04.05.2013 Views

Modest Moreno i Morera Organista

Modest Moreno i Morera Organista

Modest Moreno i Morera Organista

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

<strong>Organista</strong><br />

L’Orgue dels Dolors de Vic<br />

Compositors catalans dels Segles XVIII i XIX


L’ORGUE DELS DOLORS DE VIC<br />

-COMPOSITORS CATALANS DELS SEGLES XVIII I XIX-<br />

Les obres enregistrades en aquest disc fascinen i sorprenen per la seva aparent senzillesa, per la inventiva melòdica que presenten i, algunes d’elles,<br />

per la natural desimboltura moral en les agosarades i decidides modulacions.<br />

Mes enllà de les particularitats distintives i individuals de cadascuna de les obres, el fil conductor que les enllaça, conferint un curs unitari i coherent<br />

a la gravació, és el bitematisme de la sonata bipartida, al gust i a la moda de l’italianisme florent -i assentat- del compositor napolità Domenico Scarlatti<br />

(1685-1757); estil que amb sagacitat s’introduí a la Península Ibèrica i que, d’una vegada per totes, allunyà el Tiento en totes les seves modalitats. Així<br />

és com finia la forma musical hispana per antonomàsia, arrelada i conreada des d’Antonio de Cabezón (1510-1566), Pere Alberch i Vila (1517-1582),<br />

Sebastián Aguilera de Heredia (1561-1627), Francisco Correa de Arauxo (1584-1654), Pablo Bruna (1611-1679), Antonio Brocarte (1629-1696) i Gabriel<br />

Manalt (1657-1687), per esmentar els més coneguts, fins a la fi dels Àustries amb Joan Baptista Cabanilles (1644-1712).<br />

El gust per la severitat harmònica que suggereix el desenvolupament melòdic i la imperiosa necessitat de comprensió foren el punt d’arrencada per<br />

a deixar enrere el contrapunt imitatiu que l’estil estricte -lo stilo osservato, com l’anomenava Kastner- tant havia promulgat amb rigor. Ara la moda<br />

parlava d’una manera de fer sensible, de “bel canto”, capaç d’arribar fàcilment a l’afalac auditiu. Aquest efecte tendí cap l’elegància de l’estil galant,<br />

amb manifestes avinences amb l’obra de Franz Joseph Haydn (1732-1809), músic estel·lar i ideal per als compositors peninsulars. Quedava enrere el<br />

Barroc de Joan Baptista Cabanilles; les traces albiraven l’espanyol Classicisme del P. Antoni Soler i els seus contemporanis, l’elegància del P. Narcís<br />

Casanoves i el Romanticisme històric d’Antoni Mestres, Francesc Mariner, Josep Gallés, Carles Baguer i del P. Benet Brell, en els quals, com si d’un<br />

aiguabarreig es tractés, s’hi uneixen i es fusionen l’estil italianitzant i el Classicisme vienès.<br />

No ha estat difícil confeccionar el programa d’aquest disc. El repertori escollit es congenia amb l’època de l’orgue de l’Església de la Mare de<br />

Déu dels Dolors de Vic i amb el conjunt arquitectònic que l’acull. Tota aquesta meravella musical que han llegat els compositors catalans és coetània<br />

a aquest instrument, el qual visqué -cantà i sentí- la complexa evolució estètica que suara s’apuntava. Dempeus i bellament restituït, ofereix uns<br />

preciosistes plans sonors i una paleta fònica rica i variada que s’ajusta plenament a les obres escollides, sovint poc prodigades o oblidades, per no dir<br />

menystingudes.<br />

ELS AUTORS<br />

ANTONI SOLER<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

Ripoll, 14 de maig de 2011.<br />

A la memòria de la meva mare,<br />

en el II aniversari del seu traspàs († 14 de maig de 2009).<br />

Antoni Soler i Ramos nasqué el 1729 a Olot; morí el 1783 al monestir de San Lorenzo d’El Escorial. Es formà a l’Escolania de Montserrat, amb<br />

els PP. Benet Esteve i Benet Valls, on estudià les obres de Josep Elies. En el llibre Satisfacción a los Reparos precisos... (Madrid, 1765), d’Antonio<br />

Roel del Río, el mateix Soler diu: “siendo yo de trece o quatorce años de edad, tengo muy presente que aprendí veinte y quatro obras de órgano del<br />

señor Maestro Don Joseph Elías”. Va obtenir per oposició la plaça de mestre de capella de la catedral de Lleida. Desitjós d’abraçar la vida religiosa, i<br />

recomanat per Fray Sebastián de Victoria, bisbe d’Urgell i antic prior d’El Escorial, Soler professà com a jerònim al monestir d’El Escorial l’any 1753,<br />

i hi exercí com a mestre de capella. Amplià els seus coneixements musicals amb José de Nebra i Domenico Scarlatti. Fou mestre de l’Infant Gabriel<br />

de Borbó a qui, entre altres obres, li dedicà els Seis Conciertos de dos órganos obligados. És també autor de l’obra teòrica i especulativa Llave de la<br />

Modulación y antigüedades de la Música, editada a Madrid el 1762. La productivitat musical del P. Soler comprèn un extens inventari de música par<br />

a tecla. Es serveix, sobretot, de la sonata bipartida, i la seva música porta la petjada de l’estil galant amb trets marcadament hispànics que proposen<br />

elements folklòrics autòctons. Segons paraules de Pedrell, Soler era “un desasosegado, un insaciable que diríase le acosa, es ingenuo, sincero, gracioso,<br />

espontáneo, fácil sobre todo, pero de una facilidad que, admirativamente sea dicho, desespera.” (Vegi’s P. Antonio Soler. Los 6 Quintetos para clave y<br />

cuerda. Genoveva Gálvez, clave. Agrupación Nacional de Música de Cámara. Emi Classiscs 7243).


RUBIO, Samuel. Antonio Soler O.S.H., Sonatas para instrumentos de tecla. Volums II, III i V. Unión Musical Española. Madrid, 1958, 1959.<br />

NARCÍS CASANOVES<br />

Narcís Casanoves i Bertran va néixer a principis de febrer del 1747 a Sabadell; morí l’1 d’abril de 1799 a la Vinyavella (finca propietat del monestir de<br />

Montserrat). Als 10 anys ingressà a l’Escolania de Montserrat, on es formà sota els mestratges dels PP. Josep-Antoni Martí i Benet Julià, i als 16 vestí<br />

l’hàbit benedictí en el mateix monestir de Montserrat en fer-se monjo. Finalitzats els estudis eclesiàstics, i havent professat, exercí d’organista. Aquest<br />

il·lustre benedictí ha passat a la història com un dels més grans organistes de tots els temps. Ja en vida excel·lí en aquesta facultat i, a més de tenir fama<br />

de ser un hàbil i enginyós improvisador, se’l considerava un gran compositor. La seva obra, que exhala l’ambient italianitzant de l’època, és original i<br />

expressiva, i d’una amabilitat i elegància remarcables.<br />

PUJOL, David. Mestres de l’Escolania de Montserrat. Volum IV, Música instrumental I Montserrat, 1934.<br />

ANTONI MESTRES<br />

D’aquest compositor de la segona meitat del segle XVIII en sabem ben poca cosa. Fou organista del Palau Reial Menor a Barcelona. Els arxius<br />

musicals conserven força obres, que l’autoritzen com a bon músic. El P. Gregori Estrada en dóna aquesta nota en els comentaris del disc Música<br />

Catalana d’orgue en el segle XVIII, reeditat per PICAP: “No són coneguts ni el lloc ni la data del seu naixement, ni els de la seva defunció. Al 1758,<br />

quan sense sort, va fer oposicions a organista de la Seu de Girona, ja era prevere. Al 1763 va tornar, també sense èxit, a les oposicions; aquesta vegada<br />

per a Mestre de Capella a l’església barcelonina del Pi. Al 1771, en un títol d’una de les seves obres és anomenat “organista del Palao” (sic), càrrec que<br />

encara mantenia al 1784, i que possiblement continuà exercint fins al final de la vida.” Se li coneix el villancet Venid que os llama la gloria i una sèrie<br />

de Tocatas para órgano, datada el 1780, que són les que edità Francesc Civil. La Marcha o juego por clarines i la Tocata amorosa pastoril comporten<br />

els dissenys de la sonata binària, amb la indicació da capo.<br />

CIVIL, Francesc. Antonio Mestres. Doce piezas para clave u órgano. Unión Musical Española. Madrid, 1972.<br />

