54 I Els efectes de la globaljtzacjó en el calendari I Jan Grau i Martí Els efectes de la globalítzació en el calendari Jan Grau i Martí Et calendari laboral L·l calendari que ja fa temps que afecta les nostres festes tradicionals és l'anomenat laboral. És el calendari pel qual es regeixen els dies no feiners que tenim durant l'any i a partir del qual també es regeixen els calendaris escolars. Amb l'arribada de la democràcia i a partir de la reforma de l'Estatut dels Treballadors, es van fixar en catorze els dies no laborals a l'any. Inicialment, en el seu primer text es preveien com a festes obligatòries d'àmbit estatal I'l de gener (Cap d'Any), I'l de maig (Festa del Treball) i el 25 de desembre (Nadal). Sumades les dues festes que fixen els ajuntaments a aquestes tres establertes per llei, deixava a Catalunya i a les altres comunitats autònomes la possibilitat d'escollir-ne nou. Per aquest motiu la diada de Tots Sants de l'any 1979 va ser laborable. Aquesta situació òptima només va durar aquell any perquè, d'acord amb el Concordat amb la Santa Seu, signat el mateix 1979, l'Estat espanyol va decretar també com a festes obligatòries el 15 d'agost (Mare de Déu d'Agost), I'l de novembre (Tots Sants), el 8 de desembre (la Puríssima) i Divendres Sant. A aquestes celebracions s'hi va afegir el 12 d'Octubre, «Fiesta Nacional de EspaUa y la Hispanidad», i, per acabarho d'adobar, el 1986 es va establir com a <strong>festa</strong> el Dia de la Constitució, que des de 1983 era considerat <strong>festa</strong> oficial de caràcter laboral. D'aquesta manera la Generalitat va passar de triar-ne nou a tres, i l'Estat espanyol a l'inrevés. Només cal donar un cop d'ull al nostre calendari tradicional per adonar-se que les xifres canten, i que desafinen en contra nostra. Només hi ha tres possibilitats per encabir-hi, com a mínim, el Dilluns de Pas qua Florida, el 6 de gener (Reis), el 24 de juny (Sant Joan), el 26 de desembre (Sant Esteve), totes elles festes d'indiscutible arrelament a Catalunya, juntament amb l'Il de Setembre (Diada Nacional de Catalunya), més moderna per condicionaments històrics, però amb una simbologia evident. Lògicament aquesta situació va generar reaccions contràries, es va protestar i, emparant-se en l'Estatut dels Treballadors, els governs català i basc van presentar un recurs al Tribunal Constitucional. La sentència, dictada el 1985, deia; «no cabé deducir que se reconozca caràcter prioritario a las fiestas fijadas por la Comunidad frente a las fiestas de àmbito nacional no establecidas expresamente». És a dir, aquell text inicial de l'Estatut dels Treballadors tenia matisos d'interpretació, que evidentment van ser corregits en les següents reformes del text. Encara que el tema ha estat gairebé sempre allunyat de l'opinió pública i els ciutadans n'hem estat poc conscients, les pressions polítiques van continuar i, per aquest motiu, l'Estat va disposar més tard la possibilitat de celebrar en àmbit autonòmic una altra <strong>festa</strong> laboral de caire recuperable. Però segueixen sense sortir els comptes, encara que hi ha anys que algunes de les diades tradicionals catalanes cauen en diumenge i el problema se soluciona; cada vegada, però, que no es pot aplicar aquesta solució, el conflicte ressorgeix. Fins ara s'ha anat trampejant el problema amb subterfugis; sovint, la Generalitat ha previst com a laboral la <strong>festa</strong> tradicional que s'esqueia en dissabte, atès que la majoria de gent no treballava, però no deixa de ser una solució de circumstàncies.
Nadal del 2003 1 55 Processó del Dijous Sant i Dansa de la Mort de Verges. (Foto Jordi Gumf, Alfa- Omega)
Change language