Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Època III • N ú m . 30 • Praui SOO PTA • S a t a m b r * 1996
Revista del Consell Cultural de les Valls d'Aneu
^ FULLS DEL CONSELL
Dossier sobre
diccionaris a propòsit
del Pallars

LAPIPIDA
A
L'ARNA
',«**» Entrevisto o Miquel Pueyo,
home polifacètic i lliure en
e/s territoris fronterers de la
creació i el pensament
Per Andreu Loncà
0
LA LLUCANA
^
MANAIRONS
E/ fum va als guapos
Els bombers a les valls d'Aneu
A S I E L L
i^.
.cí2)
^ ^
FULLS DEL CONSELL
Pea Coll
Per Lluís Rodríguez m s Dossier
La Cerdanya
Per Sebastià Bosom
El primer Doctor Músic
Festival a les valls d'Aneu
Entrevista amb Albert
Castellarnau
Per Mònica Bardella
^^ ( —(- BEÇULLA Q
EL PARLAR DEL
PALLARS
LA MOSQUERA
C3>
LO ROVELL DE LOU
Portada: Esbart Dansaire Sant
Isidre de l'Hospitalet.
Dansàneu, 1993.
Foto: J. èlanco
sobre diccionaris a
propòsit del Pallars
Per Carles Riera
Meners, fargues
,i^. i martinets
Per Joaquim Mateu
Per una reordenació del
món dels balls i les danses
tradicionals a Catalunya
^Jí Per ¡oaquim Vila i Folch
\\\J LA GRÍPiA Q 1 1 1 LO CODER LLIBRES
m ~~~^^ SALISPÀS m 1 1 LOCODER Q p- VENT DE PORT

v-í-
Temps de codonys
I A L
Des del solstici d'estiu fins a l'entrada de la tardor, quan les primeres neus
enfarinen tímidament la cresta de les muntanyes, tot un ritual festiu estiuenc ens
haurà acomboiat. Com en els vells cinemes de poble, entre rialles i veus gruixu­
des les seqüències s'encadenen. Veiem els fallaires, un any més, sostraient la fla­
ma als déus i dipositant-la als peus de la comunitat. Sens dubte, amb la seua
traça, de la mateixa manera que guiaren la darrera comtessa del Pallars, hauran
il·luminat el camí dels nous óssos pirinencs. Entre números vermells i radies en
el cel·luloide, veiem el Pla d'Esterri llepant ferides i Noguera enduent-se el
rebombori del rock. Veiem les Mares de Déu, la de les Ares, la de les Neus i la de
la Roca beneint termes, ben agombolades per fidels de pedra picada. Veiem
parelles dansadores giravoltant pels carrers al rítmic so de les flautes i els acor­
dions del Dansàneu. Veiem pobles de festa major acluclant a les talèries. Veiem
Salau, occitans i catalans compartint vi, formatge, companyonia, il·lusions i
esperances de futur.
Veiem llibres que parlen de casa nostra, del ponent, de viatgers que han fres­
sat la nostra terra, veiem col·leccions que, com la Biblioteca Literària de Ponent
-original i necessària- omplen un considerable buit bibliogràfic. Veiem un som­
rient guanyador del premi Árnica de narrativa breu recollint honors al Paller de
Casa Gassia. Veiem un sarpat d'escriptors participant en la III Trobada, familia­
ritzant-se amb el Pirineu i les valls d'Aneu, inspirant-se per retre'ls un homenat­
ge de lletra impresa tal com es féu en anteriors ocasions: Crestes i Crestom i Herba
de Prat. Veiem... l'Àrnica.
L'Arnica tardorenca que engega a ritme de dansa, ens aproxima, a través del
dossier pirinenc, a l'estat de la qüestió del lèxic; desvedia hipòtesis sobre els malls
del Pallars Sobirà, darrers testimonis d'indústries emblemàtiques; presenta, a
més, la figura intel·lectual de Miquel Pueyo... Una Árnica que confia ser amoro­
sament tractada pel lector ara que el sol ja declina, ara que arriba, com apuntava
Josep Carner, el temps del codonys, temps de dolçor, suavitat i tendresa.
Director: Ferran Relia i Foro.
Coordinador; Joan Blanco i Barrilado.
Equip de redacció: Pep Coll, Carme Font. Ester Isus.
Xavier Macià, Carme Mestre, Andreu Loncà,
Ramon Sisrac, Albert Turull i Miquel Viladegut,
Producció gràfica: Raül Valls - Dissen/: Anna Tor. Am/co fa constar que e/ conlingul dels
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà. articles publicaa reflecteix únicoment l'opinió
D.L.: L-134-1990 de llurs sotasignats.
I.S.S.N.: II30-5444 Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya
Adreça de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'Àneu. i lo Fundació Pública Institut d'Estudis llerdencs
Carrer Major, 6 - 25580 Esterri d'Àneu. de la Diputació de Ueida.

LA P I P I D A
Per Andreu Loncà
Entrevista a Miquel Pueyo, home polifacètic i lliure en els
territoris fronterers de la creació i el pensament
Resseguim en aquesta entrevista els camins biogràfics
d'un professor de la Universitat de Lleida que ha
estat director de l'IEI i diputat al Parlament de Catalunya
per Esquerra Republicana. Ha publicat un bon
nombre d'assaigs, dels quals subratllem Lleida, ni
blancs ni negres, però espanyols, premi Xarxa (1984),
Llengües en contacte en h comunitat lingüística catalana
(1991), premi Humbert Torres (1992), Tres escoles per
als catalans (1996), premi Rovira i Virgili (1992), i ha
col·laborat en el llibre Lleida, l'extrema. La societat de
Ponent a les acaballes del segle XX. Escriu dues columnes
cada setmana al diari Segre.
-Parla'ns de la teva infantesa. Teníeu el carrer, encara?
On vas néixer?
-]o vaig néixer i em vaig criar alia on Lleida s'acaba,
en aquelles cases de sindicats que hi ha al costat del riu, a
la carretera de Saragossa. La meva infantesa és un paisatge
que aleshores em sembkva exòtic i gran, que era un petit
bosquet de pins -ara potser exagero quan dic bosquet de
pins- que hi havia entre l'institut, al camp escolar, i la
carretera. I efectivament jugàvem moltissim al carrer; a
sota de casa hi havia una pUceta. Vivíem molt al carrer
Jo recordo que h mare ens cridava des del balcó i a vegades
fèiem el ronsafins que -U consciència del temps era molt
vaporosa- no pujàvem a casa a berenar o a sopar o al que
fos. Vaig anar, de petit, a una petita escoh de barri que
gestionava una mestra, k senyoreta Mercè. Aquesta dona
s'havia exiliat després de h guerra civil i va estar a Rússia i
va tornar més tard. Es curiós, però vaig deixar de veure-U
(Foto: CCVÀ - F. Retia)
-Com eren els teus padrins? Tens alguna influència
familiar molt clara?
-Sí i no. El meu pare i la meva mare tenen un origen
rural En el cas del meu pare, de la banda d'Aragó, i en el
de la meva mare, del Segrià.
-Feien de pagesos?
-Ja no. Ho havien fet. Era b generació pagesa que
des de molt petit. D'altres persones, concretament la s'havia arrelat a Lleida. El meu pare havia tingut una
Magda Ballester, me n 'han parUtperquè en la represa deh casa de menjars al carrer Cavallers i el pare de ma mare,
partits aquesta dona va militar al PSUC. Em sembla que mon padrí, havia treballat a k Cross, aquella fàbrica de
aleshores li deien la russa, a aquesta senyora. Aquest era, productes químics, de fertilitzants, que hi havia sortint de
doncs, el paisatge de U meva infantesa.
Lleida. El que recordo dekpadrins és alguna història molt
LA P I P I D A

subtil sobre els anys de la guerra. Poc, perquè, evidentment,
era una generació molt escarmentada i que havia
hagut de bregar molt, sobretot en el període de la postguerra.
Cap d'ells no destacava per una singularitat literaria
0 cultural En tot cas, per una singularitat vital Aquest
era el perfil humà de la generació deh padrins.
-Seguim amb el periple biogràfic: l'adolescència
és solitud? Com recordes l'adolescència?
-L 'adolescencia, per mi, era el període dels Maristes.
Jo feia moltes coses, és a dir, ballava sardanes, tocava la
bateria en un grup. Era un tipus d'adolescència prou
Darreres publicacions de Miquel Pueyo. (Foto. CO/k - F. Relia)
diferent del que és l'adolescència actual Com a etapa de
k vida és la que experimenta més novetats. Jo la considero
una etapa de confusió; potser més que no pas de triste­ programa de televisió que es deia "Català amb nosaltres".
sa, de confusió. Jo no era un adolescent entremaliat o esta- Jo tenia dinou o vint anys. Es clar, amb dinou o vint anys,
rrabaldat. Per diverses raons, vaig ser un adolescent més anar a Barcelona a acabar la carrera i treballar en un
aviat formal estudiant.
mitjà tan engrescador com pot ser U televisió, que em per­
-L'opció d'estudiar, com va venir?
metia fer determinats viatges, on no feia estrictament de
—A mi em va agradar sempre llegir. Per mi la lectura, professor en una pissarra sinó que a vegades havia de repre­
eh llibres, han estat un refiígi, un trampolí, moltes coses, sentar que era el comandant d'un avió, adreçar-me en
moltes. El que passa és quejo vinc d'una família de classe català als passatgers, i això implicava anar a la sastreria
treballadora i he tingut limitacions de tipus econòmic per teatral deh Germans Peris que encara hi ha en un carrer
estudiar. Vaig començar a treballar els estius, com suposo de la Rambk, a emprovar-me k roba... tot plegat era bas­
que ha fet molta gent a Lleida, en un magatzem de fruitant atractiu. Van ser dos anys d'una riquesa molt intensa
ta. Vaig fer els tres primers anys de la carrera a Lleida i els
dos anys de l'especialitat a Barcelona.
-Parlem dels aspectes diguem-ne més sentimentals.
El millor moment de l'amor és abans de
començar? Com recordes les relacions sentimentals en
aquells moments?
-Un amic meu deia que el moment més excitant de
l'amor físic, que seria una part de l'amor, era el moment
de pujar les escales. L en general sí que la part anticipativa,
especulativa de l'amor és la més atractiva en tots els
aspectes.
-Després vas anar a estudiar a Barcelona. Què
recordes de Barcelona?
-Devia ser a finals dels setanta. Setanta-vuit, vuitanta,
deuria ser Home, encara estàvem en el període de
transició política i hi havia una gran politització de la
universitat Per ^i va ser una bafarada d'aire fresc. Des
de tots els punts de vista, del lleure, de les novetats, deh
professors que vaig tenir, de les coses que vaig fer.. Per
exemple, va ser llavors que vaig fer durant tres anys un
LA P I P I D A
en tots els aspectes.
-En una xerrada vas dir que t'estimaves més Pau
Riba que no Carles Riba. Vas ser hippy? Com va anar
això?
-No em va agafar Jo penso que sóc d'una generació a
camp obert No tenim temps d'afegir-nos a l'antifranquisme
organitzat sinó que ens incorporem a la moguda en
plena transició. No, jo no vaig ser hippy. Estèticament no
ho vaig arribar a ser. I tampoc no vaig ser mai ben béprogre.
Potser sempre he estat més aviat reticent a les adscripcions
absolutes i he estat una mica tastaolletes. Tot i que,
evidentment, d'aquestes generacions i tribus, en sentit
general en dec haverpouat alguna cosa.
-Després va venir el Roser. Fes-nos quatre pinzellades
de l'Estudi General.
-Jo vaig tornar molt jove. Vaig donar cksses a l'Estudi
General quan encara tenia vint-i-un anys. Ara, quan ho
penso a una certa distància, em sembla d'una gosadia i
d'una imprudència elevades, d'una temeritat notable,
però suposo que eren aquells anys i aquell moment. Hi
^
i

v^^
1^^
_^_^
l^_^
havia una gran jovenesa entre una bona part del professo­ punts de la meva biografia que aprecio molt. I em sembla
rat. Érem gent molt a la frontera entre haver estat alumne que el premi em va donar una certa confiança, una certa
i haver estat company d'algú. Jo tinc companys que havien esperança per fer un tipus de feina i anar endavant. Jo
estat professors meus: el Pep Murgades, el Víctor Siurana... crec que en k seva biografia, cadascú té les seves referèn­
I suposo que era una situació irrepetible de creació d'una
estructura, de moltes il·lusions, perquè d'alguna manera
creiem que la consolidació de l'Estudi General, com a
embrió d'una futura Universitat de Lleida, formava
part d'un procés global de canvi a h ciutat i a les seves
comarques. De fet, en aquella generació -la promoció
anterior a la meva, que seria k de Josep Borrell- hi va
haver una mena de compromís de tornar a treballar a
Lleida. Ara això pot sembUr romàntic, però fins aleshores
hi havia una certa tradició inevitable d'anar a estudiar
a Barcelona i buscar-hi feina. L per això dic que el
repte de tirar endavant l'Estudi General no era només un
repte docent universitari, sinó que tenia molt de repte
cívic, personal
-Mirant-ho amb perspectiva, que et donessin el
premi Xarxa l'any 84 va influir en algun sentit en la
teva trajectòria?
-El fet que em donessin el premi Xarxa i, més tard,
que em fes càrrec de la delegació de l'LCE a Lleida, que va
ser ser l'etapa anterior a k direcció de l'IEJ han estat dos
Festival de Santa Cecília, Maristes, 1971. 5è, curs A.
^
cies. No és tant el reconeixement com k consolidació d'un
mateix. El premi Xarxa, per descomptat, va ser un punt
molt important.
-Després ve la direcció de l'Institut d'Estudis
Ilerdencs. L'IEI va ser la crida del bosc, la crida de la
política, no?
-L'lEI era una assignatura pendent en la transició
democràtica a Lleida. Això ho sap tothom, i a més, hi
havia una mena de ckmor, si més no deh mitjans docents,
intel·lectuals, universitaris de Lleida perquè es fes aquesta
renovació. Quan se 'm va oferir l'oportunitat de dirigir-k,
era un repte d'unes dimensions personah molt atractives.
Sempre dic que l'any i mig que vaig passar a l'IEI és una
època irrepetible, des d'un punt de vista professional, com
a gestor cultural, que és un tipus d'activitat que reconec
que m'agrach. Un any i mig, que no arriba a dos anys. Es
clar que entro en contacte amb l'administració, amb la
gestió deh diners públics, és ckr que hi ha un component
polític, però jo, sobretot, m'ho emprenc com una activitat
de gestió cultural.
LA P I P I D A

Hi va haver una mena d'onada que va escombrar
Lleida, després que l'Oronich assolís l'alcaldia; ara no es
recorda gaire, però realment hi va haver una cacera de
bruixes, una mena d'onada en que, o assumies amb plenitud
el vent dels vencedors, o eres suspecte. Aleshores vaig
començar a trobar-me incòmode en la direcció de l'IEI,
perquè si bé en l'etapa de Ramon Vilalta vaig tenir un
marge de llibertat amplissim dins el que permetien els
estatuts, després es va acabar I en aquell moment va
haver-hi la possibilitat d'entrar en la política en unes
sigles que a mi, que m'havia mogut en el marc del nacionalisme
progressista -Nacionalistes d'Esquerra, Esquerra,
és igual—ja m'eren prou properes. Va ser una proposta que
em va arribar a través del Ramon Barnils, una manera
atractiva d'assumir un altre tipus de compromís, de tancar
Uporta d'aquella etapa a l'IEI, perquè tant com saber
arribar a un lloc se n 'ha de saber marxar en el moment
adequat si no vols córrer el risc de ser garant d'una situació
queja no és la que era abans de començar
-Algun crític havia dit de la teva gestió a l'IEI que
havia estat molt formal, molt de disseny i no tant de
contingut. Què en penses d'aquest retret?
-Jo seria el principal crític d'aquest any i mig; però és
que estem parlant d'un període en què ja em vaig trobar
fet el pressupost del primer any, amb una estructura de
personal que donava molt poc joc, i, a més a més, amb
una estructuraciópseudoacademicista que s'havia d'afrontar
amb uns consellers que havien convertit tradicionalment
l'IEI en una finca particukr per ah seus gaudis
estètics 0 literaris o arqueològics. Es clar, això eren
molts fronts: el front de la reorganització interna, el front
de la promoció exterior, el front d'arribar a acords amb
altres institucions. I reconec, evidentment, que no tots eh
fronts van ser atacats. El que aleshores va ser k setmana
de rellançament, evidentment, tenia molt de castell de
focs, però era un castell de focs molt conscient, perquè no
només a la ciutat de Lleida, sinó pràcticament a totes les
capitah de comarca es tractava de fer un tipus d'activitat
moderna, activa, interessant, que trenqués amb aquella
idea d'institució carca, dinosàuria, antediluviana. I, a
més a més, en comparació amb algunes iniciatives que
s'han fet després, he de dir que el cost d'aquella famosa setmana
de rellançament no va passar -parlo de memòriadek
cinc milions de pessetes, que avui per avui semblaria
LA P I P I D A
^
^^^^^^H ^^^^^Vf - ^^^H
^^^^K^^^JI^^^^^^ J^^^^^H
Un moment de l'entrevista. (Foto. CCVÁ - F. ReHa)
no res de l'altre món. I allò volia ser la garantia, el contracte
civil que les coses anirien d'una altra manera. Però
és cUr, va quedar molt per netejar, organitzar...
-Fem ara cinc cèntims de la teva vida com a polític.
Tinc la impressió que quan parles de política ets
molt prudent, molt mesurat. Com la veus, la política?
-Jo havia agafat una cita de Xavier Ruhert de Ventós
que diu: "La política parlamentària és una mena de
representació teatral dels interessos en litigi".
Sí, jo probablement sóc prudent, però és que sóc prudent,
en general, en les coses que m'afecten o que afecten
d'altres persones. Suposo que és un tret de caràcter Què
passa en U política? A veure, per mi va ser una experiència
enorme. No k substituiria. Si pogués tornar a decidirme,
tornaria a prendre la decisió d'incorporar-m'hi. A
més a més, van ser uns anys —déu n 'hi do— extraordinàriament
intensos, tant des d'un punt de vista del partit, amb
el congrés de Lleida, com des del Parlament, amb k deckració
per k independència, k visita ah Països Bàltics, k
visita del príncep alParkment, els Jocs Olímpics... El que
passa és que, ja ho vaig dir quan em vaig incorporar, a
excepció d'aquelh líders molt carismàtics, jo creia que a
l'activitat política els ciutadans i les ciutadanes hi havien
d'entrar i sortir Seria bo per ah ciutadans i seria bo per a
la política que k gent s'acostumés a entrar-hi i s'acostumés
a sortir-ne.
Tu entres, creus que tens coses a dir i a fer perquè estàs
connectat amb k realitat, i quan portes un temps dins és
quan et pots sentir més distanciat, més fred. Lkvors és bo
tenir la prudència de retirar-te. A més, em sembk que
una de les coses més perilloses dels polítics és el concepte de

