festa - Fundació Lluís Carulla

que la reforma que el papa Gregori XIII féu del calendari
Julià l'any 1582 (reforma gregoriana). Aquesta
reforma fou deguda al fet que l'antic calendari romà
tenia una durada lleugerament superior a l'any solar,
de manera que cada quatre-cents anys sobraven tres
dies. A instàncies del Concili de Trento, Gregori XIII
va dirigir aquesta reforma, que té com a fet més destacat
que segueix afegint un dia al febrer cada quatre
anys, exceptuant els anys que acaben el segle, sempre
i quan les seves dues primeres xifres no siguin divisibles
per 4. Així, amb aquest calendari els anys
que acaben en 00 no són bixestos, però sí que ho foren
l'any 1600 i, més a prop nostre, el gairebé mític
any 2000.
Quan el papa Gregori va reformar el calendari, el
desfasament que arrossegava el calendari solar era de
deu dies. Fou per aquest motiu, i per tal de solucionar
el desajustament, que el dia 4 d'octubre del
1582 es va avançar el calendari els 10 dies esmentats,
de manera que l'endemà fou 15 d'octubre, Són
els famosos «10 dies que no varen existir». Actualment,
aquest és el calendari que utilitzen la major
part de nacions cristianes, exceptuant les que formaren
part del cisma d'Orient.
Aquest fet queda ben clar en diversos documents
de l'època, com els Dietaris de la Generalitat de Catalunya,
on al lloc corresponent al 5 d'octubre, consta
«En aquest die se dexà lo calendari antic, y axí no
diem ni tenim v de octubre ni havem de comptar y seguir
lo número y calendari antic, sinó que comptam y
som a XV de octubre dit any MDLXXXII». Més clar, impossible.
Des d'un punt de vista festiu i cultural (i també religiós,
evidentment), l'eix central del calendari litúrgic
cristià és la passió, la mort i la resurrecció de
Crist, centrades entorn de la Setmana Santa i la Pasqua.
Tal com ja hem comentat, atès que aquests fets
tingueren lloc en àmbit cultural i històric jueu, l'Església
segueix en aquesta festivitat una sèrie de trets
característics del calendari hebreu, motiu pel qual la
relació judaico cristiana és molt gran.
El nostre calendari festiu actual
El nostre calendari actual és l'element resultant de
tots els calendaris que hem vist fins ara, i és per això
Nadal del 2003 I 23
que, des del punt de vista festiu, hi podem distingir
dues grans meitats: una de base solar i l'altra de base
lunar. La de base solar seria fixa i aniria de Sant Joan
(24 de juny) a la Candelera (2 de febrer), del solstici
d'estiu al final de l'hivern, i té com a element central
la Nativitat de Crist, el Nadal. Aquesta celebració que
l'any 325, durant el primer Concili ecumènic de Nicea,
es va fixar el 25 de desembre, correspondria a la
festivitat romana del naixement del sol {Natalis solis)
i s'escau a tocar el solstici d'hivern, dia en què, simbòlicament,
el sol reneix. D'altra banda, cal recordar
que la mateixa religió cristiana defineix Crist com a
llum i veritable sol per als homes. El Nadal, com el
sol que representa, és una celebració fixa. De fet, la
resta de l'any també continua tenint una base solar,
per bé que la lluna n'esdevé la principal protagonista.
Pel que fa a aquesta meitat del calendari que té sobretot
una base lunar, aquesta seria variable o mòbil,
i aniria del Dijous Gras o Llarder (diada que marca l'inici
del Carnaval) fins al Corpus, del final de l'hivern
a les portes de l'estiu, i el seu element central és la
celebració de la Pasqua. La Pasqua, com la lluna, al
cicle de la qual pertany, és mòbil, i és la festivitat que
fa oscil·lar (pujar i baixar) la resta de diades mòbils.
El diumenge de Pasqua és sempre el primer diumenge
després de la primera lluna plena de primavera (21
de març), llevat que la lluna plena s'escaigui aquest
diumenge, circumstància que trasllada la Pasqua al
diumenge següent. A partir d'aquí podem deduir que
la Pasqua pot oscil·lar entre el 22 de març i el 25 d'abril
com a dates límit.
El cristianisme, com a religió imperant, va acabar
ocupant el lloc d'antigues creences. De sempre tothom
ha cregut en quelcom i han existit centres de
ritu. El cristianisme, en no poder anorrear aquestes
pràctiques paganes, les va transformar, adaptar i cristianitzar,
de manera que es mantingueren antigues
tradicions, ritus i centres de culte convenientment
reinterpretats. Estratègicament, l'Església va col·locar
festivitats concretes de sants determinats superposades
a aquelles tradicions ancestrals. Com més
important era el culte anterior, més important fou el
sant que el substituïa. Només calia seguir una premissa:
el sant en qüestió havia de gaudir de virtuts i
qualitats semblants i molt properes a les del culte anterior.
Això ho simplificava tot enormement. A continuació
podrem comprovar com l'Església va cristià-.