FRANCESC MARINER<br />

De Francesc Mariner no es coneix la data del seu naixement. Se sap que va morir el 1789 essent organista de la catedral de Barcelona. De les dues<br />

tocates enregistrades, la primera, en la tonalitat de do menor, manté una unicitat temàtica ordida amb gust, a partir de lacònics motius melòdics que<br />

es presten a conversa contrastant. La segona tocata, en la tonalitat de Si bemoll Major, procedeix de l’Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà, fons<br />

d’Antoni Degollada i Barnola, que en el seu moment em va cedir el qui n’era l’arxiver, Sr. Sebastià Bosom († 2008). A diferència de la tocata en do<br />

menor, aquesta és d’estructura variada en les seves seccions.<br />

ESTER-SALA, Maria. Francesc Mariner. Tocata. La mà de Guido. Sabadell, 1988.<br />

JOSEP GALLÉS<br />

Josep Gallés i Salabert va néixer a Castellterçol el 20 d’Agost de 1758; morí a la nit de Nadal del 1836. Fou organista de l’església de la Mare<br />

de Déu dels Dolors de Vic del 1814 al 1815. Les dades que es donen a continuació són aportades pel musicòleg Carles Farreras i Duran. “Les<br />

primeres passes musicals de Gallés foren a Castellterçol, ben probablement de la mà de Pere Màrtir Alberch, l’organista de l’església parroquial des<br />

de l’any 1753. A partir dels setze, residí a Barcelona durant tres anys on estudià orgue i composició. En aquesta etapa barcelonina exercí d’organista<br />

a l’església de la Mercè i a l’actualment desaparegut monestir de les religioses Magdalenes. El 1777 es traslladà a Vic i amb tan sols dinou anys,<br />

obtenia la plaça d’organista de la catedral d’ aquella ciutat. Probablement fora en aquest primer període de la seva vida professional quan ampliés<br />

la seva formació amb Antoni Soler (1729-1783), l’ insigne compositor olotí .Va desenvolupar estudis eclesiàstics, fins el diaconat, a la seu de Vic i<br />

hi va ocupar la plaça de mestre de capella entre 1808 i 1818. La plaça d’ organista la va mantenir fins 1836, any en què va morir. La vocació i el<br />

càrrec el varen portar a composar una producció musical de la qual només coneixem: cent quaranta-un versets per a orgue, alguna peça vocal i<br />

vint-i-tres sonates per a tecla. Les peces vocals i els versets per a orgue estan repartits entre la biblioteca de Montserrat i l’arxiu de la parròquia de<br />

Santa Maria del Pi de Barcelona; i no han estat encara mai editades, a diferència de la col·lecció de sonates. Molt probablement, però, bona part de<br />

la seva obra va desaparèixer en la crema de l’ Arxiu Episcopal de Vic el 1936.” Josep Gallés representa un nexe entre l’estètica galant i l’estil clàssic.


En aquest sentit les seves sonates evidencien una clara evolució cap a l’enharmonia.<br />

JOHNSSON, Bengt. Josep Gallés. Vint-i-tres sonates per a tecla. Revisió de Gregori Estrada. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de<br />

Musicologia. Barcelona, 1995.<br />

CARLES BAGUER<br />

Carles Baguer i Mariner va néixer a Barcelona el 1768; morí a la mateixa ciutat el 1808. Compositor i organista de la catedral de Barcelona, rebé la<br />

seva formació musical del seu oncle, Francesc Mariner. Baguer va ser organista suplent de la catedral el 1786 i, en morir Mariner el 1789, el reemplaçà<br />

fins al seu propi traspàs. Fou acreditat com un gran organista i, per damunt de tot, com un notable compositor. Entre els seus deixebles hi figuren Mateu<br />

Ferrer i Ramon Carnicer. La seva producció musical comprèn dinou simfonies de tall clàssic, amb influència de mestres italians i alemanys -en gran<br />

manera de Franz Joseph Haydn-, un concert per a dos fagots i orquestra, música religiosa, obres per a instruments de teclat i per a orgue (entre elles<br />

s’hi encabeixen les transcripcions que el mateix Baguer va fer d’algunes de les seves simfonies, com la que es presenta en aquest disc), i l’ òpera La<br />

principessa filosofa.<br />

Per a la interpretació d’aquesta obra s’ha consultat la versió d’orquestra, a fi d’entendre-la millor i poder-ne fer una exposició més personal, respecte<br />

al fraseig, als timbres i a l’articulació.<br />

ESTER-SALA, María Asunción. Carles Baguer, Tres sinfonías para tecla. Música Hispana. Serie C: Música de Cámara, 14. Instituto Español de<br />

Musicología. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Barcelona, 1984.<br />

VILAR, Josep Maria. La Música Orquestral de Carles Baguer (1768-1808), volum IV. Tritó. Barcelona, 2001.<br />

BENET BRELL<br />

Benet Brell i Clos va néixer a Barcelona el 1786; morí a Montserrat el 1850. Ingressà a l’Escolania de Montserrat el 1796 i fou deixeble dels PP.<br />

Anselm Viola i Narcís Casanoves. És provable que també tingués el P. Josep Vinyals, successor de Casanoves, i el P. Jacint Boada, que seria el seu<br />

company i restaurador de l’Escolania. El 1803 rebé l’hàbit de sant Benet en fer-se monjo de Montserrat. El 1811 visqué el desastre de la destrucció de<br />

Montserrat per les tropes de Napoleó, i el 1835 va viure la desamortització de Mendizábal, amb la qual desaparegueren tots els monestirs i convents.<br />

A Montserrat, monjos i escolans hagueren d’abandonar el monestir. Benet Brell, que sobresortí com a organista i compositor, s’esforçà afanosament<br />

en la rehabilitació musical de l’Escolania i Capella de Música enmig de la mendicitat i les adversitats. En el corpus de les sonates per a tecla del P.<br />

Antoni Soler no he trobat una sonata com la número 40 de l’edició del P. Samuel Rubio, i que, fins no fa massa anys, s’atribuïa al P. Soler. Més enllà de<br />

les investigacions musicològiques del monjo de Montserrat P. Daniel Codina i Giol (vegi’s Codina, Daniel. La sonata 40 del P. Antoni Soler, segons<br />

l’edició de S. Rubio. Revisió crítica de les seves fonts manuscrites. Separata del Anuario Musical, 46. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.<br />

Institución “Milà i Fontanals” - U.E.I. Musicología. Barcelona, 1991), quan s’escolten les línies melòdiques d’aquesta sonata no és gens agosarat<br />

afirmar que no pertany al P. Soler. La seva textura, que recorda una obertura i una ària, està més a to amb el segle XIX, incipient si es vol, que no pas<br />

de les darreries del divuitè. El P. Codina ha donat l’autoria d’aquesta sonata al P. Benet Brell d’una forma totalment categòrica. L’estil, sens dubte, és el<br />

de Brell. L’amargor i la foscúria que va viure el compositor queden reflectides en aquesta peça, tota ella plena d’enyor i tristesa.<br />

RUBIO, Samuel. Antonio Soler O.S.H., Sonatas para instrumentos de tecla. Volum III. Conté la sonata 40 del P. Benet Brell. Unión Musical<br />

Española. Madrid, 1958.<br />

AGRAÏMENTS<br />

El meu més sincer agraïment al Sr. Jacint Codina i Pujols, Prior de la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Vic, i per ell a la<br />

Congregació, per les gestions que ha realitzat per a l’enregistrament i publicació d’aquest disc.<br />

Agreixo molt particularment a l’amic Sr. Xavier Solà i Cabanes, Secretari general de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la seva col·laboració<br />

en pro del disc.