^
polític professional, en el sentit d'algú que no té cap altra
manera de guanyar-se la vida que a través de la política.
De manera que, vuit anys més tard, era una bon moment
per reincorporar-me a la universitat, per recarregar piles,
d'alguna manera.
D'altra banda, el que em resulta més fatigant, més
pesat, és la vida de partit. I això no crec que depengui d'un
partit 0 d'un altre: són contradiccions que estan a la base
d'un sistema de democràcia formal. / aquest és un repte
urgentíssim: o es fan canvis per passar d'aquesta situació
de democracia formal a una democracia molt més parti­
cipativa -hi ha mecanismes per fer-ho: modificar el siste­
ma electoral, modificar, fins i tot, les regles del joc dins el
que són els partits polítics- o ens trobarem amb una
democràcia molt encarcarada, la gent la veurà més distan­
ciada, com això que deia Rubert de Ventós: una represen­
tació d'interessos. Tot això no serà bo ni per als ciutadans
ni per a la política, evidentment.
-Després de la política, m'agradaria parlar de l'as­
pecte acadèmic, de la sociolingüística. Et plantejaré
una idea una mica descabellada. Lluís Vicent Aracil
deia que la sociolingüística inaugurava un nou paradig­
ma científic, una nova ciència. Vols dir que no és una
mica fallida, aquella idea?
-En algun sentit, no sembla la sociolingüística, cada
vegada més, una manera de dotar de raó, i de raó científi­
ca, que és la raó més potent, les iniciatives socials d'uns
grups socials, diguem-ne menystinguts, que han de prospe­
rar socialment i econòmicament i que necessiten aquest
suport de ciència per ser com els altres.
La cita de l'Aracil em va molt bé perquè jo em vaig
decantar per la sociolingüística per culpa de Lluís Aracil
Ara, quan vaig començar a estudiar m'interessava molt la
filosofia i la lingüística teòrica, Saussure... després vaig
passar per un petit xarampió d'interès per la fonètica i la
fonologia i vaig desembocar en la sociolingüística influït
per Aracil que, a banda del seu interès acadèmic, té una
dimensió personal molt espurnejant. Per això, el que dius
és quelcom que a mi m'ha fet pensar sempre. Una cosa són
eb sentiments o les actituds o les opinions, i una altra cosa
és l'activitat científica i acadèmica, tot i que és il·lusori
imaginar-se que aquesta activitat es pugui donar deslliga­
da de la vida, i més quan es tracta de ciències socials. Es a
dir, estàs trebalhnt sobre ek grups socials, sobre eh indivi-
iiiquel Pueyo i Miguel Delibes a l'IEl, 1987. (Foto. \E\)
dus, i ho estas fent des d'una perspectiva que no és la de
l'especialista d'una universitat nord-americana que
observa un grup singuL·r i l'observa a través d'una lupa,
sinó que ho fas amb el fang fins al genoll. Aleshores, és clar
que t'has d'imposar un rigor, un cientifisme. Però, d'altra
banda, no m'agradaria descobrir que m'he estat buscant
argumentacions davant una realitat que, evidentment, és
incòmoda per a molta gent.
A través de la sociolingüística, intento inculcar als
meus alumnes dues coses. La primera és que la situació de
la comunitat lingüística catalana, des del punt de vista
lingüístic, com a comunitat nacional com a vaixell histò­
ric, no és res d'excepcional i que només es pugui entendre a
través del cor i els sentiments, en la línia del que seria la
nostra tradició de la renaixença -el mirar enrere, l'amor a
la llengua com una matrona generosa...-, sinó que for­
mem part d'una situació, especialment a Europa, però
també internacionalment, en la qual es troben moltíssims
pobles. Es a dir: no som una rara avis, per molt bé que ens
trobem en k nostra pell, sinó que som éssers humans que
vivim unes determinades anomalies històriques i lingüís­
tiques, com les viuen altres pobles semblants.
La segona idea és que k diversitat és un element que
pot ser interpretat com un inconvenient que s'ha de supe­
rar 0 com una riquesa que s'ha de valorar i de promoure.
LA P I P I D A

^ ^ ^ ^
Jo crec profundament que és un valor a promoure i a respectar.
Són una mica els dos puntals tot i que, ja t'ho he
dit inicialment, l'activitat científica i l'activitat docent
poden ser fredes fins a cert punt, però és evident que al
darrere hi ha unes persones que les realitzen i és inevitable dels seus llibres. M'interessava i admirava molt coses que
que certes actuacions estiguin tenyides d'emoció. ell ha escrit, per exemple "Proses de Ponent", un llibre que
-Tant quan parles com a professor de sociolingüís­ no em cansaria de revisitar El vaig conèixer personalment
tica com quan ho fas com a articulista de diari o com a en un viatge a l'Alguer Aquesta actitud personal de Vall­
assagista, utilitzes el recurs de la ironia. D'on creus que verdú d'afabilitat, però sempre amb un punt de reserva,
prové aquesta ironia? Es una mena d'escapatòria perso­ d'home que coneix la naturalesa, però té una tradició
nal?
d'home urbà darrere seu, aquesta mena d'aspectes ambi­
-Crec que és un recurs no tan sols literari, sinó persovalents de Vallverdú com a persona, m'interessen, em colnal
Jo no sóc una persona agressiva. El sarcasme no seria peixen, m'impressionen. Tot i que no crec en aquelles ser­
el meu estil i, en canvi, la ironia et permet un cert distanciament,
però al mateix temps et permet no trencar els
ponts, no trencar els fils. Tu pots criticar amb una certa
malignitat alguna cosa, però potser per aquella màxima
d'aquell autor llatí que diu "res humà no m'és aliè", crec
que no et permet caure en l'agror, tot i que hi ha moments
que t'hi podrien dur I crec que la ironia com a recurs lite­
-A propòsit de Lleida l'extrema, podries anomenar
assignatures pendents de la nostra comunitat? Podries
rari, en els articles, en l'assaig, és una cuirassa contra el fer una enumeració d'allò que et sembla més important?
pessimisme. Observant determinades realitats, a mi -Jo crec que tenim uns reptes com a col·lectivitat dins
almenys em resultaria molt fàcil caure en el pessimisme. una sèrie de col·L·ctivitats més àmplies dins de Catalunya,
La ironia no tan sols la utilitzo com a recurs literari, sinó dins d'Europa, dins del món, dins de l'univers, perquè ser
com a cuirassa del pessimisme.
ponentí no és pas una cosa que t'individualitzi fins a l'ex-
-Això té un petit defecte quant als lectors: mai no
et prenen prou seriosament. D'alguna manera, et consideren
indomable.
-Sí, suposo que sí. Es com si et guardessis a dins la
carta de k independència personal Tot i que hi ha temes,
moments i registres sobre eh quals no ironitzaria mai, per
exemple sobre el sofriment, la mort o la tristesa. Són situacions
que em provoquen un enorme respecte i podria arribara
ironitzar sobre el meu propi sofriment, com una forma
de distanciament, però no sobre el sofriment dels
altres. Hi ha temes en eh quah no entraria mai amb l'art
de la ironia. Es possible que sigui una manera de guardarme
la carta de la independència personal a la màniga.
-Quant a l'estil del llibre Lleida l'extrema, és evident
que Josep Vallverdú és un mestre per tu. M'agradaria
que valoressis en quin sentit és mestre. A través
dels seus llibres? Per la relació personal?
-Jo sóc molt mesurat en els elogis. No m'agraden les
servituds, ni personah ni intel·lectuals, ni els entusiasmes
LA P I P I D A
fàcils, perquè hi ha molt poques persones que hagin estat
mestres. Tots hem tingut molts professors i pocs mestres.
D'alguna manera, Aracil va ser un mestre oral El seu perfil
és molt oralista. Vallverdú ha estat un mestre a través
vituds ditiràmbiques de convertir-te en un deixeble per tot
d'aquest o de l'altre, i de buscar-se un ídol No m'agrada
buscar ídols ni posar-me a l'ombra dels ídols. Però reconec
que per passar un riu cal trobar pedres sòlides i jo n 'he trobat
algunes i és bo de servir-se 'n.
Miquel Pueyo i Patricia Highsmith, 1987. (Foto: lEl)

£^=«^
Octubre de 1991, Parlament de Catalunya. Carod Rovira, Colom i Pueyo en l'acte de votació de la resolució pel dret
democràtic a la independència de Catalunya, (foto Silvia T. Colmenero)
trem. Eh reptes que tenim en aquests moments no són eh
mateixos que els que podria descriure a "Lleida, ni blancs
ni negres, però espanyols". Han passat uns anys i això es
nota en molts aspectes.
Des del punt de vista del món universitari, del món
cultural, jo crec que n 'hi ha. No sé si te 'Is sabria posar en
ordre, però sí almenys destacar-ne alguns: em sembla que
una assignatura pendent és una implicació en tots els sen­
tits dels estudis universitaris, de k universitat en la ciutat
i en el territori, per exemple. Una consolidació d'estructu­
res culturah i cíviques, que en alguns casos ja existeixen,
per exemple un Ateneu popukr de Ponent ja té un soktge
important, i en altres casos, el mateix lEI, i això és una
cosa que la dic al llibre i l'he comentat amb el mateix
Josep Borrell: em sembk que encara ha de desfer-se d'una
parafernàlia pseudoacademicista i lligar milhr amb tota
una sèrie d'iniciatives del territori.
Des del punt vista literari, tot i que no sóc un especia­
lista en absolut de k crítica i k història literària...
-Escrius creació privadament?
-Sí, en algun moment he fet alguna narració breu.
Em sembla que sóc massa jove per escriure poesia. Crec que
k poesia s'hauria d'escriure a partir dels cinquanta o deb
seixanta anys per no caure en els focs artiftciah de les pas­
sions adolescents. Es molt difícil escriure poesia; i és una
cosa que no descarto. L'assaig i l'articulisme han estat
territoris més lliures. Sí que m'agradaria tenir l'oportuni­
tat de lliscar amb més llibertat cap a territoris encara més
lliures com són els de k creació.
En aquest sentit, un repte pendent és dir: podrem
arribar a tenir una prosa, una novel·lística amb unes
referències pròpies, que no tenen perquè ser, ni de bon tros,
ni folklòriques ni xarones ni nominak. Es tracta de domi­
nar uns materials i uns recursos. Com deia Pk, conèixer
molt bé una determinada realitat immediata per esdeve­
nir universal. El que no pots és esdevenir transcendent i
universal a través d'una cultura exclusivament llibresca o
a través d'una frivolitat televisiva, no^
Aquí hi ha un repte, una mena de cursa que caldria
que els homes i les dones d'aquest país engeguessin, sr
LA P I P I D A

L ' Jk R N A
Per Lluís Rodríguez
El fum va als guapos
Eh bombers a les valh d'Aneu
1958. Tremp...
-Ara sí'.Aguet sí que sone bé!
Moisès mira la cara de tanaques d'en Sevilla i Josep
de Ton, i afirma amb convicció:
-Amb aguest motor de 600, veuràs com britxarà!
-Fa dues hores que està batanant. Canviant el motor
original de Volkswagen per un de Seat 600.
-I tu! no volives baixar!
Després de raons i raons, l'alcalde els ha deixat comprar
una bomba, perquè a la població -malgrat la connexió
des de la Central fins l'Areny-, no hi ha prou pressió.
Amb la bombeta i ehfarrats no hi ha foc que s'hi pugui
resistir!
La compra s'ha fet al País Basc, però com diu el Sevilla:
-Quan la movíom, la bombeta se desturatava i no
s'engegava cap!
Varen convocar una assemblea de tres, i decidiren
baixar a Tremp -que de motors i mecànics tampoc no en
sobren per aguestes valls-. Agafaren el camionet d'Isona
que té per repartir pa; damunt, la bombeta, i cap al
Jussà...
pena...
Ara estan tots tres ben cofois, sembh que ha valgut la
...I és que, temps enrere, farà uns 40 anys, aquesta
era la situació. A Sevilla i a Moisès els agradaven les
màquines i les bombes. Ells, juntament amb altres:
BordoU, Sastrada, Rutxè, Isidro de la Marí, Xato, el
vell Garrote... -alguns dels quals veiem passar pels
carrers d'Esterri i altres no perquè són morts- configuraven
la força de xoc davant una desgràcia. Les seves
habilitats com a caçadors o guardes els feien imprescindibles
per caminar a muntanya i per conèixer els
corriols, els passos i els indrets on algun despistat podia
L'ARNA
Pràctiques. Evacuació d'un ferit en accident de carretera.
(Foto; Porc de bombers d'Esterri d'Aneu)
perdre's; o la seva experiència com a mestres de cases o
fusters els feia necessaris per caminar sobre el llosat en
cas d'incendi d'una casa.
De diners, màquines i organització, poca. Davant
un foc, tot eren corredisses, crits i ordres que es creuaven;
de tal manera que no se sabia si aquest era vençut
per l'encertada combinació de les tècniques d'extinció
o si sucumbia espantat davant el desplegament i ostentació
d'energia alliberada pels bombers i veïns.
I és que això no tan sols passava en un incendi a
Isavarre, sinó que era una malaltia comuna en tot el
territori espanyol. La matèria d'extinció d'incendis era
-i és incomprensiblement encara- competència municipal.
Però els ajuntaments estaven molt més capficats
en els seus enllumenats públics o en els claveguerams, i
destinaven pocs recursos econòmics i poca capacitat
tècnica a aquests menesters...

A À A
1980. L'estiu està essent dolent: molts focs forestals.
Fins i tot, un de ben proper ha arrasat un bon grapat
d'hectàrees; el foc de Pentina. Encara ara quan passem
amb el cotxe, Noguera avall, abans d'entrar al
túnel de CoUegats, aixequem la vista un moment i
observem: que costa de rebrotar la vegetació en aquests
forts pendents! El primer govern de la Generalitat de
Catalunya d'ençà l'aprovació de l'Estatut intenta fer
front a aquesta situació, però es troba mancat de recursos
i competències. Es decideix crear una direcció general
que organitzi tot el ram; fa els seus estudis i posa
sota una mateixa organització a tothom que està treballant
en aquesta matèria: bombers funcionaris, municipals
i de les diputacions, material d'ICONA, bombers
voluntaris...
I és així com s'origina la configuració actual dels
bombers a les valls d'Àneu. El parc d'Esterri s'integra
en aquesta xarxa el març de 1982 i amb posterioritat,
l'abril de 1987 ho fa el d'Espot.
En què consisteix ara aquesta xarxa? Doncs en un
conjunt de 150 parcs, ampliats amb 33 més a l'estiu,
estratègicament distribuïts a Catalunya i que garanteixen
una atenció al ciutadà en uns 20/25 minuts. El personal
que la integra són 3.424 bombers, dels quals
Moisès continua batanant amb la "bombeta".
(Foto: Parc de bombers d'Esterri d'Àr)euj
ktJ., i I
Pràctiques. Extintors. (Foto; Parc de bombers d'Esterri d'Àneu)
1.652 són funcionaris i 1.772 voluntaris. A l'estiu s'incrementa
amb 1.033 auxiliars per combatre els incendis
forestals.
Aquests parcs treballen amb criteris i comandaments
unificats a Catalunya i realitzaren el darrer any
47.651 serveis. La imatge del bomber associada al foc
és un xic enganyosa, ja que de la totalitat de serveis tan
sols un 25% es refereixen a incendis d'habitatges i
indústries, mentre que els incendis de vegetació representen
un 15%. La resta es reparteix en salvaments,
accidents de trànsit -que s'incrementen any rere anyi,
sobretot, en assistències tècniques, un concepte molt
ampli que va des de l'obertura d'una porta, a un subministrament
d'aigua, una comprovació d'una fuita de
gas o un reforç de vigilància en una cursa, de manera
que es confirma una tendència social a fer del bomber
un expert en seguretat.
A les valls d'Aneu hi ha dos parcs: Espot i Esterri
d'Aneu. El parc d'Espot disposa de 12 bombers voluntaris
i 1 d'auxiliar, mentre que el d'Esterri està compost
de 42 membres, enquadrats de la manera següent: 29
en la secció activa, 3 en l'especial, 1 veterà i 9 auxiliars.
El parc d'Espot va realitzar 10 serveis l'any 1995, tots
ells assistències tècniques, mentre que el d'Esterri en va
L'ARNA

Festa. Després d'un dinar, la foto de rigor. (Foto: Parc de bombers d'Esterri d'Aneu)
efectuar 192, uns 3/4 la setmana; du a terme una tasca
molt variada, però sobretot destaquen els trasllats primaris
en ambulància. Cal recordar que la totalitat d'aquest
tipus de serveis a les valls recau en els bombers.
No obstant això, i a causa de la seva dificultat tècnica,
també cal ressaltar els accidents de carretera, on Esterri
adopta un bon perfil en tècniques d'evacuació, i els
accidents de muntanya, sobretot en el Parc Nacional,
que si bé sòn realitzats per grups especialitzats amb seu
a Vielha i la Pobla de Segur, el parc d'Esterri també hi
col·labora amb tasques de suport i coordinació.
Un tret important a destacar és el caràcter del seu
personal, que és de prestació voluntària. La llunyania
de les grans urbs i el caire rural de les poblacions ha
creat, històricament, un corrent tendent a l'autoprotecció
i a la necessitat d'organitzar-se, ja que l'ajut arribava
tard o no arribava. Aquest caràcter voluntari dels
bombers exigeix comportaments grupals adequats i
líders conscients del seu paper...
...Sevilla li diuen pel seu origen. Passà a dir-se
López -va entrar a Hidroelèctrica, i els sobres de la
nòmina anaven per cognoms-. Després passà a Tono,
perquè el jovent del parc així el va batejar..., si no hi
hagués aquest tipus de personal, adaptable, integrador,
amb perfecta convivència amb els seus renoms, això no
funcionaria...
L'ARNA
A
1995. Esterri...
-Hotel-03, hotel -03, puia damonl
Es el xic de Jepa qui s'està dirigint a l'helicòpter bombarder
perquè faci una descàrrega en U part superior del foc.
Som al juliol, i un incendi ha començat al Sequer.
Bareta li comenta a Peluqui:
-No é massa perillós!però no ens haria de carenar!
Peluqui, tot corbeant amb U mànega, li contesta:
-No moneis, que bufe una mica de vent de port!
Tono, però, està tranquil; tres helicòpters han arribat,
fins i tot el cap de guàrdia de LleicL·. Malgrat veure 's el foc
de tot Esterri, la pobUció està tranquil·la. Amb unes tres
hores l'han amortat... Mentre el seu personal recull les
mànegues pensa en els vells temps, quan baixaven amb
Moisès i Josep de Ton amb h "bombeta" cap a Tremp...
-Que n 'hi ha de diferència!... ies queda un xicpensatiu...
Després, però, L seva cara s'il·lumina amb una mitja
rialla, mentre pensa que no! que no han canviat tant les
coses, que ara tenen més mitjans, però que k voluntat d'ajudar
eh veïns és U mateixa que en temps de h "bombeta".
1 que allò veritablement important són kspersones i el
seu esperit. Es per això que veient baixar Just de l'helicòpter
-un dels bombers més joves-, en passar davant seu,
amb els ulh plorosos i tot estossegant, Tono li diu:
- Tranquil noi! no thi amoïnes, que el fum va ah guapos!
A

