La - Diari de Girona

Reportatge Els Peralada de Mallorca El llinatge dels Savallà. PÀGI NES 2 i 3 Entrevista Jesús Conte «Tarradellas va rebut -
jar presidir un Govern de concentració a Espanya». PÀ GINA 8 Reportatge El guardià de l’essència Santi Santamaria PÀ GINA 9
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Diari de Girona Reportatge
El salt de Super-Diego
Després d’haver superat
dos càncers colorectals,
Diumenge 27
de febrer de 2011
Dominical
SUPLEMENT
Mister
Sofà
✱
Diego Moya, de Sarrià, vol
«trencar» la normalitat que
ha recuperat saltant en
paracaigudes. PÀGINES 2 i 3
Reportatge
La cursa dels gossos
La Pirena, de trineus
arrossegats per gossos, va
tancar el cap de setmana
passat a la Molina una
nova edició. PÀGINES 4 i 5
Autèntic urbanita: El Nissan Micra estrena la quarta generació amb una plataforma renovada PÀGINES 18 i 19
REBAIXES
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - 972 41 13 49 - GIRONA
REBAIXES REBAIXES REBAIXES
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

FOTOS PORTADA: A DALT, DIEGO MOYA EN UN
BANC D’UN PARC DE SARRIÀ DE TER (FOTO:
VISUALBACKGROUND); A BAIX, UN PARTICI-
PANT A LA CURSA PIRENA, EN PLENA COMPETI-
CIÓ (FOTO: TONI LEÓN).
SUMARI
27 de febrer de 2011
4 i 5 Reportatge
La cursa dels gossos
Dissabte passat es va acabar a
la Molina una nova edició de la
cursa de trineus arrossegats
per gossos Pirena.
6 i 7 Reportatge
Els Peralada
de Mallorca
Els germans Rocabertí, que van
restaurar el castell de Peralada,
pertanyien a un llinatge que
neix a finals del segle XVI.
8 Entrevista
Jesús Conte
L’excap de premsa de Jordi
Pujol sosté que «Tarradellas va
renunciar a presidir un govern
de concentració a Espanya».
9 Reportatge
El guardià de l’essència
Santi Santamaria, home cultivat i
defensor a ultrança del terrer, va
mantenir una particular batalla
contra la cuina de laboratori.
10 Entrevista
Clara Garí
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Supervivents: Diego Moya, 47 anys,
El salt de
Super-Diego
El van operar per primera vegada quan tenia 23 anys; una vintena
d’anys després, el càncer colorectal reapareixia i s’havia de sotmetre
a una segona intervenció: Diego Moya també se’n va sortir i vol
«trencar» la normalitat que ha recuperat saltant amb paracaigudes
TEXT I FOTOGRAFIA: ALÍCIA BADA/DIEGO ESPADA (VISUALBACKGROUND)
D iego
Moya és un home relaxat, tranquil. En
paraules de la seva dona, Conchi, «és una persona
activa però tranquil·la, un home el tarannà
del qual és viure feliç». A més és un home
valent, un home que s’ha enfrontat dues vegades
al càncer i que no només ha estat capaç de sobre -
viure, sinó que ha acabat essent més fort, més persona.
A l’AECC-Catalunya contra el Càncer de Girona
li diuen afectuosament Super-Diego, i no ens
estranya aquest adjectiu quan ell mateix explica
que, després de tot, «em llevo cada matí a un quart
de sis, més o menys, amb els ulls enganxats em
miro al mirall i em dic: “que guapo estàs, un altre
dia més, a seguir vivint”. I me’n vaig a treballar».
Diego Moya va néixer a Adra, Almeria, fa 47 anys.
Quan en tenia tres la seva família es va traslla dar a
les comarques gironines, en concret a Sant Feliu de
Guíxols. Als onze anys, a sisè d’EGB, per necessitat
econòmica va haver de deixar d’estudiar i posar-se
a treballar per ajudar la seva família. Va co-
mençar fent de cambrer al restaurant Barcarola de
S’Agaro. Entre rialles explica que «amb onze anyets
era al celler i com que era un tap de bassa em van
haver de posar un calaix més alt perquè no arribava
a la barra». Després, com moltíssims més, va
passar a treballar a la construcció; més tard seria
repartidor, primer de pastisseria i després de cervesa,
va treballar en una fàbrica de gelats i finalment
(i fins avui) va trobar feina a Manipulados del
Ter, s.a. de Sant Gregori, empresa dedicada a la fabricació
de materials autoadhesius.
Quan Diego Moya tenia 23 anys, la seva germa -
na gran va haver de ser ingressada d’urgències perquè
se li havia inflat la panxa i hi tenia uns dolors
terribles. En practicar-li les anàlisis corresponents
els metges van descobrir que tenia càncer de colon.
Arran d’això, van revisar els set germans i van
descobrir que quatre d’ells, Diego n’era un, patien
la mateixa malaltia.
En aquesta època feia poc temps que Diego es-

Sarrià de Ter; ha superat dos càncers colorectals
tava amb la seva companya, Conchi; ella tenia dos
fills d’un matrimoni anterior, que llavors tenien 6
i 8 anys. Es van conèixer a l’antiga disco teca Piscis
de Girona, i durant tots aquests anys ha estat
sempre el seu suport. Durant l’entrevista, al domicili
de la parella a Sarrià de Ter, Conchi també
és al seu costat; seu a prop d’ell i de vegades intercanvien
mirades de suport i orgull.
Amb 23 anys, Diego Moya va ser operat per primera
vegada de càncer de còlon. Li van practicar
una colectomia (extirpació de part de l’intestí), un
reservori (per fer les funcions del colon) i després
de tres mesos de baixa, i només havent-se de sotmetre
a revisions periòdiques, va tornar a una vida
normal. Jugant al futbol, muntant en bicicleta, viatjant,
criant els fills, pagant la hipoteca...
Vint-i-dos anys després, en una d’aquelles revisions
periòdiques, els metges van descobrir que
tenia molts pòlips a la zona del reservori. Després
de les anàlisis, les proves, els dubtes, la conclusió:
l’havien de operar de nou. Aquesta vegada la
notícia el va desmoralitzar. «Com un cop, va ser
un cop fort», admet. En la segona operació, a més,
li haurien de practicar una colostomia (una obertura
al cos perquè l’intestí tingui accés directe a
l’exterior, practicada normalment a la paret abdominal,
que permet eliminar els residus de l’organisme
per un lloc diferent al natural).
El 19 d’octubre del 2007, a les 8 del matí, Diego
Moya era operat de nou. Explica que tot era
com en somnis, que no volia mirar, que no volia
veure-ho. Tres dies després, la infermera li va dir
que havia de mirar, que havia d’aprendre com funcionava
la colostomia. Però a ell literalment li va
caure el món a sobre: «Tu mateix et fas por, penses
que ara no podràs dutxar-te en llocs públics,
que no podràs anar a la platja, que no podràs això,
que no podràs allò altre...».
Els primers dies després de la intervenció va intentar
animar-se, sortir, anar a les Fires de Girona
a menjar un entrepà. Però quan Conchi va tornar
a la feina i ell va començar a passar hores i hores
tot sol, es va ensorrar. No podia dormir, s’aixecava
cansat i de mal humor. Va necessitar ajuda mèdica
i medicació durant cinc mesos.
LA SORTIDA DEL POU
Mirant la Conchi explica que «al final t’adones que
ella et pot ajudar en el que sigui, però que si tu
mateix no hi poses de la teva part, et fiques en un
forat cada vegada més profund». Tenia el suport
de la seva dona, dels seus fills, dels seus amics,
però d’aquest pou era ell qui n’havia de sortir. Va
començar a caminar, a llegir, a fer cursos, de Word,
d’Excel... «La ment sempre ocupada en alguna
cosa, caminar i curs cap aquí i curs cap allà...».
El març de 2008 li van donar l’alta i va tornar a
treballar. Explica, agraït, com el director de producció
de l’empresa, Manel Criado, s’havia informat
sobre la seva malaltia i com li van assignar
una feina en la qual no ha de fer gaire força física
i que pot exercir sense cap inconvenient. Els
primers dies no s’atrevia a dutxar-se a la feina, fins
que un dia va esperar a estar sol i ho va fer, i no
va passar res. Dies després es dutxava amb naturalitat.
Va començar a animar-se més, a anar a la
platja, a viatjar, a sortir... Havia de provar que podia
fer tot el que feia abans: «Al principi creus que
tothom t’està mirant, però acabes sabent que ningú
et mira, que només importes als que et coneixen
i que aquests el que valoren és com ets».
A Diego Moya li agrada molt el cantant Manolo
García i aprofitant que venia de gira, va comprar
l’entrada i se’n va anar sol a gaudir del concert.
Va entrar en contacte amb l’AECC-Catalu nya
Contra el Càncer de Girona i es va fer voluntari
testimonial, per parlar amb altres persones que estaven
passant el que ell va passar. Li preguntem
què li explicaria a algú que estigués en la seva situació
i, amb un somriure, explica: «Estic exactament
igual que abans que m’operessin, fins i tot
millor, tinc una vida més senzilla, la ment ben ocupada
i ho porto amb molta alegria».
Tres anys després de la seva segona operació,
de superar el seu segon càncer, Diego Moya, Super-Diego
per als amics, continua amb la seva vida
normal, es fa les revisions periòdiques, treballa,
veu el futbol, gaudeix del seu nét Arnau, viatja,
estudia a l’Escola d’Adults de Girona (ara està fent
ESO, i orgullós perquè en aquest primer trimestre
ho ha aprovat tot...). I quan ens diu que per sentir
que pot fer tot el que feia abans només li queda
llançar-se en paracaigudes, li preguntem, sorpresos,
si abans ho feia i ens diu que no, que no
ho ha fet mai, però que sempre ha estat la seva
il·lusió i que al final ho farà.
Campanya de prevenció als mercats
L a
Junta de Girona d’AECC-Catalunya contra
el càncer està preparant diverses accions
per a aquest any 2011 relacionades
amb la campanya de prevenció del càncer colorectal,
amb els objectius principals de «fer arribar
a la població el missatge de la importància
de la prevenció primària de la malaltia i informar
de la propera implantació del cribratge per
a la detecció precoç d’aquesta».
Entre les actuacions programades hi ha una
campanya de difusió als mercats del territori gironí,
prevista per als dies 30 i 31 de març i 1 i 2
d’abril. Durant aquesta campanya, es distribuiria
als treballadors de les parades el davantal de
l’Aliança contra el càncer colorectal –constituïda
per diferents entitats d’àmbit mèdic i social,
entre les quals hi ha AECC-Catalunya contra el
càncer, que treballen de manera conjunta per
unir esforços en la lluita i la prevenció d’aquesta
malaltia– i s’instal.laria a la porta de cada mercat
una taula informativa amb material que es
distribuiria als usuaris dels mercats. Amb aquesta
acció, segons els seus organitzadors, «es té
l’objectiu d’arribar a bona part de la població
general de la província de Girona per donar a
conèixer el missatge de la campanya».
Tal com informa en un comunicat AECC-Catalunya
contra el càncer de Girona, «a Catalu -
nya, anys enrere, es van realitzar proves pilot
amb l’objectiu d’instaurar la detecció precoç del
càncer colorectal, de la mateixa manera que des
de fa molts anys es porta a terme amb el càncer
de mama». La mateixa entitat –afegeix la
nota– «juntament amb els membres de l’Aliança
per a la prevenció del càncer colorectal, va
realitzar l’any 2009 la primera campanya en la
qual es demanava la implantació del cribratge
de càncer de còlon a Catalunya. L’any 2010 la
Generalitat va anunciar l’inici d’aquesta implantació
i a Girona està previst que aquest 2011
s’iniciï començant per unes àrees determinades
i arribant al 2013 a la totalitat del territori».
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Fotos:
Diego Moya en dues
imatges captades al
jardí de casa seva, a
Sarrià de Ter.
El càncer
colorectal
El càncer colorectal és
el tumor de més incidència
a l’Estat espanyol.
Cada any se’n
diagnostiquen més de
25.000 nous casos (un
15 per cent de la incidència
de tots els tumors).
A més, es tracta
de la segona causa
de mort per càncer,
després del càncer de
pulmó, amb més de
13.000 morts a l’any a
Espanya. Aquestes
dades contrasten
amb el fet que el càncer
de còlon és, probablement,
el tumor
maligne que més pot
beneficiar-se de les
mesures preventives.
Aquesta prevenció
té dos nivells. La primària
implica una vida
saludable amb atenció
especial a la dieta
i l’exercici físic. La prevenció
secundària té a
veure amb les estratègies
de cribratge. El
grup de població de
risc mitjà són els homes
i dones de més
de 50 anys. Es recomana
que a partir d’aquesta
edat es realitzin
proves periòdiques
per detectar un
possible càncer, encara
que les persones
no presentin símptomes
o es trobin aparentment
sanes. També
han de fer-ho les
persones que amb antecedents
familiars
amb aquests tipus de
càncer, perquè es troben
dins de la població
de risc elevat.
Amb la col·laboració de
Girona
Telèfon: 972 20 13 06-972 22 00 29
Correu electrònic: girona@aecc.es