Al meu amic Sr. Josep Baucells i Colom li agraeixo la seva assistència a la gravació, així com les seves inestimables aportacions musicals.<br />

També un moltes gràcies ben sincer per al mestre orguener Sr. Joan Carles Castro i García, per la preciosa recuperació i restauració de l’orgue<br />

històric de l’església de la Mare de Déu dels Dolors de Vic, així com la seva assistència a l’enregistrament.<br />

Als eminents organistes P. Gregori Estrada i Gamissans, i Dra. Montserrat Torrent i Serra, que saberen transmetre’m la passió per la<br />

música antiga de la Península Ibèrica, el meu més sincer reconeixement.<br />

A la meva germana.<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

L’ INTÈRPRET<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

<strong>Organista</strong> titular de l’Església dels Dolors de Vic, concertista d’orgue i pedagog, exerceix la docència al Conservatori Professional de Música de<br />

Vic.<br />

En l’arbre genealògic familiar d’aquest músic s’hi troben els cognoms de Cabezón i Jiménez, que provenen de les branques del compositor Antonio<br />

de Cabezón (1510-1566) i de l’escriptor Juan Ramón Jiménez (1881-1958) respectivament, per la part del seu pare, que era natural de Nestares de<br />

Cameros (Logroño/La Rioja). En la branca de la seva mare, natural de Ripoll (Girona), hi figura el músic Mn. Aleix Andreu i Salvat, xantre que fou<br />

de la catedral de la Seu d’Urgell i professor de música del seminari del mateix bisbat.<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong> va néixer a la vila de Ripoll. En els inicis de la seva formació musical fou determinant la seva amistat amb el monjo de<br />

Montserrat P. Gregori Estrada O.S.B., organista, musicòleg i compositor, que l’encaminà cap a l’estudi de l’orgue. Alumne de Bernard Bailbé, Jordi<br />

Figueras, Montserrat Torrent i Josep Baucells, realitzà els estudis superiors d’orgue al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Ha<br />

seguit cursos d’especialització i anàlisi musical amb Cristina García Banegas, Daniélle Salvignol-Nisse, Marius Popp, David Brodbeck, Germán<br />

Romero, Robert Bailey i amb la mateixa Montserrat Torrent, com a becari dels cursos universitaris internacionals Música en Compostela. A la UNED<br />

es diplomà en Didàctica Musical.<br />

Prodiga les seves actuacions tant a l’Estat espanyol (Catalunya, València, La Rioja, Palència, País Basc, Balears i Canàries) com a l’estranger<br />

(França, Alemanya, Itàlia i Rússia). El seu estatus musical és molt alt i la crítica internacional el considera una autoritat en la interpretació del repertori<br />

organístic de la Península Ibèrica dels segles XVI al XX. A Moscou, on ha actuat amb el gran orgue Klais (IV/64) de la Sala Svetlanov de la Dom<br />

Muziki, amb un programa íntegrament dedicat a la música hispana, fou distingit com el millor organista d’Espanya.<br />

Com a primera gravació discogràfica mundial ha enregistrat obres per a orgue de Lluís Brusi, Salvador Pueyo, Calimerio Soares, Odiló M. Planàs,<br />

Josep Baucells, Daniel Mateos i la Tocata en Si bemoll M. de Francesc Mariner que es presenta en aquest opuscle. Compta amb un bon nombre de<br />

gravacions -algunes amb orgues històrics- tant per a Ràdio Moscou i Catalunya Música, com per a distintes firmes discogràfiques.<br />

És autor d’estudis sobre música medieval, obra del P. Antoni Soler i les edicions dels Versos de primer to de Lluís Brusi (S. XVIII/XIX) i d’un Tema<br />

amb variacions del monjo de Montserrat P. Benet Brell (1786-1850), obres publicades pel Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès.<br />

De les seves més recents actuacions a Catalunya destaquen la seva participació en el cicle inaugural del nou orgue Blancafort de la basílica del<br />

monestir de Montserrat, i en el cicle de concerts d’orgue “La Música dels Vitralls”, de sant Esteve de Granollers.<br />

Per la seva reconeguda especialització en l’estudi i la interpretació de la música antiga hispana, fou invitat a les 1as. Jornadas sobre el Arte de la<br />

Organería: construcción, conservación y restauración de Órganos en España, del Ministeri de Cultura i l’Institut del Patrimoni Històric Espanyol.


L’ORGUE BARROC DE L’ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS DE VIC<br />

Flautat tapat 8’<br />

Flautat cara 4’<br />

Flauta Xemeneia 4’<br />

Quinzena llarga 2’<br />

Quinzena clara 2’<br />

Dinovena 1 1/3’<br />

Tolosana (m.d.) III<br />

Címbala III<br />

Regalia 8’<br />

Trompeta (m.d.) 8’<br />

Diapasó: a’ 415 Hz a 17º. Temperament mesotònic amb modificacions.<br />

Teclat manual de 50 notes (C-D-D#-E-F-F#-G-G#-A-B-H-d’’’). Vent flexible.<br />

Restauració: Joan Carles Castro, mestre orguener, 2009.<br />

CRÈDITS<br />

Enregistrament efectuat el dia 20 de juny de 2011 a l’Església de la Mare de<br />

Déu dels Dolors de Vic.<br />

Registrant: Abel Miró i Comas<br />

Comentaris dels autors: <strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

Traducció i correcció de textos: Ramón Navarro Martín<br />

Traducció a l’anglès: Teresa Puig<br />

Fotografies: Antonio Gil Albarracín, Pili Solé i Carol i Carles Xirgo


EL ÓRGANO DE “ELS DOLORS” DE VIC<br />

-COMPOSITORES CATALANES DE LOS SIGLOS XVIII Y XIX-<br />

Las obras grabadas en este disco fascinan y sorprenden por su aparente sencillez, por la inventiva melódica que presentan y, algunas de ellas, por<br />

una natural desenvoltura en sus atrevidas y decididas modulaciones.<br />

Más allá de las particularidades distintivas e individuales de cada pieza, el hilo conductor que las enlaza, confiriendo a la grabación un curso<br />

unitario y coherente, es el bitematismo de la sonata bipartida, al gusto y moda del italianismo floreciente -y consolidado- del compositor napolitano<br />

Domenico Scarlatti (1685-1757), estilo que sagazmente se introdujo en la Península Ibérica y que, de una vez por todas, desterró el Tiento en todas<br />

sus modalidades. Así fue como se extinguió la forma musical hispana por antonomasia, arraigada y cultivada desde Antonio de Cabezón (1510-1566),<br />

Pere Alberch i Vila (1517-1582), Sebastián Aguilera de Heredia (1561-1627), Francisco Correa de Arauxo (1584-1654), Pablo Bruna (1611-1679), Antonio<br />

Brocarte (1629-1696) y Gabriel Manalt (1657-1687), por mencionar a los más conocidos, hasta el fin de los Austrias con Joan Baptista Cabanilles<br />

(1644-1712).<br />

El gusto por la severidad armónica que sugiere el desarrollo melódico y la imperiosa necesidad de comprensión fueron el punto de partida para<br />

dejar atrás el contrapunto imitativo que el estilo estricto -lo stilo osservato, como lo llamaba Kastner- había promulgado con insistencia y rigor. Ahora<br />

la moda hablaba de un modo de hacer sensible, de “bel canto”, capaz de llegar fácilmente al halago auditivo. Este efecto tendió hacia la elegancia del<br />

estilo galante, con manifiestas avenencias con la obra de Franz Joseph Haydn (1732-1809), músico estelar e ideal para los compositores peninsulares.<br />