LA L L U C A N A
Per Sebastià Bosom
La Cerdanya
Pau Vila deia en el seu llibre La Cerdanya que "potser
entre totes les encontrades de Catalunya, la que
hom pot delimitar millor és aquesta...". Continuava
dient que "sens dubte, la Cerdanya forma una unitat
geogràfica ben caracteritzada". Per la seva part, Josep
Pla n'escrivia: "És una gran cassola, estructurada sobre
el curs del Segre, amb la graciosa particularitat de caure
lleugerament, suaument, de llevant a ponent, en pla
inclinat. No és una gran vall enfonsada, sinó una vall
reclinada. Envoltada d'altes muntanyes que voregen els
tres mil metres, la Cerdanya no deprimeix, com tants
de llocs pirinencs; al contrari, ofereix una sensació
d'amplària, d'elevació, de lluminositat, de llibertat. Els
seus cels són esplèndids, el seu aire és fi, els seus paisatges
tenen una tendresa entranyable".
Penso que aquesta breu introducció en boca d'altres
persones potser és més justa que no pas si l'hagués
feta jo, per allò de poder ser poc o massa engrescador, o
crític... En tot cas, sí que vull remarcar el fet de la seva
orientació, d'est a oest, a diferència de la gran majoria
de valls pirinenques, que ho fan de nord a sud, i també
de la seva ampiaría, la qual, a l'alçada mitjana en què es
troba, resulta ser una de les més altes d'Europa.
Tampoc no es pot deixar de dir que té un alt percentatge
d'hores d'insolació (unes tres mil l'any), motiu pel
qual no ha d'estranyar la construcció de centrals solars
a l'Alta Cerdanya, malgrat que els dos projectes previstos
han estat abandonats i un d'ells, el de Font-romeu,
es dedica a la investigació.
Abans d'endinsar-nos en altres aspectes cerdans, en
aquesta primera descripció no es pot deixar de citar que
la comarca inclou les subcomarques de la BatUia i del
Baridà i que, així mateix, avui dia hom paria de la
Cerdanya nord o sud, i de l'Alta i Baixa Cerdanya per
explicar allò que la incompetència humana va provocar:
passar la frontera francoespanyola pel bell mig de la
plana cerdana a conseqüència del malaurat Tractat dels
Campanar de Santa Maria de Puigcerdà. (Foto; S. Bosomj
Pirineus, partionant propietats i famílies i posant una
duana al peu de Puigcerdà. Aquesta hauria de permetre
l'aparició del nucli de la Guingueta d'Ix, des de 1815
Bourg-Madame, en honor de l'esposa del duc
d'Angouléme, filla del rei Lluís XVI de França.
Sortosament, amb els nous tractats europeus, la
duana ha desaparegut i amb ella, progressivament, ho
anirà fent la frontera, que ho farà en la mesura que la
mentalitat de la gent la vagi esborrant del seu pensament.
Amb tot, no és menys cert que l'administració
francesa recorda, periòdicament, la dependència de
l'Alta Cerdanya al seu Estat, ja sigui subtilment condicionant
subvencions, ja sigui directament amb l'escrit
del prefecte dels Pirineus Orientals tramès a totes les
alcaldies en què els recordava que la llengua oficial és el
francès, sense comprendre que els seus habitants també
foren i són catalans. Aquesta por de l'administració no
és estranya, ja que potser ara més que mai el sud oriental
francès mira cap a Catalunya i, més concretament.
LA L L U C A N A

cap a Barcelona. Una prova en són els túnels del Cadí i
de Pimorent. Que es desenganyi qui pensi que els
havien fet per a la Cerdanya. No, ni de bon tros! Als de
la Cerdanya ens van fer uns túnels sense demanar-nos
el parer i ara paguem per entrar i sortir de casa!
Turisme, economia i paisatge
Els túnels es feren, senzillament, pensant més en la
important àrea metropolitana de Barcelona, demogràficament
i industrialment remarcable. De fet, des
del 1984, amb la inauguració del túnel del Cadí, s'ha
demostrat que la comarca s'ha convertit en un important
pulmó dels barcelonins i s'ha incrementat molt
aquest tipus de turisme veí que ja havia començat, d'alguna
manera, al final del segle passat i que havia reprès
amb força a partir dels anys cinquanta i seixanta, si bé
era distint del d'avui. Aquelles dues primeres fases por­
L'estany de Puigcerdà. (Foto: S. Bosom)
LA L L U C A N A
/
D
taren un turisme de la classe social i industrial alta barcelonina.
Avui dia s'ha estès, enormement, a un ventall
professional molt més ampli, de classe mitjana-alta, i
n'ha augmentat notablement el nombre, cosa que ha
comportat no pocs canvis estructurals dins la comunitat
cerdana, tant en l'aspecte paisatgístic com en l'econòmic
i professional. En primer lloc, cal destacar el
gran boom que va representar la construcció dels nous
habitatges (apartaments, cases aïllades o aparellades),
que no únicament va afectar els nuclis més grans, sinó
que es va estendre arreu dels pobles més petits. Això ha
provocat conseqüències diverses, algunes de difícil
valoració.
En primer lloc, força pobles condemnats progressivament
a anar-se despoblant han vist com moltes de les
seves cases es reconstruïen o bé com se'n construïen de
noves a expenses d'horts i closes o camps i prats a tocar
del poble, en detriment del sòl agrícola. Un segon factor
és que, malgrat l'aparent increment poblacional vis-
%Mm«mf.f^mm¡^ssf¡mm 'jmmsffsmmw mt*^'

La Cerdanya, terra esquitxada de pobles captivadors. (Foto. 0. Mercadal)
tes les noves construccions, la realitat no és aquesta, ja
que es tracta, en la majoria de casos, de segones
residències de temporada, de manera que el possible
poble fantasma o de carrers buits encara persisteix la
majoria de mesos de l'any. Un tercer aspecte és que,
certament, l'administració local ha obtingut uns substanciosos
nous ingressos que li han permès iniciar
algun dels projectes previstos, però d'altra banda ha
quedat compromesa a donar uns serveis públics més
amplis, de vegades no previstos. Finalment, l'estructura
professional dels habitants dels pobles de pagès ha
canviat considerablement en passar molts pagesos al
sector de la construcció, amb menys riscos econòmics i
una tasca molt menys lligada. Altres s'han quedat al
poble i s'han convertit en els jardiners o vigilants d'aquestes
noves segones residències i força, ja grans, han
pogut vendre a bon preu algunes de les seves finques i
han decidit plegar. Per tant, el futur de la pagesia no és
gaire esperançador i hom es pregunta què pot passar
d'aquí a uns anys si aquests "jardiners del paisatge"
.\ X / \
cerdà van desapareixent. Un paisatge cerdà que, per
una raó o altra, també es veu cada vegada més afectat i
que ens fa qüestionar-nos com és possible que es permeti
que el que ha estat el revulsiu per al turisme i, per
tant, la gallina dels ous d'or per a la Cerdanya, es vagi
eixugant. De fet, és allò del peix que es mossega la cua.
Potser només hauria calgut mesurar el procés, evitar les
enormes especulacions del terreny i, per què no?, alhora
analitzar la relació qualitat-preu, ja que tot plegat, de
fet, ha afectat directament l'usuari més proper, el cerdà.
En tot cas, també es comprèn la dificultat per aconseguir
l'equilibri entre l'enorme demanda, l'oferta, el paisatge
i els preus. Avui dia, efectivament, l'economia
cerdana passa per la simbiosi amb el turisme. Sense
aquest segurament les condicions generals serien molt
diferents. La sort és que el turisme existent es reparteix,
en gran mesura, al llarg de tot l'any, en especial durant
els mesos d'hivern amb l'esquí, i a l'estiu amb altres
activitats, i només queden uns quatre mesos de clar
ralentiment.
LA LLUCANA

Demografia
y XX
Totes aquestes circumstàncies han afavorit que la
Cerdanya sigui una de les poques comarques pirinenques
catalanes, si no Túnica, que manté i, fins i tot augmenta
en alguns moments, la població total, cosa que
no treu, però, que alguns nuclis rurals s'hagin anat despoblant
de mica en mica o que pateixin un preocupant
índex de natalitat en restar-hi una població gran d'edat.
Mentrestant, els més joves -com ja s'ha apuntathan
tendit a cercar altres feines a les poblacions més
grans, sobretot Puigcerdà, Bellver, Sallagosa, la
Guingueta d'Ix i Font-romeu. En aquest sentit,
Puigcerdà, capital de la Cerdanya des del segle XII,
acull quasi el 50% de tota la població del costat espanyol,
mentre que al costat francès destaquen les poblacions
ja referides anteriorment.
D'altra banda, no és estrany que els pobles més
petits tinguin, cada vegada més, nous problemes de
subsistència, ja que són molts els factors que poden
tenir en contra. No sols la qüestió del creixement vege­
El Cadí delimitant la comarca. (Foto; 0. Mercodo/j
LA L L U C A N A
D \
D
tatiu de la població, sinó també altres temes com ara
l'escolarització dels pocs nens que queden, o la manca
de comerç i de certes infraestructures que cada dia es
necessiten i precisen més: delegacions oficials, esportives,
assistencials...
Una aposta pel futur
Si bé algun company es qüestionava sobre la identificació
territorial de la seva comarca, la Cerdanya no
té aquest problema, si no és la divisió estatal que
pateix. Es per això que una aposta pel futur potser seria
la del retrobament cerdà, no tant sols en l'aspecte cultural,
sinó també en tots i cadascun dels altres aspectes
de la vida quotidiana. De fet, ja s'han començat a fer
projectes conjunts i a plantejar-se de fer equipaments
plegats. O no és lògic que val més fer una inversió conjunta
que no pas individualitzada? I no ho és també
que una planta depuradora d'aigües residuals pugui ser
compartida entre dos pobles, un a un costat de la fron-

Cova d'Annes. (Foto; 0. Mercadal)
tera i l'altre a l'altre? No és millor que avui dia els habitants
de l'Alta Cerdanya puguin passar la ITV a l'estació
de Puigcerdà? Ben cert és que no sols s'abarateixen
costos, sinó que també es normalitza la contrada.
L'aposta pel futur, doncs, implicaria cercar solucions
conjuntes i en aquest sentit hi ha importants i urgents
reptes que s'haurien d'intentar materialitzar. Per exemple,
un tractament unitari de la comarca, un nou centre
hospitalari, la col·laboració dels serveis d'extinció
d'incendis, els abocadors d'escombraries o, potser, un
institut internacional d'ensenyament, entre moltes
d'altres.
Un repte de futur que s'hauria de moure dins del
marc d'aquesta anomenada Europa sense fronteres i,
de bon segur, des d'un canvi de mentalitat cerdana,
àvida en batallets de campanar i de jugar a estirar la
corda, d'estranyes rivalitats o d'enveges incongruents.
Sobretot, dins la classe política local, que no sembla
haver trobat l'equilibri necessari per actuar conjuntament
i serenament i haver aconseguit, alhora, el respecte
de tots els habitants.
Pel futur, encara no veig tan clar el moviment pireneista,
que sembla prendre força darrerement.
Certament, no es pot negar l'existència de certs ele­
„ / \
ments comuns entre aquestes comarques, sobretot
entre algunes d'elles; però entenc que n'hi ha dues, la
Cerdanya i la Val d'Aran, que integren molts conceptes
i estils marcadament diferenciats i distanciats. Es probable
que el seu ritme poblacional, comercial i turístic
els hagin permès de prendre unes directrius força distintes
de les restants. En tot cas, deia, no veig clar
aquest actual afany d'intentar agrupar o comparar
comarques, algunes de les quals han tingut ben poca
relació entre elles, i em sorprèn que moltes de les trobades
culturals i polítiques vagin en aquest sentit. Si
hom vol ser franc, haurà de reconèixer que el fet no és
fruit d'unes característiques naturals i que, en tot cas,
ara es vol forçar.
Cultura
Si parléssim amb persones dedicades al món cultural
d'aquestes valls pirinenques, segur que coincidiríem
a dir que la gent d'aquests indrets és culturalment
freda, que sempre es troben els mateixos repartits entre
les diverses entitats de la zona o que sempre es veuen
les mateixes cares a les exposicions, presentacions, etc.
En el cas de la Cerdanya succeeix gairebé el mateix,
però m'atreverla a dir que, darrerement, ha començat
a produir-se un canvi en aquest sentit. A més, no
podem deixar de recordar que són comunitats petites i
que la freqüència de participació comparada amb una
gran capital, potser és semblant i, en algun cas, superada.
Culturalment, la Cerdanya sembla haver-se revifat
una mica al llarg dels darrers anys de la mà d'una
major consciència de la població. Amb tot, la participació
més gran es dóna per part de gent forana, en
especial en aquelles manifestacions que es realitzen a
l'estiu, que és, lògicament i per raó de la climatologia,
l'època en què més se'n fan, alhora que és el moment
en què més feina tenen els cerdans. Aquest increment
s'ha vist afavorit amb la posada en marxa de nous projectes,
són destacables els vinculats al món de la gastronomia,
tant de moda a l'actualitat i on, en nom "de
l'àvia", hom ha estat capaç de fer creure que un conill
és una gallina. :í
LA LLUCANA

Jlk |y| j % I •>{ va
Jr*m ü^ Jr^Ti, • •«. ^•F
Per Mònica Bardella
EI primer Doctor Músic Festival a les valls d'Àneu
Entrevista amb Albert CastelUrnau
Albert Castellarnau és de casa el Coix d'Escalarre i
és una de les poques persones joves que queden al
poble. Els seus pares són pagesos i tenen una de les
últimes explotacions ramaderes que hi ha a les valls
d'Àneu; des de petit que li agrada molt la ramaderia i és
per això que va estudiar veterinària. Després de passarse
uns quants anys fora del Pallars, per estudiar la
carrera, encara va tornar més convençut que volia viure
aquí, tot i que no canviaria els anys d'estudiant per res.
Ara treballa a Sort de veterinari, veterinari d'oficina,
i li agradaria poder continuar l'explotació de casa
tot i que ho troba difícil.
Des que es van començar a sentir rumors d'un macrofestival
musical a Escalarre, l'Albert s'ho va agafar
amb molta il·lusió, xerrava amb uns i altres i animava a
tothom perquè la cosa tirés endavant.
Ara que tot ha passat i després d'haver-hi treballat
molt, se li veu a la cara la satisfacció de veure que les
coses han anat bé.
-Què et va semblar la idea de fer un macrofestival
a Escalarre quan ho vas sentir per primera vegada?
-Tota k història del macrofestival me la van explicar
el mes de novembre a Santa Maria; estàvem amb el meu
pare i un altre propietari, el Neo Sak i el Jordi Valls. Ens
van explicar la idea i ens varen ensenyar fotografies d'un
festival que es fa a Holanda cada any, amb una distribució
molt ben feta de càmping, aparcaments... Vaig pensar
que podia ser un gran festival, i sobretot molt bo per a la
nostra comarca, que, vulguem o no, viurà del turisme. Ho
vaig veure com una cosa molt important per promocionar
les nostres valls, no sols a Espanya sinó a tot Europa.
Aquest any la promoció s'ha fet a nivell estatal però l'any
que ve, França i el nord d'Itàlia seran punts de promoció
molt importants.
M A N A I R O N S
k mm
^Ar "- •«a^m^
Albert del Coix d'Escalarre.
-Quina va ser la reacció dels pagesos i propietaris
davant de la iniciativa del macrofestival?
-Que ens dediquem a k pagesia només som tres, i deb
propietaris dels terrenys n 'hi ha un que en té la major
part. Eh akaldes tenien moltes ganes que el festival es fes i
varen pressionar bastant aquest propietari, perquè era la
peça clau; si ell no acceptava ja no calia intentar res més
perquè era inviable. Quan ell va firmar van començar les
negociacions amb k resta de propietaris, i després de mesos
i mesos es va arribar a un acord de 100.000 pessetes per
hectàrea.

^ ^ ^ ¿>
-Creus que us han fet bons tractes?
-A la gent que té terrenys i no viu aquí penso que els
ha sortit rodó, sobretot els prats que s'han utilitzat com a
aparcament i en els quals no s'hi nota res. Alguns propietaris
fins i tot ho haurien deixat per menys diners, altres han
costat més de convèncer.
-Com us han quedat els prats després del festival?
—Com deia abans, la zona d'aparcament ha quedat
força bé. Les zones de davant dels escenaris i les de pas de
maquinària i camions han quedat francament mahment.
Però la mateixa empresa s'encarregarà de regar-ho i fer-hi
després sembra directa perquè tot quedi com abans. També
hi ha hagut sèquies que no es van tapar, tanques que s'han
fet malbé i parets que van anar a terra, però tot això ho
resoldrà l'empresa. Crec que amb molt poc temps els prats
d'Escalarre tomaran a estar tan verds com abans.
-Si el Doctor Músic Festival es fa durant 12 anys
com és previst, penses que el terreny ho suportarà?
-fo crec que hi ha solucions, per exemple posar plataformes
elevades a les zones dels concerts, i també seria molt
important instalUr el regper aspersió, si després dels concerts
i durant unes hores s'obrís una mica el regfaria l'efec­
te de quatre gotes de pluja, refrescaria l'ambient i rehidrataria
una mica l'herba, i alhora evitaria el problema de la
poh.
-Quins problemes s'ha trobat la gent que ha pujat
al festival?
-Apart de la poh, que era un problema molt greu, k
falta d'il·luminació i U falta de serveis com dutxes, urinaris...
Les sèquies també van causar algunes torçades de
turmell i penso que l'any vinent s'haurien de tapar.
-I el Noguera Pallaresa, creus que se'n ressentirà
moh?
-A mi em preocupa més el terreny que el riu. Tota
l'aigua s'ha tractat. Les aigües fecals s'han transportat en
tancs a una depuradora i les aigües de les dutxes s'han
infiltrat al terreny després de passar per una decantado i
per filtres de carbó actiu. Al riu s'hi ha posat molta gent,
però només per refrescar-se, sense utilitzar detergents, que
és el que podia haver estat perillós. S'han pres mostres
d'aigua a diversos punts per fer anàlisis i sembla que el riu
no se n 'ha ressentit.
-Què en penses, de la polèmica que hi ha hagut
amb els ecologistes?
-A la nostra comarca sempre se la mira amb lupa,
quan s'intenta fer alguna cosa, penso que els ecologistes
s'hi oposen per sistema, com a ks pistes de la Bonaigua o a
la carretera de Collegats. En el cas del festival no entenen
que els més perjudicats si ks coses no van bésom els propietaris.
L'organització del festival i IPCENA van encarregar
un estudi d'impacte ambiental i es van redactar uns
punts que s'havien d'acomplir. Durant tot el muntatge i
els dies del festival hi ha hagut una noia especialista fent
un seguiment de com s'anava desenvolupant tot La polè­
mica ha sorgit principalment de l'ús de vasos de plàstic,
que en aixafar-los es trenquen en trossos molt petits i dificils
de recollir Jo penso que l'impacte ambiental ha estat
mínim. El que no he trobat bé és que marxessin el segon
dia del festival, a més va ser una marxa fictícia, per ser
notícia als diaris. Mentre tots els mitjans de comunicació
parlaven de la polèmica retirada d'LPCENA, la tècnica
mediambiental continuava al festival revisant-ho tot i
treballant molt
-Quin balanç fas de com ha anat el festival?
-En alguns aspectes podia haver anat millor, però
l'organització està disposada a deixar-ho tot, no bé sinó
molt bé, i per descomptat, a millorar-ho l'any vinent. En
general penso que ha estat un gran èxit L'organització no
es pensava, ni de bon tros, vendre totes les entrades, i a
última hora del divendres vam haver de buscar més prats
per habilitar-los com apàrquing.
-Creus que la gent que hi estava en contra ha canviat
d'opinió en veure el bon Rincionament del festival?
-Moltes de les persones que no eren partidàries que el
festival es fes aquí van acabar entrant-hi a dins. Amb
això em penso que està tot dit. Hi havia qui tenia por del
tipus de gent que vindria, però crec que hi ha hagut un
canvi de mentalitat important en moltes persones.
-Com valoraries el comportament dels assistents
al concert?
-Jo he trobat fins i tot estrany que el comportament
de k gent hagi estat tan cívic. Sembk com si l'entorn i la
naturalesa haguessin relaxat h gent.
-Penses que la gent que ha pujat pel festival
tornarà a les valls d'Aneu?
-Molta de la gent que ha vingut ha sortit del recinte, ha
passejat pels pobles i li ha agradat molt. Jo estic convençut
que n 'hi haurà que tornaran i quejaran venir més gent.
M A N A I R O N S