4 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
E l
primer que s’escolta són els crits de
l’home; paraules incomprensibles per al
profà que ressonen entre els arbres que
envolten la pista coberta de neu. Poc a poc es
comença a percebre el panteix dels animals,
i el soroll que fan les seves potes. També se
sent alguna cosa que llisca sobre la superfície
blanca del terreny. I de sobte apareixen, magestuosos,
enèrgics, poderosos: un grup de
sis, set, vuit gossos corren arrossegant un trineu
sobre el qual un home dóna instruccions
als animals. Creuen a tota velocitat per davant
dels ulls de l’espectador i desapareixen metres
enllà, sobre la neu, entre els arbres, deixant
al seu darrere el mateix rastre de sorolls
que havia anunciat la seva arribada. Acaba de
passar un dels participants a la Pirena, la cursa
de trineus arrossegats per gossos més emblemàtica
de l’Estat espanyol, i que en els seus
vint-i-un anys d’existència s’ha consolidat com
una referència en el calendari internacional
d’aquesta especialitat. L’edició d’aquest any de
la competició –en la qual s’estrenava la denominació
oficial de Pirena Advance– es va
acabar dissabte de la setmana passada a l’estació
d’esquí gironina de la Molina, amb una
festa que ja comença a ser habitual. Abans, la
quarentena d’equips participants havien hagut
de recòrrer més de 300 quilòmetres repartits
en 14 etapes, que transcorrien per Catalunya,
Aragó, Andorra i França.
Quan Jacint Verdaguer va escriure, l’any
1877, el seu poema èpic L’Atlàntida, en diver -
sos indrets del món ja hi havia persones que
es desplaçaven i traslladaven productes diver -
sos amb trineus arrossegats per gossos. Però
aquesta activitat –que de fet té orígens ancestrals–
encara no s’havia convertit en un esport.
No ho seria fins moltes dècades després, quan
a Alaska (Estats Units) va néixer la cursa Idita
rord, que recordava com el 1925 els trineus
arrossegats per gossos havien contribuït a salvar
centenars de vides al poblat de Nome, situat
prop de l’estret de Bering, que va patir
una greu epidèmia de diftèria al mateix temps
que quedava incomunicat per un fort temporal.
Aquell sistema de transport va ser l’únic
que va permetre portar-hi medicines i aliments
després de setmanes de travessia. La cursa Iditarord,
que recorda aquells fets, recorre 1.700
quilòmetres per Alaska i està considerada la
més dura del món (amb el temps n’han apa-
4
regut moltes altres). L’any 1991, un català anomenat
Pep Parés, que havia llegit moltes novel.les
de Jack London ambientades a Alaska
i que tenia un gos nòrdic que responia al nom
de Txao, va decidir crear a Catalunya una cursa
de trineus arrossegats per gossos com aquelles
que es feien a les remotes terres del nord
dels Estats Units, salvant les distàncies, és clar.
I per batejar-la es va inspirar en un personatge
de L’Atlàntida de Verdaguer, Pirene, que
tenia el seu refugi a les muntanyes.
Des de llavors, la prova s’ha anat celebrant
any rere any, ha crescut i s’ha convertit en una
referència obligada del múixing (la denominació
que rep aquest esport, derivada del crit
«marche, marche!» que dedicaven als seus gossos
els colons francesos en les seves travessies
en trineu per les terres continentals del
Canadà i Alaska) a Europa. També ha hagut
de superar dificultats, algunes d’elles derivades
del fet que les condicions meteorològiques
no són al Pirineu tan extremes com al
Canadà o a Alaska: la manca de neu ha condicionat
alguna de les edicions, com la d’aquest
2011, que va començar amb retard, i el
2007 la prova no es va arribar a disputar.
Tot i que no hi havia tanta neu com haurien
volgut, els participants en l’edició d’aquest any
de la cursa (una trentena en la categoria de
múixing i una desena en la de skijoring, en la
qual els gossos no arrosseguen un trineu sinó
La cursa dels
gossos
La cursa Pirena, de trineus arrossegats per gossos, va tancar el
cap de setmana passat a la Molina una nova edició; l’únic gironí
participant, David Rodríguez, explica la seva experiència
1
2
3
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: TONI LEÓN

5
6
un esquiador o esquiadora) han complert amb
les espectatives i han ofert al públic assistent
jornades de gran espectacle, incloses tres etapes
nocturnes de gran bellesa plàstica en les
quals a la dificultat que ja entranya aquest esport
s’hi afegeix la seva pràctica en una foscor
absoluta només trencada pel focus que
porta el múixer al cap per il.luminar el camí.
David Rodríguez, veí de Porqueres de 33
anys, ha estat l’únic múixer de les comarques
gironines que ha participat en aquesta edició
de la Pirena, tot i que en principi no ho tenia
previst: «Ha estat la primera vegada que la feia,
tot i que porto deu o dotze anys en el món del
múixing. L’organització de Pirena ho sabia i
va contactar amb mi prrquè per culpa del retard
de la prova alguns participants no hi podien
assistir. I jo tenia aquest cop els gossos
necessaris i vaig pensar que si no hi anava potser
no tornaria a tenir l’oportunitat».
Dit i fet: Rodríguez va agafar nou dels seus
7
8 10
dotze gossos, i quatre que li van deixar, i se’n
va anar cap a Saragossa, on el 5 de febrer començava
la competició, durant la qual l’ha
acompanyat Carles Tobella, que es feia càrrec
dels gossos que no competien en l’etapa del
dia i l’ajudava a preparar el material. «Et deixen
inscriure fins a catorze gossos, però no es
fan servir tots al mateix temps, sinó que en
tens de reserva; jo en feia servir vuit a cada
etapa, i els anava canviant per a la següent,
per no cansar-los en excès», explica Rodríguez.
La participació a la Pirena ha estat fins ara
la culminació de la trajectòria com a múixer
de David Rodríguez. «Vaig començar tenint un
husky –una raça de gos de treball originària
de Sibèra, molt habitual als climes freds– i em
vaig anar interessant per aquest esport». Amb
el temps, va començar a competir, i ho fa de
manera regular, tot i que moltes de les proves
en les que participa són sobre terra. «A Girona
se’n fan o se’n feien a la Bisbal, Pals, Vi-
9
7
dreres... i també se n’organitzen en municipis
de Barcelona i al Pirineu quan hi ha neu, és
clar». De fet, hi ha una lliga catalana, en la qual
competeix, i també ho fa als Campionats d’Espanya,
que precisament s’han disputat aquest
cap de setmana a Baqueira-Beret.
David Rodríguez ha estat dels pocs participants
a la Pirena que hi ha acudit amb gossos
de races nòrdiques –husky, alaska malamute...–,
perquè en aquesta competició cada vegada
són més habituals animals d’altres races
que no suporten tant la fred –«a la nit els han
de tancar al remolc, o posar-los abrics»– però
que en canvi fan córrer més els trineus. Ell,
però, no tenia tanta pressa, i es mostra molt
satisfet amb els seus animals, que manté en
un tancat al bosc prop de casa seva, i que treu
diversos cops per setmana a entrenar: «El manteniment
és car, sobretot pel que fa al veterinari,
però m’agraden molt i m’hi gasto el que
d’altres es gastarien sortint més a la nit».
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Fotos:
1
Un dels pocs participants
que han fet la
Pirena d’aquest any
amb gossos nòrdics.
2 i 5
L’etapa nocturna del
16 de febrer entre
Grandvalira i El
Tarter, a Andorra.
3 i 7
Dos dels participants,
en plena
competició.
4
David Rodríguez i
Carles Tobella, amb
dos dels seus gossos.
6
Un dels animals que
han disputat la
Pirena d’aquest any.
8
Un competidor preparant
el trineu just
abans de començar
una de les etapes
andorranes de la
prova.
9
Gossos alimentantse
abans de la
cursa.
10
Una participant a la
Pirena acaronant un
dels seus animals.

6 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Escut dels
Cotoner.
Escut dels
Dameto, marquesos
de Bellpuig.
Escut dels
Montaner,
marquesos
del Reguer.
Escut dels
Sureda, marquesos
de Vivot.
Escut dels Verí.
(Extrets del manuscrit
de Bonaventura
Serra Ferragut, de la
Biblioteca del Palau
de Peralada)
Els Peralada
de Mallorca
Els germans Rocabertí, que al darrer quart del segle XIX van portar a terme les principals obres
de restauració del castell de Peralada, pertanyien a un llinatge que neix a finals del segle XVI
P robablement
són molts els gironins i catalans
que han visitat alguna de les dependències
que constitueixen el conjunt
lúdico-artístic del Castell de Peralada, aplegantse
en època estival als jardins per gaudir de la
seva melomania, o, al llarg de l’any, freqüentant
el casino i, els més aficionats a la història
de l’art, la bibliofília i el col·leccionisme, visitant
la Biblioteca i el Museu a l’antic convent
del Carme. En aquest darrer espai, el visitant
segueix l’itinerari mitjançant una visita guiada
en la qual s’explica a qui va pertànyer el conjunt
monumental –convent més castell–, i quins
foren els darrers membres que dugueren a terme
les principals obres de restauració durant
el darrer quart del segle XIX. Aquest honor pertoca
als germans Antoni, Tomàs i Joana Adelaida
Rocabertí, Dameto, Verí i Boixadors.
Antoni (Palma, 1831 - Peralada, 1887) era el
gran. Cèlibe, va heretar, entre d’altres, els títols
de comte de Savallà, comte de Peralada i vescomte
de Rocabertí, però els cedí al seu germà,
també cèlibe, Tomàs (Palma, 1840 - 1898),
excepte el de Savallà. En morir els dos germans
va ser Joana Adelaida (Paris, 1834 - Requesens,
1899), casada amb Ramon Despuig Fortuny,
comte de Montenegro, qui heretà tots els títols
i quedant estroncada en ella la línia directa de
successió al no tenir descendència. Avui, més
d’un segle després del traspàs de la darrera representant
de la nissaga, potser hi haurà qui es
pregunti quin ha estat el destí d’aquells títols i
quines són les famílies que n’han estat successores.
En aquest escrit, ens centrarem en un
dels que tingueren els darrers Rocabertí, el de
comte de Savallà, o Zavellà, tal com s’ha escrit
històricament en els documents.
Per saber quan s’inicia el llinatge hem de recular
a l’any 1599, moment en què el rei Felip
III atorga el títol de comte de Zavellà a Bernat
de Boixadors i d’Erill-Orcau, senyor de Savallà,
municipi de la Conca de Barberà, a la província
de Tarragona. Des d’aquest moment i
fins a l’actualitat, disset persones n’han ostentat
el títol, d’entre les quals mereixen especial
atenció Joan Antoni de Boixadors (Badalona,
1672 - Sant Pier d’Arena, Gènova, 1745), sisè
comte de Savallà el qual, com a musicòleg, fou
director de la capella de música del Palau Reial
de Barcelona i de la capella imperial de Viena,
com a erudit presidí l’Acadèmia dels Desconfiats
de Barcelona, i com a militar i polític austriacista
va ser governador de Mallorca d’on va
foragitar els borbònics, i també Bernat Antoni
de Boixadors Sureda, membre fundador de l’Acadèmia
de Bones Lletres de Barcelona i ambaixador
a Portugal (1753 - 1755), on va morir
a causa del terratrèmol ocorregut a Lisboa.
Seguint amb la nissaga, la dignitat es transmet
fins arribar a Joana de Rocabertí, Boixadors
i Cotoner (1785 - 1862), qui esdevé la novena
comtessa de Savallà; després l’hereta el
seu fill Francesc Xavier, i posteriorment i successivament,
els fills d’aquest, Antoni, Tomàs i
Joana Adelaida.
Els darrers Rocabertí, tal com tenim ocasió
de comprovar, estaven molt vinculats a l’illa de
Mallorca: dos dels tres germans varen néixer a
la ciutat de Palma, i pràcticament tota la seva
família residia allà. De manera que, tot i haver
establert la residència a Peralada, eren habituals
les anades i vingudes Peralada-Palma-
Peralada. A Palma, als darrers membres de la
nissaga i als seus descendents se’ls coneixia
TEXT I FOTOGRAFIA: INÉS PADROSA GORGOT
1
Elisabet
de Pacs
(Pax)
Bernat de Boixadors
i de Rocabertí
(Fra Antoni de Vallmoll)
Bernat de Boixadors
i Erill Orcau
(1616)
Maria de
Blanes
(Sense
successió)
amb l’apel·latiu de «Els Peralada», i així se’ls anomena
encara avui. Per això, no podríem entendre
ni estudiar degudament els seus continuadors
sense apropar-nos a la història mallorquina:
als Dameto, marquesos de Bellpuig,
als Sureda, marquesos de Vivot, als Fortuny,
cosenyors d’Estellencs, i als Montaner, marquesos
del Reguer.
De Joana Adelaida el títol passà al nét de la
Joan de Boixadors
i de Pacs
(1624)
Francesc
de Boixadors
i de Rocabertí
(1643)
Xaviera
von Berg
Bernat Antoni de
Boixadors Sureda
de Santmartí
(Barcelona, 1702 -
Lisboa, 1755)
Elisabet de
Rocabertí
Joan de Boixadors
i de Rocabertí
(1672)
Teresa de Pinós
Joan Antoni de
Boixadors de Pinós
de Rocabertí
(Badalona, 1672 - Sant
Pier d’Arena, Gènova)
Dionísia Sureda
de Santmartí i
Zaforteza
Ferran Felip
Basili de
Boixadors
Chaves
(c. 1745 -
Viena, 1805)
Cecilia
Faustina
Chaves
Escut de Joan de Boixadors
i de Pax, II Comte de Savallà.
Esclarmunda
de Rocabertí
(1672)
Teresa Maria
de Palafox
(sense succeció)
Josep
Antoni de
Rocabertí
Dameto Verí
(1831 - 1887)
sense successió
seva tia-àvia materna Aina o Anna de Boixadors
Cotoner, en Joan Miquel Sureda i de Verí
(Palma, 1850 - 1912), sisè marquès de Vivot,
qui sumà els títols de comte de Zavellà i de Peralada,
i fou continuadora la seva filla, Josepa
Sureda Fortuny (1879 - 1955), casada amb Pere
de Montaner i Gual (Palma, 1880 - 1960). Heretà
el títol el seu fill Pere de Montaner Sureda
(Palma, 1917 - 2005), i d’aquest, el seu fill, Pere

