de</strong>l<br />

barri. Es tracta d’unes trinxeres d’aproximació que<br />

permeten a l’enemic apropar-se a l’angle més extern<br />

<strong>de</strong>l baluard <strong>de</strong>l Carme. Les trinxeres, que es tracen<br />

en ziga-zaga, van uni<strong>de</strong>s amb trams paral·lels que és<br />

on s’adossen les bateries <strong>de</strong> camp. Aquesta tècnica,<br />

ja emprada al segle xviii, es torna a fer servir a la<br />

guerra contra els francesos al segle xix. Els materials<br />

recuperats a l’interior d’aquestes són molt escassos i<br />

no ens permeten distingir si es corresponen amb la<br />

guerra <strong>de</strong> Successió o la <strong>de</strong>l Francès (figs. 9 i 10), tot<br />

i que per la morfologia <strong>de</strong>ls aproches, ens inclinem<br />

més vers la segona opció.<br />

Altres elements trobats en aquest lloc i relacionats<br />

amb els moments <strong>de</strong> setge són les bales <strong>de</strong> canó i les<br />

grana<strong>de</strong>s. Les primeres són projectils massissos <strong>de</strong> ferro.<br />

De les troba<strong>de</strong>s en excavació només una està sencera,<br />

amb un diàmetre aproximat d’11 cm. Les grana<strong>de</strong>s<br />

són cossos esfèrics reblerts <strong>de</strong> metralla i pólvora que<br />

porten una metxa per tal <strong>de</strong> fer-los explotar a les línies<br />

enemigues. D’aquestes hem trobat també fragments,<br />

179


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

Figura 9. Trinxeres d’aproximació al front <strong>de</strong> Magdalena. Plànol <strong>de</strong> 1834 <strong>de</strong>l setge i presa <strong>de</strong> la ciutat pel mariscal Suchet<br />

(Catllar i Armengol 1987: plànol 91).<br />

Figura 10. Restes <strong>de</strong> les trinxeres d’aproximació localitza<strong>de</strong>s en excavació i enfronta<strong>de</strong>s al baluard <strong>de</strong>l Carme.<br />

180 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

Figura 11. Imatge d’un tram <strong>de</strong> trinxera excavat a les argiles. A la dreta, una bala <strong>de</strong> canó recuperada al mateix indret.<br />

Figura 12. Foto conservada al Servei d’Audiovisuals <strong>de</strong> l’IEI, on es po<strong>de</strong>n veure els edificis <strong>de</strong> la primera estació, enfrontada<br />

a la mo<strong>de</strong>rnista. A la dreta, vista aèria <strong>de</strong> la rotonda <strong>de</strong> les locomotores en el moment <strong>de</strong> la seva excavació, gentilesa <strong>de</strong><br />

L. Delshams.<br />

evi<strong>de</strong>ntment llençats <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les <strong>de</strong>fenses <strong>de</strong> la ciutat.<br />

També en excavació localitzàrem el que podia haver<br />

estat restes <strong>de</strong> cavalls <strong>de</strong> frisa o palissa<strong>de</strong>s, davant <strong>de</strong><br />

la trinxera (fig. 11).Un altre tema que aquí no tractarem<br />

és la successió <strong>de</strong> setges que van finalitzar obrint<br />

la bretxa <strong>de</strong>l Carme, com a lloc més fràgil i per on<br />

penetraren un rere altre els exèrcits que prengueren<br />

Lleida a les successives guerres.<br />

La recuperació <strong>de</strong> la riba esquerra<br />

<strong>de</strong>l Noguerola<br />

Els es<strong>de</strong>veniments bèl·lics que Lleida va sofrir<br />

en els segles anteriors havien amputat una part <strong>de</strong><br />

la ciutat que no va ser retornada fins al projecte<br />

<strong>de</strong> construcció <strong>de</strong> la línia <strong>de</strong> ferrocarril que uniria<br />

Barcelona amb Saragossa. Aquest projecte, que obria<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X<br />

a un canvi vers la mo<strong>de</strong>rnitat, juntament amb l’en<strong>de</strong>rroc<br />

<strong>de</strong> les muralles, portava com a contrapartida<br />

uns enormes treballs <strong>de</strong> moviment <strong>de</strong> terra que, tal<br />

com hem <strong>de</strong>ixat palès al començament d’aquestes<br />

línies, va seccionar a cota les acumulacions <strong>de</strong> les<br />

diferents ocupacions registra<strong>de</strong>s a l’indret.<br />

En els treballs arqueològics que hem dut a terme,<br />

hem registrat, doncs, també aquestes obres que ben<br />

bé podrien emmarcar-se ja en l’arqueologia industrial.<br />

La infraestructura va a<strong>de</strong>quant-se a les necessitats que<br />

en cada moment requereix el seu funcionament òptim.<br />

Per una banda, aparegueren les fonamentacions<br />

<strong>de</strong>ls edificis annexos a la primera estació, que estava<br />

situada enfront <strong>de</strong> l’actual mo<strong>de</strong>rnista, tal com<br />

s’aprecia a la imatge (fig. 12). Per altra banda, restes<br />

més relaciona<strong>de</strong>s amb el propi funcionament <strong>de</strong> la<br />

infraestructura com la rotonda <strong>de</strong> les locomotores.<br />

181


Marta Morán Álvarez, Les ocupacions al barri extramurs <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. Intervenció en l’àmbit <strong>de</strong>l Complex Vialia<br />

Construïda amb maçoneria, aquesta rotonda servia<br />

<strong>de</strong> magatzem i taller <strong>de</strong> les locomotores a vapor. De<br />

planta semicircular, contenia una plataforma giratòria<br />

al centre que servia per fer el canvi <strong>de</strong> sentit <strong>de</strong> les<br />

locomotores. Però no va durar gaire temps i als plànols<br />

<strong>de</strong> 1910 ja no hi és present. És important remarcar<br />

l’esforç per tal <strong>de</strong> reblir i terraplenar l’espai entre el<br />

riu i la cota <strong>de</strong> la línia ferroviària que queda molt<br />

ben reflectit en els rebles <strong>de</strong> grava combinada amb<br />

la carbonissa o escòria <strong>de</strong> carbó que hem trobar al<br />

llarg <strong>de</strong>ls treballs d’excavació i seguiment.<br />

Al llarg <strong>de</strong>l temps, en aquest espai guanyat a la<br />

topografia antiga, s’acull la construcció <strong>de</strong> diversos<br />

magatzems, cotxeres, vies <strong>de</strong> servei i fins i tot l’econo-<br />

Bibliografia<br />

cAtllAr, b., ArMEnGol, p. (1987). Atles <strong>de</strong> Lleida segles<br />

xvii-xx. Lleida.<br />

llAdonosA, J. (1971). Història <strong>de</strong> Lleida. Vol. I. Tàrrega.<br />

llAdonosA, J. (1978). Las calles y plazas <strong>de</strong> Lérida a<br />

través <strong>de</strong> la historia. Vol. V. Lleida.<br />

Morán, M. (2005). Sant Pau <strong>de</strong>l Mercadal. El<br />

retrobament d’un raval <strong>de</strong> la Lleida medieval. <strong>Revista</strong><br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 15: 362-366.<br />

Morán, M., Gil, i., loriEntE, A., pAyà, x. (en premsa).<br />

Enterraments dispersos a la Ilerda tardo-antiga.<br />

Arqueologia funerària al nord-est peninsular. SS vi-xii.<br />

Problemes <strong>de</strong> cronologia. Barcelona, 18 Novembre 2009.<br />

mat, integrant-lo en la quotidianitat ciutadana. A hores<br />

d’ara, una nova remo<strong>de</strong>lació en l’àmbit <strong>de</strong> l’estació<br />

motivada per la creació <strong>de</strong> la línia d’alta velocitat<br />

ens ha permès endinsar-nos en la recuperació <strong>de</strong>l<br />

barri <strong>de</strong>saparegut, un lloc que ara es transforma en<br />

motor d’impuls <strong>de</strong> la Lleida <strong>de</strong>l segle xxi essent una<br />

<strong>de</strong> les principals apostes en el terreny <strong>de</strong> la mobilitat<br />

i projecció a la resta <strong>de</strong> l’Estat.<br />

Marta Morán Álvarez<br />

Arqueòloga <strong>de</strong> l’Ajuntament <strong>de</strong> Lleida<br />

Av. Fontanet, 26 25001 Lleida<br />

973 222 641<br />

mmoran@paeria.es<br />

pérEz, A. (1992). Los hallazgos <strong>de</strong> la zona <strong>de</strong><br />

enterramientos en torno a la estación <strong>de</strong> ferrocarril<br />

<strong>de</strong> Lleida. <strong>Revista</strong> d’Arquelogia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, 2: 199-216.<br />

sAbAté, F. (2003). Història <strong>de</strong> Lleida, vol. 2. Alta edat<br />

mitjana. Lleida.<br />

tAllEr EscolA d’ArquEoloGiA (1987). Els enterraments<br />

<strong>de</strong>l parc <strong>de</strong> la ciutat i la problemàtica funerària <strong>de</strong><br />

Tàrraco. Tarragona.<br />

182 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 171-182, ISSN: 1131-883-X


22 2012<br />

El futur <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya<br />

La història recent <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

ha passat per diverses etapes <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong><br />

vista jurídic i <strong>de</strong> gestió. Després que per disposició<br />

<strong>de</strong> la Llei 17/1990 <strong>de</strong> museus fos creat com a museu<br />

nacional (disposició addicional 1 i trets essencials en<br />

la disposició addicional 2), el 2007 l’anomenat Pla <strong>de</strong><br />

Museus <strong>de</strong> Catalunya en plantejava la dissolució en un<br />

anomenat Museu <strong>de</strong> Societat. En aquesta línia s’han<br />

presentat (2012) les “Bases <strong>de</strong>l Nou Pla <strong>de</strong> Museus<br />

<strong>de</strong> Catalunya” i s’ha disposat la creació d’una Agència<br />

Catalana <strong>de</strong>l Patrimoni Cultural que gestionarà una<br />

sèrie d’equipaments, entre els quals el MAC, cosa que<br />

suposaria la pèrdua <strong>de</strong> la seva condició d’ens autònom.<br />

Totes aquestes circumstàncies, suma<strong>de</strong>s a la situació<br />

fàctica que pateix <strong>de</strong> fa anys la institució, ens ha fet<br />

pensar que fóra interessant <strong>de</strong>dicar el Debat d’aquest<br />

número 22 <strong>de</strong> la <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> a<br />

“El futur <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya”.<br />

Hem <strong>de</strong>manat la col·laboració a diverses persones<br />

que per raons institucionals o professionals, o bé<br />

ambdues alhora, hem cregut que voldrien fer sentir<br />

la veu en aquesta qüestió (Josep M. Carreté, Josep<br />

Guitart, Francesc X. Hernán<strong>de</strong>z, Pere Izquierdo, Xavier<br />

Llovera, Ferran Mascarell, Xavier Menén<strong>de</strong>z, Miquel<br />

Molist, Jordi Pardo, Núria Rafel, Joan Sanmartí,<br />

Joan Santacana, Francesc Tarrats). Algunes no han<br />

pogut o bé no han volgut participar. En les línies que<br />

segueixen presentem les aportacions que hem rebut<br />

en relació amb la qüestió.<br />

El Consell <strong>de</strong> Redacció


Un futur per al<br />

MAC al servei<br />

<strong>de</strong> la persistència <strong>de</strong><br />

Catalunya?<br />

Joan Sanmartí<br />

Els amics <strong>de</strong> la redacció <strong>de</strong> la <strong>RAP</strong> m’afalaguen<br />

<strong>de</strong>manant-me una contribució a aquest dossier sobre<br />

com hauria <strong>de</strong> ser el futur <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya. Ho accepto amb agraïment per la<br />

confiança que em fan, tot i que sóc ben conscient<br />

que no sóc la persona més ben situada ni preparada<br />

per donar-ne una opinió amb un mínim valor <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

punt <strong>de</strong> vista tècnic —i amb això vull dir sobre com<br />

s’han d’exposar, en el sentit més ampli, els fons <strong>de</strong>l<br />

Museu, o com ha <strong>de</strong> ser l’edifici que els acull—, ja<br />

que no tinc cap formació museològica. He d’aclarir,<br />

d’altra banda, que quan esmento el MAC en aquest<br />

escrit em refereixo bàsicament —gairebé sempre exclu-<br />

22 2012<br />

Pàgs. 187-209<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ISSN: 1131-883-X<br />

www.rap.cat<br />

sivament— a la seu barcelonina d’aquesta institució,<br />

que és, en <strong>de</strong>finitiva, la que ha estat més qüestionada<br />

en els darrers anys, fins al punt que s’ha arribat a<br />

proposar la seva <strong>de</strong>saparició física, a través <strong>de</strong> la<br />

integració en una estructura més àmplia.<br />

El meu punt <strong>de</strong> vista només es pot relacionar amb<br />

una qüestió que, sense ser en si mateixa museològica,<br />

no és intranscen<strong>de</strong>nt, i que té repercussions en els<br />

aspectes tècnics i, fins i tot, en la pròpia naturalesa<br />

<strong>de</strong>l museu. Em refereixo al paper <strong>de</strong>l MAC com a<br />

institució relacionada amb la construcció nacional<br />

<strong>de</strong> Catalunya (també en po<strong>de</strong>m dir “fer país”, però,<br />

tenint en compte l’avenç <strong>de</strong>l procés d’emancipació<br />

—o <strong>de</strong> domesticació—, val més abandonar els eufemismes<br />

porucs i dir les coses clarament), que és<br />

una <strong>de</strong> les raons que n’expliquen el naixement i les<br />

característiques que va adoptar <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l seu origen.<br />

Naturalment, i com a universitari, potser hauria<br />

<strong>de</strong> referir-me també al paper <strong>de</strong>l MAC en relació<br />

amb les universitats catalanes, pel que fa, si més<br />

no, a la docència. No em sembla, però, que calgui<br />

<strong>de</strong>dicar gaire espai a aquesta qüestió, perquè el<br />

potencial <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia en la formació<br />

<strong>de</strong>ls futurs arqueòlegs és una evidència palmària,<br />

que no necessita gaire comentaris. Sense oblidar la<br />

biblioteca —que segueix sent insubstituïble—, o la<br />

187


col·laboració en els treballs <strong>de</strong> recerca que es <strong>de</strong>s-<br />

envolupen als jaciments que <strong>de</strong>penen directament<br />

<strong>de</strong>l MAC, alguns <strong>de</strong>ls quals en són subseus, enlloc<br />

com al Museu d’Arqueologia es pot trobar un volum<br />

tan gran i tanta diversitat <strong>de</strong> materials arqueològics<br />

utilitzables per a la docència, i tan a prop, a més,<br />

<strong>de</strong> les dues universitats <strong>de</strong>l país que imparteixen<br />

un grau d’arqueologia. Dir que totes aquestes institucions<br />

s’haurien <strong>de</strong> coordinar —molt més <strong>de</strong>l que<br />

ho fan avui, si més no pel que fa a la Universitat<br />

<strong>de</strong> Barcelona— per aprofitar les grans oportunitats<br />

formatives que ofereix el MAC és una evidència que<br />

no necessita més comentaris.<br />

Em centro, doncs, en la funció <strong>de</strong>l MAC en un<br />

projecte d’afirmació nacional <strong>de</strong> Catalunya, un paper<br />

que, ben mirat, no té res <strong>de</strong> particular. Tots els<br />

museus d’arqueologia <strong>de</strong> les grans capitals europees<br />

en participen. Serveixen (o han servit), entre altres<br />

coses, per mostrar i difondre la història nacional, i<br />

sovint —i en general absurdament, <strong>de</strong>s d’un punt <strong>de</strong><br />

vista històric—, per intentar legitimar amb referència<br />

al passat la pròpia existència <strong>de</strong> la nació. També han<br />

servit, però —i aquest és el punt que veritablement<br />

m’interessa—, per contribuir a elevar les ciutats on<br />

s’ubiquen a la condició <strong>de</strong> centres <strong>de</strong> referència internacionals<br />

mitjançant l’exposició <strong>de</strong> les grans obres<br />

<strong>de</strong> la prehistòria i l’antiguitat, obtingu<strong>de</strong>s <strong>de</strong> formes<br />

diverses, sovint gràcies al control colonial sobre els<br />

països d’origen. Així, el British Museum, el Musée<br />

<strong>de</strong> l’Homme, el Louvre, l’Altes Museum o el Pergamonmuseum<br />

no són simples llocs d’exposició <strong>de</strong> les<br />

produccions materials <strong>de</strong> les societats <strong>de</strong>l passat, sinó<br />

elements <strong>de</strong> propaganda, <strong>de</strong> prestigi i d’afirmació <strong>de</strong><br />

les societats mo<strong>de</strong>rnes que els van crear. Els grans<br />

museus arqueològics <strong>de</strong> les capitals <strong>de</strong> potències <strong>de</strong><br />

segona fila <strong>de</strong>ls segles xix i xx, com ara Portugal o<br />

Espanya —és a dir, en el darrer cas, el Museo Arqueo-<br />

lógico Nacional <strong>de</strong> Madrid—, no són essencialment<br />

diferents, encara que es van haver <strong>de</strong> conformar amb<br />

materials sobretot locals o, quan eren d’origen forà,<br />

amb peces menys rellevants.<br />

En aquest context, quin és el paper <strong>de</strong> Barcelona,<br />

en tant que és capital <strong>de</strong> Catalunya? Evi<strong>de</strong>ntment<br />

cap, en el moment en què es fun<strong>de</strong>n les grans institucions<br />

europees (el British Museum, l’any 1753;<br />

el Louvre, el 1793; l’Altes Museum, el 1830; entre<br />

1867 i 1871 en el cas <strong>de</strong> MAN <strong>de</strong> Madrid). Però és<br />

perfectament lògic que la creació d’un museu <strong>de</strong><br />

característiques semblants —a la primeria i en la<br />

mesura que es pogués— entrés dins <strong>de</strong>l programa<br />

<strong>de</strong>l catalanisme, en particular <strong>de</strong>l catalanisme polític,<br />

tal com, <strong>de</strong> fet, ja mostrava la política d’adquisicions<br />

<strong>de</strong>senvolupada per la Junta <strong>de</strong> Museus i, més tard,<br />

a partir <strong>de</strong> la seva constitució el 3 <strong>de</strong> novembre<br />

<strong>de</strong> l’any 1935, pel mateix Museu d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

Barcelona: col·lecció Pablo Gil y Gil <strong>de</strong> ceràmica<br />

ibèrica d’Azaila, adquirida el 1908; col·lecció Damià<br />

i Mateu d’objectes sumptuaris visigòtics proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong> Torredonjimeno, a Jaén, adquirida el 1935; la collecció<br />

<strong>de</strong> materials celtibèrics R. Morenas <strong>de</strong> Tejada;<br />

la col·lecció ibèrica <strong>de</strong> santuari <strong>de</strong> San Antonio el<br />

Pobre (La Alberca, Múrcia), adquirida el 1924; la<br />

col·lecció José Bento, adquirida el 1936 i que inclou<br />

188 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

materials prehistòrics molt diversos recuperats a les<br />

terrasses <strong>de</strong>l Manzanares; la col·lecció Josep Costa <strong>de</strong><br />

materials ebusitans, adquirida el 1914; la col·lecció<br />

Garcia Faria <strong>de</strong> materials <strong>de</strong> la cova <strong>de</strong>l Boquique<br />

(Plasencia, Extremadura); la col·lecció Joan Cabré<br />

<strong>de</strong> materials <strong>de</strong>l Baix Aragó, ingressada el 1918;<br />

encara caldria afegir-hi la magnífica col·lecció <strong>de</strong><br />

materials argàrics donada a la ciutat <strong>de</strong> Barcelona<br />

pels germans Siret l’any 1988. No cal dir que a tot<br />

això s’hi sumaven els nombrosos materials recuperats<br />

als Països Catalans abans i, sobretot, <strong>de</strong>sprés<br />

<strong>de</strong> la creació <strong>de</strong>l Servei d’Excavacions <strong>de</strong> l’IEC, l’any<br />

1915, sobretot els d’Empúries. Entre els materials<br />

proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> fora <strong>de</strong>l principat caldria recordar els<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong> la necròpolis d’Oliva (Marina Baixa), excavada<br />

per Josep Colominas; la col·lecció d’arqueologia<br />

mallorquina, formada pels materials recuperats en<br />

les campanyes <strong>de</strong>l mateix Colominas entre 1916 i<br />

1920, i, molt particularment, els grans conjunts <strong>de</strong>ls<br />

poblats <strong>de</strong>l Baix Aragó. I encara cal afegir les peces<br />

adquiri<strong>de</strong>s al mercat d’antiguitats, com ara ceràmiques<br />

gregues i etrusques, que complementen el que abans<br />

he esmentat. Si em permeto aquesta llarga i avorrida<br />

relació <strong>de</strong> col·leccions és simplement per <strong>de</strong>ixar ben<br />

clar que el Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Barcelona, gràcies<br />

a l’empenta noucentista representada per l’IEC<br />

i als antece<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>l Museu <strong>de</strong> Belles Arts i <strong>de</strong> la<br />

Junta <strong>de</strong> Museus, però també per la visió mo<strong>de</strong>rnista<br />

<strong>de</strong> Bosch-Gimpera, no va néixer com un museu<br />

provincià, ni localista ni entotsolat en l’arqueologia<br />

catalana o <strong>de</strong>ls Països Catalans, sinó que prenia com<br />

a mo<strong>de</strong>l les grans institucions museístiques europees.<br />

Era, en <strong>de</strong>finitiva, un aspecte més <strong>de</strong>l programa<br />

noucentista <strong>de</strong> normalització <strong>de</strong>l país <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />

dos segles llargs <strong>de</strong> regionalització/provincianització.<br />

Com en tantes altres coses, Barcelona mirava cap a<br />

Europa i ho feia amb una certa eficàcia: el Museu<br />

d’Arqueologia era una versió petita, mo<strong>de</strong>sta, però<br />

perfectament digna, <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> les grans ciutats<br />

europees; en <strong>de</strong>finitiva, el que podia donar un país<br />

petit, relativament pobre i mancat d’estructures <strong>de</strong><br />

po<strong>de</strong>r pròpies, però amb voluntat <strong>de</strong> persistir i,<br />

sobretot, <strong>de</strong> manifestar clarament aquesta voluntat<br />

<strong>de</strong> persistència.<br />

Paradoxalment, la instauració <strong>de</strong>l règim franquista<br />

no va suposar la supressió <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>l, si més no<br />

en els seus grans trets. El que es podia témer, com<br />

ara el trasllat al MAN <strong>de</strong> les millors col·leccions<br />

“nacionals” —sobretot els materials d’Empúries— i<br />

la reducció <strong>de</strong>l museu <strong>de</strong> Barcelona a la dimensió<br />

provincial, o poc més, no es va produir, la qual cosa<br />

s’ha d’atribuir amb tota probabilitat a la figura <strong>de</strong>l<br />

nou director <strong>de</strong> la institució, el Dr. Martín Almagro<br />

Basch, in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>ntment <strong>de</strong> la consi<strong>de</strong>ració que la seva<br />

figura mereixi en altres aspectes. De fet, els fons es<br />

van continuar enriquint, no solament amb el producte<br />

<strong>de</strong> l’activitat arqueològica realitzada a Catalunya, sinó<br />

amb materials <strong>de</strong> la resta <strong>de</strong> l’Estat espanyol, com<br />

ara la Cueva <strong>de</strong> Ambrosio d’Almeria, i <strong>de</strong> més enllà,<br />

com ara la col·lecció <strong>de</strong> materials <strong>de</strong> Núbia o la collecció<br />

<strong>de</strong> Guinea Equatorial, ingressada el 1966. Ras<br />

i curt, el MAC no és el British Museum, és clar, però<br />

disposa d’uns fons importants <strong>de</strong> materials d’orígens


Debat<br />

molt diversos, que permeten anar molt més enllà <strong>de</strong>l<br />

discurs local o nacional.<br />

Té sentit mantenir al segle xxi una institució amb<br />

aquestes característiques? No hi ha una resposta fàcil,<br />

però, en la mesura <strong>de</strong>l meu coneixement, cap <strong>de</strong>ls<br />

museus d’arqueologia <strong>de</strong> característiques similars creats<br />

en els darrers 150 anys no ha estat clausurat ni dissolt<br />

en entitats museístiques més àmplies, <strong>de</strong> manera<br />

que po<strong>de</strong>m suposar que conserven la seva utilitat<br />

i que les finalitats per als quals van ser dissenyats<br />

segueixen existint. Sense sortir <strong>de</strong> les fronteres <strong>de</strong><br />

l’Estat espanyol, el MAN <strong>de</strong> Madrid està sent objecte<br />

d’una renovació completa <strong>de</strong> l’edifici i <strong>de</strong> l’exposició<br />

permanent (el cost <strong>de</strong> la qual és fàcil d’imaginar);<br />

però, no cal dir-ho, seguirà essent un museu arqueològic<br />

i, per <strong>de</strong>scomptat, “nacional”, que continuarà<br />

tenint, entre altres, la missió <strong>de</strong> prestigiar l’Estat<br />

espanyol i, d’aquesta manera, afermar-ne la dimensió<br />

nacional. Ha <strong>de</strong> ser aquesta una <strong>de</strong> les finalitats <strong>de</strong>l<br />

MAC en el segle xxi? La resposta, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l meu punt<br />

<strong>de</strong> vista, és ben senzilla: per què hauria <strong>de</strong> ser una<br />

excepció? L’argument habitual per liquidar el MAC<br />

és, simplement, que el nostre museu d’arqueologia ha<br />

fracassat; que el nombre <strong>de</strong> visitants és excessivament<br />

reduït, que la seva ubicació és dolenta, que l’edifici<br />

és massa vell i inadaptat a la funció <strong>de</strong> museu. I tot<br />

això, en alguna mesura, és cert, però també ho és<br />

que cap d’aquests problemes no és insoluble i que<br />

la situació creada és essencialment el resultat <strong>de</strong> la<br />

incúria <strong>de</strong>ls responsables politicoadministratius o,<br />

encara pitjor, <strong>de</strong> la utilització d’aquesta institució en<br />

el joc <strong>de</strong> les rivalitats polítiques, que ha fet que la<br />

direcció <strong>de</strong>l museu —un càrrec que hauria <strong>de</strong> tenir<br />

un perfil estrictament tècnic i, per tant, in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nt<br />

<strong>de</strong> les alternances <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r— hagi canviat constantment<br />

en funció <strong>de</strong> l’alternança <strong>de</strong> partits al po<strong>de</strong>r.<br />

Els països seriosos mantenen les seves institucions,<br />

preservant-ne els elements i funcions essencials, i<br />

renovant el que cal quan és necessari. I, sobretot,<br />

els països seriosos fonamenten certes polítiques (exterior,<br />

educativa, cultural) en consensos amplis, que<br />

en permeten un mínim <strong>de</strong> continuïtat d’execució<br />

malgrat els canvis <strong>de</strong> govern. El fracàs, per tant, no<br />

és <strong>de</strong>l MAC, sinó d’una classe política que ha entès<br />

les institucions com un instrument al servei <strong>de</strong>ls seus<br />

interessos <strong>de</strong> partit, girant com un mitjó la veritable<br />

naturalesa d’un sistema <strong>de</strong>mocràtic.<br />

Quin futur, doncs, per al MAC, segons l’autor<br />

d’aquestes ratlles? Crec, per raons que es <strong>de</strong>sprenen<br />

fàcilment <strong>de</strong>ls paràgrafs anteriors, que la institució<br />

ha <strong>de</strong> perviure com a tal, és a dir, com a museu<br />

d’arqueologia amb entitat pròpia i nítidament diferenciada,<br />

que sigui capaç d’aprofitar els seus fons —molt<br />

rics, i que po<strong>de</strong>n ser ampliats, per què no?— per a<br />

proporcionar un discurs actualitzat sobre l’evolució <strong>de</strong><br />

les societats humanes tal com pot ser reconstituïda<br />

avui dia a partir <strong>de</strong> la cultura material; un discurs<br />

profundament ancorat en la teoria sociològica i antropològica,<br />

és cert, però nítidament històric i arqueològic.<br />

A més, hauria <strong>de</strong> parar una forta atenció als<br />

mèto<strong>de</strong>s que fan possible assolir aquesta reconstitució<br />

i a la dimensió interdisciplinària <strong>de</strong> l’arqueologia; i,<br />

no cal dir-ho, hauria <strong>de</strong> posar <strong>de</strong> relleu l’especificitat<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong>ls Països Catalans (on, si no és a Barcelona, es<br />

podria fer quelcom <strong>de</strong> semblant?) dins <strong>de</strong>ls processos<br />

generals <strong>de</strong> la història humana.<br />

Això és perfectament possible amb els fons <strong>de</strong> materials<br />

i els espais disponibles, i malgrat que suposa<br />

unes inversions consi<strong>de</strong>rables, probablement serien<br />

més mo<strong>de</strong>stes —molt més mo<strong>de</strong>stes, <strong>de</strong> fet— que les<br />

que implicaria la creació d’un nou “Museu <strong>de</strong> Societat”,<br />

o d’“Història, Arqueologia i Etnografia”, com el<br />

que ha estat proposat pel Departament <strong>de</strong> Cultura<br />

durant l’anterior govern (projecte que, dissortadament,<br />

sembla que també contempla el govern actual)<br />

i que agruparia, segons sembla, els actuals museus<br />

d’Història <strong>de</strong> Catalunya, d’Arqueologia i Etnografia.<br />

Ara bé, seria potser possible integrar un museu com<br />

el que proposem en aquesta estructura més àmplia i<br />

heterogènia, mantenint-ne l’especificitat i el tipus <strong>de</strong><br />

discurs que hem esmentat? Ho dubto, o, més ben dit,<br />

ho he <strong>de</strong> negar. Com podria un museu d’Història <strong>de</strong><br />

Catalunya —ni tan sols <strong>de</strong>ls Països Catalans— ser a<br />

la vegada un museu que exposés l’enorme diversitat<br />

<strong>de</strong> l’experiència humana? Es tractaria simplement <strong>de</strong><br />

juxtaposar tres museus en un espai compartit? Té<br />

sentit <strong>de</strong>smuntar estructures existents, reformables en<br />

el que sigui necessari, simplement per <strong>de</strong>splaçar-les?<br />

Sense ànim <strong>de</strong> jutjar allò que encara no es coneix,<br />

em temo, i molt, que aquest nou equipament tindrà<br />

una dimensió localista i, encara pitjor, estrictament<br />

catalana —en el sentit <strong>de</strong> principatina—; això, no<br />

cal dir-ho, és incompatible amb el mo<strong>de</strong>l que hem<br />

esmentat i suposarà el <strong>de</strong>saprofitament <strong>de</strong> la gran<br />

potencialitat museogràfica <strong>de</strong>l MAC, fruit <strong>de</strong> tants<br />

esforços <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa més d’un segle i <strong>de</strong>l somni noucentista<br />

d’un país normalitzat, que ara, segons alguns,<br />

ha <strong>de</strong> ser superat.<br />

Joan Sanmartí<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona<br />

sanmarti@ub.edu<br />

El Museu<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

Catalunya: un museu<br />

que fa nosa?<br />

Joan Santacana Mestre<br />

No hi ha museus i<strong>de</strong>ològicament neutres<br />

S’ha dit que els museus, en general, expressen una<br />

posició davant <strong>de</strong> la societat, davant <strong>de</strong> la Història;<br />

<strong>de</strong> fet tots els museus <strong>de</strong>l món tenen una base i<strong>de</strong>ològica<br />

i l’expressen <strong>de</strong> moltes maneres: amb la seva<br />

organització, en la seva estructura, en els serveis que<br />

ofereixen, en la selecció <strong>de</strong> les edicions que publiquen,<br />

en la forma com presenten el passat, tant li fa si és<br />

189


ecent o remot. 1 Si aquests museus són d’arqueologia<br />

o d’història, 2 tenen una funció suplementària en la<br />

consolidació i les contínues reinterpretacions <strong>de</strong> les<br />

i<strong>de</strong>ntitats socials i culturals <strong>de</strong>ls pobles. I això, que és<br />

vàlid per a tot el món, ho és també per al nostre país.<br />

El Museu d’Arqueologia no es va<br />

concebre com un equipament aïllat.<br />

Va ser el pal <strong>de</strong> paller d’un projecte<br />

Anem a parlar d’un museu d’arqueologia que ha<br />

estat molt important per a Catalunya. L’arqueologia<br />

com a disciplina científica va néixer al segle xix, a<br />

l’època <strong>de</strong> les grans excavacions <strong>de</strong> jaciments grecs<br />

i romans; aquest <strong>de</strong>svetllament <strong>de</strong> la disciplina va<br />

coincidir amb l’explosió <strong>de</strong>ls nacionalismes. El Museu<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya es va nodrir <strong>de</strong> tot<br />

això. De fet, aquest museu es va estructurar sota el<br />

mestratge <strong>de</strong> Bosch i Gimpera, però com recordava<br />

Tarra<strong>de</strong>ll fa gairebé vint anys, nasqué com una part,<br />

com una branca d’un conjunt que comprenia el Servei<br />

d’Investigacions Arqueològiques <strong>de</strong> l’Institut d’Estudis<br />

Catalans, el Seminari <strong>de</strong> Prehistòria <strong>de</strong> la Universitat,<br />

les excavacions d’Empúries, etc. Tot plegat va ser el<br />

fruit <strong>de</strong> la confluència <strong>de</strong>ls que “saberen actuar sense<br />

esperit <strong>de</strong> capelleta, al servei <strong>de</strong>ls i<strong>de</strong>als <strong>de</strong> la Catalunya<br />

noucentista”. 3 D’aquesta estructura <strong>de</strong> recerca<br />

arqueològica, el museu havia d’ésser el pal <strong>de</strong> paller,<br />

el nucli central que ho havia d’aguantar tot. No va<br />

ser l’obra d’un Bosch i Gimpera solitari; va ser l’obra<br />

<strong>de</strong> molts <strong>de</strong>ls prohoms més eminents <strong>de</strong>l país; Puig i<br />

Cadafalch va presidir el Patronat <strong>de</strong>l Museu per <strong>de</strong>ixar-ho<br />

tot lligat. També hi van posar el coll Ventura<br />

i Gassol, Josep Tarra<strong>de</strong>lles, Josep Colomines, Josep<br />

<strong>de</strong> C. Serra Ràfols, Albert <strong>de</strong>l Castillo i Lluís Pericot.<br />

Per aixafar el país, calia fer perdre<br />

significat als seus monuments<br />

I tot això per què? El motiu era que durant la<br />

Renaixença i el Noucentisme, amb el seu interès<br />

per trobar les arrels <strong>de</strong> la i<strong>de</strong>ntitat nacional, entre<br />

altres moltes accions, van impulsar les excavacions<br />

arqueològiques i la creació d’un Museu d’Arqueologia<br />

a Barcelona, que és la capital <strong>de</strong>l país. Per això la<br />

creació <strong>de</strong>l Servei d’Investigacions Arqueològiques data<br />

ja <strong>de</strong> l’any 1915; Puig i Cadafalch va animar molt<br />

Bosch fins aconseguir una projecció internacional<br />

d’aquesta arqueologia , amb el I Congrés Internacional<br />

d’Arqueologia a Barcelona l’any 1929.<br />

Per tant, quan va néixer la Generalitat Republicana,<br />

la creació <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

formava part important d’un projecte <strong>de</strong> país que<br />

1. LuMbrErAs, Luis (1980). Museo, cultura e i<strong>de</strong>ología.<br />

A: Museología y patrimonio cultural; críticas y perspectivas. Cursos<br />

regionales <strong>de</strong> capacitación 1979/80. Escuela <strong>de</strong> restauración,<br />

conservación y museología. Bogotá. PNUD/UNESCO. Lima: 19-23.<br />

2. Sobre aquestes funcions, vegeu J. SAntAcAnA & F. X.<br />

HErnàndEz (2011). Museos <strong>de</strong> Historia. Entre la taxi<strong>de</strong>rmia y el<br />

nomadismo. Ed. TREA. Gijón.<br />

3. M. TArrAdEll (1984). Prece<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> segles i <strong>de</strong> mil·lennis.<br />

A: Arrels <strong>de</strong> la Catalunya mil·lenària. Cinquanta anys <strong>de</strong>l Museu<br />

Arqueològic <strong>de</strong> Barcelona (1935) i setanta-cinc <strong>de</strong> les Excavacions<br />

d’Empúries (1908). Ed. Fundació Jaume I: 18.<br />

190 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

s’havia gestat al llarg <strong>de</strong>l segle xix i el primer terç<br />

<strong>de</strong>l segle xx.<br />

La Guerra Civil Espanyola ho va trinxar tot i just<br />

acabada, amb els ocupants controlant les institucions,<br />

l’arqueologia no va escapar <strong>de</strong>l control. La presència<br />

d’un jove falangista d’encara no trenta anys al capdavant<br />

d’aquesta emblemàtica institució <strong>de</strong> l’autogovern l’any<br />

1939 tenia com a objectiu eliminar tot significat a les<br />

pedres i objectes que s’hi custodiaven. En la necessària<br />

remo<strong>de</strong>lació <strong>de</strong>l museu calia robar la memòria<br />

<strong>de</strong>l que podia significar el museu... però malgrat el<br />

mig segle <strong>de</strong> feixisme i <strong>de</strong> centralisme anticatalà, el<br />

museu, contra tot pronòstic, va aguantar i va seguir<br />

sent un punt <strong>de</strong> referència; això sí, <strong>de</strong>sconnectat <strong>de</strong><br />

totes les arrels que li havien donat vida es va anar<br />

esllanguint. Aquesta voluntat <strong>de</strong> <strong>de</strong>struir la memòria<br />

no sols es va fer al Museu d’Arqueologia. Molts<br />

altres monuments van ser reinterpretats o mutilats;<br />

per quin motiu al conjunt <strong>de</strong> l’Exposició <strong>de</strong>l 1929 li<br />

han mancat les quatre simbòliques columnes? I el<br />

monument al Dr. Robert, erigit per subscripció popular<br />

a la plaça <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Barcelona, per<br />

què va ser <strong>de</strong>smuntat l’any 1940? 4 La llista és molt<br />

llarga i no la volem repetir. Però dins <strong>de</strong> la llista hi<br />

ha el Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya, aquell que<br />

mostrava les importants troballes <strong>de</strong> l’Institut d’Estudis<br />

Catalans al Baix Aragó, a les Illes Balears, a<br />

Empúries i que havia estat l’aparador <strong>de</strong> la recerca<br />

catalana en arqueologia.<br />

Un Museu <strong>de</strong> Ciències Socials...?<br />

La recuperació <strong>de</strong> les llibertats podia fer pensar<br />

que s’obria una etapa d’esperança i que la segona<br />

Generalitat recuperaria la base i<strong>de</strong>ològica que va<br />

impulsar la creació <strong>de</strong>l museu... El resultat ha estat<br />

—<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> molts anys d’in<strong>de</strong>cisió i d’abandonament—<br />

un flamant Pla <strong>de</strong> Museus que el fa <strong>de</strong>saparèixer<br />

a la pràctica i el dissol en una cosa estranya<br />

que “abastaria el coneixement <strong>de</strong> les ciències socials,<br />

potenciant el discurs transversal, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> múltiples<br />

mira<strong>de</strong>s. No sols ens parlaria <strong>de</strong> les formes <strong>de</strong> vida,<br />

<strong>de</strong>ls es<strong>de</strong>veniments i <strong>de</strong> l’evolució cultural produïda<br />

al llarg <strong>de</strong>l temps en el territori que avui coneixem<br />

com a Catalunya, sinó que també presentaria els<br />

grans temes d’actualitat. El discurs <strong>de</strong>l museu pot ser<br />

diacrònic (<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la prehistòria fins avui) o temàtic<br />

(el paisatge, les migracions, l’habitatge, etc.), però<br />

aprofundint fins les arrels temporals més profun<strong>de</strong>s<br />

d’aquests temes, <strong>de</strong> manera que puguem veure com<br />

han anat canviant les realitats al llarg <strong>de</strong>l temps”.<br />

Aquest llarg paràgraf que hem transcrit <strong>de</strong> les pàgines<br />

<strong>de</strong>l document fa referència, encara que no ho<br />

diu explícitament, a un tipus <strong>de</strong> museus molt estesos<br />

pel món i que en solem dir “museus <strong>de</strong> civilització o<br />

museus <strong>de</strong> societat”. Res podria fer pensar, a priori,<br />

que aquesta tipologia <strong>de</strong> museus sigui pitjor o millor<br />

que la que predomina encara arreu. Hi ha països on<br />

la seva tradició científica ha fet que la seva arqueologia<br />

anés molt lligada a l’etnologia; és el cas d’una<br />

4. .<br />

(05/02/2012).


Debat<br />

bona part d’Amèrica, on les societats àgrafes tenen<br />

un contacte directe amb el món colonial <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa<br />

relativament pocs segles. En aquest sentit és, però,<br />

ben conegut que l’arqueologia té moltes paternitats,<br />

ja que per d’altres tradicions culturals s’ha <strong>de</strong> lligar<br />

a les ciències naturals, com passa a Alemanya o a<br />

Àustria, on les troballes <strong>de</strong> l’arqueologia prehistòrica<br />

estan exposa<strong>de</strong>s en els museus <strong>de</strong> ciències naturals.<br />

Fins i tot hi ha països, com Itàlia, on l’arqueologia<br />

es consi<strong>de</strong>ra una filla <strong>de</strong> la història <strong>de</strong> l’art o <strong>de</strong> les<br />

belles arts. Per tant, la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> vincular-la amb l’etnografia<br />

no és nova i certament hi ha molts països<br />

que tenen museus d’aquesta mena. Cal recordar en<br />

aquest sentit que museus com l’Antropològic <strong>de</strong> Mèxic,<br />

<strong>de</strong> fet, amb la seva arqueologia reivindica la i<strong>de</strong>ntitat<br />

cultural <strong>de</strong>l país, que els diferencia fonamentalment<br />

<strong>de</strong>l nord. D’altres, com el <strong>de</strong>l Quebec, són la resposta<br />

lògica a un fet diferencial —la tradició francòfona.<br />

Els “ingredients” <strong>de</strong>l nou museu i les<br />

sorprenents absències<br />

Amb tot, els dubtes sorgeixen quan analitzem<br />

quins ingredients tindrà el “còctel museístic” que els<br />

nous administradors ens ofereixen: Hi haurà com a<br />

plat fort els “actuals museus d’Història <strong>de</strong> Catalunya<br />

i d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya, junt amb la Xarxa <strong>de</strong><br />

Museus d’Etnologia <strong>de</strong> Catalunya”.<br />

No cal llegir gaire més per <strong>de</strong>scobrir els objectius<br />

reals <strong>de</strong>l que s’anomena “Pla <strong>de</strong> Museus”: si es vol<br />

un discurs que ens parli <strong>de</strong> les formes <strong>de</strong> vida, <strong>de</strong><br />

l’evolució “<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la prehistòria fins avui”, és ben<br />

clar que Catalunya com a nació té uns mil anys; en<br />

aquest sentit va néixer com totes les grans nacions<br />

d’Europa i no som una excepció. Aquest país no es<br />

pot entendre sense l’art i l’arquitectura medieval;<br />

sense les quatre grans cròniques, sense l’art romànic<br />

i, sobretot, sense la revolució industrial. Catalunya és<br />

filla <strong>de</strong> la revolució industrial. El país es va transformar<br />

sota el fum <strong>de</strong> les xemeneies... Cal preguntar<br />

als autors <strong>de</strong>l Pla quina història explicaran d’aquest<br />

país sense les pintures murals <strong>de</strong>l Museu d’Art <strong>de</strong><br />

Catalunya... sense els enginys que van canviar el país<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l final <strong>de</strong>l segle xviii. Catalunya no s’explica<br />

amb quatre barretines i un parell <strong>de</strong> pots i olles!<br />

Com és que en aquest magnífic museu <strong>de</strong> Ciències<br />

Socials no hi posem els fons <strong>de</strong>l Museu <strong>de</strong> la Ciència<br />

i la Tècnica? Per quin motiu s’exclou d’un museu tan<br />

important les col·leccions <strong>de</strong> l’art romànic? És clar,<br />

seria un disbarat <strong>de</strong>sfer el Museu <strong>de</strong> la Tècnica <strong>de</strong><br />

Catalunya! I no podríem perdonar a qui <strong>de</strong>struís el<br />

Museu Nacional d’Art <strong>de</strong> Catalunya! En canvi, <strong>de</strong>sfer<br />

el d’Arqueologia és fàcil! Sols cal <strong>de</strong>ixar-lo uns quants<br />

anys sense diners i la seva museografia anirà quedant<br />

ridícula... Després cal treure-li les funcions <strong>de</strong><br />

recerca i tot s’anirà tornant <strong>de</strong> cartró pedra. L’edifici<br />

tampoc no ha estat modificat amb excepció d’algun<br />

pegat... Per tant, cal eliminar el públic, fins que hi<br />

vagin quatre gats! Aleshores es podrà <strong>de</strong>sfer... I pel<br />

que fa als altres museus la feina és molt fàcil: així<br />

per exemple el Museu d’Història <strong>de</strong> Catalunya <strong>de</strong> fet<br />

és un “centre <strong>de</strong> visitants” ja que es va fer sense colleccions.<br />

Desmuntar-lo serà fàcil... les peces originals<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

són poques i la resta és <strong>de</strong> guix i cartró. A canvi,<br />

l’Administració obtindrà un edifici magnífic, davant<br />

<strong>de</strong>l port, per a altres usos, tal vegada per eixamplar<br />

alguna conselleria... I el Museu d’Etnologia... ja fa<br />

anys que el volen tancar!<br />

Un museu on no es podrà mostrar el<br />

mèto<strong>de</strong> d’anàlisi... no és un museu<br />

Hi ha altres arguments, sobretot <strong>de</strong> caràcter científic.<br />

Cal tenir present que cada disciplina científica sol tenir<br />

al darrere una metodologia d’anàlisi, que és diferent<br />

segons els casos. L’arqueologia és una disciplina molt<br />

complexa i requereix mostrar els mèto<strong>de</strong>s d’anàlisi<br />

si vol ser quelcom més que un pamflet. El museu<br />

no sols ha <strong>de</strong> mostrar el que sabem, sinó també<br />

com ho sabem. L’arqueologia, com la història, si no<br />

mostra el mèto<strong>de</strong> es converteix en mite... Per tant,<br />

un museu seriós ha <strong>de</strong> mostrar, sobretot, els camins<br />

<strong>de</strong> la recerca i aquests són específics per a cada una<br />

<strong>de</strong> les disciplines. Quan es barregen, no és possible<br />

mostrar el mèto<strong>de</strong> d’anàlisi ja que aleshores n’hi ha<br />

molts. És molt diferent el mèto<strong>de</strong> <strong>de</strong> l’etnografia o el<br />

<strong>de</strong> l’antropologia cultural <strong>de</strong>l <strong>de</strong> l’arqueologia. Quins<br />

ens mostraran en aquest fantàstic nou projecte? Ens<br />

els mostraran tots? Pensar que això és possible és<br />

<strong>de</strong>sconèixer el que és la recerca. És clar que, si no<br />

es pensa mostrar mèto<strong>de</strong>s i plantejar sols aspectes<br />

superficials, aleshores tot és possible.<br />

Catalunya és diferent <strong>de</strong>ls països<br />

cultes <strong>de</strong>l nostre entorn?<br />

No s’han plantejat els autors d’aquest Pla <strong>de</strong> Museus<br />

els motius pels quals Alemanya ha apostat per<br />

crear i <strong>de</strong>senvolupar potents museus d’arqueologia? No<br />

han vist el Neues Museum <strong>de</strong> Berlín, remo<strong>de</strong>lat per<br />

David Chipperfield, o el nou Westfälisches Museum<br />

für Archäologie per esmentar dos <strong>de</strong>ls mes recents?<br />

Què no té el Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya que<br />

tinguin els museus alemanys? I cal recordar que<br />

Alemanya també te un Museu d’Història d’Alemanya<br />

a Berlín (Deutsches Historisches Museum) i és nou!<br />

Allà no ho han dubtat... Han apostat per un Pla<br />

<strong>de</strong> Museus que a Catalunya sembla que no ens va<br />

bé! Tampoc Euskadi, per esmentar un país amb el<br />

qual ens uneixen molts trets comuns, ha prescindit<br />

<strong>de</strong>l seu museu d’arqueologia, i més <strong>de</strong> 18.000 peces<br />

aniran al nou equipament, <strong>de</strong>sprés d’haver ampliat<br />

el vell edifici <strong>de</strong> Bilbao. Igual ha fet Astúries i molts<br />

d’altres. I per no quedar-nos curts, una <strong>de</strong> les grans<br />

inversions museístiques d’Espanya és el Museo Arqueológico<br />

Nacional, a Madrid. La primera fase d’inversió<br />

ha estat ja <strong>de</strong> més <strong>de</strong> seixanta milions d’euros i “hi<br />

ha la voluntat <strong>de</strong> convertir-lo en un <strong>de</strong>ls més grans<br />

museus d’arqueologia d’Europa”. 5 És clar, és que<br />

Espanya és un estat, i al centre <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r <strong>de</strong> l’estat<br />

li cal un potent museu d’arqueologia on el plat fort<br />

seran els ibers, els visigots, i els grans monuments <strong>de</strong>l<br />

5. Vegeu la notícia a: <br />

(05/02/ 2012) <br />

(05/02/ 2012).<br />

191


passat que <strong>de</strong>mostren que no són un país improvisat.<br />

I no cal dir-ho: al costat <strong>de</strong>l museu s’ha remo<strong>de</strong>lat<br />

fortament la Biblioteca Nacional, un <strong>de</strong>ls plats forts<br />

<strong>de</strong> la cultura espanyola. Bé, no és aquest el lloc <strong>de</strong><br />

repassar quins països tenen i quins no tenen el seu<br />

Museu Arqueològic Nacional. El que cal és pensar<br />

qui ha <strong>de</strong>cidit <strong>de</strong>struir el nostre sense oblidar cap<br />

nom, i per què.<br />

La crisi econòmica, una darrera<br />

esperança!<br />

Per tant, aquest és, al meu entendre, el pla ocult<br />

<strong>de</strong> museus. Per als tecnòcrates <strong>de</strong> totes les èpoques<br />

l’arqueologia és una cosa incomprensible. Per a ells,<br />

les pedres no parlen i, pel que fa a l’herència <strong>de</strong><br />

Bosch, al cap i a la fi, no és seva. Ells no en són<br />

els hereus intel·lectuals!<br />

Si el panorama <strong>de</strong>ls nostres museus és trist, avui<br />

hi ha alguna esperança. En Miquel Tarra<strong>de</strong>ll, parlant<br />

<strong>de</strong>ls museus i <strong>de</strong> l’arqueologia catalana, ens <strong>de</strong>ia que<br />

aquest país nostre “quan va tenir bons cervells que<br />

pensaven en l’arqueologia no hi van haver diners, i<br />

quan hi ha hagut diners manquen cervells”. Bé, ara,<br />

al mig <strong>de</strong> la crisi més profunda que ha patit el país<br />

en els darrers cinquanta anys, els somnis <strong>de</strong> <strong>de</strong>struir<br />

el Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya xoquen amb una<br />

manca <strong>de</strong> diners altra vegada... Fins i tot per <strong>de</strong>struir<br />

cal tenir diners i, per sort, no en tenim! Per tant,<br />

encara hi ha l’esperança que els tecnòcrates, sense<br />

diners, no facin res i el museu se salvi <strong>de</strong> ser <strong>de</strong>struït.<br />

S.T.T.L.<br />

Francesc Tarrats Bou<br />

Joan Santacana Mestre<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona<br />

jsantacana@ub.edu<br />

Amb la promulgació <strong>de</strong> la Llei <strong>de</strong> museus <strong>de</strong> Catalunya,<br />

l’any 1990, va renéixer jurídicament el Museu<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya, una <strong>de</strong> les institucions<br />

que, malgrat la curta història <strong>de</strong> la seva etapa fundacional,<br />

havia assolit un sòlid prestigi i un més ampli<br />

reconeixement en el si <strong>de</strong> la museística catalana.<br />

Havia hagut <strong>de</strong> passar una dècada <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la<br />

recuperació <strong>de</strong> competències <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong><br />

Catalunya en matèria <strong>de</strong> cultura per arribar a aquell<br />

moment. I van haver <strong>de</strong> passar 6 anys més fins que,<br />

el 1996, d’acord amb el previst per la Llei, la Diputació<br />

<strong>de</strong> Barcelona va fer efectiva la transferència <strong>de</strong>ls<br />

centres <strong>de</strong> la seva propietat (Museu Arqueològic <strong>de</strong><br />

Barcelona, Empúries i Olèrdola) i la Generalitat va<br />

adscriure al MAC el Centre d’Arqueologia Subaquàtica<br />

<strong>de</strong> Catalunya, creat quatre anys abans. Es tancava<br />

d’aquesta manera un llarg procés que donava contingut<br />

al que fins aleshores havia estat una simple<br />

figura jurídica, malgrat que l’any 1992 la Diputació<br />

<strong>de</strong> Girona ja havia traspassat la seva part (Museu<br />

192 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

Arqueològic <strong>de</strong> Sant Pere <strong>de</strong> Galligants, Ullastret i<br />

Centre d’Investigacions Arqueològiques <strong>de</strong> Girona) a<br />

la Generalitat. Fins aquell moment, malgrat que el<br />

preàmbul <strong>de</strong> l’esmentada Llei <strong>de</strong> museus <strong>de</strong>clarava<br />

els museus nacionals com a element or<strong>de</strong>nador <strong>de</strong>l<br />

sistema museístic català, la Generalitat havia concentrat<br />

les seves actuacions en l’estructuració d’un sistema<br />

comarcal català <strong>de</strong> museus al marge, però —per raons<br />

<strong>de</strong> buit competencial—, <strong>de</strong>ls equipaments d’abast<br />

nacional, amb les excepcions <strong>de</strong>l <strong>de</strong> la Ciència i <strong>de</strong> la<br />

Tècnica <strong>de</strong> Catalunya —creat, a diferència <strong>de</strong>l MAC,<br />

ex novo, net d’antece<strong>de</strong>nts històrics, al principi <strong>de</strong><br />

1985— i <strong>de</strong>l d’Art <strong>de</strong> Catalunya, el qual —gestionat<br />

en aquells moments per la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya<br />

i per l’Ajuntament <strong>de</strong> Barcelona— no va assumir, ni<br />

aleshores ni mai, el paper <strong>de</strong> museu <strong>de</strong> capçalera<br />

que la Llei li suposa.<br />

Els traspassos <strong>de</strong> les diputacions <strong>de</strong> Girona i<br />

Barcelona respecte als jaciments i equipaments museístics<br />

<strong>de</strong> temàtica arqueològica en les respectives<br />

circumscripcions, d’acord amb el que es <strong>de</strong>terminava<br />

en la Disposició Addicional 2 <strong>de</strong> la Llei <strong>de</strong> museus<br />

<strong>de</strong> Catalunya, van habilitar, doncs, la Generalitat<br />

<strong>de</strong> Catalunya a assumir unes competències que fins<br />

aquells moments no havia tingut l’oportunitat d’exercir.<br />

El <strong>de</strong>splegament <strong>de</strong> la Llei <strong>de</strong> museus en l’àmbit<br />

<strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya va comportar<br />

dos fets importants: el primer, la recuperació <strong>de</strong> la<br />

capçalera d’un <strong>de</strong>ls museus més emblemàtics <strong>de</strong> l’acció<br />

<strong>de</strong> govern <strong>de</strong> la Generalitat republicana, que amb<br />

l’ocupació franquista va veure com es modificava el<br />

seu nom —per prendre el <strong>de</strong> Museo Arqueológico <strong>de</strong><br />

Barcelona— i com era reconduït a un abast territorial<br />

estrictament provincial, amb la sola però important<br />

excepció d’Empúries, aleshores constituït —en base<br />

a la propietat— en una mena d’enclau històric <strong>de</strong><br />

la Diputació <strong>de</strong> Barcelona en terres gironines. El<br />

segon, la represa d’un projecte d’abast i compromís<br />

nacional: ja no era la Diputació <strong>de</strong> Barcelona, amb<br />

les seves limitacions competencials territorials, qui<br />

gestionava el museu <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la província i amb les<br />

perspectives dirigi<strong>de</strong>s a la província sinó la Generalitat<br />

<strong>de</strong> Catalunya, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la capital <strong>de</strong>l País i amb<br />

el País i la seva arqueologia com a referent orgànic<br />

i programàtic. Tot això, sobre el paper. Perquè en<br />

la realitat, un <strong>de</strong>ls primers problemes, certament, va<br />

ser, en aquest aspecte en concret, que el Museu d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya renaixia més com a resultat<br />

d’una conjuntura política i no tant com a expressió<br />

d’una voluntat i d’un programa institucional nets <strong>de</strong><br />

condicionants. La, en realitat, manca <strong>de</strong> compromís<br />

<strong>de</strong> fons amb el nou museu, va <strong>de</strong>rivar durant molts<br />

anys en una involució orgànica i estructural que<br />

no el podia afavorir en res. Amb tot, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> bon<br />

principi, es va veure la necessitat d’avançar en el<br />

procés d’implementació <strong>de</strong>l contingut i, sobretot, <strong>de</strong><br />

l’equilibri en l’abast <strong>de</strong> la cobertura territorial d’aquell<br />

nou museu nacional: en la seva conformació inicial,<br />

la territorialitat <strong>de</strong>l MAC es limitava a una llenca<br />

geogràfica molt escadussera en relació amb la totalitat<br />

<strong>de</strong>l país, <strong>de</strong>ixant absolutament fora <strong>de</strong>l seu radi<br />

d’acció les circumscripcions <strong>de</strong> Lleida i <strong>de</strong> Tarragona.<br />

Tampoc en l’aspecte temàtic i cronològic no es<br />

donava resposta a la totalitat <strong>de</strong> les cultures que un


Debat<br />

museu “nacional” d’arqueologia havia <strong>de</strong> contemplar<br />

per abastar globalment el procés d’ocupació <strong>de</strong>l país.<br />

Semblava, doncs, que, més enllà d’unes circums-<br />

tàncies fundacionals restrictives, el <strong>de</strong>splegament havia<br />

<strong>de</strong> ser consi<strong>de</strong>rat prou prioritari per aconseguir imprimir<br />

credibilitat i operativitat al nou museu nacional.<br />

Cal recordar, a més, que la situació era en aquells<br />

moments prou favorable per activar actuacions <strong>de</strong><br />

suport a tants i tants museus existents en el territori<br />

català que estaven a l’expectativa <strong>de</strong> disposar d’una<br />

estructura <strong>de</strong> referència en la qual fer pivotar els<br />

seus programes i els seus neguits, per trencar així la<br />

dispersió en què havien hagut <strong>de</strong> moure’s en l’etapa<br />

<strong>de</strong> la Dictadura.<br />

En aquell moment, a més, era encara prou vigent<br />

l’esperit sorgit <strong>de</strong>l <strong>de</strong>bat en el si <strong>de</strong> l’Assemblea <strong>de</strong><br />

Museus <strong>de</strong> Catalunya i, per tant, s’esperava l’aplicació<br />

<strong>de</strong>ls criteris que van <strong>de</strong>finir-se en aquell moviment.<br />

Cal dir, però, que el MAC, <strong>de</strong> fet, mai no va estar<br />

en l’agenda <strong>de</strong> prioritats <strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong> Cultura<br />

<strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya: la seva existència era<br />

tinguda, en realitat, com un llast per po<strong>de</strong>r concentrar,<br />

en canvi, els esforços i els recursos disponibles cap<br />

al <strong>de</strong>splegament <strong>de</strong> polítiques patrimonials aboca<strong>de</strong>s<br />

més cap al món <strong>de</strong> les arts plàstiques —preferentment,<br />

a més, <strong>de</strong> caire contemporani. I, en tot cas, mai no<br />

es va voler assumir la necessitat d’un <strong>de</strong>splegament<br />

que comportés el reforçament <strong>de</strong> les estructures<br />

logístiques <strong>de</strong>l nou museu ni es va maniobrar per<br />

injectar un cert grau d’autonomia funcional real que<br />

l’instrumentés per a una millor eficàcia al marge <strong>de</strong> les<br />

limitacions imposa<strong>de</strong>s pel vell mo<strong>de</strong>l administrativista<br />

heretat <strong>de</strong> les Diputacions <strong>de</strong> Girona i Barcelona el<br />

qual, amb el traspàs a la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya,<br />

es va distanciar encara més <strong>de</strong>l dinamisme que la<br />

nova situació exigia.<br />

Els moviments institucionals van prevaler, en tot<br />

moment, sobre el que temàticament i territorial convenia<br />

al MAC per po<strong>de</strong>r-se <strong>de</strong>splegar. N’és un bon<br />

exemple la <strong>de</strong>cisió, l’agost <strong>de</strong> 1997, sobre la Sala<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> l’IEI la qual, quan tot indicava<br />

que s’hauria d’haver constituït en la pota <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong><br />

<strong>de</strong>l MAC, va ser “adjudicada” al Museu <strong>de</strong> Lleida,<br />

Diocesà i Comarcal. Una <strong>de</strong>cisió que va condicionar<br />

per molts anys la possibilitat <strong>de</strong> resoldre el <strong>de</strong>bat<br />

sobre com donar al MAC l’oportunitat <strong>de</strong> créixer cap<br />

a l’oest <strong>de</strong>l País.<br />

Tampoc les prioritats i els moviments interns al<br />

si <strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong> Cultura no van jugar mai a<br />

favor <strong>de</strong>l MAC i <strong>de</strong>l seu <strong>de</strong>splegament: en aquest<br />

sentit, és evi<strong>de</strong>nt que les estructures crea<strong>de</strong>s en el<br />

moment <strong>de</strong> la recuperació competencial per la Generalitat,<br />

prèviament al traspàs a la institució <strong>de</strong>l<br />

bloc Girona-Barcelona <strong>de</strong>l nou MAC, van mostrar-se<br />

<strong>de</strong>sprés absolutament refractàries a la necessitat <strong>de</strong><br />

reestructurar-se per cedir, per <strong>de</strong>legació, una part <strong>de</strong><br />

les seves competències —amb els recursos corresponents—<br />

al nou equipament nacional per ajudar-lo<br />

a fer-se fort i creïble. Unes reticències en primera<br />

instància ubica<strong>de</strong>s en la cúpula <strong>de</strong> la pròpia estructura<br />

<strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong> Cultura i <strong>de</strong>ls seus òrgans<br />

polítics específics, començant per la Direcció General<br />

<strong>de</strong>l Patrimoni Cultural, consi<strong>de</strong>rant, implícitament,<br />

que la cessió <strong>de</strong> funcions al MAC comportaria un<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong>bilitament competencial, l’entrada en una situació<br />

<strong>de</strong> pèrdua <strong>de</strong> capacitat <strong>de</strong>cisòria i la concentració en<br />

un espai “autònom” d’una força que no se li volia<br />

donar. Evi<strong>de</strong>ntment, aquesta afirmació és probatòriament<br />

subjectiva. Però creiem que és l’única que pot<br />

explicar tanta dilació i tanta reticència en la presa<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>cisions respecte al MAC mentre es maldava per<br />

a encaixar, sense <strong>de</strong>legar, la gestió <strong>de</strong> l’arqueologia<br />