Quedaba atrás el Barroco de Joan Baptista Cabanilles; los indicios vislumbraban el español Clasicismo del P. Antoni Soler y sus contemporáneos, la<br />

elegancia del P. Narcís Casanoves y el Romanticismo histórico de Antoni Mestres, Francesc Mariner, Josep Gallés, Carles Baguer y del P. Benet Brell,<br />

en los que, en una suerte de mezcolanza, se fusionan el estilo italianizante y el Clasicismo vienés.<br />

No ha sido difícil confeccionar el programa de este disco. El repertorio escogido se ajusta a la época del órgano de la iglesia de la “Mare de Déu dels<br />

Dolors” de Vic, así como al conjunto arquitectónico que lo acoge. Toda esta maravilla musical que han legado los compositores catalanes es coetánea<br />

a este instrumento, que vivió -cantó y sintió- la compleja evolución estética que en aquel entonces apuntaba. Puesto a punto y bellamente restituido,<br />

ofrece preciosistas planos sonoros, así como una paleta fónica rica y variada que se ajusta plenamente a las obras escogidas, normalmente poco prodigadas<br />

u olvidadas, por no decir desdeñadas.<br />

LOS AUTORES<br />

ANTONI SOLER<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

Ripoll, 14 de mayo de 2011.<br />

A la memoria de mi madre,<br />

en el II aniversario de su tránsito († 14 de mayo de 2009).<br />

Antoni Soler i Ramos nació en 1729 en Olot; murió en 1783 en el monasterio de San Lorenzo de El Escorial. Se formó en la Escolanía de Montserrat,<br />

con los PP. Benet Esteve y Benet Valls, donde estudió las obras de Josep Elies. En el libro Satisfacción a los Reparos precisos... (Madrid, 1765), de<br />

Antonio Roel del Río, el mismo Soler dice: “siendo yo de trece o quatorce años de edad, tengo muy presente que aprendí veinte y quatro obras de órgano<br />

del señor Maestro Don Joseph Elías”. Obtuvo por oposición la plaza de maestro de capilla de la catedral de Lleida. Deseoso de abrazar la vida religiosa,<br />

y recomendado por Fray Sebastián de Victoria, obispo de Urgell y antiguo prior de El Escorial, Soler profesó como jerónimo en ese monasterio el año<br />

1753, donde ejerció como maestro de capilla. Amplió sus conocimientos musicales con José de Nebra y Domenico Scarlatti. Fue maestro del Infante<br />

Gabriel de Borbón, a quien entre otras obras dedicó los Seis Conciertos de dos órganos obligados. También es autor de la obra teórica y especulativa<br />

Llave de la Modulación y antigüedades de la Música, editada en Madrid en 1762. La productividad musical del P. Soler comprende un extenso<br />

inventario de música para tecla. Sirviéndose sobre todo de la sonata bipartida, su música lleva la huella del estilo galante con rasgos marcadamente<br />

hispánicos que proponen elementos folklóricos autóctonos. Según palabras de Pedrell, Soler era “un desasosegado, un insaciable que diríase le acosa,


es ingenuo, sincero, gracioso, espontáneo, fácil sobre todo, pero de una facilidad que, admirativamente sea dicho, desespera.” (Véase P. Antonio Soler.<br />

Los 6 Quintetos para clave y cuerda. Genoveva Gálvez, clave. Agrupación Nacional de Música de Cámara. Emi Classiscs 7243).<br />

RUBIO, Samuel. Antonio Soler O.S.H., Sonatas para instrumentos de tecla. Volums II, III i V. Unión Musical Española. Madrid, 1958, 1959.<br />

NARCÍS CASANOVES<br />

Narcís Casanoves i Bertran nació a principios de febrero de 1747 en Sabadell; murió el 1 de abril de 1799 en la Vinyavella (finca propiedad del<br />

monasterio de Montserrat). A los 10 años de edad ingresó en la Escolanía de Montserrat, donde se formó bajo el magisterio de los PP. Josep-Antoni<br />

Martí y Benet Julià. A los 16 vistió el hábito benedictino en el mismo monasterio de Montserrat al hacerse monje. Finalizados los estudios eclesiásticos,<br />

ya habiendo profesado, ejerció de organista. Este ilustre benedictino ha pasado a la historia como uno de los más grandes organistas de todos los<br />

tiempos. Ya en vida sobresalió en esta facultad y, además de tener fama de ser un hábil e ingenioso improvisador, se le consideraba un gran compositor.<br />

Su obra, que exhala el ambiente italianizante de la época, es original y expresiva, y de una amabilidad y elegancia notables.<br />

PUJOL, David. Mestres de l’Escolania de Montserrat. Volum IV, Música instrumental I Montserrat, 1934.<br />

ANTONI MESTRES<br />

De este compositor de la segunda mitad del siglo XVIII sabemos bien poca cosa. Fue organista del Palacio Real Menor en Barcelona, cuyos archivos<br />

musicales conservan bastantes obras suyas que lo autorizan como buen músico. El P. Gregori Estrada nos proporciona esta nota en los comentarios<br />

de su disco Música Catalana d’orgue en el segle XVIII, reeditado per PICAP: “No se conocen ni el lugar ni la fecha de su nacimiento, ni los de su<br />

defunción. En 1758, cuando sin suerte hizo oposiciones a organista de la Seu de Girona, ya era presbítero. En 1763 volvió, también sin éxito, a opositar;<br />

esta vez para Maestro de Capilla en la iglesia barcelonesa del Pino. En 1771, en un título de una de sus obras se autodenomina “organista del Palao”<br />

(sic), cargo que aún mantenía en 1784 y que posiblemente continuó ejerciendo hasta el final de su vida. Se le conoce el villancico Venid que os llama la<br />

gloria y una serie de Tocatas para órgano, fechada en 1780, que son las que editó Francesc Civil. La Marcha o juego por clarines y la Tocata amorosa<br />

pastoril conllevan los diseños de la sonata binaria, con la indicación da capo.<br />

CIVIL, Francesc. Antonio Mestres. Doce piezas para clave u órgano. Unión Musical Española. Madrid, 1972.<br />

FRANCESC MARINER<br />

De Francesc Mariner no se conoce la fecha de nacimiento. Se sabe que murió en 1789 siendo organista de la catedral de Barcelona. De las dos tocatas<br />

grabadas, la primera, en la tonalidad de do menor, mantiene una unidad temática urdida con gusto, a partir de lacónicos motivos melódicos que se<br />

prestan a una contrastante conversación. La segunda tocata, en la tonalitad de Si bemol Mayor, procede del Archivo Histórico Comarcal de Puigcerdà<br />

(fondo de Antoni Degollada i Barnola) y me fue cedida por quien en ese momento era el archivero, el Sr. Sebastià Bosom († 2008). A diferencia de la<br />

tocata en do menor, esta es de estructura variada en sus secciones.<br />

ESTER-SALA, Maria. Francesc Mariner. Tocata. La mà de Guido. Sabadell, 1988.<br />

JOSEP GALLÉS<br />

Josep Gallés i Salabert nació en Castellterçol el 20 d’Agost de 1758; murió en la Nochebuena de 1836. Fue organista de la iglesia de la “Mare de<br />

Déu dels Dolors” de Vic desde 1814 a 1815. El musicólogo Carles Farreras i Duran nos aporta estos datos: “Gallés dio sus primeros pasos musicales en<br />

Castellterçol, muy probablemente de la mano de Pere Màrtir Alberch, el organista de la iglesia parroquial desde 1753. A partir de los dieciséis, residió<br />

en Barcelona durante tres años en los que estudió órgano y composición. En esta etapa barcelonesa ejerció como organista en la iglesia de la Merced y<br />

en el actualmente desaparecido monasterio de las religiosas Magdalenas. En 1777 se trasladó a Vic y, con tan sólo diecinueve años, obtenía la plaza de<br />

organista de la catedral de aquella ciudad. Probablemente fue en este primer periodo de su vida profesional cuando amplió su formación con Antoni<br />

Soler (1729-1783), el insigne compositor olotense. Realizó estudios eclesiásticos, hasta el diaconato, en la seo de Vic, ocupando allí la plaza de maestro<br />

de capilla entre 1808 y 1818. Mantuvo la plaza de organista hasta 1836, año en que murió. Tanto su vocación como el cargo lo indujeron a realizar<br />

una producción musical de la cual sólo conocemos ciento cuarenta y un “versets” para órgano, alguna pieza vocal y veintitrés sonatas para tecla.