^ á? á? ¿? ¿>
Els prats de Santa Maria a ritme de rocl

B E C U L L A
Regar o no regar: aquesta és la qüestió
Amb la construcció de l'embassament de Sant
Antoni (1912-1916), Salàs de Pallars va perdre més de
300 hectàrees d'horta, regades amb aigües derivades
dels rius Noguera Pallaresa i Flamicell, en virtut de
sengles concessions de 300 i 500 litres d'aigua per
segon, respectivament. En les negociacions prèvies que
es van portar a terme, la Compañía Riegos y Fuerzas
del Ebro, S.A., s'havia compromès a fer que "las
sendas, riegos y demás servicios existentes que queden
interrumpidos por la construcción de las obras que esta
concesión exige, se sustituirán de manera que, cuando
menos, queden con iguales condiciones que los actuales
y sin interrumpir su servicio o disfrute en ninguna
época". (Butlletí Oficial de la Provincia de Lleida,
núm. 179, 20 de desembre de 1912).
Aquest compromís de restituir les terres de regadiu
amb la construcció d'un nou canal en una cota més
alta no es va complir mai. Com a conseqüència d'aquesta
actitud, el poble de Salàs va iniciar una llarga
lluita contra els interessos de l'empresa elèctrica, que es
va manifestar en un doble front: el jurídic-legal i el
popular-reivindicatiu. Deixarem de banda els aspectes
legals del litigi i ens centrarem en l'anàlisi de les pràctiques
reivindicatives emprades per amplis sectors de la
població per oposar-se a la Compañía i reclamar l'anhelat
canal de reg.
El primer enfrontament seriós va tenir lloc quan la
Compañía, durant els primers anys de la Dictadura de
Primo de Rivera, va començar a plantar les pilones per
als fils de l'electricitat. Un veí del poble es va negar a
vendre els vuit metres quadrats de terra que ocupava
una pilona, i l'empresa, amb la protecció de la guàrdia
civil, va aixecar la torre sense el seu consentiment. El
26 de maig de 1926 va aparèixer la pilona caiguda i els
cables tallats. El propietari del tros va ser detingut i
empresonat. Un sector important de la població, en
assabentar-se dels fets, es va concentrar davant la presó
Panoràmica de Salàs amb les pilones i l'embassament de
Sant Antoni. (Foto Carda Garrabetia)
(actual seu de l'ajuntament), tot cridant consignes
contra la Compañía, contra la guàrdia civil i contra els
membres de l'ajuntament acusats de caciquisme. Fins
aquí, els fets documentalment comprovats. La
memòria popular, tanmateix, parla que la guàrdia civil
va arribar a apuntar amb les seves armes el grup de
veïns avalotats, i que una dona del poble, la Carmeta
del Minaire, va sortir del grup i va escridassar els guàrdies
que, finalment, van decidir no intervenir.
L'endemà d'aquest aldarull, el veí acusat de l'atemptat
va sortir de la presó i en el judici que es va fer un any
després no es va poder demostrar la seva culpabilitat
per manca de testimonis. Aquella nit de maig, ningú
no havia sentit ni vist res d'estrany. Tothom dormia
plàcidament.
Una nova fita en aquest procés va ser quan, l'any
1928, un grup de veïns del poble interposà un recurs
contenciós administratiu contra la Sociedad Riegos y
B E Ç U L L A

C3r
Vista exterior de la presó on van tenir lloc els aldarulls
de 1926. (Foto Centre Excursionista de Catalunya)
Fuerzas del Ebro, exigint la restitució de la zona de
regadiu inundada per la construcció del pantà. L'agost
de 1930, el Tribunal Suprem desestimava l'esmentat
recurs, donava la raó a la Compañía i deixava el poble
sense arguments legals.
Tanmateix, el règim de llibertats polítiques que va
sorgir de la II República va tornar a estimular l'esperit
reivindicatiu d'un poble que havia vist, impotent, com
amb les armes de la legalitat no es podia lluitar contra
els poderosos interessos de les empreses elèctriques. El
nou ajuntament d'ERC va plantejar una nova estratègia
que ja no passava pels tribunals de justícia sinó per
l'intent d'involucrar la Generalitat republicana en
l'afer del canal.
Així, el 24 de març de 1933, una comissió, presidida
pel diputat Humbert Torres i formada per membres
de la Comarcal de Tremp d'ERC i per un grup de veïns
de Salàs, es va entrevistar amb el president Francesc
Macià, que va prometre una resolució ràpida i feliç del
conflicte. Però va passar l'estiu i les negociacions no
avançaven. La impaciència de la població augmentava
i semblava que en qualsevol moment podria esclatar
un nou avalot.
Un dia de començament de novembre de 1933,
una manifestació pacífica, formada per una ampli sector
B e ç u L L A
de la població, va ocupar la Casa de la Vila i va obligar a
dimitir els seus càrrecs totes les autoritats municipals i
judicials. Després d'apropiar-se de les claus de l'arxiu
municipal, els manifestants es van autonomenar jutges i
administradors de la vida local. En realitat, el poble
s'havia quedat sense cap tipus d'autoritat.
La Generalitat, perplexa davant d'aquella actitud
de rebel·lia col·lectiva, va tardar tres mesos a reaccionar.
Finalment, el 10 de febrer de 1934, el Butlletí
Oficial de la Generalitat publicà un decret de presidència
en què sotmetia a tutela, sota la dependència del
conseller de Governació, el municipi de Salàs. Un dels
arguments utilitzats per adoptar una resolució tan
expeditiva era la proximitat de la fira del bestiar, que
requeria una intervenció constant de l'autoritat municipal
en les operacions de caràcter oficial en guies i certificats
de vendes de bestiar. En l'esmentat decret
també es feia referència a la necessitat de prevenir que
"l'exemple realment perniciós" adoptat per les autoritats
de Salàs pogués ser seguit per altres corporacions
municipals.
Amb l'objecte de donar efectivitat a aquesta tutela,
es nomenà el senyor Josep Riu i Garrió, delegat del
conseller de Governació, el qual assumí les funcions
pròpies de l'alcaldia i de l'ajuntament en tots els aspectes
municipals, administratius i oficials. Aquest delegat
també estava obligat a instruir un expedient per
depurar totes les possibles responsabilitats contretes
per l'ajuntament dimissionari.
Malgrat la gravetat del conflicte, el mes d'abril la
situació ja s'havia normalitzat i s'havien reprès les
negociacions amb la Generalitat. Així, el 24 d'abril,
una comissió formada per veïns del poble i per diversos
representants d'ERC s'entrevistà amb Lluís
Companys, nou president de la Generalitat, que va
manifestar l'interès personal que tenia a solucionar
ràpidament el conflicte, actuant com a mitjancer entre
la Compañía i el poble. Quan semblava que les negociacions
estaven perfectament encaminades, van tenir
lloc els fets d'octubre de 1934. La inestabilitat política
posterior, que va culminar amb la guerra civil, va
truncar definitivament l'anhelat projecte d'aconseguir
un canal de reg.
Cisco Farràs

Per Ester Isus
Les tisanes: vi de gençana
Les tisanes són medicaments suaus i es poden prendre
a qualsevol hora del dia encara que, per aprofitar
millor els seus efectes curatius, és millor administrar-les
amb l'estómac buit, unes dues hores després d'haver
menjat o mitja hora abans i com a aperitiu, en el cas de
les tintures alcohòliques, els sucs i els extractes de vegetals
crus que s'absorbeixen ràpidament.
Fer una tisana consisteix a extreure els principis
curatius de les plantes per diferents mètodes:
1. La infusió consisteix a abocar aigua bullent sobre
la planta i deixar-la reposar de cinc a quinze minuts,
amb el recipient tapat, abans de filtrar-la. S'usa per preparar
les parts toves (fulles i flors) o bé la planta tendra
per evitar alterar els principis vitals que es podrien perdre
en bullir.
2. La decocció s'usa per a les parts dures (llavors,
arrels, branquetes...) que necessiten bullir durant un
parell de minuts a foc lent i reposar uns deu minuts més
amb el recipient tapat, després també s'han de filtrar.
3. La maceració o remull en aigua freda durant
algunes hores, no altera cap dels principis medicinals de
la planta i és molt útil per a plantes que contenen vitamines
que desapareixerien amb la calor.
4. Els sucs de plantes o fruites acabades de collir
són molt rics en vitamines.
5. Les tintures o maceracions en alcohol han de reposar
durant uns quants dies i sempre s'han de prendre
diluïdes en aigua.
Podem trobar remeis de tisanes per a gairebé totes
les malalties i també combinar diferents herbes per
obtenir-les, com a exemple en veurem una mena que
s'usava molt per fer venir gana, per expulsar els cucs intestinals
i una mica com a remei per a tot: el vi de gençana.
La gençana {Gentiana lutea) és una planta perenne
que viu als prats de muntanya, té un rizoma gruixut i
profund del qual neixen tiges que poden arribar fins als
80 cm d'alçada, les seves fulles són amples i oposades i
les flors grogues i agrupades en cimes; la part de la
planta que s'utilitza és l'arrel o rizoma, que es cull a
finals d'estiu, s'asseca al sol i es guarda en un lloc sec.
Tota la planta es caracteritza per la seva margantor
causada per diferents glucòsids que actuen sobre la
secreció de saliva i els nervis gustatius, per la qual cosa
es comporta com un excel·lent aperitiu i tònic estomacal,
activa les funcions hepàtiques i la secreció de bilis,
és un important vermíRig i també s'usa per a l'anèmia,
la debilitat, la febre, les males digestions i el mal de
gota.
Es pot consumir en forma de decocció o maceració
en aigua feta amb uns 5 g d'arrel seca per cada litre
d'aigua, però el seu ús més corrent és el vi de gençana,
que es prepara macerant uns 50 g d'arrel seca amb un
got d'aiguardent i un litre de vi blanc o rosat durant
nou dies, després es filtra i es guarda. Se'n pren una
cullerada o una copeta com a aperitiu abans de dinar o
després com a tònic estomacal.
Si no coneixeu la gençana ni heu provat mai el seu
vi, podeu apreciar-ne el gust en l'aperitiu bitter, que en
la seva composició conté aquesta planta, cosa que ha
contribuït a la quasi desaparició de l'espècie dels prats
de muntanya on havia estat molt abundant, per això
ara és una planta protegida. ~-s
S A L I S P À S

setembre 1996
lA Mf.
FULLS DEL CO S E L L
Dossier sobre diccionaris a propòsit del Pallars
El present dossier tracta, succintament, sobre els diccionaris
generals i moderns de la llengua catalana a
propòsit del Pallars i el seu parlar. Més que no pas d'una
forma teòrica, ens referirem a les obres lexicogràfiques
mitjançant exemples del lèxic del Pallars.
El pallares, com és sabut, és un dels dialectes més
conservadors -més arcaicament genuïns- de la llengua
catalana; car, com assenyala Joan Veny (Els parlars catalans),
"les especials condicions geogràfiques de les valls
on es parla expliquen fàcilment aquest estatisme" (p.
138). Per això no ens ha d'estranyar que dialectòlegs i
lexicògrafs s'hagin interessat, al llarg del temps, per la
parla pallaresa i l'hagin recollida i estudiada.
El dossier que hem elaborat consta, com de costum,
de tres apartats: estat de la qüestió, documents-testimonis
i bibliografia comentada. La primera part (redactada
pel qui signa) tracta del topònim Palkrs segons els diccionaris,
d'uns quants noms de plantes i arbusts, d'una
curiositat lèxica entre el pallares i el mallorquí i, finalment,
del Diccionari Fabra i del de l'Institut a propòsit
d'uns quants mots pirinencs. En la segona part reproduïm
el document-testimoni de destacats especialistes
en l'estudi lexicogràfic dialectal. La tercera part consisteix
en un comentari breu de la bibliografia.
© Conse» Cultural de les Valls d'Àneu • Editor: Carles Riera • Disseny: Raül Valls
ELS FULLS DEL CONSELL fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix
únicament l'opinió de llurs sotasignats.
Cal dir, encara, que ens ha estat ben útil -per a
enfocar la temàtica- el llibre de Pep Coll El parkr del
Pallars, per tal com presenta una visió global i actual
del pallares.
N
Carles Riera

^ 0^ ^
^ ^ ^
La característica escoba aneuenca. (Foto: £ Isus)
• Estat de la qüestió
El topònim "Pallars" segons els diccionaris
^ ^
Com si es tractava de passar un test als diccionaris
catalans, mirarem ara què diuen del topònim (o nom
de lloc) Palkrs. Val a dir que els diccionaris generals no
solen incloure noms propis, raó per la qual ni el Diccionari
general de la llengua catalana (1932), de
Pompeu Fabra, ni el Diccionari de U llengua catalana
(1982), d'Enciclopèdia Catalana, ni el recent
Diccionari de k llengua catalana (1995), de l'Institut
d'Estudis Catalans, no duen l'entrada "Pallars". En
canvi, són els diccionaris amb voluntat més enciclopèdica
els que s'hi refereixen.
^ ^ 0^ ^
' \ Í L ^
El Diccionari català-valencià-balear, d'Alcover-
Moll, dóna una informació ben interessant a propòsit
del nostre topònim, dedicant-li una entrada pròpia.
Primer, des d'un punt de vista geogràfic, delimita l'abast
de la "comarca natural i antic comtat català",
especificant-ne els confins i fent notar que "es divideix
en dues subcomarques: el Pallars Subirá [sic] o Alt
Pallars, i el Palkrs Jussà (que coincideix aproximadament
amb la Conca de Tremp)". Segonament -tal
com sol fer sempre aquest diccionari- aporta exemples
literaris antics d'ús del terme (concretament, en aquest
cas, de la Crònica de Desclot i del Curial). En tercer
lloc, enregistra els següents refranys: a) Vent de Pallars,
aigua al detrás; Vent de Palkrs, si no portes manta, et
mullaràs (Pla d'Urgell); b) De Palkrs a Morella, una
meravella; de Morella a Pallars, no en tastaràs
(Granadella). En quart i últim lloc, el diccionari dóna
el significat del topònim, o sia l'etimologia (o origen
del nom).
Per la seva banda, el Diccionari etimològic i complementari
de k llengua catalana (1980-1991), de Joan
Coromines, es refereix, indirectament, a l'origen del
topònim Palkrs, assenyalant que procedeix del plural
llatí PALEARÍA (en singular PALEARIUM > paller 'espècie
de borda poc gran, diferent del porxo) "com a denominació
de la comarca tota, on hi havia més bordes
que enlloc dels Pirineus" (s.v. palk). Aquest diccionari
també assenyala que un mot quasi-sinònim de paller
éspalkrga (^\\xvú palkrgues), que al Pallars s'ha personalitzat
com a expressió irònica significant 'persona
llarga i prima: "vui que sabeu lo que em va fer aquell
pallargues de Jaumerró de Romadriu", Joan Lluís
Pallarès {Els pastors i les Estrelles, p. 24), citat per
Coromines.
Noms de plantes i arbusts
Un cop vista la informació dels diccionaris
moderns a propòsit del topònim Pallars, com que
aquest dossier apareix en les planes d'una revista que
%\nmn\z Amica, nom d'una planta, ara ens referirem,
alt per alt, al tema de la vegetació. Els diccionaris
assenyalen que la paraula árnica (en el llatí científic
10 u N

. 0 ^
^ ^
"^Í^S-^ ^0$^
^ Oü^ ^ ^ u^- ^ ^ ^ ^ 252) - ^
Amica montana) -nom de la planta pirinenca de virtuts
reconegudes, emprada per a guarir cops- procedeix
d'una paraula grega (TTiaplIllcri) significant 'que fa
esternudar', car se sap que el polsim de les seves flors
provoca l'esternut. I, de fet, segons assenyala F.
Masclans en l'obra Els noms de les plantes als Països
Catalans, al Ripollès aquesta planta també és coneguda
A continuació veurem una llista de noms de plantes
característics del Pallars, alguns dels quals'pot ser
que siguin també coneguts en contrades veïnes.
(DCVB = Diccionari català-valencià-balear, DECat =
Diccionari etimològic i complementari de la llengua catakna):
-abarset {Rohododendron ferrugineum 'neret'), que
segons el DCVB també és terme propi de la Cerdanya
i Andorra.
-agreta, sora {Rumex acetoselk 'agrella') (cE DCVB, s.v.
agreta i DECat, s.v. sor).
-alsamilla (Artemisia absinthium 'donzell), cf.
Masclans.
-ardagull, brunaga {Ononis spinosa 'gavó espinós'), a
notar el topònim Prat dels Ardagulls (cf DECat, s.v.
obrir i s. v. bolomaga).
L'eminent lingüista Joan Coromines, (foto csdiotia per h revisto Serro tfOr)
-escoba {Genista purgans 'bàlec', 'ginesta'), a Esterri,
Tavescan, Isil, Rialb, Alós (cf DCVB).
-farnerola [Arctostaphylos uva-ursi 'boixerola'), terme de
la Vall d'Àneu (cf DECat, s.v. farina, [planta de fruit
farinós]).
-gavarnera ogavernera {Rosa canina 'roser carn"), terme
que també és de la Cerdanya i Andorra (cf DECat, s.v.
com a esternudera {en altres contrades, tabac de pastor, gavarra).
tabac de muntanya, talpa, talpica, alop, herba de les cai­ -géspet {Festuca eskiae 'gesp'), terme també de la
gudes).
Cerdanya Andorra (cf DECat, s.v. gespa o géspet).
-mallorquer {Zea mays 'blat de moro', 'moresc'), a
Senterada {Elparlar delPalkrs), (cf DECat, s. v. mill),
-malrébol, marruc {Marrubium vulgare 'malrubí'), del
Pallars Sobirà i Jussà, respectivament (cf Masclans, s.v.
malrubí).
-nabis {Vaccinium myrtillus 'avajonera, 'nabinera'), a
Cardós i Vall Perrera (cf DECat, s.v. avajó); també
nabiu.
-olierca {Helleborus foetidus 'marxívol'), al Pallars Jussà
i Ribagorça (cf DEcat, s.v. olierca).
-prinyó o prunyó, prinyoner o prunyoner {Prunus domestica
'prunera') i també designa, abusivament, l'aranyoner
(cf Masclans, s.v. prunyoner).
-raidor {Corlaría myrtifolia 'roldor') (cf Masclans, s.v.
roldor).
-salanca {Salix purpurea 'sàlic'), terme també de la
Cerdanya i freqüent en toponímia.
-sistra {Meum athamanticum 'meu'), terme també
d'Andorra i el Rosselló (cf DECat, s.v. sistra).
-sudorn {Festuca paniculata), terme que apareix també
en toponímia (cf DECat, s.v. sadorn o sedorn).
-timonet {Thymus vulgaris 'timó', 'farigola'), denominació
que també s'aplica a altres espècies (cf Masclans,
s.v. farigola i timonet).
-veçurro (herba semblant a la Vicia sativa 'veça'), a la
vall de Cardós (cf DECat, s.v. veça).
Del Pallars a Mallorca: una curiositat
Tal com assenyala el ja esmentat dialectòleg J.
Veny, a vegades "les concomitàncies lexicals nord-occidental/valencià
s'estenen al balear". Es allò que popularment
diem que els extrems es toquen: algun cop,
u N 11

oS5
- ^ - ^ © : , ^
- ^ :>!©
^ ^
doncs, paraules pròpies del català occidental -i, concretament,
del pallares- són també pròpies del llenguatge
de les Illes Balears. Heus ací alguns noms que
són, alhora, pallaresos i illencs (Joan-Antoni Mesquida,
lingüista mallorquí, ens ha ajudat a confegir la llista):
-bres 'bressol' ("a tots els pobles de Cardós i Vall Perrera
i altres valls del NO, en la major part del Pallars, a
Ribagorça, i generalment en català occidental", segons
DECat, s.v. bressar).
-galfó (cast. gozne. A Mallorca pronunciat gaufó; "Ja és
vell a l'Alt Pallars, almenys a la vall d'Aneu: 'per galfons
Y varrellas, dos lliuras', llegeixo en uns comptes (d'un
capbreu datat a Estáis, l'any 1784, que rescatàrem amb
J. Lluís el 1959); general des de la Vall Perrera i Cardós
(1932-4) fins a la de Barraves" "i allí ho diuen més en
singular lu galfó, que, com em precisaren a Àreu i
Parrera, de les dues peces dels golfos és la que té el piu
o espiga que es fica en l'altra" DECat, s.v. golfos),
-giny 'zinc' (pronúncia alterada giny a Àreu de V.
Perrera i a Mallorca, cf DCVB, s.v. giny; DECat, s.v.
zinc).
Exclamacions pallareses des del bres estant. (Foto: OyK -]. Blanco)
c