<strong>de</strong>l País i la seva vertebració amb les institucions al<br />

seu voltant (universitats, museus locals, agrupacions i<br />

associacions especialitza<strong>de</strong>s...) en uns serveis <strong>de</strong> caire<br />

administratiu que més que situar-se en el benefici i el<br />

suport <strong>de</strong>l MAC el controlaven per mantenir-lo captiu<br />

<strong>de</strong> les seves limitacions. Aquesta situació, malauradament,<br />

ha estat i segueix essent una <strong>de</strong> les raons<br />

essencials que han portat inevitablement al MAC a<br />

una dinàmica <strong>de</strong> <strong>de</strong>sgast, amb la corresponent progressiva<br />

pèrdua <strong>de</strong> credibilitat en un entorn que, <strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> sempre, ha requerit, per necessitat primària, una<br />

resposta clara, no pas dilatòria. Pot semblar, <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

la intel·ligència, una postura incomprensible, contradictòria<br />

amb les bases fundacionals d’una institució<br />

com el MAC i <strong>de</strong>ls postulats reiteradament expressats<br />

per les institucions <strong>de</strong> govern <strong>de</strong>l País. Però, i ara<br />

més que mai, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la perspectiva <strong>de</strong>l temps i <strong>de</strong><br />

la constatació que les institucions s’han preocupat<br />

més per controlar que per <strong>de</strong>ixar fer, crec que no hi<br />

ha altre judici possible. I en el moment en què es<br />

va estar circumstancialment disposat a donar el pas<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>legar en el MAC noves competències, ben aviat<br />

es va <strong>de</strong>ixar notar quelcom més que reticències <strong>de</strong>ls<br />

qui fins aleshores, en el si <strong>de</strong>l Departament, havien<br />

ostentat la responsabilitat administrativa relacionada<br />

amb l’arqueologia per facilitar un procés que, al seu<br />

parer, minava les bases competencials <strong>de</strong> les estructures<br />

administratives en les quals estaven enquadrats.<br />

I és ben sabut que enfortir els fonaments <strong>de</strong> qualsevulla<br />

institució pressuposa donar-li competències<br />

per, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fora, vetllar perquè el seu <strong>de</strong>splegament<br />

en el nou marc <strong>de</strong> referència avanci amb la màxima<br />

solvència i credibilitat, coadjuvant en la millora <strong>de</strong><br />

la percepció sobre els resultats amb relació al mo<strong>de</strong>l<br />

prece<strong>de</strong>nt. Instrumentant-la, en <strong>de</strong>finitiva.<br />

Crec, doncs, que la història recent <strong>de</strong>l MAC ha estat<br />

la història d’una batalla contra les pròpies estructures,<br />

més preocupa<strong>de</strong>s pel manteniment d’un status<br />

quo poc conflictiu i conservador que per impulsar i<br />

acompanyar un projecte engrescador i compromès. I<br />

interessa<strong>de</strong>s, en el fons, a fer prevaler el reforçament<br />

<strong>de</strong> tot allò que <strong>de</strong>bilités el MAC més que a reconduir<br />

cap al MAC, per enfortir-lo, els actius que s’anaven<br />

generant. Ja he esmentat el cas <strong>de</strong> la Sala d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> l’IEI i la mirada submisa, quasi prevaricadora, que<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong> Cultura (i, segur, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la<br />

cúpula <strong>de</strong> la Institució) es va adreçar cap al Museu<br />

<strong>de</strong> Lleida, Diocesà i Comarcal, a l’hora <strong>de</strong> prendre<br />

<strong>de</strong>cisions i d’invertir recursos i <strong>de</strong>splegar programes<br />

en les comarques <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>.<br />

Quelcom semblant al que va succeir amb la creació,<br />

en el si <strong>de</strong> la Direcció General <strong>de</strong>l Patrimoni Cultural,<br />

<strong>de</strong> l’Oficina <strong>de</strong> Gestió <strong>de</strong> Monuments <strong>de</strong> Catalunya,<br />

obviant, <strong>de</strong> manera prou <strong>de</strong>sconcertant, l’oportunitat<br />

<strong>de</strong> donar a un MAC acabat <strong>de</strong> néixer i a un Museu<br />

d’Història <strong>de</strong> Catalunya (MHC) en perspectiva contingut<br />

193


i competències en els quals basar la seva capacitat<br />

d’implicació territorial i amb els quals reforçar la seva<br />

credibilitat i utilitat. El mateix que, anys més tard,<br />

havia <strong>de</strong> succeir amb la creació <strong>de</strong> l’Institut Català<br />

d’Arqueologia Clàssica, vinculat al sistema universitari<br />

català i al marge, totalment, <strong>de</strong>l MAC, institució que<br />

en aquells moments, per cert, per recuperar el seu<br />

paper global en el si <strong>de</strong> la recerca científica, estava<br />

formulant la necessitat <strong>de</strong> dotar-se d’un instrument<br />

com aquest, no reduït específicament a l’arqueologia<br />

clàssica sinó obert a les distintes etapes, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la<br />

prehistòria fins a la constitució <strong>de</strong> la nacionalitat<br />

catalana, a l’alta edat mitjana.<br />

Actuar en aquesta línia hagués significat recuperar,<br />

actualitzant-los, realment, l’esperit i els objectius fundacionals<br />

<strong>de</strong>l MAC <strong>de</strong> Pere Bosch Gimpera, donant<br />

a la institució l’oportunitat <strong>de</strong> <strong>de</strong>mostrar la seva raó<br />

<strong>de</strong> ser i la força <strong>de</strong>l seu paper en la nova etapa <strong>de</strong>mocràtica<br />

i d’or<strong>de</strong>nació <strong>de</strong>l País i <strong>de</strong> la seva cultura.<br />

No haver-ho fet va equivaler a restar molts enters al<br />

seu futur, escapçat com va quedar territorialment,<br />

temàticament i estructuralment.<br />

Quan el conseller <strong>de</strong> Cultura va expressar al que<br />

subscriu que “els acords assumits en el moment <strong>de</strong><br />

<strong>de</strong>cidir l’acceptació <strong>de</strong> la direcció <strong>de</strong>l MAC havien<br />

quedat en paper mullat”, el que en realitat volia dir<br />

era que “en cap moment no hi va haver una real<br />

voluntat d’avançar cap on se’ns havia dit que es volia<br />

avançar”. La renúncia era en l’origen, no en el procés.<br />

De sempre ha sorprès la capacitat <strong>de</strong>mostrada pels<br />

qui van viure i protagonitzar les actuacions <strong>de</strong> la Generalitat<br />

republicana, malgrat el poc temps que se’ls<br />

va donar per a executar els programes en<strong>de</strong>gats i les<br />

dificultats que van haver <strong>de</strong> superar per a <strong>de</strong>splegar-los<br />

fins a fer-los realitat. I si això és especialment reconegut<br />

en camps com el <strong>de</strong> l’educació i <strong>de</strong> la salut, també<br />

ho és en el <strong>de</strong> les d’obra pública i, dins <strong>de</strong> la cultura,<br />

en el <strong>de</strong> l’or<strong>de</strong>nació i la gestió <strong>de</strong>l patrimoni. Al meu<br />

parer, en el camp específic <strong>de</strong>l patrimoni arqueològic<br />

hi van jugar a favor dos factors fonamentals: el<br />

primer, la figura, irrepetible, <strong>de</strong> Pere Bosch Gimpera,<br />

associada a la seva ascendència sobre les esferes <strong>de</strong><br />

po<strong>de</strong>r. A ell, no va caler convèncer-lo <strong>de</strong>l projecte i<br />

ell, per a dur-lo a terme, no va trobar més pals a<br />

les ro<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls que sempre són inevitables per a un<br />

projecte potent com el que ell va impulsar i li<strong>de</strong>rar.<br />

El <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya va ser, en<br />

el sentit ampli <strong>de</strong>l terme, un projecte d’Estat. D’altra<br />

banda, la Generalitat republicana va saber fer seves,<br />

en allò fonamental, les vies i<strong>de</strong>ològiques formula<strong>de</strong>s<br />

pels moviments il·lustrats <strong>de</strong>l catalanisme cultural <strong>de</strong><br />

les dèca<strong>de</strong>s prece<strong>de</strong>nts, no només no posant-les en<br />

qüestió, ans al contrari, consi<strong>de</strong>rant-les com el camí<br />

a seguir en el moment en què l’oportunitat d’actuar<br />

es va donar. En la Catalunya contemporània, això no<br />

ha estat així. Les prioritats polítiques han estat unes<br />

altres, ben allunya<strong>de</strong>s, <strong>de</strong> fet, <strong>de</strong> l’arqueologia i <strong>de</strong>l<br />

que l’arqueologia representa i comporta. La mirada<br />

històrica en el compromís i en l’i<strong>de</strong>ari institucional,<br />

no ha volgut anar més lluny <strong>de</strong>l que és explícitament<br />

el moment fundacional <strong>de</strong> Catalunya com a nació.<br />

Els prece<strong>de</strong>nts històrics d’aquest perío<strong>de</strong> han quedat<br />

en això, en una realitat innegable però no enaltible,<br />

atesa la consi<strong>de</strong>rada escassa càrrega diferenciadora<br />

194 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

d’aquests antece<strong>de</strong>nts més remots respecte altres<br />

nacionalitats o comunitats peninsulars. Segurament,<br />

potser, només Empúries s’ha salvat d’aquesta percepció<br />

oficial, per allò <strong>de</strong> la gran càrrega simbòlica<br />

<strong>de</strong>ls contactes que va merèixer el país en una època<br />

mítica per part <strong>de</strong> gent vinguda <strong>de</strong> terres encara més<br />

mítiques —i tossudament mitifica<strong>de</strong>s <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l nacionalisme<br />

noucentista—, quelcom molt allunyat d’una<br />

romanització entre imperialista i uniformadora, en la<br />

qual reconeixem les nostres arrels més amples, però<br />

perquè, <strong>de</strong>senganyem-nos, no queda més remei que<br />

fer-ho. Sovint ens fa, els fa —a l’oficialitat, malgrat<br />

que no ho reconegui— una indissimulada nosa.<br />

I això és el que explica que, <strong>de</strong> fet, el projecte<br />

genuí <strong>de</strong> la nova Generalitat, parlant <strong>de</strong> museus,<br />

fos, en puritat, el <strong>de</strong>l Museu d’Història <strong>de</strong> Catalunya,<br />

nascut —atenent al que s’ha vist— en <strong>de</strong>triment <strong>de</strong>l<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya. És probable que el que<br />

hagués estat intel·ligent en aquell moment en què es<br />

va prendre la <strong>de</strong>cisió d’engendrar el MHC, atès l’embolic<br />

que representava la pròpia existència d’un MAC<br />

en el qual no es dipositava l’entusiasme institucional,<br />

hagués estat plantejar la revisió d’aquesta institució<br />

heretada, per explorar la possibilitat d’eixamplar-ne els<br />

criteris i l’abast cronològic. Dit d’una altra manera:<br />

partir <strong>de</strong>l MAC per arribar a un MHC sense necessitat<br />

<strong>de</strong> generar el dilema sorgit arran <strong>de</strong> la fundació <strong>de</strong>l<br />

MHC. Seguint el camí invers al que, finalment, sembla<br />

que es vol seguir segons es formula en el recentment<br />

presentat document “Bases <strong>de</strong>l nou Pla <strong>de</strong> Museus <strong>de</strong><br />

Catalunya” en el qual el MAC queda subsumit en el<br />

sistema <strong>de</strong>l MHC. Consi<strong>de</strong>ro que aquest hagués estat<br />

un plantejament conceptualment assumible i, ara que<br />

tant es parla <strong>de</strong> sostenibilitat <strong>de</strong> projectes i <strong>de</strong>ls programes,<br />

perfectament sostenible i ajustat a les reals<br />

capacitats <strong>de</strong>l País. I, al mateix temps, respectuós amb<br />

una història que es mereixia, si més no, joc net i un<br />

mínim rigor a l’hora <strong>de</strong> formular processos d’ajustament<br />

a la nova realitat <strong>de</strong>l marc social. Aquest camí<br />

a la inversa <strong>de</strong> com han anat i <strong>de</strong> com s’anuncia que<br />

aniran les coses, hauria imprès al nou ens resultant<br />

una qualitat que, en el plantejament actual, difícilment<br />

tindrà viabilitat: l’equilibri funcional en el <strong>de</strong>splegament<br />

<strong>de</strong> les distintes àrees <strong>de</strong>l museu. El MHC va<br />

néixer amb un esperit més proper al d’una exposició<br />

permanent que a un museu canònicament concebut.<br />

En canvi, el MAC, malgrat el seu estat <strong>de</strong> latència i<br />

malgrat tots els problemes estructurals que l’afecten<br />

i que cal corregir, està fundacionalment impregnat<br />

d’aquesta convicció. Per tant, li<strong>de</strong>rant la transformació,<br />

hagués tingut la capacitat <strong>de</strong> fer-ho <strong>de</strong>s d’una visió<br />

més rigorosa i equilibrada <strong>de</strong>ls objectius a cobrir i<br />

<strong>de</strong>ls instruments que calia activar per arribar-hi. A la<br />

inversa, sembla difícil. De tota manera, cal dir que<br />

potser és això el que es pretén evitar, el reconeixement<br />

i la consolidació d’un mo<strong>de</strong>l institucional que, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

punt <strong>de</strong> vista funcional, reivindiqui el coneixement com<br />

a base i filtre <strong>de</strong> les actuacions d’aparador. Perquè<br />

sembla que és a través d’aquesta mena d’actuacions<br />

que els i<strong>de</strong>òlegs <strong>de</strong> les Bases <strong>de</strong>l nou Pla <strong>de</strong> Museus<br />

imaginen po<strong>de</strong>r avançar cap a l’objectiu d’incrementar<br />

significativament la generació <strong>de</strong> recursos, un <strong>de</strong>ls<br />

postulats més reiteratius en l’argumentari <strong>de</strong> fons <strong>de</strong>l<br />

document en <strong>de</strong>triment <strong>de</strong> les funcions <strong>de</strong> base —més


Debat<br />

ocultes i menys populistes— que no reporten beneficis<br />

econòmics. El resultat, però, pot ser la tendència a<br />

una banalització, sempre preocupant i encara més<br />

en un país en el qual tota acció comunitària hauria<br />

<strong>de</strong> reposar —directament o indirectament— en la<br />

Cultura, expressada en majúscules. Per tant, sembla<br />

que res que tingui a veure amb la cultura hauria, en<br />

aquest País, <strong>de</strong> caure en la banalització. Desconcerta,<br />

doncs, constatar que no només no s’està disposat a<br />

incrementar les sensibilitats i els compromisos pressupostaris<br />

amb la cultura patrimonial, sinó tampoc a<br />

mantenir l’escadusser flux <strong>de</strong> recursos fins ara <strong>de</strong>dicat<br />

a aquest sector.<br />

És probable que tots el que hem ocupat —molts<br />

en massa pocs anys— la direcció <strong>de</strong>l MAC no haguem<br />

tingut les qualitats i les capacitat necessàries<br />

per a convèncer a qui calia convèncer. Consi<strong>de</strong>rant<br />

el que s’ha vist i s’està veient, però, crec que aquesta<br />

no era la qüestió. La política aplicada al MAC ha<br />

estat, quasi sistemàticament, la <strong>de</strong> la cerimònia <strong>de</strong><br />

la confusió. Era la que millor convenia a una mai<br />

no expressada voluntat <strong>de</strong> liquidació com la que ara,<br />

en el document recentment presentat, es proclama.<br />

Però que ningú no s’enganyi: entre els plantejaments<br />

que formula el document, el més negatiu no<br />

és la <strong>de</strong>saparició <strong>de</strong>l que hem entès històricament<br />

com a MAC subsumit en el MHT. Això, la museística<br />

arqueològica ho podria acabar digerint. El més<br />

greu, al meu entendre, és el canvi <strong>de</strong> filosofia que<br />

comporta la creació <strong>de</strong> l’Agència Catalana <strong>de</strong>l Patrimoni<br />

i les raons <strong>de</strong> fons que han portat a la seva<br />

creació. L’argument <strong>de</strong> l’eficàcia i <strong>de</strong> l’economia <strong>de</strong><br />

mitjans es contradiu, <strong>de</strong> fet, amb la pròpia filosofia<br />

que traspua <strong>de</strong> la informació fins ara expressada al<br />

respecte: la <strong>de</strong>cisió es fonamenta, quasi exclusivament,<br />

en la voluntat d’entrar en una via <strong>de</strong> privatització<br />

en el mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> gestió <strong>de</strong>l conjunt <strong>de</strong>ls museus <strong>de</strong><br />

Catalunya i amb l’objectiu prioritari —reiteradament<br />

expressat en el document— d’incrementar la generació<br />

<strong>de</strong> recursos propis i homogeneïtzar l’oferta que<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls museus s’ofereixi als usuaris. En el tema<br />

<strong>de</strong> l’increment <strong>de</strong> recursos propis, l’objectiu requereix<br />

una crida a la prudència i a la responsabilitat<br />

institucional: no a qualsevol preu, si el preu que es<br />

pagui ha <strong>de</strong> comportar la banalització <strong>de</strong>ls programes<br />

i <strong>de</strong> l’oferta. Resulta si més no curiós que en<br />

l’àmbit <strong>de</strong> la gestió cultural s’estigui, en <strong>de</strong>terminats<br />

casos, disposat a suportar la responsabilitat que això<br />

comporta sota l’etiqueta <strong>de</strong> servei públic <strong>de</strong>ficitari<br />

(és el cas, per exemple, <strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong> biblioteques<br />

i <strong>de</strong>l sistema d’arxius) i, en canvi, en el cas concret<br />

<strong>de</strong>ls museus, es formuli la necessitat <strong>de</strong> fer prevaler<br />

els resultats econòmics sobre els socials. Com resulta<br />

preocupant, també, que <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la pròpia Administració<br />

es proclami —quasi explícitament— la incapacitat<br />

<strong>de</strong> l’Administració <strong>de</strong> gestionar amb solvència uns<br />

equipaments públics que, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> sempre, han estat<br />

gestionats <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’espai públic. Incrementar el grau<br />

d’eficàcia i d’eficiència, evi<strong>de</strong>ntment sí (<strong>de</strong> fet, els que<br />

estem implicats en la gestió <strong>de</strong>ls equipaments <strong>de</strong> les<br />

distintes administracions hem estat, <strong>de</strong> sempre, els<br />

que hem reclamat a l’Administració que ens havia<br />

d’acompanyar en l’exercici <strong>de</strong> la responsabilitat que<br />

ens havia <strong>de</strong>legat una mirada més propera i emoci-<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

onalment implicada, també en aquest aspecte), però<br />

sense renunciar a un <strong>de</strong>terminat i<strong>de</strong>ari que inclou,<br />

entre d’altres, una visió equilibrada entre l’eficàcia i<br />

el servei públic respecte un patrimoni públic i i<strong>de</strong>ntitari.<br />

Els que hem passat per la direcció <strong>de</strong>l MAC<br />

hem hagut <strong>de</strong> patir en pròpia pell les restriccions<br />

que emanen d’uns estatuts gens d’acord amb l’autonomia<br />

que caldria haver esperat d’un organisme dit<br />

autònom. La qüestió, l’alternativa, no era <strong>de</strong>cantar<br />

les opcions cap a la privatització. La qüestió era<br />

assumir la necessitat <strong>de</strong> dotar aquest i la resta <strong>de</strong><br />

museus nacionals <strong>de</strong> la personalitat i <strong>de</strong>ls recursos<br />

estructurals necessaris per a po<strong>de</strong>r-se <strong>de</strong>splegar a<br />

l’aixopluc, només a l’aixopluc, d’una Administració<br />

àgil i eficaç i a la recerca d’unes cada vegada majors<br />

cotes d’agilitat i d’eficàcia. L’opció que s’ha pres, <strong>de</strong>s<br />

d’un Departament anomenat <strong>de</strong> Cultura, és una més<br />

que explícita <strong>de</strong>claració <strong>de</strong> l’abolició <strong>de</strong>l paper <strong>de</strong><br />

la cultura en els nostres museus. Sit tibi terra levis.<br />

Francesc Tarrats Bou<br />

Museu Nacional Arqueològic <strong>de</strong> Tarragona<br />

ftarrats@gencat.cat<br />

Present i futur <strong>de</strong>l<br />

Museu d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

Catalunya. Reflexions<br />

<strong>de</strong> l’actual director<br />

Xavier Llovera Massana<br />

Parlar <strong>de</strong>l futur <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya,<br />

en aquests moments, és arriscat. Certament ens trobem<br />

en un moment <strong>de</strong> canvis importants en les polítiques<br />

patrimonials <strong>de</strong> la Generalitat. L’Agència Catalana <strong>de</strong><br />

Patrimoni Cultural haurà <strong>de</strong> començar a funcionar<br />

durant el 2012, però en aquests moments encara s’està<br />

<strong>de</strong>finint quin serà el seu funcionament. L’article caldrà<br />

doncs agafar-lo com a l’opinió <strong>de</strong> l’actual director.<br />

D’altra banda, he <strong>de</strong> dir que en l’àmbit <strong>de</strong> difusió<br />

d’aquest <strong>de</strong>bat <strong>de</strong>dicat al futur <strong>de</strong>l MAC, s’hi barrejaran<br />

opinions diverses sobre el que ha <strong>de</strong> ser aquest museu<br />

i sens dubte generarà emocions <strong>de</strong> tot tipus. Espero<br />

po<strong>de</strong>r col·laborar amb les reflexions que es puguin fer<br />

sobre aquest museu gairebé centenari.<br />

Introducció: el MAC, una institució<br />

cultural d’àmbit i vocació nacional<br />

Abans <strong>de</strong> començar, voldria <strong>de</strong>finir l’escenari en el<br />

qual ens movem i <strong>de</strong>l qual en pot sortir, transformat<br />

o no, el MAC. No voldria ser administrativament<br />

frívol, però a aquell lector que no conegui el marc<br />

legal i competencial d’aquest museu crec que li hem<br />

d’explicar, almenys lleugerament, <strong>de</strong> què es tracta.<br />

195


El Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya (MAC) és<br />

fruit <strong>de</strong> la Llei <strong>de</strong> museus aprovada el 1990, on és<br />

consi<strong>de</strong>rat com a museu nacional. L’Entitat Autònoma<br />

Museus d’Arqueologia (EAMA) és la que fins<br />

ara s’ha encarregat <strong>de</strong> gestionar el MAC (Barcelona,<br />

Olèrdola, Girona, Ullastret, Empúries i el CASC) i,<br />

en teoria, ha <strong>de</strong> gestionar també el Museu Nacional<br />

Arqueològic <strong>de</strong> Tarragona (MNAT). Aquest és un<br />

escenari que està a punt <strong>de</strong> <strong>de</strong>saparèixer, atès que<br />

amb la creació <strong>de</strong> l’Agència Catalana <strong>de</strong> Patrimoni<br />

Cultural, el MAC <strong>de</strong>ixarà <strong>de</strong> ser una Entitat Autònoma.<br />

De tota manera i <strong>de</strong> moment, el MAC continua<br />

gestionant uns 650.000 m 2 <strong>de</strong> museus i jaciments<br />

(sense comptar les infraestructures <strong>de</strong>l MNAT). Per<br />

gestionar tot això, el MAC disposa d’uns 80 llocs<br />

<strong>de</strong> treball que, si es manté la normativa actual, es<br />

po<strong>de</strong>n veure molt reduïts en els propers mesos. El<br />

MAC tenia quan vaig arribar, l’octubre <strong>de</strong>l 2008, un<br />

pressupost anual d’uns 6 milions d’euros, que amb la<br />

retallada <strong>de</strong>l 2011, ha quedat en 4,8. Puntualment el<br />

Departament <strong>de</strong> Cultura o el Ministeri assumeixen la<br />

construcció d’alguna infraestructura amb finançament<br />

propi o provinent <strong>de</strong> l’1% cultural.<br />

A més, el MAC li<strong>de</strong>ra la Xarxa <strong>de</strong> Museus i Jaciments<br />

Arqueològics <strong>de</strong> Catalunya, que actualment<br />

té com a seccions el Museu Nacional Arqueològic <strong>de</strong><br />

Tarragona, el Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell (Tàrrega), el<br />

Museu <strong>de</strong> Gavà, el Museu Arqueològic Comarcal <strong>de</strong><br />

Banyoles, el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca <strong>de</strong><br />

Reus, el Museu <strong>de</strong> Badalona i el Museu <strong>de</strong> la Noguera<br />

(Balaguer), així com alguns centres col·laboradors que<br />

sumen en total 50 elements patrimonials.<br />

Continuant amb la presentació <strong>de</strong> la nostra organització<br />

i si ens centrem en els indicadors <strong>de</strong> públic,<br />

la seu més visitada és Empúries amb una afluència<br />

anual que oscil·la entre els 180.000 i 250.000 visitants.<br />

Girona oscil·la entre els 22.000 i 35.000 visitants/any,<br />

Ullastret entre 27.000 i 39.000 i Olèrdola entre 18.000<br />

i 21.000. La seu <strong>de</strong> Barcelona està entre 25.000 i<br />

35.000 visitants/any.<br />

Si entrem a analitzar el nombre i la tipologia <strong>de</strong>ls<br />

visitants, po<strong>de</strong>m concloure que el MAC Barcelona és<br />

un museu poc visitat, entre d’altres coses perquè la<br />

presentació <strong>de</strong> les seves col·leccions no s’acaba <strong>de</strong><br />

posar al dia, perquè l’oferta <strong>de</strong> serveis és limitada,<br />

molt especialment en l’oferta d’exposicions temporals<br />

(que podria fi<strong>de</strong>litzar una clientela) i per la important<br />

oferta cultural i d’oci que ofereix la ciutat <strong>de</strong> Barcelona.<br />

Mentre que l’arqueologia funciona força bé en<br />

el territori, tot sembla indicar que Barcelona capital<br />

s’ha volgut especialitzar en un turisme cultural que<br />

adora Gaudí i el Mo<strong>de</strong>rnisme, que estima la seva<br />

arquitectura i el seu disseny, on l’art també hi té un<br />

paper rellevant, però que potser no té més clientela<br />

per gaires més temàtiques, per la qual cosa els altres<br />

hem <strong>de</strong> comptar sobretot amb el públic local.<br />

En les seus <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

predomina el públic individual, diferenciat <strong>de</strong>l format<br />

pels grups escolars i <strong>de</strong>l que integren altres tipus <strong>de</strong><br />

grups, entre els quals hi trobem els visitants turistes i<br />

les persones <strong>de</strong> la tercera edat. A excepció <strong>de</strong> la seu<br />

MAC Barcelona, on el percentatge <strong>de</strong> visitants individuals<br />

és més baix en benefici <strong>de</strong>ls grups escolars,<br />

196 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

el públic individual significa el 70-80% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong><br />

visitants <strong>de</strong> les seus territorials <strong>de</strong>l museu.<br />

Cal fer, per tant, un esforç important al MAC Barcelona<br />

en tot allò que fa referència als públics. D’altra<br />

banda, cal dir que s’ha vist un augment important <strong>de</strong><br />

visites a través <strong>de</strong> la nova pàgina web —publicada al<br />

<strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 2008—, on s’ha sobrepassat els 170.000<br />

usuaris, amb un grau <strong>de</strong> fi<strong>de</strong>lització <strong>de</strong>l 22,70%, un<br />

bon posicionament en els principals cercadors i uns<br />

15.000 visionats/any <strong>de</strong>ls nostres ví<strong>de</strong>os.<br />

Les expectatives globals, no ho po<strong>de</strong>m negar, no<br />

són en tot cas bones, tot i que no les cal qualificar<br />

<strong>de</strong> gaire dolentes, però cal prendre <strong>de</strong>cisions al més<br />

aviat possible sobre el que volem ser.<br />

Claus <strong>de</strong> futur: elements i<br />

problemàtiques per a la <strong>de</strong>finició<br />

d’un full <strong>de</strong> ruta per al MAC<br />

Els principals eixos <strong>de</strong> reflexió als quals el MAC<br />

s’haurà d’enfrontar en els propers mesos són molts,<br />

però els po<strong>de</strong>m resumir en dos:<br />

1. Quina serà la relació entre l’Agència Catalana <strong>de</strong><br />

Patrimoni i el MAC?<br />

2. Què passarà amb el MAC-Barcelona si es crea el<br />

Museu <strong>de</strong> Societat? Quina relació hi haurà entre<br />

aquest i la resta <strong>de</strong> seus? Quin paper tindria el<br />

MNAT en el futur <strong>de</strong> les altres seus? Podria realment<br />

ser la seu central?<br />

De tota manera hi ha moltes altres reflexions que<br />

s’han <strong>de</strong> fer així com un nombre inacabable <strong>de</strong> problemes<br />

que cal resoldre, alguns tan importants com<br />

aprovar un organigrama <strong>de</strong> funcionament, bàsic per<br />

moure’s legalment dins d’una organització mo<strong>de</strong>rna<br />

i eficient, resoldre els problemes causats per unes<br />

instal·lacions que han envellit malament, resoldre els<br />

nomenaments sobre les direccions <strong>de</strong> l’actual EAMA,<br />

especialment la <strong>de</strong>l CASC, reflexionar i iniciar un nou<br />

projecte <strong>de</strong> seguretat en totes les seus, <strong>de</strong>cidir sobre<br />

la continuació <strong>de</strong> les polítiques <strong>de</strong> canvis estructurals<br />

i molt especialment sobre els canvis <strong>de</strong> l’exposició<br />

permanent <strong>de</strong>l MAC Barcelona (la vida d’aquesta seu<br />

no s’acabaria en el moment en què es prengui la<br />

<strong>de</strong>cisió <strong>de</strong> crear el Museu <strong>de</strong> Societats, la vida continua,<br />

el servei que s’ha <strong>de</strong> donar al visitant és com a<br />

mínim el mateix i això obliga a tenir unes polítiques<br />

d’actuació a curt termini). Cal, a més, <strong>de</strong>cidir sobre<br />

els dipòsits <strong>de</strong>ls materials arqueològics <strong>de</strong> Catalunya<br />

als SAM i el <strong>de</strong>senvolupament d’un magatzem <strong>de</strong><br />

béns arqueològics amb una clara entesa amb el Servei<br />

d’Arqueologia. Cal <strong>de</strong>finir quines han <strong>de</strong> ser les<br />

polítiques <strong>de</strong> recerca i les polítiques <strong>de</strong> col·leccions,<br />

cal re<strong>de</strong>finir la relació <strong>de</strong>l MAC amb el MNAT, les<br />

polítiques <strong>de</strong> difusió <strong>de</strong>l MAC, etc.<br />

Veiem, doncs, que hi ha unes polítiques a curt<br />

termini i unes altres més lliga<strong>de</strong>s a la política general<br />

<strong>de</strong> la Conselleria i a la Direcció General i més<br />

concretament al Pla <strong>de</strong> Museus <strong>de</strong> Catalunya, la Llei<br />

<strong>de</strong> museus, el Pla integral <strong>de</strong> l’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya,<br />

a la mateixa Agència Catalana <strong>de</strong> Patrimoni<br />

Cultural i, és clar, a l’escenari <strong>de</strong> crisi global en què<br />

ens trobem.


Debat<br />

Els museus davant la crisi<br />

És un fet que la crisi econòmica afecta amb<br />

especial duresa el món <strong>de</strong> la cultura. A Espanya el<br />

Ministeri <strong>de</strong> Cultura ha rebaixat el seu pressupost un<br />

12,3%, la Conselleria <strong>de</strong> Cultura <strong>de</strong> la Generalitat l’ha<br />

baixat un 20% i l’Ajuntament <strong>de</strong> Barcelona sembla<br />

que un 5%. Ja fa dos anys seguits que vivim aquests<br />

escenaris. Els museus ens veiem molt afectats per<br />

aquestes retalla<strong>de</strong>s. Si no hi ha diners públics els<br />

hauríem <strong>de</strong> cercar a fora... però com? No som els<br />

únics que estem en crisi i l’actual llei <strong>de</strong> mecenatge<br />

no ens solucionarà el problema. Potser caldria canviar<br />

la llei. Els incentius actuals al 30 o 35% són<br />

poc interessants, i veiem que en altres països les<br />

coses i només en els millors <strong>de</strong>ls casos, funcionen<br />

lleugerament millor. Po<strong>de</strong>m opinar sobre aquest tema<br />

però aquí no toca. Po<strong>de</strong>m multiplicar el preu <strong>de</strong> les<br />

entra<strong>de</strong>s, però això no arreglarà els nostres problemes<br />

i la nostra “amable clientela” probablement no ens<br />

ho aprovarà. Po<strong>de</strong>m intentar augmentar els ingressos<br />

propis, ser competitius, po<strong>de</strong>m ser imaginatius, però<br />

tot té un límit. Que ens queda? sobretot... el més fàcil<br />

i no <strong>de</strong>sitjable... po<strong>de</strong>m reduir serveis i esperar que<br />

els temps canviïn. Això fa mal, veritat? I és que les<br />

estructures <strong>de</strong>ls museus no són gaire complexes i no<br />

tenim gaire més on retallar. La crisi, però, no és que<br />

acabi d’aparèixer... la crisi és segurament estructural.<br />

Si continuem amb l’escenari <strong>de</strong> la crisi econòmica<br />

hem <strong>de</strong> dir que el MAC va veure disminuir discretament<br />

el seu pressupost durant els exercicis 2008,<br />

2009 i 2010. Però durant l’exercici 2011, en què el<br />

pressupost global s’ha reduït un 20% respecte al <strong>de</strong><br />

l’any anterior, en realitat si <strong>de</strong>duïm la part <strong>de</strong> capítol 1<br />

(RRHH) que figura en el pressupost però que no es<br />

pot gastar per prescripció legal, fa que la rebaixa sigui<br />

<strong>de</strong>l 44% en funcionament i en inversió. La situació és<br />

molt difícil i el ritme que hem tingut durant aquests<br />

dos anys i mig anteriors, no el podrem mantenir, no<br />

només per la disminució pressupostària, sinó perquè<br />

també és el moment d’augmentar les activitats fi<strong>de</strong>litzadores.<br />

Com diu el nostre conseller <strong>de</strong> Cultura,<br />

Sr. Ferran Mascarell, “L’excepcionalitat cultural no<br />

és compatible aquest any”.<br />

Abans d’analitzar el cas, crec que és bo que plantegem<br />

algunes reflexions. Existeix una crisi econòmica<br />

permanent, però també social en el món <strong>de</strong>ls<br />

museus. En certa manera la crisi forma part <strong>de</strong> la<br />

vida <strong>de</strong>ls museus, potser no és una amenaça per al<br />

Metropolitan, però el MAC ja tenia la crisi assegurada<br />

quan va néixer. Els museus, ens agradi o no, són les<br />

infraestructures culturals menys estables i unes <strong>de</strong><br />

les més prescindibles <strong>de</strong> l’Estat <strong>de</strong>l Benestar, que ja<br />

no sabem si existeix. La crisi és en el MAC un estat<br />

habitual, crònic, que l’obliga a canviar permanentment,<br />

a posar-se al dia en conceptes, en presentació, en<br />

<strong>de</strong>finitiva en tot, però sovint no ho ha fet.<br />

Estem d’acord que no hi ha museus rendibles econòmicament,<br />

ni tan sols aquesta rendibilitat figura en<br />

la mateixa <strong>de</strong>finició <strong>de</strong> ‘museu’, ni tampoc figura com<br />

a objectiu en gairebé cap museu <strong>de</strong>l món. De fet els<br />

museus sempre han tingut problemes econòmics. Si<br />

mirem cap al passat, cosa que acostumem a fer bé...<br />

i més concretament si ens fixem en el que va passar<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

en el 1635, quan el rei <strong>de</strong> França crea “Le jardin <strong>de</strong>s<br />

plantes” no té cap problema econòmic, perquè en el<br />

fons s’està <strong>de</strong>dicant a les plantes medicinals (<strong>de</strong> fet<br />

les indústries farmacèutiques sempre han anat millor<br />

que les culturals —és broma—), però a partir <strong>de</strong> 1718-<br />

1793, quan es crea el museu <strong>de</strong> ciències naturals, en<br />

el mateix lloc, el mateix rei <strong>de</strong> França ja té importants<br />

problemes econòmics. Molt més proper a nosaltres,<br />

ens po<strong>de</strong>m imaginar com <strong>de</strong>via patir Bosch Gimpera<br />

quan creà el Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya. La<br />

República tenia enormes problemes econòmics i <strong>de</strong><br />

fet Bosch l’inaugurà com va po<strong>de</strong>r.<br />

Hi ha crisis i crisis. No és el mateix la crisi<br />

<strong>de</strong>l Museu Picasso o la crisi <strong>de</strong>l Louvre, que la crisi <strong>de</strong>l<br />

MAC o <strong>de</strong>l Museu Arqueològic Comarcal <strong>de</strong> Banyoles.<br />

Per <strong>de</strong>scomptat és encara molt més diferent la crisi<br />

<strong>de</strong>ls Centres d’Interpretació, amb unes obligacions<br />

socials i culturals encara menys estrictes i amb els<br />

quals les administracions tenen obligacions menors.<br />

Tot això ens porta a grans reflexions, que tot i que<br />

no sigui el lloc més indicat, m’agradaria encetar, atès<br />

que ens afecten consi<strong>de</strong>rablement. Fan realment falta<br />

tants museus i tants centres d’interpretació? Potser els<br />

museus són com les botigues que es po<strong>de</strong>n obrir i<br />

tancar en funció <strong>de</strong> la <strong>de</strong>manda <strong>de</strong>l mercat cultural?<br />

Quin lligam hi ha entre els museus i l’obligació <strong>de</strong><br />

conservació <strong>de</strong> les col·leccions? L’àrea metropolitana<br />

<strong>de</strong> Barcelona té els museus que ha <strong>de</strong> tenir, o n’hi<br />

ha massa?<br />

En realitat cal una nova reflexió sobre les funcions<br />

<strong>de</strong>ls museus i la seva relació amb altres organismes a<br />

fi <strong>de</strong> disminuir costos, millorar sinergies i augmentar<br />

l’interès <strong>de</strong>l ciutadà. La crisi permet tornar a qüestionar<br />

el valor <strong>de</strong>ls museus i rectificar, si convé, el<br />

valor afegit que han d’aportar a la societat. Si entrem<br />

al marc general català, veurem que el Pla <strong>de</strong> Museus<br />

<strong>de</strong>l 2008 ja preveu una certa disminució <strong>de</strong>ls museus<br />

nacionals i <strong>de</strong> les xarxes. L’actual política catalana<br />

<strong>de</strong> museus ja fomenta, tot i que discretament, la<br />

cooperació. Si es donés prioritat als que treballen<br />

per objectius i en xarxa, segurament ens estalviaríem<br />

molts diners. Hem <strong>de</strong> ser conscients, però, que alguns<br />

haurien <strong>de</strong> tancar. D’altra banda, caldria incloure en<br />

els projectes <strong>de</strong> nous museus, estudis <strong>de</strong> viabilitat<br />

reals, a fi que no ens equivoquem tant.<br />

Durant el mes <strong>de</strong> febrer <strong>de</strong> 2012, el MAC, el MHC<br />

i el mNACTEC signàrem un contracte programa amb<br />

la Direcció General <strong>de</strong> Patrimoni Cultural. La funció<br />

d’aquest document és la <strong>de</strong> fixar els objectius estratègics<br />

<strong>de</strong>l MAC per a l’any 2012. Aquests objectius<br />

estratègics suposen un full <strong>de</strong> ruta que guia l’activitat<br />

<strong>de</strong>l museu dins <strong>de</strong>l mapa <strong>de</strong> Museus Nacionals <strong>de</strong><br />

Catalunya, en aquests moments <strong>de</strong> restriccions pressupostàries<br />

i inevitable necessitat <strong>de</strong> prioritzar. Dins<br />

d’aquests objectius, aquests tres museus <strong>de</strong> vocació<br />

nacional haurem <strong>de</strong> col·laborar junts malgrat les restriccions<br />

pressupostàries i amb unes prioritats clares.<br />

Aconseguir aquests objectius no serà fàcil, però són<br />

necessaris i hem <strong>de</strong> tenir una certa ambició.<br />

Els objectius més importants que tindrà el MAC<br />

per a l’exercici 2012 són:<br />

1. Consolidar-se com a punt <strong>de</strong> referència <strong>de</strong> la museologia<br />

arqueològica a Catalunya, a mitjà termini<br />

mentre dura el procés <strong>de</strong> creació <strong>de</strong>l futur Museu<br />

d’Història, Arqueologia i Etnologia,<br />

197


2. Consolidar la Xarxa territorial <strong>de</strong>l Museu d’Arqueo-<br />

logia <strong>de</strong> Catalunya,<br />

3. Impulsar la concertació i el <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong><br />

programes d’actuació comuns amb els altres museus<br />

nacionals i d’àmbit i vocació nacional,<br />

4. Augmentar el públic local i internacional i es<strong>de</strong>venir<br />

un referent <strong>de</strong> la didàctica <strong>de</strong> l’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya,<br />

5. Gestionar els recursos <strong>de</strong> forma eficient i sostenible.<br />

La creació <strong>de</strong> l’Agència Catalana <strong>de</strong><br />

Patrimoni Cultural<br />

Ja he dit abans que un <strong>de</strong>ls grans reptes <strong>de</strong>l<br />

MAC a partir d’ara és dissenyar el seu encaix dins<br />

<strong>de</strong> l’Agència Catalana <strong>de</strong> Patrimoni Cultural (ACPC),<br />

que haurà <strong>de</strong> gestionar i dinamitzar diversos equipaments<br />

culturals, <strong>de</strong> titularitat <strong>de</strong> la Generalitat, cinc<br />

<strong>de</strong>ls quals són museus (que gestiona directament la<br />

Generalitat): MAC, MNAT, mNACTEC, MHC i Md’A<br />

<strong>de</strong> Girona.<br />

Tots estem d’acord que calia fer canvis importants<br />

en el sistema <strong>de</strong> gestió <strong>de</strong> les infraestructures culturals<br />

i políticament s’ha optat per l’opció d’una agència,<br />

seguint mo<strong>de</strong>ls que ja s’han instaurat a Europa com<br />

el danès o l’escocès. És una reforma important, que<br />

afectarà consi<strong>de</strong>rablement la vida laboral <strong>de</strong> les infraestructures<br />

implica<strong>de</strong>s, i que almenys en teoria ha<br />

<strong>de</strong> millorar i fer més àgil el sistema <strong>de</strong> gestió. Tots<br />

els implicats tenim poca experiència a fer aquests<br />

canvis i amb aquest tipus <strong>de</strong> gestió.<br />

Però... què serà l’Agència Catalana <strong>de</strong>l Patrimoni<br />

Cultural? És una entitat <strong>de</strong> dret públic, adscrita al<br />

Departament <strong>de</strong> Cultura, amb personalitat jurídica<br />

pròpia, que ha d’ajustar la seva activitat al dret privat,<br />

sens perjudici <strong>de</strong>ls àmbits en què, segons la legislació<br />

vigent, s’ha <strong>de</strong> sotmetre al dret públic.<br />

Les funcions <strong>de</strong> l’Agència Catalana <strong>de</strong>l Patrimoni<br />

Cultural han <strong>de</strong> ser les següents: 6<br />

a) Dinamitzar el patrimoni cultural mitjançant la<br />

cooperació entre agents públics i privats per a la<br />

millora <strong>de</strong> la seva promoció, conservació i gestió.<br />

b) Fomentar la vinculació <strong>de</strong>l patrimoni cultural<br />

al <strong>de</strong>senvolupament territorial i l’activitat econòmica<br />

i a la generació <strong>de</strong> nous recursos econòmics per a<br />

<strong>de</strong>stinar a la seva promoció i conservació.<br />

c) Fomentar l’ús <strong>de</strong>l patrimoni cultural i <strong>de</strong>ls<br />

equipaments, amb especial atenció a l’educació i al<br />

turisme cultural, millorant-ne la vinculació a la comunitat<br />

i la internacionalització, i <strong>de</strong> les pràctiques<br />

associa<strong>de</strong>s a la seva conservació i divulgació.<br />

d) Prestar serveis <strong>de</strong> restauració, conservació, rehabilitació,<br />

millora <strong>de</strong> la qualitat i posada en valor<br />

<strong>de</strong> béns culturals i <strong>de</strong> divulgació i d’informació en<br />

matèria <strong>de</strong> patrimoni cultural.<br />

e) Promoure la formació, recerca i transferència <strong>de</strong><br />

coneixement en tots els àmbits <strong>de</strong>l patrimoni cultural<br />

i la incorporació <strong>de</strong> les tecnologies <strong>de</strong> la informació i<br />

la comunicació a la gestió i la informació en matèria<br />

<strong>de</strong> patrimoni cultural.<br />

6. Avantprojecte <strong>de</strong> Llei <strong>de</strong> simplificació, d’agilitat i reestructuració<br />

administrativa i <strong>de</strong> promoció <strong>de</strong> l’activitat econòmica.<br />

Article 362.<br />

198 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

f) Gestionar la xarxa <strong>de</strong> monuments <strong>de</strong> titularitat <strong>de</strong><br />

la Generalitat i els equipaments patrimonials adscrits<br />

al Departament competent en matèria <strong>de</strong> cultura.<br />

g) Facilitar la participació <strong>de</strong> la ciutadania en la<br />

gestió i la promoció <strong>de</strong>l patrimoni cultural, incloent<br />

en aquest àmbit el foment <strong>de</strong>l patrocini, <strong>de</strong>l mecenatge<br />

i <strong>de</strong>l voluntariat.<br />

h) Fer estudis estructurals i prospeccions sobre el<br />

patrimoni cultural i el seu impacte social, cultural i<br />

econòmic.<br />

El mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> gestió que assenyala la Llei <strong>de</strong> simplificació,<br />

d’agilitat i reestructuració administrativa<br />

i <strong>de</strong> promoció <strong>de</strong> l’activitat econòmica, per la qual<br />

es crea l’ACPC, comporta un canvi total respecte el<br />

sistema actual. És el cas <strong>de</strong> l’Ens Autònom Museus<br />

d’Arqueologia i <strong>de</strong>l mNACTEC. El MAC i el mNACTEC<br />

perdran per sempre el seu caràcter d’organisme autònom<br />

i passaran, segurament, a tenir una autonomia<br />

<strong>de</strong> gestió <strong>de</strong>sconcentrada, semblant a la que actualment<br />

té el MHC. La que serà totalment autònoma<br />

serà l’Agència, que tindrà plena autonomia financera.<br />

La Direcció General <strong>de</strong> Patrimoni i l’ACPC han<br />

d’establir un contracte programa que ha d’incloure,<br />

com a mínim, la <strong>de</strong>finició anual <strong>de</strong>ls objectius a assolir,<br />

la previsió <strong>de</strong> resultats a obtenir i els instruments<br />

<strong>de</strong> seguiment i control i d’avaluació a què l’activitat<br />

<strong>de</strong> l’entitat s’ha <strong>de</strong> sotmetre durant la vigència <strong>de</strong>l<br />

contracte. Aquest setembre i a títol <strong>de</strong> prova, les<br />

organitzacions implica<strong>de</strong>s amb l’agència començaran<br />

el seu primer contracte programa, que haurà <strong>de</strong> ser<br />

avaluat durant l’exercici 2013.<br />

Els recursos econòmics <strong>de</strong> l’Agència 7 són constituïts<br />

per les dotacions que es consignin en els pressupostos<br />

<strong>de</strong> la Generalitat, pels ingressos <strong>de</strong> dret públic i dret<br />

privat <strong>de</strong>rivats <strong>de</strong> la prestació <strong>de</strong>ls seus serveis, mitjançant<br />

les subvencions, les donacions, les herències, els<br />

llegats i qualsevol altra aportació que li conce<strong>de</strong>ixin<br />

persones o entitats públiques i priva<strong>de</strong>s, a través <strong>de</strong><br />

les ren<strong>de</strong>s, els fruits, els interessos i els productes<br />

<strong>de</strong>l seu patrimoni o per qualsevol altre recurs que<br />

la llei permeti. Sortosament l’Agència gau<strong>de</strong>ix <strong>de</strong> les<br />

exempcions i els beneficis fiscals que corresponen a<br />

la Generalitat.<br />

Ara caldrà esperar que siguem prou àgils per po<strong>de</strong>r<br />

<strong>de</strong>senvolupar aquesta nova normativa i que en<br />

puguem treure els rèdits esperats.<br />

El Pla <strong>de</strong> Museus <strong>de</strong> Catalunya i el<br />

projecte <strong>de</strong>l nou Museu Nacional<br />

d’Història, Arqueologia i Etnologia <strong>de</strong><br />

Catalunya (MNHAiEC)<br />

Les <strong>de</strong>ficiències <strong>de</strong> l’actual seu <strong>de</strong>l MAC Barcelona,<br />

entre d’altres factors, va fer plantejar al Departament<br />

<strong>de</strong> Cultura la possibilitat que la seu <strong>de</strong> Barcelona es<br />

transformi, juntament amb el Museu d’Història <strong>de</strong><br />

Catalunya, en una gran infraestructura <strong>de</strong> caràcter<br />

nacional, on l’arqueologia tindrà sens dubte un paper<br />

7. Avantprojecte <strong>de</strong> Llei <strong>de</strong> simplificació, d’agilitat i reestructuració<br />

administrativa i <strong>de</strong> promoció <strong>de</strong> l’activitat econòmica.<br />

Article 372.


Debat<br />

clau i el paper <strong>de</strong>l MAC seria bàsic en l’organització<br />

i en la política <strong>de</strong> col·leccions, <strong>de</strong> recerca, <strong>de</strong> difusió i<br />

<strong>de</strong> conservació.<br />

En efecte, l’any 2008, el Departament <strong>de</strong> Cultura<br />

i Mitjans <strong>de</strong> Comunicació <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya<br />

va iniciar la programació d’un nou museu, el<br />

MNHAEC, <strong>de</strong>l qual ja existeix un document inicial<br />

aprovat. 8 La creació d’aquesta nova institució constitueix<br />

una <strong>de</strong> les principals propostes <strong>de</strong>l Pla <strong>de</strong> Museus<br />

<strong>de</strong> Catalunya (iniciat per la DGPC l’any 2007) i amb<br />

l’objectiu <strong>de</strong> reor<strong>de</strong>nar i equilibrar el mapa museístic<br />

nacional, dotant el país d’un teixit d’institucions<br />

museístiques sòli<strong>de</strong>s i dinàmiques, que, disposant<br />

<strong>de</strong>ls recursos necessaris, puguin <strong>de</strong>senvolupar d’una<br />

manera eficaç la seva missió <strong>de</strong> recerca, conservació<br />

i difusió <strong>de</strong>l patrimoni cultural <strong>de</strong>l país.<br />

De moment, els nous responsables <strong>de</strong>l Departament<br />

<strong>de</strong> Cultura no s’han manifestat en contra d’aquest<br />

projecte, ben al contrari. Malgrat que l’actual context<br />

econòmic pot ajornar-la, aquesta proposta continua<br />

sent l’escenari <strong>de</strong> futur. Aquest projecte resol el problema<br />

<strong>de</strong> les limitacions i <strong>de</strong>ficiències en equipaments<br />

i serveis que afecta tant el Museu d’Arqueologia com<br />

el Museu d’Història <strong>de</strong> Catalunya (MHC) a Barcelona,<br />

tot impedint-ne l’imprescindible creixement espacial<br />

i, alhora, pertorbant i comprometent seriosament les<br />

possibilitats d’increment <strong>de</strong> la seva rendibilitat cultural<br />

i <strong>de</strong> la seva projecció pública.<br />

Crec fermament que la proposta <strong>de</strong> creació <strong>de</strong>l<br />

nou museu es vincula molt estretament a l’objectiu<br />

d’aconseguir una major i més eficaç dinamització<br />

<strong>de</strong>ls museus d’arqueologia, etnologia i història <strong>de</strong>l<br />

país, tot estructurant xarxes estables <strong>de</strong> cooperació<br />

que els integrin i, en conseqüència, facin possible<br />

una millor coordinació i un més ample ressò <strong>de</strong> les<br />

seves activitats. Crec també que és difícil encaixar<br />

en l’àmbit barceloní un museu exclusivament arqueo-<br />

lògic, que un museu <strong>de</strong> societats té un paper més<br />

educatiu i <strong>de</strong> <strong>de</strong>bat, que encaixa molt més amb la<br />

societat catalana i sobretot barcelonina.<br />

El Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

i el PIACAT<br />

El PIACAT es va presentar al públic el 14 <strong>de</strong> juliol<br />

<strong>de</strong>l 2009, i ha d’es<strong>de</strong>venir l’eina bàsica per aplicar<br />

un nou mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> gestió <strong>de</strong>l patrimoni arqueològic i<br />

paleontològic a Catalunya. El Museu d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya es va implicar intensament en aquest<br />

procés, com actor clau <strong>de</strong> l’arqueologia d’aquest país.<br />

El PIACAT <strong>de</strong>fineix, en part, el paper que el MAC<br />

haurà <strong>de</strong> tenir en matèria <strong>de</strong> conservació, recerca i<br />

sobretot difusió <strong>de</strong>l patrimoni arqueològic. De fet li<br />

atorguen atribucions en accions científiques, en matèria<br />

<strong>de</strong> dipòsit <strong>de</strong> materials i sobretot <strong>de</strong>fineix el MAC<br />

com el nucli central <strong>de</strong> la promoció <strong>de</strong> l’arqueologia<br />

catalana. Aquest Pla ha d’es<strong>de</strong>venir l’eina bàsica per<br />

aplicar un nou mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> gestió <strong>de</strong>l patrimoni arqueològic<br />

<strong>de</strong>l país i ha d’adaptar l’arqueologia a les<br />

necessitats <strong>de</strong> la societat actual.<br />

8. Jusep Boya (2009). Museu Nacional d’Història, Arqueologia<br />

i Etnologia <strong>de</strong> Catalunya. Missió, concepte i orientacions.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

El PIACAT preveu també la creació <strong>de</strong>l Consell<br />

Nacional <strong>de</strong> l’Arqueologia i Paleontologia <strong>de</strong> Catalunya,<br />

la Comissió <strong>de</strong> Recerca i la Comissió Nacional<br />

d’Avaluació i Tria <strong>de</strong> Béns Mobles. El MAC<br />

està representat en els tres ens. El Consell Nacional<br />

d’Arqueologia i Paleontologia <strong>de</strong> Catalunya actuarà<br />

com a òrgan d’informació, consulta i assessorament<br />

<strong>de</strong> l’Administració <strong>de</strong> la Generalitat en matèria d’arqueologia<br />

i paleontologia.<br />

El MAC vol <strong>de</strong>senvolupar conjuntament amb la<br />

Subdirecció General <strong>de</strong>l Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic<br />

i Paleontològic una nova política <strong>de</strong> difusió<br />

<strong>de</strong> l’activitat arqueològica <strong>de</strong> Catalunya, i que pot<br />

afectar clarament la seva política d’exposicions i <strong>de</strong><br />

col·leccions. La proposta pot ser innovadora i amb<br />

un bon impacte en el territori. És fàcil imaginar-se<br />

el que això significaria en l’acreixement <strong>de</strong> les seves<br />

col·leccions, la qualitat <strong>de</strong>l seu discurs i indirectament<br />

amb la seva presentació.<br />

A manera <strong>de</strong> cloenda<br />

No sóc cap protagonista <strong>de</strong> Tele5 amb horari <strong>de</strong><br />

matinada i, és clar, no tinc cap bola <strong>de</strong> cristall per<br />

predir el futur exacte <strong>de</strong>l MAC, però vull ser positiu<br />

i pensar que el MAC es transformarà en allò que els<br />

ciutadans <strong>de</strong> Catalunya necessiten i que es <strong>de</strong>u aproximar<br />

a allò que alguns ja han escrit. Sempre m’he<br />

manifestat a favor d’instal·lar a la capital catalana el<br />

museu <strong>de</strong> societats, al més pur estil europeu, seguint<br />

esquemes que no són especialment diferents als <strong>de</strong>l<br />

CCCB i on l’arqueologia o si preferim l’antiguitat hi<br />

tingui un paper important, especialment a l’hora <strong>de</strong><br />

suportar discursos contemporanis i on l’exposició<br />

temporal hi tingui un paper central.<br />

Crec en l’arqueologia catalana i crec que aquesta<br />

està portant i portarà interessants rèdits al territori.<br />

Crec en la continuïtat <strong>de</strong>l MAC plantejada d’una altra<br />

manera, on Empúries i Tarragona hi tinguin un paper<br />

més que rellevant, amb instal·lacions dignes, originals<br />

i que siguin espais <strong>de</strong> referència en la museografia<br />

internacional. Crec en la xarxa <strong>de</strong> Museus i Jaciments<br />

<strong>de</strong> Catalunya, l’Arqueoxarxa, a la qual cal donar més<br />

recursos i que ha <strong>de</strong> ser capaç <strong>de</strong> mostrar el millor<br />

i més interessant <strong>de</strong> l’arqueologia d’aquest país.<br />

Crec també que ens hem <strong>de</strong> replantejar el mapa<br />

<strong>de</strong> museus <strong>de</strong> Catalunya, que hem <strong>de</strong> replantejar els<br />

papers que han <strong>de</strong> tenir els SAM, que cal replantejar<br />

les polítiques <strong>de</strong> subvencions als museus, i en<br />

<strong>de</strong>finitiva que cal reflexionar sobre quines polítiques<br />

patrimonials vol prioritzar Catalunya. El MAC només<br />

és una part d’aquest patrimoni que cal endreçar i<br />

posar al dia <strong>de</strong> les necessitats <strong>de</strong>ls ciutadans.<br />

Xavier Llovera Massana<br />

Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

xavierllovera@gencat.cat<br />

199


En quina direcció va<br />

el sistema museístic<br />

català? Per uns<br />

museus <strong>de</strong>mocràtics<br />

Núria Rafel<br />

El museo ofrece a todo el mundo, como un legado público, los<br />

monumentos <strong>de</strong> un esplendor pasado, instrumentos <strong>de</strong> la ostentosa<br />

glorificación <strong>de</strong> los magnates <strong>de</strong> antaño: liberalidad artificiosa, porque<br />

la entrada libre es también una entrada facultativa, reservada a<br />

quienes, provistos <strong>de</strong> la facultad <strong>de</strong> apropiarse <strong>de</strong> las obras, tienen<br />

el privilegio <strong>de</strong> utilizar esta libertad y se encuentran <strong>de</strong> este modo<br />

legitimados en su privilegio, es <strong>de</strong>cir, en la propiedad <strong>de</strong> los medios<br />

<strong>de</strong> apropiación <strong>de</strong> los bienes culturales o, para <strong>de</strong>cirlo como Max<br />

Weber, en el monopolio <strong>de</strong> la utilización <strong>de</strong> los bienes culturales<br />

y <strong>de</strong> los signos institucionales <strong>de</strong> la salvación cultural.<br />

(Bourdieu, Darbel 2003 (1969): 177)<br />

Des <strong>de</strong> la presentació <strong>de</strong> les “Bases <strong>de</strong>l nou Pla <strong>de</strong><br />

Museus <strong>de</strong> Catalunya” (2012) el panorama museístic<br />

català està “sacsejat”. 9 El Pla —que no compta amb<br />

finançament associat— contempla el patrimoni com<br />

a eix i<strong>de</strong>ntitari, en tant que element vertebrador <strong>de</strong>l<br />

territori i, finalment, en tant que motor econòmic:<br />

L’actual context exigeix, d’una banda, la potenciació<br />

<strong>de</strong>ls actius <strong>de</strong>l patrimoni cultural com a motor econòmic<br />

al llarg <strong>de</strong>l territori. De l’altra, la seva gestió<br />

s’ha <strong>de</strong> basar en criteris d’eficiència i sostenibilitat.<br />

El Pla estratègic Cultura 2021 i l’Acord Nacional<br />

per a la Cultura posen les bases per a garantir l’eficiència<br />

<strong>de</strong>ls recursos, la seva or<strong>de</strong>nació i la creació<br />

<strong>de</strong> relacions més operatives i millor coordina<strong>de</strong>s<br />

entre les diferents administracions.<br />

El patrimoni cultural és una font <strong>de</strong> riquesa que<br />

vertebra el territori i que constitueix un pilar <strong>de</strong>terminant<br />

per a la indústria turística a Catalunya.<br />

Actualment, el patrimoni i el paisatge són un element<br />

insubstituïble en qualsevol política econòmica<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>splegament <strong>de</strong>l turisme. 10<br />

Proposa la implementació <strong>de</strong> l’Agència Catalana<br />

<strong>de</strong>l Patrimoni Cultural per tal <strong>de</strong> gestionar-lo. Aquesta<br />

agència tindrà com a eixos vertebradors <strong>de</strong> la seva<br />

tasca la conservació, la promoció <strong>de</strong> l’ús, la documentació,<br />

la gestió <strong>de</strong> nous recursos i promourà quatre<br />

museus centrals (Museu Nacional d’Art <strong>de</strong> Catalunya,<br />

Museu d’Art Contemporani <strong>de</strong> Barcelona, Museu Nacional<br />

<strong>de</strong> Ciències Naturals i el nou Museu Nacional<br />

d’Història <strong>de</strong> Catalunya, cosa que suposa l’abolició <strong>de</strong>l<br />

Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya i <strong>de</strong>l <strong>de</strong> la Ciència<br />

i la Tècnica <strong>de</strong> Catalunya com a Museus Nacionals<br />

Autònoms), 11 a més <strong>de</strong> “nous projectes” (sic). Aquests<br />

9. “Mascarell “sacu<strong>de</strong>” los museos”. El País, jueves 8 <strong>de</strong><br />

marzo <strong>de</strong> 2012.<br />

10. [consultat el 02-07-2012]. Les<br />

cursives no són <strong>de</strong>l text original.<br />

11. Creats com a Museus Nacionals per la Llei 17/1990, <strong>de</strong><br />

2 <strong>de</strong> novembre, <strong>de</strong> museus (DOGC núm. 1367 <strong>de</strong> 14.11.1990),<br />

disposició addicional 1.<br />

200 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

museus es constituiran en “constel·lacions” que,<br />

juntament amb la xarxa territorial, vertebraran tot<br />

el sistema museístic. El Pla fixa uns elements bàsics<br />

(Arxius, Patrimoni Bibliogràfic, Museus i Monuments<br />

i Béns mobles i immobles), uns elements i accions<br />

referencials i unes funcions transversals (catalogació,<br />

adquisició, formació, difusió, conservació). 12<br />

Així, doncs, s’obre un panorama <strong>de</strong> canvi en els<br />

museus catalans que els afecta tots i, entre ells, el<br />

Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya.<br />

Tot això es produeix en un moment complex <strong>de</strong>l<br />

qual voldríem assenyalar que <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa anys es posa<br />

en qüestió el caràcter i la missió <strong>de</strong>l servei públic,<br />

és a dir, <strong>de</strong> l’obligació <strong>de</strong> proporcionar <strong>de</strong>terminats<br />

béns i serveis pel simple fet que són d’interès públic<br />

(Judt 2010: 117), un qüestionament que l’actual crisi<br />

financera no ha fet més que enfortir. Anem cap a<br />

una privatització gradual <strong>de</strong>ls serveis, 13 en<strong>de</strong>rrocant<br />

progressivament un estat <strong>de</strong>l benestar aconseguit en<br />

les darreres dèca<strong>de</strong>s amb l’esforç <strong>de</strong> tothom, i no<br />

solament menystenint la necessitat d’assegurar uns<br />

estàndards <strong>de</strong> benestar per a tothom, sinó també<br />

oblidant els sonats fracassos econòmics i <strong>de</strong> gestió<br />

<strong>de</strong> moltes empreses catalanes i espanyoles. I la cultura<br />

i els museus no en que<strong>de</strong>n al marge, ans al<br />

contrari, les pròpies empreses culturals i els seus<br />

gestors participen d’aquest <strong>de</strong>smuntatge. En realitat,<br />

en aquests moments es produeix una situació que<br />

dificulta el diàleg, en el sentit que els discursos, el<br />

dominant, d’una banda, basat en els raonaments <strong>de</strong><br />

l’economia <strong>de</strong>l creixement in<strong>de</strong>finit, i, <strong>de</strong> l’altra, el<br />

minoritari, basat en el que s’ha anomenat l’economia<br />

<strong>de</strong>l bé comú, constitueixen el que, parafrasejant Kuhn<br />

i Feyerabend, podríem qualificar com a llenguatges<br />

incommensurables i que, com a tals, resulten en uns<br />

discursos inintel·ligibles entre si. 14<br />

La reestructuració <strong>de</strong>l sistema museístic català<br />

permet plantejar escenaris diversos, sempre que siguin<br />

consensuats. El manteniment com a museu nacional<br />

i ens autònom <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

és una bona solució, però, sens dubte, en po<strong>de</strong>n haver<br />

d’altres, també convenients. No obstant això, la<br />

veritable clau <strong>de</strong> volta <strong>de</strong> la qüestió rau aquí en el<br />

paper que atorguem a les institucions museístiques<br />

en la nostra societat.<br />

12. Curiosament, no s’hi té en compte una <strong>de</strong> les funcions<br />

més bàsiques per a una estructura viva <strong>de</strong> museu, la recerca.<br />

13. No solament en l’àmbit <strong>de</strong> la cultura; en el <strong>de</strong> la sanitat,<br />

per exemple, Catalunya té al capdavant <strong>de</strong>l <strong>de</strong>partament<br />

un conseller, el senyor Boi Ruiz, que no solament abandonà<br />

el càrrec <strong>de</strong> director general <strong>de</strong> la Unió Catalana d’Hospitals,<br />

una associació empresarial, per accedir a la tasca <strong>de</strong> govern,<br />

sinó que fa ban<strong>de</strong>ra <strong>de</strong>l fet que “la salut és un bé privat que<br />

<strong>de</strong>pèn <strong>de</strong> cada ciutadà i no <strong>de</strong> l’Estat” (El País, 26/10/2011),<br />

oblidant que en el segle xix la constitució <strong>de</strong> la medicina com<br />

a ciència experimental i els importants <strong>de</strong>scobriments que es<br />

produïren (entre d’altres, putrefacció i fermentació, paper <strong>de</strong>ls<br />

gèrmens en les malalties, vacunació, microbiologia) portaren a<br />

l’assentament d’una convicció científica, a saber, que la salut<br />

és una qüestió d’interès públic.<br />

14. Això explica, per exemple, que quan es van presentar les<br />

línies directrius <strong>de</strong>l Pla (Pla <strong>de</strong> Museus <strong>de</strong> Catalunya 2007, <br />

[consultat 03/07/2012]) com a gran argument contraposat<br />

a aquells que van mostrar el seu <strong>de</strong>sacord es va dir d’ells que<br />

eren “antics” (una <strong>de</strong>squalificació en lloc d’una argumentació).