Joana de
Rocabertí
Boixadors
Cotoner
(1862)
de Montaner Alonso, que l’ostenta actualment.
L’ACTUAL COMTE DE ZAVELLÀ
Pere de Montaner Alonso, fill de Pere d’Alcàntara
de Montaner Sureda i de Maria Alonso Llopis
és el gran de sis germans, que a la mort del
seu pare esdevé el dissetè membre de la nissaga.
Des del punt de vista familiar, es troba
vinculat als llinatges de més renom de l’illa i de
la Catalunya Vella: els Rocabertí, els Verí , els
Dameto, els Sureda, els Burgues, els Boixadors
(Boxadors), els Cotoner, els Pacs (Pax),… Molts
d’ells peces clau en el Renaixement, i en la Història
Moderna i Contemporània de l’illa. I, des
del seu matrimoni amb Magdalena de Quiroga
Conrado, la seva família política per part de
Quiroga descendeix del marquès de La Atalaya,
mentre que, per part de Conrado, dels marquesos
de la Fontsanta.
Pere de Montaner està estretament vinculat
a Palma, lloc on desenvolupa la seva professió
d’historiador i arxiver, havent-se doctorat en
Geografia i Història a la Universitat de Barcelona.
Des del punt de vista particular, disposa
d’una nodrida biblioteca i un preciós arxiu fa-
Josep
(1782)
Tomàs de
Rocabertí
Dameto Verí
(1840 - 1898)
sense successió
3
Joan Antoni
de Boixadors
Francesc
Xavier de
Rocabertí
Dameto
Boixadors
(1875)
Joana
de Verí
Antoni Maria
Dameto Crespí
de Valldaura
(1825)
Joana Adelaida
de Rocabertí
Dameto Verí
(1834 - 1899)
sense successió
Maria Teresa
Cotoner
Margarita
de Verí
Salas
miliar a Can Vivot, una de les millors cases aristocràtiques
de Ciutat.
Des del punt de vista professional, dirigeix
l’Arxiu Municipal de Palma, des d’on coordina
les publicacions municipals, d’entre les que
destaca la col·lecció Rúbrica, i podríem dir que
respon a figura d’un intel·lectual amb més de
seixanta publicacions en la seva producció.
S’ha ocupat també de l’organització de diver-
Arbre genealògic del
llinatge Savallà-Zavellà
Aina de
Boixadors
Cotoner
Joan Miquel de
Sureda de Verí
Boixadors
(1850 - 1912)
2
El llinatge ha perdurat des de finals del segle XVI
fins a l’actualitat. En el gràfic apareixen requadrats
els noms dels membres de la nissaga que han anat
heretant el títol de comte de Savallà (o Zavellà).
Joan Miquel
Sureda
(1825)
Josepa de
Sureda Fortuny
(Palma, 1879 - 1955)
Barbara
Fortuny Veri
Pere d’Alcàntara
de Montaner
Sureda
(1917 - 2005)
Pere de
Montaner
Gual
(1878-1960)
Pere de
Montaner
Alonso
(1950)
Maria
Alonso
Llopis
Magdalena
de Quiroga
Conrado
ses exposicions sobre el patrimoni de l’illa
acompanyades de cicles de conferències, i també
ha fet incursions en el camp de la gestió política
i cultural, probablement el més significatiu
hagi estat el càrrec de director General de
Cultura de Balears entre els anys 1983 i 1987.
Ha escrit nombrosos articles i llibres sobre la
història moderna i contemporània de les Balears.
Vinculat a diverses associacions culturals
locals com la Societat Arqueològica Lul·liana o
la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Històrics
Genealògics i Heràldics de Palma.
Els seus articles han estat publicats a diverses
publicacions periòdiques de les Balears
com Mayurqa, Boletín de la Sociedad Arqueológica
Luliana, Memòries de l’Acadèmia Mallorquina
d’Estudis Genealògics o Estudis Baleàrics,
i foranes, com Afers o Revista de Catalunya.
Ha estat col·laborador de la Gran Enciclopèdia
de Mallorca, i del Diccionario Biográfico
Español de la Real Academia de la Historia
de Madrid, actualment en procés d’impressió.
Gràcies a les relacions i als vincles familiars,
poques persones com ell tenen la possibilitat
d’accedir a biblioteques i col·leccions particulars,
circumstància que li permet escriure sobre
la seva formació i sobre els seus orígens.
És el cas d’El desaparecido Gabinete de Antigüedades
de los Capuchinos de Mallorca y el
origen de la Colección Vivot.
Ha investigat també sobre la història local i
familiar, i ha esdevingut un dels millors coneixedors
de la història palmesana i dels seus lli-
natges, tasca que queda reflectida en algunes
de les monografies publicades, com la seva
aportació a la reedició del Nobiliario mallorquín
(1983), de Joaquín María Bover, Cartas
reales a gobernadores de Mallorca, 1612-1638
(1983), El brazo noble mallorquín durante los
siglos XVI y XVII: su estructura y sus bases económicas
(1985), Una conspiración filipista: Mallorca
1711 (1990), Els orígens de l’aristocràcia
vella mallorquina. Un estat de la qüestió
(Afers,1994), Blasons i persones a La Seu de Mallorca
(1995), La Guerra de Successió a Mallor -
ca (2005), i sobretot, una de les més recents
aportacions, La Guerra del Francès a Mallorca,
1808-1814: una aproximació als protagonistes
(2009).
No ha deixat de banda les investigacions sobre
aspectes documentals o arxivístics com
L’arxiu de Gabriel Llabrés i Quintana (1993),
o La documentación sobre la tisis entre 1718 y
1813 en el Arxiu Municipal de Palma (2005),
ni tampoc s’ha oblidat d’altres modalitats tan
interessants com les relacionades amb la història
de l’art o l’etnografia de les illes com les
seves col·laboracions a Àlbum de Mallorca
(1997), Patis de Mallorca (2002), La casa y el
tiempo: interiores señoriales de Palma (1988),
Trajes de las islas de Mallorca (1989), Mallorca
artística, arqueológica y monumental
(1991), destacant un dels darrers títols, El Betlem
tradicional mallorquí (2005), sens dubte
una de les publicacions més entranyables des
del punt de vista d’etnografia mallorquina.
Per a qui ha observat els Rocabertí des del
punt de vista històric resulta curiós sentir com
Pere de Montaner explica anècdotes transmeses
pel seu besavi Joan Miquel Sureda sobre
Tomàs de Rocabertí –a qui li devia la seva afició
a la fotografia–, i altres relacionades amb
Joana Adelaida i la possessió de Raixa.
Tal com ja s’ha dit, encara avui són molts els
palmesans que es refereixen a ell mateix o a la
seva família com «Els Peralada». Tot i això, el
comte de Zavellà es lamenta de la distància
existent entre Peralada i Mallorca, i no precisament
en el sentit geogràfic de la paraula. Pot
ser ha arribat el moment d’escurçar-la iniciant
nous projectes de manera conjunta.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Escut dels
darrers membres
de la nissaga
Rocabertí. A Les
Parcs et Jardins, de
Du villers. Biblioteca
del Palau de
Peralada.
Escut emprat
pels Savallà.
Blasó format amb
fideicomissos:
Boixadors; Pax (la
lluna de la baronia
de Bunyolí); Orcau
(la rosa) i Burgues.
Escut matrimonial
de Joan de
Boixadors, cinquè`
Comte de
Sava llà amb Te -
resa de Pinós. A
Ora ción fúnebre, de
Fran cisco So breca -
sas. Biblioteca Pú -
blica de Girona.
Fotos:
1
Pere de Montaner
Alonso, actual comte
de Savallà.
2
Can Vivot, una de
les millors cases
aristocràtiques de
Mallorca, és la residència
dels Savallà.
3
Una imatge retrospectiva
del castell
de Peralada.