^ ^rv^ ^ '\íl^ ^
^ ^ ^ ^ ^
El coder estotja les eines per esmolar bé la llengua. (Foto: CCVÀ -J. Blanco)
DGLC DIEC
antostaf Escudeller, lleixa, / Escudeller,
prestatge / Sostremort per a Sostremort per a mals endreços /
mals endreços Envà
CJitler m Estoig on els segadors guarden
les perdres d'esraoiar la dalla
nial m Niu II Covarot m Niu // Covador / Covaroi
potxó m Bes, petó
íaltirec m Llagosta (insecte)
xinar V tr Estirar els cabells (a algú)
u
^ o>^
^^fiJ^
Notem, doncs, que alguns termes que no figuraven
en el Fabra han entrat ara al diccionari normatiu,
i notem també que altres que ja hi tenien entrada han
ampliat llur significat precisament a base d'alguna
nova accepció típicament pallaresa. Resten encara uns
quants mots que hauran d'esperar una nova avinentesa
per a figurar en el codi oficial: carriscle 'espinada del
porc' (cf. DCVB, cf. El parlar del Pallars), manairó o
menairó, etc.
N
15 fh

^^^
^ ^
• , ^ ^^^
^H '~ i^^^^^^^^^^^B
'^fij^ ^
^ o^ ^
^ ^ ^ ^ . ^ ^
La necessària transmissió oral de la llengua. (Foto: CCVÀ -J, Blanco)
• Documents i testimonis
"Aquí trobam el mateix fenomen que per
tot: la gent instruïda se ressent de la influència
de Barcelona, i la gent menuda conserva
millor les particularitats idiomàtiques d'ací.
Aquella gent hi té mal d'entrar en la
importància científica del parlar del poble
il·literat, dels nois. Ho troben gros, que el
parlar d'aquest haja de decidir les qüestions
de la nostra fonètica. No en saben sortir de
llur tòpic: les corrupcions i adulteracions del
poble. A força de fer la viona i de trompitxar,
amb l'ajuda dels germans Morellons,
aquells nois i els Srs. Rector i Castellarnau
que també ens aiden un parell d'estones,
deixam llesta, devers migdia, la fonètica i la
conjugació. Resulta que no hi ha grans
diferències de llenguatge entre Sort i Esterri.
N'hi haurà més amb els altres pobles de la
vall d'Aneu".
Antoni M. Alcover,
Dietari de l'excursió filològica
El parlar de Cardós i Vall Perrera
"En l'angle nord-oest del domini català,
voltada per una cintura contínua d'altes
muntanyes, amb els formidables congostos
de Collegats i d'Erinyà a la sortida dels seus
rius, més reclosa encara que la Ribagorça a
les influències externes, la comarca del
Pallars parla una de les variants més originals
i arcaïtzants de la nostra llengua. En un altre
article espero demostrar que al Pallars va
sobreviure la llengua pre-romana fins a finals
del primer mil·lenni de la nostra era; de la
biblioteca de cultura catalana
ENTRE
DOS
LLENGUJUGES
Joan Coromines
curial
É 14 L C O N S E L L

^ ..S5 ^ - „a© ^ ^ = ^ ), etc".
1
Joan Veny,
Els parlars catalans
N
•mmKm
15

-^i5^
^ ^ ^
Bibliografia comentada
• ALCOVER, Antoni M. Diari de viatges. Mol!,
Palma de Mallorca 1988.
Dietari de l'excursió fdològica (any 1906) de Mn.
Alcover per diferents contrades del domini lingüístic
català, entre les quals les valls d'Aneu.
• ALCOVER, Antoni M. - Moll, Francesc de B.
català-valencià-balear (10 volums). Palma de
Mallorca 1930-1968 (se cita: DCVB).
Corpus lexicogràfic monumental de tot el domini
lingüístic català amb els vocables antics i moderns,
generals i dialectals, llur significat, fonètica, etimologia,
firaseologia, etc.
• Árnica, revista del Consell Cultural de les valls
d'Àneu.
Publicació mensual nascuda l'any 1990, interessant
també des d'un punt de vista estrictament lingüístic,
sobretot pel lèxic i la fraseologia que apareix en
articles, documentals, etc. que s'hi publiquen.
• COLL, Pep. El parlar del Pallars. Empúries,
Barcelona 1991.
Descripció de la parla pallaresa pel que fa als seus
trets fonètics, morfològics, sintàctics, lèxics i fraseologies
més peculiars.
• COROMINES, Joan. "El parlar de Cardós i Vall
Perrera", dins Entre dos llenguatges, II. Curial,
Barcelona 1976, pp. 29-67.
Estudi dels trets gramaticals del pallares, fonètics,
morfològics i sintàctics.
• Diccionari etimològic i complementari de U llengua
cataUna (9 volums). Curial - "la Caixa", Barcelona
1980-1991 (se cita: DECat).
Obra monumental i comprensiva del lèxic del
domini lingüístic català amb especial atenció a l'origen
històric (etimològic) dels mots.
^ ^ m O ^
^ ^
^ ^
^ ^
• Gran Enciclopedia CataUna. Diccionari de la llengua
catalana. Barcelona 1982 (se cita: DLC).
Diccionari modern que recull el lèxic comú de la
Gran enciclopèdia catalana, obra de consolidació
del vocabulari tècnic i científic en català.
• INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari
de la llengua catalana. Barcelona 1995 (se cita:
DIEC)
Actual diccionari normatiu que és l'ampliació i
posada al dia del Diccionari Fabra.
• FABRA, Pompeu. Diccionari general de la llengua
catalana. Barcelona 1932.
Diccionari que ha estat, durant més de seixanta
anys, de referència obligada per a conèixer el lèxic
normatiu del català modern.
• MASCLANS, Francesc. Eh noms de les pkntes ah
Països Catalans. Montblanc-Martín, GranoUers-
Barcelona 1981.
Extens i documentat vocabulari on hi ha recollida la
denominació popular i científica de les plantes d'arreu
dels Països Catalans.
• RELLA, Ferran. Les valh d'Aneu. Pallars Sobirà.
Itineraris turístics. Edicions El Mèdol, Tarragona
1993.
Completa guia de les valls d'Àneu -geogràfica,
històrico-cultural, folklòrica, etc.-, amb un petit
capítol dedicat a la parla.
• VENY, Joan. Els parlats catalans. Síntesi de dialectologia.
Editorial Moll, Palma de Mallorca 19834.
Didàctica i documentada síntesi dels diferents dialectes
del domini lingüístic català.
^9 16 u N

L Juk ^Wm iUI S ^M U E •% A\
Per Joaquim Mateu
Meners, fargues i martinets
MalL· alPalL·rs Sobirà
L'abundància de fusta, meners i aigua que permetia
moure els martinets foren matèries primeres i necessàries
gràcies a les quals la farga s'estableix a les
comarques de muntanya i n'esdevé entre els segles
XVII i XIX, juntament amb manufactures tèxtils, d'alimentació
i begudes, de la fusta... la indústria més
emblemàtica.
A la muntanya pallaresa, la Vallferrera -d'aquí el
seu nom- es converteix en l'àrea del ferro per excel·lència.
Tot amb tot, d'altres racons pallaresos participaren
també d'aquesta florida industrial.
L'article ens proporciona l'estudi sobre quatre testimonis
materials (malls) localitzats en el Pallars Sobirà
i utilitzats en la metal·lúrgia dels segles XVII, XVIII i
XIX: el de Romadriu, el d'AJins, el de Llavorsí i el de la
Guingueta d'Àneu. Estudi que, a més de recuperar la
fàbrica de l'oblit, obre hipòtesis de treball.
Consideracions prèvies
Des de finals de l'Edat Mitjana, fins a finals del
segle XIX hi havia al Pirineu català, a banda i banda de
la frontera, unes poques fargues (fàbriques) que fabriquessin
exclusivament malls i encluses. Se'n coneixien,
a casa nostra, una a Bagà (la Garrotxa) i una altra a
Albanyà (Alt Empordà). Eren fargues de ferro que disposaven
dels martinets més voluminosos del moment
per fabricar malls i encluses.
Els malls i les encluses, pel pes que tenien, no
podien ser fabricats amb el ferro procedent d'un
masser sol (80 k aproximadament era el pes que normalment
podien obrar dos fargaires). Aleshores, en
aquestes fargues especialitzades procedien a reescalfar
en una fornal dues masses o boles de ferro, obtingudes
LA MOSQUERA
Dibuix:]. Mateu
consecutivament (2 x 80 = 160 kg), i les havien de
forjar o unir conjuntament picant-les una sobre l'altra
al roig viu, fins que se soldessin. Continuaven la forja
amb un tercer masser o bola de ferro que hi afegien.
Després amb un quart, fins que arribaven al volum de
ferro desitjat.
Ara venia l'operació de fer el forat pel mànec, manipulació
que s'efectuava al roig viu amb l'ajuda d'uns
punxons o eines adequades, en fred i de mides escalonades.
El primer punxo foradava la gran massa de
ferro, s'extreia del forat ràpidament i es procedia a utilitzar
el segon punxo, el qual engrandia el forat, i així
fins arribar a l'últim punxo, que deixava el forat amb la
forma rectangular i les mides finals. A la vegada s'apro-

MARTINET
Dibuix:}. Mateu
fitava aquesta última operació per acabar la forma exterior
del mall. S'extreia aquest últim punxo i es deixava
refi-edar el mall. Si per qualsevol motiu (accident personal,
avaria en la roda del martinet, etc..) no s'extreia el
punxo fred de dintre del mall calent, es produïa una
"soldadura" de les dues peces per contracció del mall
calent, i aquestes restaven en la forma que avui dia
trobem en el mall que hi ha als afores de la Guingueta
d'Àneu.
SOGUERÍA
Bancada
'^y/My/·-T^'-yA-yy' • vv - v/^-/y -f-' A -'^V/^- //'"•^-^-^'^' ^- -^-^-^^-i- ^-^'•^-" •'"
>>
> L-^-J
Quan la comanda a la farga de malls era d'una
enclusa i d'un mall de martinet, de mides o pes fixat pel
client, probablement es fargava (es fabricava) primer
l'enclusa, que un cop freda podia servir d'eina per pun-
K:N
xonar el mall en la darrera operació, i s'enviaven les
dues peces carretejades amb l'ajuda de bous o de mules.
De vegades per facilitar el transport i estalviar espai,
s'introduïa l'enclusa dintre del forat del mall i les dues
peces restaven dies o setmanes unides. Si, per causes
diverses, no s'extreia una de dintre de l'altra, es provocava
una "soldadura" per causa de l'oxidació.
Aquestes consideracions inicials ens permeten d'explicar
la singularitat morfològica d'algun dels malls
investigats. Observacions que poden ampliar-se amb
l'essencial i necessària distinció entre els obradors de
farga i ferreria, clau de volta per comprendre la singularitat
del mall de Llavorsí.
LA M O S q U i R A

La farga fabricava ferro verge a partir de mineral,
amb l'ajut de la força motriu que atorgava una
instal·lació hidràulica; i una ferreria transformava el
ferro verge procedent de les fargues, i obtenia peces forjades
de pes notable, amb l'ajut també d'una
instal·lació hidràulica (resclosa, roda hidràulica,
trompa...)
Si el producte obtingut era diferent -ferro verge
contra peces forjades de pes notable- això era a causa
de dos elements, en part secundaris, que determinaven
la impossibilitat de competir entre les dues entitats.
a) El mall. El de les ferreries tenia un encaix que
permetia col·locar-hi una peça petita d'acer per concentrar
millor el cop del martinet. El mall de les fargues
no tenia encaix, la qual cosa li permetia colpejar sobre
més superfície d'una manera en conseqüència més
basta.
b) El forn i la fornal. En les ferreries existia una
fornal gran, amb trompa d'aigua, que permetia reescalfar
les peces grosses per forjar. En les fargues, en lloc de
fornal tenien el forn per reduir el mineral directament
a ferro.
Finalment, cal indicar que tampoc no s'ha de confondre
una ferreria amb un ferrer o amb un manya, car
aquests oficis menestrals no eren capaços de fer allò
que una ferreria subministrava.
1.- Romadriu
En el petit poblet de Romadriu de Ribalera, en la
vall de Santa Magdalena (poblet avui totalment abandonat),
hi existí una farga de ferro que s'alimentava de
mena i de carbó de la contrada. A causa d'una gran
riuada (potser al final del segle XIX), la resclosa, l'edifici,
la roda hidràulica, etc., tot fou destruït, i el mall va
passar a formar part del pedregam del riu Romadriu.
De l'oblit a Barcelona, el mall de Romadriu, té, però,
una petita i encantadora història.
En aquest mall, fotografiat l'any 1926 pels enginyers
A. Gallardo i S. Rubió, tal com es pot apreciar a la
foto feta per ells, hi cabia un xicot assegut dintre del
forat destinat al mànec. Durant la guerra del 36-39, el
front va romandre estacionat per aquells entorns Mall de Romadriu. (foto Mbo)
LA MOSQUERA
durant gairebé dos anys, i en la retirada de les tropes, es
varen abandonar dipòsits d'armament arreu. Després
del conflicte, la ferralla tenia bon preu i algun pagès
aprofitat volgué treure'n suc, de l'abandó del mall,
però hi trobà dos grans obstacles: primer, el corriol
d'accés al poblet no permetia el pas d'un mal carro, i
encara menys el d'un camió; i el segon obstacle era que
el pes del mall (més de 500 k) feia impossible moure'l.
Una funcional solució facilità la resolució del problema:
es col·locaren diverses bombes de mà, d'aquelles
que la soldadesca havia escampat per l'indret, al forat
del mall, per fer-les explotar, i intentar d'aquesta
manera expeditiva portar els trossos resultants en el
bast d'uns matxos, fins a Llavorsí, per poder-ne
obtenir, amb la venda a un ferrovellaire, possibles beneficis.
La detonació alarmà la gent del veïnat i la intervenció
de la guàrdia civil aborta el negoci. Les restes
quedaren abandonades i escampades pel prat.
25 anys després (1966), fou comprat el tros més
gran del mall, que ja estava enterrat, i amb l'ajuda d'un
trineu de ferro construït ad hoc, una sirga i una parella
de matxos, s'aconseguí de pujar-lo, pel dret, fins a Sant
Joan de l'Erm, i des d'allí traslladar-lo a Barcelona.
Reconstruït amb certa cura, avui es troba en els jardins
interiors de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers
Industrials de Barcelona.

Mall de Romadriu a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona.
2.- Alins
Alins, centre administratiu de la Vallferrera, conserva,
davant la blanca façana de l'Ajuntament, un solitari
mall, testimoni ferreny de l'antiga indústria ferrera.
Segons un membre de la família Castellarnau (descendents
de fargaires) hi havia dues fargues de ferro en
el terme d'Alins que els pertanyien.
A principis de la dècada dels anys 20, un pagès
arrendatari de la família de l'avi Castellarnau va trobar
un mall mig enterrat en un prat dels afores del poble,
prop d'una ermita. La peça fou venuda a un ferrovellaire.
Just en el moment de carregar-la al camió aparegué
l'amo Castellarnau que va recomprar l'antigalla i en va
fer lliurament a la Casa de la Vila, davant l'edifici de la
qual encara podem contemplar-la. Malgrat el seu pes,
aproximadament 500 k, que, en part impossibilita la
sostracció, fóra convenient proporcionar-li una major
seguretat i, especialment, retornar-li força simbòlica i
d'identitat per a la vall del ferro.
Solitari mall d'Alins, davant la façana de l'Ajuntament. (Foto: ]. Mateu)
LA MOSQUERA

3.- Llavorsí
La vila de Llavorsí es troba en una esplèndida
cruïlla de camins. Aquesta privilegiada situació la convertia
en punt d'aturada inexcusable per als soferts traginers
que es dirigien a Cardós, Farrera i a l'Aran per
les valls d'Àneu. Aquí reprenien forces, arranjaven els
desperfectes del carro i compraven o venien articles
artesans (de ferro, de terrissa, de teixits...) No ens
hauria de sorprendre, doncs, tal com indica el llibre La
farga catalana, dels enginyers ja citats (Gallardo i
Rubió) que Llavorsí disposés d'una farga de ferro.
Sembla, però, que la realitat material no confirma
aquesta hipòtesi. El mateix ajuntament m'informava,
l'any 1966, que desconeixia l'existència d'aquesta
indústria.
Fa aproximadament un any, en les obres d'excavació
fetes en el solar d'una casa del poble, aparegué un
FERRERIA
Dibuix:]. Mateu
LA MOSQUERA
Enclusa
mall gros que es conserva en els magatzems municipals
tot esperant destí idoni. El mall és de la classe dels utilitzats
en les ferreries per forjar peces de ferro pesades,
cosa que ens permet deduir, segons hem apuntat en les
consideracions inicials, que no era apte per ser utilitzat
en fargues de ferro verge. A tota l'argumentació, s'hi
afegeix que, des del punt de vista econòmic, resultava
més apropiat a les ferreries subministrar les peces de
ferro (peces pesades, evidentment) als carreters, traginers,
etc., car qualsevol ferrer de tall no els les podia
subministrar com a conseqüència de les mancances
infraestructurals.
Se'ns obre, per tant, la interessant hipòtesi que a
Llavorsí existí una ferreria important, afirmació constatada
a partir del mall localitzat, la qual cosa no és en
absolut incompatible amb la possibilitat que hi hagués
també una farga de ferro verge, els testimonis materials
de la qual encara no han estat localitzats.