Debat<br />

Sens dubte, els museus han complert i compleixen<br />

una funció social, que, no obstant això, cal millorar.<br />

Diverses veus, i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> posicionaments i<strong>de</strong>ològics molt<br />

diferents, n’han posat <strong>de</strong> manifest els dèficits actuals,<br />

però mentre que uns advoquen per una millora d’aquesta<br />

funció social, principalment pel que fa a la seva plena<br />

<strong>de</strong>mocratització, 15 altres opten per consolidar el paper<br />

<strong>de</strong>l museu com un privilegi d’unes classes socials que<br />

tenen ple accés a la informació, tot convertint-lo en un<br />

servei <strong>de</strong> mercat 16 i, ja sigui directament o, sobretot,<br />

indirectament, en un captador <strong>de</strong> recursos econòmics,<br />

principalment en el si <strong>de</strong> l’economia <strong>de</strong>l turisme. En<br />

aquest darrer posicionament no hi té cabuda (si no és<br />

com a “mantra” políticament correcte) el paper <strong>de</strong>l museu<br />

en la millora <strong>de</strong> la qualitat <strong>de</strong> vida <strong>de</strong>ls ciutadans<br />

i en l’equitat social, amb una missió emancipadora,<br />

formativa i crítica.<br />

La visió dominant sobre els museus en converteix<br />

els usuaris en clients i, en conseqüència, mesura el<br />

“consum museístic” en termes estrictament <strong>de</strong> nombre<br />

<strong>de</strong> visitants; així, els directors <strong>de</strong> museus es converteixen<br />

en esclaus d’aquesta visió i fan esforços <strong>de</strong>sesperats<br />

per augmentar la visita: cuiners, alta costura... tot val<br />

per fer l’espectacle més atractiu. I no es tracta que<br />

es<strong>de</strong>veniments com l’exposició <strong>de</strong> Valentino a l’Ara<br />

Pacis romana, per citar només un exemple, siguin<br />

inconvenients, sinó que el que és lamentable és que<br />

no vagin acompanyats d’altres accions encamina<strong>de</strong>s a<br />

una veritable <strong>de</strong>mocratització <strong>de</strong>ls museus i no a una<br />

mera vulgarització. Però, ai las!, cal sortir al diari.<br />

En un magnífic estudi realitzat ja fa anys sobre<br />

els museus d’art Pierre Bourdieu posava èmfasi en<br />

dos factors: l’elitisme <strong>de</strong>ls museus i el fet que l’únic<br />

paràmetre vàlid per a perfilar el públic d’un museu<br />

és la formació: a major formació, major interès en<br />

els museus i al revés. I aquesta formació no la pot<br />

donar el museu, que, en tot cas, pot contribuir a<br />

proporcionar-la i aprofundir-la críticament. Aquesta<br />

formació la dóna l’escola. Quan John Berger (2012)<br />

advoca per una mirada lliure ho fa amb el benentès<br />

que qui contempla té els instruments per a la creació<br />

<strong>de</strong>l seu propi discurs. Són aquests recursos els que<br />

cal posar a l’abast <strong>de</strong> la ciutadania, sense distin-<br />

cions, i són ells els que constitueixen la base <strong>de</strong> la<br />

<strong>de</strong>mocratització <strong>de</strong>ls museus, i <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mocràcia tout<br />

court. No es tracta <strong>de</strong> vulgaritzar sinó <strong>de</strong> formar.<br />

Però potser això és música celestial en un país en<br />

què la taxa d’abandonament escolar augmenta <strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> fa anys i la resposta <strong>de</strong>l govern és disminuir el<br />

finançament <strong>de</strong> l’escola pública. 17<br />

15. Vegeu la citació <strong>de</strong> Pierre Bourdieu que encapçala aquest<br />

text.<br />

16. “Hasta qué punto el ocio cultural que se pue<strong>de</strong> ofrecer<br />

<strong>de</strong>s<strong>de</strong> el museo […] ha <strong>de</strong> ser un servicio que la sociedad <strong>de</strong>be<br />

ofrecer a todos los ciudadanos como un <strong>de</strong>recho más o, por el<br />

contrario, <strong>de</strong>be formar parte <strong>de</strong> los productos que libremente<br />

ofrece el mercado y que los ciudadanos adquieren en función<br />

<strong>de</strong> su interés o <strong>de</strong> su capacidad adquisitiva” (Santacana, Llonch<br />

2008: 230).<br />

17. La taxa d’abandonament està en un 31,2%, molt per<br />

sobre <strong>de</strong> la mitjana <strong>de</strong> la UE, que és d’un 14,4%. Espanya<br />

està al nivell <strong>de</strong> Portugal i Malta, però mentre que aquests dos<br />

països han anat disminuint la taxa d’abandonament a Espanya<br />

està en creixement. A Espanya la taxa d’abandonament a 4t<br />

d’ESO (aquí no es compta els que ja han abandonat abans)<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Molts autors convenen a remarcar la insuficiència<br />

<strong>de</strong>mocràtica <strong>de</strong>ls museus i a consi<strong>de</strong>rar-los com<br />

un privilegi d’unes <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s classes socials. Els<br />

museus públics estan finançats amb diner públic i,<br />

com que els visitants pertanyen a uns <strong>de</strong>terminats<br />

estrats socials, el conjunt <strong>de</strong> la ciutadania està pagant<br />

la festa a unes classes privilegia<strong>de</strong>s. Com a solució<br />

alguns proposen treure el caràcter <strong>de</strong> bé públic als<br />

museus per a convertir-los en un servei <strong>de</strong>l mercat,<br />

cosa que més aviat sembla una tornada als temps<br />

anteriors a la Revolució Francesa.<br />

Per tot això i molt més, jo veig el Museu d’Arqueo-<br />

logia <strong>de</strong> Catalunya com un museu nacional —com té<br />

qualsevol país “normal”— que constitueixi un servei<br />

públic i tingui com a objectiu la millora <strong>de</strong> la qualitat<br />

<strong>de</strong> la nostra ciutadania i la nostra societat, que<br />

treballi pel bé comú. Un museu que exerceixi funcions<br />

tant en el camp <strong>de</strong> la conservació i la difusió, com<br />

en el <strong>de</strong> la reflexió sobre la seva pròpia funció i en<br />

el <strong>de</strong> la recerca, bàsicament la relativa als seus fons,<br />

però també la recerca bàsica. Que sigui capaç d’estar<br />

en renovació permanent, <strong>de</strong> revertir la reflexió i la<br />

recerca més amunt esmenta<strong>de</strong>s en les seves activitats<br />

expositives i <strong>de</strong> creació i proposta <strong>de</strong> nous discursos.<br />

Un museu amb una estretíssima relació amb les activitats<br />

curriculars <strong>de</strong> l’escola i <strong>de</strong> la Universitat. Un<br />

museu que tingui personal capacitat per fer sentir la<br />

seva veu en els fòrums nacionals i internacionals. Un<br />

museu que actuï <strong>de</strong> frontissa <strong>de</strong> l’activitat arqueològica<br />

<strong>de</strong>l país, avui profundament <strong>de</strong>sestructurada. Un<br />

museu que no sigui un eix i<strong>de</strong>ntitari, sinó un forjador<br />

d’i<strong>de</strong>ntitats, un agent emancipador. En <strong>de</strong>finitiva, un<br />

museu que treballi solidàriament amb la societat a<br />

la qual pertany per a fer-la, no solament més rica,<br />

sinó millor.<br />

Res indica, però, que es vagi en aquesta direcció,<br />

ben al contrari.<br />

Seríamos capaces <strong>de</strong> apagar el sol y las estrellas porque no dan<br />

divi<strong>de</strong>ndos. (J. M. Keynes, citat a Judt 2010: 152)<br />

Bibliografia<br />

Núria Rafel<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

nrafel@historia.udl.cat<br />

bErGEr, J. (2012). Modos <strong>de</strong> ver. Ed. Gustavo Gili.<br />

Barcelona.<br />

bourdiEu, P., dArbEl, A. (2003). El amor al arte.<br />

Los museos europeos y su público. Paidós Estética,<br />

Barcelona (1969 1 ).<br />

Reducing early school leaving. Commission Staff Working<br />

Paper. Accompanying document for proposal for a<br />

és d’un 28,4% i a Catalunya d’un 23,6% (Fernán<strong>de</strong>z Enguita,<br />

Mena, Riviere 2010: 47). La UE ha alertat sobre el fet que les<br />

persones que abandonen l’escola tenen una major tendència a<br />

abstenir-se <strong>de</strong> participar en el joc <strong>de</strong>mocràtic (vegeu els documents<br />

<strong>de</strong> la Unió Europea: Tackling i Reducing). Pensem que<br />

aniran al museu? Hi tenen, però, dret?<br />

201


Council Recommendation on policies to reduce early<br />

school leaving. <br />

[consultat 25/06/2012].<br />

Tackling early school leaving: A key contribution to<br />

the Europa 2020 Agenda. Communication from the<br />

Comission to the European Parliament, the Council,<br />

the European Economic and Social Committee and<br />

the Committee of the Regions [consultat<br />

25/06/2012].<br />

fErnándEz EnGuitA, M., MEnA, L., riviErE, J. (2010).<br />

Fracaso y abandono escolar en España. Colección<br />

Estudios Sociales núm. 29, Fundació La Caixa.<br />

Judt, T. (2010). Algo va mal. Ed. Taurus. Madrid.<br />

sAntAcAnA, J., llonch, N. (2008). Museo local. La<br />

cenicienta <strong>de</strong> la cultura. Ediciones Trea. Gijón.<br />

El Museu d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya, en el<br />

marc <strong>de</strong>l projecte<br />

<strong>de</strong> Museu Nacional<br />

d’Història, Arqueologia i<br />

Etnologia <strong>de</strong> Catalunya.<br />

Objeccions crítiques<br />

F. Xavier Menén<strong>de</strong>z i Pablo<br />

Introducció<br />

L’any 2008, en el marc <strong>de</strong>l Pla <strong>de</strong> Museus presentat<br />

per la Conselleria <strong>de</strong> Cultura <strong>de</strong> la Generalitat, es va<br />

fer pública la pretensió <strong>de</strong>l Govern <strong>de</strong> crear un nou<br />

Museu Nacional “<strong>de</strong> societat” que agrupés i integrés<br />

en un únic ens el Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

(MAC) (un museu creat el 1935 a partir <strong>de</strong> col·leccions<br />

preexistents, <strong>de</strong>clarat nacional per llei el 1990 i <strong>de</strong>splegat<br />

el 1995), el Museu d’Història <strong>de</strong> Catalunya (MHC)<br />

(un museu creat el 1995 que havia <strong>de</strong> ser <strong>de</strong>clarat<br />

nacional) i el nonat museu d’Etnologia <strong>de</strong> Catalunya<br />

(un projecte <strong>de</strong> museu nacional pen<strong>de</strong>nt). La proposta<br />

<strong>de</strong> nou museu nacional d’Història, Arqueologia i<br />

Etnologia (MNHAEC) va <strong>de</strong>spertar un cert <strong>de</strong>bat al<br />

col·lectiu professional, tot i que aquest es va centrar<br />

en el paper <strong>de</strong>l MAC en aquest macroprojecte. Defensors<br />

i <strong>de</strong>tractors <strong>de</strong>l nou museu partien d’una anàlisi<br />

202 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

compartida: l’extrema <strong>de</strong>bilitat que pateix el MAC dins<br />

l’arqueologia catalana. Però mentre <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l govern es<br />

<strong>de</strong>fensava que el nou “trimuseu” suposaria la superació<br />

d’aquell estat <strong>de</strong> coses, <strong>de</strong>s d’amplis sectors es<br />

va consi<strong>de</strong>rar que la nova aposta podia significar la<br />

<strong>de</strong>finitiva liquidació <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia.<br />

Han passat més <strong>de</strong> tres anys <strong>de</strong>s d’aquell esclat, i,<br />

amb el nou govern <strong>de</strong> la Generalitat, sembla que el<br />

projecte <strong>de</strong> nou museu ha quedat congelat i aplaçat<br />

(per raons pressupostàries), però no conceptualment<br />

<strong>de</strong>scartat.<br />

No tinc prou espai en aquest breu article per analitzar<br />

el Pla <strong>de</strong> Museus, el projecte museològic <strong>de</strong>l<br />

nou MNHAEC, i el <strong>de</strong>bat que ha generat en aquests<br />

anys. En altres mitjans he publicat anàlisis crítiques<br />

sobre el projecte, <strong>de</strong>s d’una òptica museística. Aquí<br />

em limitaré a exposar per què sóc crític amb el<br />

“trimuseu” proposat i quin és el mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> museu<br />

d’arqueologia–història que <strong>de</strong>fenso.<br />

Anàlisi crítica <strong>de</strong>l MNHAEC<br />

Els quatre aspectes principals que sustenten la<br />

meva visió crítica <strong>de</strong>l MNHAEC són:<br />

1. La proposta pretén sustentar-se en uns <strong>de</strong>terminats<br />

mo<strong>de</strong>ls i paral·lels internacionals <strong>de</strong> museus que<br />

integren diverses disciplines —la història i l’etnologia,<br />

principalment— interpretant que s’està configurant<br />

una nova modalitat i innovadora tendència <strong>de</strong> museus<br />

“<strong>de</strong> societat” a escala mundial. Però en realitat hi ha<br />

molts altres mo<strong>de</strong>ls internacionals que han consolidat<br />

i impulsat, inclús recentment, l’especificitat museogràfica<br />

<strong>de</strong> l’arqueologia i <strong>de</strong> l’etnologia per separat,<br />

que són ignorats <strong>de</strong> forma evi<strong>de</strong>nt en el projecte.<br />

França està impulsant un nou museu, específic, La<br />

Maison <strong>de</strong> l’Histoire <strong>de</strong> France, <strong>de</strong>sprés d’inaugurar<br />

recentment el Quai Branly. No tan lluny, a Euskadi<br />

mateix, acaben <strong>de</strong> segregar els museus d’arqueologia<br />

i etnologia <strong>de</strong> Bilbao. A València van optar per la<br />

mateixa via. Mentrestant, a les Espanyes s’han creat<br />

en la darrera dècada uns magnífics museus d’arqueologia<br />

(Almeria, Cartagena, Alacant, Burgos...) i un<br />

munt <strong>de</strong> parcs arqueològics magníficament museïtzats<br />

mentre a Catalunya estem qüestionant el Museu<br />

d’Arqueologia perquè no compleix prou bé, quant a<br />

fons, els requeriments mínims <strong>de</strong>ls museus <strong>de</strong> capitals<br />

europees <strong>de</strong> gloriós passat colonial.<br />

2. El nou museu pretén fusionar <strong>de</strong> forma interdisciplinària,<br />

sota el paraigua <strong>de</strong> les “ciències socials”,<br />

tres temàtiques que són diferents, i ho fa <strong>de</strong> manera<br />

incompleta i interessada. Les disciplines històrica (incloem<br />

conjuntament història i arqueologia) i etnològica,<br />

aplica<strong>de</strong>s a la museografia, són òbviament diferents;<br />

així han estat sempre, i així estan contempla<strong>de</strong>s a<br />

l’ICOM en dos comitès internacionals diferents. És<br />

cert que a Amèrica l’arqueologia i l’antropologia són<br />

pràcticament una mateixa disciplina, però no en els<br />

àmbits europeus on ens movem. El discurs històric és<br />

diacrònic, cronològic; l’etnològic és sincrònic, temàtic,<br />

territorial, i ha <strong>de</strong> tractar el present, i àdhuc el futur.<br />

La Llei i el Pla <strong>de</strong> Museus <strong>de</strong>fineixen els museus<br />

nacionals com una capçalera potent amb una xarxa<br />

territorial al seu redós. Doncs bé, la <strong>de</strong>mostració que<br />

aquest museu nacional aplega tres coses diferents que


Debat<br />

no es po<strong>de</strong>n barrejar és que el Pla no preveu per a<br />

aquest museu una sola xarxa temàtica, sinó tres: la<br />

d’arqueologia, la d’història i la d’etnologia. Per altra<br />

banda, si <strong>de</strong>l que es tracta és d’agrupar totes les<br />

ciències socials, llavors és coherent unir etnologia i<br />

història; però llavors, cal ser conseqüent i no oblidar-se<br />

les altres ciències socials. Per coherència, per tant, la<br />

proposta <strong>de</strong> museu <strong>de</strong> societat hauria d’englobar la<br />

història <strong>de</strong> la tecnologia i, tal vegada, l’art. Que no<br />

són ciències socials? En conseqüència, el nou museu<br />

hauria <strong>de</strong> incorporar també el mNACTEC i qui sap si<br />

també el MNAC. Quan els <strong>de</strong>fensors <strong>de</strong>l projecte ens<br />

volen convèncer que per explicar l’evolució històrica<br />

<strong>de</strong> la societat catalana en un museu es necessita tant<br />

l’arqueologia com l’etnologia, han <strong>de</strong> ser capaços<br />

d’explicar també per què es <strong>de</strong>scarta la contribució<br />

artística <strong>de</strong> Catalunya i la industrialització <strong>de</strong> Catalunya,<br />

matèries que sí tenen dret a gaudir <strong>de</strong> museus<br />

propis. És cert que en el 2012 ha transcendit (tot i<br />

que <strong>de</strong>sconec si hi ha documents oficials publicats)<br />

que el Departament <strong>de</strong> Cultura ja inclou el mNACTEC<br />

dins el futur MNHAEC. Si fos així, s’esvairia un <strong>de</strong>ls<br />

eixos <strong>de</strong> crítica més amunt formulats. Però aquesta<br />

incorporació multiplica encara més els dubtes sobre<br />

el futur i el caràcter “pluridisciplinari” <strong>de</strong>l projecte,<br />

que aquí no tenim lloc per plantejar.<br />

3. El nou museu pot es<strong>de</strong>venir un instrument<br />

d’afirmació d’una <strong>de</strong>terminada visió <strong>de</strong>l país. Si el<br />

MHC va ser un intent <strong>de</strong> museu i<strong>de</strong>ntitari, i el museu<br />

d’etnologia va ser objecte <strong>de</strong> <strong>de</strong>bat, en el seu moment,<br />

entre posicions essencialistes i folkloristes contra<br />

d’altres més cosmopolites, ara po<strong>de</strong>m caure en la<br />

temptació <strong>de</strong> fer un nou museu (que fou inicialment<br />

batejat “Catalònia” pel Departament) amb una visió<br />

etnicohistòrica <strong>de</strong>ls catalans. És cert que el projecte<br />

museològic publicat foragita explícitament aquesta<br />

intencionalitat, però aquesta orientació, clarament<br />

política, <strong>de</strong>pendrà finalment <strong>de</strong>l govern <strong>de</strong> torn, i,<br />

per tant, caldrà estar vigilants per conjurar aquesta<br />

possible <strong>de</strong>riva, que només podrà evitar el col·lectiu<br />

<strong>de</strong> professionals, historiadors i museòlegs, que rebin<br />

l’encàrrec <strong>de</strong> redactar el discurs, amb in<strong>de</strong>pendència<br />

i rigor científic.<br />

4. La proposta <strong>de</strong> fer un museu nacional en lloc<br />

<strong>de</strong> tres es justifica, també, com una manera <strong>de</strong> racionalitzar<br />

<strong>de</strong>spesa i racionalitzar la gestió. Ja se sap,<br />

ara està <strong>de</strong> moda aprimar, fusionar, simplificar, agilitar<br />

l’administració i els ens públics (i també retallar).<br />

Què estalvia la Conselleria en fer un sol museu<br />

en lloc <strong>de</strong> tres si el projecte <strong>de</strong>termina diverses exposicions<br />

permanents temàtiques (<strong>de</strong> fet, el projecte<br />

en preveu un munt, amb dues <strong>de</strong> principals, una<br />

d’històrica, diacrònica, i una antropològica, sincrònica)?<br />

El projecte també garanteix l’existència <strong>de</strong><br />

tres xarxes diferencia<strong>de</strong>s i el manteniment <strong>de</strong>ls fons<br />

respectius. Estalviarem molt amb un sou <strong>de</strong> director<br />

<strong>de</strong> museu nacional en lloc <strong>de</strong> tres? Amb un sol<br />

administrador? Que no hi haurà tres subdirectors?<br />

Això és la xocolata <strong>de</strong>l lloro. La sostenibilitat real<br />

<strong>de</strong>l projecte <strong>de</strong>pendrà <strong>de</strong>l nou edifici i <strong>de</strong>l seu dimensionat.<br />

Perquè la proposta que tenia sobre la taula<br />

l’anterior govern era fer el nou museu en un nou<br />

edifici singular, <strong>de</strong> nova planta, un gran aparador,<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong> prestigi, amb un disseny atractiu i ambiciós, <strong>de</strong><br />

25.000 m 2 , i que només podia estar a Barcelona, la<br />

capital <strong>de</strong> Catalunya, en un lloc cèntric i accessible,<br />

una pretensió no precisament barata. En <strong>de</strong>finitiva,<br />

s’apostava per “una nova icona urbana <strong>de</strong> Barcelona”,<br />

amb una arquitectura emblemàtica, a “la francesa”.<br />

Fins al final <strong>de</strong> la legislatura, l’anterior govern buscà<br />

un solar adient perquè volia acabar el mandat amb<br />

el concurs <strong>de</strong>l projecte arquitectònic convocat. Com<br />

po<strong>de</strong>m estalviar passant <strong>de</strong> tres museus a un si el que<br />

es proposa és un edifici <strong>de</strong> nova planta? Els museus<br />

<strong>de</strong> Catalunya ja vam passar per això: va ser quan el<br />

MNAC es va convertir durant vint anys en un pou<br />

sense fons on anaven totes les inversions, relegant al<br />

mínim el suport a la resta <strong>de</strong> museus catalans. No<br />

crec que el país es pugui permetre el luxe d’ensopegar<br />

novament. És evi<strong>de</strong>nt que l’actual crisi fa insostenible<br />

aquest nou museu, i que no es plantejarà a curt o a<br />

mitjà termini. Però ens equivocaríem si pensem que<br />

el projecte és insostenible, ara, el 2012, perquè hi ha<br />

crisi. És un projecte insostenible per se.<br />

La situació actual <strong>de</strong>l MAC. El MAC,<br />

en el marc <strong>de</strong>l projecte <strong>de</strong> MNHAEC<br />

Però en aquest breu article voldria analitzar més<br />

específicament l’afectació <strong>de</strong>l Museu d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> Catalunya (MAC) en el marc <strong>de</strong>l MNHAEC. El<br />

nou museu difumina i dissol l’especificitat <strong>de</strong>l MAC<br />

en una entitat més gran. Com hem dit al principi,<br />

la crisi estructural <strong>de</strong>l MAC pot fer pensar a molts<br />

que la proposta comporta la pràctica i <strong>de</strong>finitiva<br />

liquidació <strong>de</strong>l centre. La reacció contrària al projecte,<br />

per part <strong>de</strong>l gros <strong>de</strong> la professió arqueològica,<br />

que va aflorar el 2008, responia principalment a la<br />

sensació, ben evi<strong>de</strong>nt, que <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Conselleria es<br />

donava per mort aquest museu, que se’l difuminava,<br />

que se’l ningunejava.<br />

El Museu d’Arqueologia ha patit diverses crisis<br />

cícliques, <strong>de</strong> caire estructural, <strong>de</strong> li<strong>de</strong>ratge i <strong>de</strong> projecte.<br />

Des <strong>de</strong> 1995, data <strong>de</strong>l traspàs <strong>de</strong>l MAC <strong>de</strong> la<br />

Diputació a la Generalitat, ha tingut (en 17 anys) 7<br />

directors (9 afegint-ne un parell <strong>de</strong> transició). El museu<br />

<strong>de</strong> Barcelona i les seves seus (Empúries, Girona,<br />

Ullastret, Olèrdola), amb greus problemes estructurals<br />

d’origen (a causa <strong>de</strong> la poca inversió <strong>de</strong>stinada pels<br />

seus anteriors titulars, les Diputacions <strong>de</strong> Barcelona i<br />

Girona, en els anys anteriors al traspàs), tampoc no<br />

han estat objecte, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> llavors, <strong>de</strong> mo<strong>de</strong>rnització<br />

per part <strong>de</strong> la Generalitat. El resultat acumulat per<br />

anys i anys <strong>de</strong> <strong>de</strong>sídia institucional és greu: notables<br />

patologies <strong>de</strong>ls edificis i insuficient manteniment <strong>de</strong>ls<br />

jaciments; baixíssimes xifres <strong>de</strong> visitants (seu <strong>de</strong><br />

Barcelona); equip periclitat, amb greus <strong>de</strong>sequilibris<br />

quant a <strong>de</strong>dicació; col·lecció discreta que no s’ha enriquit<br />

amb nous ingressos en els darrers anys (manca<br />

<strong>de</strong> política d’adquisicions) i incapacitat d’atraure les<br />

troballes més representatives <strong>de</strong> l’arqueologia <strong>de</strong>l<br />

país; exposició permanent envellida; laboratoris sense<br />

dotació; manca <strong>de</strong> li<strong>de</strong>ratge en projectes <strong>de</strong> recerca i<br />

posició afeblida dins l’arqueologia científica catalana,<br />

en relació amb institucions i universitats; manca <strong>de</strong><br />

li<strong>de</strong>ratge <strong>de</strong> la futura xarxa i <strong>de</strong> la Ruta <strong>de</strong>ls Ibers;<br />

203


ect. Per altra banda, es va encolomar al MAC la gestió<br />

<strong>de</strong>ls jaciments propietat <strong>de</strong> la Generalitat (Molí<br />

<strong>de</strong> l’Espígol, el Cogul, Castellet <strong>de</strong> Banyoles, Coll <strong>de</strong>l<br />

Moro...) sense dotació pressupostària. Les obres <strong>de</strong>ls<br />

centres d’interpretació en marxa (el Cogul, Empúries)<br />

estan paralitza<strong>de</strong>s o retarda<strong>de</strong>s.<br />

Hem <strong>de</strong> reconèixer, però, importants millores i<br />

inversions a la seu barcelonina <strong>de</strong>l MAC, imputables<br />

al Govern anterior: la rehabilitació <strong>de</strong> les cobertes<br />

(1,8 M €) i la reforma <strong>de</strong> l’exposició permanent (prop<br />

d’1 M €). Eren accions que s’havien <strong>de</strong> dur a terme<br />

i no podien esperar al nou museu (en tot cas, sobta<br />

una inversió tan important quan es preveia traslladar<br />

el museu a una nova seu en 8-10 anys; potser és la<br />

constatació que en realitat poca gent es creia la viabilitat<br />

<strong>de</strong>l nou projecte <strong>de</strong>l MNHAEC). Unes inversions,<br />

però, que han fet prevaler Barcelona i han <strong>de</strong>ixat les<br />

seus (Girona, Ullastret, Olèrdola) en la pura indigència.<br />

La reforma museogràfica <strong>de</strong> la majoria <strong>de</strong> les sales<br />

ha possibilitat la dignificació i mo<strong>de</strong>rnització <strong>de</strong> gran<br />

part <strong>de</strong> l’exposició permanent. Cal felicitar el MAC<br />

i els directors Núria Rafel (iniciadora <strong>de</strong> la reforma<br />

<strong>de</strong> les sales <strong>de</strong> prehistòria) i l’actual director Xavier<br />

Llovera (que està culminant el procés) per haver-ho<br />

dut a terme. Museogràficament parlant, po<strong>de</strong>m trobar<br />

moltes pegues a la reforma (diversitat <strong>de</strong> dissenys i<br />

qualitats, <strong>de</strong>ficient il·luminació <strong>de</strong> textos, recorregut<br />

confús, diferents discursos interpretatius històrics<br />

—sobten els textos <strong>de</strong> l’Argar, en relació amb la resta—,<br />

cost <strong>de</strong>smesurat <strong>de</strong> la materialització) però no<br />

es pot negar que el resultat és prou satisfactori: s’ha<br />

actualitzat el discurs, s’ha realitzat una museografia<br />

més efectiva i atractiva, i s’han incorporat materials<br />

en dipòsit <strong>de</strong> jaciments recents. I tot això sense<br />

tancar el museu.<br />

Quina és la situació actual <strong>de</strong>l MAC, el 2012, un<br />

cop realitzada part <strong>de</strong> l’esmentada reforma? Els responsables<br />

<strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong> Cultura i <strong>de</strong> la DGPC<br />

<strong>de</strong>l nou govern <strong>de</strong> la Generalitat (CiU) constituït el<br />

2011 han <strong>de</strong>clarat que congelaven el projecte <strong>de</strong>l nou<br />

MNHAEC durant la present legislatura (per l’actual<br />

crisi pressupostària), però que assumien la necessitat<br />

i la vigència <strong>de</strong>l projecte, el qual no es podria materialitzar<br />

fins al següent mandat. És a dir, l’actual<br />

govern segueix <strong>de</strong>fensant fusionar tres museus en un<br />

i apostant per un MNHAEC que inclogui el MAC. No<br />

hi ha dubte que l’actual govern ha fet ban<strong>de</strong>ra <strong>de</strong><br />

la compactació, fusió i simplificació administrativa<br />

d’equipaments i institucions. I aquesta és la filosofia<br />

que impregna la nova Agència Catalana <strong>de</strong>l Patrimoni<br />

Cultural, creada per llei (<strong>de</strong> fet, per dues lleis) el<br />

2011. El seu <strong>de</strong>splegament real està previst pel 2012,<br />

i entre les seves competències <strong>de</strong>staca la gestió <strong>de</strong>ls<br />

museus <strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la Generalitat, inclosos els nacionals<br />

(mNACTEC, MAC, MHC). Aquesta adscripció<br />

comporta la pèrdua <strong>de</strong> la personalitat jurídica pròpia<br />

<strong>de</strong>ls museus nacionals, i una gestió subsidiària dins<br />

l’Agència. Realment es fa difícil imaginar el futur<br />

gran museu MNHAE projectat <strong>de</strong>penent d’un organisme<br />

administratiu <strong>de</strong> gestió, com l’Agència, i amb<br />

un director que en <strong>de</strong>pengui.<br />

La situació <strong>de</strong>l MAC, per tant, si més no <strong>de</strong> moment,<br />

és que s’aigualeix dins l’Agència i no dins el<br />

204 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

MNHAEC, com es preveia. L’Agència obliga els tres<br />

museus (mNACTEC, MHC, MAC) a acomplir uns<br />

“acords <strong>de</strong> finançament” plurianuals (una mena <strong>de</strong><br />

contractes-programa) amb indicadors preceptius, i a<br />

treballar coordinadament en la perspectiva <strong>de</strong>l futur<br />

MNHAEC. Un fet curiós és que s’ha establert un<br />

tall cronològic entre MHC i MAC. Així, el MAC, que<br />

arribava fins a la tardoantiguitat, ara ha d’incloure<br />

la Catalunya comtal, fins al segle x. No és quelcom<br />

contradictori amb el futur trimuseu únic i fusionat?<br />

Per què no esperar al nou museu? Quin sentit té que<br />

el MAC ampliï ara tres segles <strong>de</strong> discurs si no té ni<br />

els fons ni l’espai expositiu per fer-ho? Què passa al<br />

segle x, a Catalunya, que impliqui “tallar”? Per què<br />

el MHC està muntant, en paral·lel, una nova sala <strong>de</strong><br />

l’Edat <strong>de</strong>ls Metalls amb peces originals?<br />

La nova situació que es configura liquida el mo<strong>de</strong>l<br />

<strong>de</strong> Museu d‘Arqueologia que s’havia conformat històricament.<br />

El Museu Arqueològic <strong>de</strong> Catalunya estava<br />

cridat a constituir-se a partir <strong>de</strong> les quatre col·leccions<br />

provincials (inicia<strong>de</strong>s per les Comissions Provincials<br />

<strong>de</strong> Monuments el 1844), tres d’elles <strong>de</strong>riva<strong>de</strong>s cap a<br />

les diputacions (Barcelona, Lleida i Girona) i una cap<br />

a l’Estat (Tarragona). El procés <strong>de</strong> creació <strong>de</strong>l MAC<br />

a partir <strong>de</strong> les diputacions va començar amb Girona-<br />

Ullastret (1990) i Barcelona-Empúries-Olèrdola (1995).<br />

El lligam amb Lleida (IEI) es va estroncar per l’aposta<br />

<strong>de</strong>l territori, localista i auto<strong>de</strong>fensiva, <strong>de</strong> “blindar” i<br />

unificar (enfront <strong>de</strong> les reivindicacions aragoneses)<br />

les seves col·leccions, amb la creació <strong>de</strong>l Museu <strong>de</strong><br />

Lleida Diocesà i Comarcal, que va incloure els fons<br />

arqueològics provincials. Finalment, en un procés<br />

mal tancat, el MNAT es va sumar orgànicament al<br />

MAC (Ens Museus d’Arqueologia). El MAC somniat<br />

era, per tant, la suma d’aquest patrimoni, amb la<br />

incorporació <strong>de</strong> la xarxa <strong>de</strong> museus i jaciments arqueològics<br />

<strong>de</strong>l país.<br />

Una proposta <strong>de</strong> nou Museu<br />

d’Arqueologia i Història <strong>de</strong> Catalunya<br />

Quin és el futur <strong>de</strong>l MAC? Jo em limitaré, humilment,<br />

a fer una proposta, que pretén partir <strong>de</strong><br />

la realitat tot assumint canvis consolidats que ja són<br />

irreversibles. Una proposta que pretén ser alternativa<br />

al projecte <strong>de</strong>l MNHAEC. Que el MAC necessita una<br />

reforma en profunditat, és una realitat in<strong>de</strong>fugible. Que<br />

el MHC va ser un bolet creat per raons polítiques,<br />

inicialment sense col·leccions, al marge <strong>de</strong> qualsevol<br />

planificació, també. Que els dos centres se solapen,<br />

és inqüestionable. Que cal abordar d’una vegada<br />

l’articulació museogràfica <strong>de</strong> l’etnologia, molt <strong>de</strong>senvolupada<br />

al territori, és evi<strong>de</strong>nt. En la meva mo<strong>de</strong>sta<br />

opinió, la solució d’aquests problemes no passa per<br />

bastir un macromuseu en un nou edifici. Jo aposto<br />

per unificar els museus d’arqueologia i d’història en<br />

un sol museu nacional, i crear <strong>de</strong> forma separada i<br />

transversal en el territori el Museu Nacional d’Etnologia.<br />

Els arguments que ho justifiquen són:<br />

1. L’arqueologia i la història constitueixen una<br />

mateixa disciplina científica. Tradicionalment la diferència<br />

era cronològica. L’arqueologia solia arribar<br />

fins l’època tardoantiga, fins al moment en què el


Debat<br />

material arqueològic <strong>de</strong>ixa <strong>de</strong> ser prepon<strong>de</strong>rant per a<br />

la interpretació històrica, enfront les fonts documentals.<br />

Aquesta diferència avui en dia ja ha perdut el sentit.<br />

Actualment s’ha estès la metodologia arqueològica a tots<br />

els perío<strong>de</strong>s històrics, inclòs el contemporani (guerra<br />

civil). I és evi<strong>de</strong>nt que l’estudi <strong>de</strong> la prehistòria i la<br />

història antiga és recerca igualment històrica. A l’ICOM<br />

hi ha un únic comitè internacional que aplega tant<br />

els museus arqueològics com els d’història (ICMAH).<br />

Hi ha molts museus d’arqueologia que presenten<br />

col·leccions fina a etapes mo<strong>de</strong>rnes. Per exemple, el<br />

MAN, el Museo Arqueológico Nacional. I pel que fa<br />

als museus d’història, anem als més pròxims: el <strong>de</strong><br />

Barcelona, no es basa en l’arqueologia?<br />

2. El fons patrimonial <strong>de</strong> partida és el MAC, i el<br />

nou museu ha <strong>de</strong> basar-se en els seus fons i en la<br />

seva tradició. El MAC és un museu creat a l’any 1935<br />

que té l’origen en diverses col·leccions, la primera<br />

d’elles, <strong>de</strong>l 1844. Té uns consi<strong>de</strong>rables fons, això sí,<br />

fins al segle vii. El MHC va ser creat el 1990, i té<br />

poques col·leccions. Amb aquest estat <strong>de</strong> coses, està<br />

clar que el pal <strong>de</strong> paller patrimonial <strong>de</strong>l nou museu<br />

ha <strong>de</strong> ser el MAC. És el que té la història, la tradició,<br />

els fons. El nou museu haurà d’articular una<br />

ambiciosa política <strong>de</strong> captació <strong>de</strong> fons medievals,<br />

mo<strong>de</strong>rns i contemporanis —cosa que el MHC ja<br />

ha iniciat. Per tant, el nou museu que propugnem<br />

no ha <strong>de</strong> suposar l’anulació <strong>de</strong>l MAC dins el MHC,<br />

sinó tot el contrari. Així el MAC continuarà el seu<br />

discurs històric, iniciat a la prehistòria, fins al segle<br />

xxi. Un discurs en el qual la marca “història” ha <strong>de</strong><br />

ser prepon<strong>de</strong>rant.<br />

3. El nou museu d’història necessita conservar el<br />

Palau <strong>de</strong> Mar. El MAC es troba en un lloc poc cèntric,<br />

a Montjuïc. L’edifici té greus problemes estructurals, i<br />

li manquen espais per a exposició, serveis i recerca.<br />

El projecte <strong>de</strong> reforma arquitectònica que en el seu<br />

moment es va elaborar és clarament insostenible. En<br />

canvi, el MHC està en un lloc privilegiat, ben comunicat,<br />

cèntric, al Port Vell. És un lloc immillorable<br />

per a un museu i per atraure públic. Ha consolidat<br />

la seva oferta, i gau<strong>de</strong>ix <strong>de</strong> bons serveis. Una <strong>de</strong> les<br />

raons que justifica la proposta <strong>de</strong>l “trimuseu” en un<br />

nou edifici és la tesi que el MHC ha <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar el<br />

Palau <strong>de</strong> Mar el 2019 i, per tant, el nou museu era<br />

en part una sortida a aquest problema. Anem a pams.<br />

L’edifici <strong>de</strong> Palau <strong>de</strong> Mar és propietat <strong>de</strong>l Port <strong>de</strong><br />

Barcelona (en concret, Port 2000), entitat participada<br />

per l’Ajuntament i la Generalitat, entre d’altres. La<br />

Conselleria <strong>de</strong> Cultura ocupa una part <strong>de</strong>l Palau <strong>de</strong><br />

Mar a títol <strong>de</strong> concessió administrativa (no <strong>de</strong> lloguer)<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1995, que finalitza el 6 <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 2019.<br />

A canvi, la Generalitat va cancel·lar la hipoteca (2.500<br />

M PTA) i paga al Port un cànon anual molt econòmic.<br />

És evi<strong>de</strong>nt que el MHC no té per què marxar. Hi ha<br />

temps per negociar una nova concessió administrativa.<br />

La Generalitat ho ha d’intentar, no hi pot renunciar.<br />

Al cap i a la fi el Port és un ens públic, format per<br />

administracions públiques, inclosa la Generalitat. Els<br />

2.500 M PTA pagats el 1990 van ser molts diners;<br />

cal <strong>de</strong>fensar que no estan amortitzats, i negociar una<br />

nova concessió, això sí, amb un cànon o lloguer més<br />

elevat, actualitzat i raonable. Po<strong>de</strong>m permetre’ns el<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

luxe <strong>de</strong> prescindir <strong>de</strong>l Palau <strong>de</strong> Mar? És evi<strong>de</strong>nt que<br />

no, que cal <strong>de</strong>fensar el seu manteniment. És una opció<br />

immillorable com a seu <strong>de</strong> l’exposició permanent<br />

i <strong>de</strong> les exposicions temporals <strong>de</strong>l Museu Nacional<br />

d’Arqueologia i Història, i <strong>de</strong>ls seus serveis cara el<br />

públic (activitats, botiga, restaurant, etc.). En parallel,<br />

l’edifici <strong>de</strong> Montjuïc (actual MAC) es <strong>de</strong>stinaria a<br />

serveis interns, reserva <strong>de</strong>ls fons, centre <strong>de</strong> recerca i<br />

laboratoris, documentació, restauració, etc.<br />

4. El nou museu d’història i arqueologia ha <strong>de</strong><br />

funcionar en xarxa, amb <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s seus dota<strong>de</strong>s<br />

d’autonomia pròpia. Una <strong>de</strong> les assignatures pen<strong>de</strong>nts<br />

dintre <strong>de</strong>l MAC era l’encaix d’Empúries i <strong>de</strong>l MNAT.<br />

El MNAT no pot encapçalar el MAC —com insinuava<br />

el Pla <strong>de</strong> Museus— perquè el seu discurs es limita a<br />

un territori (Tarragona) i a una època (la romana).<br />

També és el cas d’Empúries. Però la seva singularitat<br />

es tan elevada que cal atorgar a Empúries i Tarragona<br />

(MNAT) un estatus especial, autònom, dins el<br />

nou museu d’arqueologia i història, que els permeti<br />

<strong>de</strong>senvolupar-se per si mateixos. No és tan difícil<br />

estructurar una personalitat autònoma pròpia dins<br />

d’un ens autònom més gran. Jurídicament, és possible.<br />

Però ara, la recent creació per llei <strong>de</strong> l’Agència <strong>de</strong>l<br />

Patrimoni Cultural, que inclou el MHC i el MAC, ho<br />

fa més complicat. Al costat <strong>de</strong> la seu principal (que<br />

a Barcelona implica la confluència entre el MAC <strong>de</strong><br />

Barcelona i el MHC) i <strong>de</strong> les seus singulars esmenta<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong> Tarragona i Empúries, cal afegir la resta <strong>de</strong><br />

seus <strong>de</strong> context territorial (Girona, claríssim; Lleida,<br />

caldrà veure com es vincula amb el M:LL), la xarxa<br />

<strong>de</strong> jaciments, la xarxa <strong>de</strong> monuments, i els museus<br />

territorials que es vulguin adherir a la xarxa. La<br />

força <strong>de</strong> la proposta (i la solució per a l’arqueologia,<br />

com a museu) és bastir un museu específic potent,<br />

<strong>de</strong>scentralitzat, i que englobi tot el procés històric,<br />

fusionant MAC i MHC, que es basi, no en un gran<br />

aparador arquitectònic a la capital, sino en la potencialitat<br />

<strong>de</strong>l patrimoni existent al territori, el <strong>de</strong><br />

la Catalunya real. Com vertebrar aquest sistema? En<br />

primer lloc tenim la xarxa, ja existent, <strong>de</strong> monuments<br />

propietat <strong>de</strong> la Generalitat, que gestiona el MHC. En<br />

segon lloc hi ha la xarxa <strong>de</strong> museus arqueològics al<br />

territori i <strong>de</strong> jaciments visitables, que recentment el<br />

MAC ha començat, feliçment, a impulsar (Arqueoxarxa).<br />

Finalment, existeixen al territori un munt <strong>de</strong><br />

museus locals “d’història”, sovint multidisciplinaris,<br />

per aixoplugar. Cinc d’ells ja s’han constituït recentment<br />

en xarxa sota el paraigua <strong>de</strong>l MHC. Pel que fa<br />

als monuments i a l’arqueologia (sobretot si incloem<br />

tant museus com jaciments), les dues xarxes han <strong>de</strong><br />

confluir en una sola, perquè com es diferencia un<br />

monument d’un jaciment? Per l’alçada <strong>de</strong> les parets?<br />

Al cap i a la fi, tot és patrimoni immoble <strong>de</strong> contingut<br />

històric. La cronologia no importa. Un jaciment<br />

mo<strong>de</strong>rn com el Born és menys ”monument” que un<br />

edifici romà (arqueològic per tant?) com Centcelles?<br />

Com es diferencia un museu discursiu amb col·leccions<br />

d’un monument o jaciment museïtzat, amb museu<br />

monogràfic o sense, o amb centre d’interpretació?<br />

El mèto<strong>de</strong> museogràfic s’aplica igual a tots els elements<br />

esmentats. Per tant, caldria bastir en el futur<br />

una sola xarxa <strong>de</strong> museus arqueològics i immobles<br />

205


<strong>de</strong> caràcter històric, per una banda, i una xarxa <strong>de</strong><br />

museus d’història local, per l’altra.<br />

I l’etnologia? Aquí no toca <strong>de</strong>senvolupar la i<strong>de</strong>a,<br />

però jo <strong>de</strong>fenso un Museu Nacional d’Etnologia,<br />

diferenciat <strong>de</strong>l d’Història i Arqueologia, i també en<br />

xarxa. En realitat, no proposo res <strong>de</strong> nou: la Junta<br />

<strong>de</strong> Museus ja havia aprovat una proposta semblant,<br />

que, lamentablement, va caure en l’oblit. Consistiria<br />

en un museu nacional bastit pels museus i espais<br />

que hi ha al territori, estès horitzontalment pel país,<br />

que són els que ofereixen les propostes museogràfiques<br />

més sòli<strong>de</strong>s. De fet la xarxa ja ha començat<br />

a caminar <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l mes <strong>de</strong> març <strong>de</strong> 2008. Seria un<br />

museu que no tindria una capçalera, com a contenidora<br />

<strong>de</strong> col·leccions referencials, com la resta <strong>de</strong><br />

museus nacionals, sinó que la seu central o fe<strong>de</strong>ral<br />

(<strong>de</strong>s d’on s’ha <strong>de</strong> coordinar la xarxa) hauria <strong>de</strong> tenir<br />

—a Barcelona— uns serveis comuns, unes oficines <strong>de</strong><br />

gestió, i tal vegada una sala d’exposicions temporals<br />

que permetessin als museus <strong>de</strong> la xarxa presentar-se<br />

a Barcelona. Per tant, no es requereix un gran edifici;<br />

ans al contrari. En qualsevol cas, cal estudiar<br />

bé com hi encaixa el Museu Etnològic <strong>de</strong> Barcelona,<br />

que engloba tant les col·leccions exòtiques com les<br />

hispàniques i catalanes <strong>de</strong> l’antic MAITP (Poble Espanyol).<br />

I també cal veure com s’incorpora el discurs<br />

<strong>de</strong> present i <strong>de</strong> futur, al nou museu.<br />

Conclusions<br />

En <strong>de</strong>finitiva, pensem que el macroprojecte <strong>de</strong><br />

museu nacional que es proposa no és una necessitat<br />

<strong>de</strong> la museologia catalana. No ho és, no només per<br />

la dura etapa que estem vivint (una greu crisi que<br />

dificulta les inversions en nous equipaments culturals<br />

a llarg termini), sinó perquè pretén convergir disciplines<br />

i dinàmiques que pensem que po<strong>de</strong>n funcionar<br />

millor d’una altra manera. El problema no rau en el<br />

numero <strong>de</strong> museus nacionals, sinó en la dimensió i<br />

la sostenibilitat <strong>de</strong>ls seus continguts. La solució no<br />

és un gran aparador amb la signatura d’un arquitecte<br />

diví, sinó que consisteix a confiar en el patrimoni<br />

dispers en el territori i a vertebrar-lo (aquest sí que<br />

és nacional). Per això crec que s’ha <strong>de</strong> treballar en<br />

la línia <strong>de</strong> fusionar el MAC i el MHC (aquests dos<br />

sí), mantenint les seves actuals dos seus (el Palau<br />

<strong>de</strong> Mar —actual MHC— com a equipament públic,<br />

i la seu barcelonina <strong>de</strong>l MAC per a serveis interns) i<br />

buscar una petita seu per ubicar les oficines centrals<br />

d’un museu nacional d’etnologia basat quasi exclusivament<br />

en la seva xarxa territorial.<br />

F. Xavier Menén<strong>de</strong>z i Pablo<br />

Museòleg<br />

menen<strong>de</strong>zpf@diba.cat<br />

El MAC i el seu<br />

context coevolutiu<br />

Francesc Xavier Hernàn<strong>de</strong>z Cardona<br />

Prece<strong>de</strong>nts forçosament polítics<br />

206 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

El Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya es un constructe<br />

social, una entitat institucionalitzada, imaginada<br />

i construïda, que existeix formalment en tant que hi<br />

ha gent que li atorga existència. En realitat, però, el<br />

MAC, allò que magistralment va culminar en Bosch<br />

Gimpera, està molt lluny <strong>de</strong> la seva funcionalitat i<br />

context inicial. El retorn <strong>de</strong> l’Esculapi a Empúries el<br />

2008 es<strong>de</strong>vingué el certificat <strong>de</strong> <strong>de</strong>funció d’un mo<strong>de</strong>l<br />

museal que havia estat generat en un moment <strong>de</strong><br />

represa nacional. I és que un museu, òbviament,<br />

respon a les necessitats, cosmovisió i imaginari d’una<br />

societat <strong>de</strong>terminada en un moment donat. En cap<br />

cas po<strong>de</strong>m consi<strong>de</strong>rar un museu sense la seva circumstància,<br />

és a dir, al marge <strong>de</strong>l sistema complex<br />

<strong>de</strong>l qual forma part.<br />

Hi ha grans museus-institució que fa molts anys<br />

que duren, i que tenen al darrere societats i<strong>de</strong>ntitàriament<br />

estables amb estats consolidats. Aquest no<br />

és, però, el cas <strong>de</strong> Catalunya. D’ençà l’edat mitjana<br />

la i<strong>de</strong>ntitat catalana es va basar en les Constitucions.<br />

Eren catalans tots aquells que estaven sota l’imperi<br />

<strong>de</strong> les lleis elabora<strong>de</strong>s per les Corts Catalanes.<br />

Aquest nacionalisme mo<strong>de</strong>rn i constitucional va ser<br />

brutalment <strong>de</strong>struït el 1714 tot i que la seva llavor<br />

va contribuir al triomf <strong>de</strong> les revolucions liberals<br />

que van universalitzar mo<strong>de</strong>ls nacionals basats en<br />

la ciutadania i les lleis. Tanmateix aquesta via es<strong>de</strong>vingué<br />

vedada als catalans que tot i els esforços<br />

<strong>de</strong>ls republicans fe<strong>de</strong>rals, i fins i tot <strong>de</strong>ls carlins,<br />

no van po<strong>de</strong>r retornar a una via nacional basada<br />

en les pròpies lleis.<br />

Al final <strong>de</strong>l segle xix davant la impossibilitat <strong>de</strong><br />

refer la via constitucional els elements més dinàmics<br />

<strong>de</strong> la societat van assajar institucionalitzar la<br />

resiliència buscant un nou mo<strong>de</strong>l nacional i<strong>de</strong>ntitari<br />

no basat en les pròpies lleis, sinó en el <strong>de</strong>senvolupament<br />

<strong>de</strong> la pròpia llengua i cultura (seguint els<br />

exemples d’Alemanya i Itàlia), i buscant espais <strong>de</strong><br />

gestió política tot intentant participar en la mo<strong>de</strong>rnització<br />

<strong>de</strong> l’Estat espanyol. Aquesta estratègia va<br />

tenir el seu punt culminant amb l’hegemonia <strong>de</strong> la<br />

Lliga i l’establiment <strong>de</strong> la Mancomunitat que, tot<br />

i la migra<strong>de</strong>sa <strong>de</strong>ls seus resultats polítics i socials,<br />

va <strong>de</strong>splegar una tasca educativa, cívica i cultural<br />

impressionant. Al principi <strong>de</strong>l segle xx la Catalunya<br />

“noucentista” es va dotar d’institucions culturals<br />

sòli<strong>de</strong>s, entre elles un Museu d’Art i Arqueologia.<br />

És en aquest perío<strong>de</strong> que s’impulsen les emblemàtiques<br />

excavacions d’Empúries i que es proce<strong>de</strong>ix<br />

a la salvaguarda <strong>de</strong> les pintures romàniques <strong>de</strong>l<br />

Pirineu. Els noucentistes, amb un projecte clar, es<br />

van apressar a bastir <strong>de</strong>cididament infraestructures<br />

que possibilitessin el <strong>de</strong>senvolupament cultural <strong>de</strong><br />

Catalunya.


