Atzavares - Vicerrectorado de Estudiantes y Extensión Universitaria ...

–I això a què ve? Doncs mira, no ho sé, però tampoc no tinc ganes de saberho.
Ara, a la meua edat, sóc més feliç que mai. Sempre he tingut preocupacions
més greus que la mort.
–I què ocorre quan alguna persona que estimes mor?
–Guillem, no has de pensar en aquestes coses, ets massa petit…En tot cas
et diré que has de deixar la mort o la pèrdua a un costat, no oblidar-te d’això
però al mateix temps fer un camí paral·lel. Estima el que estàs vivint i no el que
pots perdre. Gaudeix de les persones que encara viuen i són importants. Fes-me
cas, a la meua edat un ha viscut en les seus pròpies carns moltes experiències,
de bones i dolentes. De tot tipus.
“Guillem Domènech i Estellés, té trenta-cinc anys…” I ara què? On sóc? És
de nit; la lluna em dóna la benvinguda. Puc sentir les mans, les tinc, al igual que
les altres extremitats i tot el meu cos! Sent unes molèsties a l’esquena i al muscle,
i tinc cert regust de sang a la boca, potser ho imagine. Estic tombat, enmig
del carrer sobre una llitera. La llum de la lluna no és l’única del moment, el llum
d’una ambulància em confon, però la disposició volcada del meu cotxe és un
indici que m’indica què ha passat. “Hola, senyor Domènech, està d’enhorabona,
pot donar les gràcies per ser viu. S’ha saltat un semàfor…Mire com ha quedat
el seu vehicle…”
No em fan falta més consells, jo tinc ben clar el que he de fer: “Si us plau,
em pot donar un mòbil?” L’infermer dubta per un moment, però finalment trau
un mòbil de la butxaca i m’ho acosta. Agafe el telèfon i teclege la combinació
exacta de números que sempre duc al cap però mai no arribe a prémer. Una veu
tendra em rep a l’altre costat de la línia telefònica. No es moment de dubtar:
“Maria, disculpa per trucar-te a aquestes hores… Podem parlar?”
49