4.- La Guingueta d'Àneu
En el poble pessebrístic de la Guingueta
d'Àneu hi ha un monument, vora l'embassament
de la Torrassa, dedicat a un conjunt ferri que cal
interpretar amb precisió. ¿Es tracta d'un mall, o
bé, com s'ha escrit, d'un martinet?
Malgrat desconèixer els antecedents històrics
de les dues peces de ferro, hem llegit amb delectança
els romanços que sobre el mall han escrit
primer Mn. Cinto Verdaguer i, més endavant, el
premi nobel Camilo José Cela, familiaritzant les
dues peces amb els exèrcits de Carlemany o amb
els del seu lloctinent Rotllan. D'aquí el fantàstic
nom de Mall de Rotllan.
Contalles a part, tothom hi diu la seva, segurament
per tal d'embolicar una mica més la
El mall de la Guingueta, anys 20.
troca. Mall, martinet, enginy ferreny...
L'explicació que ens sembla més factible sobre la
possible utilització de les dues peces és que es
tracta d'una enclusa i d'un mall, clavats la
primera dintre del segon tal com hem avançat a
les consideracions prèvies.
Cap als anys 20, els citats enginyers Gallardo
i Rubió, en una simpàtica i motoritzada impressió
visual del conjunt de ferro, llavors emplaçat
prop de la carretera que mena a Esterri. Avui,
col·locat sota una epècie de tòtem dolmènic,
constitueix aquest giny ferreny un espai identificatiu
d'unes peces de ferro de procedència desconeguda,
i de destí incert que bé es mereixen
una excursió programada. De totes maneres, és
segur que no arribaren allí com a final de la paràbola
de tir d'un concurs de llançament de
1 ^ ^"áfcfc,.
•||M^^ ^MmH
^ f!3^ jitu^ ^^^9m
1 , ^^1 . J
LA MOSQUERA

excursió programada. De totes maneres, és segur que
no arribaren alií com a final de la paràbola de tir d'un
concurs de llançament de martell. Aquesta mal batejada
fita ferrenya de la Guingueta d'Aneu, després de
contrastar-la amb la recent trobada d'un mall de ferreria
a Llavorsí, i comparant-la amb els malls de la farga
de ferro d'Alins i de Romadriu, podem considerar-la
com dues peces destinades a una ferreria. Es tractaria
de dos elements de ferro units amb senzillesa fortuïta.-
La peça horitzontal és un mall de forjar, de mides mitjanes
i no pas gaire antic per la pulcritud del seu
acabat, (potser de mitjan segle passat). Té un senyal en
una de les seves cares que tant podria ser la marca de
fàbrica (marca de la farga que fabricava malls) com un
senyal indicatiu de la cara per on havia de sortir el
mànec.
L'altra peça (la vertical) podria ser una enclusa
gran, i no pas de les que encara utilitzen els ferrers avui
dia, sinó de les que s'utilitzaven fins al segle passat en
les ferreries per forjar peces grosses (rodes i eixos de
carro, per exemple). * Picat del mall de Rotllà a la Guingueta d'Aneu, iruwj. Mateu)
Monument al mall de la Guingueta. (Foto:j. Mateu)
LA MOSQUERA

LO R O V E L L DE L'OU
Per Joaquim Vila i Folch
Per una reordenació del món dels balls
i les danses tradicionals a Catalunya
Què vol dir per als qui vivim a les acaballes del segle
XX això del hall i la dansa tradicional^. El ball sempre ha
estat sinònim d'una certa disbauxa; la dansa, potser una
mica més distant, ha estat una cosa més seriosa, més
reglamentada, més ritual, més espectacle. De fet, cadascú
balla al so que vol, encara que n 'hi ha que ballen al so que
eh toquen, i n'hi ha d'altres que en ballen més que no en
toquen. De fet, ara, anar a ballar vol dir moure el cos al
ritme d'una música, d'uns sons determinats, al davant
d'una altra persona que, mentre dura ei ball, és la teva
parella. La paraula dansa, en canvi, ara, té un sentit més
d'espectacle; la seva execució comporta un aprenentatge
inicial, una preparació prèvia i, d'alguna manera,
implica una relació actor-espectador. Qualsevol de les
dues coses, però, en posar-hi al costat la paraula tradicional,
veu reduït el significat a aquells balls i aquelles
danses que ens han estat transmeses per la tradició, que
hem rebut de les generacions anteriors.
Amb tot, caldria afinar una mica més. La generació
disco ha rebut el rock de la generació anterior i el vals
encara és comú a moltes ballades. Vol dir això que el
rock o el vals són balls tradicionals? Potser sí que arribaran
a ser-ho. Tanmateix el mot tradicional vol un regust
de terra, vol una singularitat, vol dir "aquest ball, aquesta
dansa, només es balla aquí". I /2^«/assenyala un territori
determinat i variable, més o menys extens. Els balls i les
danses tradicionals que són fora d'aquest territori ja són
tradicionals d'altres grups de gent, d'altres col·lectius. Els
territoris de les diverses danses es poden sobreposar els
uns als altres o es poden mantenir l'un al costat de l'altre
com si fos un mosaic.
Es d'aquests balls i d'aquestes danses que vull parlar.
D'aquelles que els pobles se senten seves, de sempre, de
tota la vida, que constitueixen una part important del
seu patrimoni immaterial.
Sardanes a la plaça de la Creu d'Esterri d'Aneu. (Foto: CCJk -j. Blanco)
Danses vives
Normalment, les danses que són tradicionals no es
ballen mai perquè sí, sempre hi ha una raó, un context
que les justifica i els dóna sentit. Sovint és una festa -la
festa major, la festa petita, un aplec, un ritual...- important
en la feina quotidiana. En molts casos, aquesta vinculació
de la dansa amb el fet festiu l'ha salvada de desaparèixer.
En altres casos, però, la desaparició d'una festa
ha arrossegat també la de la dansa. L'arrelament sentimental
no ha estat prou per mantenir la tradició. Si una
festa perd el sentit -les que es feien, per exemple, en les
concentracions de segadors forans, ara substituïts per les
màquines de segar i de batre-, la dansa, privada dels seus
elements principals, de la seva justificació, es deixa de
ballar i no triga gaire a desaparèixer de la memòria
col·lectiva.
Hi ha hagut molts pobles, però, que malgrat que
hagin perdut la festa, les raons de la festa, el ritual, han
conservat inexplicablement la dansa gairebé sense interrupcions
sensibles. També hi ha hagut pobles -n'hi ha
encara- que, malgrat un temps d'oblit, més o menys
LO ROVELL DE L'OU

L'Esquerrana d'Esterri d'Aneu. (Foto; CCVÀ - Fons CEC)
C3> CZ2> C5>
llarg, han retornat a la seva dansa. Si aquest retorn ha
estat fàcil, ja que no ha desaparegut de la memòria
col·lectiva i els antics ballarins l'han recordada sense
buits, la dansa ha estat recuperada sense gaires dificultats.
Si, en canvi, el record és parcial, o hi ha un oblit
formal i cal refer la dansa partint d'allò que podria ser
possible i s'hi han d'afegir elements coreogràfics lògics, o
bé per comparació amb danses semblants, o bé amb elements
de creació absoluta (sempre que no signifiqui
més d'un vuitanta per cent respecte de la totalitat de la
dansa), la dansa haurà estat reconstruïda. Si els elements
creats de nou suposen entre un quaranta i un vuitanta
per cent de la dansa, ens trobarem amb una dansa recreada.
Finalment, si presenta més d'un seixanta per cent
creat de nou jo en diria dansa de creació sobre motius tradicionals,
i, si els elements nous superen el noranta per
cent, la dansa hauria d'entrar de ple en el qualificatiu de
dansa de creació. Entenc per elements nous aquells elements
afegits a la dansa concreta tot i que siguin manllevats
d'altres danses tradicionals, properes o no. Així,
si d'una dansa només en recordem -o tenim documentació
fiable, precisa, que ens permet una recuperació
fidel- un deu per cent, tant si omplim la resta amb ele­
LO ROVELL DE L'OU
ments de creació totalment nova, com si els omplim
amb elements tradicionals procedents d'altres danses, el
resultat serà sempre una dansa de creació. Possiblement,
si totes aquestes danses -encara que siguin recuperades,
reconstruïdes, recreades o de creació absoluta, superen,
amb la seva presència social, seguida i continuada, la
generació que les creà (uns trenta anys) les podríem
incloure, de ple dret, dins l'àmbit de les danses tradicionals
sense més qualificatius (tot i que, en el ritme frenètic
de la manera de viure en aquestes acaballes del segle
XX, tendim a considerar com a tradicionals, amb una
exagerada benevolència, aquells fets que es repeteixen
durant tres o quatre anys).
Les danses dels esbarts
Els esbarts van néixer amb una voluntat de recuperació
i de conservació del patrimoni de les danses tradicionals
del país. Tanmateix, a través de la seva història,
els esbarts han generat tota una estètica coreogràfica que
s'ha distanciat inconscientment de les realitats socials i
culturals, tant si considerem les realitats que originaren,
conservaren o justificaren les danses concretes que presenten,
com les realitats pròpies del país i de la societat
en què viuen, i que es desenvolupa, progressa i es mou
d'una manera continuada.
Algunes d'aquestes danses que ballen els esbarts
formen part del repertori tradicional. Són danses que,
sigui quin sigui el seu origen, s'han conservat en els
mateixos esbarts. Sovint pateixen lleugeres variants
formals segons els mestres de dansa que s'han succeït en
les diverses línies de la transmissió oral. Excepte en casos
i èpoques determinats, els esbarts no s'han caracteritzat
mai per l'homogeneïtat dels seus criteris. A vegades, en
moments concrets, han sorgit mestres amb una personalitat
pròpia i definida que han propiciat estils determinats
i han marcat sectors, grups o zones d'esbarts
afins a la seva estètica. Tanmateix la situació general,
sempre en nom de l'autenticitat i d'altres justificacions
igualment ambigües, ha estat sempre més de dispersió i
atomització que no pas de voluntat integradora, una
voluntat que sempre ha estat en boca de tothom, però
que els fets han desmentit sempre. Quan cada mestre

Cs> C3>
Ball de Festa Major, isavarre, ¡917. (Foto: CCVÁ - Fons Corbera)
posseeix elements de veritat indiscutible, la integració mai
no es pot aconseguir.
En aquests moments, els esbarts viuen del seu propi
repertori. En general, aquest repertori és format per dos
grans blocs: l'un, d'un gruix considerable, és el de les
danses transmeses per la pròpia tradició dels esbarts;
transmeses oralment pels mestres són, normalment,
arranjaments dels primers arranjaments; algunes d'aquestes
danses han estat tan arranjades que gairebé no les
podem reconèixer respecte d'altres versions o, fins i tot,
de la dansa viva o recuperada que, en un moment determinat,
en fou l'origen. El segon bloc és el de les danses
de creació; són danses noves creades per autors amb nom
i cognoms, les quals també pateixen canvis i arranjaments
de mestres sense gaires escrúpols.
Els esbarts ofereixen en les seves actuacions una
barreja d'aquests dos blocs de repertori en un tant per
cent molt variable. En els extrems hi figuren, per una
banda, els esbarts fidels al seu propi repertori, sense cap
mena de dansa de creació i amb la voluntat d'acostar-se
al màxim a les possibles o a les hipotètiques fonts
(aquesta situació la podríem exemplificar amb noms
com l'Esbart Català de Dansaires, o, en una línia lleugerament
diferent. Ballets de Catalunya); i, a l'altre extrem,
hi ha els esbarts plenament consagrats a les danses de
creació, ja sigui en un vessant essencialment teatral, com
l'Esbart Dansaire de Rubí, o a la recerca d'un llenguatge
coreogràfic que, sense oblidar la seva base tradicional,
vol ser rigorosament contemporani, com, per exemple,
l'Esbart Sant Cugat.
Però no és, només, el contingut del seu repertori el
que qualifica i defineix un esbart. En aquests moments,
els esbarts tenen dos grans eixos que articulen els seus
objectius: el social i l'artístic. L'aspecte social, amarat
d'un voluntarisme entusiasta, dóna continguts catalans i
d'associacionisme a molts sectors de població i abraça
gairebé del tot els grups infantils i d'adolescents. En els
grups més juvenils i d'adults, tot i tenir presents els
valors de l'associacionisme, ja destaca una voluntat artística
més clarament definida. Comença, llavors, la lluita
per la qualitat. Ens trobem en els mateixos límits de l'amateurisme.
En passar dels objectius associacionistes als
artístics, entrem de ple en el món de l'espectacle i, a
partir d'aquest moment, les lleis que regulen l'activitat
dels esbarts han de ser ben diferents. La qualitat artística
-i ens hem de remetre als alts nivells a què ens té acostumats
el panorama teatral català- és molt difícil d'assolir
en el món de la dansa: des del domini absolut del propi
cos fins a fer-lo expressiu i posseïdor d'un llenguatge
essencialment comunicador; des de la perfecció en l'exe-
LO ROVELL DE L'OU

C3> C3 C3>
cució coreogràfica fins als mecanismes de rellotgeria que
regulen els moviments, els salts i els passos; des de la
qualitat dels materials escènics fins a una seriosa disposició
del llenguatge dramatúrgic i teatral. Aquest és,
potser, el problema més gros dels esbarts. Tots aquests
grups de dansa tradicional responen al mateix nom,
esbarts, i, en canvi, ofereixen productes ben diferents.
Per l'home del carrer, pel ciutadà indiferent, tot és igual,
però, en canvi, els continguts de patrimoni, artístics,~
socials, són radicalment diferents. L'equívoc i la desorientació
estan servits.
Les danses de Tradicionàrius
En els últims anys, un nou tipus de dansa ha fet acte
de presència en aquest panorama. Es la dansa que ha
aparegut al costat del ressorgiment de la miísica tradicional.
Jo la denominaria genèricament, i per entendre'ns,
amb el mateix nom amb què es coneix el
fenomen musical, Tradicionàrius. Les danses de
Tradicionàrius són tres tipus de danses diferents: el tipus
més estès i consistent és el format per danses populars al
país, uns quants anys amunt i avall del canvi de segle, és
a dir, valsos, polques, masurques, xotis... danses que van
arrelar fort a Catalunya i que van generar una gran
quantitat de partitures musicals compostes per músics
autòctons. Un segon tipus són les danses tradicionals
catalanes, coreografiades generalment al marge de la tradició
dels esbarts i amb un afany essencialment lúdic i
La Morisca de Gerri de la Sal. (foto: Rosa Mas)
LO ROVELL DE L'OU
amb aquest únic aspecte com a objectiu principal
(aquest tipus és, potser, el menys utilitzat). Finalment, el
tercer tipus correspon a danses d'arrel més o menys tradicional
del repertori internacional (tractades coreogràficament
amb la màxima llibertat sempre per aconseguir
la diversió desitjada).
Aquestes danses -tot i les característiques del segon
tipus i la gran popularitat del primer- són d'estructura
forana i, amb les excepcions que calgui, no tenen una
estructura coreogràfica catalana que les singularitzi.
Amb tot, per l'extensió i la popularitat que tenen -cada
vegada més- cal consignar-les aquí.
Fem una mirada cent anys enrere
Per aclarir el concepte de patrimoni en els aspectes
coreogràfics més tradicionals, cal que girem el cap enrere
i observem la situació de fa tot just cent anys. Un dels
últims passos de la Renaixença va ser l'interès per la
recuperació dels balls i les danses del país. La Renaixença
cultural i artística ja era un fet, la llengua i la literatura
coneixien una brillant recuperació, la música i la cançó
popular havien desvetllat l'interès dels intel·lectuals i la
consciència nacional esdevenia més gruixuda i sòlida.
Francesc Pujol i Joan Amades quan, en el seu Diccionari
de la Dansa (Barcelona, 1936), expliquen els primers
moments de sensibilització respecte de les danses tradicionals,
diuen: "A mitjan any 1901, entre els components
del selecte Esbart -es refereixen al grup de literats,
amics dels costums tradicionals i de les velles coses,
conegut amb el nom d'Esbart de Vic-, s'inicià la idea de
recollir i estudiar els nostres antics balls populars per
veure de fer-los reviure i propagar-los, i amb intenció de
foragitar certes danses modernes, forasteres i de mal
gust". Joan Danés, amb motiu de la reorganització i la
dignificació del Ball dels Pabordes de Sant Joan de les
Abadesses, deia, també, en un opuscle editat l'any 1935:
"Una de les coses a revaloritzar és el ball, tot i que, a cop
de vista, sembla cosa d'una banalitat manifesta. La banalitat,
però, no radica en el ball sinó en nosaltres mateixos,
que, no sabent què és el ball, només donem valor de
cosa curiosa als nostres balls típics i només practiquem
els que en diuen de saló, vinguts de fora, com el vals i el

c§>
Danses de la Garrotxa. (Foto: COlk -J. Blanco)
foxtrot, els quals de tot tenen menys la gràcia 1 l'harmonia
dels nostres". Queda molt clara, doncs, l'oposició
radical de les dues maneres de ballar que hi havia en el
canvi de segle i que encara es mantenia just abans d'esclatar
la guerra. Es paradoxal que ara, en nom de la tradició,
ja les hàgim de posar en el mateix sac i és curiós, també,
que el ball i la dansa tradicional catalana, en el seu afany
més lúdic i divulgatiu, es vegi més amenaçada per les
danses de Tradicionàrius, aparentment més pròximes,
que no pas pels balls més actuals de discoteca o els ritmes
més en punta de l'última moda, els quals, justament per
ser tan diferents de les danses de què parlem, no ofereixen
cap mena de perill.
Cada dia que passa -i el temps és inexorable- hem
de posar més coses al ja pesant sac del patrimoni. Així,
ara ens trobem que hi tenim allò que entenem com a
balls i danses tradicionals catalanes en el sentit més
estricte, però també tenim en aquest sac una gran quantitat
d'arranjaments i de versions de les mateixes danses,
moltes de les quals són perfectament oblidables, ja que
són ocasionals i han passat amb més pena que glòria,
però que, en alguns casos -i, penso en algunes aportacions
del mestre i coreògraf Joan Rigall, per exemple-,
són més valuoses que la dansa o el document original. I
tota l'aportació de Tradicionàrius, que caldria que fos
garbellada, seleccionada, aclarida, filiada, reponsabilitzada,
abans que esdevingui un cabdell impossible de
desembolicar.
I penso que, des del punt de vista moral, potser
^í**"^'*''****^
^*>«*»>'^
també caldria considerar, en aquest sac cada vegada més
voluminós, les obres de creació i de recreació d'autors
coneguts. Malgrat que la legislació establerta sobre els
drets d'autor es perllonga durant molts anys -i, per tant,
se suposa que la mateixa Societat d'Autors ja vetlla per la
seva integritat (no per la seva conservació)- i una peça
coreogràfica no passa a ser de domini públic molt enllà
de la mort del seu autor (el qual en conserva sempre la
paternitat), crec que també hem de considerar patrimoni
aquelles danses de creació que ja fa més de trenta anys
que són ballades contínuament pels esbarts.
Tenim una història de cent anys escassos en la recuperació
i la conservació dels balls i les danses tradicionals.
A més del rescat pacient de notícies, documents i
restes d'èpoques i temps anteriors, hauríem de preocupar-nos
molt més pel nostre segle, per tot allò fet i
assolit pacientment, abans i després de la guerra. Des de
la represa, als anys quaranta, fins ara hi ha una gran
quantitat de materials que demanen ser identificats,
conservats i que, ara com ara, són de fàcil descripció i
catalogació. El pas del temps ens pot deixar amb les
mans ben buides i no podem permetre'ns el luxe de
deixar de transmetre, a les generacions posteriors, no
únicament el que hem rebut de les anteriors, sinó tot
allò que hem sabut rescatar i recuperar i tot allò que
nosaltres mateixos hem generat. El judici i la tria dels
materials creats en la nostra generació no ens pertany a
nosaltres, ho han de fer els qui ens seguiran, però sí que
tenim el dret i la responsabilitat de preocupar-nos
perquè el traspàs es faci de la millor manera possible.
Per una reordenació del món
de la dansa tradicional
El perill més evident en el món de la dansa tradicional
és la disparitat de criteris, de motivacions, d'interessos,
d'objectius que mouen els seus practicants. No és
només allò àepocs i mal avinguts, el refrany no reflecteix
amb gaire exactitud la situació. La feina que els diversos
col·lectius fan a cada lloc no és ben coneguda pels altres;
cada col·lectiu defensa la seva parcel·la sense conèixer
prou -en molts casos, gens- allò que es fa al seu voltant.
Una reordenació, en aquestes condicions, és gairebé
LO ROVELL DE L'OU