Debat<br />

La ruptura <strong>de</strong>mocràtica<br />

Amb la ruptura <strong>de</strong>mocràtica <strong>de</strong> 1931 el republicanisme<br />

i les avantguar<strong>de</strong>s catalanes van <strong>de</strong>scab<strong>de</strong>llar<br />

<strong>de</strong> manera vertiginosa un projecte polític nacional <strong>de</strong><br />

fusió que implicava sostenir i enfortir el nacionalisme<br />

i<strong>de</strong>ntitari en base a la cultura, i alhora avançar<br />

cap a una i<strong>de</strong>ntitat basada en la ciutadania i les<br />

lleis significatives que <strong>de</strong>splegaven les institucions<br />

catalanes. En cultura i educació els plantejaments <strong>de</strong><br />

la Mancomunitat, en una praxi <strong>de</strong> pura “enginyeria<br />

fragmentària”, es va mantenir i rellançar. Òbviament<br />

un país normal havia <strong>de</strong> disposar <strong>de</strong> museus i no<br />

sorprèn que en Bosch Gimpera s’apressés a consolidar<br />

el Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya com a museu<br />

“nacional”. Va ser concebut en la seva nova seu <strong>de</strong><br />

Montjuïc com un museu didàctic obert a la ciutadania,<br />

i alhora com un centre <strong>de</strong> recerca que recollia<br />

l’esforç en aquest àmbit que l’arqueologia catalana<br />

practicava en les més diverses contra<strong>de</strong>s. Tot plegat<br />

un museu mo<strong>de</strong>rn, similar als que sostenien altres<br />

països europeus, una institució que no es tancava en<br />

localismes i que era el reflex d’un país que reconqueria<br />

en el dia a dia la seva normalitat cultural i política.<br />

L’Esculapi, presidint la magnífica sala <strong>de</strong> restes emporitanes,<br />

es<strong>de</strong>venia, sens dubte, símbol i emblema<br />

d’aquest nou perío<strong>de</strong>. Tot plegat les transformacions<br />

<strong>de</strong>l museu reflectien la coevolució <strong>de</strong>l pensament científic<br />

i museogràfic i òbviament l’evolució política que<br />

experimentava el país. El Museu es<strong>de</strong>venia una peça<br />

proactiva que formava part d’un sistema complex, el<br />

<strong>de</strong> la cultura i política catalanes, les parts <strong>de</strong>l qual<br />

estaven íntimament relaciona<strong>de</strong>s i s’influenciaven<br />

mútuament en la mesura que anaven coevolucionant.<br />

Evi<strong>de</strong>ntment Bosch estirava <strong>de</strong>l projecte, i era un<br />

component important, però també estirava l’arqueologia<br />

catalana, i també empenyien unes institucions<br />

amb voluntat política i social, i un republicanisme<br />

políticament hegemònic que feia avançar Catalunya<br />

<strong>de</strong>cisivament cap a la llibertat. I al seu torn el Museu<br />

d’Arqueologia contribuïa a socialitzar un coneixement<br />

científic que incidia en la generació d’una ciutadania<br />

<strong>de</strong> qualitat que realimentava i accelerava les dinàmiques<br />

coevolutives.<br />

Tot això es va acabar quan l’Exèrcit Popular <strong>de</strong><br />

la República va ser <strong>de</strong>rrotat a la Batalla <strong>de</strong> l’Ebre.<br />

Franquisme i restauració borbònica<br />

El que va venir <strong>de</strong>sprés va ser una sanguinària<br />

Dictadura que va comptar amb el col·laboracionisme,<br />

directe o indirecte, <strong>de</strong> bona part <strong>de</strong> la gent <strong>de</strong> la Lliga.<br />

Tanmateix alguns quadres intel·lectuals vinculats<br />

a l’herència noucentista van po<strong>de</strong>r sortejar la situació<br />

en<strong>de</strong>gant projectes arqueològics prou importants, com<br />

ara la recuperació <strong>de</strong> les muralles romanes i l’excavació<br />

<strong>de</strong>l subsòl <strong>de</strong> la plaça <strong>de</strong>l Rei. En aquest sentit cal<br />

reconèixer la tasca que en clau nacional, i malgrat<br />

l’entorn feixista, van exercir, en l’àmbit arqueològic <strong>de</strong>l<br />

Museu d’Història <strong>de</strong> la Ciutat <strong>de</strong> Barcelona, professionals<br />

<strong>de</strong> primer ordre com Agustí Duran i Sanpere o<br />

Fre<strong>de</strong>ric-Pau Verrié. Diferent sort va tenir el Museu<br />

d’Arqueologia que durant el perío<strong>de</strong> franquista es va<br />

ubicar sota control <strong>de</strong> la Diputació <strong>de</strong> Barcelona i<br />

estigué sempre dirigit per feixistes i/o oportunistes.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Durant aquest perío<strong>de</strong> el museu va canviar poc, les<br />

seves sales es van mantenir amb pocs canvis, però<br />

els factors coevolutius, òbviament, havien canviat.<br />

El 1975 començà la II Restauració Borbònica,<br />

molt similar a la Canovista, que es consolidà amb la<br />

Constitució <strong>de</strong> 1978, un pacte gestat, principalment,<br />

entre feixistes i estalinistes amb el vistiplau <strong>de</strong> la<br />

social<strong>de</strong>mocràcia alemanya, i en el marc <strong>de</strong> la Guerra<br />

Freda. El nou règim situà com a cap d’estat un <strong>de</strong>ls<br />

col·laboradors íntims <strong>de</strong> la Dictadura, Joan Carles <strong>de</strong><br />

Borbó, i garantí la impunitat <strong>de</strong>ls crims <strong>de</strong>l feixisme.<br />

S’inicià un aparent procés <strong>de</strong> <strong>de</strong>scentralització que,<br />

en el cas <strong>de</strong> Catalunya, es materialitzà en l’Estatut<br />

<strong>de</strong>l 1979. Però la nova situació, amb una <strong>de</strong>mocràcia<br />

formal que difícilment podia prosperar sense cultura<br />

<strong>de</strong>mocràtica, no generava coevolucions que poguessin<br />

rellançar el museu. El conjunt <strong>de</strong> forces polítiques<br />

catalanes van acceptar les regles <strong>de</strong>l joc <strong>de</strong> la Constitució,<br />

i es van apressar a gestionar i fruir <strong>de</strong> les<br />

noves parcel·les <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r. Altrament l’acceptació <strong>de</strong>l<br />

marc constitucional i estatutari espanyol com a projecte<br />

estratègic comunament acceptat va implicar la<br />

renúncia a qualsevol altre projecte polític <strong>de</strong> caràcter<br />

nacional. Però en aquest marc les dues vies d’accés a<br />

una plenitud nacional: la constitucional-legislativa i la<br />

cultural-i<strong>de</strong>ntitària quedaven hipoteca<strong>de</strong>s. La possibilitat<br />

d’avançar en un projecte nacional català <strong>de</strong>finit<br />

per unes lleis <strong>de</strong> prestigi es<strong>de</strong>vingué inviable atès que<br />

l’Estatut d’Autonomia no atorgava competències per<br />

legislar sobre res important. El conjunt <strong>de</strong> les forces<br />

polítiques catalanes van renunciar al Concert Econòmic<br />

i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> llavors han es<strong>de</strong>vingut tolerants amb la<br />

inversemblant espoliació fiscal que ha rosegat el país.<br />

Altrament podria haver-se buscat li<strong>de</strong>ratge i prestigi<br />

en lleis que afavorissin el dia a dia i mitjançant una<br />

administració eficaç. Aquest, però, tampoc no va ser<br />

el cas. La Generalitat va generar una administració<br />

burocràtica i ineficaç. Al capdavall la pervivència <strong>de</strong><br />

l’herència franquista va menar un mo<strong>de</strong>l polític en el<br />

qual els aparells <strong>de</strong>ls partits es van nodrir amb gent<br />

<strong>de</strong> vàlua <strong>de</strong>sigual i, <strong>de</strong> resultes, els càrrecs <strong>de</strong> gestió<br />

i tècnics sovint van ser ocupats per gent poc qualificada.<br />

El nou règim va mantenir les Diputacions, un<br />

cau <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r i corrupció, aviat va quedar clar que<br />

el Museu d’Arqueologia no rebria gaires estímuls <strong>de</strong>l<br />

seu entorn polític directe. La coevolució política no<br />

ajudaria al rellançament <strong>de</strong> la institució.<br />

El fiasco <strong>de</strong> la via i<strong>de</strong>ntitària<br />

En aquest context <strong>de</strong> II Restauració Borbònica la<br />

via cultural era l’única que quedava per impulsar una<br />

política d’i<strong>de</strong>ntitat nacional catalana. Però no es va<br />

<strong>de</strong>senvolupar atès que el <strong>de</strong>splegament d’un projecte<br />

polític cultural implica sincronia amb un projecte<br />

polític que garanteixi llibertats. Des <strong>de</strong>l moment que<br />

el projecte polític es va limitar a un Estatut d’Autonomia<br />

respectuós amb el marc neofranquista <strong>de</strong> la<br />

Constitució espanyola el <strong>de</strong>safiament cultural quedava<br />

sentenciat a iniciatives <strong>de</strong> perfil baix. Així, fites normals<br />

i mínimes com ara l’impuls d’una televisió catalana o<br />

la potenciació <strong>de</strong> la llengua catalana a l’ensenyament<br />

es<strong>de</strong>vingueren molt difícils d’aconseguir.<br />

207


En aquest context la Llei <strong>de</strong> museus <strong>de</strong> 1990 obria<br />

la possibilitat <strong>de</strong> crear museus “nacionals”, però<br />

aquesta etèria <strong>de</strong>claració d’intencions legislativa va<br />

tenir un <strong>de</strong>senvolupament raquític, amb projectes tan<br />

<strong>de</strong>siguals com el MNAC, el MAC, el mNACTEC o el<br />

Museu d’Història <strong>de</strong> Catalunya. A la pràctica cap <strong>de</strong><br />

les dues grans forces polítiques postfranquistes que<br />

van hegemonitzar el po<strong>de</strong>r: CiU i PSC-PSOE no van<br />

provar <strong>de</strong> bastir cap projecte cultural estratègic. Les<br />

prioritats <strong>de</strong> CiU es van centrar a evitar una possible<br />

fractura social (!) a Catalunya i van donar prioritat<br />

a la construcció d’infraestructures socials, necessàries<br />

però sovint mal planifica<strong>de</strong>s (centres educatius) i amb<br />

malbarataments estructurals notables (poliesportius,<br />

piscines, centres cívics, polígons paraindustrials).<br />

Els socialistes, al seu torn, també van ban<strong>de</strong>jar l’eix<br />

cultural i van centrar-se en la “mo<strong>de</strong>rnització” a partir<br />

d’intervencions urbanístiques que pretenien impulsar<br />

iniciatives socials o paraculturals. Tot plegat, tant les<br />

dretes com les esquerres van coincidir en un mo<strong>de</strong>l<br />

<strong>de</strong> creixement basat en la construcció, congruent amb<br />

el que s’impulsava <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Madrid amb uns po<strong>de</strong>rs<br />

financers addictes a l’especulació salvatge. Tot plegat<br />

opcions amb poc valor afegit que acabarien portant<br />

el país al <strong>de</strong>sastre econòmic.<br />

Formigó versus política cultural<br />

Tant socialistes com convergents van impulsar una<br />

política cultural subsidiària <strong>de</strong> fantasies arquitectòniques<br />

i urbanístiques. Les més importants inversions en<br />

cultura es van centrar en l’edificació o arranjaments<br />

d’edificis. No es va invertir en matèria grisa, entesa<br />

com a talent, sinó en matèria grisa entesa com a<br />

formigó. Les diferents administracions han anat invertint<br />

en iniciatives faraòniques insostenibles com<br />

ara el monstruós remo<strong>de</strong>latge <strong>de</strong>l Palau Nacional,<br />

per allotjar el MNAC; la <strong>de</strong>strucció <strong>de</strong>l teixit històric<br />

<strong>de</strong>l Raval, per incrustar el MACBA; o la cruel broma<br />

<strong>de</strong> “la Grapadora” cridada a presidir la plaça <strong>de</strong> les<br />

Glòries (Catalanes) <strong>de</strong> Barcelona. Allò important no<br />

eren les col·leccions <strong>de</strong>ls museus, o la renovació museogràfica,<br />

o els investigadors que havien <strong>de</strong> nodrir<br />

els processos d’adquisició i presentació <strong>de</strong> coneixements,<br />

sinó els contenidors i els guanys <strong>de</strong>rivats <strong>de</strong><br />

la construcció. Arquitectes i dissenyadors van assolir<br />

l’hegemonia en aquests processos prioritzant lògiques<br />

pseudo-estètiques, sovint elitistes, tot ban<strong>de</strong>jant lògiques<br />

més congruents amb la <strong>de</strong>mocratització <strong>de</strong><br />

l’accés al coneixement per part d’amplis sectors <strong>de</strong><br />

la població. Al darrere d’aquesta praxi no hi havia<br />

cap projecte cultural <strong>de</strong> país, i com a conseqüència<br />

els projectes es<strong>de</strong>venien una entelèquia tipificada per<br />

la incongruència. Òbviament aquesta coevolució no<br />

ajudava a un Museu aïllat a Montjuïc, d’una cosa<br />

estranya (l’arqueologia) que la misèria intel·lectual<br />

governant consi<strong>de</strong>rava prescindible.<br />

La <strong>de</strong>strucció d’un mo<strong>de</strong>l<br />

El Museu Arqueològic <strong>de</strong> Catalunya no va escapar<br />

a les dinàmiques <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong>. Sotmès a la fèrula <strong>de</strong><br />

la Diputació <strong>de</strong> Barcelona, una <strong>de</strong> les administracions<br />

menys transparents <strong>de</strong>l nou règim, va patir<br />

totes les contradiccions. Les direccions, nomena<strong>de</strong>s<br />

208 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

Debat<br />

a dit, es van caracteritzar per la seva fragilitat, però<br />

ni la millor direcció hagués pogut garantir una remuntada<br />

<strong>de</strong> la institució. La coevolució <strong>de</strong> l’entorn<br />

polític i administratiu <strong>de</strong>l museu, així com la manca<br />

d’un embolcall <strong>de</strong> projecte cultural o polític <strong>de</strong> país<br />

menaven la institució a una via morta. Naturalment<br />

la Diputació <strong>de</strong> Barcelona no va tenir cap projecte<br />

cultural ni polític més enllà d’una sòrdida gestió. Per<br />

als seus caps el manteniment d’un museu “arqueològic”<br />

es<strong>de</strong>vingué una qüestió exòtica. Tanmateix, seguint la<br />

lògica <strong>de</strong>l moment històric, van entendre que el museu<br />

s’apanyaria a base d’obres, i així, sense objectius, es<br />

van en<strong>de</strong>gar projectes <strong>de</strong> remo<strong>de</strong>latge un al darrere<br />

<strong>de</strong> l’altre. El malbaratament en paper (projectes) i<br />

en ciment es<strong>de</strong>vingué notable... això <strong>de</strong>uria generar<br />

moviments econòmics, però no necessàriament en<br />

benefici <strong>de</strong> les col·leccions <strong>de</strong>l museu. A més a més,<br />

les reformes, poc intel·ligents, quan no mediocres, van<br />

anorrear allò que no havia aconseguit el franquisme:<br />

la magnífica obra <strong>de</strong> Bosch Gimpera. Un magnífic<br />

museu <strong>de</strong>ls anys trenta síntesi <strong>de</strong> noucentisme i<br />

avantguardisme va ser sistemàticament <strong>de</strong>struït a<br />

canvi <strong>de</strong> res.<br />

El símbol d’aquest <strong>de</strong>sastre va ser el posicionament<br />

<strong>de</strong> l’Esculapi en el centre neuràlgic <strong>de</strong> l’edifici. Tanmateix<br />

els càlculs no van ser correctes i l’escultura<br />

resultà massa gran. Des <strong>de</strong> tots els punts <strong>de</strong> vista <strong>de</strong>l<br />

panòptic edifici l’Esculapi es veia sense cap, el qual<br />

s’internava <strong>de</strong> manera irremissible en la perspectiva<br />

<strong>de</strong>l pis superior. Deurien concebre el remo<strong>de</strong>latge<br />

pensant en els pressupostos <strong>de</strong> Jeremy Bentham; però<br />

a la pràctica la instal·lació es<strong>de</strong>vingué una metàfora<br />

<strong>de</strong>l panòptic <strong>de</strong> Michel Foucault, però amb una escultura<br />

conceptualment <strong>de</strong>capitada que no era capaç<br />

ni <strong>de</strong> vigilar, ni <strong>de</strong> castigar.<br />

Sense futur?<br />

Amb l’arribada <strong>de</strong> les esquerres a la Generalitat el<br />

2003 s’obriren expectatives <strong>de</strong> canvi que van quedar<br />

en no res. Al capdavall les esquerres tampoc no tenien<br />

cap projecte polític ni cultural <strong>de</strong> país, més enllà<br />

<strong>de</strong>l respecte i la submissió al marc <strong>de</strong> la Constitució<br />

transfranquista <strong>de</strong>l 1978. Les tòniques van seguir i les<br />

intervencions es van comptar per <strong>de</strong>sastres. De feia<br />

temps les esquerres ja havien <strong>de</strong>mostrat a bastament<br />

a Barcelona el seu tarannà respecte a la cultura.<br />

Oriol Buigas va maldar per <strong>de</strong>struir el nucli antic<br />

<strong>de</strong> la ciutat a canvi <strong>de</strong> res, i Ferran Mascarell va<br />

propiciar intervencions tan <strong>de</strong>safortuna<strong>de</strong>s com la <strong>de</strong>l<br />

Born i l’esperpèntic Fòrum <strong>de</strong> les Cultures: un Titànic<br />

d’especulació urbanística, justificat amb la coartada<br />

<strong>de</strong> donar protagonisme a totes les cultures menys a<br />

l’autòctona. Tanmateix Mascarell, un <strong>de</strong>ls cervells <strong>de</strong>l<br />

colossal malbaratament va ser recompensat, i elevat a<br />

la categoria <strong>de</strong> conseller <strong>de</strong> cultura, pels socialistes,<br />

el 2006, i pels convergents el 2010. Les aportacions<br />

d’Esquerra tampoc no van ser brillants atès que no<br />

tenia cap projecte clar <strong>de</strong> país, més enllà <strong>de</strong> consolidar<br />

càrrecs i llocs a les administracions.<br />

El 2007 el conseller <strong>de</strong> Cultura, Joan Manuel Tresserras,<br />

va impulsar un Pla <strong>de</strong> Museus que pretenia<br />

<strong>de</strong>struir <strong>de</strong>finitivament el que quedava <strong>de</strong> teixit museístic<br />

nacional vinculat a la història i l’arqueologia.<br />

Naturalment el particular sistema polític generat per


Debat<br />

la Constitució espanyola, amb la pervivència <strong>de</strong> trets<br />

culturals i sociològics franquistes, exigia una política<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>smemòria i d’ingravi<strong>de</strong>sa històrica. Tresserras,<br />

congruent amb la lògica <strong>de</strong> la reculada, va voler<br />

<strong>de</strong>struir el Museu d’Història <strong>de</strong> Catalunya i l’Arqueològic<br />

<strong>de</strong> Catalunya, en favor d’un asexuat museu <strong>de</strong><br />

ciències socials. Es prometia, alhora (no cal dir-ho),<br />

l’arranjament d’un fabulós edifici emblemàtic per<br />

esperonar el nou projecte.<br />

En aquest context <strong>de</strong> letal <strong>de</strong>construcció postmo<strong>de</strong>rna<br />

el retorn <strong>de</strong> l’Esculapi cap a Empúries va significar<br />

la rúbrica <strong>de</strong> la <strong>de</strong>funció, o assassinat, <strong>de</strong>l MAC com<br />

a museu “nacional”. Era l’inici <strong>de</strong> la dispersió <strong>de</strong><br />

la col·lecció, el bé més preat <strong>de</strong>l que havia estat el<br />

Museu d’Arqueologia <strong>de</strong> tots els catalans.<br />

Aquest moment: el d’ERC <strong>de</strong>struint museus “nacionals”<br />

<strong>de</strong>dicats al passat, es<strong>de</strong>venia autènticament<br />

emblemàtic pel que significava <strong>de</strong> <strong>de</strong>gradació <strong>de</strong>l<br />

sistema polític imperant a Catalunya, i evi<strong>de</strong>nciava<br />

l’atzucac i esgotament <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>l postfranquista.<br />

Exposat això... què po<strong>de</strong>m dir <strong>de</strong>l futur <strong>de</strong>l Museu<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> Catalunya? Doncs poca cosa... no<br />

té cap futur més enllà <strong>de</strong>l dia a dia. Sembla que el<br />

museu ha sobreviscut gràcies a la fallida <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>l<br />

econòmic <strong>de</strong>l país. Pel que sembla s’han acabat les<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 187-209, ISSN: 1131-883-X<br />

intervencions constructives faraòniques pretesament<br />

estimuladores <strong>de</strong> l’economia. No es farà cap gran<br />

edifici per allotjar cap gran museu <strong>de</strong> ciències socials.<br />

Això és clar, i per tant el MAC es<strong>de</strong>vé un zombi que<br />

continua <strong>de</strong>mpeus. De l’actual equip <strong>de</strong> govern <strong>de</strong> la<br />

Generalitat, entestat a falcar el projecte constitucional<br />

espanyol (tot i les costures), no es pot esperar<br />

cap projecte alternatiu, ni polític ni cultural. És el<br />

moment <strong>de</strong>l “Vichy Catalán”. Els col·laboracionistes<br />

treballen colze a colze amb el govern transfranquista<br />

<strong>de</strong> Madrid per tal <strong>de</strong> <strong>de</strong>struir l’economia, la cultura<br />

i la història <strong>de</strong>l país.<br />

El MAC, ara per ara, no té futur. No és un problema<br />

<strong>de</strong> direcció, ni <strong>de</strong> recursos, ni <strong>de</strong> projecte intern,<br />

tot i que una optimització d’aquests factors sempre<br />

ajuda. És un problema <strong>de</strong> coevolució política, social<br />

i cultural. Un museu nacional no té sentit en un<br />

sistema complex polític i cultural que ha renunciat<br />

a la nació i que consi<strong>de</strong>ra el passat com quelcom<br />

incòmo<strong>de</strong>.<br />

Francesc Xavier Hernàn<strong>de</strong>z Cardona<br />

Catedràtic <strong>de</strong> didàctica <strong>de</strong> les ciències socials<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona<br />

fhernan<strong>de</strong>z@ub.edu<br />

209


Crònica científica<br />

Memòria <strong>de</strong> l’activitat<br />

<strong>de</strong>l Laboratori<br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> la<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

durant l’any 2011<br />

Maria Trigo Prunera<br />

Continuant amb la seva feina <strong>de</strong> conservació i<br />

restauració <strong>de</strong> materials <strong>de</strong> procedència arqueològica,<br />

el SCT-Laboratori d’Arqueologia <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong><br />

Lleida ha dirigit els seus esforços, durant aquest any<br />

2011, a tractar un conjunt <strong>de</strong> material <strong>de</strong> procedència<br />

molt diversa. Totes aquestes peces estan relaciona<strong>de</strong>s<br />

amb la investigació i les excavacions que es duen<br />

a terme tant dins <strong>de</strong>ls projectes <strong>de</strong>senvolupats pels<br />

grups <strong>de</strong> recerca <strong>de</strong> la pròpia universitat, com amb<br />

les excavacions realitza<strong>de</strong>s per usuaris externs. Tota<br />

aquesta tasca <strong>de</strong> conservació i restauració que s’ha fet<br />

al laboratori ha estat complementada amb la documentació.<br />

Aquesta documentació és molt necessària per<br />

tenir al dia tot el que fa referència a l’execució <strong>de</strong>ls<br />

processos realitzats durant els tractaments d’estabilització,<br />

neteja i reintegració <strong>de</strong>l material i també per<br />

<strong>de</strong>ixar constància <strong>de</strong> tot allò que s’ha <strong>de</strong>cidit aplicar.<br />

Enguany els usuaris externs, per als quals el laboratori<br />

ha treballat, han estat el Museu Comarcal<br />

<strong>de</strong> l’Urgell, el Museu <strong>de</strong> Lleida, l’Institut d’Estudis<br />

Iler<strong>de</strong>ncs i la Secció d’Arqueologia <strong>de</strong> l’Ajuntament<br />

<strong>de</strong> Lleida. Per al Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell s’han<br />

estabilitzat un total <strong>de</strong> cinc peces <strong>de</strong> ferro: quatre<br />

proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> l’excavació <strong>de</strong>ls Missatges (Claravalls,<br />

Tàrrega) i una petita eina apareguda a l’excavació<br />

<strong>de</strong>ls Estinclells (Verdú). D’aquesta darrera excavació<br />

també s’ha netejat un botó o aplic <strong>de</strong> ferro amb<br />

matèria orgànica i s’ha restaurat una punta <strong>de</strong> llança<br />

ibèrica molt fragmentada. La punta <strong>de</strong> llança<br />

s’ha tractat amb l’ajut <strong>de</strong> les radiografies que es van<br />

realitzar abans d’intervenir sobre la seva superfície.<br />

Després d’una consolidació al buit parcial l’arma s’ha<br />

enganxat i posteriorment s’ha netejat mecànicament<br />

utilitzant una turbina recta amb freses <strong>de</strong> diamant i<br />

també corindó projectat amb microabrasímetre. Les<br />

esquer<strong>de</strong>s i forats s’han omplert amb resina epoxi<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

per donar més resistència a la peça i s’ha <strong>de</strong>cidit<br />

reintegrar-la només fins al punt <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r-la manipular.<br />

Per al Museu <strong>de</strong> Lleida: diocesà i comarcal s’ha<br />

realitzat el tractament d’estabilització <strong>de</strong> l’espasa recta<br />

ibèrica <strong>de</strong> ferro <strong>de</strong> la Pedrera (Vallfogona <strong>de</strong> Balaguer-<br />

Térmens, la Noguera). S’han necessitat uns mesos<br />

per acabar d’eliminar els clorurs <strong>de</strong> ferro actius que<br />

afectaven el metall. Un cop acabats els tractaments<br />

d’inhibició, consolidació i protecció final la peça<br />

tornarà al museu sota unes condicions òptimes <strong>de</strong><br />

temperatura i humitat (fig. 1).<br />

Pel que fa a l’Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs s’han<br />

netejat i estabilitzat dues peces <strong>de</strong> bronze proce<strong>de</strong>nts<br />

<strong>de</strong>l jaciment <strong>de</strong> la Serra <strong>de</strong>l Calvari (la Granja d’Escarp,<br />

el Segrià): un penjoll en forma d’anella i un<br />

fragment d’un braçalet.<br />

Per a la Secció d’Arqueologia <strong>de</strong> l’Ajuntament<br />

<strong>de</strong> Lleida el laboratori ha continuat amb el tractament<br />

<strong>de</strong>l material que ha anat apareixent a les<br />

excavacions que aquesta duu a terme a la ciutat.<br />

Això és possible gràcies al conveni <strong>de</strong> col·laboració<br />

en arqueologia urbana vigent entre l’Ajuntament <strong>de</strong><br />

Lleida i la Universitat. D’aquesta manera s’ha pogut<br />

estabilitzar una gran quantitat <strong>de</strong> peces <strong>de</strong> ferro i al<br />

mateix temps s’han restaurat objectes <strong>de</strong> ceràmica,<br />

d’os i <strong>de</strong> bronze. Aquest any el laboratori, a part <strong>de</strong><br />

la Carme Prats i la Maria Trigo, ha comptat durant<br />

uns mesos amb la col·laboració <strong>de</strong> les restauradores<br />

Gemma Piqué i Mireia Caña<strong>de</strong>ll. Paral·lelament a<br />

aquesta feina <strong>de</strong> conservació i restauració, i dins<br />

també <strong>de</strong>l conveni, s’ha comptat amb la col·laboració<br />

<strong>de</strong> la Lluïsa Amenós, doctora en història <strong>de</strong> l’art i<br />

especialista en documentació <strong>de</strong>l patrimoni cultural,<br />

en arts <strong>de</strong>coratives i en ferro forjat. La Lluïsa Amenós<br />

ha estat realitzant tasques <strong>de</strong> recerca tipològica <strong>de</strong><br />

peces, majoritàriament metàl·liques, proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> les<br />

intervencions arqueològiques porta<strong>de</strong>s a terme per la<br />

Secció d’Arqueologia <strong>de</strong> la Paeria. Aquesta recerca<br />

ha permès i<strong>de</strong>ntificar i documentar peces que ja han<br />

estat restaura<strong>de</strong>s al laboratori o que estan en procés<br />

<strong>de</strong> conservació i restauració. Els resultats <strong>de</strong> la tasca<br />

interdisciplinària portada a terme es recollirà en un<br />

article <strong>de</strong>l proper número <strong>de</strong> la <strong>Revista</strong> d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>.<br />

Els objectes <strong>de</strong> ferro proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>l conveni amb<br />

l’Ajuntament <strong>de</strong> Lleida que s’han estabilitzat mitjançant<br />

tractament químic durant aquest any 2011 són<br />

onze proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> l’excavació <strong>de</strong> Cappont entre els<br />

quals hi ha un ganivet, unes tenalles, un compàs i<br />

un sabre, i dotze proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> l’excavació <strong>de</strong>l carrer<br />

Figura. 1. Espasa recta ibèrica <strong>de</strong> ferro <strong>de</strong> la Pedrera (Vallfogona <strong>de</strong> Balaguer-Térmens, la Noguera) que pertany a la<br />

col·lecció exposada al Museu <strong>de</strong> Lleida: diocesà i comarcal. (foto: Servei <strong>de</strong> Reproducció d’Imatge <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida).<br />

213


Crònica científica<br />

Figures 2a, b, c i d. Clau <strong>de</strong> pany <strong>de</strong> ferro d’època mo<strong>de</strong>rna trobada a la intervenció realitzada al baluard <strong>de</strong> Llengua<br />

<strong>de</strong> Serp <strong>de</strong>l Turó <strong>de</strong> la Seu Vella <strong>de</strong> Lleida. Imatge <strong>de</strong> la clau abans <strong>de</strong>l tractament, radiografia <strong>de</strong> la peça, fotografia <strong>de</strong><br />

la clau durant la neteja mecànica i aspecte final. (Foto abans tractament i durant la neteja: SCT-Laboratori d’Arqueologia.<br />

Digitalització radiografia i foto final tractament: Servei <strong>de</strong> Reproducció d’Imatge <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida).<br />

214 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X


Crònica científica<br />

<strong>de</strong>l Carme, <strong>de</strong>ls quals <strong>de</strong>staquem un pugio romà, una<br />

fulla <strong>de</strong> falçó i un ganivet. A part s’ha restaurat una<br />

clau <strong>de</strong> pany <strong>de</strong> ferro apareguda a la intervenció al<br />

baluard <strong>de</strong> la Llengua <strong>de</strong> Serp <strong>de</strong>l Turó <strong>de</strong> la Seu<br />

Vella tot netejant la superfície <strong>de</strong> forma mecànica amb<br />

turbina recta i corindó projectat amb microabrasímetre,<br />

i omplint i reforçant esquer<strong>de</strong>s amb resina epoxi<br />

(fig. 2a, b, c i d). També s’han acabat d’estabilitzar<br />

i restaurar una sèrie <strong>de</strong> peces <strong>de</strong> bronze aparegu<strong>de</strong>s<br />

en diferents intervencions <strong>de</strong> la ciutat, <strong>de</strong> les quals<br />

po<strong>de</strong>m <strong>de</strong>stacar una moneda folrada <strong>de</strong> plata que va<br />

aparèixer a l’Antic Portal <strong>de</strong> Magdalena, una anella,<br />

una sivella, una clau <strong>de</strong> ganxo, una agulla, un mànec,<br />

un didal, un pèndol i una nansa (fig. 3a i b). Tots<br />

aquests objectes provenen <strong>de</strong> les excavacions que es<br />

van fer als carrers Car<strong>de</strong>nal Remolins, Democràcia,<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong>l Carme i avingunda Blon<strong>de</strong>l-Sant Antoni. Enguany<br />

també s’ha restaurat el broc en forma <strong>de</strong> cap <strong>de</strong> lleó<br />

que es troba a la font <strong>de</strong>l Lleó <strong>de</strong>ls Camps Elisis <strong>de</strong><br />

la ciutat. S’ha fet la neteja <strong>de</strong> les concrecions calcàries<br />

que tapaven bona part <strong>de</strong> la superfície i s’ha reparat<br />

un <strong>de</strong>ls ulls amb resina epoxi. Després <strong>de</strong> consolidar<br />

la seva superfície el broc s’ha retornat al seu lloc per<br />

continuar <strong>de</strong>corant la font (fig. 4a i b). Pel que fa als<br />

objectes d’os i <strong>de</strong> ceràmica, hem <strong>de</strong> dir que s’ha pogut<br />

restaurar una sèrie <strong>de</strong> peces d’origen romà i medieval<br />

força varia<strong>de</strong>s proce<strong>de</strong>nts també <strong>de</strong> les excavacions<br />

<strong>de</strong>ls carrers esmentats anteriorment, com ara una<br />

pàtera (fig. 5), un metacarp <strong>de</strong> bòvid treballat d’època<br />

andalusina, una escu<strong>de</strong>lla vidrada <strong>de</strong> gran format, una<br />

servidora vidrada i una plata <strong>de</strong>corada amb una escena<br />

cortesana pintada amb verd i manganès.<br />

Figures 3a i b. Nansa <strong>de</strong> bronze d’època romana trobada a l’excavació <strong>de</strong> les termes excava<strong>de</strong>s al carrer Car<strong>de</strong>nal Remolins<br />

<strong>de</strong> Lleida. Imatge d’abans <strong>de</strong>l tractament i un cop finalitzada la restauració. (Foto d’abans <strong>de</strong>l tractament: SCT-Laboratori<br />

d’Arqueologia. Foto final tractament: Servei <strong>de</strong> Reproducció d’Imatge <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida).<br />

215


Crònica científica<br />

Figura 4a i b. Broc <strong>de</strong> la font <strong>de</strong>l Lleó <strong>de</strong>ls Camps Elisis <strong>de</strong> Lleida. Fotografia <strong>de</strong>l seu estat in situ abans <strong>de</strong>l tractament i<br />

un cop finalitzada la restauració i retornada al seu lloc d’origen (fotos: Albert Gaset).<br />

Durant aquest any 2011 el SCT-Laboratori d’Arqueologia<br />

també ha col·laborat amb el Grup <strong>de</strong> Recerca<br />

Consolidat G<strong>RAP</strong>HA (Grup <strong>de</strong> Recerca en Arqueologia,<br />

Prehistòria i Història Antiga) <strong>de</strong> la Universitat<br />

<strong>de</strong> Lleida, i ha donat suport amb el seu treball <strong>de</strong><br />

conservació i restauració a diversos projectes <strong>de</strong><br />

recerca: els que porta el Grup d’Investigació Protohistòrica<br />

(GIP) i els que dirigeix la doctora Núria<br />

Rafel. Per al GIP s’ha continuat amb l’estabilització<br />

d’un conjunt d’objectes <strong>de</strong> bronze apareguts a les<br />

darreres campanyes d’excavació <strong>de</strong>l poblat ibèric<br />

<strong>de</strong>ls Vilars (Arbeca), que ja s’havien posat en marxa<br />

l’any 2010 i entre els quals cal <strong>de</strong>stacar un penjoll<br />

zoomorf <strong>de</strong> tipus boc; i també s’ha començat amb<br />

d’altres com ara una fíbula anular. Alhora s’han engegat<br />

els tractaments <strong>de</strong> neteja d’un vas <strong>de</strong> ceràmica<br />

a mà provinent <strong>de</strong> les excavacions fetes al Megalit<br />

<strong>de</strong> Reguers <strong>de</strong> Seró (Artesa <strong>de</strong> Segre, la Noguera).<br />

I per donar suport als projectes portats a terme per<br />

la doctora Núria Rafel s’ha estabilitzat una anella<br />

<strong>de</strong> bronze proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l Turó <strong>de</strong> l’Avenc <strong>de</strong>l Primo<br />

(Bellmunt <strong>de</strong>l Priorat) i s’ha netejat i estabilitzat<br />

una fíbula romana apareguda al jaciment <strong>de</strong>l Coll<br />

<strong>de</strong>l Moro (Gan<strong>de</strong>sa, Terra Alta).<br />

Maria Trigo Prunera<br />

SCT-Laboratori d’Arqueologia<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

labarq@sct.udl.cat<br />

Figura 5. Pàtera <strong>de</strong> ceràmica terra sigillata d’època romana<br />

trobada a les excavacions <strong>de</strong> les termes <strong>de</strong>l carrer Car<strong>de</strong>nal<br />

Remolins <strong>de</strong> Lleida un cop acabada la seva restauració (foto:<br />

Servei <strong>de</strong> Reproducció d’Imatge <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida).<br />

216 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X


Crònica científica<br />

Intervencions<br />

arqueològiques i<br />

paleontològiques a<br />

Lleida durant l’any<br />

2011<br />

Georgina Prats Ferrando<br />

Introducció<br />

Amb l’objectiu <strong>de</strong> continuar amb la difusió <strong>de</strong><br />

les da<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les intervencions arqueològiques i<br />

paleontològiques dutes a terme a la província <strong>de</strong><br />

Lleida, que periòdicament s’han anat publicant<br />

en la <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l seu<br />

exemplar <strong>de</strong> 1995, enguany correspon presentar<br />

les referi<strong>de</strong>s a l’any 2011. Per po<strong>de</strong>r dur a terme<br />

aquest treball han estat requeri<strong>de</strong>s les da<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls<br />

Serveis Territorials <strong>de</strong> Lleida <strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong><br />

Cultura <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya. Una vegada<br />

més, volem agrair tant l’amabilitat <strong>de</strong> Josep Gallart,<br />

arqueòleg territorial, com la col·laboració <strong>de</strong>l seu<br />

equip, en l’aportació <strong>de</strong> les da<strong>de</strong>s per a l’elaboració<br />

d’aquest text.<br />

Per a confeccionar aquest breu resum <strong>de</strong> les intervencions<br />

arqueològiques i paleontològiques que<br />

s’ofereix a continuació, ha estat necessari registrar<br />

les diverses intervencions a partir <strong>de</strong> la informació<br />

recollida, i fer una simple <strong>de</strong>scripció quantitativa<br />

sobre els tipus d’intervencions, les comarques on van<br />

ser realitza<strong>de</strong>s i els perío<strong>de</strong>s afectats.<br />

Aquí es presenta la llista d’intervencions classifica<strong>de</strong>s<br />

i unes gràfiques quantitatives, no <strong>de</strong>senvolupa<strong>de</strong>s ni<br />

explica<strong>de</strong>s, <strong>de</strong> manera similar a com s’ha anat fent<br />

any rere any. Som conscients que aquestes da<strong>de</strong>s que<br />

es presenten només mostren indicadors quantitatius,<br />

i potser discutibles en la seva representativitat, <strong>de</strong><br />

la realitat <strong>de</strong> l’activitat arqueològica a les terres <strong>de</strong><br />

Lleida. Les anàlisis <strong>de</strong> major profunditat i que puguin<br />

entrar en una <strong>de</strong>scripció més qualitativa tant <strong>de</strong> les<br />

intervencions com <strong>de</strong>ls seus resultats, <strong>de</strong>passen els<br />

objectius d’aquest text, que pretén ser merament<br />

informatiu.<br />

Les intervencions arqueològiques i<br />

paleontològiques <strong>de</strong> l’any 2011<br />

L’any 2011 es dugueren a terme un total <strong>de</strong> cent<br />

trenta-cinc actuacions arqueològiques, segons es <strong>de</strong>sprèn<br />

<strong>de</strong> la Memòria d’actuacions arqueològiques <strong>de</strong><br />

l’any 2010 a l’àmbit <strong>de</strong>ls Serveis Territorials <strong>de</strong> Lleida<br />

<strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong> Cultura <strong>de</strong> la Generalitat, i <strong>de</strong> les<br />

informacions aporta<strong>de</strong>s pel Servei d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

l’Ajuntament <strong>de</strong> Lleida i <strong>de</strong>l Servei d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> l’Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs.<br />

Sobre el total <strong>de</strong> cent trenta-cinc actuacions un<br />

72,46% po<strong>de</strong>n ser consi<strong>de</strong>ra<strong>de</strong>s d’urgència: les inter-<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

vencions d’avaluació <strong>de</strong> risc (prospeccions) (18,84%) 1<br />

i les excavacions d’urgència i preventives (incloses les<br />

<strong>de</strong> control i seguiment d’obres, que representen el<br />

53,62%). En segon lloc, es troben les intervencions<br />

d’investigació, les que es realitzen en relació amb<br />

projectes <strong>de</strong> recerca arqueològica o paleontològica,<br />

les quals han suposat un 13,77%: excavacions<br />

(12,32%) i prospeccions (1,45%). En últim terme<br />

apareixen altres actuacions sobre el patrimoni que,<br />

com és habitual, han tingut una freqüència menor:<br />

la consolidació, restauració, neteja, trasllat, a<strong>de</strong>quació<br />

i condicionament <strong>de</strong> jaciments i restes (6,52%) i la<br />

documentació <strong>de</strong> jaciments i el tractament <strong>de</strong> restes<br />

no extretes (7,25%) (fig. 1).<br />

Si comparem els tipus d’intervencions, entre les<br />

da<strong>de</strong>s anteriors <strong>de</strong> la figura 1 i les mateixes da<strong>de</strong>s<br />

aporta<strong>de</strong>s durant els anys anteriors (<strong>de</strong>s <strong>de</strong> 2006)<br />

(fig. 2), es pot veure com es produeix una notable<br />

disminució tant <strong>de</strong> les prospeccions com <strong>de</strong> les<br />

excavacions. Per una banda, les primeres arriben a<br />

tenir els ín<strong>de</strong>xs més baixos d’aquests darrers anys<br />

(un 18,84% les preventives i d’urgència, i un 1,45%<br />

les d’investigació). I, per altra banda, als dos tipus<br />

d’excavacions els corresponen percentatges 5 i 10<br />

punts per sota <strong>de</strong> la mitjana calculada (un 22,2 pel<br />

que fa a les d’investigació, i 83 per a les d’urgència<br />

i preventives) <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l 2006 fins a l’actualitat. Una<br />

<strong>de</strong> les da<strong>de</strong>s més interessants és l’augment rellevant,<br />

que ha anat adquirint força any rere any, <strong>de</strong><br />

les actuacions tipus consolidacions, restauracions,<br />

neteja, documentació i tractament <strong>de</strong> restes no<br />

extretes, arribant a representar el 19,41% <strong>de</strong>l total<br />

d’intervencions l’any 2010. No obstant això, seguint<br />

amb la tònica general d’aquest 2011, el percentatge<br />

ha baixat fins al 13,77%.<br />

Pel que fa a la distribució espacial <strong>de</strong> les intervencions,<br />

la comarca amb major nombre d’actuacions ha<br />

estat la Noguera amb un 20%, seguida <strong>de</strong> les Garrigues<br />

i l’Urgell (16%), el Segrià (14%), la Segarra (13%) i<br />

el Pallars Jussà. Les comarques amb menys activitat<br />

han estat l’Alt Urgell (4%), l’Alta Ribagorça i el Pallars<br />

Sobirà (3%), la Cerdanya (1%), i el Solsonès, el Pla<br />

d’Urgell i la Val d’Aran (0%) (fig. 3).<br />

Respecte a la cronologia, les intervencions que<br />

afecten a restes <strong>de</strong> diferents perío<strong>de</strong>s cronològics<br />

<strong>de</strong>staquen sobre totes les altres amb un 32% (<strong>de</strong> la<br />

mateixa que els anys anteriors). Seguidament, les<br />

intervencions en jaciments medievals, com és habitual,<br />

són les més freqüents (30%), segui<strong>de</strong>s enguany<br />

<strong>de</strong> les intervencions romanes i paleolítiques (7% i<br />

5% respectivament), les ibèriques, contemporànies i<br />

resultats negatius (4%) i les mo<strong>de</strong>rnes i <strong>de</strong> l’edat <strong>de</strong>l<br />

bronze (3%) (fig. 4).<br />

1. D’ara endavant s’entendrà que tots els percentatges són<br />

sobre el total d’actuacions si no s’indica el contrari.<br />

217


Crònica científica<br />

Figura 1. Resum <strong>de</strong> les actuacions arqueològiques a la <strong>de</strong>marcació <strong>de</strong> Lleida l’any 2011 agrupa<strong>de</strong>s per tipus d’actuacions. Els<br />

totals no coinci<strong>de</strong>ixen amb el nombre d’actuacions (135) atès que algunes d’elles en el gràfic han estat dividi<strong>de</strong>s en dos quan<br />

es tractava d’una excavació/prospecció (1) i al mateix temps d’una documentació/tractament (2). En canvi, al llarg <strong>de</strong> la llista,<br />

aquestes només s’han comptabilitzat com a una sola intervenció, tant si es documentava o s’excavava com si s’eliminava.<br />

Figura 2. Resum <strong>de</strong> les actuacions arqueològiques a la <strong>de</strong>marcació <strong>de</strong> Lleida <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’any 2006 fins al 2011 agrupa<strong>de</strong>s per<br />

tipus d’actuacions.<br />

218 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X


Crònica científica<br />

Figura 3. Resum <strong>de</strong> les actuacions arqueològiques a la <strong>de</strong>marcació <strong>de</strong> Lleida l’any 2011 agrupa<strong>de</strong>s per comarca i tipus genèric.<br />

Figura 4. Resum <strong>de</strong> les actuacions arqueològiques a la <strong>de</strong>marcació <strong>de</strong> Lleida l’any 2011 agrupa<strong>de</strong>s per perío<strong>de</strong>s i tipus genèric.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

219


Llista d’intervencions <strong>de</strong> l’any 2011<br />

A. Prospeccions paleontològiques i<br />

arqueològiques d’investigació<br />

Paleontologia<br />

1. AflorAMEnts dEl crEtAci supErior dE cAtAlunyA<br />

(Fígols, Vallcebre, Coll <strong>de</strong> Nargó i Isona i Conca<br />

Dellà, Berguedà, Alt Urgell i Pallars Jussà)<br />

Direcció: Albert Garcia Selles i Bernat Vila Ginestí<br />

Institució / Promotor: Institut Català <strong>de</strong> Paleontologia<br />

Miquel Crusafont (ICP)<br />

Perío<strong>de</strong>: paleontologia<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Paleolític<br />

2. vAlls dE sAnt nicolAu, llAcs, cAsEsnovEs o port<br />

dEl rus (Vall <strong>de</strong> Boí, Alta Ribagorça)<br />

Direcció: Ermengol Gassiot Ballbè, David Rodríguez<br />

Antón i Laura Obea Gómez, Universitat<br />

Autònoma <strong>de</strong> Barcelona, UAB<br />

Institució / Promotor: Parc Nacional d’Aigüestortes<br />

i Estany <strong>de</strong> Sant Maurici<br />

Perío<strong>de</strong>: paleolític i època medieval<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

B. Prospeccions paleontològiques i<br />

arqueològiques d’urgència i preventives<br />

Medievals<br />

3. JAciMEnt dEl vilot (Almacelles, el Segrià)<br />

Direcció: Paula Santamaria Tirri i Borja Tàpia<br />

Institució / Promotor: Ajuntament d’Almacelles<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 1.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

4. cAll dE tàrrEGA (c/ dE lA font, 5; dE l’Estudi,<br />

8, 15 i 25 i pl. dE lA pAllA) (Tàrrega, l’Urgell)<br />

Direcció: Oriol Saula Briansó<br />

Institució / Promotor: Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 9.800,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Cronologia diversa 2<br />

5. rEforMA líniA AèriA/subtErràniA 25 kv. doblE<br />

circuit l-3 GuissonA i l-8 coopErAtivA, subEstAció<br />

Mont-roiG (Guissona, la Segarra)<br />

Direcció: Jordi Guàrdia Felip, <strong>de</strong> l’empresa Arqueociència<br />

SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Isolux Ingeniería, S. S.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 3.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

2. Aquesta classificació es refereix a totes aquelles intervencions<br />

que han donat com a resultat diferents perío<strong>de</strong>s.<br />

Crònica científica<br />

6. sErrA dEl codó (Baix Pallars, Pallars Sobirà)<br />

Direcció: Núria Rafel Fontanals<br />

Institució / Promotor: Departament d’Història <strong>de</strong><br />

la Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 5.500,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

7. xArxA sEcundàriA. pis A1, sEctor 13, cAnAl sE-<br />

GArrA-GArriGuEs (Sarroca <strong>de</strong> Lleida, Llar<strong>de</strong>cans<br />

i Torrebesses, el Segrià)<br />

Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 382,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

8. xArxA sEcundàriA. pis b1, sEctor 13, cAnAl sE-<br />

GArrA-GArriGuEs (Sarroca <strong>de</strong> Lleida, Llar<strong>de</strong>cans<br />

i Aitona, el Segrià)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 800,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

9. xArxA sEcundàriA. pis A1, sEctor 13, cAnAl sE-<br />

GArrA-GArriGuEs (Seròs, Llar<strong>de</strong>cans i la Granja<br />

d’Escarp, el Segrià)<br />

Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

10. proJEctE d’ExplotAció GrAvErA sErrAtErs i (Tàrrega,<br />

l’Urgell)<br />

Direcció: Andreu Moya Garra, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Obres i Contractes Movimaq,<br />

S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 1.406,72 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

11. préstEcs dE GrAvA fArré (Belianes, l’Urgell)<br />

Direcció: Ares Vidal Aixalà, <strong>de</strong> l’empresa Iltirta-<br />

Arqueologia, S. L.<br />

Institució / Promotor: Corb UTE<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 4.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

12. plA EspEciAl urbAnístic pEr A lA novA xArxA dE<br />

distribució ElèctricA d’AltA tEnsió (Lleida, Alcoletge,<br />

Torre-serona, Torrefarrera i Benavent <strong>de</strong> Segrià,<br />

el Segrià)<br />

Direcció: Enric Tartera Bieto, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Electra Cal<strong>de</strong>nse, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 3.073,28 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

13. xArxA sEcundàriA. pis b1, sEctor 13, cAnAl<br />

sEGArrA-GArriGuEs (Llar<strong>de</strong>cans, Aitona i Sarroca<br />

<strong>de</strong> Lleida, el Segrià)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

220 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X


Crònica científica<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 6.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

14. E. i. A. dEl pArc Eòlic dE sAnt rAMon (Sant<br />

Ramon, la Segarra)<br />

Direcció: Cesc Busquets Costa, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Àtics, S. L.<br />

Institució / Promotor: Entorn, S. A. Enginyeria<br />

i Serveis<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 1.120,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

15. proJEctE dE prospEcció pEr A lA ModErnitzAció dEl<br />

rEG dE lA bAssAnovA (Almenar, el Segrià)<br />

Direcció: Marta Mulet Cases<br />

Institució / Promotor: Comunitat <strong>de</strong> Regans <strong>de</strong><br />

la Bassanova<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 1.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

16. n-260. Eix pirinEnc, pq 292,5 Al pq 294,8 (Gerri<br />

<strong>de</strong> la Sal, Baix Pallars, Pallars Sobirà)<br />

Direcció: Jordi Morera Camprubí, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: UTE Variant Gerri <strong>de</strong> la Sal<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 3.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

17. concEntrAció pArcEl·làriA GrAnyEnA (Granyena <strong>de</strong><br />

les Garrigues, Torrebesses, Alcanó i el Cogul, el<br />

Segrià i les Garrigues)<br />

Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 3.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

18. plA d’obrEs i MillorEs tErritoriAls dE lA concEntrAció<br />

pArcEl·làriA dE lA zonA rEGAblE dE llArdEcAns<br />

(Llar<strong>de</strong>cans, el Segrià)<br />

Direcció: Óscar Varas Ranz, <strong>de</strong> Tría<strong>de</strong> Serveis<br />

Culturals, S. L.<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 1.800,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

19. zonA AfEctAdA pEr lA concEssió MinErA d’ExtrAcció<br />

dE Guix (Oliola, la Noguera)<br />

Direcció: Lídia Fàbregas Solé<br />

Institució / Promotor: Knauf GmbH Sucursal a<br />

Espanya<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 2.040,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

20. zonA dE lA concEntrAció pArcEl·làriA dE GrAnyEnA<br />

dE lEs GArriGuEs (Granyena <strong>de</strong> les Garrigues, les<br />

Garrigues)<br />

Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 3.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

21. proJEctE d’AuGMEnt dE cApAcitAt dE trAnsport dE lA<br />

líniA ElètricA A 220 kv poblA-t forAdAdA (diversos<br />

municipis, Pallars Jussà)<br />

Direcció: Marta Fàbregas Espadaler, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Àtics, S. L.<br />

Institució / Promotor: Red Eléctrica <strong>de</strong> España SAU<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 7.192,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

22. xArxA sEcundàriA. pis A2, sEctor 13, cAnAl sE-<br />

GArrA-GArriGuEs (Sarroca <strong>de</strong> Lleida, Llar<strong>de</strong>cans<br />

i Aitona, el Segrià)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

23. proJEctE dE construcció dEl sEctor 9.1 xsMd pis<br />

c dE lA xArxA dE rEG dEl cAnAl sEGArrA-GArriGuEs<br />

(diversos municipis, les Garrigues)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 900,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

24. zonA d’AMpliAció dEl rEGAdiu dE lA concA dE trEMp<br />

(Tremp i Talarn, Pallars Jussà)<br />

Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos<br />

Institució / Promotor: UTE Regadiu Conca <strong>de</strong><br />

Tremp<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 900,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

25. proJEctE dE construcció dEl sEctor 9.2 xsMd pis<br />

c dE lA xArxA dE rEG dEl cAnAl sEGArrA-GArriGuEs<br />

(diversos municipis, les Garrigues)<br />

Direcció: F. Xavier Oms Arias<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 900,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

26. JAciMEnt pAlEontolòGic tAllAdEll 3. trAM iv cAnAl<br />

sEGArrA-GArriGuEs d3 (el Talla<strong>de</strong>ll, Tàrrega,<br />

l’Urgell)<br />

Direcció: Elisabet Blaya Martí<br />

Institució / Promotor: Aguas <strong>de</strong> la Cuenca <strong>de</strong>l<br />

Ebro, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

27. lEs solAnEs. proJEctE d’AMpliAció d’un dipòsit dE<br />

tErrEs i runEs (Montoliu <strong>de</strong> Lleida, el Segrià)<br />

Direcció: Óscar Varas Ranz<br />

Institució / Promotor: UTE Reciclatge <strong>de</strong>l Segrià<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

221


In<strong>de</strong>terminat<br />

28. zonA AfEctAdA pEr l’AMpliAció A dE lA pEdrErA<br />

cArMEn (Estaràs, la Segarra)<br />

Direcció: Ivan Martínez Laborda, <strong>de</strong> Fossilia<br />

Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i<br />

Paleontologia<br />

Perío<strong>de</strong>: -<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

C. Excavacions arqueològiques i<br />

paleontològiques d’investigació<br />

Paleontologia<br />

29. bAsturs poblE (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)<br />

Direcció: Rodrigo Gaete Harzenetter<br />

Institució / Promotor: Institut Català <strong>de</strong> Paleontologia<br />

Miquel Crusafont (ICP)<br />

Perío<strong>de</strong>: paleontologia<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 11.760,00 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

Paleolítiques<br />

30. rocA dEls bous (Camarasa, la Noguera)<br />

Direcció: Jorge Martínez Moreno, Ignacio <strong>de</strong> la<br />

Torre Sainz i Xavier Roda Gilabert<br />

Institució / Promotor: Centre d’Estudis <strong>de</strong>l Patrimoni<br />

Arqueològic <strong>de</strong> la Prehistòria, Universitat<br />

Autònoma <strong>de</strong> Barcelona, UAB<br />

Perío<strong>de</strong>: paleolític<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 36.898,50 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

31. poblAMEnt dE lEs vAlls trAnsvErsAls EntrE lA<br />

sErrA llArGA i lA sErrA dE Montclús (diversos<br />

municipis, la Noguera)<br />

Direcció: Cristina Masvidal Fernán<strong>de</strong>z i Jezabel<br />

Pizarro Barberà<br />

Institució / Promotor: Centre d’Estudis <strong>de</strong>l Patrimoni<br />

Arqueològic <strong>de</strong> la Prehistòria, Universitat<br />

Autònoma <strong>de</strong> Barcelona, UAB<br />

Perío<strong>de</strong>: paleolític<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 7.541,25 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

32. covA GrAn (les Avellanes i Santa Linya, la Noguera)<br />

Direcció: Rafael Mora Torcal, Paloma González<br />

Marcen i Alfonso Benito Calvo<br />

Institució / Promotor: Centre d’Estudis <strong>de</strong>l Patrimoni<br />

Arqueològic <strong>de</strong> la Prehistòria, Universitat<br />

Autònoma <strong>de</strong> Barcelona, UAB<br />

Perío<strong>de</strong>: paleolític<br />

Pressupost: 58.400,00 €<br />

Subvenció: 68.406,75 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

33. covA dEl pArco (Alòs <strong>de</strong> Balaguer, la Noguera)<br />

Direcció: Xavier Mangado Llach, Josep M. Fullola<br />

Pericot i José Miguel Tejero Cáceres<br />

Institució / Promotor: Departament d’Història,<br />

Història Antiga i Arqueologia <strong>de</strong> la Universitat<br />

<strong>de</strong> Barcelona, UB<br />

Perío<strong>de</strong>: paleolític<br />

Pressupost: 11.800,00 €<br />

Subvenció: 9.891,75 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

Crònica científica<br />

34. JAciMEnt dE MontllEó (Prats i Sansor, la Cerdanya)<br />

Direcció: Xavier Mangado Llach, Josep M. Fullola<br />

Pericot i Oriol Mercadal Fernán<strong>de</strong>z<br />

Institució / Promotor: Departament d’Història,<br />

Història Antiga i Arqueologia <strong>de</strong> la Universitat<br />

<strong>de</strong> Barcelona, UB<br />

Perío<strong>de</strong>: paleolític<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 7.944,75 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

35. Abric pizArro (Àger, la Noguera)<br />

Direcció: Jezabel Pizarro Barberà, Susana Vega<br />

Bolivar i Rafael Mora Torcal<br />

Institució / Promotor: Centre d’Estudis <strong>de</strong>l Patrimoni<br />

Arqueològic <strong>de</strong> la Prehistòria, Universitat<br />

Autònoma <strong>de</strong> Barcelona, UAB<br />

Perío<strong>de</strong>: paleolític<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 15.679,50 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

Neolítiques<br />

36. covA coloMErA (Sant Esteve <strong>de</strong> la Sarga, Pallars<br />

Jussà)<br />

Direcció: Francesc Xavier Oms Arias<br />

Institució / Promotor: Francesc Xavier Oms Arias<br />

Perío<strong>de</strong>: neolític-tardoromà<br />

Pressupost: 5.445,00 €<br />

Subvenció: 4.458,75 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

Edat <strong>de</strong>l Ferro<br />

37. Els vilArs (Arbeca, les Garrigues)<br />

Direcció: Natàlia Alonso Martínez<br />

Institució / Promotor: Grup d’Investigació Prehistòrica,<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida, UdL<br />

Perío<strong>de</strong>: edat <strong>de</strong>l ferro-època ibèrica<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 35.221,50 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

Ibèriques<br />

38. Els EstinclElls (Verdú, l’Urgell)<br />

Direcció: Oriol Saula Briansó<br />

Institució / Promotor: Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època ibèrica<br />

Pressupost: 38.880,00 €<br />

Subvenció: 29.160,00 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

39. poblAt ibèric dE cAstEllsAlvà / tossA dE lA plEtA<br />

(Belianes, l’Urgell)<br />

Direcció: Ramon Cardona Colell<br />

Institució / Promotor: Centre d’Estudis Lacetans<br />

Perío<strong>de</strong>: època ibèrica<br />

Pressupost: 13.800,00 €<br />

Subvenció: 11.250,00 €<br />

40. JAciMEnt dEl tossAl dEl Moro (Ciutadilla, l’Urgell)<br />

Direcció: Jordi Mazuque López<br />

Institució / Promotor: Consell Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època ibèrica<br />

Pressupost: 31.122,50 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Romanes<br />

41. pArc ArquEolòGic dE GuissonA. zonA tErMEs (Guissona,<br />

la Segarra)<br />

222 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X


Crònica científica<br />

Direcció: David Castellana Guàrdia, Joaquim Pera<br />

Isern i Núria Padrós Font<br />

Institució / Promotor: Dep. Ciències <strong>de</strong> l’Antiguitat<br />

i Edat Mitjana, <strong>de</strong> la Universitat Autònoma <strong>de</strong><br />

Barcelona, UAB<br />

Perío<strong>de</strong>: època romana<br />

Pressupost: 19.008,00 €<br />

Subvenció: 8.701,50 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

42. pArc ArquEolòGic dE GuissonA. zonA MurAllA<br />

(Guissona, la Segarra)<br />

Direcció: Josep Guitart Duran, César Carreras<br />

Monfort i David Castellana Guàrdia<br />

Institució / Promotor: Institut Català d’Arqueologia<br />

Clàssica<br />

Perío<strong>de</strong>: època romana<br />

Pressupost: 18.560,46 €<br />

Subvenció: 7.647,00 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

Medievals<br />

43. Els AltiMiris (Sant Esteve <strong>de</strong> la Sarga, Pallars<br />

Jussà)<br />

Direcció: Marta Sancho Planas i Walter Alegria<br />

Tejedor<br />

Institució / Promotor: Dep. d’Història medieval,<br />

Paleografia i Diplomàtica <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong><br />

Barcelona, UB<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 14.285,11,00 €<br />

Subvenció: 6.064,50 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

44. cAstEll dE ciutAdillA (Ciutadilla, l’Urgell)<br />

Direcció: Joan Guivernau Perea<br />

Institució / Promotor: Consell Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 23.749,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

45. cAstEll dE MAldà (Maldà, l’Urgell)<br />

Direcció: Maria <strong>de</strong> la Luz Mata Molinero<br />

Institució / Promotor: Consell Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 23.749,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

D. Excavacions arqueològiques i<br />

paleontològiques d’urgència i preventives<br />

(inclou control i seguiment d’obres) 3<br />

Edat <strong>de</strong>l bronze<br />

46. JAciMEnt El plA dE lA GuinEu (n-260. Eix pirinEnc,<br />

pq 292,5 Al pq 294,8) (Gerri <strong>de</strong> la Sal,<br />

Baix Pallars, Pallars Sobirà)<br />

Direcció: Marc Piera Teixidó<br />

3. En aquest número <strong>de</strong> la revista, hem inclòs les actuacions<br />

<strong>de</strong> control i seguiment d’obres dins l’apartat Excavacions<br />

arqueològiques i paleontològiques d’urgència i preventives, a diferència<br />

d’altres anys, ja que s’ha consi<strong>de</strong>rat que han <strong>de</strong> formar<br />

part d’aquest, en ser una excavació més. Les intervencions que<br />

només han estat un seguiment i/o un control d’obres estan<br />

assenyala<strong>de</strong>s amb aquesta paraula entre parèntesis; les que<br />

hi ha hagut tant un control com una exvacació, també estan<br />

indica<strong>de</strong>s amb aquestes paraules entre parèntesis; mentre que la<br />

resta, en les quals darrere el nom no hi consta res, po<strong>de</strong>n ser<br />

consi<strong>de</strong>ra<strong>de</strong>s exclusivament excavacions preventives i d’urgència.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

Institució / Promotor: UTE Variant Gerri <strong>de</strong> La Sal<br />

Perío<strong>de</strong>: edat <strong>de</strong>l bronze<br />

Pressupost: 30.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

47. JAciMEnt dE lA cAntorEllA (zonA 2). cAnAl sEGArrA-<br />

GArriGuEs. trAM iv (Maldà, l’Urgell) (control)<br />

Direcció: Andreu Moya Garra, <strong>de</strong> l’empresa Iltirta<br />

Arqueologia, S. L.<br />

Institució / Promotor: Aguas <strong>de</strong> la Cuenca <strong>de</strong>l<br />

Ebro, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: neolític final-edat <strong>de</strong>l bronze<br />

Pressupost: 31.012,80 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Ibèriques<br />

48. bAssA dE lA torrE (les Borges Blanques, les<br />

Garrigues)<br />

Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: època ibèrica i romana<br />

Pressupost: 12.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

49. JAciMEnt dEl tossAl dE bAltArGA (Bellver <strong>de</strong> Cerdanya,<br />

la Cerdanya) (control)<br />

Direcció: Jordi Morera Camprubí, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Bellver <strong>de</strong><br />

Cerdanya<br />

Perío<strong>de</strong>: època ibèrica<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Època romana<br />

50. vil·lA roMAnA dEl roMErAl (Albesa, la Noguera)<br />

Direcció: Víctor Revilla Calvo i Jesús Guevara<br />

Martín<br />

Institució / Promotor: Ajuntament d’Albea<br />

Perío<strong>de</strong>: època romana<br />

Pressupost: 36.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

51. cArrEr sAnt sEbAstià, 8 (Guissona, la Segarra)<br />

(control)<br />

Direcció: Òscar Trullàs Le<strong>de</strong>sma, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Gas Natural Distribución<br />

SDG, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: època romana, medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 3.964,80 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

52. cArrEr sAnt sEbAstià, 15b (Guissona, la Segarra)<br />

(control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Gas Natural Distribución<br />

SDG, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: època romana, medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 2.120,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

53. pArc ArquEolòGic dE iEsso (Guissona, la Segarra)<br />

Direcció: Òscar Trullàs Le<strong>de</strong>sma, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Patronat d’Arqueologia <strong>de</strong><br />

Guissona<br />

223


Perío<strong>de</strong>: època romana<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

54. cArrEr dEl cArME, 7-21 (Lleida, el Segrià) (control)<br />

Direcció: Isabel Gil Gabernet<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Lleida<br />

Perío<strong>de</strong>: època romana i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

55. Mil·lAri dE l’hostAl dE lA MAnxA (Albi i Vinaixa,<br />

les Garrigues)<br />

Direcció: Daria Calpena Martos, <strong>de</strong> l’empresa Àtics<br />

Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i<br />

Paleontologia<br />

Perío<strong>de</strong>: època romana<br />

Pressupost: 3.061,10 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Medievals<br />

56. ErMitA dE lA MArE dE déu dEl cAstEll dE sAnt<br />

llorEnç dE MontGAi (Camarasa, la Noguera)<br />

(control)<br />

Direcció: Llorenç Vila Socias<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Camarasa<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

57. EsGlésiA pArroquiAl dE sAntA MAriA (Fulleda, les<br />

Garrigues) (control)<br />

Direcció: Montse Corominas Vidal, d’Àpex<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Fulleda<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval-contemporània<br />

Pressupost: 1.350,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

58. rEcupErAció dEl sArcòfAG Gòtic dE lA font dE lA<br />

picA (Vallbona <strong>de</strong> les Monges, l’Urgell)<br />

Direcció: Emili Gilabert Roca<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Vallbona<br />

<strong>de</strong> les Monges<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 1.200,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

59. cAstEll dE Mur (Castell <strong>de</strong> Mur, Pallars Jussà)<br />

Direcció: Walter Alegria Tejedor i Sílvia Marín<br />

Ortega<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Castell <strong>de</strong> Mur<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 17.180,40 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

60. EsGlésiA dE sAntA MAriA (Organyà, Alt Urgell)<br />

Direcció: Joan Ramon Renyer Flix<br />

Institució / Promotor: Ajuntament d’Organyà<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval-mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 12.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

61. cAstEll dE pErAMolA (Peramola, l’Alt Urgell)<br />

Direcció: Carles Gascón Chopo, <strong>de</strong>l Consell Comarcal<br />

<strong>de</strong> l’Alt Urgell<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Peramola<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval-mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 8.681,32 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Crònica científica<br />

62. sondEJos A l’EsGlésiA dE sAnt fElip dE bArruErA<br />

(Barruera, Vall <strong>de</strong> Boí, Alta Ribagorça) (control<br />

i excavació)<br />

Direcció: Andreu Moya Garra, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Consorci Patrimoni Mundial<br />

<strong>de</strong> la Vall <strong>de</strong> Boí<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval-mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 3.236,80 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

63. rEstAurAció dE lA torrE dEl cArGol o dE lA<br />

dàdilA (la Força, Ponts, la Noguera) (control i<br />

excavació)<br />

Direcció: Enric Tartera Bieto, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Ponts<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 22.579,20 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

64. plAçA MAJor (Alcarràs, el Segrià)<br />

Direcció: Anna Camats Malet i Susana Carrascal<br />

Olmo<br />

Institució / Promotor: Ajuntament d’Alcarràs<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval-mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 2.500,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

65. iMMoblE núMEro 9 dEl cArrEr MirAclE (Balaguer,<br />

la Noguera) (control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Anna Rendé Mateu<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 1.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

66. EsGlésiA dE nostrA sEnyorA dE lA nAtivitAt (Sunyer,<br />

el Segrià) (control)<br />

Direcció: Francisco José Rufian Fernán<strong>de</strong>z i<br />

Ramon Solé Urgellés<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Sunyer<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 27.800,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

67. torrE i AlA nord dEl cAstEll dE concAbEllA (els<br />

Plans <strong>de</strong> Sió, la Segarra)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Plans <strong>de</strong> Sió<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 18.360,80 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

68. EsGlésiA dE sAntA MAriA dE lEs frAnquEsEs (Balaguer,<br />

la Noguera) (control)<br />

Direcció: Marta Mulet Cases<br />

Institució / Promotor: Parròquia <strong>de</strong> Santa Maria<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval, mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 700,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

69. EsGlésiA dE sAnt MiquEl (iii fAsE) (Camarasa, la<br />

Noguera) (control, excavació)<br />

Direcció: Ares Vidal Aixalà, <strong>de</strong> l’empresa Iltirta-<br />

Arqueologia, S. L.<br />

Institució / Promotor: Institut Català <strong>de</strong>l Sòl<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 2.544,64 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

224 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X


Crònica científica<br />

70. MonEstir dE sAntA MAriA dE vAllbonA (Vallbona<br />

<strong>de</strong> les Monges, l’Urgell) (control i excavació)<br />

Direcció: Andreu Moya Garra, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Monestir Cistercenc <strong>de</strong><br />

Santa Maria <strong>de</strong> Vallbona<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 4.296,32 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

71. EsGlésiA dE sAnt crist (Balaguer, la Noguera)<br />

Direcció: Marta Mulet Cases<br />

Institució / Promotor: Bisbat d’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval, mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 700,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

