54 per art de màgia. I és que la seva manera de mesclar les cançons, d’animar a la gent, de ballar, de fer la guitarra, en definitiva, els seus coneixements d’aquest tipus de música, t’enganxaven d’una manera inevitable. Era impossible resistir-se. Ell era el primer que disfrutava, que s’ho passava bé, que s’ho creia, el que més ho sentia i tot això junt ho transmitia d’una manera tant enèrgica i especial que salpicava amb esquitxos grossos a tota ànima en vida que hi havia allà dins. I lo millor de tot és que ho feia sense voler, no obligava a ningú; hi havia qualque moment, quan pinxava qualque cançó que li agradava especialment que pareixia que només posava música per a ell però la realitat era que atrapava a tothom, d’això se’n diu carisma. En Pep Cuevas era, és i serà l’esperit (sant?) del Malafama, <strong>Can</strong> <strong>Picafort</strong> Abril 2009 un esperit que va traspasar les fronteres d’aquell soterrani del Passeig Colon: ara em bé al cap el concert de El Inquilino Comunista a l’antiga discoteca Al Rojo Vivo, o el concert de Dover a la Sala Palladium (davall el restaurant Monaco) i on érem quatre rates, el concert de Sebadoh, el de The Posies. Grups que tocaren a la nostra roqueta gràcies en bona part a l’esperit del Malafama. Sonats també foren la dotzena (o potser més) de concerts de Sexy Sadie, dins el mateix Malafama, el dels Hentelligents, els Frankenbooties, inclús un vespre hi tocaren els Siniestro Total (Era una chica muy mona, que vivía en Barcelona...). Molts són els records, les anècdotes, les vivències, les imatges gravades a la memòria, las frases cèlebres (“Quan tengui seixanta anys vendré de marxa al Malafama”, Anònim), els amics ja desapareguts, les resaques, el Martini blanc, els tassons de plàstic, el Wimpy, en Miqui amb el cap dins l’altaveu, les redades de la Guàrdia Civil, record quan en Pitu va quedar dormit darrera el futbolí i no el varen trobar fins diumenge capvespre... el que deia abans, cada vespre una película. Ara, fent una clucada d’ull cap enrera, l’esperit del Malafama pareix que es resisteix a morir però és inevitable pensar que el crit Just gimme indie rock ha quedat sepultat entre les marcades parets del Malafama sota una filera de blocs de 20 al Passeig Colon de <strong>Can</strong> <strong>Picafort</strong>. Exclusives, crítiques i amenaces a pepdesasaa@hotmail. com
<strong>Can</strong> <strong>Picafort</strong> 51 Abril 2009