-""q)
'^•^v^,,*-^
impossible. El nom d'esbart és la primera cosa que s'hauria
de considerar. Sota aquest nom s'hi emparen grups
infantils de funcionament rudimentari portats amb més
bona voluntat que eficàcia, grups de dansa preocupats
per aconseguir la màxima fidelitat possible al document
original, grups de dansa-teatre amb una notabilíssima
ambició artística, grups amb una dinàmica associativa
essencialment lúdica que donen un sentit cultural i/o
patriòtic a uns continguts que podríem considerar més
d'esplai que d'una altra cosa. El ventall d'opcions que
ofereix el nom d'esbart és massa ampli i heterogeni per
ser orientador. L'explicació de "grup o associació dedicat
al conreu i a la difusió de la dansa tradicional catalana"
abasta massa amplitud. La sistemàtica degradació a què
els mateixos esbarts han sotmès el producte que portaven
entre mans i la seva mateixa figura com a col·lectiu,
recomanen una revisió que els porti a recuperar el respecte
pel nom que els designa.
En aquesta reordenació, s'ha de destacar en un lloc
preeminent la dansa viva, la dansa que un poble determinat
sent seva i que balla periòdicament, en un temps
concret, amb voluntat ritual i de continuïtat. El poble
n'és l'amo absolut -aquí rau el seu caràcter de viva-, la
pot anar adequant a la seva evolució com a poble i pot
situar-la més profundament en la societat que el forma.
Tanmateix, penso que estaria bé que hi hagués una mena
de comissió d'experts que vetllés -sempre de manera
Bastoners de Malpàs. {foto: CO/k •]. Blanco)
LO ROVELL DE L'OU
C3>
orientativa, mai amb imposicions de cap mena- perquè
els canvis introduïts no afectessin la dignitat de la dansa,
0 bé, perquè la dansa s'oferís sense dèficits formals fàcilment
corregibles (de la mateixa manera que hi ha un
patrimoni arquitectònic o paisatgístic qualificat com a
monument nacional sobre el qual ningú no pot actuar
amb arbitrarietat de criteris). Amb tot, l'última paraula,
la decisòria, -escoltats tots els arguments a favor i en
contra- hauria de ser sempre la del poble. Caldria fer un
catàleg de totes les danses vives existents i procurar que
les danses recuperades, les reconstruïdes, les de creació
fetes amb aquest propòsit, tendissin aviat a la categoria
de vives per tal que cada poble pogués establir signes
d'identitat amb la seva pròpia dansa. I seria bo que les
danses vives només es poguessin ballar i veure, com una
arquitectura, com un paisatge, en el seu lloc i en el seu
temps natural.
Si és important la dansa viva lligada a un poble,
també ho és la dansa que es pot ballar en qualsevol lloc i
en qualsevol moment com una manifestació personal,
per una necessitat d'expressió, com un element lúdic i
de diversió. A Catalunya, tenim una quantitat impressionant
de danses tradicionals i no hem estat capaços
d'integrar-les a la vida quotidiana. Tenim la vida de
cada dia orfe de danses. No fa pas gaire -sense cobrir ni
de bon tros tot l'àmbit vital-, el fet sardanístic tenia una
presència tan viva a la societat que gairebé ja complia

C3> c3>
Esbart Dansaire de Sant Isidre de l'Hospitalet.
(Foto; CCJk -]. Blanco)
aquesta funció, però la davallada de la sardana ha estat
tan espectacular que costarà molta feina revitalitzar-la.
Potser caldria un nou concepte de sardanisme, ancorat,
precisament, en els orígens, quan la sardana era només
una dansa més i a les ballades es barrejaven sardanes i
danses populars. Jo entenc que els sardanistes siguin reticents
als canvis, però haurien d'obrir els ulls i entendre
que la revitalització de la sardana implica forçosament la
reestructuració de les ballades i de la seva composició
formal. Sardanes de sis tirades (curts-curts-Uargs-llargscurts-llargs),
de quatre fins i tot (curts-llargs-curts-Uargs
o bé curts-curts-Uargs-Uargs); foment generós i promoció
dels punts lliures; incorporació de danses tradicionals
amb atenció als diversos gèneres... i, també -per què
no?- inclusió de les danses de Tradicionàrius... Tot això,
decididament encaminat a la creació d'un repertori
construït a partir d'una visió oberta del patrimoni coreogràfic,
que adopti els nous conceptes de sardana, les
altres danses tradicionals amplament genèriques -bolangeres,
gitanes, jotes, ball pla, bastons...- o d'àmbits genèrics
més reduïts -esquerranes, espolsades, rigodons...-,
amb preferència les més populars a la comarca o al propi
entorn, i, és clar, pavanes, masurques, valsets... i, fins i
tot, danses de creació per a una nova tradició (cada
vegada es fa més urgent l'aparició d'una coreografia senzilla
i estàndard que permeti ballar havaneres, per
exemple). Només amb bons i variats repertoris que permetin
que la dansa compleixi amb escreix la seva funció
de diversió i satisfaci la necessitat lúdica de la societat
catalana, podrem rehabilitar la dansa a l'espai quotidià.
^of""""^'^-^
Potser per això, la dansa a l'escola, la dansa als esbarts
infantils i d'adolescents s'hauria d'encarar cap a aquest
repertori, ben entès que, si aquesta mena de danses no
és vivament present al carrer, a les associacions, a la vida
quotidiana, en definitiva, si no se n'imposa el costum a
poc a poc, no hi valdran ni escoles, ni esbarts.
No hauríem d'oblidar la recuperació i la conservació
de les danses amb la finalitat de ser objecte d'estudi
antropològic; la dansa treballada amb criteri museístic
-amb nous i imaginatius criteris museístics, és clar-. I
s'hauria d'establir la dansa-peça de museu, de la
mateixa manera que entenem que es pot consultar un
manuscrit en una biblioteca, o un retaule en una església
o en un museu, o el quadre d'un pintor en una exposició.
El problema serà que mai no es podrà consultar
l'original -a excepció de les danses de creació, potser,- i
que sempre ens haurem de conformar amb una reproducció.
Potser aquest podria ser l'objectiu essencial dels
grups anomenats esbarts. La paraula fí¿¿?rí quedaria
dignificada i recuperaria el seu primer sentit. Caldria,
però, com a qualsevol museu, un bon i rigorós equip de
restauradors per tal de garantir a cada dansa els màxims
elements, el més a prop possible de l'original.
Finalment, hem de considerar la dansa-espectacle.
Els grups que la practiquessin -ara ja companyies de
dansa tradicional- haurien de demostrar un alt nivell
de formació tècnica, teatral i coreogràfica. Haurien de
ser la punta d'un iceberg d'un treball rigorós, amb una
sòlida preparació artística, cultural i humana, professionals
de la dansa o aficionats amb un sentit professional
tensat al màxim, capaços de representar el país, amb
tota dignitat, a qualsevol part de món. Entenc l'espectacle
sobre dansa tradicional amb la màxima llibertat,
fins i tot entenc que aquestes companyies haurien de
tenir petits grups de laboratori que treballessin i experimentessin
expressions de dansa decididament d'avantguarda,
sense perdre mai de vista la seva arrel tradicional.
El rovell de l'ou, però, del ball i la dansa tradicional
té, al voltant, una clara molt espessa i una closca molt
dura. I serà molt difícil treure'n profit. Ni truita, ni ou
ferrat... El que hauríem d'evitar, de totes totes, és que el
pollet que ha de perpetuar l'espècie no quedi ofegat a
dins i no pugui sortir, ds)
LO ROVELL DE L'OU

LA G R I P I A
El Consell assessor de la cultura
popular i tradicional visita les valls d'Aneu
A final del mes de març, amb motiu de la reunió del
Consell assessor del Centre de Promoció de la Cultura
Popular i Tradicional Catalana, depenent del departament
de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el
sempre actiu amic Ferran Relia va proposar a la resta de
membres la possibilitat de fer una visita en comú a les
valls d'Àneu. Com podeu suposar, la iniciativa va ser
molt ben acollida i es va materialitzar els dies 1 i 2 de
juny.
Un cop arribats a Esterri i endreçat l'equipatge, tan
bon punt es van disposar a iniciar la visita va començar
a ploure. Això, però, no va acoquinar els visitants, ans al
contrari, ja que l'aigua és molt necessària per als prats.
Començaren per Casa Gassia, on reberen la benvinguda
de l'alcalde Joan Civat i les explicacions pertinents del
director, Jordi Abella.
Podem afirmar que varen quedar molt satisfets del
que significa aquesta casa típica en la seva condició de
museu, tant a escala didàctica com patrimonial, a més,
de constatar la tasca del Consell Cultural... i de fer un
tast amb xolís i vi de nous.
Després d'un bon àpat a Casa Masover, varen
visitar el conjunt monumental de Son; acompanyats de
Jaume Cortina, van gaudir de la bellesa de l'església dels
Sants Just i Pastor amb el seu retaule gòtic i el recuperat
comunidor. També es van desplaçar a Sorpe per contemplar
l'església de Sant Pere i el seu retaule renaixentista.
I a Sort, on, a la sala de plens de l'ajuntament,
van assistir a la presentació i el lliurament dels
treballs de la segona fase del Programa Pallars de
Recerca sobre l'Inventari del Patrimoni Etnològic. La
jornada va acabar amb un esplèndid sopar a Casa Costa.
L'endemà, a quarts de nou del matí, ja hi havia qui
buscava un bar obert per fer un cafè, a més de comprar
els diaris. Després de l'esmorzar (gairebé tothom es va
LA G R í P I
Consell assesssor a Escaló. (Foto; CO/k -]. Blanco)
decantar per les torrades amb oli i sal) i abans de continuar
les visites, qui més qui menys va proveir-se de formatge,
xolís, ratafia... per continuar assaborint les delicioses
menges de la contrada un cop arribats a casa.
Mentre s'esperaven, alguns van reconèixer i saludar la
simpàtica Maria de Batalla.
El recorregut dominical es va iniciar amb la visita a
les seus del Consell Cultural i l'Arxiu Històric, on
pogueren constatar i valorar la tasca que s'hi fa. Després
es desplaçaren fins a l'església de Santa Maria d'Àneu,
on van celebrar la recuperació i la rehabilitació que s'hi
està fent, tenint en compte, sobretot, el que aquest lloc
significa per a la gent de les valls. Tot seguit prosseguiren
camí vers Sant Pere del Burgal, però com que el
temps no acompanyava i alguns no anaven gaire preparats,
s'hagueren de conformar amb contemplar la ubicació
de l'antic monestir benedictí des de la carretera
mateix. Malgrat tot, també varen fer una passejada pels
carrers de la vila medieval d'Escaló.
La darrera visita va ser Unarre, amb la font dedicada
a la memòria de Júlia de Tonya i l'ésglésia parroquial de
Sant Julià, que conserva un altar barroc i un magnífic
retaule, a més de formar un bell conjunt amb el cementiri
i el comunidor quadrat. El dinar, que fou exquisit,
va ser a Casa Tonya.
A l'hora del brindis, els membres del Consell, tots
empesos per la bona acollida, l'entusiasme i la generositat
rebuda dels aneuencs, van proposar de fer una altra
visita l'any vinent. Que així sigui!
Joan Gala

•M
^ A G R í P I A
Per Carme Mestre
XCS- US- x^
• Presentació del Quadern 3 del Consell - 8 de juny
Les paradoxes del paradís és el títol que la Solé Jiménez ha donat al seu
treball que recull el Quadern número 3 i que es va presentar amb l'as­
sistència de Jesús Contreras, autor del pròleg, al Paller de Casa Gassia.
Aigua, economia i cultura a les Valls d'Aneu discorren per les més de
160 pàgines d'aquesta publicació.
• Dansàneu-96 - 4 de juny-29 d'agost
Les activitats de la cinquena edició del programa Dansàneu van fer de
l'estiu aneuenc una festa contínua amb dansa, música i tradició.
• III Trobada d'escriptors a les valls d'Aneu - 28-29-30 de juny
Enguany va ser per Sant Pere que els escriptors es van trobar a les valls
d'Aneu. La literatura infantil i juvenil va ser la protagonista d'aquesta
tercera Trobada i ben aviat podrem llegir contes ambientats a casa
nostra fruit d'aquest encontre. En el marc de la Trobada es van lliurar
els premis al guanyador i al finalista del III Certamen Literari Árnica de
narrativa breu.
• Les falles d'Isil - Nit del 23 de juny
Isil va reunir una munió de gent seduïda per la màgia del foc que no es
va voler perdre, sota una pluja persistent, la baixada dels fallaires.
Aquest any es van haver de conformar amb una revetlla sense el ball a la
plaça.
• Exposició fotogràfica sobre l'Àfrica meridional - 7-21 juliol
Durant 15 dies les fotografies que l'Albert Masó va fer en el seu viatge al
desert del Kalahari van estar exposades al Paller de Casa Gassia. Després
van continuar l'itinerari expositiu que les va portar a la Casa del Parc
Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici, a Espot, on l'autor va
fer-hi una xerrada.
• Visites guiades al conjunt arqueològic de València d'Aneu
21 dejuliol-15 de setembre
Des del passat mes de juliol i fins al 15 de setembre resta obert al públic
el conjunt arqueològic de València d'Àneu. Les visites guiades perme­
ten, a través d'un itinerari ben documentat, veure la situació actual de
les excavacions i les diverses potencialitats del jaciment.
LA CRÍ PI A

LA C Rf PI A
Xç^
• « « *
• IX Pujada al port de Salau - 4 d'agost
L'alt del port de Salau ha estat com cada primer diumenge del mes
d'agost des de fa nou anys l'escenari que aplega occitans i catalans en
una diada de germanor.
• Aplec de la Mare de Déu de les Neus d'Arreu - 5 d'agost
L'ermita romànica de la Mare de Déu de les Neus d'Arreu va acollir un
any més el seu aplec tradicional amb els fidels pelegrins.
• Jornada de portes obertes al conjunt arqueològic - 7 de setembre
El proper 7 de setembre tindrà lloc al castell i a l'antic poblament de
València un jornada de portes obertes amb una visita guiada que
portarà a terme el director de l'excavació, Dr. Iñaki Padilla, i a la qual
tothom hi és convidat.
• Presentació del Quadern 2 del Consell Cultural - 7 de setembre
Al local social de València es farà la presentació del Quadern 2 del
Consell que porta per títol Fonèvols i Matacans. El conjunt arqueològic
de València d'Aneu, realitzat pel Dr. José Iñaki Padilla i el seu equip,
que recull els treballs d'excavació i recerca portats a terme des de l'any
1990 al jaciment.
• III Exposició de la cultura dels bolets - Setembre-octubre
Per tercer any consecutiu i si la climatologia ho permet es portarà a
terme una mostra micològica sobre les valls d'Aneu i el Pallars.
• Fira de Santa Teresa d'Esterri d'Aneu - 15 d'octubre
El proper mes d'octubre es durà a terme al Firal d'Esterri d'Àneu la fira
ramadera de Santa Teresa i confiem que pel carrer Major i la plaça de
l'Areny les parades i els firaires seran abundants.
• Aplec de Santa Caterina - Novembre
L'ermita de Santa Caterina congregarà els veïns de Jou on es retrobaran
per celebrar l'aplec.
• Fira de Santa Caterina - 23 de novembre
La darrera fira de l'any serà un motiu de reunió per als aneuencs abans
de posar-nos de ple a l'hivern.