72. Molí dEl codinA (Tàrrega, l’Urgell)<br />

Direcció: Oriol Saula Briansó, Museu Comarcal<br />

<strong>de</strong> l’Urgell<br />

Institució / Promotor: Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 9.250,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

73. Sant Martí <strong>de</strong> Naens (Senterada, Pallars Jussà)<br />

Direcció: Josep Miedina Morales<br />

Institució / Promotor: Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 14.510,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

74. sAntA MAriA dE vAllsAntA (Guimerà, la Noguera)<br />

Direcció: Josep Maria Via Carabassa, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Batabat S. C. C. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

75. plA d’AlMAtà, bArri dEl firAl (Balaguer, la Noguera)<br />

Direcció: Mireia Subirada Roma<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Balaguer<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 3.245,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

76. conJunt MonuMEntAl dEl cAstEll i l’EsGlésiA<br />

(Castelló <strong>de</strong> Farfanya, la Noguera) (control i<br />

excavació)<br />

Direcció: Marc Piera Teixidó, <strong>de</strong> l’empresa Arqueociència<br />

SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Castelló<br />

<strong>de</strong> Farfanya<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 16.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

77. MonEstir dE sAnt cEloni i sAnt ErMEntEr dE<br />

sEllErs (Torà, la Segarra) (control i excavació)<br />

Direcció: Jordi Morera Camprubí, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Bisbat <strong>de</strong> Solsona<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 5.168,40 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

78. cAstEll dE pErAMolA (Peramola, l’Alt Urgell)<br />

(control)<br />

Direcció: Raquel Codina Miquela<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Peramola<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval-mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 1.444,80 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

79. cAstEll dE sArrocA dE llEidA (Sarroca <strong>de</strong> Lleida,<br />

el Segrià)<br />

Direcció: Maria Pilar Vàzquez Falip, Diputació<br />

<strong>de</strong> Lleida<br />

Institució / Promotor: Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 26.620,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

80. EsGlésiA dE sAntA MAriA dE lEs frAnquEsEs (Balaguer,<br />

la Noguera) (control)<br />

Direcció: Marta Mulet Cases<br />

Institució / Promotor: Parròquia <strong>de</strong> Santa Maria<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval, mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 1.533,28 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

81. cAstEll dE vAlènciA d’ànEu, rEcintE sobirà (Alt<br />

Àneu, Pallars Sobirà) (control i excavació)<br />

Direcció: Josep Maria Vila Carabassa, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Ajuntament d’Alt d’Àneu<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval, mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 101.622,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

82. EsGlésiA dE sAntA MAriA dE covEt (Isona i Conca<br />

Dellà, Pallars Jussà) (control)<br />

Direcció: Joan Ramon Renyer Flix<br />

Institució / Promotor: Bisbat d’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 600,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

83. cAstEll dE l’Albi (l’Albi, les Garrigues)<br />

Direcció: José Francisco Casabona Sebastián<br />

Institució / Promotor: Damarim, S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval, mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 14.800,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

84. cAll dE tàrrEGA (c/ dE lA font, 5; dE l’Estudi,<br />

8, 15 i 25 i pl. dE lA pAllA) (Tàrrega, l’Urgell)<br />

Direcció: Oriol Saula Briansó<br />

Institució / Promotor: Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 9.800,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

85. cAnònicA dE sAnt pErE (Ponts, la Noguera)<br />

Direcció: Josep Medina Morales<br />

Institució / Promotor: Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 23.720,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

86. AvinGudA JoAn GArriGA i MAssó, 17 (la Seu d’Urgell,<br />

l’Alt Urgell)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i<br />

Paleontologia<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 426,92 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

87. construcció dE l’hotEl “cAl pitEu”, cArrEr lA<br />

font, 19 (Guissona, la Segarra) (control)<br />

Direcció: Josep Ros Mateu<br />

Institució / Promotor: Alsicor, S. A.<br />

225


Perío<strong>de</strong>: època medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

88. rAMblA lluís sAnpErE, 2 (Cervera, la Segarra)<br />

(control)<br />

Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos<br />

Institució / Promotor: Ramon Maria Xuclà Comas<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval i contemporània<br />

Pressupost: 800,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

89. EsGlésiA dE sAnt doMènEc (Cervera, la Segarra)<br />

(control i excavació)<br />

Direcció: Joan Ramon Renyer Flix<br />

Institució / Promotor: Institut Català <strong>de</strong>l Sòl<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 1.120,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Mo<strong>de</strong>rnes<br />

90. sAntA MAriA dEl plA-MAsiA sErrEt (Àger, la Noguera)<br />

Direcció: Òscar Trullàs Le<strong>de</strong>sma, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i<br />

Paleontologia<br />

Perío<strong>de</strong>: època mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 2.439,17 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

91. cArrEr sAnt JoAn i cArrEr cArnissEriEs (Artesa<br />

<strong>de</strong> Segre, la Noguera) (control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Ajuntament d’Artesa <strong>de</strong> Segre<br />

Perío<strong>de</strong>: època mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 4.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

92. cArrEr dE sAnt pErE (Àger, la Noguera) (control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: època mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 800,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Contemporànies<br />

93. cAbAnA dE corrAl nou (Verdú, l’Urgell) (control)<br />

Direcció: Andreu Moya Garra, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: època contemporània<br />

Pressupost: 20.137,60 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

94. cAsA brou. plAçA vilAdEGut, 7 (Seròs, el Segrià)<br />

Direcció: Jordi Ramos Ruiz, <strong>de</strong> l’empresa Àtics,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i<br />

Paleontologia<br />

Perío<strong>de</strong>: època contemporània<br />

Pressupost: 3.990,94 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

95. zonA AfEctAdA pEl proJEctE dEl pArc Eòlic dEls<br />

EscAMbrons (Almatret, el Segrià) (control i excavació)<br />

Crònica científica<br />

Direcció: Montse Freixa Vila, <strong>de</strong> l’empresa Àtics, S. L.<br />

Institució / Promotor: Empordavent, S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: època contemporània<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

96. Entorn dE l’EsGlésiA pArroquiAl dE sAnt MiquEl<br />

(Castelló <strong>de</strong> Farfanya, la Noguera) (control)<br />

Direcció: Maria Pilar Vàzquez Falip, Diputació<br />

<strong>de</strong> Lleida<br />

Institució / Promotor: Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs<br />

Perío<strong>de</strong>: època contemporània<br />

Pressupost: 4.774,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Cronologia diversa<br />

97. rEforMA líniA AèriA/subtErràniA 25 kv. doblE<br />

circuit l-3 GuissonA i l-8 coopErAtivA, subEstAció<br />

Mont-roiG (Guissona, la Segarra) (control)<br />

Direcció: Jordi Guàrdia Felip, <strong>de</strong> l’empresa Arqueociència<br />

SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Isolux Ingenieria, S. S.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 3.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

98. dEsdoblAMEnt dE l’Eix trAnsvErsAl, cArrEtErA<br />

c-15, trAM: cErvErA-AGuilAr dE sEGArrA, pq<br />

82+800-117+095 (diversos municipis, la Segarra<br />

i l’Anoia) (excavació i control)<br />

Direcció: Goretti Vila Fàbregas, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Cedinsa Ter Concessionària<br />

<strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

99. cArrEr dE l’oM, 14-18 (Guissona, la Segarra)<br />

(control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Gas Natural Distribución<br />

SDG, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 2.120,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

100. cArrEr sAnt sEbAstià, 29 (Guissona, la Segarra)<br />

(control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Gas Natural Distribución<br />

SDG, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 2.160,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

101. cArrEr sAnt sEbAstià, 8 (Guissona, la Segarra)<br />

(control)<br />

Direcció: Òscar Trullàs Le<strong>de</strong>sma, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Gas Natural Distribución<br />

SDG, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 3.964,80 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

102. nou cAnAl sEGArrA-GArriGuEs, trAM v, pq 62+530<br />

Al 84+757 (diversos municipis, les Garrigues)<br />

(control)<br />

226 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X


Crònica científica<br />

Direcció: Jordi Morera Camprubí i Òscar Trullàs<br />

Le<strong>de</strong>sma, <strong>de</strong> l’empresa Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: UTE les Garrigues, TRAM V<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 6.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

103. cArrEr sAntA MArGAritA, 10 (Guissona, la Segarra)<br />

(control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Gas Natural Distribución<br />

SDG, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 2.496,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

104. cArrEtErA l-201. trAM MAldà-ArbEcA (Maldà i<br />

Arbeca, les Garrigues i l’Urgell) (control)<br />

Direcció: Eduard Solà Agudo, <strong>de</strong> l’empresa Co<strong>de</strong>x-<br />

Arqueologia i Patrimoni, S. L.<br />

Institució / Promotor: GISA. Gestió d’Infraestructures,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 9.456,72 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

105. plA EspEciAl urbAnístic pEr A lA novA xArxA dE<br />

distribució ElèctricA d’AltA tEnsió (diversos municipis,<br />

el Segrià) (control)<br />

Direcció: Enric Tartera Bieto, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Electra Cal<strong>de</strong>nse, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 2.177,28 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

106. proJEctE lAAt lEs GArriGuEs (la Grana<strong>de</strong>lla i<br />

Bellaguarda, les Garrigues) (control i excavació)<br />

Direcció: Miquel Gurrera Martí, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Àtics, S. L.<br />

Institució / Promotor: Tarraco Eòlica, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 2.590,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

107. proJEctE pArc Eòlic AulivEr. rAsA intErconnExió<br />

EntrE AEroGEnErAdors (la Grana<strong>de</strong>lla, Bellaguarda,<br />

les Garrigues) (control i excavació)<br />

Direcció: Cesc Busquets Costa, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Àtics, S. L.<br />

Institució / Promotor: Tarraco Eòlica, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 975,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

108. proJEctE pArc Eòlic dE lEs rotEs (la Grana<strong>de</strong>lla<br />

i Bellaguarda, les Garrigues) (control)<br />

Direcció: Miquel Gurrera Martí, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Àtics, S. L.<br />

Institució / Promotor: Tarraco Eòlica, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 2.200,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

109. vAriAnt dE lA c-13. vilAnovA dE lA bArcA-térMEns<br />

(Vilanova <strong>de</strong> la Barca i Térmens, el Segrià i la<br />

Noguera) (control)<br />

Direcció: Immaculada Mesas Torrontera, <strong>de</strong><br />

l’empresa Co<strong>de</strong>x-Arqueologia i Patrimoni, S. L.<br />

Institució / Promotor: GISA. Gestió d’Infraestructures,<br />

S. A.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 9.456,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

110. JAciMEnt pAlEontolòGic tAllAdEll 3. trAM iv cAnAl<br />

sEGArrA-GArriGuEs d3 (el Talla<strong>de</strong>ll, Tàrrega,<br />

l’Urgell) (control i excavació)<br />

Direcció: Elisabet Blaya Martí<br />

Institució / Promotor: Aguas <strong>de</strong> la Cuenca <strong>de</strong>l<br />

Ebro, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

111. JAciMEnt lEs dEvEsEs. xArxA distribució rEG cAnAl<br />

sEGArrA-GArriGuEs. sEctor 3 (Artesa <strong>de</strong> Segre, la<br />

Noguera)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

112. zonEs AfEcAdEs pEl proJEctE dEl pArc Eòlic dE<br />

sAnt Antoni. fAsE ii (nordEx) (la Grana<strong>de</strong>lla, les<br />

Garrigues) (excavació i control)<br />

Direcció: Miquel Gurrera Martí, <strong>de</strong> l’empresa Àtics<br />

Institució / Promotor: Parc Eòlic <strong>de</strong> Sant Antoni,<br />

S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 280,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

113. n-260. Eix pirinEnc, pq 292,5 Al pq 294,8 (Gerri<br />

<strong>de</strong> la Sal, Baix Pallars, Pallars Sobirà)<br />

Direcció: Marc Piera Teixidó<br />

Institució / Promotor: UTE Variant Gerri <strong>de</strong> la Sal<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Resultats negatius<br />

114. JAciMEnts lEs vinyEs/cAstEll cuMot. xArxA distribució<br />

rEG cAnAl sEGArrA-GArriGuEs. sEctor 3<br />

(Agramunt, l’Urgell)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: negativa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

115. JAciMEnts MAs vicEnç/Els ArquElls. xArxA distribució<br />

rEG cAnAl sEGArrA-GArriGuEs. sEctor 3<br />

(Oliola, la Noguera)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. L.<br />

Perío<strong>de</strong>: negativa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

116. JAciMEnt lEs plAnEs (Tàrrega, l’Urgell) (control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: negativa<br />

Pressupost: 3.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

227


117. cAMí pEtit (zonA dEl cAMposAnto) (la Grana<strong>de</strong>lla,<br />

les Garrigues) (control)<br />

Direcció: Joan Ramon Rodríguez Ximenos<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: negativa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

118. lA torrE dE sEcArdit (les Avellanes i Santa Linya,<br />

la Noguera) (control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Jordi Borràs Monell<br />

Perío<strong>de</strong>: negativa<br />

Pressupost: 3.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

119. intErvEnció EntrE vicEnç MAs i Els ArquElls<br />

(Oliola, la Noguera) (control)<br />

Direcció: Anna Camats Malet<br />

Institució / Promotor: Aigües <strong>de</strong>l Segarra-Garrigues,<br />

S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: negativa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

E. Consolidacions, restauracions,<br />

trasllat, neteja, a<strong>de</strong>quació,<br />

condicionament i mostreig <strong>de</strong><br />

jaciments i restes arqueològiques i<br />

paleontològiques<br />

Paleontologia<br />

120. AflorAMEnts dEl crEtAci supErior dE cAtAlunyA<br />

(Fígols, Vallcebre, Coll <strong>de</strong> Nargó i Isona i Conca<br />

Dellà, Berguedà, Alt Urgell i Pallars Jussà)<br />

Direcció: Albert Garcia Selles i Bernat Vila Ginestí<br />

Institució / Promotor: Institut Català <strong>de</strong> Paleontologia<br />

Miquel Crusafont (ICP)<br />

Perío<strong>de</strong>: paleontologia<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Edat <strong>de</strong>l bronze<br />

121. MuricEcs dE cEllErs (Llimiana), GrAnJA dE cAn<br />

pErrAMon (Peramea), cAstEll dE l’Albi (l’Albi),<br />

lliriAns dEl MAs (Salàs <strong>de</strong> Pallars) i MinfErri<br />

(Juneda) (les Garrigues, Pallars Jussà i Pallars<br />

Sobirà) (trasllat i estudi)<br />

Direcció: Josep Gallart Fernán<strong>de</strong>z<br />

Institució / Promotor: Servei d’Arqueologia i<br />

Paleontologia<br />

Perío<strong>de</strong>: edat <strong>de</strong>l bronze, època ibèrica, època<br />

medival i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Edat <strong>de</strong>l ferro<br />

122. Els vilArs (Arbeca, les Garrigues)<br />

Direcció: Natàlia Alonso Martínez<br />

Institució / Promotor: Grup d’Investigació Prehistòrica,<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida, UdL<br />

Perío<strong>de</strong>: edat <strong>de</strong>l ferro-època ibèrica<br />

Crònica científica<br />

Pressupost: 35.221,50 €<br />

Subvenció: 35.221,50 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

Ibèriques<br />

123. Els EstinclElls (Verdú, l’Urgell)<br />

Direcció: Oriol Saula Briansó<br />

Institució / Promotor: Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època ibèrica<br />

Pressupost: 38.880,00 €<br />

Subvenció: 29.160,00 € (Departament <strong>de</strong> Cultura)<br />

Medievals<br />

124. Molí dEl codinA (Tàrrega, l’Urgell) (consolidació<br />

i a<strong>de</strong>quació)<br />

Direcció: Oriol Saula Briansó, Museu Comarcal<br />

<strong>de</strong> l’Urgell<br />

Institució / Promotor: Museu Comarcal <strong>de</strong> l’Urgell<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval i mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 24.420,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

125. sondEJos A l’EsGlésiA dE sAnt fEliu dE bArruErA<br />

(Barruera, Vall <strong>de</strong> Boí, Alta Ribagorça)<br />

Direcció: Andreu Moya Garra, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Consorci Patrimoni Mundial<br />

<strong>de</strong> la Vall <strong>de</strong> Boí<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval-mo<strong>de</strong>rna<br />

Pressupost: 3.236,80 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

126. rEstAurAció dE lA torrE dEl cArGol o dE lA dàdilA<br />

(la Força, Ponts, la Noguera)<br />

Direcció: Enric Tartera Bieto, <strong>de</strong> l’empresa IltirtaArqueologia,<br />

S. L.<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Ponts<br />

Perío<strong>de</strong>: època medieval<br />

Pressupost: 22.579,20 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Cronologia diversa<br />

127. JAciMEnt pAlEontolòGic tAllAdEll 3. trAM iv cAnAl<br />

sEGArrA-GArriGuEs d3 (el Talla<strong>de</strong>ll, Tàrrega,<br />

l’Urgell)<br />

In<strong>de</strong>terminat<br />

128. vAlls dE sAnt nicolAu, llAcs, cAsEsnovEs o port<br />

dEl rus (Vall <strong>de</strong> Boí, Alta Ribagorça)<br />

Direcció: Ermengol Gassiot Ballbè, David Rodríguez<br />

Antón i Laura Obea Gómez, Universitat<br />

Autònoma <strong>de</strong> Barcelona, UAB<br />

Institució / Promotor: Parc Nacional d’Aigüestortes<br />

i Estany <strong>de</strong> Sant Maurici<br />

Perío<strong>de</strong>: -<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

F. Documentació <strong>de</strong> jaciments i<br />

tractament <strong>de</strong> restes no extretes<br />

Edat <strong>de</strong>l bronze<br />

47. JAciMEnt dE lA cAntorEllA (zonA 2). cAnAl sEGArrA-<br />

GArriGuEs. trAM iv (Maldà, l’Urgell)<br />

228 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X


Crònica científica<br />

Romanes<br />

54. cArrEr dEl cArME, 7-21 (Lleida, el Segrià)<br />

91. cArrEr sAnt JoAn i cArrEr cArnissEriEs (Artesa<br />

<strong>de</strong> Segre, la Noguera) (control)<br />

Mo<strong>de</strong>rnes<br />

129. bAssA kM 19,2 dE lA lv-2012 (Fulleda, les Garrigues)<br />

Direcció: Maria Pilar Vàzquez Falip, Diputació<br />

<strong>de</strong> Lleida<br />

Institució / Promotor: Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs<br />

Perío<strong>de</strong>: època mo<strong>de</strong>rna i contemporània<br />

Pressupost: 2.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

Contemporànies<br />

130. torrE dE l’Antic cAstEll dE tAlArn (Talarn, Pallars<br />

Jussà)<br />

Direcció: Walter Alegria Tejedor<br />

Institució / Promotor: Ajuntament <strong>de</strong> Talarn<br />

Perío<strong>de</strong>: època contemporània<br />

Pressupost: 19.611,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

131. cAbAnA dE lA pArtidA dE lA plAntAdA dEl roMEro<br />

(cAnAl sEGArrA-GArriGuEs, trAM v) (la Floresta,<br />

les Garrigues)<br />

Direcció: Jordi Guàrdia Felip, <strong>de</strong> l’empresa Arqueociència<br />

SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: UTE les Garrigues TRAM V<br />

Perío<strong>de</strong>: època contemporània<br />

Pressupost: 1.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 213-230, ISSN: 1131-883-X<br />

Cronologia diversa<br />

132. nou cAnAl sEGArrA-GArriGuEs, trAM v. pq 76+445<br />

Al 78+565 (diversos municipis, les Garrigues)<br />

Direcció: Jordi Morera Camprubí, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: UTE les Garrigues TRAM V<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

133. nou cAnAl sEGArrA-GArriGuEs, trAM v. pq 76+445<br />

Al 78+565 (diversos municipis, les Garrigues)<br />

Direcció: Òscar Trullàs Le<strong>de</strong>sma, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: Cedinsa Ter Concessionària<br />

<strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya, S. A.<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: 6.000,00 €<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

134. dEsMuntAtGE dE cinc bArrAquEs Al cAnAl sEGArrA-<br />

GArriGuEs. trAM v (diversos municipis, les Garrigues)<br />

Direcció: Òscar Trullàs Le<strong>de</strong>sma, <strong>de</strong> l’empresa<br />

Arqueociència SC, S. L.<br />

Institució / Promotor: UTE les Garrigues TRAM V<br />

Perío<strong>de</strong>: cronologia diversa<br />

Pressupost: -<br />

Subvenció: 0,00 €<br />

In<strong>de</strong>terminat<br />

135. conGloMErAt dE clArEt (diversos municipis, Tremp,<br />

Pallars Jussà)<br />

Direcció: Robert Anthony Duller i Tom Dunckley-<br />

Jones<br />

Institució / Promotor: Universitat <strong>de</strong> Saragossa<br />

Georgina Prats Ferrando<br />

Becària FI-DGR 2011 <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya<br />

Grup d’Investigació Prehistòrica<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

gprats@historia.udl.cat<br />

229


Torres-Martínez, Jesús Francisco (2011). El<br />

Cantábrico en la Edad <strong>de</strong>l Hierro. Medio ambiente,<br />

economía, territorio y sociedad. Bibliotheca<br />

Archaeologica Hispana 35. Real Aca<strong>de</strong>mia<br />

<strong>de</strong> la Historia. Madrid. 637 págs. + 547 figs.<br />

ISBN: 978-84-15069-28-7.<br />

La presente obra constituye la publicación <strong>de</strong> la<br />

tesis doctoral <strong>de</strong> D. Jesús Francisco Torres-Martínez<br />

(Kechu), dirigida por el Prof. Martín Almagro-Gorbea<br />

y leída en septiembre <strong>de</strong> 2008 en la Universidad<br />

Complutense <strong>de</strong> Madrid. De este modo, se continúa<br />

la tradición iniciada en el Departamento <strong>de</strong> Prehistoria<br />

<strong>de</strong> la Universidad Complutense durante los años<br />

1990, consistente en la edición <strong>de</strong> toda una serie<br />

<strong>de</strong> trabajos doctorales que, adoptando como punto<br />

<strong>de</strong> partida un ámbito geográfico o una <strong>de</strong>terminada<br />

etnia protohistórica, están permitiendo una mejora<br />

sustancial <strong>de</strong> nuestro conocimiento acerca <strong>de</strong> la Edad<br />

<strong>de</strong>l Hierro <strong>de</strong> la Península Ibérica a través <strong>de</strong> títulos<br />

como Los Celtíberos (Lorrio 2005), Los Vettones<br />

(Álvarez-Sanchís 1999), Tartessos (Torres Ortiz 2002)<br />

o Galaicos (González Ruibal 2006-2007).<br />

Como indican tanto el título como la consi<strong>de</strong>rable<br />

extensión <strong>de</strong>l libro aquí comentado —casi 600 páginas<br />

<strong>de</strong> texto <strong>de</strong>nsamente escrito, más la correspondiente<br />

bibliografía—, el trabajo <strong>de</strong> Torres-Martínez está<br />

concebido como una síntesis que trata <strong>de</strong> recopilar<br />

toda la información disponible acerca <strong>de</strong> la fachada<br />

cantábrica <strong>de</strong> la Península Ibérica durante la Protohistoria.<br />

Las abundantes citas extraídas <strong>de</strong> textos<br />

<strong>de</strong> Julio Caro Baroja que aparecen al inicio <strong>de</strong> varios<br />

capítulos atestiguan asimismo la orientación y<br />

el enfoque adoptados por el autor, que tiene en la<br />

etnohistoria y en el trabajo <strong>de</strong> campo etnoarqueológico<br />

dos <strong>de</strong> sus apoyos fundamentales. Esta línea<br />

<strong>de</strong> investigación, <strong>de</strong>licada pero a la vez sumamente<br />

enriquecedora cuando es bien aplicada (Almagro-<br />

Gorbea 2009), aparece ya ampliamente <strong>de</strong>sarrollada<br />

en publicaciones anteriores <strong>de</strong>l propio Torres-Martínez,<br />

tales como los dos volúmenes titulados La Economía<br />

Recensions<br />

<strong>de</strong> los Celtas <strong>de</strong> la Hispania Atlántica (2003, 2005).<br />

El libro se inicia con una introducción en la que<br />

se exponen la orientación y las bases metodológicas<br />

<strong>de</strong> la obra, estructurada según el mo<strong>de</strong>lo propuesto<br />

por Hawkes en su célebre “escalera metodológica”: la<br />

base está constituida por las cuestiones económicas<br />

y medioambientales, y a partir <strong>de</strong> ahí se estudian en<br />

or<strong>de</strong>n ascen<strong>de</strong>nte la estructura social, la i<strong>de</strong>ología y<br />

finalmente la religión y cosmogonía. Esta forma <strong>de</strong><br />

construir el discurso se refleja en la or<strong>de</strong>nación <strong>de</strong> los<br />

diversos capítulos: Cap. 2 Espacio físico y étnico;<br />

Cap. 3 Economía; Cap. 4 Sistemas <strong>de</strong> intercambio<br />

y mecanismos <strong>de</strong> reciprocidad; Cap. 5 Hábitat; Cap.<br />

6 Sociedad; Cap. 7 Cultura guerrera y ejercicio<br />

<strong>de</strong> la guerra; Cap. 8 Religión. Como principal ventaja<br />

está el po<strong>de</strong>r <strong>de</strong>sarrollar <strong>de</strong> forma temática cada<br />

uno <strong>de</strong> los bloques tratados y dar así cuenta <strong>de</strong> las<br />

continuida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> larga duración, mientras que a la<br />

inversa se tiene la <strong>de</strong>sventaja <strong>de</strong> aportar una imagen<br />

en ocasiones algo carente <strong>de</strong> dinamismo, en el sentido<br />

<strong>de</strong> no dar suficiente cuenta <strong>de</strong> las transformaciones<br />

diacrónicas experimentadas en el transcurso <strong>de</strong>l Primer<br />

Milenio a. C. Es <strong>de</strong>cir, en líneas generales el relato<br />

privilegia las continuida<strong>de</strong>s y los elementos comunes<br />

sobre los cambios y las particularida<strong>de</strong>s.<br />

El segundo capítulo, <strong>de</strong>dicado al espacio físico y<br />

étnico en la Edad <strong>de</strong>l Hierro, <strong>de</strong>staca por un interesante<br />

análisis <strong>de</strong> las “regiones naturales” y <strong>de</strong>l clima<br />

en el Primer Milenio a. C. A continuación sigue una<br />

presentación <strong>de</strong> las diferentes etnias mencionadas<br />

en los textos <strong>de</strong> los autores grecolatinos. Aunque<br />

la exposición <strong>de</strong> las fuentes clásicas es relativamente<br />

exhaustiva, se echa en falta una discusión más<br />

actualizada sobre problemáticas como el concepto<br />

<strong>de</strong> “etnicidad” (Fernán<strong>de</strong>z-Götz 2008) o la cuestión<br />

lingüística (Testart 2010).<br />

Pasamos así al capítulo tercero, con 188 págs. el<br />

más extenso <strong>de</strong> toda la obra con mucha diferencia.<br />

El abanico <strong>de</strong> temas tratados es inmenso y abarca<br />

prácticamente todos los campos posibles: aprovechamiento<br />

<strong>de</strong> los recursos vegetales silvestres; agricultura;<br />

obtención <strong>de</strong> recursos animales silvestres; gana<strong>de</strong>ría;<br />

agua; minería; conservación y almacenado; comida,<br />

artesanado; y comercio. La principal base documental<br />

proviene <strong>de</strong>l intenso trabajo <strong>de</strong> campo etnoarqueológico<br />

y <strong>de</strong> investigación etnohistórica llevado a cabo por<br />

el autor a lo largo <strong>de</strong> numerosos años. Su profundo<br />

conocimiento <strong>de</strong> los modos <strong>de</strong> vida tradicionales <strong>de</strong>l<br />

norte peninsular le permite reconstruir elementos<br />

básicos <strong>de</strong>l día a día <strong>de</strong> las comunida<strong>de</strong>s rurales.<br />

Aunque la aplicación a la Edad <strong>de</strong>l Hierro <strong>de</strong> muchos<br />

<strong>de</strong> los resultados obtenidos a partir <strong>de</strong> datos <strong>de</strong> época<br />

mo<strong>de</strong>rna y contemporánea no está exenta <strong>de</strong> riesgos,<br />

en líneas generales se trata <strong>de</strong> una aportación enriquecedora.<br />

Efectivamente, su exposición permite una<br />

mejor comprensión <strong>de</strong>l modo <strong>de</strong> vida <strong>de</strong> las comunida<strong>de</strong>s<br />

agrícolas y gana<strong>de</strong>ras tradicionales así como<br />

<strong>de</strong> numerosas continuida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> larga duración sobre<br />

las que ya llamaron la atención eruditos como Caro<br />

Baroja o, más recientemente, Almagro-Gorbea (2009).<br />

Frente a la notable extensión <strong>de</strong>l tercer capítulo,<br />

el cuarto apenas abarca 8 págs. Esta evi<strong>de</strong>nte <strong>de</strong>sproporción<br />

hace que, a mi juicio, fuera erróneo el<br />

haberle conferido el carácter <strong>de</strong> un capítulo in<strong>de</strong>-<br />

232 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

pendiente: una inclusión <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l tercer capítulo<br />

habría resultado más a<strong>de</strong>cuada. Ello no menoscaba<br />

el valor <strong>de</strong> su contenido, centrado en los sistemas <strong>de</strong><br />

intercambio y los mecanismos <strong>de</strong> reciprocidad, con<br />

abundante y acertado uso <strong>de</strong> clásicos en la materia<br />

como Marcel Mauss o Marshall Sahlins.<br />

Amplio y muy informativo se antoja el Capítulo 5,<br />

<strong>de</strong>dicado al hábitat. Muy interesante resulta la aproximación<br />

<strong>de</strong>l autor a los conceptos <strong>de</strong> “espacio”,<br />

“territorio” y “frontera” en la Edad <strong>de</strong>l Hierro. De<br />

gran utilidad es también su exhaustiva presentación<br />

<strong>de</strong> las técnicas constructivas. En cambio, el enfoque<br />

“sincrónico” privilegiado en el estudio va en <strong>de</strong>trimento<br />

<strong>de</strong> una visión general <strong>de</strong> la evolución diacrónica <strong>de</strong><br />

los patrones <strong>de</strong> asentamiento en las distintas regiones:<br />

la imagen global acaba siendo quizás <strong>de</strong>masiado<br />

homogeneizadora.<br />

Esta crítica también pue<strong>de</strong> hacerse extensible, al<br />

menos en parte, al capítulo sexto, <strong>de</strong>dicado a la sociedad.<br />

En muchos casos, el afán “enciclopédico” <strong>de</strong>l<br />

autor le lleva a tratar temas para los que apenas se<br />

cuenta con datos para la zona <strong>de</strong>l Cantábrico, lo que<br />

implica “llenar vacíos” mediante el recurso a fuentes<br />

variopintas proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> Grecia, Roma, Irlanda, etc.<br />

Esta estrategia, si bien no carece <strong>de</strong> valor, implica<br />

también numerosos problemas. Con todo, se trata<br />

<strong>de</strong> un capítulo sumamente importante y lleno <strong>de</strong><br />

estímulos <strong>de</strong> gran valor intelectual, aportando i<strong>de</strong>as<br />

innovadoras y <strong>de</strong> gran interés en lo relativo a aspectos<br />

como las re<strong>de</strong>s <strong>de</strong> parentesco, las asambleas o la<br />

realeza. Sobresale ante todo su mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong> “relaciones<br />

vecinales”, es <strong>de</strong>cir, aquellas situadas por encima <strong>de</strong><br />

la esfera <strong>de</strong> los vínculos puramente gentilicios. Su<br />

aplicación pue<strong>de</strong> ayudar a una comprensión mucho<br />

más profunda <strong>de</strong> las formas <strong>de</strong> organización en la<br />

Europa protohistórica.<br />

El Capítulo 7 analiza la cultura guerrera y el<br />

ejercicio <strong>de</strong> la guerra, un tema que sin duda merece<br />

el extenso y acertado planteamiento que le dispensa<br />

Torres-Martínez. Frente a las voces que se han<br />

levantado para criticar el tradicionalmente asumido<br />

carácter “guerrero” <strong>de</strong> las socieda<strong>de</strong>s protohistóricas<br />

(Lock 2011), aproximaciones más pon<strong>de</strong>radas permiten<br />

reequilibrar la balanza, siendo actualmente razonable<br />

pensar que prácticamente todas las socieda<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

Hierro <strong>de</strong>bieron estar involucradas <strong>de</strong> una u otra<br />

forma, y con distintas intensida<strong>de</strong>s, en activida<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

guerra (James 2007). En este sentido, la <strong>de</strong>scripción<br />

realizada en esta obra <strong>de</strong> las fratrías <strong>de</strong> guerreros y<br />

<strong>de</strong> los ritos <strong>de</strong> iniciación se antoja <strong>de</strong> sumo interés,<br />

lo mismo que la <strong>de</strong>scripción <strong>de</strong> la panoplia y la organización<br />

<strong>de</strong> los contingentes militares.<br />

El último capítulo está <strong>de</strong>dicado a la religión,<br />

tema fundamental sobre el que el autor realiza diversas<br />

aportaciones <strong>de</strong> calado, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> su <strong>de</strong>scripción<br />

<strong>de</strong> los distintos tipos <strong>de</strong> rituales hasta su excepcional<br />

reconstrucción <strong>de</strong>l calendario y <strong>de</strong> las festivida<strong>de</strong>s<br />

rituales, que abre perspectivas apasionantes y que<br />

pue<strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rarse puntera a nivel europeo. Por<br />

nombrar solo una crítica, que para nada empaña el<br />

valor <strong>de</strong>l capítulo, hubiera sido mejor prescindir <strong>de</strong><br />

algunas ilustraciones como la Fig. 489 (“sacrificio<br />

ritual en el bosque”) o la 510 (“xana con su forma<br />

humana”), que no se encuentran a la altura <strong>de</strong>l excelente<br />

y riguroso texto.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

Ya para finalizar, en las conclusiones el autor se<br />

<strong>de</strong>dica a rebatir algunos <strong>de</strong> los tópicos que generalmente<br />

han marcado la imagen <strong>de</strong>l ámbito cantábrico<br />

protohistórico: aislamiento, pobreza, atraso, etc. Su<br />

exposición es convincente y constituye un buen cierre<br />

al relato <strong>de</strong>sarrollado en el libro.<br />

El volumen se ve completado con una extensísima<br />

bibliografía con títulos en diversos idiomas. No obstante,<br />

y teniendo precisamente en cuenta las consi<strong>de</strong>rables<br />

dimensiones <strong>de</strong>l listado bibliográfico, sorpren<strong>de</strong> la falta<br />

<strong>de</strong> algunos trabajos relevantes aparecidos durante los<br />

últimos años, por ejemplo el libro Los pueblos <strong>de</strong> la<br />

Galicia céltica (González García 2007), la monografía<br />

Los orígenes <strong>de</strong> los Vascos (Almagro-Gorbea 2008) o<br />

alguno <strong>de</strong> los artículos <strong>de</strong> mayor impacto internacio-<br />

nal <strong>de</strong> Inés Sastre (2002, 2008). En cualquier caso,<br />

las referencias bibliográficas aportadas dan muestras<br />

<strong>de</strong> un profundo conocimiento tanto <strong>de</strong> los campos<br />

<strong>de</strong> estudio etnohistórico y etnoarqueológico como <strong>de</strong><br />

la arqueología protohistórica, tanto nacional como<br />

europea.<br />

Llegados a este punto, es hora <strong>de</strong> hacer balance.<br />

Pese a las críticas enunciadas y a otras que eventualmente<br />

podrían hacérsele, la valoración final <strong>de</strong>be<br />

ser muy positiva. En efecto, el libro aquí reseñado<br />

es más que una buena síntesis sobre el Cantábrico<br />

en la Edad <strong>de</strong>l Hierro: se trata <strong>de</strong> una auténtica enciclopedia<br />

<strong>de</strong>l <strong>de</strong>nominado “mundo celta” —no entro<br />

aquí a discutir este controvertido concepto, para el<br />

que remito a Collis 2006— y <strong>de</strong> los modos <strong>de</strong> vida<br />

<strong>de</strong> las socieda<strong>de</strong>s tradicionales. Por ello, constituye<br />

una lectura obligada para arqueólogos, historiadores<br />

<strong>de</strong> la antigüedad e incluso antropólogos y público<br />

interesado en general. Una obra <strong>de</strong> referencia cuyo<br />

valor a buen seguro irá aumentando con el paso<br />

<strong>de</strong>l tiempo, a medida que continúe el triste pero<br />

irrevocable proceso <strong>de</strong> <strong>de</strong>saparición <strong>de</strong> muchas <strong>de</strong><br />

las prácticas y saberes <strong>de</strong>l mundo campesino tradicional<br />

tan <strong>de</strong>talladamente documentados en el libro.<br />

Nos encontramos, por tanto, ante un archivo <strong>de</strong> la<br />

memoria.<br />

Manuel A. Fernán<strong>de</strong>z-Götz<br />

Regierungspräsidium Stuttgart<br />

Lan<strong>de</strong>samt für Denkmalpflege Ba<strong>de</strong>n-Württemberg<br />

manuelferg@yahoo.es<br />

Referencias bibliográficas<br />

AlMAGro-GorbEA, M. (2008). Los orígenes <strong>de</strong> los Vascos.<br />

Delegación en Corte <strong>de</strong> la RSBAP. Madrid.<br />

AlMAGro-GorbEA, M. (2009). La Etnología como fuente<br />

<strong>de</strong> estudios <strong>de</strong> la Hispania Celta. BSAA Arqueología,<br />

75: 91-142.<br />

collis, J. (2006). The Celts. Origins, Myths and<br />

Inventions. Tempos. Stroud.<br />

fErnándEz-Götz, M. (2008). La construcción arqueológica<br />

<strong>de</strong> la etnicidad. Serie Keltia 42. Editorial Toxosoutos.<br />

Noia (A Coruña).<br />

233


GonzálEz GArcíA, F. J. (coord.) (2007). Los pueblos <strong>de</strong><br />

la Galicia céltica. Akal. Madrid.<br />

JAMEs, S. (2007). A bloodless past: the pacification of<br />

Early Iron Age Britain. En: C. hAsElGrovE y R. popE<br />

(eds.). The Earlier Iron Age in Britain and the Near<br />

Continent. Oxbow Books. Oxford: 160-173.<br />

lock, G. (2011). Hillforts, Emotional Metaphors, and<br />

the Good Life: a Response to Armit. Proceedings of<br />

the Prehistoric Society, 77: 355-362.<br />

sAstrE, I. (2002). Forms of social inequality in the<br />

Castro Culture of north-west Iberia. European Journal<br />

of Archaeology, 5 (2): 213-248.<br />

sAstrE, I. (2008). Community, I<strong>de</strong>ntity, and Conflict.<br />

Iron Age Warfare in the Iberian Northwest. Current<br />

Anthropology, 49 (6): 1021-1051 (with Comments).<br />

tEstArt, A. (2010). Langues et peuples, ou la rencontre<br />

hasar<strong>de</strong>use <strong>de</strong> l’archéologie et <strong>de</strong> la linguistique<br />

historique. En: C. GoudinEAu, V. GuichArd y G. kAEnEl<br />

(eds.). Celtes et Gaulois, l’Archéologie face à l’Histoire.<br />

Colloque <strong>de</strong> synthèse. Collection Bibracte 12/6. Gluxen-Glenne:<br />

189-201.<br />

torrEs-MArtínEz, J. F. (2003). La Economía <strong>de</strong> los<br />

Celtas <strong>de</strong> la Hispania Atlántica. Vol. I: Agricultura,<br />

gana<strong>de</strong>ría y recursos naturales. Serie Keltia 21. Editorial<br />

Toxosoutos. Noia (A Coruña).<br />

torrEs-MArtínEz, J. F. (2005). La Economía <strong>de</strong> los Celtas<br />

<strong>de</strong> la Hispania Atlántica. Vol. II: Economía, territorio y<br />

sociedad. Serie Keltia 28. Editorial Toxosoutos. Noia<br />

(A Coruña).<br />

Almansa Sánchez, Jaime (ed.) (2011). El futuro<br />

<strong>de</strong> la arqueología en España. JAS Arqueología.<br />

Madrid. 301 págs. ISBN: 978-84-938146-8-7.<br />

Recensions<br />

Es habitual que los gran<strong>de</strong>s cambios en una disciplina<br />

generen reflexiones, individuales o colectivas,<br />

sobre su presente y futuro. Así, los años noventa<br />

vieron aparecer no pocas publicaciones sobre la<br />

emergencia <strong>de</strong> la arqueología comercial y la gestión<br />

<strong>de</strong>l patrimonio, que en aquellos momentos estaban<br />

implicando relevantes transformaciones a nivel teórico,<br />

metodológico y organizativo, así como la incorporación<br />

<strong>de</strong> numerosos/as profesionales a la nueva<br />

oferta laboral. Analizados estos cambios <strong>de</strong>s<strong>de</strong> <strong>de</strong>ntro<br />

<strong>de</strong>l sector en una amplia bibliografía, la dimensión<br />

socioeconómica <strong>de</strong>l fenómeno también ha merecido<br />

un reciente examen pormenorizado en la tesis doctoral<br />

<strong>de</strong> Eva Parga-Dans (Innovación y emergencia<br />

<strong>de</strong> un servicio intensivo en conocimiento: El caso <strong>de</strong><br />

la arqueología comercial, disponible en ).<br />

Quizá no resulte exagerado <strong>de</strong>cir que <strong>de</strong>l auge<br />

<strong>de</strong> la arqueología comercial hemos pasado al <strong>de</strong> la<br />

arqueología <strong>de</strong> supervivencia. La actual crisis económica<br />

—sobre cuya naturaleza, causas y consecuencias<br />

evitaré exten<strong>de</strong>rme aquí— se está llevando por <strong>de</strong>lante<br />

el escenario (aún precario, pero en mejora progresiva)<br />

que se había ido configurando en las últimas<br />

décadas. Asfixia <strong>de</strong> la arqueología comercial <strong>de</strong>bido al<br />

fin <strong>de</strong> la burbuja inmobiliaria y el fuerte <strong>de</strong>scenso <strong>de</strong><br />

la obra pública, recortes en los fondos <strong>de</strong>stinados a<br />

investigación, precarización <strong>de</strong> la enseñanza universitaria…<br />

Los acontecimientos se precipitan y cualquier<br />

análisis tiene una duración efímera. Así, por ejemplo,<br />

algunas <strong>de</strong> las reflexiones que plasmábamos en 2009<br />

en un <strong>de</strong>bate sobre la enseñanza <strong>de</strong> la arqueología<br />

en España a raíz <strong>de</strong> la creación <strong>de</strong> los nuevos grados<br />

(Complutum, 20.2: 225-254), o en 2010 en un dossier<br />

sobre la carrera investigadora en nuestra disciplina<br />

(<strong>RAP</strong>, 20: 227-270), pronto han sido superadas por<br />

la realidad.<br />

Este escenario <strong>de</strong> crisis presi<strong>de</strong> buena parte <strong>de</strong> los<br />

45 textos breves que componen este libro sobre el<br />

futuro <strong>de</strong> la arqueología en España. Se trata <strong>de</strong> una<br />

iniciativa promovida por Jaime Almansa, arqueólogo<br />

responsable <strong>de</strong> la empresa JAS Arqueología SLU,<br />

asimismo editora <strong>de</strong>l volumen y que se <strong>de</strong>dica a<br />

I+D en el ámbito <strong>de</strong> la arqueología pública, según<br />

informa en su página web (www.jasarqueologia.es).<br />

La última página <strong>de</strong>l libro anuncia que un euro <strong>de</strong><br />

cada ejemplar vendido (el PVP es 12 €) se <strong>de</strong>stina<br />

a la Asociación Madrileña <strong>de</strong> Trabajadoras y Trabajadores<br />

en Arqueología (AMTTA). La aparición <strong>de</strong>l<br />

libro ha estado acompañada <strong>de</strong> una amplia campaña<br />

<strong>de</strong> presentaciones públicas a lo largo <strong>de</strong> la geografía<br />

española y <strong>de</strong> la creación <strong>de</strong> un blog don<strong>de</strong> se han<br />

ido añadiendo nuevas aportaciones al <strong>de</strong>bate (www.<br />

elfuturo<strong>de</strong>laarqueologia.blogspot.com).<br />

Las 44 colaboraciones invitadas (<strong>de</strong> unas 4-6<br />

páginas por lo general) están organizadas por or<strong>de</strong>n<br />

alfabético <strong>de</strong> apellido (aunque hay alguna ruptura<br />

<strong>de</strong> la secuencia correcta). El libro se abre con<br />

una breve nota y una introducción <strong>de</strong>l editor, que<br />

aporta, a<strong>de</strong>más, una reflexión final (la número 45)<br />

<strong>de</strong> mayor extensión. Por último, se ofrecen unos<br />

“Recursos para seguir profundizando” que recogen,<br />

en 10 páginas, bibliografía recomendada, páginas<br />

234 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

web, blogs, asociaciones y sindicatos. Cada una <strong>de</strong><br />

las aportaciones termina con una breve semblanza<br />

biográfica <strong>de</strong> su autor/a. Aunque es obvio que se<br />

ha buscado un formato aligerado y hasta informal,<br />

consi<strong>de</strong>ro un error que el libro no proporcione las<br />

referencias <strong>de</strong> los trabajos que se alu<strong>de</strong>n. Los textos<br />

contienen menciones como “según un reciente estudio<br />

<strong>de</strong> Eva Parga-Dans” (p. 14), “se ha vuelto a criticar<br />

en un estudio <strong>de</strong> las universida<strong>de</strong>s realizado por M.<br />

A. Querol” (p. 44) o “la universidad se ha convertido,<br />

al <strong>de</strong>cir <strong>de</strong> M. P. Acién” (p. 121), entre otros ejemplos<br />

similares (pp. 62, 116, 120, 122, 127, 194, 195, 205,<br />

206, 224, 259). En muchos casos resulta imposible<br />

saber a qué publicación específica se está refiriendo<br />

cada autor/a; creo que hacerlo constar no hubiese<br />

alterado gran cosa el concepto <strong>de</strong> este libro.<br />

El mosaico <strong>de</strong> participantes convocado es plural y<br />

diverso. Parece evi<strong>de</strong>nte que el editor ha evitado, <strong>de</strong><br />

forma <strong>de</strong>liberada, confeccionarlo con el único criterio<br />

<strong>de</strong> la popularidad y la relevancia académica, lo que<br />

es <strong>de</strong> agra<strong>de</strong>cer en la medida que permite acce<strong>de</strong>r<br />

a una reflexión colectiva encarada <strong>de</strong>s<strong>de</strong> diferentes<br />

ángulos y situaciones personales. Así, mientras algunos<br />

nombres son sobradamente conocidos por<br />

cualquier profesional <strong>de</strong> nuestro país, otros lo son<br />

menos. De hecho, el cómputo realizado por quien<br />

suscribe muestra que el colectivo más representado<br />

es el <strong>de</strong> los/as profesionales in<strong>de</strong>pendientes o que<br />

trabajan en empresas <strong>de</strong>l sector, con 13 colaboraciones;<br />

siguen a continuación, empatados en número,<br />

el profesorado universitario en sus diferentes escalas<br />

(8) y el personal investigador predoctoral que realiza<br />

sus tesis en las universida<strong>de</strong>s o en organismos <strong>de</strong><br />

investigación como el CSIC (8); el personal investigador<br />

o técnico <strong>de</strong> OPIs —casi en su totalidad <strong>de</strong>l<br />

CSIC— cuenta con 6 colaboraciones, al igual que el<br />

que <strong>de</strong>sarrolla su labor en la administración; otros<br />

sectores también representados, aunque con menor<br />

presencia, son los museos (3), la gestión <strong>de</strong> la ciencia<br />

(1) o la enseñanza secundaria (1). La mayor parte<br />

<strong>de</strong> los/as participantes son arqueólogos/as, aunque<br />

también están presentes dos expertas en antropología<br />

física, una en comunicación y divulgación <strong>de</strong> la<br />

ciencia y otra en economía aplicada y sociología.<br />

En el cómputo global, el número <strong>de</strong> hombres que<br />

participan en el volumen (24) es ligeramente superior<br />

al <strong>de</strong> mujeres (21). Por último, aunque es probable<br />

que el criterio territorial haya pesado poco o nada<br />

en la selección, si aten<strong>de</strong>mos al lugar <strong>de</strong> ejercicio<br />

profesional la autonomía mejor representada es<br />

Madrid (13), seguida <strong>de</strong> Galicia (9), Cataluña (5),<br />

Andalucía (4), Comunidad Valenciana (2) y Castilla<br />

y León (2); con una colaboración figuran Asturias,<br />

Cantabria, País Vasco, Navarra, Extremadura, Murcia,<br />

Baleares y Canarias; dos participantes ejercen<br />

su actividad en el extranjero y no están presentes<br />

en el libro profesionales establecidos/as en La Rioja,<br />

Aragón, Castilla-La Mancha, Ceuta o Melilla.<br />

La or<strong>de</strong>nación alfabética <strong>de</strong> los/as participantes,<br />

al margen <strong>de</strong> la orientación <strong>de</strong> sus textos, permite<br />

que se intercalen perspectivas variadas. Algunas colaboraciones<br />

versan sobre la problemática <strong>de</strong> áreas<br />

geográficas concretas, como Andalucía (Aranda,<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

Sánchez Romero), Asturias (Álvarez Martínez), Cataluña<br />

(Masclans), Mallorca (Javaloyas) o Navarra<br />

(Sesma); otras adoptan un estilo más literario (Castillo,<br />

Frigoli, Guerra, Marín Suárez); y bastantes se<br />

centran en cuestiones concretas, como la divulgación,<br />

los museos, la carrera investigadora o, por supuesto,<br />

la arqueología comercial. Aun así, a veces la lectura<br />

me ha <strong>de</strong>jado una cierta sensación <strong>de</strong> redundancia.<br />

Y me temo que ello se <strong>de</strong>be, en buena medida, a<br />

lo que consi<strong>de</strong>ro el principal problema <strong>de</strong> este libro:<br />

que contiene más <strong>de</strong>scripción <strong>de</strong>l presente, e<br />

incluso <strong>de</strong>l pasado reciente, que reflexión sobre el<br />

futuro. Aunque es indiscutible que el planteamiento<br />

<strong>de</strong> propuestas, <strong>de</strong> posibles direcciones futuras para<br />

la disciplina, requiere partir <strong>de</strong> la situación presente,<br />

hay un número importante <strong>de</strong> textos que se quedan<br />

en esto último, o que apuntan al porvenir muy <strong>de</strong><br />

soslayo, quizá por lo negro que parece presentarse.<br />

La crítica que acabo <strong>de</strong> apuntar no implica, <strong>de</strong>s<strong>de</strong><br />

luego, que el libro carezca <strong>de</strong> interés o relevancia.<br />

Bien al contrario, contiene información, i<strong>de</strong>as y argumentos<br />

para enriquecer la reflexión particular que<br />

cada lector/a, <strong>de</strong> manera más o menos elaborada,<br />

tiene en mente y que, inevitablemente, orienta su<br />

acción cotidiana. Al mismo tiempo, una lectura global<br />

<strong>de</strong> los textos proporciona varias claves sobre las<br />

orientaciones y <strong>de</strong>safíos actuales <strong>de</strong> la arqueología.<br />

En este sentido, <strong>de</strong>staca la centralidad que el concepto<br />

<strong>de</strong> “patrimonio” posee actualmente en la disciplina.<br />

Vincular arqueología y problemática patrimonial<br />

pue<strong>de</strong> parecer obvio a día <strong>de</strong> hoy, pero creo que no<br />

lo ha sido durante mucho tiempo, o al menos no con<br />

la misma intensidad. Mi percepción es que durante<br />

años muchas personas parecen haber trabajado sin<br />

tener presente que todo yacimiento excavado genera<br />

una nueva problemática patrimonial que es necesario<br />

gestionar, o que la sociedad tiene <strong>de</strong>recho a ser<br />

partícipe <strong>de</strong>l conocimiento arqueológico en torno a<br />

los bienes patrimoniales jugando en estos procesos<br />

un papel distinto al <strong>de</strong> mera receptora pasiva. En<br />

relación con esto último, el libro permite también<br />

percibir la creciente expansión —aparece mencionado<br />

varias veces— <strong>de</strong>l concepto <strong>de</strong> “arqueología pública”,<br />

todavía en proceso <strong>de</strong> elaboración colectiva y, por<br />

lo tanto, seguramente entendido <strong>de</strong> formas distintas<br />

por quienes lo utilizan. Otra cuestión señalada <strong>de</strong><br />

manera recurrente es la <strong>de</strong>sconexión entre aca<strong>de</strong>mia<br />

y arqueología comercial; se enfatiza la necesidad <strong>de</strong><br />

mejorar la colaboración entre ambos sectores, así<br />

como <strong>de</strong> valorizar la literatura gris en términos <strong>de</strong><br />

conocimiento científico. También está muy presente,<br />

como no podía ser <strong>de</strong> otro modo, la precariedad <strong>de</strong>l<br />

trabajo arqueológico, sobre todo en el ámbito <strong>de</strong> las<br />

empresas, pero también en la carrera investigadora.<br />

En líneas generales, como pue<strong>de</strong> suponerse a<br />

partir <strong>de</strong> la comentada proce<strong>de</strong>ncia profesional <strong>de</strong><br />

los/as participantes, la obra refleja una mayor presencia<br />

<strong>de</strong> las problemáticas vinculadas al sector <strong>de</strong><br />

la arqueología comercial en <strong>de</strong>trimento las <strong>de</strong> otros<br />

como la universidad, los centros <strong>de</strong> investigación o<br />

los museos; no es sorpren<strong>de</strong>nte si tenemos en cuenta<br />

que, en los últimos años, es el que ha acogido a más<br />

profesionales. Pero, al mismo tiempo, el predominio<br />

235


<strong>de</strong> esta orientación seguramente permite explicar que,<br />

agotadas las intervenciones vinculadas a remoción <strong>de</strong><br />

tierra por obra pública o construcción <strong>de</strong> edificios,<br />

muchos <strong>de</strong> los/as participantes sitúen el futuro <strong>de</strong> la<br />

profesión en áreas como la divulgación o el turismo<br />

arqueológico. Yo enfatizaría que la justificación principal<br />

para ello no <strong>de</strong>be ser exclusiva ni principalmente<br />

el beneficio económico directo, sino más bien, en la<br />

línea apuntada por Rolland, “la formación <strong>de</strong> individuos<br />

y masas críticas (…) una pedagogía crítica<br />

alimentada por un espíritu <strong>de</strong>mocrático y contraria<br />

a los sistemas expertos” (p. 213).<br />

Siendo cierta, por lo tanto, la necesidad <strong>de</strong> poner<br />

a punto unas competencias profesionales solventes en<br />

los ámbitos citados, creo que el futuro <strong>de</strong> nuestra<br />

arqueología se juega también en otros escenarios que<br />

en el libro reciben una atención más reducida. En<br />

primer lugar, muchos <strong>de</strong> los problemas <strong>de</strong>nunciados<br />

no son exclusivos <strong>de</strong> la arqueología. Por eso quiero<br />

señalar mi total sintonía con David Barreiro cuando<br />

afirma que la disciplina solo tiene futuro en nuestro<br />

país si luchamos “por un sistema económico que<br />

garantice condiciones laborales dignas (…), por un<br />

sistema político que haga primar los intereses generales<br />

<strong>de</strong> la sociedad” y por “la sustitución <strong>de</strong> los valores<br />

culturales hegemónicos por una nueva conciencia<br />

colectiva <strong>de</strong> respeto a los bienes públicos, <strong>de</strong> gestión<br />

racional y planificada <strong>de</strong> los recursos, <strong>de</strong> integración<br />

activa en la comunidad y <strong>de</strong> cooperación y solidaridad<br />

social” (p. 29). Añadiré que si algo bueno hay en la<br />

crisis actual es que está provocando el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong><br />

conciencias críticas y <strong>de</strong> empo<strong>de</strong>ramientos comunitarios<br />

que van en esta dirección, aunque parece poco<br />

probable que terminen convirtiéndose en hegemónicos.<br />

La arqueología pue<strong>de</strong> tener mucho que <strong>de</strong>cir en<br />

este contexto. Criado (p. 59) plantea algunos temas<br />

relevantes y también me parecen sugerentes las i<strong>de</strong>as<br />

<strong>de</strong> Rolland en torno a la arqueología “como parte<br />

<strong>de</strong> un esfuerzo por construir <strong>de</strong>mocrática, colectiva<br />

y libremente una crítica <strong>de</strong>l presente inspirada en el<br />

análisis histórico” (p. 212).<br />

En segundo lugar, mi opinión es que, en la situa-<br />

ción actual, el futuro <strong>de</strong> la arqueología española se<br />

juega, en una medida muy importante, en términos<br />

<strong>de</strong> internacionalización y <strong>de</strong> relevancia científica (evito<br />

<strong>de</strong> forma consciente el término excelencia, tan manoseado<br />

últimamente). Por esta razón, <strong>de</strong>ben tenerse en<br />

cuenta aportaciones como la <strong>de</strong> López García sobre<br />

la arqueología española en el marco <strong>de</strong> los proyectos<br />

europeos, señalando nuestro <strong>de</strong>sequilibrio con respecto<br />

a países vecinos como Francia y Reino Unido; o la<br />

crítica mordaz <strong>de</strong> González Ruibal al funcionamiento<br />

<strong>de</strong> los sistemas <strong>de</strong> evaluación. Está por ver en qué<br />

medida los avances que se han producido en los<br />

últimos años (en publicación internacional, movilidad<br />

<strong>de</strong>l personal investigador, proyectos con y en el<br />

extranjero, etc.) se ven afectados por la dramática<br />

reducción presupuestaria que estamos viviendo y<br />

que repercute tanto en recursos humanos como en<br />

equipamiento científico y financiación <strong>de</strong> proyectos.<br />

El dinero no garantiza investigación <strong>de</strong> calidad, pero<br />

el conocimiento puntero suele apoyarse en una a<strong>de</strong>cuada<br />

financiación.<br />

Recensions<br />

Buena parte <strong>de</strong> las contribuciones apuntan a la<br />

necesidad <strong>de</strong> incrementar la visibilidad <strong>de</strong> la profesión.<br />

Para conseguirlo, me parece imprescindible<br />

que nuestro país cuente con una arqueología <strong>de</strong> vanguardia<br />

en términos académicos y <strong>de</strong> investigación.<br />

Una arqueología capaz <strong>de</strong> producir conocimiento<br />

socialmente relevante; <strong>de</strong> contribuir a “proyectos <strong>de</strong><br />

conocimiento” amplios (Azkarate, p. 10) que superen<br />

la compartimentación <strong>de</strong> saberes; <strong>de</strong> estar presente,<br />

en condiciones <strong>de</strong> igualdad, en el gran <strong>de</strong>bate teórico<br />

<strong>de</strong> la historia y las ciencias sociales, como en<br />

su día <strong>de</strong>mandó J. Vicent en un brillante artículo<br />

(La prehistoria <strong>de</strong>l modo tributario <strong>de</strong> producción,<br />

Hispania LVIII/3, 200, 1998: 824-825); y, en <strong>de</strong>finitiva,<br />

<strong>de</strong> proporcionar argumentos para compren<strong>de</strong>r y<br />

transformar el presente.<br />

En el horizonte actual, la reflexión sobre el futuro<br />

<strong>de</strong> nuestra disciplina es pertinente y necesaria. Por<br />

esta razón, la publicación <strong>de</strong> este libro, integrando<br />

45 voces diferentes, <strong>de</strong>be saludarse positivamente.<br />

Aunque para explorar los futuribles propuestos vayamos<br />

a necesitar mucho tesón, paciencia, espíritu<br />

reivindicativo y solidaridad.<br />

Xosé-Lois Armada<br />

Instituto <strong>de</strong> Ciencias <strong>de</strong>l Patrimonio (Incipit)<br />

Consejo Superior <strong>de</strong> Investigaciones Científicas (CSIC)<br />

xose-lois.armada@incipit.csic.es<br />

Prieto Arciniega, Alberto (2010). La Antigüedad<br />

a través <strong>de</strong>l cine. Colección Film-Historia 14.<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona. 306 págs. ISBN:<br />

978-84-475-3490-6.<br />

Durante los últimos treinta y cinco años Alberto<br />

Prieto Arciniega ha ejercido <strong>de</strong> docente en la Universidad<br />

Autónoma <strong>de</strong> Barcelona, don<strong>de</strong> es catedrático<br />

<strong>de</strong> historia antigua en la actualidad. En ese tiempo<br />

236 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

la historia social ha sido uno <strong>de</strong> sus campos <strong>de</strong><br />

investigación predilectos y, en el último cuarto <strong>de</strong><br />

siglo, también se ha interesado por analizar cómo<br />

el cine ha presentado la Antigüedad. Fruto <strong>de</strong> esa<br />

<strong>de</strong>dicación son sus numerosos artículos en revistas<br />

y ponencias en congresos, una parte <strong>de</strong> esos escritos<br />

dispersos, los publicados hasta el año 2001, ya fueron<br />

recogidos en su anterior libro La Antigüedad filmada<br />

(Madrid, 2004). La obra que ahora comentamos <strong>de</strong>be<br />

consi<strong>de</strong>rarse una segunda recopilación, pues reúne<br />

los trabajos publicados entre 2001 y 2009, década<br />

en la que parecía renacer <strong>de</strong> sus cenizas el género<br />

fílmico “<strong>de</strong> romanos”, también llamado “peplum”, unas<br />

perspectivas que <strong>de</strong>spués se han ido <strong>de</strong>svaneciendo.<br />