Las piezas vocales y los “versets” para órgano están repartidos entre la biblioteca de Montserrat y el archivo de la parroquia de Santa María del Pino de<br />

Barcelona, y no han estado todavía editadas, a diferencia de la colección de sonatas. Con todo, muy probablemente buena parte de su obra desapareció<br />

en el incendio del Archivo Episcopal de Vic en 1936.” Josep Gallés representa un nexo entre la estética galante y el estilo clásico. En este sentido sus<br />

sonatas evidencian una clara evolución hacia la enarmonía.<br />

JOHNSSON, Bengt. Josep Gallés. Vint-i-tres sonates per a tecla. Revisió de Gregori Estrada. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de<br />

Musicologia. Barcelona, 1995.<br />

CARLES BAGUER<br />

Carles Baguer i Mariner nació en Barcelona en 1768; murió en la misma ciudad en 1808. Compositor y organista de la catedral de Barcelona, recibió<br />

la formación musical de su tío, Francesc Mariner. Baguer fue organista suplente de la catedral en 1786 y, al morir Mariner en 1789, lo reemplazó hasta<br />

su propio tránsito. Fue reconocido como un gran organista y, por encima de todo, como notable compositor. Entre sus discípulos figuran Mateu Ferrer<br />

y Ramon Carnicer. Su producción musical comprende diecinueve sinfonías de corte clásico, muy influenciadas por los maestros italianos y alemanes<br />

del momento, sobre todo por Franz Joseph Haydn; un concierto para dos fagotes y orquesta; música religiosa; obras para instrumentos de teclado y<br />

para órgano (entre la que se comprenden las transcripciones que el mismo Baguer hizo de algunas de sus sinfonías, como la que se presenta en este<br />

disco), y la ópera La principessa filosofa.<br />

Para la interpretación de esta obra se ha consultado la versión de orquesta, a fin de entenderla mejor y poder hacer una exposición más personal<br />

respecto al fraseo, los timbres y la articulación.<br />

ESTER-SALA, María Asunción. Carles Baguer, Tres sinfonías para tecla. Música Hispana. Serie C: Música de Cámara, 14. Instituto Español de<br />

Musicología. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Barcelona, 1984.<br />

VILAR, Josep Maria. La Música Orquestral de Carles Baguer (1768-1808), volum IV. Tritó. Barcelona, 2001.<br />

BENET BRELL<br />

Benet Brell i Clos nació en Barcelona en 1786; murió en Montserrat en 1850, en cuya escolanía ingresó en 1796, siendo discípulo de los padres<br />

Anselm Viola y Narcís Casanoves. Es probable que también lo fuera del P. Josep Vinyals, sucesor de Casanoves, y del P. Jacint Boada, que acabaría<br />

siendo su compañero como restaurador de la Escolanía. En 1803 recibió el hábito de san Benito al hacerse monje de Montserrat. En 1811 vivió el<br />

desastre de la destrucción de Montserrat por las tropas de Napoleón, y en 1835 la desamortización de Mendizábal, que hizo desaparecer todos los<br />

monasterios y conventos. Monjes y escolanos de Montserrat tuvieron que abandonar el monasterio. Benet Brell, que sobresalió como organista y<br />

compositor, se esforzó afanosamente en la rehabilitación musical de la Escolanía y la Capilla de Música entre la mendicidad y las adversidades. En<br />

el corpus de las sonatas para tecla del P. Antoni Soler no he encontrado una sonata como la número 40 de la edición del P. Samuel Rubio y que, hasta<br />

no hace mucho, se atribuía al P. Soler. Más allá de las investigaciones musicológicas del monje de Montserrat P. Daniel Codina i Giol (véase Codina,<br />

Daniel: La sonata 40 del P. Antoni Soler, segons l’edició de S. Rubio. Revisió crítica de les seves fonts manuscrites. Separata del Anuario Musical,<br />

46. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Institución “Milà i Fontanals” - U.E.I. Musicología. Barcelona, 1991), una vez escuchadas las<br />

líneas melódicas de esta sonata no es nada atrevido afirmar que no pertenece al P. Soler. Su textura, que recuerda una obertura y un aria, está más a<br />

tono con un siglo XIX, si se quiere incipiente, que no con las postrimerías del dieciocho. De una forma totalmente categórica el P. Codina ha atribuido<br />

la autoría de esta sonata al P. Benet Brell. El estilo, sin duda, es el de Brell. La amargura y la oscuridad que vivió el compositor quedan reflejadas en<br />

esta pieza, llena de añoranza y tristeza.<br />

RUBIO, Samuel. Antonio Soler O.S.H., Sonatas para instrumentos de tecla. Volum III. Conté la sonata 40 del P. Benet Brell. Unión Musical<br />

Española. Madrid, 1958.


AGRADECIMIENTOS<br />

Mi más sincero agradecimiento al Sr. Jacint Codina i Pujols, Prior de la Venerable Congregación de la “Mare de Déu dels Dolors” de Vic, y por él<br />

a la Congregación, por las gestiones realizadas para la grabación y publicación de este disco.<br />

Agradezco muy particularmente al amigo Sr. Xavier Solà i Cabanes, Secretario general de Cultura de la Generalitat de Catalunya, su colaboración<br />

en pro del disco.<br />

A mi amigo el Sr. Josep Baucells i Colom agradezco su asistencia a las sesiones de grabación, así como sus inestimables aportaciones musicales.<br />

También un muchas gracias bien sincero para el maestro organero Sr. Joan Carles Castro i García, por la preciosa recuperación i restauración del<br />

órgano histórico de la iglesia de la “Mare de Déu dels Dolors” de Vic, así como por su asistencia a la grabación.<br />

A los eminentes organistas P. Gregori Estrada i Gamissans, y la Dra. Montserrat Torrent i Serra, que supieron transmitirme la pasión por<br />

la música antigua de la Península Ibèrica, mi más sincero reconocimiento.<br />

A mi hermana.<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

EL INTÉRPRETE<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

<strong>Organista</strong> titular de la iglesia de “Els Dolors” de Vic, concertista de órgano y pedagogo, ejerce la docencia en el Conservatorio Profesional de Música<br />

de Vic.<br />

En su árbol genealógico se encuentran los apellidos de Cabezón y de Jiménez, provenientes de las ramas del compositor Antonio de Cabezón (1510-<br />

1566) y del escritor Juan Ramón Jiménez (1881-1958) respectivamente, por parte de su padre, natural de Nestares de Cameros (Logroño/La Rioja). Por<br />

parte de madre, natural de Ripoll (Girona), figura el músico Mn. Aleix Andreu i Salvat, chantre que fue de la catedral de la Seo de Urgell y profesor<br />

de música del seminario del mismo obispado.<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong> nació en la villa de Ripoll. En los inicios de su formación musical fue determinante su amistad con el monje de Montserrat<br />

P. Gregori Estrada O.S.B., organista, musicólogo y compositor, que lo encaminó hacia el estudio del órgano. Alumno de Bernard Bailbé, Jordi Figueras,<br />

Montserrat Torrent y Josep Baucells, realizó los estudios superiores de órgano en el Conservatorio Superior Municipal de Música de Barcelona. Ha<br />

seguido cursos de especialización y análisis musical con Cristina García Banegas, Daniélle Salvignol-Nisse, Marius Popp, David Brodbeck, Germán<br />

Romero, Robert Bailey, y con la misma Montserrat Torrent, como becario de los cursos universitarios internacionales Música en Compostela. En la<br />

UNED se diplomó en Didáctica Musical.<br />

Prodiga sus actuaciones tanto por España (Cataluña, Valencia, La Rioja, Palencia, País Vasco, Baleares y Canarias) como por el extranjero (Francia,<br />

Alemania, Italia y Rusia). Su estatus musical es muy alto, la crítica internacional lo considera una autoridad en la interpretación del repertorio<br />

organístico de la Península Ibérica de los siglos XVI al XX. En Moscú, donde ha actuado con el gran órgano Klais (IV/64) de la Sala Svetlanov de la<br />

Dom Muziki, con un programa íntegramente dedicado a la música hispana, fue distinguido como el mejor organista de España.<br />

Como primera grabación discográfica mundial ha grabado obras para órgano de Lluís Brusi, Salvador Pueyo, Calimerio Soares, Odiló M. Planàs,<br />

Josep Baucells, Daniel Mateos y la Tocata en Si bemol M. de Francesc Mariner que se presenta en este opúsculo. Cuenta con un buen número de<br />

grabaciones -algunas con órganos históricos- tanto para Radio Moscú y Catalunya Música, como para distintas firmas discográficas.


