Drets humans - preguntes i respostes - Centre UNESCO de Catalunya

MAtERiALS, 7 — Dr e t s h u m a n s: p r e g u n t e s i r e s p o s t e s
humans. Va insistir en el fet que els defensors dels drets humans són «socis
fonamentals en l’establiment dels principis dels drets humans universals».
El 2004 va designar un agent d’enllaç amb les ONG per tal de facilitar-los la
col·laboració amb l’Alt Comissariat. El 2008, va publicar un manual per als
actors de la societat civil amb l’objectiu de promoure la cooperació entre les
Nacions Unides, les ONG i la societat civil.
106. Quin paper fan les institucions nacionals de defensa dels
drets humans a l’hora de promocionar-los?
La creació d’institucions nacionals de defensa dels drets humans és objecte
d’una prioritat creixent, atesa la importància de la seva contribució en
l’establiment efectiu de les normes internacionals dels drets humans. El
significat del seu paper i el seu caràcter constructiu en la promoció i la protecció
dels drets humans van ser reafirmades a la declaració i el programa d’acció de
Viena, adoptats per la Conferència Mundial de Drets Humans el 1993.
Un observatori internacional, que va tenir lloc a París l’octubre del 1991,
va tirar endavant una sèrie de recomanacions, comunament anomenades
Principis de París, sobre el paper, la composició, l’estatut i les funcions de les
institucions nacionals de defensa dels drets humans. Aquests Principis de
París, aprovats posteriorment per l’Assemblea General de les Nacions Unides
(annex a la resolució 48/134 de 20 de desembre de 1993), han esdevingut
el text de referència per a l’establiment i el funcionament de les institucions
nacionals de defensa dels drets humans.
En virtut d’aquests principis, la missió d’una institució nacional d’aquesta mena,
tant si es desprèn de la Constitució com d’un text legislatiu, ha de ser tan ample
com sigui possible i incloure les responsabilitats següents: sotmetre als governs,
parlaments i qualsevol altra autoritat competent, sobre una base consultiva,
opinions, recomanacions, proposicions i informes; afavorir i assegurar la
coherència de la legislació, els reglaments i costums nacionals amb la legislació
internacional en matèria de drets humans; participar a l’establiment d’informes
presentats per l’Estat als òrgans de les Nacions Unides; difondre la informació
relativa als drets humans, i contribuir a l’educació dels drets humans, entre
d’altres. Una institució com aquesta igualment pot estar autoritzada a rebre i
examinar denúncies i reivindicacions que afecten a situacions individuals. Cal
concedir una atenció molt particular al pluralisme i a la independència d’aquestes
institucions nacionals, ja que aquestes dues qüestions estan inextricablement
relacionades amb les tries que fan els seus membres, la durada de la seva missió
i el seu sistema de funcionament, en especial amb els poders que se’ls atorguen
adequats per fer les investigacions, així com amb la seva infraestructura i els
recursos que es posen a la seva disposició.
La majoria de les institucions nacionals existents en aquesta esfera es poden
classificar en dues grans categories: «les comissions de drets humans» i «els
134