Esta segunda entrega fue sugerida por el centro<br />

Film-Historia <strong>de</strong> la Universidad <strong>de</strong> Barcelona, que<br />

ha acogido la publicación en su serie.<br />

La Antigüedad a través <strong>de</strong>l cine reúne diecisiete<br />

aportaciones precedidas <strong>de</strong> una introducción <strong>de</strong>l autor<br />

y un breve prólogo <strong>de</strong> Rafael De España, crítico<br />

especializado en el mundo antiguo. Jugando con las<br />

referencias plutarquianas, en “Cine y Antigüedad.<br />

Vidas Paralelas, nunca convergentes”, De España reflexiona<br />

sobre el poco entusiasmo que el estudio <strong>de</strong>l<br />

cine que recrea la Antigüedad ha <strong>de</strong>spertado entre<br />

los historiadores profesionales, por ello libros como<br />

el presente son más bien una excepción. También<br />

<strong>de</strong>fine los planteamientos <strong>de</strong> trabajo <strong>de</strong> Alberto Prieto:<br />

en la medida <strong>de</strong> lo posible no entrar en valoraciones<br />

estrictamente artísticas y ceñirse a la interpretación<br />

<strong>de</strong> los contenidos, siempre con resultados incisivos<br />

y acertados.<br />

Decíamos al principio que al autor le interesa, en<br />

especial, la historia social, muestra <strong>de</strong> ello son los<br />

tres primeros capítulos, que están <strong>de</strong>dicados a abordar<br />

la esclavitud. En “El cine cambia la historia: la<br />

esclavitud”, repasa como la pantalla ha mostrado las<br />

diversas formas <strong>de</strong> sumisión, siempre simplificadas en<br />

la figura genérica <strong>de</strong>l “esclavo”, en Egipto, Antiguo<br />

Oriente, Grecia, Roma y América durante los siglos<br />

xviii y xix, señalando algunas importantes distorsiones.<br />

Le siguen: “La esclavitud norteamericana vista<br />

por Lars Von Trier” y “El comercio <strong>de</strong> esclavos en<br />

el cine”. Es precisamente ese recorrido transversal<br />

el que permite captar como los films que tratan la<br />

esclavitud americana muestran a los esclavos trabajando<br />

en los campos o en activida<strong>de</strong>s generadoras<br />

<strong>de</strong> riqueza, pero esa misma imagen <strong>de</strong> trabajo productivo<br />

es muy rara en las reconstrucciones sobre la<br />

Antigüedad, <strong>de</strong>splazada por la presencia abrumadora<br />

<strong>de</strong>l servicio doméstico, las activida<strong>de</strong>s lúdicas o el<br />

oficio <strong>de</strong> gladiador. Ello no es casual. Tampoco lo<br />

es que en las últimas versiones cinematográficas los<br />

esclavos gladiadores sean sacados <strong>de</strong> su contexto y<br />

asimilados a los actuales héroes <strong>de</strong>portivos, y por ello,<br />

presentados gozando <strong>de</strong> más fama que los mismos<br />

emperadores; en <strong>de</strong>finitiva, mostrando la esclavitud<br />

como un espectáculo más que como una realidad<br />

social. Prieto ve así tres conocidos films: el esclavo<br />

prometeico: Espartaco (1960), la sangre como mensaje:<br />

Gladiator (2000) y la esclavitud como placer:<br />

Golfus <strong>de</strong> Roma (1966). El autor concluye que el<br />

trabajo asociado a la esclavitud mo<strong>de</strong>rna viene muy<br />

bien para contraponerlo a los i<strong>de</strong>ales <strong>de</strong> libertad y<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong>mocracia, y a la moraleja <strong>de</strong> que el sistema más<br />

justo para los trabajadores actuales es el <strong>de</strong> ven<strong>de</strong>r<br />

su fuerza <strong>de</strong> trabajo como asalariados en un mercado<br />

aparentemente libre. A la inversa, el presentar a<br />

los esclavos antiguos asociados al trabajo productivo<br />

pondría en tela <strong>de</strong> juicio la no rentabilidad <strong>de</strong> esa<br />

forma <strong>de</strong> producción, lo cual sería un mal ejemplo.<br />

Otra tesis que recoge el autor, y que también ha sido<br />

<strong>de</strong>nunciada por otros estudiosos, es la falsa i<strong>de</strong>a, alimentada<br />

por el celuloi<strong>de</strong>, <strong>de</strong> que los cristianos fueron<br />

contrarios a la esclavitud, consiguieron convertir a sus<br />

amos y representaron una nueva ética virtuosa frente<br />

a una clase dirigente romana corrompida y carente<br />

<strong>de</strong> valores. Completa esta primera valoración social<br />

el capítulo IV: “Algunas muertes <strong>de</strong> mujeres en la<br />

Antigüedad Clásica según el cine”, don<strong>de</strong> se señalan<br />

las diferencias entre las recreaciones mo<strong>de</strong>rnas y las<br />

informaciones que recogen las fuentes antiguas.<br />

Vienen a continuación una serie <strong>de</strong> capítulos <strong>de</strong>dicados<br />

a temas mitológicos. “Hércules: <strong>de</strong>l Olimpo<br />

a Disneylandia” surge a propósito <strong>de</strong> la supuesta<br />

inocencia <strong>de</strong>l largometraje animado Hércules (1997),<br />

y se aprovecha para comentar la larga serie <strong>de</strong><br />

films realizados sobre el semidivino Heracles (en el<br />

cine siempre Hércules). Recurrir solo a la tradición<br />

grecorromana no es el camino que lleve a enten<strong>de</strong>r<br />

ese héroe en la pantalla y, como hace el autor, <strong>de</strong>be<br />

buscarse en la evolución <strong>de</strong> los superhéroes que los<br />

sistemas mediáticos han ido creando en la sociedad<br />

norteamericana a lo largo <strong>de</strong>l siglo xx. Le sigue el<br />

tema: “Troya sin Homero: Troya (2004)”, escrito a raíz<br />

<strong>de</strong> la tan criticada versión que dirigió W. Petersen.<br />

Se concluye que el tono <strong>de</strong>scafeinado que presi<strong>de</strong><br />

toda la obra, en la que el público sale pensando que<br />

Agamenón fue el único responsable <strong>de</strong> la invasión<br />

<strong>de</strong> Troya, está en consonancia con la explicación<br />

simplista que apunta que solo Bush y su camarilla<br />

fueron los únicos responsables <strong>de</strong> la guerra <strong>de</strong> Irak.<br />

En el capítulo VII, “Penélope en el cine”, se <strong>de</strong>spliega<br />

una mirada que parte <strong>de</strong>l tratamiento fílmico <strong>de</strong> ese<br />

personaje femenino y que le lleva a comentar el film<br />

<strong>de</strong> T. Angelopoulos La mirada <strong>de</strong> Ulises (1995), y la<br />

visión que el cineasta heleno realiza <strong>de</strong> los conflictos<br />

actuales en los Balcanes partiendo <strong>de</strong>l mito.<br />

Ya en el terreno histórico, el capítulo VIII: “Esparta<br />

reinventada: el cine” sirve para enten<strong>de</strong>r los intereses<br />

contemporáneos que promovieron la producción <strong>de</strong>l<br />

film El león <strong>de</strong> Esparta (en versión original The 300<br />

Spartans, 1962), don<strong>de</strong> se buscaba resaltar la faceta<br />

“salvadora” <strong>de</strong> Occi<strong>de</strong>nte frente a los persas, asimilados<br />

en el momento <strong>de</strong> rodar al enemigo oficial, que<br />

era el Bloque <strong>de</strong>l Este. Y cómo esa filmación, que<br />

no las obras históricas, sirvió <strong>de</strong> inspiración para<br />

un exitoso cómic <strong>de</strong> F. Miller, a su vez llevado <strong>de</strong><br />

nuevo al cine en 300 (2007). A inicios <strong>de</strong>l siglo xxi,<br />

no solo había cambiado la estética <strong>de</strong> la violencia,<br />

sino también el potencial enemigo, el papel <strong>de</strong>l héroe<br />

y el sentido <strong>de</strong> la apropiación <strong>de</strong>l discurso histórico.<br />

Prieto pone <strong>de</strong> nuevo el <strong>de</strong>do en la llaga cuando<br />

reflexiona en el capítulo: “La <strong>de</strong>mocracia ateniense<br />

en el cine: la batalla <strong>de</strong> Maratón” como el cine <strong>de</strong><br />

los países occi<strong>de</strong>ntales y <strong>de</strong>mocráticos ha prescindido<br />

—olímpicamente podríamos añadir— <strong>de</strong> llevar<br />

a la pantalla la <strong>de</strong>mocracia antigua, a propósito <strong>de</strong><br />

237


contrastar las fuentes con uno <strong>de</strong> los pocos films que<br />

tratan esa época distorsionándola, en la ya antigua<br />

producción: La batalla <strong>de</strong> Maratón (1959), don<strong>de</strong> se<br />

da a enten<strong>de</strong>r que la victoria final se <strong>de</strong>be <strong>de</strong> nuevo<br />

a los Espartanos.<br />

El capítulo X, “La palabra filmada: Sócrates”, resalta<br />

la posición católica <strong>de</strong>l director <strong>de</strong>l film Sócrates (1969),<br />

R. Rossellini, y cómo ello influyó en la resolución <strong>de</strong><br />

ese film. Prieto argumenta una inclusión <strong>de</strong> Sócrates<br />

entre los oligarcas atenienses, lectura compleja y<br />

no <strong>de</strong>l todo unánime, entre los historiadores. En el<br />

capítulo XI, escrito en colaboración con el Dr. Borja<br />

Antela, “Alejandro Magno en el cine”, se analizan las<br />

diferencias <strong>de</strong> selección histórica contenidas en las<br />

dos principales reconstrucciones biográficas realizadas<br />

sobre el conquistador macedonio, la <strong>de</strong> Rossen (1953)<br />

y la <strong>de</strong> Stone (2004).<br />

Llegamos a Roma con el capítulo XII, que está<br />

<strong>de</strong>dicado a: “La Segunda Guerra Púnica en el cine”,<br />

una temática poco frecuentada, pese a la monumental<br />

Cabiria (1914). Aunque hay films norteamericanos,<br />

<strong>de</strong>be reconocerse que fueron los italianos los que<br />

más insistieron en ese conflicto, en especial durante<br />

los años en que ese país <strong>de</strong>splegaba pretensiones<br />

imperialistas, momento en que se produjo Escipión el<br />

Africano (1937). Se prosigue con la República romana<br />

en el capítulo XIII: “Miedo, menosprecio y castigo a<br />

los esclavos en el cine <strong>de</strong> romanos: Espartaco”, que<br />

conecta <strong>de</strong> nuevo con el principio <strong>de</strong>l libro, pero ahora<br />

sobre los films que han tratado el conocido gladiador<br />

tracio sublevado. Es muy interesante leer como el cine<br />

ha seleccionado, o en su caso inventado, los castigos<br />

que tenemos noticia se aplicaban. Un paréntesis en<br />

el discurso <strong>de</strong>l libro es el capítulo XIV “Astérix en<br />

Hispania”, que muestra como el autor se interesa<br />

también por valorar otras formas <strong>de</strong> acercarse a la<br />

Antigüedad, en este caso a través <strong>de</strong>l cómic.<br />

El Imperio romano está representado en el capítulo<br />

XV: “Esclavos y libertos en Fellini-Satyricon”. Como<br />

indica el autor, es uno <strong>de</strong> los pocos films don<strong>de</strong>, a<br />

parte <strong>de</strong> esclavos, también aparecen libertos. Y es<br />

que, pese a la esperable proyección <strong>de</strong>l mundo visual<br />

felliniano, el resultado es bastante fiel al espíritu <strong>de</strong><br />

la obra. ¿Qué es un pobre?, la pregunta que se hace<br />

el nuevo rico Trimalción, es la clave tanto <strong>de</strong> la obra<br />

<strong>de</strong> Petronio como <strong>de</strong> su versión cinematográfica.<br />

Finalmente vemos la tardoantigüedad con dos<br />

trabajos: “El Franquismo en el cine: Amaya”, estudio<br />

sobre el film <strong>de</strong> Luis Marquina (1952), basado en una<br />

conservadora novela <strong>de</strong>cimonónica que inspiró también<br />

una ópera, dos obras que, a su vez, se entrelazan<br />

con el film y con las modificaciones al gusto oficial<br />

<strong>de</strong>l momento. La temática se centra en los vascones<br />

<strong>de</strong>l siglo viii, su cristianización, la relación con unos<br />

judíos que presuntamente ya estaban allí establecidos<br />

y el papel que <strong>de</strong>sarrollarían los vascos en los inicios<br />

<strong>de</strong> la Reconquista, uno <strong>de</strong> los temas predilectos <strong>de</strong>l<br />

franquismo. En el último apartado: “Las transiciones<br />

<strong>de</strong>l sistema esclavista al sistema feudal según el cine”<br />

se analiza la visión ofrecida sobre ese período <strong>de</strong><br />

cambio a través <strong>de</strong> antiguas producciones fílmicas<br />

(Constantino el Gran<strong>de</strong>, 1960), las diversas versiones<br />

sobre Atila, o las recientes producciones como El rey<br />

Arturo (2004) y La última legión (2007).<br />

Recensions<br />

Completa la obra una amplia bibliografía. Es <strong>de</strong><br />

<strong>de</strong>sear que, en un futuro, podamos tener un nuevo<br />

libro que siga recogiendo los trabajos que sobre el<br />

cine antiguo continúa <strong>de</strong>sarrollando Alberto Prieto.<br />

Ignasi Garcés<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona<br />

garces@ub.edu<br />

Knapp, Robert C. (2011). Los olvidados <strong>de</strong><br />

Roma. Prostitutas, forajidos, esclavos, gladiadores<br />

y gente corriente. Ariel. Barcelona. 415 págs.<br />

ISBN: 978-84-344-1395-5.<br />

Toner, Jerry (2012). Sesenta millones <strong>de</strong> romanos.<br />

La cultura <strong>de</strong>l pueblo en la Antigua Roma.<br />

Crítica. Barcelona.<br />

Con tan solo unos pocos meses <strong>de</strong> diferencia, ha<br />

tenido lugar la aparición <strong>de</strong> dos traducciones <strong>de</strong> sendas<br />

obras singulares, ambas <strong>de</strong> temática similar, no<br />

estrictamente idéntica, pero sí con muchos puntos en<br />

común. Tal temática es por otro lado poco frecuente<br />

en la bibliografía sobre el Imperio Romano y a<strong>de</strong>más,<br />

en los dos casos, la exposición se caracteriza por un<br />

enfoque novedoso, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego bien diferente a las<br />

obras que <strong>de</strong> alguna forma habían tratado el tema<br />

global o parcialmente con anterioridad. Por or<strong>de</strong>n<br />

<strong>de</strong> publicación, la primera es el excelente trabajo <strong>de</strong>l<br />

hoy profesor emérito <strong>de</strong> la Universidad <strong>de</strong> Berkeley<br />

Robert C. Knapp, la segunda el no menos interesante<br />

estudio <strong>de</strong>l fellow <strong>de</strong> Cambridge Jerry Toner. Por lo<br />

expresado, hemos consi<strong>de</strong>rado coherente la oportunidad<br />

<strong>de</strong> referirnos a ambas en una misma reseña.<br />

Naturalmente la personalidad e incluso los objetivos<br />

<strong>de</strong> uno u otro autor, aparte <strong>de</strong> su formación, hace que<br />

el enfoque no sea, por suerte y como era <strong>de</strong> esperar,<br />

mimético, lo que es un acicate más para su lectura,<br />

lectura que en ambos casos resulta estimulante y<br />

muy recomendable para todos los estudiosos <strong>de</strong> la<br />

Antigüedad Clásica.<br />

Quizás lo primero a consi<strong>de</strong>rar es que difieren <strong>de</strong><br />

las obras al uso, en especial las que se podrían incluir<br />

bajo el epígrafe <strong>de</strong> “vida cotidiana”, que suelen ser<br />

238 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

las que en mayor o menor medida se refieren a los<br />

estratos más bajos <strong>de</strong> la sociedad romana y que, en la<br />

estela <strong>de</strong> Carcopino, se siguen publicando con pocas<br />

variantes <strong>de</strong>s<strong>de</strong> hace décadas —alguna recientemente—<br />

y que en muchos casos ni siquiera son obra <strong>de</strong><br />

historiadores. Al mismo tiempo difieren también <strong>de</strong><br />

los estudios sobre el “pensamiento romano” que no<br />

trata sino <strong>de</strong> la minoritaria elite, por supuesto masculina,<br />

que es la que nos ha <strong>de</strong>jado el legado literario<br />

latino. Ambos autores preten<strong>de</strong>n estudiar la mentalidad,<br />

anhelos, vivencias, la cultura en <strong>de</strong>finitiva <strong>de</strong> la<br />

mayor parte <strong>de</strong> la población, <strong>de</strong> los aproximadamente<br />

sesenta millones <strong>de</strong> habitantes con que <strong>de</strong>bió contar<br />

el Imperio en los dos primeros siglos <strong>de</strong> la era, la<br />

mayoría <strong>de</strong> los cuales vivirían al límite, literalmente<br />

al día sin tener mínimamente asegurado el sustento<br />

<strong>de</strong>l mañana, con la angustia, la ansiedad y <strong>de</strong>presión<br />

que ello conllevaba, aumentada por peligros cotidianos<br />

como el robo, asesinatos, enfermeda<strong>de</strong>s, hambrunas,<br />

y la presencia siempre constante y frecuente <strong>de</strong> la<br />

muerte. La vulnerabilidad era en <strong>de</strong>finitiva lo que<br />

<strong>de</strong>finía y tenían en común los diversos grupos en que<br />

se dividía la sociedad. Para sus objetivos los autores<br />

han <strong>de</strong> basarse en muy escasas fuentes escritas, dado<br />

el <strong>de</strong>sinterés <strong>de</strong> los contemporáneos ante el tema, <strong>de</strong><br />

las que pue<strong>de</strong>n extraerse algunos datos aunque a veces<br />

<strong>de</strong> forma accesoria, y también sobre todo en el caso<br />

<strong>de</strong> Knapp, <strong>de</strong> la epigrafía, en la que es, como es bien<br />

conocido, reputado especialista. Un acierto no menor<br />

es el haber tomado en consi<strong>de</strong>ración la documentación<br />

provincial que raramente suele ser tenida en cuenta<br />

en beneficio casi exclusivo <strong>de</strong> la capital <strong>de</strong>l Imperio<br />

o, como mucho, <strong>de</strong> Italia. La recurrencia sobre todo<br />

a Apuleyo, Petronio, Artemidoro —su “interpretación”<br />

<strong>de</strong> más <strong>de</strong> 3.000 sueños es una mina para cualquier<br />

psicólogo—, e incluso los Evangelios por parte <strong>de</strong><br />

ambos es presente a lo largo <strong>de</strong> sus sendas exposiciones<br />

y es por ello también mérito <strong>de</strong> ambos salir<br />

airosos <strong>de</strong> la dificultad que lleva el intentar situarse<br />

en la mentalidad <strong>de</strong> un pueblo aparentemente tan<br />

cercano al nuestro pero tan diferente a la vez.<br />

Mientras que Knapp se <strong>de</strong>tiene en el estudio in<strong>de</strong>pendiente<br />

<strong>de</strong> los diversos elementos sociales que<br />

aparecen en el título, constituyendo una serie <strong>de</strong><br />

pequeñas monografías, Toner estudia en conjunto<br />

a todos los que no forman parte <strong>de</strong> la elite que es<br />

lo que mejor <strong>de</strong>fine a tan diversos grupos. En <strong>de</strong>finitiva<br />

los dos tratan <strong>de</strong> aquellos que no pertenecen<br />

a ninguno <strong>de</strong> los tres ordines, al pueblo, pues su<br />

cultura no difiere esencialmente se trate <strong>de</strong> libres,<br />

libertos o esclavos. A todos ellos les unía la citada<br />

precariedad y el futuro incierto. No vamos a resumir<br />

ni siquiera aludir a toda la rica información y<br />

análisis que las dos obras contienen —excelente en<br />

el caso <strong>de</strong> prostitutas, gladiadores o bandidos entre<br />

otros—, pero sí a algunos aspectos que nos han<br />

llamado la atención. Por ejemplo resulta <strong>de</strong> interés<br />

preguntarnos si al menos una parte <strong>de</strong>l pueblo participaba<br />

<strong>de</strong> los mismos o similares prejuicios que las<br />

elites. De ambos autores <strong>de</strong>ducimos que, en general,<br />

aparte <strong>de</strong> la consabida misoginia —la “inferioridad<br />

física y mental” <strong>de</strong> la mujer era algo por lo común<br />

aceptado— que encontramos en casi todas las culturas<br />

<strong>de</strong> la Antigüedad, también los estratos inferiores<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

mostraban escaso aprecio por los más pobres, los<br />

soldados o por los merca<strong>de</strong>res por ejemplo o, en el<br />

caso <strong>de</strong> la homosexualidad, también hacían suyo el<br />

<strong>de</strong>sprecio solo al sujeto pasivo <strong>de</strong> la relación. Pero<br />

en lo que se refiere a hostilidad, era la autoridad la<br />

que se llevaba el palmarés. Los esclavos no presentaban<br />

gran<strong>de</strong>s diferencias en cuanto a mentalidad con<br />

el resto <strong>de</strong> los <strong>de</strong>sheredados, aunque según Toner<br />

ello variaría en diversas partes <strong>de</strong>l imperio. Sobre<br />

los libertos es interesante la observación <strong>de</strong> Knapp,<br />

aunque no sea una estricta novedad, <strong>de</strong> que en la<br />

epigrafia <strong>de</strong> las provincias occi<strong>de</strong>ntales cuando no se<br />

menciona la condición <strong>de</strong> tal, suele suponerse a todos<br />

los nombres griegos origen servil, lo que es un error.<br />

Lo importante en este caso es que el <strong>de</strong>sprecio que<br />

podía sentir la elite para con ellos parece exclusivo<br />

<strong>de</strong> esta minoría, pues era perfectamente asumido por<br />

la mayor parte <strong>de</strong> la población consi<strong>de</strong>rarlos como<br />

iguales: en nada se diferenciaban en cuanto a formas<br />

<strong>de</strong> vida y en cualquier caso, a la segunda generación<br />

ya había <strong>de</strong>saparecido el recuerdo que pudiera restar<br />

<strong>de</strong> su ascen<strong>de</strong>ncia.<br />

El ejército era, en opinión <strong>de</strong> Knapp, una solución<br />

apetecible, por cuanto, a pesar <strong>de</strong> la dureza <strong>de</strong><br />

la vida militar, permitía a buena parte <strong>de</strong> varones<br />

tener asegurada la comida, por lo <strong>de</strong>más más sana<br />

que la que consumía la mayor parte <strong>de</strong> la plebe, y<br />

le garantizaba un futuro con la paga que recibiría al<br />

licenciarse. Su postura es la que tradicionalmente se<br />

ha venido aceptando en este aspecto. Sin embargo<br />

Toner piensa que podía perfectamente ser traumático,<br />

por el peligro constante <strong>de</strong>l soldado a per<strong>de</strong>r la<br />

vida, a ser herido o vivir situaciones extremas en la<br />

lucha no obstante admitir que su principal ventaja<br />

era la camara<strong>de</strong>ría, inexistente en otros ámbitos <strong>de</strong><br />

los humil<strong>de</strong>s en que la competitividad por sobrevivir<br />

la hacía extraña. Los soldados, como hemos visto, no<br />

eran muy populares, pues con las armas y la fuerza<br />

cometían injusticias para con los civiles, sin que, a<br />

pesar <strong>de</strong>l gran aparato legislativo romano que en<br />

teoría significaba la protección <strong>de</strong> todos los grupos<br />

hiciera nada en la práctica. La utilización no solo<br />

<strong>de</strong> los soldados, sino <strong>de</strong> los más influyentes en su<br />

beneficio <strong>de</strong> los tribunales era una constante. De la<br />

ley siempre <strong>de</strong>sconfiaron los pobres.<br />

Interesante también es la forma que tenía el pueblo<br />

<strong>de</strong> explayarse en la termas —don<strong>de</strong> curiosamente<br />

pese a lo creído la higiene era discutible como nos<br />

hace ver Knapp—, las tabernas, en el teatro o en las<br />

fiestas don<strong>de</strong> era posible subvertir el or<strong>de</strong>n, sobre todo<br />

las Saturnalia, verda<strong>de</strong>ra válvula <strong>de</strong> escape permitida<br />

por el po<strong>de</strong>r —a ellas les da Toner una importancia<br />

mayor <strong>de</strong> la que se suele—, cuando no recurría a<br />

los chistes, dichos y fábulas en las que no escasea lo<br />

escatológico. La magia podía constituir otro escape.<br />

Uno <strong>de</strong> los puntos <strong>de</strong> mayor interés es que Toner<br />

se preocupe en un capítulo sobre la salud mental.<br />

A ella le <strong>de</strong>dica no poco espacio y concluye que<br />

la enfermedad mental no era algo claro para los<br />

romanos, bien que la esquizofrenia era <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego<br />

frecuente y el estrés muy generalizado ante una vida<br />

tan insegura.<br />

En <strong>de</strong>finitiva la existencia era muy dura para la<br />

mayoría <strong>de</strong> habitantes <strong>de</strong>l Imperio. Los sueldos eran<br />

239


insuficientes siquiera para el sustento mínimo, el<br />

trabajo irregular y raramente continuo. Si ello era<br />

así para los varones, aún más difícil era para las<br />

mujeres, que como mucho podían colaborar con el<br />

varón en pequeños trabajos domésticos remunerados,<br />

pero si el varón moría, la viu<strong>de</strong>dad venía a equivaler<br />

a miseria. Un número no <strong>de</strong>spreciable <strong>de</strong> jóvenes se<br />

veían abocadas a la prostitución, si es que antes ya<br />

no tenían marcado este <strong>de</strong>stino <strong>de</strong>s<strong>de</strong> niñas que, no<br />

raramente abandonadas, eran recogidas y criadas<br />

para tal fin. Todo ello eran cosas ciertamente sabidas,<br />

pero nunca expuestas con la documentación y<br />

riqueza <strong>de</strong> matices con que lo hacen ambos autores.<br />

Ello constituye otra característica <strong>de</strong> ambas obras: a<br />

partir <strong>de</strong> elementos ya dados por sabidos, <strong>de</strong>sarrollan<br />

con argumentos y análisis profundos las realida<strong>de</strong>s<br />

y las causas que llevaban a ellas en una etapa tan<br />

trascen<strong>de</strong>nte para la historia occi<strong>de</strong>ntal.<br />

Se suele consi<strong>de</strong>rar que el cristianismo vino a<br />

transformar el panorama, aunque quizás lo hiciera<br />

menos <strong>de</strong> lo que pueda parecer a primera vista, pues<br />

aunque, como dice Toner, aumentó la caridad y la<br />

filantropía, “el culto <strong>de</strong> los santos terminó reflejando<br />

el sistema secular <strong>de</strong>l clientelismo”.<br />

Nos resta referirnos a la calidad <strong>de</strong> las traducciones,<br />

no muy frecuentes en los últimos tiempos<br />

y en que las referidas a términos latinos son aún<br />

menos frecuentes. Tan solo en la obra <strong>de</strong> Knapp, se<br />

traducen los ordines como femeninos (la or<strong>de</strong>n...). Un<br />

pequeño <strong>de</strong>talle que afecta muy poco a la totalidad<br />

<strong>de</strong>l conjunto.<br />

Arturo Pérez Almoguera<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

aperez@historia.udl.cat<br />

Bonet, H. i Vives-Ferrándiz, J. (eds.) (2011).<br />

La Bastida <strong>de</strong> les Alcusses 1928-2010. Museu<br />

<strong>de</strong> Prehistòria. Diputació <strong>de</strong> València. València.<br />

328 pàgs. ISBN: 978-84-7795-590-0.<br />

Recensions<br />

Ens trobem davant d’un títol <strong>de</strong> referència i això<br />

resultarà evi<strong>de</strong>nt per a totes les persones mínimament<br />

introduï<strong>de</strong>s en el món ibèric, perquè són excepcionals<br />

el jaciment que se’ns presenta, l’equip que l’investiga<br />

i la llarga tradició <strong>de</strong> recerca sobre la qual es basa<br />

el treball <strong>de</strong>ls autors.<br />

Efectivament, la Bastida <strong>de</strong> les Alcusses <strong>de</strong> Moixent,<br />

Monument Històric-Artístic <strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1931, és un<br />

oppidum ibèric més que singular per la qualitat <strong>de</strong><br />

la informació recollida durant els antics treballs <strong>de</strong>l<br />

SIP, que ha fet possible l’explotació per la recerca<br />

mo<strong>de</strong>rna, malgrat el temps transcorregut, gràcies al<br />

fet que s’han conservat els conjunts i les referències<br />

espacials. I excepcional, també, per l’extraordinària<br />

riquesa <strong>de</strong>l registre, conseqüència <strong>de</strong>l seu final sobtat<br />

i violent, i per la singularitat <strong>de</strong> l’assentament, ocupat<br />

durant tres generacions <strong>de</strong>s <strong>de</strong> finals <strong>de</strong>l segle v i al<br />

llarg <strong>de</strong>l segle iv aC, fet que el diferencia <strong>de</strong>ls nombrosos<br />

oppida que van patir els estralls <strong>de</strong> la Segona<br />

Guerra Púnica a la darreria <strong>de</strong> la tercera centúria.<br />

Però si, com diem, els arxius <strong>de</strong>l SIP —diaris<br />

d’excavació, dibuixos, inventaris— varen permetre<br />

recuperar les antigues excavacions extensives sobre<br />

més <strong>de</strong> 17.000 m 2 d’Isidro Ballester i Lluís Pericot<br />

(1928 i 1931), els posteriors estudis i una nombrosa<br />

bibliografia han consolidat la presència <strong>de</strong> la Bastida<br />

<strong>de</strong> les Alcusses en el panorama ibèric: és el cas, entre<br />

d’altres, <strong>de</strong>ls treballs <strong>de</strong> Domingo Fletcher i Enrique<br />

Pla sobre els cent primers <strong>de</strong>partaments —no arribaren<br />

a veure la llum els cent cinquanta restants— (1965 i<br />

1969), <strong>de</strong> Nino Lamboglia sobre la vaixella <strong>de</strong> vernís<br />

negre (1954), d’Enrique Pla sobre l’instrumental agrícola<br />

i artesanal (1968 i 1972), d’Enrique Llobregat amb<br />

noves lectures sobre l’arquitectura, qüestions socials<br />

i <strong>de</strong> gènere (1972) o <strong>de</strong> J. A. Santos Velasco sobre<br />

l’estructura social (1986).<br />

Sobre aquesta herència s’ha construït <strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1991<br />

el nou projecte dirigit, primer, per Helena Bonet i<br />

Enrique Díes i, <strong>de</strong>sprés, per Helena Bonet i Jaime<br />

Vives-Ferrándiz, ara orientat <strong>de</strong> forma preferent<br />

a l’estudi <strong>de</strong> l’urbanisme, <strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong>fensiu i<br />

d’aspectes socials i paleoambientals. I això no és<br />

tot. L’excel·lència <strong>de</strong> la recerca efectuada a la Bastida<br />

<strong>de</strong> les Alcusses aquestes darreres dues dèca<strong>de</strong>s<br />

s’alimenta a la vegada d’un entorn investigador, tan<br />

ric com productiu, generat pels iberistes valencians<br />

associats a la Universitat i la Diputació <strong>de</strong> València.<br />

L’estudi paradigmàtic <strong>de</strong>l territori d’E<strong>de</strong>ta, seguit uns<br />

anys <strong>de</strong>sprés pel <strong>de</strong> Kelin, així com els treballs <strong>de</strong><br />

recerca, conservació i posada en valor <strong>de</strong>l Tossal <strong>de</strong><br />

Sant Miquel, Llíria (Helena Bonet 1995), Castellet<br />

<strong>de</strong> Bernabé, Llíria (Pierre Guérin 2003), Puntal <strong>de</strong>ls<br />

Llops, Olocau (Helena Bonet, Consuelo Mata 2002) i<br />

Los Villares, Cau<strong>de</strong>te <strong>de</strong> las Fuentes (Consuelo Mata<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1991), a més <strong>de</strong>ls estudis monogràfics sobre<br />

la ceràmica (Consuelo Mata, Helena Bonet 1992), la<br />

societat e<strong>de</strong>tana a través <strong>de</strong>ls vasos pintats <strong>de</strong> Llíria<br />

(Carmen Aranegui 1997), l’economia (III i IV reunions<br />

d’economia, Saguntum-PLAV 2000 i 2010) i la flora<br />

ibèrica (Consuelo Mata 2010), entre d’altres, en són<br />

una bona mostra.<br />

A més <strong>de</strong> l’aportació <strong>de</strong>ls directors i editors, Helena<br />

Bonet i Jaime Vives-Ferrándiz, el volum recull<br />

240 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

textos <strong>de</strong> catorze investigadores i investigadors. Els<br />

<strong>de</strong>u primers capítols es <strong>de</strong>diquen als diversos temes i<br />

camps <strong>de</strong> recerca i els tres darrers a qüestions relaciona<strong>de</strong>s<br />

amb la conservació i posada en valor. Així,<br />

en la primera part, el primer s’ocupa <strong>de</strong> la història<br />

<strong>de</strong> la recerca; el segon, <strong>de</strong> l’entorn i el medi físic; el<br />

tercer, <strong>de</strong>l poblament coetani; el quart, <strong>de</strong> l’organització<br />

interna <strong>de</strong> l’oppidum; el cinquè, <strong>de</strong>l treball quotidià<br />

dins i fora <strong>de</strong>l recinte; el sisè, <strong>de</strong> l’interior <strong>de</strong> les<br />

cases; el setè, <strong>de</strong>ls intercanvis comercials; el vuitè,<br />

<strong>de</strong> les armes; el novè, <strong>de</strong> l’escriptura, i, finalment, el<br />

<strong>de</strong>sè ens presenta una interpretació global o síntesi,<br />

signada pels directors, que incorpora una primera<br />

valoració <strong>de</strong> les extraordinàries troballes efectua<strong>de</strong>s<br />

l’estiu <strong>de</strong> 2010 a la Porta Oest, en un moment en què<br />

la maquetació <strong>de</strong>l llibre es trobava molt avançada.<br />

En la segona part, el capítol onzè ens ofereix els<br />

criteris d’intervenció sobre el patrimoni, conservació<br />

i presentació; el dotzè, les activitats en el terreny<br />

<strong>de</strong> l’arqueologia experimental, i el tretzè, les accions<br />

orienta<strong>de</strong>s al públic, didàctiques i <strong>de</strong> difusió general.<br />

No és la nostra intenció comentar minuciosament<br />

el contingut ampli i variat <strong>de</strong> l’obra i cada lector prestarà<br />

especial atenció a aquells capítols que reclamin<br />

el seu interès, ja sigui la geologia, la toponímia, la<br />

caracterització <strong>de</strong>ls sòls, els aqüífers, el paleoclima<br />

i la vegetació o, posem per cas, altres temes tan<br />

concrets com les activitats mineres i metal·lúrgiques,<br />

la si<strong>de</strong>rúrgia i la copel·lació <strong>de</strong> galena argentífera, o<br />

l’estudi <strong>de</strong> les eines relaciona<strong>de</strong>s amb el treball <strong>de</strong> la<br />

fusta, <strong>de</strong>scrits segons la ca<strong>de</strong>na operativa, les característiques<br />

i paper en el processament <strong>de</strong>ls aliments<br />

<strong>de</strong>ls molins o l’anàlisi <strong>de</strong>ls ploms escrits. Per part<br />

nostra, ens cenyirem a algunes qüestions relaciona<strong>de</strong>s<br />

amb els temes que segons els mateixos editors constitueixen<br />

l’aportació fonamental <strong>de</strong> la recerca recent<br />

i algun altre que, per raons més subjectives, ens ha<br />

provocat interrogants i reflexions.<br />

Al llarg <strong>de</strong> totes les pàgines, sobrevola el <strong>de</strong>senvolupament<br />

<strong>de</strong> la gran majoria <strong>de</strong>ls temes tractats la<br />

contradicció existent entre la riquesa i les limitacions<br />

originàries <strong>de</strong> la informació, proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> les excavacions<br />

efectua<strong>de</strong>s entre 1928 i 1931. Per als autors<br />

no hi ha dubte, la contradicció es resol positivament<br />

i es pot afirmar que la Bastida és l’únic assentament<br />

en tota la façana mediterrània peninsular que permet<br />

encetar una línia <strong>de</strong> contrastació <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>l aristocràticclientelar,<br />

les relacions socials, l’accés als recursos i<br />

a la possessió <strong>de</strong> la terra analitzant els contextos <strong>de</strong><br />

cada casa i, en particular, la distribució <strong>de</strong>ls estris<br />

agrícoles. El meticulós registre <strong>de</strong> les troballes efectuat<br />

pels excavadors fa més <strong>de</strong> setanta anys permet<br />

—fet, com diem, gairebé insòlit— estudiar conjunts,<br />

refer contextos i analitzar la localització espacial, i<br />

els autors exprimeixen aquestes possibilitats fins al<br />

límit. Vegeu, a més <strong>de</strong> l’exemple esmentat, l’estudi<br />

<strong>de</strong> la distribució <strong>de</strong> balances, tisores i telers, molins,<br />

inscripcions sobre plom i ceràmica, frens <strong>de</strong> cavall<br />

i esperons, els diversos tipus d’armes o els tallers<br />

<strong>de</strong> copel·lació <strong>de</strong> la galena argentífera. Però no és<br />

menys cert, també, que resulta impossible superar la<br />

pèrdua d’informació que suposava una metodologia<br />

orientada bàsicament a <strong>de</strong>senterrar objectes (vegeu,<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

per exemple, la fig. 5, pàg. 15). Aquesta sagnia afecta<br />

la pràctica totalitat <strong>de</strong> l’espai interior excavat, més <strong>de</strong><br />

270 <strong>de</strong>partaments, i explica tant les dificultats actuals<br />

per llegir l’urbanisme i l’arquitectura com l’aparent<br />

inexistència, posem per cas, d’estructures domèstiques<br />

en terra o l’absència d’una pràctica ritual tan comuna<br />

entre els ibers com la d’enterrar els nadons morts<br />

sota els paviments <strong>de</strong> les cases.<br />

Malgrat la generositat <strong>de</strong>ls contextos atrapats per<br />

l’incendi, aquestes limitacions tornen a ser evi<strong>de</strong>nts,<br />

per exemple, quan s’estudien el treball quotidià i<br />

els recursos agropecuaris, abordats fonamentalment<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’estudi <strong>de</strong> l’instrumental <strong>de</strong> ferro, molins<br />

i estructures associa<strong>de</strong>s, però que inclouen també<br />

da<strong>de</strong>s proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la recerca paleocarpològica i<br />

arqueofaunística. En aquest darrer cas, per exemple,<br />

l’estudi s’ha <strong>de</strong> limitar a la informació recollida<br />

els últims anys (3.227 fragments ossis pertanyents<br />

a les campanyes 1997-2007), constituïda per restes<br />

molt fragmenta<strong>de</strong>s i sovint crema<strong>de</strong>s, i localitzada<br />

en espais com carrers, places i llocs propers a la<br />

muralla. Una informació quantitativament i qualitativa<br />

molt inferior a la <strong>de</strong>l registre mobiliari, pel<br />

fet <strong>de</strong> no haver estat i<strong>de</strong>ntificada en les excavacions<br />

antigues, i que pot ser consi<strong>de</strong>rada representativa a<br />

l’hora <strong>de</strong> caracteritzar els ramats i la seva gestió en<br />

termes generals (ovicàprids, bòvids i porcs), però que<br />

resulta insuficient per donar respostes a qüestions<br />

concretes. És, per exemple, el cas <strong>de</strong>ls interrogants<br />

plantejats pels equins, ases i cavalls, representats per<br />

70 i 5 restes òssies respectivament —el 3,92% i el<br />

0,28% <strong>de</strong>l total—, xifres que, consi<strong>de</strong>racions tafonòmiques<br />

al marge, contrasten espectacularment amb<br />

la “inhabitual abundancia”, en paraules <strong>de</strong> Fernando<br />

Quesada, d’elements <strong>de</strong> govern i guarniment (11 frens<br />

i 7 esperons, a més <strong>de</strong> faleres, anelles i campanetes),<br />

molt superior al percentatge observat en relació amb<br />

les armes a la necròpolis <strong>de</strong> El Cigarralejo i, fins i<br />

tot, als cementiris celtibèrics. Aquesta evidència porta<br />

l’investigador esmentat, malgrat que no sabem res<br />

<strong>de</strong> la morfologia cavallina, l’alçada i la capacitat <strong>de</strong><br />

càrrega i munta, a revisar, fins i tot, les seves pròpies<br />

i<strong>de</strong>es i a acceptar l’existència d’una veritable cavalleria<br />

ibèrica a finals <strong>de</strong>l segle iv aC.<br />

Existeix una llei general en la recerca ibèrica que<br />

el dia a dia no es cansa <strong>de</strong> confirmar: un major grau<br />

<strong>de</strong> coneixement singularitza els assentaments o, dit<br />

d’una altra manera, l’aparença d’uniformitat <strong>de</strong>ls “poblats”<br />

ibèrics és conseqüència <strong>de</strong>l poc que en sabem.<br />

L’urbanisme i el sistema <strong>de</strong>fensiu confirmen la regla i<br />

l’excavació extensiva, antiga i mo<strong>de</strong>rna, ha fet evi<strong>de</strong>nt<br />

la singularitat <strong>de</strong> La Bastida. Així, el camí perimetral<br />

<strong>de</strong> ronda, apte per a carros, la disposició <strong>de</strong> les cases<br />

agrupa<strong>de</strong>s en conjunts, <strong>de</strong>ixant grans espais lliures,<br />

l’extraordinària varietat tipològica <strong>de</strong> les plantes, la<br />

i<strong>de</strong>ntificació d’edificis singulars, la simplicitat d’una<br />

muralla lineal gairebé sense torres, les portes concebu<strong>de</strong>s<br />

“com a edificis”, amb els característics bancs<br />

interiors integrats en els paraments interns, o l’albacara<br />

—mur avançat o ampliació frustrada per la <strong>de</strong>strucció<br />

final— fan <strong>de</strong> l’oppidum <strong>de</strong> Moixent un cas diferent.<br />

Gairebé tota la informació sobre cases, illes o conjunts<br />

d’edificis o la caracterització funcional d’espais i<br />

241


construccions a partir <strong>de</strong> les troballes en el seu interior<br />

és fruit <strong>de</strong> la revisió <strong>de</strong> les antigues excavacions i <strong>de</strong><br />

l’actual relectura <strong>de</strong> les estructures arquitectòniques.<br />

Les novetats es limiten als espais relacionats amb el<br />

sistema <strong>de</strong>fensiu, fonamentalment les portes, raó per<br />

la qual resten encara moltes qüestions per resoldre,<br />

com ara la gestió <strong>de</strong> l’aigua, tant la <strong>de</strong> consum com<br />

la <strong>de</strong> les escorrenties provoca<strong>de</strong>s per la pluja, o el<br />

fet sorprenent que en tota la Bastida no s’hagi constrastat<br />

ni una casa construïda sobre una estructura<br />

prece<strong>de</strong>nt. A vol d’ocell, l’interior <strong>de</strong>l recinte es pot<br />

<strong>de</strong>scriure com un entramat urbanístic marcat per<br />

les portes d’accés i la xarxa viària: d’una banda, la<br />

porta frontal Oest i l’eix central i, <strong>de</strong> l’altra, les tres<br />

portes <strong>de</strong> recobriment o “chicane” i el camí <strong>de</strong> ronda,<br />

en un conjunt articulat d’edificis, places, carrers<br />

i carrerons adaptat als condicionaments topogràfics<br />

i a les exigències <strong>de</strong> la circulació rodada.<br />

Una població d’entre 450 i 840 habitants <strong>de</strong>uria<br />

ocupar unes 90 o 120 cases, agrupa<strong>de</strong>s <strong>de</strong> forma<br />

aparentment irregular i caracteritza<strong>de</strong>s per la seva<br />

diversitat tipològica, talment com si la construcció<br />

respongués a la iniciativa <strong>de</strong> cada unitat familiar i<br />

com si el seu funcionament, a jutjar per la distribució<br />

espacial <strong>de</strong> platerets <strong>de</strong> balances, <strong>de</strong> pon<strong>de</strong>rals,<br />

lingots i, en algun cas, ploms escrits, respongués al<br />

d’unitats econòmiques in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nts que controlen<br />

els moviments <strong>de</strong>ls productes i els comptes associats<br />

a les activitats econòmiques. Es tracta <strong>de</strong> cases que<br />

oscil·len entre 24 m 2 i 150 m 2 i que tenen entre 4 i<br />

6 habitacions (amb àrees <strong>de</strong> mòlta, activitats tèxtils<br />

i metal·lúrgiques), i compartiments annexos, i a les<br />

quals s’acce<strong>de</strong>ix <strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls carrers o patis compartits.<br />

Entre elles es po<strong>de</strong>n consi<strong>de</strong>rar representatives la Casa<br />

11, <strong>de</strong> 50 m 2 , formada per 5 habitacions, amb els<br />

elements més significatius (llar, rebost, activitat tèxtil)<br />

o la Casa 1, <strong>de</strong> 150 m 2 , organitzada en dos cossos (4<br />

habitacions i un gran magatzem), separats per un pati<br />

per a carros. Algunes edificacions <strong>de</strong>urien <strong>de</strong>stacar<br />

sobre la resta, com ara el gran magatzem central <strong>de</strong><br />

gra (conjunt 7), amb 13 estances, 3 accessos <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />

carrer central —un <strong>de</strong>ls quals acuradament pavimentat—,<br />

semisoterranis, dipòsits <strong>de</strong> gra (“trojes” en lloc<br />

<strong>de</strong> sitges) amb una capacitat <strong>de</strong> 23.000 litres, segons<br />

càlculs <strong>de</strong> Guillem Pérez Jordà, i un molí i un forn en<br />

estructures annexes; o bé el cas <strong>de</strong> l’edifici <strong>de</strong> 400 m 2<br />

(conjunt 5) que, pel gruix <strong>de</strong>ls murs i la ubicació en<br />

el punt més alt, s’interpreta com a <strong>de</strong>dicat a activitats<br />

públiques. En el comentari d’aquestes construccions<br />

singulars, cal <strong>de</strong>stacar el qüestionament <strong>de</strong> la brillant<br />

proposta d’Enrique Díes Cusí per l’anomenada Casa<br />

10, la casa-palau on va aparèixer “el Guerreret” (Díes<br />

i Álvarez 1998): ara, els seus 300 m 2 són interpretats<br />

com els conjunts 4 i 3, corresponents a dues cases<br />

amb espais <strong>de</strong> treball annexos. La revisió es basa en<br />

observacions efectua<strong>de</strong>s per Carme Belarte i, en el<br />

mateix llibre aquí ressenyat, per Fernando Quesada,<br />

a qui sorprèn l’absència d’armes en una suposada<br />

residència aristocràtica.<br />

El sistema <strong>de</strong>fensiu és analitzat, sobretot les portes,<br />

en les seves diverses dimensions constructives,<br />

funcionals i sociològiques —lloc d’accés i comerç—,<br />

<strong>de</strong>fensives i simbòliques. No hi ha novetats respecte<br />

Recensions<br />

a la lectura poliorcètica i la interpretació <strong>de</strong> l’episodi<br />

final. Es mantenen les interpretacions publica<strong>de</strong>s fa<br />

uns anys (Bonet 2006: 33-34; Quesada 2007: 80-84).<br />

Helena Bonet, a partir <strong>de</strong> l’evidència <strong>de</strong>l final tràgic,<br />

dubta <strong>de</strong> la seva eficàcia com a fortificació i consi<strong>de</strong>ra<br />

que el sistema <strong>de</strong>fensiu és feble. Així ho <strong>de</strong>mostra la<br />

seva linealitat, pràcticament sense bastions, torres o<br />

ziga-zagues en la muralla. Segons la investigadora,<br />

els habitants <strong>de</strong> la Bastida aixecaren unes <strong>de</strong>fenses<br />

concebu<strong>de</strong>s com a arquitectura <strong>de</strong> prestigi i símbol<br />

i<strong>de</strong>ntitari, no per a fer front a un assalt que no esperaven.<br />

La caracterització <strong>de</strong> Fernando Quesada és<br />

en aquest sentit contun<strong>de</strong>nt, però les conclusions no<br />

són exactament les mateixes. Per a ell, som davant<br />

d’una <strong>de</strong>fensa lineal i sense profunditat, incapaç <strong>de</strong><br />

fer front a un setge formal. La muralla, <strong>de</strong> 5-6 metres<br />

d’alçada, amb parapet i camí <strong>de</strong> ronda, no està ni<br />

bastionada ni torrejada, no zigzagueja ni està proveïda<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>fenses avança<strong>de</strong>s. Sí que disposa <strong>de</strong> portes<br />

monumentalitza<strong>de</strong>s, però són febles i no tenen funció<br />

<strong>de</strong> flanqueig, i el mo<strong>de</strong>st intent <strong>de</strong> tapiar-les no hauria<br />

garantit la més mínima resistència si l’enemic hi arribava<br />

i, en canvi, dificultava la sortida en contraatac.<br />

La fortificació és ineficaç davant d’un setge formal,<br />

d’un assalt amb màquines, ariets, mantellets, torres<br />

mòbils o rampes. Però l’investigador s’està referint<br />

a un escenari poliorcètic hel·lenístic i consi<strong>de</strong>ra, en<br />

canvi, que la fortificació és funcional <strong>de</strong>s d’un punt<br />

<strong>de</strong> vista tant psicològic com social, polític o militar<br />

en el context <strong>de</strong> la guerra ibèrica com ell la concep.<br />

Una guerra <strong>de</strong> baixa intensitat, però endèmica<br />

en tant que activitat econòmica i legitimadora d’un<br />

ordre social i uns valors aristocràtics guerrers; una<br />

guerra amb predomini <strong>de</strong> ràtzies sobre territori enemic,<br />

enfrontaments menys freqüents a camp obert i,<br />

ocasionalment, batalles campals entre petits exèrcits<br />

capaços <strong>de</strong> lluitar en formació regular (acies instructa),<br />

amb forces d’infanteria <strong>de</strong> línia i lleugera, i unitats<br />

<strong>de</strong> cavalleria; uns combats allunyats <strong>de</strong>ls murs i unes<br />

fortificacions simples però potents, concebu<strong>de</strong>s en<br />

termes dissuassoris i <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensa passiva; una guerra,<br />

en <strong>de</strong>finitiva, en la qual només s’intentaven els assalts<br />

en casos <strong>de</strong> superioritat manifesta, o facilitats per la<br />

sorpresa o la traïció, i sempre que no exigissin més<br />

que escales o cremar i enfonsar a cops les portes.<br />

Quelcom <strong>de</strong> semblant és el que molt possiblement<br />

ocorregué. N’hi hauria hagut prou, per prendre<br />

l’oppidum, amb un assalt violent, potser instruït per<br />

una experiència anterior, retratada, en els accessos<br />

laterals, en el bloqueig <strong>de</strong> les portes nord i sud, o<br />

potser afavorit per una circumstància que <strong>de</strong>sconeixem.<br />

Però, en realitat, no po<strong>de</strong>m anar més enllà<br />

<strong>de</strong> relacionar la <strong>de</strong>strucció i l’abandó precipitat <strong>de</strong><br />

l’oppidum amb la inestabilitat política reflectida en<br />

altres assentaments contemporanis com Puig d’Alcoi,<br />

Puntal <strong>de</strong> Salinas <strong>de</strong> Villena o Covalta d’Albaida,<br />

i som incapaços <strong>de</strong> reconstruir un final <strong>de</strong>l qual<br />

només tenim fotografies aïlla<strong>de</strong>s: cases crema<strong>de</strong>s,<br />

armes, eines, atuells i joies escampa<strong>de</strong>s pels carrers,<br />

un cert predomini a les portes oest i sud d’armes,<br />

falcates, escuts i llances <strong>de</strong> nervi, a més <strong>de</strong> puntes<br />

<strong>de</strong> fletxa. No hi trobem, en cap cas, guerrers o habitants<br />

atrapats a les runes.<br />

242 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

Les troballes espectaculars <strong>de</strong> l’estiu <strong>de</strong> 2010 semblaven<br />

inicialment <strong>de</strong>stina<strong>de</strong>s a suggerir respostes<br />

sobre el final <strong>de</strong> l’oppidum, però <strong>de</strong> moment no ha<br />

estat així, i el que han fet és obrir nous interrogants<br />

en relació amb el seu origen. Entre elles <strong>de</strong>staca la<br />

<strong>de</strong>posició ritual, en un espai d’uns 12 m2 , d’armes,<br />

ofrenes alimentàries (cereals, olives, fauna), vasos<br />

ceràmics (cràtera <strong>de</strong> figures roges) i estructures <strong>de</strong><br />

fusta i ferro, tot cremat, encara que el foc sembla<br />

haver-se produït en un altre lloc. Les armes estan<br />

inutilitza<strong>de</strong>s i formen 5 conjunts, i<strong>de</strong>ntificats a partir<br />

<strong>de</strong> la presència d’una falcata en cadascun d’ells. El<br />

més complet consta d’espasa i beina, escut i soliferreum;<br />

tres més presenten només falcata i escut, sempre<br />

disposats en creu; el darrer ofereix falcata <strong>de</strong>corada<br />

i beina. Tots estan disposats sobre el paviment d’una<br />

estructura monumental, només parcialment excavada,<br />

al damunt <strong>de</strong> la qual es construí, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />

ser en<strong>de</strong>rrocada, part <strong>de</strong> la muralla i la Porta Oest,<br />

punt en què es va voler preservar la memòria <strong>de</strong><br />

l’antic monument amb lloses dretes clava<strong>de</strong>s. Per als<br />

excavadors, algunes coses estan clares: la construcció<br />

respon a la necessitat d’afirmació d’uns llinatges<br />

aristocràtics on s’establirà la residència <strong>de</strong>l seu po<strong>de</strong>r;<br />

l’elecció d’un lloc preeminent permet el control<br />

visual d’un entorn <strong>de</strong> 100 km2 (<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la vall <strong>de</strong>ls<br />

Alforins, capçalera <strong>de</strong>l riu Cànyoles i l’entrada cap<br />

al Vinalopó i la Meseta); el monument carregarà <strong>de</strong><br />

significat la porta principal <strong>de</strong> la fortificació; no es<br />

tracta <strong>de</strong> restes <strong>de</strong> la batalla ni d’enterraments (no<br />

apareixen les restes <strong>de</strong>ls guerrers morts), i la construcció<br />

monumental i la <strong>de</strong>posició ritual sobre el seu<br />

paviment són anteriors a la construcció <strong>de</strong> la Porta<br />

Oest. Però encara hi ha més interrogants darrere <strong>de</strong><br />

cada afirmació i que<strong>de</strong>n sense resposta les preguntes<br />

clau. Com es pot explicar un ritual heroic que suposà<br />

la construcció d’un edifici públic monumentalitzat<br />

per amortitzar-lo tot seguit i construir-hi la porta al<br />

damunt? Corresponen el monument i la <strong>de</strong>posició<br />

a un ritual fundacional o commemoratiu? Es tracta<br />

d’un cenotafi? Aquestes eren i són, però, les primeres<br />

interpretacions. Els treballs d’excavació han continuat<br />

<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l’edició <strong>de</strong>l llibre i les noves estructures,<br />

fins ara parcialment <strong>de</strong>scobertes, més aviat semblen<br />

relacionar-se amb una primera fase <strong>de</strong> la muralla, la<br />

qual cosa simplificaria la interpretació, integrant-la<br />

en la història <strong>de</strong> la porta. Una complexa seqüència<br />

constructiva, ajustada en unes poques dèca<strong>de</strong>s, però<br />

més creïble, en <strong>de</strong>finitiva, que l’aparent absència en<br />

tota la Bastida —segons s’afirma en el llibre— d’una<br />

casa construïda sobre una estructura prece<strong>de</strong>nt.<br />

En la segona part es presenten els treballs <strong>de</strong><br />

conservació, posada en valor i les diverses accions<br />

socialitzadores. També en aquest apartat els resultats<br />

són més que notables, especialment si tenim present la<br />

modèstia <strong>de</strong> les actuacions <strong>de</strong> condicionament efectua<strong>de</strong>s<br />

a finals <strong>de</strong> la dècada <strong>de</strong>ls setanta amb motiu <strong>de</strong>l<br />

50è aniversari <strong>de</strong> la creació <strong>de</strong>l SIP i l’estat en què es<br />

trobava el jaciment fa tan sols uns anys. L’origen <strong>de</strong>l<br />

projecte actual remunta als primers anys <strong>de</strong> la dècada<br />

<strong>de</strong>ls noranta i es beneficià <strong>de</strong> l’experiència guanyada<br />

a Puntal <strong>de</strong>ls Llops, Castellet <strong>de</strong> Bernabé, La Seña i<br />

Tossal <strong>de</strong> Sant Miquel. Avui, la Bastida <strong>de</strong> les Alcusses<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

és accessible per pista asfaltada i rep més <strong>de</strong> 14.000<br />

visites l’any, un vigilant i dos guies mantenen obert al<br />

públic el jaciment i, igual que els treballs <strong>de</strong> recerca<br />

i conservació, la programació d’activitats (jorna<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

visita, tallers…) i edició <strong>de</strong> materials <strong>de</strong> difusió es<br />

dirigeix <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Museu <strong>de</strong> Prehistòria <strong>de</strong> València. El<br />

conveni signat el 1999 entre la Diputació <strong>de</strong> València<br />

i l’Ajuntament <strong>de</strong> Moixent en va significar l’impuls<br />

<strong>de</strong>finitiu. Curiosament, no es fa cap referència al<br />

Museu Arqueològic <strong>de</strong> la localitat, instal·lat fa poc,<br />

malgrat que col·labora en activitats com el Cap <strong>de</strong><br />

Setmana amb els Ibers i <strong>de</strong>dica bona part <strong>de</strong>l seu<br />

espai i continguts a La Bastida i al perío<strong>de</strong> ibèric.<br />

Pel que fa als criteris conceptuals i formals, així com<br />

a les diverses propostes tècniques d’actuació possibles<br />

sobre el patrimoni, entenem que, sempre que s’ajustin<br />

a la normativa conservacionista vigent, totes les modalitats<br />

d’intervenció i presentació són igualment vàli<strong>de</strong>s,<br />

mentre que valorar qüestions estètiques o discutir la<br />

capacitat comunicadora <strong>de</strong>ls diversos mo<strong>de</strong>ls resulta<br />

un exercici carregat <strong>de</strong> subjectivitat. No obstant això,<br />

i plenament conscients <strong>de</strong>l que diem, ens atrevim a<br />

assenyalar el que ens sembla una contradicció en el<br />

procés <strong>de</strong> conversió <strong>de</strong> la ruïna en resta conservada.<br />

El mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> presentació triat es pot consi<strong>de</strong>rar<br />

d’intervenció mínima, una opció que cerca l’empatia<br />

amb el públic a través <strong>de</strong> l’autenticitat <strong>de</strong> les restes,<br />

<strong>de</strong> la veracitat <strong>de</strong> la ruïna poc modificada, i <strong>de</strong>splaça<br />

les restitucions integrals fora <strong>de</strong>l jaciment, en aquest<br />

cas a un espai molt proper (la Casa Ibèrica i espais<br />

annexos) habilitat per a activitats creatives, lúdiques<br />

i educatives inspira<strong>de</strong>s en l’arqueologia experimental<br />

i basa<strong>de</strong>s en rèpliques i teatralitzacions. En aquest<br />

sentit, el tractament <strong>de</strong>ls sòls a base <strong>de</strong> graves <strong>de</strong><br />

colors i, especialment, l’acabament en un mateix pla<br />

horitzontal <strong>de</strong> les corones <strong>de</strong>ls murs enrasa<strong>de</strong>s (vegeu<br />

figures 12. C i 12. D) dóna al conjunt intervingut un<br />

aspecte artificial i irreal que l’allunya <strong>de</strong> la ruïna i,<br />

tant o més, <strong>de</strong> la reconstrucció, sense afegir rigor ni<br />

millorar la llegibilitat, alhora que resta emotivitat i<br />

credibilitat comunicativa a les restes.<br />

En conclusió, l’obra constitueix la presentació<br />

esplèndida <strong>de</strong> la història i els treballs d’investigació,<br />

conservació i posada en valor d’un oppidum <strong>de</strong>stacat<br />

en la recerca ibèrica. Al llarg <strong>de</strong> més <strong>de</strong> tres-centes<br />

pàgines es presenta la síntesi <strong>de</strong>l coneixement actual,<br />

el qual és producte <strong>de</strong> l’esforç per recuperar <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

nous esquemes interpretatius la informació antiga —en<br />

molts aspectes exemplar, però subjecta a les inevitables<br />

limitacions <strong>de</strong> la metodologia exhumadora <strong>de</strong> l’època—,<br />

tot incorporant la perspectiva interdisciplinària,<br />

els nous treballs d’excavació centrats fonamentalment<br />

en el sistema <strong>de</strong>fensiu i el compromís amb l’exigència<br />

actual <strong>de</strong> socialitzar els resultats, tant científics com<br />

patrimonials. El volum està disponible en format pdf<br />

en la web <strong>de</strong>l Museu <strong>de</strong> Prehistòria <strong>de</strong> València i el<br />

lector podrà disculpar el petit error d’impremta <strong>de</strong><br />

la pàgina 195, on ha <strong>de</strong>saparegut la darrera línia.<br />

Emili Junyent<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ejunyent@historia.udl.cat<br />

243


Gracia Alonso, Francisco (2011). Pere Bosch<br />

Gimpera. Universidad, política, exilio. Marcial<br />

Pons, Historia. Madrid. 607 pàgs. ISBN: 978-<br />

84-92820-50-4.<br />

En vista <strong>de</strong>ls resultats, l’autor va prendre una molt<br />

bona <strong>de</strong>cisió quan fa uns anys, previsiblement cansat,<br />

abandonà la seva dura polèmica amb Fernando<br />

Quesada sobre la guerra ibèrica, l’armament i les<br />

qüestions poliorcètiques, per a <strong>de</strong>dicar-se preferentment<br />

a la recerca historiogràfica sobre l’arqueologia<br />

catalana i espanyola. Títols com 58 anys i 7 dies.<br />

Correspondència <strong>de</strong> Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot<br />

(1961-1974) amb J. M. Fullola i F. Vilanova, 2003; El<br />

crucero universitario por el Mediterráneo <strong>de</strong> 1933, amb<br />

J. M. Fullola, 2006; La Arqueología durante el primer<br />

franquismo, 1936-1959, 2009; Martín Almagro Basch i<br />

el Museu Arqueològic <strong>de</strong> Barcelona, 2011; Salvem l’art.<br />

La protecció <strong>de</strong>l patrimoni cultural català durant la<br />

Guerra Civil, amb G. Munilla, 2011, són una mostra<br />

més que suficient.<br />

Se’m permetrà, per valorar l’aportació efectuada<br />

i la situació actual, recordar la quasi nul·la tradició<br />

d’aquest tipus d’investigació al nostre país i, en<br />

clau més personal, el panorama <strong>de</strong>sèrtic al qual ens<br />

enfrontàvem quan per a la revista l’Avenç (números<br />

90, 91 i 92), l’any 1986, el col·lectiu d’opinió Marc-7<br />

(X. Dupré, E. Junyent, X. Nieto, N. Rafel i F. Tarrats)<br />

va preparar tres articles sobre l’arqueologia <strong>de</strong><br />

la Renaixença i el Noucentisme, el franquisme i la<br />

transició. Ha plogut molt <strong>de</strong>s <strong>de</strong> llavors i la recerca<br />

historiogràfica sobre l’arqueologia i la història antiga<br />

a l’Estat espanyol i a Catalunya s’ha normalitzat<br />

i aquests tipus d’estudis, associats a noms com<br />

I. Martínez Navarrete, M. Díaz-Andreu, G. Mora,<br />

M. V. Goberna, G. Pereira, F. Wulff, G. Cruz Andreotti,<br />

A. Duplá, G. Pasamar, G. Bravo, R. Olmos,<br />

J. Meier, A. Ruiz, A. Sánchez, J. P. Bellón, A. Me<strong>de</strong>ros<br />

o E. Riu, entre molts altres, sovintegen gairebé<br />

tant com els <strong>de</strong>dicats a la recerca arqueològica, pre<br />

i protohistòrica o al món antic en reunions científiques,<br />

publicacions temàtiques, o projectes com ara<br />

Recensions<br />

AREA <strong>de</strong>l Centro Andaluz <strong>de</strong> Arqueología Ibérica i el<br />

seu treball sobre l’anomenada “arqueología para dos<br />

Españas”. Precisament, ja aquell mateix any 1986 i<br />

amb motiu <strong>de</strong>l 50 aniversari <strong>de</strong> la institució, s’edità<br />

un catàleg, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic<br />

<strong>de</strong> Barcelona amb articles d’Irene Peypoch,<br />

Jordi Rovira, Miquel Tarra<strong>de</strong>ll, Jordi Casassas, Jordi<br />

Maragall i Mari Carmen Serra. De fet, l’entrevista a<br />

Bosch Gimpera realitzada a París per Baltasar Porcel<br />

uns anys abans <strong>de</strong> la seva mort i publicada a<br />

la revista Serra d’Or el <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 1971 —Fabián<br />