Es autor de estudios sobre música medieval, obra del P. Antoni Soler y las ediciones de los Versos de primer to de Lluís Brusi (S. XVIII/XIX) y de<br />

un Tema amb variacions del monje de Montserrat P. Benet Brell (1786-1850), obras publicadas por el Centro de Estudios Comarcales del Ripollès.<br />

Entre sus más recientes actuaciones en Cataluña destacan su participación en el ciclo inaugural del nuevo órgano Blancafort de la basílica del<br />

monestir de Montserrat, y en el ciclo de conciertos de órgano “La Música dels Vitralls” de san Esteve de Granollers.<br />

Por su reconocida especialización en el estudio e interpretación de la música antigua hispana, fue invitado a las Primeras Jornadas sobre el Arte de<br />

la Organería: construcción, conservación, y restauración de Órganos en España, del Ministerio de Cultura y el Instituto del Patrimonio Histórico<br />

Español.<br />

EL ÓRGANO BARROCO DE LA IGLESIA DE LA “MARE DE DÉU DELS DOLORS” DE VIC<br />

Flautat tapat 8’<br />

Flautat cara 4’<br />

Flauta Xemeneia 4’<br />

Quinzena llarga 2’<br />

Quinzena clara 2’<br />

Dinovena 1 1/3’<br />

Tolosana (m.d.) III<br />

Címbala III<br />

Regalia 8’<br />

Trompeta (m.d.) 8’<br />

Diapasón: a’ 415 Hz a 17º. Temperamento mesotónico con modificaciones<br />

Teclado manual de 50 notas (C-D-D#-E-F-F#-G-G#-A-B-H-d’’’). Viento flexible<br />

Restauración: Joan Carles Castro, maestro organero, 2009<br />

CRÉDITOS<br />

Grabación efectuada el 20 de junio de 2011 en la iglesia de la “Mare de Déu dels Dolors” de Vic.<br />

Registrante: Abel Miró i Comas<br />

Comentarios sobre los autores: <strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

Traducción y corrección de textos: Ramón Navarro Martín<br />

Traducción al inglés: Teresa Puig<br />

Fotografías: Antonio Gil Albarracín, Pili Solé i Carol y Carles Xirgo


THE DOLORS DE VIC ORGAN<br />

-CATALAN COMPOSERS FROM THE 18TH AND 19TH CENTURIES -<br />

This album contains a fascinating selection of pieces, which will surprise the listener with their apparent simplicity, melodic ingenuity and, in some<br />

cases, the natural ease of their daringly audacious modulations.<br />

Besides the distinctive and individual particularities of each of the pieces, the common thread that connects them, bringing unity and coherency<br />

to the recording, is the binary nature of the two-part sonata, in the style of the Florentine - and deep-rooted - Italianism of the Neapolitan composer<br />

Domenico Scarlatti (1685-1757); a style that was astutely introduced to the Iberian Peninsula and which, once and for all, broke from the Tiento in<br />

all its forms. The arrival put an end to the longstanding, carefully developed Hispanic musical style per excellence of Antonio de Cabezón (1510-<br />

1566), Pere Alberch i Vila (1517-1582), Sebastián Aguilera de Heredia (1561-1627), Francisco Correa de Arauxo (1584-1654), Pablo Bruna (1611-1679),<br />

Antonio Brocarte (16291696) and Gabriel Manalt (1657-1687), to mention the most well-known, until the end of the Austrias with Joan Baptista<br />

Cabanilles (1644-1712).<br />

The tendency towards harmonic severity, suggested by the melodic development, and the burning need to understand spurned the end of the imitative<br />

counterpoint, which the strict style -lo stile osservato, as Kastner called it- had so rigorously promoted. The sensitivity of the “bel canto” now came<br />

to the fore, with its wider appeal and echoing the elegance of the galant style, with clear influences from the work of Franz Joseph Haydn (1732-1809),<br />

a leading musician whose work resonated with peninsular composers. The Baroque of Joan Baptista Cabanilles was left behind; and in its place were<br />

signs of the Spanish Classicism of P. Antoni Soler and his contemporaries, the elegance of P. Narcís Casanoves and the Historic Romanticism of Antoni<br />

Mestres, Francesc Mariner, Josep Gallés, Carles Baguer and P. Benet Brell, which joined and fused the Italianised style and Viennese Classicism as<br />

if it were the confluence of two rivers.<br />

It was not a difficult task to put together the programme for this album. The chosen repertoire is the perfect companion for the era of the organ at<br />

the Mare de Déu dels Dolors de Vic Church and the architectural heritage that it harbours. The musical treasures it contains, left to us by Catalan<br />

composers, are contemporaries of this instrument, which not only witnessed, but also sang and felt the complex aesthetic evolution that was beginning<br />

to dawn. Proud and beautifully restored, it offers a delightful array of sounds and a rich and varied phonic palette that adjusts perfectly to the chosen<br />

pieces, which, in many cases, have received little praise or have simply been forgotten and unappreciated.<br />

THE COMPOSERS<br />

ANTONI SOLER<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

Ripoll, 14 May 2011.<br />

In memory of my mother,<br />

on the 2nd anniversary of her passing († 14 May 2009).<br />

Antoni Soler i Ramos was born in 1729 in Olot and died in 1783 in the San Lorenzo de El Escorial monastery. He trained in the Escolania Choir<br />

School of Montserrat, alongside Frs. Benet Esteve i Benet Valls, where he studied the works of Josep Elies. In Antonio Roel del Río’s book Satisfacción<br />

a los Reparos precisos... (Madrid, 1765), Soler himself says: “at the age of thirteen or fourteen, I am well aware that I learnt twenty-four organ pieces<br />

of Maestro Joseph Elías”. He attained the position of chapel master in the Lleida Cathedral. Keen to embrace religious life and recommended by<br />

Fray Sebastián de Victoria, the bishop of Urgell and previously prior of El Escorial, Soler professed to the Heironymite order in the monastery of El<br />

Escorial in 1753, and was appointed chapel master. He expanded his musical knowledge with José de Nebra and Domenico Scarlatti. He was teacher to<br />

Prince Gabrial de Borbó, to whom, among other works, he dedicated the Seis Conciertos de dos órganos obligados. He also wrote the theoretical and<br />

speculative work Llave de la Modulación y antigüedades de la Música, edited in Madrid in 1762. The musical productivity of Fr. Soler encompasses<br />

an extensive list of keyboard pieces. This instrument is used above all in the two-part sonata, with music that carries the imprint of the galant style<br />

displaying markedly Spanish undertones that propose indigenous folk elements. In the words of Pedrell, Soler was “unrelenting, with an insatiable<br />

appetite, he is ingenuous, sincere, gracious, spontaneous and with a facility that, and I mean this as a true complement, can drive you to despair.”<br />

(Vegi’s P. Antonio Soler. Los 6 Quintetos para clave y cuerda. Genoveva Gálvez, key. National Chamber Music Orchestra. Emi Classiscs 7243).