Entrevista
8 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
“
Quan
Tarradellas
va tornar a
Catalunya
l’any 1977
va valorar
positivament la
vitalitat de la
seva gent i el
nivell de vida
aconseguit
amb el
«desarrollis -
me». Un
testimoni em
diu que
l’endemà del
seu retorn va
expressar amb
admiració:
«Quina
Catalunya ens
ha deixat
Franco!»
“
JESÚS Conte Autor del llibre «Tarradellas, testigo de España»
Durant cinc anys va ser cap de premsa del president de la Generalitat, quan el càrrec l’ocupava
Jordi Pujol. Escriptor, consultor de comunicació i professor de la Universitat de Catalunya, Jesús
Conte detalla ara en un llibre el retorn a Catalunya del president anterior, Josep Tarradellas.
“Tarradellas va rebutjar
presidir un Govern de
concentració a Espanya”
J esús
Conte (Barcelona, 1954) recull a Tarradellas,
testigo de España (Destino) les
cartes i els secrets millor guardats per l’expresident
de la Generalitat Josep Tarradellas
(1899-1988) en els seus arxius privats, actualment
dipositats al monestir de Poblet.
Com es va forjar el retorn de Tarradellas?
Cal tenir en compte que fins a la mort de Franco,
el 1975, Josep Tarradellas, exiliat a França,
era un desconegut a Espanya i a Catalunya. Va
ser el 1976 quan se celebra una trobada a Saint-
Martin-le-Beau, la residència del president a l’exili,
amb tres persones, entre elles el valencià
Manuel Milián Mestre, enviades pel rei Joan Carles
per prendre la temperatura de quines eren
les seves pretensions.
Però, qui posa el Rei en antecedents? Un fet
determinant per a aquesta gestió discreta va ser
la intervenció d’Alfonso Osorio, vicepresident
del Govern amb Adolfo Suárez, amic del finan -
cer català Manuel Ortínez, qui al seu torn era
molt amic de Tarradellas i va ser qui va bastir
els primers ponts amb el vicepresident.
Es van plantejar ja condicions? Per part del
Govern, el reconeixement de la Monarquia per
part de Tarradellas (havia pertangut a Esquerra
Republicana) i per part del President, la restitució
de la Generalitat en la seva persona.
Abans, el Rei ja havia tingut gestos cap a Catalunya.
Sí. El febrer de 1976, quan a Espanya
es cridava «Llibertat i amnistia» i a Catalunya «Llibertad,
amnistia i Estatut d’autonomia», el Rei
viatja a Barcelona i pronuncia part del seu discurs
en català i diu que «l’afecció dels catalans
a la llibertat és llegendària i sovint fins i tot heroica».
I Suárez, quin paper hi va jugar? El novembre
de 1976 envia dos agents del Cesid a entrevistar-se
amb Tarradellas. Un d’ells, el que
passa dos dies al costat de Tarradellas, és el tinent
coronel Andrés Casinello, que se’n va endur
una imatge molt grata i positiva i així ho va
reflectir a l’informe que va remetre a Suárez i
que aquest va guardar en un calaix, doncs tenia
altres ocupacions més importants com la
Reforma Política i preparar les eleccions.
Quan es produeix la primera entrevista entre
els dos presidents? UCD intenta dinamitar
la victòria dels socialistes i comunistes a Catalunya
a les eleccions generals de 1977. Llavors,
el periodista català i diputat electe per la
UCD, Carles Sentís, i el ministre de la Governació,
Rodolfo Martín Villa, fixen una entrevista
amb Tarradellas per apaivagar les ànsies autonomistes
de Catalunya. Per a això organitzen
un viatge secret de Tarradellas a Madrid.
En els preparatius del viatge es va plantejar
un pla B per portar Tarradellas de manera
clandestina, com havia passat amb
Santiago Carrillo? La veritat és que l’organització
del viatge va ser difícil, tenint en compte
que Tarradellas no tenia passaport i que el
viatge havia de ser gairebé secret, però l’assumpte
de l’operació clandestina, plantejada
TEXT: JUAN M. CARRETERO FOTOGRAFIA: FERRAN MONTENEGRO
per un grup de socialistes catalans, jo crec que
va ser més una conversa de cafè.
Al final es va celebrar la reunió amb Suárez.
I va ser fatal i no hi va haver cap química
entre els dos personatges. Va haver d’intervenir
el Rei per desencallar la situació. Al final es
van signar els acords Tarradellas-Martín Villa
per al restabliment de la Generalitat i el nomenament
de Tarradellas. Després el president va
mantenir una bona relació amb Suárez.
I va arribar l’esperat retorn. El 20 d’octubre
de 1977 torna a Espanya després de gairebé 40
anys d’exili i el 23 d’octubre és rebut a Barcelona
per una gran multitud.
Quina impressió li va produir? Va valorar
positivament la vitalitat de la seva gent i el nivell
de vida aconseguit amb el desarrollisme.
Un testimoni em diu que l’endemà del seu retorn
va expressar amb admiració: «Quina Catalunya
ens ha deixat Franco!».
Diuen que havia previst que passaria alguna
cosa, com així va ser el 23-F. Bé, en un
discurs a Morella el 14 de juny de 1979 va dir
que Espanya necessitava «un cop de timó». El
1980 va insistir a usar aquesta expressió i la d’un
«cop de bisturí» que alguns interpretaven com
la necessitat de tallar els intents colpistes. A fi-
nals de gener de 1981 era a
Madrid quan va dimitir Suárez
com a president del Govern
i va tornar a Barcelona
«espantat» per l’ambient molt
crispat i enrarit que va percebre,
però no estava al cas
del cop.
Era una persona molt preocupada
per la conciliació.
Sí. De fet, i això no és al
llibre, després d’aquest viatge
a Madrid i de la dimissió
de Suárez hi va haver tres
persones, dues d’elles molt
conegudes, que el sondegen
per l’eventualitat que el proposin
president del Govern
d’Espanya al capdavant d’un
Govern de concentració per
la seva capacitat per mediar
entre diferents sectors, al
que Tarradellas va dir rotundament
que no.
Estan de plena actualitat,
en el debat polític sobre
l’Estat de les Autonomies,
les paraules que Tarradellas
va pronunciar el
1981: «17 autonomies, 17
parlaments, 17 policies.
Això és xauxa! Això no
pot funcionar bé». Però hi
ha qui li atribueix haver
contribuït al «cafè per a tothom».
S’ho va haver d’empassar.
Ell reclamava certa
exclusivitat, però Suárez li va
endossar a canvi del restabliment de la Generalitat
que acceptés que hi hagués més autonomies
que la catalana, la basca i la gallega.
Com van acollir els partits catalans el retorn
del president de la Generalitat? Formalment
hi havia unanimitat i satisfacció. Una
altra cosa és que en el seu fur intern consideressin
Tarradellas un destorb. De fet, Jordi Pujol
li suggereix el 1979 que, si vol presentarse
a les eleccions, tant ell (CDC) com Joan Reventós
(PSC) li cedirien ser cap de llista per propiciar
la seva elecció com a president d’unitat.
Tarradellas va dir que no. Més tard Pujol va explicar
que quan ho va dir a Reventós va notar
en la seva cara cert alleugeriment.
No sembla que es portés bé amb Pujol. No
hi havia sintonia, però sí reconeixement mutu.
No va participar en l’elaboració de l’Estatut.
Tampoc el van convidar. Es troba amb un
Estatut en el qual no va tenir cap participació.
Per què es portava malament amb els bascos?
El preocupava el terrorisme perquè distorsionava
la convivència a Espanya. A més, el
tarannà i forma d’actuar dels bascos no era del
seu grat. Va arribar a dir que «Euskadi és el càncer
d’Espanya» i que «els bascos no es mereixen
l’autonomia mentre existeixi el terrorisme».

E l
cuiner Santi Santamaria (Sant Celoni,
1957-Singapur, 2011) posava com a exemple
de la metamorfosi culinària la llebre
à la royale, un dels grans plats de tots els temps.
Josep Pla, el seu mestre de les lletres, va escriure
que la cuina és una metamorfosi total de
les matèries primes, que es converteixen mitjançant
la calor o altres mitjans en una obra comestible.
No hi ha millor model per explicar la
integració que perseguia Santamaria dels sabors
lligats a la naturalesa que aquest guisat
clàssic de la llebre beneïda per la literatura, originari
del Périgord, resultant de la carn de caça,
la seva sang, la cansalada, la tòfona, el foie gras,
el pebre, el vi negre, la farigola silvestre, el llorer,
el clau, l’all, el julivert i les escalunyes.
Tampoc hi ha millor manera de retre-li homenatge
a la gran cuina que el temps que s’hi
dedica: en la llebre à la royale són com a mínim
sis hores i la descripció de la recepta resulta
tan llarga que hauria de disposar per a ella
de l’espai d’aquest article en la seva totalitat.
Els remeto, per tant, a Prosper Montagné i al
Larousse i, en última instància, a les referències
que sobre aquest particular abunden per internet.
La llebre à la royale se serveix desossada
com si es tractés d’una pasta, coberta de la
salsa impenetrable que s’ha obtingut en la seva
metamorfosi, després d’hores de cocció lenta
a la cocotte. Tal és la seva textura que el més
còmode resulta menjar-la amb cullera. El classicisme
aconsella acompanyar aquest gran plat
de la cuina de caça francesa d’un Borgonya o
d’un Bordeus; Néstor Luján suggeria un Chambertin
i Santamaria, un Cos d’Estournel o també
un dels grans vins de Telmo Rodríguez que,
per cert, va fer les seves primeres pràctiques
enològiques amb la família Prats, propietària
del celler que elabora l’esmentat vi de Bordeus.
Luján explica que Raymond Oliver, propietari
del llegendari Grand Véfour, de París, va
convidar l’escriptora Colette, amb motiu del seu
80è aniversari, a acompanyar la lièvre à la royale
d’un negre Haut Brion, de Bordeus, i d’un
dolç Sauternes, amb els quals havia cuinat el
famós plat. I així van beure de l’un i de l’altre,
però com el mateix Luján transmet per boca del
colossal Alexandre Dumas, «no hi ha res millor,
per veure el futur de color de rosa, que contemplar-lo
a través d’una copa
de Chambertin». No fa encara
massa, vaig tenir
la immensa
sort de beure
Jean TrapetLatriciè
El guardià
de l’essència
Santi Santamaria, home cultivat i defensor a ultrança del terrer,
va mantenir una particular batalla contra la cuina de laboratori
res-Chambertin 2005, una referència equilibradíssima
quant a preu i qualitat de la Côte de
Nuits.
L’ANTICRIST FERRAN ADRIÀ
M’he estès sobre la llebre à la royale, conscient
que no hi ha res més indicat que una monumental
i sagrada referència culinària de tots els
temps per acomiadar un clàssic; el plat que ell
mateix citava per il·lustrar la metamorfosi. Santi
Santamaria era un cuiner cultivat; ho saben
els que el van tractar amb assiduïtat i també els
que l’hem escoltat i llegit. Vehement en la defensa
de les seves postures, no va deixar de dir
el que pensava per molt que alguns creguessin
que es tractava d’una qüestió de gelosia cap
a Ferran Adrià, l’home que es va conver tir per
a ell en els últims anys en una mena d’anticrist.
Es va alçar en armes contra l’ús de la química
a la cuina i això li va valer la incom prensió no
només de molts companys de l’elit dels fogons
sinó de la immensa tropa que lloa el famoseig
culinari: entre ells els anomenats crítics gastronòmics;
els col·leccionistes de restaurants, que
diria el mateix Santamaria, que en saben molt
de restaurants –perquè els sovintegen una i altra
vegada, de gorra– i força menys de cuina.
La modernitat gastronòmada no li va perdonar
la seva dissidència dels invents
de laboratori, que ell justificava
per la seva lleialtat a la gran
tradició, al producte i a
l’autenticitat enfront
de l’enganyifa i
la impostura.
Un canalla,
dels que
no respec
TEXT: LUIS M. ALONSO
ten ni els morts, va escriure l’altre dia sobre ell
que la causa de la seva mort per infart a Singapur
estava en la seva afició als sofregits. Altres
que el van atacar pel simple fet de dissentir
han plorat llàgrimes de cocodril. Les persones
decents, en acord o desacord amb la seva
postura intel·lectual i vital, han sabut dedicarli
les paraules de respecte que mereixia un dels
grans cuiners de tots els temps.
He compartit i comparteixo moltes de les tesis
de Santamaria. S’ha dit d’ell que també va
usar els productes químics que més tard va
combatre, no obstant això no ho vaig percebre
les vegades que vaig tenir la joia de menjar a
Santceloni o a Can Fabes. Fart de l’espectacle,
de les intromissions de la indústria en l’alta cuina,
del tecnoemocional o gastroemocional,
això tan cursi amb el que alguns s’han volgut
apuntar a la moda, Santamaria va elegir la proximitat
als productors, fent del terrer un concepte
universal de la cuina. Els efectes de les
noves ones, sabia, els acaben pagant els clients
en les seves factures. Alguns d’ells, suposo, amb
gust, perquè creuen que així contribueixen a
la modernitat i, altres, enganyats, moltes vegades
resignats.
LA TECNOLOGIA I EL CONGRE
Ningú nega que la tecnologia no sigui una cosa
necessària per millorar l’expressió culinària.
Santi Santamaria, que últimament s’havia decidit
a obrir restaurants aquí i allà –l’últim d’ells
a Singapur, on va morir, dirigit per la seva filla–
tampoc ho negava. «Si algú m’oferís un artefacte
capaç de desespinar congres, no dubtaria
a incorporar-lo a la meva cuina, ja que suposaria
un progrés tècnic evident, doncs estalviaria
un enutjós treball manual que dificulta i
encareix el gaudi d’un peix deliciós, sobretot
avui dia, quan el gran públic està perdent cada
vegada més el costum de menjar peixos i carns
amb espines i ossos. En canvi, treballar el surimi
per donar-li gust al congre no em sembla
cap progrés». Evidentment, perquè ja tenim el
congre. Ens hem vist obligats a substituir les
angules per un succedani de la seva mateixa
textura, però això es deu a la forta demanda,
l’escassetat, i a la impossibilitat de menjar els
alevins de l’anguila a un preu raonable. No és
el cas del congre.
La gastroemoció o tecnoemoció consisteix
a vegades en això. Jo li dono a vostè per menjar
la pell i les espines d’un moll amb una altra
textura però amb el mateix gust del llom.
El client assisteix emocionat a l’acte de prestidigitació
i només s’assabenta que s’ha menjat
el moll quan comprova la factura. A la factura
hi ha el llom, no la pell i les espines.
Aquests són els efectes de les noves ones que
criticava el xef desaparegut.
Santamaria va escriure en el seu controvertit
assaig La cocina al desnudo sobre les necessitat
alimentària i les emocions. Menjar no
només ha de ser una obligació fisiològica, també
pot convertir-se en un plaer quan s’aconsegueix
conjugar la funció amb els sentits. Però
fer una interpretació emocional de cada cosa
que un es porta a la boca resulta ridícul. Elmateix
Santamaria explicava l’anècdota atribuïda
a Picasso, quan un admirador li va confessar
que gaudia de la seva obra però no sempre
l’entenia i el pintor malagueny li va respondre:
– Li agraden a vostè les ostres?
– Amb deliri–, va contestar l’home.
– I ha intentat entendre-les?
Un paio intel·ligent, el gran cuiner de Sant
Celoni.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011

