Drets humans - preguntes i respostes - Centre UNESCO de Catalunya

MAtERiALS, 7 — Dr e t s h u m a n s: p r e g u n t e s i r e s p o s t e s
article 11
1. tots els acusats d’un delicte tenen el dret que hom presumeixi
la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons
la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les
garanties necessàries per a la seva defensa.
2. ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el
moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret
nacional o internacional. tampoc no s’imposarà cap pena superior a
l’aplicable en el moment de cometre el delicte.
L’article 11 anuncia quatre principis fonamentals:
1) La presumpció d’innocència. És una noció senzilla però important. Vol dir
que cap acusat no ha de ser tractat com a culpable fins que la seva culpa no
sigui reconeguda. El dret a la llibertat provisional sota fiança, reconegut en
alguns països, es basa en aquest principi. En altres termes, qualsevol acusat
pot continuar essent lliure esperant el judici.
2) El dret de presentar la defensa. El terme «garanties» emprat a l’article 11
inclou, per exemple, l’obligació per a un Estat de fer per manera que l’acusat
sigui assistit per un defensor i que els mitjans necessaris per establir-ne la
innocència, en especial el dret de nomenar testimonis, li siguin concedits.
3) El dret a un procés públic. La màxima segons al qual «la justícia ha de ser no tan
sols donada, sinó també estar a la vista i presència de tothom» és implícit. Per tal
que la població confiï en la llei, cal que aquesta sigui aplicada obertament i que
tots puguin veure com funciona a la pràctica la màquina judicial. Si els processos
es desenvolupen a porta tancada, res no garanteix que els drets fonamentals
siguin respectats efectivament. Aquesta disposició de l’article 11 obliga els estats
a mostrar que la llei ha estat aplicada correctament i amb justícia.
4) La no-retroactivitat de les lleis. Aquesta expressió tan complicada correspon
a una idea molt senzilla: ningú no ha de ser castigat per accions que eren
legals en el moment en què van ser dutes a terme. Així mateix, si un acte era
meritori d’una pena determinada en el moment en què va ser executat, cap
modificació futura de la legislació no pot comportar l’aplicació d’una pena
superior.
L’expressió «dret internacional», al paràgraf 2 d’aquest article, s’aplica, per
exemple als processos de Nuremberg i de Tòquio en el curs dels quals van ser
jutjats els grans criminals de guerra al final de la Segona Guerra Mundial. Els
autors dels crims de guerra i els crims contra la humanitat van ser jutjats pels
tribunals internacionals en virtut d’unes regles aplicables mundialment (dret
internacional) i no en aplicació de les lleis nacionals.
173