RUBIO, Samuel. Antonio Soler O.S.H., Sonatas para instrumentos de tecla. Volumes II, III and V. Spanish Musical Union. Madrid, 1958, 1959.<br />

NARCÍS CASANOVES<br />

Narcís Casanoves i Bertran was born at the beginning of February 1747 in Sabadell. He died on 1 April 1799 in Vinyavella (a property owned by the<br />

Montserrat monastery). At 10 years of age he entered the Escolania Choir School of Montserrat, where he trained under the maestros Frs. Josep-Antoni<br />

Martí i Benet Julià, and at 16 he took holy orders at the same Benedictine monastery of Montserrat to become a monk. Once his ecclesiastical studies<br />

were over and he had professed, he began to dedicate his time to the organ. This illustrious monk went down in history as one of the best organists of all<br />

time. In life he excelled in this area, and as well as being famed for being a skilful and ingenuous improviser, he was also considered a great composer.<br />

His work, which exuded the era’s Italianised ambiance, is original and expressive, with remarkable refinement and elegance.<br />

PUJOL, David. Mestres de l’Escolania de Montserrat. Volume IV, Música instrumental I Montserrat, 1934.<br />

ANTONI MESTRES<br />

We know little of this composer from the second half of the 18th century. He was an organist at the Palau Reial Menor in Barcelona. The musical<br />

archives conserve many of his works, and classify him as a good musician. In his comments on the album, Música Catalana d’orgue en el segle XVIII,<br />

reedited by PICAP, Fr. Gregori Estrada says: “Neither his place or date of birth are known, nor where or when he died. In 1758, when he unsuccessfully<br />

competed to be the organist of the Seu de Girona, he was already a Presbyter. In 1763 he applied for the position of Chapel Master in Barcelona’s Pino<br />

Church, again unsuccessfully. In 1771, in a title of one of his works he calls himself “organist of the Palau”, a position that he still held in 1784 and<br />

which he may have carried out until the end of his life. His publicly known work includes his villancico Venid que os llama la gloria and a series of<br />

Toccatas for organ, dated 1780, which were edited by Francesc Civil. The Marcha o juego por clarines and the Toccata amorosa pastoril carry the<br />

designs of the binary sonata, with the indication da capo.<br />

CIVIL, Francesc. Antonio Mestres. Doce piezas para clave u órgano. Spanish Musical Union. Madrid, 1972.<br />

FRANCESC MARINER<br />

The date of birth of Francesc Mariner is not known. It is known that he died in 1789, as the organist of the Cathedral of Barcelona. Of the two<br />

recorded toccatas, the first, in the key of C minor, maintains thematic unity tastefully ordered using laconic melodic motives, which present a contrast.<br />

The second toccata, in the key of B flat Major, comes from the historical archives of the borough of Puigcerdà, work of Antoni Degollada i Barnola,<br />

who handed the position over to the archivist Sebastià Bosom († 2008). In contrast with the toccata in C minor, this has a varied structure in its<br />

sections.<br />

ESTER-SALA, Maria. Francesc Mariner. Tocata. La mà de Guido. Sabadell, 1988.<br />

JOSEP GALLÉS<br />

Josep Gallés i Salabert was born in Castellterçol on 20 August 1758. He died on Christmas night 1836. He was the organist of the Mare de Déu<br />

dels Dolors de Vic Church from 1814 to 1815. The information given here has been contributed by the musicologist Carles Farreras i Duran. “Gallés’<br />

first steps into music were taken in Castellterçol, most probably under the guidance of Father Màrtir Alberch, the organist of the parochial church<br />

since 1753. From the age of 16 he lived in Barcelona for three years where he studied the organ and composition. During his time in the city he was<br />

the organist in the Mercè Church and in what used to be the Magdalenes monastery. In 1777 he moved to Vic and at just 19 years of age obtained<br />

a place as the organist of the city’s cathedral. It was probably in this initial period of his professional life when he trained with Antoni Soler (1729-<br />

1783), the distinguished composer from Olot. He undertook ecclesiastical studies up to the deaconate at the Vic Cathedral and took over as chapel<br />

master between 1808 and 1818. He kept his position as organist until 1836, the year in which he died. His vocation and career led him to composing<br />

a musical production of which we only know: one hundred and forty-one short verses for the organ, the odd voice piece and twenty-three sonatas for<br />

keyboard. The voice pieces and the short verses for organ can be found in the Montserrat library and the archives of the parish of Santa Maria del Pi<br />

in Barcelona; and they remain edited, unlike the collection of sonatas. In all likelihood, however, a good part of his work disappeared in the fire of the<br />

Vic Episcopal Archives in 1936.” Josep Gallés represents a nexus between the galant aesthetics and the classical style. In this way his sonatas show a


clear evolution towards enharmonics.<br />

JOHNSSON, Bengt. Josep Gallés. Vint-i-tres sonates per a tecla. Revised by Gregori Estrada. Institute of Catalan Studies. Catalan Society of<br />

Musicology. Barcelona, 1995.<br />

CARLES BAGUER<br />

Carles Baguer i Mariner was born in Barcelona in 1768. He died in the same city in 1808. Composer and organist in Barcelona’s cathedral, he<br />

received his musical training from his uncle, Francesc Mariner. Baguer was a reserve organist in the cathedral in 1786, and when Mariner died in<br />

1789, his nephew took over holding the position until his own death. He was recognised as a great organist and, above all, a remarkable composer. His<br />

disciples include Mateu Ferrer and Ramon Carnicer. His musical production encompasses nineteen classical symphonies, influenced by Italian and<br />

German masters -particularly Franz Joseph Haydn-, a concert for two bassoons and orchestra, religious music, works for keyed instruments and for<br />

the organ (among which feature the transcriptions that Baguer himself did from some of his own symphonies, like the one presented in this album),<br />

and the opera La principessa filosofa.<br />

For the performance of this work the orchestral version has been used, in order to better understand it and create a more personal performance, with<br />

respect to its expression, timbre and articulation.<br />

ESTER-SALA, María Asunción. Carles Baguer, Tres sinfonías para tecla. Hispanic Music. Series C: Chamber Music, 14. Spanish Institute of<br />

Musicology. National Council of Scientific Research. Barcelona, 1984.<br />

VILAR, Josep Maria. La Música Orquestral de Carles Baguer (1768-1808), volume IV. Tritó. Barcelona, 2001.<br />

BENET BRELL<br />

Benet Brell i Clos was born in Barcelona in 1786. He died in Montserrat in 1850. He entered the Escolania Choir School of Montserrat in 1796 and<br />

was a disciple of Frs. Anselm Viola and Narcís Casanoves. He most probably also trained under Fr. Josep Vinyals, the successor of Casanoves, and Fr.<br />

Jacint Boada, who would become his friend and restorer of the Escolania. In 1803 he received the habit of Sant Benet, becoming a monk of Montserrat.<br />

In 1811 he lived through the disaster of the destruction of Montserrat by Napoleon’s troops and in 1835 was witness to the seizure of Mendizábal, which<br />

led to the disappearance of all the monasteries and convents. In Montserrat, monks and alumni were forced to abandon the monastery. Benet Brell, who<br />

excelled as an organist and composer, threw himself into the musical restoration of the Escolania i Capella de Música amid mendacity and adversity. In<br />

the corpus of the sonatas for keyboard by Fr. Antoni Soler there is no other sonata like number 40 of the edition of Fr. Samuel Rubio, and which, until<br />

not so long ago, was attributed to Fr. Soler. Beyond the musicological research of the Monsterrat monk, Fr. Daniel Codina i Giol (vegi’s Codina, Daniel.<br />

La sonata 40 del P. Antoni Soler, segons l’edició de S. Rubio. Revisió crítica de les seves fonts manuscrites. Offprint from the Musical Yearbook, 46.<br />

National Council of Scientific Research. “Milà i Fontanals” Institution - U.E.I. Musicology. Barcelona, 1991), when listening to the melodic lines of<br />

this sonata it would not be too bold to say that it does not belong to Fr. Soler. Its texture, reminiscent of an aperture and an aria, is more in keeping with<br />

the 19th century, albeit incipient, than the end of the 18th. Fr. Codina has categorically attributed authorship of this sonata to Fr. Benet Brell. The style<br />

is undoubtedly Brell’s. The bitterness and darkness that the composer lived through are reflected in this piece, which is full of longing and sadness.<br />

RUBIO, Samuel. Antonio Soler O.S.H., Sonatas para instrumentos de tecla. Volume III. Conté the sonata 40 of Fr. Benet Brell. Spanish Music<br />

Union. Madrid, 1958.<br />

THANKS<br />

My deepest thanks to Jacint Codina i Pujols, Prior of the Venerable Congregation of the Mare de Déu dels Dolors de Vic, and to the Congregation<br />

for its organisation in the recording and publishing of this album.<br />

Special thanks to my friend Xavier Solà i Cabanes, General Secretary of Culture of the Catalan Government, for his collaboration on this album.<br />

I thank my friend Josep Baucells i Colom for his assistance at the recording, as well as for his invaluable musical contributions.