Entrevista
10 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
“
Vaig formar
part del
Comitè
d’Assessora -
ment del
Centre d’Art
per Girona,
i vam arribar
a aquesta
conclusió:
cal fomentar
els artistes,
crear una
xarxa pública,
arribar a més
públic. Això
costa un
dineral, i no és
una feina de
resultats
immediats.
Cal acostar-te
al públic.
“
CLARA Garí Directora de la Nau Côclea de Camallera
La tasca artística no és fàcil, però també té moltes dificultats portar les regnes d’una galeria d’art
contemporani, i fer-ho quinze anys. És una prova d’il·lusió i de ganes per fer arribar l’art al gran
públic. Parlem amb aquesta empordanesa de cor, que participa en un projecte solidari a l’Índia.
A quest
estiu farà quinze anys que Clara
Garí (Finisterre, 1954) va iniciar l’aventura
de la Nau Côclea, a Camallera. Ha
estat editora, comissària d’exposicions, organitzadora
del festival Música13, i sobretot, algú
que promociona l’art actual des de la dinamització
i la relació amb els artistes. Des d’aquest
mes de març organitzen un curs de tecnologia
i creació, que, pel que ens diu, és una eina bàsica
per als artistes actuals.
Acaba d’arribar de l’Índia; això l’ajuda com
a dinamitzadora cultural, o és un viatge
personal? Es tracta d’un projecte solidari, d’una
residència per a escolars. És una escola petita,
que té 32 nens dels pobles d’allà, que sense
ella no tindrien oportunitat d’educar-se. Un
d’ells, per exemple, viu al mig de la selva. Vaig
viure un any allà i em va sortir l’oportunitat de
fer això. I hi vaig per coordinar-ho.
És una heroïcitat viure de l’art a Girona, o
és molt difícil? És impossible! (riu). Sobretot,
en segons quines especialitats, com arts plàstiques
o teatre. I més amb el panorama actual.
Però la prova que no és impossible del tot és
que hi ha gent que en viu.
Què cal per viure de l’art? Cal passió i donarho
tot. Moltes vegades hi ha altres prioritats que
tallen o interrompen una carrera artística, com
el fet de tenir fills o l’economia. Però sempre
pots seguir la teva trajectòria.
Porta quinze anys a la Nau Côclea: ha fet
publicacions artístiques, ha fet de comissària
d’exposicions... La gent hi entén ara
més que abans, d’art contemporani? S’ha
avançat? Crec que s’ha avançat. Abans era un
tipus d’art considerat estrany. Però el nivell de
la gent ha pujat. Ara hi ha més propostes i també
més públic. En haver-hi més propostes, s’ha
de treballar més, i és més difícil cridar l’atenció
del públic. Fa quinze anys, hi havia un públic
estacional, fos de Barcelona o de països europeus.
Ara la situació s’ha normalitzat. I moltes
de les galeries d’estiu han tancat.
Per què creu que ha passat, això? La gent de
fora té altres costums: hi ha més gent a qui li
interessa l’art, i potser menys gent que en compra.
El turisme de la caseta i l’estiueig ara és
més complex. Hi ha una relació més rica amb
el territori, que no passava abans.
Tenim planter d’artistes contemporanis a
Girona? Perquè de realistes tothom més o
menys en coneix... Sí. Hi ha molta gent; relacionats
amb les noves tecnologies, amb les
performances. Hi ha artistes, i una bona part
són autoformats. I no només treballen a Girona,
treballen pel món. Són gent excel·lent, que
en un altre ambient tindria moltes més opcions.
Me’n pot citar alguns? Sí, són gent com Job
Ramos, d’Olot. L’Olga Sola o Daniel Torrent, un
gran il·lustrador, format aquí. Si la situació fos
més normalitzada, serien molt més reconeguts.
Gent com Jordi Puig, de Lladó. Amb una política
cultural com als Estats Units o Alemanya,
gent com ells tocarien les campanes. O com
l’Ester Baulida.
Un Centre d’Art Contemporani ajudaria al
sector? Ja n’hi ha, de centres. L’edifici és bàsic,
és cert, però són més importants els programes
artístics. Jo vaig formar part del Comitè
d’Assessorament del Centre d’Art per Girona,
i vam arribar a aquesta conclusió: cal fomen
tar els artistes, crear una xarxa pública, arribar
a més públic. Això costa un dineral, i no és
una feina de resultats immediats. Cal acostarte
al públic. Ara, la Generalitat ha provocat un
daltabaix claríssim en els ajuts artístics. No hi
ha diners. Segurament, l’edifici s’acabarà fent,
i serà un benefici. Però cal un programa i una
educació. Recordo quan vam començar a la
Nau Côclea, era una nau de vaques. Un any
després, en fer el nou espai, va tenir molt d’è-
“El món és
creació vital
i artística”
xit. Em feia ràbia, perquè els programes, les
propostes, eren les mateixes.
Va estar en una performance fa poc al Museu
d’Art de Girona. Aquest és un camí, fer
que els museus toquin totes les tecles? Bé,
jo vaig assistir de públic, era una performance
d’Ester Xargai. Es feia en col·laboració amb la
UdG, i és una iniciativa fantàstica. Al canviar de
context una activitat, et dirigeixes a un públic
diferent.
Al març posa en marxa uns cursos de tecnologia
per a gent no iniciada; la gent s’engresca
amb aquestes iniciatives? Sí. Tots els
anys, amb el temps més tranquil, fem cursos de
tecnologia i creació. N’hem fet sobre animació
per ordinador. Juanka Santa és la persona que
ens fa la televisió on-line i els reportatges. És
un creador, i ens mostrarà com editar vídeos,
dels que pots crear tu amb una càmera domèstica.
I com es treballa amb un ordinador
portàtil dels que tenim a casa. Ell és poeta, i
dóna la visió de l’artista. Ens sorprèn el públic,
perquè esperàvem gent jove que comença, i
també hi ha artistes adults que volen introduirse
en aquest camp. Al juliol farem un taller sobre
el paisatge sonor a la platja. El so al litoral
TEXT: MOISÈS DE PABLO
és molt particular i difícil de gravar. També organitzem
el Festival Música13; l’any passat va
venir la Paulina Oliveros, una artista de Nova
York que és com una mena de dinosaure d’aquesta
mena de música.
Sense curiositat no hi ha art? Definitivament,
i no només art, sinó cap activitat humana. El
món és creació vital i artística.
Quina és la satisfacció més gran d’aquests
anys? La relació amb els artistes. A la vida, t’envoltes
de la gent que estimes, i gràcies a aquesta
professió, he aconseguit molts amics. Jo visc
a la Nau Côclea, i per allà passen molts artistes,
que entre els quinze dies i els dos mesos,
fan els seus projectes. Tu els ajudes, i veus desplegar
les seves il·lusions. És un espectacle
al·lucinant. Els acompanyes, i vius una relació
molt intensa. Allò més bo que he tingut és la
relació tan fèrtil amb els artistes.
Vol afegir alguna cosa més? Si una cosa he
après amb els anys és no separar l’espai artístic
i l’humà. En transmetre al públic un judici
estètic, una connexió poètica. L’art ens ensenya
la vida. És l’emoció en la seva màxima expressió.

T ractar
amb algú com Gustau Carbó Berthold
(Barcelona, 1941) suposa, a banda
del subtil plaer que acompanya tota trobada
d’ordre intel·lectual, l’enorme avantatge
–traduït en un menor desgast i amb el consegüent
estalvi de temps i energia– de poder passar
per alt algunes obvietats en relació amb la
caduca distinció entre pintura figurativa i pintura
abstracta o, també, poder despatxar amb
celeritat tòpics que parlen de la pintura alliberada
i perfectament autònoma, fins i tot, del
seu mateix artífex. Mantenir aquestes dicotomies
artificials no té sentit, es miri la pintura
des de l’òptica que es miri. És a dir: mentre que
a nivell purament formal, seria necessari reduir
qualsevol pintura a un esquema més o menys
rígid, més o menys sistemàtic, per intentar descriure
les propietats que la defineixen com a
tal –tant si es vol fer des d’un punt de vista analític
com normatiu–, si hom prescindeix, per
contra, del caràcter formal de la pintura –allò
que conté objectivament– i intenta endinsarse
en el sempre inestable –en tant que pantanós
i sovint palúdic– territori del significat, aleshores
haurà d’explorar, per força, quins són els
mecanismes subjectius que activa l’obra, sigui
quina sigui la seva naturalesa i, en darrera instància,
valorar quin grau d’importància hi ha
jugat (en la configuració del significat) el context
que l’ha vist néixer o quin és el grau d’expectatives
que acumulen els hipotètics receptors
del missatge visual en qüestió.
Gustau Carbó Berthold té clar, en aquest sentit,
que el fet que una pintura sigui figurativa
o abstracta no té massa importància si tenim
en compte, per exemple, que pot ser igualment
vàlida o invàlida en ambdós casos. Una altra
cosa és pretendre que pel sol fet de fer abstracció
ja s’han bandejat una sèrie de riscos encapçalats
pel de la literalitat: una pintura abstracta
pot ser tan literal com qualsevol altra,
per exemple, si el seu codi visual se sustenta
en recursos tan bàsics com ara el joc geomètric
elemental, l’estridència cromàtica –entenent
el color com a superfície i vibració–, o la
simple acumulació gratuïta de materials. L’em-
presa de l’artista, finalment, es redueix a la traducció
adequada d’un impuls que rares vegades
podrà estar renyit amb el pensament.
La llarga trajectòria de Gustau Carbó Berthold
–un centenar llarg d’exposicions individuals i
més de sis-centes intervencions en mostres
col·lectives– també fa que aquest artista nascut
a Barcelona però lligat des de sempre a Cadaqués,
pugui mirar amb certa condescendència
el món de l’art i, de manera molt especial,
tot allò referent a un mercat àvid de novetats
i manifestament incapaç de transcendir
els rígids esquemes que regeixen els seu univers
utilitari fet de dades «objectives» i de certeses
quantificables: malgrat pertànyer en origen
al grup d’artistes plàstics –una altra etiqueta,
la de «plàstics», absolutament vetusta–
que la crítica catalana dels seixanta es va posar
d’acord en anomenar «Nova Figuració» –una
crítica que vivia un moment daurat, aleshores,
amb noms fonamentals com Cirici Pellicer, Sebastià
Gash, Santos Torroella, Rodríguez-Aguilera,
Cirlot o Lina Font, entre altres–, la seva recerca
ha estat sempre molt personal i, com no
podria ser de cap altra manera, ha transitat per
moments més o menys influenciats pels corrents
artístics internacionals –Bacon va ser importantíssin
en els seus inicis– però dirigintse
sistemàticament cap a una memòria visual
que troba el seu territori més genuí en el Cadaqués
de la infància o, per extensió, en els
paisatges viscuts al llarg de tota una vida.
Justament per això, no és arriscat considerar
Gustau Carbó Berthold com una mena de paisatgista
que recupera allò visitat després d’una
llarga digestió a les profunditats del seu ta-
EUDALD CAMPS
Demiürg
a la caverna
Nascut a Barcelona però lligat des de sempre a Cadaqués,
Gustau Carbó Berthold té una llarga i reconeguda trajectòria
ller: cada obra és una mena de cartografia anímica
que intenta resoldre qüestions clau en relació
a un univers pictòric que no ha parat de
créixer en cap moment. Com si es tractés d’un
demiürg replegat a la caverna, restitueix el sentit
original de tota ficció gràcies a la seva poè-
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
ti ca primigènia feta de pigments purs, aigua i
làtex, d’espai i de temps, de llum i memòria,
de saviesa madurada a recer de tot allò que pot
distreure el viatger que accepti el repte d’endin
sar-se, sense prejudicis, pel territori de la
pintura.
EUDALD CAMPS EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Eudald
Camps
Crític d’art

