festa - Fundació Lluís Carulla

90 I Les festes locals I Albert Rumbo i Soler
tus festiu), sinó que també cal tenir en compte que
en diversos indrets de Catalunya trobem elements
més 0 menys antics i més o menys propis que són veritables
vincles aglutinadors de la col·lectivitat, alhora
que tenen una funció integradora dels nouvinguts a
la comunitat. I és que, tal com escriví mossèn Josep
Armengou, «les tradicions comunitàries cohesionen
els pobles i els mantenen viva la consciència de llur
personalitat».
Entre els molts casos d'actes que han esdevingut
símbols d'identitat d'una determinada població que
trobem arreu del territori podríem destacar la Dormida
dels Gegants de Mataró durant la festa de les Santes;
la Tronada de la festa major de Reus; la Ballada
de l'Aliga davant la Mare de Déu a la plaça del Blat
durant les Festes Decennals de la Candela de Valls; el
Cant de l'Apostolat a l'església de Sant Pere abans de
la sortida de la Processó dels Dolors de Besalú; l'entrada
de Sant Fèlix durant la festa major de Vilafranca
del Penedès; la sortida del Tabal anunciant que un
any més a Berga es farà Patum; o la ballada de les
sardanes La festa major i La processó de Sant Bartomeu
durant la festa major de Sitges.
També diverses figures del bestiari festiu poden ser
considerades elements d'identitat local. Els gegants
d'Olot, el drac de Vilafranca del Penedès, la mulassa
de Reus, les àligues de Berga, Solsona i la Bisbal
d'Empordà, lo marraco de Lleida i la cuca fera de Tortosa,
en serien un bon exemple. I, per posar uns
exemples musicals, només cal que aprofitem tot un
seguit de melodies que han esdevingut veritables
cançons locals, les més escoltades i sentides que
s'interpreten durant les festes, malgrat que tinguin
una procedència molt llunyana; seria el cas de la marxa
militar Ei Turuta óe\ Carnaval de Vilanova i la Geltrú
i dels passosdobles Amparito Roca, durant les festes
de Santa Tecla a Tarragona; El Bequetero, a les
festes de les Santes de Mataró; i El Patumaire, nascut
de la fusió d'El Algabeno i El arte taurina, de la
Patum de Berga.
Festes Tradicionals d'Interès Nacional
El 30 de setembre de l'any 1983, el Govern de la
Generalitat de Catalunya va crear, mitjançant l'aprovació
del Decret 413/1983, la qualificació de Festa
Tradicional d'Interès Nacional. Amb aquesta institució
es pretenia reconèixer tot un seguit de «manifestacions
culturals consistents en una representació
concreta, que tinguin una continuïtat secular, unes
dates de celebració periòdica i un local o un escenari
determinats». El mateix Decret atorgava els primers
reconeixements: la Passió d'Esparreguera, la Passió
d'Olesa de Montserrat, la Processó i la Dansa de la
Mort de Verges, i la Patum de Berga.
Uns anys més tard, el 16 de novembre de 1994, el
Govern de la Generalitat va aprovar un nou decret, el
319/1994, que és el que regula actualment la declaració
de Festa Tradicional d'Interès Nacional. Així,
per tal que una celebració obtingui aquest guardó, cal
que hi hagi una continuïtat històrica; uns valors culturals
propis i característics de l'àmbit on se celebra;
un important arrelament a la col·lectivitat que la celebra;
uns espais determinats de representació; uns
personatges o elements propis que responguin a una
estructura o siguin equivalents a un simbolisme característic
del fet que origina la festa, i una entitat
pública 0 privada que en garanteixi la continuïtat.
La primera intenció del Govern de la Generalitat no
era cap altra que reconèixer i premiar aquelles festes
que, per una notable antiguitat, per unes característiques
úniques o molt especials, i per una extraordinària
singularitat en qualsevol àmbit, es poguessin qualificar
de rellevants, excepcionals, especialment
arrelades i pràcticament úniques. En poques paraules:
d'interès nacional. Inicialment havien de rebre
aquest distintiu aquelles festes que constituïssin manifestacions
folklòriques singulars i excepcionals, i
que fossin conegudes arreu del territori. El resultat,
en definitiva, havia de ser una acurada selecció del
calendari festiu català.
Malgrat aquest objectiu primer, però, el cert és que
les darreres nominacions dutes a terme per la Generalitat
no han estat exemptes de polèmica, en part
perquè diversos sectors relacionats amb la cultura popular
i tradicional del país han considerat que alguns
reconeixements no eren prou merescuts, i en part perquè
hom creu que abans de lliurar alguns dels darrers
guardons se n'haurien d'haver lliurat altres. És a dir,
que, a la relació actual de Festes Tradicionals d'Interès
Nacional, hi figuren celebracions amb menys mèrits
que d'altres que no hi consten. A més, determi-
,L J.