revista 53.indd - Revista Can Picafort

OPINIÓ
Sa pàgina que ningú vol
En pep de sa Saa
He- man. Quinze anys després.
S’apaguen els llums, completament
a les fosques, expectació
al màxim, gran exitació
entre el personal, comencen a
sonar uns acords de guitarra,
són lents i pausats, incitent a
la desconfiança, qualque cosa
diabòlica s’acosta; 12 segons
més tard un esclafit de guitarres
elèctriques i una bateria a
punt de rebentar rompen els
tímpans de tots els assistents,
s’encenen els llums, tothom
bota i fa la guitarra, és la locura
total.
La primera vegada que vaig
entrar al Malafama el cartell
que hi havia penjat al carrer
posava Boulevard. A darrera
la barra hi havia un home
de cabells blancs, pareixia
tret d’un bar de carretera
de l’Amèrica californiana.
En Paco i jo li demanàrem
2 Beffeaters amb llimonada,
més que sentir-nos ens va llegir
els morros, la música estava
a tota hòstia. Tot d’una
ens va treure conversació, en
total només hi havia quatre
clients. En Paco es va treure
la G13, el cambrer va donar el
seu vist-i-plau amb el cap i ens
va oferir la seva boquilla, era
de marfil, tirava que feia por.
Quin vespre, mare meva! Allà
dedins hi havia qualque cosa.
Vaig prometre tornar-hi.
Un parell de setmanes més
tard, després de convèncer
a un parell de col·legues,
anàrem al Malafama Noise
Pub, o això posava el nou cartell,
i aquí començà una època
inoblidable on es començaren
a escriure unes pàgines per a
la història que ara ja són una
llegenda.
Després de baixar mitja dotzena
d’escalons i creuar un batiport
de dues portes de fusta
un gran altaveu et donava
la benvinguda. La música a
tota canya impactava a més
d’un despistat. Una barra de
fusta situada enmig del local
envoltada de taurells poc fiables,
un grup de bancs fets
de formigó, una taula enmig
de cada bancada clavada a
terra, un altre altaveu a l’altra
punta del local, un futbolí,
això era el Malafama. Un
local underground, indie,
noise, alternatiu... o així com
cadascú el vulgui anomenar
on es respirava i, sobretot, es
vivia un ambient increible, ple
de llibertat, de deshinibició
total, on tothom feia el que
volia sense perdre el respecte
a ningú.
El cambrer amb els cabells
blancs ja no hi era, hi havia
en Pep Cuevas. El mestre de
cerimònies que, cada divendres
i cada dissabte (inclús
una època obria els diumenges
capvespre i qualque dia
entre setmana), s’encarregava
de posar la banda sonora a
la “película” que cada vespre
es rodava allà dins. Un film
sempre diferent, amb noves
cares, conversacions trascendentals
regades d’alcohol, on
es forjaven grans amistats;
un film sempre exitant, que
sabies com i a on començava
però mai com ni a on acabava
i sempre sota un mateix
denominador comú: el rock
alternatiu. Un tipus de música
de caràcter bàsic, és a dir,
guitarra elèctrica, baix i bateria,
que sota la batuta i la professionalitat
(podem utilitzar
tranquilament aquest adjectiu)
d’en Pep Cuevas es converteix
en obra mestra com
RESTAURANTE
CA’S
CHATO
Bodas - Banquetes
Comuniones
RESERVAS
Tel. 971 85 01 19
Ctra. Alcudia-Artà, km. 23 - CA’N PICAFORT
Can Picafort
53
Abril 2009