Drets humans - preguntes i respostes - Centre UNESCO de Catalunya

MAtERiALS, 7 — Dr e t s h u m a n s: p r e g u n t e s i r e s p o s t e s
La Convenció compromet els estats part a prendre veritables mesures
legislatives, administratives, judicials i tota mena d’ordres per tal d’evitar la
tortura i convertir-la en un delicte sancionat per la llei. La convenció designa
la tortura com a «qualsevol acte pel qual s’infringeixen intencionadament un
dolor i patiments aguts, físics o mentals a una persona, sobretot amb la finalitat
d’obtenir d’aquesta o d’una tercera persona informacions o reconeixements,
sancionar-la per un acte que aquesta o una tercera persona ha comès o se l’acusa
d’haver comès, intimidar-la o exercir pressió sobre una tercera persona, o per
un altre motiu fundat en una forma de discriminació sigui la que sigui, quan
aquest dolor o aquests patiments són infringits per un funcionari de la funció
pública o una altra persona que exerceixi a títol oficial o amb la seva instigació
o amb els seu consentiment exprés o tàcit. Aquest terme no s’estén al dolor o
als patiments resultants de sancions legítimes, inherents a aquestes sancions
o que en són la causa» (article primer).
La Convenció no autoritza cap derogació a la prohibició de la tortura. Cap
circumstància excepcional, tant si es tracta d’una situació de guerra o de
conflicte imminent, d’inestabilitat política interna o d’un estat d’urgència
d’ordre públic, no pot ser invocada per justificar la tortura (article 2). A
més, de conformitat amb l’article 5, qualsevol Estat part ha d’establir la seva
competència penal sobre aquest tipus d’infracció en els casos en què el seu
pressumpte autor sigui present en qualsevol territori sota la seva jurisdicció
i en què l’esmentat Estat no l’extradeixi cap a un altre Estat. Els estats part
han de prendre totes les mesures legislatives o judicials necessàries per tal
d’assegurar a les víctimes d’un acte de tortura el dret a obtenir reparació i una
indemnització justa i adequada, incloent-hi els mitjans necessaris per a la seva
rehabilitació i la seva readaptació (vegeu a la segona part, l’article 5).
27. Quins són els mecanismes que permeten l’aplicació de la
Convenció contra la tortura?
La Convenció preveu la institució d’un Comitè contra la Tortura format per
deu experts que actuen a títol personal. Els membres del Comitè són elegits
pels estats que en formen part mitjançant el vot secret a partir d’una llista de
candidats designats pels estats.
El Comitè s’encarrega de seguir l’aplicació de la Convenció de diverses maneres:
examina els informes dels estats part sobre les mesures que han pres per
donar peu a la convenció. Rep i examina les comunicacions presentades per
particulars (o a nom de particulars) que declaren haver estat víctimes d’una
violació de la Convenció, així com aquelles presentades pels estats part, a
cruels, inhumans o degradants. Sobre aquest tema vegeu l’obra de Nigel Rodley, Le traitement des prisonniers
selon le droit international, París/Oxford, UNESCO/Oxford University Press, 1987. Cal també destacar que el 1981
es va crear el fons de contribucions voluntàries de les Nacions Unides per a les víctimes de la tortura. (Per a la
llista d’estats que formen part de la Convenció, fins al 31 de maig de 2009, vegeu: instruments internacionals
relatius als drets humans, www.unesco.org/human_rights/ o bé www.unhchr.ch.)
41