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Història
Els inicis de
l’empresa van
ser en una
serradora de
troncs al costat
de la riera d’Osor,
on es feien
travesses per
als ferrocarrils.
Després la casa
es va traslladar
al Pla de Girona
(avui plaça
d’Europa), d’on
va haver de
mar xar a Vilablareix,
previ
acord amb l’Ajuntament
de Girona.
L’empresa
ha canviat d’activitat
i ara se
centra en la producció
de material
de decoració
per a la
construcció.
Origen
1900.
Fundador
Joan Coll i Viader.
Propietaris
actuals
Josep Maria
Coll i Torres,
Elena Riu i Naveiras
i Xavier i
Joan Maria Coll i
Riu.
Treballadors
Vuit.
Activitat
Indústria i comerç
de fusta
exterior.
Coll Viader Vilablareix
El seu primer gran negoci va ser la fabricació de travesses de fusta
per a les vies del tren; amb el temps, i ja traslladada a Girona,
l’empresa es va decantar cap als materials per a la construcció
J oan
Coll i Viader, de Santa Coloma de Farners,
va començar en el negoci de la fusta
l’any 1900, muntant una serradora a
Osor que funcionava amb la força de l’aigua
que baixava de la riera. Comprava boscos sencers
i convertia la fusta en travesses de roure
que aguantaven les vies del tren. Amb el temps,
va aconseguir en exclusiva la conces sió del subministrament
de travesses a la companyia del
ferrocarril Madrid-Saragossa-Alacant i també al
carrilet de Girona a Olot. Al mateix temps fabricava
rodells de fusta de castanyer per encerclar
botes i semals, així com venia peces tallades
de fusta, que enviava al País Valencià,
d’on sortien les formes per a la fabricació manual
de sabates i botes.
Totes aquelles feines de bosc es feien a mà,
sense l’ajuda de cap màquina, a excepció de la
serra, que funcionava amb la força de l’aigua.
Joan Coll i Viader va morir jove, l’any 1913, i va
ser substituït per la seva vídua, Matil de Callicó
i Freixas, que es va fer càrrec del negoci amb
el fill gran, Gaspar Coll i Callicó, al qual, posteriorment,
se li van unir el seus germans, Joan,
Matilde, Josep i Agustí.
L’any 1920, la familia va deixar Osor i va muntar
una serradora i magatzem de fusta a Santa
Eugènia, que era municipi independent. Temps
més tard, entre 1933 i 1934, van tancar aquella
serradora i en van instal·lar una altra a la zona
del pla de Girona, que aleshores era un descampat
als afores de la ciutat i més tard va convertir-se
en l’actual plaça d’Europa. Al mateix
temps es va obrir un despatx a Barcelona des
d’on es dirigia el negoci.
TEMPS MODERNS
Quan va arribar la Guerra Civil, el despatx de
Barcelona va ser confiscat i la serradora de Girona
col·lectivitzada pels comitès republicans,
però les instal·lacions van continuar funcionant
perquè es necessitaven les travesses per a les
vies dels trens, algunes de les quals havien quedat
malmeses pels bombardeigs. A la postguerra
la família va poder recuperar l’empresa i va
continuar fent travesses per a les vies, per una
banda, però també taulons i altres utensilis per
al ram de la construcció.
A l’any 1958 va entrar a l’empresa Josep Ma-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
ria Coll i Torres, fill de Josep Maria Coll i Callicó,
que havia comprat l’empresa als seus germans
i s’hi havia quedat com a únic accionista.
Anys enrere, l’empresa ja s’havia mecanitzat i
modernitzat. Tenia secadores de fusta i rails de
tren dins de la fàbrica per fer més ràpides les
càrregues de material, ja que estava gairebé al
costat de l’estació. El 1972 va tancar el despatx
que tenia a Barcelona.
Josep Maria Coll i Callicó va morir l’any 1974
i es va fer càrrec de l’empresa Josep Maria Coll
i Torres, que el 1984 es va veure expropiat per
l’Ajuntament de Girona ja que es va construir
l’actual plaça d’Europa als seus terrenys. La
serradora es va traslladar a Vilablareix, a uns terrenys
que avui llinden amb el polígon industrial
de Mas Aliu, d’Aiguaviva, però que no en
formen part.
Ara, ja jubilat Josep Maria Coll, el negoci el
porten els seus fills, Xavier i Joan Maria Coll i
Riu, que han modificat l’activitat de l’empresa,
que ha passat de la serradora de fustes i taulons
a la decoració per a la construcció, fabricant
pèr goles, tanques, porxos i tarimes. Xavier Coll
està casat i té fills; però no se sap si voldran continuar
amb aquesta firma centenària.

S i
disposeu d’un jardí o un terreny, ara és
el moment de plantar un caquiler. Un arbre
fàcil de cultivar, molt adaptable al
nostre clima mediterrani. Pot arribar a fer uns
sis metres d’altura. Les seves fulles tenen un color
verd brillant, una mica fosc. El caquiler japonès
–hi ha espècies tropicals similars, espècies
americanes i espècies silvestres, d’Orient i
Itàlia– va ser descobert l’any 1776. L’espècie
americana és la més resistent al nostre clima.
Perd les fulles a la tardor però durant l’hivern
ens obsequia amb els seus acolorits fruits, molt
decoratius. A més, molts creiem que són excel.lents,
tot i que aquí molta gent no en fa ni
cas. A pagès, o en jardins urbans, sovint veiem
uns esponerosos caquilers plens de fruita que
ningú no cull... Potser perquè és una fruita força
diferent de les tradicionals de la Mediterrània,
tant per la forma de menjar-la com pel seu
gust. Les fruites, que semblen uns grossos tomàquets,
si bé amb un color particular, més ataronjat,
es cullen a la tardor o a l’hivern. S’aconsella
tallar-les –no arrencar-les–, a fi de deixar-hi
una mica de cua, ja que així es conserven
millor. Verd és astringent –és a dir, aspre, i
ens deixa la boca d’una manera particular–, per
la qual cosa només és bo quan és ben madur,
i ben tou al tacte, i fins i tot clivellat. La seva astringència
és deguda al contingut en tanins
(com el vi negre!).
MADURACIÓ A CASA
El caqui (Diospyros spp), palosanto en espanyol,
és una fruita tropical cultivada al Japó, la
Al´hivern, quan escassegen les fruites,
aquestes prostres bones, boniques i
molt fàcils de fer, seran molt benvingudes..
Elaboració
Amb compte traieu partiu els caquis, escuats,
per la meitat (aconsello fer servir un
El caqui
És una fruita no massa apreciada a casa nostra amb la principal
particularitat que només s’ha de consumir si és molt madura
Xina –d’on procedeix–, Itàlia, els Estats Units
(on hi va entrar del Japó el 1870) i països d’Àsia.
N’hi ha diverses varietats (xinesa, japonesa,
de Virgínia...). També es cultiva al País Valencià
–d’on solen procedir els que es troben
al mercat–, i a Catalunya és corrent al camp, si
bé, com dèiem, no sempre és consumit. Hi ha
varietats força astringents; en tot cas cal menjar-lo
ben madur i ha de ser tou al tacte. És,
doncs, una fruita delicada, que s’ha de transportar
i embalar amb cura o menjar-lo in situ.
Si no és madur, cal esperar fins que ho sigui,
posant-lo, per exemple, amb palla, com es feia
al camp, pels volts de Nadal. A casa el podem
posar en una bossa de paper o en paper de diari
a fi d’aconseguir el mateix fi. El procés sembla
que és més ràpid si a la mateix bossa hi afegim
altres fruites, com pomes o plàtans. Un cop
madur –com si fos podrit–, s’ha de consumir
tot seguit o bé s’ha de guardar a la nevera.
Les tres varietats bàsiques són el caqui xinès,
el caqui japonès, i el caqui americà o de Virgínia.
Tots tenen un color que va del groc a l’ataronjat
o molt vermellós.
El fruit, rodonenc, té un bonic color ataronjat
que, a l’arbre –i fora– el fa molt decoratiu.
És excel.lent menjat en fresc, tallat a rodelles
o menjat amb una cullereta, ja que la seva polpa,
dolça i sucosa, és com una crema.
També se’n fan confitures (no pas molt corrents),
gelats i sorbets. Igualment, es pot usar
en pastisseria. Es pot trobar assecat, però no és
corrent al mercat.
Als aficionats a la dietètica els direm que l’aigua
és el principal component del caqui, per
tant és una fruita que no engreixa. Se li atribueix,
no obstant, un notable valor nutritiu pel
seu contingut en aminoàcids, vitamina A i vitamina
B. Les seves proporcions de glucosa i
sacarosa la fan apta per a diabètics i el baix contingut
en sal el fan adequat a hipertensos i pacients
de malalties cardíaques i renals.
Caquis amb nata i canyella
Ingredients
● 4 caquis ben
madurs.
● 4 cullerades
La recepta
ben plenes de
nata muntada.
● Canyella en
pols.
ganivet de ceràmica).
– Farciu cada meitat amb la anta i empolseu-
la amb canyella. Abans de servir-ho, feu-ho
refrigerar.
Notes
Opcionalment, amb molta cura, podeu pelar
els caquis. Ho podeu adornar amb una cirera
confitada o barrejar fruita confitada tallada
ben menuda amb la nata.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
La varietat de raïm Gewürztraminer, procedent
d’Alsàcia i també de la zona del Palatinat,
al sud d’Alemanya, i amb poca implantació
al nostre país, dóna uns vins exhuberants
i atractius. El vi Pirineos Selección, elaborat
al 100% amb aquesta varietat per Bodegas
Pirineos al Somontano (província d’Osca),
és espectacular. El celler ha sabut matisar
en la seva elaboració amb diferència dels ela-
del Gironès Col·leccionisme
Xavier
Romero
A mb
El vi
Pirineos Selección
Gewürztraminer 2010
uns dies de retard
sobre el que acostuma
a ser habitual, la
present edició del Carnaval
i la corresponent quaresma
ja està a punt d’iniciar-se a
les poblacions gironines, a
les viles costaneres amb una
especial incidència i tradició.
La màxima atenció tornarà a
estar dipositada en el temps
que farà, per allò d’haver de
suportar amb poca roba en
alguns casos les temperaturas
pròpies de l’hivern, i tement
sobretot la pluja, que
faria que es deixessin de celebrar
les populars rues i
desfilades, i altres actes a l’aire
lliure.
Els col·leccionistes de tots
aquells objectes al·lusius,
d’altra banda, ja estan alerta
per aconseguir aquelles peces
que puguin anar proveint
llurs fons. Uns objectes
que quan tenen a veure amb
el paper imprès resulten de
molt fàcil adquisició, en forma
de programes, opuscles,
fotografies, postals, cartells,
entrades a locals i números
especials editats per part de
mitjans de comunicació i
dels mateixos municipis involucrats.
Tot això, tal com expressem
quan parlem d’altres vessants, pel que fa a
la base, a tot allò relatiu a l’actualitat i en condicions
ben assequibles. Ja en altres nivells, l’aficionat
que vulgui aprofundir en aquest terreny,
tant per curiositat com per afició als motius carnavalencs,
o en alguns casos també quan deciedeixi
fer algun estudi de recerca i divulgatiu,
forçosament haurà d’anar enrere en el temps i
intentar trobar objectes com més antics millors.
Són molt curiosos en aquest sentit els gravats
de les últimes dècades del segle XIX, que de
manera profusa apareixien als setmanaris il.lustrats
anteriors a l’aparició industrial de la fotografia,
i que retraten meravellosament la festa
pagana per excel·lència, d’antic concentrada en
algunes ciutats europees ben emblemàtiques en
el món carnavalenc com Venècia, Florència, Nàpols,
Torí, Roma (el cèlebre Corso i la tradicional
lluita de confeti i mocoletti), Cannes (amb
la seva excepcional batalla de flors), Menton,
borats per altres firmes a la mateixa zona. Hi
destaquen notes de cítrics i fruits de la passió.
El seu color groc és molt atractiu. En boca
el seu caràcter és afruitat i golós. Omple la
boca com una fruita madurada a l’arbre. Ben
fred, és molt adequat com a aperitiu. Per la
seva sensació dolça té un maridatge perfecte
amb un formatge Cabrales autèntic. Preu
aproximat: 8 euros. La collita 2010, que he tin-
El Carnaval
arriba tard
En algunes poblacions gironines és una festa ben consolidada
Niça, París, Magúncia, Colònia, i ja saltant a l’Estat
espanyol, a les grans capitals Madrid, Barcelona,
Sevilla,València, Cadis, Tenerife i Las Palmas.
D’aquí, la festa de la disbauxa passaria al
Nou Món, on la moda s’escampà per indrets emblemàtics
com ara Rio de Janeiro, que han arribat
a convertir-se en uns carnavals de solera i
mundialment famosos.
El col.leccionista avançat anirà a la recerca
també dels targetons i els carnets de ball dels
grans teatres com el Liceu de Barcelona, on tot
alternant amb la representació d’òperes s’oferien
uns balls de màscares molt populars.
En els darrers anys, en diverses localitats de
les comarques gironines la incidència del carnestoltes
ha anat cada temporada a més, i gràcies
a l’entusiasme de tanta gent i a unes programacions
cada cop de més variades i de més
categoria, s’han aconseguit unes celebracions
de nivell, que funcionen com a reclam turístic.
gut el privilegi de tastar
en primícia, es
presentarà el mes
que ve a la premsa
especializada.
El celler elaborador:
Bodegas Pirineos,
situat a Barbastro,
és pioner en l’elaboració
de vins de qualitat
a la zona, com a
continuador de l’antiga
Cooperativa.
Pertany al grup Barbadillo.
Per a més informació:www.bodegapirineos.com
i
www.gi rovi.cat.
Gironins del segle XIX
Joan Pons
Rivas
quell era un lloc tranquil, on la vida
Aavançava a un ritme molt més suau que
a la bulliciosa capital. A més, tots els veïns
es coneixien, se saludaven pel nom i sabien
què feien els altres. S’hi estava bé, però d’anar
tan a poc a poc es corria el risc d’aturar-se.
Per això ell tenia una pensada: de
moment només era una ratlla vermella fins
a Guanabacoa, però algun dia aquell rastre
de tinta dibuixat al mapa seria una carretera.
Joan Pons Rivas va néixer a principis del
segle XIX a la localitat selvatana de Blanes,
però de jove va marxar a Cuba per dedicarse
al comerç. A la colònia espanyola, Pons
es va instal·lar en una localitat anomenada
Santa María del Rosario. Aquella població
havia estat fundada el 1732 pel comte de
Bayona, alcalde de l’Havana, després d’obtenir
el necessari permís del rei Felip V. La
idea del noble era tenir prou poder per controlar
els moviments d’esclaus rebels que es
revoltaven i no acceptaven treballar a les seves
plantacions de sucre que tenia a la zona.
Actualment, Santa María del Rosario forma
part del municipi del Cotorro, situat a la
província de l’Havana, i no és una de les
ciutats més destacades de l’illa. Tot el contrari
del que passava en temps de Joan Pons
Rivas, quan l’activitat agrícola era un dels
sectors econòmics més importants de Cuba
i això feia que Santa María del Rosario gaudís
de més activitat.
Val la pena remarcar que el comerciant
blanenc, al llarg de la seva vida, més enllà
d’encarregar-se dels negocis particulars que
li eren propis, també va tenir responsabilitats
polítiques a l’aleshores colònia espanyola.
Aquesta activitat pública es va concen -
trar en tres períodes diferents emmarcats en
el darrer terç del segle XIX. El primer va ser
durant la República de 1873 i després, ja
quan els Borbons havien recuperat el tron
d’Espanya, entre el 1880 i 1883 i entre el
1890 i el 1893, respectivament. De tots els
càrrecs ocupats per Joan Pons Rivas destaca
el d’alcalde de Santa María del Rosario,
des del qual va promoure la construcció d’una
carretera que unís
la població amb la de
Guanabacoa, amb
l’ob jectiu de promoure
el moviment comer -
cial entre ambdues.
El comerciant selvatà
ja no es va moure de
l’illa, i va morir pocs
mesos després de ser
alcalde per darrera vegada,
el 1894. Anys
més tard el seu fill,
José Pons, també seria
el màxim mandatari de
Santa María del Rosario.
Passaria quan
Cuba ja s’havia independitzat
d’Espanya.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