LO C O D E R
Per Miquel Viladegut
L' escola i la qüestió de la llengua a Itàlia, França i Espanya
Pueyo sol ser un escriptor hàbil i enginyós per als
títols dels seus llibres o dels seus articles especialitzats.
Aquest és el cas també de Tres escoles per als catakns, un
títol, editat per Pagès editors, per a un assaig lúcid i
rigorós, que explica com el fenomen de recessió d'una
llengua (R) -en aquest cas, la catalana- i, conseqüentment,
l'expansió d'una altra llengua (E) -en aquest cas,
l'espanyola, l'italiana o la francesa- va íntimament
associat al procés de modernització dels Estats respectius,
iniciat a partir i a causa de les revolucions francesa
i industrial. En tot cas, l'èxit d'expansió de la llengua
nacional i, doncs, l'èxit de l'aculturació i l'assimilació
de les llengües "regionals", considerades supèrflues,
dependrà del grau de "facilitació" que posi en joc l'administració
de l'estat-nació burgès. Pueyo analitza, tot
centrant-se en el procés de desenvolupament i implantació
del sistema escolar modern, els diferents ritmes
amb què Itàlia, França i Espanya difongueren i imposaren
llurs respectives llengües nacionals.
En la primera part del llibre, Miquel Pueyo parla de
la "situació minoritària" o "minorització" històrica de la
llengua catalana, que es basa, ideològicament parlant,
en l'anomenat "discurs de la necessitat", desvetllat per
un seguit de transformacions socials, polítiques i econòmiques
que es produeixen a partir de mitjan segle
XVIII. En paraules de Pueyo, aquest discurs "invocava
la ineluctibilitat de la llengua nacional i de l'ampliació
dels seus usos i el sacrifici de les llengües no estatals, que
passaven a ésser considerades una rèmora per a les
exigències del progrés" (p. 21). A aquesta mena de
discurs, en seguirien dos més: el de la "bona voluntat"
-ja en un moment de generalització de l'educació
nacional i de progressos en l'alfabetització-, que "suggeria
la possibilitat de salvar les llengües excloses, sense
posar en dubte, en cap moment, la posició hegemònica
de la llengua nacional" (p. 21) i, finalment, el de "la
impotència", concepte suficientment explícit. A conti­
nuació, l'autor analitza els factors externs i interns que
caracteritzen tot procés de minorització. Especialment
interessants són els apartats que clouen aquesta
primera part. El primer aclareix el paper dels prohoms
de la Renaixença, per als quals la seua època significava
la recuperació de la llengua tot negant els segles anteriors
-els de la Decadència. En realitat, en el període
de la Renaixença, probablement amb la complicitat
dels seus prohoms, "la llengua catalana perdé ràpidament
posicions -molt més ràpidament que en els tres
segles anteriors- i inicià una profunda davallada, en
contrast i a conseqüència dels continuats avenços de la
llengua nacional" (pp. 67-68). El segon fa un repàs de
la història i de la realitat sociolingüística del català a
l'Alguer. Basant-se en la teoria que ell intitula l'esprint
de l'alguerès, observa com d'una situació inicial en què
l'alguerès era llengua d'integració i socialització de parlants
sards o italians, es passa, a partir dels anys seixanta,
a una situació en què l'alguerès ja no és llengua
d'integració per als nouvinguts i fins i tot moltes famílies
alguereses deixen de transmetre-la com a primera
llengua als seus fills.
LO C O D E R

La segona part del llibre, que se centra en el procés
d'implantació de l'estructura escolar a Itàlia, França i
Espanya vinculat a la modernització d'aquests estats,
s'inicia amb la definició del terme facilitació, encunyat
pel mateix Pueyo: "Per assolir la normalitat d'ús de la
llengua superposada i la subsegüent nativització [...],
cal que aquests [els membres de la comunitat subordinada]
tinguin bones oportunitats i oportunitats suficients
d'aprendre, per mitjans i en àmbits diversos, la
segona llengua que les circumstàncies els imposen'
(pp. 93-94).
En el cas d'Itàlia, més que no pas la preocupació
per l'assimilació de les minories, existia la de generalitzar,
durant el darrer terç del segle XIX i a través de la
institució escolar, l'italià unitari. La tasca fou lenta i
plena de dificultats, donat l'ús majoritari dels dialectes.
Pel que fa a França, és durant la III República, en
la dècada dels vuitanta del segle XIX, que es pot parlar
d'un "moment històric precís i adequat per completar
l'estructura educativa de l'estat i, al mateix temps, per
popularitzar i difondre definitivament, entre els ciutadans,
els grans mites de la revolució burgesa: el patriotisme
com a força anivelladora, la voluntat de progrés,
l'expansió colonial, la consolidació del monolingüisme..."
(p. 142). A principis del segle XX, l'escolarització
s'havia generalitzat fins arribar a la I Guerra
Mundial, que, en paraules de Pueyo, "ha d'ésser considerada
una fita important [...] pel que fa a la facilitació
de l'aprenentatge i l'ús del francès" (p. 149).
A Espanya, en canvi, no serà fins ben avançat el
segle XIX que el català s'usarà com a punt de referència
per accedir al domini de la llengua nacional (p. 151).
De fet, les diputacions i els governadors del XIX concentraren
llur atenció, més que no pas en l'escola, en
l'efectivitat i la modernització del fisc i en l'organització
dels mecanismes d'incorporació dels ciutadans a la
milícia i a l'exèrcit regular (p. 159). Tot i que a principis
del nostre segle, l'espanyol s'havia normalitzat en
tots els nivells educatius, la seua capacitat difusora i la
seua influència sobre l'entorn social era encara molt
minsa. La generalització dels beneficis de l'educació no
era encara un fet i "per tant, el sistema escolar espanyol
no estava suficientment implantat ni era suficientment
efectiu per garantir efectivament un nivell de difusió
LO C O D E R
de la llengua nacional que n'assegurés el coneixement i
l'ús" (p. 171). Pueyo conclou que el punt òptim de
facilitació de l'espanyol "no s'assolí pas abans de l'experiència
republicana i, en alguns casos, hom diria que
coincidí amb l'expansió econòmica i el desplegament
educatiu dels anys seixanta" (p. 171). ÍT
Pallars, Alt Urgell
• Pep COLL, Viatge al Pirineu fantàstic, Col. Clàssics de
Columna. Barcelona: Editorial Columna, 1996.
• Josep COLOM, Un forat entre monts. Col. Pirineu
viscut. Tremp: Garsineu edicions, 1996.
• Joaquim BARBAL, £Zs fets de h Guerra Civil a Rialp,
Col. Pirineu viscut. Tremp: Garsineu edicions, 1996.
• Cati SOLÉ SUGRANYES, Eh fruits silvestres del
Pirineu, Col. Biblioteca pirinenca. Tremp: Garsineu edicions,
1996.
• Francesc MORA PRESAS, Rutes i castelh pel Pallars,
Col. Biblioteca pirinenca. Tremp: Garsineu edicions,
1996.
• Ricard FONT I SUGRANYES, M calUr ni apkudir.
Vint anys de periodisme crític a l'Alt Pirineu (1969-1989),
Col. Guimet. Lleida: Pagès editors, 1995.
• Jesús PALLARÈS I BACH, Memòries d'uns cabalers.
Lleida: Pagès editors, 1995.
• Pep ESPUNYES, Del passat en el present. Col. Ex-libris.
Tremp: Garsineu edicions, 1996.
• Pep ESPUNYES, Alt Urgell. Plany i passió. Col. Exlibris.
Tremp: Garsineu edicions, 1996.
• Mossèn Pau MARQUÈS, Memòries d'un capellà de
muntanya. Barcelona: Editorial Claret, 1996.
• José ANTICH i Xavier ANTICH, L'Alt Urgell. Col.
Les Comarques de ("atalunya. Barccion.i: Dissenys Culturals,
1996.

•Mst.
L O C ! O n F R L L I R R F S
Per Andreu Loncà i Miquel Viladegut
La Catalunya rància
Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la restauració segons les topografies
mèdiques • Llorenç Prats • Edicions AltafulL, 1996
Llibre curiós i insòlit, pulquèrrimament editat per Altafulla, és una mena d'estudi antropològic que té l'interès de pintar un
retaule entre pintoresc i tenebrós de la vida popular catalana des de la darreria del segle XIX fins a la primeria del segle XX,
abans de la segona república, exactament.
Tal com jo l'entenc, té un notable avantatge: estudia una font nova d'aproximació a la vida de les classes baixes d'aquest
país. Són les topografies mèdiques, documents que redactaven els metges locals tot explicant i avaluant les condicions de
vida material i sanitària de la població. L'exposició és metòdica i ordenada segons aquests temes: La població, que inclou els
carrers i la casa; la gent, l'aJimentació, el treball, l'educació i el lleure; i en darrer terme, la patologia social: l'alcoholisme, el
joc, la sexualitat i la prostitució. Cada metge hi deixa la seva emprempta, en aquests informes escrits segons la mentalitat
del metge local. La recerca de l'antropòleg intenta mostrar com la vida concreta i real de pagesos i assalariats era duríssima i
contrasta vivament amb la visió més o menys arcàdica o idíl·lica que van dibuixar romàntics i renaixenços. Són
especialment crues les descripcions de les escoles a principis d'aquest segle i les condicions de vida de les obreres de la
primera revolució industrial. A.L.
Oficis específics
Eduard Ribera • Editorial Ribera & Rius, 1996
Des de la portada, l'autor ja ens avisa que ens les havem amb un llibre especial que se situa en la línia dels narradors
Filí «i>Hi!ii

Les bruixes del Pla de Negua
Pep Coll • Col. Sac de bruixes, 7. La Galera, Barcelona, 1995
De tothom és conegut el fet que el Pirineu és, per a Pep Coll, una mena de filó d'or del qual extrau i adapta les
histories més fantàstiques i divertides de la literatura popular actual. En aquesta adaptado que ara comentem -la
darrera és La fada del mirall-, Coll torna a centrar-se en el món de les bruixes -com ¡a ho havia fet a La bruixa del
Pla de Beret (1991) i en algunes histories de Muntanyes maleïdes (1993).
Ara es tracta de la història del Manel, el fill segon de cal Pubill, des que naix fins que es desfa de la diguem-ne sogra.
En realitat, Manel s'ha casat amb una bruixa -la Quima, d'Estaon-, la madrastra de la qual, també bruixa, és "un sac
de malícia". Una història que deixa entreveure les relacions certament peculiars entre els humans i els éssers diabòlics
i on el protagonista s'arriba a transformar en bruixot per tal de descobrir la causa de les estranyes fugides nocturnes
de les dues dones. Els símbols del món de la bruixeria -Gran Banyut, gats, muricecs, creus, xemeneies, ungüents,
fórmules màgiques, aquelarres (que tenen lloc, com és costum entre les bruixes cardosenques, al Pla de Negua)...- hi
són presents, així com les notes d'humor de Coll -el cap gros del Manel quan és nadó, que impedeix que la bruixa se
l'endugui a través de la gatonera, o la poca memòria de la madrastra que l'aboca a un desenllaç fatal. Cal destacar
també la tria lèxica que hi fa l'autor de mots pallarcsos o nord-occidentals en general -minairó, nyaupir, perbocar,
llenasaca, llosat, popar, xicot- al costat d'un emmarcament geogràfic naturalment pirinenc que coneix a la perfecció.
En definitiva, un llibre ben escrit, amb unes il·lustracions magnífiques de joma. M.V.
PRIMERES
LITERATURES
LLEGIR ABANS
DE SABER LLEGIR
El terror de la nit
Primeres literatures. Llegir abans de saber llegir
Teresa Duran, Roser Ros • CoL Deixeu-los llegir. Pirene educació. Barcelona, 1995
Vet aquí un llibre savi i molt útil per a pares i educadors interessats en el món dels llibres per a infants de zero a sis
anys. S'hi aboca l'experiència i la passió lectora de dues professionals del ram, la Roser Ros i la Teresa Duran. La
primera, que té la gràcia d'enfilar el seu discurs a través de les pròpies reflexions i de les lletres de cantarelles, cançons
i contes que tothom coneix, ens atansa a l'art de narrar, a la necessària "gana literària" que hem de tindré els adults si
la volem encomanar també a la canalla i al procés lector que va de la "parla ben sonant" -la seducció de la veu de
l'adult amb els menuts asseguts a la falda- a la "narració argumental" -quan la lletra acompanyada de la il·lustració
ens endinsa "en un món de sentiments, imatges, pensaments".
La Teresa Duran, amb un text més intel·lectualitzat, bellament esquitxat, però, d'exemples de cançons i contes
infantils, fa una anàlisi sòcio i psicolingüística seriosa sobre el plaer i la màgia de la lectura per a xiquets i xiquetes
fins a sis anys. Duran hi descabdella un discurs desmitificador, futurista i crític per als infants d'avui, d'una
"percepció mes rica i afinada" que els d'abans; incideix en la importància de l'oralitat -allò de "saber sentir abans de
saber llegir"-; estableix la tipologia narrativa dels llibres -segons que narrin processos quotidians, ordinaris,
extraordinaris o de la descoberta (complementat, al final del llibre, amb un inventari comentat de títols)- i la
tipologia de tot el material imprès que es fa servir per llegir tenint en compte el seu aspecte formal -des dels
abecedaris i sil·labaris fins a les publicacions periòdiques. M.V.
Gabriel Janer Manilla • Col. Columna jove, 100. Editorial Columna, Barcelona, 1995
Janer Manila es revela de nou, en aquesta novel·la premi Columna jove 1995, com un escriptor d'una
imaginació i d'una poeticitat esplèndides. La història conta com uns joves comerciants francesos, en uns dels
seus viatges a les "terres fondes de les valls de l'Orange i del Vaal", al cor de l'Africa, arrabassen del riu el cos
mort d'Omaha. L'embalsamen i se l'emporten a París perquè sigui exposat als ulls dels curiosos. Aquest cos
momificat, però, sembla tindré vida, i no només perquè algun cop llisca una llàgrima dels seus ulls de vidre.
L'autor, a partir del tercer capítol, retrocedeix en la narració cap a la història de la vida d'aquest jove guerrer
per contrastar-ho amb les vicissituds de la mòmia en què ara s'ha convertit. Un llenguatge fluid i perfectament
articulat amb alguns dels trets més característics del dialecte balear va enllaçant uns fets plens de simbologia i
de misteri, amb descripcions de tall naturalista, reflexions de tipus ecologista o ètic, o referències més o menys
dissimulades a temes bíblics o de rabiosa actualitat informativa. Es tracta d'un relat dur i a la vegada tendre,
que té l'encert de dibuixar perfectament la manera com certs europeus interpreten cultures prou allunyades de
la seua. La novel·la, amb una arrencada sorprenent -el fet que els ancians del poble hagin pactat amb la Mort
que només vingui un cop cada any a visitar-los-, ens porta fins al nucli de la narració: "Havien plantat [els dos
germans francesos] cara a la Mort i s'havien atrevit a desposseir-la de la peça més valuosa que havia col·lectat
aquell any: Omaha, el jove cabdill dels bexuana. La Mort hagué d'estrènyer les dents com una fura, perquè
sentí que l'havien burlada, que li havien pres una part inestimable del que havia caçat, de la seva collita
sinistra". M.V.
LO CODER LLIBRES

VENT DE PORT
Primera mentida
Rodejada de les seues amigúeles, la Júlia presideix una de
les nombroses taules del restaurant. Hem de repetir el tòpic
perquè és veritat: avui és el dia més feliç de la seua vida. Els
pares li han comprat el vestit de puntes que ella va triar, el més
car de la botiga; les amigues i els cosinets li han fet una pila de
regals, i ara mateix, la mare li deixa beure tanta coca-cola sense
cafeïna com vulgui. Tipa d'endrapar pastissos, d'empassar-se
begudes apegaloses, de xisclar i fer escarafalls amb les amigues
de la classe, la protagonista de la festa s'aixeca de la taula per
anar al lavabo.
-Vols que t'acompanyi, Júlia? -diu la mare.
-Hi sé anar sola, que ja sóc gran -replica la nena.
Com una nina que acaba de sortir de la capsa, s'esmuny
passadís avall. Amb les mans s'aixeca la punta de la falda per no
trepitjar-se el vestit, ample i blanquíssim. Entra decidida al
wàter de dones i en ficar-se en un compartiment es troba, asse­
guda a la tassa, una senyora que porta un vestit com el seu. La
nena entra a la cambra del costat.
-Tan gran i també has fet la primera comunió? -pregunta
amb veu forta la Júlia tot fent pipí.
l'antosta.
-Sóc un fada -respon la senyora des de l'altra banda de
-Les fades no fan caca -diu la nena-. A més, ara ja sóc
gran i sé que les fades no existeixen.
Quan la nena ha fet el pipí, la senyora continua asseguda a
la tassa del wàter. En veure la nena plantificada de nou al seu
davant, li diu:
-Que no ho veus ximpleta, que m'acabo de casar?
-Ja ho sabia -fa la Júlia-, t'he vist com arribaves a l'hotel
amb el cotxe ple de cintes i de flors.
-Vinga, vés-te'n! Què hi fas aquí davant plantada?
La Júlia no se'n va.
-Que no et trobes bé? -es preocupa en veure que la núvia
té la cara més blanca que el vestit.
-Em sembla que he begut massa xampany -es plany la
dona amb una ganyota.
De cop, la núvia es posa dreta i s'apressa per sortir del
wàter, però no pot aguantar més. Abans d'arribar a la pica del
lavabo, avia una glopada de vòmits que empastifen el vestit de
primera comunió de la nena. Damunt la blancor delicada de
les puntes, la vomitada encara sembla més repugnant. Després
de buidar l'estómac al lavabo, la núvia sembla més tranquil·la.
Llavors se sent la veu impacient d'un home que crida des de
fora:
-Que no et trobes bé. Marta? Trigues molt a sortir.
-Tranquil, Joan, que no em passa re. Ara surto! -respon la
núvia tot intentant netejar amb aigua les taques del vestidet de
la nena.
-Qui és? -vol saber la Júlia.
-El meu home -diu baixet la núvia-. És molt delicat,
saps? Si ara sap que m'he emborratxat, si sap que un dia com
avui he tret les tripes per la boca, s'enfadarà amb mi i se'ns
aigualirà la festa. Fes-me un favor, maca: dis-li que t'has
embrutat tu mateixa.
pecat!
La Júlia no ho veu gens clar i protesta decidida:
-Les nenes no poden dir mentides, senyora, que són
-Per això mateix! -exclama la falsa fada, tot fent-li la
guerxina!- No hem quedat que ja ets gran, que avui ja ets tota
una doneta?
yores.
Al cap d'una mica, la Júlia surt somrient del wàter de sen­
-M'ha fet mal la coca-cola i m'he marejat -explica a
l'home que s'espera a la porta, tot mostrant-li la taca del
vestit-. La seua dona m'ha netejat el vestit, per això ha estat
tanta estona al wàter.
-No es nota gaire -fa el príncep de corbata de llacet-.
Estàs molt maca.
La Júlia camina estarrufada damunt la moqueta. En
passar davant del mirall s'atura un moment, només per com­
provar que el nas no li ha crescut, que el té petit i bonic com
abans de sortir del lavabo. Solemne i riallera com una núvia
avança fins a la taula de les amigues.
Pep coll
VENT DE PORT

«
LES PUBLICACIONS
DEL CONSELL
CULTURAL
L'any 1993, el Consell Cultural de
les Valls d'Aneu concretava amb la
col·lecció Quaderns de l'Ecomuseu
un ambiciós programa de recerca
que girava entorn de la recuperació,
la conservació, la difusió i la
restitució del patrimoni cultural
aneuenc. Casa endins. El conjunt
munumental de Son i £/ món de la
fusta a Aneu foren els testimonis
amb què es cloïa la primera etapa.
Ara, fruit de la mateixa activitat
científica i divulgadora, us presentem
una nova col·lecció, els
Quaderns del Consell Cultural,
mascaró de proa d'altres plantejaments
d'investigació que tendeixen
a atorgar identitat i reconeixement
a la terra d'Aneu.
Els volums recullen diòfanament
aquestes pretensions. El capbreu
de les valls d'Aneu de 1669, a més
d'aplegar, a tall d'inventari, les
respostes municipals sobre el
patrimoni dels Cardona, reviu,
perfectament, els privilegis i ordinacions
que regien des d'època
medieval. Fonèvols i matacans. El
conjunt arqueològic de València
d'Aneu descabdella cinc anys de
recerca arqueològica i demostra la
importància de la fortificació dins
el marc de reorganització de l'espai
i l'estructura de poblament de
l'Alt Pallars a l'edat mitjana. Les
paradoxes del paradís. Aigua,
economia i cultura a les valls
d'Aneu acobla, després d'un acurat
treball de camp, els eixos fonamentals
del devenir: l'economia i
la cultura, a través de l'element
afaiçonador, l'aigua.
•F^ laa^'
^ ^ ^ ^ ^ ^ _
^ ^ ^ «
^^^^^^^^^^^1^^^^^^. ^H
^ ÀNEUAPAMS Di
^ ^ ^ íl CAPBREU DE lIS VAILS
H v O'ÁNEU DE 1669 ^ Oí
Bk 1. *lo«