And also my sincerest thanks to the organ maestro Joan Carles Castro i García, for the wonderful restoration of the historical organ of the Mare de<br />

Déu dels Dolors de Vic Church, as well as for his assistance at the recording.<br />

To the eminent organists Fr. Gregori Estrada i Gamissans, and Dr. Montserrat Torrent i Serra, who were able to transmit their passion for<br />

the old music of the Iberian Pensinula, I extend my sincerest thanks.<br />

To my sister.<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

THE PERFORMER<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

Official organist at the Dolors de Vic Church, concert organist and teacher, he gives training at the Vic Professional Music Conservatory.<br />

The musician’s family history includes the names of Cabezón i Jiménez, from the families of composer Antonio de Cabezón (1510-1566) and writer<br />

Juan Ramón Jiménez (1881-1958) on his father’s side, who was the son of Nestares de Cameros (Logroño/La Rioja). On his mother’s side, originally<br />

from Ripoll (Girona), is the musician Mn. Aleix Andreu i Salvat, singer at the Seu d’Urgell Cathedral and music teacher in the seminary of the same<br />

church.<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong> was born in the town of Ripoll. At the beginning of his musical training, his friendship with the Montserrat monk and<br />

organist, musicologist and composer Fr. Gregori Estrada O.S.B. was key to guiding him towards studying the organ. A student of Bernard Bailbé,<br />

Jordi Figueras, Montserrat Torrent and Josep Baucells, he carried out his higher organ studies at the Municipal Conservatory of Barcelona. He has<br />

undertaken courses in specialist music and music analysis with Cristina García Banegas, Daniélle Salvignol-Nisse, Marius Popp, David Brodbeck,<br />

Germán Romero, Robert Bailey and with Montserrat Torrent herself, as a grantee for the international university courses Música en Compostela. At<br />

the UNED he obtained a diploma in Music Education.<br />

He has performed in both Spain (Catalonia, Valencia, La Rioja, Palencia, the Basque Country, the Balearics and the Canaries) and abroad (France,<br />

Germany, Italy and Russia). He is held in high regard as a musician and is acknowledged by international critics as an authority in the performance of<br />

16th to 20th century organ pieces from the Iberian Peninsula. In Moscow, where he performed a programme entirely dedicated to Hispanic music with<br />

the huge Klais organ (IV/64) in the Svetlanov Hall in the Dom Muziki, he was distinguished as the Spain’s leading organist.<br />

In his first world recording are organ pieces by Lluís Brusi, Salvador Pueyo, Calimerio Soares, Odiló M. Planàs, Josep Baucells, Daniel Mateos<br />

and the Toccata in B flat M. by Francesc Mariner which is presented in this opus. He has done many recordings -some with historical organs- both for<br />

Radio Moscow and Catalonia Music, and for different record labels.<br />

He is the author of studies on medieval music, the work of Fr. Antoni Soler and the editions of Versos de primer to by Lluís Brusi (C. 18/19) and of<br />

a Tema amb variacions by the Montserrat monk Fr. Benet Brell (1786-1850), works published by the Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès.<br />

The most notable of his recent performances in Catalonia is his participation in the inaugural cycle of the new Blancafort organ in the basilica of the<br />

Montserrat monastery, and in the series of organ concerts “The Music of Vitralls”, in Sant Esteve de Granollers.<br />

Because of his recognised specialisation in the study and performance of old Hispanic music, he was invited to the Conferences on the Art of<br />

Organs: construction, conservation and restoration of Organs in Spain, by the Minister of Culture and the Spanish Institute of Historical Heritage.


THE BAROQUE ORGAN OF THE MARE DE DÉU DELS DOLORS DE VIC CHURCH<br />

Closed flute 8’<br />

Face flute 4’<br />

Chimney flute 4’<br />

Super octave 2’<br />

Clear octave 2’<br />

Dinovena 1 1/3’<br />

Tolosana (m.d.) III<br />

Cymbal III<br />

Regal 8’<br />

Trumpet (m.d.) 8’<br />

Diapason: at’ 415 Hz at 17º. Mesotonic temperament with modifications.<br />

Manual keyboard with 50 notes (C-D-D#-E-F-F#-G-G#-A-B-H-d’’’). Flexible wind.<br />

Restoration: Joan Carles Castro, organ maestro, 2009.<br />

CREDITS<br />

Recording made on 20 June 2011 in the Mare de Déu dels Dolors de Vic Church.<br />

Recording technician : Abel Miró i Comas<br />

Comments of the authors : <strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

Translation and text correction: Ramón Navarro Martín<br />

English translation: Teresa Puig<br />

Photographers: Antonio Gil Albarracín, Pili Solé i Carol and Carles Xirgo<br />

<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong>, Carles Xirgo, Joan<br />

Carles Castro, Abel Miró i Josep Baucells,<br />

durant l’enregistrament a l’església dels Dolors


<strong>Modest</strong> <strong>Moreno</strong> i <strong>Morera</strong><br />

<strong>Organista</strong><br />

L’Orgue dels Dolors de Vic<br />

Compositors catalans dels Segles XVIII i XIX<br />

ANTONI SOLER (1729-1783)<br />

1. Sonata en modo dórico R.25. Allegro 4mn 12s<br />

ANTONI SOLER (1729-1783)<br />

2. Sonata en Do M. R.46. Cantábile 3mn 43s<br />

ANTONI SOLER (1729-1783)<br />

3. Sonata en re m R.24. Andantino cantábile 8mn 59s<br />

NARCÍS CASANOVES (1747-1799)<br />

4.Sonata en La M. II. Allegro 3mn 13s<br />

CASANOVES (1747-1799)<br />

5. Sonata en Fa M. VI. Allegretto 3mn 4s<br />

FRANCESC MARINER (1720-1789)<br />

6. Tocata en do m. 3mn 50s<br />

FRANCESC MARINER (1720-1789)<br />

7. Tocata en Si bemoll M. Andante-Largo. Allegro 5mn 44s<br />

(1r. Enregistrament discogràfic mundial)<br />

JOSEP GALLÉS (1758-1836)<br />

8. Sonata en do m. 3. Andante 3mn 11s<br />

JOSEP GALLÉS (1758-1836)<br />

9. Sonata en re m. 12. Allegretto 3mn 33s<br />

ANTONI MESTRES (S. XVIII)<br />

10. Tocata amorosa pastoril en Sol M. XII (Allegro) 6mn 24s<br />

ANTONI MESTRES (S. XVIII)<br />

11. Marcha o juego por clarines en Re M. IX Allegro 5mn 8s<br />

BENET BRELL (1786-1850)<br />

12. Sonata en Sol M. Allegro 5mn 40s<br />

CARLES BAGUER (1768-1808)<br />

Simfonia I<br />

13. Allegro assai 3mn 13s<br />

14. Adagio con variaciones 4mn 6s<br />

15. Minuetto 3mn 36s<br />

16. Rondó 2mn 56s<br />

Durada total: 70mn 40s

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!