Llana i gavardines càlides
Les jaquetes de llana i els abrics de
l’estil de les gavardines seran dues de les
peces que es veuran el proper hivern en
les tendències masculines. Ho ensenya
en aquestes dues fotografies el creador
hondureny Carlos Campos. La camises
arriben sense coll i els pantalons
continuen sent de camals
molt estrets.
El calçat de festa adopta
les transparències
Ja s’ha començat a veure la blonda en bruses
i vestits de gala. Ara, però, també arriba al
calçat. La marca Si by Sinela ha tret aquests
dos models, de taló altíssim i plataforma. El primer
és una sabata tancada folrada de blonda
floral sobre napa beix; el segon és un model
d’ant de color cendra, amb un llaç de blonda i
una pedra brillant.
Una sola com un pneumàtic
La companyia Pirelli ha emprat
els seus coneixements tecnològics
per crear la col·lecció de calçat
Pzero, còmoda i segura. El model
Rex és una botina de pell i sola de
cautxú gravada amb els dibuixos
d’un pneumàtic.
Colors d’hivern
La dissenyadora veneçolana Carolina
Herrera acaba de desfilar a Nova York per
mostrar les seves creacions per al proper
hivern. Els seus abrics s’han escurçat i
eixamplat, encara que continuen sent
cenyits a la cintura. Usa materials
molsosos, com el pèl artificial, i
colors hivernals, com el
bordeus.
Tendències
15 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011

Cinema
16 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
La institutriu
d’Arthur
El còmic emergent Russell Brand protagonitza una nova versió
d’«Arthur, el soltero de oro», en la qual Helen Mirren es fa
càrrec del personatge que havia interpretat John Gielgud
L a
comèdia Arthur, el soltero de oro, estrenada
el 1981, no era res de l’altre món,
però la seva mirada àcida sobre el classisme,
la música de Burt Bacharach i, sobretot,
les interpretacions de Dudley Moore, Liza
Minnelli i un inspiradíssim John Gielgud, la
van convertir en una mena d’icona del seu
temps. De fet, es podria dir que és una pel·lícula
menor de Blake Edwards sense estar signada
per Blake Edwards. El cas és que el seu
èxit va ser més que notable, fins al punt de
generar una seqüela molt menys lluïda set
anys després en la qual els seus protagonistes
provaven, sense fortuna, de recuperar la
bona estrella.
El paper d’Arthur,multimilionari
avorrit i alco-
holitzat que es
comporta com
una perfecta criatura
fins que coneix
la dona dels
seus somnis, és
molt llaminer per a qualsevol actor de comèdia;
segurament per això el director Jason Winer
(un dels principals artífexs de la guardonada
sèrie Modern Family) en firma ara un
«remake» com a vehicle de lluïment per a Russell
Brand, prometedor clown que ja ha donat
símptomes de les seves possibilitats a Paso
de ti i Todo sobre mi desmadre. Brand és també
un dels productors del film.
Escrit pel guionista de Borat, Peter Baynham,
el nou Arthur comparteix amb el seu
TEXT: PEP PRIETO
model una tendència entre infantil i preocupant
a donar la nota (es presenta a una festa
d’etiqueta disfressat del Batman de 1966, per
exemple) i a fer tot allò que un adult no hauria
de fer. Les coses són així fins que coneix
Susan i s’enamora d’ella. El problema és que
la noia no és del gust de la família d’Arthur,
que es vol assegurar que la seva fortuna no
cau en males mans. El protagonista, decidit a
millorar la imatge que es té d’ell, confia la seva
«reeducació» a Hobson, institutriu britànica
que l’intentarà convertir en un home de profit
i, sobretot, en l’home ideal per a Susan. La
principal diferència entre aquest Arthur de
Winer i el que va dirigir Bud Yorkin és que
«Reeducat» per amor
Arthur és un milionari acostumat a fer tot el
que no ha de fer un adult fins que s’enamora
de Susan i decideix canviar per estar amb ella
Hobson, Gielgud a la primera versió, és ara
una dona, i està interpretada per ni més ni
menys que Helen Mirren.
La resta sembla respectar els plantejaments
de l’original, però adaptant els personatges al
registre de secundaris tan solvents com Jennifer
Garner (sembla mentida que la protagonista
d’Alias hagi acabat sent una habitual
de la comèdia nord-americana), Greta Gerwig,
Luis Guzmán, Geraldine James, Leslie
Hendrix i el recuperat Nick Nolte.
Scott Pilgrim contra el mundo
Director: Edgar Wright.
Intèrprets: Michael Cera,
Mary Elizabeth Winstead.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 112 minuts.
El seu immerescut fracàs
de taquilla als EUA ha motivat
que aquesta adaptació
del còmic de Bryan Lee
O’Malley s’estreni directament
en format digital al
nostre país. Wright, autor de les impagables
Shaun of the dead i Arma fatal, hi filma un sorprenent
homenatge a les vinyetes que, més enllà del
seu enginy formal, destaca per la reinvenció dels
paràmetres narratius de les comèdies juvenils. No
és una pel·lícula rodona (està allargassada i a estones
perd gas) però sí una lloable raresa amb secundaris
tan ben aprofitats com Kieran Culkin,
Anna Kendrick, Chris Evans i Alison Pill. P. P.
Los ojos de Julia
Director: Guillem Morales.
Intèrprets: Belén Rueda,
Lluís Homar, Joan Dalmau.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 112 minuts.
L’autor de la notable El habitante
incierto reincideix en
l’exploració dels terrors associats
a la foscor amb una
història molt hitchcockiana.
Però aquest cop la cosa li surt molt malament: Los
ojos de Julia no només peca de resultar excessivament
referencialista (costa de trobar-hi alguna
idea que sigui original), sinó que manipula descaradament
el punt de vista per despistar un espectador
que acaba esgotat de tanta indefinició genèrica.
El gir que homenatja Psicosis, per cert, ratlla
la vergonya aliena. P. P.
Entre lobos
DVD
Director: Gerardo Olivares.
Intèrprets: Juan José Ballesta,
Sancho Gracia.
Distribuïdora: Cameo.
Durada: 105 minuts.
El film relata la història real
d’un nen que, en morir el
pastor que el cuidava, va
acabar vivint entre els animals
de la serra de Còrdova.
El director té l’encert de defugir alguns tòpics
(el previsible xoc entre naturalesa i civilització, per
exemple) i d’endinsar-se amb una certa habilitat
en un cinema d’aventures de regust clàssic. Amb
tot, resulta irregular (la història funciona millor amb
el nen que amb Ballesta) i té un final poc lluït. La
banda sonora, esplèndida, ve firmada per l’alemany
Klaus Badelt. P. P.
La travesía del viajero del...
Director: Michael Apted.
Intèrprets: Skandar Keynes,
Ben Barnes, Will Poulter.
Distribuïdora: Fox.
Durada: 115 minuts.
La tercera part de Les cròniques
de Narnia es beneficia
de la solvència d’Apted
i, malgrat certa desi gual tat
narrativa, conté algunes troballes visuals i espurnes
de brillantor. El problema és que, com a la segonas,
la història es debat entre les seves possibilitats
reals (sobretot pel que fa al procés cap a la
maduresa dels personatges) i la necessitat de satisfer
els seguidors de les novel·les. Però no és un
mal film i serveix per passar l’estona. P. P.
Aquest hivern deixa’t atrapar i seduir de nou per la màgia,
l’elegància i el «savoir faire» de la MOSCA DE GIRONA
No esperis més i FES-LA VOLAR tu també! I volaràs amb ella en total llibertat aquest any 2011
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22
Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Novetats
Juan Perro: «Río negro»
Juan Perro s’acosta als sons de Nova Orleans a
Río negro, el disc que suposa el retorn de l’alter
ego de Santiago Auserón, nou anys després de
Cantares de vela i tres discos més que el van
convertir en el més cubà dels artistes espanyols.
Segons ell, «des que vaig començar la meva carrera
com a Juan Perro estic buscant el mateix:
l’adaptació de la rítmica afroamericana a la llengua
espanyola. Però al principi ho vaig fer a
Cuba i ara ho he fet a Nova Orleans».
Def con Dos: «La culpa de...»
La banda de rap metall Def con Dos celebra els
vint anys de la seva creació amb La culpa de
todo la tiene Def con Dos, un pack integrat per
un disc de grans èxits, una biografia, tres documentals
i tots els videoclips de la banda, a més
d’un àlbum homenatge en el qual hi participen
artistes com Andrés Calamaro (La culpa de todo
la tiene Yoko Ono), Los Delinqüentes (El día de
la bestia), O’Funk’illo (Acción mutante) i SFDK
(Tuno bueno, tuno muerto), entre d’altres.
Ricky Martin: «Música+Alma...»
Ricky Martin acaba de publicar Música+Al -
ma+Sexo, amb un primer senzill, Lo mejor de mi
vida eres tú, dedicat als seus dos fills. El disc
s’ha situat de seguida al capdamunt de molts
rànquings de vendes, inclosa la prestigiosa Billboard
llatina, on ha protagonitzat el millor debut
d’un disc en espanyol en 15 anys. «Molta gent
pensava que el primer senzill seria una cosa molt
llatina, una balada molt forta», explicava, però
en canvi hi juga amb «la influència del reggae».
«Hechizo»
Hechizo és el títol d’un disc homenatge a Héroes
del Silencio i Bunbury que han gravat bandes
i músics com Phil Manzanera, Andrés Calamaro,
Raphael, Macaco, Ariel Rot, Jaime Urrutia,
Loquillo, Aterciopelados, Pereza, Bebe, Iván Ferreiro
i Söber, entre d’altres. La discogràfica editora
de l’àlbum, a més, convida els fans de la
banda saragossana i d’Enrique Bunbury a incloure
les seves pròpies versions de les seves
cançons en el web www.hechizoinfinito.com.
Un canvi de
recepta
Jarabe de Palo deixa una mica de banda el mestissatge i aposta
pel rock and roll en el seu vuitè àlbum, «¿Y ahora qué hacemos?»
P au
TEXT: JAVIER F. JÓDAR FOTOGRAFIA: JUANJO MARTÍN/EFE
Donés, líder
de Jarabe
de Palo,
assegura que els
músics, com els
metges, «poden
sanar la pena i el
dolor de la gent»,
una afirmació que
pretén corroborar
amb ¿Y ahora qué
hacemos?, el vuitè
àlbum de la banda
catalana. ¿Y
ahora qué hacemos?
representa
un canvi en la direcció
del grup,
que per a Donés
significa «una sortida
de l’esfera del
mestissatge i una
entrada en la del
rock», comenta.
«Hem recuperat
l’arrel de La Flaca
(1996)», afirma el
músic, de 44 anys,
que assegura que
el seu últim treball
conté tots els ingredients
d’un
combinat que resulta
ser «molt de
Jarabe».
Les guitarres
pesades, la distorsió
i els solos de la
majoria dels temes deixen pas a altres cançons
«amb arranjaments més pop», com passa a Tú
me hacías sonreír i Te quiero a morir, una versió
del clàssic de Francis Cabrel interpretada
per Donés i Alejandro Sanz.
Joaquín Sabina, Carlos Tarque i Antonio
Orozco també col·laboren en aquest disc perquè
«les cançons així ho requerien», argumenta
el compositor, qui assegura que l’elecció d’aquests
quatre artistes no respon «ni a trajectòries
ni a que siguin cares conegudes». «Hice mal
algunas cosas només podia ser interpretada per
Sabina», sosté Donés en referència a la lletra
d’un tema que va sobre «dos canalles amb una
vida anàrquica, dissoluta i imprevisible».
A la seva filla li ha dedicat Niña Sara, una
composició amb la qual admet haver caigut en
L’ART DEL DESCANS
Música
17 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Pablo Albo -
rán Pablo Albo -
rán
2 = Vía Dalma
Sergio Dalma
3 ▲ La zona
sucia Nacho
Vegas
4 = Pequeño
Dani Martín
5 ▲ Guerra fría
Malú
REGNE UNIT
1 = 21 Adele
2 ▲ Sigh no
more Mumford &
Sons
3 = Loud
Rihanna
4 ▲ 19 Adele
5 ▼ Doo-Wops &
Hooligans Bruno
Mars
ESTATS
UNITS
1 ▲ Never say
never. The remixes
Justin Bieber
2 ▲ Sigh no
more Mumford &
Sons
3 ▲ Now 37
Diversos
4 ▲ Need you
now Lady
Antebellum
5 ▼ Doo-Wops &
Hooligans Bruno
Mars
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
315 €
el tòpic del músic que escriu una cançó així. «A
ella li poso Jorge Drexler, Lemonheads, Beatles
i Rolling Stones, de tot menys música infantil»,
assenyala Pau Donés, que assegura que «la paternitat»
li va fer descobrir «una part amorosa
que no sabia que tenia».
¿Y ahora qué hacemos? el publica Tronco Records,
un segell independent fundat el 2008 per
«una petita estructura» de quatre persones amb
Pau Donés al capdavant, que es va independitzar
després de comprovar que existeix una
confrontació «entre el negoci i la creativitat». L’acurat
art del disc –amb un llibret de 48 pàgines–,
els videoclips i fins i tot un dossier de
premsa batejat com El afinador, porten la firma
de Tronco Records, amb el qual Jarabe de
Palo ja va publicar Orquestra reciclando (2009).

