revista 53.indd - Revista Can Picafort

54
per art de màgia. I és que la
seva manera de mesclar les
cançons, d’animar a la gent,
de ballar, de fer la guitarra,
en definitiva, els seus coneixements
d’aquest tipus de música,
t’enganxaven d’una manera
inevitable. Era impossible
resistir-se. Ell era el primer
que disfrutava, que s’ho passava
bé, que s’ho creia, el que
més ho sentia i tot això junt
ho transmitia d’una manera
tant enèrgica i especial que
salpicava amb esquitxos grossos
a tota ànima en vida que
hi havia allà dins. I lo millor
de tot és que ho feia sense
voler, no obligava a ningú; hi
havia qualque moment, quan
pinxava qualque cançó que
li agradava especialment que
pareixia que només posava
música per a ell però la realitat
era que atrapava a tothom,
d’això se’n diu carisma.
En Pep Cuevas era, és i serà
l’esperit (sant?) del Malafama,
Can Picafort
Abril 2009
un esperit que va traspasar les
fronteres d’aquell soterrani
del Passeig Colon: ara em bé al
cap el concert de El Inquilino
Comunista a l’antiga discoteca
Al Rojo Vivo, o el concert
de Dover a la Sala Palladium
(davall el restaurant Monaco)
i on érem quatre rates, el
concert de Sebadoh, el de
The Posies. Grups que tocaren
a la nostra roqueta gràcies
en bona part a l’esperit
del Malafama. Sonats també
foren la dotzena (o potser
més) de concerts de Sexy Sadie,
dins el mateix Malafama,
el dels Hentelligents, els
Frankenbooties, inclús un vespre
hi tocaren els Siniestro
Total (Era una chica muy mona,
que vivía en Barcelona...).
Molts són els records, les anècdotes,
les vivències, les imatges
gravades a la memòria, las
frases cèlebres (“Quan tengui
seixanta anys vendré de marxa
al Malafama”, Anònim), els
amics ja desapareguts, les
resaques, el Martini blanc, els
tassons de plàstic, el Wimpy,
en Miqui amb el cap dins
l’altaveu, les redades de la
Guàrdia Civil, record quan en
Pitu va quedar dormit darrera
el futbolí i no el varen trobar
fins diumenge capvespre... el
que deia abans, cada vespre
una película.
Ara, fent una clucada d’ull cap
enrera, l’esperit del Malafama
pareix que es resisteix a morir
però és inevitable pensar que
el crit Just gimme indie rock
ha quedat sepultat entre les
marcades parets del Malafama
sota una filera de blocs de
20 al Passeig Colon de Can
Picafort.
Exclusives, crítiques i amenaces
a pepdesasaa@hotmail.
com