Estapé havia penjat un any abans el seu retrat a la<br />

galeria <strong>de</strong> rectors <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Barcelona—<br />

es pren com a inici <strong>de</strong> la “recuperació acadèmica i<br />

pública” <strong>de</strong> la persona i l’obra d’en Bosch Gimpera,<br />

fins llavors arraconada als cercles vinculats al món<br />

<strong>de</strong> l’arqueologia o <strong>de</strong> l’exili i que, a partir d’aquell<br />

moment, passarà a ser objecte d’una literatura més<br />

aviat hagiogràfica, en el context <strong>de</strong> la recuperació<br />

<strong>de</strong> la memòria històrica <strong>de</strong> la Universitat Autònoma,<br />

l’escola catalana d’arqueologia, la Generalitat republicana<br />

i la Segona República. En qualsevol cas, la<br />

importància <strong>de</strong>l personatge i el caràcter polièdric <strong>de</strong><br />

la seva obra —universitari, arqueòleg i polític— fan<br />

que la bibliografia sobre ell sigui tan complexa com<br />

abundant. Els darrers anys, a més <strong>de</strong>l nostre autor,<br />

ha estat Jordi Corta<strong>de</strong>lla qui més bé ha estudiat<br />

Bosch, en l’excel·lent presentació <strong>de</strong> l’Etnologia <strong>de</strong> la<br />

Península Ibèrica (2003), “Historia <strong>de</strong> un libro que se<br />

sostenía por sí mismo”, reescrita en forma d’article,<br />

en “una versió molt breu i ajornada”, amb un títol<br />

que fa homenatge a la que possiblement va ser la<br />

primera recensió <strong>de</strong> l’obra signada per Josep Puig i<br />

Cadafalch (2010).<br />

Al llarg <strong>de</strong> 600 pàgines i fent ús d’una extensa<br />

informació, correspondència personal i escrits inèdits,<br />

Francesc Gràcia ens presenta la biografia <strong>de</strong> Pere<br />

Bosch Gimpera i ens aproxima als seus diferents<br />

perfils, científic (hel·lenista, prehistoriador, arqueòleg),<br />

universitari, gestor, activista, comunicador i polític<br />

al llarg d’una vida repartida en dos etapes vitals i<br />

en dos continents. No era una tasca senzilla or<strong>de</strong>nar<br />

i presentar la vida i l’obra d’un personatge tan<br />

complex i l’autor ha optat per estructurar el llibre<br />

en 18 capítols, més introducció, epíleg, bibliografia i<br />

ín<strong>de</strong>xs, or<strong>de</strong>nats cronològicament <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l naixement<br />

l’any 1891 fins a la mort el 1974, <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s amb<br />

criteri temàtic, p. e., 2. Un mundo nuevo. Becario<br />

<strong>de</strong> la JAE en Berlín (1911-1914); 4. Regreso a<br />

casa. El Servicio <strong>de</strong> Investigaciones Arqueológicas<br />

<strong>de</strong>l Institut d’Estudis Catalans (1915-1923); 6. Una<br />

Escuela <strong>de</strong> Prehistoria (1916-1939), i, <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s, <strong>de</strong><br />

contingut més transversal, p. e., 9. De la involución<br />

a la esperanza (1934-1936) o 11. Un político en la<br />

<strong>de</strong>rrota. La Conserjería <strong>de</strong> Justicia <strong>de</strong> la Generalitat<br />

(1937-1939), solució que pretén disminuir les repeticions<br />

provoca<strong>de</strong>s pel caràcter in<strong>de</strong>striable <strong>de</strong> les<br />

distintes activitats científiques, cíviques, institucionals<br />

i polítiques en l’etapa catalana. Nou capítols (1 a 9)<br />

s’ocupen <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> anterior a l’aixecament feixista,<br />

tres (10 a 12) <strong>de</strong>ls anys <strong>de</strong> la guerra civil i sis (13<br />

a 18) <strong>de</strong> l’exili. El resultat és una biografia i no una<br />

valoració crítica retrospectiva, encara que l’autor no<br />

s’estalvia opinions ni judicis <strong>de</strong> valor.<br />

244 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

Però el que resulta més remarcable i sorprenent<br />

és el plantejament i la metodologia <strong>de</strong> l’autor. Gracia<br />

construeix la biografia a partir <strong>de</strong>l seu esplèndid<br />

domini <strong>de</strong> la documentació, arxivística, d’hemeroteca,<br />

epistolar i bibliogràfica, i utilitza la informació com<br />

a font <strong>de</strong> coneixement <strong>de</strong>l personatge, alhora que<br />

ignora totalment la important bibliografia generada<br />

pel seu estudi. Aquest particular solipsisme —ell, les<br />

seves fonts i la seva obra prece<strong>de</strong>nt—, que li permet<br />

investigar com si ningú més ho fes, té una curiosa<br />

excepció: entre les més <strong>de</strong> mil cent notes a peu <strong>de</strong><br />

pàgina, una única referència a Josep Guitart com a<br />

exponent d’una visió oficial ensucrada <strong>de</strong> l’Institut<br />

d’Estudis Catalans que l’autor <strong>de</strong>nuncia. La bibliografia<br />

final, encara que més oberta, surt mal parada d’aquest<br />

plantejament, fins al punt <strong>de</strong> no incloure l’esmentada<br />

reedició <strong>de</strong> l’Etnologia <strong>de</strong> la Península Ibèrica i, el que<br />

és més estrany, tampoc l’edició original <strong>de</strong> 1932 entre<br />

la producció d’en Bosch. Tant per l’enfocament com<br />

pel contingut, resulta inevitable —i interessant— comparar-la<br />

amb el treball d’en Jordi Corta<strong>de</strong>lla. Diguem<br />

per a començar que, en certa forma, es complementen<br />

a causa <strong>de</strong> la perspectiva biogràfica <strong>de</strong>l llibre d’en<br />

Gracia i <strong>de</strong> la major atenció <strong>de</strong>dicada a <strong>de</strong>terminats<br />

capítols <strong>de</strong> la vida i obra d’en Bosch, especialment la<br />

renovació i reforma universitària <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la càtedra,<br />

el <strong>de</strong>ganat <strong>de</strong> la Facultat <strong>de</strong> Filosofia i Lletres o el<br />

rectorat, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l II Congrés Universitari Català, el<br />

Seminari <strong>de</strong> Prehistòria i Història Antiga, el nou pla<br />

d’estudis <strong>de</strong> la Facultat o l’Estatut d’Autonomia <strong>de</strong> la<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona o el treball a la UNESCO<br />

i, en general, tot allò viscut a l’exili; i també, ara<br />

vist <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l treball d’en Corta<strong>de</strong>lla, per la distinta<br />

estructuració d’aquest —l’ordre <strong>de</strong> les i<strong>de</strong>es s’imposa<br />

a l’ordre cronològic—, per l’enfocament analític <strong>de</strong>l<br />

personatge i l’obra i per l’estudi <strong>de</strong>l context i l’ús<br />

exhaustiu <strong>de</strong> la bibliografia crítica.<br />

Francesc Gracia ha escrit en diferents ocasions<br />

sobre Bosch per ocupar-se <strong>de</strong> les diverses facetes <strong>de</strong><br />

la seva obra com a universitari, polític, arqueòleg o<br />

gestor a la UNESCO o d’aspectes com l’anomenada<br />

Escola <strong>de</strong> Barcelona o l’organització <strong>de</strong> l’arqueologia<br />

catalana, el Servei d’Investigacions Arqueològiques<br />

i l’Institut d’Estudis Catalans, i, en una d’elles, collaborant<br />

amb Jordi Corta<strong>de</strong>lla, en una aproximació a<br />

la institucionalització <strong>de</strong> l’arqueologia catalana (2007).<br />

Fa ben poc, ha publicat l’article “Pere Bosch Gimpera.<br />

Deconstruyendo un mito para establecerlo <strong>de</strong> nuevo”<br />

(2010) i no coneixem El hombre <strong>de</strong>l salacot. Pere Bosch<br />

Gimpera. Arqueólogo, universitario, político (2010), títol<br />

al qual es refereix en la darrera nota a peu <strong>de</strong> plana<br />

<strong>de</strong>l treball. L’article està <strong>de</strong>dicat a l’etapa catalana i<br />

té com a objectiu —segons pròpia <strong>de</strong>claració— <strong>de</strong>construir<br />

la figura per entendre-la millor, assumint<br />

contradiccions i, fins i tot, traïcions, per po<strong>de</strong>r copsar<br />

l’alçada moral <strong>de</strong> les rectificacions. Es tracta, per a<br />

ell, <strong>de</strong> contrastar la versió “oficialitzada”, a partir <strong>de</strong><br />

les fonts originals i retirar el vel <strong>de</strong> la mitificació.<br />

El plantejament li porta a consi<strong>de</strong>rar que Bosch ni<br />

va crear el Servei d’Investigacions Arqueològiques<br />

ni va ser seva la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> fer-ho (sinó <strong>de</strong> Francesc<br />

Martorell i Trabal amb el suport <strong>de</strong> Josep Puig i<br />

Cadafalch i Enric Prat <strong>de</strong> la Riba); que sense els condicionaments<br />

polítics i personals podia haver fet més<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

<strong>de</strong>l que va fer (consi<strong>de</strong>rat “espanyolista” per Puig, va<br />

mantenir tenses i difícils relacions amb ell, els seus<br />

subordinats, Francesc Martorell i Joan Colominas i la<br />

Secció Històrica Arqueològica <strong>de</strong> l’Institut d’Estudis<br />

Catalans); consi<strong>de</strong>ra també que no va treure tot el<br />

partit que es podia al seu treball arqueològic <strong>de</strong> camp<br />

(no va publicar les corresponents monografies <strong>de</strong>ls<br />

poblats excavats al Baix Aragó); que menystingué la<br />

docència i no va arribar a vertebrar una escola (cinc<br />

<strong>de</strong>ixebles, dues tesis en 23 anys <strong>de</strong> docència); o que,<br />

aferrat a la cadira, s’apropà a Primo <strong>de</strong> Rivera en la<br />

seva i<strong>de</strong>a regeneracionista <strong>de</strong> la universitat espanyola.<br />

I, encara més, li retreu la <strong>de</strong>fensa reformista d’un<br />

Estatut d’Autonomia per la Universitat <strong>de</strong> Barcelona,<br />

que finalment imposà amb el vistiplau <strong>de</strong> Ventura<br />

Gassol, Francesc Macià i Manuel Azaña (en contra <strong>de</strong><br />

la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong>ls Estudis Universitaris Catalans al marge<br />

<strong>de</strong> la universitat estatal que <strong>de</strong>fensaven Josep Puig<br />

i Cadafalch i Eugeni d’Ors), una visió elitista <strong>de</strong> la<br />

universitat (contrària a les propostes <strong>de</strong> la Institución<br />

Libre <strong>de</strong> Enseñanza a la qual ell es consi<strong>de</strong>rava pròxim),<br />

el suport a la campanya <strong>de</strong>l Front Popular en<br />

les eleccions <strong>de</strong> 1936, la col·laboració amb governs<br />

d’esquerres —Companys o Negrín, en aquest cas ben<br />

a contracor— o, encara més, als comitès antifeixistes,<br />

la signatura <strong>de</strong> manifestos contra el bombar<strong>de</strong>ig <strong>de</strong><br />

Màlaga per la marina nazi o que aixequés el puny<br />

en mítings (quan ell era un conservador liberal, germanòfil<br />

i “home d’ordre”).<br />

Aquest to, suposadament <strong>de</strong>smitificador, però a<br />

vega<strong>de</strong>s quasi provocador, és el mateix que Gracia<br />

exhibeix al llarg <strong>de</strong> tot el llibre i en l’Epíleg que el<br />

tanca, on fa afirmacions com: “Bosch nunca sobrepasa<br />

el estadio que correspon<strong>de</strong> a una figura secundaria.<br />

No es el artífice <strong>de</strong> la i<strong>de</strong>a que concitará el apoyo<br />

mayoritario, ni elevará su voz sobre la <strong>de</strong> otros para<br />

asumir responsabilida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>cisivas, más bien dará en<br />

ocasiones un paso atrás, regresará al mundo <strong>de</strong> la<br />

Prehistoria, a la producción científica, a las relaciones<br />

con colegas y discípulos antes que asumir el estandarte<br />

<strong>de</strong> las reivindicaciones políticas. En cualquier campo<br />

<strong>de</strong> su actividad que se estudie siempre encontramos a<br />

alguien más <strong>de</strong>cisivo, más influyente, más recordado,<br />

pero nadie ha sabido <strong>de</strong>jar un aura <strong>de</strong> eficiencia,<br />

implicación con la institución, incluso <strong>de</strong> sacrificio en<br />

ocasiones”; o “Bosch, que nunca pretendió ser más<br />

que un investigador y un universitario que luchaba<br />

por la renovación <strong>de</strong> un sistema obsoleto, se vio así<br />

elevado a la categoría <strong>de</strong> mito”. Com que aquestes<br />

opinions comparteixen pàgines amb d’altres en la línia<br />

laudatòria tradicional, segurament a conseqüència<br />

<strong>de</strong> la voluntat <strong>de</strong>clarada <strong>de</strong> <strong>de</strong>construir per tornar a<br />

aixecar el mite, el resultat acaba essent sovint força<br />

contradictori.<br />

Potser sí que és veritat que el Bosch emmidonat<br />

i i<strong>de</strong>alitzat, que, en paraules d’en Miquel Tarra<strong>de</strong>ll,<br />

“forma part <strong>de</strong> la galeria <strong>de</strong> figures extraordinàries<br />

que durant els primers temps <strong>de</strong>l segle xx posaren<br />

les bases <strong>de</strong> la cultura científica i humanística <strong>de</strong>l<br />

país, unes pertanyents a la generació mo<strong>de</strong>rnista,<br />

com Josep Puig i Cadafalch o Joseph Pijoan, altres<br />

a la noucentista com Pompeu Fabra o Jordi Rubió”,<br />

necessitava una sacsejada. Però entenem que<br />

totes aquelles suposa<strong>de</strong>s contradiccions, renúncies i,<br />

245


fins i tot, traïcions referi<strong>de</strong>s més amunt po<strong>de</strong>n ser<br />

matisa<strong>de</strong>s, justifica<strong>de</strong>s en el seu context o, senzillament,<br />

refuta<strong>de</strong>s. No intentarem fer-ho ara per raons<br />

òbvies, però, en qualsevol cas, tampoc creiem que<br />

aquest sigui el camí. La perspectiva biogràfica porta<br />

l’autor a presentar les vicissituds <strong>de</strong> la seva vida en<br />

<strong>de</strong>triment <strong>de</strong> la discussió <strong>de</strong> les i<strong>de</strong>es i la voluntat<br />

<strong>de</strong>smitificadora a ban<strong>de</strong>jar el personatge-obra i cercar<br />

la persona-anècdota. Per a l’investigador, la troballa<br />

d’una opinió <strong>de</strong>squalificadora, com més agressiva i<br />

insultant millor, es converteix en la millor recompensa<br />

i, el que és pitjor, en la seva clau interpretativa. L’afició<br />

epistolar d’en Bosch i la correspondència mantinguda<br />

amb una persona tan propensa a les xafar<strong>de</strong>ries com<br />

Rafel Olivar-Bertrand és una autèntica mina per a<br />

aquest tipus <strong>de</strong> recerca i el nostre autor les valora<br />

especialment per consi<strong>de</strong>rar-les “sinceres” opinions<br />

no <strong>de</strong>stina<strong>de</strong>s a ser publica<strong>de</strong>s. El resultat <strong>de</strong> tot<br />

plegat és, per exemple, que la sort <strong>de</strong> l’arqueologia<br />

espanyola es va <strong>de</strong>cidir en el tripijoc d’unes oposicions<br />

o que les intervencions arqueològiques al Baix Aragó<br />

responien a relacions personals i no al programa i<br />

els objectius fundacionals <strong>de</strong> l’IEC sobre els territoris<br />

<strong>de</strong> parla catalana, la “Catalunya Gran” d’Enric Prat<br />

<strong>de</strong> la Riba. “Pequeños datos, gran<strong>de</strong>s consecuencias.”<br />

L’autor coneix i controla les fonts documentals i,<br />

gairebé sempre, al costat <strong>de</strong> les seves afirmacions<br />

exhibeix el document original que dóna peu al que<br />

diu, la qual cosa no resol la dificultat <strong>de</strong> distingir<br />

entre antipaties viscerals, o diferències polítiques i<br />

i<strong>de</strong>ològiques, o <strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rar com en són d’importants<br />

a l’hora <strong>de</strong> valorar l’obra feta i l’obra frustrada. La<br />

capacitat i l’intervencionisme d’en Bosch, el seu afany<br />

per controlar-ho tot —Servei, Universitat, Museu— aixecaven<br />

recels i suspicàcies que, <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s, arribaren<br />

a esclatar públicament. Com que no pretenem protegir<br />

el mite ni <strong>de</strong>fensar una visió hagiogràfica oficial d’en<br />

Bosch Gimpera, <strong>de</strong> l’Institut d’Estudis Catalans, el<br />

Servei d’Investigacions Arqueològiques i “l’Escola <strong>de</strong><br />

Barcelona”, caldrà acceptar que el coneixement <strong>de</strong><br />

l’enfrontament —¿<strong>de</strong>sconegut, oblidat, amagat?— i<br />

<strong>de</strong> les agres relacions durant anys amb els homes <strong>de</strong><br />

la Secció Històrico-Arqueològica i l’IEC és rellevant<br />

per valorar els encerts i fracassos d’una etapa clau<br />

en la història <strong>de</strong> l’arqueologia catalana. En aquest<br />

sentit, són justes les crítiques, abans esmenta<strong>de</strong>s, <strong>de</strong><br />

l’autor a Josep Guitart, amb el benentès que aquesta<br />

ha estat la posició mantinguda per la pràctica totalitat<br />

<strong>de</strong>ls autors, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Miquel Tarra<strong>de</strong>ll fins als que,<br />

com nosaltres mateixos, ho hem fet d’una forma molt<br />

més ocasional i mo<strong>de</strong>sta. Tocar el mite, encara que<br />

respectuosament i amb pretensions d’objectivitat, ha<br />

exigit sempre justificar-se, com feia Jordi Casassas, “no<br />

pretenem en cap moment restar el valor simbòlic que<br />

personatges <strong>de</strong> la naturalesa <strong>de</strong> Bosch Gimpera han<br />

arribat a assolir” i nosaltres, vint-i-sis anys <strong>de</strong>sprés,<br />

sentim la mateixa pulsió.<br />

Des <strong>de</strong>l nostre punt <strong>de</strong> vista valorar l’obra d’en<br />

Bosch exigeix tenir molt clar quelcom, per altra<br />

banda, molt obvi: l’existència d’un abans i un <strong>de</strong>sprés,<br />

<strong>de</strong> dues grans etapes separa<strong>de</strong>s per la victòria<br />

feixista <strong>de</strong>l 1939 i la marxa a l’exili. Com ressaltava<br />

l’esmentat Jordi Casassas, fa molts anys, en l’article<br />

al qual acabem <strong>de</strong> referir-nos, el gran tou <strong>de</strong> la seva<br />

Recensions<br />

obra catalana es produí entre 1914 i 1939, incloent<br />

la II República i la guerra civil, els nou anys<br />

d’acció institucional durant els quals va ser <strong>de</strong>gà <strong>de</strong><br />

la Facultat <strong>de</strong> Lletres (1931-1933), rector <strong>de</strong> la Universitat<br />

Autònoma (1933-1939) i conseller <strong>de</strong> Justícia<br />

(1937-1939). L’obra principal d’en Bosch es produeix<br />

en un lapse <strong>de</strong> temps espectacularment breu, els vinti-quatre<br />

o vint-i-cinc anys que van <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Primera<br />

Guerra Mundial fins a la caiguda <strong>de</strong> la II República.<br />

Josep M. <strong>de</strong> Sagarra a Memòries (1954) es refereix<br />

a la “generació magnífica <strong>de</strong> xicots que entraren als<br />

estudis per la porta gran i amb una responsabilitat<br />

científica absoluta” i a la meteòrica ascensió <strong>de</strong>l jove<br />

Bosch que conegué a la penya <strong>de</strong> l’Ateneu Barcelonès<br />

on s’impartien classes <strong>de</strong>ls Estudis Universitaris<br />

Catalans a les quals acudien Jordi Rubió i Balaguer,<br />

Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Valls i Taberner, Agustí<br />

Duran Sampere, Ramon d’Abadal i <strong>de</strong> Vinyals, Francesc<br />

Martorell i Traval i “(…) el més jove, el més vital i<br />

el més escandalós <strong>de</strong> tots ells, Pere Bosch Gimpera,<br />

que quan jo el vaig conèixer estudiava la mitologia<br />

clàssica i acabà sent la màxima autoritat d’aquest<br />

país en el ram <strong>de</strong>ls estudis prehistòrics”. És clar que<br />

són uns anys d’una potència espectacular. L’acció institucional<br />

<strong>de</strong> la Mancomunitat, l’i<strong>de</strong>ari noucentista, el<br />

paper reservat a l’arqueologia en la construcció d’una<br />

història nacional catalana, els i<strong>de</strong>als i les esperances<br />

republicanes i l’efervescència social constituïen una<br />

conjuntura extraordinàriament favorable que ell va<br />

saber catalitzar amb la seva empenta i capacitat com<br />

a universitari, científic, gestor i polític. Fins i tot es<br />

pot dir, paradoxalment, que la Dictadura <strong>de</strong> Primo <strong>de</strong><br />

Rivera va reforçar la trajectòria <strong>de</strong>l Bosch arqueòleg,<br />

en sostraure’l <strong>de</strong>l control <strong>de</strong> la SHA, i, amb la seva<br />

caiguda, va afavorir <strong>de</strong>sprés el consegüent reforçament<br />

<strong>de</strong>l republicanisme d’esquerres —el Noucentisme <strong>de</strong><br />

masses en expressió d’Ucelay Da Cal— i la seva politització<br />

personal. Res no tornarà a ser igual en la<br />

seva segona vida.<br />

La seva exuberància vital, la capacitat comunicativa<br />

i la voluntat divulgadora van fer d’en Bosch<br />

Gimpera una persona que, al seu prestigi en els cenacles<br />

arqueològics internacionals, afegia popularitat<br />

i influència en la societat catalana. En aquest sentit,<br />

rellegim la polèmica amb Josep Pla, re<strong>de</strong>scoberta per<br />

Francesc Gràcia fa uns anys (2001). L’escriptor empordanès<br />

en 1923 en un “bouta<strong>de</strong>” (“Devolvednos el<br />

buen humor!”, La Publicitat, 7 <strong>de</strong> setembre <strong>de</strong> 1923)<br />

havia afirmat que “… la ciencia más integralmente<br />

idiota es este excremento profesoral y germánico<br />

<strong>de</strong> la Prehistoria” i, quatre anys <strong>de</strong>sprés, en relació<br />

amb l’escàndol internacional sobre les falsificacions<br />

<strong>de</strong> Glozel, tornava a carregar i es referia a l’episodi,<br />

dient que havia tingut, anys enrere, la <strong>de</strong>sgràcia i “la<br />

gosadia d’anar contra el corrent” i escriure un article<br />

sobre la prehistòria i aquells personatges pintorescs<br />

i avorrits (“Respectem, almenys, els savis”, La Publicitat,<br />

30 <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 1927). L’anècdota, avui<br />

curiosa i divertida, posa clarament en relleu dues<br />

coses: la popularitat d’en Bosch i els prehistoriadors<br />

entre la burgesia catalana i la consciència <strong>de</strong> grup,<br />

manifesta en la seva reacció a l’exabrupte. Aquesta<br />

omnipresència <strong>de</strong>ls arqueòlegs-prehistoriadors es<br />

reflectí en un altre <strong>de</strong>bat, en aquest cas, amb els<br />

246 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

col·legues historiadors, provocat per l’escrit d’Antoni<br />

Rovira i Virgili “La gran pietat <strong>de</strong> la nostra història”<br />

(1924), <strong>de</strong>manant vocacions per a l’empobrida recerca<br />

historicoarxivística. La intervenció en la polèmica <strong>de</strong><br />

Ferran Sol<strong>de</strong>vila aclaria les coses: ell creia, certament,<br />

més important la investigació històrica i malveia un<br />

tracte <strong>de</strong>sigual en l’Institut d’Estudis Catalans, però<br />

la raó <strong>de</strong> la puixança <strong>de</strong> la prehistòria era fruit <strong>de</strong>l<br />

mèrit d’en Bosch i <strong>de</strong>l <strong>de</strong>mèrit <strong>de</strong>ls historiadors.<br />

Les conclusions d’aquestes polèmiques, prestigi i<br />

visibilitat social i consciència <strong>de</strong> grup ens porten a<br />

un altre tema: ¿es pot o no parlar d’Escola d’Arqueo-<br />

logia Catalana o d’Escola <strong>de</strong> Barcelona? La qüestió<br />

sembla inevitable en qualsevol aproximació al llegat<br />

d’en Bosch, per més que ens sembli força ociosa. La<br />

resposta <strong>de</strong>pendrà en darrera instància <strong>de</strong> què entenem<br />

per Escola, però creiem que és més significatiu<br />

que el nombre d’alumnes o tesis doctorals llegi<strong>de</strong>s,<br />

consi<strong>de</strong>rar aspectes com: la consolidació <strong>de</strong>ls estudis<br />

<strong>de</strong> prehistòria i arqueologia, obra feta i institucionalització;<br />

la projecció social i internacional assolida;<br />

la capacitat per formar <strong>de</strong>ixebles i promocionar-los<br />

acadèmicament; la consciència <strong>de</strong> pertinença <strong>de</strong>ls<br />

membres i la percepció social <strong>de</strong>l grup, <strong>de</strong>ls prehistoriadors;<br />

la pròpia visió d’en Bosch, que celebrà anys<br />

<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’exili com un triomf <strong>de</strong> l’escola les<br />

càtedres <strong>de</strong> Joan Maluquer <strong>de</strong> Motes, Pere <strong>de</strong> Palol i<br />

Miquel Tarra<strong>de</strong>ll, i l’autoconsi<strong>de</strong>ració <strong>de</strong>ls continuadors<br />

com a <strong>de</strong>ixebles o, en paraules <strong>de</strong> Miquel Tarra<strong>de</strong>ll,<br />

epígons. De totes maneres és evi<strong>de</strong>nt el trencament<br />

radical que suposà la victòria franquista i l’exili <strong>de</strong>l<br />

mestre, i que la reafirmació i continuïtat reivindica<strong>de</strong>s<br />

coexisteixen amb les diferents trajectòries personals i<br />

es barregen amb la pugna per l’herència <strong>de</strong> Martín<br />

Almagro. Joan Maluquer <strong>de</strong> Motes sempre consi<strong>de</strong>rà<br />

la creació l’any 1959 <strong>de</strong> l’Institut d’Arqueologia<br />

i Prehistòria <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Barcelona com la<br />

recuperació institucional <strong>de</strong> l’Escola i celebrà el seu<br />

50è aniversari dotant-la <strong>de</strong>l seu propi òrgan d’expressió,<br />

la revista Pyrenae, l’any 1965.<br />

Sorprèn que el llibre, en la valoració —la “<strong>de</strong>smitificació”<br />

si es vol— <strong>de</strong> l’obra d’en Bosch, no afronti<br />

l’aportació científica, i més sent l’autor arqueòleg i<br />

catedràtic <strong>de</strong> prehistòria <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Barcelona.<br />

Potser respon a la tendència a estar més atent<br />

a les peripècies <strong>de</strong> la trajectòria <strong>de</strong>l personatge que<br />

al <strong>de</strong>bat d’i<strong>de</strong>es; potser —encara que no es diu— al<br />

fet que la producció científica, el mèto<strong>de</strong> i les teories<br />

d’en Bosch van ser objecte <strong>de</strong> l’esplèndida edició d’en<br />

Jordi Corta<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> l’Etnologia <strong>de</strong> la Península Ibèrica,<br />

més substanciosa pel que fa a la teoria i el mèto<strong>de</strong><br />

arqueològic d’en Bosch i més atenta al context i<strong>de</strong>ològic<br />

i cultural (2003). Un bon exemple <strong>de</strong>l que diem<br />

l’ofereix la menció <strong>de</strong> Gracia a l’informe crític que<br />

Vere Gordon Chil<strong>de</strong> envià a Julian Huxley en 1948,<br />

quan aquest preparava un dossier per a cobrir el lloc<br />

<strong>de</strong> cap <strong>de</strong> la Division of Philosophy and Humanistic<br />

Studies <strong>de</strong>l Department of Cultural Activities <strong>de</strong> la<br />

UNESCO. Chil<strong>de</strong> pensa que és molt adient per al càrrec<br />

per les seves qualitats personals, malgrat consi<strong>de</strong>rar<br />

que “les seves teories arqueològiques eren <strong>de</strong>plorables”.<br />

Certament no es podia esperar una altra cosa<br />

<strong>de</strong>l més gran prehistoriador europeu <strong>de</strong> la primera<br />

meitat <strong>de</strong>l segle xx, capficat en la construcció d’una<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

arqueologia i una prehistòria alternatives <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la<br />

seva personal aplicació <strong>de</strong>l marxisme i que acabava<br />

<strong>de</strong> publicar History (1947). No en va, Bosch era un<br />

continuador <strong>de</strong> l’escola historicocultural alemanya<br />

fundada per Gustav Kossinna, i<strong>de</strong>es a les quals fou<br />

fi<strong>de</strong>l fins al final <strong>de</strong> la seva vida. Però l’opinió <strong>de</strong><br />

Chil<strong>de</strong>, a qui la preocupació constant pels orígens<br />

i les continuïtats ètniques <strong>de</strong>ls pobles produiria esgarrifances,<br />

en lloc <strong>de</strong> quedar reduïda a la condició<br />

d’anècdota curiosa, podia haver estat l’oportunitat<br />

per a situar el seu pensament arqueològic en el marc<br />

<strong>de</strong> l’arqueologia europea. Bosch, per la seva banda,<br />

tampoc no tenia especial estima per l’australià, les<br />

seves “revolucions”, les interpretacions marxistes i<br />

seves cultures <strong>de</strong>fini<strong>de</strong>s per diferents economies, en<br />

lloc d’atendre les diferències entre els pobles.<br />

De nou és necessari encarar la reflexió crítica a<br />

una vida partida dràsticament en dos. Bosch Gimpera<br />

és l’arqueòleg espanyol més important <strong>de</strong> la<br />

primera meitat <strong>de</strong>l segle xx i durant les dèca<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong>ls anys 1910, 1920 i 1930 farà les seves aportacions<br />

fonamentals: introducció <strong>de</strong>l mèto<strong>de</strong> científic <strong>de</strong><br />

matriu alemanya i consolidació <strong>de</strong>ls estudis <strong>de</strong> pre<br />

i protohistòria a Catalunya i Espanya; institucionalització<br />

<strong>de</strong> l’arqueologia catalana; projecció i prestigi<br />

internacional (organització a Barcelona <strong>de</strong>l IV Congrés<br />

Internacional d’Arqueologia coincidint amb l’Exposició<br />

Internacional <strong>de</strong> 1929); campanyes d’excavació al<br />

Baix Aragó (1914-1917), <strong>de</strong> fet l’únic gran projecte<br />

d’excavacions <strong>de</strong>senvolupat per Bosch en tota la seva<br />

vida, tret d’intervencions menors a Empúries i Can<br />

Missert, Terrassa; coedició amb Adolf Schulten <strong>de</strong><br />

les Fontes Hispaniae Antiquae (a partir <strong>de</strong> 1922), i<br />

publicació <strong>de</strong> la seva obra més important, l’Etnologia<br />

<strong>de</strong> la Península Ibèrica (1932), a més <strong>de</strong> ser un <strong>de</strong>ls<br />

impulsor <strong>de</strong> la renovació <strong>de</strong> l’ensenyament universitari<br />

i realitzar una important tasca en la protecció <strong>de</strong>l patrimoni<br />

cultural durant la guerra civil. També durant<br />

aquests anys formularà les seriacions i les propostes<br />

interpretatives científicament més suggeridores sobre<br />

la cultura ibèrica (1913-1915), sobre el calcolític i<br />

el bronze mediterrani i peninsular (1920), sobre el<br />

neolític i l’eneolític francès (1925-1927), exposarà<br />

la interpretació <strong>de</strong> la realitat multicultural indígena<br />

preromana (1932) i la teoria <strong>de</strong> les “superestructures<br />

polítiques” (1937) o el vas campaniforme (1940). Avui<br />

no té sentit plantejar-se, posem per cas, l’encert o<br />

<strong>de</strong>sencert <strong>de</strong> les seves propostes sobre l’existència<br />

<strong>de</strong> dos vells ingredients ètnics originaris, pirinenc i<br />

capsià, la cronologia <strong>de</strong> l’art llevantí, la procedència<br />

d’Almeria <strong>de</strong>ls sepulcres <strong>de</strong> fossa, la cultura <strong>de</strong> les<br />

coves, la cronotipologia <strong>de</strong> vas campaniforme, les<br />

ona<strong>de</strong>s cèltiques, la filiació grega <strong>de</strong> la civilització<br />

ibèrica, la major antiguitat <strong>de</strong> la ceràmica ibèrica<br />

amb <strong>de</strong>coració figurada o l’existència <strong>de</strong> pobles ibers<br />

i no ibers al nord <strong>de</strong> l’Ebre i es pot afirmar que el<br />

seu interès és més aviat historiogràfic. El que cal per<br />

valorar-les és tenir clar que els referents comparatius<br />

són, per entendre’ns, Mo<strong>de</strong>sto Lafuente, els germans<br />

Louis i Henri Siret, Adolph Furtwängler, Pierre Paris,<br />

José Ramón Mélida, Manuel Gómez Moreno, o, més<br />

endavant, l’arqueologia <strong>de</strong>l franquisme, en el temps<br />

<strong>de</strong> les aventures i <strong>de</strong>sventures <strong>de</strong>ls ibers i, a tot estirar,<br />

fins la Historia <strong>de</strong> España <strong>de</strong> Ramón Menén<strong>de</strong>z<br />

247


Pidal (1947-1952), culminació <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong>, encara en<br />

la línia <strong>de</strong>l nacionalisme unitarista <strong>de</strong> Juan Cabré,<br />

Marqués <strong>de</strong> Cerralbo, l’esmentat Gómez Moreno,<br />

Julio Martínez Santaolalla o Martín Almagro, però<br />

<strong>de</strong>sempallegada <strong>de</strong> la retòrica feixista i assumint un<br />

plantejament positivista i pragmàtic que va permetre<br />

continuar disparant contra Bosch i, a la vegada, reunir<br />

els millors col·laboradors possibles: Joan Maluquer <strong>de</strong><br />

Motes, Martín Almagro, Miquel Tarra<strong>de</strong>ll, Domingo<br />

Fletcher, Emeterio Cuadrado, Blas Taracena, Fe<strong>de</strong>rico<br />

Wattenberg, Antonio García y Bellido, Julio Caro<br />

Baroja, i amb ells noves i<strong>de</strong>es, com en el cas <strong>de</strong>l<br />

primer <strong>de</strong>ls citats, per a qui les diferències culturals<br />

ja no es basaven en la component ètnica i els canvis<br />

respondrien a fenòmens d’aculturació tant o més que<br />

als moviments migratoris.<br />

Bosch Gimpera fonamentà bona part <strong>de</strong>l seu prestigi<br />

en les campanyes d’excavació al Baix Aragó. El<br />

seu mèto<strong>de</strong> sobre el terreny consistí en excavacions<br />

extensives i una documentació basada en el diari<br />

i fitxes d’inventari. No es pot parlar d’excavacions<br />

estratigràfiques i, com va <strong>de</strong>mostrar fa molts anys<br />

Enric Sanmartí, els jaciments tendien a ser i<strong>de</strong>ntificats<br />

amb una única fase, coinci<strong>de</strong>nt amb la més ben<br />

representada. En realitat, Bosch era un arqueòleg <strong>de</strong><br />

gabinet que <strong>de</strong>stacà per la seva capacitat per treballar<br />

quantitats ingents <strong>de</strong> documentació arqueològica i<br />

bibliogràfica internacional, així com per la seva enorme<br />

capacitat per elaborar grans síntesis. La lectura<br />

històrica <strong>de</strong> la documentació arqueològica es basava<br />

en la contrastació crítica <strong>de</strong> les fonts escrites.<br />

Bosch fou fi<strong>de</strong>l fins als darrers anys al bagatge teòric<br />

que li va proporcionar <strong>de</strong> jove l’escola historicocultural<br />

alemanya. L’origen i la difusió <strong>de</strong>ls pobles es podia<br />

rastrejar i<strong>de</strong>ntificant les seves cultures materials, les<br />

cultures arqueològiques permetien i<strong>de</strong>ntificar pobles,<br />

les evolucions tipològiques mostraven la continuïtat<br />

i les migracions explicaven els canvis; cronologies,<br />

tipologies, paral·lels, mapes i fletxes eren les seves<br />

eines <strong>de</strong> treball. La prehistòria europea va continuar<br />

sent difusionista fins la irrupció <strong>de</strong>l carboni 14 i les<br />

calibracions radiocarbòniques i l’arqueologia processual,<br />

però l’enfocament ecològic <strong>de</strong> Graham Clark i el “realista”<br />

<strong>de</strong> Vere Gordon Chil<strong>de</strong> ja anunciaven dèca<strong>de</strong>s<br />

abans els nous corrents <strong>de</strong> pensament materialista i<br />

cientifista que qüestionarien la història cultural positivista,<br />

l’arqueologia normativa i el difusionisme. Ens<br />

referim a l’esclat <strong>de</strong> la New Archaeology que Bosch, els<br />

darrers anys <strong>de</strong> la seva segona vida, acolliria, com el<br />

carboni 14, amb escepticisme consi<strong>de</strong>rant-los tan sols<br />

noves aproximacions als problemes i nous mèto<strong>de</strong>s.<br />

De fet, avui, l’etnicitat —i l’etnogènesi— torna a interessar,<br />

però no <strong>de</strong>finida sobre la component racial,<br />

sinó com a unitat cultural i consciència i<strong>de</strong>ntitària,<br />

trets que no són immutables sinó resultat <strong>de</strong>l procés<br />

històric; i el concepte <strong>de</strong> “cultura arqueològica”<br />

o “grup arqueològic” ha tingut un llarg recorregut,<br />

reformulat <strong>de</strong>s <strong>de</strong> posicions normatives, marxistes o<br />

processuals, i continua sent un instrument conceptual<br />

vigent, si bé alliberat <strong>de</strong> la seva equivalència a<br />

poble, pas que Bosch no arribà a fer mai. A Mèxic,<br />

va continuar els seus estudis tipològics i comparatius<br />

sobre materials lítics i ceràmics. Les civilitzacions<br />

americanes eren vistes com el resultat <strong>de</strong> préstecs<br />

Recensions<br />

culturals provinents <strong>de</strong>l Vell Continent, migracions,<br />

origen asiàtic, relacions transpacífiques... Així, com ha<br />

recordat Jordi Corta<strong>de</strong>lla, proposava un origen siberià<br />

a l’art rupestre <strong>de</strong> les diferents regions americanes<br />

o la possible existència <strong>de</strong> pintures paleolítiques a<br />

Mèxic o <strong>de</strong> relacions entre certa ceràmica equatoriana<br />

i un <strong>de</strong>terminat estil japonès; i en les seves grans<br />

síntesis aplicava l’esquema <strong>de</strong> les superestructures a<br />

la història americana.<br />

Francesc Gracia consi<strong>de</strong>ra amb encert “cumbre<br />

y a la vez resumen <strong>de</strong> su pensamiento” la tesi més<br />

potent formulada per Bosch Gimpera, la tesi <strong>de</strong> les<br />

superestructures (romana, visigòtica, califal, Habsburgs<br />

i Borbons), exposada per primer cop a la cèlebre<br />

lliçó inaugural <strong>de</strong>l curs 1937-1938 a la Universitat<br />

<strong>de</strong> València —aleshores capital provisional <strong>de</strong> la República—,<br />

una reflexió intel·lectual sobre la història<br />

d’Espanya fonamentada en la cèlebre Etnologia <strong>de</strong> la<br />

Península Ibèrica, que presenta l’Estat com una realitat<br />

política sobreimposada i opressora secular <strong>de</strong>ls<br />

pobles. En confrontació amb la concepció unitària i<br />

uniformista <strong>de</strong>l nacionalisme espanyol, <strong>de</strong>nuncia la<br />

confusió entre Castella i Espanya i fa la més sòlida<br />

i elaborada <strong>de</strong> les propostes <strong>de</strong> les nacionalitats perifèriques<br />

(basca, gallega, andalusa) a la recerca <strong>de</strong><br />

les arrels diferencia<strong>de</strong>s i <strong>de</strong> la seva pròpia història.<br />

El tuf essencialista o les al·lusions ètniques que s’han<br />

utilitzat per <strong>de</strong>squalificar la tesi d’en Bosch o reduir<br />

el seu valor a poc menys que el d’una curiositat<br />

historiogràfica, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l nostre punt <strong>de</strong> vista, són el<br />

peatge als paradigmes dominants durant el primer<br />

quart <strong>de</strong>l segle xx. Català, republicà i fe<strong>de</strong>ralista,<br />

Bosch és el paradigma <strong>de</strong>l científic compromès amb<br />

un projecte social i polític, <strong>de</strong> l’investigador que busca<br />

legitimar en la recerca històrica les seves conviccions<br />

polítiques. Bosch creia en el valor <strong>de</strong>l passat com a<br />

eina per entendre i transformar el present i la lliçó<br />

que treia <strong>de</strong>l seu estudi era concloent: la irreductible<br />

diversitat d’Espanya i el fracàs <strong>de</strong> la uniformitat. La<br />

seva visió d’una Espanya multinacional, con<strong>de</strong>mnada<br />

a entendre’s o a no ser, era compartida per gegants<br />

<strong>de</strong> la intel·lectualitat catalana <strong>de</strong> la segona meitat<br />

<strong>de</strong>l segle xix i primer terç <strong>de</strong>l xx <strong>de</strong> sensibilitats<br />

polítiques tan diferents com Valentí Almirall, Víctor<br />

Balaguer, Francesc Pi i Margall, Joan Maragall, Carles<br />

Pi i Sunyer, Lluís Companys, Antoni Rovira i Virgili<br />

o Lluís Nicolau d’Olwer, que, cadascun a la seva<br />

manera, cercaven l’encaix i resoldre la contradicció:<br />

“<strong>de</strong>sig d’unió i impossibilitat d’amalgama”, en paraules<br />

d’aquest darrer. Ja a l’exili, durant la dècada <strong>de</strong>ls<br />

quaranta, Bosch va escriure nombroses vega<strong>de</strong>s —més<br />

<strong>de</strong> vuitanta articles!— sobre Espanya i el projecte fe<strong>de</strong>ral.<br />

Més <strong>de</strong> setanta anys <strong>de</strong> franquisme, monarquia<br />

i constitució unitarista i uniformitzadora, semblen<br />

haver malbaratat <strong>de</strong>finitivament aquest corrent <strong>de</strong><br />

pensament polític català fe<strong>de</strong>ralista.<br />

El compromís civicopolític és una constant en la<br />

trajectòria vital <strong>de</strong> Pere Bosch Gimpera, al final convertit,<br />

gairebé, en una irrenunciable mostra <strong>de</strong> fi<strong>de</strong>litat<br />

tossuda en els gestos <strong>de</strong> significació simbòlica. Per<br />

això sorprenen afirmacions que semblen <strong>de</strong>stina<strong>de</strong>s a<br />

projectar ombres. El treball universitari, institucional<br />

i públic, la tasca científica d’extensió cultural i difusió<br />

248 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

social són in<strong>de</strong>striables. Un home com ell, compromès<br />

amb el seu temps i conscient que la institucionalització<br />

<strong>de</strong> l’arqueologia era indispensable per al seu<br />

<strong>de</strong>senvolupament científic, no ignorava els avantatges<br />

d’assumir <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s posicions i responsabilitats per<br />

a aconseguir-ho. Però sembla molt simple presentar<br />

un Bosch pragmàtic, quasi cínic, a qui no importa<br />

res més que allò que afectava els seus interessos o<br />

que va entrar en política per a fomentar la creació<br />

d’un museu d’arqueologia <strong>de</strong>sglossat <strong>de</strong>l Museu d’Art,<br />

per més que aquesta imatge semblin avalar-la afirmacions<br />

<strong>de</strong>l seu propi fill Carles o d’en Lluís Pericot.<br />

Tampoc no s’entén gaire el darrer capítol <strong>de</strong>l llibre,<br />

“El mite <strong>de</strong>l resistent antifranquista (1970-1974)”, amb<br />

un títol tant gratuït com injustificat. Res <strong>de</strong>l que ve<br />

a continuació té a veure amb l’enunciat, si el que<br />

lector espera són narracions fabuloses contraposa<strong>de</strong>s<br />

a la vida real. En realitat, es barregen episodis <strong>de</strong>ls<br />

darrers anys <strong>de</strong> la seva vida, l’acceptació i els intents<br />

d’assimilació per part <strong>de</strong>l tardofranquisme espanyol<br />

i català i referències a les i<strong>de</strong>es polítiques conservadores<br />

<strong>de</strong>l vell liberal, sigui sobre els anarquistes, els<br />

comunistes i comunistoi<strong>de</strong>s, les revoltes estudiantils o<br />

la matança <strong>de</strong> la plaça <strong>de</strong> les Tres Cultures <strong>de</strong> 1968,<br />

però res que qüestioni les conviccions republicanes<br />

i antifranquistes <strong>de</strong> qui es negà sempre a tornar<br />

a Espanya en vida <strong>de</strong>l dictador i es convertí en el<br />

darrer amnistiat <strong>de</strong>ls exiliats (govern <strong>de</strong> José María<br />

Aznar en 1995).<br />

Emili Junyent<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

ejunyent@historia.udl.cat<br />

Álvarez Vidaurre, Ester (2011). Historia <strong>de</strong><br />

la percepción <strong>de</strong>l megalitismo en Navarra y<br />

Guipúzcoa. Aproximación a una biografía <strong>de</strong><br />

sus monumentos. Ediciones Universidad <strong>de</strong><br />

Navarra, S.A. (EUNSA). Pamplona. 369 págs.<br />

+ 1 anexo. ISBN: 978-84-313-2778-1.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

El llibre constitueix una versió parcial <strong>de</strong> la tesi<br />

doctoral <strong>de</strong> l’autora, <strong>de</strong>fensada a la Universitat <strong>de</strong><br />

Navarra l’any 2007 i dirigida per la Dra. María Amor<br />

Beguiristain. S’estructura en dos capítols: el primer,<br />

més extens, se centra en la “Reutilización física <strong>de</strong> los<br />

monumentos”; el segon, en “La consi<strong>de</strong>ración actual<br />

<strong>de</strong>l megalitismo”. Es completa amb unes conclusions<br />

i els corresponents ín<strong>de</strong>xs <strong>de</strong> les fonts documentals<br />

utilitza<strong>de</strong>s, bibliografia, mapes, noms i matèries.<br />

Clou l’obra una extensa taula sintètica amb més <strong>de</strong><br />

1.500 jaciments, que recull tots els megàlits, menhirs<br />

i grans tombes existents en l’àrea estudiada (alguns<br />

agrupats en una sola fitxa), assenyalant els que han<br />

estat objecte <strong>de</strong> reutilitzacions, retinguts en el treball.<br />

Representa una tercera part i escaig <strong>de</strong>l total.<br />

L’enfocament <strong>de</strong>l treball és sens dubte molt interessant<br />

i constitueix una innovadora aportació en<br />

el context <strong>de</strong>ls estudis sobre megalitisme peninsular.<br />

Com la mateixa autora assenyala, les bases teòriques<br />

<strong>de</strong> partida es fonamenten en el constructivisme aplicat<br />

a la fenomenologia <strong>de</strong>l paisatge i en la teoria <strong>de</strong><br />

la percepció literària, <strong>de</strong>senvolupa<strong>de</strong>s especialment<br />

en l’àmbit anglosaxó a partir d’investigadors com<br />

Richard Bradley o Cornelius Holtorf (autor al qual es<br />

remet amb insistència), i a la península per Marcos<br />

Martinón-Torres, entre altres. Es pretén, en <strong>de</strong>finitiva,<br />

una consi<strong>de</strong>ració <strong>de</strong>l megalitisme que <strong>de</strong>scarta l’anàlisi<br />

tradicional estrictament arqueològica <strong>de</strong>ls monuments,<br />

i se centra en la percepció que al llarg <strong>de</strong>ls temps<br />

n’han tingut les diferents comunitats, palesa en els<br />

múltiples tipus <strong>de</strong> reutilitzacions als quals han estat<br />

sotmesos. Es construeix d’aquesta manera una “biografia”<br />

<strong>de</strong> cada megàlit, en la línia <strong>de</strong>l que es coneix<br />

com la life-history o reception-history.<br />

Com indica el títol, l’estudi se centra en les províncies<br />

<strong>de</strong> Navarra i Guipúscoa, la qual cosa mutila<br />

una visió geogràficament més coherent <strong>de</strong>l conjunt<br />

<strong>de</strong> la vall <strong>de</strong> l’Ebre i els Pirineus occi<strong>de</strong>ntals, però<br />

que es justifica pel gran volum d’informació ja existent<br />

en aquestes zones i la impossibilitat d’abastar<br />

les àrees properes en el marc temporal que exigeix<br />

la realització d’una tesi doctoral, així com pel major<br />

coneixement d’aquestes àrees <strong>de</strong> l’autora, fet que ella<br />

mateixa explica.<br />

Val a dir, no obstant això, que els estudis anteriors<br />

similars existents en la bibliografia arqueològica eren<br />

generalment <strong>de</strong> caràcter monogràfic o referits a petits<br />

conjunts <strong>de</strong> monuments i normalment centrats en<br />

reutilitzacions puntuals durant un perío<strong>de</strong> <strong>de</strong>terminat.<br />

En aquest sentit, és el primer treball que afronta<br />

aquesta problemàtica <strong>de</strong>s d’una perspectiva diacrònica,<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Prehistòria recent fins a l’actualitat, i en<br />

un espai geogràfic tan extens.<br />

Metodològicament, l’autora <strong>de</strong>senvolupa en la seva<br />

recerca una aproximació interdisciplinària <strong>de</strong>l màxim<br />

interès, que combina les da<strong>de</strong>s arqueològiques,<br />

bibliografia teòrica especialitzada, bibliografia <strong>de</strong> les<br />

diferents èpoques històriques, arxivística, etnologia i<br />

l’anàlisi <strong>de</strong> l’ús actual <strong>de</strong>ls monuments a partir <strong>de</strong>l<br />

seu tractament en el mitjans <strong>de</strong> comunicació, la seva<br />

gestió i difusió cultural, així com enquestes orals a<br />

visitants <strong>de</strong>ls jaciments.<br />

En el primer capítol, el recull <strong>de</strong> les reutilitzacions<br />

s’estructura en quatre blocs: la Prehistòria recent,<br />

249


l’antiguitat clàssica, l’edat mitjana i l’edat mo<strong>de</strong>rna<br />

fins al segle xix.<br />

La presentació <strong>de</strong>ls jaciments s’efectua en forma<br />

<strong>de</strong> fitxa sintètica on es recullen les intervencions<br />

efectua<strong>de</strong>s, el nombre <strong>de</strong> sebollits, les datacions<br />

absolutes (si existeixen) sense calibrar i una relació<br />

<strong>de</strong>ls materials apareguts.<br />

Pel que respecta a la Prehistòria, es constata que<br />

es coneixen un total <strong>de</strong> 984 jaciments, <strong>de</strong>ls quals<br />

només 159 han estat excavats (16%). Es retenen en<br />

aquesta primera aproximació els dolmens i els túmuls.<br />

L’estudi s’en<strong>de</strong>ga amb el que l’autora anomena<br />

“fenomen” campaniforme. El treball elu<strong>de</strong>ix qualsevol<br />

<strong>de</strong>bat sobre la periodització <strong>de</strong>l megalitisme i,<br />

seguint bàsicament les propostes d’Ángel Armendáriz<br />

i Teresa Andrés, consi<strong>de</strong>ra que la seva aparició es<br />

produeix durant la segona meitat <strong>de</strong>l IV mil·lenni<br />

(neolític avançat), que vers el 2500 aC (transició al<br />

calcolític) es constata una aturada en la construcció<br />

<strong>de</strong>ls megàlits i apareixen nous tipus, i que entre el<br />

2000 aC i el 1800 aC (calcolític ple) es <strong>de</strong>senvolupa<br />

la fase campaniforme. Aparentment, durant aquest<br />

moment no existeix en el País Basc i Navarra cap<br />

indici <strong>de</strong> noves construccions megalítiques, per la<br />

qual cosa la presència <strong>de</strong> materials campaniformes<br />

s’associa amb reutilitzacions <strong>de</strong> tombes ja existents.<br />

Aquest fenomen, tot i que el <strong>de</strong>bat està latent, contrasta<br />

amb les evidències contràries tant a Europa<br />

com a la resta <strong>de</strong> la Península.<br />

S’analitzen un total <strong>de</strong> 29 casos i es recullen alguns<br />

exemples puntuals en zones properes (Àlaba, la Rioja,<br />

Pirineus atlàntics, Osca), sense cap referència als<br />

casos catalans. Pel que respecta a les interpretacions,<br />

l’autora es remet a les propostes existents en la bibliografia<br />

peninsular. S’inclina per consi<strong>de</strong>rar que no es<br />

tracta d’una pràctica intrusiva i que en <strong>de</strong>finitiva la<br />

seva reutilització palesa una transformació <strong>de</strong>l ritual<br />

funerari primitiu (ara amb tendència cap a l’enterrament<br />

individual) amb un contingut simbòlic diferent.<br />

Així doncs, els enterraments campaniformes cal llegir-los<br />

en clau d’un incipient procés <strong>de</strong> jerarquització<br />

social en què el tractament <strong>de</strong>l difunt acompanyat<br />

d’aixovars és més important que la mateixa tomba.<br />

El fet que alguns “personatges” siguin enterrats en<br />

un megàlit podria significar també una voluntat <strong>de</strong><br />

reivindicar un vincle amb llinatges ancestrals com<br />

a forma <strong>de</strong> legitimació <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r. És el que Brian<br />

Hay<strong>de</strong>n ha anomenat “genealogies fictícies”, tal com<br />

remarca l’autora.<br />

Durant l’edat <strong>de</strong>l bronze, els exemples <strong>de</strong> reutilitzacions<br />

es redueixen a dotze casos, alguns d’ells<br />

dubtosos i sense enterrament. La lectura d’aquestes<br />

freqüentacions esporàdiques, <strong>de</strong> les quals el treball<br />

recull paral·lels provinents <strong>de</strong>l conjunt <strong>de</strong> la península,<br />

en un context en el qual les pràctiques funeràries<br />

(coves, fosses…) presenten una gran variabilitat,<br />

s’efectua seguint els paràmetres <strong>de</strong> tipus social <strong>de</strong><br />

la fase anterior, afegint-hi una nova possibilitat. La<br />

investigadora no exclou, consi<strong>de</strong>rant la proposta <strong>de</strong><br />

Germán Delibes referida als enterraments <strong>de</strong> la Meseta<br />

d’aquesta època, que puguin tractar-se <strong>de</strong> dipòsits<br />

votius. Malauradament, el registre arqueològic <strong>de</strong><br />

Recensions<br />

què disposa no li permet pronunciar-se sobre el seu<br />

caràcter funerari o votiu. El mateix succeeix pel que<br />

respecta als tres exemples que presenta, pertanyents<br />

a l’edat <strong>de</strong>l ferro.<br />

Quant a l’antiguitat clàssica, recull també tres casos<br />

més amb presència <strong>de</strong> materials romans. Davant la<br />

impossibilitat d’interpretar el seu significat dins o a<br />

les rodalies <strong>de</strong>ls dolmens, l’autora se centra a recordar<br />

que en diferents indrets <strong>de</strong> la península i França el<br />

fenomen <strong>de</strong> la freqüentació <strong>de</strong>ls megàlits en època<br />

romana també es produeix, i <strong>de</strong>staca que ocasionalment<br />

s’utilitzen tant amb caràcter sagrat (tombes,<br />

possibles santuaris…) com habitacional.<br />

L’edat mitjana és un <strong>de</strong>ls apartats més treballats,<br />

tot i que les restes <strong>de</strong> materials medievals existents<br />

són escadusseres i amb contextos poc <strong>de</strong>finits. No<br />

obstant això, l’autora posa esment a remarcar que<br />

durant aquest perío<strong>de</strong>, tant a la península com a<br />

Europa, s’han produït encara reutilitzacions funeràries<br />

<strong>de</strong> megàlits. Analitza també la nova percepció que el<br />

cristianisme va comportar respecte aquests monuments,<br />

començant pel treball pioner <strong>de</strong> Glyn Daniel.<br />

El procés d’apropiació <strong>de</strong>ls símbols pagans per la<br />

nova religió s’efectuà <strong>de</strong> múltiples maneres: <strong>de</strong>strucció,<br />

assimilació mitjançant la superposició <strong>de</strong> noves<br />

esglésies o construcció a les rodalies i també amb<br />

l’apropiació física directa que comporta el gravat o<br />

escultura <strong>de</strong> creus en alguns menhirs o lloses. Recull<br />

igualment la influència que el cristianisme va tenir<br />

en la toponímia que ha perdurat fins avui <strong>de</strong> molts<br />

d’aquests monuments, vinculada a noms <strong>de</strong> verges i<br />

sants o al diable.<br />

Inci<strong>de</strong>ix especialment en la funció històrica <strong>de</strong><br />

megàlits i menhirs com a fites territorials: “megalitos<br />

<strong>de</strong> término”. Aquí efectua una intensa recerca basada<br />

en les fons documentals (diplomàtica i arxivística) per<br />

arribar a la conclusió que, si bé actualment alguns<br />

megàlits coinci<strong>de</strong>ixen amb marques territorials entre<br />

propietats, termes municipals o fronteres, aquesta<br />

funció està poc <strong>de</strong>finida durant èpoques anteriors<br />

en les fonts escrites, contràriament als resultats que<br />

Marcos Martinón-Torres obté a Galícia.<br />

Clou aquest primer capítol un recull <strong>de</strong>ls usos<br />

més pragmàtics <strong>de</strong>ls megàlits en època mo<strong>de</strong>rna i<br />

el segle xix. Es valora així el seu reaprofitament en<br />

les feines <strong>de</strong>l camp (cabanes <strong>de</strong> pastor o magatzems<br />

agrícoles), com a pedreres, emplaçaments cinegètics<br />

(colomars) i <strong>de</strong> cacera i fins i tot com a emplaçaments<br />

bèl·lics. Finalment, s’analitzen els motius i agents<br />

que han provocat la <strong>de</strong>strucció parcial o total <strong>de</strong>ls<br />

monuments; <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les tasques agrícoles i forestals<br />

o la construcció d’infraestructures, fins a les accions<br />

<strong>de</strong> clan<strong>de</strong>stins i actuacions vandàliques. Se’n remarca<br />

també la funció puntual com a llocs <strong>de</strong> reunió pastoral<br />

(cas <strong>de</strong>l dolmen <strong>de</strong> Belabarce, Isaba, Navarra)<br />

o per a l’emplaçament <strong>de</strong> punts geodèsics.<br />

La segona part <strong>de</strong>l llibre, menys extensa, se centra<br />

en el tractament <strong>de</strong>l megalitisme per part <strong>de</strong> la<br />

societat contemporània. Es presenta, primer que res,<br />

la sensibilització que el fenomen ha experimentat<br />

per part <strong>de</strong> l’administració, reflectida en els diferents<br />

tipus <strong>de</strong> protecció establerts per les lleis <strong>de</strong>l<br />

250 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

Patrimoni Cultural Basc i <strong>de</strong>l Patrimoni Cultural <strong>de</strong><br />

Navarra. S’indica també la seva presència ocasional<br />

en la pintura, la literatura o la música con a font<br />

d’inspiració artística. Es recullen, sense presentar-les,<br />

algunes iniciatives en l’àmbit <strong>de</strong> l’educació orienta<strong>de</strong>s<br />

a estudiants <strong>de</strong> primària i <strong>de</strong> batxillerat o la seva<br />

presència igualment esporàdica en la publicitat, el<br />

màrqueting i el disseny.<br />

Es fa menció d’interpretacions recents <strong>de</strong> caire astronòmic<br />

com la proposta <strong>de</strong> Luis Ochoa <strong>de</strong> Zabaleza,<br />

referint-se als cromlecs pirinencs en tant que representacions<br />

<strong>de</strong> constel·lacions o el seu ús “alternatiu”<br />

per efectuar cerimònies d’enterrament, vincula<strong>de</strong>s<br />

d’alguna manera al context esotèric <strong>de</strong> l’indret.<br />

Finalment, es valoren sintèticament els resultats<br />

<strong>de</strong> diferents enquestes realitza<strong>de</strong>s durant els mesos<br />

d’estiu <strong>de</strong> 2004 a 2006 al públic visitant, centra<strong>de</strong>s<br />

en la seva percepció <strong>de</strong>ls diferents megàlits.<br />

En <strong>de</strong>finitiva, el treball aconsegueix l’objectiu inicial<br />

<strong>de</strong> presentar una “biografia” <strong>de</strong>ls megàlits a partir <strong>de</strong><br />

les seves reutilitzacions físiques, analitza<strong>de</strong>s <strong>de</strong> forma<br />

diacrònica. És una llàstima que la segona part <strong>de</strong> la<br />

tesi, centrada en les tesis i reinterpretacions, no hagi<br />

estat publicada. També s’ha <strong>de</strong> lamentar l’absència<br />

d’il·lustracions en la publicació, segurament per imperatius<br />

editorials.<br />

En qualsevol cas, reflecteix un rigorós i immens<br />

treball <strong>de</strong> recerca i constituirà un referent pel que<br />

fa a “l’arqueologia <strong>de</strong> la percepció”.<br />

Joan B. López<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

joanlopez@historia.udl.cat<br />

Moore, Tom y Armada, Xosé-Lois (eds.) (2010).<br />

Atlantic Europe in the First Millennium BC:<br />

Crossing the divi<strong>de</strong>. Oxford University Press.<br />

Oxford. xxvii + 690 págs. ISBN: 978-0-19-<br />

956795-9.<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

El libro conduce al lector por la Europa atlántica<br />

<strong>de</strong>l I milenio a.C., aquí <strong>de</strong>finida por los editores como<br />

los territorios correspondientes a Irlanda, Inglate-<br />

rra, Francia, España y Portugal. El lector se siente<br />

confortable y seguro en este viaje, por la perfecta<br />

sintonía que encuentra entre la forma y el contenido<br />

<strong>de</strong> una obra merecedora <strong>de</strong> un lugar indiscutible en<br />

las bibliotecas universitarias, centros <strong>de</strong> investigación<br />

e institutos especializados. Investigadores y estudiantes<br />

tienen a su disposición una síntesis actualizada<br />

y multifacetada sobre algunas <strong>de</strong> las principales<br />

problemáticas y líneas <strong>de</strong> investigación que, local,<br />

regional o transversalmente, constituyen el centro<br />

<strong>de</strong> la construcción actual <strong>de</strong>l conocimiento sobre el<br />

milenio que antecedió a nuestra era.<br />

Como objeto, es un libro consistente, <strong>de</strong> tapa dura,<br />

bien ejecutado, que soporta <strong>de</strong>bidamente las más <strong>de</strong><br />