SUMARI
27 de febrer de 2011
La novetat
Eficiència dièsel
El Mazda 6 incorpora un nou motor
dièsel 2.2 de fins a 185 CV i unes
xifres de consum molt contingudes
La presentació
Buc insígnia
Audi reforma la berlina de
representació més famosa, l’A6,
amb una gran dosi de tecnologia
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
Potser ha perdut un bri de la seva personalitat
divertida i diferent, però després
de vint anys d’experiència pels
nostres carrers i ciutats el compacte
de Nissan arriba a la seva quarta generació,
la tercera que arriba al nostre país,
amb millors arguments que mai. La seva plataforma
reformada, la seva suculenta eficiència,
la bona relació qualitat-preu i la seva habilitat
per moure’s entre els edificis són els
principals arguments d’aquest petit japonès.
El nou Micra té un aspecte una mica més
sobri que el de l’anterior generació, si bé segueix
mostrant certs trets distintius. A més,
manté pràcticament les mateixes mides (és
61 mm més llarg, 5 més ample i 10 més baix).
Sens dubte, el Micra és un cotxe per a la ciutat;
la seva facilitat de conducció, les seves
mides reduïdes i una gran capacitat de gir l’avalen
per a això. Un altre dels bons ingre-
NISSAN
MICRA
Diari de Girona
dients que s’hi troben és la nova i versàtil plataforma
V; dissenyada especialment per a
aquest cotxe, manté una estructura rígida i
molt lleugera; això contribueix a aconseguir
un comportament àgil i uns baixos nivells de
consum i emissions. La plataforma s’acompanya
d’unes suspensions. La suspensió, tot
i que senzilla (McPherson al davant i barra de
torsió al darrere) també aposta per la lleugeresa
i és capaç d’aconseguir un bon equilibri
entre confort i estabilitat.
El nou Micra disposa de dos nous motors
de gasolina de tres cilindres, també en primícia,
amb una cilindrada d'1,2 litres, els quals
ocuparan tot el mercat i Nissan no té previst
oferir cap dièsel. El primer bloc, que destaca
per la seva suavitat i la poca rumorositat, és
un motor atmosfèric de 80 CV amb unes emissions
molt baixes de només 115 g/km de CO2;
tot i això aquesta xifra és rebaixarà d’aquí a
uns mesos quan el japonès incorpori el sistema
d’aturada i encesa automàtica del motor
(Start&Stop) amb el qual les emissions seran
de 109 gr/km. Caldrà esperar fins a la primavera
per veure la segona versió de l’1.2 de
tres cilindres; es complementarà amb un compressor
que elevarà la potència fins al 99 CV
alhora que les emissions es veuran reduïdes
a només 95 g/km. Associades al motor es pot
demanar una caixa manual de cinc velocitats
o bé una caixa automàtica per variació contínua
de velocitat. Al nou Micra no hi haurà cap
motor dièsel, ni tampoc cap carrosseria de
tres portes. La gamma ofereix només una car -
rosseria de 5 portes i comptarà amb quatre
nivells diferents d’acabats. El preu d’accés a
la gamma és de 12.400 euros (Acenta) mentre
que la versió més equipada (Tekna Premium)
costa 14.150 euros. DdG

AUTÈNTIC
URBANITA
El Nissan Micra estrena la seva quarta generació amb una plataforma
totalment nova i uns econòmics motors benzina de tres cilindres
Diari de Girona
Motor
19 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
L’EQUIPAMENT ESP de sèrie. El Micra s’ofereix en quatre acabats: Visia, Acenta, Tekna i Tekna Premium(el més complet), amb elements d'equipaments com la clau intel·ligent o el sistema
Connect amb navegador o l'innovador i senzill sistema de mesurament de les places d'aparcament Pàrquing Slot Measurement (PSM), complementat amb sensors d'aparcament posteriors.
Totes les versions disposen de direcció assistida, aire condicionat, alçavidres elèctrics davanters, equip d'àudio, sis coixins de seguretat i control electrònic d'estabilitat (ESP).
VOTA I GUANYA
Tria el Cotxe de l’Any 2012
Participa i podràs
guanyar una targeta
BP ULTIMATE*
carregada amb 200 euros
de carburant cada mes
–13 tagetes per sortejar cada mes–
Un val
BOSCH CAR SERVICE
per valor de 200 € per usar en
qualsevol dels més de 600 tallers
Bosch Car Service d’Espanya
–4 vals per sortejar cada mes–
*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica
ENTRA A LA PÀGINA WEB
I PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA
Els cotxes seleccionats com a candidats el mes de febrer són:

Motor
20 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011
U
na nova columna vertebral. El dinàmic
Mazda 6 compta amb un
nou bloc 2.2, a partir del qual ara
s’estructura l’oferta dièsel més atractiva
per al model japonès. Després
d’haver-se actualitzat l’any passat, el
Mazda 6 s’oferia amb tres motors de
gasolina (1,8, 2.0 i 2.5d’entre 120 i 170
CV) a més a més d’un únic turbodièsel
de 2,0 litres de 140CV. Ara el catàleg
és molt més gruixut; el nou turbodièsel
destaca per ser més net i refinat
que l’anterior, alhora que estarà
disponible en tres nivells de potència
(125CV, 163 i 185CV) i parell (310, 360
i 400 Nm) diferents.
Per enfilar-se fins als 185 CV, el bloc
compta amb un turbocompressor de
geometria variable VGT en el qual les
pales variables del costat de la turbina
estan corbades, en lloc de ser rectes;
el resultat és un increment del parell
motor màxim a la zona de baixes i
altes revolucions. A més, el consum
extremadament reduït és la seva millor
carta. Tots els motors de la gamma
només necessiten entre 5,5 i 5,7
litres de mitjana cada 100 quilòmetres,
Referència
AUTOS
Diari de Girona
el secret es troba en la injecció common
rail, que utilitza electrovàlvules
d'alta sensibilitat i en la baixa temperatura
després de rebaixar la relació
de compressió fins a 16,3:1.
Tres versions
L’actual Mazda 6 va aparèixer el 2008
i va ser renovat a mitjans 2010 amb
alguns canvis estètics, nous motors i
un tren de rodatge revisat. Ara s’ofereix
als nostres concessionaris amb
tres carrosseries diferents; 4 portes,
5 portes i Station Wagon. Aquesta úl-
TONI
tima, d’estil familiar, se situa entre les
més espaioses de la categoria, especialment
en l’apartat de les places
posteriors. L’altre gran argument es
troba en el seu maleter; mitjançant un
sistema anomenat «Karakuri» es poden
abatre els seients posteriors de
forma automàtica per tal de tenir un
pla de càrrega pràcticament pla i de
grans dimensions. Si no ho fem, l’espai
de càrrega compta amb uns generosos
519 litres, amb els quals també
es troba entre les millors xifres de
la categoria. DdG
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
SKODA
FELICIA
1.9 D
ANY 00
1.800 €
PEUGEOT
306 1.9 D
BREAK
ANY 00
2.900 €
SEAT
IBIZA 1.2
75CV
ANY 08
5.300 €
CITRÖEN
XSARA
1.6 VTS
ANY 01
2.800 €
SUZUKI
VITARA
1.6 JLX
HARD TROP
ANY 91
3.300 €
SEAT
IBIZA TDi
ANY 01
4.500 €
SEAT
CÓRDOBA
1.9 D
ANY 99
2.300 €
PEUGEOT
PATNER 1.9 D
ANY 06
5.900 €
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com

A
questa primavera els concessionaris
d’Audi tindran un caramel molt dolç
per a tots aquells que busquen una
berlina de representació d’última generació.
El supervendes de la marca de les quatre
anelles ha evolucionat en tots els sentits
però hi destaca la seva carrosseria lleugera
–bona part de la qual construïda en
alumini– així com els sistemes d’assistència
al conductor i d’entreteniment. Vist des
de fora, l’A6 manté les línies del seu antecessor,
encara que les actualitza amb les
formes més afilades i musculoses que caracteritzen
l’actual catàleg de la marca Alemanya;
mesura 4,92metres de llarg per
1,87 d’ample i 1,46 d’alçada; un xic més
curt i baix que l’anterior; però ofereix més
espai a l’interior perquè és més ampla i per
les dimensions de la batalla. La berlina s’equiparà
amb cinc motors diferents, que,
com ja és costum, provenen deVolkswagen
i destaquen per una bona eficiència.
Els dos motors de gasolina i els tres TDI
rendeixen entre 177CV i 300 CV; per aconseguir
aquestes xifres sense penalitzar el
consum incorporen tecnologies d’eficiència
modular de la marca: la innovadora
gestió tèrmica, el sistema d’arrencada i
aturada automàtica i el mòdul de recuperació
d'energia. Així, en comparació al model
anterior el consum s’ha retallat fins a
un 21%. Per aprofitar al màxim cadascun
dels cavalls de potència, Audi ha optat per
un tren de rodatge d’última generació, que
es vincula amb l’Audi drive select, de sèrie,
que permet escollir entre diferents programes
de funcionament i comportament
del vehicle. Altres delicatessen tecnològiques
són el head up display en color, que
projecta al parabrisa les dades més importants
perquè el conductor no aparti la
mirada de la carretera; el control de creuer
adaptatiu, que manté una distància de seguretat
amb el vehicle del davant; o el sistema
presense que intenta reduir al màxim
els efectes d’una col·lisió. DdG
Revolució
tecnològica
Diari de Girona
Motor
21 Dominical
Diumenge 27
de febrer de 2011

22 Publicitat
Diumenge 27
de febrer de 2011
VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS
Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom
Audi A3
2.0 TDI
Any 2006
Opel Zafira Enjoy
1.9 CDTI + DVD
Any 07
Peugeot 207
1.4 HDI Confort
Any 2009
Pocs km. Varis colors
Opel Astra Enjoy
5 portes 1.6 Gasolina
Any 10
Opel Corsa C’Mon
1.3 CDTI Ecoflex
Any 10
Opel Zafira 1.0 CDTI
Any 06
Peugeot 107
1.4 HDI Urban
Any 08
Toyota Corolla
2.0 TD
Any 05
Citroën C-4 3 portes
1.6 HDI Collection
Any 07
Renault Megane
1.5 DCI
Any 2009
Pocs Km.
Renaut Clio 1.5 DCI
5 portes
Any 05
Opel Astra Energy 1.7 CDTI
Any 09
Citroën C-2
1.1 gasolina Furio
Any 07
Ford Focus
1.6 gasolina
Any 04
EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES
Kia Cerato 2.0 CRDI
Any 06
Opel Agila Cosmo
5 portes 1.3 CDTI
Any 06

Publicitat 23
Diumenge 27
de febrer de 2011

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural
utilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,
Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu
benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de Girona,
al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, des de l’abril de 2005
també els ofereixen les seves instal·lacions,
on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una die-
Patricia Ribera Riera
Directora
ta sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim aport
de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden se-
guir dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
APRIMAMENT
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
i, el que és més important, a trobar-se
més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.