Atzavares - Vicerrectorado de Estudiantes y Extensión Universitaria ...

ia és decebedor: dos croissants poc apetitosos en una safata de plàstic. En una
altra safata, un entrepà de pernil dolç té més bon aspecte que la reposteria. Els
clients no saben que Marcela, la propietària i cambrera del bar, una immigrant
xilena, empastifa tots els seus entrepans amb oli d’oliva dos cops al dia. Els
deutes l’escanyen i no li importa si ha d’oferir els àpats del dilluns com si foren
els d’avui. Tanmateix, la clientela mai no se n’ha queixat. Ara, tan sols hi ha dos
homes de mitjana edat enraonant i rient en una de les tres taules que conformen
el bar. “Ets molt informal, Octavi, no és la primera vegada que m’ho fas”
Discutia pel mòbil, assegut en un tamboret i recolzat a la barra. La porta del
bar s’obrí i aparegué una jove mullada, petites gotes d’aigua li lliscaven pel rostre.
Fora plovia a bots i barrals i el xip-xap de les gotes d’aigua que queien
sobre els vidres del local així ho verificava. La xica va saludar Marcela, li demanà
un tallat i s’assegué al costat d’aquell home que gesticulava tant mentre parlava
pel mòbil. “Sí, sí, tu i les teues disculpes. Apa, adéu” Guillem penjà el
mòbil visiblement malhumorat i el deixà junt a la cervesa que tenia. “Impresentable”
mussità mentre agafava la cervesa, feia un glop i veia la jove que acabava
d’arribar. A ella li va fer gràcia l’expressió d’ aquell jove i somrigué.
Guillem estava veritablement empitat. Ell va mirar el rellotge de la paret d’enfront,
es posà les mans al cap i exclamà: “A la merda el partit!” Marcela donà
el tallat que li havia demanat la jove i se’n tornà a la caixa, on estava repassant
els diners guanyats, i aprofità per a apujar el volum de la ràdio, ja que pràcticament
no s’oïa. La xica que s’estava prenent el cafè, en escoltar el gemec de
qui tenia al costat s’hi va adreçar:
–Hi arribes tard?
–Com?
–Al partit, no et queixaves del partit?
–Ah! Sí, sí…Bé, de fet ja no hi arribe…
–Quina llàstima…Era important?
–La veritat és que no, però per a mi tots ho són d’importants.
–Homes…El futbol és la vostra religió.
–Més que una religió jo diria que és un sentiment, o fins i tot una manera
pràctica d’evadir-nos dels problemes i les preocupacions…
–Dit així, sona bé. Aleshores estem parlant d’un fenòmen filosòfic?
Els dos per primera vegada van creuar les mirades i rigueren. Els hi feia gràcia
aquella conversa filosofo-esportiva tan absurda. Tratactaren espontàniament
diversos i molts variats temes: l’amistat, els cotxes, el cinema made in
Hollywood… No van ser massa minuts xerrant, però foren intensos i agradables,
segons reflexava la cara d’ambdós. Ella mirà el rellotge i ràpidament s’acabà
el cafè que li quedava al pòsit de la tassa. “Faig tard, xerrant se m’ha anat
47