700 páginas que le dan cuerpo. En términos gráficos,<br />

es igualmente a<strong>de</strong>cuado, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el formato y layout,<br />

hasta los capítulos profusamente ilustrados, es cierto<br />

que en blanco y negro, con mapas, gráficos, cuadros<br />

y un total <strong>de</strong> 141 fotografías y dibujos. El color se<br />

reservó para la cubierta, brillante, convenientemente<br />

ver<strong>de</strong> y algo oscura, como el Atlántico se nos ofrece;<br />

y como figura, la imagen <strong>de</strong>l castro <strong>de</strong> Cabo Blanco,<br />

en Asturias.<br />

La edición, acogida por la prestigiosa Oxford<br />

University Press, tiene como editores científicos a los<br />

reputados investigadores Tom Moore, <strong>de</strong> la Universidad<br />

<strong>de</strong> Durham, y Xosé-Lois Armada, <strong>de</strong>l Incipit/Consejo<br />

Superior <strong>de</strong> Investigaciones Científicas (Santiago <strong>de</strong><br />

Compostela), que coordinaron eficazmente las contribuciones<br />

<strong>de</strong> 51 investigadores, tanto seniors como<br />

júniors, <strong>de</strong> distintas nacionalida<strong>de</strong>s e instituciones<br />

(Inglaterra, Francia, Bélgica, España, Portugal, Irlanda,<br />

Estados Unidos, entre universida<strong>de</strong>s, institutos <strong>de</strong><br />

investigación, museos, arqueología <strong>de</strong> gestión, etc.).<br />

En el breve pero explicativo prefacio firmado por<br />

los editores, se hace consciente al lector <strong>de</strong>l cómo y<br />

<strong>de</strong>l porqué <strong>de</strong> este libro. La i<strong>de</strong>a surge <strong>de</strong> un congreso<br />

realizado en noviembre <strong>de</strong> 2007 en la Universidad<br />

<strong>de</strong> Durham, organizado por su Departamento <strong>de</strong><br />

Arqueología y apoyado por la Aca<strong>de</strong>mia Británica. Si<br />

bien el libro no correspon<strong>de</strong> a las actas <strong>de</strong>l referido<br />

encuentro, ya que en él no figuran algunas <strong>de</strong> las<br />

contribuciones allí presentadas, al igual que incluye<br />

otras incorporaciones, no por ello <strong>de</strong>ja <strong>de</strong> reflejar<br />

lo sucedido en esa cita, ya sea en la estructura y la<br />

organización, ya sea en la abrumadora mayoría <strong>de</strong><br />

las presentaciones y discusiones habidas, las cuales<br />

tienen eco en muchos <strong>de</strong> los textos.<br />

En ese congreso se trató <strong>de</strong> reflexionar sobre la<br />

disparidad en la investigación sobre el I milenio a.C.<br />

<strong>de</strong>sarrollada en diversos países europeos, tanto en<br />

términos teóricos como metodológicos. En ese análisis,<br />

los editores constatan que Inglaterra permanece<br />

aislada, en relación con los <strong>de</strong>más países, en dos<br />

aspectos. Por un lado, porque en ella son populares<br />

temáticas como la <strong>de</strong> la etnicidad, la i<strong>de</strong>ntidad o la<br />

agencia, menos frecuentes y muy distintas a las que<br />

predominan en Francia, la Península Ibérica y en otros<br />

países. Por otro lado, y si bien con un aislamiento<br />

relativo, tanto Inglaterra como la Península Ibérica<br />

han estado separadas <strong>de</strong> una investigación <strong>de</strong>sarrollada<br />

251


con perspectivas más englobadoras y globalizantes que<br />

se concentra sobre todo en Europa central. En cierto<br />

modo, podríamos <strong>de</strong>cir que ahí hace sentir el peso <strong>de</strong><br />

la “Vieja Europa” sobre la fragmentación geográfica<br />

<strong>de</strong> las periferias insular y peninsular.<br />

Los editores no pretendían que esta obra reflejara<br />

un <strong>de</strong>terminado paradigma teórico u ofreciera una<br />

narrativa coherente y singular. Por el contrario, procuraron,<br />

con las presencias e invitaciones dirigidas,<br />

el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> un cruce <strong>de</strong> i<strong>de</strong>as con perspectivas<br />

plurales, heterogéneo en las metodologías, en las aproximaciones<br />

teóricas, en la comparación entre distintas<br />

regiones y en la fragmentación <strong>de</strong> la investigación.<br />

Y lo consiguieron con este libro.<br />

De este diálogo plural, o únicamente <strong>de</strong>l cotejo<br />

<strong>de</strong> opiniones, dan cuenta testimonios tan diversos en<br />

las temáticas, metodologías y paradigmas como los<br />

propuestos, por ejemplo y entre otros, por William<br />

Meyer y Carole Crumley sobre los estudios <strong>de</strong> paisaje<br />

al introducir, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> una perspectiva crítica, los mo<strong>de</strong>los<br />

adaptativos, la ecología histórica, que aplican<br />

al paisaje hallstáttico <strong>de</strong>l sur <strong>de</strong> la Borgoña; por<br />

Hill o Inés Sastre, que no comparten la perspectiva<br />

monolítica <strong>de</strong> “socieda<strong>de</strong>s triangulares” en la Edad<br />

<strong>de</strong>l Hierro, esto es, <strong>de</strong> jerarquización controlada por<br />

elites guerreras; por Dimitri Mathiot, que aborda el<br />

poblamiento rural <strong>de</strong>l Noroeste <strong>de</strong> la Galia a través<br />

<strong>de</strong> una interesante perspectiva generacional y uniendo<br />

las antiguas contribuciones <strong>de</strong> Roger Agache<br />

sobre las “quintas indígenas” con las nuevas que la<br />

arqueología preventiva está sacando a la luz; por<br />

Rachel Pope e Ian Ralston, recordando qué ítems<br />

<strong>de</strong> estatus <strong>de</strong>bieron representar más al grupo que a<br />

i<strong>de</strong>ntida<strong>de</strong>s individuales; por Ian Armit, que consi<strong>de</strong>ra<br />

el mito <strong>de</strong> las cabezas cortadas como producto <strong>de</strong> la<br />

cosmología pancéltica; o incluso por Richard Hingley<br />

y su actitud crítica sobre la postura <strong>de</strong> las fuentes<br />

clásicas acerca <strong>de</strong> la <strong>de</strong>finición <strong>de</strong>l carácter <strong>de</strong> las<br />

poblaciones prerromanas.<br />

En total, son un número <strong>de</strong> 33 las contribuciones<br />

incluidas en este libro, organizado en 5 secciones<br />

principales: Landscape Studies; The Social Mo<strong>de</strong>lling<br />

of Late Bronze Age and Iron Age Societies; Continuity<br />

and Change; Rhythms of Life and Death; Exploring<br />

European Research Traditions. Cada sección está encabezada<br />

por un capítulo que ofrece un panorama<br />

general sobre el tema en cuestión, al que le suce<strong>de</strong>n<br />

las <strong>de</strong>más contribuciones, por regla general como case<br />

studies o análisis particulares. Como un aspecto menos<br />

positivo, podríamos referirnos a la no inclusión <strong>de</strong><br />

resúmenes <strong>de</strong> los diversos textos, que ayudarían al<br />

lector a orientarse ante una oferta tan rica y diversa.<br />

Estas cinco secciones son precedidas por un larguísimo<br />

texto que formalmente correspon<strong>de</strong> a la sección<br />

I, firmado por los editores científicos <strong>de</strong> la obra.<br />

Titulado Crossing the Divi<strong>de</strong>: Opening a Dialogue on<br />

Approaches to Western European First Millennium BC<br />

Studies, en él <strong>de</strong>spliegan y profundizan en un conjunto<br />

<strong>de</strong> consi<strong>de</strong>raciones sobre los diversos procesos<br />

y tradiciones arqueológicas <strong>de</strong> la investigación sobre<br />

el I milenio a.C., principalmente en las esferas <strong>de</strong><br />

influencia <strong>de</strong> los discursos académicos, y la forma en<br />

la que han actuado los países europeos, divergiendo<br />

Recensions<br />

o convergiendo, en concreto a nivel <strong>de</strong> los distintos<br />

paradigmas teóricos —consi<strong>de</strong>rados como principal<br />

elemento discordante en los estudios <strong>de</strong>l Bronce y<br />

<strong>de</strong>l Hierro—, <strong>de</strong> las diferentes agendas nacionales, o<br />

<strong>de</strong> la propia investigación enfocada a escala local y<br />

regional. Llama la atención, como ya fue señalado,<br />

el tratamiento privilegiado por parte <strong>de</strong> los investigadores<br />

británicos, <strong>de</strong> temas como la etnicidad o<br />

la i<strong>de</strong>ntidad, cuya resonancia en el continente es<br />

francamente más reducida.<br />

La discusión sobre la <strong>de</strong>finición <strong>de</strong> lo que es, o<br />

pue<strong>de</strong> ser, la Europa atlántica no es olvidada, ya sea<br />

en su alcance geográfico, ya sea en su sentido cultural,<br />

que relegan en favor <strong>de</strong> aquel. Por eso solo así<br />

se entien<strong>de</strong> que incluyan en esa Europa atlántica las<br />

franjas meridionales y mediterráneas <strong>de</strong> la Península<br />

Ibérica que, en el I milenio a.C., sin <strong>de</strong>jar <strong>de</strong> incorporar<br />

manifestaciones culturales atlánticas, estas le son<br />

manifiestamente secundarias, marginales o puntuales.<br />

Las cronologías, o mejor, las periodizaciones, no<br />

son ignoradas como tampoco lo son los fundamentos<br />

y naturaleza que las sostienen, siendo cierto que no<br />

pue<strong>de</strong> haber convergencia posible entre posiciones que<br />

abogan, por ejemplo, por una perspectiva integrada <strong>de</strong>l<br />

Bronce Final y la Edad <strong>de</strong>l Hierro, las que ven la fase<br />

final <strong>de</strong> esta última como una <strong>de</strong>capitación por parte<br />

<strong>de</strong>l Imperio Romano, o las que, reflejando <strong>de</strong> algún<br />

modo una genuina mentalidad indoeuropea, <strong>de</strong>fien<strong>de</strong>n<br />

compartimentaciones entre un periodo ‘antiguo’, un<br />

‘medio’ y un ‘final’. Sin duda, las cronologías mantie-<br />

nen un sesgo <strong>de</strong> ambigüedad y más allá <strong>de</strong> ellas o<br />

con ellas, prevalecen las temporalida<strong>de</strong>s que pue<strong>de</strong>n<br />

convertir pasado y presente en uno solo. Sea como<br />

fuere, los estudios incluidos en este volumen cubren,<br />

<strong>de</strong> hecho, todo un milenio; unos focalizados en la<br />

corta duración, otros privilegiando las diacronías, unos<br />

posicionándose en la escala macro, otros <strong>de</strong>teniéndose<br />

en casos <strong>de</strong> estudio particulares. Se recuerda todavía<br />

que el pasado, en concreto ese pasado <strong>de</strong>l I milenio<br />

a.C., es particularmente susceptible <strong>de</strong> ser manipulado<br />

para legitimar agendas políticas <strong>de</strong>l presente, no es<br />

infrecuente que en sentidos contrarios, como lo fueron<br />

la campaña <strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l Bronce, en 1993, o<br />

la exposición sobre los Celtas —La Primera Europa,<br />

en 1991. Igualmente interesante es la consi<strong>de</strong>ración<br />

<strong>de</strong>l foco <strong>de</strong> las contribuciones <strong>de</strong>l libro en términos<br />

geográficos, verificándose, en el caso <strong>de</strong> la Península<br />

Ibérica, una fragmentación que los autores atribuyen,<br />

principalmente y para el caso español, al papel <strong>de</strong><br />

los gobiernos regionales anclados en políticas propias.<br />

El fenómeno es, sin duda, abrumador, siendo pocos<br />

los autores que se atreven a adoptar perspectivas<br />

transnacionales, predominando ante todo mo<strong>de</strong>los <strong>de</strong><br />

carácter local y regional. La lectura <strong>de</strong>l mapa (Fig.<br />

1.9, p. 24) que sostiene estas observaciones, revela<br />

a<strong>de</strong>más un sintomático vacío en la mayor parte <strong>de</strong><br />

la Francia atlántica, reflejando resistencias por un<br />

lado, y el imborrable y condicionante peso <strong>de</strong> los<br />

paradigmas y la tradición historiográfica, por otro.<br />

Si la gran división en los estudios <strong>de</strong> la Europa<br />

<strong>de</strong>l I milenio a.C. se verifica a nivel <strong>de</strong> los distintos<br />

paradigmas teóricos, la convergencia sobresale por la<br />

vía <strong>de</strong> las técnicas y metodologías utilizadas, princi-<br />

252 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

palmente en estudios sobre territorio y paisaje. Aún<br />

así, son muchas las posibilida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> aproximación,<br />

variando entre los estudios ambientales <strong>de</strong> base analítica,<br />

el recurso a técnicas geofísicas y <strong>de</strong> SIG (por<br />

ejemplo, las que Celestino Pérez y su equipo aplican<br />

al estudio <strong>de</strong> las estelas <strong>de</strong> guerrero), los estudios<br />

<strong>de</strong> visibilidad, la imprescindible fenomenología, la<br />

integración <strong>de</strong> la cultura material, el simbolismo <strong>de</strong>l<br />

espacio, etc., conforme revelan los 7 textos que dan<br />

cuerpo a la sección Landscape Studies. Al abrirla,<br />

nos encontramos un completo y lúcido texto, como<br />

es habitual en los que firma Gonzalo Ruiz-Zapatero.<br />

I<strong>de</strong>ntificando y caracterizando los aspectos mayores<br />

y menores relativos a la producción y, no menos<br />

importante, las condiciones <strong>de</strong> producción, práctica<br />

y construcción <strong>de</strong> conocimiento <strong>de</strong>l I milenio a.C. en<br />

Europa, <strong>de</strong>sarrolla un completísimo análisis apoyado<br />

en una muy actualizada bibliografía. En esta sección,<br />

me permito <strong>de</strong>stacar, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong>l texto <strong>de</strong> encuadramiento,<br />

el <strong>de</strong> San<strong>de</strong> Lemos y colaboradores, por ser<br />

el único en todo el libro —lo que es sin duda sintomático—<br />

escrito por investigadores portugueses. En<br />

él y <strong>de</strong> acuerdo con diversas vertientes, son recorridos<br />

los paisajes <strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l Hierro <strong>de</strong>l Noroeste <strong>de</strong>l<br />

territorio portugués.<br />

Por otro lado, el capítulo siguiente se <strong>de</strong>tiene en<br />

la búsqueda <strong>de</strong> los Mo<strong>de</strong>los sociales subyacentes a las<br />

comunida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Bronce Final y la Edad <strong>de</strong>l Hierro y es,<br />

afortunadamente, el que presenta mayor controversia.<br />

El guante es lanzado por John Collis, recuperando<br />

textos <strong>de</strong> los años noventa en los que reaccionó ante<br />

posiciones, predominantes en la época y todavía hoy<br />

difundidas, tendientes a homogeneizar y con<strong>de</strong>nsar la<br />

información <strong>de</strong> diferentes tiempos y lugares, en los<br />

que resalta el paradigma i<strong>de</strong>alista <strong>de</strong> una “sociedad<br />

celta” que él <strong>de</strong>signa irónicamente como “celtas mo<strong>de</strong>rnos”.<br />

La confrontación <strong>de</strong> textos como este, así<br />

como también los <strong>de</strong> J. D. Hill y <strong>de</strong> Sastre, con el <strong>de</strong><br />

Raimund Karl, todos incluidos en esta sección, ayudan<br />

al lector a compren<strong>de</strong>r que metodologías, premisas,<br />

escuelas y distintos paradigmas pue<strong>de</strong>n sobreponerse<br />

a la solo aparente condición <strong>de</strong> que los datos son<br />

inocuos. ¿Eran las socieda<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Edad <strong>de</strong>l Hierro<br />

jerarquizadas, estatales, con jefes, reyes y guerreros<br />

como clase social, o segmentarias, con campesinos<br />

que solo “luchan ocasionalmente”, como <strong>de</strong>fien<strong>de</strong><br />

Hill?, ¿son el rectángulo o el cono más a<strong>de</strong>cuados<br />

que el triángulo para esquematizar las socieda<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

la Edad <strong>de</strong>l Hierro? El reconocimiento, por parte <strong>de</strong><br />

Sastre, <strong>de</strong> que la reciente investigación arqueológica<br />

<strong>de</strong>muestra la diversidad <strong>de</strong> estructuras sociales en la<br />

Edad <strong>de</strong>l Hierro europea, o la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> Hill <strong>de</strong> que<br />

solo algunas socieda<strong>de</strong>s pue<strong>de</strong>n ajustarse al clásico<br />

mo<strong>de</strong>lo triangular, respon<strong>de</strong>n a estas cuestiones: los<br />

mo<strong>de</strong>los sociales únicos son reduccionistas. Preguntas<br />

y respuestas que también contemplan, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> otra<br />

perspectiva, el papel in<strong>de</strong>pendiente e individual <strong>de</strong><br />

la producción en cuanto organización básica <strong>de</strong> las<br />

socieda<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l I milenio a.C. en la línea <strong>de</strong> mo<strong>de</strong>los<br />

operativos <strong>de</strong>l tipo “Modo <strong>de</strong> Producción Germánico”<br />

como alternativa a los que <strong>de</strong>fien<strong>de</strong>n la estratificación<br />

militar y la guerra como elementos fundamentales. La<br />

diversidad <strong>de</strong> las formas y ritmos <strong>de</strong> transformación<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

admiten todavía, frente a aproximaciones guiadas por<br />

perspectivas evolucionistas y lineales proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong>l<br />

neoevolucionismo americano, alternativas como las que<br />

Francisco González García, César Parcero-Oubiña y<br />

Xurxo Ayán reconocen en la argumentación <strong>de</strong> Pierre<br />

Clastres, que recuperan, sobre socieda<strong>de</strong>s primitivas<br />

y estado, o socieda<strong>de</strong>s “contra el estado”, en las que<br />

el papel <strong>de</strong> la guerra como factor <strong>de</strong> producción<br />

social, <strong>de</strong> reputación y <strong>de</strong> prestigio es consi<strong>de</strong>rado<br />

estructurante.<br />

En otro registro, correspondiente a la sección IV,<br />

<strong>de</strong>stacan seis narrativas que exploran la Continuidad<br />

y el Cambio, algunas <strong>de</strong> las cuales valoran elementos<br />

exógenos, como el Mediterráneo, el papel <strong>de</strong> Roma<br />

o el factor climático. En el rastreo <strong>de</strong> la continuidad<br />

y el cambio, el estudio <strong>de</strong> los artefactos es recu-<br />

rrente, sea en el establecimiento <strong>de</strong> cronologías, sea<br />

en la presunción <strong>de</strong> i<strong>de</strong>ntificación <strong>de</strong> etnias. Pero el<br />

abanico pue<strong>de</strong> abrirse a otras dimensiones, como la<br />

que Barbara Armbruster nos ofrece en el texto introductorio,<br />

en el que explora, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> una perspectiva<br />

interdisciplinar <strong>de</strong> base teórico-metodológica (ciencia<br />

<strong>de</strong> los materiales, arqueometría, fuentes históricas e<br />

iconográficas, etnoarqueología, arqueología experimental),<br />

las transformaciones tecnológicas y culturales<br />

<strong>de</strong>l trabajo <strong>de</strong>l oro en el Bronce Final y la Edad <strong>de</strong>l<br />

Hierro en la Península Ibérica, <strong>de</strong>mostrando cómo<br />

la tecnología (no la técnica) pue<strong>de</strong> constituir un instrumento<br />

fundamental <strong>de</strong> búsqueda y entendimiento<br />

<strong>de</strong>l propio <strong>de</strong>venir histórico. Otros textos, con otras<br />

aproximaciones, nos llevan a Andalucía, Asturias,<br />

Irlanda e Inglaterra. Entre ellos se encuentra la interesantísima<br />

contribución <strong>de</strong> Jody Joy sobre los túmulos<br />

británicos con espejos, reveladora <strong>de</strong> que estos, más<br />

allá <strong>de</strong> constituir ejemplares bellos y únicos <strong>de</strong> “arte<br />

celta”, parecen haber sido elementos fundamentales<br />

en la creación <strong>de</strong> la i<strong>de</strong>ntidad <strong>de</strong>l final <strong>de</strong> la Edad<br />

<strong>de</strong>l Hierro británica.<br />

En la parte V se han reunido otros seis textos<br />

que versan sobre los Ritmos <strong>de</strong> Vida y <strong>de</strong> Muerte, los<br />

cuales no son únicamente analizados <strong>de</strong> forma dicotómica,<br />

sino que señalan también el papel activo que<br />

los muertos pue<strong>de</strong>n <strong>de</strong>sempeñar en la esfera social<br />

<strong>de</strong> los vivos. Un buen ejemplo <strong>de</strong> esa relación es el<br />

seductor texto <strong>de</strong> García Sanjuán sobre las estelas <strong>de</strong><br />

guerrero, en el cual, sin <strong>de</strong>sestimar la importancia<br />

<strong>de</strong> aproximaciones iconográficas per se, se <strong>de</strong>fien<strong>de</strong> y<br />

se <strong>de</strong>muestra la absoluta necesidad <strong>de</strong> incluir análisis<br />

contextuales <strong>de</strong> naturaleza espacial y diacrónica,<br />

imprescindibles para enten<strong>de</strong>r también actitu<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

censura y “contra-memoria” que <strong>de</strong>terminadas estelas<br />

encierran. En un libro que trata <strong>de</strong> cruzar o atravesar<br />

lo que está dividido, es totalmente oportuno y <strong>de</strong> no<br />

menos <strong>de</strong>liciosa lectura el texto sobre la biografía<br />

cultural <strong>de</strong> los barcos, firmado por Van <strong>de</strong> Noort,<br />

revelador <strong>de</strong> que los barcos <strong>de</strong>l I milenio a.C. también<br />

pudieron haber sido intencional y ritualmente<br />

<strong>de</strong>struidos en lugares <strong>de</strong> particular significado.<br />

En la VI y última parte no se olvidó el valor <strong>de</strong><br />

la historiografía y las tradiciones <strong>de</strong> la investigación<br />

como factores <strong>de</strong> comprensión <strong>de</strong> la formación, transformación<br />

o mantenimiento <strong>de</strong>l conocimiento arqueológico.<br />

Sin duda, este aspecto pesa particularmente a<br />

253


propósito <strong>de</strong> la visión crítica <strong>de</strong> la <strong>de</strong>construcción <strong>de</strong><br />

mo<strong>de</strong>los celtas, como revela el capítulo <strong>de</strong> apertura,<br />

firmado por Hingley, al que ya se hizo referencia.<br />

Ante la imposibilidad, por una cuestión <strong>de</strong> espacio,<br />

<strong>de</strong> comentar todas las contribuciones reunidas en el<br />

libro —todas ellas <strong>de</strong> gran interés y actualidad—, y<br />

sin prejuicio <strong>de</strong> una relativa injusticia en la selección<br />

efectuada, se espera haber cumplido con el objetivo<br />

último <strong>de</strong> cualquier recensión: dar a conocer un<br />

nuevo libro, motivar su lectura.<br />

El libro cumple íntegramente las expectativas creadas<br />

<strong>de</strong>s<strong>de</strong> el momento <strong>de</strong> la celebración <strong>de</strong>l coloquio<br />

que le dio origen. En <strong>de</strong>finitiva y como síntesis, se<br />

trata <strong>de</strong> un libro imprescindible para investigadores<br />

y estudiantes que se <strong>de</strong>diquen al I milenio a.C. en<br />

el mundo atlántico. Pero se espera y se suscribe<br />

igualmente que, con él y conforme al <strong>de</strong>seo <strong>de</strong> los<br />

editores, se incentive el diálogo entre los estudios <strong>de</strong>l<br />

I milenio a.C. en Europa. De algún modo, por tanto,<br />

un libro a tener continuidad.<br />

Raquel Vilaça<br />

Instituto <strong>de</strong> Arqueologia do Departamento <strong>de</strong> História, Artes<br />

e Arqueologia da Faculda<strong>de</strong> <strong>de</strong> Letras da Universida<strong>de</strong> <strong>de</strong><br />

Coimbra. CEAUCP-FCT<br />

rvilaca@fl.uc.pt<br />

Traducción <strong>de</strong>l portugués: Lucía Moragón<br />

Almagro Gorbea, Martín i Lorrio Alvarado,<br />

Alberto J. (2011). Teutates. El héroe fundador.<br />

Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> la Historia. Bibliotheca<br />

Archaeologica Hispana núm. 36. Madrid. 408<br />

pàg. ISBN: 978-84-15069-33-1.<br />

L’obra que aquí es recensiona se centra en l’estudi<br />

<strong>de</strong>l mite <strong>de</strong> l’heroi fundador en la protohistòria hispànica,<br />

tot alineant-se amb una perspectiva d’estudi<br />

comparatista històrica, com el posicionament explícit<br />

<strong>de</strong>ls autors (pàgs. 11-12) i les abundants citacions als<br />

historiadors <strong>de</strong> les religions i la mitologia Raffaele<br />

Recensions<br />

Pettazoni i Georges Dúmezil contingu<strong>de</strong>s en l’obra<br />

posen <strong>de</strong> manifest.<br />

L’estudi parteix <strong>de</strong> l’examen, l’anàlisi i la interpretació<br />

d’un bronze ibèric, ja conegut d’antic, conservat<br />

al MAN, provinent <strong>de</strong> Puerta <strong>de</strong> Segura (Jaén)<br />

i conegut com el “Guerrer sacrificant un moltó”.<br />

L’aprofundiment en la interpretació d’aquesta figura<br />

dóna peu per entrellaçar-la amb altres temes, ja tractats<br />

anteriorment pels mateixos autors. D’una banda,<br />

el temple <strong>de</strong> Termes (Montejo <strong>de</strong> la Sierra, Sòria),<br />

i, <strong>de</strong> l’altra, els capfoguers i les llars rituals protohistòriques.<br />

A partir d’aquests tres eixos, els autors<br />

s’endinsen en l’estudi <strong>de</strong>l culte a l’avantpassat en el<br />

món celta, que i<strong>de</strong>ntifiquen amb Teutates, l’heroi<br />

fundador. Els diversos capítols <strong>de</strong> l’obra <strong>de</strong>spleguen<br />

aquest pla: 1. El rex ibérico sacrificando un carnero<br />

<strong>de</strong> la Puerta <strong>de</strong> Segura, 2. Morillos y hogares rituales<br />

en la Hispania Prerromana, 3. El templo poliádico<br />

<strong>de</strong>l oppidum <strong>de</strong> Termes, 4. El culto al antepasado<br />

en el mundo celta: el héroe fundador como Teutates,<br />

5. Recapitulación: Teutates como “Héroe fundador”.<br />

Nou apèndixs —<strong>de</strong>dicats a l’anàlisi metal·logràfica <strong>de</strong>l<br />

bronze <strong>de</strong> Puerta <strong>de</strong>l Segura, a les figures joniogeomètriques<br />

<strong>de</strong>ls “rínxols llargs”, a les figures mítiques<br />

sobre suport <strong>de</strong> volutes, als sacrificis <strong>de</strong> moltons i<br />

les tombes infantils a Hispània i la Cèltica, a la iconografia<br />

<strong>de</strong> l’avantpassat a la Península Ibèrica, als<br />

altars tipus eschárai i els cultes sacrificials a Hispània<br />

i a les torres islàmiques <strong>de</strong> la Celtibèria— completen<br />

l’obra, que té un abundant aparat bibliogràfic i ín<strong>de</strong>xs<br />

<strong>de</strong> fonts literàries, onomàstic i mític, <strong>de</strong> llocs,<br />

<strong>de</strong> matèries i institucions i <strong>de</strong> figures.<br />

El “Guerrer sacrificant un moltó” no seria més que<br />

la peça que aniria a l’extrem d’un signum equitum o<br />

ceptre d’un rex ibèric. Rei i sacerdot iber, heroi fundador,<br />

el personatge <strong>de</strong>l bronze esmentat s’arrelaria<br />

en una forta tradició indoeuropea, posteriorment hellenitzada,<br />

que mostraria “la evolución socio-i<strong>de</strong>ológica<br />

<strong>de</strong> la Cultura Ibérica <strong>de</strong>s<strong>de</strong> monarquías sacras hacia<br />

monarquías heroicas gentilicias”, com, d’altra banda,<br />

ha anat <strong>de</strong>fensant reiteradament un <strong>de</strong>ls autors (Almagro<br />

Gorbea) en diverses publicacions anteriors.<br />

Els autors valoren en aquest bronze, datat circa 490<br />

ane, el ritual sacrificial (el “guerrer” està sacrificant<br />

un moltó —un animal d’un arrelat simbolisme en el<br />

món ibèric i mediterrani— amb un ganivet afalcatat,<br />

l’estri sacrificial per excel·lència), les volutes <strong>de</strong>l suport<br />

(al·lusió simbòlica al Més Enllà), l’aigua que, segons<br />

interpreten els autors, discorre als seus peus i que<br />

constituïa l’element a través <strong>de</strong>l qual es manifestava<br />

l’avantpassat que sorgia <strong>de</strong>l Més Enllà per beure la<br />

sang <strong>de</strong> la víctima, i el llop que sorgeix <strong>de</strong> la mateixa<br />

sang i que representaria l’avantpassat. El bronze, doncs,<br />

mostraria un guerrer-sacerdot-rei relacionat amb una<br />

organització política monàrquica <strong>de</strong> caràcter gentilici,<br />

una proposta oposada a la consolidada interpretació,<br />

en origen <strong>de</strong>guda principalment a l’escola <strong>de</strong> Jaén,<br />

com a princeps <strong>de</strong>ls governants <strong>de</strong>l món ibèric, una<br />

interpretació aquesta darrera que els autors <strong>de</strong> l’obra<br />

<strong>de</strong> què tractem en aquestes línies qualifiquen d’anacrònica<br />

(pàg. 74).<br />

Aquest “Primer rei” il·lustra el mite ibèric que<br />

—segons els autors— explicava l’origen <strong>de</strong> la monarquia,<br />

a la manera d’Habis, Ròmul, Teseu, etc. A<br />

254 <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X


Recensions<br />

partir <strong>de</strong>l registre material hispànic i <strong>de</strong> la mitologia<br />

comparada els autors miren <strong>de</strong> reconstruir aquest<br />

mite d’arrel indoeuropea i influenciat pel món grecooriental:<br />

neix <strong>de</strong>l foc <strong>de</strong> la llar, és exposat i sotmès<br />

a un allunyament iniciàtic, es transforma en homellop,<br />

es converteix en el cap d’una banda <strong>de</strong> latrones,<br />

en mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> caçador i en Senyor <strong>de</strong>ls Animals,<br />

s’enfronta amb animals fabulosos i malignes, lluita<br />

amb els seus enemics, introdueix la doma <strong>de</strong>l cavall,<br />

es converteix en genet, viatja a l’altre món on caça<br />

a cavall el porc senglar, es casa, ensenya el maneig<br />

<strong>de</strong> l’arada, funda la seva ciutat i encén el foc <strong>de</strong> la<br />

ciutat, coses totes les quals que el converteixen en el<br />

fundador <strong>de</strong> la dinastia (Héros Oikistér, com indica<br />

el genet ibèric <strong>de</strong> les emissions monetàries, segons els<br />

autors). Finalment, dóna el seu nom a la ciutat (E<strong>de</strong>ta-<br />

E<strong>de</strong>cón). Ja com a rex, institucionalitza el foc <strong>de</strong> la<br />

llar, promulga lleis i és objecte d’un tractament com<br />

a heroi eqüestre <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la seva mort.<br />

La llar, element aglutinant <strong>de</strong> la família gentilícia,<br />

és el centre <strong>de</strong>ls rituals, amb un fort èmfasi en el<br />

culte als avantpassats, i els capfoguers, a vega<strong>de</strong>s <strong>de</strong>corats<br />

amb moltons i serps, s’associen a llars rituals.<br />

A partir d’aquesta premissa, que acaba vinculant les<br />

llars al rei-sacerdot-guerrer fundador, els autors fan<br />

una extensa i completa anàlisi <strong>de</strong> les llars rituals<br />

preromanes hispàniques que els permeten proposar<br />

noves interpretacions en clau ritual per a troballes<br />

publica<strong>de</strong>s per altres autors i a interpretar que, amb<br />

el pas <strong>de</strong>l temps, aquestes llars rituals <strong>de</strong> caràcter<br />

domèstic passen a convertir-se en santuaris dinàstics i,<br />

posteriorment, s’integren en temples <strong>de</strong> caràcter urbà.<br />

El santuari <strong>de</strong> l’acròpolis <strong>de</strong> Termes, associat a una<br />

cabana que els autors interpreten com la <strong>de</strong>l fundador,<br />

tindria, com ja havia estat suggerit per altres autors,<br />

una funció urbana i possiblement estaria <strong>de</strong>dicat a<br />

l’héros ktístes, igual que el temple A d’Azaila.<br />

Els autors conclouen argumentant la i<strong>de</strong>ntificació<br />

<strong>de</strong> Teutates —una figura profundament arrelada en<br />

la tradició indoeuropea— amb l’avantpassat comú,<br />

amb el pare <strong>de</strong>l poble, assimilable a l’heroi fundador<br />

o héros ktístes <strong>de</strong>ls celtes i <strong>de</strong>fensant la seva<br />

integració en un sistema social coherent en el qual<br />

són essencials els aspectes i<strong>de</strong>ològics i religiosos i<br />

que, segons <strong>de</strong>fensen els autors, es caracteritza per<br />

una realitat política basada en els reges (i no en els<br />

princeps), personatges heroitzats i divinitzats que<br />

caracteritzen la major part <strong>de</strong>ls pobles <strong>de</strong> l’edat <strong>de</strong>l<br />

ferro i que tenen un paper essencial en el procés cap<br />

a la formació d’estructures estatals.<br />

L’obra, profundament suggerent, pateix d’alguns <strong>de</strong>talls<br />

<strong>de</strong> tipus formal que són millorables: més errates<br />

<strong>de</strong> les que seria <strong>de</strong>sitjable la <strong>de</strong>smilloren una mica<br />

i, per altra banda, hi ha una certa reiteració en les<br />

diverses parts, probablement fruit d’una elaboració i<br />

redacció segmentada, un problema aquest que sempre<br />

és difícil <strong>de</strong> solucionar.<br />

Més enllà <strong>de</strong>l fet que les interpretacions sobre<br />

l’estructura sociopolítica <strong>de</strong>ls pobles protohistòrics peninsulars,<br />

probablement diversa, ha estat i continuarà<br />

sent objecte d’estudis, aprofundiments i controvèrsia,<br />

l’obra que recensionem constituirà a partir d’ara un<br />

punt <strong>de</strong> referència obligat, tant pel que fa als seus<br />

aspectes interpretatius generals, com en molts aspectes<br />

<strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> 22, 2012, 232-258, ISSN: 1131-883-X<br />

més sectorials que, sens dubte, resultaran inspiradors<br />

per als protohistoriadors peninsulars.<br />

Des d’un punt <strong>de</strong> vista metodològic és <strong>de</strong>stacable<br />

—a part <strong>de</strong>l fort enfocament comparatista històric ja<br />

ressenyat, que parteix, no obstant això, <strong>de</strong> l’anàlisi<br />

<strong>de</strong> la cultura material— la <strong>de</strong>núncia que fa l’obra<br />

<strong>de</strong> les tendències <strong>de</strong> l’arqueologia protohistòrica <strong>de</strong><br />

les darreres dèca<strong>de</strong>s que, a parer <strong>de</strong>ls autors, ha<br />

ban<strong>de</strong>jat l’estudi <strong>de</strong> la i<strong>de</strong>ologia i <strong>de</strong> la religió <strong>de</strong>ls<br />

pobles protohistòrics, així com <strong>de</strong>l distanciament <strong>de</strong><br />

l’arqueologia prehistòrica contemporània <strong>de</strong>ls estudis<br />

clàssics i interdisciplinaris (pàgs. 11 i 212). Conseqüents<br />

amb el seu enfocament, l’obra ofereix un amplíssim<br />

repertori <strong>de</strong> paral·lels i comparacions, tant en l’àmbit<br />

peninsular com extrapeninsular, entre els quals<br />

són <strong>de</strong>stacables els <strong>de</strong>dicats als santuaris celtes <strong>de</strong><br />

tipus heroic, als mites celtes sobre l’heroi fundador<br />

i a les connexions amb el culte als avantpassats a<br />

Grècia i Roma.<br />

No els falta raó als autors en la seva <strong>de</strong>núncia;<br />

l’arqueologia contemporània, principalment el materia-<br />

lisme processualista, ha renunciat sovint a tractar la<br />

i<strong>de</strong>ologia en general —una renúncia que encara que<br />

no es comparteixi es pot comprendre, atesa la pobresa<br />

<strong>de</strong> da<strong>de</strong>s <strong>de</strong> què disposa l’arqueologia protohistòrica<br />

per a transitar en aquest terreny— i això ha comportat<br />

també un cert dèficit <strong>de</strong> coneixement <strong>de</strong> fonts i<br />

bibliografia i un cert menysteniment <strong>de</strong> <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s<br />

metodologies, com l’emprada pels autors, que po<strong>de</strong>n<br />

aportar sens dubte informació potencial important.<br />

També és cert que en la protohistòria europea es<br />

pot observar clarament l’existència difusa d’un fons<br />

i<strong>de</strong>ologicoreligiós comú susceptible <strong>de</strong> constituir un<br />

suport a la recerca (quants no ens hem emmirallat en<br />

la Ilíada per mirar <strong>de</strong> comprendre millor els rituals<br />

funeraris ibèrics!). No obstant això, el mèto<strong>de</strong> utilitzat<br />

pels autors ha <strong>de</strong> ser emprat amb precaució i amb<br />

la contrastació d’altres línies <strong>de</strong> recerca, altrament<br />

podríem caure en el tot val. És pertinent recordar<br />

aquí el qüestionament <strong>de</strong>l materialisme processual<br />

i la <strong>de</strong>fensa d’I. Hod<strong>de</strong>r en un <strong>de</strong>terminat moment<br />

(1986) <strong>de</strong> la impossibilitat <strong>de</strong> “penetrar” la i<strong>de</strong>ologia<br />

<strong>de</strong>ls pobles sense escriptura pel <strong>de</strong>sconeixement <strong>de</strong>ls<br />

seus codis simbòlics i la sorprenent solució que, basant-se<br />

en l’i<strong>de</strong>alista Collingwood, proposava: “tornar<br />

a viure l’experiència <strong>de</strong>l passat”, que és tant com dir<br />

“empesca’t el que vulguis”. Sens dubte el vell mèto<strong>de</strong><br />

comparatista històric seguit pels autors d’aquesta obra<br />

ofereix més garantia que aquest tipus <strong>de</strong> posicions<br />

subjectivistes, tot i que cal dir que una major atenció<br />

a les darreres aportacions a la qüestió <strong>de</strong>l ritu tant<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’arqueologia com <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’antropologia i la<br />

sociologia po<strong>de</strong>n enriquir aquest enfocament.<br />

Núria Rafel Fontanals<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

nrafel@historia.udl.cat<br />

255


La <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> (<strong>RAP</strong>) és la<br />

publicació anual <strong>de</strong> la Unitat d’Arqueologia, Prehistòria<br />

i Història Antiga <strong>de</strong>l Departament d’Història <strong>de</strong> la<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida. S’edita mitjançant un conveni<br />

<strong>de</strong> col·laboració amb la Paeria-Ajuntament <strong>de</strong> Lleida<br />

i la Fundació Pública Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs.<br />

La revista publica preferentment articles sobre Prehistòria,<br />

Arqueologia i Història Antiga <strong>de</strong> la Península<br />

Ibèrica i sobre les seves relacions amb Europa i el<br />

Mediterrani tant en l’àmbit teòric i metodològic com<br />

<strong>de</strong> presentació <strong>de</strong> resultats d’excavacions, síntesis o<br />

estudis crítics. El contingut s’estructura en diferents<br />

seccions: Estudis, Documents, Dossier / Debat, Crònica<br />

Científica i Ressenyes. Aplica un sistema d’avaluació<br />

externa per a cadascun <strong>de</strong>ls treballs rebuts (revisió<br />

per pars).<br />

Estudis: articles <strong>de</strong> reflexió, síntesi o presentacions<br />

globals. Tindran una longitud màxima <strong>de</strong> 40 pàgs.<br />

(10.000 caràcters) incloent-hi notes, il·lustracions i<br />

bibliografia.<br />

Documents: novetats, avenços en la investigació, estudis<br />

concrets. La seva longitud màxima serà <strong>de</strong> 20<br />

pàgs. (5.000 caràcters) incloent-hi notes, il·lustracions<br />

i bibliografia.<br />

Dossier / Debat: aquesta secció està <strong>de</strong>stinada a la<br />

presentació d’un tema concret per part d’un col·lectiu<br />

d’autors o bé a la discussió oberta sobre un tema<br />

d’actualitat científica o professional. Cada Dossier o<br />

Debat tindrà sempre un editor científic responsable<br />

<strong>de</strong> la secció.<br />

Crònica Científica: relació anual d’intervencions arqueo-<br />

lògiques i paleontològiques a la província <strong>de</strong> Lleida,<br />

memòria <strong>de</strong>l Laboratori <strong>de</strong> Conservació-Restauració<br />

Arqueològica <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida, breus notícies<br />

arqueològiques, cròniques <strong>de</strong> congressos i reunions.<br />

Ressenyes: la revista accepta publicacions que <strong>de</strong>sitgin<br />

ser recensiona<strong>de</strong>s. Els autors hauran d’enviar dos<br />

exemplars, un per a l’autor <strong>de</strong> la recensió i un altre<br />

per a la Biblioteca <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Lleida. En<br />

el cas que l’autor <strong>de</strong>sitgi formular rèpliques podrà<br />

<strong>de</strong>manar-ho al Consell <strong>de</strong> Redacció.<br />

La llengua <strong>de</strong> la revista és el català i rep articles<br />

en totes les llengües oficials <strong>de</strong> l’Estat, així com en<br />

anglès, italià, francès, alemany i portuguès.<br />

Lliurament i presentació d’originals<br />

S’enviaran a la direcció <strong>de</strong> la revista: <strong>Revista</strong> d’Arqueologia<br />

<strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria<br />

Antiga, Universitat <strong>de</strong> Lleida, Pl. Víctor Siurana, 1,<br />

E 25003 LLEIDA.<br />

En compliment <strong>de</strong> les actuals normes d’avaluació <strong>de</strong><br />

les revistes científiques per acceptar els articles és<br />

imprescindible que l’autor/autors remetin una carta<br />

firmada certificant l’originalitat <strong>de</strong>l treball i que no<br />

ha estat ni serà publicat a cap altre mitjà.<br />

El Consell <strong>de</strong> Redacció enviarà cada original a dos<br />

avaluadors externs i <strong>de</strong>cidirà sobre la seva publicació<br />

i comunicarà la <strong>de</strong>cisió als autors en un termini no<br />

superior als tres mesos. També els podrà fer arribar<br />

comentaris o suggeriments que contribueixin a millorar<br />

l’article.<br />

Els treballs s’estructuraran <strong>de</strong> la manera següent:<br />

títol (en la llengua en què estigui escrit i en anglès)<br />

i autor, un resum d’aprox. 150 paraules en la llengua<br />

<strong>de</strong> l’article i un altre en anglès o francès, entre qua-<br />

257


tre i sis paraules clau, text, notes, bibliografia, peus<br />

<strong>de</strong> figures i figures. Cada treball durà a la primera<br />

pàgina el títol, en minúscules, per tal d’apreciar les<br />

majúscules i els accents, el nom i cognoms <strong>de</strong> l’autor,<br />

l’adreça professional <strong>de</strong> la institució a què pertany, o,<br />

a falta d’aquesta, l’adreça personal. En tots els casos<br />

amb indicació telefònica. Els treballs es presentaran<br />

en format DIN A4 amb numeració <strong>de</strong> pàgines correlativa.<br />

Se sol·licita el lliurament d’originals en suport<br />

magnètic (configuració PC) amb indicació explícita <strong>de</strong>l<br />

programa utilitzat (preferentment aplicacions Word).<br />

Il·lustracions. Els quadres, les taules, els gràfics, els<br />

mapes i les figures (les làmines també es consi<strong>de</strong>ren<br />

figures) es numeraran correlativament, s’indicarà en<br />

el text la posició on s’han <strong>de</strong> situar i es presentaran<br />

en format digital TIFF amb una resolució mínima <strong>de</strong><br />

300 pp. Es prega als autors que presentin els gràfics<br />

i dibuixos realitzats amb Illustrator, Freehand o Corel<br />

Draw en format TIFF. També s’inclourà una còpia<br />

impresa sobre paper. Les imatges portaran escala gràfica<br />

sempre que calgui. La caixa <strong>de</strong> la revista amida<br />

17,5 × 25 cm: la caixa d’una sola columna és <strong>de</strong> 8,5<br />

cm. Cada figura durà, en llapis, el nom <strong>de</strong> l’autor <strong>de</strong><br />

l’article i la seva numeració corresponent. Els peus<br />

<strong>de</strong> figures, or<strong>de</strong>nats i <strong>de</strong>gudament numerats, es presentaran<br />

a part, al final <strong>de</strong> l’article. Les referències a<br />

les figures <strong>de</strong>l text es faran segons mo<strong>de</strong>l. Exemple:<br />

… (fig. 11), … (fig. 13, 3), … (fig, 13, 7-9).<br />

Bibliografia. Dins el text les citacions bibliogràfiques<br />

es faran <strong>de</strong> la següent manera:<br />

a) Es recomana la utilització <strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong> citacions<br />

directes entre parèntesis (Harvard) amb la llista<br />

bibliogràfica al final <strong>de</strong>l treball. Les referències entre<br />

parèntesis indicaran el cognom <strong>de</strong> l’autor, l’any i les<br />

pàgines separa<strong>de</strong>s per dos punts, i s’emprarà el punt<br />

i coma per citar dues obres o autors. Exemple:<br />

(Pérez 1984: 25), (Pérez 1984: 25; 1988: 33-45) o bé<br />

(Pérez 1984: 25; Aubet 1978: 270), (Junyent i Pérez<br />

1982: 63-93).<br />

b) Els diferents articles publicats per un autor en<br />

un mateix any es diferenciaran amb una lletra minúscula.<br />

Exemple:<br />

(Maluquer 1982a: 251-256)<br />

c) Al final <strong>de</strong> l’article, la bibliografia recollirà els autors<br />

i les obres cita<strong>de</strong>s en el text, or<strong>de</strong>nats alfabèticament<br />

i per anys. Caldrà citar el nom <strong>de</strong> tots els autors <strong>de</strong><br />

cada referència, no s’admetran referències amb et al.<br />

Els noms <strong>de</strong>ls autors aniran en versals, primer el o<br />

els cognoms, seguit <strong>de</strong>l nom i la data <strong>de</strong> publicació<br />

entre parèntesis.<br />

d) En les referències a revistes, publicacions periòdiques<br />

o col·leccions, els títols no s’abreujaran. Per<br />

a les monografies es <strong>de</strong>tallarà el lloc d’edició; per a<br />

les revistes el volum i les pàgines concretes, i per<br />

als congressos, la ciutat i la data <strong>de</strong> celebració, així<br />

com el lloc d’edició.<br />

258<br />

Els següents exemples il·lustren aquesta normativa:<br />

PérEz, A. (1984). La ciutat romana d’Ilerda. Pagès<br />

Editors. Lleida.<br />

CElEstino, S., RAfEl, N. i ArMAdA, X.-L. (eds.) (2008).<br />

Contacto cultural entre el Mediterráneo y el Atlántico<br />

(siglos xii-viii ane). La precolonización a <strong>de</strong>bate. Consejo<br />

Superior <strong>de</strong> Investigaciones Científicas / Escuela<br />

Española <strong>de</strong> Historia y Arqueología en Roma (Serie<br />

Arqueológica 11). Madrid.<br />

Ruiz dE Arbulo, J. (2007). Bauliche Inszenierung und<br />

literarische Stilisierung: das ’Provinzialforum’ von Tarraco.<br />

A: PAnzrAM, S. (Hg.). Städte im Wan<strong>de</strong>l (Hamburg,<br />

20-22/08/2005). LIT Verlag. Münster: 149-212.<br />

Alonso, N. (2005). Agriculture and food from the<br />

Roman to the Islamic. Period in the North-East of<br />

the Iberian peninsula: archaeobotanical studies in the<br />

city of Lleida (Catalonia, Spain). Vegetation History<br />

and Archaeobotany, 14: 341-361.<br />

TriMblE, J. i LEvoy, M. (dirs.) (2003). Stanford Digital<br />

Forma Urbis Romae Project. [Consultat 03 <strong>de</strong> gener<br />

<strong>de</strong>l 2009]. Disponible a internet: .<br />

Si el treball necessita exclusivament la utilització <strong>de</strong><br />

notes a peu <strong>de</strong> pàgina, les cri<strong>de</strong>s aniran dins <strong>de</strong>l<br />

text amb números correlatius entre parèntesis. En<br />

qualsevol cas no s’utilitzarà mai op. cit.<br />

Les notes es presentaran en pàgines a part, or<strong>de</strong>na<strong>de</strong>s<br />

i al final <strong>de</strong>l text, per tal <strong>de</strong> facilitar la composició.<br />

Exemples:<br />

1. Per a aquest tema v. Pérez (1984: 25-<br />

27) i les noves aportacions <strong>de</strong>…<br />

2. Junyent, Pérez i Rafel (1988: 242) justifiquen<br />

aquesta situació…<br />

Correcció <strong>de</strong> proves. Els autors corregiran un joc <strong>de</strong><br />

galera<strong>de</strong>s en un termini màxim <strong>de</strong> 14 dies <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />

la data <strong>de</strong> lliurament per part <strong>de</strong>l Consell <strong>de</strong> Redacció.<br />

Aquesta correcció, que es limitarà a possibles erra<strong>de</strong>s<br />

ortogràfiques, numèriques, etc., no podrà suposar,<br />

en cap circumstància, una modificació substancial<br />

<strong>de</strong>l text original ja imprès. Si en aquest termini les<br />

correccions no han estat efectua<strong>de</strong>s es consi<strong>de</strong>rarà<br />

que l’autor, sota la seva responsabilitat, accepta com<br />

a <strong>de</strong>finitiu el text inicialment presentat.<br />

Cada autor rebrà dos exemplars <strong>de</strong> la revista i el seu<br />

article en format pdf. Atès que la revista s’edita al<br />

mateix temps en format electrònic pdf (www.rap.cat)<br />

no es lliuraran separates.


The <strong>Revista</strong> d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong> (<strong>RAP</strong>) is an<br />

annual publication of the Archaeology, Prehistory<br />

and Ancient History Unit of the University of Lleida<br />

History Department. It is published through a cooperation<br />

agreement with the Lleida City Council and<br />

the Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs Public Foundation.<br />

The journal mainly publishes reports on the prehistory,<br />

archaeology and ancient history of the Iberian<br />

Peninsula and its links to Europe and the Mediterranean<br />

in the theoretical and methodological fields, as<br />

well as presenting excavation results, summaries and<br />

critical studies. The content is divi<strong>de</strong>d into different<br />

sections: Studies, Documents, Dossier/Discussion, Scientific<br />

Reports and Reviews. All the articles received<br />

are evaluated externally (peer review).<br />

Studies: articles of reflection or synthesis and comprehensive<br />

presentations. They will have a maximum<br />

length of 40 pages (10.000 characters), including notes,<br />

illustrations and bibliography.<br />

Documents: news, advances in research, specific studies.<br />

They will have a maximum length of 20 pages<br />

(5.000 characters) including notes, illustrations and<br />

bibliography.<br />

Dossier / Discussion: this section is for the presentation<br />

of a specific subject by a group of authors or<br />

for an open discussion of a topic of current scientific<br />

or professional interest. Each dossier or discussion<br />

must always have a scientific editor responsible for<br />

the section.<br />

Scientific Report: an annual account of the archaeological<br />

and palaeontological interventions in the<br />

province of Lleida, the report from the University of<br />

Lleida Archaeological Conservation and Restoration<br />

Laboratory, brief archaeological news, reports on<br />

meetings and congresses.<br />

Reviews: the journal accepts for publication books<br />

whose authors wish them to be revised. Two copies<br />

should be sent, one for the author of the recension<br />

and one for the University of Lleida Library. If the<br />

author wishes to formulate replies, he or she can<br />

request this of the Board of Editors.<br />

The language of the journal is Catalan and articles are<br />

accepted in all the official languages of Spain, as well<br />

as English, Italian, French, German and Portuguese.<br />

Submission and presentation of originals<br />

These will be sent to the journal’s address: <strong>Revista</strong><br />

d’Arqueologia <strong>de</strong> <strong>Ponent</strong>, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria<br />

Antiga, Universitat <strong>de</strong> Lleida, Pl. Víctor Siurana,<br />

1, E 25003 LLEIDA.<br />

In keeping with the current evaluation practices for<br />

scientific journals, for articles to be accepted, it is<br />

essential that they are accompanied by a letter signed<br />

by the author(s) certifying the originality of the<br />

work and that it has not been nor will be published<br />

in any other medium.<br />

The Board of Editors will send each original to two<br />

peer reviewers; it will then <strong>de</strong>ci<strong>de</strong> on its publication<br />

and communicate its <strong>de</strong>cision to the authors within<br />

a period of no more than three months. It may also<br />

make comments or suggestions to help improve the<br />

article.<br />

The format of the articles will be as follows: the title<br />

(in the language of the article and in English) and<br />

259


the name of the author(s), a summary of approximately<br />

150 words in the language of the article and<br />

another in English or French, between four and six<br />

keywords, the text, notes, bibliography, figure captions<br />

and figures. The first page of each article will have<br />

the title (in lower case lettering so that the capitals<br />

and the accents can be appreciated), the first name<br />

and surname(s) of the author, the professional adress<br />

of the institution to which he or she belongs or, failing<br />

this, the personal address. A telephone number<br />

should be provi<strong>de</strong>d in all cases. The articles should<br />

be submitted in DIN A4 format with correlative page<br />

numbering. Originals are requested to be sent in electronic<br />

format (PC configuration), explicitly indicating<br />

the programme used (preferably a Word application).<br />

Illustrations. Charts, tables, graphs, maps and figures<br />

(illustrations are consi<strong>de</strong>red to be figures) should be<br />

numbered consecutively, indicating where they have<br />

to be placed in the text and should be submitted in<br />

TIFF digital format with a minimum resolution of<br />

300 pp. Authors are requested to submit diagrams<br />

and drawings produced with Illustrator, Freehand or<br />

Corel Draw in TIFF format. They should also inclu<strong>de</strong><br />

a copy printed on paper. Pictures should always be<br />

accompanied by the graphical scale when necessary.<br />

The case of the text in the journal is 17.5 × 25 cm<br />

and the width of a single column is 8.5 cm. Each<br />

figure should have the name of the author of the<br />

article and its corresponding numbering pencilled in.<br />

The figure captions should be submitted in or<strong>de</strong>r and<br />

duly numbered at the end of the article. References<br />

to the figures in the text will ma<strong>de</strong> according to the<br />

mo<strong>de</strong>l. For example: … (fig. 11), … (fig. 13, 3), …<br />

(fig, 13, 7-9).<br />

Bibliography. Bibliographical references in the text<br />

should be ma<strong>de</strong> as follows: a) We recommend using<br />

the Harvard system of direct references in brackets<br />

and the full bibliographic list at the end of the paper.<br />

The references in brackets will indicate the author’s<br />

surname, the year and the pages separated by colons;<br />

a semicolon should be used to quote two works or<br />

authors. For example:<br />

(Pérez 1984: 25), (Pérez 1984: 25; 1988: 33-45) or<br />

(Pérez 1984: 25; Aubet 1978: 270), (Junyent and Pérez<br />

1982: 63-93).<br />

b) Different articles published by an author in the<br />

same year will be differentiated by adding a, b or c,<br />

etc. For example:<br />

(Maluquer 1982a: 251-256)<br />

c) The bibliography at the end of the paper will contain,<br />

in alphabetical or<strong>de</strong>r and by year, all the authors<br />

and works quoted in the text. The names of all the<br />

authors should be quoted in each reference; those<br />

with et al. are not acceptable. The authors’ names<br />

will be written in capital letters with the surname<br />

first, followed by the first name and then the date<br />

of publication in brackets.<br />

d) When referring to journals, periodicals and collections,<br />

the titles should not be abbreviated. For<br />

260<br />

monographs, the place of publication should be given;<br />

for magazines, the volume and specific pages, and<br />

for congresses, the place and date they were held,<br />

as well as the place of publication.<br />

The following examples illustrate this rule:<br />

pérEz, A. (1984). La ciutat romana d’Ilerda. Pagès<br />

Editors. Lleida.<br />

cElEstino, s., rAfEl, n. i ArMAdA, X.-L. (eds.) (2008).<br />

Contacto cultural entre el Mediterráneo y el Atlántico<br />

(siglos xii-viii ane). La precolonización a <strong>de</strong>bate. Consejo<br />

Superior <strong>de</strong> Investigaciones Científicas / Escuela<br />

Española <strong>de</strong> Historia y Arqueología en Roma (Serie<br />

Arqueológica 11). Madrid.<br />

ruiz dE Arbulo, J. (2007). Bauliche Inszenierung und<br />

literarische Stilisierung: das ’Provinzialforum’ von<br />

Tarraco. A: pAnzrAM, S. (Hg.). Städte im Wan<strong>de</strong>l (Hamburg,<br />

20-22/08/2005). LIT Verlag. Münster: 149-212.<br />

Alonso, N. (2005). Agriculture and food from the<br />

Roman to the Islamic. Period in the North-East of<br />

the Iberian Peninsula: archaeobotanical studies in the<br />

city of Lleida (Catalonia, Spain). Vegetation History<br />

and Archaeobotany, 14: 341-361.<br />

triMblE, J. And lEvoy, M. (dirs.) (2003). Stanford Digital<br />

Forma Urbis Romae Project. [Consulted 3 January<br />

2009]. Available on the Internet: .<br />

If the work only requires the use of footnotes, the<br />

reference marks should be placed in the text with<br />

correlative numbers in brackets. The abbreviation op.<br />

cit. should not be used.<br />

In or<strong>de</strong>r to facilitate the composition, notes should<br />

be typed on separate pages, in or<strong>de</strong>r and at the end<br />

of the text. For example:<br />

1. For this subject see Pérez (1984: 25-27) and the<br />

new contributions by…<br />

2. Junyent, Pérez and Rafel (1988: 242) justify this<br />

situation…<br />

Proof corrections. The authors will correct a set of<br />

galley proofs within a maximum of 14 days from<br />

the date they are sent out by the Board of Editors.<br />

This correction will be limited to spelling or numerical<br />

mistakes, etc. and will un<strong>de</strong>r no circumstances<br />

entail a substantial modification of the original text<br />

that has already been printed. If the corrected proofs<br />

are not returned within this period, the author will<br />

be assumed, un<strong>de</strong>r his or her own responsibility, to<br />

have accepted the text initially presented as <strong>de</strong>finitive.<br />

Each author will receive two copies of the journal,<br />

as well as a copy in pdf format. As the journal is<br />

published simultaneously in pdf electronic format<br />

(www.rap.cat), no offprints will be provi<strong>de</strong>d.


COL·LECCIÓ MONOGRAFIES D’ARQUEOLOGIA URBANA<br />

Núm. 1. La “terra sigillata” <strong>de</strong> l’antic Portal <strong>de</strong> Magdalena, per Arturo Pérez Almoguera ........ 15<br />

Núm. 2. L’horitzó andalusí <strong>de</strong> l’antic Portal <strong>de</strong> Magdalena, per Ana Loriente Pérez .................. 15<br />

Núm. 3. Les excavacions d’urgència a l’església <strong>de</strong> Sant Martí <strong>de</strong> Lleida (el Segrià), per Josep<br />

Gallart i Fernán<strong>de</strong>z, Josep Giralt i Balagueró, Josep Maria Miró i Miró i Elisenda<br />

Vives i Balmaña .................................................................................................................... 15<br />

Núm. 4. L’antic Portal <strong>de</strong> Magdalena, edició a cura d’Ana Loriente i Anna Oliver ................... 15<br />

Núm. 5. La vil·la romana <strong>de</strong> Torre Andreu (la Bor<strong>de</strong>ta, Lleida), edició a cura d’Arturo Pérez<br />

i Núria Rafel ......................................................................................................................... 15<br />

REVISTA D’ARQUEOLOGIA DE PONENT<br />

Núm. 1. (1991) .................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 2. (1992) .................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 3. (1993) ..................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 4. (1994) ..................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 5. (1995) ..................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 6. (1996) ..................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 7. (1997) ..................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 8. (1998) ..................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 9. (1999) ..................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 10. (2000) ..................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 11-12. (2001-2002) ....................................................................................................................... 27<br />

Núm. 13. (2003) ...................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 14. (2004) ...................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 15. (2005) ...................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 16-17. (2006-2007) ....................................................................................................................... 27<br />

Núm. 18. (2008) ...................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 19. (2009) ...................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 20. (2010) ...................................................................................................................................... 27<br />

Núm. 21. (2011) ...................................................................................................................................... 27 s<br />

Intercanvis: Prof. Arturo Pérez<br />

Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga<br />

Facultat <strong>de</strong> Lletres. Departament d’Història<br />

Universitat <strong>de</strong> Lleida<br />

Plaça Víctor Siurana, 1<br />

25003 LLEIDA<br />

Telèfons 973 70 31 57 / 973 70 20 28<br />

E-mail: aperez@historia.udl.cat<br />

La pàgina web: http://rap.cat conté els sumaris <strong>de</strong>ls números 1 al 20 en format pdf.<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

€<br />

s<br />

s<br />

261

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!